Issuu on Google+


1

Índex Presentació 2 Notícies 3 Siempre lo mismo mierda de ciudad 4 Toca’m una cançó 5 Paraules de ... 6 El jardí 8 Pòster 10 Contro, recontro, Sant Vicenç 13 Serendipity 14 Qüestió d’actitud 15 El convidat 16 Casa de la Misericòrdia 16 Cafè Exprés 17 Bits 18 16 mm 19 Les parides d’Iuiu 20 Perdoneu però jo ho havia de dir 21 Tira còmica 21

Sa Tramuntana

Editorial Avui estrenem revista i, amb aquesta, presentem una nova associació juvenil a tota la comarca. Ja fa uns mesos ençà que joves, provinents de diverses entitats i sectors de l’Empordà, ens reunim i treballem per tirar endavant aquest projecte. És per això que estem molt orgulloses de poder presentar avui la punta de l’iceberg de tot el que hem fet. Un projecte que vol aprofitar l’oci per apropar al jovent la cultura, el respecte, la igualtat i el medi ambient. Motiu pel qual es vol donar l’oportunitat de donar a conèixer la seva música, fotografies, espectacles, etc a tots aquells grups i joves que vulguin fer-ho. Això sí, sense oblidar mai les nostres arrels ni principis: entre els joves de la nostra comarca no ha d’existir discriminació de cap mena. Només esperem que us agradi la iniciativa i que puguem comptar amb la vostra col·laboració i les vostres propostes. Per poder fer d’aquest, el projecte de tots vosaltres. Ara sols ens queda agrair a tots els que ens heu donat un cop de mà, heu fet possible aquest somni o ens heu motivat a tirar endavant. Esperem poder-vos veure a tots pel local ben aviat. Volats per la Tramuntana


Sa Tramuntana

Presentació Volats per la Tramuntana és una iniciativa que neix de la unió de diversos sectors juvenils de la comarca. Aquest projecte té la voluntat de potenciar la cultura, l’associacionisme, la no discriminació i la conservació del medi ambient entre tots vosaltres. Per aconseguir tots aquests objectius, l’associació té previst crear un espai d’oci alternatiu, així com la creació d’aquesta revista. Aquest espai ens servirà per potenciar la cultura juvenil de la comarca a través d’activitats i actuacions de grups musicals, teatrals i d’altres àmbits. Ja que aquesta cultura no disposa d’espais lliures on poder-se donar a conèixer i mostrar les seves qualitats i trets diferencials. A més, tots nosaltres volem que sigui un espai on es potenciï tant l’associacionisme com la no discriminació de cap mena (origen, sexe, orientació sexual, etc). Aquest objectiu s’assolirà a través de xerrades, col·loquis i debats sobre els problemes que ens envolten als joves de la comarca diàriament. A part de tot això, comptem amb experts en el medi que ens envolta. Aquests podran oferir a tots els joves activitats a l’aire lliure, les quals serviran per conèixer i respectar millor el medi de la comarca. Tal i com hem dit, a part d’aquest espai comptarem amb aquesta revista la qual tindrà els mateixos objectius que l’associació. Per una banda, es tractaran temes culturals diversos comptant amb entrevistes i reportatges als grups de la comarca. Per l’altra, es comptarà amb l’opinió de diversos sectors de la població, respectant les seves opinions. Per últim, tots vosaltres també hi tindreu el vostre lloc i, per això, s’intentarà publicar tot el que ens feu arribar.

2


3

Sa Tramuntana

Notícies

El passat mes de Desembre es va constituir l’entitat “Volats per la Tramuntana”. Vo lats pe Després d’haver realitzat les diferents reunions per tirar enja té lo r la Tramunta cal . Esp n davant l’associació, per fi disposem d’un local fixe on poder erem p a o b r i r oder ben avi preparar les diverses activitats que volem realitzar pel jovent at! de Figueres. De moment es trobarà tancat al públic. Esperem que en un futur no gaire llunyà s’hi puguin començar a realitzar esdeveniments i activitats i que pugui ser un punt de trobada pels joves.

! al web a n a t mun Sa Tra

Volats per la Tramuntana tindrà pàgina web. El 5 d’abril es van establir les bases per la creació de la pàgina web de l’entitat. En aquesta, es pretén crear un espai interactiu on la proximitat amb la gent sigui la principal característica. En ella s’hi podran trobar les diferents novetats de l’entitat, descarregar la revista gratuïtament. Us oferirem la nostra videoteca i galeria de fotos i es promocionarà, de formar gratuïta, la cultura empordanesa.

A partir del pròxim número, la revista tindrà una nova secció d’opinió, on els lectors hi podràn dir la seva sobre l’entitat, la ciutat, la comarca o quelcom que considerin oportú. També es vol donar l’oportunitat a tota persona que tingui T ’agrad a alguna inquietud artística d’enviar algun relat per poder-lo pu- Col·lab escriure ? ora a blicar, entre els quals en seleccionarem el que més ens agradi mb n osalt i serà incorporat en el següent número. res! L’adreça per enviar les vostres opinions o els vostres relats és: satramuntana@gmail.com


Sa Tramuntana

Siempre lo mismo mierda de ciudad

Kortatu a Figueres

JMSoldevilla Tintinòleg Kortatu va ser un grup de rock dels anys vuitanta que va saber recollir l’herència agressiva i creativa del punk combinant-la amb el to combatiu de l’ska; amb aquesta mixtura va crear un discurs musical de radical contingut polític. Els anys vuitanta van ser anys de profunda agitació musical i cultural, els mal anomenats anys de la “movida” i si bé a mi mai em va acabar d’interessar aquella efervescència musical és cert que va suposar una injecció adrenalínica de vitalisme i creativitat. Amb els anys hem descobert que molta d’aquella música és la que millor retrata l’atmosfera que va embolcallar aquells anys. Si escoltem el pop edulcorat i pretensiós de Mecano, la creativa aposta de El último de la fila o el rock adolescent i entusiasta de Loquillo y los Trogloditas podrem entendre quins aires es respiraven en aquells anys. O si escoltem Kortatu.

