Issuu on Google+

2€

Abr. / Maig 11

Núm. 16

POSA’T EL COLOR AL DAMUNT


Editorial

Q Equip Direcció: Mar Casas

Redacció: Mar Casas / Carla Camps / Marta Sarquella / Anna Díaz Col·laboradors: Pere Maragall / Josep M. Ortega / Diana Galí / Laura Vinuesa / Cristina Sebastián / Anna Ferrer / Joan Mundet / Rubén López / Xavi Roura / Àlex Araujo / Montse Pascual / Manu Estaban Disseny: Emeric Minaya / Oriol Gavira

uan servidora escriu i tria els temes que ompliran les pàgines de cada D’Estil, no pot evitar encomanar-se de l’entorn que l’envolta. Com si fos una paradoxa, per força però de grat, la llum de l’època, el paisatge canviant i, fins i tot, l’estat emocional de les persones s’escolen dins meu i, de cop i volta, és com si formessin part de mi. Potser és que és veritat allò que diuen que tot és en tot... En qualsevol cas, aquest cop hem creat el número del paisatge i de les flors per excel·lència. Hem parlat amb el pintor del paisatge, Lluís Roura, i amb la cuinera de les flors, Yolanda Bustos; hem descobert el Museu de l’Anxova i de la Sal, que presumeix de patrimoni i de paisatge, i hem dormit en un hotel alçat en un antic molí paperer, que és característic del paisatge on es troba... En fi, que tot és paisatge, un paisatge que (com passa amb l’arribada de la primavera) s’ha canviat de vestit per acostar-vos més color, més frescor i més dinamisme. Esperem que la nostra nova imatge aconsegueixi emocionar-vos i que us desperti els sentits, perquè, sense això, la nostra feina perd tota la seva importància.

Mar Casas Directora

Us engresquem també a entrar en l’univers del codi QR, que està ple de possibilitats. Així doncs, prengueu la revista, agafeu el mòbil i xucleu ben fort el paisatge que us oferim, que ve ple de riqueses.

Maquetació i Fotografia: Visus events Publicitat: Paquita Parralejo / Èlia Guardiola

Amb la col·laboració de: Dipòsit Legal: GI-1452-2008 Correu electrònic: destil@visusevents.com Web: www.destil.cat Adreça: c/ Major, 8, baix 17469 - Vilamalla (Girona) Telèfon: 972110484 Us fem saber que D'Estil, una publicació actual, democràtica i respectuosa amb les diferents ideologies existents, no comparteix necessàriament l'opinió dels seus col.laboradors. De la mateixa manera, us agrairíem que, si reproduïu quasevol part del contingut de D'Estil, en citeu la procedència.


Sumari RECORDANT... - JOAN MARAGALL I GORINA EN EL CENTENARI DE LA SEVA MORT ESPAIS DE LUXE - MENJAR SENSE ELS ULLS RETRATS D’EMPRENEDORS - UNA ESTONA AMB IOLANDA BUSTOS ESPAIS DE LUXE - DORMIR EN UN ANTIC MOLÍ PAPERER FORA DE CONTEXT - LLUÍS ROURA AL SANTUARI QUE SEMPRE L’ACOMPANYA MUSEUS PECULIARS - EL MUSEU DE LA VILA DE L’ANCHOVA (I LA SAL) OFICIS D’AVUI I DE SEMPRE - L’OFICI D’ESCRIURE (O DE COMUNICAR-SE) EN EL TEMPS RACONS - UN VIATGE AL CENTRE DE LA TERRA NOVETATS - SABATA BLAHNIK I JOIA TOUS EN UN NOVETATS - PELS PETITS AVENTURERS COMPLEMENTS - PRIMAVERA FLORIDA I PLENA DE COLOR (AÏTA) PROTOCOL I SABER ESTAR - DEIXA’T ASSESSORAR INTERIORISME - PINTURES AMB VALOR AFEGIT JUTJAT DE GUÀRIDA - AVALL LA POR! PSICOLOGIA - ON ÉS EL MEU TEMPS? DIETÈTICA I NUTRICIÓ - PARA LA CARMANYOLA

6

18

26

32

46

2


26

ENOLOGIA - VINS QUE RESPECTEN EL MEDI VIATGES - PENÍNSULA SORRENTINA, ON LES LLEGENDES ES FAN REALITAT TENDÈNCIES - FES-T’HO TU MATEIX TECNOLOGIA - BANG & OLUFSEN BEOVISION 10 TECNOLOGIA - EL CODI DE BARRES D’AVUI MOTOR - LEXUS IS 250C ESPORTS - NORDIC WALKING NOVETATS - TU NOMÉS POSA-HI LA COMPANYIA LA CUINA D’ABANS - MAGDALENES DE PASTANAGA CURIOSITATS DE LA VIDA - SADAKO SASAMI EL RACÓ DE LA REFLEXIÓ - SILENCI MÚSICA 7ART - EL CISNE NEGRO ECOLOGIA - MIRA’LS BÉ! UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ - AL CAPDAMUNT DE LES RAMES ... CLAR I CATALÀ

52

62

72

80


R

ecordant...

Fotografia: Arxiu Maragall de la Biblioteca de Catalunya


J

oan Maragall i Gorina, fill de dues famílies de fabricants tèxtils, va néixer a la Barcelona vella i atapeïda del barri de Ribera el 10 d’octubre de 1860. El 20 de desembre de 2011 en farà cent que va morir a la seva casa de Sant Gervasi. L’any passat en feia cent cinquanta del seu naixement: bona ocasió per rellegir-lo i actualitzar la seva memòria. La seva vida relativament curta –va morir als 51 anys– no té gaires esdeveniments importants ni grans trasbalsos aparents. És la vida normal d’un burgès mitjà de la Barcelona del tombant de segle. Però malgrat la imatge d’una certa indolència, el resultat de la seva vocació literària i la irradiació del seu pensament tenen un gran abast, el que correspon a l’intel·lectual més penetrant de la seva època i el del primer “clàssic modern” de la nostra literatura. Darrere d’una aparença física més aviat fràgil i d’un temperament necessitat de molta estabilitat exterior, s’amagava una enorme amplitud d’interessos i un pensament en tensió constant. La seva arribada a la maduresa literària coincideix amb l’eclosió del moviment modernista. Hi aporta el seu coneixement dels romàntics alemanys, especialment Goethe, que pot llegir en la llengua original. Llegeix i tradueix Nietzsche i Novalis i participa en el wagnerisme. Maragall trenca amb el retoricisme dels Jocs Florals de la Renaixença i aconsegueix un estil deliberadament senzill i aparentment planer utilitzant el català normal de la Barcelona de l’època. Del seu ofici de poeta, en surt la poètica de la paraula viva, bescantada ben aviat per les noves generacions noucentistes, però present avui en el debat literari.

JOAN MARAGALL I GORINA EN EL CENTENARI DE LA SEVA MORT Progressivament compromès amb el catalanisme polític naixent, sempre com a intel·lectual independent, hi col·labora especialment amb el seu recull Visions&Cants, publicat el 1900. La seva correspondència extensa dóna idea de la importància de la seva irradiació a Catalunya i més enllà. Una mostra de l’epistolari amb gran interès literari i de pensament és el que va mantenir amb Víctor Català o amb Carles Rahola, sense oblidar el que va sorgir d’una amistat més íntima amb Josep Pijoan, o d’un respecte barrejat de sintonia i efusió però amb alguna desavinença important amb Miguel de Unamuno. Els últims anys, la seva veu isolada gairebé profètica es fa sentir arran dels fets de la Setmana Tràgica del juliol de 1909. Encara està pendent l’estudi en profunditat de la influència de Maragall en el pensament i en la literatura catalana posterior, molt més enllà de la minsa escola maragalliana de poetes seguidors coetanis o immediats.

Pere Maragall Mira Professor de llengua i literatura i nét de Joan Maragall 7


ESPAIS DE LUXE


MENJAR SENSE ELS ULLS

S

ovint diem que mengem per la vista, i, en part, és cert; si més no, la vista ens serveix de gran ajuda a l’hora de reconèixer els aliments, perquè la nostra memòria gustativa no està tan desenvolupada com caldria. Hi ha un restaurant a Barcelona que, precisament, juga amb aquesta idea i convida el comensal a sopar completament a les fosques, sense saber què és el que es menjarà. Es diu Dans le noir? i esdevé tota una experiència sensorial, humana i social recomanable per sentir, almenys, un cop a la vida. És sensorial perquè permet redescobrir la noció del gust sense comptar amb l’ajut de la vista i destruir així idees preconcebudes; és humana perquè el comensal diposita tota la seva confiança en el cambrer encarregat de la seva taula, que és invident, i és social perquè, sopant a les fosques, tothom parteix de la mateixa situació de desconeixença, tothom resta lliure de prejudicis i, automàticament, es crea un efecte de solidaritat amb els companys de taula difícil d’explicar.

Un cop a dins, submergits en l’absoluta foscor, es tracta de sopar, però sobretot, de jugar. El repte és descobrir què hi ha a cada plat (i a cada copa), partint de la certesa que es tracta d’una cuina de mercat elaborada amb ingredients frescos que no inclou res que no coneguem. En el transcurs d’aquest exercici, curiosament, les veus s’alcen de cop i els coberts s’obliden en un racó de la taula. Olors, textures, temperatures i sabors porten el comensal a emprendre un viatge directe als sentits més oblidats. Després, reunits al lounge de nou, es podrà comprovar si el que un pensa que s’ha menjat correspon a la realitat. Els responsables del restaurant mostren fotografies de cada plat, que està distribuït per zones, sense barrejar els aliments, per facilitar l’encert. El vi, en canvi, es pot tornar a tastar, aquest cop amb llum. És sorprenent veure com, a les fosques, el 90% de les persones s’equivoquen a l’hora de diferenciar un vi blanc, d’un negre o d’un rosat.

En arribar a Dans le noir?, un confortable lounge il·luminat permet preparar-se per a l’experiència tot degustant un còctel i atenent les explicacions dels encarregats. Esbrinar què porta cada beguda ja es fa difícil malgrat comptar encara amb llum. Després, toca posar-se en fila, agafar-se al company del davant i entrar a la sala fosca (completament fosca) on, durant gairebé tres hores, es compartirà un sopar amb nou persones més que, en la majoria dels casos, ni es coneixen. Indubtablement, es tracta d’una experiència inusual i estranya per a nosaltres, els que ens hi veiem. Per això es diu que Dans le noir? no és un restaurant per menjar, sinó per viure, una restaurant on, paradoxalment, persones que no tenen visió, es converteixen en els ulls dels que en tenen. Aquest fet constitueix una vertadera lliçó de tolerància i sensibilització de la discapacitat.

Per sopar a Dans le noir? cal reserva prèvia. Les opcions a escollir són tres: un menú de 34 euros, que inclou un primer i un segon o un segon i unes postres; un menú de 39 euros, que inclou un primer, un segon i unes postres, i un menú degustació de 59 euros, que inclou una copa de cava, un entrant, un primer, un segon, unes postres i tres tasts de vins. Es tracta de propostes fixes durant dos o tres mesos amb opció a escollir un menú de peix, un menú vegetarià o un menú flexible per a al·lèrgics.

Sopars, maridatges i tapes

Però Dans le noir? també és un lloc dedicat al vi i als formatges, on el comensal, assessorat per un sommelier, pot gaudir, a les fosques, d’uns maridatges excepcionals. Aviat, les tapes i els vins també hi tindran cabuda.

9


Amb dimensió europea Dans le noir? és un lloc dinàmic d’intercanvi i de trobades al centre de les grans ciutats europees per a tots els que els agrada viure experiències noves i aspiren a un món més generós i solidari. A París, té un gran èxit des de 2004; a Londres, des de 2006, i, a Barcelona, està trepitjant fort des de fa un any i mig.

Un lloc generós i solidari Dans le noir? té desenvolupada una organització i uns equipaments específics destinats a afavorir la integració de les persones amb disminucions dins l’empresa, transfereix el 10% dels seus beneficis a associacions caritatives de tot tipus i, a Espanya, rep el suport de la ONCE. Amb una mitjana de 80000 visitants anuals, Dans le noir? ha esdevingut la major operació privada i permanent de sensibilització de la discapacitat a Europa.

Al servei de les persones i les empreses Durant tot l’any, s’hi realitzen un gran nombre de festes, des de Sant Jordi fins a Cap d’any, i, fins i tot, es pot reservar a empreses privades per contribuir a l’organització d’activitats que estimulin la creativitat dels empleats, la motivació dels equips o la comunicació entre les persones. Altres, utilitzen aquest recurs per mostrar un producte sense els artificis del màrqueting, per exemple.

