Issuu on Google+

decine decine.cat - facebook.com/decine - @revistadecine

any II - número 19 - maig 2011 - 3€

MITJANIT A PARÍS

9 772013 588004

19

EL TERCER FILM CATALÀ DE WOODY ALLEN

JAUME ROURES MÉS ENLLÀ DE MEDIAPRO ROGER CASAMAJOR TORNA A ESTAR D’ESTRENA AL FINAL DE L’ESCAPADA RETRAT D’UNA MORT DIGNA [REC ] 3 ES RODA L’ESPERADA SEQÜELA


Sumari EDITORIAL 05

DOCUMENTAL

El cine més internacional

34

LA IMATGE 06

Al final de l’escapada

PRÈVIA

[REC] 3, Génesis

38

PORTADA 08

Mitjanit a Paris. L’encís d’una passejada pel Sena

10

Entrevista a Jaume Roures

Passi el que passi

RODATGE 40

[REC] 3 Génesis

41

Terra baixa

ESTRENA

CRÍTICA

15

Bestezuelas

42

Bestezuelas

16

No lo llames amor, llámalo X

43

Escuchando al juez garzón

17

Está ahí?

44

Morir sense morir

18

Més estrenes

LA CASA DEL CINE

PERFIL 20

Pau Freixas

FESTIVAL 22

Sortim de Màlaga amb un peu a Canes

46

Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos / Confucio

47

La soledad de los números primos / Tournée

TAQUILLA

EL CAFÈ

48

26

ACTUALITAT

Irene Montalà

Un abril ple d’animació, àliens i Torrente

DE PROP

50

Estrenes en DVD

28

52

Notícies breus

Roger Casamajor

EN PRIVAT

MUSEU DEL CINEMA

32

54

Roger Coma, de la càmera a la ploma

16 20

22 26

Un mes de maig més ple que mai

24 28 decine 19¦maig 2011

3


Editorial decine EDITOR

Jordi Roigé DIRECTORA

Alba Laguna

EL CINE MÉS INTERNACIONAL

REDACCIÓ

Anna Petrus Marta Rius COL·LABORADORS

Jordi Roigé, editor

Tonio L. Alarcón, Pau Brunet, Conxita Casanovas, Hugo de Cominges, Anna Corberó, Laura Duran, M. Martí Freixas, Josep G. Guixà, Salvador Moré, Aina Serra, Adrià Sunyol, Francesc Vilallonga CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance, Antoni Badimon, Marta Baldó, Santi Lapeira, Xavier Parache, Pío Vernis CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Marta Puig ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas PUBLICITAT I MAQUETACIÓ

Pere Ribalta IMPRESSIÓ

Comgrafic DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones. EDITA

Rambla de Catalunya 35, pral 2a - 08007 Barcelona Tel. 93 511 6690 - Fax 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català Decine s’edita amb el suport de la Direcció General de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009 ISSN: 2013-5882

WOODY ALLEN I REC Mediapro i Fílmax són les productores catalanes amb més projecció internacional, encara que amb línies ben diferents. La nostra portada il·lustra l’idil·li entre Woody Allen i les principals ciutats europees, on se sent tan a gust rodant. Jaume Roures, ànima i cervell de Mediapro, explica en l’entrevista que publiquem a les nostres pàgines detalls i contextos de la tercera producció catalana del mestre de Nova York, així com de l’experiència amb Roman Polanski. Paral·lelament, ha començat el rodatge de [REC] 3, en aquesta ocasió dirigida només per Paco Plaza, i amb la producció creativa de Jaume Balagueró. Fílmax no està disposada a abandonar un filó que val el seu pes en or. Una de les característiques d’aquestes dues empreses és la internacionalització de les seves produccions. Ja sigui pel fitxatge de directors amb el recorregut internacional ultraconsolidat, ja sigui amb la capacitat de produir pel·lícules de gènere pensades no solament pel mercat local, sinó amb una clara vocació exportadora. Darrere hi ha uns equips de producció i distribució catalans d’alt nivell, que marquen estil, i són ja el referent industrial espanyol. Aquest teixit, fruit de molts anys d’inversió en l’audiovisual, també té un origen clar: el planter. Catalunya és avui el principal nucli de formació cinematogràfica i audiovisual de tot l’estat. Cada cop són més els joves que es matriculen a les escoles i universitats catalanes, atrets per uns centres de prestigi i unes productores que han generat, en els últims anys, títols d’èxit i professionals de referència.

L’EVOLUCIÓ DE DECINE Els nostres lectors podran apreciar que aquest número 19 presenta un canvi molt important en la portada. La nostra publicació no ha parat d’evolucionar formalment. De fet, tots els mitjans de comunicació ofereixen petites modificacions constants, sovint imperceptibles per als seus consumidors. L’equip de la nostra revista ha optat aquest número per redissenyar la capçalera. Eliminem la pastilla blanca i la lletra courier, tan característica dels guions cinematogràfics, per una tipografia diferent i una capçalera transparent. Darrere del canvi hi ha la contínua recerca per millorar la nostra publicació i la lògica adaptació a les formes i les estètiques del moment.

decine 19¦maig 2011

5


La imatge 6

decine 19 ÂŚ maig 2011


[REC] 3 Génesis “Sortim de l’edifici on es centrava la història de les dues primeres pel·lícules i, si a la segona vam fer una evolució de l’horror al cinema d’acció, en aquesta combinem també elements del cinema d’aventures”. Paco Plaza, director

decine 19¦maig 2011

7


Portada

Mitjanit a ParĂ­s

8

decine 19 ÂŚ maig 2011


L’encís d’una passejada pel Sena Aquest mes arriba a les sales de cinema Mitjanit a París (Midnight in Paris), pel·lícula inaugural de Canes i la tercera de Woody Allen produïda a Catalunya, després de Vicky Cristina Barcelona i Coneixeràs l’home dels teus somnis. El responsable d’aquesta bona sintonia amb el director novaiorquès és Jaume Roures, director general de l’empresa Mediapro, un dels grups de comunicació més importants de l’estat. Per primera vegada, Woody Allen ha rodat un film íntegrament a França, tot i que a L’última nit de Boris Gruixenko i Tothom diu “I love you” hi va rodar algunes escenes. La bellesa de la ciutat i, especialment, l’encant de les seves nits, captiva el protagonista, un Owen Wilson en estat de gràcia que visita París poc abans de casar-se amb la seva promesa, interpretada per la rossa Rachel McAdams. L’actriu francesa Marion Cotillard, en un paper de musa que li escau de manera especial, és un altre dels rostres del film, a més d’Adrien Brody, Kathy Bates i la primera dama Carla Bruni, que interpreta un petit paper com a directora del Museu Rodin. La pel·lícula es podrà veure per primera vegada l’11 de maig a l’obertura del Festival de Canes, envoltada de gran expectació. Dos dies després arribarà a totes les sales. Allen continua el seu ritme frenètic de rodatges i ja ha anunciat el títol i el repartiment de la seva propera pellícula, The Wrong Picture, on repetirà amb Penélope Cuz i s’estrenarà amb Jesse Eisenberg, Ellen Page i Alec Baldwin. decine 19¦maig 2011

9


Portada

El quadern gris

del ciutadà Roures

Salvador Moré

“Farem més pel·lícules amb Woody Allen” A en Jaume Roures Llop (Barcelona, 1950), se m’acut definir-lo com una estranya mescla entre Josep Pla i ciutadà Kane. El reconec com a Charles Foster a raó de la seva gestió compartida davant de l’imperi Mediapro. Del mestre de les lletres catalanes comparteix un semblant provincià, una mirada esquiva i una introspecció poc habitual en els empresaris titllats de magnats. Autodidacta per definició, va deixar els estudis als dotze anys per treballar en una linotípia. La seva trajectòria professional és una veloç pujada d’esglaons on la producció de les darreres pel·lícules de Woody Allen mereix un punt i a part. Potser algun dia s’acabarà de construir la Sagrada Família; mentrestant, els catalans mostrem amb orgull Vicky Cristina Barcelona com la sagrada meravella cultural del patrimoni local. Vicky és una obra menor, però la postal de Barcelona és maca i la recaptació inimaginable. Com? Un home sense corbata, trotskista i republicà que guanya diners! Sacrilegi. Les altes esferes d’ultradreta el volen veure cremant a la foguera, altres progressistes l’encaminen al purgatori. Roures, cap visible d’un gran equip capaç de portar el futbol als cinemes, dedica el seu temps a millors afers que la guerra oberta. Woody a Londres i a París produeix més guanys, ja siguin intel·lectuals o econòmics. Roures és molt Roures.

Jaume Roures, responsable de l’aliança de Woody Allen amb Catalunya

10

decine 19 ¦ maig 2011


The Police té una cançó que es titula Born in the 50s. Quina lletra hi posaries a la teva època? És evident que no era l’època més alegre del món. L’ambient era gris. Estàvem rodejats de tot tipus de mancances, restriccions de llum, aigua, i cartilla de racionament. No és que en tingui mal record però la vida era més o menys això. Recordo que a mitjan anys vuitanta vaig fer un viatge a la Romania de Ceausescu i em va fer la mateixa impressió. Pobresa i misèria. Militaves a la lliga comunista revolucionària. Cal destacar que molta gent tenia un compromís polític. No era una cosa de quatre gats ni d’un munt d’esbojarrats, com s’ha volgut vendre. L’oposició a la dictadura de Franco era un tema massiu, amb moltes persones implicades. I van haver-hi molts processats injustament. Jaume Roures, l’home fet a si mateix. No existeixen els homes fets a si mateixos. Entenc que és un tòpic molt cinematogràfic. Queda bé a les pel·lícules americanes perquè a ells els encanta aquest concepte de lluita i autosuficiència. Però ningú desenvolupa coses importants si no forma part d’un equip.

Alguns companys de professió et volen mal: “milionari, trotskista i cap del marit de la Chacón” No comento mai aquestes tonteries. No val la pena respondre. Em fas pensar que qui calla, atorga. Només una de les coses és certa. I no és la primera ni l’última. “L’única manera de ser feliç és que t’agradi patir”. Només amb els atacs del grup Prisa ja puc assegurar que ets un patidor consumat. Jo no pateixo. Tinc claríssim que venim a aquest món per ser feliços. Els que enalteixen el patiment és perquè se’n volen aprofitar. Era una frase Woody Allen. Per cert, assegura que va treballar a Espanya perquè som devots de tot el que fa. I no sap per quin motiu. Ens sedueixen les seves obres perquè fa un cinema intel·ligent. És un creador que sap dissecar molt bé els éssers humans. Sap mostrar-nos els nostres complexos, i a nosaltres ens agrada veure retratades les nostres frustracions.

“Woody treballa amb grans professionals, però destaco que la majoria de l’staff era gent d’aquí” Fundes Mediapro l’any 1994 amb capital zero. Un consell als emprenedors. Mai dono consells, ni als meus fills. El més important és tenir consciència que la gent normal, treballant seriosament i tenint idees, pot desenvolupar projectes importants. Produir continguts culturals és, en certa manera, oferir riquesa social. En quina mesura ho aporta Mediapro? Sempre hem tingut clar que el nostre senyal d’identitat és oferir continguts de qualitat. Ens hi hem compromès des del principi. Creiem fermament que la gent són ciutadans amb criteri i no carnassa publicitària. Seguim fidels a aquesta línia conceptual i no pensem variar el rumb. Quina pedagogia apliquem per canviar el costum de l’espectador que s’enfronta a una pel·lícula catalana? La primera gran lluita és plantejar-se com l’espectador pot estimar el cinema en versió original. De fet, mai s’hauria d’haver perdut la qualitat de les pel·lícules originals. El doblatge a Catalunya hauria d’anar recolzat per una xarxa de cinemes en català amb avantatges de preu i de modernitat. Si no es així, se’ns planteja un panorama molt difícil ja que la gent no està acostumada a escoltar els actors en català. Un vaticini pel cinema català? S’ha de tenir ambició, punt. I amb ambició s’anirà endavant amb ajudes o sense. El cinema català s’ha de focalitzar en produir bons projectes. Hem de pensar en gran i no pensar en el meu hortet.

Allen dóna instruccions a Carla Bruni i Owen Wilson

Amb Woody Allen costa separar la persona del personatge. Moltes de les vegades que estic amb ell em venen al cap seqüències de les seves pel·lícules. Especialment recurrents són els darrers minuts de Un final made in Hollywood, quan cau del primer pis. Imagina’t que vull produir tres pel·lícules de Woody Allen: quins ingredients poso sobre la taula? Sobretot has de posar molta ambició, i poca cosa més. Has de creure que aquestes coses són possibles. No hi ha més secret. Just fa dos anys vas assegurar que per pressions mesquines Woody no tornaria a rodar en terres catalanes ni a Espanya. Això és el que es va dir a molts mitjans, però no és cert. Vaig separar dues coses: Woody no tenia previst rodar, i jo em vaig queixar de la campanya de torn. El tractament aquí va ser molt infecte. Desfoga’t! La campanyeta que van instigar alguns mitjans era que estàvem davant d’una pel·lícula que tothom pagava. Mentida, la peli la va pagar Mediapro. I ningú ens va donar res que no donessin a altres pel·lícules. No hi ha dubte que estem al país de l’autoodi. A la mínima que et descuides et tiren pedres.

decine 19¦maig 2011

11


Portada

Parlem del mític equip de rodatge que sempre porta Woody Allen; Bardem va quedar impressionat. Woody treballa amb grans professionals, però destaco que la majoria de l’staff era gent d’aquí, com el director de fotografia o l’equip de producció. Certament vam aconseguir reunir un equip fantàstic.

“S’ha de tenir ambició, punt. Hem de pensar en gran i no només en el meu hortet” El primer mes Vicky va recaptar més de vint milions de dòlars. Entrava en els teus càlculs estimats? Al cinema és molt difícil fer estimacions, mai saps com pot anar un projecte. A les produccions destinades a la televisió som capaços de valorar més finament com anirà la trajectòria d’una sèrie o del que sigui. El cinema és un món apart. És impossible esbrinar quina pot ser la recaptació. Pots pensar que has fet una autèntica filigrana de pel·lícula i després resulta que no funciona a la taquilla. Woody va dir que “Oviedo és com un conte de fades”. Què diu de Barcelona? A la presentació va assegurar que n’estava enamorat i que la pellícula seria com una carta d’amor a la ciutat. Crec que Vicky retrata

millor la ciutat que altres pel·lícules com Biutiful. Evidentment, són arguments molt diferents. Sempre hi ha quelcom a les pel·lícules de Woody Allen que desperta l’interès. On recau aquest valor afegit a Coneixeràs l’home dels teus somnis? El que la fa especial és aquest regust amarg que li queda a l’espectador després de riure molt. T’ho passes bé, és molt divertida, però en sortir del cinema et queda un regust aspre, ja que al missatge final entenem que nosaltres mateixos ens enganyen. A més, ho retrata des de molts punts de vista, la qual cosa ho fa encara més superb. Anthony Hopkins, amb més de cent pel·lícules, i per primera vegada amb Woody. És l’avantatge de que tothom vulgui treballar amb Woody. Resulta una gran ajuda a l’hora de fer els càstings, pots triar entre els millors. Els actors també ho agraeixen, s’ho passen bé i del resultat final se’n senten orgullosos. Què va passar amb Nicole Kidman? S’ha parlat molt de la incorporació de Nicole però l’única veritat és que va ser impossible quadrar les dates de rodatge amb els seus compromisos professionals. El mateix va passar amb una altra actriu molt coneguda que, ho lamento, no puc dir qui era. Grans actors de renom accedeixen a treballar amb Woody per menys de la meitat del seu “caché”. Va ser el cas d’Antonio Banderas? És el cas de tots els actors que signen un contracte amb Woody Allen. Condició sine qua non. Woody treballa els contractes a la

Owen Wilson i Rachel McAdams, el matrimoni nord-americà que protagonitza el film

12

decine 19 ¦ maig 2011


A Vicky Cristina Barcelona Allen va treballar amb Javier Bardem, Penélope Cruz i Scarlett Johansson

seva manera i cap actor ho discuteix perquè tothom sap quines són les seves maneres. Els grans professionals volen treballar amb ell per pur plaer. Pel·lícula 41 de Woody Allen, Mitjanit a París. Ni ho fa per diners ni per fama. Estic convençut que el motiu principal de que segueixi a la carretera és la diversió. Encara li resulta fascinant el procés de tenir una idea, plasmar-la en un guió i veure-ho reflectit en una pantalla de cinema. És una satisfacció que no té preu. Sarkozy va arrufar el nas en saber que Woody filmava a Barcelona. Va jurar que també estaria a França i finalment ho va aconseguir. Ni de bon tros va anar així. Altre cop els mitjans han tergiversat els fets. Feia molts anys que Woody volia filmar a França i mai ho havia aconseguit perquè rodar a París és bastant complicat. Va aprofitar quan va trobar la predisposició per fer-ho. Sarkozy gelós? Ni va anar al darrere d’ell ni va fer res del que s’ha dit a la premsa. Es va limitar a aparèixer cinc minuts al rodatge i d’això se’n va fer una gran història. Una primera dama, Carla Bruni, val més que mil promocions? És innegable que Bruni ajuda, però si no tingués altres dots no estaria inclosa a la pel·lícula. Woody és molt exigent en els seus càstings. Crec que és indiscutible que el seu paper queda molt bé al conjunt. Val a dir que a part de primera dama també és cantant, artista i actriu.