Kortatu van saber capturar els batecs que es percebien en un moment de canvis, transformacions, esperances i decepcions Mai em va agradar Kortatu, massa cridaners pel meu gust, però és inqüestionable que van saber capturar alguns dels batecs que es percebien en aquell moment històric de canvis, transformacions, esperances i decepcions -potser això van ser els vuitanta-. L’any 1985 Kortatu va treure al mercat el seu primer disc i en els àmbits alternatius la cançó Mierda de ciudad es va convertir en un singular hit: Todo este sábado, me lo voy a pasar,/ privando en mi casa, hasta reventar/ ya estoy harto, no quiero salir más,/siempre lo mismo, mierda de ciudad. I això es deia bramant i expressant la impossibilitat d’encaixar en una estructura social on la soledat, l’alcohol i el crit semblaven les úniques respostes possibles. A l’hora d’iniciar aquesta secció, curiosament

4

sonava per la ràdio aquesta cançó; i dic curiosament perquè no és habitual que en una cadena no especialitzada es recuperi la música de Kortatu. I potser perquè escoltant-la m’he trasplantat als anys vuitanta, a quan era jove, i perquè he estat convidat en aquestes pàgines a participar en un projecte creat i conduït per joves del segle XXI, m’ha semblat que era una bona idea titular aquesta secció amb la tornada d’aquesta vella cançó de quan jo tenia vint anys.

Sovint tinc la percepció de què cal aprofitar la situació privilegiada de la ciutat Els promotors de la revista em proposen que parli de Figueres: ¿Siempre lo mismo, mierda de ciudad? Figueres pensa molt sobre si mateixa i el discurs sembla destinat a repetir debats i llocs comuns fins a l’extenuació, com si d’una cadena de mantres es tractés: cal aprofitar la situació privilegiada de la ciutat, el Castell de Sant Ferran es una assignatura pendent, el Museu Dalí no es relaciona amb la ciutat, què en farem de l’estació de tren... Junt amb això també són inevitables les jeremiades: no tenim universitat, hem perdut la condició de capital cultural i comercial, ens vam deixar prendre el Museu del Cinema.... Sempre s’han de repetir aquests tòpics i planys? Són reals els conflictes i laments que es plantegen des de fa dècades? Sovint tinc la percepció de què posar sobre la taula aquests assumptes pendents és una magnífica manera de no fer res, d’enrocar la nostra capacitat de reflexió i actuació en un discurs morbosament masoquista. Alguns problemes són reals, d’altres sospito que més o menys inventats però parlar i parlar d’ells durant anys s’ha mostrat com la millor manera de no resoldre’ls i d’impossibilitar-nos pensar més enllà. I si després d’anys no trobem respostes potser ha arribat l’hora de plantejar-nos si les preguntes estan ben formulades.


5

Toca’m una cançó

Sa Tramuntana

De Raimon a Manel

Joan calvet Estudiant d’econòmiques Encara sent jove, sovint em pregunto com hagués estat la meva vida havent nascut als anys 40, veient-me sota l’ombra d’un feixisme que acabaria durant gairebé quatre dècades i sent víctima de l’opressió d’un bé cultural tant identificatiu com és la llengua. Abans de la Guerra Civil, la presència del català a la música era gairebé inexistent. Van haver de passar vint anys perquè aparegués un home anomenat Ramon Pelegero Sanchis, popularment conegut com a Raimon, que, juntament amb noms com Miquel Porter o Lluís Serrahima van engegar un viatge sense retorn cap a un somni que fins llavors no era res mes que una utopia: la composició i distribució massiva de música en català. Els Setze Jutges, un reconegut grup de músics i cantants catalans fundat al 1961, va donar una empenta definitiva a un moviment que faria vibrar tot un poble durant varies generacions. Alguns dels darrers membres en incorporar-s’hi foren Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o Joan Manel Serrat. Aquest últim, l’any 1968, va veure’s embolicat en l’escàndol de Eurovisió per negar-se a cantar en castellà, fet que va costar-li l’exili. Massiel, una discreta cantant madrilenya, va ser l’encarregada de substituir-lo i, molt sospitosament, va acabar guanyant el concurs. La música de Serrat i la d’alguns altres artistes catalans va mantindre’s censurada durant molts anys, fins i tot per a unes recents nascudes TV3 i Catalunya Ràdio. En plena era digital, sovint aprofito per veure

vídeos de Raimon omplint el Palau d’Esports de Montjuïc al setembre de 1975. La veritat es que se’m posa la pell de gallina. Quin sentiment, quina força! Deu anys més tard, Lluís Llach va reunir 100.000 persones al Camp Nou en un concert per a la posteritat. Fites inoblidables, moments llagrimalls en record a un passat cultural obscur.

Amb esforç pots aconseguir-ho tot L’any 1986 va néixer el fenomen del Rock Català amb noms que avui en dia segueixen sent dels més estimats. Sopa de Cabra, Els Pets, Sau o Sangtraït en podrien ser uns clars exemples. Ja han passat 30 anys des de llavors i d’aquí n’han acabat sorgint grans grups i cantautors que, de ben segur, marcaran un nou camí a seguir. L’exemple ens fa més grans per això vull aprofitar per denunciar l’oblit del nostre passat musical; un camí que ha estat molt i molt feixuc però que, paral·lelament, recordarem amb orgull durant molts anys. També m’enorgulleixo de dir que estimo a cada una de les persones que han lluitat i protestat perquè aquest somni hagi estat una realitat i, de rebot, haver-nos ensenyat que amb l’esforç pots aconseguir-ho tot. Digue’m optimista pero... qui no coneix a Els Amics de les Arts, a Antònia Font o Manel? Tots hem demostrat que la fórmula funciona, que no hi ha crisi que pugui tombar-nos i que només nosaltres podem seguir sent el que som. Ja no hi ha gènere que se’ns resisteixi, músics amb desperdici ni moments del temps per perdre. Tot està per fer i tot és possible, només depèn de tu.


