Issuu on Google+

02 juliol 2012

...el ferro és fill del nostre braç

Preu

11

Nosaltres, amb la revolta minera Editorial: la lluita de classes existeix / Entrevista Julio Anguita: "¿Hace falta un referente? Yo doy un paso adelante" / Entre la por i l'esperança: La crisi i "Els viatges de Guliver", per Jaume Botey / Syriza, la il·lusió que ve de Grècia, per Empar Cogollos / Entrevista Josep Manel Busqueta, de Taifa: "El pacte social està mort i el capitalisme ja no té excedent per redistribuir"


02

SUMARI El manifest · La lluita de classes existeix

Moviments · Davant del darrer engany del govern, construïm un Bloc Cívic

Economia · Entre la por i l’esperança

Política · IU Andalucía, IU Asturias:

Dos decisiones políticas Internacional · Syriza, la il·lusió que ve de Grècia

Entrevista · Entrevista y declaraciones de Julio Anguita durante su última visita a Barcelona

Educació · La educación neoliberal

Cultura · Miners · La nueva novela social española: el valor del compromiso

La Xarxa en marxa · La Xarxa i els col·lectius locals

L’Entrevista · Entrevista a Josep Manel Busqueta, del Seminari d’Economia Crítica Taifa

Edita:

XSUC Xarxa Socialista Unificada de Catalunya

Per contactar amb nosaltres: info@xsuc.cat

www.xsuc.cat

03

EL MANIFEST

MOVIMENTS

La lluita de classes existeix

Davant del darrer engany del govern, construïm un Bloc Cívic

L’ofensiva neoliberal continua en tots els fronts. Grècia, desprès d’una campanya de pressions i amenaces dirigides pels portantveus de les institucions i els principals governs europeus, entusiàsticament secundats per la majoria dels medis de comunicació, ha decidit electoralment, malgrat l’ascens espectacular de l’esquerra anti-neoliberal representada principalment per Syriza, posar el govern novament en mans del partit que va dur el país a la fallida, Nova Democràcia. Aquest no ha trigat gens en rebre el suport dels altres partits submisos davant l’ordre neoliberal, particularment el PASOK, caricatura grotesca del que caldria entendre per un partit “socialista”. A França ha bastat que el nou president, Hollande, fes un tímid gest de comprensió cap a aquells que demanen la revisió del pacte fiscal europeu (pacte que compta amb l’aquiescència, gairebé sense matisos, de tots el grans partits socialistes europeus, PSOE inclòs), per tal que l’electorat francès d’esquerres tornés a confiar massivament en uns socialistes que han provat mil vegades la seva capacitat per fer des del poder el contrari del que prediquen a l’oposició. El Front de Gauche, que va suscitar inicialment gran entusiasme en l’electorat, particularment gràcies a la personalitat del seu candidat a la presidència, Mélenchon, ha tornat a ser víctima de la inèrcia bipartidista. D’Espanya no val la pena parlar massa després de la farsa muntada entorn del famós “rescat” a la banca, saludat inicialment com un gran èxit per aquesta mena de president de govern clandestí que es diu Mariano Rajoy, de les habilitats del qual destaca la seva gran capacitat per deixar amb un pam de nassos els periodistes i, sobre tot, els ciutadans. La desastrosa gestió del sistema financer espanyol pels seus responsables irresponsables, inclòs particularment el governador del Banc d’Espanya, ens ha dut a aquesta situació en què els treballadors han de pagar (estan pagant ja des de fa temps) pels pecats, precisament, dels seus explotadors. I en l’economia capitalista actual, qui està precisament en la cúspide de la piràmide de l’explotació ja no és el capital industrial, sinó el financer.

Aquest fet, alhora que crea les terribles distorsions que estem veient, té una virtut fonamental des del punt de vista dels qui lluitem per la superació del capitalisme: que per tal d’aconseguir aquesta superació ja no és necessari un complexíssim i perillós procés d’expropiacions en cadena tot al llarg del teixit econòmic (procés que acaba generant un nombre creixent d’enemics en tot moviment revolucionari); avui dia n’hi ha prou, d’entrada, amb l’apropiació pública del capital financer, des del qual es controla, com estem veient cada dia, el conjunt de l’economia. Facilitat que ve reforçada, a més, per l’enorme concentració de la banca, de manera que avui dia hi ha prou amb controlar 3 ó 4 bancs a cada país per controlarho tot. Però, òbviament, la simplicitat “tècnica” del que podria ser avui dia un procés revolucionari anticapitalista ve contrapesada pe la seva dificultat política. Superar aquesta dificultat consisteix en anar creant un consens social creixent entorn d’aquesta idea: l’economia ha d’estar al servei de la majoria, no la majoria al servei d’una economia de la qual només es beneficia una ínfima minoria de la societat. Segurament és exagerat parlar d’una majoria del 99% i una minoria de l’1% (aquest 1% està protegit per un coixí gens menyspreable de gestors ben pagats que formen la capa superior, mimada pel sistema, de la cada cop més empobrida “classe mitja”). Però sí és cert que la polarització social va en augment i cada cop és més difícil, inclús per a gent d’idees conservadores, sentir-se identificada amb els interessos de l’1% i els seus aliats. El perill, en aquest punt precís, és que la minoria dominant aconsegueixi (com s’ha vist a França i a Grècia, i ja comença a fer-se a Espanya en matèria de sanitat) desviar cap als immigrants o altres grups socials marginals el malestar de treballadors i professionals empobrits per la crisi. Davant d’aquest panorama, cal començar ja a unir forces i lluites entorn d’un programa comú, una alternativa a aquest capitalisme cada vegada més deshumanitzat i al que estan plantant cara els miners recordant-nos que la lluita de classes encara existeix.

Enmig d’un col·lapse econòmic i social cada vegada més gran, i que la reforma laboral ha vingut a agreujar, hem vist les darreres setmanes com s’obria pas la idea de que calia rescatar una vegada més la banca privada espanyola. Amb les eleccions gregues de fons, una ‘cortina’ mediàtica (en mans d’empreses monopolistes amb vincles  amb la banca) insinuava que aquesta vegada serien els banquers qui pagarien la factura i que aquest préstec no suposaria nous sacrificis socials per a la població. Una nova mentida que, de fet, s’ha esvaït en pocs dies als ulls de la població. A l’inici de la crisi es van necessitar mesos per a que la població

El rescat és un préstec per a que els bancs espanyols paguin el seu deute passant factura als ciutadans entengués que la promesa de “refundar” el capitalisme era només una mentida per amagar que anaven a dilapidar el patrimoni públic per salvar els bancs i deixar endeutats als estats i els pobles (excepte Islàndia). Ara, en poques hores, ha passat a ser evident malgrat les apel·lacions de l’aparell institucional a un pacte d’estat, que qui demana el préstec no són els bancs sinó el govern espanyol, que més que representar al poble cada vegada apareix de manera més transparent com a titella dels grans poders econòmics que financen les seves

campanyes electorals. Però la veritat emergeix a ulls de més gent:  el rescat és un préstec destinat a que els bancs espanyols paguin el seu deute passant la factura a l’Estat, és a dir, als ciutadans. I a qui se li deu? Doncs en gran part als especuladors que van farcir la bombolla immobiliària, a bancs ubicats en part a Alemanya, França o als EUA, que ara exigeixen que demanem el rescat; un rescat que no era per nosaltres, sinó per a ells. A més, és fals que ara aquests diners vagin a donar crèdits per animar l’activitat productiva i l’ocupació, això és només el discurs de les plomes a sou del sistema que petenen fer-nos empasar la porga altre vegada. En aquest panorama desolador --que una part de l’esquerra sindical, política i social tradicional encara no percep en tota la seva profunditat-- és més necessari que mai la convocatòria que des de Catalunya Julio Anguita ens feia a crear un Bloc Cívic, un moviment social i ciutadà “des de baix contra els de dalt”, per generar opinió crítica i mobilitzar-se contra el “desordre del sistema” per condicionar l’acció dels governs, però també crear poder ciutadà transformador. Un Bloc Cívic fruit d’un procés constituent soldat per un programa elaborat amb ampla participació col·lectiva que, respectant les identitats, organitzacions, ideologies, creences, àmbits d’actuació de cadascun, estableixi un ferm pacte per la defensa de les necessitats i drets socials i polítics més urgents del poble, i de les alternatives que les garanteixin. Un Bloc constituït per a tots aquells que hi vulguin ser, treballin a on treballin, estiguin a les institucions o al carrer, militin en partits o no, però que es comprometin a NO ACEPTAR implicar-se, corresponsabilitzar-se, en cap mesura que contradigui el programa pactat. Cal definir aquest programa amb urgència, algunes idees ja estan al carrer: cap retallada més, salari mínim de 1000 euros, extensió de la cobertura mínima a aturats i tots els pensionistes (molts menys costos que la injecció a la banca), repartiment del treball sense disminució de

salari, prohibició de desnonament de la vivenda habitual, reforma fiscal, nacionalització de la banca i els sectors estratègics, defensa de la sobirania de la ciutadania i la democràcia, etc. Però és el mateix procés que hauria de definir de manera més concreta aquest programa en una convocatòria oberta i participativa, que nosaltres considerem iniciada des de ja mateix. Estem davant d’un total col·lapse econòmic,

