Page 1

i altres q端estions

[1]


VÍCTOR ESCOÍN I REULA

... de voluntariat, cooperació i altres qüestions. Experiències d'un viatge a Guatemala

II POSTGRAU DESENVOLUPAMENT I COOPERACIÓ: DE L'ÀMBIT GLOBAL AL LOCAL – ESTIU DE 2005

[2]

...de voluntariat, cooperació


A ma mare i a mon pare; a Toni i a Tamara, els meus germans; a Rebeca.

i altres q端estions

[3]


A Anabel, Alba, Àngels, Carme i Anna, del CCI, per fer germinar la idea. A Juanito, José, José Luis, Everardo, Jerónimo, Júlia, Víctor, Henry, Jeremias, Maria i Maria, Paty, Albertina, Rómulo, Freddy, Santos, Aurelio, Diego, Lorenzo, Max, Tarja, Ofelia, Bruno, Fabian Enrique, Neto, Ligia, Myriam, Flori, Erick, Cristobal, Claudia, Ana Helena, Àngela, Alfonso, personal de CEDEPEM i del Movimiento Tzuk Kim-Pop, pels regs i les podes. A Manoleta, Lluis, Alba, Mar i Alice, per coincidir tan agradablement al mateix test. A Rius, Rafa, Enric, Juani, Julio, Joan, professors que sembraren la llavor. A tot qui desitje recollir fruit.

[Perquè l'increïble del canvi és que tots podem dur-lo a terme]

[4]

...de voluntariat, cooperació


i altres q端estions

[5]


Índex Pròleg de l'autor................................................................................................7

Introducció 9

Alguns apunts sobre Guatemala

12

El moviment Tzuk kim-pop i CEDEPEM 19

El viatge

27 Faig l'equipatge 27 Arribada a Guatemala

En mig de la boira 47

30

Unes petites mans 50

Primeres impressions del país

32

L'abans i el després del viatge

55

La policia no és de fiar

58

La primera setmana a CEDEPEM 34 Assumpte: Guerrillers 36

San Cristobal de las Casas i el model passarol·la 60

Acció Urgent 40

Els voluntaris 63

Coses del viatge... 42 Resar o beure?

Les llengües 66

44

Alfabetització per al liderat

Manifestació contra les concessions

Epíleg d'experiències

71

46

68

Homenatge a Rodrigo Asturias 69

Experiència de voluntariat i la xarxa internacional 73

Experiència cooperativa i la competició a la societat

76

Experiència en agricultura i la simplificació de la ciència 78 La reacció...? Passar a l'acció! 83

Bibliografia........................................................................................................91

[6]

...de voluntariat, cooperació


i altres q端estions

[7]


Pròleg de l'autor No és un secret inconfessable que jo diga ara que les persones, especialment si estem ocioses, passem bona part de la vida opinant i donant consells a tort i a dret, a tothom qui, per sort o per desgràcia, es creua al nostre camí. Opinar sobre diferents assumptes que els grans mitjans fan accessibles a tothom és qüestió de temps: un dinar, l’hora del cafè o el parèntesi entre obligacions. Quantes reunions familiars s’acaloren per comentar assumptes d’actualitat asfixiant dels que tots en tenim alguna informació rellevant i desvetlladora? Sóc d’aquells que callen en moltes de les converses en que participa. No recomanen fer-ho, jo mateix tampoc ho faig (recomanar-ho), però de vegades certs assumptes s’han de tractar amb un mínim coneixement de causa. Altres temes són diferents. Hi ha qüestions en que no és suficient conèixer lleugerament el tema. Ni tan sols és suficient amb parlar d’una cosa de la que un és expert si a l’hora no es posiciona. La situació actual del món obliga, en última instància a posicionar-se. La neutralitat és una qüestió amb la que no es naix, s’ensenya. Encara recorde aquell professor d’història afirmant aquella cèlebre frase al començament de cada dia de classe al batxillerat: De portes cap a dins és classe d’història, les seves opinions es queden fora. Ací venim a estudiar fets objectius. Al igual que recorde amb decepció que aquell senyor no tenia raó. La societat actual està repleta d’asèptics, fruits d’aquella mediocre transició democràtica que ens neutralitzà a tots. Els extrems no són correctes. Pesen les decisions salomòniques, sense adonar-nos que en algunes ocasions el problema no es soluciona dividint la solució com un pastís. La imparcialitat no és objectivitat, sinó capacitat de posar-se en el lloc de l'altre, prudència política envers la història. Vull aclarir, i així conclouré el document, que l’única intenció que tinc és ser completament fidel a les sensacions que vaig tindre durant els dos mesos a Guatemala. La meva vivència m'ha mostrat fins quin punt ha de canviar el fet cooperatiu, redefinint-se totalment. Saramago explica la sensació que he tingut millor que ho faria jo mateix: Jo no sóc pessimista, és el món qui és pèssim. Jo dic que els pessimistes són els que estan interessats en canviar el món. Els optimistes no estan interessats en canviar res, doncs es senten bé amb el que hi ha. El pessimisme no està orientat a la resignació: és el motor que duu a la gent a voler canviar totes les coses. És bo. Em tem que si no discutim açò al final, en lloc de començar el treball estaria acabant-lo. Quan llegim un llibre, no és el mateix llibre que l’autor escrigué. De la mateixa manera, si el deixem a un amic, de segur que no llegirà el mateix llibre que nosaltres li hem deixat. Si llegim el llibre uns anys més tard, o el rellegim després de la primera lectura a l’adolescència, ens trobarem amb una lectura nova. Cap llibre es pot llegir dues vegades. Igual passa amb els viatges. El nòmada té un territori, segueix trajectes habituals, va d’un punt a un altre, no ignora els punts. Però la qüestió és el que és principi o tan sols conseqüència en la vida nòmada. Com diu la filòsofa Maite Larrauri, la vida del nòmada és intermezzo. L’opció de vida nòmada és

[8]

...de voluntariat, cooperació


factible a l’actualitat i més que mai. En una societat individualista i d’individus aïllats, en que cada cop més ens tanquem en nosaltres mateixos, ser nòmada és eixir fora dels estrats de la nostra identitat com a persones. És combatre la unitat de la nostra identitat i fer-nos múltiples. Esdevenir millors persones. La llibertat individual, el deixar fruir i la creença en les possibilitats potencials de cadascú són bàsiques per somniar amb els canvis en que crec. Es demostra com el model industrial (creació de prototips, selecció del millor i repetició d’aquest a gran escala) imposat els últims 200 anys i exportat desgraciadament a tota la resta d’àmbits de la vida, com ara l'agricultura, per fer-los productius, comporta una espirall de problemes indefinits sobre els quals no és possible incidir sense crear-ne de nous. Medi ambient, societat, política, salut estan essent simplificats per legitimar la il·legitimitat; tot s’altera en defensa de la doble moral neoliberal i la profanació dels termes competència i competitivitat. És una filosofia desfasada. Són els antics mètodes, i ja no serveixen. L’homogeneització, monocreença i pensament únic està acabant silenciosament i contundentment amb la diferenciació cultural, la pluralitat, el desenvolupament de la crítica i el motor bàsic del progrés, el canvi. Vull rebelar-me contra tot això. L’únic simbolisme que se m’acut per fer-ho visual és no justificar el text del document. La longitud de les línies de text afecta a la percepció de l’espai que ocupa el mateix. A cada caràcter l’espai que li pertoca. Les coses són com són, sense floritures. I que em disculpe qui no ho crega adequat. D'aquest xicotet recull d'experiències i reflexions espere, en el fons, puga ser d'utilitat, a mode d'activador de neurones, per a voluntaris futurs no només internacionals, a Guatemala o a qualsevol altre país, sinó per tot arreu del Nord on hi haja possibilitat de canviar realitats quotidianes.

i altres qüestions

[9]


Introducci贸 Introducci贸 [10]

...de voluntariat, cooperaci贸


i altres q端estions

[11]


La conclusió en finalitzar les sessions del postgrau començat cinc mesos abans amb incertesa, fou que seria bo concretar tot el que havia (des)aprés de la realitat social mundial amb un viatge sobre el propi terreny; terreny tantes voltes comentat, analitzat i batejat. Batejat de mil formes diferents. Jo li diré països en desenvolupament o PED, de tota manera el nom no fa les coses... Uns mesos després de tornar, no vull estar-me de dir que al concebre aquest treball com un híbrid entre creació narrativa i assaig crític també concebia el que en principi vaig desitjar que fos un simple diari de viatge. Tal volta com a diari de viatge esdevinga millor document, fidel als moments, les mateixes notes personals in situ. Només tornar del viatge em vaig afanyar a escriure texts incomplets i a rellegir el diari amb calma. Potser aleshores ja paia aquest document sense saber-ho. Ara, dos mesos després de la tornada, tinc menys energia i records esborrats, però amb tot, és millor moment per analitzar situacions com les viscudes. En cap moment he pogut deslligar les experiències personals característiques de qualsevol viatge, de les realment importants per al contingut de la meva formació, de manera que la forma més sana és que a la redacció hi vagen també lligades. Ja veurem el resultat. El document s'estructura en tres parts. En primer lloc una introductòria que ens emmarcarà el context històric i social de Guatemala per una banda, i per altra presentarà de forma breu l'entitat que m'acull allà. En segon lloc, tot el gruix del treball, basat en el recull de texts, experiències, reflexions realitzades al llarg del viatge i després, a la tornada que pretenen donar una idea el més clara possible del que ha sigut el viatge. Finalment, a mode d'epílegs, he decidit concloure el text amb els tres pilars bàsics que per a mi conformen tant la meva formació com la meva concepció de la vida: la cooperació com a fil conductor de la iniciativa del viatge i del curs realitzat; el voluntariat com a opció personal per ocupar el temps lliure, en creença que la busca d'alternatives de participació de la persona sempre lligades a la reducció d'horari laboral són una de les poques vies possibles de dur a terme la nova revolució al món desenvolupat econòmicament; l'agronomia, per ser el pilar bàsic de la meva formació acadèmica i també el motor de l'entitat CEDEPEM, em fa per força reflexionar al voltant del que considere un model agrari obsolet i improductiu pel que fa a beneficis socials.

[12]

...de voluntariat, cooperació


Alguns apunts sobre Guatemala Geografia Al sudest de Mèxic, la República de Guatemala és el país més septentrional de Centreamèrica. El topònim Guahitemala, que vol dir lloc entre arbres, té el seu origen al cakxiquel, una de les llengües indígenes guatemalenques que continua parlant-se a l'actualitat. L'extensió del país és de 109.000 m2, lleugerament superior a la de Portugal. Es poden distingir 5 regions: L'Altiplà (oest, centre i sud) és terra de clima càlid i agradable, abasta la major part del país, amb nombrosos volcans i muntanyes que sobrepassen els 3.000 metres. Al nord el Petén, plana selvàtica on s'amaguen entre la selva les més importants runes maies. Al sudest la vall de Motagua i el llac Izabal. Al nordest la costa del Carib, d'extensió reduïda. Finalment al sudoest la costa del Pacífic. La màxima elevació del país és el volcà Tajumulco (4.211 metres). Més de la tercera part del país està de moment coberta de bosc. De segur que la xifra actualitzada és molt més baixa però tot i així continua sent un percentatge molt gran de presència vegetal que dóna una riquesa singular a la regió. A més és una terra de gran activitat volcànica, degut a que dues plaques tectòniques, la del Carib i la d'Amèrica del Nord es freguen al llarg de la vall del riu Motagua. Per si fos poc al Pacífic, a poca distància de la costa, xoquen dues plaques més donant com a resultat una de les regions habitades amb més inestabilitat geològica del món. Història recent Deixarem de banda tota la història precolombina i la conquesta espanyola. Tot i ser una part important de la seva cultura, aprofundir en aquestes èpoques ens faria perdre'ns de parts més importants. Guatemala es proclamà independent el 1821, junt a Mèxic. Fins al moment havia estat colònia espanyola, servint de centre de producció massiva per a la metròpoli de productes tropicals que s'havien fet indispensables a la cultura occidental des del seu descobriment. Es configurà l'anomenada economia de les postres, basada en l'explotació de productes com el sucre de canya, cacau, banana, cafè i tabac. Malgrat el canvi d'època i de les tècniques i models econòmics mundials, aquest sistema d'explotació dels recursos aliens de la perifèria per part de la metròpoli no ha desaparegut ni pareix que vaja a fer-ho. Malgrat aquesta independència, al principi fou absorbida pel naixent país veí, Mèxic de forma que fins al 1823 no aconseguí la independència definitiva. Durant alguns anys formà part de les Províncies Unides Centreamericanes. Des d'aleshores i a pesar de configurar-se formalment com República Democràtica conegué diverses i altres qüestions

[13]


dictadures al llarg del segle XIX i començament del XX. La primera fou la de Justo Rufino Barrios, amb el nom del qual es batejà el principal port del país al Carib, Puerto Barrios. L'obsessió d'aquest general era la unificació de Centreamèrica, i no dubtà en utilitzar la força militar quan la diplomàtica fallava. Va morir en batalla a El Salvador el 1885. Com passava en altres països centreamericans, EEUU posava i llevava governants segons els interessos de les companyies americanes que hi operaven. Com a Hondures i Panamà, a Guatemala ho feia la UFCO (United Fruit Company), monopolitzant tot el sector de la banana. Minor C. Keith fundà a Boston (1899) la United Fruit Co., més coneguda com la Yunai. Començà així l'època de la banana, convertint Centreamèrica en un feude i popularitzant per tot arreu la perífrasi república bananera. Des de l'any 1931 al 1944 governaren Guatemala un altre tirà militar, Jorge Ubico i més tard, Federico Ponce Vaides, designat com a successor d'Ubico per ell mateix. El 20 d'octubre de 1944, amb la gesta revolucionaria en que participaren civils, estudiants, obrers, pagesos i militars, es deposa a Ponce, donant inici així a l'anomenada Primavera de la Democràcia a Guatemala. Amb els governs revolucionaris del Doctor Juan José Arévalo Bermejo i el Coronel Jacobo Arbenz Guzmán (1944-1954) es donaren canvis socioeconòmics i polítics de gran transcendència que beneficiaren especialment a la gent més necessitada, tant del camp com de la ciutat. Entre aquests avanços cal esmentar: el Codi de Treball, la creació de l'Institut Guatemalenc de Seguretat Social, la Reforma Agrària mitjançant el decret 900, llei que buscava el repartiment just de la terra i que no aconseguí aplicar amb eficàcia per les pressions existents, i el vot de la dona. Arbenz succeí Arévalo el 1951 i mostrà la intenció de realitzar la frustrada reforma agrària que aquest últim no havia aconseguit dur a terme; s'entregaren més de 100.000 Ha de sòl cultivable propietat d'empresaris estrangers a pagesos sense recursos. Açò alarmà a Washington, que començà a conspirar per enderrocar al nou president, acusant-lo de comunista. Com a pesar de les pressions Arbenz es va mantenir, la coneguda agència d'espionatge d'EEUU, la CIA armà un petit exèrcit de mercenaris que l'any 1954 penetrà a Guatemala i col·locà al coronel Castillo Armas al seu poder, mentre Arbenz es veia obligat a exiliar-se a Suïssa, d'on procedia la seva familia (Operació Èxit, Fruita Amarga, la CIA a Guatemala). En aquells dies començà a fer-se sentir la repressió contra les persones partidàries d'Arbenz de manera brutal, en part per la por a noves revoltes i també pel context mundial de persecució a les idees comunistes, amb les que els EEUU identificaven deliberadament Arbenz. La qüestió que quasi mai ha sigut analitzada des del citat llibre d'Schlesinger i Kinzer és si representava veritablement una amenaça per als EEUU o era tan sols una espècie d'amenaça secundària a un dels seus monopolis principals, la United Fruit Company. Amb la caiguda de l'últim govern legítim de la Revolució, el país es va anar degradant poc a poc fins a formar part dels actualment països del Tercer Món, caracteritzats pels elevats índexs de pobresa, analfabetisme, [14]

...de voluntariat, cooperació


malaltia, mortalitat, marginació, explotació i discriminació. Castillo Armas derogà el decret 900 i perseguí amb duresa als camperols, obrers, estudiants i militars que havien recolzat la Revolució. Els magisteris foren suspesos de tot avantatge per haver estat al front de les idees revolucionàries, disminuint-los salaris i drets sindicals. Centenars de guatemalencs foren enviats a l'exili. La persecució indígena es represa en aquestes dates i perdurarà fins a l'actualitat, any 2005 en que encara es troben malmesos pels governs legals del país, i tal volta vinga donada per una combinació de factors: el racisme, la gran presència de castes al país i el recolzament que les comunitats indígenes donaren als rebels fugitius. Es perseguí a tots els dirigents del moviment popular. Es prohibiren els partits polítics que tenien compromís amb el poble i assassinaren els seus líders (La Guerra en Guatemala, imágenes i testimonios desde la perspectiva rebelde). Des d'aleshores cap governant dels molts que hi hagué al llarg dels anys 60 i 70 aconseguí acabar el seu mandat. Els cops d'estat es succeïren. La presència indígena es minimitzà al màxim en els processos polítics. En l'actualitat l'abstenció indígena a l'hora de votar es encara exagerada. Les guerrilles anaren sorgint al país des dels anys 50 de forma gradual i per diferents causes: Les forces Armades rebels (FAR) en relació al Moviment 13 de Novembre nascut en resposta a l'ensinistrament a Guatemala de mercenaris per envair Cuba; més tard l'Organització Revolucionària del Poble en Armes (ORPA), l'Exèrcit Guerriller dels Pobres (EGP) i el Partit Guatemalenc del Treball (PGT). Aquests diversos grups guerrillers s'uniren, després de 36 anys de lluita constant, per formar l'anomenada Unitat Revolucionària Nacional Guatemalenca (URNG) cap al 1980, l'únic partit actual d'esquerres al país. Un dels líders dirigents coneguts és el líder de l'ORPA Rodrigo Asturias (Comandant Gaspar Ilom) fill del premi Nobel de Literatura Miguel Ángel Asturias per l'obra Hombres de Maíz. El fill Rodrigo trau el malnom de guerrilla del protagonista d'aquesta obra, en memòria de son pare. Actualment l'URNG es troba inscrita des de desembre de 1998 com a partit polític, participant així a les eleccions presidencials. Els dirigents d'aquest nou partit foren els excomandants Jorge Soto, Pablo Monsanto i Gaspar Ilom. Aquest últim morí uns mesos abans de la meva arribada al país. Més endavant parlaré de l'emotiu homenatge que el Moviment Tzuk Kim-Pop li reté a Rodrigo i a la família durant la meva estada a Xela. D'entre tots els cops d'estat hi ha un que mereix especial atenció: El d'Efraín Ríos Montt, membre d'una secta fonamentalista protestant, l'any 1982. Tot i que fou enderrocat per un altre militar a l'any següent, foren uns mesos tràgics per a la història guatemalenca. En la seva intenció per eliminar possibles recolzaments a la guerrilla els militars atacaven a gust comunitats de pagesos; es contabilitzaren 440 massacres, documentades especialment des de l'any 1975, com consta a l'esfereïdor llibre de Ricardo Falla Masacres de la selva. Foren al 1982, durant el mandat de Ríos Montt quan es succeïren les més importants. El militar donà carta blanca a

i altres qüestions

[15]


l'exèrcit per incrementar la repressió. A més, afavorí l'activitat dels protestants que guanyaren adeptes especialment entre la població indígena. En aquell període Ríos Montt facilità l'activitat dels esquadrons de la mort, que mataven als camperols que reivindicaven millors condicions de vida; augmentà el nombre de desapareguts i milers d'indígenes s'exiliaren al sud de Mèxic, especialment a Txiapes. El balanç dels quasi quaranta anys de guerra civil a Guatemala s'estima en 150.000 morts, més de 40.000 desapareguts, altres tants exiliats a Mèxic i un milió de desplaçats interns. Quasi la totalitat d'ells són indígenes. Al final de la dècada dels 80 s'accentuà la pressió internacional sobre aquells països sense democràcia i augmentà la pressió del govern dels EEUU front als règims militars. Aquest i altres factors provocaren que durant el govern de Mejía Víctores els militars guatemalencs buscaren consolidar la seva estratègia d'impulsar una democràcia tutelada per l'exèrcit amb la promoció del projecte militar de transició política. S'establí, mitjançant eleccions populars, una Assemblea Nacional Constituent i es confeccionà la Constitució de 1985, que no aconseguí desmuntar els aspectes centrals de la política contrainsurgent de l'exèrcit. El 1986 s'escollí un civil com a President Constitucional de la República, i açò permeté que diversos sectors veiessen la possibilitat de trobar una eixida negociada al conflicte armat intern. El 7 d'agost de 1987 els presidents de Centre Amèrica, signant l'Acord d'Esquipulas II assentaren les bases per aquesta negociació. Fou l'inici del final del conflicte armat. Aquestes negociacions conclouen simbòlicament el 29 de Desembre de 1996, a l'Acte de la Signatura de la Pau al Palau Nacional de Guatemala. El procés de desmobilització i incorporació d'URNG a la legalitat fou gradual i complex. Baix l'estricta supervisió de les Nacions Unides s'acreditaren al voltant de 12.000 membres, mitjançant tres fases: 1. Desmobilització: durant dos mesos, entesa com la finalització de les estructures militars d'URNG. 2. Inserció: Iniciada al finalitzar l'anterior, amb atenció d'emergència als excombatents i l'establiment de les condicions per aconseguir la incorporació definitiva. 3. Incorporació: es buscava que els membres d'URNG passaren a formar part plenament de la vida social, econòmica i política del país, en iguals condicions que la resta de població. El govern del moment durant aquesta fase es comprometé a recolzar fonamentalment la incorporació econòmica mitjançant llocs de treball, oferint 11.000 places. Cal dir que segons la Comissió de l'Esclariment Històric a Guatemala (CEH) s'han cobert actualment un 0,001% dels llocs promesos. Aquesta mateixa comissió dóna dades esclaridores de la realitat actual:

