2
3. L’absència d’una aposta per la construcció dels Països Catalans i l’impuls d’un procés de secessió que desborde les actuals fronteres de Catalunya. Un aspecte en què coincidien tots els ponents però en el qual va insistir especialment Marc Garcia, que considerava que “la pressa per agafar aquest tren no ens hauria de fer perdre la resta del país”.
L’hegemonia del procés i la composició social del bloc històric sobiranista Una de les qüestions cabdals en les intervencions dels ponents i els assistents va ser la lectura de l’hegemonia de la dreta en el procés en termes de: (a) composició sociològica i de classe del bloc històric sobiranista al Principat; (b) més enllà de l’estructura de classe de les organitzacions sobiranistes, la preponderància de la ideologia dominant al seu si; (c) estratègia –o més aviat manca d’estratègia i iniciativa– de l’esquerra independentista i l’esquerra en general per a confrontar aquesta hegemonia i orientar la secessió de Catalunya cap a posicions rupturistes i transformadores. Des del públic es va criticar la inhibició de l’esquerra independentista davant d’espais de mobilització popular per la independència del Principat –com ara les consultes per la independència, l’11 de setembre del 2012 o la Via Catalana– i la renúncia a treballar-hi per desbordar-ne els plantejaments actuals, assumint les limitacions del moviment però sense renunciar a plantar-hi batalla. Marc Garcia es mostrava reticent a participar en aquests espais “interclassistes” i hegemonitzats pel “projecte neoliberal i regionalista” de la burgesia catalana. Per contra, Jordi Muñoz i alguns dels assistents defensaven que no es pot parlar d’una única burgesia catalana i apuntaven l’existència d’una escissió entre la gran burgesia (l’oligarquia, contrària a la independència) i la petita i mitjana burgesia (que sí que participa en el moviment sobiranista). En aquest sentit, en paraules d’un assistent “cal partir d’una anàlisi de classe, saber llegir les contradiccions de la burgesia i aprofitarles” en defensa dels interessos del poble. Pel que fa a la resta de territoris, en general es coincidia que l’absència de sectors de dreta en les mobilitzacions de caràcter nacional fora de Catalunya afavoria uns plantejaments més rupturistes pel que fa al model social. Marta Serra puntualitzava, però, que a la Catalunya nord l’absència d’una burgesia autocentrada en un territori fortament depauperat i amb elevats índexs d’atur no havia afavorit un “alçament popular”, sinó més aviat un cert sentiment d’inferioritat com a poble.
Els efectes presents i futurs del procés secessionista del Principat sobre la resta de territoris dels Països Catalans La segona part de les intervencions anava dirigida a l’anàlisi dels efectes que l’embranzida independentista al Principat està tenint sobre els diferents territoris dels Països Catalans, i de les possibilitats per a escenaris futurs de confluència si Catalunya acaba esdevenint un estat independent. La lectura era diferent en funció del territori: així, si per a Antoni Lluís Trobat els illencs veuen l’independentisme del Principat “amb una barreja d’indiferència i escepticisme, però no amb una oposició frontal”, Jordi Muñoz assenyalava que en l’actual procés “els Països Catalans ni hi són ni se’ls espera” i que els intents d’exportació directa del moviment sobiranista del Principat al País Valencià estaven destinats al fracàs, i Marta Serra parlava d’un sentiment generalitzat barreja d’il·lusió i de preocupació per un procés del qual els nord-catalans no podran participar i que no se sap ben bé on du el conjunt de la nació. Per la seua banda, Marc Garcia assenyalava que el principal problema del procés és que no té un marc nacional de referència, i apostava en aquest sentit per continuar treballant en el projecte de l’esquerra independentista des del conjunt dels Països Catalans.