Issuu on Google+

NÚM. 63 | MAIG-JUNY 2013 | ANY VI UNIVERSITAT INTERNACIONAL DE CATALUNYA

Del degà On em porti l’evidència Dr. Albert Arbós (aarbos@uic.cat)

La via més sòlida, eficaç i habitual per sotmetre les nostres idees a la crítica i, si cal, a la rectificació per part de la comunitat científica és publicar els resultats en llibres i en revistes especialitzades de la màxima reputació científica. Les evidències científiques pesen poc en comparació amb tot el que apareix als mitjans de comunicació. Per aquest motiu, a la societat en què vivim sovint ens costa comprendre que la comunitat científica està submergida en un procés constant d’intercanvi d’informació i de crítica de la pròpia feina i de la dels altres. Aquesta crítica, quan està argumentada, és la base de la nostra tasca i sovint resulta constructiva. Fins i tot quan no és constructiva, o no està argumentada, constitueix una part fonamental del nostre treball. Una altra part fonamental del treball científic és la comunicació dels resultats i les idees entre els mateixos científics. Els congressos i les reunions de treball tenen un abast limitat. Per això, la via més sòlida, eficaç i habitual per sotmetre les nostres idees a la crítica i, si cal, a la rectificació per part de la comunitat científica és publicar els resultats en llibres i en revistes especialitzades de la màxima reputació científica. El nivell de detall proporcionat per les publicacions científiques permet aprofundir en la investigació realitzada fins a trobar-hi errors, febleses o fortaleses, i això ens pot dur a repetir-la, millorar-la o descartar-la per incompleta o errònia. Les representacions culturals formades pels mitjans de comunicació –recordem les interpretacions dels

resultats de PISA, per exemple– condicionen el nostre pensament actual. A més, existeixen representacions col·lectives que s’han anat configurant a partir de la suma de representacions individuals que es reforcen mútuament, de manera poc reflexiva i, molt menys, científica. La tensió de les realitats internes i la realitat externa pot ser alliberada en la zona intermèdia de l’experiència, que és la base de les evidències científiques. Però la condició és que aquestes evidències científiques es construeixin tractant la realitat en relació amb els altres, cosa que implica l’investigador en totes les dimensions que el constitueixen com a ésser humà. Després d’aquest preàmbul, un exemple. Es tracta d’Antony Flew, filòsof que tenia com a lema del seu treball: “On l’evidència em porti”. Durant tota la vida, Flew va ser un exemple d’honestedat i coherència intel·lectual que va tenir com a fonaments deixar que les dades formessin les teories i no deixar que les teories preconcebudes formessin la seva manera de percebre les dades. Procedia de la manera següent: abans d’exposar els propis arguments dedicava tot l’espai necessari a exposar, de manera imparcial i exhaustiva, els arguments dels adversaris, abans de refutar-los. Una altra preocupació era definir molt bé els termes dels quals tractava la discussió intel·lectual. Un dels trets característics del seu estil argumentatiu era la rectitud d’intenció i la claredat, sense subterfugis; discutia, a través del diàleg, les raons, els arguments i els contraarguments, “el diàleg és imprescindible per a la vida cultural de la civilització [...] i només té sentit si busquem la veritat” (Moros, 2010). Confiava


Del degà Patim una forta pressió perquè ens movem per prejudicis. En canvi, hem d’augmentar el nivell d’argumentació, oblidar tòpics i etiquetes, i assumir, amb responsabilitat, les nostres actuacions. en el poder de la raó i en la força dels arguments, que mai no eren al servei d’interessos ocults o amb voluntat de poder. Finalment, no va caure mai en la desqualificació dels que mantenien postures diferents de la seva, fins i tot quan els adversaris l’atacaven.

lugar hay que extenderlo. [...] Aquí es donde entra el alumnado.

