Page 1


2


Portada de Berta Vendrell i Pausas Fotografia: Sant Climent de Llobregat. Anys 30 del segle XX. Propietat Arxiu Galan de Fotografia.

3


Un llenรงol en cada bugada jaume vendrell i condeminas

4


5


per al meu pare i la meva mare que m’han ensenyat a estimar la terra i que m’han fet sentir orgullós de ser hereu de tantes famílies pageses que durant dotzenes de generacions han dibuixat el nostre paisatge amb la suor del seu treball. 6


7


8


vuitanta anys que tinc de vida, setanta en poden comptar, que he passat poques setmanes sense escriure o rumiar Joan Diví i Borràs

El Pagès Poeta

9


10


I PART

11


12


0 Toquen a morts. Algú altre m’ha tornat a passar davant. La bèstia em rosega però no vol posar punt i final a l’agonia. Ja fa anys que m’he deixat anar. La memòria s’ha oblidat de mi mentre els metges insinuen que les neurones s’han assecat dins meu. Els records em fugen però les imatges i la meva gent em torna sovint al cap sense que els reconegui. Només em queden instantànies de moments que s’acceleren davant meu i que no puc concretar. He perdut l’esperança, però ell no em deixa defallir. Té massa cura de mi, massa consideracions, ... em mima massa. Més enllà de la seva veu, ja no conec a ningú. Fa temps que no els miro als ulls, per a poder retenir la imatge nítida que en tenia. Però tinc por i ploro molt ... i no em veuen, no em coneixen ...Què no em senten cridar?

13


14


1 Fa temps que no sento tocar a bateig. Quan Ell va néixer jo ja caminava per ca l’Eugeni de l’Era al carrer de la Riera. Sempre em deia que era un dilluns que plovisquejava i feia fred, que sa mare, la Monserrat, ja el veia venir des del vespre anterior i, com que era el segon, ja sabia que li queia al damunt. Pobre Montserrat, ... amb el Josep, tres anys abans, va patir des del moment de quedar prenyada. Son pare va deixar de parlar-hi quan ho va dir a casa i la mare només plorava. Mossèn Ramon els va haver de casar a les cinc de la matinada per a que ningú els veiés i per a que la família no se n’avergonyís. El seu pare no hi va anar, és clar. Agafats de la mà després de deixar els pares del Manel a cal Bartroldo, van continuar pel carrer del Moll cap a la casa del raval que ell havia construït. Només el so d’un motor i les màquines de la Fàbrica trencaven el silenci en que havien quedat. Van veure arribar el camió per la carretera de Sant Boi i es van espantar a l’adonar-se que el grup de Guàrdies Civils que n’havien baixat, corrien cap a ells. No van tenir temps de tornar endarrere. Eren 15


davant del portal de la Fàbrica i els van apartar d’una empenta. Mentre els Civils entraven a les naus un sergent molt gras que esbufegava darrera del grup armat, s’hi va dirigir autoritari. - Trabajan ahí dentro? No? Pues andando que es gerundio. Sense ruminar-s’ho la Montserrat li va estrènyer més fort la mà, i van córrer que correràs fins a casa. L’endemà van saber que aquell merder de policies vigilava la Fàbrica perquè l’havia de visitar el president del govern, en Primo de Rivera. Amb l’arribada del nadó, les coses no van canviar. Si el seu pare la trobava pel carrer li girava la cara i si una vegada li va dir “pare. perdoneu-me!”, ell li va etzibar que ell no en tenia de filla. Quan la Montserrat portava al Josepet a veure l’àvia, ell marxava de casa i hi tornava emprenyat i morrut quan sabia que ja eren fora. A Ell li van posar Climent, concedint a l’avi l’apadrinament que segellava la pau entre la seva Mare i el seu avi. Potser li sembla que no l’escolto quan de vegades em recita cançonetes velles que la seva mare li cantava i que havia aprés de la tia Marieta; la Cantadora li deien . Però el sento i em relaxa el to de veu que fa servir com si parlés amb una nena petita. Si s’atrevís a cantar se m’escaparia el riure perquè a casa ningú entona ni una nota del dret! No fa gaire m’explicava, a cau d’orella, que és el del Barça perquè va néixer mentre l’equip guanyava al Sabadell per tres a dos en un partit amistós a les Corts i ... - ...això que el dia anterior, alhora que la mare començava a tenir dolors, apallissava al l’Atlètic de 16


Bilbao per sis a dos, tot i que no jugava en Samitier!– s’emocionava. 1930!. La mare deia que semblava que el món s’havia d’acabar amb l’Exposició que van fer a Barcelona l’any 29!. Ai ... mare!. El pare va oblidar la promesa que els havia fet d’anar-hi amb l’Esteve, mon germà gran. Havien de veure els llums, la font de colors i tots aquells luxes i invents, que gent de tot arreu havia de venir a admirar a la ciutat. Jo era massa petita i no recordo res ( i no pas per causa de la bèstia que se’m menja la memòria!) però feien córrer que hi hauria tanta gent que els pagesos hauríem de collir encara més i que, a casa, aniríem a la Concepció quatre dies a la setmana!. Ni vam vendre més ni van venir tots aquells visitants que l’Ajuntament havia promès que arribarien a Sant Climent!. Només uns quans van anar a Montjuic a veure-la. Anys més tard, la Montserrat de cal Balanxart, m’explicava que, quan que estava a punt de casar-se, el seu pare els hi va portar perquè era del Sometent i els van regalar entrades. - Oh!...aquelles Fonts!– Sospirava, encara, amb els ulls brillants d’admiració..

17


18


2 Toquen a sometent, em sembla ... però no pot ser ... fa molt de temps que no sento aquest repic ... I tant que es va acabar el món en els 30!. En prou feines vam saber que es proclamava la República; la primavera revolucionària semblava passar de llarg del poble, tot i la proclamació que van far a l’Ajuntament. Però vam esperar fins al juliol per conèixer les intencions municipals del nou ordre. Això si, ... de manera senzilla i espontània vam celebrar el primer aniversari de la democràcia, com publicava “la Vanguardia”; però poc parlar de política; a la Casa de la Vila discutien si les botigues havien de tancar els diumenges i renegaven dels barbers que afaitaven més tard del migdia, els dies de festa (n’hi havia un de la Plaça que obria per la porta del darrera per fotre als de la competència!); a més tothom patia pel tros, ... que darrerament hi havia hagut robatoris de collites de verdura i fruita, precisament en la temporada que s’embarcava cap a Europa i valien més diners!. A la Casa de la Vila sempre hi havien manat els mateixos deia el pare.

19


- I des de van comprar la casa de Cal Marí per convertir-la en Casa de la Vila i van expropiar cal Burro per fer la Plaça més gran, encara ens han arruïnat més!. Perquè cony volem una Plaça més gran si ja no hi ha ni l’Ajuntament!. Què no hi cabíem? Tot i alguns comentaris que de vegades se’ls escapaven, ni a ca l’Eugeni de l’Era ni a cal Manel del Bartomeu importaven gaire les discussions polítiques; com a la majoria de cases del poble, ningú no s´hi posava. A mi em van portar a l’escola quan vaig fer sis anys, a l’Ajuntament, a la classe de les nenes amb la senyoreta ... com es deia? ... no me’n recordo!. Encara veig la sala que ens feia d’aula als baixos de la Casa de la Vila nova, al costat del camí de Cal Marí; em veig espantada i mirant a totes les altres nenes amb por i la iaia Petita que em deia que no plorés. - Ja ets prou gran!. Vols que tothom se’n rigui de tu? No siguis bleda i fes el favor!– deia mentre em deixava sola. Abandonada! El primer dia em vaig escapar i vaig tornar a casa fins que la Maria Teresa de Cal Soques em va venir buscar, més emprenyada encara que jo, per haver de fer-se càrrec d’una mocosa. No, no era donya Juliana ... Perquè recordo aquests detalls i ja no reconec als meus fills?... deixeu-me cridar ! Un matí hi havia soroll a l’Ajuntament i a l’hora del pati, la senyoreta Balbina (era la senyoreta Balbina, la mestra dels pàrvuls!) ens va fer entrar corrent i va tancar la porta i les finestres que badaven de bat a bat. També hi havia donya Juliana, la de les noies grans, que xiuxejaven mentre les petites les buscàvem arrapant-les de les 20


faldilles. No arribàvem a veure gran cosa, però les més decidides, sense fer cas de la mestra, s’havien enganxat a les finestres i ens explicaven que passava. Se sentien crits i algun cop sec. - Molts policies han sortit de la Casa de la Vila!. - Que no, dona. Que són guàrdia civils! - Tan se val ... a qui porten agafat?. No és el Joanet de Cal Caixer? - Si! i també hi ha el pare de la Dolores i el Jaume de cal Mussèn! - Mireu ... aquell no és el Marianot?. I el Pere! - I el petit de cal Pauet! Me’n recordo dels crits. Alguna plorava. Donya Juliana ja havia perdut l’autoritat i s’havia afegit a les que guaitaven. - Se’ls emporten amb el camió! El senyor Lluís, el secretari de l’Ajuntament va entrar i li va dir alguna cosa a la mestra. Donya Juliana va anunciar el final de la classe i només ens va fer quedar a les més petites que no podíem tornar a casa soles. Jo, de sobres que hi sabia anar, però no vaig gosar ni obrir la boca. El senyor Lluís es girà d’esquena i, tot i que ho volia dissimular, es posà a plorar. - Jo no els he dit res!. De veritat!. Res!. Perquè m’ho fan això!. Donya Juliana es va oblidar completament de nosaltres i el va abraçar. A totes ens van venir a buscar de seguida i els vam deixar allà abatuts. El pare va anar a la nit a cal Mussèn per saber el que havia passat. La dona del Jaume plorava i només articulava frases contra el secretari. Poca cosa més va 21


treure en clar el pare. Semblava que el senyor Lluís Bertí havia fet córrer una llista amb els noms dels que el dia sis d’octubre havien sortit al carrer seguint la crida de’n Companys i la seva proclamació de la República Catalana. En pocs dies el rumor circulava pel poble i es va saber que estaven empresonats a l’Uruguai. L’any 33, les dretes havien guanyat les eleccions i havien derogat algunes lleis que semblava que havien de modernitzar el país, deien els grans. Aquí encara manava en Companys, però tot va caure l’octubre del 34, quan va entrar al govern de Madrid aquella dreta més rància que representava la CEDA. La Generalitat va proclamar-se com l’única alternativa progressista i Companys va declarar la República Catalana. Al poble, els més conservadors sempre havien manat, com deia el pare, i ràpidament es van fer càrrec de la situació, com decretaven els de Madrid. Algú va prendre nota dels que havien seguit les indicacions del President i havien sortit al carrer amb esperit revolucionari. No havien passat encara vuit dies des de que els militars havien controlat Barcelona i s’havien empresonat als polítics elegits, que els guàrdies civils s’enduien aquella mitja dotzena de climentons. Érem veïns amb cal Mussèn i el Vicenç m’explicava com anaven amb la seva mare a portar roba i menjar al seu pare: des d’una passarel·la agafaven unes barques que els acostaven al vaixell. A ell li feien molta por tots aquells soldats que els vigilaven i no gosava dir ni una paraula. Semblava que tot s’havia d’arreglar amb la victòria del Front Popular, l’any 36. Els empresonats van tornar a casa, però tot i els canvis a la Casa de la Vila, es perpetuaven els mateixos cognoms que presumien ser de la Lliga. I tot va es va esmicolar de cop. 22


Feia massa calor. I els nervis dels irritables no ho aguantaren. Van cremar de nou l’esperança i el futur.

