Issuu on Google+

10171806

ETIÒPIA

L’EQUADOR

COLÒMBIA

EN SINGULAR

SOS REFUGIATS SOMALIS

SEMBRANT AIGUA

TRENCAR LA BARRERA DEL SILENCI

ENTREVISTA AMB ARACELI CABALLERO

NÚM. 16 DESEMBRE 2009 TRIMESTRAL

01-36 CAT.indd 1

revista

IO

16/11/09 11:35:46


SUMARI NÚM. 16 DESEMBRE 2009 TRIMESTRAL

3 EDITORIAL 4 ACTUALITAT 8 ETIÒPIA. SOS REFUGIATS SOMALIS 12 INFORME. MÉS ENLLÀ DE L’AJUDA 14 L’EQUADOR. SEMBRANT AIGUA 20 BLOCS DES DEL TXAD 22 COLÒMBIA. TRENCAR LA BARRERA DEL SILENCI 26 ENTREVISTA AMB ARACELI CABALLERO © Ricardo Landetta / Oxfam

28 PERSONES IO 30 ENTITATS 31 CUINA. APERITIUS MULTIÈTNICS 32 OCI. UN COR DARRERE CADA IMATGE 34 VIATGES. NIGÈRIA 35 L’ALTRA BOTIGA

L’EQUADOR. SEMBRANT AIGUA.

Passa les pàgines de la nostra revista a www. IntermonOxfam. org/Revista

Descobreix com les famílies indígenes que viuen als vessants del nevat Cayambe han aconseguit regar els seus camps, en el nostre reportatge central.

Millorem la Revista IO per a tu Hem aprofitat unes petites modificacions en el disseny per canviar el paper que utilitzem, perquè creiem que és important que les imatges dels projectes que impulsem i les persones que se’n beneficien t’arribin amb la màxima qualitat. Hem trobat un paper que, mantenint el mateix cost i unes condicions de producció sostenibles –100% reciclat postconsum i blanquejat sense clor–, ens permet oferir-te aquesta millora i acostar-te més i millor a les realitats que estàs transformant.

Foto de portada: Manifestació d’organitzacions indígenes a Cayambe (Equador) exigint que es reconegui el dret a l’aigua de tots els pobles. © Intermón Oxfam. Contraportada: El nevat (cim de núvols perpètues) Cayambe és font d’aigua per a les comunitats camperoles i indígenes que viuen al seu vessant. © Intermón Oxfam.

REVISTA IO ROGER DE LLÚRIA, 15 08010 - BARCELONA 902 330 331 revista@IntermonOxfam.org www.IntermonOxfam.org

Publicació impresa 100% en paper reciclat.

Responsable Vicky González Novials Editora Paca Tomás Redacció i imatges Laura Hurtado i Pablo Tosco. Col·laboradors Susana Arroyo, Xavier Cervera, Rosa Gómez, Ricardo Landetta, Giacomo Miserachi, Albert Monteys, Marcela Ospina, André Pessoa, Alejandra Ramírez i Vinicio Villalba. Traductora Mireia Martí

Disseny i maquetació besada+cukar Producció Ferran Nieto Impressió Jiménez Godoy, SA Dipòsit legal B-23121/96 Cofinançada per:

2

02-03 CAT.indd 2

16/11/09 11:48:22


EDITORIAL

La conquesta del dret humà a l’aigua Vinicio Villalba Director d’Intermón Oxfam a l’Equador

l meu país, el reg és un factor fonamental per potenciar la petita agricultura, però l’aigua disponible per a aquest sector és insuficient i està altament concentrat: l’1% dels usuaris de reg controlen el 67% del cabal. Des de l’inici del nostre treball ha estat, doncs, un imperatiu complementar el treball tècnic amb el polític, articular les accions de desenvolupament amb la formació en drets i la mobilització per a la incidència en polítiques públiques.

A

Una de les apostes històriques d’IO a l’Equador ha estat el treball amb famílies rurals per enfortir l’agricultura com el seu mitjà de vida. Durant anys, en algunes zones del país, i a través d’organitzacions locals, hem invertit esforços i recursos per a la conservació i el maneig dels recursos naturals de l’ecosistema propi de la regió (el páramo), i també per a infraestructura i gestió social del reg, capacitació, diversificació productiva –amb prioritat per a l’autoconsum–, accés al crèdit i nous canals d’accés al mercat. Tot i així, l’experiència ens ha demostrat que si volem aconseguir canvis d’arrel, substancials i duradors, hem d’incidir perquè, a partir dels aprenentatges en projectes de desenvolupament, es defineixin polítiques públiques que afavoreixin tots els agricultors de l’Equador, que viuen en la mateixa situació que els beneficiaris d’Intermón Oxfam. Un exemple d’això va ser la inversió d’aproximadament 700.000 euros, cofinançats per la Unió Europea, per millorar el canal principal de reg, que serviria 22 comunitats. La pressió de l’organització d’usuaris de reg i de la contrapart local va aconseguir una inversió addicional de

El reg, fonamental per a la petita agricultura, està fortament concentrat: l’1% dels usuaris controlen el 67% del cabal dos milions de dòlars del Govern equatorià per millorar el sistema de reg. A més a més, l’Ajuntament va decidir crear un Departament d’Agricultura per donar suport a les famílies productores de la zona i va establir una fira setmanal en què poden vendre directament la seva producció. L’evidència és clara: si als nostres projectes de desenvolupament hi sumem la incidència política, els canvis que podem aconseguir són molt més grans. En concordança amb els anhels de canvi profund que evidenciava la majoria de la població, entre 2007 i 2008, després d’un referèndum, l’Equador va iniciar la formulació d’una nova Constitució. Davant d’aquesta oportunitat històrica, des d’IO, vam promoure acords amb actors locals per a la incorporació del dret humà a l’aigua, i per a la redefinició de les prioritats del seu ús, en la Constitució. Es va iniciar un procés d’incidència política mitjançant la presentació d’una proposta sobre l’aigua per part de les organitzacions indígenes i camperoles, els punts estratègics de la qual van ser incorporats en la Constitució. L’aigua va quedar consagrada com un bé públic i un dret humà.

orientant per aconseguir que sigui coherent amb els principis constitucionals de l’aigua com a bé públic i dret humà i per tancar les portes a la possibilitat de privatització de l’aigua i perquè el consum humà i la petita agricultura tinguin prioritat en el seu ús. En la formulació d’aquesta llei són múltiples els interessos en joc, i el procés es presenta ple de dificultats. La llei només és un pas, continuarem treballant amb decisió per la democratització en l’accés a l’aigua. Si arribem a ser avis, explicarem amb orgull als nostres descendents que vam ser part activa en la conquesta del dret humà a l’aigua al nostre país.

Els esforços d’IO i els nostres aliats davant la nova Llei de recursos hídrics és evitar la privatització de l’aigua

Mentre escric aquestes línies, l’Assemblea Nacional està discutint el text de la nova Llei de recursos hídrics. Els esforços d’IO, i els nostres aliats i organitzacions amb què treballem –que són els actors clau dels processos de canvi–, s’estan Revista IO | Desembre 2009 | SUMARI // EDITORIAL | 3

02-03 CAT.indd 3

16/11/09 11:48:27


NOTÍCIES IO

EL COMPTE ENRERE S’HA ACABAT: JA SOM A COPENHAGUEN Ha començat la 15a Convenció Marc de les Nacions Unides contra el Canvi Climàtic, una reunió clau de la qual ha de sortir l’acord que substituirà l’actual Protocol de Kyoto. És l’última oportunitat que tenim per exigir un acord ambiciós (que obligui els països rics a reduir més les seves emissions) i just (que garanteixi que no recau sobre els més pobres el pes d’uns ajustos que han d’assumir els responsables del problema). Ens hi juguem molt perquè si no aconseguim frenar l’augment de la temperatura mitjana del planeta, el canvi climàtic serà catastròfic. Per fer arribar aquest missatge, som a la ciutat danesa, fent pressió política als despatxos i al carrer, al costat dels

L a ONG Rostros y Voces ara és Oxfam Mèxic. Va començar sent obser vadora d’Oxfam Internacional (OI), el novembre de 2003, i cinc anys més tard, es va convertir formalment en la 14a afiliada de la confederació. El procés d’afiliació culmina ara amb el canvi de nom. Oxfam Mèxic té el seu origen en una xarxa d’organitzacions civils, fundada el 1996, que havia treballat amb diversos afiliats d’Oxfam i per això, quan va sol·licitar ser membre d’OI, ja tenia molt camí fet ja que compartia la mateixa visió, valors i objectius. www.oxfammexico.org

1988

L’ONU crea el Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC), format per més de 3.000 científics, per analitzar els riscos que suposa el canvi climàtic.

Río de Janeiro 1992 Entra en vigor el Conveni Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, en el qual els 200 països signants es comprometen a abordar el problema de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

DENUNCIEM QUE ESPANYA SIGUI EL SISÈ PAÍS EXPORTADOR MUNDIAL D’ARMES Mentre la crisi econòmica sembla que és la principal preocupació dels nostres governants, el 2008, el nostre país va fer transferències de material de defensa per valor de 934 milions d’euros, una xifra lleugerament superior a la de l’any anterior. Aquesta xifra col·loca Espanya com el sisè país exportador mundial, al darrere dels Estats Units, Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit, segons el prestigiós Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI, en les seves sigles en anglès). Aquesta és una de les conclusions de l’informe que hem elaborat juntament amb Amnistia Internacional, Greenpeace i la Fundació per la Pau, a partir de l’anàlisi de les primeres estadístiques anuals de transferències d’armes publicades pel Govern, després de l’entrada en vigor de la Llei de comerç exterior de material de defensa i de doble ús a Espanya (Llei 53/2007). Una altra conclusió alarmant és que el nostre país exporta material bèl·lic a països immersos en conflictes, com Colòmbia, Israel o Sri Lanka. D’aquesta manera, estaria contribuint a cometre violacions de drets humans, exacerbar conflictes armats o deteriorar el seu desenvolupament sostenible. Però no tot és negatiu. Les quatre organitzacions que impulsem la campanya Armes sota control aplau-

dim que, per fi, es publiquin dades sobre les transferències d’armes de caça i tir esportiu i les seves municions, encara que creiem que el Govern ha de controlar escrupolosament el destí i ús final d’aquest material que es ven a l’Àfrica subsahariana, principalment a Ghana. També és positiu el compromís del Govern i el Parlament espanyol per posar fi a la fabricació i exportació de bombes de dispersió, tal com marca la Convenció que Espanya va ratificar el 17 de juny passat. Pots descarregar-te l’informe ¿Se está cumpliendo la ley? a www.IntermonOxfam.org/estudis

© Intermón Oxfam

OXFAM MÈXIC JA ÉS UNA REALITAT!

Toronto

4

04-05 CAT.indd 4

16/11/09 11:52:03


més de 200 activistes d’altres afiliats d’Oxfam Internacional que també han acudit a la cita.

Tòquio

Copenhaguen

1997 S’aprova el Protocol

Conferència per arribar a un acord que doni continuïtat al Protocol de Kyoto, que finalitza el 2012. L’ONU necessita almenys tres anys per formalitzar el nou acord.

de Kyoto, un compromís legalment vinculant de reducció d’emissions per a tots els països industrialitzats. 187 països l’han subscrit.

De l’11 al 16 de desembre, comptem amb el suport (i l’entusiasme) de 15 joves, seleccionats entre més de 70 candidats. Si no canvien els plans, ells seran els encarregats d’entregar a la delegació espanyola les signatures que hem recollit en els últims mesos. Amb aquest acte, es demanarà al Govern espanyol una postura més compromesa en la lluita contra l’escalfament global. El grup de joves també està participant en xerrades, parlant amb diferents testimonis i víctimes del canvi climàtic i intercanviant experiències amb joves activistes d’altres països. A més a més, participen en diferents actes de carrer, entre els quals destaca la manifestació del 12 de desembre (Global Day of Action), que se celebrarà a tot el món.

2009

>> Què pots fer des d’Espanya? Des d’aquí també et pots unir al Dia Mundial d’Acció (12 de desembre), convocat per la coalició internacional Tic, tac, de la qual formem part. Més informació a: www.IntermonOxfam.org/cortoycambio i www.tcktcktck.org

© Intermón Oxfam

SABIES QUE AMB EL TEU VELL MÒBIL POTS CANVIAR VIDES?

SUMA’T A LA CADENA SOLIDÀRIA DE CONSUMIDORS DE COMERÇ JUST El petit etíop Genet Melesse és el protagonista de la nostra nova campanya Cafè per a gent solidària, l’objectiu de la qual és sensibilitzar més persones sobre els beneficis del comerç just. En un vídeo, Genet ens explica que pot anar a escola gràcies al salari just que rep la seva família, productora de cafè. Però li agradaria que hi hagués més criatures que tinguessin aquesta oportunitat. Per això, fa una crida als consumidors de cafè de comerç just perquè expliquin les raons d’aquesta elecció. “Si fem una cadena, les famílies espanyoles sabran que comprant aquest producte contribueixen a construir escoles i lluitar contra l’explotació infantil”, assegura. Vols unir-t’hi? Necessitem que 100.000 persones donin suport a la nostra campanya. Fes-ho reenviant el vídeo de Genet o enregistrant el teu propi vídeo explicant les virtuts solidàries de consumir comerç just a la web: www.IntermonOxfam.org/cafe.