I cobra el mínim sindical? A les pel·lícules del Woody tothom cobra el mateix. 150 euros per dia treballat! Repeteixo! Tothom cobra el mateix. Només dic això. Sigui com sigui, la dama n’està agraïda: “Quan sigui àvia vull dir que he treballat amb Allen”. Fals! Mai va dir aquesta frase. El que Bruni va assegurar en el procés anterior al rodatge és que li agradaria estar a la pel·lícula perquè quan fos àvia no pogués lamentar-se de d’haver perdut l’oportunitat de treballar amb en Woody Allen. Què espanta més de produir el geni de Manhattan? Només ens ha preocupat la responsabilitat de que tot vagi bé. I, sobretot, hem aprofitat per aprendre d’ell i dels qui l’acompanyen. Són grans professionals, saben el que volen i no repeteixen les escenes. Són un equip resolutiu que van per feina. Vaticino que la pel·lícula serà una meravellosa postal de París amb un argument prescindible; digues que no és així. No és així. L’espectador es trobarà amb una pel·lícula genuïna amb un guió diferent. És una pel·lícula “Woody” però amb una trama realment sorprenent. Tan sorprenent com la incorporació, ara sí, ara no, d’Elsa Pataky i Adrien Brody? L’Elsa va estar a punt de sortir en algunes seqüències de la pellícula, sense Brody. Va ser una qüestió de quadrar dates i al final

decine 19¦maig 2011

13


Portada

va signar un paper protagonista amb un altre projecte en el que les dates li eren contradictòries.

feia molt de temps. El mateix que va succeir a Whatever Works (Si la cosa funciona, 2009)

Mitjanit a París inaugura el festival de Canes. Com a productors hem obert el Festival de Màlaga amb ¿Para qué sirve un oso? (Tom Fernández) i ara ens toca la meravellosa obertura de Canes.

Després del triplet Woody Allen, ara què fem? El primer objectiu és fer una bona tasca amb la nova pel·lícula del Polanski. Paral·lelament estem treballant a fons amb Manuel Huerga en una pel·lícula d’en Pepe Rubianes. I encara en farem més amb Woody Allen.

“Estem al país de l’autoodi; a la mínima que et descuides et tiren pedres”

Una proposta deshonesta! Deixa-ho tot, a la merda els negocis i la família. Ni m’ho plantejo. La feina que faig m’encanta. Què vols que et digui! Tinc uns fills encantadors.

T’hi estàs acostumant? L’altre dia pensava que fa molts anys que anem a Canes, el festival més important del món. Des de l’any 2001 ja hi hem portat vuit pel·lícules. És una dada important per a nosaltres ja que significa que produïm pel·lícules amb un gran nivell de qualitat.

Massa maldecaps! Només em preocupa en la mesura que em pugui afectar professionalment. Em cansen les mesquineses dels que m’emprenyen. Pot ser culpa del tipus de societat en la que vivim.

D’aquí a Roman Polanski. Fa poc que hem acabat el rodatge de la darrera pel·lícula de Polanski, Un déu salvatge. Ens agradaria poder-la portar al Festival de Venècia. És una pel·lícula fascinant amb guió de Yasmina Reza, amb Kate Winslet i Jodie Foster. I Woody treballant a Roma. Hi tens negocis en aquest projecte? Woody tenia compromesa aquesta pel·lícula amb altres des de

El director novaiorquès demostra la seva admiració per la capital francesa

14

decine 19 ¦ maig 2011

I més de tres mil persones contractades. Avui som exactament 3.940 persones treballant.

títol original ¦ Midnight in Paris Direcció ¦ Woody Allen Gènere ¦ comèdia Producció ¦ Mediapro, Gravier Productions Repartiment ¦ Owen Wilson, Rachel McAdams, Michael Sheen, Adrien Brody, Kathy Bates Estrena ¦ 13 de maig


Un canòdrom i els personatges que l’envolten són el nucli central d’aquesta pel·lícula del valencià Carles Pastor. En aquest ambient de decadència es desenvolupa un triangle amorós format per dos homes i una dona, interpretats per Gustavo Salmerón, Roger Casamajor i Marian Álvarez, que es barreja amb traïcions, mort i somnis trencats.

Marian Álvarez i Gustavo Salmerón, dos dels vèrtexs del triangle amorós

Bestezuelas és una pel·lícula de perdedors, de persones que lluiten per sobreviure perseguint uns objectius que no s’arriben a complir mai. Com els llebrers que corren per la pista darrere un conill de drap, els tres protagonistes, Fabio, Perla i Lillo persegueixen l’esperança d’una vida millor. Perla espera amb il·lusió que Fabio surti de la presó. Fa dos anys que somia amb la llibertat de la seva parella per formar una família. En ser alliberat, Fabio la porta al canòdrom del seu tiet, un vell malalt que té la intenció de traspassar el negoci al seu nebot. Els somnis de Perla s’esvaeixen ràpidament perquè Fabio no vol ni sentir a parlar de tenir fills, sinó viure la seva llibertat. En canvi, per a Lillo, que treballa alimentant els gossos i servint a la cafeteria del canòdrom, l’arribada de Perla suposa un despertar i farà el possible per aconseguir el seu amor. El film va ser rodat en diverses localitats valencianes, que trans-

meten la sensació de paratge sòrdid, oblidat i deixat de la mà de Déu. La direcció de fotografia va a càrrec del veterà Carles Gusi, que ha treballat en pel·lícules com Celda 211, Eloïse, La caja Kovak, Te doy mis ojos, entre molts altres títols. Bestezuelas va guanyar el premi del públic a la passada edició de la Mostra de València i s’ha presentat als festivals de Bogotà, El Caire i Huelva. Carles Pastor havia dirigit abans els telefilms Comida para gatos, Campos de fresas i Una piraña en el bidé.

Direcció ¦ Carles Pastor Gènere ¦ thriller Producció ¦ Gaia Audiovisuals, Loto Films Repartiment ¦ Gustavo Salmerón, Marian Álvarez, Roger Casamajor, Miguel Ángel Romo, María Almudéver, Joan Molina Estrena ¦ 20 de maig decine 19¦maig 2011

15

Estrena

bestezuelas


Estrena

No lo llames amor, llámalo x El barceloní Oriol Capel, format a l’ESCAC, coguionista de sèries tan populars com 7 vidas, Aída o Arròs covat, i films com Fuera de carta i Que se mueran los feos, debuta en la direcció amb aquest llargmetratge sobre el rodatge d’una pel·lícula porno ambientada a la guerra civil espanyola. Una comèdia romàntica i esbojarrada en un entorn gens usual, amb desenganys, malentesos, gelosies i sexe.

Ana Polvorosa i Kira Miró, estrelles d’un film porno ambientat en la guerra civil

Després de gairebé vint anys de sequera creativa, el director de cinema porno Pepe Fons decideix que el seu públic mereix una última pel·lícula. D’aquesta manera neix la més gran producció espanyola de cinema X de la història: El alzamiento nacional. És a dir, una pel·lícula porno amb la guerra civil com a teló de fons. En aquest escenari, a priori, tan decadent i poc propici al romanticisme (amb Franco inclòs), es viuran tres grans històries d’amor. “El film no pretén ser un reflex fidel del món del cine porno, ni entrar en els seus aspectes més escabrosos, sinó que és el retrat coral d’un grup de perdedors que es mouen entre la tendresa i el patetisme, que van viure el seu moment d’esplendor abans que internet acabés amb el cine porno tal com el coneixem”, explica el director, Oriol Capel. Cinema dins del cinema, una pel·lícula sobre el rodatge d’una altra pel·lícula. Això és el que presenta No lo llames amor, lláma-

16

decine 19 ¦ maig 2011

lo XX, una producció d’Antena 3 Films i Producciones Aparte, que compta en el seu repartiment amb un bon grapat de cares conegudes. Paco León, Kira Miró, Mariano Peña, Adriana Ozores, Julián López o Ana María Polvorosa, molts d’ells provinents de les sèries de televisió on ha treballat el tàndem format per Oriol Capel i Nacho G. Velilla. La cinta es va presentar a la passada edició del Festival de Màlaga.

títol original ¦ oriol capel Direcció ¦ comèdia Gènere ¦ comèdia Producció ¦ Antena 3 Films, Producciones Aparte Repartiment ¦ Paco León, Kira Miró, Mariano Peña, Adriana Ozores, Julián López, Ana María Polvorosa Estrena ¦ 6 de maig


¿Estás ahí? Aquest mes arriba a les sales de cinema l’adaptació de la comèdia teatral de Javier Daulte, del mateix títol. Una coproducció catalana que, des d’un punt de vista humorístic, planteja la complexitat de les relacions de parella i la comunicació humana. Diàlegs afilats i situacions de disbarat. La protagonista, una noia fantasma.

Gorka Otxoa, popular per Pagafantas, viu una còmica i a la vegada dramàtica situació

En Fran i l’Ana acaben de mudar-se a viure junts i es troben amb les dificultats habituals de qualsevol parella jove que està iniciant una convivència: les manies personals, la gelosia... Però en el seu cas, afegint un petit detall: ella és morta i s’apareix com un fantasma. I no és l’únic de la casa. Amb aquest plantejament particular, ¿Estás ahí? pretén, com tantes d’altres pel·lícules còmiques, divertir i entretenir l’espectador. No obstant, pot tenir diverses interpretacions i la manera d’apropar-se al film dependrà en gran mesura de cada espectador. “La pregunta del títol pot ser equivalent a d’altres com “em veus?, “em coneixes realment?” o “saps qui sóc?”, qüestions fonamentals i doloroses de qualsevol relació entre éssers humans”, explica el director, Roberto Santiago. Experimentat en la comèdia després d’haver dirigit cintes com El penalti más largo del mundo o El club de los suicidas, Santiago ha escollit per protagonitzar la pel·lícula els actors bascos Gorka

Otxoa (Pagafantas) i Miren Ibarguren (Una hora más en Canarias). Entre la resta del repartiment destaca la presència de Carme Elías, en el paper de la mare del protagonista. El rodatge es va portar a terme als estudis de la Ciutat de la Llum (Alacant), produït per Arcadia Motion Pictures (Barcelona) i Lazona (Madrid).

Direcció ¦ roberto santiago Gènere ¦ comèdia Producció ¦ Arcadia Motion Pictures, Lazona Repartiment ¦ Gorka Otxoa, Miren Ibarguren, Carme Elías, Miguel Rellán, Luis Callejo Estrena ¦ 13 de maig decine 19¦maig 2011

17


Estrena

Agua para elefantes

Carta blanca

Títol original ¦ Water For Elephants

Títol original ¦ Hall Pass

Direcció ¦ Francis Lawrence

Direcció ¦ Peter Farrelly i Robert Farrelly

Gènere ¦ Drama romàntic

Gènere ¦ Comèdia

Producció ¦ Fox 2000

Producció ¦ New Line Cinema

Repartiment ¦ Reese Witherspoon, Robert Pattinson, Christoph Waltz, James Frain, Hal Holbrook

Repartiment ¦ Owen Wilson, Jason Sudeikis, Alyssa Milano, Christina Applegate

Estrena ¦ 6 de maig

Estrena ¦ 6 de maig

Adaptació cinematogràfica del best-seller homònim de Sara Gruen, ambientat en l’època de la Gran Depressió. La història se centra en un jove estudiant de veterinària que es veurà obligat a deixar la seva formació després de l’assassinat dels seus pares. En aquest moment, començarà a treballar com a veterinari en un circ, on s’enamorarà de Marlena.

Dos amics tenen por d’haver arruïnat tota la diversió que hi havia a les seves vides, especialment en tot allò referent al sexe. És llavors que les seves esposes decideixen arreglar la situació donant-los un cap de setmana lliure, un parèntesi en els seus matrimonis, en el qual podran extralimitar-se tot el que vulguin, sense remordiments ni explicacions.

El último exorcismo

El sicario de Dios

Títol original ¦ The Last Exorcism

Títol original ¦ Priest

Direcció ¦ Daniel Stamm

Direcció ¦ Scott Stewart

Gènere ¦ thriller

Gènere ¦ terror

Producció ¦ Louisiana Media Productions, Strike Entertainment, StudioCanal

Producció ¦ Buckaroo Entertainment, Michael De Luca Productions, Screen Gems, Stars Road Entertainment, TOKYOPOP

Repartiment ¦ Patrick Fabian, Ashley Bell, Iris Bahr, Louis Herthum, Tony Bentley

Repartiment ¦ Paul Bettany, Cam Gigandet, Maggie Q, Karl Urban, Lily Collins

Estrena ¦ 6 de maig

Estrena ¦ 6 de maig

Produïda per Eli Roth (Hostel), ha estat definida com una barreja entre L’Exorcista i Monstruoso. Gira entorn d’un evangelista que accepta que un equip de documentalistes el filmi realitzant un exorcisme. Patrick Fabian va endur-se el guardó al millor actor al Festival de Cinema de Sitges.

Priest ens introdueix en un món assolat per segles de guerra entre l’home i els vampirs. Paul Bettany és un llegendari sacerdot, guerrer durant l’última Guerra del vampir, que ara viu en la foscor entre altres habitants humans. Però quan la seva neboda, de 18 anys, és segrestada per un grup de vampirs assassins, el sacerdot trenca els seus sagrats vots i surt a buscar-la.

Rompecabezas

Four Lions

Direcció ¦ Natalia Smirnoff

Direcció ¦ Christopher Morris

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ comèdia

Producció ¦ Instituto Nacional de Cine y Artes Audiovisuales (INCAA)

Producció ¦ Wild Bunch Films

Repartiment ¦ María Onetto, Gabriel Goity, Arturo Goetz, Henny Trayles, Mirta Wons

Repartiment ¦ Riz Ahmed, Kayvan Novak, Nigel Lindsay, Adeel Akhtar, Arsher Ali

Estrena ¦ 6 de maig

Estrena ¦ 6 de maig

María del Carmen, un mestressa de casa de 50 anys que viu a Turdera, un suburbi de Buenos Aires, descobreix que té un do: construir trencaclosques. Endinsada de ple en aquesta activitat, coneix a Roberto, un milionari de 60 anys que aspira a participar en el torneig mundial de trencaclosques d’Alemanya. Junts aconsegueixen formar una parella imbatible en aquest joc.

Miss Tacuarembó

Omar, un musulmà britànic radical, ha creat una cèl·lula terrorista amb el seu germà Waj, amb en Barry, i en Fessal. Mentre que Omar i Waj estan a Pakistan en un camp d’entrenament mujaidí, en Barry recluta a Hassan al grup. De retorn a Gran Bretanya, Omar revela els seus plans per a un atac suïcida amb bomba contra un objectiu occidental inesperat...

Arthur 3: La guerra de los dos mundos

Direcció ¦ Martín Sastre Gènere ¦ comèdia musical

Títol original ¦ Arthur 3: La Guerre des Deux Mondes

Producció ¦ Oriental Films, Royal Cinema Group, coolShot Films

Direcció ¦ Luc Besson

Repartiment ¦ Natalia Oreiro, Diego Reinhold, Sofía Silvera, Mirella Pascual, Rossy de Palma

Gènere ¦ Animació

Estrena ¦ 6 de maig

Estrena ¦ 13 de maig

La Natalia, una nena que creix durant els anys 80 sota la influència de la telenovel·la Cristal i la pel·lícula Flashdance en la petita ciutat de Tacuarembó, Uruguai, descobreix que ser coronada Miss Tacuarembó és la seva única possibilitat de deixar enrere el seu avorrit poble natal i emigrar a una gran ciutat on poder ser una estrella.

18

decine 19 ¦ maig 2011

Producció ¦ Europa Corp., Avalanche Productions, Apipoulaï

Tercera i últim lliurament de la trilogia d’Arthur i els Minimoys. Maltazard ha aconseguit infiltrar-se al món dels homes. El seu objectiu és reclutar un exèrcit de gegants i dominar l’univers. Arthur és potser l’únic capaç de frustrar els seus plans, però primer haurà de tornar a la seva habitació i recuperar la seva mida normal.


El inocente

La soledad de los números primos

Títol original ¦ The Lincoln Lawyer

Títol original ¦ La solitudine dei numeri primi

Direcció ¦ Brad Furman

Direcció ¦ Saverio Costanzo

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ drama

Producció ¦ Lionsgate, Lakeshore Entertainment, Sidney Kimmel Entertainment, Stone Village Pictures

Producció ¦ Offside, Les Films des Tournelles, Mitteldeutsche Medienförderung (MDM), ZDF Enterprises, Ostlicht filmproduktion

Repartiment ¦ Matthew McConaughey, Ryan Phillippe, Marisa Tomei, William H. Macy, Josh Lucas

Repartiment ¦ Alba Rohrwacher, Luca Marinelli, Isabella Rossellini, Arianna Nastro, Vittorio Lomartire

Estrena ¦ 13 de maig

Estrena ¦ 13 de maig

Mickey Haller és un advocat que s’ha especialitzat a defensar criminals procedents dels barris baixos. Un dia se li presenta l’oportunitat de representar a Louis Roulet, un ric hereu d’una fortuna, detingut per l’intent d’assassinat d’una prostituta. És llavors quan la trajectòria d’en Mickey dóna un gir en positiu.

Hi ha uns números més especials que els nombres primers: els nombres primers bessons, parelles de nombres primers que quasi es toquen com per exemple l’11 i el 13. Mattia pensava que l’Alice i ell eren així, dos primers bessons, sols i perduts, junts però no prou per tocar-se de debò. Adaptació cinematogràfica del best-seller internacional de Paolo Giordano.

Piratas del Caribe 4: En mareas peligrosas

The Tree Of Life

Títol original ¦ Pirates of the Caribbean 4: On Stranger Tides

Títol original ¦ Terrence Malick

Direcció ¦ Rob Marshall

Direcció ¦ Jonathan Liebesman

Gènere ¦ aventura

Gènere ¦ drama

Producció ¦ Walt Disney Pictures, Jerry Bruckheimer Films

Producció ¦ Fox Searchlight Pictures, Riverroad Entertainment

Repartiment ¦ Johnny Depp, Geoffrey Rush, Penélope Cruz, Ian McShane, Sam Claflin

Repartiment ¦ Brad Pitt, Sean Penn, Jessica Chastain, Fiona Shaw, Crystal Mantecon

Estrena ¦ 20 de maig

Estrena ¦ 20 de maig

Jack Sparrow (Johnny Depp) es creua amb una dona del seu passat (Penélope Cruz), de la qual no està molt segur si es tracta d’amor o si ella és una estafadora que l’està utilitzant per trobar la llegendària Font de la Joventut. Per altra banda, en Jack és capturat pel Queen Anne’s Revenge, el vaixell del temible pirata Barbanegra.

