Issuu on Google+

Segona època – Número 35 – 15 juliol 2010

Això no és un acudit: va tenir les penques de dir-ho de debò!!!

NÉSTOR


A LES BARRICADES!!

ewn

KAP

L’AVI


A LES BARRICADES!!

ewn

Petita, insignificant i anodina crònica d’un gran dia històric per MANEL, EL PUYAL

quell dissabte feia una calor que intueixes que la recordaràs uns quants dies, que quan trobes algú a l’ascensor ja tens tema de què parlar, i la gent fugia cap a la platja com si a la platja no fes calor. I era el dia de la manifestació i jo pensava: sortiràs de casa a les cinc i cap al Passeig de Gràcia, que hi ha molts arbres i hi haurà ombra. Ja havia penjat la bandera estelada al balcó i caminava pel barri mirant quants balcons tenien bandera. Pocs. A l’edifici on visc, tres, déu n’hi do. Alguns (molt pocs) tenien l’espanyola amb toro o amb escut, coses del futbol, què hi farem! Passades les cinc sortia de casa i vaig baixar a l’estació del metro i les escales no les baixava sol, una munió de gent amb pals amb banderes i banderes posades com si portessin una capa em rodejava i em feia esperar torn per introduir el bitllet. El tren, ple. Baixo a Passeig

A

de Gràcia (o em baixen). Gentada, em costa molt arribar a la superfície però hi arribo, o arribem, ara ja no sóc una individualitat, ja formo part d’un nombrós col·lectiu que ens hem oblidat de la calor, del sol i de l’hora de la migdiada d’un dissabte calorós. No es veu cap manifestació, però es veu molta, molta gent. Tot el Passeig de Gràcia és ple, els laterals, tan el que toca l’ombra com el que toca el sol. I a la calçada central, gent que baixa, gent que puja, banderes, cartells, barretines, pancartes... gent distesa, alegre, anaven a una festa. Dues hores més tard, ens arriba la manifestació, uns cotxes primer i un servei d’ordre després li obren pas. Jo que estava a primera fila, ara, no sé com, he quedat a segona fila, darrere d’un paio més alt que un Sant Pau, sento darrera meu una cridòria : “botifler”, “ara toca collons” i altres. Miro. Efectivament, veig Montilla, Pujol, Maragall, Benach, Barrera... Darrera d’ells els altres, Mas, Puig-

cercós, Herrera, consellers... els crits continuen amb més força, el servei d’ordre em tira enrere (encara més, a mi i al Sant Pau) només sento crits i un d’unànime que sobresurt per sobre dels altres: IN-INDE-INDEPENDÈN-CIA!!! I em dóna per pensar. Penso que aquesta deu ser la primera manifestació de la història que tots el manifestants, tots, es manifesten per manifestar el seu desacord amb una petita part de manifestants que també es manifesten. Com si diguessin: “Per culpa d’aquests gripaus d’aquí el davant, que no han sabut fer-se respectar, que estem com estem”. Et deu haver donat un cop de calor, em vaig dir a mi mateix, veste’n cap a casa, Manel. I quan intentava anar-me’n encara vaig veure una noia bruna que em mirava i em deia: “Boti, boti, espanyol qui no boti”. I me’n vaig anar. I encara vaig botar. ROGER FILLOL


A LES BARRICADES!!

ewn

LA BURRA CEGA (Poema Popular) per EUGENI BRANDAT

Topant de cap en l'Albertito “el Soca”, avançant d'esma per 'llà el Passeig de Gràcia, se'n ve la burra imperturbada. És cega. Fa temps el del bigoti, un pinxo amb massa traça, li va buidar el cervell, i sembla que quan mira, no veu cap realitat: la burra és cega. Per més que ha vist l'allau diu que són quatre pàries, pensa que no és real aquell mar d'estelades, i es passa pel dallò les raons identitàries. Ses companyes, al partit ben amagades, miren de no garlar, les esparvera fer dringar l'esquellot i, així, s'aturen: la premsa que no ens busqui. Però ella xerra. Topa de dents amb l'esmolat micròfon i no recula, que està envalentonada... mirant a càmara diu amb posat fatxenda: “La mani de dissabte ha estat minoritària, no és ni de bon tros el sentir de Catalunya”. Diu poc, i sense trobar el nord. Pot semblar boja. Aixeca al cel, enorme, amb un gran gesto tràgic, l'embanyada bandera rojigualda i, orfe de raó, les diu tan grosses que sembla que s'entrena, no vacil·la, fa el seu camí com l'únic raonable, brandant alegre les orelles i la cua.