És més necessari que mai la convocatòria d’Anguita de crear un Bloc Cívic, un moviment “des de baix contra els de dalt” polític i social. Però això no és suficient per bastir una alternativa creïble. Només la ciutadania empoderada de sí mateixa pot acabar amb aquesta situació. I construir-la no és una qüestió de demagògia de pomposes paraules, consignes i discursos, sinó d’acords i compromisos concrets, a l’entorn d’un programa que uneixi per a l’acció a la gran majoria de la ciutadania. El sistema social fa molt temps que no es trobava tan col·lapsat i desprestigiat. Aquells que sempre hem pensat que era injust, insostenible i inhuma es ara quan més hem d’actuar. Però no per a demanar un trosset en el pastis de la seva gestió, sinó per ajudar a que la gent es retrobi en la seva potència i força per a superar-lo i deixar-lo en les escombraries de la història. Tot el coneixement i cultura heretades, tota l’experiència i tècnica creada per la humanitat ens permeten, si volem, fer possible un mon de pau, on visqui tothom dignament i de manera sostenible com persones lliures i iguals. Ens cal molta reflexió, formació, proposta i voluntat per fer possible aquesta utopia. Ara ens pot semblar poc accessible, però amb més misèria, incultura, malalties i violència quin futur tenim amb el capitalisme? El esdevenir que ens proposen es només un fosc túnel en qual només (com sempre ha estat en aquest sistema) s’hi albira la guerra com perspectiva, guerra que ara pot acabar amb la humanitat. Potser es pensi que la nostra proposta és un somni, però es l’únic futur realment possible. Aixequem-nos, posemnos en marxa i fem possible un altre demà.


04

ECONOMIA

ECONOMIA

ENTRE LA POR I L’ESPERANÇA La crisi i “Els viatges de Gulliver” Jaume Botey Som enmig d’un tsunami de molt llarg abast, enmig d’un gran canvi cultural final d’una etapa que va començar fa més de dos-cents anys a l’inici de l’Europa moderna amb la Il·lustració. La crisi econòmica és només un aspecte. La modernitat va suposar un nou model econòmic de democràcia, de progrés, de llibertats, de moral, de desenvolupament, de relació amb la natura, d’autonomia de la ciència, de la filosofia, del dret, de la pedagogia. Tot sota la ordenació suprema de la raó, sota els auspicis de la qual es desenvoluparia la futura humanitat. Doncs tot allò ha fet crisi. Un dels primers texts que criticaven aquella fe cega en la raó fou la Dialèctica de la Il·lustració, de Horkheimer i Adorno, fundadors de l’escola de Frankfurt, aparegut després de la II Guerra Mundial. Abans d’ells, Walter Benjamin havia fet el mateix. Però també, molt abans, Jonathan Swift havia escrit un dels sarcasmes paradoxalment més “il·lustrats” en contra de la Il·lustració, l’extraordinari i càustic “Viatges de Gulliver”. Recomano rellegir-lo com un dels texts més clarividents de diagnosi i crítica del que passa avui, escrit fa quasi tres-cents anys, al 1726. És un vertader tractat de filosofia política, lluny de la versió de conte infantil que l’exuberant imaginació de Swift va propiciar. Seguint a Gulliver, podríem dir que aquell ús “desorientat” de la raó ens ha portat a camins erronis en tres direccions: a. Cap a una profunda crisi social i nou model el darwinisme El model científic i econòmic de la Il.lustració porta a la misèria de les majories. Gulliver ho descriu caricaturitzant els científics i els seus descobriments, que no porten al benestar ni al foment de la pau ni al progrés de l’agricultura. Més aviat porta a una “estimació” del diner desvinculat de la producció (és a dir, el diner

05

especulatiu). Els nans són petits però rabiüts, perversos, tenen progrés però només pensen en la guerra. Els gegants, en canvi, tenen bondat natural, són pacífics però estan més endarrerits. S’escandalitzen quan Gulliver els explica l’art de matar. Dit més senzillament, el progrés material no acostuma a anar acompanyat de progrés moral. Malauradament, el segle XX ha sigut la dramàtica constatació d’això: mai tant progrés tècnic s’havia posat al servei del genocidi, de la indústria i de la maquinària per matar en sèrie. Avui passa igual. Ningú dubta de la neutralitat de la ciència o de les TIC (Tecnologies de

Tendim a un estat d’excepció permanent que propiciarà l’explosió social. Igual que el que denunciava Gulliver la Informació i Comunicació), per posar un exemple. Però han sigut les TIC les que han facilitat la bombolla financera, el frau, l’extorsió de la natura, etc. L’aparent “asèpsia” de la ciència s’utilitza com a tapadora per “demostrar” la inevitabilitat de la crisi i per reinventar nous mecanismes d’exclusió social. Com diu Loïc Wacquant a “Castigar els pobres” (Gedisa 2010), s’imposa el darwinisme social i el gir punitiu de les noves polítiques penals. Tendim a un estat d’excepció permanent que sens dubte propiciarà l’explosió social. Igual que el que denunciava Gulliver.

b. Cap a una crisi política. Democràcia: llibertat, igualtat, fraternitat. La crítica que Swift fa del parlamentarisme, a la pàtria, i quasi en el mateix moment de néixer el parlamentarisme, és genial, semblant a L’elogi de la bogeria, d’Erasme de Rotterdam. Hi apareix el polític aprofitat, el corrupte, el que trama negocis al marge de la llei, pactes contra natura, el capellà sense escrúpols. Pel seu ull clínic, tot queda sota sospita, universitats, esglésies, laboratoris, fabricants de moneda, etc. De fet, per la por que tenia a les reaccions davant d’aquestes crítiques, el bon Swift no va autoritzar la publicació del seu Gulliver en vida. Llegint-lo sembla que s’escolti la veu del 15-M quan proclamen que “el poder no està en els parlaments o a les institucions, que mai els polítics havien manat tan poc i mai tant en contra dels seus pobles, que partits, parlaments, sindicats i esglésies, s’han buidat de contingut i per tant és lògic siguin també contestats des de les places i carrers”. c. Cap a una crisi cultural. Caminar cap a una societat fràgil, “líquida”. Una de les coses que més sorprèn de Gulliver és la crítica a l’ús pervers del llenguatge. Ja en aquell temps denuncia que les grans paraules -pau, justícia, veritat, Déu, felicitat- poden ser interpretades de maneres molt diferents. Les paraules poden provocar moltes guerres, diu, i per això proposa una “acadèmia” que en defineixi el sentit autèntic. Com avui! Vivim en una profunda crisi de llenguatge, per uns “pau” vol dir respecte, per altres invasió, per uns “democràcia” voldrà dir igualtat, per altres control per la força. Ens hem acostumat a una societat en la que es diu una cosa i se’n fa una altra, amb pocs compromisos durables, la societat liquida, sense contorns. Em vull referir, per exemple, a les dues paraules més en ús avui, però més prostituïdes en el seu sentit original. Em refereixo a les paraules “austeritat” i “creixement” com a propostes per sortir de la crisi. Els que sempre hem

sigut partidaris de l’austeritat, i fins i tot del “decreixement”, hauríem de rebel·lar-nos quan s’identifica “austeritat” amb les retallades, o quan proposen “creixement” sense explicar què volen dir. Com si fos un contemporani nostre, Gulliver parla d’austeritat i de vida modesta i feliç com un model de vida necessari, oposat al sentit de “misèria” i pobresa que l’aristocràcia anglesa reservava als pobres. La crisi del llenguatge, però, és només un símptoma d’un model de la societat de la “insostenible lleugeresa del ser”, societat de l’efímer i malalta, que viu amb por, en la que han aparegut nous “déus” que ofereixen noves formes de salvació i sentit: les sectes, els feixismes o la pantalla des d’on creiem controlar el món, la velocitat i l’Internet, la comunicació

El més important que ha fet el 15M ha sigut posar en evidència les mentides i parlar de dignitat ubiqua amb el mòbil, però que també posen de manifest la vulnerabilitat de l’ésser humà. Regeneració moral i el 15M Davant del daltabaix de la crisi, per perpetuarse, el sistema utilitza la mentida. Per exemple, culpabilitza la gent d’haver viscut “per sobre de les possibilitats”, però oblida parlar tant de les causes de fons com dels responsables; diu que les retallades són necessàries, però oblida parlar que els més rics haurien de pagar més; exigeix la socialització de les pèrdues de la banca, però tolera sous escandalosos pels directius; proposa l’amnistia al defraudador, però obliga al pobre el pagament íntegre de la hipoteca. Ai si tornéssim a llegir el que Gulliver va dir respecte la hipocresia dels que manen! Estic convençut que el més important que ha fet el 15M ha sigut crear un clima nou que ha permès posar en evidència aquestes mentides i parlar de la dignitat de la persona, del respecte a tots i totes, de transparència, de participació. Ha sigut, sobretot, una proposta de regeneració moral. Ha creat espais d’esperança, s’ha convertit en la “veu” dels sectors més fràgils, ha conquerit espais de llibertat. En definitiva, ha posat el “marc” a un retaule d’inquietuds que ja estava pintat però que es mantenien sense connexió: noves formes d’economia, d’organització, de maneres de viure. Quan tots els mitjans de comunicació i institucions només insisteixen en crear ciutadans dominats i submisos no és fàcil crear aquest clima, i el 15M ho ha aconseguit.

