Page 1

ECONOMIA

Universitat Pompeu Fabra

Dimecres, 5 de juny de 2013

Acabar amb la Résistance Les polítiques d’austeritat han fet retrocedir un segle la qualitat de vida Aina Valldaura, Àlex Segura i Victòria Oliveres Barcelona Els pilars bàsics que de forma aparentment empírica donaven raó de ser a les polítiques d’austeritat aplicades arreu d’Europa i Estats Units estan caient. Són cada dia més els experts que s’atreveixen a alçar la veu contra el discurs oficial i assenyalen que les retallades són tan sols la imposició dels principis ideològics del neoliberalisme i la defensa dels interessos privats. Cada vegada més evidències sostenen aquesta hipòtesi. El passat mes d’abril un estudiant de la Universitat de Massachussets Amherst, Thomas Herdon, va trobar errors de càlcul en l’Excel que des del 2010 s’havia convertit en un referent per economistes i caps d’estat per justificar les polítiques de retallades. Sota el títol Créixer en temps de deute, els dos catedràtics de Harvard, Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff, defensen una relació directa entre el deute públic i el creixement. Estableixen que els països amb un deute públic d’entre el 60% i el 90% del PIB creixen anualment en una taxa del 3% del seu PIB però quan superen el 90% registren, de mitjana, una caiguda del 0,1%. L’exclusió de dades de països com Japó, Austràlia o Canadà (endeutats per sobre del 90% i amb creixement econòmic sostingut), els desencerts en les ponderacions i uns suposats errors en el codi són les tres “confusions” trobades per l’estudiant nord-americà i el seu tutor. Primerament, Japó, per exemple, no sortia a l’estudi. Clara excepció a la teoria inicial de Reinhart i Rogoff, ja que amb un endeutament

del 200% del valor del PIB ha crescut gairebé un 1% durant 15 anys. D’altra banda, tampoc apareixen en els càlculs les dades de països que, en principi, sí que s’estaven estudiant. Concretament es van excloure les dades d’Austràlia (194650), de Nova Zelanda (1946-49) i del Canadà (1946-50). Justament quan el percentatge del seu deute públic era superior al 90% i tot i així tenien un creixement sòlid. És el cas del Canadà, que va assolir un creixement del 3%. El segon error fa referència a les estranyes ponderacions que es van donar a les dades. Els valors de molts anys de deute excessiu en què el país aconsegueix créixer només es reflecteixen en una observació, mentre que les dades d’anys en què l’endeutament produeix de-

Totes les evidències apunten a què es tractava d’un desencert buscat “Els països amb un deute públic superior al 90% creixen a un 2,2% anual” afirma Paul Krugman creixement del PIB se’ls dóna molta més importància. Per exemple, els 19 anys en què Gran Bretanya es va mantenir creixent al 2,4% del PIB tot i tenir un deute públic superior al 90% (del 1946 al 1964) s’ajunten fent la mitjana i es tracten com una sola dada. En canvi, el sol any en què Nova Zelanda va decréixer un -7,6% tenint un deute públic molt elevat també es tracta com a una sola dada. Per tant, les dades de 19 anys de Gran Bretanya tenen la mateixa importància que un sol valor de Nova Zelanda.

A mitjans del segle XX es va apostat per l’Estat del Benestar que avui s’està destruint Per últim, també s’observa un error en el codi de l’Excel que van utilitzar. Algunes fórmules estan desplaçades i, per això, els resultats no es calculen amb totes les dades que haurien de tenir en compte. Aquest últim error tècnic és l’únic pel qual els professors de Harvard s’han disculpat i asseguren que no hi va haver cap manipulació planificada de les dades. Tot i les breus explicacions de Reinhart i Rogoff, el fet de no incloure aquesta mena de països sembla ser per pur interès i totes les evidències apunten a què es tracta d’un desencert buscat. Arran d’aquest anàlisi, els professors van augmentar el seu caché i van realitzar infinites conferències molt ben pagades, arribant a cobrar per elles igual que caps d’Estat com Bill Clinton. Per la seva banda Herdon, juntament amb altres economistes com el premi Nobel d’Economia, Paul Krugman, defensen en els seus estudis que els països amb un deute públic superior al 90% creixen a un 2,2% anual, xifra molt allunyada de la plantejada pels experts de Harvard, i la qual significa que el procés seria lineal i no caldria fer ajustos bruscos del pressupost com els que s’estan realitzant avui en dia. Aquesta, però no és la primera vegada que les mesures d’austeritat son qüestionades. Durant el mes de gener de 2013, Olivier Blanchard, economista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI), juntament amb Daniel Leigh, economista del departament de recerca de la mateixa institució, publicaven un informe (Growht Forecast Errors and Fiscal Mulipliers) on reconeixien haver subestimat les greus seqüeles que poden tenir per la recuperació econòmica aquest tipus de mesures sobre el consum i la inversió. Durant aquell mateix mes, però, l’FMI recomanava a Portugal reduir les pensions i els subsidis