Intermón Oxfam i Fonebank ens hem unit perquè el reciclatge també sigui un gest solidari. Si tens un mòbil que ja no utilitzes, el pots canviar per llavors, llibres escolars, bidons d’aigua, eines i altres recursos necessaris per millorar la vida de les persones dels països del Sud. Fer-ho és molt senzill. Pots enviar-nos el teu mòbil (escrivint-nos abans a info@IntermonOxfam. org) o vendre’l, a favor d’Intermón Oxfam, a través de www.fonebank.es/oxfam. Amb mb aquest gest, aconseguim: • Reutilitzar terminals i reciciclar els seus elements resspectant el medi ambient. • Reduir la demanda dee components com el coltan,, mineral que a la República a Democràtica del Congo éss font de corrupció, injustícia i violència. • Recaptar fons per als nostres projectes i fer que cada dia més persones puguin accedir a una vida digna.

Revista IO | Desembre 2009 | NOTÍCIES IO | 5

04-05 CAT.indd 5

16/11/09 11:52:17


NOTÍCIES MÓN

PRIMERA VACUNA CONTRA LA SIDA… dues farmacèutiques. És un primer pas però encara queda molta feina per fer. La nova vacuna va dirigida contra les soques del virus comunes a Tailàndia, i podria no funcionar a l’Àfrica; la seva eficàcia s’ha provat en heterosexuals que no estan en els anomenats grups de risc, i podria no funcionar en altres casos. Un altre problema és que la majoria dels països africans, incloent-hi els més afectats per la sida, no disposen de les mínimes infraestructures necessàries per distribuir la vacuna. Els experts coincideixen que ha de ser l’Organització Mundial de la Salut (OMS) la que coordini els anys d’investigació d’ara endavant. La tasca no cap en entitats menors. www.unaids.org/es

© EFE / Alanah M. Torralba

Després de 20 anys d’assaigs fracassats, una vacuna s’ha mostrat capaç de prevenir el 30% de les infeccions de sida. Si tenim en compte que el VIH infecta cada dia 7.500 persones al món, aquesta modesta protecció podria estalviar 2.500 contagis diaris, la qual cosa suposaria un gran avenç. L’estudi d’aquesta vacuna ha estat impulsat pel Ministeri de Salut Pública de Tailàndia, un dels primers països del món convençut que aconseguir una vacuna és clau per acabar amb aquesta malaltia. La part més important del finançament ha anat a càrrec de l’Institut Nacional d’Al·lèrgies i Malalties Infeccioses dels Estats Units, amb la col·laboració de l’Exèrcit nord-americà, el Govern tailandès i

© EFE / Toni Albir

…I PRIMERA VACUNA CONTRA LA MALÀRIA “En un any i mig calculo que podríem tenir el registre de la primera generació de vacunes contra la malària.” Són paraules de l’investigador Pedro Alonso (a la foto) que, a partir d’un estudi en el qual han participat més de 2.000 infants d’entre 1 i 4 anys, ha demostrat que la seva vacuna és capaç de reduir els casos de malària greu en un 38%. Els casos de malària lleu disminueixen un 30%, i això evitaria entre 300 i 500 milions de casos a l’any. Aquests resultats obren la porta a una fase final d’as-

sajos amb 16.000 criatures de set països africans, l’objectiu de la qual és poder obtenir els permisos adequats per comercialitzar l’ús de la vacuna. “La seva eficàcia serà moderada i no s’administrarà a tots els grups de població”, adverteix Alonso, encara que insisteix en la necessitat de continuar investigant per trobar una solució a una malaltia que aconsegueix matar cada any unes 900.000 persones, una gran part menors de 5 anys, i que compromet el desenvolupament dels països pobres.

El Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar el mes d’octubre passat una històrica resolució que, per primera vegada, compromet la comunitat mundial a “crear les condicions per a un món sense armes nuclears”, segons paraules del president dels Estats Units, Barack Obama, principal impulsor d’aquesta iniciativa. Després de la signatura d’aquest acord, els països que tenen armes nuclears han de reduir els seus arsenals; Rússia i els Estats Units començaran donant exemple. D’altra banda, els que no compten amb aquestes armes renuncien a tenir-les i signaran el Tractat de No-Proliferació Nuclear i altres tractats que es negociaran en els pròxims mesos. És obvi que, amb aquesta resolució, el president nord-americà té més fàcil comptar amb el suport del Consell de Seguretat per actuar contra les intencions de l’Iran de tenir armament nuclear. Però, tot i així, significa un pas endavant a favor de la pau mundial.

© EFE / Dmitry Astakhov/Pool

UNANIMITAT PER POSAR FI A LES ARMES NUCLEARS

6

06-07 CAT.indd 6

16/11/09 11:55:43


GUATEMALA DECLARA L’ESTAT D’ALARMA PER LA FAM 462 guatemalencs, 54 d’ells infants, han mort aquest any per desnutrició, segons la Direcció d’Epidemiologia del Ministeri de Sanitat del país centreamericà. La situació ha obligat el president Álvaro Colom a decretar l’estat d’emergència, una mesura que li permetrà agilitar els tràmits per accedir als recursos de la cooperació internacional i fer les transferències necessàries en el pressupost estatal per atendre les famílies afectades per aquesta greu crisi alimentària

(54.000 estan en estat crític i 300.000 més corren el risc de patir una situació similar). Com acostuma a passar, “hi ha aliments, però la població no compta amb els recursos econòmics per accedir-hi”, va afirmar el president Colom, que va atribuir l’agudització de la crisi d’aliments a la prolongada sequera que aquest any ha causat la pèrdua d’un 36% de les collites de blat de moro i un 58% de la mongeta, els dos productes bàsics de l’alimentació popular.

EL REGNE UNIT COMENÇA A RECONVERTIR LA SEVA INDÚSTRIA PETROLIERA EN EÒLICA El president britànic, Gordon Brown, està disposat a convertir les plataformes d’extracció de petroli que té al mar del Nord en molins de vent, la potència dels quals equivaldrà a 25 centrals nuclears. Una reconversió necessària per complir els objectius de renovables de la Unió Europea: el 20% de l’energia a Europa ha de ser verda el 2020. Però, sobretot, per no dependre tant del petroli i del gas, la producció del qual al país va caure un 44% i un 22%, respectivament, entre 1998 i 2008, segons l’anuari estadístic de British Petroleum.

© EFE

Al principi dels anys setanta, James Tobin, Nobel d’economia nord-americà, proposava imposar una taxa del 0,1% sobre les transaccions financeres internacionals amb la intenció de recaptar diners per frenar l’impuls especulatiu dels bancs i, de pas, ajudar els països amb necessitats de finançament. Després de la crisi financera actual, aquesta idea, reivindicada pel grup ciutadà Attac, torna amb força. El Fons Monetari Internacional (FMI), ni més ni menys, estudia aplicar un impost semblant perquè els bancs es coresponsabilitzin “dels riscos que han generat”, segons paraules del director gerent d’aquesta entitat, Dominique Strauss-Kahn. Una altra de les demandes d’Attac, referent a la supressió dels paradisos fiscals, també és escoltada. Cada dia són més els països considerats com a tals que han fet un pas endavant en qüestió de transparència i han aconseguit sortir de la llista negra elaborada per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Sense anar més lluny, Suïssa, el més poderós i respectat dels paradisos fiscals, ja no surt en aquesta llista. És cert que l’OCDE ha rebaixat en els últims mesos els requisits tècnics exigits per deixar de ser considerat un paradís fiscal, però adverteix que seguirà de prop els països que n’han sortit. Ningú està fora de perill de tornar a la llista. www.attac.es

© Agata Skowronek / IO

L’FMI VOL QUE ELS BANCS PAGUIN UN IMPOST

HUMAN RIGHTS WATCH ACUSA OBIANG DE SAQUEJAR LA RIQUESA NACIONAL El mateix dia que el ministre espanyol d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, va visitar Guinea Equatorial per estrènyer les relacions bilaterals, l’ONG Human Rights Watch (HRW) presentava un informe que demostra, amb dades fefaents, que el president del país, el dictador Teodoro Obiang, s’està apropiant dels beneficis del petroli en detriment del seu poble. Des que es va descobrir l’existència de grans jaciments de petroli, als anys noranta, el producte interior brut s’ha multiplicat per 5.000, i ha convertit Guinea Equatorial en el quart productor de petroli de l’Àfrica subsahariana. Però la pluja de

dòlars gairebé no ha modificat el paupèrrim nivell de vida dels seus 500.000 habitants. Per demostrar la corrupció existent al país, l’informe de HRW explica el cas del fill gran d’Obiang, Teodorín, i al qual molts assenyalen com el possible successor, que, el 2004, es va gastar al voltant de 8,45 milions de dòlars en mansions i automòbils de luxe a Sud-àfrica, malgrat que el seu únic ingrés conegut és el seu salari mensual de 4.000 dòlars com a ministre del Govern. Resulta que, en dos anys, el fill del dictador va gastar més que el que el seu pare dedica al pressupost d’Educació. L’informe també ofereix

exemples que demostren les conseqüències del mal ús dels fons petroliers: la mortalitat de menors de cinc anys ha passat de 170 morts per cada mil habitants el 1990 a 206 el 2007. L’octubre passat, el tribunal d’apel·lació de París va rebutjar investigar el patrimoni d’Obiang a França (així com el de Nguesso, del Congo, i el de Bongo, de Gabon). La petició la va impulsar l’ONG Transparència Internacional, que considera que els béns d’aquests dirigents i els seus familiars pugen a 160 milions d’euros. www.hrw.org/es www.transparencia.org.es

Revista IO | Desembre 2009 | NOTÍCIES MÓN | 7

06-07 CAT.indd 7

16/11/09 11:55:58


8

08-11 CAT.indd 8

16/11/09 11:59:54


ETIÒPIA

SOS REFUGIATS SOMALIS Resposta urgent al camp de Bokolmayo La recrudescència del conflicte a Somàlia està empenyent milers de civils als països veïns. Al sud-est d’Etiòpia, ja són 11.000 les persones que han trobat refugi al camp de Bokolmayo. Des del febrer, no han parat d’arribar, i tot apunta que, ben aviat, no hi haurà serveis per a tots en una regió que, a més a més, i per si amb això no n’hi hagués prou, pateix una greu sequera que amenaça de deixar milions de persones (sí, milions) sense res per menjar. Per evitar que es produeixi una emergència dins una emergència, estem assegurant l’abastament d’aigua i la provisió d’infraestructures de sanejament en aquest camp, i alhora exigim a la comunitat internacional que compleixi el seu deure d’assistir i protegir el poble somali que fuig d’una de les guerres més cruentes de l’actualitat. Text: Laura Hurtado | Fotos: Giacomo Miserachi / IO

n un món ideal, les persones que es veuen obligades a abandonar el seu país per culpa d’una guerra haurien de ser acollides en camps preparats per atendre les seves necessitats bàsiques: amb aliments, recer digne, aigua en suficient quantitat i qualitat, latrines, centres de salut… Però, desgraciadament, no vivim en un món ideal. Quan baixem al món real, com al camp de Bokolmayo, resulta difícil estar preparat. Som en una zona semidesèrtica, a 100 quilòmetres del centre urbà més proper i a 24 quilòmetres del riu més pròxim, el Ganale. Impossible comprar menjar, intercanviar productes, guanyar-se la vida d’alguna forma. Impossible aconseguir aigua per al consum humà. Impossible sobreviure sense ajuda humanitària. Més de 3.000 persones esperen a les portes del camp, amuntegades al centre de recepció, amb capacitat només per a 1.000 persones. Famílies senceres que no poden ni entrar ni desfer camí, és a dir, tor-

E

Som en una zona semidesèrtica. Impossible aconseguir aliments o aigua per al consum. Impossible sobreviure sense ajuda humanitària.

nar a la ciutat fronterera de Dolo Odo, on les autoritats etíops fan el primer control sobre la identitat i procedència dels nouvinguts abans de carregar-los en furgonetes, en direcció al camp. Gairebé el 60% de les persones que ja estan dins són dones; també hi ha molts menors no acompanyats, és a dir, nens i nenes que estan sols perquè els seus pares han mort o han decidit que els infants segueixin sense ells. “Per què sembla que un importa menys al món si ve de Somàlia?”, comenta Filippo Ortolani, el nostre coordinador d’acció humanitària per a l’Àfrica de l’est. “El món està abandonant la pròxima generació de somalis quan més ho necessiten”, sentencia. VÈNCER OBSTACLES A Intermón Oxfam no els hem deixat sols, almenys els que arriben a Bokolmayo. El febrer de 2009, a causa de la nostra experiència en la gestió d’aigua, ACNUR (agència de l’ONU encarregada dels refugiats) ens va demanar que ens encarreguéssim d’assegurar l’abastament d’aigua, higiene i sanejament en aquest camp d’Etiòpia, a pocs quilòmetres de la frontera amb Somàlia. I allí estem, lluitant contra totes les adversitats, com aconseguir aigua enmig d’aquest desert de pedres, castigat des de fa mesos per una greu sequera, davant la qual ja vam començar a treballar el juny de 2008. De moment, ja que la situació és d’urgència, quatre camions cisterna d’IO recorren cada dia uns

ALARMA CLIMÀTICA

CINC ANYS SENSE PLUJA El camp de Bokolmayo està en una regió de la banya d’Àfrica afectada per la sequera més greu dels últims deu anys. Després de cinc anys d’escasses o nul·les pluges a Etiòpia, el gra no ha crescut i les pastures s’han assecat. Les famílies se salten àpats, compren aliments més barats però menys nutritius i venen algunes de les seves pertinences per alimentar-se, la qual cosa fa que es trobin en una situació de vulnerabilitat extrema. Es calcula que 13,7 milions de persones estan en risc de patir fam o de necessitar assistència humanitària. La nostra actuació té com a objectiu respondre a les necessitats dels refugiats procedents de Somàlia que arriben a aquest lloc i contribuir, al seu torn, a millorar l’accés a l’aigua de la població local. Si us plau, ajuda’ns. Fes un donatiu per a aquesta emergència a www. IntermonOxfam.org/ emergencias/etiopia o trucant al 902 330 331. La teva acció és vital.

