Page 1

INS PEDRAFORCA Magazine núm. 9 / abril 2018


INS Pedraforca / abril 2018 Magazine núm. 9

SUMARI Dibuix de portada: Aditi Vyas 3r de l’ESO (C)

03_

Editorial

Dibuix de contrapotada: Ritin Ritin 3r de l’ESO (A)

04_

El Pedraforca opina

34_

Paraules d’arreu

42_

Sortides

46_

Certamen literari 2017

Coordinació: Mariano Andrea i Marta Muñoz, amb el suport de: David Arso Bernat Juan Mas

50_

Noves creacions i concursos

62_

Projectes

Impressió: Gràfiques Garbo

70_

Efemèrides

76_

Les receptes del Pedraforca

78_

Passatemps

Maquetació: Mariano Andrea Edició: Marta Muñoz

Agraïm la col·laboració de tots aquells i aquelles que han fet possible la publicació d’aquest 9è. número de la revista de l’Institut Pedraforca.

2

INS Pedraforca / abril 2018


La imatge del cim del Pedraforca que habitualment ens acompanya.

EDITORIAL

U

n altre any arribam puntual a la nostra cita amb els nostre fidels lectors, a qui desitjam no decebre. Enguany hem situat la pau com a centre d’aquest curs 2017-2018. La celebració del centenari de l’acabament de la Gran Guerra pareixia un bon motiu per recordar, una altra vegada, la necessitat de reclamar la pau en el nostre temps. Voldríem que fos baldera la reiteració recurrent d’aquesta voluntat de resolució pacífica dels conflictes d’arreu. Voldríem que, amb el nou mil·lenni, la humanitat hagués après de les seves errades. Voldríem que la certesa de l’anorreament, a la qual cosa portaria un conflicte nuclear, menaria els dirigents mundials a la responsabilitat. La realitat, emperò, enterra els nostres desitjos. El passat dimarts 29 de gener celebràrem a l’Institut Pedraforca una altra vegada la jornada de la pau coincidint amb l’aniversari de l’assassinat de Mohandas Gandhi. Presentàrem una exposició amb la reproducció del Guernica i un recull de cançons antibel·licistes El clam és el mateix malgrat que haguem canviat de mil·lenni. No podem caure ni en la rutina d’un crit d’esma ni en la desesperança. Els rostres angoixats i desesperats de l’obra de Picasso davant els desastres de la guerra civil espanyola són hereus dels quadres de Goya. Les preguntes de Bob Dylan romanen al vent sense resposta des dels anys seixanta. («The answer, my friend is blowing in the wind»). De la mateixa manera, resta incontestada la pertinent pregunta dels Guns & Roses: «Què té de civilitzada la guerra?» des de l’inici dels anys noranta. Serà perquè alimenta els rics mentre enterra els pobres? («It feeds the rich while it buries the poor»). En qualsevol cas, ja seria hora que donem una oportunitat a la pau com suplicava John Lennon abans de ser abatut davant de l’edifici Dakota a Nova York («All we are saying is give peace a chance»).

Com l’efemèride del 29 de gener i aquest darrer exemple ens mostra, la lluita per la pau pot ser perillosa i ens reclama perseverança i molta, molta paciència. D’entre altres motius, perquè no hi pot haver pau sense justícia ni sense igualtat, com reclamàrem el passat dijous 8 de març, Dia Internacional de les Dones. La nostra revista ha anat creixent. Tenim més redactors i redactores que mai. Alguns dels articles que presentam els compartim amb d’altres publicacions. Enguany, incorporam redactores que no s’esperaven trobar un lloc en la nostra publicació. Estam orgullosos d’haver-ho aconseguit. La nostra publicació pertany a tothom que fa l’esforç de contribuir-hi, presentant les seves petites obres, sempre que hagi tingut l’enorme fortuna de pertànyer o haver pertangut a la comunitat de l’Institut Pedraforca. En acabat aquest curs 2017-2018, algunes persones emblemàtiques del centre, que han contribuït durant molts anys, amb el seu esforç i dedicació, a fer gran l’Institut Pedraforca deixaran d’acompanyar-nos cada dia en persona. Les recordarem cada moment en trepitjar aquells espais que han engrandit amb la seva presència. Estam honorats de poder dedicar aquesta revista a (en ordre estrictament alfabètic): Montse Blasi, Mercè Conangla, Ángeles Hernando, Javier Moracho i María Antonia Mancebón. No us trobarem a faltar perquè mai ens abandonareu. Gràcies per tot!.

INS Pedraforca / abril 2018

3


EL PEDRAFORCA OPINA On cal cercar la pau? Maria Mercè Conangla Diumenge al matí. L’aire és fresc i l’ambient plàcid. Llegeixo el diari i me n’adono que abunden verbs com: Combatre, sotmetre, disparar, aprofitar, fracassar, discutir, atacar, ensorrar, bregar, caure, erosionar, dinamitar, xocar, guanyar, empresonar, precipitar, culpar... Fixeu-vos que tots ells ens porten a connectar-nos amb emocions que ens desequilibren i generen patiment: incertesa, por, desànim, desesperança, neguit, tristesa... Falta més llenguatge positiu: acompanyar, curar, tranquil·litzar, col·laborar, escoltar, comunicar, construir, alliberar, responsabilitzar-se, calmar...

les diferències entre les persones no com una font de problemes sinó d’enriquiment. Cal no oblidar que tots els infants tenen una característica comuna: escolten el consell i obren els ulls a l’exemple. No és suficient la introducció de programes, en aquest sentit, a les escoles. Hi ha d’haver paral·lelament un compromís seriós del món adult d’educar amb l’exemple. Si no ho fem així qualsevol acció purament divulgativa serà un fracàs. I en el «com» fem ús de la paraula hi tenim un camí de creixement i de sembra dels valors vinculats a la pau.

Continuo llegint el diari i trobo una notícia que em produeix alegria: «La ciència descobreix que tenir èxit en la vida depèn més de la gestió de les emocions que del quocient intel·lecEm quedo pensant que caldria tual». Sempre he pensat que analitzar profundament quina allò que és universal i que ens és la nostra actitud indivipot igualar a tots els humans dual i la postura de la nostra són les emocions. És imporsocietat davant del creixent tant aprendre a reconèixer els augment de l’agressivitat i vinostres sentiments, aprendre olència ─també verbal─ que a acceptar-los, aprendre a dihom pot detectar. ferenciar-los, a manejar-los... Aprendre a sentir, en definiQuins són els valors socials tiva, i a traduir la important predominants? Quins valors, informació que aquestes emoactituds i actuacions serveicions ens regalen. I no ha estat xen de model als nostres fills, aquesta assignatura la gran als nostres joves? Hi ha una oblidada en la nostra educació Falta més llenguatge positiu per poder assolir la bona congruència entre el felicitat i la pau. i en la dels nostres joves? que s’ensenya a les escoles i universitats, l’educació familiar, i el que hom veu que Finalment es comença a reconèixer que es pot ser es valora quan ingressa en el món adult? I els mitjans intel·lectualment una persona brillant i, alhora, un de comunicació, amb quina tonalitat s’expressen? analfabet emocional. Pot ser feliç una persona amb Amb paraules que curen i fan ponts o bé amb parauaquesta dissociació? La por que a vegades senten les les-dard que fereixen? persones a mostrar els seus sentiments i les seves febleses, fa que intentin protegir-se adoptant una façana Vivim en una societat competitiva on la llei del més de persona forta que no necessita dels altres. Això fa fort és la que domina. Si volem que les coses canviïn, que acabin profundament soles: la censura emocional si volem acabar amb l’agressivitat creixent i amb els se la fa un mateix i això ens allunya dels altres. Sempre conflictes que tenen la seva arrel en la intolerància, és bon moment per fer una pausa i aturar-nos a pensar caldrà que la nostra societat variï les seves prioritats: qui som, què pensem, què sentim i cap on anem. Cal inverteixi menys en preparar les guerres i treballi més que dediquem temps a allò que és important: conèien la cultura de la pau. xer-se un mateix i estimar-se un mateix per a poder ser capaços de conèixer els altres i estimar-los. És ja Educar en la pau no consisteix només en educar pel hora de potenciar la importància de ser més, enlloc de refús de la guerra i la violència sinó que vol dir creure la de tenir més? Hom no és més feliç com més coses i posar en la pràctica valors com la tolerància, la solité sinó quantes menys necessitats ha de cobrir, ja que daritat, el diàleg, el respecte a l’altra i la valoració de esdevé més lliure. 4

INS Pedraforca

/

abril 2018


EL PEDRAFORCA OPINA Pel que fa a la felicitat es diu que tots som feliços de la mateixa manera, però que cadascú és desgraciat de la seva manera personal. No hi ha receptes per a ser feliç. La felicitat és una recerca personal. Ningú pot ensenyar a viure a ningú. ensenyar a viure a ningú. Pot ser que la felicitat sigui la pròpia recerca i no una fita que hom ha d’assolir. Però podem ser feliços en un context on l’agressivitat i la violència fa de les seves? Dedicar temps al nostre interior..., només així podrem enfrontar allò que la vida ens presenta a cada moment. Tan sols amb fortalesa interna podrem lluitar per canviar, d’alguna manera, aquesta nostra societat tan competitiva i agressiva que, amb tanta força, ens influeix.

«No cal ser el millor de tots, cal ser el millor d’un mateix». N’estic ben convençuda, només el coneixement que ve del nostre interior pot guiar-nos cap a la veritable comprensió d’allò que és la vida, la felicitat i la pau. Treballar des de dins nostre, aprofundir en l’autoconeixement, aprendre a manejar els nostres sentiments, actualitzar les nostres creences i convertir els nostres valors en accions, pot ser un camí vàlid de millora personal que acabarà promovent un ecosistema més pacífic incidint en un canvi de valors de la nostra societat. Heu pensat que potser, en el fons, l’assoliment de la felicitat i la pau només depèn de la serenitat de la nostra consciència?

Com ordenar la nostra nevera per evitar contaminacions? Sara Fornés Ballester

Aquí tenim uns consells de com ordenar la nevera per tal d’evitar possibles contaminacions, ja que la majoria d’intoxicacions alimentàries es produeixen a l’àmbit domèstic

INS Pedraforca

/

abril 2018

5


EL PEDRAFORCA OPINA Three Billboards Outside Ebbing, Missouri Bernat Juan Una de les pel·lícules més intel·ligentment escrites de l’any és, sense cap mena de dubte, Three Billboards Outside Ebbing, Missouri. Narra la història d’una dona (Frances McDormand) a qui han mort la seva filla. L’oficina del xèrif és incapaç de trobar els responsables. Davant de la seva incompetència, la dona lloga els tres cartells als afores del poble per tal de denunciar aquesta suposada manca de diligència de la policia local. Em referiré a la pel·lícula amb el seu títol original perquè no es pot desarrelar-la del lloc on el guionista-director la situà. En efecte, Martin McDonaugh ens presenta uns personatges del midwest americà que van camí de desaparèixer, en la mateixa mesura que l’entorn que coneixen està abocat a la desaparició. El nom fictici del lloc «Ebbing» ja ens dona una pista bastant clara. En un registre literari to ebb en anglès significa decréixer o minvar. Per tant, ens situam en una localitat que està desapareixent. Una localitat aparentment tranquil·la on, ara i adés, s’hi produeixen actes de violència inaudita. En aquest sentit, The Chase (1966), el clàssic d’Arthur Penn, n’és un referent clar. En aquest film, el personatge de Robert Redford fuig de la presó i retorna al seu aparentment tranquil poblet d’origen, a la recerca d’una llar inexistent. Aquesta decisió malaguanyada el durà a la seva mort anunciada, després de desencadenar una nit de foc i fúria. A la pel·lícula de Martin McDonaugh, la decisió de la mare ultratjada i les seves violentes conseqüències portaran Ebbing a les notícies de successos reiteradament.

La impressió inicial de vida en camí a l’extinció es veu corroborada pels mateixos tres cartells. Els tres cartells són buits d’anuncis perquè pocs cotxes passen per aquella carretera, des que se’n construí una de nova. Això permet que una dona divorciada d’escassos recursos es pugui permetre pagar-hi tres anuncis amb l’objectiu de despertar l’oficina del xèrif de la seva letargia. De forma més subtil, la música celta (tan estimada pel director irlandès) afegeix a la pel·lícula un sentit de inexorabilitat, per damunt de la voluntat dels seus protagonistes, que assisteixen atònits a les conseqüències inesperades dels seus actes irreflexius o escassament mesurats. Si alguna característica uneix a gairebé tots els personatges del film, amb la notable excepció del nou xèrif, és la seva escassa capacitat intel·lectual, unida a una caparruda determinació. Característiques aquestes que ens remeten de nou al film d’Arthur Penn. El xèrif moribund, protagonitzat per Woody Harrelson, representa el coneixement que dona l’experiència, que no es deixa vèncer per anuncis que l’acusen d’incompetència. La seva tasca implica una paciència, que finalment es veurà recompensada. El guionista li confereix el paper d’oracle. Si els oracles clàssics són cecs o vells, ell sap que un càncer se l’està menjant inexorablement. En saber-ho, podrà preparar la seva mort i lligar l’avenir de la resta de personatges. Explica a la mare coratge, interpretada per Frances McDormand, com trobaran els assassins i violadors de la seva filla. Les seves profecies, orals i epistolars, s’aniran complint al llarg de la pel·lícula i anuncien el seu autèntic final en off, el destí

Nou mesos després de l’assassinat de la seva filla, Mildred Hayes decideix reaccionar perquè la policia no ha obtingut cap resultat. Escriu sobre tres cartells un missatge dirigit contra el cap de la policia, el respectat William Willoughby.

6

INS Pedraforca

/

abril 2018


EL PEDRAFORCA OPINA del viatge que emprenen els dos improbables justiciers abans dels títols de crèdit finals. Si creiem que es tracta d’un final obert és perquè hem badat i no hem escoltat l’oracle. Una vegada finalitzada la seva tasca profètica, desapareixerà voluntàriament d’escena, deixant desolada la seva família. Abans, haurà garantit la continuïtat dels cartells que l’acusen d’incompetència. Sap que duran al descobriment dels culpables. Duran a la justícia o a la venjança, depenent de la voluntat de les forces que ha posat en moviment abans de morir. El seu ajudant, protagonitzat per Sam Rockwell, creu que el seu destí és succeir al xèrif, sense adonar-se que no està capacitat. Sense saber que el seu cap ha decidit per ell. És massa estúpid per adonar-se’n de la seva incompetència. Està massa sotmès a sa mare, qui observa impertèrrita com es consumeix son fill negat en alcohol. La seva caparruda determinació el redimirà quan consenti en rebre un càstig brutal, similar al de Marlon Brando a (de nou) The Chase, per tal d’aconseguir proves irrefutables contra l’assassí i violador. Després d’aquesta pallissa redemptora, podrà emprendre el viatge amb Frances McDormand. El personatge de Frances MacDormand basa la seva determinació en la pena per la filla perduda, però també en la culpa i el ressentiment. Els tocs del guionista de nou es fan palesos. La mare s’ enfrontà contra la seva filla i la forçà a tornar a casa a peu per la gairebé intransitada carretera, on els tres cartells encara romanien buits. A més, ha de suportar que el pare hagi trobat conhort en una maca joveneta (com no) poc brillant. La seva enfollida determinació la mena cap a la destrucció de l’oficina del xerif, de nou una volguda coincidència amb a The Chase. Com en el cas de Sam Rockwell, només després d’una experiència catàrtica podrà redimir-se. La cita desastrosa amb el nan del poble (Peter Dinklage) li ensenyarà que no pot mirar a tothom per damunt de l’espatlla i s’ha d’obrir als que intenten ajudar-la. Només després d’aquest descobriment podrà emprendre el viatge de descoberta amb Sam Rockwell. Peter Dinklage és el nan del poble. Hi apareix per ressaltar la condició de nans emocionals de la majoria dels personatges centrals de la pel·lícula. Ell és un nan i sent el menyspreu dels altres, que no són conscients de la seva pròpia insensibilitat emocional. Són «white trash» i per canalitzar les seves frustracions necessiten sentir-se superiors a qualcú. Malgrat això, de la mateixa manera que el coix personatge de Dustin Hoffman a Midnight Cowboy (1969), és l’únic que es pot permetre dir clarament les veritats.

Els encerts de càsting no s’acaben amb el nan. El nou xèrif negre (Clarke Peters) suposa la irrupció d’un nou món que trasbalsarà l’existència d’Ebbing per a sempre. La seva competència i humanitat canviaran l’oficina del xèrif de soca-rel. Els habitants d’Ebbing haurien de pensar en canviar el nom del poble. Com l’espectral arribada del Pale Rider (1985) de Clint Eastwood, res tornarà a ser com abans. Probablement abandonarà Ebbing quan hagi acabat la seva funció. Sense cap dubte, està dissenyat com un personatge messiànic misteriós que ha arribat per ser un revulsiu en la vida d’una comunitat tancada a la qual no hi pertany. A The Searchers (1956), John Ford situa el seu heroi (John Wayne) defora de la llar familiar quan s’obre la porta de la granja i la pel·lícula. En finalitzar la seva tasca, la resta de personatges el deixaran defora sol quan tanquin la porta de la granja i el film. L’encert de càsting ens remet a una nissaga d’herois messiànics que, com Moisès, no poden trepitjar la terra promesa. Martin McDonagh escrigué un esplèndid guió per a Three Billboards Outside Ebbing, Missouri que supera el notable de In Bruges (2008). En aquesta pel·lícula, protagonitzada per Colin Farrell i Brendan Glesson, que interpreten dos assassins no especialment llestos (de nou), que s’amaguen en aqueixa ciutat belga, després d’haver comès un crim a Londres. Potser, la seva direcció no és tan reeixida com altres brillants pel·lícules d’enguany com Dunkink (Christopher Nolan), The Post (Steven Spielberg) o The Phantom Thread (Paul Thomas Anderson). Ara bé, el seu intel·ligent guió, ple de subtileses i girs insospitats, i un repartiment en estat de gràcia, genialment triat ‒d’on sobresurt una Frances McDormand tan impressionant com a Fargo (1996)‒ converteixen la pel·lícula en una de les més imprescindibles de l’any.

Fitxa tècnica Direcció: Martin McDonagh Producció: Graham Broadbent, Pete Czernin i Martin McDonagh Guió: Martin McDonagh Música: Carter Burwell Fotografia: Ben Davis Montatge: Jon Gregory Protagonistes: Frances McDormand, Woody Harrelson, Sam Rockwell, John Hawkes i Peter Dinklage

Dades País: Estats Units i Regne Unit Any: 2017 Gènere: Drama Duració: 115 minuts

INS Pedraforca

/

abril 2018

7


EL PEDRAFORCA OPINA 500 Days of Summer Nafisa Younas 1st Batxillerat (A)

Independent production, it employs a nonlinear structure. The story is based on its male protagonist memories of a failed relationship. A few days ago we watched a film named 500 Days of Summer. It’s a film based on two main characters, Tom and Summer.

But Summer was a different girl, compared to the other girls. She always said different things, showed a different point of view from his, but Tom didn’t mind, he was just blinded in her love and never reacted to the important things. Summer never believed in relationships or boyfriends. Tom always wanted to stay with her. He always thought that she was

Tom and Summer worked together in the same office. Tom fell in love with her at first sight. Slowly, they began to know each other, and little by little, they came closer to each other.

that girl with whom he wanted to spend the rest of his life. But Summer didn’t think like Tom and finally they broke up. He always believed in fate, but she didn’t. The thing is that at the end of the film they change. He doesn’t believe in love any longer while she does now. She tells him that the fact of meeting her husband couldn’t have been by chance. Anyway, their love story ends sadly. From my point of view, it’s a nice film. I’d recommend to watch it. You can see in this film how easily our way of thinking can change as life goes on.

Rupinder Kaur 1st Batxillerat (A)

The main characters of the film are Tom and Summer. In the beginning , Tom is a hopeless romantic boy working at a greeting card company. He falls in love with his new employee, a Theatrical release poster. young girl called Summer, after a brief conversation in an party at her place and he is excited elevator. He believes it to be love to go, imagining that they will get at first sight. Tom and Summer back together. But he realizes that, start dating slowly. Summer says in fact, it is Summer’s engagethat she does not want a boyfriend, ment party. He ends up storming as she does not believe in love. out, emotionally. He stops taking But Tom ignores this and sees her. care of himself, and quits his job. After their first fight, they evenTom must dig down deep and find a tually breakup. After a few monway to motivate himself to move on ths, Summer and Tom meet again with his life without the girl that he at a wedding where they dance loves, which can be a big challenge, and have a great time together. as anyone who has ever been in One day, Summer invites him to a love knows. 8

INS Pedraforca

/

abril 2018

Credits Directed: Marc Webb Produced: Jessica Tuchinsky, Mark Waters, Mason Novick i Steven J. Wolfe Written: Michael H. Weber i Scott Neustadter Music: Mychael Danna, Rob Simonsen Cinematography: Eric Steelberg Edited: Alan Edward Bell Stars: Joseph Gordon-Levitt, Zooey Deschanel, Geoffrey Arend, Chloë Grace Moretz, Matthew Gray Gubler, Clark Gregg, Patricia Belcher, Rachel Boston i Minka Kelly

Data Country: Estats Units Release date: 2009 Movie genere: Romantic comedy-drama Running time: 95 minutes


EL PEDRAFORCA OPINA Del laboratori al teu plat! Òscar Martorell

al laboratori. Però que és la carn cultivada? Traieu-vos idees estranyes i Frankesteins del cap ja que la carn cultivada no té cap misteri. Es tracta d’aplicar a la indústria alimentària el cultiu de cèl·lules que es fa des de fa dècades als laboratoris de recerca de tot el món. La idea rau a fer créixer cèl·lules musculars dels diferents animals que es vulguin cultivar. La carn que nosaltres mengem és majoritàriament múscul amb algunes traces de greix. Si aconseguim fer créixer

estan treballant per disminuir els costos de producció, i sembla que de tots ells qui va guanyant la carrera és una empresa nord-americana, Memphis Meats, que creu que podrà posar els seus productes al mercat a preus raonables en un parell d’anys. Sembla que el projecte està bastant avançat, ja que l’any passat diferents personalitats destacades en la inversió de nous projectes con Bill Gates han destinat quasi 17 milions de dòlars en Memphis Meats.

Segons les previsions més optimistes l’any 2020 podria sortir al mercat la primera carn no criada en una granja... sinó cultivada en un laboratori. Us sona estrany? Idea d’un científic boig? Doncs no, la carn cultivada (aquest és el nom que s’ha escollit per diferenciar-la de la carn normal) té molts defensors i sembla una aposta sòlida de futur. Els motius per pensar que pot convertir-se en Un altre dels camps a millorar un èxit són molts. El primer d’ells són les qualitats organolèptiques és que la ramaderia del producte, és a actual ha arribat a un dir, el gust, olor, punt en què no es pot color o textura del fer més eficient i cada producte. Un tall de cop hi ha més gent a carn té normalment alimentar. A més a un percentatge de més, la ramaderia greix que proporciorequereix que grans na en gran part el extensions de terreny seu sabor i aquesta es transformin en està distribuïda de pastures per als raforma diferent a cada mats o en camps de peça de carn. Les cereals per a crear cèl·lules musculars pinsos per als mano són gaire gustoses teixos animals, això per si soles. No en suposa talar boscos i va, l’hamburguesa Serà la carn cultivada una realitat o quedarà com el somni d’alguns? reduir la biodiversitat dels 250.000€ va ser del planeta. També titllada de fidel però cal remarcar que l’activitat de la i reproduir cèl·lules musculars al insípida reproducció d’una hamramaderia, així com els propis laboratori de manera suficient per burguesa normal. animals amb les seves flatulències a tenir un filet o una hamburgue(sí, sí has llegit bé) són causants sa, tindrem una font infinita de Com podeu veure són molts els d’un 18% de la contaminació que menjar a disposició de tothom. avantatges però també els reptes produeix el canvi climàtic, més de la carn cultivada. Si arribem a que la provocada pels nostres vePer quin motiu això no s’ha fet superar-los podria ser una revohicles. Finalment, no per obvi, no abans? El preu. Al 2013 es va prelució comparable a la revolució hauríem de deixar d’esmentar que sentar al públic la primera hamagrícola neolítica, ja que seria la ramaderia acaba amb la vida de burguesa cultivada al laboratori. l’ésser humà qui crearia els seus milions d’animals anualment. La seva producció havia costat al propis aliments. voltant de 250.000 euros. El cultiu I si poguéssim eliminar gran part cel·lular és car i s’ha de posar a Serà la carn cultivada una realitat d’aquests inconvenients sense punt per al cultiu de cèl·lules o quedarà com el somni d’alguns? eliminar la carn de les nostres diemuscular a gran escala. Diferents Ho veurem en pocs anys. tes? La opció és la carn cultivada grups d’investigació i empreses INS Pedraforca

/

abril 2018

9


EL PEDRAFORCA OPINA Los chicos no lloran Jose M. Narváez En algunos institutos de l’Hospitalet de Llobregat, durante los dos últimos cursos lectivos, he impartido algunas charlas sobre prevención de violencia de género. En el aula, al trabajar los estereotipos de género asociados a chicos y a chicas, a hombres y a mujeres, explico la dificultad que tienen algunos chicos, a la hora de manifestar sentimientos en público. La mayoría de chicos en algún momento, hemos oído la frase «Los chicos no lloran». El estereotipo masculino de género, propone que los chicos deben ser duros, fuertes, valientes, insensibles, competitivos, y un largo etcétera. Abrazarse, y mucho menos darse dos besos, con un amigo para saludarlo, o simplemente llorar delante de otros chicos o chicas, son comportamientos que no todos los chicos se permiten. Cuando pregunto al alumnado por qué creen que pasa, tienen claro el por qué. Muchos chicos y chicas responden que es porque algunos chicos tienen miedo a que les llamen «maricas», a que pongan en duda su masculinidad y lo que eso implica en el espacio del aula. Todavía recuerdo algunos ejemplos de chicos en estas situaciones. Un adolescente de 1º de la ESO contó en clase que cuando tenía 6 años recuerda que su tío le pegaba cada vez que lloraba, «los chicos no lloran!».

hacer: «Siendo super amigos, lleváis casi tres meses sin veros, porque han pasado las vacaciones de verano. Os reencontráis en la puerta del instituto. ¿Cómo os saludaríais?». Hay diferentes representaciones de cómo lo hacen. • En algunos casos, los chicos simplemente se chocan la mano, no hay ningún contacto físico. Se les ve incómodos ante la situación. • En otros casos, los chicos tocan puño con puño y luego chocan una palmada por encima de sus cabezas y, a veces lo acompañan con un «abrazo» pero en el que casi no se tocan. Hay muy poco tiempo de contacto y además muy poco contacto, a pesar de darse un abrazo, «No vayan a pensar que…». • En el tercer caso solo hay un abrazo, apenas sin contacto. Lo que suele acompañar a los abrazos masculinos son pequeños o grandes golpes en la espalda. Hay una cierta demostración de fuerza. En algunos de los abrazos, debido a estos golpes en la espalda, los chicos han sentido dolor pero como son «chicos representando su estereotipo», no han dicho nada. Alguna vez he preguntado por qué los chicos no se besan y algunos me han respondido «no se me ocurriría nunca besar a otro chico».

