Page 1

MODERNISME A L’ENTORN DE BARCELONA.

MODERNISME A L’ENTORN DE BARCELONA. ARQUITECTURA I PAISATGE

Raquel Lacuesta, Xavier González Toran Lluís Casals, fotògraf


MODERNISME A L’ENTORN DE BARCELONA. ARQUITECTURA I PAISATGE

Raquel Lacuesta, Xavier González Toran Lluís Casals, fotògraf


Col·laborador en la recerca documental: David Galí Farré Agraïments: A les persones que ens han fet de guies o ens han possibilitat l’accés als edificis: Joaquim Abadal, Jaume Alcázar Parera, Neus Alsina, Família Andreu, Francesc Balañà Comas, Família de Francesc Berenguer Mestres, Manuel Bertrand, Montserrat Blanch, Roser Calpe, Família de Can Xuriguera, Rosi Cantero, Queralt Capellas, Maria Antònia Carrasco, Mari Conejero, Lluís Cuspinera, Carme Clusellas, Alfred Cormand, Enrique Deseuras, Rosa Escala, Antoni Escudero Costa, Felip Fernández, Domènec Ferran, Família Fondevila, Dolors Forés, Família Gallifa del Mas Noguera, Família Golferichs, Marga Gómez Inglada, Josep Lluís Gorina de Travy, Xavier Guitart, Pau i Francesc Guixà, M. Àngels Jubany, Josep M. Lanau Folch, Isabel Martín, Víctor Mateo, Lucas Millet, Josep Montserrat Valls, Família Oliver, Joan Respall C. de Sobregrau, Joan Riera Bagué, Joan Ripoll, M. Dolors Robira Casals, Oriol Rovellat Masó, Gemma Sabatés de Hita, Marta Saliné, Carme Sellés, Rosa Serra Rotés, Imma Serra Plans, Joan Serra Renom, Núria Soler, Ramon Tarter, Rosa Tello Robira, Josep Maria Toffoli, Família Trinxet, Gerard Verdaguer, Roser Vilardell, Mercè Vidal, Imma Vilamala. A les institucions i empreses: Aena. Aeroport de Barcelona-El Prat Angle Editorial. Manresa Anís del Mono. Badalona Arxiu-Museu Tomàs Balvey. Cardedeu Biblioteca del Casino. Manresa Botiga La Confianza. Mataró Casa museu Alegre de Sagrera. Terrassa Casa museu Lluís Domènech i Montaner. Canet de Mar Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Delegació del Bages i el Berguedà Congregació de monges de Jesús i Maria. Can Casademunt. El Brull Convent de Montsió. Esplugues de Llobregat El Cros d’Argentona Escola Municipal de Música. Vic Escoles Pies. Sabadell Fundació Bofill. Can Bordoi. Llinars del Vallès Fundació Caixa Laietana. Casa Coll i Regàs. Mataró Fundació Caixa Sabadell Hospital Asil del Redós. Sant Pere de Ribes Jardins de Ca n’Artigues. La Pobla de Lillet Llar Cottet. La Garriga Museu Maricel. Sitges Museu de Montserrat Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia Oficina de Benestar Social. Vic Residència Millet Park. L’Ametlla del Vallès Santuari de la Mare de Déu de Queralt Vil·la Flora. Canet de Mar Als responsables dels edificis de titularitat pública i als propietaris dels edificis privats, que amb tota amabilitat ens hi han facilitat l’entrada, han permès de fer fotografies i han ajudat a conèixer-ne la història. Als responsables de les oficines de turisme, conservadors de museus, arxivers i bibliotecaris de la província, que també ens han aclarit dubtes i ens han proporcionat dades documentals i bibliografia. I a tots els ajuntaments, els agraïm la seva col·laboració.


INDEX

PRESENTACIÓ

8 | Index

11

LA FRANJA LITORAL

13


1. EL GARRAF

15

2. EL BARCELONÈS

35

3. EL MARESME

55

1.1. Sitges 1.2. Sant Pere de Ribes 1.3. Olivella 1.4. Vilanova i la Geltrú

17 25 27 29

2.1. L’Hospitalet de Llobregat 2.2. Santa Coloma de Gramenet 2.3. Sant Adrià de Besòs 2.4. Badalona

37 41 45 47

3.1. Montgat 3.2. Tiana 3.3. Alella 3.4 El Masnou 3.5. Mataró 3.6. Argentona 3.7. Sant Andreu de Llavaneres 3.8. Sant Vicenç de Montalt i Caldes d’Estrac 3.9. Arenys de Mar 3.10. Canet de Mar

57 59 63 65 69 75 79 83 85 89

Index | 9


10 | El Garraf


PRESENTACIÓ L’art modernista és, al costat del romànic i el gòtic de l’esplendor medieval, una de les millors targetes de presentació de la cultura catalana. Representa, també, el testimoniatge magnífic d’una etapa crucial per a Catalunya, en què es comença, amb una gran embranzida i vitalitat, a construir una societat moderna i avançada, que es vol espolsar el llast i les rèmores d’un règim caduc i situar-se –i, per extensió, situar Espanya– en les coordenades del progrés i el desenvolupament de nivell europeu. El modernisme català té per a mi un valor destacat, i és l’arrelament en la societat on sorgeix. No és solament, com altres estils arquitectònics, una creació de vocació sumptuària, vinculada als poders, sinó que també es desplega, per exemple, en l’àmbit de les edificacions industrials i agrícoles. El camp i la ciutat constitueixen, doncs, dos contextos igualment propicis a una manera d’entendre l’art que, malgrat haver deixat un excel·lent patrimoni en els nostres pobles i ciutats, no va rebre durant molt temps l’atenció ni el reconeixement que mereixia. La Diputació de Barcelona, compromesa amb el patrimoni dels 311 municipis als quals presta servei, com també amb la seva projecció i el seu desenvolupament, presenta en aquest volum una àmplia mostra de les realitzacions del modernisme a la província de Barcelona. Una mostra que vol ser divulgativa i reivindicativa, no tan sols d’un art brillant i imaginatiu del qual els nostres pobles i ciutats poden fer bandera, sinó també del diàleg que estableix amb el seu entorn, amb el paisatge i amb la societat.

Antoni Fogué Moya President de la Diputació de Barcelona El Garraf | 11


12 | El Garraf


LA FRANJA LITORAL Des de Cubelles a Malgrat de Mar, amb la serralada del Litoral per esquena i la vista parada a la Mediterrània, les ciutats i els pobles es van anar desenvolupant, a cavall dels segles XIX i XX, en un continuum urbà de característiques semblants. Cada població s’emmirallava en la metròpoli i alhora constituïa el lloc de repòs dels atrafegats i enriquits fabricants, comerciants o emigrants tornats de les Amèriques a la seva petita pàtria, o dels professionals lliberals i dels intel·lectuals que hi vivien o estiuejaven. La febre de la renovació de l’urbanisme o de la vella casa pairal va arribar a cada indret, en un moment que també va ser màgic per a la nova arquitectura.

posar aquella consciència col·lectiva de renovació, que va derivar en la transformació del paisatge edificat de la costa amb noves edificacions. Aquestes anaven deixant enrere la tradició constructiva per esdevenir “palauets”, de formes, estils i colors insospitats, alineant-se davant del que no trigaria a ser passeig per a l’esbarjo d’estiuejants i l’admiració dels propis habitants.

Les ordenances municipals possibiliten la implantació de sectors de ciutat jardí, de cases a l’anglesa amb patis enjardinats en primer terme, o amb el segell inconfusible de l’arquitectura colonial portada de lluny pels indians; o la remodelació, a discreció, de les façanes de les Nous equipaments, nous passeigs, nous habitatges. Era aquella una antigues cases de pescadors o navegants, on cada propietari desvetlla època en què possiblement hi va haver una major consciència de can- les seves inclinacions estilístiques, sorgides de les més variades manivi, de modernització de les velles estructures socials i polítiques, de festacions històriques i reinterpretades pels tècnics en una fantàstica creativitat, d’estar vivint un moment clau en la història. L’urbanisme i conjuminació eclèctica. l’arquitectura van ser dues formes d’expressió d’aquella presa de consciència i d’aquell canvi. La burgesia urbana i la rural –els petits i grans En la proliferació del nou llenguatge hi ha un denominador comú, que terratinents– en van ser els motors. fa que la franja del Litoral tingui una certa unitat dins de la diversitat formal. Es tracta de la presència d’uns determinats arquitectes –muniUn fet important que va propiciar el nou tarannà va venir, precisa- cipals o no–, de promocions properes, en un o més municipis alhora. ment, de la nova mentalitat en el si de l’administració pública. Els No podem parlar d’un Ferrés Puig sense associar-lo al creixement de ajuntaments van tenir la necessitar, sobretot a partir de l’últim quart Vilassar de Mar, els dos Premià i Canet de Mar; d’un Puig i Cadafalch del segle XIX i cada vegada amb major urgència, d’institucionalitzar sense pensar en Mataró; d’un Mas i Morell sense evocar Sant Pol; la figura del tècnic facultatiu municipal per organitzar la dinàmica d’un Amigó i Barriga i la relació amb Badalona; d’un Font i Gumà constructiva i resoldre les llicències d’obres. El creixement de les po- o un Pollés i Vivó amb Vilanova i la Geltrú; dels Bassegoda amb la blacions implicava la redacció de plans d’eixample, la modernització seqüència El Masnou-Ocata; dels germans Puig Gairalt i l’Hospitalet dels teixits històrics, la urbanització del medi físic, de les rieres, dels de Llobregat, o dels Domènech amb Canet. Gairebé tots ells havien terrenys rurals que havien de passar a urbans a causa de la implantació nascut al lloc on van exercir, almenys als inicis, la seva professió. Sitges de noves infraestructures –la línia del ferrocarril, les noves carrete- s’aparta d’aquesta línia filial i aglutina, com a petit enclavament cosres, la millora dels antics camins. Tot això exigia d’un professional, mopolita, una colla d’arquitectes que, atrets pel paisatge i pels artistes arquitecte o mestre d’obres, que assessorés sistemàticament els ajun- modernistes, hi deixen també la petjada. taments en matèria d’ordenació del territori –de planejament urbà, en definitiva– i de control edilici. Els pobles que al voltant del Llobregat segueixen dedicant-se majoritàriament a l’agricultura (i que amb els anys acabarien formant part de La franja del Litoral barceloní resumeix aquella efervescència cons- la comarca del Barcelonès), també reben l’embranzida de l’expansió tructiva, íntimament lligada, com un cordó umbilical, per la via fèrria. urbanística i en els nous solars aixequen torres aïllades i cases unifaSi més no, bastaria fer un recorregut amb tren, travessant, de sud a miliars o de pisos, fàbriques i equipaments, refermant-ne el prestigi nord, el Garraf, el Barcelonès i el Maresme, per percebre el que va su- amb el millor dels recursos expressius: l’arquitectura de moda.

El Garraf | 13


14 | El Garraf


1. EL

GARRAF

A punt de caure al mar, més que una regió costanera, el Garraf sembla un tobogan a la Mediterrània. El massís que dóna nom a la comarca, imponent malgrat tenir en realitat poca alçada, amb cotes que amb prou feines superen els cinc-cents metres, defineix una barrera que la separa de l’Alt Penedès i el Baix Llobregat, alhora que la gran mola de pedra calcària empeny l’estreta línia de costa cap a l’aigua. D’aquesta manera, el braç meridional de la Serralada Litoral es submergeix al mar, bo i dibuixant un insòlit perfil de penya-segats i cales rocoses, únic a les comarques barcelonines; un sector abrupte, conegut com les costes de Garraf, on a dures penes s’hi encabeixen petits nuclis habitats com Vallcarca o Garraf i poc amic de tot aquell que no estigui fet per a la vida del mariner eremita. Al sud de les costes de Garraf i protegida per aquestes de l’enrenou de Barcelona, la comarca amaga, però, una promesa de platges curulles de sorra i animació. Des de Sant Pere de Ribes, al peu del massís, el territori baixa aplanant-se, cobert de vinyes i altres cultius de secà, fins a Cubelles, on la desembocadura del riu Foix marca la frontera amb el Baix Penedès. A tocar de les onades, Sitges i Vilanova disposen ja d’una línia litoral ben àmplia, amb senyorials passeigs per als homes de mar més avesats a moure’s en societat. Les viles de la plana meridional han acollit tradicionalment la immensa majoria de la població de la comarca. Això ja era així al llindar entre el segle XIX i XX, quan el Garraf tot just passava dels vint mil habitants. Era l’època del retorn dels americanos, que inicia-

va l’esplendorosa transformació d’aquests petits pobles mariners. Arran de la pèrdua de les últimes colònies, tornaven els garrafencs que havien fet fortuna a les Amèriques, sobretot al Carib, amb l’illa de Cuba com a mític destí d’un bon grapat de sitgetans. En arribar a casa, els indianos van optar per transformar-la per deixar constància de la riquesa adquirida. Per reforma o per enderroc, les velles cases de pescadors eren substituïdes per sumptuoses edificacions a l’última moda. A Cubelles, a Sitges, a Vilanova; sempre a la vora del mar que havia canviat la vida als seus propietaris, a poder ser, prop del passeig, on treure el nou estatus a donar un tomb, i amb un quarto de reixa des d’on tafanejar els conciutadans.

enllà: de les cases dels americanos de Sitges i Vilanova passà a donar forma a instal·lacions industrials d’aquesta última o a la remodelació d’alguns masos agrícoles de Sant Pere de Ribes. Fins i tot, s’aventurà excepcionalment al despoblat massís del Garraf: a la costa, al celler del principal client d’Antoni Gaudí; i al capdamunt de la mola, en una pleta per al ramat o a la finca d’un indiano que preferí envoltar-se de pins i alzines i contemplar el mar des de la distància.

