Fotografiar Barcelona (1979-2009)

El present text s’ocupa d’una etapa específica en la narració visual de Barcelona, la que engloba la restitució democràtica del 1979, el període preolímpic de mitjan anys vuitanta i els efectes del capitalisme financer, entre el 2008 i el 2011.

La història urbana barcelonina sembla dirimir-se, almenys durant una bona part dels seus períodes modern i contemporani, en un triangle recurrent. En un vèrtex es troba l’evolució territorial a cop d’efemèride: Exposició Universal del 1888, Exposició Internacional del 1929, Jocs Olímpics del 1992 i Fòrum de les Cultures del 2004. En l’altre, les prioritats que cada ideologia va assignar per als usos de l’espai públic —historicisme contra homogeneïtat, urbanisme positivista contra urbanisme higienista, socialdemocràcia versus neoliberalisme, terciarització davant de dret a l’habitatge, etc. L’últim d’aquests extrems el constitueixen unes maneres d’atendre, o bé d’ignorar, quin és el paper de les classes populars en el paisatge econòmic i polític de la ciutat.

La fotografia no ha estat aliena a aquestes metamorfosis discursives. Fins i tot podríem dir que va ser una de les eines més eficaces per a les glorificacions del passat, per a l’apuntalament propagandístic i per a la canonització dels relats governamentals. Falta veure si la nostra cultura fotogràfica aconsegueix refundar-se sota altres paràmetres, si veritablement aportarà elements que acompanyin i consolidin la memòria metropolitana des de perspectives antagonistes.

El present text s’ocupa d’una etapa específica en la narració visual de Barcelona, la que engloba la restitució democràtica del 1979, el període preolímpic de mitjan anys vuitanta i els efectes del capitalisme financer, entre el 2008 i el 2011. Tanmateix, es poden assenyalar dos grans episodis anteriors: un que s’estén des del Pla Cerdà fins a la Guerra Civil, és a dir, del 1860 al 1936, i un altre que va dels anys cinquanta al final de la dictadura. Hi ha un quart moment, pendent d’un examen crític detallat, que hauria d’investigar els imaginaris del cicle polític conservador, del 2011 al 2015, així com els projectes de documentació fotogràfica empresos per l’Ajuntament barceloní a partir del 2018.

Des que es va restaurar la democràcia en el Govern municipal (1979) fins a la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992, anunciada el 1986, la ciutat va assistir a una «reconstrucció»1 que coincideix amb el triomf socialdemòcrata al llarg dels vuitanta. Aquest procés de transformacions profundes va implicar que, en el camp fotogràfic, es refermessin unes pràctiques documentals de naturalesa molt diferent, les quals van dominar el panorama de la dècada.

Una de les experiències més destacades va ser el Centre Internacional de Fotografia Barcelona (CIFB), que entre el 1978 i el 1983 va catalitzar els nous plantejaments en la representació del paisatge social.2 Impulsat per Albert Guspi, el CIFB va fomentar iniciatives com el projecte del 1980 sobre la vida proletària als barris barcelonins, que va reunir treballs d’alguns joves fotògrafs documentals.3 Una altra proposta destacable va ser el reportatge de Jesús Atienza, Pep Cunties i Eduardo Subías al voltant de l’Institut Mental de la Santa Creu, el 1979, que es va presentar amb una banda sonora composta pel pianista i fotògraf Mariano Zuzunaga.

1 Oriol Bohigas, Reconstrucció de Barcelona, Barcelona, Edicions 62, 1985.

2 Vegeu el catàleg de l’exposició «Centre Internacional de Fotografia Barcelona (1978-1983)», amb l’edició i el comissariat de Jorge Ribalta i Cristina Zelich, presentada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) entre el 27 de gener i el 26 d’agost de 2012.

3 Els participants i les seves àrees d’actuació van ser Anna Boyé i Rafel Bernis sobre el barri Xino, Jordi Pol a la Ribera i Antonio Corral a la plaça Reial i als Encants.