Amb productes Dans le noir? A més de xecs regal, el grup desenvolupa productes derivats originals ideats per persones invidents, com ara una línea de roba braille, feta amb especialistes de cotó bio de comerç just, o seleccions de vins etiquetats en braille. www.danslenoir.com


RETRATS D’EMPRENEDORS


UNA ESTONA AMB IOLANDA BUSTOS

U

s presentem la cuinera de les flors i el paisatge per excel·lència, una jove amant del regne vegetal que ha aconseguit, gràcies al seu enginy i convicció, transportar el paisatge de casa nostra damunt del plat per fer, de cada cullerada, un viatge sensorial a una estampa particular. Nascuda a Palafrugell l’any 1976 però criada a Palau-sator (Baix Empordà), Iolanda Bustos no s’ha pogut separar mai de la cuina ni del camp, a parts iguals, malgrat que, en un moment determinat de la seva trajectòria, semblava que la primera es quedaria pel camí. Però res més lluny de la realitat. Un bon dia, va començar a estirar de la corda de les plantes i les flors que ens envolten i va descobrir un apassionant món que no es cansa de divulgar a tort i a dret a través de la cuina, que ella mateixa diu que duu injectada a l’ADN. Fa prop d’un any i mig ha obert, juntament amb el seu marit, Jacint Codina, el restaurant La

Calèndula, que, des de Girona, esdevé una magnífica finestra al paisatge català. També ha fundat Beuflor, una marca de begudes naturals elaborades a partir d’herbes, flors i fruits silvestres que pretén recuperar antigues receptes que havien estat populars i que avui, en canvi, ja ningú coneix. Però això no és tot, perquè, a banda de col·laborar en diferents programes de ràdio i televisió, escriure articles especialitzats a revistes, impartir classes i tallers i idear un projecte per a l’educació alimentària infantil anomenat Contes que es mengen, la Iolanda ha escrit dos llibres, el darrer dels quals (La millor cuina amb plantes, flors i fruits silvestres, 2009) està tenint un èxit espectacular. I és que Iolanda Bustos se sent amb la important missió de recuperar les espècies de plantes i flors que utilitzaven les nostres àvies com a remei preventiu i guaridor, i ho fa a partir de totes les idees i propostes que se li atansen. Senzilla, riallera i natural, amant també de la pesca, aquesta jove cuinera no cerca reconeixements que l’afalaguin, sinó que lluita dia a


dia perquè no perdem la memòria dels gustos de les flors. Us convidem, si voleu, a iniciar-vos en la matèria a partir del que ens explica. Aprofiteu aquesta primavera, que és un festival de colors i sabors al plat. On hem d’anar a buscar els inicis de la teva relació amb la cuina? La meva relació amb la cuina em ve de família. Jo sempre dic que he nascut entre camps i cassoles, perquè el meu pare és ramader i horticultor i la meva mare s’encarregava de la cuina del restaurant que teníem a casa. Aleshores, entremig, tots els germans hi col·laboràvem. Tu et volies dedicar a l’ofici? Ho dic perquè vas estudiar Relacions Públiques i després vas fer un postgrau de Turisme... No. Quan ets jove i veus que tots els teus amics surten de cap de setmana i se’n van de vacances a l’estiu i tu t’has de quedar a treballar, te n’adones que és una feina molt sacrificada. A més, teníem casa nostra al damunt del restaurant i ens hi passàvem totes les hores del món. Jo tenia molt clar que, malgrat que m’agradava la feina, no m’hi volia dedicar, perquè era massa esclau. Per això vaig estudiar Relacions Públiques.

Per què, les flors? A casa, sempre n’hem agafat, d’herbes i flors. Ma mare en collia a tothora perquè juguéssim, per fer remeis casolans, per posar-les a una sopa..., i, a mi em va cridar molt l’atenció la reacció positiva que tenien els clients quan es trobaven una flor al plat. Abans, moltíssima gent de camp havia utilitzat les herbes i les flors del temps a casa: per fer xarops curatius o, simplement, per prendre-se’ls per plaer, perquè tenien bon gust. Però, amb el temps, aquesta costum s’ha anat perdent, i és una llàstima. Per això vaig començar a fer entrevistes a gent gran que viu al camp, a investigar, a estudiar cursos de botànica..., i vaig descobrir tot un món meravellós que s’ha convertit en el meu. I com és aquest món? A part d’immens, les flors emocionen, et desperten sensacions i et porten records, i això ho veus a la cara del comensal. Què et diu, el client, quan veu una flor al seu plat? Primer, es sorprèn i et demana si es menja, i, després, la gaudeix i, fins i tot, li vénen records a través seu.

I què va passar perquè canviessis d’idea?

Quin gust fan les flors?

Doncs que, quan vaig acabar la carrera, me’n vaig anar a treballar al Centre d’Estudis del Mar, a Begur, i la veritat és que hi estava molt bé, però allà em vaig adonar que necessitava estar al restaurant. De fet, hi anava els caps de setmana i, al final, vaig veure que havia de triar. Em vaig quedar amb el restaurant, perquè crec que aquesta feina la porto impregnada a l’ADN, i anar en contra de la naturalesa no va bé. Així que m’hi vaig posar i, en veure la recompensa que representa rebre la gratitud dels clients, ho vaig tenir clar. A més, fins aleshores sempre havia estat ajudant a sala, però en aquell moment em vaig posar a la cuina i em vaig començar a formar de ple, especialment en temes de nutrició i d’herbes i flors, que abans s’usaven molt i ara, en canvi, fins i tot es desconeixen.

N’hi ha moltes, de comestibles, i cada una té el seu gust. N’hi ha de dolces, d’amargues, de picants... El que passa és que la majoria de nosaltres ja no tenim incorporat el gust de les flors a la memòria. Jo sovint les utilitzo per substituir altres aliments, com, per exemple, el pebre, que canvio per la flor de ravenissa, perquè és una mica picant. Tots els teus plats porten flors? Sí, el que passa és que cada una juga un paper determinat. N’hi ha que prenen tot el protagonisme damunt del plat, n’hi ha que només potencien un gust específic... I tampoc et pensis que faig receptes molt innovadores, sinó que són receptes habituals complementades amb herbes i flors. Això sí: sempre intento treballar amb productes de proximitat que siguin ecològics.


Per exemple? Per exemple, un llom de xai farcit amb formatge d’ovella sobre un jaç de tronquets de fonoll i amb farina de carquinyolis al damunt. I com és el procés d’ideació d’un plat com aquest? Doncs mira, aquest en concret em va venir al cap una tarda que estava al camp amb el meu pare acompanyant el ramat. Vaig veure com una ovella buscava fonoll fresc per menjar, i aquella ovella, després, quan arriba a la granja, li dóna de mamar a la seva cria. Son tan sàvies! Així és com passo del camp a la cuina i de la cuina al camp: transformant el que veig a fora un cop sóc davant dels fogons, i a la inversa; reproduint el paisatge en un plat i buscant un plat en el paisatge. És curiós, perquè, quan estic al camp, penso tota l’estona en el plat que vull crear, i, quan estic a la cuina, tinc el record constant del moment en què estava collint totes aquelles herbes i flors. Per a mi, és súper relaxant; ho aconsello a tothom. De fet, me’n vaig al camp tres cops cada setmana a buscar les herbes i flors que necessito pel restaurant, aquelles que no puc trobar al mercat, sobretot perquè es fan malbé de seguida. També has fet una cervesa a partir de flors... Sí. Antigament es feien moltes begudes, amb flors, i ara coneixem la ratafia, però res més. Aleshores, gràcies a l’ajuda de Josep Borrell, hem creat una cervesa anomenada Gala de flor que està feta a base de calèndula, saüc i hibiscus. Per ara, tenim una producció molt limitada, però n’estem contents. Properament, intentarem treure un xampanyet de saüc i una aigua de fonoll. Com és la nostra flora? Molt rica. Mira, jo formo part d’una associació sense ànim de lucre que es diu www.floracatalana.net, on anem penjant informació i fotografies sobre totes les plantes que tenim als Països Catalans, i ja n’hi ha més de 15000. Tot i que també existeixen moltes espècies invasores que, com que aquí no tenen depredadors, han fet

fora espècies autòctones. L’ungla de gat, per exemple, que surt a les roques, s’ha carregat el nostre fonoll marí. Tot i així, la millor forma de combatre aquestes invasores és, sens dubte, menjant-nos-les. S’han de tractar, abans de menjar-te-les? El més important és estar completament segur que aquella flor és comestible, perquè, igual que els bolets, n’hi ha de verinoses (algunes s’utilitzaven antigament per fer bruixeria, perquè provocaven al·lucinacions). Després, cal collir-les d’un lloc segur, és a dir, que sapiguem que està sa i no contaminat, que no té residus. Un cop fet això, quan ja ets a la cuina, només les has de submergir en aigua per treure el polsim, com fem amb l’enciam. Jo, a més, afegeixo un producte ecològic desinfectant a l’aigua perquè encara quedin millor, i ja està. Què representen per a tu les flors, més enllà de ser un ingredient? Són el nostre cordó umbilical amb la terra i, a més, ens aporten molta alegria a la vida, i diverteixen! Si féssim més cas de la natura en general, estaríem més sans, tan físicament com psicològica. La calèndula és la teva preferida? Sí, per això li vaig posar aquest nom al restaurant. La calèndula és una flor que, a banda de tenir moltes propietats bones per a la pell i anar molt bé per a les cremades, és extremadament forta i resistent. Aleshores, com que vam obrir el restaurant en un moment difícil i en un carrer difícil, vaig considerar que no es podia dir d’una altra manera. A més, la calèndula casa molt bé amb un munt de plats, perquè té un gust una mica especiat que lliga amb gairebé tot. I tu, si fossis una flor, quina series? Doncs, potser també seria una calèndula, o una violeta, perquè m’agraden molt els records, i la violeta és una flor una mica nostàlgica. No m’agrada que s’oblidin les persones, ni els plats, ni el gust de les flors... Vull mantenir viu el record, perquè nosaltres formem part de tot plegat. 15


DORMIR EN UN ANTIC MOLÍ PAPERER

ESPAIS DE LUXE


L

hotel La fàbrica de solfa és un hotel especial, un petit-gran hotel ple d’encant que té la peculiaritat d’haver estat alçat al damunt d’un antic molí paperer. Per trobar-lo, ens hem de desplaçar fins a Beseit, un poblet menut de Terol, a la franja catalana de ponent, que forma part de la conca de Matarranya. A aquest municipi, situat on el riu Matarranya surt dels Ports de Beseit en direcció nord cap a Vall-de-roures i el Baix Aragó fins afluir a l'Ebre, hi va haver una gran concentració de molins paperers. Aquesta indústria, que hi aflorà al segle XVIII i es mantingué fins a mitjan segle XX, va marcar fortament el caràcter urbà de la vora del riu i va comportar l’aparició de grans edificis i d’instal·lacions complementàries, com ara les sèquies, que transportaven l’aigua necessària per moure les rodes de molí i generar la força que calia per preparar la pasta de paper. D’allà en sortia paper de primera qualitat i, sobretot, cartolines per a naips. Avui, el poble de Beseit, lluny de l’activitat que el mantingué ocupat durant un segle i mig, és un referent de turisme rural i d’activitats relacionades amb la natura, com el ciclisme, el senderisme, el barranquisme, les excursions en tot terreny o un munt de visites culturals diverses. L’hotel que us descobrim, ubicat al marge esquerre del riu, davant de l’ermita de santa Anna, al costat del pont de pedra que dóna accés a Beseit, era, doncs, un dels nou antics molins paperers que hi havia a la zona: el molí de Solfa, que en deien. Fins l’any 1911 va ser propietat de la família Zapater, que el va vendre a Jaume Carner, i actualment, des de 2005, el regenta Javier Moragrega, que és el jove que va decidir comprar-lo per convertir-lo en hotel amb encant. La història d’aquesta edificació és prou llarga. Construïda a finals del segle XVIII, just

passada la confluència del barranc de les voltes, amb la finalitat d’esdevenir una fàbrica de paper, estigué temporades sense funcionar, i no és fins el 1960 que s’atura del tot. Després de la Guerra Civil, també va fer de molí d'oli, però la documentació es va perdre durant el conflicte bèl·lic i ara només queden les veus de la gent gran que el recorden en ple funcionament, quan, mitjançant una màquina rodona amb assecatge a l'aire, s’hi feia paper de barba, cartolines i, en general, paper d'alta qualitat. El projecte de rehabilitació de l’edifici, que estava completament en runes, fou una empresa molt costosa i de gran envergadura. Restaurar tan sols la façana, que s’ha respectat del tot adaptant-la a les exigències interiors d’un hotel, va costar un any de feina continuada. Així, als dos pisos superiors de l’edifici, que eren els antics assecadors de paper, hi ha tot un seguit de petits finestrals de mig punt que reforcen el seu caràcter industrial. Aquí, precisament, és on es troben les vuit habitacions de l’hotel, que prenen el nom d’una de les fàbriques que emergiren al costat del riu: Port-nou, Bata, Morató, Taraganya, Noguera, Martí, Cremada i Tosca. Cadascuna és diferent de les altres, cadascuna pren un càlid aire d’exclusivitat que compta, a més, amb la simfonia del riu Matarranya de fons al seu pas per l’antic molí. Un hotel slow travel amb espais per gaudir Per dins, La fàbrica de solfa adopta un aire modern, net i gens recarregat, que contrasta amb l’antigor dels seus murs exteriors. Unes escales de fusta que cruixen a cada pas condueixen a les habitacions, i, pel camí, una gran làmpada de paper honora l’activitat que ocupava el molí antigament. Tan sols en entrar, una àmplia recepció coronada per una espectacular làmpada de disseny japonès dóna la benvinguda al visitant, i també

17


l’acomiada en marxar, perquè el convida a penjar-hi un full de paper que porti inscrit un bon desig. Per ara, de ben segur a causa de les energies que es respiren en aquest indret, tots els missatges que hi pengen són de pau i serenitat. I és que l’hotel La fàbrica de solfa és un lloc de recerca de tranquil·litat i benestar, un lloc on no existeix la televisió i on es presenta la possibilitat de pujar a coll de la història i de connectar més que mai amb la pedra, l’aigua i la natura. Per això, aquest establiment amb menció de compromís de qualitat turística s’adhereix a la filosofia de l’slow travel, que aposta per un turisme intel·ligent que gaudeix amb calma del paisatge, la gastronomia i el patrimoni cultural. La sala d’estar, amb llar de foc, és un espai entranyable per descansar o llegir còmodament com si fossis a casa. I el menjador, obert al riu Matarranya, esdevé un racó excepcional per gaudir d’una cuina senzilla, però original i acurada, que acosta el comensal a la gastronomia tradicional de la zona, on destaca, entre d’altres productes, un oli provinent d’oliveres mil·lenàries que combinen, fins i tot, amb unes llamineres postres de xocolata. Això sense comptar una terrassa a peu del riu que esdevé un mirador excel·lent per gaudir de complets


esmorzars casolans tan bon punt arriben les temperatures altes. En definitiva, l’hotel La fàbrica de solfa és una proposta originalíssima de turisme tranquil, un destí poc convencional que corprèn i una aposta per la qualitat i el tracte amable i personalitzat que converteix les estades en moments de luxe ben entès. www.fabricadesolfa.com