Si els diners per a la renovació constructiva del Garraf van arribar per mar, el modernisme amb què s’engalanà va arribar a tota màquina de Barcelona. La carretera, inaugurada el 1879, i el ferrocarril, dos anys després, solcaren les costes de Garraf. La comarca ja no mirava només a l’Anoia i el Baix Penedès, sinó que ara tenia línia directa amb la capital. I Barcelona, al seu torn, descobria el Garraf, on arribarien els estiuejants. El primer de tots, potser, el pintor i escriptor Santiago Rusiñol, que un dia baixà del tren a Sitges i no es va poder estar d’instal·lar-hi el seu Cau Ferrat i començar a organitzar festes modernistes. Fins a cinc en vuit anys, aquestes celebracions de l’art modern i total, que aplegaven des de músics a arquitectes passant per dramaturgs o poetes, van acabar d’obrir el Garraf al món i la comarca al modernisme. La bohèmia quedà restringida a Sitges, però el nou estil arquitectònic va aconseguir anar una mica més

El Garraf | 15


16 | El Garraf


1.1. Sitges

Sitges és el primer municipi que trobem un cop travessada la comarca del Baix Llobregat, venint de Barcelona. Abans, però, d’arribar a la vila pròpiament dita, el massís del Garraf ens invita a passejar per alguns petits nuclis i indrets feréstecs, que gaudeixen d’uns paisatges i d’una arquitectura sorgida del llapis d’arquitectes de fama reconeguda i de l’empenta d’uns promotors àvids per aixecar, entre el rocam i les planes de conreu i pasturatge, edificis deliberadament monumentals. L’antiga quadra de Garraf, situada prop de l’actual nucli urbà del petit poble del mateix nom, fou adquirida per l’industrial barceloní Eusebi Güell i Bacigalupi l’any 1872, un any després que s’iniciessin les obres de la carretera de les Costes i quan ja era prevista la construcció de la línia del ferrocarril que uniria Barcelona amb Valls. Amb la quadra a punt de quedar perfectament comunicada amb la ciutat comtal es palesava, un cop més, la intuïció de Güell per als negocis. En aquella gran finca intentaria explotar el riu subterrani de la Falconera per proveir d’aigua a Barcelona i conrearia la vinya per produir vins i vermut, destinats als vaixells transatlàntics i a Cuba. Segons Joan Bassegoda, el vi tenia el sobrenom de vino garrafal, cosa que no diu res de bo respecte a la seva qualitat. Dins de la seva nova finca, en els terrenys de l’antic Mas Vinyals, Güell va fer edificar la que es coneix com a Casa de la Pleta, a la qual s’arriba pujant per la pista que travessa la serra del Lladre i que voreja el pic del Martell per l’oest. El projecte de l’edifici és de Francesc Berenguer i Mestres, i el 1894 ja estava acabada l’obra. Per la seva funció específica que indica el seu nom (les pletes eren corrals de muntanya amb habitatge), la construcció és austera, d’aparença rural, sense cap concessió a l’ornamentació superficial. Forma una planta en U, amb la casa al fons, de tres cossos disposats en creu i coberts a dues aigües, i dues ales laterals porticades, per al bestiar, que tanquen el pati. L’obra és de paredat comú sense arrebossar, i l’únic material que en trenca la uniformitat és el maó vist, que ressegueix arestes, impostes i obertures. Fora del recinte hi ha una cisterna circular, amb esvelta coberta cònica, la base de la qual és de pedra i la resta de totxo massís vist, que fa pensar més en una xemeneia industrial que en la funció pròpia. En aquest edifici, la Diputació de Barcelona ha ubicat el Centre d’Interpretació del Parc del Garraf. L’edifici de la quadra de Garraf, però, que ha donat fama a l’indret és el dels Cellers Güell (1895-1900), bastit al darrere de l’antiga masia i la torre de defensa, que Eusebi Güell va restaurar. La nova construcció va ser encarregada a Antoni Gaudí, amb qui va col·laborar el seu ajudant, Francesc Berenguer. Ja el 1882, l’industrial havia demanat a Gaudí que projectés un pavelló de caça, activitat permesa dins la finca per Güell, que sovint invitava els amics o coneguts a fruir-la. Finalment, aquest primer encàrrec no va tirar endavant. Pel que fa als cellers, el projecte signat per Antoni Gaudí el 1895, conservat a l’Arxiu administratiu de l’Ajuntament de Sitges, plantejava ja la construcció de dos coberts, malgrat que en una disposició força diferent a la de l’obra acabada. El resultat és un conjunt format per dos edificis independents, el princi-

El Garraf | 17


pal i l’habitatge del porter. Per aquest darrer, que consta de dues plantes, s’efectua l’accés al conjunt a través d’un gran arc parabòlic, que es tanca amb una reixa giratòria de forja i sobre el qual hi ha l’escala que puja a una garita de vigilància. El pavelló és de murs de càrrega de paredat de pedra, contornejada de totxo a la planta baixa, i d’obra vista als cossos i elements superiors. L’edifici principal, construït amb pedra calcària, té la forma d’una gran coberta a dues aigües sota la qual es desenvolupen tres plantes sobreposades de superfície decreixent. La plàstica gaudiniana es fa evident en el plantejament general de l’edifici i en molts detalls, com les xemeneies, les columnes o els grafismes. La vila de Sitges evoca encara aquella embranzida dels americanos que, un cop passada l’aventura d’ultramar, s’hi van tornar a instal·lar per acabar els seus dies a la terra d’origen. Uns es feien reformar les velles cases, els altres en construïen de noves. Alhora, l’administració es modernitzava i aixecava equipaments amb les més modernes solucions constructives i estètiques. Els forasters, atrets pel clima, les platges i el paisatge començaven a edificar torres d’estiueig, encetant un turisme que ja mai més s’ha aturat. La muralla i els portals de la petita població queien per donar pas a nous eixamples, i el sector de la Ribera s’anava transformant en passeig. El nucli antic reserva algunes de les mostres més emblemàtiques del modernisme català. El Cap de la Vila, punt neuràlgic de la població, està presidit per una d’elles, la casa del Rellotge (1913-1915). Aquella placeta va sorgir de la transformació urbana, entre 1889 i 1912, d’una cruïlla de carrers fora del raval medieval, on el comerciant de teixits Bartomeu Carbonell tenia unes terres. Ell va ser qui en va impulsar la transformació i qui va imposar a l’Ajuntament el projecte d’Ignasi Mas i Morell, que també va projectar la casa. L’arquitecte va adaptar-se hàbilment al solar que ell mateix havia definit, amb un edifici de quatre plantes, que dibuixa una breu cantonada i que s’eixampla en forma de trapezi cap el carrer Major i el carrer d’Àngel Vidal. Per donar l’èmfasi que requeria el lloc, col·locà una tribuna vidrada a l’alçada del pis principal i coronà la casa amb una torre de cobertes agudes i una punxa cònica, revestides de ceràmica policroma. Al carrer Major, la casa Gorgas, obra de cap al 1907 atribuïda al mestre d’obres Gaietà Miret i Reventós, es reconeix modernista pels motius en relleu de balcons, finestres i barana del terrat, com també per la balconada de forja. Més avall, a la plaça de l’Ajuntament hi ha dos edificis que, per la seva naturalesa institucional, van ser concebuts amb un clar caràcter monumental. La Casa de la Vila (1887-1889) és una obra historicista de Salvador Viñals i Sabaté, amb la qual, probablement, va voler perpetuar la memòria del castell que ocupava el lloc i que es va haver d’enderrocar. El Mercat municipal (1889-1890), de l’arquitecte municipal Gaietà Buïgas i Monravà, que també va projectar l’Escorxador seguint el mateix llenguatge, està construït amb encavallades de ferro de la casa Torras i tancat amb paraments d’obra vista aparellada artísticament de manera que crea uns efectes de llums i ombres força expressius. Pre-

18 | El Garraf


El Garraf | 19


20 | El Garraf


sideix la plaça el monument al Doctor Robert (1906), de l’escultor Josep Reynés; la figura del metge i polític s’asseu sobre un pedestal de decoració modernista, captada en un gest de volgut capficament informal. En arribar a la plaça Miquel Utrillo i al carrer de Fonollar, la vista s’esplaia en un reguitzell de portes, finestres, capitells, reixes i balcons de les procedències més diverses, alguns originals, gòtics, i d’altres trasplantats d’edificacions medievals de localitats diferents, que s’engalzen en una sèrie d’edificis d’arquitectura blanca enlairats sobre el penya-segat que banya el mar. Al Cau Ferrat (1893-1894), de l’arquitecte Francesc Rogent i Pedrosa, el pròcer modernista Santiago Rusiñol va instal·lar-hi l’habitatge i el taller. Charles Deering, industrial americà admirador del pintor Ramon Casas, va establir el seu propi cau als palaus-museu de Maricel, projectats per Miquel Utrillo i Morlius i que, a l’igual que la casa de Rusiñol, van suposar l’enderroc de vells edificis, entre ells l’antic hospital de Sant Joan. La torre de Sant Miquel dóna la benvinguda al conjunt, dividit en Maricel de Mar i Maricel de Terra, dues edificacions unides per un pont elevat sobre el carrer de Fonollar que porta a la placeta del Racó de la Calma. Actualment, tot el conjunt acull les col·leccions artístiques de Rusiñol i de Deering, entre d’altres, la biblioteca del mateix Rusiñol, l’Arxiu Històric Municipal, a més de diverses activitats culturals, sota la tutela del Consorci del Patrimoni de Sitges. A la línia de mar, la façana del passeig de la Ribera ofereix un seguit de cases modernistes entre mitgeres. Al primer tram destaquen dues cases de Gaietà Miret, de 1908: la casa de Simó Llauradó i Josefa Planas, amb guardapols neoplaterescs, finestres coronelles i capcers emmerletats, i la casa Marina Planas, coberta amb terrat coronat per antefixes i reixes arrodonides; totes dues amb els paraments estucats imitant carreus. Segueix la casa Isabel Ferret Martorell, obra de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia de 1899, amb obertures en arc trilobat i galeria d’arqueria conopial, i més al sud, ja dins el primer eixample de la vila, iniciat el 1866 entre el carrer Bonaire i l’avinguda de Sofia, la casa Gili Casanovas, projecte de l’arquitecte Marcel·lí Coquillat i Llofriu de 1909, amb façana composada amb elements neomedievals. En la prolongació del passeig de la Ribera, quan pren el nom de Passeig Marítim, dues torres amb tanca i jardí constitueixen una demostració de la continuïtat del modernisme dins el període que, cronològicament, pertany al noucentisme. L’antiga casa Vilella (1919), on durant alguns anys es va hostatjar la Residència Helvètica, és una obra de Joan Rubió i Bellver que té certa relació amb l’arquitectura rural, especialment per la disposició de tres cossos porticats a la façana principal: el porxo d’accés, en arc carpanell, la galeria del pis principal i l’arqueria de les golfes, en punt rodó sobre columnes. Més enllà, la Vil·la Florentina (1919), obra de l’arquitecte sabadellenc Josep Renom i Costa, s’apropa als plantejaments secessionistes. Forma part ja de la urbanització com a ciutat jardí del sector de Terramar, impulsada en aquelles dates per Francesc Armengol, el mateix propietari de la vil·la.

El Garraf | 21


22 | El Garraf


Als dos eixamples urbanitzats en la dècada del 1880 entre el nucli antic i la via del ferrocarril, es concentra una bona colla d’edificis, alguns d’ells reformats o construïts per americanos. La casa de Manuel Planas Carbonell (sitgetà establert a Santiago de Cuba per dedicar-se a la destil·leria de begudes alcohòliques) és el resultat de la reforma d’un edifici de 1881. Hi ha un projecte de 1907 signat per l’arquitecte Josep Pujol i Brull, que fa referència a aquesta casa amb el nom de Casa Ollé, però l’obra ha estat atribuïda a Gaietà Miret i al 1908. Probablement, tots dos hi van intervenir, un en qualitat d’arquitecte i l’altre de mestre d’obres. La casa conforma la cantonada dels carrers Illa de Cuba i Sant Gaudenci, solucionada amb una tribuna en voladís de finestres amb capritxoses formes i culminada per un capcer amb gran obertura ovalada. Al mateix carrer de l’Illa de Cuba, Bonaventura Blay Milà (que residí a Guantánamo, Cuba) es va fer construir la Vil·la Avelina segons projecte de l’arquitecte Gaietà Buïgas, del 1900, avui reconvertida en el restaurant “El Xalet”. Amb una de les

façanes i la tanca del jardí alineades al carrer, l’edifici s’estructura en un conjunt de volums a diferents alçades, d’entre els quals destaca la torre mirador amb esvelt xapitell poligonal, a més dels pinyons, les cresteries, els merlets o qualsevol detall que adorna els paraments. Al carrer de Francesc Gumà, la casa de Pere Carreras Robert (establert a Nuevitas, Cuba, i dedicat als negocis naviliers), és potser un dels edificis més reeixits de l’arquitecte Josep Pujol i Brull, personatge polifacètic que també va conrear la literatura, la pintura i la crítica de l’art. Projectada el 1906, s’hi barreja el modernisme pròpiament català amb certs elements de l’arquitectura que per aquells anys es feia a Brussel·les: l’ordenació de la façana, la voluptuositat de l’ornamentació naturalista que contorneja les obertures, els frisos de trencadís ceràmic o els paraments estucats amb textures diferents i esgrafiats. A l’avinguda d’Artur Carbonell, la Vil·la Havenmann, fou construïda per Josep Domènech i Estapà el 1907 per a Ursicina Sanahuja, ví-

dua de Havenmann, una petita casa amb jardí de línies neogòtiques adossada a una capella neoromànica. A la mateixa avinguda, la Vil·la Subur, obra de l’arquitecte Juli Batllevell i Arús, de 1908, d’una planta amb terrat, frontó mixtilini i superfícies esgrafiades, apareix com un exemple més modest d’habitatge unifamiliar entre mitgeres. El Cementiri municipal, que té l’accés per l’avinguda Balmins, a l’extrem nord de la platja de Sant Sebastià, conté una interessant mostra d’arquitectura i escultura funeràries de l’època. A més de la creu de forja dissenyada pel pintor Ramon Canudas i traslladada per Rusiñol des de la casa on tots dos havien viscut, al barri parisenc de Montmartre, destaquen el panteó per a la família Robert i Camps, de 1903, amb escultura de Josep Llimona; els d’Antoni Serra Ferrer i de Manuel Robert Aldofeu, de 1902, de Josep Reynés; i els d’E. Carreras Robert i d’A. Carreras Robert, tots dos de l’escultor Manuel Fuxà, de 1907.

