Issuu on Google+

Segona època Número 52 17 novembre 2010

Enquestes, enquestes, enquestes… ( i campanya electoral )


L

ECTORA L E A Y N A P M A C ewn...I


RAL

O ...I CAMPANYA ELECT

ewn


RAL

O ...I CAMPANYA ELECT

ewn


RAL

O ...I CAMPANYA ELECT

ewn


RAL

O ...I CAMPANYA ELECT

ewn


RAL

O ...I CAMPANYA ELECT

ewn


RAL

O ...I CAMPANYA ELECT

ewn


RAL

O ...I CAMPANYA ELECT

ewn


T!! N A S N U E U Q Ó A ewnTÉ MÉS R

Temps de campanya om el temps de les cireres, o el temps de les albergínies hi ha el temps de campanya. De campanya electoral. I ara ens toca. No ve cada any, però Déu n’hi do. Que si ara autonòmiques, que si ara ajuntaments, que si ara generals... ens ve sovint el temps de campanya i no ens toca res més que suportar-la. Són avorrides, sí. Que poca cosa nova ens aporten, també. Que són cansades, ja ho sabem. Però ben mirades i buscant-li’s tres peus al gat en podem treure algunes conclusions per a comentar-les, si més no, en un espai intranscendent i de foteses com aquest. Fixeu-vos que fins ara ha governat una entesa de tres partits polítics a Catalunya. Fixeuvos que un cop esgotada la legislatura i convocades les eleccions, dos d’aquest tres partits polítics han manifestat obertament que reneguen d’haver governat amb els altres dos

C

socis i que ai uix! no ho tornaran a fer mai més, ni farts de vi. L’altre partit, no. L’altre partit diu que el millor del món seria tornar a fer el tripartit que ha anat la mar de bé. És clar que aquest partit és el més petit del tres i essent tant petit, qui li havia de dir a ell que sucaria en un govern? Per això li agradaria de repetir, no et fot! Ara que el que cal ressaltar en aquesta campanya són els escarafalls que a cada míting fa el senyor Montilla, del PSC, d’haver governat amb uns independentistes. I no així d’haver governat amb uns comunistes (o ex). És rar, no? Que potser té por que la seva clientela no el tornarà a votar si va dient que governar amb sobiranistes és el millor que hi ha? Que potser el PSC no és tan catalanista com fins ara ens havien fet creure? Que potser la Carmeta Chacón, des de Madrid, li ha dit al senyor Montilla que havia de tirar per aquest camí i no per l’altre, com fins ara? Que fa,

doncs, la Tura de número dos? O dit d’una altra manera: què diu la Tura? Què ens vol dir el senyor Montilla, que tota la defensa del català i de tot lo català que ha fet mentre governava ha estat perquè uns impresentables independentistes l'han obligat, però que ell no volia? Aquestes preguntes (i altres) ens fem, tot i una campanya ensopida.

MANEL, EL PUYAL


HOMO EMPRENYATVS

ewn

Campanya sobre campanya

per EUGENI BRANDAT

a hi som! Un altre cop de campanya i amb tota la parafernàlia i l'artilleria dels grans partits en marxa, amb tota la intenció de continuar ocupant les seves poltrones, que ben còmodes deuen ser, perquè sinó no entenc la fal·lera de no deixar-les anar. Es disfressen de demòcrates i volen fer creure que han elaborat unes propostes socials que ens faran sortir de la crisi, que els importem molt, que després de votar-los serem els més feliços d'aquest món. I què més? Tota la seva xerrameca està basada en mentides. Vejamlos, un per un. Aviso, dels C's ja ni en parlaré perquè no paga la pena malgastar ni un bit en aquesta colla d'arreplegats que només saben fer demagògia barata i espanyolisme ranci (ui, ara que ho veig, acabo de malgastar uns quants bits). Si parlem d'espanyolisme ranci, tenim els amics del Partit Popular, els habitants de la caverna. Aquests, si més no, saps qui són, d'on vénen i què pretenen i no ens estranya gens que practiquin la mentida per dirnos que es viu millor en una Catalunya integrada i ben dissolta dins d'Espanya. Evidentment, ells viuen millor, és clar. A la resta que ens bombin. Els altres, tots propugnen més autogovern, però sense canviar les regles, no fos cas que algú s'enfadés. Que no veuen que la res-

J

solució del Tribunal Constitucional ho va deixar ben clar? De més autogovern, res de res, si de cas, força menys. I els que no ho creieu així ja em donareu la raó d'aquí a no gaire, si no canviem ben aviat les coses. Que no ho veuen, això, els dels partits grans? Sí, sí que ho veuen, però per ells són molt més importants els càrrecs que el país, les prebendes que la gent. Per què menteixen, sinó? Per què ens parlen de més autogovern els socialistes si són ells mateixos (i els seus amos del

