Issuu on Google+

II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú La pobresa infantil i la reproducció de les desigualtats socials Posted: gener 11, 2012 in Exclusió social i pobresa Etiquetes: desigualtat, desigualtats socials, exclusió social, pobresa, pobresa infantil,publicacions Per Albert Sales i Campos Professor de sociologia de la Universitat Pompeu Fabra. Coordinador del grup de treball sobre pobresa del Consell Municipal de Benestar Social de Barcelona. Article publicat a la revista Perspectiva Escolar núm 360 de desembre de 2011 Introducció Les situacions de pobresa i d’exclusió social viscudes durant la infància tenen conseqüències que acompanyen a les persones que les han patit durant la resta de les seves vides. En els següents paràgrafs es revisen els efectes que la pobresa infantil té sobre l’estructura d’oportunitats de les persones que la pateixen i sobre la transmissió de les desigualtats socials de generació en generació. Un sistema socioeconòmic que no garanteix que els infants no visquin l’exclusió social1 no pot assegurar cap mena d’igualtat d’oportunitats. Davant una realitat que ens evidencia que la societat meritocràtica és una ficció, es presenten alguns arguments provinents de diferents ciències socials que orienten quin podria ser el rol de les institucions educatives per a reduir les desigualtats socials.

Il·lustració de Sol Corradi De la pobresa integrada a la pobresa marginal La pobresa és la situació en la qual un individu no aconsegueix cobrir les seves necessitats bàsiques de manera satisfactòria. En totes les societats, els dèficits alimentaris, la no disponibilitat d’un espai on resguardar-se de les inclemències atmosfèriques, o la incapacitat d’obtenir roba amb què vestir-se adequadament segons els criteris culturals i socials establerts, han estat senyals inequívocs de pobresa. Durant la primera industrialització, les societats europees assumien la precarietat de la classe obrera com quelcom natural, al mateix temps que s’acceptava com una realitat inevitable que aquelles persones no aptes per a treballar visquessin en la misèria. Els col·lectius exclosos de l’activitat laboral, persones malaltes o amb discapacitats, gent gran, infants orfes, eren els que rebien l’assistència, en forma de caritat, de l’església o d’organitzacions filantròpiques. Per Zygmunt Bauman (2003), el vincle desocupaciópobresa es consolidà amb la divulgació i l’adopció per part de les societats modernes de l’ètica del treball, que consagra aquesta activitat humana com una finalitat en si mateixa i empeny als obrers, abans camperols o artesans, a acceptar l’organització industrial de la producció.

1 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú La recerca sociològica i econòmica sobre la pobresa té les arrels en l’entorn acadèmic anglosaxó del segle xix i està fortament associada a una visió liberal, que assumeix com a pròpia l’ètica del treball i que entén la societat com una massa d’individus que competeixen per un lloc en el mercat laboral. Per als representants d’aquesta visió i per als seus successors i successores, la funció de les polítiques socials hauria de ser assegurar uns recursos mínims als individus per a sobreviure. L’accent d’aquesta línia d’anàlisi recau en la distribució de la riquesa i la disponibilitat de recursos materials, tot i que alguns exponents més contemporanis d’aquesta tradició, com Townsend (1979), opinen que aquests mínims han de permetre a les persones o als components d’una llar la “participació” social. Les persones objecte d’aquestes polítiques són, doncs, les que no poden accedir a un salari: persones malaltes, amb discapacitats, gent gran sense recursos... La precarietat en què vivien els obrers i les obreres industrials va ser l’origen de les tradicions revolucionaries del segles xix i xx, però fora del moviment obrer aquesta pobresa era inherent al sistema productiu i no es considerava un problema social. El fort creixement econòmic assolit durant la reconstrucció posterior a la Segona Guerra Mundial i la configuració dels Estats del Benestar occidentals van reduir considerablement la precarietat material de la classe obrera i va reduir les àmplies bosses de pobresa formades per famílies camperoles que havien emigrat a les zones industrials. Els debats sobre l’escassetat de recursos del proletariat van quedar aparcats perquè s’assumia que les polítiques redistributives de caire socialdemòcrata2 eren, per elles mateixes, el millor programa de lluita possible contra la pobresa. Les socialdemocràcies, aplicant el principi de “desmercantilització” oferien a les persones treballadores un marc de relacions socials estable enfront de les contingències que podien apartar als individus de la vida laboral. L’objectiu d’aquesta seguretat era fer dels ciutadans i les ciutadanes quelcom més que una mercaderia intercanviable (Paugam, 2007:141) i trencar amb la reproducció social de les desigualtats oferint oportunitats equiparables als diferents estrats de la població. Però malgrat els Estats del Benestar i l’imposant creixement econòmic, totes les societats occidentals, en major o menor mesura, veuen com hi ha bosses de pobresa que persisteixen. És en aquest marc on es comença a problematitzar la pobresa i a cercar en “les persones pobres” factors individuals que expliquin la seva situació. El 1958, al seu assaig sobre La societat opulenta¸ Galbraith ja desvincula la pobresa de circumstàncies estructurals i l’atribueix a factors com la deficiència mental, la mala salut, la falta de disciplina, una fertilitat excessiva, el consum d’alcohol, una educació insuficient o un combinació de diversos d’aquests factors. Galbraith només assumeix l’existència d’algunes illes de pobresa estructurals vinculades a modes de producció agrícola en zones rurals. Aquesta visió és criticada anys després per Michael Harrington a The Other America, que afirma que durant una etapa de prosperitat en la qual les grans masses accedeixen al benestar, els grups minoritaris que queden al marge arriben a fer nosa a la societat majoritària. És en l’entorn acadèmic i activista francès en què es comença a utilitzar l’expressió “exclusió social”. El Moviment ATD Quart Món, compromès amb la defensa dels col·lectius subproletaris feia servir aquest terme per referir-se a la situació de marginació dels beneficis del creixement econòmic en que es trobaven els grups “tradicionalment pobres” o els “pobres de sempre”. En aquells temps, la noció d’exclusió es referia molt més al procés actiu de marginació d’aquests grups que a la situació individual de trencament amb el mercat laboral i amb les xarxes de suport social.