23


24


3 Ja no repiquen, ni toquen a morts, ... el rellotge del campanar ha deixat de funcionar? Que estava dient?. De què parlàvem? De històries velles que ja són fum? Torno a caminar sense rumb pel passadís de casa. No hi veig res en el quadre del fons ni reconec el campanar del dibuix. Què són? Què hi faig aquí? Camino arrossegant els peus i unes mans (unes mans?) m’acompanyen. Quan estem sols, Ell m’explica mil records que jo he perdut i que oblido mentre parla. - Les cadires de boga i aquells altars de l’església il·luminats per les aranyes que penjaven del sostre!. La de l’altar major era immensa!. Te’n recordes?. Al portal de l’església van cremar alguns Sants i casulles del rector! I aquells altars barrocs, de fusta fosca i tan treballats llençats per terra i arrossegats amb un camió confiscat fins a la Pedrera de Cal Sanz on ho van encendre tot!. Tot fum!. Ara sembla que ho vegi: van passar camions amb gent jove cridant a la Revolució. Em van agradar amb aquelles granotes de treball, els mocadors roig i negre i les gorres que alguns portaven. Cantaven i cridaven proclames i marxaven després de penjar alguna bandera a l’Ajuntament. 25


Era massa calor per als encesos. Al voltant de Lluc Joanic es va organitzar un comitè amb altres treballadors de la Fàbrica, un grup de joves de la Torrassa, que havien arribat com per art de màgia, i quatre més que s’hi van afegir. - Cremem l’església! – cridava el camarada Lluc– Ni mossens ni amos, que cremin al seu infern! Tot va passar en els primers dies després de l’aixecament. Dit i fet, els del comitè van decidir cremar l’església. Sembla mentida que deixessin marxar al rector amb les seves coses!. Com Ell explica, es van endur les imatges i els altars; tot el que es va poder, es va arrossegar fins a la Pedrera, però els més impacients van calar foc a alguns Sants al mateix portal, mentre es disfressaven amb les casulles i se’n fotien del mort i del qui el vetlla i dins de l’església, els que havien estat més catòlics a la vigília, es pixaven als confessionaris després d’utilitzar-los en les seves burles irreverents. Una gran foguera cremava a la Pedrera i Ell ho guaitava tot des de l’altre costat de la riera. Tot i que era molt a prop, no va tornar a casa fins que, entrada la nit, els revolucionaris van marxar cridant i un munt de brases enceses il·luminaven la niconella de la paret. Va veure com el senyor. Josep i la senyora Montserrat sortien per darrera de Can Molins, per la porta que duia a Sant Ramon i, sense girar-se, enfilaven cap a les vinyes del turó, pel camí de bast que hi pujava. Ell es va acostar a les restes del foc i amb el que quedava del bastó d’un sant va treure un canelobre roent i un parell d’escuts metàl·lics que només va saber refredar pixant-s’hi a sobre. Quan va arribar a casa, la Montserrat l’esperava plorant , molt amoïnada i el Manel li va clavar un parell de bufes de les que se’n va recordar sempre.

26


D’aquelles primeres batzegades només se’ n va poder salvar mossèn Joan i els papers vells que guardava la parròquia. El rector no s’ho creia que el deixessin fugir i es va amagar a cal Pau Ferrer, dins del cup, amb la seva majordoma; pocs dies després el van portar a can Riera Vell (ens ho havia explicat el Ramon de cal Llassera, que treballava a cal Patuel i els hi portava el pa cada dia). Deien que més tard el van traslladar a Barcelona, ... i ningú en va saber mai més res. I pel que fa a l’arxiu de la parròquia, entre el senyor Joaquim de cal Metge, el Josep Maimó, el músic, el Joanet de cal Caixer i el sr. Gas, el van poder amagar. Van requisar la casa de Can Cases i van fer-ne el centre del comitè. A cal senyor Carreres s’hi va traslladar el Lluc, el Miaja, com alguns anomenaven al seu cap i a casa del senyor Amargós, al giravolt, hi va anar a viure un tal Ayuso, amic seu que havia arribat de la Torrassa. Perquè, ara, ho recordo tan clar? El dia vint de juliol van detenir al sr. Lluís, el secretari, per ser de la Unión Patriótica i molt catòlic, però el retenien a casa seva i el feien anar a declarar cada dos per tres. Encara el veig entrar, blanc, sense afaitar i plorant a cal Refilat, un dia que la mare em va enviar a comprar a Cal Buló, mitja lliura de llard per al rostit. Tot i les incautacions, el cafè era on passava tot el que havia de passar. Al cap de pocs dies, se’l van emportar per no tornar. Era el tretze d’agost ... i el van trobar el dia següent a l’Estret de Roques, amb diversos trets al cap. Quan li van confiscar la casa, el Jaume de Can Cases va fugir atemorit per represàlies més greus. Pel que sembla es van quedar tot el que hi havia de valor, comptant el vi i l’oli, dels que hi havia el rebost ple. El van detenir, però, a Barcelona i el van portar de tornada al poble. Li van reclamar el pagament de set mil cinc-centes pessetes per no afusellar-lo en el cementiri i, com exigia el guió 27


revolucionari, van repartir les seves terres entre els seus arrendataris i van tallar el bosc de Can Bori per a fer carbó. Va poder escapar-ne amb l’ajut d’algun veí. No va tenir tanta sort el senyor Mateu. Tot i ser un terratinent important i haver estat alcalde amb la Lliga i amb Acción Popular, veient com havien anat les coses amb l’amo de Can Cases, quan el van citar mitjançant un dels seus parcers; va tornar a Can Molins. Estava convençut de que després de pagar es podria amagar més discretament i el deixarien de buscar. Ell jugava a la riera prop de l’escorredora de la pintura sobrant de la Fàbrica. Allà sempre hi havia aigües brutes de tints i productes químics, però des de que l’havien col·lectivitzat no en sortia res. Ell i el Ramon aprofitaven per recollir pedres tenyides pels residus abocats. No els va fer cap gràcia veure arribar el cotxe amb els del comitè ni els homes que travessaven el pont petit, i es van amagar a la claveguera gran que venia de cal Sanz. Van ser testimonis de com se l’enduien Era el vint d’agost. Després de quatre crits el van fer pujar al cotxe que va marxar ràpidament mentre els que no hi cabien corrien i picaven els vidres espantant l’amo de Can Molins i, sense saber-ho, a aquell parell de galifardeus. El van assassinar a la carretera de l’Hospitalet. Sempre deien que l’arrendatari que l’havia fet tornar, i que havia tingut algunes diferències amb l’amo per la seva vinya, era qui havia pressionat al comitè per a la seva detenció i va ser qui va engegar els tres trets que van aparèixer al cadàver. El jove, es va pixar a sobre, quan el van obligar a prémer el gallet, després d’un joc trucat i d’amenaces concloents. Maleït agost, aquell!. No semblava que fóssim tan lluny del front. 28


4 Ningú va ser prou valent de tocar a morts. Tant com s’havia d’haver fet!. Va ser un cataclisme. Estàvem a l’escola i el soroll ens va espantar a tots. Donya Juliana va sortir corrent i va deixar una de les grans per a vigilar, però ningú li fèiem cas i totes vam sortir darrera de la mestra a la plaça. El Joanet de cal Caixer va treure el cap des del balcó de l’Ajuntament. A la casa de la Vila sovint hi havia reunions i ell sempre hi era perquè era el representant del Casal d’Esquerra de Catalunya. - La mare que ho va parir!. Què collons passa? Va baixar i va anar corrent cap a la Plaça d’on semblava que provenia. Feia tres mesos que havia començat la guerra però encara no hi havia hagut cap bombardeig ni sabíem com sonaven les bombes, però aquell terrabastall era massa metàl·lic per a ser una explosió. - Han fotut una campana a terra! –va cridar algú. Ja corríem cap al carrer de l’església, però el Joanet ens va fer tornar cridant. - Voleu tornar a l’escola?. Voleu fer el favor?. Voleu que us pelin? 29


La darrera raó i el to de l’home de cal Caixer ens va posar a lloc i veient com anaven els temps, fins les més valentes van recular i vam tornar a l’aula espantades. Des del carrer ens arribaven els crits d’una discussió llunyana. El Noi els ho va explicar quan va tornar de l’escola. Els grans anaven a l’escola nova al capdamunt del carrer del Còdol, però com que estaven barrejant tots els grups, aquell dia ell també hi era. Quan els va sorprendre l’estrèpit van sortir de l’aula i es van plantar a la cantonada del carrer de l’església i van veure pujar al Joanet corrent com un llamp. Se sentien els crits d’uns quants homes que cridaven prop del campanar i quan ell va acabar de pujar les escales, es van posar a discutir violentament amb uns del comitè, davant de la campana que jeia a terra. Entre uns quants homes del poble, i de mala manera, el van fotre fora del recinte i van continuar feinejant amb cordes que penjaven des de dalt de tot, on es veien tres homes que treien el cap i se’n fotien. - ... i mentre baixaven la més gran, se’ls han trencat les cordes i ha picat contra la reixa i ha caigut al carrer amb un soroll eixordador!. S’ha esberlat i el badall ha anat a parar davant de cal Moisés!. Sort que els que esperaven sota del campanar l’han esquivat i els que hi havia al carrer, eren més avall!– explicava el Noi la caiguda de la segona campana com si fos una aventura– Ha fotut un forat a terra de cal déu!. - Vols fer el favor de parlar bé!– li deia al Manel mentre li fotia un clatellot. L’endemà encara hi havia la campana gran al mig del carrer i la petita al costat de la façana de l’església. Al sortir de l’escola tots vam voler anar-la a veure. Jo ja era 30


molt amiga de la Montserrat i contemplàvem des de lluny com els bordegassos si enfilaven i en prenien mides. - Jo sóc més alt que la campana gran! –cridava un. - Tu ets un nyicris!. El més alt sóc jo!. Què no ho veus? –contestava un altre. - A què m’hi poso dins ? –s’esforçava el més gran intentant aixecar-la. Se les van emportar un parell de dies després d’abatreles. Van fer córrer que les havien dut a la Fundició amb dos camions de la milícia. que havien arribat la Barcelona. La Roca també havia estat col·lectivitzada com la Kromp. A la Fàbrica de la Pelatera el senyor Sanz havia desaparegut i alguns treballadors havien pres el control per a continuar amb la producció de mini de plom. Ningú, però, tenia traça en coordinar una empresa. Tothom volia manar i la situació esdevenia un caos amb continus canvis. No va ser fins la primavera de l’any següent, que des de Barcelona es va imposar un director general que regularitzà la situació i de les naus en va tornar a sortir pintura. He tret l’olla del foc quan ja no hi quedava gairebé aigua de tanta estona que bullia. M’ha caigut i m’he escaldat. No oblidaré mai la seva mirada, la suavitat amb que m’ha posat la pomada i com plorava mentre m'abraçava.