[16]

...de voluntariat, cooperació


Els 36 anys d'enfrontament armat han provocat un total de 42.275 víctimes mortals, homes, dones i xiquets. 23.671 són víctimes d'execucions arbitràries i 6.159 desaparicions forçades. De les identificades el 83% eren maies i el 17% ladins. Amb tot, la CEH estima que el saldo de morts i desapareguts de l'enfrontament superà les 200.000 persones. La major part de les violacions dels drets humans es produïren amb coneixement o per ordre de les més altes autoritats de l'Estat. Els fets de violència atribuïbles a la guerrilla representen el 3% de les violacions enregistrades per la CEH. Açò contrasta amb el 97% comeses per agents de l'Estat, en particular l'exèrcit. Aquest desacord quantitatiu agrega nova evidència sobre la magnitud de la resposta repressiva de l'Estat. Malgrat això, per a la CEH i per a mi mateix, aquesta disparitat no suavitza la gravetat dels atemptats injustificables comesos per la guerrilla contra els drets humans. A data actual, any 2005, molts dels desmobilitzats d'URNG continuen militant en diferents fronts de lluita social i política a Guatemala. Abandonaren les armes per les paraules i les estilogràfiques. Nou anys després han configurat un veritable teixit associatiu, on es defensen els encara malmesos drets humans amb força i il·lusió. Una de les entitats més consolidada al país és el Moviment Tzuk Kim-Pop, del que és membre l'organització CEDEPEM, amb qui he tingut la sort de treballar durant aquest estiu. Demografia La seva població és de 12.347.000 habitants, la més alta entre els països de Centreamèrica; el seu creixement econòmic entre els anys 2000 i 2005 es situa en una mitja del 2,6% anual. Aquest creixement és un indicador de l'accelerada obertura de mercat que ha sofert l'estat últimament. La mortalitat infantil és d'un 41,2 ‰ els darrers cinc anys. La població urbana, d'un 46,3% fa de Guatemala junt a Hondures, el país més ruralitzat de Centreamèrica.

Indicadors socioculturals L'Índex de Desenvolupament Humà (IDH) és un indicador calculat anualment pel PNUD des de 1990. Respon al fet que l'indicador de desenvolupament més utilitzat, el Producte Interior Brut (PIB) per habitant, resulta amb freqüència una mesura molt deficient del grau de benestar assolit. Fins i tot quan la renda per càpita es calcula i altres qüestions

[17]


en funció del poder adquisitiu mesura malament nombrosos aspectes del benestar humà. Es donen situacions com la d'equiparar Mèxic amb Costa Rica segons els seus PIB semblants, quan a Costa Rica la mortalitat infantil és tres vegades major. L'IDH té en compte tres elements, al parer del PNUD: •

L'esperança de vida,

el nivell d'instrucció,

la renda (PIB per habitant) tenint en compte la diferència de preus relatius entre un país i un altre i el fet que la renda no augmenta el benestar de manera lineal. Açò darrer és, en altres paraules, compensar el fet que quan es passa de 1.000 a 2.000 € de renda anual per habitant, la diversitat d'expectatives que s'obrin augmenta molt més que quan es passa de 14.000 a 15.000 €. •

L'IDH de Guatemala és 0,649, el més baix de tots els països centreamericans. Al ranking mundial ocupa la posició 121 de 177 països en total, és a dir, és un dels 46 països més pobres del món. Un altre indicador sociocultural rellevant en el cas de Guatemala és la proporció d'exèrcit de terra i mar, 30.700 efectius. Si calculem la proporció de soldats per habitant, observem que la relació no és única a Centreamèrica, i és deguda als grans conflictes de diferents caires patits als països del Carib les darreres dècades.

[18]

...de voluntariat, cooperació


El Moviment Tzuk Kim-Pop i CEDEPEM El Moviment per al desenvolupament regional, humà i ecològic, culturalment sustentable de l'Altiplà Occidental de Guatemala, més conegut com Moviment Tzuk Kim-Pop, orienta el seu treball cap a la lluita contra la pobresa i per a la sostenibilitat de la pau. El seu nom, Tzuk Kim-Pop, està format per les primeres lletres dels noms dels quatre pobles maies predominants al seu territori d'acció – els pobles tzutujil, kakxiquel, k'itxé i mam – i Pop, que en k'itxé vol dir teixir, construir. Des de la cosmogonia maia el nom del Moviment és la unió dels pobles maies de la regió per a construir un futur millor. El Moviment està format per organitzacions no governamentals amb diversos àmbits d'acció.

Origen del Moviment El Moviment naix com a resultat d'una autoavaluació feta per ONG de la regió a principis de 1994, que conclogué orientar l'acció cap a l'augment de l'impacte social, econòmic, cultural i ambiental. L'agost de 1995 a Quetzaltenango es dugué a terme l'Assemblea de Fundació del Moviment en que es definiren les finalitats, objectius, forma d'organització i pla de treball. Objectius El Moviment vetlla per la formació permanent de recursos humans tècnics; promou la creació de nous espais institucionals a la regió per promoure la participació de la població; la seva metodologia considera la regió com un conjunt de microregions (MR d'ara endavant), que són el context de treball dels grups sociorurals i es basa en la participació de les bases de la població, l'ús didàctic dels idiomes locals, la creença en els propis recursos humans i materials, el coneixement màxim de la realitat local i grupal, l'ús de tecnologies apropiades. Sensibilitza a la població guatemalenca per participar en la lluita contra la pobresa de forma sostenible mediambientalment. Contribueix a la realització de projectes en comunitats afavorint l'associacionisme a petita escala. Ajuda a l'enfortiment de les organitzacions existents. Els seus principis rectors són: La lluita per la pobresa, la sostenibilitat de la pau, la construcció de la democràcia, l'inclusió de l'enfocament de gènere, el respecte pel medi ambient, la identitat i cultura pròpia i la promoció de valors socials. Regió d'impacte

i altres qüestions

[19]


El Moviment Tzuk Kim-Pop desenvolupa el seu treball a l'Altiplà Occidental de Guatemala, integrat pels Departaments de Tximaltenango, K'itxé, Sololà, Quetzaltenango, Totonicapan, Huehuetenango i Sant Marcos. L'Altiplà Occidental reuneix una sèrie de característiques especials que la fan esdevenir una regió en estat crític d'extrema pobresa, sobretot a la seva població rural, bàsicament indígena. A la imatge 1 es mostra la ubicació geogràfica al país. L'Altiplà Occidental està format per 81 municipis localitzats a un promedi de 2.200 m.s.n.m. sobre la vessant nord i sud del massís muntanyós principal de la Serra Mare. L'ocupen 1,6 milions de persones, en la seva majoria maies de les comunitats lingüístiques tzutujil, kakxiquel, k'itxé i mam; la resta de població es castellana-ladina. S'estima que el 80% de la població total viu en condicions de ruralitat amb escassos serveis públics sanitaris i en una situació de carències que els ubica per baix del llindar de pobresa. L'activitat econòmica es basa en l'agricultura de subsistència, amb activitats complementàries com l'elaboració d'artesanies, prestació de serveis a la ciutat i treball a les plantacions de les terres baixes. La regió està afectada per una cada vegada major migració cap als EEUU.

[20]

...de voluntariat, cooperació


Imatge 1. Plànol general de les regions de l'Altiplà Occidental de Guatemala.

Entitats que el composen i organització i altres qüestions

[21]


El Moviment està composat per les entitats PIES (Associació per a la Promoció, Investigació i Educació en Salut), CEDEPEM (Centre Experimental per al Desenvolupament de la Petita i Mitjana Empresa), PLSM (Projecte Lingüístic Santa Maria), CONSOC (Consultors Socials), CPD (Centre Pluricultural per a la Democràcia) i WUQUB'NO'J (Comissió per a la Defensa dels Drets del Poble Maia). Cadascuna d'elles organitza a les comunitats base (grups més o menys nombrosos de persones que s'associen entre elles) en les anomenades organitzacions de segon nivell. En el cas de CEDEPEM per exemple tenim tres organitzacions de segon nivell: ODIMCARS, AGMIM i AGRICARS. CEDEPEM D'entre les entitats anteriors, CEDEPEM es defineix com una organització civil, no lucrativa, dedicada a la promoció del desenvolupament rural mitjançant la prestació de recolzament tècnic i administratiu a totes aquelles organitzacions socials de l'àrea rural de l'Altiplà Occidental tals com: cooperatives, associacions, grups de dones, petites empreses artesanals i demés. Té com objectiu contribuir a la construcció d'una xarxa productiva, agrícola i artesanal, a escala microregional i pel desenvolupament humà i ecològic. Fou creat el juliol de 1982 amb el propòsit de resoldre la carència de recolzament tècnic i administratiu a les àrees d'elaboració, gestió i execució de projectes de desenvolupament a les comunitats de l'Altiplà Occidental. La data oficial de fundació és 22 d'agost de 1994. El seu objectiu principal és promoure i organitzar el sector productiu de l'Altiplà Occidental en organitzacions de segon nivell per enfortir la producció local i familiar. CEDEPEM disposa de diferents programes de desenvolupament rural: El programa agropequari, el programa de la dona i el programa de microcrèdit CEDEPEM té dividit l'Altiplà Occidental en les MRI, MRII i MRIII, tal i com mostren les imatges 2, 3, 4 i 5. Malgrat haver vist el seu treball a totes les microregions la MRI i MRII han sigut les que centren l'atenció dels tècnics el temps que dura la meva estada.

[22]

...de voluntariat, cooperació


Imatge 2. Ubicació geogràfica de les MR a l'Altiplà Occidental de Guatemala.

i altres qüestions

[23]


Imatge 3. MRI.

[24]

...de voluntariat, cooperaci贸


Imatge 4. MRII.

i altres q端estions

[25]


Imatge 5. MRIII.

[26]

...de voluntariat, cooperaci贸


El viatge El viatge i altres q端estions

[27]


[28]

...de voluntariat, cooperaci贸


Faig l'equipatge... Els dies abans de marxar, quan la gent més propera em feia la màgica pregunta ...i que vas a fer, a Guatemala?, no podia evitar somriure amb aparent calma: no coneixia la resposta. Havia estat molt ocupat amb la preparació del viatge tant a nivell interior com de recursos. Després d'entrar en contacte amb l'entitat, em vaig afanyar a comprar els bitllets: el viatge durarà finalment des del 12 de juliol fins al 9 de setembre. Però allà no especificaven massa la meva feina, cosa que jo no comprenia. De: Henry Morales Enviat el: Dilluns, Juny 05, 2005 9:44:15 PM Per a: Víctor Escoín i Reula Assumpte: Re: salutacions des de Lleida

Hola Víctor, salutacions cordials. Disculpa que fins ara t'escriga però estava fora del país. T'ubicarem a CEDEPEM. Els assumptes de treball són amplis i el més probable és que ens recolzes en el tema agrícola, sense que això signifique renunciar a altres experiències. D'igual forma, els llocs de treball seran diversos (pot ser que acompanyes a tot el treball en general), dependrà del temps i els plans de treball. Però el més important és que vingues amb l'ànim ben alt i no patisques, que no et costarà molt l'adaptació al medi. Qualsevol cosa estem en contacte. Una abraçada. Henry De: Henry Morales Enviat el: Diumenge, Juliol 04, 2005 4:56:21 PM Per a: Víctor Escoín i Reula Assumpte: Re: hola henry

Estimat Víctor, salutacions cordials, des de ja benvingut a Guatemala. Quan arribes el 13 de juliol serà millor que prengues un taxi directament cap a la línia de bus Álamo (que es dirigeixen a Xela). El taxi no et cobrarà més de 10$. Hi ha eixides a Xela a les 13:30 i a les 14:30 de migdia, és a dir, que pots arribar a Xela el mateix dia que aterres. Tal volta un poc cansat, però crec que serà el millor. Et deixe el meu número de mòbil per a qualsevol cosa. De tota manera, abans d'eixir enviam un missatge per comprovar la teva arribada i demés, et pareix? Va una forta abraçada i sort. Henry

i altres qüestions

[29]


Arribada a Guatemala Sorpren, al baixar de l'avió i eixir de l'aeroport, la salutació que des d'un cartell gegant de l'empresa SAMSUNG, amb una xiqueta vestida d'indígena, diu Bienvenido a Guatemala. Sorpren si vens com jo, a conèixer la vessant del país menys turística, però sorpren més encara si tens en compte que SAMSUNG, junt a Lear, Custer Espanya, Philips, Autotex, Fisipe, Reno de Medici, Frape Behr són algunes de les moltes empreses que treballen a nivell mundial a Guatemala i altres països centreamericans amb les anomenades maquiles, centres de producció al marge de la legislació del país, que exploten a la població local, especialment als indígenes per pertànyer al sector de la població més necessitat i que no hi generen riquesa local. Dóna la casualitat que moltes d'elles són les causants dels problemes de la deslocalització d'empreses a tots els racons d'Europa. L'atenció se'm desvia ràpidament quan m'adone de la situació viària: entrem a una rodona, i quina és la meva sorpresa al observar que els cotxes circulen en ambdós direccions! Quina bogeria! Per sort, no sóc jo qui duu el vehicle... De: Víctor Escoín i Reula Enviat el: Dijous, Juliol 14, 2005 8:20:44 PM Per a: rebeca, anna, laura, joana, tamara Assumpte: des de Xela!

Mentre escoltava Aníbal des del seient de darrere del cotxe del seu germà, el vent em colpejava a la cara amb les gotes de l'inici d'una pluja tropical de les tantes qui hi ha ací. Per sort, he conegut Aníbal durant les 4 hores de vol amb TACA de Nova Iork a Guatemala ciutat, Guate per als amics. Dic per sort perquè Guate no és ciutat d'amistats, és més fàcil que et roben que qualsevol altra cosa. Quan la seva camioneta para al davant de la Galgos, companyia de bus des de la que em dirigiré a Xela, em ve una lleugera sensació d'alleujament. Malgrat tot, la pluja ha empitjorat, o millorat, segons per a qui, i he de triar, després de l'acomiadament amb Aníbal, anotar els seus telèfons de Nova Iork i Guatemala, i agrair-li l'ajuda, si cride a ma mare per telèfon i pille una pulmonia, o per altra banda passe de tots i comence per fi la meva aventura en solitari. Però no puc evitar pensar que la dona no dormirà en tota la nit si no done senyals de vida. És normal. La meva primera pardillada, compre el bitllet: - 9Q. - Puc pagar en $? Encara no he pogut canviar Q. - Si clar. 6 $. - Molt be, ací té (al canvi venen a ser 49 Q). Primera pardillada, conscient, no obstant. Tingueu en compte que 6$ no són tant per a un viatge de 4 hores i mitja. Acte seguit vaig a comprar una targeta telefònica: [30]

...de voluntariat, cooperació


- 20Q. - Puc pagar en $? - No, però pot canviar $ allà mateix, al mostrador d'oficina (just al costat d'on acabava de comprar el bitllet!) -... Vaig i bescanvie els diners, mirant amb cara de mala llet a la senyora que minuts abans m'havia venut el bitllet. Em mira mentre es llima les ungles. Em somriu. Malap... Després de les 19:00 h arribe a Xela i José Luis em recull. És maco, i a pesar d'haver-lo alçat del llit es permet la llicència de contar- un acudit i preparar una broma per a les catalanes, Mar i Alba (per fí, brigadistes!!!) amb qui viuré durant juliol. Finalment, com que a l'arribada a la casa una d'elles estava a la dutxa, no podem dur a terme l'estratègia. Xarrem de moltes coses. De seguida hi ha bon rotllo a pesar que jo i les 34 hores de viatge q duia a sobre prompte fan efecte. Els meus ulls ho diuen tot: - Xiques, feu feu, que jo vaig a dormir... Elles es piren a fer un beure, i jo dorc. I ho faig com mai havia dormit. Dorc al llit que la Miriam m'ha dut. És l'encarregada de logística de CEDEPEM. Una mena de Fènix el de l'equip A, que s'encarrega que no falte res a ningú. Que cal munició? Ella la troba. Pasta de dents Colgate i unes sandàlies Nike del 39? De seguida ho té localitzat... Posem l'antipuces, desplegue el sac i després de posar-me dins vaig tancant els ulls observant les picades del primer dia a les cames de la Mar. Tot es fa fosc. Bona nit, per fi! Elles tornen més tard de festa, però no m'assabente de res, a pesar que em comenten que mantinguérem conversa fluida durant almenys dos minuts. No m'estranya, entre el cansament i el sedant antipuces... Avui al matí hem anat a CEDEPEM, al carrer de baix. De moment, de paquet d'una moto visitant comunitats indígenes. Informació horària: Són 8 hores menys que a la nostra terra. B7s forts!!!

i altres qüestions

[31]


Primeres impressions del país 14 de juliol/ He eixit a les comunitats amb Rómulo i visitat diferents hivernacles. Pel camí he vist coses que m'han cridat l'atenció. En primer lloc estan les ONG europees, bàsicament Intervida, que ocupen masivament el paisatge del país. He perdut el recompte de la quantitat de vegades que he vist el seu logotip o els seus colors, groc i blau, a camionetes, camions, escoles, cartells, edificis, gorres, samarretes i demés. És sorprenent. Aquesta i altres ONG estrangeres són com el seu govern, de fet fan tot el que el seu govern no fa. 15 de juliol/ Amb José Luis visite la Municipalitat; hi ha una reunió d'entitats promoguda per l'administració. Els moviments socials no es creuen massa aquestes reunions així que com era d'esperar, no hi ha massa representativitat. De les 15 ponències de personalitats ministerials que hi havia previstes només acudeixen 2 titulars (educació i agricultura), la resta han delegat la funció a altres funcionaris. José Luis observa entre indignació i rialla que no hi ha mitjans de comunicació, ni premsa escrita ni radiofònica tan sols, així que la repercusió de l'acte serà escasa o nula. Supose que actes com aquest els faran per mantenir a les entitats calmades i que no puguen dir que l'Administració de Verger, nou president des de fa poc, no es mou. Nosaltres marxem després que José Luis salude a un parell de paios, que més tard em comenta que són del Ministeri d'Agricultura; marxem just en el millor moment, quan el representant d'Educació està arengant a la gent present amb l'afirmació En moltes de les cases de Guatemala no hi ha tan sols una Biblia i tots hauriem de llegir la Biblia constantment. Si els nostres veïns salvadorencs estan on estan és pel seu patriotisme constant, i per llegir la Biblia... 16 de juliol/ Cap de setmana al Pacífic. [...] Durant el viatge d'autobús Mar li fa jocs a una xiqueta que viatja amb sa mare i seu al costat. Relet relet, pica dinerets... relet relet pica dinerets... a la mà. A sa mare li agrada tant que li posa la mà perquè li ho faça també! Crec que si el viatge s'allarga un poc acabarà fent-li-ho a tot el bus. 30 de juliol/ [...] El transport en autobús és caòtic. Viatjar en un trasto d'aquests és tan incòmode per a l'esquena que no pots imaginar el fi del trajecte més pròxim. Els seients, en principi de dues places, són ocupats per 3 persones adultes i si ens apretem un poc, potser en càpiga una setena al mig de la parella de seients, just al passadís. No sé com s'ho fa aquesta per aguantar-se. Menció especial sense dubte per als xiquets, que suporten amb dignitat les pressions dels adults a cada clot del terreny. El cobrador de bitllets, tot i estar demostrat que cobrar al pujar és la forma més efectiva de controlar els passatgers, s'encabota, en defensa d'una suposada pèrdua de temps (no crec que s'hajen parat a cavil·lar que els comptes no surten amb velocitats tan baixes com les que agafen aquests trastos) i passa persona per persona quan menys espais lliures queden. No dubta en xafar on siga, o passar per damunt dels seients com si d'un mico es tractés. De vegades estàs tan tranquil pensant en les teves coses i entra per la finestra! I es que per avançar és més fàcil anar pel sostre! Estan pirats... El més sorprenent és que porten els comptes perfectament bé, no [32]