2 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú

En el marc d’uns Estats del Benestar que suposadament garantien una xarxa de protecció a les persones sense ocupació o amb problemes d’inserció social, quins factors, individuals o estructurals, feien que hi hagués persones que no poguessin dur una vida “normalitzada”? I encara més important, què feia que les situacions d’exclusió social es transmetessin de pares a fills? Davant la retòrica de la igualtat d’oportunitats, la realitat s’entestava a demostrar que els fills de les famílies més pobres, seguien en situacions d’exclusió arribada la vida adulta. El debat avui s’ha vist modificat pels profunds canvis que han viscut les societats de primera industrialització. La visió de la pobresa com a fenomen marginal comença a esquerdar-se amb l’expansió del que Ulrich Beck (1984) va anomenar la societat del risc. La globalització neoliberal i la crisi dels Estats del Benestar, provoquen una “democratització” dels riscos socials entre extensos grups de les àmplies classes mitjanes dels països rics. Les deslocalitzacions, la desindustrialització i la terciarització3 de l’economia, la individualització dels hàbits socials i el deteriorament de les xarxes de relació i de suport mutu, la contenció dels salaris reals, i les reformes laborals que redueixen la protecció dels llocs de treball, són alguns dels factors que fan que el risc de caure en situacions d’exclusió social s’estengui més enllà dels col·lectius tradicionalment marginats. Des de la sociologia crítica ja no només es posa en dubte la igualtat d’oportunitats, sinó que, a més, es parla d’una precarització de les classes mitjanes i de la consolidació de barreres insalvables que mantenen a les persones amb un origen social humil en un risc d’exclusió social constant. La reproducció d’aquestes desigualtats té molt a veure amb l’estructura d’oportunitats que envolta les persones des de la infància. Com veurem en els propers paràgrafs, la pobresa viscuda durant la infància erosiona aquesta estructura d’oportunitats genera uns desavantatges a les persones que la pateixen que cristal·litzen la vulnerabilitat social i fan que passi de generació en generació Alguns dels factors que han incrementat la vulnerabilitat de la població infantil Deixant de banda, si és que això és possible, les consideracions morals associades, la pobresa infantil constitueix un problema social de primera magnitud a causa de les conseqüències individuals en les persones que la pateixen i a la repercussió que té sobre la cohesió social. Les societats capitalistes legitimen les desigualtats socials a través del mèrit i de la igualtat d’oportunitats. És a dir, assumint que totes i tots gaudim d’una posició de sortida similar garantida per l’educació pública i uns serveis bàsics, gaudirà de major riquesa aquell que més talent tingui i més treballi. Ja és discutible que entre el gruix de la societat “normalitzada” es compleixi el principi d’igualtat d’oportunitats, però l’existència de la pobresa i l’exclusió social entre els infants evidencia, sense cap mena de discussió, que hi ha persones que parteixen amb uns desavantatges socials evidents ja des del naixement. L’extensió dels riscos socials (Beck, 2006) associada a la postmodernitat ha generat una sèrie de factors que han incrementat la vulnerabilitat d’una població infantil que, dins els Estats del Benestar de postguerra, gaudia d’una protecció molt més intensa que l’actual.