Sa Tramuntana

6

Paraules de ... En aquest numero hem parlat amb Direcció Prohibida. Un grup de rock jove que, tal i com ens explica l’Albert (veu), té la influència de grups com “Extremoduro, Platero y Tú, Fito y Fitipaldis, Marea o Bocanada”. Aquesta banda, formada per 5 joves d’entre 16 i 20 anys (Jordi Pujadas, Albert Pujadas, Dídac Oliveras, Víctor Angulo i Marc Gispert), porta més de 5 anys en els escenaris de la comarca i tenen el seu segon disc a punt de sortir del forn. Els integrants de Direcció prohibida o Dynamix, com s’anomenaven abans, ens expliquen que van començar “al voltant de la flauta màgica”, una escola de música figuerenca. En Jordi (guitarra) ens comenta que a partir d’aquell moment, es van començar a trobar amb les “dificultats per entrar en el panorama musical”. No obstant, a mida d’anar “insistint i tocant” es van anar fent “un lloc” i, com remarca en Dídac (Bateria), “el que costa més, agafar un nom” i que la gent els conegués. Tot i que, actualment, ja porten “30 o 40 concerts a Figueres”. El desembre del 2009 aquests van

treure el seu primer disc Dicen..., tal i com remarquen, “sense l’ajuda de cap discogràfica”. En el moment, a tots ells, els “va agradar molt i tothom el comprava”, però tots coincideixen que, “a mida d’anar-lo escoltant, cada cop” trobaven “més coses” que no els agradava. En part, degut a que han “anat canviant l’estil” i “el d’ara, no s’assembla gens al del primer disc”. El grup també remarca el gran canvi que existeix entre “la maqueta i el disc que estan preparant”. Ja que han “canviat l’estil de música, la forma de cantar i tocar i la forma d’entendre la música”. A més, l’Albert atribueix importància a “l’edat” que tenen, en la que “hi ha molts canvis“ fet que “es nota molt en la música”. Els integrants del grup comenten que les noves tecnologies també els han “ajudat molt”, ja que “amb internet és molt més fàcil connectar amb la gent” i “donar a conèixer el teu treball, sense tant pressupost”. I creuen que “la xarxa és una bona eina per conèixer


7

nova música” quan no es tenen diners per comprar discs. A més, Direcció Prohibida creu que la importància no recau en el disc sinó en “els directes” ja que, tal i com diu en Víctor, “el millor és fer un bon directe i que la gent es recordi del grup”. Per altra banda, pensen que “no hi ha moltes facilitats a l’Alt Empordà” pels nous grups de música. I ens expliquen que són “les associacions qui realment ajuden al sorgiment de nous grups”, organitzant concerts i altres esdeveniments. Malgrat això, tampoc obliden que aquestes “necessiten subvencions“ i, per tant, “el problema es trasllada més amunt”. Tot un entorn que, com remarca en Jordi, porta a una ciutat amb “manca de concerts potents”. Els quals només es “centren a barraques o a l’acústica”. Tot i que, alhora, aquests creuen que “si t’ajuden i et deixes ajudar” qualsevol grup pot tirar endavant com ells. Un clar exemple són tots els grups de música alt empordanesos sorgits, com diuen ells, de “les ganes de tocar i el moviment que s’està creant” a la comarca. El grup tocarà a l’Embarraca’t de Figueres i creuen que, després de “3 anys intentant-ho”,

Sa Tramuntana és “un pas important”. Tot i això, destaquen que “és un error” que existeixi “un concurs de música per a majors d’edat”, un problema que van patir al concurs Joan Trayter de l’any passat. Ja que, com diuen, “un noi de 7 anys pot tocar molt millor que un de 24” i “no s’hauria de limitar l’edat per aquestes coses”. A part de l’Embarraca’t, a Direcció Prohibida els agradaria “tocar a festivals com l’Acústica o altres”. Tot i que alguns membres del grup plantejen metes com “el continent europeu”, si s’assoleix un cert reconeixement. “El escenario de la vida” serà el títol del nou disc. Els integrants del grup ens expliquen que aquest sorgeix de la temàtica de les lletres del treball, les quals “parlen de la vida i amb les que, possiblement, més d’un s’hi sentirà idenficat”. Tot i això, haurem d’esperar per poder-lo tindre a les mans perquè “no s’ha pogut acabar per falta de diners”. A part del disc, Direcció Prohibida té pensat fer “un videoclip de la cançó Me acuerdo, el hit d’aquest nou treball”. Un petit detall que els pot ajudar a promocionar el seu nou treball i a obrirlos altres portes “fora de la comarca”.


Sa Tramuntana

El Jardí

8

Slow

Martí Batlle Escriptor “Si vols ser feliç un dia, emborratxa’t. Si vols ser feliç un any, enamora’t. Si vols ser feliç tota la vida, cuida un jardí”. Aquest proverbi xinès és el que em va regalar una bona amiga, mare d’un bon amic de la meva filla, quan fa uns anys vaig començar a treballar de jardiner. Quan me’l va dir, ho reconec, n’ignorava el significat. Ara, amb la perspectiva del temps i l’experiència personal, puc donar fe de la saviesa del proverbi. Jo provenia del periodisme, de la cultura de l’immediat. Mesurava la vida per segons, minuts, i hores. Era esclau del rellotge, i si dir demà era parlar a mig termini, imagineu amb quina mandra pronunciava setmana, mes, o any. Treballar en un jardí, però, va ser entrar en un univers paral·lel on el temps es mesura per estacions: primavera, estiu, tardor o hivern. L’hora no la dóna les busques del rellotge sinó l’alçada del sol, i els brots de les plantes marquen el pas del temps. La pausa que produeix observar el creixement vegetal, la calma que demana comprendre el creixement d’un arbre abans de podar, és el que finalment omple de sentit el proverbi. Sense ni adonar-me´n va brotar la primera pregunta: perquè tenia pressa? I, de fet, no en tenia. M’havia anat apropant a un estil de vida oposat al que havia portat fins aquell moment. Els temps pot ser un tirà o un aliat. ¿Perquè menjar ràpidament i d’una esgarrapada un aliment que no demanes que sigui saludable sinó ràpid de cuinar? ¿No és millor cuinar amb tranquil· litat uns aliments saludables i fer de l’àpat un moment de plaer, de conversa? O si estàs sol, de reflexió. Això que explico, però, no és més que l’abc d’un moviment cultural d’àmbit mundial que proposa calmar les activitats humanes. El moviment SLOW (lent, a poc a poc) proposa que la persona agafi el control del temps i prioritzi les activitats. També ha acabat plantejant-se la

Justícia, des d’un punt de vista planetari, del sistema de vida dels països occidentals. Ha acabat per prendre partit per la biodiversitat enfront dels cultius transgènics homogeneïtzadors, i recomana l’ús de productes locals davant de les grans distribuïdores d’àmbit mundial. Perquè consumir un quètxup fabricat a l’altra banda del món? Quina racionalitat té el consum de combustibles fòssils que suposa aquest transport? Per exemple, davant la possibilitat d’efectuar la compra per Internet i en pocs minuts, adquirint productes sense saber si contenen o no transgènics, el moviment slow recomana anar al mercat local i efectuar amb tranquil·litat una compra responsable. En contra del que es podria pensar, els partidaris del moviment slow no animen a la passivitat, sinó a l’activitat però essent selectius i plenament conscients de com invertim el nostre temps.

