Issuu on Google+

Reptes per a una democràcia de ciutadans

Joaquim Lleixà

Difusió dels règims democràtics

Fa anys que s’enraona d’una “tercera onada” democratitzadora (1). Hauria començat el 1974, a Portugal. Fins aleshores hi havia una quarantena, aproximadament, de règims democràtics, situats principalment en els països més industrialitzats, però també en Estats com ara la Índia, Sri Lanka, Botswana, Costa Rica i Venezuela. En la immensa majoria dels Estats d’Amèrica Llatina, Àsia, Àfrica i Orient Mitjà imperaven, però, règims polítics obertament autoritaris –en particular, dictadures militars i de partit únic-. I el mateix succeïa a la URSS i als països de l’Est. El 25 d’abril de 1974 a Portugal hauria estat el començament d’una onada històrica de llag abast. Deprés de Portugal seguirien Grècia i Espanya. De 1979 a 1989, caurien tot un seguit de dictadures militars llatino-americànes, i també les de certs països asiàtics. L’espectacular caiguda del Mur de Berlin, a 1989, i l’ensorrament de la URSS atorgarien

una

extraordinària

magnitud

a

aquesta

“tercera

onada”

democratitzadora. I Àfrica viuria en els anys noranta, de Benin a la Unió Sudafricàna, una mena de “segon alliberament”, de caire democratitzador. En definitiva, la democràcia s’hauria convertit finalment en un fenòmen global, en la única forma de govern veritablement legítima.

El resultat d’aquest procés és que gairebé dues terceres parts dels Estats actualment existents són democràtics, i això en una situació que sembla pel moment prou estable. I, a més a més, sense alternatives versemblants en un horitzó històric perceptible.


Difusió de les democràcies electorals de 1974 a 2002 (2).

Nombre de Any

1974 1987

democràcies (A)

41

Nombre de Estats (B)

150

71

A/B (en %)

27,3 164

43,3

1990

76

165

46,1

1994

114

191

59,7

1999

120

192

62,5

2002

121

193

62,7

. Actualment, después de la “onada” que em referit, hi ha democràcies en gairebé totes les regions del món; en països amb una gran diversitat de tradicions religioses i filosòfiques (cristiana, hindú, jueva, budista, confucionista, musulmana). Són més freqüents en els països més desenvolupats (els vint primers Estats en l’index de desenvolupament humà elaborat pel Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD) tenen un règim de democràcia liberal), però no són escassos entre els països més pobres del planeta. A més a més, vuit dels onze països més poblats del món (amb més de cent milions d’habitants cadascun) són democràcies. El gran absent en aquest respecte és el món àrab.

Que hi hagi democràcies entre els països menys desenvolupats del món, que sorgeixin – i durin- règims democràtics en països com ara Màli i altres, extremadament pobres i mancats de recursos, amb taxes d’analfabetisme i esperances de vida realment colpidores, és digne de nota i demana tota una reflexió.


Ës clar que aquesta mena d’aproximació a l’onada democratitzadora és terriblement ambigua. Per començar, una part ben considerable d’aquest règims democràtics són democràcies de mínims, allò que en el llenguatge de molts politòlegs s’anomenen “democràcies electorals”, que poden donar-se en països amb notòries violacions dels drets humans, corrupció generalitzada i un feble estat de dret. ¿Eleccions “lliures” en una situació en la que els drets de les dones, de les minories i dels pobres són àmpliament violats? ¿Eleccions “lliures” en una situació en la que els representants elegits es turnen per tal de saquejar els recursos públics i abusar del poder, creant allò que Guillermo O’Donnell ha anoment una “democràcia delegativa” (3)? Tot això es pot observar en un bon grapat d’aquestes noves democràcies: i de no tan noves, com ara la Índia, on en certes localitats i Estats de la Unió Ïndia la violencia i el frau anul.len la significació democràtica del procés electoral.