F

ORA DE CONTEXT

LLUÍS ROURA AL SANTUARI QUE SEMPRE L’ACOMPANYA


E

n Lluís Roura no és escultor, però té diferents escultures que donen la benvinguda a les entrades de diverses poblacions, com ara Figueres, Banyoles, Massanes (a la Selva) i l’Escala; tampoc és escriptor, però ha col·laborat, pintat, dibuixat i fins i tot editat prop d’una quinzena de llibres. En Lluís Roura és, per damunt de tot, “el pintor de l’Empordà”, un artista que ha sabut captar, al llarg de la seva dilatada carrera en l’àmbit artístic, els pobles i paisatges d’aquesta terra. Aquesta és, sens dubte, la seva cara més coneguda. Però Lluís Roura també ha fet servir, per a les seves obres, escenaris de la Garrotxa, la Cerdanya, el Ripollès, Andorra, els Estats Units, la Polinèsia... i, en els darrers anys, Terra Santa. En Lluís és un gran comunicador, un home de conversa fàcil. Li agrada molt parlar i, fins i tot, ha estat comentarista a diverses tertúlies radiofòniques. De fet, al llarg de dos anys, ha realitzat La paleta del pintor dins del programa El suplement, de Xavier Solà, a Catalunya Ràdio. Sentir-lo és tot un plaer per a la oïda, especialment perquè és un pou de ciència popular. Això sí: quan parles amb ell, la conversa deriva sempre cap a l’Empordà, cap a la terra, cap als camps, cap als camins, cap a les flors, cap a les fonts, cap als cels... Gairebé diria que coneix aquesta comarca d’haver-la trepitjat i viscut en totes les seves estacions. En Lluís és d’aquelles persones que parla de les plantes pel seu nom, de les muntanyes, dels pics..., i explica anècdotes viscudes a cada racó. A cada obra seva hi trobem xiprers, vinyes i oliveres, roselles, camps de blat d’un groc intens, diferents tons de blau al cel, camps verds amb una capa de colza pel damunt... Al fons, la silueta endevinada d’un poble, d’un racó, i, encara més al fons, les Alberes, el Montgrí, el Mont... Precisament, aquesta darrera muntanya, la Mare de Déu del Mont, és la que ha escollit

Roura per fer aquest “Fora de context”, ja que es tracta d’un punt que l’ha seguit al llarg de tota la vida. “És el meu punt de referència, com per a en Pla ho era el Montgrí. Jo vaig néixer a Sant Miquel de Campmajor, un poblet ancorat en una vall des d’on es divisa el santuari del Mont. Recordo que, quan de petit feia de bouer per aquells indrets, el pare em deia: “Quan els frares encenguin el llum, allà dalt del Mont, tu, amb el bestiar, cap a casa!”. Aquest era el senyal de recollida dels animals i el que em feia tornar a La Casota. També recordo moltes estones viscudes als seus boscos, anant a buscar rovellons i escarlets; o estades dalt del cim, gaudint de la meravella del paisatge, que es pot veure en panoràmica circular. A més, amb el temps, em vaig assabentar de quelcom realment important i emotiu per a mi, i és que la meva mare va néixer en un mas que es diu Espinau, el qual, precisament, està sota mateix del santuari, on hi ha l’escultura de mossèn Cinto Verdaguer”. Des del Mont, s’albiren les terres de deu comarques del nord-est de Catalunya. El Canigó, majestuós, sembla ben bé que el puguis abraçar, i més encara en aquesta època, en què es pot veure cobert pel mantell blanc de la neu. En dies clars, es fa visible el golf de Roses, el Montgrí, les Gavarres, Banyoles, Besalú, Rocacorba, les Guilleries i el Montseny, el Far, la serra de Finestres, els pics de Collsacabra, el Puigsacalm, el Puigmal i el Bassegoda... Gairebé tot el nostre petit país. Aquest és un paisatge canviant a cada estació. De lluny, qui millor l’ha definit és un dels seus visitants més il·lustre: Jacint Verdaguer. Ell el compara “per sa estranya figura, a un camell bonyegut que baixa del Pirineu en direcció al golf de Roses, vora la vall del Fluvià. Amb el cim del gep sosté lo santuari, i, al cim del cap, lo castell de Falgars”. De fet, en moltes de les obres de Roura es pot apreciar la presència d’aquesta silueta, com a fons del paisatge. “No és que

Per Josep M. Ortega

21


sigui res buscat; és que, moltes vegades, estiguis a una banda o a una altra, el Mont és allà, com un teló de fons del paisatge, entre la terra i el cel”, em diu el pintor. ...I continua el seu relat. “Molts anys després, les dues residències que he tingut, tant a Vilabertran com ara, a l’Escala, m’han permès seguir contemplant, cada dia, la petita majestuositat d’aquesta muntanya amb un privilegi afegit que he copsat fa un temps: entorn del 21 de març i del 21 de setembre, durant tres o quatre dies, just a la sortida del sol i durant uns set minuts, els raigs del sol es reflecteixen als vidres del menjador del santuari i produeixen una intensa brillantor, com si fos un potent far mariner. És quelcom màgic i sobrenatural”, m’explica fascinat. Com he dit unes línies més amunt, Lluís Roura va néixer en una antiga casa de pagès anomenada La Casota, pertanyent al municipi de Sant Miquel de Campmajor, al Pla de l’Estany. El seu naixement, encara que ho ha explicat en moltes ocasions, va ser molt curiós, ja que, com ell mateix diu, és viu de miracle. M’explica que “era un dia fred i plujós, i, ja entrada la nit del 5 de desembre del 1943, el meu naixement es presentava prematur i com-

plicat. Sembla que jo era més de l’altre món que no pas d’aquest. Va ser mercès a la intervenció del doctor Miquel Verdaguer, el metge de Mieres –que esdevindria el meu padrí i un gran amic–, qui va obrar el miracle”. Pel que es veu, el que calia amb urgència era una incubadora, recurs impossible en aquella època, i encara més en aquell lloc mig perdut entre muntanyes. “Al metge se li acudí treure algunes teules del galliner que hi havia fora de la casa, escalfar-les a la vora de foc, embolicar-me en un tou de cotó fluix i posar-m’hi a dins; una teula servia de bressol, i l’altra, de tapadora. Totes dues feren d’improvisada incubadora casolana”, em continua explicant. Així, alternant les teules escalfades, al cap d’uns dies, el nounat es trobava fora de perill. “Sense el talent del doctor Verdaguer, segurament no hauria sobreviscut”. És en aquest ambient de muntanya i pagesia que va anar creixent en Lluís. Entre els deu i els setze anys, va tenir cura del ramat de bous i vaques de La Casota, i, cap al final d’aquesta època, va començar a agafar afició pel dibuix. Dibuixava el que tenia al davant: les vaques, el gos, les arbredes, les cases de pagès... Així, omplia làmines i làmines fins acabar més de quaranta àlbums de dibuix. L’any 1957,


el seu cunyat, Ramon Turón, de Girona, va tenir l’oportunitat de veure aquells àlbums i el va encoratjar perquè es dediqués a la professió. Podia arribar a ser un gran pintor... Un any més tard, acompanyat del seu cunyat, en Lluís va visitar, a Banyoles, l’estudi de Joan de Palau. El 1960 ja pintava el seu primer quadre, que no podia ser un altre que una imatge de La Casota, el seu primer espai de vida, que ja havia dibuixat en moltes altres ocasions. Només tres anys després, el 1963, també encoratjat pel seu cunyat, el doctor Verdaguer i Joan de Palau, en Lluís deixava la feina de pagès i es plantava a la ciutat comtal, on, a més d’estudiar dos anys a la Llotja, va rebre consells i orientacions de personatges artístics tan destacats com Félix Revello de Toro, el portbouenc Frederic Marés, Pere Soulere i el pintor andalús Paco Toro. Aleshores, Roura tenia 20 anys. Es pot obviar que els inicis foren difícils, a Barcelona, amb privacitats i, fins i tot, gana física, però també foren uns anys d’esforç, de lluita i d’intens estudi. A poc a poc, el pintor va anar participant en concursos i va arribar a guanyar més d’un centenar de premis, que l’anaren donant a conèixer i consolidant en el sector, especialment quan va guanyar, l’any 1981, la Medalla d’Honor del Premi de Pintura Comtessa de Barcelona, un guardó que li va lliurar la reina Sofía. L’any 1970 va fer la seva primera exposició a Vic, i, d’aquella experiència, en van sortir d’altres a incomptables ciutats i països, destacant especialment les realitzades durant uns quants anys a Veneçuela, que compta amb una important part de la seva obra. Com a anècdota d’aquella època, m’explica que “el 1974, vaig presentar, a l’Hotel Melià Castilla de Madrid, 30 obres, i en vaig vendre 60!”. En el periple viatger de Roura, és gairebé obligatori fer esment de Terra Santa. “Des que hi vaig anar per primer cop, el 1993, hi he estat onze vegades. És una terra que t’enganxa”, diu. “De petit, un capellà del seminari, mossèn Albert Vidal, hi havia anat de viatge, havia fet moltes diapositives i les anava ensenyant per les parròquies. Després de veure aquelles imatges, m’entrà el deliri per anar a Terra Santa, i, per fi, el 1993, vaig

poder fer realitat el viatge, anant acompanyat, a més, de la meva dona, la Montserrat Vayreda, en Josep Valls, la Maria Perxés... Allà, vaig prendre un munt de fotos, de dibuixos i d’apunts, que foren l’inici de més viatges, a partir dels quals vaig confeccionar un llibre amb Josep Valls. Es diu Terra Santa any 2000”. Tant li copsaren a la retina, a en Lluís, aquests paisatges, que li han servit de marc per crear diferents obres, com ara sis pintures de gran format, ni més ni menys que de 3 x 2 metres. Una, es pot veure a Santa Maria dels Turers, a Banyoles; una altra –el gran quadre de Jerusalem–, és a l’església de l’Escala, i ara, des de fa gairebé un any, està treballant en una monumentalitat que, sota el títol El lloc del baptisme, s’instal·larà al baptisteri de l’església de Sant Pere de Figueres per la festivitat del sant, el proper 29 de juny. Es tracta de l’obra més gran (pel que fa a la seva mida) que mai ha pintat Lluís Roura. L’artista, doncs, segueix pletòric i actiu, encara que, com ell diu, “a mida que vas fent anys, te n’adones que no treballes com abans. Sembla que ja tens temps per fer-ho tot i vas dosificant la feina segons el teu estat físic”. Però aquesta és una afirmació que no puc corroborar, perquè l’artista segueix el seu ritme metòdic de sortides al camp i de treball, el seu estudi continua presidit per la monumental obra del Jordà, té un munt de teles acabades o a mig fer, treballa també en diferents encàrrecs pendents i prepara les obres que conformaran la seva propera gran exposició a Girona, a la galeria d’art El Claustre, que s’inaugurarà durant les properes fires de Sant Narcís. I, d’entre els encàrrecs que està acabant, hi ha l’obra que es penjarà al Mont el mes de setembre, que servirà per cloure els actes del setè centenari del Santuari. Quan ja treu el nas la fosquedat de la nit, acabem la conversa, i ho vull fer amb paraules del propi entrevistat: “La pintura m’ho ha donat tot: m’ha permès viatjar, contemplar llocs que no hauria ni somiat; m’ha obert portes a la cultura i al saber; m’ha donat una acceptació social, i m’ha permès gaudir de la vida fent el que més m’agrada”.


M U SE U S PECULIARS

EL MUSEU DE LA VILA DE L’ANXOVA (I LA SAL)


Escala és l’única població del litoral català encarada a nord i plenament oberta al mar. No és estrany, doncs, que la pesca (al costat de la vinya) hagi estat durant molt temps la seva principal font d’ingressos, especialment, la pesca de sardina i anxova. Aquesta activitat, juntament amb l’existència de l’alfolí de la sal, l’antic magatzem on arribava la sal per mar, va fer que l’Escala generés una potent indústria que li ha donat fama arreu del món: la de la salaó d’anxoves. Conservada al llarg dels segles sense interrupció, aquesta indústria mare va generar, a més, tot un seguit d’oficis paral·lels que van contribuir a l’enriquiment i l’anomenada d’aquest punt costaner, el qual va passar de ser un barri de pescadors depenent de Sant Martí d’Empúries a ser la capital del terme. Així doncs, a l’Escala hi havia boters, que construïen bótes per exportar anxoves i vi; velers, que cosien les veles dels vaixells pesquers; tenyidors, que tenyien les xarxes dels pescadors per fer-les més resistents, i apedaçadores, que cosien les que quedaven escapçades per fer-les útils de nou.

L

Des del 29 de juliol de 2006, el Museu de l’Anxova i de la Sal mostra al visitant tota la història de la pesca i de la salaó de peix blau a l’Escala, i el convida a entrar en un temps, uns coneixements i un patrimoni únics a la costa catalana. Però ho fa d’una manera especial, perquè aquest viatge que enceta –que va des del segle XVI fins a l’actualitat– es desplega molt més enllà de les quatre parets que conformen l’edifici del museu per recórrer racons de la zona en forma de ruta, per celebrar una festa anual en honor de la sal i per servir-se de petites publicacions farcides d’històries de vida que tenen un valor incalculable. Per això, la seva directora, Lourdes Boix (que també és l’arxivera municipal), defineix el museu com “una institució dedicada a la recuperació, la conservació i la difusió

del patrimoni cultural (material i immaterial) de l’Escala, i, en particular, de la gran tradició pesquera i saladora del poble”.

S eguint “El fil de la memòria” L’embrió del Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala neix de la feina feta a l’arxiu de la vila, de les entrevistes que la mateixa Lourdes feia als pescadors veterans del poble per tal de no perdre ni un gram de tots els coneixements, les experiències i les anècdotes que guardaven a la memòria. D’aquesta feina de formigueta, se’n va fer una revista anomenada Fulls d’història local (amb el número 1 datat el mes de febrer de 1989) que està a punt d’arribar al 100. Ara, aquesta publicació forma part del projecte El fil de la memòria, que treballa per recuperar i difondre la memòria oral de l’Escala a través de diversos mitjans, com la revista Municipal L’Escalenc o el butlletí d’informació del museu i de l’arxiu, anomenat també El fil de la memòria.

