Issuu on Google+

UNA ECONOMIA EN GUERRA AMB LA NATURA: L’AIGUA I L’ENERGIA COM EXEMPLES.

Enric Tello Membre d’Ecologistes en Acció de Catalunya

Cada cop parlem més de sostenibilitat, perquè vivim en una societat que avança impertorbable cap a la destrucció de la seva pròpia base de sustentació. Arreu del món la dimensió mediambiental és cada cop més present a l’opinió pública. Però massa sovint, encara, s’entén com un problema “ecològic.” Una qüestió lamentable que afecta els ocells i les plantes, els coralls o les balenes. Com si, encara que en fóssim responsables, a nosaltres no ens afectés. Aquesta és una idea profundament errònia. Potser la més errònia de totes les idees sobre els problemes ambientals globals del nostre temps. Sostenibiltat: això no hi ha qui ho aguanti La sostenibilitat no és pròpiament un problema ambiental, sinó socio-ambiental. No té a veure amb el funcionament de la Natura, sinó la nostra relació amb ella. L’ecòleg Ramon Margalef considera que, de fet, és “un problema humà, i molt humà”. Consisteix a saber si seguirem consumint l’esdevenidor en el present a força de malbaratar recursos, generar residus, destruir hàbitats i degradar els sistemes naturals que ens sostenen. Si ens entestem a fer-ho, no és la Natura com a tal la que està en perill. Som nosaltres, o els nostres descendents. La Natura pot seguir la seva evolució sense humans.

FIGURA 1. sol

fotosíntesi

producció primària neta de biomassa

espècies consumidores

energia i materials processats per les transformacions metabòliques...

...que generalment esdevenen recursos per a altres espècies consumidores Font: elaboració pròpia.

1


Per entendre la sostenibilitat o insostenibilitat del nostre mode de vida la primera cosa que cal saber és la mena de relacions que l’economia humana manté amb els sistemes naturals. La relació metabòlica de qualsevol espècie animal a la biosfera es pot representar com un flux de matèria, mogut per l’energia del sol, que va de les plantes verdes que generen la producció primària fins els herbívors i carnívors que la consumeixen. Allò que és un flux lineal des del punt de vista de cada espècie consumidora, esdevé un cercle que es tanca perquè les deixalles metabòliques de cada una d’elles poden acabar esdevenint recursos per unes altres. D’aquesta forma les primeres matèries de la vida –aigua, carboni, nitrogen, fòsfor, potassi, i així successivament— es reciclen permanentment moguts per l’energia del sol. A la biosfera com un tot no hi ha residus, o gairebé, encara que cada espècie singular en generi constantment. La clau d’aquesta eficiència evolutiva és la diversitat biològica. El comportament de cada espècie està regit per una informació genètica que només canvia lentament, a través dels processos evolutius de la selecció natural darwinista. Per contra el metabolisme social que al llarg de la nostra història hem desenvolupat els éssers humans pot representar-se com una relació entre dos móns, regits per lògiques diferents: la biosfera i la tecnosfera. Tal com diu Barry Commoner, aquests dos móns estan en guerra perquè el funcionament lineal i el creixement exponencial de la tecnosfera degraden els cicles geobioquímics tancats i els hàbitats de la biosfera. FIGURA 2.

sistemes naturals de la BIOSFERA

recursos i serveis

residus i impactes

TECNOSFERA: de l’eficiència i l’escala dels seus convertidors d’energia exosomàtica, i els sistemes de processar materials, se’n deriva una petjada ecològica més o menys gran

capacita

desenvolupament humà

defineix

Font: elaboració pròpia.

Tanmateix és una guerra suïcida, perquè la biosfera és la base de sustentació de la tecnosfera. Aquí rau el problema de la sostenibilitat o insostenibilitat del model de desenvolupament humà. La sostenibilitat consisteix a “fer les paus” amb la natura canviant la lògica del model de desenvolupament, per tal que el funcionament de la tecnosfera esdevingui compatible amb el manteniment a llarg termini de la capacitat de sosteniment de la biosfera. L’imperatiu que ens hauria d’impulsar a fer-ho és ètic: el criteri d’equitat amb les generacions futures. La definició normativa més coneguda de sostenibilitat és notablement antropocèntrica, no diu res del medi ambient, i es centra en una qüestió

2


molt econòmica: la satisfacció de necessitats humanes. Segons l’informe de 1987 sobre El nostre futur comú, desenvolupament sostenible “és el desenvolupament que satisfà les necessitats de la generació actual sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”. El medi ambient només s’esmenta a continuació, quan es concreten “dos conceptes fonamentals” que incorpora el principi de sostenibilitat: A. “el concepte de “necessitats”, en particular les necessitats essencials dels pobres a les que caldria donar prioritat” B. “la idea que hi ha limitacions imposades per l’estat de la tecnologia i l’organització social a la capacitat del medi ambient per satisfer les necessitats presents i futures.” Això ajuda a entendre que les solucions al problema de fer sostenible el desenvolupament són complexes i multideminesionals. El problema i la solució són a la vegada ecològics, econòmics, tecnològics, socials, culturals i polítics. Per avançar en l’anàlisi d’aquestes múltiples dimensions necessitem, a més d’una definició normativa que ens diu què és la sostenibilitat, algunes regles operatives per començar a pensar com s’aconsegueix. Com podem saber si una situació concreta és o no sostenible? L’economista ecològic Herman Daly proposa tres regles o criteris operatius, segons que es tracti dels fluxos metabòlics de sortida de residus o d’entrada de recursos, i que aquests siguin renovables o no renovables. 1. No explotar els recursos renovables per sobre la seva capacitat de renovació (per exemple: aigua, fusta, pesca, sòls, etc.). 2. No explotar els recursos no renovables a un ritme superior al de la seva substitució per recursos renovables, que proporcionin en el futur un servei equivalent (per exemple: aqüífers fòssils, combustibles fòssils, metalls o minerals d’alta llei a l’escorça terrestre). 3. No abocar residus de qualsevol mena a un ritme superior a la capacitat del medi per absorbir-los (per exemple: carboni a l’atmosfera, nitrogen al sòl, càrrega orgànica i sals a l’aigua, etc.). Les tres regles s’han de complir simultàniament, i en la presa de decisions ha de regir la que imposi una restricció més severa (per exemple, amb els combustibles fòssils la restricció més severa és la tercera: les emissions de CO2 i altres gasos que reforcen l’efecte hivernacle provocant un canvi climàtic). Per complir les tres regles de Daly cal fer realitat el que de vegades s’anomena una revolució de l’eficiència, o eco-eficiència: reduir el consum de recursos i l’emissió de residus per a cada necessitat humana satisfeta, fins aconseguir unes extraccions i uns abocaments que no superin la capacitat de renovació i sosteniment dels recursos naturals.

