Page 1

El repte: un mes sense mirar la tele 2010

EL REPTE: UN MES SENSE MIRAR LA TELE

JOANA MACIÀ ESO 4 JW

1


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

ÍNDEX 1. Introducció i hipòtesis del treball. 2. Anàlisi de la influència de la TV en l’adolescència: 2.1. 2.2. 2.3. 2.4. 2.5.

L’etapa de l’adolescència Valors, televisió i adolescència Violència i televisió Sexe i televisió Alimentació i televisió

3. Els talk-show 4. Enquesta 5. L’experiment: “Un mes sense tele”. Diari de les meves experiències 6. Conclusions Finals 7. Manual de supervivència: “ Advertència de la Televisió”

2


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 8. Bibliografia

1.INTRODUCCIÓ A mi m’agrada molt la televisió. Em relaxa, m’hi passaria hores. La tele em fa riure, m’ho passo bé i em molesta quan em diuen “ja n’hi ha prou” , “aquest programa no” , “no fan coses més interessants?”, etc, etc. No tenia cap tema rumiat per fer el treball de recerca i potser això ha sigut una sort. Un dia, enmig d’una sessió de TV –suposo que poc atractiva-, em va venir la idea que potser podria investigar sobre la meva relació amb la televisió i conèixer alguns conceptes teòrics i reflexions sobre la televisió en relació amb els adolescents-joves. La idea va anar prenent cos i m’hi vaig posar a treballar i a ...experimentar, ja que pretenia també fer-me servir de conillet d’índies. Decidit el tema i l’enfocament que li volia donar, es tractava d’elaborar un índex dels aspectes que tractaria. No va ser fàcil ja que la televisió té molta literatura i es pot abordar des de moltes perspectives. Vaig haver de seleccionar i concretar els blocs a tractar. El treball consta de tres parts: 1a. Anàlisi teòrica: recerca de bibliografia i síntesi d’idees i aportacions d’alguns autors en relació a l’adolescència i la TV amb una especial incidència en la creació de valors i actituds, la violència, sexe i alimentació a la televisió 2a. Qüestionari a dos grups d’alumnes: es tractava de conèixer els hàbits televisius dels adolescents a partir de preguntes concretes sobre la seva relació amb la televisió. 3a. Experiment personal: Ho he plantejat com la part més original i pràctica del treball. Es tractava d’experimentar la meva pròpia relació amb la televisió. Representa a més, un repte personal, tenint en compte l’alt consum que en feia. He volgut conèixer com em sentia, en què ocupava el temps, com es veia l’altra gent a través de la meva nova perspectiva de no

3


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 televident. L’apartat de les conclusions és una síntesi de les meves vivències i reflexions.

Les hipòtesis de l’emperiment: 1. Degut a la vulnerabilitat dels adolescents, és possible que la televisió condicioni alguns aspectes del seu comportament. 2. Investigar sobre com la televisió condiciona moltes rutines diàries individuals i familiars. 3. La televisió dóna missatges distorsionats sobre el sexe i pot incitar a la violència. 4. Tenim una tendència a emmirallar-nos en els personatges de la televisió. A considerar els personatges que apareixen a les sèries com una representació del “jo ideal”. Considero que el fet de deixar de mirar la tele, provocarà que deixi de comparar-me amb els personatges que hi apareixen. 5. Els adolescents mirem molt la televisió i en tenim una opinió poc realista. 6. Els altres aparells electrònics (mòbil, ordinador, nintendo...) poden substituir la televisió. 7. Sense poder mirar la tele, passaré les tardes avorrida i sense saber què fer amb el meu temps lliure. 8. Considero possible que em quedi al marge de moltes de les converses que mantinguin les meves amigues, ja que probablement parlaran sobre sèries televisives. Això significa que els adolescents mirem i també parlem massa de televisió.

4


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

2. ANÀLISI DE LA INFLUÈNCIA DE LA TELEVISIÓ EN L’ADOLESCÈNCIA 2.1 L’etapa de l’adolescència La paraula adolescència prové del llatí “adolescere” que vol dir créixer, desenvolupar-se fins a la maduresa. L’adolescència és doncs un procés, una etapa de transició des de la infància fins a l’edat adulta en la qual es produeix gran part del desenvolupament físic, psicològic i social. En canvi l’etapa adulta representa un estat. Aquesta és una de les grans diferències entre els dos períodes de la vida. En resum: l’adolescent és una persona que està en procés de canvi constant. S’ha de tenir en compte que les característiques de l’adolescència no són generalitzables, però tot i així, es poden diferenciar tipus de canvis que afecten totes les persones en aquesta etapa: 

Canvis físics: S’inclouen tots els canvis que fan referència a la pubertat: creixement del cos, canvi de la veu, aparició de pèl...

Canvis psicològics: Aquests canvis són molt més complexes que els anteriors. Es produeixen degut a que l’adolescent, necessita una adaptació i una acceptació per part d’algun col·lectiu. Aquesta adaptació, es porta a terme a partir d’un procés de transformació de les conductes infantils. La persona canvia i es forma la seva pròpia personalitat. Tot i així, aquesta transformació té com a prioritat un objectiu: la recerca d’una identitat pròpia, de sentir que pertany a algun lloc. Durant aquesta recerca s’inicia un procés de ruptura amb els vincles de dependència dels pares; en paral·lel el grup d’iguals exerceix major influència sobre l’individu. És l’etapa en la que es comencen a prendre decisions de futur, objectius a la vida, estudis, ocupacionals... que repercutiran en la vida adulta de l’adolescent. A partir d’aquí, alguns aspectes de la vida de la persona se’n senten ressentits, com per exemple les relacions familiars, el caràcter, les qualificacions escolars...

5


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

El procés de socialització: D’entre les moltes definicions de socialització en destaco la de Vander Zandem (1986) que la defineix com “procés per al qual els individus, en interacció amb altres, desenvolupen maneres de pensar, sentir i actuar que són essencials per la seva participació eficaç en la societat”. Gràcies al procés de socialització, les persones adquirim els coneixements, les normes i els valors de la nostra societat que ens permeten la nostra adaptació. L’autor González Almagro (1994) destaca les següents característiques del procés de socialització: 1. És un procés continu, al llarg de tota la vida social de l’individu. 2. Suposa l’acceptació o rebuig de les normes i els valors. 3. El paper dels adults influeix en aquest procés d’acceptació i rebuig. 4. Depèn de la capacitat de relació de l’individu mitjançant l’aprenentatge. En la socialització hi intervé decisivament el concepte “grup”. Cal distingir entre grups primaris, com la família, en que l’individu no hi té gaire protagonisme i els grups de referència, on els seus membres comparteixen interessos i actituds. Principals agents de socialització: 1. La família: És el primer context d’interacció de l’infant, el qual rep normes socials, sistemes de valors, estimació, rols... Mitjançant el procés de recompensa i càstig es fixen conductes del comportament. 2. L’escola: On es produeix interacció amb grups d’iguals i amb adults que tenen autoritat. L’escola socialitza perquè transmet coneixements, habilitats i actituds i els professors serveixen de model. 3. El grup d’iguals: Poden ser del mateix sexe o barreja de nois i noies. A l’adolescent li serveixen per adquirir habilitats socials i experimentar valors i rols. També li proporcionen la seguretat d’una identitat temporal en el temps que es produeix una certa separació de la família. Conclusió:

6


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 En resum, l’adolescència és una etapa complexa, en que els adolescents-joves són mot vulnerables i fàcils d’influenciar tant per les persones amb qui es relacionen com per l’entorn. Degut a que es produeix la formació de la pròpia identitat, necessària per a valorar la forma en que s’assemblen o diferencien de la resta. La identitat personal serveix per a sentir-se bé amb si mateix, aconseguir objectius i tenir relacions satisfactòries amb les altres persones. Per tant és quelcom bàsic que condiciona les nostres vides. Per això és tan important adquirir i formar aquesta identitat a partir de bones influències i valors racionals. En aquest sentit i, enllaçant-ho amb el tema central del meu treball, l’impacte que pot tenir la televisió en els adolescents és molt rellevant en el seu desenvolupament ja que pot condicionar alguns aspectes del seu comportament.

2.2 Valors, televisió i adolescència La televisió com a agent de socialització: En molts llibres que aborden i debaten la influència de la televisió, es parteix de dos grans idees genèriques:  La televisió és una activitat consumeix de forma passiva.

rutinària

que

l’espectador

 la televisió contribueix en la creació d’opinió, valors, actituds. Els partidaris d’aquesta influència més decisiva de la TV, creuen que la televisió actua mitjançant: o La funció de relatar històries: reprodueix el costum humà de buscar emocions, escoltant històries que es poden relacionar amb la seva experiència. o La funció mediadora de llenguatges: esdeveniments i els fa accessibles.

ensenya

o La funció de construir costums: organitza l’agenda diària i els usos i costums al voltant dels programes de televisió. o La funció de construir models: actua com a exemple de com és el món, ensenya models a imitar (no sempre aplicables a la realitat).

7


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 Cal prevenir sobre el “fals mite de la llibertat d’escollir” que presumptament ofereix la televisió, ja que aquesta utilitza mitjans de persuasió i seducció que fan que ens interessem per uns valors i missatges més que per d’altres.

La televisió socialitza mitjançant l’entreteniment, mobilitza i fa aflorar sentiments i ens implica emocionalment en les històries que explica. És doncs, un bon terreny per influir en la vulnerabilitat dels adolescents, com ho demostren alguns estudis que expliquen com els valors socials dels personatges de ficció són transferits i assumits pels espectadors, en especial els més joves. Existeixen quatre grups de motivacions que inciten a mirar la TV: o El factor orientació: relacionat amb l’exploració de la realitat i en averiguar com pensen i actuen els altres. o El factor distracció: que combina la intencionalitat d’escapar dels problemes i de l’avorriment. o El factor diversió: l’entreteniment.

relacionat

amb

l’ús

exclusiu

de

o El factor d’utilitat social: Conèixer nova gent, interactuar amb els amics o amb la família.