U n museu temàtic sobre un antic escorxador L’edifici on s’alberga el museu, situat al carrer Pintor Joan Massanet, 34, era un antic escorxador escalenc, i també guarda l’Arxiu Municipal de l’Escala i la seu de la Unió de Saladors. Ampliat per l’arquitecte municipal, Llorenç Geli, gràcies a una subvenció de la Unió Europea, ara té una aparença que recorda els vaixells. Al seu interior, es desplega una magnífica exposició permanent que recull objectes, documents i fotografies relacionats amb la pesca i la salaó d’anxoves. Es tracta d’un recorregut temàtic i cronològic al llarg de cinc sales consecutives, cadascuna de les quals està dedicada a un tema en concret: la sal, la pesca amb els sardinals, la pesca amb les teranyines, la subhasta del peix i, finalment, la fàbrica de salaó.

27


En un altre espai dins del mateix recinte, es van succeint exposicions temporals relacionades. Actualment i fins el 29 de maig de 2011, s’hi pot veure l’obra inèdita de Joan Lassús, el gran documentalista de l’Escala del segle XX. Un audiovisual sobre la importància de la pesca i la salaó a l’Escala, amb imatges que van des de 1926 fins a l’actualitat, completa l’estada al museu i aproxima el visitant a una realitat encara vigent que s’està enfrontant al nou i difícil repte de trobar l’equilibri entre la rendibilitat de la pesca i el respecte pel medi ambient.

U n museu a l’aire lliure A més de la seu on s’alça físicament el Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala, aquest equipament, que forma part de la Xarxa de Museus Marítims de Catalunya, també és el Centre d’Interpretació del Patrimoni Cultural i Natural de l’Escala. Per això engloba monuments i elements de l’esmentat patrimoni a partir dels quals s’ofereixen tot un seguit d’activitats pedagògiques i rutes culturals de gran interès. És el cas, per exemple, de l’alfolí de la sal, que esdevé l’únic

que es conserva a Catalunya, a més del de Gerri de la sal, que és d’interior. Una ruta per les torres de guaita i defensa permet també conèixer la història de l’Escala en temps dels pirates, relat que s’allarga amb una altra ruta marinera que explica la pesca, la pirateria i el contraban en barca. I, per conèixer la vida quotidiana dels antics pescadors, existeix la possibilitat de fer una visita a la casa de pescadors Can Cinto Xuà, que data dels segles XVIII i XIX i conserva l’estructura original i els estris de pesca que usaven els seus habitant. Fins i tot és possible veure i entendre la fixació de les dunes de la zona i descobrir l’art de la pesca a l’única escola de pesca que està avalada per la Generalitat de Catalunya. Però això no és tot, perquè, a la terra que va veure néixer i morir una de les escriptores més internacionals de casa nostra, no hi podia faltar una ruta en honor seu. És la ruta Víctor Català, i es basa en una passejada pel barri vell de l’Escala a través dels indrets que van inspirar l’escriptora, amb lectura de textos inclosa.


L a Festa de la Sal El mateix esperit de recuperació de la memòria local de l’Escala que impregna avui el Museu de l’Anxova i de la Sal, va fer que, des de l’any 1995, s’organitzessin tot un seguit de festes històriques coincidents amb aniversaris centenaris a l’Escala. Així, l’any 1995, va tenir lloc la Festa de la Llum, que va servir per commemorar el centenari de l’enllumenat elèctric a la població; l’any 1996 va ser la Festa de l’Aigua, gràcies a la qual es va recordar el segon centenari del safareig i la font públiques; l’any 1997, va coincidir amb el tercer centenari de l’alfolí de la sal, i, l’any 1998, va tenir lloc el quart centenari de la torre de Montgó. La Festa de la Sal, que és la més identificativa del lloc, es reviu cada any. Aquell dia, el museu es trasllada al carrer en un anar i venir d’objectes antics i relats de vells pescadors. www.anxova-sal.cat


Oficis d’avui i de sempre

L

a invenció de l’escriptura, a més d’ésser un canvi “tècnic” en matèria comunicativa, suposa una transformació radical de tots els aspectes de la vida social i del pensament individual i col·lectiu, tal com passa més endavant amb la impremta o la informàtica. Tots aquests canvis, però, no constitueixen etapes homogènies ni definides dins la història. De la primera marca semiòtica (que és una marca sensorial que fa un individu i a la qual li atribueix un significat interpretat només per ell) a la grafia hi ha molt més que un canvi en la tècnica. Així, des que l’any 3500 a. C. sorgí la primera grafia a Mesopotàmia fins que hem arribat a la nostra escriptura actual i a tot el complex sistema comunicatiu que ens ocupa (passant pels jeroglífics egipcis, l’escriptura xinesa o la invenció de l’alfabet l’any 1500 a. C.), la nostra manera de veure el món ha patit una plena transformació gràcies, en gran mesura, al que hem utilitzat per comunicar-nos. Sense anar més lluny, l’escriptura cuneïforme mesopotàmica, per exemple, estava basada en la utilització de símbols de fang tancats en petits recipients foradats i servia només per registrar transaccions econòmiques. La literatura vindrà molt més enllà, quan apareix l’ús de l’escriptura per produir contes o lírica. L’antiga cultura grega estava basada en la tradició oral i, mitjançant el vers, tenia la funció de fixar la memòria col·lectiva. Amb l’alfabetització, aquesta memòria es va mantenir gràcies a la lletra, però els únics que la coneixien eren els sacerdots. Al segle XV, quan la producció de materials escrits va començar a desplaçar-se del pupitre del copista al taller de l’impressor, tot canvia de nou. El naixement de la impremta, a més d’impulsar el naixement de la societat burgesa, va permetre una àmplia difusió de textos escrits (i, amb això, el sorgiments dels diferents gèneres literaris), va oferir un mitjà

molt més flexible per a la formació de nous conceptes i va contribuir a la formació d’un pensament analític i abstracte. A més, a la llarga, la impremta va tenir un efecte multiplicador de retroalimentació, perquè es podien llegir les mateixes idees repetides vegades, i la competència pel dret a publicar un text va acabar donant origen a debats que van forçar la definició legal del que pertanyia al domini públic i del que no. Amb la impremta, ja no és imprescindible convertir-se en savi per poder consultar obres. En aquesta època, els monjos treballen gratuïtament a canvi de la remissió dels seus pecats i els copistes laics cobren un sou i, a més, són els primers a llegir totes les obres. Bona part del treball intel·lectual, per tant, no es desenvolupa a les universitats, sinó als tallers d’impremta. Certament, però, la impremta va conviure molts anys amb els manuscrits, i eren molts els que creien que aquesta darrera pràctica no s’havia d’abandonar mai, perquè mantenia les mans ocupades i permetia conèixer les sagrades escriptures i conservar durant més temps la lletra; quelcom semblant al que està succeint amb el llibre de paper i l’e-book. Pas a pas, la comunicació al món modern té lloc a escala cada vegada més global gràcies al sorgiment d’un conjunt de noves tecnologies que han portat al naixement, la consolidació i l’expansió de la indústria de la cultura amb l’eclosió de la cultura de masses. Ara, els missatges es transmeten a llargues distàncies amb gran facilitat, i això contribueix a la separació i reordenació de l’espai i el temps. Estem en un moment en què tothom que tingui accés a la xarxa es pot convertir en un periodista ocasional. Mai fins ara no havia estat tan ben aplicat el mot “revolució” com en el cas dels ordinadors i les xarxes telemàtiques, perquè totes les estructures de la societat s’han vist afectades. Veurem ara cap a on ens dirigim...


L’ofici

d’escriure

(o de comunicar-se) en el

temps


R

acons


Q

ui més qui menys, s’ha preguntat alguna vegada com deu ser el subsòl de la ciutat que trepitja cada dia. Gràcies al cinema, ens ho hem pogut imaginar en més d’una ocasió, però són poques les persones a les quals els ha estat possible viure una experiència d’aquest tipus. Els ciutadans i les ciutadanes de Figueres ja no poden dir el mateix. I és que l’Ajuntament ha organitzat unes visites guiades a un lloc tan insospitat com és el subsòl de la Rambla, per allà on passa la riera Galligans. Aquesta riera, que es va mantenir a l’aire lliure fins a principis del segle XIX, es cobrí l'any 1828 per evitar problemes higiènics i per comunicar dues parts de la ciutat que quedaven dividides. Fou així com es va donar lloc a un dels espais més emblemàtics de Figueres: la Rambla. Això sí: malgrat que l'obra va eliminar molts inconvenients, va deixar aquesta porció de la ciutat oculta i oblidada. Ha estat gairebé 150 anys després, gràcies a un projecte de neteja i millora de la riera Galligans, que l’aigua que transporta ha tornat a rebre la visita dels ciutadans. El túnel, de més de dos quilòmetres de llargada, creua el casc urbà per sota terra, de ponent a llevant, i, en haver estat construït en diferents etapes al llarg dels anys (des del segle XIX fins al 1991), s’hi troben diversos acabats que el fan més ric i divers: voltes de pedra, voltes de rajol ceràmic, voltes de formigó, paviments de roca...

UN VIATGE CENTRE DE TERRA

AL LA

Vilatenim, desemboca finalment al riu Muga. Tot i que només rep i aporta aigua els dies de pluja, recull també, sota el casc urbà de la ciutat de Dalí, aigua subàlvia provinent de mines i deus naturals i, alhora, és utilitzada com a col·lector d’aigües residuals. En entrar a Figueres, s’uneix amb la riera Gatillepis (actual carrer Álvarez de Castro), amb la font de Sant Pere de la Rambla i amb els aiguadeixos de la part alta del municipi. En tot cas, el tram de la Rambla ha esdevingut un lloc transitable que més de 1200 persones han pogut visitar en 25 minuts tan sols baixant una escaleta ubicada a la part alta d’aquesta. Han estat cinc dissabtes de visites que han permès fer un curt viatge a l’interior de la terra per connectar de cop amb el passat.

La riera Galligans forma part de la conca del riu Muga i és el drenatge natural del terme municipal de Figueres, així com de part del de Llers i del de Vilafant. De fet, s'inicia al terme de Llers i llinda amb el d'Avinyonet de Puigventós i amb la muntanyeta de Sant Roc, on s’alça el castell de Sant Ferran. Endinsant-se a Figueres i continuant cap a

33


N O V E T A T S

SABATA BLAHNIK I JOIA TOUS EN UN


E

l prestigiós dissenyador espanyol Manolo Blahnik, que fa gairebé 40 anys que vesteix els peus de dones d’arreu del món amb una elegància suprema, i la marca catalana de joieria Tous, que, tot i ser fundada el 1920, ha sabut crear un concepte innovador desmarcat de l’alta joieria tradicional, han unit el seu savoir faire per convertir la sabata més famosa del món en una joia. L’afortunada és la mítica sabata Campari, una creació de l’any 1994 que és un dels models més emblemàtics del rei del calçat femení i que ha esdevingut ja una icona gràcies a l’efecte de diferents pel·lícules i sèries de televisió. Arrel d’una trobada a Madrid dels dos creadors, Manolo Blahnik es va fixar en el penjoll amb forma d’ós que lluïa Rosa Oriol de Tous i se li va acudir convertir en joia el seu Campari. Oriol de Tous es va mostrar entusiasmada amb la idea i va proposar fer un penjoll amb un diamant a mode de botó.

Aquest és l’inici de Manolo Blahnik for Tous, una exclusiva col·lecció de joies que està disponible des del mes de març a les botigues Tous de les principals ciutats del món, a punts de venta seleccionats de Manolo Blahnik i a diversos establiments de luxe que no es volen deixar perdre la possibilitat de comercialitzar la primera joia de Blahnik per a Tous. Aquest és un nou exemple que demostra que el món de la moda està més viu que mai i que se suma a la tendència creixent d’unir marques i conceptes aparentment oposats per crear productes únics i exclusius amb segell propi. Blahnik té ja la seva sabata-joia i Tous enriqueix encara més la seva línea de complements, rellotges i sabates per seguir creant una marca lifestyle.


N O V E T A T S

PELS PETITS AVENTURERS


A

mb l’arribada de la primavera, els dies s’allarguen i el bon temps convida a sortir a l’exterior per gaudir d’un munt d’activitats a l’aire lliure. Pensant en aquests dies i en les famílies amb infants petits a casa, Barruguet ha creat unes originals motxilles que encantaran als petits i resultaran més que pràctiques als pares. Són les Animals Toddler i duen incorporades un enginyós arnés extraïble que permet subjectar i controlar l’infant, evitant així caigudes i ensurts en passar per llocs inestables o perillosos. Amb forma de petits animals (papallones, abelles, marietes, tortugues, vaques o taurons), aquestes motxilles estan pensades per a nens i nenes d’entre sis mesos i tres anys i amaguen una sorpresa al seu interior: una petita caputxa que surt d’una

butxaca superior i que és ideal per protegir el menut en cas de pluja i convertir-lo en una autèntica papallona, en una abella, en una marieta, en una tortuga, en una vaca o en un tauró. Les Animals Toddler, que tenen un preu aproximat de 29 euros (segons el model), són una bona opció per transportar els objectes indispensables en una sortida, permetent la participació dels més petits de la casa i, alhora, garantint la seva màxima seguretat. Són unes motxilles resistents, lleugeres, confortables i divertides que agradaran tant a pares com a fills.


PRIMAVERA FLORIDA I

vestit blanc de cotó amb flors brodades. Per anar a to amb la primavera.

bossa tèxtil amb brodats florals. Per portar-ho tot amb tu.

sandàlies de pell amb flors estampades. Per portar el camp als teus peus.


PLENA DE COLOR Cistell de palla amb acabats de ganxet i folre interior. Per presumir a mar i muntanya.

braçalet ample de pedres de colors càlids. Per lluir el canell.

barret de platja amb detalls marins. Per protegir-te del sol.


