Page 1

13 gener 2010

Entrevista a Lluís Pallí i Carles Roqué Nou accés a la Universitat Nació sense nacionalisme


El bloc d’Engega

Engega. Revista de la Universitat de Girona Edita: Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponents Maquetació i il·lustracions: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi-835-2008 Amb el suport del Consell Social de la UdG. Consell editorial: Comissió de Publicacions de la Universitat de Girona BY La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats. Publicacions Pl. Sant Domènec, 3 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

És amb aquesta idea, doncs, que Engega es continua posant al servei de la UdG per tal de donar a conèixer i potenciar tots els actius de la pràctica universitària a Girona. Una de les novetats d’enguany, en aquest sentit, és la creació del Bloc Engega, amb la intenció de proporcionar un acostament a l’actualitat universitària que generi fluïdesa i reciprocitat i que tingui molt en compte la immediatesa i una periodicitat més intensa. L’altra notícia destacada fa referència a un nou edifici, el que ocupa la Facultat d’Educació i Psicologia al Campus del Barri Vell a partir del mes de gener de 2010. La nova seu del centre revitalitza la seva activitat i alhora l’entorn on se situa. És una excel·lent notícia per començar l’any.

//

Fotografia de portada: Engorjats de la riera d’Escales (Montagut i Oix). Autors: Lluís Pallí i Buxí i Carles Roqué i Pau, extreta del llibre El patrimoni geològic de les terres gironines: 300 elements singulars editat per la Universitat de Girona amb el suport de la Diputació de Girona.

Encetem l’any amb dues notícies rellevants. Per un costat, la renovació del mandat de la rectora Anna M Geli, després de les eleccions del mes de novembre. La campanya electoral, atapeïda i intensa, va permetre l’intercanvi i presentació de propostes a la comunitat universitària dels candidats Geli i Manel Poch, i la UdG va decidir. Ara, s’obre una etapa en la qual la rectora i el nou equip de direcció, que van prendre possessió dels seus càrrecs en una sessió solemne duta a terme a l’Aula Magna el 14 de desembre, posaran en pràctica les línies de política universitària dibuixades en el programa electoral. En aquell dia, la rectora va cloure el seu parlament amb aquestes paraules: “Ens convé, com deia el poeta John Keats, ‘escoltar un cop i un altre l’alè que torna’. Aquest és el missatge que avui transmetem i que vull que sigui present en els quatre anys que tenim per endavant. Escoltar i prendre decisions d’acord amb l’alenada d’una gran universitat. Plegats, la farem possible. L’engrandirem encara més”.


SUMARI

03 //// Editorial: El bloc d’Engega 05 //// Opinió: Què són les llengües?, Josep M. Nadal 06 //// Opinió: Elogi dels instituts, Antoni Puigverd 08 //// Universitat: nous procediments d’accés 12 //// Una imatge turística de Girona 15 //// Nació sense nacionalisme 18 //// Van al metge perquè són pobres 20 //// El patrimoni geològic de les terres gironines 24 //// Tècniques científiques integrades 27 //// La UdG, universitat coordinadora d’un Màster Erasmus Mundus 29 //// Regar sense malgastar cap gota 32 //// Guia Interactiva 34 //// La promoció de la recerca 36 //// El full de ruta dels estudis de Pedagogia a Girona 38 //// UdG Express 42 //// Estudiants de la UdG al Festival Internacional de Cinema de Gijón 46 //// Serveis Tècnics de Recerca. Unitat d’Anàlisi Tèrmica 47 //// Perfils: David Brotherton 48 //// Mousse de Quark 50 //// Concurs: Escriu a la UdG!

//


Josep M. Nadal Director de l’Observatori de les Llengües d’Europa i de la Mediterrània. Exrector de la UdG.

Què són les llengües?

és a dir, unificació. I cada unificació té com a conseqüència una diferenciació en relació a les altres unificacions. La fragmentació, per tant, només és una aparença provocada per la successió de processos unificadors d’abast diferent. Tot això sembla adequat si pensem en el Paleolític i el Neolític. Però a la fi del Neolític la invenció de l’escriptura va canviar totalment les coses. Amb l’escriptura es va poder convertir un idiolecte, construït a partir d’una obra d’enginyeria, en una representació prototípica de l’oralitat. Aquest idiolecte escrit, que ara sí, podia ser utilitzat per molta gent en la comunicació real, va començar a ocultar els idiolectes orals previs que, a la llarga, van acabar essent considerats com a meres desviacions del prototip. La pantera, així, va començar a devorar els dialectes. Per això alguns lingüistes parlen de les lenguas amenazadas por los lingüistas. Però aquests lingüistes parlen d’objectes naturals i primaris, és a dir, d’idiolectes individuals, que necessàriament han de sucumbir sota LA LLENGUA, considerada com un objecte construït i, doncs, secundari.

//

Quan diem llengües, de què parlem exactament?. A mitjan segle XX Gramsci distingia entre la grammatica immanente de cada individu i la grammatica normativa col.lectiva, i no fa pas massa Chomsky ha oposat la “llengua internalitzada”, llengua-i, a la “llengua externalitzada”, llengua-e. Aquella és un objecte natural, primari, i aquesta un objecte construït, secundari. Des d’aquest punt de vista, la diversitat de llengües no és el resultat (dolent) d’ un procés de fragmentació que ens hauria privat del labium electum inicial sinó que és el resultat d’un procés de convergència amb el qual la diversitat natural insostenible és amagada per les llengües en un estadi de diversitat intermèdia. La reducció (relativa) de la diversitat seria un resultat necessari i positiu perquè les comunitats necessiten per funcionar i perviure una llengua i, per tant, passar d’un estadi natural, on la diversitat és gairebé il.limitada, a un estadi construït amb menys diversitat. Si el mapa de les llengües coincidís amb el mapa de la diversitat natural, l’hauríem d’esquinçar per inútil com aquell mapa a escala 1:1 de què ens parla Borges en el conte Del rigor de la ciencia. Un mapa a escala 1:1 només té sentit si es limita a un punt; i una gramàtica descriptiva, si es limita a un idiolecte. Com s’origina el conjunt d’idiolectes semblants que possibiliten la comunicació i que conformen aquest ens abstracte que és la llengua? L’explicació sembla òbvia. El conjunt de trets lingüístics de cada idiolecte és adquirit pels parlants durant l’aprenentatge i aquest es fonamenta en els actes de parla que el nen escolta: primer els dels pares (transmissió vertical) i després, en un sentit molt ampli, els dels amics (transmissió horitzontal). Però l’adquisició mai no produeix una rèplica perfecta i, per tant, origina idiolectes sempre singulars. Aquest caos aparent és compensat pel fet que tots els idiolectes, quan interactuen estan sotmesos a una convergència condicionada per la selecció social i per la selecció funcional i acaben donant un “aire de família” a un conjunt d’idiolectes. En aquest sentit, la llengua és una abstracció. Per això cada espai de comunicació – cada nínxol per a l’intercanvi lingüístic, en definitiva- produeix convergència interna,


Antoni Puigverd Escriptor

Elogi dels instituts Us presentem, pel seu interès, uns extractes de la conferència que l’escriptor Antoni Puigverd va dictar a la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la UdG el dia 18 de novembre de 2009, en la sessió inaugural del «Màster en Professorat d’ESO i de Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’idiomes».

//

La societat líquida i la vida com una successió de puntets vitals sense passat ni futur. Les escoles i instituts no són illes. Ans al contrari: l’espai educatiu reflecteix com cap altra institució de la nostra societat la condició líquida de l’època actual. Tot allò que (per bé i per mal) abans era sòlid i t’hi podies agafar o ho podies combatre, ara és fluïd, canviant, incert, imprecís, fragmentat, desconnectat del passat i el futur. Així és la nostra vida, feta segons Zygmunt Bauman, de petits puntets vitals, que no formen cap seqüència lògica, ni cap camí. Dominats per constants incitacions a canviar el que ja teníem. Empesos a viure sense parar noves experiències afectives, a transformar incesantment el nostre aspecte físic, a expressar constantment opinions sobre el que passa i a jubilar els punts de vista que teníem. Obligats a desxifrar nous codis tecnològics, a reemplaçar abans que ens hi hàgim acostumat el telèfon, l’ipod, el televisor, el portàtil, la blackberry. Empesos a desplegar centenars de noves amistats o relacions per email o pel facebook, a batre totes les maratons esportives, solidàries o de divertiment, a picotejar desenes de llibres que mai no podrem acabar, a zapejar pels infinits canals televisius, a adaptar-nos a nous directius de les nostres destinacions laborals precaritzades, a conèixer nous metges a la consulta del cap, a descobrir noves teràpies pels nostres problemes, a començar sense acabar nous règims dietètics, a provar totes les seduccions de totes les modes gastronòmiques, a conèixer tots els vins, a descobrir totes les maravelles, a respondre a totes les injustícies del món, a consultar milions de pàgines d’internet que mai esgoten les infinites possibilitats d’informació, a canviar de cercle d’amistats, a afrontar totes les epidèmies, a sobreviure a la informació de totes les corrupcions, a empatitzar amb tots els desastres del planeta i adaptrar-nos als mil-i-un xarbotaments de la realitat mundial... L’excés d’ofertes de consum, de modes, de tendències, de canvis laborals, personals o col·lectius ens aclapara i ens ofega. Si el sistema econòmic, per sobreviure, ha de produir constantment objectes destinats a morir de seguida, també la nostra vida està formada per constants punts de vivència efímera, volàtil, eternament canviant. Quina diferència amb aquella vida del avis, entesa com a camí, com a itinerari!

Canvi de civilització Aquella línia era contínua, constant, regular, coherent, uniforme, seguida, seqüencial i gairebé predeterminada des del bressol fins a la tomba. Dura o fàcil, justa o injusta era clara: creava costums, implicava una lògica, permetia una comprensió, presentava horitzons estables, permetia descripcions senzilles que els mestres i professors reproduïen amb lletra clara i rodona a les velles pissarres i era copiada tantes vegades com calgués a fi i efecte que els alumnes, dòcils o indòcils, aplicats o mandrosos, aprenguessin sense subtes, ni complicacions innecessàries. Estic parlant no pas d’un passat remot, sino dels temps meus pares. I, en realitat, de la meva pròpia infància. Només en el camp de la informació el canvi en els últims 30 anys ha estat més que espectacular, més que històric: ha estat un canvi de civilització. Potser el canvi de civilització més curt i intens, però també més colossal, de la història de la humanitat. El comprensible malestar No és estrany que els mestres i professors educats o nascuts en el temps de la línia clara, regular i constant, i que van incorporar a la seva formació intel·lectual coneixements clars, regulars i permanents, ara estiguin desconcertats, queixosos, inquiets o abatuts. El que passa als professors d’avui, obligats, per ofici, a ensenyar idees i coneixements estables a uns alumnes fills d’un món canviant, excessiu i sorollós per definició, li passa a tothom. Segons sociòleg Alberto Melucci. “Vivim turmentats per la fragmentació del present que reclama un fonament sòlid allà on no n’hi ha”. La tirania del present La tirania del present és un altre factor que s’expressa a les aules, però que és fill d’aquest temps: tota la publicitat està enfocada a la satisfacció del desig immediat. El mercat sencer es fonamenta en aquest principi. Aquells puntets de vida canviant de què parlàvem al principi responen a aquesta mateixa lògica: i és per això que l’atenció dels adolescents a classe és tan dificultosa: perquè ells ja han nascut en un món que els ha programat per respondre a la repetició infinita del mecanisme d’estímul-resposta. En estat de passivitat malencònica que descrivíem abans, només és alterat per petits moments sensuals i sentimentals, per petites i constants ratxes elèctriques d’emoció i satisfacció. La classe, per més ordinadors que tinguin els alumnes, és molt llarga de passar. Per més tecnologia d’imatges, per més flaixos i canvis de joc que introdueixi el professor, les emocions que pot donar l’aula sempre serà un pàl·lid reflex de les petites i constants emocions i satisfaccions que l’alumne trobarà quan connecti amb els seus webs i bars preferits, la seva música, la


penya, els seu compte de facebook, el seu zàpping personal, la seva nevera, el seu porro, la seva beguda. Què s’hi pot fer ? Mentrestant els professors que hi poden fer-hi? Han d’admetres que no hi poden fer res ? Han d’acceptar el determinisme d’una època de canvi que encara sabem on ens porta i que ens ha agafat a tots plegats, també a les facultats de pedagogia, amb el pas canviat? Els canvis que ha experimentat el sistema educatiu en els últims 30 anys han estat enormes. D’una docència repressiva es va passar sense drecera a la pràctica de formes absolutament democràtiques, gairebé àcrates. El docent autoritari va deixar pas a l’amic i al col.lega. El fenòmen també s’esdevé a l’interior de les famílies. El pare deixa de ser pare per ser amic del fill. A l’escola i institut, i entenguint-ho com una metàfora, el “vostè” va deixar pas al “tu”. D’un extrem a l’altre. Un cop de pèndol radical. Aquest canvi jo ja el vaig percebre, 20 anys enrere quan encara feia classe i em vaig posar corbata per marcar la distància formal amb els alumnes. Una democratització mal entesa i mal païda reclama ara el retorn al sentit comú. Sembla que la nova Llei catalana això ho busca clarament.

La gran aventura d’ensenyar Margaret Mead, la gran antropòloga, va escriure, després d’observar animals socialitzats i tribus molt primitives, que la gran diferència entre humans i animals no és la capacitat d’aprendre, que l’home comparteix amb moltes altres espècies, sinó la seva capacitat d’ensenyar i d’emmagazemar allò que els altres han desenvolupat i après. La capacitat d’ensenyar és la gran aventura de la humanitat. I els mestres i professors –avui, com ahir- són els protagonistes d’aquesta aventura. Protagonistes, això sí, a l’estil de Prometeu, l’heroi tràgic. Prometeu va robar als déus el foc i el va lliurar els homes, i per això va ser castigat al sofriment constant. Ara heu de robar el foc de l’hipnosi als media del nostre temps i portar-lo als vostres alumnes. Sofrireu, però no hi ha millor combat que aquest. Un mestre oriental explicava que aprendre el Zen implicava barrejar l’or i els fems. Sembla que és or, però hi descobreixes els fems quan el coneixes. Així és també la vida. Saber trampejar entre l’or i els fems és la tasca del mestre. L’aventura heroica dels mestres i professors que avui celebrem.

//

Cadascú al seu lloc Col.locar cada agent educatiu al seu lloc, el docent en el seu paper de docent, amb l’autoritat suficient per exercir la seva funció sense més obstacles que els obstacles propis de la professió mateixa. I l’alumne al lloc de l’aprenent. Potser la societat és ingovernable, la prova és que molts pocs de nosaltres volem fer de polítics (i segurament per això alguns dels que s’hi dediquen són tan espavilats) però l’escola i institut ha de poder ser-ho. Sense jerarquies clares, l’institut es converteix en pur aparcament d’adolescent, en pur magatzem de testosterona juvenil, en un pàrking destinat a agrupar segments d’edat juvenil encara no útils per a la vida productiva. Naturalment en l’esquema del sentit comú, la família hi juga un paper fonamental. Estructurada o desestructurada. És del tot imprenscindible que la família s’impliqui en el procés educatiu

dels fills. És essencial que, per principi i per lògica, la família estigui sempre al costat dels professors, sense que això impliqui naturalment en convertir-se en adversaris dels seus fills. I aquí falla la nova llei per falta de coratge: el contracte amb la família que cada centre subscriurà serà un brindis al sol: no comprometrà legalment. Paper mullat: en uns societat adulta, els papers que se signen impliquen conseqüències legals : no es tracta de canviar les famílies, que cada una sigui com vulgui, però a alguns països europeus exigeixen responsabilitats legals dels pares pel comportament dels seus fills, que d’ells depenen. Es tractaria simplement d’intentar retornar cada agent educatiu al seu lloc. D’altra banda si la tasca formativa és només responsabilitat de l’escola i institut, l’educació no serà possible.


Universitat: nous procediments d’accés Vicenç Segura

Q

uan comenci el proper curs 2010-2011 entraran en vigor els nous procediments d’accés a la Universitat, determinats pel Reial decret 1892/2008. En el seu conjunt, el decret estableix els principis rectors de l’accés a la universitat espanyola, defineix les condicions per a l’accés als ensenyaments universitaris oficials de grau i regula els procediments d’admissió a les universitats públiques. El decret fixa els procediments d’accés per als col·lectius següents:

//

– Els batxillers LOE (Llei orgànica d’educació). – Els estudiants provinents de sistemes educatius d’estats membres de la UE (o d’altres estats amb què Espanya hagi subscrit acord) que compleixin els requisits exigits en el seu país per accedir a la universitat. – Els estudiants provinents de sistemes educatius estrangers amb la sol·licitud prèvia d’homologació del seu títol a l’espanyol de batxiller. – Els tècnics superiors i tècnics esportius superiors. – Les persones més grans de 25 anys. – Les persones més grans de 40 anys amb experiència laboral o professional.