Revista IO | Desembre 2009 | CAMP DE REFUGIATS SOMALIS |

08-11 CAT.indd 9

9

16/11/09 12:00:01


 Al camp, hi ha molts menors no acompanyats; nens i nenes els pares dels quals han mort o han decidit que els infants segueixin sense ells. És bàsic atendre’ls ja que, en no tenir ningú que els cuidi, cauen malalts amb més facilitat.

50 quilòmetres (d’anada i tornada) per agafar aigua del riu Ganale i potabilitzar-la. Així, hem aconseguit proveir d’aigua tota la població refugiada de Bokolmayo. D’altra banda, hem construït 96 latrines comunals i 100 sales de dutxa, i alhora donem suport a unes 600 famílies perquè construeixin les seves pròpies latrines amb dutxa. També hem creat sis àrees per rentar amb la finalitat de limitar el risc d’aigua estancada i la propagació de malalties; hem repartit centenars de kits amb estris bàsics per garantir un bon ús de l’aigua (galledes, olles, sabó, etc.); i hem format promotors d’higiene encarregats de sensibilitzar la població refugiada en la prevenció de malalties, el manteniment de les latrines o la gestió de residus, entre altres temes. Tot això sense oblidar que les dones són majoria. Això

significa, per exemple, que hi hagi latrines diferenciades per als dos sexes o que estiguin il·luminades i en llocs visibles als quals sigui segur anar-hi en qualsevol moment del dia. Malgrat tot, l’arribada incessant de refugiats suposa una pressió creixent sobre les infraestructures existents. Si a principis d’any podíem donar una mitjana d’11 litres

Tot fa pensar que els refugiats es quedaran aquí molt temps. Per això, la nostra intervenció té en compte les seves necessitats a llarg termini.

d’aigua, per persona i dia, actualment en donem 8, és a dir, gairebé la meitat dels estàndards internacionals recomanats en una situació d’emergència (15 litres/persona/dia). “És important aconseguir que aquests estàndards es respectin per evitar possibles emergències sanitàries produïdes per malalties relacionades amb l’aigua que poden afectar la població del camp a causa de l’amuntegament i la presència d’infants no acompanyats”, destaca Elena Sgorbati, responsable d’acció humanitària d’Intermón Oxfam. “Desgraciadament, és habitual veure moltes criatures als camps de refugiats de tot el món. El que no és tan comú és que estiguin soles i això és un problema perquè, en no tenir una mare que s’ocupi d’elles, cauen malaltes amb més facilitat”, explica Fi-

L’ORIGEN DE TOT

EL CONFLICTE A SOMÀLIA Els enfrontaments en aquest país de la banya d’Àfrica no han parat des de 1991, quan el Govern del president Mohamed Siad Barre va ser enderrocat per les forces de l’oposició. Durant els primers quinze anys, els combats es produïen entre senyors de la guerra de diferents clans desitjosos de controlar, entre altres, els ports (per on entren i surten armes i drogues, com el chat, que es consumeix de manera habitual a tota la regió). El 2006, la guerra agafa un nou caire amb el triomf de la Unió dels Tribunals Islàmics (UIC), formada per milícies islàmiques que compten amb el suport d’una part important de la població, cansada de la guerra. És llavors quan les forces etíops (que arrosseguen antigues disputes amb Somàlia), aquesta vegada recolzades pels Estats Units (que consideren la UIC com una organització terrorista), entren al país i instauren un govern federal de transició que provoca les ires dels islamistes més radicals de la UIC que formen un nou grup, conegut com Al-Shabab. Després de dos anys de durs enfrontaments, Etiòpia decideix retirar-se i comencen a fer-se passos per a la signatura d’un acord de pau, el gener de 2009, que no aconsegueix agradar a tothom. El resultat és que, en data avui, la violència persisteix per tot el territori, sense que els països de la regió ni la comunitat internacional semblin interessats a trobar una solució política al conflicte, així com a atendre la protecció i les necessitats humanitàries dels civils somalis, cada dia més vulnerables. Es calcula que un quart de la població de Somàlia (1,8 milions de persones) ha hagut d’abandonar la seva llar. 10

08-11 CAT.indd 10

16/11/09 12:00:04


 Més de 3.000 persones esperen a les portes de Bokolmayo, amuntegades al centre de recepció (a la foto), sense poder entrar ni sortir (…) L’arribada incessant de refugiats suposa una pressió creixent sobre les infraestructures i fa necessària una constant injecció de diners.

“El món està abandonant la pròxima generació de somalis quan més ho necessiten.” FILIPPO ORTOLANI, coordinador d’acció humanitària per a l’Àfrica de l’est

lippo Ortolani. “És necessària una constant injecció de diners, perquè tot indica que els refugiats continuaran arribant”, afegeix. PENSANT EN EL FUTUR La realitat és que el conflicte somali sembla no tenir fi, i això ens fa pensar que els refugiats es quedaran aquí durant molt temps. Per això, a Intermón Oxfam ja ens plantegem una segona fase de la nostra intervenció, que tingui en compte les seves necessitats a llarg termini. Com que traslladar l’aigua amb camions és caríssim, hem fet un estudi geofísic per saber si podem aconseguir aigua a prop del camp i oferir així una alternativa més sostenible. L’estudi confirma que hi ha aigua però a una gran profunditat i ara estem estudiant tècniques d’enginyeria hidràulica per obtenir-la. La nostra intenció és oferir un sistema que permeti a les persones refugiades, i també a les poblacions autòctones que

tenen un accés molt limitat a aquest recurs, beneficiar-se del projecte i disposar d’aigua de qualitat al seu abast. “Cercar la sostenibilitat i una connexió amb els programes de desenvolupament que tenim al país és un dels nostres valors afegits”, subratlla Elena Sgorbati. Paral·lelament, portem a terme una intensa tasca d’incidència política dirigida a demanar als governs implicats i, per extensió, a la comunitat internacional, que compleixi la seva responsabilitat d’assistir i protegir els civils que veuen vulnerats

els seus drets humans. Així, hem denunciat públicament les dures condicions en què viuen els somalis als llocs de refugi d’Etiòpia, Kenya i la mateixa Somàlia. També reclamem a ACNUR que compleixi el seu paper i garanteixi que la població somali rep l’assistència adequada i impulsi els països amfitrions a donar una resposta efectiva a aquest drama humà. La resposta internacional a la crisi somali és vergonyosament inadequada. Tant de bo que, davant tant patiment, reaccionin.

CAMP DE REFUGIATS DE BOKOLMAYO ERITREA IEMEN MAR ROJA

SUDAN DJIBOUTI ETIÒPIA Addis Abeba Bokolmayo

SOMÀLIA KENYA

Revista IO | Desembre 2009 | CAMP DE REFUGIATS SOMALIS | 11

08-11 CAT.indd 11

16/11/09 12:00:10


INFORMES IO La missió d’Intermón Oxfam és contribuir a canviar les causes estructurals que generen i perpetuen la desigualtat al món. Aquestes causes no es troben només als països pobres. Cada dia, governs i institucions dels països rics prenen decisions que afecten directament el desenvolupament dels països més empobrits. Per tal de conèixer-les i poder definir, conseqüentment, les nostres accions, duem a terme sòlides investigacions que publiquem periòdicament en forma d’INFORMES. A cada número de la revista en resumirem un. SABER ÉS PODER.

MÉS ENLLÀ DE L’AJUDA Adaptar-se al canvi climàtic sense oblidar les persones pobres Quatre milions i mig de nens i nenes podrien morir si els líders mundials no destinen fons addicionals perquè els països pobres puguin lluitar contra l’impacte creixent del canvi climàtic, en lloc d’aprofitar els diners promesos per a l’ajuda oficial al desenvolupament. Aquesta és una de les greus conclusions a les quals arriba el nostre informe Más allá de la ayuda. Amb 20 milions de persones sota l’amenaça de la pujada del nivell del mar, 26 milions de persones desplaçades com a resultat directe del canvi climàtic i moltes que poden passar fam o morir per culpa de les crisis climàtiques, mai com ara ha estat més urgent per a les ONG de desenvolupament el doble repte de combatre la pobresa i pal·liar el canvi climàtic. La cimera de Copenhaguen té la paraula! Aquest document ha estat escrit per Catherine Pettengell, Anju Sharma i Robert Bailey. © Oxfam Internacional, setembre 2009

“Els països rics no han d’utilitzar els diners destinats als hospitals i les escoles dels països pobres per finançar el seu deute climàtic amb el món en desenvolupament” ARIANE ARPA, directora d’Intermón Oxfam

l canvi climàtic és una greu amenaça per a les persones pobres. Les crisis climàtiques i les mesures que els països pobres adopten, a curt termini, poden produir impactes a llarg termini que afectin generació rere generació. Sense el suport adequat per adaptar-se al clima canviant, l’efecte és una espiral en descens cap a més pobresa i vulnerabilitat. Sense el fons addicional per a l’adaptació, la investigació efectuada per elaborar aquest informe preveu que les persones als països pobres no tindran aliments, hauran de treure els fills de l’escola o malvendran els seus animals i altres actius crítics per als seus mitjans de vida, amb l’objectiu de poder pagar el deute que hagin contret per culpa de les collites perdudes i per altres crisis climàtiques.

E

La xifra de criatures que no podran assistir a l’escola s’incrementarà en 75 milions i la de persones que no podran accedir al tractament contra la sida, en 8.600.000. Si no se sumen 50.000 milions de dòlars més a l’any al 0,7% de l’AOD (ajuda oficial al desenvolupament) que els països rics ja han promès, el progrés recent cap als Objectius de Desenvolupament del Millenni (ODM) es podria estancar i fins i tot retrocedir. ODM: GRANS PROGRESSOS S’han aconseguit importants avenços cap als ODM des del seu establiment l’any 2000. En només set anys, el 90% dels infants dels països pobres s’han incorporat a l’escola. Entre 1999 i 2005 hi va haver un descens del 24% en el nombre de persones que vivien en pobresa extrema,

12

12-13 CAT.indd 12

16/11/09 12:02:41


La xifra de nens i nenes que no podran anar a l’escola s’incrementarà en 75 milions i la de persones que no podran accedir al tractament contra la sida, en 8.600.000

Els esforços per ajudar les comunitats a adaptar-se al canvi climàtic han tingut èxit en projectes d’Oxfam Internacional a tot el món

i entre 1990 i 2007 el nombre de morts en nens i nenes menors de cinc anys va caure de 12,6 milions a 9 milions de persones, malgrat l’augment de la població. Malgrat aquests avenços, els països pobres encara estan lluny d’aconseguir molts dels ODM. Desviar diners de l’ajuda ofi cial al desenvolupament per a l’adaptació al canvi climàtic posaria pressió sobre un sistema que ja ha estat massa forçat. Per exemple, mentre que Zàmbia ara disposa d’un sistema sanitari gratuït per a tota la població que viu en zones rurals i unes 149.000 persones reben tractament contra la sida, un de cada sis nens encara mor abans de fer els cinc anys i el nombre de mares que perden la vida durant l’embaràs i el part continua augmentant. Un altre exemple: Ghana ha eliminat les quotes escolars per a primària, la qual cosa ha suposat que 1.200.000 criatures més poden assistir a l’escola. Tot i així, gairebé la meitat de la població del país viu amb menys d’un dòlar al dia, i quatre de cada deu homes i dones del país no saben ni llegir ni escriure.

