Page 1

RESSENYA

PENSAR HISTÒRICAMENT: ÈTICA, ENSENYAMENT I USOS DE LA HISTÒRIA, DE MARICIÓ JANUÉ. Por Mariona Lloret Rodà1.

El paper de l’historiador a la societat resulta ser un tema complex i polèmic com tants altres. Té realment una “funció” a complir? Si la resposta és afirmativa, en sorgeix una de nova: sota quina legitimitat o sota quin discurs aquesta ha d’anar encarada? En cas que sigui negativa, quin és el sentit de l’ofici de l’historiador? Les reflexions al voltant d’aquesta temàtica són múltiples i variades, necessàries i interessants, per tot aquell dedicat al món de l’anàlisi històrica. Així, a Pensar històricament: Ètica, ensenyament i usos de la història es recullen una sèrie de ponències realitzades a les IV Jornades de Debat de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (Universitat Pompeu Fabra) els dies 24 i 25 d’abril de 2008, que tenien com a títol les paraules de Pierre Vilar: “Pensar històricament”. El llibre està organitzat en tres seccions, les quals són ja citades al seu subtítol: “ètica, ensenyament i usos de la història”, i conté un total de vuit conferències dutes a terme per una majoria de professors universitaris i dos d’institut, que mostren diferents perspectives pel que fa a la utilitat o la usabilitat de la història. D’aquesta manera, el lector enriqueix la seva visió comptant amb una obra que de per si és un debat o discussió. I és que els articles discuteixen entre si de manera indirecta, tot i que lògicament alguns mostren preocupacions similars. D’aquesta manera, conceptes que apareixen sovint són “memòria històrica” oposat a “consciència històrica”, “formació ciutadana”, “històries nacionals” o “fiabilitat de la història”.

1

Marició Janué (ed.), Pensar històricament: Ètica, ensenyament i usos de la història, València: Universitat de València, 2009.

Revista Entremons. Número 1, 2011.

1


Inserit en el primer apartat, el d’ètica, el primer autor és Josep Maria Salrach, el qual potencia la història col·lectiva o memòria per entendre el present. De fet, afirma que la funció de l’historiador és servir la societat, basant-se en la idea que qui perd els orígens perd la identitat. Així, per Salrach la història té una vessant educativa necessària. A més, defensa que la veritat ha de prevaldre en la narració històrica. Contràriament a això, Francisco Fernández Buey, el segon ponent, pren una perspectiva més filosòfica parlant de l’historiador-filòsof i, tot i mantenir la utilitat de la memòria quant a formadora de ciutadans civilment compromesos, matisa la possibilitat de materialitzar una “veritat” potser inexistent. Buey emfatitza la història de les mayorías silenciadas, criticant el paper del “periodista de la història” –concepte excel·lentment escollit–, el qual assumeix la inexistència d’una comunitat queixosa i reivindicativa respecte el poder establert. Per últim, destaca la ironia i el sarcasme com a eines pròpies de la narració històrica. Entrant en el segon àmbit de les Jornades, l’ensenyament, la tercera ponència correspon a Ramon López Facal, qui fa un repàs de com s’ha ensenyat la història a Espanya. Així, explica la importància que l’educació tenia en la formació d’un estat orgànicament compost, ja que potenciava un passat comú a una comunitat concreta d’un Estat concret. D’aquesta manera, la història s’usava com a mètode d’adoctrinamiento patriótico, element que, segons diu encertadament l’autor, no s’ha superat en l’actualitat. A continuació els professors d’història d’institut Ramon Arnabat Mata i Cèlia Cañellas Julià parlen de la seva pròpia experiència en l’ensenyament als centres d’educació secundària i quines millores opinen que es podrien aplicar. Seguint algunes idees ja mencionades anteriorment, afirmen la utilitat de la història com a mecanisme per formar ciutadans democràtics i crítics, inserint-los en una memòria i una consciència col·lectives, entenent-los com dos conceptes complementaris o sinònims –a diferència d’altres ponents. Finalment, l’últim bloc, que pren com a eix els usos polítics de la història, comença amb la brillant intervenció d’Eduardo Manzano Moreno. L’autor expressa la necessitat d’eliminar els lligams amb el passat a l’hora d’estudiar la història: “Pensar históricamente implica alejarnos definitiva e Revista Entremons. Número 1, 2011.