– Les persones mes grans de 45 anys. També podran accedir-hi: – els titulats universitaris i – les persones que hagin cursat parcialment estudis universitaris estrangers o les que tot i haver-los finalitzat no hagin obtingut l’homologació del títol i vulguin continuar els estudis en una universitat espanyola. Novetats Estableix com ha de ser la selectivitat del batxillerat LOE. Elimina la reserva de places per als CFGS. Identifica les modalitats d’accés als estudis Universitaris per a més grans de 40 anys amb experiència laboral o professional i per a més grans de 45 anys sense l’experiència esmentada. Distingeix la nota d’accés, amb validesa indefinida, de la d’admissió, voluntària i vàlida per als dos cursos acadèmics següents.


Accés amb batxillerat + PAU L’accés a la universitat d’aquests estudiants continua requerint la superació de les proves d’accés a la universitat. Ara bé, a partir de l’estiu del 2010, s’estableix un model més obert i flexible, perquè la modalitat de batxillerat no representa una via d’accés i perquè cada estudiant defineix la seva pròpia opció d’examen. Consta d’una fase general obligatòria amb cinc exercicis (llengua catalana i literatura, llengua castellana i literatura, llengua estrangera, història o filosofia i una matèria de modalitat de segon curs de batxillerat triada per l’estudiant) i d’una d’específica, de caràcter voluntari, que avalua coneixements en àmbits concrets relacionats amb els estudis que es volen cursar, i permet millorar la nota obtinguda en la fase general. La prova d’accés a la universitat se supera quan la mitjana aritmètica de les notes obtingudes en els cinc exercicis supera el quatre i el resultat de la mitjana ponderada amb la qualificació del batxillerat (40% PAU; 60% batx.) és igual o superior a cinc. Aquesta qualificació té validesa indefinida. La prova específica no té un nombre determinat d’exercicis. Cada estudiant pot examinar-se d’un màxim de tres matèries de modalitat de batxillerat, diferents de l’examinada en la fase general. Les dues millors qualificacions contri-

bueixen a fixar la nota d’admissió, que pot ser variable, perquè les matèries tenen un factor de ponderació relacionat amb la branca dels estudis als quals es vol accedir. Aquest factor de ponderació s’estableix en 0,1, però les universitats poden elevar-lo a 0,2 en les matèries que considerin més idònies per valorar les aptituds dels estudiants en relació amb les titulacions. Les qualificacions de les matèries de la fase específica tenen validesa per als dos cursos acadèmics següents. Destaquem: 1. Que per accedir al nivell d’estudis universitaris és suficient superar la fase general i que la qualificació que atorga és definitiva, però que té com a nota màxima el 10. Si no es participa en la fase específica, la nota d’accés queda igual. 2. Que la fase específica només és rendible si la titulació a la qual es vol accedir té més demanda que oferta, però permet optar fins a un 14 de nota màxima i té una validesa de dos anys. 3. Que és possible millorar la nota de la selectivitat tornant a participar en la fase específica i examinant-se de les matèries que la titulació a la qual es vol accedir els hagi assignat 0,2 de factor de ponderació, encara que no s’hagin examinat abans o que no s’hagin cursat en el batxillerat.

1

Accés amb estudis estrangers (previs a la universitat) Si provenen de la Unió Europea —o d’altres estats amb acords internacionals aplicables a aquesta qüestió— i compleixen els requisits acadèmics exigits en els seus sistemes educatius per accedir a la universitat poden accedir a les universitats espanyoles en les mateixes condicions que els estudiants procedents del batxillerat-LOE + PAU (prova d’accés a la universitat). Poden presentar-se a la fase específica de les PAU. Els provinents d’altres sistemes han d’homologar els seus estudis al batxillerat espanyol i superar les PAU (fase general i, opcionalment, específica).

2 //


Accés dels tècnics superiors i tècnics esportius superiors (CFGS) Les titulacions universitàries identifiquen quins són el cicles formatius de grau superior preferents per accedir-hi, cosa que a la pràctica comporta la possibilitat d’accedir a titulacions no relacionades amb el CFGS cursat. Hi ha una altra novetat destacable: no hi ha la reserva de places que preveia el sistema anterior. Això vol dir que en l’admissió als estudis que tinguin més demanda que oferta les qualificacions obtingudes en el CFGS es compararan amb les obtingudes en el conjunt batxillerat + PAU.

3

Cal fer notar que el Ministeri adscriu les famílies professionals en què s’agrupen els cicles formatius de grau superior a les branques de coneixement universitàries i estableix les assignatures que poden dur un paràmetre de ponderació de 0,1; les universitats poden elevar aquest paràmetre fins a 0,2.

Accés de les persones més grans de determinades edats Respecte de l’accés per als més grans de 25 anys s’estableix una prova que inclou una fase general amb quatre exercicis —comentari de text, llengua espanyola, llengua estrangera (alemany, anglès, francès, italià o portuguès) i llengua catalana— i una d’específica amb una opció per a cada una de les branques en què s’apleguen els estudis universitaris. S’ha de reservar un mínim del 2% de les places de nou accés per a aquest col·lectiu. El nou accés per a més grans de 45 anys també requereix la superació d’una prova, que consisteix en la realització de tres exercicis —comentari de text, llengua espanyola i llengua catalana— i una entrevista personal. La reserva de places per a aquest col·lectiu ha de ser d’entre l’1 i el 3% de les places de nou accés. En determinades titulacions, que estableixen les universitats, és possible l’accés per a les persones més grans de 40 anys sempre que acreditin experiència laboral o professional en l’àmbit de la titulació i superin una entrevista personal. Per a aquest grup també s’estableix una reserva d’entre l’1 i el 3% de les places de nou accés.

Enllaços d’interès http://www.udg.edu/estudia/Acces/tabid/2608/language/ca-ES/Default.aspx www.gencat.cat/universitats/pau www.gencat.cat/universitats/preinscripcio

4

/10/


/11/


/Carles Gorini/

Una imatge turística de Girona Raquel Camprubí ha estudiat els factors que intervenen en la formació de la imatge turística de Girona, la que consumeixen els visitants i que, gairebé sempre, els fa decidir.

/12/


Seria molt difícil trobar un turista que decidís venir a Girona sense haver-ne vist abans cap imatge. La tria de la destinació turística no acostuma a ser una cita a cegues. La ciutat emet una imatge més o menys homogènia pel fet d’haver estat creada per una xarxa d’agents locals amb la intenció d’atreure el turisme. Pretén ser una imatge suggerent que atregui perquè, d’alguna manera, promet allò que l’altre està buscant. La professora de la Universitat de Girona Raquel Camprubí ha estudiat en la seva tesi doctoral la manera com aquests agents es relacionen per tal de produir la imatge turística i n’ha valorat els resultats, comparant-los amb els que es donen a Perpinyà, per tal de disposar d’un contrast. Un dels aspectes que converteixen en rellevant el treball de Camprubí prové del fet que relaciona la imatge de la destinació turística i la xarxa de relacions que els agents del territori estableixen al voltant de la destinació. «L’aparició d’una determinada imatge, i no una altra, és un reflex de qui és qui en les xarxes de relacions de la ciutat», aclareix Jaume Guia, que, juntament amb Jordi Comas, ha dirigit la tesi.

El turisme ha esdevingut un dels sectors econòmics més importants per a la ciutat de Girona, tot i que gairebé no hi ha estudis que demostrin el volum que representa l’activitat.

La imatge de la ciutat El turisme ha esdevingut un dels sectors econòmics més importants per a la ciutat de Girona, tot i que gairebé no hi ha estudis que demostrin el volum que representa l’activitat. Els hotelers, el Patronat de Turisme, les empreses del sector o els museus —allò que Camprubí descriu com els agents locals— inverteixen molts diners a captar visitants i una part molt important la destinen a la reproducció de la imatge de la ciutat per tal que aquesta arribi ben lluny. Els models de què es disposava només es fixaven en la recepció de la imatge per part del visitant, però ningú no havia estudiat la manera en què es formava aquesta imatge, «la fase prèvia», en paraules de la investigadora. A més, l’estudi dóna a conèixer el cas de Perpinyà, en el qual, a diferència de Girona, l’emissor de la imatge és únic: l’Oficina de Turisme. A l’altra banda de la frontera els agents locals consideren que la imatge projectada no és cosa seva. Són dos models diferents que presenten resultats també diferents. /13/

Raquel Camprubí, autora de la tesi


Els professors Jaume Guia i Jordi Comas amb Raquel Camprubí

Els gaps L’estudi de la formació de la imatge turística de Girona ha proporcionat el coneixement necessari per poder detectar el que els experts anomenen gaps. Els gaps són les disfuncions dels sistema, que la investigadora ha observat i que ha recollit en tres àmbits. El primer és el del producte turístic, és a dir, quan no es comunica correctament d’acord amb la identitat de la destinació o bé manca una estructuració del producte. El segon es produeix quan la imatge turística que s’està promovent i la imatge real de la destinació no coincideixen. El tercer es relaciona amb la imatge pròpia, si és homogènia o n’hi ha més d’una. Camprubí, arran del seu treball, opina que no s’ha reflexionat prou sobre el que li agrada al turista. «La imatge ensenya que es ven el que es té», afirma. Un altre detall que s’observa és que Girona es mostra sempre com una ciutat deserta, de pedres i més pedres, en què les persones no hi són. «És interessant veure com les persones no estan incloses en la imatge turística de la ciutat, que es promociona ensenyant espais sense gent», explica Jordi Comas. En aquest sentit, la investigadora remarca que la imatge projectada defuig la realitat, la descontextualitza, perquè «si vas a la catedral no la trobaràs buida, i el turista ho sap». Ara bé, si aquestes mancances que s’ha detectat tenen algun efecte sobre la demanda turística, o no, és un aspecte que no es coneix. Seria interessant saber-ho, però aquest és «tema per a una altra tesi», assegura Comas.

Raquel Camprubí “L’aparició d’una determinada imatge i no una altra és un reflex de qui és qui en la xarxa de relacions de la ciutat.” Jordi Comas “És interessant veure com les persones no estan incloses en la imatge turística de la ciutat, que es promociona ensenyant espais sense gent.”

/14/


/Josep M. Fonalleras i Carles Gorini/

Nació sense nacionalisme

Els professors Xavier Torres, Àngel Duarte i Xavier Arbós

L’historiador Xavier Torres acaba de publicar Naciones sin nacionalismo. En el llibre es revelen els diversos aspectes que identificaven la nació catalana al segle XVII que, com adverteix el seu autor, no coincideixen gens amb els que ho fan als nostres dies. Engega ha convidat Xavier Torres a una conversa distesa sobre la vigència d’aquella nació sense nacionalisme. L’han acompanyat el també historiador Àngel Duarte i el professor de dret constitucional Xavier Arbós. El paper de l’historiador

/15/

Àngel Duarte. El llibre de Xavier Torres és un llibre dels que, ara, no s’acostumen a fer. És un llibre esplèndid que reflexiona sobre el patriotisme antic. Una obra que no permet el salt fàcil a l’actualitat més immediata. És per això que he vingut amb la recança de considerar molt difícil, sinó impossible, que un llibre com el seu pugui arribar a incidir en el debat polític actual. Sobretot, perquè el que reclama aquesta mena de debats és que els historiadors facilitem materials que sostinguin discursos preestablerts. Discursos i projectes que poden ser perfectament legítims, però que fan un ús instrumental del passat. És per això que tot el que no en-

caixi sense grinyolar en l’agenda d’un projecte polític es torna invisible. És visible a l’Acadèmia, però no se’n pot fer ús fora d’ella. Fa uns anys la relació entre la política i la història era més prudent. Ara, en canvi, s’ha perdut el respecte. En correspondència, des de la professió d’historiador sovint es renuncia a uns mínims de rigor en l’anàlisi del passat. És la sensació que tinc. Xavier Torres. Coincideixo amb l’Àngel que la política ha perdut el respecte a la historiografia la qual cosa, a començaments de la democràcia, no passava, ans al contrari. Però una altra part del problema és que, actualment, en el debat de les idees, o les idees són molt simples o no hi ha debat. Perquè la política s’ha convertit en un espectacle que


Àngel Duarte: “Fa uns anys, la relació entre la política i la història era més prudent. Ara, en canvi, s’ha perdut el respecte.”

Xavier Torres: “En els darrers trenta anys el grau de comprensió de la personalitat catalana ha estat cada cop menys empàtic o més negatiu.”

–com la televisió– sembla demanar poques idees, senzilles i reiteratives. Pel que fa al llibre, potser pot contribuir al debat actual d’una manera indirecta (com sempre hauria de ser en el cas de la historiografia) i fins i tot en negatiu, és a dir, posant de manifest que els catalans (o els que sigui) no són un invent del segle XIX o d’abans d’ahir, però que les identitats col·lectives i els seus fonaments han estat prou variables al llarg dels segles. Precisament, els trets identitaris d’aquells catalans del segle XVII no coincideixen gaire amb aquells altres que, actualment, acostumen a identificar els catalans o, fins i tot, la nació catalana. Al segle XVII, el privilegi, per exemple, era més distintiu que no pas la llengua. Àngel Duarte. Diria que el mèrit de l’obra de Torres és que posa en evidència que el passat és fonamental per comprendre on som, però no ens diu com som. Aquest és un salt important. La història com afirmació del present

/16/

Xavier Arbós. El resultat de les enquestes ens porten a pensar que les qüestions que amoïnen la gent i que determinen la credibilitat dels polítics no és saber si som o no una nació, sinó altres aspectes com la percepció que som víctimes d’un tracte injust, per exemple, en política fiscal. Les nacions sense estat han obtingut un cert estatus en els debats de ciència política, però en el del dia a dia, em sembla que ja no és un element mobilitzador. Fins ara, en termes de definició política, la singularitat d’alguns electors com els catalans o els escocesos, condicionava el fet que els seus partits polítics no només havien de situar-se en un eix de dretes o esquerres, sinó que també havien de fer-ho en un altre de secessionistes o unitaristes. Diria que s’està dibuixant un tercer eix per situar l’assimilació o la segregació. Ja no n’hi ha prou a dir si s’és de dretes o esquerres, separatista o unionista sinó que

Xavier Arbós: “Un dels errors de la política catalana ha estat creure que vivia en l’època del bilateralisme i haver renunciat a cercar complicitats.”

