Page 1

Les Notícies

de llengua i treball

www.ugt.cat

núm. 37 | octubre 2013 | semestral | 2 euros

Entrevista a Joan F. Mira, una mirada al món des del País Valencià

Procés cap a la independència: imatges i reflexions


Sumari

Cultura XXVII Certamen Fotogràfic Internacional El treball i els oficis 2013 ............4 El festival de reggae Rototom de Benicàssim, per Meritxell Lombarte......8 Entrevista a Joan F. Mira: el món des del País Valencià, per H. Moret i Rosa M. Puig-Serra............................................................................13

Societat L’Assemblea Nacional Catalana i els sindicats, per Alfredo Bienzobas .....20 La trajectòria i el present de les CUP, per V. Ferrús ................................25 Alternatives per canviar el model de societat .......................................29 + El Procés Constituent, per Xavier Domènech Foto: Juan A. Zamarripa

Les Notícies de llengua i treball director: Joan Guàrdia coordinació: Rosa Maria Puig-Serra consell de redacció: Laura de Andrés, Eva Bassó, Lola Cayuela, Joana Maria Alorda, Carmen García, Javier Giménez, Magda Gascon, Francesca Gispert, Saoka Kingolo, Anna Lliuró, Pepa Llorca, Rafael Miquel, Hèctor Moret, Joan Jaume Prost, Josep Puig i Pla, Rosa M. Puig-Serra, Núria Rocadembosch, José Rodríguez i Isidre Tiana disseny gràfic i maquetació: Juan A. Zamarripa / Secretaria d’Organització de la UGT de Catalunya redacció: Rambla del Raval, 29-35 08001 Barcelona tel. 692 22 90 72 - 629 758 766 a/e: joanguardiaigrau@gmail.com dipòsit legal: B-15.113-97 ISNN 2013-3839 versió digital: ISSN 2014-5810 edita: UGT de Catalunya i Fundació Comaposada amb la col·laboració de CFDT de la Catalunya Nord UGT del País Valencià UGT de les Illes Balears UGT Aragó

+ El Parlament Ciutadà + La Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, per Jordi Serrano El procés cap a la independencia: imatges i reflexions ..........................35 + Del Camp Nou a la Via Catalana al Pertús + Declaració de sobirania del Parlament de Catalunya + A referendum for Catalonia, per Artur Mas ...................................... + Apostem per la cohesió, per Ernest Benach + Sobiranies, per Joan Majó + Erosió de la legitimitat, per Javier Pérez Royo + Economia i política del federalisme europeísta, per Francesc Trillas La Bretanya front al seu futur, per Gentil Puig ......................................45

Memòria Centenari de la Mancomunitat de Catalunya .......................................48 125 anys de la UGT de Catalunya .........................................................53 El record del mestre Antoni Benaiges...................................................57

Llengua LAPAO: Crònica de la misèria, per Hugo Sorolla ...................................60 Com volem la República Catalana. I: Debat sobre el règim lingüístic, per Magda Gascon............................67 Illes Balears: Ja n’hi ha prou. Entrevista a Jaume Mateu (OCB)..............72

Infocultura Ressenyes...........................................................................................73

Si vols

subscriure’t a la revista i rebre-la al teu domicili o lloc de treball Fes-nos arribar les teves dades: UGT de Catalunya Àrea de Cultura Rambla del Raval, 29-35 08001 Barcelona cultura@catalunya.ugt.org

CFDT de Catalunya Nord Joan Jaume Prost Carrer de Garrigole, 8 B.P. 146 66001 Perpinyà sgencfdtcn1d@aol.com

UGT de les Illes Balears Joana Maria Alorda Carrer de Font i Monteros, 8 07003 Palma de Mallorca uca@baleares.ugt.org


i País Valencià. Des de Catalunya, es percep que l’estat sí creu en els Països Catalans, i es manté un respecte per la

dependre de ningú, d’ells. Així neix un objectiu, un projecte col·lectiu, present i futur. En positiu. Fer-se gran, emanciparse, construir-se la pròpia casa i moblar-la. Alegria, joia,

dinàmica i la personalitat de cada territori. 7. S’ha acabat la dualitat perversa de l’eix social i l’eix nacional. Han calgut molts anys i molts esforços perquè

retrobament, dignitat, orgull, autoestima, esperança, aplaudiment, joc, passió, entusiasme, col·laboració. Decisió històrica, enrere l’interrogació permanent sobre la pròpia identitat, la subsistència, el ser acceptat i reconegut, la

aquesta fal·làcia partidista i ideològica, a dreta i a esquerra, en detriment del país hagi quedat superada. 8. Una revolució democràtica. Modificar l’estuctura d’un -pretès- estat nació europeu. A partir d’un moviment popular

pedagogia del vençut envers qui mana. 2. Canvi psicològic col·lectiu II. De la comoditat al dubte inèdit. El nou paradigma social resulta particularment punyent