Valors que transmet la televisió: Amb l’arribada de la TDT, si posem en marxa la televisió podem trobar almenys 20 canals emetent gairebé les 24h del dia amb temàtiques molt diferents: documentals interessants, informatius rigorosos i altres molt partidistes, temes econòmics, programes culturals, d’entreteniment intel·ligent i de mal gust, pel·lícules casposes i altres interessants, series que ens parlen de temes propers i altres totalment alienes, molts i molts programes dedicats als joves, alguns que s’assemblen a nosaltres i altres gens ni mica. Vull dir amb això que no es pot generalitzar però si revisem alguns dels programes juvenils i molt especialment sèries americanes que enganxen tant els adolescents, es poden veure alguns patrons que cal tenir en compte; en destacaré alguns que em criden l’atenció:  La feblesa de les noies i la seva dependència dels nois: Aquest concepte crec que és totalment erroni ja que les noies tenim

8


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 exactament les mateixes capacitats i iniciatives. Tot i així, el concepte “el noi ha de fer el primer pas” està deteriorant molt la imatge del sexe femení, fins al punt que hi ha noies que accepten aquesta situació. D’altra banda, molts nois es poden sentir cohibits, en creure’s que són ells els que han de portar sempre la iniciativa. Cada persona té un caràcter diferent, però pel que sembla els estereotips que transmet la televisió tendeixen a fer dos grups: el grup feble de les noies i el grup dur dels nois.  El conflicte familiar: La imatge d’adolescent congeniant i passant temps amb els pares és incompatible segons la televisió. L’adolescent es presenta com una figura rebel i agressiva que qüestiona els seus pares i els desobeeix. Un cop més, la televisió no te en compte la individualitat i tendeix a ha homogeneïtzar tots els joves, amb el perill que l’adolescent intenti sentir-se identificat. L’estabilitat de les famílies se’n pot ressentir si l’adolescent interpreta el que veu a la tele com una forma apropiada de comportar-se, i els vincles familiars poden trencar-se o si més no, les relacions es poden tensionar i distanciar.  Recerca de la popularitat: Segons molts programes televisius, a l’escola només hi ha un objectiu, que no és pas aprendre o culturitzar-se, sinó que es tracta d’aconseguir ser popular. Això implica ser el centre de totes les mirades, imposar respecte i exercir un paper de líder entre els companys. El pitjor, però, és els mètodes i vies que prenen per aconseguir-la: Passant per sobre de tothom sense preocupar-se per qui trepitgen durant el camí. Menyspreant, insultant, mentint, pegant, ... Tot per obtenir èxit i fama. La televisió sobrevalora la popularitat i la converteix en quelcom indispensable per a ser feliç. Els joves, reben aquest missatge i l’intenten posar en pràctica. Ja sigui amb èxit o sense, aquesta recerca sempre comporta aspectes negatius i perjudica l’adolescent i totes les persones que l’envolten. En cas que ho aconsegueixi, s’intentarà comportar amb la mateixa sobèrbia que ho fan els actors de les sèries de televisió. En cas de que no trobi la popularitat, l’adolescent es sentirà frustrat i és probable que força deprimit. La solució? No donar importància a la popularitat, oblidar aquesta obsessió malaltissa i valorar les amistats lleials i vertaderes.  Prioritat als aspectes materials: Comporta una infravaloració dels valors que jo més ressalto en una persona i que ens aporten la majoria de qualitats de l’ésser humà: La sinceritat, l’amistat, la lleialtat, l’amor, la família, la solidaritat... Això també comporta que les persones siguin únicament valorades

9


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 per les seves possessions i riqueses. Com a conseqüència, aquest fet desperta els pitjors defectes de l’ésser humà: avarícia, egoisme, interessos, aprofitar-se de les persones... Per tot això, considero que la priorització dels aspectes materials provoca una degeneració de la societat que transforma les persones en éssers avariciosos permanentment insatisfets amb el que posseeixen.  Fracàs escolar: Els estudis escolars sempre queden en un segon pla a les sèries juvenils. Probablement això és degut a que aquest tema no motiva tant els adolescents com d’altres, per exemple l’amor, l’amistat... Degut a això, els adolescents reben un missatge erroni i confonen les seves prioritats, fins al punt de deixar els estudis de banda o no mostrar interès cap al procés d’aprenentatge. Conclusió: la TV l’adolescència.

transmet

una

imatge

distorsionada

de

2.3. Violència i televisió Cal constatar que la violència té un paper important en la programació televisiva, vinculat sovint a la lluita per no perdre audiències entre les diverses cadenes. Les conductes agressives predominen en molts dels programes líders en audiència, semblaria que a la nostra societat li agrada veure violència (tot i que no vol dir que li agradi participar-ne). Els continguts violents de ficció també ocupen un lloc important com a forma d’entreteniment entre els adolescents. Tot i que s’han fet molts estudis, no es coneix fins quin punt afecta els adolescents. A continuació detallo alguns aspectes i conseqüències que poden afectar negativament l’espectador adolescent-jove:  Perill d’immunitat a l’horror de la violència: Pot ser incorporat com a un fet natural i quotidià, i el que és pitjor: el toleren i no fan res per evitar que tingui lloc una escena violenta al seu entorn.  Acceptar de forma gradual la violència com a mode de resoldre problemes: S’adonen que és una via ràpida i eficaç de solventar els conflictes que tenen a la seva vida quotidiana.

10


El repte: un mes sense mirar la tele 2010  Es tendeix a imitar la violència que s’ha observat a la televisió: Així com tècniques de defensa o expressions de rebuig. També s’aprenen formes de provocar i incitar a la baralla. Tot aquest aprenentatge pot incitar als joves a comportar-se de forma agressiva.  Identificació de certs caràcters, ja siguin víctimes agressors: Això comporta que els joves adoptin les conductes i comportaments d’aquests caràcters. Hem de tenir en compte que la identificació és l’adopció de pautes de conducta i actituds que els joves copien als seus pares i també a persones significatives per a aquests, que poden ser mestres, amics, o en el pitjor dels casos, algun personatge que aparegui a la televisió, que molt sovint pot derivar en una conducta violenta. De fet, una de les característiques de la televisió és la capacitat que té de manipular. Els joves es deixen influenciar de forma inconscient pels falsos models i són convençuts per la televisió, que actua de forma passiva però molt eficaç. Considero molt improbable que la televisió deixi d’emetre programació agressiva, ja que tot i ser la menys aconsellable de veure, és una de les que malauradament té més èxit i per tant, més influència a la vida dels joves. Com a conseqüència, aquest fet provoca que també la violència que aquests programes transmeten tingui una gran influència en la vida dels nois i noies. Per això considero que l’única forma d’acabar amb aquesta contínua petjada d’agressivitat a les nostres vides és l’actuació dels pares: - Dedicant més temps a la convivència amb els seus fills i prestantlos més atenció, per tal que aquests no s’hagin d’entretenir mirant la tele durant llargues hores. - Establint límits s’acompleixin.

horaris per

mirar

la tele

i

supervisar

que

- Traient la televisió de l’habitació dels joves, per tal d’acabar amb la sensació d’aïllament. - Supervisant el canal que els fills miren i controlant que la programació no sigui excessivament violenta o ofensiva. - IMPORTANT: Advertir als fills una cosa que sovint pot causar malentesos i provocar agressivitat gratuïta: Quan una persona pega a una altra a la televisió, sovint aquesta no es fa mal ni es mor. Tot i

11


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 així, a la vida real la violència pot provocar dolor, lesions i fins i tot pot causar la mort. Considero que posant en pràctica tot això, aconseguiríem un impacte més lleu en la presència de la violència a les nostres vides, i per tant, deixaríem de veure-la com a una forma natural i acceptable de resoldre els nostres conflictes. A més, si els joves no observéssim tanta violència a la televisió, deixaríem d’estar-hi acostumats. Aquest fet, provocaria que cada cop que notéssim la presència de la violència a les nostres vides ens sobtaria, ja que no ho trobaríem normal, i per tant seríem incapaços de tolerar conductes agressives al nostre voltant.

12


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

Font: Article de “La opinión de Murcia” (maig de 2008)

2.4. Sexe i televisió 2.4.1. Violència Sexual: Des de fa força temps s’està plantejant la idea que la influencia de sèries que tracten de sexe a la televisió afecta a la manera en que les parelles es tracten mútuament i també pot ser una de les causes (juntament amb les sèries de violència) per les quals molts joves forcen a les seves parelles a practicar sexe. És per això, que la revista “Journal of Adolescent Health” i la Universitat de Carolina del Nord ha fet un estudi per investigar-ho. Per fer aquesta anàlisi, s’han basat en les dades obtingudes d’entre joves de 12 a 15 anys dels Estats Units. Els resultants van xocar i alhora alarmar els investigadors, en adonar-se que, tot i que la majoria de persones rebutgen la violació o forceig sexual amb la parella, també és cert que un nombre alarmant de persones ho consideraven adequat. Es considera molt probable que un dels causants d’aquesta situació siguin les escenes de sexe violent que apareixen a la televisió, que fa pensar els nois que per aconseguir els seus propòsits sexuals, s’ha de forçar la noia a realitzar-los, sense tenir en compte la seva voluntat. Així doncs, la conclusió d’aquest estudi és que els adolescents (bàsicament masculins) es veuen altament influenciats pels programes televisius amb continguts que combinen el sexe i la violència, que provoquen en ells una idea equivocada de les normes

13


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 sexuals i els transmeten la idea de comportar-se de forma mesquina i agressiva sense conseqüències negatives.

