4 minute read

EL PROGRÉS DE LES TRADICIONS . QUÈ FARÍEM SENSE ELLES?

Adrián López Rosell Grau de Magisteri

Les tradicions són la base sobre la qual es consolida tota cultura, l’equivalent dels gens en la genètica. Les tradicions són totes aquestes activitats quotidianes en el nostre món que repetim constantment any rere any sense saber molt bé per què ni com es van originar realment, si és el dia de la nit de Cap d’Any, has de menjar raïm; si vas a un funeral, has de vestir de negre; el pregó se celebra l’últim diumenge de febrer, i la cremà la nit del 19 de març. Com podeu comprovar, aquestes tradicions estableixen unes normes repetitives les quals han definit totes les cultures i molts de nosaltres ens podem preguntar d’on provenen, com es van originar, com han progressat i per què continuen vigents hui dia. Això li ho devem al coneixement o popular/saber del poble o, si preferiu l’anglicisme, al «folklore».

Advertisement

Si bé és cert que la gran majoria de tradicions tenen un origen religiós o pagà, han sigut els mateixos habitants d’aquestes civilitzacions els qui han mantingut vigent aquests ritus i costums, per a alguns dignes d’estudi i preservació i per a altres arcaics i repudiables durant dècades o segles, a causa d’això podem observar com al costat del progrés i canvi d’aquesta civilització alguns d’aquests coneixements populars en forma de càntics, indumentària, ritus, aliments han adoptat un caràcter festiu o de celebració allunyats del paganisme i la religió i altres, en canvi, han abraçat aquest origen amb orgull. Tot això ens porta hui a una d’aquestes fascinants tradicions llegades generació rere generació fins als nostres dies en forma de vestits, música i passos de ball, la dansa.

Entenem per dansa el moviment estructurat que implica l’ús creatiu del cos humà concorde amb normes principalment lligades amb la música com el seu ritme i tempo. La dansa ha sigut durant segles transmesa mitjançant l’oralitat per generacions fins que ja entrat el segle xix es funden les primeres escoles de dansa. No obstant això, diferenciem la dansa folklòrica per presentar estretament la identitat i el caràcter d’una comunitat o grup rural, generalment el poble pla com a ramaders i llauradors, i, fins i tot, ètnic.

Sense anar-nos-en molt lluny, en la mateixa província de València podem trobar gran varietat de danses folklòriques de diferent índole, de les quals el bolero, la jota, el fandango, les seguidilles, dansa dels bastons i, per descomptat, la muixeranga, són les més populars i reconegudes del nostre territori representades en la seua majoria per a festivitats religioses. Aquests balls s’han adquirit i adaptat des de totes les regions espanyoles i han variat algunes de les seues característiques entre comunitats autònomes per a un mateix tipus de dansa i mantenint elements molt similars, com la indumentària i els compassos musicals, els quals són, majoritàriament, de tres per quatre. El bolero, per exemple, és una dansa de festeig típica en localitats com Carlet, Guadassuar i l’Alcúdia, acompanyada per castanyoles, molt exigent per als ballarins, ja que el seu compàs en dificulta l’execució. La indumentària tradicional femenina inclou vestits recollits amb brocats fins a mitja cama, cobertes amb un mocador, un davantal amb brodats i lluentons al costat d’unes sabates amb taló de tall redó per davant, els quals porten granadures cosides. D’altra banda, els homes visten una camisa i jaqueta curta amb gorgeres en la part davantera, calces fins al genoll, mitges blanques i sabates lligades fins al turmell. Aquesta indumentària la podem apreciar en la gran majoria de tradicions folklòriques relacionades amb la dansa, com la jota valenciana de Banyeres i Benimodo. El fandango que, com a curiositat, presenta algunes diferències en la seua vestimenta, com portar un camisó blanc, vestir un gipó, tindre el cabell lligat amb tela i tapat amb un gambuix o «rebosillo» i com a accessori característic un mocador i un rosari; els homes visten camisa amb jupetí i una corbata curta fixada amb agulla.

No obstant això, també trobem en la nostra rica cultura folklòrica danses que incorporen elements com els bastons en la coneguda dansa de bastons, on grups de fins a 24 dansaires dividits en dos bàndols simulen un enfrontament amb unes vares de fusta marcant el ritme colpejant-les entre si, acompanyats amb la dringadissa dels cascavells. Seixanta dies després del Diumenge de Resurrecció amb la celebració del Corpus Christi podem albirar un grup de senyoretes que reivindiquen el medi rural amb uns arcs florals vestint una falda roja, un cosset negre i una camisa blanca emulant una serrana o pastora d’antany, que amb el pas dels anys s’ha convertit en una dansa principalment juvenil o infantil. Dins dels balls amb temàtica naturalista trobem un grup traçant nusos amb cintes al costat d’un pal amb una carxofa de fusta com a punta, la coneguda dansa de la «carxofa» associada al món agrest i tèxtil des del segle xix en la localitat d’Algemesí. A Alzira, el dia de la patrona del poble, la Mare de Déu del Lluch, que se celebra l’últim cap de setmana de setembre, tant al matí com a la vesprada en les seues respectives processons és tradicional veure també aquests balls de la «carxofa» com les tradicionals danses per tot el recorregut de la processó en honor a la patrona d’Alzira.

I és que, abans de res, les tradicions i el saber popular han generat controvèrsia i tristament s’han convertit en una eina política durant algun temps i que hui dia tenen una protecció en ser declarades patrimoni immaterial de la humanitat, com ho són les festes de la Mare de Déu la Salut d’Algemesí, en les quals està inclosa la muixeranga, una dansa tradicional que incorpora acrobàcies on un grup de persones vestides amb colors cridaners com roig, verd i blanc construeixen torres humanes constituïdes, principalment, per homes elevant un jove el més alt possible com a símbol d’orgull per a la penya de la muixeranga. En aquesta curiosa tradició, mig dansa i mig acrobàcia, podem observar aquesta essència religiosa en el recital de càntics religiosos en localitats com Peníscola i el Forcall, però també pot tindre un component burlesc o satíric mitjançant la vestimenta i la pintura corporal a figures d’autoritat o la mateixa mort.

I això forma part de tots nosaltres, són el coneixement i els costums que hem heretat dels nostres predecessors, no sols per a imitar o continuar en el present, sinó per a llegar a les generacions futures la nostra música, el nostre art, el nostre idioma, els nostres costums i, per descomptat, les nostres danses.

Bibliografia

Atienza Peñarrocha, A. (1995). «La danza de la Moma del Corpus de Valencia». Revista de Folklore, 177, 86-100.

Castell, A. F. (2019). «La compleja ejecución musical del baile de “Bastonets” de Algemesí (Valencia)». Revista de folklore, (444), 33-54.

Gómez Chavarro, J. A. (2020). Apropiación y puesta en valor del patrimonio cultural inmaterial en los festivales de folklore: una mirada desde la gestión artística en música-danza (Doctoral dissertation, Universitat Politècnica de València).

This article is from: