Page 1

EL MOVIMENT ANTIMILITARISTA A CATALUNYA. Martí Marín Corbera. Universitat Autònoma de Barcelona. Universitat Internacional de la Pau, Sant Cugat, 22 de juliol de 2003.

Un preàmbul historiogràfic necessari. Històricament, en el món contemporani, la lluita pacifista –en termes genèrics-, la lluita per un món on els conflictes es resolguin sense el recurs a la violència, ni a la seva expressió suprema –la guerra-, ha xocat contra l’existència d’un poderós instrument concebut justament per al contrari: m’estic referint, òbviament als exèrcits. Els exèrcits permanents –de lleva o mercenaris (el que avui anomenem eufemísticament professionals)- no varen ser creats per a resoldre conflictes amb el recurs extrem a la violència. Ni tant sols varen ser creats per a la defensa, malgrat el mite de la nació en armes que va néixer amb la Revolució Francesa.1 Els exèrcits defensius han estat, històricament, temporals: mai permanents. Els exèrcits permanents que avui coneixem foren creats, en el trànsit del segle XVIII al XIX, per a la conservació del poder governamental a l’interior de cada país i, eventualment, per a l’agressió exterior. No per casualitat, en aquells temps, el ministeri que en tenia les competències s’anomenava arreu Ministeri de la Guerra i no pas de Defensa, com avui. Tradicionalment el pacifisme contemporani ha estat conduït a haver de discutir el caràcter d’aquests exèrcits permanents en termes ahistòrics –això és, sense atendre a quan i en quines circumstàncies foren creats-. Així, ha hagut de donar per bona en cada discussió la falsedat del seu caràcter eminenment defensiu. El contrari ha estat vist com un radicalisme beneït o malintencionat. I 1

M’he referit a aquest mite i a l’engany que suposa continuar-lo utilitzant com a referent progressista de modernitat a Martí MARÍN, “Alguns mites de la història contemporània en relació amb l’exèrcit”, Mocador. Informatiu per a la desmilitarització i la no-violència, núm. extra, Barcelona, 1999, pp.5-7. Per una explicació breu del caràcter no permanent de les lleves revolucionaries franceses, dirigides pels jacobins, així com del context en que foren realitzades, veure Michel VOVELLE, Introducción a la historia de la Revolución Francesa, Crítica, Barcelona, 1989, pp.33-49. Sobre la responsabilitat dels pressumptament moderats de Termidor i, sobretot de l’Imperi Napoleònic, en la creació real del servei militar contemporani per servir interessos expansionistes –i no pas de defensa de la pàtria- veure Esteban CANALES, Guerra y paz en Europa, 1799-1815: La Era Napoleónica, Eudema, Madrid, 1993.


tanmateix, de forma intuitiva, no resulta ben curiós que tots els exèrcits hagin estat creats per a defensar-se? Si hagués estat així, de qui o de què calia defensar-se? No obstant, la defensa contra l’enemic exterior –sempre malvat i imprevisibles’ha contraposat com a autèntic dogma de fe a qualsevol objecció de consciència contra la violència i la guerra. I ha estat així fins al punt que els anys del canvi de segle del XIX al XX que es coneixen, per l’augment del benestar relatiu que s’hi donà, com la Belle Époque, es coneixen també en termes diplomàtics com el món de la Pau Armada. El resultat – a Europa- en fou la Primera Guerra Mundial, després la Segona i encara una Tercera que es quedà –sortosament- en Guerra Freda.

Les dificultats de la resistència pacifista i el sorgiment de plantejaments antimilitaristes: el cas català. D’aquesta manera, essent els exèrcits una creació per a la salvaguarda d’interessos de classe –o més pròpiament, de fraccions de classe-, en un món que era liberal però no democràtic –en contra del que estem acostumats a pensar-,2 la resistència a la guerra hagué de plantejar-se durant segle i mig com una confrontació pràcticament desesperada, sense possibilitat de sortides negociades. No es podia esperar que hi hagués res a negociar amb governs no democràtics i les actituds front a l’exèrcit només podien ser de rebeldia, desobediència o fuga. Aquestes estratègies, com la insubmissió o la deserció, normalment individuals però amb un seguiment molt ampli quallaren especialment entre les classes populars i entre els grups polítics i sindicals que aspiraven a representar-les –tant socialdemòcrates (marxistes encara en aquelles dates) com àcrates-. No ha estat gaire diferent a Catalunya, en el context espanyol. Són prou conegudes 2

la

revolta

catalana

contra

les

quintes

de

1845

o

la

És del tot intolerable, per falsa, la imatge que encara tenim d’una Europa occidental democràtica des del segle XIX, de la qual només n’haurien estat exclosos Espanya i d’altres països infortunats del mateix nivell. No hi hagué democràcia a Europa en tot el segle XIX i només s’obrí pas en el XX amb moltes dificultats, procés en el qual fou pionera, precisament, la II República Espanyola. No existeixen en el nostre món democràcies centenàries encara. Sobre aquest món liberal però no democràtic veure Eric HOBSBAWM, La Era del Imperio, Crítica, Barcelona, 1990.