Senna

El film tracta sobre l’evolució d’en Jack i la seva família durant els seus primers 50 anys, sent la seva mare (Jessica Chastain) la imatge de l’amor i la bondat, i el seu pare (Brad Pitt) la duresa i qui l’ensenya a enfrontar-se al món. D’altra banda el film també narra la història de l’univers des dels seus inicis.

El castor Títol original ¦ The Beaver Direcció ¦ Jodie Foster Gènere ¦ Comèdia negra

Direcció ¦ Asif Kapadia

Producció ¦ Summit Entertainment

Gènere ¦ Documental Producció ¦ Working Title Films, Midfield Films

Repartiment ¦ Mel Gibson, Jodie Foster, Anton Yelchin, Jennifer Lawrence, Riley Thomas Stewart

Estrena ¦ 27 de maig

Estrena ¦ 27 de maig

Llargmetratge documental que recorre la vida del llegendari pilot brasiler Ayrton Senna (1960-1994), des de la temporada del seu debut el 1984 fins a la seva prematura mort una dècada després en el Gran Premi de San Marino. Compta amb material sorprenent i inèdit extret en gran part dels arxius de la Fórmula 1.

Last Night

Aquesta comèdia negra, dirigida per l’actriu Jodie Foster, narra la història d’un home deprimit, Walter Black (Mel Gibson) que troba el benestar en una marioneta amb forma de castor. Amb aquest ninot, en Walter entaula una entranyable relació com si fos una altra persona humana.

Almas condenadas Títol original ¦ My Soul to Take

Direcció ¦ Massy Tadjedin

Direcció ¦ Wes Craven

Gènere ¦ Drama romàntic

Gènere ¦ terror

Producció ¦ Gaumont, Entertainment One, Nick Wechsler Productions

Producció ¦ Rogue, Relativity Media

Repartiment ¦ Keira Knightley, Sam Worthington, Eva Mendes, Guillaume Canet, Griffin Dunne

Repartiment ¦ Max Thieriot, Denzel Whitaker, Frank Grillo, Zena Grey, Danai Jekesai Gurira

Estrena ¦ 27 de maig

Estrena ¦ 27 de maig

Last Night narra la història d’un matrimoni de Nova York davant la temptació de la infidelitat; un relat d’amor, traïció, sexe, gelosia i atracció, que té lloc durant una nit en la qual la parella se separa a causa d’un viatge de negocis del marit Michael (Sam Worthington) al costat d’una atractiva companya de feina, Laura (Eva Mendes).

A la tranquil·la i petita ciutat de Riverton, la llegenda explica que un assassí en sèrie va jurar tornar per matar als set nens que van néixer la nit que ell va morir. Han passat 16 anys, i torna a haver-hi desaparicions. S’ha reencarnat el psicòpata en un dels set adolescents o va sobreviure aquella nit que el van donar per mort?

decine 19¦maig 2011

19


Perfil 20

decine 19 ÂŚ maig 2011


Pau Freixas

lícula va plantar-se al Festival de Sitges, ja com a aposta, com el jove director promesa que formava part, potser sense saber-ho, del relleu que refresca el cinema amb les noves fornades.

Conxita Casanovas

Bona gent, aquesta es la sensació que sempre, des del primer moment, m’ha donat Pau Freixas, un animal de cinema que viu amb passió l’ofici al que va decidir que es dedicaria quan només tenia tretze anys i una monitora de l’esplai li va obrir el ulls a la vocació. Als vint-i-un anys ja dirigia. Recordo que el vaig conèixer a la Rambla de Barcelona. M’havien dit que estava rodant Cactus, la seva opera prima i que era un rècord Guinness de pel·lícula barata. Cap allà vaig anar i la connexió va ser immediata. Em semblava que era un noi gens complicat en el tracte, agradable i planer, que sabia el que tenia entre mans, i allà el teníem, tan llençat, amb tota la il·lusió i la inconsciència del debutant. Ara en Pau gira la vista enrere i diu que no en tenia ni idea i que ho van fer perquè no sabien que era impossible. Havia fet algun curt i un videoclip d’ Ella baila sola, en uns temps que ara recorda amb humor. Sumant quilometratge, ha venut més d’una moto i ha fet més imprudències temeràries al cinema que a la carretera.

Amb alguna crisi pel mig, Pau Freixas va decidir deixar-se envair per la nostàlgia de la infantesa, va mirar cap endins, i ens va fer plorar amb el tercer llarg, Herois, que encara fa voltar per Catalunya. Aliat amb Albert Espinosa, assaboria la comunicació amb el públic, explicant-nos una història a la que ningú es aliè perquè ens remet directament a la colla, les músiques i els estius que ens han marcat i no oblidarem. Espinosa també és el pare d’uns nois que estan causant furor entre els joves, i no tan joves, del nostre país. Són els Polseres vermelles, que arrasen amb les audiències. Espinosa guionista i Freixas director, un tàndem perfecte. Diu que ha trobat l’estil pel camí. No és casualitat que Lluís Homar s’hagi convertit en un dels seus principals valedors i sempre que pot el promociona i de fet l’inclou, com l’altre dia a la Mostra de Lleida on li retien homenatge, en el recorregut de directors que configuren la seva carrera cinematogràfica. Aquest noi de “generació ESCAC”, un dels primers, ha acumulat experiència; Pau Freixas continua sent un dels nous directors en qui tenim dipositades grans esperances. Amb la simpatia que té, no m’estranya que s’hagi endut pel davant a la també simpàtica actriu Eva Santolaria. Fan una bona parella, imagino que deuen riure molt en aquesta vida compartida que han triat.

“Continua sent un dels nous directors en qui tenim dipositades grans esperances”

Després d’haver agafat experiència amb hores de televisió -un mitjà que ell no menysprea sinó tot el contrari - amb Cámara oscura, el seu segon llargmetratge, va fer un pas de gegant. Amb les pel·lícules d’acció que tenia de referència, es va atrevir a transitar nous terrenys amb escenes molt difícils de rodar, sobretot amb els pressupostos que belluguem aquí, la “calderilla” dels americans. Com ell diu, de tot s’aprèn, ha après a multiplicar els diners. Amb aquesta nova pel-

Amb tres pel·lícules s’ha fet un nom. Entusiasme no li’n manca. Si alguna cosa té Pau Freixas, apart de passat i present, és, evidentment, futur.

decine 19¦maig 2011

21


Festival

Sortim de Màlaga amb un peu a Canes

aina serra

Els protagonistes de Catalunya Über Alles!, film premiat a Màlaga

Amb un important pes entre els premis de Màlaga i amb el reconeixement que dóna ser els protagonistes de l’obertura del Festival de Canes amb Mediapro, és clar que les propostes catalanes segueixen quallant. A més, Viladecans ha estat seu d’un innovador festival de curtmetratges en 3D, el primer de l’estat, i les comarques tarragonines agafen el relleu dels festivals locals amb el FicCat i el REC, mentre a Barcelona tindrà lloc la ja tradicional marató de videoart internacional a través del Loop.

Reconeguts a Màlaga És habitual que els films catalans siguin protagonistes al festival de cinema espanyol de Màlaga i així ha estat també en l’edició 2011. Catalunya Über Alles!, del lleidatà Ramon Térmens, que planteja el repte de la integració amb Joel Joan, Jordi Dauder i Babou Cham al repartiment, es va endur la Biznaga de Plata del Premi Especial del Jurat i una menció especial per a l’actor Babou Cham, a més del Premi Especial del Jurat Jove a la millor pel·lícula. La comèdia ¿Para qué sirve un oso?, de Tom Fernández amb Javier Càmera i Gonzalo de Castro com a germans protagonistes i Emma Suárez, Geraldine Chaplin i Oona Chaplin en el repartiment, va ser distingida amb les Biznagas de Plata al millor muntatge, actriu de repartiment per Geraldine Chaplin i a la millor Direcció. En altres seccions Al final de l’escapada, d’Albert Solé va fer doblet amb la Biznaga de Plata Segon Premi i Biznaga de Plata Premi del Públic com a documental, i la producció de Mediapro, Versátil Cinema i Cinekdoque, La vida útil, de Federico Veiroj, es va emportar el

22

decine 19 ¦ maig 2011

Premi Especial del Jurat. Aquests guardons se sumen al Premi Eloy de la Iglesia, que va reconèixer la trajectòria del jove realitzador gironí Isaki Lacuesta.

Curtmetratges 3D a Viladecans Aquest abril Viladecans ha estat l’escenari d’un festival innovador, d’una iniciativa pionera. El 15 i 16 d’abril, el Dogville 3D filmfestival va oferir curtmetratges en tecnologia Stereo 3D, el primer festival d’aquestes característiques d’Espanya. Alhora va servir d’excusa per crear un entorn d’aprenentatge i debat sobre aquestes tècniques, el Dogville Pro, amb conferències de Jordi Llompart, autor del primer film en 3D per IMAX d’Europa, Viatge màgic a l’Àfrica; Gustavo Castellanos, primer director i productor d’una pel·lícula en 3D a Amèrica Llatina, Los restos del último amanecer; Paulí Subirà, director d’imatge i serveis artístics de TV3 i responsable de les emissions en 3D, entre altres especia-


listes del sector. El festival també va dedicar un espai als infants, Dogville Kids, amb la projecció d’El Musical del Regne de la Fantasia, de Gerónimo Stilton.

Mediapro i Woody Allen, de la mà a Canes Mitjanit a París, dirigida per Woody Allen i coproduïda per Mediapro, inaugura el festival de Canes, el primer de la temporada considerat de classe A. És el tercer film que fan plegats i també la tercera vegada que seran ambdós junts presents a Canes. És una primera informació de la presència catalana a Canes a falta de conèixer el programa complet.

El FIC-CAT de la Costa Daurada s’expandeix El Festival Internacional de Curtmetratges en Català Costa Daurada és una iniciativa recent, tot just arriba a la quarta edició, però amb valentia i projectes per seguir creixent. Aquest any han rebut un suport important de l’Acadèmica del Cinema Català, amb la presència de Joel Joan a la taula rodona Existeix el cinema català? i a l’acte de cloenda i de lliurament de premis del 5 de juny. A més, l’organització ha format acords de col·laboració amb l’INQUIET, el Festival de Cinema en valencià de Picassent; amb PICURT, la mos-

tra de cinema de muntanya dels Pirineus de La Seu d’Urgell, i amb el Made in Catalonia Film Festival, el festival de cinema del Casal Català de l’estat de Victòria (Austràlia). Amb voluntat d’incrementar la seva presència al territori i entre els joves creadors, el FIC-CAT ha promogut tallers de creació audiovisual entre els alumnes d’escoles i instituts de la demarcació de Tarragona, així com el concurs Rels adreçat als alumnes de les Facultats de Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat i Relacions Públiques de Catalunya. En aquest sentit, durant el primer cap de setmana del festival, del 20 al 22 de maig, té lloc el Concurs Jove 48hores on els menors de trentacinc anys tenen l’oportunitat de presentar un curtmetratge gravat i editat en un termini màxim de quaranta-vuit hores i en català.

REC Tarragona Amb l’eslògan “des de les obres del present, parlem de la creació del futur” el festival de Tarragona posa èmfasi en la projecció de films que plantegen formats i eines narratives diferents dels que es visualitzen normalment, donant un espai a directors poc usuals, que permeten reflexionar i obrir noves vies d’evolució del setè art. Del 29 d’abril al 7 de maig arriba a l’onzena edició el festival tarragoní, que en aquesta ocasió ha obert tres seccions a competició: Opera Prima Internacional, per a les primeres creacions dels directors; Live Cinema Internacional, per a films d’espectacles, i la secció de Curtmetratges produïts des d’Espanya, secció que inclou un apartat especial pels autors tarragonins.

Jordi Llompart, director de Viatge màgic a l’Àfrica, oferirà una conferència sobre 3D a Viladecans

decine 19¦maig 2011

23


Festival

A Barcelona Loop, a Madrid Documenta El Loop Barcelona és un d’aquells festivals pels quals Barcelona té fama internacional. El festival de videoart omple tots els racons de la ciutat amb projeccions en espais recòndits, xerrades, tallers, fires, exposicions…Barcelona es converteix en la capital de la imatge en moviment de l’11 al 21 de maig, amb propostes que arriben de tot el món. En paral·lel, Madrid acull el Documenta, un festival dedicat exclusivament al documental amb la projecció de més de seixanta films de vint-i-sis països entre els quals Catalunya hi és present.

Spanish Film Festival a cinc ciutats australianes Aquest festival repeteix la curiosa fórmula itinerant al llarg del mes de maig per cinc ciutats australianes. Sydney, Melbourne, Brisbane, Adelaide i Canberra seran taló de fons de films espanyols, entre els quals el produïts o amb participació catalana són majoria. S’hi podrà veure Balada triste de trompeta, d’Àlex de la Iglesia, que obrirà la mostra a les cinc ciutats i Los ojos de Julia que les tancarà. Entremig Pa negre, Lope, Chico & Rita, El gran Vázquez, La vida empieza hoy, Bruc, Garbo, l’espia o La mosquitera són alguns dels films escollits per presentar el cinema espanyol més representatiu de la temporada 2010.

La vida empieza hoy, de Laura Mañá (a dalt) i El gran Vázquez, d’Òscar Aibar, s’exhibiran a Austràlia

24

decine 19 ¦ maig 2011


decine 19ÂŚmaig 2011

25


El cafè

Irene Montalà Barcelona, 1976. A la gran pantalla: Amic/Amat (Ventura Pons, 1998), Nubes de verano (Felipe Vega, 2004), Las muñecas rusas (Cédric Klapish, 2005), Tu vida en 65’ (Maria Ripoll, 2006). A la petita pantalla: Mirall trencat (2001), Cuéntame cómo pasó (2005), Mar de fons (2006), El internado (2009), El barco (2011)

26

decine 19 ¦ maig 2011


“Cinema Paradiso, Brigitte Bardot, David Bowie” Anna Corberó Un cafè o un te? Mai he pres cafè, sóc més de te. M’agrada el te verd japonès o el blanc. Una seqüència que no oblidaràs mai? Cinema Paradiso, el moment que Jacques Perrin (Totó de gran) recupera totes les escenes de petons censurades que li deixa l’Alfredo quan mor. És brutal. Com reacciones davant d’una mala crítica? Depèn de com sigui i de qui la faci. Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva feina? M’agrada viatjar, implicar-me amb una història i un personatge. Tenir tanta confiança amb un director que senti que puc tirar-me a la piscina. El que menys m’agrada, potser, és la manca d’intimitat que suposa. Què és el més complicat? Podria dir que llevar-me a les cinc del matí, però això és un mal comú... Aquesta professió no es fàcil, l’has d’estimar molt, és vocacional. Em paguen per fer el que m’agrada. Alguna vegada t’has interpretat a tu mateixa? No, mai m’ho han proposat. Si m’ho proposessin, potser seria divertit. La banda sonora de la teva vida? Tinc dues cançons que m’acompanyen. Una és La madrague, de Brigitte Bardot, i l’altra és Wild is the wind, de David Bowie. La banda sonora de la teva carrera? Django Reinhardt. Un paper que t’encantaria interpretar? Tots els que estan per venir. He tocat molts pals, però tinc moltes ganes de fer una comèdia romàntica. Què n’opines de l’actual situació del cinema català? La situació del cinema, en general, és molt complicada. I

el cinema català no se n’escapa. Tot i així, mirant enrere, aquests últims anys el cinema català ha tingut un gran reconeixement dins i fora de Catalunya. Penso que som un referent en molts aspectes i que tenim la nostra pròpia empremta. Però queda molt camí per fer. Què li preguntaries a un fan o un admirador? Em provoca moltíssima curiositat perquè, deixant a part el món del futbol, no sóc gens mitòmana. Penso que més que preguntar, segurament l’observaria jo a ell. Quin és l’últim DVD que t’has comprat? La linterna roja, de Zhang Yimou. Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin? Sobre el doblatge, del qual la meva mare, la Mercè Montalà, n’és una gran actriu. Estimo el doblatge, m’he criat dins les seves sales i sentir-ne un de qualitat, per mi és un plaer. Òbviament, hi ha films que m’agrada veure en versió original perquè m’interessa escoltar la feina de tal actor o perquè aquell doblatge, en particular, és un espant. Però em sembla que n’hi ha per tots els gustos i tothom pot escollir. Em sembla molt fàcil i snob carregar-se la feina dels companys, que també son actors. El teu últim projecte? Estic a la sèrie El barco, interpreto la Julia. Aquesta sèrie és diferent a tot el que havia fet fins ara. És molt divertida de rodar. No diria que és el personatge mes difícil que he fet però, sens dubte, és el mes mediàtic. Per què ets actriu? Perquè la vida m’hi va portar. Perquè és l’únic que sé fer. Perquè estimo la meva feina. I ara què toca? Ara mateix estic gravant la segona temporada d’El barco. Després faré una pel·lícula a Barcelona que es titula Alpha, dirigida per Joan Cutrina. decine 19¦maig 2011

27


De prop

Roger Casamajor

Casamajor interpreta un personatge ple de contradiccions al seu Ăşltim film, Bestezuelas

28

decine 19 ÂŚ maig 2011


“No crec en els miracles, però sempre va bé un èxit com el de Pa negre”

Alba Laguna

Com vas entrar a formar part de Bestezuelas i quina primera impressió et va causar el guió? Vaig entrar al projecte pel Carles Pastor, amb qui ja havia treballat abans un parell de vegades. M’ho va proposar i vaig acceptar. Amb ell sempre he treballat molt a gust. També em va atraure que hi havia el Gustavo i la Marian, i tenia ganes de treballar amb ells.