2.4.2. Influència dels pares: La conducta i actitud que adopten els pares envers el consum de televisió amb temàtica sexual que fan els seus fills és fonamental per a regular la influència que aquests poden patir. Es poden diferenciar dos grans grups de pares depenent de la seva permissivitat envers l’ús que fan els fills de la televisió i el que aprenen en ella: o Els pares que permeten als seus fills fer un consum televisiu lliure d’horaris i de programació. o Els pares que estableixen restriccions en les sèries que els seus fills miren i en l’estona que ho fan. Evidentment, els pares permissius estan permetent que els seus fills aprenguin aspectes del sexe no adequats per a la seva edat o encara pitjor, erronis i no desitjables en les relacions home-dona. Per tant, si no hi ha una presència dels pares que s’impliqui o expliqui als seus fills el significat del que estan veient a la pantalla, és molt probable que es pugui malinterpretar per part dels joves inexperts que s’endinsen en el tema del sexe per primera vegada i ho fan a través de missatges donats per la TV, que com s’ha explicat no sempre són els encertats i amaguen sovint interessos comercials, d’audiència, i amb poc accent educatiu. 2.4.3. La tele com a professora: Encara que al segle XXI els avenços en la nostra cultura i relacions entre pares i fills han esdevingut molt més lliures i la confiança ha augmentat, s’ha d’admetre que en moltes famílies, el sexe segueix sent un tema tabú. Jo mateixa, de fet, puc afirmar que als meus quinze anys d’edat encara no he tingut una xerrada paternal i ningú de la meva família mai no m’ha explicat d’on surten els fills. Ho considero sincerament preocupant, tenint en compte que ja fa més de dos anys que em va venir la regla i en moltes cultures fins i tot ja seria mare. És cert que jo mai no he preguntat res als meus pares, però no per falta d’interès, sinó per vergonya. A més, considero que aquest apropament sexual no l’he de fer jo, sinó que són els pares els que han de prendre la iniciativa. Però no ho fan. Els meus pares i els de segurament més d’un adolescent han decidit ignorar i esquivar un tema que no es pot esquivar, ja que forma part de les nostres vides. És evident que els adolescents necessiten rebre una educació sexual, i si aquest aprenentatge no li proporcionen els seus pares, l’han

14


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 d’obtenir d’alguna altra font. Aquí és quan pren paper la televisió, que esdevé “professora sexual” per a joves inexperts que estan descobrint aquest món. El problema és que els valors sexuals que transmet sovint no són els adequats, ja que promou conceptes com: les relacions a edats prematures, el forceig sexual, la importància del tamany dels membres… És per a això que els pares haurien de plantejar-se si de veritat val la pena estalviar-se una xerrada incòmoda amb els fills a canvi que aquests rebin unes idees errònies sobre sexualitat. Personalment considero que no val la pena, a més a més, s’ha de tenir en compte que el sexe només deixarà de ser un tema incòmode i tabú si se’n parla als fills amb franquesa, sinceritat i llibertat. 2.4.4. La pressió que fa la tele: Un dels temes que he esmentat abans i pot suposar un problema en els joves és el foment de la pràctica de relacions sexuals en edats prematures. La televisió promou la idea que fer l’amor amb quinze anys és del tot corrent, de fet, és això el que s’ha de fer. De manera que si alguna noia que segueix l’actualitat televisiva arriba als setze anys i segueix essent verge, és probable que es senti frustrada i es vegi pressionada a practicar relacions sexuals encara que no ho desitgi. És per a això que crec hem d’aprendre a ignorar els missatges que ens transmet la tele de forma passiva, ja que la única persona que ha de decidir quan es practiquen les relacions sexuals és un mateix, i no pas un aparell. Hi ha estudis que defensen la idea que com més sexe es veu per TV, més en practiquen els adolescents. Un dels més coneguts, publicat a la revista “Pediatrics”, fou el de la companyia d’investigació RAND, que va analitzar casos de 1.792 joves d’entre 12 i 17 anys durant tot un any. Els resultats foren sorprenents, ja que la mateixa psicòloga Rebecca Colllins afirma que tots aquells que havien estat consumint continguts eròtics per la televisió ara experimentaven precocitat sexual i molts d’ells coneixien extensament totes les modalitats sexuals, fins al punt que algunes d’elles eren fins i tot emprades i practicades amb les seves parelles, com és el cas del sexe oral. Però el que més va xocar als investigadors, fou l’impacte i les reaccions que va provocar en joves de dotze anys, que van experimentar una aparició del desig sexual prematur i que en teoria s’associa a adolescents de 3 anys més d’edat. Així doncs, hem de tenir present que cada cop que consumim televisió amb temàtica sexual esdevenim molt més propensos a practicar-lo. Possiblement per aquest motiu, actualment el nombre d’embarassos en adolescents ha augmentat de forma considerable i l’edat mitjana de maternitat cada cop és més prematura:

15


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

Font: Enquesta realitzada per l’Instituto Nacional de Estadística a noies españoles l’any 2007. 2.4.5. El concepte de l’amor: En moltes ocasions, els continguts de programes televisius ens mostren una alta quantitat de sexe normalment no vinculada a l’amor. La pornografia i el sexe lliure són termes que s’estan incorporant de forma incontrolable a la nostra societat, i la televisió és un mètode de difusió ideal per accelerar encara més aquest procés. És per això que sovint em pregunto si al segle XXI hi ha lloc per a l’amor. Crec que aquest sentiment tan profund, actualment ha perdut importància. D’una banda es menysté i s’infravalora, tot dient “t’estimo” a la primera persona que ens trobem, sense sentir-ho de veritat i només amb fins interessats. El sexe sovint ja no va vinculat amb l’amor i les sèries televisives en són un gran exemple, ja que apel·len als i instints sexuals de l’ésser humà. El sexe hauria de ser considerat com la màxima expressió d’intimitat en una parella, un procés d’apropament i coneixement mutu. Tot i així, la televisió ens acostuma a reflectir un model d’amor que podríem anomenar “impersonal”, el qual es caracteritza per la falta de respecte, indiferència, menyspreu i rapidesa amb que s’efectua. Aquesta és una visió distorsionada del sexe, que només aporta decepcions, dolor i frivolitat en les relacions humanes. He d’admetre que també és important disfrutar del plaer que proporcionen les relacions sexuals, ja que això no és sota cap concepte una crítica a la societat de joves

16


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 actuals ni un intent de fer retornar la moral i la conducta pura de fa uns anys (que actualment podem considerar anacrònica). L’únic que es pretén en aquest text, és recordar a tots els adolescents que amor i sexe són compatibles, i que tractar amb respecte i tolerància a la persona amb qui el practiques, no és “cursi”, sinó que demostra la generositat i consideració d’una persona.

2.5. Alimentació i televisió 2.5.1. La televisió i l’increment de pes. El fet de mirar determinades programes de la tele pot perjudicar-nos en alguns aspectes psicològics i pot afectar la nostra personalitat, l’autoestima, el comportament... Però hem d’afegir un altre perill (aquest físic i biològic) dels efectes de la televisió: l’alimentació. De fet, tot i que molta gent es pensa que això és fals, la televisió comporta sedentarisme i si es mira en excés, també atròfia muscular. És important tenir en compte que per guanyar massa corporal no només cal menjar molt. Altres actes com per exemple no fer esport o jeure tota la tarda al sofà també contribueixen a provocar un augment de pes. Precisament aquests dos fets són conseqüències directes de mirar la televisió. No es tracta només del que fas quan mires la tele, sinó també del que deixes de fer, del que el temps que gastes mirant-la e el perds de fer altres coses molt més positives per al nostre organisme. Personalment, durant aquest més que he passat sense mirar la tele, les tardes han resultat ser molt més profitoses del que em pensava, i la meva vida diària ha esdevingut molt més activa i

17


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 dinàmica. He descobert que no mirar la tele et permet buscar altres alternatives per a divertir-te, i us asseguro que n’hi ha més de les que ens pensem. Per exemple, anar a córrer o practicar algun esport, ajudar a cuinar a la meva mare, cantar, ballar o fins i tot millorar la comunicació amb la meva família. Així doncs, m’adono que la televisió crea un estat d’assentament i ganduleria del qual és difícil sortir. Qui mai no ha sentit marejos després d’aixecar-se del sofà molt ràpid després d’haver estat mirant la tele? Això ho provoca la pressió sanguínia, la qual s’acostuma a aquest sedentarisme. El nostre cervell s’acomoda de manera que ens dificulta molt la tasca de deixar de mirar la tele per fer altres coses més productives. D’altra banda, el problema de la televisió és que ens incita a menjar. La veritat és que em costa molt trobar-hi una explicació, però el que és ben cert és que si estàs mirant la tele tendeixes a menjar més, hi ha alguna cosa que incita la gana, o més aviat gula, i inexplicablement no te n’adones i ja t’has menjat un entrepà, una bossa de patates i moltes coses més que inconscientment ens enduem a la boca. A més, aquests aliments acostumen a ser bolleria industrial o greixos no saludables, cosa que augmenta molt més el risc de patir obesitat. Tot i així, és cert que hi ha una causa clara de la relació televisióobesitat: els anuncis. Diversos estudis han demostrat que els anuncis tenen una mala influència sobre els nens i adolescents en aspectes com els costums alimentaris o l’educació nutricional. De fet, un estudi realitzat per l’empresa Consumer ha demostrat que a Espanya, el 15,3% dels anuncis que s’emeten per televisió fan referència al menjar. Dit d’una altra manera dels 41.184 anuncis que es van emetre, 6.302 tractaven sobre alimentació. Però la cosa va molt més enllà, ja que molts d’aquests 6.302 anuncis ens intentaven vendre un aliment no saludable ni recomanat pels nutricionistes, exactament, el 44%. Així doncs, la conclusió és que es van emetre 2.773 anuncis de productes no adequats per a una dieta saludable. D’altra banda, el 54% dels anuncis restants feia referència a productes que consumits en excés poden provocar sobrepès. Per tant, tractaven sobre productes saludables si es consumeixen amb moderació. Finalment, encara que costi de creure, només el 2% restant d’anuncis fomentaven productes sans i adequats per al nostre organisme com fruita, peix o verdura. D’aquest estudi es treu una conclusió força alarmant: L’educació nutricional que fomenta la publicitat televisiva va clarament en contra de la que defensen els experts: equilibrada, sana i variada. Així doncs, la publicitat és un dels grans causants de l’increment de pes que pateixen les persones que miren la tele en excés, les quals adopten uns hàbits alimentaris que han imitat de les premisses que la tele ens transmet. Un altre estudi elaborat per la Universitat de Liverpool fet a 60 nens de 9 a 11 anys ha demostrat que després de mirar publicitat alimentaria, aquests mengen més del doble que els que no han mirat

18


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 cap d’aquests anuncis que els inciten a ingerir excessius aliments . El mateix propulsor de l’experiment, Jason Halford, després d’observar aquests resultats afirma que “els anuncis tenen un enorme impacte sobre els hàbits alimentaris de la nostra població, en especial els nens”. Així doncs, sempre hem de tenir en compte que els valors alimentaris que transmet la televisió no són els adequats i poden ser perjudicials per a la nostra salut.

