Issuu on Google+

(Resum de tot allò publicat anteriorment) La crisi del regne visigot havia provocat la deriva cap a un mal entès senyoralisme. El complex sistema de poder visigot generava dubtes i relegava la fe a un segon pla, configurant un sistema en el què la legitimitat quedava molt desdibuixada. El resultat era la sensació que els senyors imposaven molt, però que manaven poc i que no tenien autoritat. La dispersió de responsabilitats creava la sensació de desgovern, sumant un factor més al desassossec social. Res hi ha més inquietant en un període de crisi, que el caos i la idea que al davant de tot, no hi ha ningú. Ni tan sols un bast senyor visigot. La invasió dels sarraïns marcà un abans i un després. La desorientació era enorme. S’obviaven les qüestions d’ordre religiós perquè pels senyors gots, allò més important era continuar al poder. Ningú no sabia cap a on anar, cosa gens estranya amb els antecedents de la iberitat. Era evident que calia trobar objectius més elevats per la noblesa i la plebs que alimentar-se cada dia.

Ningú no hauria de negar que en aquell any 731, 1 els temps eren difícils i confosos. Les dificultats naturals, penúries i plagues omplien el calendari i els anys passaven, com passaven els nous administradors, convençuts sempre que recaptarien més impostos que els precedents. Res de tot això era nou ni inquietant, gotetes d’aigua en la llarga pluja de la història si exceptuem la arribada dels sarraïns que —per inesperada— havia trastocat el plàcid discórrer de la vida dels ibers La trobada dels membres del cenacle es feia enguany a dalt del Mons Mucroni 2 dels romans. Mont del Mugró o Montgrony que li deien els ceretans. Com estava acordat des dels temps de l’Indíbil i el Mandoni, a la reunió només acudien els nou varons representants dels diferents territoris. La proverbial puntualitat ibera va fer que a l’hora acordada es presentessin per separat i per no causar sospites, l’ilercavó Dapifer de Moncada, El representant dels lacetans i bergistans Gispert de Ribelles, l’indigeta Bernat d’Anglesola, l’ilergeta Galceran de Pinós, el cossetà Galceran de Cervera, el dels ausetans i laietans Guerau de Cervelló, el dels arenosins l’Hug de Mataplana, el dels ceretans i andosins Guerau d’Alemany i els sordons Bernat i Roger d’Erill. Només faltaven els castel·lans, 3 que per no atraure l’atenció no tenien representant. Presentades les credencials, a les salutacions inicials segui l’aprovació de l’acta anterior. Fou llavors que prengué la paraula Gispert de Ribelles, president rotatori del cenacle: —Senyors, ens hem de felicitar. En aquests últims anys hem anat acomplint els objectius marcats pels nostres antecessors d’una manera que m’atreviria a qualificar d’exitosa. Hem anat consolidant i renovant amb bon criteri els successius cenacles i hem perfeccionat molt la comunicació. De vegades pot semblar sobrer, però és agraït recordar les pàgines de la nostra història i els moments estel·lars viscuts... La dispersió dels cartaginesos, l’oblit dels grecs, la superació dels intents d’unificació administrativa dels romans. Tots estem d’acord que l’astúcia dels nostres antecessors aturant invasions, és llegendària, com és remarcable l’habilitat dels sordons que, com antigament havien fet amb 1

Realitat territorial de la Iberitat. Està a Gombrèn, entre la vegetació exuberant del Ripollès. Molt concorregut històricament a partir d’aquesta trobada del Cenacle. Sembla ser que fins i tot el comte Arnau, o algun familiar seu és va fer construir un castell. 2

3

Els castel·lans ocupaven el territori que estrenyen els cimals i acaronen les valls de l’alta conca del Ter i del Fluvià.


els celtes, van saber convèncer als alans, vàndals i sueus que la millor manera de travessar els Pirineus era pel cantó dels bascos i aquitans. Gràcies a aquesta hàbil estratègia mai més no els hem tornat a veure... —Si però van fracassar amb els visigots —Qui sap si van fracassar... L’imperi Romà estava acabat. Els temps eren confosos... Haguéssiu preferit que ens envaïssin els llombards? —No! Els llombards no —s’exclamà l’indigeta Bernat d’Anglesola— Des que van ocupar Antibes i Niça, les vendes de suro per les àmfores de garum 4 s’han enfonsat. Amb l’arribada de ascètics ostrogots a Niça van baixar per meitat, però amb els llombards hem arribat al desastre total. El temps d’esplendor del garum s’han acabat i el vi dels cossetans, que havia de reemplaçar-lo en la potent industria empordanesa de fabricació de taps de suro no aixeca el cap. Fa anys que els delicats dits dels nostres esclaus, experts antany en treballar el suro, es destrossen i fan malbé recollint eriçons de mar... —Eriçons o garotes? —O garoines, tots són bons si són femelles. —I que és el que vosaltres feu amb elles? —Els traiem els ous, els tamisem, salem, assequem i condicionem en rodones caixes de suro amb un bonic tap, també de suro. Que voleu, tractem d’obrir nous mercats per la nostra industria surera. Però tot és tan lent ... —Si, clar, res és fàcil en aquests temps de confusió, però tornant al tema que ens ocupa, —continua explicant Gispert de Ribelles— finalment ens han envaït els visigots, però ja veieu que gairebé no ens molesten. S’entretenen tot sols amb les seves querelles familiars i diatribes religioses... No els queda temps per ocupar-se de res més. —Si, massa entretinguts... Sembla que estaven tan ocupats en les seves coses que ens van envair els sarraïns 5 i ni es van assabentar. —Els sarraïns ens son ells envaïts? Mes... Qui són aquests sarraïns? —Va demanar incrèdul el sordó Bernat i Roger d’Erill. —Es veu que son com berbers...6 —Ah, los berbers... Eixos sarraïns.—justificà l’ilercavó Dapifer de Moncada— Fa temps que mos venen amb los barcos carregadets de xufles que natros los hi canviem per los roïns ostrons de lo riu Hiber, que ells diuen meravelles. Amb les xufes fem la deliciosa orxata que avui vos porte. —Llavors, els berbers nos son envaïts? I… Podem nosaltres saber per on son ells passats? —insistí el d’Erill —Pel sud... —Pel sud? Increïble! Res no és com ell era... Després de quan els invasors de l’Iberia arriben ells pel sud? —Teniu raó, senyors d’Erill —digué en Gispert de Ribelles— Es incomprensible que vinguin pel sud sense respectar ni les rutes acordades, ni les tradicions, però ara ja està fet i... Com son aquests berbers i que és el que volen? Algú els ha vist? 4

