Issuu on Google+

SOCIETAT

Dimecres, 12 de juny de 2013

Universitat Pompeu Fabra

3

Les filles d’Egalia Una escola bressol sueca impulsa un model educatiu sense gènere Victòria Oliveres Barcelona Egalia és el nom d’una escola bressol pública d’Estocolm, Suècia, on s’ha implantat un model educatiu únic. Principalment en destaca l’ús d’un llenguatge neutre, és a dir, no parlen d’“ell” o “ella” ni es dirigeixen als infants com a “nens” i “nenes” sinó que utilitzen el pronom neutre “hen”, agafat del finès, i els anomenen “amics”. Però, tot i que aquesta és la diferència més mediatitzada, no és l’única.

Els educadors volen alliberar als infants de les expectatives socials que els vénen marcades No deu ser casualitat que el nom d’aquesta escola bressol coincideixi amb el d’un món inventat al llibre Les filles d’Egalia, de l’autor noruec Gerd Brantenberg. S’hi representa de forma satírica un indret on les desigualtats de gènere són també abismals però qui ocupa la posició dominant són, en aquest cas, les dones. En aquest centre no es vol reproduir l’imaginari de la novel·la però sí que pretenen canviar el model educatiu i social sexista en el què actualment vivim. L’objectiu dels educadors és alliberar als infants de les expectatives socials que els vénen marcades segons el seu sexe. No hi ha cap element que permeti relacionar cada sexe amb uns determinats rols. Per exemple, els llibres que es poden trobar al jardí d’infants no són els tradicionals. Les històries de princeses submises es substitueixen per contes d’animals on no cal respondre si les parelles són homosexuals o heterosexuals i s’aprofita per normalitzar temes com l’adopció. Sí que hi podem trobar joguines de totes

menes, però sempre barrejades i evitant els codis de colors que etiqueten si una joguina ha de ser per a nens o per a nenes. L’equip professional del centre ha rebut tant elogis com crítiques. Tot i que Suècia és un dels països més avançats ens temes d’igualtat, hi ha sectors que no veuen amb bons ulls que es financi mitjançant impostos la “bogeria del gènere”. Algunes associacions de pares es queixen que el govern busqui l’eliminació del gènere enlloc de la igualació, ja que consideren que els diferents rols en la societat no són problemàtics sempre i quan es valorin per igual. D’aquesta manera, diuen, es dóna a entendre que aquelles característiques considerades masculines són millors i per tant s’han d’eliminar. També consideren que s’ha anat massa enllà, que els infants que s’eduquin a Egalia no estaran preparats per afrontar el món que hi ha fora les parets de l’escola. Però precisament els mestres d’Egalia volen canviar aquesta societat des d’un dels pilars bàsics com és l’educació. Es tracta d’oferir als infants totes les perspectives, sense limitar el seu desenvolupament humà; sense tenir unes expectatives diferents d’un infant o d’un altre en funció del seu sexe. A més, assegura Lotta Rajalin, la directora de l’escola bressol, que

El gènere és la construcció social de les diferències entre els sexes els infants no tenen problemes d’identitat perquè saben que biològicament algunes són nenes i d’altres nens. En el centre no es neguen les diferències de sexe però si que es s’iguala la part social, el gènere. En general, el model educatiu s’està fent un lloc en la societat sueca. L’escola bressol té una llarga llista d’espera i només una família ha sortit del projecte.

L’educació s’està transformant per eliminar els rols tradicionals

Els llibres que es poden trobar a l’escola bressol Egalia no són els tradicionals / Zetsons

El model coeducatiu

La qüestió principal del problema és saber diferenciar gènere de sexe. Carmen Sierra Pellón, professora de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona, explica que el gènere és la construcció social i cultural de les diferències entre els sexes. És a dir, mentre que les diferències entre sexes són biològiques, les diferències entre gèneres són fruit de les relacions en cada sistema sociocultural. Al llarg de la història s’ha donat molta més importància a les diferències que no pas a les similituds i per això s’han definit uns rols de gènere que han delimitat el comportament dels homes i de les dones en cada cas. En l’àmbit educatiu aquesta imposició social s’ha