P R O T O C O L

I S A B E R E S T A R

DEIXA’T ASSESSORAR


S

egurament, per a la núvia que decideix casar-se, el dia del seu enllaç esdevé un dels més importants de la seva vida. Per això és bàsic que, a més d’estar esplèndida, la parella s’asseguri que tot està ben organit-

yador perquè faci el vestit a mida. Encara que no ho sembli, de vegades, aquesta opció resulta més econòmica (i, per descomptat, molt més original i especial) que escollir un vestit prefabricat en una botiga. No cal dir que el personal shopper també acompanya la núvia a cada provatura, si ho vol.

Ara bé, si ens centrem en la bellesa de la núvia, és essencial restar en mans d’un bon professional que tingui cura de la seva imatge, de cap a peus, mirant que tot harmonitzi. Un assessor d’imatge és el perfil professional que millor pot desenvolupar aquesta tasca. Ell s’encarregarà que cada element tingui coherència, sense perdre l’estil de la persona, sense que sembli disfressada ni artificial. Però, com ho farà?

Realitzar un seguit de fotos del rostre, de la

zat.

Una bona assessoria de núvia consisteix a: Passar

un qüestionari personal inicial per conèixer els gustos, els costums de maquillatge i de perruqueria, el tipus de pell i de cabell de la núvia...

Realitzar

unes fotos de cos sencer de la núvia, prendre-li les mides i fer-li un test del color per treure conclusions sobre quin vestit li escau millor. Aquí s’ha de tenir en compte el teixit (segons si la cerimònia és de dia o de nit, segons si la núvia necessita un vestit que l’estilitzi o que li faci més voluminoses determinades parts del cos...), el color (existeix una gran gamma de blancs i, fins i tot, vestits de núvia esplèndids de colors), l’escot, la màniga i tots els complements (la roba interior, les sabates, les joies, el vel...).

cara i del perfil de la núvia per fer un estudi morfològic i de visagisme que permeti treure conclusions vàlides sobre quins pentinats, quin color, quin tall i quin maquillatge afavoreixen més el seu rostre i la seva expressió. Aquesta decisió s’ha de prendre també tenint en compte la forma del coll, la silueta del cos, el vestit i el qüestionari inicial. A partir d’aquí, es realitza l’assessoria pertinent i es procedeix a fer les proves de maquillatge i perruqueria. Són tres o quatre hores destinades a presentar diferents opcions, sempre tenint en compte un assortit d’imatges buscades anteriorment i dissenys fets a mida. No cal dir que, el dia del casament, els professionals assessors es desplacen fins al domicili de la núvia per transmetre-li seguretat i confiança i per evitar l’aparició dels nervis. Els objectius de l’assessor persegueixen un resultat 100% personalitzat, únic i el màxim de còmode i lliure de preocupacions. Paga la pena!

Fer un estudi de mercat un cop s’ha decidit el

vestit adequat. D’aquesta tasca, se n’encarrega un personal shopper. Ell esbrinarà on es troba el disseny escollit i, fins i tot, pot posar el client en contacte amb un dissenPer Diana Galí Assessora d’imatge i personal shopper 41


interiorisme

PINTURES AMB VALOR AFEGIT


A

ra que els dies són més llargs i el sol comença a fer acte de presència, els canvis d’armari són, a més d’una il·lusió, una necessitat. Però no només nosaltres hem de capgirar el nostre aspecte per anar d’acord amb l’estació de l’any que vivim, sinó que casa nostra també ho demana a crits. La primavera és sinònim de despertar i, per això, és interessant aprofitar aquest canvi de cicle per donar-li un nou aire a la llar. De possibilitats, n’hi ha moltes, començant per retirar les mantes, les catifes i les cortines gruixudes; guardar la llenya de la llar de foc, i canviar els teixits de totes les cambres. Però, pels que vulgueu trencar amb tot i prendre una opció més arriscada, no està de més plantejar-se una renovació del color de les parets. Les parets són superfícies que admeten múltiples possibilitats de pintura decorativa, d’empaperats o de revestiments diversos. De fet, són l’excusa perfecta per crear tot un festival de colors i textures en vertical. Però, aquesta vegada, us proposem unes opcions de pintura que us deixaran amb la boca oberta. Es tracta de tot un seguit de propostes especials que ofereixen funcionalitats diferents i pràctiques i que van molt més enllà de dotar de color una superfície.

Pintura d’efecte pissarra, per escriure a la paret Potser ja l’heu vist en algun restaurant o pub, però, a casa, sobretot si hi ha nens, aquesta és una pintura que permet opcions més que divertides. Constituïda per elements no tòxics que respecten el medi ambient, la pintura d’efecte pissarra és ideal per usar a les habitacions infantils, a la cuina i als despatxos, però també té un efecte sorprenent si s’aplica al rebedor o a la sala d’estar. És una proposta originalíssima que es pot trobar de diferents

colors i que està indicada per estimular la creativitat i per fer, de l’entorn més quotidià, un lloc per viure amb un caire informal i desenfadat.

Pintura d’efecte iman, per oblidar les xinxetes Aquesta pintura està fabricada amb una base aquosa que conté partícules metàl·liques gràcies a les quals les parets esdevenen superfícies magnètiques ideals per penjar pòsters, fotos, dibuixos o notes sense la necessitat d’usar xinxetes. A més, no és tòxica i gairebé no fa olor. Es pot aplicar a qualsevol superfície llisa (incloses les parets empaperades) i té un acabat lleugerament texturat. Tot i que, d’origen, és gris fosca, permet aplicar-hi al damunt una capa de pintura de qualsevol altre color, de manera que, fins i tot, és possible combinar l’efecte d’aquesta pintura amb el d’altres. Així, podem aconseguir una paret d’efecte iman on s’hi pugui escriure.

Pintura aromàtica, tapar-se el nas

per

no

La pintura que no desprèn olors fortes no és ja res excepcional, però n’hi ha una que, lluny d’usar aquest recurs, potencia precisament la seva olor durant uns dies per oferir un valor afegit al producte. Estem parlant de la pintura aromàtica, que desprèn una fragància relacionada amb el color que la caracteritza. Així, per exemple, podem trobar pintura vermella amb olor de maduixa, pintura groga amb olor de llimona, pintura granat amb olor de cirera, pintura verda amb olor de menta, pintura rosa amb olor de roses o pintura lila amb olor de lavanda, entre d’altres. L’aroma es manté més o menys dies depenent de la quantitat de pintura que s’apliqui o de la ventilació de l’estança, i és ideal per aplicar a escoles, locals infantils, banys o despatxos i consultes professionals.

43


JUTJAT DE GUÀRDIA


L

assetjament sexual al lloc de treball és una forma de discriminació per raó de gènere. Hem de tenir en compte que, malgrat que els homes també poden ser objecte d'assetjament sexual, la realitat ens diu que la majoria de les víctimes són dones. Aquesta, inevitablement, és una situació indesitjable per a la persona que la pateix, ja que trenca la seva llibertat i la seva dignitat queda seriosament afectada. L'assetjament sexual inclou un aspecte verbal que, de vegades, es dóna en exclusiva. Aquest aspecte, però, és molt difícil de demostrar, igual que la part no verbal, com ara la pròpia conducta sexual. Els problemes es fan evidents quan, a més de la negativa a les insinuacions, no hi ha submissió i la possible víctima es rebel·la contra la situació. En la majoria d’aquests casos, la persona afectada perd la feina, o bé, ha de viure situacions insuportables que s’aguanten per necessitats econòmiques o per por a represàlies. Inevitablement, la salut física de la víctima se’n ressent i apareixen tots els símptomes relacionats amb una situació d'estrès. L'assetjador cerca unes característiques concretes en les possibles víctimes que fan que se senti superior. Així, les persones assetjades solen ser perfils tímids o callats que es mostren febles davant les primeres insinuacions i no es revelen. Sense saber-ho, amb aquesta actuació envien un missatge a l’assetjador que, per a ell, és com una llum verda perquè segueixi endavant amb l'assetjament.

AVA L L LA POR!

Assetjament horitzontal i vertical

Si l'assetjament el porta a terme un company de feina, es denomina assetjament sexual horitzontal. En aquest cas, cal denunciar la situació immediatament al superior o a l’empresari. Si no es rep resposta, la treballadora (o el treballador) té la potestat d'iniciar una acció penal davant del Jutjat de Guàrdia més proper. Quan l'assetjador és el propi empresari o cap, parlem d’assetjament vertical. Aquests casos es compliquen, ja que no hi ha la possibilitat d’acudir a un superior. Anar al sindicat de l'empresa i demanar assistència jurídica és bàsic, i no es pot oblidar tampoc que també és possible sol·licitar assistència a la inspecció de Treball i Seguretat Social. Recordeu, a més, que el Ministeri de Justícia compta amb un servei d'assistència als ciutadans que s'ha especialitzat en delictes sexuals. Té oficines de suport a les víctimes que són localitzables a qualsevol comunitat autònoma. La seva adreça electrònica és www.mjusticia.es, i cal recórrer a l'apartat d'assistència a la víctima.

L'assetjament sexual és un delicte, i, com a tal, està penalitzat. La víctima ha de marcar distància des del primer moment en què s’inicien situacions que li provoquen molèstia o humiliació, i ho ha de fer sense por, manifestant el rebuig i el desgrat que li produeixen. Per Laura Vinuesa Advocada 45


P SICOLOGIA


Q

uantes vegades sentim a dir: “M’encantaria fer-ho, però no tinc temps...”? És cert que el nostre dia a dia està ple d’“obligacions”, tot i que, massa sovint, ens les imposem nosaltres mateixos, perquè triem contínuament i prioritzem el que més ens interessa o el que ens fa sentir millor en un moment determinat. La realitat és que aquestes “obligacions” les acabem convertint en hàbits, i, d’alguna manera, ens sentim obligats a continuar portant-les a terme, perquè les hem acabat integrant a la nostra vida i pensem que, si no les complim, el nostre entorn immediat en pot sortir repercutit de forma negativa. Però, si prenem consciència que és la nostra pròpia autoexigència la què ens anima a continuar per aquell camí, potser podem començar a alleugerir una mica de pes que duem al damunt. Gestionar el nostre temps en els diferents àmbits de tot el que conforma la nostra vida ens permet gaudir molt més de totes i cadascuna de les activitats que haguem decidit portar a terme, ja que l’organització ens allibera d’aquesta sensació interna que ens diu que mai acabem d’arribar a fer tot el que ens agradaria. A més, automàticament, també ens allunyem del sentiment afegit de frustració que això comporta. FES-TE EL TEU PLA PERSONAL Dissenyar un pla personal diari, setmanal, mensual o a més llarg termini ens proporciona una visió clara del que estem fent actualment i ens permet revisar què és el que volem mantenir i clarificar i què és el que volem modificar o treure. Ara bé, és del tot aconsellable que les fites que ens plantegem siguin fites realistes, i que ens mostrem compromesos de veritat a l’hora de dur-les a terme, Per Cristina Sebastián Terapeuta d’autoestima, coach vital i executiu

ON ÉS EL MEU TEMPS?

ja que el fet d’haver creat una rutina ens pot portar dificultats a l’hora de mantenir la línea de canvi que desitgem; podem abandonar molt fàcilment i, per tant, recuperar el que ja coneixem i tenim per mà. DEDICA’T UN TEMPS A TU Aprendre a dedicar-nos un temps a nosaltres mateixos, encara que sigui breu (especialment al principi del canvi), ens encoratja a seguir endavant i ens fa sentir alegres i optimistes. Alhora, sentir-nos bé ens ajuda a poder oferir el millor de nosaltres mateixos, el que fa que tot el nostre entorn en surti beneficiat molt positivament. Per descomptat, el ventall d’activitats que podem realitzar és enorme; de fet, interminable. Podem llegir aquell llibre que fa tant temps que reposa damunt del prestatge de la llibreria de casa, escoltar la música que ens vingui de gust, prendre’ns un cafè sense presses (sols o acompanyats), sortir a passejar sense cap altra finalitat que no sigui gaudir de la nostra pròpia companyia, anar al gimnàs o tantes altres coses que, possiblement, fa massa temps que ens esperen. Totes ens regalaran, segur, un plus d’energia, d’il·lusió i de benestar. Regalem-nos, doncs, el temps que ens mereixem. La nostra ment i el nostre esperit ens ho agrairan enormement.


DIETÈTICA

I

NUTRICIÓ

Para la carmanyola


C

om tots ja sabeu, vivim uns temps en què, massa sovint, deixem de banda els hàbits alimentaris, encara que no vulguem. Sense adonar-nos-en, estem impulsats per un ritme de vida vertiginós que ens condueix cap a les presses, l’estrès i les agendes farcides de tasques. Però això porta conseqüències inevitables a les nostres vides, entre d’altres, malalties com la hipertensió arterial, el sobrepès o la colesterolèmia. Totes són patologies degudes a la mala alimentació. Lluny de tenir temps per cuinar-nos un àpat saludable a diari des de casa, un nombre massa elevat de persones s’han d’endur el dinar a la feina, ja que els resulta impossible tornar a la llar al migdia. És especialment en aquests casos en què resulta importantíssim no caure en l’avorriment ni en la rutina davant del plat. Malgrat les incomoditats que representa la situació, hem d’intentar seguir una dieta sana i equilibrada que sigui ben variada i que estigui lluny dels piscolabis insuficients (com els entrepans, les galetes i, fins i tot, la fruita), els quals contribueixen enormement a desordenar els nostres hàbits alimentaris, ja que ens porten a picar a cada moment. De la mateixa manera, els plats precuinats no són gens recomanables per consumir de forma habitual, perquè desconeixem la qualitat dels ingredients que contenen i el procediment pel qual han estat elaborats.

Organització i enginy, dients imprescindibles

a l’endemà. Per exemple: podem fer una truita d’espinacs per sopar i espinacs saltejats amb gambetes per dinar l’endemà, o bé verdures variades al vapor per sopar, que l’endemà casaran perfectament amb arròs o llegums.

