Page 1


V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

PĂ g.01


VINYES VERDES VORA EL MAR Salutació de la Falla Baix la Mar Per Sebastià Garcia i Mut.

GRAN RESERVA President.

MISTELA DE DÉNIA Fallera Major.

EL VI ÉS POESIA EMBOTELLADA Conte del Vi. 03

33

Per Lola Guntiñas

Fer vi: 36 Una tradició mil· lenària a la Marina. Per Josep Ahuir

vi al territori de Dianium. 04 El Per Jordan Labios L’elaboració del vi. 06 Per Roser Cabrera Moscatells en la Marina Alta.

41 46 49

Per Jaume Soler

ESBÓS FALLA BAIX LA MAR 09 Les varietats autòctones de raïm. Per Clara Giner 2017 i Explicació. L'essència d'una tradició. EL TONELL Premis 2016.

55 59

Per Sergi Balaguer

10 Vins de família.

62

Per què no un vi de la Marina Alta? 12 Per Mara Bañó. Una nova visió de la viticultura a la Marina Alta. 14 Per Joan Pastor

65

Per Felipe Gutiérrez de la Vega

GIRÓ President Infantil.

MOSCATELL D’ALEXANDRIA F. M. Infantil.

ESBÓS FALLA INFANTIL BAIX LA MAR 2017 i Explicació.

67

Unes notes sobre la producció de vi 70 a Teulada.

17 Per Joan Ivars Moraig, el primer vi del Biomoscatell. 73 Per Joan Llobell

EL VEIXELL Premis Infantils 2016.

EL CELLER La Comissió.

FALLER EXEMPLAR 2017 EL CUP. FÀ 25 ANYS. 1991 / 1992 FFMM DE DÉNIA REPRESENTANT BAIX LA MAR A la cort d’ honor de les ffmm de Dénia.

Tast dels vins. 18 El Per Tonet Puig Licors, vermuts i mescles. Per Toni Reig i Miquel Crespo 20 La cultura del vi de les ciutats creatives de la gastronomia. 22 Per Floren Terrades Maridatge: Sabors de la Marina. 24 Per Fernando González. Grupo El Raset 26 Programa de Falles 2017. Crèdits. 28 Col· laboracions Comercials.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.02

76 82 89 94 98

102 103


Salutació Sebastià Garcia i Mut Amigues i amics: Com cada any, el llibret de Baix la Mar veu la llum quan el mes de març toca la porta. Ja que des del dia 1 ens recorda a la nostra ciutat a les 14 hores, amb un puntual coet, que Sant Josep està cada dia més a prop. I enguany, els fallers i falleres, les nostres comissions, la nostra societat, celebrem que la UNESCO, organisme de l’ONU dedicat a l'educació i cultura i amb seu a París, haja declarat com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat la nostra festa. Aquest reconeixement li donarà més ressò en l’àmbit internacional. I estem molt satisfets perquè Baix la Mar té un nou "Faller exemplar", Josep Miquel Bolufer Crespo, "El Surdet", vinculat a la comissió des de fa tants anys, col·laborador incansable i president que va ser. Ens hem de felicitar pel seu nomenament. L'enhorabona. Sembla increïble, fa no res celebràvem el cinquantenari de la creació de la nostra comissió i aquest any complim 70 anys. Esperem sumar 70 més com a poc. I vull referir-me al llibret que teniu en les vostres mans. No és un llibret qualsevol. Des de fa temps, els nostres són uns llibrets amb uns continguts que sobrepassen la referència al barri, a la comissió i a la falla. S'omplin amb col·laboracions i articles que cada exercici mamprenen amb un tema que van detallant i que els fan imprescindibles per a consultar i aprendre. Temes vinculats a la nostra societat, al nostre passat, a les tradicions, a l'economia. Aquest any, el vi. Eixe company imprescindible en una bona taula, amb una bona companyia, des de fa tants segles en les nostres terres, i que a la Marina Alta, ja fa temps, ha anat prenent cos la seua producció, convertint-se en un potencial econòmic significatiu. Des de "El vi al territori de Dianium" al "Maridatge" o de "El moscatell a la Marina Alta" al "Tast"; des de Felipe Gutiérrez de la Vega a Mara Baño, passant per Joan Pastor, Joan Llobell o Joan Ivars, entre altres, tots són articles i autors imprescindibles. Dit açò i molt més que podríem afegir, ara toca convidar a tot el món a la festa. A celebrar-la al carrer, al casal, al barri. A fer de la nostra ciutat un esclat d'alegria, de música, de colorit, de monuments al carrer, d'olor de pólvora i bunyols, de tot allò que conforma la nostra manera d'entendre el divertiment. Com diu un antic proverbi valencià: De Joseps, Joans i ases, n'hi ha per totes les cases. Celebrem-ho com cal. Bones festes!!!

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.03


Gran Reserva J. Felip Sala i Ahuir | President Us salude de bell nou a tothom, com a president de la comissió pertanyent a la castissa deniera, Falla del Districte Marítim, més coneguda cordialment per “Baix la Mar”. Frase abrigallada d’aquella altra que ens deien els de dalt Dénia, per a referir-se a Baix la Mar. I ho faig per tercera volta, ja que el primer any d’estar com a cap de la comissió no feren llibret, malauradament per a la cultura. Com a director d’orquestra, tinc l’honor de gastar el símil propi d’aquestes latituds, per a fer referència al far de guia de totes i quantes activitats que al llarg de l’exercici fins aquí, hem fet. I ho hem fet gràcies a la voluntat, protagonista, perquè sincerament sense ella, no seria, no seríem capaços de dur endavant tota la tasca que representa la nostra falla. Treball que intentem curar fins a l’últim detall. Treball que amb la més sincera veritat sempre recau sobre els exemplars fallers i falleres que sens dubte, dic, que sense ells, no seria el mateix, ni tan sols paregut. Però igual que faig esment abans allò que he escrit, també dic que fent altres tipus de voluntariosos treballs, i des de tants i tants altres punts que dóna la necessitat i l’amalgamant festívol, tampoc se’n podria tirar cap avant. Fallers, falleres, col·laboradors, artistes, amics, autoritats de tota mena, ciutadans, companys i comissions germanes, els de dalt, els de baix, en fi, a tots, moltíssimes gràcies. I, per descomptat, de mode especial, i un poc en sentiment més propi m’adrece cap a Manuel Marco Marco, pel seu 50é aniversari d’artista carrosser 1966/2016, A la xiqueta Mar Cabrera i Ramis, per la seua ostentació del títol de Fallera Major Infantil de la Ciutat de Dénia. I per a Sílvia, Sara i Jaume, Falleres Majors i President Infantil de la Falla Baix la Mar. Pel poblat de Baix la Mar 2016/2017, amb una més que cordial salutació.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.04


Mistela de Dénia Silvia Chornet i Berruti Fallera Major

"La mar té la seua festa. La primavera és entrada i al primer ple de la Lluna la regina està de gala.

Sols per fer-li acatament els peixos mosseguen l’aigua i ens mostren llurs boquetes Amb la nívia dentada. Replenes d’un goig salobre, d’una bromosa rialla"

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.06


Valencians pel món, somnis valencians Artista: Joan Felip Sala i Ahuir | Explicació: Joan Felip Sala i Ahuir

M’he posat a escriure, segons la demanda que m’han fet una petita explicació per tal de posar-la al llibret; una explicació que per damunt, pose sentit de la crítica que enguany el nostre artista, li ha volgut donar motivació. Allò que ell creu millor, que expresse tot el conjunt del gran cadafal. I, clar, que tothom que el visite, li faça gràcia en llegir els rètols explicatius esclatant amb una fortíssima rialla. I sols quan guaiten el monument, els dubtes se’n pugen al cap. Què pot dir un “dormiló” tot al mig i damunt agenollat? Com qui no vol la cosa, fa una cara de satisfet, com volent dir: Ací me les donen totes, les il·lusions dels nostres somnis. Això és el que s’ha fet. A l’esquena i la part baixa, s’ha posat interés pel sentit crític, perquè es comprenga de segur, i cadascun segons ho vulga interpretar, allò que deia el gran Calderón de la Barca, els somnis, somnis són. I qui busque més que reme. Em sembla ben cert, que dins dels somnis que l’home té, tot es relaciona amb un programa de televisió anomenat Valencians pel món, o segons els mal pensats de torn. Que el batejaren sorneguerament com “Les verdaderes formes de valencianisme”. Sobre allò esmentat primer, l’artista molt rebé interpreta. Que ja podem anar on vulguem, que per arreu del món, trobarem la paella. Però cal tenir en compte, que per la part oriental, n’hi ha de bones còpies. I te’n fan una a l’instant. I no se’n farà molt llarg, quan en sèrie les exportaran, sota a un eslògan cridaner. Amb follet explicatiu que dirà: Paella molt bona, feta pels valencians. I, valencians pel món, amb l’aspecte culinari, però no sabrem si és de Sueca, Rocafort, o de Tòquio, Xangai o Nagasaki. I, l’altre somni ens porta la cosa ben veïna, sí, amb tuf americà. Amb motiu de la llibertat valenciana, que es reflecteix molt bé dins de la nostra societat. Que sempre els burros tiren del carro. I, els llestos van a cavall. En el nostre cas especial, es veu a simple vista. Qui té la flama a la mà, és qui més l’alça. I sents parlar a uns i sembla com si l’emperador els haguera tirat a les feres. I en canvi, els altres es queixen, que tot són rialles, dinerets i festes. I com el miracle dels pans, quan van a seure a taula, se’n multipliquen.

Ara, ens dirigim a guaitar un poc més alt, on la cosa es posa més divertida, en aquest recorregut il·lusionant del món. I hem botat el toll de l’Atlàntic, i no és necessari dir, on estem. Sols mirant la imatge, de sobra sabem el terreny que xafem. Sota un esclata-sang hi ha un home amb una flauteta. Donant música a un cantar que du per nom ranxera. Al llarg de la interpretació, la veu canta tota molt de pressa. De prompte, forta com un camioner, i aviat, fina com de piuleta. Estranya, ben cert, eixe canvi, tan radical, que igual és de pur matxot. I després, de matxot, ni parlar. I no sé per què se n’han anat tan lluny, si aquí també la cosa va bé. Que cantar, cantar, es canta fins i tot LA TRAVIATA. I retornant a Europa, allò que representa l’exemple més alt, Un anglés tocant el trombó de vares perquè els altres es posen a ballar. La peça dels anglesos, que han fet a última hora, li diuen “Brexit” a l’anglesa. El seu guió que tot ho conquereix és un joc que sempre han cantat. Que si ara, estic dins, que si després, massa gent, fora volen quedar. I, clar, tot a ritme de fort rock, i els altres, doncs a ballar. Tot no acaba aquí, per baix hi ha un bon grapat. De crítiques, criticadores i encara més viatjar, fins a anar-se’n a l’Egipte de RAMSES, a l’Índia dels encantadors de serps, aquí, allà, i, fins i tot, si em feu dir, al més enllà. Per això un dormiló, està amb més que somnis, dret. Sobre d’un llibre il·lustrat, que de llegir-lo s’ha cagat. Però ben cert és que no sigueu mal pensats. Que l’home no s’aguanta dret, i el pobre, s’ha desplomat. No vulgueu veure més, que res més n’hi ha. Que la postureta és simplement casualitat. I prou de prou, ara, això sí, si en voleu més, ja ho sabeu. Agarreu un cabàs. Il·lusions de tot un bon corredor des del punt de vista valencià que se n’ha anat a córrer la bandola pel món, per això, la falla porta per títol, el que l’artista li ha posat.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.09


El tonell Premis 2016

Falla Gran 2n premi Secció Especial Millor Llibret Falles 2016 Premi a l’Activitat Fallera 3r Premi Crítica Turística

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Millor Bàndol Faller 2016 Premi “Vicente Guntiñas” Millor Desfilada Ofrena 2016 9è Premi Carrosses 2016 Pàg.10


Giró Jaume Pérez i Rosado | President Infantil Orgull! Aquesta és la primera paraula que em ve al cap, orgull d’encapçalar enguany la comissió infantil de la Falla Districte Marítim, Baix la Mar! Orgull i responsabilitat de ser el president de la millor xicalla fallera de Dénia. Tots sabeu què significa la meua falla per a mi, és per això que enguany ho estic gaudint tot: festes, carrosses, presentacions, i ara que arriba març, del millor, les Falles. I sempre acompanyat de Sara, la meua Fallera Major. És per eixe motiu que en el seu nom i en el meu, us convidem a tots a gaudir de la millor festa del món, les Falles, i més després de ser designades Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. Passeu pel nostre barri, l’antic barri dels mariners, per a veure els nostres cadafals, fruit de l’esforç i del treball de tota la comissió. Silvia, Felip, prepareu-vos que arriba el millor!

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.12


Moscatell d’Alexandria Sara Sendra i Gallego | Fallera Major Infantil S’ha complit el teu somni, eixe somni que pensaves que no es faria realitat, eixe somni que tant anhelaves i desitjaves amb totes les teues forces... Ara ja saps que els somnis es poden complir! Mira't ací dalt on estàs..., lluint la teua banda, orgullosa de ser tu la màxima representant de la teua volguda falla... Falla a la qual pertanys des que vas nàixer, falla que tant estimes i de la que et sents tan orgullosa. Estàs gaudint de cada moment, de cada instant, perquè saps que és important i que l'any passa volant. Ara queda el millor... la recta final, així que gaudeix al màxim com només tu saps fer-ho, assaborint sense mesura cada detall mínim perquè l’any acabarà però els records sempre estaran en la teua memòria. Sara et volem moltíssim..., et vull moltíssim, i recorda sempre que els millors somnis es compleixen quan estem desperts!

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.14


L’invers de l’univers Artista: Enric Ginestar Explicació: Miguel Ivars i Cardona Heus ací una falleta Que conté tot un univers Del dret i de l’inrevés. Siguen els déus grecs o romans, Amb ells veureu que no hi ha mans. Han decidit fer d’aquest monument, El seu particular divertiment, Creant un firmament, El qual, a més de didàctic, està versat! Valenta barbaritat! Els Déus juguen a amagar, I per això pocs noms trobaràs, Els hauràs d’endevinar. Seràs capaç? Kronos tan majestuós, Afirma saber-los tots, Déus grecs i romans, Tant li fa, A la fi, tots cosins-germans. Prepara’t i endinsa’t ja per un viatge estel·lar, a través del cosmos i els seus indrets, siga pel dret o per l’invers de l’univers.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.17


El veixell

Premis Infantils 2016

Falla Infantil 3r Premi Secció Especial 3r Premi Presentació Infantil

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

1r Premi Carrosses Infantils 2016 1r Premi Comparsa Infantil 2016

Pàg.18


El Celler VICEPRESIDENTS

GONZÁLEZ GARCÍA, ALFONSO IVARS CARDONA, MIGUEL VALLALTA PERLES, J. ANTONIO RAMIS RONDA, VICTOR GUNTIÑAS GRIMALT, Mª DOLORES LLORENS ROSADO, IVAN

SECRETÀRIA GENERAL

GAVILÁ MONSERRAT, VICTORIA

VICESECRETÀRIA

GINER MOLINA, MARÍA

TRESORERS

CASADO BANDA, MIGUEL CABRERA ESPÍ, ANTONIO

DELEGACIÓ DE QUOTES I LOTERIES

RAMOS MOLL, MAYCA HOSTALRICH TORRES, MARÍA JOSÉ

DELEGACIÓ LOTERIA DE NADAL I REIS

BALAGUER SERRA VICENT IVARS BERTOMEU, ANDRÉS

DELEGACIÓ INFANTIL

RAMOS BODI, CAROL FENÁNDEZ NAVARRO, FUENSANTA FERNÁNDEZ NAVARRO, MARÍA BALLESTER MAHÍQUES, ELIA RAMOS MOLL, MAYCA

DELEGATS DE CASAL PÉREZ PUIG, JAUME PONS PONS, XIMO

DELEGACIÓ D’ESPORTS MARÍN GARCÍA, JAVIER

President: Joan Felip Sala i Ahuir Fallera Major: Silvia Chornet i Berruti

Comissió Gran 2017 DELEGACIÓ D’ARTÍSTICA

GARCÍA SIGNES, SERGIO PÉREZ RAMOS, ÁNGEL FEMENÍA MOLINERO, JUAN CARLOS IVARS BERTOMEU, ANDRÉS ROA MARTÍNEZ, CÉSAR IVARS HOSTALRICH, PABLO IVARS HOSTALRICH, VICENT CABRERA GÓMEZ, JUAN ANTONIO GUARDIOLA HOLTALRICH, JOSÉ

DELEGACIÓ DE LLIBRET

IVARS HOSTALRICH, PABLO OLIVARES MARTÍNEZ, SERGIO MONCHO ROSELLÓ, MAR GARCÍA GAVILÀ, VICTORIA COMES GUARDIOLA, ISABEL LLORENS ROSADO, IVAN CABRERA GÓMEZ, JUAN CRESPO PIERA, LAURA.