En alguna de les Miniatures del Liber Particolarum de la canònica de Santa Maria d’Agullana, ja s’explicava la recepta d’aquesta delicada salsa afrodisíaca d’origen romà, feta amb vísceres fermentades de peix i que, amb la natural evolució del gust, fou paulatinament substituïda per les anxoves salades i premsades que feien les dones a Empúries i més tard a l’Escala. (Veure Annex del Receptari) 5 Mapa de l’implacable progressió dels sarraïns berbers 6 Viuen al nord d’Àfrica. Els berbers (del llatí barbarus=bàrbar) curiosament s’autoanomenen amazigh (persona lliure).Els sarraïns berbers, avançaren implacables, fent sonar xeremies i maraques. En fileres de deu per banda i en alegre vaivé ocuparen el territori, acabant en poc temps amb el poder visigòtic. En les commemoracions populars i festives valencianes es reprodueix sovint el bransoleig de l’avanç dels sarraïns berbers, vestits de gala, en les anomenades « Filades i/o Comparses»


—Ara que ho dieu —en nom dels Gueraus i dels Galcerans, Guerau de Cervelló exercint de portaveu prengué la paraula— vam veure una vegada un grapat de cavallers carregats de banderes i estendards, galopant tots suats cap al nord i ens vam dir: Tate, els visigots ja s’han barallat fort un altre cop i aquests van a queixar de qualsevol tonteria dels altres al Papa Segon Gregori. Potser no eren visigots i si berbers. No sé... —Que ens heu de dir a nosaltres —va afegir Bernat d’Anglesola— fa uns dies van venir uns de molt eixerits que no coneixíem de res ni havíem vist mai, dient-nos que volien cobrar. Prudents com som i sense discutir gaire, ni els vam demanar que és el que havíem de pagar... —Els veu pagar així? Sense més? Sense demanar ni qui eren, a qui representaven, quina autoritat els investia, ni per quina raó els havíeu de pagar? —Pagar hem de pagar sempre, bé que ho sabeu senyor de Ribelles. Què importa el motiu? Des del principi de la història sabem que els més important no és oposar-se frontalment als problemes, sinó endarrerir les coses. Els vam dir que nosaltres pagàvem a fi de mes. Que tornessin a partir del trenta. —A nosaltri a calgut tornar a aubrir eth mercat dera lucanica 7 e dera cuèisha de porc 8 as aquitans e bascos. Mos an proïbit véner pòrc enes mercats. —digué l’Hug de Mataplana— Pensàuem qu’ère una d’aguesti nau reglament religiosi qu’improvisen es catolics o es arrians, que ja non sabem a on comence l’un e a on l’auta, pero en tot pensar, tot pensar, qui sap si no èren berbers. Contínuament citaven era grandesa de Dèu e deth sòn profèta... —Pas de garum i ara pas de porc... On és que nosaltres anirem a parar? Aviat om ens prohibirà la cervesa o el vi o l’aiguardent! —s’exclamaren reivindicatius els d’Erill. El viu debat sobre les últimes notícies i el repàs a l’actualitat dels últims esdeveniments omplí de novetats, queixes i lamentacions la nit. La foguera es va anar apagant a mida que el volum de les discussions s’atenuava fins quasi desaparèixer. A poc a poc els membres del cenacle es van anar escampant, buscant a les palpentes les clapes de blaníssima herba on els havien dit que podrien jaure. Els estómacs buits rondinaven, remullats només per l’orxata del Dapifer de Moncada. El glacial airet de la matinada, dissimulat pels d’estridents roncs, anuncià l’albada al Montgrony.

Seguint el programa de la trobada, la segona jornada estava consagrada integrament a reflexionar i analitzar les conseqüències i desviacions sofertes en la llarga marxa per preservar els valors i essències de la iberitat i que, de manera esquemàtica i com a recordatori són, la indefinició, el dubte i la recerca de la perfecció. De bon matí, mig oberts els ulls encara adormits, els membres del cenacle s’explicaven les dificultats respectives per combatre la modernitat de les noves generacions, —aniquil·ladora de la profunditat de l’esperit i de les essències— i com també tenien que afrontar el context sempre hostil, de viure en un territori... —...Cobejat per tots els pobles de la terra per la situació geogràfica, —explicava Gispert de Ribelles espolsant la rosada de la capa amb la que es protegia— entre altres 7

Embotit molt apreciat pels romans, com es reflexa al estar present en quasi tots els mosaics de les viles romanes d’estiueig de la costa. Fet de carn magra i cansalada picada, adobada amb espècies i embotida en un budell prim. Segons Ciceró y Marcial, va arribar a Iberia amb les legions romanes arrelant amb força en el país dels ausetans, castel·lans i ceretans, que de mares a filles transmeteren els secrets de la seva elaboració. Especialment reputada és la que encara es fa al país dels castel·lans (Veure Receptari ) Els bascos en diuen lukainka. 8 Pernil de porc, per diferenciar-lo d’altres llavors més populars com el de teixó


factors derivats de tenir un clima, considerat com el més benigne del món, per la seva moderació, tant a l’hivern com a l’estiu... —Vos esteu segur que som cobejats per tots els pobles de la terra? —Per la majoria senyors d’Erill. Ara fins i tot pels sarraïns. Per manca de costum o descuit o per la poca concreció de la convocatòria, ningú no va preveure portar vitualles, ja que uns es consideraven convidats i l’amfitrió pensava que els convidats sempre portarien alguna cosa. Ara tots remugaven buscant als sarrons restes d’alguna cosa comestible. Fins i tot, l’excel·lent orxata dels ilercavons s’havia acabat i ara els estómacs trencaven el silenci amb un tronar famolenc, que els agrupava a l’uníson en rondinaire conciliàbul. Entre els rots i el cruixir d’intestins buits es podia sentir: —...la forta convicció del nostre etern pensament, va contribuir amb certesa a evitar la conversió en massa dels ibers a totes les heretgies actuals i modernes 9 com l’ebionisme, al nicolaeisme i docetisme, al gnosticisme, i al monarquianisme adopcionista, al montanisme, encratisme i al marcionisme. També s’evità el pitjor davant del maniqueisme, o del subordinaceisme, el novacionisme i l’apol·linarisme, per no parlar del donatisme i el circocilianisme, l’euquitisme i el messalianisme, el nestorianisme i el macedonionisme. Com vostès saben, amb molt d’esforç evitarem la influència del monofisisme i del pelagianisme, ens barallarem a mort amb el paulicionisme i ara estem ben amoïnats perquè no tenim consignes del que s’ha de fer amb els iconoclastes. —I l’arrianisme? 10 —ressonà amb una sola veu els Gueraus i dels Galcerans —Amb l’arrianisme fem l’ull viu. —continua Gispert de Ribelles— No és que siguem tebis, és que necessitem saber on som. És una conseqüència de la manera de fer visigoda. Avui el pare és arrià, la mare prisci·liana 11 i el fill catòlic, demà es reconcilien, demà passat s’emprenyen, al cap d’una setmana es canvien de culte i tornem a començar... No saps mai que és oficial i que és heretgia... —Els arrians són una pesta perniciosíssima —saltaren els Gueraus i els Galcerans— el mateix Pontífex ho pensa i diu. —Be, ja veurem més endavant com acaba tot això. El cas és que fa temps que observem una gradual dispersió des encants de la iberitat entre les noves generacions. Notem una clara disminució de vocacions, al punt que molts ens demanem si no estem assistint a una certa desacceleració de la Causa. Potser ens manquen ideals més elevats amb els que combatre les restriccions i sacrificis. Algun objectiu concret al que sumar-nos de manera explícita i sense eufemismes... Hem de reconèixer que no és gens difícil acomodar-se en aquesta societat post-visigotica nostra, tan plena de vicis de fàcil gaudiment, contra els que xoca l’austera, certament, però gratificant iberitat. —La veritat, senyor Gispert de Ribelles, no es gaire gratificant passar-se el dia buscant alguna cosa que menjar, ni com fem nosaltres, reunint-nos en pics i cimals inhòspits. Tampoc és engrescador pujar carregats de llenya per fer fogueres rituals, que fumen més 9

