Issuu on Google+

UNIVERSITAT DE SANT CLIMENT

Butlletí n. 2

Dijous Gras, 2012

El Consell de la Universitat de Sant Climent el formaven els caps de casa de la població i es reunia al costat de la porta de l'església i del cementiri. La Universitat estava presidida pel batlle i el rector hi actuava de notari, i en la seva assemblea es decidia sobre els afers més importants que afectaven al poble.

PESSICS D’ HISTÒRIA

U N I V E R S I TAT D E S A N T C L I M E N T

Joan Diví i Borràs, el Pagès Poeta Parlar de Joan Diví, és ferho d’un pagès climentó que va viure a cavall dels segles XIX i XX a Sant Climent i que va esdevenir un testimoni molt viu, d’un estil de viure que desapareixeria de les nostres cases i carrers en pocs anys, després de la seva mort el 1954. Va viure en primera persona els esdeveniments el segle XX, i en més d’una ocasió en va patir les conseqüències. Però, el que més hem d'agrair del seu testimoniatge és que recollís en les seves llibretes tot un món d’experiències i de comportaments de les que les cròniques no parlen: va saber captar perfec-

tament la vida al carrer, a les masies, el treball de la terra i la suor que costava cada jornal i cada collita. Dels seus escrits en surten dotzenes de rondalles que potser ara trobem innocents, però que encara ens fan riure; en les seves línies hi descobrim cent sobrenoms de les cases climentones, que conjugats ens regalen un conte preciós; els seus reculls ens retornen les passejades dels caçadors, les festes majors, els convidats de la comarca, els àpats festius, ... ens transporten a les millores urbanes, a les misses plenes (també!), als músics, a les velles escoles i a tots els racons on jugaven els nens, d’a-

quell Sant Climent perdut. Ens regalen tot aquell món que vam començar a oblidar a mitjans de segle passat i que només resta en la seva memòria escrita i en les fotografies antigues. Si en teniu ocasió, rellegiulo. Val molt la pena.

Editorial Amb l’aparició d’aquest segon butlletí, sembla que el “pessics d’història”, es va consolidant com a vehicle de difusió de la història local de Sant Climent de Llobregat. Volem iniciar en aquesta publicació una sèrie d’articles que recolliran d’una manera bàsica, ordenada i rigorosa alguns moments de la història del nostre poble. A començaments del segle XXI, hem d’agrair moltíssim, la valuosa aportació

que en els anys 80 va fer mn. Jordi Fort, amb la seva “Història de Sant Climent de Llobregat”, que mereixeria una segona edició com algú ja ha suggerit. Sens dubte, va ser l’obra de mossèn que ens va despertar el cuquet i l’amor propi per la nostra història, a molts climentons Fins aquell moment en prou feines s’havia valorat el nostre passat, més enllà de la redescoberta del campanar romànic ens els anys 50, i d’alguna xerrada que havia fet a Sant Climent l'historiador viladecanenc

Josep Eixarc. En els articles que comencem a publicar en la pàgina 2 d’aquest butlletí, sense pretensions acadèmiques ni editorials, volem presentar “un pessic de la nostra història”, en la que intentarem aportar els moments més transcendents del nostre passat i recuperar algunes pàgines, tot i que discretes, de les que ens hem de sentir orgullosos de poder compartir.

.


Una mica de la història de Sant Climent: La llarga edat mitjana.