Atenció al que neix Moltes coses ja no tornaran a ser com abans, sobretot en la dimensió del treball i les relacions laborals, treball fix, la relació entre treball i notreball (atur, temps lliure, autoocupació), i en les formes de comunicació. És prematur podernos imaginar la societat del futur, però hi ha símptomes, coses que neixen i que tendeixen més o menys cap a un mateix horitzó. Fixantnos només en el concepte de “propietat” i de relacions laborals també podem aprendre molt del Gulliver. Jonathan Swift havia viscut les utopies populars dels anomenats levelers o “anivelladors” del segle XVIII anglès, que foren durament reprimits per Cromwell. Es tractava de petits propietaris que posaven les terres en comú (els commons) i que buscaven el reconeixement de la llei. L’Estat nascut de la “modernitat” va trencar aquelles formes comunals d’organització de la producció. Els que procedien dels estrats més baixos demanaven més reformes econòmiques se’ls anomenava diggers o “cavadors”, el líder dels quals fou Winstanley, pastor presbiterià. Per tots ells, l’important no era la “propietat” sinó “compartir-la”, a l’estil de les “propiedades comunales” dels indígenes de l’altiplà andí. Doncs bé, aquell “bé comú” o “propietat compartida”, alternatiu a la “propietat privada” del naixent capitalisme, no solament avui reneix en múltiples experiències de base sinó que la seva formulació va representar el 2009 per Elionor Ostrom el premi Nobel d’Economia. Els seus estudis demostren que la propietat comunal garanteix millor que el règim de propietat privada o estatal el rendiment i conservació. Entre nosaltres, experiències com ara l’agrupació de productors al Delta del Llobregat o la gestió d’alguns boscos al Pallars tenen molt a veure amb el model de “propietat compartida”. Per molts, avui el valor “compartir” i la possibilitat d’ús és més importat que el valor

“propietat”. Algunes de les propostes del 15M i anteriors al 15M van en aquesta direcció, com el copyleft, l’editorial Traficantes de sueños, les experiències de “banc de temps”, i tantes altres. Les places ocupades del 15M, pel fet en sí, pels seus continguts, per la forma d’organització i, fins i tot, per l’escenografia han sigut un exemple del valor “compartir”. La gent jove ha trobat en l’ús de les Noves Tecnologies un excel·lent instrument per posar en pràctica la “capacitat de compartir”. Per la seva capacitat de difusió, agilitat o anonimat generen un “valor afegit” que probablement farà entrar en crisi les formes antigues de propietat i producció que no incorporin un especial “valor afegit”. Trobo emblemàtic el tancament de l’Enciclopèdia Britànica: tot el seu poder i història de segles no ha resistit la competència de Wikipèdia, espai de coneixement compartit, sempre renovat, resultat de la col·laboració de milers de voluntaris. Un altre exemple seria el conflicte provocat per la Llei Sinde que no pot impedir la possibilitat de copiar i recopiar els CD; la pàgina “apuntitis.com”, que permet la posada en comú d’apunts o material docent per als d’una mateixa classe. En poc temps, les experiències del valor “compartir” han proliferat com a punt de partida d’un nou model de relacions socials. Alternatives econòmiques i nous models de producció com el cooperativisme, la producció rural, sistemes de finançament comunitari o de banca ètica, alternatives vinculades a un territori, experiències de consum de proximitat, que tenen molt a veure amb la cultura llibertària del cooperativisme i mutualisme, plataformes de resistència i de suport mutu com la lluita contra els desnonaments o col·lectius a favor de la immigració. De moment totes parteixen de la lògica d’allò concret i petit, però alhora totes s’orienten cap a una alternativa política global. Aquest és també el missatge positiu i les alternatives que ja fa tres-cents anys proposava Swift a “Els viatges de Gulliver”.


06

07

POLÍTICA

INTERNACIONAL

IU Andalucía, IU Asturias: Dos decisiones políticas

Syriza, la il·lusió que ve de Grècia

Albert Escofet

La situació social a Grècia s’ha anat degradant durant aquests anys de crisi. Hi ha un 22’6% d’atur, ha disminuït el poder adquisitiu dels treballadors per baixades de salaris i pensions mentre s’han augmentat els impostos. A això cal afegir el tancament d’unes 1.000 escoles i la degradació de la sanitat. Les retallades han portat a uns situació desesperada que es veu reflectida en l’augment dels suïcidis en un 17%, però també a l’augment

Estamos una situación de crisis global, pero de forma especial en estados como Grecia, Portugal, Italia y España es donde se manifiesta con toda crudeza la descomposición del modelo actual, donde se han agudizado hasta el extremo las contradicciones de un modelo capitalista. A partir de esta realidad, que se va a incrementar en los próximos meses, es como se debe plantear una alternativa política de cambio social. Está claro que el objetivo de cualquier organización que se declara como un proyecto de la izquierda transformadora es saber marcar una estrategia a medio plazo que, con los ritmos necesarios, permita avanzar hacia este proyecto transformador. Ello supone conocer bien la realidad política y social y saber conjugar la defensa de las necesidades inmediatas de los ciudadanos con un proyecto común alternativo. Las pasadas elecciones en Andalucía y Asturias marcan dos políticas diferentes y contradictorias de IU. En Andalucía se decide entrar en el gobierno y en Asturias, por el contrario, se apuestan por mantener la independencia de la organización, negándose a pactar con el Partido Socialista. Es evidente que son dos realidades distintas, pero también está claro que los proyectos socialistas de las dos comunidades tienen un denominador común: la gestión de la crisis y la asunción de las reformas o recortes necesarios, que coinciden, en mayor o menor medida, con las propuestas globales del PP y con las imposiciones de la Unión Europea. El decreto de la jubilación a los 67 años y los recortes a los empleados públicos en su día por parte del

PSOE son un buen ejemplo de ello. Las imposiciones de la UE, agravadas más ahora después del proceso de rescate de la Banca española y las condiciones económicas y sociales que se verán en las negociaciones de los próximo días, van a condicionar de forma brutal la capacidad de gestión de los gobiernos autonómicos, que sólo podrán administrar las medidas de recortes que les imponga el Gobierno central. Ante esta situación, la entrada en el gobierno andaluz, con sus primeras medidas de recortes salariales a los trabajadores públicos, crea grandes dudas y, lo que es peor, desconfianza y frustración de amplios colectivos sociales que han votado a IU, colectivos que van desde el movimiento sindical hasta amplios sectores de ciudadanos, incluidos los sectores de IU que no querían la victoria del PP, pero tampoco deseaban que se apliquen políticas de derechas. La capacidad de decisión de IU, con tres Consejerías y con la gestión de un 4% de los presupuestos de la Junta, no dejan margen de maniobra para llevar a cabo unas políticas diferentes a las que está haciendo el PP, CiU, o va hacer el PSOE en Asturias. La justificación política de entrar en el gobierno andaluz por parte de IU era demostrar que otra política era posible. Pero en estas circunstancias, la única utilidad política es provocar un conflicto institucional entre la Junta y el Gobierno Central, que ponga de manifiesto la crisis del modelo de sistema que representa este último, apoyándose en la movilización y apoyo de los ciudadanos hacia otros modelos de gestión política. Si esto no se hace, el desengaño y la frustración política va a provocar no sólo una crisis en IU

Coordinadora Laboral i de Suport Mutu 15M Espai de confluència de lluites laborals que es defineix com assembleari, decisori no impositiu i autogestiona. Amb companyerisme, amb combativitat i amb esperit d’unitat. Participa!

coordinadoralaboral15m.wordpress.com www.facebook.com/laboral.coordinadora @laboral15m

de Andalucía sino que puede afectar al conjunto del proyecto nivel del Estado. Todo ello en un momento donde hay riesgo inminente de un rescate o intervención de la UE. Se agudizan los conflictos sociales, se pone de manifiesto el choque entre los dos modelos, y los ciudadanos necesitan una alternativa por la izquierda. No se puede reivindicar el proyecto y la política de Syriza y acabar haciendo la del Partido Socialista. La izquierda transformadora jamás puede ser corresponsable de gestionar o administrar las políticas de los mercados, que nos imponen la dictadura financiera, y mucho menos “por imperativo legal”, desafortunada e incoherente justificación de Diego Valderas. El tema de Asturias es la otra cara de la moneda. Viendo el programa del candidato socialista, dispuesto a asumir los recortes impuestos por la política conservadora del gobierno central, las bases de IU han decidido que no gobierne la derecha, pero también no entrar en un gobierno. Decisión lógica, coherente y que permite a IU encabezar y participar en la movilización y en la propuesta política. Otra cosa es que algunos dirigentes de IU de Asturias se lo tendrían que hacer mirar; Iglesias, por ejemplo. La posible intervención o rescate de la UE puede ser solo cuestión de días o de semanas. Esto va a suponer unos recortes sociales superiores a los vividos hasta ahora. Y que afectarán a todas las comunidades. En Andalucía a IU solo le quedará dos opciones: o la insumisión institucional o la ruptura del gobierno con el PSOE, coincidiendo con la política de la organización en Asturias. Las bases de IU de Andalucía tienen la palabra.

Empar Cogollos

hagut desenes d’atacs a activistes d’esquerra. S’ha demostrat la necessitat de la unitat de l’esquerra per fer front a aquests atacs. Per altra banda el KKE (Partit Comunista Grec) ha vist com el seu vot a col·lapsat fruit de la seva negativa a recolzar un futur “govern d’esquerres”. Malgrat ser una força contundent en el carrer contra les retallades amb el seu front sindical, el seu vot ha baixat especialment en les zones obreres.

