Page 1

any II

/

número 16

/

febrer 2011

3€

Pa negre Els Gaudí de

L’ANY D’AGUSTÍ VILLARONGA I NORA NAVAS GUEST LA MIRADA DE GUERÍN LA NIT QUE VA MORIR L’ELVIS INTRIGA MÍSTICA LA VIDA SUBLIME VIATGE ÍNTIM I FAMILIAR FESTIVALS BERLÍN, SUNDANCE, ROTTERDAM


••••

Sumari EDITORIAL

EL CAFÈ

05

34

L’heroisme de Pa negre

Ingrid Rubio

LA IMATGE

DE PROP

06

36

Mientras duermes

Daniel V. Villamediana

PORTADA

CRÍTICA

08

Gaudi 2011 l’homogeneïtzació d’uns premis

42

Guest

10

Palmarès 2011

43

Mil cretins

44

Chico & Rita

45

La nit que va morir l’Elvis

ESTRENA 22

Guest

23

La nit que va morir l’Elvis

24

La vida sublime

25

Chico & Rita

LA CASA DEL CINE 47

127 horas

48

Altres estrenes internacionals

PERFIL 28

I’m Still Here, Valor de ley (True Grit)

TAQUILLA

MÉS ESTRENES 22

46

Un gener de comèdies, turistes i un místic Clint Eastwood

ACTUALITAT Lluís Miñarro

50

Notícies breus

FESTIVAL

L’APARADOR

30

Berlinale, Park City, Rotterdam, Clermont-Ferrand

53

32

Docs Barcelona, Animac lleida, FEC Cambrils - Reus

54

28

DVD’s

MUSEU DEL CINEMA

34

Un febrer que travessa fronteres

42


••••

Editorial EDITOR

Jordi Roigé

jordi@utopiaglobal.com DIRECTORA

Alba Laguna

alba@utopiaglobal.com REDACCIÓ

Anna Petrus

anna@duesgotes.com COL·LABORADORS

Tonio L. Alarcón Pau Brunet Conxita Casanovas Hugo de Cominges Anna Corberó M. Martí Freixas Josep G. Guixà Salvador Moré Aina Serra Adrià Sunyol

Jordi Roigé, editor

L’HEROÏSME DE “PA NEGRE”

Pere Ribalta

Pa negre s’ho ha endut tot als Premis Gaudí. L’èxit de la pel·lícula d’Agustí Villaronga és fruit de la concentració de qualitat, talent i recursos en una mateixa obra. És difícil, en cinema, la sorpresa. La competència és duríssima. I els acadèmics catalans han optat per apostar tots a la una. Millor consolidar una producció que no pas esmicolar la influència creixent dels Gaudí en unes quantes pel·lícules. El resultat de Pa negre als Gaudí pot arribar a semblar pervers, perquè l’èxit de la pel· lícula eclipsa altres cintes mereixedores de reconeixements, com Herois, La mosquitera o Elisa K. Així ho comentava amb sinceritat la mateixa productora de Villaronga, Isona Passola, la nit dels Gaudí. Però aquesta concentració, definitivament, permet identificar un èxit rotund i això és molt bo pel cinema català. La prima base electoral dels Gaudí continua sent un dels problemes dels premis. Això fa que els vots es concentrin en molt poques produccions. Però per contra permet identificar amb claredat les pel·lcules potents de l’any. Els pròxims anys, el gran problema del nostre cinema serà el finançament, com en la resta de sectors industrials. Pa negre ens demostra que cal invertir amb valentia. Els bancs, les administracions i les televisions s’enfronten a uns anys molt restrictius. Potser estem a les portes, per contra, d’un esclat de talent que haurà de plantar cara a l’absència de recursos.

IMPRESSIÓ

ELS NOUS POLÍTICS I EL CONSUM DE CINEMA

CONSELL ASSESSOR

Xavier Atance Antoni Badimon Marta Baldó Santi Lapeira Xavier Parache Pío Vernis

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Maria Gasol FOTOGRAFIA

Marta Puig

alyonashop@gmail.com ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS

Cristina Feixas

cristina@utopiaglobal.com PUBLICITAT I MAQUETACIÓ pere@utopiaglobal.com

Comgrafic

DISTRIBUCIÓ

S.A. Distribuidora de Ediciones. EDITA

Utopia Global

Rambla de Catalunya 35, ppal 2a 08007 Barcelona TEL: 93 511 6690 FAX: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català. Decine s’edita amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya Dipòsit legal: B-39155-2009

Dues persones seran els responsables polítics del cinema a Catalunya: el nou conseller de cultura, Ferran Mascarell, i el nou director de l’Institut de les Indústries Culturals, Fèlix Riera. Aquests gestors culturals de llarga trajectòria contrastada s’enfronten a uns pressupostos restrictius i un sector esgotat financerament, però també a una llei del cinema que cal desplegar i a noves generacions de cineastes necessitades d’espai per créixer. Les primeres declaracions d’intencions són positives: simplificació administrativa i identificació dels èxits. Des de DeCine els desitgem tot l’encert i compartim el crèdit que les associacions de productors ja els han dispensat en privat. L’administració pot fer molt pel cinema. En concret, pot ajudar a cercar noves vies de finançament, generant noves confiances entre el món financer i audiovisual. I també pot promocionar el consum del nostre cinema, sobretot entre la gent jove. En aquest sentit, animem el govern a iniciar una campanya similar a la del foment de la lectura entre els joves de 18 anys, perquè vagin al cinema. L’èxit recent de produccions catalanes propicia una ambient perquè els joves es vinculin emocionalment al nostre cinema i esdevinguin la primera generació de la història que tingui consciència d’una cinematografia pròpia.


La imatge ¦ 6

Mientras duermes

“El guió d’Alberto Marini em va fascinar de tal manera que vaig decidir rodar-lo. No és un film de terror com els que estic acostumat a fer, sinó més de suspens i tensió, però és un tipus de cinema amb el qual, com a espectador, em sento molt familiaritzat.” Jaume Balagueró, director


Portada ¦ 8

premis Gaudí 2011

De l’homogeneïtzació d’uns premis Anna Petrus No descobrirem òbviament res en recordar que la tercera edició dels Premis Gaudí van venir marcats per un excés de previsió. Malgrat que enguany la gala fou infinitament més amena que en edicions anteriors, gràcies al bon fer de Quim Masferrer, actor i exdirector del Teatre de Guerrilla, qui va conduir l’esdeveniment cap al terreny de la comèdia afable, l’entrega de premis va venir marcada per la monotonia. Sense gaires sorpreses, Pa negre d’Agustí Villaronga es va convertir amb la gran triomfadora de la nit en recollir tretze dels quinze guardons als quals optava, entre ells al millor director, el millor guió i la millor pel·lícula en llengua catalana. D’aquesta manera, els Gaudí es posicionaven, d’una forma més contundent que en les dues edicions anteriors, cap a un model molt proper a la filosofia que recorre els Premis Goya. Així les coses els premis catalans esdevingueren, en veritat, una mostra a petita escala, o una avançada, dels grans premis del cinema espanyol tot defugint l’oportunitat d’esdevenir quelcom d’únic i singular. Malgrat que és cert que cal reconèixer els mèrits cinematogràfics de Pa negre, no hem d’oblidar que el film és més que atípic dins de la filmografia de Villaronga sobretot per la seva vessant comercial, el que, tanmateix, val a dir-ho, ha permès situar la pel·lícula en gairebé tot el territori espanyol d’una forma poc habitual pel que fa a la producció catalana. I, en aquest sentit, cal lamentar que pel·lícules imprescindibles del panorama català del darrer any i situades en el terreny del cinema d’autor com Elisa K de Judith Colell i Jordi Cadena, no s’emportés cap guardó, malgrat estar nominada en els apartats de millor pel·lícula i millor direcció, o d’altres com La mosquitera d’Agustí Vila només s’emportés el premi al millor actor pel treball d’Eduard Fernández, quan també tenia opcions per emportar-se el premi al millor guió. D’altra banda, cal lamentar també que els Gaudí no tinguessin lloc, ni tan sols en les nominacions, per pel·lícules que han contribuït a que el cinema català s’hagi posicionat en el panorama cinematogràfic internacional o, si més no, que s’hagi consolidat com a referent dins

de la indústria estatal, com és el cas d’Aita de José Maria de Orbe, Caracremada de Lluís Galter, Blog d’Elena Trapé o, fins i tot, en un altre tipus de proposta més popular, La vida empieza hoy de Laura Mañà. És per això que els Gaudí foren, finalment, poc valents. Però sigui com sigui, el que sí és cert és que els premis van recolzar una pel·lícula que s’adiu al tipus de produccions que obertament recolzen, i recolzaran encara més, les institucions que contribueixen a que el cinema català existeixi, deixant de banda altres opcions també necessàries des d’un punt de vista de la construcció cultural de Catalunya. En aquest sentit, el premi al millor documental tampoc fou cap sorpresa i recaigué en el celebrat Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch, el que permeté una hilarant intervenció de Pasqual Maragall en la qual va relacionar la seva malaltia d’Alzheimer amb la carrera política. I sense oblidar-nos, sobretot, que un dels moments més emotius de la nit fou aquell en què Jordi Dauder va pujar a l’escenari a recollir el Gaudí d’Honor pel seu gran treball com a actor i per la seva llarga trajectòria. Dauder va emetre un discurs profundament defensor dels valors culturals propis en una nit en què, tanmateix, els Gaudí viraven la seva trajectòria cap a un tipus de cinema que, pel que fa a la forma, s’endinsa en el territori de l’homogeneïtzació.


Fotografia: Marc Vila Ambient al Teatre Art猫ria Paral路lel instants abans de la gala


Portada ¦ 10

premis Gaudí 2011 Palmarès MILLOR DIRECTOR

MILLOR ACTOR SECUNDARI

Agustí Villaronga per PA NEGRE

Roger Casamajor per PA NEGRE

MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA CATALANA

MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA

PA NEGRE, escrita i dirigida per Agustí Villaronga, produïda per Massa d’or produccions, SL, i Televisió de Catalunya, SA, amb la participació de Televisió Espanyola

Marina Comas per PA NEGRE

MILLOR PEL·LÍCULA DOCUMENTAL

MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA NO CATALANA

BICICLETA, CULLERA, POMA, escrita i dirigida per Carles Bosch i produïda per Cromosoma SA i Televisió de Catalunya amb la participació de TVE

BURIED (Enterrat), de Rodrigo Cortés, escrita per Chris Sparling i produïda per Versus Entertainment

MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA Ana Alvargonzález per PA NEGRE

MILLOR PEL·LÍCULA PER TELEVISIÓ QUATRE ESTACIONS, escrita i dirigida per Marcel Barrena i produïda per Televisió de Catalunya, Sagrera TV, Canal 9 i Somnia Ars

MILLOR PEL·LÍCULA EUROPEA LA CINTA BLANCA (Das weisse Band), escrita i dirigida per Michael Haneke, produïda per Les Films du Losange, Wega Film i X-Filme Creative Pool

MILLOR PEL·LÍCULA D´ANIMACIÓ ELS CAP DE DRAP AL PAÍS ON SEMPRE BRILLA EL SOL, d’Àlex Colls, escrita per Lola Beccaria i produïda per Anera Films, Continental Producciones, Abano Producions, La Tropa de Trapo

MILLOR SO Dani Fontrodona, Fernando Novillo i Ricard Casals per PA NEGRE

MILLOR GUIÓ Agustí Villaronga per PA NEGRE

MILLORS EFECTES ESPECIALS I DIGITALS Josep Maria Aragonés per VIATGE MÀGIC A ÀFRICA

MILLOR FOTOGRAFIA Antonio Riestra per PA NEGRE

MILLOR MAQUILLATGE I PERRUQUERIA Satur Merino i Alma Casal per PA NEGRE

MILLOR MUNTATGE Rodrigo Cortés per BURIED (Enterrat)

MILLOR VESTUARI Mercè Paloma per PA NEGRE

MILLOR MÚSICA ORIGINAL José Manuel Pagán per PA NEGRE

MILLOR DIRECCIÓ DE PRODUCCIÓ Aleix Castellón per PA NEGRE

MILLOR PROTAGONISTA MASCULÍ Eduard Fernàndez per LA MOSQUITERA

MILLOR CURTMETRATGE

MILLOR PROTAGONISTA FEMENÍ

LES BESSONES DEL CARRER DE PONENT, escrit i dirigit per Marc Riba i Anna Solanas i produït per Innovació Més Gestió Empresarial, SL

Nora Navas per PA NEGRE


L’equip principal de Pa negre, amb les estatuetes

Agustí Villaronga “Jo avui he passat una mica de vergonya, i tot perquè penses que en les altres pel·lícules també hi ha molta gent treballant. Suposo també que és la falta de costum” “Penso que és un moment bo pel cinema català perquè hi ha més obertura. Potser fa uns anys no s’hagués nominat una pel·lícula com Pa negre als Goya”


Portada ¦ 12

premis Gaudí 2011

Marina Comas, Isona Passola i Francesc Colomer

Isona Passola “Ja era hora que l’Agustí Villaronga trobés el seu públic, ja era hora!” “El cinema català d’autor i el públic no estan renyits, i l’èxit de Pa negre explica això.” “Vam treballar en aquesta pel·lícula amb una entrega total i vam pactar que trobaríem el públic, que s’havia acabat això de ser molt bons però maleïts i marginals. L’Agustí i jo ja ho hem tastat això” “Hem fet un salt endavant col·lectiu. Hi ha un abans i després d’aquests Gaudí perquè s’ha fet una aposta per un cinema europeu, amb pressupost i on la creativitat no ha quedat només reconeguda en els festivals”


Roger Casamajor “La meva trajectòria és anar fent cada dia. Valoro el Gaudí a una bona feina que he fet però s’ha de seguir treballant” “M’hagués agradat que els Gaudí haguessin estat una mica més repartits perquè aquest any hi havia pel·lícules que estaven molt bé.”