3


Eficiència, suficiència, equitat L’ecoeficiència s’assembla molt a la noció econòmica de productivitat –reduir la quantitat de factors que necessitem per obtenir cada producte—, però amb una diferència cabdal. L’economia convencional, que només sap comptar costos i beneficis en diners, oblida incloure a l’anàlisi una part considerable dels materials arrossegats en el procés que esdevenen “residus” perquè no tenen valor de mercat, ni la destrucció d’hàbitats per l’antropització de l’espai ambiental, o tots aquells altres impactes ambientals i costos socials externs que les empreses no enregistren als seus llibres comptables. Però hi són. Per això l’economia ecològica amplia el nombre de factors (inputs) fins a incloure el “transflux” (troughput) sencer que hi ha darrera qualsevol producte:

“transflux” global de recursos i residus (troughput) eco-eficiència = ————————————————————— producte (output)

Avançarem cap un desenvolupament més sostenible si som capaços de reduir la quantitat d’energia i materials remoguts o abocats per cada necessitat humana satisfeta. Però amb la millora de la ecoeficiència no n’hi ha prou. També s’ha de tenir en compte la mida de l’activitat humana total dins una biosfera finita. L’impacte complet de l’activitat humana és el resultat de dues dimensions: el grau d’ecoeficiència en la obtenció de cada producte, i la quantitat total de productes produïts:

troughput —————— producte

impacte ambiental global =

x

[“desenvolupament”]

producte total

[“creixement”]

L’escala global de l’activitat econòmica és important, perquè tal com argumenta el propi Herman Daly la crisi ecològica planetària s’ha originat quan d’un “món buit” de presència humana hem passat a “un món ple” de les xarxes de la tecnosfera. Tot sovint passa que el creixement (l’augment de l’escala global) es menja literalment els petits guanys d’eficiència aconseguits pel desenvolupament. En conseqüència, a més de l’eficiència ambiental el desenvolupament sostenible implica assolir la suficiència: admetre que hi ha límits, i decidir amb quan n’hi ha prou. Hi ha, per tant, tota una altra dimensió del desenvolupament sostenible que és sobretot territorial: respectar una frontera de sostenibilitat en la ocupació de l’espai ambiental de la Terra. Afecta especialment la preservació de la biodiversitat, i evidentment les

4


relacions Nord/Sud. Una manera d’expressar-ho és el càlcul de l’anomenada petjada ecològica. Quan espai ambiental ocupem a la Terra? A més de la casa i el carrer on residim, darrera els aliments que ingerim hi ha unes terres o uns bancs de pesca que el produeixen, i darrera l’energia fòssil que consumim hi ha –o per ser sostenibles hi hauria d’haver— una coberta boscosa capaç d’absorbir el carboni que s’emet a l’atmosfera. Rera les petjades de la insostenibilitat Traduint tot això a superfícies, i sumant-les unes amb les altres, podem trobar un equivalent territorial de la cistella de consum que ens serveix per expressar la nostra “petjada ecològica”. Esdevé una mena d’índex global que podem comparar amb l’espai ambiental realment disponible a la Terra per habitant, si el distribuíssim equitativament entre tots els éssers humans. Per sostenir el consum de cada persona resident a Espanya calen unes 4,7 hectàrees per persona: dues vegades i mitja la superfície disponible per a cada habitant del món (actualment estimada en 1,9 hectàrees). La “petjada ecològica” espanyola s’ha duplicat entre 1955 i 1995, i ja triplica el territori situat dintre les fronteres de l’Estat. TAULA 3. PETJADES ECOLÒGIQUES A DIVERSOS PAÏSOS DEL MÓN (segons la nova estimació del 2002 per l’any 1999) petjada ecològica petjada ecològica per habitant per habitant (hectàrees) (hectàrees) Estats Units 9,7 Xile 3,1 Canadà 8,8 Mèxic 2,5 Austràlia 7,6 Brasil 2,4 Suècia 6,7 Veneçuela 2,3 Dinamarca 6,6 Turquia 2,0 França 5,3 Panamà 1,7 Gran Bretanya 5,3 Egipte 1,5 Holanda 4,8 Xina 1,5 Japó 4,8 Colòmbia 1,3 Alemanya 4,7 Nigèria 1,3 Espanya 4,7 Perú 1,2 Portugal 4,5 Etiòpia 0,8 Rússia 4,5 Índia 0,8 Itàlia 3,8 Pakistan 0,6 Polònia 3,7 Bangladesh 0,5 Petjada mitjana mundial: 2,3 Espai ambiental mitjà disponible: 1,9 Font: M. Wackernagel i altres, Ecological Footprints of Nations. November 2002 Update (www.RedifiningProgress.org). Per Espanya, Óscar Carpintero, “La economía española: el dragón europeo en flujos de energía, materiales y huella ecológica, 1955-1995”, Ecología Política, nº 23, 2002, p. 85-125. Vegeu també, al mateix número el CD de RCADE sobre deute ecològic i deute extern.

Una diferència negativa entre l’“espai ambiental mitjà” i la petjada ecològica per habitant detecta l’existència d’un “deute ecològic” contret amb aquells països on la diferència es positiva. Els “números vermells” d’aquest dèficit ambiental esdevenen una 5


mesura de la seva insostenibilitat. La desagregació de la “petjada” en diversos components ajuda a establir la seva magnitud relativa, i les prioritats de la tasca a emprendre: millorar l’eficiència i/o reduir el consum. El primer component que infla extraordinàriament la petjada ecològica de la cistella de consum als països del Nord són les emissions de CO2 derivades del petroli i altres combustibles fòssils. El segon acostuma a ser la dieta, i en particular la proporció del consum de carn roges. Si tot el món visqués com la mitjana dels residents a Espanya, necessitaríem dues Terres i mitja. Si tothom volgués viure com un nord-americà, amb una petjada ecològica que voreja les deu hectàrees per habitant, en necessitaríem cinc. Però només en tenim una. Això ens dóna una certa idea dels graus d’insostenibilitat, i de la tasca per superar-la. Assolir una situació més o menys sostenible significa per Espanya reduir la seva petjada a menys de la meitat de l’actual. Pels Estats Units significa reduir-la a una cinquena part. Aquestes xifres posen de manifest fins a quin punt els països més rics s’han “apropiat” la capacitat productiva de la biosfera. I això té clares implicacions per a l’equitat. Justícia ambiental L’imperatiu de la suficiència en un món de capacitats finites significa que el problema distributiu és al cor mateix del problema de la sostenibilitat. A més de l’equitat amb les generacions futures, cal respectar l’equitat entre les persones de la generació present. Si a la generació actual unes persones consumeixen de tal forma que la seva “petjada ecològica” envaeix l’espai ambiental d’uns altres, impedint-los satisfer plenament les seves necessitats, ¿com es podria respectar a la vegada el principi d’equitat amb les generacions a venir? Es tracta de satisfer les necessitats de tothom, en el present i l’esdevenidor. No hi ha desenvolpament sostenible sense equitat social. Per això Barry Commoner conclou que “per fer les paus amb la Natura només hi ha un camí: fer les paus entre els éssers humans qui hi vivim.”