Flew va ser un pensador anglès que, des dels anys 50 fins als 80, va oferir els arguments més refinats en defensa de l’ateisme. Als 81 anys les evidències el van portar a donar suport a l’existència d’una intel·ligència creadora, i va afirmar que l’atzar o la necessitat no eren suficients per explicar la complexitat del món. “On l’evidència em porti” és el títol del segon capítol del llibre There is a God (2007), en què explica el recorregut de les evidències que el van portar a canviar d’opinió en aquest tema. Hi explica que aquest canvi no va ser fruit de cap revelació, sinó “d’una confiança instintiva en el poder de la raó, que troba un nou sentit en el moment en què els arguments el condueixen a la racionalitat divina”. Quan tenia 50 anys va escriure a favor de l’ateisme, però no hi trobem desqualificacions globals ni caricatures, sinó arguments exposats amb detall, amb serenitat i un autèntic esperit inquisitiu. En resum, va ser un ateu respectuós i un deista seriós.

Por eso las revistas donde se publican las investigaciones son imprescindibles.

Vull acabar enllaçant amb les afirmacions inicials arran d’una conferència que va pronunciar el filòsof Leonardo Polo el 2004: “Ser profesor universitario es un modo de ser, y crea carácter [...] El profesor universitario no funciona solo con un saber adquirido, no se limita a administrar el saber, a impartirlo, no es el tercer nivel de enseñanza, eso no es verdad. ¿Qué hay que hacer con el saber superior? Lo primero que hay que hacer con el saber superior es incrementarlo, solo en segundo

Por eso un profesor universitario tiene que publicar.

Pero en rigor, los destinatarios de las publicaciones de un universitario son los otros universitarios. La ciencia es una cosa pública. El saber superior se comunica, el saber superior se publica. Se publica con un simple requisito: copyright. No se puede plagiar. Pero dicho rigurosamente no existe propiedad intelectual porque el destino de lo que uno sabe es que lo sepan otros: los interlocutores. [...] vivir es siempre rectificar, corregirse. La historia del saber está llena de rectificaciones, muchas hipótesis han resultado falsas, otras no. Hay muchos errores a lo largo de la historia de la ciencia, pero esos errores son un punto de partida. Los errores también son útiles.” Estem assistint a un espectacle en què les afirmacions no tenen cap argumentació que les sostingui, en què es fan promeses que es dóna per suposat que no es compliran, en què es permeten insults “legítims” perquè van dirigits a un pocavergonya. Patim una forta pressió perquè ens movem per prejudicis. En canvi, hem d’augmentar el nivell d’argumentació, oblidar tòpics i etiquetes, i assumir, amb responsabilitat, les nostres actuacions. “Las realidades limpias no precisan propaganda, sino manifestaciones de evidencia, que quizá puedan interesar a muchos de los que no están dispuestos a digerir alimentos ideológicos precocinados” (Llano, 2007).


Espai pràcticum - 1 Expectatives i realitats. Reflexions des de l’escola Col·laboració: Ana Zamorano. Exalumna de Magisteri a la UIC (promoció 2003-2006) Actual coordinadora acadèmica d’Avantis No fa tants anys que tenia el rol d’alumna de pràctiques; quantes il·lusions, expectatives i creences per confirmar... Quan sortim de la universitat la nostra persona es creu un ésser capaç de canviar el món de l’educació, i així ha de ser! La il·lusió és el primer que es té i el primer que se’n va..., és la solució per treure el millor de cada alumne siguin quines siguin les capacitats i les limitacions que tingui, és el que ens ajuda a no defallir quan les coses no són com les hem previstes o no surten segons hem pensat. Avantis, la nostra gran escola i de la qual sóc professora, té l’oportunitat de rebre i acollir persones que han decidit oferir al món educatiu el millor de si mateixes, la vocació de ser mestres. Sí, vocació, paraula amb una dimensió humana necessària en aquesta feina, ja que és a les nostres mans molts cops la responsabilitat de formar éssers humans de manera íntegra. I, tot i que no és només responsabilitat nostra, la realitat demana aquesta competència per a la qual hem d’estar preparats, que implica substituir molts cops la família. És una satisfacció observar l’actitud tan positiva que tenen les alumnes de pràctiques, disposades a aprendre de les mestres, que, tot i que pot ser que no tinguin la teoria tan actualitzada com elles, estan avalades per la saviesa de l’experiència. Experiència, una altra paraula clau que constantment s’ha de tenir present i d’escoltar. Quanta raó que té! Encara que a vegades ens costi escoltar-la, i més si ens parla la d’una altra persona, en aquests moments cal tenir esperit d’humilitat. Nervis, esperit de servei i molta prudència són les cartes de presentació de la majoria de les futures