El Garraf | 23


24 | El Garraf


1.2. Sant

Pere de Ribes

Sant Pere de Ribes disposa d’un patrimoni modernista, encara que escàs, projectat en bona part per l’arquitecte Josep Font i Gumà en un llenguatge proper a Lluís Domènech i Montaner i Antoni Maria Gallissà. Dins un dels eixamples del nucli urbà, hi va construir el 1901 l’Hospital i Asil del Redós de Sant Josep i Sant Pere, una residència geriàtrica que ocupa l’illa entre els carrers Josep Pere Jacas (on hi ha l’accés), Doctor Marañón, Joan Maragall i Sant Antoni Maria Claret. Consta de dos cossos de paredat comú, perpendiculars a un de central més destacat, on hi ha el portal principal, amb un timpà ornamentat amb relleus florals i heràldics. L’edifici va ser ampliat el 1947 per l’arquitecte Josep Brugal i Fortuny. La Font de la Farmàcia va ser construïda, en commemoració de la canalització de l’aigua potable, el 1906, al centre de la placeta de la Font, al casc antic de Ribes. Font i Gumà va dissenyar un cos cilíndric amb les piques d’aigua de pedra al voltant i coronat d’un xapitell cònic amb un fanal al damunt. El trencadís policrom i la rajola blanca revesteixen la columna i el xapitell. Can Font i Gumà, coneguda posteriorment com Can Miret de les Torres, es troba als afores de l’antic caseriu de Les Torres. Fou projectada el 1898 per al germà de l’arquitecte. Malgrat la seva aparença de masia tradicional, reuneix tot un repertori de l’arquitectura culta neogòtica, palès en els trencaaigües de les finestres i en les gelosies calades de maó. Sobre el rellotge de sol del centre del capcer, Josep Font i Gumà, col·leccionista de rajoles

antigues, hi va col·locar una composició de plats de ceràmica valenciana que dibuixen una creu, i, coronant-la, un penell de ferro forjat. Can Xuriguera es troba al peu del camí vell de Vilanova a Ribes; també s’accedeix des del camí arbrat de la finca del Mas Solers, que durant un temps va ser ocupat pel Gran Casino de Barcelona i, actualment, per un complex hoteler. La casa s’aixeca en el lloc on hi havia hagut una masia que ja existia al segle XIII, a nom d’Arnau de Xoriguera i, de fet, el terreny que l’envolta encara és dedicat al conreu. En l’època modernista, quan es va bastir la nova masia amb aspecte de torre d’estiueig, n’era propietària la família Soler, de Can Pahissa, de Vilanova i la Geltrú. Se’n desconeix l’autor, però és possible que es tracti de l’arquitecte Miró i Guibernau, que va projectar per a la mateixa família la Casa de l’Indiano, a Vilanova. El que més destaca de Can Xuriguera és la torre mirador amb coberta de pavelló de teules vidriades, que sobresurt en alçada del cos central, on hi ha l’accés protegit amb un porxo avançat, i d’un altre cos lateral, encara més baix. Els paraments, enlluïts de color blanc, contrasten amb l’obra vista de maó que perfila els buits, les mènsules i les cornises, i amb les notes de color que hi afegeix la rajola esmaltada.

El Garraf | 25


26 | El Garraf


1.3. Olivella

Al terme d’Olivella es pot anar, deixant enrere la quadra de Garraf, per la pista que mena a la Pleta a través del massís, o també pel tradicional Camí de la Fita, que travessa el terme de Sitges. Qualssevol camins condueixen a la Plana Novella, on s’aixeca, a l’antic Can Planes, el Palau Novella (1885-1890), edifici principal de la colònia agrícola de Pere Domènech i Grau, un altre americano d’origen sitgetà que es va enriquir a Cuba amb el comerç i que sufragaria les despeses d’algunes obres públiques al passeig de la Ribera de Sitges. El Palau Novella destaca no sols per la seva

monumentalitat, tant exterior com interior, on conviuen diversos estils historicistes, sinó també per l’entorn, amb un passeig arbrat que condueix a la porta principal de l’alt mur que preserva la intimitat de l’habitatge, i un parc romàntic al voltant d’un estany decorat amb grutes i escultures. L’arquitecte projectista, Manuel Comas i Thos, va comptar amb la col·laboració de constructors i artesans sitgetans, i de l’escultor barceloní Rafael Atché i Farré, autor de la imatge de la Verge per a la capella neogòtica, a més dels grans grifs heràldics de l’entrada a la casa.

El Garraf | 27


28 | El Garraf


1.4. Vilanova

i la Geltrú

Vilanova i la Geltrú, capital del Garraf, va iniciar l’expansió cap a la línia de costa dels seus dos nuclis medievals originaris en època moderna, però sobretot al llarg del segle XIX. Va ser aleshores quan es van anar urbanitzant l’eix principal de la Rambla i els altres dos eixos que la flanquegen, la rambla Samà i el carrer de la Llibertat, comunicant definitivament la vila amb el Barri de Mar. Tanmateix, la construcció de la via fèrria el 1881, en sentit transversal a aquells eixos, va suposar la partició en dos sectors del projecte d’eixample de 1876, que havia impulsat el vilanoví Francesc Gumà i Ferran.

tres ressaltats sense ornamentació, el gran finestral ovalat del pis superior, l’acroteri que amaga la coberta i les baranes dels balcons es perfilen amb uns motlluratges sinuosos profundament arrelats en l’estètica modernista. Ja a l’eixample, a la Rambla Principal s’aixeca la casa Joan Gener Mestre (o Can Raventós), un edifici entre mitgeres de tres plantes, amb façana composada simètricament respecte a un eix vertical marcat per la tribuna volada del pis principal i pel cos elevat que a manera de frontó corona l’edifici. Destaca del conjunt el tractament del pis superior, amb una galeria de dotze arcs trilobats. L’arquitecte Ubaldo Iranzo va projectar l’edifici el 1902, i diuen que va ser el primer que es va bastir al passeig en llenguatge modernista. Uns metres més avall, hi ha Can Magriñà (també dit Can Renard), format per dos cossos, un dels quals acaba en un cupulí peraltat revestit d’escames de ceràmica vidriada.

Els millors exemples modernistes perviuen a redós de la Rambla Principal-Rambla de la Pau i del carrer de la Llibertat, d’una banda, i del passeig de Ribes Roges, de l’altra, urbanitzat entre 1910 i 1919 al Barri de Mar (la Marina de Vilanova), a l’est de la via del ferrocarril, per iniciativa d’Anna Raventós de Saurí i a benefici de l’Asil l’Empar de Santa Llúcia, del qual era presidenta i on eren acollits els cecs pobres. El tram inferior de la Rambla pren el nom de Rambla de la Pau. Just a tocar de la via del Abans d’endinsar-nos, però, a l’eixample tren hi ha la Casa de l’Indiano (llar de Sebassenyorial, cal parar atenció a dos edificis del tià Soler, també coneguda per Can Pahissa). casc antic de Vilanova: l’Orfeó Vilanoví, pro- És obra de l’arquitecte Josep Maria Miró i mogut per Josep Ferrer-Vidal i Soler, home Guibernau, de construcció tardana: la torre afeccionat a la música que el 1909 va enca- del jardí, revestida de fragments de pedra calrregar al mestre d’obres Gaietà Miret un edi- cària sense treballar i adornada amb petites fici apropiat per poder desenvolupar aquesta escultures, data del 1916, i la casa, de 1921. art; i la casa Joan Olivella, a la plaça de les Amb tot, participa plenament de l’esperit Cols, resultat de l’ampliació i reforma d’un modernista, per la disposició de l’aparell de edifici antic, que va dirigir el mateix mestre la fàbrica, feta de pedra rosada, la finestra en d’obres el 1910. Els contorns de les fines- arc túmid, el bow window del jardí, els aca-

El Garraf | 29


30 | El Garraf


bats de cornisa i baranes, així com el tractament dels espais interiors, amb arrimadors ceràmics, vitralls emplomats i paviments hidràulics de variades composicions. El carrer de la Llibertat, paral·lel a la Rambla, s’inicia a la plaça de Joaquim Soler i Gustems (anomenada antigament dels Carros), on hi ha la Font monumental dedicada al personatge que avui dóna nom a la plaça. Va ser projectada per Josep Font i Gumà i construïda entre 1892 i 1893, sobre una base circular esglaonada, un pedestal triangular amb les piques d’aigua i un pilar també triangular, coronat per un motiu escultòric de fulles d’acant. Ca l’Artigas (casa Antoni Pascual), al carrer Llibertat, és obra del 1900 de Gaietà Miret, que hi combinà les formes lobulades d’algunes obertures i de l’ampit del terrat amb d’altres rectangulars coronades per timpans de mig punt amb decoració de tipus vegetal. Els guardapols i brancals dels balcons del primer pis incorporen, també, motius florals i rotlles amb sengles caps humans en relleu. Al mateix carrer es pot contemplar un dels pocs testimonis de l’arquitectura industrial modernista que es conserven a Vilanova. Es tracta de la façana del Magatzem FECSA, on rau tota la força expressiva de la composició, amb una decoració a base de maó vist, ceràmica i vidre. La ciutat jardí de Ribes Roges, a la vora del mar, conforma una trama gairebé ortogonal d’illes parcel·lades i edificades amb torres

d’estiueig voltades de jardí, que tenen entrada pels carrers paral·lels i perpendiculars al passeig. L’arquitecte municipal Bonaventura Pollés i Vivó es va fer càrrec de la distribució parcel·lària i de l’ordenació del passeig Marítim, projecte que acabaria el següent arquitecte municipal, J. M. Miró i Guibernau. A l’inici de la urbanització, la Torre de Ribes Roges, erigida el 1874 com a fortí de defensa pel brigadier Manuel Salamanca, dóna la benvinguda a la ciutat jardí, amb el seu volum cilíndric, que en l’època modernista va ser coronat amb una estructura de pavelló, molt adient per a les edificacions estiuenques que volien tenir un cert caràcter mariner. Aquella reforma la va dirigir l’arquitecte Joaquim Porqueras i Bañeras en 1918. Avui, la torre és la seu de l’oficina municipal de turisme. Els xalets que encara presenten els trets originals de ciutat jardí i que estilísticament i formalment estan a cavall del modernisme d’influència secessionista i el noucentisme, es concentren en dues illes contigües, entre el passeig de Ribes Roges i els carrers Lluís de Requesens, Pere el Cerimoniós i Marcel·lina Jacas. En són exemples la Vil·la Argentina, de l’arquitecte Josep Domènech i Mansana; el xalet del Doctor Ribot (Vil·la Esperanza) i la Vil·la Laguarda, ambdues obres de Bonaventura Pollés, la primera de 1910 i la segona, potser una de les més vistoses de la urbanització, de 1912; la Vil·la Teresa; i les torres amb entrada pel número 11 de Pere el Cerimoniós i el 8 del passeig. Per últim, al cim del turó de Sant Gervasi,

El Garraf | 31


punt final del passeig, l’arquitecte Font i Gumà va construir el 1913 el Xalet del Nin, també dit Xalet Miramar, perfectament integrat a l’entorn i amb una barreja d’elements de l’arquitectura tradicional amb altres més cultes que l’acosten a l’esperit noucentista. El Cementiri municipal es troba a l’extrem nord-oest de la ciutat, al peu de l’avinguda de Vilafranca del Penedès (l’antiga carretera que unia Vilanova amb Sant Pere de Ribes). El portal d’accés va ser projectat per Bonaventura Pollés el 1913 i, a l’interior, destaquen els monuments funeraris de la família Ortoll Junqué (obra de Josep Domènech i Estapà, de 1905), i de Víctor Balaguer (projectat i construït entre 1901 i 1905 per Bonaventura Pollés, l’escultor Alfons Juyol i el constructor Joan Sans i Gorgori). També sobresurten el sepulcre de la família Soler i Morell (de B. Pollés i Pablo Carbonell, escultor, 1901) i la capella funerària de Pascual de Valentí (del mateix