barcelonina/gracienca de 1870, les fugues cap a França per la frontera per evitar el reclutament, l’emigració –estratègia més pròpia de zones com Galícia i Astúries-, els fraus, els enganys, així com les opcions més resignades -com les assegurances contra les quintes- o les més desesperades –automutilació, suïcidi-.3 El punt culminant s’esdevingué amb la primera democràcia estable del segle XX i el resultat fou el compromís al que s’arribà en el procés constituent d’aquella democràcia – la II República-. Fidel a un plantejament pactista el republicanisme

–que mai no

havia

estat

específicament

pacifista

ni

antimilitarista, excepte en el cas dels federalistes de Pi i Margall- salvà l’exèrcit permanent de lleva a canvi, entre d’altres coses, d’insertar en el preàmbul de la Constitució de 1931 que Espanya renunciava a la guerra com a instrument de política exterior (sic.), una fita encara avui no superada. Al conjunt d’Europa Occidental, després de la II Guerra Mundial –que és quan de debò s’hi construí la democràcia- fou possible lluitar amb noves armes, emparant-se en els drets humans que aleshores s’hi reconeixerien d’una manera pràctica i comptant amb la capacitat de negociar que significaven els vots a eleccions de tipus molt diversos (locals, regionals, generals, sindicals, corporatives). A Catalunya i a Espanya fou una mica més tardà, a causa del Franquisme, però tampoc tant perquè no s’esperà pas a la mort del dictador: a finals dels anys seixanta l’objecció de consciència s’incorporà timidament a l’arsenal de la lluita per la democràcia. De tots és coneguda la història de com aquesta lluita portà a l’Estat a un carreró sense sortida que li feu accelerar la conversió de l’exèrcit de lleva en 3

Sobre les actituds front al servei militar obligatori fins a la II República veure, per exemple, Núria SALES, "Servei militar i societat a l'Espanya del segle XIX", a Recerques, núm.1, Barcelona, 1970, pp.145-181, Carlos SERRANO, “Desertores, insumisos e inhábiles: los españoles frente al servicio militar” dins El turno del pueblo. Crisis nacional, movimientos populares y populismo en España (18901910), Península, Barcelona, 2000 [1987] i Francesc BONAMUSA, “El roig a la primavera. Quintes, toc de sometent i barricades” dins F.BONAMUSA i J.SERRALLONGA, Del roig al groc. Barcelona, 18681871. Quintes i epidèmies, L’Avenç, Barcelona, 1995. Sobre l’interessantíssim cas asturià veure José María MORO BARREÑADA, “El servicio militar en Asturias y la Guerra de Cuba”, dins Jorge URÍA (ed.), Asturias y Cuba en torno al 98. Sociedad, economía, política y cultura en la crisis de entresiglos, Labor, Barcelona, 1994. Pel que fa al caràcter rebel de tota migració cal recordar les paraules de Carlos Serrano a l’obra citada més amunt: "Grado cero de la revuelta, si se quiere, incluso cuando se alimenta de sueños de un esplendor futuro y de ilusiones de un regreso venturoso, significa siempre el rechazo a aceptar o la imposibilidad de soportar la vida que su propia sociedad ofrece al individuo. En este sentido, y cualesquiera que sean las explicaciones propuestas, evidencia una profunda distorsión -e indica quienes son las víctimas-" (p.284).


mercenari, sense atendre a cap mena de calendari d’adaptació i/o de plantejament estratègic seriós. Una situació aquesta que ens hauria de fer manifestar de manera més ferma la pràctica inutilitat d’un instrument que es pot eliminar sense tenir el recanvi a punt i sense que passi res…