La tècnica i la innovació, a favor nostre Ens poden ser de gran ajuda tota la gamma d’estris que han sortit recentment al mercat, que serveixen per cuinar els aliments en molt poc temps al microones, però, en canvi, aconsegueixen un efecte tal que sembla que estiguin preparats al vapor o en papillot. Aquesta opció permet portar els aliments crus a la feina i preparar-los en 10 minuts a l’hora de dinar. Un bon peix amb verdures, una lasanya de verdures o un pollastre amb verdures i salsa de soja són opcions perfectes per menjar sa, calent i apetitós, malgrat no ser a casa.

ingre-

Quan hem de dinar a la feina, el problema, de nou, és la falta de temps a l’hora de cuinar els menús amb antelació. Una idea que sovint fa la situació més portable és el fet d’organitzar-se per preparar més aliments a l’hora de sopar, així com aguditzar l’enginy per convertir el sopar en un apetitós dinar per Per Anna Ferrer Dietista i nutricionista

49


ENOLOGIA

VINS QUE RESPECTEN EL MEDI


A

aquestes alçades, si parlem d’alimentació ecològica ningú s’estranya. A grans trets, s’inclouen dins d’aquest sector tot un seguit de productes seleccionats que es cultiven en temporada i que s’allunyen del contacte amb productes químics, per la qual cosa es solen produir en petites quantitats i, per tant, el seu preu és més elevat. No es tracta d’una moda cíclica que porta l’etiqueta d’“ecològica”, sinó d’un model de consum amb unes directrius molt clares i definides que es contraposen als pilars de la indústria de la nostra era, perquè canvia les formes de producció, de distribució i de venda a les quals estem avesats. És una forma més de buscar el benestar personal proferint un autèntic respecte pel medi ambient. És, en definitiva, una opció de vida, una opció que bastants agricultors (i cada vegada més consumidors) escullen. De fet, Espanya posseeix la major superfície dedicada al cultiu ecològic de tota la Unió Europea. En total, són 1,3 milions d’hectàrees o, el que és el mateix, prop del 17% del territori europeu.


Vins que prenen terreny La tendència a l’alça del producte ecològic, que és ja una realitat, s’està expandint cada vegada més cap al món de la viticultura i l’enologia, tan valorat en l’actualitat. Lluny de les modes, de les discussions filosòfiques i de les polèmiques, l’argument ecològic s’està instal·lant amb força en el sector dels vins, i Catalunya és la comunitat autònoma que més ha crescut en aquest aspecte en els darrers anys. Si bé fins ara els vins ecològics eren bastant bàsics i mostraven defectes importants que els havien deixat en segona línea, el panorama està canviant a passos agegantats. Un canvi d’enfocament, una mentalitat més competitiva i la millora de les tècniques estan fent possible l’obtenció de resultats que són fins i tot millors que els que s’aconsegueixen amb molts vins convencionals. La fita actual és que els vins ecològics, a més de sans, siguin el màxim de plaents possible, i, és clar, que es reconeguin arreu com una opció més que vàlida a tenir en compte.

La certificació de “vi ecològic” Tot i que actualment no hi ha vinicultors mitjanament preparats i conscienciats que no mostrin preocupació pel respecte al medi ambient, seria una falsedat no tenir en compte que n’hi ha que s’han apuntat al carro perquè consideren que aquesta és una moda en auge que els pot aportar beneficis. En principi, aquesta postura no és condemnable, és clar, però elaborar un vi amb unes garanties de qualitat mínimes no és tan fàcil com pot semblar a priori. En cap cas existeixen receptes màgiques que, amb tan sols aplicar-les, desemboquin en un bon vi, sigui aquest ecològic o no.

Els que es dediquen amb serietat i plena consciència al sector, per amor i convicció, fa anys que treballen amb afany per aconseguir el reconeixement i el prestigi que es mereix la certificació de “vi ecològic”. En aquest cas, als rigors tècnics d’una elaboració de vi convencional, es sumen uns coneixements essencials sobre l’aplicació dels adobs orgànics, la correcta utilització de remeis naturals i molt especialment el control de tractaments preventius contra possibles malalties dels ceps, que són més sensibles a les agressions externes. Tot plegat sense deixar de banda la classe i la localització de les vinyes en el territori. Però això no és tot, perquè, a més de cuidar la part vitícola de la producció dels vins ecològics, cal també seguir una estricta reglamentació enològica que limita l’ús dels sulfurs, els principals protectors i conservants del vi. Sort que els seus propis llevats els faciliten la fermentació! Els vins ecològics són, doncs, una opció en voga que requereix una cura especial a canvi d’una personalitat i d’un segell propi i inimitable. Ara només cal tastar-los per aprendre a admirar-los.


VIATGES

PENÍNSULA SORRENTINA


ON LES LLEGENDES ES FAN REALITAT

L

a terra de les sirenes

La península sorrentina té uns paisatges únics. En aquest racó de món hi trobem unes muntanyes vertaderament majestuoses, profunds barrancs i uns paratges insòlits arran de mar. Punts plens de llum on es fa possible escollir entre natura i silenci, salut i cures termals a les aigües del Scrajo, excursions en vaixell, o bé, passejos i carretades de cultura, que allà brolla per tots cantons. Es tracta d’una terra que s’estén Mediterrani enllà i que, per la seva gran bellesa, ha estat pintada, descrita i cantada per poetes i viatgers de mena. Les seves costes són retallades i inaccessibles, dominades per torres vigia que s’alternen amb platges ben dolces, cales protegides amb grutes i unes badies plenes d’encant. En l’antiguitat, els grecs van quedar-ne tan fascinats que s’imaginaven que, en aquets mars, hi vivien sirenes, als cants de les quals era impossible lliurar-se. Si hi arribem per terra, ens donarà la benvinguda Vico Equense amb el seu castell, que, des del Moote Faito (a 1400 metres d’alçada), ens permet passar de la muntanya al mar en pocs minuts. Així, arribarem a Meta, una població quasi secreta amb antigues casetes i tot un seguit de platges dignes de ser descobertes. Ara bé, petites poblacions com Piano di Sorrento, Sant’Agnello o Massa Lubrense, que és l’extremitat de la península, no les podem deixar passar, tampoc. De fet, just al davant d’aquesta darrera, apareix Capri, un oasi natural amb unes panoràmiques indescriptibles. Per Joan Mundet Expert en viatges

Sorrento: una gran paleta de colors amb Ulisses navegant Naturalment, no podem oblidar Sorrento, que dóna nom a la península en qüestió. És una preciosa ciutat on l’amabilitat i l’hospitalitat de la gent representa un binomi quasi inseparable. Sense cap tipus de retòrica, aquesta és, en efecte, una terra de color: tintes brillants o difuminades que van canviant a cada estació de l’any. En aquest marc, aturar-se per observar com en pot arribar a ser, de suggestiva, una posta de sol és un luxe que no té preu. Deixar la mirada perduda en direcció a Punta di Capo és un dels espectables més bonics del món per la varietat de colors que apareixen a escena. I, vista des del mar, la majestuosa costa de Toba canvia de color a cada hora que passa. És més: si es deixa volar la imaginació, es poden veure les naus gregues creuant el mar i Ulisses lligat al masteler del seu vaixell per poder escoltar el perillós cant de les sirenes sense perill. Des d’aquest punt, a més, és possible accedir fàcilment a llocs tan singulars com Pompeia, Nàpols, el Vesuvi, Capri, Positano, Amalfi o Ravello.

Una terra de cultura i festa El clima de la península sorrentina és suau i sec, per la qual cosa es converteix en un lloc ideal per anar-hi de vacances durant tot l’any. Allà és festa constantment. Les mil tradicions culturals i locals que existeixen troben la seva màxima expressió en un calendari replet de cites que va, des del carnaval fins a les famosíssimes processons que travessen tota la península, a més a més de les festes religioses estiuenques i de tardor, que estan sempre animades per tarantelles, una antiga dansa folklòrica.

55


T ENDÈNCIES


H

i ha qui diu que les tendències, com la moda, mai moren; en canvi, n’hi ha d’altres que opinen que una tendència viu el moment àlgid de la seva existència poc abans de morir per, més tard (normalment amb el pas dels anys), tornar a resorgir de les cendres amb més força que mai. Probablement, això es el que està passant amb el DIY.

DIY són les sigles d’una tendència que va aparèixer cap als anys 70 i que respon a l’expressió Do It Yourself, o sigui, fes-t’ho tu mateix. No va ser, però, fins als anys 90 que es va popularitzar, lligada a la subcultura punk i a postures polítiques radicals. Ara, torna. Bàsicament, doncs, es tracta de fer-se les coses per un mateix. És allò que diem els catalans: “Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit!” Un exemple d’aquesta pràctica pot ésser, sense anar més lluny, personalitzar les samarretes amb petits accessoris o dibuixos. Ara bé, aquesta tendència no només es redueix a produir objectes o accessoris que nosaltres mateixos consumirem, sinó també a crear i distribuir productes i continguts per distribuir-los després a un tercer. Aquest és el motiu pel qual algunes persones s’estimen més dir que el DIY és un moviment, més que no pas una tendència, ja que la seva filosofia està lligada a l’anticapitalisme i es resisteix a la

FES-T’HO TU M A T E I X

creença que tot allò que necessitem o desitgem s’ha de comprar. En aquests moments, el DIY és aplicable a tot el que ens puguem imaginar. A més, la crisi que estem vivint està ajudant a potenciar-lo, perquè ja se sap que, en situacions adverses, l’enginy s’aguditza i els recursos s’optimitzen. Un sector que s’ha apuntat a aquesta tendència (o moviment), per exemple, és el de la música. Cada vegada són més els artistes que produeixen i distribueixen les seves cançons sense comptar amb intermediaris ni grans discogràfiques, ocupant-se, d’aquesta manera, de la creació del seu producte de principi a fi. En un altre àmbit, el de la pagesia i la ramaderia, cada dia també són més els que s’hi apunten, i les noves tecnologies estan ajudant enormement a que aquesta pràctica tingui èxit. Sigui com sigui, la qüestió és llançar-se a l’aventura i provar de fer tot allò que vulguem. D’aquesta manera, no només s’estalvia, sinó que cada objecte pren un valor afegit. Això sense comptar amb el fet que practicar el DIY contribueix a augmentar el sentiment d’autoeficàcia i autoestima d’un mateix. El bricolatge o la decoració poden ser un bon començament. A partir d’aquí, les possibilitats són infinites. Creativitat al poder!

57


E

ls dissenyadors de Bang & Olufsen viuen per innovar, porten el disseny al límit de les seves possibilitats anant sempre una passa per davant de la resta. A més de l’extremada qualitat de les seves propostes, sorprenents i irresistibles pels amants de la tecnologia amb estètica, la capacitat que tenen de convertir un aparell tecnològic en una obra d’art esdevé el seu segell diferenciador. Aquesta vegada han estat més que enginyosos i han creat quelcom invisible que es pot veure. El seu objectiu era idear un televisor que pogués estar suspès en la paret a través d’un marc invisible, com si es tractés d’una obra d’art més per admirar. A simple vista, sembla una làmina de cristall disposada sobre una superfície vertical, però, en realitat, és quelcom molt més complex i


avançat tecnològicament parlant. La làmina de cristall és capaç de transmetre les imatges més sofisticades a la més alta qualitat gràcies a l’última tecnologia en retroil·luminació LED. Es tracta de la nova televisió Beovision10, una de les darreres creacions de la marca danesa que, per mantenir-se en la seva línia habitual, ha dotat aquesta joia amb un sistema de so increïble. Uns altaveus amb forma de trompeta eliminen el soroll turbulent i uns amplificadors incorporats de gran qualitat (que han estat fabricats a mida per a la Beovision10) potencien un so net i impecable. A més, Bang & Olufsen ha creat un sistema de coberta frontal magnètica que, en pocs segons, permet intercanviar-la per adaptar-la al color que més et plagui. Tot un exemple d’excel·lència en televisors.


EL CODI DE BARRES D’AVUI


T

ots coneixem el codi de barres, que sorgí a la dècada dels 50 estenentse amb rapidesa gràcies a la gran quantitat d’informació que recull, la qual es descodifica amb un lector de codi de barres.

Ara, el codi de barres continua, però ha aparegut en escena un nou codi anomenat QR, sigles que pertanyen a la denominació Quick Response; és a dir, resposta ràpida. Es tracta d’un codi bidimensional de forma quadrada que combina quadrats foscos i clars i que també recull una gran quantitat d’informació (fins a 7089 caràcters). La diferència principal amb el codi de barres convencional? Que, a més d’emmagatzemar una quantitat molt més gran de dades, és capaç de codificar molts més caràcters. A més, la informació que conté es descodifica a alta velocitat mitjançant un simple lector d’imatge que es pot implantar al mòbil de forma gratuïta i sense dificultat. Així, fent una foto al codi QR amb el telèfon mòbil, tota la informació que conté es descodifica i es guarda a la memòria de l’aparell. I, per si fos poc, les aplicacions del codi QR són infinites. D’entre les més peculiars, les que s’estampen en samarretes per tenir

accés a les dades personals del portador, o a la façana d’un pub de moda per anunciar les actuacions de la setmana. Tot i que això no és res en comparació amb el que fan els japonesos, on el codi QR fa furor. Al país nipó, prop de 40 milions de persones l’utilitzen, i, fins i tot, el posen a les làpides dels cementiris per oferir informació sobre els difunts. Aquí, cada vegada són més els que s’apunten a aquesta tecnologia. Fins i tot hi ha programes televisius que l’han incorporat a la pantalla per donar sorpreses i premis als espectadors. En aquests moments, Espanya és un dels països amb major nombre de captures de codis QR.

