Page 1

octubre 2011

Entrevistes Carles Puigdemont Carles Cruz Explota la quĂ­mica


Il·lustració: Marc Vicens

Inici de curs En aquesta entrega d’Engega hem volgut apostar per la contenció. Com sabeu, la revista es publica en format electrònic i, sempre que les circumstàncies ho permeten, en fem també una versió en paper. Hem reduït el nombre de pàgines, però no pas la qualitat del producte que volem oferir. En el número que teniu entre mans hem volgut donar una especial rellevància a dues circumstàncies que afecten de manera directa el present i l’esdevenidor de la UdG. I ho hem fet a través de sengles entrevistes a la persona que inaugura el curs 2011-2012 i al nou alcalde de Girona. En el primer cas, el magistrat del TribuEngega. Revista de la Universitat de Girona Edita: Universitat de Girona Coordina: Josep M. Fonalleras Equip de redacció: Carles Gorini i Francesc Ten Fotografia: Autors corresponents Maquetació i il·lustracions: Marc Vicens (Servei de Publicacions) Producció: Servei de Publicacions ISSN: 1988-3161 Dipòsit legal: Gi-835-2008 Amb el suport del Consell Social de la UdG Consell editorial: Comissió de Publicacions de la Universitat de Girona BY La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats. Publicacions Pl. Sant Domènec, 3 17071 Girona Tel. 972 41 80 99 Edifici Les Àligues www.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

nal Superior de Justícia de Catalunya, Carles Cruz, dissecciona l’estat actual de la justícia i parla de les relacions entre el món jurídic i la universitat. Carles Puigdemont, alcalde de Girona, aporta un punt de vista molt interessant sobre la presència de la UdG en la societat i sobre la consideració de Girona com a ciutat universitària, en un context creixent de mútua col·laboració, de sinèrgia entre les institucions, just quan la UdG és a punt de complir vint anys d'existència. De la resta de materials d’Engega, destaquem la presència de la Universitat de Girona en l’entorn de secundària, amb iniciatives com la Prebat o la Nit de la Recerca, en un afany cert de divulgar la ciència i el coneixement entre els futurs estudiants universitaris. L’any de la Química ha tingut, en aquest sentit, un protagonisme evident en les campanyes més recents. Més enllà d’altres informacions puntuals, i que ens parlen d’agroalimentació o paisatgisme, Engega es clou amb una nova entrevista, ara amb la responsable del Museu de Ceret, ra, un dels objectius prioritaris de la UdG en un futur immediat.

/3/

tot parlant de la importància de la col·laboració transfrontere-


03 //// Editorial

SUMARI

05 //// Una assignatura 2.0 06 //// Primera edició del Campus Prebat 07 //// Carles Cruz: “I la Llei, què hi diu?” 09 //// Escac al paisatge i als models urbans tradicionals 11 //// Nit de la Recerca 2011 12 //// Reacciona... Explota 14 //// Carles Puigdemont: “L’Ajuntament ha de ser el millor soci de la Universitat” 17 //// Nature Chemistry publica dues recerques del grup QBIS de la UdG 19 //// Joan Manel Albacete, gerent del CENTA: “A Girona, la indústria agroalimentària hi té una

gran empremta”

20 //// UdG Express 22 //// Perfils: Josefina Matamoros


José A. Donaire Professor de la UdG

Fa temps que hi penso. Sé que ja no puc fer una assignatura com l’he feta sempre: els power points, els pdf i una explicació detallada durant una hora i mitja. És el que sé fer millor, és l’hàbitat en el que em trobo més còmode, però ja no pot ser la forma de transmissió de la informació a la universitat contemporània. Tampoc tinc massa clar quin és el Pla B. No sé si és la B de Bolonya, la B de Blackberry o la B de Búsqueda al Google... Beta permanent Aquest curs inicio l’assignatura Tipologies i estratègies dels espais turístics. És una assignatura de segon curs del Grau en Turisme: tipus d’espais turístics, models d’organització de l’activitat turística i, sobretot, formes de gestió d’aquests espais. Tinc una proposta d’organització de l’assignatura. Però no està basada en certeses, sinó en una equació d’intuïcions. Potser m’equivoco. Potser hi ha altres eines que ens ajudarien a millorar el procés. Per això, aquesta serà una assignatura beta permanent. I els estudiants (naturalment) o qualsevol altre participant extern d’aquesta iniciativa poden proposar millores d’un procés que neix amb la versió 1.0. Twitter com a mètode de treball Farem de twitter una eina central del procés. Cada estudiant disposarà d’un perfil a twitter, hi haurà un grup a twitter que agruparà tots els estudiants i, el més rellevant, totes les piulades relacionades amb l’assignatura estaran etiquetades amb el hashtag #teet01. El twitter permet en primer lloc situar en els estudiants una part del procés de creació de la informació. Cada tema generarà debats específics (cal una ecotaxa?, té futur la Costa Brava?, és sostenible el turisme sostenible?...) que tenen com a objectiu fomentar la recerca de la informació i el contrast d’idees i perspectives. Però qualsevol punt de l’assignatura pot ser susceptible de ser ampliat, criticat o reforçat, amb un enllaç, amb una idea, amb un article o amb un nou concepte. En segon lloc, twitter trenca les fronteres temporals de l’assignatura. L’ideal seria que tots els estudiants empressin el portàtil a l’aula (o en el seu defecte, l’smartphone). Piular durant la classe força els estudiants a tenir una actitud activa i ajuda a trencar el sistema de transmissió unidireccional. L’objectiu, però, és que l’assignatura continuï fora l’aula. Que una reflexió sentint la ràdio, una idea sobtada a la parada del bus o una troballa bibliogràfica siguin compartides amb la resta, malgrat que no hi hagi ningú a l’aula.

Il·lustració: Marc Vicens

Una assignatura 2.0

Una assignatura oberta Twitter és un espai obert. Això vol dir que qualsevol espectador pot seguir l’evolució de l’assignatura “des de fora”, tot recorrent el rastre del hastag #teet01. Fins i tot, hi pot intervenir. Imaginem que parlem del turisme cultural i dels models de gestió de les ciutats monumentals. Potser el gestor de Besalú, de Girona, de Sitges o de Tarragona es pot interessar per les dades, els enllaços o els debats oberts. També aquests gestors poden intervenir directament i col·laborar amb una reflexió, amb un informe, amb una dada o simplement amb una crítica oberta. Storify com a resum Gràcies a la curiositat i la capacitat d’actualització de www.janquim.cat he trobat una eina que pot ser excel·lent per a la gestió de la informació generada a les xarxes socials. Storify permet construir un relat a partir de la combinació de la narració de l’autor i les aportacions de diversos autors a les xarxes socials (en aquest cas, a twitter). Els estudiants hauran de treballar en la confecció d’una estructura basada en la intel·ligència col·laborativa organitzada entorn el #teet01.

/5/

No sé on anirem a parar. No tinc clar gairebé res. I acumulo més dubtes que certeses. Però feia temps que no tenia tantes ganes de fer classe com aquest any. Ens hi acompanyes?. Ens veiem al #teet01.


Primera edició del Campus Prebat Dotze estudiants de quart d’ESO van participar en la Primera edició del Campus Prebat que, a tall de prova pilot, es va dur a terme la darrera setmana de juny. Durant quatre dies els estudiants van conèixer els Campus de la UdG i van participar en diferents activitats. La UdG, com ja ha fet en quatre edicions del Jove Campus de Recerca, ha posat en marxa el Campus Prebat amb la intenció d’enfortir els lligams amb l’ensenyament secundari.

L’oportunitat de formar-se i d’investigar a banda i banda de la frontera: L’Euroinstitut Català Transfronterer (EiCT) L’Euroinstitut Català Transfronterer s’encarrega de la formació transfronterera, amb periodicitat mensual, a diferents municipis de l’Espai Català Transfronterer (Perpinyà, Figueres, El Voló, Girona,...). Aquestes sessions, que també es poden seguir a través de videoconferència, s’adrecen a professionals del sector públic i privat, agents socioeconòmics, estudiants, administració pública, desocupat, etc. professional interessats a adquirir competències i desenvolupar-se en un context transfronterer. S’analitzen diverses circumstàncies, des de la perspectiva de l’organització políticoadministrativa de França i Espanya, per tal de superar les dificultats en l’establiment de vincles i l’elaboració de projectes en comú. L’EiCT encara fa un pas més i dóna suport a la recerca, i és en aquest context, per exemple, que Mathieu Lexa podrà esdevenir el primer doctorant UPVD –UdG en presentar una tesi transfronterera. Lexa investiga sobre els intercanvis transfronterers entre els llibreters i altres professionals del Departament dels Pirineus Orientals i Catalunya al segle XIX, un període controvertit que destaca per la gran quantitat de documentació que es conserva als arxius.

/6/

Nom: Euroinstitut Català Transfronterer (EiCT) Socis: Universitat de Perpinyà via Domitia (cap de fila) i Universitat de Girona Data de creació: 1 de març de 2010 Lloc: Espai Català Transfronterer, format pels 447 municipis de Girona i Pirineus Orientals. Pressupost: 637.638 euros Serveis: formació, assessorament en projectes, centre de documentació, recerca aplicada. Finançament: 60% Programa europeu de cooperació transfronterera Espanya-França-Andorra (POCTEFA). Fons FEDER. Responsables: Géraldine Caprani, directora, i Josep Anguera, director adjunt

Adreces: Casa dels Països Catalans (Chemin de la Passió Vella, Perpinyà) i despatx 5 de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials (Campus de Montilivi Girona) Adreces electròniques: info@euroinstitut-cat.eu directora@euroinstitut-cat.eu Web: www.euroinstitut-cat.eu Properes formacions Divendres, 18 de novembre de 2011 Ordenació del territori en un context transfronterer. Lloc: Universitat de Girona. Dimarts, 13 de desembre de 2011 La gestió dels espais naturals en un context transfronterer. Lloc: Universitat de Perpinyà


Carles Cruz:

«I la Llei, què hi diu?» Carles Cruz és magistrat del Consejo General del Poder Judicial. El 21 d’octubre inaugura solemnement el curs acadèmic 2011-2012 de la Universitat de Girona amb la lliçó “I la Llei, què hi diu?”, una pregunta que, al seu parer, admet diverses reflexions.

Un magistrat, en el trànsit de Girona a Madrid, què hi guanya, què hi perd? Hi guanya la possibilitat de tenir una visió global sobre l’Administració de justícia i la possibilitat d’aportar el seu granet de sorra en la millora del servei públic. Hi perd el dia a dia de la vida gironina, tot i que hom procura seguir-la a través dels mitjans telemàtics. Té alguna explicació al fet que, al nostre país, la justícia s’hagi considerat tradicionalment com un univers estrany i que hagi patit un cert distanciament de la societat? Quant al llenguatge críptic que utilitzem de vegades, ja s’insisteix molt als jutges en la formació inicial i en la formació continuada que cal adoptar un llenguatge més entenedor sense perdre, lògicament, el rigor jurídic. Les dues coses són perfectament compatibles, cosa que fa uns anys no s’entenia així. El fet del distanciament social que esmenteu a la pregunta crec que es pot explicar històricament per l’hermetisme que es transmetia des de l’Administració de justícia.

/7/

Com d’independent pot arribar a ser un jutge? Absolutament. És una característica indispensable per a la justícia d’un Estat de dret. En la formació inicial ja es treballa la manera de fer-se sentir i percebre com a independent. No n’hi ha prou a serho en l’actuació professional, sinó que cal visualitzar-ho. I cal afegir que al llarg de la vida professional t’adones que tothom (en especial els diferents poders fàctics) té molt clar que això és sagrat per a un jutge. I quan un jutge es pot sentir pertorbat per alguna conducta aliena en la seva independència en pot informar el Consell General del Poder Judicial per aconseguir el seu suport i la proclamació que cessi aquella conducta pertorbadora.

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) és un organisme autònom. Creieu que la seva autonomia és prou reconeguda? El Consell General del Poder Judicial és l’òrgan de govern del poder judicial, és a dir, que governa el tercer poder de l’Estat en la concepció montesquiana. Però és un gran desconegut. Hom pensa que nosaltres posem sentències, podem donar instruccions als jutges en la seva tasca de jutjar, que revisarem el cas Gürtel o el cas Garzón, per posar-ne uns quants exemples. I no és res d’això. Nosaltres nomenem els càrrecs judicials, a vegades són per discrecionalitat atenent a la seva capacitat i als seus mèrits i amb la màxima transparència de què hem estat capaços; inspeccionem l’estat dels tribunals; exercim les competències disciplinàries; organitzem les proves d’accés a la judicatura, la formació inicial a l’Escola Judicial de Barcelona i la formació continuada dels nostres jutges. També tenim una funció informadora preceptiva al Govern de l’Estat en tots els avantprojectes de llei que afectin els drets fonamentals o l’Administració de justícia. Tenim funcions exclusives en matèria de compatibilitat i interoperabilitat dels sistemes informàtics en l’àmbit de la justícia, entre altres funcions. I aquesta tasca l’exercim 20 vocals elegits per majoria qualificada a les dues cambres legislatives i un president elegit per nosaltres un cop constituïts. Res no ens vincula a partir d’aquell moment a cap força política o associativa i prenem les decisions per votació democràtica en el Ple. Hi ha decisions que requereixen 13 vots i d’altres només 11. En el mandat actual més del 90% de les decisions s’han pres per unanimitat i la resta per votació majoritària, en la qual no hi ha hagut grups monolítics enfrontats, segons les etiquetes que els mitjans de comunicació ens col·loquen habitualment.


Els ciutadans cada cop recorren més a la justícia perquè els resolgui qualsevol tipus de conflicte. És una evolució sostenible? D’una banda, és el senyal que es confia en el fet que els tribunals siguin els que tinguin la darrera paraula en la preservació dels drets dels ciutadans. Però cal que això es pugui fer amb unes garanties d’excel·lència perquè aquella funció no es converteixi en una eina poc operativa. Cal trobar mecanismes alternatius a la solució dels conflictes en una primera etapa. Per exemple, el que s’està fent en la promoció de la mediació (que ara s’amplia a àmbits jurídics impensables fa pocs anys) i també de l’arbitratge. No tot conflicte en una primera etapa ha de passar per la taula d’un jutge. Només quan els altres mecanismes no hagin donat resultat caldrà la intervenció judicial. I a això cal afegir mesures que agilitzin els processos judicials sense que minvin les garanties bàsiques de tot litigant. Cal posar mesures dissuasives per evitar els litigants que únicament busquen la demora d’una solució al conflicte, cosa que sol passar amb aquells que poden sostenir un litigi per disposar de més capacitat econòmica. Com poden contribuir les noves tecnologies a una administració correcta de la justícia? Són absolutament necessàries. Cal convèncer les administracions que és una inversió relativament petita des del punt de vista econòmic i, en canvi, exponencialment positiva per escurçar la durada dels litigis. Com menys durin els litigis menys paralitzada queda l’activitat econòmica, i això permet que la seva roda no s’aturi o no tingui una marxa tan lenta. Hem començat a veure els resultats d’experiències pilot d’expedient digital o electrònic que evitaran l’entrada de paper als jutjats. Cal seguir en aquesta línia, en la qual Catalunya ha estat capdavantera i ho vol seguir sent. Tenim ja la data del juliol del 2015, en la qual qualsevol ciutadà podrà exigir que se li tramiti el litigi només per via telemàtica i sense paper. I aquest expedient digital permetrà donar un sentit i eficiència plens a la nova organització de l’oficina judicial que s’està implantant. La legislació sobre marginalitat, violència de gènere, etc. és cada cop més extensa: què ens indica aquest fet? Ens indica una sensibilització més gran envers problemes als quals per diferents raons no s’havia donat una dedicació específica. La crisi ha aguditzat la marginalitat, i cal donar a això un tractament diferenciat i específic. I el mateix cal dir de la violència de gènere, que és un problema cultural, social i educatiu que fa segles que té una trajectòria submergida i que ara des de fa 15 anys ha començat a sortir a la llum, i hi ha la necessitat de fer-hi front en molts àmbits de la vida col·lectiva. Que ningú esperi que aquest problema s’acabi en uns pocs anys. Cal paciència, perseverança i una actualització contínua de mitjans i recursos. /8/