32 | El Garraf


El Garraf | 33


Barcelones | 34


2. EL

BARCELONÈS

patrimoni de la capital. Quedaven als afores l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs, autèntiques localitats frontissa on el nou estil maldà per deixar algunes mostres. A l’època, eren només petites poblacions, amb, respectivament, cinc mil, mil cinc-cents i cinc-cents habitants cap el 1900; encara eren ben lluny de les grans ciutats en què es convertirien, quan els seus límits es diluirien en un continu amb Barcelona, però començaven ja a rebre l’excedent industrial i demogràfic de la capital i la seva idiosincràsia canviava. Apareixien nous eixamples i noves fàbriques. L’Hospitalet ja no era només una gran extensió de nuclis agrícoles dispersos, l’hort que nodria Barcelona. Santa Coloma i Sant Adrià deixaven de ser un simple reguitzell de vernedes i salzedes a la vora del riu, per a esbarjo dels barcelonins. En aquest context de creixement suburbà i industrial aparegueren les edificacions modernistes, més lluny que a prop de la costa, i ben diferenciades de les del Garraf i el Maresme. A les desembocadures del Llobregat i el Besòs, la línia de mar no deixava espai per a gaires cases senyorials o d’estiueig. A les seves terres pantanoses més aviat anaven a viure els menys afavorits per la fortuna, com al nucli de Marina, la franja litoral de l’Hospitalet que Si sovint la capital ha fet ombra a l’esplendor el 1920 seria annexionada a Barcelona. modernista de poblacions de l’altra banda de Collserola i els rius, la resta de poblacions del Notable excepció d’aquesta tendència del mateix Pla de Barcelona encara resulten més Barcelonès a donar l’esquena al mar va ser perjudicades per la comparació. Els pobles Badalona. Prolongació del pla de Barcelona més propers a la ciutat, com Gràcia, Sant An- més enllà del Besòs, la ciutat esdevé no obsdreu o Sant Gervasi, passaven a formar part tant la porta del Maresme, comarca de la qual d’aquesta arran del procés d’annexions iniciat només se separa pel petit turó de Montgat el 1897 i el seu modernisme augmentava el i amb la que compartia la tradició marineDes de la serra de Collserola, entre el Besòs i el Llobregat, el Pla de Barcelona davalla fins al mar de manera suau però constant, al igual que els rius que el delimiten avancen reposats cap a les seves desembocadures. Al damunt del pla, com una estora que no deixa veure el terra, s’estén Barcelona, la capital, el centre, i, pel que fa al modernisme, com en tantes altres coses, l’origen i la fi. A la gran ciutat es constituí el nucli d’autors, mecenes i clients del nou moviment, amb personalitats autòctones i altres que vingueren de les comarques; i a la gran ciutat es van edificar la immensa majoria de les seves obres arquitectòniques, mestres algunes, altres més modestes, sorprenents en qualsevol cas. Sigui com sigui, no calen exemples; ja són prou coneguts. I, en tot cas, l’arquitectura modernista de la capital està fora de l’objecte d’aquest llibre. Perquè, precisament la seva fama, tan merescuda d’altra banda, és la que sovint ha eclipsat la resta del modernisme català, el que arribà a les comarques amb els artistes que tornaven al poble natal i els industrials i comerciants barcelonins que sortien de la ciutat per fer negocis, per estiuejar o per fer les dues coses alhora, sempre amatents d’aplicar el nou art a les seves fàbriques o segones residències.

ra, el gust per la platja i el passeig de mar. A més, Badalona ja era al voltant del segle, amb uns vint mil habitants, una ciutat important i cosmopolita, fruit de la seva històrica relació comercial amb Barcelona i d’un procés d’industrialització molt més avançat que a la resta de poblacions de la comarca. Per tot això, i per l’important impuls que li donà un determinat arquitecte municipal, el modernisme arrelà aquí amb més força i varietat.

Barcelones | 35


Barcelones | 36


2.1. L’Hospitalet

de Llobregat

L’Hospitalet de Llobregat modernista va associat a la urbanització de la zona del Centre, a partir del 1883, i de 1907 en endavant, de la finca de Cal Tres, propietat de la família Oliveras. Aquest procés tingué com a conseqüència la creació d’un passeig urbà de vint metres d’amplada –la Rambla de Just Oliveras–, i la instal·lació d’una sèrie de fàbriques en terrenys que fins aleshores havien estat dedicats a l’agricultura. Al llarg del segle XIX, l’Hospitalet ja havia experimentat una puixança econòmica en el sector de la construcció, gràcies a l’establiment de bòbiles pertot el terme, possibilitada per la presència de terres argiloses d’excel·lent qualitat. D’aquesta producció autòctona resten a la ciutat –que fou vila fins al 1925–, com a testimonis, alguns exemples significatius de l’arquitectura industrial de l’època modernista, construïda amb material ceràmic. L’antiga fàbrica Tecla Sala, amb el volum imponent de la nau principal, obra de l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa del 1892, quan encara pertanyia al fabricant de filats i teixits de cotó Andreu Basté, mostra els murs d’obra vista en hàbil combinació amb tres ordres de finestres resseguides per un contorn de maons disposats a sardinell que donen forma a l’arc rebaixat superior. Aquest edifici, inspirat en els models anglesos de fàbriques de pisos, acull avui dia el Centre Cultural i la biblioteca Tecla Sala. Al mateix recinte hi ha l’antic habitatge del director, un xalet aïllat en el jardí, que reuneix tot el repertori de formes i motius modernistes: paraments estucats i cobertes a dues aigües de teules vidriades imbricades; capcers ondulats i obertures decorades amb motius florals i caps femenins en relleu; cornises volades sobre

permòdols sinuosos i frisos d’esgrafiats. Un altre edifici industrial, que també va ser objecte de remodelació per instal·lar un centre d’ensenyament secundari, és l’antiga fàbrica tèxtil de Can Vilumara, de l’arquitecte Andreu Audet Puig (1906-1907), ampliada per l’enginyer Francesc Izard i Bas el 1928. Aquest complex fabril està format per una sèrie de naus de diversos tipus, la xemeneia troncocònica i l’edifici de l’antiga porteria. La nau principal s’estructura en cossos limitats per pilastres i coberts amb sheds (cobertes en dents de serra que permeten la il·luminació zenital); a l’interior encara es poden veure arrimadors de ceràmica groga i verda, procedent de la fàbrica Pujol i Baucis d’Esplugues de Llobregat. La porteria se surt del mòdul industrial i pren la forma d’un habitatge aïllat, on s’aboquen els elements artístics que identifiquen l’empresa: els paraments amb encintats de maó en impostes, cornisa i obertures; el fris ceràmic de papallones de seda, en al·lusió a l’activitat tèxtil de la fàbrica; el plafó, també de ceràmica blanquiblava, que ret homenatge a la Mare de Déu dels Àngels; el mur de tanca i l’accés amb pilastres motllurades i reixa de ferro, i l’escalinata corba que descendeix al jardí i al recinte fabril. Al Centre i a la Rambla de Just Oliveras es concentra la major part dels edificis modernistes. Del mestre d’obres Mariano Tomàs Barba, amb títol de 1869, són l’edifici conegut com l’Estanc o Cal Generós al carrer Major, i la casa Joan Batlle Solanas, a la rambla, en cantonada amb el carrer Tarragona, concebudes de manera ben diversa. A l’Estanc, de 1904 i promogut per Macari Golferichs, els materials

Barcelones | 37


Barcelones | 38


(la pedra, el maó i la ceràmica vidrada) són aparents i es combinen en colors i textures variats, amb domini de la línia recta o trencada. En canvi, a la casa Batlle, de 1910, els paraments llisos, uniformement enlluïts, s’agafen a les formes corbes dels guardapols i els balcons, les rocalles i els acroteris del terrat. Obres del mateix Mariano Tomàs són també la casa de pisos de lloguer del carrer Major, identificada amb les inicials F. C. (de Francesc Carbonell) i la data 1915 a la façana, on s’incorporen alguns gestos modernistes, i la casa Josep Oliveras de la rambla. Aquesta, construïda entre 1908 i 1909, llueix finestres geminades a l’entresolat, balcons circulars al principal i frontó curvilini, i un vestíbul decorat amb esgrafiats i relleus florals. L’arquitecte Ramon Puig Gairalt, fill de l’Hospitalet per part de mare i de pare, que era constructor, va acabar la carrera l’any 1912 i tot seguit va ser nomenat arquitecte municipal de la seva vila. Des del punt de vista formal i estilístic, la seva producció s’encabeix en els corrents noucentista i racionalista, però cal destacar algunes obres on encara batega l’esperit modernista. La primera, ja desapareguda, va ser la pròpia casa, coneguda com Torre Puig Gairalt, projectada el 1909, quan encara no tenia el títol, i en la recent urbanitzada finca de Cal Tres, alineada al nou passeig de la rambla per mitjà d’una tanca de maó vist i trencadís ceràmic. Era una torre d’influència secessionista, però també amb concessions a l’arquitectura islàmica, de grans obertures coronelles en arc túmid, capcers mixtilinis i, sobre la coberta, una torre miranda coronada per un cupulí peraltat i finestres, per on devia penetrar la llum natural. A la Botiga Nova (1912), a tocar de la Casa de la Vila, Ramon Puig Gairalt resol amb el mateix llenguatge vienès l’arrodoniment de la cantonada i els mínims detalls ornamentals, de ceràmica. I al conjunt de cases barates (1914-1915), que al capdamunt de la rambla Oliveras recorda l’arquitectura de petits nuclis centreuropeus, el maó pren protagonisme en la columna i en la terrassa del porxo, en les tribunes i els balcons.

Barcelones | 39


Barcelones | 40


2.2. Santa

Coloma de Gramenet

Santa Coloma de Gramenet gaudeix d’una arquitectura de caràcter senyorial, construïda a final del segle XIX o principi del XX sobre el primer eixample del nucli antic cap a l’est. En general, és més propera al neoclassicisme romàntic o a la tradició de les cases pairals setcentistes –manifesta en certs elements d’arrel renaixentista– que al llenguatge modernista. L’aparició d’aquest és, sovint, anecdòtica; tot i així, els recursos historicistes d’inspiració medieval per adornar finestres, balustrades o esgrafiats són propis de l’època, marcada, precisament, per una conscient manipulació eclèctica dels estils. Al carrer de Rafael Casanova, Can Roig i Torres, que es va fer construir l’enginyer i publicista Rafael Roig i Torres, és un palauet d’estiueig voltat de jardí i format per dues ales simètriques respecte a un cos central, la torre. Iniciat el 1906, s’hi barregen fórmules

constructives afrancesades (cobertes de forta pendent sobre barbacanes i tornapuntes), finestres de proporció vertical i façanes austeres, i, com a contrapunt, el porxo sota la torre i la finestra geminada del pis principal, on es concentra tota la decoració modernista. Va ser guardonat, el 1911, amb un premi de l’Ajuntament de Santa Coloma, i el 1912, amb un altre de la Diputació de Barcelona. Actualment acull l’Escola Municipal de Música i altres activitats culturals. El passeig de Mossèn Jaume Gordi, urbanitzat a partir de 1914, reuneix un conjunt arquitectònic que és presidit per l’església Major i per la casa contigua de la Rectoria. Els dos edificis van ser projectats i construïts entre 1912 i 1915 per l’arquitecte Miquel Pasqual Tintorer i per Francesc Berenguer Mestres, arquitecte sense títol que va treballar amb Antoni Gaudí en obres tan significatives com

Barcelones | 41


la cripta de la Colònia Güell o la Sagrada Família, entre d’altres, i també amb Miquel Pascual, que necessàriament li havia de signar els propis projectes. L’església, encara neogòtica, fa costat a una rectoria que, tot i mantenir un caire de casa pairal medievalista, tendeix a l’austeritat ornamental i confia en l’aparell poligonal de pedra dels paraments tota la força expressiva. A banda i banda del passeig de Mossèn J. Gordi s’alineen les tanques i els jardins de cases unifamiliars, aparionades o aïllades, algunes de les quals, com les bessones dels números 24 i 26, mostren detalls modernistes que es dibuixen en les reixes de les tanques o en el perfil ondulant dels ampits i acroteris del terrat.

Barcelones | 42


Barcelones | 43


Barcelones | 44


2.3. Sant

Adrià de Besòs

Sant Adrià de Besòs s’estén al llarg d’una franja dividida de nord a sud pel riu, i el seu petit terme resta encaixonat entre les veïnes Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Badalona, però s’obre plàcidament cap al delta i el mar. Les edificacions més rellevants es concentren a l’Eixample del nucli antic, urbanitzat a finals de la dècada de 1920, seguint l’eix de l’avinguda de Catalunya, gairebé paral·lel al Besòs, però són mostres d’un noucentisme tardà. Ara bé, tot just a la cruïlla de les antigues carreteres de Barcelona i de Mataró, on conflueixen la Gran Via de les Corts Catalanes i els carrers Concili de Trent i Biscaia, una creu de terme delimita el territori de Sant Adrià i dóna la benvinguda a la ciutat comtal. Dissenyada per l’arquitecte Josep Maria Pericas i Morros el 1944, en data ben allunyada de l’època modernista, s’apropa conceptualment i estilísticament a aquell moviment: hi ha quelcom que ens recorda el monument a mossèn Cinto Verdaguer, al passeig de Sant Joan de Barcelona, que el mateix Pericas havia projectat el 1913, però que no es va enllestir fins al 1924.

Construcciones y Pavimentos, de la societat Miró i Trepat, i que va viatjar per tota Europa per estudiar el comportament i els resultats de les construccions aixecades amb formigó armat. Diuen que la nau principal de la Central Tèrmica era uns dels espais més audaços i magnífics generats pel nou material constructiu. Ferrés Puig s’enorgullia aleshores pel fet que disposaven “de un material de los más dóciles y fecundos que nos ha proporcionado la inteligencia de los hombres; piedra fibrosa moldeable; acero de masa variable por sólo imperio de nuestra voluntad [...]. Reflexionemos seriamente sobre su generosa utilidad y tratémosle como se merece.”