Laia Batlle Il·lustradora


9

Sa Tramuntana


13

Sa Tramuntana

Contro, recontro, Sant Vicenç

Ana Rosa es posa la toga

Josep salleras Periodista El passat 25 de febrer es va viure un dels episodis més patètics de la historia televisiva recent. La presentadora Ana Rosa Quintana es treia de la màniga, en ple judici per l’assassinat de Mari Luz Cortés, una entrevista amb Isabel García. Entre plors, la dona confessava que el seu marit, que l’estaven jutjant en aquell precís moment, havia assassinat a la menor. Visiblement compungida i afectada, Ana Rosa aconseguia el que ningú havia aconseguit fins llavors. Ni els altres mitjans de comunicació. Ni tan sols jutges ni policia. És a dir, una autèntica exclusiva. L’entrevista, com ella mateixa va definir, “que tot periodista voldria donar”. Més tard es van conèixer els detalls d’aquesta “exclusiva”. L’entrevistada, que pateix esquizofrènia, va denunciar que el programa no van deixar que parlés amb ningú durant dies i que tampoc li van pagar els 600 euros que els periodistes li van prometre per les seves declaracions Ara li toca a la jutgessa decidir si la Ana Rosa Quintana ha comés un delicte de coacció, com a responsable de la productora del programa. Sigui com sigui, que la presentadora no pateixi per la continuïtat del seu magazin, que aquestes denuncies van per llarg i solen acabar amb una multa. Més enllà del cas Mari Luz, el pitjor del l’assumpte és que Ana Rosa Quintana pot haver creat un perillós precedent en la cultura teleescombriaire d’aquest país. Sinó n’hi havia prou amb l’anomenada “pena del telenotícies”, ara

ha arribat el moment que mitjans i estrelles del circ mediàtic es posin la toga de jutge i comencin a jugar a ser magistrats. Fa un parell d’anys, arran de les detencions pel cas Pretòria, va néixer la “pena del telenotícies”. Lluís Prenafeta i Macià Alaveda, detinguts, emmanillats… i gravats i fotografiats pels mitjans de comunicació. Una condemna mediàtica prèvia al seient del acusats. Però això no es tractava d’una incursió activa dels mitjans a l’esfera judicial, sinó una constatació passiva del poder fàctic que ostenten. Ara les tornes s’han canviat. Encenent el televisor, el judici paral·lel ha començat.

A l’hora d’informar no es pot prendre part del conflicte Ja no ens referim a judicis de valor en un columna d’opinió d’un diari, sinó a un veritable espectacle arbitrari en continguts que aspiren a l’ètica i a l’objectivitat. (Sospir). El “tot val” no val per res i a l’hora d’informar no es pot prendre part del conflicte, encara que sigui del costat del jutge. Casualment, però, aquestes pràctiques, deontològicament denunciables, arriben de programes i grups comunicatius que malgrat fer del rigor la seva bandera, fracassen en l’intent. És més, i encara que pugui semblar contradictori, la veritable guerra mediàtica està en l’audiència. Seran hipòcrites, però d’estupids no en tenen un pèl, i saben que una carnassa ven. Parafrasejant una d’aquestes noves icones culturals; “Jo per l’audiència… MA-TO”. O si més no… descobreixo l’assassí. I si és en prime time, millor.

CENTRE DE DIA “L‛ALBERA – CAP DE CREUS” Un servei per a la gent gran, de dilluns a divendres de 8h a 20h. c/ La Selva, 17-19 LLANÇA

tel. 972 122 190


Sa Tramuntana

Serendipity

Barraca Musical

Oriol bosch Periodista Em fascina el PopArb, el sempre captivador festival de música independent d’Arbúcies. Enguany, aprofitant que dos dels grans grups de l’escena musical catalana, Manel i Antònia Font, han publicat nou disc, a Arbúcies han tingut la senzilla i brillant idea de contractar-los. A més, amb els seus 150.000 euros de pressupost, compten també amb grups de la primera línia de l’indie de Catalunya com són The New Raemon, Refree o El Petit de Cal Eril. A Figueres, per això, també tenim un excel·lent festival, un “amb encant”: l’Acústica. Mitjançant un talonari similar (195.000 euros), una molt encertada combinació de concerts gratuïts i de pagament i un format diferencial i alhora flexible, el festival suma adeptes cada any (s’estima que l’any passat van assistir-hi 38.000 persones, 3.000 més que al 2009), i ho fa amb un cartell llaminer i assortit. Sense anar més lluny, al 2010 vàrem poder escoltar Love of Lesbian, Delafé y las flores azules o Roger Mas, així com el primer concert en solitari de Marina (Ojos de Brujo) o l’espectacle acústic de l’Elèctrica Dharma. L’Acústica, doncs, també em fascina. Sembla que la “democràcia entitària” sembla que no és la millor opció, musicalment parlant  Sé que l’Embarraca’t no és un festival de música, però cada any, entre març i abril, em sento com aquell alumne que espera un 5,1 de la selectivitat tot i ésser conscient que necessita un miracle per arribar al 4,9. Recordo l’actuació de Dover, quan encara eren en un grup i no el que són ara, penso que pel recinte firal hi han passat

14

Albert Pla, Mazoni, Pastora, Najwa Nimri i que sí, que Los Delinqüentes o Los Mojinos Escozios han portat festa, però veig el cartell d’aquest any i m’entren ganes de dir que sóc de La Bisbal. No només pel seu disseny, que també, doncs poden ser estupendes les referències a Josep Pla i Narcís Monturiol però resulta underground en el sentit literal de la paraula, sinó perquè sembla ser que això de la “democràcia entitatària” no és la millor opció, musicalment parlant. Se’ns diu per activa i per passiva que l’escena musical catalana està en un moment esplendorós, i contractem a Muchachito Bombo Infierno –un any després d’haver publicat Idas y Vueltas– i Lagarto Amarillo i Boikot.