La única religió vertadera és la catòlica i l’Església és el cos viu de Crist. En tota religió, la unitat dogmàtica és fonamental, però en la verdadera religió, encara ho és més, ja què tots sabem que si un cos és desmembra, perd cohesió. Heretgia significa trencament, desmembrament d’aquesta unitat, és a dir una lesió infligida al cos de Crist, per tant, un sacrilegi i un detall de molt mal gust. Tradicionalment les heretgies s’originaven quan el maligne —que tot ho pertorba— capgirava l’enteniment d’un dignatari de l’Església, que sense encomanar-se a ningú, elaborava una visió diferent de la doctrina, i es dedicava a predicar-la entre la plebs, fins que d’altres dignataris, —més nombrosos i de més alta condició— la consideraven herètica i la condemnaven. 10

Els arrians (Arrià 256 -336), defensaven aferrissadament que, al haver estat creat pel Senyor Déu, Jesús podia tenir atributs, però no una naturalesa divina. En la seva inconsciència rebutjaven el dogma de la Santíssima Trinitat. 11

Heretgia fundada pel bisbe Priscil·lià (Galícia 340-Trèveris 385).En essència i assumint els excedents lactis de la seva Galícia natal, substituïen el vi en la consagració de l’eucaristia per llet i practicaven assíduament el dejuni. Els clergues es deixaven el cabell llarg i les dones assistien a lectures de la Bíblia en cases d’homes amb els qui no tenien cap parentiu. Altre originalitat era que caminaven descalços, cosa que no facilitava gens la propagació de l’heretgia en entorns accidentats i fangosos. Priscil·lià va tenir l’honor de ser el primer heretge ajusticiat pel govern de l’estat en nom de l’Església.


que no escalfen, quan millor faríem caçant porcells de senglar o altres viandes per rostirles... —Mon Déu! si vos plau! senyor d’Anglesola. La tradició és la tradició nosaltres no ens mourem pas ni un mil·límetre —explicaren simultàniament a la vegada el Bernat i Roger d’Erill— Que es això que nosaltres seríem sense ella? —Si, de repent mos ve com la mania de creure que lo iber és aigua passada, restringit a lo temps quan lo Indíbil i lo Mandoni manaven. Ah! aquellos temps enyorats quan no havia res de planificat ni previst i la nit ens gitàvem pro romans per a alçar-nos pro cartagineses i no vivíem afamats lo caos que ara patim i del que no sabem eixir... —Bé, senyor Dapifer de Moncada, viure en aquesta indefinició és allò que els ibers fem millor i el que sempre hem fent, no? —Que equivocats esteu —s’exclamà Gispert de Ribelles— si creieu que la incertesa de no saber qui ens envaeix, ni qui ens mana, ni qui som, ni a qui pertanyem, ni a quina religió ens hem de convertir demà matí, se sustenta en el no res. De veritat penseu que tot és una casualitat? Creieu que la incertesa que vivim és fortuïta? Senyors! Només és la part visible del fruit de segles i segles de treball i dedicació del cenacle... Si senyors, del cenacle... Dels nostres antecessors i de la seva aferrissada defensa dels valors intrínsecs de la Iberitat. Escrit està en alguna de les lloses on el noble Mandoni 12 anotava en el seu diccionari ibergrec-llatí,13 inconclús i perdut 14 que els valors de la Iberitat sobreviuran per l’esforç d’aquest cenacle per mantenir–los intactes i allunyats dels vaivens de la història. I en això estem senyors... —Teniu raó —Apuntà Bernat d’Anglesola— Avui dia, amb la mundialització i aquestes ràpides vies romanes que faciliten els viatges, les falses costums i els vicis de la modernitat arriben amb facilitat, tal com abans arribaven la lucànica i el garum. El nociu missatge de que cal adaptar-se a les novetats o morir, triomfa en moltes ments acomodatícies, sempre ben predisposades a la confortabilitat... —Si mes, tota vegada, aquells que s’aparten del dret camí son condemnats per tots els dies! —remarcaren Bernat i Roger d’Erill —Ells si, però ens dificulten molt la feina i hem de dedicar més temps a frenar la desacceleració i a reconquerir espais perduts que a treballar pel futur. Això sense parlar de la fam que, no sé vosaltres, però ara mateix fa cruixir el meu estómac que fa por. —Pel que fa al menjar no cal preocupar-se —digué Gispert de Ribelles escampant les brases que encara quedaven a la foguera— si ens afanyem i caminem sense apartar-nos del nostre objectiu, a mitja tarda arribarem al peu del Puig del Bassegoda. Diuen que en la blaníssima herba dels seu cim, on abans pasturaven cervatells, ara hi abunden multitud de tendres gossos gànguils.15 —un Oh! Unànime, una exclamació de llaminera alegria sortí dels llavis frunzits dels membres del cenacle— Amb la nostra experiència i habilitat, ben trossejat i assaonat, aviat daurarem un dins les nostres cassoles, d’altra banda, ara lamentablement buides.

12

Mandoni i Indíbil, eren dos líders ibers indiscutibles que sentaren i les bases que permetrien fer avançar ràpidament la iberitat vers l’esplendorós futur que s’havia profetitzat. La seva imatge no ha perdurat, perquè es va plasmar sempre sobre «caetras» que eren uns escuts típics de forma rodona, fabricats en cuir o en fusta folrada de pell, que, pel desgast de l’ús les feren irreconeixibles. 13 Al llarg dels anys el noble Mandoni s’aplicà a gravar en lloses de pedra el diccionari iber-grec-llatí, malauradament inconclús. Les lloses les gravava aprofitant les pauses en les reunions dels Cenacles. 14

Malauradament, l’obsessió per pavimentar el terra de les esglesioles i ermites preromàniques muntanyenques, va acabar amb les polides lloses on el noble Mandoni escrivia el diccionari Íber-Grec-Llatí. 15 Gos alt i prim, de llarga cua i cames estilitzades, molt preuat com a animal de companyia, de cassola i especialment per la seva fidelitat.