Sota les regles dels mercats no hi ha solució ni amb l’euro ni amb el dracma de la radicalització. Les eleccions del passat 17 de juny ha reflectit aquesta radicalització. Els resultats electorals a Grècia demostren un ruptura amb els partits tradicionals. Syriza ha aconseguit el 26,89 % dels vots que si bé no li permeten governar, és tracta d’un increment de vots espectacular. Cal recordar que Syriza va treure 4,5% fa tres anys. Els resultats electorals del 6 de maig havien demostrat que si els partits anti-memorandum es mantenien units podien guanyar les eleccions. La negativa de Syriza a entrar al govern en aquell moment va demostrar que realment tenia un projecte diferent. No varen acceptar l’imperatiu legal de les retallades, es varen negar gestionar la crisi. La coalició de l’esquerra radical ha aconseguit il·lusionar a gran part dels joves (es calcula que un 33% li han votat). Per altra banda, el seu discurs contra l’aplicació mesures del memoràndum sense sortir del euro no ha concretat suficientment com aquesta alternativa seria possible i no ha sigut vist com a realista per tota una capa de votants. Nova democràcia ha obtingut el 29’6% dels vots, vots fomentats en la por a la sortida de l’euro i una campanya salvatge als mitjans de comunicació de mentides i silenciament de Syriza. Una victòria pírrica que li obliga a governar amb coalició amb el PASOK i l’Esquerra Democràtica. Aquest dos partits donaran suport parlamentari al govern però s’han negat a participar-hi amb ministres. De fet, els propis aliats del govern saben que ND ha obtingut una victòria electoral però no té el recolzament social necessari per portar endavant les mesures que se li demanen. Resultats d’altres partits El desprestigi del partit d’extrema dreta LAOS i la desesperació de una capa de la població front a la crisi ha portat a l’entrada en el parlament dels neofeixistes d’Alba Daurada. Durant les eleccions ha

Sortir de l’euro La campanya electoral ha estat polaritzada per la sortida o no l’euro. Els mitjans de comunicació, juntament amb els governants d’Europa, amenaçaven amb que una victòria de Syriza suposaria la immediata sortida de l’euro i el caos per al país. Han desviat el debat sobre l’autèntic punt en discussió. La qüestió no és si Grècia es queda a l’euro o no, la qüestió en amb quines condicions. La proposta de Syriza es mantenir la unitat monetària però sense els sacrificis que se’ls ha demanat fins ara. Per altra banda, la proposta del KKE d’una tornada al dracma per si sola no solucionaria res. El retorn a les mesures proteccionistes no és la solució. De fet, el retorn a la moneda grega sense trencar les relacions capitalistes provocaria un augment de la inflació i disminució del salaris dels treballadors grecs. El que queda clar és que sota les regles dels mercats no hi ha solució ni amb l’euro ni amb el dracma. Un govern inestable Els propers mesos el govern grec ha de retallar 11.700 milions d’euros. Es per això que el nou govern vol negociar un aplaçament de les mesures d’austeritat del memoràndum. Però si ho aconsegueix, només estarà guanyant temps. Tard o d’hora haurà d’aplicar mesures molt dures. El ministre d’exteriors alemany, Guido Westerwelle ja ha afirmat que “no hi haurà canvis substancials” en les imposicions d’austeritat a Grècia, “si ara

permetem que Grècia es salti les condicions que acceptarem en el passat, ens arrisquem a crear un problema amb els altres socis europeus que sí s’estan esforçant i treballant dur”. Com va dir un votant de Syriza, “el govern es cremarà en poc mesos, el futur es de Syriza”. La diferència amb retallades anteriors on els treballadors grecs varen mostrar una enèrgica capacitat de lluita amb les nombroses vagues generals però tot continuava igual, és que en aquest moments Syriza és vista com una alternativa creïble i majoritària. Malgrat la decepció inicial per no haver guanyat les eleccions, Syriza ha demostrat que sí hi ha una alternativa. Ara Syriza ha d’exercir l’oposició en el parlament i al carrer, tal com va dir l’històric militant comunista i antifeixista Manolis Glezos. La clau del seu èxit ha sigut mantenir-se ferms contra les retallades, cap participació en un govern de gestió de la crisi. A més d’un programa amb 40 punts que proposen solucions radicals als problemes vitals dels grecs, com per exemple

Com va dir un votant de Syriza, “el govern es cremarà en poc mesos, el futur es de Syriza” menjador gratuït per als nens a les escoles, increment del salari mínim i de la prestació d’atur o augment a un 75% d’impostos per a rendes superiors al mig milió d’euros. Els perills vénen de sectors a dins de la coalició que creuen que no s’han guanyat les eleccions per haver mantingut la radicalitat del programa i proposen rebaixar-lo. De fet, els últims tres dies de campanya, quan la direcció va intentar tranquil·litzar els seus adversaris amb un llenguatge menys radical, Syriza va perdre el seu avantatge. Seria un error pensar que els milions que han votat a Syriza els recolzaran incondicionalment: ho faran en la mesura que els solucioni els seus problemes quotidians. Els grecs tenen experiència amb forces polítiques que volen reformar el sistema i acaben fent retallades. L’èxit de Syriza a sigut la capacitat de desmarcar-se d’aquestes esquerres reformistes. L’experiència de Syriza ha il·lusionat l’esquerra europea. Com escriu Yorgos Mitralias, membre del Comitè Contra el Deute CADTM- Grècia, “la primera lliçó és que la unitat és possible. La segona és que aquesta unitat val la pena. I la tercera és que la unitat val la pena a condició que sigui una unitat basada en la radicalitat”. I jo afegiria, i basada en un programa socialista.


08

ENTREVISTA

09 ENTREVISTA

Entrevista y declaraciones de Julio Anguita durante su última visita a Barcelona

“¿Hace falta un referente? Yo doy un paso adelante” Por un salario mínimo de 1.000 euros, pensión mínima de 1.000, la reforma fiscal y la nacionalización de la banca.

Farga A sus 70 años, a Julio Anguita todavía le va la guerra. Y con la guerra nos referimos a la política, esa política que pasa por la construcción de una sociedad más justa e igualitaria. En un momento de grave crisis del capitalismo, de falta de referentes políticos y morales, Julio vuelve a saltar a la palestra con su ‘programa, programa, programa’ y nos plantea algo muy sencillo: que la unión hace la fuerza y que aquí está él para ayudar en lo que haga falta. A sus 70 años. ¿Quién va a recoger el guante? En Grecia viven su particular tragedia y lo de aquí cada vez se parece más a un drama. ¿Cuáles son las claves para entender lo que está pasando? ¿Sabéis cuál es el drama, el drama político? Que las condiciones de nuestro país son condiciones prerrevolucionarias. Se están dando todos los ingredientes: fábricas que cierran, gente en paro, corrupción en el poder político, en el judicial… los tres poderes del Estado tienen corrupción.

No total, pero las más altas magistraturas del Estado también han entrado en la corrupción. Y la gente dice: ¿esto cómo lo arreglamos? ¡Hay que hacer una ley! Y volvemos a caer en lo mismo. ¿Leyes para qué? Pero ¿cómo hacemos ciudadanía? ¿Cómo pasamos de los muchos “yoes” al “nosotros”? ¿Cómo hacemos posible que la gente viva un proyecto colectivo? ¿Cómo hacemos posible que se dé cuenta de que ella, si quiere, puede poner en marcha un camino totalmente nuevo? Y claro, lo que ocurre es que si no hay condiciones para un hecho democrático, pero la gente no está preparada, estamos como siempre: la gente no está preparada y como no está preparada… Hay que romper ese círculo vicioso. ¿Y cómo se hace eso? Hoy nos encontramos multitud de grupos, grandes y pequeños, cada persona monta en seguida su chiringuito, y me parece muy bien. Pero llega un momento en que piensas: ¿por qué tanto chiringuito no se une? Yo quisiera expresar gráficamente cómo concebir que esto empiece a cambiar. Es el ejemplo que últimamente pongo siempre: imaginaos que tengo aquí en la espalda el mapa de España.