Otro chico de 3º de la ESO, recuerda que cuando era muy pequeño, su padre le decía que «los hombres no lloran, llorar es de maricones». ¡Qué presión para algunos niños que aprenden de modelos masculinos violentos en su entorno más cercano! ¿Son estos modelos masculinos positivos? Suelo realizar en clase la siguiente dinámica. En el aula, se colocan las sillas en forma de U para facilitar el contacto visual. Comprobamos in situ la dificultad que tienen algunos chicos para poder manifestar sentimientos en público, con una dinámica que he bautizado como dinámica de los saludos. Pido que salgan al centro dos chicos voluntarios, con la premisa de que sean «super-amigos». Los coloco cada uno mirando a una pared, les pido que se alejen Abrazarse, y mucho menos darse dos besos, con un amigo para unos pasos. Inmediatamente les explico lo que han de saludarlo, o simplemente llorar delante de otros chicos o chi· cas, son comportamientos que no todos los chicos se permiten.

10

INS Pedraforca

/

abril 2018


EL PEDRAFORCA OPINA Yo les pregunto si no besan a sus hermanos, padres o primos y me comentan que sí pero que es diferente, esos chicos no cuentan porque son tu familia. Yo les suelo comentar que la familia te viene de serie, no la eliges, en cambio a los amigos los eliges tú. Pero a la hora de saludar, lo suelen hacer más cariñosamente con la familia que con los amigos. Mi intención es hacerles cuestionarse, hacerles pensar. Cuando les pregunto a las chicas, qué les parece la forma de saludarse de los chicos, en muchas clases he oído el mismo comentario: Es que los chicos son muy sosos. El mismo ejercicio lo repito pidiendo a dos chicas «súper amigas» que voluntariamente salgan al centro. Repito la misma consigna con las chicas. Suelen correr entre exclamaciones de alegría, para abrazarse de forma muy intensa. Muchas veces una chica se abalanza sobre la otra, que la coge en volandas. En algún caso se han caído al suelo de la euforia. En ningún caso he visto que se den golpes en la espalda con los abrazos, tal como hacen los chicos. Lo hacen muy intensamente, pero no utilizan la fuerza.

Cuando les pregunto a los chicos sobre cómo han visto el saludo de las chicas, suelen decir que las chicas son «muy teatreras» que están siempre así, que no hace falta que haya pasado tanto tiempo, que se saludan así cada día… Hay grandes diferencias en los saludos de chicos y chicas. Las chicas están acostumbradas a tocarse, cogerse la mano, acariciarse y decir algo tan sencillo como «qué bien te queda ese vestido». Para la mayoría de chicos ese comportamiento es impensable, aunque llevemos un rato en clase hablando de romper con el género estereotipado. Muchos chicos siguen saludándose como si no se pudieran tocar, como si tocarse los hiciese vulnerables, débiles y los etiquetase como gays, raros, inadecuados, excluidos o, como me dijo un alumno en clase, desviados. Algunos chicos reaccionan con violencia, si en algún momento y por algún motivo se duda de su masculinidad, sienten que la han de defender porque creen que es la forma adecuada de actuar. Algunos chicos son como una «olla exprés», en cualquier momento pueden explotar. En cambio, la mayoría de chicas, están acostumbradas al contacto físico, que funciona como un factor de protección, sin cuestionar sus comportamientos cariñosos con otras chicas, no reaccionan con violencia, no han de defender nada.

La mayoría de los chicos no se plantean aprender a relacionarse como lo hacen las chicas… Las chicas están acostumbradas a tocarse, cogerse la mano, acariciarse y decir algo tan sencillo como «qué bien te queda ese vestido».

INS Pedraforca

/

abril 2018

11


EL PEDRAFORCA OPINA L’Angelus Novus Xavier Soria Pels amants dels racons més curiosos de la història i de la filosofia el concepte de l’Angelus Novus, parit pel malaurat Walter Benjamin (1892-1940), ens té el cor robat. La clau d’aquesta interpretació materialista de la història té un origen curiós: la compra, per part del filòsof alemany, d’un garbuix fet de tinta sobre paper elaborat per Paul Klee durant el primer any d’articulació, sur le terrain, del Tractat de Versalles. Klee volia representar una vella llegenda jueva que relata la creació d’una legió d’àngels nous, que són creats a cada moment, i que després d’entonar un himne davant Déu, acaben per «dissoldre’s en el no-res». Una dècada més tard Benjamin desenvoluparia d’aquella figura contrafeta sobre paper, d’aquell àngel guerxo, sensiblement lleig i sense sexualitat definida, el concepte d´Àngel de la Història, un àngel dissortat que, mig foll i desesperat, fugia del món forjat pel progrés. El filòsof alemany tramà des d’aquell relat talmúdic inicial un pensament que es transformaria en la seva IX tesi de La filosofia de la Història. Paga la pena mirar de transcriure la tesi sencera, escrita vora 1940:

gijadista del 17 d’agost a les Rambles; i em refereixo, també, als cops de porra del passat 1 d’octubre, data on una policia desfermada colpejà, amb notable fruïció, a tota aquella gent que teòricament hauria d’haver estat protegida en l’exercici de l’expressió democràtica més seminal: el vot. És plausible imaginar-se que l’Àngel forjat per la ment d’en Benjamin hagués sobrevolat Catalunya en aquest tristos episodis? Si la resposta és afirmativa ‒permeteu-me aquesta fantasia‒ hom podria sospitar que el serafí dibuixat per en Klee i interpretat per Benjamin deu haver observat notablement esglaiat aquella terrible furgoneta blanca que baixà per les Rambles. També deu haver escoltat amb horror els crits de milers de persones que defensaren els col·legis electorals aquell matí humit i agredolç de l’1 d’octubre. Potser l´Àngel de la Història se n’adonà que Catalunya tingué ‒de manera simptomàtica i sincrònica‒ dos dels aspectes contemporanis que possiblement conformaran aviat el futur polític del món: la posada en pràctica d’un experiment de lluita-pacífica contra un fanatisme monoteista (amb una prognosi d’èxit més que dubtosa); i l’aposta, també pacífica, d’un col·lectiu contra la tirania ‒no menys fanàtica, malgrat la màscara‒ d’una gran entitat centrípeta que és, per naturalesa, forçosament corrupta.

Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Angelus Novus. En ell es representa a un àngel que sembla com si estigués a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que el té esbalaït. Els seus ulls estan desmesuradament oberts, la boca oberta i esteses les ales. Talment ha de ser l’aspecte de l’Àngel de la Història. Ha entornat el rostre cap al passat, aquest lloc que per a nosaltres és una cadena de dades, però ell hi veu una catàstrofe que amuntega, incansablement, runa sobre runes. Bé voldria ell aturar-se, despertar tots els morts i recompondre tot allò trossejat! Però des del paradís bufà un huracà que obrí les seves ales i, el vent era tan fort, que ja no pogué tancar-les. Aquest huracà l’empenyé irresistiblement cap al futur. Ara, ell ja no pot fer més que donar l’esquena al passat mentre creix, darrera seu, un munt de runa fins al cel. Aquest huracà és allò que nosaltres en diem progrés. A Catalunya han passat coses molt fortes en els darrers mesos. Són esdeveniments que tenen i tindran llarg recorregut. Parlo, concretament, del terrible atemptat

12

INS Pedraforca

/

abril 2018

Angelus Novus és un dibuix a tinta xinesa, guix i aquarel· la sobre paper, pintat en 1920 pel pintor suís Paul Klee, i adquirit posteriorment pel filòsof i crític judeo-alemany Walter Benjamin.


EL PEDRAFORCA OPINA Què podem fer, nosaltres, quan estem immersos en aquestes lluites ciclòpies que amenacen de convertir el món en runes? Què podem fer per no caure en la posició fàcil d’una estúpida passivitat apolítica? O, altrament, què podem fer per no jeure en un narcòtic posicionament polític hipo-crític? Sincerem-nos: tots sabem que vam fallar, perquè els nois de Ripoll eren els nostres i no pas els d’uns altres; també sabem, fefaentment, que tots aquells que colpejaren aquella munió de gent desarmada ja-no-podenser-ben-bé-dels-nostres; perquè és lícit preguntar-se si un cos polític sa pot arribar a colpejar sàdicament sobre aquella part del seu cos que tant diu «conèixer» i «estimar» bé, potser alguns encara resoldrien que hi tenen tot el dret : el dret de conquesta. La política ‒o l’art de la gestió pacífica de les diferències‒ ha fracassat aquests dies en l’ecosistema que envolta el nostre món; i aquest fracàs ha deixat taques de sang que no poden netejar-se fàcilment; ni amb articles constitucionals, ni amb oracions.

Aprendre, sempre Anaïs Siscar Aquest article serà breu, no patiu. Pretén ser una breu declaració d’agraïment a l’ofici que comence a aprendre i a les persones amb qui treballe cada dia: i, d’entre totes elles, especialment als alumnes. Fa un temps vaig publicar un article que analitzava com el «món adult» dona l’esquena massa sovint als més joves i prefereix protegir la seua pròpia autoritat a força d’encaixar els adolescents en estereotips negatius. D’aquell article, voldria rescatar el següent paràgraf:

I ara...què? Què fer? Com procedir? Sospito que, malgrat tot, no podem haver estar tant equivocats. Fet i fet, pot ser perniciós seguir incidint en la necessitat de copsar la bellesa del coneixement? Podem deixar d’ensenyar a gaudir de les diferències que ens envolten? Pot ser dolent exercir el poder que no fa petita a la gent? Pot ser vergonyós adoctrinar en les metàfores que evidencien que hi ha coses que s’agafen millor amb la mà oberta? ‒ Àngelus...deixa de fugir, que només ho fan alguns homes. Tanca les ales i baixa en barrina cap el món que et va parir. Potser l’arbre del coneixement és tort i els seus fruits amargs, però no perquè Déu ‒o les lleis‒ ho diguin serem més feliços sense provar amb èxit que les diferències són precisament les que ens donen la mesura exacta de la nostra existència. ‒ No puc deixar de veure com els homes deixeu runa per allà on trepitgeu. ‒ Pssst! Angelus! Vas molt perdut! T’explicaré un secret: el paradís és una República que no existeix si no es treballa. Que les runes d’avui siguin el substrat fèrtil del demà! Doncs bé: aquest ofici és un recordatori constant d’aquesta idea, que avui encara subscric al 100%. En el moment en què vaig escriure això, encara no em dedicava a la docència i m’ha sobtat descobrir-me, de vegades, a l’altra banda: a la banda dels adults amnèsics. Però aquest ofici, i les persones amb qui treballe, m’ajuden a curar-me l’amnèsia i m’ajuden a reconèixer la vertadera riquesa de la professió de docent: és un aprenentatge constant. Sí: ser docent significa aprendre, sempre; aprendre de tot i de tothom. També, i especialment, dels nostres alumnes. Espere, doncs, estar a l’altura.

“m temo que la gran majoria de persones, en arribar a l’edat socialment reconeguda com a adulta, pateixen un episodi immediat i irreversible d’amnèsia total d’allò que han estat les seues experiències dels anys immediatament anteriors i es dediquen a ridiculitzar i menysprear als més joves, siguin com siguin. Ignorar aquestes experiències d’adolescència, pretendre que no existeixen i, sobretot, pretendre que no són importants és menysprear les persones que, en aquest moment, les viuen intensament com si fossin la seua única realitat perquè són la seua única realitat.”

INS Pedraforca

/

abril 2018

13


EL PEDRAFORCA OPINA 2018: Any Fabra Maria Mercè Florenza Brillas De la Gramàtica catalana (1918) a la Nova gramàtica de l’IEC (2016) El 2018 se celebra l’Any Fabra. Qui fou aquest il·lustre filòleg, anomenat Pompeu Fabra? Va néixer a Gràcia (Barcelona) el 1868, i va morir, exiliat, a Prada de Conflent (França), el 1948. Enguany coincideix una triple efemèride en relació al filòleg: Fa 150 anys que va néixer, un segle de la publicació de la Gramàtica que va preparar per a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i 70 anys de la seva mort. Pompeu Fabra va codificar el català contemporani. Era un filòleg molt ben preparat: la seva feina fou tècnicament molt ben feta. Va permetre descobrir la dignitat del propi idioma. Per a Fabra, el català no havia de servir únicament per a les expansions erudites. Va apostar per l’estandardització. Així es podia aconseguir que el codi fos llengua d’ús a la comunitat. Breu ressenya biogràfica 1890 La reforma ortogràfica de L’Avenç Nascut el 1868 a Gràcia, Pompeu Fabra va estudiar Enginyeria Industrial, però es va interessar per l’estudi del català i la difusió de la llengua. El 1890 va promoure amb el grup de L’Avenç una significativa campanya per a la reforma ortogràfica. 1906 Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana Tot i que entre el 1902 i el 1911 va viure a Bilbao ‒hi ensenyava Química‒ Fabra va tenir un 14

INS Pedraforca

/

abril 2018

participació destacada al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1911 va fundar la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. 1918 Publicació de la Gramàtica catalana Després de les Normes ortogràfiques (1913) Fabra va assumir el projecte de redactar la Gramàtica catalana per encàrrec de l’IEC. Va ser publicada el 1918. Fabra va resoldre amb esperit obert aspectes controvertits, com ara els morfològics. 1932 Primera edició del Diccionari El Diccionari Fabra (1932) és remarcable per la precisió de les definicions, per la inclusió d’exemples, per la incorporació dels noms científics i per l’obertura al llenguatge aleshores més nou. No es va poder reeditar fins al 1954. 1939 Inici de la dècada d’exili a França El 1934, poc després de ser reelegit president del PEN català, Fabra va ser empresonat. El 1939 es va haver d’exiliar a França: des de Prada de Conflent va dedicar els últims anys de vida a preparar una nova Gramàtica (1956). Va morir el 1948. Una de les frases de l’últim Fabra, pronunciada durant la Setmana d’Estudis Catalans a Perpinyà, el 1947, fou: «Cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança». La llengua canvia constantment; el seu corpus mai no és tancat. Si bé és cert que disposar d’eines lingüístiques (gramàtica, diccionaris…) és fonamental per a tots els àmbits, personals i professionals (per

a la comunicació, la docència, la ciència, l’art…, per a la vida!), també és cert que cal anar-les actualitzant constantment. L’IEC és la institució encarregada d’anar modificant, quan s’escau, la normativa lingüística de la llengua catalana. Així, ara es disposa del DIEC 2 (Diccionari normatiu), de la nova Gramàtica de la llengua catalana (novembre del 2016), i de la nova Ortografia catalana (maig de 2017). Pel que fa a la nova Gramàtica i la nova Ortografia, hi haurà 5 anys —des de l’edició de la nova Gramàtica, el novembre de 2016— en què els dos sistemes, l’antic i el nou, conviuran paral·lelament. Són 5 anys per difondre, conèixer i implementar els nous canvis gramaticals i ortogràfics a tots els àmbits (editorial, docent, etc.). Us informem que, si teniu curiositat i ganes de fullejar aquestes obres que estableixen la codificació normativa i constitueixen, per tant, algunes de les eines fonamentals de la llengua catalana, al Departament de Català de l’Institut Pedraforca les podeu consultar. Per Reis, vam tenir la sort que Ses Majestats ens les van regalar, a fi que tota la comunitat educativa del Pedraforca les pugui consultar. Pompeu Fabra estaria feliç de veure com estimem la llengua: L’estimem quan l’emprem en diversos registres (col·loquial, estàndard, culte...), en diversos àmbits (personals, professionals, artístics...). Una dita diu «S’estima allò que es coneix». Doncs, au! Coneguem bé la llengua: estudiem-la, llegim-la, parlem-la, escoltem-la, escrivim-la... I la gaubança, potser, acaronarà el nostre esperit!


EL PEDRAFORCA OPINA Aprendre llengües Sarai Adsuara Moltes persones del nostre entorn no accepten que la diversitat lingüística és un fet i que representa una riquesa innegable. Per aquest motiu menystenen les llengües d’altres i devaluen el treball dels qui les reivindiquen. Cal incidir en el fet que la condició essencial perquè una llengua, que posseeix vitalitat, es convertisca en l’eina referencial i identitària d’una comunitat té molt a veure amb el seu valor simbòlic. És a dir, és indispensable que estiga arrelada en la pròpia història de la comunitat i que formi part del seu futur. Així doncs, nosaltres, com a docents, hem d’aprendre a trasmetre a l’alumnat nouvingut aquest valor simbòlic que la llengua representa per a nosaltres i, consegüentment, l’alumnat podrà arribar a compartir, algun dia, aquest valor. En el cas de la nostra llengua, la llengua catalana, l’individu amb prejudicis lingüístics està inclinat a creure que el català només serveix per als usos elementals, quotidians i domèstics, mentre es resisteix a conside-

rar-lo apte en dominis com poden ser, la ciència, la justícia, l’ensenyament, etc… És a dir, la història de la llengua catalana ens mostra tot el que la llengua s’ha desprestigiat, socialment, a causa, entre d’altres, de les administracions públiques. Per tant, la nostra feina és canviar aquesta actitud perquè la nostra llengua no mereix ser minoritzada. Així doncs, el que hauríem de fer és trametre’ls, en primer lloc, el respecte i l’admiració que tenim per la seva llengua i per l’esforç que presenten a l’hora d’aprendre’n una altra. Consegüentment, l’alumne es trobarà més predisposat a intentar aprendre la nostra llengua. És un camí difícil, per ambdós, alumne i docent, però no impossible. A més a més, hem de deixar clar que tenir prejudicis, en aquest cas lingüístics, pot arribar a fregar el racisme perquè mensyprea els valors diferenciats del col·lectius humans. Comptat i debatut, hem de saber que lluitar contra prejudicis forma part de l’educació en valors, d’una educació per a la ciutadania i la convivència entre persones, pobles i cultures... i forma part també d’una educació emocional per a la felicitat personal i social.

INS Pedraforca

/

abril 2018

15


EL PEDRAFORCA OPINA Redes sociales Francisco Castaño Vivimos en una sociedad en la que nuestros hijos son nativos digitales, es decir, han nacido en contacto con las nuevas tecnologías. Es curioso observar cómo, a un niño pequeño, le dejas un libro con dibujos y él los toca con el dedo a ver si ocurre algo. Los mayores, por el contrario, las hemos tenido que ir aprendiendo, conforme las vamos usando. A pesar de nuestros esfuerzos, existe una gran brecha digital entre ellos y nosotros. Esta brecha hace que, en muchas ocasiones, los padres no sepan qué hacen sus hijos cuando están conectados, sobre todo, cuando son adolescentes. El uso principal que hacen estos de las nuevas tecnologías son las redes sociales. Las más comunes son Facebook, Instagram, Twitter y WhatsApp. Y, aunque la mayoría de nosotros las conocemos, hay padres y madres que no saben que sus hijos tienen una cuenta de Facebook o de cualquier otra red social, con lo que esto puede implicar para el chico o chica. Como todo, bien usadas ofrecen infinitas posibilidades, tales como, entrar en contacto con gente de otros lugares, mantener contacto con personas conocidas que viven a larga distancia o, simplemente, comunicarse con los amigos con mayor asiduidad. No podemos olvidar que son la herramienta que utilizan para sociabilizarse. Pero, como todo, tiene su lado oscuro. Las redes conllevan una serie de riesgos en doble dirección. Los menores pueden ser víctimas de alguna de sus amenazas y peligros o, también, por desconocimiento, pueden incumplir alguna de las normas referidas a datos o informaciones de otras personas.

Peligros en la redes sociales

‒ CIBERBULLYING: Uso que realizan los menores de edad de las redes para acosar a otros menores con el objeto de causar humillación, vejar injustamente o atormentar. ‒ SEXTING: Difusión o publicación de contenidos sexuales producidos por el propio protagonista, en un principio de forma voluntaria, utilizando el móvil u otro dispositivo. Este peligro tiene mayor incidencia en chicas que en chicos. ‒ GROOMING: Conducta de ciertos adultos que, con malas intenciones y a través de las nuevas tecnologías, intentan contactar con menores de edad. ‒ HACKING: Usar el perfil de otra persona o enviar mensajes con otra identidad, debido al conocimiento de su contraseña. 16

INS Pedraforca

/

abril 2018

Una cifra importante a tener muy presente es que más del 80% de los padres de niños o niñas que son acosados o bien acosadores, no son conscientes de ello. Esto es preocupante, ya que le puede pasar a cualquiera. La clave para prevenir estos problemas es la supervisión y la implicación de los padres y madres. Una buena comunicación en la familia y la creación de un clima de confianza para educar al niño o niña en buenos hábitos de uso de las redes, así como la educación en los valores de respeto, amistad, empatía y responsabilidad, ayudará a prevenir estos peligros. Lo que no se debe hacer, bajo ningún concepto, es prohibir el uso de las redes. Esta opción tajante puede, involuntariamente, empujarle a buscar otras vías para conectarse, mucho menos recomendables y fuera de control. A veces, a los padres y madres nos es difícil saber si nuestros hijos e hijas tienen problemas con las redes sociales. Tenemos que vigilar por si hay modificaciones inexplicables en sus rutinas como: disminución del rendimiento escolar, ansiedad, pérdida de confianza en sí mismo o aislamiento familiar o social, además de una actitud hostil con los padres o hermanos. Esto nos puede llevar a sospechar que algo sucede. Nos tenemos que poner al día en el uso de las redes. Tenemos que aprender a usar sus herramientas, para conocerlas y así poder orientar a nuestros hijos e hijas. Si no conocemos su mundo, no podremos guiarles en él.


EL PEDRAFORCA OPINA Pautas para menores:

• Si el menor se siente acosado, insultado, amenazado…, ha de desconectar el medio tecnológico que esté usando y contárselo a sus padres. Es bueno que, cada día, tome nota en un cuaderno de lo que le suceda. • Debe de tener cuidado con lo que publique. Ha de saber que puede verlo cualquiera. • No ha de compartir su vida con todo el mundo, solo con personas que conoce. Es muy importante que configure bien las opciones de privacidad de las redes sociales. • No debe de publicar informaciones sobre otras personas. Hay que respetar los datos personales de los demás. Sólo a ellos les pertenece su vida. • Si pertenece a alguna comunidad virtual, ha de participar y contribuir de forma positiva.

Recomendaciones para los padres

• Vigila los mensajes de tu hijo y si detectas mensajes injuriosos, tanto recibidos como enviados, no minimices su importancia ni explotes en ira. Dialoga con las partes implicadas. • Vigila por si tu hijo es víctima de rumores y críticas, tanto vejatorias como acusadoras. Los rumores y críticas empiezan, habitualmente, fuera de la red pero hay muchas posibilidades de que acaben en ella, en forma más cruel.

• Si accede a correos o perfiles de otras personas, adviértele de las consecuencias que puede tener. Evita que facilite sus contraseñas a otras personas que no conoce. • Visita sus perfiles de las redes sociales por si aparecen comentarios ofensivos o por si es tu propio hijo el que hace estos comentarios. • Adviértele de lo inadecuado que es publicar fotos de otras personas. Permanece atento para que no difunda rumores. • El ordenador ha de estar en sitios comunes de la casa. • Dialoga con tus hijos. Muchas veces no son conscientes de los peligros que corren. No tienen tu experiencia de la vida. • Créate un perfil en la red social y hazte amigo de tu hijo. • Explícale las normas de seguridad básicas de navegación, como no aceptar amigos que no conozca, no dar demasiados datos de identidad y pensar antes de publicar fotos. La facilidad de acceso no debe suponer nunca falta de reflexión. • Edúcalos de forma en que, si alguien contacta con ellos y dudan de sus intenciones, te avisen de lo sucedido. • Establece unas normas para el uso del móvil y ordenador.

El uso de las redes también tiene su lado oscuro.

INS Pedraforca

/

abril 2018

17


EL PEDRAFORCA OPINA L’economia col·laborativa, un nou eufemisme inventat pel capitalisme Mariano Andrea Des de fa temps ens hem familiaritzat amb les paraules economia col·laborativa, i encara que en un principi va sorgir de forma espontània entre els particulars per solucionar problemes econòmics compartits, cada vegada es veu i es comprova, a través de les notícies, que s’està fent un mal ús d’aquesta col·laboració. En un principi per part de persones que vam veure una escletxa en aquesta economia per obtenir un profit personal, i més tard per grans empreses que també se’n van adonar que, davant la falta de regulació, podien obtenir un benefici sense quasi invertir res. Com he dit en un principi semblava que l’economia col·laborativa era una bona idea, ja que es basava principalment en el bescanvi i generava beneficis socials no només a les persones implicades, sinó també a la societat. Aquesta pràctica comporta l’abandonament del consumisme tan àmpliament arrelat des de fa dècades, l’acceptació del reciclatge, la reutilització dels recursos i la cooperació entre persones. A més, va ser una forma de sortir endavant per algunes persones durant aquesta crisi econòmica on els alts nivells d’atur, la temporalitat i els baixos salaris van fer gairebé impossible que es pogués accedir a determinats béns o serveis amb els recursos dels quals disposaven.

18

INS Pedraforca

/

abril 2018

El problema va sorgir quan es va començar a generalitzar aquesta economia gràcies a l’aparició de nombroses aplicacions informàtiques. Com ara: el carsharing (lloguer i ús compartit de vehicles particulars), el coworking (ús compartit d’espais de negoci o de treball), el bookcrossing (bescanvi de llibres), el crowdfounding (finançament compartit), el turisme peer to peer (intercanvi d’habitatges o de demostracions gastronòmiques), els bancs de temps, els bancs de microtasques... Aquesta generalització i la proliferació de gent amb problemes econòmics va fer que en un principi alguns utilitzessin aquesta economia per treure un benefici personal. Podem veure alguns exemples: ‒ Si una persona canvia coses velles que té per casa o les ven de segona mà, no hi ha cap problema.

Però què succeeix si una persona, per obtenir un extra de diners, decideix dedicar-se a vendre articles robats o recollits de les deixalles o en la revenda d’articles de primera mà a través de les xarxes? No és això economia submergida? ‒ Si una persona ajuda la seva comunitat en un banc de temps, sembla molt correcte. Però què succeeix si una persona fa tasques per a altres a canvi d’una compensació econòmica sota pretextos similars? No és això una relació laboral encoberta? ‒ Si una persona comparteix el cotxe per anar a la feina està molt bé. Però què succeeix si una persona es dedica a transportar particulars 12 hores al dia sense llicència de transport de viatgers o de taxista? No és això un frau? Per tant la línia que separa l’economia col·laborativa de l’economia submergida pot fer-se indistingible, ja que poden amagar una relació laboral o una activitat econòmica irregular si es realitzen de forma organitzada i continuada. A més, aquesta activitat econòmica es manté als marges del sistema, defugint el pagament de taxes i impostos, i desposseeix de tots els drets i de tota garantia jurídica les relacions laborals. Ara bé, el problema no seria greu si només es tractessin de particulars que l’única forma que tenen de sortir endavant es fent això. El problema comença a ferse greu quan s’incorporen empreses aprofitant-se de la falta de regulació.


EL PEDRAFORCA OPINA Així va succeir al cap de poc temps on les empreses, al veure aquest mercat, van introduir-se per treure un benefici sense invertir gairebé res; és el cas de Deliberoo, Wallapop, Bla Bla Car, Uber, Airbnb, Just eat, etc. Són empreses de repartiment sense repartidors, de venda sense botigues, de transport sense automòbils i d’habitacions sense habitacions. La clau del seu negoci no es basa en el servei d’intercanvi o venda, sinó en el servei d’intermediació que realitzen per connectar oferta amb demanda, i d’aquesta manera eviten no només la fiscalitat del negoci real, sinó també la fiscalitat de la mateixa empresa quan opera des de països amb fiscalitat molt baixa. Aquesta forma d’actuar dins del sistema ha provocat, les protestes d’aquells sectors afectats per aquesta competència injusta. Per això han sorgit protestes en el sector del taxi i dels hotelers, i aniran apareixent més si es segueix sense regular aquesta economia.