Els esforços per ajudar les comunitats a adaptar-se al canvi climàtic han tingut èxit en projectes d’Oxfam Internacional a tot el món. A Char Atra, Bangla Desh, on les inundacions creixents han provocat que les persones perdin les seves cases, i també les seves vides, el 70% de la població té ara accés a aigua neta durant les inundacions, ha desaparegut la mortalitat a causa de la diarrea i més de 100 cases han estat reinstal·lades per sobre del nivell de l’aigua. De la mateixa manera, la inversió en petits agricultors, ensenyantlos noves tècniques de conreu, la introducció de llavors resistents a la sequera i sistemes d’irrigació efectius han ajudat a assegurar els aliments fins i tot en èpoques de sequera i de pluja escassa. EL TEMPS S’ESTÀ ACABANT Els països rics han d’anar més enllà de l’ajuda al desenvolupament, i assumir un compromís polític clar amb un mecanisme internacional d’adaptació nou i eficaç que ha de ser acordat a Copenhaguen. Aquest ha d’incloure compromisos específics sobre: • suficients fons nous i addicionals, de com a mínim 50.000 milions de dò-

lars anuals, inicialment (encara que posteriorment és molt possible que es requereixi una xifra dos o tres cops més gran); • la previsibilitat de les fonts de finançament, a ser recaptades mitjançant la venda dels drets internacionals d’emissió o compromisos vinculants basats en la responsabilitat i la capacitat; • la rendició de comptes a la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) i la gestió basada en els principis d’equitat, subsidiarietat, transparència i rendició de comptes. Un compromís així ajudarà a vetllar per un desenvolupament continu enfront de la creixent adversitat. També ajudarà a reanimar les negociacions internacionals sobre el clima i a establir les bases per a un acord just i segur a Copenhaguen. L’oportunitat és massa gran per perdre-la.

Més informació: www.IntermonOxfam.org/estudis

Revista IO | Desembre 2009 | INFORME | 13

12-13 CAT.indd 13

16/11/09 12:02:43


L’EQUADOR

SEMBRANT AIGUA A l’Equador, les faldes del nevat Cayambe donen vida al páramo, un ecosistema ric en llacs, rierols i aiguamolls però als quals els indígenes i camperols no tenen accés. Les comunitats de la zona fa 30 anys que lluiten, abans pel reg i ara pel dret a l’aigua. Treballem amb elles conservant el páramo, millorant la producció i vigilant que les polítiques locals i nacionals eradiquin la inequitat i la injustícia. Text: Susana Arroyo | Fotos: Ricardo Landetta / IO

N

omés hi ha un camí: o lluitem per l’aigua o perdem la vida.” Gonzalo Rojas és agricultor i dirigent camperol. Fa dècades que lluita per portar l’aigua a la seva parcel·la, per accedir als canals de reg que van construir els seus avis i que els terratinents li van prohibir utilitzar. Les seves paraules són també les d’altres milers. Per a ells, protegir la muntanya i exigir el seu dret a l’aigua és assegurar la supervivència. I és que a l’Equador l’aigua no és per a tothom, i encara menys al camp, on sis de cada deu persones són pobres. Tot i que l’agricultura és la segona activitat més important del país –després de la venda de petroli–, l’escassa inversió social i la inequitat a l’accés al reg ha estat la constant en la vida de les comunitats indígenes i camperoles dedicades a la sembra. Durant el segle XX, les terres més riques i les fonts d’aigua van passar a les mans d’empresaris i hisendats. Les polítiques de l’Estat van aprofundir la inequitat fins al punt que més de

La concentració de la terra amb reg en mans dels grans terratinents, l’abús del páramo i les sequeres fan molt difícil viure de l’agricultura

la meitat de la superfície amb reg pertany avui a grans productors. Cayambe, la zona on treballem, no ha estat l’excepció. L’explotació i l’abús del páramo, agressives onades de migració i llargs períodes de sequera agreugen el panorama. “Els sòls ja no rendeixen, no es venen les collites. Els homes emigren i nosaltres anem d’obreres a les empreses de flors.” Rosa Pujota té 30 anys, quatre fills i s’alimenta del que dóna la seva parcel·la. Per a ella i centenars de famílies, les motivacions per romandre al camp s’evaporen.

 Les comunitats agrícoles i indígenes amb les quals treballem mai no havien fet agricultura amb reg. Han hagut d’aprendre-ho tot, començant de zero. Gairebé deu anys després, els avenços són enormes.

COMUNITATS QUE MOUEN MUNTANYES Com recuperar la capacitat productiva de les comunitats? Com enfortir les seves habilitats i generar més ingressos sense amenaçar la natura? Motivats per aquestes preguntes vam iniciar el nostre programa de dret a l’aigua per a reg. En aliança amb l’Instituto de Ecología y Desarrollo de las Comunidades Andinas (IEDECA), vam apostar per una alternativa de desenvolupament inspirada en el dret de la població a controlar els seus recursos naturals. El nostre objectiu és la gestió social del páramo i la seva lògica és simple: si conservem l’ecosistema, el cabal augmenta i els sistemes de reg poden distribuir l’aigua amb més equitat. Exercint el dret a l’aigua i al reg, contribuïm a la seguretat alimentària i millorem la producció; la comercialització creix i l’ingrés augmenta.

14

14-19 CAT.indd 14

20/11/09 10:54:54


ACABAR AMB UNA INJUSTÍCIA

ACCÉS DESIGUAL A L’AIGUA A l’Equador, el 82% del total de l’aigua és per regar, però més de la meitat de les unitats productives amb accés a reg estan en mans de grans propietaris. Escassa disponibilitat d’aigua, baixos nivells de tecnificació, pobra inversió estatal i dificultats organitzatives en l’administració dels sistemes, segueixen augmentat la inequitat. Les comunitats de Cayambe van començar a fer pressions el 1972 perquè es dictés la primera sentència pública d’assignació d’aigua per a reg. Gairebé 20 anys després, les autoritats es van pronunciar: el 92% del cabal aniria a les comunitats i el 8% a les hisendes. I com van definir les comunitats qui tindria accés al reg? Amb tres normes simples: el reg és per a qui treballa i lluita; totes les persones i famílies reben el mateix cabal, temps i freqüència de reg, sense importar la mida de la seva propietat; i cada família només podrà elegir un únic terreny per regar.

Revista IO | Desembre 2009 | SEMBRANT AIGUA | 15

14-19 CAT.indd 15

20/11/09 10:54:57


 A Cayambe, bressol de líders importants del moviment indígena equatorià, les comunitats són conscients dels beneficis d’organitzar-se i treballar en mingas (en equip).

 Als anys 90, moltes dones decideixen abandonar el camp i treballar en la indústria de les flors. Ara, amb el reg, ja no ho han de fer perquè poden viure de l’agricultura.

L’EQUADOR COLÒMBIA

Esmeraldas QUITO Latacunga

Riobamba

Guayaquil Machala

Cuenca Loja

PERÚ

L’Equador té una població de 13.782.329 habitants. El seu territori –que tot just supera els 256.000 km2– comprèn quatre regions: l’Amazònia, els Andes, la costa i les illes Galápagos. L’any 2000 va canviar la seva moneda del sucre al dòlar nord-americà i el PIB per càpita és de 3.514 dòlars a l’any. L’agricultura genera el 28% dels llocs de treball. La pobresa urbana és del 24,9%, mentre que a l’àrea rural arriba al 61,5%. Indígenes i camperols només tenen accés al 6% de la terra de conreu. La seva població és mestissa, indígena, negra i montubia i l’esperança de vida en néixer és de 74,7 anys. A més del castellà, es parla kichwa (quítxua), shuar, huaorani (guaraní), secoya, tsáchila i altres llengües natives.

En iniciar el nostre treball a Cayambe, la nostra finalitat era construir –amb indígenes i camperols– una visió compartida de benestar i justícia. Gairebé deu anys després de fer el primer pas, estem segurs d’haverho aconseguit.

La creixent disponibilitat d’aigua, i l’augment i la millora de la infraestructura, fan que les famílies comptin amb reg per a les seves parcel·les quatre vegades a la setmana i no cada quinze dies, com abans. Conreus de consum com la patata i l’ordi han

EL REG SÍ QUE CANVIA LA VIDA DE LA GENT Avui el páramo i l’agricultura reneixen. Els plans de maneig ambiental han organitzat la convivència de les comunitats amb la natura. Les àrees agrícoles i ramaderes estan regulades, hem reforestat amb espècies natives i la crema controlada de sòls és una pràctica gairebé eradicada. Ara les fonts d’aigua estan netes, els cabals augmenten i la població d’animals es multiplica.

Gràcies a un accés més gran a l’aigua, les famílies camperoles cullen aliments no solament per a l’autoconsum sinó també per a la venda

Fonts: Informe sobre Desarrollo Humano PNUD 2007/2008 i Confederación de Pueblos Kichwa de Ecuador.

16

14-19 CAT.indd 16

20/11/09 10:55:12


 La creixent disponibilitat d’aigua, i l’augment i millora de la infraestructura, fan que les famílies comptin amb reg per a les seves parcel·les quatre vegades a la setmana i no cada quinze dies, com abans.

deixat pas a d’altres més comerciables, com la ceba, les hortalisses i la pastura –en quantitat i qualitat– per a la ramaderia de llet. Però han millorat les condicions de les famílies? Luis Lanchimba fa dècades que treballa la terra. “Abans les vaques donaven cinc litres diaris i ara rendeixen fins a 25. Venem llet i sembrem per menjar. Si sobra collita, també la venem.” Gràcies a la diversificació de la sembra, recursos orgànics i rompuda de sòls, Luis té productes per a autoconsum, venda i intercanvi. María García, la seva veïna, fa anys que no perd collites. “El clima canvia i ja fa sis mesos que no plou, però gràcies als aspersors, la terra ja no es mor.” Sí, el reg canvia la vida de la gent. Però sense organització i capacitació, aquest canvi no és sostenible. Per això impulsem iniciatives com la Coordinadora Cantonal de Páramos y Agua i l’Escuela de Gestión Comunitaria de Riego Andino y Páramos. Estem convençuts que el coneixement institucional i ancestral reunit en aquests espais

No n’hi ha prou amb la construcció de canals, instal·lació de canonades i conservació de l’erm. Exigim lleis que garanteixin que l’aigua és un bé públic.

serà la base per continuar canviant la vida de les comunitats. I és que no en tenim prou amb la construcció de canals, instal·lació de canonades i conservació de l’erm. Exigim lleis que garanteixin que l’aigua és un bé públic que no es pot privatitzar. Com diuen Gonzalo, Rosa, Luis i María, l’aigua és vida i la vida no pot tenir amo. Després d’anys de mobilització i presentació de propostes tècniques i jurídiques, la seva demanda està recollida en la nova Constitució, aprovada per referèndum popular el 2008. Avui a l’Equador l’aigua és

un dret humà i ha de ser utilitzada primer per a consum, reg i sobirania alimentària. “Fa dècades que sembrem lluita i dignitat. Avui –per fi– estem recollint aigua i drets. I no hi renunciem. Seguirem pel futur dels nostres fills; per la vida d’aquestes muntanyes on neix l’aigua que rega la terra que ens alimenta a nosaltres i a tota la humanitat.” Gonzalo, les teves paraules i les de les comunitats de Cayambe ens donen esperança per continuar treballant, força per creure que sí que podem canviar el món.

>>

La primera fase d’aquest projecte ha estat cofinançada per:

RESPECTE A LA MARE TERRA

EL BON VIURE - SUMAK KAWSAY No és religió ni ritual. Per als pobles andins el Sumak Kawsay és una forma d’actuar que té com a principi i fi l’harmonia entre humans i natura. És l’únic camí cap a la pau, l’equitat i la justícia. El seu centre és el respecte a la Mare Terra i no el creixement econòmic que perseguim a Occident. És la doctrina de la qual neixen els principis constitucionals de l’Equador que defineixen com garantir la salut, l’educació, la cultura i l’habitatge; com protegir els ecosistemes, el sòl i l’aigua. Però el Bon Viure –com se’l coneix en català– va arribar a les lleis després d’habitar durant mil·lennis al camp. Humberto Cholango va créixer a Cayambe i avui presideix una de les principals organitzacions indígenes del país. Per a ell, regar la terra és donar-li de beure. Privatitzar l’aigua és posar preu a un ésser viu. Per a Humberto, entendre el bon viure és senzill: “La natura està tan viva com nosaltres; és font de vida i vida en si mateixa, si mor, morim amb ella.” Revista IO | Desembre 2009 | SEMBRANT AIGUA | 17

14-19 CAT.indd 17

20/11/09 10:55:19


,!&ª"2)#!$%,´!)'5!

3ITUACIvGEOGRgFICA

El páramo o de la serra andina és un ecosistema humit format per pluges regulars i una flora molt resistent que afavoreix l’emmagatzemament i la distribució d’aigua neta i constant als llocs baixos, on s’utilitza per a reg, aigua potable i hidroelectricitat. A Intermón Oxfam treballem, al costat de les comunitats camperoles i indígenes, per recuperar aquest ecosistema.

#/ /,,Ð-")! 1UIT ITO %15!$/2 15!$ 0%2Ñ

0 0Æ2!-/

!"!.3 0fRAMO ENMALESCONDICIONS El páramo o en males condicions no permet que l’aigua de la pluja es filtri a la terra,

perdent-se pel vessant i erosionant el terreny.

1 2

3

4

,´!)'5! 2%,,)3#!

1 %,"%34)!2

2 ,!&2/.4%2! !'2É#/,!

3 %,2%'

4 4%22%3 #5,4)6!",%3

Davant la falta de pastura, el bestiar avançava sobre els vessants del páramo, destruint la vegetació que retenia l’aigua de la pluja. En menjar malament, les vaques feien poca llet, just per cobrir la demanda familiar.