DISMINUCIÓ DEL PES 2.5.2. La televisió i la disminució de pes. D’altra banda, la televisió també pot transmetre valors i cànons de bellesa molt allunyats de la realitat, els quals difonen uns cossos excessivament prims. Sèries com 90-60-90 tenen com a protagonistes unes models adolescents les quals tenen un pes molt més baix que la mitjana del nostre país. Aquest fet, provoca que quan s’admira un personatge d’una sèrie, també se n’admira el seu cos, i per consegüent, el seu pes, que acostuma a ser molt més baix que el de l’espectador. D’aquesta manera, no podem evitar comparar-nos amb els personatges que surten a la televisió, i no podem evitar tampoc, sentir-nos inferiors i molt més grassos que ells. Però en aquest cas, la tele també té una solució, els programes ja s’ocupen d’explicar-nos a totes les noies què és la bulímia i de

19


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 detallar-nos com podem aprimar-nos de formes que atempten dràsticament contra la naturalesa del nostre organisme. Cada dia s’inventen noves dietes, entre les quals hi ha la de menjar únicament kiwi, no tastar la carn de cap tipus... Òbviament totes aquestes dietes poden afectar el desenvolupament i el creixement dels joves i no es recomana practicar-les durant més de dos mesos. Però tot i així, els adolescents les seguim practicant, pensant-nos que d’aquesta manera ens podrem assemblar als protagonistes de les sèries de televisió. Els models de bellesa que ens mostra la tele, no permeten que ens puguem acceptar tal i com som, ja que ens recorden constantment que les persones que més triomfen a la vida són les més primes. Però al mateix temps que ens transmet aquest missatge, la tele també ens ofereix una forma d’aprimar-nos, les quals provoquen sovint trastorns alimentaris. De fet, tot el que la nostra generació sap sobre anorèxia i bulímia ho hem après del que la televisió ens ensenya. Això és molt negatiu, però no ho és pel fet de que ens ensenyin què és la bulímia i anorèxia, ja que és important conèixer el màxim d’informació sobre aquests trastorns alimentaris, degut a que és quelcom que està passant en la nostra realitat i cal saber quan ens enfrontem a un cas d’aquests i que cal fer per solucionar-ho. Crec que és negatiu per la forma que ens ho expliquen. No només reflecteixen fets que no són certs, sinó que a més no expliquen la cara negativa i el deteriorament personal i psicològic que sent la persona que pateix aquest trastorn. Aquest fet, provoca que aquestes malalties ens resultin d’alguna manera més “atractives” ja que no veiem el perill que comporten ni les conseqüències que provoquen i és per a aquest motiu, que cada cop hi ha més adolescents que vomiten el menjar que ingereixen per intentar assemblar-se a les seves actrius més admirades de la televisió, moltes de les quals no descobreixen el que comporten aquests trastorns alimentaris fins que ja és massa tard per controlarlos.

3. ELS TALK-SHOW Els talk-show són un producte televisiu. L’afany de guanyar espectadors i retenir-los, afegit a la gran competència de canals i programes ha fet que constantment es generin nous formats televisius. Els talk-show deriven de les clàssiques “entrevistes”, un format típicament periodístic basat (com diu l’Enciclopèdia Catalana) en “l’ interrogatori al qual un periodista sotmet una persona per tal de saber les seves opinions, idees, propòsits…” L’afany d’algunes cadenes de televisió per a guanyar clientela basant-se en

20


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 l’entreteniment ha comportat un model televisiu anomenat “teleescombraria”, que ha sigut classificada per alguns autors com “una televisió caracteritzada per explotar: - La morbositat - El sensacionalisme - L’escàndol amb l’objectiu de guanyar audiència. La tele- escombraria es reconeix pels temes que tracta, pel tipus de personatges que s’entrevista així com per l’enfocament desenfadat que utilitza. La tele escombraria es distingeix per: - El reduccionisme: Qualsevol assumpte sigui intranscendent o complex, és tractat amb simplicitat i amb una certa frivolitat. - La demagògia: Totes les opinions semblen valer el mateix, encara que es tinguin coneixements superficials sobre els temes que es debaten. S’apel·la a sentiments primaris i es crea una sensació de “tot s’hi val”. - Menyspreu per qüestions com la intimitat, el respecte per l’altre, la veracitat, l’honor, la presumpció d’innocència...etc. Malgrat aquests aspectes negatius, la tele- escombraria té molt d’èxit, i alguns experts ho atribueixen a la necessitat dels espectadors de mirar programes intranscendents, d’entreteniment, fins i tot per la necessitat de veure-s’hi “projectats”. Es diu que tenim la televisió que escollim, ja que disposem de la llibertat per a triar allò que volem. Seguint aquesta lògica, no hi ha tele- escombraria, sinó espectadors escombraria. Els talk-show tenen tots aquests ingredients de la tele- escombraria. En síntesi, són programes dedicats a la premsa del cor, en els quals es comenta i critica el panorama social. En ells, hi trobem: - Safareig - S’hi expliquen històries estrambòtiques i singulars - S’hi diuen i es fan bogeries - Hi ha diversió - Es simulen debats acarnissats - Es busca la confrontació i el desacord - Es crida molt i més que el contrari - Es fa teatre (plors, agressions fingides...) Crec que amb l’excusa del dret a la llibertat d’expressió, aquests tipus de programes abusen de les persones i els seus sentiments, sense tenir en compte un altre dret tan o més important: el dret a la intimitat. Ja que els drets, finalitzen on comencen els deures de la societat. En la majoria d’ocasions, les “víctimes dels talk-shows” són degradades, burlades, menyspreades i satiritzades, tot disfressant aquest abús amb la llibertat d’expressió.

21


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 SÓN PERILLOSOS AQUESTS TIPUS DE PROGRAMES? Tot i que algunes enquestes posen en evidència la relació talk-show amb incitació a la violència: (enquesta realitzada a diverses

Font: Article de “La opinión de Murcia” sobre els talk-show, 2009 Els experts afirmen que aquests tipus de programes, com per exemple “Sálvame”, no són per ells mateixos perillosos. Són simplement programes d’entreteniment sense cap altre pretensió. L’espectador sap exactament què s’hi trobarà i quins són els objectius del programa. Els programes veritablement perillosos són aquells que sota el pretext de rigor i de donar informació, en realitat ens enganyen o manipulen amb les dades que aporten o els comentaris que emeten. EL SEU PÚBLIC Abans, aquests tipus de programes eren vistos i es dirigien a persones amb baixa cultura i mestresses de casa. Avui el públic ha canviat, i sobretot s’ha ampliat: ho miren adults i vells, joves i nens. Les diferències intel·lectuals i econòmiques tampoc no són un impediment per a retenir espectadors.

22


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

EL SEU ÈXIT Els talk-show són un tipus de programes dedicats a la premsa del cor en els quals es comenta (i sobretot es critica) el panorama social. Tot i que fa força anys que existeixen, sembla que ara estan vivint un moment de màxima audiència, sobretot des que va aparèixer un nou talk-show: Sálvame (Telecinco) . Aquest nou programa ha reinventat la forma de fer safareig, tot incloent-hi diversió, bogeries... i de fet han aconseguit el seu objectiu, ja que actualment és líder d’audiència, el seu presentador ha guanyat un premi Ondas i la seva popularitat sembla no parar d’augmentar. De fet, actualment la idea que tenim tots en associar un talk-show amb una mestressa de casa no té res a veure amb la realitat. La gent que mira aquest tipus de programes és avui en dia inclassificable: vells, adults... fins i tot gent jove i nens,rics, pobres, de classe mitja... tot i que molta gent no ho gosa reconèixer, ja que mirar un talk-show està malt vist i implica na manca d intel·lectualitat .

4. ENQUESTES Un dels objectius del treball també és conèixer i analitzar l´ opinió dels adolescents i joves en relació a la televisió. És per això que vaig passar una enquesta als companys de la meva classe i l’he contrastada amb els resultats d’una altra que vaig trobar en la meva recerca a internet. Es tracta d’un qüestionari passat a alumnes de cicle mitjà i superior de l’escola “Roser de Poal”.

4.1.- L’Enquesta als alumnes de SADAKO. 4rt. ESO L’enquesta va constar de 7 preguntes: 1. Quantes hores diàries mires la tele al dia? 2. Quin és el teu programa preferit?

23


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 3. Acostumes a mirar la tele durant els àpats? 4. Mires la tele sol o amb altra gent habitualment? 5. T’acostumes a comparar amb les persones que surten a la tele? Quin resultat n’obtens? (positiu/negatiu) 6. Creus que la tele t’ensenya coses? Què n’aprens? 7. Com reaccionaries si no poguessis veure la tele? Fitxa tècnica:

Alumnes entrevistats

60

Nombre de preguntes

7

curs

4rt. ESO

Respostes:

Quantes hores diàries mires la TV?