De la mateixa manera, hem d’incloure la falta de regulació laboral dels mateixos treballadors, ja que les mateixes empreses declaren que no tenen treballadors perquè l’intercanvi es fa entre persones connectades per ells, encara que resulta evidenta que hi ha una relació laboral. En altres casos, la relació laboral que existeix obliga el treballador a fer-se autònom, a posar el seu vehicle pel negoci, a no tenir horari laboral, etc. Per tant, l’economia col·laborativa on existeix l’empresa com a intermediària, no és una nova forma d’economia que trenca amb el capitalisme establert. S’ha convertit en un eufemisme que amaga una nova relació encoberta entre l’empresa i el treballador, on el que col·labora principalment és el client o treballador i no l’empresa. Si no es regula aquesta economia per treure profit dels seus avantatges, és evident que sortiran empreses que s’aprofitin d’aquesta situació i es desentenguin de les seves obligacions laborals.

Com resoldre el cub de Rubik de manera fàcil Francisco Vicente Gregori Gea Aquest mètode consisteix en resoldre el cub per capes i amb una mica de pràctica ho aconseguiràs amb menys de 2 minuts. Per aconseguir-ho dividirem la resolució en 7 pasos: Pas 1: Elegir un color, en aquest cas el color blanc, i fer una creu, conforme vegeu a la figura 1, on coincideixen el color central de les cares laterals amb al de la creu.

Figura 1

Pas 2: Completar la capa superior. Per això hi ha que col·locar els 4 vèrtexs al cantó corresponent, com es veu a la figura 2, i es poden presentar 3 casos:

Figura 2

INS Pedraforca

/

abril 2018

19


EL PEDRAFORCA OPINA Cas 1: el vèrtex té el color blanc a la cara frontal, doncs efectuem els girs de la figura 3. Figura 3

Cas 2: el vèrtex té el color blanc en la cara dreta, doncs seguiu els passos de la figura 4. Figura 4

Cas 3: el vèrtex té el color blanc a sota, doncs mireu la seqüència de girs següent i es reduirà al cas 2.

Figura 5

Pas 3: Completar la segona capa. Per aconseguir-ho girarem el cub i deixarem la primera capa a la part de sota. A continuació hem de buscar una aresta que pertanyi a la cara central i una vegada localitzada, girarem la cara superior fins que l’aresta coincideixi en el seu lateral amb el centre del mateix color, segons vegem en les figures 6 i 7, i fem els girs indicats en cada figura. Cas 1: l’aresta queda a la dreta del forat a on va.

Figura 6

Cas 2: l’aresta queda a l’esquerra del forat a on va.

Figura 7

Pot ser que alguna de les arestes que faltin estigui a la capa central mal col·locada, aleshores haurem de passar-la a la capa superior i seguir un dels dos casos anteriors. Pas 4: Fer la creu a l’última cara sense preocupar-nos del color de les cares laterals (veure figura 8) i es poden presentar els següents tres casos:

Figura 8

20

INS Pedraforca

/

abril 2018


EL PEDRAFORCA OPINA Cas 1: tenim dos arestes oposades ben orientades. Agafem el cub de forma que les arestes correctes quedin una enfront i l’altra darrere de la capa superior i realitzem els moviments de la figura 9.

Figura 9

Cas 2: les dos arestes contigües estan ben orientades. Posarem el cub de forma que aquestes arestes quedin a la part esquerre i darrere de la capa superior i aplicarem els moviments de la figura 10. Figura 10

Cas 3: té totes les arestes mal orientades. Aplicarem els moviments del cas 1, girarem 180º la cara superior i, a continuació, aplicarem el cas 2. Pas 5: Fer coincidir els colors laterals de la creu amb les cares annexes. En primer lloc girarem la capa superior fins a aconseguir al menys 2 colors laterals de la creu amb posició correcta i aplicar un d’aquestos 2 casos: Cas 1: si tenim dos arestes adjacents col·locades al seu lloc. Agafarem el cub de forma que les arestes correctes queden a la part frontal i dreta de la capa superior i aplicarem els moviments de la figura 11. Figura 11

Cas 2: tenim 2 arestes oposades col·locades al seu lloc. Agafarem el cub de forma que les arestes correctes quedin en la part frontal i darrere de la capa superior i aplicarem el cas 1, mirarem de fer un gir de 90º a favor de les manetes del rellotge de la capa superior i observarem que es convertirà en el cas 1. Pas 6: Col·locar sense orientar els 4 últims vèrtexs en el seu lloc, però sense importar-nos si queden ben orientats. En aquest pas es poden donar 4 casos però es poden reduir als 2 primers. Cas 1: un vèrtex està al seu lloc i els altres tres s’intercanvien en sentit horari. Agafarem el cub de manera que el vèrtex ben posicionat es trobi en la posició frontal-dreta. A continuació realitzarem els girs que indica la figura 12. Cas 2: un vèrtex està al seu lloc i els altres tres s’intercanvien en sentit anti-horari. Agafarem el cub de manera que el vèrtex ben posicionat es trobi en la posició frontal-esquerra. A continuació realitzarem els girs que indica la figura 13.

Figura 12

Figura 13

Cas 3: els dos vèrtexs posteriors s’han d’intercanviar entre si i els dos frontals també. Situarem el cub en la posició que indica la figura 14 i realitzarem els girs que ens indica aquesta figura. Figura 14

INS Pedraforca

/

abril 2018

21


EL PEDRAFORCA OPINA Cas 4: els vèrtex s’han d’intercanviar en creu. Situarem el cub en la posició indicada en la figura 15 i, a continuació, efectuarem els girs indicats en aquesta figura.

Figura 15

Pas 7: Per finalitzar el cub. Anem a girar les vèrtexs un a un. El problema és que no podem girar un sol vèrtex sense desfer la resta del cub, però no passa res, quan girem tots els vèrtexs el cub estarà resolt. Agafem el cub de manera que el vèrtex que hem de girar estigui en la capa superior amb la dreta i la frontal, i apliquem el cas 1 o el cas 2, explicats justament a continuació. Veurem que el cub està desfet però s’arreglarà sols si continuem amb el següent vèrtex. Per això girarem la capa superior de manera que el següent vèrtex que vulguem girar, passi a ocupar la posició frontal-dreta, és a dir, estigui just on estava el vèrtex que acabem de girar. Repetirem el procés fins a girar tots els vèrtexs i màgicament tindrem resolt el cub. Cas 1: el vèrtex necessita un gir en el sentit horari. Fer els girs de la figura 16.

Figura 16

Cas 2: el vèrtex cal fer-li un gir en el sentit anti-horari.

Figura 17

Exemple 1: Cal girar dos vèrtexs. Apliquem el cas 1, després girem la capa de dalt en sentit horari per canviar el vèrtex, a continuació apliquem el cas 2 i, per últim fem un gir en sentit anti-horari per l’ajustament final de la capa superior.

Figura 18

Exemple 2: Cal girar 3 vèrtexs. Es podem donar 2 casos distints. L’altre cas es fa igual però canviarem el cas 2 per el cas 1. Figura 19

22

INS Pedraforca

/

abril 2018


EL PEDRAFORCA OPINA Mi viaje hasta el Pedraforca Mar Sevillano Cano ¿Sabéis cómo he llegado a ser profesora del Pedraforca? Porque de adolescente quería ser periodista. «¿Y qué tendrá eso que ver?», os estaréis preguntando. Pues si tenéis un poquito de paciencia os lo cuento. Como ya os he dicho, estuve muchos años convencida de que cuando acabara el instituto yo iba a estudiar Periodismo, o Ciencias de la Comunicación, como se llamó después. Me imaginaba entrevistando, investigando, descubriendo exclusivas y explicándoselas al mundo. Sobre todo explicando qué sucedía y por qué. Ese era mi sueño. Pero la vida tiene unos giros de cintura muy curiosos, y unos de esos giros hicieron que poquito a poco fuera reescribiendo mi futuro. Mientras llegaba el momento de matricularme en la carrera que quería, escuchaba la radio continuamente, y una noche la locutora del programa al que estaba enganchada comentó que ella no era periodista, que era filóloga, y su reflexión me pareció en ese momento de lo más lógica: la única herramienta de la que dispone quien se dedica a la comunicación es el idioma y, según defendía ella, solo estudiar Filología te daba el dominio suficiente de esa mágica herramienta. Esa idea acabó marcando el primer giro de la que iba a ser mi vida profesional. No os sorprenderá si os digo que cuando tuve la oportunidad me matriculé en Filología Hispánica, pero lo hice en la UAB, donde estaba también la facultad de Ciencias de la Comunicación. Allí fui de oyente a algunas clases, sacaba libros de su biblioteca e incluso llegué a matricularme en un par de asignaturas: una de locución y otra de redacción periodística... y comprobé que era totalmente cierta aquella premisa que escuché una noche de casualidad: yo tenía un dominio y un conocimiento del catalán y del castellano superior al

de mis compañeros, tanto que les acabé corrigiendo la mayoría de los textos que teníamos que ir presentando durante el curso. Una vez acabada la carrera, y después de haber pasado por televisiones y emisoras de radio locales, otra casualidad dio un nuevo giro a mi vida: solicité una beca para irme como profesora de lengua y literatura española a Bulgaria y, para mi sorpresa, ¡me la concedieron! Así que allí fue donde viví mi primera experiencia como profesora de secundaria... ¡y me encantó! Me lo pasaba bien explicando cómo funcionaba el idioma, y por qué, qué cambios llevaban de un movimiento literario al siguiente, y por qué... Estaba haciendo lo que siempre había querido, pero en vez de trabajar con noticias, lo hacía con lo que me había acabado apasionando durante mis años en la universidad: la lengua y la literatura. Al volver a Barcelona después de mi aventura búlgara tenía que encontrar un nuevo trabajo y de nuevo las casualidades de la vida hicieron que acabara trabajando de correctora de textos para algunas editoriales: Norma (sí, la de cómics), RBA, Planeta... y llegaron las especializadas en libros de texto, para las que acabé haciendo también trabajos de edición, redacción y elaboración de materiales (Edebé, McGraw-Hill, Océano...). Me encantaba la sensación de ponerme delante del ordenador e imaginar cómo lo haría si tuviera que explicar algunos de los temas sobre los que tenía que trabajar: redactaba los ejemplos, diseñaba ejercicios, hacía los esquemas... Un día, hablando de esto con una muy buena amiga, profesora de secundaria, me planteó una sencilla pregunta que volvería a cambiar el curso de mi vida laboral ¿por qué no me planteaba volver a los institutos? «¿Por qué no?», pensé. Igual había llegado el momento de dejar de imaginarme dando clases y pasar a la acción. Finalmente, reuní todos los documentos oficiales que me pedían en Ensenyament y me presenté con mi carpeta dispuesta a volver a las aulas. Unos meses después me llegó un mensaje en el que se me comunicaba que al día siguiente debía empezar a dar clases en un instituto de secundaria..., y ahí empezó el último viaje, el que acabó llevándome al Pedraforca, el lugar en el que, mejor o peor, no solo puedo imaginar cómo explicaría qué es un complemento, o cómo se mide un verso, sino que puedo hacerlo. ¡Gracias por acogerme tan amablemente y por ponerme las cosas tan fáciles!

INS Pedraforca

/

abril 2018

23


EL PEDRAFORCA OPINA La importància de la diversitat biològica en Farmàcia Cati Tachó Sapena La diversitat biològica o biodiversitat és la varietat de la vida. Aquest concepte inclou diversos nivells de l’organització biològica, des de la diversitat d’espècies de plantes, animals, fongs i microorganismes que viuen en un espai determinat, fins a la seva variabilitat genètica, els ecosistemes dels quals formen part aquestes espècies i els paisatges o regions on s’ubiquen els ecosistemes. Aquest concepte també inclou els processos ecològics i evolutius que es donen a nivell de gens, espècies, ecosistemes i paisatges. L’estudi de la diversitat biològica és un dels aspectes clàssics de la biologia, ja que manifesta la diversitat de la vida, i els biòlegs han tractat de descriure-la i explicar-la a través de la botànica, zoologia, anatomia, fisiologia, etologia, biogeografia, paleontologia, ecologia, estudi de poblacions, estadística i d’altres ciències afins. A més, la biodiversitat produeix béns i serveis per satisfer les nostres necessitats d’aire i aigua netes, aliments, medicaments, roba, materials de construcció i protecció, així com satisfaccions com la recreació, inspiració i emocions. Centrant-nos en la relació que hi ha entre la salut de l’home i la biodiversitat podem citar els següents exemples: ‒ Al voltant de 3.000 antibiòtics, inclosos la penicil·lina i tetraciclina, provenen de microorganismes. ‒ La propietat de bioluminescència d’algunes meduses s’usa per fabricar marcadors de proteïnes invisibles amb altres tècniques de microscòpia. També s’usa el el seu col·lagen per tractar l’artritis reumatoide. ‒ La ciclosporina, elaborada a partir de fongs del sòl, és un fàrmac immunosupressor àmpliament utilitzat en el trasplantament d’òrgans entre dues persones, amb l’objecte de reduir l’activitat del sistema immunitari del pacient i el risc de rebuig de l’òrgan. ‒ L’aspirina, i moltes altres drogues, van ser sintetitzades primigèniament a la natura. ‒ Del cargol marí (Conus magus) es comercialitza, des de 2006, la conotoxina, un analgèsic 1.000 vegades més potent que la morfina que es fa servir per alleujar els mals de malalts de sida i càncer, sense presentar problemes de tolerància ni dependència. ‒ Les esponges marines produeixen gairebé un terç dels fàrmacs produïts a partir de organismes marins, des d’antivirals fins anticancerígens i fàrmacs contra l’asma. 24

INS Pedraforca

/

abril 2018

Els llocs amb una alta biodiversitat estan relacionats amb els endemismes, que són aquelles espècies o tàxons, animals o vegetals, originàries d’una àrea geogràfica limitada i que només estan presents en aquesta àrea. Endemisme no és sinònim d’espècie en extinció, però les característiques que envolten a aquestes espècies en moltes ocasions fan que així sigui. Les espècies endèmiques, al trobar-se sols en una àrea concreta, són més vulnerables a l’acció humana o a altres elements ambientals que poden desembocar en la seva desaparició. Com a exemple d’espècie endèmica a Catalunya podríem citar el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi). Aquesta varietat és l’única espècie de vertebrat actual endèmica de Catalunya i de la qual s’ha estimat una població d’un màxim de 1.500 exemplars adults. El descobriment del tritó de Montseny s’ha fet a partir d’uns estudis desenvolupats sobre els tritons de muntanya al Parc Natural del Montseny. L’espècie Calotriton arnoldi va ser observada per primera vegada al Montseny el 1979, i va ser catalogada dins del grup dels tritons dels Pirineus. Uns estudis amb més profunditat han permès classificar al tritó del Montseny com una nova variant independent després d’observar diferències ostensibles en la seva morfologia externa i osteològica, i corroborar la diferenciació genètica del seu ADN en un extens estudi publicat a la revista Zoological Journal of the Linnean Society. Segons aquestes investigacions, durant les últimes glaciacions el tritó del Montseny va quedar aïllat de les poblacions del seu parent més proper, el tritó dels Pirineus. Durant un milió i mig d’anys, aquest aïllament

El descobriment del tritó de Montseny s’ha fet a partir d’uns estudis desenvolupats sobre els tritons de muntanya al Parc Natural del Montseny.


EL PEDRAFORCA OPINA geogràfic i l’adaptació d’aquesta població a condicions ambientals més extremes, l’han fet diferenciar-se fins a poder determinar que es tracta d’espècies totalment diferents. Aquest estudi també remarca que el tritó del Montseny és possiblement la varietat d’amfibi amb una població i àrea de distribució més petita d’Europa, i, per tant, una de les espècies més amenaçades, per la qual cosa requereix d’estrictes mesures de protecció.

Com a conclusió, entre la relació que hi ha entre diversitat biològica i salut de l’home, podem dir que la biodiversitat no només és útil avui per continuar trobant fàrmacs a la naturalesa, sinó que a mesura que es van descobrint noves espècies o conservant les que ja coneixem, però que encara no hem estudiat a fons, serà útil en el futur perquè ens permetrà trobar nous medicaments que ajuden a combatre malalties que avui encara no tenen cura.

La importància de la RCP en primers auxilis 1r Farmàcia Els alumnes de primer de Farmàcia del matí, al llarg del curs 2017/2018, estem aprenent les bases dels Primers Auxilis (MP8). Un dels aspectes més importants que hem practicat és la reanimació cardiopulmonar (RCP). En aquest article ens agradaria compartir els passos que hem de seguir en cas de trobar una persona amb aturada cardiorespiratòria.

Disposarem de 10 segons per fer-ho. Si veiem que no respira o tenim dubtes de si ho fa de forma efectiva, trucarem al 112 per alertar que tenim una persona inconscient que no respira i començarem a fer la RCP. Passos de la reanimació cardiopulmonar: 1. Posem a la víctima en decúbit supí (estirat a terra amb el cap per amunt). 2. Avaluem la consciència sacsejant i cridant a la víctima.

La importància del cor

El cor és un òrgan molt important, ja que permet distribuir l’oxigen i nutrients a totes les cèl·lules del cos, i retirar les substàncies de rebuig que genera l’activitat cel·lular. Quan aquest deixa de bategar diem que tenim una aturada cardiorespiratòria (ACR) i és quan hem de saber actuar ràpidament, ja que la falta d’oxigen ocasiona la mort cel·lular. L’òrgan més afectat és el cervell, si deixa de rebre oxigen més de 4 minuts la persona patirà danys irreversibles i fins i tot la mort.

Què és la RCP? La reanimació cardiopulmonar (RCP) és la maniobra que com a socorristes hem de realitzar quan trobem una persona en ACR. Amb aquesta tècnica substituirem l’activitat del cor perquè la sang continuï arribant a totes les cèl·lules del cos, mantenint a la persona amb vida fins que arriben els professionals sanitaris.

3. Fem la maniobra front-mentó per obrir vies aèries i comprovar si respira.

Com actuar? El primer que hem de fer una vegada trobem una persona amb ACR és avaluar la consciència. Per fer-ho, sacsejarem pels muscles a la víctima i li cridarem a l’oïda si es troba bé. Si veiem que no respon posarem el coll de la víctima en extensió i passarem a avaluar la respiració amb els òrgans dels sentits: apropem la nostra orella a la boca de la víctima per escoltar si hi ha sorolls respiratoris, mirem l’estern per veure si el tòrax es mou i notem l’alè de la respiració a la nostra galta. INS Pedraforca

/

abril 2018

25


EL PEDRAFORCA OPINA 4. Truquem al 112 i demanem a alguna persona que busqui un DESA.

És un aparell molt intuïtiu que en tot moment et diu els passos que has de seguir. Quan li donem al botó de power per posar-lo en marxa ens indica que hem de connectar els cables al DESA i posar els pegats a la víctima. És important posar bé els pegats a les zones indicades i no tocar la víctima quan el DESA comença a analitzar l’activitat elèctrica del cor. En cas que sigui recomanable una descarrega, el DESA ho indicarà amb senyals acústiques i lluminoses i hauràs de prémer el botó de descàrrega. No toquis la víctima quan donis la descàrrega. Una vegada aplicada la descàrrega hauràs de continuar amb la RCP fins que el DESA t’indiqui que paris per tornar a analitzar l’activitat del cor.

5. Iniciem les compressions toràciques posant el taló de la mà dominat en el centre de l’estern. Fem força en la vertical fins baixar uns 5 cm l’estern a un ritme d’unes 100-120 compressions per minut. Cada 30 compressions realitzarem 2 insuflacions. 6. Realitzem 2 insuflacions. Amb el coll en hiperextensió tapa el nas a la víctima i segella la seva boca amb la teva insuflant aire fins que l’estern s’aixequi. 7. Continua amb el cicle 30:2. 8. Quan algú arribi amb el DESA posa’l en marxa i enganxa els pegats en la posició correcta (un pegat a la part superior del pectoral dret i l’altre al costat esquerre, a uns 10 cm sota l’aixella) . 9. Segueix les instruccions que digui el DESA.

L’Institut Pedraforca és un espai cardioprotegit L’Institut Pedraforca, des de finals del curs passat, és un espai cardioprotegit, és a dir, disposa d’un DESA per fer front a situacions d’aturada cardiorespiratòria. Aquest desfibril·lador el podem trobar en l’entrada de l’edifici, al costat de servei de fotocopies (foto 5 i 6). Com hem vist en la primera part de l’article és molt important actuar ràpidament en cas de trobar una víctima amb ACR, ja que l’actuació en els primers minuts és vital. Nosaltres tenim la sort de tenir un DESA en el centre i això pot salvar la vida de la víctima, ja que el temps d’espera per aplicar la descàrrega seria mínim. No obstant, malgrat tenir aquest DESA poques persones saben perquè serveix i molt menys saben què fer en cas de trobar-se en una situació com aquesta. Per això hem vist oportú donar unes indicacions bàsiques sobre com actuar en cas de presenciar una ACR.

Tan sols deixarem de fer la RCP quan la persona torni a respirar, quan arribin els professionals sanitaris o quan arribem a l’extenuació.

Què és un DESA?

És un dispositiu que analitza el ritme cardíac, identifica les arítmies mortals que es poden resoldre amb desfibril·lació i administra una descàrrega elèctrica amb la finalitat de restablir el ritme cardíac de la víctima, d’una forma molt segura. Quan obrim la borsa on està el DESA trobarem el desfibril·lador, els pegats que haurem de connectar al DESA i una sèrie d’accessoris (tisores, gases, fulleta d’afaitar, etc.) que serveixen per assecar la víctima i enganxar bé els pegats.

Foto 6

Foto 5

26

INS Pedraforca

/

abril 2018


EL PEDRAFORCA OPINA «Dime y lo olvido, enséñame y lo recuerdo, involúcrame y lo aprendo» Natalia Rodríguez La frase del título fue dicha por el estadista y científico estadounidense Benjamin Franklin, y creo que es la mejor manera de definir mi experiencia en el centro. Empecé en este instituto como dinamizadora de actividades extraescolares del proyecto «Instituts oberts a tothom», una idea pionera impulsada por la Generalitat en la cual, diferentes jóvenes realizábamos una formación práctica de dirección de lleure y dinamización socioeducativa para, posteriormente, dar apoyo a diferentes institutos en relación a las actividades extraescolares. Como proyecto pionero que es ha tenido sus altos y bajos, sus barreras a traspasar y sus errores a corregir, sin embargo, la experiencia que me llevo de aquí es francamente buena. Desde el primer momento me he sentido bien recibida, tanto por la dirección como por el equipo docente, y a pesar de los cambios, idas y venidas de este proyecto, creo, que por fin he encontrado mi sitio en este centro. Actualmente, estoy como animadora cultural, esto implica tareas tales como dinamizar actividades, crear vínculos con los/las jóvenes, coordinarme con otras entidades, etc. No obstante, hay tres funciones principales que podríamos destacar: • El apoyo a Pedractors, la compañía de teatro, que ‒junto con Marta Vázquez y Ángeles Hernando‒, estamos colaborando para poder representar las obras teatrales de la Odisea de Homero y Lisístrata de Aristófanes. Sin duda dos excelen-

tes clásicos que nuestros/as actores y actrices sabrán interpretar como se merecen.

• La colaboración con el AMPA en todo lo que se necesite; fiestas, encuentros, talleres para padres. ¡Incluso en la repostería para recaudar fondos para el viaje de cuarto!

• Ayudar en las extraescolares deportivas intentando coordinar mejor los listados, asistiendo a partidos, creando crónicas para que el alumnado conozca a sus equipos, etc.

A su vez, ‒y no por ello menos importante‒ también colaboro en otras actividades tales como Glifing con los de 1º de la ESO, lo cual me ayuda a crear un vínculo más cercano y de proximidad con el alumnado. Actualmente, estas son a grosso modo, las actividades a las cuales me dedico. Anteriormente, también realicé otras actividades que por motivos X, no pudieron continuar. Pueden parecer tareas superfluas o poco definidas, pero para mí, el aportar mi granito de arena en la mejora del funcionamiento escolar es más que suficiente. Es más, de cada una de estas experiencias, y de cada una de estas tareas me llevo algo nuevo. Algo que sé, que en un futuro me ayudará y sacaré provecho tanto como profesional como personalmente. Quizás sean mis ganas de saber o la vehemencia de mi juventud que veo todo como una oportunidad de aprender cosas nuevas. Cierto es que, este centro me ha dado una gran oportunidad, ya que muchos/as de mis compañeros/as no han tenido esa suerte en sus respectivos centros. Por ello agradezco que me involucren en diversas cosas ya que, tal y como señala el título, la práctica es la verdadera forma de aprender. Solo de este modo uno/a puede mejorar y realmente interiorizar y asimilar los conceptos nuevos que vienen dados, además, de adquirir nuevas competencias y potenciar las que se tienen. Por lo que no puedo estar más satisfecha con la oportunidad que se me brinda, solamente desear que esto dure por mucho tiempo más.

INS Pedraforca

/

abril 2018

27


EL PEDRAFORCA OPINA Educació i jocs de taula Xavier Febrero Torner En l’àmbit de l’educació és molt important l’engage, és a dir, involucrar la gent per tal que s’aconsegueixi un aprenentatge significatiu. Enganxar. Captivar. Sempre que l’alumnat generi un interès especial per l’activitat s’obtindrà més beneficis: tant en la interacció i la participació com en assoliment de coneixements i competències. Una bona manera d’aconseguir aquest engage és mitjançant el joc. El joc, sigui el que sigui, ja porta inherentment certes característiques que a nivell educatiu aporten molt. M’explico; tots els jocs (o pràcticament tots) tenen certes característiques que podem utilitzar per millorar alguns aspectes. La majoria dels jocs necessiten de la comprensió d’un reglament la qual cosa implica la necessitat per part de l’alumnat d’un cert nivell de comprensió lectora. Per altra banda, és possible que un dels participants expliqui aquest reglament. Aquesta explicació fa necessari treballar l’expressió oral i la comunicació. A més a més, durant el desenvolupament de la partida i en funció de les mecàniques del joc, es treballen altres característiques. Per exemple, en els jocs cooperatius podem treballar l’empatia, la comunicació, l’assertivitat, la negociació... com a habilitats socials. La planificació, la gestió del temps, el treball en equip, la iniciativa... com a habilitats de feina, tal com defineix i amplia amb altres mecàniques Pepe Pedraz en el seu últim article al seu bloc: (http://www.alaluzdeunabombilla.com/2018/01/23/ la-importancia-de-la-mecanica-de-juego-en-el-desarrollo-de-habilidades/). Una altra característica del joc és que existeix el factor gestionar frustració, ja sigui per saber encaixar una derrota o per sobreposar-se a una mala tirada de daus (es pot aprofitar per treballar l’estadística). A nivell de competències matemàtiques molts jocs poden treballar-les amb diferents mecàniques, com el simple resultat de transaccions que es donen entre possibles recursos dins d’un joc. Es pot treballar la proporció o les operacions matemàtiques simples (exemple: quants recursos de llana puc aconseguir canviant fusta, si el canvi és realitza 3:1 i jo en tinc 12?) o la probabilitat amb mecàniques com el push your luck (temptar a la sort) o com en el poker; o es pot calcular la probabilitat de destruir la flota de l’imperi amb els seus destructors si realitzem un atac amb els nostres X-Wing (coneixent 28

INS Pedraforca

/

abril 2018

la quantitat de daus que es llencen i els resultats necessaris per obtenir impactes) . Però el millor de tot és que si l’univers «real» del joc no ens agrada o no encaixa amb el que volem fer a l’aula, sempre es pot adaptar, afegir, treure o modificar la temàtica o part de la mecànica del joc. Actualment existeixen diverses propostes i iniciatives en el món educatiu per tal de treballar utilitzant el joc i així enriquir l’aprenentatge. En l’àmbit de l’educació s’utilitza tant l’ABJ (Aprenentatge Basat en Jocs) com la gamificació com a eina educativa.