Vostè va escriure: «L’Estat del benestar no és un luxe ni una manera de tapar forats, sinó una manera de fer

“La crisi ha aguditzat la marginalitat, i cal donar a això un tractament diferenciat i específic. I el mateix cal dir de la violència de gènere, que és un problema cultural, social i educatiu.”

justícia proporcionant serveis que satisfaran necessitats que tothom té o pot arribar a tenir.» Les retallades en qüestions socials són, aleshores, una injustícia? Suposo que a gairebé ningú amb una mínima sensibilitat social li sembla bé que es facin retallades si no són absolutament necessàries per travessar un període transitori de crisi econòmica de la qual no se surt en les mateixes condicions que quan s’hi va arribar. La dificultat sorgeix en moments de penúria econòmica i de risc greu que l’Estat del benestar s’enfonsi del tot, llavors cal fixar unes prioritats i cal tenir consciència que els més desfavorits no ho han de pagar en la mateixa proporció que els que no ho són, o no ho són tant. La justícia fa la societat més justa? La justícia es imprescindible per tenir una convivència pacífica, democràtica i solidària. Aquest és el fi últim al qual hem de tendir i, per això, una justícia ha de ser àgil, oberta, transparent i fer-se complir. Si és així, la ciutadania se sent emparada en els seus drets i sap que sempre tindrà a qui acudir en cas que algú els hi violi. La justícia eficient dóna tranquil·litat i confiança a una societat que conviu amb el conflicte, la confrontació, perquè tot això va unit indissolublement a la condició humana. Què recomanaríeu a un futur estudiant de Dret? I a una persona amb vocació de jutge? A un estudiant, que miri d’entendre la lògica que hi ha darrere els conceptes i els esquemes jurídics. No es tracta de memoritzar-ho, sinó d’entendre-ho, i afortunadament, com que l’ensenyament del dret ara és més racional i pràctic que a còpia de memòria, allò li permetrà avançar més ràpid en el coneixement. El dret sempre va acompanyat de la lògica i del sentit comú, i per tant, que es pregunti davant d’un text què és el que vol regular, què es el que vol protegir, què és el que vol evitar en cada article. D’aquí que sigui tan important educar l’ensenyament envers l’estudi de les exposicions de motius de les lleis. Al qui tingui vocació de jutge li diria que es deixi orientar en els seus estudis sobre allò que després li permetrà escurçar el camí d’accés a la judicatura. Camí que, per cert, cal canviar, i per això ja hem fet un document de propostes des del Consell, i cal reunir voluntats polítiques per modificar el sistema actual (per oposició, excessivament memorística) i fer-lo més racional i amb una durada més curta que l’actual, però en canvi avaluada de manera continuada.


Escac al paisatge i als models urbans tradicionals

La tesi doctoral del geògraf de la UdG Juli Valdunciel ha posat de manifest les carències que ha tingut el plantejament urbanístic per ordenar el creixement urbà, el debilitament de la ciutat com a projecte públic i una clara degradació del model de ciutat mediterrània.

A

de la tesi que el paisatge i els models urbans contemporanis, a les comarques gironines, «han canviat de tal manera que el fenomen ha desdibuixat uns nuclis i estructures d'assentaments forjats a partir d'uns quants quadres comuns de coherència ecològica i cultural amb l'entorn geogràfic, la qual cosa ha diluït les diferències entre el que és urbà i el que és rural i en què àmplies zones del territori gironí s'han transformat en contínuums urbanitzats perceptiblement indiferenciats». De les esperances al fracàs Valdunciel analitza les causes de les transformacions a partir de l'anàlisi de 522 plans parcials, en fa una cronologia i divideix el fenomen en dos períodes ben diferenciats. El primer període s’inicia amb la transició democràtica i es caracteritza per la renovació del plantejament urbanístic amb l'objectiu de reforçar la legalitat

/9/

hores d’ara no es fa difícil sumar-se al corrent d'opinió que considera que els darrers trenta anys presenten, pel que fa al territori gironí, una successió de canvis que han transformat el paisatge. Fins i tot no seria gratuït afirmar que aquest mateix paisatge ha estat tractat com una mena de plastilina que mai ningú no en tenia prou de modelar. Però fins a quin punt els canvis han transmutat el paisatge i com d'elàstic era el suport que el contenia eren aspectes que no havien estat analitzats i que vivien en l'espai de l'especulació. Ara, Juli Valdunciel ha qualificat i quantificat les transformacions i les ha reflectides en una tesi doctoral que ha dirigit el professor de la UdG Joan Vicente. «És un exercici que no havia fet mai ningú», adverteix Vicente, que remarca que la recerca és fruit d'una nova sensibilitat que ve de deu anys enrere, i que és la mateixa que ha permès, a Catalunya, la redacció dels plans territorials. El resultat del treball és ambivalent perquè, malgrat que demostra que en aquests anys els espais urbans han millorat de manera sensible, l'investigador acabarà per afirmar en les conclusions


i posar fi a les pràctiques especulatives del règim anterior. En tot cas, es tracta d’un temps caracteritzat per una baixa dinàmica urbanística i un predomini dels processos de compleció urbana, per damunt dels d'extensió urbana. Un segon període s'inicia amb la recuperació econòmica de mitjans dels 80 i està marcat per l'arribada d'una nova fase d'elevada producció d'espai i ocupació de sòl que s’accelera a partir del 1996, quan es consolida la liberalització i la internacionalització de l'economia, i que es frena, en sec, quan el 2006 esclata la bombolla immobiliària. «L'explicació –aclareix l'investigador– radica en dos factors: d'una banda, en la gestió dels ajuntaments, atrapats en una tensió dialèctica entre la manca de finançament i la “febre” per l'aprofitament urbanístic, fet que els condueix a basar el seu desenvolupament en el creixement immobiliari. De l'altra, l'absència de plans supramunicipals i la renúncia, per part d'ajuntaments i Generalitat, a desenvolupar els pocs que s’inicien durant els primers anys de la democràcia (Valdunciel posa el cas de Girona com a exemple paradigmàtic), fet que fa impossible a les instàncies superiors corregir aquesta tendència i garantir l'equitat territorial.» Els geògrafs denuncien que el que ha fallat és la visió de conjunt i és quan se suma tot plegat que es percep la intensitat de la transformació «perquè, encara avui, no tothom té assumit que hi ha d’haver un pla territorial». Procés intens que transforma el paisatge gironí

/10/

A la tesi se sintetitza el procés de canvi en el model urbà-territorial i es caracteritza en tres trets definidors. El primer és la magnitud i la intensitat del procés, perquè entre el 1979 i el 2006 els ajuntaments gironins han promogut més de cinc-cents plans parcials i han ordenat una superfície de 5.930 hectàrees. El segon és el que l'autor denomina «canvi en l’armadura urbana», en què ha tingut lloc un procés de reforçament dels nodes urbans i de difusió al seu entorn, que s'ha manifestat en un creixement de la costa, la difusió de les ciutats cap als seus entorns immediats i la difusió de les àrees urbanes cap als corredors d'infraestructures. El procés, però, ha fet emergir «vastes àrees intersticials i perifèriques marcades per la baixa intensitat de la dinàmica urbanística». Un altre tret definidor consisteix en un canvi en la morfologia urbana que ha modificat la disposició física dels assentaments «amb el resultat d'actuacions incoherents des del punt de vista de l'ordenació territorial, la qual cosa és especialment greu», a la vegada que hi ha hagut un augment substancial dels espais que quedaven afectats per les operacions immobiliàries i especulatives i la detecció d'un descens significatiu en la densitat mitjana dels plans residencials, que els ha fet passar de 30 habitatges per hectàrea a 24. En definitiva, malgrat que als anys vuitanta es van redimensionar a la baixa els plans que havien estat redactats a les darreries del franquisme (que imaginaven creixements fabulosos), fins i tot aquests dels primers anys de la democràcia han acabat per manifestar-se excessius, la qual cosa ha comportat «una pèrdua de valor, d'identitat i d'igualtat a causa d’un creixement que reverteix en profundes deseconomies», conclou Valdunciel.