Marina Comas “Jo sempre havia volgut ser biòloga, i encara ho vull ser, però si puc també faré pel·lícules” “Ha estat molt emocionant veure a tota la gent allà”


Portada ¦ 14

Gaudí premis2011 Gaudí 2011

L’equip de Pa negre celebra l’èxit al final de la cerimònia

Jordi Dauder, premi Gaudí d’Honor 2011, acompanyat per Enric Majó


Part de l’equip de La mosquitera: Fermí Reixach, Agustí Vila, Anna Ycobalzeta i Eduard Fernández

Lluís Soler, Miquel Garcia i Abel Folk

Fèlix Pons i Roger Coma


Portada ¦ 16

premis Gaudí 2011

Leticia Dolera

Núria Prims

Marina Gatell

Cristina Brondo


Judit Uriach i Joan Carles Suau

Miquel Sitjar amb acompanyant

Roger Berruezo i Clàudia Bassols

L’equip femení d’Elisa K: Maria Pau Pigem, Lydia Zimmermann, Nausicaa Bonnín, Aina Clotet i Judith Colell


Portada ¦ 18

premis Gaudí 2011

Ventura Pons

Montserrat Carulla

Marc Riba i Anna Solanas, directors de Les bessones del carrer de Ponent

Mònica Pont


Joan Pera i Núria Prims

L’equip d’Els caps de drap amb un dels personatges protagonistes

Assumpta Serna , Santi Millán i Clara Segura


Portada ¦ 20

premis Gaudí 2011

Els nois d’Herois

L’equip de la tv-movie Quatre estacions

Foto de família de tots els premiats als Gaudí 2011


Diana Garrigosa i Pasqual Maragall

El conseller Ferran Mascarell i acompanyant amb Joel Joan

El president Artur Mas, amb Helena Rakosnik i el president de l’Acadèmia

Joan Manuel Tresserras, l’exdirector de l’ICIC Antoni Lladó i acompanyants


Estrena ¦ 22

guest José Luis Guerín torna a l’esperit d’En construcción amb un documental que ha estat presentat amb èxit als certàmens de Venècia, Toronto i Sant Sebastià. L’últim treball del cineasta barceloní relata el seu periple d’un any, de l’agost del 2007 a l’agost del 2008, mentre recorre els festivals als quals assisteix com a convidat (en anglès, “guest”). Els viatges a ciutats desconegudes li permeten retratar personatges i moments fortuïts que deixen petjada a la seva càmera.

Guest és un retrat de diverses ciutats del món sota una mirada molt personal

Gent de Bogotà, Santiago de Xile, L’Havana, Sao Paulo o Cali, entre moltes altres ciutats, esdevenen protagonistes de Guest, mentre el director hi passejava la seva pel·lícula anterior, En la ciudad de Sylvia. Amb el recurs del blanc i negre, Guerín es posa darrere la càmera per filmar una obra que intenta plasmar la realitat de cada indret. “Venècia és l’inici i el final perquè no hi ha un marc més apropiat que aquesta ciutat per ensenyar la pel·lícula”, explica el director. “Vaig començar a rodar a Venècia sense tenir consciència premeditada de fer una pel·lícula. Duia la meva càmera gairebé com a teràpia ocupacional davant la mirada depredadora dels mitjans i el que va començar com un joc es va convertir en una forma d’observació i de relació amb el món”, afegeix. Guest, que coprodueixen les catalanes Versus Entertainment i Roxbury Pictures, és en certa manera un diari de viatge on el

viatger dorm en habitacions d’hotel d’arreu del món i, sovint, sempre troba el mateix sobre la tauleta de nit en despertar-se, una acreditació on s’hi pot llegir la paraula “guest”, juntament amb una foto carnet que l’identifica. “Vaig pensar que aquell era el meu status mentre durés el film-viatge, la meva posició, el meu pacte amb el món”, resumeix Guerín. I amb els festivals que li esperen a Guest, probablement podria fer Guest 2...

Direcció ¦ José Luis Guerín Gènere ¦ Documental Producció ¦ Versus Entertainment, Roxbury Pictures Estrena ¦ 25 de febrer


la nit que va morir l’elvis L’emblemàtic espectacle de la Passió d’Esparreguera és l’eix que mou la trama de La nit que va morir l’Elvis. Un film atípic, opera prima d’Oriol Ferrer que, definit com a thriller místic, té com a protagonista un home solitari i hipersensible que barreja amb facilitat imaginació i realitat. Els esparraguerins es van bolcar en un rodatge que va tenir la col·laboració de més de 800 figurants i actors amateurs, molts d’ells provinents de la Passió.

Oriol Ferrer converteix els escenaris de la pel·lícula en un western

L’Aureli Mercader (Blai Llopis) és un home amb una estranya professió: provador de coses. Quan l’Aureli es deixa portar per la seva sensibilitat, la seva ment el trasllada a mons imaginats. L’Aureli ja no és relaciona com abans amb els seus veïns i viu en una petita finca envoltada per les obres que estan transformant el seu entorn. Són les obres d’un projecte promocionat per un poderós grup amb interessos econòmics i revestit d’un catolicisme extremista que s’ha proposat convertir els voltants de la muntanya de Montserrat en una reserva espiritual per a famílies respectables: blanques, creients i de classe alta. Amb una fotografia molt acurada, l’estètica de la pel·lícula s’aproxima al western, on Esparreguera i Montserrat esdevenen indrets inhòspits i aïllats del món. “La nit que va morir l’Elvis és una autèntica declaració d’amor cap al cinema”, reconeix Ferrer, un professional format com a ajudant de directors del nivell de Vicente Aranda, Benito Zambrano, Ventura Pons, Francesc Bellmunt o Cesc Gay.

La pel·lícula, que ja s’ha presentat als festivals de Màlaga, Sitges i Madrid Imagen, és un homenatge a El Judes (Ignacio Farrés Iquino, 1952), la primera pel·lícula moderna rodada íntegrament en català on Esparreguera i la Passió també eren els escenaris principals de la història.

Direcció ¦ oriol ferreR Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Enunai Produccions, Cromosoma, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Blai Lopis, Carme Pla, Anna Ycobalzeta, Ernest Villegas, Pere Cuscó Estrena ¦ 11 de febrer


Estrena ¦ 24

la vida sublime Després de debutar amb El brau blau (2008), una coproducció d’Eddie Saeta, Daniel V. Villamediana estrena La vida sublime, un film que ha omplert sales a festivals com Locarno i la Viennale amb gran èxit de crítica. Es tracta d’una història molt personal, a partir d’una recerca del director sobre el seu avi. Un viatge que esdevé un homenatge a la generació perduda del franquisme que no va poder realitzar els seus somnis.

El viatge cap al sud d’en Víctor, seguint el rastre del seu avi

La vida sublime explica la història d’en Víctor, cosí de Daniel V. Villamediana, qui troba la passió vital que estava buscant en la figura del seu avi, el Cuco, i en un viatge que aquest va fer al sud d’Espanya a principis dels anys quaranta i que s’ha mantingut com un misteri familiar. El sud i l’avi es converteixen en un espai on reescriure la memòria familiar per poder immortalitzar el Cuco, un anàrquic, ballador de flamenc i, fins i tot, torero. Una recerca del mite i del sublim. Villamediana, nascut a Valladolid i català d’adopció, crític i professor de cinema, firma una pel·lícula que demostra una vegada més el bon moment que viu el cinema independent, i allunyat dels cànons tradicionals, fet a Catalunya. La pel·lícula es desenvolupa en un espai íntim i en un tempo molt pausat, que pot recordar l’estil de Víctor Erice oferint, al mateix temps, una visió original d’un fragment de la història d’Espanya.

“Tot i que s’han utilitzat algunes tècniques documentals, tot és inventat”, aclareix Villamediana. A diferència del seu primer llargmetratge, la producció de La vida sublime ha estat assumida íntegrament per El Toro Azul Producciones, l’ajut de la Junta de Castilla y León i de l’escola La Casa del Cine, on Villamediana exerceix de docent.

Direcció ¦ Daniel V. Villamediana Gènere ¦ drama Producció ¦ El Toro Azul Producciones, La Casa del Cine Repartiment ¦ Víctor J. Vázquez, Alvaro Arroba, Pepe Grosso, Emiliana Minguela, Minke Wang Estrena ¦ 4 de febrer


chico & rita La unió de dos grans creadors, el cineasta Fernando Trueba i el dissenyador Javier Mariscal, ha donat com a resultat Chico & Rita. Un film d’animació que explica una apassionada història d’amor entre un jove pianista de jazz i una aspirant a cantant, ambientada entre el Nova York i L’Havana de finals dels anys quaranta.

Una història d’amor amb animació a ritme de jazz

Units per una admiració comuna per la música i la cultura cubanes, Trueba, el guanyador d’un Oscar per Belle Epoque, i el dissenyador valencià Javier Mariscal han recreat l’època de l’efervescència del jazz. Es van conèixer fa deu anys quan el director va encarregar a Mariscal el cartell i la imatge gràfica del seu documental sobre jazz llatí Calle 54. A partir d’aquell moment es va iniciar una fructífera col·laboració. La idea de fer un llargmetratge d’animació va sorgir d’un dels vídeos del músic cubà Company Segundo. Trueba el va veure i va sentir-se fascinat per la imatge de L’Havana que hi apareixia. El tercer director de Chico & Rita és Tono Errando, un dels quatre germans de Mariscal, que s’ha encarregat d’unir les energies creatives dels altres dos. “Trueba no havia fet mai una animació i Mariscal no havia fet mai una pel·lícula. Com podíem treballar de manera que poguéssim aprofitar al màxim el seu talent?”, diu Errando. I el resultat final és una pel·lícula que ja ha obtingut l’aplaudiment de la crítica en diversos festivals internacionals. El film està dedicat a Bebo Valdés, el músic cubà viu més important i compositor de la banda sonora de Chico & Rita. També hi col·labora la cantant Estrella Morente. “El més especial va ser tenir en Bebo a la majoria de les gravacions i tocant el piano com

si fos el personatge de Chico a la pel·lícula”, explica Trueba. La tecnologia emprada per a l’animació barreja tècniques artesanals amb d’altres més innovadores. Chico & Rita és ficció per a adults, la qual cosa imposa una exigència en l’actuació dels personatge per tal que transmetin les mateixes emocions que un actor. Per a aconseguir-ho, Errando va decidir rodar prèviament amb actors de carn i ossos. “Cada punt, cada línia, cada color, cada moviment i cada fons serveix per explicar la història”, destaca Mariscal. La vida, la música i l’èxit uneixen i separen Chico i Rita des de la nit que el destí fa que es trobin en un ball a L’Havana. Com si fossin protagonistes d’un bolero, els dos amants destil·len sensualitat i poesia en el que, sens dubte, serà un dels grans films de l’any.

Direcció ¦ Fernando Trueba, Javier Mariscal, Tono Errando Gènere ¦ animació Producció ¦ Fernando Trueba PC, Estudio Mariscal, Magic Ligh Pictures, Cinemanx e Isle of Man Film Estrena ¦ 25 de febrer


Estrena ¦ 26

Més estrenes Incendies

Direcció ¦ Denis Villeneuve Gènere ¦ Drama

Enredados (Rapunzel)

Títol original ¦ Tangled (Rapunzel)

Producció ¦ Microscope

Direcció ¦ Nathan Greno, Byron Howard

Repartiment ¦ Lubna Azabal, Mélissa Désormeaux-Poulin, Maxim Gaudette, Rémy Girard, Abdelghafour Elaaziz

Producció ¦ Walt Disney Feature Animation

Estrena ¦ 4 de febrer

Basada en el best-seller homònim de Wajdi Mouawad. Jeanne i Simon Marwan són dos bessons la mare dels quals és al seu llit de mort. Però, abans de morir, els dóna dues cartes que han de ser entregades a un pare que creien mort i a un germà que desconeixen. Emprendran un viatge al Líban per trobar-los.

127 horas

Gènere ¦ Animació infantil Estrena ¦ 4 de febrer

Disney aposta pel conte de Rapunzel, una bella adolescent de llarga cabellera que és segrestada per Flynn Rider, el malvat més buscat i encantador. Però la presonera fa un pacte amb ell i ambdós inicien una aventura plena d’acció, amb un cavall policia, un camaleó protector i una banda de malfactors.

