Issuu on Google+


La Llei del nĂşmero Ricardo Mella


Copia i difon per tots els mitjans possibles. La cultura com a eina de lluita.

Editat i traduït al català per: Biblioteca Social d’Olot. Abril del 2011. Plç/ Cinema Colon,4 17800 Olot. http://www.actiu.info/bso/ e-mail: bustia@bsolot.info

La Biblioteca Social d’Olot, és part de la CNT-AIT d’Olot.


Índex Capítol I Superstició i engany del sufragi

4

Capítol II La ficció Majoritària i les fal·làcies del vot parlamentari

7

Capítol III La Raó no és virtut de les majories, sinó de la intel·ligència desenvolupada en ús de la llibertat. La funció legislativa és negativa i centralitzadora; el lliure acord és autonòmic i vitalitzador. El mal resideix en la llei mateixa i no admet variants compensadores.

14

Capítol IV Exemples i errors de la llei de majories

19

Capítol V Dret social i lliure personalitat

22

Capítol VI El dret social legislat és disgregant. El respecte a l’home és principi operant i cohesionador. Contra la llei i el sufragi, la raó i el lliure acord.

25

Capítol VII Exercici i pràctica de l’associació basada en la lliure experiència

30

Capítol VIII Contra l'autoritat coercitiva i disgregant, el lliure desenvolupament de la intel·ligència com influència creadora i organitzadora

38

Notes

43


CAPÍTOL I SUPERSTICIÓ I ENGANY DEL SUFRAGI A la gran superstició política del dret diví dels reis, diu Spencer, ha succeït lagran superstició política del dret diví dels parlaments. “L'oli sant -afegeix- semblahaver passat distretament del cap d'un als caps de molts, consagrant-losa ells i als seus drets.” Examinem aquesta gran superstició que ha inspirat al primer dels filòsofs positivistes taneloqüents paraules. L'origen dels parlaments, ja es tracti de països monàrquics, ja de republicans, és lavoluntat de la majoria, almenys teòricament. Al mateix temps, la supremacia del majornombre descansa en el seu dret indiscutible a governar directa o indirectament a tots. Esdiu, i amb prou feines és permès posar-ho en dubte, que la majoria veu més clar en totes lesqüestions que la minoria, i que, sent moltes coses comunes a tots els homes, és lògici necessari que els més siguin els que decideixin com i en quina forma s'han de complir les finalitatsgenerals. D'aquí resulta una sèrie de conseqüències rigorosament exactes. La majoria dels habitants d'un país té el dret de reglamentar la vida política,religiosa, econòmica, artística i científica de la massa social. Té el dret enciclopèdic dedecidir sobre totes les matèries i disposar de tot al seu lleial saber i entendre. Té el dretd'afirmar i negar quant li plagui a cada moment, destruint l'endemà l'obra del diaanterior. En política, dicta lleis i regles a les quals no és permès escapar. En economia,determina la manera i forma dels canvis, reglamenta la producció i el consum i permet ono viure barat, segons la seva voluntat del moment. En religió, passa sobre les consciències iimposa el dogma a tothom sota penes severes i mitjançant contribucions oneroses. Enarts i ciències, exerceix el monopoli de l'ensenyament i el privilegi de la veritat oficial. Ella decideix i fixa les regles higièniques i la conducta moral que han de seguir-se, quines funcionssocials corresponen al grup i quines a l'individu, en quines condicions s'ha de treballar,adquirir riqueses, alienar béns, canviar les coses i relacionar-se amb les 4


persones.Finalment, i com a digna rematada, premia i castiga, i és acusador, advocat i jutge, déutotpoderós que es troba a tot arreu, tot ho disposa i sobretot vigila, atent i gelós. Aquestes deduccions gens tenen d'exagerades una vegada admès que la llei del nombre és lasuprema llei. Més, com les majories no poden realitzar per si tantes coses, com no els és factible ocupar-sediàriament en tan múltiples qüestions, sorgeix necessàriament el complement de la llei, ladelegació parlamentària. I, a aquest efecte, per mitjà de les majories, es tria també delegats orepresentants que, constituïdes en corporació, assumeixen tots els poders dels seusrepresentats, o més aviat els de el país sencer, i així és com es genera el poder omnipotent,el dret diví dels parlaments. I heus aquí que, en el si d'aquestes càmeres o assemblees dels escollits, s'aplica de noula llei radical del nombre i per majoria es decreten les lleis a fi de governar sàviament elsinteressos públics i privats, que a tant aconsegueix l'omnisciència dels legisladors. D'aquesta manera,un grapat de ciutadans mitjanament cultes, vulgarots les més de les vegades,aconsegueix la gràcia de la suprema saviesa. Higiene, medicina, jurisprudència, sociologia,matemàtiques, tot ho posseeixen, perquè l'esperit sant de les majories es s'atansaconstantment sobre els seus caps. Tal és la teoria en tota la seva nuesa. Es té per temerari discutir-la, per bogeria negar-la. La imbecilitat argumenta injuriant. Però la saviesa expressa la veritat. “El poble sobirà -diu el positivista- designa alsseus representants i crea el govern. “El Govern, al seu torn, crea drets i els confereix separadament a cadascun delsmembres del poble sobirà, d'on emana. Heus aquí una obra meravellosa d'escamoteigpolític!” Mes, l'escamoteig no para en això. Estén els seus dominis fins al més profund dels sistemespolítics, perquè, una vegada afirmada la llei de les majories, es converteix, com veurem moltràpid, en una 5


tremenda ficció que permet a uns quants encimbellar-se en la cucanya delpoder, dictar i imposar a un poble sencer la seva voluntat omnímoda. Tractem, doncs, abans de fer la crítica de la llei, de penetrar aquest misteri polític, posantdavant els ulls del lector la realitat que amaga.

6


CAPÍTOL II LA FICCIÓ MAJORITÀRIA I LES FAL·LÀCIES DEL VOT PARLAMENTARI Els països constitucionals es regeixen veritablement per les decisions de les majories?Impera en tot o en alguna cosa la voluntat d'aquestes? Vejam. El Govern d'una nació, d'Espanya, per exemple, convoca en determinat moment aeleccions generals. Els partits fan els seus preparatius per a la lluita propera i arriba finalmentel dia de la contesa. Almenys es presentaran en cada districte dos candidats. Aquest és elcas més comú. No obstant això, en alguns, se'n presentaran més i no faltaran aquells que elcandidat sigui únic. Cenyim-nos al cas general i admetem, veritable merla blanca, la més perfecta imparcialitaten la lluita electoral. Fem comptes. Sense citar casos i acumular dades que cadascú pogués,sense gran treball, buscar per si mateix, ens serà permès afirmar que generalment s'abstéde fer ús del dret electoral d'un 30 a un 50 per 100 dels electors [1]. Sentim noconèixer dades respecte a Espanya. Però, a França, en un període de singular agitació, aixòés, el 1886, de deu milions d'electors van votar set milions, o, la qual cosa és el mateix, esva abstenir prop del terç del nombre dels electors; i fa constar l'autor de qui prenemaquestes xifres que el nombre d'abstencions adquireix proporcions alarmants [2]. Si, doncs, encircumstàncies anormals i en un país on les lluites polítiques són més vives que a Espanya,es va abstenir de votar un 38% dels electors, no hi haurà motiu perquè se'ns tatxi d'exageratssi assignem al nostre país un 50% d'abstencions, és a dir, la mitjana de lesdues xifres, indicades abans. Com es distribueix el 60% restant? Comunament el candidatderrotat va als abastos del candidat triomfant, que és gairebé sempre l'oficial. Raríssimssón els casos en què aquest té doble nombre de vots que aquell. No serà, doncs, carregar moltla mà si atribuïm al candidat derrotat un vint per cent dels electors.Recapitulem. De cada 100 electors, 40 s'abstenen, 20 voten al candidat vençut, quesumen 60, i els 40 restants que componen aquesta decantada majoria a qui representarà enCorts el candidat triomfant. 7


Aquesta és, no obstant això, un compte de color de rosa per alstriats. Però, encara que no ho fos, encara que el candidat vençut no obtingués més que un 10%dels electors, encara que ens obstinéssim a sumar tot el favorable forçant les dades delcàlcul en benefici del vencedor, sempre resultaria aquest representant d'una minoria.Notem, a aquest efecte, que en tot el que s'ha dit es prescindeix de les dones, que componen,aproximadament, la meitat de la nació i tenen drets i interessos que defensar com l'home [3] .I encara podríem afegir que es prescindeix així mateix dels fills menors d'edatque, com ha fet observar Tarde, gaudeixen de tots els drets civils per mitjà d'apoderat(pare, tutor), i haguessin de també gaudir del dret electoral d'una maneraanàloga. En aquest cas, resultaria que, no tenint dret a votar les tres quartes parts de lapoblació (França 1885 i 1886), cap candidat pot ser expressió de la majoria delsindividus del seu districte. Passem, no obstant això, per alt aquest càlcul i vegem, en un altre ordre de consideracions, quinés la representació real del candidat triat. Per imparcial que sigui un govern, per molt quevulgui cenyir-se a la legalitat, i nosaltres volem suposar-li el més ardent desig dejustícia, no podrà menys d'inclinar amb la seva influència, fins hi tot involuntàriament, la balançaelectoral. No fa falta la recomanació expressa, la violència descarada, les trampes immorals.Per llei de naturalesa aquesta influència existirà de fet, influència si es vol impersonal, nodeliberada, però per això mateix més efectiva i eficaç. Els empleats públics votaran, sense queningú l'hi mani i per o contra la seva voluntat, al candidat oficial. Al seu torn, els amics i deutors d'aquest es veuran arrossegats a influir, si més no moralment, amb les seves paraules, ambels seus consells, prop de quants amb ells tinguin relacions socials de qualsevol índole. Lesautoritats judicials, eclesiàstiques, militars, etc, fins hi tot mantenint-se en la més absolutapassivitat, seran noves recomanacions perquè molts, sense consultar les seves pròpies idees,votin al candidat del Govern o del cacic. Veritat que els deutors, amics i parents delcandidat d'oposició faran el mateix; però la seva influència i el seu poder seran menors que elpoder i la influència dels elements governamentals. Pot posar-se en dubte el que deixem dit? Doncs no fem comptes; l'aritmèticasobra. El triat no tindrà una altra representació real que la d'una minoria minsa que acceptasense discussió el representant 8


designat per les autoritats de partit o pel mateixgovern. I què direm si els candidats són més de dos? Podrà mai el triat representar a lamajoria dels electors? Succeirà sempre que, sumats els vots dels derrotats i lesabstencions, la suma llançarà una quantitat superior a l'obtinguda pel candidat triomfant. Se'ns dirà que, en molts casos, no hi ha lluita electoral perquè el candidat és únic. I bé:quan en un districte o localitat només es presenta un candidat, és, o per la indiferència delcos electoral, o per la seguretat que res es podrà contra la influència del govern. Enaquests casos, l'abstenció és gairebé absoluta. Tothom ho sap i ho confessa, encara quesempre apareix LEGALMENT una nodrida votació. D'un o d'una altra manera, el triatrepresenta, com a molt, al propi govern i als seus cacics oficials i no té, per tant, larepresentació real de cap elector. En la major part dels districtes rurals, que és on amb més freqüència es dóna el cas delcandidat únic, ni tan sols s'obren els comicis. Els personatges més influents, o els quecomponen l'Ajuntament, que gairebé sempre són aquells, es reuneixen un dia i ells són els quedecideixen lliurement sobre la representació parlamentària de la localitat. Tots els vots, senseexceptuar-ne un, el padró, com sol dir-se, és per al candidat prèviament designat. S'aixecaun acta amb les formalitats de rúbrica, i elecció feta. De vegades s'arriba fins a remetreal cacic l'acta en blanc. Nosaltres ho hem vist a Galícia, a Castella i a Andalusia. Nopecarem afirmant que, excepte les formes, el mateix ocorre a tota Espanya [4]. Aquests representants de tan estranya manera triats, en la major part dels casos noreconeixen si més no els seus districtes ni aquests els coneixen a ells, i per tant no pot haver-hi entreuns i uns altres compenetració de necessitats ni desitjos en els triats de vetllar pelsinteressos que desconeixen. L'elector, a tot això, roman indiferent, com si sabés per endavantque res ha d'esperar del legislador i que tot es redueix a un joc a cartes vistes. Quina representació pot llavors atribuir-se una assemblea de tal manera formada? La d'unamicroscòpica minoria, com a molt. 9


Suposem, no obstant això, fals la nostra anàlisi, i admetem que cadascun delsrepresentants de la nació ho és en virtut de la voluntat, lliurement manifestada, d'unamajoria. Encara així, cada representant haurà de trobar-se freqüentment en conflicte entre elsinteressos generals, que la llei li mana atendre, i les particularitats que els seus electors li exigeixenque serveixi. Es dirà que col·lectivament els diputats produeixen un resultant harmònica que satisfà,alhora que a l'interès comú del país, als parcials interessos de cada localitat. Mes, encara suposada aquella metafísica concordança d'interessos, estan d'acord sempre elsrepresentants en el que convé a la nació? Millor dit, ho estan alguna vegada? I, quan l'estan,atenen veritablement els interessos i necessitats dels seus representats? Es tracta, per exemple, d'augmentar els drets d'importació del blat. Els diputatscastellans voldran l'augment. Però els diputats gallecs, valencians, aragonesos, etc,pretendran que els blats entrin lliurement a Espanya. Si es tracta de teixits, Catalunya tindràopinió contrària a la de gran part de la resta del país. Si de vins, Andalusia i Castella, per exemple,no opinaran com Galícia i Astúries. Què ocorrerà? Que els diputats, atents sobretota les instruccions del govern, no a la voluntat del país, que d'altra banda no potformular-se en una expressió unitària, entraran en transaccions i acomodacions, de les qualsresultarà una llei contradictòria o incolora, una llei que no satisfarà cap interès públic niprivat, una llei que deixarà descontentaments a tots i aixecarà tempestuoses protestes; una llei,en fi, que no satisfarà més interessos que l'interès governamental, una amalgama bastamentfeta en benefici del legislador. Els Parlaments representen col·lectivament als seus respectius països. Un grup heterogenid'homes s'atribueix la representació de tota una nacionalitat. La seva missió és obrar d'acordamb les necessitats generals, no amb les de cada grup d'electors. Això és, almenys,teòricament. Però, com coneixeran els representants l'interès i les necessitatsgenerals si no poden si més no adonar-se de les necessitats i interessos més immediatsdels grups que els van triar? En la pràctica, les coses ocorren d'una altra manera. Elsrepresentants del país procuren acomodar-se per conveniència el més possible a lesnecessitats suposades de la comarca al fet que pertanyen; però resulta que, encara que elsdiputats castellans votin el que desitja Castella, per exemple, sempre seran vençuts per laresta dels seus 10


col·legues del Parlament, i així els castellans hauran de suportar lesimposicions de les altres comarques. I això es generalitzarà, tret que per una sola vegada enla història, es doni el cas que setze o vint milions d'homes estiguin d'acord enl'adopció d'una llei, d'una regla qualsevol. D'aquí que no hi hagi llei que satisfaciveritablement els generals interessos i necessitats i sí una certa entitat metafísica, vaga,indeterminada, una ombra; però ombra sense cos, que a tant arriba la ficció legislativagovernamental. Això apart, es comprèn bé que, en virtut del procediment mateix, cap llei compleixi lesàmplies finalitats que se li atribueixen. Triats els membres del Parlament per sufragi, encarahavent obtingut cadascun d'ells veritable majoria de vots, queden naturalmentorfes de representació molts grups de ciutadans que resten, per tant, la sevaconformitat a les lleis formulades. I, com després aquests mai tenen al seu compte launanimitat de parers del cos legislador, resulta que a tota llei cal restar-li laconformitat dels electors derrotats en els comicis la d'aquells que representen elsdiputats que dissenteixen de la majoria, i per fi, la dels electors abstinguts; el que, traduïtal llenguatge de la brevetat, vol dir que cal restar-li l'opinió de la immensa majoriadel país. Encara haurem d'atendre els arguments dels federals. Ens diran que totl'exposat és rigorosament cert; però que ocorre a causa del sistema centralitzador queinforma la nostra organització política. Entenguem-nos. El que hem dit respecte delsParlaments nacionals, no deixaria de ser cert aplicat a Parlaments comarcals, no deixade serho respecte als municipis. La federació fracciona el fet, no ho destrueix. El que avuiés cert per a una nació gran, ho seria demà per a la sèrie de nacions petitesfederalment constituïdes. L'autonomia no fa més que contreure la qüestió a una esferamés reduïda. A més, encara dins de la federació, queda en mans del poder central unaporció d'assumptes; de manera que llavors hi hauria casos en què la nostra crítica seriaperfectament aplicable a les assemblees nacionals, i uns altres en què el seria igualment a les càmeres cantonals i als municipis. Perquè el mal no neix de l'esperit més o menyscentralitzador d'un organisme, sinó de la legislació i del despotisme numèric que, com aprincipi d'acció política, accepten igualment tan el federalisme com l'unitarisme. 11


De fet, doncs, qualsevol que sigui el sistema polític, resulta sempre que és una minoria la quegoverna. Fins hi tot prescindint de la immensa immoralitat del cos electoral, dels desaforaments delcaciquisme i de la poderosíssima influència oficial, que no són, com es diu, un mal solamenta Espanya, sinó que agafa de dalt a a baix a totes les nacions constitucionals, la lleide majories és una ficció formidable que permet l'agiotatje organitzat descaradament pelsquals han fet de la política professió lucrativa i a la seva empara augmenten les seves riqueses permitjans més baixos que els que empraven en Serra Morena o a les muntanyes de Toledo elbandit clàssic de la clàssica terra del Quixot i Sancho. I no cal argüir que amb la generalització del sufragi i el triomf de la democràcia serà veritatla llei del nombre, perquè, apart de l'exemple que ens donen les nacions republicanes, convérecordar el període de la revolució a Espanya, amb els seus diputats imposats des de baix acop net, quan no a trets; convé recordar que, mancant caciquismegovernamental, subsisteix sempre el caciquisme de localitat i de partit, el caciquisme decomitè; convé recordar que durant aquell període es va perseguir, va atropellar, va empresonar iva deportar a quants destorbaven per impacients, per internacionalistes o per mil motiuspetits, i que tal persecució no tenia un altre objecte que el d'assegurar una aparent majoriael suport de la qual era necessari per mantenir-se en el poder (1873). I, en última anàlisi, si es vol s'insisteix que la més perfecta equitat democràtica fariacaure per la seva base la nostra crítica, encara preguntarem: I com es garantirà la igualtat decondicions i la llibertat, per tant, d'emetre el vot al camperol que depèn del jornal que lidóna l'amo, de l'usurer que li presta i del barrut que l'amenaça? Com es farà perquèel capellà, amb les seves anatemes i excomunions, no coarti la llibertat personal? I què, perquè elserf del taller pugui votar contra la voluntat del patró, perquè el fabricant arrossegui unscentenars de vots amb la simple amenaça, expressada o no, de la privació del pa per l'endemà?Com procedir perquè la immensa majoria de la societat, que viu sota ladependència humiliant de la minoria adinerada, pugui votar lliurement? L'obrer i el camperol saben bé que no disposen del seu vot, que 12


és per a l'amo, encara queaquest no ho demani. En milers de casos, n'hi ha prou amb el temor de la pèrdua del jornal perquè l'obreri el camperol abdiquin voluntàriament tot dret individual. L'empleat públic i el d'empresesparticulars pensen el mateix, i sense esforç s'ofereixen per endavant a l'esclavitudi a l'anul·lació de la seva voluntat. L'industrial i el comerciant en petita escala no obliden els seuscompromisos amb el gran capitalista que cobra lletres de canvi o serveix comandes que moltesvegades és necessari pagar tard i malament. La llibertat somiada s'escorre així d'entre les mans. Iaixò no hi ha monarquia ni república que ho destrueixi. Inútil, completament inútil extremar la qüestió. La llei de les majories porta aparellat l'imperidespòtic dels menys, dels quals tenen el privilegi del senyoriu, no atorgatvoluntàriament per talents o virtuts reconegudes, sinó imposat per trampes i iniquitats detota espècie. La superstició serà bastant poderosa perquè continuï creient-se bogeria el simple fetde dubtar de la virtut, de la sapiència de les majories i de la bondat de les seves determinacions;però l'experiència i l'enteniment proven la falsedat de la llei de les majories, que es converteixirremeiablement en el despotisme sense fre dels menys.

13


CAPÍTOL III LA RAÓ NO ÉS VIRTUT DE LES MAJORIES, SINÓ DE LA INTEL·LIGÈNCIA DESENVOLUPADA EN ÚS DE LA LLIBERTAT. LA FUNCIÓ LEGISLATIVA ÉS NEGATIVA I CENTRALITZADORA; EL LLIURE ACORD ÉS AUTONÒMIC I VITALIZADOR. EL MAL RESIDEIX EN LA LLEI MATEIXA I NO ADMET VARIANTS COMPENSADORES Si de l'examen dels fets resulta demostrada la falsedat de la llei del nombre, semblainnecessària tota crítica raonada dels principis en què es funda. Mes, si es té en comptetot el poder de la preocupació que impacientarà a molts incrèduls, malgrat les nostresdeduccions, no es jutjarà inútil la labor que escometem. Podria atribuir-se a impureses de la realitat el que és la insania del principi mateix i afirmar,no obstant totes les experiències en contrari, la possibilitat de regir-se per les decisions de lesmajories, I en aquest supòsit ens toca demostrar, encara a canvi de fer monòton aquesttreball, la falsedat de la pretesa llei en tots els aspectes. Convençuts del radical antagonisme entre la llibertat individual i la preponderànciaavassagadora de la massa, neguem tota autoritat constituïda, ja provingui de la força, japrovingui del nombre. Perquè l'individu i el grup puguin coexistir sense destruir-se, ésnecessari aniquilar qualsevol forma de la imposició de l'un sobre l'altre. Per a nosaltres, quevam fundar els nostres ideals en la llibertat individual il·limitada, la AUTOARQUÍA és el mètodeobligat de convivència social. El bé d'un és tan respectable com el bé de tots, perla qual cosa només a condició d'identificar els interessos, la llibertat serà un fet. Heus aquí per quèsom llibertaris i per què som socialistes: perquè entenem que l'arrel de tota oposicióentre individus, així com entre col·lectivitats, o entre uns i altres, es troba en la formad'apropiació individual, i deduïm que l'harmonia social ha de produir-se mitjançant lapossessió en comú de la riquesa i de la llibertat complexa d'acció per als individus i per alsgrups. 14


I, com aquest criteri de la llibertat exclou tota idea de subordinació a les majories, anema demostrar que la llei del nombre és falsa en si mateixa i que la societat pot arreglar totsels seus assumptes sense apel·lar al procediment del sufragi. S'afirma, pels mantenidors d'aquesta pretesa llei, que les majories, o més aviat lespreteses majories, gaudeixen de ilimitació en els seus drets, i la pràctica prova certament el seu encert. No obstant això, les lleis gairebé mai es compleixen; la majoria dels homes les esquiven; els mésenèrgics les repudien. En què consisteix això? En la impossibilitat real de comprendre en una,o en diverses lleis, la immensa varietat dels interessos, dels costums i de les condicions.Cada individu, cada col·lectivitat tendeix a diferenciar-se produint-se de diferent manera;mentre que la llei tracta d'uniformar-los i obligar-los a obrar i conduir-se d'una mateixamanera. Els interessos comuns no poden ser reglamentats uniformement, perquè lacomunitat no és mai tan estreta que no suposi fraccionament i sèrie, divergència ioposició. Perquè la identitat dels interessos es verifiqui, és necessari que, venintde baix, s'estableixin relacions de solidaritat voluntària i espontàniament d'individu aindividu i de grup a grup, de manera que arribin a comprendre, en una resultant més omenys definida, tots els membres socials. Llavors, en aquesta organització seriada de les parts, cadascuna d'aquestes haurà conservat el seu segell especial i la seva personalitat, això és totala seva llibertat. La rebel·lió, faltada de veritables motius determinants, deixarà de produir-se, molt més comque aquella organització no seria per la seva naturalesa mateixa immutable, sinó elproducte conscient de la voluntat dels seus components a cada moment del temps i encada lloc manifestada. Però aquest procediment és precisament oposat a la regla de lesmajories, com que es genera en la personalitat lliure i en ella té el seu assentament, i per tantconstitueix la negació rotunda del dret de legislar atribuït a aquelles. Doncs sotmetem a l'anàlisi la cosa negada, a canvi d'evidenciar després la justícia de lanegació. Reduïm-nos als límits d'un país qualsevol. A tots els que vivim a Espanya, per exemple, ens interessa man15


tenir relacions comercialsamb els altres països. Què farem? Decidirem el plet a favor del lliure canvi?Votarem per la protecció? L'assumpte és de la major transcendència i hauria d'augurar unacord gairebé unànime. No obstant això, les opinions es dividiran enormement: uns voldranmenjar i vestir barat sense pensar en la paralització del treball nacional; uns altres voldran fomentaraquest treball, important-los un ble la carestia del pa, de la carn, del vi, del vestit, etc.Tindran aquells dret a imposar-nos la ociositat forçosa i la misèria? Ho tindran aquests aobligar-nos a treballar com a bèsties i a concloure també per la ociositat i la gana quan lesconseqüències del sistema hagin arribat al seu límit? Segons els partidaris de la llei del nombre, la veritable solució la posseeixen uns quantsmilers d'imbècils que, per ser els més, gaudeixen del suprem dret de governar-nos. Lamajoria, en efecte, és la cridada a dir com es va més ràpid a la misèria general; lamajoria acordarà, amb raó o sense ella, que el país pereixi o per abundància de productesimportats, o per insuficiència dels de pròpia fabricació; la majoria tindrà el bàrbardret de condemnar-nos a mort per gana; la majoria estarà revestida de poder suficientper fer el que se li antulli sense miraments ni límits de cap gènere. Examinem un altre exemple. A tots els espanyols interessa per igual viure en pau amb els altres pobles. Però, a la Xina,suposem-ho, s'assassinen per A o per B a uns quants espanyols. Els ànims s'exaltaran,i, com sempre, els patriotes, sense perjudici de quedar-se a casa tranquil·lament,clamaran venjança. Les gents de bon sentit, o el que és el mateix, la minoria -parlemsempre en la hipòtesi del règim de les majories suposada veritable-, pensaran que lamort d'uns quants espanyols per uns xinesos no és motiu suficient per manarirrefexiblement a l'escorxador d'una guerra d'extermini a dos pobles, si més no,indiferents l'un a l'altre. I, no obstant això, no serà el bon sentit el que prevalgui, sinó lavoluntat cega d'una majoria automàtica que té el dret d'obligar-nos a matar i a morir. Què direm de l'organització del país? Cal viure bé, i la vida social depèn de lesformes polítiques adoptades. Preferirem la República? Acceptarem la monarquia?Optarem per la centralització? Serem fe16


deralistes? La majoria, la totpoderosamajoria, decidirà. Si no vull un rei, hauré d'empassar-m'ho. Si un President, hauré d'apetxugar amb ell per molt que ho detesti. Si unitarisme i federació em repugnen d'igualmanera, carregaré pacientment amb la creu pesadíssima del seu complicat mecanisme. I laqüestió de cultes? Tant munta: cregui o no, pagaré un culte i un clergat i viuré i moriré ennom d'un Déu per la sapient majoria imposada. Per què amuntegar més exemples? Ja que la majoria està capacitada per decidir sobre totes les coses, haurà d'estar imposada entotes les ciències. Mes la seva ignorància és tan gran com a il·limitades són les seves prerrogatives. Ella,malgrat tot, podrà imposar com a regla de salut pública els majors absurds higiènics.Ella podrà reglamentar les feines agrícoles manant que se sembri i es recol·lecti quan se liantulli. Ella podrà portar les seves lleis al taller, a la fàbrica i a la llar; i, a l'hora de la mort ien plena agonia, els seus reglaments acompanyaran la nostra descomposició, seguint-nos desprésfins a deixar els nostres cossos set colzes sota terra. Se'ns dirà que no són tan il·limitats els seus drets. No obstant això, pot negar-se que lamajoria se'ns imposa des que naixem fins que morim? Pot negar-se que higiene,treball, l'existència sencera, per ella estan reglamentats? I, en fi, si els seus drets tenen límits, qui els determina? Filòsofs, metafísics, teòlegsde la llei del nombre inventaran prodigiosos escamotejos de la veritat; però, qui haurà defixar el límit si no la majoria mateixa? Limitar-se voluntàriament, amputar el seu propi poder!Aquesta sí que és una obra de meravellosa prestidigitació! Indubtablement. La llei de les majories no és la llei de la raó, no és si més no la llei de lesprobabilitats de la raó. El progrés social es verifica precisament al contrari, o sigui perimpuls de les minories, o, amb més propietat encara, gràcies a l'embranzida de l'individu enrebel·lió oberta amb la massa. Tots els nostres avenços s'han realitzat per virtut de repetidesnegacions individuals cara a cara de les afirmacions de la humanitat. Cert que aquesta,acceptant després la hipòtesi individual, ha coronat sempre l'obra; però l'impuls noha vingut mai de les majories. 17


Contra l'opinió de la multitud, es va descobrir un nou món i la terra continua donant voltesi més voltes per l'espai infinit. Contra l'opinió de les majories, la locomotora relliscasobre els carrils i la paraula vola de l'un a l'altre confí amb rapidesa vertiginosa. Malgrat elsemblar dels nostres majors, es navega sense veles i sense rems i contra vent i marea. I en fi,contra l'opinió de la majoria se solcarà els aires i es navegarà per les profunditats de l'oceà [5],de la mateixa manera que, en temps no gaire llunyà, s'aixecarà de les ruïnes del mónactual un món millor, pressentit per uns quants il·lusos, entre el nombre dels quals tenim l'honord'explicar-nos. I no han caigut contra l'opinió de les majories els reis absoluts? No han estatdestronats els reis constitucionals? No hem suprimit l'esclavitud? No vam fer un altretant amb la servitud? No ho farem molt ràpid amb el proletariat, última formade dependència entre els homes? No es registren en l'evolució religiosa els mateixos aspectesi modalitats, fins al punt que avui el món pertany a la negació del dogma, al lliurepensament i, a l'ateisme, malgrat els poders religiosos encara subsistents? Tota, absolutament tota la història, és una negació de la llei del nombre, de la bàrbara, sí,de la bàrbara llei del nombre. Cada pas que hem donat ha estat en lluita oberta ambels altres. En ciències i en arts, el mateix que en política i economia, el mateix que en la vidapràctica, tot s'ha fet contra la voluntat i les decisions de les majories. Continuarem cantant les excel·lències del nombre, de la suprema ciència i de la supremaraó dels més? Jutjarem encara poc menys que temerari posar en dubte els dretslimitats o il·limitats de la majoria?

18


CAPÍTOL IV EXEMPLES I ERRORS DE LA LLEI DE MAJORIES Passem a un altre ordre de consideracions. Demà, vint, quaranta, cent individus constitueixen una societat per fomentar la instrucciólaica. Cadascun concorre amb la seva força moral, amb la seva posició en la societat i amb els seus diners a la consecució de les finalitats que tots persegueixen. Podrà la majoria disposar que, l'endemà,tots els fons i tota la força de l'agrupació es dediqui a l'ensenyament religiós? Si no pot tant, la llei del nombre queda negada, ja que la limita. Si pot realitzar la nostra hipòtesi, la llei de les majories és la llei de la força i la llei de la despulla erigida en principi de justícia. El bon sentit diu que, en tot cas, si els membres d'una societat difereixen en les finalitats, lasocietat ha de dissoldre's. Cadascú quedarà així lliure d'associar-se amb els seus col·legues enpropòsits i satisfer les seves aspiracions. Podria ocórrer així mateix que, estant els associats conformes en les finalitats, no ho estiguessinen els mitjans. Podrien voler uns que l'ensenyament es contragués a individus que reunissincertes condicions. Podrien voler uns altres que la hi donés a tots sense diferència alguna. Seriaraonable que dominés la restricció perquè així ho volgués la majoria? Si així fos, valdriatant com aixecar altars al privilegi i als seus mantenidors, posant per sobre de la raói del desinterès la ignorància i l'egoisme. I llavors, com sempre, la llei del nombrerepresentaria l'imperi de la força i de la brutalitat. A una diferència tal de parers, ara com abans, correspon la dissolució de la societat.Cada grup, quedaria en llibertat d'obrar com millor li semblés, i l'experiènciademostraria a tots quin era el millor camí per arribar a la finalitat proposada. A les objeccions que poguessin fer-se'ns sobre la inestabilitat de les associacions,contestarem a compte que, de la subordinació del pensament i de la conducta d'unssocis als d'uns altres, res durador ni pràctic pot esperar-se i que, sent l'experiènciala gran pedra de toc 19


de totes les conteses, sempre serà preferible lamultiplicitat de les pràctiques a la limitació de les ja habituals. D'altra banda, entenemque tota agrupació ha de concretar bé i amb claredat les finalitats perquè es constitueix i elsmitjans que ha d'aplicar, cuidant sempre de mantenir la independència personal completa.Si això es fa, res o gairebé res caldrà resoldre després; i aquelles coses d'estar per casa,que són generalment indiferents als socis perquè la seva execució no val la pena de dividirles opinions, les hi resoldrà de comú acord i sense agitacions estèrils. En general, enles societats reglamentades i sotmeses a la llei del nombre, no són les majories les quedecideixen aquestes petites qüestions, sinó la voluntat dels més actius, siguin pocs o molts.En aquestes agrupacions privades, en què la llei no té la transcendència d'un principi general,d'una llei pròpiament dita, ocorre, no obstant això, el mateix que en la societat política. Unpetit nucli d'individus ho arregla tot, de tot disposa i tot ho fa. El que hagi pertangut o pertanyi a societats d'esbarjo, de cooperació, de política, etc.,haurà vist o veurà produir-se contínuament en el seu si lluites violentes per veritablesfoteses. Malgrat la pretesa llei, no es viu un moment en pau sota la tutelasapientíssima de les majories. Per la cosa més trivial es crespen, s'irriten i tracten sempred'imposar-se, amb raó o sense ella; gairebé sempre sense raó. Això demostra precisament la seva arbitrarietat, doncs que provoca i no tolera la rebel·lia, i també que, al seu pesar, lescoses socials marxen en el més complex desori quan del que es tracta ésexactament del contrari. I res ens diu la ineficàcia de la pretesa llei? Res els seus negatius resultats? Resles seves mil pertorbacions? Com explicar-se la persistència de la generalitat a afirmar i sostenir la llei del nombre, tot hi tantsfets i tantes proves que la destrueixen? Com s'expliquen tots els errors humans? D'un costat, per l'interès dels afavorits aeducar-nos en la preocupació. D'un altre, per la preocupació mateixa heretada i transmesa d'uns a uns altres durant segles. 20


En últim terme, els més sincers convenen que és raonable tot el que es digui contra elrègim de les majories; però no comprenen com poden fer-se les coses d'una altra maneraen societat. Reconeixen que l'hàbit dels caminants és pèssim i no s'imaginen, no obstant això,la possibilitat de començar a caminar sense ells. Amb prou feines una llei és promulgada per la majoria suposada o real, multitud de desconts demana que la reformin, que la modifiquin, i ho demana precisament als qui l'han redactat;votat i promulgat. Faci's o no la reforma, el cas és que la majoria, o els seus representants,s'han equivocat, que s'equivoquen tots els dies. I és sempre a uns i als altres aels qui es demana que desfacin un error que no tenen per tal. És el fruit natural de la gran superstició política dels parlaments derivada de la supersticióde les majories. És el món terraqüi immòbil en el centre de l'Univers, malgrat totes lesdemostracions i experiències que ensenyen el contrari.

21


CAPÍTOL V DRET SOCIAL I LLIURE PERSONALITAT Comprèn, lector, com es genera i desenvolupa la preocupació? Sondeges ara tota l'extensiódel mal? Penetres fins al fons d'aquest fetitxisme pel nombre que conrea totesles nostres dissorts? Adverteixes el lent treball de la gota d'aigua que cau en el nostre cervelldes que naixem fins que morim i que perpetua la superstició i l'engrandeix fins aasfixiar-nos? Si no ets massa morta per a la raó, comprendràs també per què se'ns ensenya com aaxiomàtic el principi de lluita entre els humans, que llança als homes els uns contra elsaltres com a feres en el circ; comprendràs per què se'ns educa en la creença que elmón no pot marxar endavant si no és entre enderrocs i cadàvers; comprendràsaixí mateix que, per justificar el predomini d'uns pocs es falsifiqui la ciència, es corrompila instrucció i es desmoralitzin els costums. Cal fer creure a tothom enla fatalitat del mal i en la necessitat contínua de la guerra, sobretot mentre que els de a baixno la declarin als de dalt. Semblants ensenyaments són el verí de moltes intel·ligències llançades a la desesperació ial pessimisme per anul·lar la seva força d'oposició o guanyar la seva indiferència. No és, per llei de naturalesa, fatal la lluita entre els homes, ni ho és tampoc que totavançament es verifiqui mitjançant guerres d'extermini, perquè, si l'imperi de la força, que ésl'expressió concreta de la pretesa supremacia de les majories, fos anul·lat, totprogrés hauria de realitzar-se pacíficament, mitjançant la ràpida o lenta acceptació de la milloraper la generalitat dels homes. El domini de la força és transitori, perquè es deriva de l'organitzacióguerrera de la societat que proclama el dret del més fort donant a l'artificitot el que arrabassa a la Naturalesa. Si la societat s'organitzés per a la pau i el treball; sis'organitzés per a la cooperació, en lloc d'organitzar-se per a la lluita, ja que en la resta de lanaturalesa el mutu suport entre els éssers té tanta o més importància que el principi delcombat per la vida, la força, mancant òrgan que l'expressés, s'anul·laria, deixant amplecamp a la raó per triar els seus rumbs per l'experiència o el 22


contrast de les diversesaplicacions de l'activitat humana. Però, la cosa que realment es discuteix en tractar de la llei del nombre és un misticisme polític queurgeix bandejar, és el misticisme polític del dret social, en el nom del qual s'han format milpartits i mil escoles amb la vana pretensió de regenerar el món des de les altures delpoder i pels mateixos mitjans en principi rebutjats. El que de fet es discuteix és si lacol·lectivitat pot dictar regles als seus components; perquè si pot, no hi ha un altre mitjà queexerciti aquell dret que l'aplicació de la llei del nombre; i si, per contra, no téaquell poder, l'imperi de la majoria manca de fonament. Què és la societat? Menys que un agregat o una suma, doncs es donen en ella multitud desumes, però no una resultant total definida i concreta [6]. I una agrupació d'individus, unagregat si es vol, és quelcom diferent d'aquests, que pot més i val més que aquests? És la societat per ventura un ens superior, amb personalitat pròpia, diferenciada dels seuscomponents? En rigor, la societat és una abstracció de la nostra ment necessitada d'expressard'alguna manera un conjunt ideal més aviat que real. Així com del tot i del no-res no posseïm sinó abstraccions que l'observació quotidianadel limitat i concret ens suggereix, així de la societat, com a conjunt, no posseïm més queuna simple idea derivada d'una operació mental necessària.Si, doncs, la societat manca de personalitat efectiva, on existeix la raó del pretèsdret social? Què és en si mateix aquest dret? res; una metafísica, una teologiapolítica. És la superstició religiosa desenvolupada i fomentada en l'ordre de la vida ordinària.Així com en nom de la superstició religiosa han estat sacrificats milers d'éssers generososque vivien per a l'avenir i s'ha condemnat, excomunicat i proscrit la veritatcontínuament, així en nom de la superstició política del dret social és sacrificada lapersonalitat humana, desconegut i atropellat el dret individual, ofegada en sang laveritat que formula atrevidament l'home de ciència, o el que generosament preténposar terme a les dissorts dels seus semblants, o el que, en fi, tracta de fer valer el seu propidret davant la força brutal del nombre. A l'empara del dret social, per causa de salut pública, com diuen 23


els revolucionarismístics, s'imposa a l'individu tota classe de tortures i vexacions. A l'empara del dretsocial, i sempre per causa de salut pública, es sacrifica quant destorba, es mutila diàriament aquest mateix cos social elevat a la categoria de ser superior i totpoderós. Si cal tallar el cap a vint mil o cent mil éssers humans perquè els altres obtinguin tals o quals avantatges, sempre fictícies, cauran sota la destral del botxí cent mil o vint mil caps humans. Si cal amputar drets i llibertats, serà tot amputat per tal quela vindicta social quedi satisfeta. Si és necessari portar a l'escorxador del camp de batallados o més pobles, que cap rancor tenen entre si, a l'escorxador seran portats, sense que peraixò s'estremeixi la consciència dels savis legisladors que, en nom del dret social,cuiden i vetllen per la salut de la humanitat. El dret social és l'encarnació política de laidea de Déu. Quant en nom d'aquesta última idea s'ha imposat a la humanitat, fent-lirecórrer un calvari de sofriments terribles, se'ns imposa avui en nom de la primera pelsrevolucionaris suí generis de la política, obligant-nos a caminar sota l'acció decontinus suplicis morals i materials. Enfront del pretès dret social, urgeix aixecar molt alta la bandera de la individualitat lliure.Enfront del despotisme del grup, és menester reivindicar la independència i el respecte de lapersonalitat humana. El meu dret, la meva llibertat, la meva salut, el meu benestar, valen tant com el dret, el benestar, lallibertat i la salut dels altres. No tolero ni consenteixo la imposició ni d'un ni de cent. Laforça numèrica és per a mi nul·la. Cadascú és lliure d'obrar com li plagui. Si els homesnecessitem prestar-nos auxili, i si ho necessitem, lliurement hem de buscar-ho,associant-nos, cooperant en les finalitats comunes. Però això ho farem, i volem fer-ho, pernosaltres mateixos, per decisió pròpia, no per imposició de ningú. El dret social, juntament amb la llei de les majories, representa l'eterna tutela delspobles, el sacrifici de l'individu, l'anul·lació del pensament i la mort dels més carsafectes. Contra aquesta nefasta doctrina, el socialisme revolucionari proclama la completaindependència personal i la llibertat d'acció per a tots els humans, en un món de,igualtat, de solidaritat i de justícia.

24


CAPÍTOL VI EL DRET SOCIAL LEGISLAT ÉS DISGREGANT. EL RESPECTE A l'HOME ÉS PRINCIPI OPERANT I COHESIONADOR. CONTRA LA LLEI I EL SUFRAGI, LA RAÓ I EL LLIURE ACORD Demostrada la falsedat de la pràctica i de la teoria de la llei del nombre, impossible reconèixerde quin costat està la raó entre els diversos grups socials que es disputen la direcció de lacosa pública, i afirmant també, enfront del pretès dret de les majories, el dretindividual, correspon-nos ara desenvolupar el principi correlatiu a les nostres negacions icontrastar-ho en la pràctica. Enfront del dret social, expressió del despotisme de les camarilles, enfront del principiautoritari i governamental, en què descansa la legislació, afirmem el principi del contractelliure com a mitjà i instrument de relació entre els homes. De la llibertat d'acció es dedueix immediatament la idea del contracte. Cada individu, amode si mateix, ha d'entrar i entrarà segurament, a impuls de les necessitats sentides, en relacions de reciprocitat amb els seus afins en professió, en gustos i en tendències. Avui mateixsón les necessitats les que posen en contacte a uns individus amb uns altres, els que impulsen alsgrups a entendre's per a les seves finalitats comunes. El govern, amb tot el seu complicatmecanisme, només aconsegueix a pertorbar l'harmonia de les relacions socials. En l'ordre deltreball, de la producció i el consum, el contracte és el principi fonamental detot organisme; la mútua conformitat de les parts, l'única garantia d'existència regular; lallibertat, el sol mitjà de salvar totes les diferències. Així mateix, en l'ordre de les relacionsmorals, els costums són els que regulen l'evolució de la vida humana. Eliminat tot obstacle, tota coacció governativa o legislativa al desenvolupament individuali col·lectiu, l'evolució dels costums, l'evolució dels mètodes de convivència social,el mateix que la de les persones i les coses, el progrés, en fi, en tota la seva generalitat, podràverificar-se lliurement. 25


Pretenem que allò que es deslliga amb violència i amb violència es trenca, es deslligui i estrenqui pacíficament. Tota cohesió o disgregació inevitable com a producte d'imperiosesnecessitats, ha de produir-se, abans que per la lluita i la força, per l'espontània iterminant manifestació libérrima dels elements que tals necessitats sentin.Proclamem la teoria de la llibertat en tota la seva puresa. Volem que els individus i elsgrups, en igualtat de condicions col·locats, puguin lliurement entendre's, buscar-se, unir-seo separar-se. Volem l'associació dels homes com a resultat de la iniciativa i de l'espontaneïtatindividuals, no com a imposició d'un òrgan qualsevol, polític, econòmic oreligiós. La federació de lliures productors serà el resultat inevitable de l'autonomiapersonal. Aquesta organització, aliena a tota uniformitat legislativa, revestirà necessàriament elscaràcters de la més completa varietat de formes, mitjans i finalitats. D'acord ambl'heterogeneïtat de la vida i amb el desenvolupament amplíssim de la indústria i de la ciència, lamultiplicitat d'agrupacions, de propòsits, de mètodes, correspondrà harmònicament a laimmensa varietat de les necessitats. Podran els grups mortificar-se i corregir-se lliurementquantes vegades ho vulguin els seus components. Podran dissoldre's, formar-se de nou, fraccionar-seo congregar-se, quantes vegades siguin necessàries. Si una agrupació no estigués d'acord ambaltres agrupacions, lliure seria de seguir el seu camí sense que ningú pogués impedir-li-ho. Si unindividu dissentís dels seus coassociats, podria lliurement associar-se a uns altres amb els quiestigués d'acord. Només a aquesta condició la vida social pot desenvolupar-se harmònica ipacíficament; només a aquest preu l'ordre es produirà com a resultat immediat i necessaride la més completa llibertat personal. Podrà argumentar-se'ns que pretenem la tornada a l'estat primitiu, a l'estat salvatge. A aixòcontestarem que nostra flamant civilització té molt que envejar a aquest estatprimitiu del que es parla amb menyspreu i lleugeresa de manera injustificada. Apart el fet que l'organització que defensem correspon bé a l'heterogeneïtatindefinida de la vida actual; a part així mateix l'evidència que els nostres avenços nopermeten la tornada al salvatgisme, perquè qualsevol que sigui el règim social que visquemsubsistiran sempre les conquestes del progrés i de les ciències, posseïm bon nombrede dades per afirmar que es troba latent en les societats pri26


mitives el veritable principide la vida social, enfosquit o anul·lat en les nostres per la guerra permanent en què ensdebatem. “En les petites societats no desenvolupades -diu Spencer-, on ha regnat per espai desegles una pau completa, res similar existeix al que anomenem govern; no hi ha en ellescap organització coercitiva, sinó a tot estirar alguna supremacia honoraria. En aquestescomunitats excepcionals, que no són agressives i que per causes especials es veuen lliuresde tota agressió, són tan rares les desviacions de les virtuts fonamentals, veracitat, honradesa, justícia i generositat, que n'hi ha prou per contenir-les amb que l'opinió pública esmanifesti de tant en tant en assemblees d'ancians convocades a intervals irregulars.” Els vehdas dels boscos, completament salvatges, diu Hartshone, sense cap organitzaciósocial, miren com a inconcebible el que “algú pugui apoderar-se del que no li pertany,ferir al seu company o proferir una mentida”. Els bechuanas -Viatges a l'interior de l'Àfrica meridional, per Burchell- “obeeixen a costums antiquíssims”. Entre els hotentotes koranna, “quan els antics usos no ho prohibeixen, cadascú es creu ambdret al que li sembla just als seus propis ulls”. (Thomson, Viatges per l'Àfrica Meridional). Els araucans “només es guien per costums primitius o convencions tàcites”. (Thomson,Diccionari geogràfic, i Històries d'Amèrica, per Alcedo). Dels dyaks, diu Bajah Brooke, que sembla que els costums s'han erigit senzillamenten llei, i la seva violació es castiga amb una multa. (Deu anys a Sarawak). Entre els indis nord-americans, com els snakes, que manquen de govern, es respecta lapropietat dels cavalls. Entre els cipewayas, que no tenen govern regular, la caça agafadaen xarxes de particulars es considera com de propietat individual. (Schoolcraft, Expedició a lesfonts del Mississipi.) 27


Molts fets anàlegs podrien citar-se sobre els costums dels aths, delscomanches, dels esquimals i dels indis del Brasil. “Entre els varis pobles no civilitzats-afegeix Spencer- s'ha establert el costum de respectar el dret del fruit que creix enel camp que es trenca, encara que no el sòl mateix.” No és veritat que és superior a tot això el robatori organitzat, el robatori legal dels poblescivilitzats? No és veritat que les nostres grans immoralitats, les nostres depravacions sensefi, els nostres crims sense compte, la nostra decadència terrible en els costums enscol·loquen a cent mil colzes sobre el nivell d'aquests pobres salvatges, d'aquests bàrbarsmenyspreables? I no parlem de les virtuts fonamentals, veracitat, honradesa, justícia i generositat. Elsdesgraciats vehdas, els araucans, els hotentotes, els bechuanas, tots els poblesprimitius, tristament embrutits, tenen molt que envejar-nos. No obstant els citats fets i molts més que poguéssim agregar, és tan poderós elfetitxisme governamental, tan profunda la superstició legislativa, tan arrelada la fe en les santesomniscients majories, que es continuarà afirmant emfàticament la ridiculesa d'unapretesa reculada, d'una tornada absurda al barbarisme en el que té de més repugnantper l'animalitat originària de l'espècie humana. Ni tan sols es produirà el convenciment com l'exemple del que avui mateix ocorre. Infinitatd'assumptes es regulen pels costums més aviat que per les lleis, i moltes vegades contrales lleis mateixes. El comerç fa crèdit sense necessitat de llei alguna, i gran part del seu desenvolupament es verifica fora del legislat. Les més complicades relacions mercantilss'estableixen mitjançant convenis i obeint a costums antics. Els codishan arribat una mica tard i són una veritable pertorbació. Ni tan sols serveixen per castigar la mala fe, ja que les fallides fraudulentes salven tots els dics. En les relacions públiques i privades, en els assumptes d'indústria i treball, en tota la vidasocial, els costums estan per sobre de les lleis. Moltes d'aquestes són lletra morta per a lesgents. Les lleis són realment una intrusió en la vida dels pobles; són les urpes d'unparany que només coneixen bé els advocats i els picaplets. En canvi, 28


els costums,amb la seva immensa diversitat de nació a nació, de comarca a comarca i de poble a poble,regulen tots els nostres actes i constitueixen tota la nostra vida. I per això els homes necessitenlliurar la seva existència entre rebel·lions contínues i subterfugis de tota espècie. Més, com peresquivar els efectes de la llei, per obrar conforme a la pròpia voluntat, és menesterdeshonrar-se i ser injusts i egoistes, sobreposant a tota consideració el particular interès,resulta així mateix que la llei, engendrada per les majories, és la causa de tots els nostres malsi la negació absoluta de la integritat personal i de la llibertat humana, en benefici d'ungran nombre d'imbècils o d'una minoria de brètols. Doncs, si la vida senzilla i pràctica d'alguns pobles, fora unida a la realitat d'unaexistència civilitzada i en contra de la llei, prova que el procediment de les majories, amés de fals, és innecessari i perjudicial, què direm als incrèduls, als fanàtics del nombre,als adoradors del fetitxe modern? Cervells atrofiats, són incapaços de comprendre l'existència social pel seu costatveritablement positiu i només encerten a veure-la pel seu costat artificial. La preocupació políticaels encega i és inútil tot esforç per retornar-los la vista. Encara dubtem que siguin susceptiblesd'empelt en un món nou i capaços d'adaptació a nous mètodes de vida.

29


CAPÍTOL VII EXERCICI I PRÀCTICA DE L'ASSOCIACIÓ BASADA EN LA LLIURE EXPERIÈNCIA I bé, se'ns dirà: mostreu-nos com podran arreglar-se els grups socials sense apel·lar alsufragi, per que, entre les societats primitives i l'actual, hi ha, sens dubte, una enormediferència, l'esfera d'acció d'aquesta, relativament a les altres, és infinita. Els mitjans i lesfinalitats són concretes i determinats en aquelles, variadíssims i indeterminats en aquesta. Donemper suposat que constituïu associacions de producció, canvi i consum, que cadascúpugui arreglarse com millor li quadri, que tots gaudeixin dels mateixos drets i delsmateixos mitjans de vida; com procedireu pràcticament? Doncs, de la mateixa manera que es procedeix avui en el comerç i en la indústria. Heus aquí unasocietat mercantil; formulat el contracte de societat, els associats no tenen mai queapel·lar al sufragi. Cadascú té, ben determinadament, una funció que complir. El queadministra ho fa segons les regles de la comptabilitat. El que dirigeix, segons les prescripcionstècniques que se li aconsegueixen. Mai se'ls ocorre sotmetre a votació la marxa regular delsnegocis. Si alguna vegada els associats tracten d'emprendre nous treballs, o eixamplar l'esferadels seus negocis, és sempre a canvi de la conformitat de tots. Si aquesta conformitatno existeix, la societat continuarà limitant-se al que prèviament s'havia contractat. Aixòocorre tots els dies. Però si per per ventura, la qual cosa és molt excepcional, part dels socis s'obstinaa seguir nous rumbs, llavors es procedirà immediatament a la dissolució de lasocietat. Descartem el cas raríssim que la divergència acabi en plet sorollós, perquè,no intervenint el privilegi de la propietat, no poden produir-se aquests litigis d'interessos, i tota diferència personal sempre podrà ser arreglada per amigables componedors en unasocietat sense governants i sense jutges privilegiats. És o no és real el cas que citem? Pot o no pot generalitzar-se? Evidentment sí és real i sí pot generalitzar-se. 30


Doncs, apliquem aquest mètode a les futures associacions productores, resolent, en aplicar-ho,exemples pràctics que ens han sotmès en ocasions obrers a els qui ens uneixen llaços d'amistati companyerisme. Es tracta, per exemple, d'una associació de mecànics constituïdaper atendre a les necessitats de tal o qual branca de la producció. En associar-se, explicaran,naturalment, les condicions del treball, fixaran la marxa regular dels seus assumptes ideterminaran bé les relacions de reciprocitat al fet que cadascun s'obligui. Si la conformitatno existeix, la societat no arribarà a constituir-se. El mateix que avui, cada grup es formarà ambels elements que es trobin d'acord. Podrà succeir llavors que en comptes d'una societat,n'hi hagi vint, en el que no veiem cap mal, tant menys quant que, per llei de necessitat,aquestes diverses associacions tendiran a condensarse, a fondre's en una sola. L'experiènciaensenyarà a tots el camí comú, si realment no n'hi ha més que un. Examinem alguns casos particulars. Heus aquí un taller de fosa regularmentorganitzat, conforme al nostre punt de vista. No creiem que hi hagi qui suposi impossibletan poca cosa. Arriba l'estiu, ens deia un benvolgut amic nostre, i les condicions del tallerfan penós el treball. El sostre és de zinc, la ventilació deficient i, per tant, la calorinsuportable. Què faríem? Treballar solament les primeres hores del matí? Hi hauriamolts que preferirien qualsevol cosa a una matinada. Treballar uns al matí i uns altresa la tarda? La naturalesa de la feina imposaria, probablement, la simultaneïtat delstreballs. Hi hauria necessitat d'adoptar un acord, o sotmetre's a una direcció qualsevol. Doncs bé, la contestació és senzilla. El primer que caldria fer seria modificar lescondicions del taller, ventilar-ho, impedir l'entrada directa dels rajos solars, arreglar-ho tot,en fi, de tal manera que el treball pogués realitzar-se en bones condicions. Segurament totsestarien conformes amb aquesta disposició. Una vegada aconseguit això, el problema manca detota gravetat. Si la naturalesa de la feina ho permetés, l'immediat és que tots es conformessina treballar juntament durant les primeres hores del matí i les últimes de la tarda.Perquè, si en tots hi havia interès directe per sostenir l'associació per complir les seves finalitats, iaixò no cal negar-ho, és indubtable que tots s'imposarien i tots acceptarien un petitsacrifici. Finalment, la cosa és de tan poca munta que, de totes maneres, 31


caldria establir-se elnecessari acord. El sufragi gens resoldria en aquest cas. El que avui fan obligats per l'amo,no haurien de fer-ho pel seu propi interès? No ha d'oblidar-se que mai s'està mésdisposat al treball i al sacrifici que quan hi ha en això interès personal. Suposem arauna associació de fabricants de barrets. Suposem una fàbrica, un taller de fula i planxa com el defosa constituït, administrat i dirigit. Suposem que els associats tenen urgentnecessitat d'una màquina que simplifiqui les seves operacions i que conviden als mecànics al fet queels subministrin el nou aparell que desitgen. Suposem que se'ls ofereixen diverses màquinesi que cal escollir una entre elles i donar-li preferència. Necessàriament, se'ns deia,caldrà sotmetre's a la voluntat dels més! De cap manera. El més assenyat, la qual cosa se'ls ocorreria immediatament als associats, seria emprar totes lesmàquines presentades i sotmetreles a l'experiència. Per què la llei del nombre, podentpràcticament triar? L'experiència, sempre l'experiència, mostrarà quin és la preferible. I síencara ocorregués que es trobessin dos o més màquines en idèntiques o semblants condicions,hi hauria sempre una solució a aplicar-les simultàniament durant un major temps fins que es veiés evidentment quin és la més avantatjosa o si totes reuneixen iguals avantatges. Això queavui es practica, per què no ha de fer-se demà? En fi és indubtable que, en el futur, podran presentar-se problemes d'aplicació que nopuguin resoldre's per l'experiència. Què fer llavors? Doncs senzillament acudir a ladivisió dels grups perquè cadascun apliqui el seu mètode especial; i, si l'assumpte fora de talíndole que no mereixés que les associacions se subdividissin o que hi hagués necessitat quetots els elements romanguessin units, sorgiria naturalment la conformitat en totsa guiar-se, o per l'opinió dels més intel·ligents o per la dels més pràctics i -si falla aquesta-,finalment, per la del major nombre, perquè en aquest cas, certament excepcional, el fet notindria la importància d'un principi o llei de general i obligatòria aplicació, no tindria elcaràcter coercitiu que al present té. A més, seria purament transitori i senseconseqüència alguna per a la resta del cos social, atès que no se sortiria de lesaplicacions d'ordre privat i del cercle de la col·lectivitat determinada queconvencionalment ho apliqués. Portem l'anàlisi a casos de major transcendència. 32


Com s'arreglaran els agricultors per al cultiu de la terra? Qui fixarà la marxa delstrens, organitzarà el servei de comunicacions i el de transports? Com es distribuirà eltreball i qui designarà el personal tècnic i administratiu? I què es farà en qüestions d'ensenyament,assistència i seguretat? Preguntes són aquestes les respostes de les quals podríem excusar, perquè en realitat no se'ns potdemanar que determinem a priori tot el desenvolupament de la vida social en el futur. Però és que realment hi ha dificultat a contestar-les després d'establert el principigeneral en què ha de fundar-se lògicament l'organisme social? En primer terme, farem observar que, així com no se sotmeten a la llei del nombre lesqüestions de medicina, les de mecànica, les d'arquitectura i tantes altres, així tampoc han desotmetre's a aquesta llei les qüestions agrícoles, econòmiques, quantes, en fi, tenen relació ambla vida de l'home, sinó, per contra, que tals assumptes, a semblança dels primeramentcitats, han d'encomanar-se a les persones instruïdes en la matèria, a les persones tècniques,amb la condició general de sotmetre's aquestes a la crítica i a l'anàlisi dels qui hagin d'executarels seus consells o prescripcions. Així com acceptem l'opinió del metge, reservant-nos sempre el dret de rebutjar-la iadoptar la d'un altre en el nostre concepte més competent, així també en els altres assumptespodem acceptar les opinions dels intel·ligents, reservant-nos, però, el dret desubstituirles per unes altres que puguin semblar-nos més encertades. En els assumptes d'agricultura, per exemple, és el perit, l'agrònom, l'anomenat a determinarquina classe de cultiu és propi de cada terra, quina labor és la més adequada, quins abonamentshan de ser preferits. Per a això necessàriament han d'entrar en les associacions agrícoles elscridats a complir aquesta funció tècnica. On anirien, si no? Podrà posar-se en dubte que els camperols acceptin el seu concurs, al que respondrem queseria certament de lamentar, però que hauria de fiar-se al temps el desarrelament depreocupacions engendrades per aquest estat social i completament alienes al quepres33


suposem. De totes maneres, la labor dels competents en agricultura consistiria a fer-se acceptar pelsqui avui manquen de tota instrucció; ja sabem quant pot la constància de l'home desaber a persuadir per l'afecte i l'experiència. A més, fins i tot en el cas que els camperols obressin pel seu compte sense consell aliè, si talpot anomenar-se al de l'agrònom, no se'ls ocorreria de segur posar a votació les qüestionsde treball i cultiu de la terra. Fins hi tot dins de les preocupacions actuals, tenen suficientsconeixements per a l'encertada aplicació de la seva activitat a un treball que fan constantment [7]. Si es tracta de la marxa dels trens, servei de comunicacions i transports, sembla'nsque, no podent posar un tren a la disposició de cada productor, hauran d'organitzar aqueststreballs les col·lectivitats d'ells encarregades, ajustant-se a les necessitats generals.Com sempre, el personal tècnic en vista dels seus coneixements en la matèria i de les dadesque llança l'estadística, procedirà a disposar les coses de manera que satisfacin aquestesnecessitats generals. Se'ns dirà que en això hi ha una preferència que confereix drets aaquesta majoria sobre els altres membres socials; no és una preferència subjecta al quedisposi aquesta mateixa majoria a la babalà, sinó una preferència racional de la qual avuimateix ningú protesta. Nosaltres expliquem sempre que l'home, de fet, mai és totalment lliure, sinó, com va dirPi i Margall, que ho va sent. Volem la llibertat completa d'acció i, en dir completa,diem sense limitacions que no siguin naturals, sense limitacions fictícies que l'home mateixes crea al present. És natural el fet que l'home no pugui volar, perquè para això no estàconvenientment dotat, i per tant seria ridícul demanar per a ell la llibertat de solcar els aires.Arribaria el cas de demanar-la en el moment que tingués mitjans de volar i hi hagués algunobstacle artificial que l'hi impedís. Doncs, de la mateixa manera, l'home compta encara ambels mitjans per poder viatjar a tota hora i com li plagui, i per això és ridícul qüestionarsobre la seva major o menor llibertat, perquè no pot fer-ho. I, si l'home disposés d'aquestsmitjans, ja no hi 34


hauria conteses, perquè llavors, en això com en tot, cadascun seriaamo d'obrar al seu antull, sense perjudici per a ningú i sense haver de sotmetre's a ningú,estigués en majoria o no.De manera semblant haurien de resoldre's les qüestions d'ensenyament, seguretat iassistència. Cada col·lectivitat aplicaria un o diversos mètodes i l'experiència s'encarregaria d'eliminarels ineficaços o els perjudicials. Si el professorat no estigués d'acord en unalocalitat, per exemple, cadascun o cada grup tractaria d'aplicar els seus procedimentsparticulars, resultant d'això bé en comptes de mal. Si la divergència hagués de sotmetre's a lesdecisions del nombre, que, per saber de tot, és incompetent en tot, llavors valdria lapena passar-se sense professors, perquè per res serviria la seva ciència davant la voluntat cega d'ungrapat d'homes. Si els habitants d'una ciutat no estiguessin d'acord en matèria d'assistènciai seguretat contra accidents imprevistos, ja tinguin el seu origen en la naturalesa, jaen l'home, tampoc hi hauria per què aplicar la llei del nombre, que donaria en aquests assumptes tanmal resultat com en els polítics. Cada associació seria sempre lliure, sola o d'acord ambaltres de procedir com millor li semblés. Una altra vegada l'experiència, i sempre l'experiència,provaria l'eficàcia d'un sistema i la ineficàcia de l'oposat. I la distribució i retribució del treball? Se'ns dirà. De quina manera distribueix el treball actualment una societat comercial oindustrial com la citada al començament d'aquest examen? Com ho retribueix? Doncs conformement a un contracte. Ni més ni menys. Aquesta és la vida de l'avenir. Cada associació productoracontractarà prèviament totes aquestes coses. Aplicacions comunistes, col·lectivistes o mutualistespodran tenir justa traducció en la pràctica. No tindran dret per fer-ho els associats?No estaran en completa llibertat per procedir com a tots els sembli millor? L'aplicacióde la llei del nombre seria aquí de funests resultats. Segurament que en una fàbrica debarrets ni tan sols es discutiria qui hauria d'ocupar-se dels treballs de fula i qui delsde planxa. Doncs, el mateix ocorreria en els altres oficis, perquè la vida pràctica, la vidadel treball, no és una metafísica fora de l'abast dels simples mortals, sinó una cosa realen què cadascú és entès. En la retribució hi haurà diferències, doncs que, en un costat, podràtenirse en compte l'esforç personal i, en uns altres, no. Allí on l'esforç 35


personal estingués en compte, bastaria un simple pacte, sempre un contracte, per salvar totes lesdificultats. En suma, tots els nostres assumptes es resoldrien mitjançant senzills convenis, i noserà molt que apliquem al treball el que s'aplica en les mateixes matemàtiques. Entreuen els tallers, i els obrers us diran si aquests convenis són o no possibles. Un altre tant ocorreria en el cas que no es tingués en compte l'esforç personal i sí lesnecessitats (comunisme). Sempre seria el conveni, el contracte mutu, prèviamentdeterminat, la base d'aquesta retribució del treball o distribució dels productes. Encara queda l'escull del personal tècnic i administratiu. Mai s'ha vist que una societat mercantil o industrial designi al seu caixer per majoria devots, ni al seu arxiver, ni als seus auxiliars. La llei del nombre és una llei sense aplicaciófora de les societats polítiques o que, sense ser-ho, tracten d'imitar-les. En cada col·lectivitat, totindividu té, per les seves aptituds i per la seva capacitat, prèviament designada la seva funció. I, sihi hagués en alguna més individus aptes per a una funció determinada que els necessaris, caldriaque alguns es conformessin a exercir una altra tasca qualsevol o que deixessinde pertànyer a la col·lectivitat. Les necessitats de la producció regularien llavors, comsempre, la distribució del treball. Sota pena de suïcidi, els homes es conformarien aexecutar aquelles tasques més indispensables per a l'existència general. Totes les dificultats, que puguin amuntegar-se sobre l'avenir, s'esvaeixen com elfum davant el desordre del present... Els milers d'obrers sense treball que agonitzen enla misèria no es troben en la vagància per preferències ridícules a aquesta o a l'altra tasca. Sipoguessin respondre al mandat de les seves necessitats, treballarien voluntàriament en qualsevolofici pel simple fet de viure. Jutgem innecessaris més exemples. Moltes associacions viuen avui sense governants i sensesufragi. El que és veritat en relació amb un cert nombre d'individus, ho és en relació ambun altre major que aquell en una unitat. El que és veritat en aquest últim cas, ho és així mateixaugmentant una altra unitat més. I per tan ho és en relació amb un nombre qualsevol d'individus.Això és matemàtic. L'existència d'una sola agrupació d'homes, fora del sufragi i del 36


sistemagovernamental, prova la possibilitat que la societat sencera viva sense governants i sensevotacions, prova que la nostra tesi no Ês una utopia, un somni irrealitzable, doncs que totes redueix a generalitzar fets pràctics d'experiència particular.

37


CAPÍTOL VIII CONTRA L'AUTORITAT COERCITIVA I DISGREGANT, EL LLIUREDESENVOLUPAMENT DE LA INTEL·LIGÈNCIA COM A INFLUENCIA CREADORA I ORGANITZADORA I bé, es dirà encara, batent-se després de l'última trinxera: No serà un amo cadascun d'aquestsadministradors? No serà un nou senyor cadascun d'aquests directors tècnics? No seràcadascuna d'aquestes associacions un nou poder enfront d'altres poders? Tireu a baix unmón d'autoritats i en creeu un altre de nou! Un administrador, o un director facultatiu, són ni més ni menys que treballadors en la nostraorganització igualitària. Mancats de privilegi de la propietat, en comptes de funcions de cap,exerceixen funcions de cooperació, perquè és el privilegi de la propietat el que crea ifomenta la tirania de les prefectures, el despotisme de l'amo. Lleveu la propietat, i es faimpossible tota supremacia autoritària. Lleveu el govern, i, recíprocament, desapareix totprivilegi d'apropiació. Un altre tant ocorre amb les agrupacions productores. Mancant de la propietat exclusiva de lescoses, d'autoritat i força per imposarse, la seva vida es reduiria necessàriament acooperar amb les altres associacions al compliment ordenat i regular de les finalitats atots comuns. Així com cada individu necessita del treball dels altres per viure, cada grupnecessita també dels altres per desembolupar-se en condicions regulars de l'existència.Cap associació podrà viure només dels seus productes; tindrà necessitat, per contra, d'unamultitud de coses que han de subministrar-li altres associacions. El lliure acord se'ls imposaràforçosament per establir aquestes relacions de reciprocitat i canvi, sense les quals la vidano és possible ni ara ni mai. Tirem, doncs, a baix un món d'autoritats artificials, creades i mantingudes per la força,i aixequem sobre les seves ruïnes el món de la llibertat amb totes les seves naturals conseqüènciesentre les quals, per què no dir-ho?, es troba la influència i l'autoritat, lliurementacceptada, de la saviesa i de la virtut, ja que nosaltres no trac38