Em sembla bé que l’Embarraca’t comptin amb els grups joves de Figueres com Direcció Prohibida, Banana Beach i Sanjays La programació de l’Embarraca’t sembla que aspiri a ser un succedani del Viña Rock i dóna la sensació d’haver estat confeccionada per un grup d’amics desavinguts. Em sembla bé que s’hagi comptat amb els nanos de Direcció Prohibida i de Banana Beach, que són de Figueres, i aplaudeixo als Sanjays, però m’estranya que es dediqui un dia al hip-hop. Potser és que m’esperava grups com Antònia Font, Mendetz, Fred i Son, Joe Crepúsculo o inclús La Brigada o La Banda Municipal del Polo Norte i que a Figueres, tot i tenir l’Acústica, encara som reticents a certes propostes musicals... D’acord, els 155.000 euros de pressupost no són només per contractació, però 60.000 euros donen per molt. És clar que per menys si el del bombo infernal en costa la meitat.


15

Qüestió d’actitud

Irene Caamaño Periodista

Som joves!

Sa Tramuntana

la societat: ara per ara no podem deslligar-nos ni prescindir de l’ajuda dels pares, no sabem com ingressar, on treballar, on buscar, per quin camí anar, ens autoanalitzem i ens sentim inútils i perduts dins d’aquest sistema, no tenim massa idea de què fer ni a on anar, ni tampoc a qui acudir per trobar ni que sigui una mica de suport... i així passen els anys, i anem d’aquí a allà fent de tot però sense fer res. Però, ep!, no passa res! Tenim un avantatge que molts altres no tenen, un aspecte que ens fa privilegiats i que ens el venen com un fre als nostres propòsits, que ens l’intenten fer veure com el punt negre de les nostres generacions quan és tot el contrari, és la nostra principal arma: SOM JOVES!

Sembla ser que Figueres per fi comença a arrancar: proposen un cartell de l’Embarraca’t 2011 prou interessant, poc a poc s’estableixen les bases d’una escola de teatre figuerenca que vol convertir-se en un referent a Catalunya (’EMTEB), s’anima la vida nocturna amb l’obertura de nous bars, la inauguració d’un local especialitzat en “fast food made in Catalonia” està al caure, l’Acústica complirà DÉU ANYS! i per fi podrem esmentar alguna cosa més a part del Museu Dalí quan parlem de Figueres... ah! I un altre canvi, potser un dels més importants!: Neix “Volats per la Tramuntana”, una injecció de motivació pel jovent figuerenc, i pel jovent en general, que Els joves tenim moltes coses a favor com arriba en un moment idoni! per exemple que ens queden molts anys I és que sentir una bona notícia en aquests temps i en aquest camp, en el de “les noves per endavant oportunitats i els projectes de futurs posats en Tenim moltes coses a favor: ens queden molts marxa per gent de menys de 25-30 anys”, s’ha anys per endavant, hem mamat i hem viscut de convertit en un luxe per les orelles. l’evolució de les noves tecnologies, hem guanyat molta més cultura i experiència vital en poc Els projectes de futurs posats en marxa temps, vaja, que tenim molt més recorregut que per gent de menys de 25-30 anys s’ha altres generacions passades a la nostra edat, convertit en un luxe per les orelles som crítics i estem cansats d’aguantar una crisi A dia d’avui tens la sensació que tot el que i un model que se’ns imposa i en el que no se’ns sents al teu voltant són males notícies: Portu- permet participar, tot i que vulguem fer-ho... gal envia l’ampolla de vidre amb el SOS a dins Realment no és mal moment per marcar uns (i diuen que després ens tocarà a nosaltres); la objectius a mig termini i tirar-los endavant. Tot gasolina no para de pujar; no hi ha diners per és qüestió d’actitud. I si algú no ho veu massa a res ni per a ningú –bé, pels bancs sí que n’hi clar o necessita un fet comprovant que tanqui ha-; França juga amb l’exèrcit i Japó es declara aquestes pàgines i llegeixi el nom que apareix a el punt més radioactiu del planeta, en l’argu- la portada: “Volats per la Tramuntana”. Potser ment més perillós pels defensors de l’energia sí que estan una mica volats, però ara la seva nuclear; l’atur no para de créixer i els joves ens iniciativa s’agraeix més que mai. Enhorabona, enfonsem cada vegada més en la classe baixa de gràcies i sort!


Sa Tramuntana

El convidat

16

Casa de misericòrdia

Començar

Refugis

Carme gardella Professora

Emma quesada Periodista

Començar. Paraula que il.lusiona. Començar Vivim en un món cada vegada més convuls una vida,una amistat, uns estudis, una revista...A i inestable. Els estralls, les petites i grans dervegades, però, fa respecte pel que té d’ incerte- rotes, l’angoixant contingència de l’existir que sa. per sí sola mena tota experiència vital es veuen agreujats per preocupacions derivades d’una diLlegia fa pocs dies a la premsa que des de nàmica global que sovint és aliena a un mateix. l’any 1.997 “més de 600 emprenedors han imL’ésser humà és vell i expert, tot i que de vegapulsat la seva aventura empresarial en algun des no ho demostri, i per això al llarg del temps dels laboratoris d’idees que hi ha actualment en ha anat cercant un resguard a les malaurances la província de Girona”. Bé. Bones idees. Il.lusió i a les limitacions de la vida. En el discurs que de futur a casa nostra. Ens fa falta. Algunes Mario Vargas Llosa va pronunciar a Estocolm en d’aquestes empreses segurament tindran èxit, rebre el premi Nobel, l’escriptor explicava què és moltes potser no. Sigui quin sigui el final de to- escriure: “crear una vida paralela donde refugites elles, el comú ha estat l’inici, el desig de fer arnos contra la adversidad, que vuelve natural lo camí, d’anar a algun lloc, d’aconseguir alguna extraordinario y extraordinario lo natural, discicosa. Il.lusió. pa el caos, embellece lo feo, eterniza el instante y torna la muerte un espectáculo pasajero”. La Aquesta tarda de primavera em venen a la me- literatura, així, mostra que el món està mal fet i mòria els versos del vell poeta d’Alexandria: que la fantasia fa més rica la rutina diària. La set d’empara comença aviat. Si no de for“Ítaca t’ha donat el bell viatge ma més precoç, en els primers símptomes de sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo l’adolescència, quan cos i ment experimenten res més no té que et pugui ja donar” una estranya metamorfosi. Aquell qui troba l’acompanyament en les notes, els aforismes i La nostra societat, com totes les anteriors – els versos d’aquesta edat, com ho feia el jove això ho saben molt bé les persones a les que heroi de Las ninfas d’Umbral a l’habitació blava, interessa la vida quotidiana dels homes i de les teixeix un abrigall segur. El poeta Joan Margarit dones a través de la història –,és suficientment descobreix les paraules encertades (l’adjectiu imperfecta i plena de problemes com perquè precís que deia Pla) a ‘Casa de misericòrdia’. Les sigui engrescador intentar canviar-la una mica, cases de misericòrdia eren llocs humiliants, on començar un camí per a millorar-la. les mares viudes suplicaven l’ingrés dels seus fills; on l’acollidor era també el botxí. Els verVosaltres, joves desconeguts i emprenedors, sos finals diuen així: “Els orfenats i hospicis eren amb aquesta nova revista ho esteu intentant. durs,/però més dura era la intempèrie./La verPer a vosaltres el futur incert s’ha convertit en tadera caritat fa por./És com la poesia:un bon una empenta, en una tasca amable, en un viatge poema,/ per be ll que sigui, ha de ser cruel./No ple d’idees i il.lusions. hi ha res més. La poesia [també la novel·la, la música, la pintura, el cinema, la filosofia,...] és Endavant! ara/l’última casa de misericòrdia.