3 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú

Sistemes de protecció social androcèntrics i diversificació dels models familiars El contrast entre unes institucions del benestar pensades per satisfer les necessitats d’un model de família nuclear tradicional amb l’actual pluralitat de realitats familiars ha provocat que els riscos socials afectin amb més intensitat a dones que a homes, donant lloc a una creixent feminització de la pobresa. L’acumulació de desigualtats en els diferents àmbits de la vida quotidiana i els desavantatges en l’entorn laboral es sumen a uns sistemes de protecció social que tenen com a beneficiari principal el “breadwinner” d’una llar, generalment home, amb un lloc de treball a temps complet, i amb una vida laboral “sense interrupcions” (Nuño, 2010). A les societats postindustrials, la feminització de la pobresa ha colpejat sobretot a les dones grans que viuen soles i a les llars monomarentals (Sarasa i Sales, 2004). És en aquest últim tipus de famílies on es produeix una major concentració d’infants en situacions de risc de pobresa. A l’explotació de les dades dels expedients del Programa Interdepartamental de Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) realitzat el 2005 (Sales, 2005), es calculava que prop d’un 12% de les llars monomarentals de la ciutat formaven part d’aquest programa (per un 0,13% de les llars amb més d’una persona adulta). Increment de la dedicació al treball mercantilitzat i la nova pobresa ocupada L’augment del nombre d’hores que dediquen les persones adultes d’una llar al treball mercantilitzat ha comportat una disminució del temps disponible a les tasques de cura de la família i dels infants. A banda de la sobrecàrrega més que documentada de les dones, que assumeixen una doble jornada de treball massa sovint no reconeguda, això té una repercussió directa en la qualitat del temps dedicat a les criatures i les activitats educatives. L’estancament dels salaris reals i la precarització dels mercats laborals ha fet sorgir noves formes de pobresa que no tenen perquè estar vinculades a una situació d’atur o d’exclusió del mercat laboral. Cada cop són més les persones que, malgrat tenir una ocupació, no poden sortir de la situació de pobresa en què queden a causa dels seus baixos ingressos. Els pares i mares que es troben en aquesta situació, no disposen del temps necessari per a les tasques de cura o per a implicar-se en l’educació de fills i filles, però tampoc poden contractar aquests serveis al mercat. Requereixen, doncs, el suport de xarxes comunitàries o familiars de vegades inexistents o molt febles. Pobresa infantil i perpetuació de les desigualtats La posició socioeconòmica de les famílies, mesurada en funció del nivell d’ingressos i de les credencials educatives de pare i mare, manté una associació significativa amb el rendiment acadèmic dels infants i amb el risc d’abandonament escolar (Rumberger, 2001). Es fa molt complicat determinar fins a quin punt la relació es deu a la transmissió d’actituds i valors de la família als nens i nenes o de les tensions derivades de les penúries de l’escassetat econòmica. En qualsevol cas, hi ha estudis empírics que confirmen que una alimentació deficient influeix en el desenvolupament cognitiu i en el rendiment escolar de les criatures, i d’altres que mostren que en el cas que una família tingui els seus membres en edat de treballar a l’atur, la percepció d’una prestació per part de la seguretat social té una influència estadísticament significativa en la prevenció del fracàs escolar (Audas i Willms, 2001). Els dèficits educatius tenen una relació molt estreta amb l’estructura d’oportunitats laborals de les persones i el fracàs escolar és una variable molt rellevant per a explicar la pobresa i l’exclusió a la vida adulta.

4 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú

La probabilitat que els infants pateixin trastorns mentals també augmenta si viuen situacions de pobresa o privació econòmica durant els primers anys de vida. La incidència de desordres de conducta, de problemes d’adaptació social i de depressió infantil, és molt més alta entre els nens i nenes en situació de pobresa que entre la resta de la població infantil (Seccombe, 2000). Els nivells d’ansietat que pateixen els pares i les mares en situacions de privació repercuteix negativament en la relació que mantenen amb les criatures i les anàlisis de dades longitudinals apunten que la durada d’aquestes situacions està correlacionada amb la incidència de desordres mentals i trastorns cognitius en els infants i amb la probabilitat de fracàs escolar (McLeod i Shanahan, 1993). La influència de la família i de l’escola tenen un abast limitat. Les xarxes que els nois i noies estableixen en l’adolescència depenen, en gran part, de la seva elecció entre els iguals amb qui es relacionen en l’entorn més proper. Els estudis empírics indiquen que els adolescents que abandonen l’escola prematurament han incrementat prèviament les connexions amb xarxes socials on abunden altres adolescents amb fracàs escolar i que han experimentat un rebuig creixent per part dels seus iguals a l’escola (Audas i Willms, 2001). Però més enllà del que col·loquialment anomenaríem “les males companyies”, les xarxes socials també determinen el que podríem anomenar capital social. Coleman (1988) va constatar que el capital econòmic i educatiu dels pares i mares no era suficient per a explicar el desenvolupament cognitiu i social dels infants i va definir el capital social com el cúmul de recursos de què disposa una persona en funció de les relacions socials de la seva família, de les relacions veïnals i de les xarxes de participació en la vida social a les quals té accés. En aquest sentit, créixer en un barri amb el teixit social debilitat, on les relacions interpersonals són escasses o conflictives i on no existeixen recursos comunitaris, esdevé un factor d’exclusió en la mesura en què la família no troba el suport de l’entorn i l’infant i posteriorment l’adolescent no sent cap tipus de control social per part de la comunitat. Això és especialment greu quan els nuclis familiars es troben allunyats de la família extensa pel fet de ser immigrants. Per a la realització de l’informe Itineraris i factors d’exclusió social (Sarasa i Sales, 2009) vam realitzar una anàlisi del cicle vital d’una mostra de 300 persones en situació d’exclusió social de la ciutat de Barcelona. Vam constatar una sèrie de factors comuns a la infància de les persones enquestades que constituïen predictors estadísticament significatius de situacions de vulnerabilitat social a la vida adulta. Van resultar variables estadísticament significatives per la majoria de situacions d’exclusió haver arribat a passar fam durant la infància, haver format part d’una família en situació de precarietat econòmica severa o haver viscut en famílies on ningú treballés durant un llarg període de temps L’escola contra la perpetuació de les desigualtats La combinació d’una escola pública de qualitat i de polítiques laborals facilitadores de la conciliació entre les tasques laborals i les tasques de cura han permès als països nòrdics mantenir els ràtios de pobresa infantil més baixos i la mobilitat social ascendent més alta de l’OCDE (Esping-Andersen, 1999, 2005). L’evidència empírica sosté que la proporció de criatures amb un rendiment escolar baix és menor en els països on la pobresa infantil és baixa, i que les desigualtats de classe social en el rendiment escolar també és menor en aquells països on hi ha menys pobresa (Hertzman, 2000). Així, doncs, retornant a l’inici, la qualitat de l’educació i els nivells de pobresa es retroalimenten convertint així les polítiques de lluita contra l’exclusió social de la infància i les polítiques educatives de qualitat en accions complementàries.