...de voluntariat, cooperació


se'ls escapa res. Al llarg de tot el viatge hem presenciat més d'un abroncament entre conductor i cobrador. Aquest últim sol sisar-li diners, i quan el primer s'adona, pot armar-se una bona. La limitació de velocitat dels motors antics no deixa altra alternativa per avançar els vehícles més ràpids que fer-ho quan aquests redueixen, just a les corbes! És ahí quan acceleren fins al límit... Més d'una vegada hem pensat que no arribavem d'una peça, sensació que s'agreujava al veure per la finestra l'autobús que anava al davant descarrilat a una de les corbes. La probabilitat no permetrà que dos caiguen al mateix lloc, penses, i et poses a suplicar que no ocòrrega. Al final no és per tant, arribes sà i estalvi i al dia següent tornes a pujar, com si no recordares les sensacions del dia anterior. Un viatge de 4 hores ben bé pot convertir-se en una tortura psicològica per a qui no vaja preparat per tindre aventures extremes, o simplement, no siga guatemalenc. Aquesta gent ho aguanten tot. Cap de setmana 30 i 31 de juliol/[...] A Guatemala fan del on menjen 2 menjen... tot un art. Tan sols que ací és, on caben 9, en caben 24, 1 dotzena de gallines, 25 cistelles de fruita, 2 vespinos i fins i tot hi ha qui afirma haver vist una cabra VIVA!!!. A les furgos que utilitzen com a microbús fan cabre tota la gent possible a fi de guanyar els més diners que puguen. El viatge és esgotador. Al tornar necessitaré un fisio.

i altres qüestions

[33]


La primera setmana a CEDEPEM 15 de juliol/ [...] Us explique el meu primer dia de feina: anit em va recollir José Luis Siguil, coordinador de CEDEPEM, organització que treballa al camp del desenvolupament rural a Xela i voltants. Treballa amb comunitats indígenes, avui mateix he tingut contacte unes hores amb una. Amb ell vaig quedar que avui al matí acudiria a CEDEPEM per xarrar de quina serà la meva tasca amb ells. Es nota que són una organització amb solera, ja que ho tenen tot bastant planificat, treballen a destall, però amb molta tranquil·litat (ací pren sentit la cèlebre frase d'aquell anunci televisiu que deia mestais estresanndo...). Ix el sol molt prompte (a les 5) i es pon a les 19. A les 8:00 h estava ja a l'oficina de CEDEPEM amb Mar i Alba, amb qui viuré a la casa del Moviment que m'han assignat. Són molt maques i em agafat bon rotllo de seguida. Elles porten ací 2 setmanes i es piren a finals de mes. Com no, haver estat avisat ja, he esperat hora i mitja fins que José Luis ha pogut xerrar amb mi. Ara per fi ja sé que la meva feina anirà al voltant d'un projecte de construcció d'hivernacles i cultiu d'hortalisses, i la meva sort es que com em quedaré dos mesos, faré moltes coses diferents. molts besos a tots De: Víctor Escoín i Reula Enviat el: Dijous, Juliol 21, 2005 5:21:26 PM Per a: [amics varis] Assumpte: RE: Hola guatemalenc!

[...] Per ací va tot de puta mare. Ja estic adaptat. És veritat que no m'anava a ser massa difícil. Ara treballe amb un tècnic assessorant sobre cultiu de tomata a hivernacle a les comunitats indígenes. Encara que he de saber coses sobre el cultiu i les plagues, sobretot Fusarium i mosca blanca, el més important és la tasca de conscienciació que es fa amb les dones indígenes, moltes no parlen castellà, només mam o k'itxé (a mi em tradueixen), i no estan mentalitzades del que es mantenir el seu propi negoci. Són hivernacles de 90 m2, i tenen problemes de maneig degut a la poca atenció que els donen, malgrat ser estructures molt senzilles. No és estrany comprendre la seva actitud. Moltes d'elles tenen gran formació associativa, més que a occident, però altres no són conscients que la pobresa no va enlloc. Aquesta gent és extremadament pobra, cosa que s'agreuja amb la influència de les religions catòlica i evangèlica (encara que n'hi ha més) que els renten el cervell de forma extrema perquè visquen de forma deplorable, amb aquell rotllo que en la propera vida els més pobres esdevindran rics. No sé... quina merda. I el problema és que es perpetua el model, doncs els xiquets també acaben heretant l'actitud passiva i desmoralitzada, en espera uns d'una vida millor i altres dels diners que envien els parents des dels EEUU i Mèxic. Els tècnics porten a terme tasques de motivació perquè aprenguen a dur endavant elles soles, puix els marits anaren als EEUU a treballar fa anys i no tornaren (golfos!). El primer any els materials corren a càrrec [34]

...de voluntariat, cooperació


de CEDEPEM i la seva intenció és que a partir del segon any elles ja compren les plàntules i els productes químics amb els beneficis que trauen, fent com es pretén sostenible el negoci. Cada hivernacle costa 8.000 quetzals, uns 1.000 €. És molt guai i senc que la feina és important, molt més que qualsevol que puga fer per allà a qualsevol empresa. És molt enriquidor conviure amb l'experiència d'aquesta gent (tècnics i indígenes) com t'agraeixen tot, com si férem molt, saps? I a sobre t'ofereixen tot el que no tenen, menjars i begudes que per descomptat has d'acceptar, perquè no s'ofenguen. He begut moltes coses rares, i dolentes, dolentíssimes ... És la part xunga de la feina! El dia 21 de juliol, 8 dies després d'arribar a Xela, celebrem una reunió que em farà reflexionar durant uns dies. Eixe dia el vaig passar a l'oficina, resumint el plà de maneig de cultiu de tomata, envie alguns mails, telefone a casa i vaig a dinar. Demanem pizzes i Alice i jo convidem Rómulo. Estem tota la vesprada preparant menjar i a les 20:00 acudim al local del Moviment, on ens reben tots. Alguns ja els havíem vist per l'entitat però altres són nous. Uns als fronts armats, altres com a suport informatiu, altres organitzant a la població, uns altres treballant d’amagat fabricant armament clandestí. I tots jugant-se-la. Ens fan grans discursos per fer-nos comprendre la situació del país, coses que jo ja estava llegint a alguns llibres. L'espoli a Guatemala ha durat segles i fins al moment continua. Donen importància al fet que el concepte d'organització canvià el dia que signaren els processos de pau, però el significat del Moviment continua igual als caps de la gent. Això els impedeix certes actuacions. Cal mirar als ulls de cadascun dels que ens parlen per entendre mínimament el que han passat. Amb ells comprens quan extrema és la situació al país. L'organització CEDEPEM té 40 persones a sou, cosa difícil de mantenir. Repeteixen amb força que no pot afirmar-se que no es pot. Tot ha de poder-se! Dimarts 19 de juliol/ Avui tocava anar amb José, amb moto. Hem visitat 5 comunitats. M'agrada d'ell que quan està parlant d'algun assumpte que li pareix interessant per al que està fent, vaja a peu o en carro, para i t'escolta o parla amb tota l'atenció. Té 29 anys, estudia Dret i va cursar 6 mesos de tècnic agrícola; ara treballa al Moviment amb coneixement de causa, a diferència d'altres que ho fan com a feina convencional. Coneix els origens de CEDEPEM, en la seva fase en la clandestinitat. És militant d'URNG. Em parla de la repressió que existeix al país, i les constants amenaces a activistes.[...] És un paio interessant, he d'intentar anar més amb ell.

i altres qüestions

[35]


Assumpte: Guerrillers De: Víctor Escoín i Reula Enviat el: Dimarts, Juliol 26, 2005 2:42:39 AM Per a: [amics] Assumpte: Guerrillers

Uff! Són moltes coses les que vull contar… i no sé per on començar. Disculpeu però alguns accents i lletres com la c trencada no estan al teclat americà! Els guerrillers vivien a la muntanya anhelant el dia en que el conflicte acabés. Finalment la guerra durà 36 anys. La nostra vida (la dels voluntaris, s'entén) no té res a veure amb les penúries que aquesta gent passaren. Malgrat tot vivim, jo almenys observant un ambient hostil amb la tranquil·litat que en mes i mig tot finalitza. Però hi ha cert ritme de vida que no suportaria molt de temps. La vida en aquesta ciutat és un poc dura, has d’estar alerta, però encara així és segura, no ens confonguem. Els conflictes no van amb els que són o semblen turistes. A més, llevat de petites diferències com el paper de vàter de doble capa, que ací no existeix, que els busos s’agafen al vol i que la puntualitat no és el fort del país, tot és igual. Bé… igual igual… Comencem cap enrere. José va ser guerriller. Tenia aleshores 14 anys. Tota la seva família visqué de prop els conflictes armats. Per aleshores la situació de les dictadures successives a Guatemala es feren insuportables per a la població. [...] A l'Estat no existien les idees, tota persona referent de la política de la millora social i del canvi era perseguida i massacrada. [...]. José visqué tot açò de prop, quan la seva família, acusada de ser d’esquerres i per tant recolzar a la guerrilla, hagué de fugir del Departament de Quetzaltenango (on estic jo) cap a Tximaltenango (a prop de Guatemala ciutat). Els seus pares encara viuen allí, mai tornaren. Ell recorda, i així em relata que son pare rebia gent d’uniforme a la nit, i feien reunions que més tard va saber eren reunions de guerrilla. Regnava la política de Ríos Montt consistent en quitar el agua al pez, on el pez era la guerrilla i el agua era la població! És a dir, matar-los a tots per si de cas recolzaven la guerrilla. José complí els 14 anys ja a Tximaltenango i decidí unir-se a la guerrilla per la causa. Visqué de prop la vida a la muntanya (com els nostres avis, o almenys el meu, quan a la Guerra Civil) i també els processos de pau. Ara treballa a CEDEPEM com a tècnic. Fora rotllos… avui he conduit per Xela! Hem anat al Departament de San Marcos a recollir trampes de mosca. Volen certificar el cultiu l’any vinent i per a d’això és necessari comprovar que no hi ha mosca de la fruita. José a la vesprada m’ha deixat el cotxe, un suzuki petat que només desembraga els últims 2 mm de recorregut. M’ha costat però per fi ho he fet funcionar! A les comunitats ens miren estrany, com bitxos rars. Les cases es troben en estat molt deplorable. Són cases sense paviment, amb terra, de fusta i d'una sola habitació, on viuen home, dona, fills, avis i gossos.

[36]

...de voluntariat, cooperació


Avui quasi plore. En una reunió les dones s’han posat a contar-me (eren 25!) que és el que feien. José sempre em fa presentar-me i dir que he vingut a fer. Elles després conten les coses que fan, que ha suposat per elles el suport del Moviment, que ara ja saben que hi ha més coses que fer el menjar i cuidar els xiquets (paraules textuals), i què volen poder tirar endavant elles soles… imagina't. I després m’han donat les gràcies mil vegades perquè per a elles vindre des d’allà és impressionant. I per tot el què estem fent per elles. Imagina't, però si jo no he fet res!! Quasi em colen dues llàgrimes, però me les he aguantat i els he donat les gràcies a elles per la lliçó d’humiltat que donen a tota la resta de planeta, intentant eixir de la pobresa amb tant de coratge. Elles parlen de quant els ha servit organitzar-se per eixir de la pobresa. Ara amb les cisternes ja no han d'anar a rentar la roba lluny o a dur aigua. Em donen les gràcies mil voltes com si fos jo qui els portes l'aigua! M'identifiquen amb l'ajuda europea supose... Hi ha estones en que la situació em sobrepassa. Són tantes les coses que he llegit i que seguisc llegint que pensava que quan les hi veiés estaria completament preparat. Però no és així. I pensar que a nosaltres ens costa decidir si comprem una samarreta a Zara o no, per l’explotació dels treballadors… Ara més que mai comprenc que tot el que fem allà repercuteix a les vides d'aquesta gent. Les grans petrolieres americanes estan instaurades per tot arreu. Veus camions de coca-cola i pepsi, símbols de l’imperialisme americà. Tot contrasta. Indígenes parlant pel mòbil, o dones amb vestits tradicionals bevent coca-cola o amb un mocador amb les barres i les estreles americanes… és curiós! Amb el mal que estan fent els americans amb les seves polítiques econòmiques i ells no s'adonen...! Viuen aliens a tot el que passa al seu voltant, enlloc els expliquen res, aquesta gent viu, i prou. Millor no pensar. Estic passant unes cagueroles ara mateix. És la temuda diarrea del viatger, provocada per Escherichia coli, patogen fecal. Durarà uns 4 o 5 dies, així que si em cuide, bec aigua i caldet d’arrós no anirà a més. Però amb els clots del camí no ho duc gens bé. He estat xerrant amb José Luis sobre algunes coses i m’ha dit que la diarrea del viatger ací a Guatemala també es coneix com la venjança de Moctezuma. 12 d'agost/ Passe el dia amb Aurelio. És mestre. També milita a URNG, no vol presentar-se en llistes, però milita des de fa anys. Em comenta quan tornem d'entregar pilons (plàntules) com començà a Xela la massacre més forta. A San Juan Ostuncalco una família d'11 membres que recolzava a la guerrilla amb menjar fou assassinada brutalment a la seva pròpia casa per la policia. Els agafaren perquè duien més panís de l'habitual a moldre per fer tamals. Una nit la policia entrà a sa casa. La guerrilla no tardà en respondre, assassinant als 4 policies. Vingueren agents nous, sense escrúpols, Aurelio estava també recolzant a la guerrilla i quan la situació empitjorà va fugir cap a Xela amb la família. La seva filla nasqué en aquests dies, l'any 1982. Ella també milita a URNG i tota la família ho fa. Avui té reunió departamental i per això tornarem més prompte. i altres qüestions

[37]


Capitol V – Orient, 13 a 28 de febrer de 1982 Durant aquestes tres setmanes de febrer l'exèrcit cometé, segons les nostres dades, set massacres, matant a 117 persones en total, a l'àrea oriental de l'Ixcan, entre els rius Txixoi i Xalbal. És el començament d'una nova etapa de contrainsurgència. S'ha tancat l'etapa anomenada de repressió selectiva i comença la de terra arrasada. A la selva, no s'inicia a l'Ixcan Grande, sinó a la part oriental. Com ho podrem apreciar, l'ofensiva anirà per onades a partir d'un punt d'irradiació sobre el riu Txixoi i es mourà d'orient a occident. Les onades aniran marcades en el temps per caps de setmana, dies en que l'exèrcit colpejarà els centres urbans de cooperatives i parcel·lament en un ordre rigurós. La primera onada d'arrasament i massacre serà el cap de setmana del 13 de febrer; la segona el 20 de febrer; i la tercera, el 27 de febrer. El cap de setmana del 13 de febrer massacrà a Santa Maria Tzejà de 12 a 17 persones; a Santo Tomàs de 27 a 41; a San Lucas unes 15; i al camí a San Lucas, a 7. El 18 de febrer (fora del pla, no en cap de setmana) massacrà a 10. El cap de setmana del 20 de febrer massacrà al Polígono 14 a 13; i el cap de setmana del 27 de febrer a Kaibil Balam de 12 a 14 persones. Al seu avanç l'exèrcit es va apropant a l'Ixcan Grande, àrea d'on principalment provenen els nostres testimonis, i entrarà a massacrar al poble el 13 març, com veurem més endavant. Massacre de Santa Maria Tzejà (15 de febrer) L'exèrcit, procedent del riuTxixoi a l'orient, arriba un dissabte al poblat, però la població ja havia eixit a la muntanya. L'exèrcit ixqué a patrullar dilluns 15 i passà prop d'on estava un grup de població amagat. Un gos lladrà i els soldats avançaren fins on estava la gent, sense que aquesta s'adonés, i l'envoltà. Una dona espantada alçà la veu al detectar-los i els soldats dispararen: “Una dona cridà al veure'ls i, quina balacera es va fer! Uns aleshores no trobaven com enretirar-se i caigueren en mans de l'exèrcit. Allí fou on moriren 13 persones. Hi havia una dona embarassada. Li obriren la panxa i li tragueren al nadó. A un altre li llevaren el cap i li'l posaren a l'estòmac de la dona. Un xavito pogué fugir i es posà baix d'un tros i contava el que li feren a sa mare. (Pàgina 51, Masacres de la selva).

Als testimonis anteriors hem trobat dilació i encara desobediència a l'avís d'emergència, però no obstinació. Alguns grups, en canvi, sí es comportarien obstinats. La població del Cuarto Pueblo no estava unida ideològicament, com ho suposà l'exèrcit, i hi havia grups que, si s'assabentaven que d'alguna manera una orientació tenia origen en la guerrilla s'hi oposaven automàticament. Eixa fou l'actitud dels carismàtics de [38]

...de voluntariat, cooperació


la cooperativa – no de totes – i per això no feren cas a l'avís, tot i que aquest fou comunicat per un parcel·lista veí. Aquesta actitud fou acotxada amb arguments religiosos. Al centre de La Nueva Concepción, els que moriren foren víctimes d'aquesta manera de pensar i de reaccionar. Recorda el testimoni principal, el jakalteko, que un dels massacrats, “Martín arribà d'on Xico a dir-li que isqués de la casa. Tots dos eren del MLN i caigueren en mans de l'exèrcit.” El MLN (Moviment d'Alliberament Nacional) és un partit polític d'extrema dreta al que aquests dos pertanyien, i per això confiaven que l'exèrcit no els faria cap mal. (Pàgina 71, Masacres de la selva)

i altres qüestions

[39]


Acció Urgent La Coordinació d'ONG i Cooperatives denuncia amenaces contra membre del seu equip René Muñoz, membre del Programa Estudis per al Desenvolupament Rural d'aquesta institució ha rebut telefonades amenaçants des de l'1 de juliol de l'any 2005. Aquestes telefonades s'han rebut tant a l'oficina com a casa dels seus familiars. A la primera de les telefonades l'1 de juliol un home cridà identificant-se com a membre de la Cambra de l'Agro i expressant que desitjava fer comentaris a un camp pagat publicat per CONGCOOP eixe mateix dia. Les seves expressions foren: Vostés són uns mentiders de porqueria, són de la gent que s'excusa en l'anonimat. Si estigués davant meu ja sabria el que és bó. Si fos una amenaça ja estaria mort. El dilluns 4 de juliol a les 10:00 h l'esposa de René rebé una trucada al telèfon de sa casa, on preguntaren És la casa del senyor René Muñoz? Estarà eixe fill de la gran puta? No faig broma filla de puta. La dona penjà ràpidament. Aquell mateix migdia l'esposa de René rebé dues telefonades contínues; a la primera només escoltà gemecs con d'algú que està agitat després de córrer amb esforç i a la segona no respongué ningú i es quedaren amb el telèfon obert. El dia 5 de Juliol a l'oficina de CONGCOOP definirem la necessitat de presentar la denuncia davant la Plataforma pels Drets Humans (PDH), el que es va fer la vesprada d'aquell mateix dia. A la PDH oferiren presentar la denuncia davant del Ministeri Públic i sol·licitar mesures de seguretat perimetrals, el que significa controls policials als voltants de la seva casa i de l'oficina de CONGCOOP. La nit d'eixe mateix dia René i la seva família arribaren a sa casa i trobaren baix la porta uns fulls, uns amb línies i altres sense res escrit. El dia 6 de juliol la família de René es quedà a casa dels seus sogres i ell es va dirigir a l'oficina. A les 20:30 regressaren a sa casa i es trobaren que la clau no entrava a la porta, pel que saltaren la porta de servei per arribar al pati de darrere, entrar i obrir per dins la porta del carrer. Revisaren la porta i observaren que fou colpejada amb un instrument amb punta i que efectivament no permetia l'entrada de la clau. Tancaren per dins i posaren reforços a les dues portes de la casa. L'11 de juliol els sogres de René reberen una telefonada en la que un home preguntà per la seva filla i quan ella respongué li digué a eixe fill de la gran puta el volem fora!. Aquests fets no són aïllats. Formen part d'un clima d'inseguretat, amenaces i accions en contra d'activistes socials, entre els que es troben altres membres de CONGCOOP. El company René Muñoz, com part de l'equip de CONGCOOP ha recolzat activament a organitzacions [40]

...de voluntariat, cooperació


camperoles en la seva lluita per l'accés a la terra i el desenvolupament rural; a més participa en la Mesa Intersectorial de Diàleg i Participació per a la formulació de la Política Pública de Desenvolupament Rural Integral, l'Aliança per al Desenvolupament Rural i el Moviment Indígena Camperol, Sindical i Popular (MICSP).