(Assemblea Nacional Catalana com a instrument, més Òmnium Cultural, més...). Allò que compta és la gent. Un moviment popular que és tranversal i que no és antipolític;

per a qui bàsicament se sentia còmode i no patia per la supervivència de la catalanitat, perquè no està acostumat a l’autointerrogació íntima i permanent. Cura exquisida del procés envers aquesta realitat de molts catalans. 3. Superació d’un dilema històric. De l’encaix al dret a decidir. 300 anys de sobreviure com a catalans, ser acceptats, fer pedagogia, modernitzar Espanya. S’ha acabat. Som una nació, subjecte polític sobrirà i la decisió d’exercir el dret a decidir. 4. L’aposta per la la independència. De la resignació a la superació de les crisis. — El neguit històric i la frustració per la crisi econòmica: reculada de l’estat del benestar, resignació, individualisme

autònom però respectuós amb la legitimitat democràtica de la Generalitat de Catalunya (Govern i Parlament). 9. Enfortiment de la figura de President de Catalunya. Més enllà de les persones concretes i de les seves idees, el procés n’augmenta el caràcter simbòlic i de representació del país. Més enllà de les posicions de cadascun dels partits, s’ha encetat una dinàmica de país, com passa a Espanya entre PP i PSOE, i com passa a França, Alemanya... 10. Sobre la honestedat intel·lectual. Aprenem com mai semàntica, com s’ha usat i s’usa la paraula per entabanarnos, però ara ens n’adonem i els trucs ja ens fan somriure, i a articulistes i intel·lectuals se’ls veu el llautó que abans els anava bé. Es pot defensar qualsevol posició, i voler el

i desconcert. Ara creiem un un camí, una perspectiva, un procés que permet encabir-hi tots els problemes i les lluites sectorials. — Només l’aposta per la independència ha fet que ací i allà es passi de l’estima retòrica per Catalunya, mentre se’ns

manteniment de Catalunya dins d’Espanya és legítim, però sense mentir i sent rigorós. El discurs de la majoria d’intel·lectuals progressistes contraris a la independència resulta intel·lectualment decebedor. 11. Un immens plaer sensorial i intel·lectual. Les

escanya, a què el neguit «victimista» i «nacionalista» amb què matusserament se’ns ha acusat sempre ara el tinguin ells. I a correcuita formulen noves retòriques

converses, els mitjans de comunicació, les sensacions; un vertigen de novetats, de plantejaments, d’aprenentatges. Com funciona la Unió Europea, quin país hem de procurar

d’estima i encaix, mentre ens segueixen escanyant, de forma dretana o de forma progressista. No hi ha xoc de trens, el tren ens està passant pel damunt. 5. Ens ofereixen el pacte de la fam. O claudiqueu o us

que ens doni suport (França, Alemanya, Estats Units, Rússia, Israel...), com es munta un estat, com encaixar la llei amb la voluntat democràtica, quina política internacional, i sanitària, i educativa, i energètica, i d’infraestructures, i de

humiliarem més. La Constitució no reconeix el dret a decidir, i per tant ens condemna a la dependència perquè 7 milions de ciutadans sempre serem minoria a Madrid.

consum. Quin model d’estat del benestar. 12. … 13. Què passarà? Déu Pare Omnipotent potser ho sap.

6. Tornen els Països Catalans. El procés de Catalunya genera en els sectors compromesos il·lusió i perspectives. L’Estat espanyol, perdó, Espanya inicia l’ofensiva ara ja descarada amb qui considera més feble: Aragó, Illes Balears

Nosaltres, bestioletes rialleres, gaudim de la gosadia de prendre el timó del nostre present i del nostre futur. Això ja és nostre. El que hem viscut els darrers dos anys no ho oblidarem mai. Joan Guàrdia, director

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 03

1. Canvi psicològic col·lectiu I. Del neguit a la il·lusió. Després de dir prou, la decisió de construir el futur sense

Editorial

Procés cap a la independència: primers resultats


Cultura

Una mirada fotogràfica sobre la realitat XXVII Certamen Fotogràfic Internacional El treball i els oficis 2013 www.ugtconcursofoto.com Quelcom que diferencia l’espècie humana de la resta d’animals rau en la nostra capacitat de pensament o elaboració simbòlica, això és la creació i la representació d’elements referencials que ens permeten la identificació grupal més enllà del nucli familiar. La creació humana la podem aixoplugar sota la noció de cultura. La fotografía n’és un registre. El fotògraf capta a la seva manera la realitat, i ens l’ofereix, per al gaudi, per a la reflexió, per a la grandesa de la vida i de la mort.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 04

Portes endins, el certamen fotogràfic dels amics de la UGT de Catalunya de l’Anoia, l’Alt Penedès i el Garraf, mantenen la passió i la feina ben feta. Vint-i-set anys són molts anys, pel valor de la continuïtat, i enguany s’arriba a la tercera edició explícitament internacional i amb novetats de gruix, com la conferència «4 fotògrafs es despullen», feta a Vilanova i la Geltrú a càrrec d’Anna Selga, Isabel Casellas, Santos Moreno i Frederic Garrido, tres dels quals guardonats amb el Premi Catalunya de Fotografia els darrers anys. S’han presentat 2.236 fotografies de 222 autors, procedents de 45 països, tot mantenint-se el certament com un referent internacional en la seva temàtica. Han estat premiades obres procedents d’Argentina, Bèlgica, Catalunya, Egipte, Eslovènia, Espanya, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Itàlia, Macau, País Basc, País Valencià, Polònia, Portugal i Vietnam. A continuació una relació parcial de les obres premiades.