4h-5h 30min

3h 1h

2h

24


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 1. Els adolescents de l’Escola Sadako són molt irregulars pel que fa a les hores de tele consumides, per tant és difícil generalitzar. Tot i així, podem advertir una quantitat de persones considerable que mira la tele de forma excessiva: 4-5h diàries, equival a un terç de les hores que estem desperts al dia. La major part es situa entre les 2-3 hores i hi ha un nombre important que només hi dedica 30 minuts. Les diferències són molt considerables i caldria saber si es deuen a normes familiars molt diferents i fins quin punt són els mateixos alumnes que ho decideixen. 2.-

Programes preferits ordenats per popularitat: Primer: Programes de zapping com APM Segon: Telediaris Tercer: Física o Química

3.

Mires la TV durant els àpats?

No

Si

L’àpat en que més es mira la TV és el sopar. Vol dir que l’únic àpats que fem plegats ho fem amb la TV de forma aclaparadora. No sabem si per imposició dels pares en mirar els telenotícies o per altres preferències, però segur que les converses familiars en surten ressentides , si hi són.

25


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

4.

La majoria miren la televisió sols. Probablement això és degut a que els programes que miren els adolescents no agraden a la resta de la família. Els adolescents tendeixen a desinteressar-se per la política o els successos que transcorren al seu voltant. D’altra banda, aquest fet converteix l’acte de mirar la televisió en una activitat individual, en la qual no es pot interactuar ni comentar amb la família i per tant, encara refreda més les relacions pares-fills. 5.

26


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

Hi ha poques persones que es comparen amb la gent que surt en pantalla. Tot i així, aquelles que ho fan, es senten molt frustrades i impotents en comprovar la gran distància que les separa d’elles, sobretot en l’aspecte físic. Elles mateixes reconeixen que no els aporta res positiu, però que tot i així, no ho poden evitar.

6.

27


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 La gran majoria d’adolescents creu que aprenen coses de la televisió. El problema, es genera quan hem de valorar quines coses s’aprenen a la tele. Si la programació esdevé el nostre professor habitual per a la vida, ens podem arribar a creure tot el que ens diu i això pot comportar molts desenganys, fracassos i frustracions. La tele intenta reeducar-nos de la forma que li sembla més adequada, però només ho decideix en funció del seu benefici. Crec que no podem deixar que ens ensenyin amb el criteri d’un aparell. L’educació i aprenentatge, és un procés que demana valors que no compleix una cadena televisiva.

7.

Com reaccionaries si no poguessis veure la TV?

Bé 27%

Malament 73%

La televisió s’ha convertit en un aspecte rutinari de les nostres vides. L’impacte de la desaparició d’aquesta podria provocar ansietat i nerviosisme, segons els propis alumnes. És segurament aquest el motiu pel qual es tan difícil deixar de mirar la tele, ja que per a molts ja s’ha convertit en una necessitat. Probablement per aquest motiu, Espanya és el sisè país del món que més mira la tele. Tenint en compte que al món hi ha 198 països, aquesta dada és força preocupant:

28


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

4.2.- Enquesta realitzada a alumnes de cicle mitjà i cicle superior de l’escola Roser de Poal (Girona):

1-¿Quina cadena de televisió prefereixes veure? TV3/K3 i Disney Channel. 3-¿A quina hora prefereixes veure la televisió durant la setmana? La meitat dels alumnes prefereix veure la tele a la tarda i uns pocs ho fan al matí, a la nit o a totes hores. 4-¿Què opines sobre els anuncis? La majoria dels alumnes consideren que fan massa anuncis i una quinta part diu que li agraden. 5-¿Quines sèries prefereixes de veure? Gairebé la meitat dels alumnes prefereix

Sèries de dibuixos i terror Sèries d'humor Sèries d'aventura

29


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 veure sèries d’aventures, el 30 per cent prefereix les sèries d’humor, el 10% sol mirar sèries de terror i la resta de dibuixos animats.

6-Acostumes a mirar la tele mentre menges?

Mirar la tele durant els àpats Sempre 1%

Mai 24%

Alguns cops 47%

Molt sovint 28%

Gairebé la meitat dels alumnes ho fa alguns cops, una tercera part ho fa sovint i la resta no ho fa mai. Només un alumne mira sempre la tele mentre menja. 7-Per què acostumes a mirar la tele? La majoria ho fa perquè hi ha un programa que els interessa i una quarta part ho fa només per passar l’estona.

30


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

5. EXPERIMENT PERSONAL 5.1.-Anàlisi del meu ritme de vida abans de l’experiència:

5. L’EXPERIMENT PERSONAL: UN MES SENSE TELEVISIÓ 5.1.-Anàlisi del meu ritme de vida abans de l’experiència: El meu nom és Joana Macià, tinc 14 anys i miro la tele durant unes 3 hores diàries de mitjana inclosos els caps de setmana. Si multipliquem aquest nombre pels 365 dies que té un any (365x3) arribo a la conclusió que miro la tele 1095 hores a l’any, o dit d’una altra manera, gasto 45 dies sencers mirant la tele a l’any (1095/24). He d’admetre que m’agrada molt mirar la tele i la considero fins i tot imprescindible en la meva vida. Moltes coses de les que sé, les he après tot mirant la tele, i alguns dels personatges que hi surten són per a mi, un referent i model a seguir. Així doncs, tot reflexionant m’he adonat (avui per primera vegada) que sóc una persona bastant depenent de la tele. Un cop dit això, us preguntareu perquè m’he proposat deixar de mirar la tele durant tot un mes. Ho he fet per a diverses raons: * Crec que ser una persona depenent de la tele et pot esclavitzar ,sovint sense donar-nos-en compte i influir negativament en el nostre desenvolupament com a persones.

31


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 * També ho he fet com a repte personal, per a demostrar-me a mi mateixa que es pot viure sense saber com continua una sèrie o sense conèixer els “problemes” amorosos que tenen els personatges famosos de l’actualitat. I no només es pot viure sense tot això, sinó que es pot viure millor. Però penso que un text explicant les conseqüències de la televisió i els efectes que té a la nostra vida no és suficient per demostrar-ho, ja que actualment, en tots els diaris i suplements hi trobem periodistes famosos i reconeguts que ens repeteixen una vegada i una altra que la tele-escombraria només ens aporta coses negatives i tot i així, els programes com: Sálvame, Dónde estás corazón o El Diario de Patricia, etc. segueixen sent líders d’audiència. És per això que m’he adonat que per reaccionar, es necessita alguna cosa més dràstica que un text: una experiència. És per això que em proposo passar-me un mes sense mirar la tele i d’aquesta manera, verificar si aquest sacrifici em compensa i em fa millorar la meva qualitat de vida. Hi ha gent que m’ha felicitat, d’altra que m’ha dit que no ho aconseguiré... No estic segura de què passarà, però precisament per a saber-ho, he decidit intentar-ho.

Per si això no fos poc, per pura casualitat els meus pares han decidit renovar la tele antiga per una de nova: pantalla plana LCD de 40 polzades, TDT incorporat, alta definició,... Per acabar-ho d’adobar, a casa fins ara només hi havia una TV al menjador i calia negociar per triar el programa i els horaris. Ara han instal·lat una altra TV a la cuina. Vull creure que no és un complot per fer-me fracassar però ja els he dit que amb amics així no calen enemics. Tot i així, m’ho prendré com un factor que encara posa més a prova la meva força de voluntat. Si la meva força de voluntat fallés, no cal que us digui que tinc un títol alternatiu pel meu treball: “ l’ increïble intent de passar una setmana sense mirar la tele.” (o menys)... Crec que el que experimentaré durant aquest mes tindrà aspectes positius i també negatius: Vull comprovar qüestions com: - quina sensació em produirà m’agraden

perdre’m les sèries que més

- Que se sent quan no pots intervenir en les converses d’amics quan parlen de la tele.

32


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 - En què ocuparé el temps de no-tele - Com influirà la família en el meu intent - Com evitaré les “zones prohibides” (menjador, cuina), etc. D’altra banda, estic convençuda que el resultat serà d’allò més interessant (no puc afirmar que positiu) per a mi, ja que espero que em faci adonar d’una de les hipòtesis de l’experiència:

“LA TELE NO ÉS TAN IMPORTANT COM ENS PENSEM I NO HAURIA DE CONDICIONAR LES NOSTRES VIDES”.