DELEGADA DE CENSOS I RECOMPENSES

PARÍS MONSERRAT, LORENA

OLTRA GIMENO, VICENT GUNTIÑAS GRIMALT, MARÍA DOLORES

MEMBRE JUNTA LOCAL FALLERA

DELEGATS EN JUNTA LOCAL FALLERA

CORT D’HONOR DE LA FALLERA

MARCO LLORCA, MANUEL IVARS BERTOMEU, ANDRÉS

DELEGACIÓ DE CULTURA GARCIA MUT, SEBASTIÀ IVARS CARDONA, NÚRIA

DELEGACIÓ PREMSA, XARXES SOCIALS I WEB

OLTRA GIMENO, VICENT IVARS CARDONA, MIGUEL MENGUAL PORTILLO, VICENTE GUNTIÑAS GRIMALT, MARÍA DOLORES

DELEGACIÓ DE PROTOCOL

OLTRA GIL, LAURA SOBRECASES HOSTALRICH, ANNA

DELEGACIÓ DE CUINA GIL FERRER, MARISA

DELEGACIÓ DE FESTEJOS GARCIA GAVILÀ, PEDRO GARCÍA BATALLER, ANA ALBI MODENA, PATRICIA GUILLEM VEGA, NAZARETH

IVARS MENGUAL, VICENTE JUAN MAJOR DE DÉNIA CASADO BANDA, LAURA

COMISSIÓ

ALBEROLA ARRIAZA SALVADOR ALBI CASELLES BARTOLOME ARBONA GÓMEZ, DAVID ASUNCIÓN ARANDA, SARA AULET GARCÍA, ENRIC BALLESTER CRESPO, CARLOS M. BLANQUER SEGURA, FRANCISCO BLANQUER SEGURA, VICENTE BOLUFER CRESPO, JOSÉ MIGUEL CASTILLA CASTRO, MIGUEL ÁNGEL CONTRÍ GARCÍA, MARIA DE HARO GONZÁLEZ, DANA FERRER BOLUFER, MIGUEL GALLEGO MARTÍNEZ, SILVIA GARCÍA BATALLER, HELENA GARCÍA CARDONA, NORBERTO GARCÍA GONZÁLEZ, NORBERTO GARCÍA MIRA, ANA GARCÍA MOLL, JAIME GARCÍA SÁNCHEZ, JOSÉ GAVILÁ CABRERA, JOSÉ GONZÁLEZ GARCÍA, FERNANDO GORDILLO IBÁÑEZ, RAUL JIMÉNEZ HIRALDO, JOSÉ

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.20

LÓPEZ PALENCIA, IGNACIO LULL SERRA, JUAN VICENTE LLÓPIS ALFONSO, AYESHA MALLORQUÍN MORA, LAURA MARÍ IVARS, JOSE MARSAL PALÚ, ANA MARÍN GARCÍA, FRANCISCO MIRALLES FERRER, JAVIER MOLINERO MORENO, LEANDRO MONCHO ROSELLÓ, NEUS MORERA VENGUT, CRISTINA NADAL AVELLÁN, LAURA NOGUERA ROSELLÓ, FRANCISCO NOGUERA ROSELLÓ, MANOLO OLIVER RODRÍGUEZ-GUISADO, J. R. PERRELLÓ ANTEQUERA, RAQUEL RAMIS RONDA, CAROL ROMÁN GUTIÉRREZ, ÁFRICA SALVÀ BALLESTER, JOAQUÍN SALVÀ RUIZ, MARIANA SÁNCHEZ CRESPO, AIDA SÁNCHEZ FERRER, CARLOS SÁNCHEZ MASIÀ, CAROLINA SERRA ORDÓÑEZ, MIREIA

COL· LABORADORS/ES

AGULLÓ FORNÉS, ANTONIO BISQUERT ABAD, JOSÉ CAMINAL MONTERO, RAFAEL CASELLES LAMBIES, MARÍA CRESPO LÓPEZ, VICENT CHORNET BERRUTI, ELENA CHORNET BERRUTI, MARIA GINER VALERO, VICENTE LLÁCER GAVILÁ, FRANCISCO MAHÍQUES ESPASA, CRISTINA MARTÍ PEREZ, FCO VICENTE MARTÍ MARTÍ, ANTONIO MARTÍN CAPARRÓS, PACO MONTIEL ARRES, LOLA PARÍS BERRUTI, PAQUITA PARÍS REIG, JOSE PASCUAL ALEXANDRE, MARINA PASTOR FERRANDO, ROSA PUIGCERVER TOMÁS, MIGUEL


Comissió Infantil 2017 ALBEROLA PÉREZ,PABLO ALBEROLA PÉREZ,MARTA BENAVENT BOSCÁ, ANDREA BLANQUER RAMOS , VICENT BLANQUER RAMOS,CARLA BLANQUER RAMOS , PEPE BORONAT CASTILLO , PAU CABRERA MALLORQUÍN, CHLOÉ CABRERA RAMIS, CARLA CABRERA RAMIS, MAR CAMINO MORERA, JORGE CAMINO MORERA, NOA CAMPS MARTÍ, SARA CAMPS MARTI, MIREIA CASADO PASCUAL, MIGUEL CASADO PASCUAL, GERARD CHAVES FERRO, IRIS COMES ARBONA, LEANA COMES GUARDIOLA, OSCAR CRESPO CARRIÓ, PEDRO CRESPO MAHÍQUES, MARÍA EDWARDS FORNES, KEYRA FERRER FERRER, ADRIANA FERRER FERRER, MARIO FORNES MOLL, JULIA FORNES GUNTIÑAS, CARLA FORNES GUNTIÑAS, INES FORNES GUNTIÑAS, PAULA GARCÍA LECHIGUERO, ALEX GARCÍA LECHIGUERO, LUCA

President Infantil: Jaume Pérez i Rosado Fallera Major Infantil: Sara Sendra i Gallego

GARCÍA MIRA, CRISTINA GILABERT BENITO ,CRISTINA GONZÁLEZ CHORNET, MARTA GUARDIOLA MORERA, ALICIA HARTOGS GUARDIOLA, ROMMIE HARTOGS GUARDIOLA, LENNY IVARS GUNTIÑAS, ANDREU IVARS LEBRÓN, VEGA JORDA CHORNET,MIREIA LLACER CHORNET, CESC LLACER CHORNET, MAURO LLORENS ROSADO, TERESA LOPEZ MESTRE, AITANA LULL BALLESTER, ELIA MARCO JIMENEZ, CANDELA MARI LOPEZ,ALEIX MARÍN PUIG, CESC MARTINEZ DE MIGUEL BISQUERT, ANTONIO MATE I MURA, LLUCH MATE I MURA ,NOEL MENGUAL ROMÁN, CESC MOLÍNA PORTILLO, MARTA MORENO SUCH, EMMA MORENO SUCH, MARTI MONTERO CASTRO, AITANA PASTOR GAVILÁ, ALEJANDRA PASTOR GAVILÁ, PAULA PASTOR ORGAZ, AITOR PASTOR ORGAZ, ALEJANDRO PÉREZ AGUADO, CARLOS

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.21

PÉREZ ROSADO, RAUL PERIS SELLÉS, FERRAN PERIS SELLÉS, GISELA PINEDO BALLESTER, NOAH PIDKOVYCH ROYO,NICOLE ELENA PONS RAMOS, ASTRID RAMIS BAEZA, CLAUDIA ROVIRA DIEGO,JAUME RUESCAS GAVILÁ, LAURA RUESCAS GAVILÁ, RAUL SALORT LAHOSA,LORENA SALORT LAHOSA,MARGA SAPENA CABRERA, MARTINA SENDRA GALLEGO, PAU SERVER MONCHO, MARIA TORRES FERNÁNDEZ, NURIA TORRES FERNÁNDEZ, VEGA TURKSEMA RAMIS, AMIRA VASQUEZ GIL, ALEJANDRA VASQUEZ GIL, CARLA

COL· LABORADORS/ES RAMÍREZ DELGADO, GRACIA GÓMEZ DELGADO, LAURA ANDREA LECHIGUERO SIMÓ, MARIELA ROMÁN MUÑOZ, JENNY CHÁVES HIDALGO, JOSÉ LUÍS MARTÍNEZ MONLLOR, INMA


Faller Exemplar 2017 Josep Miquel Bolufer i Crespo

per Cristina Mahíques Espasa / Patricia Albi Modena FFMM Baix la Mar 1998/99 Ens correspon a nosaltres parlar, en nom de Baix la Mar, del nostre Surdo, Josep Miquel Bolufer i Crespo. La nostra intervenció ací no és per casualitat, perquè vam compartir amb ell un any d’ensomni, a l’exercici 1998/99, en què ell com a president ens va elegir falleres majors. Surdo va créixer mirant la falla la Mar, al carrer del Pont, on ressonaven com en cap lloc les despertades i la música inundava tot el barri mariner. El nostre faller exemplar ho és des que tenia 16 anys i no podia pertànyer a cap altra comissió, havia de ser de la mar, perquè l’aigua forma part de la seua vida. És impensable descriure a aquest home fort sense vincular-lo al salnitre, als vents que bufen del mediterrani sota l’influx del vell Montgó. Per a aquells que no el coneixen, descobriran en ell un home de gran personalitat, potser de semblant seriós; però per a nosaltres, Surdo és un bon amic amb qui sabem que podem contar en qualsevol situació. A les persones se les coneix per les seues accions i ell, durant aquests 33 anys de faller no ha tingut un no per a qualsevol falla que li ha demanat la seua col·laboració. Això sí, cal buscar-lo per a la seua especialitat: la cuina. Quan es posa al comandament dels fogons pot fer el millor polp guisat que puguen imaginar, una espectacular llandeta o suquet de peix i com no, la gamba roja de Dénia, eixe exquisit marisc que cada dia ix a buscar. No podem concebre la Falla Baix la Mar sense Surdo. Ell està present en cada record, formant part de la nostra família i d’alguna manera és responsable de la barreja de sentiments que sentim cap a la festa fallera. Perquè junt amb ell hem aprés a ser falleres, hem votat al seu costat en alçar el banderí dels premis, hem rigut d’alegria i hem passat tan bons moments que no els podem imaginar sense la seua presència. Surdo és mariner de cor, de professió, de falla i nosaltres ens enorgullim de la seua amistat, d’haver-lo acompanyat com a les seues falleres majors. Ens va permetre gaudir de la festa, ens la va mostrar de la manera més senzilla i el reconeixem com el nostre president. Aquest any rep el títol de Faller Exemplar, i nosaltres sabem bé que el mereix. Enhorabona amic, als fallers i falleres de Baix la Mar ens ompli de goig aquest reconeixement que el món faller t’atorga. Les coses bones no es fan esperar, arriben en el seu moment i aquest és el teu.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.22


El Cup per Lola Guntiñas

Diuen que el vi de moscatell no es guarda bé al pitxer. És com la nostra història, necessitem assaborir-la, donar-la a conéixer i beure-la a xicotets glops, per això cada any, el llibret de Baix la Mar mostra un record, potser no massa llunyà, des del punt de vista dels més grans o tal volta, molt antic, des de la perspectiva dels més menuts, però en qualsevol cas, la triem amb estima i respecte i la mostrem a tots aquells que vulguen llegir-la. Aquesta vegada, els nostres protagonistes són els càrrecs de l’exercici 1991/92. Sota la presidència de Juan Cabrera Ferrer van ser elegides Falleres Majors Alicia Fortea Gómez i Lorena Sendra Carrió. El bastó de comandament infantil el va ostentar Joan Josep Ferrando Buigues.

Fa 25 Anys

1991 / 1992

Buscant entre els records dels protagonistes, són moltes les emocions que afloren. Per a Juan Cabrera, el President, un home criat en uns dels llocs més emblemàtics del barri mariner, el fet d’arribar a ser President de la Falla Baix la Mar, era un dels somnis més preuats, que es va fer realitat. Ara des de la distància, els sentiments són de nostàlgia, però també d’orgull, d’agraïment, alegria i satisfacció d’haver-hi compartit l’any amb grans fallers, capitanejant un projecte que va arribar a bon port. AliciaFortea, la Fallera Major, conserva com si fos ahir, el sentiment mariner i la felicitat que aquells temps li va proporcionar. Però les coses no ocorren per casualitat, són les persones les que amb les seues accions les fan possibles. Un president que li va fer la vida més fàcil, la va recolzar en tot moment i de qui guarda un record bonic, sincer i estimat. Unes regines del Foc i de la Festa, Anabel Fontanet i Eva Ronda, que no van escatimar esforços per a complir el càrrec que ostentaven; uns xiquets, Lorena i Juanjo, que ensucraven el conjunt i una comissió entregada i treballadora que completava un any d’ensomni. L’orgull que sentien els pares de Juanjo Ferrando, el President infantil, el dia que Juan i Alicia van anar a sa casa perquè fora president, és el record més immediat de qui avui ja és un home, però conserva amb estima els bons moments viscuts. La memòria és capritxosa i les coses que guarda al seu disc dur, de vegades, apareixen de sobte, i el passat es fa actual, com si el temps no haguera transcorregut. Perquè tot era un no parar, assegut amb son pare escrivien els discursos i els memoritzaven. La coordinació entre Juanjo i Lorena era perfecta, de fet, el dia que van acudir al Show de Joan Monleón a la televisió valenciana, ell es va quedar en blanc i tan sols va ser capaç d’articular dues paraules sí i no. Però no hi havia problema, allí estava Lorena que va saber salvar la situació perfectament.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.24


Per a Lorena Sendra, la Fallera Major Infantil, la seua entrada a Baix la Mar va ser triomfant. Per a ella tot era nou, indumentària, pintes, sabates de tacó... Però tot l’esforç va valdre la pena, perquè Juanjo estava sempre al seu costat i ella se sentia tranquil·la i segura, amb la companyia de Juan i Alicia. Els moments viscuts estan plens de sentiments de tot tipus: els nervis previs a la presentació, alegria i diversió en la desfilada de carrosses i emoció, molta emoció, en l’ofrena de flors. Per a Lorena, va ser un any inoblidable, en què va conéixer a grans persones que avui encara estan a la seua vida. En aquest exercici es va inaugurar oficialment el casal de Baix la mar a l’emblemàtic carrer del Pont, es va presentar l’himne de la Falla, incorporant els acords del nostre no hayquienpueda. A les festes de juliol la carrossa gran va obtenir un primer premi i la infantil un segon i el 17 de març de 1992, van alçar el banderí del tercer premi en la gran i el primer en la infantil. Gran treball i bon resultat. I d’aquesta manera, endinsant-nos en la memòria de fa 25 anys, hem recuperat el passat i hem parlat dels amics que ahir ens van representar, perquè això són els records, els bells records, que com el bon vi, no necessiten pregó.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.25


FFMM de Dénia Inés Alacreu i Roselló Mar Cabrera i Ramis La poesia dels vostres ulls sé que no la podré escriure, cada vers que jo trobés en el paper se'm moriria del dolor de no ser prou fidel.

Però sé que no m'he de cansar de buscar aquell llenguatge amic que m'acoste a la poesia dels vostres ulls, malgrat que no la puga escriure, però així lluitaré amb mi, esperant sempre una albada, àvid de sorprendre la vostra mirada.

Adaptació poema de Lluís Llach “La poesia dels teus ulls”

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.26


Representant BLM

en la Cort d’Honor de F.M. de Dénia Laura Casado i Banda

Com t'ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat, que sovint em sé tan a prop teu, si canto, que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes, i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho, que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.

Que junts hem caminat, en la joia junts, en la pena junts, i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc. Per tot això i coses que t'amago em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo. . Fragment poema Amor Particular Lluís Llach

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.28


El vi és poesia embotellada Vinyes verdes, dolç repòs, vora la vela que passa; cap al mar vincleu el cos sense decantar-vos massa, vinyes verdes, dolç repòs.

Fragment de poema Vinyes verdes vora el mar. Josep Maria de Sagarra


Aquarel¡ la de Silvia Chornet.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

PĂ g.32


Conte del vi per Lola Guntiñas

En Josep era un home corpulent, de semblant bonàs, pentinava els seus cabells quasi blancs cap a rere i ho feia amb molta cura, perquè no s’escapara cap pèl del lloc. Portava bigot tipus llapis, estret, fi i molt a prop del llavi superior. Era mestre i tots els seus alumnes el coneixien com D. José. Li agradava la lectura, i de sovint s’abandonava a aquesta aventura que els llibres li proporcionaven. El recorde assegut en una cadira de boga llegint, sufocant la calor de les vesprades d’agost, baix d’un garrofer, absort en històries de vaquers. La vida, no sempre l’havia tractat bé, però ell havia aprés a acceptar-ho de manera natural, res més podia fer. Però hi havia una cosa que el transportava, el canviava per complet: Els seus ceps, les vinyes que creixien esplèndides a Benissa, la casa familiar que tant estimava. - A Benissa, el raïm creix en terra blanca, de secà –deia- que li dóna un color i un sabor especial, però és tardà i fins a finals d’agost o principis de setembre no el podrem arreplegar. Quan l’agost arribava a la seua fi, en Josep anava a Benissa. Durant el viatge, estava nerviós, tenia ganes d’arribar i veure els seus dominis, inundats de vinyes que lluïen fulles verdes, fresques i brillants. Les seues terres s’ubicaven al sud on hi havia una casa de llaurador. El mestre caminava per una senda estreta, tant com el seu bigot i ho feia pausadament, sense pressa, observant cada palm de terra, cada vinya, mentre el sol feia brillar els seus cabells blancs i estirats. Gaudia fumant un puro, d’eixos que es trauen per a les ocasions especials. En arribar a la part més alta del camí, podia veure com penjava el moscatell de les vinyes dels bancals, perfectament arreglats i un grapat d’homes treballaven tallant el raïm, mentre el col·locaven en cabassos negres i se’ls penjaven al coll fins que els baixaven al lloc més adequat perquè l’arreplegaren els camions.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.33


- Aquest any hi haurà bon moscatell, bon vi, bon raïm per a cap d’any. No noteu la seua olor? És dolç com la mel. Els veïns de les propietats adjacents acudien per a saludar-lo. Un d’ells li deia: - Bon dia en Josep. Com va tot? Ja has pensat en la proposta que et vaig fer? - En Josep girava el cap. No, no venc. Aquestes terres són la meua vida. M’agrada vindre i xafar aquesta terra blanca, veure els meus bancals plens de vinyes que em donen un raïm amb el qual òmplic de vi els meus tonells i la resta, el venc a la Mistelera. - Els joves no estan interessats a treballar les terres i més tard o més prompte te n’adonaràs. Li contestà el veí. - Ho sé, deia en Josep, els meus fills no continuaran aquesta tasca, però mentre jo visca ho mantindré. I així acabava la conversa, es donaven la mà, s’acomiadaven cordialment i el mestre entrava en la casa. Dins d’una habitació, ocupada per un gran llit, amagats darrere d’unes cortines, hi havia dos tonells negres per al vi. Agafà un pitxer de fang i obrint l’aixeta del tonell, deixà caure una mistela obscura. Va eixir al riurau, va seure en una cadira i donà dos sorbets al pitxer. Que bo, va pensar. Per res del món deixaria perdre aquest moment. Després d’aquest ritual, el professor va arremangar les mànigues de la seua camisa i es va posar a la feina. Tallava els millors raïms, aponat, amb mans segures i expertes.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.34