TAULA 4. LA SOSTENIBILITAT: UN ESQUEMA CONCEPTUAL És insostenible.. ...que vol dir.. ...i per tant la sostenibilitat implica... 1. consumir recursos renovables superant eco-eficiència capacitat de renovació dels sistemes naturals. transflux ineficient 2. consumir recursos no renovables superant el suficiència ritme de substitució per recursos renovables. 3. abocar residus superant la capacitat d’absorció dels sistemes naturals. equitat 4. apropiar-se de l’espai injustícia ambiental aliè. ambiental Font: elaboració pròpia.

6


Una part de la tasca imprescindible per fer sostenible el desenvolupament humà, la “revolució de l’ecoeficiència”, té una dimensió més aviat tecnològica: canviar els subministraments de la tecnosfera cap a energies més netes, tecnologies més netes, formes de produir i productes més nets, o una nova cultura de l’aigua, que redueixin els residus i impactes de cada producte. Per obrir-li camí cal canviar profundament els sistemes de regulació econòmica i la fiscalitat –els incentius i desincentius que prevalen als mercats— i l’actuació del sector públic, els drets de propietat o accés als recursos, o els organismes internacionals. Tota l’altra part, la suficiència i l’equitat, encara té més a veure amb la mobilització de recursos socials, culturals i polítics: demanda formes de consum més responsable, ciutats i pobles més sostenibles, regionalització dels principals fluxos energètics i materials, mobilitat més reduïda i sostenible, nous instruments de regulació econòmica local i regional, i noves formes de participació democràtica. Un cop aclarit això, les grans preguntes són aleshores: d’on sorgeix la força del canvi cap el desenvolupament sostenible? Quines són les barreres que s’hi oposen? L’aigua i l’energia ens poden servir d’exemple. Les “guerres de l’aigua” com a símptoma L’aigua és el bé comú i el vincle més íntim que ens uneix com a éssers humans, i amb la resta d’éssers vius de la Terra. És la necessitat més bàsica que tenim: costa molt més morir de gana que de set. El cicle hidrològic és un sistema natural, limitat i limitant, íntimament unit al territori. Qualsevol ús que es faci d’una part del cicle hídric té efectes sobre el territori, sobre la resta de persones, i els altres éssers vius. A la segona meitat del segle XX l’extracció humana d’aigua dolça dels cicles naturals continentals s’ha multiplicat per cinc. Però l’aigua dolça que el sol evapora i escampa gratuïtament pels continents és més o menys la mateixa que fa cinquanta anys. Això suposa una fortíssima pressió sobre tots els sistemes naturals. A moltes parts del món s’estan assolit els seus límits, o fins i tot s’han superat. El resultat és la degradació dels sistemes hídrics, dels rius, les rieres, els aqüífers, les fonts, llacs, maresmes i zones humides.

GRÀFIC 5. CONSUM HUMÀ D'AIGUA AL MÓN

domèstic i urbà

6000

Km3 a l'any

5000 indústria

4000 3000

pérdues per evaporació als embassaments

2000 1000

agricultura

0 1940 1950 1960 1970 1980 1990 2000

7


GRÀFIC 6. CONSUM D'AIGUA PER HABITANT AL MÓN 900

3

m per habitant i any

800 domèstic i urbà

700 600

indústria

500 400

pérdues per evaporació als embassaments

300 200

agricultura

100 0 1950

1960

1970

1980

1990

2000

Font: P. H. Gleick, Water in crisis, Oxford U.P., 1993.

Als sistemes naturals la quantitat i la qualitat de l’aigua estan relacionades. Un riu o un estuari en bon estat ecològic poden absorbir una certa càrrega contaminant, i actuar com a depuradores naturals gratuïtes. Però més enllà d’un cert llindar la desproporció entre cabals i abocaments, o entre extraccions i recàrregues, provoquen la degradació. La primera manifestació del deteriorament dels sistemes hídrics és la pèrdua de la qualitat de l’aigua. La primera en esdevenir escassa és l’aigua de qualitat. La major part de l’aigua que les societats humanes traiem dels sistemes naturals va a parar a l’agricultura: un 85% el 1940, i el 65% el 1990. La indústria ha passat del 12% al 24%, i els consums urbans del 3% al 7% a escala mundial. A mida que ens acostem als límits hídrics dels sistemes naturals, i provoquem la seva degradació, els diversos usos de l’aigua entren en conflicte: pel rec, la indústria, les ciutats, les elèctriques, la biodiversitat. Les “guerres de l’aigua” dins d’una mateixa comunitat, entre regions veïnes, o països enfrontats, són la manifestació pregona d’aquesta situació insostenible. La perspectiva pel segle XXI és ben clara: o avancem cap una nova cultura de l’aigua equitativa, eficient i solidària, o l’aigua esdevindrà un dels inductors més importants de conflictes socials, interterritorials o fins i tot bèl·lics, i un dels mecanismes més potents d’exclusió social. Amb una població de 5.300 milions d’éssers humans, l’any 1990 hi havia al món 1.200 milions de persones sense subministrament d’aigua potable, o 1.400 milions sense instal·lacions sanitàries. Cada any mil milions de persones pateixen malalties diarrèiques, i 200 milions de pateixen d’esquistomiasi causada per paràsits que infecten l’aigua i provoquen ceguesa en els humans que la beuen.

8


Crisi i inèrcies de l’estructuralisme hidràulic L’OMS estima en 30 m3 /persona/any (uns 80 litres/persona/dia) les necessitats higièniques mínimes d’aigua. Mentre una elevada proporció de la població mundial no té accés a aquest mínim vital, als països del Nord es segueixen projectant escenaris d’augment constant dels consums. Això és el que fan el PHN i la Generalitat de Catalunya, quan parlen de “dèficits hídrics” apressants que cal resoldre amb algun transvasament de l’Ebre o el Roine.