El problema del marcatge masculí Fixant-nos en Egalia veiem com el llenguatge és un dels trets més importants per arribar a la igualtat. La problemàtica del gènere en la parla, però, té una incidència diferent en unes llengües o en altres. El suec i el finès tenen una categoria neutre i poden utilitzar el pronom neutre “hen”, que no té cap connotació de gènere. El mateix passa amb l’alemany, on es pot parlar de dones (frau), d’homes (mann) o d’ambdós (mensch). En el cas del català i el castellà, com en d’altres llengües romàniques, no podem parlar amb una terminologia neutra. Formen part del 15% dels idiomes del món amb gènere. Totes les paraules s’encasellen en el femení (la poma) o el masculí (el préssec) o tenen les dues versions (el gat/la gata). La pertinença a un o altre és totalment arbitraria, només depèn de la seva evolució al llarg de la història. Totes aquestes llengües, però, tenen un terme com a genèric. Excepte en l’iroquès i el guajjiro, la paraula general o no marcada és la masculina. És a dir, que el masculí parla de la totalitat, inclou el femení sense neces-

sitat de repetir ambdues paraules, però també es pot referir només a una part. Aquest fet no deixa de ser confús i provoca que s’acabi confonent el gènere dels elements amb el seu sexe. Com es va concloure en un debat d’antropologia lingüística a la Universitat de Barcelona, el gènere és només un sistema de classificació nominal que ha adquirit un protagonisme incomprensible com a element invisibilitzador de les dones o, si es vol, com el tòtem del sexisme que es manifesta en la llengua. De totes maneres, aquests filòlegs exposen que el fet de no tenir-ne prou amb el marcatge només en el cas del gènere, o sigui, el fet que molts sectors de la societat especifiquin cada vegada “nens i nenes” posa en evidència un fet paradoxal. Per exemple, mai especificaríem “persones i immigrants” perquè els segons estan inclosos en el primer grup. Però agafar el terme masculí com a general ja no ens serveix i, per tant, sempre que es pugui optem per una solució globalitzadora: “infants” enlloc de “nens i nenes” o “persones” enlloc d’“homes i dones”.

plasmat en les escoles segregades. El problema, però, va fins i tot més enllà ja que a les habilitats, característiques i coneixements que s’han relacionat amb els homes se’ls ha donat molt més valor que no pas a aquelles relacionades amb les dones. La diferent adjudicació de coneixements així com l’eficàcia de transmetre’ls, com també exposa Sierra Pellón, indiquen les connotacions ideològiques d’una estructura patriarcal.

Els infants es formen principalment per imitació Avui en dia, la regulació presenta un model coeducatiu. Amparo Tomé, professora de Sociologia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens defineix el paradigma com la manera democràtica d’educar nens i nenes tant per a les esferes públiques com privades. Tot i que la finalitat és arribar a aquesta igualtat de sexes, cal entendre que el punt de partida és un model androcèntric pensat d’homes per a nens. Per tant, coincideixen molts educadors a defensar que cal potenciar aquells sabers antigament relacionats amb el sexe femení i que fins ara no formaven part del model per a aconseguir que ambdós quedin integrats. Tot i això, cal acceptar que només transformar l’educació no canviarà l’imaginari col·lectiu sobre els rols sexuals ni tampoc eliminarà les desigualtats socials entre homes i dones. Els infants s’eduquen bàsicament a les seves famílies i també els influeix molt la televisió i, de moment, la gran majoria d’aquests àmbits socialitzadors presenten una visió androcèntrica del món.

Endinsant-nos en la pedagogia Waldorf

Janine Künzi exposa que cal tenir clar que hi ha trets masculins (força física i pensar abstracte) i femenins (sensibilitat i pensar pràctic) i que el conjunt ens dóna l’ésser humà. Ella és pedagoga arrelada al sistema educatiu Waldorf, ideat pel filòsof austríac Rudolf Steiner, la base del qual és el desenvolupament humà per septennis en els quals les capacitats d’aprenentatge van canviant. La pedagoga especifica que el cos físic en el què vivim ens marca en part ja que ens és més fàcil desenvolupar aquelles característiques femenines en un cos de dona i viceversa, però que tots els trets es poden trobar en totes les persones. Precisament en la nostra societat predominen les característiques masculines perquè són les més valorades. Tot i això, el sistema Waldorf potencia que tothom pugui créixer en tots els àmbits i deixa sempre clar que s’han de deixar de considerar uns trets millor que els altres. Els infants es formen principalment per imitació, explica Künzi, per tant el més important és que els adults també es desenvolupin de forma global i que els infants convisquin en l’entorn més variat possible. Així podran imitar i, d’aquesta manera, fer seus tots els trets o aquells amb els quals es sentin més còmodes. Quan els infants s’eduquen en un entorn com l’anteriorment descrit, no diferencien si un tipus de joc o de comportament correspon a un sexe o l’altre. En canvi, si ens fixem en infants que ja han sigut socialitzats en un entorn sexista llavors abandonaran els jocs que estimen per un impuls interior que els fa jugar al què els toca per imposició social, conclou la pedagoga.



Les filles d'Egalia