Com definiries el Lillo, el teu personatge? Un home capaç de fer qualsevol cosa per amor? Penso que el que li passa al meu personatge, sobretot, és que vol sortir del forat en el que es troba. Perdut, en un poble de mala mort, estancat. L’amor és un detonant per ell, una via d’escapament que se li’n va de les mans i el mou a fer coses que li portaran problemes.

Sou tres protagonistes, els vèrtexs d’un triangle amorós. Quina relació vau establir el Gustavo, la Marian i tu? Tots tres vam fer bastant treball de guió abans de començar a rodar. En el primer guió que em va passar el Carles el meu personatge era per un noi d’uns vint anys i tot era una mica més fàcil. Però amb la meva edat, el personatge havia de ser més reflexiu i vam anar canviant detalls. Amb el Gustavo i la Marian vam revisar els diàlegs per fer-los una mica més nostres, sempre amb el vist-iplau del Carles. Així que mentre fèiem proves de vestuari i maquillatge ens vam dedicar a aquesta feina més de taula.

Tothom el relaciona ara amb en Farriol, el personatge de Pa negre que l’ha consolidat com a actor i li ha donat la visibilitat que es mereixia després de més de deu anys de carrera. L’urgellenc Roger Casamajor estrena aquest mes Bestezuelas, un film molt més modest que el de Villaronga, on tres personatges lluiten per fer-se un lloc en una societat que els dóna l’esquena. Un canòdrom, apostes, diners, traïció i un triangle amorós són els elements d’aquest film del valencià Carles Pastor. Gustavo Salmerón i Marian Álvarez completen l’estrambòtic trio protagonista. El nostre entrevistat és un home senzill, familiar i, a la vegada, treballador incansable. L’hem vist al cinema, a la televisió i al teatre, tres móns que combina amb habilitat. És difícil oblidar l’Andreu Ramallo d’El mar (Agustí Villaronga, 2000), un dels personatges més autèntics i viscerals que ha engendrat el cinema català. decine 19¦maig 2011

29


De prop Amb el seu paper a Pa negre va aconseguir el premi Gaudí i el reconeixement del públic

“És un gran luxe haver treballat tres vegades amb Villaronga; és un geni del cinema” Com vas entrar a formar part de Bestezuelas i quina primera impressió et va causar el guió? Vaig entrar al projecte pel Carles Pastor, amb qui ja havia treballat abans un parell de vegades. M’ho va proposar i vaig acceptar. Amb ell sempre he treballat molt a gust. També em va atraure que hi havia el Gustavo i la Marian, i tenia ganes de treballar amb ells. Com definiries el Lillo, el teu personatge? Un home capaç de fer qualsevol cosa per amor? Penso que el que li passa al meu personatge, sobretot, és que vol sortir del forat en el que es troba. Perdut, en un poble de mala mort, estancat. L’amor és un detonant per ell, una via d’escapament que se li’n va de les mans i el mou a fer coses que li portaran problemes. Sou tres protagonistes, els vèrtexs d’un triangle amorós. Quina relació vau establir el Gustavo, la Marian i tu? Tots tres vam fer bastant treball de guió abans de començar a rodar. En el primer guió que em va passar el Carles el meu personatge era per un noi d’uns vint anys i tot era una mica més fàcil. Però amb la meva edat, el personatge havia de ser més reflexiu i vam anar canviant detalls. Amb el Gustavo i la Marian vam revisar els diàlegs per fer-los una mica més nostres, sempre amb el vist-i-

30

decine 19 ¦ maig 2011

plau del Carles. Així que mentre fèiem proves de vestuari i maquillatge ens vam dedicar a aquesta feina més de taula. El rodatge es va fer en només vint dies. Això va suposar un inconvenient o pel contrari us va ajudar a estar més alerta i més concentrats? Crec que quan hi ha més disponibilitat de temps es poden fer les coses més tranquil·lament i normalment surten millor. Quan tens pressa, has d’estar tota l’estona al cent per cent. Però la gràcia també està en que en vint dies de rodatge s’ha tirat endavant una pel·lícula i no n’hem sortit escaldats. Tot l’equip, des del sonidista fins a l’il·luminador, en un rodatge així s’hi ha de deixar la pell. La localització de la pel·lícula en un ambient decadent i sòrdid està molt aconseguida. És un film de perdedors, d’outsiders. I els gossos del canòdrom podrien ser una metàfora dels tres protagonistes, corrent darrere d’allò que no és real... El més interessant de la pel·lícula és aquest reflex d’un submón que existeix i que moltes vegades no el tenim present perquè no volem. Però aquesta gent hi és, amb el seu folklore propi i el seu propi codi d’honor. Tot això està molt ben reflectit a la pel·lícula. El personatge del Farriol de Pa negre també és un perdedor. Si ens remuntem a El mar mar, podríem dir que Ramallo també ho era. Et sents a gust amb aquest tipus de personatges? Cal salvar moltes distàncies entre els tres personatges, perquè són molt diferents. Però sí que és cert que els tres comparteixen aquesta pàtina de losers, són persones a qui no els acaben de sortir bé les coses. I a la vegada tenen una part fosca. Del personatge de Bestezuelas


no t’esperes que actuï de la manera que ho fa. Crec que no s’ho espera ni ell. El que li passa al Lillo és que té una cosa a dins, bullint, i la noia és qui ho destapa, tot i que ell se n’adona que no pot anar per aquell camí perquè no està fet d’aquesta manera. Com a mínim fa l’intent, prova la possibilitat del “què passaria si...”.

és un gran luxe. Comparteixo molt la seva manera de treballar. Li agrada molt assajar, és molt meticulós. Deixa molt poques coses a l’aire, una mica com al teatre, de manera que quan arribes a rodar és com l’estrena, ho tens tot molt assajat. A Pa negre vam estar dos mesos assajant. La interpretació, la dicció de Vic, etc.

Creus que l’èxit aclaparador de Pa negre suposa un abans i un després en la teva carrera? Encara és aviat per dir-ho. No crec en els miracles, que de cop i volta tot funcioni. Però sempre va bé. La meva primera pel·lícula va ser El mar, precisament, i ara ja han passat més de deu anys. En aquell moment també em vaig trobar una mica com ara, pensant què passaria després. Al final trobes que has d’anar treballant, ho has de fer sempre bé i és la feina que m’agrada. Si m’ha d’ajudar a trobar més feina de cine i personatges més interessants, benvingut sigui.

I vas guanyar el Gaudí. Suposo que va ser una llàstima no haver estat també en la carrera pel Goya. Sí, em va saber greu però això són coses dels acadèmics. A mi em van proposar per actor principal i no vaig sortir nominat. Però com que m’hi he de dedicar tota la vida, doncs en farem més i algun dia segur que hi ficarem cullerada. A més no em van ni convidar!

En tot cas, Pa negre ha servit per a què ara tothom reconegui la qualitat del cinema català. Quines creus que han estat les claus d’aquest triomf? Allò primordial és l’Agustí Villaronga. Això és el pal de paller. L’Agustí fa un cinema molt especial, molt apreciat, sovint més a fora que aquí. El conec des de fa molts anys i sé que ha tingut projectes que no ha pogut aixecar per falta de finançament. Pa negre s’aguanta perquè Agustí Villaronga és un geni del cinema. A més, s’ha sabut envoltar d’un bon equip i uns bons actors. Els premis de Pa negre també són un reconeixement a la seva trajectòria, perquè si ha pogut arribar a fer aquesta pel·lícula, és perquè porta molta experiència a l’esquena. A més de Pa negre i El mar mar, també vas treballar amb Villaronga al telefilm Després de la pluja. Ets un dels seus actors fetitxe... Em considero afortunat d’haver treballat tres vegades amb ell,

“Procuro gaudir amb la feina, tot i que no sempre es donen les circumstàncies per fer-ho” Dius que t’hi has de dedicar tota la vida. Com vius la teva professió? Les esperes entre feina i feina... El més difícil de ser actor és precisament això, quan no tens feina. Llavors es complica molt la vida, el cap, comences a pensar coses que no hauries de pensar i després és molt difícil arrencar. Per això jo faig de tot, compagino tot el que puc. Faig televisió i ara estic al teatre. D’un temps ençà el que procuro és gaudir amb la feina. Després de deu anys que fa que m’hi dedico, m’he adonat que és el més important. No sempre es donen les circumstàncies per poder-ho fer, però com a mínim hem d’intentar passar-ho bé.

Roger Casamajor s’ha convertit en una de les cares més conegudes del nostre cinema

decine 19¦maig 2011

31


En privat

Roger Coma

de la càmera a la ploma

Ja fa un parell d’anys de la publicació de Si això és París, la primera novel·la de l’actor Roger Coma (Barcelona, 1976). Des de llavors, Coma ha compaginat la interpretació amb l’escriptura i ara publica He conegut una noia, un relat irònic en primera persona que recull un bon grapat d’anècdotes extretes de les seves pròpies vivències. Els protagonistes d’aquesta història són un personatge que és anomenat ‘l’actor’ i l’Eleanna. ‘L’actor’ viatja constantment en l’AVE que uneix Madrid i Barcelona. A la capital espanyola hi fa sèries de televisió per a “adolescents hormonades”, i a Barcelona teatre per a gent empatxada de si mateixa. La seva amiga Eleanna viu desconsolada perquè se li ha acabat l’amor: el seu xicot l’acaba de deixar amb explicacions no gaire convincents. Dos joves en la trentena amb vides aparentment envejables que, no obstant, no acaben de trobar la felicitat. Roger Coma és un rostre popular gràcies a sèries com Porca misèria, Les veus del Pamano o Ermessenda i nombroses pel·lícules, sobretot de Ventura Pons, com A la deriva, Anita no perd el tren o Morir (o no). A continuació, Decine us ofereix un fragment, especialment escollit per l’autor, de la novel·la He conegut una noia.

32

decine 19 ¦ maig 2011


L’ACTOR Només espero no ser un actor del xiuxiueig. Espero ser qualsevol cosa però mai un actor del xiuxiueig, cosa detestable com poques. Consisteix a parlar molt fluixet perquè no tens gaire clares les intencions del personatge i si tot es fa petitet sembla que no és tan evident que no tenim ni idea de per què el personatge fa el que fa. Jo a vegades també he estat un actor del xiuxiueig. Jo ho he fet, ho he de confessar. És l’única manera de salvar el barco a vegades. Però és sempre un pecat i anirem a l’infern. Si no per això per qualsevol altra condemna. N’hi ha tantes. Penso això en un bar de tapes de la plaça Santa Ana greixós però inspirador i m’adono que des d’aquí també es pot arreglar el món, des de dins del planeta del greix amb el fum que s’impregna als pernils en estat de meditació, penjats pel turmell penso que també aquí es pot decidir com inspirar l’existència. Tan fàcil com totes les coses definitives. Això no és el que pensaré mitja hora més tard vestintme de personatge al camerino quan entra un altre actor, amb qui compartim l’espai i anuncia que ve de ressaca i ho proclama a les quatre ventositats. Li veig la boca completament seca, amb aquella saliva sòlida i no para de fumar, ha encès tres cigarretes sense interrupció,

deixa respirar el món, no l’ofeguis tan de pressa, penso. Diu que el cap de setmana l’ha cascat molt, és que ja té una edat, passa dels cinquanta i ens posem a parlar de París que ell coneix molt bé, cosa que el porta a concloure que Madrid està mort de mortalitat, segons ell no hi ha la pulsió artística de París ni de broma. I m’acaba explicant que també ha fet guions. Tots fem guions, els actors, per què deu ser? Per quina insatisfacció? El fet actoral genera malestar i necessitat d’escriure? Per cagar-se en el responsable general del sistema? Li pregunto si té nòvia, també em diu que només figurants, en aquest moment cap protagonista, què passa?, continua, no podem viure sense tenir destinatari de les nostres ofrenes cardíaques que no són mai amor, sempre són fes-me sentir bé?, i per desgràcia mundial el deixo amb la paraula a la boca perquè m’han de posar una capa de pintura per tornar-me personatge a base de maquillatges subtils que no es notin, per dissimular els defectes, per amagar qualsevol traça d’humanitat. Tele és idealització, un conte. Res no és absolut al dia a dia dels vius, vull dir que tot és a mitges, però en canvi a la tele és tot, és ideal, total, simple, un conte.

CRÍTICA LITERÀRIA He conegut una noia, en realitat, és un manual de tot el que cal saber i mai ningú no havia explicat del món dels actors. Fins ara ja sospitàvem que a la televisió i al cinema no tot és glamur. Imaginàvem que, com narra el protagonista en primera persona, és un sector sovint empastifat d’”egos desmesuradament enormes”, “guionistes poc inspirats” i “hores d’espera inacabables”. El que no havíem confirmat és que molts actors treballen gratuïtament quan els ho demana un director de prestigi internacional, o que l’autèntic pànic escènic només existeix durant els càstings, o que fer-se un petó de cine amb una joveneta de pits bonics pot resultar un malson. A més, ara també sabem que “tothom és actor fins que no es demostri el contrari” i per això “als actors no se’ls demana que siguin intel·ligents”. Tot plegat molt revelador i francament divertit. I com que aquesta feina és – aparentment, i només aparentment – feixuga, l’actor d’aquesta novel·la es distreu inventant altres vides a estones perdudes. I casualment, és el que també ha creat Roger Coma mentre feia quilòmetres d’AVE entre Madrid i Barcelona. De fet, el mateix Coma, igual que el protagonista, també reconeix que per a ell, inventar és el segon verb després de respirar. Malgrat això, no li demaneu a l’autor en què o qui s’ha inspirat. Respon amb evasives. Al llibre també descobrim una altra protagonista: LA NOIA, l’Eleanna. Una dona excel·lentment descrita com a una perfecta desesperada. Una ànima brutalment torturada pel desamor més primitiu i cruel. La deixa el nòvio i embogeix. Una sensacional feina de l’autor per explicar les mil cares d’un sentiment tan comú i alhora tan difícil de concretar.

Tot plegat redactat amb dues virtuts literàries que excel·leixen - i que ja podem elevar a la categoria d’ “estil Coma” perquè ja ho practicava a Si això és París-: la ironia i el sarcasme. A més, aquesta vegada exagera i estripa encara més els sentiments i les emocions. Fins al punt que la manera com està explicat monopolitza l’atenció del lector. La forma millora el fons. És directe, precís i explícit, però ple de matisos on cal aturar-se per observar el lèxic en ocasions molt treballat. Un exemple exquisit: “Quan vaig intentar dir rosa d’abril em sembla que només vaig dir rossa senil, o potser prosa d’abril, sosa del Brasil, fossa febril, força senil, morsa servil, fosca del tot en vil, tos de cabrit, o potser em vas dir mosca em poses a mil.” Una novel·la imprescindible per a tots els actors catalans, especialment per als amics de Roger Coma perquè – amb tota probabilitat – trobaran alguna vivència pròpia “robada” per l’autor. A més, és un text altament recomanable per als periodistes, que per fi tenim material inèdit d’on estirar preguntes més aviat sucoses. I finalment és ideal per a persones que han perdut la parella. Descobrir que a la vida hi ha personatges com l’Eleanna fa que ens reconciliem amb el món: sempre hi ha algú que està pitjor que nosaltres. Un divertiment fabulós. Tots cap a la llibreria. Jo, mentrestant, espero l’arribada del tercer.

Laura Duran decine 19¦maig 2011

33


Documental

AL FINAL DE L’ESCAPADA Francesc Vilallonga

Tres anys després d’endur-se els premis Goya i Gaudí al millor documental amb Bucarest, la memòria perduda, el director català Albert Solé continua amb el seu treball sobre la memòria històrica amb Al final de l’escapada, una pel·lícula centrada en la figura de Miguel Núñez, històric lluitador antifranquista i dirigent del PSUC, impulsor de projectes de cooperació amb Nicaragua i home de lúcida reivindicació del dret a morir dignament. Premiada recentment als festivals de Màlaga –on va aconseguir el segon premi de la secció de documentals i el Premi del Públic- i a Guadalajara (Mèxic), la pel·lícula ha estat coproduïda per Minimal Films i TV3, i Albert Solé hi reivindica novament la capacitat del gènere documental com a eina de recerca que pugui omplir determinats buits del nostre passat històric més recent.

Un moment del rodatge d’Al final de l’escapada, on Albert Solé continua lluitant per recuperar la memòria històrica

34

decine 19 ¦ maig 2011


Albert Solé: “El documental és una eina bàsica en un país que no ha sabut fer bé la seva feina sobre la memòria històrica”

El director va guanyar el Gaudí i el Goya amb Bucarest, la memòria perduda

Com va ser el procés d’escollir el títol de la pel·lícula? Realment el títol s’ajusta molt bé a la filosofia de fons de la vida de Miguel Núñez, però et va condicionar d’alguna manera el fet que A bout de souffle de Jean-Luc Godard ja s’hagués traduït a Espanya com Al final de la escapada? En primer lloc em va venir de gust reivindicar que els títols no són patrimoni de ningú, i més quan en el cas de la pel·lícula de Godard la traducció que se li va donar aquí no es correspon amb el sentit del títol original. Realment em semblava que Al final de l’escapada reflectia i resumia molt bé la història que volia explicar, i no hi volia renunciar. Sabia que corria alguns riscos, i que això podia ser un obstacle o que podia generar una certa confusió. Però és que realment la vida del Miguel Núñez va ser una fugida de tot allò que no li agradava, però no en el sentit de no comprometre’s sinó a l’inrevés, de buscar nous objectius, de no acomodar-se mai. Podríem dir que Al final de l’escapada forma com un díptic amb Bucarest, la memòria perduda. Fins a quin punt aquest nou film és un perllongament de l’anterior? Creus que ja has dit tot el que volies dir sobre la memòria històrica, que és el gran tema dels dos documentals? Sí, sí, jo dic que es tracta d’un “spin-off”, és a dir, desenvolupar un personatge que ja apareixia en el teu projecte anterior però que no vas tenir temps ni espai per treballar sense que allò afectés el ritme intern de l’altre projecte. Quan feia Bucarest vaig retrobar-me amb el Miguel Núñez, amb el que havia tingut una relació

personal esporàdica i va ser quan vaig adonar-me que la vida del Miguel era un material de primer nivell per justificar-ne un projecte audiovisual autònom que em permetria apuntalar alguns elements que ja sortien a Bucarest, però a la vegada desenvolupar-ne de nous. Crec que sí que es pot parlar de díptic, perquè hi ha elements d’un documental que remeten a l’altre i a l’inrevés, però en canvi no tinc clar que ja hagi dit tot el que volia dir sobre la memòria històrica. Sempre he tingut el convenciment que no hi ha cap història individual, sinó bàsicament una història col·lectiva conformada per un munt de microhistòries individuals entrellaçades. En aquest sentit, podríem seguir navegant per altres històries individuals que surten a Al final de l’escapada, i així anar teixint tot aquest patrimoni històric que ha fet que la societat actual sigui com és. Per tant, crec que és un tema inesgotable, i et puc avançar que ara m’estic plantejant un tercer projecte que m’agradaria portar al terreny de la ficció, un àmbit que he treballat poc però que tinc moltes ganes de provar. Tant a Bucarest com en aquest nou film has tingut una forta implicació personal en el que estaves explicant. Això ha estat un incentiu o un condicionant? Com t’ha fet plantejar la teva feina com a director? En aquest sentit, el fet que hagis posat la veu en off al documental ha estat una opció personal? Sens dubte, tot això que comentes ha estat el gran repte tant de Bucarest com d’aquest projecte. Com aconseguir aquest equilibri, molt difícil, que et fa interpel·lar-te permanentment sobre el teu

decine 19¦maig 2011

35


Documental

treball, entre la part personal i la part estrictament professional que conflueixen en tot projecte. Això ha generat grans discussions i debats dins l’equip del film. A mi m’hagués agradat que la veu en off l’hagués posada la filla de Miguel Núñez, la qual cosa que ens hagués permès enllaçar amb Bucarest, però realment era una opció complicada, sobretot des del punt de vista tècnic i també emocional. I va ser quan finalment em vaig decidir per posar directament jo la veu en off off, tot i que no es tractava només de si fer-ho o no, sinó també amb quin to i quin tipus d’implicació. Cada vegada estic més convençut que la gent demana històries subjectives, personals, amb una mirada pròpia, amb una implicació emocional de l’autor si és possible. A partir d’aquí hi ha una sèrie de preguntes ètiques que un s’ha de fer en el sentit de quin dret tens a convertir-te en protagonista d’una història de la que no has estat mai més que un testimoni secundari. Valorant tot això, vaig començar a assajar fins aconseguir el to adequat que volia donar al relat.

“A Bucarest, la memòria perduda vaig adonar-me que la vida del Miguel era un material de primer nivell per a un projecte autònom” La teva pel·lícula continua parlant de la memòria històrica, però també introdueix altres elements importants com l’aposta de Miguel Núñez per una mort digna i el seu compromís amb l’ONG que va impulsar a Nicaragua. Fins a quin punt l’ús de la veu en off t’ha servit també de recurs narratiu per enllaçar aquests elements tan diversos i dotar-los d’una coherència? De fet, fixa’t que a la darrera part de la pel·lícula, quan ens centrem més en els últims mesos de la vida del Miguel i la seva reivindicació d’una mort digna, la veu en off va desapareixent progressivament. Crec que això va sortir d’una forma natural, perquè les pròpies imatges adquirien tanta força que no calia acompanyar-les de cap tipus de remarca. En aquest sentit, el recurs de la veu en off és sobretot per situar el personatge i per anar enllaçant les diferents etapes de la seva vida de forma condensada, perquè és impossible explicar-ho tot. Però una vegada ens situem en la darrera etapa del camí, aquest recurs narratiu deixa de tenir sentit. Crec que havíem aconseguit un dels nostres objectius: entendre que la seva etapa final era un exercici de coherència respecte a la resta d’etapes i al compromís vital que hi havia expressat. En alguns moments de la pel·lícula utilitzes un recurs visual que et dóna molt bons resultats: l’animació d’un còmic preexistent sobre el mateix Miguel Núñez. Com vas treballar amb aquest material? Bé, la veritat és que va ser un recurs ideal per reconstruir visualment la part de la vida del Miguel que ens era més difícil degut a la manca d’imatges d’arxiu. Si tu busques imatges de l’època de la Guerra Civil o de la postguerra, sempre acabes amb les mateixes imatges de recurs que apareixen en la major part de documentals històrics que han tractat el tema. I va ser llavors quan vam pensar que podíem treballar el còmic i desenvolupar-lo de forma animada com a recurs visual. Vam fusionar forces amb l’equip que elaborava el còmic, aprofitant una gran part de material que ja estava creat, i demanant-los que afegissin alguna seqüència nova que

36

decine 19 ¦ maig 2011

necessitàvem. La veritat és que va ser una gran experiència perquè em va permetre treballar amb un tipus de material nou que no havia fet servir en cap projecte i que penso que li dóna un to molt especial a la pel·lícula. A banda del recurs de la veu en off off, m’imagino que també us devia portar debats intensos com afrontar la visualització dels darrers mesos i setmanes de vida del Miguel: on posar la càmera, quins són els límits a l’hora de filmar els últims moments de la vida d’algú, com gestionar tot això amb la família… Per a mi, tot això va ser el més complicat d’aquest projecte. Només hem pogut afrontar tota aquesta part amb la col·laboració directa i entusiasta de la família i sobretot amb el convenciment que estàvem seguint directament la voluntat i desig del Miguel, que havia expressat que així es fes amb totes les seves conseqüències. Sense tot això, hauria estat del tot impossible. De fet, pensa que el Miguel havia deixat escrit que donava el seu cos a la ciència, i això ho recollim en un darrer pla on veiem com s’emporten el cadàver en una llitera. En aquest punt no volíem fer cap tipus de metàfora, sinó afrontar la realitat de la mort directament, tal com el Miguel havia volgut i havia manifestat que féssim. Aquest pla va ser perfecte per poder mostrar aquest costat més racional o científic de la mort d’un ésser humà.

“Miguel Núñez no deixava indiferent, sempre estava disposat a debatre idees, tenia una personalitat forta i combativa” Però de fet, el fons de la pel·lícula és d’un gran vitalisme, mostrant un personatge que va viure molt intensament i que mai es va acomodar… Crec que això es percep a través del testimoni dels que el van conèixer. Miguel Núñez era una persona que no deixava indiferent, que sempre estava disposat a debatre idees, que tenia una personalitat forta i combativa, que lluitava per uns ideals dels que estava convençut i que a més, en la seva darrera etapa, va connectar molt bé amb les noves generacions. He intentat que aquesta vida tan intensa i apassionant que va tenir es reflecteixi en la pel·lícula. Crec que actualment hem tendit massa a acomodar-nos, a donar per bons o inevitables alguns aspectes de la societat, i que en certa forma, figures com la del Miguel ens demostren que moltes


de les fites socials de les que gaudim només han estat possibles gràcies a personatges inconformistes com ell.

“El documental té grans problemes de finançament: no interessa als mercats i necessita una aposta ferma institucional” Com a documentalista quina és la part del procés d’elaboració d’una pel·lícula en la que et sents més còmode? Se’t fa especialment dur el treball a la sala de muntatge? Crec que la clau és tenir un bon projecte entre mans, però sobretot aconseguir un material valuós i interessant al que finalment donaràs forma a la sala de muntatge. Per a mi és essencial crear un bon clima durant el rodatge que permeti que els personatges s’obrin, siguin realment com són i en certa forma aconsegueixis que s’oblidin de la presència de la càmera. En el cas del Miguel, va ser important el coneixement personal previ que jo tenia d’ell, juntament amb la seva predisposició i desig, però també treballar amb un equip molt reduït amb el que ell pogués establir un clima de certa confiança, i sobretot moltes hores de rodatge i grans dosis de paciència. Pensa que teníem més de seixanta hores de material que havíem de reduir a hora i mitja. Com a director intento pensar menys en el que deixo fora i més en quins elements em

semblen imprescindibles per explicar la història en la que estic interessat. No sóc un director al que li agradi excessivament el treball a la sala de muntatge, prefereixo donar unes pautes precises al muntador, que aquest sigui creatiu, i començar a treballar a fons amb ell en una segona fase, quan el material ja està premuntat. Els premis Goya i Gaudí que vas aconseguir amb Bucarest, la memòria perduda van suposar-te un ampli reconeixement. Fins a quin punt això ha estat important per tirar endavant aquest nou projecte? Com veus el panorama actual del documental a Catalunya? El món del documental té grans problemes de finançament: en general no interessa als mercats i per tant necessita una aposta ferma institucional per fer-lo viable. En aquest sentit, a Catalunya ens hem de sentir privilegiats perquè, tot i les dificultats inherents al sector, s’ha establert una via de finançament constant, bàsicament a partir del suport de TV3. Crec que el documental és fonamental perquè no és indústria, però és identitat, reflexió, fàbrica de nous talents, laboratori per experimentar llenguatges i fusions de llenguatges. Però a més, en un país que no ha sabut fer bé la seva feina sobre la memòria històrica, em sembla una eina bàsica per cobrir tots aquests buits que hi continua havent. Per tant, fer documental és molt complicat perquè no hi ha mercat, però en canvi és una necessitat que tenim com a país. Quin valor tenen els premis en aquest context? Home… en tenen, no ho negaré; tot reconeixement és benvingut perquè et dóna un ressò, et situa en el mapa, et permet ser conegut en el context en el que et mous i això repercuteix en tenir més possibilitats de fer nous projectes.

El documental repassa el tram final de la vida de Miguel Núñez

decine 19¦maig 2011

37


Prèvia

PASSI EL QUE PASSI

Un llargmetratge ‘indie’ però sense indis

Robert Bellsolà, director Sí, hem fet un llargmetratge, millor o pitjor, però passi el que passi, ja està fet. Ho volíem fer amb onze dies de rodatge i al final varen ser dotze. I entre els onze primers i el que fa dotze varen passar quasi dos anys. A més a més, al nostre film no hi ha un sol personatge en una habitació escrivint davant d’un ordinador i prou. Tenim nens, cavalls, molts personatges, masies, pisos, escola de ballet, piscina, bessones txeques i una festa de disfresses amb quaranta extres. A més, tot això s’ha fet sense cap subvenció i sense teles ni distribuïdora al darrera... I sí, repeteixo, ja està fet…i ara em pregunto, ha valgut la pena? Rodar sense mitjans, en poc temps, amb una mà a cada...i amb un parell de..... sí, sí, quedes molt bé explicant-ho....que valents, té molt de mèrit i tal! Una altra cosa és fer-ho, viure-ho, passar per tot el camí des de l’escriptura del guió fins que esperes poder estrenarla. I això no és ser valent, és ser temerari!!!

Es tracta d’una comèdia esbojarrada que es va rodar en dotze dies, amb recursos mínims

38

decine 19 ¦ maig 2011


QUATRE “POLVOS”? I tot va començar amb allò de “en comptes de fer un curt, ja que ens hi posem, fem un llarg, no?”. La veritat és que personalment no m’agrada veure curts, tampoc fer-los. S’han de fer, és clar, però a la nostra petitona i familiar productora gironina Aiguaviva Films, després de videoclips, documentals i també un parell de curts, havíem de decidir-nos entre tres guions de llargmetratge escrits per mi, tots tres comèdia. I és clar, es va triar el menys costós: Passi el que passi, sobre una parella d’uns trenta-cinc anys amb una filla que es planteja, com a repte, incrementar la seva vida sexual amb el simple propòsit de fer l’amor quatre vegades en un cap de setmana (seria això un McGuffin?). Per suposat que el cap de setmana se’ls complicarà, però alhora tot això els farà reviure intensament la passió. D’alguna manera, amb una clara voluntat de fer una feel good movie, la nostra peli també és cinema social, ja que encoratja les parelles adultes a fer-ho més sovint....ara se m’ha anat l’olla! No, no és cinema social, és una comèdia i punt.

tratge, però algun dia havíem de començar, no? Per facilitar les coses es va llogar una masia de turisme rural perquè hi visqués l’equip i perquè alhora fos l’escenari principal del film, la casa de la parella protagonista.

RODATGE i MÚSICA Sobre l’infern del rodatge...bé, no és ara el moment de fer plorar el lector amb tràgiques batalletes. Només dir que a l’equip de dotze s’hi va afegir el que feia tretze, en Murphy, el de la llei, que sempre apareix a tots els rodatges indies. No sabem com s’ho fa el cabronàs però sempre hi és, cada dia....El cas és que es va rodar un llarg. Degut a la meva amistat i relació professional amb el gaiter gallec Carlos Núñez, hem pogut comptar amb una excepcional banda sonora, no celta, composada pel seu germà en Xurxo Núñez. A més, i degut a un procés de picar porta, hem aconseguit cançons del gran Miqui Puig, dels cracks dels The Pepper Pots i dels meravellosos Els Amics de les Arts, a més de músics gironins amics com en José Domingo, en Santi Palacios, els Violet Frequency i el gegant d’en Rodney Gemmell, un músic de carrer anglès que ara viu a Perpinyà perquè diu que “Girona is fucking expensive!”

L’AMIC FACEBOOK Sense més mitjans i per donar a conèixer a tothom el que estic aquí explicant, que havíem fet un film, teníem internet. El gran aliat del film ha estat www.facebook.com/passielquepassi, la nostra pàgina oficial amb quasi sis mil fans en sis mesos de vida. Evidentment que no ho podem comparar amb el milió i mig que té la Susan Boyle, però per un film indie en català encara sense data d’estrena, no està gens malament.

SENSE SUBVENCIONS? Vàrem demanar subvencions, al Ministerio i al Departament. I com és normal, no ens les van donar, però vaig poder convèncer a la productora del film, Mireia Oliveras, per tirar endavant i rodar igualment....Per cert, la Mireia és la meva dona. I vàrem decidir rodar en català, en HD i sense HMIs. Encara recordo en Martín G. Damonte, el director de fotografia: “tiu, almenys un HMI!”. La meva resposta: “què collons és un HMI?” Tema actors: anunci a internet i càsting al Museu del Cinema de Girona i a les oficines d’uns amics de Barcelona. D’aquí varen sortir tots els actors del film. Entre ells, els nostres protagonistes: el gran Marcel Tomàs, de la companyia Cascai Teatre i l’encisadora i brillant Carlotta Bosch, actriu i model que viu i treballa a New York però que per uns dies va viure i treballar als idíl·lics paisatges toscanocatalans d’Aiguaviva, Estanyol i Bescanó. Perquè el nostre film és eminentment rural, en la línia de les comèdies franceses de la Provença o les italianes de la Toscana, però és clar, catalana i un pèl grollera. En tot cas, però, el meu pare encara segueix pensant que li falta “marro”. Producció: necessitàvem gent per fer de tot. L’ERAM, l’escola gironina, ens va aconseguir quatre joies, la Sussana, l’Andrea, en Marçal i l’Antonio, estudiants en aquell moment i ja experts professionals després del rodatge. A l’equip s’hi van afegir en Pablo i en Víctor pel so, l’Anna i l’Ainara pel maquillatge i la perruqueria, en Carles i la Virgínia en la direcció artística, i el meu oncle, en Gil, es va encarregar d’alimentar-nos. En total érem dotze i cap dels dotze havia treballat mai en un llargme-

RESULTAT L’altre dia llegia que en Truffaut exigia als futurs membres de la Nouvelle Vague “fer un film de contingut bastant personal amb menys de trenta-cinc anys”. El meu, de personal ho és força, però ja en tinc trenta-nou i en cap moment he volgut fer un film d’autor. “Passi el que passi” és simplement un petit film divertit, sense pretensions, amb l’esperit de les comèdies grolleres dels Farrelly però rodat a la manera de Jim Jarmush, bàsicament perquè al no tenir mitjans no hem pogut moure gaire la càmera i hem rodat amb plans fixes buscant el naturalisme rohmerià de les interpretacions i deixant molta cabuda a la improvisació...però bé, en poques paraules, és una comèdia. Passi el que passi, ja està fet. El film existeix.....però encara em pregunto, ha valgut la pena?

decine 19¦maig 2011

39


Rodatge

[REC] 3 Génesis El passat 4 d’abril va iniciar-se el rodatge de la tercera entrega de la saga [REC], aquesta vegada a les ordres de Paco Plaza que, dirigint en solitari, recupera l’essència de la primera pel·lícula. El rodatge s’allargarà set setmanes i s’efectuarà en diverses localitzacions de Barcelona. [REC]3 Génesis, un dels films més esperats pels amants del cinema de terror, té un repartiment encapçalat per Leticia Dolera i Diego Martín. Filmax és la productora que torna a estar al capdavant del projecte, rebent el suport de Televisió de Catalunya, qui ja ha adquirit els drets d’antena del film. Jaume Balagueró s’encarrega, aquesta vegada, de la producció creativa, i la producció executiva la porten a terme, juntament amb Balagueró, Julio Fernández, Carlos Fernández i Alberto Marini. Pel que fa al guió, el mateix director, Paco Plaza, i Luis Berdejo han recuperat, com ja s’ha dit, l’essència de la primera entrega que va terroritzar el públic l’any 2007 i va obtenir bones crítiques per part de la premsa. D’altra banda, Pablo Rosso assumirà la direcció de fotografia, de la mateixa manera que ho va fer en la primera i en la segona entrega de la saga. L’argument de [REC]3 Génesis, no obstant, és un misteri del que

no n’han transcendit els detalls, tot i que es tracta d’una preqüela que permetrà descobrir l’origen del virus en el ja famós edifici barceloní on transcorren els fets de les dues pel·lícules anteriors. Val a dir que [REC] i [REC]2, dirigides conjuntament per Paco Plaza i Jaume Balagueró, van recaptar 29 milions d’euros a les taquilles d’arreu del món. Tan tés així que aquesta nova entrega ja ha estat venuda a més d’una vintena de països, entre els quals hi destaquen els Estats Units, França, el Regne Unit, Alemanya, Portugal, Grècia, Brasil, Mèxic, Argentina, Orient Mitjà, Japó, Austràlia i Nova Zelanda, entre d’altres.