I’m Still Here

Títol original ¦ 127 hours Direcció ¦ Danny Boyle Gènere ¦ Drama

Títol original ¦ I’m Still Here: The Lost Year of Joaquin Phoenix

Producció ¦ Fox Searchlight Pictures, Pathé

Direcció ¦ Casey Affleck

Repartiment ¦ James Franco, Kate Mara, Amber Tamblyn, Clemence Poesy, Treat Williams

Producció ¦ Magnolia Pictures, They Are Going To Kill Us

Estrena ¦ 4 de febrer

El director de Slumdog Millionaire o Trainspotting adapta la història real d’Aaron Ralston, un intrèpid alpinista nord-americà que va fer-se tristament famós perquè, el maig del 2003, durant una escalada en solitari a Utah, va patir una caiguda. Per sobreviure, va haver d’enfrontar-se a una decisió extrema.

Primos

Gènere ¦ Documental Estrena ¦ 4 de febrer

Fals i polèmic documental que segueix la transformació de Joaquin Phoenix d’actor a cantant de hip hop. Phoenix va declarar estar cansat d’actuar i en les seves escasses aparicions als mitjans es mostrava gairebé irreconeixible i poc sociable i el seu amic i cunyat Casey Affleck sempre era a prop per gravar-lo amb una càmera.

Dinero fácil

Títol original ¦ Snabba Cash Direcció ¦ Daniel Sánchez Arévalo

Direcció ¦ Daniel Espinosa

Gènere ¦ Comèdia

Gènere ¦ Thriller

Producció ¦ Atípica Films

Producció ¦ Tre Vänner Produktion AB

Repartiment ¦ Raúl Arévalo, Quim Gutiérrez, Adrián Lastra, Antonio de la Torre, Clara Lago

Repartiment ¦ Joel Kinnaman, Matias Padin, Dragomir Mrsic, Lisa Henni, Mahmut Suvakci

Estrena ¦ 4 de febrer

Estrena ¦ 11 de febrer

Quim Gutiérrez coprotagonitza aquesta comèdia sobre tres cosins que resulten un xic babaus a la vida real. Viuran un cap de setmana difícil d’oblidar a Comillas (Cantàbria), després que a un d’ells la seva xicota el deixi plantat el dia del seu casament.

Els baixos fons d’Estocolm és el lloc on ha anat a parar tot el pitjor de la societat sueca. Tots volen defensar el seu territori i lucrar-se a qualsevol preu. L’enigmàtica desaparició d’una dona serà el nexe d’unió entre tres criminals amb un objectiu en comú: venjar-se del seu cap.

El santuario

Valor de ley

Títol original ¦ Sanctum Direcció ¦ Alister Grierson Gènere ¦ Acció

Títol original ¦ True Grit Direcció ¦ Joel Coen, Ethan Coen Gènere ¦ Western

Producció ¦ James Cameron

Producció ¦ Paramount Pictures, Skydance Productions, Scott Rudin Productions

Repartiment ¦ Rhys Wakefield, Allison Cratchley, Christopher Baker, Ioan Gruffudd, Richard Roxburgh

Repartiment ¦ Jeff Bridges, Matt Damon, Josh Brolin, Barry Pepper, Hailee Steinfeld

Estrena ¦ 11 de febrer

Un grup de submarinistes, encapçalat per un pare i un fill, realitzen una expedició subaquàtica a la cova més gran i inaccessible del món. A causa d’una tempesta tropical, es veuran obligats a lluitar contra multitud de perills. Una producció de James Cameron (Titanic, Avatar).

Estrena ¦ 11 de febrer

Els germans Coen tornen a la càrrega amb un western. Un veterà sheriff i un ranger de Texas ajudaran una jove a trobar l’assassí del seu pare. Es tracta d’una nova adaptació de la novel·la de Charles Portis, que ja havia portat al cinema Henry Hathaway amb John Wayne com a protagonista.


Sin retorno

Saw VII 3D

Direcció ¦ Miguel Cohan

Direcció ¦ Kevin Greutert

Gènere ¦ Thriller

Gènere ¦ Terror

Producció ¦ Castafiore Films, Haddock Films, Tornasol Films

Producció ¦ Lionsgate Films, Twisted Pictures

Repartiment ¦ Leonardo Sbaraglia, Federico Luppi, Martín Slipak, Luis Machín, Bárbara Goenaga

Repartiment ¦ Tobin Bell, Costas Mandylor, Betsy Russell, Sean Patrick Flanery, Cary Elwes

Estrena ¦ 18 de febrer

Estrena ¦ 18 de febrer

Coproducció argentina-valenciana. Un jove ciclista mor atropellat per un cotxe. El culpable fuig sense deixar rastre i cap prova l’incrimina. Però el pare del jove, recolzat pels mitjans de comunicació, exigeix trobar el responsable i empresonar-lo. Una sèrie d’esdeveniments fortuïts posen l’home equivocat al banc dels acusats.

El cisne negro

Mentre esclata una batalla mortal al voltant del brutal llegat de Jigsaw, un grup de supervivents busca el recolzament del gurú de l’autoajuda i supervivent Bobby Dagen, un home amb secrets foscos que desencadenarà una nova onada de terror.

Bebés

Títol original ¦ Black Swan Direcció ¦ Darren Aronofsky Gènere ¦ Thriller psicològic

Títol original ¦ Bébé(s)

Producció ¦ Fox Searchlight Pictures

Direcció ¦ Thomas Balmes

Repartiment ¦ Natalie Portman, Mila Kunis, Vincent Cassel, Winona Ryder, Barbara Hershey

Producció ¦ Focus Features, Chez Wam, StudioCanal, Canal +

Estrena ¦ 18 de febrer

L’esperat nou film d’Aronofsky el protagonitza Nina (Natalie Portman), una ballarina brillant que manté una rivalitat amb la seva companya Lily (Mila Kunis). La confrontació és cada vegada més tensa a mesura que s’apropa el dia del gran espectacle. Però no se sap si Lily és real o fruit de la imaginació de Nina.

Winter’s Bone

Gènere ¦ Documental Estrena ¦ 18 de febrer

El documental segueix a quatre nadons al voltant del món des del seu naixement fins que fan els seus primers passos. Ponijao, de Namíbia; Bayar, de Mongòlia; Mari, del Japó i Hattie, dels Estats Units. Una anàlisi en profunditat dels diferents comportaments infantils segons el lloc d’origen.

In a Better World Títol original ¦ Haevnen

Direcció ¦ Debra Granik Gènere ¦ Drama

Direcció ¦ Susanne Bier Gènere ¦ Drama

Producció ¦ Roadside Attractions, Anonymous Content, Winter’s Bone Productions

Producció ¦ Danish Filminstitute, Danmarks Radio, Film Fyn, Film i Väst, Memfis Film, Trollhättan Film AB, Zentropa International

Repartiment ¦ Jennifer Lawrence, John Hawkes, Lauren Sweetser, Kevin Breznahan, Isaiah Stone

Repartiment ¦ Ulrich Thomsen, Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Bodil Jørgensen, Ditte Gråbøl

Estrena ¦ 11 de febrer

Estrena ¦ 25 de febrer

Aclamada cinta de cine independent (gran premi del jurat de Sundance) que narra la història de Ree Dolly, una adolescent que intenta descobrir què ha succeït amb el seu pare, que està desaparegut i tot sembla indicar que estava embolicat en assumptes turbulents.

Secuestrados

En un país africà en guerra, Anton, un metge danès, treballa en una missió humanitària en un camp de refugiats. La seva dona es queda molt de temps sola a Dinamarca amb el fill de tots dos, que pateix el maltractament dels seus companys d’escola.

Women Without Men

Títol original ¦ Zanan-e bedun-e mardan Direcció ¦ Miguel Ángel Vivas Gènere ¦ Terror

Direcció ¦ Shirin Neshat Gènere ¦ Drama psicològic

Producció ¦ Vaca Films, La Fabrique 2, Blur Producciones

Producció ¦ Coop99 Filmproduktion, Essential Filmproduktion GmbH, Société Parisienne de Production

Repartiment ¦ Fernando Cayo, Manuela Vellés, Ana Wagener, Guillermo Barrientos, Dritan Biba, Martijn Kuiper

Repartiment ¦ Pegah Ferydoni, Arita Shahrzad, Shabnam Toloui, Orsolya Tóth, Mehdi Moinzadeh

Estrena ¦ 25 de febrer

Una de les sorpreses estatals del Festival de Sitges. Tres criminals encaputxats d’Europa de l’Est irrompen a una casa de Madrid capturant tota la família i forçant el pare a buidar les seves targetes de crèdit. Però la família decidirà fer-los front brutalment. Terror en temps real.

Estrena ¦ 25 de febrer

La pel·lícula explica la història de quatre dones durant el cop d’estat de l’Iran l’any 1953 i el seu paper a la societat de l’època. Es tracta d’una adaptació de la novel·la escrita per la iraniana Shahrnush Parsipur. Al Festival de Venècia va obtenir el premi al millor director.


Perfil ¦ 28

Lluís Miñarro “No estableix competència amb els altres, sinó que es desafia a si mateix” Conxita Casanovas


Si no existís, l’hauríem d’inventar. Lluís Miñarro és genial i no exagero ni una lletra. Ho saben bé els qui el coneixen i el tracten. Romàntic, desprès, idealista, aquest productor d’alçada, que ha volgut també provar sort en la direcció amb interessants documentals com Familystrip, continua deixant-se enamorar pel cinema, que ha integrat a la seva vida de la manera més natural, i deixant-se seduir per productes impossibles. Insubornable, lluita pel cinema des de la més absoluta independència, la qual cosa no li impedeix de pactar bones aliances i formar bons equips. La clau de la progressió d’aquest vocacional cent per cent és que, tal com ell mateix explica tot psiconalitzant-se, no estableix competència amb els altres, sinó que es desafia a si mateix. Es deixa portar per la intuïció i ha donat un munt d’oportunitats als qui tenen en les seves mans la renovació del cinema en el futur. Quan li arriba algú al despatx, assegura que el que el convenç és la persona i l’entusiasme que mostra. Cordial, amable i educat, tots són virtuts en aquest professional de formació publicitària i passat “cineclubero”, que compta amb les simpaties de la crítica catalana, que aprecia la seva tasca que el porta a mimar els realitzadors, ja siguin joves com Lisandro Alonso o Apichatpong Weerasethakul, o veteraníssims com Oliveira, i a entrar en els projectes més radicals. El qui va ser soci d’Isabel Coixet, ha produït a Marc Recha, José Luis Guerín, Daniel Villamediana, Albert Serra i José María de Orbe en apostes que han obtingut premis i reconeixements.

Com un dia li va dir Pere Portabella, amb Elías Querejeta un dels seus referents en la producció, Miñarro ha dinamitat el concepte de productor tradicional, el que només vol amants i diners. Modern en l’actitud i el vestir, Lluís Miñarro és transparent, una mica naïf (com ell mateix es defineix), i conserva l’empenta i la il·lusió de quan es muntava de jovenet unes vacances a París per anar a empatxar-se de cinema. El risc no ha paralitzat mai aquest home, un senyor de Barcelona, que ha aprofitat el mestratge de Miquel Porter-Moix i Ricardo Muñoz Suay, i que durant la Setmana Internacional de Cine en Color de Barcelona va tenir ocasió de compartir -com recorda- més d’una tertúlia amb García Márquez, Gil de Biedma, Jorge Edwards o el recent Nobel Vargas Llosa. Mai li ha fet por sortir, tot al contrari, viatger incansable (viu en avions i carreteres una bona part de l’any), parla cinc idiomes, té els millors contactes arreu del món i et pot presentar com si res als productors de Lars Von Trier. Simpàtic, sociable, sempre al dia i ben informat, bon conversador, sempre sap quedar bé en una festa a la que arriba sortint de l’última reunió. Celebrant els vint anys d’Eddie Saeta, la seva empresa, Lluís Miñarro, representa amb la vintena de pel·lícules que ha produït, el valor de l’experiència acumulada. El seu és l’èxit de l’home que s’ha fet a si mateix, sense endolls, el triomf d’una voluntat de ferro que demostra que voler és poder si un té perseverança i que l’ha portat a conquerir fins i tot una Palma d’Or a Canes. Tant de bo “l’any Miñarro” s’allargui molt de temps i continuï escrivint bones pàgines de cinema fet a Catalunya, amb esforç i valentia.


Festival ¦ 30

Propera estació: la Berlinale amb parades a Park City, Rotterdam i Clermont-Ferrand

Aina Serra

La Berlinale és el festival més destacat de principis d’any, un dels festivals considerats de classe A, i Catalunya hi serà, igual que a Park City, on es celebra el Sundance, a Rotterdam i a Clermont-Ferrand, festivals internacionals on algun projecte gestat per catalans s’hi ha fet un espai. També aquest mes és intens pel que fa als festivals que s’organitzen a casa, Barcelona amb els documentals, Cambrils i Reus amb els curtmetratges i Lleida amb el cinema d’animació omplen el mes de febrer.

