Page 5

OPINIO

L’Avanç informació, 18 d’abril de 2008

MARC ANTONI ADELL Psicòleg

La tortura encara (1)

Q

ue quasi quaranta anys més tard, les paraules del professor Tomàs i Valiente –víctima del terrorisme d’ETA-, mantinguen tota la seua vigència, ja resulta preocupant i desolador: efectivament, l’any 1969, el catedràtic de dret, en prologar l’obra de Beccaría De los delitos y las penas, afirmava: “No és avui la tortura un recurs emprat per la policia d’estats civilitzats i occidentals o lliures?” I afegia: “encara que, naturalment, no es reconega així, davant l’opinió pública”. I tot això quan, expressament, la comunitat internacional, ja fa vint i cinc anys aprovà la Convenció contra la Tortura. Ho resumia perfectament el Pemi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, en afirmar: “Ha succeït l’impensable: un president dels EEUU –Bush- ha defensat l’ús de la tortura...i ha ignorat el Conveni internacional que prohibeix utilitzar-la en qualsevol circumstància.” Efectivament, així ocorria a l’agost del 2002, quan el departament de Justícia dels EEUU elaborà un dictamen que constituïa una defensa aclaparadora, per justificar fins i tot les tàctiques més cruels, per ser aplicat per la CIA i l’exèrcit nord-americà als presoners d’Afganistan i de l’Iraq. Aquell dictamen es reelaborà en forma de manual, en febrer de 2005 i “autoritzava” doloroses tàctiques de tortura física i psicològica, com colpejar-los al cap, submergir-los a l’aigua a punt d’ofegarlos, sotmetre’ls a molt baixes temperatures, obligar-los a escoltar música estrepitosa, que els impedia dormir dies i nits seguides i emmanillar-los durant hores en postures fatigoses. I tot això en un país –EEUU-, que pretén ser exemple de democràcia i llibertat, així com capdavanter de la defensa dels drets humans davant del món sencer. I encara hem hagut de conèixer l’episodi lamentable de la complicitat dels estats europeus –Espanya inclosa-, en el trasllat il•legal i en condicions infrahumanes de simples “sospitosos” de terrorisme, cap a la base nord-americana de Guantànamo, a l’illa de Cuba, que obligà al Parlament europeu a emetre una Resolució, el 14 de febrer de 2007, reconeixent la complicitat i condemnant el transport i detenció

il•legal de presos, el manteniment de presons secretes i la pràctica habitual de la tortura, que ha fet parlar al professor Capella de “barbarització” de la humanitat. Lamentablement, al capdavant d’una tal tragèdia se situen els EEUU, pel refús i la violació que fan dels tractats internacionals i de justificació de la tortura. La “justificació” –és a dir l’excusa- per a l’ús quotidià d’aquells procediments aterridors ha estat el terrorisme que diuen combatre, quan el que fan és, justament, fomentar-lo i donarli “ales”. Perquè per més criminals i injustificables que siguen –que ho són- les accions terroristes, únicament poden ser combatudes –com afirma el jurista Jiménez Villarejo- des dels paràmetres de l’imperi de la llei i amb els instruments propis de l’Estat democràtic i de dret. Qualsevol altra “solució” degrada i perverteix la democràcia i genera tota classe d’abusos, arbitrarietats i atemptats contra els drets humans. I val a dir que així ho entengué el Congrés de Diputats, en la moció aprovada el 20 de maig de 2005, en referir-se a les intervencions sotmeses a les lleis, com a mostra de la fortalesa de l’Estat de Dret, en la lluita contra el terrorisme. Altrament el terrorisme no apareix per casualitat, ni per enveja dels països subdesenvolupats envers la nostra riquesa i benestar. Tampoc pel choque de civilizaciones que

D

os conceptes actualment denigrats i que tanmateix a nosaltres ens semblen imprescindibles i que aspirem que recuperen la dignitat i respecte que mai havien d’haver perdut. Des d’inici d’any fins al moment d’escriure aquestes línies a l’estat espanyol s’han produït trenta morts a conseqüència de la violència masclista, 26 d’elles dones, però també almenys tres menors. I cada divendres de l’any (exceptuant el primer) mostrem el nostre rebuig i el nostre dolor per eixes pèrdues. La mateixa compassió sentim pel cas de la menor Mari Luz Cortés, que pot ser no encaixe a les definicions i estadístiques de la violència masclista, però que indubtablement ha mort a conseqüència del fracàs de

la nostra societat. Són ara moltes les veus que s’alcen reclamant mesures directes, cridaneres (cadena perpètua, castració química, publicitat dels condemnats per delictes sexuals ….) i que no fan més que alçar un odi exacerbat, dirigit contra l’agressor. Ell és el culpable, i contra ell s’ha de dirigir no el càstig sinó la ira col·lectiva, al temps que s’atia aquesta. Una espiral perillosa que a més no ens conduirà enlloc, més que al mateix lloc on estem. I pot ser d’això és tracta. Com tampoc enlloc van les especulacions dirigides a penjar el cartell de culpable a una persona concreta de la judicatura, un cap de turc que es reclama tallar inclús des de tribunes mediatiques que sembla que pensen que és coherent tindre un decàleg per al tractament de les notícies sobre violència masclista i fer portades sensacionalistes i tendencioses amb titulars com ¡Pudo evi-