TAULA 7. AUGMENT DE LES DOTACIONS D’AIGUA URBANA PREVISTES OFICIALMENT (1999) A LES CONQUES INTERNES DE CATALUNYA ENTRE L’ANY 1994 I EL 2025 dotacions urbanes dotacions globals 1994 2025 1994 2025 litres/hab/dia litres/hab/dia litres/hab/dia litres/hab/dia Alt Penedès 280 298 321 376 Anoia 411 431 548 814 Baix Llobregat 228 228 400 434 Barcelonés 182 182 252 277 Garraf 361 388 384 411 Maresme 249 261 328 372 Selva (parcial) 247 266 384 389 Vallès Occidental 220 220 337 376 Vallès Oriental 210 241 355 386 TOTAL àmbit ATLL 212 220 308 361 SUPÒSITS OFICIALS EN ELS QUE ES BASAVA LA NECESSITAT D’UN GRAN TRANSVASAMENT A LES CONQUES INTERNES CATALANES SEGONS LA GENERALITAT DE CATALUNYA (1999) situació estimació paràmetres el 1995 pel 2025 Habitants (h) 4.435.391 4.926.149 Dotació per habitant (d) 308 litres/dia 361 litres/dia 3 DOTACIÓ TOTAL ANUAL (DT = h x d ) 500 Hm 650 Hm3 Recursos locals (subterranis) (rl) 175 Hm3 100 Hm3 Recursos de la xarxa regional d’ATLL1 (xr) 325 Hm3 225 Hm3 3 OFERTA DISPONIBLE (OD = rl + xr) 500 Hm 325 Hm3 “Dèficit hídirc” anual estimat (DT - OD) 0 325 Hm3 Nota1 : s’inclouen 20 Hm3 de l’aqüífer del delta del Llobregat extrets per AGBAR. Les dotacions totals inclouen les industrials, a més de les urbanes (domèstiques, comercials i municipals). A diferència dels consums finals facturats, el càlcul de dotacions inclou les pèrdues de la xarxa de distribució. L’aigua de rec agrícola no està comptada ni a les dotacions urbanes ni a les totals. Font: ATLL, L’abastament d’aigua a les comarques de l’entorn de Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1999. Diversos informes de l’Agència Catalana de l’Aigua han reduït recentment a la baixa aquelles previsions. Però la idea d’una “dèficit hídric a llarg termini” entre 250 i 300 Hm3 /any segueix apareixent a molt llocs, per exemple al programa oficial del PSC a les properes eleccions autonòmiques del novembre del 2003.

9


N’hi hauria prou amb un seguit de mesures d’estalvi, eficiència, reutilització i regeneració d’una part de l’aigua depurada, que globalment fessin convergir les dotacions de totes les comarques catalanes a uns 120-150 litres per persona i dia de consum domèstic, i uns 200-250 litres de dotació urbana total (unes quantitats comparables a les actualment consumides al municipi de Barcelona!), per a què s’esvaeixin tots els suposats “dèficits hídrics”. Una nova cultura del aigua més ecoeficient també permetria reduir l’excessiva pressió sobre el Ter, el Llobregat, el Besòs, la Tordera o els aqüífers de la regió metropolitana de Barcelona i el litoral. Però la nova cultura de l’aigua s’enfronta a una forta inèrcia, i a determinats interessos creats. Durant l’últim segle als països del Nord ha regit l’anomenat “estructuralisme hidràulic” que atribuïa a l’Estat la missió de “corregir la Natura” i fer avançar el “progrés” mitjançant la construcció de grans embassaments i transvasaments. Mentre als països del Nord i el Sud les lluites socioambientals per preservar els sistemes naturals i el territori posen en qüestió el paradigma estructuralsita, el Banc Mundial, l’OMC i moltes empreses multinacionals promotores d’aquesta forma de maldesenvolupament segueixen estenent-lo arreu del món (Narmada a l’Índia, Tres Gorges a la Xina, Bio-Bio a Xile, etc.). Aquestes obres de formigó fetes amb cabals públics per donar aigua subvencionada a les empreses hidroelèctriques, o a certes zones de rec, han beneficiat a curt termini a grans empreses constructores, però han inundat valls i pobles sencers, obligant moltes persones a desplaçar-se i desarrelar-se, i han destruït paratges naturals d’un valor immens, fins arribar a degradar l’estat ecològic de grans rius com el Nil, el Colorado o l’Ebre, des dels deltes a les valls més altes. La destrucció de la mar d’Aral a l’antiga Unió Soviètica és només un exemple extrem de la crisi d’aquest model “estructuralista”. Degut a la proliferació d’immenses obres de formigó, l’aigua que es perd per evaporació als grans embassaments i transvasaments ja supera el 4% a escala mundial: més de la meitat de l’aigua que consumeixen totes les ciutats del món! La tendència a l’estabilització o, fins i tot els darrers anys a la minva del consum d’aigua de rec per habitant, també revela que aquestes tendències insostenibles s’enfronten amb rendiments decreixents i límits ambientals. L’aigua i la inseguretat alimentària mundial El 40% de la producció alimentària mundial prové del 17% de terres agrícoles regades. Aquestes terres estan força concentrades a una llista de països com l’Índia, la Xina, els Estats Units, Pakistan, Iran, Mèxic, etc. Amb tres milions i mig d’hectàrees de rec Espanya ocupa el lloc que fa dotze a escala mundial. Una proporció cada vegada més gran són regadius il·legals en aqüífers o rius declarats oficialment sobreexplotats. Després de 1982 la superfície regada de la Terra ha crescut menys que la població mundial, i el sistema s’enfronta a símptomes d’exhauriment: molts rius arriben secs a al desembocadura, o gairebé, malmetent els deltes i la pesca. El nivell de molts aquífers baixa constantment per sobreexplotació. El cultiu en algunes grans zones agrícoles en terrenys àrids, com els d’Ogallala als Estats Units o als deserts d’Arabia Saudita, es basen en aigües subterrànies fòssils que tenen els dies comptats.

10


Segons el Worldwatch Institute, amb aquests sistemes insostenibles s’obtenen actualment 180 milions de tones de cereals, equivalents al 10% de la collita mundial. Com es podrà alimentar els 2.000 milions de persones més que hi haurà a la Terra cap el 2030? La competència per una aigua cada cop més escassa marcarà el pròxim futur. Si aquesta lluita per l’aigua no es canalitza cap a un altre model més sostenible i equitatiu, que incrementi substancialment l’eficiència i l’equitat de l’aigua que fem servir tan a l’agricultura com a les ciutats i les indústries, es resoldran amb “guerres de l’aigua” entre països, i entre el camp i la ciutat. Per produir una tona de blat calen 1.000 tones d’aigua, Per això els països amb dèficits hídrics greus tendeixen a abandonar-ne la producció i dependre d’importacions. Les exportacions mundials de cereals estan molt més concentrades que les de petroli, i depenen del proveïment en un reduït nombre de països: Estats Units, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Argentina. El manteniment d’aquestes tendències posa en greu risc la seguretat alimentària mundial. Entre el 60 i el 70 % de l’aigua de rec es perd a les conduccions o al propi terreny regat. Hi ha tot un ventall de tecnologies que permeten reduir les pèrdues i els consums hídrics agrícoles sense posar en perill el proveïment alimentari, des de sistemes de rec (aspersors d’alta eficiència, sistemes gota a gota, control informàtic de les necessitats hídriques de cada tipus de planta) a bones pràctiques ecològiques de cultiu (anivellament del terreny i llaurades seguint el pendent, augment de la capacitat de retenció d’aigua del sòl amb major contingut d’humus i matèria orgànica, ajustar les rotacions de cultius i les varietats a les disponibilitats hídriques). Però aquestes possibilitats tècniques no es difonen a gran escala perquè topen amb dos tipus de problemes: als països empobrits la desigualtat social que condemna els agricultors, i cada cop més dones pageses, a la pobresa; i als països rics l’existència d’un marc legal, econòmic i cultural que desincentiva l’estalvi i l’eficiència oferint aigua subvencionada i limitant les possibilitats de bescanviar aigües de diferents qualitats entre sectors. (el Worldwatch Institute estima les subvencions a l’aigua agrícola en 33.000 milions de dòlars anuals a tot el món; segons J. Mª Naredo i J. Mª Gascó, només a Espanya ja suposen uns dos mil milions d’euros anuals). Tan als països del Nord com al Sud la gran barrera és social i política: la fragilitat socioeconòmica i la marginació política del sector agrari fa que si s’augmenta de cop el preu de l’aigua de rec molts pagesos hagin de plegar. Una solució pot ser establir preus esglaonats: molt barats fins al 80% de la dotació, una mica més cars per l’altre 10% i força més cars per a l’últim tram. Altres mètodes interessants són les transferències públicament regulades d’aigua de rec entre sectors, com el “Banc d’aigües” de Califòrnia, i les tarifes progressives per als usos urbans que estimulin l’eficiència i l’equitat en els consums, a la vegada que respecten l’accés equitatiu als consums vitals bàsics per persona. A més d’eficiència cal moderar consums En els seus estudis pel Worldwatch Institute Sandra Postel acaba recordant que “si els guanys en eficiència es fan servir només per esperonar un major consum, no estarem més a prop d’un món sostenible”.