Amador, de Fernando León de Aranoa, competeix a Berlín


Mediapro a la Berlinale amb Amador Any rere any el cinema català aconsegueix un espai als grans festivals internacionals, als anomenats festivals de classe A. En aquesta ocasió, la Berlinale també lluirà una producció catalana, Amador. L’última pel·lícula de Fernando León de Aranoa, produïda per Mediapro, estarà a la secció Panorama del Festival Internacional de Cinema de Berlín que tindrà lloc del 10 al 20 de febrer a la ciutat germana. Difícilment fallarà León de Aranoa, director de reconegudes pel·lícules com Familia (1996), Barrio (1998), Los lunes al sol (2002) o Princesas (2005), amb la nova aposta, Amador, que arriba a Berlín carregada de nominacions als Goya.

Catalans a Sundance de la mà de Ridley Scott La primera cita que els seguidors dels festivals de cinema han de ressaltar cada any és el Sundance, a Park City, d’Utah, (Estats Units), que té lloc les dues últimes setmanes de gener. El Sundance és un projecte que inicialment (1980) era un institut de creació cinematogràfica al qual, el seu impulsor, Robert Redford, es va veure amb la necessitat de sumar-li un festival de cinema per mostrat tot allò que es produïa a les aules. Amb voluntat de donar a les joves promesos un espai de creació i difusió quan encara no entraven en els circuits de les superproduccions de Hollywood, reconegudíssims directors com Quentin Tarantino o els germans Coen han estat resultat del projecte de Redford, films catalans com Buried, de Rodrigo Cortés, s’hi va presentar l’any passat i, tot i que aquest any no hi ha cap producció pròpiament catalana, entre els films que s’hi veuran cal destacar el projecte A life in a day, de Ridley Scott, produït a base de 331 fragments de més de 80.000 vídeos que els internautes van fer arribar al productor sobre algun aspecte del seu 24 de juliol de 2010, entre els quals hi ha tres vídeos fets per catalans: Slim Up, dirigit pel mallorquí Tonio Xou amb guió de la catalana Patrícia Martínez, que repassa el dia d’una enxaneta de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, i dos vídeos del correfoc de Masquefa i el ball del Drac Bufut del barceloní Daniel Mes, tres propostes amb un caràcter molt tradicional que donaran la volta el món en el marc d’un innovador projecte d’un cineasta reconegut internacionalment.

Finisterrae, la insòlita aventura de dos fantasmes

Rotterdam fa una reverència a Villaronga i selecciona dos films d’Eddie Saeta L’èxit de Pa negre creua fronteres, des dels premis Gaudí, Forqué i Goya pels quals l’últim film d’Agustí Villaronga ha guanyat o ha estat nominada a múltiples estatuetes, passant per la Concha de Plata a millor actriu per a Nora Navas a Sant Sebastià, fins al Festival Internacional de Rotterdam on Villaronga serà un dels directors homenatjats com a protagonista de la retrospectiva, juntament a l’americà Natahaniel Dorsky i al francès F.J. Ossange. El Festival Internacional de Rotterdam, que tindrà lloc del 26 de gener al 6 de febrer a la ciutat holandesa, ha escollit dues producció de la catalana Eddie Saeta: Finisterrae, de Sergio Caballero, que serà a la secció competitiva i Aita, de José Mª d’Orbe a la secció Bright Future, fora de competició. La primera, sobre dos fantasmes russos que decideixen fer el Camí de Santiago entre arbres que parlen català per perseguir la mort i aconseguir la resurrecció en un esser viu, va ser usada com a imatge del Sónar de Barcelona, un dels festivals amb més ressò internacional.

Nou curts al millor aparador del món, el festival de Clermont-Ferrand Aquesta ciutat del centre de França és l’escenari del mercat i el festival de curtmetratges més importants del món. Entre els 80 curts que s’exhibiran a la selecció internacional, nou vénen directament des de Catalunya: La misma historia de siempre de José Luis Montesinos; Padre modelo d’Alejandro Marzoa; Pablo de Nely Reguera; Les bessones del carrer Ponent de Marc Riba i Anna Solanas; Brutal Relax de David Muñoz, Adrián Cardona i Rafa Dengrà; Exercicis de Raúl Pérez, Gear School - Plug & play de Luis Calvo i Ismael Ferrer; Sacrificios de Poli Nuévalos i Ahong d’Oriol Martínez. A més, Catalan Films serà present amb un estand al reconegut mercat per tal d’incrementar la difusió de les produccions de casa.

El curtmetratge Les bessones del carrer de Ponent


Festival ¦ 32

Documentals, curtmetratges i animació a Barcelona, Lleida i el Baix Camp La primera setmana de febrer Barcelona es convertirà en l’ull de mira dels amants del documental, el DOCSBarcelona arriba amb una selecció dels millors documentals internacionals, que no n’inclouen cap de català, tot i que sí que són els protagonistes de les seccions Doc! Doc! Doc!, amb directors novells com a protagonistes i el Catalan Day amb documentals catalans ja reconeguts arreu del món. Cambrils (del 16 al 19 de febrer) i Reus (del 23 al 26 de febrer) són les seus del Festival Europeu de Curtmetratges que es celebra anualment, i des de fa tretze edicions, al Baix Camp. S’hi podran veure nombroses propostes fetes per catalans, entre elles: Amistad d’Alejandro Marzoa; Ejercicio de Raúl Pérez; La huida de Victor Carrey, Les bessones del carrer de Ponent de M. Riba i A; Rumbo a peor d’Alex Brendemühl, The astronaut on the roof de Sergi Portabella; The homogenics de Gerard Freixes i Vida de perro de Carlos Font, totes elles competeixen a la secció estatal, que es selecciona a banda de l’europea i per tant s’exhibiran a Cambrils. La 15a Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya es durà a terme a Lleida entre el 24 i el 27 de febrer. Es tracta d’una mostra no competitiva, la més important de l’estat en el sector de l’animació, on aquest any hi estan convidades les produccions de la Xina, un país capdavanter en el gènere.

Todos vos sodes capitáns, d’Oliver Laxe, al DocsBarcelona

El edificio de los chilenos

El ambulante


rodatge El secret dels 24 esglaons El mes de desembre va finalitzar el rodatge del nou film de Santi Lapeira, una pel·lícula d’aventures per a tots els públics. Narra la història d’un grup de joves que passen las vacances d’hivern en un poble dels Pirineus, on trobaran la pista d’un antic cementiri dels Templers i s’hauran d’enfrontar a un grup de delinqüents que es dedica a traficar amb obres d’art. El repartiment està encapçalat per Maxi Iglesias (Los protegidos, El diari de Carlota, Física o Química, 8 citas, Mentiras y gordas), Albert Adrià (Herois), Ona Casamiquela (Un golpe de suerte), Pedro Gutiérrez (Diario de una ninfómana), Auda Flix (Mil cretins) i Enrique García Segado (Gavilanes, Felipe y Letizia, Molta merda!) El film s’ha rodat en localitzacions de Barcelona, Gavà, Molins de Rei i el Principat d’Andorra. La directora de fotografia és Elisabet Prandi, que ha treballar, entre altres, amb Pere Portabella. El secret dels 24 esglaons és una coproducció de Black Flag Cinema, Flins & Pinículas i Canónigo Films, serà distribuït a tot l’Estat i té l’estrena prevista per a l’estiu d’aquest any.

Direcció ¦ santi lapeira Gènere ¦ aventures Producció ¦ Black Flag Cinema, Flins & Pinículas, Canónigo Films Repartiment ¦ Maxi Iglesias, Albert Adrià, Ona Casamiquela, Pedro Gutiérrez, Auda Flix

Bunker El cineasta colombià Andrés Baiz ha finalitzat a Barcelona el rodatge de la seva pel·lícula Bunker, un thriller psicològic que protagonitza Quim Gutiérrez. A la pel·lícula, el català dóna vida a un director d’orquestra, Adrián, que decideix treballar de mestre a la Filharmònica de Bogotà i l’acompanya la seva parella, Belén (Clara Lago), qui al cap de poc temps desapareix sense deixar rastre. Destrossat, Adrián troba consol tant a la seva música com als braços d’una atractiva cambrera, Fabiana (Martina García) però, a mesura que creix la passió entre ells, la investigació policial sobre la desaparició avancen. El terror i el thriller es transformen en una punyent història de gelosia, possessió i amor malaltís. Un triangle amorós clàssic que Baiz veu reflectit en la imatge del búnquer. Com en la seva opera prima, Satanás (2007), el director s’endinsa en els dimonis interns de la parella. Per a Quim Gutiérrez, “ha estat un repte molt estimulant estrenar-me en el gènere del thriller”. L’estrena està prevista per l’últim trimestre de l’any.

Los Pelayos

El callejón

A mitjans d’aquest mes s’inicia el rodatge de la nova pel·lícula d’Eduard Cortés (Ingrid, El pallasso i el führer), que portarà al cinema les peripècies de la família Pelayo, que va desbancar els casinos més importants amb un mètode creat pel patriarca, Gonzalo García Pelayo, que encarnarà Lluís Homar. Al seu fill i còmplice li donarà vida Daniel Brühl, germà en la ficció de Marina Salas, una de les filles. Miguel Ángel Silvestre i Oriol Vila seran dos dels osins, i Eduard Fernández el propietari d’un casino. Una família real que té prohibida l’entrada a la meitat dels casinos d’arreu del món.

El guionista i crític de cinema Antonio Trashorras debutarà en la direcció amb la pel·lícula El callejón, on una noia que intenta escapar d’un assassí en sèrie queda atrapada durant tota una nit dins una bugaderia. El film és una coproducció de l’empresa catalana Roxbury (Agnosia, Hierro) i s’ha descrit com un thriller de baix pressupost amb una sorpresa final. El paper de la protagonista l’interpretarà la jove d’origen cubà Ana de Armas (El internado, Mentiras y gordas). Completen el càsting, el colombià Diego Cadavid i Leonor Varela.

Los Pelayos és una producció de Bausan Films i Alea Producciones i el rodatge tindrà lloc entre Macao (Xina), Barcelona i Lloret a partir del dia 14.

Trashorras, que també és l’autor del guió, va escriure Agnosia i va coescriure El espinazo del diablo juntament amb Guillermo del Toro. El rodatge està previst per mitjans d’aquest mes.


El cafè ¦ 34

Ingrid Rubio

Fotografia: Antonio Terrón


“El caçador, Radiohead, Achero Mañas” Anna Corberó

Un cafè o un te? Cafè.

Un paper que t’encantaria interpretar? Qualsevol que no hagi fet encara.

Una seqüència que no oblidaràs mai? Què difícil! N’hi ha moltes... Per exemple, a El caçador, quan tots els amics juguen al billar, o a Amor a quemarropa, quan ella se’l carrega.

En quin gènere et sents més còmoda? En el que millor conec, el dramàtic. Però he gaudit molt fent comèdia últimament i espero fer-ne més.

Com reacciones davant d’una mala crítica? Si és constructiva, bé. Si és gratuïta... dóna’m el seu telèfon i adreça! Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva feina? El que més m’agrada és tot el procés de construcció del personatge i la feina amb els companys. El que menys és la incertesa del pròxim treball. Què és el més complicat? Esperar. Mentre rodes i quan no rodes. Alguna vegada t’has interpretat a tu mateixa? No, mai. Però a tots els personatges els aportes coses teves. La banda sonora de la teva vida? Uf! Comença per La Polla Records, continua amb els Rolling Stones, David Bowie i Jimi Hendrix, mentre sona la trompeta de Miles Davis i es barreja amb Bob Marley, per acabar amb Radiohead. La banda sonora de la teva carrera? Podria ser... un politono ascendent!!

Què n’opines de l’actual situació del cinema català? Crec que el cinema català està en un molt bon moment. Amb professionals excepcionals, gent amb molt de talent. Què li preguntaries a un fan o un admirador? Li preguntaria si ha gaudit, connectat, rigut, emocionat... Amb quin director o personatge has après més? El director amb qui més vaig aprendre és Achero Mañas i em va omplir molt el personatge de Meme a El faro del sur d’Eduardo Mignogna. Quin és l’últim DVD que t’has comprat? Que se mueran los feos. Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin? Què n’opines del fet que el 90 per cent de pel·lícules estiguin doblades? Crec que totes haurien de ser en versió original. Per què ets actriu? Perquè em fascina aquesta feina. I ara què toca? Toca esperar que es confirmin projectes i acabar les emissions de la sèrie Infidels a TV3.


El cafè ¦ 36 Imatge de La vida sublime, el llargmetratge que Villamediana estrena aquest mes


DANIEL V. VILLAMEDIANA

Daniel V. Villamediana va néixer a Valladolid, i actualment viu i treballa a Barcelona

M. Martí Freixas

Director de cinema (El brau blau, 2008) i guionista (La línea recta, 2006, i Aita, 2009, ambdues de José María de Orbe), docent a La Casa del Cine de Barcelona i crític cinematogràfic, Daniel V. Villamediana ha finalitzat el seu segon llargmetratge. La vida sublime s’estrena aquest mes de febrer, després de ser projectada en prestigiosos festivals de cinema internacionals. Ens trobem enfront d’una pel·lícula sòbria, un trajecte de recerca entre Castella i Andalusia que fa brollar del territori tot allò què hi és arrelat, la cultura, els tarannàs, la vida, amb la recerca d’un misteri familiar mai revelat com a motor del viatge.