La democràcia ha esdevingut un valor universal

Una de les noves realitats més significatives és la conversió de la democràcia en un valor universal, la democràcia com a única forma de govern aceptable, a la que té dret qualsevol poble d’Europa, Amèrica, Àsia o Àfrica.

La idea de democràcia –i el règim corresponent, aquí en forma de democràcia directa- va nèixer en el si d’algunes polis gregues. Però finalment va ser escombrada de la història fins la època del liberalisme radical i il.lustrat del segle XVII i, sobre tot, del XVIII. Els independentistes americans i els revolucionaris francesos varen donar-li un bon impuls. Però malgrat les seves formulacions universalistes,

les propostes

institucionals relatives

a

la

democràcia apuntaven a l’àmbit local, a l’àmbit dels dos costats de l’Atlàntic Nord, i això amb tota mena de reserves com ens mostra la pràctica històrica. De manera que en el segle XIX era ben habitual, entre els teòrics de la política, preguntar-se sobre el grau de preparació de tal o qual poble o país per la democràcia. Els règims d’aquesta significació, es pensava de manera aclaparadora en el món de les ciències socials de la època, eren el regal que


es rebria en una fase avançada del procés de “modernització”, el procés que havien obert els grans països occidentals. La democràcia era com un luxe. Fa una mica més de quaranta anys (¡només quaranta anys¡), politòlegs tan representatius com Lipset i Przeworski sostenien quelcom de similar: quan més ric fos un país més probabilitats existien de que esdevingués una liberaldemocràcia i , també, de que tal règim fos estable. Més encara, en l’esfera dels dirigents econòmics i els economistas era prou habitual sentir enraonar de la “hipòtesi de Lee” , segons la qual per aconseguir el creixement econòmic d’un país era més pertinent un sistema polític autoritari . Ni analítica ni tant sols estadísticament el punt de vista de Lee Kuan Yew – expresident de Singapurera consistent, però formava part de les conviccions segurament dominants de la època.

Però s’ha produït un capgirament en aques complex de creènces. En els darrers anys –no gaires-, la democràcia ja no és considerada un luxe per als pobres, sino més aviat com una necessitat. Aquella inveterada pregunta sobre el grau de preparació d’un país per a la democràcia era i és un error. Un país no ha d’estar preparat per a la democràcia. Ben al contrari, és prepara mitjançant la democràcia. Abans, es deia, calia reunir un seguit de condicions – escasa bipolarització social i existencia de capes mitjanes robustes, tradicions reformistas entre uns i altres grups socials, Estat liberal arrelat, cultura prou secularitzada, …-, de manera que la democràcia era una fita al final del procés de desenvolupament. Ara, pel contrari, de Màli i Moçambic a Canadà i Suècia, és una forma de govern, uns valors corresponents i un sistema de dret i llibertats ciutadanes que es pot generalitzar –s’hauria de generalitzar- arreu del món. La democràcia és una condició pel desenvolupament, i cal exigir-la de bon començament. Precisament Amartya Sen va rebre el Premi Nobel de Economia de 1998 en part per haver demostrat que les democràcies no han patit situacions de fam generalitzada i persistent; que les democràcies, fins i tot les de mínims, ofereixen a la població una protecció efectiva davant d’aquests desastres.


El canvi ha estat decisiu. Ara la democràcia pot abastar a mils de milions de persones, amb independència de la seva història, cultura o nivell econòmic. Incloses les dones. La vocació de universalitat de la ciutadania i la democràcia, que en el segle XVIII ja era sobre la taula però amb una marcadíssima tendència restrictiva en la pràctica, sembla ara haver donat un gran pas endavant. Tot plegat no vol dir, és clar, que la democràcia sigui una pràctica universal ni que tothom l’accepti. Però és la forma de govern legítima, i són els que s’hi oposen els que han de justificar el seu rebuig. Ara no em de començar explicant que Bolivia, Indonèsia o Angola están “preparades” per la democràcia. Ho donem com a cosa sapiguda.