4 Manel Esclusa, Barcelona ciutat imaginada, Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Tipografia Empòrium, 1988. (Catàleg de l’exposició homònima presentada al Palau de la Virreina de Barcelona entre el 18 de maig i el 20 d’octubre de 1988.)

5 Vegeu <http://www.martillorens.com/works/ places/poble-nou>.

6 Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), núm. 186 (juliolsetembre 1990), Barcelona: una geografia virtual; núm. 187 (octubre-desembre 1990), Barcelona 1993, i núm. 188-189 (gener-juny 1991), Guia d’arquitectura contemporània: Barcelona i la seva àrea territorial, 1928-1990

A més del CIFB, van aparèixer diversos autors locals que interpel·laven aquesta metamorfosi estructural del territori urbà. Ens referim, per exemple, als seguiments que Manolo Laguillo va dur a terme de les obres arquitectòniques d’Eduard Bru, de Josep Llinàs i de Josep Lluís Mateo, en els quals narrava l’estat de transició de l’urbs mitjançant un estil sec, rigorós i antisentimental que esquivava qualsevol prosopopeia enaltidora. O Humberto Rivas, molt conegut pels seus retrats, que va recuperar l’interès cap al terrain vague i els escenaris perifèrics. O Marta Povo, la sèrie de la qual sobre els oficis artesans (1979-1983) catalogava un conjunt de professions a punt de desaparèixer. O Jordi Sarrà, que a Barcelona Costa Est va compilar formes d’arquitectura espontània i autoconstruccions al front marítim del Llobregat sud. O, finalment, Joan Fontcuberta, que va fotografiar, entre el 1981 i el 1984, alguns paisatges nocturns de l’àrea metropolitana que donaven compte del seu passat industrial.

Uns anys després, a partir del 1986, quan comencen les grans operacions de reforma per als Jocs Olímpics del 1992 centrades en Montjuïc, el Raval, la Vila Olímpica i diferents zones de la Diagonal i la Vall d’Hebron, té lloc una segona onada en el documentalisme barceloní. Emergeixen llavors poètiques fotogràfiques amb uns paradigmes radicalment oposats als dels autors abans assenyalats. Aquest seria el cas de Barcelona, ciutat imaginada, 4 una proposta de gran popularitat amb què Manel Esclusa va introduir valors esteticistes i suggeriments fantasmagòrics en la representació de les noves arquitectures. També van ser significatives les imatges de Jordi Bernadó sobre els descampats del Poblenou, entorn del 1990, que plantejaven derives a través de llocs genèrics, mancats de cap especificitat. Finalment, convé ressaltar Poblenou (19871989), de Martí Llorens, una sèrie de fotografies fetes amb una càmera estenopeica de gran format amb la qual es van documentar les múltiples demolicions d’edificis antics, així com l’origen fabril d’aquest barri.5

No obstant això, el principal diagnòstic sobre l’urbanisme preolímpic el va plantejar la revista Quaderns, del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), el 1990, sota la concepció i la coordinació dels arquitectes Josep Lluís Mateo i Manel Gausa i el fotògraf Jordi Bernadó.

Presentat com el primer de tres números que es van publicar de manera consecutiva,6 aquest survey va seguir el model de la missió fotogràfica de la DATAR (Délegation à l’Aménagement du Territoire et à l’Action Régionale), un vast projecte documental encarregat pel Govern francès entre el 1984 i el 1988, que va originar versions amb escales dispars en nombrosos països europeus.

L’objectiu de la proposta era establir una possible lectura del territori buscant variables que diferissin de les dels límits administratius, ja que, en investigar la configuració de la ciutat, hi havia tipologies urbanes i xarxes de comunicació històricament derivades de la seva geografia. La tesi va resultar atrevida i alhora premonitòria, ja que el salt d’escala de la Barcelona posterior al 1992 es va expressar mitjançant aquests mateixos desbordaments territorials.