Un atzucac per al pacifisme: l’enganyosa capacitat per negociar. En l’Europa Occidental capitalista i democràtica de la segona meitat del segle XX els exèrcits foren “salvats” no a través d’un compromís com ara el de la II República Espanyola sinó per l’artifici contrari de recloure’ls en la política exterior, precisament. La Guerra Freda obrà el miracle de convertir instruments d’agressió en instruments defensius per la via de visualitzar un enemic implacable: el comunisme. El raonament val igualment per als països comunistes on els exèrcits deixaren de ser concebuts com un instrument per “exportar la revolució” –paper que mai no havien jugat seriosament des de la Guerra Civil Russa de 1918-21- i passaren a ser la garantia contra l’agressió imperialista. Espanya i, lògicament Catalunya entraren en aquesta dinàmica perversa, ja en democràcia, amb el llarg procés d’integració a l’OTAN (198186). D’aquesta manera els drets humans i les llibertats democràtiques podien servir per a plantejar la demanda d’alternatives individuals o col·lectives al servei d’armes –en forma d’objecció de consciència- o la limitació prudent dels instruments de guerra –limitació més teòrica que pràctica-, però mai com a eines per qüestionar l’existència dels exèrcits en ella mateixa. Així les coses, el final de la Guerra Freda ha mantingut als pacifistes en situació dèbil malgrat la desaparició de l’enemic exterior i ha abocat a la recerca de nous enemics avui encoberts –és un dir- sota la denominació comú de terrorisme. Més encara, la perversió ha arribat al límit amb l’aparició de les enganyosament denominades missions humanitàries que converteixen als exèrcits en imprescindibles per a fer un munt de serveis per als quals ni estan preparats ni es prepararan mai, excepte si acabem per denominar també exèrcit a legions de tècnis en les diverses àrees de l’anomenada protecció civil.


Així, negociant negociant, o creient fer-ho, forces organitzacions pacifistes han arribat avui a reconèixer –de nou per força i en bé del diàleg- la necessitat dels exèrcits de forma implícita o explícita. En el segon cas fins i tot posant cullarada en el tema de les caràcterístiques i dimensions de l’exèrcit ideal. Voldria que se m’entegués bé. No tinc res en contra de qui preten posar seny a les dimensions de bogeria i a les característiques més sinistres dels exèrcits. Així, per exemple, em sembla positiu que persones com Nicolás Sartorius parlin de la necessitat d’un únic exèrcit europeu –en termes que ja han estat transitats per altres investigadors i analistes- per comptes de limitar-se a instar a la Unió Europea (UE) a construir-ne un més com fan d’altres articulistes reputats.4 Igualment em sembla pertinent –tot i que poc útil, la veritat- que personalitats de la lluita pacifista de tota la vida parlin amb una delegació militar al castell de Figueres per comprovar que tenen ara un talant diferent del que havien tingut en temps de Franco. Si de tot plegat se’n pogués treure un compromís de desmilitarització progressiva jo seria el primer en aplaudir-lo frenèticament: no tinc res en contra de fórmules reformistes, ni em fa por que aquest adjectiu taqui la meva imatge en alguns cercles dels moviments socials. Ara bé, mentre no hi hagi damunt la taula la possibilitat d’adquirir compromisos ferms en termes de percentatge del PIB sobre què dediquem a la guerra i què a la pau aquestes inicitives seran massa modestes per aplaudir-les i perilloses per posar-s´hi a favor. Perilloses perquè si bé m’agradaria veure el castell de Figueres convertit en Castell de la Pau i el de Montjuïc en Museu d’Història dels Moviments Socials –cosa que ja sabem avui que el Senat amb majoria absoluta del Partit Popular rebutja-, no voldria de cap de les maneres que el preu que calgués pagar fos legitimar la utilitat social dels exèrcits i acabar havent de donar mans –i sabó- a cap ministre de Defensa ni a cap capità general. Si aquesta situació s’arribés a donar la desligitimació social dels exèrcits hauria perdut una batalla decissiva i l’antimilitarisme -un component bàsic del pacifisme si es vol de debò construir un món de pau- quedaria condemnat durant molt i molt de temps a la més negra de les marginalitats.

4

Veure Nicolás SARTORIUS, “Sobre la defensa de la UE”, El País, divendres 6 de juny de 2003.


El moviment antimilitarista a Catalunya. I aquesta reflexió em porta a la part final de la intervenció: el moviment antimilitarista a Catalunya. Un moviment sobre el que ha planat i plana constanment una confusió notable: moviment antimilitarista o moviment antimili? El moviment per la insubmissió, els supervivents del qual ens fem anomenar ampulosament Assemblea Antimilarista de Catalunya, varem assistir en el seu moment a l’espectacle de com s’eliminava el servei militar com si s’hagués descobert una vacuna contra una malaltia. Una malaltia de la qual nosaltres n’haviem estat, en el millor dels casos, només unes víctimes clarividents. Unes de les poques víctimes que s’havien atrevit a denunciar que els metges eren en realitat forenses i que per això el mal no es guaria. Així els nous polítics-científics treien de l’armari la vella mòmia de l’exèrcit mercenari i la repintaven adequadament de professional, venent-nos-la a tort i a dret com a gran novetat i solució adequada. Hauriem passat així del vell o tots o ningú dels republicans i socialistes de primers de segle –que, per cert, es va resoldre amb la fórmula tots- a una nova fórmula del tipus només qui vulgui i pagant, eh! Com si no hagués estat professional sempre la sala de màquines de la milícia i de lleva només el carbó que s’hi cremava! La sensació va ser agredolça: s’acabava la mili i això ens feia contents, però retornaven els mercenaris –aplaudits ara per alguns que donaven fe del nou talant humanitari que havien adquirit a Bòsnia- i la nova situació ens deixava parcialment sense els instruments de mobilització llargament construïts. D’aleshores ençà l’antimilitarisme a Catalunya ha anat malvivint en hores baixes, rebent de tant en tant –això sí- el baló d’oxígen de les atzagaiades del militarisme rampant: avui un accident d’aviació, demà una desfilada militar, demà-passat una violació i finalment –després d’alguns accidents més- …una bona guerra! I, tanmateix, no ens sembla que tant baló d’oxigen hagi servit seriosament a extendre i popularitzar els objectius del moviment antimilitarista. L’objectiu, de fet: la desaparició dels exèrcits i la desmilitarització plena de la societat. Ni tant sols durant la recent guerra d’Irak s’ha vist prou clar. Barrejada amb d’altres catàstrofes més casolanes, la guerra ha servit per a crear un estat


