Pom de Car Rib:

"Tot el que he perdut"

Tot el que he perdut que mai no sabré, tot el que no sé i que m'ha valgut, és nu i absolut sota un vel darrer; però el cor s 'absté, com si fos virtut. Exulteu, amants! ¿Somriuríeu, sants, de l'atroç gaubança, de tant d'indiscret temptejar el secret, de tanta esperança?

Hola Hui, el poema que t'he triat parla sobre les oportunitats que per ventura has deixat passar, després passa a tractar el tema de la ignorància i malgrat que ambdues coses pareixen dolentes tanca el poema fent una pregunta retòrica preguntant-se si els sants serien feliços si el sentit de la vida per a la gent fos la recerca d'aquest "secret". Amb això pens que vol expressar que la felicitat no es troba en el que no coneixes, sinó en el que coneixes, sabent-lo valorar

Com està expressat a dalt, l'autor del poema és Carles Riba. Aquest poema el va escriure l'any 1952 i es troba al llibre Salvatge Cor.

He triat aquest poema perquè crec que en l'edat en la qual ens trobem un missatge com el que transmet aquest poema ens és molt útil Crec això perquè moltes vegades t'haurà passat, igual que a mi, que no et surten les coses, que no has tret la nota que esperaves, etc. Llavors considero que aquest poema transmet un missatge de tranquil·litat davant la frustració, crec que aquest poema vol transmetre la importància de trobar la felicitat en allò aconseguit, és a dir, crec que vol transmetre la importància de gaudir les petites coses del present

Espero que gaudeixis, tant com ho he fet jo, d'aquest poema i que t'inspiri com a mi. Si em vols deixar les teves impressions sobre ell per a comentar-ho junts, estaria encantat.

El pardal

Ocell alegre i gosat de plomatge bru, clapat, més xerraire cada dia, jamai poruc ni mesell, ets dels infants alegria i lleu recança del vell

Pel passeig, pels carrerons, oh tafaner de naixença, sempre ton goig recomença i no oblides ni els racons

Veus la que el teu cor adora?

En aquell moment, és clar!, seduït ens vol deixar

I, a penes et veu volar, la branca d'arbre t'enyora.

Josep Carner

Aquest poema s ' anomena “El pardal”, escrit per Josep Carner, un poeta noucentista, que té com a objectiu reflectir la realitat, també participa en literatura d'anys 20-30. Va néixer l'any 1884 a Barcelona, i mor a Brussel·les, l'any 1970. Va ser conegut com “El príncep dels poetes” i és la figura emblemàtica del noucentisme; a part de poeta, també ha estat periodista, dramaturg i traductor.

Va publicar la seva primera obra Llibre dels poetes reflectint la influència del modernisme, a les seves obres posteriors comença a mostrar característiques del noucentisme, com Els fruits saborosos. Aquest poema pertany a l'obra Bestiari, publicada l'any 1964, que tracta d’un conjunt de poemes sobre animals.

He triat aquest poema perquè crec que el protagonista d'aquest poema (el pardal) és semblant a tu, sobretot la descripció de primer paràgraf: ets alegre i atrevit, t'agrada xerrar amb els amics i això fa que tu i els teus amics estigueu contents i alegres, tu no fas por a ningú, ja que ets maco i simpàtic.

A l’última estrofa diu que el pardal s'ha trobat alguna cosa que li interessa, i vol perseguir allò que adora i intentar aconseguir-ho En llegir aquesta estrofa he fet relació amb la situació d'ara: Després de graduar-nos en batxillerat, cadascú anirà a fer el que li agrada, a estudiar un grau que li interessi, o anar a treballar, com ha dit el text, "seduït ens vol deixar". L'últim vers diu: "la branca d'arbre t'enyora", jo ho he relacionat amb la nostra classe, després passar sis anys junts, crec que en acomiadar-nos del batxillerat seguirem "enyorant" a tothom.

Finalment, esper que t’agradi aquest poema d’en Josep Carner tant com a mi i que hagis tingut connexions amb el poema. Potser un dia quedem i parlem sobre els poemes i obres d’en Josep Carner, ja que crec que els poemes de l’obra Bestiari són molt divertits i entretinguts, o també podem parlar d’altres autors catalans que t’interessin.