De prop ¦ 38

“Vaig convertir en ficció la meva pròpia història” Quina és la motivació inicial de La vida sublime? Tot neix d’un buit familiar, del meu avi “Cuco” que cantava flamenc a Valladolid i era una persona emblemàtica. Acabada la Guerra Civil va anar uns mesos a Cadis. El pla familiar era anar tots a viure allà, jo havia d’haver nascut gadità, però l’avi va tornar de cop i volta sense donar explicacions i el trasllat mai es va produir. Ningú va saber mai què hi havia fet, a Cadis. Aquest misteri el comparteixo amb el meu cosí Víctor, que és l’actor protagonista de la pel·lícula. El punt de partida era pensar o esbrinar què havia pogut fer l’avi al sud, i a partir d’aquesta premissa vam crear un sistema de treball, introduint elements de la realitat dels quals ens vam apropiar per convertir en ficció la nostra història. Sabíem d’alguns pocs fets reals de l’avi, com les seves tendències anarquistes, però vam crear el nostre propi mite.

“Sabíem d’alguns pocs fets reals de l’avi, però vam crear el nostre propi mite”

Diverses escenes de La vida sublime

La paraula “viatge” és clau a la pel·lícula. Un viatge familiar, però també entre dues Espanyes que filmes entroncades, Castella i el Sud. Em va semblar molt important fer un viatge per la geografia, la història i la cultura, i per les connexions que hi ha entre aquests dos territoris. Reflexionar, per exemple, sobre com és la llum en cada un d’aquests llocs. O destacar els diferents accents, quelcom del que ja vaig gaudir molt amb la llengua catalana a El brau blau, quan perceps les sonoritats i peculiaritats de les veus. És una pel· lícula geogràfica i tel·lúrica, seguint la línia de Val del Omar, cineasta que sempre m’ha marcat molt, sobretot a Fuego en Castilla (1960). És la idea d’anar a l’essència dels territoris, agafar el seus elements primaris: a Castella, la terra; al sud, l’aigua. Els dos territoris es connecten, però la pel·lícula té també dues parts. Vaig voler marcar una diferència estilística, Castella és més rígida i pètria, com jo la visc. Les coses són més eternes i inamovibles, el territori és més infinit. Les converses són més de pla fix. El viatge al Sud em demanava una altra cosa. Era també un territori que jo coneixia molt menys i aquesta mirada verge s’havia de reflectir en les imatges. Em vaig deixar anar, que tot fos més fresc, donar pas a la llum. La presència del Víctor, que és molt més extravertida i expansiva que la meva, va permetre obrir-nos a la paraula i als diàlegs, a crear situacions insòlites com la del bany al Guadalquivir. També és un viatge de recerca de la raó i del coneixement. Tots els personatges que el protagonista es va trobant són cultes, comprenen la seva terra i les seves arrels. És una de les idees fonamentals. En Víctor té una obsessió, una recerca, i es va trobant amb gent que li va indicant un camí, un coneixement, que l’ajuden a concebre una espècie de viatge iniciàtic. Té quelcom també de melancòlic, és algú que sublima la realitat quan es troba enfront d’ella, d’aquí el títol. En Víctor intenta portar la memòria desconeguda d’en “Cuco” més enllà del que la realitat ofereix. Un simulacre respecte al que ell creu que l’avi va fer, però no pot ni reconstruir la llegenda, ja que no es pot menjar les noranta sardines, ni pot ser torero, acaba boxejant sol...


Imatge d’El brau blau, primer llargmetratge del director

De totes les referències culturals que anem trobant (pictòriques, cinematogràfiques, paisatgístiques, musicals, lingüístiques) em va captivar la panoràmica sobre Castella amb la música de Diego Ortiz. És com si la música estigués impregnada en aquella terra i d’allà ressorgís. És un dels plans més importants de la pel·lícula, una panoràmica que tenia moltes ganes de fer, gairebé és la meva forma de veure el món i de veure el cinema, amb aquesta profunditat de camp. M’agrada molt la música antiga i Diego Ortiz és un dels meus referents, sobretot les “Ricercata”. Crec que encaixa tant amb el paisatge com amb la velocitat del pla. Posteriorment es correspon amb el pla de Cadis que descriu per mi un determinat sud, com una illa, rodejada de mar, un sud deformat i estrany.

“Treballant amb quatre persones no pots anar amb moltes floritures, però si tingués un equip més gran crec que tampoc en faria gaires” Parlant de la realització, tot té un to espartà, sense floritures, hi ha els plans que hi ha d’haver, ni un de més, ni un de menys. Fins a quin punt neix de les teves decisions estètiques, o com depenen aquestes del rodatge amb un equip petit? Forma part de la meva estètica i a la vegada del sistema de producció. Treballant amb quatre persones no pots anar amb moltes floritures, però si tingués un equip més gran crec que tampoc en faria gaires. Anava amb l’encarregat de so, el director de fotografia i l’actor. La direcció i la producció les assumia jo, i en cada lloc ens ajudava algú. Tres setmanes amb una furgoneta, la càmera,

un trípode, porexpan i l’equip de so. És una manera de fer que et permet entrar en un bar i dir: “Escolta, podem filmar aquí?” i en general t’ho permeten. Això dóna peu a treballar d’una determinada manera, amb una càmera petita i on tot el que veus pot ser introduït a la pel·lícula. El rodatge no va sortir gaire car, l’ajuda rebuda finalment ens obligava a acabar-la en 35mm i allà ha anat a parar gran part del pressupost. La postproducció la vam fer a La Casa del Cine, d’on sóc docent. Fins a quin punt tenies les seqüències previstes? La pel·lícula no neix d’un guió, sinó de dues pàgines amb una sèrie de seqüències de personatges que teníem. Sabíem de què podíem parlar amb aquestes persones i havia pensat, més o menys, on podríem filmar. A partir d’aquí sorgeixen altres plans, com per exemple els aeris que vam filmar des d’un avió ultralleuger on el director de fotografia es va jugar la vida, o els tràvelings, i altres coses improvisades. Cites sovint Rohmer com a referència. Es percep un amor i una aura especial en els diàlegs que són el nucli de la narració. Rohmer m’agrada molt i és una gran influència, però la seva manera de treballar els diàlegs es basava en un guió on els diàlegs estaven escrits. Nosaltres fèiem diàlegs improvisats. Vaig fer un curt anteriorment, El evangelio, on vaig poder practicar-los, vaig aprendre com dirigir un diàleg que neix en directe. A més, en Víctor té un talent natural per narrar i per ensarronar els altres, per ferlos entrar en aquesta dinàmica. Bona part dels personatges també tenien amb nosaltres una complicitat prèvia. La idea és que, amb la posada en escena i posteriorment amb el muntatge, els diàlegs acabin semblant escrits, fent-los ficció. Jo sóc el muntador en bona part per això, acabo fent el guió en el muntatge. És pràcticament el teu actor fetitxe, ja va ser el protagonista de l’altre llargmetratge. Sí, i és el meu cosí de veritat. És professor de dret a Sevilla i no és actor professional, ni va estudiar mai per ser actor. A El brau


blau no li vaig fer cap prova, vaig pensar la pel·lícula a partir d’ell, sempre havia estat torero de saló i és molt castís. El primer dia de rodatge el vam posar allà i ja està, funcionava. Busco actors que tinguin fotogènia, una gran força, que tinguin un atractiu, i en aquest sentit en Víctor amb la seva virilitat i la seva manera de ser, encaixa. Li va la marxa i és molt bo parlant. No sé com funcionaria com a actor “disciplinat”, però en un rodatge com el nostre, d’anar improvisant i haver-se de llençar, i fer alguna animalada de tant en tant... en la seqüència del riu es va acabar posant malalt, està prohibit banyar-se al Guadalquivir per la contaminació, vaig insistir molt i l’endemà tenia problemes d’oïda, l’altre actor també. Aquestes són una mica les coses que fem. “El perill és una de les claus de la vida sublim” és una de les frases del film. És necessari moure’s en un àmbit una mica perillós, per un costat en

“no Sóc dels que es passen deu anys per buscar finançament, ja que sé que quan tingui els diners la pel·lícula ja haurà mort dins meu”

allò creatiu i per un altre en el fet de posar-ho tot una mica en risc, fins i tot físicament. A quins festivals ha estat la pel·lícula i quan s’estrenarà? Ha estat a Locarno en la secció oficial, a la Viennale, a la secció oficial d’Estoril, al festival de Gijón, al BAFICI, i algun altre que ara no recordo. Estic pendent també d’algun festival de documentals, la pel·lícula ve a ser una ficció però té aspectes documentals, amb la qual cosa potser també els pot interessar. S’estrena el 4 de febrer al Casablanca-Kaplan de Barcelona i a Valladolid en uns cinemes que, casualment, també es diuen Casablanca. He intentat estrenar-la a Madrid però m’ha estat impossible. He tingut en general moltes dificultats per trobar una distribució adequada en les sales de cinema. Tens algun projecte futur que es pugui explicar? Canvio tant d’opinió... vés a saber. Passo d’escriure un guió d’acció per filmar una espècie de western castellà apocalíptic a pensar en un documental assagístic de to més íntim. Així que millor que no et digui res. També depèn dels diners que pugui aconseguir, tot i que les qüestions econòmiques no em fan renunciar a la voluntat de fer pel·lícules. No sóc dels que es passen deu anys per buscar finançament, ja que sé que quan tingui els diners la pel·lícula ja haurà mort dins meu. Tampoc es tracta de rodar a qualsevol preu, però sí de no limitar-se per qüestions econòmiques.


Crítica ¦ 42

Guest

Guerín inèdit Anna Petrus

La nova pel·lícula de José Luis Guerin és una sorpresa. Apostant per la vessant antropològica i deixant de banda la seva habitual recerca formal, Guest és un compendi de rostres i personatges que el cineasta ha enregistrat durant les seves estades a festivals d’arreu del món. Direcció ¦ José Luis Guerín Gènere ¦ Documental Producció ¦ Versus Entertainment, Roxbury Pictures Estrena ¦ 25 de febrer

Fa gairebé dos anys que José Luis Guerin va començar una correspondència filmada amb Jonas Mekas, pare del cinema experimental i underground de Nova York i un apassionat del setè art. El projecte forma part d’un grup de correspondències cinematogràfiques que seran exhibides durant el 2011 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i, al seu torn, parteix de l’experiència prèvia dels cineastes Víctor Erice i Abbas Kiarostami, que foren els primers a intercanviar cartes filmades en motiu d’una exposició també impulsada pel CCCB. Esmento aquest projecte perquè, d’alguna manera, la darrera pel·lícula de José Luis Guerin té molt a veure amb el cinema del seu interlocutor. Com si el fet d’haver iniciat aquesta particular forma de concebre la creació cinematogràfica a quatre mans hagués ferit de forma contundent el seu univers creatiu fins a traslladar-lo a una vessant documental més propera al direct cinema o al cinéma verité, o, com a mínim, a una concepció del cinema més indissociable del propi discórrer de la vida. Guest és una pel·lícula petita, malgrat les seves dues hores i mitja de duració. Està feta d’imatges preses pel propi José Luis Guerin amb una petita càmera digital durant el temps que va estar viatjant arreu del món presentant En la ciudad de Sylvia (2007) a diversos festivals internacionals. La seva pretensió no és altra, doncs, que mostrar les converses que el cineasta va mantenir amb personatges de tota mena i condició, gent a qui va tenir oportunitat de conèixer o persones amb qui es va topar casualment mentre filmava. En aquest sentit, la pel·lícula s’ha de veure com un recull de notes

de viatge d’un esperit aventurer, el del propi Guerin, gairebé en sintonia amb els primers grans exploradors del cinema, i també hauríem de dir etnògrafs, com ara Robert J. Flaherty. Tanmateix, si bé és cert que Guest és portadora d’una mirada antropològica que enllaçaria directament amb En construcción, no ho és menys que, finalment, el recurs d’enregistrar personatges particulars, amb un punt de bogeria, o simplement enfonsats en la seva misèria, que acaba per esgotar-se i esdevenir tan dèbil com inversemblant. És segurament per això que Guest s’hauria de considerar gairebé un film aïllat o un treball puntual dins d’una filmografia com la de José Luis Guerin, que sens dubte treballa de forma formidable els aspectes formals del cinema, en tant que experimentador fascinat per l’estètica, més que no pas la captura del real sense intermediaris i amb aquesta proximitat, la que li permet la petita càmera, a la qual no acostuma a endinsar-se, amb l’excepció probable d’una pel·lícula com Unas fotos en la ciudad de Sylvia (2007), un altre quadern de bitàcola format en aquest cas per les fotografies que li van servir per preparar En la ciudad de Sylvia. No és estrany, doncs, que Guest hagi decebut a alguns dels seguidors més fervents de Guerin. En les imatges que extreu del món i en els rostres d’aquests personatges que desfilen de forma impúdica davant de la seva càmera no hi ha rastre de la recerca del misteri del cinema, de la manera com ho ha fet al llarg de la seva trajectòria, de Los motivos de Berta (1985) fins a En construcción, passant per descomptat per Innisfree (1990) o Tren de sombras (1997).