El Bassegoda és un imponent cim del Pirineu, d’accés possible però complicat. Un cop a dalt, hom pot trobar alguna de les abundoses clapes de blaníssima herba amb sòlid respatller de pedra, per asseure’s confortablement i gaudir d’una gran vista, ja que es divisa perfectament el Cap de Creus, el golf de Roses, l’estany de Banyoles i, els capvespres s’albiren a la llunyania les fogueres rituals dels ibers en els cims del Puigsacalm, del Canigó o del Puigmal. Així ha estat des del temps dels pares dels ibers. I així serà. Allà dalt, una figura robusta i eixerida feia estona que remenava amb un garrot, tractant de fer palanca encastant-lo entre l’escut i una roca calcària plena de numúlits. Xiuxejant una vella cançó de marxa poc a poc aconseguí aixecar i fer girar la llosa. Les gotes de suor és solidificaven a l’instant, convertides en fines línies grises de gel per l’efecte del vent tramuntanal. Un cop aconseguí encaixar la llosa verticalment sobre l’herba, va agenollar-se i arrencant uns branquillons de boix marí, netejà la crosta de fang que la humitat acumulada havia adherit a la llisa superfície. A mida que les taques de fang desapareixien, ressortien les línies esveltes de l’alfabet iber i al costat, en cada línia horitzontal, es llegia perfectament el seu equivalent en grec i en llatí. De les paraules guia que corresponien a aquella llosa, la primera era Gan i la última Gao. Somrient i feliç per la troballa, es desgela el bigoti amb l’alè. No esperava trobar en tant bon estat aquesta peça del famós i mític diccionari inacabat d’en Mandoni. Ara que tenia al davant la prova de la seva existència, el cervell començava a barrinar la millor manera de reunir totes les lloses escampades per saber on va acabar i, qui sap, potser continuar l’obra magna de l’insigne ilergeta. Emocionat i amb els ulls plorosos, arrencà de cop un tros de la seva tenda de pell de cabra i escriví: 16

«Que dir del cim Bassegoda? Feia molts anys que no havia passat dies tan tranquils, solitaris i dolços. No sé al món un mirador més bonic. Sols trenquen sa dolça soledat, els ocells amb sos càntics, els gossos gànguils amb ses lladrucs, el vent amb ses remors i, de tant en tant, algun llamp que parteix les roques sense fer mal a ningú... Feia un mes llarg que havia establert allà dalt el seu refugi. Un lloc tranquil, lluny del sorollós i agitat viure de la plana, on poder fer els quaranta dies de dejuni 17 que li havien prescrit per netejar les toxines. Acompanyat del seu fidel gos gànguil, és protegia de la brisa tramuntanada per una tenda feta amb pell de cabra i complementava el dejuni amb mores i altres baies, que li reforçaven en vitamines, minerals i aminoàcids que cercava entre bardisses. Així transcorrien els dies, meditant sobre el paisatge i el passatge de l’home per la terra. L’únic afecte li venia del gos gànguil, que diàriament li llepava les ferides fetes per les romegueres quan s’endinsava a la recerca de ginebrons tendres. La combinació de baies verdes i sucs gàstrics, sumades a les fortes oscil·lacions de temperatura i les llepades del gos, propiciaren en ell un estat d’exaltació tal que, en les clares nits estrellades en les què el firmament dels astres semblava un immens i meravellós llibre obert de bat a bat, veia materialitzar-se davant

16

La poesia i prosa lliure d’arrel popular muntanyenca, ha inspirat a multitud de poetes al llarg de la història. Trobadors provençals i posteriorment poetes renaixentistes, han begut de les seves fonts. Com tot erudit podrà comprovar, hi ha infinitat de similituds entre aquest cant de joia al Puig del Bassegoda i el que l’estiu del 1884 va escriure Mossèn Jacint Verdaguer, aquest però el va dedicar a la Mare de Déu del Mont. Són tantes les coincidències que, exceptuant el nom de la muntanya a la que va dedicat,i la referència als gossos gànguils, la resta és idèntic. 19 En aquells difícils temps, s’escrivia sempre emprant una tècnica mixta sobre pell de cabra. 17

La rica dieta de la cort del valí d’Arbunne era tant rica en nutrients, que sovint s'ultrapassaven les dosis que es podien assimilar, generant multitud de substàncies que enverinen la sang i que el cos ha d'eliminar. Es recomanava llavors el dejuni per evitar problemes majors. El dejuni acomplia altres funcions, com era cercar la presència de Déu, alimentant només l'esperit i així, tractar de tenir control sobre la naturalesa carnal. (Gàlates 5:16-17) El dejuni es feia en llocs reservats per seguir allò que la Bíblia ja adverteix, quan ens diu que no és correcte fer dejuni amb la finalitat de ser vist per altres i aparentar així ser la hòstia d’espirituals. (Mateu 6:16)


dels seus ulls i sota la forma d’una minsa lluïssor, l’evocació il·luminadora que suscitava en ell la visió perifèricament profètica dels esdeveniments futurs. El reverber de la lluïssor i les rítmiques llepades del gos, li tenallaven els ulls. Llavors la seva ment queia en un estat de trànsit, a través del qual, no només apercebia en el fons del futur una infinitat de fets i successos llunyans, sinó que distingia també sons i veus, fins al punt que els protagonistes dels esdeveniments s’agitaven davant seu per millor explicar-li els secrets. Aquestes veus, que semblaven sortir dels amplis plecs de la tenda de pell de cabra, 18 il·lustraven els fets a mida que desfilaven i als quals assistia envaït sempre per un reverencial respecte i una tranquil·la predisposició, talment com si el tramuntanal vent bressolés una quietud sols parcialment alterada pel roncar que, sent en ell concentració, podrien mal interpretar-se com senyals d’una son aprofundida. Després d’experimentar aquestes visions, ressentia sempre un enorme forat que, naixent al seu estomac, creixia i creixia imparable pujant-li per tot el cos. No era gana. Sabia perfectament que no era això. Era el potent desig de transmetre a les generacions futures el record perenne d’allò que havia vist sobre el futur, sabedor que així es podrien estalviar falses rutes, complicacions innecessàries i considerables neguits. Poc a poc va acostumar-se a prendre nota de tot el que veia i sentia, dit en altres paraules: combinant en receptes de cuina —viu record dels seus anys de formació— tot allò que havia descobert escodrinyant l’avenir. Esbocinant la pell de cabra de la tenda, s’anava procurant un suport dúctil i mal·leable en el que escriure 19 i les anava amuntegant ordenadament al costat. Escrivia les receptes en versos rimats seguint els consells que li havia transmès un avantpassat seu, probablement el seu besavi. —Si has de parlar de cuina, fuig de la poesia identitaria d’aquells que expressen la identitat del seu poble, a través d’unes vivències elementals i permanents, en les que només l’autor es reconeix com a tal poble. La poesia gastronòmica només és verifica quan es retroba en cada lector, que al seu torn li dona un nou sentit al text escrit... Consells que el mateix besavi havia rebut amb tota seguretat d’algun dels vells mercaders grecs d’Empúries amb els que antigament compartien olives, ceba de la plana i garum, mentre negociaven intercanvis de cuixes de senglar fumades artesanalment, per altres andròmines. Tenia ben present un llibre apergaminat, amb uns textos en sumeri, —com un almanac del pagès amb moltes de les tècniques orientals per cultivar cereals— i un saquet amb unes llavors estranyes i triangulars, que els grecs anomenen phajol 20 i amb les quals la mare feia collarets. —Però... Si cada un interpreta de manera diferent el que llegeix, quin sentit recupera la mètrica, quina influència tenen els ingredients, els temps de cocció o les proporcions? —No són importants. La qualitat del llenguatge poètic transcendeix l’àmbit del llenguatge dels temps de cocció. És una realitat espiritual que va més enllà de l’art... Rememorant aquests savis consells, es posà a rimar tot el que sabia i recordava haver vist, versificant les receptes que explicarien la manera de cuinar i a la vegada, de desentrellar els interrogants sobre el futur.