Valdunciel analitza les causes de les transformacions a partir de l’anàlisi de 522 plans parcials, en fa una cronologia i divideix el fenomen en dos períodes ben diferenciats. Els geògrafs denuncien que el que ha fallat és la visió de conjunt i és quan se suma tot plegat que es percep la intensitat de la transformació.


Nit de la Recerca 2011 Un cop més Girona, s'ha sumat a la Nit de la Recerca. Unes 340 ciutats europees han celebrat, de manera conjunta, la gran festa de la recerca amb l’objectiu de mostrar-la a la societat. Gairebé 2.000 persones van passar per la Casa de Cultura el vespre del 23 de setembre per participar a la Nit de la Recerca, un esdeveniment que persegueix la socialització de la investigació, en aquest cas, la que es duu a terme a la Universitat de Girona. Els actes, que organitzava la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital (C4D,) van ser presentats pel popular divulgador Dani Jiménez. Carles Puigdemont, alcalde de Girona, Josep Calvó, vicerector de de recerca i transferència de la UdG i Natàlia Molero, en nom de la Diputació de Girona, van donar el tret de sortida a l'edició 2011 de la Nit de la Recerca, un esdeveniment que té el suport de la Universitat de Girona i el cofinançament de la Comissió Europea, en el marc del programa PEOPLE. Homenatge a Marie Curie Enmig dels actes lúdics que donaven sentit a la Nit de la Recerca, no es va deixar passar l'oportunitat d'homenatjar Marie Curie en el centenari del seu Nobel de Química, que li va ser atorgat "en reconeixement als serveis en l'avenç de la química, pel descobriment dels elements radi i poloni, l'aïllament del radi i l'estudi de la naturalesa i els compostos d'aquest notable element". Diversos plafons mostraven la vida i descrivien els descobriments de la investigadora franco-polonesa.

/11/


Reacciona...Explota! Un projecte de divulgació científica acosta la UdG als centres preuniversitaris

/12/

Amb els tallers Reacciona... Explota!, el Grup de Química Recreativa de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital (C4D) i el Departament de Química han acostat el curs passat la química, la ciència, la recerca i la Universitat de Girona a més de dos mil estudiants preuniversitaris. Un balanç molt positiu si es té en compte que no és l’única activitat que duu a terme aquest grup per divulgar la ciència entre la societat. Els tallers han consistit en una sèrie d’experiments de química recreativa, dissenyats i explicats en funció del nivell dels estudiants, que senten un interès especial pels experiments sorprenents i espectaculars, amb canvis de colors, llum, soroll, fum... Després d’una introducció que els presenta la UdG, la Facultat de Ciències i la recerca que es desenvolupa al Departament de Química, es duu a terme una bateria d’experiments que hi tenen alguna relació, tots

amb uns noms prou atractius: el monstre del vàter, la serp del faraó, el taller del fred, la «xuxe» explosiva... Tot i que fa anys que el grup es desplaça pels centres educatius de l’àrea d’influència de la Universitat de Girona, ha estat aquest darrer curs que el taller Reacciona... Explota! ha arribat més lluny. En sentit figurat i literal, perquè ha visitat quaranta-dos centres de les comarques de Girona, del Maresme i d’Osona, en els quals han participat més de dos mil estudiants. També s’ha donat a conèixer Reacciona... Explota! a les IV Jornades sobre l’Ensenyament de la Física i la Química, al CosmoCaixa de Barcelona, a les XV Jornades Curie, a Alacant, i a l’Aula de la Ciencia de la Universidad de Cantabria. Per complementar l’experiència en viu, aviat es posarà en marxa el portal http://www.reacciona.cat, perquè es converteixi en un instrument per divulgar la ciència i, especialment, la química recreativa.


La xuxe explosiva és una reacció que desprèn molta energia. Tanta que arriba a fer llum i fum, dos dels fenòmens que els estudiants esperen veure en un taller d’experiments químics.

El taller del fred es basa en la utilització de nitrogen líquid per aconseguir efectes impactants.

< La serp del faraó emergeix de la sorra del desert de manera misteriosa i inquietant.

Es motiva els estudiants Josep Duran i Pep Anton Vieta, responsables de Reacciona... Explota!, expliquen que els tallers motiven els estudiants, i que «poden fer que augmentin les vocacions científiques». Aquesta afirmació la recolzen amb les opinions dels professors de secundària, que agraeixen la visita d’investigadors i professors de la UdG. A més, palesa la presència de la nostra Universitat en la societat, una presència que Duran i Vieta esperen ben aviat «poder-la corroborar amb un estudi que hem iniciat en col·laboració amb onze centres de secundària amb els quals la Universitat, a través de la C4D, ha signat un conveni de cooperació educativa». També es pretén que els estudiants, el futur de la nostra societat, tinguin una visió diferent de la ciència: més útil, més atractiva, més interessant. «Tan de bo es preguntin més sovint el perquè del que els envolta. Si és així, haurem fet una bona feina», asseguren els dos químics de la UdG. Tallers amb tradició i amb reconeixement

2011, any de la Química La celebració el 2011 de l’Any Internacional de la Química (AIQ2011) vol emfasitzar la presència de la química en la vida quotidiana. Un dels objectius de l’efemèride és desfer una certa imatge que presenta la química com a poc útil, fins i tot perillosa, que contamina i que només es duu a terme en laboratoris i indústries. Al mateix temps, creix entre els estudiants de secundària la percepció que es tracta d’una ciència complicada, i el programa d’estudis actual no afavoreix que els estudiants s’hi introdueixin. Si se sumen els dos factors, una imatge negativa i uns estudis amb l’etiqueta de difícils, no és estrany que disminueixi el nombre d’estudiants de secundària que trien el currículum científic i, encara menys, que vulguin estudiar Química i cursar-ne el grau universitari. El Grup de Química Recreativa ha pres com a propis els objectius de l’AIQ2011, per fer arribar una visió lúdica i atractiva de la química, alhora que formativa. /13/

Els tallers tenen una certa tradició, vénen de lluny. Es van iniciar l’any 2003 amb el projecte LaQuimica.Net, que perseguia acostar la química als estudiants de secundària. Els professors del Departament de Química de la UdG que hi han participat van veure reconeguda la seva iniciativa amb la concessió de la Distinció Jaume Vicens Vives a la qualitat docent universitària, atorgada l’any 2007 per la Generalitat de Catalunya. Després va néixer, l’estiu del 2008, la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital (C4D) i el Grup de Química Recreativa, que encapçalen el Dr. Josep Duran i Pep Anton Vieta.

Es pretén que els estudiants, el futur de la nostra societat, tinguin una visió diferent de la ciència: més útil, més atractiva, més interessant.


Carles Puigdemont

ÂŤL'Ajuntament ha de ser el millor soci de la UniversitatÂť

/14/


Josep M. Fonalleras i Carles Gorini

Carles Puigdemont és alcalde de Girona des del juliol del 2011. Quan se li pregunta si a la ciutat li surt a compte la Universitat replica: «Ens la podem imaginar sense ella? Estic segur que, en tots els sentits, seria més pobra.»