DE PROP CARLES SENSO

alguns polítics –d’abans i d’ara- d’ingrata memòria, encara defensen sense rubor. El primer i últim origen d’una tal lacra de la humanitat es troba en la pobresa generalitzada de més de mig món; en l’explotació dels recursos –especialment el petroli, però també l’aigua i la riquesa maderera- dels països pobres a favor i per part dels països rics; en els conflictes territorials, ètnics o econòmics, hàbilment atiats pels països colonitzadors; en les accions bèl•liques despietades dels països poderosos –amb els EEUU al capdavant- per controlar els punts estratègics del planeta; en el manteniment de règims polítics titella, falsament democràtics, al servei dels interessos de les nacions riques i poderoses; fins i tot en les profundes desigualtats socials dins el nostre món desenvolupat, amb barris immensos empobrits i degradats, amb altíssims nivells d’atur i misèria, al costat de l’opulència de districtes elegants i provocadors. Amb una panoràmica semblant –amb comerç d’armes incontrolat, per l’afany de guany dels països productors, és a dir dels països rics i alhora colonitzadors-, no és estrany que apareguen el descontent i la revolta i que els més agosarats es convertesquen en “líders”, contra l’opressió i el genocidi que practiquen –practiquem?- els països “civilitzats”: el terrorisme està servit. És aleshores, quan des de la societat benestant occidental i “democràtica”, s’enlaira la proclama de la necessària i “justificada” intervenció per combatre aquell terrorisme...amb un altre terrorisme igual o pitjor: el terrorisme d’Estat, que manipula al seu arbitri els podes públics i fins i tot les lleis, per combatre la lacra que ells mateixos han generat. I això conculcant les garanties jurídiques dels propis ciutadans del món occidental, que veiem com les llibertats i els drets individuals i col•lectius es posen entre parèntesi, per raons de força major: el combat contra els terroristes. És així com hem iniciat la cursa cap a l’afebliment i fins i tot la destrucció de l’Estat democràtic i de dret, la convivència pacífica i una més que desitjable –i cada vegada més llunyana- “aliança de civilitzacions”.

De la compassió a la Justícia Maria Josep Ortega ASSOCIACIO DE JURISTES DONES D’ALZIRA

05

tarse! baix una gran primer plànol d’una menor, i reproduint a l’interior, morbosament, part dels fets provats d’una sentència condemnatòria per delicte d’abusos sexuals. Com a col·lectiu de dones i juristes, admirem el comportament del pare de la menor que des de la seua pena, reclama que es depuren responsabilitats fins les darreres conseqüències i justícia per a la seua família. Però alhora, reclamem una reflexió més enllà, que es comprenga que no es tracta d’un problema conjuntural, sinó estructural, que no és el cas concret d’un agressor, ni les deficiències d’un Jutjat, que no podem limitar-nos a apagar el foc (siga el cas d’Ana Orantes, d’Svetlana, de les xiques d’Alcàsser o el de Mari Luz) i després continuar igual que abans, com si es tractara d’un objecte més de consum. Cal que cada persona es corresponsabilitze per arribar a una societat justa.

Si Jaume I alçara el cap

V

a haver un dia en que el País Valencià, Catalunya, les Illes Balears i Aragó formaven part del mateix territori; la Corona d’Aragó. I ho feien orgullosos. Baix una mateixa llengua, baix una mateixa procedència. Inclòs baix una mateixa forma de concebre el món. Als Borgia els anomenaven els catalani a El Vaticà, els vaixells de la Corona, junt als anglesos, foren els protagonistes d’innumerables saquejos de les riqueses que els castellans confiscaren a les Amèriques, i tots junts, baix Jaume II arribaren a la conquesta de Còrsega, Sardenya, Sicília, Malta, Djerba o el Ducat de Neopàtria, fins controlar la navegació en la Mediterrània occidental i oriental. Hui tot açò ha restat a un racó sense llum de la història. Els altres territoris que formaren aquella Corona d’Aragó es mantenen fidels a les seues arrels. Nosaltres, els valencians, en canvi, rebutgem el passat per interessos polítics actuals. No convé a una sèrie de polítics interessats que es lliguen els presents dels històrics membres d’aquella Corona fundada per Jaume I. No els convé que es faja palès, que durant tota la història, la quadribarrada no era tabú pels valencians (tampoc ho era, per cert, en la tan pròxima i al mateix temps, llunyana, Transició). Hui tot torna a ser diferent. A l’homenatge al monarca pel seu vuit-cents aniversari, Francesc Camps “el president de tots els valencians”, fou l’únic màxim representant polític dels territoris que formaren la Corona d’Aragó que no hi participà en la celebració. Delegà competències, en canvi, en la seua consellera de cultura, Trinitat Miró. Una consellera que no prengué la paraula en l’acte i es limità a escoltar els discursos, asseguda junt als restants consellers. En segona fila. Sense protagonisme. El pare abat del monestir del Poblet (on descansen els restes de Jaume I i on es va realitzar la cerimònia) Josep Alegre, lamentà l’absència del màxim representant dels valencians i afirmà “un poble que no ama les seues tradicions i la seua llengua perd les seues arrels, que és l’antesala de la seua mort”. Els presidents balear, català i aragonés destacaren els vincles culturals i lingüístics que ens uneixen i l’interés de seguir junts al futur per ser més forts. La representant valenciana afirma que no participà perquè no la convidaren a fer-ho. Utòpic. Qui ofèn el passat, ho paga en el futur. Prompte deixarem de ser valencians. Serem una altra cosa però no valencians. Si Jaume I alçara el cap.

Profile for xaviermartinez

L'Avanç 149  

Número 149 del periòdic quinzenal L'Avanç publicat el divendres 18 d'abril de 2008.

L'Avanç 149  

Número 149 del periòdic quinzenal L'Avanç publicat el divendres 18 d'abril de 2008.