tem de destruir el que ésindestructible en la Naturalesa, sinó tot allò que l'home ha creat, lligant-se de peus imans, en la falsa creença que, sense la supremacia de la força o del nombre, la vida socialno era possible. Nosaltres volem destruir, no el que és efecte propi de la vida de relacióentre els homes, sinó quant aquests, en els començaments i en el desenvolupament de laanimalitat, han fomentat en guerra contínua i sense treva per afermar els privilegis de lariquesa i la força preponderant de tots els poders, religiós, polític, militar i jurídic. Nocreem un món nou de noves autoritats, perquè no concedim a l'home de ciènciaautoritat oficial, indiscutible; perquè no instituïm un organisme de savis, i molt menys desants, que ens governi. Acceptem, sí, quan bé ens sembla les opinions dels méscapaços pel seu saber o per la seva experiència, el mateix que aspirem al fet que, d'igual manera, siguinacceptades les nostres i procurem portar el coneixement de la ciència a tots els homes,incloent-los integralment, per fer encara més impossible tot vestigi de servitudpersonal. Treballem, en fi, per la completa emancipació del cos i de la intel·ligència, o,com diria un creient, per la radical emancipació de la matèria i de l'esperit. Però, així comno podem escapar a les lleis físiques que ens governen, si més no consisteixi el veritableprogrés humà a emancipar-se de tota llei fins hi tot en l'ordre mateix de la Naturalesa, aixítampoc podem desentendre'ns brutalment del consell de la ciència o del savi, encaraquan posem la nostra obstinació a emancipar-nos pel coneixement d'aquella, detota influència d'aquest. Nostre ultramaterialisme ens porta a considerar a l'home subjecte a les lleis físiques, però enpugna sempre que li perjudiquin, per trencar aquestes mateixes lligadures i tractantconstantment de redimirse, per la rebel·lió i per la saviesa, de la brutalitat de tota forçaque sobre ell actuï. Com, doncs, hem d'admetre l'autoritat infalible i indiscutible decap home? El seu consell és per a nosaltres simple matèria de canvi, com l'és avui mateixper als homes cultes, per quants han abandonat la fe en totes les infal·libilitats. “En matèria de sabates -deia Bakunin, i el reproduïm per concloure-, jo consulto l'autoritatdel sabater; en tot el concernent a edificis, canals o vies fèrries, sol·licito la de l'arquitecteo la de l'enginyer. Per a cada ciència especial, jo em dirigeixo a tal o qual savi. Però noconsenteixo que ni el sabater, ni l'arquitecte, ni el savi, m'imposin 39


la seva autoritat. Els acceptolliurement i amb tot el respecte al fet que són creditors per la seva intel·ligència, pel seu caràcter, pelsseus coneixements, però reservant-me sempre l'incontestable dret de crítica i censura.Jo no consulto en qualsevol matèria una sola autoritat, sinó vàries; comparo les seves opinions i,finalment, escullo la que em sembla més justa. Per això mateix, no reconec, fins hi tot enqüestions especials, autoritat alguna infalible; qualsevol respecte que pugui tenir a l'autoritati honradesa de tal o qual individu no m'indueix a tenir una fe absoluta en ell.Semblant fe seria fatal a la meva raó, a la meva llibertat i fins i tot al desenvolupament de les meves idees; em convertiria immediatament en un esclau estúpid, en un simple instrument de la voluntat idels interessos dels altres. “Si m'inclino davant l'autoritat aliena en un assumpte donat i acato en certa manera i en tantquant em sembla necessari les seves indicacions, i i fins hi tot la seva direcció, és perquè tal autoritat no m'és imposada per ningú, ni per Déu ni pels homes. D'una altra manera jo la repel·liria amb horror,enviant al diable els seus consells, la seva direcció i els seus serveis, segur que hauria de pagar ambla pèrdua de la meva llibertat i del meu propi respecte tants restes de debò, embolicats en unamultitud de falsedats com poguessin donar-me. “Acato l'autoritat externa en matèries determinades, perquè no em ve imposada més queper la meva pròpia raó i perquè tinc consciència de la meva incapacitat per posseir, en tots els seusdetalls, en tot el seu desenvolupament positiu, una gran part dels coneixements humans.La més gran intel·ligència individual no pot igualarse a la intel·ligència de tots a la raó col·lectiva [8]. D'aquí resulta per a la ciència, tant com per a la indústria, la necessitat de ladivisió i de l'associació del treball. Donar i rebre, tal és la vida humana. Cadascun dirigeix i ésdirigit al seu torn. Per això no hi ha autoritat fixa i constant, sinó un canvi continu d'autoritati subordinació mútua, temporal i sobretot voluntària. “Aquesta mateixa raó em prohibeix reconèixer una autoritat fixa, constant i universal, perquè nohi ha home algun universal, capaç d'abastar en tota la riquesa de detalls, sense els quals l'aplicacióde la ciència a la vida és impossible, totes les ciències, totes les branques de la vidasocial. I, si aquest, prevalent-se d'això, volgués imposar la seva autoritat a la resta dels homes,seria necessari llançar 40


del món social a semblant ser, perquè la seva autoritat reduiriainevitablement als seus semblants a l'esclavitud i a la imbecilitat. Jo no crec que la societathagi de maltractar als homes de talent, com precisament succeeix en la nostra època; peròtampoc crec que hagi de portar tan lluny la seva complaença amb ells, i menys encara que elsconcedeixi privilegis o drets exclusius qualssevol que siguin, i això per tres raons:primera, perquè freqüentment podria prendre's a un xerraire per un home de geni;segona, perquè, amb tal sistema de privilegis, podria convertir-se en xerraire un veritablesavi, i tercera, perquè això valdria tant com donar-se la societat a si mateixa un amo. “Més, si bé rebutgem l'autoritat absoluta, universal i infalible dels homes de ciència,ens inclinem voluntàriament davant l'autoritat respectable, encara que relativa, temporal ilimitada, dels representants de les ciències especials, doncs res millor que consultar-losalternativament agraint molt els preciosos informes que ens facilitin, a condició queells rebin els nostres voluntàriament en totes les ocasions i en totes les matèriesen les quals nosaltres siguem més competents que ells. En general, no hi ha res millor queveure als homes dotats de grans coneixements, gran experiència, gran intel·ligència i,sobretot, de gran cor, exercint sobre nosaltres una influència legítima i natural,lliurement acceptada i mai imposada en nom d'una autoritat qualsevol, ja sigui divina ohumana. Nosaltres acceptem totes les autoritats naturals i totes les influències del fet,però cap de dret; tota autoritat, o influència, de dret oficialment imposada es converteixd'una manera directa en opressió, en falsedat, portant-nos inevitablement, com crechaver demostrat, a l'esclavitud i a l'absurd. En una paraula: nosaltres rebutgem tota legislació, tota autoritat i tota influènciaprivilegiada, oficial i legal, tot i que provingui del sufragi, convençuts que mai podràaprofitar més que a una minoria dominant i explotadora, en detriment dels interessos de laimmensa majoria a ella subjecta. “Tal és el sentit en què nosaltres som realment anarquistes.”

41


42


NOTES [1] Malgrat la recent llei electoral que fa obligatori el vot, pot afirmar-se que, després del primer assaig, elnombre d'abstencions no ha disminuït. De fet, la llei és lletra morta en aquest punt, i, si els Governsvolguessin fer-la complir, es veurien obligats a omplir les presons d'abstinguts. [2] Estudis Penals i Socials, de G. Tarde. En la seva anàlisi del sufragi universal, diu aquest sociòleg que de38.000.000 de francesos (maig 1886), només són electors 10.000.000 (octubre 1885), d'on resulta que prop de les tres quartes parts de la població no té dret a votar. Urbain Gohier, en un notabilíssim treball publicata la "*Revue Blanche" de l'1 de juny de 1898, diu el que segueix: "Les Càmeres no representen res. Elsescrutinis són falsos. A la Haute-Garonne s'han registrat 95 procediments fraudulents; es va descobrir que en les llistes figuraven 8.000 electors imaginaris. A Còrsega, el Consell d'Estat es va trobar amb 350 inscrits en un Municipi que es compon de 345 habitants i 162 amb edat suficient per votar. A Creuse, l'últim censconté 69.221 electors, i les eleccions llancen una total de 79.914. Un gran nombre de diputats és triat per lameitat, pel terç o per la quarta part dels ciutadans del seu districte... La Càmera sencera és triada per quatremilions i mig d'electors sobre deu milions i mig de ciutadans. Encara, dels quatre milions i migde votants és necessari deduir 500.000 funcionaris esclaus i altres 500.000 parents que aquells arrosseguen. En aquesta Assemblea, producte de la minoria de la nació, les lleis són votades o les resolucions adoptades per la minoria. Les últimes ordres del dia governamental de la legislatura han estat decidits pels mamelucs, que representen en conjunt 1.940.000 electors sobre deu milions i mig." Recomanem aquestes dades "especialment" als enamorats de la República francesa. [3] No oblidem que aquest treball data de 1893. (N. de l'E.) [4] La llei electoral, a que abans hem fet referència, ha vingut a proporcionar un còmode expedient per tenir fàcil representació parlamentària sense l'ESCÀNDOL previ d'aquestes falses renyides votacions. HANLEGALITZAT EL PARANY. [5] Ben ràpid els fets han vingut a donar-nos la raó, doncs el que afirmàvem fa molt poc temps s'haconvertit en realitat molt ràpidament. [6] Ja hem dit en una altra part que la societat es redueix al senzill fet que els individus es troben, més omenys, els uns en presència dels altres. 43


[7] Prescindim voluntàriament de suposar en el camperol la cultura necessària per ser el seu propi tècnic.8 Entenc que Bakunin, en parlar així de la raó col·lectiva, de la intel·ligència de tots, es refereix només a la suma de coneixements de tots els homes, que naturalment no podrà mai sobrepujar, ni tan sols igualar individu algun, per savi que sigui. Qualsevol altre significat de la raó col·lectiva, seria purament metafísic i concediria de fet una superioritat al grup social que, com s'haurà vist, estem lluny d'admetre.

44


La llei del número