La UdG aviat farà vint anys... Exacte, i seria una gran oportunitat per rememorar aquell repic de campanes del 92. També per aconseguir que Abertis instal·li uns senyals a l'autopista en què hi digui: Girona, ciutat universitària. Girona, ciutat universitària... senyal que la UdG hi té un pes! L'existència de la Universitat és determinant per al Barri Vell. Si hem de fer una mirada sobre el que han representat els trenta anys del Pla especial del Barri Vell, com ha estat aplicat i com ha evolucionat, veurem que la Universitat ha estat un dels motors fonamentals en la transformació del barri, que, sense ella, hauria estat un altre. Avui, qualsevol nou plantejament en aquesta àrea cal que tingui present la Universitat. L’Ajuntament i la Universitat, de bracet? L'Ajuntament i la Universitat han d'anar junts, n'estic convençut. El moment actual exigeix, potser, per necessitats mútues, que ens coneguem encara més. I també el Parc Científic. No puc imaginar una Girona, per exemple, sense el viaducte, amb la Devesa, amb el negoci firal sense la participació de la Universitat, perquè representaria malbaratar un talent i no ens ho podem permetre. Hem de trobar, no convenis, ni discursos, sinó bones pràctiques que ens beneficiïn a curt termini. Farem passos importants en aquest sentit i es percebran... Hem d'aprofitar el vintè aniversari per obrir una etapa de més i millor col·laboració. Se'l veu amb ganes de fer de Girona una ciutat universitària! I que la UdG digui que és una universitat amb ciutat!

Com creu que caldria dur a terme aquest procés? Amb un pla estratègic, n'estem convençuts. Per aquest motiu, en el programa electoral havíem parlat de la Càtedra Girona Ciutat, com un equip de reflexió (think-tank) que ens ajudés a pensar com hem de governar la ciutat, quins desafiaments té al davant. I la Universitat és la clau de volta de qualsevol política estratègica de la ciutat de Girona. La nostra proposta de Càtedra Girona Ciutat anava en aquesta línia, la de procurar noves formes de governança diferents de les que es donaven en la política clàssica, en què la presa de decisions era interna. Volem incorporar la participació ciutadana, però no la que hem conegut fins ara, que ha estat molt regulada i ordenada, sinó una altra de més espontània, molt de cara a cara, sense apriorismes. Vegem el viaducte del ferrocarril: si hi ha un grup que considera que cal salvar-lo -he estat aquests dies a l'Escola Politècnica Superior de la UdG, perquè els estudiants d'Arquitectura han fet uns seminaris sobre usos alternatius del viaducte-, escoltin, convencin-me, que potser els donaré la raó! Però la ciutat i la Universitat són, elles mateixes, diverses. Com s'ho farà perquè siguin percebudes com una oferta homogènia? És complex, però ens hem de centrar en allò que ens fa singulars. En el turisme, el comerç i la cultura. Volem crear una agència de promoció, que serà mixta (pública i privada), en què voldríem que participés la Universitat, com la gran incubadora del coneixement que després apliquem a les polítiques, tot, en un espai de debat molt transversal que pensem que pot ser molt profitós. Se'm fa difícil pensar en un Ajuntament que ho sap tot, que té tots els recursos i que és autàrquic... Vaja, que em veig incapaç de trobar, per exemple, una solució atractiva per a Girona després de l'enderrocament del viaducte del ferrocarril sense consultar, sense haver obert

/15/

Però l'alcalde, què hi pot fer, en això? Aquests dies ens ha visitat una representació de la Federació de Municipis d'Israel, un grup de ciutats que tenen un pes important en el sector agroalimentari i que fan un bon ús i gestió de l'aigua. Han anat al Parc Científic de la UdG, els hem mostrat que produïm talent. Com a ciutat ens interessa estrènyer llaços amb els que, com nosaltres, creuen en l'economia del coneixement. Quan vaig rebre el cònsol dels Països Baixos -vaig fer el mateix amb una delegació

d'empresaris nord-americans- li vaig comunicar la importància de la nostra Universitat. En aquests casos és com si em posés un barret de comercial que duu la Universitat al seu catàleg, perquè és un dels actius que tenim, perquè ens internacionalitza i ens afegeix valor.


“L’Ajuntament i la Universitat han d’anar junts, n’estic convençut. El moment actual exigeix, potser, per necessitats mútues, que ens coneguem encara més. I també el Parc Científic.”

debats en què participin els col·legis professionals, els ciutadans i, sobretot, la Universitat. La Càtedra anava en aquesta línia de formular una nova manera de madurar la presa de decisions. Parleu de la Càtedra Girona Ciutat en passat. Renuncieu a crear-la? No. El que ha succeït és que en l'acord que hem subscrit amb el PSC s'ha acceptat d'integrar-la en el projecte del nou Pla estratègic de Girona, que pot desembocar en la creació de la Càtedra o bé que aquesta sigui una peça del conjunt. Em sembla bé impulsar-la en el marc del Pla estratègic, que en sigui un dels instruments, perquè la redacció del Pla tindrà la durada que hagi de tenir, i després vindrà el seguiment. Podria ser la Càtedra, precisament, la que en fes el seguiment. La Universitat, ha causat un problema de mobilitat a la ciutat? En part sí, però també és un problema de manca d'alternatives. Ara un estudiant que vingui amb transport públic, per exemple, des del Maresme, triga dues hores per arribar a la ciutat. Per tant, no l'utilitza i ve amb el seu vehicle privat, la qual cosa fa més tensa la mobilitat urbana i fa que apareguin problemes com el de l'aparcament al campus del Barri Vell. Volem evitar-ho, i és per això que apostem per un servei de rodalies que connecti Blanes i Figueres amb Girona de manera eficient. També farem més carrils bici i estendrem les estacions de Girocleta. I obrirem aparcaments alternatius a Fontajau i els Maristes. Aquestes accions han de fer que molta de la gent que es desplaça als campus, en especial al Barri vell, trobi un lloc per deixar el cotxe i pugui accedir-hi a peu o amb bicicleta. Mai com ara no s'havia invertit tant en la millora de la mobilitat per accedir a la ciutat i en uns anys serà fàcil venir a Girona.

/16/

Parleu de reforçar la capitalitat? Tenim vocació de reforçar el rol de capital de la ciutat de Girona. Capitalitat i lideratge no vol dir centralitzar. A més, volem ser més presents no sols a la província, sinó al conjunt del país, perquè tenim unes potencialitats -patrimoni, comerç, cultura- i les hem d'aprofitar al màxim.

“Vull creure que l’impacte dels dotze o tretze mil estudiants, els professors, els que la visiten per seminaris i congressos, ha de ser positiu. Aquest és un balanç que hem de fer, perquè fins ara no hi ha dades concloents sobre la taula.”

Veuríeu amb bons ulls que la UdG esdevingués Campus d'Excel·lència Internacional? És clar, perquè està en sintonia amb el que dèiem abans, amb el fet que som un node. La ciutat recupera el que li costa tenir la Universitat? Vull creure que l'impacte dels dotze o tretze mil estudiants, els professors, els que la visiten per seminaris i congressos, ha de ser positiu. Aquest és un balanç que hem de fer, perquè fins ara no hi ha dades concloents sobre la taula. Ara bé, fem la pregunta a l'inrevés: com seria Girona sense la Universitat? Ens la podem imaginar sense? Potser seria més barata de mantenir, però seria immensament més pobra, i des de tots els punts de vista, no sols l'econòmic. No crec que ara ningú es qüestioni les inversions que hem fet i les que encara caldrà fer per la Universitat. Inversions com les que calen als estudis de Medicina o Turisme, amb noves facultats? Voldria introduir la reflexió de si, per disposar de noves facultats, nous equipaments, cal sempre construir-los de nou. Està passant que a la ciutat s'allibera molt de sostre comercial que pot rebre un ús nou. El debat de l'enderroc del Trueta el podríem considerar des d'una nova mirada, que passa per reaprofitar equipaments que han caigut en desús o que ja no tenen sentit. La crisi també podria proporcionar-nos oportunitats. Què més pot fer l'Ajuntament per la UdG? Moltes coses. Hem de sentir-nos-en part. Ens hem de conèixer encara millor. Com si diguéssim, hem de ser el millor soci de la Universitat. Considero que hem estat poc ambiciosos, potser perquè hem respectat molt l'autonomia de la Universitat, però segur que podem ser més participatius i ajudar-nos mútuament. En aquest terreny tenim molt per fer.