mestres. Forma part de la nostra tasca acollir-les amb la màxima familiaritat i oferir-los les màximes possibilitats perquè s’adaptin de manera òptima a la nostra escola. Entusiasme per aprendre i esperit d’acollida es combinen per donar com a resultat una estada plena d’experiències enriquidores i emotives que mantindran per molt de temps a la memòria. A poc a poc van escurçant distàncies les expectatives i la realitat, respectant el pas dels dies, en què va quedant palesa en el temps la veritable realitat de l’aula. De mica en mica les alumnes de pràctiques viuen i veuen com les seves il·lusions s’adapten a les nombroses vivències del dia a dia. Esperem que aquest temps que estiguin amb nosaltres sigui una ocasió per reafirmar un pensament crític basat en la teoria apresa en aquests anys de formació universitària. Tant de bo que la seva estada al nostre centre les ajudi a ser persones reflexives, capaces de donar arguments que puguin millorar el currículum de l’escola on treballin. No voldria acomiadar-me sense donar les gràcies a totes les persones que han intervingut en la formació acadèmica i personal de les nostres convidades, perquè han aconseguit treure’n el millor, la grandesa de la vocació docent.


Espai pràcticum - 2 La motivació com a font d’aprenentatge, un projecte d’aprenentatge servei a la República Dominicana Col·laboració: Inés Santomà Bagaria. Alumna del Grau en Educació Primària

Aquest treball, tot i ser un treball de final de grau de recerca aplicada del tipus investigació-acció a l’aula amb l’objectiu d’ajudar a resoldre un problema educatiu, ha estat un projecte d’aprenentatge servei (ApS). Així doncs, juntament amb la comunitat docent del col·legi, hem elaborat un pla d’acció que dóna resposta a una de les seves necessitats primordials.

corroborat l’equip docent, són el baix nivell que tenen els alumnes de primer i segon de bàsica, en relació amb la lectura i l’escriptura, i el mal comportament i la falta de motivació dels alumnes que arriben a primer. Els plans d’estudi i les programacions estan preparats i són bons. Tot i així, les mestres estan cansades, els infants no responen com haurien de fer-ho, i els cal molta motivació per aconseguir-ho. El problema no és que als mestres no els agradi la feina, sinó que defugen les tasques complicades i es regeixen per classes repetitives i dirigides, que són les que menys esforç requereixen. La metodologia que utilitzen és rígida, basada en la còpia i la manca de sentit i motivació per aconseguir que l’aprenentatge sigui significatiu i funcional. Significatiu, en el sentit que es parteix del nivell en què es troben els alumnes i els seus interessos, i funcional, en la mesura que els infants podran utilitzar aquest aprenentatge en les relacions amb l’entorn del dia a dia. Les famílies tampoc no donen a l’escola el suport necessari.

El context El col·legi San José de Azua és una institució educativa catòlica, dirigida per la congregació religiosa carmelitanes tereses de Sant Josep i la primera obra apostòlica fundada per la congregació a la República Dominicana. Em presento al col·legi San José amb les mans buides, però amb la ment ben oberta. Els problemes que hi he detectat, i que m’ha

El pla d’acció Després de l’observació i del diagnòstic de les necessitats, la intenció d’aquest treball és poder ajudar-los en tot el que es pugui, transmetent-los la convicció que variant les metodologies els infants aprenen més, convencent-los que la motivació de l’infant és important, però també demostrant-los que la seva pròpia motivació és gairebé encara més important per aconseguir millorar els resultats d’aprenentatge. Partint d’aquesta hipòtesi, vaig dur a terme el projecte. Per fer-ho, la col·laboració dels mestres i de l’equip directiu era imprescindible. L’objectiu general del pla d’acció se centrava a aconseguir millorar l’aprenentatge, que els alumnes poguessin palpar,