D’en Gabriel per n’Àngel Sol, i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, Em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella

I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella, Per quin cel mort , o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella

D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern M’és present el paisatge

De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:

Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge

On ja vaguí, i, de Déu, el parany

Per heure’m tot. O del diable engany.

Josep Vicenç Foix i Mas va néixer a Sarrià el 28 de gener de 1893, va ser un poeta, periodista i assagista català, un dels més destacats de les avantguardes literàries catalanes Foix era fill de pastissers, va estudiar Dret a Barcelona només dos anys, perquè va haver de continuar amb un negoci familiar. A principis del segle XX, Foix va començar a relacionar-se amb els intel lectuals de l’època, com per exemple Joan Salvat Papasseït; l’any 1916 inicia la seva carrera amb els seus primers poemes a La Revista Al llarg de la seva vida va rebre diverses distincions i premis, fins i tot va ser proposat per al Premi Nobel de Literatura. Va morir el 29 de gener de 1987 a Barcelona. La seva obra és un reflex del paisatge i el caràcter català, va aconseguir una poesia autèntica amb una temàtica molt variada. Una de les seves obres més destacades va ser la seva obra Sol, i de dol, publicada l’any 1947 i va ser ben rebuda pel públic i la crítica, i va contribuir a consolidar la seva posició com un dels poetes més importants de la literatura catalana del segle XX.

El poema que he triat reflecteix el protagonista desorientat en el món al seu voltant, en què ell expressa que està sol en “prats ignots” (en un lloc desconegut) i indaga a si mateix en quin lloc està Més endavant, en la tercera estrofa diu “sol, sóc etern” ja que ell es veu perdut en un paisatge de solitud, i s’adona que està entre el paisatge o la natura o el món, per això diu “M’és present el paisatge”. A més a més, declara que se sent viu (“Jo m’hi sent nat”) i destaca “en desert sense estany”, metàfora que fa referència al lloc escàs on es troba, però se sent viu. A l'última estrofa diu que retroba el lloc d’on ha partit (“Jo retrob el paratge / On ja vaguí, …”).

He triat aquest poema perquè parla d'algú que té consciencia que està sol, i per tal d’amenitzar aquest sentiment, surt al món per obtenir un autoconeixement, i descobreix el món al seu voltant i quan ja se sent viu torna al lloc on estava que ara no li resulta estrany, ja no se sent sol, ara sap qui és, i per aquesta raó se sent viu i “etern”, la solitud deixa de ser la seva enemiga i passa a ser la seva companya. Consider que aquest poema tracta d’altres temes, però vol donar èmfasi al tema d’acceptació de la solitud en la vida, perquè és inevitable sentir-se així, si algú mai ha sentit aquest sentiment, idò que es prepari diligentment perquè en un determinat moment ella arribarà. La solitud és un moment on tot el món queda en silenci, i per tant som capaços d’escoltar la nostra veu interior que ens diu exactament qui som, i l’única cosa que podem fer és l’acceptació pròpia. Com a conseqüència, passam per un procés dur de maduració, de creixement que ens transformarà en una persona més experimentada. No tinc una història que hem compartit junts, o qualsevol cosa que tenim en comú, però volia dir-te a través d’aquest poema la impressió que m’has provocat durant aquestos dos anys que hem estat estudiant junts. En poques paraules, ets una de les persones més actives de la classe, sempre demanant dubtes, fent bones aportacions, i vull aprofitar aquest moment per dir-te que m’agrada molt la teva postura i actitud durant les exposicions orals que hem fet al llarg del curs i en altres activitats que hem fet, perquè és evident per a mi que saps expressar-te d’una manera espontània i original, cosa que per a mi és un gran obstàcle que estic superant a poc a poc. Amb tot això, la meva impressió és que ets una persona que sap qui és, amb una gran maduresa. I bé, en cas que ningú t’ho hagi dit, jo t’ho dic, que no canviïs si no és per a un nivell més alt en la teva vida.

Esper que t’agradi aquest poema, encara que sigui un poema un tant melancòlic hi ha una gran reflexió amagada en ell. No ho saps però moltes vegades m’he sentit motivat en relació als estudis a seguir endavant, gràcies a la teva personalitat i actitud. M’alegro d’haver-te conegut.