Mai tocava la pellofa, perquè aquesta havia d’estar perfecta, intacta per als ulls més exigents. Posava el fruit elegit en un basquet i tornava a la casa. En el camí, els collidors, li donaven a beure de la bóta de vi negre que portaven. Ell acceptava la invitació gustosament, feliç i deixava caure en la seua boca, el líquid dels déus, fet a les seues vinyes, saborós i refrescant. Carregat en el basquet es detenia al pou que hi havia prop de la casa, on destacava una parra alta, esvelta que convidava a descansar sota la seua ombra. En Josep tornà a seure’s allí mateix. Va pessigar un xanglot de raïm i se’l va posar a la boca: dolç com la mel, el que jo deia. Al final del dia, els homes havien acabat el treball, tot el raïm havia sigut recollit i els ceps estaven orfes del seu fruit. El mestre, esperava al seu fill perquè el portara en cotxe de nou a Dénia. Entre els dos carregaven els basquets de raïm seleccionats que omplien el maleter del vehicle. En Josep va seure davant, tranquil i satisfet. Mentre el cotxe s’allunyava, ell li pegava una última ullada a les seues possessions, a la terra blanca, a les vinyes verdes, mentre recordava el sabor del vi que es feia a les seues llars.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.35


Fer vi:

Una tradició mil·lenària a la Marina per Josep A. Ahuir Domínguez / Arqueòleg

La Mediterrània, el Mare Nostrum, lloc on Ulisses va navegar en el seu viatge cap a Ítaca, ha estat al llarg dels últims mil·lennis un lloc de guerres, d’imperis que naixen, es desenvolupen i decauen, però també de comerç, d’intercanvi de productes, de tradicions... En aquest breu article parlarem, d’un d’aquests béns que ens van arribar de l’altra banda de la mediterrània. El vi amb el seu origen quasi mític, el seu comerç i la seua importància com a bé de prestigi des de l’antiguitat fins avui en dia s’ha convertit en un dels temes de més actualitat en la investigació arqueològica actual i sobre aquest tema a Dénia i a la comarca en tenim molt a dir. El blat, l’olivera i la vinya, avui tan apreciada com a dieta mediterrània són els cultius més antics de la nostra civilització. Aquests cultius van fer El Montgó des de l’Alt de Benimaquia, bressol del vi a la Marina Alta (Foto. Josep Ahuir) que aquells pobladors de l’orient, passaren de la societat caçadora –recol·lectora dels temps del Paleolític Superior (fa uns 32.000 anys)– a la societat sedentària neolítica (fa uns 8.000 anys), assentant les bases de l’actual civilització basada en el conreu, el pasturatge i el comerç. A la Marina Alta, de l’època Neolítica, entre 6.000 i 3.500 anys A.n.e, tenim un gran nombre de jaciments, un dels més importants és el jaciment de la Cova de les Cendres a Teulada-Moraira, veritable tresor arqueològic, únic a la façana mediterrània de la Península Ibèrica.

Vas de la Cova de les Cendres (Teulada). Font. Museu de Prehistòria de València.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Conreant el Raïm per fer el vi. Maler der Grabkammer des Nebamun.

Pàg.36


Tornant al nostre tema, el vi, producte ja bàsic en l’alimentació dels diferents pobles, amb el pas dels segles va anar transformant-se, així, el cultiu de la vinya es tradueix en la producció de vi, sent un dels productes més importants. Per tal d’explicar tota aquesta transformació sovint s’utilitzen llegendes, teories religioses, quasi sempre utilitzades pels poderosos com a mitjà d’apropiació d’aquest bé. El vi ha estat des de l'antiguitat més remota un bé molt preat per l'ésser humà. El seu origen se situa en el món neolític, a la zona dels Zagros (Geòrgia) en el 8.000 a.n.e, i segons explica la llegenda, va ser un regal atorgat pels déus. Això conta la llegenda, anem a veure la realitat arqueològica que ens aporta el nostre patrimoni.

Elaboració del vi a l’Antic Egipte. Tomba de Najt, Vall dels Nobles.

A la Península Ibèrica el consum d'aquesta beguda i tot el que comporta ens arriba a través del comerç fenici, primer a l’illa d’Eivissa i una mica més tard al jaciment de l’Alt de Benimaquia a Dénia (finals del segle VII a.n.e.). En aquest xicotet poblat, habitat majoritàriament per població indígena però relacionada amb els fenicis d’Eivissa, s’han trobat tres cups, una àrea de premsatge, restes d’àmfores per a l’envasament del vi, de tipologia fenícia, habitatges, organitzats en carrers estrets i allargats i defensats per una sòlida muralla amb vuit torres. En les excavacions dels anys noranta es van trobar associades als cups de premsatge més de deu mil llavors de raïm cultivat (Vitis Vinifera), la qual cosa indica que ja des d’antic a la zona de la Marina Alta comptem amb una important tradició vitícola.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Alt de Benimaquia. Cups de Vi i recreació del poblat. Dibuix. F. Chiner i Quique Dies. Pàg.37


Kilyx amb representacions de banquets amb vi a Grècia. Peça exposada al MARQ.

La Mar Mediterrània és en aquests moments un formiguer comercial. Dels segles VIII i VII a.n.e. tenim restes materials com: àmfores Rachgun I, fabricades a la costa de Màlaga, àmfores gregues com les fabricades a Chios, encara que trobades al jaciment fenici de la Fonteta (Guardamar del Segura), àmfores massaliotes (fabricades a Marsella) o àmfores etrusques (fabricades a Etrúria), restes d’utensilis com l’infundíbul etrusc trobat a Xàbia, etc., la qual cosa dóna una idea de la importància comercial que van tenir aquestes terres durant la protohistòria. El món grec entra en contacte amb les nostres terres també a través del comerç, i açò es tradueix en l'arribada a aquesta zona de recipients ceràmics com crateres, kylix o escifos, decorats amb escenes de simposis o grans banquets on el vi era consumit en abundància.

Mapa de la Mediterrània a la Protohistòria. Fons MARQ

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.38


Cups i recreació al jaciment ibèric de la Illeta dels Banyets, al Campello.

Les fonts ens parlen d’una colònia grega a les nostres terres, la mítica Hemeroskopeion, que significaria “atalaia de dia”, tal com es va parlar l’any passat en aquest mateix llibret. Els investigadors no es posen d’acord sobre la seua localització, encara no tenim restes arqueològiques que ens indiquen on estaria situada. Esperem que aquest “enigma històric” es puga resoldre algun dia i ens trobem l’atalaia de dia a Dénia, Xàbia, Calp... a la nostra comarca. Deixem les ciutats mítiques i tornem a la realitat de la nostra història ben coneguda. En aquest moment s’està gestant la cultura ibèrica, els cabdills de la qual arrepleguen el testimoni de la producció de vi per a consolidar el seu poder. En aquest context el vi seria un objecte de prestigi dins del món indígena. Cap als segles IV i III a.n.e, es documenten cups en jaciments ja plenament ibèrics com la Illeta dels Banyets al Campello. A tall de conclusió, si en l'actualitat considerem un gran goig poder beure una copa de bon vi del terreny, o fer turisme enològic, hem de recordar que els nostres avantpassats neolítics, fenicis, grecs, romans... ja ho feien, que és una herència que ens han deixat i que com a patrimoni nostre que és, hem de protegir-lo i transmetre'l a les generacions futures. Tota aquesta informació es podria enllaçar amb l'actualitat fent èmfasi amb les noves possibilitats que tenim avui en dia, com serien, per exemple, donar la denominació d'origen al vi de la nostra comarca, per a valorar els vins i licors produïts amb raïm de la nostra terra, la finalització de l'excavació a l’Alt de Benimaquia i la seua posada en valor. Tot això donaria més informació i visibilitat a aquest tresor que tenim al Montgó, permetent la divulgació cultural i el foment del turisme, no sols de sol i platja, sinó el turisme cultural, enològic, arqueològic, al cap i a la fi, valorar tota l'herència i el patrimoni de la nostra història.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.39


Quadret didàctic sobre la producció de vi al món ibèric. El cas de la Bastida de les Alcusses a Moixent. Font. Museu de Prehistòria de Valencia.

Bibliografia AHUIR i DOMÍNGUEZ, J.A. (2010): Una proposta de museïtzació i gestió del jaciment ibèric de l’Alt de Benimaquia (Dénia), Aguaits 29: 11-18.

CASTELLÓ, J.S.; GÓMEZ, C.; ÁLVAREZ, N. (2000): Estudio preliminar de las ánforas del Alt de Benimaquía (Dénia, Alicante), Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló 21: 121-136.

GÓMEZ BELLARD, C.; GUÉRIN, P. (1995): Los lagares del Alt de Benimaquía (Dénia): en los inicios del vino ibérico, Arqueología del vino, los orígenes del vino en Occidente. Jérez de la Frontera: 241-270.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.40

D.D.V.V. 1999: Historia de la Marina Alta. IECMA. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta.


El vi al territori de Dianium per Jordán Labios / Arqueòleg

Quan parlem de l'Imperi Romà, moltes voltes sembla que s’haja de fer referència a les conquestes de Juli Cèsar, a les lluites de gladiadors, als amfiteatres o a les carreres d'aurigues al circ. Pareix quedar fora de l'imaginari popular els aspectes més simples i quotidians de la vida, eixos petits detalls que, encara que siguen intranscendents en un marc històric tan gran com és el món romà, no deixen de ser interessants i amollen informació sobre eixe dia a dia d'aquella cultura que ens sembla tan llunyana però que conformen l'inici de la civilització i cultura occidental que ens envolta avui. Molt s'ha escrit ja sobre la cultura romana i el seu món vitícola, i en gran part es deu al fet que aquesta cultura serà la major exportadora de la coneguda com triada mediterrània, eixe conjunt de cultius bàsics per a l'alimentació conformat pel blat, l'oliva (oli) i el que tocarem més a fons en aquest text, el raïm (vi), que es van estendre per tota la façana del Mediterrani, encara avui gaudim en alguns llocs d'un paisatge agrari heretat d'aquells primers pobles que van introduir aquests cultius en moltes zones del municipi i la comarca.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.41


El Territorium de Dianium. Distribució del poblament. (MACD)

Les restes i troballes que l'arqueologia ha localitzat al territori de Dénia en les últimes dècades, ens permeten conéixer la importància que l'activitat del vi va tenir en aquells pobladors de la romana Dianium, ja que si bé econòmicament aquest municipi al llarg de la seua història ha sofert diferents 'booms' econòmics (pansa, construcció i turisme), es pot considerar que la primera activitat econòmica que deixaria grans ingressos a l'antiga Dianium fou precisament l'exportació de vi, tant és així que molts arqueòlegs parlen del fet que pràcticament la totalitat del Territorium de Dianium, estaria ocupat per un extens mar de vinyes cap al segle I d.C.

Per a arribar a aquesta conclusió, en aquest article exposarem d'una manera breu tots aquells descobriments i restes que, fins avui, avalen la hipòtesi sobre aquesta transcendental importància de l'empresa vitícola a l'antiga Dianium i, a més, parlarem de com, tant la seua producció com el seu consum, foren un dels factors que més en compte es tenen a l'hora d'explicar la romanització del territori que avui ocupa aquesta ciutat. Entrant ja en l'àmbit de la producció, és ben conegut que abans de l'arribada dels romans a la Marina Alta, ja les poblacions preexistents, coneixien les tècniques de la producció del vi, però la producció era principalment d'autoconsum i rudimentària, ja que el vi s'emprava de forma exclusiva per a grans actes i festes concretes, i no tots els habitants estaven autoritzats a gaudir-lo a causa del seu valor simbòlic, en els primers moments de conquesta i colonització romana, la majoria de vegades es recorria a la importació de vi d'origen itàlic, en primer lloc perquè la producció a la Marina era escassa i a més perquè els romans conqueridors preferien el vi de la seua pàtria (un primitiu Grand Cru romà), amb vins de renom en aquella època com els de Pompeia i Neàpolis (Nàpols) victorejats per autors clàssics com Plini el Vell.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.42


Fins a l'arribada dels romans i l'aparició d'un nou sistema de mercat, l'activitat vitícola no va aconseguir tenir un pes important, tenint com a causa fonamental la importació de vi des d'altres parts del Mare Nostrum i el sistema de producció i consum primitiu del territori, no obstant això, l'arribada de noves vies de comunicació (les calçades romanes, i la Via Augusta), van fer que es transformara en l'activitat econòmica més lucrativa al món agrari en poques dècades, a més es va generalitzar l'ús d'una espècie de parra coneguda com balisca i tècniques més productives com la propagació de la parra per estaca, amb un índex d'efectivitat molt superior al més antic i simple mètode de germinació per llavor, aconseguint passar de cultius privats de poca importància a autèntiques produccions comercials, fet que marcarà inclús l'inici d'un nou sistema de poblament purament romà a la comarca que consistia a situar per tot el Agger Dianensi (el territori de Dianium) les conegudes com Villae, petits poblaments rurals dedicats a la producció agrícola que rodejaven la Civitas (La ciutat o zona Urbana) de Dianium. D'aquesta forma la romanització de la Marina Alta es va estendre per tot el territori agrari, quedant inclús constància de la centuriació (divisió del territori entre les famílies romanes colonitzadores). Muralla 2 del poblat ibèric tardà de la Penya de l’Àguila al Montgó, on hem trobat restes d’àmfores itàliques (Foto. J. Ahuir)

Així, es pot dir que moltes àrees despoblades de la comarca van ser ocupades precisament gràcies a la producció de vi amb l'establiment de villae, els dos factors que consolidaran les exportacions vitícoles de la regió seran: Primerament l'establiment d'infraestructura comercial (aparició de noves calçades, la utilització del port natural de Dianium com un punt d'eixida a la mar, i la construcció de horreum o magatzems per a diferents productes), també és important mencionar que a aquestes villae es construiran els Torcularium, que són les premses en les quals es transformava les olives en oli, a la Marina Alta hi ha alguns. Per altra banda l'estabilitat política que regnarà a partir del segle I dC coneguda com la Pax Augusta facilitarà la tranquil·litat dels inversors a l'hora de construir i millorar les seues explotacions agràries.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.43


Imatges de la vil·la romana de l’Almadrava, als Poblets i de la seua producció ceràmica. (Fotos J. Ahuir)

El territori de l’antiga província romana A aquestes vil·les agràries, en la seua majoria de Tarraconensi (a què pertany Dianium) es producció de vi i oli, cal afegir l'aparició d'altres conformarà doncs en un dels territoris exportadors amb activitats econòmiques molt relacionades de vi més importants en el vast Imperi Romà, amb el vi, com és la producció d'àmfores per al a causa de dos factors principalment. En primer transport d'aquest preat líquid. L'exemple més lloc, la seua situació geogràfica amb un clima clar a la comarca el trobem a Els Poblets, amb suau perfecte per al raïm, i per un altre costat, el jaciment romà de l'Almadrava, on encara la infraestructura, ja que la vinya era treballada avui es poden observar uns imponents forns principalment a prop de ports marítims i de vies dedicats a coure eixos recipients per al transport de comunicació per a la posterior i ràpida del vi. Cal fer una petita anàlisi sobre la forma comercialització del producte. d'aquestes àmfores, ja que depenent del líquid Així, podem dir que gràcies a les troballes per al qual foren destinades tenia una forma arqueològiques més recents sembla que des determinada, en aquesta àrea s'ha de destacar d’aquest territori es van exportar àmfores (i per les àmfores Dressel 2-4 amb una forma esvelta tant vi) a territoris com Burdigala (actual Bordeus) i allargada, per tal de mantenir les propietats del o el Loira, el vi del nostre territori, encara que vi que portaven a l'interior i que recorden en malauradament hui aquests territoris tenen un part a les botelles actuals, ja que el vi conserva prestigi vitícola molt superior a escala mundial els tanins i les seues característiques millor amb que el de la nostra terreta. una base reduïda.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.44


Per concloure aquest article, cal fer referència a la diferent interpretació del consum de vi que els romans van establir en aquest territori, com ja s’ha esmentat a l’inici d’aquest article, els pobles preromans que poblaven aquestes terres, tenien un concepte del vi quasi sagrat, un líquid dels déus, amb clares influències mediterrànies com l’ambrosia dels grecs amb un caràcter espiritual. No obstant això, els romans eren un poble amb una mentalitat molt diferent, ja que el seu caràcter eclèctic reflectit amb l’adopció de deus forasters com seus i també ideologies orientals com la Luxuria Oriental donaren al vi una interpretació molt més despreocupada deixant de ser el líquid de les cerimònies per a passar a formar part de l’alimentació diària d’aquelles famílies. A causa d’aquesta transició el vi modificarà en part la seua forma, ja que prèviament als romans, el vi que existia era un vi molt concentrat i fosc, i no es bevia directament, ja que es barrejava en aigua per tal de fer-lo més suau al paladar. En canvi, amb l’arribada dels romans el vi no es deixarà fermentar tant per tal de consumir-lo abans i amb una mica menys de força i “espiritualitat”. Des d’aquest període, el vi ha format part de les taules de menjar del món occidental fins als nostres dies, també cal destacar que al nostre territori va existir un lapse de temps en què el vi es va deixar de consumir, concretament durant l’ocupació musulmana, encara que sembla que inclús en aquest temps i enfront de la llei religiosa musulmana de no consumir alcohol, els habitants d’aquest territori continuaren consumint-lo, i així ha quedat reflectit per les cròniques medievals en les quals es criticava que aquesta llei fou relaxada a Al-Andalus, i és que el vi ja formava part de la cultura i el dia a dia de les persones mediterrànies des de l’època romana. En conclusió, cal comentar que no és casualitat que el vi tinga un pes tan gran en les creences religioses del nostre territori, ja que inclús es consumeix com la sang de crist per part dels cristians, i que moltes de les actuals festes dels nostres pobles de la comarca coincideixen en estacions i activitats vitícoles.

