Issuu on Google+

Núm. 20 / MAIG 2010

Món inèdit

LA REVISTA DE LA UNIÓ CATALANA D’AGÈNCIES DE VIATGES EMISSORES

LES JOIES MONUMENTALS DEL JAPÓ: Nikko, Kamakura, Kioto, Nara i el Castell Himeji NAMÍBIA: entre el desert i el mar JORNADA DE REFLEXIÓ: INTERNACIONALITACIÓ . EXPERIÈNCIA VIATGERA: ALGÈRIA INÈDITA


Món inèdit

LA REVISTA DE LA UNIÓ CATALANA D’AGÈNCIES DE VIATGES EMISSORES

Editorial

UCAVE Unió Catalana d’Agències de Viatges Emissores Balmes, 61, 1er 1a 08007 Barcelona Tel. 93 451 77 60 Fax 93 451 08 99 e-mail: ucave@ucave.com web: ucave.com Consell Editorial: Rafa Serra, Rafael García Planas, Abel Calvet, Josefina García, Albert Bergadà, Alfons Lavado, Pere Isern, Josep Carrizo, Núria Busquets, Miquel Pelino, Josep Botella, Montse Bea i Víctor Otero. Secretari: Alfons Cuadrillero Directora de publicitat: Cristina Bou Coordinadores publicitàries: Montserrat de Udaeta i Monserrat Tenllado Col.laboradors: Romà Hereter i Laura Pascual Director: Romà Hereter Consell de redacció: Rafa Serra, Josefina García, Alfonso Cuadrillero i Cristina Bou. Directora d’art: Raquel Pérez Edició gràfica: r&p asociados Impremta: Cevagraf, s.c.c.l. Dipòsit Legal: B-19.287-2004

Núm. 20 / MAIG 2010

Maig 2010

Món inèdit

B

envolguts lectors, una vegada més us dono la benvinguda mitjançant aquestes pàgines, on trobareu, a més de diversos reportatges sobre destinacions, informació sobre l'actualitat d'UCAVE i les diferents activitats que hem anat realitzant al llarg de la temporada. Una temporada, una vegada més, diferent a les anteriors, a causa d'una sèrie de circumstàncies que ens afecten directament com a agents de viatges. En les últimes setmanes, després d'una Setmana Santa bastant acceptable que s'encavalca amb una gran quantitat de peticions de pressuposts de viatges de cara a l'estiu -cosa que denota en part l'aparició dels "brots verds" esperats des de fa temps-, hem assistit a la paralització del transport aeri a Europa a causa del volcà d’Islàndia, amb els diversos ajustaments a nivell logístic que hem hagut de dur a terme per donar solucions als nostres clients repartits pel món. També hem assistit atònits a una sèrie de contratemps consecutius del mateix grup empresarial, que es van iniciar amb Air Comet, van continuar amb les assegurances i finalment s'han confirmat amb el gegant Marsans. Una vegada més, cal constatar que no es tracta per igual a diversos tipus d'agències del sector i que ha de ser un organisme internacional com és IATA el que posi fre a les irregularitats comeses.

LA REVISTA DE LA UNIÓ CATALANA D’AGÈNCIES DE VIATGES EMISSORES

Tanmateix, les agències d'UCAVE, petites, de tracte directe, amb coneixement del producte, amb voluntat de servei, amb assumpció de responsabilitats i sempre al costat del client, continuarem actuant amb l'honestedat i professionalitat que sempre ens caracteritza. I per això us oferim, en el ja número 20 de la nostra revista, dos excel·lents propostes de viatges: al Japó i a Namíbia. Tres opcions a tres continents diferents, els atractius dels quals no defrauden a qui els visita. Espero que us agradin i que aquest estiu gaudiu dels vostres viatges.

LES JOIES MONUMENTALS DEL JAPÓ: Nikko, Kamakura, Kioto, Nara i el Castell Himeji NAMÍBIA: entre el desert i el mar JORNADA DE REFLEXIÓ: INTERNACIONALITACIÓ . EXPERIÈNCIA VIATGERA: ALGÈRIA INÈDITA

Foto portada: Foto d’una maiko o aprenenta de geisha, presa al Castell Nijo, a Kyoto. Fotografia: Romà Hereter.

Rafa Serra President d’UCAVE


Sumari 6 11

NOTÍCIES UCAVE REFLEXIÓ: Internacionalització per Rafael Serra, president d’UCAVE

14

COL.LABORADORS PREFERENTS d’UCAVE

16

EL REPORTATGE: Les joies monumentals dels Japó: Nikko, Kamakura, Kyoto, Nara i el Castell Himeji. Texte i fotografies: Romà Hereter. Fa alguns anys un viatge a l’Imperi del Sol Naixent era sinònim de fortuna en el que afectava la butxaca, ja que et podia sortir per un ull de la cara. Ara resulta molt més assequible que fa un parell de dècades i la paraula fortuna va més lligada a la sort de poder visitar-lo.

34

LA GRAN AVENTURA: Namíbia, entre el desert i el mar. Viatge en el dessert Express Texte i fotografies: Laura Pascual. Un estat en el qual coincideixen diferents grups indígenes, una gran riquesa de fauna salvatge on es troba un dels deserts més bonics del món: el Namib amb un recorregut en tren entre Windhoey y Swakopmound.

48

EXPERIÈNCIA VIATGERA: Algèria inèdita. A l’altre costat de la Mediterrània, a pocs minuts de vol, trobem a l’oest d’Algèria una destinació encara desconeguda que s’obre a poc a poc a les visites de viatgers que desitgen trobar llocs autèntics.

Món inèdit

05


NOTÍCIES breus

Unió de les agències de viatges de tota Espanya contra la pujada de l’IVA Set de les principals associacions d’Agències de Viatges espanyoles -Unió Catalana d'Agències de Viatges Emissores (UCAVE), Associació Catalana d'Agències de Viatges (ACAV), Federació d'Associacions Empresarials d'Agències de Viatges Espanyoles (AEDAVE), Associació de Majoristes de Viatges Espanyoles (AMAVIDA), Associació de Turoperadors de Estades (ADETURE), Confederació Espanyola d'Agències de Viatges i Turoperadors (CEAVYT), Federació Espanyola d'Associacions d'Agències de Viatges (FEAAV)- s’han unit per protestar contra el alça de l’IVA programada pel Govern a partir de l'1 de juliol. Les associacions consideren la pujada de l’IVA com la pitjor solució

breus NOTÍCIES

possible per fer front als problemes del sector, ja que aquesta no servirà sinó per encarir els preus dels paquets turístics, desviant al client cap a altres destinacions. Així mateix, les agències de viatges han recordat que l’actual problemàtica de l'IVA és un tema que els ocupa des d’abans que el Govern programés aquesta pujada. En aquest sentit, recorden que ara fa menys d’un any es va recuperar una iniciativa per demanar davant l’Administració de l’Es-tat una antiga reivindicació del sector: la reducció de l’IVA del 16% que actualment suporten les agències de viatges fins al 7% que paguen els proveïdors d’allotjament i transport, entre d’altres, per acabar amb el greuge comparatiu davant altres subsectors del turisme. Ara, amb la pujada programada, no només no es baixa l’impost, sinó que es puja fins al 18%, amb el consegüent perjudici per al sector a l’hora de poder competir amb altres mercats, tant estrangers com de la pròpia Unió Europea.

Les agències de viatges han tingut tenen un paper clau en la recerca d’alternatives al viatger davant l’afectació de l’espai aeri per el núvol de cendra volcànica d’Islàndia, que va deixar atrapats a centenars de milers de passatgers durant el mes d’abril. UCAVE ha reivindicat la feina de les agències que han treballat a contra rellotge per atendre als seus clients i buscar solucions per a cada cas en particular i ha reclamat a l’administració que tingui en compte el lucre cessant i el treball que han oferit al consumidor si es planteja oferir ajudes a alguns col . lectius per compensar aquesta situació.

Els agents de viatges d’UCAVE valoren molt aquesta aposta per conèixer a fons i de primera mà les destinacions i les noves rutes aèries, i consideren que aquestes accions poden beneficiar objectivament el rendiment de les seves empreses, atraient a un públic exigent que s’acosta a la agència de viatges buscant un assessorament exhaustiu. UCAVE compta des de fa més de 10 anys amb un actiu departament de formació, les del qual activitats han consolidat una estreta relació amb Oficines de Turisme (Àustria, Flandes, Suïssa o Berlín, entre altres) i aerolínies inter-

nacionals (Singapore, American, Continental o Transat). Durant aquest temps també s’ha ofert formació en temes corporatius d’interès per a les agències (màrqueting, atenció al client, BSP, assessorament sobre la directiva Bolkestein, etc.) Entre les darreres activitats organitzades, destaquen les jornades de formació que, juntament amb Air Berlin, s’han realitzat a Tarragona i Sabadell durant el mes d’abril. UCAVE està fent una aposta especial per a arribar a tot Catalunya, donant més servei als associats dels diferents punts del país.

Les agències, claus davant el problema aeri a causa del volcà islandès

Els professionals d’UCAVE es revaloritzen per a oferir millor servei En un context d’incertesa UCAVE, la Unió Catalana d'Agències de Viatges Emissores, ha incrementat en un 50% respecte l’any anterior els programes de formació previstos per al 2010. Aquests cursos de formació són gratuïts per als seus associats i es fan en col.laboració amb diferents Oficines de Turisme i companyies aèries internacionals. L’objectiu és que els seus professionals associats puguin revaloritzar per oferir millor servei a l’usuari. Aquestes jornades ofereixen als agents de viatges un valor afegit a l’hora de transmetre als seus clients les últimes novetats, els millors preus i les màximes garanties de seguretat.

06

Món inèdit

Ucave anima els seus agents a utilitzar estratègies online El passat mes de febrer UCAVE va organitzar per als seus associats un seminari tecnològic sobre el sector que va reunir més de 50 agents de viatges, la majoria directors d’agència. Sota el títol “Internet, un mite?” el seminari va comptar amb la participació d’associats de UCAVE que van compartir les seves experiències amb el món tecnològic i amb experts que van aconsellar els assistents amb els seus coneixements. Una de les principals novetats de la jornada va ser la presentació, per part de Matías Puga, de Travelideas, de la nova eina de UCAVE per compartir producte entre les agències, on els associats de UCAVE podran penjar els “quotes” lliures de viatges perquè altres agències puguin comprar-los i oferir als seus clients. Es tracta d’una eina molt nova i interactiva que ha sorgit de les

demandes dels propis associats i que té com a objectiu afavorir la competitivitat generant una interacció entre les agències. La consecució de sinergies i interacció entre agències és tan important com la capacitat de diferenciació de cadascuna d’elles: les dues coses poden aconseguir-se amb eines tecnològiques. Albert Fradera, Director General de One to One Marketing Services, va acostar als assistents l’estratègia de la creació de comunitats en línia com a element diferenciador per a una agència de viatges. Una comunitat, va explicar, ofereix als clients la sensació de pertànyer a un grup amb el qual es comparteixen interessos, valors i aficions, és a dir, aporta un valor afegit a una pàgina on simplement es llisten els productes, serveis i preus. Fradera va recomanar als agents que mitjançant aquesta estratègia “explotin la part emocional dels viatges”, una característica que no tenen altres productes o serveis. A favor de la creació de comunitats en línia va afegir que no demanen d’entrada una gran inversió econòmica, només tecnologia, cada cop més accessible,

un equip amb personalitat pròpia i decidir-se a començar a experimentar. En paral.lel amb les comunitats en línia, Verónica Aimar, e-Tourism Project Manager de Prestigi Online, va introduir als assistents en les xarxes socials, un món tan interessant com extens. Conceptes com Linkedin, Xing o Facebook van sonar a la sala per intentar que els agents de viatges identifiquessin quins són els més indicats per als seus negocis. Després de la seva explicació, Aimar va assenyalar la part més important de pertànyer a una xarxa social: escoltar, “Una vegada que ja tens el perfil no es tracta d’esperar, s’ha de participar, distingir oportunitats, captar els feedbacks, etc.”. L’èxit, segons Aimar, pot arribar juntament amb les oportunitats de negoci, però cal mantenir una actitud proactiva a les xarxes per arribar a aquest punt.