— Premi al millor autor del saló: Santos Moreno Villar (País Valencià) Secció el treball i els oficis — Medalla daurada FIAP: Javier Alonso Vicente (País Basc), per Oxy-cutting I — Medalla platejada FIAP: Xabier Mata Moya (País Basc), per Electricistes — Medalla bronzejada FIAP: La Chau Dao (Vietnam), per So Dua Xuat Khau — Medalla daurada CEF: Frederic Sagués Gabarró (Catalunya), per Rice Farming 2 — Medalla platejada CEF: Txema Lacunza Nasterra (Catalunya), per Cosint xarxes — Premi autor de la FCF: Raul Villalba (Argentina), per El pescador II — Premi autor afiliat a la UGT: Julián Negredo Sánchez (País Valencià), per The pastor of vultures — Premi autor afiliat Anoia-Alt Penedès-Garraf: Andreu Noguero Cazorla, per Xinesos portant cable Secció lliure color — Medalla daurada FIAP: Ivo Borko (Eslovènia), per The fates 1 — Medalla platejada FIAP: Adriano Favero (Itàlia), per Gymnastics 5 — Medalla bronzejada FIAP: Eddy De Wilde (Bèlgica), per Regard intense — Medalla daurada CEF: Santos Moreno (País Valencià), per Lola — Medalla platejada CEF: José Beut Duato (País Valencià), per Blue Silence


Cultura

Bous per Santos Moreno Villar

Les NotĂ­cies de llengua i treball, nĂşm. 37, octubre 2013 | 05

Oxy-cutting I per Javier Alonso Vicente


Cultura

Una mostra de l’obra de Santos Moreno Villar, premi al millor autor del saló

Un barber als carrers de Santiago de Cuba

L’enterramorts del cementiri de Maramures (Romania)

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 06

Una parella de pagesos a Maramures (Romania)

Tir i arrossegament, esport rural valencià, a una platja de Castelló de la Plana


Cultura

Algunes de les obres premiades del certamen

So Dua Xuat Khau per La Chau Dao

Electricistes per Xabier Mata Moya

Gymnastics 5 per Adriano Favero

The pastor of vultures per Julián Negredo

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 07

Ensimismada per Inés Gil Herrera


Cultura

Crònica social del festival de reggae Rototom de Benicàssim Meritxell Lombarte; Fotografia de Carme Ripollès I. Per a la policia municipal dels pobles tarragonins de platja aquest vespre les coses són menys clares: l’habitual quotidià els té acostumats, des de principi d’estiu, a passar la franja horària jugant a lladres i serenos per l’estació de

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 08

tren. Ells, és clar, fan de serenos. L’equip dels lladres l’encarnen tot d’homes negres carregant farcells gegants d’ulleres de sol macarres i calces d’imitació; homes més fibrats i veloços

dia els seus participants són identificables com el blanc i el negre, aquest vespre el públic, fet de gentades passives que esperen els seus trens amb aire condicionat, va esquitxat precisament de negres amb farcells. Són grups de joves, nois i noies, amb bambes cares i esperit aventurer. Parlen català o espanyol sense accent de fora i fan rutes barates cap al

amb una càrrega que fa de mal portar. Se’ls anomena els top-manta i se’ls empeny a corredisses, cadascú amb la seva policia, de Calafell a Torredembarra i d’Altafulla a Salou. Però

sud més proper, a Benicàssim. Cada cop que un dels representants armats de la bona gent se’ls mira amb suspicàcia descobreix que aquests ni abaixen la mirada ni es posen a córrer. Hi ha policies confosos que avui, malgrat

alguna cosa altera el bon funcionament del ritual: si cada

les ordres, no semblen tenir ganes de perseguir a ningú.


de la comarca, veurà com s’estén un camp de concentració immens, amb tendes de campanya, latrines, botigues,

una guixeta tancada i una màquina expenedora de bitllets. Aquests dies, però, va tan desbordada que sembla improvisar una ciutat. Benicàssim (18.000 censats a l’hivern i 45.000 a l’estiu) és el poble de costa on estiuegen, sobretot, els

restaurants i línia d’autobús pròpia. És el festival Rototom de música reggae que en els seus vuit dies de durada arribarà a tenir 240.000 visitants, gairebé el doble de la població de Castelló. A part de la joventut amb voluntat ferroviària, el

veïns de Castelló de la Plana. El que realment li dóna un nom cada estiu més conegut, però, són els festivals musicals que s’hi celebren, amb públic internacional i assistències massives.

Rototom inclou un pàrquing d’unes quantes hectàrees i un càmping amb tendes i centenars d’autocaravanes... tothom perseguint el reggae.

Cultura

II. L’estació de Benicàssim té els elements justos que reclama una estació: una via cap al sud, una cap al nord,

Si hom puja al desert de les Palmes, la serra situada al mig

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 09


Cultura Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 10

III. La música reggae (de l’expressió en llengua anglesa

branques més puristes, sobretot la dels qui es van quedar a

raggamuffin, «vestit amb parracs») té l’origen en les classes baixes jamaicanes i es popularitza arreu del món anglosaxó quan viatja amb els immigrants a les grans metròpolis angleses i nord-americanes, als anys seixanta del segle vint.