FERNÁNDEZ, A.; GÓMEZ, C.; RIBERA, A., “Las ánforas griegas, etruscas y fenicio-púnicas en las costas del País Valenciano”. Navies and Commerce of the Greeks, the Carthaginian and the Etruscans in the tyrrhenian Sea, P. A. C. T., 20, 1988, pp. Pp. 317-333. GÓMEZ, C.; GUERIN, P., “Los lagares de Benimaquia (Denia): en los inicios del vino ibérico”. Arqueología del vino. Los orígenes del vino en Occidente, 2005, pp. 241-270. MARÍN, C.; RIBERA, A., “Las cerámicas de barniz negro de Valentia”. Taula Rodona: La ceràmica de vernís negre dels s. II i I a. C.: centres productors mediterranis i comercialització a la Península Ibèrica, 2000, pp. 91-106. RIBERA I LACOMBA, A., “La producción y el comercio de vino en Valencia durante la Antigüedad”. Paisajes y Patrimonio Cultural del Vino y otras bebidas psicotrópicas (Requena, 2011), 2013, pp. 35-51.

Mapa sobre la infraestructura comercial romana al nostre territori (Ports i la Via Augusta).

SEGUÍ, J. J.; SÁNCHEZ, L., La romanización en tierras valencianas. Una història documental, Universitat de València, València, 2005.

Divisió d’Hispània en tres províncies durant el s. I a.C (Època Augusta).

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.45


L’elaboració del ví per Roser Cabrera / Etnògrafa

A la comarca de la Marina, l’elaboració del vi era una cosa familiar i generalment la collita es destinava a satisfer les necessitats de la casa. De vegades, per a tallar el raïm es llogava un home, però ordinàriament tant la verema com la resta de treballs que comportava la producció del vi eren tasques on participava tota la família: els pares, els fills i, si era precís, algun parent. En l’actualitat, ja no es fa quasi vi, i els pocs llauradors que tenen raïm per a vi, el venen a un comerciant. Així que estem davant d'un treball pràcticament en desús, almenys en la seua concepció familiar. Entre els treballs de la vinya, hi ha poques diferències entre els que es fan als ceps destinats al raïm de taula i els destinats a fer vi. A la comarca de la Marina, sols la desmondada o poda en verd dels ceps destinats a la vinificació és diferent de la dels altres. Generalment, els bancals estan plantats d'una sola classe de raïm, de taula o de fer vi, encara que de vegades, als bancals de moscatell -destinat al consum directe i a l’elaboració de la pansa-, es planten les vores amb ceps de raïm de fer vi, que són més forts i resistents. Entre les millors classes de raïm per a fer vi trobem el giró -que és el que més sucre té- i el gironet, la marseguera, el monastrell i el boval. Abans de decidir el dia per tallar el raïm, es deu saber quan es té la tanda al cup, ja que es talla el raïm el dia anterior a la seua vinificació. Arribat el dia de la verema, tota la família s'alça ben de matinada, i si no disposa d'animal el lloga, així com el carro. El raïm es talla amb alfançons i es posa dins de cabassos de palma, que tenen una capacitat aproximada de dues arroves (uns 25 quilos).

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.46


La manera de tallar-lo és la següent: es col·loca un cabàs de palma entre quatre ceps, per evitar moure'l el menys possible, i se situen dues persones al costat d'aquest, una a cada bancada o tira de ceps, i van tirant el raïm que tallen dins del cabàs. Quan el raïm dels quatre ceps està ja tallat, es canvia el cabàs de lloc, i es col·loca enmig d'altres quatre, i així successivament fins que està ple. Els talladors procuren que els cabassos plens de raïm queden sempre a la mateixa altura de les bancades, perquè quan entre al bancal l'animal que els arreplega, puga carregar-los fàcilment. L'animal anirà aparellat amb arganells -ormeig' compost d'algunes barres de fusta unides pels extrems, de manera que forma un bastiment quadrat, en el buit del qual pengen algunes cordes formant una xarxa amplaon es dipositen els cabassos. El nombre de cabassos pot variar de quatre a sis: si la missió de l’animal és únicament la de traure els cabassos del bancal, on està esperant el carro, el nombre serà de quatre; però si la bístia deu portar els cabassos fins al cup, anirà carregat amb cinc o sis, que aniran nugats amb una corda. En cas que els veremadors no acaben la feina a migdia, dinaran al mateix bancal per tal de continuar després el seu treball. En arribar al cup, es descarreguen elscabassos i es deixen tots junts esperant la tanda. El nom del cup correspon al local on es porta el raïm per a convertir-lo en vi, i també el recipient gran i generalment de pedra amb unes posts horitzontals entravessades, dins del qual es trepitja el raïm i es deixa el vi perquè fermente. Ordinàriament, solen haver-hi dos o més cups dins del mateix local. A més del cup, està la cubella, que és un altre recipient que apareix situat en el punt més baix del si del cup, dins del qual va a parar el vi per un forat proveït d'una aixeta.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.47


Un tercer element indispensable en l'elaboració del vi és la premsa, on per mitjà de la premsada de la brisa -que és el conjunt de pellofes, rapes i pinyolada del raïm trepitjat al cup-, s'acabarà de transformar el raïm en vi. El colliter; nom que rep el propietari del raïm, està present al cup quan li toca la tanda per xafar-lo, i normalment va acompanyat d'algun familiar perquè l’ajude. El propietari del cup pot treballar com a cuper, responsable directe del procés de vinificació, i si el cup és gran, pot tindre l'ajuda d'altres cupers. La distribució del treball és la següent: el cuper aboca els cabassos de raïm i els tira dalt del cup, perquè el colliter i algun altre home el trepitgen. La manera de fer-ho és amb els peus, que van calçats d'unes espardenyes d'espart destinades únicament a aquest treball. El suc del vi va caient per les postes dins del cup, i quan està tot el raïm xafat, es tira també a dintre la brisa. El suc i la brisa reposen junts tota la nit i, l’endemà, es va passant el suc del vi del cup a la cubella, després d'haver posat un tros de tela metàl·lica al forat que els comunica. Així, el solatge i la brisa van quedant adherits a aquesta mena de sedàs, i s'arrepleguen per mitjà d'unes pasteretes o cabassets de goma, tot ajudant-se dels ganxos i agranant amb un ramàs. Després es munta la premsa i es col·loca la brisa dintre de la gàbia, que és un recipient de fusta format per costelles o barrots, per a premsar-la. Tot seguit, l’home estreny d'un costat a l’altre la barra que surt del caragol de la premsa, i va traient el suc del vi, que caurà a la cubella. De la cubella, i per mitjà d'un carabassí, el vi es passa als cànters. Perquè quede ben filtrat el vi, es col·loca un embut dintre del cànter, que va proveït d'una tela metàl·lica molt fina. Finalment, es despara la gàbia i es trau de dintre la brisa, la qual es garbella per mitjà d'un garbell gran de cordell, per tal de separar la pellofa de la raspa. Per les juntes del garbell va rajant un vi que és més negre i més aspre que el primer; al principi surt més quantitat de vi, i es diu que plora, i a poc a poc va eixint-ne menys. Tot continua caient a la cubella. Una vegada premsat el raïm, encara es desfà la brisa amb els ganxos, i es fa el repremsat. Aquesta operació consisteix a premsar per segona vegada la brisa. El vi que hi resulta és molt més aspre encara però, a diferència de l'oli que es separa per les diferents qualitats, totes les classes de vi van juntes i reposen a la cubella. Fet això, es torna a garbellar el solatge, i queda la raspa d'un costat i la pellofa de l’altre, que s'utilitzen per a menjar els animals i també per a fer alcohol. La proporció de vi elaborat respecte al raïm trepitjat és de quatre cabassos de raïm, que equivalen a cent quilos, per sis cànters de vi, o el que és igual, una arrova de raïm per a 10 litres de vi. En acabar, es paga el jornal del cuper i també els drets del cup, que se satisfan en cànters de vi. El transport del vi a casa es fa amb cànters i a lloms d'animals, proveïts aquests d'uns arganells especials per a cànters. Una vegada arribat a casa, el vi es posa en bótes de fusta, o en bocois si n'hi ha en quantitat, i queda guardat al celler per a tot l’any.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.48


Moscatells en la Marina Alta

Escriure sobre Moscatell i les seues varietats (potser més apropiat seria dir cultivars) és una tasca complexa i apassionant alhora. La primera dificultat resideix el fet de dir que és una varietat en viticultura i com s'originen aquestes varietats al llarg de la història. En general totes les varietats conegudes (7.000-10.000) provenen de la domesticació de l'espècie vitis vinífera L. Aquesta domesticació va començar en la zona caucàsica i posteriorment, una seqüència d'hibridacions naturals de les noves varietats transportades pel Mediterrani (grecs, fenicis i romans) amb les estirps silvestres de cada zona i de les millores humanes, han donat com a conseqüència la diversitat actual (teoria mixta). La ciència ampelogràfica (estudi de les varietats de vinya existents) sol ser complexa per la definició de varietat (conjunt policlonal d'individus amb caràcters morfològics i tecnològics per a designar-los una varietat) i per la identificació nominal d’aquesta. Existeix una gran quantitat de noms que fan referència a la mateixa varietat (sinonímies), i diferents varietats tenen el mateix nom (homonímies). La complexitat augmenta atenent a com s'han originat les diferents varietats al llarg de la història i com avui apareixen noves varietats. Les varietats de vinya actuals procedeixen d'aquests tres tipus d'orígens:

per Jaume X. Soler Mari / Botànic

D'hibridacions naturals a l'atzar, en què generalment no es coneixen els parentals, i que després de la seua germinació espontània són propagades vegetativament (esqueixos). Probablement l'origen de moltes de les varietats històriques que coneixem actualment. Ex. Moscatell de Gra Menut. De mutacions del genoma que van propiciant una variabilitat intravarietal que pot després multiplicar-se vegetativament (clon) si presenta alguna qualitat diferencial d'interés des del punt de vista agronòmic (color, forma, etc.). Ex. Moscatell Rosa. D'hibridacions artificials entre varietats existents de la vitis vinífera per a aconseguir millores o entre diferents espècies del gènere vitis, generalment per a obtenir portaempelts adaptats a diferents condicions ambientals. Ex. Moscatell d'Hamburg (Moscatell d’Alexandria x Frankental, 1860).

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.49


Actualment l'ampelografia s'ha desenvolupat principalment gràcies als marcadors genètics que completen així les definicions morfològiques, agronòmiques i enològiques que existien de cada varietat. Amb les metodologies actuals es poden per fi aclarir moltes sinonímies i homonímies existents, i s'està avançant en el fet d’aclarir quines són les varietats que ens han arribat als nostres dies. Cal tenir en compte que la fil·loxera, plaga provocada per un insecte americà, va obligar a empeltar les varietats europees conegudes sobre peus tolerants d'espècies de vitis americanes (Vitis riparia, Vitis berlandierii, híbrids entre elles, etc.). Aquest va ser un punt d'inflexió en el qual moltes varietats locals, no molt interessants des del punt de vista agronòmic d'aquells moments, van desaparéixer o han quedat relictes en algun racó. El treball actual de localitzar aquestes estirps i de la seua posterior anàlisi genètica per a enquadrar-les en els patrons coneguts, està permetent recuperar moltes varietats que es donaven per desaparegudes. Segons sembla, els moscatells són varietats antigues i que estan en l'origen de no poques varietats modernes. Les primeres referències semblen indicar que els romans les coneixien com apianes o moscatells. Columela (nascut a Cadis l'any 3 de nostra era) assenyala l'existència de tres estirps de vinyes dolces i vingudes de gust per les abelles, d'ací el seu nom (apianes). Però el que no queda clar és si es refereix als tipus que han arribat als nostres dies. La següent referència la trobem en Abu Zacaria (autor àrab que es creu que va viure a Sevilla en el segle XII) que diferencia dos moscatells, encara que, tot i que no sembla clar, s'intueix Moscatell de gra menut. Moscatell d’Alexandria. que es refereix al Moscatell de Gra Menut i al Moscatell de Gra Gros “de Color Rojo”. Però la primera descripció que podem comparar amb les actuals sobre el moscatell li la devem a Alonso d'Herrera –en Agricultura General (1513)- “Moscatell és un llinatge de raïms ansi dit, perquè té un sabor i olor com del almizque, o mosquete”. Afegeix que “tenen aquests raïms el razim molt atapeït, i el gra molt tendre”. Aquesta descripció clarament sembla correspondre al que es coneix actualment com a moscatell de gra menut.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.50


La primera classificació clara dels moscatells existents a Espanya prové d’un valencià, Simón de Rojas Clemente –en “Ensayo sobre las variedades de la vid común que vegetan en Andalucia (1807)” que diferencia 4 tipus: Moscatel Menudo Blanco, Moscatel Menudo morado, Moscatel Gordo Morado y Moscatel Gordo Blanco

En l'actualitat s'accepta que els moscatells es diferencien en dos grans grups: moscatells de gra menut i moscatells de gra gros, i que de les seues mutacions i hibridacions amb altres varietats, tant naturals com artificials, ha aparegut un grup important de varietats amb molta importància agronòmica i que són conreades en pràcticament tots els països vitícoles del món. Aquesta àmplia difusió ha fet que es coneguen multitud de noms referits a aquestes varietats, provocant una gran quantitat de sinònims i homònims, quedant encara, sens dubte, algunes estirps per delimitar clarament.

Entre els anys 1980-2000 es van realitzar per part de funcionaris del Servei de Viticultura i Enologia de la Generalitat Valenciana una sèrie de treballs d'anàlisi i selecció de moscatells en la Marina Alta. No coneixem que es publicaren aquells estudis, però sí que un dels camps on es van empeltar els clons oposats encara existeix en l'actualitat i va ser la base per a iniciar un nou projecte. En 2007 l'empresa Serveis Agroambientals Marina Alta S.L. aconsegueix un I+D+I “Comportament clonal en vinyes de la varietat moscatell en la Marina Alta”. Els tipus de moscatells que descriurem a continuació, són part dels resultats obtinguts en aquests anys. Els noms que adoptem com a “oficials” en negreta són els que apareixen en “Variedades de Vid en España, 2011”. Obviarem les descripcions llargues i farragoses que no són àmbit d'aquest escrit i que remetem al llibre anterior. Els noms valencians que hem trobat apareixen en negreta i cursiva.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.51


Moscatells de gra menut: “Sinonimias: Moscatel Amizclero, Moscatel Blanco, Moscatel del Pais, Moscatel Dorado, Moscatel Menudo, Moscatel Morisco, Moscatel Romano, Moscatel, Moscatelillo, Muscat, Moscatellet blanc o de Puçol,” Moscato Bianco a Itàlia; Muscat à Petits Grains i Muscat du Frontignan a França. D'origen incert encara que podria procedir de Grècia o Turquia, segurament és de les varietats més antigues conreades a Espanya. Els autors antics l'esmenten de totes les zones espanyoles encara que amb els atacs de fil·loxera, el seu cultiu va quedar pràcticament extingit, solament es va conservar a Navarra i en ceps solts per algunes altres àrees vitícoles. Ara s'està recuperant el seu cultiu per a fer vins blancs joves, aromàtics i afruitats, encara que en moltes zones el material prové de França (Moscatell de Frontignan). Viala & Vermorel –en “Ampélographie” (1910)- esmenten l'existència de més de 180 tipus diferents en el món. En la Marina Alta coneixem almenys dos camps actuals, però l'origen del material és de França. Amb tota seguretat aquesta varietat es va conrear en la Marina Alta abans de l'expansió del Moscatell d'Alexandria, tot i que encara no hem trobat cap esment exprés sobre el seu cultiu. Solament tenim referències indirectes sobre raïms pansa en el segle XII, XIV i XV, però que segurament es feien amb una altra varietat (veure més endavant). També ha arribat als nostres dies un nom, Moscatellet, al que no hem pogut encara assignar-li un cep, però que sembla fer referència a la seua menor grandària respecte al Moscatell d'Alexandria. Finalment en una de les nostres cerques hem trobat un parell de ceps a Xaló que són clarament moscatell de gra menut, però no semblen ser exactament iguals als clons francesos que coneixem. Podrien ser aquests ceps encara descendents de les estirps espanyoles que hi hauria abans de la fil·loxera? Caldrà confirmar-ho. Moscatells de gra gros: Dins dels moscatells de gra gros existents a la Marina Alta es poden diferenciar 5 tipus clars. Alguns corresponen a varietats esmentades en la bibliografia, alguns altres no hem trobat de moment cap referència i poden ser constitutius de convertir-se en varietats (cultivars) noves. Moscatell d'Alexandria: “Sinonimias: Moscatel de Grano Gordo, Moscatel, Moscatel Blanco, Moscatel Dorado, Moscatel Gordo, Moscatel Gorrón, Moscatel Real, Moscateles, Moscatelona, Moscatel de Valencia, Izaca (Huesca), Romé (Granada), Moscatell Romà (Dénia).” En la resta de països el nom més estés és Moscatell d'Alexandria, en els diferents idiomes, encara que hi ha altres noms molt coneguts com el de Moscatell de Setúbal (Portugal), Angliko (Grècia) i Zibibbo (Itàlia).