31


32


5

Quin silenci tan fort ens llençava el campanar!. Tot i la dissolució de les Conselleries de Defensa per part de la Generalitat, en la majoria de pobles els comitès continuaven sent els amos del carrer. S’havien pres les revenges més sagnants i indiscriminades en nom de la revolució i Sant Climent no en va ser l’excepció. A Viladecans el comitè va irrompre diverses vegades en terres de pagesos coneguts i veïns nostres. Sinó, pregunteu-li al Jaume de cal Pistola que en va ser víctima, tot i ser militant de la Unió de Rabassaires: quan feinejava al camp el van obligar a abandonar-lo i li ordenaren que no hi tornés més; el mateix dia a la tarda ja havien collit tot el que hi tenia sembrat. El Poble va deixar el Sant a banda, és clar. Ara era El Cirerer del Llobregat. A casa va entrar la guerra de cop quan una nit del febrer del 37, el Lluc, ex-conseller de defensa del comitè, va fer detenir al Pare. Només veig gent cridant a l’entrada; em semblava que s’enfonsaria el cup. La Mare em va fer agafar l’Aurèlia en braços perquè no deixava de plorar; l’Esteve estava blanc i no sabia on posar-se. Eren cinc 33


homes i havien entrat sense trucar i fotent crits. El mateix Miaja els capitanejava i cridava que el detenien en nom de l’alcalde. N’hi havia dos de la Fàbrica que jo havia vist voltant per l’Ajuntament; els altres dos eren del poble. Es van endur el Pare tot i els esforços desesperats de la Mare que no el deixava anar. Els arrossegaven pel carrer de la Riera i, encara que els crits es devien sentir de lluny, només vam sortir nosaltres, petits com érem. Ens vam quedar plorant prop del portal i l’Esteve va córrer a recollir a la Mare que havia quedat estirada al terra per una fava que li havia etzibat el que manava. Ens hi vam ajuntar tots i al cap d’un moment el Jaume de cal Mussèn ens ajudava a aixecar la Mare i ens acompanyava fins a casa. Va entrar amb nosaltres i ens va assegurar que parlaria amb l’alcalde i amb l’Agustí Folgueroles, que feia de president de la Unió de Rabassaires i aclaririen la situació. Aquella nit a casa no va dormir ningú. Escoltàvem el silenci de la nit i resàvem per no sentir cap cotxe que fes el passeig. A primera hora de l’endemà va tornar el Jaume acompanyat del Cisco de cal Pastures: havien detingut a quatre pagesos més, al Jaume Pagès Marcè, al Josep Mestres Arenys, al Pau Martí i al Narcís Mestres i ningú sabia perquè. Ells mateixos eren consellers de l’Ajuntament i ni l’alcalde ni els del sindicat en sabien res. Van ser cinc dies! No ens van dir on eren. Vam recórrer totes les cases confiscades i, l’Esteve i jo, vigilàvem si en sortia algú. Ens imaginàvem que era a Can Cases i així ens ho va confirmar quan va tornar demacrat i cansat. Després de la primera nit en que els van espantar amb tota mena de pors, els van deixar estar i els baixaven menjar i els deixaven anar a la comuna un cop al dia. Va tornar a casa acompanyat de l’Agustí, que ens va explicar que havien pogut moure els fils de la Unió de Rabassaires i des de la secció Polític Social del govern 34


van ordenar el seu immediat alliberament. El Pare no en va parlar mai més. Ni una paraula. Després d’aquella hecatombe inicial, semblava que la corda s’aniria afluixant. Però, els del comitè continuaven exercint la seva pressió sobre la gent. S’obligava a tributar per qualsevol cosa i s’exigia una part del que es vengués, collís o matés. Pobra de la botiga, del pagès o del climentó que no en fes cas. Ell se’n recorda bé: - A casa cada any sacrificàvem un porc. Venien els escorxadors de l’Ajuntament i l’agutzil. Una vegada mort l’animal i abans de manipular la carn, agafaven els que els semblava de vianda. L’endemà, encara havíem de passar per l’Ajuntament per pagar el cànon estipulat per cada quilo –explica recordant al carnissers que anaven a matar per les cases– Jo era petit i la mare m’acompanyava a l’escola. Un dia portava una gallina viva, per a una germana seva que tenia una pulmonia; n’havien de fer un caldo d’aquells que es feien abans per a malalts. A l’arribar al carrer de St. Llorenç (anomenat “carrer de baix”, en temps de guerra), va sortir el Marianot, membre del comitè que ordenà a la mare que li lliurés la gallina, que quedava incautada, perquè ningú podia tenir un animal sense el permís del comitè i pagar-ne la contribució corresponent. Encara sembla que ho vegi: la mare tremolava i jo plorava davant del to que utilitzava l’element; no hi havia manera que ens deixés passar sense “regalarli” la gallina. Al carrer hi havia quatre o cinc dones que feien puntes de coixí i que s’hi enfrontaren: l’envoltaren i l’insultaren tot cridant. Al final ens va deixar passar, engegant-nos l’amenaça de que 35


s’apuntava aquella afronta i que ens en recordaríem. Per sort les paraules se les emportà el vent i no hi tornàrem a pensar. Després de l’afer de les campanes, les tibantors del Joanet de cal Caixer amb el comitè es generalitzaren i el van arribar a detenir per que havia llogat un camió per intentar portar menjar per a gent que ho necessitava. I això que tots els nous consellers l’havien votat com alcalde l’octubre del 36! Per sort per a ell, la gent l’apreciava i la cosa no va anar més enllà. Com a tots els xicotots, a Ell també li agradava veure les armes que portaven els joves que passejaven pel poble la seva autoritat; aquest no tenien altra feina, ... a part de saquejar alguna torre d’estiuejants per divertir-se. A vegades els anaven darrera i si estaven de bones els deixaven agafar alguna arma descarregada. - Com pesa! I has matat algú amb aquesta pistolota?.Els fatxendes, en presumien i se’n mostraven orgullosos davant de la canalla. A la gent gran els feien por i els evitaven sempre que podien. Amb el Ramon van començar a conèixer els fusells i pistoles que veien als del Comitè o algun soldat que de tant en tant passaven pel poble. Van els aprendre els noms de l’Astra, la Star o de la Smith & Weeson i de seguida van saber diferenciar els Mauser d’altres mosquetons. La rifa els tocava quan veien alguna metralladora russa o alguna Luger alemanya agafada de l’enemic. Perquè em deixen a la cadira? Qui ha dit que trencant-me el fèmur ja no puc caminar? No m’emprenyin! Feu-me

36


caminar! No em sentiu? Ploraria tot el dia i ... només em venen a la memòria massa mals. El maig del 37, la guerra oberta entre la Generalitat i els activistes del POUM i la CNT-FAI va acabar amb la derrota dels sectors més violents que havien pres les armes i els carrers. Semblava que els comitès havien de perdre el poder omnipotent que tenien, però en el poble tampoc va canviar massa la situació.

37


38


6

La mestra no esperava les campanes per a deixar-nos sortir a jugar a la placeta. Jo ja no era de les més petites i ara anava amb donya Juliana. La nostra classe encara era la de sota de la Casa de la Vila, però havien tancat amb pany i forrellat aquella porta que hi portava directament. A les escoles dels mitjans i dels grans havien ajuntat els nens amb les nenes, tot i l’empipada que van tenir alguns pares, que es van anar a queixar a tots els regidors i no van deixar tornar-hi a les seves filles. A Ell el van portar a l’escola més tard que a mi i segur que no li vaig fer cap cas a un mocós més petit. Però em van fer enfadar molt quan se’ls van endur a l’escola dels mitjans nova que havien fet a ca l’Esquerrà. A Ell el van fer tornar l’endemà perquè, és clar, era petit. ... No, no me’n recordo de que anéssim a col·legi a ca l’Amargós ... però ja sabeu que no podeu fer massa cas de la meva memòria! A casa, el pare anava a la Concepció algun dia a la setmana amb quatre coses que havia collit al camp, al 39


Pibé i a la Plana No hi havia gaires pagesos que ho fessin i això anava bé per que al mercat no hi trobava gaire competència. Tanmateix, la gent tampoc tenia diner corrent per comprar. A vegades tornava amb un cossi o una camisa, un tros de roba o qualsevol cosa que a casa la mare pogués aprofitar. A cal Manel del Bartomeu, cada setmana, el seu pare, amb el carro ple de verdures, fruites i herbes i amb el matxo tirant, anava a Barcelona a vendre al mercat de Caterina (s’havien perdut tots els Sants!). Gairebé sempre l’acompanyava el Noi i alguna vegada se l’enduien a Ell. A mig matí agafaven una caixa amb una varietat del que portaven i anaven a repartir-la per diferents edificis de la barriada; tornaven amb una mica d’oli, o arròs, o carns, ... una vegada havien tornat amb un cap sencer de vedella!. Un dia, mentre el seu pare repartia pels pisos, hi hagué un bombardeig al port i van caure dues o tres bombes molt a prop del mercat. El Manel va baixar esperitat pel que podia haver passat i va trobar al Noi espantat i vomitant per l’ensurt. Venint des del poble, es creuava pel pont de Sant Boi a Cornellà, on hi havia un control de carrabiners. Sempre els havien de donar una dotzena d’ous, a més del que ja es quedaven als Burots de l’Hospitalet i Barcelona.

