Se’n va pujar sense voler pensar-s’ho més i va enfilar camí cap l’horitzó presidit per l’imponent castell. Al walkie talkie va tornar a escoltar la veu de Joan i el va intentar calmar assegurant-li que es trobava molt més a prop del que realment estava. Així que va accelerar i va deixar d’alçar tant la mà per anar saludant al nombrós públic que passejava per l’avinguda. Que sonara ‘Wannabe’ a la pròpia ràdio del carret el va irritar més encara, li havia pres particular mania al tema de les angleses que embogia a gran part dels xiquets que visitaven el parc. Prompte, si tot anava com calia, ho deixaria tot enrere. La sort li eixia de cara perquè l’accés cap al castell s’aclaria molt més del que en principi havia imaginat. La pistola que duia a la butxaca li cremava. Desitjava no haver de gastar-la i que en arribar Joan ho tinguera tot controlat. Així, va baixar d’un bot del carret, content d’anar en hora. A la cambra cuirassada que amagava la torre més alta els ànims eren altres. Joan es mirava la sang que embrutava els enormes guants blancs que portava. Al terra es trobava el cos inert de Yuri, el vigilant que els havia revelat la clau per accedir. El robatori que plantejaven com un dit i fet, tan senzill com podia haver sigut a un còmic havia pres literalment un altre color. Ara era a Joan a qui el walkie talkie li va interrompre els pensaments, Miquel estava a les cavallerisses i pujaria en un moment. Sense tindre clar què fer es va treure el somrient cap de la rateta Minnie i es va asomar per la finestra perquè li pegara l’aire. La discussió amb Yuri, el rostre enrogit de ràbia que l’acusava i la barra de ferro també tacada de sang li passaven pel cap sense parar.
A eixa altura la brisa del mar li arribava perfectament i, en tancar els ulls i respirar profundament, va decidir que havia de tornar a l’acció. Xiuxiuejava ‘Wonderwall’ desitjant que la que s’havia convertit en una de les seues melodies preferides el calmara com sempre i així poder actuar amb precisió. La porta oberta de la cambra deixava a la vista les parets amb caixes de seguretat on es guardaven diners en efectiu i joies. La torre més alta del parc més conegut d’Europa funcionava com un luxós banc molt privat. Pocs n’eren sabedors i Joan no volia que l’oportunitat que tenia literalment davant d’ell acabara perdent-se. Va començar a obrir les caixes per buidar-les i anar omplint la borsa de gimnàs. Tenia la borsa plena de lliures, dòlars, francs i marcs quan la veu de Miquel li va demanar pel walkie talkie que obrira la porta o acabaria tombant-la a bufits. Per un moment va somriure i es va dirigir a l’entrada per deixar-lo passar. Allà el va trobar suat per la disfressa i la carrera per les escales, amb el cap de Mickey penjant a les mans. La sang als guants i la visió del cos del vigilant els van tallar la conversa abans de començar. Joan el va agafar per la pitera i el va entrar. Baix del castell, a l’entrada, Marina mirava amb paciència el seu grup d’alumnes que havia acudit al parc pel final de curs i s’entretenia a la cua cantant la ‘Danza de los limones’. Un crit llunyà la va espantar i en alçar la vista va veure com des de la torre més alta queien dos cossos enmig d’una pluja de papers.
Miquel Alacant
129