2


irrevocablemente de los ancestros, renunciando a engañosas apropiaciones de sus acciones o rehuyendo falsas identidades con ellos”2. Així, diu que les històries nacionalistes són limitades i enganyoses, i només serveixen per aplicar reivindicacions, aspiracions o emocions –sota el concepte rebutjable de “memòria”– actuals al passat. Cal, per tant, allunyar-se de l’objecte d’estudi que anomena “el otro”, la qual és una de les idees més destacades del llibre. Manzano defensa plenament i assenyada, doncs, la World History. 3 Juan Sisino Pérez Garzón és el cinquè ponent. Fa un estudi del nacionalisme espanyol des del 1812 fins al 1978 i com aquest ha dirigit la manera d’estudiar història a l’Estat. Com Manzano, l’autor critica encertadament el terme “memòria històrica” contraposant-lo al de “consciència històrica” i afirma: “La ideología nacionalista no se diferencia de lo que espera un individuo de creencias religiosas porque en ambos casos se trata de historias teológicas y teleológicas, salvíficas y éticas, con un proyecto que trasciende hacia el futuro”3. Parlant del cas francès, Benoît Pellistrandi ens mostra un exemple de com la història s’usa amb finalitats polítiques apel·lant a una memòria comuna. Tot i això, és optimista quant a la creixent importància de la història a la societat francesa, encara que lamenta el mal ús –en augment– que se’n fa per part de la classe política. L’últim ponent de les Jornades, Enric Ucelay-Da Cal, fa una lectura crítica al mode decimonònic com es concep la historia segons el qual els historiadors són entesos com a científics. Partint de la idea del dubte simbolitzada pel dimoni de Descartes, l’autor parla sobre la impossibilitat d’assolir un relat històric fiable i objectiu. Així, els historiadors haurien d’assumir la seva professió com a escriptors de narratives falses, basades en dades que són necessàriament enganyoses: “En la historiografía no se pretende tanto como predecir el futuro (aunque sea a escala diminuta): los historiadores se contentarían con predecir el pasado de forma segura. Les gustaría, corporativamente, a los historiadores “gozar de la credibilidad” y no encontrarse siempre perdidos en un marasmo de variables, lo que constituye su virtud y su desgracia”4. Amb tot, resulta una idea Eduardo MANZANO a JANUÉ Marició (ed.), Pensar històricament: Ètica, ensenyament i usos de la historia, València: Universitat de València, 2009, pàg. 106. 3 Op. Cit., PÉREZ GARZÓN, pàg. 137. 4 Op. Cit., UCELAY-DA CAL, pàg. 179. 2

Revista Entremons. Número 1, 2011.


honesta i realista, que trenca amb idealitzacions absurdes tant del passat com de la funció heroica de l’historiador. La història no és una ciència exacta, no és un saber hermètic i irrefutable i, per tant, no pot ser considerada com una veritat absoluta. Tampoc hauria de ser un mitjà de lluita del present ni un evocador de sentimentalismes; malauradament, tot sovint s’usa amb finalitats polítiques concretes, instrumentalitzant-la amb la finalitat d’aglomerar una comunitat mitjançant una noció comuna de pertinença. En resum, es veu com, a grans trets i simplificant-lo probablement massa, el llibre mostra dues perspectives respecte l’ús de la història: la primera, l’entén com una eina útil, educativa, aplicable a la societat; la segona, en canvi, la veu com un ens ambigu, potenciador del coneixement pel coneixement. Sens dubte, doncs, resulta ser un debat viu i totalment vigent.

Revista Entremons. Número 1, 2011.

4

Mariona Lloret: Pensar històricament. Ètica, ensenyament i usos de la Història, de Marició Janué.  

Mariona Lloret: Pensar històricament. Ètica, ensenyament i usos de la Història, de Marició Janué.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you