Les tulipes holandeses ja ens van avisar Mirar endarrere a la història serveix per desmuntar dues fal•làcies que des de sectors de poder es defensen. En primer lloc, l’actual crisi econòmica dels països occidentals no és la primera ni tampoc la més espectacular. Ja des del segle XVII una bombolla especulativa va fer augmentar astronòmicament el preu de les tulipes i va fer trontollar tota l’economia holandesa. Ni tan sols la bombolla immobiliària espanyola ha estat la pitjor de la història. Als anys 80 una bombolla immobiliària va devastar el Japó. Un exemple molt visual de la magnitud especulativa és que el preu del terreny ocupat pel Palau Imperial japonès era igual que el preu del sòl de tot l’estat de Califòrnia. Encara avui en dia, com a conseqüència, el Japó té un creixement anual gairebé pla. D’altra banda, la fe cega en les polítiques d’austeritat com a solució per sortir de la crisi no té cap base històrica, no en tenim cap exemple previ. Una de les solucions més utilitzades ha estat la devaluació de la moneda. Per exemple, a Anglaterra, que abans de la primera guerra mundial era una de les economies més fortes, el pes de la Gran Guerra va tenir un greu efecte en les arques públiques. Amb

un endeutament estratosfèric i elevats interessos la situació era extrema. No obstant a causa de la seva participació en el Patró Or (sistema monetari que fixa el valor de la unitat monetària en termes d’una determinada quantitat d’or) no podia devaluar la moneda. Finalment després del crack del 29 i la greu crisis financera va prendre la decisió i el setembre de 1931 va abandonar el model de canvis fixos i va devaluar la moneda un 25%. Aquest fet no és viable dins del context de moneda única de l’Eurozona. Un altre cas que desacredita les retallades és la crisi del deute llationamericà dels anys 80. Tot i que no es pot extrapolar aquella crisi a l’actual, és bo recordar que les polítiques d’austeritat imposades pel Fons Monetari Internacional a canvi de rescats no van donar cap resultat. Tot el contrari, la maximització de la importància dels ajustos per poder pagar el deute va fer que la taxa mitjana de pobresa de Sudamèrica arribés al 46%. No ha sigut fins que països com Bolívia s’han negat a continuar seguint les directrius de l’FMI i han deixat de pagar un deute qe consideren il•legítim que han pogut començar a recuperar-se.

d’atur, acomiadar professors i funcionaris i pujar el preu de la sanitat pública. Facta, non verba.

“la fada de la confiança”

La recuperació de la confiança és l’altre gran pilar on se sustenten aquestes polítiques restrictives, més enllà de dades empíriques. Aquest plantejament defensa que si un país no es pot autofinançar passa a dependre d’altres entitats nacionals o estrangeres. Això genera un rebuig d’aquest país en els mercats que cada cop li voldran deixar menys diners i amb més condicions, el que es tradueix en uns interessos cada vegada més elevats que acaben convertint el deute en impagable. Seguint aquesta lògica, quan un país engega polítiques d’austeritat vol fer creure als altres que “ho està fent bé”, que a continuació tindrà els comptes públics equilibrats i, per tant, suggereix que hi tornin a confiar. Com podem veure en el dia a dia, aquesta situació a la pràctica no s’està donant. El Nobel d’economia Paul Krugman ridiculitza aquestes propostes, que ell veu totalment ideològiques, parlant de “la fada de la confiança”. Les polítiques d’austeritat no poden, per art de màgia, fer que els inversors de cop i volta vulguin tornar a donar crèdit. Ningú té la fórmula de la confiança.

“l’economia és ideologia”