Amb el pas dels dies i mesura en què el seu estomac recuperava la forma i les esgarrapades cicatritzaven, renaixia en ell, el desig tant de temps reprimit de tornar a menjar viandes. Pensant en tendres carns magres i amb la boca feta aigua, s’esmerçà a preparar les eines. 18

Darrerament, amb la dèria de recuperar «lo popular» s’estan fent moltes reconstruccions lliures de la tenda de pell de cabra de l’Otger Cathaló. Menció especial mereixen les fetes per l’associació «Amics de Lo Gànguil», tot i que promouen tendes confortables, però de clara inspiració oriental. 19 En aquells difícils temps, s’escrivia sempre emprant una tècnica mixta sobre pell de cabra. 20 Fajol, gra de fajol, blat sarraí. No és un cereal, però se’n fa el mateix ús. Originari de Siberia i Manxúria, aquí només es conrea al país dels castel·lans, on el clima d’estiu plujós permet el seu esplendorós desenvolupament.


Polia l’escut que li servia d’escudella i esmolava la daga que feia de ganivet. Anava alternant, però incansable, polia l’escut i esmolava la daga. Un bon dia s’adonà que els quaranta dies prescrits ja havien passat i, en aquest precís instant va prendre consciència que havia arribat el moment de fer una queixalada. Les toxines ja pertanyien al record. Estaven eliminades, era l’hora d’esmorzar. Com tenia per costum va agafar el seu corn i bufant amb força, el va fer ressonar profundament i prolongada. La seva ronca crida s’estengué per cingles i muntanyes, advertint la potència de la seva fam i prevenint que començava la cacera. En escoltar el corn, el bon gos gànguil va amagar-se al darrera la llosa. Coneixia bé el significat del perllongat toc; l’havien ensenyat a no passejar-se al davant d’un caçador afamat. Allà dalt no havia vist cap més altre animal que lirons vells i secs, i no volia veure’s trossejat i en el fons d’una cassola. Per evitar aquestes males passades de la vida va decidir marxar. Confiava que el seu amo quan es cansés de fer ressonar del corn, canviaria de parer i passaria de la carn estofada als ous de trencalòs 21 remenats amb rovellons. Deixant al seu amo tocant el corn, va marxar baixant com gos quan fuig pels barrancs, cingles i rierols, i aviat va arribar a la riera de Sant Aniol d’Aguja, 22 trobant allà una clara clariana en el bosc, amb una herba quasi blaníssima i perfecta per descansar un moment de la precipitada cursa. El capvespre filtrava ja entre les fulles una llum blanquinosa, la més adequada per fer una becaineta.

Sens dubte per cadascú dels nou varons afamats va ser una sorpresa trobar-se’l allà, quiet i tranquil, com si estigues descansant o esperant-los. Feia més de dotze hores que caminaven, lleugers i amb els estomacs buits des que sortiren del Montgrony. Havien seguit en línia recta el riu Merdàs, la riera de Vallfogona, la riera de Riudaura, el riu Fluvià, el Llierca i ara, el capvespre els trobava remuntant la riera de Sant Aniol. Fatigats, enfangats, xops i sobretot afamats. Allà estaven tots quiets, meravellats admirant el primer gos gànguil que veien de prop en molt de temps. Allà estava, dormint, el cap recolzat en un respatller de pedra. Sense necessitat de complicades gesticulacions ni d’explicar mètodes d’encerclament, es desplegaren ràpidament per envoltar-lo. En la quietud del bosc les figures es combinarem amb el paisatge rodejant al gos gànguil adormit. De sobte, en el silenci del capvespre retronà la poderosa veu de l’Hug de Mataplana: —Rovelhons! Guardatz companhs quilòs e quilòs de rovelhons! La primera reacció de tots fou quedar-se’l mirant sorpresos, després miraren llaminers el magnífic tapís de rovellons 23 que postrat de genolls assenyalava als seus peus i finalment, s’adonaren que el gos gànguil s’escapava corrents muntanya amunt... —Bravo! El sopar s’escapa muntanya amunt! —Que uns s’ocupin dels rovellons que faran d’aperitiu, mentre els altres perseguim plat principal!

21

El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un voltor esvelt, refinat i sibarita que un cop escurats els ossos, els agafa i s’envola per deixar-los caure sobre les roques fins que es trenquen, llavors és menja l’exquisida medul·la del seu interior. Abans ponia sis ous, però ara només dos que la femella incuba durant 55-58 dies. Només se’n desenvoluparà un perquè l’altre serà devorat per la mare, o menjat pel germà, o collit pels gourmets. Actualment és una espècie amenaçada, segurament degut a l’exagerat consum que s’ha fet dels seus atractius i saborosos ous. 22 Sant Aniol d'Aguja és una vall pirinenca, situada a pocs quilòmetres d’Olot, per la que transcorre, plàcida i iridiscent la riera de Sant Aniol, famosa i reputada per les seves gorgues o basses d’aigua, no sempre càlida i que en els moments tòrrids de l’estiu, permet refrescar-se als monjos del monestir. 23

Rovelló, (del llatí Lactarius sanguifluus) també conegut com: esclata-sang, pinenc, pinenca o paratge, És un dels bolets més apreciat gastronòmicament en la Iberia oriental, la Tarraconense, la Gòtia i la Marca Hispànica. Surt a la tardor i els bolets més joves tenen el barret convex, que a mesura que creix, s'aplana en forma d'embut. Sovint s'anomena rovelló al, també molt apreciat pinetell (Lactarius deliciosus). Tot i que és difícil, no s'han de confondre amb la deliciosa múrgula de primavera (Morchella rotunda) bolet més petit de cama blanquinosa amb un barret de forma esfèrica, arrodonida o ovoide, de 6 a 10 cm d'amplada, del color de la mel, amb alvèols gairebé com un vesper.


Així, en perfecta comunió, uns recollien els rovellons, mentre els altres empaitaven el gos gànguil que fugia com gos quan fuig muntanya amunt. Al seu darrera els afamats varons estrenyien el pas, seguint-lo i maleint el brusc pendent de la pujada.