(1)

El Camí Ral i Sant Climent de Llobregat: el pas de la història Entre els segles X i XI i entorn del camí que des de Barcelona portava cap al Penedès, travessant el Garraf i utilitzat com a alternativa de la ruta que seguia l’antiga Via Augusta en paral·lel al Llobregat, es va vertebrar la parròquia de Sant Climent de Llobregat, que uns quants segles més tard va viure un predomini important en la Baronia d’Eramprunyà. I coms molts dels altres pobles que configurem aquesta realitat que podem anomenar “Camí Ral”, deu molts aspectes del seu passat a l’existència d’aquest nus de comunicacions que ens va posar sobre el territori i alhora ens va fer passar per cada racó de la seva història. Pel camí ens arribaven tropes de conquesta des del Nord o des del Sud; el camí ens portava les pestes, després de que el rei ens concedís el dret de fer un mercat per ser “un indret més protegit, concorregut i ben situat”; per ell, hi passaven els reis, encara que fos per morir, com Pere el Gran, o hi corrien amb les seves tropes per engrandir els territoris més enllà del mar. Aquesta ruta que cremaren els francesos o els espanyols en el segles XVII, XVIII i XIX és la que marcà la vida i el temps de la nostra gent fins a finals del segle XIX, en que ens arribà la fil·loxera. L’aparició de les noves rutes de comunicació com la carretera de l’Ordal construïda entre 1770 i 1802 i, sobre tot, l’obertura de la carretera entre Gavà i Begues, aïllaren Sant Climent de tot aquest allau de vida i de història que li portà el camí. Però tot i això, el model de producció, de relacions socials i d’explotació de l’entorn, propi del món medieval, es va prolongar a Sant Climent fins l’arribada de la carretera de Sant Boi a començaments del XX i amb la seva finalització cap a Viladecans en la dècada dels anys 20 del segle passat. Era el punt final a una forma de vida que havia durat gairebé mil anys, tot i la travessa continua de història que havia suposat el Camí.

Racons de Sant Climent El petit aqüeducte que encara resta dret al costat de la reedificada Masia de Can Bonet, constitueix una mostra de la xarxa de rec que portava aigua des del torrent de Bardina fins al pla de l’hort del Sona (actualment ocupat per la piscina i el Poliesportiu municipal) . Observem com aquesta obra de totxo amb quatre ulls, salvava el desnivell entre dues vessant de la muntanya, i entre les restes que es troben al voltant, podem veure un

Página 2

xopet per a rec i moltes peces de ceràmica que s’hi han anat escampant. Pel costat de la falda del Montbaig, encara podem veure, en alguns racons, la xarxa de rec (una canal de totxo coberta per teules de ceràmica) que des de mitja cota a la muntanya, i des de diverses mines, portaven aigua fins a Can Molins, en una conducció que corre paral·lela al camí que puja fins a Sant Ramon

PESSI CS D’ HI STÒ RI A


Una excursió a Sant Climent en el segle XIX L’any 1881, 4 joves de l’Associació d’Excursions Catalana, van visitar el nostre poble i així ho van descriure en el seu butlletí: Excursió particular a San Climent de Llobregat y San Martí de Torrellas

En aquest sepulcre hi ha esculpida una petita torra, que tal volta indica lo apellido Torra del que hi fou enterrat, apellido que es molt comú en aquesta encontrada.