Món inèdit

07


NOTÍCIES NOTÍCIES breus breus

10 anys de bons amics amb Austria Enguany UCAVE ha estat convidada a participar a la fira ACTB 2010, a Viena, que un cop més ha demostrat el gran nivell de professionalitat amb una edició que ha presentat una amplia oferta conjuntament amb els països de Hongria, República Checa, Eslovàquia, Eslovènia i la Ruta del Danubi: una gran cita per cercar noves idees i nous productes. Recentment es va organitzar una trobada de formació amb Inns-

breus NOTÍCIES

bruck, Graz, Salzburg i AIR BERLIN per tal de presentar les darreres novetats de les regions principals austríaques. El dijous dia 29 d’abril Viena ens va sorprendre amb un esmorzar típic vienès on es va fer palesa dels més de 800 cafès que hi han a la esplèndida capital àustrica. Des de la finestra de Món Inèdit volem agrair la cordialitat i la professionalitat de l’Oficina de Turisme d’Austria, concretament a la Blanka Trauttmansdorff, delegada per Espanya a qui convidem a continuar 10 anys més de bons amics.

deveniment: el workshop Buy Croacia, una destinació emergent amb grans oportunitats per cercar nous productes. A tots vosaltres les entitats col.laboradores, gràcies per la vostra confiança i per fer possible que més de 20 agents de viatge incrementin la seva formació profesional.

UCAVE amb les noves tecnologies Arran del seminari tecnològic que es va celebrar el 25 de febrer, els més de 50 assistents van sol.licitar la possibilitat de fer una jornada de formació sobre nocions, idees bàsiques i conceptes d’informàtica aplicable al dia dia. Per això, el 5 de maig va tenir lloc a la Seu d’UCAVE un seminari pràctic sobre, informacions senzilles i planeres per utilitzar-les sense dificultats a les agències de viatges. Aquest cop un altres èxit de convocatòria amb més de 35 assistents que van participar molt activament. Presentat per Marc Garcia de BROKER SYSTEM amb col.laboració de la Montse Tenllado, responsable de noves tecnologies d’UCAVE, es van repassar recursos gratuïts per l’ús diari en agències, l’edició de NewsLetters, creació de fulletons en PDF, aplicacions gràfiques, entorn Web i aplicacions bàsiques, eines portables i micromàrqueting aplicat a agències, mix, presencial i virtual.

Formació amb UCAVE a Berlin, Nova York, Palma de Mallorca i Croàcia Enguany, UCAVE ha dut a terme importants accions de formació, amb el valor afegit que les diferents ciutats esmentades han ofert la possibilitat de realitzar els diferents viatges de prospecció per part de les agencies de viatges seleccionades pels nostres amfitrions i altres que han participat en els seminaris corresponents fets a la seu de la nostra Associació. A Berlin hem viatjat de la mà de Air Berlin i hem visitat diferents hotels de la mà de Keytel, qui ha participat molt activament. L’Oficina de Turisme de Berlin, per la seva part, ens ha mostrat la ciutat moderna amb tots els seus atractius. La companyia aérea Continental Airlines ens ha premiat amb un viatge a Nova York conjuntament amb Keytel. Hem gaudit del excel.lent servei que ofereix la companyia acompanyats per el Sr. Antoni Albareda a qui des d’aquí li volem agrair la seva cordialitat e interès envers UCAVE. Amb Ibatur hem dut a terme una important acció amb agències de viatges vinculades al mercat corporatiu i hem pogut visitar els elegants establiments hotelers que ofereix Arabella Starwood a Palma de Mallorca, viatjant amb el vol directe de Air Berlin. Els propers dies del 25 al 30 de maig tindrà lloc a Croàcia un important es-


NOTÍCIES NOTÍCIES breus breus

REFLEXIÓ

CARTA OBERTA AL LECTOR UCAVE al SITC El dijous dia 15 d’abril es va celebrar per quart any consecutiu el tradicional còctel que l’Oficina de Turisme de Flandes amb UCAVE organitza per les agències minoristes catalanes, per tal de oferir la més cordial benvinguda al Saló Internacional del Turisme de Catalunya. Enguany amb el valor afegit de la presentació de Brugues Central un programa cultural excel.lent pels vostre clients i que podeu visualitzar a la web: www.flandes.net. La nostra relació professional amb Turisme de Flandes ha fet possible que 44 persones haguin estat formades al destí, 48 han participat en fams-trips i 160 han estat presents als actes duts a terme al SITC. En total gairebé 250 persones, que no està gens malament. Tots estem prou satisfets i volem continuar. La proximitat entre Catalunya i Flandes és un fet que ajuda a la seva relació. Una identitat, un idioma, una història. Això és el que fa que els catalans se sentin a gust a Flandes.

Marsans, la manca d'ètica empresarial i les seves conseqüències Pernils “Joselito”, descomptes de prop de la meitat del viatge, garanties de preu mínim, pagaments ajornats sense interessos... Moltes petites, mitjanes i una mica més grans empreses s’han hagut d’enfrontar a pràctiques comercials agressives. Confiats en un volum de negoci que es mantindria intocable, empreses com Marsans havien apostat per una política empresarial que ha deteriorat un mercat ja de per si molt competitiu. Ara les víctimes són els seus propis treballadors, els consumidors... Però, què hi ha de les petites empreses que van caure en aquesta guerra? Els que no podem buscar alternatives rocambolesques si la IATA, Associació del Transport Aeri, ens talla l’aixeta. Tot i això, el senyor Díaz Ferran rep suports per tot arreu i es passeja com un heroi nacional presidint la patronal espanyola d’empresaris. No tinc especial interès en ficar-me amb aquest personatge ni empènyer més al forat al seu conglomerat empresarial ja de per si en avançat procés de descomposició. No oblidem les pèrdues i els perjudicis que la ja defenestrada Air Comet han provocat als usuaris. És que estem premiant als “dolents”? La factura del sempre més barat, de la marca blanca, que també existeix en turisme, ens està arribant. Senyors, però no havíem dit sempre que el que creava valor era la innovació, la creativitat, el valor afegit...? En el procés productiu, és evident que el que genera valor, riquesa i llocs de treball són les empreses que aporten creativitat, treball... i no es posen en risc a si mateixes amb polítiques comercials impossibles de mantenir a llarg termini. En relació a un estudi elaborat per Esade, el director del centre de la Marca afirmava que “no totes les estratègies empresarials van a favor del benestar del conjunt de la població i del desenvolupament econòmic d’un país”. L’afirmació feia referència a l’estratègia empresarial d’algunes marques blanques, però podria servir per a les marques blanques que tenim també en turisme. Potser el govern i alguns bancs surtin de nou en ajuda del Sr. Díaz Ferran, però serà com si donéssim el premi al trampós, al nen dolent de la classe. Cal que d’una vegada per sempre es potenciï a Espanya una cultura del treball ben fet, de l’emprenedor, de la creativitat i la innovació. És clar que entre tot el que li pot succeir a un emprenedor en el procés d’aprenentatge es troba la possibilitat de fracassar, però no es pot admetre quan aquest fracàs ha estat la “crònica d’una mort anunciada”, fruit d’una manca d’ètica i d’un procés que ha arrossegat a altres que no surten al telenotícies. Viatges Marsans compta amb prop de 4.000 professionals i pensant en aquestes persones estaríem encantats amb el manteniment de la companyia. Esperem que l’aconsegueixin vendre i que els nous propietaris mantinguin una ètica professional que els permeti sobreviure sense destrossar el mercat.

10

Món inèdit

Internacionalització Obrir mercats de futur per diversificar, créixer i posicionar-se Rafael Serra, president d’UCAVE

La condició de Catalunya com a destinació líder ha comportat l’aparició d’un ampli teixit d’empreses turístiques, d’oci i de serveis a l’activitat amb estàndards de qualitat i de competitivitat ben reconeguts tant per la demanda final com pels intermediaris i per les empreses de les pròpies destinacions competidores. La dinàmica de l’activitat ha anat propiciant a més la creació de grups i corporacions turístiques amb dimensió i capacitat per a estar present en altres mercats. Ara bé, la presència de grups catalans o participats per empreses catalanes en altres destinacions està per sota de la presència catalana a l’exterior en altres sectors com l’energia o la banca i de la pròpia importància del sector a casa nostra. L’estructura de pime ha condicionat, en el cas de les agències de viatge, que no hagin fet encara el pas definitiu a l’exterior. A Catalunya, el turisme s’inicia amb l'arribada dels tours operadors europeus -aleshores al nostre país no sabíem què volia dir aquesta paraula- que ensumaven el gran potencial d’aquesta regió pel que fa al sol i platja i la relació qualitat-preu. Ho veien tan clar que no van dubtar en convertir-se ells mateixos en els finançadors de la construcció turística hotelera. És a dir, que podríem dir que la indústria turística catalana es va construir perquè hi va haver que van venir de fora i van veure el gran potencial abans que nosaltres. Evidentment, aquesta manera de començar ha condicionat el devenir del sector així com ha generat alguns avantatges però també molt inconvenients. D'entre les aportacions que ha representat, podem assenyalar que el turisme es va convertir en oxigen suficient perquè un país empobrit, isolat i sense gaire recursos pogués treure el cap, generar ocupació i riquesa. Des d’Ucave pensem que Catalunya ha estat i continua sent un referent turístic mundial. I això ha estat possible, sens dubte, al seu immens potencial. Ara bé, cal dir també sense embuts que no hem aconseguit construir una indústria turística pròpia. I això té diverses conseqüències, la més important creiem és que no s’ha creat una cultura turística arrelada als ciutadans. Un té la sensació que el turisme no està prou integrat al nostre país i que és una activitat que només interessa als que treballem en aquest sector. Un fet que no es pot comparar amb cap dels referents turístics europeus, on els ciutadans entenen que el turisme és una indústria i que genera un negoci molt beneficiós per a les diferents regions. En efecte, s'ha parlat abastament de l'indústria turística catalana com si aquesta fos forta i estigués ben estructurada. Doncs no, no hem tingut o la sort o l'encert de tenir una indústria sòlida tot i tenir una marca que ja podem dir que és un referent. I es ben sabut que mai hem comptat amb grans estructures turístiques, a diferència d'altres països, Espanya inclosa. La qual cosa -juntament amb d'altres de connotació politico-històrica han impedit traslladar i vendre la nostra identitat pròpia. Durant dècades, els turistes han comprat l'oferta turística espanyola, cent per cent vinculada al sol i platja, deixant de banda, lamentablement, la resta dels nostres actius com els artístics, culturals o gastronòmics, entre altres. Cal anar a la recerca de clients Però, i les agències de viatge? Per què no surten de forma clara a l’exterior i creixen a altres països? Aquest és un sector que pot esdevenir cabdal en els dos sentits; l'eix bàsic de l’intercanvi i del fluxe turístic. Si nosaltres anem allà, ells vindran aquí. No va ser, de manera generalitzada, fins finals del 60 i principis del 70 quan els catalans, sempre majoritaris, van començar a sortir per conèixer món. I el primer que vam fer, empesos per la gent jove estudiant, fou conèixer precisament el països de la gent que ens visitava massivament com Itàlia, França o Anglaterra.