Espai pràcticum - 2 La motivació com a font d’aprenentatge, un projecte d’aprenentatge servei a la República Dominicana

experimentar, veure...; en definitiva, ser agents del seu propi aprenentatge. Aquest objectiu general va concretar-se en diferents objectius específics a curt, mitjà i llarg termini, orientats a augmentar el temps de durada de les activitats i la seva orientació, però sobretot a canviar les actituds de les mestres i, per tant, dels alumnes. Arran d’haver elaborat aquest treball he pogut adonar-me de diferents aspectes que potser sí que sabia, però que mai no havia constatat en la pràctica. És curiós, però les coses no sempre són el que semblen i, al final, acabes adonant-te que no hi ha maneres de fer i metodologies millors o pitjors, sinó capacitat de transmetre les ganes d’aprendre. Les conclusions Hem obtingut un bon resultat duent a la pràctica actuacions i mètodes pensats i treballats amb tota la comunitat docent (mestres i equip directiu). Així, hem pogut comprovar l’eficàcia del pla d’acció compartit, que he pogut continuar controlant un cop acabada l’estada. Després de l’experiència sóc de l’opinió que, de la mateixa manera que s’ha fet aquest pla d’acció en aquesta escola concreta, els projectes d’ApS podrien desenvolupar-se també en qualsevol altre context. Els alumnes han fet grans canvis. També he pogut observar el canvi en l’actitud de les mestres, que ara estan més motivades i organitzades perquè els alumnes responen molt millor. Aquesta és, doncs, una conclusió esperançadora i optimista a causa dels bons resultats reals que s’han produït només amb la presència d’una estudiant de mestra que, durant unes setmanes, va desenvolupar un projecte d’aprenentatge servei al centre. M’agradaria acabar amb una frase de Montaigne (2004): “El nen no és una ampolla que cal omplir,

sinó un foc que cal encendre”. L’alumne és agent del seu propi aprenentatge i nosaltres, els mestres, hem de guiar-lo, acompanyar-lo en aquest procés, que és l’aprenentatge. Hem d’encendre el foc que porten dins i anar-lo avivant (motivant) perquè no s’apagui la flama.


e-A Actuacions docents d’èxit (III) (edu.faculty@uic.cat)

La realitat ens mostra que alguns estudiants tenen dificultats per expressar correctament i científicament les idees. En lloc de queixar-se de la preparació de l’escola, la universitat ha de proposar solucions efectives i assumir la seva responsabilitat pel que fa a millorar l’aprenentatge i aconseguir l’èxit de tot l’alumnat. WRITING CENTER Per això la Facultat d’Educació posa a disposició de l’estudiant aquest recurs d’aprenentatge. Estudiants experts i expertes en les diverses filologies –català, castellà i anglès– ajuden els companys i companyes que ho demanen a ser més eficaços en els escrits que fan. Com? a) Concertant tutories per comentar els escrits que prèviament els han enviat i establir un feedback.

b) Fent reunions ràpides, normalment a la biblioteca i altres espais de treball, durant l’època d’exàmens o entrega de treballs (drop-in meetings). c) Fent tutories en línia, en què es resolen dubtes per xat o per correu electrònic de manera exprés. d) Assistint a tallers sobre temes específics d’escriptura: comentaris de text, articles científics, etc. BROWN BAG SEMINAR L’objectiu és aprofitar moments informals –l’hora de dinar, per exemple– perquè algun professor o professora –de la facultat o d’altres universitats– expliqui als estudiants quina recerca està fent en àmbits que són del seu interès. D’aquesta manera, s’acosta la recerca a la resta de la comunitat educativa. Es fomenta el diàleg igualitari entre estudiants i professorat, en un ambient informal.