A nosaltres, és clar, per continuar ells ben apoltronats. Mentiders! I el federalisme d'Iniciativa? Quina estupidesa! Per ser federalista cal que a l'altra banda també ho vulguin ser. A aquests els concedeixo el dubte, potser no són mentiders: senzillament són tontos! I Esquerra? El referèndum, ui, sí! Això sí que és important! La independència és important, el referèndum és una presa de pèl!! No hi haurà referèndum legal senzillament perquè és impossible. La constitució ho deixa clar, i per aquest camí perdrem bous i esquelles... i, sobretot, molts anys abans d'arribar a res positiu. Esquerra és una eina que ja no serveix, és com un àbac en temps de la informàtica. Però ara ja no ens cal votar amb el nas arrufat. Ara hi ha dues opcions independentistes serioses, SI i RCat, totes dues amb un full de ruta clar. Són les dues opcions que de debò van escoltar el clam del 10 de juliol: In-inde-independència!! Deixemnos de baralles internes i posem-nos d'acord entre tots. Cal que totes dues entrin al Parlament. Jo sé quina votaré. Vosaltres ja fareu la vostra, que sou prou grandets. Que entri aire nou. Salut i independència!

Per ser federalista cal que a l'altra banda també ho vulguin ser PSOE) els que ens escanyen des de Madrid? Com voleu que un espanyol pensi a cedir més autogovern a Catalunya? I, pitjor, ho volen fer d'estranquis, per la porta de darrera (“negociarem per recuperar part del contingut de l'Estatut”). A la merda, mentiders! I dels de CiU, què me'n dieu? Ara que ja sabem que no podem tenir concert econòmic (que quedi clar, no és constitucional i Espanya no canviarà la seva constitució per fer-nos més feliços) s'han empescat aquest invent lingüístic del pacte fiscal. A qui volen enganyar?


TE C E L · L E T N ’I L A R E ewn+TECA P

BIRMÀNIA I SÀHARA


ECTE +TECA PER AL’INTEL·L

ewn

OH LÀ LÀ!

BARCELONA


ECTE +TECA PER AL’INTEL·L

ewn

El Web Negre també vol ser patrimoni de la humanitat. Però millor si és material, eh? La pela és la pela, oi?


ALS M A C R A C E D IA R ewnGALE

Josep Cuní, camí, veritat, vida amic Cuní, l’entranyable Cuní, en Josep Cuní Llaudet, ell solet acompanyat d’altres presenta el programa Els Matins de TV3. Però, ell solet, representa molt més, moltíssim més, una mena de regal especial i incomprensible. Se l’ha comparat al timbaler del Bruc per l’afició a donar cops de puny al mostrador de la seva botiga, se l’ha nomenat telepredicador pel tarannà del seu discurs, semblant a prèdiques que a vegades recorden les preconciliars (amb retirada a Pius X) i en altres les postconciliars però, entenguem-ho bé, sense passar-se... ell és tot això i més. Renyaire i repicador per naturalesa, no es mostra renunciatari a renyar a la iaia si li vaga, o a qualsevol visitant que contradigui les seves normes o no es comporti com ell creu que es degut; fins i tot munta picabaralles amb la Rahola, el seu alter ego femení, capaç d’enrojolarlo amb el seu caneló i els seus calculats exabruptes. Però aquest dos poden donar-se la mà, són de la mateixa estofa i d’aquí la història en comú, com un matrimoni Ropper televisiu que aprofita per afer les gracietes per vendre. La seva professionalitat el fa fer veure que s’atreveix a fer preguntes atrevides a tothom, com al Papa, sense que en el fons s’atreveixi ni vulgui fer preguntes tan compromeses. Com allò que diuen de la ginesta i l’argelaga, això sí, embolicat amb caràcter comprensiu i humanitari, amb paraules d’indulgència.

L’

Perquè tot és tan natural que en el fons acaba sent un membre d’aquella mítica família Sistacs, creació de l’admirat Valentí Castanys, inspirada en un gran nombre de famílies barcelonines, celebrant les seves facècies, compartint els seus petits problemes. Cuní es vol i s’imagina una barreja de Mossèn Tronxo aggiornato i Luis del Olmo, però acaba sent un pare Apel·les empeltat de Belen Esteban. A alguns el seu comportament per davant i per darrere els sembla esgarrifós, repulsiu i horripilant, i el seu fer d’insatisfacció carnal, mirant en perspectiva, sempre fa l’efecte de moments de crisi nerviosa en el que perd el control de la voluntat, els impulsos i els sentits van pel seu camí les forces que dominen l’ànima es paralitzen, com molt bé va escriure l’escriptor. Diu Cuní que "com a periodista és molt interessant ser allà on hi ha la notícia" però, afegim, potser no cal ser la notícia. Tot i que la seva trajectòria ha estat reconeguda en cinc ocasions amb el Premi Ondas, cada dia que passa la seva figura s’empetiteix, encara que ell cregui de veritat que és el camí, la veritat i la vida.