Món inèdit

11


REFLEXIÓ

Internacionalització Obrir mercats de futur per diversificar, créixer i posicionar-se

El mecanisme va ser molt simple. Van venir, van invertir, van oferir als seus mercats un lloc de vacances i al mateix temps van influir en el destí Catalunya perquè es convertís en emergent. Alhora van començar a rebre'ns a nosaltres. El cercle estava tancat. Els grans tour-operadors ja havien tancat la seva internacionalització. Ara ens pertoca a nosaltres anar a la recerca dels que, d’aquí uns anys, esdevindran turistes/clients del nostre país, de la nostra marca turística. Per tant, allà on ja som forts enviant els nostres clients, ens hi hem d'establir per enfortir el nostre projecte empresarial actual i per crear-ne un de nou, si cal. Internacionalització equival, indiscutiblement, a creixement empresarial i a noves oportunitats de negoci. Internacionalització és recerca i captació de nous mercats. Estar present a mercats estrangers és molt interessant des del punt de vista de generar interès per conèixer el nostre país, les nostres costums, els nostres productes i el nostre territori. Si aconseguim això, aconseguirem que aquest turistes, els nous turistes, tornin al seu país més que satisfets amb una botella de ratafia o d'aromes de Montserrat. Però mai amb un barret mexicà o vestits de "faralaes". Així doncs, no hi ha cap dubte que cal obrir el nostre país a altres mercats perquè tenim el coneixement i les eines suficients per fer-ho. Només cal decidir-se a fer-ho.


EL REPORTATGE

EL REPORTATGE

Les joies monumentals del Jap贸: Texte i fotografies: Laura Pascual

Nikko, Kamakura, Kioto, Nara i el Castell Himeji 16

M贸n in猫dit


EL REPORTATGE

EL REPORTATGE

Tradició i modernitat, exotisme i treball, amor a l'estètica i responsabilitat. Aquestes són algunes de les característiques que emmarquen un viatge pel Japó i podrien definir a la majoria dels seus habitants.

Fa alguns anys, quan encara no s'havien instal.lat la gran quantitat de restaurants japonesos que hi ha al nostre país i tot just coneixíem les paraules sushi, sashimi o tempura, podíem afegir que un viatge a l'Imperi del Sol Naixent era també sinònim de fortuna en el que afectava la butxaca, ja que et podia sortir per un ull de la cara. Tanmateix amb el pas de la pesseta a l'euro, i una certa crisi econòmica al país asiàtic, bona part dels preus s'han equilibrat. I encara que llunyà, també les tarifes aèries s'han moderat, pel que ara resulta molt més assequible que fa un parell de dècades i la paraula fortuna va més lligada a la sort de poder visitar-lo. Però cal saber moure's pel Japó i no abusar dels serveis que impliquen un gran nombre de persones, ja que els sous continuen sent alts. Per això, bona part de les persones que visiten el país, solen inclinar-se per moure's amb tren, aprofitant els avantatges del Japan Rail Pass, elegir algun hotel generalment a les ciutats de Tòquio i Kioto, alternant-lo amb un “ryokan” o tradicional allotjament japonès a mig camí, i sobretot centrant-se a les ciutats més espectaculars de l'illa d'Honsu, on se succeeixen els temples, santuaris i castells de Nikko, Kamakura, Kioto, Nara i Himeji, precisament els que tractem en el present reportatge. En la ruta, també podrà contemplar el pacient treball d'un camperol, el cim volcànic del Fujiyama, si aquest no apareix tapat pels núvols, algun relaxant entorn lacustre, plantacions de te, petits llogarrets tradicionals i una infinitat de modernes infraestructures, però a les seves retines mantindrà la imatge d'espectaculars construccions defensives i bonics sostres que hostatgen la fe en les creences budistes i sintoistes, i en el record romandrà per sempre el comportament d'un poble respectuós i extremadament net. El Japó està format per quatre illes principals: Honshu, Hokkaido, Kyushu i Shikoku, que forma el 97% de la superfície total del país, i per unes altres 6.848 illes menors adjacents. Té una població de 127 milions de persones i l'àrea metropolitana de Tòquio, que inclou la ciutat capital i les prefectures dels seus voltants, és l'àrea urbana més gran del

18

Món inèdit

món en termes de població, allotjant més de 30 milions d'habitants. Durant els segles V i VI, el sistema cal.ligràfic xinès i el budisme van ser introduïts junt amb altres costums xineses a través de la península coreana o directament des de la Xina. Els emperadors van ser governants oficials, però el verdader poder romania generalment a les mans de poderoses corts de nobles, regents o shoguns, és a dir governadors militars. Durant el segle XVI, mercaders de Portugal, dels Països Baixos, d'Anglaterra i d'Espanya van arribar al Japó i van fundar missions cristianes. A començaments del segle XVII, el shogunat va començar a sospitar de les missions cristianes, considerant-les precursores d'una conquesta militar per forces europees i, com a mesura de protecció, va ordenar el tancament del Japó a tota relació amb el món exterior a excepció de contactes restringits amb mercaders xinesos i neerlandesos a la ciutat de Nagasaki. Aquest aïllament es va prolongar durant 251 anys, fins a l'any 1854, en què el comodor nord-americà Matthew Perry va forçar l'obertura del Japó a Occident sota el Tractat de Kanagawa. Les altres coses ja resulten més conegudes.

Foto pàgina esquerra: Detall posterior d'un quimono, que va ser la peça d'ús comú al Japó fins als primers anys de la postguerra. El tall, el color, la tela i les decoracions varien d'acord al sexe, l'edat, l'estat marital, l'època de l'any i l'ocasió. El quimono es vesteix cobrint el cos en forma envoltant i subjectat amb una faixa ampla anomenada obi.

Els santuaris de Nikko Per descobrir l'essència mateixa de la tradició japonesa cal fugir de les ciutats i gaudir de la pau que ofereixen els espais oberts, viure la serenitat existent en temples i santuaris o tancar-se durant uns instants a contemplar el refinament dels gests a qualsevol escenari tradicional. Cerimoniós, educat i obedient es presenta el japonès mig davant de la societat. Un país que alterna el “stress” de la modernitat amb la tranquil.litat de la tradició. Una visió que oposa la competitivitat en el treball amb el refinament de la vida privada, dedicada a compensar la voràgine laboral amb la serenitat i el “relax” que ofereixen la cura dels jardins, la decoració dels interiors o el reencontre amb un mateix. A 140 quilòmetres al nord de la capital, cal apropar-se fins a Nikko, famosa especialment pels

Foto pàgines anteriors: l'espectacular Pavelló Daurat, un dels símbols arquitectònics de la ciutat de Kioto.

Món inèdit

43


EL REPORTATGE

EL REPORTATGE vorejada per 13.000 cedres porta a l'entrada del recinte. S'entra per la famosa porta Niomon, flanquejada per dues estàtues de figures Nio. La primera, té la boca oberta per pronunciar la “a”, la primera lletra del sànscrit; i la segona figura té la boca tancada, acabant de pronunciar “un”, l'última lletra. Després del pati es pugen dues escalinates cap a la porta Yomeimon, que condueix al pati final i als santuaris dedicats al shogún. Yomeimon és probablement l'edificació que té la decoració més elegant de tot el conjunt; les seves columnes de fusta van ser tallades de dalt cap a baix, per fer-les imperfectes a propòsit. Abans d'arribar a la porta Yomeimon, es passa entre les torres del tambor i de la campana, les quals acullen els instruments que simbolitzen el naixement i la mort. L'accés als santuaris del shogún és a través de la porta Karamon, la més petita del mausoleu. La tomba de Tokugawa Ieyasu no es troba dins dels santuari, sinó en una torre adjacent, anomenada Hoto. El santuari anomenat Taiyuin-byo alberga les cendres del Tokugawa Iemitsu, tercer shogún Tokugawa, i té el nom pòstum de Taiyuin. El mausoleu va ser acabat el 1653. La seva entrada principal és a través d'una porta Niomon, flanquejada per

Per les construccions dels santuaris de Nikko, durant dos anys, més de quinze mil artesans i fusters de tot el país van treballar en el mausoleu que contindria les cendres del shogún Tokugawa Ieyasu.

20

Món inèdit

dos guerrers Nio. La porta està envoltada de més de cinquanta llanternes de pedra, donades pels senyors feudals. El camí condueix a una font de granit i a la segona porta, Niteimon. En aquesta porta hi ha quatre nínxols, ocupats per estàtues dels déus Komodu i Jikoku, i per estàtues del déu verd del vent i el déu vermell del tro. A continuació, unes escalinates porten al pati on es troben les torres del tambor i de la campana, envoltades de vint llanternes de pedra. La quarta porta, Karamon, condueix a l'oratori Haiden i al santuari interior. L'última porta, anomenada Kokamon, condueix al recinte Okunoin, on es troben les cendres del shogún. A més d'ambdós santuaris hi ha alguns altres llocs a Nikko que mereixen una visita, com el santuari Futarasan, creat l'any 782 i que consta de diversos edificis, construïts en diferents èpoques encara que la majoria son del principi de l'era Edo. El recinte Shin-yosha va ser construït el 1617, com un lloc de veneració part del santuari Toshogu, però va ser relocalitzat en dues ocasions el 1638 i 1641, formant part actualment de Futarasan-jinja. A causa que es conserva el seu estil arquitectònic original, se'l considera com la font d'informació més antiga de l'estil utilitzat en les primeres etapes

de construcció de Toshogu. El pont Shinkyo va ser construït per poder ingressar al mausoleu del primer shogún Tokugava, creuant el riu Daiya. Els registres diuen que el pont ja existia el 1636, encara que la data exacta de la seva construcció no s'ha precisat. El nom de Rinnoji inclou un conjunt de quinze temples diferents. Hondo, “el recinte de los Tres Budas”, o Sanbutsudo, és el major recinte de Nikko. L'edifici actual va ser construït el 1646, encara que la tradició assenyala que va ser precedit per altres construccions des de l'any 848. En l'era Meiji es va separar oficialment al budisme del sintoísme, pel el que el Sanbutsu-do va haver de ser relocalitzat al indret actual el 1879. En el seu interior es troben les efígies d'Amida Buda, Senju Kannon, i Bato Kannon, cada una de vuit metres d'altura.

La bellesa de Kamakura Kamakura està situada aproximadament a 50 quilòmetres sud-oest de Tòquio. Envoltada per muntanyes en tres direccions i per la Badia de Sagami en la quarta; aquest terreny va convertir Kamakura en un fort natural. Durant el període d'Heian va ser la ciutat principal de la regió de Kanto.

El mausoleu està considerat com el punt àlgid de l'estil arquitectònic Gongenzukuri, característic dels santuaris japonesos.

seus dos magnífics santuaris. Nikko va créixer com un centre espiritual, fins que el shogún Tokugawa Ieyasu la va escollir com el lloc ideal per aixecar el seu propi mausoleu, que va ser construït pel seu nét el 1634 amb el màxim d'esplendor que li va ser possible, ja que la seva intenció era utilitzar-lo com una forma de reflectir la grandesa i el poder del seu clan, i així impressionar als seus rivals. Durant dos anys, més de quinze mil artesans i fusters de tot el país van treballar en la construcció del mausoleu que contindria les cendres del shogun Tokugawa Ieyasu. El mausoleu és considerat el clímax de l'estil arquitectònic Gongen-zukuri, característic dels santuaris japonesos. El lloc va ser designat com a santuari durant l'era Meiji, però encara conserva elements budistes, com la pagoda, el dipòsit de sutras i la porta Niomon. Una avinguda