40


7

El silenci de la Torre començava a ser llarg i amb la monotonia de la guerra s’arrelaven el temor i la desconfiança cap a tothom. El Ferran de Ca l’Arnandu, mon cosí gran, estava fent el servei militar a Saragossa en el moment de la revolta militar. Amb la confusió dels primers dies de la guerra va fugir del seu quarter que, com tota la ciutat, havia quedat en mans dels nacionals. A l’arribar al poble es va veure obligat a fer serveis de vigilància ordenats pel comitè de defensa: li feien fer rondes de control pels carrers i guàrdies en els locals confiscats i a la Fàbrica. El jove passava hores patrullant i fent vigilància en els edificis confiscats. La seva proximitat al comitè el situava en una posició privilegiada per a observar les seves accions i abusos. No era difícil veure com “s’amortitzaven” els béns i les viandes confiscades. A més, les borratxeres que sortien del celler de Can Cases eren prou evidents i públiques per a que quan en va fer algun comentari crític al cafè Independent ningú li donés més importància. 41


Pertànyer a una família que, sense tenir cap lligam polític, es portava força bé amb gent que era titllada de dretana i religiosa, no el va ajudar quan al comitè van arribar els rumors del seu comportament. Una nit d’aquell primer hivern de guerra, el van agafar i li van fotre una bona pallissa com a escarment. - A veure si n’aprens, feixista de merda!. S’ha de mantenir l’ordre! –li cridava un. - T’haurien d’haver afusellat els nacionals quan vas desertar!. –li etzibava un altre. - Això és el que li hem de fer –afegia un tercer- Si va fugir dels seus, imagineu-vos que pot fer amb nosaltres!. Fem li el passeig! Els crits d’uns engrescaven als altres. Amb els ulls encesos, el Lluc va decidir. - Farem justícia!. Tu –va dir assenyalant a un camarada- agafa el Pato de l’Altisent. Ens l’emportem. Van pujar al Citroen per enfilar el carrer de la Pelatera fins a Cal Sanz. Discutien el destí i algú va dir que el pelessin als Feixars. Van anar fins a Viladecans i van agafar la carretera de la vila. Espantat com estava, el Ferran va demanar per pixar. Els seus sentinelles es van intercanviar una mirada que afirmava que ja els anava bé. El van fer baixar sol i, quan ja l’apuntaven amb les armes, el jove es va llençar al torrent que hi havia al marge de la carretera. En un primer moment, els seus guardes es van quedar 42


sorpresos, però van reaccionar disparant a cegues en direcció en la que havia fugit. La foscor i la bardissa d’alguns camps abandonats el protegien de la mirada dels seus caçadors que corrien sense ordre molt a prop seu sense veure’l. Es va anar escapolint allunyant-se de la carretera i va acabar una part de la nit dalt d’un taronger dels que hi havia abans en tots els camps. Els perseguidors es van donar per vençuts davant de la impossibilitat de trobar-lo aquella nit. - Tot plegat d’aquí quatre o cinc hores es farà de dia i serà fàcil trobar-lo – anunciava un- A més des de la fàbrica del Fonollar fins a Can Calderon tot són camps i el veurem de seguida. - Simon, mentre dormim una estona al cotxe, tu vigiles si s’escolta alguna cosa –va ordenar el capitost. Abans que apuntés el dia, el Ferran ja havia fet la volta fins als Feixars. Seguint la via del tren cap al Sud i amagant-se quan sentia algun soroll, va tornar cap a l’interior a l’alçada de la riera de Sant Llorenç i des d’allà fins a Can Riera tot semblava més fàcil. El Joan, son germà, tenia la meva edat i érem molt amics. Un dia que estàvem sols al carrer m’explicava la fugida del Ferran. - Es va amagar uns quants dies a Can Riera, perquè som família de lluny. I després se’n va anar al torrent que hi ha a la vinya que tenim al Bori, a Sant Boi. Jo li portava menjar alguna vegada, ... i em 43


deien que havia de semblar que jugava!. Era divertit!. Ara és a Barcelona, amagat a casa d’una parenta. Però ssssst! No li diguis a ningú eh!. Què el pare m’ha obligat a jurar que no li explicaria a ningú, eh! Després, tothom ja sabia que era a la ciutat i que ja tenia arreglats uns papers que el permetien voltar per tot arreu i que treballava amb un comissari de la policia. El cop definitiu al comitè també va arribar al poble. Explicaven que farts del camarada Lluc pel seu caràcter i actituds despòtiques, els seus companys del comitè, li volien fer la pell. Al començament de la primavera es va barallar violentament amb el Simon i si no va anar a més, va ser perquè algú amb seny els va separar; ... tenien massa gent davant. També feien córrer que un vespre li havien disparat sense tocar-lo. El dia 23 de maig del 37 el van agafar a la nit, quan sortia de cal Refilat. Se l’endugueren pel carrer Lluís Companys (de Sant Climent, en deien abans) i al començament de la baixada li van donar un fort cop al cap, li entaforar un mocador xop de cloroform, fins que va quedar inconscient i li van posar una mitja a la boca per que no cridés. Se’l van emportar fins al Querol, al costat de la vinya de l’Antonet del Siset, el van apallissar i el van ruixar amb petroli abans d’encendre’l. El van enterrar amb el braç aixecat per damunt de la terra i el puny enlaire. El dia següent, fent la pantomima de que era molt estrany que no donés senyals de presència pel poble, els mateixos que se l’havien carregat, van organitzar patrulles per a localitzar-lo. És clar, el trobaren, el 44


desenterraren i el portaren a cal Refilat; estiraren el seu cos masegat i cremat damunt de tres taules de marbre. - Justícia!. Fills de puta!. La mare que els va parir, assassins!. Aquests feixistes de merda moriran!. D’on collons ha sortit aquesta quinta columna traïdora?. Afusellem-los!– cridaven exaltats i amenaçadors. Ell era un marrec i es va colar dins del cafè i sempre se’n recorda que, més que els crits, el que l’impressionà i li va fer més por va ser veure aquell cos desfigurat i la pudor que no es pogué treure del nas en molts dies. A l’enterrament al cementiri, les amenaces hi van portar gairebé tot el poble i va arribar molta gent de fora, alguns amb armes penjant dels cinturons i les espatlles. La por es respirava en la cerimònia presidida pel germà del Lluc que era un dels caps del comitè de Gavà. - Quan trobem el feixista fill de puta que ha assassinat al camarada Lluc, serà turmentat poc a poc fins a la mort! – intimidava el personatge cridant incontrolat i encès de fúria.

Em revolta la pudor de cremat que m’ha tornat la memòria. Perquè volia treure la paella amb l’oli encès? Ja no era bona per fer res? Em vaig cremar les mans i se’m va encendre una mica de cabell. No oblidaré mai la Seva mirada, la suavitat amb que em va posar pomada i com plorava mentre m'abraçava. No ho vull oblidar, si us plau ... no, que això no s’esborri!

45


46


8 El silenci del campanar em fa por. No se li va esborrar mai aquella mirada. Els ulls de pànic d’aquell soldat, agafat a la reixa de casa seva, mai li va marxar del cap. - Fugien. Només fugien cap al Nord. Va caure cansat, exhaust, de la corrua que formava la seva companyia en desbandada. Algun company el va voler ajudar, ... altres passaven de llarg evitant, tot just, no trepitjar-lo. Ningú el recollia. El poble estava apartat de les principals carreteres i, tot i estar molt a prop de la capital, no hi havia hagut els moviments propis d’un temps tant boig. Vivíem una guerra estranya; els combats sempre havien estat molt lluny i les lluites locals s’havien solucionat amb ombres força vergonyoses. Només ens aterrien els avions que tenien com objectiu les fàbriques de Viladecans i de Gavà. Arribaven des de Ponent i quan ens passaven per sobre anaven molt baixos, fent un soroll eixordador; tremolaven els vidres de 47


les finestres i les portes, ... al cap d’un moment se sentien les bombes que queien prop de la fàbrica del Llevat i, més lluny, les de la Fundició. A Viladecans havia caigut més d’una bomba sobre les cases i no feia cap gràcia sentir les Paves tan arran del nostre sostre. Li havien dit al pare que al Tio Paco, el cabrer, una bomba li havia matat tot el ramat que guardava al porxo de casa seva, prop de la rambla. Aquest fet i la bomba que havia caigut prop del mercat de Santa Caterina, va portar al pare a excavar un petit refugi al Turó del Bordes, on tant ell com la mare hi cabien drets. Només hi vam passar una nit, però. Quan abans de Tots Sants va arribar una columna (d’intendència, deien) a la pedrera de Cal Sanz, pel Ramon de cal Pateix i per a mi va ser una aventura. Els espiàvem, anotàvem les armes que tenien, com si canviéssim cromos i ens vam fer amics d’un cuiner. Vam acabar esdevenint una mica les mascotes de la soldada: presentàvem les joves més atrevides al caporal, els portàvem vi d’alguna bota arraconada, i els passejàvem pels boscos a la recerca d’algun conill per caçar. Els soldats s’allotjaven a les cases del voltant i cada dia organitzaven la sortida de camions plens de menjar cap a no sé on. El barri de casa, en teníem mitja dotzena i la mare ens tenia prohibit de tenir-hi cap contacte. El meu germà ja anava al camp amb el pare tot el dia, però mentre hi va haver soldats, es va quedar a casa ... vigilant. 48


Un dia els camions ja no van tornar i la columna d’intendència va desaparèixer. El Ramon i jo ens vam quedar sense diversió, però amb una llibreta plena de dibuixos i dotzenes de noms d’armes. Però a finals de gener alguns escamots de soldats creuaven el poble, en fugida (deia la mare) o per agrupar-se i organitzar la defensa de Barcelona (deien a cal Pateix). Tots demanaven un boci de pa, alguna cosa per menjar, un glop d’aigua amb sucre, ... La mare havia fet una olla de mongetes seques i els la donà. Se les menjaren afamats, Hi sucaven pa sec que guardàvem i la van fer neta com una patena. No paraven de donar-nos les gràcies i agrair-nos-ho. Devien passar molta gana!. Per a el Ramon i per a mi, que ens ho miràvem des d’una finestra de casa, el pas d’aquells grups desordenats era un joc: ens repartiem imaginàriament les armes que passaven i guanyava qui es quedés amb l’arma més prestigiosa de la nostra llista. En prou feines ens fixàvem en la cara de cansament i de desesperació que feia la tropa: només ens interessava l’armament que portaven. Vam fer un salt enrere quan un dels soldats es va agafar a la reixa. Vam deixar caure la persiana de cop i vam sentir que trucaven a la porta. La mare anava a obrir, però van sonar dos trets a la vorera. Quan va treure el cap espantada, un parell de soldats arrossegaven el cos d’aquell jove.

49


50


El dia vint-i-dos de gener de mil nou-cents trenta-nou, una part del que queda del 15è. Cos de l’Exèrcit Republicà, derrotat a l’Ebre, passà per Sant Climent. Havien rebut l’ordre de consolidar una línia de defensa al Llobregat. Els grups d’artilleria havien d’establir una base a Sant Pere Màrtir, des d’on bombardejar l’enemic. L’endemà, les tropes revoltades entren triomfants al Poble. Pel Camí Ral baixen escamots a peu que reparteixen xocolata a la canalla. Des de Can Bori arriben camions plens de tropa nord africana, que entren per la carretera de Viladecans. Els documents diuen, que la gent els rebia amb crits i “vives” efusius. A Viladecans hi va haver alguna escaramussa amb guàrdies d’assalt que havien arribat de Barcelona. Una part de l’exèrcit feixista acampà a l’Angla a l’espera del control del pas del Llobregat i l’ocupació definitiva de la capital, que es produirà el dia vint-i-cinc de gener.

51


52


II PART

53


54


9

En prou feines es van sentir les campanetes de la missa de campanya que van fer a la Plaça de l’Ajuntament. Havien arribat per tot arreu, a peu i en camions. Hi va haver gent que sortia als carrers i picava de mans; d’altres s’amagaven a casa amb portes i finestres tancades. Aquell dilluns no vam anar a l’escola i sentíem el soroll des de darrera dels porticons de l’entrada de casa. El Pare no ens va deixar sortir. L’Aurèlia no parava de brunzinar que volia veure-ho. - M’han dit que reparteixen xocolatines!. Jo en vull una i en portaré una pel Tonet! –pregava al pare i a la mare- Ella ens acompanyarà!– deia assenyalant.me a mi– Mare, deixeu-m’hi anar, si us plau!. El diumenge anterior ja se sentien alguns trets i bombes des de la banda de Begues. Des de feia dies cada vegada passaven més avions i deien que els nacionals eren a les portes de Barcelona. Els del comitè havien desaparegut.