5.2.-Diari de les meves experiències:

Primers dies: Els moments en els quals es nota més el canvi i l’impacte de l’absència de televisió és el vespre i la nit. Afortunadament, faig extraescolars cada dia. Per tant, a la tarda no tinc temps de notar el buit que em causa no poder mirar la tele. No noto que no puc mirar la tele per una simple raó: estic fent coses més importants. D’altra banda, els vespres, sobretot després de sopar no tenen res a veure amb el meu ritme de vida anterior i m’adono que per primer cop sento avorriment. A les deu de la nit estic massa cansada com per posar-me a treballar o estudiar. La única solució que se m’acut és està amb la meva família però resulta que tampoc puc fer-ho, ja que estan tots mirant la tele al menjador. Els sento riure tot mirant algun programa còmic i he de reconèixer que em sento sola. A partir d’aquí puc treure dues conclusions: 1. La nit és el moment ideal per mirar la televisió. L’ambient de relaxació i cansament de la jornada incita a estirar-nos al sofà i entretenir-nos amb alguna cosa que no requereixi esforç però sí molta comoditat: mirar la tele. 2. Deixar de mirar la tele no només suposa un aïllament mediàtic, associat al fet de no seguir cap tipus de programa. De fet, comporta quelcom molt pitjor: un aïllament familiar. No veure la tele t’allunya d’estar amb la família al vespre i d´establir

33


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 relacions amb els seus membres, cosa que augmenta el sentiment de solitud i aïllament. Això significa, doncs, que actualment la sala de la casa on hi ha una televisió ha esdevingut un punt de trobada de la família. De fet, en moltes ocasions jo mateixa m’asseia al sofà davant de la televisió tot i que no m’interessés el programa en absolut, i ho feia perquè allà és on es trobava tota la meva família i volia sentir-me acompanyada. En aquestes ocasions, la tele es manté en un segon pla. També m’agradaria incloure quelcom sobre la meva família que m’ha sorprès molt gratament. En moltes ocasions, quan estàvem tots junts al menjador mirant la tele i jo m’aixecava per anar-me’n de la “sala prohibida”, s’oferien a tancar el televisor per tal que jo no hagués de marxar. Això em va fer pensar molt, i em vaig adonar que a la meva família, tot i que es consumeix molt la televisió i ens agrada mirar-la, seguim sobreposant la família i les relacions humanes a aquesta. Em sento molt feliç de que la nostra família tingui aquests valors, i m’alegro que estiguin disposats a sacrificar-se per mi. Tot i així, els dic que no és necessari, ja que no vull perjudicar-los. Dia a dia, m’adono que sento una mena de neguit dins meu. M’adono de l’important paper i influència que tenia la televisió a la meva existència. Mica en mica, les històries i personatges de les sèries s’havien anat convertint en part de la meva vida, de manera que les seves històries m’afectaven més del que em podia imaginar. És per això que, ara que no em veig exposada a aquestes, sento que no es mereixien la importància que jo els donava. Sovint penso en alguns personatges o històries de programes televisius i m’adono que cada cop em queden més llunyanes les seves històries. El fet de no mirar la tele, com he esmentat anteriorment em proporciona molt temps, el qual sovint no sé com aprofitar. És per això que he començat a avançar deures després de sopar, durant l’estona que habitualment estaria mirant la tele. No em podia imaginar el benefici que em proporciona invertir les estones de consum televisiu en treball escolar, ja que d’aquesta manera, acabo la feina molt abans i puc anar a dormir a hores raonables. Hem de considerar que abans de començar aquest experiment, la meva rutina habitual implicava mirar la tele de deu a dos quarts de dotze, i començar a fer els deures o a estudiar a partir de tres quarts de dotze fins que acabés. Això provocava que anés a dormir a hores excessives i augmentava el meu cansament al llarg de la setmana. En canvi, ara em trobo en una situació molt més positiva, ja que a l’hora que anteriorment començava a treballar, ara ja he acabat tota la feina. La conclusió que en trec és que la televisió ens incita a consumir-la fins i tot quan

34


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 no hauríem de fer-ho, i ens fa REORGANITZAR LES NOSTRES PRIORITATS. Això significa que sovint considerem més important mirar un programa de televisió que no pas acabar la feina de l’escola. Considero que una persona, abans de posar-se a mirar la tele s’ha de preguntar si té alguna cosa més important a fer. En cas afirmatiu, fent un esforç, hem de saber optar per posar-se a fer la feina en qüestió, per molt que la tele ens atregui a quedar-nos. Gràcies a això, aconseguirem guanyar més temps, no distreure’ns tant i avançar feina. D’altra banda, he d’admetre que la tele en certa mesura també ens fa ser feliços: jo ara mateix seria més feliç mirant la tele que no pas a l’habitació. Amb això vull dir que la tele em proporcionava estones de diversió que ara no tinc. Per això és tan difícil seguir amb aquesta experiència. Tot i així, la felicitat i la diversió també es poden trobar en altres activitats. Per això és important adonar-se que el consum televisiu no és l’únic que ens garanteix passar una bona estona. De fet, la felicitat que ens aporta mirar la tele també ens ve condicionada per altres aspectes qüestionables que ens fan passar mals moments, com per exemple la constant baixada d’autoestima que aquest fet provoca.

Meitat del procés: No em podia imaginar que aquesta experiència també pogués influir en les meves relacions amb les amigues, però de fet ho estic notant de forma considerable. Em sento marginada de moltes conversacions en les que parlen de la programació televisiva, m’exclouen dels comentaris sobre nous anuncis o personatges i em sento força desconcertada i desubicada a l’hora de parlar de notícies i successos que ens envolten. Per tant, m’adono de dues conclusions: 1. Es parla massa de la televisió. El nombre de vegades que aquesta apareix en una conversa és impressionant. Li donem més importància de la que es mereix i els seus successos afecten de forma excessiva en la nostra vida. Ara que jo no puc participar en una conversació televisiva és quan m’adono del nombre de vegades que aquestes es produeixen al llarg de tot un dia. Per tant, sóc conscient que avui en dia, una persona sense tele és pràcticament un marcià, un estrany, en definitiva: un incomprès. 2. Ens estem convertint en esclaus de la televisió. Si no coneixes les noves tendències (com a mi m’està passant durant aquest mes) ets marginat i exclòs de moltes converses. Cada dia, al

35


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 pati de l’escola, milions de nens i nenes comenten la sèrie que van veure la nit passada a la tele, en comptes d’intercanviar experiències o parlar sobre temes molt més interessants. Crec que ens hauríem de desentendre una mica més de les novetats televisives, ja que si no, el seguiment constant ens fa estar sempre pendents de qualsevol aspecte referit a la televisió. He descobert una mena de via alternativa i salvadora que d’alguna manera aconsegueix fer-me oblidar de la televisió: el messenger. Sé que el msn no és quelcom millor que la tele, probablement he sortit del foc per anar a les brases, però al menys a les brases no tinc prohibida l’entrada. He de reconèixer que preferiria estar amb la meva família al menjador, menjant galetes i mirant la televisió, però almenys em distrec i passo una bona estona. Aquest fet em fa adonar d’un fet molt interessant: el messenger em distreu per un simple motiu: tinc la necessitat d’estar en contacte amb la societat. Com que no puc estar amb la meva família (ja que estan tots mirant la televisió) estic amb els amics. Sé que no és ben bé el mateix, ja que amb els amics no hi puc estar físicament, el contacte humà desapareix i les relacions esdevenen més frívoles, però tot i així, almenys em puc comunicar amb l’exterior, cosa que el meu aïllament televisiu no em permet. Per això utilitzo més les xarxes socials i em sento molt més vinculada a aquestes. Una altra conclusió molt important i preocupant que m’ha fet veure aquesta experiència és la següent: Tot i que no vulguis ni sigui conscientment, el medi exterior i l’ambient familiar fa que sigui impossible deixar de mirar la tele, fins i tot si no la mirem mai, per mitjà d’altres persones la tele sempre és present en les nostres vides. Ara m’agradaria incloure també dos canvis que no m’esperava en absolut i són ben diferents als que he esmentat fins ara, ja que no afecten la part psicològica d’una persona sinó a la física: 1. Sorprenentment he perdut dos quilos des que vaig començar aquesta experiència. No m’imaginava que els resultats fossin tan productius, eficaços i immediats, però el fet és que definitivament puc afirmar que durant aquest mes, sense adonar-me’n ni fer cap esforç per a aconseguir-ho, estic menjant menys i estic practicant més esport. Això és una prova més que demostra que mirar la tele fins i tot influeix en el nostre organisme i metabolisme. Així doncs, podem treure una conclusió: la tele engreixa. Ja que incita a l’espectador a jeure i no estar en moviment perquè molts anuncis desperten la gana del públic fins i tot quan ja estan saciats, i els fa consumir més aliments (sovint poc sans per al nostre organisme com dolços i greixos). D’altra banda, durant el temps que no miro la tele

36


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 m’he dedicat a practicar esport i anar a córrer algun dia, de manera que el fet de no mirar la tele m’ha fet aprimar per dos motius, el primer és que no he menjat tant i el segon, que mentre no la mirava he fet exercici. 2. M’ha millorat la vista. Aquest fet l’atribueixo a que anteriorment jo acostumava a mirar la tele molt apropada a l’aparell, i sovint havia de forçar la vista per enfocar bé la pantalla. Des que he deixat de fer aquestes pràctiques perjudicials per als meus ulls, m’he adonat que sóc capaç de veure-hi millor i de forma més nítida.

Dies finals: Les sèries amb les seves respectives històries i problemes han passat a un segon pla en la meva vida. Abans, per exemple, els problemes que poguessin tenir els personatges d’una sèrie em preocupaven i em feien reflexionar en els meus propis. Ara, en canvi, els considero banals i molt allunyats de la realitat dels problemes actuals. Així doncs, crec que ara sóc molt més realista amb la vida que m’envolta. M’adono que ara ja no intento imitar els personatges de les sèries que m’agraden. Per primer cop en molt de temps, sóc jo mateixa, i no intento assemblar-me a ningú. Em valoro a mi com a persona única i diferent, però no pitjor. Tot i que pugui arribar a semblar ridícul, després d’haver mirat una sèrie, abans intentava comportarme com ho havien fet els seus personatges, per assemblar-me a ells d’alguna manera. Crec que fins i tot havia arribat a portar-me malament o contestar als meus pares per aquest intent frustrat d’aconseguir el meu jo ideal. Però ara que porto un temps sense mirar la tele, m’adono que envejar i imitar altres persones no serveix per res, i el secret de la felicitat és acceptar-se un mateix i viure la nostra pròpia vida amb naturalitat, disfrutant del que som en comptes de torturar-nos pel que podríem ser. Ara ja no visc tant sota la influència consumista de la nostra societat. Per tant, tot i que continuo sent conscient de quins són els cànons de bellesa i segueixo veient publicitat mitjançant altres suports (diaris, cartells al carrer...) ja no estic tant al dia dels nous productes que surten al mercat. Per exemple, si surt a la venda un nou tipus de colònia és possible que no ho sàpiga fins al cap de una o dues setmanes, mentre que abans de deixar de mirar la tele, era conscient de tots els nous canvis i novetats que es produïen al mercat, i per tant, els desitjava més. Així doncs, el fet de no estar tant al dia de les noves tendències no el puc considerar negatiu. Ben al contrari, és d’allò més positiu, ja que no em fa viure amb la constant necessitat

37


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 de comprar i comprar per seguir la moda i el cànon de bellesa de la nostra societat. Així doncs, tornant a l’exemple de la colònia, és molt possible que si ara mateix estigués mirant la tele ja m’hagués comprat aquesta colònia. O encara pitjor: la desitjaria. Per tant, a part de no tenir-la, la cobejaria amb tant fervor que això no em permetria ser feliç amb el que tinc. Un dels canvis experimentats dels quals estic més orgullosa és el fet de dormir més. S’ha de tenir en compte que jo faig extraescolars cada dia (però tot i així, sempre trobo temps per mirar la tele). Així doncs, durant la setmana acostumo a anar molt cansada i abans de posar-me a prova deixant de mirar la tele, comptades vegades anava a dormir abans de les dotze de la nit. És per això, que els canvis que he notat des que no miro la tele han sigut molt notables i m’han canviat el ritme de vida, que ha esdevingut molt més pausat, regular i descansat.