Les famílies sense terra o amb poca terra havien començat a conrear a les zones més altes, amenaçant l’ecosistema del páramo i provocant la desaparició de la vegetació nativa i els animals de la zona.

El páramo no aconseguia retenir l’aigua i les famílies camperoles esdevenien completament dependents de la pluja.

L’escassetat de terres i la dependència de la pluja obligaven a fer conreus estacionals de baix rendiment, que no donaven marge a la comercialització. La diversitat era poca, se centrava en la patata i l’ordi.

,%3#/-5.)4!43

!BANSNo tenien dret a l’aigua, encara que aquesta passés pels seus terrenys; abandonaven el camp i desertaven de l’activitat agrícola; el seu nivell de pobresa s’aguditzava per la baixa productivitat de la terra; no participaven de les decisions relacionades amb el camp i els seus recursos naturals; estaven aïllades de les autoritats locals; i la seva vulnerabilitat davant la irregularitat de les estacions era alta.

18

14-19 CAT.indd 18

20/11/09 10:55:25


!,4)45$%. -%42%3

0fRAMO Ecosistema únic de les altes muntanyes dels Andes de Veneçuela, Colòmbia, l’Equador i el nord del Perú, d’una petita extensió a Costa Rica i d’algunes regions d’Àfrica

i Àsia. És particularment fràgil i vital per al desenvolupament de les comunitats que viuen a prop.

    

!2! 0fRAMORECUPERAT El pĂĄramo fèrtil ĂŠs una esponja natural que permet que l’aigua es filtri a la terra i s’acumuli per al seu Ăşs posterior.

2

%&%#4% %30/.*!

3

4

1 %,"%34)!2

2 ,!&2/.4%2! !'2É#/,!

3 %,2%'

4 4%22%3 #5,4)6!",%3

Amb el reg, les comunitats han sembrat i millorat la pastura a les zones baixes (han aconseguit mantenir-la verda, fins i tot a l’estiu). La producció de llet ha augmentat i ara es comercialitza.

S’ha acordat una altitud màxima, a partir de la qual no es pot conrear. L’ecosistema s’ha recuperat fins a tal punt que hi ha sobrepoblació d’algunes espècies, com les llebres.

La conservació del påramo ha permès que augmenti el cabal de llacs, rierols i aiguamolls. A mÊs a mÊs, la construcció de basses i el reg per aspersió permeten que les comunitats reguin les parcel¡les amb mÊs regularitat.

Gràcies al reg augmenten les terres productives i es diversifiquen els conreus (faves, cebes, fruites, plantes medicinals‌). Queden excedents per a la venda. TambÊ es creen zones de pastura: els animals estan mÊs ben alimentats i produeixen mÊs llet.

,%3#/-5.)4!43

INFOGRAFIA: APS&CO ANDRÉ PESSOA STUDIO

1

!RAHan rebut formaciĂł, que combinen amb els seus coneixements ancestrals; estan organitzades per demanar l’accĂŠs al reg; dialoguen amb les autoritats; conserven el pĂĄramoo (mitjançant la reforestaciĂł amb espècies natives, per citar un exemple); participen en el disseny i la construcciĂł de les obres de reg; fan mingas (treballen en equip) per a la sembra i la collita; participen en tallers per millorar la producciĂł i comercialitzaciĂł; i estan mĂŠs ben adaptades als canvis del clima.

Revista IO | Desembre 2009 | SEMBRANT AIGUA | 19

14-19 CAT.indd 19

20/11/09 10:55:33


CINTA PLUMA

BRAÇ A BRAÇ AMB ELS NOSTRES BENEFICIARIS AQUESTA SECCIÓ PRETÉN SER UNA FINESTRA OBERTA A LA REALITAT DELS PAÏSOS DEL SUD ON TREBALLEM. A TRAVÉS SEU, DES D’ALLÀ, ELS NOSTRES

l meu treball consisteix, principalment, a donar a conèixer la situació de crisi que es viu a l’est del Txad. Per a això, visito els nostres projectes, recopilo informació, fotografies i vídeos; em reuneixo amb beneficiaris i amb altres organitzacions que treballen a la zona. L’objectiu del meu treball és que la situació que viuen els refugiats sudanesos i els desplaçats interns txadians, a l’est del país, no caigui en oblit.

E Cinta Pluma és la responsable de comunicació d’Intermón Oxfam al Txad i fa deu mesos que viu a Abéché, a l’est del país.

“Pensava que els camps de refugiats eren de tendes de lona, així que em va sorprendre trobar-me amb el que podia ser un poblat africà”

“Aquí les dones tenen una força i una vitalitat excepcional. La llista d’activitats que realitzen és interminable”

La imatge que jo tenia d’un camp de refugiats era la de les típiques tendes de lona que podem veure en les notícies. Així que em va sorprendre trobar-me amb el que podia ser un poblat africà. Són cases de palla i fusta, construïdes de manera tradicional. En alguns casos, els refugiats fa cinc anys que viuen als camps i han desenvolupat una estructura similar a la que podrien tenir als seus pobles. Trobem petits comerços, escoles, centres de reunions, líders comunitaris, centres de salut… També em va sorprendre l’enorme quantitat de dones. A simple vista sembla que només viuen dones i infants als camps. En alguns casos, els homes s’han quedat a la seva regió d’origen per mantenir la collita i les propietats; en altres, enmig del caos de la fugida, les famílies se separen, alguns homes joves passen a formar part de les files dels diferents grups armats i, finalment, molts caps de família han mort. Malgrat tot això, les dones tenen una força i una vitalitat excepcional. Recullen aigua i llenya per cuinar, cuiden la gent gran i les criatures, s’organitzen en grups per conrear petits horts, fan front a les amenaces d’agressió per part d’homes armats quan surten del camp de refugiats… la llista és interminable.

pous i punts d’aigua; latrines, àrees de rentada i abeuradors per a animals; i, finalment, sensibilització per evitar l’aparició i propagació de malalties relacionades amb l’aigua com hepatitis E, malària, còlera o diarrea. Una altra part important dels nostres programes, en el marc de l’emergència a l’est del Txad, són els projectes de seguretat alimentària. Cada any, repartim llavors entre els agricultors perquè puguin plantar en l’època de pluges. També distribuïm cabres entre els beneficiaris més vulnerables amb l’objectiu que millori la seva alimentació, gràcies a la llet, i perquè tinguin una font d’ingressos, ja que quan les cabres tenen cries, els propietaris les poden vendre. Utilitzem un enfocament comunitari; és a dir, que la comunitat beneficiària se senti partícip del projecte. En cada camp i assentament, són ells mateixos els que fan sensibilització a través d’obres de teatre, per exemple. És el comitè d’higiene qui mobilitza la població perquè contribueixi a la neteja i al manteniment dels punts d’aigua i àrees de rentada. I són els mateixos refugiats i desplaçats els qui demanen la construcció de latrines familiars o comunitàries, segons les seves circumstàncies. Treballem braç a braç amb els nostres beneficiaris perquè, en el moment en què Intermón Oxfam deixi d’estar present, les infraestructures i els projectes puguin continuar funcionant de manera autònoma. De poc serviria que fóssim capaços de muntar pous si els nostres beneficiaris no en coneguessin el funcionament, si no sabessin com evitar malalties, en definitiva, si no poguéssim transferir coneixements.

I què fa Intermón Oxfam per millorar la seva situació? Encara que fa més de 40 anys que treballem al Txad, la nostra tasca des de la crisi del 2004 consisteix, principalment, a proporcionar aigua potable, estructures de sanejament i sensibilització en temes d’higiene. Això es tradueix en la construcció de 20

20-21 CAT.indd 20

16/11/09 12:10:14


PACO CUMBRERAS

NO HI HA GAIRE TEMPS PER FILOSOFAR COMPANYS I COMPANYES ENS EXPLIQUEN LES SEVES EXPERIÈNCIES I ENS ACOSTEN, SENSE INTERMEDIARIS, A AQUESTS ESCENARIS.

esprés d’un any i mig de missió al Txad i la República Dominicana, aprofito el temps de descans per explicar-vos en què es basa el nostre treball com a cooperants i com transcorre un dia qualsevol. Al terreny (amb aquesta paraula ens referim al lloc on hem estat desplaçats per fer la nostra tasca) és difícil trobar la calma, sobretot quan vius en contextos diametralment oposats “al nostre món”. Aquest és el cas de Goz Beida, el poble txadià on Intermón Oxfam té la seva base de treball humanitari per al camp de refugiats de Djabal, un lloc on més de 16.000 sudanesos de Darfur estan “a l’espera” de poder tornar al seu país. La tensió està en l’aire, pots veurela a les cares de la gent amb qui convius i en les seves paraules, mentre t’expliquen la seva història de vida, immersa en la violència.

En la nostra feina, un aprèn a desenvolupar la paciència, sobretot quan intentes involucrar la gent perquè participi en les activitats. En el nostre argot de cooperació ho anomenem participació comunitària i, generalment, costa portar-la a terme.

Al terreny cap dia és igual que l’anterior. L’únic que es repeteix és que la gent es desperta ben aviat, abans de l’alba. A Djabal el dia comença a aquesta hora, fent una oració cap al sol. Crec que resen perquè no arribi la guerra en aquest dia que comença. Jo em despertava una mica més tard, un xic abans de les sis del matí. Em llevava en el meu tukul (cabana rodona amb sostre de fusta i palla), em dutxava i em vestia sense oblidar-me de posar-me el turbant. Passats uns mesos, vaig aprendre que aquesta peça de tela al meu cap era el millor invent per suportar el sol intens amb temperatures que anaven dels 50 als 60 graus.

Cap a les tres de la tarda, era el meu moment de treball a l’oficina, quan, amb una mica més de tranquil·litat, podia redactar informes, recollir dades per a l’ACNUR, processar informació, etc. Abans de fer-se fosc, sempre procurava deixar-me una estona de temps lliure, fer un tomb pels carrers o anar al mercat. Per raons de seguretat, o més ben dit, per la seva absència als carrers, en arribar la nit havíem de ser sempre a la base. No podíem sortir, però això tampoc és un problema quan vius en un lloc on no hi ha electricitat i la vida s’organitza durant les hores de sol.

D

La primera cosa que feia era reunir-me amb Ibrahim, el supervisor de l’abastament d’aigua del camp de refugiats i amb Bopelba i Ahmat, els dos encarregats de la construcció de latrines, per repassar el que havíem fet el dia abans i preparar el treball de la jornada. A mig matí pujava cap a Djabal. Aquí, depenent del dia, coordinàvem la construcció de latrines (vam ferne més de 900 en 11 mesos), o ens dirigíem al camp on hi ha els pous d’abastament, per veure’m amb Ibrahim i revisar el funcionament del bombament d’aigua (tres pous que funcionaven 16 hores al dia). Altres vegades tenia reunions amb els líders de Djabal, amb el cap d’alguna comunitat o amb alguns beneficiaris.... en fi, amb la gent per a la qual treballàvem.

Abans de dinar, acostumava a trobar-me amb alguns dels meus col·laboradors directes a la teteria que hi ha a la porta del centre de salut. Era la manera de fer reunions una mica més informals i d’intercanviar impressions amb treballadors d’altres organitzacions o de l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, últim responsable de la gestió del camp). Tot en un ambient distès, al voltant d’un got de te ben calent, que, encara que sembli estrany, és el millor remei per combatre la set.

El meu dia s’acabava aviat, cap a les nou de la nit, després d’haver-me assegut una estona fora del meu tukul per veure el meravellós cel estel·lat que hi ha al desert. Quan estàs treballant al terreny, els dies passen molt ràpid: hi ha tant per fer que, si et descuides, el treball t’absorbeix. No hi ha gaire temps per reflexionar ni per filosofar. Els cooperants actuem, fem i intentem crear les condicions idònies per desenvolupar el millor possible el nostre treball. Així que no ens queda gaire temps per debatre sobre com solucionar el món. Tan sols intentem millorar-lo amb el nostre treball.

Paco Cumbreras és el nostre responsable d’aigua i sanejament al camp de refugiats de Djabal, al Txad.

“La gent de Djabal comença el dia fent una oració cap al sol. Crec que resen perquè no arribi la guerra en aquest dia que comença”

“Quan estàs treballant al terreny, els dies passen molt ràpid: hi ha tant per fer que, si et descuides, el treball t’absorbeix”

Revista IO | Desembre 2009 | BLOCS DES DEL TERRENY | 21

20-21 CAT.indd 21

16/11/09 12:10:22


22

22-25 CAT.indd 22

16/11/09 12:15:35


COLÒMBIA

TRENCAR LA BARRERA DEL SILENCI Colòmbia produeix un gran cabal d’informació sobre violacions dels drets humans. Assassinats, segrestos, agressions sexuals o desplaçaments forçats són denunciats periòdicament en els informes de les organitzacions socials nacionals i estrangeres. Però en els mitjans massius aquest drama humanitari és registrat de manera succinta, simplificat, sense oferir continuïtat i molts cops, simplement ignorat. Text: Marcela Ospina | Fotos: Xavier Cervera

es associacions de periodistes i mitjans compromesos amb la pau intenten aportar llum davant un panorama fosc explicant dos factors: la falta de pluralitat i l’autocensura. Fa deu anys, 23 redaccions van tancar. Avui, hi ha un 40% menys de periodistes en exercici. En aquest país, de més de 40 milions d’habitants, només hi ha dos diaris de circulació nacional. Les dues cadenes privades de televisió ostenten els índexs més alts d’audiència gràcies a les telenovel·les.