NAPI


A LES BARRICADES!!

ewn

HOMO MANIFESTANTIS per EUGENI BRANDAT

uedarà molt poc patriòtic, ja ho sé, però ho he de confessar: personalment, el millor moment de dissabte va ser quan vaig arribar a casa, em vaig treure la roba suada i les sandàlies (molt còmodes, molt fresques, tot el que vulguis, però ténen un límit) i em vaig ficar sota la dutxa mentre em rebotaven pel cervell els crits d'in-inde-independència. Em va venir al cap aquella sensació de victòria, aquell en som molts i això ha estat un èxit no gràcies als polítics sinó malgrat els polítics. Gran Via enllà, tot sabent que ja no hi havia capçalera (avantatges d'anar a una mani amb ràdio), el sentiment era d'haver-los avençat per la dreta i per l'esquerra: allà s'havien quedat els cagadubtes ben retratats després de fer-nos fer el ridícul amb el cony de farsa de si lema o si bandera. In-indeindependència! El problema és que continuaran cagant dubtes, com sempre. Mentre l'aigua tèbiament fresca (amb aigua freda del tot es dutxarà sa tia!) em regalimava cos avall, els meus pensaments fixaven alguns petits detalls d'individus que destacaven sobre la massa. La tendríssima iaiona que, des del balcó del geriàtric, feia onejar amb convenciment i entusiasme la seva senyera gairebé em fa saltar la llagrimeta. Segurament tenia edat com per haver participat en alguna mani dels anys trenta i aquí la teniem, valenta, indòmita, enèrgica, incansable. I la parella amb el carret i una nevera de càmping plena de glaçons perquè es pugués refrescar tothom qui volgués? Agafaves un glaçó i te'l passaves per coll, cara, cames i braços. Més enllà d'una idea senzillament genial, em va semblar una acció d'una generositat enorme. I el bon rotllo de tothom amb tothom? Si et queia o si etzibaves una empenta involuntària, tot se solucionava amb un perdó i un somriure. Igual que el dia a dia al carrer! Vaig sortir de la dutxa pensant en la gran estelada que plegaven i desplegaven des d'un pis alt de la Gran Via. Espectacular. No vaig tenir temps d'eixugar-me que ja tornava a suar. Ja les té, aquestes coses, l'estiu. In-inde-independència! I ara què? No ho sé. Però ha quedat demostrat que en som molts que, com les meves sandàlies, també tenim un límit.

Q

L’AVI


A LES BARRICADES!!

ewn

PUYAL PUYAL

WILLY


EN PILOTES

ewn

Quan fas "Pop" ja no hi ha stop! per PERE GIL

ESPINOSA

a setmana passada resulta que la Selecció espanyola de futbol es va proclamar campiona del món. Es veu que això és molt important, molt més que no pas altres punyetes com que la taxa d'atur pugi, els crèdits pugin, els impostos pugin, els ingressos de les famílies baixin, els preus pugin, el consum baixi, i els polítics es pensin que això és el Dragon Khan, i després de tanta tombarella encara vulguin repetir el viatge. Doncs bé, la fabulosa Selecció Espanyola, hem sentit dir un cop i un altre que és el paradigma d'aquest país que és Espanya, Que és l'Espanya real i que això de la Selecció sí que representa els ciutadans de debò, i no uns quants milions de catalans amb senyeres passejant per la Gran Via. Doncs és veritat, tenen raó, sí, oi tant, la gloriosa Selecció Espanyola és la perfecta representació d'això que és Espanya. I mireu si no: Els que penquen, els que treballen, els que fan que la selecció bategui són tots catalans. Catalans de tota la vida, peluts o menuts, de Terrassa, Ciutat Badia o La Pobla de Segur, o catalans dels que viuen i treballen a Catalunya tot i haver nascut a Fuentealbilla. Aquests són els que hi posen el coll i les cames, i els que aixequen el país, vull dir la Selecció. Després hi ha els de la resta de la península, que sense fer soroll ni pencar gaire s'apunten els tantos que aconsegueixen els catalans, i per suposat, hi ha els de Madrid que, sempre, al final, vulgues no vulgues, són els que s'emporten els petons de rosca davant de la càmera. I he deixat pel final la mascota oficial de l'equip, que no és ja el brau amb la testa alçada, ferma i coronada amb esmolades banyes. No. La mascota és un pop, una bèstia llefiscosa, que esbrina el futur, un futur negre, que estén els seus tentacles pels partits i les institucions polítiques, judicials i mediàtiques, que mentre et fa la gara-gara i et toca la barbeta amb un tentacle per davant, amb un altre et clava per l'esquena un punyal, o unes tisores de retallar estatuts, tan se val.