No podem passar per Sant Adrià sense parlar d’un dels conjunts més complets d’arquitectura industrial, ja desaparegut, que va il·lustrar una de les primeres pàgines de la història del formigó armat en el país: la fàbrica de l’Energia Elèctrica de Catalunya, instal·lada el 1912 al marge esquerre del riu i prop de mar. Tot el complex, que incloïa la fàbrica, el xalet del director i la casa del porter, a més d’oficines, tallers, magatzems i garatges, va ser projectat per l’arquitecte Eduard Ferrés Puig, que treballava per a l’empresa

Barcelones | 45


Barcelones | 46


2.4. Badalona

Badalona té una clara vocació marítima. La ciutat antiga i els seus primers eixamples segueixen l’alineació de la costa en un desig de no perdre de vista l’horitzó de les aigües. De totes les ciutats que conformen la corona metropolitana de Barcelona, és la que ha reunit un patrimoni modernista que, quantitativament i qualitativament es pot considerar de primera categoria. Això és degut, sens dubte, a l’oportuna presència de l’arquitecte Joan Amigó i Barriga, badaloní d’origen i tècnic municipal entre 1914 i 1924. A Badalona es troba la major part de la seva producció modernista, i un dels seus lligams amb Barcelona va ser, precisament, l’assistència assídua a les tertúlies organitzades en la cerve-

seria Els Quatre Gats, al carrer de Montsió, on es reuniren entre 1897 i 1903 els artistes i intel·lectuals més destacats del modernisme. Entre les seves obres hi ha nombroses cases unifamiliars i edificis industrials construïts per la burgesia badalonina als eixamples urbanitzats a finals del segle XIX. Les vies principals de la ciutat en contenen les mostres més interessants. A la part meridional de l’avinguda de Martí Pujol, antigament riera del Canyet, s’arrengleren dues importants obres d’Amigo, flanquejades per altres habitatges que amb la seva correcció arquitectònica no en desmereixen el veïnatge. Declarada Bé Cultural d’Interès Local en 1981, la casa Pavillard, de 1906, està plantejada dins les línies generals de l’arquitectura popular, però incorpora solucions pròpies del modernisme barceloní, com la tribuna de vitralls policroms que enllaça els dos cossos perpendiculars de l’edifici, els balcons i les baranes de forja, la ceràmica vidriada i els esgrafiats. Una mica més amunt, passada la casa Léon Le Prevost, actual col·legi Gitanjali, que al pati interior conserva una font modernista, la casa Enric Mir, de 1908-1909, presenta un fris al coronament on la fusteria de les obertures s’inspira en les bow windows angleses i els pinacles s’adornen amb cintes entrecreuades en relleu. A l’extrem nord de la mateixa avinguda va començar a funcionar el 1912 l’Asil Roca i Pi, que aprofità l’antiga fàbrica de teixits de Can Gusi construïda el 1899 per l’enginyer Josep Albert Barret i Moner. Instituït com a Fundació Llegat Roca i Pi per a l’atenció de pobres i malalts, el conjunt manté el seu aspecte in-

Barcelones | 47


dustrial i està format per naus seriades i contigües. Presidint el passeig d’accés pel jardí, hi ha el Monument erigit el 1911 en memòria del benefactor de l’Asil, Vicenç Roca i Pi, el bust del qual s’eleva sobre un pedestal amb columna i decoració floral que, de fet, és la base reaprofitada d’una antiga xemeneia de Can Gusi. El passeig de la Rambla és un conjunt urbanístic força homogeni que reuneix un bon grapat d’edificacions sorgides en aquells anys, a pocs metres de la via del tren i de la platja. Al costat del Cor de Marina, obra neoclàssica de l’arquitecte municipal Joan Baptista Pons Trabal, de 1898, any en què també va deixar l’Ajuntament, s’aixequen un seguit d’edificis de tres plantes, amb profusió d’ornaments modernistes i varietat de balcons i cornises. La casa Matamala (antic Can Giralt), obra de Joan Amigó de 1902, que gira per la Rambla cap al carrer del Carme, mostra els paraments estampats amb flors d’estucs esgrafiats i la barana del terrat emmerletada. Just al davant, el primer Monument que es dedicà a Roca i Pi, el 1894, s’alça imponent de cara a mar, amb l’escultura de cos sencer sobre un basament clàssic; l’arquitecte Pons Trabal i l’escultor Torquat Tasso en van ser els artífexs. Pel carrer del Mar, que puja del passeig al centre, trobem encara ecos de l’esperit modernista, si bé ja amb influències de l’art déco: la farmàcia Serentill, que il·lumina l’entrada amb dos fanals d’estructura metàl·lica i vidres policroms, i la casa Francesc Prat Bosch (actual casa Ventura), amb les superfícies esgrafiades, el capcer de motllures esglaonades i els sotabalcons ceràmics. Són dues obres d’Amigó i Barriga, la primera de reforma, del 1924, i la segona de nova planta, de 1922-1923. Ja al carrer del Temple i prop de l’eix longitudinal de Francesc Layret, trobem l’edifici de l’antiga Escola dels germans maristes (1901), projectat per Joan Amigó dins d’un modernisme que el relaciona amb l’Art Nouveau francès per la seva ornamentació inspirada en el rococó, amb pilastres, ulls de bou, llindes i capcer resseguits de relleus florals. Al mateix

Barcelones | 48


carrer del Temple, a la cruïlla amb la Via Augusta, hi ha dos palauets, també d’Amigó, que testimonien el passat senyorívol d’aquest sector d’eixample: la modernista casa Pere Busquets (o Josep Giralt), de 1912, i la noucentista casa Fèlix Gallent, de 1924. A pocs metres cap a ponent, per sobre de la Via Augusta, apareix el xalet de Ca l’Amigó, conegut també com a casa Jaume Botey, que amb el seu jardí ocupava bona part d’una illa entre els carrers Gaietà Miró i Santa Eulàlia, i la plaça Pau Casals. Obra d’Amigó de 1916, és l’actual seu de les oficines de l’Hospital de Badalona. Cap a l’oest, l’eix de Francesc Layret rep diferents noms. Al tram de Francesc Macià i de la plaça de Pep Ventura tornem a trobar xalets, com la casa Antoni Lleal, actual Centre Cívic Can Pepus, que destaca per la torre-tribuna angular amb coberta de pavelló, que Joan Amigó

incorporà en la reforma de 1923-1924. A la cantonada de la plaça amb el carrer Roger de Flor s’aixeca una petita obra de Lluís Domènech i Montaner, de 1893: la casa de l’enginyer Eduard Agustí Saladrigas (o casa del Doctor Agustí, fill de l’anterior), avui convertida en restaurant. Voltada de tanca i jardí, excel·leix pel treball d’obra vista en la planta baixa, la torratxa i els merlets del terrat, i ens recorda algunes solucions de l’arquitecte a la casa Roura de Canet de Mar. L’arquitectura industrial de Badalona gaudeix, també, d’una bona representació de l’època modernista. Alguns conjunts han passat a formar part dels equipaments municipals, com l’antiga fàbrica de teixits de Josep Giró Blanch (1907-1920), també coneguda com Can Casacuberta pel fet que Giró va traspassar el negoci a Salvador Casacuberta. La fàbrica ocupava una illa i, avui, enderrocada parcialment, acull la

Barcelones | 49


Biblioteca Central Urbana. La seqüència ondulada de les testeres de les naus que tanquen el conjunt pel carrer de Colom és especialment atractiva. Igualment, l’antiga fàbrica de Gotardo de Andreis (1906-1919), industrial italià establert a Badalona, és avui l’Institut Badalona 4, d’ensenyament secundari. Aixecada entre 1906 i 1909, era denominada popularment La Llauna per la seva producció d’envasos metàl·lics. Presenta dues magnífiques façanes d’inspiració vienesa, la principal, que s’aboca a la plaça del Gas, i la posterior, sobre la via fèrria. Les dues fàbriques són obra d’Amigó i Barriga. A l’altra banda de la via, sobre el carrer Joan Maristany, hi ha la gairebé llegendària fàbrica Anís del Mono, fundada per Josep Bosch, una de les més antigues del municipi i encara en funcionament. L’edifici original data del 1870 i en el seu gran vitrall de façana ja apareix el medalló amb el mico, que va esdevenir amb el temps un element emblemàtic de la firma i de la població, sobretot des que Ramon Casas va guanyar el concurs de cartells (antecedent de la publicitat moderna a Espanya) convocat per Vicente Bosch, germà de Josep. La proposta guanyadora, “Mono y mona”, presentava diverses versions del mico acompanyat de la manola o chula abillada amb el mantó de Manila. També va ajudar a popularitzar el “mono” la seva inclusió en l’etiqueta poligonal que es va dissenyar el 1902 per a la nova ampolla diamantada de l’anís. Pel que ja a la fàbrica, el cos que encara rep la influència modernista és el que tanca el conjunt pel nord i on hi ha l’accés principal a les oficines, protegit per una marquesina de ferro i vidre. Va ser projectat el 1916 per Agustí Domingo Verdaguer (arquitecte municipal de Barcelona, autor de l’ampliació del cementiri de Sant Andreu del Palomar), però no va ser fins al 1920 que es van executar les obres, segurament sota la direcció de l’enginyer Tomàs Flaquer, que va utilitzar els plànols de Domingo. Al cementiri vell de Badalona, el del Sant Crist, destaquen dues joies de l’art funerari modernista, projectats per Joan Amigó. El

Barcelones | 50


Barcelones | 51


Barcelones | 52


panteó de Francesc Guixeras Viñas (1904) forma un promontori de pedra picada amb singular geometria i queda encerclat per unes cadenes que enllacen les frontisses del promontori amb les teieres de forja, símbols de la flama eterna. El panteó de la família Bosch (1907) constitueix una petita obra artística, tant per la concepció arquitectònica (un pedestal de pedra, amb escala doble a la imperial, que accedeix a un cenotafi de dues pendents, també petri), com pel treball escultòric i musivari, de tessel·les, amb abundor de motius al·legòrics sobre la vida i la mort.

Barcelones | 53


Maresme | 54


3. EL

MARESME

Franja de terra, terra de pas. El Maresme, prim i llargarut, apareix a la costa nord de Barcelona com un vector que tot ho vol fer lliscar, de la capital al litoral gironí o a l’inrevés. Entre el mar i la serralada, del turó de Montgat fins al delta de la Tordera, la comarca és un passadís que, malgrat l’estretor, troba lloc per encabir fins a tres camins amb què moure tot aquest tràfic: el ral, el del mig i el de dalt. I per si no hi ha prou, remuntant les rieres, per les falles que divideixen la Serralada Litoral en les serres de Sant Mateu, el Corredor i el Montnegre, encara més camins, aquests per saltar al Vallès. Però el Maresme alhora ha estat i és terra fèrtil, terra per viure-hi. Discrets, a l’ombra del constant moviment, els pobladors sempre han conformat una de les majors concentracions demogràfiques del país. Primer, ocults als pobles de la muntanya i, després, quan els pirates van deixar de molestar, baixant als ravals marítims, on només s’havien aventurat els imprudents, i fent créixer aquells barris fins esdevenir pobles independents dels nuclis originals de la serra. Allí van descobrir una plana ideal per a l’agricultura, regada d’arrel per una xarxa de corrents subterranis, que aporta l’aigua que la superfície nega per les freqüents rierades, que s’ho emporten tot, l’aigua i el que s’hi posi al davant, cap al mar. I al mar, finalment, van anar a parar també els habitants, convertits en modestos pescadors o en opulents navegants transatlàntics, perquè el Maresme, com el seu nom indica, també és terra de mar.

enrere i els pescadors optaven per refugiarse als molls de Badalona i Barcelona, davant la dificultat de mantenir les embarcacions en unes platges que periòdicament desapareixen víctimes dels cursos marins. Al seu torn, l’agricultura també tenia problemes: la fil·loxera arrasava les vinyes i les gelades feien passar a la història els arbres fruiters. Això no obstant, aconseguiria recuperar-se, amb nous ceps americans que revifarien la vinya, tot i que ja mai no tornaria a ser el que era, i amb el cultiu intensiu d’hortalisses. Les patates primerenques, conreades sobretot al Baix Maresme, a l’horta de Mataró que s’estenia del Masnou a Caldes d’Estrac, eren exportades en grans quantitats a Anglaterra. Al mateix temps, Mataró i altres poblacions lideraven un important procés d’industrialització, de fàbriques tèxtils, però també químiques, vidrieres o de licors. Per moure tota aquesta mercaderia, el camí ral es transformà en via de tren i el 1848 la línia ferroviària Barcelona-Mataró es va convertir en la primera de Espanya, ampliada tretze anys després fins al capdamunt de la comarca. Amb el tren van arribar també els estiuejants de Barcelona i, així, a finals de segle, Caldetes, amb l’atractiu afegit de les seves termes, es consolidava com la pionera del turisme a Catalunya. Més enllà, a l’Alt Maresme, al tram entre Arenys i Malgrat, més vinculat tradicionalment amb les comarques gironines, encara trigarien força anys a aparèixer els barcelonins ociosos.

i una varietat tipològica que en fan un dels nuclis més destacats. A més, la importància demogràfica de la comarca, amb més de setanta mil habitants el 1900, va comportar, com és lògic, que un bon nombre dels arquitectes del moviment fossin fills del Maresme o hi visquessin. Això va ser molt important a l’Alt Maresme, on en principi les condicions socioeconòmiques eren les menys favorables, però on el modernisme acabà entrant amb força gràcies als llaços familiars d’alguns dels arquitectes més prestigiosos.