Món inèdit

21


EL REPORTATGE

EL REPORTATGE Entre el 1185 i 1333, els shogún del clan Minamoto van governar el Japó des de Kamakura en el període que es coneix com el shogunat de Kamakura, que a més va ser el primer govern dels shogún en la història del Japó. El disseny de la ciutat es deu en gran manera al shogún Yoritomo Minamoto. El Temple de Kotokuin és un dels més cèlebres pel Daibutsu, l'estàtua en bronze de 13.41 metres i 93 tones de pes del Buda Amitabha. El segle XV un tsunami va destruir el temple que contenia l'estàtua del Gran Buda de Kamakura però l'estàtua va sobreviure i ha estat en la intempèrie des d'aquesta data, suportant terratrèmols i altres fenòmens meteorològics. Actualment estan reforçats els seus fonaments per absorbidors de vibració. Algunes de les principals atraccions de la ciutat són els: magnífics temples zen com a Kench-ji i Engaku-ji; el Tkei-ji, un convent que s'utilitzava com a refugi per a les dones que volien divorciar-se dels seus marits; el Santuari Tsurugaoka Hachiman; l'Hase-dera que és un

temple antic dedicat a Kuan yin; les tombes de Minamoto no Yoritomo i Hojo Masa-ko i el santuari de Kamakura-gu en el qual el Príncip Morinaga va ser executat. A part del Buda gegant una de les temples que més crida l'atenció és l'Hase-dera, dedicat a Kuan yin, la “bodhisattva” de la compassió venerada pels budistes de l'Àsia Oriental. També se la coneix com la Bodhisattva Xinesa de la Compasió. El primer monjo budista que es va referir en femení a Kwan Yin va ser Kumarajiva, en traduir al xinès el Sutra del Lot en el 406 desprès de Crist. En la seva traducció, set de les trenta-tres aparicions del Bodhisattva són de gènere femení. Amb la introducció del Budisme Tántric o Vajrayna a la Xina durant la dinastia Tang, al segle VIII, va anar creixent en popularitat la representació d'Avalokitevara com una bonica figura femenina vestida de blanc. En la devoció popular, Kuan Yin rescata els qui acudeixin a ella en moments de dificultat, sobretot davant dels perills produïts per l'aigua, el foc

o les armes. La Bodhisattva comprèn els sentiments de temor i respon a les peticions d'ajuda amb la seva compassió. Com a Mare Misericordiosa, escolta les peticions dels qui desitgen tenir fills. Per això hi ha milers de figuretes als seus jardins portades precisament per les dones que volien quedar-se embarassades. Més endavant i situat entre la Muntanya Fuji i la península d'Izu, es troba Hakone, regió muntanyosa que entorna el llac Ashi, on en dies clars es reflecteix la muntanya més sagrada del Japó, que assoleix una altura de 3.776 metres i que sempre ha cridat l'atenció per la simetria del seu con volcànic, encara que per desgràcia cal tenir molta sort ja que gairebé sempre apareix ennuvolat

Kioto, el cor cultural i espiritual del país L'antiga ciutat de Kioto és la que manté la tradició més arrelada. Capital històrica i religiosa,

acull al seu casc urbà més de sis-cents temples budistes i tres-cents santuaris sintoístes. Destaca el Palau Imperial, els edificis del qual són relativament recents (1855) i sorprenen per la seva simplicitat; el castell Nijo, contrapunt i símbol del poder feudal, construït el 1603 com a residència dels shoguns Tokugawa; i el espectacular Pavelló Daurat, al costat d'un llac envoltat per un agradable jardí i convertit en temple després de la mort del shogún Ashikaga. El Gion Corner, famós centre d'artesania, i el temple de Sanjusanjendo, poden completar les visites bàsiques. A causa del gran patrimoni cultural de Kioto, la ciutat no va ser bombardejada durant la Segona Guerra Mundial. Avui en dia, és l'única gran ciutat del Japó que encara conserva nombrosos edificis de preguerra, encara que la modernització suposa la demolició progressiva del Kioto tradicional, que està sent substituït per nous estils arquitectònics, com el polèmic complex de l'estació de ferrocarril. L'Unesco ha declarat Patrimoni de la Humanitat 13 temples budistes, tres santuaris sintoístes i la fortalesa de Nijo, edificats o remodelats en els gairebé tres segles de pau transcorreguts fins a la restauració Meiji (1868), quan la capital imperial es va traslladar definitivament a Tòquio. El Castello Nijo té una superfície total de 275.000 metres quadrats, dels quals 8.000 metres quadrats estan ocupats per diversos edificis. Va ser construït com la residència a Kioto dels shoguns

22

Món inèdit

La ciutat de Kamakura és famosa pels seus temples i santuaris. El Temple de Kotokuin és un dels més cèlebres pel Daibutsu, l'estàtua en bronze de 13.41 metres i 93 tones de pes del Buda Amitbha.

Detall del temple Hasedera, a Kamakura, on acudeixen les dones que desitgen tenir fills, deixant milers de petites figuretes de pedra.

Món inèdit

23


EL REPORTATGE

EL REPORTATGE Tokugawa. Tenia dues defenses en forma d'anells concèntrics, ambdues consistien en murs i una ampla fossa. També comptava amb un mur molt més senzill que envoltava el Palau Ninomaru. El mur exterior té tres portes mentre que l'interior en té dos. A la can-tonada sud-oest del mur interior es troba la base d'una torre de cinc pisos, la qual es va destruir el 1750. El mur interior protegeix el Palau Honmaru i el seu jardí. Entre els dos anells principals de defensa es troba a Palau Ninomaru, les cuines, la guàrdia i diversos jardins. El Palau Ninomaru té una superfície de 3,300 metres quadrats i està construït principalment de xiprer Hinoki. Localitzat en el costat est, és caracteritzat pel seu elegant i simple estil arquitectonic Shoin-zukuri, amb un aire del japonès samurai. La luxosa decoració del palau inclou grans quantitats de fulles d'or així com gravats en fusta, amb el qual s'intentava impressionar els visitants amb el poder i benestar del shogún. Les portes i les parets de cada habitació estan decorades amb diverses pintures realitzades per artistes de la famosa escola Kano. Els motius de les pintures a les parets de les habitacions van anar escollides segons la funció de cada una. El castell és un exemple del control social manifestat en l'arquitectura. Els visitants de baix rang eren rebuts a les habitacions exteriors, a la zonaó més austera del Ninomaru, mentre que visitants d'alt rang eren rebuts en habitacions interiors, amb decoracions summament luxoses. Lluny d'intentar amagar les entrades a les habitacions on es trobaven les seves guardaespatlles com a molts castells, els Tokugawa preferien mostrar-les prominentment per expressar un sentit d'intimidació i poder a tots els visitants del Període Edo. Compta

amb 33 habitacions sobre 800 tatami. L'edifici allotjava diferents recepcions, oficines i habitacions personals del shogún, on a només personal femení era permesa la seva presència. Les zones de cuina i emmagatzemament del palau estan localitzats en el costat nor-est del palau. Una de les més impressionants característiques del castell Nijo eren els "pisos de rossinyol" als corredors. Per protegir els ocupants de l'atac d'assassins que s'escapolissin en l'interior, el pis del corredor que envolta el palau es va construir de manera que aquests "cruixien com quan els ocells caminen sobre ells". El Palau Honmaru ocupa una superfície de 1.600 metres quadrats i té quatre parts: les habitacions, les estades per a recepció i entreteniment, els vestíbuls i l'àrea de la cuina. Totes les àrees es troben connectades per corredors i patis. L'estil arquitectònic és de finals del Període Edo i l'edifici compte amb pintures de diversos artistes famosos com Kan Eigaku.

El Castell Nijo, a Kioto, te una superfície total de 275.000 metres quadrats, dels quals 8.000 metres quadrats estan ocupats per diversos edificis.

El Pavelló Daurat El Kinkaku-ji o “Temple del Pavelló Daurat”, és el nom informal del Rokuon-ji que significa “Temple del Jardí dels Cérvols”. Va ser construït originalment en 1397 com a vila de descans del shogún Ashikaga Yoshimitsu, com part de la seva propietat anomenada Kitayama. El seu fill va transformar l'edifici en un temple zen de la secta Rinzai. El temple es va cremar diverses vegades durant la guerra Onin. Es tracta d'un edifici de tres plantes ubicat als terrenys del temple. Les dues plantes superiors del pavelló estan recobertes amb fulles d'or pur. El primer pis, anomenat la Cambra de les Aigües, en estil palau imperial, evoca la clàssica decoració japonesa modulada. És bàsicament una gran habitació envoltada per una barana. El segon, anomenada la Torre de les Ones de Vent, és d'estil samurai, un recinte tancat i amb una barana al voltant que allotja el Bodhisattva Kannon. El tercer, amb finestres, és d'estil temple zen, i és anomenat Kukkyoo-choo, i allotja una triada de Budas i 25 figures Bodhisattvas. El pavelló guarda algunes relíquies del Buda i té un magnífic jardí japonès immediatament adjacent. A l'estany hi ha nombroses illes i pedres que representen la història de la creació budista. El 1950, el pavelló va ser incendiat per un monjo amb les seves facultats mentals alterades; una versió novel.lada d'aquest esdeveniment es troba al llibre de Yukio Mishima publicat el 1956 titulat “The Temple of the Golden Pavilion”. L'estructura actual va ser construïda el 1955.

El Temple Sanjusangendo El Sanjsangendo és un temple budista el nom del qual es tradueix per “edifici amb trenta i tres espais”, que fa referència als exactament trenta-

24

Món inèdit

Detall de les teulades d'un dels temples del centre de Kioto.

Món inèdit

25


EL REPORTATGE

EL REPORTATGE tres espais que separen les columnes que mantenen el temple dempeus. L'edifici principal es considera l'edifici de fusta més llarg del Japó. Dins d'aquesta construcció es troben les famoses estàtues per les quals el temple és conegut. La deïtat principal del temple és Sahasrabhuja-arya-avalokitevara, coneguda més comunament com el Kannon dels mil braços armats, o simplement Kannon. Aquesta estàtua va ser creada per l'escultor del període Kamakura Tankei i és un tresor nacional del Japó. En ambdós costats de l'estàtua es troben en 10 files i 50 columnes 1.000 estàtues de mida menor del Kannon dels mil braços. D'aquestes estàtues, 124 van ser rescatades del temple original després de l'incendi de 1249, mentre que les restants 876 van ser construïdes el segle tretze. Les estàtues estan fetes de fusta de xiprer japonès i són la imatge més coneguda del temple. Al peu d'aquestes estàtues es poden veure unes altres 28 estàtues de deïtats guardianes, de les quals les més importants són les de Raijin i Fujin, que es troben respectivament al començament i al final de l'edifici, i que també són tresors nacionals del Japó.

Fushimi Inari-taisha Als afores de Kioto val la pena visitar el Fushimi Inari taisha, un santuari sintoísta dedicat a l'esperit d'Inari, i situat en Fushimi-ku. Es especialment conegut pels milers de “toriis” vermells que delimiten el camí pel turó en el qual es troba situat el santuari. Els torii són donacions de particulars, famílies o companyies. A l'esperit d'Inari se li considera com protector de les collites, especialment d'arròs, i en conseqüència històricament ha estat associat amb la riquesa. Les companyies sovint fan ofrenes als santuaris d'Inari en forma de barrils de sake o de torii. A part dels més famosos senders alineats per torii, en la part oposada hi ha altres senders que discorren a través d'un bosc de bambú i que ofereix una experiència bastant diferent de la ruta principal. La manera més senzilla d'arribar a Fushimi Inari és per mitjà del tren. El santuari està considerat un dels llocs més bonics de Kioto, i un dels símbols del Japó. L'any 2005, va aparèixer a la pel.lícula “Memòries d'una geisha”.