Per això: CONGCOOP demanda a les autoritats pertinents la investigació profunda i l'aclariment d'aquests fets, així com la identificació dels seus responsables. Fer una crida a les organitzacions populars per a mantenir-nos alerta davant aquesta onada d'atacs a defensors dels drets humans. A la comunitat nacional i internacional, en general a mostrar el seu rebuig a aquest clima d'intimidació i inseguretat i a solidaritzar-se, particularment amb el company René Muñoz i la seva família. Guatemala, 16 de juliol de 2005

i altres qüestions

[41]


Coses del viatge... 22 de juliol/ Avui no matinem tant. Alice ja ha aprés la lliçó sobre la puntualitat. Ja s'ha adonat que estem a Guatemala i el temps ací té un significat diferent: tranquil·litat, relax,...ahorita se lo digo, ahorita estoy con vos. Tots els dies passats arribavem a l'oficina a primer hora i estàvem allà esperant fins a 1 hora així que és normal que ja pense en dormir un poc més [...] Torne cap a casa, comence a no trobar-me massa bé. Rebeca m'ha dit que ma mare pateix per si agafe angines. Li he demanat per mail que no li comente que ja en tinc (Aquesta dona és bruixa!) 24 de juliol/ Maria Cristina té uns 60 anys, i és soltera. És l'ama de la casa a la que vivim, ve i ens duu un plat d'arrós amb xiles per a una persona (s'ha oblidat d'Alice o de mi?). Ens demana un favor (d'ahí el plat de menjar), es tracta de vigilar que la porta es quede ben tancada quan isquem de la casa. La història de sempre. Pensem que té algun novio per ahí amagat, sempre se'n va de passeig i ens especifica que si ve un senyor no obrim, li diguem que està a la tenda (té una tenda de comestibles) i apanyats... El novio, segur. 6 d'agost/ Avui fa 60 anys que EEUU llançà sobre Hiroshima la seva bomba nuclear. Excursió al volcà Santa Maria (3822 m). [...] La costera misteriosa. Luis, el company de Tarja, ens comenta l'existència d'un lloc a Guatemala on una força estranya fa moure's els objectes en direcció contrària a la del pendent. No m'ho acabe de creure però pareix cert. Més gent ha sentit parlar-ne, diuen que l'aigua no va cap a baix. Pareix ser un fenomen que es repeteix al llarg de tota Amèrica Central i pot ser degut a l'activitat geològica. 8 d'agost/ [... ] Pel camí trobem a uns senyors que reparen els enfonsaments del camí i ens detenen. No ens deixen passar. Volen diners. És, com no, un atracament en tota regla. O almenys així pense jo al principi, indignat mentre els dóna els diners. Després comprenc la situació: La municipalitat no ho fa així que ells, que no tenen diners, han de reparar-lo per a accedir a les seves cases. Per tant és just que des de la seva situació, tot el que passe per allí col·labore amb uns diners per a la millora. Es tracta en realitat d'una manera molt madura i des de la col·lectivitat de solucionar el problema, típica en la gent del món rural, amb molta capacitat organitzativa. 30 d'agost/ He tingut l'oportunitat de participar en una capacitació, i l'experiència ha valgut la pena. Cap al final de la meva estada estaven programades una sèrie d'activitats formatives encaminades a millorar els coneixements de les dones que treballen amb el cultiu de la tomata. Com jo he preparat el full del pla de maneig per a repartir a les dones, m'encarreguen ser jo qui els explique la seva interpretació. Es tractava de limitar a l'espai d'un full A4 per una cara el contingut de 5 fulls sobre el maneig del cultiu, posant-hi només la informació més rellevant, i amb el conflicte de l'idioma se m'acut utilitzar dibuixos: per al reg, arruixador; per a la poda: tisores; etc. Les dones em presten prou atenció, són atentes i fan moltes preguntes. Jo sóc conscient que si parle ràpid, cosa que solc fer quan estic nerviós, no m'entendran res. Però al final ix tot bé.

[42]

...de voluntariat, cooperació


URSULINAS DE JESUS

Fem l'entrega dels diplomes i dels plans de maneig i a dinar!

PLAN DE MANEJO DEL CULTIVO DE TOMATE EN INVERNADERO Fecha

Dia

Tarea 0

Actividades Picado a 20-30 cm de profundidad Materia orgánica (10 sacos/invernadero) Desinfección del suelo al voleo y rastrillar (esperar 2 dias)

2 Riego profundo y SIEMBRA (40 x 90 cm) 3, 4 y 6 Riego moderado 8

Fertilizante 10-50-0 (1°) Riego seguir con riegos cada 2 dias

17

Poda de formación de 1 eje Abono foliar y fungicida preventivo (MANCOZEB)

18

Tutorado: postes, alambre galvanizado y pita plástica Riego seguir con riegos cada 2 dias

30

Fertilizante 15-15-15 (2°) Riego

32

Revisión del tutorado Riego

34 Riego 36 Riego 38

Deshije y poda de hojas Abono foliar + Fungicida preventivo (MANCOZEB) seguir con riegos cada 2 dias

Floración

Fertilizante 15-15-15 (3°) Abono foliar + Fungicida preventivo (MANCOZEB) + Insecticida (EVISECT 50) seguir con riegos cada 2 dias

cada 15 dias

Deshije y poda de hojas Revisión del tutorado

Imatge 6. Document que elaborarem per a la capacitació.

i altres qüestions

[43]


Resar o beure? 19 de juliol /[...] Fem tard al taller al que ens dirigíem, i les dones ja no hi són. És una comunitat a la muntanya, pugem un tros amb l'autobús i un altre caminant uns 30 minuts. És a una casa molt vella i descuidada. Plou. Medite per què alguna d'aquesta gent manté les seves cases netes i altres no tenen cap cura per la salubritat, és com si tot se'ls en fotés, com si s'haguessin rendit ja. I tots són igualment pobres. En aquest aspecte juguen un paper molt important les religions, abundants al país, especialment els evangelistes, que promulguen que patir en aquesta vida és imprescindible per a ser millor en la següent. Les famílies fan en ocasions donatius a l'església que els deixa sense menjar essencial per a la seva dieta. Les religions estan matant gent a Guatemala. Ho fan millor les religions que tots els governs totalitaris dels darrers 36 anys. Els mate poc a poc, en silenci, oculta darrere l'esperança de vides millors, però sempre després de morir. 27 de juliol/ [...] avui he viscut de prop un dels problemes més grans del país: L'ALCOHOLISME. Un dels hivernacles que em visitat el gestiona, com és normal, la dona de la casa. Mai preguntem pel marit, però avui José ha estat organitzant uns papers perquè dissabte han d'estar presentats a la Junta Electoral de Xela. Són papers del partit, URNG. Ahir feren reunió del sector local, i necessita les signatures de dos homes que no acudiren a la cita. En aquest cas, el marit de la dona és un d'ells. Després de donar-li les indicacions adequades a la senyora: obrir les finestres i podar la mata adequadament, a més dels tractaments per a les plagues, José demana pel marit per a la signatura dels papers en qüestió. No entenc res del que passa, parlen en mam, però quan eixim li pregunte a José i em diu que haurem de tornar un altre dia: - El busquem a la feina? - Feina? Però si està al llit. Està bolo. Tota la setmana la passa dormint la borratxera. És flipant que un paio, cap de família, implicat en un partit polític i tot, acabe alcoholitzat. Això indica tots els problemes que hi ha darrere de l'aparent calma de les famílies pobres. I la dona mentrestant, treballa el camp, cuida la casa, l'hivernacle, i calla. És dur que a pesar de ser pobres, també tenen problemes importants de parella que poden agreujar la situació fins a extrems inimaginables. La veïna de dalt de la finca que visitem també té una història semblant i igualment tràgica. El seu marit anà a EEUU a treballar fa anys i ja no ha tornat. Quasi no li enviava diners. En una ocasió uns veïns la convidaren a un aniversari. Ací és costum celebrar-los convidant a molta gent, sopant i ballant fins tard. Ella va anar i s'ho va passar bé, ballant i parlant. Gravaren un vídeo i l'enviaren a uns familiars, on contaven que s'ho havien passat d'alló més bé. El que no pensaren és que el marit de la dona veuria el vídeo, S'enfuriria molt i la telefonaria dient-li que no li enviaria més diners i altres coses més fortes. La dona es va sentir tant culpable que es va suïcidar bevent fungicida. Deixà tres fills menuts, una d'elles de 14 anys, que ara [44]

...de voluntariat, cooperació


s'encarrega dels dos germans. El marit va enviar diners, moltes flors i una caixa molt cara per al soterrament, a mode de burla. [...] Pel camí de tornada trobem molts borratxos. Sobretot homes, però també hi ha dones, i de totes les edats. És sorprenent que beguen tant. José diu que hi ha alguns que han aparegut morts per insolació després de tota una nit de beure.

i altres qüestions

[45]


Manifestació contra les concessions 9 d'agost/ Avui som puntuals a l'oficina. Anirem a una Manifestació contra la Llei de Concessions. La gent està convocada a les afores de la ciutat. Hi ha molts indígenes. Amb les concessions a 50 anys es pretén privatizar els recursos naturals entre d'altres. No hi ha violència, ni quasi gens policia. Alfonso, portaveu del Moviment, arenga als manifestants des del micròfon. El sindicat de magisteris acudeix però molt disgregat. En són 4000 a Quetzaltenango i n'acudeixen uns 500; a més se'n van molt ràpid. La mobilització dura unes 3 hores al sol. Les dones de les comunitats baixen amb autobusos, finançats amb diners del Moviment, ja que d'altra manera no vindrien de tant lluny. Jerónimo em parla de les diferents formes de comprar el vot que els partits han tingut al llarg de la història de les eleccions fraudulentes a Guatemala. [...] La iniciativa actual de Llei de Concessions no és aliena a l'estratègia neoliberal que busca crear les condicions perquè el capital transnacional s'instale sense cap restricció a l'Estat. És un component fonamental que de ben segur permetrà concretar els objectius de plans més amplis, com el Plan Puebla Panamà, PPP, amb la construcció de grans projectes d'infraestructura (cosa ben típica, per altra banda a països europeus, com el nostre), explotació de recursos naturals i la utilització de ma d'obra barata. Tot, clar, baix l'esquema del lliure mercat, perquè es beneficien els interessos dels inversionistes estrangers. Els objectius suposats de la política de privatització era millorar la qualitat del servei, facilitar l'accés a la població, obtenir tarifes baixes i competitives. No obstant, els resultats són els monopolis privats, sense intervenció per part de l'Estat ni garanties en el servei. Les privatitzacions espolien l'Estat de les seves funcions fonamentals i del seu paper rector del desenvolupament econòmic i social en funció del bé comú. Ens aplicaran l'ALCA, i ho faran malgrat l'exemple argentí que mostra els riscs d'aquesta elecció. Fragment del discurs llegit als presents a la manifestació pel portaveu dels magisteris

[46]

...de voluntariat, cooperació


En mig de la boira Fa algun temps, vaig llançar la meva barca a la mar per vagar pel món... Foren els meus rems l'esperança i l'amor; i un vent solidari em brindà la seva amistat. Així vaig avançar perseguint l'horitzó, però un dia... el vaig perdre: una tempesta, com remolí m'arrossegà al centre de la boira. Avui, mentre la meva barca navega a la deriva, com un nàufrag solitari, voltege els meus ulls cap a dins i escric versos... a l'espera del dia que allà a l'horitzó... torne a brillar el sol. Desde el umbral: Poesia sobre ruedas. Abraham Villatoro El dia que vaig escoltar parlar per primera vegada l'Abraham em va semblar estar fent-ho amb el mateix Fidel Castro. Socialista empedreït, teòric de les metodologies participatives inspirades en la teoria de Paulo Freire, parla de la societat amb un gran coneixement polític i econòmic. I amb ternura. És curiós com poden arribar a enganxar-te certes persones. 10 d'agost/ Quan arribem a la capacitació a la finca que CEDEPEM té a les afores de la ciutat ja és un poc tard, com de costum ací. José i jo no tenim més remei que interrompre la classe ja començada que Abraham imparteix des de la seva cadira de rodes a les representants de les comunitats de la MR II. Al entrar i escoltar les seves primeres paraules ja em va semblar un paio sorprenentment intel·ligent, amb molta experiència i molt, molt sensible. De seguida m'encurioseix l'assumpte de la seva cadira de rodes, però segur que tard o d'hora algú m'ho explica. Entrem a l'aula i com dic, després d'escoltar-lo un parell de minuts ell interromp el seu guió i ens introdueix a José i a mi perquè ens presentem a les dones. Aquesta és una pràctica habitual, supose que utilitzen les visites de gringos per a donar a entendre a les dones que el seu treball diari està sent seguit i recolzat per gent de tot el món. I pareix que nosaltres siguem com la humanització de l'ajuda econòmica. Per a elles és com posar-li cara als diners. Tant José com jo ens presentem i acte seguit, després d'un acomiadament breu ens n'anem, tenim molta feina avui. Hem de dur pilons de col a la comunitat de Lagunas Cuaches. I ja fem tard... 16 d'agost/ Ligia ens ha convidat avui a sopar a tots els voluntaris a sopar a sa casa. Coneixerem als seus fills i parlarem amb el seu marit. Avui m'he assabentat que Abraham és el seu marit. En realitat peguen moltíssim! El sopar no decepciona, les converses amb Abraham són molt interessants. Ell ens estava esperant. Ho he passat bé malgrat que totes les altres voluntàries pareixen no estar massa disposades a escoltar-lo. Només i altres qüestions

[47]


volen parlar i parlar... i a mi m'abelleix escoltar Abraham. Hauré de tornar un altre dia. L'Abraham és un home de mitjana edat, amb barba, ulls clars i que es desplaça en cadira de rodes. En una de les converses amb ell, ara més tranquils sols en una segona visita, ens explica a Alice i a mi la seva trajectòria vital. Quan era jove actuava a la universitat en un grup de teatre amateur, englobat dins del moviment sindical estudiantil. Quan la repressió de les idees es feu més dura, els companys anaren caient. Recorda amb resignació com una nit s'acomiadava després de les classes d'un company i al matí següent tothom parlava de la seva mort. No havia arribat a casa. Un darrere de l'altre els companys de teatre universitari d'Abraham anaren caient. Tota persona que mogués un dit per protestar o millorar situacions injustes com les que es vivien al país era perseguida i assassinada. Prova d'açò és, com agraeix ell, el dia que un company professor de la facultat li recomanà fugir, puix era un dels buscats per les forces de l'ordre. Així amb no més de 20 anys fugí a Mèxic, on continuà la seva tasca revolucionària, ara a la rereguarda. Una nit, a l'eixir d'una assemblea clandestina a la matinada, a una ciutat de Mèxic, un taxi se l'emportà per davant, fugint acte seguit. Des d'aleshores té una invalidesa física. El seu estat de salut no és envejable, però si ho són les seves ganes de viure. L'altre dia, sopant tots amb ell, s'afanyà a regalar-nos el seu llibre, del que m'ha enganxat una poesia en prosa. En mig de la boira. És un home sorprenent, procastrista, defensa els règims socialistes amb contundència: - És cert – diu ell – que les vostres societats quasi perfectes asseguren més del que li cal a l'individu per viure, a quasi tota la població. Però el triomf dels maltractats règims socialistes del món, Cuba i Veneçola, és que asseguren el més bàsic a TOTA la seva gent. A Cuba, a pesar del que et diguen els mitjans i la gent que visita l'illa com a turista, no hi ha pobresa extrema, excepte la que és conseqüència del tancament de fronteres i l'assetjament que, d'una manera o d'una altra, pateix per part d'EEUU des que se li impedí la seva influència a les decisions polítiques de l'illa. Comenta com en una ocasió, quan estava a Mèxic, patí una situació extrema amb agents que buscaven rebels després de les fronteres. Ell i el seu company patiren una breu persecució i finalment el company caigué, quedant-se ell sol. Per por a que l'enxamparen a ell o a tota la resta de gent que conformaven la xarxa de la comunicació a l'exili, es mantingué aïllat durant uns 2 mesos. En aquell temps s'assabentà que s'havia estés el rumor que havia caigut en la trifurca. Recorda amb humor com un dia al pujar a un transport públic es trobà amb un company que s'espantà al veure'l com si se li aparegués un mort. Quan aconseguí fer-li entendre que no era ell qui havia caigut sinó el seu amic, el company del bus continuava sense confiar-hi, doncs tant de temps desaparegut només podia significar que l'havien capturat i ara l'utilitzaven per enxampar a tota la resta. Al final tot anà bé. És un home molt atent, xarrador, amb un pensar molt occidentalitzat. Podia donàr-se-les fins i tot de dir-me [48]

...de voluntariat, cooperació


que sabia més de nosaltres, els europeus, que nosaltres mateixos. I crec que no estava equivocat. Mira molt la TV, però la mira de manera diferent a com ho fem nosaltres. L'encén, fa una tria de canals i els comenta amb crítica. Apareix Enrique Iglesias i el cantant de Juanes a un anunci americà. De seguida s'apropa a mi i diu: - Eixe chingon de Juanes? El coneixes? Quan Bush intentava encetar la guerra d'Irak, es recolzà per una campanya mediàtica a fi de convèncer a tota la seva població de quan dolent era Sadam i el terrorisme que el mateix Bush havia creat. En aquesta campanya hi participà i encara ho fa amb molt entusiasme aquest ruc, fent lloances al seu president i a la seva política de guerra preventiva per tots els EEUU. Aquests ninyatos només fan que repetir el que els diuen com si foren lloros, sense entendre res. Són com les lletres de les seves cançons, buides. La filla d'Abraham estudia medicina a Cuba amb una beca del departament d'educació cubà. Al sopar amb nosaltres ens conta la situació sanitària de Cuba. Allí reutilitzen el material, el desinfecten mil vegades, no tenen diners per comprar material de plàstic d'un sòl ús. Els resultaria molt car. Els metges cubans tenen fama arreu del món de ser els millors, fama aconseguida amb motiu. El govern cubà dedica a sanitat i educació el gruix del seu pressupost, amb la creença que aquestes són les bases a enfortir de tota societat moderna. Ella està desitjant tornar a Guatemala a fer les seves pràctiques obligatòries a una de les regions més pobres del país, on conviurà durant molt de temps amb la gent més pobra de les comunitats, en les mateixes condicions que ells.

i altres qüestions

[49]


Unes petites mans En alguns dels dies d'oficina caigué a les meves mans un recull de contes. José Luís me'ls passà per comprovar la seva efectivitat. Després m'explicà que estaven elaborant un recull d'històries per a publicar-les amb l'ajut internacional. Per tant aquesta és en primícia. Comentà que probablement fos aquesta la que obrís la publicació per la seva esfereïdora capacitat de xoc al llegir-la. Comproveu-ho vosaltres mateixos: Encara se m'ennuvola la mirada quan recorde aquesta història, els meus ulls senten una enorme necessitat de plorar, sé bé que a molts els pareixerà una història de ficció extreta de la més macabra imaginació, però els jure que és real, tan terriblement real que moltes voltes vaig desitjar que fos només la meva imaginació. Els vaig tocar i els vaig sentir encara calents i amb eixe olor a primavera i a innocència que tan sols els xiquets poden tenir... Transcorría el 1984, en un petit país de Centreamèrica es lliurava una de les guerres més cruenta i genocida que ha vist la nostra sofrida Amèrica, es renyia en cada pam de la seva terra i el seu nom es consagrà amb el cognom de mort... El Salvador. - Chepé, Chepé... escolta'm!!!!! ¿ i la mare? - Callat!!!, que ens sentiran... No sé on és la mare. La columna era interminable, quasi mil persones de població civil, de diferents comunitats pobres de San Vicente, Departament de l'àrea central d'El Salvador, en llurs rostres es veia clarament el cansament de dos dies de caminar sense descans, la nit abans havia sigut terrible, plogué des de les 6 de la vesprada fins la matinada, no hi havia cap lloc sec als seus cossos, la majoria dels xiquets estaven malalts i les dones gairebé no podien donar el pit sense caure vençudes i sobretot la por terrible a que foren enxampats... Tots els companys combatents tractaven que aquella taca de gent caminés més ràpid, gairebé dues hores abans de l'última contenció s'havien enfrontat a l'avantguarda del batalló d'èlit més sanguinari i assassí que els nordamericans havien ensinistrat mai, tristament anomenat Atlacat, en memòria d'un dels cacics indígenes que defensà amb heroïcitat la Ciutat de Cuzcatlan en temps de la invasió espanyola. - Comandant, permetim passar-li part... - digué Alejo, el jove cap de quadrilla. - Avant - s'escoltà dir d'Esteban Guevara, Comandant del Front Paracentral Luís Ernesto Díaz del FMLN. - Tinguerem un enfrontament amb els cuilos (soldats) per més de dues hores, a l'altura del riu Sacapulas, patirem 6 baixes efectives, dos ferits per part d'ells i dos companys caiguts, i un desaparegut per part nostra, no tenim ja quasi munició i estem envoltats. Aguantarem perquè vostés continuen avançant, no crec que puguem donar-los més de 10 o 15 minuts de temps. Canvi.

