Page 1

Segona època Número 46 06 octubre 2010

Mi-te’ls, ja els tenim entretinguts


ACUDITSELECTES

ewn


ACUDITSELECTES

ewn


ACUDITSELECTES

ewn


ACUDITSELECTES

ewn


AGA V A N U ’ D S IE R Ò ewnMEM


MEMÒRIES D’UNA VA

ewn

GA


MEMÒRIES D’UNA VA

ewn

GA


GA MEMÒRIES D’UNA VA

ewn


YAL U P R O Y N E S L E D . DEL SENY.. ewnLA VEU

Malament si no ens estimen, malament si ens estimen per MANEL, EL PUYAL

s diu Maria Luisa Cava del Llano i es veu que està de “Defensora del Pueblo” en funcions. Que vol dir que no és defensora del pueblo ni defensa ningú, però que funciona com si ho fos i fa el que hauria de fer el “Defensor” de debò. Si aquell la va cagar cosa de no dir, es veu que aquesta també l’ha de cagar i a fe de Déu que ho fa i li surt bé. De fet continua la meritòria tasca que va començar l’anterior “Defensor del Pueblo” l’anomenat Don Enrique Múgica Hergoz, socialista de tota la vida, que es va dedicar a perseguir per la via de denunciar al Constitucional tot el que feia tuf a català. És a dir, que si tu vols que el català sigui un idioma normal en un país normal, ell s'hi oposava perquè entenia que el català era una parla que ens havíem inventat per fer-los la punyeta a ells, els que parlen “en cristiano” i el nostre, com a molt, l’havíem de parlar a casa i un cop haguéssim tancat la porta. Doncs la senyora Cava, diuen que va ser diputada del PP i catalana. Va ser catalana per allò “que és català qui viu i treballa a Catalunya” però es veu que si un dia te’n vas a treballar a un altre lloc, i per tant a viure-hi, ja deixes de ser català i només val el lloc on vas néixer, encara que t’haguessis format a Catalunya. Es veu que amb aquesta senyora la co-

E

sa va anar mes o menys així, tampoc no em feu gaire cas, que de segons quins personatges no em preocupo de saber-ne gaires coses. Tot això ve perquè una senadora de CiU li va pregunar a la “Defensora del Pueblo” en funcions que perquè tenia tanta mania al català i el perseguia tant i tant. I ella, agafeu-vos, li va contestar que no, que ella estima el català i que estima Catalunya, donat que té enterrats aquí, els pares, els avis i fins i tot el besavis i endemés hi te casa aquí i hi ve sovint. I ara feu memòria, heu sentit dir mai a tots aquests que surten per les teles i ens deixen a l’alçada del betum, que ens odien? No! Mai! Sempre, sempre diuen que ens estimen molt. Quina por!


LI SEGUEN L’HERBA

ewn

DEVIL


ECTE L · L E T N ’I L A R E P ewn+TECA


L +TECA PER A L’INTEL·

ECTE

ewn


CREMA DE LLAVIS

ewn

per LA MAGINA DELS OUS

Mínims er evitar la paralització del país davant la convocatòria de vaga formulada pels sindicats, el Departament de Treball ha publicat en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l’Ordre en la qual es garanteixen els serveis essencials que s’han de prestar. El document, doncs, esdevé manual per poder orientar la població en una jornada en què els drets constitucionals, els vitals, les llibertats, els béns i les necessitats bàsiques s’assegurin de forma proporcional al dret de vaga. En altres paraules, el paper vetlla per l’atenció de les urgències sanitàries, les d’extinció d’incendis, les policials, les de violència de gènere, els serveis de mercaderies, els de mobilitat, els funeraris... però, en confiança, millor que no els acabem necessitant el 29 de setembre així com tampoc durant un grapat d’anys. Ep, que quedi clar que en cap moment dubti de la professionalitat qualificada dels treballadors i treballadores! Més que res desitjaria que no ens calguessin emprar-los

P

perquè vindria a significar que malgrat les retallades socials i laborals, respirem. Pel que fa a d’altres aspectes, l’Ordre també garanteix el subministrament d’energia elèctrica, gas, abastament d’aigua potable..., ara bé, rascant-se cadascú la butxaca per pagar rebuts ja que aquí pas s’aplicaran mínims en facturació sinó tot el contrari doncs, per variar, l’altre dia encara apujaren un cop més l’import d’encendre els llums. En relació als serveis de restauració, durant la jornada aquests també són mimats. La preparació de menjars, els càterings, els cigalons... estan garantits perquè l’estómac de tothom bé prou que s’ha d’omplir tant si fem com si deixem de fer vaga general. Per tot plegat, potser serà intel·ligent preguntar a les barres dels bars si venen loteria. Ah, i qui sigui a qui toqui, com a serveis mínims, que enviï postal per exemple des de les Seychelles.


ABEL B E D E R G E N B E ewnELW


EL WEB NEGRE DE BA

ewn

BEL


EL WEB NEGRE DE BA

ewn

BEL

"DE HAITÍ A PAKISTÁN: LA AYUDA INTERNACIONAL AL SOL QUE MÁS CALIENTA. ANTE ECLIPSE SOLIDARIO, RAYOS UVA PARA LA TANOREXIA HUMANITARIA !"