també és necessari explicar com tractar la segregació profunda, la qual cosa fa que els polítics es pronunciïn a favor o en contra de les mesquites o del règim matrimonial, per posar uns exemples. El debat de la identitat nacional anirà quedant arraconat per aquestes noves qüestions. Àngel Duarte. Jo no ho tinc tan clar. Tinc la sensació que més enllà de les opcions regionals, davant les grans problemàtiques, el debat continuarà condicionat per les opcions polítiques. I dic que entenc que continuarà sent així perquè en la mesura que estiguem lligats a aquesta problemàtica no abordarem, com a societat, nous problemes en un debat que hauríem hagut de tancar fa temps, però que no està resolt. Em temo que, a més, pugui mantenir-se i contaminar els altres debats, de manera poc agradable, perquè significarà afegir emotivitat sobre emotivitat... Xavier Torres. En aquesta discussió hi ha un element nou que és la diversitat que incorpora una marcada component religiosa. Som, de fa temps, davant d’una sèrie de retorns que les ciències socials no havíen previst. Primer va ser el nacionalisme, però ara és la religió (totes les religions). Potser es tracta d’una religió postmoderna, de “bricolatge” com l’ha definida algun sociòleg, fins i tot es parla d’un sincretisme religiós, però la militància religiosa ha fet una entrada en l’escena política que no havia previst ningú. Xavier Arbós. Un dels elements que poden explicar el retorn de les religions i de la militància religiosa és que troben un substrat per créixer en l’oposició a les realitats foranes. La gent s’acosta a aquestes comunitats perquè representen una forma de defensa a la por que els suscita allò que els és desconegut. Caldria afegir també les religions “civils,” com és el cas dels Estats Units amb els rituals de jurament a la bandera. El sentiment de pertinença es reforça si es vincula amb la transcendència. Àngel Duarte. Hi ha un esgotament del cicle de la Transició, del qual es fa un balanç injust. Hi ha un judici excessivament


sever de les seves mancances i insuficiències que pateix, que porta a creure que és la causa del cul de sac en què ens trobem, de la corrupció, del desencís... No tinc gens clar que aquestes crítiques, moltes d’elles de naturalesa populista, no amaguin, precisament, la recuperació del nacionalisme o de la nació, com a única forma possible de regeneració de la vida pública. Reputació del nacionalisme, la immersió lingüística com a símbol de coexistència Xavier Torres. Vaig créixer en una societat en què ser nacionalista, catalanista, era una reivindicació moralment tan bona com la reivindicació de les llibertats democràtiques. De cop i volta, arran de la Guerra dels Balcans, i del ressò mediàtic que va suscitar, la qüestió del nacionalisme ha passat a ser mal vista. Des del punt de la moralitat –es diu, ara- el nacionalisme té problemes. Xavier Arbós. Quan la LOAPA, a les manifestacions, hi havia pancartes que deien “Som una nació.” Tinc dubtes que una sentència negativa sobre l’Estatut provoqui unes reaccions semblants. Penso que la resposta serà molt més matisada, perquè en aquest cas no es discuteix l’existència d’un demos català, no es discuteix si som una nació o no, sinó un mecanisme de distribució de competències amb el qual no es pot fer una pancarta, ni tan sols escriure seixanta línies, perquè esdevenen incomprensibles. Potser la qüestió catalitzarà un descontentament per altres causes, però la “nació” no mourà la gent. Macià deia “catalans, Catalunya,” i la gent embogia. Pujol va fer servir allò de “som el que som i representem el que representem,” i ara?... Xavier Torres. Hi ha una qüestió que sí que pot provocar reaccions, que és eliminar la immersió lingüística, perquè si es modifica la situació actual, això pot arribar a empipar molta gent, tant aquells que no comprenen que una escola sigui només catalana com aquells altres que l’accepten en nom de la convivència civil. Aquest em sembla que és un punt crític. Xavier Arbós. El conflicte lingüístic serà un conflicte nacional si es convé que és un element definitori de la nació, però no és obligatori que sigui així. A Suïssa hi ha conflictes lingüístics duríssims que no qüestionen la identitat nacional. Potser hauríem de seure en el sofà del psiquiatra per descobrir perquè som catalans, com és la nostra identitat, què és el que volem mantenir: l’autogovern? la llengua?... Abans una nació volia dir quatre coses, ara és molt més complicat. Com ens veuen des de fora?

/17/

Xavier Arbós. Hi ha una manca d’acceptació que Espanya és un país divers. El 1982 en la primera entrevista que va concedir Felipe González va explicar que el New York Times deia d’ells que eren un joves nacionalistes i que hi estava d’acord. Si es pot ser nacionalista espanyol, com Felipe González, i no passa res, per què nosaltres hem de demanar perdó per ser-ho? Aquesta és una qüestió que a mi no deixa de sorprendre’m. Crec que en d’altres països d’aquesta contradicció se n’és més conscient.

Xavier Torres. Anar pel món sent català ha esdevingut una cosa força incòmoda. Sempre cal justificar-se. És veritat que aquí, per raons electorals, es fan coses que des de fora no es poden entendre i que també, a banda i banda, hi ha gent molt intolerant. No és menys cert, però, que en els darrers trenta anys el grau de comprensió de la personalitat catalana ha estat cada cop menys empàtic o més negatiu. Àngel Duarte. Ara trencaré una llança per l’altra banda. Al darrera de la pregunta què voleu? hi ha la percepció que en els darrers trenta anys la dinàmica política espanyola ha estat marcada per la singularitat de les reivindicacions polítiques catalanes. O dit d’una altra manera, al fet d’haver anat plantejant problemes constants... en relació amb les competències, el finançament... En el fons hi ha un retret: l’agenda espanyola, cas que hagi d’existir, s’ha de continuar fent des de cadascuna de les parts que integren el tot? Xavier Arbós. Però això ha anat d’aquesta manera per la construcció mateixa de l’estat de les autonomies, perquè el sistema electoral que es pacta en la Transició ha donat com a resultat que, quan ningú no ha obtingut la majoria absoluta, ha estat la minoria parlamentària coincident amb el color polític del govern de Catalunya la que ha tingut les claus de la governabilitat. Xavier Torres. Si és veritat que els partits polítics catalans han estat més o menys determinants en la política nacional és evident que això no només ha beneficiat Catalunya. Extremadura o Andalusia, posem per cas, no tindrien, ara, tants recursos ni tantes competències sense la pressió dels catalans a Madrid Àngel Duarte. Aquesta és una història que arrenca del mateix procés de construcció de les autonomies, quan una part de l’Estat que és Andalusia –o les seves elits polítiques, perquè sempre em fa recança parlar dels pobles com un tot– diu que no a un determinat joc i a partir d’aquí se’ls dóna un estatut que trenca la lògica dels estatuts històrics... Xavier Arbós. Hi estic d’acord, però tampoc es pot oblidar que el resultat del referèndum d’autonomia andalús no era del tot constitucional. No ho era perquè no es va aconseguir l’aprovació de més de la meitat del cens electoral a Almeria i es va solucionar amb un nyap legislatiu i es va donar per bo. Penso, a més, que un dels errors de la política catalana ha estat creure que vivia en l’època del bilateralisme i haver renunciat a cercar complicitats, començant per Andalusia, un lloc en què el nivell de reivindicació en matèria competencial, al meu parer, és molt semblant al nostre. Xavier Torres. El resultat de l’Espanya de les autonomies, com a mecanisme per neutralitzar les autonomies dites “històriques,” ha tingut efectes no previstos en termes identitaris, perquè ha generat sentiments d’identitat molt potents allà on no n’hi havia, com és el cas d’Andalusia. Àngel Duarte. Potser és per això que hi ha molta gent que té la percepció que l’Estat s’està diluint o, cosa diversa, que la pàtria se li’n va al carall... Xavier Arbós. No s’ha acabat mai d’acceptar que les ambicions d’autogovern responen al desig de l’opinió pública i no al resultat d’una conxorxa o manipulació.


/Carles Gorini/

Van al metge perquè són pobres El Grup de Recerca en Estadística, Economia Aplicada i Salut (GRECS) de la Universitat de Girona ha fet una investigació sobre la utilització que fa el col·lectiu d’immigrants dels Serveis d’Atenció Primària a la Regió Sanitària Girona. Els resultats que han obtingut desfan el tòpic molt estès que diu que la població immigrada els fa servir més que l’autòctona.

E

/18/

l 1998 la població estrangera a l’Estat espanyol no superava l’1,60%. En deu anys, la xifra gairebé s’ha multiplicat per deu. En aquest temps s’han dut a terme nombrosos estudis sobre la salut dels immigrants, enfocats, sobretot, a conèixer les malalties que importaven des dels seus països d’origen, en gran mesura, tropicals. En canvi, pocs s’havien preocupat per conèixer l’ús que estaven fent de la sanitat pública. «Tothom en parlava; s’afirmava que els immigrants anaven molt al metge, però no se sabia si era cert perquè ningú ho havia investigat». Ho expliquen el director del GRECS, Marc Saez, catedràtic de la Universitat de Girona, i Carme Saurina, directora de la línea de recerca en Immigració i Salut del grup. Des de l’any 2003, investigadors dirigits per Saurina han recollit i analitzat dades referents a la demarcació de Girona amb la intenció de poder disposar

d’una descripció acurada dels hàbits de salut de la població immigrada. Amb la publicació dels resultats es disposa d’un mapa d’usos dels Serveis d’Atenció Primària a la província de Girona i actualment es treballa per estendre’l a altres serveis, com les urgències hospitalàries o l’obstetrícia i, alhora, ampliar-lo a la resta de Catalunya. A la recerca de dades Una de les primeres sorpreses amb què es van trobar els investigadors va ser que, a les enquestes de salut publicades pel Departament de Salut, no hi havia cap referència específica que permetés descriure els hàbits de salut dels diferents col·lectius d’immigrants, entenent aquests


col·lectius com les persones nascudes en algun dels països en desenvolupament segons la classificació del PNUD. En tot cas, les dades de què es disposava es referien als estrangers d’una manera genèrica, per la qual cosa només es podia descriure un únic perfil d’immigrant (normalment, amb nivell cultural alt i fort poder adquisitiu). Tanmateix, la realitat confirma que es tracta d’un col·lectiu molt heterogeni. Encara més. Un cop el Departament va incorporar, l’any 2000, la possibilitat de registrar l’origen específic de l’usuari en el sistema d’informació d’atenció primària, no se’n va exigir l’emplenament. Com a conseqüència d’aquest fet els professionals dels serveis sanitaris —prou carregats de feina— van obviar omplir-lo. Tres anys més tard, quan els investigadors de la UdG es van proposar iniciar l’estudi es continuava, doncs, sense tenir dades. Davant d’una situació que no permetia disposar del coneixement necessari per obtenir resultats concloents, els investigadors del GRECS van trobar, en les arees bàsiques de salut (ABS) de Blanes, Banyoles, Girona, Olot, Roses, Salt, Santa Coloma de Farners i Sarrià de Ter, la col·laboració indispensable per obtenir les dades que necessitaven. Gràcies a aquesta participació voluntària del col·lectiu de metges i el personal d’infermeria es va poder recopilar informació concreta de sis-cents quaranta-cinc usuaris dels centres de salut. Les conclusions

que és la població autòctona la que fa un major nombre de visites als serveis d’atenció primària (61,2% contra 50,1%) i que, a més, consumeix més medicines i pateix més trastorns crònics, tot i que també fa més tractaments preventius i de planificació familiar que els immigrants. La mostra també posa de manifest que com més baix és el nivell socioeducatiu, més es freqüenta el centre de salut i aquest és un detall que afecta, per igual, autòctons i immigrants. Les xifres són explícites: 25,5 visites per pacient quan no se sap llegir ni escriure contra 9 visites per pacient quan s’ha assolit una llicenciatura universitària. És per això que l’economista i també membre del GRECS, Laura Vallllosera, que estudia els determinants socials i polítics de la salut, vol destacar que les diferències en la freqüentació dels serveis d’atenció primària no poden atribuir-se només a l’origen geogràfic del pacient, sinó que hi intervenen factors econòmics i socioculturals. «Els immigrants que van més al metge no ho fan pel fet de ser immigrants, sinó perquè viuen en condicions socioeconòmiques precàries», conclou.

/19/

Malgrat les precaucions que implica reconèixer la mida de la mostra i el fet que aquesta està circumscrita a l’àmbit gironí, els resultats són concloents. S’ha pogut comprovar

S’ha pogut demostrar que és la població autòctona la que fa un major nombre de visites als serveis d’atenció primària i que, a més, consumeix més medicines i pateix més trastorns crònics.


El patrimoni geològic de les terres gironines Lluís Pallí i Carles Roqué acaben de publicar El patrimoni geològic de les terres gironines: 300 elements singulars. El llibre, editat per la Universitat de Girona, amb el suport de la Diputació, recull una dedicació de més de quaranta anys a les recerques geològiques a través del territori gironí.

Lluís Pallí i Carles Roqué

/Josep M. Fonalleras i Carles Gorini/

/20/


L

luís Pallí és catedràtic de la Universitat de Girona i professor emèrit de Geologia. La trajectòria d’aquest investigador ha estat lligada a la ciència i a la Universitat de Girona, de la qual va ser un dels primers catedràtics. El seu despatx és ple de llibres, dossiers i estudis, fins al punt que es fa difícil trobar un lloc per seure. Això sí, no hi falta un prestatge en què s’encabeix una selecció de minerals que, per al doctor Pallí, tenen molta història. Ens rep acompanyat de Carles Roqué, coautor del llibre. Engega ha volgut parlar amb ells del llibre i de la geologia. Com sorgeix el llibre? El llibre és el resultat de molts anys de trepitjar les terres de Girona. Tot va començar quan l’Instituto Geológico y Minero de España (IGME) va encarregar a la Universitat de Girona que fes els mapes geològics de la província, la qual cosa ens va donar peu a recórrer totes les comarques gironines i a arribar a un seguit de conclusions que hem traspassat a aquest llibre. El que hem volgut dir és que aquest és el nostre patrimoni geològic i que és necessari conèixer-lo i preservar-lo. Hem fet un inventari del que hem considerat que era interessant. Som conscients que pot venir algú altre darrere nostre que pensi que ens hem quedat curts, perquè hi ha més elements dels que hem catalogat nosaltres. En tot cas, la porta està oberta a un segon llibre.

/21/

Citi’ns algun exemple... La Pedralta de Sant Feliu de Guíxols és l’únic exemplar de pedra cavallera oscil·lant de la península Ibèrica. Un altre, la regió volcànica d’Olot també és la més important de la Península, amb més de quaranta cons volcànics que es poden


Ordovicià superior de Sant Climent d’Amer. Amer

Juràssic de Figueres i de Llers. Figueres - Llers

identificar amb claredat. És per aquesta complexitat que el llibre no descriu només punts concrets, sinó un conjunt d’elements que considerem que resulten de la suma dels punts i les àrees d’interès.

d’acord i van explotar el jaciment. Amb la democràcia el Parlament de Catalunya va prohibir l’explotació de les grederes volcàniques. Ens ha quedat, però, el gran tall del Croscat i també l’impacte produït a la Closa de Sant Dalmai.

Quina és la principal amenaça per al patrimoni geològic? El desconeixement. El patrimoni geològic continua essent infravalorat dins el patrimoni natural, entès massa sovint com a sinònim de patrimoni biològic. Si en un entorn desapareix una espècie natural, encara hi pot haver el recurs de tornar-la a introduir, de portar-la d’una altra banda, però destruir un element geològic no té marxa enrere. Aquest és un aspecte que cal tenir en compte i que afecta les generacions futures. Per a nosaltres la conservació del patrimoni geològic és molt important.

/22/

Però si semblava que la geologia només es preocupava d’extreure petroli, obrir mines... La geologia avui avança cap a la geotècnia, que vol dir especialitzar-se en el coneixement de l’escorça que serveix de suport a les activitats humanes, per facilitar la feina dels que hi construeixen al damunt, però també per defensar-ne el valor. Puc posar un exemple. Vaig pertànyer a la primer associació per a la defensa de la regió volcànica d’Olot. Vam viure el plet entre Puzolanas del Noroeste de España, un dels socis de la qual era Gregorio López Bravo, i la societat Minas de Olot. Els primers volien explotar un suposat jaciment de pedra tosca. Els segons s’hi oposaven. Es va nomenar una comissió, que formàvem en Lluís Solé Sabarís, l’Oriol Riba i jo mateix, que va dir que no hi havia pedra tosca i que no es podia explotar el jaciment. Les empreses, però, es van posar

No s’escolten prou els geòlegs? Moltes de les modificacions geològiques han estat induïdes per l’home. El 1969, quan treballava en la tesi doctoral, vaig anar a la punta del Molinet, a l’Estartit, i vaig veure que grataven la terra per construir-hi un xalet. Vaig explicar als responsables municipals que hi hauria problemes. Amb el temps s’hi van anar construint edificis a tort i a dret i, més que gratar, ferien el terreny. Com ha acabat la qüestió? Que el turó va cedir i l’Administració va haver de fer-se’n responsable, la qual cosa vol dir que ho hem pagat entre tots. Fixemnos, també, en el problema que tenen a Blanes, en què cada cop que hi ha temporal desapareix un tros del passeig de s’Abanell. Això passa perquè hem construït un passeig sobre la platja, i la natura no perdona. En una platja ideal a primera línia hi ha la sorra, després ve la duna i, en tercer lloc, l’albufera. Si cal fer un passeig, s’ha de fer a continuació i no abans. A més, al litoral blanenc s’hi afegeix el fet que el fons sorrenc ha estat dragat per dur sorra a una altra banda, la qual cosa ha fet desaparèixer la primera barrera amb què es trobava l’onatge. I a més hi ha el canvi climàtic... La pujada del mar pel canvi climàtic no la veurem, perquè serà lenta, a escala centimètrica. De tota mane-


Cretaci inferior de cala Montgó. Torroella de Montgrí - L’Escala

ra, l’home fa evolucionar l’escorça terrestre molt més de pressa que el canvi climàtic. Al llibre hi surt la fotografia d’una dolina d’esfondrament a Besalú, que és coneguda des de fa molt de temps i que ha enregistrat enfonsaments recents. Al costat hi ha una indústria química, s’hi ha fet passar una canonada de gas i, ara, s’hi ha fet passar la nova autovia... D’aquí poc hi tornarà a haver un esfondrament, no passaran més de cinc anys, ja ho veureu. Passarà.