55


56


L’any 1939, van afusellar a Marià Costa Roca, Norbert Àvila Carrasco, Jaume Nicolau i Joan Cortés Caro. Es va detenir i van complir condemna en diversos penals Simon Olivé Vidal, Andreu Coronado Soto, Eugeni Esteve Conrado, Vicenç Hernández Montes i Miquel Cortés Domènec. Amadeu Bertran Boada va fugir i, segons la investigació feixista, es va amagar als boscos que hi ha entre Sant Boi i Sant Climent. Havien vist la seva dona, Lluca Corral que li portava menjar i que havia comprat unes espardenyes d’home. Més tard es va saber que s’havia exiliat a França, com Josep Burrull Font. Durant el conflicte, van perdre la vida catorze homes de Sant Climent que havien lluitat en el bàndol republicà. Molts joves que havien estat reclutats (perquè els tocava amb la seva quinta), després de l’angoixa dels combats i de sobreviure, van ser fets presoners i tancats en camps de treball o en centres especials oberts per encabir una gran massa de soldats que acaben de perdre la guerra i que no van voler o poder marxar exiliats. Alguns van 57


passar anys tancats; d’altres, amb més sort, van poder tornar a casa, quan els seus pares o les seves esposes aconseguien un salconduit, els permisos de bona conducta i addició al règim que els expedien des de l’Ajuntament franquista, les famílies que tornaven a governar el poble. Les seves dones feien el camí, com permetien els mitjans que quedaven després dels combats; a peu, en tren i en camions que les recollien, arribaven on estaven presoners els joves i entregaven els documents que tenien sense cap convicció ni garantia i, si hi havia sort, en dos o tres dies marxaven amb el marit a casa. Aquells joves ja no eren els mateixos. S’havien fet vells en massa poc temps. Tornaven a casa muts i amb la memòria buida. Com tota una generació que va voler oblidar el passat massa ràpid.

58


III PART

59


60


10

Han repicat per beneir les campanes. M’ho havia cregut quan el pare em va dir que repicaven perquè la Montserrateta feia un any!. No recordava que fes bromes i em va agradar retrobar-lo amb un somriure. Mossèn Puig ens va posar al dia en el seu sermó en castellà i va explicar que avui fa un any que s’havia acabat la creuada contra el “rojos” i que el “glorioso alzamiento nacional” havia vençut al mateix dimoni. - Potser ho hauria d’haver posat en majúscules? Glorioso? Alzamiento?. Els pares m’havien portat a l’escola amb els frares de Viladecans. En sabien més que donya Juliana. S’havia acabat l’evangeli escolar d’ “escribir doce oraciones con el nombre ventana”. Ara, semblava que s’obrien les finestres! Baixàvem a peu amb uns quans nois més com jo i ens fèiem un fart de riure i cridar mentre caminàvem. Sort que no ens veien els pares ni ningú de l’Ajuntament, sinó ...! - No cridis dona!. Si que t’estimo!. Molt!. Perquè sou tan maca vós?. Si que me’n recordo que et van treure de l’escola massa aviat, si!. 61


Ella va deixar a donya Juliana quan acabava de fer dotze anys. Sa mare, la Martina, s’havia trencat la cama quan va cedir la fusta que tenien sobre el cup de l’entrada, i Ella, amb dotze anys, va haver d’anar a vendre a la Concepció. En un parell d’anys jo vaig aprendre tot el que sé de lletra; i m’hi vaig haver de conformar. També em necessitaven a casa, com a tots els que anaven a escola amb mi. En poc temps aquell grup divertit s’havia anat reduint i no vaig tenir la sort de ser dels últims que hi quedaven. Una primavera vaig haver d’anar a la vinya a vigilar les cireres i ... es va acabar. Era la primavera de mil nous cents quaranta-dos i quan el pare em va dir que la després de dilluns de Pasqua Florida ja no hi tornaria, se’m va enfonsar el món. Em vaig fer un fart de plorar, però no hi havia res a fer. - ... quan arribin les cireres, te n’aniràs a vigilar a les Roquetes --em va dir el pare- Si hi hem anat a collir ens ajudaràs i si som a Marina, mentre ens esperes, colliràs rondó per al cul de les caixes. Ja m’ho podia haver pensat que aquella decisió estava a punt de caure. Des de feia un temps, de tant en tant em feien quedar a casa per tenir cura de la Montserrateta, quan la mare era a vendre. Però ara ho deixaria del tot! Quan el pare ho va dir a l’escola, va venir el director del col·legi, l’hermano Agustín a casa per a fer-los estudiar de nou (beneït verb!) la seva determinació. No hi va haver manera. Segurament hagués convençut al pare, però la mare no ho va tolerar. - Què vols? Què li dirà el Noi si ell ha de portar espardenyes tota la vida i ell arriba amb les sabates ben lluents? Si un treballa, l’altre també!. Aquí tots 62


som iguals i si hem de deixar-hi l’esquena ho farem junts! L’argument era massa raonable per a qüestionar-lo. Si la guerra ens havia fet créixer massa aviat, ara em convertia en un jove prou gran!. Encara vaig aprofitar el repàs que feia el senyor Ariño a l’escola nova cada vespre. Hi vaig anar amb ell, després amb el senyor Matías i al final amb el senyor Ruiz, però quan el van fer fora ja no en vaig voler saber res més. Deien que l’havien fotut al carrer perquè estava amistançat amb una dona “sense casa” i que molt sovint passaven la nit junt sense estar casats!. Mossèn Puig no ho podia permetre i va moure cel i terra fins que van fer venir un altre mestre.

63


64


11

Toquen a missa. Potser ara exageren amb tants oficis i rosaris! Per sort a casa, com en moltes famílies pageses, no es va passar gaire gana. És clar, ho aprofitàvem tot i sempre hi havia alguna cosa a la vinya, als boscos o a marina per a posar sobre de la taula. Però la misèria i les penúries es vivien al carrer i es veia en la cara de massa gent. Les cartilles de racionament van aparèixer com un miracle que el nou poder escampava entre els desafavorits i l’Ajuntament les repartia amb aquell equilibri precari i autoritari del que mira per damunt de l’espatlla als qui no són dels seus. - No!. Només un quart de quilo de sucre i un d’arròs per família! –cridava mentre les repartia la primera vegada el Climent de cal Vilà amb la seva medalla de la guerra de Cuba al pit,– I qui no es conformi que no vingui a buscar-ne més!. A les botigues us donaran el que correspongui. - Però a casa som set! –reclamava des del darrera de la cua algú que no vaig veure. - Us foteu!. He dit un quart de sucre i un d’arròs i prou!. 65


La mare m’havia enviat a fer cua quan van dir que repartirien les cartilles aquell matí. Hi era des de dos quarts de cinc i ja tenia mitja dotzena de persones davant!. Per sort, també hi havia el Joanet i ens entreteníem jugant a truques, sense deixar la filera. Quan em tocava, va arribar la mare, li van donar el carnet i li explicaven com fer-lo servir mentre jo el repassava decebut de trobar-me només un cartronet segellat. La mare va tornar a casa amb la nostra cartilla i jo em vaig esperar amb el Joanet perquè no li quedava gaire. Quan ell també la va tenir, vam tirar cap a la Pelatera continuant la nostra partida de truques. Se’ns va afegir el Ramonl i entre partida i partida vam acabar baixant fins a la riera sota de ca l’Esquerrà. A aquella hora sabíem que hi anaven a rentar les dones i alguna mossa de la nostra edat. En aquell racó sempre hi havia clots fets dins de l’aigua. Si s’havia d’anar a rentar, els homes de bon matí hi posaven alguna pedra plana de niconella que quedaven com safareig naturals. Després, quan hi anaven, les dones es posaven una al costat de l’altre fregant i picant la roba i fent ... safareig, és clar!. Ens agradava espiar-les, sentir-les riure i escoltar-les quan baixaven la veu per fer córrer la indiscreció d’alguna casa veïna. Aquell dia només hi havia la Rosa de Cal Melià i des de ca l’Esquerrà li tiràvem pedretes a l’aigua. Se’n va adonar de seguida i ens va etzibar uns mecaguns que encara, ara, em ressonen a l’oïda. Pitjor record se’n va endur el Ramonl que va tornar a casa amb el trau que li va fer el roc que acompanyava els crits de la Rosa. Vam marxar a cuita corrents cap al molí de la torre i ens hi vam estar una estona rient de les nostres peripècies. Se’ns havia fet molt tard. Jo vaig marxar per la riera fins a 66


casa i ells van pujar pel carrer de cal Bieló fins a la Plaça per anar cap a la Pelatera. Em vaig trobar als de casa amb el plat a taula i per la cara del pare i de la mare ja em vaig adonar que l’havia vessada. En prou feines li vaig fer un petó a la Montserrateta per trencar el gel i el pare em va enviar cap al barri amb una empenta. - Si no arribes a l’hora és que no tens prou gana. Ja pots baixar a l’estable i començar a treure fems del matxo –em va dir amb més calma de la que potser em mereixia– Segur que per sopar seràs a l’hora a taula. Però quan tot just havia fet un parell de palades, el Joanet va aparèixer a casa plorant perquè havia perdut la cartilla de racionament. El pare i la mare em van dir que l’acompanyés a buscar-la. - Ja ho acabaràs demà. Ves-te’n amb ell i feu el favor de trobar-la –el pare va entendre la desesperació del meu amic i com s’ho devien prendre a casa seva– Vinga, feu el favor d’espavilar! Va!. Vam refer deu vegades tot el camí dels nostres jocs del matí i no vam trobar res. El Joanet somicava i per molt que em solidaritzava amb ell, respirava per la sort que havia tingut quan la mare s’havia emportat el nostre carnet. Va tenir la fortuna que a son pare li van fer una cartilla nova. Sinó, no sé com s’hagués acabat! Tot plegat per conformar-nos amb el que ens donàvem amb aquell tros de cartró! Més enllà del sucre, la pasta, l’arròs i l’oli ( a casa devíem ser dels únics pagesos que no en fèiem) no en tinc cap gran record. Encara que haguéssim fornejat pa, quan en tocava amb la cartilla també l’anàvem a buscar. En feien un amb una farina 67


amarronada feta de panotxes senceres de blat de moro, en la que aprofitaven, fins i tot, l’espigot, que em feia molt de fàstic; semblava de serradures quan te’l menjaves!. - Te’n recordes maca? Si, era un pa de serradures! Així m’agrada, que riguis! Tan maca que ets tu! El pare sempre canviava la cartilla del tabac per coses que a casa ens feien més falta. Hi havia gent que se la venia per treure’n algun xavo i poder comprar coses més indispensables per portar a la taula. - Si!. Ton pare si que fumava i aprofitava la cartilla. Te’n recordes dels collilleros.? Aquells que recollien les puntes de cigarret pel carrer? És clar. No tenien filtre com avui en dia i, el que es llençava, encara hi quedava tabac. El deixaven assecar i el venien com picadura. Al final, tothom havia d’embolicar els cigarrets amb aquell paper d’arròs!.