Què és l’ABJ?

És l’ús dels jocs com a vehicle i eina de recolzament per a l’aprenentatge, l’assimilació o l’avaluació de coneixements. Utilitzem, creem i adaptem jocs per al seu ús a l’aula. Per exemple, aquest any en el crèdit d’odontologia del grau de TCAI hem adaptat diversos jocs per a la seva utilització a l’aula, com és el cas d’una adaptació d’un memory clàssic per treballar les estructures dentàries, l’adaptació d’un TIMELINE per treballar l’edat d’erupció de les dents.


EL PEDRAFORCA OPINA Què volem dir quan parlem de gamificació? La gamificació és l’aplicació de les tècniques de disseny de jocs (i videojocs) en entorns que no són estrictament lúdics. S’utilitza per millorar processos d’aprenentatge, però no creant un joc complet sinó amb la inclusió de determinades mecàniques de joc.

És possible engegar un projecte educatiu d’aquesta mena en un centre educatiu? Centres com el CEIP Maestra Ángeles Cuesta a Marchena (Sevilla) ho han fet possible. Manuel Sánchez Montero mestre d’educació primària i guanyador del Premi «El juego en la Escuela» 2015 i finalista el 2016 ha dut a terme aquest projecte.

En aquest centre es realitzen diverses activitats adreçades a la convergència entre educació i joc. Per exemple: ‒ Ludoteca escolar: per utilitzar tant a les sessions/taller com a l’esbarjo... ‒ Canal de youtube escolar sobre jocs de taula per donar visibilitat. ‒ Projectes de gamificació. ‒ Escacs escolar. I moltes altres iniciatives. Totes aquestes accions són exemples de com podem aplicar l’aprenentatge a través dels jocs o la gamificació a les aules. No cal que es faci un projecte que englobi tot el centre o tot el curs, malgrat que sempre

es recomanable treballar de forma globalitzada i competencial. Com comenta el propi Manuel Sánchez Montero, aquestes metodologies es poden utilitzar perfectament en el desenvolupament d’alguna unitat didàctica o inclús en una sessió puntual per millorar alguna cosa en concret. Des del departament de Sanitat hem volgut posar el nostre granet de sorra en el món de la gamificació i l’ABJ a l’Institut Pedraforca, i us volem animar a fer-ho a tots vosaltres.

Estiraments: què, com i per què? Carles Bonet Esparza Habitualment hi ha molta controvèrsia pel que fa als beneficis dels estiraments sempre que realitzem qualsevol tipus d’activitat física. Hi ha qui argumenta que contribueixen a la prevenció de lesions i a la millora del rendiment. D’altra banda, hi ha qui, contràriament, diu que no està científicament demostrat que hi hagi una relació directa i molt clara entre el fet de fer estiraments i un millor rendiment o la menor aparició de lesions, inclús hi ha diverses teories que argumenten que en determinats casos l’ús d’un tipus determinat d’estiraments pot baixar el rendiment a l’activitat que es vol realitzar. El que és cert és que l’estirament contribueix a la millora de la flexibilitat, i és l’objectiu que s’ha de buscar de forma principal quan els utilitzem.

En aquest text no tenim l’ànim de proporcionar solucions dogmàtiques, només volem fer algunes reflexions entorn als estiraments i els seus beneficis relacionats amb la pràctica esportiva.

Per què estirem?

La finalitat que busquem al realitzar els estiraments és preservar l’elasticitat als músculs i dotar al sistema muscular de funcionalitat. Els músculs actuen com a protec-

tors de moltes estructures corporals, com els ossos o les vísceres, són un mecanisme essencial en un joc de palanques i punts de recolzament del sistema corporal. Per al seu manteniment i perquè puguin realitzar la seva funció de manera adequada, es recomana entre altres, estirar-los després d’un esforç intens i continuat que s’hagi produït per contraccions repetides o per microtrencaments musculars que han de ser reparats.

INS Pedraforca

/

abril 2018

29


EL PEDRAFORCA OPINA Com estirar?

Hi ha diverses tècniques o maneres de fer estiraments. La tècnica més coneguda i utilitzada és la dels estiraments estàtics, que consisteix en estirar progressivament, mantenir l’estirament entre 10 i 30 segons i relaxar progressivament. Aquest tipus d’estirament acostuma a estar molt localitzat.

brusquedats, pot ser adequada per escalfar. Aquest exercici s’ha de realitzar tècnicament bé per tal de no interferir en l’estirament d’altres porcions musculars, i s’ha d’anar amb compte de no superar els límits de la capacitat d’elongació del múscul. Per acabar, trobem els estiraments que combinen diverses tècniques. Un exemple d’aquestes podria ser la FNP (Facilitació neuromuscular propioceptiva) la qual s’inicia amb un estirament lleuger mantingut durant breus segons, a continuació la contracció isomètrica, després relaxar momentàniament i un nou estirament. Amb aquesta tècnica, molt utilitzada a la fisioteràpia, s’aconsegueix una elongació muscular més intensa, però es desaconsella abusar del seu ús perquè pot produir lesions en les estructures tendinoses.

Quan estirar, abans o després de fer exercici?

És fonamental mantenir una bona postura per localitzar correctament l’estirament i evitar descompensacions. També és important posar atenció a la respiració. Els estiraments dinàmics són els que fan servir moviments balístics per tal de buscar, mitjançant el moviment, la màxima elongació muscular. Aquesta tècnica requereix molta pràctica, una bona base motriu i és difícil d’executar amb precisió, però treballant sense

30

INS Pedraforca

/

abril 2018

D’antuvi, el que cal tenir present és que abans d’iniciar l’exercici, segons els estudis més recents, hem d´activar els sistemes muscular i cardiovascular mitjançant moviments globals, actius i progressius en intensitat; per tant és recomenable realitzar estiraments dinàmics. Fer un estirament molt localitzat «en fred» i amb brusquedat està més a prop de la lesió que del benefici.

De la mateixa manera, algunes publicacions contrastades manifesten que en certes activitats físiques i en alguns esports, on la força intervé de forma principal, es desaconsella un estirament estàtic previ, perquè podria activar els fus neuromusculars per inhibir el dolor de l’estirament i per tant els músculs perdrien part de la seva capacitat contràctil.


EL PEDRAFORCA OPINA Com hem comentat abans, l’opinió més generalitzada és fer estiraments després d’un exercici físic. La finalitat és preservar la tendència dels músculs cansats a escurçar-se o a mantenir el to muscular. Per acabar, et deixem una sèrie de consideracions, a l’hora de realitzar els estiraments, que et poden servir quan realitzis estiraments. • Escolta les sensacions del teu cos. • Treballa de forma progressiva. • Evita el dolor. • Focalitza el moviment correcte i la postura adequada quan estiris. • Evita estirar sense supervisió professional en el cas que puguis estar lesionat/ada, perquè pots agreujar la teva lesió.

Antibiòtics... solució o problema? Carles Alòs Moner Era a mitjans del segle XX que apareixia un producte capaç de curar el que fins aleshores, en moltíssims casos, resultava ser incurable. Un fàrmac nou capaç d’eliminar infeccions bacterianes molt greus, o inclús, directament mortals. Segurament ens sonarà: la penicil·lina. Potser també de pas un tal Dr. Fleming. Apareixia així el primer antibiòtic modern. En honor a la veritat, no era el primer cop en la història que la humanitat utilitzava substàncies antibiòtiques, ni de bon tros. De fet, només per citar-ne alguns casos, metges àrabs dels voltants del s. XIII utilitzaven una pasta blanca produïda pel fong que s’instal·lava entre la pell del burro i el cuir de la cavalcadura per curar infeccions, així com ja feia mil·lennis que en moltes poblacions del món untaven verdures o pa florit per curar ferides infectades. Els fongs d’aquests elements produïen (i segueixen produint)

substàncies tòxiques pels bacteris. Però aquests sistemes, diguem que rudimentaris, tot i haver suposat una revolució per les seves respectives èpoques, constituïen solucions insuficients per una gran part dels casos d’infecció. La mortalitat, un cop contreta una infecció, seguia sent molt alta. Sempre recordaré la meva àvia comentant que a ella l’havia salvat de la mort un tal Fleming després de contraure una infecció de mama arran de donar llet a una de les seves filles. I de petit pensava... morir per una infecció al pit després d’alletar a un fill o filla... quin nivell de vulnerabilitat! Doncs així era. Precisament per això l’aparició de la penicil·lina cap als anys 40 va representar un gran canvi per moltes vides. No és cap casualitat que mètodes com l’ús de pa florit per curar infeccions s’hagin anat abandonant. Per primer cop es produïa de forma intensiva i en sèrie un antibiòtic, permetent tant actuar sobre un ampli espectre de processos in-

fecciosos com arribar a un sector cada cop més ampli de la societat. Malalties com la tuberculosi, sífilis, septicèmies, pneumònies, gonorrees, etc..., deixaven de ser la primera causa de mort a escala mundial. La indústria farmacèutica ràpidament va veure les possibilitats de negoci i va començar a invertir en aquest tipus de medicaments. Val a dir que les possibilitats de negoci es van veure estimulades per la necessitat de curar els milions de ferits que va provocar la salvatge carnisseria de la Segona Guerra Mundial. Una producció i un consum generalitzat dels antibiòtics es va començar a estendre mundialment, mentrestant, val a dir, la indústria farmacèutica s’omplia les butxaques. Dècades d’antibiòtics gairebé per a tot... Pels humans, pels animals... Però mentrestant, què?, els bacteris realment tremolaven de por només d’escoltar la paraula antibiòtic?

INS Pedraforca

/

abril 2018

31


EL PEDRAFORCA OPINA Vegem-ho. No han passat ni tan sols cent anys del primer antibiòtic i... quin és el resultat? Bacteris responsables d’infeccions que gairebé havien desaparegut del mapa tornen a donar guerra. Tuberculosis, septicèmies, meningitis, pneumònies, gonorrees, etc, però ara, per si era poc, resistents a gairebé tots als antibiòtics. Dit d’una altra forma, infeccions bacterianes contra les quals gairebé ja no disposem de medicaments per curar-les. Van entrar en escena els anomenats super bacteris. Però, quina és la magnitud de la tragèdia? Mirem per exemple que diu l’OMS (Organització Mundial de la Salut): cap al 2050 les infeccions provocades per bacteris amb alguna resistència a antibiòtics serà la primera causa de mort a escala mundial, superant malalties de primer ordre com el càncer. Actualment es calcula que més de 700.000 persones ja moren per aquesta causa. Pel que sembla ningú s’esperava aquesta conseqüència fruit de la interacció entre antibiòtics i bacteris. Deu ser que no coneixíem massa com actuen aquests potencials «enemics» anomenats bacteris. No coneixíem la seva alta facilitat de mutació, adaptació, proliferació i d’intercanviar material genètic, i per tant, de desenvolupar formes resistents a un antibiòtic... Potser tampoc sabíem que el 90% de les cèl·lules presents al nostre cos són bacteris que conviuen i col·laboren amb nosaltres (la coneguda flora), però que en determinades ocasions poden transformar-se en un problema i causar una infecció... Alto!, espera! O bé sí que ho sabíem? Mirem que diu la història, que em sembla que ens traurà de 32

INS Pedraforca

/

abril 2018

dubtes. El mateix Fleming, pocs anys després de l’aparició de la penicil·lina comercial, va llençar públicament l’advertència que un mal ús dels antibiòtics podria facilitar l’aparició de resistències. I així va ser, tan sols 4 anys després de l’inici de la comercialització de la penicil·lina, cap a l’any 1947, un tal Staphylococcus aureus (bacteri present a la flora de la pell, potencial causant tant d’infeccions cutànies com d’altres tan greus com septicèmies, meningitis, pneumònies, etc.), ja aconseguia resistir a aquest primer antibiòtic. Cap al 1961, uns 14 anys després, el mateix protagonista ja era resistent a la meticil·lina. Ja teníem el MRSA, bacteri que en pocs anys ja era un maldecap per la majoria d’hospitals del món sencer. Però

ben aviat, ja era resistent també a l’eritromicina i a la tetraciclina. Per sort quedava la vancomicina... Però tampoc, a inicis de l’any 2000 ja teníem el VRSA, la varietat resistent també a aquest últim antibiòtic, que podríem anomenar l’últim recurs. No sembla, per tant, que puguem dir que no sabíem el que estava passant. I com és fàcil d’imaginar, no només aquest bacteri ha fet un procés d’adaptació i supervivència d’aquest tipus. D’altres de coneguts, només per dir-ne alguns, ja que la llista és potser més llarga del que ens pensem, són el bacteri de la tuberculosi, Escherichia coli, bacteri de la gonorrea, Klebsiella pneumoniae, Serratia, etc.

El mateix Fleming, pocs anys després de l’aparició de la penicil·lina comercial, va llençar públicament l’advertència que un mal ús dels antibiòtics podria facilitar l’aparició de resistències.


EL PEDRAFORCA OPINA Aleshores, era inevitable arribar en aquesta situació? Que cada un en tregui la seva conclusió, encara que Què s’ha fet malament? Pel que sembla, la societat crec que estarem tots prou d’acord que queda molt per actual, la societat mercantil moderna, té una gran fer per part d’institucions, administracions, farmatendència a actuar com el mag que deixa de controlar cèutiques, etc. Ara bé, millor que no confiem en un les potències infernals que desencadena amb els seus canvi immediat per part d’ells i comencem a pensar en conjurs. Tot i saber-se ja des de molt aviat les greus positiu. Què podem fer? A escala personal com podem conseqüències d’un consum descontrolat dels anticanviar i revertir aquesta situació? D’entrada cal que biòtics, aquesta s’ha vist incapaç de dur a terme un tothom conegui bé com funcionen els bacteris i on es control sobre la seva producció i el seu consum. I com troben. Sabem ara que molts dels bacteris que en deés habitual, la reacció ve tard, quan la tragèdia ja la terminades ocasions ens generen una infecció formen tenim damunt. Que les farmacèutiques promoguessin part de la nostra pròpia flora bacteriana. És recomanael consum d’antibiòtics més enllà del recomanable era ble per tant no acostumar-la als antibiòtics de forma esperable, ja fa temps que és coneguda la prioritat per innecessària. Cada cop que prenem un antibiòtic esla part econòmica de la seva activitat. Però, què ha tem posant una pedreta en la formació de resistències passat amb els governs, hospitals, farmàcies, granbacterianes en el nostre propi cos. És suficient un sol ges, piscifactories, ministeris de sanitat o ramaderia, bacteri supervivent per repoblar el nostre cos de la polítics, mútues sanitàries i un llarg etcètera d’actors versió genèticament resistent, i això en poques hores. intervinents? No coneixien ni coneixen les inevitables En moltes ocasions, tot i que evidentment no sempre, conseqüències d’aquest el millor mecanisme per excessiu consum? Només combatre una febre o un per posar uns exemples. procés infecciós lleu és Com és possible que avui el repòs, el nostre cos dia gairebé el 100% de disposa d’armes potents la ramaderia intensiva per resoldre el problema. administri antibiòtics (de Els símptomes com la feforma preventiva!) als bre, la presència de pus, animals destinats al coninflamacions, etc., norsum humà, consumint malment no ens informa així 80% de la producció de si el responsable és un mundial d’antibiòtics. virus, un bacteri o, ni de Com pot ser que se sebon tros, quin tipus de gueixin receptant antibibacteri és. Per tant, és òtics per curar processos altament improbable que infecciosos dels quals no l’encertem si ens medise’n sap el responsable, quem amb antibiòtics és a dir, simplement babasant-nos simplement Klebsiella pneumoniae Bacteria. sant-nos en símptomes externs i sense amb els símptomes externs. Donem-li fer cap prova més enllà d’aquests? Com és possible la serietat que mereixen els antibiòtics, no ens automeque en alguns centres mèdics et receptin a la mínima diquem, contrastem la informació quan ens en recepun antibiòtic o bé per escurçar una febre o bé perquè ten i si no ho acabem de veure clar, assegurem-nos no perdis dies de treball? Com és possible que se seque no hi ha alternativa i sobretot, no deixem a mitges gueixin venent antibiòtics sense prescripció mèdica o un tractament un cop iniciat. Es tracta de mesures medicaments dels quals poc s’informa del seu continsenzilles, però eficients per reduir l´ús d’antibiòtics i gut, encara que sigui en dosis baixes, en antibiòtics? la formació de resistències. Per acabar, pensem que els Dolces lizipaines!. Com és possible que les mesures bacteris són organismes de cul inquiet, no paren mai preventives d’aïllament per prevenir les infeccions de passar d’un individu a l’altre, per tant, la responhospitalàries estiguin en molts casos en concurrència sabilitat de cada un també és una responsabilitat de amb els pressupostos i les ràtios de «productivitat» del caràcter col·lectiu. personal sanitari? I, finalment, per què s’està tardant tant a començar campanyes de conscienciació que estiguin a l’altura del problema? INS Pedraforca

/

abril 2018

33


PARAULES D’ARREU. VEUS QUE RETORNEN MY INS Pedraforca Journey Taiba Amin My name is Taiba Amin. Basically I’m from Pakistan but I’ve been living here in L’Hospitalet de Llobregat since 2004. I was only 14 years old when I moved from my country. So, imagine how difficult it was for me to leave behind all my friends, my school, my people, my comfort zone in order to settle in a new place. Fortunately, I was coming here with all my seven siblings and my parents. The immigration process turns out to be even harder when the children are in their adolescence stage, like I was and most of my siblings were. In this essay I would like to explain my story. How I felt here, what my school experience was like, how my siblings and myself adjusted in INS Pedraforca. First of all, when I arrived here I felt badly due to the language barrier: I didn’t even know one word of Spanish. Then I realised that here in Barcelona we had to learn two languages: Spanish and Catalan. I still remember my first day at school. Everything seemed so awkward. Then a teacher came to my class and took me and my siblings to another classroom.

There were some other children of our same age. The teacher told us that was Aula d’Acollida. He spoke English so that we could understand. That classroom was for us to learn Catalan. Suddenly me and my siblings felt relieved because in our normal classrooms we weren’t able to understand a single word. The Aula d’Acollida was devoted to those immigrant students who had to learn Catalan. We were there for about one year and that time period was so fun. We had a great time learning a new language while we were making new friends, knowing different cultures and exploring other methods of study. We were treated in an extremely nice way. After that year, both me and my siblings were sent to our normal classes. At the beginning, we had a tough time but later on we managed to settle in our studies. I studied at the Pedraforca until I completed my higher studies. After that, I went to University, where I studied Nursing. I’m working at a hospital as a professional nurse. But all this started at the Pedraforca and thanks to my school and teachers, I was encouraged to get my goals. I was

so lucky to take a start with such efficient teachers who trusted me and made me believe in myself. My base was built at the Pedraforca Institute and I will always have special space for my school and teachers. In the end, I just want to say «Thanks» to all of you to receive me and my siblings with so much love and warmness. My advice to newcoming students from other countries is that you listen to your teachers and work hard. Nothing is impossible if you have such a great support from the Institute and its teachers as I had in my career. I’ll always remember you, even though I might live in another continent, very far from l’Hospitalet.

Taiba Amin.

Stay Hungry, Stay Foolish – The Apple of My Eye Weijing Ye Apple makes great things happen and everyone who has been ever hit by Apple, is lucky. I am one of them. I have worked only for less than five months at Apple La Maquinista, which is located in Barcelona, Spain. Unfortunately, I had to quit this job because of my exchange program. However, what I have learnt from Apple, which I could never have gotten from textbooks or courses, is of inestimable value and I will 34

INS Pedraforca

/

abril 2018

benefit from it for the rest of my lifetime. So I’d like to tell you what Apple is like in my eye. This was my first formal job. Even though I have always thought I am a very self-confident girl, I was not sure at all what would happen the following days after I was hired and whether I was capable of facing it. Before long, I realized that my fear was totally nonsense. What should I worry about if the work team was so easy and friendly to integrate into? Apple does care


PARAUES D’ARREU. VEUS QUE RETORNEN about people, both its employees and its customers. The company does its best to help you become an excellent employee, both at a professional and a personal level, this is what I appreciate most. Jobs said «The only way to do great work is to love what you do. If you haven’t found it yet, keep looking. Don’t settle. As with all matters of the heart, you’ll know when you find it.» Before being trained as a technical specialist, I had never thought I would be a good professional technical person. Luckily, I was wrong and I have discovered a new me thanks to the job. I felt so happy and comfortable working at Genius Bar and helping people with their iPhones. We worked with high standards, and none or any single detail was to be omitted. Apple taught me what perfectionism really means. After the training program, I acquired some professional skills so that I could work at Genius Bar, where people come to visit us with their broken iPhones. Nowadays, the mobile phones play an extremely important role in our daily life, what I heard mostly during my work were words like: «I cannot work/live without my iPhone, couldn’t you repair the iPhone for today? I am even willing to pay more for it.» Or words like «This is an iPhone, how can such problem happen to it?!». So an important part of my work was to ease people´s emotion, place myself in their shoes and repair the relation rather than to repair the phone. Thanks to this … I feel now I am much more sympathetic to other people and handle relations with them much better. Working at the department of the after-sales service was not easy, I had to solve customer’s problems quickly and effectively according to the standard, and it was even more challenging when I did it under Apple’s name, because the expectations of customers were quite high there. But once I achieved them, the sense of accomplishment was beyond any description, I found the meaning of what I was doing.

Great companies hire great people. I had never seen such a wonderful work team before. All my colleagues were highly motivated and all of them had a natural willingness to help others. Thanks to their positive and supportive attitude, the work environment was totally enjoyable. They treated new-comers so friendly that there was not any transitional period for me in order to be a part of the team. Leaders and managers were always guiding us, supporting us and encouraging us. They were the soul of the work team. My colleagues were also the most interesting people I have ever met. They cultivated and developed their passions and interests outside work: music, photography, sport, visual design, dance, art… Interests keep the mentality young and active. If you are a student, your grades will not get worse just because you find a fantastic job. I have always been a well-behaved student and I have tried my best to get high grades, but I started skipping a lot of classes in my sophomore year, and to be honest, I was really worried and stressed at the beginning, but once I got used to the new pace of life, I enjoyed every second of it. I found the balance between study and job and I was really happy with my productivity and time management skills. I experienced many great changes during this short period of time and all those beautiful memories will be stored deeply in my heart forever. Thank you, Apple.

Weijing Ye

INS Pedraforca

/

abril 2018

35


PARAULES D’ARREU. VEUS QUE RETORNEN My Experience in Denmark Weijing Ye When the Little Mermaid was swimming up out of the sea on her 15th birthday to see the world above, I just followed the trace of her. Then, she led me to Denmark, the Kingdom of Fairy Tales. This exploratory adventure is named Erasmus Exchange Program and my destination is Copenhagen. As the Little Mermaid, it was my first time to live independently in a totally alien environment. I had chosen a Nordic city to live during four-month period, mainly because I wanted to perceive the remarkable cultural differences which exist between northern and southern Europe. I’d like to share some of the hundreds of experiences which amazed me the most. First of all, it is known to all that Denmark is a high welfare state. Just like you are, I was wondering how it looked like and how life was there, because everything I had heard about Denmark sounded fabulous! Here an untranslatable Danish word can help me to explain the Danish culture: Hygge, if you ask Danes what it means, they will respond you with a light smile on their face saying, it is the feeling you have when you sit in front of the stove, surrounded by friends and family and having a cup of wine on your hand in a long, dark and cold winter night. Hygge is the core concept of Danish culture and it refers to coziness and people’s happiness. When it comes to happiness, most of you must have heard and read through reports that Denmark is the happiest country in the world. However, the emphasis here falls on the word «reports», which means that it is considered so in a relatively objective way. Nevertheless, in my opinion, happiness is a subject term and everyone has her/his own definition of happiness and she/he has her/his own way to be happy. Following the above thread, from a foreigner’s point of view, the society is the most well-being one I have ever lived in, the government takes care of all the necessities of life. Every foreigner in Denmark receives free private health care and a free Danish language course; apart from being excused from paying the fee, students receive money from the government for studying. Once they are graduated from college, they can join the labour union, from which they receive funds before they find a job. Another important social 36

INS Pedraforca

/

abril 2018

aspect is the high safety standards, Denmark has a low rate of criminal activity. Personally I find the society very peaceful and harmonic, people trust each other and they conscientiously keep discipline. One of my friends, who has been living there for a long time, told me that 10 years ago people even didn’t lock their bicycles… These days I am back at home in Barcelona and see police patrolling the streets. Searching carefully through my mind, I realize that I don’t even know how Danish policemen look like. Maybe they are a few or maybe they are good at hiding themselves… As for Danes, there is no denying that they are as very friendly and ready to help others as they are reputed to be. I also find them individualists and they avoid having a deeper contact with people they don’t know.

Colourful façades along Nyhavn.

Life in Copenhagen is lived in the saddle of a bicycle. Everybody does it. In Copenhagen people bike whether there is sun, rain or snow. To be honest, I find it the best way to move around the city, not only because the transportation is expensive, but also because biking is fast, convenient, healthy, climate-friendly and enjoyable. I biked to the university (not under rain or snow, of course) every day. It was a wonderful experience, apart from avoiding rush hours, it is a good way to build leg muscle… Hopping on a bike allows you to go to all the places that can be somewhat harder to reach on foot or by public transportion. I remember one day my Danish friend proposed me to visit the oldest amusement park in the world, which was far away


PARAUES D’ARREU. VEUS QUE RETORNEN from the center of the city. We had to bike for an hour and a half to get there. He asked me if I was able to bike so long. I told him without a second thought that no problem with that. It was a really nice journey to get there, but when you got exhausted after spending the whole day in the amusement park… Just thinking about riding an hour and a half back home, my legs felt really weak. I also remember that my bike was broken once: one of the wheels needed changing. I felt more pain than when my leg got injured...Copenhagen oozes of history and effortlessly combines old and new, preserving its 1,000-year history, from vile Vikings to ancient castles and palaces inhabited by real princes and princesses, cobblestone narrow streets, old timbered houses and a certain sculpture of a little mermaid. There is a lot to see in Copenhagen. I really enjoyed immersing myself in the culture and absorb it.

A good chance to know the culture was to join the culture night (Kulturnatten), you pay DKK 95 (around 13 euros) and you can visit more than 230 museums, theaters, libraries, churches, ministries and parks throughout the city. I was in more than twenty places that night. I saw a lot of interesting and curious things: the two places which impressed me the most were the Danish Islamic Center (a Mosque) and the Copenhagen Zoo. Unlike other places I visited that night, the Islamic Center was difficult for me to find. It is a small attic room in an old building. The gate of the community was hard to find. I had been walking around the community three times before I managed to find the gate.