Carles Roqué El doctor Carles Roqué és professor titular de Geologia a la Universitat de Girona. Ha col·laborat amb el doctor Lluís Pallí en la confecció del llibre El Patrimoni geològic de les terres gironines: 300 elements singulars. Quina valoració feu del llibre? Aquest és un llibre que la gent pot sentir seu. Fins ara hi havia un turisme geològic, però d’una geologia que ha existit sempre: els volcans d’Olot o el cap de Creus, per exemple. En el llibre diem més, molt més. Hem volgut destacar allò que de vegades no es veu i que pot tenir molta importància.

i no es poden recollir. Tampoc no es poden recollir minerals dels espais protegits, com els Parcs Naturals. Quin és el futur de la geologia? La geologia és bàsica. La prospecció de petroli, els jaciments de minerals o les aigües subterrànies... tot això és geologia. Els materials de construcció la tenen com a base. Però també s’ocupa de diversos fenòmens de la natura, com els tsunamis, els terratrèmols. El coneixement geològic pot ajudar a prevenir aquests desastres. Com a ciència, a més, està experimentant un gran avanç amb la incorporació de tècniques basades en els isòtops, noves anàlisis químiques i físiques, amb més coneixement de la mecànica de diferents processos. És en l’avanç d’aquesta ciència que es deriven descobriments com el d’emmagatzemar CO2 en el subsòl. A què us referiu? A emmagatzemar el CO2 que contamina l’atmosfera en una roca segellada de l’exterior. És una qüestió molt ben estudiada que consisteix a injectar el CO2 a gran profunditat, amb el resultat que, com que la pressió és molt elevada, el gas disminueix de volum i se’n pot emmagatzemar en grans quantitats. Allà es pot quedar retingut milers o milions d’anys. Aquesta tecnologia tindrà un gran impacte perquè les quantitats que es poden injectar són molt importants. En tot cas, la part més complicada serà captar i transportar el CO2 fins al pou d’injecció. Quin és el paper del geòleg, doncs? El geòleg aporta informació, però és el gestor qui ha de decidir.

/23/

Podem anar a la muntanya a buscar minerals com qui va a caçar bolets? Cal distingir entre les varietats que estan protegides i les que no ho estan. No passa res per agafar minerals de la muntanya; ara bé, els fòssils sí que estan protegits per llei

Volcà del Croscat. Olot - Santa Pau


/Carles Gorini/

Tècniques científiques integrades Ensenyar a contestar els perquès

Amb el nou curs, la Facultat de Ciències de la Universitat de Girona ha posat en marxa el programa Tècniques Científiques Integrades adreçat a tots els estudiants de primer, amb independència del grau en què s’hagin matriculat. Es tracta d’una iniciativa que té com a finalitat que tots ells adquireixin competències bàsiques en l’aplicació del mètode científic. /24/


Tot i que les TCI connecten perfectament amb l’esperit de Bolonya, només les circumstàncies singulars de la Facultat de Ciències de la UdG han permès que es puguin tirar endavant. Cap altra universitat s’hi ha atrevit. Els responsables de la iniciativa estan convençuts que si, des del primer moment, s’assenyala una metodologia de treball, aquesta metodologia els acompanyarà sempre l’estudiant.

E

ls professors de la Facultat de Ciències que van estudiar a l’Estudi General de Girona recorden que, quan anaven a fer el segon cicle a la Universitat Autònoma de Barcelona, duien un bagatge de pràctiques molt superior als estudiants amb què es trobaven. Un avantatge que era conseqüència de les característiques de l’Estudi General, que fomentava la proximitat amb els professors i oferia la sensació d’aprenentatge fet a mida. Amb el naixement i la consolidació de la Universitat de Girona i de la Facultat de Ciències, aquests valors van haver de conviure amb un creixement vertiginós que els va difuminar. Ara, amb l’aplicació dels objectius de Bolonya, els antics alumnes que han esdevingut professors, juntament amb els seus col·legues vinguts d’arreu, es proposen recuperar aquell avantatge per tal de compartir-lo amb els que cursen els graus, és per això que tots els estudiants que es matriculin al primer curs de la Facultat de Ciències compartiran les Tècniques Científiques Integrades. Per a tots els estudiants de primer curs

TCI i alguna cosa més No es tracta només de fer passar els estudiants pel laboratori. «Si féssim això quin interès tindria per a un estudiant de biologia, per exemple, fer pràctiques de química?», prossegueix Balaguer. Juan Manuel Sánchez, coordinador de les TCI 1, revela l’estratègia que han seguit, que no és altra que proposar tres casos basats en situacions reals, que els engresquin i que els mostrin «la complexitat de la realitat». En el procés, l’estudiant haurà de buscar la informació pel seu compte, «li proposem que busqui, que construeixi, no que copiï», aclareix Sánchez. D’altra banda, l’avaluació continuada comprendrà l’exposició oral dels objectius i, en el seu moment, dels resultats, la redacció dels informes justificatius i petites proves que demostraran l’índex de progrés de l’estudiant en la recerca. «No tindrà sentit copiar, perquè, qui ho faci, en un moment o altre trobarà que no pot continuar», relata el professor. Els coordinadors de les pràctiques expliquen que el seu objectiu és que els estudiants aprenguin a contestar els perquès. Els responsables de la iniciativa estan convençuts que si, des del primer moment, s’assenyala una metodologia de treball, aquesta metodologia

/25/

Quan es consulta la darrera guia docent de la Facultat de Ciències de seguida es veu que, a primer curs, tots els estudis comparteixen una assignatura amb el nom Tècniques Científiques Integrades (TCI), que representa 18 dels 60 crèdits disponibles. Poca broma, doncs, perquè és més d’una tercera part de la nota final i la magnitud indica que caldrà fer-la bé si es vol passar de curs amb nota. Les TCI, però, no són una assignatura més, sinó un conjunt de pràctiques científiques a través de les quals l’estudiant ha d’acabar disposant de les competències necessàries per moure’s amb seguretat i independència en un laboratori, en el treball de camp o en la redacció dels informes d’un projecte d’investigació. Dit

així sembla fàcil, però l’esforç de coordinació que ha estat necessari dur a terme perquè els quatre graus convergeixin en aquest àmbit ha estat considerable. De fet, tot i que les TCI connecten perfectament amb l’esperit de Bolonya, només les circumstàncies singulars de la Facultat de Ciències de la UdG han permès que es puguin tirar endavant. Cap altra universitat s’hi ha atrevit. Potser aquell bagatge de l’Estudi General ha estat el principal al·licient que ha esperonat els professors a trobar-se i «posar-se tots junts a treballar», com explica Marilós Balaguer, coordinadora de les TCI 2.


els acompanyarà sempre. En el mateix sentit, Victòria Salvadó, degana de la Facultat, considera imprescindible que els estudiants disposin «d’una cultura de les tècniques aplicables a les ciències experimentals». La degana fa èmfasi en el fet que els grups no superen els quinze o vint estudiants, per la qual cosa la interacció amb el professor està assegurada. A la Facultat de Ciències estan convençuts que els estudiants valoren molt positivament aquesta proximitat. «En quina altra universitat pots trobar-te els degans o els vicerectors pel passadís i aturar-te a parlar amb ells?», assenyala Salvadó. Les TCI 3, el cas de Ciències Ambientals Si les TCI 1 i la TCI 2 eren comunes per a tots els estudiants matriculats a primer curs, les TCI 3 són específiques per a cada grau. Serà el primer cop en tot el curs que els estudiants se segmentaran en funció de l’àmbit de coneixement en què s’hagin matriculat. A partir d’aquest moment, les pràctiques començaran a adquirir un cert grau d’especificitat. David Brusi és el responsable de les TCI 3 Ambientals i ens explica el disseny específic de les pràctiques. «El que hem buscat són casos reals, en aquest cas un espai geogràfic com és el Baix Ter, que té unes característiques ambientals i uns problemes coneguts», explica, referint-se als cabals dels rius o a la contaminació per nitrats, entre altres. El problema de partida es comunica als estudiants en una sessió conjunta i, a partir d’aquest moment, han de buscar la informació en grup o de manera individual. A través de les tutories amb els professors assimilen la informació i la preparen per a les pràctiques de laboratori, prèvies al treball de camp. «Tenim la intenció de fer una estada de tres dies fora del Campus i funcionar com un equip de recerca, observant i recollint dades sobre el terreny», continua. De tornada a la Facultat serà el moment de fer els experiments i d’arribar a les conclusions. «Sabem que és una aposta arriscada, però absolutament innovadora», conclou.

A primer, per començar, tres casos Els tres casos que es proposen als estudiants de primer curs de Ciències parteixen de situacions reals que volen acostar la ciència a la vida quotidiana. En un dels exemples es prendran mostres d’aigua de diferents orígens per tal d’analitzar-les comprendre el perquè de les diferències que hi ha entre elles. En un altre caldrà buscar, com diuen els responsables de les pràctiques, un culpable. Els estudiants hauran de recollir mostres i analitzar-les al laboratori per tal d’esbrinar el per què d’un succés. El tercer cas l’anomenen «Una curiosa surgència d’aigua», en què els estudiants prendran mostres en un riu, analitzaran químicament l’aigua i les interaccions que s’hi produeixen. «Apostem per la interdisciplinarietat», diu Marilós Balaguer. Els professors volen que els estudiants descobreixin que totes les eines són necessàries i que cal conèixerles bé.

/26/


/Carles Gorini/

Internacionalització

La UdG, universitat coordinadora d’un màster

Erasmus Mundus Els màsters Erasmus Mundus (MEM) són avaluats i reconeguts per la Unió Europea com a màsters exclusius i d’excel·lència. Fomenten la mobilitat dels estudiants gràcies a una generosa dotació de beques, i també fomenten la mobilitat dels professors, perquè s’atorguen partides específiques per atreure’n d’altres universitats. Però, encara millor: es pot ser universitat coordinadora d’un MEM, la qual cosa vol dir que, a l’excel·lència en la recerca i en la docència, s’afegeix la de la qualitat en la gestió. La Universitat de Girona, a través de l’European Master in Tourism Management, ha aconseguit ser la universitat coordinadora del primer MEM europeu en turisme.

Una bona notícia per a la UdG

Màster amb beques assegurades El director del màster, el professor Jaume Guia, va recordar que des de l’any 2003 s’ha estat treballant en la proposta d’internacionalització, un procés llarg perquè «representa una complexitat burocràtica molt gran». Pel que fa als detalls del màster, Guia va explicar que el pressupost del projecte per als cinc anys vinents és d’un milió i mig d’euros, destinats

/27/

De mica en mica, els detalls de Bolonya es van concretant en accions específiques, properes, que aporten valor a la Universitat. L’elecció de l’European Master in Tourism Management com a màster Erasmus Mundus coordinat per la UdG n’és un exemple fefaent. Internacionalització, qualitat docent i de recerca, i també en la gestió. La coordinació d’un màster d’aquesta mena involucra totes les capes de la institució sense deixar-ne cap de banda. Tothom ha de posar-hi de la seva part, però se’n surt beneficiat. És per això que en la presentació pública del Màster, el vicerector de Política Acadèmica, Martí Casadesús, qualificava el fet com una «molt bona notícia per a la Universitat de Girona». I no n’hi ha per a menys, perquè fins ara, a Catalunya, només la UPC coordinava dos d’aquests màsters internacionals. Per a Casadesús, sobretot es tracta d’una oportunitat que cal consolidar. Lluís Mundet, degà de la Facultat de Turisme, va voler recordar que fa vint anys que es van iniciar els estudis

de Turisme a Girona, un temps en què s’han format gairebé quatre mil professionals, que són el pal de paller de la indústria turística, per la qual cosa el MEM «és la culminació d’un llarguíssim camí». En clau d’internacionalització, Maria Luisa Pérez Cabaní, vicerectora d’Internacionalització, va assegurar que caldrà accelerar l’adaptació de determinades estructures a les noves exigències i incidir en aspectes com el Pla d’acolliment, la tramitació de titulacions i sobretot «fer que els futurs estudiants es trobin bé entre nosaltres».


a finançar la docència, la recerca i la gestió. El sistema de beques assegura que vindran «només els millors» perquè totes les sol·licituds —se n’esperen entre tres-centes i noucentes per a les trenta places disponibles— seran avaluades per un mecanisme que garanteix l’accés dels expedients més qualificats. D’aquesta manera, de les trenta places, vint disposen de beques que poden arribar a suposar uns ingressos per a l’estudiant de fins a dos mil euros mensuals si la seva procedència és extracomunitària. El director va fer èmfasi en el repartiment de les beques, que suposarà que n’hi hagi d’haver deu d’extracomunitaris, vuit de comunitaris i dos dels Balcans o Turquia. La matrícula dels dos anys de màster costa set mil euros per als estudiants de la UE i catorze mil per als estudiants no comunitaris. A més de les beques Erasmus Mundus, els estudiants del màster que no les sol·licitin o no les obtinguin poden acollirse al programa ordinari de beques. Guia va explicar que, per primer cop, les empreses i institucions del sector també tenien entrada en el consorci que gestiona el Màster, la qual cosa assegura la connexió necessària entre el món de la acadèmia i el de la indústria. Els primers estudiants de l’European Master in Tourism Management amb beca Erasmus Mundus arribaran a Girona l’any 2011, després d’haver fet els preceptius semestres a les universitats consorciades de Dinamarca i Eslovènia.

Lluís Mundet, degà de la Facultat de Turisme, els vicerectors Martí Casadesús i M. Lluïsa Pérez i Jaume Guia, director del Màster

Un màster entre tres universitats Els MEM han d’estar organitzats per consorcis formats per un mínim de tres universitats i s’han de cursar, per força, en un mínim de dues d’elles. L’EMTM es fa a la Universitat de Ljubljana, Eslovènia; a la Universitat de Syddan, Dinamarca, i a la UdG, que el coordina. Els estudiants del màster cursen un semestre en cada centre, que enfoca la docència i la recerca en turisme des d’àmbits diferents. D’aquesta manera, a Dinamarca s’inscriu en l’àmbit d’Humanitats i s’especialitza en la sostenibilitat i la comunicació en la gestió del turisme. A Eslovènia, des dels estudis d’economia, s’estudia la gestió dels impactes mediambientals del turisme i les polítiques de turisme a la Unió Europea. A la UdG, amb Facultat de Turisme pròpia, es treballa en la gestió de la satisfacció del client, en la complexitat de les xarxes de relacions de les destinacions turístiques i en la gestió integral de destinacions turístiques.

La UdG té dos MEM Juntament amb l’European Màster in Tourism Management, la UdG compta amb un altre MEM des de l’any 2006, el VIBOT, el màster en Visió i Robòtica, coordinat amb la Universitat de Borgonya (Le Creusot, França), i la Universitat Heriot-Watt (Edimburg, Escòcia). Per saber-ne més: www.emtmmaster.net

/28/


Regar sense malgastar cap gota

/29/

Habitem un territori en què l’aigua és un bé escàs i cal aprofitar la poca que hi ha. Bombes ESPA i el grup LEQUIA de la UdG han posat en marxa una planta pilot que permet recuperar les aigües grises d’una instal·lació esportiva i fer-les servir per regar.


Mòdul de gestió i control

E

l mes d’abril de 2007 el govern de la Generalitat de Catalunya va promulgar el Decret de Sequera, amb l’objectiu i l’esperit d’assegurar l’abastiment d’aigua tant per a la població, com per fer efectius els usos declarats com a prioritaris per llei a totes les comarques de Catalunya. Per contra, es recomanava deixar de regar determinats equipaments. De retruc del decret, Bombes ESPA, especialista en sistemes d’aigua per a àmbits domèstics, agrícoles i industrials, va rebre les consultes de clients que necessitaven solucions al problema que els causava la impossibilitat de regar. Potser els més preocupats eren els ajuntaments, per als quals el manteniment de determinades instal·lacions esportives, com ara un camp de futbol que cal regar cada dia si no es vol que l’herba es faci malbé, resultava complicat. Sensible a les demandes dels clients, ESPA va entendre que l’oportunitat estava en la reutilització. Per avançar els faltava, però, l’expertesa en els processos biològics i químics de l’aigua. És per aquest motiu que es van posar en contacte amb el grup LEQUIA de la UdG, expert en solucions per al tractament de les aigües residuals.