Direcció ¦ paco plaza Gènere ¦ terror Producció ¦ filmax, Televisió de catalunya Repartiment ¦ Leticia Dolera, Diego Martín

Una de les impactants imatges que s’han donat a conèixer de l’esperada pel·lícula

40

decine 19 ¦ maig 2011


TERRA BAIXA Una de les obres més populars del dramaturg i poeta Àngel Guimerà, i la més representada i traduïda de la llengua catalana, s’està rodant en forma de TV movie a Castellterçol, al Vallès Oriental. Aquest rodatge, que es va iniciar a principis d’abril en una masia del Moianès, està previst que hagi acabat a principis d’aquest mes. A Terra Baixa es percep l’ambient de la societat rural a la Catalunya de l’època, on els camperols havien de suportar una dependència molt feixuga dels amos de les terres. És així, que Guimerà va crear el mite de la Terra Alta, el món incontaminat on no existeix el mal i d’on surt l’heroi que s’oposa a la corrupció de la Terra Baixa. Enmig d’aquest context hi ha en Manelic, un home senzill i primitiu que baixa de la Terra Alta perquè ha estat cridat a casar-se amb la Marta, una noia de la Terra Baixa que fins aleshores havia estat obligada a mantenir relacions íntimes amb el seu amo, en Sebastià. Aquest pretén continuar mantenint-les més enllà del que per a ell és un matrimoni de conveniència. Però la Marta trobarà en l’amor d’en Manelic la força necessària per esdevenir lliure del seu amo i trencar la dependència que la subjectava a en Sebastià. Aquest telefilm està dirigit per Isidro Ortiz i protagonitzada per un equip molt potent encapçalat per Ernest Villegas, Francesc Orella, Marina Gatell, Marina Comas (guanyadora del Gaudí a la millor actriu secundària i del Goya a la millor actriu revelació d’enguany per Pa negre negre), Oscar Rabadan, Joan Pera, Roger Casamajor (guanyador

del Gaudí al millor actor secundari aquest any per Pa negre negre), i Mercè Arànega. El guió l’ha adaptat el mateix director del relat d’Àngel Guimerà, Terra Baixa, i pel que fa a la direcció de fotografia se n’ha encarregat Julián Elizalde. És una producció de Fausto Producciones i Televisió de Catalunya, i també compta amb la col·laboració destacada del cantant i compositor Pep Sala, encarregat, en aquesta ocasió, de la banda sonora.

Marina Comas i Marina Gatell tornen a rodar juntes després de Pa negre

decine 19¦maig 2011

41


Crítica

bestezuelas

pretensió de ‘thriller’ Anna Petrus Referir-nos a Bestezuelas suposa posar sobre la taula que es tracta d’un projecte fallit. La segona pel·lícula de Carles Pastor està construïda al voltant d’un triangle amorós impossible, alhora que mostra les fissures d’una producció sobredimensionada.

Direcció ¦ Carles Pastor Gènere ¦ thriller Producció ¦ Gaia Audiovisuals, Loto Films Repartiment ¦ Gustavo Salmerón, Marian Álvarez, Roger Casamajor, Miguel Ángel Romo, María Almudéver, Joan Molina Estrena ¦ 20 de maig

H

i ha pel·lícules que en l’aspecte formal desvetllen molt clarament de quina manera es produeix una escissió entre els recursos de producció i la dimensió real del projecte de partida. Bestezuelas de Carles Pastor és una d’aquestes pel·lícules. En els primers deu minuts de metratge ja és ben visible que Pastor partia d’un guió ambiciós que hagués requerit més recursos de producció dels que finalment va tenir al seu abast. I és segurament per aquest motiu que Bestezuelas, malgrat que potencialment parteix d’una metàfora cinematogràfica interessant, resulta al final una pel·lícula que no arriba a l’espectador.

Pastor teixeix un triangle amorós entre un exconvicte, interpretat per Gustavo Salmerón, una exprostituta, interpretada per Marián Álvarez, i un jove aliè al món fosc de la delinqüència, interpretat per Roger Casamajor. Aquests tres personatges, que cadascun a la seva manera busquen tornar a començar i aconseguir el somni de la seva vida, conflueixen en l’espai ambigu dels canòdroms on els gossos corren curses enganyats per un objectiu que no podran aconseguir mai, i on els jugadors esperen poder assolir una riquesa immediata i sense esforç. El problema de tot plegat és que Pastor juga al thriller a través de les línies argumentals propiciades pel personatge de Salmerón i, al mateix temps, entra en el territori del melodrama exacerbat pel que fa a les passions, sovint

42

decine 19 ¦ maig 2011

inversemblants, de cada un dels personatges. En aquest sentit, la pel·lícula entra en alguns moments en el territori del telefilm, una intromissió que lliga de forma directa amb la trajectòria del director, autor de TV movies com Camps de maduixes (2005), Latidos (2006) o Comida para gatos (2008). És així com la pel·lícula s’allunya radicalment i desaprofita referents tan excel·lents com hagués pogut ser, per exemple, la pel·lícula Amantes (1991) de Vicente Aranda, una vertadera joia del thriller melodramàtic i amb alguns aspectes de confluència amb el projecte de Pastor. Sigui com sigui, el cas és que l’escissió entre la dimensió del projecte i el disseny de producció també acaba revertint en l’aspecte estrictament estètic de la pel·lícula, la qual cosa empitjora el seu visionat. La fotografia és neutra i gens engrescadora, i la posada en escena és sovint massa òbvia, mentre que hi ha algunes seqüències on els trucs de rodatge semblen colar-se entre els fotogrames del film, provocant un distanciament definitiu entre l’espectador i la història que s’està narrant. Amb tot, és cert que les interpretacions dels tres actors protagonistes són magnífiques, i de fet, són les que finalment propicien que l’espectador tingui la paciència d’arribar fins al final de la pellícula. Sense Salmerón, Álvarez i Casamajor, Pastor segurament no hagués aconseguit aixecar Bestezuelas.


Escuchando al juez Garzón

El màrtir de l’esquerra Adrià Sunyol Així com el panorama polític català sempre s’analitza tenint en compte els dos famosos eixos (nacional i esquerra-dreta), ens resulta impossible abordar un documental sense pensar sempre en dues línies d’anàlisi que es creuen i, ben sovint, es contaminen i confonen.

Direcció ¦ isabel coixet Gènere ¦ documental Producció ¦ Miss Wasabi Lab S.L. Estrena ¦ 20 d’abril

P

er una banda tenim la pretesa realitat que el film intenta transmetre. Per l’altra, la relació del documental amb els seus mecanismes de credibilitat i amb els codis del seu propi gènere. Escuchando al juez Garzón també participa d’aquesta molesta dicotomia. El contingut, apassionant i polèmic, és ni més ni menys que la figura del jutge Baltasar Garzón en la plenitud de la seva decadència, escrutat en primers plans i escoltat durant una hora i mitja plena d’arguments, divagacions jurídiques i problemàtiques ètiques. I el continent és un documental que sembla més aviat una aproximació periodística a una figura notable, convenientment maquillada amb tota mena d’estratègies cinematogràfiques que tendeixen a reforçar la idea d’un producte en brut, directe i confidencial, però que fan pensar constantment en la seva hàbil directora, més apta per la construcció elaborada de ficcions ploramiques de qualitat que no pas en la producció d’un documental que prengui volada a través del seu combustible de sempre: l’exposició clara i contundent de la realitat, amb totes les seves contradiccions i matisos. Coixet ha distorsionat el so de l’entrevista, per fer-lo feréstec i misteriós, i per puntuar amb silencis i alteracions del volum una posada en escena obligadament essencial. Les veus de Garzón i Manuel Rivas, sonen properes, seductores i eloqüents. I el blanc i negre primitiu simplifica i concentra la visualització. El muntatge és interessant, però l’efecte hipnòtic resultant no altera la percep-

ció global de falta de solidesa i de la manca d’una aproximació més rigorosa i profunda a un personatge/persona que no només és, sinó que també representa i encarna problemes i assumptes que el cinema ha de saber enfrontar sense por. Sota la mirada comprensiva i maternal de Coixet, Garzón s’explica, es crispa, es delata i es defensa. La pel·lícula ens recorda que a Espanya, el poder mediàtic i polític de la dreta ha arraconat una figura controvertida però que porta per bandera alguns valors fonamentals en una societat democràtica. Una defensa radical com aquesta pot ajudar-nos a prendre part en opcions (l’estil bel·licós i intervencionista de Garzón) que no reconeixem com a perfectes però que ens representen millor quan es tracta de reforçar les idees que fan quallar la nostra democràcia. És difícil de dir a quin lobby o contuberni judeo-masònic atribuirà Intereconomia la pellícula de Coixet, però és bo que, sense escalfar en excés l’ambient, tots els qui ens definim d’alguna manera com d’esquerres sabem quins són els nostres màrtirs, de quin peu calcen i quines medalles es poden posar sense vergonya. I un apunt final. Ja que a l’ambient hi flotaven les teories conspiratòries, i donat que Garzón és un culer reconegut, vaig trobar a faltar que Rivas no li preguntés si, al llarg de la seva carrera a les altes esferes del poder institucional, el jutge no havia pogut certificar la presència de l’inefable Villarato…

decine 19¦maig 2011

43


Crítica

morir sense morir

realitat vs. ficció Adrià Sunyol Els documentals que intimen amb les estratègies de la ficció, i viceversa, comencen a ser un lloc comú en la cinematografia més recent. Verdaguer s’hi ha posat bé, i aborda amb Morir sense morir un tema candent...

Direcció ¦ antoni verdaguer Gènere ¦ documental Producció ¦ Mediapro, Gravier Productions Repartiment ¦ setmàgic audiovisual Estrena ¦ 29 d’abril

É

s possible que les pel·lícules més signifiactives sobre el tema de l’eutanàsia i els seus derivats ja s’hagin rodat. De fet, Mar adentro i Right to Die, els dos referents més populars sobre aquest tema, són citades a Morir sense morir. Verdaguer ha buscat un camí particular i que inclou la ja citada barreja de registres, però en la seva versió més rudimentària. Si a La leyenda del tiempo d’Isaki Lacuesta, ficció i documental es contaminaven quasi imperceptiblement, a Morir sense morir conviuen l’una al costat de l’altra, en una certa tensió, però també per completar-se mútuament. Per una banda, una cinquantena d’entrevistes amb eminències, testimonis, familiars de víctimes, polítics, etc... entrevistes molt puntuades on es despleguen els elements que conformen aquest debat que intercala conceptes bioètics, legals, religiosos i mèdics. Per l’altra, una sòbria però densa trama de ficció que intenta acostar-nos a la dimensió humana i purament emotiva del problema. El documental és bàsic, professional, solvent, i fa pensar. La ficció és rudimentària, amb un aire quasi amateur, i interpretada sense una mínima engruna de glamur, però té la curiosa capacitat d’emocionar-nos profundament amb un tema que, tot sigui dit, sempre apunta a la llagrimeta. I és que, més enllà de les múltiples complexitats del tema, el film de Verdaguer cobra interès perquè demostra que, de vegades, els camins de la ficció són inescrutables, i que d’una posada en

44

decine 19 ¦ maig 2011

escena més aviat raquítica, les emocions i les idees poden aflorar amb una intensitat que el cinema luxós o molt elaborat tot sovint no és capaç de proporcionar. Un tema tan important, i que furga a la ferida del tabú de la mort amb cruesa i tendresa a parts iguals, mereix el tractament que li dóna Verdaguer, un cineasta honest i menys preocupat pel que diran que per posar sobre la taula els comentaris i les sensacions adequades per a la comprensió global del fenomen. Ho demostra l’últim pla de la pel·lícula, una agosarada immersió en la subjectivitat d’una pacient en estat vegetatiu, amb uns efectes especials ben pobrissons, però que impacta per la seva capacitat de col·locar-nos a l’arrel anònima d’un problema en què els principals afectats no poden, per desgràcia, aportar les consideracions definitives que posarien cada opinió externa en el lloc que li pertoca. La proposta de Verdaguer té per resultat un producte que, abordat amb manca de prejudicis de tota mena (ètics i estètics), ofereix a l’espectador una bona oportunitat per reflexionar i sentir, escoltar i veure. Llàstima que la manca d’un contrapunt ideològic diguem-ne conservador en el debat d’idees (Verdaguer adverteix que, com passa sovint, representants de l’església i de la classe política espanyola van declinar aparèixer al film) ens torni a impedir veure les cares i sentir els raonaments d’aquells que entorpeixen també el progrés legal i social d’una convicció, la de la llibertat de decidir sobre la pròpia vida, que fa de bon defensar.


nova OFERTA DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

11 edicions+DVD A ESCOLLIR per només 24€ pel·lícules a escollir: ELISA K, de Judith Collell i Jordi Cadena HEROIS, de Pau Freixas promoció vàlida fins a esgotar existències DVDs editats per:

+ informació:: info@decine.cat - 93 511 6690 - www.facebook.com/decine


Crítica

Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos

confucio

C

es comparacions són odioses. Quan fa més d’un quart de segle els germans Coen van debutar amb Sangre Fácil (Blood Simple, 1984), un truculent thriller amb sang noir, no era previsible una carrera tan sòlida ni amb tants èxits. En aquells temps també debutava un Zhang Yi Mou amb Sorgo rojo (1988), història d’uns camperols enfrontats a una banda de lladres. Mentre els Coen desenvolupaven una carrera a cavall entre el thriller i l’humor absurd, Yi Mou triomfava a Occident amb melodrames de dones fortes. Però el temps no passa en debades. Els Coen mantenen la qualitat tot i integrar-se a la indústria i competir repetidament i amb èxit pels premis de l’Acadèmia. D’altra banda, després de la revulsiva Keep Cool (1997), Yi Mou és definitivament fitxat per la República Xina, deixa de lluitar contra la censura i esdevé el gran baluard de la cinematografia “comunista”. La seva darrera obra, Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos és un pobre remake de l’opera prima dels Coen. La història d’un marit enganyat que paga per la mort de la dona i l’amant es complica, com a la versió original, fins a extrems sorprenents. Yi Mou domina a la perfecció la posada en escena i el ritme de la cinta però, a diferencia de l’original, Una mujer, una pistola... tendeix a la farsa i a l’histrionisme, com si el referent no només fos Sangre fácil sinó la posterior Arizona Baby. El director xinès belluga els personatges d’una seqüència a la següent en bells paisatges (com ell mateix ja havia fet a obres prèvies) i utilitza efectes digitals per fer lluir muntanyes i lluna. Dissortadament, tracta els personatges més aviat com titelles, en funció dels girs narratius. El resultat és un divertiment molt per sota de l’original, però el que sap més greu és que traeix l’esperit de les millors obres del director xinès. Les comparacions són odioses, sí. Però alguns remakes també ho són.

L

onfucio podria ser en una llista de pel·lícules formada per Gandhi (1982), Amadeus (1984), La Passion de Jeanne d’Arc (1928) o Elizabeth (1998), entre molts altres exemples: grans treballs centrats en la vida de figures que han marcat un abans i un després en la història de la humanitat. Totes elles retraten la grandesa d’aquests personatges, ens expliquen com eren i en capturen l’essència a través d’una selecció de situacions, diàlegs i decisions representatives que permeten aproximar-nos en detall a la seva persona. Com s’ha dit, Confucio podria ser en aquesta llista. Però no hi és. No hi és perquè falla en aspectes clau com el que s’està comentant, el de retratar la grandesa del seu protagonista. La seva directora, Hu Mei, no aprofita tot el potencial que ofereix la figura de Confuci, el pensador que va condicionar la cultura de molts països asiàtics, considerat un dels més grans filòsofs de tots els temps. Un cop vista la pel·lícula, que se centra en les dues últimes dècades de la vida del filòsof, Confuci seguirà essent, per a l’espectador no iniciat, un gran desconegut. L’error ja ve de guió, que falla al no seleccionar escenes representatives de la seva vida o almenys, no les suficients. Així, durant la primera part –que inclou uns efectes especials de gran qualitatveiem un personatge que és més un estrateg militar que un pensador. En el seu afany per arribar al gran públic, Hu Mei incorpora múltiples escenes d’acció que eclipsen la personalitat del protagonista i que només permeten esbossar part del seu pensament. A més a més, els intents de crear tensió i també passió resulten forçats, amb excessius in crescendo de la música i massa fosos a negre que l’apropen perillosament al melodrama pur i dur. L’afany de comercialitat i la incapacitat per escollir moments clau de la seva biografia fan de Confucio un treball que, al contrari del seu protagonista, no passarà a la història.