Mil cretins

Relats singulars Hugo de Cominges Després del notable El perquè de tot plegat, Ventura Pons torna a adaptar els magnífics relats de Quim Monzó en un gran film que novament es troba a l’alçada d’aquests, malgrat alguna puntual davallada.

Direcció ¦ ventura pons Gènere ¦ comèdia Producció ¦ Els Films de la Rambla, Televisió de Catalunya repartiment ¦ Joan Crosas, Santi Millan, Joel Joan, Julieta Serrano, Marc Clotet, Mar Ulldemolins, Roger Príncep, Francesc Orella, Clara Segura Estrena ¦ 28 de gener

Ventura Pons vindria a ser el nostre Woody Allen particular. Com el director de Nova York, el realitzador barceloní roda una cinta a l’any a la seva ciutat (si obviem les darreres “infidelitats” d’Allen a Londres, Barcelona i París, és clar). Els inicis de Pons van estar marcats per la comèdia, tot i que amb els anys s’ha anat decantant cap al drama (en això es desmarca de Woody Allen, que continua abonat a fer-nos riure). Fa exactament quinze anys, Pons va rodar El perquè de tot plegat, una fidel adaptació dels relats del llibre homònim de Quim Monzó. Si la matèria prima era de primeríssima qualitat, la cinta que en va sorgir li anava a la par. El tàndem Monzó/Pons funcionava de meravella, i és una llàstima que hagi passat tant de temps per poder gaudir-ne d’una nova entrega. Cal dir que Mil cretins, malgrat adoptar el mateix nom que el llibre de Monzó de 2007, està format per quinze relats, nou dels quals pertanyen a aquesta obra, mentre que els sis restants formen part de Guadalajara (2), El perquè de tot plegat (2), El millor dels mons (1) i Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1), tots ells publicats per Quaderns Crema. La pel·lícula està dividida en tres parts, de les quals en destaca especialment la primera i més llarga. En Jordi Bosch encarna

l’àlter ego de Monzó, un escriptor que imagina les històries que veurem representades. La gràcia del guió de Ventura Pons és que interrelaciona els protagonistes dels diferents relats, a la manera de Vidas cruzadas de Robert Altman. Tot i que aquestes connexions no existeixen en el llibre (els subjectes són anònims), resulta un encert a l’hora de recrear-los a la gran pantalla. Entre els temes tractats, a banda de l’habitual i sistemàtic retrat de la vida quotidiana, destaquen la decrepitud i la vellesa dels pares. Especial importància té el relat que conforma la tercera i darrera part, L’arribada de la primavera. No obstant, Mil cretins té una davallada considerable a la segona part. Aquesta està formada per sis relats (quatre d’aquests no formen part del llibre homònim) d’època. Pons opta per filmar-los com si fossin cinema mut, amb música de fons i uns breus diàlegs escrits en cartells. Això té gràcia en els dos primers contes, però quan veiem que la cosa va per llarg (fins a 20 minuts, que es fan francament esgotadors), no podem deixar de lamentar aquest trencament de ritme tan sorprenent com inoportú. Deixant de banda aquests avorrits passatges, hem de treure’ns el barret davant de la feina del seu director, que ha recreat brillantment unes històries singulars i úniques. No ens oblidem tampoc d’un repartiment coral, que compta amb algunes interpretacions de mèrit. Per quan una tercera ració d’aquest tàndem meravellós?


Crítica ¦ 44

Chico & Rita

amor a ritme cubà tonio l. alarcón

Trueba i Mariscal, director i dissenyador, han decidit continuar la seva col·laboració en la divulgació de la música popular cubana, iniciada amb Calle 54, amb aquesta pel·lícula d’animació, curiosa fusió dels seus universos personals. Direcció ¦ Fernando Trueba, Javier Mariscal, Tono Errando Gènere ¦ animació Producció ¦ Fernando Trueba PC, Estudio Mariscal, Magic Ligh Pictures, Cinemanx e Isle of Man Film Estrena ¦ 25 de febrer

Convertit ja en un guru internacional del disseny, sembla que les primeres etapes de la seva carrera han quedat sumides en l’oblit, però cal recordar que els inicis artístics de Javier Mariscal són en el còmic. A publicacions com El Rollo enmascarado o Star el valencià va desenvolupar, vinyeta a vinyeta, l’estil particular que va acabar fent-lo famós. Així doncs, en certa manera, Chico & Rita (2010) ve a ser una espècie de nostàlgic pas enrere, de tornada a les arrels del dissenyador, que amb aquest film ha pogut desenvolupar tota una visió, colorista i repleta de personalitat, de l’univers del jazz cubà. De fet, a primer cop de vista pot sembla que el traç net i particular de Mariscal –que, això sí, ha estat suavitzat lleugerament perquè pogués encaixar en l’animació, realitzada digitalment però d’aspecte bidimensional– és el protagonista d’excepció del projecte, ja que capta totalment l’atenció del públic des del seu inici. Però una vegada acostumats a aquesta exuberància visual, el que acaba prenent força és el guió i la posada en escena. I és que el director, a l’hora de portar a terme aquest homenatge al jazz cubà i a músics com Bebo i Chucho Valdés –condensats, amb una bona dosi d’imaginació, en aquest personatge/resum que ve a ser el seu protagonista masculí, Chico–, ha decidit emprar l’estructura dels grans musicals de Hollywood dels anys quaranta. Per aquest motiu, la història d’amor entre els dos personatges que donen nom a la pel·lícula es tenyeix amb un flaire melodramàtic

que recorda la malenconia que transmetien els clàssics del gènere –això sí, amb unes escenes de sexe molt més pujades de to–, dels quals Trueba és un amant declarat. No obstant això, Chico & Rita també vol ser un repàs de la intervenció dels músics cubans en l’evolució del jazz; per aquest motiu, part de la trama discorre a Nova York, i hi apareixen grans músics com Charlie Parker, Chano Pozo o Dizzy Gillespie. La intenció és, sens dubte, admirable, però el resultat és potser un dels grans llastos d’una pel·lícula en general brillant, però que en aquests instants desvia el seu entramat dramàtic del seu aspecte més interessant, la relació amorosa entre Chico i Rita. Precisament és en la seva turmentosa història on es condensen les idees més belles del film, ja que aquesta gira contínuament al voltant de la música amb l’esplèndida banda sonora de Bebo Valdés, una autèntica joia musical que suposa un dels grans tresors del projecte. Sens dubte, Chico & Rita és la millor pel·lícula que ha sortit de la imaginació de Fernando Trueba en un bon grapat d’anys –ben bé des de Belle Époque (1992)–, sobretot perquè la seva col· laboració amb el dissenyador valencià ha afegit al seu habitual classicisme un cert toc exòtic, refrescant, que fa temps que es troba a faltar al seu cinema. Si tots els seus treballs comuns són com aquest, la veritat és que tant de bo que ambdós segueixin portant a terme projectes d’aquesta envergadura.


La nit que va morir Elvis

onirisme fallit Anna Petrus Un home a la deriva, l’especulació urbanística i la Passió d’Esparreguera són els tres eixos sobre els quals Oriol Ferrer ha bastit el seu primer llargmetratge. Un film amb un plantejament oníric que arriba amb moltes dificultats a l’espectador.

Direcció ¦ oriol ferreR Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Enunai Produccions, Cromosoma, Televisió de Catalunya Repartiment ¦ Blai Lopis, Carme Pla, Anna Ycobalzeta, Ernest Villegas, Pere Cuscó Estrena ¦ 11 de febrer

Si haguéssim d’encabir el primer llargmetratge d’Oriol Ferrer en alguna de les diverses tendències del cinema català actual tindríem serioses dificultats. I és que el primer que sobresurt de La nit que va morir l’Elvis és la seva flagrant inconcreció narrativa i formal, com si els diferents elements que cal cohesionar per fer una pel· lícula haguessin estat tractats de forma aïllada sense tenir-se en compte uns amb altres. El resultat d’aquesta fractura és un film fallit que, tanmateix, planteja algunes qüestions interessants pel que fa, sobretot, al personatge principal, l’Aureli Mercader, interpretat per Blai Llopis, i la que hagués estat l’evolució dramàtica si la pel·lícula s’hagués centrat únicament en ell. Oriol Ferrer, qui arriba a la direcció després d’haver treballat amb cineastes com Vicente Aranda, Benito Zambrano, Adolfo Aristarain, Ventura Pons, Francesc Bellmunt o Cesc Gay, treballa la història d’un home qui viu reclòs en una petita finca envoltada d’uns paisatges que l’especulació urbanística no tardarà a fer canviar. El responsable d’aquesta transformació és un grup catòlic extremista que perpetua algunes pràctiques poc ortodoxes en vista a preservar la seva ideologia religiosa. Com a rerefons, la Passió d’Esparreguera i les dificultats del grup humà que la interpreta per tirar endavant la funció malgrat les disputes internes i les dificultats econòmiques. Per narrar tots els conflictes que es generen al voltant d’aquesta complexa trama, Oriol Ferrer recorre a l’onirisme en

el qual viu immers el protagonista, l’Aureli Mercader, tot intentant tendir ponts entre el realisme dels esdeveniments i la fugida emocional del personatge qui viu atrapat en un conflicte intern que en realitat desconeix. Tanmateix, el cineasta desaprofita el potencial del seu vertader drama en favor d’una innecessària dilatació temporal dels rituals tant vinculats als assajos de La Passió com a les accions dels extremistes. És llàstima, doncs, que l’amnèsia de l’Aureli no constitueixi el nus central sobre el qual es desenvolupi la pel·lícula. D’aquesta manera, el fet que ell sigui el responsable de l’assassinat de l’Elvis, malgrat ser incapaç de recordar-ho, perd tota la força dramàtica que probablement s’hagués pogut arribar a assolir. A aquesta deriva narrativa, que omple el film de buits i silencis pesants o que no aconsegueixen arribar a bon port (o ni tan sols a algun port), cal afegir el to excessivament teatral d’algunes de les interpretacions dels actors. En aquest sentit, el film ens trasllada en alguns moments cap a la ficció televisiva local contribuint a fracturar de forma irreversible el relat cinematogràfic. Amb tot, val a dir que La nit que va morir l’Elvis no deixa de ser una proposta arriscada i valenta. En un moment en què la crisi econòmica assetja el cinema d’una forma incisiva, Oriol Ferrer posa sobre la taula les conseqüències de la fragilitat de l’home davant la por i de la seva incapacitat per controlar les seves pròpies emocions i reaccions.


La casa del cine ¦ 46

i’m still here El cinema, cruïlla de la resta d’arts, va traçar amb les primeres projeccions dels Lumière una de les línies més fructíferes entre realitat i ficció, una dicotomia que s’ha mostrat des d’aquells inicis en un punt de fuga obert fins als nostres dies. És aquesta esquerda en la que Casey Affleck s’endinsa en la seva primera proposta com a realitzador, un relat biogràfic dels anys en què Joaquin Phoenix pren -o aparenta prendre- la decisió d’abandonar la interpretació per la seva autèntica vocació, la música hip-hop . Estructurat a manera de diari amb factura de documental -millor, de fals documental-, és un punt de partida interessant que es focalitza en el tête a tête que mantenen el cineasta i l’actor (Joaquin és cunyat de Casey), i que reverbera en la dualitat d’actor i personatge.  Però amb el transcurs del metratge a tots dos se’ls escapa aquest joc amb la ficció de la seva pròpia realitat, i va adquirint traces de reality show: el realitzador en una posada en escena amb excessiva proliferació de recursos formals per mor de l’autenticitat -imatges d’arxiu, entrevistes, vídeos casolans-, abundant també en presentacions i testimonis dels col·laboradors a la vida real de Joaquin Phoenix. I a l’actor perquè, tot i fer una acurada interpretació, posa massa èmfasi en el deteriorament de la seva aparença física en aquesta impostada evolució d’estrella de Hollywood a look hip-hop. Affleck es queda així en terra de ningú, navegant entre el que es podria haver plantejat com un film de ficció sobre l’entramat de Hollywood, amb pel·lícules de referència com El joc de Hollywood (The Player, Robert Altman, 1992), i la seva pretesa reblada de clau a la realitat des de la ficció, un joc amb l’espectador que ens fa evocar l’excel·lent recreació de Els idiotes (Idioterne, Lars von Trier, 1998). 