La planta pilot

/30/

ESPA i LEQUIA van decidir que calia construir una planta pilot. La ubicarien al camp de futbol de Porqueres. La instal·lació recolliria les aigües grises provinents dels vestidors, que serien reutilitzades, un cop tractades, com a aigua de reg. Pel que fa a la tecnologia que caldria fer servir es va veure que els sistemes de tractament d’aigües grises que hi havia al mercat no satisfeien els objectius desitjats, que demanaven robustesa i economia de funcionament. Va ser aquest el motiu pel qual els doctors Jesús Colprim i Marilós Balaguer, investigadors del LEQUIA, van orientar el treball de tesi de Sebastià Puig, actualment investigador postdoctoral de l’ICRA, en la direcció d’investigar la possibilitat d’automatitzar el procés de depuració. Si se’n sortia s’estalviarien les analítiques freqüents, les despeses del personal necessari per fer-les i augmentarien la fiabilitat del conjunt. La tesi de Puig va demostrar que era possible implementar el reactor biològic i el decantador en una sola unitat, de tal manera que s’assolien els objectius d’economia i fiabilitat en l’explotació. A més, el nou sistema de processament ha obert el camí per obtenir una depuració dinàmica, és a dir, per fer possible el


Tecnologia SBR La instal·lació recull les aigües grises d’una instal·lació esportiva que són reutilitzades, un cop tractades, com a aigua de reg. Es vol que aquest sistema sigui el catalitzador d’una nova manera d’entendre el consum responsable de l’aigua en un territori, com el nostre, en què és un bé escàs.

tractament de l’aigua en funció de les necessitats del client. El sistema tracta l’aigua residual i manté una certa concentració de nutrients. Els tècnics estudien l’efecte de la reutilització de l’aigua en l’herba que es rega, tant si és natural com artificial. Més enllà de la planta pilot En aquests moments la planta pilot es troba en una fase avançada de proves. Al voltant seu han estat instal·lades sis parcel·les en què s’ha conreat gespa natural, en unes, i se n’ha posat d’artificial, en altres. En el cas de la gespa natural es tracta de trobar la dissolució de nutrients adequada per facilitar el creixement regular del vegetal. En el cas de l’artificial, el repte és més important, perquè es vol conèixer de quina manera es dipositen sobre les fibres els residus que queden en l’aigua i si aquests residus poden arribar a transmetre’s a les persones que en facin ús. Marjorie Laburu, enginyera del Departament d’Innovació d’ESPA, explica que la intenció de l’empresa no és posar al mercat un sistema que resulti més econòmic que regar amb aigua de la xarxa pública, però sí que pugui competir-hi i que sigui el catalitzador d’una nova manera d’entendre el consum responsable de l’aigua en un territori, com el nostre, en què és un bé escàs. Laburu afegeix que tot i l’avenç considerable que representa la tecnologia que han assolit conjuntament, caldrà sempre un estudi detallat de les necessitats dels clients per adaptar les dimensions de la planta de processament a les especificitats de cada demanda.

La tecnologia desenvolupada per LEQUIA ha perfeccionat el reactor discontinu de tanc d’agitat (SBR). La clau de l’èxit està en haver assolit l’elevada automatització del funcionament. Sebastià Puig explica que es tracta d’un sistema flexible en què les aigües grises són sotmeses a tot un seguit de processos biològics en un mateix espai. Més endavant, l’aigua tractada se separa per decantació dels microorganismes presents en el reactor i s’evacua, mentre que els sòlids resultants s’emmagatzemen en el mateix reactor. L’expert adverteix que, a diferència del que passa amb aigües amb alts continguts orgànics, el tractament de les aigües grises genera un volum molt reduït de fangs, la qual cosa sempre és positiva i disminueix costos. A la fi, l’aigua tractada es filtra i es desinfecta abans de ser impulsada cap a les canonades del reg.

/31/

Dipòsits de tractament


Guia Interactiva La tecnologia al servei de les persones Diversos aparells han acostat la tecnologia als ciutadans. Més enllà del seu ús habitual, la versatilitat de les màquines obre les portes a noves aplicacions. El grup GreTICE i el SIGTE de la Universitat de Girona han col·laborat per desenvolupar una aplicació pedagògica interactiva que resulti accessible per a dispositius mòbils. Telèfons mòbils, PDA o navegadors. Si no és un, és l’altre, però gairebé tots tenim a l’abast algun d’aquests aparells. Els fem servir per a allò que ens els venen: per comunicar-nos, per organitzar-nos o per guiar-nos. Amb tot, els ginys disposen d’una versatilitat que permet repensar-ne l’ús. El Grup de Recerca sobre Tecnologies de la Informació i la Comunicació en Educació (GreTICE) i el Servei d’Informació Geogràfica i Teledetecció (SIGTE) de la Universitat de Girona han col·laborat per tal de desenvolupar una aplicació interactiva que aprofita els avantatges coneguts d’aquests aparells i els afegeix un vessant pedagògic que fins ara no havia estat prou aprofitat. El resultat és la Guia Interactiva. «El nostre objectiu no és la tecnologia, sinó el que fem amb ella», explica Meritxell Estebanell, responsable del GreTICE. La Guia Interactiva

/32/

El projecte Guia Interactiva neix amb la intenció d’investigar les possibilitats didàctiques dels dispositius mòbils i de geoposicionament per satèl·lit. S’ha treballat per aconseguir una aplicació que sumi recursos pedagògics i activitats didàctiques al web 2.0, al sistema de localització GPS, als d’informació geogràfica i que, tot plegat, funcioni en dispositius mòbils. La suma d’elements ha donat com a resultat una eina que permet redescobrir el medi físic pel qual ens movem a través d’informació vivencial i participativa. Els usuaris de l’aplicació la sentiran molt propera, perquè a mida que la van fent servir, la Guia es pot engreixar amb la informació que hi van afegint. «No és com un navegador corrent, que només et guia i amb el qual no interactues», diu Rosa Olivella, responsable de projectes d’innovació del SIGTE. I no ho és perquè es parteix d’uns itineraris bàsics predefinits que serveixen per identificar determinats objectes, als quals els desenvolupadors hi han afegit uns continguts relacionats —en aquest cas culturals— que poden ser enriquits per les aportacions personals, ja sigui

Meritxell Estebanell i Rosa Olivella

“L’objectiu de la Guia no és la tecnologia, sinó el que fem amb ella,” explica Meritxell Estebanell.


La Guia aprofita els avantatges del web 2.0 i els sistemes de localització GPS

en forma de comentari, de fotografia o vídeo. A més, es poden compartir amb altres usuaris del sistema.

Exemple d’aplicació en una PDA

Un cop en marxa, el dispositiu condueix l’usuari a l’objectiu i assenyala què cal mirar.

Una demo amb moltes possibilitats propostes que el professor ha introduït en el programari. El treball de camp es pot respondre in situ i, un cop de tornada al centre escolar, es pot bolcar la informació en un ordinador per tal de compartir l’experiència i aprendre els uns dels altres. Aquest és un escenari possible, però n’hi ha més, perquè també és perfectament vàlid com a recurs del turisme cultural, en què els visitants instal·laran el programari a casa seva abans de desplaçar-se a la ciutat, o a les oficines de turisme, organitzaran els recorreguts al seu gust i els podran reviure un cop els hagin acabat... Són possibilitats, finestres que s’obren, «filons que estem assenyalant a les empreses», afirma Rosa Olivella. Estebanell té clar que és necessari que la tecnologia s’adapti als interessos de cada persona i, per a això, assenyala que sinèrgies com les que ha proporcionat el treball conjunt entre el SIGTE i el GreTICE són molt positives.

/33/

De moment, la Guia compta amb una aplicació de demostració que treballa amb els continguts que va crear el geòleg de la UdG, i director del grup GEOCAMB, David Brusi, que du el nom Pedres de Girona. L’exemple que es proposa és el de la roca calcària amb la qual és construït el Pont de Pedra de Girona. Un cop en marxa, el dispositiu condueix l’usuari a l’objectiu i assenyala què cal mirar. En aquest cas els numúlits que conté la pedra. L’observador pot ampliar l’observació amb les informacions que conté la Guia i, si és el cas, amb els comentaris que hagin pogut fer altres usuaris en diferents èpoques de l’any. Juguem, però, a avançar-nos una mica en el temps per anar a un escenari de futur en què un professor, amb els seus estudiants, fan una sortida de camp. Cadascun d’ells disposa d’accés a l’aplicació a partir del seu telèfon mòbil. Els aparells els condueixen amb precisió, poden treballar simultàniament diversos centres d’interès i respondre les


/Carles Gorini/

La promoció de la recerca Cadascun dels grups de recerca de la Universitat de Girona que pertanyen a la xarxa TECNIO compta amb el suport d’un promotor, que treballa per estrènyer llaços entre els investigadors i les indústries que apliquen el saber per afegir valor als seus productes i guanyar competitivitat. Cada promotor respon a les necessitats específiques del grup de recerca a què pertany, però, si alguna cosa comparteixen, és que són catalitzadors de la transferència de coneixement i tecnologia.

El valor de la promoció

/34/

«Aconseguir el màxim de projectes competitius possibles.» Així de clar s’expressa Miquel Muntané sobre els objectius de la seva feina. Muntané és el promotor del grup EASY, el primer grup de recerca de la UdG per volum de projectes i facturació. «Un dels valors que té la feina de promotor és que et permet contribuir a solucionar problemes reals», explica. No hi ha unanimitat, però, quant a dibuixar el perfil concret del personatge. Uns han decidit que cal que sigui un investigador del grup el que s’especialitzi en aquesta tasca. Uns altres han preferit que ho faci algú de fora, que vingui del món de l’economia o l’empresa. Encara hi ha una tercera via, que és assimilar la figura del promotor a la del director, com és el cas d’AMADE. Joan Andreu Mayugo és promotor i director alhora. Ho justifica perquè en aquests moments els projectes en què treballen no els permeten assumir noves propostes. Així doncs, hi ha una mica de tot i la fesomia del càrrec s’adapta a les necessitats del grup. Per exemple, Joseta Roca, promotora del VICOROB, no ha estat mai investigadora. «Recolzarnos en un dels investigadors suposava la temptació de fer-lo servir per a la recerca, desviant-lo del seu vessant de coordinació i emprenedoria», remarca Jordi Freixenet, director del VICOROB. Per la seva banda, Roca afegeix que el treball del promotor és el «d’un vehicle transmissor, transformador, que cal que es consolidi». En canvi, Marc Yeste, promotor de

TECHNOSPERM, sí que és investigador del grup i no només això, sinó que dóna classes a la Facultat de Ciències. És de l’opinió que el professor ha d’estar preparat per fer gestió. «No busquem guanyar diners amb les empreses sinó obtenir, gràcies a elles, projectes de recerca que ens donin l’oportunitat de publicar i ser més competitius.» Esther Badosa, del CIDSAV, té un perfil semblant al de Yeste. Considera que la seva feina consisteix a «ajustar els interessos de recerca del grup i els que són de l’empresa». Sobretot, destaca la importància de fer que allò en què treballen sembli interessant a les empreses del seu àmbit, un aspecte en què juga amb avantatge perquè «conec molt bé les línies en què tenim expertesa». En darrer terme, aquest viure a cavall de l’empresa i la recerca converteix el promotor en una figura molt valuosa. El promotor del LEQUIA, Hèlio López, creu que és un complement interessant, semblant al que es podria aconseguir amb un màster en direcció d’empreses. Amb tot, el treball de promotor continua dins del mateix grup. A més de les relacions amb l’exterior, el promotor té cura de la gestió de la qualitat i, també, de les relacions amb el personal. Fins i tot, alguns s’encarreguen de la comunicació. Hèlio López ho descriu amb detall: «tenir cura del pla de qualitat, estar atent a les convocatòries públiques, fer el seguiment dels projectes, redactar els contractes dels projectes... i sobretot, treballar per fer equip, per transmetre la il·lusió pels objectius de la recerca».


Marc Yeste

Joseta Roca

Hèlio López

Deu grups de la UdG a la Xarxa TECNIO A la Universitat de Girona hi ha gairebé un centenar de grups de recerca. Entre tots ells, n’hi a deu que pertanyen a la Xarxa TECNIO. Són els següents: LEQUIA: recerca, transferència de coneixement i formació en l’àmbit de la gestió ambiental i dels processos de tractament d’aigües residuals. LIPPSO: expertesa en la síntesi i caracterització de productes orgànics, biblioteques combinatòries, síntesi de compostos bioactius, optimització de processos, modificació de productes naturals. CIDSAV: recerca, serveis, transferència, formació i divulgació relacionats amb la sanitat vegetal, principalment en l’àmbit de la patologia vegetal. TECHNOSPERM: centre de recerca, innovació i transferència en biotecnologia de la reproducció porcina. VICOROB: recerca de visió en temps real, robòtica submarina i sistemes de processat i reconeixement d’imatges i seguiment (tracking) d’objectes mòbils. CentreCID: desenvolupament de productes, amb èmfasi específic en la innovació i el disseny industrial, que parteixen del concepte i la idea com a eines generadores de productes competitius. LEPAMAP: expertesa en enginyeria paperera, en la modificació de fibres naturals i en la indústria transformadora del plàstic, que procura mantenir sempre l’harmonia entre indústria i medi ambient. GEOCAMB: treballs de geologia aplicada que posen una atenció especial en aspectes relacionats amb la cartografia temàtica, la geotècnia, l’avaluació de l’impacte ambiental, els riscos naturals, els recursos hídrics superficials i subterranis, i la restauració. EASY: recerca i desenvolupament d’automatitzacions innovadores per a nous productes en tots els àmbits, des del càlcul de paràmetres PID per a nous processos, fins a un revolucionari control intervalar. AMADE: recerca orientada cap al disseny amb materials compostos, simulació numèrica del comportament mecànic i estructural, i concepció i disseny de maquinària.

/35/

La Xarxa TECNIO TECNIO és la nova marca que aglutina la Xarxa de Centres de Suport a la Innovació Tecnològica (XIT), la Xarxa de Centres Tecnològics (XCT) i la Xarxa de Centres de Difusió Tecnològica (XCDT). Amb aquesta iniciativa es busca acostar encara més les capacitats tecnològiques dels agents al teixit empresarial. La subcontractació dels serveis dels grups de recerca per part de l’empresa li permet, entre altres avantatges, assumir riscos tecnològics sense haver de suportar costos fixos i afegir una visió externa que permet adoptar solucions que poden haver tingut èxit en altres sectors.


/Carles Gorini/

El Full de Ruta dels estudis de Pedagogia a Girona Els estudis de pedagogia de la Universitat de Girona s’han dotat d’un Full de Ruta. El document el composen dotze eixos de treball que són ambiciosos però que, els redactors, consideren necessaris en un moment en què el pedagog ha traspassat l’àmbit escolar per diversificar la seva actuació cap a altres àmbits com són el social, el cultural, el de la comunicació o el laboral.

D

/36/

iu el Full de Ruta que els estudis de pedagogia de Girona aposten per un projecte pedagògic obert, crític i integral, per una pedagogia humanista i humanitzadora, per una educació alliberadora que, entre d’altres coses, emfasitza el procés i col·loca en l’eix central dels estudis tant el professorat com l’alumnat. Carles Serra i Josep Miquel Palaudàrias, professors dels estudis de Pedagogia, admeten que a la universitat, un Full de Ruta, és un fet poc habitual. Serra explica que el projecte educatiu ha de ser integral, perquè un pedagog “no és la suma de sis crèdits d’economia, més sis d’antropologia, més dotze de didàctica.” La democràcia, la participació i el diàleg són els puntals sobre els que es basteix la proposta. Uns aspectes que estan íntimament relacionats amb el procés d’avaluació, en què tots hauran de ser jutge i part. Els estudiants es reuneixen un cop al mes amb el coordinador i fan una revisió de les assignatures i de la marxa del curs, parlen del desenvolupament de les assignatures (continguts, metodologia, actituds ...) i fan públiques les seves conclusions. Josep Miquel Palaudàrias insisteix que a les reunions, a més, es reflexiona sobre la manera de millorar els estudis en un intercanvi continu d’informació. El diàleg, explica el professor, està plenament assumit, perquè “no és una qüestió que hàgim iniciat ara, sinó que ve de sis anys enrere.”