Nature Chemistry publica dues recerques del grup QBIS de la UdG Nature Chemistry publica dos articles sobre les recerques dels investigadors del QBIS de la UdG. La revista té un dels factors d'impacte més elevats. Publicar a Nature Chemistry és extraordinàriament important i un autèntic succés per al grup de recerca i per a la carrera de l'investigador que ho aconsegueix.

Article u: una tesi El que ha publicat la prestigiosa revista americana són els resultats de la tesi doctoral d'Irene Prat, d'una banda, i de la recerca en què treballa l'investigador Julio Lloret, de l'altra. Prat, dirigida pels doctors Xavi Ribas i Miquel Costas,–amb la col·laboració de Josep Maria Lluís, Mireia Güell (de l'Institut de Química Computacional de la UdG) i Jennifer Mathiesson i Lee Cronin, de la Universitat de Glasgow–, ha aconseguit generar, detectar i estudiar el Fe(V). Per aconseguir-ho ha dissenyat un sistema contenidor (complex) extremament resistent a la degradació

/17/

Il·lustració: Marc Vicens

«High risk, high return» és la resposta que s'obté de Miquel Costas, director del Grup de Química Bioinorgànica i Supramolecular (QBIS) de la UdG, quan se li pregunta el motiu de l'èxit que els ha proporcionat la recerca que fan. Encara hi vol afegir més arguments, com són «joventut, rauxa i, també, una mica de sort». Julio Lloret, investigador del grup, complementa les afirmacions del director: «Hem assumit el risc de definir una frontera per a la ciència i de dirigir-nos-hi.» Quin era el risc i quina la frontera? «La frontera consistia a desenvolupar els fonaments per a una nova tecnologia que imités les plantes, que fes la fotosíntesi de manera artificial. El risc, com sempre, era el fracàs», aclareix. Els resultats els publica Nature Chemistry, del prestigiós grup Nature, en dos articles en què es mostren els resultats de la recerca del QBIS en aquest camp, el que s'han trobat a la frontera, que és la possibilitat d'utilitzar una variant del ferro extremament reactiva Fe(V) com a catalitzador per obtenir l'oxigen que conté l'aigua. Aquesta podria ser la primera etapa en la cursa per obtenir hidrogen a gran escala i a baix cost, «una de les principals fonts d'energia del futur», asseguren.


El Fe(V) s’ha postulat com l’agent que duu a terme la química en els bacteris que degraden contaminants persistents, com els hidrocarburs aromàtics constituents del petroli, una reacció que no té un equivalent en els llibres de química orgànica tradicionals.

química, ha treballat a unes temperatures molt baixes per estabilitzar el compost, ha utilitzat el marcatge isotòpic per identificar-lo i ha validat la seva existència i química amb eines computacionals. La col·laboració amb la Universitat de Glasgow ha permès utilitzar instruments de caracterització d'altíssima sensibilitat química, que treballen a una temperatura molt baixa. El que ha observat és que, en aquest estat, l'àtom de ferro perd cinc electrons i es mostra extremament reactiu per tal de recuperar-los. Per comprendre la importància de la recerca, val a dir que el Fe(V) s'ha postulat com l'agent que duu a terme la química en els bacteris que degraden contaminants persistents, com els hidrocarburs aromàtics constituents del petroli, una reacció que no té un equivalent en els llibres de química orgànica tradicionals. Article dos: un repte De la seva banda, Julio Lloret, amb la col·laboració de Miquel Costas, Laura Gómez i els estudiants de doctorat Zoel Codolà i Isaac García-Bosch, s'ha enfrontat al repte d'extreure O2 de l'aigua i l'ha resolt. La significació de la seva troballa, el que ha cridat l'atenció dels editors de Nature Chemistry, és el fet que ho ha fet utilitzant ferro com a catalitzador. Qualsevol procés per generar O2 a partir de l'aigua se'l considera d'una dificultat extrema i, fins ara, quan s'havia aconseguit, havia estat amb la intermediació de catalitzadors com el ruteni o l'iridi que, per la seva alta toxicitat i raresa, tenien un cost tan elevat –tant econòmic com ambiental– que feia inviable la seva utilització a gran escala. En canvi, Lloret ha utilitzat el Fe(V) que ha obtingut a partir d'un oxidant químic, precisament, la variant que la tesi d'Irene Prat ha contribuït a caracteritzar, per sostreure l'oxigen de l'aigua. El pas següent que es proposa és substituir l'oxidant químic per la llum solar i, encara més, veure si és possible obtenir hidrogen en una segona reacció. Actualment, els investigadors de la UdG estan estudiant com acoblar aquesta química a sistemes que puguin capturar la llum solar.

El que ha mostrat la investigació és que sistemes senzills de ferro poden generar oxigen a partir de l’aigua i, a més, fer-ho de manera extraordinàriament eficient.

El ferro en la base d'una química neta El que ha mostrat la investigació és que sistemes senzills de ferro poden generar oxigen a partir de l'aigua i, a més, fer-ho de manera extraordinàriament eficient. La troballa és important perquè obre nous horitzons per a la utilització del ferro, que és un metall abundant, barat i no tòxic. També obre una via particularment atractiva per al desenvolupament de noves tecnologies que facin la fotosíntesi de manera artificial, un dels objectius en el camp de les energies sostenibles. «Ara bé, la importància, en el punt en què es troba la recerca del QBIS, cal contextualitzar-la –assegura Miquel Costas–, perquè per assolir l'objectiu final encara cal resoldre uns quants problemes.» L'investigador es vol mostrar caut amb la progressió de la recerca perquè, malgrat els avantatges que presenta l'ús del ferro, l'escalabilitat del sistema encara és una incògnita, ja que «no sabem si el que ens falta per descobrir farà el sistema massa complex i, per tant, car». Publicades a Nature Chemistry Nature Chemistry publica, doncs, «Observation of Fe(V)=O using variable temperature mass spectrometry and its enzyme-like C–H and C=C oxidation reactions i Efficient water oxidation catalysts based on readily available iron coordination complexes». El cert és que, al món, hi ha pocs equips d'investigadors que hagin vist publicada la seva recerca dues vegades en aquesta revista, la qual cosa parla de la transcendència dels resultats del QBIS. El grup de la UdG forma part d'un projecte d'excel·lència (ERC Starting Grant) de la Unió Europea, i està cofinançat pel Ministeri de Ciència i Innovació i pel programa ICREA Acadèmia de la Generalitat de Catalunya.

/18/


Joan Manel Albacete, gerent del CENTA:

«A Girona, la indústria agroalimentària hi té una gran empremta» Joan Manel Albacete pertany a la primera promoció d'Enginyeria de Disseny i Desenvolupament de Producte de la UdG. Va trobar la primera feina gràcies al fet que l’empresa en què feia les pràctiques va industrialitzar el seu projecte de final de carrera. Creu en la formació continuada: ha cursat l’MBA de la UdG i un altre d'ESADE. Albacete és gerent del CENTA (Centre de Noves Tecnologies i Processos Alimentaris), que defineix com «el punt des del qual s’ofereixen solucions d’I+D a la indústria agroalimentària».