CONCLUSIONS I BALANÇ:

CANVIS POSITIUS  HE DORMIT MÉS  CERT ORGULL PERSONAL : FAIG EL CONTRARI DEL QUE FA TOTHOM  HE TROBAT ALTERNATIVES: ORDINADOR, ESPORT, DEURES, LECTURA...  EM DESENTENC DE LES HISTÒRIES DE LES SÈRIES  M’HA MILLORAT LA VISTA  M’HE APRIMAT  SÓC MENYS CONSUMISTA  MILLORA DE L’AUTOESTIMA  APROFITO MÉS EL TEMPS FENT ACTIVITATS PRODUCTIVES

CANVIS NEGATIUS 38


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

 SENSACIÓ DE DESCONCERT I DESUBICACIÓ  NO PASSO TANT TEMPS AMB LA FAMÍLIA

 Aquesta experiència ha resultat positiva, tant físicament com psicològicament, ja que els aspectes positius són molt més nombrosos que no pas els negatius.

6. CONCLUSIONS FINALS Un cop acabat aquest mes, puc afirmar que he madurat com a persona, he reorganitzat les meves prioritats i he guanyat confiança en mi mateixa. Em sento orgullosa de dir que durant un mes, he pogut trencar amb els estereotips de la societat i ser jo mateixa, oblidant-me de les tendències que m’envolten. M’alegra saber que aquest experiment serà permanent i irreversible. M’explicaré: és possible que a partir d’ara torni a mirar la televisió, però no ho tornaré a fer com ho feia anteriorment. Quan la miri, pensaré en aspectes que abans ni considerava i ni tan sols em plantejava. Tindré en compte qui sóc jo, i qui vull ser. A més, és probable que deixi de mirar algunes sèries que bàsicament només aconseguien perjudicarme i augmentar el meu sentiment d’inferioritat. D’altra banda, també puc assegurar que el meu consum televisiu serà molt més moderat a partir d’aquest moment. Amb això vull dir que ara que ja he descobert la gran quantitat d’opcions i activitats que puc fer en comptes de mirar la tele, les quals em produeixen molta més satisfacció personal que aquest fet, és probable que no deixi de practicar-les. M’he adonat que activitats com l’esport, la lectura, el ball, tocar instruments... m’aporten sensacions que vull seguir vivint, i que un aparell no m’impedirà d’experimentar. Per trobar-ne un exemple clar, només cal fixar-nos en aquestes estadístiques que ha elaborat la Universitat Americana de Michigan, aplicada en els adolescents de l’estat en qüestió:

39


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

En aquest gràfic podem comprovar com la televisió segueix sent l’activitat de distracció més consumida pels nois i noies americans, i probablement, això també és aplicable als adolescents de Catalunya. La tecnologia genera nous mètodes de distracció de forma constant: videoconsoles, ordinadors, dvd... però tot i així, l’aparell estrella segueix essent la televisió. La qual és consumida dues hores i mitja diàries aproximadament. A partir d’aquí podem arribar a la conclusió que avui en dia, la tele s’ha consolidat com a element bàsic a les nostres vides, i per això ens és tan difícil d’imaginar-nos un món sense aquest aparell. Però tots hauríem de ser conscients que aquest món existeix, i de fet, milions de persones, la majoria tercermundistes, hi viuen. Aquestes persones és probable que no tinguin tants diners com nosaltres, però el que és segur és que posseeixen quelcom molt valuós i que molts de nosaltres potser ja hem perdut: una identitat pròpia, formada únicament pel seu criteri, i no pas pel que els dicta un aparell amb les seves generalitzacions i els seus patrons erronis sobre la societat. Així doncs, és molt important tenir una opinió crítica per saber escollir la programació i els valors que es transmeten en cada programa, com també és imprescindible saber interpretar-los i adaptar-los a la vida real. Els mitjans de comunicació no creen identitats, però ofereixen patrons de comportament i de relació social mitjançant els quals es transmeten valors. La televisió socialitza mitjançant l’entreteniment, mobilitza i fa aflorar sentiments i ens implica emocionalment en les històries que explica. És doncs, un bon

40


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 terreny per influir en la vulnerabilitat dels adolescents, com ho demostren alguns estudis que expliquen com els valors socials dels personatges de ficció són transferits i assumits pels espectadors, en especial els més joves. El “fals mite de la llibertat d’escollir” que presumptament ofereix la televisió fa que aquesta utilitzi mitjans de persuasió i seducció que fan que ens interessem per uns valors i missatges més que per d’altres. Podem considerar que la televisió reeduca les persones i els inculca els valors que ella mateixa decideix. Per això, hem de preguntar-nos si és realment vàlid educar-se a partir del criteri que té la televisió. Personalment opino que no. La veritat és que avui en dia, la televisió s’ha frivolitzat molt i la seva programació en general és poc creativa i no ens aporta gairebé mai informacions que ens puguin culturitzar o fer créixer com a persones. A continuació, podem observar com aquesta opinió es reflecteix en el pensament del públic, mitjançant dues enquestes fetes per una revista anomenada “la opinión de Murcia” als ciutadans d’aquest indret:

41


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 En aquests dos gràfics, podem comprovar el descontentament general que la població mostra envers la programació televisiva. Aquest fet ens indica que els programes televisius cada cop es dirigeixen a un públic menys exigent, disposat a mirar el que sigui per a passar l’estona, ja sigui creatiu i interessant o no. Els únics causants d’aquest fet som nosaltres, els espectadors, que mirem tot el que la televisió ens ofereix, sense plantejar-nos si el programa val la pena o no, si hi ha alguna altra cosa més productiva que podríem estar fent. La resposta la deixarem als espectadors, per tal que reaccionin i s’adonin que els únics que poden millorar la qualitat de la programació són ells mateixos. Les comparacions i jo: El fet de deixar de mirar la tele, ha provocat que deixi de compararme amb els personatges que hi apareixen, cosa que sempre provoca que em senti inferior, ja que la majoria de personatges que apareixen a les sèries de televisió representen el “jo ideal”. Així doncs, això converteix les persones en les quals m’estic emmirallant, en una imatge idealitzada de la realitat, i m’adono que la conseqüència d’aquest fet és un intens sentiment de frustració, degut a no poder aconseguir la vida que viuen els personatges que apareixen a la televisió. Però no ens adonem que l’error és pensar que el tipus de vida que porten els personatges d’una sèrie és l’adequat. Aquest fet, ens porta a adoptar ideals, pensaments, pautes i conductes com les que veiem a la televisió, per exemple, si veiem uns adolescents per la tele que porten una vida molt agitada i volem ser com ells, farem tot el que ells facin, i això inclou insultar als pares, riure’s de companys de classe... No podem permetre que la tele controli la nostra forma de comportar-nos i de pensar. No ens podem deixar influenciar i atraure per una vida que no és la nostra i possiblement mai ho serà. És cert que a la vida s’ha de ser ambiciós, tenir ganes de prosperar, però sempre sent realista i conseqüent. Cada dia, encara que costi de creure, milers i milers d’adolescents s’obliden de qui són realment quan estan davant del televisor. S’obliden que les coses importants a la vida són la família, l’amor, l’honradesa i la generositat... i substitueixen aquest conceptes per els de bellesa, diners... Hem d’aprendre que la clau per ser feliç a la vida és començar a acceptant el que tenim i sobretot, acceptant-nos a nosaltres tal com som. Si estàs satisfet amb el que tens (encara que sigui poc) i amb qui ets, hauràs aconseguit la felicitat. Sincerament, tot i estar dient tot això, he de reconèixer que jo també caic en l’error de compararme i sovint intentar assemblar-me a certs personatges de televisió, i també em sento frustrada de vegades en veure que estic tan lluny d’assemblar-m’hi. És per això, que espero que durant aquest mes,

42


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 hagi adquirit la capacitat de posar en pràctica el procés d’acceptació d’un mateix que he comentat abans i crec que el fet de no poder veure les persones amb qui em solc comparar em serà de gran utilitat. Tot i així, és possible que em compari amb altres persones (com per exemple les meves amigues...). Considero que comparar-se no és bo, sigui amb qui sigui, però tot i així, crec que és molt millor compararse amb una persona real que jo conec i més pròxim que no pas amb un personatge inventat de la tele el qual sento tan lluny de mi.