La suma de tots aquests valors ha de formar, necessàriament, una visió crítica de la societat. Carles Serra és de l’opinió que cal fugir de la pedagogia burocràtica i burocratitzadora i apostar per un enfocament global que permeti prendre una opció davant la realitat i proposar-ne mesures d’intervenció. “A nosaltres ens interessa fer una pedagogia amb un projecte clar des del punt de partida, per superar una sèrie d’obstacles que són evidents en la formació universitària,“ afegeix Palaudàrias. És interessant aportar aquí el punt de vista de l’estudiant. Mireia Bou fa el cinquè curs de la llicenciatura. Confirma l’existència de debat, de diàleg. “Amb el professor es pot parlar del que fa bé i del que fa malament, em sembla una circumstància molt positiva,” afirma. A més, està convençuda que el tarannà que ha adquirit mentre estudia pedagogia a la Universitat de Girona l’ha capacitat de manera especial pel treball en equip i per a la dinamització de grups. Bou, no només estudia, també treballa a la Fundació Ser.Gi. L’experiència laboral li ha demostrat que allò que ha après es nota i ho noten: “els meus companys consideren que sóc molt competent,” conclou.


El Full de Ruta: un compromís renovable El Full de Ruta no vol quedar-se en una declaració de bones intencions. Els seus redactors argumenten que, si s’entengués d’aquesta manera, “no s’estaria fent una altra cosa que engruixir el plec d’esperances il·lusòries que acaben simplement en això, en pures il·lusions i desitjos.” Per evitar-ho, els professors que formen part del Grau s’han compromès a concretar, a cada curs, cadascun dels aspectes que apareixen al Full de Ruta i fer-ne una revisió crítica.

Els estudis de Pedagogia i el màster de secundària

/37/

El Full de Ruta contempla l’avaluació participativa

El dia 18 de novembre va tenir lloc a la Facultat d’Educació i Psicologia la presentació del Màster Universitari de Professor d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Formació Professional i Ensenyament d’Idiomes. Els estudiants de pedagogia i psicopedagogia van aprofitar el moment per manifestar el seu rebuig al decret, perquè els obliga a cursar el màster per poder exercir com a professors a secundària. Els futurs pedagogs i psicopedagogs defensen, en canvi, que la formació que reben a la titulació els capacita per a l’exercici professional de l’ensenyament. El màster, que substitueix el Curs d’Aptitud Pedagògica (CAP), ha passat de les tres-centes hores del primer a constar de 60 crèdits ECTS, impartits al llarg de tot un curs.


Prendre la mida a l’olor Prendre la mida a una olor no és senzill. No hi ha recipients que indiquin la justa mesura i, de ben segur, tampoc no serà fàcil posar-se d’acord en els adjectius necessaris per definir-la. Traslladada a la indústria, l’anècdota esdevé un problema. Hi ha activitats fabrils que produeixen olors que poden arribar a molestar les persones. Per establir una escala de mesura el primer pas és disposar d’un «panell olfactomètric», és a dir, d’un grup de persones seleccionades per la sensibilitat que demostren a les olors. A la Universitat de Girona acaba de formar-se’n un. En una primera etapa seran sis les persones que formaran el «panell olfactomètric» del grup de recerca LEQUIA de la UdG. La selecció dels candidats per formar part del panell s’ha fet amb l’ajut d’un olfactòmetre, un aparell que permet barrejar les partícules oloroses amb l’aire i fer-ho amb diferents nivells de dilució. Per a la prova es fa servir el gas N butanol com a olor de referència. L’aparell parteix d’una concentració de gas inexistent i en va afegint en petites dosis fins que el candidat en detecta l’olor. Aquí és una qüestió de nas, de tenir-lo sensible i prou. Esther Vega és una estudiant de doctorat que ha passat la prova perquè ha detectat una mostra amb vuit parts per milió del gas de referència dissolt en aire. Esther explica que quan es treballi amb mostres reals les proves caldrà fer-les amb rapidesa, perquè no es conserven més enllà de trenta hores després d’haver-les recollit. A partir d’aquest moment, els compostos volàtils que caracteritzen l’olor es degraden. La missió d’aquest «panell olfactomètric» consistirà a mesurar les olors que generen les diferents mostres obtingudes en plantes de tractament d’aigües residuals, per tal d’obtenir una relació objectiva dels nivells d’olor emesos. A Espanya hi ha un buit legal pel que fa als nivells d’olor que és permès d’emetre, tot i que es disposa d’una normativa europea que, en aquests moments, només aplica Holanda.

Còctel 1989 BBB de Xavier Albertí Xavier Albertí, home de teatre que va inaugurar el curs 2009-2010 a la Facultat de Lletres, reclama que ens deixem de quotes i que retrobem el gust per la cultura més enllà de la dictadura del producte cultural. Albertí va fer un Còctel de bes que moren el 1989: Samuel Beckett, Bertran M. Koltés i Thomas Bernhard i hi va afegir unes paraules foucaltianes de l’estil que qualsevol representació és una teoria de la representació del temps que l’ha vist néixer, paraules que ens acosten que la creativitat, les arts, l’escena, etc. pot ser un ritus d’una col·lectivitat, la que sigui, però no imposada pel comerç de la cultura.

/38/


L’Institut d’Estudis Catalans, dins la col·lecció «Monografies de les Seccions de Ciències», acaba d’editar el llibre La física de l’estany de Banyoles, dels professors de la Universitat de Girona (UdG) Xavier Casamitjana, Jordi Colomer, Elena Roget, Xavier Sànchez, Teresa Serra i Marianna Soler. En el llibre s’explica, de manera accessible, els resultats de la recerca feta a l’estany en els darrers vint anys i escaig. Xavier Casamitjana defensa que Banyoles és «un magnífic laboratori que la natura ens ha posat a tocar de casa», un laboratori en què treballaven zoòlegs, microbiòlegs i geòlegs als quals, a mitjan anys vuitanta, es van afegir els físics. Fruit de la intervenció dels físics de la UdG ha estat possible «obtenir una visió física del funcionament de l’estany que resulta summament interessant i útil per a altres estudiosos», prossegueix l’investigador. L’estany de Banyoles presenta algunes característiques que el fan únic, com és el color blau turquesa de les seves aigües, que es deu a les partícules que hi ha en suspensió, una suspensió que s’origina per les entrades subterrànies d’aigua que provoquen, a més, tot un seguit de fenòmens físics curiosos —com és el cas dels plomalls tèrmics— que ara han estat investigats i explicats pels autors del llibre. La física de l’estany de Banyoles Xavier Casamitjana, Jordi Colomer, Elena Roget, Xavier Sànchez, Teresa Serra i Marianna Soler. Edita: Institut d’Estudis Catalans ISBN: 978-84-92583-49-2/ 120 pàgines / Rústica / Idioma: català / PVP: 15,00€ (IVA inclòs)

Set professors de la UdG a l’IEC Amb la incorporació de Josep Maria Nadal ja són set els professors de la UdG que formen part de l’Institut d’Estudis Catalans. Per àmbits de coneixement, n’hi ha tres a la Secció Filològica, el mateix Nadal, Mariàngela Vilallonga i Modest Prats; un a la Secció de Filosofia i Ciències Socials, Josep Maria Terricabras, i dos a la Secció Històrico-Arqueològica, Joaquim Garriga i Narcís Soler. L’Institut d’Estudis Catalans, fundat i ampliat per iniciativa d’Enric Prat de la Riba, segons els acords de la Diputació de Barcelona del 18 de juny de 1907 i del 14 de febrer de 1911, és una corporació acadèmica, científica i cultural que té per objecte l’alta recerca científica i principalment la de tots els elements de la cultura catalana.

Francesc Eiximenis, 600 anys La UdG ha dut a terme un col·loqui internacional sobre la figura de l’escriptor franciscà Entre els dies 12 i 14 de novembre ha tingut lloc a Girona el Congrés Internacional Francesc Eiximenis, 600 anys (1409-2009). Ha estat la primera reunió científica internacional dedicada monogràficament a l’estudi de la vida i de l’obra de l’escriptor franciscà Francesc Eiximenis (Girona, c. 1330 - Perpinyà, 1409). El pensament polític, les observacions sociològiques, les anotacions profètiques, els continguts teològics i enciclopèdics, la riquesa de la llengua o la magnitud de la transmissió manuscrita i impresa converteixen Eiximenis en un autor del màxim interès per a tots els camps del saber històric sobre l’edat mitjana. El Congrés ha comptat amb la participació de destacats especialistes que, sumades les comunicacions i les ponències, han aprofundit en més d’una vintena d’aspectes de la vida i l’obra de l’escriptor franciscà i el seu temps. L’organització dels actes ha anat a càrrec de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la UdG, i ha proporcionat tres crèdits metodològics als estudiants del màster en Iniciació a la Recerca en Humanitats: Història, Art, Filosofia, Llengua i Literatura que s’hi han inscrit.

/39/

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> >>>>>>>>>>

La física de l’estany de Banyoles


Nous materials per fabricar cadires de rodes a Cuba El grup AMADE de la UdG col·labora amb la Universitat de Holguín (UHo) per desenvolupar nous materials compostos que substitueixin els plàstics presents a les cadires de rodes, perquè a Cuba són difícils de trobar. L’experiència que acumula el GERD (Grup Editor de la Revista Discapacitat) en la tramesa de cadires de rodes a Cuba ha servit de trampolí perquè el grup de recerca AMADE de la UdG i el Centro de Estudios CAD-CAM de la universitat cubana d’Holguín hagin iniciat un projecte de col·laboració. L’objectiu dels grups de recerca ha estat trobar la manera de substituir les trameses de cadires de rodes i altres ajudes tècniques per als discapacitats, pel desenvolupament d’una indústria autòctona que sigui capaç de dissenyar-les i fabricar-les a l’illa a un preu assequible per a les persones discapacitades. Jordi Millastre, coordinador de projectes del GERD, veu en aquesta col·laboració una oportunitat per millorar la qualitat de vida dels discapacitats cubans. Per assolir l’objectiu ha calgut dotar la UHo dels mitjans tècnics necessaris perquè els seus investigadors puguin fer-se càrrec del procés de disseny dels aparells. En segon terme, se’ls ha posat en contacte amb empreses catalanes del sector perquè coneguin els últims dissenys en aquest tipus de mecanismes i puguin transferir el coneixement adquirit a la indústria local. Daniel Roberto Hernández, de la UHo, considera que el que els calen són solucions tècniques senzilles i destaca el fet que treballen per adaptar el disseny de les cadires de rodes a Cuba, un país «tropical i del Tercer Món».

Per part seva, Joan Andreu Mayugo, director d’AMADE, explica que un cop s’ha abordat la transferència tecnològica, el repte que se’ls presenta és substituir tots els components que no es poden produir a l’illa per altres materials, en aquest cas materials compostos, fabricats a partir de fibres vegetals. Per poder tirar endavant aquest nou projecte han demanat una subvenció a l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID).

Daniel Roberto Hernández i Andreu Mayugo

S’amplia la xarxa de càtedres de la UdG La xarxa de càtedres de la UdG s’amplia amb les càtedres de Cultura Jurídica amb la d’Enginyeria, Sistemes i Processos de l’Aigua i la Càtedra Bancaja de Joves Emprenedors.

/40/

Càtedra de Cultura Jurídica La Càtedra de Cultura Jurídica vol ser un referent social per a l’anàlisi dels problemes jurídics d’actualitat. Neix, també, amb l’ambició de posar a Girona en el centre de la recerca jurídica i és per això que per a l’any 2010 prepara el Congrés Neutralitat i Teoria del Dret, que portarà a la ciutat més de quatrecents investigadors d’arreu del món. La càtedra compta amb el patrocini de l’Editorial Marcial Pons, Miquel Roca i Associats i el Col·legi de Registradors de Catalunya. Càtedra d’Enginyeria, Sistemes i Processos de l’Aigua La UdG i Bombes ESPA han signat l’acord pel qual es posa en marxa la Càtedra d’Enginyeria, Sistemes i Processos de l’Aigua. Amb la creació de la Càtedra, Bombes ESPA i la UdG basteixen un marc que permetrà veure amb claredat la profunda vinculació que mantenen des de fa temps. Actualment hi ha vuit grups de recerca de la Universitat que treballen en projectes conjunts amb aquesta empresa, que té la seu central a Banyoles. La càtedra ha obert un laboratori al Parc Científic i Tecnològic de la UdG. Càtedra Bancaja per a Joves Emprenedors La Càtedra neix de la voluntat de les institucions promotores de fomentar l’esperit i la vocació empresarial donant suport a les iniciatives emprenedores i a la generació de nous projectes empresarials a les comarques gironines. L’objectiu d’aquesta càtedra és contribuir, a partir de diferents activitats desenvolupades des de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, a alimentar el talent, estimular el lideratge en els estudiants, a aprendre dels seus errors i encerts, i oferir entrenament i oportunitats per als potencials emprenedors.


Genètica per identificar tonyines

Una recerca de la UdG permet identificar les espècies de tonyina a partir de la seva carn Tradicionalment, les tonyines han estat considerades els porcs del mar, de tantes com n’hi havia i per la indústria a la que donaven vida. Tanmateix, la sobreexplotació actual les posa en perill d’extinció, en especial a la tonyina vermella del Mediterrani, la més preuada. Per acabar-ho d’enredar, la demanda és més elevada que l’oferta i resulta un camp adobat per a la pesca furtiva i per a la substitució de la seva carn per unes altres de menor qualitat, per a l’engany. Davant la situació, WWF-Adena es va posar en contacte amb Jordi Viñas, investigador del laboratori d’ictiologia genètica i professor de la UdG per tal que investigués una metodologia que permetés identificar l’espècie d’origen de la carn, encara que aquesta hagués estat manipulada. Calia poder identificar, fins i tot, la que es troba en una llauna de conserva. La gent de WWF-Adena coneixia Viñas per la seva expertesa en la genètica de la població de túnids, expressada en la seva tesi doctoral. També per recerques posteriors fetes als Estats Units i a l’Institut de Ciències del Mar, a Barcelona. L’estudi, que s’ha dut a terme amb el finançament de la institució conservacionista, ha tingut per objectiu la identificació de les carns de tonyina que hi ha al mercat, per tal que permeti una major traçabilitat de les captures i esdevingui un camí per detectar les que són furtives de les que són legals. Per desenvolupar la nova tecnologia, Jordi Viñas va provar diversos marcadors genètics –els fragments del genoma amb variabilitat que permeten identificar les espècies– per concloure que la combinació dos d’ells eren suficients per identificar cadascuna de les espècies amb un cent per cent de certesa. La seva recerca ha estat publicada a PlosOne, revista d’alta qualitat científica d’un gran impacte mediàtic.

Existeixen vuit espècies de tonyina. No totes tenen el mateix valor comercial. La més preuada és la tonyina vermella, que es pesca al Mediterrani i en algunes zones de l’Atlàntic Nord i, de la qual, circula pel mercat el doble de quantitat del que les captures legals farien preveure. Si les captures s’han disparat ha estat per la moda del Sushi i el Sashimi, que està acabant amb les tonyines vermelles, les més preuades per preparar el famós plat japonès. Les úniques? Amb la tonyina nedant pel mar la distinció per espècies és relativament senzilla, però un cop ha estat pescada i processada, esbrinar de quina de les vuit espècies procedeix el tall de carn havia estat, fins ara, gairebé impossible. Era fàcil fer passar una carn per una altra.

/41/


Estudiants de la UdG al Festival Internacional de Cinema de Gijón /Míriam Pascual/ Fotografies de Míriam Alsa

A

/42/

la ciutat de Gijón es menja en quantitat i sobretot en qualitat. I això defineix molt bé com és el seu Festival Internacional de Cinema, que enguany es va fer del 18 al 29 de novembre. Dotze dies en què és difícil escollir entre la quantitat de pel·lícules seleccionades amb un selecte criteri cinematogràfic. Un gust pel cinema independent, amb mirades joves, fresques, radicals i inconformistes, on la paraula censura no té lloc. Se n’acaba de celebrar la 47a edició i nosaltres hi hem estat presents. Ens hi han fet sentir com a casa i, a més, ens han donat la possibilitat de visionar pel·lícules que s’estrenen a Espanya per primer cop i d’altres que no s’hi han estrenat i que no s’hi estrenaran mai, moltes d’elles provinents del Festival de Cinema de Sundance. El menú, a part de tenir una secció oficial competitiva de curts i llargmetratges, consta de diverses seccions, com el cicle “Enfants Terribles”, que mostra el millor cinema infantil i juvenil del moment. La secció “Esbilla” presenta films que per motius diversos no s’ajusten a l’estàndard de la secció oficial, però que han de ser presents al certamen. A “Llendes” s’hi situen els films que estan al marge d’allò més ortodox. A “Universo Media” es reflexiona sobre les qüestions a cavall del cinema i la filosofia. La secció més completa d’aquest any ha estat “This is England”, que ha projectat pel·lícules sobre els moviments juvenils del segle passat al Regne Unit i que s’ha completat amb una exposició fotogràfica titulada “Unordinary People”. Entre altres seccions, destaquem les retrospectives, en què els directors més repre-

sentatius de l’esperit del Festival troben un espai propi. Aquest any, les retrospectives s’han dedicat a Fatih Akin, Harmoni Korine i Jean-Gabriel Périot i Aleksey Balabanov, i ens han brindat l’oportunitat d’aprofundir en autors poc coneguts, de qui hem pogut visionar films difícils de trobar, i també ens ha ofert l’oportunitat de conèixer alguns directors que no coneixíem. Amb energia, l’organització busca cada any una banda sonora per al Festival i ofereix concerts irrepetibles, com el de Dean & Britta, Screen Tests d’Andy Warhol. A continuació us presentem dues pel·lícules de la secció oficial i dues de la secció retrospectiva.