11


TAULA 8. LITRES D’AIGUA ESTIMATS PER PRODUIR UN QUILO D’ALIMENT litres/quilo Patata 500 Blat 900 Alfals 900 Melca 1.110 Panís 1.400 Arròs 1.912 Soja 2.000 Carn de pollastre 3.500 Carn de vedella 100.000 Font: D. Pimentel i altres, “Recursos hídricos: agricultura, medio ambiente y sociedad”, Gaia, nº 16, 1999:23.

Una forma d’ajudar a resoldre el problema de l’aigua és una dieta menys carnívora i més equilibrada. Al darrera de cada quilo de carn roja hi ha uns deu quilos de cereals que l’animal sacrificat ha hagut de menjar en forma de pinso, i al darrera de cada quilo de cereal n’hi ha mil més d’aigua per fer-lo créixer. “La dieta típicament americana, que té una alta proporció de productes animals, requereix el doble d’aigua per obtenirla que les dietes molt nutritives però menys intensives en carn habituals a molts països asiàtics i europeus. Si els nord-americans reduïssin la seva ingesta de carn fins aquests nivells més baixos (i sovint més saludables), amb la mateixa quantitat d’aigua es podria alimentar a dues persones enlloc d’una sola, deixant més aigua lliure pels rius, rieres i aquífers”, conclou Sandra Postel.

TAULA 9. CONSUM PER CÀPITA DE CEREALS I CARN (1998), ESPERANÇA DE VIDA I DESENVOLUPAMENT HUMÀ EN ALGUNS PAÏSOS (1995) país

cereals (Kg)1

carn roja (Kg)

EEUU Itàlia Xina Índia

900 400 300 200

44 25 5 1

porc (Kg)

31 35 35 0,75

aviram (Kg)

llet i derivats (litres)

ous (num.)

esperança de vida

PIB/h ($ 1995 a ppa)2

IDH

47 19 10 1

264 215 6 75

284 215 289 30

76,4 78,0 69,2 61,6

26.970 20.174 2.935 1.442

0,943 0,922 0,650 0,451

1

:Quantitats arrodonides a la centena. 2 :PIB real per càpita en dòlars constants a paritat de poder adquisitiu. Fonts: elaboració pròpia amb L. Brown i altres, L’estat del món 1999, Barcelona; i PNUD, Informe sobre el desenvolupament humà, 1998.

Privatitzar o democratitzar la gestió d’un bé comú La situació límit també condueix a una “guerra conceptual de l’aigua”, que es posa particularment de manifest en aquesta cruïlla: privatitzar encara més el recurs, com vol

12


el néoliberalisme, o democratitzar-ne la seva gestió com a bé comú fonamental, tal com proposa la nova cultura sostenible i solidària de l’aigua. Una gestió comuna democràtica no és incompatible amb certes transaccions econòmiques entre sectors. Però han de ser sempre regulades públicament, i no en un mer “mercat d’aigua” privat. La gestió néoliberal de l’aigua a Xile contrasta, en aquest aspecte, amb algunes experiències democratitzadores interessants assolides pels moviments socials a Califòrnia i altres llocs del món. L’aigua és un bé públic per excel·lència. Qualsevol ús té fortes implicacions per a terceres parts i el medi ambient comú. Per això són sempre essencials els controls públics dels rius, dels aqüífers i de tota la gestió integrada de les conques. Al nostre país, com a tants d’altres, la democràcia no ha arribat plenament a la gestió de l’aigua. Moltes confederacions hidrogràfiques són encara organismes obsolets i antidemocràtics, en mans dels oligopolis hidroelèctrics i uns quants cacics que controlen els sistemes de rec i abastament. La forma com s’ha elaborat, presentat i aprovat l’actual PHN espanyol és un exponent d’aquesta cultura estatalista, mercantilista i antidemocràtica. L’aigua dolça continental és, sense cap mena de dubte, el recurs natural més escàs. Especialment en algunes grans bioregions de la Terra, esdevé el vector ambiental que més ens hauria d’ajudar a retrobar el sentit del límit. Però la seva limitació biofísica no s’ha de confondre amb la seva accessibilitat tecnològica i econòmica. L’osmosi inversa converteix l’aigua dolça i l’energia en recursos substituïbles. Dessalar grans masses d’aigua salobre o marina, com ja han començat a fer alguns països com l’Aràbia Saudita, pot desplaçar el problema des de l’escassetat d’aigua dolça cap el consum energètic i les emissions de CO2 . Com que l’aigua del mar no és escassa a escala dels usos humans, en el límit l’autèntica limitació rau en el consum d’energia i el seus impactes ambientals. El dilema energètic A les polítiques públiques de regulació dels serveis energètics bàsics també es confronten dos grans enfocaments: la vella cultura basada en els combustibles fòssils i nuclears, o la nova cultura de l’energia que vol accelerar la transició cap a una nova era solar. Quan als objectius, la visió convencional cerca únicament garantir el màxim subministrament al mínim preu i proposa com a panacea la privatització i liberalització dels serveis de subministrament. Per contra, la visió alternativa cerca l’equitat en l’accés als serveis energètics bàsics en un món ambientalment sostenible, i proposa un altre model radicalment descentralitzat i democràtic basat en fonts renovables. Mentre l’enfocament convencional només es planteja gestionar l’oferta al mínim preu, les propostes alternatives parteixen d’una nova gestió de la demanda que faci de la transformació de la base energètica una prioritat social, i consideren que la regulació pública ha d’internalitzar en el preu de l’energia els costos socioambientals externs. En canvi per a la gestió convencional l’elecció tècnica correspon decidir-la només a les empreses, i la regulació dels seus impactes ambientals es considera un problema menor que hauran de resoldre a posteriori altres àmbits subalterns de l’administració pública, com els departaments de medi ambient. Malgrat totes les grans declaracions a les cimeres oficials, des d’Estocolm el 1972 a Rio de Janeiro el 1992, l’enfocament convencional segueix ignorant de fet l’existència d’una