D’aquesta manera, cansats, suant i esbufegant, utilitzant les maces com si fossin bastons i les velles falcates 24 com podalls per obrir-se pas entre les bardisses, arribaren al cim del Bassegoda els nou afamats varons, defallits i amb una gana espantosa. Quina seria la seva sorpresa quan veieren la llossa hissada, talment com si fos un respatller... —Vaigas! Lo diccionari inconclús de lo Mandoni! Quina meravella! —exclamà Dapifer de Moncada, mentre resseguia amb els dits el significat en llatí de la paraula ibera «Ganguil» Els membres del cenacle, amb els ulls entelats per llàgrimes d’emoció, meravellats per la troballa, deixaren caure al terra les saques de rovellons i un cop deslliurats del seu pes prosseguiren més lleugers les traces del gos gànguil. Fou llavors quan s’adonaren de les restes de la tenda de pell de cabra, del plec enorme de tires de pell escrites amb lletra comprimida amuntegades al costat i també del gos gànguil que se’ls mirava confiat i protegit al darrera d’un home ben plantat, robust i alt, amb un bigoti remarcable que dissimuladament es recolzava en una enorme maça i que mirant-los fixament els demanava: —I vosaltres qui sou i que hi feu aquí? —Ehemmm... Som uns viatgers afamats que venim de lluny, però som gent pacífica. Permeteu-me que ens presenti soc Gispert de Ribelles, i aquí els senyors Guerau d’Alemany, Dapifer de Moncada, Galceran de Pinós, Hug de Mataplana, Bernat d’Anglesola, Galceran de Cervera, Guerau de Cervelló i Bernat i Roger d’Erill. —Doncs sigueu benvinguts a... —Perdoneu, però com podeu veure, anem enfangats i molt afamats. Hem pujat aquí dalt seguint les passes d’un ràpid i gràcil gos gànguil, que volíem caçar per complementar en proteïnes el nostre sopar i reconstituir una mica els nostres afamats estomacs —explicava Bernat d’Anglesola— justament un gos idèntic a aquest que ara s’amaga darrera vostre... —Si senyor, eixe mateix gos gànguil, que ara que mos sent parlar d’ell, s’esmuny darrere los plecs d’eixa tenda de pell de cabre... És xerrar per xerrar, però jo em demane... No estaria millor ben trossejadet adins de l’olla? Quatre fulles de llorer i una volta acomodat i prest, tirar en fina pluja estos rovellons que ací portem... Nostros afamats estomacs se delitarien i vos ho agrairíem sent-vos fidels per sempre més. —És cert que estaria be estofat, —respongué l’home— però aquest gos gànguil és el meu fidel servidor. Des de que estem junts, m’ha donat un testimoni tant alt de lleialtat incondicional que, quan arribi el moment, l’escut i la bandera del meu país, l’hauran d’honorar per sempre més, representant-lo ben plantat, lleugerament rampant, com aguaitant un objectiu indefinit, però amb collaret d’or i sobre fons d’atzur. —Doncs és una llàstima... Haurem d’improvisar amb els rovellons —digueren els Gueraus i els Galcerans— Per cert, de quin país sou? —Oh... De cap concret encara. Estic estudiant diferents possibilitats. Però, no us amoïneu — digué l’home— Si esteu afamats i voleu menjar, us diria un remenat tebi d’ous de trencalòs sobre llit de rovellons brasejats? 24

Espasa ibera d’acer. La seva forma suggereix una utilització multifuncional, com a arma de guerra i com a arma de tall. La qualitat del ferro era excel·lent ja que li feien passar un tractament d’oxidació (enterrant les planxes dos o tres anys) eliminant així les parts més febles. Entre les més apreciades pels professionals, s’han d’esmentar les falcates multiusos.


—Excel·lent proposta, senyor... —Cathaló, el meu nom és Cathaló, Otger Cathaló, soc... un iber del meu temps. 25 —Encantat. —I... també se qui sou. —l’estupefacció es dibuixà en els rostres dels nou varons afamats— Vosaltres sou els membres del cenacle secret que protegeix l’essència de l’iberitat. Els membres del cenacle es miraren sorpresos. No sabien que fer. Ningú no s’atrevia a demanar com era que aquell desconegut, gran, robust, poderós i bigotut perdut en aquella muntanya, coneixia la seva secreta filiació. —No patiu, la vostra Causa és la meva. Conec perfectament la vostra tasca i inclús he escrit algunes coses —digué assenyalant descuidadament la pila de retalls de pell de cabra— sobre la feina que hauran de fer els vostres successors i alguns dels entrebancs que es trobaran... —Permeteu-me donar-vos les gràcies per la vostra oferta alimentària, que és el principal problema que ens ocupa —parlà Gispert de Ribelles en nom de tots— Ja que sembla que coneixeu be la situació, sabreu que el remenat d’ous d’ocells carronyaires, 26 omnipresent avui en dia, evidencia el progressiu procés de deteriorament de la iberitat. També que, aquesta situació s’ha aguditzat amb la crisi actual, i que la disminució de gossos gànguils ha incrementat els indicadors de consum e ingesta d’ous de trencalòs, sense que ningú subratlli la necessitat d’avançar cap a reformes profundes en la diversificació alimentària, amb molta més urgència per aquells, que com nosaltres, presenten un major desequilibri nutricional. No nomes d’ous de voltors viu l’iber, per molt visigotitzat que estigui. Sinó aturem aquesta dinàmica caurem aviat en allò que el Bernat i el Roger d’Erill anomenaven «Desajustament Metabòlic» que, ens condemna a diverses formes de malaltia, especialment la cardiovascular. El silenci creixia. Escortat pel ressonar de la brisa tramuntanada que feia cruixir de manera compassada el cim del Bassegoda, Gispert de Ribelles desgranava amb senzillesa i precisió el problema dels afamats varons asseguts en la blaníssima herba, que esperaven el pronunciament de l’Otger Cathaló. —Teniu raó —digué l’Otger. Mentre parlava divuit ulls humans i dos canins el seguien de fit a fit— Aquesta situació és dramàtica... —I ens exigeix posar en marxa reformes que haurien de comportar, dues línies principals d’actuació. La primera, permetre que els paràmetres dels sistema alimentari — matèria, transformació, multiplicació— s’ajustin de manera cadencial a la dinàmica de les tendències demogràfiques. En segon lloc, implementar la diversificació dels riscos, per afavorir la participació del territori en el subministre de la matèria prima.

25

Otger Cathaló és el Pare de la Pàtria, que juntament amb els Nou Barons de la Fama va reconquerir el país als sarraïns i d’ell hauria derivat el nom. Cathaló malferit en l’escomesa sarraïna, s’amagà les muntanyes del Pirineu. Protegit per la seva tenda de pell de cabra, fou atès per l’afecte del seu gos gànguil que diàriament li llepava les ferides. A mida què es recuperava, l’omplia el desig de tornar a lluitar contra els sarraïns. Polia l’escut i esmolava la daga. Recuperat el seu vigor, va agafar el corn i el va fer ressonar profundament i prolongada, i la seva ronca crida volà estenent-se per tot el país. El gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home i li va fer entendre que volia que el seguís, l’Otger Cathaló, li va dir que comuniqués als senyors que el moment de lluitar contra els sarraïns havia arribat. El missatger va anar a donar la notícia als barons del territori perquè agafessin les armes que tenien al seu abast. Així, de nou llocs diferents, van acudir els més aguerrits barons de la terra. Aquests nou cavallers foren coneguts com els Nou Barons de la Fama. Otger Cathaló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder sarraí. Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l’altar de la verge negra de Montgrony que complirien amb lleialtat la seva paraula. Els cavallers, amb Otger, van partir cap al combat, cadascú cap a un lloc diferent, i van aconseguir les victòries més rotundes. L’únic que va tornar a quedar ferit fou Otger Cathaló, en la batalla per reconquerir Roses, l’any 735, però aquesta vegada com a triomfador. Otger Cathaló, abans de morir, ordenà que el seu escut portés com a ornat el símbol del gos gànguil perquè aquest animal havia donat testimoni de lleialtat. Aquest va ser l’escut dels cathalons fins que el Pilós Guifré malauradament el va canviar. 26

El remenat simple d’ous de trencalós amb (o sense) rovellons boscans, es menjava en el mateix recipient de cocció, tothom estirant els braços asseguts al redós de la foguera. És important vigilar de no cremar-se.