L  Daniel Samper, columnista del diari El Tiempo. Ignacio Gómez, a la sala de muntatge de l’informatiu Noticias Uno. Hollman Morris, director de Contravía, entrevistat a Bogotà durant el llançament d’una sèrie de televisió. L’escriptora Laura Restrepo promocionant a Barcelona la seva última novel·la Demasiados héroes.

Un altre factor per entendre el pobre cobriment que es fa de la problemàtica social a Colòmbia és que el periodista no investiga o no diu tot el que sap per por. En els últims 30 anys han estat assassinats 130 periodistes i les investigacions judicials per crims contra comunicadors presenten molt pocs avanços. Ignacio Gómez, subdirector de l’informatiu de televisió Noticias Uno, va haver d’abandonar el país fa vuit anys per amenaces de segrest i des que va tornar exerceix la seva tasca protegit per escortes. Com a director de la Fundació per a la Llibertat de Premsa alerta sobre altres tipus d’agressió contra

La utòpica funció social del periodisme, informar per formar ciutadans amb esperit crític, ha deixat de ser la principal preocupació de les redaccions.

periodistes menys visibles que els assassinats o l’exili, com les detencions il·legals, l’espionatge i agressions verbals de membres del Govern: “Les amenaces continuen sent la principal forma d’intimidació i el mecanisme més efectiu per impedir que certs temes surtin a la llum pública”. LA HISTÒRIA NO EXPLICADA En un país tan divers, no hi ha una premsa on es reflecteixin tots els punts de vista, a la qual tinguin accés totes les veus. Daniel Samper, columnista del diari El Tiempo, afirma: “Hi ha un país que els mitjans no miren. El Govern i els empresaris tenen un percentatge altíssim d’aparició en mitjans; però hi ha un país de milions de persones que apareix esporàdicament o en casos molt

Revista IO | Desembre 2009 | TRENCAR LA BARRERA DEL SILENCI A COLÒMBIA | 23

22-25 CAT.indd 23

16/11/09 12:15:44


 El president de la República, Álvaro Uribe, i la resta de membres del Govern freqüentment són els protagonistes de les portades dels grans setmanaris i revistes de més circulació.

dramàtics. El país sobreviu perquè la majoria treballa amb enginy, amb gran capacitat creativa per sortir de la pobresa, i aquesta història no s’explica”. Els qui informen sobre Colòmbia a l’exterior sembla que es trobin davant un dilema: si no es vol parlar de la guerra i s’intenta mostrar aspectes positius, només es pensa a destacar els llocs comuns com l’exotisme dels paisatges o l’artesania. Però la realitat de la gent que busca i treballa per crear camins de pau no s’aconsegueix explicar. Amb aquesta manera d’informar, la percepció que queda en l’opinió pública és que el país és un camp de mort o tot al contrari: bellesa exuberant. La utòpica funció social del periodisme, informar per formar ciutadans amb esperit crític, ha deixat

de ser la principal preocupació de les redaccions. Davant l’escassa pluralitat sorgeixen altres iniciatives per denunciar i narrar el que queda fora dels grans mitjans. Amb aquest esperit va néixer el programa de televisió Contravía dirigit per Hollman Morris, un altre periodista que es desplaça per Bogotà custodiat per escortes. En el marc de l’estratègia d’Intermón Oxfam per la defensa dels drets humans a Colòmbia, hem donat suport, amb recursos de la Unió Europea, a diversos dels seus capítols en què s’explica la història de les víctimes i de les organitzacions de la societat civil que reclamen el seu dret a la veritat i a la justícia, i que aposten pel diàleg i la pau. Lamentablement, es transmeten per Señal Colombia a

mitjanit, un canal i un horari amb molt poca audiència. El periodisme independent que aporta informació del conflicte que dessagna al país des de fa cinc dècades no interessa als anunciants. “Per què no aconseguim que es conegui el nostre drama?”, es pregunta l’escriptora i periodista Laura Restrepo. “La frivolitat és l’altra cara de la guerra. Els informatius exhibeixen noies molt boniques davant l’escriptori, de tal manera que les magnífiques cames estiguin en primer pla. Tot el que arriba a l’opinió pública ja ha passat per unes dosis de frivolitat i això fa que, encara que es parli de temes importants, ja estiguin desdibuixats.” A més a més, hi ha la idea que a la gent no se la pot molestar, que vol informació agradable, de plaer, de

24

22-25 CAT.indd 24

16/11/09 12:15:47


Des d’Intermón Oxfam, donem suport a diversos capítols de Contravía, un programa de televisió que denuncia el que es queda fora dels grans mitjans. consum, i que res que la pertorbi ha de sortir als mitjans. Qualsevol tema que tingui un contingut humà fort, una denúncia, queda fora de la premsa. FORMES ALTERNATIVES DE COMUNICAR Les organitzacions socials van entendre fa anys que per sensibilitzar la població han de trobar estratègies innovadores si volen que els seus missatges tinguin repercussió en els mitjans massius, o bé crear elles mateixes formes alternatives de comunicar. Una de les nombroses experiències per reconquistar espais públics per debatre sobre els temes que afecten la majoria de la població és la campanya Dones lliures de violències, liderada per les organitzacions Funsarep, Vamos Mujer, Casa de la Mujer i la Ruta Pacífica de las Mujeres, amb el suport de la Unió Europea, Intermón Oxfam i Oxfam Novib (Holanda). Amb missatges i llenguat-

ges innovadors han aconseguit fer visibles els efectes de la guerra en la vida de les dones. Per exemple, per cridar l’atenció de l’opinió pública, des de 1996, milers de dones vestides de negre fan marxes silencioses en centenars de poblacions, assumint el dol de totes les dones que pateixen els diferents tipus de violència. Però també parlen en veu alta per llançar missatges als agressors com “la violència contra les dones no et fa campió”, frase de campanya usada per motivar els homes, amants del futbol, a formar part de l’equip que no tolera, no justifica ni exerceix la violència contra les dones. Aquestes organitzacions i líders d’opinió, com els entrevistats per a aquest article, creuen que és imprescindible buscar una pressió internacional que permeti mostrar la realitat, i no perdre l’esperança que el conflicte armat s’acabi a Colòmbia de manera pacífica i negociada. “Hem de ser com un brunzit perquè la gent no s’adormi. Moltes vegades, com va passar a l’Argentina, que es parli fora del país permet que els processos dins es renovin”, conclou Laura Restrepo.

 Un grup de periodistes esperen les declaracions dels senadors davant el Congrés, a la plaça de Bolívar de Bogotà.

© Carlos Cristóbal / IO

JINETH BEDOYA

“DESPULLAR L’ÀNIMA ÉS MOLT DIFÍCIL” Víctima de tortures i abusos sexuals pels paramilitars, aquesta periodista del diari El Tiempo, un dels més importants de Colòmbia, es va desplaçar a Espanya per donar suport a la presentació del nostre informe La violencia sexual en Colombia: un arma de guerra. “Prendre la decisió de venir a despullar l’ànima va ser molt difícil –explica–. Fa nou anys i gairebé sis mesos que reconstrueixo la meva vida després del dolorós episodi que vaig haver de passar amb el meu primer segrest i, des d’aquell moment, vaig prendre la decisió de continuar sent periodista i oblidar-me completament de ser víctima. Decidir-me a parlar ara m’implica tornar enrere en el temps, avaluar el que he fet aquests nou anys amb la meva vida, pensar que si estic aquí no ho faig per mi, sinó pels casos de milers de dones que han patit abusos i agressions a Colòmbia, que esperen que algun dia es faci justícia.” En l’informe s’afirma que a Colòmbia hi ha entre tres i quatre milions de persones desplaçades –la meitat d’elles, dones– i dues de cada deu dones desplaçades han hagut d’abandonar la seva llar a causa de la violència sexual. “Després de 50 anys de conflicte armat –continua Jineth–, només a partir d’aquest any, 2009, s’ha començat a parlar de violència sexual com a crim de guerra. La fiscalia va presentar un informe inicial en què parla de 183 casos identificats; però en els estudis previs que s’han fet, incloent-hi les agressions dels paramilitars, de la guerrilla i de la força pública, es calcula que hi ha entre 12.000 i 14.000 víctimes, dones agredides sexualment per humiliar l’enemic.” “La gent creu que una agressió sexual és com una bufetada, que l’endemà passa, que si et deixa un hematoma, després s’esborra i tot està bé. No és així, hem de conviure amb això cada dia, ens hem d’empassar el nostre dolor i les nostres pors per continuar fent front a la vida. Jo tinc la possibilitat de ser aquí i parlar –conclou la periodista–, però pensin en aquestes dones que són a les zones rurals, en aquestes indígenes i en aquestes camperoles marcades, que no poden sortir al carrer, en aquestes afrocolombianes que estan a milers de quilòmetres, que ni tan sols tenen res per poder sortir a comprar l’esmorzar o el sopar i que no compten amb la possibilitat de ser visibles i de disposar d’una veu aquí. Avui jo estic parlant per elles.” Descarrega’t l’informe complet La violencia sexual en Colombia: un arma de guerra. www.IntermonOxfam.org/estudis

Revista IO | Desembre 2009 | TRENCAR LA BARRERA DEL SILENCI A COLÒMBIA | 25

22-25 CAT.indd 25

16/11/09 12:15:52


ENTREVISTA: ARACELI CABALLERO

“Convertim el consum en instrument de construcció de ciutadania”

“Si tota persona, de qualsevol continent o país, visqués com ho fem els del Nord, caldrien com a mínim tres Terres. Un exemple: als Estats Units hi ha un cotxe per cada dues persones. Si això s’estén a tot el món –no tenim tots els mateixos drets?–, de sobte apareixeria un planeta amb més de 3.000 milions de cotxes; al costat de tot això la sortida del pont de l’agost seria un bucòlic berenar campestre.” L’autora del llibre Protozoos insumisos ens acosta al tema del consum des de l’anàlisi i l’humor, una excel·lent combinació. Texto: Sol Ortega | Fotos: Pablo Tosco

través d’una narració crítica, però sobretot lúdica, Araceli Caballero reflexiona en el seu llibre, Protozoos insumisos, sobre les conseqüències ambientals i socials de l’actual model de desenvolupament; ens explica com repercuteixen amb més força en els països menys afavorits i què podem fer nosaltres, persones del carrer.

A

Què és un protozous insubmís? Un ciutadà o ciutadana que no es resigna al fet que el seu paper en la societat de consum sigui la d’un ésser elemental, d’aspecte humanoide, com els protozous, la vida dels quals consisteix a empassar, en un ampli ventall de sentits, incloent-hi els més col·loquials. No es va conquerir per a això el dret de ciutadania ja fa més de dos segles! Dit d’una altra manera, la proposta d’aquest llibre, subversiva en un sentit merament descriptiu, és: si la societat de consum redueix la ciutadania a la condició de consumidors, desfem el mateix camí, convertint el consum en instrument de construcció de ciutadania. Per què un llibre sobre consum responsable? Perquè la responsabilitat forma part de la identitat humana, i el consumisme funciona millor si consumim a la babalà. Aquest llibre tracta de consum responsable; és a dir, de consumir amb responsabilitat. Sembla una tautologia –o una ximpleria–, i potser ho serà. A força de reduir les paraules a manera d’eslògan (per consumir-les millor, com el llop de la Caputxeta), expressions com “consum responsable”, “solidaritat”, “ciutadania global”, i altres, passen (prèvia adquisició de majúscules) de ser substantius comuns que denominen noms propis que traslladen els significats concrets als llimbs dels llenguatges restrictius i fantasmals. Diguem que aquest llibre tracta de consum responsable amb minúscula; és a dir, de com viure sense menjar-se el món ni danyar els seus habitants; sense provocar danys col·laterals. Quines són les seves recomanacions per exercir un consum amb més responsabilitat? Com el seu propi nom indica, assumir la responsabilitat de les pròpies decisions i accions. La responsabilitat té dos requisits: informació i consciència. La meva recomanació és alimentar-les totes dues. A més a més, se m’acudeixen dues coses: una, que cadascú –tot sol o acompanyat– ha de ser responsable. No voldria posar-me ni metafísica ni estupenda, però la responsabilitat és la capacitat de donar la cara, en primer lloc, davant d’un mateix. La segona, que això de cada persona tota sola és una entelèquia en aquest món tan interrelacionat. Si vivim arraïmats, com les cireres! El consum responsable

26

26-27 CAT.indd 26

16/11/09 12:21:03


SOBRE L’AUTORA

L’EDUCACIÓ I LA COMUNICACIÓ, ELS SEUS ÀMBITS D’ESTUDI



Araceli Caballero García és filòloga i periodista. Ha treballat en diversos diaris com Ya i El Independiente, publicació en la qual formava part de l’equip responsable del suplement Planeta Tierra, un dels primers sobre temes ambientals en la premsa espanyola. És coautora de Campos de juego de la ciudadanía (El Viejo Topo, 2003) i ha traduït La construcción del conocimiento científico, de Gérard Fourez (Narcea, 2006). Participa, a més a més, en el Fòrum Català Comunicació i Ciutadania (http://www.cicomunica.blogspot.com/). Segons l’escriptora, que fa molts anys que col·labora amb ONGD en l’àmbit de l’educació i la comunicació, el concepte del consum actual ha perdut tot sentit figurat per convertir-se en la descripció més realista del nostre voraç mode de viure. El text del llibre Protozoos insumisos es va alternant amb vinyetes humorístiques com la que reproduïm aquí. L’il·lustrador és Xavier Gándara.