68


12

Les cinc del matí. Que no s’adorm mai aquest campanar? Al final vaig haver de netejar l’estable. Per sort encara no feia calor i els fems eren bastant secs i hi havia força palla. La porta de l’estable era prou ampla per que hi passés el carro de trabuc que jo anava carregant a força de palades de fems. Quan vaig arribar a la raconada que quedava sota de la menjadora, vaig topar amb alguna cosa massa ferma per a ser fems. No recordava que hi hagués cap graó en aquella zona. Vaig fer una palada amb més força per veure si ho arrancava, però el que fos que hi havia a sota impedia avançar la pala. Amb la paleta vaig voler escurar aquell racó i el cor em va fer un bot. Hi havia una gerra enterrada! - He trobat la gerra!. He trobat la gerra! –cridava mentre la desenterrava– Mare som rics! Vaig córrer amb el tupí cobert de fems, cap a dalt de casa on la mare donava sopetes a la Montserrat. No me’n sabia avenir! A casa també hi havia tresor amagats! Ella no semblava gaire sorpresa i em va dir que la deixés sota la taula i que fes el favor de mirar si n’hi havia més.

69


- Més? Serem els més rics del poble! Vaig baixar i vaig cavar més de pressa que mai. Vaig trobar tres gerres més, que la mare am va fer deixar amb l’altra i no em va deixar obrir fins que arribés el pare. Em va fer tornar amb els fems, però en prou feines vaig fer res, neguitós com estava d’acabar de saber fins a quin punt érem de rics. El pare i el Noi van arribar quan ja fosquejava. Havia netejat les gerres per fora i la ceràmica lluïa com mai ho havia fet. Mon germà estava tant nerviós com jo quan les va veure i esperàvem que el pare s’acabés de rentar per obrir-les d’una vegada. Dues de les gerres estaven plenes de bitlles que devien valer una fortuna; de les altres en van sortir grapats de duros de plata. El pare ens va explicar que ho havia amagat en el temps de la guerra. - Per a que no ens ho fotessin ni els uns ni els altres – afirmava. Ell ja sabia que els bitllets no tenien cap valor. Eren de la República i bitllets fraccionaris dels que havia imprès l’ajuntament del Cirerer del Llobregat. - Ara, pels duros si que en treure’m un bon pessic! – creia el pare. Quatre xavos li van donar al final. Els va portar a un amic del senyor Altisent que treballava a la Banca Arnús i els en dona una misèria. - Què vols fer-hi dona! –volia convèncer a la mare– Els de cal Senya n’estan molt del senyor Altisent. Si ell ens ha aconsellat aquest senyor devia ser perquè li té prou confiança. Tot plegat tampoc n´hi havia tants! I, a més. algun era xavalla. 70


El meu tresor s’havia esfumat, però els fems de l’estable els vaig haver d’acabar d’aplegar de totes totes. - Ara ja ho tens tot cavat! –se’n reia el Noi– No et costarà gens arreplegar-ho amb la pala. I compte amb els tresors que caga el matxo! Ton pare va tenir més sort, eh maca. - Que en sou de guapa vós! Un dia anirem a la vinya i passejarem pels cirerers florits! ... A qui vull enganyar?. Ja no tenim vinya, ni hi ha cirerers plantats! El sogre, per un amic de l’oncle Fernando que vivia a Sant Boi i estava al corrent de com anaven les finances i els tractats monetaris internacionals, va saber quines sèries de bitllets tindrien valor un cop s’acabés la guerra. No li va costar comprar un parell de finques amb aquells diners. I les tingué sempre a ple rendiment, treballant sempre com un burro, i ensenyant a fer-ho a tots els seus. - Eh noia, com us va ensenyar a treballar, a estalviar i a defensar-vos a la vida, el teu Pare?

71


72


13

Un, dos, tres, ... tres quarts de nou deuen tocar. Després del rosari, sota la rectoria, mossèn Puig ens feia cinema amb una màquina vella en la que en prou feines se sentien que deien els protagonistes. Tot just tenien veu, i el Jordi explicava que aviat les farien en color, ... és clar, ningú se’l creia! La pel·lícula s’havia allargat més del compte. Les trobava massa llargues les del Tarzan. El Noi no havia pujat i tornàvem a casa amb la Montserrateta, quan la Ramona de ca la Padrina em va dir si podia venir amb nosaltres fins al Poble Sec. Anava amb la Teresa de cal Forner sense pa, més petita, i els feia por baixar soles. El dijous anterior havíem buidat la bassa de casa. Allò era criminal. El pitjor era escurar-la amb el poal. La pudor se’t ficava fins els óssos!. Després, l’havíem traginat fins el camp i el pare em va fer quedar al costat de la corredora per deixar anar de mica en mica la bassa del carro de la bota!. Encara em sentia la pudor a dins!. Vaig passar tota la tarda de diumenge sentint-la i esperant que ningú més se n’adonés. Jo només patia per l’olor i en prou feines seguia el que em deien les noies sobre el Tarzan.

73


- No és pot nedar tan ràpid! –deia la Ramona– Deu haver-hi un truc. Segur!. - Que va! No has vist que ell és molt gran i molt guapo! Si no nedés tan de pressa, no podria matar els cocodrils! –li responia la seva cosina petita. Des del cap del carrer em va estranyar veure sortir una tartana del seu pati i li vaig preguntar a la Ramona. - Deu ser alguna visita que han tingut els pares –em contestar donant llargues - Què no!. No veus que és el senyor Carrasco?– li va etzibar la Teresa– Si ve cada diumenge!. I ara no el coneixes?. Avui deu portar la tartana ben plena de pa perquè el matxo esbufega com mai. És de Sant Boi sempre li carreguen el pa des de cal Tendil que té una porta que dona al patí de casa. Com que els de cal Tendil són els amos de casa, els deixem passar i així no els veuen sortir del seu forn!. I ja saps que tenim tot l’estable ple de sacs de farina amagada entre mig de la palla del cavall!. Com que a vegades ells tenen inspeccions!, ... a casa no venen mai. La Ramona, que no la podia fer callar, després de fer-me jurar que no li ho diria a ningú, em va explicar que els de cal Samuel (com ells coneixien la casa) feien estraperlo amb el pa i la farina. Em va dir que no sabia des d’on arribava la farina a l’ermita de Bruguers, allà l’amagaven els masovers que eren germans de son pare. Ell i el de la teresa en carregaven els sacs i els traginaven amb el carro fins a les seves cases, sense aixecar sospites de la Guàrdia Civil que patrullava per tot arreu; allà els colgaven amb la palla dels animals, on ningú aniria a remenar. Gairebé totes les cases del carrer eren de cal Samuel i, una cosa per l’altra, es veien obligats a fer-los 74


aquests favors. Això si: mai els faltava un grapat de farina ni un tros de pa a casa!

75


76


14

Repiquen. Demà és Corpus. Aquest vespre tothom engalanarà els carrers i acabaran de fer les estores i altars. Avui a la tarda, com ahir, els mestres donaran festa als nens i tots aniran a collir fulles de mil colors, flors de ginesta, rondons i cap d’ase. Posats en coves i cistells, al vespre es fusionaran amb els pètals de roses, geranis i clavells, en una gran catifa que cobrirà gairebé tots els carrers. - Quins altars que fèieu eh, maca davant de casa teva! El Cisco de ca l’Espinac hi tenia molta traça i feia uns dibuixos preciosos. I el Tonet, quan va créixer, també hi tenia la mà trencada. En sabíeu molt els de la Riera! Era el carrer on més lluïen, si! Davant de tot, el Climent Vilà amb la seva medalla, que ja només treia el dia de la Processó. El seguien els escolans amb ciris i la creu que obrien pas al pali que cobria al rector i al calze amb el Corpus Christi. Cada altar era una oració; cada carrer una festa de lluïment: Darrera el sagrat i les autoritats, els nens vestit de comunió i la gent que seguia la filera a banda i banda de les catifes de flors, mentre, interiorment, endevinaven quin carrer resplendia més.

77


- No va ser l’any que el petit va fer la Comunió que vam fer la Processó per darrera vegada?

78


15

Diuen que ja no sents tocar quarts ni hores. Aquesta nit a mi no me n’ha passat cap de llarg; les he sentides totes. A casa veníem a Santa Caterina. El cove mig ple que portaven els de cal Manquet de Viladecans, era una misèria comparat amb el gènero que portàvem nosaltres. La Mercè sempre li donava cops de cul a la mare per recuperar un tros del taulell, però ella era massa afectuosa per enfadar-se. - Què no veus Mercè que hi cabem totes, dona?. Els justos van al cel! –i tornava a la venda de la manera més natural – Senyora Josefa que ahir no la vaig veure!. Com va el pare?. Aquestes maduixes?. Miri que maques. Les va collir a la vinya de Can Tallada el Noi, ahir a la tarda mateix!. Anàvem a contra-torn amb els de cal Fogueroles i alguna vegada, si teníem prou farda, ens presentàvem a la plaça encara que no ens toqués. Sovint teníem raons per un tros de taulell. A l’estiu, més d’un dia, acabàvem de collir a Can Seguí que ja era fosc, i el pare, amb el carro ple, adreçava el matxo cap a Barcelona per portar verdura i fruita al Born. La bèstia ja coneixia el camí i ell aprofitava per dormir; sabia que l’animal s’aturaria al burot de l’Hospitalet. Si 79


havíem tingut prou manya al carregar, els serenos no li podrien comptar tota la farda i algun cove s’escapava de pagar l’impost d’entrada a la ciutat. Encara feia una capcinada abans d’arribar al mercat central, però el trànsit de la ciutat ja començava a donar algun ensurt que el despertava. Al Born no necessitava camàlic. Es traginava els coves fins a la parada del poble i es feia lloc entre els altres pagesos que també regatejaven la primera fila. I des d’allà a Santa Caterina un passeig ... triomfal, si havia tingut bona venda, o mal geni si les coses anaven mal dades. Al mercat ja hi era la mare que havia arribat amb l’auto de línia fins a la Plaça d’Espanya i amb el tramvia fins a la parada. Ell descarregava els coves i les caixes que quedaven i se’n tornava al camp, on el Noi i jo ja tornaven a feinejar. Els de casa vostra anàveu vendre a la Concepció. De primer, ta mare i quan tenies dotze anys hi vas haver de començar a anar tu. Amb la colla que éreu i el fart de treballar que us fèieu, omplíeu la parada de gènero. Vaja un ton pare! - No te’n recordes, no? Maleïda memòria perduda en el no res. Tot m’ho volies explicar aquesta nit que no hem dormit, eh guapa. Amb els teus gemecs no has parat de brunzinar gens. Què volies? Perquè tornaves a plorar? Et vull entendre,i traduir els crits, ... per auxiliar-te tan com pugui, tan com et deixis ...