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.52


L'origen d'aquesta varietat és incert però sembla situar-se a Egipte. Estudis genètics recents assenyalen que el Moscatell d'Alexandria és un encreuament natural entre el moscatell de gra menut i una varietat de raïm de pell fosca (Heftakilo), coneguda actualment de Grècia. No es coneixen referències precises sobre la seua arribada a les diferents zones mediterrànies i europees, però sí que és clar que es troba àmpliament difosa per tot el món. La primera referència inequívoca d'Espanya és de Valcàrcel (1791) segons Cabellos & al. en -“Variedades de Vid en España, 2011”-. El primer esment de la varietat moscatell en la comarca el tenim de l'any 1696. “23.000 quintars de pansa de planta i 40 Qm. de pansa de moscatell” cf. Cabrera Gonzalez en “El conreu de la vinya i l’elaboracio de la pansa a la comarca de la Marina, (1992)-. Encara que desconeixem si es tractaria de Moscatell de gra menut. A partir d'aquesta data diferents historiadors locals confirmen l'expansió del seu cultiu i daten amb precisió l'arribada del moscatell de Màlaga, de raïms més grossos i millors per a elaborar les passes -cf. Chabas en “Historia de Dénia” (1874); Javier Calvo en “Agricultura, Industria y Comercio en la Dénia del siglo XIX “(2003). . A aquesta varietat s'adscriurien la majoria de camps actualment conreats i que es coneix en la comarca amb diferents noms “Moscatell, Moscatell Romá, Moscatell Gos, Malagueño” – “Cepas de porte erguido, vigorosas, con dificultad en el cuajado, de racimos grande, bayas gordas sueltas y de piel blanco amarillenta poco manchada”. Moscatell de tota la vida: Amb tota seguretat aquest tipus de moscatell és un clon antic del moscatell d'Alexandria que va arribar a la comarca via Màlaga. Però davant del dubte de la seua antiguitat, davant de les xicotetes diferències morfològiques oposades i per la falta del seu estudi amb marcadors genètics, el mantenim separat. Podria ser un cas similar al Moscatell de Angüés (Osca), que els estudis genètics sembla que el situen com una estirp diferent del Moscatell d'Alexandria. Existeixen híbrids entre moscatell de gra menut i moscatell d'Alexandria a Itàlia, però desconeixem com són i si tenen alguna relació amb el que tenim ací. Les diferències més evidents són: “cepas de porte menor, sarmientos de tendencia rastrera y vigor medio bajo, racimos compactos, bayas desiguales de coloración verde-amarillenta manchadas de puntos marrones”. Existeixen molt pocs camps actualment i ha sigut progressivament substituït pel moscatell gos, més bonic per al consum en fresc. Moscatell Blanquet: Igual que l'anterior pot tractar-se d'un clon antic arribat d'Andalusia, però en aquest cas les diferències morfològiques són majors amb el Moscatell d'Alexandria i no hem trobat res semblant en tota la bibliografia espanyola.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.53


El seu sabor (encara que menys dolç) i les seues fulles l’enquadrarien dins dels moscatells; el port del cep i la morfologia del raïm són semblants al moscatell de tota la vida, però les seues baies són d'un groc blanc amb tonalitats marrons quan madura, generalment falten les taques i tenen una pell més dura. Caldrà seguir investigant i analitzar els seus marcadors genètics per a veure si s'assembla a alguna varietat registrada. A Teulada i Benissa sí que és coneguda i existeixen diversos camps, obtenint-se bastant bon resultat com a raïm de taula a causa del seu color i del seu millor transport. Moscatell Rosa: “Sinonimias: Moscatel Gordo Morado, Moscatel Rojo de Grano Gordo, Moscatel Morado.” L'origen segons Cabellos & al. en -“Variedades de Vid en España, 2011”- no es coneix i apunten al fet que probablement procedeix d'una mutació del Moscatell d'Alexandria. Assenyalen també que no es coneixen plantacions i que es troben ceps aïllats en nombroses localitats d'Espanya. En la Marina Alta (segons comunicacions orals) es coneix des de fa temps la seua existència (Moscatell Roig), encara que mai hem trobat un cep d’aquesta varietat, ni tampoc cap referència escrita. En el nostre cas, podem afirmar que les sospites dels autors anteriors es poden confirmar. En un camp que nosaltres empeltem de moscatell d'Alexandria, en principi totes blanques, ha aparegut al cap d'uns anys un cep amb raïms morats, que des de fa uns anys estem clonant amb èxit. S'han iniciat els estudis genètics d'aquesta variació i els tràmits per a registrar aquest cultivar en el registre oficial de varietats. Moscatell allargat: En alguna ocasió, a Teulada, havíem escoltat de l'existència d'un moscatell amb baies allargades, però no vam poder localitzar cap cep fins a l'any 2005. Un parell d'anys després, en la selecció de moscatells de la Generalitat Valenciana, trobem un clon (núm. 14), que per a la nostra sorpresa té aquesta mateixa forma. S'han iniciat, igualment que en el cas anterior del moscatell rosa, empelts amb èxit i estudis genètics per a conéixer el seu origen. Segurament es tractarà d'una mutació del moscatell d'Alexandria, però en aquest cas no tenim la certesa del cas anterior i el material procedeix de dos llocs diferents. Recentment hem conegut l'existència d'un moscatell de Benicarló que segons sembla, tindria aquesta tipologia (Carles Giménez, comunicació personal). Desconeixem referència escrita sobre aquest cultivar. Dels encreuaments artificials actuals de moscatell d'Alexandria amb altres varietats (moscatell d'Hamburg, mocatel Ottonel, etc.) o de moscatell de gra menut amb altres varietats (moscatell Aleatico, etc.) no s'ha trobat cap camp, de moment, en la Marina Alta.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.54


Les varietats autòctones de raïm

Moscatell d'Alexandria i Giró Trepadell i Marseguera, els blancs desconeguts per Clara Giner / Periodista La varietat autòctona Moscatell d’Alexandria és la reina indiscutible de la nostra comarca. Un raïm dolç, de color groc verdós, criat amb la brisa del mar i el vent de llebeig. De tast aromàtic i melós a la vegada que àcid. Una fruita equilibrada, mediterrània, que genera sensacions diverses, entre mel i llima. Un raïm que duu a la Marina Alta més de 2.500 anys. Fou introduït al S. VII aC suposadament per una colònia de grecs que eren originaris d'una polis a la Jònia que es deia Focea. Aquests colons primer fundaren Massàlia (Marsella), i els seus descendents després feren el mateix amb Empúries (Empordà), i més tard arribaren al pla de Dénia on es creu que establiren l'assentament d'Hemereskopeion. Així doncs, l'origen primigeni del moscatell el trobem a la península d’Anatòlia (actual Turquia) on es conreava també a la vora del mar. Li deien ‘Anatelicom Moscatom’. Aquesta darrera paraula ‘moscatom’, vol dir que atreu les mosques, suposem que per la seua dolçor. També és conegut com a moscatell romà. Existeix a més, una altra varietat de moscatell que té el gra més xicotet i que els treballadors del camp coneixen com a moscatell 'de tota la vida'. Segons l'escriptor i enòleg Joan C. Martín, aquesta varietat és especialment estimada pels viticultors.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.55


Pel que fa a les característiques d'aquest raïm podríem dir que és una de les varietats més terpèniques que existeixen, cosa que fa que siga especialment aromàtic i melós, amb un gust polisèmic però equilibrat. Potser aquesta va ser la raó per la qual els musulmans en l’època de Taifes no van gosar arrencar-lo, ja que l’empraven per a menjar i fer pansa (per a beure vi no). De fet, segons alguns experts en la matèria, tot apunta que els moros feien millor pansa amb el moscatell que els cristians. Ceps de Moscatell

Raïm de Moscatell

La feien assolada i es veu que aquesta tècnica agradava més als comerciants holandesos i anglesos del Nord d’Europa que al S. XV i XVI es desplaçaven fins ací per comprar-la. Fins i tot pagaven per ella un preu més alt. El Giró, un regal dels repobladors mallorquins Aquesta varietat de raïm negre està molt lligada a la nostra història. Va arribar a la Marina Alta de la mà dels cristians mallorquins que van repoblar els nostres pobles després de l'expulsió dels moriscos, devers el 1610. Així doncs, el giró també és patrimoni cultural del País Valencià, compartit amb Mallorca i Sardenya. Alguns també assenyalen que giró i garnatxa tinta podrien ser el mateix, tot i que amb una denominació diferent en funció del seu lloc d’origen. El nom de giró o gironet només s’utilitzaria a la Marina Alta i a Mallorca. Cal recordar, a més, que l’orografia de l’illa i de la Marina són molt semblants. La nostra comarca és com una extensió de terra guanyada al mar.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Vinyes velles de Giró

Pàg.56

Raïm de Giró


La varietat negra de giró va ser plantada a Mallorca al temps de la conquesta de l'illa (1229-1231). És a dir, va arribar amb els cristians. Tot apunta que els conqueridors de l'Empordà, Perpinyà i Tarragona portarien amb ells una varietat coneguda com a giró-gironeta, que pertany al clan de les garnatxes, tot i que és una varietat diferenciada. Però en traslladar-la a una illa, quedà aïllada –valga la redundància–, i el temps la va anar diferenciant. Cada any floreix i durant segles es replanta sense contacte amb l'original. Això fa que el giró evolucione i s'adapte a les noves condicions de clima i de sòl. Amb el temps esdevé una varietat nova, que és la que arribarà a la nostra comarca. Del giró podem dir que té una gràcia especial perquè pertany al clan de les garnatxes, té un afruitament i glamur molt semblant al sirah. És una varietat de cicle mitjà, mediterrània i amb menys glicerina que la garnatxa comuna. A més, envelleix bé a mitjà termini. Manté la frescor i afruitament durant molt de temps. Varietats històriques no autòctones A la Marina Alta, al marge del moscatell, també es conreen des de fa segles altres dues varietats de raïm blanc. El que passa és que no són originàries d'ací. És a dir, no són autòctones. Parlem de la marseguera i el trepadell, varietats això sí històriques, encara que la seua producció siga minoritària. Tot fa pensar que com a mínim des del S. XIII el trepadell i la marseguera ja es conreaven a la comarca. L'enòleg Joan C. Martín apunta que segurament es desenvoluparen a les nostres terres amb la conquesta cristiana de Jaume I. Així doncs, es pot dir que porten més temps ací que el giró, que és la nostra varietat autòctona de raïm negre, que va vindre amb vaixell de la mà dels repobladors mallorquins després de l’expulsió dels moriscos. L’origen de la marseguera està molt clar, els cristians en conquerir el territori van trobar una planta silvestre a les muntanyes que els moros havien abandonat. Li digueren ‘planta trobà’ però més tard, en adaptar-la al seu ús, li ficaren un altre nom, masadera, que vol dir la vinya que està al voltant d’un mas.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.57


"Al pla del Molinell és tan bo per fer vi que fins i tot la Messeguera sembla Moscatell”, era un antic refrany que parlava del conreu d'aquesta varietat entre Dénia i els Poblets. Pel que fa al trepadell podem dir que també es coneix com a planta fina de Pedralba (València) o planta angort. El frare franciscà Francesc Eiximinis ja la citava allà pel S. XIV. Tant el trepadell com la marseguera són varietats fructoses, més lleugeres d’alcohol, més irisades de color, i han estat utilitzades a la comarca sobretot per barrejar-les amb el moscatell a l’hora de fer vi. Actualment, això no obstant, també poden trobar varietats foranes blanques i negres com Monastrell, Tempranillo, Cabernet Sauvignon i Merlot. També Sirah. Les poden veure a diversos bancals de la Marina, però els conreus normalment són xicotets i es fan servir a l’hora de barrejar diverses varietats per conformar un vi. També cal esmentar que és ben habitual que el viticultor mediterrani tinga més d’una varietat de raïm de diferent cicle en els seus bancals. Així juga sobre segur. És a dir, s’assegura que en cas d’aparéixer una malaltia aquesta no acabe amb tot el raïm. Trapadell

Pel que fa al conjunt de varietats de raïm a la comarca val a dir que els termes de Xaló, Parcent, Llíber, Dénia, Xàbia i Benissa són els que més concentren el moscatell. El giró també el trobem sobretot a Xaló i un poc a Benissa. Les altres varietats estan disperses per tot arreu però en produccions molt minoritàries. Un darrer apunt. Respecte al jaciment arqueològic -iber- de l’Alt de Benimaquia a la Xara, primer lloc a la Península on es localitzà una producció de vi, sembla que està demostrat que el raïm que empraven era negre, ja que deixava una taca a la pedra o lagar (que es diu Redis). L'escriptor i enòleg Joan C. Martín afirma que els fenicis d'Eivissa cap al S. VIII aC. podrien haver ensenyat als ibers la pràctica de la viticultura i el vi a Benimaquia. La llàstima és que desconeixem quina era la varietat que feien servir.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.58


L'essència d'una tradició per Sergio Balaguer Gadea / Enòleg

Bodega vella.

La història ens explica que ja en 1472 el camperol musulmà de la Vall de Xaló constituïa una font de proveïment de raïms de pansa per als mercaders del Regne de València. És de suposar que en ple segle XV el paladí de les Lletres Valencianes, Joanot Martorell regava el seu paladar amb vi de les seues terres de "la Vall", mentre narrava les aventures del Tirant. Durant el segle XVIII, i en les albors del XIX van proliferar les plantacions de moscatell romà, que van anar colonitzant els sòls profunds de la vall per a l'elaboració de raïms de pansa, base fonamental d’un comerç d'exportació de gran importància cap a Europa i Amèrica; alhora que altres varietats com el giró, més aprofitades per a vins, ocupaven els vessants muntanyencs. A principis del segle XX la crisi del negoci de la pansa i la fil·loxera van obrir una bretxa en el brillant transcórrer de la nostra agricultura. Fins que en 1962 catorze agricultors prenen la decisió d'associar-se en el que avui és el celler Cooperatiu Valencià Verge Pobra de Xaló, que després de més de 50 anys d'existència es consolida com a vertadera nau capitana de la viticultura de la comarca.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.59


En les albors del nou mil·lenni, el Celler Cooperatiu Valencià Verge Pobra de Xaló vol fer un homenatge a aquells 14 homes que amb la seua tenacitat van fer possible el naixement d'una entitat que avui alberga a més de 400 socis i contribueix a difondre les excel·lències de la nostra històrica viticultura. Com les arrels dels ceps, la nostra passió per la vinya s'enfonsa en la terra i en el temps. Per aquesta poderosa raó i a l'empara de l'orografia i el clima de la Vall de Xaló, combinat amb el treball tradicional de la nostra gent, s'aconsegueix la qualitat dels nostres vins. Les terres altes amb més de 400 m sobre el nivell del mar, amb bancals xicotets, sòls calcaris i pedregosos com Bèrnia, Cau, Planises, Maserof, etc. han donat, juntament amb la nostra varietat Giró, brous excel·lents per a l'elaboració de negres. Les terres mitjanes més argilenques com les d’Alcanalí, Pasulas, Cutes, Solanes són perfectes per al nostre “Malvarrosa”. Els suaus brous del Pla de Llíber (amb sòls fèrtils i profunds) són ideals per als rosats. Però les nostres varietats no són solament el Giró (Garnatxa). El potencial econòmic de la pansa durant el segle XIX i fins a la meitat del segle XX, va fer del Pla de Llíber un mar de Moscatell. En l'actualitat predomina aquesta varietat Moscatell Romà també coneguda com d'Alexandria, tant en el Pla de Llíber com en les riberes del riu Xaló i en la partida de Gorgos. Aquestes dues últimes amb sòls més secs i pedregosos, són excel·lents per a les misteles més dolces. El nostre producte estel·lar, sens dubte, són els vins blancs de moscatell, amb el Bahia de Dénia sec i dolç al capdavant. Els seus brous provenen dels profunds i frescos sòls argilencs del Pla de Llíber.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.60


Tenim també altres varietats com el “Tempranillo” i actualment estem introduint varietats internacionals com Merlot, Sirah, Cabernet Sauvignon. La nostra exclusiva i cuidada producció aconseguida amb la combinació de l'experiència artesanal, atresorada durant segles i els més avançats mitjans tècnics, fa de la Cooperativa Valenciana Verge Pobra de Xaló un celler emblemàtic en vins i licors, mistela blanca, tinta i vermut d'alta qualitat. L'edifici del celler es construïa a principis dels anys 60, en uns primers moments mitjançant material de celler dels mateixos socis com premses, dipòsits. Però al mateix temps es combinava la saviesa i l'art de tots ells, aportant fins i tot les més antigues “Soleres” dels seus vins de “Fondellol”. Amb el pas dels anys el celler s'ha anat adaptant a les noves tecnologies i d'aquells primers vins i misteles, la venda dels quals es dirigia exclusivament a orri, hem passat a l'embotellament de vins d'alta qualitat. Les nostres parcel·les estan en els termes de Xaló, Llíber i Alcanalí preferentment, però els nostres socis posseeixen parcel·les en altres termes limítrofs conformant així un caràcter comarcal i ens situa com el primer celler de la comarca.

Bodega nova.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.61


Vins de Família

per Felipe Gutiérrez de la Vega / Viticultor La Bodega Gutiérrez de la Vega està situada a la muntanya alacantina, concretament al poble de Parcent; en un lloc marcat per la tradició i l’artesania, i pel naixement dels primers vins de Gutiérrez de la Vega. L’evolució des dels inicis fins ara és visible, la renovació i innovació és clarament perceptible no tan sols als vins, sinó també a l’estètica arquitectònica, el disseny de les etiquetes i de les mateixes ampolles, encara que mantenint sempre la solera i l’autenticitat del principi. Tot està cuidat al detall, el conjunt dels tonells està projectat en una cova excavada sota terra amb parets de pedra viva, les quals aporten la humitat i temperatura precises per a l’estat òptim del vi.