When I got there, I saw a polite Arabic man standing by the door. He smiled to me and invited me warmly to come in. I took off my shoes. Meanwhile, he reverently served me a small glass of water. It was my first time in an Islamic place. I walked into the salon, where I saw a man preaching. Few people were sitting in front of him and listening carefully. If I wasn’t wrong, most of them were Christians. The prayer was in Danish and I stood at the back of the room and just watching. Then, somebody patted on my shoulder. I looked back and a young man smiled friendly at me. He started to translate the prayer to me and asked if I was a Muslim. I told him I was a Buddhist. Then, he began to talk about my religion. I was tremendously impressed by the vast amount of knowledge he had about Buddhism… Lastly, he asked me if I wanted a glass of water. I thanked him saying that I had already drunk a glass. Next, he told me that it was holy water, he brought it from Mecca and it was more than five hundred years old. As this knowledge sank in, I regretted having drunk it too fast without savoring it as slowly as it deserved… The other place I visited that night was also quite impressive: Copenhagen Zoo. The Zoo is a beloved place in the city. Apart from visitors from the city, it also receives many visitors from south Sweden. I had never visited a zoo at night. So, pure curiosity moved me to go there. Visiting a zoo during the night was really unforgettable. The experience was like being in an opaque box full of unknown animals … Most of wild animals in the zoo were fed in outdoor cages. I don’t know if it was because they didn’t want to disrupt the animals’ bedtime (I don’t think they were able to fall asleep easily that night, they must have felt as excited as their visitors) or the Zoo lacked outdoors lighting facilities. As a consequence, the environment was quite dark and I was not able to identify the animals by their shining eyes. To tell you the truth, I couldn’t really tell what animals were staring at me… It is amazing to create memories together with great people in a new environment. Fortunately, I have made good friends with many interesting people in Copenhagen, who made my daily life much more enjoyable. Specially I want to talk about two of them: Cris and Saike. Cris lives in Copenhagen and I had known him before I flew there.

INS Pedraforca

/

abril 2018

37


PARAULES D’ARREU. VEUS QUE RETORNEN Knowing someone living where you will go to is awesome! You have a free guide! Thanks to him, I integrated into Danish culture smoothly, together with him I took the first picture of Copenhagen. Just following his lead, I visited most of the interesting landmarks: the oldest museum in the world, the Tivoli dressed-up for Halloween, taking a boat to meander in the canals, sailing to Norway … The most wonderful thing about him is that he explained the history of each place we have been to very carefully. I still remember clearly that he invited me over for dinner at his home. First, his mom took us in her car to show me around the town where they live. The family gave me a very heart-warming welcome. I really appreciated it. Saike, my super buddy! We also had known each other before I was there. He was assigned by the guest university as my buddy during my stay there. He is a very thoughtful polish guy. To my surprise, he has an excellent command of the Chinese language and he is a real China hand. We became very good friends immediately. He really helped me a lot in all kinds of affairs and always answered my messages at the speed of light. During the semester, we had a chance to know

each other better. I still remember clearly the night when he took me to an elegant Japanese restaurant for dinner. That night we discussed a lot about our life as well as about our future. He told me that I was exactly as he had been five years before, so he predicted that I would be like him in five years’ time… I am also very happy that during my stay my photographing skills improved a lot, as I always took my camera everywhere I went to: Denmark, as well as Sweden and Norway. (Unfortunately I didn’t have the chance to visit Finland or Iceland). They look like the kind of places you dream about but you don’t believe they actually exist until you see them with your own eyes. I find them ideal places to get relaxed as well as to empty your mind. Can you imagine waking up in the morning, looking out of your window, and being surrounded by an out-of-this-world landscape? I have made a small video. It is composed of photos I have taken during my stay. If you are interested, I could show it to you. I hope you would like it and thanks for reading this article!! PS: My only regret was that I didn’t have the chance to see Copenhagen in the snow. It must be stunning!

Mi experiencia en la Unidad de Cuidados Intensivos Olga Ordóñez Castro Hola mi nombre es Olga Ordóñez Castro, tengo 47 años. Nací en l’Hospitalet de Llobregat. Había estudiado de celadora porque me encanta la sanidad. Decidí estudiar Auxiliar de Enfermería, y escogí el Instituto Pedraforca por cercanía... Algunos profesores se habían dedicado antes a la sanidad y eso te da una información increíble y te transmite mucha experiencia. A mí me sucedió esto con la profesora de C4, Mari Paz, que también es enfermera. El curso fue muy interesante e intenso, y recibimos la formación necesaria para poder trabajar en este maravilloso ámbito del cui38

INS Pedraforca

/

abril 2018

dado y atención a los pacientes. Realicé mis prácticas en la UCI y urgencias. Actualmente trabajo en estas áreas especializadas en el Hospital Clínic de Barcelona. Para mí la UCI es un lugar increíble porque en muchas ocasiones, gracias a nuestro esfuerzo y profesionalidad, los pacientes van poco a poco recuperando una estabilidad en su estado de salud y sus constantes. La gran mayoría terminan recuperando progresivamente la vitalidad o consiguen la suficiente autonomía para regresar a sus casas y llevar una vida lo más normal posible. Otros no tienen esas posibilidades y no se recuperan. Pero lo que te da fuerza es ver cómo te agrade-

cen todos los cuidados que han recibido. Es una sensación maravillosa verles hablar, reír, saber que ya pueden incluso caminar, y recuperar en lo posible el timón de sus vidas... Esta es mi experiencia, gracias por permitirme contarla.


PARAUES D’ARREU. VEUS QUE RETORNEN Mi paso por el Pedraforca Carla Correa La etapa en el instituto fue una época muy bonita aunque a veces llena de muchas dudas. Se produce una de las metamorfosis personales más importantes de tu vida, ya que te defines y creas tu propia identidad como persona. En mi caso, experimenté todas y cada una de ellas y las decisiones tomadas, de la más trivial a la más transcendental, me han llevado a donde estoy ahora.

Durante la etapa de la ESO, hice excursionismo, me apunté a un sindicato de estudiantes, estuve en una comisión de jóvenes e incluso hice voluntariado en centros cercanos relacionados con el barrio. Éste último es lo que me llevó a cambiar de carrera y acabar estudiando Pedagogía. Un día, en el instituto me ofrecieron participar en un proyecto para el barrio y acepté. Al cabo de unos meses hice un voluntariado en verano para el mismo centro que

Vuit anys després Érika Jiménez Vilar Sóc Érika Jiménez Vilar, em considero una persona inquieta i enginyosa. Vaig estudiar el Cicle Professional de Grau Superior de Dietètica a l’Institut Pedraforca (2009-2011). El món de l’alimentació i la nutrició em va enamorar, i vaig decidir continuar els meus estudis en aquesta branca plena d’oportunitats i sortides professionals. Vaig fer les pràctiques a Naturhouse, on vaig aprendre a promocionar la salut, donar recomanacions i prendre mesures antropomètriques. Dos mesos després d’aconseguir el títol com a tècnica en Nutrició humana i dietètica a l’Institut Pedraforca, vaig aconseguir cobrir una baixa de 4 mesos com a nutricionista a la cuina de l’Hospital de Mataró, on vaig aplicar tots els coneixements adquirits i vaig «conciliar» molts d’altres. A continuació vaig entrar a la UB per tal de continuar els meus estudis i aconseguir la

hice el proyecto. Me gustó y en cuanto pude, me saqué el título de monitora de tiempo libre y ocio. Empecé a hacer prácticas en el centro donde hice el voluntariado y cuando acabé, me contrataron. Automáticamente al año me estaba cambiando de carrera y aventurándome en Pedagogía. La decisión fue acertada. Hoy por hoy, estoy contenta con mi elección y disfruto de lo que hago.

titulació de graduada. Quan encara estudiava a la UB, l’Institut Pedraforca va enviar els seus ex-alumnes informació sobre una vacant a Casa Ametller, on sense pensar-m’ho, vaig enviar el meu CV. Durant 9 mesos vaig estar treballant a la botiga de Casa Ametller del carrer Balmes com a caixera mentre em pagava els estudis i aprenia sobre el manteniment del producte fresc, les necessitats dels clients, la importància d’una bona exposició i la qualitat del producte així com el funcionament d’una botiga. Les meves inquietuds en aquell moment eren oferir els meus coneixements en l’àmbit nutricional sobre el producte que estàvem venent, la seva qualitat i la importància del seu consum. Finalment, i després de diversos intents per destacar, em van oferir ser la nutricionista del departament de màrqueting i comunicació del Grup Ametller Origen per tal de promocionar la salut entre els nostres clients a partir de la realització de xerrades, edició d’un projecte educatiu dirigit a les escoles, tallers per nens i adults, col·laboracions en diverses revistes i ràdio, així com campanyes promocionals per tal d’augmentar el consum de fruites i verdures de temporada entre la població catalana, i com cuinar-les per tal d’optimitzar les seves propietats i beneficis. Avui dia i després de 8 anys d’haver començat els meus estudis en l’àmbit de la nutrició, considero que la meva trajectòria professional ha estat, en gran part, gràcies a la titulació de tècnica superior en Nutrició humana i dietètica, a l’interès dels/les professors/es de l’Institut Pedraforca i el seu entusiasme per aconseguir l’èxit professional dels seus alumnes. INS Pedraforca

/

abril 2018

39


PARAULES D’ARREU. VEUS QUE RETORNEN El descubrimiento de una vocación Raquel Reyes Sánchez Ha llovido mucho desde que entré al Pedraforca por primera vez. Tan sólo tenía 12 años, y eso de empezar la ESO me asustaba un poco. Cambiábamos de edificio y de dinámica, pero, poco a poco, me fui adaptando sin problemas. El instituto me gustaba mucho y, por suerte, me acompañaban algunos compañeros de primaria.

Recuerdo con alegría muchos de los momentos vividos en el instituto: clases, excursiones, amistades, etc. Tengo grabadas en mi memoria las clases de historia del arte que cursé en bachillerato. La motivación que me despertaron aquellos momentos me hizo decantarme por cursar esta carrera en la universidad. Después de salir del instituto, compaginé los estudios de Historia del Arte con los de Dramaturgia en EOLIA.

Esto me ha llevado a desarrollar una de mis grandes pasiones, el teatro. Ya he escrito y estrenado alguna obra, y aunque el camino no es fácil continuo formándome y entregándome a lo que realmente me gusta. El Pedraforca ha marcado mi futuro personal y profesional. Del instituto guardo momentos increíbles, y cada vez que paso por la puerta o entro vuelvo a aquella época. El «Pedra» siempre estará conmigo.

Estudiar formació professional, sent dona en un món d’homes Laia Bonet 2n CFGS Automoció Em presento, em dic Laia i actualment estic finalitzant el primer any de Grau superior en Automoció. Automoció? Sí. Cotxes, motos, motors i coses molt divertides. El meu trajecte fins aquí no ha estat fàcil, però realment està sent molt gratificant. Tot va començar quan vaig sortir de l’ESO i tothom em preguntava què volia ser de gran. Hi ha persones que ho tenen ben clar des de petites, però jo no era una d’elles. Així que em vaig posar a estudiar Batxillerat, ja que a casa volien que continues estudiant, i en aquell moment era el camí mes fàcil. Després de dos anys, em vaig presentar a la selectivitat pensant que era el que tocava fer. I Vaig aprovar-ho tot amb prou feines i em vaig posar a treballar. Després de portar quatre anys en una empresa, fent una feina que no m’agradava, vaig decidir que ja hi havia prou de seguir el camí fàcil, calia agafar d’una vegada el toro per les banyes. Aquesta, fins ara, ha estat la millor decisió, em sento molt orgullosa. Això va significar seure un dia davant l’ordinador, entrar a la web d’ensenyament i començar a mirar totes aquelles opcions que em presentaven. Entre moltes, l’única que em va cridar l’atenció va ser Automoció. La por em va envair: motors, cotxes. Això és cosa 40

INS Pedraforca

/

abril 2018

d’homes!Al meu entorn hi havia opinions de tot tipus. A casa, hi havia qui deia que no em podia posar a estudiar això, que mai havia estudiat res semblant i que no me’n sortiria. Que començar quelcom de nou és molt difícil. Hi havia qui tenia por; on m’estava ficant, que faria, de què treballaria...? I la meva parella em deia que si no ho provava, mai sabria si estava prenent la decisió correcta. Així que finalment vaig superar la por i em vaig llançar de cap a les segones convocatòries. Després de vuit mesos, segueixo aquí, en una classe amb més d’una vintena d’homes. Sóc l’única dona en els dos cursos de grau superior i em sento orgullosa d’estar aquí. Durant aquest temps me n’he adonat que tots som iguals i estem en igualtat de condicions, que no ens hem de sentir petits davant dels altres sigui quina sigui la nostra condició o gènere, i que només depèn del nostre esforç i valentia deixar enrere els rols establerts per la societat per fer allò que ens fa feliços. Aquesta formació m’ha permès veure a què em vull dedicar i m’ha obert moltes portes al futur. Actualment amb la formació dual tinc l’oportunitat de treballar en un taller- mecànic als matins mentre continuo amb els meus estudis a les tardes.Per tot això recomanaria aquesta experiència, ja que m’ha enriquit com a persona i com a futura professional d’aquest sector, i animo a totes aquelles dones que en algun moment s’han plantejat entrar en aquest món, que perdin la por i se sentin valentes per fer front als estereotips.


PARAUES D’ARREU. VEUS QUE RETORNEN La experiencia en el Pedraforca fue extraordinaria Karimal Núñez Me llamo Karimal Nuñez. Soy de República Dominicana, tengo 24 años y vivo en Barcelona. Cuando terminé la ESO me matriculé en un grado medio de Administración de empresa para no cambiar de instituto y porque creía que me podía gustar. Fui a clase durante el primer trimestre, pero en el segundo trimestre ya no volví. Para no perder todo el año decidí apuntarme a un curso de Auxiliar de Enfermería de 6 meses, pero cuando empecé a buscar trabajo me di cuenta de que no me sentía preparada para asumir esa responsabilidad, y que era necesario conseguir un título. Quise estudiar en el Pedraforca porque encontré un antiguo compañero del instituto que ya había estudiado en el centro y me lo recomendó. Me habló muy bien de las instalaciones y del método de enseñanza. La experiencia en el Pedraforca fue extraordinaria. Me gustó mucho la manera de enseñar de los profesores y el tener material suficiente para poder realizar las prácticas necesarias en el centro y poder experimentar lo que sería estar después en un hospital. También me

gustaron las exigencias al alumnado: usar bata, recogerse el pelo etc…, ya que mientras estudias lo ves como una agonía pero, una vez estás haciendo prácticas, lo agradeces. El centro me aportó muchas cosas, lo más importante para mí fue ganar más confianza en mí misma y aprender bien mi responsabilidad como Auxiliar de Enfermería. Antes de ir al Pedraforca ya había hecho prácticas como auxiliar, pero había una gran diferencia entre mis primeras prácticas, en otro centro, a las prácticas que realicé después de pasar por el Pedraforca «me sentía preparada al cien por ciento para estar en el puesto que estaba». Al terminar el grado medio estaba lista para empezar a trabajar, y tuve la suerte de iniciar mi experiencia laboral dos semanas después de terminar las prácticas. Trabajo en el hospital Sant Joan de Déu, creo que gracias al instituto conseguí el trabajo, ya que ellos fueron los que me guiaron con la formación y sus consejos. Trabajé y sacrifiqué mucho para estudiar, porque inicié mis estudios con 20 años y con una niña de 12 semanas. Tenía que combinar un trabajo a media jornada y los estudios en el instituto. Creo que elegí el mejor instituto para aumentar mi desarrollo académico.

Recuerdos imborrables

Palabras de agradecimiento

Marta Muñoz Tirado

Raúl Guerra Ruiz

La ESO y el Bachillerato que estudié en el Pedraforca fueron decisivos para elegir lo que sería mi futuro profesional. Cuando acabé cuarto sabía perfectamente que estudiaría ciencias, las asignaturas de esta disciplina me gustaron mucho y los profesores me animaron a ello. Dudé un poco sobre la elección de la carrera, no sabía si hacer Química, Biología o Biomedicina. Finalmente, elegí Química. El principio fue difícil, pero después pude lograr mi objetivo. Durante el Bachillerato tuve buenos profesores, de los que guardo un buen recuerdo. Siempre que rememoro los momentos vividos en el instituto lo hago con una sonrisa en la cara. Allí viví experiencias muy buenas y conocí amigos para siempre. El paso por el instituto fue para mí muy positivo, incluso después de acabar el Bachillerato, visitaba a los profesores y me animaban a continuar con mis metas.

He pasado muchos años en el Pedraforca, momentos decisivos que han marcado mi futuro. Cuando acabé la ESO no sabía qué elegir, pero, finalmente, me decanté por el Bachillerato de ciencias. Estudié mucho y, al final, descubrí que el mundo de la ciencia me gustaba más de lo que imaginé. Después, estudié el CFGS de Laboratorio en el Pedraforca. Mi formación no acabó aquí, continué con el CFGS de Química ambiental y el de control de calidad. Actualmente, trabajo en un laboratorio como técnico. Los amigos que conocí en el instituto y las experiencias vividas son para mí el mejor regalo que me ha dado el Pedraforca. Guardo un buen recuerdo de las clases y de los profesores, que me ayudaron y me guiaron en los momentos de duda. En fin, solo tengo palabras de agradecimiento a las personas que compartieron el camino conmigo en el Instituto Pedraforca.

Actualmente, trabajo en el laboratorio de una empresa de gases industriales. Además, estoy realizando un máster de gestión de la calidad. Sé que mi formación debe continuar, pero los primeros pasos los di en el Pedraforca, y eso no se puede olvidar.

INS Pedraforca

/

abril 2018

41


SORTIDES Parque del Laberint d’Horta El lunes 16 de Octubre, los alumnos del Instituto Pedraforca de 3º de la ESO fuimos al parque del Laberint d’Horta. Llegamos hasta allí en unos cuarenta y cinco minutos de metro, con la línea azul, aunque hicimos transbordo a la verde, justo en la parada Vall d’Hebron. Nada más llegar, nos detuvimos en un parque que había por los alrededores del laberinto para almorzar. Estaba rodeado de altos y frondosos árboles, se respiraba un aire muy puro, cosa que se agradece, teniendo en cuenta la cercanía con la gran urbe. Una vez dejamos las mochilas, llegó el momento de formar grupos para hacer unas actividades. La primera

fue entrar en el laberinto por grupos y recorrerlo en el menor tiempo posible. Aunque al principio nos costó un poco, finalmente lo conseguimos. La segunda fue encontrar lugares que estaban dispersos por el parque, lugares como la plaza de los Leones, la puerta China o el templo de Danae. Teníamos que hacernos una foto grupal para probar que los habíamos encontrado y enseñarla a los profesores. Finalmente, antes de irnos, sacamos una foto grupal para inmortalizar el día tan divertido que vivimos. Esperamos repetir pronto otra excursión. Es genial cambiar la rutina del día a día y relacionarte de un modo distinto con tus compañeros y profesores.

Verónica Vivar 3º de la ESO (C)

Es genial cambiar la rutina del día a día, y relacionarte de un modo distinto con tus compañeros y profesores rodeados de un entorno tan hermoso.

42

INS Pedraforca

/

abril 2018


SORTIDES Rapeando a los clásicos El pasado miércoles, día 11 de octubre, fuimos 4º de la ESO (B) al CaixaForum a rapear los clásicos. Llegamos sobre las diez y lo primero que hicimos nada más llegar fue presentarnos uno a uno. El monitor que nos hizo las actividades se llamaba Sergio. Nos puso una base musical de rap, contamos hasta cuatro y cada uno iba diciendo su nombre al ritmo de la música. Lo mismo hicimos pero con los números del uno al cuatro. Después nos dividimos en tres grupos para hacer cada grupo dos formas geométricas distintas y dos poses distintas también. Luego, nos repartió unas hojas con poemas que ya habíamos leído en clase, y cada uno escogió una frase, la que más le gustaba, y uno a uno rapemos nuestra frase. Acto seguido, nos dispersamos por el aula, nos sentamos y cerramos los ojos. Sergio nos iba diciendo que recordáramos o pensáramos lugares en los que nos gustaría estar o a los que nos gustaría ir; también nos fue diciendo sentidos, por ejemplo, el gusto y que pensáramos en ese sabor, dónde lo habíamos probado, etc. Fue un

momento especial, me encantó. Después en unos papeles fuimos escribiendo nuestras sensaciones y las pegamos en una pared. Por último seleccionamos los papeles con las sensaciones de nuestros compañeros que más nos gustaban y volvimos a los grupos que habíamos formado antes, para componer nuestro propio poema, con los papeles que habíamos seleccionado. Una vez escrito el poema, lo rapeamos haciendo las formas y las poses que en un principio teníamos. Fue una excursión súper divertida, me reí mucho y me lo pasé increíblemente bien.

Paula Cascales Romero 4º de la ESO (B)

Alumnos de 4º de la ESO (B) rapeando a la salida de CaixaForum. El pasado miércoles, día 11 de octubre, los alumnos de 4º B nos dirigimos hacia el CaixaForum, donde hicimos una actividad lla-

mada «Rapeando los clásicos». Al principio pensábamos que iba a ser una obra de teatro o algo por el estilo, pero para nuestra sorpresa fue todo lo contrario ya que nosotros mismos tuvimos que rapear los versos del poema que más nos gustara. También hicimos una actividad en grupo donde había que hacer diferentes formas geométricas al son de la pista que puso el monitor que dirigía la actividad. Lo siguiente que hicimos fue relajarnos, sí, relajarnos, aunque parezca raro. Todos cerramos los ojos y dejamos nuestra imaginación volar. Imaginamos un lugar perfecto y las personas que estaban allí, también el tacto de algo que nos gustara, un sabor especial para nosotros… Recuerdo que muchos nos emocionamos con este ejercicio, nos encantó. Lo último que hicimos fue componer un poema en cada uno de los tres grupos con todas esas sensaciones que habíamos imaginado en el ejercicio anterior. Sin duda lo pasamos genial y la volveríamos a repetir.

Sara Tapia Méndez 4º de la ESO (B)

INS Pedraforca

/

abril 2018

43


SORTIDES Excursió a la Colònia Cal Vidal El passat 19 de febrer, els alumnes de quart A i B vam anar a la Colònia Cal Vidal, a la comarca del Berguedà. A un quart menys cinc de nou, més o menys, vam agafar tots plegats l’autocar, el trajecte va ser relativament curt, va durar hora i mitja. En arribar vam esmorzar, i poc després, ens van portar a veure un petit vídeo on explicava la història de la Colònia: què era, quin tipus de gent hi vivia, com era la vida dels treballadors i treballadores que feien anar la fàbrica?

Finalment vam tornar a l’institut. Tots anàvem cantant a l’autocar! L’excursió em va agradar molt. Vaig gaudir molt amb els meus companys.

Paula Cascales Romero 4t d’ESO (B)

Seguidament, el guia, que es deia Marc, ens va portar per diferents llocs i ens digué a cada moment el què es feia a cada lloc. Per exemple, ens va portar a un pis prototipus on hi vivia la gent, a les dutxes comunitàries, a la caixa d’estalvis, i al safareig (el lloc on les dones rentaven la roba). També vam visitar l’antiga peixateria. Ja a la fàbrica, una de les parts més importants de Cal Vidal, en Marc ens va explicar de manera clara i precisa el que es feia a cada part del procés tèxtil. Va ser molt interessant i em vaig quedar impressionada amb tot allò que vaig veure. Posteriorment vam anar a dinar tots plegats i fins i tot vam tenir una estonada de lleure que vam gaudir jugant a futbol i a voleibol. Vam riure molt i ens ho vam passar molt bé. Els alumnes de quart A i B a la Colònia Cal Vidal. Fotografia d’Abir Ghammat.

Hitchcock Today, 24th January, the two classes of 4th of ESO, we went to Barrades Theatre to see a play of Hitchcock film (by the way, the students of 1st «Bachillerato» went, too). The theatre was in Rambla Just Oliveras, and it was big. In the play there were four characters: three girls and a boy. The first film was The Birds. The plot is about a town that is attacked by assassin birds. Then, the next film was The Rope. The film is about a murder. The body of the person is hidden in a trunk. 44

INS Pedraforca

/

abril 2018

The third film was Rear Window. It’s about a photographer that has broken his leg and watches his neighbours (a ballet dancer, a concert violinist and a lady) through his window. When he watches through his window, he sees a murder in an apartment. Finally, the last film was Psycho. The plot is about a man that has double personality. He stabs a woman in the shower. This film will be the big hit. In my opinion, the play of Hitchcock films was very great, and I liked it too much!

Paula Brito Pesantes 4th ESO (B)


SORTIDES Excursió al Barrades El dia setze de gener els alumnes de segon de Batxillerat vam anar al Teatre Barrades a veure una adaptació de Terra Baixa, escrita per Àngel Guimerà. Prèviament, havíem llegit el llibre així que ens vam poder centrar de seguida. La trama de l’obra succeix a finals del segle XIX. Àngel Guimerà es proposa mostrar-nos les diferències de la Terra Alta, és a dir les muntanyes sense gent, i la Terra Baixa, que és el camp i els pobles caracteritzada per la corrupció i l’egoisme de la gent.

Al llarg de l’ESO i el Batxillerat hi hem anat diversos cops al teatre Barrades però aquesta és la millor obra de teatre que he anat a veure. Totes les companyies tenen les mateixes normes, han de ser quatre actors màxim i l’obra ha de durar una hora. Tot i això, aquesta companyia ha sabut retransmetre molt bé els sentiments dels actors al públic. L’actor que fa de Manelic ha aprofitat el seu personatge i l’ha interpretat d’una manera brillant i, juntament amb els altres companys, han fet que riguem i ens preocupem (tot i saber el final de l’obra).

Adaptació de Terra Baixa, una de les obres més emblemàtiques del teatre català.

En la trama podem veure com Manelic, un pastor de les muntanyes que tan sols ha vist tres o quatre persones a la seva vida, és enganyat perquè es casi amb Marta, una noia de la Terra Baixa a qui, en certa manera, també enganyen. A mesura que els dies passen, el nostre protagonista se n’adona de l’enganyifa i, tot i estimar bojament a Marta, pensa que ha fet malament al baixar de les muntanyes.

Per acabar, cal dir que recomano l’obra de teatre a tothom i, si algun dia se’m presenta l’ocasió de veure-la sencera i amb tots els personatges, l’aniré a veure segur.

Maria García Querol 2n de Batxillerat (B)

INS Pedraforca

/

abril 2018

45


CERTAMEN LITERARI 2017 Si perdiera la amistad

El tiempo pasa...

Paula Figueredo 1º de la ESO (B)

Carla B. Lantigua 3º de la ESO (A)

Cuando nos peleamos me siento muy mal, es como si me ahogara dentro del mar, y me pongo a llorar como una cascada que cae de lo más alto del cielo.

Pasa el tiempo, te das cuenta de que nada de lo que hiciste en el ayer, alguien lo ha valorado hoy.

No me gusta estar así porque puedo perder tu amistad, y eso me afectaría aún más. Lo único que quiero es que estemos bien, y que tú siempre estés sonriendo feliz. Espero que esto se solucione porque no aguanto ni un día más así, no sé qué ha pasado exactamente, estoy muy confundida, como si estuviera en un bosque perdida. No sé qué hice mal, pero por si acaso te pido perdón, para no sentirme culpable de todo lo que está pasando a nuestro alrededor… Si esto no se arregla, me pudriré como una fruta que ya no da más, por el vencimiento de caducidad. Quiero que nuestra amistad no se venza como si fuéramos la miel de las abejas.