d’opinió generalitzat favorable al canvi de govern i la primera passa l’han donada els votants del darrer 25 de maig –pessimismes al marge-. Ara bé, n’hi ha hagut prou amb l’accident, pocs dies després, del Yakóvlev 42 amb les seves tràgiques conseqüències per veure com el partit que podria recanviar a l’actualment governant treia –tímidament, de moment- la bandera de les insuficients despeses militars, amb un allau de comentaristes de premsa afegint-s’hi fins i tot amb entusiasme –La Razón, especialment-.5 Tot plegat s’ha anat barrejant interessadament amb la necessitat de posar-se al nivell militar dels EE.UU. –potser per si ens declaren la guerra?- i així poder ocupar el nostre lloc en el món, una vegada més. A què hem estat jugant, doncs? L’enemic de la pau continua essent en el mateix i privilegiat lloc: en una intocable cartera ministerial que avui –com ahir- serveix interessos que res no tenen a veure amb la pau i que avui -com ahir- corresponen a sectors concrets de les classes dominants –encara que aquestes siguin més àmplies i variades avui per avui-. I nosaltres, mentrestant, preocupats en mantenir la unitat d’un pressumpte “moviment per la pau” com a valor suprem. En els mesos passats, la unitat hauria estat fonamental si s’hagués tractat d’aturar la guerra, literalment: però no era a les nostres mans sinó a les dels EE.UU. El més que es podia fer –i resultava prou difícil- era provocar la rectificació del govern espanyol en la quota de responsabilitat que tenia. Però no era imprescindible aquesta unitat –si no més aviat contraproduent- per a poder denunciar perquè Espanya juga un paper subsidiari dels qui mouen els fils de la guerra i perquè el continuarà jugant en la propera, governi qui governi: perquè tenim un exèrcit que serveix als nostres interessos de política exterior. Perquè encara no hem arribat a ser un país amb la categoria moral d’aquella II República que hi va renunciar. Mentrestant els pocs antimilitaristes actius anem fent objecció fiscal i denunciant el paper que els exèrcits juguen. I no només a través de la informació, que només podem fer arribar a qui vulgui escoltar-la, sinó amb el convenciment de que cal visibilitzar aquest paper a través de l’acció directa no violenta. Com en els anys de la insubmissió cal posar als ciutadans davant d’un 5

Veure la portada i el reportatge de les pàgines 12 i 13 de La Razón del divendres 30 de maig de 2003.


dilema que els faci posicionar-se, perquè només la ciutadania en el seu conjunt pot deslegitimar de forma irreversible la maquinària bèl·lica. Són necessàries les revistes, els botlletins, les conferències, que molts ja fabriquen, però també coses que al senyor Manel i a la senyora Maruja, que mai no van a una conferència, ni llegeixen cap publicació especialitzada, els arribin el més endins possible. Per tal que un dia puguin exclamar –en la llengua que sigui- que potser sí que aquesta gent de l’antimilitarisme té raó. Perquè només de la ceguesa absoluta o des de la mala fe es pot afirmar com alguns fan que la desaparició dels exèrcits comportaria “el consiguiente retroceso hacia la más primitiva barbarie”.6 És que hi ha algú que encara avui no té clar que el segle de la barbàrie –al marge d’altres circumstàncies- ha estat el segle XX que acabem de deixar enrera?

Sabadell, juny de 2003.

6

Miguel Ángel Aguilar, “El honor del guerrero”, El País, dimarts 10 de juny de 2003.

EL MOVIMENT ANTIMILITARISTA A CATALUNYA  

Ponencia Martí Marín 2003 estiu

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you