D’acord amb el pla esmentat, el survey va establir set àrees de treball que es van organitzar segons criteris tipològics i de morfologia física. Ana Muller va fotografiar els estreps, Manolo Laguillo la franja de muntanya, Gilbert Fastenaekens la zona del Besòs, John Davies la del Llobregat, Gabriele Basilico es va ocupar del litoral, Ferran Freixa de l’Eixample i Joan Fontcuberta va fer el mateix a Ciutat Vella.

Certament, el projecte va recodificar el documentalisme de l’època. D’una banda, va inaugurar uns mètodes en els quals l’observació fotogràfica no era només un registre de l’arquitectura, de les xarxes viàries o dels entorns paisatgístics, sinó que, a més, ajudava a enriquir l’anàlisi i les comprensions urbanes. De l’altra, es va postular com a alternativa —fins i tot com a alternativa bel·ligerant— a l’humanisme dels cinquanta, les imatges de Barcelona del qual van dominar el relat visual durant dècades, però que llavors ja ni tan sols captaven les noves subjectivitats socials ni l’experiència d’una metròpolis irreconeixible i a la recerca d’altres gramàtiques.

Després dels Jocs Olímpics, comença una etapa de dissociació entre les narracions oficials sobre la ciutat i els usos col·lectius que s’hi desenvolupen. Això és, precisament, el que investiga la sèrie «Diumenges (1994-1997)»,7 de Xavier Ribas, que tipifica certs hàbits de lleure en àmbits perifèrics i mostra una vivència del paisatge flexible i imprevista, aliena a l’urbanisme normatiu i parametritzat, o «Barcelona (1997)»,8 de Jean-Marc Bustamante, que, després de fotografiar a finals dels seixanta els suburbis de Collserola, va representar el centre històric a partir d’imatges estereotipades i en algun sentit insípides.

El 1996, la Fundació Antoni Tàpies realitza «La ciutat de la gent», un projecte de Craigie Horsfield que avui pot considerar-se com l’últim gran exercici d’impugnació davant la propaganda consensual dels anys noranta.9 Aquesta mostra responia a la que l’Ajuntament de Barcelona va promoure al Maremàgnum un any abans, sota la direcció curatorial de Josep Acebillo i Pep Subirós, amb el títol de «Barcelona, la ciutat i la gent».

La idea que impulsava l’exposició era qüestionar políticament i visualment els clixés oficials del postolimpisme, les seves iconografies sobre una societat civil homogènia, lliurada a l’avenir. Per a això, Horsfield va realitzar 50 fotografies en blanc i negre, d’enormes dimensions, que donaven compte de la diversitat i dels testimonis històrics de les classes subalternes a Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró.

Certament la proposta pecava, de vegades, d’una nostàlgia desmesurada; tanmateix, també cal atribuir al seu autor i als comissaris —Jean-François Chevrier i Manuel J. Borja-Villel, llavors director de la Fundació— l’obertura de noves vies metodològiques. Una d’elles, potser la més disruptiva, va ser plantejar un model de treball cooperatiu, fomentat des d’una institució que es comprenia a si mateixa i s’enunciava com a espai de dissidència, desplaçant cap al camp de l’art els fenòmens urbans locals, confrontant-se amb la dramatització de la imatge característica de les tradicions de la fotografia documental.

A partir del 1997, el paradigma socialdemòcrata que va singularitzar les dècades dels vuitanta i noranta és substituït, de manera progressiva, per una concepció neoliberal i tecnòcrata de la ciutat. En altres paraules, tal com ha assenyalat Mari Paz Balibrea, al llarg d’aquells anys Barcelona inicia un trajecte que la condueix «del model a la marca».10

El Fòrum Universal de les Cultures (2004) —que prolongava el que el 1992 van significar les Olimpíades— es transforma en el detonador d’un nou imaginari fotogràfic. L’espai urbà genèric, orfe de dades concretes i fins i tot d’algun tipus d’història, passa a ser el territori on habita una classe mitjana perfecta, emprenedora i creativa.11

