Issuu on Google+

Segona època – Número 34 – 08 juliol 2010

KAP


ES!! D A IC R R A B S E L A ewn

NÉSTOR


A LES BARRICADES!!

ewn

PUYAL

KAP


A LES BARRICADES!!

ewn

ERMENGOL

L’AVI

NÉSTOR


A LES BARRICADES!!

ewn

L’AVI

DANI SAUS

L’AVI


A LES BARRICADES!!

ewn

PUYAL

WILLY

NÉSTOR


A LES BARRICADES!!

ewn

ERMENGOL

SOLER

ROGER FILLOL


CREMA DE LLAVIS

ewn

per LA MAGINA DELS OUS

Sentència rriba el juliol i els magistrats se’n volen anar ara de vacances. Finalment, han resolt la feina per la qual els han pagat en relació a l’estatut. Han necessitat, però, gairebé 4 anys per posar-se d’acord a escapçar el text. Ara, és d’imaginar que, mentrestant, cada mes, devien anar cobrant la constitucional tribunal nòmina, no? Quin xollo, jo de gran aquí també hi voldré treballar! Ja és prou però que hagin badat tant. S’ho havien de fer durar encara una temporadeta per així cada trenta dies continuar anar fent bossa. Francament, me’ls imaginava un xic més espavilats. Es nota que no són catalans, podien haver tret major rendiment a l’encàrrec que des del popular partit i des “del pueblo defensor” havien rebut. Total, per fer la tisoradeta que diuen els col·legues de premsa satírics d’El Mundo i El País que només han fet a l’escrit els jutges, haguessin hagut aquests de necessitar, perquè es notés alguna retalladeta rellevant al document (segons ells, és clar), com a mínim fins al següent mundial de fut-

A

bol del 2014. Com es veu que no hi poden fer més, des que els rutlla la selecció, compten el pas del temps; de campionat en campionat. Per la meva part, pescallunes com arribo a ser, vull pensar que per llavors ja ens enfrontarem en el partit de la final contra els de la samarreta vermella. De retorn a la sentència, si el que de veritat desitjaven és que ens prenguem de forma seriosa la seva decisió, ja fa dies que esclafim a riure. Cada cop ens sentim més allunyats dels seus arguments de la indissoluble nació espanyola fins al punt que els acabarem atorgant a cadascun dels membres del Constitucional Tribunal la Creu de Sant Jordi pels mèrits en la defensa i les llibertats democràtiques de Catalunya.


ECTE L · L E T N ’I L A R E P ewn+TECA

LLADRE

SOLER

DANI SAUS

PROFETA


L +TECA PER A L’INTEL·

ECTE

ewn

LA RAHOLA AL SEU PILAR per ELLA

Tindré un bosc

M

O a tots els d’Esquerra que eren de Terra Lliure, ja en trobarem d’espai, aquí, ja. Veieu, com m’estimen els jueus? Com que no tenen qui els defensi, jo els faig aquesta feina, jo i uns quants amics meus com en Villatoro, en Cardús, en Sellarès i ara s’hi ha afegit en Salvador Sostres, que aquest s’apunta allà on veu calé a fer. I ells m’ho agraeixen posant-me un bosc de 5000 arbres, que durà el meu nom. Estic emocionada, què voleu? Ara, ja els he dit que els arbres no siguin pins. Que a mi el PI se’m va morir de seguida i no en tinc cap bon record.

Q#

’ho van dir l’altre dia i estic molt contenta. Resulta que plantaran 5000 arbres a Israel en honor meu, per agrair-me tot el que faig pel poble jueu, que és molt. Començaran a plantar els arbres a primers d’any però encara no saben ben bé on els posaran. Jo els he dit que els plantin a Palestina, que fotin fora una quants palestins, que enderroquin les seves cases, que cremin les centenàries oliveres, per fer lloc i em plantin el meu bosc. I si no hi ha prou espai, que vinguin aquí, a Catalunya, que jo els diré les cases que han d’enderrocar, les dels comunistes leninistes d'Iniciativa o l’àtic d’en Carod o a Ripoll, on viu en Puigcercós.