Ángeles Ramos

Títol original ¦ I’m Still Here: The Lost Year of Joaquin Phoenix Gènere ¦ documental Producció ¦ Porchlight Films, Screen Australia Repartiment ¦ Joaquin Phoenix, Casey Affleck, Antony Langdon, Carey Perloff, Larry McHale

valor de ley Henry Hathaway va dirigir la primera versió cinematogràfica de la novel·la de Charles Portis Valor de ley (True Grit) l’any 1969 i es va convertir amb tot mereixement en l’últim gran western del cànon clàssic. No va ser un film modèlic, però ens va deixar una interpretació magistral de John Wayne- amb l’únic Oscar que va guanyar a la seva carrera inclòs- i una narració nítida i transparent com en el millor cinema clàssic. Els genials germans Coen tornen a adaptar ara la novel·la de Portis i la fan molt diferent- com era d’esperarde la del film predecessor de Hathaway. Diàlegs estranys, situacions pràcticament surrealistes i un enginyós humor negre són les principals característiques del seu personal estil. Això és el que els fa únics i diferents al panorama cinematogràfic actual i és el que s’espera d’ells a l’hora de visualitzar un dels seus films, però en aquest cas, en ser un remake d’un film anterior, no els ha deixat treballar amb la llibertat que ells necessiten- com ja els va passar a la nova versió de Ladykillers l’any 2004- i acaben fent un film força ensopit i tediós perquè intenten portar el relat al seu univers narratiu i visual, i al mateix temps volen ser fidels a la pel· lícula de Hathaway, i no aconsegueixen equilibrar cap dels dos conceptes, repercutint així en excés en el to i en el seu ritme narratiu. Afortunadament el film també té grans encerts i ens deixa una memorable interpretació del polifacètic i sempre genial Jeff Bridges i una elegant i bella fotografia de Roger Deakins, que fan que la pel·lícula es deixi contemplar encara que avorreixi en general.

Carlos Mármol títol original ¦ true grit Direcció ¦ Joel Coen, Ethan Coen Gènere ¦ Western Producció ¦ Paramount Pictures Repartiment ¦ Jeff Bridges, Matt Damon, Josh Brolin, Barry Pepper


127 horas Darrere dels guardons i l’èxit comercial de Slumdog Millionaire (2008), l’anglès Danny Boyle afronta un film tant arriscat com absent de sorpreses. D’entrada l’espectador ja sap com acaba i sap què veurà, com el seu propi nom indica, les 127 hores que el jove aventurer Aron Ralston passà atrapat sense sortida al Grand Canyon, amb poca aigua, res de menjar, un equip d’alpinisme i una vídeo càmera domèstica. La relació d’aquest amb una roca que li pressionava el braç com a única companyia i com a càrrega física i emocional són els pilars i fets més interessants del llarg, però també els enemics d’un Danny Boyle en mode de director de videoclip. Sabem com li agraden les seqüències frenètiques, les bandes sonores en favor de l’espectacle de la imatge, i posar la càmera en llocs impossibles –com a l’interior d’un tub, d’una ampolla o d’un braç. James Franco interpreta un personatge optimista, que riu directament les seves caigudes, que no perd el control de les situacions i que utilitza el paisatge com un element més de descàrrega d’adrenalina. El muntatge, una càmera que no se separa mai del personatge, la quantitat de plans subjectius, i les pròpies filmacions del propi personatge juguen a rèdit d’aquesta característica, però la pel·lícula no parla tant d’aquest esperit d’aventura i supervivència com de la solitud i necessitat de fugida, tant física –de la ciutat, del Canyon- com del passat. El que podria haver estat i que, de fet, inicia -un llenguatge cinematogràfic centrat en el cos i l’escenari, un exercici que em remetia (i perdó per la referència als cinèfils) a Bresson i al seu Un condenado a muerte se ha Ok-ROBAPAG_ENERO-21X14,8.pdf 18/01/11 17:12 per a la MTV, que es escapado (1958)-, acaba1essent un producte deixa veure però que només juga en favor de la pirotècnia.

Cenzo Álvarez de Haro

títol original ¦ 127 hours Direcció ¦ Danny Boyle Gènere ¦ drama Producció ¦ Cloud Eight Films, Films 4, Everest Entertainment Repartiment ¦ James Franco


Taquilla ¦ 48

Un gener de comèdies, turistes i un místic Clint Eastwood

Pau Brunet

La taquilla de les vacances de Nadal i gener ha tingut la força habitual d’aquests períodes. Des de la setmana de Nadal fins al 24 de gener s’ha recaptat al voltant de 61,2M€. No han estat xifres impactants, però sí molt elevades si es comparen amb les dels passats mesos. L’elevada presència de produccions en 3D ha deixat un nombre d’espectadors de poc més de 9,1 milions, una dada que va a la baixa constantment. Una de les reflexions que es poden extreure d’aquestes setmanes ha estat que els festius sí generen una enorme atenció de l’audiència, element que desapareix a les setmanes més normals, evidenciant una certa debilitat del cinema como a oci de cap de setmana per una gran part de la població. Pel·lícules més taquilleres del 24 de desembre al 24 de gener

Títol

Recaptació

Espectadors

The Tourist (Sony)

7,89M€

1.220.000

Los viajes de Gulliver (Fox)

7.80M€

1.080.000

Ahora los padres son ellos (Paramount)

7.00M€

1.080.000

El discurs del rei (DeA)

3.20M€

470.000

Más allá de la vida (Warner)

2,70M€

400.000

El cinema familiar ha estat un dels reis de les vacances. El gran èxit va ser la fantasia Los viajes de Gulliver així com Megamind o Las crónicas de Narnia, totes elles amb xifres finals molt superiors a les que es podia esperar, gràcies als bons manteniments que permet el període vacacional. En el cas de Megamind, Paramount ha aconseguit un èxit important, 7,1M€ (més d’un milió d’espectadors) per una d’aquestes cintes ‘menors’ que no sempre troben el seu lloc a la taquilla europea. Narnia ha pogut amb els seus gairebé 11M€ superar les dades del film anterior, estrenat fa tres anys. Les tres cintes s’han estrenat en format 3D. The Tourist i la novetat de l’última setmana analitzada, Más allá de la vida, han estat les dues estrenes més fortes des de finals de novembre, quan s’estrenava Harry Potter. La primera

The Tourist ha estat l’èxit de taquilla del gener

ha estat la pel·lícula de més èxit en aquest període, una xifra que segurament acabarà més enllà dels 9M€, dada que també hauria de fer la nova cinta de Clint Eastwood, que ha tingut una estrena de 2,7M€ amb menys de 310 cinemes. En els dos casos, han estat grans èxits de cinema massiu capaç d’agradar a una gran varietat d’espectadors, joves i adults. Tot el contrari li ha passat a The Green Hornet, pel·lícula de superherois que no té cap interès al nostre país i que en dues setmanes només ha pogut fer 1,4M€, una de les pitjors dades internacionals per aquest film de gran pressupost. Les comèdies americanes han ocupat un altre espai a la cartellera aquestes setmanes amb els llançaments seguits de Como la vida misma, Amor y otras drogas i Morning Glory. Encara que sembli estrany les tres cintes han trobat el seu espai.


La primera, estrenada per Warner, ha fet 2,08M€ en tres setmanes i la segona 1,73M€ en 10 dies. La tercera, amb Harrison Ford, ha estat la que arribava amb menys força ja que no era una comèdia romàntica i les dades internacionals eren molt fluixes, però finalment ha assolit uns bons 0,57M€ el primer cap de setmana. La comèdia espanyola en canvi no ha tingut gens de sort: No controles ha fracassat mentre que les bogeries de Balada triste de trompeta i Carne de neón deixen un mal regust de boca. La comèdia de Borja Cobeaga només va poder recaptar 0,32M€ el primer cap de setmana (de cinc dies), quedant fora del top10. Tot i amb una bona campanya de promoció el film no ha interessat i en aquest temps no ha superat els 0,6M€, una xifra molt pobra. Per la seva banda, a Álex de la Iglesia li ha costat superar els 2M€ amb la seva pel·lícula, i en aquest cas sí que hi havia una important presència mediàtica i les 14 nominacions als Goya, que de poc li han servit. Carne de neón

es va estrenar la penúltima setmana de gener però només per fer 410.000€ a 256 cines. Qui sí ha triomfat és el cinema adult de prestigi, una marca que sembla que sí que té un bon efecte a la cartellera quan són pel·lícules de certa força. El discurs del rei ha aconseguit tenir un recorregut en aquestes cinc setmanes en cartell senzillament impressionant. Va començar amb només 112 cines i uns forts 0,45M€, i setmana a setmana ha anat augmentant les seves recaptacions de forma molt singular. A la cinquena setmana ja acumulava més de 3,2M€ i seguia tenint una enorme força. Boca a boca, comèdia ‘feel-good’, càsting i prestigi han estat les seves gran marques. En aquesta línia és destacable l’èxit de También la lluvia, la nova pel·lícula d’Icíar Bollaín, que amb 13 nominacions als Goya està aprofitant molt bé la seva bona crítica i comentaris. En tres setmanes ha recaptat 2,3M€ i encara té molta corda.

El cinema català, a la carrera dels premis El cinema català ha tingut una correcta temporada. A finals d’any es va estrenar la producció d’aventures Bruc, que arribava de la mà d’Universal amb unes fortes 286 còpies. El film no les tenia totes, però el seu inici de 0,52M€ era força correcte per ser una època d’elevada competència. La dificultat ha estat l’escàs boca-orella que ha tingut a les setmanes següents, sense arribar a poder fer-se un lloc gaire fort. De moment ha aconseguit un total de 1,2M€. L’altra estrena ha estat La posesión de Emma Evans, cinta de gènere clàssic, estrenada per Filmax (productora també de la pel·lícula) el cap de setmana abans de cap d’any a 150 cinemes. Les primeres dades van ser bastant satisfactòries, 0,36M€ en els cinc primers dies, aprofitant la setmana següent de reis i ara ja arriba a prop d’un molt digne milió d’euros de recaptació. Filmax ha obtingut un decent èxit d’aquesta pel·lícula, que ja havia prevenut a una enorme quantitat de països. Les altres protagonistes del mes han estat dues pel·lícules

La posesión de Emma Evans, de Manuel Carballo

distribuïdes per Emon, distribuïdora catalana de recent naixement. D’un costat, ha reestrenat Pa negre després de l’enorme èxit de les nominacions als Goya, i de l’altre ha llençat Blog, una producció d’Escándalo Films. Pa negre tornava la setmana després d’obtenir 14 nominacions als Goya i es va poder fer amb 50.000€ a 40 cines, deixant el seu total en 930.000€. A la setmana següent tenia 13 premis Gaudí i les xifres van tenir un augment excel·lent del 36% fins als 70.000€. En aquestes dues setmanes extres, el film ja es situava als 1,01M€ amb un camí molt segur per superar els 1,1M€. Ha estat un dels grans èxits de la temporada i segurament un antecedent a tenir molt en compte. No tan bé ha anat l’estrena de Blog, el debut d’Elena Trapé que s’estrenava amb 26 còpies i només ha recaptat 16.000€. El film tenia poques opcions a poder omplir un nombre tan alt de sales, ja que es tracta més d’un producte experimental que comercial. En aquest cas, la falta d’un prestigi especial amb marca de festivals li ha anat molt a la contra.

También la lluvia, d’Icíar Bollaín


Actualitat ¦ 50

Acció! coprodueix ‘Little big panda’, animació en 3D

Pere Portabella i Isaki Lacuesta, presents a Sarajevo

El 3 de febrer, i coincidint amb l’any nou xinès, s’estrena a la Xina Little big panda, un film d’animació en 3D dirigit per Greg Manwaring i Michael Schoeman. El llargmetratge s’ha fet en coproducció amb la Xina, Alemanya, Bèlgica i la productora catalana Acció! (Juventy Films), amb Miquel Pujol, Hilari Pujol i Jordi Castelltort al capdavant. Els estudis Acció!, que compten amb més de 22 anys d’experiència realitzant produccions pròpies de dibuixos animats, han participat amb un 30 per cent en la coproducció realitzant tota la part de preproducció, d’animació, producció i direcció i creació d’escenaris. Little big panda és la història de Manchú, un petit panda rebutjat pel seu grup per les seves idees extravagants. S’espera que el film arribi a l’estat espanyol aquest estiu.

La pel·lícula Vampir de Pere Portabella obrirà la secció “Learning from the soulseekers 4: Audiovisual whims of an eggplant”, la mostra d’audiovisual contemporani espanyol comissariada per la productora cultural catalana Ellen james per al XXVII Festival d’Hivern de Sarajevo. El festival, que aquest any duu com a lema “The art of love”, compta amb més d’un quart de segle de trajectòria i no va aturar la seva activitat ni durant els quatre anys de setge en que la ciutat de Sarajevo va romandre tancada. Durant els dies de la mostra podran veure’s més de vint peces, títols tant representatius com el mencionat de Portabella, Las variaciones Marker, d’Isaki Lacuesta, Action Memory, metratge inèdit de l’artista Enric Maurí rodat a l’edifici en runes de la Biblioteca de Sarajevo, i altres obres de nous creadors com Oriol Sánchez, Andrea Martínez, Isaac Gimeno o Gerard Freixes. A més a més es realitzarà una taula rodona amb els artistes assistents al festival i els estudiants de l’escola de cine de Sarajevo on es reflexionarà sobre el present i futur de l’audiovisual contemporani espanyol. La mostra, que compta amb el recolzament de l’ambaixada d’Espanya a Sarajevo, l’Institut Ramón Llull, Intermedio i Films59 tindrà lloc del 9 al 12 de febrer a l’Acadèmiade Cine i Teatre de la capital bosniana . Ellen james presenta en aquesta mostra el seu primer documental Cançó Popular/Folk Song. La peça, realitzada per Marta Delatte i Josep Almirall, recull el testimoni de Plàcid Garcia Planas (cap de la secció Internacional del diari La Vanguardia), Guillermo Cervera (fotoperiodista freelance), Sandra Balsells (fotògrafa i professora a la Universitat Ramón Llull) i Ibrahim Spahic (director del Festival d’Hivern de Sarajevo), és un homenatge a Bosnia Herzegovina i a quatre narradors que al llarg dels darrers anys han mirat d’explicar la complexa identitat de l’Europa contemporània.