Me sigo despertando Soufian Sadiki 2º de Bachillerato (A) Me sigo despertando porque hay que caminar la vida , porque hay que respirar los árboles , porque los horas de sueño no son un ensayo para la muerte ,porque existen tus ojos, porque me tengo que ver en ellos, porque la primavera me debe demasiadas alergias todavía, porque me deben abrazos por debajo de la ropa, porque no me gusta el olor de la oscura dama, porque me sobra pan para las penas, porque me quedan muchas noches de vida yo me seguiré despertando.

46

INS Pedraforca

/

abril 2018

Que todo lo que te esforzaste, hiciste o reparaste, te sirve de algo en esta vida, esta maldita vida. Te das cuenta de que, personas por las que lo darías todo en el mundo, son las que más te hieren; son cosas que pasan así, igual que pasa el tiempo. Te das cuenta de que personas van y personas vienen, pero las leales, esas, son las únicas que se mantienen.


CERTAMEN LITERARI 2017 El mar Judith Antón 2º de la ESO (A) Hoy me he decidido a hablar de ti, de lo importante que eres para mí. Quiero darte las gracias porque me haces sentir buena en algo. Recuerdo la primera vez que te nadé, apenas tenía tres o cuatro años. Supe que conecté contigo desde el minuto cero. Desde ese momento, no hay cosa que me guste más que disfrutarte. Con los años, fui aprendiendo a nadar mejor y me apunté a competiciones, competiciones que con el tiempo fui ganando. A los diez años ya me regalaron mi primera tabla de surf. Al principio siempre me caía, pero con

el tiempo fui aprendiendo más y más, hasta conseguir mis pri meras medallas. Llegó un punto en el que me di cuenta que ambas cosas, nadar y hacer surf, eran, son y serán muy importantes para mí, tanto, que estoy segura de que me acompañarán el resto de mi vida. Mar, hoy he querido hablar de ti para que supieras, una vez más, lo imprescindible que eres y cuánto agradezco haberte conocido. Tú supiste crear esa confianza en mí que nadie antes fue capaz de despertar. Esa confianza y libertad que siento cada vez que nado o me subo a una tabla de surf. Te lo digo hoy y posiblemente mañana también: ¡Gracias! Nos volveremos a ver este verano entre risas, llantos, amigos y, sobre todo, más competiciones. Hasta pronto.

¿Tengo aún inspiración? María García Querol 1º de Bachillerato (B) Me hago una cola, me siento en mi silla favorita, pongo música, saco una hoja en blanco y cojo el bolígrafo. Dispuesta a escribir una historia emocionante me paro un momento a pensar. Nada, es como si la imaginación se hubiera desvanecido, me dejo caer en el respaldo de la silla, últimamente todo me va mal, no sé por qué me molesto en intentar hacer los deberes. La hoja me parece un desierto al que tengo que darle vida pero todo lo que se me ocurre es tristeza y destrucción. Cierro los ojos esperando que la inspiración me venga como por arte de magia (a veces funciona). Los profesores diciéndome que tengo que mejorar mucho si quiero llegar a alguna parte, los deberes de economía e inglés, las notas y la canción de fondo se me mezclan para formar el caos. Me rasco un brazo impaciente.

Me parece gracioso que todos los mayores recuerden que la adolescencia es dura pero pese a ello no empaticen con nosotros e intenten entendernos, simplemente nos gritan, nos regañan y esperan que seamos siempre mejores que la semana anterior, que el día anterior… Dirijo la mirada de la agenda abierta a la hoja en blanco, me estoy empezando a frustrar, suelto un gruñido y me exprimo la mente. “¿Y si voy al gimnasio mañana?¿ Qué día es hoy?¿Qué me puedo hacer para cenar?” mi mente se distrae sin encontrar un tema del que hablar, sin embargo mañana tengo que entregar una redacción y a nadie le servirá la excusa de que no se me ocurría nada. Y por fin se me ocurre qué escribir, escribiré sobre lo difícil que es concentrarse cuando no tienes un buen día: Me hago una cola, me siento en mi silla favorita, pongo música, saco una hoja en blanco i cojo el bolígrafo. INS Pedraforca

/

abril 2018

47


CERTAMEN LITERARI 2017 Una rosa

No será la última vez

Patricia Peña (CAGS)

Denisse Piqueros 2º CFGS Dietética

En un jardín muy frondoso una rosa solitaria llora una tristeza amarga: “Soy hermosa y perfumada mas ya no estaré mañana, que fugaz es la belleza, que pasa pronto y no deja huella”. En tal pensamiento se hallaba cuando una mano enamorada la arrancó de su pensar. Con el corazón latiendo, vibrando por la emoción, entregó la hermosa rosa al objeto de su amor. Y al ver tanta alegría con que se la recibía se sintió la rosa dichosa, y pensó con melancolía: que su vida no fue en vano pues sirvió para elevar ese sentimiento humano como es sentir el amor.

Cuando cae el sol, se enciende la luz carmesí. No es la primera vez, ni la última. Miedo, sospecha, recelo, angustia, son sensaciones conocidas a medida que mis tacones colisionan por las calles familiares de día pero extrañas de noche. Es curioso que en vez de calmarme cada vez que pasa un contrario, Me vengan al recuerdo, los llantos, gritos y auxilios de mujeres que, en noches como esta solo pensaban en el mañana pero que el mañana nunca les llegó. A medida que pasan los minutos, mis pasos se van precipitando silenciados por el resuello acelerado de mi respiración que se detiene al escuchar susurros. Guapa, bella, hermosa, linda, bonita. Son palabras que no son tan divertidas, si te las dice una sombra escondida que entrelaza sus pisadas y mezcla su habla. No les doy importancia, solo tengo un objetivo que lo veo a una calle de distancia. Y cuando mis dedos rozan el pomo, el miedo, la sospecha, el recelo, la angustia, mis pasos, los gritos, los llantos, los auxilios no escuchados, desaparecen. Sé que no es la primera, ni será la ultima. Pero por ahora estoy a salvo.

48

INS Pedraforca

/

abril 2018


CERTAMEN LITERARI 2017 Vas i vens

Amor volador

Wally Rodríguez. 1r Batxillerat (B)

Keiko Jara. 2n de Batxillerat (B)

Petó al nas, abraçada al mar, ets mon amor.

Voldria ser un colom per anar on ets I donar-te una abraçada plena d’amor Fer-te petons I donar-te escalfor Però sempre que et busco tu mai ets

Dur ton record, a l’estiu i l’hivern. Cor de cristal. Enyorar-te fa mal, oblidar-te no puc. En nits de fred, ets al meu costat, amb ta calor. M’estimes de valent. Marxes. Ja no hi ets. I si hi tornes? Amb els teus ulls ver clar, què hi faré?

A la meva ment t’imagino amb mi Però de seguida recordó que vas fugir Quan aquella nit de cop, em vaig dormir Com un falcó vas volar del meu camí. Encara vull pensar que tornaràs amb mi Però tots els anys junts els vas destruir Perquè mai dubtaves a mentir Jo t’importava menys que un comí. Els meus sentiments per tu estan desfets Ara tota la meva cambra s’omple de foscor No puc seguir volant amb aquest dolor No puc tancar-me entre aquestes parets.

Aquí estic, Esperant ton retorn. Ets mon amor.

INS Pedraforca

/

abril 2018

49


NOVES CREACIONS I CONCURSOS Online Betting My research work is about online betting. I chose this topic because I am interested in knowing how online betting works. In my work, I have to explain the differences between online bets and online gambling and their legal status. I had to study a British betting house, its operation and its history. I will also explain the relationship of the British betting houses of the twentieth century and the current betting houses. In the end, I have learned how online gambling worked, its disadvantages and advantages, how it has evolved over the years, the restrictions placed by the government and finally the effects game has on people.

Tomás Rodas 2nd Batxillerat (B)

Cancer My research work is about cancer, I chose it because I’m so interested in everything about medicine. I love studying the habits to lead a healthy life. Eventually, I would like to become a dentist, a nutritionist or something related to medicine. My questions were if cancer could be hereditary or if you could get it by your life habits, its causes and how this sickness can affect a patient’s life. I learnt was that cancer isn’t hereditary. You get a mutated gene. Cancer is usually associated with what you eat. What I liked the most was that I had the opportunity to speak with a real person who is actually fighting against the disease. It was amazing. I learnt so much and I managed to know all about this illness, which causes a lot of deaths every year. This illness changes the life of the affected a lot. In my experience, some of them appreciate their families more and forget material things completely.

Greily Hernández 2nd Batxillerat (B)

Perfumes in advertising

50

I chose this research work because I have always liked the world surrounding perfumes and I have always wanted to know more about them.

Thanks to my work, I have learned to analyse an advertisement and realise what it wants to transmit. I have also learnt about the different types of perfumes that exist.

My work is about the analysis of the perfumes and the advertising of fragrances.

Nicole García 2nd Batxillerat (A)

INS Pedraforca

/

abril 2018


NOVES CREACIONS I CONCURSOS Bipolar Disorder My research work is about Bipolar Disorder. I chose it because I wanted to know more about this disease. I also wanted to know how many people in my neighbourhood and around me had heard about it. Furthermore, if they would be willing to help people who suffered from this disease. I did surveys to bosses, friends and family to learn about my topic. Many of them responded

truthfully, but others didn’t want to answer my questions. My experience was very disappointing because many people answered that they knew about the disease, but they wouldn’t hire people suffering from it or they wouldn’t give them their friendship.

family and friends usually reject them even if they take their medications and they can be stable.

This affected me because I think they must suffer without being able to work. So, they are forced to depend on other people. In addition,

Glenis Pereira 2nd Batxillerat (B)

Chemistry in the Kitchen When I was finishing first of Batxillerat, we had to choose a topic for the research work. A million ideas rushed through my mind, but no one called my attention. One day I was looking for the school’s options and I found a perfect topic, just there. The topic that I chose was Química a la cuina. This is about learning the relationship between chemistry and cooking. I chose it because I love gastronomy and I had never thought that the kitchen would be involved with chemistry. When I started working on the project, I realized that what I knew was small compared to the culinary world. I’ve discovered a new kind of cooking, molecular gastronomy, which consists of joining science and cooking. I also understood that this

I think people have the obligation to help others because they might be in that situation. Wouldn’t they want help then?

tendency is to improve the presentation of traditional cooking, so that it is more attractive. One of the other reasons why I chose this topic was because it allowed me to do many experiments such as air, spherifications, gels and foams. On the whole, I can say that I have learned a lot with this work. First, I learned to organize myself because I did it in spite of having much homework and many exams. Besides, I learned how to do many molecular techniques. Thanks to this work, I have also improved my writings. Last but not least, I learned that science is present in every culinary action.

Sherika Solís 2nd Batxillerat (B)

The International Adoption: A Case of an Adoption in Ethiopia My research work is about the analysis of a case of an adoption in Ethiopia. My objective was to find out how an adopted child was feeling and interviewing my cousin. However, by circumstances, I have not been able to carry it out. In the wake of this, I decided to look at the possible problems that may come up in an international adoption. My research is about what an adoption is. I wanted to discuss what it used to be like before and

what it is like now. I have observed that there are many difficulties to carry out an adoption and that the adopters are required a number of requirements to be fulfilled. However, the case I have analysed has been a problematic adoption without becoming a truncated one. Also, I have written about the differences between Ethiopia and Spain, regarding life. In addition, I have been able to analyse this case from several interviews I have done to my uncles and their biological children. My cou-

sins and I have talked about the problems that may appear in an international adoption. In conclusion, I have learned that adopters are from countries of the first world and adopted children come from the third world. I have also learnt that, apart from adoption, there are other solutions, such as sponsorship.

Nerea Grau 2nd Batxillerat (B)

INS Pedraforca

/

abril 2018

51


NOVES CREACIONS I CONCURSOS Developing a Business At the end of 1r Batxillerat we were all given a list of topics on what to choose for our upcoming research on 2n de Batxillerat. I wasn’t quite sure what I should choose because I didn’t really see anything that got my attention. As time passed, all my classmates started telling our tutor about what they would be doing for their upcoming research and according to it he started giving them pieces of advice. I was one of the last to tell which topic I would be choosing for my research. I had two topics on my mind: Traditional Chinese medicine and developing a business. Knowing that they were two completely different things, I still had some uncertainty but I went along with developing a business.

My videogame would be catalogued as PEGI 16 as it contains violence, bad language and online playing game. Also, it is an online multiplayer game available on Steam. And its name is W.O.E (The War of Ecstasy). There are four main characters and they are: Wozy, Laya, J and Mr. Cookie and the villain is Azazel, a superior being created through the excessive use of cables and connections. It has an army named Kirinos, too. Now it depends on these four characters to restore humanity and save their loved ones.

Alison Magar 2nd Batxillerat (B)

I knew that a business can be anything, so after thinking a lot about it I decided to create a videogame that would be a representation of the huge consequences of the excessive use of the Internet by society. I decided to choose this topic for my videogame because it had always been worrying me, and also, through this, I wanted to express the worries and fears which I had always had about this. I also wanted to warn people about the problems and consequences that may happen. I also wanted to share these thoughts with as many people as possible, so that they could relate with it and the best way I could think of was by creating a videogame.

Don Juan The research work that I chose was a Spanish topic. It’s is the Don Juan myth. I chose this topic because it has always interested me a lot. It is a very interesting topic and valid today, since many men suffer the same evil as this literary character. What is a Don Juan? Being a Don Juan is a synonym of romantic, adorable, seductive, conqueror and women mocker. This type of characters usually conquer women, but do not usually fall in love with them. They do not care about beauty or youth because they do not have an ideal prototype of a couple since for them women are all the same. They only represent the means to reach their end, sex.

Alison Llanos 2nd Batxillerat (A) 52

INS Pedraforca

/

abril 2018


NOVES CREACIONS I CONCURSOS The String Theory My research work was about the string theory. This theory tells us that all the elemental particles of the universe are in fact an energy thread, which the physicists called string and depending of this vibration, one particle is created or another. I chose this topic to spread science. In fact, all my school mates think that science is hard to understand because they relate it to maths and they can’t translate the mathematical language into a common language. As people use language to communicate with their minds,

Physical Exercise for for Obesity My research work is about physical exercise for obesity. Mainly, I have chosen this topic for personal reasons. When I was younger, I was fat and many of my classmates did not came near me because of my body. I started looking for online methods to lose weight, so that people would accept me. Then, I realized that I was hurting myself because I was not checked by a doctor. I was just plump and knew that I had to take care of myself to have a good, healthy life. I had to do it for myself and not for other people. Then, I began to go on a diet. I consulted a nutritionist, which gave me good results, but it took much longer than I had wanted.

I decided to explain the string theory without using mathematical language.

Doing this work I learnt a lot of things. One of them was that if someone wanted to understand something, he will manage to do it. Although at the beginning he Even before starting spending time in my work, I was looking for more things. For that reason, I chose the specific topic of obesity, and this way to know more things. With my work I have learned many things. For example, that obesity is a very serious disease that can even cause death and other consequences. We also know what its causes are, the ways of knowing whether you are an obese person, or not. Above all, I have found many methods to lose weight. The most effective and easiest is joining diet and exercise. Just before I only went on a diet, but with my work I have learned that it is better to add exercise to get better results. It is not only the perfect combination, but it is also the healthiest and cheapest.

won’t understand anything, in the end there is a phenomenon called last moment learning. When that happens, people who were trying to understand what they were reading start to make sense of everything that they had read. This phenomenon is a psychological state that is called the flow. It is also known as the zone. This work has been the most difficult thing I have done in my life as a student until now.

Sarmad Sarfraz 2nd Batxillerat (A)

Apart from learning many things that I had not known, I would also like that with my work I helped many people in several ways. First, to become aware of this disease. Second, what effects can be caused if it is not treated correctly. And third, I would also like to help those people who suffer from obesity. You have to know which treatments are the most recommended and cheapest to do and get good results. To be honest, I am happy with my research work. I know it could have been better if I had had more time, but, I did my best thanks to my research work tutor, other teachers and my family.

MĂłnica Quintana Rojas 2nd Batxillerat (B)

INS Pedraforca

/

abril 2018

53


NOVES CREACIONS I CONCURSOS CONCURS DE TEMÀTICA POLICIAL A Bliss In a small town in nowhere lived a family. They were always happy and they lived their life to the fullest. The small town didn’t have many people. There were twenty-seven families altogether. This town didn’t really outstand: it was just a small town with a supermarket, a library, a church and so on. Although it was small and boring, people there were cheerful and happy, they always united, did many things and solved problems together, it was a one huge family in the middle of nowhere. The only thing that could happen or stand out in this town was a one-week autumn festival… it was a strange festival, instead of having festivals in the spring or a the summer, the people there had a marvelous festival in the autumn, people from different small towns came to celebrate, even though they were led here for their curiosity, people still came.

The Killer Clown Once upon a time, in a small village there was a legend about a killer clown. The story started with the disappearance of several children in the town. One day a survivor, an old man, told to us that he and his partners were on an excursion about seventy years ago. They went to a forest on the outskirts of the city. He told us that something strange happened while they were walking. They saw a cave and all of them were impressed, so they decided to explore it. Once inside, they heard a lot of noise, like laughter, in the darkness. He could glimpse a big figure and he is certain that what he saw was a clown. All of his partners died that day. He is the only one that has survived. He is alive thanks to being able to escape. He was accused of all of the killing because he told his story, but nobody would believe him. Nowadays, he is out of prison after seventy years. He still tells his story, which has just become a legend for children. Nobody has believed him yet.

Greily Hernández 2nd Batxillerat (B)

54

INS Pedraforca

/

abril 2018

Autumn is season when everything dies. The somber surrounding, dark purple clouds make you feel glazed. It was quite the opposite in this festival. People all came together, they had a one fat meal with everyone on a large round table. There were dances and fireworks, everything was so jolly people, when they came to the festival they completely forgot that it was autumn, the festival gave you good vibes. While on the festival you could always hear a mellifluous voice which made you lose your sensibility and led you into a euphoric state. As the people that came from outside didn’t really know what it was but the people from that town knew that it was the voices of the deceased children which were buried down and the festival was celebrated to remember them as it was the season of autumn when these children died.

Alison Magar 2nd Batxillerat (B)


NOVES CREACIONS I CONCURSOS «Run!», he shouts. I start running. What have I done. I cannot weep now. I have to run. I hear some shots. I stop. Sam is there, fighting for me, protecting me. Since I could read some secret papers from the fourth level of the deep web, they want to kill me. From our enemies’ countries, soldiers come looking for me. Sam found me crying last week after running for hours to escape from some North Korean soldiers. I reported to him all the story of those cursed papers. He is English. At last! A handsome and intelligent English boy! «You have to come with me», he told me. He’ll help me. I’m safe. I hate the Third World War. My mind is clear now, so I walk along the street. I’m very tired. I have to get to King’s Cross, 9 and ¾. Before the war started, MI6 created a new base and the door is behind that famous tourist attraction. I know the weaknesses of the North Koreans and of the Germans. With that information, the United Kingdom will be able to win the Third World War. All I have to do is run. Wait. Where I am? Oh, I see. That’s the London Eye! A knife passes through my arm and I feel pain. It has cut my arm! Three German boys are following me. Shit” It’s all I can say before I start running. Where is Sam? Is he dead? No way! It is impossible; he’s very strong and intelligent. What can I do? I have a gun, but I don’t know if I will be able to kill somebody. These days, I’ve been watching James Bond’s films, most of MacGyver’s programs and the complete Bourne saga. That’s right, run and think. C’mon…I have to…I have it! I’ve thought a good strategy. I do a sprint and, after that, I turn at a corner, I go inside a hall and, now, all I have to do is wait. I set my gun. The first thing I see is the quickest man. He stops and

walks straight to the street. When I can see his back, I shot him in the leg and in his right arm. He falls, but nobody else comes. The other men should have run away along another street. «Excuse me!», I politely apologize to the man who is on the floor. Okay, now I have to be more careful, they could be anywhere. I’m close to King’s Cross, but I can’t show the base to the enemy… I don’t know what to do. I go away, though. That crazy man is shouting and maybe his friends will come here. When I’m turning a corner, a man turns up. Carelessly, I shoot to his feet. He falls and tries to shoot me back. I shoot both his arms and I run away. Again. «Hands up, baby!», a strange voice says. Oh, no. I turn around. The third man is here, prepared to shoot me dead. Oh, my God. My gun is empty. «Zorry, I not spik ‘nglisx», I tell hill like a dummy. He smiles. He doesn’t believe me. Yeah, he’s going to kill me. I know it and he knows it, too. In two seconds, I hear a shot. Where does it come from? The man is shocked. He looks at me. Next, he gazes at his stomach. There’s blood in his T-shirt. We hear another shot. This time the man falls on the floor. And I see Sam behind the man, with a gun. Ah… Sam…my superhero, my protector… And, he’s alive! «I said: Run!!», he shouts at me. All I have left to do is a small thing. I run into King’s Cross.

Maria Garcia 2nd Batxillerat (B)

INS Pedraforca

/

abril 2018

55


NOVES CREACIONS I CONCURSOS A Terrible Nightmare An afternoon, a couple was walking down a street. Everything was fine, until it began to get dark. People in the neighborhood rushed to their homes. They did not know what was happening. There was nobody else on the street and they got scared.

fast as she could. She hid in some alleys, but the man always managed to find her. As the girl got tired of running, she entered an old, abandoned house. It was so old that, just by placing her foot on the first step, it broke. The girl fell into the base-

Suddenly, the shadow of a man appeared. Little by little the man approached them. The man, who had a burned face and was wearing old clothes, grabbed the boy, hit him with a stone and ate him. The girl was terrified and paralyzed, after seeing what had happened. But, a minute later, she realized that the disfigured man was looking at her and then she started running as

My Childhood Doll I still remember how happy I was when they came home with a doll for me. She was so beautiful, but she had something that was scary, too. That same night, I woke up by a stealthy noise that came from the kitchen. At first, I thought it was my mother, but I realized that she never cooks. So, I decided to go down to see who the one who made that noise was. As I was walking downstairs, the only thing I could see, which made me realize that it wasn’t my mother, was a strange reflection of a person, or whatever it was. I ran back to my bed in fright. The next morning my mother woke me up with a terrible scream. The doll did it. It was the only thing my mother said while I was crying next to my father’s lifeless body. Everyone thought she was crazy, so they took my mother to the psychiatric hospital. No one knew what I had seen and I have never told it to anyone. I’m afraid of ending up like my mother. The next day my aunt came home to take care of me. I spent the day watching the doll, but nothing happened. However, at night…I was in my bed. I was awake while I was listening to the noises in the kitchen again. This time there wasn’t any doubt. It was the doll. I 56

INS Pedraforca

/

abril 2018

ment. She was not unconscious, but she could not see things clearly. Then, she just saw the man’s face and fell asleep. When she woke up she was at home. She didn’t know what had happened. She took a knife to protect herself, and that was when she saw a mysterious man in her kitchen. She was getting closer to him in order to surprise him, as he had his back to her. The man turned around and she realized that it was her boyfriend. He smiled to her. He was alive. Then, she remembered: it was Halloween’s Day. It turned out that the girl had fallen asleep. It was simply a horrible, horrible nightmare.

Mónica Quintana Rojas 2nd Batxillerat (B)

stayed still in my bed, without making any noise, while I was listening to her small, stealthy steps leading to my aunt’s room. I couldn’t allow her to kill another person in my family, so I gathered the courage to face her. I left my bedroom and I went to my aunt’s room. I saw the doll approaching her, so I jumped on her to prevent her from killing my aunt. I grabbed the knife in her hands and stabbed her over and over again, as she had done with my father. Seven hours later, my mother came home and the police investigated the doll. Finally, they could discover that the doll was haunted. I thought I had killed the doll, but she disappeared from where the police had kept her under lock and key. We have never seen her again. Perhaps, your parents have just bought her for you.

Glenis Pereira Fernandez 2nd Batxillerat (B)


NOVES CREACIONS I CONCURSOS El treball en equip Isabel Llurba Una definició del treball en equip de les moltes que es poden trobar, és que: El treball en equip és el treball fet per diversos individus on cadascú fa una part però tots segueixen un objectiu comú. La col·laboració és alló que s’aprèn sobretot a l’escola. És imprescindible que tothom col·labori, alumnat i professorat, perquè l’aula funcioni com un perfecte engranatge: «Els engranatges o rodes dentades són elements mecànics dissenyats per transmetre moviments giratoris. Aquestes dents engranen en les de l’altra roda similar de tal forma que quan una d’elles gira, obliga a girar l’altra».

M’he permès transcriure aquesta definició que pertany a l’àmbit tecnològic sobre que són i per què serveixen els engranatges, donat que m’ha semblat prou gràfica i definitòria del que podria ser el treball en equip. Aprendre a treballar en equip requereix temps i aprenentatge. Quan es treballa en equip, al començament es pot percebre una certa inseguretat, però finalment cada persona acaba trobant el seu espai. És interessant veure com les diferències fan aflorar el millor de cada membre del grup. No cal que tothom tingui la mateixa manera de treballar, sinó que la suma de les habilitats i capacitats dels membres del grup, serà sempre un benefici col·lectiu. Per aquest motiu cada persona de l’equip intentarà fer el que millor sap fer i que al mateix temps ajudi al grup a aconseguir els objectius.A mesura que l´equip va treballant es va consolidant el compromís amb els companys, així com la necessitat de coordinar-se amb tots ells com a únic camí possible per aconseguir l’èxit. Amb l’objectiu de poder exposar-lo el Dia de la Pau i la No-Violència el 30 de gener, els alumnes de l’assignatura optativa de Visual i Plàstica de 4t

d’ESO, van pintar en equip una reproducció del quadre Guernica de Pablo Picasso. El treball va ser una experiència interessant, tant pels alumnes com per mi mateixa. La preparació de la pintura o la cura a l’hora de fer el dibuix, que havia d’encaixar a la perfecció, va fer que tot l’equip hagués de prendre decisions amb esperit crític i en benefici dels objectius acordats. El quadre, pintat amb tèmpera sobre paper Basik, està format per 20 fragments de 40x22,5 cm, i muntat sobre un tauló de fusta de 200 cm d’amplària per 112 cm d’altura. Haig de dir que estem contents del resultat i que l’experiència de treballar en equip ha estat interessant i gratificant. Felicitats a tot el grup per la feina feta!

Alumnes de 4t de l’ESO treballant en equip.