A més a més, els vins de la bodega descansen en un llit de fustes de diferents roures, francés, americà, caucàsic o hongarés, harmonitzats moltes vegades per un conjunt de notes musicals de grans autors, molt variats i valorats.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.62


Durant els anys 70, Felipe i la seua dona Pilar

s’instal·len

en

l’antiga

casa

de camp de Xàbia per a reprendre els antics camps de vinyes familiars i impregnar-se de la cultura local. En un antic cup, situat en aquesta casa del segle XIX, inicien el seu camí, involucrant i educant els seus fills en els valors i amor pel món del vi. L’any 1982 la bodega es trasllada a una antiga almàssera de Parcent, on comencen a comercialitzar-se els seus productes, que a poc a poc van agafant nom en l’àmbit nacional i internacional

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.63


Donant lloc que la família poguera ampliar les seues instal·lacions i augmentar així la producció. Així és com en 1992 inauguren una bodega més funcional i adaptada als nous temps. La nostra filosofia s’ha anat traslladant del concepte de vi d’autor al de vi de família que participa des dels afers del camp, l’elaboració del vi fins al disseny de les etiquetes i d’aquest concepte al vi com a eix de l’alimentació mediterrània. A la nostra sala de degustació de vins i productes mediterranis, la cuina alacantina del segle XVI s’uneix a la del XXI mitjançant un claustre medieval arribant a la Sagristia del Plaer, on el sol àrab de l’Alhambra s’uneix al mudèjar per a donar pas al mur romànic.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.64


Per què no un vi de la Marina Alta? per Mara Bañó / Viticultora

La primera volta que vaig entrar a classe de la Universitat de València el 1995, vaig tenir la sensació d'haver arribat a Mart. El nostre llibre de suport de l'assignatura era "El crepuscle de la metafísica", i no hi havia res que em sonara tan complicat i tan fantàstic al mateix temps. La facultat de Filosofia tenia alumnes molt dispars en la seua ètica i en la seua estètica, des de monges que es volien llicenciar per a estudiar Teologia després, a aspirants a professor d'institut, estudiosos de tot tipus i algú com jo que havia arribat sense saber on em portaria la Universitat. Tota aquesta barreja de persones ens trobàvem a la classe d’En Jesús Conill, davant els enigmes d’Aristòtil. "Per què?", va preguntar algú. "I per què no?", va respondre Conill. Després es va asseure i es va posar les ulleres tranquil·lament. No recorde cap contingut més d'aquesta classe, però sempre recordaré aquestes dues preguntes com una de les coses més importants que em van succeir aquells dies. A la vida laboral i personal, he tingut aquesta sensació “marciana” moltes vegades després dels meus anys d'Universitat, he de dir que fins i tot li he agafat el gust. La primera volta que mon pare ens va ensenyar la finca que havíem adquirit a Jesús Pobre i ens va explicar que el seu antic propietari conreava allí maduixes, vaig tenir la mateixa sensació. Però aquesta vegada, ja sabia la resposta: I per què no?

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.65


L'estudi dels vins des de l'hostaleria i la gastronomia en general, i ara des de la viticultura, l'observació de la finca i l'entorn i l'evolució del nostre vi blanc moscatell sec, Les Freses de Jesús Pobre, ens donen felicitat. Com en la vida i com a la meua primera classe d’universitat, hem trobat gent dispar, i grans professors, amb tants coneixements com afecte a la nostra terra, com el biòleg Jaume X Soler i el guru del vi Tonet Puig, tots dos amics i defensors acèrrims del moscatell de la Marina Alta. Ara amb Les Freses a la Copa i amb les veremes viscudes que han alimentat els nostres esperits, podem contar als nostres visitants, clients i veïns, les bondats dels nostres productes. La nostra Marina Alta és un lloc màgic i únic, amb un clima excepcional, amb una mar tranquil·la i unes muntanyes poderoses, una terra tan fèrtil, tan singular, que es recomposta, es restaura, es repara i es recupera de totes les maldats que li fem els seus habitants, una i una altra vegada, mostrant quant rica i generosa que és. Les nostres matèries primeres, el nostre microclima, la nostra terra ens ha portat a cada un de nosaltres on estem hui, al turisme, a la gastronomia, a la viticultura. La Marina Alta és el territori únic d’Europa, en el que la planta del moscatell pot expressar-se amb totes les seues qualitats, on prospera i d’on podem vinificar el millor moscatell del planeta. No ho diguem nosaltres, ja ho sabien els ibers de l’alt de Benimaquia al segle VI abans de Crist, els pirates anglesos, Joanot Martorell ho contava, i el botànic Cavanilles ho documentava. Així doncs: PER QUÈ NO? Us anime a tots, fallers de la Falla Baix la Mar i poble de Dénia a gaudir dels vins locals i valencians, estic segura que us agradaran i que també disfrutareu dient “són els vins d’ací, els que fem nosaltres a la nostra comarca”.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.66


Joan de la Casa: Una nova visió de la viticultura a la Marina per Joan Pastor / Viticultor A tan sols 26 quilòmetres de Dénia, a la població de Benissa, està el nostre celler familiar Joan de La Casa. El nostre objectiu és treballar per elaborar uns vins de qualitat, respectant com a punt de partida i aspecte prioritari la terra i la vinya, amb la finalitat d'obtenir la màxima expressió i personalitat de les varietats autòctones i característiques climàtiques de la nostra comarca, la Marina Alta. Per a nosaltres és molt important la recuperació i manteniment del patrimoni agrícola de la comarca i en concret el vitícola, actualment en recessió any rere any. Això implica el manteniment del paisatge agrari, la recuperació de vinyes velles de varietats autòctones, abandonades o en perill d’abandó, d’un valor genètic incalculable per la seua singularitat i el manteniment dels abancalaments de pedra en sec de les nostres terrasses de cultiu. És important per a mi, dir que vaig tindre la sort de créixer entre vinyes, ametllers, oliveres i garrofers, conéixer i aprendre a valorar tot el que envolta el món del camp i del vi gràcies al meu iaio, conegut a la partida de Benimarraig com Joan de la Casa. Els meus records d'infantesa em porten a passejar pel camp seguint els seus passos, mirar les vinyes i sentir la seua passió, tallar el raïm seleccionant-lo, arribar al cup amb il·lusió per començar a veure com tot allò que ve del camp es transforma en aquell vi amb tant de significat i com comença a impregnar-se tot d’aromes que desprenen eixes jornades de verema en el cup: fruita madura confitada i caramel, dolços de pastisseria, gas carbònic ...

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.67


Vinyes velles de Giró.

Vinyes velles de Moscatell.

Verema de Moscatell.

A l’hora de decidir donar-li forma i nom al meu projecte, no cal dir que tot el que forma part de mi està present, des del nom del celler, en record al meu iaio fins a la filosofia a seguir. La viticultura “moderna o industrialitzada” té com a objectiu la màxima producció de raïm i utilitza tractaments sistemàtics amb fitosanitaris, nosaltres proposem una alternativa a eixa visió, una ruptura completa. Al camp, el que volem és crear un ecosistema on les vinyes tinguen el seu propi equilibri, el seu propi vigor i les seues pròpies defenses, sense necessitat de cap tractament, o en tot cas, els mínims i autoritzats per l'agricultura ecològica. Sempre es parteix d'un treball minuciós que comença en el mateix camp, amb una cura especial a les vinyes per a obtenir els millors fruits, controlant la maduració de cada varietat per a decidir el moment òptim de la recol·lecció i amb una verema manual, dividida en dues seleccions: la primera en el cep i l'altra en el celler. En l'elaboració dels vins ja dins del celler, es manté la mateixa filosofia: en un raïm de la màxima qualitat, no hi cap la necessitat d’introduir cap additiu en el procés d'elaboració (rents, proteïnes, enzims, bacteris...), així doncs, la fermentació es realitza pels rents autòctons, és espontània, sense addició de rents seleccionats comercials, nutrients, ni correccions; ajustant-se a la filosofia de vins naturals, tot per a obtenir, d’aquesta manera, la màxima expressió del terrer i de les varietats autòctones en el vi elaborat.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.68


Nosaltres presentem uns vins diferents, autèntics i gens convencionals apostant per les varietats autòctones a la Marina Alta, la del moscatell per als vins blancs i el giró per als vins negres. Vins que fermenten amb les seues pròpies pells i s'estabilitzen junt amb les seues pròpies lies que els fan diferents i singulars. Uns vins que cal conéixer i valorar, perquè eixa singularitat és, a més a més, donada per la tradició i herència tant en tècniques de cultiu com per les vinyes velles en paratges i terres úniques i una climatologia amb una molt marcada influència de la mar Mediterrània i el vent que ve d’ella, el llebeig, que atorga als vins eixa singularitat i salinitat diferenciadora com a paràmetre de qualitat que cal valorar. Utilitzant el moscatell, al celler elaborem els blancs secs Nimi, un vi de color daurat amb una aroma molt expressiva amb notes de fruites tropicals, mel i flor de taronger. Per una altra banda, tenim el Nimi Tossal, un vi de criança de 12 mesos en roure americà amb aroma a meló, pinya confitada, anís, cacau i un subtil to a forn de pa. A més a més, cal destacar el Nimi Naturalment Dolç, fermentat i criat en bóta de roure francés durant un període de 4 mesos i que el diferencia d’altres vins dolços per no tindre cap tipus d'additiu, ni alcohol ni sucre afegit. Amb la varietat de giró, varietat introduïda a la comarca amb la repoblació pels mallorquins després de l’expulsió dels moriscos, el Celler presenta Terra Fiter (100% giró), un vi de criança de 12 mesos en tonells de roure. Un vi de color robí amb aromes de cirera, pebre i clau i subtils notes de café. Com hem dit abans, vins que expressen la nostra manera d'entendre la viticultura de la comarca i que intentem que marquen la diferència i representen la qualitat dels productes de la Marina Alta.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.69


Unes notes sobre la producció de vi a Teulada per Joan Ivars Cervera / Investigador

Una de les característiques més destacades de la nostra agricultura tradicional ha estat --i, en part, segueix sent-ho-- el cultiu de la vinya, entre els principals cultius de secà. Sabem que aquest conreu ve de molt antic a tota la Mediterrània, i en especial també a aquesta comarca; concretament al segle VI a. C. ja hi havia unes instal·lacions de producció de vi a una poblat ibèric del terme de Dénia, situat a la Punta de Benimaquia. Les importants restes de les construccions, en les quals s´han descobert estructures de cups de vi i abundants restes de pinyols de raïm, ens indiquen que la producció i comercialització d’aquest producte devia ser important ja des de l’antiguitat. Diverses són les troballes arqueològiques a la Marina Alta d’àmfores romanes destinades a guardar i transportar vi, i de forns terrissers que les fabricaven, com el de l’Almadrava als Poblets, que així ho demostren. Si de l’època andalusina tenim poques notícies, sí que tenim constància de l’època medieval cristiana. Per exemple, a l’any 1405 el consell de Teulada, junt al de Benissa, demana al seu senyor, el Comte de Dénia i Duc de Gandia, D. Alfons d’Aragó, que no deixe entrar en els seus termes municipals vi procedent d’altres llocs, mentre en quedara del propi per vendre. Del segle XVII coneixem que, a la partida de Fanàdix de Teulada, a una coma coneguda en aquell moment com a Coma de l’Esperança (molt possiblement l’actual “Coma dels Frares”), es produeix vi. Aquestes terres eren propietat del Col·legi de Jesuïtes de Gandia i, segons un document, produeixen també avena, civada, llegums, dacsa, ametles, figues, most, oli, garrofes i faves.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.70


D’aquest mateix segle, però en concret dels anys 1627 i 1628 tenim unes dades molt més concretes que ens senyalen quant de vi es produïa al terme teuladí. Per un impost, que la Generalitat Valenciana d’aleshores carrega sobre la producció de vi, s´han de fer a tots els pobles unes relacions dels productors, en les que han d’expressar-se les quantitats elaborades i les quantitats de diners que comporta l’impost corresponent. Les quantitats declarades pels veïns de Teulada son molt diverses; van dels 7 cànters, declarats per un veí, fins als que més produeixen que són altres llauradors que declaren 180 cànters, 135 o 140. Amb tot, la quantitat més alta correspon al veí Jaume Sánchez, el qual declara 280 cànters. Tot el vi és negre, a excepció de 12 cànters de vi blanc que el produeix un sol llaurador, Juan Buigues, el qual també ha produït 120 cànters de negre. Les xifres de producció de Teulada en comparació amb les de la comarca les podem situar a un lloc intermedi. Mentre que Dénia té una mitjana de 144’7 litres per habitant i any, i Xàbia 104’4, Teulada produeix 57’5, Benissa 53’2, Calp 28’5, Gata 48 i Pedreguer 27’3. Segons la professora Amparo Felipo Orts tota la nostra comarca era de producció d’autoconsum; sols algunes comarques com la vall d’Albaida, el Vinalopó i altres més llunyanes de la nostra produïen vi per a la comercialització. Segons aquesta mateix autora la nostra comarca estava entre les que elaboraven un vi de bona qualitat.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.71


Al segle XVIII podem trobar algunes dades en l’obra de J. Cavanilles, autor que tantes notícies aporta per a totes les terres valencianes. Segons aquest autor cap a finals d’aquest segle a Dénia, es produïen 20.000 cànters de vi, a Xàbia 15.000, a Benissa 24.000, a Ondara 1000, a Xaló 6000 i a Teulada 5.500, a més de les quantitats d’altres pobles. També són abundants les produccions de pansa als pobles de la comarca. Al llarg dels segle XIX, també es pot seguir la producció de vi arreu de la Marina Ata en documents i publicacions. Pasqual Madoz, entre altres, comenta que se’n produeix, però sense donar massa xifres. La producció de vi seguirà al llarg del segle XX de manera casolana per al consum dels mateixos llauradors i dels senyors. Cap a mitjans del segle XX sorgeix la Cooperativa Sant Vicent Ferrer de Teulada, entre altres de la comarca, que s’especialitza en l’elaboració i comercialització de productes derivats del moscatell (molt conegut ja com a varietat “Teulada” a Barcelona, per al consum en fresc), com la mistela, el vi blanc sec, el cava, el vi d’agulla, el vermut, el moscatell reserva i altres productes que s’han guanyat el favor i el prestigi d’un públic amant dels vins amb sabor i aroma de mediterraneïtat. S’ha passat d’uns temps de producció d’autoconsum a una altra època en que tothom pot gaudir de les excel·lències dels nostres productes, nascuts i criats en els “terroirs” del genuí moscatell de la Marina, símbol de tota una comarca.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.72


Moraig, el primer vi del biomoscatell

Un vi ecològic no és una novetat. Fa temps que molts productors han apostat per eliminar l’impacte dels tractaments químics de les seues collites i presentar-se al mercat amb la garantia de ser més saludables. El que sí que representa una novetat a la Marina Alta és un vi de moscatell ecològic. I ha aparegut a un poble amb una llarga tradició de moscatell romà, el Poble Nou de Benitatxell. En poc més de 4 anys ha aconseguit que el nom de biomoscatell sone amb força. En escoltar la paraula bio, ecològic, orgànic... molts recelen, miren amb una certa desconfiança, mentre que d’altres s’emocionen i abracen com si s’haguera descobert el manà.

per Joan Llobell / Periodista

No hem de ser tampoc il·lusos: el concepte bio, natural, ecològic, és una moda, un estil de vida, una marca comercial, plena d’atractiu, de valor, d’interés, de present i de futur. Té el seu mercat, poc explotat en les terres del moscatell... fins ara. El primer fill del biomoscatell s’ha batejat amb el nom de Moraig. Un vi blanc sec de moscatell que acaba de complir tres anys de vida i s’ha posicionat quasi sense fer soroll entre els blancs més cridaners. És un vi que, com Afrodita, ha nascut de la mar, més concretament, d’entre l’escuma de les ones. Eixe rastre salí suavitzat pel llebeig fa del paladar un lloc de sensacions equilibrades entre tots els matisos que es desperten. És un vi d’eixos que es deixen portar, que es deixen beure amb goig i que rarament defrauden. No és un vi fàcil de trobar però, per això mateix i pels seus atractius val la pena buscar-lo. El Moraig és de producció limitada, l’última ha sigut de 3.200 botelles numerades, però el podeu localitzar a les cartes d’alguns restaurants de la comarca i a alguna botiga especialitzada. Les collites del biomoscatell no són encara massa grans. El que realment és important del biomoscatell i del vi Moraig, és el projecte que representen. Un projecte que sembla pensat, reflexionat, estudiat i amb projecció de futur.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.73


Ha nascut com a resposta a la situació evident i palpable de la desaparició irrefrenable del cultiu de moscatell a la comarca. No és una situació nova però la seua evolució pinta de negre la més que dificultosa supervivència del moscatell. L’Ajuntament del Poble Nou de Benitatxell va donar un primer pas per a intentar pal·liar aquest panorama, i juntament amb José Manuel Bissetto de l’empresa Agricologia, van decidir apostar pel cultiu ecològic del moscatell. Al principi, els llauradors i productors del municipi eren més que reticents. A la primera reunió anaren porta per porta del poble explicant el projecte i en poc de temps es va formar el primer grup disposat a fer-lo realitat. Hui en dia són 9 llauradors, dos tècnics i un enòleg que gestionen 9,5 hectàrees de raïm moscatell ecològic: lliure de tractaments químics i aprofitant la saviesa de segles. L’objectiu és un procés de conversió de mètodes de treball i de cultiu que acabe consolidant-se.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.74


De moment, els resultats són més que esperançadors. Del biomoscatell ha nascut el vi Moraig i també el primer suc de moscatell ecològic amb 9.000 botelles al mercat. Per al futur més immediat tenen preparades altres sorpreses que cal esperar amb atenció. El projecte no s’oblida de la seua dimensió turística i per això organitzen rutes guiades als camps del biomoscatell, activitats per als més joves, concursos de còctels vora la mar, i sopars d’estiu entre ceps de raïm, quan estan en tota la seua esplendor. Ara que esteu en Falles, en la de Baix la Mar heu de fer un lloc al biomoscatell i al seu vi. És un bon company per als arrossos, guisats i aperitius mariners. I per a culminar l’experiència després de tant de tràfec, es prepareu per a un dels primers dies calmats de maig o juny, aneu a la cala el Moraig de Benitatxell, obriu una ampolla del vi del mateix nom i gaudiu amb la vista de la Cova dels Arcs per on es perdrà la imaginació i qui sap si eixirà una nova Afrodita. Mentrestant, bones festes i bon vi de moscatell.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.75


El tast dels vins per Tonet Puig / Sommelier Què és tastar per a vosté? Operació que consisteix a experimentar, analitzar i apreciar els caràcters organolèptics i més concretament, els caràcters olfactius i gustatius d’un producte. Apreciar mitjançant el sentit del gust, la vista i el sabor, les qualitats d’un aliment sòlid o líquid. Consisteix a provar amb molta cura un producte, analitzant la qualitat que volem apreciar. Es tracta de sotmetre’l als nostres sentits: vista, gust i olfacte. Conéixer-lo buscant els seus diferents defectes o qualitats, amb la finalitat d’expressar-los. El tast és estudiar, analitzar, descriure, definir, jutjar i classificar. Una definició més propera a l’enòleg seria: el tast és un vincle de coneixement que permet conéixer millor el vi, elaborar-lo, conservar-lo i controlar-lo adequadament, per a, d’aquesta manera, apreciar-lo millor. El tast de vins pertany a l’anàlisi sensorial, definit com un conjunt de mètodes i tècniques que permet percebre, identificar i apreciar mitjançant els òrgans dels sentits cert nombre de propietats, anomenades organolèptiques, dels aliments. • Tipus de tast • Analític: Consisteix a descompondre els caràcters en elements simples, relacionant una característica que conté una substància determinada. S’intenta doncs, precisar la constitució i l’equilibri del vi. Hedonista: Explica el plaer o desgrat experimentat en tastar un vi. Per a dur-lo a terme hi ha un procés que es divideix en fases de degustació o tast: 1 FASE AUDITIVA 2 FASE VISUAL 3 FASE OLFACTÒRIA 4 FASE GUSTATIVA 5 FASE POSTGUSTATIVA

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.76


A LES FASES 1 I 2, AUDITIVA I VISUAL, analitzem: 1.1 La fluïdesa: caracteritza la viscositat, pot observar-se en girar la copa, noció de llàgrimes o cames del vi. Els atributs de la fluïdesa són: aquós, xaropós, gras o ple, suau, oleaginós, sedós, viscós, vellut. 1.2 La neteja: El vi naix térbol i sofreix una sèrie de tractaments per a adquirir la neteja mitjançant el clarificat, estabilitzat per fred, filtrat. Cal dir que la neteja, transparència i lluentor són sinònims dels vins blancs i rosats, però en els vins negres o tints, pot ocórrer que sent un vi net no siga transparent, segons el grau d’intensitat del seu color. 1.3 El color: El color ens dóna informació sobre el cos, l’edat i l’estat del vi. Per tant, el color del vi ens permet conéixer la seua edat i el seu caràcter. • La intensitat del color ens dóna una idea del cos del vi, ja que, en general, color i taní són propis dels vins tints. • Matís i tonalitat reflecteixen el grau d’evolució del vi: joventut o vellesa. • COLORS DELS DIFERENTS TIPUS DE VI • VINS BLANCS Incolor, groc pàl·lid, groc verdós, groc llima, groc palla, groc daurat, or pàl·lid, or verd, daurat, ambre, marró, rogenc, ocre, caramel.