TÍTOL ORIGINAL ¦ A Woman, A Gun And A Noodle Shop

TÍTOL ORIGINAL ¦ Kong Zi

Direcció ¦ Zhang Yi Mou

Direcció ¦ Hu Mei

Gènere ¦ drama

Gènere ¦ Drama biogràfic

Producció ¦ Beijing New Pictures Film Co., Sony Pictures Classics

Producció ¦ Beijing Dadi Century Limited, China Film Group

Repartiment ¦ Sun Honglei, Xiao Shenyang, Yan Ni, Ni Dahong, Cheng Ye, Wang Xiaohua

Repartiment ¦ Chow Yun-Fat, Chen Daoming, Zhou Xun, Lu Yi

Antoni Peris

Sergi Ribé

46

decine 19 ¦ maig 2011


Joves crítics de LA CASA DEL CINE

La soledad de los números primos

TOURNée

A

a soledad de los números primos és l’adaptació de la novel·la del mateix títol de Paolo Giordano. La novel·la ha rebut l’abraçada de la crítica i del públic però l’adaptació cinematogràfica de Saverio Costanzo no ha tingut tanta sort. La pel·lícula narra la història d’Alicia i Mattia, des de la seva infància, passant per l’adolescència i finalment, la maduresa. En la infantesa els dos nens protagonistes són presentats com dos inadaptats: ella és coixa i ell té una germana deficient que fa que no es pugui relacionar degudament amb els nens de la seva edat. El problema és que els traumes dels dos personatges se’ns presenten a mig metratge i el fil costa de seguir. L’estètica cinematogràfica és caòtica i densa i no ajuda a desxifrar el que està passant. La pel·lícula abraça una estètica pseudovanguardista videoclipera i rebutja l’ús clàssic narratiu del pla general per situar l’espectador en la història, cosa que fa que no es tingui temps per sentir empatia pels personatges. També abusa del primer pla al llarg de tota la pel·lícula; recorre sovint al pla detall i en més d’una ocasió, opta per recursos d’un onirisme delirant que ratlla l’esperpent. No desacredito tal estètica si, en la seva opera prima, el director pretén desorientar-nos, fer-nos sentir rebuig, estranyesa… Però, cenyint-nos al títol, potser hauria d’imperar la solitud i no el desconcert. El problema és que el que percebem és una estranyesa purament narrativa plena de salts temporals, un excés d’elements musicals que sovint ens fan dubtar si estem veient una pel·lícula o un videoclip, i seqüències sovint caòtiques que impedeixen, al meu parer, penetrar dins l’univers psicològic dels protagonistes. Els actors interpreten decentment els seus personatges tot i algunes errades de ‘raccord’ que fan desaparèixer cicatrius i aparèixer pantalons. En resum, una pel·lícula caòtica i desequilibrada sobre la solitud.

bans de començar serà millor aclarir dues coses: una, que Mathieu Amalric no és John Cassavetes i l’altra, que Tournée no és pas The Killing of a Chinese Bookie. Si bé és cert que podrien establir-se moltes similituds entre aquest dos treballs (sobretot entre els dos protagonistes, homes de volta de tot que busquen refugi en un món paral·lel ple de dones i música), aquest seria un exercici perillós que ens conduiria a un únic pensament: Cassavetes era millor. Es molt fàcil arribar a aquesta conclusió, el pes de la història del cinema ens donarà la raó, però en fer-ho hem de ser conscients que estem deixant de banda un petit detall i és que Cassavetes és mort i Mathieu Amalric no només és viu, sinó que encara és jove. Quan el director americà va realitzar aquesta obra mestra, el seu mètode de treball era ja una màquina perfeccionada amb el pas dels anys, mentre que Amalric encara es mostra feble en alguns aspectes a nivell de realització (tempos, continguts dramàtics, composició del pla, etc.). Tournée camina moltes vegades per terrenys una mica insegurs i de vegades, per què no dir-ho, poc interessants. Ara bé, ho fa amb tota tranquil·litat i confiança, sense por de caure en el ridícul o el tòpic perquè el director francès (i aquí ve la veritable similitud amb Cassavetes) estima profundament els seus personatges. Aquest treball, malgrat totes les seves “imperfeccions”, és una obra sincera que aconsegueix reviure en l’espectador l’antiga il·lusió pròpia de les grans ficcions, la d’emocionar-se en conèixer a uns personatges i estimar-los, oblidant completament la seva condició de projeccions planes sobre una pantalla blanca. Deixar-se endur i gaudir sense prejudicis d’allò que tenim davant, aquesta és la lliçó més valuosa que podem extreure d’aquest treball i allò que segurament va fer que el jurat i la crítica optessin per donar a Tournée el premi a la millor direcció i pel·lícula a la passada edició del festival de Canes.

TÍTOL ORIGINAL ¦ La solitudine dei numeri primi

Direcció ¦ Mathieu Amalric

Direcció ¦ Saverio Costanzo

Gènere ¦ Drama

Gènere ¦ Drama Producció ¦ Offside, Bavaria Pictures

Producció ¦ Les Films du Poisson, Neue Mediopolis Filmproduktion, Sofica Europacorp

Repartiment ¦ Alba Rohrwacher, Luca Marinelli, Isabella Rossellini, Arianna Nastro, Vittorio Lomartire

Repartiment ¦ Mathieu Amalric, Julie Ferrier, Anne Benoît, Damien Odoul, Mimi Le Meaux

Rita Barrachina

Sergio Morera

L

decine 19¦maig 2011

47


Taquilla

Un abril ple d’animació, àliens i Torrente La taquilla dels cinemes espanyols del període del 22 de març al 18 d’abril ha estat de prop de 40M€, igualant les xifres de fa un any. També és bona notícia que la presència d’espectadors també es manté força igualada gràcies a la poca quantitat d’estrenes 3D, un element que ja a partir d’abril canviarà totalment ja que començaran a arribar tots els grans film forts en aquest format. A més, un altre mèrit ha estat que les xifres han estat bones tot i no tenir la mateixa quantitat de grans blockbusters (Com entrenar el teu teu drac o Furia de titanes) ni l’extra de la Setmana Santa. Les pel·lícules de més èxit des del 22 de març fins al 18 d’abril han estat: Títol

Recaptació

Espectadors

Torrente 4. Lethal Crisis (Warner)

4,93M€

710.000

Gnomeo y Julieta (Disney)

4,75M€

702.000

Invasión a la tierra (Sony)

3,14M€

486.000

Rio (Fox)

2,72M€

374.000

Sin compromiso (Paramount)

2,40M€

386.000

El cinema familiar és un dels gran motors de la taquilla L’animació ha estat un dels grans protagonistes d’aquestes setmanes gràcies a les estrenes de Gnomeo y Julieta, Rio i Hop. La millor dada la va generar Rio, que amb 1,54M€ a 390 cinemes es va confirmar com la segona millor estrena animada d’aquest 2011 després d’Enredados. La cinta de Fox arribava plena d’energia i amb la clara imatge de cinema infantil i animat de tota la vida. La marca dels creadors d’Ice Age va donar una certa confiança. Tot i que la xifra no era espectacular, sí estava en la línia del que generalment es veu en aquest cinema a l’època primaveral. El cas de Gnomeo y Julieta tampoc es queda gaire lluny. La pel·lícula es va estrenar amb 1,42M€ a més de 500 sales, deixant una mitja per sala bastant escassa. Després ha pogut recuperar el terreny perdut i és que la gran contra que tenia aquest film és que Disney va decidir no estrenar-la amb la seva marca, sinó amb la de Touchstone, una mesura habitual

48

decine 19 ¦ maig 2011

a l’estudi quan estrena cinema que no és producció seva. El bon manteniment i comentaris fan pensar que si hagués tingut la marca segurament les xifres haguessin estat superiors. En el cas de Hop, la xifra ha estat molt pobra, només 535.000€ a 350 cinemes, és a dir, 1.524€ per sala i una presència de 240 espectadors a cadascuna. La competència era forta i és que el film d’Universal no ha funcionant gaire bé a altres països, afectada per un infantilisme que no ha provocat cap interès. De fet, als Estats Units el seu recorregut ha estat veloç i poc emocionant. Un dels grans productes blockbuster que ha arribat en aquesta primera part del 2011 ha estat Invasión a la tierra, cinta de ciència-ficció sobre un atac d’alienígenes que va aconseguir una forta estrena de 1,91M€ a 360 cinemes. El film es presentava amb molt d’atractiu però la decepció ha provocat


que les caigudes durant les dues següents setmanes fossin agudes. De moment només aconsegueix superar els 3,14M€, poc més de 1,6 vegades la dada inicial. L’altra gran protagonista d’aquestes setmanes ha estat la romàntica Sin compromiso, que gràcies a una forta promoció, la presència de Natalie Portman i un to de comèdia romàntica moderna ha aconseguit recaptar més de 2,4M€ i vendre quasi 390.000 entrades. Aquestes comèdies segueixen tenint força en el nostre mercat en moltes ocasions perquè són atractives per a la població femenina, així com el concepte de “lluita de sexes” funciona amb el sector masculí. La contra de Sin compromiso és que s’ha vist afectada per caps de setmana amb poca presència de públic, la qual cosa ha frenat la seva carrera que bé hauria estat més llarga. Les dues setmanes abans de les vacances de Setmana Santa han estat un gran desastre, afectadíssimes pel bon temps i pel futbol, dos dels grans enemics del cinema. La baixada d’espectadors ha estat espectacular respecte a les altres setmanes. Era d’esperar, perquè en aquesta època de l’any sempre hi ha un parell de setmanes en què, amb l’inici del bon temps, la gent no va al cinema. Els que més s’han vist afectats han estat els thrillers, Sin límites i Código fuente. La primera va complir amb prop d’un milió el primer cap de setmana mentre que la segona es va quedar a

El film infantil Gnomeo y Julieta segueix fort en taquilla

mig camí amb uns escassos 690.000€ durant els primers tres dies. Les dues cintes busquen el mateix perfil d’espectadors, i les dues tenien fortes campanyes de promoció. A més Espanya en general té força interès en aquestes pel·lícules i per això la Setmana Santa serà el seu moment clau per poder acabar com a èxits. També hi ha hagut grans fracassos, com ara la fantasia adolescent Soy el número cuatro, que tot i els esforços de Disney només ha aconseguit 473.000€ a 379 cinemes, és a dir poc més de 1.260€ per sala. Les dades són molt negatives per un producte que es presentava com a comercial i que a més venia amb bones estrenes internacionals. A la segona setmana es desplomava un 58% i no arriba al milió d’euros. El cas contrari en aquest món d’adolescents ha estat l’estrena de Caperucita Roja. La cinta de Warner s’estrenava amb força i ja havia aixecat una forta expectació dins l’univers de la cultura emo, els fans de Crepúsculo i els seguidors de tots els temes romàntics-gòtics. La cinta estava dissenyada per a ells i finalment han respòs molt positivament: 905.000€ a 304 cinemes (més de 3.000€ per sala). De fet, Caperucita va presentar les sales més plenes durant el seu cap de setmana d’estrena. Sembla que el sector femení ha estat més interessat en la seva oferta que el masculí.

¿Para qué sirve un oso?, s’ha mantingut a la cartellera

Torrente segueix com a rei de la taquilla espanyola El cinema espanyol també ha tingut un alt protagonisme durant aquest temps gràcies a Torrente 4 i l’estrena d’Encontrarás dragones. La producció catalana ha estat representada per la comèdia ¿Para qué sirve un oso?. En el conjunt de les produccions estatals, la quota de pantalla ha estat del 20% amb 8M€ de recaptació, dels quals prop de 5M€ han vingut del film de Santiago Segura. Torrente 4 ha aconseguit arribar als 19M€ al nostre país amb una espectacular venta de 2,57M d’entrades. Ha estat la pel·lícula de més èxit de tots els films estrenats aquest any. Un altre film singular a la cartellera ha estat el drama èpic Encontrarás dragones, superproducció ambienta a la Guerra Civil que estrenava Aurum amb 300 còpies. El film venia envoltat

d’una forta promoció i un fort soroll que la relacionava amb el món religiós i de l’Opus Dei. Va tenir molt publicity gràcies a les notícies que va generar per l’elevada preventa d’entrades, però tot va quedar en res. La dada d’estrena va ser de 950.000€ però s’esperava més. El manteniment ha estat nefast i finalment la pel·lícula no ha pogut anar gaire més enllà de l’1,9M€. Tampoc sense gran emocions ha estat el pas de ¿Para qué sirve un oso?, producció de Mediapro que es va estrenar amb 414.000€ a 230 sales, una xifra no espectacular però decent, que tanmateix en les dues següents setmanes no ha pogut aixecar el vol i ha presentat fortes caigudes. En tres setmanes arriba als 805.000€ però ja ha perdut gairebé 100 sales i difícilment superarà el milió d’euros.

decine 19¦maig 2011

49


DVD's

Los viajes de Gulliver

Ladrones

Títol original ¦ takers Títol original ¦ Gulliver’s Travels

Direcció ¦ John Luessenhop

Direcció ¦ Rob Letterman

Gènere ¦ Thriller

Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ 20th Century Fox, Electric Dynamite

Producció ¦ Grand Hustle Entertainment, Overbrook Entertainment, Rainforest Films

Repartiment ¦ Jack Black, Emily Blunt, Jason Segel, Amanda Peet, Billy Connolly

Repartiment ¦ Hayden Christensen, Paul Walker, Zoe Saldana, Idris Elba, Matt Dillon

Lemuel Gulliver (Jack Black), un aspirant a escriptor que treballa com a repartidor en un dels diaris més importants de Nova York, somia amb escriure llibres de viatges. És així, que decideix navegar cap al Triangle de les Bermudes, però una terrible tempesta l’arrossega fins a una illa perduda habitada per persones diminutes.

I’m Still Here

Una coneguda banda d’atracadors de bancs porta de bòlit a la policia. Quan estan organitzant un últim cop de vint milions de dòlars, la banda comença a tenir dificultats a causa de la intervenció d’un experimentat detectiu (Matt Dillon), obstinat a atrapar-los.

Siempre a mi lado

Títol original ¦ Charlie St. Cloud Direcció ¦ Casey Affleck

Direcció ¦ Burr Steers

Gènere ¦ Fals documental

Gènere ¦ Drama romàntic

Producció ¦ Magnolia Pictures, They Are Going To Kill Us

Producció ¦ Universal Pictures

Repartiment ¦ Joaquin Phoenix, Antony Langdon, Carey Perloff, Larry McHale, Casey Affleck

repartiment ¦ Repartiment: Zac Efron, Amanda Crew, Charlie Tahan, Ray Liotta,

I’m Still Here és un fals documental que segueix la transformació de Joaquin Phoenix d’actor a cantant de hip hop. Tot i que té imatges molt reals i més d’una va ser molt polèmica a la seva estrena al Festival de Venècia, tot plegat és una història falsa i la creació d’un personatge inventat per Affleck i Phoenix.

Silver City

3 metros sobre el cielo

Direcció ¦ John Sayles

Direcció ¦ Fernando González Molina

Gènere ¦ thriller

Gènere ¦ drama romàntic

Producció ¦ new market films

Producció ¦ antena 3 Films

Repartiment ¦ Chris Cooper, Richard Dreyfuss, Daryl Hannah, Maria Bello, Danny Huston

Repartiment ¦ Mario Casas, María Valverde, Álvaro Cervantes, Marina Salas, Nerea Camacho

Estrena ¦ 6 de maig

Estrena ¦ 6 de maig

Història política ambientada en una petita localitat de Colorado durant la campanya de les eleccions per a governador. Un inesperat i molest cadàver en el llac serà el motor d’una trama que desvetlla les corrupcions i misèries de la vida política nordamericana.

Cyrus

Direcció ¦ Jeff Tremaine

Títol original ¦ Priest

Gènere ¦ Acció

Direcció ¦ Mark Duplass, Jay Duplass

Producció ¦ MTV Films

Gènere ¦ comèdia

Repartiment ¦ Johnny Knoxville, Bam Margera, Steve-O, Jason Acuña, Chris Pontius

Producció ¦ Scott Free Productions, Fox Searchlight Pictures

El format Jackass, on Johnny Knoxville i els seus amics se sotmeten al perill de forma voluntària, surt aquest mes de maig en DVD. En la seva primera setmana al cinema als EUA va obtenir un enorme èxit de taquilla: 50 milions de dòlars; la pel·lícula amb millor entrada de la tardor 2010.

decine 19 ¦ maig 2011

A Barcelona, dos joves que pertanyen a mons oposats es coneixen. Ella, la dolça Babi, és una noia de classe alta que viu en un entorn tan protegit com poc excitant. Ell, l’Hache, és un noi impulsiu i irresponsable, aficionat a les baralles i a les carreres il·legals de motos.

Jackass 3

Estrena ¦ 6 de maig

50

Charlie St. Cloud és un jove tan afectat per la mort del seu germà petit, Sam, que accepta una feina com a cuidador al cementiri en el què està enterrat. El noi té un vincle especial amb el seu germà, el pot veure i parlar-hi. Però un dia apareix una noia a la vida d’en Charlie, i haurà de triar entre mantenir una promesa que va fer a en Sam o marxar amb ella.

Repartiment ¦ John C. Reilly, Jonah Hill, Marisa Tomei, Catherine Keener, Matt Walsh Solitari i deprimit, John acaba de saber que la seva exdona planeja casar-se de nou. Malgrat tot, inesperadament, coneix en una festa a l’encantadora Molly. Entre ells sorgeix una relació apassionada fins que Cyrus, el fill d’ella, entra en escena. Quedarà lloc per a en John en el curiós i estret vincle que hi ha entre mare i fill?