De manera simultània, en el tombant de segle i amb una potència especial entre el 2001 i el 2004, la ciutat produeix una eixordadora resposta social a càrrec dels moviments anticapitalistes i antiglobalització, tal com exemplifiquen tres campanyes consecutives: la de juny del 2001 contra la Cimera del Banc Mundial a Barcelona —que no va arribar a realitzar-se pel temor dels convocants—, la del març del 2002 contra la Cimera Europea i les del 2004 contra el Fòrum de les Cultures.12

En aquest context, el fotògraf francès Patrick Faigenbaum i l’historiador Joan Roca comencen el 1999 un projecte documental de gran calat, «Barcelona vista del Besòs», que pren com a objecte d’anàlisi la mutació de la desembocadura del riu Besòs prèvia als fastos del Fòrum 2004. Més que descriure una àrea de la ciutat o una comunitat, el treball, la durada del qual es va estendre fins al 2007, pretenia representar un procés urbà des de certa perspectiva perifèrica —la dels barris del front marítim del nord-est—, per construir, segons Roca, «una visió localment arrelada, però no per això localista».13

7 Xavier Ribas, Fotografies, Salamanca, Edicions Universitat de Salamanca, 1998.

8 Jean-Marc Bustamante, Something is missing, Salamanca, Edicions Universitat de Salamanca, 1999.

9 Vegeu el catàleg de l’exposició presentada entre el 29 de maig i el 28 de juliol de 1996, amb textos de Manuel J. Borja-Villel, Jean-François Chevrier, Miren Etxezarreta, Craigie Horsfield, Albert Recio i Lourdes Viladomiu, editat per la Fundació Antoni Tàpies el 1997.

10 Mari Paz Balibrea, «Barcelona: del modelo a la marca», Desacuerdos (Museu d’Art Contemporani de Barcelona - MACBA, Arteleku - Diputació Foral de Guipúscoa, Centre José Guerrero - Diputació de Granada, Universitat Internacional d’Andalusia - UNIA Arteypensamiento), núm. 3, p. 263-267.

11 Vegeu Noves barcelones = New barcelonas, amb fotografies de Pepe Navarro i textos d’Andreu Ulied, Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Lunwerg Editores, 2004; Barcelona in progress, amb textos d’Oriol Clos, Joan Carles Montiel, Joan Lluís Zafon, Carme Gual i Maria Buhigas, Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Lunwerg Editores, 2004, o El palimpsesto de Barcelona, amb fotografies de Pere Vives i textos de Joan Barril, Menorca, Triangle Postals, 2005. En aquesta mateixa direcció, amb fotografies de Jordi Bernadó i d’Oriol Ricart, també es poden esmentar els llibres Barcelona +, Barcelona Lab y Barcelona On, Barcelona, Ajuntament de Barcelona i ACTAR, 2000, 2002 i 2005, respectivament. L’últim d’aquests volums incloïa una càmera fotogràfica de plàstic.

12 Consulteu, entre d’altres: Unión Temporal de Escribas (UTE), Barcelona marca registrada: Un model per desarmar, Barcelona, Virus, 2004; Manuel Delgado (ed.), La otra cara del Fòrum de les Cultures SA, Barcelona, Bellaterra, 2004; Sergi Reboredo i Manuel Trallero, Barcelona 2004 como mentira, Barcelona, Belacqua, 2004; Enrique Leiva, Iván Miró i Xavier Urbano, De la protesta al contrapoder: Nous protagonismes socials en la Barcelona metropolitana, Barcelona, Virus, 2007, i Josep Maria Vall (ed.), El Fòrum de les mentides, Barcelona, La Busca, 2006.

13 «Barcelona vista del Besòs» es va mostrar per primera vegada de manera íntegra a La Virreina Centre de la Imatge entre el 4 de novembre de 2017 i el 2 de febrer de 2018. Vegeu <https://ajuntament.barcelona.cat/lavirreina/ca/exposicions/barcelona-vista-del-besos/175>.

Consulteu també la publicació que acompanyava l’exposició: Patrick Faigenbaum i Joan Roca, Barcelona vista del Besòs, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, La Virreina Centre de la Imatge i Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), 2018.