[50]

...de voluntariat, cooperació


Guevara sentí esfondrar-se, era un home sensible, estudiant universitari de Sant Salvador fins fa uns quants anys, pintor i poeta, mai imaginà arribar a ser militar. Ho fou per necessitat, ho fou per convicció, ho fou per revolucionari. - Company, l'ordre és concreta, tracten d'eixir i recorden que morir per la Revolució és viure eternament. Canvi i fora. Les darreres paraules s'escoltaren entretallades, sentí que les forces l'abandonaven, acabava de decidir que 8 companys estaven condemnats a sacrificar-se per les quasi dues mil persones que ells, només 18 protegien de l'ofensiva més gran de terra arrassada que havia llançat l'exèrcit, en la seva campanya de llevar-li l'aigua al peix. Els resultats ja eren història, en tres dies d'invasió assassinaren a més de 1.500 camperols a les seves pròpies cases, la majoria fou crivellat o cremat mentre dormia al seu ranxo de palma i fang, famílies senceres desaparegueren i els pocs que havien aconseguit sobreviure, majoritàriament dones i xiquets s'havien unit als diferents grups de varies comunitats que els companys tractaven de protegir. S'havia decidit conduir-los fins a la frontera amb Hondures, que distava 70 km per la muntanya, obrint escletxa, la força amb que contava no superava els 50 i l'Atlacat contava amb 1.800 efectius amb recolzament aeri i d'artilleria a càrrec del genocida Coronel Domingo Monterrosa... - Beep... Beep.... Beep... Bon dia El Salvador, transmet per a vostés Radio Cuzcatlan, veu oficial de l'Exèrcit de El Salvador, baluard de la democràcia i de la lluita anticomunista a Amèrica. Des del valent i patriòtic Departament de San Vicente, el nostre corresponsal Tinent Carlos Humberto Paz ens informa de la Campanya Militar 11-14 “Alliberem a la població de l'amenaça Comunista”... Avant doncs Tinent Paz. - Salutacions a tots els nostres aguerrits combatents de l'Exèrcit Nacional, avant amb la seva lluita alliberadora contra els subversius, terroristes i mercenaris que volen imposar un règim totalitari en aquest país de llibertat i democràcia. Comunicat de Guerra: L'invencible Batalló de Reacció Immediata Atlacat sota les ordres del Coronel Domingo Monterrosa inicià en hores de la matinada del dia 18 de març, una ofensiva militar contra reductes de la subversió armada a la zona nord de San Vicente, com a part de la Campanya Nacional abans esmentada. Es contabilitzen 6 enfrontaments als poblats del Naranjo, Nacaspilo, Santa Rosa, El Pajal, Limonero i rodalies del riu Sacapulas, totes jurisdicció del municipi de Santa Clara amb el següent saldo: 156 Sediciosos morts, 10 ferits, als quals les nostres forces professionals donaren atenció mèdica de campanya i els quals foren consignats als respectius tribunals de justícia. Com a resultat d'aquesta exitosa acció dels nostres efectius les comunitats abans esmentades tornaren a la normalitat, a l'ordre constitucional i oferiren efusius signes d'agraïment i estima a les nostres tropes. Lamentem la mort heroica de dos soldats que seran recordats pel nostre poble. Fins ací la nostra i altres qüestions

[51]


comunicació... El matí estava completament clar i sortia el sol que sense saber-ho deixava desprotegits a tota aquesta enorme població, que els ulls plens de por mirava al cel en busca dels avions que sense discriminació llançaven llurs bombes assassines de 500 lliures, totes amb el missatge Made in USA. Guevara ens reuní a tots per informar al voltant de la situació i decidir que es faria els pròxims minuts: - Companys, el pelotó d'Alejo està ara mateix disparant les seves últimes bales, estan a tan sols una hora. Se'ns informà que l'enemic es configura fàcilment per uns 600 efectius i tenen recolzament artiller. La marxa avançada ens diu que no podrem arribar a la frontera en menys de 4 hores. No tenim més de 40 bales per cap, així que deixe oberta la possibilitat d'escoltar proposta. - Comandant, vull dir en nom de tots els companys que pot contar amb cadascú de nosaltres fins a l'últim moment, les nostres famílies estan en el grup de població que conduïm així que el defensarem a qualsevol preu. - Ho sé bé, Artemio, ho sé, en aquests darrers dies hem vist morir a més de 25 companys, cadascuna de les seves morts serà recordada pels companys caiguts ... Fins la Victòria Sempre! - Amb els seu permís comandant, vull proposar que selecciones a les persones que creiem poden mantenir la marxa i dividim el grup en dos, un com a esquer i l'altre que tracte d'amagar-se i eixir quan passe el gruix del batalló – digué Carlos, cap d'esquadra que sabia que tots els seus germans menuts no podien continuar endavant. - Crec que serà el millor – digué quasi plorant Esteban – no podem fer més. Recollirem les poques racions de menjar que tinguem i les deixarem totes al segon grup ... Avant, company Rutilio. Es quedarà vosté amb dos més al càrrec del grup, nosaltres serem l'esquer. En qüestió de minuts i escoltant les detonacions dels morters molt prop, es separaren a més de 200 xiquets, els que no havien mort per falta de menjar i perquè les seves mares saberen posar-los les mans a la boca perquè no ploraren quan l'exèrcit s'apropava, almenys 30 dones i homes d'edat molt avançada i els 3 companys. Esteban es reuní breument amb Rutilio, companys que estigueren prop després feren el relat, que més o menys reproduiré ara: - Company Rutilio, vosté es queda al càrrec. La millor forma d'amagar-se és que vagen a la Cueva de los Murciélagos, la que està abajito del tossal Malacara i que es queden allà quiets i esperen la nit. Promet que tornarem a traure'ls, defense aquests nens amb la seva vida... En una muntanya es separaren els grups, el grup esquer caminà quasi a la carrera amb Esteban al front, al mirar enrere vegeren als xiquets i vells cobrir les petjades i després desaparèixer entre la vegetació. [52]

...de voluntariat, cooperació


Se'ls entregà a cada xiquet una bolseta plàstica amb un tros de tortilla, un dolç i un poquet de sal, i se'ls digué Agarreu ben fort la boseta perquè és l'únic que hi ha. Cada nen s'acomodà amb els ulls plorosos i plens de por als diferents buits de la cova. Els companys es posaren fora a l'espera del pitjor... - Oficial al càrrec, canvi. Oficial al càrrec... Per la gran puta, responga Martínez! - Ací Coronel, l'informe que hem pres la posició. Eren 30 cabrons però ens els em acabat a tots, que vol que fem amb els cossos. - Junta'ls i espera que arribe, mira si no hi ha cap cubà, nica o rus perquè eixos fills de la gran puta no poden ser salvadorencs... - Afirmatiu coronel. Canvi. - Canvi i fora. Domingo Monterrosa, aprenent de l'escola dels assassins, mal anomenada l'Escola de les Amèriques, en la base de les forces del Sud a la zona del Canal de Panamà. De la que sortiren tants dictadors: Somoza, Stronger, Duvalier entre d'altres grans assassins. Pensava cap a dins quanta glòria i reconeixement anava a rebre de l'alt comandament, per aquesta campanya tan exitosa clar que havien mort una muntonada de camperols però eixos cabrons ajudaven als guerrillers, així que era la seva culpa. Encara s'escoltava el goig que tingué al fotografiar-se amb una muntanya d'homes morts, amb la roba canviada per indumentària militar i que al peu de la foto al diari hi deia: El Coronel Monterrosa mostra les baixes del FMLN a la Zona de San Vicente... Al arribar a la posició del riu ja estaven tots els companys reunits. La majoria eren xiquets que gairebé no tenien els 15 anys. Domingo els mirà i digué: - que cremen a eixos fills de puta. - Coronel, li parla per ràdio la tropa d'incursió en profunditat (en helicòpter UH-1H fabricació nordamericana) - Què putes?... Canvi. - Coronel, acabem de veure uns 150 cabrons ben armats que van en una sola carrera, li passe ubicació... canvi. - OK. Canvi i fora... Per tots els canvis del recorregut Esteban no arribà a Hondures amb la muntonada de gent sinó fins les 3 de la vesprada, només havien perdut 20 persones per les descàrregues dels morters. Preparà condicions per alçar campament i sense perdre un segon de descans cridà als 13 homes armats que quedaven i inicià el camí i altres qüestions

[53]


de tornada, al cap només tenia la imatge dels xiquets despedint-se amb llàgrimes als ulls de les seves mares, en el moment que els grups es dividiren. La nit fou la més llarga i fosca del món. No es veia a un pam del nas, les estreles havien desaparegut i la terra era un mar de fang que els cobria fins als genolls. Arribaren com a les 12 a prop del tossal, prengueren posicions i avançaren silenciosament fins a l'entrada de la cova, escoltaren els planys apagats en la foscor. Després de fer una inspecció als voltants es decidiren a entrar... Al encendre la làmpada la imatge fou tal què s'endugué a la ment fins al dia de la seva mort històrica en l'ofensiva de 1989. Trobaren a un radista plorant com un nen, era l'únic supervivent de l'enfrontament del riu Sacapulas... Al fons de la cova hi havia una muntanya de trocets de cossos, tots els xiquets havien estat matxetats, els tallaren, els desmembraren... i alguns d'ells encara estaven calents, a les seves mans innocents... encara portaven la bosseta de menjar que prometeren no perdre... La vida es quebrà en aquell instant i mai més pogué recuperar-se...

Històries de la guerra: contes per a xiquets en nits de tempesta, José Luis Siguil

[54]

...de voluntariat, cooperació


L'abans i el després del viatge Reflexionant al voltant de la millor forma d'elaborar el meu informe he decidit confeccionar un document molt concret amb el que deixar a l'organització la meva visió sobre l'estada amb vosaltres. En ell recull observacions TOTES encaminades a concloure de forma lògica el meu procés d'inserció en l'entitat, inclòs en aquest cas el sistema d'avaluació, en el que ens trobem ara. Quan un vol plantejar qüestions crítiques per a millorar els mecanismes interns de funcionament sempre pot cometre varietat d'errors: un d'ells òbviament és el clàssic d'excedir-se en lloances, donant un acomiadament molt correcte però no aportant en canvi informació útil a la coordinació i a tot el personal per a complir l'objectiu principal d'un document com aquest: MILLORAR. Per altra banda és major error elaborar un llistat de crítiques negatives, en primer lloc perquè ningú vingut d'una realitat diferent pot arribar a conèixer la de CEDEPEM o la de qualsevol altra organització correctament durant un temps tan breu; en segon lloc, per molt que jo vulgués ara mateix em resulta extremadament difícil veure coses negatives en el funcionament d'una organització com aquesta, especialment després d'un procés d'avaluació interna tan bo com el que he viscut aquests dies. Respecte a la meva molt petita tasca a l'organització, i en concret al meu informe específic en el programa agropequari i forestal, voldria plantejar algunes coses que des de fa uns dies em susciten incertesa. És clar que el desenvolupament ve des de dins. El meu major problema ètic al arribar ací era la meva posició de col·laborador des de fora, cosa què vulnera el pilar bàsic del desenvolupament humà. Açò influeix al meu comportament en tots els àmbits a l'organització, observant, aprenent, escoltant, obrint la ment i participant adequadament, pense i espere. El treball que se m'encomanà en el programa inicialment té molt a veure amb la meva formació tècnica. A pesar d'això la meva experiència ha sigut molt més productiva en el camp personal, polític i social, obrint-me les portes d'allò que realment hauria de ser el meu futur professional. Darrere de tot això, només vull dir que no considere coherent des de la meva posició elaborar un document tècnic amb recomanacions i petites investigacions encara que puga ajudar en el camp tècnic mínimament. Dic açò perquè continue pensant que la llavor ha de nàixer dins, i amb tot, a més no he disposat del temps necessari per a l'elaboració del que desitje un document de qualitat. Malgrat tot comprenc la importància per a molts (per a mi també) de la informació tècnica, de manera que i altres qüestions

[55]


em compromet en primer lloc a concloure el material que vaig iniciar al principi, i en segon lloc a fer-vos arribar un material adequat perquè els tècnics amb qui tantes hores he discutit aquests assumptes s'autocapaciten i en base a aquesta informació prenguen les seves pròpies decisions. La meva visió serà sempre superficial i incompleta i a vostés només els falta l'accés a certa informació. El contingut d'aquesta carta fou elaborat durant el procés d'avaluació que els dies dijous 1 i divendres 2 de setembre dugué a terme el personal de CEDEPEM. L'últim dia em demanaren com a voluntari que dones la meva opinió del procés, de la meva estada allà i a més el meu acomiadament per a la gent de l'organització. Anomenar aquesta secció l'abans i el després s'explica així. El sentit de visitar un PED per ajudar és que el fet no té sentit en sí mateix. L'ajuda que els puc donar des de casa, des del meu entorn, amb fets continuats al llarg de la meva vida, és molt més efectiva que la que fas allà, sigues el temps que hi sigues. L'ajuda serveix, clar que serveix, però després d'estar amb ells he vist com tot i facilitant el desenvolupament d'entitats locals, donant-los els diners directament i sense condicions perquè facen el que realment vulguen amb ells, i demés benevolències, el model de cooperació continua sent imperfecte. I el camí al que es dirigeix no arribarà a ser mai bo, si no es planteja abans les qüestions essencials del desenvolupament humà a nivell personal: •

Que un mateix ho desitje;

que un mateix tinga al seu abast les eines per aconseguir-ho;

que tota lluita per aconseguir-ho vinga d'un mateix.

La facilitació del camí no és assistencialisme, però pot esdevindre-hi si no es té un nord clar. Facilitar-los el camí no és donar-los res. Només treure'ls el peu de sobre. Cal encaminar l'ajuda cap a qüestions menys publicitàries i de ressò com pot ser-ho carregar un avió de menjar, cosa que per altra banda ja s'ha mostrat ineficaç en multitud d'ocasions. Les entitats internacionals ja s'han decantat al respecte d'açò afirmant el que molts ja sabíem, que donar menjar és contraproduent per als receptors per tres motius: l'econòmic, perquè l'arribada massiva de menjar al país que el rep fa que la gent d'allà no el compre al mercat local, desestabilitzantlo greument. Respecte a la salut, perquè el menjar que nosaltres els enviem en moltes ocasions ha sigut aquell que la legislació dels països rics no acceptava per a sí mateix, com és el cas dels transgènics. Hi ha multitud de casos documentats que confirmen aquest fet amb dades. I culturalment, perquè per molt que no ho creguem, causem un gran trastorn enviant aliments que aquesta gent no estan acostumats a consumir. 7 d'agost/ [...] Després de visitar llacuna Txicabal, esperem una camioneta a l'eixida del camí. Enfront està el camí que dóna accés a l'aldea La Estancia, on hi ha una imatge que per desgràcia no puc fotografiar. [56]

...de voluntariat, cooperació


El nom de l'aldea està mal dibuixat a un minúscul cartell de fusta que gairebé no és veu, doncs el tapa un altre cartell, molt més gran i llustrós, d'un projecte d'infraestructura de l'ONG Intervida. La metàfora és tan curiosa que em permetré la llicència de fer la reflexió pertinent: Tal volta és per a ells més important la repercusió pública del seu treball a l'aldea que la pròpia dignitat de l'aldea? És açò un símptoma que indica que les coses no van bé? La solució dels problemes del Sud només passa per l'assumpció dels errors del Nord pel Nord, i la redirecció de les polítiques Internacionals i mundials cap a l'abandonament de l'agressió als països desafavorits. El Dret Internacional requereix avanços grans, per tal que esdevinga eïna eficaç per al govern just de tota la població del món. És obvi per a molts afirmar que quan un país no signa un acord, no està obligat a complir-lo, però a mi no em sembla bé. L'única via correcta que tenen per eixir del clot al que s'han trobat és aconseguir el que desitgen a partir dels seus propis recursos. Potser arriben a situacions semblants amb els nostres donatius i gratuïtats, però nosaltres mai podrem donar-los allò bàsic de tot desenvolupament humà: la dignitat i l'autoestima. I cap govern ha sigut capaç de concebre encara com facilitar-los-hi l'accés.

i altres qüestions

[57]


La policia no és de fiar Cap de setmana 30 i 31 de juliol (I) DIA R. És dia Resochin, el medicament per a la malària. Dissabte al Departament de Huehuetenango, a visitar les runes maies de Zaculeu. A Huehue no hi ha a penes natius, només ladins (fills de natiu i europeu). Ja podeu imaginar sent jo qui viatja que el trajecte de dues hores en autobús no està exempt d’emocions. No ha passat ni una hora que hem eixit de Terminal-Xela quan algú para l'autobús. S’obre la porta de darrere i apareixen dos policies. No sé si vos he contat quina és la situació de la seguretat ciutadana a Guatemala. Imagineu-vos la meva cara, acollonat... que voldran, que buscaran? De sobte: - Per favor, el de la franel·la gris? (i que nassos és a Guatemala una franel·la?, espere que no siga un jersei esportiu...!) Per sort es referien al de darrere meu. Però la tensió que recorria el meu cos ja era alarmant quan m’adone que l’altre està demanant la documentació a persones a l’atzar. I a que no sabeu qui ha oblidat el seu passaport i la seva fotocopia a Xela? Alice, trau el seu de la bossa i jo prepare amb cara de pòquer el carnet d’estudiant internacional (m’han dit que de vegades cola...). Finalment se’n van, fent baixar a quatre homes, i fotent-los per tant el viatge. Jo respire i m’oblide. Però ja sabeu que les coses no són tan senzilles. En quinze minuts torna a parar-nos un altre control policial. Igual, - Per favor, documentació en mà. I Víctor torna a passar-ho malament. Alice comença a inquietar-se (jo fa estona que ho estic). Aquesta vegada van mirant un per un, fins que, quan decideixen marxar, em miren, faig un somriure de complicitat (pilota!) i el paio, tan tranquil, m’agafa els carnets i em diu: - D'Espanya, amigo? Que bé...I França... Europa. Bella, bella. - Si si... mire, he deixat el passaport a l'organització per seguretat, per no perdre'l... - No es preocupe, senyor. Per molt de temps? - Unes setmanes més... - Bé, que els vaja bé, passen bon dia. Jo crec que només volia saber d’on erem. Que cague!!! Una altra vegada probaré a donar-li la targeta de la

[58]

...de voluntariat, cooperació


tintoreria, a veure si els la cole. El viatge continua. Però ja sabeu que no hi ha dos sense tres, així que ... una altra vegada! Aquesta vegada control de fruites. Es tracta de control de plagues. Però no té sentit, al seu propi territori, entre dos Departaments. Estan bojos. Però no seré jo qui els ho explique. Per sort no duc cap poma a la motxilla.