“CHUPA-CHUPS: UN ERE IRRACIONAL I TRANSCENDENT”

NÉSTOR


NES A G S E L I T S U G ewnEL pel GRAS

Guia EWN de restaurants de menú

Sense romanços ni sorpreses (o sí!) l nom ja ho deixa ben clar. Local amb història, no s’està per històries. Ell solet, i citant un mestre, pot ser la crònica viva de la resistència dels senyals d’identitat gastronòmica catalana, versió barcelonina, cantonada Eixample esquerra si voleu, en uns moments en els que la tònica és el tot s’hi val. Pa i Trago continua la tradició de les cases de menjar i ho fa amb tota l’honorabilitat del món. Si et dius: “Vull anar a un restaurant ben típic de cuina catalana i casolana”, un local de filosofia catalana sense romanços ni sorpreses –s’ho diuen ells mateixos al web–, hi pots anar amb tota la tranquil·litat del món. És el teu local, perquè si bé la cuina catalana és molt complexa i d’extraordinària riquesa, la carta de Pa i Trago esmola la curiositat del més tafaner. Sense monotonies i igualitarismes, el menú del migdia està en consonància amb tot el que portem dit i és un acurat resum i reconeixement a la amplitud de la carta: podeu trobar

E

Restaurant Pa i Trago c/ Parlament, 41 08015 Barcelona Prop de la Ronda de Sant Pau, del mercat de Sant Antoni i del Paral·lel. Tel.: 93 441 13 20 www.restaurantpaitrago.es Menú migdia: 8,41 euros (sense IVA). A part d’una carta de llargària espectacular (i millor sabor), ofereixen una amplia gama de possibilitats, com els esmorzars de forquilla que ara serveixen de 9 a 12 hores, de dimarts a diumenge.

des de carns i peixos a la brasa fins a rostits, passant per entremesos, canelons, carxofes, cargols, escalivada amb sardines, esqueixada de bacallà, llenties, llesques amb embotit, la sopa de peix de la tia Maria, l'escudella de pagès, el bacallà hostal, botifarra de Palautordera, peus de porc amb cargols, tripa, cap i pota... i un fotimer d’altres plats tradicionals més, en els que no hi falten les quatre salses: sofregits, picada, samfaina i allioli. Però, per molt que escrivim, no us podem donar una idea del que és: recomanem veure-ho, a no ser que es tingui el gust pusil·lànime. L’ambient és familiar i casolà, i el servei també va en aquest sentit: encara que hi vagis per primera vegada sembla que siguis client de tota la vida. Al sortir vam comentar que allà cuinaven molt bé. I és que Pa i Trago és d’aquells establiments en els que pots entrar com una ànima en pena i sortir-ne amb un estat d’esperit renovat.


TS O IN N S L E D IX A L ewnEL CA per JORDI ARTIGAS

Cremant llibres na de les imatges més colpidores dels començaments del règim nazi fou la de les immenses fogueres de llibres cremant de l'any 1933, quan Adolf Hitler va ser nomenat canceller del Reich encapçalant un "govern de renovació nacional" format entre d'altres per Frick, Goebbels i Göring. Amb tot el poder a les mans aprofitant mecanismes democràtics Hitler i els seus sequaços van començar a fer en total impunitat tota classe de barbaritats. La situació d'Alemanya els hi feu el camí més planer: la frustració de la derrota en la 1ª Guerra Mundial, la gran depressió del 1929 i els 6 milions de treballadors en atur... La Campana de Gràcia del 23 de juny de 1933 en la secció on reproduïa acudits de revistes i autors estrangers, en aquest cas reproduÍ uns dibuixos sobre la crema de llibres pels nazis, no s'indicava el seu autor però si la publicació. En el primer d'ells publicat a