17

Sa Tramuntana

Cafè Exprés

“Tenir crisis està bé perquè vol dir que t’estàs preguntant què fas”

Emma quesada Periodista Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) em ve a buscar a l’entrada de la facultat de Blanquerna Comunicació (Universitat Ramon Llull), a Barcelona, on imparteix seminaris de literatura. Des de fa uns anys han instal·lat uns dispositius que impossibiliten l’entrada a les persones alienes a l’escola. Suggereixo el bar per fer l’entrevista, per dotar al títol de la secció un sentit físic a més de metafòric, però és ple de gom a gom i la cridòria és insuportable. Fa dos anys Pagès va publicar Els jugadors de whist (Empúries, 2009), probablement l’única novel·la que té com a escenari la ciutat de Figueres. L’escriptor viu a Torroella de Montgrí i combina les classes i les col·laboracions a la premsa amb l’escriptura. És, a més, autor de novel·les com El món d’Horaci i La felicitat no és completa i reculls de contes com El poeta i altres contes. Pregunta. Com comences a escriure? Resposta. No hi ha un plantejament. Acabes fent el que saps fer, no el que vols fer. No existeix el dia que decideixes ser escriptor. Quan tens uns quants contes els reuneixes en un llibre, però mai tens la visió del llibre. P. Creus que l’escriptura va molt lligada a la lectura? R. Sí, les dues activitats van juntes. Llegir sempre m’ha agradat, de fet m’agrada més llegir que escriure perquè llegir és oci. Escriure és una feina, és molt més exigent; has de tenir una idea. Llegir és com una passejada. Després de la darrera novel·la, per exemple, no tinc idees clares de sobre què escriuré. P. Es fa angoixant, per a tu, no trobar idees? R. És angoixant quan és la teva feina. Per a mi no ho és, entre les classes i els articles no em poso a escriure de manera més seriosa fins l’estiu. Però no és angoixant, no és l’eix de la vida. P. T’agradaria dedicar-te més a escriure?

R. No, arriba un dia en que ja tens una identitat construïda. Si tens 18 anys et pots plantejar què faràs, però al cap del temps ja ets d’una manera. Si deixés de treballar m’hauria de reinventar i no em veig aixecant-me cada dia, havent d’escriure una novel·la. P. Entre els múltiples temes de Els jugadors de whist hi ha el pas del temps i la conseqüent degeneració de les expectatives vitals. La crisi dels quaranta. Penses que aquesta situació és generalitzada? R. Això acostuma a passar, sí. No només als quaranta, també als trenta, aquesta crisi la tens sempre. Però als quaranta és més pronunciada, perquè encara tens temps de canviar, tens la sensació que és “o ara o mai”. Però tenir crisis està bé perquè vol dir que t’estàs preguntant què fas. P. Penses, doncs, que aquesta incertesa davant la vida, pròpia de la joventut, no desapareix? R. No. La gent canvia constantment, perquè l’adolescència i la joventut duren més. Ara això s’ha accentuat. Si no trobes feina, endarrereixes l’edat de tenir fills, viatges pel món... No tens una àncora. I, a més, hi ha la idea que el que has de fer és moure’t. Això, per a mi, és molt angoixant. Amb el temps he anat estimant la rutina, perquè serveix per fer el que vols fer. Però, tot i així és una sensació ambivalent: la rutina tranquil·litza i a la vegada hi ha una certa sensació de nostàlgia.


Sa Tramuntana

Bits

18

Les xarxes socials

Albert rubio Estudiant d’Informació i Documentació Els avenços informàtics dels últims anys tenen dues direccions molt clares: dins el món del maquinari es tendeix a la portabilitat, amb la progressiva substitució de l’ordinador personal de sobretaula per el portàtil, netbook, tauleta o telèfon intel·ligent; mentre que en l’àmbit del programari cada vegada treballem més i més amb el “programari al núvol”, fent servir tota mena de programes via pàgina web, tot emmagatzemant les nostres dades a la xarxa. Un dels àmbits on es connecten aquestes dues vessants de l’evolució de la informàtica és en el creixement de les xarxes socials, que no són altre cosa que complexes aplicacions web de comunicació interpersonal que ens permeten intercanvi de missatges i compartiment de contingut. Totes aquestes possibilitats, entrellaçades amb la portabilitat d’Internet que ens permeten els nous dispositius mòbils (telèfons intel·ligents, tauletes i reproductors multimèdia) ens han portat a l’explosió de l’ús d’eines com Facebook o Twitter, xarxes socials que representen costats oposats de la mateixa moneda. Mitjançant Facebook obtenim servei de xat i compartiment de tot tipus de contingut amb totes les nostres “amistats”; mentre que Twitter, l’eina preferida dels periodistes, ens permet emetre i rebre missatges de 140 caràcters per dir “què està passant”. Altres aplicacions web que tenen molt d’èxit en l’actualitat són Tuenti, que és un símil de Facebook molt estès a la resta de l’estat; i Whatsapp, aplicació per a telèfons