D’Estil participa dels codis QR Els codis QR, creats l’any 1994 per l’empresa japonesa Denso-Wave, estan a un pas de convertir-se en la revolució del màrqueting mòbil. Tenint en compte que l’accés a la informació mitjançant dispositius mòbils ha experimentat un creixement espectacular en els darrers temps, a D’Estil no ens hem volgut perdre els avantatges dels QR. Així doncs, fotografia’ls i descobreix informació útil sobre localitzacions, descomptes i promocions especials!


motor

G

ràcies al seu afany de superació diari i al seu desig de respondre les necessitats del moment, la firma japonesa Lexus ha retocat la mecànica i el disseny de l’IS 250 Coupé Cabrio per convertir-lo en un descapotable encara millor del que era. Igual potència, menor consum El nou Lexus IS 250C, amb motor V6 de gasolina, no ha restat potència en el seu restyling, però, en canvi, ha reduït el consum de combustible en un 2%, així com les seves emissions de CO2 a l’atmosfera, que ara se situen en 213 grams per quilòmetre. Gràcies a això, el seu motor de 208 CV compleix la normativa d’emissions Euro V. Millor il·luminació i més colors Pel que fa al disseny exterior, el darrer Lexus IS 250C està equipat amb un millor sistema d’il·luminació. Al disseny dels fars bixenon de descàrrega d’alta

NOU LEXUS IS 250C El luxe s’actualitza i esdevé més sostenible intensitat (HID) amb rentafars i anivellament automàtic, s’hi ha afegit la tecnologia LED per complir amb la funció diürna. A més, la seva carrosseria es presenta en tres nous colors: blau fosc mitjanit, blau metàl·lic i negre starlight. Més qualitat a l’interior L’interior del nou Lexus IS 250C tampoc es queda enrere i ha estat actualitzat amb insercions metal·litzades als rellotges del quadre d’instruments, al volant i damunt la guantera, uns retocs que milloren notablement la percepció de qualitat de l’automòbil. A més, ara també és possible escollir una nova tapisseria de cuir de color marró per als seients, i el sistema d’obertura automàtic a les quatre finestretes s’afegeix a la llista de nous equipaments.


esports

E

l nordic walking (NW) o, el que és el mateix, la caminada nòrdica arriba a casa nostra amb força i cada vegada té més adeptes. El cert, però, és que no es tracta d’un esport nou, sinó que es va crear a Finlàndia cap als anys 30 com una efectiva forma d’entrenament dels esquiadors de fons durant l’època estival. Sigui com sigui, esdevé una molt bona manera de gaudir de la natura i de fer esport alhora tot caminant amb l’ajuda de dos bastons molt semblants als que s’utilitzen per esquiar.

Tenir les espatlles relaxades i no agafar l’empunyadura del bastó amb força ni rigidesa.

Però, com és que aquest “nou” esport s’ha fet tan popular? Doncs, perquè, a més de divertit, el NW és altament saludable. A diferència de la marxa tradicional o del simple fet de córrer, en què només es treballa el tren inferior del cos, amb el NW s’exerciten un gran nombre de grups musculars: el dels abdominals, el dels braços, el dels pectorals, el de l’esquena i el del coll. A més a més, aquest esport millora la capacitat cardiovascular i l’oxigenació (que pot augmentar fins a un 60%), augmenta el consum de calories gastades, disminueix la pressió sobre les articulacions (com ara els turmells o els genolls), millora la mobilitat del coll i de la part superior de la columna i, al mateix temps, enforteix l’esquena i els braços. Tot en un! I, per si això fos poc, el NW contribueix a la prevenció de l’osteoporosi, ja que les vibracions que produeix el bastó en recolzar-lo des de terra enforteixen els ossos sense causar cap dany a les articulacions.

Empènyer en el moment en què el bastó està situat per darrera de la línia de la pelvis.

Ara bé, per poder dur a terme el NW de manera correcta, cal tenir en compte tot un seguit de punts bàsics: Caminar amb naturalitat, però recordant que és imprescindible que el taló toqui a terra i que, posteriorment, els dits dels peus empenyin el cos per separar-se novament de terra.

Mantenir les mans i els dos bastons propers al cos. Mantenir sempre els bastons en una posició diagonal. Recordar que, en el mateix moment en què la mà dreta s’avança, s’avança també el peu esquerre.

Obrir la mà quan s’acaba el moviment d’impuls amb el bastó. Tornar a portar el bastó cap endavant de nou. Recordar que el cos sempre ha d’apuntar cap a davant. Assegurar-se que es recolza totalment el peu a terra. Així doncs, tenim aquí un nou esport que ofereix la combinació perfecta per gaudir de la natura i fer salut, una activitat que contribueix a la millora substancial de l’estat físic i psíquic de les persones. A més, es tracta d’un esport vàlid per a tots els públics que destaca pel seu fàcil i ràpid aprenentatge, i, a la vegada, per la baixa sensació de cansament que produeix durant la seva pràctica. Qui s’atreveix a provar-lo?


N O V E T A T S


TU NOMÉS POSA-HI LA COMPANYIA

W

ww.fansdelvino.com, una de les webs especialitzades en vins més completes i variades que existeixen a casa nostra, et proposa un nou joc per compartir: tu hi poses la companyia i ells et proporcionen el vi. Les opcions a escollir són immenses: vins blancs, vins negres, vins rosats, vins dolços, caves, xampanys, destil·lats i licors de tota mena i, fins i tot, vins ecològics; des de productes de reconegut prestigi fins a altres poc introduïts en el mercat que, en canvi, sorprenen per la seva qualitat. Aquest cop et descobreixen dues opcions originalíssimes no precisament fàcils de trobar, dues propostes pels que els agrada sorprendre i ser sorpresos:

Uns especials Vega Sicilia de diferents anyades, D. O. Ribera del Duero. Tots negres de criança elaborats a partir de les varietats tempranillo, merlot i cabernet sauvignon. Entre

ells, autèntiques meravelles de l’enologia que han aconseguit 96 punts a la guia de Robert Parker, una de les més prestigioses del món en matèria de vins. Són vins de luxe que expliquen històries construïdes a partir d’un denominador comú: temps, treball i amor pel detall. Per tot plegat, els Vega Sicilia s’han convertit en un autèntic mite que es beu. Uns originals Kukuxumusu de 2009, D. O. Carinyena, que inclouen negres de criança, rosats i blancs. Es tracta de la col·lecció “Beso de vino”, creada per Kukuxumusu i la bodega aragonesa Grandes vinos y viñedos, que han obtingut ja un èxit espectacular als Estats Units. Antonio The Bull, l’alegre toro que s’ha fet famós arreu apareixent a samarretes, gorres, motxilles i estoigs, ara és també la imatge d’aquests vins que esdevenen una molt bona i econòmica opció per acompanyar un àpat. Tots aquests vins, a més, han estat reconeguts amb el premi Wine Advocate de la Parker.

Premi pels lectors i les lectores de D’Estil!

Si entres a www.fansdelvino.com i fas una comanda registrant el codi 3FV6DE12, tindràs un 3% de descompte en els productes que escullis sobre el preu indicat a la web. Aprofita l’ocasió i fes un brindis amb nosaltres i amb fansdelvino! Promoció vàlida del 23 d’abril, diada de Sant Jordi, fins al 23 de juny, ambdós inclosos.


LA CUINA D’ABANS

I N G R E D I E N T S

2 ous 100 grams de pastanagues 75 grams de mantega 40 grams de farina 40 grams de sucre 100 centilitres de crema de llet 50 grams d’ametlles triturades


MAGDALENES DE PASTANAGA Dificultat: baixa. Paciència, temps i “carinyo”: infinit.

ELABORACIÓ Abans de res, cal escalfar el forn a 180º i preparar les flameres untades amb mantega i esquitxades de farina. Per començar a fer la recepta, cal tallar les pastanagues a trossos i coure-les amb la crema de llet durant 10 minuts. Tot seguit, s’han de deixar refredar una mica abans d’abocar-hi els altres ingredients. Quan s'hagin refredat, s’hi han d’afegir –ara sí– la resta d’ingredients i s’han de mesclar amb la batedora fins que quedi tot triturat. El resultat ha de ser una mena de crema, que cal abocar a les flameres. Finalment, s’han de posar els recipients al forn i deixar-los prop de 30 minuts, depenent de l’aparell. Val a dir que es tracta d’unes postres una mica pesades i, per tant, és millor prendre-les rere un primer plat suau.

APRENGUEM MÉS D’ALLÒ QUE MENGEM Pastanagues. La pastanaga és una planta biennal conreada com a anual de la qual se’n consumeix l'arrel, tot i que les fulles també es poden menjar en amanides o sopes. La pastanaga silvestre, que és la que nosaltres consumim

habitualment, és una espècie autòctona molt comú als països mediterranis. Conreada des de l'antiguitat, els holandesos en seleccionaren les varietats de color ataronjat i vermellós al segle XVII; abans, sovintejaven les negres o violades. D’una banda, des del punt de vista nutritiu, la pastanaga és, amb diferència, l’aliment més ric en vitamina A, fet que la converteix en un autèntic aliment-medicina. El seu alt contingut de betacarotè –que el nostre organisme transforma en vitamina A– la converteix en un aliment imprescindible per al bon funcionament de la retina i, especialment, per a la visió nocturna, tot i que també afavoreix un estat òptim de la pell i les mucoses. Amb només 100 grams de pastanaga (una peça mitjana), s’obté el betacarotè suficient com perquè el nostre organisme produeixi gairebé el triple de vitamina A del que necessita un adult a diari. D’altra banda, la pastanaga és baixa en hidrats de carboni i en proteïnes (en té la meitat que la patata, per exemple), i, en ella, els greixos són pràcticament absents. Ara bé, és una font bastant bona de vitamines B, C i E i conté tots els minerals i oligoelements existents, inclòs el ferro. La fibra vegetal que guarda –en la seva major part, en forma de pectina– normalitza el trànsit intestinal i en suavitza la mocosa. A més a més, el seu oli essencial és efectiu contra els paràsits intestinals.

69


C U RIOSITATS de la VIDA

S a d a k o S a s a m i

L

11 de març de 2011, el Japó va sofrir un d'aquells esdeveniments naturals que no es poden preveure ni controlar: el més gran terratrèmol registrat al país, que es va seguir d’un tremend tsunami. Els japonesos esperen, des de fa temps, un gran terratrèmol, però, encara que aquests fets hagin estat devastadors per a tota la regió de Tohoku, no ha estat pas aquest el gran terratrèmol que esperaven. Així doncs, encara n’esperen un altre a la zona propera a Tokio, en el punt just on tres plaques tectòniques es troben. Si succeirà avui o dintre de quinze anys, ningú ho sap... Permeteu-me, però, que dediqui la secció d'aquest número de D'Estil al valor, l'esperança, la fortalesa i el sentiment de comunitat del poble japonès. Per fer-ho, us contaré la historia d'una noia anomenada Sadako Sasami. Estigueu atents. Tot comença arrel dels foscos dies de la Segona Guerra Mundial. Mentre, al front europeu, els aliats ja havien vençut les forces de l'eix, al Pacífic, la batalla continuava. Els Estats Units començaven a conquerir el Japó entrant per Okinawa, però es van adonar que fer-se amb el país nipó per terra no seria gens fàcil. Mentrestant, el 6 d'agost de 1945, un nadó de dos anys jugava a casa seva, a prop del pont Misasa, aliè a les guerres, a les polítiques i a les ambicions dels adults. Feia poca estona que el sol havia sortit i tot feia pensar que s’esdevindria una jornada estiuenca més. Però la història ens diu que aquell no va ser un dia per oblidar, sinó, tot el contrari: va ser un dia que la humanitat recordarà per sempre més. A les 8:15 hores un altre sol apareixia al cel, un nou astre creat per l'home que esclatà sobre la ciutat d'Hiroshima desencadenant la força d’un destructor de móns. La primera bomba atòmica havia fet explosió damunt la terra, damunt la ciutat d'Hiroshima.


Sadako, que és com s'anomenava aquell nadó, va ser de les persones afortunades que no va morir sota el vent abrasador de la bomba, ja que la seva llar es trobava allunyada de la ciutat. Aquell dia tan trist va passar, va quedar enrere com un malson ple de monstres i dimonis i, nou anys després, aquell nadó –que havia crescut fort i ple d'energia i vitalitat– va veure com, damunt la seva pell, a les cames, li començaven a sortir unes estranyes taques de color porpra. Semblava, però, que no es tractava de res seriós, de res que l'impedís córrer camp avall amb els seus amics. Però un dia, de sobte, mentre feia una carrera, es va començar a trobar malament i va caure a terra. Des d’aleshores, li costava caminar. Semblava que, cada dia que passava, les seves cames l'abandonaven un xic. La seva mare, preocupada, la va dur a l'hospital. Allà es va confirmar el que els metges més temien: Sadako havia contret un nou tipus de malaltia, una malaltia que era comuna entre tots aquells que havien estat a Hiroshima i Nagasaki quan la bomba va esclatar. L'anomenaven “la malaltia de la bomba”. Nosaltres en diem leucèmia. Sadako tenia una molt bona amiga, la més propera. Es deia Chizuko Hamamoto. Un dia, li va dir: “No te’n recordes, d’aquella història que diu que, una vegada, un home va fer mil grues de paper i, gràcies a aquesta gesta, els Déus li van concedir un desig?” Llavors, Chizuko va agafar un paper daurat, el va doblegar una i altra vegada i en va fer una grua, que va anar a parar a les mans de Sadako: “Aquí tens la teva primera grua!”, li va dir. Tot i que pot semblar fàcil, fer grues de paper requereix una gran habilitat, i a Sadako li costava molt fer-les bé, però Chizuko li va ensenyar la tècnica fins que les va poder crear ella sola. Així, Sadako va començar a fer grues i més grues amb Per Rubén López

l'esperança que els Déus li concedissin la curació de la seva malaltia. Però, mentre les anava fent, pensava que era molt egoista i poc just demanar que es guarís només ella, així que s'ho va repensar i va decidir que, quan tingués fetes totes les grues, demanaria la curació de totes les persones malaltes i la pau al món. Les setmanes se succeïen i Sadako passava més temps a l'hospital que a casa. Allà, un dia, va conèixer un nen que patia la mateixa malaltia que ella, i li va explicar la història de les grues de paper. Però el nen només li va dir: “Jo estic fora de l'ajuda dels Déus. Sé que moriré avui”, i, com si d’una terrible profecia es tractés, va morir aquella mateixa nit. Aquest fet va preocupar molt Sadako, perquè va pensar que també ella podia morir, així que va provar de fer més grues i més ràpidament. Quan ja n’havia fet més de la meitat i semblava que anava millorant, la seva mare li va donar un quimono estampat amb flors de cirerer, un quimono fet de seda fina amb el seu moneder i les zori corresponents. Era el primer quimono de Sadako. “Has fet tant per mi, mare!”, li va dir. Aquell dia, com que estava millor, els metges li van permetre anar-se’n un parell de dies a casa. Tenia 12 anys i havia fet 644 grues. En aquest punt, va morir. Els seus amics i companys d'escola, entristits, van fer seva l'esperança i el desig de Sadako, i, entre tots, no només van finalitzar les grues que li faltaven, sinó que van decidir crear un monument en memòria de la seva amiga i dedicar-lo també a tots el nens morts a causa de les bombes atòmiques. Així que ja ho sabeu: si algun dia aneu al Japó i passeu per Hiroshima, no us oblideu de fer una grua de paper i deixar-la al monument de Sadako Sasami en record seu. Així afegireu un granet més d'esperança i bon cor al món. Japó, els nostres cors estan amb vosaltres!