Isaki Lacuesta porta les seves Variacions Marker a Sarajevo

‘Buried’, Aina Clotet i ‘Caracremada’, premis Sant Jordi de Cinematografia El jurat dels Premis Sant Jordi de Cinematografía de RNE, encapçalats per Conxita Casanovas, directora i presentadora del programa ‘Va de Cine’, i col·laboradora de la nostra publicació, va donar a conèixer el 24 de gener els guanyadors de la seva 55a edició. Els premis es lliuraran el proper mes d’abril. Buried com a millor pel·lícula espanyola, Aina Clotet com a millor actriu per Elisa K i Caracremada, de Lluís Galter, com a millor òpera prima, són alguns dels reconeixements destacats. Enguany s’atorgarà el premis especial a la trajectòria professional al director barceloní Vicente Aranda i el premi especial a la indústria al teòric Román Gubern, per la seva contribució a la difusió del cinema.


La nova producció catalana de Woody Allen obrirà Canes Midnight in Paris, la tercera producció que del cineasta nord-americà Woody Allen amb Mediapro, obrirà la 64a edició del Festival de Cinema de Canes, que se celebrarà de l’11 al 22 de maig. París ha estat la ciutat escollida per a rodar aquesta comèdia romàntica, dins la qual hi destaquen l’actriu Kathy Bates (A propósito de Schmidt, Revolutionary Road), l’actor Adrien Brody (El pianista) i l’exmodel, cantautora italiana i primera dama de França Carla Bruni. Midnight in Paris presenta una família que viatja a la capital francesa per negocis. Dins el grup, una jove parella de promesos veuran com l’estança a París els canvia la vida. Aquesta pel·lícula, la 41a a la llista de Woody Allen, explora la il·lusió que qualsevol vida que sigui diferent a la d’un mateix és millor que la pròpia.

Carla Bruni i Clive Owen en un descans del rodatge de Woody Allen

‘La posesión de Emma Evans’ competirà a Fantasporto La pel·lícula dirigida pel català Manuel Carballo i produïda per Filmax ha estat seleccionada per a participar a la 31a edició del Festival Internacional Fantasporto, que se celebra a la ciutat portuguesa d’Oporto entre el 25 de febrer i el 5 de març. El film es va estrenar el passat 29 de desembre a l’estat espanyol i encara continua exhibint-se en algunes sales, on és a punt d’assolir els 900.000 euros, amb més de 133.000 espectadors. Protagonitzada per un repartiment internacional i rodada en anglès, explica la història d’Emma Evans, una adolescent problemàtica i insatisfeta que un dia decideix fer alguna cosa per acabar amb un ambient familiar que sent excessivament opressiu i autoritari.

El film de Manuel Carballo explora el gènere de l’exorcisme


Actualitat ¦ 52

Fèlix Riera, nou director de l’ICIC

García Márquez, adaptat al cinema

El directiu del Grup 62, Fèlix Riera, membre del comitè de govern de Política Cultural d’Unió Democràtica, ha assumit la direcció de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC). Riera passa a ser un dels homes forts del conseller Ferran Mascarell i substitueix Antoni Lladó, que ha estat al capdavant de la institució durant el mandat de Joan Manuel Tresserras. Fèlix Riera (Barcelona, 1964) és des de fa gairebé quatre anys el director editorial del Grup 62. Va iniciar la seva trajectòria en el camp audiovisual i té experiència com a productor de cinema i televisió, en la docència i en el camp editorial, on ha centrat la seva trajectòria els darrers anys. Riera ha estat conseller del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i és membre fundador i vocal del Col·legi de l’Audiovisual de Catalunya.

S’ha rodat a Mèxic l’adaptació cinematogràfica de l’última novel· la publicada fins el moment pel Premi Nobel de Literatura, Gabriel García Márquez, Memoria de mis putas tristes. Es tracta d’una coproducció hispano-mexicano-danesa en la qual hi participa la catalana Zip Films, productora de Fake Orgasm, La dona de l’anarquista, Negre Buenos Aires, Los cronocrímenes o MyWay, entre altres. La direcció va a càrrec de Henning Carlsen, un director nascut el mateix any que l’escriptor colombià, 1927. El guió adaptat és obra de Jean-Claude Carrère, guionista de Buñuel a Belle de Jour o El discreto encanto de la burguesía i que ja ha adaptat altres obres com Cyrano de Bergerac, de Rappeneau, i El tambor de hojalata, novel·la del també Nobel Günter Grass. La postproducció es porta a terme a Dinamarca. En el repartiment destaquen els noms de Geraldine Chaplin o Ángela Molina.

Coixet porta a la Berlinale un documental sobre Garzón El programa oficial d’enguany de Berlinale Especial, una secció dins el Festival Internacional de Cinema de Berlín, presenta l’estrena mundial d’Escuchando al Juez Garzón, un documental dirigit per Isabel Coixet a partir de la figura del polèmic magistrat. L’escriptor Manuel Rivas entrevista el jutge, actualment a l’espera del judici per un presumpte delicte de prevaricació. L’estrena de la cinta tindrà lloc l’11 de febrer. Coixet firma aquí el seu segon documental després d’Aral: La orilla perdida.

‘Buried’, ‘Bicicleta, cullera, poma’ i Nora Navas, premis Forqué Buried (Enterrat), de Rodrigo Cortés, produïda per Versus Entertainment, The Safran Company i Dark Trick Films, es va alçar el passat 17 de gener amb el XVI Premi José María Forqué d’EGEDA. El film de Cortés es va imposar a Entrelobos, de Gerardo Olivares, Lope, d’Andrucha Waddington, també amb coproducció catalana, Pa negre, d’Agustí Villaronga, i También la lluvia, d’Icíar Bollaín. El guardó té una dotació econòmica de 30.000 euros. A més, el Premi Especial EGEDA al millor documental va ser per Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch. Les actrius Emma Suárez i Nora Navas van compartir ex aequo el premi a la millor actriu per La mosquitera i Pa negre, respectivament.


dvd’s Fin

Pa negre

Direcció ¦ Luis Sampieri Gènere ¦ Drama Producció ¦ Cierzo Films Repartiment ¦ Sergi Gibert, Ramia Chaoui, Irene Garres

Direcció ¦ Agustí Villaronga Gènere ¦ Drama rural Producció ¦ Dacsa Produccions, Ideas y Proyectos Cinematográficos, Just Films, Kines Producciones S.L. Repartiment ¦ Francesc Colomer, Nora Navas, Roger Casamajor, Marina Comas, Laia Marull

Tot transcorre en un sol dia. Tres adolescents (Iker, Ana i Ramia), que només es coneixen a través d’internet, queden per suïcidar-se dins un cotxe. El film té lloc al llarg de dotze hores que els portaran de la vida a la mort. Cadascú transitarà silenciosament el camí cap a la fi.

En els anys difícils de la postguerra a la Catalunya rural, l’Andreu, un nen del bàndol dels perdedors, troba un dia al bosc els cadàvers d’un pare i el seu fil. Les autoritats culpen el seu pare, però ell intenta esbrinar pel seu compte qui els va matar. L’Andreu iniciarà el despertar de la seva consciència moral.

Lope

Buried

Direcció ¦ Andrucha Waddington Gènere ¦ Històric Producció ¦ Ikiru Films, Conspiração Filmes, Antena 3 Films, El Toro Pictures Repartiment ¦ Alberto Ammann, Leonor Watling, Pilar López de Ayala, Juan Diego, Luis Tosar

Direcció ¦ Rodrigo Cortés Gènere ¦ Thriller Producció ¦ Versus Entertainment Repartiment ¦ Ryan Reynolds

Biopic del poeta i dramaturg espanyol Lope de Vega (1562-1635). Ambientada l’any 1588, quan Lope es veu obligat a escollir entre una relació amb una dona que el pot ajudar a fer un pas endavant en la seva carrera, i una altra que representa l’amor veritable.

Paul Conroy, pare de família i contractista civil a l’Iraq, es segrestat i desperta enterrat viu dins un vell taüt, acompanyat només d’un telèfon mòbil i un encenedor. La cobertura precària i l’escassa bateria son els seus enemics mortals en una carrera a vida o mort contra el temps.

Blow Horn

Cataluña - Espanya

Direcció ¦ Lluís Miñarro Gènere ¦ Documental Producció ¦ Eddie Saeta Repartiment ¦ Andrea Ros, Maxi Iglesias, Lorena Mateo, David Castillo, Lydia Fairen

Direcció ¦ Isona Pasola Gènere ¦ Documental Producció ¦ Massa d’Or Produccions, Televisió de Catalunya

La pel·lícula està resolta como si es tractés d’un Mandala, terme d’origen sànscrit que designa els diagrames circulars simbòlics característics del pensament hinduista i budista. El protagonista i coguionista és el Lama Jinpa Gyamtso, nascut a Terrassa, monjo des de 1989 i director de centres de budisme a Espanya.

La productora de films com Pa negre, Isona Passola, dirigeix aquest documental on s’analitzen les relacions de Catalunya amb la resta d’Espanya des de diversos punts de vista: econòmic, filosòfic, històric, però no polític. S’entrevista a diferents pensadors amb la màxima llibertat d’expressió.

Amador

El gran Vázquez

Direcció ¦ Fernando León de Aranoa Gènere ¦ Drama Producció ¦ Reposado, Mediapro Repartiment ¦ Magaly Solier, Celso Bugallo, Pietro Sibille, Sonia Almarcha, Fanny de Castro

Direcció ¦ Òscar Aibar Gènere ¦ Comèdia Producció ¦ Distinto Films, Tornasol Films, Castafiore Films Repartiment ¦ Santiago Segura, Álex Angulo, Manolo Solo, Mercè Llorens, Enrique Villén

La Marcela és una dona jove amb dificultats econòmiques que té cura d’Amador, un ancià, durant un estiu. Els dos desconeguts no triguen a confiar-se els seus secrets, però un fet inesperat deixarà la noia enfrontada a un complicat dilema moral.

Biopic del dibuixant de còmics espanyol Manuel Vázquez (Madrid, 1930-Barcelona, 1995), creador de famosos personatges com “La familia Cebolleta” o “Anacleto, agente secreto”. Barcelona, anys 60. Vázquez aconsegueix el que vol sempre que vol, esquivant amb enginy els seus caps i col·leccionant dones.


Actualitat ¦ 54

Museu del Cinema de Girona Un febrer que travessa fronteres Febrer és un mes de propostes variades i molt internacionals al Museu del Cinema. En primer lloc, arriba la VII Mostra de Cinema Africà, un cicle que permet veure Àfrica a través d’ulls nadius. Aquest any la guerra i els processos de descolonització són el fil conductor del cicle. S’hi podran veure les pel·lícules Sarraounia de Med Hondo, el 2 de febrer, Tabataba de Raymond Rajaonarivelo, el dia 9, Pièces d’identités de Mweze Dieudonné Ngangura, el dia 16 i Questions à la terre natale de Samba Félix, el 23. La iniciativa “El documental del mes” proposa pel dia 3 de febrer la peça Chemo, de Pawel Lozinskic (Polònia, 2009). En una clínica d’oncologia els pacients reben tractaments de quimioteràpia. La vida, a través dels seus ulls, i des d’un hospital, revela el seu valor, el seu sentit i el seu encant. Els pacients, enfocats en primer pla, seuen de dos en dos, parlen i, de cop i volta, converses fascinants sorgeixen davant de la càmera. El cicle “Parlem de cinema?”, dedicat a grans obres de la història del cinema sotmeses a debat, ofereix el 10 de febrer Mon oncle (Mi tío) de Jacques Tati (França,1958). El Sr. Hulot

(Jacques Tati) és un personatge amable i extravagant que viu en un barri humil. De tant en tant va a visitar la seva germana, que viu en una mansió ultramoderna. El seu nebot, Gerald, l’adora, però el pare no veu amb bons ulls l’estreta relació que té amb el seu excèntric cunyat. Una proposta que celebra la seva cinquena edició és el Cicle de Cinema i Gastronomia, que tindrà lloc els dies 18 i 25 de febrer. Les dues pel·lícules seleccionades en aquesta ocasió són Soul Kitchen, de Fatih Akin (Alemanya, 2009), i Estómago, de Marcos Jorge (Brasil, 2007). L’entrada és un donatiu de dos euros per a la Fundació Oncolliga Girona. Per últim, aquest mes tampoc faltarà “Cinema i solidaritat” que, com és habitual, donarà veu a aquelles realitats que no són portada dels diaris. El dia 22 s’exhibirà Dónde acaban los caminos, de Carlos García Agraz (Guatemala, 2004), la història d’un doctor que arriba a un poble allunyat de la ciutat per exercir a la seva professió. Allà, la divisió entre les races ladines i indígenes està molt marcada.


Decine 16  

Revista catalana de cinema