Dalt del cim de la montanya hi havía avans una bella creu de terme, mes, Lo 16 de abril del present any, sortíam gracias á nostras lluitas fraticidas, de Barcelona ab lo tren de las 5 y 35 fou enderrocada y avuy la guarda, si minuts de la tarde lo bé rompuda, un pagés Sr. Jorba, los gerque la r ecu ll í . mans Cardona y Durant la invasió “Dalt del cim de la l’que suscriu, ab francesa lo exércit montanya hi havía direcció á San Cliimperial passá per los ment de Llobregat. avans una bella creu turons que dominan Lo tren estaba pleSan Climent; veyent de terme, … “ níssim de gent aleun poble petit, detergre y desitjosa de miná cremarlo: Passadisfrutar de l’eren los francesos tot lo dia 10 d’agost sbarjo propi de las festas de Pascua. de 1809 fent preparatius pera portar Arrivats á Cornellá, baixém del tren y, á cap llur intent, mes afortunadamént per depressa que aném, trobém ja las pera l’poble, vingué l’ordre de que tartanas plenas de gom á gom. No n’s aquets se retiressin, y los vehins vegequeda mes recurs que fer lo viatje á ren lliuradas llurs vivendas del furor peu per la carretera. A la sortida del de aquells nous vándalos. En memopont de fusta de San Boy de Llobregat ria de aixó lo poble de San Climent hi ha dos pedras: la de la esquerra diu consagrá lo dia de San Llorens celeque l’pont fou construhit en 1876, y la brantlo ab festa major, y fá uns vint de la dreta que sa construcció fou cosanys ha fundat un montepío baix l’adtejada per suscripció voluntaria. Prevocació del meteix sant. ném lo camí de San Climent, que coLo poble de san Climent es molt mensa en aquest meteix deposit; pasabundant d’aiguas y saludable. Sos sém per lo torrent anomenat de Pedro, habitants vihuen del conreu de la terahont no fá molts anys solían alleugera y las donas se dedican á fer puntas. rar las butxacas dels que hi passavan, En son terme s’hi trovan minas de y arrivém al Estret de Rocas, ahont ferro, plom y fins de plata, minerals nos sorprengué la fosca. Doném la de que envio algunas mostras á la bona nit á Barcelona, y, emprenént la ASSOCIACIÓ. baixada, arrivém en cinch minuts á San Temps enrera Climent, que está situ“… les donas se aquest terme estava at en una fondalada, dedican a fer puntas.” cubert de boscos quinas campanas seque han anat desanyalan repicant la pareixent pera esfesta del endemá. Lo ser sustituhits per vinyas. Axó ha fet poble de san Climent és petit, té unas que disminuhissin las plujas, mes no cent casas, y en la part alta hi ha la per aixó ha disminuhit la febre de iglesia. Aquesta ni en son conjunt ni en destruir la riquesa forestal de aquesta sos detalls té res de particular, com no e n c o n t r a d a . sía un senzill sepulcre que, segons la A l’andamá dematí los Srs. Jorba y tradició, contingué las mortals despuCardona, y l’infrascrit, emprenguellas del primer abat de San Climent. rem la marxa cap á Torrellas. Butll etí n. 2

Torrellas dista una hora de San Climent, y lo camí entre abdós pobles es molt accidentat y passa sempre entre mitj de boscos y vinyas. Lo panorama que desde l’cim de la serra se descubreix es magnifich. A un quart d’hora de San Climent, y en lo terme anomenat Buscaróns, hi ha un pont natural format per las aiguas de un torrent que desemboca en la riera de Carol. Las aiguas de aquest torrent en una de sas avingudas socavaren una vinya, deixant aquesta en l’aire y passant per dessota de ella. Mirat aquest pont desde la part de la riera, presenta un aspecte sorprenent: té uns 80 pams de alsada per 40 d’amplada. Quan plou, las rocas y arbustos que rodeijan aquest pont se transforman en una veritable y magnífica cascada. Una vegada dalt de la serra, y á má dreta, se trova l’Pi d’En Cartró, nom de una casa del terme de Cervelló, casa de trista nomenada que ha estat robada moltas voltas y que dos anys enrera fou teatro de un drama sachnant. Aquest pi es lo mes gros de la encontrada; se veu desde duas horas al entorn, y tres homes no bastan pera abrassar son tronch. (… visiten Torrelles i de tornada ...) Arrivats al cim de la partió entre Torrellas y San Climent hi ha la casa d’en Rius, quins amos, ab una amabilitat extrema, nos feren servir pá y trago. Desde Can Rius á san Climent hi arrivém en tres quarts d’hora, per una baixada molt pintoresca; y per la tarde nos entorném cap á Barcelona ben complascuts de nostra curta expedició. MANEL BELAU GALLEGOS Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalana. Tom III, any 1881.