80


16

Avui si que repiquen! Dissabte al vespre!. He passat per cal Corrotaco a afaitar-me i et vinc a buscar a casa! Jo era de la colla que havíem anat un a temporada a ballar a Sant Boi, a l’Ateneu. Devia tenir quinze o setze anys. Però la Festa Major de Sant Climent de l’any quaranta-nou ens vam fer novios i ja no ens hem oblidat mai l’un de l’altre. - Perquè vull creure que encara que em cridis i que no em coneguis, em tens a la memòria, oi? No volia que s’acabés mai aquell ball de Rams! Et passava a recollir per a anar a missa de vuit. Ta mare em convidava a un cafè i ton pare em prou feines em deia res. L’Aurèlia ens acompanyava. Molts diumenges a la tarda anàvem al cine. Ja feia temps que havien inaugurat la sala nova del cinema al costat del Casino i en feien alguna que ja era en color. Jo no recordo haver anat mai al cine antic de la Plaça, que van tancar durant Guerra, però la mare m’explicava que només hi havia vist pel·lícules mudes i que el Jaume de cal Ceguet hi tocava el piano.

81


Si podíem també anàvem a ballar a cal Refilat, sense deixar que el violí del Queixal d’elefant i el piano del Pepet de cal Silet ens engresqués massa!. L’alternativa que sortia més a compte sempre era anar a passejar per la carretera de Sant Boi amb el Joanet i la Maria. Però aquell diumenge d’octubre de mil nou-cents cinquanta-u no vam anar enlloc. No hi havia llum i tots els camins eren un fangar. El dimecres anterior havia fet un aiguat dels més grans que recordava la gent gran. Ni a casa ni a cal sogre no n’havien vist mai cap com aquell. Havíem passat tot el matí amb el pare i el Noi refent les rasses de les Roquetes o colgant els reguerots que l’aigua havia obert en mig de la vinya. I quan vaig venir a casa teva esta rebentat. Hi havia ton avi Joan i la iaia Petita que la feien petar amb tons pares. És clar que els coneixia i que sabia que ell escrivia poesies. Ho sabia tothom, però en prou feines havíem xerrat alguna vegada. Aquella tarda havíeu encès el foc i vam enraonar fins que es va fer ben fosc. Em va agradar aquell home. Tot i la mala castanya que feia córrer moltes estones, es feia escoltar. -

... però tant i tant va ploure, dimecres, que no cabia l’aigua ni en rases ni en torrents, ni rieres, inundant tot el Pla de la Marina. Tantes hores i tan repetides, els que som vells, tal cosa no havíem vist. –explicava el Pagès Poeta– Ha deixat la muntanya feta una llàstima d’esbiaxades, rases rompudes, camins fets torrents; les garrofes, cap a mar les de terra i les altres mig podrides de tanta humitat; les olives, presentant-se bona collita, en pocs dies han quedat només que pell i pinyol. Tant que s’esperava 82


l’oli! Del Camí Ral ha anat pujant l’aigua sobre les terres. Tant que hi havia per treure!. Podrit tot. De planta petita ni rasa n’ha quedat. Al pla, la riera va desbordar en dos o tres llocs deixant els camps plens de rocs de muntanya i un pam de llot. Narrava les historietes amb molta gràcia, i n’explicava una dels mots de Sant Climent amb un salero que encara ric al recordar-la.

83


84


17

Al quarter del Bruc no sonaven igual les campanades. Ja feia molta calor. Tot just entravem a juliol i esperava que el capità em signés el primer mes de permís per anar a casa a donar un cop de mà en la sega; el camp de Can seguí era ple de blat. Llevar-se a toc de corneta i a l’hora que ens despertaven no era cap sacrifici comparat amb l’hora que ho fèiem a casa. Per mi era un descans: esmorzar, recollir les cartes i comunicats oficials i portar-ho fins a Correus, sense pressa. Aquell dimecres, però, va ser especial. Érem molts els que estàvem eufòrics, se ens veia a la cara. Vaig recollir el correu tan de pressa com vaig poder i em vaig oblidar de passar per l’oficina del sergent Romero. Quan me’n vaig recordar ja era a la Diagonal i el Grau, un noi de Cerdanyola que portava comunicats interns a Capitania General, em va dir que era igual, que ell tampoc hi havia passat per intendència. - Tot plegat només escriu cartes a sa mare aquest merengue! –em va convèncer per no tornar– Avui ens toca lluir a nosaltres! –deia mentre treia un tros de bandera blaugrana del sarró.

85


- Guarda-la!. Fes el favor!– li vaig dir, vigilant que ningú ens veiés. Ell volia baixar en tramvia fins a Capitania, però jo volia passar abans a veure’t a la Plaça. Vaig venir passejant fins la Concepció i et vaig trobar discutint-te amb el secretari del mercat per una dotzena i mitja d’ous que, teòricament, no podies vendre. - Verdura és verdura, senyora Condeminas!. Vostès paguen per vendre verdura! - Si és una parada de pagès, bé em de tenir el que ve de pagès, no? –li discuties raonant força més que ell. Tot es va acabar quan se’n va emportar mitja dotzena cap a la seva oficina, ... sense pagar-la, és clar! Jo anava amb l’uniforme i no mi podia posar i se’t veia a la cara que m’ho retreies. Amb el que m’havia estalviat del tramvia, et vaig portar un cafè amb llet i una ensaïmada del bar de la Plaça. Vam fer les paus amb un petó mentre les teves veïnes de taulell et miraven envejoses i a punt de fer safareig i explicar-ho tant aviat com poguessin als teus pares o als meus. Encara més content, vaig tornar a emprendre el camí, passejant fins al cap de vall de la Via Laietana. Vaig deixar el correu i vaig recollir el que hi havia per al quarter. A l’arribar ja m’esperava el sergent Romero a punt per a empaperar-me. - ¿Usted no sabe que cada mañana debe pasar por Intendéncia a recoger el correo? ¡Aunque no tenga nada para Correos, coño! ¿Donde está su compañero Grao? –no sé perquè collons li deia així, em va venir al cap, mentre em queia l’ànima als 86


peus– Le voy a meter un puro que se va acordar de mi y de su puta familia toda la vida!. ¿Quien creen que son, putos catalanes? ¿porque han ganado una copa de mierda se creen que tienen derecho a presumir? Avíselo inmediatamente y haga el puñetero favor de salir de mi vista antes de que me lo repiense y le meta dos dias de calabozo a usted también! Vaig marxar corrent mig acollonit, pensant que també m’havia empaperat. Tot just quan vaig veure arribar al Grau el sergent entrava al menjador. - ¡Grao! –va cridar autoritari, al meu company que no sabia de que anava– ¿Donde coño se habia metido? ¿En que está pensando? ¿Usted cree que puede olvidarse del correo de Intendencia así como así? ¡La madre que lo parió! Queda arrestado una semana i le voy a quitar el pase hasta nuevo aviso! ¡Fuera de mi vista! ¡Puñetero desgraciado de mierda. Catalán tenia que ser! El Grau va sortir acollonit sense entendre res del que passava. Més tard, el Prat, un caporal de Manlleu que feia de furrier sota les seves ordres, ens va dir que li semblava que al sergent li havia sortit una amant a la capital i que aquell dia, precisament li havia escrit una carta que li enviava per correu intern des de Capitania. - ... una dona de mala fama, pel que sé, que de tant en tant li fa favors “especials” –va remarcar el nostre amic– Ara es deu haver avingut a fer-li de nòvia per excitar-lo!. Si ho sap la seva “santa” esposa, el mata. La filla del comandant si que mana i que porta els galons a casa seva!- exclamava rient el furrier. Vaig passar tota la tarda a la biblioteca camuflat, esperant no veure al sergent. Sens dubte vaig escollir el millor lloc per a no trobar-lo. A l’hora del passeig, em vaig 87


arreglar i vaig sortir amb tota la tropa, més content que un gínjol. Vaig baixar fins a Collblanc per agafar el tramvia (sempre era més barat que agafar-lo a Pedralbes!) fins a la Plaça de Catalunya. Com que anava amb temps i la gent deia que encara l’autocar encara era a Mataró, vaig baixar passejant per la Rambla on, de cop, em vaig topar amb el sergent Romero. Per sort ell no m’havia vist. Anava vestit amb un trajo de ratlles com si fos un gàngster de pel·lícula i portava un ramet de roses a la mà. Per curiositat i encobert per gentada que baixava amb banderes per la Rambla el vaig seguir un tros fins que va entrar pel carrer de l’Hospital i va girar pel de Robadors. No era difícil endevinar l’odi de les paraules que mastegaven els seus llavis mentre escopia. Massa gent contenta, massa banderes i colors que no eren els seus i massa gent cantant i cridant en català!. Va entrar a un portal on unes noies sospitoses fumaven i va mirar a cada costat discretament per a vigilar que ningú el reconegués. Em vaig poder amagar i córrer cap al passeig de nou. Em vaig deixar portar per la multitud, mentre rumiava el que acabava de presenciar. - Ho sigui que aquest malparit no en té prou amb una dona sola! Es busca una mantinguda a Madrid i a més visita cases de putes a Barcelona! No sé si li agradaria gaire saber-ho a la seva dona o al comandant, el seu sogre!– em vaig sorprendre enraonant jo sol pel carrer. Em vaig encomanar de l’eufòria de la gentada que m’envoltava i em vaig deixar portar fins al Pla de Palau que ja era plena de gom a gom. Corria el rum-rum de que ja arribaven; altres deien que encara eren a Granollers, on havien deixat el tren i després de dinar havien d’agafar un autocar; ara deien 88


que ja eren a Mataró i que una corrua de motos i cotxes els acompanyaven i després afirmaven que eren a Sant Martí on havien parat per saludar els pares del Bosch, el defensa. Un home del meu costat deia que els havien fet parar a Vilassar, al Masnou, a Badalona i a Sant Adrià per a saludar. Estàvem com sardines i començava a veure’s la gent cansada, però tothom cantava i feia voleiar les banderes. Algú va cridar que ja eren a l’Arc del Triomf i que no podien passar de tant gentada com hi havia al Passeig de Sant Joan. I encara havien de passar per la Mercè, pel Govern Civil, on jo esperava i anar a la Plaça de Sant Jaume!. Vaig pensar que tenia molta sort de disposar del passi que em permetia entrar i sortir del Bruc a qualsevol hora i vaig decidir anar a veure’ls a l’Ajuntament. Vaig passar a fer un mos per un cafè que hi havia prop del Born i me’n vaig anar directament a la Plaça de Sant Jaume. Van trigar un parell d’hores ben bones a arribar, encara, però quan van entrar la Plaça sencera va esclatar. L’autocar en prou feines podia passar. Tothom volíem veure’ls. Després de passar pel palau de la Diputació, van travessar la Plaça fins l’Ajuntament, just per on jo m’havia escolat. Tots van passar pel meu costa somrients, feliços i cansats: tothom volia tocar a Kubala, a mi em van donar la mà el Manchón, el Bosch i el Ramallets; vaig cridar al Biosca que es va girar sense veure’m; el Seguer i el Martín s’escapolien de la gent entre espantats i contents. Quan el Cèsar va aixecar la Copa Llatina des del balcó, la cridòria va fer tremolar la Plaça sencera. En un any la cinquena Copa! Cinc Copes!. No ho havíem de tornar a veure mai més!