José ja m'havia parlat en varies ocasions de la inseguretat que transmet la policia del país. 27 de juliol/ [...] El tema de la seguretat és senzill. La policia, cos encarregat de vetllar per l'ordre i la pau, és tota corrupta. O roba, o trafica amb drogues, o és repressora. Hi ha una gran xarxa organitzada i la llei no és garantia de res per a la gent. Em recomana no eixir per la nit si no és necessari. Diu que la policia et para sense motius, i si hi ha qualsevol cosa que no els agrada de la teva actitud, et detenen. I la justícia en aquest país és prou lenta.

i altres qüestions

[59]


San Cristobal de las Casas i el model passarol·la 28 d'agost/ [...] Avui ha arribat la nova companya de Barna amb Henry. Anem a la Lluna a fer una xocolata d'aquelles insuperables i entre conversa i conversa, Henry ens proposa anar amb ell a San Cristobal de las Casas a Txiapes, Mèxic, a veure la lectura de la Tèsi Doctoral d'un company del Moviment. Evidentment, una possibilitat única com aquesta i amb aquesta companyia no pense pèrdre-me-la. Visitar la ciutat del subcomandant Marcos no estava als meus plans, i pense incloure-ho des de ja. Eixirem a les 6 del matí així que ràpidament vaig al llit per dormir el més possible. Per arribar a San Cristobal cal creuar tot el Departament de Huehuetenango en direcció a La Mesilla, municipi fronterer amb Txiapes. Són prou hores de viatge, unes set, i pel camí ens trobem amb una carretera tallada que ens retardarà vora una hora més del previst. La creixent població del país, desprovista de mitjans per guanyar-se la vida no té més remei que subsistir mitjançant l'agricultura tradicional. Però amb cada vegada més gent, calen cada vegada més terres, de manera que es veuen obligats a talar zones de bosc i cultivar fins les zones més impracticables de la muntanya amb l'ancestral milpa (panís). Les pluges torrencials típiques als climes tropicals com aquest, tarden de 2 a tres anys en arrossegar tot el sòl cultivable fins a les valls de les muntanyes, sòl que abans estava subjectat per les arrels dels arbres que ara ja no hi són. D'aquesta manera es veuen forçats a traslladar el cultiu desforestant zones noves, i convertint progressivament qualsevol foto aèria del país en un mosaic de cultius variats. A Guatemala no hi ha rius amb aigua clara; junt amb la contaminació de les macroindústries monopolístiques la desforestació dels boscs està donant-los un intens color terrós, i l'acumulació del terrenys arrossegat al fons de les conques està canviant el traçat dels rius i rierols considerablement. Un d'aquests esfondraments de terra és el que ha provocat que l'únic tram viari que connecta Guatemala amb Mèxic en molts kilòmetres a la rodona quede en aquesta situació. Al que anem. El motiu de la visita és la lectura de la Tesi de Juan Dardón, un dels iniciadors del Moviment Tzuk Kim-Pop. El centre d'estudis ECOSUR, ubicat al centre de postgrau de la Universitat de San Cristobal de las Casas és on Juan duu a terme els seus estudis. Es tracta d'un dels llocs més prestigiosos de la temàtica mediambiental. El seu títol és Perspectiva regional y multinivel del Desarrollo Sutentable en el Altiplano Occidental de Guatemala. Aquest és un treball de 8 anys que fa un estudi i reflexió al voltant dels orígens, causes i solucions al problema de la pobresa a l'Altiplà, des d'una perspectiva molt mediambientalista. Durant la lectura prenc algunes notes que pensava em serien d'utilitat. La situació de Guatemala és especial i [60]

...de voluntariat, cooperació


diferent de la de qualsevol altre país centreamericà. Amb una economia basada en l'exportació agrària, en pocs anys ha passat a ser exportadora bàsicament de mà d'obra. Eixa situació ha creat una realitat desoladora a la nació: grans percentatges de la població han fugit en busca d'economies més pròsperes que la seva, sobretot homes. Això ha convertit a la dona guatemalenca en el ciment principal de l'economia del país, per molt submergida, domèstica i agrària que aquesta es considere. La llarga trajectòria del Moviment i dels seus membres dóna una perspectiva més del que està passant al país. El seu treball al món agrari, quasi sempre en situació de carència o d'inadequació dels recursos que disposen, els obliga a recollir dades a mode de petits investigadors per provar la viabilitat d'una varietat vegetal o raça animal concreta. En ocasions dediquen més esforç a aquesta presa de dades del que voldrien, per tal de treure endavant els seus projectes, i açò els converteix, en reflexió de J. Dardón, en veritables universitats del neoliberalisme, cobrint la demanda social que les universitats públiques no tenen capacitat de solucionar. Juan presenta amb entusiasme com un dia llegint a Saramago es trobà amb un concepte que li canvià el rumb del treball. L'anomenà el model passarol·la. La lectura és el llibre Memorial del Convent, on Saramago retracta el Portugal del segle XVII, tot un món de quimeres i misteris. L'obra parla d'un rei que prometé construir a Mafra, al costat de Lisboa, un convent. Hi apareixen les gents que construïren el convent, i diferents personatges de la vida medieval. El concepte es centra en el personatge del capellà, obsessionat en volar. Fabricà una màquina per a volar i s'enfrontà a les inquisicions i limitacions de les ments d'una època fosca. La màquina va volar, si hom creu tal cosa, i avui el cos reclama el seu aliment. És per això que pugen tan amunt els somnis (pàgina 169). Amb el model passarol·la reflexiona al voltant de la idea d'utopia i de la necessitat de somniar amb allò impossible. En aquella època no era possible que ningú entengués una màquina voladora, i quan finalment s'enlairés el capellà s'enfrontava a tota una societat que qüestionava i jutjava la seva màgia negra. Amb tot, l'única via continua sent volar, preval la necessitat de complir els somnis, de fer allò que es desitja. Volar és somniar, obrir les ments. Per a solucionar el problema de la pobresa al país ell parla d'un canvi des de baix cap a dalt, des de la població. Per a una transició veritablement democràtica és necessari l'Estat fort no només com a executor de projectes sinó com a ens real democràtic. Es mostra repetidament la seva visió pessimista dels Acords de Pau signats fa nou anys. La lectura d'aquest treball m'ha causat gran atenció; i San Cristobal, la ciutat referència de la revolució contra el poder establert encapçalada per Marcos, ha sigut un marc immillorable. L'acomiadament emotiu del ja Doctor per part de tots els professors i la posterior celebració del seu doctorat amb família i amics, entre els que molt amablement m'inclou, m'han deixat entreveure que aquest treball no només estudiava una vessant més de la i altres qüestions

[61]


ciència ambiental i sociològica. Es tracta ni més ni menys que de vides humanes.

[62]

...de voluntariat, cooperació


Els voluntaris Al llarg de tota la meva estada a Guatemala he conegut diferents persones totes elles amb visions diferents i controvertides sobre el fet cooperatiu, amb gran influència a les seves formes d'actuar. En primer lloc està la companya voluntària nutricionista, que al igual que els famosos alfabetitzadors, i amb tanta bona intenció com ignorància ja no sobre Guatemala, sinó sobre la vida de les persones, fa mostra de la seva concepció del seu paper allà en diferents ocasions. Cal dir que és la persona que més reflexions ha ocupat al meu diari de viatge, doncs la seva personalitat conforma un perfil de voluntari digne d'estudi: 13 d'agost/ L'incident de la bossa de les deixalles. Tots els dimarts, quan passen a recollir la brossa, MªCristina ens ofereix una bossa de plàstic per posar les nostres deixalles. Dimarts passat no ho va fer i a la companya nutricionista se li acudí anar a demanar-li'n una a la tenda. La dona li la donà, i li cobrà 1 Quetzal. A mi no em sorpren gaire, ella es guanya la vida així. Però a la companya voluntària l'ofengué especialment i els seus gests prometeren venjança. Aquesta no ha tardat en arribar, puix just avui li ha fet la visita sobre la seva dieta que li havia promés a la senyora. Li ha cobrat 40 Q a la pobra senyora. Quin morro... De: Víctor Escoín i Reula Enviat el: divendres, agost 12, 2005 12:26:33 AM Per a: Rebeca Assumpte: cosetes sobre la compi de Barna

[...] A José no li cau bé perquè el primer dia la va fer esperar un poc i ella li digué que no havia vingut ací a que ELL la fes perdre el seu temps. Després Ofelia, una de les encarregades del Programa de la Dona, que és qui la trau a les comunitats. Les comunitats són zones rurals on hi ha varies cases de diferents famílies que tenen una certa relació entre elles, sobretot de forma associativa. [...] Durant la reunió amb el grup de dones Ofelia és qui les assessora, va a la comunitat i les ajuda en les decisions sobre els tallers que volen fer, els projectes en que volen participar. La xica li va soltar a Ofelia : Ofelia, vas a callar-te ja? i acte seguit començà a interrogar a les dones amb preguntes sobre la seva dieta, sobre el que menjaven… ella és dietista i està obsessionada amb el seu objectiu ací: millorar la dieta de la gent. Jo ja li he explicat que a CEDEPEM tenen ara molta feina i que la millor manera d’ajudar-los és no entorpir el seu treball però pareix que no ho ha entès i pretén, en les dues setmanes que li queden, encetar un Programa nou de Nutrició, paral·lel a l'Agropequari (li falta un bullit, sincerament). El resultat és que les dones de la comunitat li digueren a Ofelia que no la volien més allí, que no els agradava que les tractaren així. No pots arribar a aquests llocs i presentar-te com una salvació per a ells, com si saberes més que elles, perquè no és així. Es veu que va increpar que no menjaren tomates, i les dones

i altres qüestions

[63]


després li digueren a Ofelia Aquesta dona que s'ha cregut? Nosaltres mengem allò que tenim al nostre abast, si tenim tomates mengem tomates però si no tenim pisto per pagar-les, no podem menjar-les. Tot açò dóna que pensar. Hi ha gent que ve a aquests llocs pensant que és superwoman, que està fent quelcom important i que salvarà vides. I no s'adonen que el que fan és majorment el ridícul. Les bones intencions no són suficients. Els objectius no realistes comporten problemes enormes. Les persones del camp saben solucionar els seus propis problemes. Sempre ho han fet. Per altra banda tenim a la companya de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional, AECI. Antropòloga, de Murcia, voluntària per molts anys d'una gran ONG, no ha desaprofitat l'oportunitat que li brindà el programa de joves cooperants que l'agència ofereix. Ens coneixem al microbús de tornada de Txixicastenango, ens comenta que treballa per a la Municipalitat de Quetzaltenango, al departament de cultura. La figura dels cooperants que finança l'estat espanyol, com la de la majoria d'estats europeus, obri noves perspectives mai imaginades. Els esforços d'Espanya a Guatemala es centren majoritàriament en la restauració d'obres artístiques i arquitectòniques, bàsicament de l'època del colonialisme espanyol, reconeixent implícitament amb aquest fet la majestuositat d'aquestes construccions i la necessitat de restaurar-les, tant física com psicològicament. No hi ha cosa que em cause més rebuig que aquesta. En definitiva el nostre Estat, reconeixent que té diners per a dedicar-los a ajudar a la gent encara que siga unilateralment amb Guatemala, no troba una prioritat més immediata que restaurar esglèsies. El fet de la pobresa, precarietat i inexistència laboral, inseguretat i poca capacitat de reacció de l'administració són per a Espanya assumptes secundaris, que pareix ser es corregiran automàticament si es soluciona el problema bàsic: el mal estat de l'arquitectura d'èpoques de repressió, invasió i injustícies. Em pregunte si realment han canviat sustancialment les cúpules de l'estructura política espanyola els darrers 5 segles... En tercer lloc, es troba l'ajuda europea, personalitzada en una gran companya a l'Organització, Tarja. Tarja és finlandesa, enginyera agrònoma i molt, molt pacient. Nacions Unides li paga un sou per vindre ací durant dos anys, facilitant l'accés a personal format a l'entitat local que d'altra manera no podria pagar. Òbviament la primera qüestió criticable és el fet que Nacions Unides envie personal forani al país, menyspreant el model de formació nacional al no enviar simplement els diners perquè contracten aquest tècnic al propi país. Deixant això a banda, l'ímpetu de la companya i la seva ajuda es veu en moltes ocasions frenada per una qüestió: el seu sexe. El fet de ser dona enginyera a un país com aquest, on l'equitat de sexes no es reconeix més que sobre el paper, i a pesar dels grans esforços que les entitats estan fent per canviar la situació, no evita que la pressió cultural deixe marques fins i tot a la pròpia gent de l'organització. Tant és així que en moltes ocasions s'ha trobat amb impediments per fer el seu treball per la poca confiança que la gent de la pròpia entitat li dóna. Això l'ha

[64]

...de voluntariat, cooperació


duta a tenir, al meu parer, una sensació d'inutilitat tan gran que l'obligà a canviar ja fa temps els seus objectius a l'entitat, baixant per descomptat les seves espectatives. L'actuació dels voluntaris brigadiers, enviats al país en estades de format curt, pràcticament 3 setmanes, són les que més bon resultat estan donant. Per una banda potser es tracte d'un bon treball de sensibilització des de les entitats en origen, on es consciencia molt bé aquestes persones de les limitacions necessàries a la seva actuació al PED de destí. Per altra banda, la poca durada de l'estada ja impedeix a aquests brigadiers concebre la seva estada d'una manera diferent que no siga la de simples però importants observadors internacionals. Crec sense dubte, que aquest és el format més adient per aconseguir fer del voluntariat cooperant una eina útil i efectiva. L'entitat no ha de fer sobresforços per atendre als voluntaris i aquests estan el temps suficient com per a tornar sensibilitzats de la situació.

i altres qüestions

[65]


Les llengües Al vindre a un país com aquest on hi ha 24 llengües a banda del castellà es de suposar q s'ha de tindre una lleugera consciencia lingüística. Quan acompanye als tècnics a les comunitats les dones no parlen castellà sinó mam o k'itxé segons la regió, i ell em tradueix les coses importants. 19 de juliol/ Parlem de moltes coses durant tot el trajecte pels camps de la comunitat que visitem: parla de Ríos Montt i la seva política de bales per frijoles consistent en la teoria que és més barat matar que alimentar una població pobra, em recomana llibres, parla de l'empoderament de la dona guatemalenca, sola al país després de la fugida dels marits a EEUU. Hi ha comunitats molt avançades organitzativament. Quan les visitem elles parlen en mam i José em tradueix les coses importants. M'agrada molt la sensació perquè veig que elles continuen parlant sa pròpia llengua, de vegades forçades perquè no parlen castellà. Queda clar que no cal entendre la llengua per a comunicar-se amb elles, ni cal que elles abandonen la pròpia. En principi, amb un interlocutor ens aclarim. De tota manera, en una estada més llarga em plantejaria aprendre'n alguna perquè no concep el respecte a les cultures diferents de no ser d'aquesta forma. Agraeixen molt que vinguem a visitar-les i ho exterioritzen. Solen convidar a menjar o beure, normalment atol d'avena o aigua d'avena, o les comunitats més pobres atol (aigua de panís) o cafè (aigua amb sucre). 20 de juliol/ Mar, Alba i jo visitem un taller d'alfabetització a San Juan Ostuncalco. [...] Com que les dones no hi són (hem fet tard) i només ha esperat una noia de 14 anys molt tímida que està aprenent a llegir i escriure, entaulem conversa. La mestra ens explica que de les 31 dones que s'apuntaren només són assídues 8, la resta no poden anar-hi perquè els marits no les deixen. Els diuen coses com No et fa vergonya, a la teva edat, que eres una vella, i amb la llibreta baix del braç...Però a pesar de tot elles lluiten. És admirable però també una tasca dura i llarga. A la nit al cafè Baviera coneixem un català que treballa amb Paiasos sense Fronteres fent tallers de sensibilització sobre la SIDA. Fem una classe de mam, aprenem algunes coses. La llengua està sent normativitzada poc a poc així que ni ells saben ben bé com s'escriu amb caràcters espanyols: txï'n bitz'ale jo cante, ti' tbïya com et dius?, jte tiempa Quants anys tens?, tún Dios Bon dia, qálte Bona nit, chjonté gràcies

És important percebre el tema de les llengües des d'un punt de vista de riquesa cultural. Moltes llengües diferents no són un impediment per a la comunicació, sinó un enriquiment per a la cultura de la societat guatemalenca. Cap de les llengües ha de perdre's, a pesar que moltes ja no tenen salvació doncs no les parla

[66]

...de voluntariat, cooperació


quasi ningú. Quasi al final de la meva estada, havent conviscut amb les dues llengües parlades a la zona on treballàvem, cal dir que almenys en k'itxé, lleugerament més fàcil de pronunciar, vaig ser capaç de comprendre, sempre en un context concret, les expressions més comunes. Això demostra que tot i la llunyania de les arrels lingüístiques que ens separen, l'aprenentatge d'una llengua no té més dificultat que la que un mateix vulga donar-li.

i altres qüestions

[67]


Alfabetització per al liderat La majoria som mares i des de xicotetes ajudem als sosteniment de les nostres famílies i desitgem que les nostres filles i fills tinguen millors possibilitats de vida, que puguen estudiar per eixir endavant. Vivim en entorns semblants, de carència, on el nostre ingeni s'ha desenvolupat per eixir endavant i fer-li front a l'adversitat. Poc a poc hem aprés que el més important és conèixer i defensar els nostres drets com a dones. Sabem que som capaces de conquerir i exercir liderat als espais públics, assetjat per homes i baix estructures verticals. Som 1.470 dones participant als nivells d'alfabetització. [...] Predominem les dones d'origen Q'eqtxí, Atxí i Pocomtxí. Nosaltres pràcticament no parlem la castella, parlem nostres idiomes maies. Abans la dona no valia res, els homes són els que valen. Les dones a casa i els homes fora. Quan ens impartiren els temes puguerem conèixer que l'home i la dona són iguals. Juana Magdalena Sic. K'itxé M'alce del llit a ajuntar el foc, a fer el desdejuni, a arreglar als patojos per anar a l'escola, després em pose a fer l'esmorçar, rentar els trastos, la neteja, rentar la roba. Arriben els xiquets de l'escola i quan la roba està bruta un altre cop a rentar-la. De vegades quan tinc temps teixeixo. ¡De vegades no és prou un dia per a nosaltres! Rosa Mendoza. Tz'utujil Les meves amigues es casaren als 15 anys, pobretes perquè es morien els seus fills. Ara veig que no hi ha moltes xicotes que es casen joves. Eixa edat no és bona per a casar-se. Tal volta als 18 o 20. Quan se's joveneta costa mantenir als xiquets perquè no saps res [...]. Estudiem per al nostre futur, així no ens diran que no valem. Ara sabem que sí valem. Abans no ens explicaven les coses, avui sí. Georgina Marisol Caal. Q'eqtxí. Ma mare platicà amb els meus germans, però sempre el masclisme; els meus germans digueren per a què anava a seguir estudiant si era dona. Pensaven que jo m'anava a casar o que m'anava a embarassar, ells pensaven que anava a deixar a la meitat els meus estudis, que era un cost malbaratat perquè no m'anava a desenvolupar en allò que anava a estudiar. De la meva generació forem poques les que estudiem. En la meva comunitat impera molt el masclisme. [...] Ara ja hi ha un canvi, hi ha moltes companyes que opten per estudis superiors, i m'alegra. Ara he vist que se'n graduen més, les xiquetes tenen accés. Ja hi ha major consciència encara que no en un 100%, encara es necessita treballar molt en això, sensibilitzar als pares. Andrea Cholotio Mendoza. Tz'utujil (Monitora) Nos crecen las alas. Alfabetización para el liderazgo.