13


crisi ambiental global. Una de les seves dimensions principals és el canvi climàtic induït per la interferència humana en el cicle del carboni i altres gasos que regulen l’efecte hivernacle. L’actual model energètic, basat en fonts fòssils i nuclears, és una de les peces principals de la tecnosfera que origina la col·lisió global amb la biosera. Per fer les paus amb el planeta, i entre els éssers humans que l’habitem, el món ha de canviar de base energètica. Per a la economia i la política establerta el canvi climàtic representa un desafiament sense precedents. Val la pena assenyalar que per primera i –de moment— única vegada, existeix una veu autoritzada de la comunitat científica mundial convocada al més alt nivell pel sistema de les Nacions Unides: el Panel Intergubernamental pel Canvi Climàtic (IPCC). Les seves diagnosis i recomanacions són d’una radicalitat i una complexitat enorme, encara no prou assimilades per l’opinió pública. Quan a la complexitat, convé adonar-se que les previsions del canvi climàtic són més a prop d’una caixa de sorpreses que d’un viatge programat amb destí conegut. El canvi climàtic: un desafiament sense precedents Només a tall d’exemple, el corrent oceànic del Golf trasllada aigües càlides equatorials cap a l’Atlàntic Nord com si es tractés d’un immens radiador planetari. Mercès a la transferència de calor del mar a l’atmosfera que provoca, la temperatura mitjana d’Europa i els Estats Units és uns 5º C més alta del que correspondria per la seva latitud. L’energia que transporta aquest immens radiador equival a cent vegades tot el consum d’energia comercial mundial. Hi ha constància geològica que el corrent es va interrompre en el passat, i es tem que l’escalfament global pugui tornar a provocar-ho. La “calefacció gratuïta” del corrent del Golf és un servei ambiental irreemplaçable. Si la perdem no la podrem substituir. Només podríem adaptar-nos –ben paradoxalment— a un hipotètic refredament regional en mig d’un escalfament planetari. Des de l’inici de la revolució industrial ençà s’han abocat més de 271.000 milions de tones de carboni, augmentant la seva concentració a l’atmosfera des de 280 fins a 371 parts per milió (ppm) en l’actualitat. Es tracta de l’increment provat més gran i més ràpid dels darrers 420.000 anys d’història de la Terra, i potser també dels darrers 20 milions d’anys. L’IPCC considera que doblar les concentracions preindustials (és a dir, saltar de 280 a 560 ppm) suposaria un risc terrible. Per evitar-lo proposa contenir l’amenaça del canvi climàtic estabilitzant-les en un màxim de 450 ppm pel 2050. Per a no desbordar el llindar de les 450 ppm, les emissions anuals no haurien de superar els 2.500 milions de tones de carboni anuals, tendint a estabilitzar-se en uns dos mil. Però la xifra segueix pujant d’any en any, i el 2001 van ascendir a 6.550 milions de tones. L’IPCC ens està dient, comptat i debatut, que hem de reduir les actuals emissions de gasos d’efecte hivernacle en un 70 ó 80! L’escalfament global esdevé, per tant, una frontera de sostenibilitat: ens imposa un límit al creixment de la tecnosfera dins una biosfera finita. Però a les societats opulentes dels països del Nord seguim vivint instal·lats en una “economia del cow-boy” que no reconeix límits globals a la seva expansió. Al ritme actual d’extracció, el petroli s’exhauriria en uns quaranta anys. Però hi hauria encara carbó per a varis segles. Quan es superi el “cim” de l’extracció de petroli –és a dir, s’hagin consumit ja la meitat de totes les reserves físiques conegudes o per conèixer—, els models teòrics prediuen la fi de l’era del petroli barat. La perspectiva d’assolir aviat el “cim”, o haver-lo creuat ja, és

14


òbviament al darrere de les guerres de 1991 i el 2003 empreses pels Estats Units i alguns dels seus aliats per controlar les reserves del Golf, l’oferta mundial en un futur incert, i el preu del petroli. El Protocol de Kioto Encara que sigui més imperceptible, el límit ambiental de l’escalfament global és més sever que l’esgotament físic dels combustibles fòssils. Admetre-ho suposa un desafiament molt radical: acceptar que la regulació del clima és un bé comú global de la Humanitat, i establir uns drets d’accés a aquest comunal global de la Terra (global common). Això obre un seguit de qüestions molt espinoses per als poders ara dominants al món. Han de ser uns drets d’accés equitatius o no? S’han d’establir entre persones, o entre Estats? El Protocol de Kioto de 1997 únicament es proposa “aconseguir l’estabilització de les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a la atmosfera a un nivell que impedeixi interferències antropogèniques perilloses en el sistema climàtic”, i “en un termini suficient per permetre que els ecosistemes s’adaptin naturalment al canvi climàtic, assegurar que la producció d’aliments no es veurà amenaçada, i permetre que el desenvolupament continuï d’una manera sostenible.” Ja es dóna per descomptat que hi haurà canvi climàtic, i només es pretén evitar que sigui massa perillós tot cercant fent compatibles l’estabilització de les immisions de carboni atmosfèric amb la continuïtat del desenvolupament. Per començar a fer camí cap aquest objectiu, el Protocol únicament estableix, de moment, una primera passa molt petita: reduir entre els anys 2008 i 2010 un 5% les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle respecte el nivell que tenien el 1990. Recordem que l’IPCC recomana reduccions del 70 al 80% per a mitjan segle XXI. Els compromisos són diferents per a cada país o regió, i el Protocol de Kioto admet molts mecanismes addicionals de “flexibilització”: comptabilitza les emissions “netes” (un cop deduïda l’absorció dels boscos del país) d’una cistella de sis gasos –CO2 , CH4 , HFC, PFC i SF6 —, admet la negociació “d’unitats de reducció d’emissions” entre països desenvolupats o “sistemes d’aplicació conjunta” Nord-Sud, exclou el transport internacional, i no ha definit encara un sistema de sancions. El sistema de reduccions voluntàries i compensacions recíproques entre els estats de la UE admet que un país com Espanya, amb unes emissions per habitant que ja són manifiestament insostenibles, pugui seguir augmentant-les fins a un 15% pel 2010. El resultat és que entre 1990 i el 2001 les emissions espanyoles ja han augmentat un 38%! A tota Catalunya ho han fet oficialment un 37% (o un 50% segons altres fonts), i a la ciutat de Barcelona han crescut un 21%. Una cosa és signar el Protocol de Kioto, i una altra complir-lo. Els drets d’accés a un bé comú global Malgrat tots els seus defectes, forats i incompliments, el Protocol de Kioto és molt important perquè ha aconseguit situar per primera vegada una limitació global al creixement d’un model energètic insostenible. Per això moltes grans empreses, començant per les grans petroleres o les multinacionals de l’automòbil i el transport aeri, s’oposen activament a la seva entrada en vigor (que ara ja només depèn de Rússia, cap on es dirigeix tota la pressió dels lobbies). Per això el govern d’extrema dreta nord-