Nara i el temple Todai-ji Nara també va ser capital del país, bressol de l'art, indústria i literatura japonesa. El majestuós temple Todai-ji, amb una estàtua en bronze de Buda en el seu interior de 16,2 metres d'altura es el màxim atractiu de la visita que es pot completar amb la del santuari Kasuga amb les seves 1.800 llanternes de pedra i 1.000 de metall; i els temples de Shin-Yakushiji, Yakushiji, Horyuji, Chu-guji i Tosohodaiji. Nara és una de les destinacions turístiques

26

Món inèdit

més importants del Japó a causa de la gran quantitat de temples antics i la seva bona conservació. També és conegut el parc de Nara pels seus cérvols sika, els quals campan lliurement per tot l'àrea verda de Nara i és una de les principals atraccions turístiques després dels temples de la zona. Nara va ser entre els anys 710 i 784 capital del Japó. Va ser durant aquest temps quan es van construir la majoria dels grans temples pels quals la ciutat és coneguda. Si bé és cert que després de traslladar-se la capital a Kioto va quedar la ciutat una mica descurada, però gràcies als seus temples va mantenir la seva importància fins al dia d'avui. A Corea es defensa que l'origen del nom de Nara prové de la paraula coreana "nació" que es pronuncia de forma similar. Tanmateix, la majoria dels filòlegs mantenen que el seu origen està en la paraula japonesa "nadaraka" que significa "lloc pla". El Todai-ji és el temple budista que acull una estàtua gegant del Buda Vairocana conegut en japonès amb el sobrenom del "Buda que brilla al llarg del món com el sol". Fins i tot havent estat reconstruït 2 vegades a causa d'incendis provocats per la guerra sent així un 33% més petit que l'original, ostenta el record mundial sent la construcció de fusta més gran del món. Els cérvols sika, protegits oficialment com a tresors nacionals i considerats com missatgers dels déus pel sintoísme, vaguen pel terreny lliurement. Són utilitzats com a reclam turístic i se'ls pot alimentar, per la qual cosa no mostren cap temor cap a les persones. Recercant en la història podem dir que durant l'era Tenpyo hi va haver diversos desastres i epidèmies. En el 743, l'emperador Shomu va promulgar una llei que obligava al poble a construir un Buda per protegir-se. Creia que el poder de Buda podria ajudar la gent. Segons la llegenda, al voltant de 2.600.000 persones en total van ajudar en la construcció del Budha (420.000 amb contribucions i 2.180.000 treballant per construir-lo); aquest número iguala la meitat de la població del Japó en aquella època, i va ser amb tota probabilitat exagerada. El temple va ser finalitzat en el 745 i el Buda completat en el 751, havent consumit la majoria de la producció de bronze al Japó durant diversos anys i deixant el país gairebé en fallida. L'estàtua ha estat reforçada diverses vegades per danys causats per terratrèmols i el temple reconstruït dues vegades per incendis. L'entrada principal és la Gran Porta del Sud, un pòrtic de 20 metres que data de 1199 i és usat per creuar la muralla que l'envolta i el separa de la vida mundana, i accedir a un pati procesional, que en el seu temps va encabir milers de pelegrins i monjos budistes. Al davant de Nandaimon es troba l'edifici principal de Todai-ji, on es troba el Gran Buda. És una enorme estructura de fusta de 56x50x50 metres, que allotja en el seu interior l'estàtua de Buda. Un dels pilars que sosté l'edifici té un forat en la seva base.

Els visitants intenten passar pel forat, que té les mateixes dimensions que els orificis del nas del Buda. La llegenda diu que aquell que passi serà beneït amb la il.luminació. Els nens no solen tenir dificultats en passar, però els adults de vegades s'embussen i necessiten ajuda per sortir.

En la pàgina de l'esquerra, la gran estructura del temple Todai-ji, a Nara i sobre aquestes línies, un monjo del temple.

L'espectacular Castell Himeji El Castell Himeji està localitzat a la ciutat costanera del mateix nom, a uns 47 quilòmetres a l'oest de Kobe, on es produeix la carn més famosa i cara del món. El castell és una de les estructures més antigues del Japó medieval que encara sobreviu en bones condicions. Conjuntament amb el Castell de Matsumoto i el Castell de Kumamoto, és un dels "Tres Famosos Castells" del Japó, i el més visitat del país. Se'l coneix de vegades amb el nom de "Castell de l'Agró Blanc", a causa del seu color blanc brillant del exterior. El castell apa-reix freqüentment a la televisió japonesa, com a escenari de pel.lícules i sèries de ficció, a causa que el Castell Edo a Tòquio actualment no té una torre principal similar que té el Castell Himeji. És un punt de referència dins de la ciutat d'Himeji, ja que en estar situat el castell sobre un turó, pot ser

Món inèdit

27


EL REPORTATGE

El Castell Himeji és una de les estructures més antigues del Japó medieval que encara sobreviu en bones condicions i el més visitat del país. Se'l coneix de vegades amb el nom d'Hakurojo o Shirasagi-jo, que significa "Castell de l'agró blanc", a causa del seu color blanc brillant del seu exterior.

28

Món inèdit

vist des de pràcticament tota la ciutat. La història del castell es remunta a l'Edat Mitja, quan el clan Akamatsu va edificar un castell a la muntanya Himeyama. En l'era Meiji va ser convertit en una caserna de l'Exèrcit Imperial Japonès, sent ocupat pel 10è Regiment d'Infanteria. Durant aquell període es va considerar demolir el castell però es va pressionar que se'n mantingués aquest i altres amb el finançament del govern. Durant la Guerra del Pacífic bombes incendiàries van caure sobre el pis superior de la torre principal, però aquestes no van explotar, resultant un miracle que va mantenir al castell intacte durant l'incident. Durant la guerra el castell va ser enfosquit en gran part per evitar ser un objectiu dels bombarders nord-americans, ja que el castell encara continuava tenint tropes del 39è Regimen. Però el 3 de juliol de 1945 els avions van arribar a Himeji i es va suscitar un gran bombardeig, deixant gran part de la ciutat d'Himeji reduïda a cendres. A la zona del castell hi va haver un edifici escolar de secundària que només va ser presa de les flames, mentre que els incendis que van causar dues bombes que van caure van ser controlats pels bombers. Una bomba incendiària va caure directament a la torre principal, però aquesta no va explotar, salvant-se l'estructura. L'endemà, en veure que la zona del castell va sortir gairebé il.lesa de l'atac, va causar una gran alegria als seus habitants. El castell és un exemple ideal del prototip d'un castell japonès, ja que té moltes de les característiques defensives i arquitectòniques associades amb els castells japonesos. Els alts murs de pedra, les parets encobertes de calç i l'organització dels edificis dins del complex, són els elements estàndards de qualsevol castell japonès, i al lloc també hi ha

altres característiques del típic disseny, incloent emplaçaments d'armes i clots per expulsar roques, entre d'altres. La torre principal data de 1601. Un dels elements defensius més importants del cestell és el confús laberint amb diversos camins que conduïen a la torre principal. A diferència dels castells europeus, el Castell Himeji té un complex de portes, murs i muralles molt organitzats en el seu interior, i que tenien per objectiu confondre les forces invasores i atacar-les d'una manera més ràpida i eficient, a causa dels intricats camins cap a la torre principal; encara que històricament el castell mai no va ser atacat d'aquesta manera i per això el sistema mai no va ser posat a prova. El camí principal del castell és un laberint en ziga-zaga que comença de manera àmplia però que s'estreny en avançar, fent molt difícil l'arribada a la torre principal. De la mateixa manera les portes del castell són estretes, algunes inclusivament permeten el pas de només una persona alhora. Les portes van ser fetes a fi de defensar el complex i en alguns passos per les esmentades portes es troben quarts secrets disposats molt a prop, per la qual cosa per a l'enemic li representava un gran desafiament travessar-les. Inclús dins del laberint hi ha camins sense sortida, amb quarts ocults en les rodalies, a fi de confondre l'enemic. La majoria de persones que visiten el Japó solen entrar al país per l'aeroport de Tòquio i sortir pel d'Osaka, on finalitza la ruta clàssica que constitueix l'eix central de les visites turístiques al país i que permet contemplar una vegada més el contrast entre la història i la modernitat. Els gratacels, fires i indústries d'Osaka ens evidencien el Japó d'avui, però també el seu castell ens rememora els passats temps feudals.


PUBLIREPORTATGE

Entrevista a

Gilles Dind Director de Suiza Turismo Espanya i Portugal

Per quina Suïssa ha decidit instal.lar la seva oficina de turisme a Barcelona i no a Madrid on són la majoria? Tenim més turisme de Catalunya a Suïssa, i tradicionalment el català viatja més fora d'Espanya. En ser més a prop, aquí a Catalunya, també hi ha molta gent que va amb cotxe. L'ideal seria també tenir-ne una a Madrid però per motius pressupostaris hem de limitar-nos a una. Quina ha estat l'evolució de la presència de la promoció turística de Suïssa a Espanya? Durant molts anys hem tingut oficina oberta al públic a Madrid, fins a 1995. Posteriorment la varem tancar i tornar a obrir el 2006 a Barcelona, més enfocada al professional i a la premsa, més com a agència de màrqueting i promoció. Com ha canviat el concepte de promoció turística des de l'època en què les oficines lliuraven mapes i fullets a l'actualitat? Hem passat d'estructures grans i costoses d'informació, amb atenció directa al públic, a oficines petites enfocant la inversió en campanyes de publicitat i relacions pu-

22

Món inèdit

bliques. El públic final ja té altres elements d'informació, com per exemple internet. Quins són els instruments d'informació de Suïssa a través d'Internet? La nostra pàgina web és www.myswitzerland.com, en castellà i en molts més idiomes i té una mitjana de 70.000 visitants mensuals, sol des d'Espanya. A més existeix un número de telèfon gratuït per a qualsevol dubte del públic 0080010020030. Com ha anat la temporada d'esquí d'aquest any? A falta de tancar els últims números de Set-mana Santa, s'han mantingut les mateixes xifres de l'any passat, amb un lleuger augment el mes de gener. I com es presenta la d'estiu? Des que va començar la crisi, estem gratament sorpresos quant al mercat espanyol es refereix, ja que aquest només ha baixat un 3% anual. No esperem un gran creixement, però a mitjà i llarg termini, Espanya continuarà creixent i per això aquest any tenim un potent programa de promoció i hem centrat els esforços celebrant l'any del Senderisme a Suïssa. Als catalans els agrada recórrer Suïssa amb tren, amb cotxe o visiten només ciutats? En general, a l'estiu els agrada molt viatjar amb cotxe amb la família, i gaudir especialment de les muntanyes. Fora de la temporada estival, solen passar alguns ponts o caps de setmana llargs en ciutats com Ginebra, Zuric, Lucena, etc. Quines són les novetats de Suïssa aquest any? Com he comentat, el senderisme és protagonista aquest any. Tradicionalment ha estat un dels punts forts a causa dels bonics paisatges que tenim, però, lluny d'aquelles èpoques de les grans travessies d'alta monaña, avui en dia la gent vol un senderisme més suau, tranquil, pausat i complementat amb el bon menjar. A Suïssa tenim 60.000 quilòmetres perfectament senyalitzats amb diferents graus de dificultat. A més hem creat una aplicació per a l'i-phone amb 32 senders emblemàtics que va guiant el senderista en cada moment. El seu país té fama de car, per l'alt nivell de servei que ofereix. Això és sempre així? És evident que la qualitat té el seu preu, però cal assenyalar que des de l'entrada de l'euro, les diferències no són tan grans com abans.

Quins són els instruments per estalviar diners a l'hora de viatjar per Suïssa? El Swiss Pas permet viatjar diversos dies en tren, autobús, vaixell, telefèric i transport urbà a un preu molt atractiu (des de 137 euros per 4 dies per persona, amb els nens gratis fins a 16 anys) i a més dóna entrada lliure a més de 400 museus dels 980 que hi ha en total. En el cas dels ferrocarrils especials de muntanya, com el del Jungfrau, permet un 50% de descompte. Com valora la tasca de les agències de viatges en les seves programacions a Suïssa? Al llarg de la història les agències de viatges han contribuït molt en la comercialització de Suïssa, però en haver-se desenvolupat tant aquest sector, pel gran nombre d'agències existents, n'hi ha algunes que

Cap a on creu que aniran els viatges en el futur? La tendència apunta que el futur estarà dominat pels viatges de proximitat. És a dir, més viatges a menys distància. En aquest sentit Suïssa té una gran oportunitat, ja que clarament augmentaran les escapades a les nostres diferents destinacions. Aconselli'ns un parell o tres de rutes. Zuric-Luzerna-Interlaken-Jungfrau en quatre dies que permet veure ciutat i muntanya. Ginebra, Laussanne-Montreux-Castell de Chillón, acabant a Zermat, molta història i arquitectura contemporània alternada amb un poble on no hi ha cotxes. I la zona dels Grisons, poc coneguda però que sorprèn gratament. Allà es parla romanx, un de dels quatre idiomes oficials a Suïssa i que té algunes similituds amb el català.

des del nostre punt de vista, no coneixen prou el producte. Nosaltres estem per contribuir a aquest coneixement i no solament tenim una persona dedicada en exclusiva a atendre-les, sinó que a més fem una sèrie de fam trips i presentacions de Suïssa al llarg de tot l'any. I si alguna agència esta interessada en un curs de formació especial, ho estudiarem amb gust. Com es troba vostè a Barcelona? Porto quatre anys aquí i estic encantat de viure en una ciutat com Barcelona. La cultura catalana i la Suïssa tenen molts punts en comú i la facilitat en les comunicacions em permeten molt viatjar entre ambdós llocs.