Però per no deformar la perspectiva del conjunt, cal deixar constància aquí de la difusió d’una nova, o renovada, sensibilitat contraria a la universalització de la democràcia. No es basa en la pobresa per concloure que la democràcia no és posible en tants de països, sino en les diferencies culturals entre “civilitzacions”. Fa uns anys s’enraonava molt en aquest sentit dels “valors asiàtics”. Les tradicions asiàtiques més profondes, en particular en l’Extrem Orient, suposarien una neta preferència per la disciplina en detriment de la llibertat política. La qual cosa induïria una propensió a règims autoritaris. I des de començaments dels noranta del segle passat – des de que Huntington i altres van començar a publicar les seves tesis sobre el “xoc de civilitzacions”- el referent principal en aquest respecte és el món islàmic. Sosté Huntington que la caracterítica esencial de Occident, la que la distingiria d’altres civiltzacions, és un sentit de l’individualisme i una tradició de drets i llibertats únic en la societat civilizada. I sense tot això vigent a Occident és impensable la liberaldemocràcia. En definitiva torna a sortir, de la mà d’aquest politòlg nord-americà i d’altres el discurs sobre la impossibilitat de la democràcia com a valor universal, però ara no seria la pobresa sino la cultura –una cultura vista com si fos un tot uniforme, prescindint de la seva extraordinària varietat interna, inclòs el cas de l’islamisme- la causa de tal impossibilitat.


Globalització i democràcia

La història sembla haver-nos reservat l’espectable d’una paradoxa. Els drets humans i també la democràcia han esdevingut, sí, un valor universal. Peró la realització històrica d’aquesta s’ha tornat més difícil. Ho examinarem a continuació.

La idea d’una comunitat ciudadana, un demos, que es governa a si mateixa – en aquest cas mitjançant un sistema de democràcia representativa- i determina el seu futur forma part del nucli de la teoria i la política democràtiques. En democràcia, la comunitat nacional ha de poder decidir amb autonomia el seu propi destí. I a tal fi s’ha vingut presuposant una simetría entre governants i governats en el marc de l’Estat-nació, una correspondencia entre el marc on s’adopten les decisions públiques i el demos que en rep els efectes corresponents. De manera que aquest ha de poder influir substantivament en el curs de les coses mitjançant l’acció col.lectiva (eleccions i altres formes de participació) sobre els seus governants, considerats responsables de les polítiques públiques i dels seus efectes sobre la població. I en aquest sentit s’ha vingut presuposant, sovint implícitament, una esencial i indiscutida (com a mínim des de la vigència del “model de Wesfalia”, a mitjans del segle XVII europeu) sobirania de l’Estat-nació, una esencial capacitat d’aquest de caire regulador i de control sobre el propi territori.

Però en l’actualitat les fronteras s’han tornat completament poroses i aquella capacitat del poder estatal per tal de regular i controlar el propi territori està en crisi. En efecte la globalització recent és un repte per a la sobirania de l’Estatnació. No és poca cosa. Perquè, com ens diu Herman Heller, sense aquest element del poder “(…) no es posible entender con exactitud la verdadera naturaleza del estado, ya que solamente la idea de soberanía permite explicar la cualidad que pertenece al estado moderno de constituir, dentro de un territorio determinado, la unidad decisoria universal” (4). Es tracta, doncs, de la possibilitat de imposar a tothom una decisió “definitiva y efectiva”, i això en tot