“Las condiciones de nuestro país son condiciones prerrevolucionarias” Por cada colectivo, por insignificante que sea, yo cojo un alfiler y lo clavo. Cuando yo termine, no tengo un mapa de España, tengo un acerico, completamente perforado. Hay muchos “yoes”. ¿Cómo pasamos al nosotros? Pues cogiendo un lápiz y empezando a unir alfiler con alfiler. ¿Qué sale? Una malla, una red, un tejido, algo fuerte, que es el “nosotros”. Pero ¿cómo se usa el lápiz? ¿Y qué tipo de lápiz es? Pues muy fácil, a eso yo siempre lo he llamado “programa, programa, programa”. ¿Y desde dónde se empieza a debatir ese programa? Hay una propuesta que yo dije hace meses y que no la pongo aquí como ejemplo a seguir,

simplemente como ejemplo para ilustrar. Hace meses dije: ¿cómo podemos concitar que empiece a funcionar el lápiz? Entre gente distinta, diversa... Estoy haciendo un llamamiento a los militantes de distintos partidos políticos, incluido el mío. Porque sigo siendo militante del Partido Comunista de España y no me pienso ir. Pero el partido para mí está al servicio de la sociedad. Y como comunista yo aprendí hace muchos años que mi partido era un instrumento, una herramienta, y que yo sería más comunista en la medida en que saliera la sociedad, eso lo tengo claro. Por tanto yo invito a los militantes de los sindicatos, de los partidos, de los colectivos, a los compañeros del 15M: vamos a discutir sobre el programa, compañeros, vamos a lo concreto. Y para los grandes definidores a través de las palabras de nuestros santos, el gran Lenin dijo que la verdad es concreta, lo demás es pura abstracción. Así que concretemos. Y ya concretando, ¿cuáles serían las primeras propuestas de este programa? Primera medida que yo proponía, y repito, no

“Lenin dijo que la verdad es concreta, lo demás es pura abstracción” es que yo diga que el programa sea esto, es una medida que está pensada desde lo siguiente: tirando de una salen todas las demás. Tirando de una cereza, van enganchadas. Por tanto, que si yo cojo la primera cereza tengo que coger la segunda, y coger la tercera. ¿Qué os parece si hablamos, y esto es una medida muy tibia, de un salario mínimo de mil euros? Que nadie se sorprenda: es el 72% del salario mínimo de muchos países de Europa, no vayan a creer que yo me he subido al monte. Inmediatamente la pensión mínima mil euros. Y esto no es ninguna medida revolucionaria, es sencillamente decirle al ancianito de los 300 y los 500 euros “tenga usted mil y mantenga usted a la familia mientras vamos cambiando esto”. Pero la gente dice: “Puñeta, esto me afecta, es una señal, es un signo de algo”. Claro, y llega el ‘enterao’ de turno y dice: “Señor Anguita, ¿dónde está la liquidez, el dinero, el parné para pagar esto?” Joder, pues dónde va a estar, en la reforma fiscal. Yo no conozco otro sitio. En que paguen más los que más tienen. Y si por si acaso yo estuviera delirando producto de mi afán por explicarme, se entra en Internet, se pone GESTHA, que es una asociación de inspectores de Hacienda, que nos están diciendo que nos están estafando para empezar 78.000 millones de euros al año. Allí hay dinero. Lo que pasa es que hay que tocarlo. Lo que pasa es que hay que enfrentarse. Pero es que gobernar significa también enfrentarse a alguien. El que gobierna debe saber con quién va, con los más o con los menos. De momento el que gobierna está con los bancos, aunque pretenden que creamos que es por el bien de toda la sociedad. ¿Creen ustedes que los 100.000 millones de euros cuando vengan, que aún no sabemos cuándo van a venir, es para que los bancos los presten? Pero hombre, vamos a despertarnos. ¡Eso es para tapar los agujeros de su pufo! ¿Dónde está el dinero que van a prestar? Pero ¿quién se lo cree a estas alturas? Modestamente, con los compañeros de Syriza, digo: hay que nacionalizar la banca. Lo digo bajito, pero firme. Pero para eso falta decisión. Decisión de unos gobernantes que, aquí está la clave, tengan detrás a la mayoría del pueblo, no viendo fútbol, no viendo informativos, que estén apoyando a su

gobernante mientras él sea fiel a lo que prometió. Hablar de esto es hablar de la economía, de los sectores estratégicos. Lo han vendido todo. ¿Queda todavía algo por vender? Pues lo van a vender también. Han vendido Tabacalera, Gas Natural, Endesa, Telefónica, Aldeasa… una lista tremenda. Esas empresas eran del estado y perdían dinero. ¡Sí, hombre! Y el capital que las compró, compró una pena ruinosa. Compró lo bueno y le dejó al estado lo que pierde dinero. Porque eso sí hay que nacionalizarlo. ¿Y quién o quiénes tienen que dar el paso ahora? Ha habido compañeros y compañeras que

“El que gobierna debe saber con quién va, con los más o con los menos” desde hace tiempo vienen entendiendo que en esto tiene que haber una persona que ellos estimen, que tenga credibilidad, que tenga garantías, que no haya robado nunca (o que no se haya descubierto); y decían que esa persona era yo. Pero yo tengo ya 70 años, el 21 de noviembre voy a cumplir 71 y voy tirando. Además, nunca segundas partes fueron buenas. Yo no puedo hacer nada más que lo que voy a decir a continuación: ¿hace falta un referente? Yo doy un paso adelante. Ya está aquí. No voy a ser candidato, ni voy a ir a las elecciones, ni voy a ser presidente del Gobierno, pero si necesitáis un referente, aquí está el mío. Puede sonar incluso a bravuconería. Ahora hace falta que esto se organice. Y dirán: “No, es que este es del Partido”. ¿Y qué pasa? Y voy a seguir siéndolo. Vente conmigo al tajo, y vamos a ver si el comunista trabaja o no, en el tajo lo vamos a ver. Y que es donde yo les digo a los dirigentes de los


10

EDUCACIÓ

ENTREVISTA

partidos políticos, incluido el mío, que permitan a sus militantes sumarse a la construcción de este programa. Poner en marcha esto puede tardar meses, pero hay una idea fundamental:

“Invito a los militantes de sindicatos, partidos, colectivos, del 15M a discutir el programa” que estas medidas se repitan en los movimientos ecologistas, republicanos, en los asociaciones de vecinos... y que esto se repita porque sea un programa que tenga una virtud: claro, conciso, y que todo el mundo lo recuerde perfectamente. Y a partir de ahí se va tirando. Después de concretar, hablemos un poco de metafísica ¿Qué es ser comunista hoy? Marx cuando define al comunismo no habla de partido, sino de movimiento. En nuestros

“Marx cuando define al comunismo no habla de partido, sino de movimiento”

11

debates tenemos que diferenciar entre diferentes conceptos. El primer concepto a discutir es el de comunismo; el segundo concepto, comunistas; el tercero, partidos comunistas. No son lo mismo. La acción política revolucionaria es situar a la gente en su lugar en el proceso de producción que no es consciente porque está alienada por la ideología dominante. Y para eso no hay que vociferar que somos comunistas. Yo intento no hablar de comunismo, sino de derechos humanos. Intentemos aplicarlos –el derecho a la vivienda, al trabajo, el derecho de las mujeres—y a ver qué pasa. Yo hablo muchas veces de la Constitución, no porque me la crea, sino porque ahí están las contradicciones en que caen los poderosos y así se les hace caer en la trampa. Sobre todo hay que diferenciar los conceptos comunismo y partido comunista como dices, porque no siempre van juntos. Hay que diferenciar los conceptos, como decía antes. Porque, por ejemplo, el PCE, no tenía como interlocutor al Partido Comunista de Nicaragua, sino al Frente Sandinista. Y cuando un compañero participó en el Congreso de los comunistas de Marruecos, volvió diciendo que el Partido Comunista Marroquí planteaba que no se podían tocar tres cosas: la monarquía, el Sáhara marroquí y el Islam. Entonces dijimos, que se vayan a tomar por culo los comunistas marroquíes. Los comunistas tenemos que tener nuestra idea fundamental en la definición

“Hay que nacionalizar la banca. Lo digo bajito, pero firme”

de comunismo y punto. El propio Marx en el Manifiesto Comunista lo dice: los comunistas no tienen nada que les diferencie del resto del movimiento obrero, solamente que siempre en cada acción tienen presente el objetivo final. No hace falta sacar la bandera, cantar la internacional ni nombrar a la Pasionaria. Y tener claro un programa, como decías antes. Yo tengo clara alguna idea, pero es necesario aprender a través del debate. Estar en política es eso fundamentalmente: escuchar y aprender. Los conocimientos, como el arte, si no se contempla no existe. El Guernica, en sí mismo, no vale nada. Cuenta en la medida que el ser humano lo valora, como toda belleza en la vida. Y el conocimiento igual. Un profesor que sabe mucho si no transmite no sirve para nada. Antes de socializar la fábrica hay que socializar el saber. ¿Por qué sino quien la va a dirigir? ¿El empresario? Los trabajadores, entonces. ¿Y qué hay de la clase obrera y los sindicatos? Parecen bastante perdidos estos últimos, por decirlo de algún modo. Han introducido en la mente del enemigo (nosotros) la idea de la derrota, y la de la cultura uniformizada. Y eso lo han logrado a través de diversos mecanismos, como la televisión. Todos los elementos que antes ayudaban a concretar la condición de clase trabajadora han desaparecido. Pero las condiciones de producción no se han vuelto interclasistas, lo que se ha vuelto interclasista es el hábitat donde se reflejan esa condición de clase, como el barrio. Los sindicatos deberían de haber jugado un papel ahí. Dice un acierto pedagógico que nadie da de lo que no tiene. Sobre CCOO, hace varios años que yo dije estar en contra de tener un sindicato de referencia. Mi sindicato de referencia son todos y ninguno. Mi sindicato es el que conmigo va; con mis ideas. Cuando impulsamos la ILP por la reducción de la jornada de trabajo nuestros sindicatos fueron CGT y USO. CCOO no nos apoyó. En ese sentido, yo no soy nada religioso. Toda organización como el PCE que sigue empecinada en el error de que su sindicato es CCOO está equivocada. La alternativa para los trabajadores es luchar juntos, y quien no lo haga que se joda. Así le hablo yo a la gente.