el

R acó

eflexió

E

n moments de complaença o de descans, és quan un més s'adona de les diferents realitats i perspectives que cohabiten dins el seu petit món. I també és quan un pensa en què posseeix o què li manca. De la seva relació real amb el seu entorn. No és d'estranyar que la major part de les decisions importants en la vida d'una persona es prenguin mentre està tombat al llit, assegut còmodament o enmig de la pau de la naturalesa. Totes elles, emperò, comparteixen denominador comú: l'individu en qüestió ha de trobarse sol. Pensar no és quelcom que es pugui compartir. De les limitacions que la ment té en son haver, aquesta sembla la més dura. La manca d'algú per parlar o donar suport moral amb una silenciosa presència sembla que hagi d'enfonsar més en la incertesa. Tanmateix, res de tot això té sentit sense l'existència del silenci. Ell i la soledat són amics inseparables, que conviuen des de temps immemorials. La presència humana genera un soroll inevitable, estrident. Per això vivim, avui dia, rodejats de so. El que ens allunya de la imponent presència de la naturalesa és justament aquesta condició humana. Antany, hom podia decidir si es trobava rodejat de silenci. Es podia cercar sense dificultat. Avui dia, el so –i el seu cosí insidiós, el soroll– ens emmarca el dia a dia. Poca opció de silenci hi ha. Els pocs que hem tingut l'avantatge de viure –o créixer– en un poble sabem valorar-ho. Les ciutats no són per pensar. La natura mateix també emet so, però rara vegada és soroll. Què hi ha, de dolent, que no hi estiguem avesats, en el refilar d'un estol d'ocells? És inhòspit l'aire que venteja per entre els arbres? La naturalesa és per se equilibrada, perfecta, melòdica. Som els éssers humans els que li volem donar forma i, Per Xavi Roura

en el nostre intent d'imitar la melodia natural impertorbable, hem creat la música. Poques composicions clàssiques posen la pell de gallina, emocionen. Hi ha cançons, avui en dia, que puguin burxar l'ànima com ho fan aquestes? Els compositors clàssics foren aquells que entengueren el profund solc que la música cava en nosaltres i ens permet, per uns moments, envolar-nos lluny de la terra. Però no oblidem que no hi ha melodia més preciosa que la natural, així que l'individu pot prescindir de la composició humana. És així, i gairebé només així, en soledat i en el silenci melodiós de la natura, quan hom pot conèixer. No només la pròpia realitat, sinó l'enorme immensitat del que hi ha més enllà de les menudes vides humanes. Sigui Déu, sigui el que sigui. "DÉU ÉS SILENCI"; RAIMON PANIKKAR.


SILENCI


MÚSICA Barcelona progressiva El doble CD que resumeix el que va ser el moviment del rock progressiu a Barcelona, una referència ineludible pel desenvolupament de la música a tot Espanya que va succeir entre 1969 i 1973, moment de l’aparició de la sala Zeleste. És, en definitiva, tot un document històric que recull la major part dels grups que van marcar una època: OM, Màquina!, Agua de regaliz (Pan & regaliz), Música dispersa, Pau Riba o Vértice, entre d’altres.

Sant Jordi, amor i poesia Un disc diferent per a Sant Jordi, un CD per a aquells que vulguin regalar poesia, bona música i les millors veus en un sol paquet. Sant Jordi, amor i poesia recull textos de luxe (de Salvat-Papasseit o Vicent Andrés Estellés) interpretats per artistes de la talla de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Dyango, Jaume Aragall, Maria del Mar Bonet o Sau.

Serrat música sola Reedició del disc instrumental de l'any 1967 (Edigsa) amb cançons de Joan Manuel Serrat per a orquestra i arranjaments i direcció de Jacqueline Hammerstehl. Una gran orquestració que ofereix versions instrumentals de deu de les cançons més emblemàtiques del cantant, com Ara que tinc 20 anys, Cançó de matinada, El drapaire, Els titelles, Me’n vaig a peu, La tieta o Camí avall.


Dos + Un Manel Joseph apareix a la fi dels 60 formant el grup de pop acústic en català Dos + Un al costat de Ia Clua i Jordi Clua. Aquest disc és una recopilació dels enregistraments que, entre el 1967 i el 1971, van realitzar. Molt més influïts pels Beatles, els Brincos o els Crosby, Stills & Nash que per la cançó francesa, van ser un dels grups que van introduir la “modernitat” a la cançó catalana.

Cobla contemporània Fent amics 2 Fent Amics 2 agafa el relleu del Fent Amics 1. Amb la participació de la cobla Tres Vents de la Catalunya Nord, és el nou treball de la Cobla Contemporània, que, en aquesta ocasió, es presenta al costat de la Jovenívola d’Agramunt (d’Urgell). El CD inclou un total d’onze sardanes de rellevants compositors, com ara Huracans, Sardanes a ràdio Lleida o A la Teresa Prats.

Llannallull Cap de pardals Els quatre integrants de la banda Llannallull es van conèixer en un sanatori de Venècia ja fa uns quants anys. Se sospita que eren uns fugitius de la justícia. Van concebre una idea ben estrambòtica que consistia a treballar de ferrers i aconseguir crear una fàbrica de sorolls dissonants i caòtics. El cervell de tot plegat: Jordi Espinach, un afeccionat a robar bosses de velletes influenciat per diversos estils musicals que van des de l’antifolk a la psicodèlia; del noise a la cançó d’autor.


E

l gènere del thriller psicològic va viure el seu moment de glòria a principis dels anys noranta gràcies a pel·lícules com El silenci dels anyells (Jonathan Demme, 1991) o Instint bàsic (Paul Verhoeven, 1992). Era el resultat d’unir, en un mateix guió, una intensa història de suspens amb uns personatges que tenien una forta càrrega psicològica. El pas dels anys va desvirtuar el terme i Hollywood va acabar confonent amb el thriller psicològic qualsevol proposta que comptés amb un assassí en sèrie al guió. Així seguien el precepte que tant agrada al nord-americà de peu, aquell que diu que els bons són només bons i, els dolents, només dolents. Aquesta visió, però, obvia que sovint els protagonistes tenen inferns particulars tant o més obscurs que el dolent de torn. No és d’estranyar, doncs, que un director tan poc nord-americà a l’hora de filmar com Darren Aronofsky sigui qui torni el terme “thriller psicològic” a la seva definició original amb Cisne negro. Amb ecos –tant en el guió com en la manera de rodar– que recorden al Polanski de Repulsió i al De Palma de principis dels vuitanta, Aronofsky retrata el progressiu embogiment d’una ballarina sotmesa a múltiples pressions durant les setmanes prèvies a l’estrena d’El llac dels cignes de Chaikovski. I és precisament en la manera com Nina Sayers (una descomunal Natalie Portman) gestiona aquestes pressions, on Cisne negro esdevé una fascinant intriga psicològica. El pervers director de l’obra (un seductor Vincent Cassel) ho sap del cert. Ell és qui s’adona que el cigne blanc i el negre han de ser interpretats per la mateixa ballarina. És així com obliga Nina a entrar en contacte amb la seva part més fosca. Agressivitat i sexualitat són els esgraons pels quals Nina camina desorientada. D’una banda, apareix la competència ferotge que regna dins la companyia de dansa, on la superació personal pot passar per trepitjar els

altres, i on encara planeja el fantasma de l’anterior estrella de l’obra, una ballarina que s’aferra amargament a temps passats (una brillant Winona Ryder). A casa, una mare, també antiga estrella de ballet (una repescada Barbara Hershey, impecable en el rol de mater amantissima), que projecta en la seva filla les propies frustracions personals. D’altra banda, hi ha la sexualitat, el darrer paradigma de la foscor de Nina. Ella resta a l’espera d’una espurna per alliberar-se, ja siguin les recomanacions professionals del director, les dosis d’àcid consumides en una discoteca o una companya de dansa que tant aviat és secret objecte de desig com d’odi (interpretada per una sensual Mila Kunis que podria haver fet ombra a Portman). El progressiu desequilibri de Nina radica en el fet que ubica els elements que busca fora d’ella: els poderosos són els altres, els sexualment desitjables són els altres, els perversos són els altres. En la mesura en què Nina vagi incorporant aquests aspectes com a propis, començarà la seva transformació. Aronofksy presenta l’esmentada paradoxa amb una factura tècnica impecable: fent-nos veure el món des del punt victimista de Nina i confrontant-la progressivament –a ella i a l’espectador– amb revelacions que posen en dubte la seva percepció. I ho fa mitjançant una acorada fotografia i uns intensos efectes visuals, elegants i esgarrifosos a parts iguals. És precisament aquí on el terme “thriller psicològic” pren major rellevància, ja que és a través de la pertorbada càrrega interna de la protagonista principal que ens veiem arrossegats a una història plena de suspens i respiració continguda, d’ensurts efectistes i d’una atmosfera malaltissa. Arriscada, intensa, pertorbadora, excessiva i angoixant, Cisne negro és una obra mestra contemporània, una visió actual que posa de manifest aquella clàssica màxima que diu que el pitjor enemic és un mateix. Jo hi afegiria: sobretot, quan un no creu ser el seu propi enemic.

Per Àlex Araujo 77


Ecologia


E

l birdwatching o l'observació d'ocells és l'art del reconeixement de les diferents espècies d'ocells segons el seu plomatge, el seu cant i la seva ubicació. Aquesta afició, que té multitud de seguidors a països com ara Anglaterra o Estats Units, cada vegada aglutina més adeptes al nostre territori. Que els ocells siguin uns animals relativament senzills d'observar, que convisquin en ambients tant urbans com rurals i que tinguin curioses formes i colors, són alguns dels motius que els fan tan atractius per a l’ésser humà. De fet, el birdwatching no és, ni molt menys, una nova tendència, sinó que podríem considerar que es comença a parlar d'aquesta passió pels ocells a principis del segle XX, coincidint amb l'edició de les primeres guies d'identificació d'aus. Concretament, l'observació d'ocells consisteix a detectar, identificar i reconèixer les diferents espècies d'aus existents. A partir d'aquesta base, cadascú pot adaptar l’exercici a la seva pròpia conveniència. Així, mentre alguns s’acontenten amb el gaudi i l’enriquiment dels seus passejos en un entorn natural, d'altres es fascinen descobrint la part científica que comporta l'estudi de les aus, també coneguda com ornitologia. Per Montse Pascual Llicenciada en Ciències Ambientals

MIRA’LS BÉ!

Primavera, temps d’ocells Una de les èpoques més atractives per observar ocells és durant la primavera, i també a la tardor, ja que ambdues estacions coincideixen amb l'època de migració dels ocells; és a dir, amb els seus desplaçaments d'un lloc a un altre per poder continuar el seu cicle de vida en millors condicions. Durant aquestes èpoques, doncs, es poden observar un major número d'espècies diferents d’ocells, ja que, a més de les sedentàries, habituals de la zona, arriben espècies immigrants que es troben de pas.

Passió i un bon equipatge Per poder gaudir de l'observació d'ocells en bones condicions, és recomanable disposar d'uns binocles o d’algun instrument òptic i d’una bona guia d'identificació d'aus, així com començar les primeres visites en espais naturals que disposin d'aguaits o observatoris preparats. Per tant, si voleu gaudir d'una nova manera d'observar la natura, esteu invitats a introduir-vos en l'apassionant món de l'observació d'ocells. Us sorprendrà!


UNA MICA D’ALLÀ PER A UNS QUANTS D’AQUÍ

芙 蓉


木末芙蓉花

S

ovint, la bellesa d’un poema la trobem en la rima, l’entonació, la sintaxi, les metàfores, el rapsode, les el·lipsis… Per a la poesia tradicional xinesa, cal afegir-hi l’escriptura, el caràcter. Més enllà del significat de l’objecte que descriu, ens ofereix una imatge, com una fotografia. És quan el poema s’admira, com un quadre. Aquest primer vers és de Wang Wei (699761), artista taoista de l’època de la Dinastia dels Tang (618-907). L’estètica dels caràcters ens permet fer-ne una lectura amb un rerefons metafísic que hom pot llegir filosòficament o espiritual. Al capdamunt de les rames, els hibiscs..., segons la traducció al castellà de Pilar González España, ens dóna una de les bases del taoisme, però també un missatge ben actual. Els tres primers caràcters contenen el traç de l’home en sentit d’humanitat: 人. Quina bellesa el fet que l’home forma part de l’arbre 木, i també del final 末!. Però també el trobem en el lotus: 芙, la flor que

Al capdamunt de les rames, els hibiscs... Un vers taoista esperançador és capaç de néixer i donar bellesa a un entorn gris i ple de fang. El missatge que va més enllà dels caràcters, és un missatge esperançador. Fins i tot quan l’home arriba al final, malgrat l’entorn, sempre hi ha la renaixença, com la flor del lotus. Una vegada més, l’antigor ens ofereix un estímul contemporani: l’home és natura, forma part del tot. I només quan siguem conscients d’això, podrem veure florir els lotus.

Per Manu Esteban

81


CLAR I CATALĂ€

Averiguar

Esbrinar

Color beige

Color beix

Passe

Passi

Amortiguar

Esmorteir

Rematxar

Reblonar

Contentar

Acontentar

Margarita

Margarida



revista destil