5 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú L’escola pot esdevenir un espai on prevenir l’exclusió social futura ja des dels primers anys de vida. Una de les conclusions més clares de l’estudi Itineraris i factors d’exclusió social (Sarasa i Sales, 2010) va ser la constatació estadística del paper preventiu que pot exercir l’escolarització prèvia als 6 anys dels infants que viuen situacions de risc social. Mentre que entre les persones amb una situació normalitzada durant la infància, haver començat l’escolarització abans dels 6 anys no tenia cap influència estadísticament significativa sobre el seu desenvolupament cognitiu i sobre els seu rendiment escolar, per a les persones que sí que havien viscut la precarietat a la primera infància, la preescolarització presentava un efecte preventiu estadísticament significatiu. Altres estudis empírics indiquen que hi ha habilitats que es poden adquirir amb la família en els primers anys de vida i que no necessiten d’escolarització en cas de viure en una llar normalitzada, però que quan es tracta d’una llar en situació d’exclusió social o que passa moments d’extrema precarietat requereixen un espai de socialització fora de la família (Figlio i Roth, 2008). Una escola bressol pública i una preescolarització pública i d’accés universal podria exercir un efecte preventiu d’itineraris vitals marcats per l’exclusió. En etapes posteriors, la intervenció de mestres i d’altres professionals de l’educació pot ser clau per reconduir trajectòries d’exclusió o per facilitar itineraris escolars satisfactoris als infants que viuen situacions de precarietat a la llar. Al mateix estudi, vam constatar que els problemes dels adolescents amb les figures adultes d’autoritat esdevenen detonants de trajectòries d’exclusió quan l’individu no troba el suport de cap persona adulta alternativa i es refugia en el grup d’iguals. Segons la nostra anàlisi, trobar suport d’un adult o adulta al centre escolar quan la situació a casa és molt tensa pot marcar la diferència entre l’adopció o la no adopció de pautes de comportament antisocials. L’escola ha de tenir les eines per a detectar problemes i participar en les solucions treballant conjuntament amb uns serveis socials especialitzats. La prevenció de l’exclusió social a la infància: una inversió de futur Els recursos que una societat destina a l’educació no poden ser considerats una despesa. Són una inversió que es recupera amb escreix quan les persones arriben a la vida adulta. Si en algun moment, el discurs ideològic dominant assumeix aquesta afirmació ho fa acceptant que el sistema productiu necessita bons treballadors i treballadores que s’adaptin a les necessitats del mercat laboral. Però des d’una perspectiva més àmplia, destinar recursos a una educació pública de qualitat és una aposta per la cohesió social. Només a tall d’exemple, una intervenció dels serveis socials sol·licitada per l’equip d’orientació d’una escola tindria un cost mitjà anual d’uns 300 euros. Partint de la base que els estudis avalen una certa efectivitat d’aquestes intervencions per a evitar l’exclusió a la vida adulta, només cal comparar aquest cost amb el d’una pensió no contributiva (4.709 euros anuals), el d’un tractament residencial per toxicomania (30.000 euros anuals) o el d’un empresonament (24.119 euros anuals), per veure que la prevenció és econòmicament i humanament més rendible que l’atenció a les persones que ja es troben en situacions d’exclusió severa.

6 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú Referències bibliogràfiques Audas, R. i Willms, D. (2001). Engagement and Dropping Out of School: A Life-Course Perspective. HRDC Publications Centre, p. 953-7260. [Facsímil (819)] Bauman, Zygmunt (2003). Modernidad líquida, Editorial Fondo de Cultura Económica, México DF. Beck, Ulrich (2006). La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. Paidós. Barcelona. Coleman, J. (1988). “Social capital in the creation of human capital”, a American Journal of Sociology, núm. 94, p. 95-120. Esping-Andersen, G. (1999). Fundamentos sociales de las economías post-industriales, Barcelona, Ariel. Figlio, D. i Roth, J.(2008) ”The Behavioral Consequences of Pre-kindergarten Participation for Disadvantaged Youth”. Ponència preparada per al volum del NBER sobre The Economics of Disadvantaged Youth, versió revisada:febrer de 2008 Galbraith, John K. (1998) The Affluent Society. Fortieth Anniversary Edition. Houghton Mifflin Company: New York. Hertzman, C. (2000). The Case for an Early Childhood Development Strategy. Centre for Health Services and Policy Research, University of British Columbia. Harrington, Michael. (1997) The other America : poverty in the United States. New York: Simon & Schuster. McLeod, J. D. i Shanahan, M. J. (1993). “Trajectories of poverty and children’s mental health”, a Journal of Health and Social Behavior, vol. 37 (9), p. 207-220. Nuño Gómez, Laura (2010). El mito del varón sustentador. Orígenes y consecuencias de la división sexual del trabajo, Icaria, Barcelona. Paugam, Serge (2007). Las formas elementales de la pobreza, Alianza Editorial. Madrid. Rumberger, Russell W. (2001). “Why Students Drop out and What Can Be Done. Paper prepared for the Conference, Dropouts in America: How Severe is the Problem”. Harvard University. http://www.civilrightsproject.harvard.edu/research/dropouts/rumberger.pdf Sales, Albert (2005), El perfil de la població beneficiària del Programa Interdepartamental de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI). Barcelona Societat, nº 13. Ajuntament de Barcelona, Sector de Serveis Personals. Sarasa, Sebastià i Sales, Albert (2004). Informe sobre la pobresa i l’exclusió a la ciutat de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Sector de serveis personals. Sarasa, Sebastià i Sales, Albert (2010), Itineraris i factors d’exclusió social, Síndica de Greuges de Barcelona, Fundació la Caixa, Barcelona. Seccombe, K. (2000). “Families in Poverty in the 1990s: Trends, Causes, Consequences and Lessons Learned”, a Journal Marriage and the Family [National Council on Family Relations], vol. 62, núm. 4.