Joan Manel Albacete

La UdG és patrona fundadora del CENTA, hi teniu convenis? Tenim convenis que permeten als estudiants venir a fer les pràctiques al nostre centre, en un primer pas cap a la inserció laboral. També hi ha predisposició i voluntat per trobar els vincles que ens permetin donar suport a projectes amb empreses, o uns altres de recerca o transferència tecnològica.

Les empreses s’impliquen amb el CENTA? Les empreses s’impliquen amb els instruments que els proporcionen valor, que els permeten millorar la competitivitat. Si els demostres que entens els seus problemes i que els pots proporcionar eines que els ajudaran a obrir mercats, crear nous productes o reduir despeses, s’hi impliquen.

Quin és l’objectiu del CENTA? El CENTA és una eina d’innovació, de competitivitat per a la indústria agroalimentària. En aquest àmbit, treballa com a transferidor tecnològic amb la voluntat d’impactar en els procediments de les empreses. Tampoc no s’estalvien els contactes formals amb els grups de recerca de la UdG quan ha calgut resoldre un problema que estigués dins l’àmbit de coneixement de la Universitat.

I hi posen diners? Sempre que l’expectativa de retorn ho justifiqui. És per aquest motiu que no podem ser un centre aïllat que es dediqui a la recerca del que consideri que ha de transferir, sinó que hem d’entendre bé les necessitats reals de l’empresa, per transformar el coneixement en innovació que arribi al mercat.

Hi ha gent de la UdG al centre? Com a centre tecnològic que som del sector agroalimentari, incorporem a la nostra plantilla molts dels graduats i llicenciats que provenen de la UdG. Des dels sèniors fins als becaris que, constantment, ingressen per formar-se i adquirir l’experiència que els ajudarà a obrir-se portes en el mercat laboral. Quina relació manteniu amb el Parc Científic? Amb el Parc Científic i Tecnològic tenim una relació excel·lent. Pere Condom, el seu director, és membre del Patronat i, encara que nosaltres estem a Monells i ells a Girona, ens considerem una pota més del que representa el Parc.

Què en pensa, de l’atenció que la UdG presta als antics estudiants? Tot el que fa referència a l’associacionisme és molt important per a la Universitat. Quan vaig acabar el màster vaig veure clar que havia de ser en l’Associació Màster Girona i m’hi vaig inscriure. La pertinença és enriquidora perquè t’aporta un vincle humà que és el complement del vessant competencial. Ara també pertanyo a PostScriptum, perquè som molts els que hem passat per la UdG i cal que mantinguem el sentiment de pertinença. L’associació d’antics estudiants té un repte important: hauria de facilitar serveis que els acostessin la formació continuada o una borsa de treball ben estructurada. I també uns espais en què es poguessin explicar, rememorar o intercanviar experiències. Crec que aquesta iniciativa pot tenir un impacte positiu al territori, tant econòmicament com social. /19/

Quina importància tenen les empreses agroalimentàries a Girona? Són molt importants. Al nostre país representen el 20% del PIB. Són empreses líders en la generació de valor i riquesa. A Girona, la indústria agroalimentària hi té una gran empremta. A més ha sabut adaptar-se als canvis i és molt innovadora, és un referent tecnològic en l’àmbit mundial, sobretot en el sector carni amb empreses de renom internacional. Ens podem sentir molt satisfets. Crec que en la marca «Girona» la indústria agroalimentària hi té molt a dir.

Heu tingut molt de contacte amb la UdG. Com la veieu? Porto prop de vint anys vinculat a la UdG i considero que, amb els anys, ha pres una personalitat pròpia. És jove, però amb uns bons fonaments. L’equip que té al davant ho fa bé, malgrat que les coses, en el context actual, són molt difícils.


Èxit dels titulats de la UdG en el mercat laboral El 90% dels titulats de la Universitat de Girona tenen feina tres anys després d'acabar els seus estudis. Aquesta és una de les conclusions que es desprèn de la quarta enquesta triennal que l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU Catalunya) ha fet aquest 2011. L’estudi d'inserció laboral de les universitats catalanes, coordinat per AQU Catalunya, és fruit de l’interès dels Consells Socials de les universitats públiques catalanes per obtenir dades i referents sobre la qualitat de la inserció de les persones graduades, i es duen a terme des de l’any 2001 amb una periodicitat triennal sobre la població graduada tres anys abans. En l’estudi d’enguany hi participen per primera vegada, totes les universitats privades i un total de 22 centres adscrits. S’ha passat d’una mostra de 9.765 persones titulades enquestades l’any 2001 a una de 16.182, cosa que suposa un increment en la mostra de l’estudi del 66%. La situació específica dels graduats de la Universitat de Girona és la següent: - 9 de cada 10 persones treballen en el moment de realitzar l’enquesta i 8 de cada 10 ho fa a temps complet. En l’àmbit de les ciències experimentals i de les humanitats aquesta situació es dóna en el 80% dels casos i és en l’àmbit de la salut, de les ciències socials i de les àrees tècniques que supera el 90%. - Tots els graduats de l'àmbit de la salut, fan funcions pròpies de la seva titulació (en la resta d’àmbits la mitjana se situa a l’entorn del 70%). - Pel que fa al grau de satisfacció amb la carrera cursada, que a nivell del sistema universitari català es manté respecte de les edicions anteriors de manera que 7 de cada 10 repetiria els estudis, a la Universitat de Girona està molt per sobre, situantse en funció dels estudis en la franja d’entre el 84% i el 90%.

Premi Lilly per a Alicia Casitas Alicia Casitas, estudiant de doctorat del Departament de Química de la UdG, ha guanyat un dels tres premis per a estudiants de doctorat que atorga l’empresa farmacèutica Lilly-España i que, enguany, arriba a la IX edició.

/20/

Els prestigiosos premis Lilly reconeixen la tasca investigadora dels estudiants de doctorat en les àrees de Química Orgànica, Farmacèutica o Analítica. En l’acte d’entrega dels premis, que va tenir lloc el dia 23 de setembre a les instal·lacions de Lilly a Alcobendas (Madrid), la doctoranda de la UdG va exposar els resultats més destacats del seu treball de recerca, que han significat aportacions fonamentals en l’estudi de compostos organometàl·lics de coure, els quals participen en reaccions d’alt interès en síntesi orgànica i farmacèutica. Alicia Casitas està acabant els estudis de doctorat al grup de Química Bioinorgànica i Supramolecular (QBIS), sota la direcció del Dr. Xavi Ribas i la codirecció del Dr. Miquel Costas.

Isaki Lacuesta guanya la Conxa d'Or del Festival de Cinema de Sant Sebastià El director Isaki Lacuesta, que imparteix l'assignatura de Creació audiovisual a la Facultat de Lletres de la UdG, ha obtingut el premi per la pel·lícula Los pasos dobles. El director destaca per una combinació original i arriscada de la ficció i el documental. Isaki Lacuesta és un dels cineastes més reconeguts de l'Estat espanyol i amb una gran projecció internacional. La seva filmografia, que va començar amb una aproximació a la figura de Cravan, boxador i artista de primer de segle, ha destacat per una combinació original i arriscada de la ficció i el documental, en la qual el director es capbussa per oferir retrats de la realitat juntament amb una visió personal que inclou figures tan diverses com Camarón de la Isla o Ava Gardner. Amb Los pasos dobles, Lacuesta treballa amb l'univers creatiu del pintor Miquel Barceló, amb qui també ha rodat El cuaderno de barro, a partir de la seva experiència artística i teatral a Mali.