La educación neoliberal Eduardo Luque

Es una evidencia más allá de la interpretación: uno de los objetivos esenciales de los recortes presentes pasados y futuros en educación es la subsiderización de la enseñanza pública frente a la privada. Lejos y caducos quedan las grandes proclamas de los mediocres políticos que dicen representarnos. Lejos queda el eco del Informe Delors “la economía del conocimiento” como solución a la financiarización de los procesos económicos. El “aprender a aprender” como varita mágica pedagógica (como si eso fuera un invento nuevo). Se nos decía que el crecimiento vendría a través del desarrollo de la economía

La proletarización del profesorado ligada a las rebajas salariales, el paro o la pobreza volverán a situar la defensa de la escuela pública como motor del cambio social cognitiva. Todo esto se ha revelado sólo humo, un juego de trileros, donde el verbo oculta las acciones y los substantivos enmascaran la realidad. La apuesta por el conocimiento ha quedado reducida a una depreciación sistemática de sueldos y derechos sociales. Nos enfrentamos a una devaluación de la moneda por la vía de la reducción del tan vituperado “estado del bienestar”. Nuestro país es y ha sido un ejemplo paradigmático. La generación mejor preparada en la historia está siendo arrojada al pozo sin fondo de la fuga de cerebros y la depauperización de las condiciones de trabajo. De nuevo se oye el eco del que “inventen ellos” de Miguel de Unamuno. La CRUE, alerta de un horizonte terrible, España sólo invierte en I+D+i un 1,39% del PIB, muy lejos del 2,3% de la OCDE. No nos engañemos, el actual ataque al modelo educativo público no es fruto de una situación puntual (el sempiterno recorte), no es la conclusión de un proceso de alineación astral imposible de predecir. Es un escenario, por el contrario,

perfectamente orquestado, se sigue un guión claramente reconocible, recorremos con pasos firmes el camino de la apropiación privada del conocimiento. Sus consecuencias comienzan a ser evidentes: se incrementa la pobreza, la exclusión y la segmentación social. El “corpus teoricum” lo proporcionan los grandes teóricos del Neoliberalismo, Friedrich Hayek, Milton Friedman, Ludwig von Mises, Karl Popper, etc… todos tocan la misma partitura, la apelación al capital humano, la innovación tecnológica y la reducción del estado como panacea. Este ha sido el discurso ecuménico en los últimos decenios, la reducción del poder del estado era la condición “sin quan nom” del crecimiento y ello incluía el debilitamiento del control de los estados sobre los modelos educativos; se abre puerta franca a la privatización. Proceso impulsado, cuando no deseado por una parte de la población que prefiere acudir a los centros concertados antes que los públicos. La fantasía de una socialización más clasista es evidente. La educación pública ha entrado en crisis; es ninguneada por una parte de la población, esencialmente la “clase media”. ¿Cuantos profesores de la enseñanza pública llevan a sus hijos a las escuelas donde ellos trabajan? Muchos de estos profesores que se autoconsideran como “clases medias” apuestan por una enseñanza lejos de sectores sociales desfavorecidos y lejos de una supuesta “contaminación social”. Solo así se explican las dificultades que se encuentran las formaciones sindicales para movilizar a padres y profesores. En paralelo, la administración juega a un perenne ejercicio de la confusión, donde lo público y lo privado se difuminen. La introducción de empresas privadas, de fundaciones financiadas por bancos y organizaciones empresariales tienen como finalidad hacer que lo social quede desfigurado hasta hacerlo irreconocible. El discurso de “expertos” promovidos

por organismos como la UE, el FMI, El BM o la OCDE son la punta de lanza de un proceso que tiende a privatizar todos los sectores de la vida comunitaria esencialmente el sector educativo. Estas instituciones están al servicio del modelo Neoliberal y es por ello que al unísono defienden las mismas tendencias, como un río subterráneo se aprestan a conducir los modelos educativos a través de las competencias educativas, las TIC, la descentralización educativa, la reforma financiero-dependiente, la libre elección del centro, la evaluación, la eficacia gestora, el aprendizaje a lo largo de la vida… El objetivo perseguido es el debilitamiento de la concepción de la solidaridad y la cooperación para transformar servicios públicos en pingües negocios. Este panorama está cambiando con enorme rapidez, la proletarización del profesorado, la desaparición de la mentalidad de “clase media”, ligada a la rebaja de las expectativas de sueldo, el paro, la pobreza rampante volverán a situar en un primer plano el debate sobre la defensa de la escuela pública, como motor del cambio social. Las sucesivas huelgas generales del sector, la creciente organización en los centros para enmarcar en planos organizativos mayores el malestar que crece, es uno se los objetivos que ha de plantearse la sociedad en su conjunto. Estamos viviendo tiempos excepcionales. El modelo educativo público seguirá recibiendo ataques demoledores puesto que se pretende definir el derecho a la propia existencia basado en la utilidad individual para producir riqueza y su competencia para conseguirla. En el momento en que biológicamente se produce la obsolescencia competencial, al igual que existe la obsolescencia industrial, las personas dejarán de ser recursos útiles y se convertirán en recursos desechables. Este es el horizonte al que nos aboca el modelo de escuela neoliberal.


12

CULTURA

13 CULTURA

La nueva novela social española: el valor del compromiso

MINEROS, HERMANOS Mineros de las cuencas negras.

¿Quién es el explotador que os quiere empobrecer?

Eva Mª Durán

Mineros de Asturias, León y Aragón

Mineros, mineros,

Contadnos: ¿A dónde vais con paso pesado?

hundidos en vuestros pozos,

Decidnos:

ay,... Pous Candín,

¿Quién os quiere quitar el tajo y la sal?

sin ver el sol, sin cielo y sin alba

Mineros, compañeros

Hablad:

El nacimiento del movimiento 15M dio nuevas alas a un género que ya existía, pero que tal vez nunca, desde su eclosión en la década de 1950, se hizo tan visible literariamente. Se trata de la novela social, la ficción que trata de reflejar la realidad y criticar sus desigualdades. En ella lo colectivo adquiere un mayor protagonismo y las palabras se cargan de conciencia social e incluso, a veces, de ideología. Algo que en

Mineros bravos de pelo en pecho

¿Quién es el criminal que os ignora y os desampara?

de piel tiznada por el hollín,

Mineros, fieros mineros

informadnos: ¿A dónde vais valerosos y enfurecidos?

vosotros que arrancáis hulla, antracita y turba

Susurradnos:

de las tripas de la madre Tierra,

¿Quién os quiere privar del pan?

que mantenéis la riqueza en vuestras comarcas,

Mineros, camaradas

Confesadnos:

que indómitos sois,

¿Quién es el maldito que os quiere enmudeced?

apretando puños para luchar contra el jinete del Hambre,

Mineros de Cataluña, Puertollano y Palencia

al que quieren entregar a vuestros hijos y compañeras

hermanos,

Contad, contad:

No estáis solos.

Nosaltres, amb la revolta minera

Dóna el teu suport:

CAJASTUR

2048

Francesc Serés: “La literatura siempre es política y por eso no necesita el adjetivo”

0010

10

3404002373

Pero no acaba ahí la ilustre y, afortunadamente, larga lista de escritores sociales españoles, en la cual no podemos dejar de citar a José Luis

algunas poltronas académicas se ven obligadas a abordar esa novela para así defender su privilegio, el control de lo que es artísticamente político”. Esta maniobra hace pensar que tal vez ya haya transcurrido el momento de denostar la literatura del compromiso. “Para mí es hoy más imprescindible que nunca”, declara Isaac Rosa (La mano invisible, Seix-Barral, 2011), escritor alabado por la crítica y habitual columnista de Público, cuya simpatía por las opciones políticas más a la izquierda es notoria, como el caso de Gopegui. “Sin dejar de compartir con otros escritores un interés literario y artístico en la creación creo que escribir supone un ejercicio de responsabilidad, porque estoy hablando desde un lugar en el que los demás callan y escuchan”. Algunos de estos autores, y muchos más, estarán presentes en el próximo Congreso de Escritores, Intelectuales y Artistas por el Compromiso, que tendrá lugar este otoño en Madrid, con motivo del 75 aniversario del Congreso Internacional de Escritores para la Defensa de la Cultura, y que está promovido por entidades culturales de izquierdas e intelectuales a título individual. Además del citado Isaac Rosa, han confirmado su asistencia Marta Sanz, Luisgé Martín, Lourdes Ortiz, Emma Cohen, Marcos Ana, Andrés Vázquez de Sola, Ángeles Maeso o Alfonso Sastre. Este congreso será un buen momento para tomar el pulso a la actual literatura comprometida española y comprobar si sus constantes vitales son tan estables como parece.

muchas críticas tal vez interesadas se opone al concepto clásico de literatura, cosa que los autores que pertenecen a esta corriente rechazan. “Toda obra que explora la realidad tiene necesariamente un fuerte componente ideológico, se sea consciente o no de ello”, dice sobre el tema el escritor Rafael Chirbes. Francesc Serés, autor, por ejemplo, de Cuentos rusos (Mondadori, 2011), por su parte, es contundente al respecto: “La literatura siempre es política y por eso no necesita el adjetivo”. Contrariamente, Pablo Sánchez (El alquiler del mundo, Destino, 2010) critica un mundo de escasez y democracia lastrada, pero no cree que hacerlo deba suponer convertirse en escritor panfletario: ”No se construyen buenas novelas solo con buenas intenciones”. Hemos mencionado el terremoto 15M, pero hay que recordar que este renacimiento de la novela social comenzó mucho antes, cuando ya comenzaba a generalizarse entre la ciudadanía el sentimiento de estar viviendo los antecedentes de una debacle económica que podría desembocar (como de hecho ha desembocado) en un camino sin retorno. Su inicio podría situarse con Crematorio, del citado Rafael Chirbes, una sutil exploración de la burbuja inmobiliaria y la cultura del pelotazo, y un crítica indignada avant-la-lettre del capitalismo “de hoguera que calcina todo en un instante”, en palabras del escritor.