7 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú ¿Se ha reducido la tasa de pobreza en España entre 2011 y 2012? Posted: octubre 22, 2012 in Exclusió social i pobresa Etiquetes: condiciones, ECV, encuesta, evolució, INE, pobresa, vida Que las buenas noticias económicas no abunden no justifica que se busquen a la desesperada. Las interpretaciones confusas de las cifras de encuestas y estudios impulsan a mucha gente a decir aquello de “los políticos y los periodistas hacen con las estadísticas lo que quieren”, y los resultados de la Encuesta de Condiciones de Vida (ECV) del 2012 del Insituto Nacional de Estadística (INE) ya han salido de las oficinas de tan insigne institución con mal pié a través de una nota de prensa que invita a sacar conclusiones, y en consecuencia titulares de prensa, manifiestamente erróneos. Según los resultados de la ECV recientemente publicados la tasa de personas por debajo del umbral de pobreza ha disminuido pasando de un 21,8% de la población a un 21,1%. Cuesta de creer si atendemos a la evolución del desempleo y los recortes en prestaciones sociales. Y es que el dato, totalmente cierto, requiere de una contextualización adecuada. Dejando de lado apreciaciones metodológicas que requerirían mayor despliegue de explicaciones matemáticas, el comunicado del INE, al igual que algunas interpretaciones periodísticas que ya han aparecido en las versiones digitales de las principales cabeceras, olvida las implicaciones de la disminución en paralelo del umbral de riesgo de pobreza. Este umbral, la cifra de ingresos por debajo de la cual se considera que un hogar está en riesgo de pobreza, se calcula en base a la distribución de ingresos del año anterior y como los ingresos de los hogares españoles se vienen reduciendo año tras año desde 2008, este indicador ha ido bajando progresivamente desde 2009. En consecuencia, la proporción de personas por debajo del umbral de riesgo de pobreza en 2012 puede ser inferior que en 2011, pero la cifra que marca el límite a partir del cual se considera que uno o una es pobre es inferior en 2012 que en 2011. Esto significa que una persona que en 2011, viviendo sola, ingresara 7.400 euros anuales, se consideraba en riesgo de pobreza, mientras que la misma persona, con los mismos ingresos, en 2012, está por encima del umbral de riesgo de pobreza (1). En clave familiar, un hogar formado por dos personas adultas y dos menores que en 2011 ingresara 15.600 euros y cuyos ingresos no se hayan modificado, ha dejado de estar bajo el umbral de riesgo de pobreza, no porque su situación haya mejorado, sino porque el umbral se ha modificado (2). Medir la pobreza a través de indicadores o de umbrales relativos tiene mucho sentido porque nos permite saber qué proporción de personas tienen problemas para aproximarse al nivel de ingresos de la parte media de una sociedad. Pero cuando esta sociedad vive un empobrecimiento generalizado, medir la pobreza relativa pierde su utilidad para conocer la evolución del alcance de las privaciones entre la población. Si atendemos a los ingresos medios de los hogares, en claro descenso desde 2008, esto es lo que está ocurriendo con una mayoría de la sociedad espanyola. La nota de prensa del INE, igual que algunos artículos de periódicos de diferente orientación política que ya he tenido ocasión de leer, remarcan que las personas mayores de 65 años “mejoran” su situación respecto de 2011, porque del 20,8% de tasas de riesgo de pobreza para esta franja etaria en 2011 se ha pasado a un sorprendente 16,9%. Se atribuye este descenso al mantenimiento de las pensiones pero, ¿acaso las personas pensionistas han visto aumentar su capacidad adquisitiva? La reducción de las personas mayores bajo el umbral de riesgo de pobreza se explica por el hundimiento del resto de la población y no por una mejora en sus situaciones personales. Volviendo al razonamiento anterior, el

8 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú pensionista que en 2011 estaba bajo el umbral de riesgo pobreza porque ingresaba 7.500 euros anuales y vivía solo, se convierte hoy en un afortunado jubilado por encima del umbral de riesgo de pobreza sin modificación alguna en sus ingresos y con mayores dificultades para llegar a final de mes debido al aumento de los precios De hecho, el titular de mañana debería ser: “por tercer año consecutivo, el umbral de riesgo de pobreza baja”. La noticia es dramática porque significa que en España “cada vez hay que ser más pobre para ser considerado oficialmente pobre”. NOTAS: (1) El umbral de riesgo de pobreza para un hogar unipersonal en 2011 era de 7.509 euros mientras que en 2012 se estima en 7.355 euros (2) El umbral de riesgo de pobreza para un hogar formado por dos personas adultas y dos menores era en 2011 de 15.768 euros mientras que en 2012 es de 15.445 euros.