Los próximos tres días

Tron: Legacy

Títol original ¦ The Next Three Days Direcció ¦ Paul Haggis

Direcció ¦ Joseph Kosinski

Gènere ¦ Thriller

Gènere ¦ Ciència-ficció

Producció ¦ Lionsgate, Highway 61 Films, Fidélité Films

Producció ¦ Walt Disney Pictures

Repartiment ¦ Russell Crowe, Elizabeth Banks, Liam Neeson, Olivia Wilde, Jonathan Tucker

Repartiment ¦ Jeff Bridges, Olivia Wilde, Michael Sheen, Garrett Hedlund, James Frain

John Brennan, la seva dona Lara i el seu fill Luke porten una vida feliç, però tot canviarà quan ella sigui acusada d’assassinat i condemnada a vint anys de presó. El seu marit, convençut de la seva innocència, farà tot el possible per treure-la de la presó... Remake de Cruzando el límite, de Fred Cavayé.

Balada triste de trompeta

Quan Sam Flynn, un expert programador de 27 anys, investiga la desaparició del seu pare, Kevin Flynn, es troba de sobte immers en un perillós i salvatge món surrealista, un món paral·lel on el seu pare ha viscut durant 25 anys. Amb l’ajuda d’una jove, pare i fill emprenen un viatge a vida o mort, a través d’un sofisticat univers cibernètic.

The Tourist

Direcció ¦ Álex de la Iglesia Gènere ¦ comèdia

Direcció ¦ Florian Henckel-Donnersmarck

Producció ¦ Motion Investment Group, Canal+ España, Castafiore Films, La Fabrique de Films, TVE, Tornasol Films

Gènere ¦ drama

Repartiment ¦ Carlos Areces, Antonio de la Torre, Carolina Bang, Santiago Segura, Sancho Gracia

Repartiment ¦ Johnny Depp, Angelina Jolie, Paul Bettany, Timothy Dalton, Rufus Sewell

Any 1937. En plena guerra civil, tropes republicanes irrompen en un circ, durant l’espectacle, per reclutar als seus empleats per lluitar contra les tropes nacionals. Anys més tard, en l’última etapa del franquisme, dos pallassos (Carlos Areces i Antonio de la Torre) lluiten per l’amor d’una atractiva trapezista (Carolina Bang).

Amanecer de un sueño

Producció ¦ Sony Pictures, GK Films

Frank (Depp) és un turista americà que viatja a Itàlia per recuperar-se d’un fracàs amorós. Elise (Jolie) és una extraordinària dona que deliberadament es creua en el seu camí. Amb l’incomparable marc de Venècia com a teló de fons, Frank es deixa enamorar, però de sobte tots dos es veuran embolicats en una trama perillosa i intrigant.

Amor y otras drogas

Títol original ¦ Love and Other Drugs Direcció ¦ Edward Zwick Direcció ¦ Freddy Mas Franqueza

Gènere ¦ Comèdia romàntica

Gènere ¦ drama Producció ¦ terra a la vista

Producció ¦ Fox 2000 Pictures, New Regency Pictures, Bedford Falls Productions

repartiment ¦ Héctor Alterio, Alberto Ferreiro, Mónica López, Aroa Gimeno, Sergio Padilla

Repartiment ¦ Jake Gyllenhaal, Anne Hathaway, Judy Greer, Hank Azaria, Gabriel Macht

En Marcel, un nen que va ser abandonat per la seva mare, ha crescut al costat del seu avi, en Pascual. Quan compleix vint anys i comença a fer plans per emanciparse, s’adona que el seu avi comença a presentar símptomes de la malaltia d’Alzheimer. És així, que de la mateixa manera que l’avi l’ha cuidat a ell, ara ell cuidarà l’avi.

Como la vida misma

Maggie, una dona independent que ha decidit viure sense lligams, coneix en Jamie, un jove irresistible, no només per les dones, sinó també dins del despietat món de les vendes farmacèutiques. La relació entre els dos desemboca en amor. Film basat en una història real.

Enredados

títol original ¦ Life as We Know It Direcció ¦ Greg Berlanti Gènere ¦ comèdia romàntica Producció ¦ Josephson Entertainment, Gold Circle Films, Warner Bros. Pictures Repartiment ¦ Katherine Heigl, Josh Duhamel, Christina Hendricks, Josh Lucas, Jean Smart Holly i Messer són dos solters que després d’una primera cita bastant desastrosa, l’única cosa que tenen en comú és l’antipatia que l’un sent cap a l’altre i l’amor que tots dos tenen per la Sophie, la seva fillola. La seva vida canvia quan es veuen obligats a conviure junts per cuidar la nena, després que els pares d’aquesta morin en un accident.

Títol original ¦ Tangled (Rapunzel) Direcció ¦ Nathan Greno, Byron Howard Gènere ¦ animació Producció ¦ Walt Disney Feature Animation Estrena ¦ 27 de maig Disney explica el famós conte de Rapunzel, una bella adolescent de llarga cabellera que és segrestada per Flynn Rider, el malvat més buscat i encantador. Però la presonera fa un pacte amb ell i ambdós inicien una aventura plena d’acció, amb un cavall policia, un camaleó protector i una banda de malfactors.

decine 19¦maig 2011

51


Actualitat

Pa negre rep el Premi Julio Verne Pa negre, d’Agustí Villaronga, va rebre el Premi Julio Verne, màxim guardó del Festival de Cinema Espanyol de Nantes. El Festival, que aquest any ha assolit la seva 21ª edició, es va celebrar a la ciutat francesa del 24 de març al 5 d’abril. Pel que fa a Elisa K K, de Judith Colell i Jordi Cadena, i La mosquitera, d’Agustí Vila, van rebre una menció especial del jurat. Per altra banda, Balada triste de trompeta, d’Álex de la Iglesia, va endur-se el Premi del Jurat Jove. Al Festival també van haver-hi premis per al millor documental (Debekatuta dago oroitzea) i per al millor curtmetratge (El orden de las cosas), i es van guardonar dues pel·lícules més amb els premis Funciació Borau-Opera Prima de la premsa francesa (80 egunean) i el premi del públic (No controles). En finalitzar la gala de clausura del Festival, es va projectar la pel·lícula d’animació Chico & Rita, de Fernando Trueba i Javier Mariscal, el primer dels quals va ser present a l’acte.

El consum de cinema en català creix més del doble el 2010

3 metros sobre el cielo, la producció catalana més taquillera

El nombre d’espectadors de cinema català ha crescut un 52,3% aquest 2010 a les sales de cinema de Catalunya. Tot i que hi ha hagut un decreixement del 9,5% en el nombre d’espectadors als cinemes al nostre país, les produccions catalanes van rebre un total de 1.821.658 espectadors, 625.395 més respecte el 2009. Aquests canvis en el consum de cinema dels catalans han comportat una disminució de la recaptació de les sales de cinema del 4,5% respecte l’any anterior, dada que contrasta amb l’increment de la recaptació de les pel·lícules de producció catalana del 60,3%, que han sumat un total de 11.923.136 euros. El 2010 també ha estat un any en què Catalunya s’ha convertit en un immens plató on s’han rodat un total de 96 llargmetratges, 56 dels quals han estat produccions o coproduccions exclusivament catalanes, 20 han estat coproduccions amb altres països i els altres 20 coproduccions amb altres comunitats autònomes. D’aquestes 96 pel·lícules, és important destacar que han estat 31 les que s’han rodat en versió original en català, 46 en castellà, 18 en altres llengües i una que no té diàlegs. La producció catalana amb més públic l’any 2010 va ser 3 metros sobre el cielo, seguida de Los ojos de Julia, Conocerás al hombre de tus sueños, Biutiful i Pa negre. Pel que fa a les pel·lícules més vistes en versió original catalana, les quals van duplicar el nombre d’espectadors respecte l’any anterior, cal destacar Pa negre, que va tenir 91.778 espectadors, seguida de Bicicleta, cullera, poma, Herois i Bruc.

52

decine 19 ¦ maig 2011

Premi Zlatni Pecât per a Ventura Pons

Mil cretins, l’últim film de Ventura Pons

El passat divendres 8 d’abril, Ventura Pons va ser guardonat amb el prestigiós segell d’or serbi, el premi Zlatni Pecât. Aquest reconeixement, que va efectuar-se a la ciutat de Belgrad, es va fer en honor a l’àmplia trajectòria cinematogràfica del català. El Festival de Belgrad, des de fa anys, ha programat contínuament i ha donat especial atenció a les pel·lícules d’aquest cineasta. A més, la Cinemateca Sèrbia ha dedicat recentment una retrospectiva amb nou títols de l’obra de Ventura Pons. Aquesta és, doncs, la tercera retrospectiva internacional que se li ha dedicat aquest any al barceloní. Per altra banda, Mil cretins, l’última pel·lícula estrenada de Ventura Pons, i basada en diversos relats de Quim Monzó, ha començat amb bon peu la seva carrera internacional. Ja són varis festivals de cinema reconeguts els que han confirmat la seva assistència dins les respectives programacions. Destaquen els festivals de Seattle (USA), de Moscou (Rússia), i de Bogotà (Colòmbia).

Nova seu per a l’Acadèmia del Cinema Català

El president de l’Acadèmia va inaugurar la nova seu

Aquest passat mes d’abril es va inaugurar la nova seu de l’Acadèmia del Cinema Català. Un dels protagonistes a l’acte d’inauguració va ser el difunt José Maria Nunes, membre d’honor de l’Acadèmia, qui ja té un espai dedicat al seu record en aquesta nova seu. La sala que ha adoptat el nom del cineasta acull un gran mosaic de cartells de les pel·lícules del director portuguès afincat a la ciutat comtal, així com també una placa commemorativa al què va ser fundador de l’escola de Barcelona. A l’acte d’inauguració es va poder comptar amb la presència del President de l’Acadèmia del Cinema Català, Joel Joan, i del Director de la SGAE de la zona Mediterrània, Ramon Muntaner. En aquesta presentació també van


ser-hi presents la dona i fills de José Maria Nunes. L’espai José Maria Nunes a l’Acadèmia del Cinema Català acollirà una programació trimestral d’activitats oberta al públic general. L’exposició de les aquarel·les de Josep Marfà, pertanyents a la col·lecció privada de Josep Maria Queraltó, han donat el tret de sortida a les activitats que componen la programació d’aquest espai. Les pintures de Marfà s’emmarquen dins de l’impressionisme català i retraten les façanes de diferents cinemes de Barcelona. A l’espai José Maria Nunes, els acadèmics també hi poden trobar un nou espai de reunió i treball, que compta amb connexió wi-fi i que està, des del moment de la seva inauguració, a la seva disposició.

dins de la secció oficial del Festival Internacional de Cinema d’Animació d’Annecy, a França. D’altra banda, dins de la secció oficial del festival però fora de la competició, també s’exhibirà el film d’animació estereoscòpica en stop-motion O apostolo, del director gallec Fernando Cortizo. Juntament amb Chico & Rita i O Apostolo també hi haurà al certamen altres llargmetratges d’animació de producció espanyola. Pel que fa a les sèries de televisió, cal destacar Holymonks, una sèrie d’animació en 3D dirigida y produïda per Luis Arizaga Rico juntament amb Digital Rebel Animation Studio. Per últim, entre els curtmetratges d’animació espanyols destaca Birdboy.

Judith Colell, vicepresidenta de l’Acadèmia de Cine espanyol

Dos premis més per La mosquitera

González Macho i Judith Colell conversen amb Bigas Luna

El distribuïdor, exhibidor i productor Enrique González Macho va ser elegit, el passat 10 d’abril, nou president de l’Acadèmia de Cine Espanyola en el transcurs de l’Assemblea General que va celebrar-se a la seu de la institució. González Macho va obtenir 256 vots, davant dels 101 que va obtenir-ne el català Bigas Luna, que encapçalava l’altra candidatura. Per altra banda, van ser 19 els vots que van comptabilitzar-se en blanc. És així, doncs, que el fundador d’Alta Films i propietari dels cinemes Renoir relleva en el càrrec a Álex de la Iglesia. González Macho presidirà l’Acadèmia, els propers tres anys, acompanyat de l’actriu Marta Etura i la directora i guionista Judith Colell com a vicepresidentes primera i segona, respectivament. “Hem vingut a continuar tot allò que s’ha fet bé i a intentar aportar coses noves per a millorar el que es pot millorar”, va dir el nou president. Evidentment, González Macho també es va pronunciar sobre el debat d’Internet dient que “és un debat important, però em preocupa més el dia d’avui. Internet forma part d’un futur que no està definit. Allò que és tot gratis no val, és mentida, no funciona. Qui vulgui continguts de qualitat els haurà de pagar”. Pel que fa a la llei Sinde, el nou president va declarar que “no puc dir si hi estic a favor perquè no està desenvolupada, però sí que estic a favor de les iniciatives per a regularitzar i normalitzar. La sanitat, l’educació i la justícia no són gratuïtes perquè els metges, els professors i els magistrats volen cobrar; i això ningú ho qüestiona”.

Chico & Rita al Festival d’Annecy El llargmetratge d’animació Chico & Rita, de Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando, segueix viatjant per diferents festivals internacionals. Després d’endur-se el Goya per a la Millor Pel·lícula d’Animació, aquest proper mes de juny serà exhibida

La mosquitera, una de les últimes pel·lícules produïdes pel recentment premiat amb el Premi Ciutat de Barcelona Lluis Miñarro, segueix acumulant guardons al seu palmarès. Aquesta vegada, la pel·lícula ha estat reconeguda amb el Premi del Jurat i amb el Premi per a la Millor Interpretació Femenina (per a Emma Suárez) a la 17a edició del FICMT (Festival Internacional de Cinema Mediterrani de Tetuan). El festival, que es va celebrar del 26 de març al 2 d’abril a la ciutat de Tetuan, va comptar amb un jurat format per diferents especialistes de cinema de diferents procedències del Mediterrani com Egipte, Itàlia, Espanya i el Marroc. En el FICMT, La Mosquitera, dirigida per Agustí Vila, va competir al costat de 10 llargmetratges més que estaven presentats al concurs. Aquests dos nous premis, doncs, suposen un èxit més per aquesta pel·lícula produïda per Eddie Saeta i Televisió de Catalunya, i per tot l’equip tècnic i artístic del film, bona part d’ells catalans.

The Way s’estrena als EUA

Director, actor i productors de The Way

La pel·lícula del nord-americà Emilio Estevez que ens endinsa en un viatge pel Camino de Santiago i que està protagonitzada pel seu pare, l’actor Martin Sheen, s’estrenarà als Estats Units el pròxim 30 de setembre. The Way, que ja es va estrenar a Espanya el passat 19 de novembre i que va participar al Festival Internacional de Toronto i a la Mostra de Cinema Espiritual de Barcelona, és una producció de Filmax en associació amb Elixir Films que va comptar amb el patrocini de Xacobeo 2010 – Xunta de Galicia, amb la collaboració de l’ICAA i l’AGADIC, i la participació de la TVG. Tot i que aquest film no s’estrenarà al Regne Unit i a Irlanda fins al 13 de maig, a Espanya està en venda des del 12 d’abril. Per altra banda, la pel·lícula d’Estevez va optar, el passat 17 d’abril, a dues estatuetes per a la Millor Pel·lícula i per al Millor Muntatge, als Premis Mestre Mateo que atorga l’Acadèmia Gallega de Cine.

decine 19¦maig 2011

53


Actualitat

Museu del Cinema de Girona

Un mes de maig més ple que mai La programació del Museu del Cinema de Girona per aquest mes comença amb “Pantalla oberta. Espai per a nous creadors”. Es tracta d’una mostra de cinema independent que va estrenar-se el mes passat i que aquest mes dóna pas a quatre obres de Pere Solés i David Pérez (del 3 al 15 de maig) i a sis obres de Sandra Ojosnegros (del 17 al 29 de maig). Com ja és habitual, el primer dijous de mes es projectarà “El documental del mes”: Elle s’appelle Sabine, de Sandrine Bonnaire (França, 2007). La reconeguda actriu francesa Sandrine Bonnaire fa un emocionant retrat de la seva germana autista, Sabine, i relata la seva història a través d’arxius personals filmats durant 25 anys. Aprofitant que els germans Oligor estaran a Girona interpretant l’obra Les tribulacions de Virgínia, el divendres 6 es podrà veure el documental Hermanos Oligor, de Joan López Lloret (Espanya, 2005), que il·lustra el procés de creació de l’obra i de les titelles realitzades amb objectes reciclats. Com a complement del cicle de conferències “El govern de la ciutat: de la Gerunda romana (s. I aC) a la Girona borbònica (s. XVIII)”, organitzat per l’Arxiu Municipal, que es porta a terme cada dijous

54

decine 19 ¦ maig 2011

des del 28 d’abril i que durarà fins al 2 de juny, el Museu del Cinema oferirà la projecció de Golfus de Roma, de Richard Lester (Gran Bretanya, 1966) el dia 10, i la d’El mercader de Venècia, de Michael Radford (Regne Unit, Luxemburg i Itàlia, 2004) el dia 24. D’altra banda, aquest mes de maig, l’arquitectura també tindrà protagonisme dins el programa d’activitats del Museu, sent el motiu del passi de dos documentals els dies 11 i 18, i de dues ficcions els dies 26 i 1 de juny. Al cicle “Parlem de Cinema?”, el dijous 12 es debatrà sobre Under Fire (Bajo el fuego) de Roger Spottiswood (Estats Units, 1983). Al seu torn, el divendres 13 s’organitza un cinefòrum al voltant de Welcome, de Philippe Lioret (França, 2009). L’endemà, el dia de la nit dels museus es podrà gaudir d’un espectacle d’ombres xineses, i el dimecres següent, dia 18, se celebrarà una jornada de portes obertes amb motiu del dia internacional dels museus. Dimecres 25 hi haurà un debat sobre les influències entre cinema i literatura, on es comptarà amb la participació de Màrius Serra i Matthew Tree. Com cada mes, també es programarà el cicle “Cinema i solidaritat”, que aquest maig presenta Revolution, de Mayckell Pedrero (Cuba, 2009).


CULTURA I COMUNICACIÓ

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89 utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com



Decine 19