intel·ligents que permet missatgeria instantània de manera gratuïta. Des del punt de vista de l’usuari, apart de tenir accés vint-i-quatre hores al correu electrònic, tot plegat ens brinda la possibilitat d’estar connectats amb les nostres amistats (Facebook, Whatsapp, Tuenti) i assabentar-nos de tot el que passa al nostre voltant (Twitter) en tot moment, gràcies a la possibilitat que ens brinden les connexions a Internet 3G. Tot i que en un principi les tarifes de dades 3G poden semblar abusives (a Espanya hi ha les tarifes més cares i les velocitats de connexió més baixes d’Europa), si en fem un ús correcte podem estalviar-nos bastants diners en sms i trucades, ja que el sector de la població que queda exclòs de les xarxes socials és aquell que ens truca si li fem una trucada perduda... Així doncs, gràcies a l’evolució del conjunt d’eines gratuïtes (Facebook, Twitter, Whatsapp, Skype, FaceTime...) i a la progressiva extensió dels telèfons intel·ligents i tarifes de dades (molt més barates amb operadores virtuals com Simyo, Blau o MásMovil) podem estar en contacte amb el món i totes les nostres amistats reduint la factura del mòbil!

Vocabulari

Programari al núvol: Aplicacions i serveis dels que gaudim des d’un navegador d’Internet sense instal·lar res en el nostre ordinador. Ex.: GoogleDocs (ofimàtica), Dropbox (emmagatezemament) o Grooveshark (biblioteca musical).


19

16 mm

Del 9è al 7è art

Dani serra Tècnic en producció audiovisual Adaptar el còmic a la gran pantalla, amb actors de carn i os, és un fenomen que es troba en expansió. És un format d’allò més versàtil. Et presenta un seguit de personatges envoltats per un relat i ho fa des de la comoditat de la vinyeta; establint més fàcilment un vincle amb el lector. D’aquí que, teòricament, sigui un suport òptim per a fer el pas cap al cel·luloide.

Una de les primeres adaptacions inspirades en un còmic fou Tintin i el misteri del Toisó d’Or

Sa Tramuntana

(1978). El primer superheroi de còmic seria la guspira que encetaria un primer període prolífic del gènere. Aquest acabaria cap al 1998 amb l’obscur caçavampirs Blade, d’Stephen Norrington. Passant això sí, a través d’altres personatges com: Conan el Bàrbar (J. Milius, 1982), Batman (T. Burton, 1989), La Màscara (C. Russell, 1994) o El Corb (A. Proyas, 1994). Tot un conjunt de títols, acompanyats, alguns d’ells, per les seves respectives seqüeles, que provocaria el naixement d’un nou tipus de públic potencial i revifaria enormement el mercat del còmic.

El mètode rigorós de Bryan Singer va Abans de continuar, cal recordar que els provocar un desbordament de títols de termes “adaptació de còmic” i “cinema de su- qualitat irregular perherois” no són sinònims absoluts. Per una Ara bé, l’autèntica edat d’or de les adaptacibanda, hi ha cinema de superherois que no està ons la trobem coincidint amb el canvi de segle. basat en cap còmic, com ara Hancock (P. Berg, Bryan Singer ens porta X-Men al 2000 i origina 2008); i per l’altra, existeixen produccions fetes un important daltabaix. El seu mètode rigorós en base a còmics que poc tenen a veure amb les fa que molts el vulguin imitar, provocant així un habilitats sobrehumanes, i les malles de colors; desbordament de títols i franquícies que dericom, per exemple, Des de l’Infern (A. Hughes, varà en molta producció de qualitat irregular. 2001). A més; no tot es redueix a les grans edi- Ghost World (T. Zwigoff, 2001), Spiderman (S. torials, com Marvel o DC. Si ens hi fixem, una de Raimi, 2002), Hellboy (G. del Toro, 2004), Sin City les primeres adaptacions inspirades en un còmic (R. Rodríguez, 2005), Constantine (F. Lawrence, fou Tintin i el misteri del Toisó d’Or (Jean-Jacques 2005) i Una història de violència (D. Cronenberg, Vierne, 1961). És cert que Marvel ho havia in- 2005) en són alguns exemples. La segona meitat tentat temps enrere (a partir dels anys 40) amb d’aquesta dècada és inaugurada per Christopher el Capità Amèrica o Spiderman; però aquests ex- Nolan i el seu Batman Begins. Reinventant així el periments equivaldrien als actuals episodis pilot concepte i marcant el començament d’un nou de les sèries. Tot i això, al 1966 sorgiria Batman: cicle. A partir d’aquest moment, es vol increThe Movie com a resultat de l’èxit aconseguit mentar la qualitat de les produccions (fins i tot amb la famosa telesèrie protagonitzada per reiniciant algunes de les franquícies existents) Adam West. Seguida per la francesa Barbarella ja que han esdevingut un dels filons principals (1968), dirigida per Roger Vadim. Aquesta última de la indústria. Així, sorgeixen films com 300 aprofitaria la tirada de cinema de ciència-ficció (Z. Snyder, 2007), Iron Man (J. Favreau, 2008), del moment, però bevent del còmic homònim The Spirit (F. Miller, 2008), Watchmen (Z. Snyder, en comptes d’inspirar-se en novel·les i passant 2009) o Kick-Ass (M. Vaughn, 2010). Això sense igualment a la història en qualitat de film de cul- comptar l’allau de títols que es troben en fase te. de desenvolupament i que permetran que el còNo seria fins la dècada següent quan, de la mic esdevingui quelcom més que un petit apunt mà de Richard Donner, ens arribaria Superman a peu de pàgina de la història del cinema.


Sa Tramuntana

Les parides d’Iuiu Per què vas

20

tornar Salvador?