Neix la revista Wale’keru El Laboratori Iberoamericà d'Investigació i Innovació en Cultura i Desenvolupament (L+iD), creat per la Universitat de Girona (UdG), a través de la Càtedra UNESCO de Polítiques Culturals i Cooperació, i la Universitat Tecnològica de Bolívar (UTB), publica en format digital aquest any 2011 el primer número de la Wale’keru. Revista de Recerca en Cultura i Desenvolupament. El projecte neix de la voluntat del Laboratori (L+iD) de difondre els avenços teòrics i pràctics en les relacions entre la cultura i el desenvolupament. Està dirigit a investigadors i agents de la cultura i el desenvolupament, a organismes internacionals amb especialitat en cultura i cooperació al desenvolupament, a la comunitat acadèmica internacional i als grups socials interessats en el camp del desenvolupament humà i la cultura.

Fes e-dit per anar a la UdG i venir-ne A partir de la tardor del 2011 tota la comunitat universitària de la UdG podrà gaudir del Fes E-dit, un programa de mobilitat que es basa en la possibilitat de compartir el vehicle privat per al desplaçament diari a les escoles i a les facultats. Per poder fer anar el dit electrònic només caldrà tenir un telèfon mòbil SMS o bé gestionar-ho a través del web. En definitiva, el que volen els impulsors del projecte és posar en contacte les persones que disposen de places lliures al cotxe amb altres persones que tenen necessitat de desplaçar-se, sempre que coincideixin en la destinació, i tot plegat es podrà fer en temps real. Els usuaris només hauran de triar la ruta, i el programari, que ha desenvolupat Easy Innova, una empresa derivada de la UdG, els proposarà —si n’hi ha— els vehicles o els passatgers que coincideixen amb els criteris consignats. Aplicació d’una recerca de la UdG El grup Easy Innova que lidera Josep Lluís de la Rosa és l’impulsor del projecte, que té el suport dels vicerectorats de Projectes Estratègics i Economia i de Campus i Infraestructures. Teresa Bosch n’és la responsable, juntament amb Josep Juandó, de l’Oficina Verda de la UdG, que n’ha fet el seguiment d’acord amb el Pla d’ambientalització. L’E-Dit ensenya que, per millorar la mobilitat, no és només necessari proposar sistemes de transport alternatiu, sinó també incrementar la interacció entre els que ja hi ha i disposar d’una massa crítica suficient d’usuaris.

La rectora de la UdG, Anna Maria Geli, presideix l’acte de presentació de PostScriptum Alumni UdG La rectora de la UdG, Anna Maria Geli, ha presidit, el 15 de setembre, l’acte de presentació de PostScriptum Alumni UdG, conjuntament amb el vicepresident del Consell Social, Miquel Matas, i Josep Maria Perramon, president de PostScriptum Alumni UdG. Durant l’acte s’ha fet la conferència «Diàlegs de cinema» amb els directors de cinema Robert Bellsolà i Ramon Térmens, que han descrit tant la seva experiència com els reptes amb què s’han hagut d’enfrontar per poder distribuir i promocionar els seus films. La conversa ha transcorregut en un to molt distès i amè, i el públic que omplia la Sala de Graus de la Facultat de Dret ha pogut conèixer alguns detalls amagats de la indústria cinematogràfica. La rectora ha agraït a Bellsolà i Térmens la seva presència i ha remarcat que les experiències que descrivien eren perfectament aplicables al món postuniversitari, perquè representaven les dificultats amb què topen els antics estudiants quan es transformen en emprenedors d’ells mateixos en el difícil camí per trobar una feina. Geli ha destacat també la bona relació que la Universitat vol mantenir amb el col·lectiu d’antics estudiants, perquè «ets estudiant durant un període de temps curt, però d’exestudiant ho ets sempre», i ha considerat que la creació d’una molt bona xarxa de contactes és un potencial que la UdG ha de saber aprofitar, perquè els antics estudiants hi trobin el fonament «d’un vincle que mai no hauria de desaparèixer».

/21/


Perfils Josefina Matamoros directora del Museu d’Art de Ceret

«Ceret, Cotlliure i Cadaqués formen un triangle d'or» Josefina Matamoros ha participat en la presentació del Màster en Gestió del Patrimoni Cultural de la UdG. Dirigeix el Museu d'Art Modern de Ceret. El 1978 va ser una de les impulsores del Centre de Documentació i Animació de la Cultura Catalana de la Vila de Perpinyà (Cedacc). El 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Quina és la missió d'un màster de gestió del patrimoni cultural? Proposar les interrelacions necessàries entre el món acadèmic i el professional. Per als que ens dediquem professionalment a la gestió del patrimoni cultural, els graus en art de les universitats són una feina «de llibre», de coneixement i d'aprenentatge. Tanmateix, és important que els que treballem als museus estiguem en contacte amb els estudiants i puguem aportar-los la nostra experiència, perquè ells seran els professionals futurs.

/22/

Aporteu una nova mirada? I els expliquem com funciona aquest món en què predomina l'excel·lència, però al qual cal afegir la presència del gran públic. Has de saber crear els ponts que calgui perquè el gran públic pugui accedir a la història de l'art. És molt important.

Del museu de Ceret, què en destacaries? El museu de Ceret és un museu atípic. No és pas com els altres. Hi ha aportacions excepcionals. Hi han passat els millors artistes del segle XX: Picasso, Braque, Soutine, Chagall... Quan s'estableix el museu, als anys cinquanta, tots ells decideixen deixar-hi obra. El museu és un reflex del que ha passat a Ceret a través del testimoni dels artistes. En el present, Tapies, Miró o Perejaume hi han donat obra... Sembla important... És un punt de referència, perquè entre el 1910 i el 1913 hi va residir Picasso. El cubisme es va fabricar, en gran part, a Ceret... Aquest és el motiu pel qual se'l coneix al món sencer. Som una petita ciutat de set mil vuit-cents habitants i, a la vegada, som un melic de la creació artística mundial. Per exemple, quan vam fer l'exposició «Cent anys pintant Ceret», els visitants sortien del museu i es trobaven els paisatges que acabaven de veure pintats... Això els impressionava! Ceret és un lloc fabulós entre les Alberes i el Canigó, amb un clima excepcional, amb un substrat de vida i història que els artistes capten de seguida. A Ceret, el cubisme. A Cotlliure, amb Matisse, neix el fauvisme. A Cadaqués, el surrealisme, amb tots els companys de Dalí i de Duchamp. Formem un triangle d'or. Un triangle sense fronteres? Representem l'art del segle XX, que no té fronteres. És important, perquè a Europa s'han dissolt en l'espai Schengen, però la gent encara les té, les fronteres, que només es podran trencar si treballem de manera conjunta i intentem entendre el funcionament d'uns i altres. Cal que arribem a ser una gran regió europea... Cal unificar el que van trencar les fronteres, cal tornar-ho a cosir. Aquesta frontera nostra només té tres-cents anys!


Setmana de la Ciència 2011 a la Universitat de Girona

La cuina, el teu laboratori 22, 23 i 24 de novembre de les 17 h a les 19 h Edifici Giroemprèn, Parc Científic i Tecnològic Durada de l’activitat 1h La química està present en molts moments de la nostra vida, des de que t’aixeques fins que te’n vas a dormir. En commemoració de l’Any Internacional de la Química, els investigadors i investigadores de la Universitat de Girona organitzen l’activitat La teva cuina, el teu laboratori on ens conviden a descobrir la química que s’amaga a la nostra cuina mitjançant tallers i demostracions.

Dia de la ciència a les escoles 2011 La ciència en primera persona Dimecres 23 de novembre de 2011 La Universitat de Girona participa en l’activitat Dia de la Ciència a les escoles que organitza la Fundació Institució Catalana de Suport a la Recerca juntament amb totes les universitats catalanes i altres centres de recerca. Durant una hora, diferents instituts de Catalunya rebran la visita d’investigadors i investigadores de totes les universitats que els faran xerrades sobre temes de recerca.


/24/

Engega 19. La revista de la Universitat de Girona  

Una assignatura 2.0; Primera edició del Campus Prebat; Carles Cruz: “I la Llei, què hi diu?”; Escac al paisatge i als models urbans tradicio...