2 minute read

La meua major por es morir

Fotògrafa i creadora de Girls from today, entre altres coses. Als 8 anys es va adonar que podia desaparèixer per a sempre i ha sigut la seua major por des d’aquell moment. Sort que existeix escriure, llegir, comprar flors o bon menjar per a oblidar-se d’aquest fet de tant en tant.

El dia que vaig complir huit anys no vaig poder parar de plorar en tota la nit.

Advertisement

Era una xiqueta que plorava en el seu octau any de vida, per una raó molt senzilla: no volia morir. Vaig sentir l’agonia del somni etern i això em provocava una profunda tristesa i un desassossec aparentment incurable.

La mort és un fet que m’ha angoixat durant moltes nits de molts anys. Vaig ser un bebé d’eixos que no deixa dormir a ningú. Que plora i plora fins a desesperar a la seua mare. Supose que el meu destí no era altre que acabar sent una xiqueta poregosa.

La gent tan bondadosa, sempre em conta que el que tem de la papallona negra és perdre a un ser volgut. Tant de bo fora eixe el meu turment!

A mi el que m’ha aterrat sempre és DE – SA – PA – REIXER. Dormir per a sempre. Qui ho diria, amb tot el que adore dormir.

Un dels llocs que més m’està ajudant en aquesta espècie de fòbia ha sigut el cementeri d’Oliva No és el lloc on vaig nàixer. És el lloc de les meues arrels. De la meua mar i dels meus iaios. Cada any des dels meus 16 (8 anys després de la catarsi), netegem les làpides, les posem flors i les envernissem amb betum. Fem un recorregut per totes les persones que formen part de les nostres històries de sobretaula, amb les quals no hem compartit espai ni temps. Reconeixem a les seues cares a cosines, ties o a nosaltres mateixes. Sempre s’escolten frases enginyoses com “ací no viu ningú” o “Mira!, serem veïnes”.

No sé com explicar quant m’agrada eixe dia. Em dóna pau.

Supose que una és del lloc on vol acabar descansat i això em fa sentir que pertanyo a un fet més gran.

Una altra ocasió en la qual em trobe més calmada en l’assumpte va ser el dia que vaig conèixer a la dona amb més edat que havia conegut fins al dia de hui. Té 103 anys, la meua visita es va produir quan comptava sols 100. Li vaig fer fotos a la seua casa, que estava plena de gats- pels quals sent una profunda fòbia-. Encara que amb l’emoció que tenia por de retratar-la vaig aconseguir oblidar-la un poc. Em vaig adonar de les seues virtuts de seguida. Les que li feien aferrar-se a la vida. És molt fan del tenis i li encanta vore’l a la televisió. És a dir, la seua passió no ha desaparegut amb els anys. Sent una necessitat abismal d’anar arreglada. No ha perdut el ser coqueta. Té infinitat de perles de tots els materials inimaginables que combina segons el seu estat d’ànim. El caràcter també influeix, em consta que s’ha de tindre un poc de mala llet per a arribar als 100 anys. El fet que no està renyit amb saber riure’t de tu mateix i de tots els altres.

Per a les fotos es va enfundar una boa negra de plomes. Estava resplendent. La seua pell pareixia una bresquilla i els seus ulls espurnejaven com si per fi algú li haguera vist com ella mateixa percebia al seu reflex. Em va confessar una de les seues frases cèlebres i li vaig demanar que me l’escriguera. “El xarol és una pell que somriu”. Jo sí que vaig somriure en llegir-la. Eixe dia la meua por més antiga se’m va curar un poc més.

Aquest any compliré 30 i ja no tinc tanta por. Sols vull aferrar-me a la rutina com si es tractara d’una panderola negra i freda. Vestir-me de xarol i posar-me les meues perles sempre que puga. Al cap i a la fi, és una festa la qual no cal prendre’s massa de debò, no?