Li agradaria afegir alguna cosa més? Estem encantats d'aportar el nostre suport en qualsevol moment als professionals del sector i les belleses i varietats del nostre país fa que sigui molt agradable promocionar-lo.

Contacte per a Touroperadors i Agents de Viatges Jutta Damer- Tel: 93 496 13 69 Mail: jutta.damer@switzerland.com

De dreta a esquerra: Gilles Dind (Director Suiza Turismo, Espanya i Portugar), Elena Affeltranger (Prensa), Jutta Damer (Marketing/Trade) i Sandra Babey (Marketing).


LA GRAN AVENTURA

LA GRAN AVENTURA

Namíbia: entre el desert i el mar Texte i fotografies: Romà Hereter

48

Món inèdit


LA GRAN AVENTURA

LA GRAN AVENTURA africans van ser relegats als territoris més pobres. En resposta a això, es van crear diverses forces opositores al règim de l'apartheid, sent la més important el SWAPO que es convertiria a la fi en el representant oficial del poble de Namíbia en l'ONU durant l'ocupació sud-africana. Sud-àfrica va utilitzar Namíbia per atacar altres països, particularment Angola, a fi d'impedir que el comunisme s'estengués pel sud del continent. Després de molts anys de guerra i sota la pressió internacional, Sud-àfrica va acordar abandonar el territori i supervisar la transició a la seva independència, que el 1989 va elegir el seu primer president en la persona de Sam Nujoma, líder de SWAPO.

Pàgina esquerra: Màscares del mercat de la capital del país: Windhoek

Windhoek, la capital Una de les coses que més crida l'atenció a la capital és la puresa del seu cel. De nit es poden observar les estrelles del firmament, que en l'hemisferi sud assoleix una bellesa sense parell, mentre de dia el vent s'ha encarregat de netejar l'atmosfera i apareix el cel de complet color blau només truncat en alguna ocasió per estilitzats núvols de formes capritxoses. Sota elles l'església luterana alemanya, envoltada de jardins magnífics i ben cuidats, s'alça com el símbol de la ciutat. Els edificis administratius i els principals carrers comercials, els moderns establiments que recorden les zones per als vianants

Viatge en el “Desert Express” Namíbia. Sud-Oest de l'Àfrica. Un estat en el qual coincideixen diferents grups indígenes, una gran riquesa de fauna salvatge i on es troba un dels deserts més bonics del món: el Namib. Un recorregut amb tren entre les seves dues ciutats més importants permet gaudir lentament d'un viatge on els paisatges es van succeint a través de la finestreta del ferrocarril.

Pàgines anteriors: Una de les espectaculars dunes del Parc Nacional Namib Naukluft, quan el sol accentua les ombres tant de la pròpia duna com les dels arbres de la seva base.

36

Món inèdit

Vaig visitar Namíbia per primera vegada el setembre de l'any 1991, quan feia relativament poc que el país havia assolit la seva independència i caminava esperançat cap a un horitzó de llibertat i benestar. Fa poc mesos he tornat i he pogut constatar una espectacular evolució, tant en el nivell de vida dels seus habitants, en la quantitat de visitants, i en la varietat d'infraestructures turístiques, des d'allotjaments i restaurants per a tots els pressuposts, fins una infinitat de petites agències receptives capaces de mostrar alguns dels múltiples atractius d'aquest immens país, que ara permet efectuar un recorregut en l'"Exprés del Desert". La capital Windhoek, que significa literalment "angle ventós", representa el punt de trobada entre

les cultures europees: alemanya, anglesa i holandesa i les pròpiament indígenes configurades per Owambos, Damaras, Hereros i Nambas, els seus grups més nombrosos, i Bosquimans i Himbas en menor mesura. Tanmateix, malgrat la seva varietat, Namíbia, amb una densitat de població d'1,66 habitants per quilòmetre quadrat, és un dels països menys poblats de la Terra: 400.000 ànimes per als seus 824.292 quilòmetres quadrats.

Una mica d'història Les primeres ocupacions humanes registrades a la zona es deuen als nama. Posteriorment diversos grups procedents del nord de l'Àfrica es

van establir al territori. Els europeus van arribar en nombre considerable durant la segona meitat del segle XIX, encara que les costes de Namíbia havien estat explorades pel portuguès Bartomeu Dias l'any de 1486, però l'aridesa del territori no va estimular la seva colonització en aquell moment. La història recent de Namíbia comença el gener de 1793, quan Walvis Bay és reclamada pels holandesos. El 1878, amb l'annexió de la colònia del Cap de Bona Esperança holandesa per part dels anglesos, el port passa a formar part del seu territori. El 1840 van arribar els alemanys, que van prendre possessió del territori i el van colonitzar amb el nom de l'Àfrica del Sud-Oest Alemanya, perdent aquesta possessió després de la seva derrota en la Primera Guerra Mundial. La Societat de Nacions va llegar a Sud-àfrica la seva administració temporal en la forma d'un mandat, la qual va ocupar Namíbia com una província de facte. Anys més tard, l'Organització de les Nacions Unides i la Cort Internacional de Justícia van declarar en nombroses ocasions il.legal l'ocupació sud-africana. Durant l'esmentada ocupació, es va imposar el sistema de segregació racial (apartheid) i es van dur a terme mobilitzacions forçades de persones. Enormes granges van ser assignades a grangers d'ascendència europea, mentre que els nadius

de les ciutats alemanyes, configuren el centre de Windhoek, mentre els seus personatges més vistosos són les dones hereros, vestides encara amb espectaculars vestits herència de l'època colonial. Però per observar tot l'esplendor dels vestits d'aquesta comunitat ètnica cal traslladar-se a la petita ciutat d'Okahandja, situada a 72 quilòmetres al nord de la capital. És allà on a finals d'agost té lloc la trobada anual dels hereros i se succeeixen una sèrie de desfilades, danses i commemoracions religioses entorn de l'església luterana. La festa és en honor dels seus líders morts en la lluita contra els alemanys durant la colonització. Alguns dels líders hereros descansen als jardins públics de la petita població. Els hereros destaquen per la seva corpulència. Els homes vesteixen robes militars i encara que sense armes, desfilen orgullosos amb el singular pas de l'oca i un port ple de marcialitat. Mentre, les dones els observen abillades amb uns vistosos vestits vermells, on destaquen les seves amples faldilles, un ampli barret vermell del més espectacular i una jaqueta negra. Aquest és el vestit de gala de les dones hereros, que utilitzen en aquesta festa anual, però durant tot l'any se les pot veure amb els seus amples vestits, bé florits o de quadres, i cobertes pels seus aparatosos barrets que els donen un cert aire victorià.

Món inèdit

37


LA GRAN AVENTURA

LA GRAN AVENTURA El "Desert Express" De tant en tant és bo alternar de forma de viatjar i traslladar-se d'un lloc a un altre mitjançant altres mitjans de transport que no siguin l'automòbil i l'avió. És per això que cada vegada més, al món, estan proliferant els trens turístics que permeten escapar de les carreteres i contemplar altres paisatges alternatius als travessats per les rutes de l'asfalt. Sobre rails, sense una altra pressa que parar de tant en tant per la saturació del paisatge que es veu a través de la finestreta, per una visita oportuna o per gaudir de la bona taula, el tren avança lentament a través de les terres per les quals passa. Qui ha llegit o vist a través del cel.luloide històries creades per Agatha Cristhie sobre l'Orient Express o ha sentit parlar del Transiberià en la seva ruta a través de Rusia, segurament ha deixat volar la seva imaginació per recrear escenes de crims i episodis policíacs que acompanyen el rítmic i continuo cantell que produeixen les rodes del tren passant sobre les vies.

El Desert Express vol reflectir els antics viatges dels expressos europeus, des d'on es respirava una atmosfera de vellut vermell, amb el servei cuidat al mínim detall i un màxim confort, malgrat les limitacions que imposen les proporcions d'un tren. Certament l'espai és reduït, tant a les cabines dels cotxes llits, com en els serveis comuns, però precisament aquesta limitació queda en bona part compensada per la relació que estableixen els viatgers entre si i amb el personal del tren. Avançant entre la sabana amb rumb al desert es realitza una parada en una reserva privada per contemplar diversos animals salvatges com el lleó. Els lleons es troben en diversos punts de Namíbia. Tant en el Parc Nacional d'Etosha, com esporàdicament en el Skeleton Coast, ja que depèn de la presència del seu aliment principal: els oryx i les gaseles, i dels desplaçaments d'aquests. Però també hi ha alguns rinoceronts. El rinoceront negre, de l'espècie Diceros Bicornis, és relativament abundant també en Etosha i malgrat que resulta pràcticament impossible que en l'actualitat es desplaci entre aquesta zona i la costa, se sap que a la regió

38

Món inèdit

de Kunene en sobreviuen un centenar d'exemplars. Tornant al tren és el moment de sopar i comprovar que el tema culinari està especialment cuidat. De tant en tant la monotonia del paisatge es veu alterada per alguna muntanya. Algunes es veuen des de la finestreta del tren quan aquest avança sense pressa. El so monòton acompanya el viatger i rememora aquells viatges de primera meitat del segle XX, més lents, però també més humans, més lògics, més autèntics. El recorregut és senzillament impressionant i el viatge està renyit amb la pressa. A poc a poc ens apropem a Swakopmund.

Imatges exterior i interior del Desert Express, el tren turístic que permet realitzar un viatge de dos dies de durada per alguns dels paratges més interessants del Namíbia, unint les seves dues ciutats més importants: Windhoek i Swakopmound.

Entre el desert i el mar Swakopmund és una ciutat moderna, d'aspecte centreuropeu, amb àmplies avingudes i notables edificis colonials construïts durant la dominació alemanya. La ciutat està situada entre el desert i el mar, i manté millor que qualsevol altra el caràcter colonial alemany. No ha crescut gaire, no ha pagat el peatge del desenvolupament industrial. La majoria

de les seves cases presenten les façanes com a Baviera i les tertúlies als seus bars giren entorn de les gerres de cervesa. La comoditat dels seus hotels, la qualitat de la seva gastronomia i la calor de la seva gent, representa un respir per als viatgers, procedents del desert. L'església luterana, la torre Damara, la casa Hohenzolen i l'estació del ferrocarril són algunes de les construccions que més criden l'atenció en un passeig per aquesta petita ciutat, que, sens dubte, s'ha de realitzar a peu. Els edificis notables a la ciutat inclouen la presó Altes Gefaengnis, dissenyada per Heinrich Bause el 1909. El Woermannhaus, que construït el 1906 amb una torre prominent és ara un museu militar. Les atraccions a Swakopmund inclouen el Museu de Transport, l'Aquari Marítim Nacional, una galeria de cristall i dunes de sorra espectaculars a prop de Langstrand, al sud del riu Swakop. Swakopmund va ser fundada en 1892, pel capità Curt von François, a causa del creixent tràfic entre Alemanya i la seva colònia, l'Àfrica del SudOest Alemanya, doncs l'únic port existent, Walvis Bay, situat 33 quilòmetres més al sud era possessió

Pàgina esquerra: l'església luterana alemanya ressalta sobre el cel pur de la capital.