Rethinking leadership. A new look at old leadership questions Llibres Donna Ladkin (2010). Rethinking leadership. A new look at old leadership questions. Northampton (MA): Edward Elgar Publishing. Dra. Mireia Tintoré (mtintore@uic.es)

Donna Ladkin, catedrática de Liderazgo y Ética en la Cranfield School of Management de la Universidad de Cranfield (Gran Bretaña), es la autora de este libro sobre liderazgo, que fue publicado hace tres años dentro de la colección “Liderazgo y Ética ”, que dirige Joanne Ciulla.

asegura la autora, “la falta de claridad en la definición de (conceptos como) amor o justicia no significa que estos no existan” (p. 4), al contrario, hemos de acercarnos a ellos con mucho más respeto y considerarlos con mayor cuidado para saber no solo lo que son, sino también cómo deberían ser.

En su estudio, Ladkin parte de su aproximación al tema desde una perspectiva bastante escéptica: estamos acostumbrados a oír frases tan grandilocuentes como que “cualquier persona puede ser un líder”, que “los buenos líderes suponen una gran diferencia para una organización”, etc. Todas estas frases están en la mente de muchos cuando se acercan por primera vez al liderazgo y es normal que la aproximación se haga con reservas.

Más adelante, Ladkin se plantea otras cuestiones relacionadas con el liderazgo: ¿por qué hay tantas teorías sobre este tema?, ¿por qué es tan difícil estudiar el liderazgo? (aquí ahonda en el carácter “escurridizo” o impreciso del liderazgo), ¿qué pasa en la relación entre líderes y seguidores?, ¿en qué consiste el liderazgo carismático?, ¿qué hace tan importante la “visión” del líder?, ¿cómo lideran el cambio los líderes?, ¿cómo se puede adoptar sabiamente el rol de líder? Y, por último, qué significa el liderazgo para nuestra cultura y qué indica sobre nosotros mismos la preocupación creciente sobre este tema.

Sin embargo, ya en las primeras páginas, Ladkin va más allá de estos prejuicios iniciales y con absoluta honestidad intelectual decide repensar el liderazgo. Parte de su experiencia con “malos” líderes que han propagado prácticas destructivas en la organización, sembrando desunión en lugar de armonía, y plantea que merece la pena dedicar un tiempo a examinar el liderazgo. O la parte menos visible del liderazgo, aquella que no podemos describir pero que notamos o intuimos cuando la vemos o se hace presente en alguna situación o persona. Muy agudamente, Ladkin aborda el liderazgo desde una perspectiva filosófica y lo primero que hace es cambiar las preguntas habituales. En lugar de preguntarse “qué es el liderazgo”, se plantea “qué clase de fenómeno es el liderazgo”. Cuando nos planteamos la primera pregunta, vamos en búsqueda de definiciones; si, por el contrario, optamos por la segunda cuestión, lo que buscamos no es tanto la definición como la esencia y la existencia. Como

Los diversos capítulos del libro dan respuesta a todas estas preguntas. Un largo camino socrático en el que finalmente Ladkin plantea el liderazgo como un fenómeno dinámico que engloba a líderes y seguidores. Esta nueva forma de pensar el liderazgo permite acabar con esa imagen popular en nuestra cultura, en el sentido de que el líder es la persona a quien adjudicar todo lo bueno (el “salvador”) o todo lo que va mal (el “cabeza de turco”). Como bien dice la autora, “si aceptamos que el liderazgo es un proceso dinámico en el cual también están implicados los seguidores, los errores de los líderes son también responsabilidad de los seguidores”. Esta noción de liderazgo “supone que los líderes y los seguidores están implicados en el desarrollo de un liderazgo que movilice activamente todos los esfuerzos hacia los objetivos deseados” (188).


De fons First International Scientific Seminar in Learning Sciences “El llenguatge és el producte amb què treballem: és tot el que tenim els mestres”, Linda Hargreaves Núria Hernández (nhernandez@uic.es) DIALOGUE IN THE CLASSROOM: EFFECTIVE GROUP WORK. LINDA HARGREAVES La investigadora de prestigi internacional Linda Hargreaves, de la Universitat de Cambridge, va dur a terme una excel·lent ponència sobre les múltiples oportunitats d’aprenentatge que es desprenen del treball en grup dins l’aula. D’aquesta metodologia, Hargreaves en va destacar la versatilitat que caracteritza aquesta manera d’organitzar algunes activitats lectives per fomentar el diàleg, l’argumentació i la resolució dels conflictes que poden sorgir durant les interaccions sense que hi intervingui el mestre en primer lloc. D’aquesta manera es permet als alumnes elaborar el seu propi discurs sense interrupcions que els coartin els raonaments. Hargreaves va posar de manifest la necessitat de buscar mitjançant propostes concretes una aplicabilitat pràctica a la recerca que es fa en l’àmbit de l’educació si veritablement es té la intenció d’introduir mètodes que suposin una millora del sistema. En aquest sentit, també va referir-se al fet que els canvis costen d’aplicar i que perquè el treball en grups fomenti el diàleg, la negociació i la creació de nou coneixement cal que les activitats programades estiguin molt ben dissenyades, que hi hagi un equilibri entre aquesta i altres metodologies i que el mestre adeqüi el seu estil als requeriments propis del treball cooperatiu. Per això, va recalcar la investigadora, cal formar mestres en la cultura de l’observació i de l’escolta activa perquè sàpiguen intervenir en el moment més oportú sense interrompre els alumnes, tot deixant-los expressar els pensaments amb llibertat i plantejant preguntes adequades que estimulin el debat i les ments. A THEORY OF CULTURAL MODELLING FOR

THE DESIGN AND ENACTMENT CURRICULUM THAT DRAWS ON ALL STUDENTS’ CULTURAL INTELLIGENCE. CAROL LEE La Dra. Carol Lee, de la Northwestern University, va centrar la ponència, dins del Seminari en Ciències de l’Aprenentatge, en la relació entre la predisposició biològica dels éssers humans, la diversitat i l’educació.

Segons Lee el veritable repte que se’ns planteja als docents és comprendre la complexitat de l’aprenentatge humà. Per això cal prendre en consideració des que naixem els nostres impulsos biològics, que ens empenyen a explorar i a descobrir el món que ens envolta per poder sobreviure, les diferents manifestacions culturals que es deriven de les relacions humanes, el context on aquestes es produeixen i les característiques individuals de cadascun de nosaltres. La diversitat, en part, defineix i dóna sentit a la humanitat i, segons Lee, s’ha de partir d’aquesta premissa per no perpetuar sistemes educatius homogeneïtzadors que no respecten la idiosincràsia de cada individu i que parteixen d’idees preconcebudes, prejudicis racials i culturals, categories prefixades i estereotips, els quals són molt difícils de vèncer i només afavoreixen les cultures dominants. Al contrari, cal que els mestres en exercici i els que estem formant siguem capaços de guiar els alumnes en el recorregut calidoscòpic del descobriment de les seves capacitats i disposicions biològiques perquè apreciïn la pròpia herència cultural i la que aporten els altres i la percebin com a part del patrimoni cultural humà en relació amb els coneixements que anem adquirint dia rere dia. Aquesta és, en paraules de la investigadora, la raó de ser de l’educació.


De fons First International Scientific Seminar in Learning Sciences “El llenguatge és el producte amb què treballem: és tot el que tenim els mestres”, Linda Hargreaves THE CENTRALITY OF IDENTITY IN CONTEMPORARY LEARNING: THE ROLE OF LANGUAGE AND NARRATIVE IN IDENTITY DEVELOPMENT. ERICA HALVERSON Erica Halverson, lectora de la Universitat WisconsinMadison, ens va il·lustrar en la darrera ponència del Seminari sobre l’ús dels mitjans digitals com a font d’aprenentatge dels més joves des de la perspectiva d’una actriu de formació i investigadora de vocació.

Va escriure una tesi doctoral sobre l’art com a eina d’autoconeixement en la narració d’històries de vida dels adolescents en risc d’exclusió i sobre com aquest fet influeix en el descobriment de la identitat i de l’ús que fan del llenguatge per a aquesta finalitat. Per entendre l’argumentació, Halverson ens va convidar a reflexionar sobre el significat profund de tres aspectes bàsics de l’educació: què entenem per saber, què vol dir entendre i com aprendre a dissenyar entorns adequats que fomentin l’adquisició de coneixements. Per a aquesta jove investigadora és molt important aprofitar les múltiples opcions d’aprenentatge que existeixen fora de l’aula i saber traslladar el context educatiu més enllà dels murs de l’escola quan sigui possible. Des d’aquest punt de vista va suggerir els museus, les biblioteques, els casals de lleure i els entorns digitals com a nous escenaris en els quals poden tenir lloc aprenentatges múltiples i significatius. Pel que fa als recursos digitals, Halverson va destacar la naturalesa participativa que els caracteritza i que fomenta la interacció i el despertar a nous coneixements. En un moment en què les noves tecnologies i les xarxes socials impregnen les

relacions humanes, cal explorar les possibilitats que aquests nous canals de comunicació aporten als entorns educatius. En conseqüència, és important analitzar com s’hi representen de manera externa idees complexes i com contribueixen a reorientar i reescriure de manera creativa antics conceptes.


Comunitat Per a aquest estiu us recomanem el llibre de memòries del primer rector de la UIC, Jordi Cervós, Memòries. Berlín i Barcelona, anada i retorn.

A tots els acadèmics i acadèmiques de la Facultat us recomanem aquest esplèndid llibre sobre la trajectòria humana, espiritual i professional de tot un Herr Professor, el nostre primer rector de la UIC, que va ser durant molts anys catedràtic a la Universitat Lliure de Berlín. Va tenir una vida apassionant d’ençà que va néixer, a Barcelona: es va estar al Pallars, on va fer de pastor durant la Guerra Civil, i va cursar la carrera a Barcelona –amb l’amic Jordi Pujol, que va presentar el llibre a la UIC– i Saragossa. També va viure uns inicis difícils a Alemanya, l’aventura de ser dels pocs científics convidats a congressos a l’altra banda del teló d’acer, les conferències a l’URSS i als Estats Units, la col·laboració amb persones de totes les ideologies, races i religions... Una vida en què es barregen aspectes molt humans (com l’afició inicial al pòquer) i altres de més seriosos, com el profund compromís espiritual amb una vocació que li faria canviar la vida ja des de molt jove i que el portaria a intentar canviar la societat i la universitat de la seva –la nostra– època. En aquest llibre, hem descobert el Cervós acadèmic; el Cervós metge investigador; el Cervós professor; el Cervós polític, que dialoga amb els estudiants en moments molt difícils per a la Universitat Lliure (terrorisme, segrestos, violència als campus); el Cervós home de fe; el Cervós català, espanyol, europeu i ciutadà universal; el Cervós amic, company, líder...

Aquest butlletí va néixer fa sis anys amb el desig de donar a conèixer les activitats de la Facultat d’Educació de la nostra Universitat. Us hem presentat llibres, continguts de conferències i congressos, experiències docents a la universitat i a l’escola, mitjançant les pràctiques, així com resultats d’investigacions que portem a terme amb l’objectiu de fer transferència de coneixement. Es clou una etapa i ara cal reflexionar i plantejar-se nous reptes, noves formes de comunicació i de contacte entre la societat i la Universitat. Volia donar les gràcies a tothom que ha fet possible aquesta petita aventura mensual i als que amb els vostres missatges ens heu esperonat a continuar amb aquesta tasca, perquè, en algun moment, us ha resultat útil el que us hem comunicat. Adéu-siau, Albert

Val la pena llegir les 450 pàgines d’una vida plena d’història que, a la vegada que ens apropa al personatge, ens explica els esdeveniments més importants dels nostres segles XX i XXI i la història de la nostra Universitat. mtintore@uic.es

Aquest és el Butlletí de la Facultat d’Educació de la UIC. Es permet copiar, distribuir, exhibir i fer obres derivades sempre i que es reconegui i citi l’obra i no es faci servir per a usos comercials i es faci servir la mateixa llicència en les obres derivades.


Butlletí d'Educació (maig - juny 2013)