89


De tornada al quarter els tramvies anaven plens com un ou, tot i que ja era molt tard. No em vaig posar a la llitera fins després d’escriure una nota sense signar i deixar-la sobre la taula del sergent d’Intendència. - Aquest paio està com la cabra de la Legión –em va sorprendre el Grau mentre acabàvem d’esmorzar– Tu creus, el ciri que ahir em va muntar i avui em crida a primera hora per dir-me que no tornés a passar més i que m’aixecava l’arrest!. Estant bojos tots aquests militars!

90


18

Avui si que repiquen! i no només perquè és dissabte! Vaig pujar del bracet de la mare des de casa, amb tot la família al darrera. No et vaig haver d’esperar gens. De la mà de ton pare vas entrar il·luminant l’església. Beneïts per mossèn Puig, vam fer el dinar de celebració al Casino, com gairebé tothom i vam entrar a viure a la casa que ton pare havia comprat, a la força, al carrer Major. Després de la feinada de fer fora a aquella dona que li deien la “Perrito”, només vam posar mosaic a la que havia de ser la nostra habitació i vam excavar un pou nou a la banda de la riera amb el Simón, perquè el que teníem a l’altre costat només servia de cisterna per a recollir l’aigua de la pluja. Vam baixar cinc o sis metres i encara no trobàvem el fons dels fonaments. Ben al contrari podíem veure com la base s’eixamplava cap a dins de la finca de manera exagerada i no podíem excavar més avall. A un costat cal La, que també era de ton pare i a l’altre ca la Joana de Cal Fix. I el cinema davant per davant; els diumenges, si anàvem a dormir aviat, ens tornava el so de les pel·lícules que havíem vist a la tarda.

91


- ¥Nunca deviste cruzar el Mississipi, forastero! –ens arribava lleu, distorsionat i emocionant, abans de sentir els dos trets del revòlver del bo.

92


19

Toquen a morts. Era la Festa Major de Sant Climent i ens va avisar ta mare: s’acabava de morir l’avi Joan. Feia un mes i mig que ens havíem casat i ell havia vingut dues vegades per demanar-nos que l’acollíssim a casa, ... que el Cisquet no el volia i es discutien dia si dia també. - Us ho donaré tot! –ens volia convèncer– les vinyes de Can Colomer i el pendís de Sant Ramon seran per vosaltres! Les terres en el terme eren el seu somni i moria convençut de que les famílies pageses podien sobreviure, només, amb el que s’hi collia. - ... una casa climentona pot viure, només amb el que dona el terme natural de Sant Climent. Collons!. Com us ho haig de dir! –explicava encès quan algú li comentava que sense les terres de Marina no se’n podrien sortir– Si netegeu els baixos dels boscos, podreu vendre la llenya al forn. Aprofiteu les esporgades de la vinya i dels cirerers per a refer els cristalls i els marges. Què no et preocupes de les ginesteres? Collons, bé que en treus lligalls per a la 93


verdura i per enfaixar!. I després, ... què no en porteu a Plaça rams de flors? - Si s’arrabassa una vinya fes el favor de plantar-hi melons i cigrons els primers anys per aprofitar la terra tan bona que hi ha, cony!, que sembla que us espanti treballar! Si a l’hivern, amb el fred has tingut prou cura de la vinya, l’anyada serà bona i encara pots aprofitar alguns marges per a fer-hi faves, pèsols, cebes, alls i altres hortalisses i, si convé, ves a collir les borratxes de la riera!. No n’aprofites les canyes dels torrents?. - Me cagun satanàs! Tot plegat només fa quatre dies que encara en collíem el cànem per a fer teixits! Només has de mirar tot el reguitzell de fruita que porta la primavera!. Mira tot el que dona la vinya, home! En un bon any culls prou cireres per fer un raconet. Què no hi tens cap presseguer, prunera o que no hi culls nespros?. Planta-hi bercocs, si cal, cony!. És que us fot mandra tot!. Entre les cireres i les maduixeres que tinc sota dels arbres, em veig en cor de passar tot un any! - Si convé fes un bon marge ben ample i planta verdura com si fos un hort, que sembla que tingueu la sang de fonoll!. Fot-hi patates!. Si pots aprofitar una mica d’aigua del torrent o de la riera hi pots plantar, a l’estiu; el que vulguis: mongetes tendres i del ganxet, tomàquets, pebrots, albergínies, i a l’hivern, cols, bròquils, bledes, naps i espinacs. Encara no en tens prou? - Conxo! L’estiu portaràs caixes plenes de fruita a la Plaça i encara et queda la collita de gra! Si no m’ho has d’explicar que al camp en surt més i que és més grossa!. Però no és la meitat de bo!. Fes unes bones feixes de blat a la vinya i veuràs!. No té res a 94


veure! Cony!, ... si plantes ordi tant li fot si es bo o dolent!. Se l’han de fotre les bèsties, l’ordi! I encara et queda tot el que arriba a la tardor : vi per omplir la bota per tot l’any, les olives per salar i per l’oli, garrofes per alimentar als animals. Les figues sempre les paguen força bé. Si, cony, ja sé que costa un colló untar-les!. Afegeix les pomes, pissarris, nespres, figues de moro, cerves, ametlles, avellanes, i, si en saps una mica, omples els cistells de rovellons tant com vols!. I la cacera? La mare del Tano!. Ens en fotem un fart a casa de menjar conill de muntanya!. Algun dia, fins i tot a la Plaça n’hem arribat a portar!. I no em diguis que mai veneu cargols?. Si fa quatre gotes surt a collir-ne i l’endemà ben frescos a la parada!. Si te’ls treuen de les mans aquelles xones! I que me’n dius de Sant Ponç?. Si a començament de maig mig poble sembla una botiga de perfum de l’olor que fem!. Camamilla, romaní, espígol, orenga, menta, farigola, cap d’ase, flor de Sant Joan seca, ... I només has de veure les carretades que fa els camions de cal Sanz i del Quimet de llaurer per Pasqua. Ep! i molt florit i lluent, ... no com el que porten els de Viladecans, eh! Els de casa sempre hi hem portat rams i rams a Plaça: de lilà, de mimosa, de ginestera, ... el que hi hagués!. Si collíem uns quants rams de violetes del bosc en trèiem un grapat de peles, de tan buscades com anaven! Cony!. Només has de pensar en els marges plens de jonquillos que tothom té plantats! Encara me’n recordo que, abans de la guerra, quan va morir el President, els climentons vam omplir la Rambla de jonquillos. Algun hi va fer la primera pela!.

95


No!. Mai les has d’enviar amb el recader les flors, cony!. A casa les porta sempre la Noia amb el cistell a l’auto de línia ... i si pot, les ven abans d’arribar a Plaça. Depèn de la temporada li treuen de les mans només baixar del cotxe de línia!. Ara, ... sempre ha de vigilar que no l’enxampi un municipal, que si la veu un amb mala llet, ... ja l’ha vessada i ningú li treu la munta!

Avui estic enfadat amb tu!. Què és això d’escopir el menjar?. A l’Aurèlia li has fotut tota la gelatina per sobre!. Què no fa prou?. Es fa un fart de fer-te companyia i només li crides!. Què et penses que nosaltres no plorem? Al cap de pocs dies de morir l’avi, va venir el senyor Manel a donar el condol a la família. Jo me n’havia fet amic de seguida i, tant si com no, em va voler convidar a un cafè a cal Refilat. No hi havia gaire gent i vam haver d’esperar que la Leonor sortís de la sala de ball que estava escombrant. En la tauleta de marbre de sota el ràdio, el senyor Manel em va donar una còpia d’un parell de poemes que l’avi l’hi havia enviat no feia gaires dies. No m’hauria fet falta guardar-los ... se’m van quedar fixats al pensament com si els hagués portat a dins tota la vida:

Vuitanta anys que tinc de vida, setanta en poden comptar, què he passat poques setmanes, sense escriure o rumiar.

96


Sóc pagès i no poeta i he fet tot el que sabut; aquí s’acaben les lletres tant si és net com si és brut.

97


98


IV PART

99


100


20

Toquen les vuit, les nou o les deu ... - no ho sé ... fa massa temps que ja no sé comptar de primer no m’hi fixava però ràpidament em vaig adonar que si tocaven gaires campanades em perdia ... i ben aviat vaig deixar d’identificar més d’un toc. - Jo anava al camp i tu cosies. No, ... a casa havíem fet mai puntes de coixí. Tu sabies que pageses les havien de fer negres, perquè així no embrutaven amb aquelles mans de feinejar camp?

no les les al

- la memòria no em porta cap record ja no sé ni menjar tot va pel dret..no conec a la gent que m’estima què és estimar ... - Voltàvem molt. Te’n recordes? Les tardes de diumenge seguíem tota la comarca i a Barcelona no hi havia racons desconeguts. Però que et fa mal ara?. Potser aquestes dentotes que es volen amagar a les genives?. Un mal de cap qualsevol que no em saps explicar? Et fa mal el genoll perquè arriba un canvi de temps?. Com m’agradaria de saber-ho per ajudar-te; per donar-te una aspirina;

101


per fer-te un petó i bufar-te dolçament una ferideta, com fèiem als nens ! - no em guia cap viatge al passat ... ploro em fa mal el cor de pensar que també m’heu oblidat! - No ploris dona!. Tan bonica que sou vós!. La meva princesa encantada!. Encantada, sí! Però no trobo el final feliç del conte. Ho vam escriure tot en llapis, per a repassar-ho i deixar-ho bonic amb la ploma ... i ara s’ha esborrat ... Cada paraula, cada lliçó, cada petó ... cadascun de nosaltres.

102


V PART

103


104


21

Queia una pedregada tan forta que no vaig sentir tocar l’hora al campanar. Encara feia molta calor, tot i ser ja ser el mes de setembre. Setembre de 1956. I la tempesta es va desfer tal com havia arribat, de pressa i ridícula, deixant el record d’una catifa massa tova de pedra. L’endemà em va caure el món a sobre quan vaig arribar a Can Tallada. Aquella vinya era la nina dels meus ulls. L’havia parida jo amb les hores que em quedaven. Des de que ens havíem casat anava a jornal dos dies pels pares, dos dies per a casa teva i els que quedaven per a nosaltres. De terra no en teníem en prou feines i, Déu n’hi do, la feinada que em fotia la mojada de Can Seguí! El primer any, però, vam fotre una bona carretada d’ordi que ens va comprar el Guillem de ca la Floreta. El carro o l’animal de tant en tant, i encara gràcies, si ens el deixaven ton pare, l’Esteve o el Noi. A més, fèiem anar la vinya de lloguer de Can Tallada i un tros del Puigendí de Can Mas. Quina terra més dura, més malparida d’arrabassar! 105


Em vaig posar a plorar al veure aquell raïm tan preciós que hi teníem, destrossat per terra. No quedava ni un pàmpol als ceps, ni cap gra sencer. No volia que em veiessis tan desfet, ... em feia vergonya. Vaig baixar amb la bicicleta i en lloc de tornar cap a casa me’n vaig anar a apuntar-me a la Fundició. Em van avisar una setmana més tard per fer la revisió i ja em van fer quedar per treballar amb els paletes a la Riera.

106


22

M’agradaria saber descriure’t el gust de les maduixes i de les cuallargues madures, ... per a que els assaborissis i et tornessin a la memòria encara que només fos un moment.

107


108


Llençol2014  
Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you