Iuiu lasparidasdeiuiu.blogspot.com/ La nit passada vaig somiar, vaig somiar que la tramuntana bufava donant-nos a la cara i fent-nos comprimir els ulls a mi i al meu acompanyant. Li passo la cigarreta confitada, ell em dóna l’Absenta. Fa una calada. Bec. Ens col· loquem. I la gent passa, mirant-nos, sorpresa, sorpresa al veure a dos homes, un de jove i un de no tant jove, asseguts a la barana del balcó. Els seus ulls ens assenyalen, els seus dits ens veuen. O serà al revés? No té importància, només són paraules. Una dona passa amb la seva nena que pregunta: -Mama, què fan aquells dos homes? Tapant-li al instant els ulls alhora que augmenta la marxa per perdre’ns de vista el més ràpid possible li diu: -Res filla, només són dos bojos. Ni cas! I brindem a la seva salut, no sense abans anar a buscar un parell de gots, ja que sembla que li hem creat un tipus de sensació. “Indecents! Brètols!” exclama un iaio que potser és l’avi d’algú interrompent el seu què fer diari de contar rajoles només perquè fem alguna cosa més interessant que ell. Riem. Les turistes comencen a arribar. Rosses, ulls blaus, cames esveltes que ens fotografien per tenir la nostra imatge fins la posteritat. -No t’emocionis nano, em fotografien a mi, per alguna cosa m’han vingut a veure. – em diu el meu company de farra diürna. “Capullo”, penso. I li dono un altre glop a l’ampolla mentre es riu de mi en veure’m indignat. Em passa la cigarreta per a que em desfogui una mica amb el surrealisme de l’herba. Els flashos de les càmeres ens enlluernen. Hauríem d’haver agafat les ulleres de sol. -Encara veig masses llums, haurem d’agafar el cec més gran. Quant queda? -Mitja ampolla. Me la treu de les mans el més ràpid possible,

laura puquet / Il·lustradora apunt de caure balcó avall al allargar el braç, i la buida fins que en queda un quart. “Buf” s’escolta des del centre de la plaça, abarrotada per una multitud de guiris que prefereixen quedar-se fóra gaudint de l’espectacle que els estem oferint. Estaran esperant que caiguem? -Per què vas marxar de Figueres Iuiu? – em pregunta amb una cara seria i gairebé reflexiva. Em quedo en blanc, no trobo les paraules per contestar-li fins que al final responc: -Suposo... que la trobava una ciutat molt avorrida. Si, per això vaig marxar. – somriu – I tu per què vas tornar Salvador? -Pel mateix que tu, la trobava molt avorrida. -Per què era avorrida? -Si, volia convertir-la en una ciutat animada, diferent a la que vaig deixar quan vaig marxar a Madrid. Però vaig fracassar... -Fracassar? I tota aquesta gent? -Un somni, un somni com els meus quadres, i és que al final una ciutat és animada si la gent que l’habita vol que així sigui. Si ells no volen jo no hi puc fer res. I brindem per últim cop fins a buidar l’ampolla.


21

Perdoneu però jo ho havia de dir! Grani Estudiant Figueres té una població de 44.255 habitants. Un 21,64% d’aquests som joves amb edats compreses entre els 14 i 30 anys, un sector de la població molts cops oblidat dins un calaix. No tinguent-ne prou amb això, constantment hem de suportar la cantarella de: “els joves sou el futur” de la nostra ciutat. Però la veritable pregunta que sorgeix és: Realment ha existit o existeix el futur pels joves? I la resposta és molt clara, el futur mai ha existit. Perquè el futur mai ha estat una preocupació pels que han governat i governen la nostra ciutat, sinó tot el contrari. L’administració només ha posat traves a la gent organitzada i motivada en els seus projectes. Analitzant la situació en la que ens trobem ara, podríem arribar a dir que estem abandonats en mig d’un gran oceà. Més ben dit, abandonats en contra la nostra voluntat. Treballar amb un vaixell a la deriva és una responsabilitat molt gran. Perquè un sempre té dos dubtes: es va en

Joventut a Figueres

Sa Tramuntana

la direcció correcta? i la feina feta arribarà a bon port? Malgrat tot això, tenim l’orgull de que el vaixell el portem nosaltres i donem les gràcies. Gràcies a que ens hagin abandonat perquè això ens ha obligat a fer la feina sols. És més, tenim ganes de fer gran aquest vaixell i compartir aquest viatge amb tots els joves de la ciutat. Arribarem a Ítaca quan toqui perquè no tenim pressa. Precisament perquè la soledat ens ha ensenyat que la pressa mata. Això sí, quan arribem a port ensenyarem la nostra bandera. La bandera que representa l’únic futur existent pels joves és la gent organitzada. És a dir, tots els que treballen desinteressadament en consells locals, entitats, associacions i organitzacions de joves. No tenim res a perdre ja que ningú ha apostat mai res per nosaltres. És per això que ens hem de fer sentir, treure’ns la por de sobre i tindre coratje. L’administració ens donarà l’esquena i per molts serem una molèstia. No obstant, nosaltres estarem aquí, treballant colze a colze. Perdoneu però jo ho havia de dir!!

La Tira

Albert torres Director de cinema


Agenda 23 d’abril (St Jordi) a la nostra parada: Durant tot el dia tallers per la mainada. A partir de les 16:00 concerts acústics de: - Robert Molina - Direcció Prohibida I a les 17:00: Concurs i recital de poemes.

Pròximament Monòlegs Cates de Vins i Cerveses Concerts Xerrades

Embarraca’t

Col·loquis

Divendres 29 d’Abril: Trayter, Lagarto Amarillo, Hotel Cochambre Dissabte 30 d’Abril: Direcció Prohibida, Boikot, The Sanjays Diumenge 1 de Maig a la nostra barraca: Dj Bea i més sorpreses

Excursions pel medi que ens envolta Exposicions Espectacles

Dilluns 2 de Maig: Batalla de Galls, Somos Vida, Sicario

Projeccions

Dijous 5 de Maig: Dj Bea, Luxury Dj, MKM Dj + Performance

Segueix-nos a:

Divendres 6 de Maig: Green Valley, Canteca de Macao, Bongo Botrako

Promotors: Volats per la Tramuntana Redactors: Lluís Chamorro Torrent Albert Rubio Velasco Iu Ruiz Tell Muntatge fotogràfic: Ruben Bel Amador Disseny: Lluís Chamorro Torrent Contacte: satramuntana@gmail.com

Dissabte 7 de Maig: Trayter+Muchachito Bombo Infierno+Banana Beach


Sa Tramuntana 1