Món inèdit

39


LA GRAN AVENTURA

LA GRAN AVENTURA

de Bona Esperança havia cridat l'atenció de les potències mundials des que va ser descobert. Això explica el complicat estatus polític de la Badia Walvis al llarg dels anys. La ciutat és al final del Ferrocarril Trans-Namib procedent de Windhoek.

El desert del Namib, la joia del viatge

del Regne Unit. Swakopmund va créixer ràpidament en ser el principal port de tot el territori i va rebre l'estatus de municipi el 1909. Moltes companyies d'exportació i importació van obrir agències a la ciutat. Després de la Primera Guerra Mundial totes les activitats van ser transferides a Walvis Bay, amb el que moltes empreses van tancar i la població va disminuir ràpidament.

La badia de Walwis

Les cases de Swakopmound recorden en la seva arquitectura les de Baviera

40

Món inèdit

Al sud es troba la badia de Walwis que acull el major port de la zona. La badia ha estat tradicionalment un refugi per a vaixells a causa del seu port de profunditats naturals, protegit per la llengua de sorra de Punta Pelicà. Sent riques en plàncton i vida marítima, aquestes aigües van apropar un gran nombre de balenes que van atreure vaixells baleners i vaixells de pesca. Una successió de colons va explotar la posició i recursos d'aquest establiment portuari estratègic. El valor del port amb relació a la ruta marítima al voltant del Cap

És hora d'abandonar les ciutats i dirigir-se a la recerca del silenci. Al sud i amb una superfície de 49.768 quilòmetres quadrats s'estén el Parc del Nambi-Naukluft, format el 1978 fruit de la unió del Parc del Desert del Namib i del Parc de les Zebres del Naukluft. No es tracta només de la major zona del país per a la tutela de la naturalesa, sinó possiblement de la més extraordinària reserva de fauna del món. I no per la quantitat d'animals que en ella habiten, malgrat el seu considerable número i varietat, sinó per l'hàbitat en si: el desert. Perquè el Namib, a més de donar nom al nou país, és el desert més viu del món. Creat a la mercè de la freda corrent de Benguela vaguen entre les seves àrides planícies diverses espècies d'antílops, oryx i zebres, per posar alguns exemples. Però el Namib té altres "rècords": allà creix la planta prehistòrica més antiga de la Terra, la "Welwitschia mirabilis", i s'aixequen les dunes més altes del món, que assoleixen fins a 300 metres en l'àrea de Sossusvlei. L'aparent monotonia es veu ràpidament truncada per les formes fantasmagòriques d'una successió d'arbres ressecs i retorçats que trenquen les ondulacions de l'horitzó amb els seus troncs dirigits cap al cel. La sequera dels últims anys els ha tret la vida, però la seva estètica representa un obsequi per als fotògrafs. De sobte un grup d'oryx apareix tímidament després del turó d'una duna, mentre una bandada de flamencs roses solquen el

cel. De tant en tant és precís detenir-se per observar el paisatge, caminar, escoltar el silenci. Després de 60 quilòmetres de pista cal deixar el vehicle llevat que es disposi d'un amb tracció a les quatre rodes. Queden 5 quilòmetres abans d'arribar a Sossusvlei, un estany envoltat de les dunes més altes del món. La humitat es fa present i al llarg camí abunden els arbusts, el número dels quals augmenta a mesura que l'aigua es fa més pròxima. El cansament apareix, però encara queden forces per remuntar la duna més alta, des d'on s'obté una meravellosa pano-ràmica de tot l'entorn i una vista aèria sobre l'estany. És el moment per a la tranquil.litat, per a l'obser-vació, per al delit. Quan cau la tarda, els animals s'apropen a beure, mentre la textura del mar de sorra va canviant a mesura que el sol descendeix. Un joc de llums i ombres se succeeix mentre el vent bufa aixecant minúsculs grans de sorra i el cant dels ocells es fa cada vegada més fort. El parc del Namib-Naukluft queda flanquejat en el seu perímetre occidental per l'oceà Atlàntic. Un desert és un tipus de paisatge o regió que rep poques precipitacions. Tenen reputació de tenir poca vida, però això depèn de la classe de desert; en molts hi ha vida abundant com el cas del Namib, la vegetació s'adapta a la poca humitat i la fauna usualment s'amaga durant el dia per tal de preservar-la. El desert del Namib s'estén al llarg de la costa de Namíbia, entre el riu Orange, que marca la frontera amb la República de Sud-àfrica, al sud, i el riu Kunene, que marca la frontera amb Angola, al nord. Té una longitud d'uns 1.600 quilòmetres, una amplada que varia entre 80 i 200 i una extensió propera als 80.000 quilòmetres quadrats. El seu nom, Namib, significa "enorme" en llengua nama. El Namib està considerat el desert més vell del món i es té constància que ja existia durant l'Era

Terciària, fa 65 milions d'anys, època en què es van extingir els dinosaures. La costa està recorreguda de sud en nord pel corrent de Benguela, d'aigües molt fredes i riques en nutrients i en plàncton, amb una gran abundància de peixos i una colònia d'óssos marins nodrida. L'aigua freda del mar i els vents constants cap a terra afavoreixen la presència de boires costaneres almenys 180 dies a l'any, que fan que les temperatures siguin molt inferiors a la costa que les de l'interior del país, que superen amb facilitat els 45 graus centígrades a l'estiu. La vida al desert del Namib està associada a diversos factors. Entre ells, les boires, que afavoreixen l'existència de determinades plantes i animals adaptats a aquesta aportació extra d'humitat. Altres factors que afavoreixen l'existència de vida són l'estretor del desert, que permet la incursió des de zones on hi ha herbassars dels animals de gran mida, i la presència de gorges i valls, que encara que al sud no travessen les dunes, donen lloc a bassals on es pot trobar aigua. Al nord, aquestes valls arriben fins al mar i es converteixen en corre-

Restaurant a la Badia de Walwis.

Grup de flamencs banyant-se a l'Atlàntic, a última hora de la tarda.

Món inèdit

41


LA GRAN AVENTURA

LA GRAN AVENTURA dors de vegetació de fàcil accés. Aquests factors permeten la presència en el Namib d'animals com a oryx, antílops, estruços, xacals, hienes i cavalls salvatges al sud, i a més d'aquests, al nord es troben elefants, zebres, lleons, i girafes. L'area desèrtica està formada majoritàriament per dunes que poden arribar fins a 300 metres d'altura. Les més properes al mar formen alineacions paral.leles a la costa a causa dels vents dominants de l'oest. El seu origen és a les sorres arrossegades pel riu Orange de l'interior del Kalahari, que són dipositades al mar i són portades després cap al nord pel corrent de Benguela. En el centre geomètric de Naukluft es troba una de les zones més interessants de la regió, l'àrea de Sossusvlei, a la qual s'accedeix des de la zona d'acampada de Sesriem, a l'entrada del parc. Sossusvlei rep aquest nom pels llacs (vlei) que es formen en aquesta zona quan plou. Molts d'ells estan secs des de fa cents d'anys i en aquest cas reben el nom de Deathvlei, de gran bellesa pel seu fons blanc i pla envoltat de dunes de color coure de tres-cents metres d'altura, adornades a més amb els esquelets de les acàcies mortes que apareixen disseminades pel seu interior. És fàcil trobar a Sossusvlei llacs vius després d'un episodi de pluges i veure en ells alguna de les 180 espècies d'aus que s'han trobat en el Namib. A Sossusvlei s'accedeix seguint l'àmplia vall del Tsauchab, envoltada de dunes de color coure. Allà es troba la famosa duna 45, on ascendeixen els visitants a trenc d'alba per veure la sortida del sol. Els seus 300 metres no poden competir, no obstant això, amb la duna 7, la més alta del món, de 380 metres d'altura. Les dunes més properes al mar i paral.leles a la costa estan numerades com si fossin carrers, però les dunes interiors, en forma d'estrella, tenen números particulars. La duna 45 rep aquest nom perquè es troba a 45 quilòmetres de Sesriem. El color de les dunes és a causa de les sorres del Kalahari, que tenen un alt contingut en ferro, i que donen nom al riu Orange també, que és qui les di-posita a la costa perquè després el vent les porti fins a l'interior del Namib. Les dunes estan formades bàsicament de quars, però n'hi ha prou amb apropar un imant a la sorra per separar les llimadures de ferro que abunden com molts altres minerals en aquesta regió.

Rumb cap al nord Extasiats per la bellesa del Namib, és moment de seguir cap al nord, per carretera, per arribar fins a la Costa dels Esquelets. Una carretera paral.lela a la costa condueix fins a Cape Cross, el punt on el 1485 el navegant portuguès Diego Cáo va descobrir aquestes terres en nom del rei Joan II, com ho testifica una creu que allà s'aixeca. Era la primera vegada que mariners europeus s'aventuraven tan al sud. Però no és la creu el que justifica la parada a Cape Cros, sinó la magnífica i nombrosa

42

Món inèdit

Món inèdit

43


LA GRAN AVENTURA Págines anteriors: Una de les particularitats del desert del Namib és que es tracta del més viu del món, amb plantes prehistòriques i una gran quantitat d'antílops.

Els vehicles 4 x 4 són ideals per moure's pel país i acampar al peu de les dunes del desert. De vegades resulta fàcil que s'apropi alguna girafa.

44

Món inèdit

colònia d'otaris que habiten en el seu perímetre. Un número que oscil.la entre els vuitanta i cent mil individus que s'amunteguen en un reduït espai. Els mascles, que poden pesar entre 150 i 350 quilos, apareixen envoltats pels diferents "harems" de femelles que poden arribar fins a 25 i el pes mig de les quals és de 75 quilos. Més al nord s'es-tén, com una franja vorejant la costa, el Parc de la Costa dels Esquelets (Skletton Coast Park). El seu nom prové de les restes de persones, animals i naus que han mort sucumbint a les perilloses aigües del corrent freda de Benguela procedent de l'Antàrtida que fuetegen la costa. Encara és possible observar els cascs rovellats d'alguns vaixells embarrancats a la sorra i que serveixen de refugi a tot tipus d'aus. El Skeletton Coast Park presenta una rara bellesa. Dunes delineades pel vent, muntanyes llampurnejades, canons, cursos d'aigua improvisats i alguns animals resistents al desert. La solitud, l'entorn i un escruixidor silenci provoquen la sensació de trobar-se en un altre món. Les distàncies es fan eternes i el que amb prou feines semblen uns quilòmetres al mapa es converteix en uns centenars. Sortir del parc en direcció cap a Khorixas, la ciutat més important del territori dels damaras, no re-

presenta un gran canvi al paisatge. Simplement passar el control i segellar el permís de sortida després d'apuntar nom i dades del vehicle al llibre designat a tal efecte. Però les grans extensions del no res, les "welwitscias" semienterrades a la sorra, i els escassos arbres "okerboom" continuen acompanyant el viatger. Les pintures rupestres són abundants per aquesta zona i es complementen per l'existència d'un bosc petrificat amb arbres fòssils de més de 200 milions d'anys d'antiguitat. Cap al nord s'estén el territori de Kaokoland, habitat pels himbas, una de les ètnies més peculiars de Namíbia. Amb prou feines arriben els 700 membres i representen el grup minoritari que més ha resistit a les influències del mode de vida occidental. Són nòmades i vaguen amb els seus ramats per la part nord-oest del país, buscant les pastures per alimentar els animals. Construeixen cabanyes de fang i fems anomenades "kraals" i unten els seus cossos amb greix animal barrejat amb una pols vermella extreta d'un mineral ferri. De religió animista vaguen de cap a cap dels 50.000 quilòmetres quadrats del territori situat al sud d'Angola. La carn, la llet i el blat de moro constitueixen la dieta principal dels himbas encara que de vegades se'ls pugui veure comprant altres productes en alguna botiga d'Opuwo, l'aglomeració urbana més important de la zona i on es pot arribar per via aèria. Els himbas em recorden als turkanas, la tribu keniata que habita a prop del llac del mateix nom de prop d'Uganda, el Sudan i Etiòpia. Les nues i lluents esquenes de les dones, la forma de recollir-se el cabell, els ornaments que s'apliquen, l'entorn on habiten i el mode de vida, tenen moltes similituds. El que no té similitud amb les reserves de Kenya és el Parc Nacional d'Etosha, el més ric del país creat entorn de l'Etosha Pan, un immens llac sec format possiblement quan el riu Okawango va canviar el seu curs fa milions d'anys. Completament pla, la seva extensa blancor només es veu trencada en ocasions per un grup de nyus que el travessen o per les siluetes d'una parella d'oryx, l'animal que simbolitza el país. Al voltant del vell llac, una sèrie de bassals dispersos concentren a la majoria d'animals que apaguen la seva set i refresquen les seves pells. Aquesta és una de les particularitats del parc, on és freqüent veure diferents espècies barrejades en un espai molt reduït. Girafes, zebres, nyus, gaseles i oryx comparteixen l'entorn. Quan apareixen els elefants, tots s'aparten a l'hora. Després del segon viatge em reafirmo en el fet que la puresa blavosa del cel, les diferents tonalitats d'ocres del desert, les formes capritxoses dels arbres ressecs, l'harmonia animal del Parc d'Etosha, el roig intens dels vestits dels hereros o les negres i brillants esquenes de les dones himbas, són algunes de les coses que més criden l'atenció a Namíbia, un bonic país situat a cavall del desert i el mar.