és construcció del bé comú, que és, ni més ni menys, el que li va bé a la comunitat. A qui va dirigit aquest llibre? A qui li recomanaria la seva lectura? Als qui els agradi viure amb gust i amb profit; és a dir, gaudir de la vida amb consciència i amb coneixement. Adverteixo que és un llibre modest amb objectius ambiciosos. Ningú es farà expert o experta en res llegint-lo, però tant de bo que a algú li desperti el que els feixistes anomenaven “el nefast vici de pensar” i de sentir intensament. Aquest llibre pretén posar sobre la taula els vincles –sovint ocults i ocultats– entre els tres vèrtexs del triangle viciós: consumisme - deteriorament ambiental - empobriment i exclusió. Però no amb erudició i moltes dades, sinó (si he aconseguit el propòsit) obrint finestres per veure la realitat. Tot això amb una mica d’humor.

Quin rol hauria de complir la societat civil, i les ONG en particular, davant les autoritats que no es fan càrrec de les causes de fons del canvi climàtic i la pobresa, que sorgeixen d’aquest consum irresponsable? Almenys, posar-ho difícil. Com?, i parlo de les ONG i de qualsevol organització o moviment social amb responsabilitat cívica: alimentant la consciència i el coneixement de la ciutadania, fent de nen que crida “el rei va despullat!” (gran exercici de ciutadania, nomenar i cridar les vergonyes del poder!); és a dir, exercint elles mateixes, les persones, la ciutadania que els pertoca. Cridar a exercir la protesta i la proposta. Ocupar i exercir el propi poder ciutadà. I aquí que cadascú, persones i organitzacions, vegi quina és la seva parcel·la i que l’ocupi amb compromís, decència i entusiasme.

PROTOZOOS INSUMISOS. CIUDADANÍA Y CONSUMO RESPONSABLE Araceli Caballero Ed. Intermón Oxfam 159 p. 22 euros

Revista IO | Desembre 2009 | EN SINGULAR | 27

26-27 CAT.indd 27

16/11/09 12:21:09


PERSONES IO

s e n u lg a r e ix è n o c ls Vo

personetes IO? Alguns no tenen ni un any, d’altres comencen a caminar o a dir les primeres frases. Viuen en una bombolleta però ja estan col·laborant perquè el món que els ha tocat viure sigui una mica millor. Els seus pares i mares, els seus amics i parents, els han donat una petita empenta. Coneix per què han decidit implicar la mainada en aquesta gesta.

“Per al bateig del meu nebot Marc, em va semblar una bona opció que el detall per als convidats servís per fer un regal a qui realment li fa falta, tal com proposa Algo más que un regalo. Amb el pressupost que tenia, vaig comprar dos lots de material didàctic, vuit gallines, un pelibuey, tres porquets i una bicicleta. La targeta la vaig dissenyar jo mateixa i la vam lliurar a 150 convidats. És bonic que el meu nebot, encara que sigui indirectament, participi en una acció solidària com aquesta.” María Antolina Sánchez Rodríguez, padrina del bateig de Marc. La Vall d’Uixó (Castelló)

“Compro de manera habitual joguines de comerç just per a la meva filla de tres anys. Primer, perquè crec en Intermón Oxfam i és una forma més de col·laborar. Segon, perquè són boniques i diferents. Quan vaig a un aniversari infantil també regalo productes de la vostra botiga i la veritat és que els adults valoren que, a través d’aquest acte, estiguis col·laborant perquè hi hagi altres infants que visquin millor.” Gustavo Asins, pare d’Elena, que té moltes joguines de comerç just d’IO. Almussafes (València)

28

28-29 CAT.indd 28

16/11/09 13:27:37


LÍNIA OBERTA “Sóc fan de les samarretes de comerç just i de cotó orgànic per tot el que impliquen de respecte als drets laborals i de protecció del medi ambient, a banda que són molt suaus al tacte. Em va semblar genial que hi hagués el mateix model per a mi i per a la meva filla, perquè és una forma d’involucrarla a ella en aquests valors.” Sandra Campinas, mare de Sakura. Totes dues porten la nostra samarreta de cotó orgànic Recycle love, produïda al Perú sota els criteris del comerç just. (Barcelona)

“Ens agraden els llibres d’Intermón Oxfam perquè, a més de ser edicions molt acurades, s’aparten una mica del clàssic llibre infantil. Et mostren altres cultures i llocs, amb un missatge clar però sense continguts moralitzants. A més a més, als meus fills els encanten. Carmen, la petita, juga molt amb els de Tembo, però també vol que li llegeixin els del seu germà Andrés. El dels nombres del safari (Tota la colla se’n va de safari) o l’àvia de la catifa màgica (L’àvia va al mercat) són magnífics. El llibre ¿Qué es la paz? el va portar Andrés l’any passat a l’escola i va trigar diverses setmanes a tornar a casa perquè va anar passant per totes les classes.” María Yáñez, mare d’Andrés i Carmen, grans lectors dels nostres llibres infantils. Colmenar Viejo (Madrid)

Esteu segurs que el canvi climàtic el produeix la Humanitat? Mikel Vargas “Hauríeu d’informar-vos abans de tots els canvis climàtics que han tingut lloc en la història d’aquest planeta, quan l’home ni tan sols existia o, si ho feia, no hi havia ni indústria ni cotxes ni emissions de cap mena. Esteu col·laborant en la rentada de cervell a què ens sotmeten certs grups, interessats a treure profit, culpabilitzant la població dels països desenvolupats.” Resposta: Benvolgut Mikel, abans que res, voldria agrairte que ens manifestis els teus dubtes i desacords. Des d’IO, creiem que la fi de la pobresa serà possible quan aconseguim estats eficaços i ciutadans actius, com tu. Pel que fa als teus comentaris, segons l’últim informe del Panel d’Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC), el clima està canviant d’una manera molt més accelerada del que ho ha fet mai, a conseqüència de l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera, causada per l’activitat humana. És important insistir en el fet que l’IPCC és un grup creat per l’ONU, organització que està formada per estats, i no per ecologistes radicals orfes d’ideologia o empreses amb interessos inconfessables. (…) Des d’Intermón Oxfam, insistim en aquest tema perquè anys de treball sobre el terreny ens han mostrat que la vulnerabilitat de les persones pobres no deixa de créixer per raons associades al clima. (…) Sempre basem les nostres propostes en anàlisis solvents. Podem cometre errors ocasionalment, però puc assegurar que aquests no són conseqüència de la lleugeresa en els judicis, ni dels prejudicis ideològics, com els que moltes vegades emmarquen el necessari debat sobre la millor, més eficaç i més justa manera d’enfrontar-se al canvi climàtic.

“Sempre basem les nostres propostes en anàlisis solvents, mai en prejudicis ideològics”

PARTICIPA-HI! Aquestes pàgines són per a tu. Volem conèixer la teva opinió, les teves idees, les teves històries, les teves reflexions... També ens pots enviar fotos d’un viatge, d’una vivència o de persones que vas conèixer i que treballen per un món més just. Ho pots enviar a revista@IntermonOxfam.org o a Revista IO, Roger de Llúria, 15 - 08010 Barcelona.

Revista IO | Desembre 2009 | PERSONES IO | 29

28-29 CAT.indd 29

16/11/09 13:27:41


ENTITATS

La cultura i l’esport se sumen a la nostra lluita contra la injustícia El juliol de 2006, deu pescadors espanyols que treballaven a les costes de Malta van rescatar 51 immigrants que anaven a la deriva en una pastera. No solament els van salvar la vida sinó que, durant una setmana, van compartir el poc que tenien fins que un país va accedir a acollir-los. Fidels a l’esperit solidari d’aquests pescadors, les productores de Malta Radio, curtmetratge que narra aquests fets heroics, van decidir donar el 25% dels seus beneficis als nostres projectes a l’Àfrica. No són els únics. Us presentem diverses iniciatives que ens han demostrat que també es pot ser solidari a través de la cultura i l’esport.

El concert Sueño inmaterial, inmaterial interpretat per Laura Simó i Pedro Ruy-Blas, al Palau de la Música, va col·laborar amb el nostre projecte al sud del Sudan de suport a les dones refugiades.

La productora Alta Films ens va donar un euro per cada entrada venuda de La sal de este mar, pel·lícula que tracta del drama palestí, per col·laborar amb el nostre treball d’acció humanitària a la Franja de Gaza.

Inguanzo Inguanzo, SL SL, va organitzar a Barcelona una funció benèfica de Cancún, espectacle escrit per Jordi Galceran, autor d’El mètode Grönholm. Ens van donar la meitat dels ingressos de les entrades venudes aquell dia perquè seguim amb el nostre treball de cooperació, acció humanitària, comerç just i campanyes de sensibilització.

SSocarratt Produccions P d i i la l resta t de d productores que van participar en la creació de Malta Radio ens van cedir el 25% dels beneficis per donar suport als nostres projectes a l’Àfrica.

El DKV Joventut va convertir en 100 euros cada punt anotat en el partit de play off que va jugar contra el Reial Madrid, per als nostres projectes de cooperació.

© Jordí Feliú / IO

AGRAÏMENTS

Als que donen suport a la nostra missió de manera integral: Fundació la Caixa; Fundación Cajasol; Fundación Caja Murcia; Fundació Privada Joventut; Caixa Galicia Obra Social; Fundación Aisge; Ilustre Colegio

>>

de Abogados del Señorío de Vizcaya; Gamesa Corporación Tecnológica, SA; Editorial Fundamentos, SL; Identis; Orientación y Configuración de Soluciones, SL; Triodos Bank; DKV Seguros.

I a totes les empreses, fundacions i entitats que han col·laborat i que per manca d’espai no podem citar. Moltes gràcies!

Si vols més informació sobre com col.laborar, escriu a ggenebat@IntermonOxfam.org o truca al 902 330 331.

30

30-31 CAT.indd 30

16/11/09 12:31:33


MENJA’T EL MÓN

Aperitius multiètnics No és exclusiu del nostre país el gust per menjar tapes. A molts països del món hi ha el costum de servir molts platets alhora, que permeten als convidats anar picant i tastant sabors i textures diferents. Sens dubte, aquesta tradició és una bona forma de conèixer la cuina d’un lloc. La proposta s’enriqueix si barreges tapes de diferents països, tal com us mostrem a continuació.

PATÉ D’ALBERGÍNIA AMB MAGRANA (originari de Síria) INGREDIENTS PER A 8 TAPES: 2 albergínies, 2 dents d’all, 2 cullerades de tahina, 1 iogurt natural, 1 llimona, 4 cullerades d’oli d’oliva verge extra, ½ magrana, sal. Renteu les albergínies, talleu-les per la meitat, saleu-les abundantment i deixeu-les reposar uns 20 minuts. Després renteu-les sota l’aixeta i eixugueu-les. Disposeu les albergínies amb la part blanca cap amunt en una plàtera i coeu-les al forn, preescalfat a 180º C, durant 25 minuts. Retireu-les, deixeu que es refredin una mica i traieu-ne la pell. Introduïu la polpa al vas de la batedora, afegiu-hi l’all pelat, la tahina, el iogurt, el suc de llimona i la sal, i tritureu-ho fins a obtenir una crema homogènia. Tasteu-ho i afegiu-hi sal o suc de llimona si és necessari. Desgraneu la magrana eliminant totes les pells blanques. Serviu el paté d’albergínia en un bol, decorat amb la magrana i acompanyat de pa de pita.

MINIPEBROTS FARCITS DE POLLASTRE (originari de l’Iran) INGREDIENTS PER A 8 TAPES: 16 pebrots petits, 1 got d’arròs rodó, 250 g de pollastre sense os, 3 cullerades de salsa de tomàquet, 4 branquetes de julivert, 1 llimona, ½ culleradeta de comí, 2 cullerades d’oli d’oliva, canyella, sal, pebre. Renteu els pebrots, talleu-los per la meitat i buideu-los. Poseu l’arròs en aigua bullent amb sal uns 15 minuts. Escorreu-lo i refredeu-lo. Peleu la ceba, piqueula i sofregiu-la de 3 a 4 minuts. Afegiu-hi el pollastre picat, salpebreu-lo, coeu-lo de 5 a 6 minuts més. Retireu-lo del foc, introduïu-lo en un bol i afegiu-hi la salsa de tomàquet i l’arròs precuit. Condimenteu-ho amb el julivert picat, la canyella, el comí, el suc de llimona, la sal i el pebre, i barregeu-ho bé. Ompliu els pebrots amb la barreja preparada, disposeu-los sobre una plàtera de forn i coeu-ho al forn, preescalfat a 180º C, uns 15 minuts més. Finalment, afegiu-hi una mica de julivert fresc i un fil d’oli cru. Els ingredients destacats en taronja són productes de comerç just, i es poden adquirir a les nostres botigues i a www.IntermonOxfam.org/tienda.