—És evident, i per afrontar millor aquests riscos, —prosseguí l’Otger— el més adient és iniciar el procés nacional de construir una pàtria. 27 Una pàtria que reestructuri els sistemes d’alimentació adaptant-los al seu entorn i que atorgui més importància als esquemes alimentaris propis, fent participar el territori en la ingesta nacional... —A bona porta s’agarra l’afamat... —Dapifer de Moncada es posà dempeus— una pàtria... d’on collinses traiem una pàtria? —No és tan complicat com penseu. És com un pourparler, que dirien els francs. Un símbol unificador. Els pobles, tribus i nacions estan en perpetu moviment, constantment uns envaeixen els altres i les pàtries i les nacions neixen, s’esmicolen i amplien territoris contínuament. El territori juga un paper molt important en la recerca de l’excel·lència patriòtica i alimentària, com be deia en Gispert de Ribelles. —Clar que si, senyor Otger. Sense negar la influència que té l’alimentació en la construcció nacional, no hem de menysprear altres components, com són els trets diferencials de la Iberitat o darrerament les religions. A cop de falcates, els d’aquí fan cristians als d’allà i els de més enllà, estomacant-los els converteixen al islamisme, sense oblidar els que consideren heretges als que seuen al seu costat i els massacren per una qüestió de paternitat celestial. —Els arrians són una pesta perniciosíssima, —saltaren els Gueraus i els Galcerans— el mateix Pontífex ho pensa i diu. —Si, quan es mira des del punt de vista correcte tot lo altre es perniciosíssim, però deixeu-me ara recordar-vos que en aquest país d’ibers, tot es diferent i autèntic. No hem perdut mai el nostre caràcter i el nostre mode de vida essencial. Amb els nostres defectes i virtuts, ressorgim quasi intactes del contacte amb els celtes, grecs, cartaginesos, romans i gots i aviat deixarem enrere els sarraïns que avui es passegen per la costa... —Els musulmans són una pesta perniciosíssima, —saltaren els Galcerans i els Gueraus— el mateix Pontífex ho pensa i diu. —El cas és que hem estat envaïts cinquanta vegades i a totes hem sobreviscut, enfortint un caràcter diferencial, perquè el nostre destí està escrit. Els trets característics que tenim i hem heretat dels ibers són una barreja de nobles qualitats i petits defectes. Només cal que aquests trets diferencials del nostre caràcter es convoquin a l’entorn d’un gran ideal nacional: La Pàtria. Però us demanareu... quina Pàtria? —Això que diu el senyor Cathaló és cert —la veu melodiosa de Bernat d’Anglesola endolcia les paraules— Però... Quina Pàtria? No sabem ni qui som, ni d’on som. —Ni de qui som —sentencià Gispert de Ribelles. —Si mes, nosaltres sabem allò que nosaltres volem! —I... que és el que volem senyors d’Erill? 27

Pàtria etimològicament ve del llatí «pàtria» que significa pare o clan, el país dels pares. Els francs orientals, alamans i sòrabs li diuen «Vaterland o Heimat» i els anglos i saxons « Father land o Birthplace» i s’acompanya sempre d’una noció de proximitat: marca, comtat, baronia,vila, poble, contrada o llogarret on s’ha nascut i crescut. Antigament «Ser de la mateixa pàtria o nació» era comprendre i parlar la mateixa llengua. Estudiosos del patriotisme (amadors de la pàtria) i psicoestetas assumeixen que els conceptes definitoris de pàtria refermen la personalitat d’un país, per la qual cosa, el més interessant de tot és formar part sempre dels que defineixen als altres allò que és i que ha de ser el contingut i el continent de la Pàtria. La Pàtria es configura sempre com un paisatge idíl·lic i immodificable on cada cosa té i ocupa el seu lloc. L’assimilació d’aquesta situació no s’ha de deixar només en mans de la natura, sinó que convé tenir-la sota control a través de l’adoctrinament sensorial. El més efectiu de tots per accelerar el triomf de la Causa, és el que és transmet a través el món artístic, especialment de la pintura i entre les moltes variables pictòriques, la pintura paisatgística. No s’ha de descartar l’adoctrinament subliminal a través del llenguatge poètic i musical. El lema dels Jocs Florals és «Pàtria, fe i amor» i el de la Causa legítima «Por Dios por la Pàtria y el Rey»


—Ua pàtria que non sigue ua carga pesada e que se preocupe deth nòste minjar —afirmà Hug de Mataplana. —Una nació que nos forneixi de la bona alimentació i que ella sigui poc de tot cara, i que envasi correctament bé de les viandes —sentenciaren a l’uníson en Bernat i en Roger d’Erill. —Però senyors, aquest concepte de nació és massa purista i no ens serveix —Otger Cathaló avançava de presa en el seu pensament— Cal forjar un concepte més ampli. Arreu els imperis i nacions europees i de més enllà del mar, tothom recorre a les seves llegendes 28 i en forjà de noves per tal de prestigiar-les i prestigiar-se ells com a nacions. —De quina nació parleu? —demanaren els Gueraus i els Galcerans —Be, us posaré un exemple. La pàtria sempre ha servit d’una manera o d’una altra per legitimar hegemonies i institucions de poder. Quan l’Hug de Mataplana ens parla d’una nació lleugera, el que està dient, per exemple, és que, quan la subsistència està garantida i els rebosts plens, la gastronomia és converteix en un poder, que podríem anomenar «lleuger» si, però que és una part important del poder, amb gran repercussió i conseqüències econòmiques, polítiques i socials. Mireu els bizantins, una part del seu poder inqüestionable ha estat aquesta «lleugeresa», o sigui, la capacitat de fer fluir l’essència de la seva gastronomia arreu i fer que tothom, sense adonar-se’n, consumeixi més cuina bizantina que no pas pròpia. — Si, és un poder molt gran el d’aquests panets aplanats i arrodonits, farcits de fines làmines de carn d’ase marinades i cuites en un forn vertical que ells anomenen quevàb. —Be, parlem-ne —Bernat d’Anglesola, més atent als sorolls del seu estomac que a la conversa, no veia arribar el moment d’aparcar la discussió per entaular-se — però primer mengem, que xerrant, xerrant tot es refreda. Aplaçant, uns provisionalment i els altres definitivament el somni de menjar la tendra vianda del gos gànguil, s’aprestaren tots al redós de la foguera. A un costat i en una cassola el greix de senglar roent enrossia el remenat d’ous de trencalòs amb rovellons. Avui soparien. Demà seria un altre dia.