VINS ROSATS Gris, rosat, claret, rosa franc, rosa cervesa, rosa gerd, rosa groc, rosa ataronjat, rosa albercoc, pell de ceba, ull de perdiu, ataronjat, salmó.

VINS NEGRES O TINTS Roig franc, roig violeta, roig cervesa, roig grosella, roig sang, roig ataronjat, roig groguenc, roig marró, robí, granat, roig gerd, vermell, bordeus, púrpura, violeta, teula, ocre, café. Aquests matisos depenen de la varietat de tinta a partir de la qual s’elaboren els vins, així com de la durada de la maceració i l’acidesa. El color depén de l’acidesa, un PH baix de vivacitat al color roig.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.77


3. FASE OLFACTIVA La quantitat de molècules aromàtiques que s’evaporen depén de la temperatura i la superfície d’evaporació, els aromes percebuts a través de dos camins: • Via nasal directa, els passos a seguir són: 1. Oldre la copa en repòs = intensitat 2. Oldre després d’agitar la copa = aromes 3. Oldre després d’una agitació energètica = detecció de defectes 4. Oldre la copa buida=evolució del vi en el temps.

• Via retronasal: El moviment d’engolir crea una sobrepressió a la boca, que expulsa l’aire per la via retronasal. L’olfacte és un sentit d’alerta i plaer: la sensibilitat de l’olfacte és superior a la del gust. • Aromes davant de buquet: L’aroma ve constituït pels principis aromàtics dels vins joves, mentre que el buquet és adquirit durant l’envelliment.

• Tipus d’aromes: Primaris o varietals: Són els propis de cada varietat de raïm. Secundaris o de fermentació: Es tracta d’aromes vinícoles procedents de la fermentació alcohòlica i malolàctica, la seua concentració ve determinada per tres factors: 1. Raïm: com més sucre, més aromes secundaris. 2. Llevats: revelen els aromes, ceps aromàtics. 3. Concentració de fermentació: desturbat, temperatura, alineació, etc.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.78


• Terciaris o buquet (criança) D’oxidació: Els vins envellits en contacte amb l’aire, es caracteritzen per la presència de substàncies aldehídiques i els seus aromes són estables a l’aire. De reducció: En els vins envellits a l’abric de l’aire, aquest buquet es destrueix en airejar la botella violentament. El buquet de reducció aconsegueix la seua perfecció en la botella. • Intensitat de l’aroma: Molt fort, fort, mitjà, poc dèbil, dèbil.

• Qualitat de l’aroma: Desagradable, agradable, fi, original, ordinari.

• Classes d’aromes: D’origen animal, balsàmic, fusta, verd, químic, espècies, èters, minerals, empireumàtics o torrefactes, florals, afruitats, vegetals. I dins de cadascuna d’aquestes classes hi trobarem una infinitat de matisos en funció de l’estat de maduresa del raïm.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.79


4. FASE GUSTATIVA Els òrgans receptors gustatius es troben sobre les papil·les linguals. Cada sabor està localitzat a una part de la llengua: dolç, salat, àcid, amarg. • Quan portem el vi a la boca convé seguir uns passos determinats i tenir presents unes precaucions: 1. Posar en la boca el mateix volum de vi cada vegada. 2. Remoure el vi amb la llengua (3-4 segons) 3. Realitzar un barboteig per a exaltar aromes i defectes. 4. Escopir el vi. • El gust és una sensació global, resultant de la sensació retroolfactiva i de les sensacions de contacte. • Els aromes en boca es perceben per via retronasal. • Interaccions entre sabors. • Primera impressió i posterior. • Les sensacions de contacte: Sabors elementals: localitzats en diverses parts de la llengua, els llindars gustatius depenen dels costums alimentaris. Sensacions tàctils: Ens indiquen la textura del vi, fluïdesa, untuositat, redó. Sensacions tèrmiques: Són un índex de la temperatura del vi. Sensacions pseudotèrmiques: Són les degudes a l’alcohol, que ens produeix coïssor i ardor. Sensacions químiques: Són les que ens produeix una impressió de sequedat, aspror, astringència, etc.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.80


5. FASE POSTGUSTATIVA • Persistència aromàtica Pla, molt curt, curt, llarg, molt llarg. • Final de boca I amb tots aquests conceptes i seguint la meteorologia, podem apreciar el producte que anem a tastar. I el que és més important, sobre gusts no hi ha res escrit, perquè cada persona aprecia el que més li agrada a cada moment.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.81


Licors, vermuts i mescles

La cocteleria tradicional de la Marina Alta per Antoni Reig/Miquel Crespo

El moscatell ha identificat històricament la producció vinícola de la Marina Alta, però no hem d’oblidar que tant el raïm com les plantes, els fruits i les herbes dels nostres bancals i muntanyes, també són font d’altres begudes espirituoses que han format part de la manera de viure i beure dels seus habitants. A la comarca produïm licors autòctons, n’adaptem dels forans, n’importem d’enllà on siga, tenim gustos, horaris i ocasions per a cadascun d’ells, i no tremolem a l’hora de barrejar i fer mescles que han marcat generacions, etapes històriques i dies de festa i roses. Fem ací un repàs dels colpets amb graduació, de dins i de fora, que ens han encisat. BONJOUR MONSIEUR CARNOT Qualsevol que viatge per França podrà comprovar que en tots els pobles trobarà una plaça o un carrer retolat amb el nom de Carnot. Un homenatge a la popular beguda que han despatxat les tavernes de Dénia amb generositat al llarg de la seua història? No. Monsieur Carnot havia sigut un notable polític amb protagonisme durant els anys de la Revolució del 1879, i que va arribar a ser fins i tot president de la República Francesa. A Dénia –i només a Dénia- el seu nom va lligat a la beguda procedent de la destil·lació d’herbes locals. Per què? Com a icona dels francesos, la imatge del senyor Carnot va ser utilitzada en monedes i segells oficials, i també en tota classe de reclams comercials, des d’anells de cigars a caixetes de mistos. Sembla que un dia, enllà pels anys 20, va entrar a un popular café un home de nacionalitat francesa que treballava per a una fàbrica de joguets de Dénia. Va decidir provar el licor que estaven prenent els veïns de la barra i que havia observat que era molt consumit entre els deniers. En tastar-ho l’home va exclamar: “Oh, això és Carnot!”, fent

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.82


referència, com després va explicar, a un licor francés que utilitzava la foto del personatge en la seua etiqueta. A partir d’aquell moment, es va estendre per tot el poble la denominació del popular carnot denier, que no és més que un destil·lat d’herbes on predomina el sabor de l’anís. Al francés, sense cap dubte, allò li havia recordat el gust de l’absenta, beguda extraordinàriament estesa al seu país. UNA CASSALLETA, PER FAVOR Llegenda urbana o realitat, amb detalls diferents segons la versió, la història referida val per endinsar-se en el món dels licors locals, fets a base de la destil·lació i maceració d’herbes, fruites i altres productes del nostre camp. Cada poble utilitza els recursos que té al seu entorn, i per tant, cadascun dels licors té a cada poble o comarca un gust o un color característic. A la Marina Alta predominava l’ús de l’anís, la frígola, la menta, el timonet o el fenoll, però podien mesclar-se fins a 30 herbes diferents. Així, trobarem licors com l’absenta (amb la planta del seu nom com a eix central, avui el consum d’aquesta està prohibit pels efectes al·lucinògens i addictius) o els populars herbers de les muntanyes de la Marina, el Comtat i l’Alcoià. Actualment l’herber, en qualsevol modalitat local, està regulat per la Denominació d’Origen de Begudes Espirituoses Tradicionals d’Alacant, juntament amb el cantueso, molt estés a les comarques del sud, el café licor i l’anís paloma, ambdós amb una presència també destacada entre les begudes de la Marina Alta. L’anís paloma és el que es coneix generalment com a cassalla, tot i que el nom ens ve donat de la localitat sevillana de Cazalla de la Sierra. La cassalla està treta de la destil·lació de l’anís i té un gust fort i sec. Es pot prendre tal com es presenta, en dosis curtes i d’un sol glop. Sempre es recorda en aquests casos el costum dels homes que treballaven al camp, a les fàbriques o a l’obra, que de bon matí ja entonaven el seu cos bevent un gotet de cassalla. Això no obstant, pocs deixaven de beure després un glopet d’aigua per endolcir el primer impacte que causa la ingesta d’aquest aiguardent, que haurem de subratllar que conté fins a 55 graus d’alcohol. Amb aigua o fresca, es consumia més generalment. En aquest cas la mescla adquiria un to blanc i lletoset i passava a denominar-se palometa. Hi havia qui preferia demanar un canari, una barreja de cassalla, xarop de llima i aigua. La modalitat més casolana i autòctona seria el barrejat, una combinació de cassalla i mistela. En la línia de la cassalla trobarem les begudes d’anís dolç i l’aiguardent o anís sec, utilitzats igualment en la pastisseria tradicional.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.83


El licor de café ens arriba per la influència i la proximitat de la Serra de Mariola. El popular burret té aquest sobrenom per la marca que imprimia una de les destil·leries que el produïa a Alcoi i que consistia en la silueta d’un ruc. No obstant això, a Dénia es recorda que antigament la gent que volia un café licor demanava un souet, el diminutiu d’una de les primeres marques que es va introduir en les tavernes de la Marina: Café Licor Sou. Avui, i per extensió, a Dénia es demana el burret com a sinònim de la combinació de licor de café i cola, però haurem d’advertir que si es va a l’Alcoià o el Comtat, qualsevol cambrer entendrà que voleu un café licor sense cap afegitó. No oblidarem la frígola, el licor d’herbes que identifica l’illa d’Eivissa, conegut de sempre en el territori de la Marina, potser per la proximitat geogràfica. I afegirem a aquestes begudes destil·lades o macerades el rom escarxat, una mescla de rom blanc, sucre, aigua i branquetes de fenoll, de característiques semblants a les de la resta de licors casolans. VINGUTS D’ULTRAMAR L’actiu port de Dénia del segle XIX permetia que la ciutat conegués des d’etapes ben prematures les begudes i els licors que es produïen massivament al centre d’Europa i a les illes britàniques, i que amb els pas dels anys s’imposarien i es considerarien imprescindibles en qualsevol establiment d’hostaleria. Per un anunci publicat en el periòdic local El Porvenir sabem que una tenda d’ultramarins del carrer Cop tenia a la venda el mes d’agost del 1879 “champagne, rum de Jamaica, cognac, chartreuse, curazao”. El 1886 se servien al Cafetín Valenciano books de “la pura y legítima cerveza alemana”, el mateix any en què un altre ultramarí, el de José Sapena, presentava una oferta que encara avui enlluerna: 19 varietats de licors (amb la ginebra, el Benedictine francés i el whisky inclosos), 8 marques de rom (de Jamaica, de Puerto Rico i de la Martinica), 8 més de conyacs (francesos i espanyols), 13 classes de vins (xampany i porto inclosos), i una llarga llista de fins a 15 begudes anisades.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.84


Amb aquest celler històric, no era estrany que aquelles begudes, sense dubte de consum restringit aleshores, anaren incorporant-se a poc a poc en els gustos i costums dels deniers, i que mai no els resultaren estranyes. A les vesprades de visites de les famílies benestants, potser rivalitzaren els amfitrions en oferir als convidats copetes amb els licors més sofisticats. El Benedictine (fet amb 27 plantes i espècies), l’exòtic curaçao (amb taronja amarga del Carib) i l’anís dolç francés, com el Marie Brizard, acompanyaven les pastes en aquelles agradoses i profitoses converses vespertines dels senyorets i senyoretes del poble. L’HORA DEL VERMUT I DEL CAFÉ “Anem a fer-nos un vermut” és una frase que encara podem escoltar en tots els racons de la Marina quan arriben les hores del migdia. El vermut és un compost de vi blanc i herbes comú en totes les zones vinícoles europees. El nom té l’origen a Alemanya però històricament ens arribà, com quasi tot, a través de França. La producció de menor qualitat s’aprofitava fent aquesta barreja que, com els licors d’herbes, té un gust diferenciat segons el lloc on es produeix. Era una beguda consumida principalment en els aperitius, i ací finalment acabà per identificar el costum. Anar a fer-se un vermut a Dénia és anar a fer-se un aperitiu, independentment que et begues el vermut, una cervesa o un vi. Si en referim als vermuts comercials, cal fixar-nos amb begudes italianes de les marques Martini, Cinzano o Rossi, que s’imposen en aquest mercat al llarg del segle XX. Només haurem de recordar que els deniers de tota una generació encara conserven clarament la imatge de la marca Cinzano, amb un fons de color roig i blau, que ocupava tota la part davantera de l’escenari del cinema Rosaleda, un lloc a l’aire lliure on els diumenges s’organitzaven balls al migdia precisament amb el nom de “sessió vermut”. No obstant això, la cervesa s’ha guanyat també un lloc destacat en la franja horària del migdia. Avui la frase “Anem a fer-nos una cerveseta” està desplaçant a la de “fer-nos el vermut”, en clar retrocés en

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.85


la parla local. Si ara són infinites les marques de cervesa i la seua procedència, a mitjan segle XX hi havia dues marques valencianes que imperaven en els bars i tavernes de la ciutat: El Águila i Turia. Els distribuïdors de begudes posaven en lloc preferent alguna de les dues marques en els reclams publicitaris. Com a aperitius, a banda dels vermuts i les cerveses, tenien també molta acceptació els licors anisats francesos, de gust i graduacions semblants a les begudes populars del terreny, tot i que molt més sofisticades a l’hora de preparar-se i de lluir socialment: el Pernod-Ricard, el Pastis, el Fernet... I unes papes, unes cacaues i unes olives. No es necessitava res més per a fer-se el vermut.