EL MUNDO EN PEQUEÑOS BOCADOS Jordi García Ed. Intermón Oxfam 136 p. 30 euros

Des de les salteñas bolivianes fins al sashimi de vieira, passant per les verdures i hortalisses adobades amb gran varietat d’espècies… El mundo en pequeños bocados pretén ser, com el mateix autor afirma, “un respectuós acostament i tribut a la gastronomia del món, als pobles i a la seva gent”. Per a això, ha investigat les arrels culinàries tradicionals de 54 països d’Àfrica, Àsia, Europa, Llatinoamèrica i Oceania, que ha recollit en més de 50 receptes.

Pots comprar aquest llibre a les botigues de comerç just, a través de la web www.IntermonOxfam.org/ tienda o trucant al 902 330 331

Revista IO | Desembre 2009 | ENTITATS // MENJA’T EL MÓN | 31

30-31 CAT.indd 31

16/11/09 12:31:42


OCI SOLIDARI

Plantar un arbre, un regal per al planeta Els boscos són els pulmons de la Terra. Tot i així, cada any, desapareixen 13 milions d’hectàrees de massa forestal, extensió que equival a la superfície de Grècia o Nicaragua. Per pal·liar els efectes de la desforestació i la degradació dels ecosistemes naturals, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) va llançar el 2006 una campanya que convidava persones i entitats de tot el món a una acció tan senzilla com plantar un arbre. La crida ha tingut un ressò sense precedents i l’objectiu marcat inicialment d’aconseguir 1.000 milions d’arbres es va superar al cap de cinc mesos. Avui, ja n’hi ha més de 7.000 milions inscrits en la web de la campanya. T’hi apuntes?

QUÈ ACONSEGUIREM?

“Alguns dels arbres que trasplantem restauraran deus d’aigua que s’han assecat fa temps, impediran l’erosió del sòl i crearan fertilitzants que augmentaran les collites. D’altres protegiran contra els vents al Sàhara i frenaran la propagació de les dunes al desert. Molts més proporcionaran aliment tant a la població de les zones rurals com de les ciutats. Alguns serviran de farratge per al ramat i atrauran els insectes que pol·linitzen els conreus. També n’hi haurà que produiran fusta i olis naturals per a la construcció i que seran utilitzats com a combustible. I d’altres serviran per produir medicaments que curin el cos humà i olis essencials per donar repòs a l’ànima. Però tots extrauran diòxid de carboni de l’atmosfera i ens faran menys vulnerables a les amenaces implícites del canvi climàtic.”

En un any, un arbre exhala prou oxigen per a una família de quatre persones.

El 2005, hi havia un terç menys de superfície terrestre coberta per boscos que abans del començament de l’agricultura, fa uns 10.000 anys.

Una hectàrea d’arbres pot absorbir sis tones de CO2 a l’any. Un vol de llarga distància produeix 3,75 tones.

La pèrdua anual de boscos a tot el món contribueix a l’augment de les emissions mundials de CO2, més que el sector del transport.

Per saber-ne més: Campanya Plantem per al planeta (inclou informació tècnica sobre com plantar un arbre): www.unep.org/billiontreecampaign/ spanish/index.asp www.greenbeltmovement.org www.greenpeace.org/espana/bosques www.ecologistasenaccion.org

Extret del fulletó de la campaña Plantem per al planeta.

32

32-33 CAT.indd 32

16/11/09 12:35:44


Un cor darrere cada imatge © Mahmud / Oxfam

Com podem acostar-nos a una persona que passa fam?, com retratem l’horror d’una guerra?, com mostrem el patiment que ens han revelat? Avui dia, és molt fàcil fer una foto. Fins i tot que surti a la portada d’un diari o al telenotícies de la nit. Però és molt difícil trobar imatges que expliquin, que contextualitzin, que evoquin, en definitiva, que ens mobilitzin. Tot depèn de l’ull, o més ben dit, del cor que batega darrere cada instantània. En l’era de l’impacte televisiu, del flaix que enlluerna, la mirada compromesa marca la diferència. I per apreciar-la, res millor que un llibre, en el qual puguem aturar la nostra mirada, tants cops i tant temps com vulguem. Us fem algunes propostes plenes de compromís i de cor.

INDIA: VIDAS DE COMERCIO JUSTO NICARAGUA Susan Meiselas

OPEN WOUND. WOUND CHECHNYA 1994-2003

ASS I WASS DYING G Paolo Pellegrin

Stanley Greene

“Mentre recorria l’Amèrica Llatina, als anys setanta i vuitanta, sentia que retratava la història i no simples notícies, com pensaven molts dels meus col·legues. Ells feien una foto i se n’anaven, mentre que jo em quedava. Aquesta ha estat la meva elecció i a cap mitjà li ha interessat. Per això he acabat fent llibres i exposicions.” Més a: www.susanmeiselas.com

“Continua sent essencial que els fotògrafs trepitgem el terreny. Malgrat les dificultats, alguns ho aconsegueixen. Les seves imatges constitueixen un treball que parla de les guerres i les víctimes, però també de la importància dels corresponsals, persones apassionades que aconsegueixen que brilli la llum en la foscor d’aquest món.” Més a: www.noorimages.com

Paca Tomás i Pablo Tosco Ed. Intermón Oxfam.

“Quan m’acosto al patiment de la gent, sento que he de fer de testimoni, que és la meva funció i la meva responsabilitat registrar la nostra memòria col·lectiva. Però també crec que és en aquest espai tan delicat i fràgil que envolta la mort que hi ha la possibilitat de trobar-se amb l’altre i de descobrir que, quan mor algú, hi ha una pèrdua que ens pertany a tots.” Més a: www.magnum.com

La mirada atenta d’una dona que cus, el detall d’unes mans dibuixant sobre el paper, l’atenció d’uns nens a classe, un somriure. Un viatge fotogràfic a l’origen del comerç just, a les cases i als tallers dels artesans i artesanes que produeixen cada peça que arriba de l’Índia, i als seus beneficis. Tot això acompanyat de textos plens d’històries i anècdotes. Més a: www.IntermonOxfam.org/ VidesDeComercJust

Revista IO | Desembre 2009 | OCI SOLIDARI | 33

32-33 CAT.indd 33

16/11/09 12:35:47


VIATGES: NIGÈRIA

Makoko, el paradís oblidat A només set quilòmetres de Lagos, la ciutat més poblada de Nigèria, el caòtic enrenou es converteix en una plàcida remor. L’asfalt, sempre ardent, es transforma en estrets canals d’aigua verdosa i, en lloc de raquítics autobusos, són canoes de fusta les que es desplacen, lentament, al costat teu. Així és Makoko, el paradís oblidat, un místic poblat flotant que fa olor de peix fumat i sembla pura màgia. Text i foto: Alejandra Ramírez

a veu corre com la pólvora: una oyibo –que en ioruba significa blanc– busca un pescador per recórrer els canals. En un moment em trobo envoltada de gent. Molta gent. Taju Deen, el meu nou amic i traductor de l’ètnia ioruba, parla amb la gent del poblat. En poc temps el tracte ja està fet. A la llunyania apareix Nóe, empenyent amb un llarg pal i movent graciosament la canoa. Somriu, saluda, s’acosta. Somric, el saludo i fico els peus a l’aigua estancada per enfilarme a la seva canoa.

L

Les casetes, molt austeres, són de fusta rància i estan artesanalment suspeses entre canals d’aigua, en els quals suren lliris i qui sap quantes coses més. Dones, amb grans barrets de palla i vestits de mil colors, s’acosten i venen pa i menjar casolà. Les mares alleten les seves criatures. Les noies trenen les seves arrissades cabelleres.

El fum, molt dens, molt blanc, surt a poc a poc de les casetes flotants i inunda el paisatge; em submergeix en un ambient màgic, místic. L’entorn és idíl·lic. Sembla un somni, però és un malson. Darrere aquests suaus núvols de fum blanc viu una de les poblacions més marginades de Nigèria. Sembla mentida que sigui just aquí, en aquest escenari de pel·lícula gairebé cursi, on l’esperança de vida està al voltant dels 40 anys, on la malària i la tuberculosi són el pa de cada dia i on per accedir

NÍGER

BENÍN

NIGÈRIA Abuja

CAMERÚN

TXAD

En algunes comunitats ioruba es preserva la tradició de comunicar-se mitjançant tambors parlants. Els pots comprar a mercats de Lagos i donar suport als artesans locals que els fabriquen amb mètodes tradicionals.

TOGO

Els infants, adults prematurs, treuen amb xarxes els fruits del mar. Així ho van fer els seus pares, i els seus avis, així ho faran els seus fills, i els seus néts. Pescadors d’antany. Pescadors del demà. Pescadors de Makoko que assequen el peix i el fumen per vendre’l al mercat.

TURISME IO

r íge

Sembla un somni, però és un malson. Darrere aquests suaus núvols de fum blanc viu una de les poblacions més marginades de Nigèria.

Golf de Guinea

Si visites Makoko vés-hi acompanyat d’un guia/ traductor i, si us plau, no donis diners ni regals a les criatures; si realment vols ajudar, contacta amb les ONG locals. a l’aigua potable cal desplaçar-se més de tres quilòmetres … No és un somni. No és un paradís. I sí, està molt oblidat. Així és Makoko, i els somriures de la seva gent s’impregnen en l’ànima, com s’impregna a la pell l’olor de peix acabat de fumar.

PER SABER-NE MÉS WWW.AFRICASTYLES.COM/CULTURE/ TALKING_DRUMS.HTML WWW.LONELYPLANET.COM/NIGERIA

34

34-35 CAT.indd 34

16/11/09 12:38:36


Quan compres comerç just no solament solame obtens articles d’excel·lent qualitat sinó que estàs contribuint a la reducció de la pobresa i al desenvolupament sostenible dels productors del Sud.

1

3

4

1

2

2

3

4

SAFATA DE RATLLES

ESTALVIS

PORTAGOTS

RAJOLES DE XOCOLATA

Còmoda safata de fusta feta a l’Índia per l’organització de comerç just Asha. Mides: 51x31x5 cm.

Presenta els teus plats a taula amb aquests pràctics estalvis de fusta. Fabricat per Asha a l’Índia. Mides: 20x17x1,5 cm.

Aquest conjunt de sis portagots de fusta protegirà les teves taules amb estil. També l’ha produït Asha a l’Índia. Mides: 10x10x0,6 cm.

Totes les rajoles de xocolata de la marca Mascao, elaborades pels grups productors El Ceibo, de Bolívia, i Conacado, de la República Dominicana, són de cacau ecològic i de comerç just. N’hi ha 10 modalitats diferents! Negre o blanc, amb llet, ametlles, rom, taronja o, fins i tot, amb gust de capuccino. Escull la que més t’agradi!

Preu: 17,90 euros

Preu: entre 1,90 euros i 2,35 euros

Preu: 29,90 euros

Preu: 9,90 euros

SALVEM EL MÓN AMB REGALS ORIGINALS I SOLIDARIS! Ja està aquí el nou catàleg d’Algo más que un regalo, en el qual trobaràs regals amb què contribuiràs a… salvar el món! Si l’estrella de l’any passat va ser el pelibuey, aquest cop et proposem “Els 4 magnífics”: una cabra, un porc, una gallina i un pollet que, com a bons superherois, lluitaran contra la injustícia i et permetran donar suport a les persones que més ho necessiten. Aquest any podràs escollir entre 26 regals, vuit són nous, com mosquiteres, bidons d’aigua, kit agricultor o reforestacions. Tots ells són reflex dels programes en què treballem i que utilitzem per lluitar contra la pobresa. Més informació a: www.IntermonOxfam.org/algomasqueunregalo

Pots trobar més de 6.000 regals a les botigues de comerç just, a través de la web www.IntermonOxfam.org/tienda o trucant al 902 330 331. Revista IO | Desembre 2009 | VIATGES // L’ALTRA BOTIGA | 35

34-35 CAT.indd 35

16/11/09 12:38:42


VELL CAMPEROL DE LA COMUNITAT DE CARRERA (EQUADOR).

Quan hagis llegit la revista, passa-la...

10171806

“A aquests turons mai no arribava l’aigua, només quan queia del cel. Així vivíem, tot era sec, mai no vaig pensar que veuria aquí amb els meus ulls l’aigüeta. Ara ja tenim patates, ja tenim herbetes, sempre tenim alguna cosa gràcies al que es rega.”

A un amic, a un familiar, a la biblioteca del teu barri... Com més siguem, més canvis aconseguirem.

Davant la injustícia, reacciona.

902 330 331

01-36 CAT.indd 36

www.IntermonOxfam.org

16/11/09 11:35:39


Revista Amnistía Internacional