Welcome, de Philippe Lioret, 2009

Míriam Pascual

Pel·lícula francesa d’arrels loachinianes, en què la càmera, totalment objectiva, quasi invisible, ens mostra les històries personals de Simon (Vincent Lindon) i Bilal (Firat Ayverdi), i la relació paternofilial que sorgeix entre ells. La pel·lícula va aconseguir el premi al millor guió i el premi del jurat jove del Festival de Gijón al millor llargmetratge. Simon és professor de natació en una modesta piscina de Calais, on viu acomodat amb el seu fracàs professional i submergit en la soledat del divorci. La seva habitual indiferència emergeix de l’aigua quan coneix Bilal, un jove kurd que després de recórrer 4.000 km des de l’Iran en condicions infrahumanes queda atrapat a Calais davant la impossibilitat d’arribar a Londres per reunir-se amb la seva estimada. Abial pren la decisió d’aprendre a nedar i creuar el canal de la Mànega, encara que li costi la vida. Els problemes no són solament per al jove Bilal, sinó també per a Simon, ja que la llei condemna a cinc anys de presó totes les persones que ajuden els immigrants. Així és com Lioret ataca la política francesa, i sobretot el ministre d’Immigració, Eric Besson, quan compara la persecució policial a què estan sotmesos els immigrants il·legals en l’actualitat amb la persecució dels jueus el 1943. Lioret intenta, amb aquest film, que no sigui l’Estat qui s’encarregui de posar fronteres a l’amor.

Wakaranai, de Masahiro Kobayasi, 2009

Irene Musach

/43/

Kobayasi ja va suscitar polèmica entre el jurat i el públic quan el van guardonar al Festival de Locarno, fa dos anys, amb Ai no yokan (‘Volver a nacer’). Però ara ens mostra com rere la màscara daurada del Japó, la segona potència mundial, s’oculten els fills de la pobresa. El director s’acosta al conflicte de les desigualtats socials al Japó a partir de la història de Ryo, el protagonista de Wakaranai. Ryo és un noi massa a prop de la infantesa per poder superar tot allò que comporta l’absència d’un pare i la malaltia terminal d’una mare. La inexistent ajuda econòmica de l’estat el porta a una situació desesperant. A partir d’un notable exercici de depuració, Kobayashi centra el seu film en la lluita d’un adolescent per combatre la fam. Lluny de caure en el melodrama fàcil, les escenes en què Ryo engoleix en solitari el menjar robat són terriblement fredes i doloroses. La càmera, inquieta, segueix els moviments d’un cos dèbil, gairebé fantasmagòric, que ha d’assumir un pes massa dur. Wakaranai vol retre homenatge a Antoine Doinel —nen protagonista de Les 400 coups, de François Truffaut— però, si a la pel·lícula de Truffaut el mar és símbol d’alliberament, a Wakaranai el mar es presenta com a espai funerari. Mentre que Antoine troba la llibertat aproximant-se a l’ideal poètic, Ryo l’acaba buscant en una anhelada estabilitat familiar.


/44/

Retrospectiva Jean-Gabriel Périot

Retrospectiva Harmony Korine

Paolo Duarte

Rita Andreu

Dins les propostes del Festival de Gijón, el programa dedicat al cineasta francès Jean-Gabriel Périot forma part de la gran aposta pel documental contemporani. No resulta fàcil parlar de la seva obra, ja que el seu treball ens porta cap a fronteres al límit d’allò inclassificable. Les seves imatges són ràpides, avancen de manera exhausta, creant un discurs mitjançant l’arxiu fotogràfic, només amb el poder de les imatges, prescindint de qualsevol veu en off com a veu de consciència. Eût-elle Été Criminelle... ens presenta imatges de fort contingut, dins una França alliberada dels nazis que prenen el seu discurs amb una Marsellesa de fons en què el pes del passat es manifesta en el present i fa que l’espectador es pregunti fins a on pot arribar el poder de la venjança. L’obra 200.000 fantômes passeja pel dur record d’una Hiroshima arrasada per la crueltat de la guerra, en què un edifici s’esdevé a través del temps en el record d’un passat tràgic. Périot recopila més d’un miler de fotografies que acaben narrant, mitjançant el muntatge, un dels successos més tràgics del segle XX. L’obra de Périot navega en el no-res i utilitza, per fer-ho, els valors plasticoestètics del videoart i el pes de la reflexió històrica, i anul·la les genèriques etiquetes proposades pel món cinematogràfic.

La recerca de la poètica i la bellesa de la vida en els espais més inhòspits és l’eix vertebrador de la producció cinematogràfica del director nord-americà Harmony Korine. La seva breu però intensa filmografia encaixa a la perfecció amb l’esperit del festival pel caire transgressor i fortament polèmic que caracteritza les seves obres. Després d’escriure diversos guions traslladats a la gran pantalla de la mà de directors consagrats i aclamats per la crítica internacional, com Larry Clark (Kids, 1995), Korine es va llançar al món de la direcció amb Gummo (1997) i Julien, Donkey Boy (1999), pel·lícules que s’estructuren com a catàlegs de la vida quotidiana de tot un seguit de personatges marginats, pobres materialment i espiritualment, cosa que reprèn amb més lleugeresa a Mister Lonely (2007), una obra més accessible que les dues anteriors, que centra l’argument en la relació que s’estableix entre uns imitadors de Michael Jackson i Marilyn Monroe dins d’una comuna d’imitadors de personatges famosos de tot tipus. En aquesta última edició del festival, Korine presenta Trash Humpers (2009), pel·lícula rodada íntegrament en format VHS que mostra un compendi d’escenes protagonitzades per tres personatges infectes i tarats de l’Amèrica profunda, en què prima la visió poètica de la imperfecció humana.


/45/


Serveis Tècnics de Recerca Unitat d’Anàlisi Tèrmica La Unitat d’Anàlisi Tèrmica es formalitza a principis de l’any 2009 com a unitat vinculada als Serveis Tècnics de Recerca de la UdG. A més, és el laboratori més complet de Catalunya en el seu gènere. La Unitat d’Anàlisi Tèrmica és la continuació del laboratori que els doctors Joan Saurina i Josep Arnau van iniciar a principis dels anys noranta, una instal·lació que va créixer al voltant del Grup de Recerca de Materials i Termodinàmica (GRMT) i de les aportacions que hi van fer els grups LEPAMAP i EQATA. En la actualitat, el laboratori està vinculat als Serveis Tècnics de Recerca de la Universitat de Girona, amb l’objectiu d’estendre’n l’ús a altres grups de recerca de la Universitat i de posar les instal·lacions i els coneixements a disposició de la indústria. Els equips amb què està dotat el laboratori proporcionen una versatilitat d’estudi molt gran en el seu camp. No n’hi ha cap altre amb les mateixes característiques a Catalunya. Les instal·lacions permeten fer anàlisis calorimètriques (DSC), dilatomètriques, dinamomètriques i termogravimètriques (DMA), amb la possibilitat d’associar aquest darrer aparell a un espectròmetre de masses. El maquinari permet obtenir dades precises dels materials ceràmics, dels polímers i dels metalls. Segons Joan Pere López, tècnic responsable de la Unitat, el ventall d’empreses que poden estar interessades en els serveis de la Unitat és molt gran i, per citarne algunes, esmenta la indústria farmacèutica, la de tecnologia alimentària i la de materials. També són diversos els grups que, en l’àmbit universitari, poden beneficiar-se de la Unitat, sobretot, els relacionats amb la química, la física, les ciències ambientals o dels materials.

/46/

En el moment de fer l’anàlisi, el tècnic assessora el client per triar la metodologia adequada en funció de les característiques del material. Les diverses tècniques possibles són complementàries, la qual cosa és un valor afegit per descobrir perquè hi ha clients que arriben pensant que només amb alguna de les proves en tenen prou. «Oferim una resposta immediata, ajustada a les necessitats dels nostres clients», explica López. Per la seva banda, Josep Roura, professor de ciència de materials i catedràtic de la UdG, considera que la Unitat d’Anàlisi Tèrmica és «una aposta de la Universitat que pretén donar una oportunitat als grups que disposaven de capacitat de prestar serveis però que no podien assumir el risc inicial d’incorporar un tècnic amb dedicació exclusiva». Amb la consolidació d’aquesta figura, el laboratori està en condicions de satisfer les necessitats de tots aquells que contractin els serveis.

Els equips amb què està dotat el laboratori proporcionen una versatilitat d’estudi molt gran en el seu camp. No n’hi ha cap altre amb les mateixes característiques a Catalunya.

Com es pot establir contacte amb la Unitat? Serveis Tècnics de Recerca. Responsable Joan Pere López http://www.udg.edu/STRUAT/ Edifici Politècnica II Campus Montilivi Universitat de Girona 17071 Girona


Perfils David Brotherton David Brotherton és professor i catedràtic al Departament de Sociologia del John Jay College of Criminal Justice, City University of New York. A mitjan anys noranta va començar a estudiar les bandes juvenils de la ciutat, en especial les llatines. Assegura que sobre les bandes circulen tot de rumors i notícies falses i que treballen per mostrar dades que permetin saber-ne la veritat, perquè «no diu enlloc que per entrar als Latin Kings calgui cometre un delicte». Aquest curs participa en el Seminari Permanent de Criminologia de la Universitat de Girona. Les bandes encara són com a West Side Story? Aquella és una història de fa cinquanta anys en què es veu com eren les relacions socials entre els porto-riquenys i els nadius. De la mateixa manera que l’obra conté una narrativa molt romàntica també hi ha una visió humanista i no repressiva, en què es considera que l’immigrant es pot integrar en qüestió d’una generació. Avui, en canvi, se’ls considera dimonis que resulta impossible integrar i que cal retornar als seus països. La visió ha canviat de manera radical.

El professor David Brotherton

“Les bandes no són una organització normal, no són nois de la universitat, molts d’ells no han anat ni a l’escola, estan fitxats per la policia i són de classe baixa.”

/47/

Què ha passat? Als anys noranta vam veure que les bandes van passar de ser només colles amb un territori, que mantenien una relació conflictiva amb altres bandes, a interessar-se més en la política de la seva comunitat. Hem treballat amb els Latin Kings, les Latin Queens, els Ñetas i els Zulu Nation, però després de diversos problemes ara només treballem amb els Latin Kings. Estem creant experts en la seva història en un projecte que es basa en la col·laboració i estem comprovant de manera empírica els canvis que s’han produït en les seves pràctiques: els hem vist donar suport als homosexuals en les seves protestes, en manifestacions contra la brutalitat policial o involucrats amb els grups que es queixen de la discriminació escolar envers els nens llatins. Però llavors comença la política de tolerància zero de l’alcalde Giuliani, que els considerà enemics, tant reals com simbòlics.


Com són els membres de les bandes? Les bandes no són una organització normal, no són nois de la universitat, molts d’ells no han anat ni a l’escola, estan fitxats per la policia i són de classe baixa. A més, les seves associacions no tenen interessos clars. Sembla que no hagin de tenir un gran capital social perquè no tenen els ingredients que necessita un moviment per tenir èxit. En canvi, tenen un seguit de regles escrites, que anomenen Bíblia i que es construeix com una suma de vivències. Nosaltres hem treballat amb ells per donar coherència política als continguts d’aquest llibre, per fer-los més propers a la realitat. A la vegada, ells han anat incorporant conceptes de les nostres lleis i hem aconseguit que assisteixin a classes a la universitat. Què és el City Street Project? El City Street Project és una proposta per representar la banda juvenil no com un grup patològic, que és la manera en què la interpreten altres criminòlegs, sinó com a símptoma d’una societat malalta. Ens ha interessat comprovar si havia vinculacions amb la briva i no les hem trobades. No diu enlloc que per entrar, per exemple, als Latin Kings , calgui cometre un delicte. Aquests nois passen molt de temps al carrer escrivint versos per rapejar o per a les cançons hip-hop, estan molt ocupats fent aquesta mena de feines. En canvi, els criminòlegs no reflecteixen mai aquesta activitat, que és una part molt gran de la cultura dels Estats Units. Ells només hi veuen drogues, sexe i violència.

/48/

Però les bandes són un fenomen global, que ara també tenim aquí, a Catalunya... Sí. L’any 2003 vaig rebre un missatge electrònic d’una treballadora dels Serveis Socials de Barcelona que sabia de la nostra feina amb els Latin Kings. Ens preguntava per la banda i ens explicava que eren molt diferents de la resta de bandes que hi havia a la ciutat i que ells no hi tenien cap experiència. Com que havia de venir a Barcelona, per llegir una ponència a la UB, vaig aprofitar per entrevistar-m’hi i col·laborar amb els Serveis

“El City Street Project és una proposta per representar la banda juvenil no com un grup patològic, sinó com a símptoma d’una societat malalta.”

Socials. Els vaig recomanar que busquessin diners per organitzar un grup de recerca, cosa que van fer, però un cop van començar a treballar es van trobar que els membres de les bandes no volien parlar amb ells. No van aconseguir fer cap entrevista! Es van tornar a posar en contacte amb nosaltres per demanar-nos una carta, i els en vam enviar una de signada pel líder dels Latin Kings de Nova York, Antonio Fernández, pel meu col·lega Luis Barrios i per mi mateix, en què els demanàvem que col·laboressin amb els investigadors. La cosa va funcionar i entre 2004 i 2007 es van fer centenars d’entrevistes. Finalment, com a resultat de la recerca, la Generalitat de Catalunya va prendre la decisió de seguir una política d’integració i no de discriminació. Tenen futur les polítiques integradores en un moment en què sembla que el que es demana és mà dura? Patim una crisi increïble en el sistema de justícia criminal. No podem continuar gastant més diners en presons. És impossible. Als EUA tenim un problema molt gran a les escoles, amb el fracàs escolar dels afroamericans i dels llatins. Tenim un president que diu que vol canviar les coses, però la dreta ho paralitza tot. En canvi, hi ha evidències que la taxa de criminalitat va a la baixa: els joves no van a la presó com passava fa deu anys, els homicidis disminueixen, no augmenten, baixen! Assistim a la construcció d’un discurs contra «l’altre», el volem fer fora, però per què? Si els immigrants són l’esquena en què recolza l’economia americana! Què fem, doncs? Em sembla que anem molt


Concurs: Escriu a la UdG! Us presentem les obres guanyadora i finalista del concurs de narracions Escriu a la UdG!, convocat per la Biblioteca de la Universitat de Girona, en col·laboració amb l’Àrea de Genètica de la UdG, i amb el suport de la revista Engega. El motiu ha estat la commemoració del bicentenari del naixement de Charles Darwin i dels 150 anys de la publicació de L’Origen de les Espècies i, per altra banda, també la celebració de l’Any de l’Astronomia.

La revelació d’Anaximandre Eduard Muntaner Perich / Obra guanyadora

durant el dia. Llavors ningú se l’havia pres seriosament, però ara tothom volia saber què havia passat i quines conseqüències tindria aquell fet sobrenatural.

Anaximandre es va despertar tard. Disfrutava allargant al màxim aquells minuts en què el seu somni anava cedint mandrosament davant el borbolleig i el brogit de l’atrafegada ciutat de Milet. Si hagués sabut que aquell seria el dia més important de la seva vida probablement s’hauria llevat abans, però cap home per molt docte i erudit que hagi arribat a ser, té el do de predir els punts d’inflexió de la seva pròpia existència. Mentre un dels seus esclaus li servia un lleuger esmorzar a base de fruites, Anaximandre i el seu pare, Praxíades, xerraven distesament sobre el cavall d’Eritrea que havien comprat el dia anterior. La seva conversa, però, va quedar interrompuda per un fet tan inesperat com insòlit. Un esdeveniment que ja no podrien oblidar mai més, ni ells dos, ni tampoc cap dels habitants de Milet. En qüestió de mitja hora, la llum encegadora d’aquell assolellat matí de primavera a la Jònia va donar pas a una foscor gairebé absoluta, governada per un misteriós sol negre. Anaximandre i Praxíades van emmudir i van restar immòbils mirant al cel des del pati interior de casa seva. Al carrer, es van sentir crits, corredisses, portes obrint-se i tancant-se i, després, un gran silenci. La ciutat de Milet va quedar totalment paralitzada.