—Com be dieu senyor Dapifer, en aquesta esquerpa llengua llevantina vostra —atià Galceran de Cervera— totes les nacions han procurat sempre forjar una imatge pròpia, certament amb l’inestimable ajuda d’aquells que com nosaltres passem nits de vetlla en refermar una imatge de nació que s’impregni dels valors que estimem i defensem, però... El

28

Sant Jordi, és un comodí que serveix per dotar de llegendes a multitud de nacions de baix pressupost i sense mitologia específica, ja que per no ser, no és ni sant. Efectivament, en el cas de Sant Jordi els seus miracles tenen defectes de coherència i descriuen fets ja antics i llegendaris. Jordi, formava part de la milícia romana i vivia feliçment en pecat amb una vídua. l’Emperador Dioclecià, va promulgar el 303 un edicte que obligava als soldats cristians a deixar l’exèrcit. Jordi, catòlic, però no gaire practicant, és expulsat de la milícia, llavors, com fan tots els homes sants, distribueix les seves riqueses i es nega a retre culte als Déus, per la qual cosa és martiritzat. El martiri de Jordi va durar set anys, durant els quals va ser cremat, tallat en dos per una roda d’espases i enverinat, al punt que va morir i ressuscitar tres vegades. A cada resurrecció li corresponien nous turments: cops de mall, graelles roents, plom fos...Entre martiris i turments, encara feia miracles a tord i a dret. Finalment no pogué ressuscitar d’una decapitació tot i que amb el cap per terra, tingué encara temps de veure com un foc celestial devorava els seus botxins. Finalment l’any 496, el Sant Pare Primer Gelasi -el mateix que va introduir a la missa el «Kyrie Eleison»- promulgà un decret segons el qual Jordi no entraria al santoral, sinó que «seria un sant venerat pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu» Sense normes especifiques, ràpidament és desenvoluparen infinitat de Sant Jordis, cadascun d’ells sobre cavall blanc, tots defensant les donzelles de la seva pàtria respectiva i extingint l’antiga i venerable espècie dels dracs. Així acabà sent el patró de Aragó, Anglaterra, Bulgària, (allà el 23 d’abril els camperols es rebolquen per l’herba per «fecundar» la terra i després freguen amb un ou el cap del bestiar perquè estigui ufanós) Cathalonya, Etiòpia, Geòrgia, Grècia, Hongria, Lituània, Montenegro, Portugal, Rússia, Sèrbia,Txèquia, Ucraïna, entre molts d’altres menys significatius.


problema és que la nació que pensem, ha de ser estimada i reconeguda pels súbdits, que finalment són els que han de defensar-la i pagar-la... —Benvolgut Galceran! Acompleix-mos sentir les vostres declamacions sobre la nació i lo patriòtic sentit, però... No fora lo Gispert de Ribelles qui abans d’ahir mateix mos deia que transformar la nació en cosa abellidora i desitjable, en la situació present de ruïna absoluta i sense tenir de rascar-mos gens la bojaca, era com somiar ous de voltor ben cuits mesclats en greix de senglar roent? —Plagués a Déu que mon pensar fos tan rellevant, senyor de Moncada, —digué el de Ribelles— el que jo volia dir és que avui en dia, les nacions de qualitat es construeixen seguint procediments que demanen costoses inversions en imatge i que si les hem de pagar nosaltres, ràpidament veurem com es deterioren els nostres comptes, afectant l’expectativa de fluxos d’estalvi futurs, d’una manera... —Una nació a mida, construïda per un entramat ideològic proper, és una idea excel·lent —afegí distret Bernat d’Anglesola— Que serà cara? Senyors, que és el que no és car avui dia? No hem de ser esquerps ni estrets davant d’una inversió de futur. Senyors pensem, pensem seriosament en el futur. —Me semble que amb lo beneplàcit de lo poder, pronte se podrien fer les coses d’una manera com més econòmica, arroplegar ací i allà llegendes, símbols... —El poder reial, vos voleu dir... —Evidentment, senyors de Bernat i Roger d’Erill, —digué amb la seva veu profunda i clara Dapifer de Moncada— però també lo poder de lo nostre Senyor.— Murmuris de satisfacció sortiren dels llavis, fins ara closos dels Guerau i dels Galcerans que com a bons devots i temorosos del Senyor, s’havien agenollat al costat del respatller. —L’origen fabulós de les nacions ha estat sempre un motiu d’interès major per l’inculta i afamada plebs, —explicà Bernat d’Anglesola— i les llegendes son barates i poden servir per explicar-los-hi de manera entendridora i poètica, que el poder és noble, just i necessari... —El poder reial, vos voleu dir... —Si clar... Perdó, com preferiu Bernat o Roger senyor d’Erill? —Bernat i Roger a la vegada. El meu pare a mi, ell estava partidari del dualisme, 29 fins que ell va llegir a Sant Agustí.30 —Si parleu de lo poder, parleu de lo poder de lo nostre Senyor i de ses representants en eixa nostra terra —insistí el de Moncada. —Resumint senyor Otger, forjar una nació a partir dels nostres valors i interessos, que no son altres que els de la plebs encara no sap que té, fent encaixar tot l’entramat ideològic i moral que sustenta el nostre poder, és car. Els pressupostos que ens presenta el molt noble Galceran de Pinós, son ajustats, i creïbles sempre que deixem de banda el càrrec de bisbe de Núria,31 —construcció de nova catedral inclosa— que demana pel seu cunyat.

29

El dualisme és una doctrina que parteix de l’existència de dos principis suprems antagònics, el bé i el mal. Per la seva interacció s’explica l’origen i evolució del món, així com moltíssimes altres coses. 30 Sant Agustí, era un bon berber que abans de la seva conversió al cristianisme havia estat un excel·lent maniqueu. Va puntualitzar, des del punt de vista de la doctrina catòlica, que la inconsistència i error del dualisme queden de manifest perquè: a- Déu és únic, infinit i omnipotent, b- El principi del mal, mai no pot ser Déu i c- Tot ha estat creat per Déu, per tant tot és bo. 31 Núria (del basc Norra, variant d’Andorra) vall situada al terme de Queralbs. La vall i els seus voltants (Queralbs especialment) han estat espai de reflexió tant seglar com religiosa al llarg dels segles. Començant per Sant Gil (Grècia 640-St.Gil 720) un sant grec advocat dels pecadors i protector dels tolits i arquers, que posseïa el do de l’ubiqüitat. Així mentre vivia prop de Marsella alimentant-se amb la llet d’una cérvola, el rei Childebert li va edificar un convent del qual Gil amb el temps va arribar a ser abat. Al mateix temps es va instal·lar a la vall de Núria als peus del Puigmal, en tota simplicitat: amb una olla per cuinar, una campana per convocar els pastors a l’oració i una imatge de la Mare de Déu que ell mateix s’havia tallat amb fusta de noguera.


Per貌 tot i sent ajustats, s贸n uns pressupostos elevats que mereixien tots els aclariments previs a qualsevol acord.


Cathalo 01 260513