Reflexió final: Actualment la tele busca. Busca i troba. Busca públic poc exigent, i el troba. Busca persones vulnerables i influenciables, i les troba. Els papers i rols establerts han canviat i ja es hora de ser-ne conscients. Abans era el públic el que buscava quan mirava la televisió. Ara, tot s’ha capgirat. Pot semblar absurd però ara és la tele qui busca, i les persones ja no són depredadors, caçadors de televisió de qualitat i amb un criteri ferm. Ja no som res d’això, ara som senzillament la presa de la tele, i el nostre gran problema és que ens deixem caçar amb massa facilitat. La televisió sap com caçar-nos, què ens atrau, què volem, i nosaltres la deixem fer, enlluernant-nos per tot el que ens mostra. Per si això no fos poc, la televisió també afecta a les nostres vides des d’un altre punt de vista ben diferent a l’ anteriorment esmentat de caçador: Tot i que molts de nosaltres ho ignorem, la televisió ja no és únicament una forma d’entreteniment. De la tele en traiem moltes més coses que només distracció, la tele influeix en les nostres vides. La televisió ensenya, i els espectadors aprenen, la televisió dicta un patrons de bellesa i comportament i el seu públic els adquireix, sovint sense ni tan sols qüestionar-los: Ens hem preguntat mai perquè es considera més atractiva una noia prima? Perquè ha de ser més atractiu un cos musculós? NO, simplement hem incorporat la doctrina de la televisió, ho hem incorporat a la nostra mentalitat, sense plantejar-nos ni l’autor ni el motiu d’aquesta decisió (si és que n’hi ha, cosa que poso en dubte). Així doncs, sóc conscient que en poques ratlles he proporcionat a la televisió dos rols ben diferents respecte a la nostra societat: el de

43


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 caçador i el de professor. Em pregunto en quin àmbit de la naturalesa el caçador ensenya coses a la seva presa, com alguna cosa pot fer de depredador i al mateix temps de mestre, tot ensenyant valors que siguin positius per a les seves preses. Sembla absurd, i de fet, ho és. En cap indret trobarem un depredador educant les seves preses, o el que és el mateix, un professor caçant els seus alumnes. Aquests dos conceptes són senzillament incompatibles. Aleshores que és el que fa la tele? Educa o caça? La resposta és fàcil: les dues coses. Sóc conscient que m’estic contradient, ja que abans he comentat que això és impossible. Doncs bé, no ho és si tenim en compte un fet: Què és el que ensenya. Amb això vull que la televisió ens ensenya coses justament per a caçar-nos. Tots els valors que en ella apareixen són transmesos amb una sola i clara intenció, convertir-nos en una presa fàcil i inculcar-nos pensaments que augmentin la nostra vulnerabilitat i capacitat d’adquirir fàcilment tots els valors que apareixen en pantalla. Així doncs, es confirma la teoria que quan dues coses són incompatibles (la tele com a caçador i professora) i tot i així es duen a terme, sempre n’hi ha una que no es fa bé. En aquest cas, és la segona, la de l’aprenentatge, ja que els valors que transmet la televisió no aporten res de positiu a l’espectador. En canvi, el primer aspecte, el de caçador, el desenvolupa amb molt d’èxit, ja que cada cop hi ha més persones que es deixen captivar i enganyar pel que la tele els ofereix. La televisió, mica en mica s’ha anat incorporant com a element bàsic en les nostres vides. De forma passiva, mirar la televisió s’ha convertit en un acte regular dins de la nostra vida quotidiana, de manera que ara ja ni ens plantegem perquè la mirem, o si seria positiu deixar de fer-ho. Simplement la mirem i punt, sense preguntar-nos ni qüestionar-nos res, tot per únic motiu: no ens podem imaginar el transcurs de la vida quotidiana sense un consum televisiu. El més curiós és que he hagut de passar-me un mes sense mirar la televisió per a adonar-me de tot això. Diuen que “no t’adones del que tens fins que no ho perds.” Doncs bé, en el meu cas, hauríem de canviar una mica aquesta frase, jo més aviat afirmaria que “no t’adones de l’efecte que produeix el que tens fins que no deixes de patir-lo.” Aquesta frase reflecteix precisament com m’he sentit durant aquest mes d’aïllament del mitjà de comunicació més consumit, famós i popular del món, la televisió. Al no veure’m influenciada per la televisió, he pogut comparar la meva situació amb la de les meves amigues, i m’he adonat de la constant influència televisiva que aquestes patien:

44


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 Els seus temes de conversa, el seu comportament, la forma de passar el seu temps lliure, els seus ideals de bellesa, el seu estil, les seves prioritats, el seu aspecte físic, les seves icones i ídols... Tot, absolutament tot, de forma més o menys accentuada tenia relació amb la televisió i en alguns casos, fins i tot anava condicionada per aquesta. En canvi, jo, en no veure’m exposada a totes aquestes influències, vaig haver de fer un exercici i prendre una actitud complicada, però a l’hora gratificant: vaig haver de crear els meus temes de conversa, el meu comportament, la forma de passar el meu temps lliure, els meus ideals de bellesa, el meu estil, les meves prioritats, el meu aspecte físic... a partir de la meva imaginació, el meu criteri o també gràcies als consells d’amics i familiars, és a dir, a partir de les relacions humanes. En qualsevol cas, la qüestió és que no em vaig basar en cap moment per a elaborar tots aquests aspectes tan transcendentals de la meva vida en un aparell electrònic. Degut a això, m’he adonat que la televisió, d’alguna manera, fa disminuir el nostre concepte de identitat personal, ja que ens dóna uns patrons a tothom per igual, sense tenir en compte que cada persona és diferent i per tant, necessita una adaptació dels patrons en qüestió. A més, el fet de mirar la televisió ens aporta una via fàcil i còmoda de distracció. En canvi, si et veus privat del seu consum, com és el meu cas, has de pensar tu sol en noves idees per passar l’estona. Així doncs, no mirar la tele potencia la creativitat i la imaginació, així com el fet de mirar-la l’atrofia i fa disminuir aquesta valuosa capacitat. Degut a tot el que he esmentat anteriorment, m’he adonat que aquest experiment, tot i que el vaig dur a terme amb la intenció que durés només un mes, l’incorporaré en la meva vida quotidiana, espero que per sempre. No em refereixo òbviament a que no miraré mai més la televisió, fet molt difícil de dur a terme, ja que la televisió també ens aporta aspectes positius i interessants, i ens fa passar bones estones. Em refereixo a que és probable que a partir d’ara no en faci un consum tan excessiu com ho feia abans de dur a terme aquest experiment i, per altra banda, sempre que miri la televisió tindré en compte qui sóc jo i quins són els meus valors, per a no convertir-me mai en alumna o presa d’un aparell.

45


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

7. ADVERTÈNCIA DE LA TELEVISIÓ Quan algú decideix comprar-se una tele, normalment ho trobem molt positiu, no obstant, crec que per tal d’estalviar-nos futurs problemes o canvis negatius en el nostre comportament, totes les televisions haurien de portar una etiqueta a mode d’advertència al davant, ja que s’ha de tenir en compte el següent i no deixar-nos enlluernar. La tele ens ensenya cultura, vida real (en comptats casos), ens informa, ens fa passar bones estones. Qui es pot resistir a tot això? Vist des d’aquí sembla que la televisió és el millor invent de la història dels mitjans de comunicació. I de fet podria ser així si no fos per el defecte que té el 99.99 per cent de la població: comparar-se. Per què no podem veure una noia bonica sense parar de mirar-nos les cuixes? Perquè no podem intentar que les nostres mares s’assemblin a les de les sèries d’adolescents? (Ara bé, només en tolerància, no pas en atenció). Tan de bo no fos així, però crec que és quelcom pràcticament inevitable, i sobretot a l’adolescència. Així doncs, crec que la única solució és que quan estiguem mirant la tele i ens vinguin pensaments d’inferioritat, pensem de seguida en les coses que ens agraden de nosaltres mateixos, pensem-hi bé, segur que n’hi ha alguna. D’aquesta manera, podríem parar de torturar-nos amb aspectes físics que no podem millorar i ens començarem a sentir orgullosos del que posseïm. Per tot això, considero pràcticament imprescindible afegir l’advertència que jo mateixa he elaborat a continuació en totes les televisions que es venguin en un futur, per evitar decepcions i canvis

46


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 de conducta inesperats per part del consumidor , ja que hi ha uns certs aspectes sobre aquest aparell que tothom té dret a saber abans que s’hi vegi afectat:

Un consum excessiu del producte pot provocar efectes secundaris com mala conducta, frustració o sentiment d’inferioritat. Recomanem no consumir-lo si és una persona influenciable i fácil de sorprendre i d’enganyar. Els recordem que NO tot el que veuran a continuació és real ni cert. Per tant, NO s’ha d’intentar imitar el que apareix en pantalla. Mantenir allunyat d’esportistes o persones que vulguin mantenir una dieta saludable. Les persones que convisquin en família poden sentir-se aïllades si la miren en solitari, pot provocar falta de comunicació entre els components d’una família. Recordem al consumidor que ha de ser conscient que mentre està gastant el seu temps utilitzant la televisió és possible que no en tingui per fer altres coses que puguin resultar molt més gratificants i el realitzin més com a persona. La dependència i addicció televisiva és un trastorn que afecta cada dia més persones de la nostra societat, així doncs, esperem que en faci un ús responsable. Mantenir certs programes d’adults allunyats dels nens, per tal de garantir-los una infantesa feliç i estalviar-los una maduresa prematura47 i innecessària.


El repte: un mes sense mirar la tele 2010

8. BILBIOGRAFIA Llibres: - Valores, televisión y adolescencia. Autora: MONTERO RIVERO, Yolanda Ed. Gedisa - La mirada adolescent: Violència, sexe i televisió. Autora: ALBERO ANDRÉS, Magdalena Ed. Octaedro - Publicidad y consumo en la adolescencia. Autora: OSUNA, Sara Ed. Icaria Pàgines Web: -

www.vertele.com www.telecinco.com www.elojodigital.com www.laopiniontv.com www.laopiniondemurcia.com www.saludlandia.com www.parentstv.org

Diccionaris i Enciclopèdies: - Enciclopèdia general ed. Proa

48


El repte: un mes sense mirar la tele 2010 - Diccionari de Llengua Catalana Pompeu Fabra

49

Un mes sense mirar la tele  

treball de recerca d'Educació en Comunicació

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you