En qüestió de minuts, el savi, assegut sobre un pilar trencat del temple, es va veure envoltat per una multitud que de forma totalment anàrquica i desordenada li llançava tota mena de preguntes i li exigia respostes. Tales va contestar totes les preguntes amb molta serenitat, intentant calmar l’exaltació que es respirava, i procurant tranquil·litzar tothom, ja que segons ell va afirmar i repetir diverses vegades durant les seves explicacions, aquell fenomen era del tot natural i es repetia cada 6585 dies. Se’l veia satisfet. Pocs mesos abans molta gent havia qüestionat la seva autoritat i la seva ciència després d’haver fet aquella estranya predicció. Acabades les explicacions de Tales, lentament la gent va anar tornant a les seves ocupacions i a les seves llars, la majoria tranquils, però alguns encara esporuguits i convençuts que alguna calamitat s’aproximava, afirmant que allò era el principi d’algun càstig diví. Anaximandre, que també s’havia apropat al temple, no tenia cap por. Tant les explicacions com la serenitat de Tales l’havien convençut que no havia passat res fora del normal.Tot i això, es va passar la resta del dia pensant en aquell fenomen, i en com Tales l’havia pogut predir. Estava realment impressionat per la proesa. Ell sempre havia estat un jove amb moltes inquietuds, però fins aquell moment no havia sentit cap especial interès pels extraordinaris coneixements que la gent atribuïa al savi. Aquell mateix vespre, estirat al llit, va prendre una important decisió que canviaria la seva vida. Volia saber tantes coses com Tales, i li va semblar que només hi havia un camí per aconseguir-ho: convertir-se en deixeble del savi.

Això va succeir el 28 de maig de l’any 585 a.C, i, quan poca estona després, el sol va treure el nas de nou, per tornar a brillar radiant, sense ni un sol núvol al voltant, la gent va començar a sortir de les cases. La immensa majoria es va dirigir cap a l’antic temple. Ningú a la ciutat havia oblidat la predicció que el savi Tales havia fet mesos abans, afirmant que un dia d’aquella primavera el sol es tornaria negre i es faria de nit

Tales de Milet era conegut a tota la Jònia i més enllà.A Milet, era sabut per tothom que el mestre es passava les nits assegut sobre un pilar trencat de l’antic temple, observant les estrelles, o simplement meditant. Ben entrada la nit, Anaximandre va decidir anar-lo a trobar i explicar-li el que havia decidit. Però just quan sortia per la porta de casa seva per enfilar cap al temple, es va trobar el seu bon amic Eurístrat corrent

“Només el coneixement que arriba des de dins és el veritable coneixement”. Sòcrates (470 aC-399 aC).

/50/


com si l’empaités el dimoni. L’havien avisat que la seva dona estava de part i corria per conèixer el seu fill. Això va fer que Anaximandre canviés de plans. El naixement del primogènit del seu millor amic bé que s’ho valia. La trobada amb Tales podia esperar, no corria pressa. El naixement era ara molt més important. Així que van córrer plegats carrer amunt, cap a la casa que compartien Eurístrat i Aspasiana. Quan van arribar, el nen acabava de néixer. Eurístrat, ben nerviós, va entrar a l’habitació d’Aspasiana i minuts després en va sortir amb el nadó als braços. Estava molt feliç, i després d’ensenyar el seu fill a tots els que s’havien reunit a la sala, va dirigir-se cap a Anaximandre i li va col·locar el nen entre els braços tot dient «Anaximandre, aquest és el meu fill Anaxímenes». Anaximandre es va quedar aturat. Mai no havia vist un nadó acabat de néixer. El nen encara estava brut, xop i arrugat, totalment indefens, tenia un crani que semblava tou al contacte amb els seus dits, i plorava amb ràbia amb els ulls tancats. En aquell moment Anaximandre va tenir una mena de revelació, una idea fugaç va creuar la seva ment. Era impossible que els homes haguéssim estat creats d’aquesta manera. Necessàriament havíem de ser el resultat d’alguna transformació gradual. Va intuir que per força tots els homes proveníem dels animals, i en concret, amb el nadó xop als braços, va entendre que algun cop havíem estat peixos. El pensament va ser fugaç, efímer, i es va esfumar de seguida, però va arrelar com una llavor en el seu subconscient, i anys més tard donaria fruit: és el que coneixem com la primera formulació de l’evolució. D’aquesta manera, l’eclipsi solar del 28 de maig de l’any 585 a.C va marcar un profund punt d’inflexió a la vida d’Anaximandre de Milet. Aquell dia va prendre la ferma decisió de convertir-se en deixeble de Tales de Milet, fet que canviaria del tot la seva vida, portant-lo a fer uns viatges inimaginables; va assistir al naixement d’Anaxímenes, el qual, anys més tard, es convertiria en el seu deixeble més famós; i el més important de tot, agafant al nadó entre els seus braços va tenir una intuïció, una revelació que, anys més tard, el duria a formular les primeres hipòtesis sobre l’evolució, més de dos mil anys abans que Darwin. Avui, aquella lluna que va atemorir la ciutat de Milet tapant completament el sol, té un cràter batejat amb el nom d’Anaximandre, i des de l’antiga Jònia, encara se la pot veure tapant el sol cada 6585 dies (aproximadament). nts d’un nen petit que acabava de penjar la pilota a l’arbre centenari de la plaça trencaven el silenci.Va decidir tornar a casa, on segurament trobaria a algun dels seus quatre germans disposat a fer l’estaquirot.

Va entrar a casa. La mare era a la cuina, l’àvia estava cosint pedaços a uns pantalons molt familiars per a ell. Sempre s’asseia davant la finestra perquè deia que ja no tenia la vista com abans. Faltava poc perquè el pare tornés de la fàbrica surera, era el moment de repassar mentalment el que havia llegit al llibre.Volia que el seu pare estigués orgullós i va repassar fins l’últim detall. La lectura en veu alta, cada dia abans de sopar, era una obligació des que va aprendre a llegir; aquell vespre, el seu pare es va mostrar més content que de costum amb en Charles i durant el sopar es va respirar un aire de bon humor entre la família.Va caure la nit i amb ella els problemes.Tres veus el van despertar. Amb els ulls tancats intentava escoltar la conversa. Al menjador, hi havia el metge del poble, el doctor Robert Huge, juntament amb els seus pares. Sentia la seva mare plorar desconsolada mentre el seu pare es lamentava i intentava que el doctor salvés, fos com fos, el seu fill petit, en Joseph, que a causa d’una malformació cardíaca havia patit una arítmia. - Si us plau, salvi’l, faci alguna cosa! - Cridava la mare desolada. - No disposo dels mitjans suficients per fer-ho, senyora. - Doncs porti’l cap a un hospital, si us plau! - No hi ha temps, ja sap perfectament que l’hospital més proper queda a tres hores, i tampoc crec que puguin fer-hi massa... la medicina encara no arriba a salvar casos tan complicats. El pare estava desesperat, va donar un cop de puny a la taula, es va girar, es va acostar a un pam de la cara del doctor i amb els ulls plorosos va dir: - Si hi ha alguna manera de salvar-lo digui-m’ho, li ho suplico! - Em sap molt de greu, senyors, ja els he dit que no tinc els mitjans suficients ni tan sols per intentar-ho. Després de les dures paraules del doctor, la mare va abraçar el seu marit, desconsolada, mentre aquest intentava controlarse les llàgrimes. /51/

Mentre caminava pel carrer principal es va sorprendre per la cua que s’havia format al cinema per poder veure la pel·lícula de Robert J. Flaherty “Nanook, l’Esquimal”. Els homes més benestants anaven vestits amb americanes negres i barret; les dones, en canvi, exhibien cabells llargs fins les espatlles, faldilles

fins als genolls i mitges de color carn. Es va quedar uns minuts mirant tota aquella gent i es va imaginar a ell mateix enmig d’ells, també amb barret i sense l’obligació d’arrossegar aquell llibre tan gruixut amunt i avall. Va seguir la seva ruta a peu. Casa seva quedava relativament a prop de la plaça. En arribar, va veure les dues bicicletes dels seus germans grans repenjades a la paret de pedra, just al costat del portal verd. Hi estava a gust, a casa, compartia habitació amb els dos grans i ja li agradava. La intenció dels seus pares i de la majoria dels pares de l’època era crear un cercle familiar compacte entre pares i fills. Per això, i per falta d’espai i de diners, no els aïllaven en habitacions separades.


El temps ens deixa enrera Arnau Vidal Minobis / Obra finalista

“Vell, inservible, lent, una molèstia... Així es com em veuen els vailets d’avui en dia” – va repetir-se mentre s’acabava el te – “Com ha canviat tot! On m’he perdut? No entenc que coi ens ha passat...”. Remuntem al 1920. El petit Charles, de dotze anys, estava assegut al banc de la plaça, i llegia “Cims borrascosos”, tot gaudint d’una tarda tranquil·la al bell mig del poble. Davant seu, la petita fleca de pa desprenia olors incitadores; tots els habitants hi acudien cada matí per omplir l’estómac. Des d’aquell mateix indret, aixecant un xic la vista, podia divisar el mar. Com tots els nens normals de l’època, preferia jugar a bales amb els amics que llegir el llibre d’Emily Brontë, però no hi havia més remei: el seu pare era un home dur i estricte i no dubtaria ni un sol moment a deixar anar un clatellot al seu fill si aquest no feia el que li havia manat. En Charles ho sabia de primera mà, per això va decidir fer el que el seu pare li havia dit; cultivar-se amb aquella magnifica i innovadora obra literària. Un cop llegides les pàgines que li tocaven, va tancar el llibre i el va desar. La música de jazz del saló de ball, juntament amb els crits estridents d’un nen petit que acabava de penjar la pilota a l’arbre centenari de la plaça trencaven el silenci.Va decidir tornar a casa, on segurament trobaria a algun dels seus quatre germans disposat a fer l’estaquirot. Mentre caminava pel carrer principal es va sorprendre per la cua que s’havia format al cinema per poder veure la pel·lícula de Robert J. Flaherty “Nanook, l’Esquimal”. Els homes més benestants anaven vestits amb americanes negres i barret; les dones, en canvi, exhibien cabells llargs fins les espatlles, faldilles fins als genolls i mitges de color carn. Es va quedar uns minuts mirant tota aquella gent i es va imaginar a ell mateix enmig d’ells, també amb barret i sense l’obligació d’arrossegar aquell llibre tan gruixut amunt i avall. Va seguir la seva ruta a peu. Casa seva quedava relativament a prop de la plaça. En arribar, va veure les dues bicicletes dels seus germans grans repenjades a la paret de pedra, just al costat

del portal verd. Hi estava a gust, a casa, compartia habitació amb els dos grans i ja li agradava. La intenció dels seus pares i de la majoria dels pares de l’època era crear un cercle familiar compacte entre pares i fills. Per això, i per falta d’espai i de diners, no els aïllaven en habitacions separades. Va entrar a casa. La mare era a la cuina, l’àvia estava cosint pedaços a uns pantalons molt familiars per a ell. Sempre s’asseia davant la finestra perquè deia que ja no tenia la vista com abans. Faltava poc perquè el pare tornés de la fàbrica surera, era el moment de repassar mentalment el que havia llegit al llibre. Volia que el seu pare estigués orgullós i va repassar fins l’últim detall. La lectura en veu alta, cada dia abans de sopar, era una obligació des que va aprendre a llegir; aquell vespre, el seu pare es va mostrar més content que de costum amb en Charles i durant el sopar es va respirar un aire de bon humor entre la família.Va caure la nit i amb ella els problemes.Tres veus el van despertar. Amb els ulls tancats intentava escoltar la conversa. Al menjador, hi havia el metge del poble, el doctor Robert Huge, juntament amb els seus pares. Sentia la seva mare plorar desconsolada mentre el seu pare es lamentava i intentava que el doctor salvés, fos com fos, el seu fill petit, en Joseph, que a causa d’una malformació cardíaca havia patit una arítmia. - Si us plau, salvi’l, faci alguna cosa! - Cridava la mare desolada. - No disposo dels mitjans suficients per fer-ho, senyora. - Doncs porti’l cap a un hospital, si us plau! - No hi ha temps, ja sap perfectament que l’hospital més proper queda a tres hores, i tampoc crec que puguin fer-hi massa... la medicina encara no arriba a salvar casos tan complicats. El pare estava desesperat, va donar un cop de puny a la taula, es va girar, es va acostar a un pam de la cara del doctor i amb els ulls plorosos va dir: - Si hi ha alguna manera de salvar-lo digui-m’ho, li ho suplico!


- Em sap molt de greu, senyors, ja els he dit que no tinc els mitjans suficients ni tan sols per intentar-ho. Després de les dures paraules del doctor, la mare va abraçar el seu marit, desconsolada, mentre aquest intentava controlarse les llàgrimes. Aquella mort va marcar la infantesa de Charles, el va obligar a créixer potser massa ràpid. Ell n’era conscient. Va anar a la cuina i va deixar el got de te dins la pica i com tots els dissabtes va agafar la jaqueta per anar a visitar aquell racó on els records prenien vida a les ments dels visitants. Es va asseure, com de costum, al banc que hi havia al davant de la nínxol familiar: allà descansaven les restes dels seus pares i de dos dels seus germans. Sempre que els anava a visitar els explicava les coses que més el sorprenien del dia a dia. Un dels temes més comuns era el canvi de rumb de la societat. Amb un mig somriure a la cara va resar una pregària i es va acomiadar amb un “fins aviat”. Mentre sortia del cementiri, es va preguntar si el temps no passava massa ràpid;

- Com pot ser que els marrecs d’avui en dia hagin perdut el respecte pels grans ? Per què els seus pares no els posen a ratlla? Com és que ja no queden famílies com les d’abans? S’ha perdut la rectitud, l’orgull per la feina ben feta, aquella obligació a respectar i complir la voluntat dels més grans i experts. No sé com, tenint totes les necessitats bàsiques cobertes, poden queixar-se. Tots aquests anys m’han ensenyat que no es pot exigir que madurin, però el que sí que podem exigir és esforç, el mateix esforç que van haver de fer els seus pares per tirar endavant. Mentre buscava les claus de la porta dins de les butxaques plenes de caramels d’eucaliptus no es podia treure del cap la idea que, tot i tenint les coses molt més fàcils que abans, la gent es complica la vida. Es va asseure una tarda més en aquell sofà que feia 20 anys que l’acompanyava durant els somnis de mitja tarda, i va acabar de llegir el diari del dia: “ S’ha descobert una nova teràpia pel càncer que redueix el dolor i la fatiga i destrucció cel·lular que comporta la quimioteràpia” Aquella noticia el va fer somriure: - Almenys la medicina avança cap a la direcció correcte.


www.fundacioudg.org >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>> >>>

UNA FORMACIÓ PER A TOTA LA VIDA La Fundació UdG: Innovació i Formació, atenta als canvis socials, està pendent dels interessos dels agents econòmics i socials i és conscient de la necessitat de formar-se al llarg de la vida. LA FUNDACIÓ UdG: INNOVACIÓ I FORMACIÓ Som el centre que acull i organitza les activitats de formació continuada de la UdG. L’oferta contempla iniciatives dels mateixos centres i departaments de la UdG, gestionades per la Fundació, cursos i seminaris proposats per la Fundació, i un servei ”a la carta” per acollir demandes concretes d’empreses i institucions.

ACTIVITATS > Màsters propis, postgraus i especialització > Universitat per a Tothom – Accés a la Universitat per a > 25 anys – Cursos d’estiu – Cursos d’extensió i divulgació > Escola de Negocis Universitària – Formació a mida – Pla de formació – Formació bonificada – Formació subvencionada en col·laboració – Serveis a les empreses > Jornades i workshops > Idiomes INFORMA’T A: Fundació UdG: Innovació i Formació Plaça Jordi de Sant Jordi, 1 17001 Girona Tel. 972 210 299 info.fundacioif@udg.edu

Engega 13  

La revista de la Universitat de Girona. gener 2010