Sortirà algún dia la “vella Creu de terme” que un pagès va recollir? Podeu llegar l’article sencer a http:// universitatdesantcliment.blogspot.com/2012/02/ una-excursio-sant-climent-en-el-segle.html

Página 3


Anunci publicat el dia 26 d’octubre de 1893, al diari a “La Vanguardia”

UNI VE R SIT AT DE SA N T CL IM E NT

http://universitatdesantcliment.blogspot.com/ Correu electrònic: universitatdesantcliment@gmail.com

“Un poble que no coneix la seva història no pot construir el seu futur” Helmut Kohl

Les grans crisis vitícoles del segle XIX Ja des de l’edat mitjana la vinya era un cultiu generalitzat al costat dels cereals, especialment en zones de pendents com els nostres, on des de sempre comparteix els marges amb garrofers, i oliveres. L’ocupació de les terres de l’any mil ja anava acompanyada de ceps i es destinava majoritàriament a l’autoconsum i per al pagament de censos. És a finals del segle XVII i començaments del XVIII que s’intensifiquen les explotacions vitivinícoles per tot el país i en particular a Sant Climent on els excedents es venen a les tavernes de Barcelona. I, sense cap mena de dubte, aquest és un dels puntals econòmics de l’auge de Catalunya i de la primera revolució industrial del país. Els boscos s’arrabassen i els ceps ocupen les muntanyes. El vi, és un producte fàcil de manipular, de transportar, i de conservar i, si cal, es pot transformar per a usos no alimentaris. A més, en un temps en que l’alimentació és més aviat justa, el vi representa una aportació de calories i proteïnes important que complimenta el nodriment pagès. A mitjans del segle XIX es produeix, però, una primera crisi en el món vitícola. A Sant Climent les pèrdues són prou

importants per a que dos cents cinquanta-cinc pagesos s’ajuntin per a presentar reclamacions per que no poden fer front als pagaments de les contribucions. En la documentació es pot llegir la “Relación de los propietarios de este termino de las pérdidas que han sufrido los viñedos por la enfermedad llamada vidium y evaluadas por los agrónomos al efecto nombrados”. Els danys valorats per l’Ajuntament es van estimar en la pèrdua de 3965 càrregues de vi, per un import de 128.786 rals. Però serà en els darrers anys del segle XIX que l’arribada de la fil·loxera a Catalunya, castigarà el camp català radicalment. A Sant Climent la plaga arriba puntualment com a la resta del país i ho podem llegir en els contractes d’arrendament: L’any 1899, un pagès climentó lloga una peça de terra a l’”umbril de Can Mas”, per cent anys, amb l’obligació de plantar-hi raïm negre, garrofers i oliveres (“a quince pasos uno de otro”) i de substituir-los quan es morin. Els ceps s’han de plantar de la “forma acostumbrada en el pais” i s’indica expressament que han de ser de cep americà, que pagarà la propietària, en la primera plantada. S’han de

plantar els arbres en sis anys. La terra s’ha de cultivar segons la costum del país, i s’ha de llaurar entre febrer i març i netejar abans de juny. Amb les branques esporgades s’han de fer cristalls per protegir els reguerots de l’aigua. S’estipula, també, cada quan s’han de podar els garrofers i les oliveres, la meitat a càrrec de la propietària, si s’enterren o de qui es quedi el brancatge. Com aquest contracte d’arrendament en trobaríem dotzenes en les nostres vinyes i podem comprovar com ja s’esmenta que tots els peus han de ser cep americà, per evitar el pas de la plaga. En general, al Baix Llobregat la crisi es va anar superant gràcies a la intensificació i a l’especialització en fruiters i hortalisses al Pla i es van obrir nous camins als mercats de la capital i, fins i tot a l’exportació. I mentre a altres comarques es conservaven els conreus amb la introducció d’aquest nou tipus de cep, al nostre poble es va optar per a cultius alternatius que ja es donaven a les nostres vinyes anteriorment de forma minoritària, i que van portar el predomini absolut del conreu del cirerer, fins als nostres dies.


Pessics d'història. n. 2