allò que la cooperació social faci menester; una unitat de decisió, en definitiva, esencial en la configuració de les relacions reals de poder. Però la nova transnacionalització de les relacions socials i polítiques limita uns i altres aspectes de la sobirania estatal. Sens dupte no està en qüestio la sobirania relativa a la legalitat internacional, basada en el reconeixement mutu entre estats i en la personalitat jurídica de cadascun d’ells, que posseeixen així una independència jurídica formal . Però totes i cadascuna de les altres dimensions de la sobirania, sí que ho estan. Ho està la sobirania “westfaliana”, que té a veure amb la sèrie creixent de jurisdiccions i protagonistas externs autoritzats a intervenir en el propi territori, com és el cas destacat dels òrgans de la Unió Europea en el territori dels seus membres. Està en qüestio també la capacitat de l’Estat per controlar realment els corrents de tota mena –idees i expectativas, persones i béns- que travessen les pròpies fronteres, sovint perquè un nombre cada cop més voluminós de problemes –problemes ecològics, crisis financeres, terrorisme, drets humans- són exactament de caràcter transnacional. Ho està, finalment, la sobirania interna, que té a veure amb l’organització institucional i amb la capacitat efectiva per controlar allò que succeeix dins les pròpies fronteras. En síntesi, independència jurídica internacional, sí, però menor autonomia del poder estatal. L’Estat actual forma part, com més va més, de xarxes regionals i globals que inclouen altres estats, organismos intergovernamentals de tota mena, empreses multinacionals, grups de pressió institucionalitzats i no institucionalitzats, que limiten notablement la possibilitat d’autonomia en l’elaboració i execució de bona part de les polítiques públiques més essentials: polítiques econòmica i social, de seguretat i defensa o de ciencia, etnología i medi ambient. I també, és clar, de la política cultural i de informació.

En matèria de política econòmica i social, la historiografia –Immanuel Wallerstein, Fernand Braudel- ens ha vingut mostrant l’existència d’un veritable sistema mundial –ben aviat articulat amb el capitalisme- des del segle XVI, aproximadament. Però fins fa poc, fins que la política keynesiana i altres


polítiques van deixar de ser operatives en el decurs dels darrers anys setenta, hem pogut enraonar amb propietat de les diverses “economies nacionals”, atès que hi havia, entre altres coses, un Estat capaç de desenvolupar una política basada en la gestió de la demanda afegida, i capaç, com a mínim a bona part d’Europa, de redistribuir la renda “nacional” per tal de continuar amb un Estat social o de benestar. Però la realitat històrica ha canviat. La desnacionalització de la producció en les darreres dècades, la configuració de mercats financers amb carácter mundial i l’enllaçament dels mercats laborals han reduït –encara que no pas eliminat- les pretensions estatals d’una autonomia substàntiva en matèria econòmica i social. Els imperatius econòmics transnacionals són ara més díficilment influenciables per la política; sobretot si es tracta de la política d’un estat aïlladament considerat. En el cas de la Unió Europea, són evidents els límits que aquesta imposa quotidianament als seus membres, i no solament en matèria monetària o comercial.

En matèria de seguratat i defensa, els canvis dràstics adreçats a minvar la sobirania estatal van començar més aviat, el 1945, quan el balanç de les dues guerres mundials va palesar els terribles costos associats a la rivalitat i el conflicte entre els Estats-nació i els grans nacionalismos agressius. Però és que, a més a més, gairebé cap Estat-nació no podia ja sostenir pel seu compte, en solitari, el nou tipus de guerra – la “guerra total”-, segons la conceptualització realitzada pel general Ludendorff, de l’Estat Major alemany una mica després de la Gran Guerra. Des d’aleshores, la seguretat només és posible com a realitat global i compartida. Durant la Guerra Freda, compartida pels diversos Estats-nació en el marc dels dos grans blocs politico-militars confrontats i dirigits per les dues grans potències. Després de la caiguda del mur

de

Berlín,

compartida

en

un

marc

de

aliances

i

institucions

intergovernamentals que s’imposen velis nolis, com a mínim a la immensa majoria dels Estats-nació.