L


EN PILOTES

ewn

L’AVI

DANI SAUS

L’AVI


EN PILOTES

ewn

La Copa del Món de Futbol és de Portugal... Segons el tractat de Tordesillas (http://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_de_Tordesillas), signat el 1494 entre el Regne de Portugal i els Regnes de les Espanyes i avalat per la Santa Seu, qualsevol conquesta d'Espanya a l'est del meridià 46 pertany a Portugal... Per tant, o enviem la copa cap a Lisboa, o hi haurà un conflicte internacional més gran que allò de l'illa de Perejil...

PUYAL

NAPI


EN PILOTES

ewn

NÉSTOR

SOLER


CREMA DE LLAVIS

ewn

per LA MAGINA DELS OUS

Teles es darreres setmanes han resultat ser profitoses pel tèxtil. La venda de pedaços de roba de color vermell i groc han pujat. Els principals llocs de distribució han estat merceries de tota la vida i novells comerços d’implantació xinesos que han vist com plegats omplien els calaixos de diners. Curiosament, ha resultat ser indiferent si les banderes eren fabricades a l’orient o les rieres del Ter. El més important, pels botiguers, ha estat poder-ne despatxar encara que fossin holandeses. Segons el gremi, el darrer cap de setmana ha estat providencial. Mentre qui el dissabte tenia motius per trepitjar el carrer per manifestar-se amb senyeres de quatre barres, el diumenge altres ho feien amb banderes de dues barres gruixudes. Entre compradors però, i mai millor dit, cadascú anà a la seva bola. Si bé pels de la desfilada del dominical una pilota acaronà la xarxa d’una porteria de futbol a Sud-àfrica, a tocar del nord del continent, ço és als Pirineus, els de l’aplec del dissabte mostraren tenir plenes les pilo-

L

tes d’haver d’aguantar els canvis de regles fallades (que no vol dir equivocades) segons interpreten allà al Constitucional. D’aquí que, per tot plegat, la retallada de l’estatut ha estat una mena de joc que no ha agradat als de la tribu catalana que diu prou als de l’ètnia tocapilotes. Tant ha de ser veritat que no fa el pes el dictamen que fins i tot els matemàtics de la Urbana han certificat que van anar a la manifestació més d’un milió al Passeig de Gràcia de Barcelona. El que no ha fet tanta gràcia, però, foren les declaracions nocturnes que el president de la Generalitat va fer per la tele que fa cinc on, a mitja entrevista telefònica, va permetre acceptar deixar pas a la publicitat. Això sí que és tela i marinera!


COSES DE L’AVI

ewn

Continúa a la pàgina següent


COSES DE L’AVI

ewn Ve de la pàgina anterior

L’AVI


ECTE L · L E T N ’I L A R E P ewn+TECA

LLADRE

NAPI

NAPI

ROBEN ALS TURISTES


NES A G S E L I T S U G ewnEL pel GRAS

Guia EWN de restaurants de menú

Resistència passiva uan passes adelerat per la porta, potser no en fas ni cas. Una vegada ets a dins, la cosa canvia. Tot i que actualment la zona en la que es troba presenta certs inconvenients, l’Elisabet resisteix. Inconvenients com que el barri, per un cantó, s’ha posat un pèl pedant a redós de l’art contemporani i l’intel·lectualisme, amb locals mostrari de tot tipus de dissenys del més momentani moment i, per un altre, i per simple ubicació dins el mapa de la ciutat, està abocat a un turisme no tan selecte com voldríem. Ambdós contratemps, pel que fa al tema de la manduca, fan una mica de basarda. Però l’Elisabets, repetim, resisteix titànicament... en certs aspectes, afegim. Per exemple, quan s’atreveix a continuar el tarannà que van imprimir els seus impulsors, els germans Joan i Pere Benach, en el moment de la inauguració, el 1962, l’any de les inundacions i de les nevades a Barcelona i rodalies. No vol dir això que l’establiment no s’hagi posat malauradament à là page en qüestions potser de supervivència, com quan arriba una família de turistes alemanys o