U

Le Rire de París, un “camisa parda” tot mirant una Biblia exclama: “Aquest també el cremarem, diu: 'Estimeu-vos els uns als altres'”. Anys després, el diari de la UGT Las Notícias publicava, el 24 gener 1937, quatre vinyetes de Borissenko, un dibuixant presumiblement rus sobre el que no tinc cap dada, que feia conya sobre el que veritablement significaven les arts per al III Reich. També a Catalunya tinguerem fogueres que cremaren llibres durant l'ocupació franquista, l'hivern de 1939, tal com escrigué Josep Benet a la seva obra "Catalunya sota el règim franquista" (1973), com succeí amb biblioteques i arxius públics i privats, fons editorials, etc., com “(...) la biblioteca particular de Pompeu Fabra fou

Continúa a la pàgina següent


EL CALAIX DELS NINO

TS

ewn

Ve de la pàgina anterior

llençada al mig del carrer, a Badalona, per calar-hi foc, etc.” Però, està clar, aquestes accions de revenja, de voler cremar les idees, la cultura, la llibertat d'expressió, havíen passat abans del 1933 i continuen passant en l'actualitat. Només cal recordar les fogueres de la Inquisició o l'escena que Cervantes descriu en un dels episodis de "Don Quixot". I aturem-nos en els temps actuals, fa pocs anys, l'octubre de 1996, les televisions de tot el món van difondre les esgarrifoses i bàrbares escenes d'uns estudiants talibans cremant, no llibres sino pel·lícules cinematogràfiques, davant d'una sala cinematogràfica tancada de Kabul a l'Afganistán. Han passat els anys, però la ideologia totalitària que no respecta l'opinió o el gust aliens, imposant vulguis que no un pensament, una fe, una cultura o una llengua únics, continúa, tant se val si li diuen inquisidor, franquista, nazi o talibán... Aquests episodis de la crema de llibres o de pel·lícules han estat portats també al cinema. El 2009 s'estrenà un llargmetratge, Los ojos de Ariana, del realitzador Ricardo Macián, que precisament documenta aquell episodi de la crema de pel·lícules pels talibans i l'acció heroica que feren els membres de la filmoteca de l'Afganistán per a salvar de la destucció els films que guardava aquesta institució.

Per acabar, no vull oblidar una altra pel·lícula sobre aquest tema, basada en la novel·la homònima de Ray Bradbury, Fahrenheit 451, el director de la qual fou François Truffaut i la producció britànica, que era de 1966. A Fahrenheit 451 un grup de bombers té la missió, no d'apagar incendis, sinó de cremar llibres, en una societat on pensar per compte propi és perseguit i on els llibre esdevenen perillosos i "subversius" perquè fan pensar... Ull viu, els talibans continúen entre nosaltres.


TRACA FINAL

ewn

El Web Negre també vol el possible per arribar a l’impossible. Fins i tot, vol l’impossible per arribar al possible: Somnieu: Néstor Macià És clar que sí: Josep Ignasi Gras Somniem constantment, sempre: Manel Puyal El somni d’avui...: Kap ...com possibilitat del demà: L'Avi Somnieu: Soler Espereu massa: Napi És clar que sí: Quim Hem après a esperar...: Dani Saus ...i ho esperem tot: Jordi Artigas I no ens fa cap vergonya...: Sergio Fidalgo ...ser esclaus de l’esperança: Elchicotriste Voleu massa: Xavi, Quel, Bié, Orcajo, Jordi Arasa, Willy És clar que sí: Roger Fillol, Devil, Eugeni Brandat, Pere Gil i Juli Vert És el nostre dret rabiós...: Giulio Laurenzi, Carlos Brito, Pedro Molina ...i encara més, el nostre deure: Ermengol El Web Negre no coincideix necessàriament amb les opinions dels seus autors. De fet, la majoria de vegades no en tenim, d’això. Quina angúnia, oi?

KAP


El Web Negre 034