La seva lluita és la nostra!

Sampedro, maestro insustituible. Much@s de ell@s se encuentran encuadrados en el sello literario Caballo de Troya, de Constantino Bértolo, escritor (La cena de los notables, Periférica, 2008) además de editor. La editorial pertenece al grupo Random House Mondadori, lo cual no es óbice, más bien al contrario, para que Bértolo trate de ‘colar’ en el catálogo de

literatura burguesa algún escritor cuyo trabajo no merezca ese nombre. “Caballo de Troya es una manera de entrar en el terreno del enemigo utilizando algo que este aprecia: la literatura”. Por su parte, Belén Gopegui (Acceso no autorizado, Mondadori, 2011), una de las integrantes más prestigiosas de la corriente, da una visión contraria del problema: cuando el ‘enemigo’ se ata al carro del compromiso por interesada estrategia: “En la novela, la crisis económica y política hace que ciertas instancias quieran sumarse al proceso de desvelamiento, la democracia falla, la lucha de clases existe y

Y para acabar, detengámonos un momento sobre uno de los representantes más comprometidos políticamente de la novela social: el miembro del Consejo Federal de Izquierda Unida y ex presidente ejecutivo del PCE Felipe Alcaraz, que lanzó hace pocos meses Tiempo de ruido y soledad (Almuzara, 2012), novela que él define como crónica de la historia reciente de España, o más bien “crónica novelada de los días de la gran crisis”, y que constituye el primer volumen de la trilogía La disciplina de la derrota. Y hablando de trilogías, tenemos que mencionar a una integrante de la Xarxa, la periodista y bloguera cuyo pseudónimo es Eowyn de Camelot, que acaba de publicar La rebelión de los soldaditos de plomo (Ediciones Hades), también primera entrega de la trilogía Casa Usher. “Vivimos unos tiempos en los que la guerra del sistema contra la población está generalizada. Siempre el poder se ha enseñado con los oprimidos y con el entorno, pero nunca este ensañamiento ha estado tan organizado”, declaró en la presentación del libro. Motivos más que suficientes para un compromiso artístico y literario.


14

15

LA XARXA EN MARXA

L’ENTREVISTA

La Xarxa i els col·lectius locals

“El 15M només és l’expressió del malestar existent, de moment”

Ivan Escofet Des de que la Xarxa es va posar en funcionament a finals de 2011, a més de les diverses activitats externes, debats i actes públics que hem impulsat, el funcionament organitzatiu de la nostre associació s’ha fonamentat en les assemblees generals obertes a la participació de tots els companys i companyes que integren el nostre espai. Aquestes assemblees ens han permés compartir debats sobre la situació política i social, anar situant entre tots el projecte de l’esquerra revolucionària que volem impulsar, i establir les prioritats d’intervenció política.

útil la nostra tasca i aconseguir que cadascún dels nostres companys/es sigui un activista social, polític i sindical.

que es desenvolupen a la nostre ciutat i de coordinar l’activitat del col.lectiu local de la Xarxa.

A més de la discussió relativa a l’orientació de la nostre activitat, l’assemblea va acordar fer un seguiment de la política municipal per tal de donar una resposta des de l’esquerra a les politiques que es desenvolupem a la nostra ciutat , i va encarregar a un sindicalista la presentació d’un pla d’intervenció en el moviment obrer, no només des d’una òptica estrcitament sindical sino des d’una perspectiva d’intevenció en tots aquells espais en el que s’expressi la lluita de la clase treballadora.

Les agressions socials per part del capital i dels seus representants polítics s’agreugen ràpidament, els governs de la dreta espanyola i catalana pretenen aprofundir la política de desmantellament dels drets socials i sindicals. Pero aquesta situació, més d’hora que tard, s’ha de traduïr en una resposta de la classe treballadora i els sectors oprimitis. Per aquest motiu és urgent que aquells que hem decidit apostar per la construcción d’un espai ampli que aplegui a tots aquells que defensem una sortida socialista a la crisi del capitalisme treballem de forma coordinada per oferir les nostres propostes a tots aquells que ja avui estan lluitant.

Després dels debats sobre la cojuntura política actual i situat alló que volem que esdevingui la Xarxa en el proper període, ara ens cal portar les conclussions d’aquests debat al terreny més concret. I per aquesta tasca és necessari establir un primer punt de trobada dels companys que desenvolupen la seva activitat en una mateixa localitat o territori constituïnt un col.lectiu local de la Xarx que permeti la discussió sobre els plans d’intervenció als diversos fronts de lluita social i sindical i establir relacions amb altres persones i col.lectius de l’esquerra combativa. Amb aquest objectiu, el dia 9 de juny, als locals de l’Asssociació de Veïns de Sant Andreu Nord, es va reunir l’assemblea constitutiva de la Xarxa Socialita Unificada a Barcelona. Per tal d’estructurar el debat, vam partir d’un principi previ: la confluència política envers un projecte no deriva d’estatuts, reglaments o directrius, sino del convenciment polític del conjunt dels seus membres i de sentir-se reconegut en la presa de decissions. Sota aquest criteri tan bàsic es van aconseguir el conjunt d’acords adoptats per l’assemblea que, fonamentalment, pretenen engegar la Xarxa a Barcelona en base a una sèrie d’espais d’intervenció i de campanyes ben definides, que serán coordinades per diversos companys. Alguns d’aquests espais en els que caldria prioritzar la nostre intervenció són els següents:

• • • • • • •

Assemblees socials dels barris Comissió laboral i de suport mutu del 15-M Assemblea de Treballadors/es aturats Memòria histórica Llluita per la plena regularització dels immigrants Associacions de Veïns Plataforma dels Iaioflautes

Pero com no n’hi ha prou amb ennumerar els espais en els que cal que desenvolupem la nostra activitat, la feina fonamental será la de coordinació per aconseguir la máxima implicació de tots els membres de la Xarxa a Barcelona, discutint entre tots/es a on pot esdevenir més

Primer debat Farga

(ve de la contraportada) és possible, el model en que s’ha basat el pacte social i, per tant, la majoria de les societats europees des de la posguerra fins als anys setanta, quan s’imposa el neoliberalisme, no és realista. Aquest pacte social està mort, i el capitalisme ja no té excedent per redistribuir. Aquí el que s’obre és un conflicte entorn de què fer amb l’excedent generat. El capitalisme s’ho vol quedar tot, perquè ho necessita com l’aire que respira. Pensar, doncs, que un capitalisme que està en fallida estructural es gastarà diners en generar infraestructures públiques és absolutament ridícul. El pacte social i les economies de creixement estan en crisi. El capitalisme només pot créixer a costa de les economies de la perifèria perquè és on es poden donar processos d’explotació més importants. Aleshores el deute, a través de les polítiques d’ajust i austeritat, es converteixen en un mecanisme de succió de tot l’excedent que es produeix a les economies centrals, a Europa. I així també destrueix capital. Ara no ho fa a través de la guerra, però el capitalisme està tancant línies de producció i segments sencers de l’economia (indústria de l’automòbil, el textil, al sector immobiliari en el nostre cas), que en la pràctica es materialitza en tancaments de fàbriques i acomiadaments de treballadors.

“El capitalisme només pot créixer a costa de les economies de la perifèria”

Pel que fa a les campanyes concretes, es va decidir implicar-se en diverses iniciatives engegades per diversos col.lectius: 1.- La campanya en defensa de la Renda Mínima d’Inserció, amb la idea de posar taules informatives i ajudar en la recollida de signatures. 2.- Campanya sobre mobilitat i transport Per un espai com el nostre arrelat en els principis del marxisme revolucionari és imprescindible establir una orientació conscient cap el moviment obrer i les seves lluites. En aquest sentit l’assemblea va valorar que la millor manera de començar aquesta activitat és donant suport a aquells companys/es que estiguin implicats en alguna lluita al seu lloc de treball, dedicant els esforços necessaris per ajudar a la difussió de les seves reivindicacions i accions. Finalment, l’assemblea va escollir una comissió coordinadora formada per quatre persons encarregades les tasques organitzatives i de comunicación, de centralitzar la información sobre els moviments i lluites socials i sindicals

El passat 1 de juny, es va celebrar el primer debat Farga a l’Ateneu Roig de Gràcia per parlar sobre la crisi del capitalisme, les seves causes i alternatives. Antoni Lucchetti i Salvador Jové van ser els ponents que van analitzar els cicles econòmics del capitalisme en el darrer segle i també l’estructura antidemocràtica de la UE a partir del tractat de Maastricht. El públic assistent va participar d’un enriquidor debat sobre la situació a europa i possibles sortides a la crisi.