Jamaica, barregen tot això o altres temes com l’amor o la socialització amb una mística religiosa: el rastafarisme (religió jamaicana monoteista i afrocèntrica que critica el materialisme i els sistemes polítics (Babylon) i que té com

La temàtica de les seves lletres va lligada, generalment, a la crítica social: sobretot l’anticolonialisme, el nacionalisme negre i l’anticapitalisme, reflex del que preocupava als grups

a instrument sagrat o via per connectar-se amb Déu el cànnabis. Així doncs, tot allò que és reggae sol fer olor de marihuana.

de música nascuts en els ambients immigrants. Algunes


Cultura

aquest cop a vora mar, i als mesos d’hivern les entrevistes van començar. Després de moltes negatives d’ajuntaments tarragonins, la lògica festivalera els va dur a Benicàssim; hi van trobar un encaix en el calendari i no van trigar a marcar

començar a replantejar-se la conveniència de rebre la visita de desenes de milers de fumadors cada estiu. Malgrat l’absència d’incidents o violències, fa pocs anys, en ple apogeu del berlusconisme sociològic a Itàlia, la municipalitat

les diferències amb la resta de festivals: menjar cuinat amb carinyo a preus assequibles, entrada gratuïta per a nens, gent gran i persones amb disminució, descomptes i invitacions per als habitants de la Plana Alta, activitats relacionades

va posar traves cada cop més insuperables que, amb les batudes policials i les detencions, van fer que els organitzadors també es replantegessin continuar-hi. Van demanar a alguns

amb la formació i el coneixement, certa consciència de netedat entre bona part del públic... a part del format festiu amb que els mercats de música i marxandatge es disfressen

treballadors catalans l’encàrrec de buscar una nova ubicació,

el Rototom és capaç d’oferir un variat d’aspectes més.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 11

IV. El festival internacional de música reggae Rototom va obrir les portes per primera vegada fa vint anys a Osoppo (en friülà Ôsof), a la província italiana d’Udine. El petit municipi, conservador i de muntanya, amb els anys va


Cultura

V. A l’ombra d’una gran carpa, sembrat de cadires, hi ha el fòrum social. És una mena d’àgora on uns ponents convidats fan les seves xerrades però després, els qui les han

amb xifres fefaents, que hi ha motius de sobra per instal·lar el matalàs i la tauleta de nit a l’oficina bancària més propera, que probablement uns Mossos ens reubicaran al caixer

escoltat, tenen dret a fer preguntes o discutir el que els plagui, com en un assaig d’assemblearisme. Humor, cultura, desobediència, ecologisme, economia, patriarcat... els temes

automàtic i, encara més: que aquest pot perfectament mutar, mentre dormim, en un vagó de tren cap a Alemanya. Un altre ens informa de que l’estat, com qui no vol la cosa, cobra

estan triats amb molta exquisidesa i, en moments on són urgents, s’agraeix trobar-los a sobretaula amb centenars de tertulians predisposats. Pel sol que assetja la carpa hi ha una barra amb aigua i birra, per a les llengües estrangeres un

un impost pel sol als qui n’extreuen energia. També n’hi ha una que ens mostra un plànol d’Europa amb la ultradreta inflant-se a pertot... tot això en un ambient on fumar no esta mal vist. Es constata alegrement que hi ha gent jove,

servei de traducció i per a la llengua de la Plana Alta «el català del sud; el valencià de tots», la petició sisplau que no la fem servir. Els ponents, un a un, expliquen les seves dèries

molta, interessada en allò tan suat que anomenem política. Se suposa que ningú vol viure en un món on la policia expulsa als pobres d’un lloc a l’altre.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 12

durant vuit dies, cadascú amb el seu bon fer. D’un aprenem,

Nascut l’any 1994, el Rototom Sunsplash ha crescut de tal manera que avui és considerat un dels festivals més grans del món. El secret del seu èxit no només s’explica per un nou interès per la música reggae sinó també per un format que combina la programació cultural, la lúdica i la festiva adreçada a totes les edats. La sociabilitat espontània entre els seus assistents i la gran afluència d’immigrants africans de tot Europa el converteixen en un lloc de trobada alternatiu i d’intercanvi cultural. La vintena edició s’ha celebrat entre els dies 17 i 24 d’agost a Benicàssim i ha estat la de més èxit de la seva història, amb 240.000 visites acumulades.


Cultura

Una mirada al món des del País Valencià Hèctor Moret, Rosa M. Puig-Serra i Joan Guàrdia; Fotografia de Rosa M. Puig-Serra Joan Francesc Mira i Casterà. València, 3 de desembre de 1939. Escriptor, antropòleg, sociòleg, professor de grec, agitador cultural i polític ocasional. Doctor en filosofia i lletres per la Universitat de València (1971) i catedràtic de grec a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Ha estat col·laborador del Laboratori d’Antropologia Social de la Sorbona, professor de la Universitat de Princeton, director de l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia i fundador del Museu d’Etnologia de València. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i president d’Acció Cultural del País Valencià. Creu de Sant Jordi 1991 per la seva tasca cívica i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2004 per la seva trajectòria.