[68]

...de voluntariat, cooperació


Homenatge a Rodrigo Asturias Era la meva última setmana a Guatemala. És dimecres set de setembre, i l'organització celebren la setmana del Moviment. Divendres faran concerts amb Danilo Cardona i el grup cubà Trinison però jo ja no els veuré, i demà clausuraran la sèrie de conferències que han vingut realitzant des del dilluns. Aquesta nit, a l'hotel la Paz del centre de Xela, homenatjaran en un acte només per a la gent del Moviment al company Rodrigo Asturias, personatge emblemàtic de la ja història recent del país que morí fa poc. Es tracta sense dubte de la millor manera d'acabar un viatge de les característiques d'aquest. Tots els tècnics i persones d'altres departaments del país acudeixen a l'acte. Fa unes setmanes vaig llegir una publicació sobre la guerrilla al país que contenia unes fotos molt interessants sobre aquella època. Ara els originals pengen de la paret de l'hotel. A una d'elles apareixen els tres dirigents d'URNG, un d'ells Rodrigo Asturias. He reconegut un dels altres dos a la reunió. Un home alt i amb ulleres. O era ell, o el seu fill. Els portaveus del Moviment introdueixen l'acte i posen un vídeo sobre la història de les guerrilles al país. Després Abraham ix a la taula i parla de Rodrigo. La família d'Asturias, que seu davant meu, s'emociona. Hi són els fills, la dona, i una germana. Aquesta crònica fou entregada el 10 de juny de 2005 al company Rodrigo Asturias, Gaspar Ilom, en la clausura de l'event Diplomat sobre formació política a dirigents de sectors de la Societat Civil, realitzat pel Moviment Tzuk Kim-Pop a la ciutat de Quetzaltenango. En aquella ocasió els participants ferem un reconeixement per la seva aportació a la nostra organització, a la lluita del poble guatemalenc en general i del Poble Maia en particular. El col·lectiu nomenà al company Abraham Villatoro, un dels participants al Diplomat, la redacció d'una targeta amb unes paraules al·lusives. En suggeriment d'un amic seu, Baltasar Q'anil, la idea d'aquelles paraules es transformà en la crònica que ací apareix, que es llegí i es féu entrega junt amb un quadre al·lusiu a la lluita i cultura del poble maia, valorant a més el seu paper com educador. El company Rodrigo emocionat comentà: - He nascut a la lluita revolucionària donant classes, i moriré, dintre d'ella, donant classes. Ara, dies després de la seva mort, el Moviment Tzuk Kim-Pop reprodueix el text d'aquesta crònica, afeginthi un tros dirigit als seus membres. Aquest gest, junt a la nostra pràctica, serà una forma més d'honrar la seva memòria, i donar-li un reconeixement més pel llegat que ens deixa com educador i revolucionari, després de la seva mort.

i altres qüestions

[69]


[...] Atrevir-se a parlar els havia condemnat! Però ells volien seguir pensant, seguir somniant. L'ímpetu juvenil els feia desafiar els fusells i acceptaren aquell repte de la història: augmentaren les protestes, i la resposta augmentà de categoria. Hi hagueren bales, presó, persecució; alguns caigueren morts al carrer, els supervivents foren perseguits o exiliats,... POST MORTEM. Avui ens arriba la noticia feta tristesa: Ha mort Rodrigo Asturias d'infart, per parada cardíaca... Morí del cor, diu la notícia, però un poble s'aixeca i clama: El Gaspar Ilom no pot morir! No pot perquè ja l'han matat moltes vegades i ha tornat a la vida, una i altra vegada. El mataren quan l'enverinaren a ell i massacraren al seu poble. Aquella vegada revisqué i al veure el que havien fet amb la seva gent es tornà a afonar al riu de la seva voluntat. Diuen que no morí! I tot i morint – diuen altres – qui creurà que morí quan altra cosa diu la llegenda? Hasta siempre comandante Gaspar, Compañero Rodrigo. Abraham Villatoro i Baltasar Q'anil.

[70]

...de voluntariat, cooperació


Epíleg d'experiències Epíleg d'experiències i altres qüestions

[71]


[72]

...de voluntariat, cooperaci贸


Experiència de voluntariat i la xarxa internacional L'aparició dels voluntariat de ben segur ha estat lligada directament a les creences religioses de l'individu que el practicava. Sense més extensió en la història del voluntariat, cap reconèixer un punt d'inflexió imprescindible per a donar introducció a les línies següents. El voluntariat es concebé tradicionalment com una acció de donarho tot sense rebre res a canvi. Això el posicionà com una activitat tant pura que fou equiparada directament amb el sacerdoci. Des de meitat del segle passat esdevingueren alguns canvis en la concepció del voluntariat, i aquest fou el reconeixement del seu dret a rebre qualsevol cosa a canvi, excepte diners. S'obriren noves vies, doncs es reconeixia la verdadera alegria humana, l'intercanvi entre individus front a la llàstima i les penes. L'horitzontalitat front a la verticalitat. En el marc internacional, batejar brigadiers als voluntaris internacionals té com a origen rememorar amb el Moviment actual aquell històric desplaçament de l'ajuda internacional a la Guerra Civil espanyola per recolzar a les forces republicanes. No calen cites ni documentació per afirmar sobre l'aprenentatge que aprenem i recordem millor allò que experimentem directament. Tocar la realitat ens facilita la motivació per passar a l'acció. Per altra banda, les coses respecte al voluntariat internacional han canviat lleugerament els darrers 30 anys. Progressivament, la insensibilització transmesa mitjançant la televisió ha creat la necessitat de buscar formes de rehumanització més efectives. Supose que d'ahí ve la necessitat cada vegada més del jovent de buscar l'experiència al lloc d'origen, en forma de vivència única. Però no és, al meu parer, necessari anar a cap PED per saber que hi ha injustícies. No necessite veure un pobre a per saber que existeix, i que cal actúar per canviar la situació, em comentava un company del món de l'animació sociocultural. Fa 30 anys la possibilitat d'anar a un PED per veure la situació in situ era pràcticament inexistent. Tot i així la gent continuava fent esforços per canviar una situació que reconeixien igualment injusta. Fins i tot m'arrisque a afirmar que en algunes regions de Catalunya, el País Valencià, i les Illes Balears l'activisme social era molt més alt fa un parell de dècades que a l'actualitat, a pesar de les complicacions anys ençà per apropar-se a la realitat aliena i moure's a la pròpia. Malgrat això, desmerèixer aquesta nova situació de col·laboració amb el Sud, fruit sense dubte d'una realitat canviant, és un error. Tota bona intenció, per norma, ben focalitzada, és molt efectiva. Al plantejar la visió del voluntari-observador estava condicionant-me des del principi a no seguir l'estructura convencional de tota memòria de pràctiques. Evidentment vaig fer moltes coses pràctiques a CEDEPEM en el camp agronòmic, com l'elaboració d'un plà de maneig del cultiu de tomata adaptat a les característiques de la població receptora per fer-lo més comprensible, les múltiples sessions de presentació a les comunitats de la microregió, les visites d'assessorament als hivernacles de les famílies on intercanviava valuoses recomanacions sobre el cultiu, o una petita incursió en les capacitacions per explicar l'esmentat pla de maneig. Però si fer una memòria convencional

i altres qüestions

[73]


suposa redactar una sèrie d'intervencions imperfectes, insuficients i insípides per a mi i deixar perdre totes les vivències i reflexions que m'ha reportat l'estada, tinc clar que no ho faré així. Encara que fes coses, l'entitat no podia permetre's el luxe de deixar-me cometre un error, no ens enganyem. I jo veia que no estava sent suficientment útil. Finalment m'adoní: mai podré ser-los tant útil ací com ho seria des de ma casa, a una realitat que conec perfectament. Per a interpretar quines coses porten a una persona a traslladar-se a un altre lloc per tal d'incidir en la societat en el marc del voluntariat, és necessari fer algunes reflexions. El primer error, amb bona intenció però error, recau sobre la concepció del món en que vivim. El planeta ja no és una massa complicada de continents dividits en països desconeguts i llunyans. L'aldea global de Mac Luhan, convertida ja en un gran mercat, mostra les disparitats del model que substituí al socialisme. Aquest sistema dugué a la pobresa 400 milions de persones, argument vàlid per considerar-lo un fracàs. El que no es diu és que actualment el capitalisme ha dut a la misèria uns 4.000 milions, 1.500 dels quals no tenen amb que alimentar-se, estadística igualment vàlida per afirmar que el sistema coixeja per algun lloc. General Motors, Ford Motor i Exxon posseeixen més capital que 70 països junts. Les 225 persones més riques del món tenen ingressos superiors als d'un 47% de la població del planeta. Un xiquet d'un país industrialitzat va a consumir en tota la seva vida el que consumeixen 50 xiquets en un PED. EEUU gasta més en cosmètics que el que costaria dotar d'ensenyament bàsic a tota la població del món; a l'hora als països pobres moren milers de persones de fam i malalties tan simples com una diarrea. La concepció del planeta ha de canviar a les ments de totes i tots. Concep aquesta una tasca del sistema educatiu, i en això no entrarem en aquesta ocasió. La llunyania física d'altres països no pot combatre l'aproximació psicològica que aquests sofreixen en mans de la televisió o d'internet. Amb açò canvia també el concepte de casa. Concebem la nostra casa com un espai propi, personal. Podem utilitzar la paraula casa per a un gran nombre d'objectes – cabanes, palaus, apartaments, torres, masos – però no ho farem amb els espais efímers que utilitzem com a llar temporalment. Tots entenem que casa és aquell lloc en que ens sentim segurs. Viatgem en clau d'abandonament de la casa pròpia, per anar a la d'uns altres. La nostra concepció del món no és realment global. No som capaços d'esbrinar que, certament, la nostra casa és prou més amplia i s'aproxima a la reconeguda teoria mediambientalista Gaia, en que s'afirma que l'ecosistema més gran que existeix és el propi planeta. Quan anem a un altre país en aquesta situació temporal ho fem ancorats en l'error de pensar que anem a la casa d'uns altres i que prompte tornarem a la nostra. Tradicionalment es reconeixia com a ésser viu complet el conjunt de teixits formats per cèl·lules que compleixen una funció. Fa poc es descobrí un bosc on tots els arbres estaven units completament baix terra per les seves arrels. Tots anem al mateix vaixell, i depenem uns dels altres. Per això, ja no es pot concebre la persona que va a visitar el país llunyà només amb la intenció d'ajudar. Les entitats locals, els mateixos moviments socials, assumeixen que el paper dels voluntaris internacionals els últims [74]

...de voluntariat, cooperació


anys ha canviat, i ja no els reben amb la mateixa intenció. Abans una persona suposava capital humà en tant que valoraven la mà d'obra vingués d'on vingués. Poc a poc s'han adonat que cap nou vingut per molts Mestrats i Llicenciatures que tinga podrà substituir el potencial dels propis de la zona. Aquest és el motor del canvi. El foment del potencial local. Malgrat tot, continuen rebent voluntaris. Per què? Per molt que canvie la visió del fet cooperatiu, la valoració dels principis morals que mouen a la gent que hi va continua sent lloable i digna. I ells continuen fent una tasca que abans realitzaven de manera inscrita, però que ara és l'objectiu principal. Sensibilitzar i aconseguir personal al Nord. La xarxa que estan creant no és només una xarxa local, sinó que, a mode d'aldea global, té diferents punts de suport arreu del món. I tot gràcies als voluntaris. Molts dels antics brigadiers reben ara als visitants de Guatemala que any rere any volten Europa en busca de finançament. Altres treballen en qüestions tan interessants per als PED com són l'assignació de subvencions o la gestió d'ONGD arreu d'Europa. Aquesta és la clau cap a la que ha d'avançar la concepció del voluntariat.

i altres qüestions

[75]


Experiència cooperativa i la competició de la societat Com és el món en que vivim actualment? El fet és que les distàncies i les fronteres que separen a les persones, els pobles, les nacions i tantes altres dimensions de la vida estan sent significativament disminuïdes. Així doncs, els nostres més elevats interessos canvien també; l'Organització de les Nacions Unides, junt amb una universitat índia, desenvolupà entre 1988 i 1990 el Projecte Cooperació Global per a un Món Millor, que tingué com finalitat identificar una Visió Comú del futur del planeta. En aquest projecte es plantejaren diferents punts comuns als de la lluita clàssica de generacions passades, però amb una diferència substancial, que ara es plantegen com a objectiu comú a tots. Es reconegué per primera vegada la interrelació entre tots els individus del planeta. La paraula cooperar no significa altra cosa que operar junts. Per operar junts hem de reconèixer l'oportunitat que ens brinda l'altre d'aportar-nos coses. La paraula cooperar antagonitza amb competir. La competició s'ensenya des de ben xicotets, als sistemes educatius. I una de les eïnes bàsiques d'aquesta transmissió de valors és el joc. Els jocs als que els xiquets juguen des de ben menuts passen a ser conseqüència de les nostres visions, accions i relacions. Es pot jugar, viure, treballar amb l'altre, o fer-ho contra l'altre. Per a cooperar cal aproximar-se a l'altre, de manera que portem a terme un procés associatiu, que duu implícita una reacció empàtica (això és, capacitat de posar-se al lloc de l'altre) important. Altrament, la competició fomenta el distanciament de l'altre a través d'un procés anomenat dissociatiu, que sol manifestar conflicte (Ottuzi, 2003). Una situació cooperativa, segons Morton Deutsch al llibre Jocs cooperatius de Fabio Otuzzi, és aquella en que els objectius dels individus són de tal ordre que, perquè l'objectiu d'un d'ells puga ser assolit, tota la resta d'integrants hauran d'assolir igualment els seus respectius objectius. Quan les persones o grups combinen les seves activitats, o treballen junts per aconseguir un objectiu comú, de tal forma que el major èxit d'una de les parts comporta el major èxit dels demés, apareix la cooperació. Quan al grup, un dels membres no assoleix el seu objectiu, cap membre del grup podrà tampoc fer-ho. Del contrari, es tracta d'una situació competitiva. Quan l'objectiu d'un membre del grup esdevé superar l'objectiu d'un altre membre del grup, es genera l'oposició. Aquesta podrà derivar en competició o en conflicte. La competició sempre està dirigida a un objectiu. En aquest sentit hi haurà una interacció positiva dins de les parts, però negativa entre elles. Sol argumentar-se contra la viabilitat real de la cooperació el mite de la naturalesa competitiva de l'èsser humà. El primer exemple que apareix sol ser la teoria de Darwin, que parla de la selecció natural de les especies, i diu, amb una interpretació parcial i falsa, que només sobreviurà el més fort. Em pareix una interpretació molt parcial, doncs existeixen actualment evidències que demostren que és la cooperació i no la [76]

...de voluntariat, cooperació


competició el lema bàsic de la naturalesa. Dir com deia Darwin que quan millor siga l'adaptació de l'individu al medi ambient en transformació, majors són les seves possibilitats de sobreviure i reproduir-se, no implica que la millor manera d'adaptar-se siga la competició. Darwin afirmà clarament que per a la raça humana el valor més alt de supervivència està en la intel·ligència, el sentit moral i la cooperació social (Orlick, 1989; Ottuzi, 2003). Encara que existisca competició, aquesta ocorre en un context més ampli de cooperació. A pesar de tot açò hem mantingut a les nostres societats el lema bàsic que el més important és competir. Tot a pesar que la competició, l'agressió i el comportament destructiu són aspectes minoritaris dins de l'espècie humana. Aquests s'han de tractar en termes de valors culturals en lloc d'intentar explicar-los com fenòmens naturals intrínsecs a l'ésser humà. És l'estructura social, en opinió de diferents antropòlegs, qui determina si els membres de determinada societat competirà o cooperarà entre sí. Potser el que fem els països rics ara amb els països pobres estiga bé, els ajude a eixir del clot i solucione alguns problemes, que encara que no són tots, són molts i molt grans. Però no crec que siga correcte anomenar-ho cooperació. Potser intercanvi d'interessos, no ho sé. Però en l'ànima del fet cooperatiu governamental preval la competició. Aquesta és la primera cosa a canviar si es pretén avançar sòlidament en la desaparició de la pobresa al món.

i altres qüestions

[77]


Experiència en agricultura i la simplificació de la ciència A CEDEPEM es treballa al camp. Tots els assumptes d'actualitat en referència a l'agricultura passen cadascun dels dies que estic allí per la boca d'uns o altres. En diferents ocasions es presenta la conversa al voltant dels transgènics. L'agricultura biològica és el nou objectiu de l'entitat des de fa temps. Però la realitat no és massa alegre. El reciclatge dels tècnics no és fàcil, sobretot en plena etapa productiva, i més encara quan va el sosteniment de les famílies amb ella. En aquesta situació no resulta fàcil decidir canviar un químic que per bé o per mal, mig funciona, per una aplicació de simple sabó o nicotina, de la que desconeixen formes i dosis. El tema els preocupa però el propi sistema del que fugen els està absorbint de nou. És com un forat negre. Supose que cal seguir intentant-ho. Jo, per la meva part, m'he vist en l'obligació de fer algunes reflexions al voltant del que suposen, al meu parer, les conseqüències del model agrícola extensionista o industrial. Fa poc una professora reptava retòricament a tota una aula d'estudiants a entendre de forma global la PAC o Política Agrària Comú de la UE. La seva idea de comprendre la PAC es limitava senzillament a recordar perfectament, com a futurs agents aplicadors de la norma que som els enginyers, els diferents punts clau que condicionaran l'economia familiar dels productors dels diferents sectors. Però això no és entendre res. Per a mi la PAC no és més que un recull de fulls on s'enumeren les mesures que una temporada més mantindran de forma artificial una agricultura avançada que perilla amb la llibertat de mercat. És la història de sempre. Considerem el mercat l'únic de fiar, i quan aquest ens falla recorrem al poc Estat que ens queda. Mentre els petits productors guatemalencs no tenen possibilitat d'accedir al mercat competitiu ni de rebre ajuts estatals, per altra banda il·legals si les coses es posessin clares, perquè ens hem carregat el seu estat (realment en aquesta ocasió ho ha fet EEUU, però en altres ho fa Europa), nosaltres continuem inundant els seus mercats amb els nostres productes agraris de fabricació industrial a preus molt més baixos i mantenim els nostres llauradors amb subvencions enormes, a fi que la roda no es trenque. Tot açò pareix conseqüència de l'aplicació del model de producció industrial a un sector concret, el dels aliments, englobat per un altre més seriós encara, el de la vida, que mai podran ser-hi per definició. A l'afirmació que la vida és diversitat, qualsevol persona vinculada al món de la ciència de la vida ens donarà la raó sense dreceres, siga agricultor, agrònom o científic. Ara bé, explicar per què la humanitat antiga tenia molta més diversitat biològica agrícola que l'actual món avançat no resulta senzill. La riquesa més valuosa dels nostres coneixements científics és el potencial dels transgènics. Aquesta és una diversitat molt limitada si tenim en compte que la tecnologia dels transgènics està en mans de només cinc empreses multinacionals.