ABEL B E D E R G E N B E ewnEL W


D’aquí a cent anys... n efecte ja sabeu la frase: "d'aquí a cent anys tots calbs", venint a dir que ningú es pot lliurar de la mort, tot té un principi i un final, i aquest final és la mort que la nostra societat ha convertit en un tabú, malgrat les modes actuals dels "gòtics" (ens vam assabentar no fa gaire que les filles de ZP pertànyen a aquesta "tribu" que cultiva l'estètica sinistra), de pel·lícules d'animació com "Pesadilla antes de Navidad" de Selick i Burton, o la més recent de ficció "Buried" (Enterrat). En temps passats també a la societat li agradava "coquetejar" amb els temes necrofílics. En plena Revolució francesa a finals del segle XVIII, l'espectacle de moda a París eren les "fantasmagoríes", les més famoses de les quals fòren les del belga Étienne-Gaspard Robert "Robertson" que inventà una original manera de projectar a gran tamany mitjançant la llanterna màgica "aparicions" d'espectres, esquelets, dimonis, bruixes..., que impressionaren aquella societat que intentava basar-se més en la raó que en les superticions. El folklorista Joan Amades escrigué –no sé si exagerant– que en el segle XIX i sobretot quan la moda del Romanticisme, la gent es passava més temps als cementi-

E

OTS IN N S L E D IX A L A ewnEL C per JORDI ARTIGAS

ris que fora. Només cal recordar l'obra "Don Juan Tenorio" de Zorrilla i les seves escenes voltades de mausoleus... Sigui com sigui els dibuixos que avui porto al "Calaix dels Ninots" son d'aquesta època. "HOMBRE QUE VIÉNDOME ESTÁS..." El primer d'aquests dibuixos il·lustrava un "romanço", "Desengaños de la vida en los tristes ayes de la muerte", amb un gravat al boix on malgrat que el personatge central va vestit a la moda del segle XVIII, crec que deu haver-se imprès en el XIX. Aquest imprés té una petita anècdota, no porta data i procedeix de la Impremta i Llibreria de Lluís Roca a la capital del Bages. Deuría ser cap al 1965 que jo passava de tant en tant per la llibreria Roca del carrer Sobrerroca de Manresa per veure de comprar algún antic goig o romanço com aquest, doncs aquella vella llibreria i papereria guardava una autèntica mina de restes d'edicions de vells papers amb curiosos gravats que èren exclusivament els que m'interessaven.

Continua a la pàgina següent


EL CALAIX DELS NINO

TS

Ve de la pàgina anterior

Recordo com la venedora o propietària portava un gran monyo isabelí i unes faldilles llargues que ben bé podria haver estat un personatge decimonònic d'una obra de Charles Dickens, la porta tenia una campaneta i per ambientar més el local feia flaire d'una barreja de paper antic i de "romàtic" que defineix l'olor d'humitat d'un soterrani o cripta, (ull viu, corrector, no confondre romàtic amb romàntic!.) Mirem ara el gravat, un cavaller amb perruca i tricorni a la manera divuitesca observa amb cara de circumstàncies un cadafalc on jeu un esquelet amb l'inscripció d'un vers: Hombre que viéndome estás / nunca te olvides de mi / que como te ves me ví, / y como estoy te verás. El full inclou una llarga tanda de versos que son una autèntica perla de la literatura necrofílica. A l'esquerra un corb, animal de mal ave-

ewn

vista barcelonina en castellà: "El Payaso" del 22 d'abril de 1849. Era una novel·leta "per entregues" i es deia "Los tres pretendientes" que s'autodefinia com "novela chusca", on se servia de l'aparició d'espectres, en aquest cas de la mort per a riures'en dels suposats espectres que assetjaven a un dels aterrits personatges: (...) Por esta razón, aterrado Tragaldabas por la inmagen (sic) de la muerte que le acosaba en sus lúbricos sueños, la adoraba cual si fuese la vírgen del Pilar, a fin de que tuviese para con él piedad y misericordia! (...) Dos dibuixos i dues maneres de prendre's la mort, amb tota seriositat o en broma. Com seria ara? rany, sembla dir alguna cosa en un "globus" encara que el text està esborrat. ESPECTRES L'altre dibuix de poca qualitat i sense signar correspon a una il·lustració publicada en una curiosa re-


TRACA FINAL

ewn

Plataforma X ElWebNegre (primer els del nostre corral) Única llista electoral oberta de bat a bat (menys el corral, que el tenim tancat a pany i forrellat). No feu cas de l’ordre, són llistes tan obertes que el primer pot ser l’últim, i l’últim el primer, i el del mig pot anar fora, o de suplent: Néstor Macià Kap Manel Puyal Josep Ignasi Gras L’Avi Soler Quel Dan Saus Elchicotriste Bié Josep Braut Jordi Artigas Brito Giulio Laurenzi Pedro Molina Quim Paneque La Magina dels Ous Roger Fillol Devil Xavier Salvador Willy Tres Vota’ns! El 28 de novembre tu pots millorar el teu país i, de retruc, pots millorar la situació econòmica dels components d’aquesta llista..

El Web Negre no coincideix necessàriament amb les opinions dels seus autors. De fet, la majoria de vegades no en tenim, d’això. Quina angúnia, oi?


El Web Negre, n. 52