9 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú La extensión de los riesgos sociales y el mito de la nueva pobreza Posted: agost 27, 2012 in Exclusió social i pobresa Etiquetes: exclusión social, neoliberalisme, nova pobresa, nueva pobreza, pobreza, retallades

Contenidos para el taller realizado el 24 de agosto en la 3a Universidad de verano de Izquierda Anticapitalista. La crisis y las políticas adoptadas por el gobierno español y los gobiernos autonómicos han acelerado el proceso de empobrecimiento de gran parte de la ciudadanía de este país. Lejos ya de la pantomima de los brotes verdes y de la absurda negación del pozo económico y social en el que se adentraba el Estado español, parece ser que la clase política empieza a aceptar el incremento substancial de las situaciones de pobreza y exclusión social que, como una epidemia, se extienden entre los hogares de ciudades y pueblos. De manera ingenua o intencionalmente equivocada, los medios de desinformación y los tertulianos instalados en sus platos y estudios radiofónicos hablan de la “nueva pobreza” como si se tratara del resultado del ataque de un monstruo amorfo, anónimo e incontrolable llamado crisis que, como un tsunami, destroza familias y vidas. Para los comentaristas de la actualidad, la “nueva pobreza” afecta a personas que presentan características distintas a las de “los pobres de toda la vida”. Supuestamente, se trata de una pobreza que irrumpe en los hogares de personas con un nivel de estudios alto, con larga experiencia profesional, con pisos “de propiedad”… y que además gozan de todos los privilegios que les otorga la nacionalidad española.

Il·lustració de Miguel Brieva

10 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú Con una mezcla de compasión y sorpresa se muestran en televisión la vida cotidiana de hogares con todos sus miembros atrapados en el desempleo, de personas de treinta años cargadas de másteres que no encuentran lugar en un mercado laboral “en reconversión”, o de pensionistas que deben mantener con su jubilación a hijas e hijos regresados al hogar materno después de perder el trabajo asalariado. Si bien es cierto que la crisis y la destrucción masiva de puestos de trabajo ha acelerado el proceso, no es muy preciso situar la aparición de esta “nueva pobreza” en los tiempos actuales, ni atribuirla a la crisis que padecemos. Los factores de protección que tradicionalmente dejaban buena parte de la población de los países ricos fuera de riesgo de pobreza, hace cerca de tres décadas que van desapareciendo progresivamente. Los estados de bienestar desarrollados tras la Segunda Guerra Mundial generaban unos mecanismos de protección social que debían convertir la pobreza en un problema del pasado. Pero los sistemas de bienestar social nunca lograron erradicar absolutamente la pobreza y algunas bolsas de exclusión social se mantuvieron al margen de la “sociedad de las clases medias” sufriendo las consecuencias de la marginalidad y de la estigmatización. Instituciones políticas y académicas, explicaron la persistencia de estas bolsa de pobreza atribuyendo a los hogares ya las personas afectadas actitudes, valores y maneras de hacer moralmente inaceptables por la sociedad mayoritaria como una fertilidad excesiva, déficits afectivos e incapacidad de formar familias estables, predisposición a la delincuencia, alcholismo y otras adicciones… El mensaje a transmitir era claro: “las personas que hacen lo que no deben caen en situación de pobreza”. En consecuencia, la pobreza que sufrían las minorías étnicas, los vecindarios marginales de las grandes ciudades, o los ciudadanos y las ciudadanas de barrios receptores de inmigración, se debían atribuir a errores, vicios y problemáticas individuales. Y si son las consecuencias de los actos individuales y de las opciones de vida de cada uno las que llevan a la exclusión, las soluciones no pasan por los servicios sociales sino por el castigo de los comportamientos desviados. Pero incluso en el marco de unos estados del bienestar en pleno desarrollo, movimientos sociales, organizaciones y plataformas diversas ponen de manifiesto las carencias de unos sistemas de protección social orientados a salvaguardar los intereses y la estabilidad de las personas asalariadas, con un trabajo estable y capaces de cotizar a la seguridad social de manera ininterrumpida. Estas personas, en su mayoría hombres, son consideradas objeto de protección debido a una división sexual del trabajo que les atribuye el rol de “breadwinners” (proveedores del sustento material de la familia). Ya desde mediados del siglo XX, se quedan fuera de los sistemas de bienestar las formas familiares no tradicionales, especialmente las encabezadas por una mujer, las personas que no encuentran encaje en el mercado laboral por su baja calificación o por sufrir una salud deficiente o una diversidad funcional y que no gozan de una red familiar de apoyo que les ofrezca los cuidados a los que no han podido acceder cotizando, y las minorías étnicas marginadas de los estilos de vida mayoritarios como parte de los afroamericanos y afroamericanas en los Estados Unidos o buena parte del pueblo gitano en muchos países europeos. A partir de los años ochenta con el fin de las políticas de pleno empleo y el inicio del retroceso de los estados del bienestar para la imposición ideológica del neoliberalismo, asistimos a una clara extensión de los riesgos de pobreza y de exclusión social. Las formas de familia se diversifican y, por tanto, el número de hogares que no encuentran encaje en un sistema de protección social patriarcal aumenta sustancialmente. Las trayectorias laborales de las personas trabajadoras se fragmentan y los cambios de puesto de trabajo y los periodos de desempleo pasan a ser mucho más frecuentes que la etapa anterior. Los