Q

Elisabets Casa de Menjars i Begudes c/ Elisabets, 2-4, 08001 Barcelona (això és a la cantonada amb la plaça Bonsuccés i Xuclà, anant de les Rambles al convent dels Àngels o el MNAC) Tel.: 93 317 58 26 Preu menú 10,75 € Fan moltes altres cosetes de menjar. anglesos, belgues o siamesos... i demanen un generós assortiment de les més atrotinades tapes, doncs se’ls serveixen uns plats que semblen trets d’un catàleg de menjars de tot a cent, com a tants d’altres llocs

de la contrada. I, ja posats en la part negativa, un altre defecte monstruós: posen música, o alguna cosa semblant, i en el cas del petit menjador (n’hi ha diversos) del final a la dreta, on vam anar a petar, les distorsions de l’altaveu destorben qualsevol plàcida conversa que l’ambient i el lloc proposen. Ara bé, si més no, si ens fixem en el menú de l’establiment, per altra banda motiu únic d’aquestes ratlles (no sé en què estava pensant!) la cosa fa dir déu n’hi do. No en surts pas escaldat. Els fideus, per exemple, no són d’aquells de cartó-pedra tan en boga; el cap i pota és un cap i pota ben trobat (en aquest plat, avisaven que picava una mica, però paladars autoritzats van confirmar que no n’hi havia per tant); les galtes a la brasa amb patates fregides són el que prometen (oh, meravella!); les creps tirant a canelons planxats feien el seu efecte i tenien bon sabor... El pa? Bo. El vi? Home, el de la casa no és per llogar-hi cadires, però compleix la seva funció sense que t’agafin escarafalls. També cal mencionar que et deixen fer la tertúlia i no et foten fora un cop has acabat, i es posen a dinar a la taula del costat (per cert: la propera vegada demanarem allò que van menjar ells: prometia). El local està ben condicionat pel que fa a la decoració i el manteniment, no dona la impressió de ser tant petit com realment és, el servei és eficient i amable (tot alhora a vegades es difícil de trobar) i, en general, són de la broma, cosa també d’agrair en els temps que corren. En conjunt: tot plegat prou assenyat per anar-hi.


TRACA FINAL

ewn

I passen els anys i ens enreden, i passen els anys i ens enreden, i passen els anys i... Estem fins els collons d’estar fins els collons!! Barcelona, Rambles, 24 d’abril de 1932

Els d’El Web Negre ens varem numerar i ens vam quedar a la cua de la mani: 55.974, té un amic que és mig psiquiatre: Néstor Macià 55.975, si el crides diu “ara vinc”: Josep Ignasi Gras 55.976, feliç com un tornavís: Manel Puyal 55.977, aquest és nou, i promet: Kap 55.978, vigila on fiques el dit: L'Avi 55.979, tot era ple com un ou: Soler 55.980, feia una calor que espanta: Napi Li va tocar el 55.981, sense rodolins: Quim A la Blackberry hi duia apuntat el 55.982: Dani Saus Amb el dorsal 55.983: Jordi Artigas Entre ganxito i ganxito, el 55.984: Sergio Fidalgo Lluïa un espectacular 55.985: Elchicotriste 55.986, 55.987, 55.988, 55.989, 55.990 i 55.991: Xavi, Quel, Bié, Orcajo, Jordi Arasa, Willy Des del 55.992 al 55.996, ambdós inclosos: Roger Fillol, Devil, Eugeni Brandat, Pere Gil i Juli Vert El 55.997, el 55.998 i el 55.999: Giulio Laurenzi, Carlos Brito, Pedro Molina I, finalment, el 56.000: Ermengol Erem 56.000. Ho veieu? Veieu com Lynce tenia raó? El Web Negre no coincideix necessàriament amb les opinions dels seus autors. De fet, la majoria de vegades no en tenim, d’això. Quina angúnia, oi?


El Web Negre 035