INOTS N S L E D IX A L A C L ewnE per JORDI ARTIGAS

1948, l’any de “Gilda” (1a part) l 1946, aproximadament un any després de l'acabament de la Segona guerra mundial, quan Espanya i el règim franquista patíen l'aillament internacional i encara a penes s'havíen inventat ni la "guerra freda" ni el "teló d'acer", s'estrenà als Estats Units una pel·lícula que portaria cua: "GILDA" del director Charles Vidor i interpretada per Rita Hayworth i Glenn Ford en els papers protagonistes, en una producció de la Columbia Films. A l'Estat espanyol arribà el 1948 amb retard com tot... Però no és de la seva qualitat o no cinematogràfica del que volia parlar sino del fenòmen que suposà "Gilda" com a conflicte creat per la censura franquista i la jerarquía catòlica. Seixanta dos anys després d'aquells fets, recordar allò provoca una barreja entre estranyesa i vergonya aliena, però tot allò fou la pura realitat, la realitat d'aquell feixisme més llardòs intimament casat amb aquell nacional-catolicisme vergonyós.

E

CIUDAD REAL, 1948 De petit les meves primeres notícies sobre la pel.lícula "Gilda" fòren les converses de família evocadores de quan s'estrenà la famosa pel.lícula a la capital de la Manxa

Ciudad Real, lloc on llavors vivíem la meva família. La història es repetia a tot arreu de manera semblant. Davant la imminència de l'estrena de "Gilda" a les pantalles espanyoles en els primers mesos de 1948, la jerarquia catòlica, els bisbes de cada diòcesi a través dels fulls dominicals, la premsa catòlica i la ràdio organitzàren frenètiques campanyes intentant evitar i a vegades "prohibint" per a que els catòlics (que èrem tots per reial decret) no caiguessin en el pecat de la carn anant a veure al cinema la perduda de "Gilda". Segons recorda el meu germà gran, el bisbe de Ciudad Real de nom D. Emeterio Echevarría y Barrena, que sens dubte hauría signat sense cap mena d'escrúpol la carta de la "Cruzada" i rebia amb incens a "bajo palio" al dictador, publicà una encesa proclama "escandalitzant-se" per l'estrena de "Gilda" i exigint als seus feligresos (com es feia a l'època feudal) que no arrisquessin la salvació de la seva ànima anant a veure-la... Continua a la pàgina següent


Ve de la pàgina anterior

A la capital manxega, però, l'efecte fou el del "boomerang", mai el cine o cines on es projectà "Gilda" havíen tingut tantes cues a les taquilles i les recaptacions dels empresaris marcàren època. No sabem si la "Columbia Films" contractaria o no al sr. bisbe com a director de marketing...Cassos semblants es produiren a nombroses ciutat i pobles de Catalunya i Espanya, heus ací alguns exemples, alguns d'ells trobats en la recerca a internet. "AMADO MÍO..." Sens dubte el glamour de Rita Hayworth, de nom veritable Margarita Carmen Cansino, un autèntic sex symbol de la pantalla en el seu millor moment, omplia i quasi diria que es "menjava" la pantalla. "Gilda" la cantant que actuava al cabaret-casino anava vestida amb un ajustat vestit de ras negre fins als peus amb una llarga obertura, uns guants llargs i un escot generòs que a la publicitat hispana (vegeu l'anunci de "Fotogramas") apareixía amb l'afegit d'uns ridícols tirants amples... De Gilda-Rita es recorden tres moments, en especial el de la cançó que en la traducció es deia "Amado mío...", una inspirada havanera-tango. L'escena del llarg guant que Gilda s'abaixava poc a poc tot cantant "Put the Blame on Mame". Aquesta escena era sempre evocada pels bisbes potser per allò que ens deien que la "carne es débil". I finalment la sonora bofetada del gelòs Glenn Ford, "on s'és vist

que un home pegui a una dona!", es deia hipocritament. També va quedar per a la petita història el fet de que dir que una dona era una Gilda era insultar-la. La campanya publicitària fou realment convincent. La revista "Fotogramas" de l'1 de gener de 1948 anunciava l'estrena: "¡Muy pronto en el Coliseum! Gilda la película que arrebata a las muchedumbres(...)", i la frase publicitària més recordada fou "Nunca hubo una una mujer como Gilda". Alguns dels anuncis aquí reproduïts procedeixen del "Diario de Barcelona" i de la revista esportiva "El Once" que comptava amb un bon estol de dibuixants: Castanys, Mestres, Puigmiquel, García Lorente i d'altres. El primer d'aquests dibuixà diversos anuncis que parlàven del nou fenòmen del "gildismo", un d'ells deia: "En plena fiebre de 'gildismo'...Cuando ellas no pueden oirles, ellos declaran la verdad sobre Gilda (...)". No cal dir que a Barcelona l'èxit fou també apoteòsic...malgrat les circumstàncies. (CONTINUARÀ)


TRACA FINAL

ewn

El Parlament està dissolt, però nosaltres encara estem sencers:

Farenheit 11S

Néstor Macià Kap Manel Puyal Josep Ignasi Gras L’Avi Soler Quel Dani Saus Elchicotriste Jordi Artigas Espinosa Brito Giulio Laurenzi Pedro Molina Quim Paneque La Magina dels Ous Roger Fillol Devil Xavier Salvador

Ens oferim per acabar d’omplir alguna de les llistes que no poden acabar d’omplir, com a números dos o tres, i mai més avall del número vuit, tot i que no fariem fàstics a l’últim d’alguna llista ben nostrada (ep, només en el cas que això doni pela, eh?)

El Web Negre no coincideix necessàriament amb les opinions dels seus autors. De fet, la majoria de vegades no en tenim, d’això. Quina angúnia, oi?

El Web Negre, n. 46  

Revista d'humor i sàtira

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you