INS Pedraforca

/

abril 2018

57


NOVES CREACIONS I CONCURSOS Cartells i tríptics: Educació per la salut Xavier Febrero Torner Els alumnes de CAI tarda van realitzar diversos cartells i tríptics dins del crèdit 8 Educació per la salut. La activitat consistia en promocionar bons hàbits o bones actituds davant de malalties o amb la prevenció de les mateixes. Després de treballar durant diverses sessions a la sala d’ordinadors del centre, i gràcies a la gran creativitat dels nostres i les nostres alumnes han sortit uns resultats realment interessants. Perque aquestes tasques arribin a tothom ens agradaria compartir alguns d’aquests treballs amb tots vosaltres a través de la revista del centre. La nostra intenció no és únicament compartir els bons resultats si no també intentar que aquests missatges arribin a tots vosaltres. Els cartells s’han de dissenyar partint de certes premisses: han de cridar l’atenció, i amb poc text i la informació essencial permetre entendre el missatge i motivar per continuar informant-se en el tema. Alguns exemples de cartells: Autora: Deysi P. CAI (D)

Autor: Juan Pablo CAI (D)

Autor: Jonathan CAI (E) 58

INS Pedraforca

/

abril 2018


NOVES CREACIONS I CONCURSOS

Autora: Alexandra CAI (D)

Autora: Daniela CAI (E)

Autora: Alexandra CAI (D) INS Pedraforca

/

abril 2018

59


NOVES CREACIONS I CONCURSOS Dos tríptics fets pels alumnes de CAI (E1), en el crèdit C4 Yolanda Piñol

60

INS Pedraforca

/

abril 2018


NOVES CREACIONS I CONCURSOS

Concurs de postals nadalenques Cristina Tomàs Com és tradicional l’Institut Pedraforca promou al mes de desembre un concurs de postals nadalenques adreçat als alumnes dels diferents nivells de l’ESO i als d’ensenyaments postobligatoris. Des de l’assignatura de Visual i Plàstica, els alumnes dels quatre grups de primer d’ESO van confeccionar una postal de Nadal. Els alumnes van utilitzar diferents materials i recursos i van posar molta obstinació per dur a terme aquesta tasca creativa.

Na Camila Montes, alumna 1r de l’ESO, va ser la guanyadora del curs 2017/2018. El seu bonic dibuix va ser l’escollit en la categoria de 1r de l’ESO. Les altres quatre guanyadors van ser: na Mariam Roukdi de 2n de l’ESO, Aditi Vyas de 3r de l’ESO, na Thais Marsà de 4t de l’ESO, i en la categoria d’ensenyaments postobligatoris, na Laura Barea. A continuació es mostra la postal guanyadora.

Un cop conclòs el termini de lliurament de les targetes, el jurat es va reunir per decidir qui era la persona per categoria que guanyava aquesta edició del concurs.

INS Pedraforca

/

abril 2018

61


PROJECTES A Valediction: Forbidding Mourning The GEP Team «As virtuous men pass mildly away, And whisper to their souls to go, Whilst some of their sad friends do say The breath goes now, and some say, No: So let us melt, and make no noise, No tear-floods, nor sigh-tempests move; ‘Twere profanation of our joys To tell the laity our love». John Donne

This is a picture of John Donne, my favourite English poet. I’ve borrowed the title for my own valediction from him. I also include in my valediction several lines from his everlasting, me· taphysical poem. I’m not John Donne, obviously. If you do not recognize me from the other pictures, my books or my valediction, ask your nearest GEP Teacher.

The great Elizabethan masters have already said it all, and better. And the best of the bunch was undoubtedly John Donne: I’m in my mid-eighties and there is not much left ahead. I’m ready to go. I managed to become what I wanted: a world-wide known fiction writer. As my books deal with spies, you could say that,

As I said, I am a Brit. I was born in Poole, England. I would like to say that mine was a happy family, but it was not. My mother left us when my siblings and I where little children. I am not blaming her. I would have left my father, too. I could not because he was always travelling from

Here I am in an old picture.

62

INS Pedraforca

/

in a way, I will bequeath you a legacy of spies. I will try and tell you the truth. However, I am not a naïve American. I am an Englishman and I know that if you tell the truth, the whole truth and nothing but the truth, so help you God (or the Devil) on one occasion, you will not have saved anything for the next. I was not a perfect spy, but I learnt this much: you cannot tell a delicate truth without some dirty, white lies.

abril 2018

one place to the next, getting into trouble, and in and out of jail. He was a most wanted man, in more than one sense. He would sometimes turn up. These were happy times. He pretended we were absolute friends. He took me to wonderful parties and make me meet gorgeous women (and, once I had come into money, to foot the bills), only to vanish into thin air when you started to hope he had finally changed. Don’t worry about my soul: I have learnt not to hate my father. In fact, the honourable schoolboy I have become paid for his funeral. The spy who came in from the cold I once was forbid me to go. You should not be shocked. He would not have attended my funeral, either. As you would have guessed, I studied in the best schools. I went to both Oxford and Eton. My father’s charm would find a way to get me there. Then, he was satisfied and forgot you had to pay for them, and dearly, every month. I will not say that I beca-


PROJECTES me a tinker, tailor, soldier, spy because of my father, but I had to work for months on end until my father reappeared for a short while full of smiles and paid for the bills with forged cheques. I could not be a little drummer girl for obvious reasons, but I certainly tried my hand at the night manager business. As some other British writers, such as Somerset Maugham or Graham Greene, I joined the British Secret Service. If the former had his Ashenden, I had my George, George Smiley. If the latter had his man in Havana, I had my tailor in Panama. In fact, I have both worked for the MI5 and the MI6. I was not sent to the Russia House, though. I was dispatched to a small town in Germany. Don’t get me wrong: I have always loved Germany, the German language and German literature. Bonn was the place to be… if you could not get transferred to the spy-infected, wall-divided Berlin. As I also wanted to write, and spies were not allowed to, I had to come up with a pen-name. Once I became famous with that name, I could not change it (not that I would have bothered. After all, you cannot be a respected spy without several faked passports). So, I am David for some old friends and close family and John for everybody else. My surname is the name of the beautiful south-western tip of Britain, where I spend most of my time in my old age. My penname is in French, but (as I have told you) I am keen on German literature. If you are a young reader, you might think it is confusing. If you are a wise, old one, you will know that you get used to almost anything in life. You can, contrary to what young Johann Wolfgang von Goethe thought, be both a naïve and a sentimental lover. My first two novels were whodunits and, even though my old George came to realise why there was a call for the dead or who a committed a murder of quality, I did not become famous overnight. My third novel made me. I became the master of the looking glass war and Smiley’s people made me rich and respected. I felt proud when Anthony Burgess included my third book in his best one-hundred-book list of the twentieth century. As you would have surmised, my cover would have been blown. So, I had to stop spying and started writing full time. This happened in 1963. The cold war has ended since then. Communism has collapsed. The Berlin Wall

and Checkpoint Charlie are but sightseeing must-stop spots for tourists. I have tried to be a constant gardener, but I have struggled through two marriages. The spies’ job is a different one nowadays. Our game has changed. My works had to change accordingly. The secret pilgrim had to find new fights, new opponents, around the world. You know I felt shocked at the beginning as I had to write about a different world I had not lived through. However, I found our kind of traitor once again. The trick was not to focus on one enemy. There were many new foes to fight against. Each novel had to cope with one. Single & Single was the name of the mission song. I had money, so I could hire a team of researchers to make me know second-hand what I once knew from experience. I am content now. I even appear in movies or TV series about my novels. They call this cameos these days. As if throughout were something new… Sir Alfred Hitchcock did it his career without so much fuss. Anyway, I have visited Budapest and Majorca this way. Who would complain? Some say I was the best in the restaurant scene overlooking the bay of Palma. I don’t agree. I was the best in the whole TV series. I feel, as I grow old, some of my father’s features, which I used to hate, creep in. Anyway, I have just released a book where my old George has reappeared once again. He is extremely old and weak and he feels very tired. It is, as Sir Arthur Conan Doyle would have said, his «last bow». I don’t know if it will also be mine. I hope not. People of my generation die hard. We are still very much alive and kicking. However, as any spy worth the name could tell you, you have to be ready should the worst come to the worst. «And though it in the center sit, Yet when the other far doth roam, It leans and hearkens after it, And grows erect, as that comes home. Such wilt thou be to me, who must, Like th’ other foot, obliquely run; Thy firmness makes my circle just, And makes me end where I begun». I dare you. Are you a good spy? Find the names of my twenty-four books. Don’t google. Be a good, old-fashioned spy!!!!!!

INS Pedraforca

/

abril 2018

63


PROJECTES 1. C___ for the D___ (1961) 2. A M_____ of Q______ (1962) 3. The S__ Who C___ in from the C___ (1963) 4. The L______ G____ W__ (1965) 5. A S____ T___ in G______ (1968) 6. The N____ and S__________ L____ (1971) 7. T_____ T_____ S_____ S__ (1974) 8. The H_________ S________ (1977) 9. S_____’s P_____ (1979) 10. T__ L_____ D______ G___ (1983) 11. A P______ S__ (1986) 12. The R_____ H____ (1989)

13. The S_____ P______ (1990) 14. The N____ M______ (1993) 15. O__ G___ (1995) 16. The T_____ of P_____ (1996) 17. S_____ & S_____ (1999) 18. The C_______ G_______ (2001) 19. A_______ F______ (2003) 20. The M______ S___ (2006) 21. A M___ W_____ M__ (2008) 22. O__ K___ of T______ (2010) 23. A D_______ T____ (2013) 24. A L_____ of S____ (2017)

Solutions on page 69

Programes de Formació i Inserció Raül Mateos Els Programes de Formació i Inserció (PFI), neixen de la necessitat de retornar joves d’entre 16 i 21 anys al sistema educatiu. Es tracta d’alumnes que, per motius diversos, no han assolit el títol de l’ESO i, en conseqüència, no poden accedir a les branques més conegudes del sistema post-obligatori, com pot ser la Formació Professional o el Batxillerat. Per altra banda, intenten dotar els alumnes d’un aprenentatge imprescindible per accedir al mercat de treball, tant dels mòduls dels diferents perfils professionals, com d’altres competències bàsiques de la convivència social i coneixements globals. Dins els PFI, coexisteixen diferents modalitats segons la seva organització, però el que ateny al nostre centre és la modalitat dels Programes de Transició al Treball (PTT), organitzats entre el Departament d’Ensenyament i l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. 64

INS Pedraforca

/

abril 2018

L’Institut Provençana recull quatre PTT de diferents perfils professionals: auxiliar de comerç i atenció al públic, Auxiliar de muntatge i manteniment d’equips

informàtics, auxiliar de pastisseria i de fleca i, auxiliar de reparació i manteniment de vehicles lleugers, amb el qual hi col·labora l’Institut Pedraforca. Com bé coneixeu, l’Institut Pedraforca proporciona unes instal· lacions altament adequades per poder impartir-hi els mòduls de Formació Professional de trans-

port i manteniment de vehicles lleugers i desenvolupar-hi, de manera satisfactòria, el currículum professional. D’altra banda, l’estreta col·laboració entre els dos instituts i la predisposició de la comunitat educativa fan que la iniciativa, any rere any, sigui un èxit per als alumnes participants. Aquest èxit, no tant sols rau en l’assoliment dels continguts i les competències del curs i del perfil, també recau en la satisfacció de l’alumnat i la seva continuïtat d’estudi en cursos posteriors, tant sigui a cicles formatius del mateix perfil com a l’accés a les escoles d’adults. Donades aquestes excel·lents condicions del sistema podem estar, tant els integrants dels 2 instituts com els col·lectius implicats, orgullosos de poder oferir aquest servei a la ciutat. Aquest orgull ens mena a engrescar a tothom a fer difusió de la bona tasca realitzada.


PROJECTES Un nou recurs educatiu es fa camí per ajudar els alumnes Equip AIS de L’Hospitalet Aquest curs 2017-2018 s’ha posat en funcionament el segon AIS dels Serveis Territorials de Barcelona Comarques i que depèn, administrativament, de l’IES Pedraforca de l’Hospitalet de Llobregat. La seva ubicació és a la Plaça de la Llibertat número 5. L’AIS de l’Hospitalet té una àrea d’influència que es compon de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, i les zones del Garraf i el Penedès. Actualment, i durant aquest curs, té un màxim de 6 places per alumnes de

Equip AIS de L’Hospitalet Aquest curs 2017-2018 s’ha posat en funcionament el segon AIS dels Serveis Territorials de Barcelona Comarques i que depèn, administrativament, de l’IES Pedraforca de l’Hospitalet de Llobregat. La seva ubicació és a la Plaça de la Llibertat número 5. L’AIS de l’Hospitalet té una àrea d’influència que es compon de la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, i les zones del Garraf i el Penedès. Actualment, i durant aquest curs, té un màxim de 6 places per alumnes de l’àrea d’influència esmentada, i amb l’objectiu de poder anar incrementat en relació als professionals que es puguin destinar al recurs.

documents que vertebra el treball diari amb l’alumne. Aquest PI haurà d’estar consensuat i coordinat amb el centre de referència de l’alumne i l’EAP perque pugui haver-hi una continuïtat del treball després de l’estança a l’AIS. Aquesta estada no superarà mai els dos anys. L’objectiu principal és doncs poder ajudar i acompanyar l’alumne perquè sigui més autònom i capaç de gestionar els conflictes i vicissituds personals i relacionals de la vida, de forma més adaptativa i exitosa possible dins les seves possibilitats. L’equip de l’AIS de l’Hospitalet el formen professionals d’ensenyament i de la salut mental. És un equip multidisciplinar que treballa de forma interdisciplinar per intentar abordar la situació i projecte de cada alumne estimulant els seus recursos i capacitats personals. • Maria Bassedas: orientadora educativa i professora. • Francesc Bosch: orientador educatiu, professor i tutor. • Esperança Quintel: educadora d’educació especial. • Andreu Donato: psicòleg clínic del CSMIJ de la Fundació Orienta. • Irene Agulló: psiquiatre infantil del CSMIJ de la Fundació Orienta. • Judith Mesa: treballadora social del CSMIJ de la Fundació Orienta. Els primers tres mesos de vida del recurs han servit,

L’AIS (Aules Integrals de Suport) està pensada per poder oferir un espai educatiu i terapèutic singular, amb l’objectiu de proporcionar de forma temporal una atenció integral a nens i joves entre 12 i 16 anys (etapa de l’ESO majoritàriament). Aquests joves tenen necessitats educatives especials, associades a trastorns mentals greus i trastorns de conductes greus que necessiten un suport i atenció més intensius per poder aconseguir una millor adaptació al seu entorn i si és possible, el seu retorn als contextos escolars ordinaris amb possibilitats d’èxit personal i acadèmic. Cal considerar l’especificitat de l’AIS no com un últim recurs per alumnes que ja no tenen «cabuda» al sistema educatiu, sinó com un recurs molt específic i especialitzat per abordar la problemàtica que presenta l’alumnat i que necessita de més atenció i seguiment. El treball de l’alumne es basa en tot moment en el PAI (Pla d’Atenció Individualitzat) i en què el PI (Projecte Individualitzat) té una importància cabdal. És un dels

Hem engegat el projecte de l’AIS amb 4 alumnes de l’ESO.

primer de tot, per poder adequar satisfactòriament el local que se’ns va cedir, i començar a engegar el projecte de l’AIS amb 4 alumnes de l’ESO. Des de l’equip de l’AIS ens sentim satisfets amb la feina iniciada, però conscients de la tasca que tenim per endavant, i amb l’objectiu de poder donar a conèixer el recurs a centres educatius i professionals de l’ensenyament. INS Pedraforca

/

abril 2018

65


PROJECTES Formació Professional en alternança i dual: Win-Win Esther Barceló i Bernat Juan Cada curs es graduen milers d’estudiants de Formació Professional, que han adquirit la competència professional per a desenvolupar la seva professió i, per tant, la podrien excercir en el món laboral just a continuació. En aquest sentit, el principal repte de la formació professional és adaptar-se contínuament a les necessitats del teixit empresarial i del mercat. En massa ocasions, una formació professional allunyada de l’empresa no s’adequa suficientment a les necessitats específiques d’un món laboral en continu procés de redefinició i amb necessitats canviants. Amb l’objectiu de donar resposta a aquestes necessitats, la formació professional dual aposta per augmentar la col·laboració, entre els centres de formació professional i les empreses, durant el procés formatiu de l’alumnat. D’alguna manera, mitjançant l’ensenyament en dual, les empreses recuperen la figura de l’aprenent: l’alumne s’incorpora a l’empresa amb uns coneixements previs de la seva futura professió, i roman a l’empresa el temps suficient per tal que li sigui rendible una major implicació en la formació de l’encara estudiant per a un lloc de treball concret. Això implica que les empreses incorporen a la seva plantilla persones que ja són productives en un període de temps raonablement curt i assumible per l’empresa a causa de la seva qualificació professional. La formació professional en alternança combina la formació acadèmica en un centre educatiu amb la l’aprenentatge en una empresa. A Catalunya podem trobar dos models: 1- Formació en alternança simple: consisteix en la combinació de la formació acadèmica i l’estada a l’empresa, sense que comporti un reconeixement acadèmic de l’activitat desenvolupada durant aquest temps. En aquest cas, l’aprenent ha d’estar contractat per l’empresa. 2- Formació en alternança dual: consisteix en la combinació de la formació acadèmica i l’estada en l’em-

66

INS Pedraforca

/

abril 2018

presa, amb un reconeixement acadèmic dels coneixements adquirits durant aquest temps. En aquest cas, l’alumne-aprenent està a l’empresa amb un contracte per a la formació o amb una beca. Quan l’empresa acull a un alumne, li assigna un lloc de treball amb unes tasques determinades i adients, prèviament consensuades amb el centre educatiu. El seguiment i valoració dels aprenentatges adquirits per l’alumne es fa de forma conjunta entre l’empresa i el centre educatiu. No hi ha dubte que aquest model d’ensenyament de la formació professional és avantatjós, tant per l’alumnat com per les empreses, i de forma implícita per la societat. Les empreses participen en la formació dels futurs treballadors del país, adaptant-los a les seves necessitats i a les del sector, tot afavorint el relleu dels treballadors jubilats. Pels alumnes suposa un aprenentatge real, mitjançant una immersió, d’una durada aproximada d’un any, en el propi sector, tot afavorint-ne la seva inserció laboral. L’alumnat format per una empresa determinada, molt possiblement, esdevindrà un treballador d’aquesta empresa una vegada hagi finalitzat el cicle formatiu que estava cursant. Alhora, per tant, li suposa un reconeixement de l’activitat que desenvolupa en l’empresa. No està portant a terme «les pràctiques» (nom popularitzat de la formació en centre de treball) per obtenir el seu títol i abandonarà l’empresa passat el període establert, independentment de la valoració de la seva estada, ans al contrari, l’empresa li reconeix la implicació en el seu bon funcionament i li obre una nova perspectiva laboral. Actualment aquest model és la gran aposta de la Formació Professional, així ho demostra que cada curs hi ha més alumnes que segueixen els seus estudis en aquesta modalitat. Una modalitat on tothom, centres educatius, alumnes i empreses, hi surt guanyant.


PROJECTES Imatge personal - 3 x 2 Equip d’Imatge Personal L’Institut Pedraforca de l’Hospitalet de Llobregat implementa diversos projectes educatius, mitjançant els quals es treballen, entre d’altres, l’atenció a la diversitat, les llengües, el programa GEP, alguns programes d’intercanvi internacionals, els convenis de FCT o FCT Dual... Tots recolzen les eines educatives que posa en pràctica el nostre professorat buscant, sempre, el benefici del nostre alumnat. La nova inclinació de la FP és la FP dual, on emergeix la figura de l’aprenent remunerat. Al nostre centre, els Cicles Formatius d’Automoció, Farmàcia i, últimament, Perruqueria del cicle d’Imatge Personal, ja l’estan cursant.

Jornada tècnica de barberia CFGM de Perruqueria i Cosmètica Capil·lar El passat 13 de novembre de 2017 va tenir lloc, al nostre centre, l’Institut Pedraforca, una jornada tècnica de barberia, gràcies al professorat, alumnat i col·laboradors. Aquesta jornada anava destinada al nostre alumnat de CFGM de Perruqueria i Cosmètica Capil·lar, en especial als cursos de primer i segon; per a ells va ser una jornada molt enriquidora.

En l’actualitat, l’Institut Pedraforca està preparant el Projecte 3 x 2 dual d’Imatge Personal, que permet obtenir 2 titulacions: la de Perruqueria i Cosmètica Capil·lar i Estètica i Bellesa CFGM, en 3 cursos escolars (que si es cursessin cadascun del CFGM per separat en sumarien 4). La formació de l’alumnat que cursa el 3 x 2 serà molt més enriquidora en coneixements teòrics i pràctics que corresponen als dos cicles, que es fusionen a la perfecció. Aquest aspecte afavoreix la integració del nostre alumnat al món laboral d’una manera molt més eficaç, ja que la majoria de perruqueries disposen del seu apartat d’estètica. Aquest projecte està recolzat per molts empresaris i moltes empresàries del sector, mitjançant un escandall realitzat individualment.

‒ Per finalitzar la jornada, el darrer model va ser el nostre honorable director, en Bernat. En aquest cas es van realitzar dos treballs. Primerament, es van tallar els cabells i, seguidament, l’afaitat amb navalla, on cal destacar que prèviament a l’afaitat, es va fer una bona remullada de sabó, aspecte important per a la realització d’un bon afaitat, adequat al nostre estimat model.

El tècnic convidat, Antoni Acacio, és un professional del món de la perruqueria i especialitzat en barberia, actualment regenta un saló de barberia on segueix la trajectòria familiar de barbers des de 1947 fins als moments actuals. La jornada tècnica de barberia va ser molt variada. En detallem seguidament els treballs realitzats. ‒ Al nostre primer model, en Pedro, li va arreglar la barba i perfilar amb la navalla, per aconseguir una barbeta més artística, seguit d’una tallada degradada, molt actual. ‒ Per una altra banda, el següent model va ser en Xavi, a qui va arranjar la barba. El tècnic en va tallar els laterals per estilitzar-la; la zona del bigoti també la va arranjar per deixar visibles els llavis. Aspecte important per a tots aquells que dueu bigotis! Tallada de cabells i afaitat amb navalla.

INS Pedraforca

/

abril 2018

67


PROJECTES Realment van quedar tots molt guapos, cadascun amb l’estil que els caracteritza.

destacar-ne aspectes del passat de la barberia i els canvis fins els nostres temps.

Va ser una jornada que va anar molt bé per a tot l’alumnat i professorat. És molt important per als nostres alumnes que vegin treballar a altres professional. És una experiència molt profitosa.

Volem donar les gràcies, en especial al nostre director Bernat, així com al Pedro, professor d’Automoció, i al Xavi, professor de CAI. Agraïm la confiança dipositada en nosaltres, i d’aquesta manera poder fer efectiva una mostra tan diversa per als nostres alumnes de primer i segon de CFGM Perruqueria i Cosmètica Capil·lar.

L’Antoni, a banda de fer la mostra de barberia, anava explicant pas a pas el que estava duent a terme, així com algunes anècdotes, amb les quals vam riure molt, va

També donem les gràcies a l’Antoni per haver vingut a oferir-nos una jornada tècnica magistral. Sense tu no hagués estat possible. Cal destacar que ha estat una jornada molt enriquidora per als nostres alumnes de primer i segon de Perruqueria. Els ajuda a reforçar el mòdul professional 6 de Perruqueria i Barberia Masculina. Moltes gràcies a tots per fer possible una jornada fantàstica!

Activitats relacionades amb el món de la podologia i la infermeria Xavier Isant Durant aquest curs els departaments de CAI i de Farmàcia han organitzat activitats relacionades amb el món de la podologia i la infermeria. El mes de desembre , Miquel Valls, durant més de 30 anys podòleg d’un centre privat i infermer de la unitat de cures intensives de Bellvitge al torn de nit, va fer una conferència als alumnes de CAI . La conferència es va dividir en dues parts. A la primera part, va mostrar lesions habituals del peu que es poden trobar els futurs auxiliars d’infermeria. Es va parlar dels seus tractaments i del paper de l’auxiliar en aquestes situacions. Es va parlar del peu diabètic i dels seus tractaments específics. A la segona part, aprofitant la seva experiència com a infermer (durant una època també va donar classes a la facultat d’ infermeria), ens va mostrar situacions habituals en les cures intensives, la tecnologia emprada i els protocols d’ actuació. Els alumnes van poder escoltar temes que tracten a l’institut com són les úlceres de pell explicats per un professional. Després de les festes de Nadal, Miquel Valls va tornar a l’institut. Va fer una xerrada adreçada als alumnes de Farmàcia i Perruqueria i Estètica. Tenint en compte que els futurs tècnis de farmàcia han de vendre estris relacionats amb la podologia i consells farmacèutics,

68

INS Pedraforca

/

abril 2018

i la gent de Perruqueria i Estètica han de fer tractaments de pedicura, la podologia és un dels vincles que uneixen aquests mòduls.


PROJECTES El nostre convidat ens va mostrar patologies comuns i el seu tractament: fongs, infeccions bacterianes, queratosis. També es va parlar de la prevenció novament del peu diabètic i de la necessitat de derivar aquestes patologies a especialistas, com als podòlegs. Cal destacar que durant aquestes jornades, els alumnes van poder participar activamente i van poder manifestar els seus dubtes. Finalment agrair a Miquel Valls la seva participació en aquestes activitats i la seva gran professionalitat. Aquestes xerrades van ser molt profitoses per als alumnes, i els obre noves portes per poder ampliar els seus coneixements. El nostre convidat, Miquel Valls, ens va explicar el diagnòstic i tracta· ment de malalties i alteracions del peu humà.

Read related article on page 64: 1. Call for the Dead (1961) 2. A Murder of Quality (1962) 3. The Spy Who Came in from the Cold (1963) 4. The Looking Glass War (1965) 5. A Small Town in Germany (1968) 6. The Naive and Sentimental Lover (1971) 7. Tinker Tailor Sailor Spy (1974) 8. The Honourable Schoolboy (1977) 9. Smiley’s People (1979) 10. The Little Drummer Girl (1983) 11. A Perfect Spy (1986) 12. The Russia House (1989) 13. The Secret Pilgrim (1990) 14. The Night Manager (1993) 15. Our Game (1995) 16. The Tailor of Panama (1996) 17. Single & Single (1999) 18. The Constant Gardener (2001) 19. Absolute Friends (2003) 20. The Mission Song (2006) 21. A Most Wanted Man (2008) 22. Our Kind of Traitor (2010) 23. A Delicate Truth (2013) 24. A Legacy of Spies (2017) My name is John le Carré in case you haven’t found any GEP Team teacher available. INS Pedraforca

/

abril 2018

69


EFEMÈRIDES Recapte d’aliments: l’experiència d’una professora i tres alumnes de CAI-D

Elisa Fuster

Professora TCAI D Una vegada més, com fa molts anys, l’Institut Pedraforca es solidari amb el Recapte d’aliments que es fa tots els Nadals. Col·laborem en la recollida d’aliments que fan els alumnes i els professors a l’institut (cadascú porta de casa els aliments bàsics que pot donar), i en la participació de la recollida d’aliments en el Mercadona, avinguda Primavera (en el barri de la Florida) que està a prop de l’institut, per part dels professors i dels alumnes. El Recapte d’aliments, és la recollida d’aliments bàsics per aconseguir que les persones més necessitades del nostre entorn rebin ajuda alimentària. Es recapten milers de quilograms d’aliments que aniran a parar a la gent amb pocs recursos econòmics i que no tenen una prestació social o és mínima per arribar a fi de mes. Com tots sabem els Nadals són dates de molta alegria perquè estàs amb la teva família. Són dies on se celebren molts dinars i molts sopars, i els menjars són abundants i inclús excessius. Jo crec que fem els àpats molt copiosos i exagerats, i és per això que més que mai hem de recordar tota aquella gent que passa gana i que no pot celebrar els Nadals d’una forma tan ostentosa. Cal donar suport en aquestes dates tan assenyalades i que les seves desgràcies i tristors no pesin tant. I la millor manera és fer-los arribar una petita caixa de Nadal i que oblidin per un moment la vida que duen. 70

INS Pedraforca

/

abril 2018

Aquesta campanya de recollida d’aliments, també es deuria fer al mes de juny; tots podríem col·laborar de nou, perquè l’estiu és, per a molta gent, un temps de vacances, de viatjar i de menjar bé, però per altres són també dies de penúria. Jo, com a tutora del TCAI D, us vull fer participar de l’experiència explicada per tres alumnes de l’Institut Pedraforca que varen recollir aliments el 2 de desembre al Mercadona de la Florida.