Nombrosos economistes assenyalen que darrere del estudis empírics i les fórmules matemàtiques s’hi amaguen interessos. Per això avui es mantenen com a vigents teories públicament falses. Una mostra més que l’economia no és una ciència pura sinó que l’interès prima per davant la veritat. Josep Manel Busqueta, economista del seminari d’economia crítica Taifa, va un pas més enllà i sentencia que “l’economia és ideologia”. Un primer motiu pel qual es continuen aplicant aquestes mesures d’ajust pressupostari són, per Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet d’Història de la Universitat Pompeu Fabra, els compromisos que ha adquirit l’administració pública durant els anys de bonança econòmica. Dit de forma clara, significa que la despesa ha augmentat molt en època de vaques grasses ja que era molt fàcil accedir a finançament exterior. L’Estat es va comprometre a fixar com a ordinàries despeses que abans eren extraordinàries i ara costa tancar l’aixeta. Molta d’aquesta despesa s’ha fet en grans infraestructures que necessiten manteniment encara que no estiguin actives com l’aeroport de Castelló o estacions d’AVE com la de Utiel-Requena que rep, de mitjana, 45 persones al dia. El professor de la Universitat de Barcelona, Josep González Calvet, i l’economista Josep Manel Busqueta coincideixen a emmarcar aquestes polítiques en un pla definit molt abans de la crisi. El professor ho anomena una “estratègia premeditada” que s’ha anat desenvolupant

i que, fins i tot, ha sortit a la llum en boca d’alguns personatges del poder. Fent referència, per exemple, al líder de la patronal francesa quan expressava, fa tres anys, que “cal acabar amb els objectius de la resistència”, és a dir, amb tot allò que va voler aconseguir la resistència francesa després de la segona guerra mundial: l’estat del benestar. La crisi només és, per tant, una excusa per poder accelerar aquest procés de desmantellament de serveis públics. Per a Busqueta, a més, les polítiques que avui s’estan aplicant formen part de la gestió de la Unió Europea des de de l’origen de la moneda única, en l’agenda definida en el Tractat de Maastricht de 1992.

La crisi és una excusa per accelerar el procés de desmantellament de serveis públics És evident que les polítiques que s’estan aplicant no estan servint per aconseguir els resultats que diuen que volen, i, fins i tot, el Banc Central Europeu, l’FMI i els inversors en són conscients. Primer, les economies no estan aconseguint taxes de creixement més elevades, ans el contrari, la recessió continua vigent a Espanya i tot Europa trontolla. Alemanya, per exemple, que ens la presenten com exemple d’èxit, ha tingut un creixement gairebé pla, de tan sols el 0,1% durant el primer trimestre del 2013, quan l’any passat havia estat del 0,7%. En segon lloc, tampoc estan servint perquè les economies deixin d’endeutarse. Els rescats estan a l’ordre del dia i el finançament d’institucions internacionals està fent augmentar el deute públic a magnituds


ECONOMIA

Dimecres, 5 de juny de 2013

Universitat Pompeu Fabra

Elaboració pròpia

The New York Times

El risc de pobresa i l’ exclusió social han augmentat un 3,6% de mitjana a l’Estat Espanyol/ EMILIO MORENATTI estratosfèriques. En aquest moments, a Espanya ja arriba a estar al voltant del 90% del PIB, quan el 2007 ben just s’arribava al 60%. Per últim, les taxes d’atur no paren d’incrementar-se mes a mes i les mesures de fre no semblen ser prioritat. Tot al contrari, pel què estan servint aquestes mesures és per concentrar la riquesa col•lectiva existent en mans privades d’una petita part dels interessos econòmics que dominen la societat. Segons Steve Keen, professor d’economia i finances a la Universitat de Western Sydney, veiem com el marge de renta que arriba als treballadors mitjançant el sou fa anys que s’està reduint i, en canvi, el marge de beneficis és cada cop més ample. També ho veiem igualment il·lustrat al gràfic de Thomas Piketty (Evolució ingrés mig dels EEUU), on es mostra que des dels anys 80 el percentatge d’ingressos que s’emporten l’1% de la població més rica és cada cop més gran, mentre que la majoria de la població (el 90%, la classe mitjana i baixa) ja s’emporta tan sols un 50% d’aquests. D’altra banda també aconsegueixen una devaluació de la força de treball, ja que en el marc de la unificació monetària de la Unió Europea un país sol no pot devaluar l’Euro. Si l’atur creix, els empresaris tenen molts treballadors desesperats per treballar a qualsevol preu. Així aconsegueixen reduir costos i ser més competitius, tant per vendre al país com per exportar. Es tracta doncs, d’una depreciació del capital humà davant la impossibilitat de devaluar la moneda com s’havia fet tradicionalment en aquests casos. Tot i el que es diu habitualment, l’origen del finançament no és el principal problema del deute públic. El quid de la qüestió és el

que es finança a través del deute. D’aquesta manera, el catedràtic Fernando Guirao, assegura que “finançar l’escola i la sanitat pública amb deute”, com s’ha fet en els últims anys, “és inútil i no és viable a llarg termini” a causa de l’elevada inestabilitat i forta dependència que això comporta. El catedràtic apunta que aquestes partides s’han de finançar mitjançant la recaptació d’impostos i de manera sostenible. En canvi, troba intel•ligent endeutar-se en despeses extraordinàries i específiques, com recerca i desenvolupament o l’expansió dels transports, ja que es pot treure una rendibilitat tant en el short com en el long run.