L’èxit en la transformació del Maresme i la Al llarg del segle XIX, però, la idiosincràsia seva consolidació com una de les comarques marinera de la comarca començava el seu benestants del país van afavorir la implantació declivi; l’esplendor indiano anava quedant de l’arquitectura modernista, en una quantitat

Maresme | 55


Maresme | 56


3.1. Montgat

Montgat va pertànyer al terme municipal de Tiana fins al 1933, en què se’n va segregar. Constitueix l’entrada a la comarca, i el que més destaca, al peu de la carretera de Barcelona (l’antic camí Ral), entre el barri de Montsolís i el municipi del Masnou, és un complex d’edificacions de considerables proporcions, fruit de diverses ampliacions i voltades d’un gran espai enjardinat. En aquest conjunt es pot veure l’antiga fàbrica tèxtil d’Els Toldos, on es produïen les lones i els toldos que es feien servir per cobrir els vagons dels trens i per a les veles dels vaixells. En primer terme hi ha dues naus unides per la tanca del recin-

te, en la reixa de la qual s’hi poden llegir les inicials M. V. Darrere la tanca, l’imponent habitatge senyorial dels Ventura, propietaris de la fàbrica, és de caire historicista, amb dues torres emmerletades i, com les naus, feta de paredat de pedra combinat amb obra vista. Aquest complex va ser construït en el lloc on hi havia hagut una vil·la romana. Al costat s’alça, també imponent, un altre edifici que té l’accés pel camí de Can Frutos i que fou la seu d’un auxili social per a orfes i nens necessitats instaurat per un dels germans Cusí, propietaris de la farmacèutica del mateix nom, a tocar del recinte però ja al terme del Masnou.

Maresme | 57


Maresme | 58


3.2. Tiana

Tiana, poble de “dalt”, s’enfila cap a la serralada, on els estiuejants que desitjaven veure la mar a distància per gaudir d’un aire més pur, van aixecar les seves cases d’estiueig. Ramon Maria Riudor i Capella és l’arquitecte que signa un bon nombre de projectes executats al municipi. D’entre ells, el Casino de Tiana, lloc de trobada generador d’activitats culturals i tertúlies literàries, aixecat el 1911 a l’avinguda d’Isaac Albéniz oberta un any abans. La façana principal s’aboca al jardí per mitjà d’una sèrie de finestrals en arc rebaixat o lobulat que filtren la llum amb subtils mainells d’obra. Més amunt, a la mateixa avinguda, l’antic baixador del final de trajecte del tramvia que comunicava Montgat amb Tiana, es va construir entre 1915 i 1916. És d’obra vista, amb motius de trencadís ceràmic en impostes i carcanyols. Avui conforma la porxada amb terrat d’un edifici bastit recentment damunt. Els habitatges i les torres d’estiueig modernistes i noucentistes es concentren majoritàriament als carrers que es van anar traçant al centre del poble, entre la riera de Tiana i la zona de ponent de l’església, i continuen per l’Eixample Sud, consolidat entre 1910 i 1930 tot conformant una

Maresme | 59


trama ortogonal d’illes amb una o més parcel·les. Del primer sector destaquen tres cases gairebé enfrontades: Can Montcanut, a la riera, iniciada el 1890, però amb decoració floral a les façanes ja plenament modernista; Can Mascaró, al carrer de Sant Josep, reforma d’un edifici cap al 1920; i Can Fatjó, també dita Can Jordi Such, la més espectacular de les tres, que ocupa una parcel·la gran amb jardí, entre els carrers Sant Josep i Mascaró. El primer propietari del solar, Antoni Costa Masana, havia sol·licitat permís a l’Ajuntament, el 1893, per fer obres a la casa i, el 1906, per edificar dins el solar una fàbrica tèxtil, Can Pebreta, ja desapareguda. Els següents propietaris de la fàbrica, Joan Fatjó i Rosa Camps, ampliarien aquesta el 1911. El març de 1914 va demanar a l’Ajuntament permís per remodelar la casa, amb l’aspecte modernista que ofereix actualment i amb un resultat excel·lent, palès en la bella composició de les línies corbes de les motllures dels paraments i les cornises, i de les baranes de ferro. La torre central destaca en alçada, decorada amb vitralls policromats i coberta ondulada revestida de trencadís de colors. El projecte de la casa l’executaren els constructors Pere Artusa Cruspinera i Joan Garí, i és atribuïble a l’arquitecte Riudor, ja que tots tres van treballar plegats en diverses obres, com Ca l’Artusa, projectada el 1906 al carrer de Monistrol; el xalet de Can Bruno Cruspinera,“Vil·la Lola” (1924-1925), format per un joc de cossos en plans avançats o reculats i d’alçades i cobertes diferents, amb torre en una de les arestes; i l’antiga finca de Can Robert. D’aquesta última, iniciada el 1903 i acabada el 1918, només resta dempeus la tanca, un cos baix coronat per terrat i balconada, i la torre

Maresme | 60

mirador, coronada amb agut xapitell i que s’adossava a la casa, motiu pel qual se la coneix com a “Casa de la Punxa”. L’obra vista de maó aparella els contorns de les obertures i les línies d’imposta, com a nota de color en els paraments estucats llisos. Actualment hi ha el Centre Municipal de Salut i una sala d’exposicions. Una altra mansió, Ca n’Euvaldo Planas, després Can Montcanut-Planes, és la que conforma la cantonada de l’avinguda Isaac Albéniz i els carrers Antoni Clapés i Anselm Clavé. Aquesta casa ja existia el 1900 i va ser el 1911, en urbanitzar-se l’avinguda, quan es van construir la tanca i la porta d’accés al jardí i es van remodelar les façanes. En aquestes hi bateguen els ecos secessionistes, com ara als timpans de trencadís de les baranes del terrat, i també en la tanca i en el fanal de ferro i vidres de colors que hi ha en un dels seus angles. L’arquitecte que va portar a terme aquestes obres va ser Guillermo Busquets i Vautravers, amb el constructor Rovira.


Maresme | 61


Maresme | 62


3.3. Alella

Alella, “poble de dalt” com Tiana, es va anar configurant a redós de les rieres que creuen el terme. Conté un conjunt monumental de primera magnitud, entre antigues masies reformades i residències senyorials de mitjan segle XIX cap endavant, on se succeeixen o es barregen totes les manifestacions estilístiques que s’anaren imposant al llarg d’aquesta centúria i els inicis de la següent. Són mostres eclèctiques de medievalisme, modernisme i tradicionalisme rural, entre d’altres, Cal Boter, la casa natal de Ferrer i Guàrdia, reformada el 1902, Can Llimona, masia transformada en torre d’estiueig, Can Sanmiquel, masia amb reforma de 1914 atribuïda a Josep Puig i Cadafalch, o la mansió de Can Bertran. La immensa finca de la Torre del Governador, amb la sèrie d’edificacions que la constitueixen, és un compendi de totes aquestes tendències. El nom li ve d’antic, quan n’era propietari Enric de Cardona i d’Erill, governador general del Principat de Catalunya a finals del segle XVI. D’aquell casal no queda res. A finals del XIX, el comerciant barceloní Antoni Borrell adquirí la finca, i fou aleshores que va fer, sembla que amb el seu germà, l’arquitecte Gabriel Borrell i Cardona, les modificacions que encara perduren: l’ordenació del parc i els jardins, adornats amb escultures,

el pont de perfil escalonat que travessa la riera Coma Fosca i que és flanquejat per torres quadrangulars amb cobertes de pavelló, o el cos d’accés pel carrer del Greny, amb una torre de planta circular i coberta cònica. Aquestes i altres torres que s’aixequen a l’interior del recinte esquitxen el lloc de siluetes fantàstiques, al voltant del gran edifici que fins fa pocs anys va acollir les Escoles Pies. L’activitat vitivinícola també va deixar alguna mostra d’arquitectura agrícola-industrial. El celler del Sindicat Vinícola d’Alella és una de les primeres obres de Jeroni Martorell i Terrats, projectada i construïda entre 1906 i 1907 i ampliada pel mateix arquitecte el 1947. S’hi reconeix una certa influència de Gaudí, especialment en el tractament de l’interior a base d’una estructura portant d’arqueries paral·leles, amb les que obté espais amplis i diàfans. A propòsit de Gaudí, els alellencs se senten orgullosos pel fet que escollís el poble en algunes estades estiuenques, convidat pel seu client, Manuel Vicens i Montaner. A l’estiu de 1883, Gaudí va projectar la capella del Santíssim Sagrament de l’església parroquial de Sant Feliu, que es bastí el 1886 sense tenir en compte el seu projecte. Sembla, però, que el Crist que hi havia al costat de l’Evangeli es va fer segons un dibuix de Gaudí.

Maresme | 63


Maresme | 64


3.4 El

Masnou

El Masnou es va formar, al primer terç del segle XIX, com a municipi independent amb la unió dels barris marítims d’Alella i Teià. La marina mercant, primer, i l’estiueig, després, van ser els grans puntals del desenvolupament del poble en les dues darreres centúries. La seva configuració urbanística respon a aquestes activitats: una trama reticulada de llargs carrers paral·lels al mar creuats per carrers que perpendicularment desemboquen en l’antic camí ral, ara carretera. El Masnou, a més, en alguns carrers interiors disposa les seves edificacions d’una manera ben particular: les parcel·les es troben dividides en dues parts per carrers secundaris i, així, els habitatges s’alineen a una banda, i el petit hort o pati, a la banda oposada del vial, del qual se separa per una tanca o reixa. En l’època modernista, els estiuejants van aixecar les seves cases, preferentment, a primera línia de mar, a la carretera de Barcelona, que actualment pren diversos noms al llarg del seu pas pel Masnou. El Castellet de Ca l’Aymà, al tram denominat carrer de Camil Fabra, és una mansió de planta trencada que dóna forma a diversos cossos de parets blanques i motlluratges de maó a sardinell, coronats amb merlets. Casa senyorial d’Antònia Pagès, el seu cos més emblemàtic és la torre piramidal recoberta de teules vidriades verdes i vermelles. El 1907 es va sol·licitar la llicència d’obres, que serien dirigides per l’enginyer Jordi Cot i Cot, segons plànols del seu germà, l’arquitecte Roc. La casa Eulàlia Matas, en el tram del carrer de Barcelona, és obra historicista de l’arquitecte Domènec Boada Piera, de 1900-1901, amb interiors dissenyats per Josep Canudas Horta. Boada va trasplantar-hi alguns trets característics de la

seva arquitectura barcelonina, com ara els esgrafiats de la façana, els mainells de les finestres, els capitells florals i l’exuberància escultòrica de mènsules, timpans i carcanyols que emmarquen els balcons. El Casino no podia faltar en un poble de vocació estiuenca. L’edifici, al tram del passeig de Prat de la Riba, fent cantonada amb l’antiga riera on s’inicia el barri d’Ocata i amb un ampli jardí posterior, va ser projectat per Bonaventura Bassegoda i Amigó, havent-se demanat la llicència d’obres el 1903. Forma un conjunt de cossos amb nombroses portes a la planta baixa, de format diferent però unificades pels contorns en relleu, i a la planta alta, finestres variades, les unes coronelles, les altres geminades, que van formant arcs rebaixats i lobulats. Les obres del Casino del Masnou van ser sufragades pel primer comte de Lavern, Pere-Grau Maristany, un industrial que inicià el comerç de vins catalans amb Amèrica i que també va finançar la construcció de les Escoles municipals, avui Col·legi Públic Ocata, obra també de Bassegoda bastida el 1904 al passeig de Romà Fabra, a l’interior del poble. Ja al tram de la carretera a Ocata destaca la casa Sensat Pagès, dita popularment “Casa del Marquès de la Manguera” per l’afecció del seu propietari a regar el carrer, i que, restaurada per la Diputació de Barcelona en la dècada de 1990, acull la seu de la Casa de Cultura. El projecte és signat pel mestre d’obres Pere Andreu, que li fou encarregat per Jaume Sensat Sanjuan i la seva esposa, Rosa Pagès Orta, masnovins que vivien a Barcelona. En la casa, Pere Andreu va voler deixar palès, probablement, el gust per l’arquitectura islàmica del propietari, que

Maresme | 65


havia passat dos anys a Egipte. Aquesta arquitectura neoàrab, força corrent a Barcelona, significava una innovació estilística i formal al Masnou. L’interior conserva pintures murals, arrimadors ceràmics, paviments hidràulics, algun moble original de la casa i, a la porta de la sala principal del primer pis, que s’obre al mar, uns capitells amb sengles escultures de guix que representen Sant Jordi amb el drac i la princesa Sahavra amb un gos. Cal Senyor, també al tram ocatí de la carretera, és, en realitat, una antiga casa de cós reformada per convertir-la en una torre de planta baixa, dos pisos i terrat, amb dues obertures per planta i un jardí lateral. La forma en què està tractada la façana és especial, a base de franges horitzontals bicolors, d’estuc vermell imitant totxo i ressalts blancs, esquitxades de requadres ceràmics, motius que s’estenen cap a la tanca del jardí. El quarto de reixa, al costat del portal, incorpora una finestra geminada per una columneta. Sobre el portal, dos balcons de llosana el·líptica són el que queda del que originalment era un tribuna de ferro i vidres emplomats, tal com es veu en fotografies dels anys vint. Està documentat que l’arquitecte Juli Maria Fossas i Martínez va dissenyar la reixa i la tanca del jardí el 1915, tot i que probablement va ser l’autor de tota la reforma, ja que el conjunt és unitari. A la clau de la porta hi ha dibuixades en relleu les inicials FM, que corresponen al propietari que va encarregar la reforma, Frederic Maristany. A segona línia del front marí d’Ocata, al carrer de Sant Felip Neri, la casa Salvador Millet Bertran, obra de l’arquitecte Enric Fatjó Torras de 1902, llueix a la façana, de falsa obra vista i pedra, un gran arc apuntat a la planta baixa i, als balcons, timpans amb motius florals i heràldics. Al mateix carrer, la casa Bonaventura Bassegoda, de paraments d’estuc que imiten carreus buixardats, presenta dues obertures per planta i una galeria d’arcs al pis superior. Als balcons del principal, amb doble arc de pedra i maó vist, apareixen, als timpans de mosaic de tessel·les, la rosa i el compàs, símbols de la professió de l’arquitecte, autor i propietari de la casa. L’accés al vestíbul es fa per una porta de vidriera policroma emplomada i amb la inicial B a la tarja, a joc amb l’arrimador ceràmic dibuixat per Lluís Bru per a la fàbrica Pujol i Baucis, d’Esplugues de Llobregat. A l’interior de la població, prop de l’església de Sant Pere, la Casa Benèfica del Masnou, fundada per Pau Estapé i Maristany el 1899, destaca pel seu cos d’accés, avançat respecte a la resta de l’edifici i, sobretot, per la cúpula de base quadrada, adornada amb faixes obliqües de ceràmica vidriada de color vermell i blanc. L’edifici és obra de 1901 de l’arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà. Aquest també sembla ser l’autor, junt amb Miquel Garriga i Roca, de la reforma del conjunt de dues cases, “Can Patatetes”, de la família Millet, i l’annexa, que tanquen pel costat nord la plaça de Catalunya. De caire tradicional, incorporen alguns motius historicistes propis de finals del segle XIX. Al Cementiri municipal, projectat el 1860 per Miquel Garriga, destaquen els panteons monumentals que les famílies benestants de la població van fer construir, en alguns casos, als mateixos arquitectes que havien fet les

Maresme | 66


seves cases: el de la família Sensat Pagés, obra de 1907 de Bonaventura Bassegoda i l’escultor Rafael Atché; el de Bonaventura Fontanills, que també va sufragar la construcció de la capella del cementiri, bastida a l’igual que el panteó el 1907 segons projecte de Bassegoda; el de PereGrau Maristany i Oliver, obra de 1901-1902 de Bassegoda i l’escultor Josep Llimona; i, ja proper a l’estètica Art Déco, el de la família Pagés i Fábregas, fet el 1926 per l’arquitecte Jaume Torres i Grau, l’escultor Frederic Marés i el manyà Muñoz Morató.