Ens trobem a la porta de l’IEC, on fem les fotografíes i ens fa la primera classe sobre la ceràmica del vestíbul. Anem a fer un te i tot seguit al sindicat. Què us porta a estudiar el comportament humà i després a ser escriptor? Aquesta historia d’ocupar-se i després dedicar-se a l’escriptura i a viure per l’escriptura és una historia molt llarga. Des de molt menut, tenia set o vuit anys, sempre he estat un gran lector. A l’escola i a casa llegia molt, i és clar eren els clàssics castellans. Em vaig llegir tots els Episodios

Nacionales, i literatura d’un cert volum que crec que de certa manera em devia influir en les ganes d’escriure. Ara bé, no en tenia ni la preparació tècnica ni lingüística i vaig pasar molts anys llegint i llegint, i en diversos idiomes. Llibres d’autèntic pes, des de clàssics grecs als contemporanis, i això t’enganxa. Des de la primera joventut, als 20 o 21 anys, em preocupava el comportament humà. Tenia curiositat pels grans temes i, de fet, la meva primera llicenciatura va ser de filosofía: m’interessava l’antropologia filosòfica i l’anàlisi del comportament humà. Dels clàssics de la filosofía sobre estudis de la humanitat i la societat, les obres de joventut

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 13


Cultura

de Marx. De fet, vaig aprendre alemany per poder llegir els manuscrits anteriors a El Capital, els quals van contribuir a endinsar-me en l’antropologia social i cultural. Els pares no tenien estudis, però sí que volien que estudiés. Quan tenia uns 10 anys, els meus germans ja en tenien més de 22 i anaven a la Universitat, i per tant els seus llibres eren per casa: de literatura, d’història i de dret… i també em

i en la percepció social. Fa 100 anys, a Europa una persona «educada», inevitablement de clase alta, sabia llatí i grec, i això vol dir en contacte amb la tradició. Amb la reducció dels estudis clàssics, dels estudis humanístics es perd el sentit temporal. Sembla que venim d’abans d’ahir i no està tan clara la percepció que venim d’una història molt llarga. I el nostre present no s’entén sense aquesta història. Ja ha arribat que un estudiantet de 20 anys entra a un museu i la meitat dels quadres li resulten incomprensibles; o el mateix pel que fa a bona part de la literatura, perquè desconeix els mites i la història de Grècia o Roma. Tampoc té referents sobre la

parlaven del que sentien a la Universitat. El pare treballava

simbologia o el que en podríem dir historiografia religiosa,

per a Hisenda, amb les contribucions, i teníem davant de casa, als afores de València, ja a l’Horta, una granja que mon pare volia portar de manera moderna i metòdica –però no se’n va sortir–, i ma mare tenia una certa cultura.

que és molt important i forma part del nostre patrimoni cultural. Si en un quadre o un llibre t’apareix l’Anunciació de Maria o l’escena del sacrifici d’Abraham i Isaac o el Diluvi Universal i no saps què és, resulta molt fotut, perquè hi ha un buit. Per això cal aquesta cultura literària, artística,

Com valoreu la pèrdua de pes dels estudis humanístics, la filosofia, el llatí i el grec a la Universitat? Malament, malament, perquè els estudis d’interès tècnic,

arquitectònica o estètica, per disposar dels referents del curs de la història i, per exemple, si vas a veure un palau saber per què és com és. Es tracta de la memòria del conjunt d’una

aplicat o científic no haurien de ser incompatibles amb els de filosofia i història. Quant al llatí i al grec, per necessitat sempre seran minoritaris. Jo encara vaig fer un batxillerat amb set anys de llatí, als Esculapis de València. A Lletres

col·lectivitat o societat, i si els seus membres perden aquesta referència temporal queden com sense base; és com si una persona perdés part de la seva memòria personal.

n’érem uns 4 o 5, i a Ciències uns 50. A la Universitat, proporcionalment, la filologia clàssica sempre serà minoritària. Hi ha un problema de desvaloració dels estudis

Quina recepció pública ha tingut la vostra traducció de La Divina Comèdia? Aquí hi ha una sorpresa. Sempre he tingut fe que hi ha

humanístics, una devaluació acadèmica en els currículums

un públic, una minoria que s’interessa pels autors i la cultura

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 14

Vaig aprendre alemany per poder llegar els manuscrits anteriors a El Capital


mateixa època, a partir d’un bon coneixement de l’època i la cultura renaixentista, de l’Església i del Vaticà, amb una certa dignitat, sense amagar res.

distància cultural amb la realitat del segle XIII, i encara més amb la del segle VI a.C. No pots afegir-hi la distància lingüística i expressiva. Quan fas una traducció amb el llenguatge propi

Dels Borja, se n’han dit bestieses monumentals, monstruositats que no tenen res a veure amb la realitat històrica. Eren una família de la petita aristocràcia valenciana

de la literatura actual veus que funciona. La meva sorpresa, i també la dels editors, és que de l’edició de La Divina Comèdia, no la de butxaca sinó la grossa, de 1.300 pàgines i que valia 40 euros, se’n van fer cinc edicions seguides i se’n

que arriba a Roma, que prospera i es relaciona amb les famílies sobiranes de tot Europa; i la noblesa romana els odiava perquè els van prendre el lloc. Resulta fascinant. Les falsedats de la llegenda negra s’han anat repetint, que si el

van vendre 15.000 exemplars. Les dues primeres es van vendre en qüestió de setmanes; poca broma! Molts novel·listes molt coneguts voldrien vendre tants exemplars.

