Page 1

Els “nous moviments socials”: ruptures i continuïtats de les resistències

Gemma Galdon, revista Setze de Març.

Fa ja uns anys, sobretot des de novembre de 1999, amb els esdeveniments de Seattle, que vivim temps plens d’esperances i de reptes. Es parla de “moviment antiglobalització”, d’”anticapitalisme”, de “nous moviments socials”, etc.; noms diferents que pretenen definir aquests “nous temps”, noms que utilitzem de manera intercanviable i que tots i totes reconeixem que intenten descriure una nova conjuntura, una inspiració, un no sé què que hi ha en l’aire… I encara que no ens posem d’acord amb les estratègies o els reptes, totes i tots ens en sentim part. Tanmateix, és innegable aquesta dificultat per a definir allò de què parlem, malgrat que és possible que intentar-ho sigui un exercici tant interessant com útil – no per a posar-li etiquetes, sinó per a ajudar-nos a entendre què és el que tenim entre mans, i poder treure lliçons de les experiències anteriors.

Elements de ruptura: del pensament únic a l’un altre món és possible

No hi ha cap dubte, en primer lloc, que aquests “nous moviments socials” presenten elements de ruptura, però també de continuïtat respecte a períodes anteriors: si fem una ullada a les dinàmiques de la protesta social dels darrers 20 o 30 anys, és clar que actualment observem elements innovadors. Quins son, però, concretament aquest elements de ruptura amb el passat immediat? En primer lloc, podem observar canvis en les formes de lluita: les formes tradicionals (la vaga, les manifestacions, etc.) es combinen ara amb estratègies molt més orientades a l’acció directa i al boicot, per exemple, i sempre amb un profund sentit lúdic i de celebració que havia pràcticament desaparegut de les expressions de resistència de les dècades immediatament anteriors. A ningú se li pot escapar que a les manifestacions contra la guerra a l’Iraq o contra la


globalització hi flotava un optimisme i un sentit de joia en la resistència indescriptibles. En segon lloc, observem també com s’ha anat articulant una certa ruptura amb les formes sectàries de fer política del passat, a través de la identificació d’un “enemic” comú i de la voluntat d’unir lluites, moviments i persones diferents – sindicalistes, ecologistes, comunistes, joves, moviments veïnals... Emfatitzant sempre allò que ens uneix i minimitzant (tot i que mai ignorant) allò que ens fa diferents. La famosa trobada a Seattle d’ecologistes i de sindicalistes (que hagueren de trencar els cordons de seguretat de les seves pròpies burocràcies sindicals per tal d’apropar-se als joves disfressats de tortuga) en fou el primer i més conegut exemple. És destacable també l’elevat i determinant internacionalisme que ha definit el moviment des dels seus principis; per primera vegada ens trobem davant d’un moviment important que no s’internacionalitza, tal com va passar amb els moviments i lluites del 1968, sinó que neix essent i sentint-se profundament global. El tren de les resistències a la globalització capitalista no s’ha deixat pel camí cap continent: ha passat per Chiapas, per Seattle, per Johannesburg, per Papúa Nova Guinea, per Génova, per Melbourne... i a cada lloc ha desenvolupat característiques particulars dins d’un marc que ha sabut mantenir una identitat comuna i molt fàcilment identificable. I, a més a més, com a ruptura més evident amb la ideologia dominant dels darrers 20 anys, aquest moviment ha plantejat per primera vegada un qüestionament clar i radical de l’anomenat “Consens de Washington” que s’anà imposant a tot el món durant els anys 80 i que és la vessant ideològica de la doctrina econòmica que a Europa identifiquem com a Neoliberalisme. Aquest consens es basava –i es basa- en la coneguda tesi de Francis Fukuyama que proclamava la fi de la història i el triomf del capitalisme neoliberal per sobre de qualsevol altre model de sistema, en un referència clara a la caiguda del Mur de Berlín però també com una advertència a tots els somniadors i a totes les utopies. Aquesta tesi, que és un plantejament clarament ideològic i filosòfic, fou traduït i


aplicat en política als anys 80 de la ma de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, que dugueren a terme un atac frontal a totes les conquestes socials de les generacions i lluites anteriors i imposaren una estratègia de defensa de l’hegemonia del EE.UU. a tot el món. Davant d’aquest triomf momentani d’uns interessos molt concrets, embolcallats en tota una filosofia orwelliana i responsables de dues dècades de derrotes sindicals i retallades socials, davant de la imposició del pensament únic, el moviment anticapitalista ha estat la primera manifestació pública i massiva d’un sentiment molt estès: la denúncia de que l’emperador va nu, que guerra no vol dir pau i que la mà invisible del mercat necessita sempre d’un puny de ferro per tal d’imposar-se. Aquesta reflexió, evidentment, l’hauria d’haver fet l’esquerra tradicional, però als anys 90 la socialdemocràcia i el socialisme parlamentari optaren per acceptar la lògica del triomf del mercat i de la desigualtat i es passaren a la “Tercera Via”, acceptant així en la pràctica els postulats del Consens de Washington. La resistència, per tant, s’ha hagut de reinventar i prendre formes pròpies d’altres temps, replantejant-se debats que semblaven superats com el de la representativitat i la intervenció política.

