4 minute read

CANVIEN LES TRADICIONS, CANVIEN ELS REFRANYS?

Pura Santacreu Berenguer, Catedràtica d’ensenyament secundari

Cada llengua és l’expressió d’una cultura i, per tant, dels valors i creences propis de la gent que la parla. Els refranys permeten expressar veritats atemporals relacionades amb la cultura i amb els usuaris d’una llengua. Els refranys són fruit de la saviesa popular i són anònims. Per tant són cosa de tots. La clau de l’èxit dels refranys és la tradició oral, que ha imperat durant centenars d’anys com a mètode propagador de coneixement heretat i vàlid. Els refranys, igual que les frases fetes, actuen com a peces de discurs prefabricat dins dels actes de comunicació, als quals atribuïm inconscientment una sèrie de valors i funcions que fan que els utilitzem en situacions determinades i amb propòsits ben concrets. Vull dir, quan en una conversa algú diu “Amb diners, torrons” no cal que diga res més, ja se sap que algú ha obtingut alguna cosa sense esforç, pagant i prou. Si diu “pardal que vola a la cassola”, se sap que està aprofitant l’ocasió… I així, la tira d’exemples! Que quede ben clara la nostra admiració per la cultura i la saviesa popular però, ara i ací començarem a buscar-li tres peus al gat encara que acabem com el mestre Tosques, ensenyant llatí a les mosques!

Advertisement

Sant Refranyer

La majoria dels refranys són del medi rural i aconsellen quan plantar, quan tallar, quan collir, quan…tot. Tenim sants per a tots els productes agrícoles: els refranys són transmissors de coneixement si tenim en compte que durant segles el poble no tenia accés a la cultura escrita, és del tot coherent que buscaren un mecanisme per a poder recordar ràpidament i fàcil.

Qui no ha sentit per Sant Blai, se sembra l’all. Per Sant Joan, bacores verdes o madures però segures. O Per Sant Jaume i Santa Anna, pinta el raïm i la magrana. O aquell que diu: A la Mare de Déu del Pilar, faves a sembrar. I per no dir-ne més A Nadal, l’all al bancal. Però se sap quan és Sant Blai, per exemple?

Evidentment, formen part d’un temps en què la religiositat i el santoral manaven més que qui tenia la paella pel mànec! Ara molts no saben ni el dia de la seua onomàstica –el sant– ni el celebren tampoc. Abans, a més a més, l’economia girava al voltant dels camps i les collites i calia saber fer les faenes i, sobretot, quan fer-les. I, d’aquesta manera tan senzilla i fàcil de recordar anaven tirant cara avant.

Canvia el món, però… canvien les dites?

Però, evidentment, tot camina avant i de presa. Oficis com el d’aiguador, el d’espardenyer o el d’ordinari han desaparegut ja del nostre entorn. Feu la prova i pregunteu qui era l’ordinari, per exemple. Ja em direu… Per tant quin sentit té que continuem usant refranys i frases fetes antigues relacionades amb un temps desaparegut? El progrés! Ai, el progrés! Nosaltres respectem les persones majors i a més les volem i apreciem per tot el que són i per tot el que han sigut. Valorem la seua saviesa, la història que han viscut i ens basem en ells a l’hora d’avançar. I, per bé o per mal, no ens cal mirar al cel per a saber si hem d’anar a treballar o no. El món rural sembla que s’acaba i ni ens alcem de bon matí ni ens gitem quan es fa de nit. La vida a les ciutats no segueix els ritmes de la natura i quasi totes les persones d’ara es consideren urbanites. No sabeu com de contents estan els nostres majors amb totes les coses que han canviat i com hem millorat els seu modus vivendi.

Si no mireu el cas d’aquest refrany No deixes sendes velles per novelles. Sí? Esteu d’acord? Encara aniríem en carro!

Senyores i senyors, voleu llegir aquests refranys i explicar-los? Algú sap que és la troca? Què és filar? Ara quasi ningú estén la roba, ni gastem barrals ni telers.

Embolicar la troca: complicar les coses.

Filar prim: ser primmirat, fixar-se massa en els detalls.

Haver-hi roba estesa: algú ens escolta i no volem que senta el que diem.

Partir peres: enfadar-se, trencar-se una societat o una parella.

Ploure a bots i barrals: plou moltíssim, amb força.

Tindre mala peça al teler: anar a pitjor, estar en males condicions.

Tindre més corda que un rellotge: tindre moltes ganes de parlar.

Traure del solc: fer eixir una cosa del seu curs natural.

Anar el carro pel pedregar: Anar malament una situació.

Xerrar pels descosits: parlar molt, no deixar la paraula.1

Refranyer en progrés

El problema amb tot açò no és que l’ús dels refranys no siga correcte, ni que quede antiquat, ni que la gent els gaste sense saber què diu, o que ja no aprofiten i els hem de deixar de costat. No. El problema està en com la llengua, la nostra, té la capacitat de reflectir els canvis de mentalitat social i fins quin punt som capaços de crear i generar noves dites i refranys amb les maneres de viure actuals.

Per exemple, coneixem allò de faltar-li un regó, no? O faltar-li un bull? La idea que expressa està clara, parlem d’una persona immadura, jove, que no està acabada de fer, que li falta experiència. Ara hauríem de dir, per exemple, li falta una volta de microones?

No vos quedeu de pedra i reaccioneu! Vinga va! Quants refranys podem fer amb les paraules noves que van ampliant i enriquint el vocabulari quotidià? Prem l’intro per a indicar que cal començar a actuar ja. Estirar el sou més que un xiclet?

Tot comença per fer-los córrer, donar-los publicitat i segur que arriben a ser populars.

Això demostraria que la llengua està activa, viva entre els parlants que l’estimem i l’usen sempre. Ens falta consciència lingüística. Si deixem de costat la llengua i no l’actualitzem no hi haurà herència cultural per als nostres fills i filles.

This article is from: