Issuu on Google+


Universitat Internacional de la Pau

25 anys


Agraïments: Jordi Armadans Pedro Arrojo Isabel Avelino Paco Cascón Mercè Cucurny Koldobika G. Vio Domínguez Miquel Insausti Elvira Macià Arcadi Oliveres Arés Perceval José María Perceval Adolfo Pérez Esquivel Lluís Recoder Àlvar Roda Mariona Sebastián Neus Sotomayor Disseny: Pepon Meneses Autoria contingut: Israel Peralta i Mar Carrera Impressió: juliol del 2010


els 25 anys de la Universitat Internacional de la Pau


els 25 anys de la Universitat Internacional de la Pau

índex Pròleg de l’Alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder “A la Unipau”, Adolfo Pérez Esquivel. Presentació 25 anys de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès

El conte dels orígens Primera Etapa Segona Etapa

Universitats internacionals col·laboradores Us seguim recordant...


Pròleg La Universitat Internacional de la Pau (Unipau) i, en especial, el curs d’estiu, és un referent per a Sant Cugat. Ho és per moltes raons, com ara la temàtica que tracta, l’enfocament que pren i la gran capacitat de mobilització social de què gaudeix. Aquest referent, que se centra en el debat i la reflexió sobre la pau i l’evolució del món, enguany ha arribat a la 25a edició. I això no és casualitat. D’una banda, la Universitat Internacional de la Pau ha estat –i continua sent– un punt de trobada de pensadors i intel·lectuals dels camps més diversos (economistes, politòlegs, periodistes, filòsofs, etc.). De l’altra, també ha estat –i, evidentment, continua sent– una plataforma per a persones que s’inicien en el camp de la investigació i de l’estudi. Ens trobem, així doncs, davant d’una institució històrica. I és que la Unipau ha estat un punt de trobada de visions enfrontades, que han demostrat que el diàleg és possible i necessari. Al llarg d’aquests 25 anys, la Unipau ha crescut, s’ha consolidat i ha diversificat la seva oferta. Activitats com les Nits Temàtiques, el curs d’hivern, les publicacions, la celebració de la diada de la noviolència i el projecte Teixint Xarxes no serien possible sense l’empara de l’Unipau Així mateix, la diversitat de temes plantejats en el curs d’estiu demostra l’actualitat que sempre ha tingut aquesta trobada. En algun moment, diria que fins i tot ha estat tristament profètica, ja que s’han arribat a plantejar determinats conflictes que han esclatat pocs mesos després del seminari. Gràcies a les ponències d’aquestes 25 edicions, també hem pogut veure com ha anat evolucionant el món, la situació econòmica, els desequilibris nord-sud, l’aparició de noves violències, la cronificació de determinats conflictes, el pes dels recursos energètics... Però, alhora, també hem descobert i après noves maneres de resoldre els conflictes. L’ajuda de les entitats i de les persones que treballen per superar les desigualtats i protegir els drets dels ciutadans i de les ciutadanes ha estat clau, com també ho han estat diversos organismes internacionals. En definitiva, la Unipau ha fet de la nostra ciutat, Sant Cugat, un referent en temes de pau i ens ha situat al mapa dels espais de reflexió i de discurs de la cultura de pau. Per tot això, només em queda donar l’enhorabona a tothom qui hi ha participat i encoratjar un cop més els impulsors a fer-ne 25 més.

Lluís Recoder i Miralles, Alcalde de Sant Cugat del Vallès

universitat de la pau. 25 anys


“A la Unipau” Adolfo Pérez Esquivel En el año 1974 cuando asumí la responsabilidad de organizar el Servicio Paz y Justicia en América Latina, viajé a Cataluña y otras regiones de España. Quería conocer a muchas personas y comenzar a articular la red de contactos y apoyos internacionales. Todavía era la época franquista y lo que me interesaba era tomar contacto con los grupos de Objeción de Conciencia y el trabajo que estaban realizando algunas organizaciones sobre la OTAN y el militarismo. No recuerdo bien, pero en ese entonces estaba el padre Xirinacs y algunos objetores como Pepe Beunza, Francesc Riera, Martí Olivella y otros que, con su resistencia y compromiso frente al militarismo y el servicio militar obligatorio y sus acciones, comenzaban a conocerse en los grupos de América Latina. Después en otros viajes, en 1975, conocí a Arcadi Oliveres y estuve en el encuentro de Pax Christi, y en Sant Cugat del Vallés con Frederic Roda y varios amigos, entre los que estaba Arcadi y Monserrat Salvat, Pelegrí, Mercè, Isabel, quienes comenzaban a pensar en la Universidad de la Pau. Fue todo un desafío organizar la UNIPAU.En el 76 tuve que salir del país, 5 días después del golpe militar y sacar a mis hijos de la Argentina. Nos refugiamos primero en Ginebra y después en Viena, Bruselas y París, desde donde partimos para Riobamba (Ecuador), al encuentro de Obispos Latinoamericanos, siendo apresados allí. Luego fui expulsado de Ecuador y regresamos a la Argentina donde fui detenido. En la cárcel, cuando me visitó Amanda con mi hijo mayor Leonardo, me informaron que me habían otorgado el Memorial Juan XXIII, lo que me dio mucha fuerza para continuar resistiendo en la prisión. Cuando se publicó en los medios, la guardia iba a mi celda y miraban por la mirilla para saber quien era el preso, pero no decían nada, tenían orden de no hablar con los prisioneros. Ir a la UNIPAU es buscar el rencuentro con tantos amigos con quienes compartimos el mismo camino, y reflexionar juntos. Siempre aprendo de todos los compañeros y compañeras. La vida es siempre un aprendizaje y si está acompañada con la amistad, la resistencia y compromiso por encontrar caminos para la construcción de sociedades más justas y fraternas, uno tiene más energía y aire fresco para continuar. Todos y todas han hecho aportes significativos. Recuerdo a Frederic Roda, su vitalidad y seguimiento para que la UNIPAU continúe. Hubo un par de años en que se suspendieron los cursos porque hubo quienes no entendieron el valor y propuestas de la universidad. El Centro Borja tuvo un rol fundamental al dar el espacio e instalaciones donde funciona actualmente la UNIPAU. Amigos como Arcadi, Neus, Monserrat Salvat y otros amigos aportaron su preocupación y su compromiso para que el trabajo se encamine. Hay personas como Tica Font que vienen del campo de la investigación, sobre el armamentismo, y hay muchos otros ponentes que a través de los años han hecho aportes significativos a los cursos.


En el Monasterio de Sant Cugat se han realizado muchas actividades culturales donde lo importante es la integración. Recuerdo con mucha “saudade” cuando se realizaban conciertos de habaneras y el “baile de los pañuelos”. La reflexión y las actividades artísticas van unidas, como las obras de teatro leído y conciertos. Ya es un “clásico” en los cursos la participación del payaso que nos devuelve la reflexión con humor y alegría Es importante poder llevar adelante seminarios durante el año y tal vez tomar una problemática y desarrollarla conjuntamente con otras universidades, centros de estudios y organizaciones. Sería bueno pensar en un curso a distancia. ¡Todas las etapas han sido generosas con la participación de tantos! En el tiempo fueron evolucionando las temáticas y la vivencia de los acontecimientos y desafíos que atraviesan los pueblos. Muchos participantes y ponentes de diversos países han aportado a la reflexión y construcción de nuevos espacios y esto es comprender la dinámica permanente de transformación de la vida. A 25 años desde su constitución, la UNIPAU ha hecho aportes valiosos y queda un largo camino para profundizar los desafíos que hoy presenta la vida de cada pueblo y la humanidad. Vemos que hoy está en riesgo el planeta, los bienes naturales, la biodiversidad, la vida de los pueblos, lo que desde América latina llamamos nuestra “Pachamama, la Madre Tierra, Abya Yala, el continente de la tierra fecunda”. Los conflictos armados y el aumento del armamentismo ponen en riesgo el sistema planetario y la convivencia entre los pueblos. Las ideologías no han muerto, gozan de buena salud, y muchas veces a costa de los pueblos. Debemos tomarnos el tiempo necesario para reflexionar por dónde seguir y cual puede ser el aporte de la UNIPAU. En cada encuentro de los cursos, es tan rico lo espiritual, los valores que nos dejan, las anécdotas, situaciones divertidas y a la vez profundas. Debemos continuar en la lucha y resistencia, queridos amigos y amigas, porque OTRO MUNDO ES POSIBLE. Un abrazo de Paz y Bien

Adolfo Pérez Esquivel President honorari de la Universitat Internacional de la Pau


Presentació, La Universitat Internacional de la Pau ha caminat durant 25 anys i aquesta petita història serveix per evidenciar només alguns dels aspectes més destacats. El recull d’informacions, anècdotes, històries i vivències dels fundadors, d’aquells que encara són entre nosaltres i dels que no hi són, sempre recordats per tots els entrevistats, és sens dubte un plaer: s’hi evidencien la implicació, la il·lusió, la fe i l’empenta que van convertir en una realitat la Unipau. Xerrar amb els organitzadors diaris de cadascuna de les etapes demostra la feina que amb dificultats, però amb energia i enginy, han de tirar endavant any rere any, tot per fer possible que avui puguem mirar enrera i dir que la Universitat ja té un quart de segle. Sentir l’aportació personal que ha suposat pels alumnes que s’hi han apropat al llarg de la història i adonar-se que tots ells la guarden a un raconet de la seva memòria, però també del seu cor, és la plasmació en paraules i expressions de la implicació especial i la màgia que genera la Universitat. Aquesta humil història de l’entitat segur que no farà justícia al que ha estat i és la Universitat. No farà justícia perquè faltaran centenars d’anècdotes, de vivències, de coneixences i idees que s’han abocat i materialitzat en aquest llarg camí, i sobretot perquè hi mancaran persones que mereixerien aparèixer, però que per manca d’espai i temps no hi són. A tots els que no hi sortiu, aquesta història demana perdó. Sabem que hi sou, i sense vosaltres aquest aniversari tampoc hagués estat possible. Només queda ara que us endinseu en la història i que la gaudiu. Que compartiu totes aquelles vivències plasmades amb els personatges que hi apareixen, les reviviu a través d’ells. A ells i elles, cal agrair-los que amb el seu esforç i perseverança no s’hagin rendit en la llarga recerca de la pau per a tots els éssers humans, una pau positiva, plena, estructural, aquella que va molt més enllà de l’absència de guerres. La vida de la Universitat Internacional de la Pau és un conte, una narració, una història humana d’emocions i sentiments sobre una institució que és imprescindible per entendre el pacifisme a casa nostra. Mar Carrera i Israel Peralta


els 25 anys de la Universitat Internacional de la Pau

el conte dels orígens La història del naixement de la Universitat Internacional de la Pau és fruit de la convergència de molts factors: desig, passió, cooperació, treball, atzar i sort. Abans que la Universitat Internacional de la Pau fos una realitat al 1984, tot el que segueix, i molt més, va haver de passar. En aquesta història hi trobem tres actors principals i moltíssims de secundaris que juguen també papers cabdals en la gestació de la criatura. Els tres personatges, ben coneguts avui i no tant en aquella època, són Frederic Roda, Arcadi Oliveres i Adolfo Pérez Esquivel. Amb tot, sense l’impuls i la feina de dues dones també protagonistes, Mercè Cucurny i Isabel Avelino, la Unipau de la primera dècada no hagués tirat endavant. Cal remuntar-se a la creació de Pax Christi a l’estat espanyol l’any 1953, més de trenta anys abans del naixement de la Unipau. Catalunya era un dels nuclis més actius d’aquest moviment cristià pacifista, nascut amb un caràcter internacional i que pretenia involucrar el màxim de persones d’arreu. Entre els actors d’aquest moviment a Catalunya s’hi trobava Frederic Roda, al costat d’altres històrics pacifistes com l’editor Víctor Seix o alguns dels fundadors del moviment a Catalunya, com Joan Botam i Joan Misé. L’activitat d’aquest col·lectiu és intensa per l’època, organitzant trobades i reunions de joves pacifistes convençuts i celebrant cada any la reunió internacional de les diferents delegacions per tal de conèixer l’activitat que es desenvolupa a cada país. Aquesta serà la principal activitat del moviment durant molts anys, convivint amb el franquisme i creant consciència pacífica entre la població.

universitat de la pau. 25 anys

13


La tràgica mort de l’editor Seix a Frankfurt l’any 1967, atropellat per un tramvia, és l’origen d’una part important de la Universitat. Els companys de Víctor Seix, sota el lideratge de Frederic Roda, funden l’Institut Víctor Seix de Polemologia per homenatjar l’activitat pacifista de l’editor. L’Institut naixerà amb la intenció d’estudiar la “polemos logos”, disciplina impulsada a França pel sociòleg Gastón Bouthoul. Per la seva banda, cap als anys 70, un grup de joves pacifistes cristians celebraven durant l’estiu estades al monestir de Tessé. Allà hi convivien monjos de diferents ordres i religions i l’estada al monestir, a més de ser una bona ocasió per anar a un entorn natural de vacances, era un exemple per aprendre sobre interreligiositat i convivència pacífica i compromesa. Els organitzadors d’aquestes sortides eren Arcadi Oliveres i Àngel Colom. Sota la dictadura franquista, mobilitzar grups de 30 o 40 persones per creuar la frontera sense tenir cap personalitat jurídica no era una tasca fàcil. D’aquesta dificultat és d’on sorgirà la primera aliança entre Frederic Roda i Arcadi Oliveres. Roda, conscient dels problemes amb els que es trobava aquest grup de joves, va proposar l’any 1973 que les “Trobades de Tessé” es celebressin sota l’empara de Pax Christi i d’aquesta manera evitar els problemes que fins aleshores havien tingut amb les autoritats franquistes. La personalitat jurídica de Pax Christi serviria per justificar aquells viatges en grup. D’aquest primer compromís sorgeix una amistat entre Colom, Roda i Oliveres. Els dos últims esdevenen més actius amb Pax Christi i passen a integrar-se en l’organització i a participar en els seus actes. Dos anys més tard d’aquesta unió de conveniència els tres marxen a Dublín, a la celebració de la Reunió Mundial de Pax Christi. Amb Franco encara viu, els tres catalans proposen que la celebració de la següent reunió mundial, a l’any 1976, es faci a Catalunya. Aquesta seria una bona manera de cridar l’atenció sobre la situació a Espanya i una eina de conscienciació internacional. Amb aquests arguments convencen els responsables de l’esdeveniment. El Monestir de Montserrat és l’escollit per acollir la trobada. El març de 1976, doncs, la muntanya de Montserrat és l’escenari de la Reunió Mundial de Pax Christi i alhora un altre moment clau per a la creació de la Universitat Internacional de la Pau. Després d’una visita a la porta de la Model, on el pare Xirinacs s’hi va estar dotze hores diàries de peu durant un any i mig per demanar l’amnistia dels presos polítics, els participants van arribar al Monestir. Amb ells hi anava un jove que tot just acabaven de nomenar Coordinador Gen-

14

universitat de la pau. 25 anys


eral per a l’Amèrica Llatina del Servicio Paz y Justicia (SERPAJ). El seu nom, desconegut per tots aleshores, era Adolfo Pérez Esquivel, i havia arribat expressament des d’Argentina per conèixer pacifistes i buscar fórmules de col·laboració internacional. Des del primer moment les sensacions entre Roda, Oliveres i Pérez Esquivel són molt bones, i el jove argentí fins i tot passa la darrera nit amb familiars de l’Arcadi Oliveres per tal d’arribar a l’aeroport a temps, on per descomptat el van portar en cotxe. El jove Pérez Esquivel se’n torna al seu país i només 15 dies més tard, el 24 de març de 1976, Argentina viu el cop d’estat militar liderat per Videla que enderrocarà el govern de Perón. “Cinc dies després del cop militar, vaig haver de treure els meus fills de l’Argentina”, recorda Esquivel. Suïssa, Àustria, Bèlgica, França van ser els primers refugis del pacifista, però un cop a l’Equador, va ser expulsat i finalment van acabar detenint-lo en retornar a l’Argentina. Pérez Esquivel va ser empresonat per les seves idees i durant tres anys va viure en condicions infrahumanes, sotmès a violència física i a règim d’incomunicació. Durant aquesta fosca etapa d’empresonament d’Esquivel l’Institut Víctor Seix, sota les directrius d’en Roda i l’Arcadi, decideix atorgar el Memorial Joan XXIII per la Pau de l’any 1977 a aquell jove que havia estat empresonat. La notícia arriba fins a l’Argentina i a les orelles d’Adolfo Pérez Esquivel. Això va donar-li forces i un cert reconeixement entre les autoritats argentines, que es preguntaven perquè des de Catalunya es lliurava aquest guardó a aquell pres. “Quan es va publicar en els mitjans, els guardians anaven a la meva cel·la i miraven per l’espiera per saber qui era el pres [guardonat], però no deien res, tenien l’ordre de no parlar amb els presos”, recorda Esquivel. Quan Pérez Esquivel és alliberat l’any 1979 s’estableix a l’Equador i molt aviat emprèn un viatge a Barcelona. El record de la trobada a Montserrat encara és viu, i el jove argentí vol agrair el premi rebut durant el seu empresonament. Es fa un acte íntim d’entrega del Memorial i s’estableixen nous llaços d’unió i amiuniversitat de la pau. 25 anys

15


stat. La sorpresa arribarà uns mesos més tard, quan a l’octubre de 1980 Pérez Esquivel és nomenat Premi Nobel de la Pau. L’entrega d’aquell Nobel es va fer com és usual a Oslo al desembre, massa tard perquè el premiat pogués arribar a l’Argentina a passar el Nadal. En comptes d’això, tot just rebre el premi, Esquivel va agafar un avió per passar aquesta celebració amb la família de l’Arcadi Oliveres. L’amistat entre Roda, Oliveres i Esquivel va seguir, i des d’aleshores cada vegada que el Nobel de la Pau viatjava a Europa demanava una desviació per visitar els seus amics a Catalunya. En una d’aquestes visites, durant la celebració de la festa dels Tres Tombs a Sant Cugat del Vallès, l’alcalde Àngel Casas, Frederic Roda, Arcadi Oliveres i en Pérez Esquivel van mantenir una conversa clau per a la creació de la Universitat. L’alcalde Àngel Casas, assabentat de la visita de Pérez Esquivel, va voler entregar-li el rosassa de la ciutat. Durant aquesta trobada, tot parlant de pau, l’alcalde va assegurar que un desig personal que tenia era “convertir Sant Cugat del Vallès en la ciutat de la pau”. Frederic Roda va enregistrar aquestes paraules al seu cap. Dos dies després, una vegada havia marxat Pérez Esquivel, va trucar a l’alcalde per recordar-li allò que acabava de dir, i proposar-li, en una trucada, la creació de la Universitat Internacional de la Pau amb l’ajuda de l’Ajuntament de la ciutat. L’alcalde va ser fidel a la seva paraula. De fet, no va ser ell personalment ja que Casas va deixar el consistori justament l’any 1983, un abans que la Universitat fos una realitat. El nou alcalde, Oriol Nicolau, va agafar el testimoni de Casas i va fer realitat la promesa del seu antecessor. La Universitat Internacional de la Pau es posaria en marxa al costat de l’Ajuntament per desenvolupar els seus programes, sempre que es presentés un projecte seriós i amb continuïtat. Amb aquesta promesa sota el braç es van posar a treballar Frederic Roda, Arcadi Oliveres i els que més tard van anar configurant la primera Universitat Internacional de la Pau. I per descomptat, es va fer rector de la universitat a Adolfo Pérez Esquivel, que havia jugat un paper clau a l’hora de donar solemnitat i força a la proposta, pel simple fet de ser qui és.

16

universitat de la pau. 25 anys


La història de la Unipau es pot dividir en dues grans etapes, amb una aturada de dos anys com a interludi (1999-2000), causada principalment per la manca de suport econòmic al projecte. La primera etapa abraça des del 1984 al 1998, període caracteritzat per la celebració anual d’un seminari d’estiu -el curs emblemàtic que encara continua actualment-; aquesta primera fase, però, va compar amb dos anys finals atípics (1997 i 1998), en els quals es va substituir el seminari per una trobada a Sant Cugat de moviments i entitats pacifistes, de desarmament i resolució de conflictes de l’Estat. En una segona etapa, que s’estén des del 2001 fins a l’actualitat, es va tornar a reactivar la universitat amb un equip parcialment renovat, això sí, incorporant l’experiència de figures veteranes com ara els dos presidents, Arcadi Oliveres i Adolfo Pérez Esquivel, en Frederic ja des d’un segon pla, i molts d’altres membres de l’entitat i col·laboradors de la primera etapa. Al costat del curs d’estiu, en el segon període es van anar incorporant altres iniciatives d’educació i sensibilització per la pau molt interessants, com ara el curs d’hivern, les nits temàtiques, el memorial Joan XXIII heretat de l’institut Víctor Seix, la Diada de la Noviolència i el projecte més recent adreçat a joves estudiants de secundària, Teixint xarxes. Una a una, s’aniran desglossant en les pàgines que segueixen.

18

universitat de la pau. 25 anys


Primera etapa Base intel·lectual i d’activisme per la Pau a Catalunya

Amb la idea d’oferir les eines necessàries per crear coneixement pacifista, es posa a treballar el primer equip de la Universitat Internacional de la Pau. En formen part els dos fundadors, Frederic Roda i Arcadi Oliveres, juntament amb Mercè Cucurny, Isabel Avelino i José Antonio Corbera. Entre tots faran realitat el primer curs d’estiu, però fins que això arribi hauran de treballar intensament. El sopar Una nit de setembre de 1983, després d’establir-se la promesa per part de l’alcalde Àngel Casas de donar suport al projecte de la Universitat, es van reunir per sopar Frederic Roda, l’empresari pacifista José Antonio Corbera, la que seria la treballadora de la Unipau, Mercè Cucurny, el rector dels jesuïtes Hèctor Vall i el nou alcalde de Sant Cugat, Oriol Nicolau. Aquest sopar, celebrat en un espai que es convertiria en una base d’operacions “pacífiques” de la secretaria de la Unipau, casa de la Mercè, va ser l’àpat de la consumació de les voluntats. Tots els que hi eren hi jugaven un paper important: Roda com a ideòleg, Corbera com a possible gestor, Hèctor Vall com a amfitrió del Curs al Centre Borja, Nicolau com a representant de l’administració pública que havia de subvencionar la Unipau i Mercè Cucurny com a motor de la vida diària de l’entitat. Va anar molt bé, perquè aquella nit es van obtenir els dos compromisos imprescindibles perquè la Unipau existís: la involucració de l’Ajuntament de Sant Cugat en el finançament de l’entitat, cosa que fins aleshores només s’havia expressat de manera poc concreta, i que el Centre Borja fos la seu del Curs d’Estiu. Començant a caminar Aconseguit el compromís de l’Ajuntament, quedava la part més difícil. La Universitat Internacional de la Pau, que encara no rebia aquest nom, necessitava definir

universitat de la pau. 25 anys

19


quin seria el seu funcionament, com s’estructuraria i quina seria la seva activitat principal. En aquell moment les entitats pacifistes al territori es podien comptar amb els dits de la mà, la docència i el coneixement acadèmic de la matèria era escassa i el model d’ensenyament d’aquesta disciplina no estava definit a cap facultat o centre d’estudis de l’Estat. es podria dir que hi havia un gran solar on calia començar a construir, i la Unipau tenia l’oportunitat de fer-ho. La idea que Frederic Roda tenia al cap en el moment de crear la Universitat Internacional de la Pau era ambiciosa. En Frederic, un home actiu, molt vinculat a la classe política, artística i ben considerat socialment somiava en convertir la ciutat en un constant escenari d’actes relacionats amb la pau, però alhora perseguia la rigorositat acadèmica i temàtica. Per aconseguir això, Roda tenia clar que havia d’involucrar el màxim d’actors amb la Unipau i per això des del primer moment va perseguir que tant l’Ajuntament com les entitats ciutadanes sentissin com a seva la Unipau. Amb aquesta idea s’organitzarien actes i activitats per tal d’estrènyer els llaços d’unió entre els habitants de la ciutat i els participants a la universitat. La part més acadèmica tenia clarament nom i cognoms dins la Universitat: Arcadi Oliveres i Boadella. Tot i això, també va rebre l’ajuda en la configuració de l’apartat acadèmic d’altres personatges vinculats al moviment pacifista, com Martí Olivella o el mateix Josep Manel de Delàs. Arcadi Oliveres, el de la “passió ideològica” segons l’aleshores alumne Jordi Armadans, s’encarregaria de configurar els programes, Frederic Roda de coordinar les activitats i la vida pública de la Universitat i Mercè Cucurny de la secretaria, és a dir, aconseguir que tot estigués ben gestionat en la part menys visible però més sacrificada de l’entitat. Per la part econòmica també comptaven amb l’ajuda de José Antonio Corbera. A aquest primer grup de treball s’hi uneix, com s’ha dit, Josep Manel de Delàs, un ex militar d’Olot que es va convertir en un pacifista radical i Quim Sicília, que va ser un dels fundadors però no va arribar a establir una vinculació directa més tard. Les seves aportacions van servir per donar un aire plural a la Universitat, nous enfocaments i una visió ex militarista que calia tenir en compte. Seguint aquest fil argumental es decideix que una bona manera de satisfer els ob-

La part més acadèmica va recaure principalment en l’Arcadi Oliveres, la de relacions públiques en en Frederic Roda i la de la feina diària en la Mercè Cucurny.

20

universitat de la pau. 25 anys


jectius podia ser celebrar, entre d’altres activitats, un seminari o Curs d’Estiu: una setmana on s’hi concentressin classes sobre pau, noviolència, pacifisme i resolució de conflictes barrejades amb activitats més lúdiques. A més, l’escassedat de referents similars en aquest sentit, el desconeixement entre les entitats fruit de les dificultats amb les que es trobaven per comunicar-se per manca d’espais comuns i la necessitat de crear un model acadèmic va servir perquè la idea encara cobrés més força. Semblava clar que aquella era una bona oportunitat per compartir coneixements, espais, activitats, i que feia possible que qualsevol persona pogués apuntar-se al curs, ja que la seva durada no era excessiva i permetia concentrarho tot en pocs dies. Amb aquestes idees, capital humà i bones intencions, l’octubre de 1983 la Universitat Internacional de la Pau es posava en marxa. El context històric El moment era especialment propici per l’obertura d’espais com la Unipau, ja que gran part de la societat tenia la voluntat de prendre la paraula, després de les dècades de silenci i els subterfugis propis de la dictadura franquista. L’antimilitarisme i el moviment per l’objecció de consciència estaven a l’ordre del dia, els grups volien mobilitzar-se i aprenien les tècniques de l’acció noviolenta.

universitat de la pau. 25 anys

21


L’historiador Enric Prat explica que en el període entre les accions d’oposició d’Espanya a l’OTAN (a finals i principis dels 80) i el referèndum sobre l’Aliança Atlàntica del març del 1986 es va articular un moviment per la pau “molt ampli i massiu” (2007:34) . A parer d’aquest autor, cal distingir les mobilitzacions ciutadanes de 1981-82 en contra de l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, del moviment per la pau que, entre 1983 i 1986, va reivindicar la sortida d’Espanya de la OTAN, entre d’altres vies amb la convocatòria d’un referèndum, i el desmantellament de les bases militars nord-americanes. La connexió amb el moviment pacifista europeu també era més intens que en anys anteriors, molt centrat aleshores en lluitar contra el desplegament de míssils nuclears. Un dels talleristes i formadors més ben valorats de la Unipau, Paco Cascón, fundador del Moviment d’Objecció de Consciència a Cantàbria, recorda que en acabar el franquisme (1976) i fins ben bé el referèndum de l’OTAN (1986), hi havia molts grups actius i mobilitzats, fet pel qual els seus tallers d’acció noviolenta tenien molta més sortida. Passat aquest període, però, la demanda va baixar i va reconduir les seves sessions cap a l’Educació per la Pau. Dues manifestacions multitudinàries es van produir a Barcelona. Una, la cadena humana del 20 de maig del 1984 i la manifestació contra la visita del president Ronald Reagan el 5 de maig de 1985, amb 100.000 i 250.000 ciutadans respectivament (Prat 2007:34). A més, la campanya de desnuclearització municipal va tenir lloc al 1983, un any abans de l’inici dels seminaris de la Unipau. El treball d’investigació i educació no es va oblidar tampoc en aquell període. Tot i que encara en els seus inicis, al costat de la Unipau altres entitats van promoure altres iniciatives, com per exemple la Fundació per la Pau, Ensenyaments per la Pau i el Seminari Permanent d’Educadors i Educadores per la Pau de la Universitat de Barcelona (Prat 2007:34). El Centre Borja Una qüestió important a l’hora d’activar un curs d’estiu era el lloc de celebració del mateix. La Universitat Internacional de la Pau va aconseguir en un primer moment, gràcies a la implicació de l’Ajuntament, un local social a la rambla de Can Móra de Sant Cugat, a sobre de la seu de Correus. Aquest local, però, no podia allotjar un curs d’aquelles característiques, sinó que servia per fer tasques de gestió. Per això, va sorgir una nova relació imprescindible per entendre la Universitat Internacional de la Pau: el Centre Borja com a escenari del Curs d’Estiu.

22

universitat de la pau. 25 anys


El Centre ha esdevingut un entorn immillorable per a la Universitat, i l’ha dotada del caràcter que encara avui manté: un espai tranquil, de calma i reflexió sobre la pau. El Rector jesuïta aleshores era Hèctor Vall, una persona molt important en aquesta simbiosi entre la Universitat de la Pau i el Centre Borja. Com a responsable de l’espai en el moment d’iniciar-se l’activitat de la Universitat, va voler involucrar-se molt activament i va integrar-se en la vida de la Universitat. Ell va sentar un precedent que encara avui han seguit els posteriors rectors, com Ignasi Salvat i Antoni Blanch. Com que el Centre Borja consta d’aules i habitacions, des de l’any 1984 i fins al 2004 va ser possible que els participants dormissin al centre. Aquesta va ser una altra de les característiques que van convertir el curs en quelcom especial. Els participants, atrets per la novetat i la qualitat,, arribaven d’arreu d’Espanya i d’Europa i, és clar, els calia allotjament. Amb l’elecció del Centre Borja com a espai de celebració del curs s’assolí una nova dimensió, tant pel que suposa l’espai com per la possibilitat d’estar-hi durant tots els dies que dura el curs. La Secretaria permanent, dones amb iniciativa Una vegada designat l’equip de treball, els objectius i l’espai de la Universitat Internacional de la Pau, calia posar-se en marxa. L’octubre de 1983, Mercè Cucurny es trobava davant d’una de les experiències que marcarien els seus propers 10 anys. “Tenia la sensació que començàvem amb una cosa que duraria molts anys: teníem un nom impactant, energia, ganes de fer les coses bé i el suport de l’administració”, explica Cucurny. Ella va ser la primera a posar-se a treballar de valent per donar forma palpable a la Universitat. En uns inicis, al costat de l’aleshores regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sant Cugat, Assumpta

universitat de la pau. 25 anys

23


Bailach, una persona que va apostar molt per la Universitat. De fet, va ser la mateixa Bailach, que coneixia la Isabel Avelino, qui va proposar-li unir-se al projecte. Des del començament, la Mercè i la Isabel, les dues periodistes, van esdevenir l’equip de la “Secretaria Permanent”, tal com es pot llegir als documents de la primera etapa. La Mercè era la titular, la que “portava tot el pes”, assegura Avelino, ja que ella era la secretària del claustre del professorat. La Isabel, la segona a bord, s’encarregava de l’alumnat (inscripcions, beques, etc.) i donava suport a l’organització. La Clara Noguera, durant dues edicions, o la Trini, familiar de la Isabel, també van col·laborar un temps amb la secretaria. “Jo convencia a tothom perquè s’apuntés a treballar”, recorda la Isabel. I no tan sols això, Avelino estava al corrent de totes les anècdotes i històries dels alumnes, des de les noves amistats a les incipients històries d’amor que van sorgir al sí de la Universitat. Encarant un multitudinari primer seminari d’Estiu (1984) La primera edició de la Universitat es celebraria entre el 29 de juliol i el 5 d’agost del 1984, i calia configurar un programa, buscar els ponents, atraure els convidats, donar ressò públic a l’esdeveniment i, seguint les idees d’en Frederic Roda, apropar-lo a la gent de Sant Cugat perquè s’hi involucrés. Tot, en poc més de nou mesos. La tria de temes no va ser, durant els primer anys, una qüestió especialment complicada. La tasca anava a càrrec del primer claustre de professorat: Alfons Banda, Juli Busquets, José Luis Díez Gimbernat, Juan García Nieto, Eugeni Gay, Joan Gomis, Rafael Grasa, Luis Magriñà, Arcadi Oliveres, Frederic Roda, Marisa Rodríguez Mojón -la única dona-, Quim Sicília i Josep Sugrañes. Arcadi Oliveres confessa que els primers anys es van convertir en un “aiguabarreig” de temàtiques. El fil a seguir era la pau, i qualsevol ponència i expert que hi pogués tenir relació s’acabava incloent en el programa. Sense massa planificació inicial, en la primera edició es van agafar temes d’actualitat, per suposat relacionats amb les grans àmbits de la pau: desequilibris econòmics, drets humans, militars, cultura de pau, educació, etc. De fet, l’exemple més clar d’això és el títol de la primera xerrada de la història de la Unipau, d’Adolfo Pérez Esquivel, “Desequilibris socials, polítics, econòmics i ecològics en el món actual”. Aquesta metodologia oberta va fer possible que al primer programa de la Unipau s’hi trobessin noms que han esdevingut, o que en aquell moment ja ho eren, grans icones pacifistes locals i internacionals. Tot i les temors inicials, el primer

24

universitat de la pau. 25 anys


seminari d’estiu va comptar amb noms com el dels presidents Adolfo Pérez Esquivel i Arcadi Oliveres, o els d’en Federico Mayor Zaragoza, en Rafael Grasa, en Lluís Maria Xirinacs, en Pepe Beunza, en Carlos Alonso Zaldívar, l’Enric Sopena o en Martí Olivella, entre molts d’altres. De l’àmbit internacional, en destaca el professor i referència en el món de la conflictologia, Johan Galtung, que va participar a la Unipau amb la ponència “Superant la visió de blocs”. La seva assistència va ser fruit de la perseverança de Mercè Cucurny. La millor manera de valorar l’èxit d’una convocatòria és, sens dubte, el quòrum en la mateixa. Al 1984 , la participació va ser espectacular. “Era impressionant, hi era tothom”, recorda Oliveres. En l’intent de precisar alguna xifra, Paco Cascón comptava que hi van assistir unes dues-centes persones, una xifra que va quedar confirmada per la memòria de la Unipau d’aquell any: 75 persones tant del professorat com responsables, 200 alumnes i 100 altres assistents. Aquest educador, conegut per les seves travessies en bicicleta des de Santander a Sant Cugat, trajecte que feia en tres o quatre dies a tot estirar, defineix molt bé el valor que per ell van tenir els dos primers anys. “Era un espai de trobada de moviments del pacifisme, de la noviolència, un dels pocs d’aleshores”, recorda Cascón. Pel que fa a la cobertura mediàtica de l’esdeveniment, la Mercè Cucurny recorda que sobretot en la primera i la segona edició, els mitjans de Sant Cugat (televisió de Sant Cugat, Ràdio Sant Cugat) es van bolcar en la cobertura de la Unipau. A més, alguns diaris comarcals i de Barcelona també en van parlar. La gran novetat que suposava la iniciativa i el poder de convocatòria que tenia l’assistència del Premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel n’eren les principals explicacions.

universitat de la pau. 25 anys

25


El festeig amb Sant Cugat, ciutat de pau L’altra part important amb la qual s’enfrontava l’organització a l’hora d’encarar el primer seminari era la part cultural i d’interacció amb els participants, els ponents i el poble de Sant Cugat. Una activitat que moltes de les persones implicades en la primera etapa recorden amb especial afecte va ser la ballada del Paga-li Joan, un símbol de la tradició local. Gràcies als contactes amb l’Esbart de Sant Cugat es va aconseguir que aquest ball, que fins aquell moment no s’havia tret mai del context de la festa major, es fes en motiu del curs d’estiu. Isabel Avelino recorda que fins i tot es va enregistrar un vídeo en el qual apareixia el mateix Joaquín Ruiz Giménez, ex ministre en l’època de Franco i primer defensor del poble que havia guanyat el Memorial Joan XXIII, ballant la dansa santcugatenca.

La Universitat va aconseguir que es ballés el “Pagali Joan” fora de les dates de la Festa Major per primera vegada, que el va ballar fins i tot l’exministre franquista Joaquín Ruiz Giménez. Segona edició: mateixa embranzida, però menys públic (1985) L’any següent, al 1985, també va mantenir el caràcter d’espai de trobada i reflexió sobre el moviment per la pau, un context que va atraure novament molt públic afí a les lluites pacifistes i antimiltaristes. Amb tot, es va reduir el volum de participació, que va ser de més d’un centenar, tal com cita la memòria elaborada pels responsables de la Unipau del moment. Entre els temes dels set dies, s’hi van programar reflexions com ara el nou ordre econòmic internacional, la violència i la noviolència o els drets humans internacionals. Dues de les jornades, concretament, es van centrar a repassar les responsabilitats militars (i sindicals) per la pau, és a dir, s’analitzava quin paper podia tenir la classe obrera, d’una banda, i els militars, de l’altra, en la construcció de pau. La primera temàtica era fruit de la insistència de Frederic Roda, decidit a implicar militars en les conferències sobre pau, convençut que calia integrar aquest punt de vista. De fet, tal com menciona Mercè Cucurny, un dels personatges més

universitat de la pau. 25 anys

27


ben valorats per l’alumnat era el general de artillera en la reserva, Alberto Piris. El per què de l’èxit de Piris el trobem en les respostes dels entrevistats: “un home entranyable”, segons Avelino, “un home de món”, en paraules de Cucurny. Josep de Delàs o “Pepo”, també ex militar, compartia aquesta popularitat, tal com ho evidenciaven els qüestionaris que Oliveres feia circular entre el públic assistent, al final del seminari. En la segona edició, es va convidar a Pierre Colet de la Universitat de Namur, de Bèlgica, un centre referent en mediació. Mercè Cucurny exposa que allò va propiciar un viatge d’ella i de l’advocat Josep Redorta a Bèlgica, en el transcurs del qual els van mostrar els programes de mediació que portaven a terme. Fruit d’aquells contactes, s’importaria a Catalunya la idea de la mediació i es crearia un institut de la mà de Redorta per aplicar-la. En l’àmbit cultural, aquell any es va inaugurar una de les activitats més valorades, el recital d’havaneres. Amb aquest tipus d’activitats organitzades per la Unipau i d’altres d’externes, com ara l’excursió a la festa major del districte de la Floresta, es pretenia fer “una ocupació pacifista de Sant Cugat”, segons recorda Isabel Avelino. Ella era dinamitzadora d’algunes d’aquestes accions, que servien per barrejar l’alumnat de la Unipau amb els santcugatencs i les santcugatenques. La visita al festival Grec de Barcelona va ser una altra proposta pensada per connectar els ponents i participants amb el territori. El nou Curs “Pau i Conflictes” (1986-1990) La tercera edició va implicar un canvi d’estructura del curs: la trobada de militants i investigadors de la pau es transformava en una veritable universitat, amb un programa que alertava: “Concebut amb estructura acadèmica, les classes seran dictades per experts en els respectius temes, i l’assistència regular necessària per obtenir el certificat i diploma final”. Arcadi Oliveres havia agafat amb energia la batuta en la coordinació acadèmica. “Són els anys que vaig tractar més de prop i en què em vaig encarregar del programa”, explica. Almenys durant cinc edicions seguides (1986-1990), es va decidir que la Unipau tindria cursos acadèmics, que tindrien un dels dos formats

Poques persones van estar a temps de cursar els tres anys de programa i aobtenir el diploma acreditatiu que la Universitat va oferir a partir de l’any 86.

28

universitat de la pau. 25 anys


següents: o bé presentant una sèrie de temàtiques que funcionaven com assignatures, o bé situant un curs general, un curs específic i un curs monogràfic. El nou seminari havia passat a ser el Curs “Pau i Conflictes”. En la comissió que decidia els temes, a més d’Oliveres i Roda, hi havia noms tan coneguts com ara Josep de Delàs, Rafael Grasa, Martí Olivella, Luis de Sebastián i Hèctor Vall. El 1986 va ser l’any de la prova del nou enfocament dels cursos. Es va decidir que es reduirien el nombre de professors “per millorar l’assistència i el rendiment i millorar la seva responsabilitat”, deia la memòria d’aquella edició. La participació va pujar una mica respecte l’edició precedent i va assolir les 120 persones. Fins a nou tallers es van oferir a la tercera edició del seminari d’estiu de la Unipau. L’oferta ja regular d’entrenament en acció noviolenta, d’en Paco Cascón i d’Educació per la Pau, de la italiana Enza Paola Cela, propostes que s’havien iniciat una edició abans; però també teatre de carrer i sessions d’objeccions pràctiques. Els tallers d’en Cascón eren molt benvinguts perquè eren pràctics, eren tan específics que certament preparaven la persona per fer una acció noviolenta, com organitzar-se, com treballar amb les eines de l’acció noviolenta, com fer campanyes de desobediència civil, accions creatives, com respondre a la violència de la policia sense caure en ella, d’una forma noviolenta. Fins a sis temes es van tractar al llarg de la setmana d’Unipau, amb un clar protagonisme de la política i l’economia de Defensa, a l’Estat i en termes generals. Una activitat cultural paral·lela, fruit de la cooperació entre entitats i artistes, es va donar en aquell any. El músic José Luis Lopátegui, que tal com recorda Oliveres era “un guitarrista molt conegut”, va oferir un concert pels participants de la Unipau. No era fruit de la casualitat, sinó una curiositat de les que val la pena recordar. Ell feia cursos al Casal Centre Borja de Sant Cugat, el mateix emplaçament del seminari d’estiu, i per això va sorgir la idea de creuar programacions. Mentre ell oferia algun concerts a l’alumnat de la Unipau, alhora els alumnes del guitarrista anaven a escoltar les ponències. Aquesta col·laboració va durar vuit anys, fins que el músic va morir. El quart any, al 1987, directament es va optar per dividir els temes en dos grans grups, el primer nivell (Sociologia dels Conflictes, Relacions Internacionals, Nocions de Defensa, Economia de la Defensa, Les Accions per la Pau, Espanya i la

universitat de la pau. 25 anys

29


Política de Defensa) i el segon nivell (Filosofia, Ciència, Economia, Realitat) que es feien en paral·lel, ja que els alumnes primer havien de superar el primer nivell per després, l’any següent, poder passar al segon curs. A més, en paral·lel, es feien sessions informatives i els tallers ja coneguts, més d’altres sobre objecció de consciència i fiscal, la música com a eina per la pau, entre d’altres. Amb l’entrada de l’alcalde Joan Aymerich, i després de l’edició del 1987, la direcció de la Unipau va anunciar que a partir de l’any següent, l’Ajuntament de Sant Cugat deixava la gestió directa del seminari d’estiu, tot i que seguiria donant suport econòmicament. El consistori volia, segons recorda la memòria, que la Universitat Internacional de la Pau tingués personalitat jurídica pròpia i s’autogestionés. De fet, l’any 1987 va ser una edició convulsa en relació a la cobertura que en van fer els mitjans de comunicació. En concret, parlem de grans capçaleres de diaris, com ara El País o l’Avui, que van dedicar un parell de notícies assegurant que la reducció de participació i altres factors amenaçaven la continuïtat de l’entitat. Davant d’aquelles informacions, els participants a la Unipau no van quedar indiferents, fins al punt que van enviar una carta al diari català per queixar-se del contingut del reportatge. L’atenció brindada pels mitjans al 1987 també va obeir en gran part a la participació d’Adolfo Pérez Esquivel. Diaris com ara La Vanguardia, El Periódico o El País es van fer ressò de la demanda del Nobel de la Pau a ETA, a qui va sol·licitar públicament una treva, mentre que a l’Estat espanyol Esquivel li reclamava que derogués la Llei Antiterrorista (21 de juliol 1986). Aquests pronunciaments del Nobel van ser tan polèmics que fins i tot el propi director de la Unipau, en Frederic Roda, va desmarcar-se de la petició d’Esquivel en relació a la llei espanyola. Seguint el model del curs “Pau i Conflictes” de les dues edicions anteriors, als anys 1988, 1989 i 1990 es van plantejar fins i tot tres cursos diferents: curs general, curs d’aprofundiment o específic, i finalment curs monogràfic o de seminari. Hi va haver alumnes que van fer el cicle complet, fet que implicava assistir-hi tres anys consecutius. Un dels que ho van complir és Jordi Armadans, l’actual director de la Fundació per la Pau, que va ser un incondicional des del 1985 al 1995. Deu anys en els quals va poder copsar tots els perfils de persones que, fidel o intermitentment, visitaven les classes del Centre Borja. “Molta gent que hi havia estava ficada en educació per la pau, ficats en moviments anti-OTAN, alguns venien d’una tradició gandiana noviolenta; també hi venien els econo-

30

universitat de la pau. 25 anys


mistes inquiets amb el tema del desenvolupament, la justícia i la pau, una franja de gent que ja estava situada professionalment però que tenia inquietuds fortes i que estava més o menys activa”. Armadans també creu que hi havia molta gent de Barcelona i de Sant Cugat que hi anaven “a escoltar coses’”. Un perfil ben heterogeni, sens dubte. Des de la primera edició, no va faltar el ball de la pau, les actuacions musicals, ni tampoc les exposicions, promogudes per entitats de la ciutat.

El Periodico 21 juliol 1986

Diari Avui 24 juliol 1986 universitat de la pau. 25 anys

31


Tot i que el curs era de pagament, el professorat no cobrava ni un cèntim, un fet que avui en dia és força impensable. La secretaria tan sols els pagava el desplaçament i l’allotjament, però les classes eren fruit de l’altruisme i les ganes de de compartir, ja fos amb els altres ponents, com amb l’alumnat novell. Beques i altruisme Els cursos “Pau i Conflictes” tenien un preu de 6.000 pessetes de l’època, si s’hi incloïen les sessions informatives, els tallers i les activitats culturals, que també es podien sufragar a part. Tot i que es fixava un preu per a l’alumnat, en realitat l’entitat depenia del suport econòmic de l’administració, ja que era aquesta la que principalment cobria el cost de mobilitzar ponents, portar activitats culturals, etc.. La Secretaria Permanent de la Unipau, a més, també promovia beques per aquells que no s’ho poguessin permetre. Al primer any, la regidora Assumpta Bailach va pensar que seria interessant becar alumnes de la Corporació Metropolitana de Barcelona, a través dels ajuntaments dels afores de la capital catalana. “Era una manera de vincular els ajuntaments territorialment”, recorda Avelino. A banda d’aquesta idea inicial, l’atorgament de beques funcionava com en qualsevol altre institució. Els alumnes sol·licitaven la beca i la Unipau les hi atorgava. La idea era facilitar la participació dels joves, ja que era una universitat de pagament que, sumant-hi les ponències a l’allotjament, podia suposar molts diners. “Intentàvem que no es quedés ningú sense venir per la qüestió econòmica”, recorda Avelino. D’entre l’alumnat de diferents orígens que va assistir als seminaris d’estiu, hi ha haver gent d’Itàlia, Mèxic i l’Argentina.

Un grup de dones de Madrid, recorda Isabel Avelino, va rebre dues beques de La Universitat, però com que eren més, van dedicar-se a fer rifes i activitats a Madrid per poder-se pagar el viatge i el curs a Sant Cugat.

32

universitat de la pau. 25 anys


Algun del professorat d’aleshores era: Rafael Luis Bardagí, Joan Travé, Pere Mir, Joaquim Lleixà, Antoni Pigrau, Pere Fontan, Gonzalo Arias, Luis de Sebastián, Felipe López Aranguren, Pere Vilanova, Albert Recio, Hèctor Vall, María Jesús Izquierdo, Miquel Martí, Xavier Rius, i un llarg etcètera. El professorat motivat Ha quedat constatat que Piris i de Delàs, curiosament els dos ex militars eren dels ponents més populars entre el públic assistent. L’alumnat quedava tan content de les classes i, evidentment, de les relacions humanes que s’establien, que tornava cada any. Elvira Macià, professora de secundària que al 1985 va conèixer la Unipau tot llegint una crònica d’un diari, és un exemple d’alumna que acabaria assistint durant tota una dècada. Descobrir aquesta iniciativa va ser “com una il·luminació”. Per a ella, la Universitat li va servir per mantenir-se “intel·lectualment viva”: a partir de les ponències i recomanacions de lectures que consumia en cada trobada estiuenca, va començar a canviar la seva visió del món, a poc a poc. En recordar aquell període i les persones que el van formar, Macià recorda una frase d’un dels educadors, d’en Paco Cascón: “Obeir no és una virtut”. Armadans, que assistia a la Unipau acompanyat d’un amic aleshores poc conegut, en David Minoves, aporta un testimoni molt valuós del professorat que assistia a la Unipau. Aquest jove va descobrir que, assistint al Centre Borja, podia compartir sessions amb noms com ara Arcadi Oliveres, Vicenç Fisas o Joan Gomis, pels quals va sentir “apreci personal i admiració intel·lectual”. Una altra persona molt apreciada per la seva oratòria i calidesa era el professor Pedro Arrojo. Armadans recorda que ell i la seva dona, Carmen Magallón, venien de forma habitual a la Unipau. “Els vaig trobar allà fa 20 anys, quan eren gent activa i implicada. Ara ell és una celebritat i la Carmen una persona excel·lentíssima i molt reconeguda”, relata Armadans. El mateix Arrojo té uns records molt dolços dels quatre o cinc anys que hi va assistir. Ell recorda la barreja molt suggestiva de moviment en efervescència, la joventut, la inexperiència: “Ens menjàvem el món de manera noviolenta!”. I de fet, comparteix una opinió força estesa, la que en realitat “les xerrades eren allò menys important”. El veritable valor el tenia la troballa de gent maca, als menuniversitat de la pau. 25 anys

33


jars, en els jardins, seguies parlant, imaginant, passant-ho bé. El doctor en Ciències Físiques qualifica aquells cursos d’“experiència vital molt apassionant”. Jordi Molas, Teresa Dalmau o Carme Romia, una persona clau de la Universitat, van ser d’altres coneixences que va fer Armadans durant la Unipau. Romia, que actualment viu a Serós (Lleida), no tan sols era una “docent extraordinària”, tal com recorda Mercè Cucurny, sinó que en el seu temps lliure també feia de contacontes.

Quan Adolfo Pérez Esquivel recorda les seves estades al Centre Borja, ho fa assegurant que durant aquelles nits al costat d’Amanda Guerreño, la seva dona, havien “cantat i participat de la festa, ballat i rigut moltíssim”. En parla amb certa nostàlgia als ulls, i en destaca la importància que tenien per a ells aquelles trobades. Les mil i una nits La celebració del Seminari d’Estiu al Centre Borja, on s’hi quedaven a dormir part dels participants, i l’esperit de comunió que governava durant tota la setmana convertia les nits al Centre en veritables reunions socials on els participants es trobaven amb concerts improvisats, balls, discussions, fòrums i tota mena d’activitats. En part, aquest era també un dels valors de la Unipau: la convivència durant una setmana amb alguns dels participants i dels ponents. “Era un espai íntim, de confidència, on es parlava molt, on naixien moltes idees i també molts amors”, comenta l’Isabel Avelino. El fet que tots els participants compartissin gran part dels seus principis, com la noviolència i el pacifisme i estiguéssin acostumats a la resolució del conflicte mitjançant la paraula, atorgava a aquell espai un ambient extremadament relaxat i fàcil per a tothom. Un espai segur, de confiança. Tot i que l’Arcadi no acostumava a quedar-se, reconeix que l’existència d’aquestes nits “ajudaven molt a l’ambient i a crear comunió entre els assistents”. En aquest sentit es manifesten tots aquells participants que van poder gaudir d’aquest espai. Sens dubte, les nits al Centre Borja significaven molt per la Unipau. Malauradament, la Universitat Internacional de la Pau ha hagut de prescindir d’aquesta possibilitat des de l’any 2004, ja que el Centre Borja actualment no pot oferir aquesta opció d’allotjament. Encara avui, alguns dels participants demanen si hi haurà aquesta opció, i es deceben quan senten que al Centre Borja no hi podran tornar a passar les nits del Curs d’Estiu. 34

universitat de la pau. 25 anys


Estabilitat i caiguda (1990 – 1997) Des del 1990 fins al 1996 la Unipau va gaudir d’una salut estable i va poder seguir amb el camí que havia decidit prendre i que s’havia dibuixat en els primers anys. Amb el nucli de treball estabilitzat, va lamentar la marxa d’Isabel Avelino, l’any 1992, que va haver de marxar per motius laborals. Tot i això la Secretaria Permanent, a càrrec de la Mercè, va poder tirar endavant amb la feina. El Seminari d’Estiu, doncs, ja comptava amb cert reconeixement i els alumnes i els ponents s’apropaven tot sabent què hi trobarien. Conferències sobre temes relacionats amb la pau, personatges influents del moviment, idees i un espai per compartir, aprendre i gaudir. L’aparent estabilitat que es podia percebre des de fora no es corresponia amb la gestió diària, ja que durant aquests anys les relacions amb l’alcalde Aymerich, al poder des del 1991, no van facilitar la tasca de planificació, atès que el consistori no va mostrar la mateixa atenció cap a la Unipau. A més, la participació a les successives edicions també aniria minvant a poc a poc. Una de les aportacions de la Universitat durant aquests anys va ser la que en Josep Redorta va fer a la societat catalana a partir d’una experiència promoguda en el marc de la Universitat Internacional de la Pau. Com s’ha assenyalat, la universitat de la pau. 25 anys

35


Universitat mantenia agermanaments amb diferents Universitats, una d’elles la de Namur. L’any 1995 en Josep Redorta va viatjar a Bèlgica acompanyat de la Mercè Cucurny. En concret, van visitar la Universitat agermanda de Namur, per tal de veure quina era exactament la feina que desenvolupaven, d’on en destacava l’estudi de la mediació. Aquesta visita va ser cabdal per a la posterior creació, per part del mateix Redorta, d’un espai de mediació a Catalunya. Tot i que les edicions seguien endavant, l’any 1996 esdevindria un any fatídic per la Universitat. Tenint en compte que pràcticament en aquella època l’ajuda provenia només de l’Ajuntament, les relacions amb el consistori havien de ser bones i havia d’existir una predisposició per a la col·laboració. L’alcalde Aymerich, però, mai va “fer-se seva” la Universitat, i tal i com la Mercè Cucurny explica, “mai no sabíem amb què comptaríem, era un constant estira i arronsa que feia molt difícil poder planificar amb temps i amb la seguretat que dona saber que comptes amb recolzament”. Van ser uns anys molt difícils per això mateix, i la tensió cada vegada anava incrementant-se. Com a conseqüència d’això les relacions personals entre l’alcalde Aymerich i en Frederic, així com les institucionals entre l’Ajuntament i la Unipau no van ser del tot bones, fora de la cortesia oficial. El fet que va motivar el distanciament definitiu va ser una visita d’Adolfo Pérez Esquivel a Sant Cugat, que tot i que tenia caràcter privat, va difondre’s en un mitjà de comunicació. Això va motivar el descontentament de l’alcalde, que va interpretar-ho com un lleig institucional. De ben segur que hi ha moltes d’altres raons i molts motius que poden adduir els qui van viure aquells moments, però aquestes són les que han quedat en la memòria de la Universitat.

“No tenia res a veure amb la funció anterior de la Universitat, però va ser molt plaent poder-se trobar durant 5 dies amb 25 o 30 entitats de l’estat i poder parlar tranquil·lament sobre el que fem i el que no fem”, apunta Jordi Armadans, que ja venia en qualitat de director de la Fundació per la Pau. Els dos anys de trobada d’entitats i moviments socials (1997-1998) Després d’aquell trencament, en els dos anys següents es va canviar el format habitual dels seminaris. Les dues edicions atípiques van consistir en dues trobades de representants de diferents centres i entitats de l’Estat espanyol que treballaven, “en un sentit ampli”, deia el programa de mà, en la investigació per la pau, el desarmament i la resolució pacífica de conflictes. El primer any (17-20 de juliol 36

universitat de la pau. 25 anys


Amanda Guerreño, dona de Adólfo Pérez Esquivel, va composar un himne de la pau i el va regalar a la Unipau, perquè fos aquest el seu símbol musical. del 1997), per exemple, s’iniciava amb la presentació de resultats dels centres de recerca per la pau, i aprofundia al llarg de dos dies en temàtiques com ara la professionalització dels exèrcits europeus, el paper de l’educació per la pau en l’ensenyament formal i no formal i el comerç d’armes en les zones de guerra. La segona edició d’aquesta trobada (16-19 de juliol del 1998) va tornar a repetir alguns dels temes ja tocats l’any anterior, com ara la professionalització del servei militar o la mediació; amb tot, va posar altres reflexions sobre la taula com la situació de la investigació per la pau. La fita d’aquelles trobades, doncs, va ser aconseguir una cosa tan senzilla però sovint difícil en l’àmbit del tercer sector, com és el fet de trobar espais per dialogar, compartir i conèixer millor l’altre. La reducció de pressupost en aquestes dues experiències es va notar també a l’hora de difondre-les: el tradicional programa de mà desplegable es convertiria en una carta, això sí, sempre mostrant la porta de la pau de l’escultor Eduardo Chillida, el logo de l’entitat. La fi, que en realitat va ser una pausa, de la Unipau L’any 1998 la Universitat Internacional de la Pau va viure un dels moments més durs de la seva història, i que aleshores semblava definitiu. La reducció de participació i la manca de finançament des de 1996 per part de l’Ajuntament de Sant Cugat havia convertit la supervivència en una qüestió impossible. La Unipau havia intentat, amb enginy, superar aquella situació, organitzant les dues trobades d’entitats i dedicant molts esforços a trobar noves vies de subsistència. Cap d’elles va donar els fruits esperats. La Mercè Cucurny, que coneixia el dia a dia de l’entitat i per tant l’estat dels comptes i la solvència amb la qual podien treballar, va haver de ser la primera en expressar amb paraules certes aquella possibilitat, i de donar-li per primera vegada aires d’oficialitat a una desaparició que tots es resistien a acceptar. “Vaig ser primer jo la que vaig dir que s’havia acabat i que no arribàvem enlloc d’aquella manera”. Existia la sensació “d’estar gastant molta energia en un no-res, en una universitat de la pau. 25 anys

37


cosa que ja no podia seguir existint”. La Mercè Cucurny va expressar aquest sentiment a en Frederic. “Era dolorós perquè ell era l’ànima de la Universitat, era el pare de la idea” però tot i això “ho va entendre molt bé”. La Universitat, doncs, després de la trobada d’entitats de l’any 1998 va deixar de treballar. Simplement així. No va haver-hi una dissolució formal, un tancament digne o un comiat oficial. Alguns dels professors, però, recorden que es va fer una reunió final entre el professorat, per decidir què es feia a partir d’aleshores si es volia augmentar la participació, que s’havia anat reduint progressivament. Molts dels professors, segons recorda Paco Cascón, van dir que ja estava, que s’havia tancat un cicle, “havia estat un èxit però no s’havia de deixar morir per inanició”. Arribats a aquell punt, tota aquella vida, tota aquella energia, totes aquelles ponències, aquelles classes i aquelles hores de compartir, riure, aprendre i conèixer deixarien de tenir un espai on repetir-se anualment, que reunia a més grans noms del pacifisme català i internacional. Dolia, feia ràbia i alhora nostàlgia, però la solució no arribava ni arribaria, i la situació es convertia en inviable. Després de gairebé 15 anys d’il·lusió, la manca de finançament i de suficient alumnat acabaria apagant-la. El ulls de la Unipau es van tancar, però el seu cor no va deixar de bategar. Només dos anys més tard tornaria a celebrar-se un Curs d’Estiu i s’iniciaria una nova etapa on es barrejaria l’experiència dels primers amb l’energia d’un nou equip de treball liderat per la nova Directora Neus Sotomayor i l’Àlvar Roda, de la mà d’Arcadi Oliveres i d’Adolfo Pérez Esquivel.

La Universitat Internacional de la Pau va arribar al final de la seva primera etapa amb símptomes d’esgotament, però la decisió d’abandonar l’activitat va ser dolorosa per tothom, i les mostres d’afecte van ploure als que fins alreshores havien liderat el projecte.

38

universitat de la pau. 25 anys


Superats els de dos anys d’aturada (1999-2000), un nou equip rejovenit, liderat per Neus Sotomayor al costat d’Àlvar Roda, José María Perceval, i molts altres protagonistes, decideix rellançar la Unipau partint de l’experiència d’alguns dels noms de la primera etapa, com ara Arcadi Oliveres. El suport econòmic de la Diputació de Barcelona, a través de la Dolors Renau, seria crucial per al nou impuls. El resultat més tangible arriba el 2001, amb la celebració de la 16a edició del curs d’estiu. El criteri geogràfic i temàtic a l’hora d’estructurar les ponències en el curs d’estiu o l’arribada de les famoses clownclusions van ser alguns elements nous. Si mirem enrere, després de deu anys, l’oferta formativa i de sensibilització de la Unipau s’ha anat ampliant i diversificant cap a nous projectes, amb la incorporació d’un curs d’hivern, les nits temàtiques o el projecte Teixint Xarxes.

40

universitat de la pau. 25 anys


Segona etapa La nova proposta de formació i l’especialització temàtica i geogràfica

El cafè de la proposició L’origen de la nova etapa de la Unipau s’ha de buscar en els bastidors del primer Congrés de la Ciutat de Sant Cugat, l’any 1998. L’actor perseverant per excel·lència, en Frederic Roda, en una conversa prèvia amb el seu fill Àlvar, ja havia sentit a parlar molt bé de la Neus Sotomayor. “Es degué quedar amb la cobla”, recorda Àlvar. Sotomayor, membre de la Fundació Sant Cugat, dinamitzava el grup de Solidaritat i Cooperació dins del Congrés, un grup principalment de dones que després passaria a fornir la nova Unipau. Tanmateix, la predisposició d’uns quants no era suficient per tornar a aixecar el projecte: es feia imperiosa la necessitat de finançament. És aquí on entra la participació d’una actora clau per a la continuïtat de la Unipau, la Dolors Renau, que aleshores era cap del Servei de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona. Fent memòria, Sotomayor recorda que un bon dia, Renau la va convidar a prendre cafè a casa seva. “Quan hi vaig arribar, m’hi trobo en Frederic, l’Arcadi i ella. Em van explicar que calia rellançar la Universitat”. Aquell va ser el cafè de la proposició, que al cap de ben poc donaria els seus fruits. Sotomayor raona per què el suport de Dolors Renau va ser tan important. Tot i que la proposta de reactivar la Unipau ja s’havia comunicat a l’Ajuntament, no se sabia quina resposta donaria aquest. L’alcalde sortint, Joan Aymerich (19911999), va traspassar la vara municipal a Lluís Recoder. La incertesa de si el nou alcalde donaria suport al projecte es va esvair al cap de ben poc, però això no treu que l’impuls econòmic principal arribés sobretot de la Diputació. Arcadi Oliveres recorda que “no feia ni quinze dies que l’alcalde Recoder havia començat al nou càrrec que va dir que ho veia diferent al seu predecessor i que volia ajudar a la Unipau”.

universitat de la pau. 25 anys

41


La primera dificultat amb la que es va trobar el nou equip de treball era refer la personalitat jurídica de l’entitat, ja que la precipitada desaparició de l’any 1998 va deixar documentació i tràmits burocràtics complicats d’arreglar dos anys després i amb nous representants. Dos anys de treball preparatori El repte per al nou equip de la Unipau no era senzill, i de fet, la història demostra que altres experiències semblants que han tingut una aturada d’aquestes característiques ja no poden recuperar-se. Per sort, entre els membres de l’equip no hi faltava força de voluntat, paciència i treball, tres ingredients que va aplicar la Neus Sotomayor per reorganitzar i regularitzar la documentació de l’antiga fundació, un requisit imprescindible per poder demanar subvencions. El mateix grup que havia estat treballant en el Congrés de Sant Cugat, gairebé totes dones, van prendre la iniciativa. A més de José María Perceval, també s’hi va sumar Àlvar Roda, que segons Sotomayor “sempre havia estat a l’ombra”. A més, es va incorporar altra gent, com ara la Georgina Casas, el Bernardo Escudero, l’Anna Bordes, el Dani Gómez-Olivé, el Luis Edo o en German Llerena, entre molts d’altres. En total va caldre entre un any i mig i dos anys perquè es pogués celebrar la 16a edició del curs d’estiu de la Unipau, concretament al juliol del 2001. El context històric La nova fase de la Unipau s’engega en un període ben diferent a l’efervescència de moviments i entitats de pau dels anys 80. Amb tot, és curiós assenyalar com la llarga lluita dels grups antimilitaristes i el vertiginós augment del nombre d’objectors, lluites que havien pres gran protagonisme als inicis de la universitat santcugatenca, van aconseguir un resultat palpable al 2002. L’abolició del servei militar obligatori es feia efectiva aquell mateix any. De fet, tal com assenyala Enric Prat, les reivindicacions dels objectors no serien només la causa d’aquella decisió, sinó que també hi van influir altres elements, com ara l’existència d’una opinió pública contrària a la mili o la creixent tendència dels exèrcits dels països membres de l’OTAN cap a la professionalització (Prat: 2007: 41). Una altra fita pròxima al tombant de segle va ser la signatura, al 1997, del Tractat Internacional que prohibeix l’ús, la producció i la comercialització de les mines antipersona, una mesura que es va aconseguir després d’una potent campanya 42

universitat de la pau. 25 anys


internacional (Prat 2007:41). Entre les accions destacades a casa nostra, a Barcelona, el 20 de maig del 2000 es va organitzar una manifestació multitudinària a favor de la pau i la desmilitarització de la societat, una acció que pretenia protestar per la desfilada militar que el Ministeri de Defensa organitzava a la ciutat. Tot i que el 2001 també és l’any de la celebració del primer Fòrum Social Mundial de Porto Alegre (Brasil), és necessari redirigir el focus d’atenció cap a l’esdeveniment que marcaria la política exterior mundial en la pròxima dècada: els atacs terroristes més grans esdevinguts mai als Estats Units. L’11 de setembre de 2001, les Torres Bessones de Nova York es van esfondrar, fruit de l’impacte de diversos avions segrestats per terroristes suïcides. Aquests fets també van condicionar la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat, que va plantejar la necessitat de celebrar un cicle de xerrades al voltant d’aquest esdeveniment. Dos mesos més tard dels atemptats, l’entitat va celebrar tres xerrades, dedicades en primer lloc, a la teoria del xoc de cultures de Samuel Huntington, redifosa àmpliament després de l’11-S, en segon lloc, als camins de la guerra i la pau i, finalment, al binomi terrorisme – Estat de dret.

universitat de la pau. 25 anys

43


Mirant els canvis presentats l’any 2001 amb perspectiva, van ser poc significatius. L’essència i missió principal de la Universitat es matenia intacte: oferir un espai de formació i acció per la pau que fos assequible per a tothom. Nous ritmes per a una mateixa melodia: el primer curs d’estiu El 15 de juliol es va fer la sessió inaugural del primer curs d’aquella nova etapa de la Unipau. El tema de l’any va ser presentat per la Catedràtica de Sociologia Maria Jesús Izquierdo amb xerrada sobre “Les Altres Violències”. Hi van assistir prop d’un centenar de persones així com algunes personalitats de la vida política i social de Sant Cugat, tot un èxit de participació. És curiós que la primera edició de la nova fase tornava a reproduir el patró del 1984, en el sentit que no partia d’un tema concret, sinó que tendia cap a l’aiguabarreig. Es tractava, segons consta en la memòria del 2001, de presentar una varietat de temes com “l’inici d’un llarg camí, i amb l’objectiu d’obrir les portes a properes edicions més específiques”. Efectivament, l’organització va voler debatre sobre els principals condicionants/garants de la pau, des de la democràcia, una globalització més humana, el desarmament, el respecte pel medi ambient i la cultura de la pau. Alguns dels ponents van ser noms coneguts per l’alumnat de la primera etapa de la Unipau, com ara Carme Romia i Jordi Armadans, noms coneguts com ara Raül Romeva, o d’altres ponents més tècnics com ara Saoka Kingolo, que va repassar la situació de les associacions d’immigrants a Catalunya. Una cosa innovadora va ser la introducció de xerrades desdoblades, amb ponents diferents, de manera que en una mateixa hora es pogués escollir l’opció A o l’opció B. L’estructura de la Unipau també va canviar, però a parer de Sotomayor, la transició no va ser “una cosa científica”, sinó que més aviat tot es va anar adaptant, i van aparèixer, també de forma espontània i lògica, les mítiques reunions dels diumenges a la tarda, cita imprescindible per l’equip organitzatiu. La terminologia de caràcter universitari va deixar d’estar tan present com als inicis: “el claustre” de professorat, que de fet en les últimes edicions ja s’havia passat a anomenar “direcció acadèmica”, va perdre el seu nom i el càrrec d’Adolfo Pérez Esquivel va passar de “rector” a “president honorífic”, sense que això alterés de cap manera la seva implicació incondicional amb el projecte. La seva presència al curs d’estiu, enormement valorada per tothom i especialment pels mitjans de comunicació, va continuar sent indiscutible (com a mínim, les edicions 2002, 2003, 2005 i 2009).

44

universitat de la pau. 25 anys


A més, la voluntat d’oferir un espai de lleure i cultura a banda de les xerrades pròpiament dites tampoc es va modificar. El sopar popular amb ball, el cinefòrum o els concerts de la pau es van convertir en cites imprescindibles any rere any, com en la primer etapa, sense les quals la Unipau no hagués tingut la mateixa màgia ni el mateix caliu. És l’opinió de Miquel Insausti, alumne incondicional que valora tot allò compartit gràcies a la Universitat, evidentment anant molt més enllà de la docència. “[La Unipau] És un referent com a part de les meves vacances. A part d’uns coneixements, m’ha aportat una manera de viure tots els temes de la pau, perquè els he compartit amb gent en un entorn que és molt acollidor. Recordo les hores passades en el claustre, en les aules, les estones fora de les xerrades, els dinars, els sopars, els actes de música. Tot són moments molt enriquidors a nivell personal”. L’any 2005, es va produir una sorpresa. El tradicional sopar a la fresca, a la plaça Pep Ventura, va comptar amb la representació musical del grup Jafra, de nois i noies del camp de refugiats de Nablus, Palestina. La coneixença d’aquell grup d’infants amb tanta energia i ganes de compartir, que van estar instal·lats a Sant Cugat durant el seminari d’estiu, va ser extremadament enriquidora. Les exposicions també van ser un plat fort des dels inicis d’aquesta nova etapa. Un exemple és l’exposició que es va programar en la primera edició, dedicada a la Banca Ètica, que va ser cedida gratuïtament per FETS (Finançament Ètic i Solidari). Des d’aleshores, l’exposició que acompanya al Curs d’Estiu no ha faltat mai i ha servit d’espai per exposar realitats relacionades amb la solidaritat, la cooperació, el medi ambient, conflictes concrets o problemàtiques socials. Com sempre a l’hora d’aconseguir aquestes exposicions i actuacions, l’amistat i els contactes personals van jugar un paper important per mobilitzar recursos i persones. L’alumnat de la Unipau va seguir pagant una tarifa per poder assistir a les xerrades i taules rodones, acompanyades de les activitats culturals. En contrast amb la primera etapa, però, el professorat sí que veia remunerada la seva ponència o taller, un element diferencial que es podria explicar per molts factors: el fet que la Unipau ja no era un espai únic i que compartia i/o competia amb d’altres iniciatives que també remuneraven els seus ponents, la professionalització dels mateixos investigadors/es i talleristes, i també la recerca ambiciosa de ponents d’una enorme heterogeneïtat a fora de l’Estat. Pel que fa al material documental dels cursos d’estiu, es va optar per editar els reculls de ponències de cada edició, per deixar constància de les temàtiques tractades i, alhora, contribuir d’una forma modesta a la recerca dels Estudis de Pau. universitat de la pau. 25 anys

45


Les clownclusions, una estrella del programa Si alguna cosa substancial es va incorporar en la nova programació de la Unipau van ser les clownclusions de Koldobika G. Vio Domínguez, una manera innovadora de resumir els debats del curs d’estiu amb grans dosis d’humor, sensibilitat i sàtira que s’ha mantingut durant els últims nou anys. El contacte el va fer German Llerena, que havia tingut Koldo de professor de clown i va proposar incorporar-lo en les conferències. Una decisió agosarada, diu el mateix Koldo mirant enrere, perquè implicava “ficar un pallasso a la universitat” i això podia fer perillar la pròpia imatge de l’entitat. El seu clown, Koloko, feia una adaptació del que s’anomena clownanalyse francès, una tècnica inventada per la companyia Le Bataclown y Alberto – Bernard Mangin. Les clown-anàlisis són improvisacions que, immediatament posteriors a conferències o ponències, i davant del mateix públic, ofereixen una relectura del discurs des de la innocència del pallasso, sovint molt lúcida. El Koldo, educador i pallasso, en defineix els objectius: “Es tracta de posar en qüestió els temes debatuts, mostrar-ne els errors, els prejudicis ocults, expressar les emocions latents, anomenar allò silenciat. I sovint es delira sobre el detall insignificant, allò irrellevant, punt que a vegades pot ser molt important (…) És l’ofici del mirall social, que connecta amb la vella professió del bufó”. Com en èpoques antigues feien els bufons a la cort, en Koloko havia de posar a prova la seva capacitat d’improvisació. I això li generava molta adrenalina, sobretot en les primeres edicions, per la serietat dels temes, o pel fet que alguns ponents li “imposaven” força. Sortir a improvisar set o vuit vegades durant nou anys ininterromputs -aquest 2010 no hi podrà ser- es converteix, per força, en un gran aprenentatge professional. Si a això s’hi afegeix l’exigència professional de no repetir-se (ni repetir gags), davant d’un públic que parcialment es mantenia any rere any, la tasca era considerable. “Els trucs de l’ofici se’m van acabar el tercer any”, diu Koldo tot fent memòria. Durant dos anys del curs d’estiu, en Koldo va compartir les clownclusions amb Jule i la seva pallassa Danzaju, però en les darreres edicions, Koloko havia tornat a actuar en solitari. Per Koldo, la Unipau no només li ha permès fer grans amics, sinó que evidentment, després d’assistir al que ell anomena les “tropocientasmil” conferències, ha enriquit el seu coneixement i la seva cosmovisió del món. Tot i que no li agrada haver de citar ponents sense mencionar-los a tots – tarannà horitzontal que sempre aplica el seu clown –, confessa que a ell “li molen els que el commouen, aquells que li entren per la pell i li arriben al cor”. Recorda de seguida, sense haver de pensar-s’ho gaire, l’enèrgic Pedro Arrojo, però també Jaime Atienza, 46

universitat de la pau. 25 anys


per una xerrada sobre el deute extern que va deixar “tot l’auditori sense paraules, simple i clar, una d’aquelles xerrades que et deixen un nus a l’estómac”. No és estrany tampoc que dues conferències que van marcar Koldo toquin dos dels conflictes més recents i impactants per l’imaginari col·lectiu europeu, com són Palestina i Els Balcans. En el primer cas, l’actor i pallasso evoca el bon record que li va quedar en escoltar el metge i historiador Salah Jamal, que al 2002 va fer una xerrada sobre el conflicte palestino-israelià. El segon cas que li va impactar va ser el relat de les problemàtiques de les dones bosnianes, en una xerrada a càrrec de la catalana Montse Cervera, una tarda del 2005.

Sotomayor posa el curiós exemple dels primers contactes que va tenir amb el creador del Koloko: “Diria jo que amb en Koldo el primer any no vaig creuar gairebé ni tres paraules, el segon any potser en van ser deu”. “Ha acabat sent una persona imprescindible”, remarca.

universitat de la pau. 25 anys

47


Els tres primers anys, genèrics Amb clownclusions en marxa, les tres primeres edicions van seguir un camí força similar, el format del recull de temàtiques, més aviat reculls genèrics, segons explica Sotomayor. Les variables eren l’enfocament i el títol, però complien tots tres la mateixa funció d’aglutinar diverses dimensions d’un mateix tema. Es va decidir, per tant, no adoptar l’estructura de tres cursos o nivells que s’havia promogut durant els anys 90. El que sí que es van incorporar són els anomenats “blocs”, els apartats temàtics que recordaven la terminologia de la Guerra Freda. Per exemple, en la 17a edició, de l’any 2002, la temàtica escollida, titulada “Pau i Ciutadania”, era tractada en cinc blocs: el primer, justícia i seguretat mundial, el segon, globalització de la democràcia i drets fonamentals, el tercer, deute extern, pobres i immigració, el quart, cultura de pau i cultura de guerra, el cas d’Europa, i finalment, un tema molt abordat en la trajectòria de la Unipau, educació per la pau i convivència. Entre el professorat, s’hi troba una de les docents més destacades de la primera etapa, la Carme Romia, que va oferir una xerrada sobre “L’educació des de la igualtat i la diversitat”. Kristian Herbolzheimer, que en la segona etapa va participar en diverses ocasions, també va presentar la seva ponència sobre el Programa Colòmbia, de la Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la UAB. La 18a edició “Poder i violència” (2003) va centrar-se en repassar les dimensions de la violència (dimensió personal i col·lectiva; política, econòmica, políticoeconòmica, europea) i es va fer comptant amb professorat tant local, per exemple els professors Martí Marín o Meri Torres, de la UAB, com internacional. En aquest segon grup hi encaixarien, per exemple, la conferència de Pérez Esquivel, que va parlar sobre la crisi econòmica -entesa com a violència econòmica- a l’Argentina o la ponència de Julie Artus, de la Université de Paix de Namur, exposant diverses experiències de mediació en la violència.

48

universitat de la pau. 25 anys


El Curs d’Estiu es consolida: l’especialització geogràfica o temàtica A partir del 2004, amb l’excepció de l’edició en què es van celebrar els 20 anys d’Unipau, l’organització de la universitat opta per oferir uns cursos d’estiu enfocats de forma específica en una temàtica (2007, Processos de Pau) o bé en una zona geogràfica (2006, la Mediterrània). L’afluència de públic s’estabilitza entorn als 150 alumnes per any, l’Ajuntament i la societat santcugatenca assimilen el curs d’estiu com una cita assegurada i els mitjans de comunicació, tant locals com catalans, es mostren receptius a l’hora de col·laborar en allò possible amb l’esdeveniment. Després de tants anys, la Unipau té un prestigi atorgat pels anys i per la bona feia. La tria de les temàtiques és tema de debat en les reunions organitzatives dels diumenges, i sovint són temes temporalment molt encertats. “Tots [els temes] estan proposats amb una previsió de futur i d’actualitat bestial”, comenta Miquel Insausti, que lloa la capacitat que semblen tenir els responsables de confeccionar els programes a l’hora d’avançar les temàtiques que estaran a l’ordre del dia. L’any 2004 la Universitat s’aproximava al continent africà. La convulsa història de la majoria de països, la complicada descolonització, la instrumentalització durant la guerra freda dels territoris africans i l’actual inversió estrangera, tot acompanyat per conflictes cruents, convertien la setmana del Curs d’Estiu en uns dies intensos. Entre els ponents que hi van participar, el reconegut economista Serge Latouche va fer la sessió inaugural amb el títol: “L’Àfrica pot contribuir a resoldre la crisi d’Occident?”. Ja en els blocs temàtics, i per citar-ne alguns exemples de perfils ben diferents, l’africanista Lola López va exposar les tensions entre el saber tradicional i la modernitat a l’Àfrica Negra, Mbuyi Kabunda Badi va abordar els processos de democratització a l’Àfrica, fent-ne un balanç i apuntantne perspectives o Alejandro Pozo va aprofundir en com el fet de pertànyer a una ètnia va influir en el conflicte a Libèria. Com ja s’ha anunciat anteriorment, l’any 2005 va tenir novament un format atípic: l’objectiu principal era celebrar les dues dècades de l’entitat i, per aquest motiu, es va tendir un altre cop cap a l’heterogeneïtat buscada. “Reptes per la Pau al segle XXI. Esperances i frustracions després de la Guerra Freda” va ser el títol d’aquella edició especial, que va comptar amb la lucidesa de Carlos Taibo, professor de Ciència Política de la Universidad Autónoma de Madrid, per la sessió d’obertura. Els blocs d’aquell any van aglutinar diverses temàtiques. Sota el títol de “La fi de la Guerra Freda i la implantació del consens de Washington”,

universitat de la pau. 25 anys

49


Mirant els canvis presentats l’any 2001 amb perspectiva, van ser poc significatius. L’essència i missió principal de la Universitat es matenia intacte: oferir un espai de formació i acció per la pau que fos assequible per a tothom. es van presentar ponències d’economistes, experts en Relacions Internacionals o investigadors dels moviments de pau i la societat civil, com ara José Ángel Ruiz Jiménez, de l’Instituto Paz y Conflictos de la Universidad de Granada. Ruiz és l’exemple d’un professor fidel a la Unipau: després d’aparèixer aquell any, ja no ha fallat cap any. La temàtica dels drets humans també constituïa un segon bloc, en el qual es va parlar de la primera campanya del 0,7%. Va ser Gabriela Serra, d’Àgora Nord-Sud qui va valorar la campanya, deu anys més tard. En el bloc “Vells i nous reptes dels moviments per la pau”, la investigadora Gemma Tarafa, per exemple, va oferir una interessant ponència sobre les noves propostes de la societat civil davant del deute extern. L’incondicional Pedro Arrojo, físic i economista, tampoc va fallar en el bloc mediambiental, en concret va centrar la seva ponència en “Com el medi ambient contribueix al conflicte”. A més, una de les xerrades interessants en el bloc “Dona, desenvolupament i pau” va ser el de la terapeuta del grup Tamaia Beatriu Masià, que va abordar la temàtica de la violència sexista com a obstacle per la pau. Per últim, en el darrer apartat dedicat a la Construcció Internacional de la Pau, van participar noms com ara Fèlix Martí, del Centre Unesco de Catalunya o el president honorífic Pérez Esquivel, encarregat de fer la clausura del seminari 2005. I, de retruc, felicitar a tothom pels 20 anys d’Unipau. Una activitat cultural que es va produir en motiu de l’aniversari de la Universitat va ser la “Pregària de guerra”. Roda, home de teatre i arts, explica que la producció partia d’un poema de Marc Twain que presenta una al·legoria a la guerra. La directora santcugatenca Dolors Vilarasau es va encarregar de la direcció i l’equip d’actors van exportar l’espectacle des de Sant Cugat, a Cornellà, Sant Boi, Montornès del Vallès, i a uns quants indrets més. Al 2006, el curs d’estiu va tocar un àmbit geogràfic que des de feia temps l’organització tenia en ment. La pertinença geogràfica de la Universitat i la riquesa cultural de les ribes del mediterrani convertien l’espai del Curs d’Estiu en ideal per focalitzar-se en la temàtica triada aquell any. Es va titular “La Mediterrània. Dues ribes, una responsabilitat compartida” i entre els ponents destacats s’hi trobaven Bichara Khader, Ahmed Ait Haddout o Carlos Villarejo. Sami

50

universitat de la pau. 25 anys


Naïr havia d’estar present, però un contratemps d’última hora va obligar-lo a cancel·lar la seva visita. L’edició de l’any 2007 va trencar amb el criteri geogràfic de l’any anterior, però es va centrar en una temàtica concreta: els processos de pau al món. El protagonisme el va tenir un històric formador i participant a la Universitat, el professor Vicenç Fisas, de l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona. El curs es va dividir en tres grans blocs: situacions de conflicte i actuació, Processos de pau, i l’endemà de la pau: resolució, reconstrucció i reconciliació. En l’edició hi van participar Carmen Magallón, una assídua en la segona etapa de la Unipau, Alejandro Pozo i Adrian Guelke, d’Irlanda del Nord, entre d’altres. En l’edició del 2008 es va parlar sobre els conflictes pel control de l’energia, edició que va comptar amb informacions molt tècniques sobre energies renovables, estratègies geopolítiques internacionals, anàlisis sobre la viabilitat del model de consum actual i aportacions sobre el decreixement. Coincidia a més amb l’inici de la crisi econòmica als EUA, i amb increments constants del preu del barril de petroli. Una vegada més la Unipau afrontava qüestions d’actualitat. Tot i l’aparent especificitat del tema, les ponències van aportar molts punts de vista. Especialment recordada va ser la taula rodona on en Marcel Coderch i Eugeni Vives Laflor van mantenir un intens debat sobre la conveniència de l’energia nuclear, amb especial gesticulació i acalorament per part de Coderch. Al 2009, l’Àsia i el nou ordre mundial va ser la temàtica escollida. Un veritable repàs del continent va servir per conèixer millor la situació real al continent, i per veure quines eren les perspectives. Especialment recordades van ser les ponències de Dolors Folch i Sean Golden sobre la Xina, la visita del diplomàtic Francesc Vendrell i l’emotiu tancament per part d’Adolfo Pérez Esquivel.

La darrera edició del 2009 la va clausurar una magistral conferència d’Adolfo Pérez Esquivel, qui va acabar citant Eduardo Galeano: “Navega el navegante, aunque sepa que jamás tocará las estrellas que lo guían”.

universitat de la pau. 25 anys

51


52

universitat de la pau. 25 anys


Segona etapa Les noves propostes de formació

Molt més que el Curs d’Estiu: arriba la versió d’hivern En un determinat moment de la maduresa del curs d’estiu, l’equip organitzador es va plantejar iniciar una altra proposta: el curs d’hivern, que en origen va néixer, segons apunta Sotomayor, de la necessitat de l’equip de formar-se. “Necessitàvem espais de reflexió per a nosaltres mateixos”, assenyala. Amb tot, l’Àlvar Roda matisa que en realitat el curs d’hivern es va convertir en una iniciativa que va donar molt joc, va oferir moltes possibilitats, molt més enllà de la formació pròpia per als organitzadors. “Hi havia temes que eren transversals i que no podíem introduir dins del curs, per això vam agafar uns temes i vam mirar la relació que podien tenir amb la pau”, explica Roda. El format del curs havia de ser més reduït, d’un cap de setmana en total i, per tant, també l’assistència havia de ser menor (entre una quarantena i cinquantena de persones de mitjana), fet que permetia un debat més reposat i profund. El primer curs d’hivern o seminari monogràfic, tal com es va anomenar, es va fer el 6 i 7 de març de l’any 2004. “Pensadors per la Pau: Filosofia i Pau” va ser el títol escollit per tractar tres filòsofs o pensadors, Kant, Hannah Arendt i David Thoreau. Tal com s’havia pensat el curs d’hivern, aquests autors van ser presentats per uns ponents que donaven la seva interpretació de les obres i biografies dels autors seleccionats, en relació amb la cultura de pau. Per exemple, Carme Romia, una docent incondicional de la Unipau, va presentar Thoreau, l’exemple paradigmàtic del segle XIX de desobediència i insubmissió al sistema imperant en aquell moment històric. Al 2005, es va dedicar el curs d’hivern a enllaçar la pau amb l’economia. Prop de cinquanta participants van reunir-se per repassar diversos teòrics i activistes que des de les formulacions economistes han influït en la construcció de la pau, la justícia social i la convivència pacífica en les societats. Concretament, es va analitzar el pensament de Hobson, i les seves tesis sobre l’imperialisme. Van abordar

universitat de la pau. 25 anys

55


El curs d’hivern, d’un cap de setmana de durada, s’inicia l’any 2005 i sovint ofereix una reflexió més profunda i abstracta sobre qüestions de pau més vinculades amb la religió, la història o la filosofia. els pensadors “radicals d’esquerres” en el context de la I Guerra Mundial amb el cas de Rosa Luxemburg i les seves visions sobre el paper i interessos amagats de les nacions capitalistes en les guerres imperialistes. Finalment, també es va analitzar el pensament de Keynes com un dels primers crítics del sistema capitalista “des de dins”, i com a membre participant del grup de Bloomsbury. “El que preteníem era buscar les bases teòriques de la pau, no tant des de l’anàlisi de conflictes o de l’anàlisi geoestratègica, com ja era habitual en el curs d’estiu”, recorda Sotomayor. Situant una temàtica al costat de la Pau, s’aconseguia que aquesta no quedés tan ambigua, insisteix Àlvar Roda, “es podia acotar més”. Roda recorda amb especial afecte el tercer seminari monogràfic, al 2006, titulat “Literatura i Pau”. L’objectiu d’aquell curs d’hivern va ser disseccionar l’obra de tres escriptors que, per les seves reflexions, plantejaments i influència, van ser rellevants en la generació de pensaments de pau i contra la guerra, des de la novel·la, la poesia, el teatre i l’assaig: Leon Tolstoi, Bertolt Brecht i Virgínia Woolf. En aquesta ocasió, es va comptar amb la participació de ponents com ara Jose Luis Gordillo per parlar dels pensaments de Tolstoi, Elena Grau pels de Virgínia Woolf, i Pere Ortega per als de Bertolt Brecht. Totes les sessions van anar acompanyades de lectures dramatitzades, fet que va donar un valor afegit a les sessions. Un any més tard, al 2007, es va optar per contraposar tres corrents de pensament o ideològics, en relació amb el pensament de pau. Així, sota el títol “Psicoanàlisi, Marxisme i Humanisme Religiós davant la Pau”, es volien abraçar tres grans corrents de pensament que han marcat l’esdevenidor del s.XX a Occident. Els ponents van ser M. Dolors Renau, que va parlar de psicoanàlisi, Francesc Torralba, que ho va fer d’humanisme religiós i Francisco Fernandez Buey, que va desgranar el marxisme. La cinquena edició del curs d’hivern, celebrada al 2008, es va centrar en analitzar els textos sagrats de tres religions des de la interpretació de la cultura de la pau: el cristianisme, l’islam i el budisme. La sessió havia de servir per reflexionar

56

universitat de la pau. 25 anys


sobre com aborden aquestes tres religions la temàtica de la pau i la violència. Els encarregats de fer aquestes exposicions van ser Xavier Alegre, que va parlar sobre la violència i la concepció de pau en el cristianisme, Yaratullah Monturiol Virgili, que va reflexionar sobre la cosmovisió de la pau a l’Islam i Juan Masià Clavell, que va exposar de quina manera el budisme aborda la noviolència. I encara més temes anaven sorgint per debatre de forma més reposada, en el context del curs d’hivern. El rol de l’urbanisme com a condicionant de la convivència va ser el tema del curs d’hivern del 2009. La idea que es volia transmetre era que la configuració dels espais on vivim poden condicionar les nostres actituds, hàbits i maneres de relacionar-nos amb l’entorn; i a més hi havia un interrogant, l’estructura urbana pot propiciar actituds de violència dins les comunitats?. Amb l’objectiu de posar de manifest com l’urbanisme, l’economia i la política no estan exemptes de responsabilitat en la creació d’un determinat model de ciutat es va dedicar el seminari monogràfic a aquesta temàtica. Els arquitectes van ser els principals convidats al seminari, com ara Joan Barba o Manel Ribas. Finalment, la darrera edició del curs d’hivern es va centrar al 2010 en els mitjans de Comunicació i la pau, un àmbit al qual els organitzadors feia temps que volien aproximar-s’hi, però fins ara no havien trobat l’oportunitat per a fer-ho. Amb el títol “Comunicació, Pau i Conflicte”, el seminari va convidar diversos professors de Ciències de la Comunicació, amb perspectives diverses, que van repassar quins constrenyiments (en l’àmbit polític i econòmic) pateixen els mitjans de comunicació. El curs va servir per mostrar recerques sobre la cobertura mediàtica de la immigració o analitzar quin model de mitjans públics serien desitjables en el context actual de privatitzacions.

universitat de la pau. 25 anys

57


El Memorial Joan XXIII originàriament era atorgat per l’institut Víctor Seix de polemologia, institució a la que els fundadors de la Universitat consideren “l’avi” de l’entitat. El Memorial Joan XXIII La Universitat Internacional de la Pau va néixer l’any 1984 com a seu de diverses activitats culturals, transversals i heterogènies. Aquest esperit es té en compte a la segona etapa i sorgeixen activitats ben variades que donaran prestigi i difusió a la Unipau, a més d’augmentar-ne la incidència tant a nivell social com dins del moviment pacifista. Una de les tasques que va assumir la Universitat va ser l’atorgament anual del Memorial Joan XXIII. Com s’ha explicat en la primera etapa i en la gènesi de la Universitat, l’Institut Víctor-Seix de Polemologia va jugar un paper important en la gestació de l’entitat. Tant Arcadi Oliveres, Àlvar Roda i Neus Sotomayor s’hi refereixen com “l’avi de la Unipau”. L’Institut Víctor Seix va oferir la possibilitat a la Universitat d’assumir la gestió d’aquest premi. Per a la Universitat era una bona oportunitat per adquirir prestigi, ja que el premi s’atorgava des de l’any 1967 i per tant gaudia d’un reconeixement important, però alhora era assumir una nova tasca amb els mateixos recursos. Finalment, es va decidir acceptar la proposta, i amb el temps s’ha convertit en una cita imprescindible per entendre la transversalitat de la Unipau. Aquest guardó, que és el premi de pau més antic de Catalunya, ha recaigut al llarg de la història en personatges que incansablement han treballat per la pau, com ara Raimon Panikkar, María Jesús Arsuaga, Eduardo Chillida, el mateix Adolfo Pérez Esquivel, Juan María Bandrés i altres figures, com el premiat l’any 2009, el professor Vicent Martínez Guzmán.

Pérez Esquivel va ser guardonat amb aquest memorial abans de ser Nobel de la Pau durant el seu empresonament. El guardó, assegura, va donar-li molt força i va sorprendre les autoritats militars argentines.

58

universitat de la pau. 25 anys


Diada de la Noviolència Una activitat que trencava el format de les altres iniciatives de la Unipau va ser la incorporació de la Diada de la Noviolència, una acte obert, al bell mig de la ciutat, “més petit i més de ciutat”, segons Sotomayor. La idea original va sorgir d’en Frederic Roda i l’impulsor va ser Xavier Garí, col·laborador en aquells moments i antic secretari de l’Institut Víctor Seix de Polemologia. Àlvar Roda recorda que en una conversa amb el seu pare aquest li va comentar: “Per l’aniversari de la mort de Gandhi caldria fer alguna cosa”. I dit i fet, el primer any, al 2004, van celebrar aquesta efemèride, que oficialment és el 30 de gener, però que per qüestions logístiques es feia el primer diumenge de mes més proper a aquesta data. “A partir d’aleshores vam decidir que no només faríem un homenatge al Gandhi, sinó a “una persona gandiana”, que hagués seguit la noviolència com a forma de vida o de reivindicació, en paraules de Sotomayor. L’any següent (2005), doncs, les persones escollides van ser Martin Luther King i Rosa Parks. L’acte, que es va fer a la plaça dels Quatre cantons, va anar acompanyat d’una animació del grup de tabalers del municipi i d’una representació teatral emulant l’escena que va viure Rosa Parks en un autobús, a causa dels prejudicis racistes. L’espectacle anava a càrrec de Tetrateatre. La tercera diada de la Noviolència, al 2006, coincidint amb l’aniversari de la mort de Gandhi, va retre homenatge a un personatge català, el violoncel·lista Pau Casals, també amb el mateix objectiu, commemorar personatges que han treballat per les reivindicacions socials, polítiques, sempre de forma noviolenta. Així, es posava de relleu com els actes d’aquests individus, cadascun en els seus contextos, havien tingut conseqüències importantíssimes. El científic Albert Einstein es va escollir en la diada de la noviolència del 2007 com a figura a homenatjar. L’acte es va celebrar de forma conjunta amb l’Institut Víctor Seix de Polemologia, i amb la col·laboració de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat, que va facilitar l’actuació d’un tercet de corda. La celebració va consistir en una lectura del text d’Albert Einstein El credo de la meva vida, a càrrec d’Àlvar Roda, unes paraules sobre el paper de la ciència en la construcció de Pau, a càrrec de Marcel Coderch, acompanyades de música. L’any 2008 es complien 60 anys de l’assassinat de Gandhi i 50 de l’entronació de Joan XXIII, i per aquest motiu la Universitat va optar per oferir la representació teatral de l’obra de Josep Maria Jaumà Els dos Mahatmes, que representa un

universitat de la pau. 25 anys

59


diàleg sobre pau mantingut entre els dos personatges. En aquesta ocasió la direcció va recaure en la Dolors Vilarasau i els actors van ser en Joan Berlanga com a Gandhi i l’Àlvar Roda com a Joan XXIII. La representació és una mostra més de la diversitat d’accions que la Universitat planteja. El filòsof alemany Walter Benjamin va ser homenatjat en l’edició de la diada del 2009. Estava prevista la lectura de textos incomprensibles, per recordar l’assagista d’origen jueu que es va suïcidar al municipi empordanès de Portbou. La meteorologia, però, no va acompanyar la diada. Va ploure molt i, tot i que va venir fins i tot l’alcalde i un regidor de l’Ajuntament de Portbou, l’acte no va lluir com ho havien fet els altres. Aquest any de celebració del 25è aniversari, la jornada de noviolència ha volgut reconèixer la tasca del filòsof i escriptor Lanza del Vasto. Per fer-ho, aquest 2010 es van recitar poemes musicats a la Plaça dels Quatre Cantons davant d’una cinquantena de persones.

60

universitat de la pau. 25 anys


Teixint Xarxes, arribant als més joves El projecte “Teixint Xarxes entre joves d’arreu” s’ha convertit, sens dubte, en una altra de les parts importants de la Universitat. Des del curs 2005-2006, quan es va començar a aplicar la idea, la Universitat compta amb un equip d’educadors que desenvolupen tasques d’educació per la pau en centres educatius de Sant Cugat del Vallès. Concretament, el Teixint xarxes és present als quatre instituts d’educació secundària públics de Sant Cugat (Angeleta Ferrer, Leonardo Da Vinci, Arnau Cadell i Pla Farreras) i en un de concertat (l’Avenç). Va ser un projecte difícil d’engegar, i des de les primeres idees fins a convertir-se en realitat va haver de passar més d’un any. Al principi els responsables es van reunir amb professorat d’institut perquè els ajudessin a esboçar un programa que s’adaptés als ritmes acadèmics i a les possibilitats dins les aules. Un equip format per la Georgina Casas, la Beth Mejan, l’Anna Bordés, la Maria Eugènia Blandón i en moments la Núria Garcia i la Júlia Sànchez, han executat el programa des dels seus inicis amb uns resultats lloables, han redactat els materials i han fet el seguiment i la millora constant del projecte. El projecte, adreçat a estudiants d’E.S.O., s’ha anat consolidat i avui forma part de l’activitat dels instituts de Sant Cugat. De fet, s’ha incorporat fins i tot al currículum de 3r d’ESO. La idea, tal i com assenyala la Mariona Sebastián, coordinadora del projecte, “és donar als nois tot mastegat perquè ho vegin més fàcil i proper, i no com una classe més”. És un projecte que es desenvolupa durant els mesos escolars, i que per tant té una presència molt més continuada, a diferència del Curs d’Estiu. La Universitat n’està especialment contenta, ja que permet arribar als més joves i generar un debat i una aproximació a la Cultura de Pau que d’una altra manera difícilment s’assoliria. Una mostra de la bona salut del projecte fins avui és que s’ha aconseguit la fita d’editar els continguts amb l’ajuda de l’il·lustrador Pepon Meneses. Amb aquests materials editats, la Universitat ha iniciat contactes amb insituts i institucions d’altres poblacions per exportar el model del “Teixint Xarxes” i arribar als joves d’arreu. El Teixint Xarxes és avui una part important de la Universitat. Una més. Cal tenir en compte que totes aquestes activitats i projectes, com sempre ha estat, es

universitat de la pau. 25 anys

61


porten a terme gràcies al treball de persones que dediquen esforços extraordinaris. Aquest és el valor que el Teixint Xarxes comparteix amb la Universitat, ja que amb pocs recursos s’ha establert una metodologia de treball eficient, realista i acurada a l’entorn on s’ha establert. És, sens dubte, una de les ninetes dels ulls de la nova etapa de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat, i un model que s’exportarà a d’altres poblacions. Li desitgem bona sort, a aquest i a tots els nous projectes i fruits que creixeran de l’arbre de la Unipau.

62

universitat de la pau. 25 anys


Les nits temàtiques Una de les altres activitats que desenvolupa la Unipau, en la línia d’aproximar-se a la ciutat i organitzar esdeveniments més íntims, amb impacte molt directe i local però alhora més fàcils de gestionar són les nits temàtiques. Van nèixer l’any 2005, d’una idea sorgida d’en José Maria Perceval, que va proposar l’activitat següent: entorn a la lectura d’un llibre que s’avançaria amb prou temps perquè la gent pogués llegir-lo, es determinaria un ponent que estudiaria el contingut per tal de generar diàleg entre els lectors i compartir-ne l’estudi realitzat, buscant sempre responsables que mantinguessin certa vinculació amb la temàtica abordada. Originàriament l’activitat va anomenar-se “Grup de Lectura i Debat”, i des d’un primer moment es van establir directrius clares: els llibres serien escollits d’acord amb els interessos de la Unipau, és a dir, la solució de conflictes mitjançant la mediació, la interrogació sobre les causes de la violència, i haurien de ser clars, actuals, polèmics i, a ser possible, fàcils de llegir. Les nits temàtiques han resultat ser una gran eina per mantenir l’activitat i el contacte entre participants del Curs d’Estiu, ja que es desenvolupen durant tot l’any i tenen una bona afluència de públic constant i rotatori que enriqueix el debat i les relacions. Les qüestions que s’han anat abordant des de la primera edició dels grups de lectura, en el qual es va analitzar Un libro para la Paz de Fátima Mernisi, han estat molt diverses i variades. Per citar-ne només alguns, s’han abordat assajos i aportacions tan diverses com les de Noam Chomsky, José Maria Ridao, Albert Sánchez Pinyol, Pere Ortega, Alejandro Pozo, Zygmunt Bauman, Ryszard Kapuscinski o Michel Bounan. Aquesta heterogeneïtat en els autors, la periodicitat mensual i la participació que ofereixen les nits temàtiques han convertit la iniciativa en una part important de la feina que desenvolupa la Unipau al llarg de l’any, de manera regular.

universitat de la pau. 25 anys

61


Universitats internacionals col·laboradores 1984 Universidad para la Paz de Costa Rica 1985 Universitad para la Paz de Costa Rica Université de Paix de Namur (institució convidada) 1986 Universidad para la Paz de Costa Rica Universitat Espiritual Mundial dels Brahma Kumaris Université de la Paix de Namur Universidad Popular de la Paz de Sevilla (institució convidada) 1987 Universidad para la Paz de Costa Rica Universidad Popular de la Paz de Sevilla Universidad Espiritual Mundial dels Brahma Kumaris Université de la Paix de Namur Archivo Disarmo de Roma (institució convidada) 1989 La Unipau manté relacions preferencials, de corresponsalies i amb protocols de col·laboració amb: Universidad de la Paz de Namur Archivo Disarmo di Roma Universidad Popular de la Paz de Sevilla Instituto de Polemología de París Universidad Giorigo La Pira de Torino 1990 La Unipau manté relacions preferencials, de corresponsalies i amb protocols de col·laboració amb:) Universidad de la Paz de Namur Archivo Disarmo di Roma Universidad Popular de la Paz de Sevilla Instituto de Polemología de París Universidad Giorigo La Pira de Torino 1992 La Unipau manté relacions preferencials, de corresponsalies i amb protocols de col·laboració amb: Universidad de la Paz de Namur Archivo Disarmo di Roma Universidad Popular de la Paz de Sevilla Instituto de Polemología de París

64

universitat de la pau. 25 anys


Universidad Giorigo La Pira de Torino Universidad Autónoma de Aguascalientes 1993 Sessió internacional organitzada en col·laboració amb la Université de Paix de Namur (Bèlgica) sobre “La resolució de conflictes: límits i perspectives”. Lloc: Domaine provincial de la Marlagne, Namur (Bèlgica).

Ponents d’Universitats internacionals: 2002 Universitat Lliure de Berlín (Ignacio Sotelo) 2003 Universitat Lliure de Berlín (Ignacio Sotelo) Université de Paix de Namur (Julie Artus) Institut Brasiler d’Anàlisi socioeconòmic (Ibase) Oficina de la Pastoral Social del Arzobispado de Guatemala (César Meléndez) 2004 Universitat de París XI (París Sud) - (Serge Latouche) Escola Nacional de Fiscalitat i Finances a Brussel·les Escola d’Estudis Orientals i Africans de la Universitat de Londres (Carlos Oya) 2005 Activitat extra: Concert-actuació del grup Jafra del camp de refugiats de Nablús 2006 Universitat de París VIII (Samí Naïr) Centre d’Étude et de Recherche sur le Monde Arabe Contemporain (C.E.R.M.A.C.) 2007 Universitat de Belfast (Adrian Guelke) Universitat de Basilea (Mbuyi Kabuna) 2009 Institut Cervantes de Nova Delhi

universitat de la pau. 25 anys

65


66

universitat de la pau. 25 anys


Us seguim recordant...

Gonzalo Arias Frank Barnaby Andrés Boserup Juli Busquets Paco Candel Anton Canyelles Xavier Cassasas José Antonio Corbera Francisco Da Costa Gomes Josep de Delàs Luis de Sebastián Agustí de Semir Louis Edmond Pettiti Joan Gomis Antoni Gutiérrez Díaz Tristán La Rosa Dolors Laffitte Ernest Lluch Francisco López de Sepúlveda Ignacio Masferrer Clara Noguera Francesc Noguero Antonio Pelegrí Pau Pons Joan Raventós Frederic Roda Joaquín Ruiz Giménez Lluís Maria Xirinacs

universitat de la pau. 25 anys

67


25 anys