pare anava al llit amb la filla, que si enverinaments... res, tot fals i sense interès. Malauradament, la meva obra ha tingut poca incidència a canviar aquesta visió, perquè es

Una obra així no serà un supervendes de 100.000 exemplars, però pel que és el públic del català 15.000 és molt, i per tant sí que hi ha un públic. Això m’ha renovat la fe.

difon més la continuïtat de la llegenda negra. La traducció a l’italià no va tenir gaire èxit, i en castellà només se’n van vendre 2.000 exemplars, mentre que en català van ser uns 30.000. Diverses vegades m’han demanat que assessorés

Ha passat el mateix amb la vostra novel·la Borja Papa? Diria que és un fenomen semblant perquè els Borja tenen tota una aureola mítica, molt exagerada i molt barrejada amb falsedats absolutes. Tampoc no hi havia un tractament literari contemporani dels Borja. Quan la vaig escriure, després de passar molt de temps a Roma, als arxius de la Biblioteca Vaticana, documentant-me, veus que quan converteixes la realitat històrica en literatura funciona. La història dels Borja, ben carregada de fets excepcionals, és molt més atractiva i prodigiosa que la llegenda negra, carregada, com totes, de luxúria, orgies, pactes amb el dimoni, bruixeria, enverinaments... I explicat des de la

alguna pel·lícula o sèrie de televisió, però sempre he vist que volien el mateix: sexe, violència i tortura, i els he dit que no, però ho fan igualment, des de Vicente Aranda fins a una sèrie nord-americana que va emetre TV3 en contra del meu criteri explícit, o les novel·les de Mario Puzzo. És una desgràcia, però és així.

Cultura

clàssica, ací i arreu d’Europa, i cal donar-los textos per llegir d’una manera contemporània, i no amb un llenguatge encarcarat i arcaic. A la gent ja li resulta difícil superar la

Hi ha estudiants que no entenen un quadre de l’Anunciació de Maria o del Diluvi Universal

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 15


Cultura

Heu rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Un bon dia aixeques el telèfon i t’ho diuen, i et quedes amb una sensació una mica contradictòria. Ja està, ja tens una cosa que no sabies si tindries, i aleshores et quedes com descol·locat, i també et dius «què més puc demanar?». Doncs

En el moment actual hi ha un nombre considerable d’escriptors valencians que tenen els seus editors, el seu públic, els seus lectors a Catalunya, més i tot que al País Valencià. Alguns que van i vénen, com jo mateix. I altres que estan més ací que allà, com l’Enric Sòria; el Vicent Partal, amb Vilaweb; el Vicent Sanchis; Josep Piera; Isabel ClaraSimó; Ferran Torrent… i això no havia passat mai. Hi ha sis, set, vuit noms d’escriptors valencians que són coneguts i acceptats com a part de la pròpia cultura, de la pròpia

res més, continuar treballant i fent les coses de la millor

literatura. Ja no són una cosa exòtica d’allà baix. Fins i tot

manera possible. I procurar fer-ho encara millor i, com sempre, a base de moltes hores. En definitiva, et quedes content i satisfet.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 16

Acció Cultural del País Valencià és insubstituïble i ja torna a navegar

Com valoreu l’aportació valenciana a la cultura catalana?

jo mateix, com a exemple, utilitzo un català acadèmic, o correcte, literari, però usant les variants valencianes clàssiques i acceptades. Al principi algú ho veia curiós i ara ja ningú no se n’estranya. El que em preocupa és el reconeixement dels escriptors valencians en català en la pròpia societat

Obté el reconeixement merescut? Jo diria que ara sí. Fa 50 anys, a Barcelona o a Catalunya es coneixia un personatge curiós que estava allà en un poble,

valenciana. Pel que fa a la presència de valencians en el món acadèmic de la cultura catalana, ara mateix vinc d’una sessió de l’IEC:

que es deia Joan Fuster, que ja amb 25 o 30 anys era extraordinari. Tenia una cultura sòlida, cosa que era insòlita en aquella época, i insòlita en una mena de desert que era el País Valencià després de la Guerra i la postguerra. Un fet

dels 120 membres actuals, 25 o 30 són valencians i participen amb absoluta normalitat en les sessions de les diferents seccions. I l’última presa de possessió d’un membre de la meva Secció, una antropòloga valenciana amiga meva, s’ha

singular que a poc a poc es va anar assimilant. I amb el pas del temps, va haver-hi un gran poeta, Joan Andrés Estellés. I després alguna persona més.

fet a l’aula magna de la Universitat de València, presidida pel vice-rector. En l’àmbit universitari les relacions són totalment normals. És un món minoritari, d’acord. Però alhora, per exemple, en les organitzacions sindicals hi ha


Àustria. O Hongria, un país civilitzadíssim, que està governat per una dreta brutal. O Grècia, que aprofita una situació de frustració general i la utilitza en un sentit absolutament

i cordial, i la de CCOO, i el sindicat de Llauradors i Ramaders, que té una actitud molt ferma. Qui hi està en contra és la dreta. Mentre no perdi unes

monstruós. El que vivim aquí no és una situació excepcional, sinó que forma part d’una situació general.

eleccions, usarà tots els sofismes, les mentides i els recursos publicitaris per mantenir la seva actitud poc racional. Les persones i els grups polítics poden tenir les seves ideologies, però el que no es pot és estar contínuament falsejant la