Per a després de dinar, a l’hora del café, el licor sempre estava present en les celebracions, en les reunions familiars o en els costums privats. Citarem el Licor 43, el Cointreau o el Calisay, marques ben populars, però el conyac esdevindrà com el rei de les begudes de sobretaula. En qualsevol establiment dedicat a la venda de begudes trobarem una llista ben gran de marques disponibles, des de l’hotel més selecte al baret més modest. En copa o tocant el café, el conyac tenia quasi sempre nom propi: Veterano, Fundador, Soberano, Bobadilla103, Espléndido Garvey, Decano, Felipe II, Magno, Torres, Centenario Terry, Tres Cepas, Almodóvar, Capa Negra, Lepanto, Carlos I, Carlos III, Carabela, Cordon Blue, Duque de Alba, Fabuloso, Napoleón... Els clients amb menys nivell d’exigència es limitaven a dir “Fica’m un conyaquet correntet”.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.86


LA MÉS DEMANADA DEL BALL Anar al ball els dissabtes i diumenges era l’esdeveniment social més esperat per als joves de totes les èpoques. Lloc de reunió amb els amics, de nuviatges, de contactes nous, de trobades buscades i de sensacions inesperades, en el ball se servia un ampli repertori de begudes que ajudaven a facilitar les relacions interpersonals en períodes no massa tolerants. “La manzanilla vuelve valientes”, comentava la premsa local referint-se a un incident entre assistents a un ball del Café de Fabián (als quatre cantons) per la fira del 1879. La manzanilla és un vi blanc, sec i lleuger, de consum molt comú en les festes, on corria conjuntament amb els vins amontillats, de major graduació. En els casinos i salons de la bona societat del segle XIX i XX se servien igualment els licors dolços i anisats, i el xampany, beguda espumosa d’origen francés associada sempre a les celebracions. És a les barres dels salons i les pistes de ball, com el Salón Diana o la Rosaleda, on ens trobarem el big bang de les combinacions de la modernitat. La generalització dels refrescos gasosos i la implantació mundial dels licors estrangers popularitzats pel cinema, van fent més accessible el seu consum a les noves generacions de joves, que amb l’arribada del turisme adopten amb rapidesa els exemples que veuen en els visitants. Els vermuts amb sifó i els ricardets amb aigua freda van deixant pas al Gin Fizz (ginebra, llima i aigua amb gas) i el cubalibre (cola amb algunes variacions: amb rom blanc Bacardí o amb Ginebra Larios). En les sessions de ball circulava quasi com una necessitat un combinat més sofisticat, a base licor de menta i molt de gel, i amb un nom localista que no amagava les seues propietats suposadament afrodisíaques: l’alçapius. En l’era de les discoteques, els anys 70 i 80, es produiran evolucions d’aquestes begudes, bàsicament en el sentit d’incorporar els refrescos de llima i taronja a les mescles amb rom, ginebra o whisky. La beguda d’origen escocés treta del malt dels cereals també es generalitzava en les barres, tot i que en versió reduïda, el que per ací anomenarem un vaqueret. Sorgirà, a més, el San Francisco (suc de taronja, pinya, llimona i granadina), un còctel que se servia amb la vora del got decorat amb sucre i una palleta. La beguda era generalment defugida per l’element masculí de les festes que, segurament per l’absència d’alcohol en el combinat, no el considerava adient a la seua condició ni apropiat per als propòsits que íntimament albergaven per a acabar la nit.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.87


SACSEJANT LA COCTELERA Totes les begudes esmentades, des de les més casolanes a les més innovadores, poden considerar-se còctels en el mateix moment que es combinen, i n’hem vist unes quantes mescles i barreges que s’ajusten a aquesta definició. Tanmateix, la cocteleria entesa com la barreja de begudes, més el gel, algunes espècies o fruites i l’inevitable sacseig dins d’un recipient específic, ha tingut una presència més discreta en les nostres tavernes, bars i cafeteries. Se sol citar el Bar de Paco, als quatre cantons, com un dels que ocasionalment utilitzava la coctelera, i està ben documentat i encara en el record que al Topipe al carrer Diana, al San Remo al carrer Marqués de Campo, i a les sales de ball Palladium, Mini Golf i Caballo Blanco, a les Rotes, durant els anys 60 se servien els famosos combinats que hem sentit nomenar en les pel·lícules americanes: el Gin Fizz (ginebra, llima, sucre i soda), el Bloody Mary (vodka, tomaca i llima) o el Manhattan (whisky i vermut). El més sol·licitat era el Dry Martini, amb ginebra, llima i vermut, que no sempre era de la marca que dóna nom al còctel. A més hi havia un plus de presentació, amb olivetes, cireretes o corfes de taronja i llima, i l’omnipresent gel picat. La gran majoria de les preparacions citades eren de procedència forana, però també la cocteleria està reprenent la mirada sobre l’entorn en els darrers anys, utilitzant productes i begudes de proximitat. En moltes de les combinacions s’està utilitzant la mistela, que ja s’ha fet un lloc en el món de la cocteleria moderna. El bàrman de Benissa, Miguel Ángel Julià, ha aconseguit enguany el premi al millor còctel de la Comunitat Valenciana amb una combinació que té un gust indiscutible de Marina Alta: suc de moscatell (del Biomoscatell de Teulada), mistela de Gata, licor de sobrassada, i un puntet de vodka –la nota globalitzadora-. Es presenta amb uns grans de raïm, una fulla de parra i uns granets d’anís estrellat. El guardonat còctel té per nom Berenar de Pasqua.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.88


La cultura del vi de les ciutats creatives de la gastronomia per Floren Terrades / Director Oficina d’ Innovació i Creativitat

Dénia va ser designada Ciutat Creativa de la Gastronomia per la UNESCO al desembre de 2015. Passava, per tant, a integrar el selecte grup de les Ciutats Creatives, una xarxa formada per cent setze ciutats pertanyents a més de cinquanta països i distribuïdes en set àmbits creatius: cinema, literatura, arts visuals, disseny, música, artesania i gastronomia. La Xarxa de Ciutats Creatives de la UNESCO és una plataforma de cooperació internacional entre ciutats, de promoció de les indústries culturals, i amb una missió ben clara: contribuir al benestar econòmic, social i mediambiental de les comunitats locals mitjançant el desenvolupament de l'economia creativa i el respecte per la diversitat cultural. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura va reconéixer l'esforç que Dénia i la Marina Alta exercixen en la promoció i preservació del seu patrimoni culinari, la protecció dels seus recursos mediambientals i biodiversitat, així com el rol de la seua comunitat gastronòmica en l’adopció d'estratègies que combinen la tradició amb la innovació culinària. Actualment, la subxarxa de ciutats creatives de la gastronomia es troba formada per les ciutats següents: Belém (Brasil), Bergen (Noruega), Burgos (Espanya), Chengdu (Xina), Dénia (Espanya), Ensenada (Mèxic), Florianópolis (Brasil), Gaziantep (Turquia), Jeonju (Corea del Sud), Parma (Itàlia), Phuket (Tailàndia), Popayán (Colòmbia), Rasht (Iran), Shunde (Xina), Östersund (Suècia), Tsuruoka (Japó), Tucson (Estats Units) i Zahlé (Líban).

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.89


Totes compartixen la passió per la protecció i promoció dels seus productes agroalimentaris tradicionals, base ineludible de les seues pràctiques culinàries; i la lluita per cuidar els conreus i paisatges agrícoles ancestrals, elements que conformen els seus sistemes alimentaris locals i que definixen part de la seua cultura i trajectòria antropològica. I el cultiu del raïm com a element integrador del paisatge, tant agrícola com gastronòmic, ompli de pàmpols les terres de les ciutats de la UNESCO. Així, en els tossals de Parma, en la regió italiana de l’Emília-Romanya, es conreen les vinyes per a la producció d'excel·lents vins escumosos com la Malvasia dei Colli di Parma, el Colli di Parma Rosso, el Lambrusco o el Moscato. Aquests vins mariden perfectament amb altres dues joies de la gastronomia italiana: el formatge parmesà (Parmigiano Reggiano) i el pernil (Prosciutto di Parma).

Raïm Moscatell (Moscato) de Parma.

A més a més, a tan sols quaranta quilòmetres de Parma, podem tastar l'Aceto Balsamico Tradizionalle di Modena (Vinagre Balsàmic de Mòdena DO), elaborat amb vi de la regió. El caràcter balsàmic d’aquest producte s'atribueix al seu antic ús com a remei contra la reuma aplicant fregues a la part afectada. Avui en dia, el Vinagre Balsàmic de Mòdena és conegut en tot el món per proporcionar sabors afruitats a amanides i postres. Els italians solen afegir unes gotetes de vinagre balsàmic al parmesà reggianno i intensifiquen així les seues qualitats organolèptiques. Coca de Dénia amb parmesà, vinagre de Mòdena i moscatell.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.90


Si viatgem ara al continent americà, Ensenada és la capital del vi mexicà, a la vora del Pacífic. Aquesta ciutat de l'estat de Baixa Califòrnia s’ha convertit en la major zona vitivinícola de Mèxic (noranta per cent de tota la producció) i és la porta de l’anomenada Ruta del Vi, de gran interés des del punt de vista turístic i paisatgístic. El seu clima mediterrani ha afavorit el cultiu del raïm des de la civilització dels asteques (el consumien com suc o fruita fresca), encara que van ser els jesuïtes espanyols els primers a plantar vinyes per a dedicar-les a l'elaboració de vi. Hernán Cortés és considerat el principal promotor del conreu del raïm a Mèxic. El colonitzador espanyol va ordenar portar de Cuba llavors i plantes de la Vitis vinifera provinent d'Espanya. I va signar un decret en 1524 on s'ordenava que tots els espanyols amb terrenys havien de plantar anualment mil ceps espanyols i autòctons per cada cent indígenes al seu servei per aconseguir la seua expansió ràpida a les noves terres. Les vinyes van créixer tan bé en el Nou Món que amenaçava les exportacions de vi d'Espanya, per la qual cosa el rei Felip II va ordenar en 1595 la destrucció dels cultius existents i va prohibir la producció d’aquesta beguda alcohòlica en aquelles terres, amb l'excepció del vi per raons religioses. Al Pròxim Orient, la ciutat libanesa de Zhalé s'ubica a la fèrtil Vall del Beqaa, a trenta quilòmetres de Beirut. És coneguda per ser la Ciutat del Vi i de la Poesia. Més de cinquanta poetes, pensadors i escriptors libanesos han nascut en aquesta ciutat, participant de l'escena cultural i política del Líban. La vinculació de Zhalé amb el vi es remunta a l'antiguitat, fa més de cinc mil anys, quan els fenicis van començar amb la seua elaboració per a exportar-lo a l'Antic Egipte, Roma i Grècia. Ja en el segle I a.C. la ciutat libanesa va formar part de l'Imperi Romà. Les coves naturals van ser utilitzades i ampliades pels romans per a la maduració i emmagatzemament del vi.

Conreu de raïm a la vora del Pacífic. Ensenada.

Cartell del 25é aniversari de les Festes de la Verema a Ensenada.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.91


La Vall del Beqaa apareix envoltada de muntanyes i tossals, formant barrancs, un dels quals és el Wadi el Aarayesh (el congost de les vinyes). A causa de la seua especial topografia, la majoria de les cases i edificis es construïxen sobre els empinats vessants de les muntanyes, deixant la superfície central de la vall per a l'agricultura, especialment el conreu de vinyes que, emparrades, solquen tota la vall fins a l'horitzó. Una part considerable del producte local abastix als tres cellers de la ciutat, i a les nombroses destil·leries que produïxen arak, el famós licor local. Aquesta beguda espirituosa s'elabora amb la destil·lació del vi de raïm mesclat amb anís; incolora i anisada, acompanya els menjars tradicionals (mezze). De l'àrab araq, la paraula significa suc o suor en clara al·lusió metafòrica a la condensació del vapor durant el procés de destil·lació. Els cristians i turistes solen visitar la torre de la Mare de Déu de Zahlé que oferix una vista panoràmica de la Vall del Beqaa. La torre es troba coronada per una estàtua de la Verge Maria amb el xiquet Jesús en un braç i amb un xanglot de raïm en l'altre. La ciutat japonesa de Tsuruoka, a la prefectura de Yamagata, és molt coneguda per la soja dadacha-mame, però també pel cultiu de maduixes, cireres i el raïm Koshu. Aquesta varietat de pell rosada va ser introduïda al Japó des de França, a través d'Àsia Central i Xina, aprofitant la ruta de la seda, ara fa més de mil anys. En l'actualitat només es conrea al Japó perquè és la que millor s'ha adaptat a les condicions de clima i sòl; i la seua producció s'ha destinat principalment al consum com a fruita fresca de taula i, en menor mesura, a l’elaboració de vi blanc.

Un camp de vinyes en hivern. Zahlé.

Mare de Déu de Zahlé.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.92


Encara que el Japó és molt conegut pel sake (vi d'arròs), és cert que en les últimes dècades s'ha començat a produir més vi. Avui la terra del sol naixent compta amb uns dos-cents cellers. A més de la Koshu, es cultiven altres varietats natives (Ryugan, Muscat Bailey-A, Black Queen, Yama Budo) i altres de renom universal (Chardonnay, Merlot, Cabernet Sauvignon, Pinot Noir). I al país del manga, Kami no Shizuku (Les llàgrimes de Déu) ha popularitzat la cultura del vi entre els nipons. Es tracta d'un còmic ambientat en el món de les vinyes i els cellers que al llarg de més de deu anys de publicació ha obtingut un gran èxit. L'obra, que supera el milió d'exemplars venuts tan sols a Corea del Sud, ha estat associada a un augment del trenta per cent en les vendes de vins en aquell país. Gràcies a les seues descripcions brillants i exhaustives dels vins, i a un disseny elegant i modern, s'ha convertit en una lectura de culte al Japó i a Corea del Sud, i també ha començat a editar-se a França. Qualsevol vi que haja sigut mencionat en l'obra té garantit un augment de les vendes; un autèntic manual sobre enologia amb quadres de les millors anyades, tècniques de tast i denominacions d'origen.

Raïm Koshu.

Les llàgrimes de Déu -creat per Tadashi Agi i Shu Okimoto en 2005explica la història d'un famós enòleg que mor deixant dotze enigmes, que consisteixen a buscar dotze ampolles de vi. Els seus dos fills inicien la carrera per descobrir els noms i arribar al més especial de tots, ja que qui els desxifre correctament heretarà el valuós celler que el seu progenitor va atresorar en vida. Aquesta aventura els portarà a recórrer les millors regions vitivinícoles del món. Com deia l'escriptor de L’illa del tresor, Robert Louis Stevenson, nascut a Edimburg (Ciutat UNESCO de la Literatura): “el vi és poesia embotellada”.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.93

Les llàgrimes de Déu.


Maridatge

per Fernando González / Grup El Raset El maridatge és l'art de combinar adequadament el vi i el menjar. El plat i el vi han de respectar-se mútuament. Un bon maridatge sabrà potenciar el millor de cada un dels elements. Presentem els millors productes de la gastronomia mediterrània de la nostra cuina. Decoració marinera amb tocs de modernitat, que combinen la creativitat que fan a cada plat únic i especial. Sabors de Dénia per a paladars exquisits que són del bon menjar.

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.94


Croquetetes de gamba roja amb maionesa marina. Maridat amb Les freses de Jesús Pobre. Visual:

De color groc pàl·lid amb centelleigs daurats.

Olfactiva:

Fruita fresca i blanca, predomini de la poma, raïms i notes florals.

Gustativa:

Bona acidesa, entrada fresca i agradable, amb un punt amargós al final, molt sec per a ser moscatell.


Llom de lluç gratinat amb allioli, saltat de calamarsons, creïlles confitades i salsa romesco. Maridat amb Bahia de Dénia. Bodega Xaló Vi blanc, elaborat 100% amb raïms seleccionats de la varietat Moscatell d’Alexandria Vista: Vi net i transparent, molt brillant i atractiu a la vista, de color groc palla pàl·lid amb rivets lleugerament verdosos. Nas: Aromes típics de la varietat moscatell units als de raïm fresc. A copa agitada s’intensifiquen els aromes florals i cítrics. En resum, un vi elegant, floral i molt afruitat. Boca: Llaminera, de llarg recorregut, agradable, lleuger punt de dolçor a la punta de la llengua. Presència de fruita, retronasal potent i regust llarg i lleugerament amarg, propi de la varietat.


Be brasejat farcit de bolets, setinat amb el seu suc i trinxat de creïlla. Maridat amb Príncipe de Salinas. Gutiérrez de la Vega. El vi negre Príncipe de Salinas sorgeix amb la idea d’elaborar un vi de Monestrell 100% lleuger, fresc, que conserva la seua naturalitat sense perdre el caràcter de terrer. Color: cirera Nas: Aroma potent, minera, balsàmic i llorer. Boca: Potent, saborós i tanins dolços.


Cuixa d’ànec confitada amb salsa de taronja i vainilla i naps confitats. Maridat amb Terra Fiter, Joan de la Casa. Vi negre amb 12 mesos de criança, monovarietal de la varietat autòctona de Giró. Visual:

Color Rubí de mitjana intensitat.

Olfactiva:

Aromes de cireres, farigola, pebre, cireres madures, cacau, vainilla i pebre negre i clau amb subtils notes fumades i de café.

Gustativa:

En boca és carnós, voluminós i especiat amb tacte sedós i molt equilibrat, de bona estructura i un final golós.


John Dos Passos Seria bell morir a Dénia jove en l’ardorós vigor del sol reposat en el blau cremant de la mar en el reclam persistent dels pujols de ferro: Dénia, on la terra és roja com el rovell i els pujols són del color de la cendra. Oh, podrir-se en el sòl aspre fondre’s en el foc omnipotent d’aquest déu blanc i jove, l’incandescent déu solar per trobar una sobtada resurrecció en el càlid raïm nascut de la terra i la llum que les dones joves i els nens xafen convertint-lo en most que farà rajar per a generacions futures un vi ple de terra del sol.

Traducció del fragment del poema a cura de Carles Mulet

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.00


Crèdits Edita:

Associació Cultural Falla Baix la Mar – Dénia. www.fallabaixlamar.org.

Coordinació Editorial:

Vicent Oltra Gimeno, Lola Guntiñas Grimalt i Antoni Reig Pérez

Disseny i Imprimeix: Fotografies:

Paper i Traços Cear Roa. Peke fotógrafos. Miquel Crespo. Denia.es. Vicent Oltra.Josep Ahuir. Jaume Soler. Clara Giner. Bodegas Xalo. Bodegas Gutierrez de la Vega. Mara Bañó. Celler Joan de la Casa. Joan Ivars. Joan LLobell. Oficina d’innovació i creativitat de l’Ajuntament de Dénia. David Mesas.

Col·laboracions:

Lola Guntiñas Grimalt. Josep A. Ahuir Dominguez. Jordan Labios. Roser Cabrera. Jaume X. Soler. Clara Giner. Sergi Balaguer. Felipe Gutierrez de la Vega. Mara Bañó. Joan Pastor. Joan Ivars. Joan Llobell. Tonet Puig. Antoni Reig Pérez. Miquel Crespo. Floren Terrades. Fernando González.

Correció i Normalització Llingüística: Idea Original:

Oficina de Promoció del Valencià de l’Ajuntament de Dénia.

Falla Baix la Mar.

“El present Llibret ha participat en la convocatoria dels Premis de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Dénia per a la promoció de la cultura popular als librets de falles 2017” “Este llibret participa en els premis de les Lletres Falleres 2017”

V i n y e s ve rd e s vo ra e l m a r |

Pàg.00


Llibret falla baix la mar 2017 reduiït  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you