[78]

...de voluntariat, cooperació


La famosa teoria de Maltus, que deia que la població creixeria tant que no tindríem suficients aliments per a tots s'ha quedat ja desfasada per justificar l'ús dels transgènics com a eina efectiva per a l'augment de la productivitat. Maltus era aquell que també deia que les guerres eren la forma més efectiva de regular la població. Aquell que avui dia no és conscient que el problema de la fam al món està relacionat amb la distribució de la riquesa és sense dubte un ignorant. Els moviments socials mouen fitxa. Els fets esdevenen un darrere l'altre, i els transgènics s'introdueixen a la societat. Els arguments per a defensar-los es cargolen fent-los només comprensibles suposadament als més assabentats del tema, i res més lluny de la realitat. El vocabulari pateix una corrupció imprescindible en temps de guerra. Conceptes que en el seu origen científic tenien un significat ara són diferents. I tot perquè els transgènics gaudisquen de la major salut social possible. Els conceptes de varietat i de clon, de patent, la idea de quimera científica, i fins i tot el significat de la ciència de la biologia s'alteren i es simplifiquen seguint la lògica de la revolució industrial: homogeneïtat i uniformitat. Ara parlar de biologia és parlar de genètica, des del descobriment de la doble hèlix de Crick. Entenem per varietat una població de plantes amb característiques de producció idèntiques. Però quan ens referim a una varietat estem realment referint-nos al concepte de clon. Una varietat no és això. Les varietats no existeixen, la pròpia variabilitat genètica les faria canviar constantment. És el primer concepte que es corromp. S'anomena varietat al que realment és un conjunt de clons, entenent per clon un individu homogeni, estable, que manté les seves característiques de generació en generació. Un clon és per definició idèntic genèticament a l'individu del que s'origina. Quan veiem un camp amb diferents pomeres Fuji, no ens adonem que tots són el mateix arbre. Entre ells no hi ha variabilitat possible. Un clon és un mort viu, com diu J. P. Berlan, director de l'INRA francés. Anomenem varietats híbrides al que realment són clons amb propietat. El motiu d'aquesta corrupció del llenguatge es fonamenta en les característiques requerides per les lleis de propietat: DISTINCIÓ, HOMOGENEITAT I ESTABILITAT. Un clon es pot definir a nivell genètic, i per tant compliria els requisits. Una varietat no es pot definir, i per tant no compleix el principi de DISTINCIÓ. És ben senzill, les empreses no podien definir el que volien fer, i li canviaren el nom. No és tan difícil no? L'ADN conté el codi necessari per formar les proteïnes que estructuraran l'individu. En biologia molecular s'entén que la informació que ix d'un gen va directament a una proteïna i no pot anar cap enrere. Però la realitat és que un mateix gen pot produir multitud de proteïnes, i no una sola. En aquest camp existeix la màxima un gen, una proteïna, oblidant tota la resta. La vida es converteix així en un gran mecano. La idea bàsica que un animal és una màquina s'imposa amb els mecanismes de producció industrial, segle XIX sobretot. En definitiva, si podem descobrir un gen i el que fa, podem patentar-ho, aconseguint per fi el que mai s'havia pensat que es i altres qüestions

[79]


faria, les patents sobre la vida. És realment pervers desxifrar el codi genètic (projecte GENOME) i descobrir que els humans tenen més o menys 30.000 gens i per tant tenim menys gens que alguns cucs. És també el fi d'aquesta història, la història de la ciència? Recorde que al llegir materials diversos sobre neoliberalisme, economia keynesiana, globalització, i demés em causava curiositat perquè citaven amb gran freqüència a Fukuyama, l'autor de l'obra El fi de la història, on es consagra com a únic model de societat viable la democràcia liberal i el capitalisme de mercat, dues referències bàsiques de la civilització occidental. Comprenc, però, que siga una obra de cita bàsica, vist com estan les coses. Em pareix que els biòlegs tenen una nova tasca: trobar nous objectius per a la ciència. Amb el suposat control dels gens, s'ha acabat la tasca científica? Hi haurà que buscar nous objectius, el que els filòsofs de la ciència anomenen paradigmes. Les tecnologies transgèniques no tenen res a veure amb els esforços científics tradicionals. Per parlar del tercer concepte corromput en pro dels objectius mercantils, citarem les barbaritats que es publiquen sobre el que fa la multinacional Monsanto: les patents. La Monsanto està impedint l'agricultura tradicional a través de la creació als EEUU d'una policia genètica. Han habilitat un telèfon gratuït perquè qualsevol puga denunciar al veí si sap que cultiva els seus camps utilitzant llavors. A més, el denunciant pot mantenir-se anònim però com a anècdota cal esmentar que pot saber-se fàcilment qui ho és, doncs Monsanto regala jaquetes de pell a qui hi col·labora. Un economista de renom, Frederick Bastiat, feu al segle XIX un discurs que duia per títol Els productors d'espelmes on amb ironia recomanava que els governants promulgaren una disposició perquè s'obligués a tapiar les finestres de tota la població per a protegir als productors d'espelmes de la competència deslleial del Sol. Una vegada més, la realitat sobrepassa la ficció doncs els casos en que les multinacionals estan intervenint en les funcions de l'Estat a favor de la sagrada llibertat de competència són cada cop majors. El darrer més impactant fou l'any 2003, quan la indústria farmacèutica, apel·lant al concepte de competència deslleial, i malgrat que finalment l'OMC no fallà al seu favor, pretenia impedir la comercialització de medicaments contra la SIDA a l'Àfrica a preus accessibles per petites indústries farmacèutiques índies. A Guatemala els transgènics van arribar fa temps. Els principals llocs on les multinacionals com Monsanto han dut a terme durant anys els estudis de viabilitat amb transgènics ha sigut països com Guatemala. Mitjançant pactes amb els governs, facilitaven llavor barata o regalada als camperols que agraïen la suposada ajuda internacional. A canvi les companyies provaven quan factible era el seu nou monstre genètic. El cultiu principal al país, el panís, és un dels més investigats per la industria genètica des de fa anys. Els [80]

...de voluntariat, cooperació


clons de panís no fan més que creuar-se amb sí mateixos, generant un sistema tancat amb el que la inviabilitat d'aquestes noves llavors obliga a comprar-ne de noves cada any. Ho anomenen híbrids. Certament, podríem anomenar açò la guerra contra la vida. A Europa veiem com les protestes fan que any rere any aparega una legislació aparentment més restrictiva contra aquestes aberracions per una senzilla raó: apel·lem a la llibertat d'opció. Jo sóc lliure d'optar per una dieta sense transgènics i això suposa a la llarga aplicar el principi de precaució, basat en un molt intel·ligent per si de cas. Però els països com Guatemala estan rebent per la porta de darrere un mal invisible als ulls i que els pot estar condemnant a desconegudes desgràcies futures. Tot per què ells no tenen l'opció de triar. El model d'agricultura cowboy demostra estar obsolet, desfasat, prisma d'idees passades, de segles anteriors. La ciència de l'agronomia disposa de coneixements molt més potents que qualsevol manipulació genètica. L'agroecologia, o art i ciència de disposar de la natura gratuïtament és una pràctica mil·lenària que amb els avanços actuals podria esdevenir l'única solució als problemes actuals, doncs els inputs són tan cars per al medi ambient com per l'agricultor. Els dies de la petroagricultura han acabat? Per descomptat que sí. Sabem com fer-ho, la pregunta és, per què no ho fem? Més gratificant que treballar amb gens és, sense dubte, fer-ho amb la vida mateixa, i no amb la mort. Apostar pel monocultiu ara per ara és un error, una aposta pel passat. Tornar a cultivar llavors i varietats és una necessitat per tornar-li a la nostra agricultura allò que li hem robat: la diversitat.

i altres qüestions

[81]


La reacció...? Passar a l'acció! De camí a concloure, intentar cooperar mitjançant els diferents models de voluntariat al Nord per canviar la realitat és una lluita directa amb el sistema capitalista i el no tan modern comerç transnacional. Els sentiments es privatitzen, la societat es medievalitza El capitalisme no nasqué amb la mort del feudalisme, ni aparegué fa 100 o 150 anys. Té un origen més antic, a Gènova, a les ciutats del comerç. Convisqué amb el model feudal durant un temps; mentre un emergia, l'altre desapareixia. La lògica del capitalisme és ben senzilla. Amb uns D (diners) inicials es tracta de generar una M (mercantilització: producció de plusvalideses o beneficis, mitjançant salaris per exemple) obtenint uns D'. El capitalisme és una gran Llei de Mercantilització. La lògica no pot parar si any rere any D' no és major que D. El contrari no tindria sentit, seria perdre el temps. El que suposa el capitalisme en totes les seves modalitats canviants al llarg de la història no és més que la lluita de l'autosuficiència front a la dependència. Al subconscient de la població es qualifica a la resta de més o menys lliure, més o menys feliç, segons el seu poder adquisitiu. Un és més quan més té. Hi ha una part de cert en el fet que cada dia esdevenim, la població del Nord s'entén, més rics. Aquest fet polaritza la societat, amb una altra part, la majoria, de capacitat i disponibilitat d'adquisició nula. Però dins del mateix Nord també ens polaritzem: els més rics sempre són els mateixos. Sembla pervers, però realment s'ha dotat a l'antiga classe obrera de limitada capacitat adquisitiva per a complir la seva funció tradicional. Només que ara es fa en el marc d'un nou model econòmic i social. Abans era el feudalisme, ara tots, convertits en consumidors, no concebem un món on hi hagi coses que no es puguen comprar. Es constata que l'antic somni de transformació del proletari en burgés era impossible. Fins i tot les persones més sensibles, les que intenten evitar ser-hi dins s'adonen que no poden, doncs les opcions s'han eliminat. O consumeixes, o estàs fora del joc de la vida. Es pot parlar d'un nou model d'esclavitud en ple segle XXI? Existeixen i cada vegada més les famílies que han de prescindir d'allò no necessari per no estar al ritme del creixement econòmic. La persona es reclou a poc a poc a la seva presó particular, psicològica, amb una mena de tortura moderna en forma de depressió. Però qui mana prem sense ofegar. Mitjançant els interessos bancaris, es regula el que podria esdevenir una catàstrofe per a un sistema realment injust. El interés el podem entendre com una mena de valoració dels diners, un negoci immoral que mou riqueses d'una banda a l'altra del món. En època d'expansió els interessos són sospitosament baixos, per tal d'afavorir l'endeutament massiu. Per altra banda, quan el sistema està saturat i perilla el retorn d'aquests préstecs, els interessos augmenten, creant la barrera necessària per contenir a la població fins que la [82]

...de voluntariat, cooperació


banca es recupera i assegura posició. Generar diners dels diners és la forma més ràpida que tenen els més poderosos de reafirmar les seves posicions avantatjoses. És el mur de Melilla plantat, posem per cas, en ple passeig de Gràcia a Barcelona. Els moviments socials, els Robin Hood de les jungles d'asfalt, avancen poc a poc cap a un canvi que s'allunya. A mesura que la gent es fa més rica, i deixant demostrat que no és una riquesa real sinó més bé un augment limitat del poder adquisitiu, es distancia de la seva realitat més propera i només és fa sensible a les qüestions que desestabilitzen el sistema en que viuen benestants. Hi ha sense dubte una pèrdua del sistema de valors socials, doncs tots som sensibles a qüestions polítiques llunyanes o incompreses i mai pròpies, si apareixen a la TV. Aquest és el cas per exemple de la guerra d'Irak o el propi Estatut de Catalunya; el terrorisme internacional o la suposada unitat nacional són els pretexts abanderats per mantenir les estructures de poder. Per altra banda, els problemes reals ens són indiferents, per la distància que comporten, i per l'oblit als mitjans que ens (des)informen. Aquesta indiferència front als problemes reals de la nostra societat, s'assembla molt a un refredament dels sentiments, una congelació de la nostra part més emotiva, i en definitiva que ens fa més humans. No és absurd dir, per tant, que el consumisme ens deshumanitza, ens fa retrocedir en l'escala de progrés intel·lectual i de la nostra capacitat de racionalitzar. Ens medievalitzem. És com una forma perversa de vendre l'ànima al diable, en la modalitat consumista. El retrat de Dorian Grey pintat amb estil modernista. Canviem bens per sentiments. Dit d'una altra manera, preferim tindre una mediocre però estable vida consumint amb un sou limitat, podent comprar amb ell tot el que necessitem, i necessitant alhora cada cop més coses inútils. Aparquem a un costat la nostra part humana, els sentiments més valuosos de la societat, solidaritat, cooperació, esforç meu per a que un altre estiga millor. Es tracta, en certa manera, de la inclusió dels sentiments al paquet de coses en venda, la seva irremeiable privatització.

i altres qüestions

[83]


El comerç transnacional Els mercats quasi mai són competitius. La major part de l'economia està dominada per corporacions gegants amb un control enorme sobre els mercats, i que per tant presenten molt poca competència del tipus que es descriu als manuals d'economia i als discursos polítics. A l'aldea global de McLuhan cal pensar, en última instància, localment. Ara per ara el comerç transnacional és injust, fins que no aconseguim ubicar tots els països al mateix punt de partida. No obstant, s'estén la pràctica de les multinacionals de situar els seus processos productius allà on els costs són més baixos. Nestlé, i altres multinacionals del sector, produeix i processa cafè explotant als camperols dels països del Sud i imposa a les matèries primeres un preu molt baix. A les plantacions cafeteres treballen camperols, dones, nenes i nens com si d'esclaus es tractés. Nike també ho fa, amb nens treballant 16 hores diàries, amb sous de misèria, en empreses subcontractades a països com Indonèsia on no estan regulats els drets laborals; i continua fent-ho a pesar que fa poc accedís a fer pública la informació de les seves subcontractes com a estratègia de rentat de cara de la companyia (només consten a la llista un 30% del total de les companyies amb que treballa al Sud). La Shell i la Repsol exploten el petroli en territoris que pertanyen a tribus indígenes, com els ogoni a Nigèria o els maputxe a Amèrica del Sud. Contaminen les terres i els desplacen dels seus territoris i de les seves costums ancestrals. Les multinacionals de l'Estat espanyol, que venen l’última moda en roba, com, El Corte Inglés, Inditex i Cortefiel, paguen sous irrisoris a canvi de peces de roba confeccionades en tallers o des de casa tant a la mateixa Galicia com als PED, on treballen un cop més adults i nens en condicions de semiesclavitud. Aquesta és una llista llarga i afecta tots els sectors del mercat sense excepció. La modernitat en que vivim instal·lats ens guia pel camí del pensament únic. Aquesta instal·lació no és només física sinó més abundantment psicològica. Estem comodíssims amb les nostres idees i la nostra concepció del món, la ciutadania, els drets variats que ostentem, la societat. Però quan ens sacseja alguna informació sobre el repartiment de la riquesa al món, dades estadístiques sobre el número de pobres al nostre país, xifres que desconeixíem sobre l'explotació a que sotmeten les industries cafeteres als productors de Sudamèrica, una experiència d'algú que ha patit la pobresa i la marginació, o dades sobre els límits de l'explotació dels recursos del planeta, s'activen els nostres mecanismes d'alerta i ens comencem a trobar incòmodes. El cul ens pica, els esfínters es dilaten, i pensem... pobra gent. Per a resoldre aquesta situació d'incomoditat podem: Localitzar el nostre mecanisme de defensa per tal de mitigar el dolor i oblidar-lo. O bé fer alguna cosa per resoldre el problema, ens impliquem en alguna campanya en defensa d'aquesta injustícia, adoptem un estil de vida més just i ecològic. Es tracta per tant de pensar d'una manera diferent a com ens té acostumats la modernitat. Una qüestió que [84]

...de voluntariat, cooperació


quasi sempre se'ns escapa és el fet que la solidaritat comença quan ens atrevim a pensar d'una altra manera. Però això suposa un canvi de l'eix sobre el que giren les nostres valoracions i percepcions de la realitat social fins al moment. Cal decidir si volem seguir pensant que la realitat gira al nostre voltant i a tot el que percebem des del nostre angle d'acció o ens proposem d'una vegada per totes girar en torn a les realitats del món, observant-les des de tots els seus angles (o almenys els més possibles!). Una vegada que ho hem aconseguit hem creat dissonàncies, coses que no ens quadren; caldrà desmuntar poc a poc els nostres mecanismes de defensa, prevenint les típiques frases fetes i màrqueting derrotista. Els mecanismes de defensa tenen diferents funcions al nostre subconscient. Per una banda fan de censura en la memòria contra la informació desagradable o dolorosa. Poden arribar a aïllar amb una mentida vital el nucli de problemes concrets. Creen una armadura psicològica front a determinades informacions, protegint a l'individu i al grup de les informacions que qüestionen la seva cultura o modus vivendi. Millor amb un exemple: haurà provat el lector, si es que és una persona conscienciada amb l'assumpte, a apel·lar a la responsabilitat social amb un grup de persones joves de classe mitjana-alta, qüestionant el seu estil de vida. Amb tota seguretat hi sorgiran mecanismes de defensa, individuals i de grup. César Garcia-Rincón n'analitza uns quants al seu treball citat en la biografia. Hi ha qui oblida perquè la realitat el fereix (repressió). Qui no veu el problema, puix tot va bé (negació). Qui no es reconeix responsable dels problemes socials (projecció). Hi ha qui voldria ajudar, però no ho fa per no ser rebutjat pel grup (reacció formativa), qui li tira la culpa al govern, al marginat, a la societat (desplaçat), qui utilitza l'art per expressar el seu malestar però no s'implica amb la realitat (sublimació) o que pensa que és massa xicotet per fer res, que és cosa d'adults (regressió). Qui no sent els problemes, només els analitza racionalment (racionalització), o desconnecta de forma automàtica quan sent parlar de pobresa, marginació i exclusió (desatenció selectiva). Hi ha qui viu a l'interior d'una bambolla i el seu petit món, com si l'exterior no existís (automatisme) o també qui ja ajuda en casa, o ajudà algú un temps ençà i pensa haver complit amb la causa (compensació). Tots aquests processos tenen noms i estan ben definits, tots són mecanismes de defensa. Identificar el nostre i desterrar-lo per sempre és un dels primers passos per aconseguir fer coses útils i no deixar-se arrossegar per les mentides i els dolços diaris que la perversió del sistema ofereix per tindre'ns a casa ben calladets.

M'agradaria acabar el document amb les idees bàsiques, a mode de conclusió final:

i altres qüestions

[85]


[86]

Considerar com a únic model de voluntariat internacional amb sentit el de la sensibilització allí, per actuar des d'ací. La formació del voluntari internacional o brigadier queda incompleta de no incorporar-se d'immediat a la tornada al país d'origen en un moviment social o qualsevol altra forma d'activisme que li permeta fer coses concretes a l'única realitat en que serà efectiu, la pròpia.

Com deia a la introducció sobre el pessimisme, veure tots els problemes de la realitat actual no comporta ser negatiu; el pessimisme en sí és la necessitat de canviar les coses i té un gran valor motor cap a la implicació social.

Respectar la diversitat i les cultures al món comença per un respecte a la diversitat i les cultures més properes. Treballar a casa significa quelcom més que treballar a un país del Nord concret. Ampliem el nostre concepte de casa.

...de voluntariat, cooperació


i altres q端estions

[87]


Colliren els nostres fruïts, robaren les nostres fulles, tallaren les nostres rames, serraren les nostres soques, però mai aconseguiran arrancar les nostres arrels. (a la porta del l'oficina de CEDEPEM a San Marcos)

[88]

...de voluntariat, cooperaciĂł


i altres q端estions

[89]


Bibliografia Desde el umbral: Poesia sobre ruedas. Abraham Villatoro. Edició Carlos Augusto Velásquez (2001). El Atlas de Le Monde Diplomatique, edición española. Edicions Cybermonde (2003). El DR-CAFTA: Impactos probables sobre los determinantes de la migración internacional en Guatemala. Alberto Alonso Fradejas. Coordinació d'ONG i Cooperatives CONGCOOP de Guatemala (2005). El estado del mundo 2005. Anuario económico geopolítico mundial. AKAL Edicions (2004). Fruita Amarga, la CIA a Guatemala. Stephen Schlesinger i Stephen Kinzer. Siglo ventiuno editors (1987). Guia sobre Guatemala. Edicions Gaesa (2004). Hasta siempre comandante Gaspar, Compañero Rodrigo. “El Gaspar Ilom”. Abraham Villatoro i Baltasar Q'anil. Publicació del Moviment Tzuk Kim-Pop (2005). Hombres de Maíz. Miguel Angel Asturias. Piedra Santa Editorial (2004). Jocs cooperatius. Fábio Otuzi Brotto. Editorial Lumen (2003). La Agenda de Desarrollo Social a Nivel Mundial. César Eduardo Ordoñez. Editorial Los Altos (1999). La Guerra en Guatemala. Imágenes y testimonios desde la perspectiva rebelde. Diego Monterroso i Federico Rivera. Publicació del Moviment Tzuk Kim-Pop (2005). La llibertat. Maite Larrauri i Max. Col·lecció Filosofia per a profans, Tàndem edicions (2004). La patria del criollo. Ensayo de Interpretación de la realidad colonial guatemalteca. Severo Martínez Peláez. Edicions En Marcha (1994). Ley de Concesiones. Instrumento de mediación entre sector público y privado o fachada para la privatización. Análisis y propuesta respecto a la iniciativa 3041 Ley General de Concesiones. Cuadernos de Anàlisis, Guatemala (2005). Lucha contra la pobreza y para la sostenibilidad de la paz. Publicació del Moviment Tzuk Kim-Pop (1997). Masacres de la selva. Ixcán, Guatemala (1975-1982). Ricardo Falla. Editorial Universitaria, Universidad San [90]

...de voluntariat, cooperació


Carlos de Guatemala (1992). Memorial del Convent. José Saramago. Edicions Proa, col·lecció a tot vent (1998). Motivación prosocial i educación en la solidaridad. César García-Rincón. Homo Prosocius (2004). Nos crecen las alas. Alfabetización para el liderazgo. Una experiencia de mujeres guatemaltecas. CEDPA. Publicació del Moviment Tzuk Kim-Pop (2003).

Correcció del text: Diccionari Tabarca de valencià. Vicent Pasqual. Diccionari enciclopèdic de català. Tots els verbs. Joan E. Pellicer. Papers bàsics 3i4.

i altres qüestions

[91]

de voluntariat, cooperació i altres qüestions...  

experiències d'un viatge a guatemala estiu de 2005

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you