Així, doncs, una institució com l’Estat-nació, que s’ha configurat i ha viscut en funció de la territorialitat i el control, es veu sotmesa, com a conseqüència de la


globalització, a un seguit de limitacions en matèries com les considerades en les línies precedents. D’entrada, tot això té efectes deslegitimadors evidents per a la política i per l’Estat-nació. En aquest respecte, ja he fet abans una al.lusió a les dificultats dels estats socials o del benestar, als europeus en particular. Ara he de fer

referència a les noves dificultats per a la pràctica d’una

democràcia que es limiti a la esfera interna de cada Estat-nació.

Per definició, aquests han sorgit per fer possible el control sobre les polítiques i les decisions que afecten als seus ciutadans. Però això no és practicable en el cas d’un seguit d’assumptes financers, militars, medi-ambientals i d’altres que tenen caràcter transnacional. En aquest cas, els governants del propi estat no són responsables del curs de les coses, o ho són en escassa mesura. L’adopció d’una determinada política de tipus de canvi per les autoritats nordamericanes, les decisions relatives a l’ús de l’Amazònia o la cursa armamentista nuclear d’uns i altres països són assumptes que afecten, potser directament, els ciutadans de tants d’altres països. Però aquests no poden exercir un control democràtic sobre aquests assumptes. Ni hi ha, per consegüent, una possibilitat real de rendició de comptes dels governants locals en aquest ordre de qüestions. L’Estat-nació no ho permet. Aquestes coses passen més enllà del seu abast. En el cas de la Unió Europea i altres organitzacions

intergovernamentals,

els

Estats

membres

cediexen

competències, i sobirania, però recuperen després, de vegades amb escreix, capacitat d’acció política i control a un nivell superior; en aquest cas, l’”accountability”, la rendició de comptes dels governants, és practicable i té sentit. Però en la transnacionalització, la situació és diferent. Es debilita la possibilitat de influir veritablement sobre les polítiques públiques adoptades pels propis governants, i perd part del seu contingut el control de la responsabilitat d’aquests.

Tot això qüestiona seriosament gairebé totes les categories centrals de la liberal-democràcia practicada fins el present. La idea de consens i legitimació del governants, l’àmbit d’adopció de decisions i el seu control, el significat de la


representació, les formes i el sentit de la participació política, la relevància dels Estat-nació per tal de garantir els drets i el benestar dels propis ciutadans,… Les interconexions regionals i globals han capgirat les tradicionals solucions nacionals de les qüestions bàsiques de la democràcia en vistes al segle XXI. Caldrà recrear-la per tal de fer-la viable en una època en la que cada cop en veiem més afectats per decisions i processos que eludeixen el nostre control polític directe. El debat és urgent i ja és en marxa. Els

teòrics de la

“democràcia cosmopolita” i també els exponents d’altres corrents d’opinió vénen proposant remeis i propostes de difícil adopció per tal d’afrontar aquestes limitacions de l’ordre democràtic actual. Sembla una gran ironia: En el moment històric en que els règims democràtics

han esdevingut els únics

sistemas de govern legítims, s’accumulen les dificultats objectives per a la seva pràctica efectiva.

Notes

(1) V. Huntington, Samuel P., La democratización a finales del siglo XX, Barcelona, Paidós, 1994. I també Markoff, John, Olas de democracia. Movimientos sociales y cambio político, Madrid, Tecnos, 1996. (2) V. Diamond, Larry, ¿Puede el mundo entero ser democrático? Democracia, desarrollo y factores internacionales, en Revista Española de ciencia política, Madrid, núm. 9, octubre de 2003, pp11. (3) O’Donnell, Guillermo, Delegative democracy, en Journal of democracy, núm. 5, gener de 1994, pp. 55-69. (4) Heller, Hermann, La soberanía, México, F.C.E., 1995, pp. 65 i 204. (5) V. entre altres Held, David, La democracia y el orden global, Barcelona, Paidós, 1997. I també Held, D. i altres, Transformaciones globales, México, Oxford University Press, 2002.


Reptes per a una democràcia de ciutadans