Maresme | 67


Maresme | 68


3.5. Mataró

Mataró, la capital de la comarca, concentra bona part dels edificis modernistes més rellevants al nucli antic, a diferència d’altres ciutats, que habitualment els tenen als eixamples vuitcentistes o de les primeries del segle XX. Josep Puig i Cadafalch va ser el motor que va implantar la nova estètica, quan a penes si feia un any que havia acabat la carrera d’arquitecte, el 1891. Era fill de Mataró i, per tant, no podia deixar de cobejar la plaça de tècnic municipal, que va desenvolupar del 1892 al 1896, i a la qual va renunciar per anar a viure a Barcelona, on ja començava a gaudir d’una fama justificada com a arquitecte i com a historiador. El mercat conegut com El Rengle, edifici de planta rectangular col·locat com un moble de parades de venda al bell mig de la plaça Gran, és un projecte d’Emili Cabañas i Rabassa. Es va inaugurar l’any 1892 i, poc després, Puig i Cadafalch va haver de fer reparacions a la coberta. La construcció és formada per una es-

tructura de columnes de ferro fos, que separen els mostradors, un basament de marbre, uns ràfecs o para-sols que aixopluguen les parades, i una coberta en volta de mig canó, coronada per cresteries i revestida de ceràmica vidriada i amb les testeres protegides per gelosies, també ceràmiques. La botiga La Confianza, situada a prop de la plaça Xica, va ser un encàrrec de 1894 a Puig i Cadafalch de Francisco Palomer, industrial i comerciant de pasta. La decoració exterior, refeta l’any 2004, mostra el rètol de ferro forjat amb el nom de la botiga en caràcters modernistes i franges de ceràmica vidriada amb motius geomètrics que emmarquen la porta. Els estucs, les pintures murals i el mobiliari de l’interior són originals. Al llarg dels carrers Sant Simó i Nou trobem tres obres modernistes. Al primer, la casa del metge mataroní Ernest de Sisternes, que sem-

Maresme | 69


bla que va ser la primera obra de Puig i Cadafalch, projectada el 1891 seguint el model de les tradicionals cases de cós: a la planta baixa, la porta i el quarto de reixa, i a la primera, un balcó i una finestra. La decoració de les façanes és a base d’unes senzilles franges horitzontals de maó vist que emmarquen els panys llisos i blancs, amb alguns ornaments de rajola de València. Al carrer Nou hi ha les cases Marfà, exemple historicista de l’arquitecte Emili Cabañas, de 1888, i la casa de Miquel Parera Pertegàs, reformada per Puig i Cadafalch l’any 1894. Aquest edifici de tres plantes repeteix el model de casa de cós, però Puig afegeix una balconada al principal i balconeres al segon pis, enriquint la façana amb elements escultòrics d’iconografia diversa i esgrafiats florals, recursos que esdevindran habituals en la seva obra barcelonina. Dins encara del nucli antic destaquen dos edificis d’equipaments. Al carrer de Sant Josep, l’edifici neomedieval de la Beneficència, projectat el 1892 per Puig i Cadafalch i construït

Maresme | 70

el 1894 per tal d’ampliar les dependències de l’Asil Municipal de Vells del convent de carmelites de Sant Josep. Un cop travessada la tanca del pati lateral, es descobreix la façana principal emfasitzada per un cos central emmarcat per fines pilastres d’obra vista, on s’obren dos ordres de finestres coronelles, iguals als de la façana alineada al carrer, que es coronen amb arcs de descàrrega de maó. L’altre edifici, l’actual Residència Sant Josep, projectada inicialment com a escola, ocupa bona part del recinte de l’antic convent carmelità i el seu gran pati s’obre cap a la Beneficència. Obra de l’arquitecte Eduard Ferrés Puig, té l’accés pel carrer de la Muralla de Sant Llorenç, a través d’una tanca amb reixa de ferro forjat. El portal principal forma un porxo en arcs parabòlics, i les façanes estan decorades amb sanefes esgrafiades que dibuixen motius geomètrics i garlandes. La solució de la barbacana, sobre sèries de permòdols que conformen un fris d’esgrafiats, és un tema recorrent en els projectes de l’arquitecte. A l’interior es

conserva l’escala original amb el fanal i la barana de ferro forjat. A més de la residència, Ferrés Puig va deixar nombroses obres a Mataró, on va substituir a Puig i Cadafalch en el càrrec d’arquitecte municipal el 1898, el qual ocuparia fins al 1916, amb alguns períodes d’excedència. D’entre aquestes, cal destacar la pròpia casa (1902-1904), al carrer Lepant, la Clínica La Alianza Mataronense (1916 i 1926), al mateix carrer, la Colònia jardí El Palau (1924) i el Grup Goya de cases barates (1926). Al carrer d’Argentona, ja en una zona d’eixample, la casa del fabricant tèxtil Joaquim Coll i Regàs és el resultat de la unió de dues cases de cós reformades l’any 1897 per Puig, que va comptar amb la col·laboració de l’escultor Eusebi Arnau. Els elements compositius de la façana anuncien el que desenvoluparia un any després a la casa Ametller del passeig de Gràcia de Barcelona. La tribuna del primer pis, el capcer esglaonat d’inspiració flamenca, la decoració escultòrica de les obertures, la càrrega simbòlica de cada detall esculpit, al·lusiva al


Maresme | 71


tèxtil, els esgrafiats dels paraments i la ceràmica vidriada, i la distribució interior amb amplis espais i disseny acurat, fan d’aquest palauet una de les joies més preciosistes del modernisme goticista català. En l’eixample situat sota el Camí Ral, l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet també va realitzar la seva primera obra important. El seu amic Salvador Pagés li havia encarregat, probablement abans d’acabar la carrera el 1878, el projecte d’una urbanització de trenta cases i d’un habitatge tipus per als obrers de la societat cooperativa La Obrera Mataronense, que aquell regentava. També va projectar aleshores el local social de la societat, que no es va executar, i l’habitatge del gerent. D’aquest magne projecte només queden dempeus alguns arcs parabòlics de fusta de la nau industrial i el petit pavelló circular dels sanitaris, visibles al carrer de la Cooperativa, que estan en curs de restauració.

Maresme | 72

A l’extrem nord de la població, l’Ajuntament de Mataró hi va instal·lar l’Escorxador municipal, un conjunt d’edificis projectat per l’arquitecte Melcior de Palau i Simon i construït entre 1906 i 1915. Està format per tres naus unides per porxos, un dipòsit d’aigua en forma de torre vuitavada i la casa del guarda. Les parets blanques de les naus contrasten amb el color vermell del totxo, que apareix en les arestes, pilastres i cornises, i el mangre de la torre s’interromp amb el fris de coronament, de ceràmica verd i blanca, que dibuixa un motiu en punt de creu. També són verds els senzills ornaments de l’habitatge del guarda. La reixa que tanca el recinte, molt estilitzada, recull la influència del secessionisme vienès.


Maresme | 73


Maresme | 74


3.6. Argentona

Argentona, lloc de fonts d’aigües minerals i medicinals que foren explotades des de mitjan segle XIX per diverses estacions balneàries, va ser la vila triada per Josep Puig i Cadafalch per establir-ne la residència d’estiueig. La família Puig tenia una casa al centre, davant per davant del mercat, i en va adquirir dues més, que li eren mitgeres per cada costat, i amb totes tres construí entre 1897 i 1905 un casal, la casa Puig i Cadafalch. Com que una d’elles feia cantonada amb la plaça de Vendre i el carrer Dolors Monserdà, va solucionar hàbilment l’angle formant sobre la planta baixa un jardí amb la pèrgola i la glorieta hexagonal de fusta girant cap als dos costats. La construcció, que s’integra perfectament en l’entorn, és senzilla, de fàbrica enlluïda coronada per un ràfec sobre tornapuntes de fusta i un emmerletat de perfil triangular, fet d’obra vista. L’interior es distribueix en espais irregulars a diversos nivells, que se succeeixen sense solució de continuïtat a través d’arcs i columnes, i la llum natural penetra matisada a les estances per mitjà de galeries exteriors i interiors. A Argentona, Puig també va portar a terme, entre 1896 i 1897, la construcció d’una nova capella del Sagrament de l’església parroquial de Sant Julià, en substitució de la del segle XVII, que li va encarregar el rector Vicenç Estadella i que va resoldre en estil neogòtic. Però l’obra més espectacular de Puig dins el terme és, sens dubte, la reforma de 1898 de Can Garí, una masia situada al veïnat del Cros, a la dreta de la riera d’Argentona, motiu pel qual també és coneguda com El Cros d’Argentona. L’espectacularitat comença ja en els jardins i les tanques que envolten la

mansió i la finca. Les tanques i els seus portals són una pura filigrana de maó vist i rajola vidriada, amb gelosies, torres de guaita, merlets i pinacles arreu. Els jardins es distribueixen pel recinte formant múltiples espais i indrets de recolliment, de disseny i noms diferents, guarnits amb escultures, estanys, bancs o parterres, enmig d’una generosa i variada vegetació. Davant mateix de l’entrada principal a la casa, un estany conté el templet de balustrada, columnes i cúpula de vidre que la família Garí es va fer traslladar des dels jardins de Can Altimira, una casa senyorial del segle XIX que hi havia hagut al passeig de la Bonanova de Barcelona. En la reforma del casal pròpiament dit, Puig i Cadafalch va abocar tota l’exuberància decorativista i l’ampul·lositat monumental necessàries per simbolitzar l’estatus social adquirit pel financer Josep Garí Cañas. El resultat és un palau a mig camí entre una fortificació medieval i una masia amb galeries d’arcs a les golfes i finestres ornamentades amb relleus, inspirades en les de les cases senyorials dels segles XV i XVI, però amb una iconografia adaptada a la nova significació dels usuaris, realitzada per l’escultor Eusebi Arnau. Del conjunt destaquen les parets esgrafiades, la tribuna sobre porxo de columnes salomòniques que dóna accés al vestíbul principal, la torre adossada al costat est, els capcers esglaonats a la manera flamenca, les garites angulars o les xemeneies revestides de trencadís que emergeixen de les cobertes de teules vidriades de colors vermells, blaus i verds. Al fons del vestíbul, la gran escalinata, protegida amb una claraboia de ferro i vidres amb de-

Maresme | 75


coració floral gravada a l’àcid, condueix als salons del primer pis, on es torna a repetir la profusió ornamental, amb paviments de marbre, estucs, ferros forjats, vidrieres policromes, llars de foc i mobiliari, tot d’un acurat disseny. Una part de les golfes està ocupada per un teatre, on es pot veure l’estructura de fusta de la coberta. A pocs mestres de la mansió hi ha la casa dels masovers, projectada per l’arquitecte Lluís Bonet Garí, que també va continuar les reformes i ampliacions d’aquella. Des del capdamunt del palauet es poden contemplar la torre d’aigües del Cros i la Torre Ametller. La primera va ser projectada el 1900 per Puig, dins l’antiga finca del Sorrall, actualment el Polígon Industrial del Cros, per tal de subministrar aigua a Can Garí. És de forma troncocònica, d’obra vista i aparença de xemeneia, i es cobreix amb una estructura cònica aplacada amb trencadís policrom. La Torre Ametller és una mansió modernista enlairada al turó del veïnat de Santa Elena d’Agell, al terme de Cabrera de Mar.