15


americà de George Bush jr. ha refusat ratificar-lo, amb una postura congruent amb el seu imperialisme bel·licista. Si dividim entre els 6.200 milions d’habitants del món actual els 2.000 ó 2.500 milions de tones de carboni que els sistemes naturals de la Terra podrien absorbir, la distribució equitativa d’unes emissions sostenibles es situaria entre una tona i una tona i mitja de CO2 per persona i any (tenint en compte que una tona de carboni equival a 3,66 tones de CO2 ). A la cimera de Kioto de 1997 una ONG britànica que porta per nom Global Commons Institute va proposar una convergència mundial cap a l’objectiu comú d’una tona de CO2 per habitant l’any 2040. La resposta d’un delegat de l’administració dels Estats Units fou prou eloqüent: “To me this is global Communism. I thought we’d won the Cold War” (“A mi això em sembla comunisme global. Em pensava que ja havíem guanyat la guerra freda”)... Les energies netes: el camí cap una nova era solar El món ha d’optar: o acceptar un imperi únic sota els auspicis del pensament únic néoliberal, que ens porta a la guerra amb la naturalesa i entre els éssers humans; o emprendre el camí cap a noves formes equitatives i democràtiques de desenvolupament sostenible, fent les paus amb la naturalesa i entre els pobles de la Terra. No serà la primera vegada que la Humanitat canvia la base energètica del seu metabolisme social. Però per primer cop a la història, un desafiament ambiental global ens obliga a accelerar conscientment la transició energètica cap a una nova era solar. Com que qualsevol sistema energètic és sempre una determinada combinació de fonts, formes i convertidors d’energia, que s’encadenen en una xarxa més o menys llarga per satisfer uns serveis finals, la transició no es por concebre com una substitució en bloc d’un sistema per un altre. Suposa canviar pas a pas, però en una direcció congruent, l’actual xarxa de fonts primàries, convertidors i formes de consum per unes altres.

FIGURA 11 QUALSEVOL SISTEMA ENERGÈTIC ESTÀ FORMAT DE... fonts primàries (mix de diverses fonts de energia: biomassa, hidràulica, carbó, petroli, gas natural, urani, etc.)

mix de convertidors (converteixen unes formes d’energia en unes altres: calor, moviment, electricitat, etc.) amb unes pèrdues de transformació i transport

16

serveis finals (mix de formes d’energia que donen serveis: mobilitat, climatització, refrigeració, aigua calenta, cuina, etc.)


...I PER TANT LA TRANSICIÓ CAP A UNA NOVA ERA SOLAR SIGNIFICA: fonts primàries: Menor intensitat de carboni: A. Substitució de combustibles cap als de menor emissió de carboni. Fonts lliures de carboni: B. Substitució de fonts fòssils i nuclears per energies renovables netes. C. Substitució de combustibles fòssils per hidrogen

escurçament de les xarxes de convertidors, difonent l’autogeneració distribuïda, per augmentar l’ecoeficiència energètica reduint pèrdues de transformació

gestió eficient de la demanda amb noves pautes de consum final (fent, per exemple, més adient la forma d’energia del subministrament amb la pròpia del servei final requerit)

Permeten reduir la intensitat energètica per unitat de PIB Permeten reduir l’emissió de carboni per unitat d’energia Font: elaboració pròpia.

Tres mites sobre l’energia solar A banda de l’imperatiu ètic de fer més sostenible el desenvolupament humà, hi ha moltes oportunitats econòmiques i considerables avantatges laborals per accelerar la transició energètica cap a les energies netes. Però també hi ha un munt de dificultats. Una primera barrera és el mite interessat segons el qual l’energia solar és una font comparativament petita. Res és més fals: tota l’energia acumulada a les reserves conegudes de petroli equivalen a uns cinc dies de radiació solar, i l’estoc sencer de combustibles fòssils equival a uns quinze dies. A escala humana, l’energia solar és sobreabundant. L’única raó per la qual les economies “solars” del passat preindustrial eren pobres en energia –com ho són actualment algunes regions dels països del Sud— rau en la seva dependència dels convertidors orgànics: la fotosíntesi només transforma en biomassa un 1% del flux solar que incideix sobre les fulles verdes de les plantes, i a cada transformació de la cadena alimentària el potencial energètic es divideix per deu. Si a més de la radiació reflectida, i la que manté el sistema climàtic i el cicle de l’aigua, descomptem els deserts, oceans, pendents rocosos i superfícies glaçades amb una productivitat fotosintètica molt baixa, únicament el 0,023% de tota l’energia que la Terra rep del sol s’emmagatzema en forma de biomassa. La qual cosa significa que la immensa majoria roman “lliure”, en el sentit que el seu aprofitament interfereix poc en el funcionament dels sistemes naturals. Per això l’impacte ambiental de les energies netes renovables, tot i no ser zero, és d’un ordre de magnitud molt inferior al de les energies brutes.

