MITJANS DE COMUNICACIÓ I ESTRUCTURA DE PROPIETAT: LA CLAU DEMOCRÀTICA
NOUS HORITZONS
204 | 2012
D28
El nom d’Abbott J. Liebling segurament us dirà ben poca cosa, tanmateix aquest periodista i crític nord-americà dels mitjans ens va deixar una de les cites més conegudes en relació a la propietat dels mitjans de comunicació: “Freedom of the press is guaranteed only to those who own one” (Liebling, 1960). O, el que és el mateix, “només els propietaris de mitjans de comunicació tenen garantit el seu dret a la llibertat d’expressió”. Liebling no fou l’únic, però sí un dels pocs autors que ara fa cinquanta anys van començar a parlar de la importància de l’estructura de propietat dels sistemes mediàtics. Fins aleshores, no és que hagués un buit absolut sobre el tema, però gairebé. El focus sobre els mitjans de comunicació havia estat posat sobretot en els seus efectes i missatges, i només parcialment sobre els emissors. La causa d’això és ben simple: aquells qui finançaren la primera recerca sobre mitjans de comunicació –durant les dècades de 1930 a 1960– tenien uns interessos ben concrets, que van accentuar-se sobretot a partir de la segona guerra mundial, un cop es varen fer evidents els potents efectes propagandístics que sobre l’opinió pública podien tenir els missatges mediàtics1. Pel que fa als emissors, és a dir, els propietaris dels mitjans de comunicació o els emissors dels missatges que aquests transmetien (per exemple els anunciants, els instituts de creació d’opinió pública o think tanks, etc.), el principal interès de la recerca durant molts anys es va limitar a l’àmbit de la gestió i economia de l’empresa, és a dir, a esbrinar com optimizar el negoci. L’estudi dels propietaris dels mitjans des d’un punt de vista estructural, no vinculat a interessos comercials, sinó al rol que els mitjans tenen i han de tenir en una democràcia, és quelcom molt més recent, iniciat a partir de les dècades de 1960 i, sobretot, 1970 per investigadors crítics nord-americans i
europeus, entre els quals també hi trobem pioners a casa nostra, com és el cas del text de Manuel Vázquez Montalbán, escrit a la presó franquista, Informe sobre la información (1963)2. Aquí defensem que es tracta d’un tema amb profundes implicacions democràtiques, tantes que a la democràcia mateixa se li fa difícil abordar-lo amb transparència, perquè apunta al mateix cor de les relacions de poder que tenen lloc en el seu si. Estructura de propietat: de què parlem? Cal començar deixant clar que quan parlem d’estructura de la propietat ens referim essencialment a dues qüestions diferents: al tipus de propietat de les empreses comunicatives, per una banda, i a la pluralitat o diversitat de la propietat en el sector comunicatiu, per l’altra. És a dir, en el primer cas ens referim a si la propietat dels mitjans de comunicació és una propietat concentrada (en mans majoritàriament d’un sol accionista o família) o dispersa (repartida entre molts accionistes sense que cap n’ostenti el control clarament). Tot i que també podem trobar una barreja d’ambdues propietats en aquells grups de comunicació on els fundadors o famílies fundadores mantenen un paquet accionarial que no és de control, però que és el més gran i que coexisteix amb la presència de molts altres accionistes mitjans o petits, principalment institucionals (és a dir, financers), arribats amb la sortida a borsa dels grups. En el segon cas, per pluralitat o diversitat dins del sector, ens referim al grau de concentració que experimenta el sector comunicatiu. És a dir, si estem davant un sector monopolitzat (amb un sol actor controlant tot el mercat), oligopolitzat (amb uns pocs actors controlant tot el mercat) o amb competència real (amb molts actors competint entre ells en igualtat de condicions).