Elements de continuïtat: el debat sobre el món que volem (i com aconseguirlo)

És per tant evident que alguna cosa ha canviat en els darrers cinc anys, que el discurs sobre els nous moviments socials no es retòrica ultraoptimista, i que segurament ens trobem davant de la millor oportunitat que els que no ens beneficiem de la lògica del benefici hem tingut de canviar el món com a mínim des del anys 60. Tanmateix, un discurs autocomplaent i centrat només en els elements de ruptura amb el passat no respondria als reptes evidents als que ens enfrontem, sobretot des dels fets de l’11 de setembre de 2001. No podem ignorar que, de


moment, les victòries del moviment anticapitalista han estat bàsicament simbòliques -no per això menys importants, però si incapaces de començar a conquerir demandes concretes que obrin les portes del moviment a una audiència molt més amplia. A més, mica en mica anem descobrint que, de fet, ens enfrontem als interrogants de sempre, interrogants que giren a l’entorn de dues grans visions o concepcions del món i del canvi social que conviuen dins de les resistències: per una banda, la aquells i aquelles que consideren que l’objectiu és humanitzar el sistema, avançar vers un capitalisme de rostre humà i que, per tant, creuen que el problema no és la lògica del sistema capitalista, sinó la forma concreta del neoliberalisme; i de l’altra, aquelles i aquells que afirmen que el problema es troba a la mateixa base del sistema i que, per tant, cal substituir-lo d’arrel. Sovint, però, aquestes dues grans línies s’enfronten de forma abstracta, en discursos molt ideologitzats i moralitzants, quan, en realitat, els moments en els que aquest debat es planteja de forma més clara és en el dia a dia, en els reptes i decisions constants als que ens enfrontem. Voldria per tant escapar del debat buit a l’entorn dels conceptes de reforma i revolució per a plantejar breument alguns dels temes recurrents dins del moviments socials i que, al nostre parer, requereixen una reflexió profunda i serena (i això és precisament el que voldríem afavorir des de les pàgines de Setze de Març). Per començar, un dels punts de conflicte recurrents dins del moviment és el que es refereix a les formes de relació i diàleg que establim amb les institucions. Davant de moviments de la força de l’anticapitalista, el poder pot respondre de dues maneres: mitjançant la repressió (fet evident pels fets de Gènova del 2002 i per la retallada de llibertats i drets civils provocada pels fets de l’11 de setembre) o de la cooptació, és a dir, la incorporació dels elements més “moderats” (James Petras ha denunciat les ONG al Servei de l’Imperialisme, i Walden Bello ha parlat de la “subtil contraofensiva empresarial dissenyada per a relegitimar la globalització”). Davant d’aquesta realitat, el moviment respon de forma diferent: un sector convida ministres al Fòrum Social Mundial i obre espais de diàleg amb les


institucions, i l’altre rebutja frontalment el diàleg afirmant que només serveix als interessos de rentar-se la cara dels poderosos (com queda clar amb el Fòrum 2004). Per altra banda trobem la qüestió de la violència i l’estat. Ja hem comentat que una de les respostes institucionals amb què ha topat el moviment ha estat la repressió, una repressió organitzada des de les entitats estatals. Tanmateix, el moviment segueix ignorant el paper d’aquestes instàncies: la organització internacional ATTAC, per exemple, té com un dels seus objectius principals la lluita per a que l’estat recuperi el paper que teòricament li han robat les multinacionals, mentre que els sectors més autònoms rebutgen el poder i pretenen esquivar l’estat, optant per mirar cap a una altra banda i crear espais alliberats o xarxes alternatives enteses com una fi en sí mateixes, sense enfrontar-se a les qüestió de quina és la forma que prendrà el canvi social ni com fer front de forma efectiva a la ofensiva repressiva i criminalitzadora. Així, el resultat es que pràcticament cap dels espais polítics que s’enmirallen dins del moviment antiglobalització adreça el tema de l’estat de forma directa, deixant impune la font directa dels atacs a les resistències. I finalment, sobretot després de l’11 de setembre, un dels debats que s’imposa és el de l’imperialisme i la guerra. Des de l’atemptat contra les Torres Bessones i les guerres iniciades en nom d’aquesta agressió, les veus del moviment han tendit a presentar la lluita contra la globalització capitalista i contra l’imperialisme i la guerra com dues lluites diferents. Aquesta és una tendència que comença a canviar, però que és un reflex del fet que certs sectors entenguin la política i l’economia com coses diferents i no com a parts inegrants d’un mateix sistema, amb la conseqüent parcialitat a l’hora d’adreçar els temes que ens preocupen i, a vegades, una cerca recerca de respostes en espais que no són els adequats (és a dir, buscant solucions als problemes econòmiques dins l’àmbit de la política formal i no desafiant la lògica sistèmica). Aquesta és una breu menció de tres dels debats més recurrents, sense cap voluntat de donar lliçons ni respostes clares, sinó de posar sobre la taula elements


de reflexió per tal de que cadascú pugui arribar a les seves pròpies conclusions. Oportunitats no en mancaran: la plasmació d’aquesta disjuntiva és constant dins del moviment anticapitalista. Per tal d’evitar la repetició dels errors del passat, però, és importantíssim que valorem correctament les nostres diferències i siguem capaços de dur a terme debats clars i honestos sobre què és allò que rebutgem i quin és el món que volem construir. Aquesta és la tasca a la que volem contribuir des de Setze de Març.

Els “nous moviments socials”: ruptures i continuïtats de les resistències  

Ponencia Gemma Galdon 2003 estiu