Com es viu l’acusació que Catalunya i el català volen empassar-se tot el que és valencià? De cara a un tipus de minories socials que tenen una lleugera capacitat de criteri, de formació i un cert esperit

realitat i enverinant la gent amb absolutes bestieses. Com totes les demagògies, quan tenen una força darrere, funcionen. Arreu d’Europa i del món mai la dreta de Hitler

crític no és cap problema. De fet, al País Valencià la producció cultural més interessant, moderna i seriosa es fa majoritàriament en català; tant la literatura com la formació

és la dreta civilitzada, tranquil·la, del tot respectable; aquesta dreta virulenta i irracional que acudeix només a les reaccions més primàries, com per exemple al País Valencià quan diuen «Els catalans s’ho foten tot!» «S’emporten lo nostre». Crear

universitària. I per exemple les publicacions de la Universitat de València són importantíssimes, i segurament que aquesta Universitat té la millor editorial universitària d’Espanya, i una de les millors d’Europa. Fa unes revistes esplèndides, com ara Mètode de divulgació científica. Fan una gran feina de divulgació acadèmica, cosa que funciona i que té el seu

aquesta mena d’enemic exterior ha funcionat a Alemanya i a França, on, ¿com t’expliques que des de fa molts anys el primer partit obrer és el Front Nacional de Le Pen? Són reductes de la classe obrera que votaven els comunistes. És fascinant, i té una explicació: són frustracions que algú sap explotar demagògicament. A molta gent li agrada que li donin oposicions clares on es pugui identificar, on tu puguis atacar un altre. A vegades, la dreta més dura, més irracional i més absurda és la que té més èxit, des del Tea Party, a Le Pen, Berlusconi… fins a un país tan supercivilitzat com és

Cultura

una actitud molt positiva; i no parlo només del sindicat de treballadors de l’ensenyament, que se’l podría considerar nacionalista, sinó que l’actitud de la UGT és molt favorable

públic. La producció cultural de la dreta, sobretot de la dreta anticatalana és zero. Tenen el cervell tan bloquejat que no poden produir res que valgui la pena. Sigui un estudi d’història

Els empresari valencians comencen a valorar la relació amb Catalunya

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 17


Cultura

Acció Cultural de País Valencià (ACPV) ha fet i fa una gran tasca cultural i pública.

clar que hi ha una comunitat, uns consistoris i una comunitat també de llengua i cultura, el que passa a Catalunya ens interessa molt, i fins i tot per interessos econòmics. Les relacions econòmiques entre el País Valencià i Catalunya en els dos sentits són molt fortes. Ara, els empresaris valencians comencen a veure-ho, a veure-ho de veritat, i arriben a pensar «Què hem estat fent? Ens hem estat tirant pedres a la nostra pròpia teulada, en contra dels nostres interessos.» Per tant, des d’aquesta minoria

Hem passat econòmicament una època molt crítica, amb

ideològica d’afinitat o de proximitat amb Catalunya, es veu

les famoses multes, que han arribat fins als 900.000 euros; i a més totes les retalladles de subvencions i el bloqueig continu. Quan ara fa més d’un any vaig assumir-ne la Presidència, era com quan acceptes de ser el capità d’un vaixell a punt d’enfonsar-se, amb aigua entrant per tots

amb molta il·lusió, amb una certa esperança. Una altra cosa és saber com anirà el procés. Hi ha molta gent que ho veiem –tot i no ser una part directa, ni ser residents, ni poder votar– com una festa. És molt important com està funcionant tot aquest procés. Poc abans de la Diada de 2012 era a Barcelona

costats. Però bé, el salvarem, perquè ACPV és una institució insubstituïble, com ho pot ser Òmniun a Catalunya. Són un producte del que se’n diu «societat civil». Ara ja és segur

per asistir al lliurament de la medalla d’or del Parlament de Catalunya a Òmnium Cultural, i van voler que un membre mallorquí, el pare Massot, un de Catalunya, Jaume Cabré,

que no naufraga i, de fet, ja torna a navegar, a poc a poc.

i un de València, que era jo, féssim un petit parlament. A la sortida de l’acte van projectar una imatge de Lluís Companys a la façana del Parlament, i darrere nostre hi havia un grup d’unes 40 persones cridant «Cabrones, hijos de puta, ladrones!», com si fóssim la burgesia espoliadora. Això, què

La Diada ha estat alegria i esperança

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 18

o psicològic o bona literatura. Tenen uns pressupòsits que són clarament anormals, sense la més mínima base. No els interessa la cultura.