11 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú procesos de reconversión industrial expulsan obreras y obreros calificados de las grandes industrias europeas que pasan a ocupar un lugar entre el proletariado de servicios o entre las filas de desempleados de larga duración. Y los salarios reales se estancan haciendo cada vez más imprescindible que los hogares cuenten con dos salarios para subsistir. En definitiva, los factores de protección que alejaban a un grupo importante de la clase trabajadora de la pobreza dejan de ser efectivos. El hiperconsumo propiciado por las sucesivas burbujas especulativas y el desarrollo de las herramientas de endeudamiento compensa la expansión de la inseguridad social a través de la ficción de la sociedad del “low cost” y amplias capas de la población se creen a salvo de caer en situación de pobreza porqué gozan de productos y servicios antes reservados a las élites. Pero tras la fachada de los grandes almacenes atestados de gente, los riesgos se extienden y las posibilidades de hacer planes a largo plazo o de desarrollar proyectos vitales con cierta seguridad desaparecen para el común de los ciudadanos y de las ciudadanas. Crisis y pobreza La crisis que supuestamente se inicia en 2007 ha acelerado este proceso a través de la destrucción de puestos de trabajo, del empobrecimiento generalizado de la población y de ser el pretexto para un gran salto adelante en la imposición de las políticas neoliberales de desprotección de la clase trabajadora y de eliminación de la protección social. El primer impacto de la crisis se lo llevaron las personas inmigrantes. Con una red de apoyo social más débil y unas ocupaciones más inestables, las vidas de las personas inmigrantes son más vulnerables a los altibajos de la economía. Justo antes del estallido de la crisis, el 56% de la población activa de origen extranjero tenía contratos temporales, mientras que entre la población activa autóctona la temporalidad afectaba al 34% de los trabajadores y las trabajadoras. No es de extrañar que hayan sido las recién llegadas las primeras en sufrir la pobreza derivada del deterioro de la situación económica, pues en muchos casos no ha sido necesario ni que fueran despedidas y se han quedado sin trabajo por la no renovación de su contrato. La evolución de las tasas de desempleo reflejan estas diferencias. Si entre las personas de nacionalidad española del 7,6% en 2007 se ha pasado a una tasas del 19,6% en 2011 (según la Encuesta de Población Activa), entre las personas extrangeras no comunitarias, la tasa de desempleo ha crecido del 12,6 al 34,6% en el mismo período. Esto no ha provocado una “invasión de los servicios sociales” por parte de la población extranjera. Más bien al contrario. En el caso de los recursos destinados a la atención de personas sin hogar, situación extrema de pobreza y exclusión social, la presencia de población inmigrante ha bajado. Mientras en 2008 el 52% de las personas atendidas en sus recursos residenciales eran de origen extranjero no comunitario, en 2011 la proporción de personas no comunitarias había bajado hasta el 38%. Este cambio no responde a una disminución de personas extranjeras en situación de exclusión residencial, por el contrario, en los recursos de baja exigencia, en la calle y los asentamientos, encontramos cada vez más personas no comunitarias en una situación administrativa irregular. Es la falta de documentación la establece una barrera insalvable para iniciar procesos de inclusión social y hace que su situación quede estancada en un limbo jurídico en el que los agentes de exclusión son las propias instituciones incapaces de acompañar itinerarios de inserción laboral o programas de acceso a la vivienda, para los que hace falta un reconocimiento administrativo.

12 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú El segundo embate de la crisis, sí ha afectado a las autodenominadas clases medias. En gran parte dificultando el acceso de la gente joven a oportunidades de trabajo y de vida, pero también afectando a muchas personas que gozaban de cierta estabilidad material. El resultado es el incremento de la vulnerabilidad social y de todas las formas de pobreza. Pero a pesar la extensión de los riesgos, no es cierto que la crisis haya conseguido ponernos a todos y a todas más cerca de la pobreza. Las clases dominantes, las que lideran la contrareforma neoliberal desde mucho antes del estallido de la crisis, siguen beneficiándose de mecanismos de enriquecimiento y salvaguarda de sus privilegios. Así lo indican las ventas de artículos de lujo, en aumento constante, y los indicadores de desigualdad como el coeficiente de GINI que, según Eurostat, en España ha crecido imparable en los últimos cinco años superando el de todos los países vecinos incluidos Grecia, Irlanda o Italia. La reproducción social de las desigualdades 2.200.000 niños en situación de pobreza en España según UNICEF. Dejando de lado, si es que ello es posible, las consideraciones morales asociadas, la pobreza infantil constituye un problema social de primera magnitud debido a las consecuencias individuales en las personas que la padecen ya la repercusión que tiene sobre la cohesión social. Las sociedades capitalistas legitiman las desigualdades sociales a través del mérito y de la igualdad de oportunidades. Es decir, asumiendo que todas y todos disfrutamos de una posición de salida similar garantizada por la educación pública y unos servicios básicos, disfrutará de mayor riqueza aquel que más talento tenga y más trabaje. Ya es discutible que entre el grueso de la sociedad “normalizada” se cumpla el principio de igualdad de oportunidades, pero la existencia de la pobreza y la exclusión social entre los niños evidencia, sin ningún tipo de discusión, que hay personas que parten con unas desventajas sociales enormes ya desde el nacimiento. La evidencia empírica señala que la posición socioeconómica de las familias, medida en función del nivel de ingresos y de las credenciales educativas de padre y madre, mantiene una asociación significativa con el rendimiento académico de los niños y con el riesgo de abandono escolar. La calidad de la educación y los niveles de pobreza se retroalimentan convirtiendo así las políticas de lucha contra la exclusión social de la infancia y las políticas educativas en acciones complementarias. Recortar la capacidad de la escuela pública para atender la diversidad y para dar oportunidades a los niños con problemas de aprendizaje que no podrán pagarse un apoyo educativo privado es minar la cohesión social futura y reproducir las desigualdades sociales existentes. Lucha contra la pobreza o lucha “contra los pobres” Se habla ahora de políticas de lucha contra la pobreza cuando en realidad se está llevando a cabo una lucha sin cuartel “contra los pobres”. Cada nuevo recorte de prestaciones o incumplimiento de los compromisos adoptados por las administraciones públicas viene acompañado de una estrategia de culpabilización de las víctimas frente al resto de la ciudadanía a la que se pretende convencer de que para mantener ciertas políticas sociales hay que depurar el sistema de elementos parasitarios. Ejemplo de ello es el desmantelamiento del Programa Interdepartamental de Renta Mínima de Inserción en Cataluña, que se inició el verano del 2011 revisando los expedientes y paralizando los pagos sin previo aviso a las personas beneficiarias y que permanece bloqueado a la entrada de nuevas solicitudes desde entonces. Tras el escándalo, los Consellers responsables del