Maresme | 76


Maresme | 77


Maresme | 78


3.7. Sant

Andreu de Llavaneres

Sant Andreu de Llavaneres invita al passeig per descobrir algunes mostres de l’arquitectura modernista. Als afores del nucli antic i voltada d’un extens parc d’espècies autòctones i exòtiques, Ca l’Alfaro és una torre d’estiueig que es va fer construir el 1886 el pintor Nicolás Alfaro, encarregant els plànols a l’arquitecte Eduard Mercader Sacanella. Està formada per diversos volums d’alçada diferent, amb una torre quadrangular en cantonada, amb coberta ceràmica a quatre aigües, una lluerna sobre la façana de ponent, terrassa amb balconada de fusta que es retranqueja seguint el perfil de la cantonada i obertures amb decoració historicista. A l’interior s’hi van col·locar paviments hidràulics de dibuixos diferents a cada estança, decorades amb enteixi-

nats de cassetons, pintures florals, arrimadors ceràmics i fusteria modernista. Actualment, la casa acull el Centre d’Informació Juvenil del municipi, i a l’estiu, al parc se celebra la festa major de la Minerva. Al nucli antic, el carrer del Munt ens parla d’un passat esplendorós. A l’edifici que fou Casino en altres temps, alguns elements de façana, com les finestres, els capitells florals o la balconada de ferro serven encara l’esperit modernista que el va inspirar. L’arquitecte Antoni Millàs i Figuerola fou l’autor, el 1913, del projecte original, els plànols del qual es conserven a l’Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona. Al mateix carrer hi ha una curiosa tanca de jardí (l’únic vestigi que resta

Maresme | 79


d’una antiga casa del poble), construïda poc abans del 1915 pel mestre d’obres Francesc Morera, fill de Sant Andreu de Llavaneres. La tanca està formada per dos pilars cilíndrics que flanquegen la reixa, acabats en pinacles cònics, tot revestit de rajola i trencadís ceràmic policroms.

als vials, un gran jardí i una masoveria, a la qual s’accedeix pel carrer dels Pintors Masriera, per sota i paral·lel a l’anterior. La casa principal és el resultat de la unió i reforma de dues cases de cós, transformades en residència d’estiueig. Les façanes són estucades i ornamentades amb obra vista i rajola vidriada en obertures i coronament. L’antiga masoveAl final del carrer del Munt s’aixeca la finca ria segueix el mateix tractament, tot i que és de Can Farnés, que originalment compre- un any anterior a la reforma de l’edifici prinnia la casa principal, en cantonada i alineada cipal. Efectivament, el 1910, Joan Farnés de-

Maresme | 80

manà a l’Ajuntament permís per edificar-la, juntament amb la tanca del jardí i, el 1911, el conjunt es va unificar i es va portar a terme la reforma de les dues cases de cós del carrer del Munt. Totes les obres es van fer segons el projecte de l’arquitecte Ramon Maria Riudor. Actualment, la casa principal és ocupada per la Llar de Sant Francesc d’Assís, dels germans de la Creu Blanca.


Maresme | 81


Maresme | 82


3.8. Sant

Vicenç de Montalt i Caldes d’Estrac

Sant Vicenç de Montalt i Caldes d’Estrac configuren la façana marítima d’aquest sector del Maresme, gairebé sense interrupció, amb un conjunt de xalets d’estiueig, modernistes i noucentistes, que manté l’esperit de ciutat jardí. La burgesia industrial catalana se’ls va fer construir al primer quart del segle XX, durant la que s’ha considerat la segona “colonització” d’estiuejants, que provenien fonamentalment de Terrassa. A Sant Vicenç, les torres solen tenir l’entrada pel passeig del Marquès de Casa Riera, davant la platja, el qual enllaça amb els passeigs dels Anglesos i del Mar de Caldetes, on hi ha un tram de cases estiuenques amb accés pel passeig paral·lel al tren,

el de les Moreres. D’aquesta seqüència costanera destaquen, a Sant Vicenç, la casa Sans, de teulades bicolors de forta pendent, i a Caldes, que en temps passats va ser anomenada la “Niça catalana”, les cases entre mitgeres que conformen pràcticament tota la primera illa del passeig del Mar. Aquí sobresurten la casa coneguda com “La Bombonera”, amb un porxo de columnes que suporten una terrassa oberta al mar i que la relacionen amb l’arquitectura colonial; Can Gassó, de l’arquitecte Enric Sagnier, i l’antiga casa de Dolors Figarola, actual Hotel Kalima, obra de 1914 d’Emili Cabañas i Rabassa.

Maresme | 83


Maresme | 84


3.9. Arenys

de Mar

Arenys de Mar, vila encaixonada entre dos turons que arriben fins al mar, el de la Pietat a ponent i el del Mal Temps a llevant, inicia el sector de l’Alt Maresme i reclama la visita a dos llocs ben interessants i que formen part del patrimoni públic: el Mercat i el Cementiri municipals. El Mercat s’aixeca a la banda esquerra de la riera de Sobirans o d’Arenys, que dividia el nucli en dues parts, de nord a sud, però que fa pocs anys va ser canalitzada i convertida en via urbana. És obra modernista, molt tardana, de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell, construïda entre 1925 i 1927 entre cases mitgeres i amb accessos des de la riera del Bisbe Pol i de dos carrerons laterals. L’edifici és una nau de planta rectangular i alçada doble, coberta amb una estructura d’encavallades metàl·liques que formen dos pendents. En secció transversal, respon al tradicional esquema basilical, però

Ignasi Mas el va amagar darrere una façana monumental de maó vist, material que lliga els vessants del capcer amb una línia contínua de cornisa, sols interrompuda per la força ascendent de les parelles de pilastres que sobrepassen la coberta amb sengles pinacles. Al nivell de planta baixa, les pilastres donen joc a un porxo de tres arcades rebaixades que precedeix les portes principals d’accés, i damunt d’ell, a tres finestrals en arc apuntat partits per mainells prims. A part dels escassos elements de ceràmica vidriada blanquiblava, presents als ampits i a l’arrimador del porxo, la fàbrica es mostra despullada d’ornamentació supèrflua, i tota l’expressivitat formal es confia a l’hàbil disposició del maó, element estructural i decoratiu alhora, que es reforça amb els blocs de pedra tallada a serra que donen forma als capitells, impostes i pinacles.

Maresme | 85


El Cementiri de Sinera, inaugurat el 1868 i merescudament glossat pel poeta Salvador Espriu, que el batejà amb aquell nom, és del tipus de muntanya i s’eleva al cim del turó de la Pietat. Un cop travessat el portal, el passeig central de xiprers inicia l’ascens cap a les terrasses superiors, on es troben els panteons i sepulcres de major interès arquitectònic i artístic, de l’època modernista. El panteó d’Ivo Bosch, tomba del comte de Gaiano de 1915, és una capella funerària en planta de creu, on l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia va aplicar tot el repertori formal de l’estil goticitzant: pinacles i cimbori coronats per agulles i creus tridimensionals, pinyons aguts o finestres en arc apuntat amb vitralls policroms, a més de les escultures dels àngels sota dosserets. Al costat est del panteó Bosch, el sepulcre de la família Mundet, obra de l’escultor Josep Llimona i Bruguera està coronat per un cenotafi sobre

Maresme | 86

el qual s’asseu una dona que reclina el cap sobre la mà. També és de Josep Llimona la figura femenina que, asseguda al terra i abillada amb túnica, recolza el braç amb gest pensarós sobre el sepulcre de Francesc Massaguer, de marbre blanc i amb el cenotafi elevat sobre una base esglaonada el cenotafi. Darrere seu, Venanci Vallmitjana va ser l’artífex del grup escultòric del sepulcre de Josep M. Arnau Presas, de 1907, fet amb un sol bloc marmori, que representa el Pare etern amb el fill mort, Crist, sobre un núvol. Al voltant d’aquests sepulcres n’hi ha d’altres en els que el modernisme es manifesta en petits detalls, com ara a les reixes, com ara les de la tomba de Can Sagrera, que porta les inicials JR, obra de J. Carcassó, els sarcòfags, com a la tomba de la família Guri Sala, dels marbristes Ventura, les làpides o la tipografia.


Maresme | 87


Maresme | 88


3.10. Canet

de Mar

Canet de Mar és, com Sitges, un “museu viu” d’arquitectura modernista. La vila va saber aprofitar, tant en l’urbanisme com en l’arquitectura, els moments de bonança econòmica que va proporcionar la indústria del tèxtil a la fi del segle XIX i començament del XX; però també la presència de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, de mare canetenca, provinent de l’antiga domus de Canet, el castell de Santa Florentina. Domènech s’estrenà a Canet amb el projecte de reforma d’un antic edifici com a seu de l’Ateneu Catalanista, portada a terme entre 1885 i 1887. Fa cantonada en la cruïlla de la riera de Sant Domènec amb el carrer Ample, en ple centre de Canet, i Domènech hi dóna una solució curvilínia per mitjà d’una tribuna mirador amb cupulí i d’una balconada que envolta el primer pis de l’edifici sense interrupció. La façana a la riera està composada simètricament respecte a un cos central que sobresurt en alçada amb un capcer perforat per una rosassa de vidres de colors. L’edifici és utilitzat actualment com a seu de la biblioteca popular Pere Gual i Pujades.

voltant de la qual es distribueixen les estances de la planta baixa, amb sortida al jardí.

La casa-museu Lluís Domènech i Montaner es troba a la confluència de les rieres de Josep Buscarons i de Gavarra, unides al segle XVIII per formar la de Sant Domènec. Aquesta cruïlla devia suggerir a l’arquitecte la solució de la planta, que s’alinea als dos traçats dels cursos rierencs conformant un trapezi irregular, amb el costat més estret aprofitat per situar la façana més representativa, on se superposen l’escala que puja al portal, en planta baixa, la tribuna de tres arcs lobulats, al pis principal, i el balcó i el capcer de perfil trencat i timpà llis, al pis superior. Les façanes laterals, enlluïdes, es coronen amb un pis de maó vist que conté una seqüència ritmada de finestres obertes en arc de mig punt alternades amb d’altres cegues, revestides de ceràmica, i que s’acaba amb una cornisa motllurada sobre permòdols. La distribució interior és també un exercici d’espais diàfans, que condueixen a l’escala que puja a la planta superior. La casa connecta pel pati interior amb la masia Rocosa, on Domènech i Montaner treballava en A la mateixa riera hi ha la casa Roura, o Ca la els seus estudis i projectes. En aquesta obra, Bianga, un edifici aïllat amb jardí posterior, reforma també d’una casa més antiga, realitque Lluís Domènech va fer entre 1889 i 1892 zada entre 1918 i 1920, van col·laborar el seu per encàrrec de la seva cunyada, Francisca fill, Pere Domènech i Roura, i el seu gendre, Roura. De paraments d’obra vista, dóna lloc Francesc Guàrdia i Vial. a un joc de volums amb diversitat de coronaments (la barbacana de la façana lateral, el L’altra intervenció important de Domènech i capcer graonat i la torre cilíndrica de la can- Montaner a Canet va ser al citat castell de Santonada de la principal), de finestres i d’acurats ta Florentina, propietat del seu oncle, l’editor elements estructurals i decoratius de maó. Ramon Montaner i Vila, que li va encarregar L’interior reflecteix també el dinamisme es- la reforma i ampliació de l’antiga domus, reapacial, amb una sala central a tota alçada, al litzada entre 1898 i 1909. L’arquitecte va esta-

Maresme | 89


blir entre la nova edificació i les torres medievals un diàleg que s’acusa en el llenguatge historicista de les noves torres, en l’ornamentació de la cripta i de la sala del tron, deutores encara de l’estètica de Viollet le Duc, i en el tractament del pati d’armes, on Ramon Montaner va traslladar una part de les arqueries del claustre gòtic del desaparegut priorat del Tallat. L’arquitectura industrial modernista està representada a Canet per dues fàbriques tèxtils. La fàbrica de Juan Carbonell Reverter, construïda el 1899, que inicialment va allotjar la fàbrica Sussagna Ferrer, i de la qual resta l’edifici d’obra vista que es troba al fons del pati, i la fàbrica de la firma Jover, Serra i Cia, projectada per l’arquitecte Pere Domènech i Roura i inaugurada el 1910. El passeig de la Mare de Déu de la Misericòrdia, traçat al segle XIX, condueix fins al santuari on es venera aquesta verge. Segons alguns autors, l’edifici, de Francesc D. Molina i enllestit el 1857, seria la primera obra en estil neogòtic que es va construir a Catalunya. Al costat del santuari hi ha el restaurant de la Misericòrdia, obra de Josep Puig i Cadafalch de 1914, però que per les seves característiques formals ha estat atribuïda a Lluís Domènech i Montaner. Puig va ser també l’arquitecte que va ordenar l’entorn, amb la creació del parc en els terrenys d’una horta, i va dissenyar la creu que, amb aparença de creu termenal, dóna la benvinguda al lloc. Un altre personatge vinculat amb el modernisme de Canet va ser Eduard Ferrés Puig, que, des de 1908 fins a la seva mort, vint anys després, hi va exercir d’arquitecte municipal i, com a tal, va urbanitzar el passeig de la Misericòrdia el 1909. L’obra més important d’aquest període va ser la Vil·la Flora, “La Xuma”, construïda com a casa d’estiu de la família de l’advocat, industrial i terratinent Ramir Busquets i Codina, a l’antic camí d’Arenys de Munt, enmig de l’horta de Can Busquets. L’any 1910 es va fer la casa i el 1925, el mateix Ferrés hi va dur a terme una gran reforma. Els jardins contenen fonts de formes capritxoses i una glorieta clàssica. Per al mateix client, l’arquitecte va projectar una fàbrica el 1911 i, entre 1906 i 1909, panteó Busquets al cementiri municipal, d’acusada influència vienesa i amb escultures d’Alfons Juyol. Al cementiri, on hi ha el panteó familiar de Domènech i Montaner, hi ha altres elements modernistes, com el panteó de la família Font, obra de Pere Domènech i Roura, del que destaca la cúpula semiesfèrica revestida de trencadís ceràmic i les figures dels quatre evangelistes als angles superiors.

Maresme | 90


Maresme | 91


Maresme | 92


Modernisme  

Maquetación

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you