EXPERIÈNCIA VIATGERA

EXPERIÈNCIA VIATJERA

Algèria inèdita

Texte i fotografies: Alberto Ferrero

A l'altre costat de la Mediterrània, a pocs minuts de vol, trobem a l'oest d'Algèria una destinació encara desconeguda que s'obre a poc a poc a les visites de viatgers que desitgen trobar llocs autèntics, on encara és possible gaudir d'una forma de ser i viure que s'ha perdut en altres països. La zona que en temps pretèrits es va dir "l'Oranesado" ens mostra un passat comú des dels temps anteriors a Carles I on s'han anat succeint les disputes i conquestes en lluita amb turcs i pirates llegendaris com els germans Barba-roja. Grans zones de l'oest del país ja van ser poblades per moros andalusins i jueus expulsats de la península i van ser repoblades en les diferents conquestes. Oran va formar part de la corona espanyola durant gairebé tres segles. Més endavant amb l'arribada dels francesos va ser pàtria d'emigrants econòmics llevantins i exiliats catalans de les diferents guerres espanyoles dels s. XIX i XX. Oran i el seu entorn guarden un preat passat espanyol i català que es percep clarament en la seva música, el seu menjar, en la parla diària, en les seves magnífiques construccions i sobretot en la forma de ser de la seva gent, això que els algerians anomenen "un cert art de viure". Surto de la ciutat i em dirigeixo cap a Nedroma, petita ciutat berber a la que agraden dir "la perla de les muntanyes Traras". Aquesta zona va ser el bressol dels almohades i des d'aquí van començar la conquesta del regne almoràvit que va arribar fins a Al Ándalus. A Nedroma em perdo pel centre i per la vella mesquita almoràvit del segle XI, que encara manté la seva esplendor. Continuant la ruta cap a Tlemcen faig un alt al camí per visitar les coves de Beni Add en la població d'Aïn Fezza; dalt de la muntanya, oculta l'entrada entre els margallons i els arbusts de l'erm, es troben les grutes que contenen tres grans sales repletes d'estalactites i estalagmites que el pacient transcórrer dels segles ha transformat en figures barroques i capritxoses. Prossegueixo el meu discórrer cap a la ciutat de Tlemcen, a uns 30 km de les coves. La ciutat va ser anomenada

Tremecén en castellà, la seva història es remunta al segle VIII i fins i tot abans, s'assenta a 800 metres d'altitud al mig de camps de vinyes i oliveres. Va ser un gran centre de recepció de sefardites i musulmans expulsats de la península, durant algun temps del segle XVI va pertànyer a l'Oranesado espanyol i més endavant, passats els segles, es van instal·lar a la ciutat els emigrants del llevant de la península que arribaven a veremar la vinya durant la dominació francesa. Per tot això Tlemcen manté cert aire andalús als seus carrers i edificis. La ciutat mereix dos dies per realitzar la visita dins de l'entramat urbà i els voltants. En el centre de la ciutat que és la part més antiga: entro a la Gran Mesquita just en el moment de l'oració, els feligresos em saluden mentre realitzen les ablucions prèvies al rés. La mesquita va ser construïda en l'època dels almoràvits allà pel segle XI, se la compara sovint amb la famosa mesquita de Còrdova per la seva antiguitat, estil i arquitectura. El Mechuar, del segle XII, era el palau dels governadors almoràvits, les seves altes muralles divideixen la ciutat en dos. La mesquita

de Sidi Bel Hassen, on s'ha instal·lat el petit museu de Tlemcen. La Kissaria és la zona comercial i de mercat on es troba la vella Medina i la plaça dels Màrtirs de la Independència, és un plaer fer un volt per les freqüentades parades i detenirse a comprar en un venedor ambulant una "calentica", pasta de cigrons que recorda en el seu nom l'herència murciana. En la Kissaria es troba la mesquita de Sidi Senouci, piadós home del segle XV. Ja una mica fora del centre, al nord de la plaça dels Màrtirs es troba la petita mesquita de Sidi El Halaui, que fos cadí de Sevilla, construïda el segle XIII, i mort per enveja pel camarlenc de la cort, moltes cançons d'inspiració andalusa parlen de la història d'aquest morabit. Als afores trobem l'antiga fortalesa d'Agadir, lloc fundacional de la ciutat, les muralles es van construir amb els anteriors cadiratges romans, com pot observar-se en les seves restes, conté un bonic minaret del segle XIV; proper es troba el bosc sagrat de Sidi Yacoub on trobem diverses "koubbas" o tombes de morabits, la de Sidi El Ouahab i la tomba de la Sultana. A l'oest de Tlemcen s'alcen les ruïnes de Mansourah construïdes pel sultà de Fes en 1299 mentre assetjava Tlemcen, de les restes sobresurt el minaret d'uns 40 metres, aquesta gran torre vol compararse amb la Giralda.

A l'est de la ciutat, en un turó a uns dos km de les muralles, al districte d'El Eubbad, es troba una de les joies de Tlemcen, es tracta de la mesquita i mausoleu dedicats al místic sufí, Sidi Boumedianne, nascut a Sevilla en 1126. En aquest lloc hi ha un pou sagrat i es van construir també una escola alcorànica o madrassa i altres tombes per artistes andalusins. La bellesa del lloc i de les seves construccions i la tranquil·litat que es respira mereix per si sola la visita a la ciutat. Finalment, al sud de Tlemcen ascendeixo la muntanya de Lalla Setti a 1.025 m

d'altitud, magnífic punt d'observació de la ciutat. Un modern telefèric s'ha instal·lat recentment, aquí puja a passejar la gent de Tlemcen els divendres i dissabtes. Les vistes de la ciutat en tota la seva extensió i dels camps i planes en la llunyania són excel·lents, la posta de sol, magnífica. L'endemà deixo Tlemcen aviat al matí. Seguint la carretera arribo a Sidi Bel Abbés, ciutat colonial que es va instaurar com a Caserna General de la famosa Legió Estrangera a Algèria. Més endavant passem per la petita ciutat de Mascara, conquerida pels espanyols en diferents moments de la seva història, amb un bonic centre i el barri de Baba Alí, els edificis més antics són les dues mesquites, del segle XVIII. Continuant la ruta cap a l'interior, a uns 30 km s'arriba a la zona tribal berber de Kalaa Beni Rached on trobem quatre poblacions construïdes com penjant en els escarpaments dels congosts de la muntanya Bargar, en un paisatge bell i singular, amb cases realit-

Oran va formar part de la corona espanyola durant gairebé tres segles. zades a terra i pedres on encara es mantenen les tradicions que van donar caràcter als habitants autòctons. Blanques koubbas i morabits es troben a tot arreu en les poblacions i als turons propers. Torno a Orán quan ja és de nit. Durant els dies de visita que em queden em dedico a recórrer la ciutat sense presses intentant trobar aquells detalls que fan a una localitat diferent de les altres.

Món inèdit

49


EXPERIÈNCIA

Busco el passat comú que fàcilment trobem als seus carrers, als seus edificis, als seus cafès, restaurants, pastisseries i en la seva gent. Passejo pel centre de la ciutat que es constitueix per carrers molt animats entorn del que va ser el barri jueu de Derb i la Medina Jdida, el mercat dels camperols. Fora es troba el museu Zabana que és un compendi de col·leccions arqueològiques, històriques, etnogràfiques, científiques i artístiques. Cap al nord trobem l'antiga catedral, avui convertida en biblioteca. L'ajuntament es troba a la plaça de l'1 de Novembre, dos grans lleons de bronze, símbol d'Oran, vigilen la plaça, que

...els dies que em queden em dedico a recórrer la ciutat sense presses intentant trobar aquells detalls que fan a una localitat diferent de les altres. em serveix sempre com referència als passeigs per la ciutat. No molt lluny es troba la Gran Mesquita o mesquita del Patxà, construïda pel sultà Mohamed el Grand el 1796, amb bell minaret otomà. Darrere de la mesquita podem veure el Chateauneuf, dalt d'un monticle, construït en la mateixa època, va ser el palau del bey turc, després usat pel governador francès. Cap a l'est l'anomenat "Front de Mer" ens dóna una immillorable impressió de la ciutat, el mar i el port. El barri històric de la ciutat té per nom Sidi El Houari, el seu origen es remunta al segle XIII; en aquest barri es troba la casba que ja va ser construïda pels espanyols el segle XVI, moltes construccions ens remunten als temps en què espanyols i turcs es disputaven la ciutat; podem contemplar la porta d'Espanya, el que queda del barri d'Escalera, la koubba del morabit de Sidi El Houari i altres edificis antics amb el fons del fort de Santa Cruz dalt del turó. Més cap a l'oest sota de la muntanya Murdjajo antigues cases del segle XVIII mostren el pas del temps; en el que va ser la plaça Major espanyola, avui "place de la Perle", es troba l'antiga església de Sant Lluis i la mesquita de la Perla, amb bell minaret. Pujant la muntanya Murdjajo que domina la ciutat a l'oest es troba el fort i l'església de Santa Cruz. La visita

50

Món inèdit

a aquesta part del país no es pot considerar acabada sense haver ascendit aquesta fortalesa. El fort va ser edificat en el segle XVI, les vistes d'Oran, la badia, el port, Mazalquivir i tots els voltants de la ciutat des de la fortalesa són magnífiques. La capella de l'església es va construir el 1849, l'església final el 1950. Els dies que em queden els dedico a visitar les boniques platges properes a la ciutat, algunes mantenen els noms espanyols, com la platja Madrid, davant del penyal de Rachgoun, aprofito per assaborir peix fregit acabat de pescar al petit poble de Beni Saf, també menjo paella, que en tots els llocs m'ofereixen, ja que és el plat típic dels oranesos. A 8 km a l'oest d'Oran, a la península de Mers El Kebir es troba el port pesquer i l'antic fort espanyol de Mazalquivir. A

la nit em desplaço a la localitat costanera d'Ain El Turk, a uns 16 km a l'oest, aquesta ciutat, plena de vida en els mesos d'estiu, és famosa pels seus "cabarets", així criden als bars o pubs on s'escolta música en directe, en aquests cabarets és on va néixer la música "Raï". També el centre d'Oran acull uns quants "garitos" on es pot escoltar música en directe fins a altes hores. En l'altra direcció, cap a l'est, anant cap a Alger podem trobar el bonic poble de pescadors de Kristel a uns 25 km, abans d'arribar a punta Canastel; podem realitzar una caminada que puja al morabit de la muntanya Orous que ens ofereix molt bones panoràmiques de la costa. Torno a Barcelona amb la sensació de que no és aquesta l’última ocasió que he vingut.



Món Inèdit nº 20