13 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


II Jornada de l’exclusió social a Vilanova i la Geltrú programa, comparecieron ante la prensa sin datos concisos pero narrando casos concretos como el del usuario que tenía Canal+, o el del que tenia tres líneas de telefonía móvil. Un año después, aún a la espera de los demandados datos objetivos, los señores Mena y Cleries, responsables de poner bajo sospecha de parasitismo a las personas beneficiarias de la Renta Mínima de Inserción, no han hablado en ningún momento de los hogares que sufrieron serios retrasos en el pago el verano pasado y que, en consecuencia han visto como se iniciaban procesos de deshaucio contra ellos por impago de alquileres o hipotecas En la misma línea, el gobierno ultraconservador español ha llevado a cabo una dura campaña de culpabilización de las personas desempleadas para justificar recortes en las prestaciones por desempleo. Acusar a los trabajadores y trabajadoras jóvenes que viven en el hogar materno de aprovecharse de la prestación de 400€ y afirmar que con el ahorro de la supresión de esta ayuda a quién se encuentre en esta situación se podrán pagar 450€ mensuales a personas con familiares a cargo que “sí necesita” ese apoyo, es un intento de generar división entre las personas más duramente golpeadas por el desempleo atentando contra la autonomía personal e insultando a la inteligencia de la ciudadanía cuando la ministra Báñez afirmó públicamente que los cambios se llevarían a cabo para aumentar la “justicia social” del plan Prepara. Qué decir de la campaña de la CEOE contra la prestación de desempleo. Según su presidente, el Sr. Rosell, es motivación por encontrar un empleo lo que le falta a la ciudadanía española. En consecuencia, empujar a las personas en paro a la miseria lo antes posible reduciendo el tiempo de prestación dinamizará un mercado laboral que espera nuevos trabajadores y trabajadoras con los brazos abiertos. La auténtica lucha contra la pobreza debe fijarse como meta prioritaria a corto plazo romper con los tópicos y los prejuicios que enfrentan a las personas en situación de vulnerabilidad social, al mismo tiempo que se pone en evidencia el mito de la escasez de recursos: los recortes sociales son ideológicos, no un imperativo derivado de las circunstancias económicas. Hoy por hoy, España gasta más en deuda pública que en prestaciones por desempleo (28.848 millones de euros frente a 28.805 millones respectivamente). Y, a estas alturas, ha quedado claro que la deuda pública no se origina en el gasto social. A medio plazo, ante la precarización de la vida de las personas sin ingresos, hay que garantizar que las familias puedan mantener el mismísimo derecho a la supervivencia exigiendo, por ejemplo, suministros (agua, gas y electricidad) gratuitos a los hogares sin ingresos. En el mismo sentido, hay que buscar estrategias que permitan a las personas en paro poder, al menos, salir a la calle a buscarse la vida. La movilidad se está convirtiendo en un lujo gracias al aumento de los precios del transporte público con billetes que alcanzan los 2 euros para el desplazamiento urbano en ciudades como Barcelona. A largo plazo, los movimientos sociales deben seguir innovando en las propuestas e impulsando la reconquista de los derechos sociales. Ante la constatación cotidiana de que las personas con un empleo viven angustiadas por la sobrecarga de trabajo mientras que la angustia del resto es, precisamente, no tener un puesto de trabajo, tenemos que cuestionar la centralidad del mundo laboral en nuestras vidas. Hay que buscar mecanismos para redistribuir el tiempo de trabajo y la riqueza que genera la sociedad. Luchar contra la pobreza es luchar contra la mercantilización de la cotidianidad. En esta lucha hay que reivindicar la convivencia entre las estrategias de reconquista de lo publico con la construcción de iniciativas comunitarias basadas en la autogestión.

14 Oficina Tècnica VNG Inclusió — c/Marquesat de Marianao 2, bxos — Vilanova i la Geltrú — vpique@vilanova.cat — 938140000 ext. 3426


Documentació II Jornada de l'Exclusió Social 2012