Wendig Osorto Hola, me llamo Wendig y quiero compartir mi experiencia como voluntaria del banco de alimentos que realicé la mañana del pasado 2 de diciembre en el Mercadona de la avenida primavera (en el barri de la Florida). Primero que todo deciros que fue una experiencia muy bonita y que nunca la había realizado. Ha sido maravilloso ver y saber que hay gente que aunque tengan poco que dar, comparte ese poco que tiene con las personas más necesitadas. Ha habido muchas personas que solo con vernos en la entrada del supermercado sabían qué función estábamos desempeñando. La mayoría de las personas se mostró muy agradecida con nosotros por dar parte de nuestro tiempo a ayudar a quienes más lo necesitan, y nos dijeron que no todo el mundo se prestaba para estar en la puerta del supermercado y comentar a la gente que es lo que estábamos haciendo y ofrecer la bolsa vacía.

Yo por mi parte me siento muy satisfecha de haber colaborado y ver como la gente compraba lo que podía y las cajas cada vez se iban llenando más y más, y cuánto más se llenaban más contenta me ponía. Volvería a colaborar de nuevo, fue una experiencia muy bonita.

Paola Irias Mi experiencia como voluntaria fue muy agradable sobre todo al saber que muchas personas de escasos recursos se beneficiarían de toda de la generosidad de las personas que aportaron productos alimentarios. Recibimos muchas donaciones de personas de buen corazón, y pocas veces teníamos que preguntarles si querían donar, simplemente se acercaban hacia el lugar donde estábamos ubicados y nos daban su donación. Sé que estas personas que recibirán estas donaciones estarán muy agradecidas y contentas; no nos conocerán pero me da mucha alegría el saber que puedo aportar algo, aunque no sea mucho. Me impresionó mucho la empatía y la generosidad de muchas personas de distintos países, adultos y niños que dieron lo que pudieron para que esto fuera posible. Es muy importante concienciarse, saber que todo puede cambiar en un momento dado y ayudar a la gente que más lo necesita. Por eso volvería a ser voluntaria , porque he visto personas beneficiarse de todas estas donaciones y en verdad eso me alegra.


EFEMÈRIDES Las grandes oportunidades para ayudar a los demás raras veces vienen, pero las pequeñas vienen todos los días y creo que me quedo muy satisfecha de haber aportado mi granito de arena.

Margarita Notario Prestar servicio para mí es un gran oportunidad de ayudar a mis semejantes, poner ese granito de arena de mi parte (en este caso, mi tiempo y trabajo) es muy gratificante y me alegra saber que muchas personas luego tendrán un plato de comida asegurada cuando acudan al banco de alimentos. Participar en esta actividad me llena de satisfacción, siento que soy mejor

persona al ayudar a los demás Lo que más me llamo la atención fue ver a tantas personas mayores con la pensión justa que se acercaban al supermercado solo para comprar y donar y decirte: todo esto es lo que te puedo dar. Otros te agradecían nuestro esfuerzo hacia los más necesitados. Este gesto me hace pensar que en el mundo hay muchas buenas personas dispuestas a ayudar a otros, y que no todo es egoísmo, y que sobra AMOR en el mundo hacia las personas menos favorecidas. Hemos estado en representación del Instituto Pedraforca, y puedo asegurar en nombre de mis compañeras que participaron, tanto la Paola como la Wendy, que hemos realizado un buen trabajo en equipo.

La Marató de TV3: només un programa de televisió? Esther Barceló

Però què és La Marató?

Ja és habitual que el nostre institut se sumi a la campanya de divulgació de La Marató de TV3. El passat divendres 15 de desembre es van fer a l’institut les conferències educatives sobre el tema d’enguany : les malalties infeccioses. Un dels objectius finals és el de sensibilitzar els nostres alumnes sobre aquestes malalties, apropant-los a la realitat mèdica i personal dels propis afectats.

La Marató de TV3 és un projecte solidari impulsat per Televisió de Catalunya i la Fundació La Marató de TV3, enfocat a obtenir recursos econòmics per a la investigació científica de malalties que per ara no tenen curació definitiva. Però La Marató de TV3 va

més enllà de l’obtenció de fons. Per a La Marató és tan important la recaptació de diners com la divulgació científica, la conscienciació i l’educació de la societat en la cultura científica.

INS Pedraforca

/

abril 2018

71


EFEMÈRIDES La Fundació La Marató de TV3 va ser creada el 1996 per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb la missió de fomentar i promoure la recerca biomèdica d’excel·lència, així com la sensibilització social sobre les malalties que es tracten al programa televisiu la Marató de TV3, mitjançant campanyes de participació ciutadana i actes de difusió i educació. Així es conforma el lligam entre els ciutadans i el programa de televisió, dirigint-se especialment als centres educatius del país. Alhora també s’encarrega d’escollir els millors projectes de recerca biomèdica en cada convocatòria. Els alumnes moltes vegades pregunten com s’escullen els temes als que es dedica la recaptació. Des del 2006 i de forma bianual, la Fundació La Marató de TV3 obre una convocatòria pública de propostes de malalties que té com a objectiu implicar la societat civil en la tria del tema del programa. La crida està oberta a associacions de pacients i de familiars de malalts, així com també les d’entitats de recerca, societats científiques i de professionals de l’àmbit de la salut, que estiguin inscrites en el registre d’entitats jurídiques del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Al cap de cinc anys d’haver-se fet La Marató hi ha la presentació pública en un simposi dels resultats de la investigació finançada. S’han dedicat maratons a malalties com: ictus i lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques (2016), diabetis i obesitat (1998 i 2015 ), malalties minoritàries (2009) dolor crònic( 2006), Alzheimer (2005), leucèmia (1992), entre d’altres. La quantitat de projectes finançats fins ara ha estat de 794. Les malalties que han obtingut més ajuts són: el càncer amb 133 projectes entre les tres edicions que va ser objecte (1994, 2004 i 2012), seguit dels transplantaments amb 87 projectes entre les dues edicions (1999 i 2011). Les malalties que han tingut menys projectes finançats son la leucèmia amb un sol projecte i la síndrome de Down amb 10 projectes. L’edició que va obtenir major recaptació va ser la del 2012 dedicada al càncer amb 12.387.634 d’euros. Enguany s’ha sobrepassat amb escreix la xifra de 7.000.000 d’euros, que estava dedicada a les malalties infeccioses. Tenint en compte que la població de Catalunya és al voltant de 7.500.000, queda palesa la generositat i implicació de tothom.

72

INS Pedraforca

/

abril 2018

«La Marató» Professora Olaya Llano Sánchez i alumnes Emily Naomi Alcívar, Amalia Pardo i Rosy Malireli Vargas

It’s December, one good month of the year. Christmas is around the corner, and with it comes the shopping, the family reunions, the nerves of the waiting for presents, and time for «invisible friends»... Oh happy month! However, the last month of the year is there to make us look back into the past year and meditate. It is time to be critical with ourselves and look into what we did wrongly... and rightly! More importantly, to try to see what we could do better: to improve as human beings. «La Marató de TV3» belongs to that world, the world of ideas that make us better human beings, and also a better society. Born in 1992, the project is an emblem of Catalonia. Everyone knows «La Marató» and most of us answer to the strong prompt, and release the better «us», the solidary side of us. The Institut Pedraforca holds proudly the spirit of «La Marató». That is the reason why the students of second level of pharmaceutical studies at Institut Pedraforca are here, on December 15th. Their eyes wide and their ears ready to listen to a Medical Doctor Student in her last year of studies talk about «Infectious Illnesses». And so am I, ready to listen to their impressions. The first student is Amalia, from l’Hospitalet. «Born and raised!» she claims proudly. Amalia finds her studies likeable, especially when it comes to helping other people. «It’s interesting to treat with people, their health... ». Her chosen take-home-message from the conference is: «infectious illnesses are dangerous


EFEMÈRIDES because they can get worse. So the consequences can be very serious». The youngest student in the class is glad to hear the song they play at the promotional video: «I listen to trap an also to hip hop and all kinds of rap. I like diverse styles. I think they chose the song in order to attract young people». Finally, she states, the importance of «La Marató» is that «it helps us to be aware of silenced illnesses, so we can support them better. Also, it makes it easier to overcome stigmas about being sick». Next comes Emily, a lively girl, original from Ecuador, who lives in l’Hospitalet. When asked about her job, she smiles and says: «I’m a student». She will soon be a te-

chnical pharmaceutical professional, therefore she finds that initiatives such as «La Marató de TV3» are useful. «I have learnt today that you should try not to pass up any illness. This knowledge will help me teach customers about infections and how they spread. I will start by implementing it in my own life. I’ll wash my hands more often». Rosy is a classmate of Amalia and Emily, they are also friends. She did not want to miss the chance to talk about what she saw in the library at the Pedraforca. «I live in l’Hospitalet, and I am from Dominican Republic. I’ve lived here for four years. It’s nice to live here. It’s beautiful!». She is

a complete enthusiast and you can tell she is a people’s person: «I like studying to become a technical pharmaceutical because I love helping people». She is with Amalia when it comes to music: «I like the lyrics in their video. They were meaningful, and they transmit, to people a lot of things. Music has it. It comes inside of you in a way that it makes you do what it is telling you! Music transmits emotion». When asked her opinion about «La Marató de TV3», she claimed: «It’s perfect! Research is important in our society and there should be this type of project in every country». I like to think that girls like these are the future of our neighborhood… and our world! Thank you all!

Dia de la pau Lorena Mengual Santimoteo Aquest any, el tema transversal triat per l’Institut Pedraforca és la pau. Per aquest motiu, els alumnes de l’Aula d’Acollida del centre van elaborar un mural amb un colom commemoratiu. Aquest colom incorpora una peculiaritat: per elaborar el mural l’alumnat va haver de trobar paraules relacionades amb la pau, com per exemple: tranquil·litat, solidaritat, felicitat, companyonia, felicitat, etc. Totes aquestes paraules es van dibuixar, retallar i enganxar per donar forma al dibuix principal que es mostra a la fotografia.

D’altra banda, l’alumnat de tercer de l’Aula d’Acollida va visualitzar un recull de fotografies vinculades amb els conflictes armats que hi ha en l’actualitat. A continuació van elaborar de forma individual una redacció on comenten quines són les conseqüències principals de les guerres per als països implicats, tant a nivell econòmic, com social, sanitari, cultural, etc… També ens vàrem preguntar què poden fer altres països per lluitar contra problemes com la crisi dels refugiats, la manca d’ aliments, aigua o medicaments.

INS Pedraforca

/

abril 2018

73


EFEMÈRIDES Dia internacional de les llengües maternes Un curs més hem celebrat al nostre centre el Dia Internacional de les llengües maternes. És una data que ens convida a promoure la diversitat lingüística i cultural i el multilingüisme.

una de les cultures que conviuen amb nosaltres. Cadascun dels nostres alumnes i també professores i professors han proposat el llibre i la cançó que, fent una mica de recerca o bé demanant a la família, els han semblat més adients per exposar.

Així doncs hem volgut oferir-vos un petit tastet de les cançons i dels llibres més representatius de cada

Però més goig encara ens ha fet que els alumnes d’acollida s’atrevissin a cantar el llegendari tema

Àngels Gallardo

de John Lennon Imagine en la seva pròpia llengua i encara més, deixant-se gravar per després poder mostrar-ho a tothom. Van fer un esforç molt gran i així s’ho vam fer saber. Els llibres, la música i els desitjos de pau que havien fet els nostres alumnes varen inundar el vestíbul de l’institut durant tot el dia. Gràcies a tots i totes!

Els llibres, la música i els desitjos de pau que havien fet els nostres alumnes varen inundar el vestíbul de l’institut.

74

INS Pedraforca

/

abril 2018


EFEMÈRIDES Visca el Carnestoltes! El divendres dia 9 de febrer a l’ Institut Pedraforca vàrem celebrar el Carnestoltes. En motiu d’aquesta festa els alumnes de primer de Laboratori van venir disfressats amb el pijama des de casa. Aquí a la fotografia podem veure: Nerea Parralejo, Miriam Saiz i Gemma Guardeño.

Dia de la dona Instal.lació que es va fer a l´Institut el 8 de març en el Dia de la Dona Treballadora Títol: “Fes sentir la teva veu!” El patriarcat de la societat de consum intenta imposar un model de dona callada, sotmesa i sense veu. No volem ser nines Gorjuss sense boca, ni sense paraula. No Callis!!

INS Pedraforca

/

abril 2018

75


LES RECEPTES DEL PEDRAFORCA Dedicamos esta sección de la revista a una de sus colaboradoras más fieles. María Antonia muchas gracias por llenar estas páginas de poesía y exquisitas recetas. Has creado escuela. Las páginas de esta revista continuarán siempre abiertas a tus artículos. Esperamos tus artículos y, sobre todo, tus suculentas recetas. Estaremos siempre dispuestos a degustarlas.

No es un adiós, es un hasta siempre. Me es un poco difícil escribir estas letras, porque seguramente será el último artículo que publicaré en la revista del instituto. Desde que se publica la revista, siempre he escrito sobre recetas de cocina o poesía, esta vez va a ser diferente. Me quiero despedir de todos los integrantes del centro: profesorado, Pas, personal de limpieza, personal de la cantina y por supuesto del alumnado. Los que llevan poco tiempo, quizás no me conocen bien, pero llevo en este instituto 38 años, por aquí han pasado muchos, muchos alumnos desde que era un centro de FP, hasta ahora. De mi época ya quedan pocos profesores y personal del Pas, se han ido jubilando o (RIP). Al principio como en todos los comienzos fue difícil, pero poco a poco aprendimos unos de otros. Hubo épocas en las que fui muy feliz, y otras no tanto. ¿Cómo me describiría? Pues creo que soy alegre, jovial y sarcástica, a veces debería estar callada, pero me es imposible. Siempre he pecado de decir lo que pienso, y claro, esto a veces no cae muy bien. Pero,

76

INS Pedraforca

/

abril 2018

qué se le va a hacer, soy cómo soy y, a día de hoy, no voy a cambiar, ni quiero. A estas alturas de mi vida, ya necesito tomar un descanso y ponerme a hacer otras cosas, y vivir todo lo que pueda ya que trabajando no me ha sido posible hacerlo. Pero sé que echaré de menos el instituto, son muchos años aquí, también espero que os acordéis de mí y me recordéis, no como la cascarrabias que os metía caña, a profes y alumnos, sino como la persona que estaba en secretaría y os atendía, no siempre con una sonrisa, pero sí con profesionalidad. No quiero extenderme más porque parecerá que se trate de mis últimas voluntades, solo quiero desearos a todos los que seguiréis viniendo a estudiar o a trabajar que procuréis pasarlo bien aquí como yo lo hice. Mi agradecimiento a todos los que me han considerado una compañera, y a los que no lo han hecho, pues que también sean felices.

María Antonia


LES RECEPTES DEL PEDRAFORCA Receta de bizcocho esponjoso

Ingredientes:

Azahara Castejón

• 3 huevos a temperatura ambiente • 200 gramos de harina • 200 gramos de azúcar moreno • 1 sobre de levadura • 100 ml de leche • 100 ml de aceite de oliva (no muy fuerte) • 1 cucharada sopera de aroma de vainilla • Chips de chocolate/chocolate 90% para rallar (opcional)

Preparación: Lo primero que tenemos que hacer es precalentar el horno a 180º y preparar el molde, si tenéis un spray antiadherente mejor, si no, untáis bien el molde con mantequilla y a continuación espolvoreáis la harina procurando esparcirla muy bien, si os pasáis tirar el sobrante. Si no queréis un bizcocho muy gordo usar un molde de 24 centímetros, si en cambio os gusta que tenga más altura coger un molde más pequeño, la única diferencia será el tiempo de horneado. Empecemos! En un bol mezclamos el aceite con el azúcar moreno y añadiremos uno a uno los huevos (muy importante). Cuando tengamos una mezcla homogénea, añadiremos la harina junto con la levadura una vez esté tamizada con un colador fino. Yo recomiendo echar la harina poco a poco, para que no queden grumos y conseguir una consistencia óptima. A continuación, añadiremos los ingredientes líquidos, primero la cucharada de vainilla y después la leche.

Volvemos a mezclar hasta que estén todos los ingredientes bien integrados. Si queréis podéis poner unos chips de chocolate, pero si no queréis que se depositen en fondo del bizcocho, antes de incorporarlos, los tenéis que pasar por harina, así se quedarán en el medio. Si tenéis una tableta de chocolate podéis rallarla y mezclarla con la masa, le dará un toque de chocolate pero sin empalagar. Ahora volcamos en el molde la masa del bizcocho e introducirla en el horn. El tiempo dependerá en todo momento de cada horno, aproximadamente unos 40 minutos a 180º. NOTA: No son necesarias las varillas eléctricas, lo importante es no tener prisa y mezclar, paso a paso, todos los ingredientes.

Perdiz estofada Araceli Bujalance

Ingredientes: • 2 perdices • 6 cucharadas de aceite • 1 cebolla mediana • 1 diente de ajo

• 2 ramas de perejil • 1 vaso de vino blanco • 3 cucharadas de vinagre • Nuez moscada i sal

Preparación: Se ponen en una cazuela de barro, en crudo, el aceite, las perdices, la cebolla, el perejil, el diente de ajo, nuez moscada y la sal. Se tapa para que se vaya haciendo a fuego lento. Cuando está a media cocción aproximadamente, se le vierte el vino, un poco de agua caliente y el vinagre. Cuando ya estén tiernas las perdices, se retiran y se pasa la salsa por el pasapurés.

INS Pedraforca

/

abril 2018

77


PASSATEMPS Un tast de cultura Pilar Torrijos i Dolors Marcer Solucionari del test a peu de pàgina Avaluació del test: Si has encertat correctament entre: a) 16 i 20 preguntes, el teu nivell cultural és excel·lent b) 11 i 15 , el teu nivell és acceptable c) 6 i 10 , el teu nivell és millorable. d) 0 i 5, el teu nivell requereix un toc d’atenció i freqüentar més la biblioteca.

1- El Premi Nobel de la Pau (The Nobel Peace Prize), és un dels cinc Premis Nobel instituïts per l’industrial i inventor suec Alfred Nobel i són només creditors d’aquesta alta distinció les persones que han incentivat la pau i la concòrdia en el món. Als següents Homes d’Estat els va ser atorgat el Premi Nobel de la Pau: Yasser Arafat, Menájem Beguin, Willy Brandt, Jimmy Carter, Mijail Gorbachov, Nelson Mandela, Barack Obama, Yitzhak Rabin i Anwar el-Sadat. I als següents estadistes també els va ser concedit, però només un d’ells difereix de la resta ja que només va rebre el Premi Nobel de Literatura: a) Winston Churchill. b) Frederik de Klerk. c) Shimon Peres. 2- El Rei de Suècia presideix la cerimònia i el lliurament anualment dels Premis Nobel. En la Sala de Concerts (Konserthuset) és on es desenvolupa la solemne cerimònia de l’acte d’entrega seguint un estricte protocol de tres reverències en la que els guardonats realitzen una reverència al Rei suec, una altra als membres de l’Acadèmia Sueca, i una tercera al públic. La Sala de Concerts està guarnida per milers i milers de flors que envia cada any la ciutat on va morir Alfred Nobel: a) San Remo (Itàlia). b) Niça (França). c) Maastricht (Països Baixos).

78

INS Pedraforca

/

3- El Premi Nobel (The Nobel Prize) és un guardó internacional que s’atorga anualment per reconèixer a persones o institucions que han dut a terme investigacions, descobriments o contribucions notables a la humanitat. Els Premis Nobel de medicina, física, química, literatura i economia són entregats pel Rei de Suècia a la Sala de Concerts (Konserthuset) d’Estocolm que acull la solemne cerimònia. I solament el Premi Nobel de la Pau, a diferència de la resta, tal com va establir Alfred Nobel en el seu testament, es lliura a l’Ajuntament de : a) Copenhaguen (Dinamarca). b) Oslo (Noruega). c) Hannover (Alemanya). 4- Un oficial nazi va preguntar a Picasso: «És vostè l’autor d’aquest quadre?», i el pintor universal va respondre: «Els autors són vostès». Quan la Legió Còndor alemanya bombardejà el poble biscaí el 26 d’abril de 1937, Picasso va decidir que aquest crim de guerra atroç seria el tema de la seva pintura. Va ser la seva masterpiece i el quadre probablement més icònic del segle XX. El va pintar en el seu estudi de la Rue des Grands Agustins de Paris, i la resta forma part de la Història de l’Art. a) El Guernica. b) La Vida. c) Retrat de Dora Maar. 5- Desgraciadament, en la història de la humanitat el primer bombardeig sobre població civil, es va produir en la localitat de: a) Hiroshima i Nagasaki (Japó). b) Durango (Biscaia Espanya). c) Dresden (Alemanya). 6- La salutació feixista o salutació romana està tipificada com a delicte en el Codi Penal, amb penes de presó en alguns països. I no està penalitzada a: a) Alemanya. b) Itàlia. c) Espanya.

abril 2018

7- El Rei Alfonso XIII, besavi de l’actual monarca regnant, Felip VI, no va complir la pena a cadena perpetua a la que fou condemnat, ja que va morir l’any 1941 a la seva residència a l’exili que fou la seva casa fins a la mort, la luxosa suite de 300 m2 del: a) Grand Hotel de Roma (Italia). b) Hotel du Palais de Biarritz (França). c) Hotel Royal Savoy de Lausanne (Suïssa). 8- El 2 de novembre de 1929, la Catedral de Barcelona és declarada Monument Històric-Artístic Nacional. La catedral està dedicada a una Santa que era pastora d’oques, i per aquest motiu hi ha 13 oques al seu claustre. a) Santa Eulàlia. b) Verge de la Mercè. c) Santa Tecla. 9- La monarquia d’Egipte va acabar abruptament quan el Moviment dels Oficials Lliures, liderat pel bikbachi Gamal Abdel Nasser, va fer un cop d’Estat el 23 de juliol de 1952 i forçà l’abdicació del darrer rei d’Egipte i l’imminent exili. Aquest monarca filoanglès i sàtrapa, al perdre el tro va pronunciar les següents premonitòries paraules: «Dins de poc, en el món només quedaran cinc reis, el d’Anglaterra i els quatre de la baralla (Soon there will be only five kings left, the King of England, the King of Spades, the King of Clubs, the King of Hearts and the King of Diamonds)». El darrer rei que va regnar a Egipte va ser: a) Faruk I. b) Fuad I. c) Saladino.


PASSATEMPS 10- Amina sembla haver traït al seu estimat Elvino, però no té la culpa. Això succeeix a l’òpera La Sonambula (La Sonnambula), del bravíssim catanès: a) Gioachino Rossini. b) Giacomo Puccini. c) Vincenzo Bellini. 11- El rei Alfonso XIII patia una malaltia que no reconeixia la música. Disposava d’un oficial que l’avisava per alçar-se quan sonava l’Himne Nacional. Aquesta malaltia és la: a) Acusia. b) Amusia. c) Melomania. 12- El 19 de novembre de 2017, dues setmanes després de la visita d’Estat del President israelià, Reuven Rivlin, aterrà a Madrid el President de l’Autoritat Palestina, el líder d’un poble sense Estat. El veterà Abu Mazen, el seu nom de guerra, va arribar per defensar el reconeixement explícit de Palestina com estat independent, les fronteres de 1967, Jerusalem Est com a capital i el respecte de les resolucions de la ONU i el Dret Internacional; una decisió que el rais palestí presenta com «una inversió a favor de la pau». Aquest mandatari àrab identificat durant dècades d’esforços per la causa palestina és: a) Yaser Arafat. b) Mahmud Abbas. c) Sadam Husein. 13- Quan analitzem quelcom des del punt de vista crematístic, ens referim a: a) Els ingredients. b) Les emocions. c) Els diners. 14- Als Estats Units, el Secretari d’Estat és l’anàleg del nostre: a) Ministre d’Afers exteriors (Minister of Foreign Affairs). b) Ministre de Defensa (Minister of Defence). c) Ministre sense cartera (Minister Without Portfolio).

15- Al gran Leonardo da Vinci se li atribueixen un total de 15 obres, la majoria pintures sobre tela. Estan en discussió 6 pintures més i hi ha 5 obres que darrerament li han estat atribuïdes. Tan gran com la seva obra artística foren les seves investigacions científiques, la seva ànsia de coneixement no va tenir límits. Tanmateix, Leonardo no es troba entre els 10 pintors més cotitzats del món. El pintor més cotitzat del món segueix essent: a) Paul Cézanne. b) Van Gogh. c) Marc Chagall. 16- Sa Graciosa Majestat (Her Most Gracious Majesty the Queen), la reina Isabel II d’Anglaterra (Elizabeth Alexandra Mary Windsor), és la darrera supervivent Cap d’Estat que contribuí personalment als esforços d’Anglaterra quan estava en guerra, prenent part activa en ella. Als 18 anys, la Princesa Elizabeth es va allistar al Servei Auxiliar Territorial (Women’s Auxiliary Territorial Service), com una honorària Second Subaltern, i va rebre entrenament com conductora militar i mecànica, abans d’ascendir 5 mesos més tard a Junior Commander. Va esdevenir a la: a) Guerra dels Sis Dies (The Six-Day War). b) Segona Guerra Mundial (World War II) c) Guerra de Les Malvines (The Falklands War). 17- Catedral en l’altar major on només han contret matrimoni cinc parelles en el món. És el segon temple més gran de la cristiandat després de la Basílica de Sant Pere del Vaticà (San Pietro in Vaticano). En aquest altar, el casament està reservat i només permès a membres de la reialesa i aristòcrates amb el rang de Grandesa d’Espanya. a) Catedral de Santa Maria de La Sede de Sevilla (Espanya). b) Catedral de Chartres ( Cathédrale de L´Assomption de Notre-Dame, França). c) Catedral de Milan (Il Duomo di Milano, Itàlia).

18- Per a l’Església Catòlica, el temps litúrgic de la Quaresma acaba el: a) Diumenge de Pasqua. b) Divendres Sant. c) Dijous Sant. 19- És el cafè més antic de Venècia, d’Itàlia, d’Europa i del món. Actual-

ment segueix conservant l’aire místic i l’ostentació en la decoració que tanta fama li va donar. La terrassa és un lloc perfecte per contemplar tota la plaça de Sant Marc, el daurat de la Basílica i el campanile. Acomodar-se serenament per prendre un cafè en aquest històric establiment, és amarar la finezza del més genuí i autèntic Made in Italy. a) Caffè Florian. b) Harry’s Bar. c) Antico Caffè Greco. 20- Els idiomes oficials d’Israel són: a) Hebreu i arameu. b) Hebreu i àrab. c) Hebreu i anglès.

SOLUCIONARI 1 A 2 A 3B 4A 5 B

6 C 7 A 8 A 9 A 10 C

INS Pedraforca

/

11 B 12 B 13 C 14 A 15 B

16 B 17 A 18 C 19 A 20 B

abril 2018

79


Revista INS Pedraforca 2017-18  
Revista INS Pedraforca 2017-18  
Advertisement