Estem patint els efectes de la sortida de l’euro sense beneficiar-nos dels avantatges Aquest element és però tan sols la punta de l’iceberg. El que veritablement està fallant és, se-

gons Guirao, el nostre sistema democràtic que ha provocat que, des de la instauració de l’Estat del Benestar, la irresponsabilitat individual i col•lectiva no hagi fet més que augmentar. Vivim en un país on mai no hi ha responsables de res, apunta Guirao. La responsabilitat s’ha convertit en la gran absent de la nostra societat, ja que no es fomenta a l’escola, ni a l’Administració, ni en els llocs de treball. “Arribar a la situació actual és culpa d’alguns, però sembla que els únics que estem pagant som els ciutadans” defensa el catedràtic. Per al professor, a més, el fet que ens facin creure que Alemanya ens governa només ens torna més ignorants. “Alemanya no ens governa, ho fa la nostra gran incompetència”. Guirao ho té molt clar: “quan diem que ens governen, fem una transferència de responsabilitat”. Així, els polítics espanyols refusen els problemes i no s’enfronten a ells. L’acceptació social milloraria si algú mostrés responsabilitat davant els problemes. Però això no és propi d’un macho ibérico.

Elaboració pròpia

alternatives

El fantasma de la sortida de l’euro fa temps que plana sobre els països mediterranis ja que la impossibilitat de devaluar la moneda està impedint la sortida de la crisis a través de les tradicionals receptes. Sovint, però, apareix com una idea descabellada que provocaria que els bancs s’enfonsessin, l’atur es disparés i el deute públic del país creixés desorbitadament. No obstant, els bancs ja han caigut i han estat rescats amb diners públics, que en el cas d’Espanya ha costat 140.000 milions d’euros als contribuents. L’atur ha arribat al 26% de la població activa i al 50% en el cas del juvenil. El deute públic ha augmentat més d’un 30% en els últims 5 anys a causa de les mesures d’austeritat, que l’han fet arribar fins al 90% del producte nacional. Els interessos dels préstecs per salvar la banca n’han estat la principal causa. González Calvet remarca que les conseqüències que podria provocar una hipotètica sortida de l’euro ja les estem vivint, però sense beneficiar-nos dels avantatges que comportaria, com ara un augment de les exportacions doncs la moneda disminuiria el seu valor i els productes serien més competitus a nivell internacional. D’altra banda, Josep Manel Busqueta, economista del seminari Taifa, no es cansa d’assenyalar que no hi ha receptes màgiques i que el procés és lent. Aposta per un camí de tres passos, els pilars del qual són: ser crític, organitzar-se i crear nous espais d’autonomia i formes de relacionar-se que siguin el motor del nou model d’economia i societat. Pels qui creuen que les mesures d’austeritat són l’única sortida, l’economista González Calvet té una proposta concreta: el Teorema del Pressupost Equilibrat. Aquest es basa en què cada increment

d’un euro de la despesa pública vagi acompanyat de l’augment d’un euro d’impostos, així les despeses i els ingressos públics estan balancejats. El resultat final acaba sent un increment del 0,5 en el PIB per cada euro invertit. Per fer realitat aquesta opció la despesa pública hauria d’arribar al 60% del PIB i és aquest el motiu que frena part del poder polític a aplicar-lo.

Cap país ha sortit d’una crisis aplicant mesures d’austeritat com les actuals L’economista de la UB no està segur que funcionés, però el que sí afirma amb seguretat és que no hi ha cap país que hagi sortit d’una crisis aplicant mesures d’austeritat. És el cas dels anys 70 i 80 (anomenades Dècades Perdudes) dels països d’Amèrica Llatina, que van viure unes brutals polítiques de retallades i no s’han començat a recuperar fins que s’han plantat. Van dir prou i es van negar a continuar sometent la dignitat de les persones als interessos econòmics. Per altra banda, el pressupost és una dada concreta. Per aquest any: 319.460 milions d’euros. La manera de repartir els diners, però, és un conjunt de decisions polítiques. El catedràtic Jean Monnet de la UPF es pregunta el perquè dels objectius de retallades. Sanitat, educació, serveis socials són partides que pateixen molt...Per què no es retalla l’Esglèsia, la Casa Reial o en serveis destinats a grups privilegiats en la mateixa proporció? “El motiu és ideològic, no hi ha volta de fulla.” Això fa que la societat no tingui clar el perquè de tot el què passa i que no sàpiga perquè no s’assumeixen responsabilitats.

Acabar amb la résistance