17


També és encara en peu un altre mite recurrent: que l’aprofitament tèrmic, eòlic o fotovoltaïc de l’energia solar ocupa molt espai. Els captadors solars tèrmics transformen la radiació solar en calor a baixa temperatura amb un rendiment del 75%, i els fotovoltaïcs la transformen en electricitat amb un rendiment comercial del 10 al 15% (alguns dissenys avançats de laboratori assoleixen el 30%). Malgrat la seva elevada densitat, una ciutat com Barcelona rep 470,5 PJ de radiació solar al seu terme municipal, i uns 400 PJ arriben a les teulades o parets de l’espai construït. El potencial solar multiplica vuit vegades tota l’energia comercial consumida localment (51 PJ). La Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, un dels primers edificis del món construïts de bon començament amb materials fotovoltaïcs, és una central elèctrica sense deixar d’acomplir la seva funció com a biblioteca pública. Els seus 603 m2 de captadors termofotovaltaïcs produeixen uns 51.000 quilovats-hora a l’any, estalviant alhora enllumenat i climatització a l’edifici. Amb el mateix rendiment, per produir l’electricitat domèstica consumida a Barcelona es necessitarien unes 1.820 hectàrees (un 31% del sòl construït); per produir tota l’electricitat, caldrien unes 5.800 hectàrees (quasi equivalents a tota la superfície construïda). Seria un gran repte, sens dubte. Però no una quimera tecnològica. Potser el major dels mites és que l’actual sistema energètic, basat en combustibles fòssils i nuclears, és un model eficient que proporciona energia abundant i barata per tothom. Un terç de la Humanitat no té accés a l’electricitat, viatja a peu i cuina o s’escalfa amb llenya. Un altre terç té un accés molt precari a l’electricitat, als combustibles fòssils, i uns transports públics de baixa qualitat i altíssima ocupació. Només és un model eficaç per al terç restant que vivim als països opulents del Nord. Tampoc als països rics és un model eficient i amb un bon preu. Es tracta d’un sistema hipercentralitzat, basat en unes poques grans centrals generadores que donen subministrament a enormes xarxes de distribució. Les pèrdues de transformació i transport acumulades al llarg d’aquestes cadenes energètiques són enormes. Una central tèrmica corrent només transforma en electricitat un terç del combustible consumit, i les xarxes elèctriques en perden un altre 10%. Quin sentit té aleshores emprar electricitat per escalfar aigua o cuinar, quan podem emprar directament el mateix combustible? El rendiment energètic d’un automòbil és inferior al 20%. La resta es perd en soroll, desgast i dissipació de calor. Per subministrar el consum final d’una ciutat com Barcelona (51 PJ el 1999) aquest sistema necessita gastar un 82% més (93 PJ d’energia primària). Si les poguéssim evitar, generant electricitat i hidrogen in situ, només les pèrdues de transformació acumulades a la cadena energètica de Barcelona podrien sostenir el consum final d’un altra ciutat d’un milió dues-centes mil persones (42 PJ). Incrementar l’oferta o gestionar la demanda El nou enfocament de la gestió de la demanda parteix de l’evidència que els consumidors finals no volen energia sinó serveis (il·luminació, calor, refrigeració, comunicacions, informació, etc.). La conversió final del subministrament en servei serà més o menys eficient segons el convertidor emprat i l’adequació del flux a la forma d’energia requerida. La gestió de la demanda al mínim cost permet descobrir moltes oportunitats de millora de l’eficiència, reducció de pèrdues de transformació innecessàries, o aprofitament de recursos no convencionals (negawats en lloc de més

18


megawats). Els residus són un altre exemple de malbaratament ineficient i innecessari. Mentre Barcelona importa gas natural fòssil, les emanacions de metà (CH4 pràcticament idèntic al gas natural) de l’abocador de Garraf suposen cada any prop d’un milió de tones de CO2 equivalent. Una quantitat semblant a l’escalfament global que genera tot el trànsit motoritzat que circula pels carrers de la nostra ciutat! Tampoc no és cert que aquest model insostenible proporcioni energia barata, perquè els seus preus són enganyosos: no compten els costos ambientals i socials “externs”, ni les ingents subvencions obertes i ocultes que té al darrere. El terreny que van conquerint les energies netes s’aconsegueix malgrat uns preus relatius “mentiders” desfavorables, i dels 300.000 milions de dòlars que pel cap baix segueixen rebent cada any les energies fòssils i nuclears (segons el Worldwatch Institute). La nova cultura de l’energia basada en la gestió sostenible de la demanda no cerca abaratir a qualsevol preu el subministrament, sinó oferir serveis eco-eficients i socialment accessibles per a tothom. De la mateixa manera que la nova cultura de l’aigua proposa preus progressius basats en la idea d’un espai ambiental sostenible comprès entre els mínims i els màxims vitals per persona, la gestió alternativa de la demanda energètica parteix de la base que allò important per l’usuari no és el preu del subministrament sinó el “pes” de la factura que paga pels serveis energètics dins la seva cistella global de consum. De la mateixa manera, tan si són públiques com privades a les empreses subministradores els importa la facturació agregada. No el preu de cada quilovat-hora. Si l’usuari obté uns mateixos serveis amb menys quilovats-hora, el preu pot pujar sense augmentar la càrrega real al seu pressupost. Això ofereix diverses oportunitats per canviar la relació entre usuaris i subministradors de béns bàsics com l’electricitat, el gas natural i l’aigua, en direcció a una major eco-eficiència i una menor “petjada ecològica”. Per incentivar l’eficiència dels consums i garantir l’accessibilitat dels mínims vitals el més important és que les tarifes siguin realment progressives segons el nivell de despesa per persona, no que el preu com a tal sigui baix per a qualsevol consum. Els darrers anys ha passat el contrari: per aprovar l’examen del Tractat de Maastricht el govern espanyol i les elèctriques han abaratit els preus, propiciant augments del consum que han incrementat la facturació agregada de les empreses i el cost de facturació dels serveis energètics finals pels usuaris. Amb la “liberalització” del sector elèctric els consums s’han disparat com mai, els oligopolis elèctrics han amortitzat ràpidament l’excés de capacitat que havien acumulat en velles centrals, i s’han llençat a una carrera estratègica per col·locar noves centrals tèrmiques de cicle combinat al territori. El resultat és una major ineficiència e insostenibilitat: per aconseguir gairebé els mateixos serveis energètics consumim molts més quilovats i paguem factures més elevades, encara que el preu de cada quilovat-hora sigui inferior. La barrera principal: una qüestió de democràcia Potser la barrera més gran a superar és la hipercentralització de l’actual model, i l’enorme poder de mercat que confereix als oligopolis subministradors, les grans petroleres, la indústria de l’automòbil i un reduït nombre de multinacionals fabricants de bens d’equip. L’aprofitament eficient i equitatiu de l’energia solar requereix, pel contrari, una dràstica descentralització de les xarxes energètiques mitjançant un sistema de “generació distribuïda” on tothom pugui ser a la vegada autoproductor, venedor i comprador. La “generació distribuïda” dins uns xarxa descentralitzada ofereix múltiples

19


oportunitats tant des del punt de vista de l’eficiència energètica y la reducció dels impactes ambientals, com des del punt de vista de la creació local de llocs de treball sostenibles i el control democràtic de l’economia. És per això que topa amb una resistència activa per part dels grans grups de pressió interessats a mantenir el model vigent. La qual cosa vol dir que el camí cap a una nova era solar, que faci possible un món més pacífic i democràtic, requereix noves polítiques públiques de regulació radicalment democratitzadores de la base energètica i el funcionament econòmic de les nostres societats. El desenvolupament sostenible necessita iniciatives públiques que estableixin un nou tipus de planificació democràtica indicativa, basada en l’elecció col·lectiva de les finalitats a assolir, i un sistema coherent de regulacions i incentius econòmics que indueixin el canvi de comportament de tots els agents. Aquestes polítiques públiques no arribaran mai, o no ho faran a temps, si els moviments socials de tot el món no lluitem per aconseguir-les.

20


UNA ECONOMIA EN GUERRA AMB LA NATURA: L’AIGUA I L’ENERGIACOM EXEMPLES