Està creixent la consciència en el dia a dia de que no hi ha marge de maniobra, de que ja no hi ha possibilitat de pacte social. Però manca consciència de que hi ha alternatives. Vivim un procés de desmobilització social importantíssim. Els darrers anys s’aconseguia millorar les condicions de vida via crèdit , quan l’emancipació social és un procés col·lectiu que s’aconsegueix a través de sacrificis. Tenim una població, en aquest sentit, molt permeada pel discurs individualista que ha de recomposar la seva visió de la societat. El 15M és precisament l’expressió d’aquest malestar, però res més que això de moment. El 15M explicita que un col·lectiu important de la societat ha près consciència que el model de societat que ens han venut és

“El capital financer ara torna a estar molt potent al recuperar els nivells anteriors a la crisi” una estafa, i que ara no dona possibilitats de millora. Ara cal temps per madurar un discurs a través dels processos col·lectius, de la formació, dels conflictes concrets als barris, als llocs de treball… Hi ha, és clar, processos de maduració molt ràpids, com el que van patir els estudiants valencians en defensa de l’educació pública, al viure la repressió com instrument per legitimar el discurs imperant. A partir del 15M potser del que hi ha més consciència és de l’estafa orquestada des dels bancs. Quina és la situació actual del capital financer? El capital financer ara torna a estar molt potent, i ha recuperat els seus nivells anteriors a la crisi. La bombolla especulativa s’ensorra, però a través de les polítiques de deute es torna a inflar la bombolla, i aquest capital torna a tenir una voracitat i un dinamisme terrible. Aquesta és una agressió permanent contra les societats, doncs. Avancem cap a escenaris de devastació social importants. Com a alternatives, què opines dels 40 punts plantejats per Syriza a les eleccions gregues? Són una alternativa, i va ser una llàstima que perdéssin les eleccions, però mostra la situació de grans pressions que vivim avui. Els pols que tenim al davant és que qualsevol intent d’oposar-nos a la lògica depredadora dels mercats, concretament del capital financer, significarà una violència extrema per part del poder econòmic i polític. El cas de Syriza és un cas paradigmàtic de com s’ha aconseguit atemorir una població perquè no guanyés. Però al final aquests processos col·lectius han de poder desarticular la lògica institucional del poder. Aquí, de moment, estem bastant lluny. També ens podem mirar en el mirall del que s’ha viscut a l’Amèrica Llatina? Si, però no oblidem que a l’Amèrica Llatina els programes d’ajust estructural tenen una dècada de vigència i que els nivells de reacció global no es donen fins bastant temps després. La reacció

social no és tan ràpida. Quan Rafael Correa s’oposa al pagament del deute d’Equador, la societat equatoriana ja ha estat saquejada. Fins que no s’arriba del moviment social al moviment polític capaç soportar un discurs institucional de pols a la lògica del FMI i el BM (la UE seria en el nostra cas) I Veneçuela? És un país que has pogut viure de prop assessorant el Govern de Chávez. És una societat que està vivint un procés col·lectiu de transformació. Però des del Caracazo, el 1989, fins que no s’inicia el procés d’empoderament popular i democràcia protagonica passen més de deu anys. Nosaltres encara hem de viure aquest procés. Ara estem al centre del tsunami. Estem veient com l’huracà està a sobre nostre i no sabem com ens devastarà. Nosaltres tenim moltes coses a fixar-nos en el procés veneçolà, tot i les diferències socials que són molt grans.

“Syriza és el paradigma de com s’ha atemorit una població perquè no hi hagi alternativa”

Però a nosaltres ara ens toca fer el nostre procés. Fem una mica de ficció: demà guanya una opció política d’unitat popular al Govern del país i et trobes davant del Ministeri d’Economia. Quina és la primera mesura o meruses a implantar? El primer és no pagar el deute, gestionant tot el que vingui després. Mantenir una política de tancament al voltant de les línies vermelles que no es poden sobrepassar; és a dir, el conjunt de drets socials que s’haurien de respectar perquè la gent pugui viure amb dignitat. Aquests són condicions laborals i salari mínim dignes, i despesa social: pensions, sanitat, educació. I això s’hauria de bastir a través d’una reorientació productiva. Impulsar una estratègia econòmica orientada cada vegada més al control social dels sectors estratègics, caminant en la direcció de les nacionalitzacions. Un control important del sector financer, el que implicaria una reforma fiscal. Dinàmiques de planificació econòmica: saber què es vol potenciar i com. Un model basat en la demanda interna. En resum, impulsar dos dinàmiques fonamentals: democratitzar l’economia amb una estratègia clara, per una banda, i oposar-se al pagament del deute, per l’altra.


L’ENTREVISTA Entrevista a Josep Manel Busqueta, del Seminari d’Economia Crítica Taifa

“El pacte social està mort i el capitalisme ja no té excedent per redistribuir” Josep Manel Busqueta, membre actiu del Seminari d’Economia Crítica Taifa, està convençut de que “el capitalisme no és la fi de la història; és un model que neix, es desenvolupa i desapareixerà”. Tanmateix, abans s’ha de generar consciència crítica i construir una alternativa a través dels diferents processos col·lectius, tasca a la que contibueix el Seminari Taifa en qualitat “d’escola de formació” dels moviments socials i la massa crítica que es va gestant en la nostra societat.

abans de la crisi amb dificultats per arribar a finals de mes, fet que només es solventava amb el crèdit fàcil, i en la direcció que al capital li ha interessat. Des de Taifa i altres sectors ja es venia alarmant

“S’ha aconseguit convèncer la població que vivim en un sistema de llibertats i de drets” Estem en temps de retallades de drets i serveis públics, però sembla que ha calat en certs sectors de la població el missatge de que “en el passat em viscut massa bé” i “s’ha gastat molt”. Com s’explica això? La forma de legitimació que està utilitzant el sistema capitalista ara fonamentalment és la ideològica: la idea de que no hi ha un altre model de gestió de la societat diferent, ni alternatives a la crisi. I aquest és un missatge que qualla pels mitjans de comunicació de masses i perquè no hi ha un discurs alternatiu ben estructurat per contrarrestar-lo. I quan la via ideològica falla ja veiem que tenen preparada una altra, la de la repressió i la criminalització. Malgrat passi el que passi, s’ha aconseguit convèncer la població que seguim vivint en un sistema de llibertats i de drets, i això és fals. I com podem convèncer als companys de feina o veïnes del barri d’aquest engany? Primer de tot, estan les dades. Si tu mires els nivells de precarietat laboral i pobresa previs a la crisi (agost 2007) ja eren alarmants; a l’Estat espanyol triplicaven la mitjana europea. La xifra del 20% de la població en situació de pobresa ja era una realitat, i als anys vuitanta s’assoleixen els 3 milions d’aturats. La situació ja era molt fotuda per molta gent, i a sobre amb uns nivells de despesa social molt inferiors a l’Europa dels 15. La majoria de la població treballadora ja estava

de l’arribada d’aquesta crisi. Si miravem el nivell d’endeutament de la població, amb una mica de sentit comú ja es veia venir. En un plànol més analític, ja en els anys noranta molts economistes advertien que el nou model d’acumulació capitalista s’havia basat en

“Els nivells de precarietat laboral i pobresa previs a la crisi ja eren alarmants” l’hegemonia del capital financer sobre el capital real, que alguns autors apuntaven de 50 a 1. I temps molt enrere, autors com Marx o Lenin ja en parlaven de tot això. El marxisme ja ve analitzant molt bé aquest procés des de fa 150 anys. Evidentment el capitalisme no és la fase final de la història; és un model que neix, es desenvolupa i desapareixerà. Des d’altres corrents, com el keynesianisme o l’escola neoclàssica, no es contempla que el capitalisme pugui tenir crisis, per això no la van poder preveure. Per a ells el capitalisme

www.xsuc.cat

és un sistema etern. Segons els neoclàssics, si deixem que el mercat operi lliurement no hi haurà mai crisis; mentre que el keynesianisme enten, sobre tot després del crack del 29, que deixant funcionar l’oferta i la demanda no és

“En aquests moments en el capitalisme sobren més de 6.000 milions de persones” suficient i cal incentivar la demanda. Així mateix, els neoclassics plantegen la crisi una vegada ha esclatat com el resultat de l’egoisme dels banquers, quan l’egoisme és el motor de la societat capitalista, en paraules del propi Adam Smith! I com és que avui a Europa s’han oblidat de Keynes? Perquè en aquests moments el capitalisme té un problema de sobreacumulació molt potent. El capitalisme no té avui àmbits d’inversió prou rentables com per invertir el seu capital. Per tant, el capitalisme té un problema greu i li costarà sortir-se’n. Al final no oblidem que el benefici del capitalisme depèn de processos d’explotació, així que necessita sempre pagar molt menys als productors del que aquests generen. I ara el sistema es troba davant la incapacitat de que ningú pugui absorbir amb les taxes de benefici adequades tot el que produeixen. Aleshores el capitalisme té un problema de sobreacumulació greu, que segurament ens portarà a un capitalisme menor, un capitalisme viable per a menys de mil milions de persones. Sobren personenes en el capitalisme en aquests moments; segurament sobre 6.000 o 6.500 milions de persones. Alsehores, podríem calificar tranquilament de ‘teatre’ la dicotomia entre austeritat i creixement que s’ha manifestat, per exemple, durant les presidencials a França? Si. La socialdemocràcia està morta. Pensar avui que el model de creixement amb redistribució (continua a la pagina 15)


Farga 02