Com es veu des del País Valencià el procés actual de Catalunya? Des de quin sector del País Valencià? A aquells que hem estat sempre fent una mena de valencianisme d’afinitat catalana – no parlo de sectors més radicals que poden proclamar «València és Catalunya», i ja està–, que tenim

és? L’endemà, a Barcelona, no et trobaves una manifestació, perquè era una marea humana. I veure l’alegria de la gent,


Una vida en què entren coses contínuament, amb centenars de canals de televisió, imatges, notícies… un bombardeig continuat. I les maquinetes, i els mòbils… i si

compartida i familiar de tota mena de gent, aquesta cadena humana, tot plegat és una cosa fantástica que em reconforta, malgrat que la premsa de Madrid no ho va voler entendre.

no tens uns fonaments que et permetin valorar i posar cada cosa al seu lloc vas completament descol·locat. No sóc optimista respecte del profit de la utilització d’aquests mitjans

Si la gent es quedés molt frustrada ja no sé què passaria. Ara hi ha una sensació d’esperança, i no sé de cap altre lloc d’Europa –i potser del món– on serien capaços, proporcionalment, de mobilitzar-se més d’un milió de

tecnològics.

persones. Com a antropòleg, sempre és millor l’alegria i l’esperança que l’amargor i la frustració.

general del benestar, i vivim infinitament millor que fa 100 anys: més bones cases, més recursos, millor alimentació, les feines no són tan dures, hi ha molta més higiene… La crisi

En una generació, el món i la societat han canviat molt… Sí, en una generació hi ha hagut com una mena de tall, producte de l’acceleració entre la manera com ens han educat, com hem començat a veure el món, hem parlat, ens

que ara passem es produeix als països on hem fet malament les coses. No ens hem de fer les víctimes, perquè tots tenim una part de culpa.

hem relacionat i la manera com ha viscut i viu tot això la gent que té ara de 20 a 30 anys. Al llarg de la historia hi ha hagut canvis ràpids, però no tant; perquè mai a la historia s’havia produït una acumulació de tantes novetats tecnològiques. Quan tenia uns 12 anys, i érem a l’hortet que teníem davant de casa, quan volies telefonar a algú havies de demanar una conferència, i et podien avisar al cap d’un parell d’hores. M’he criat sense televisió i sense telèfon, i això per a una part de la joventut d’avui és inconcebible.

Què penseu del desprestigi dels partits i sindicats? Mentre els dirigents polítics no facin autocrítica i un sanejament intern molt seriós, malament! Totes les organitzacions d’esquerres haurien de fer un reconeixement d’errors i d’excessos, sense tenir vergonya, sinó correm el perill –com ja ha passat a altres països– que la gent treballadora no se senti representada. Quant als sindicats, la crítica és més a la manera com funciona, o com percep la gent que funciona, el que en podríem dir la burocràcia sindical.

Cultura

el relaxament, sense histèria, la tranquil·litat, els pares, les iaies, somriures, cançons, gent que balla; no hi havia ni una mala paraula, ni un mal gest barroer. Aquesta alegria

Com va el món? Vista la humanitat amb perspectiva, hi ha un increment

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 19


Societat

L’Assemblea Nacional Catalana i els sindicats Necessitem la màxima implicació dels sindicats per a què la Catalunya postreferèndum faci seves les reivindicacions dels treballadors Alfredo Bienzobas, coordinador de la Sectorial de Treballadors per la Independència de l’ANC

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 20

treballadors@assemblea.cat Ens presentem En primer lloc, agrair que, com a Sectorial de Treballadors

que «L’ANC treballarà perquè la majoria de la nostra població, tan castigada per la crisi econòmica, política i social, constati

i Treballadores per la Independència, ens oferiu la possibilitat de presentar-nos i d’expressar algunes idees. El Full de Ruta de l’Assemblea Nacional Catalana estableix

que la independència representa una oportunitat clara d’abordar els problemes polítics i socials amb mesures i possibilitats certes de canvi i millora».


assemblees de caràcter territorial i sectorial. La participació en qualsevol dels seus òrgans és sempre a títol personal. En essència, el rumb de l’ANC és molt clar, busca la independència

que garanteixin un alt nivell de benestar social i prosperitat per a tothom». És per això que entre els seus objectius està el de «participar amb els sindicats, plataformes i moviments

mitjançant el exercici d’una activitat democràtica i pacífica que culmina en l’exercici del dret a decidir o referèndum d’autodeterminació. La seva pedra angular és que tots els

que reclamen millores socials i sortides a la crisi, aportant la idea que només amb un nou estat això serà possible i evitar, així, el trencament de la cohesió social». Aquestes declaracions són més que paraules si recordem que l’ANC va

que viuen i treballen a Catalunya puguin manifestar-se a favor o en contra de la independència. Un objectiu com el plantejat requereix una gran participació social, i aquí entra en joc l’anomenada transversalitat:

donar suport a la vaga general de 14 de novembre, o que va editar un manifest de suport a la classe treballadora el passat 1r de Maig.

comprèn el contraposat socialment i políticament. Tal circumstància ha ser assumida pels membres de l’Assemblea. També que, tot i tenir la independència per si mateixa un

L’ANC és una organització unitària, popular, transversal i democràtica que s’estructura com un moviment basat en la democràcia de base i la unitat d’acció, i s’organitza en

contingut alliberador, el seu contingut és essencial i s’està escrivint ara. Així, el posicionament que tinguem avui en relació a les retallades, no només influeix en el present sinó

Societat

Les estructures i el funcionament de l’Estat propi català que es propugna deuran correspondre «a una màxima transparència, eficàcia i justícia de la gestió pública, així com

Només amb un nou estat seran possibles les millores socials i la sortida de la crisi

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 21


Societat Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 22

en la gestació de les polítiques socials de la futura república catalana. A la sectorial exercim la transversalitat en defensa dels drets

de les classes treballadores i populars» que es manifesten a l’estat espanyol mitjançant «la insistència recentralitzadora, autoritària i profundament anticatalana del govern corrupte

dels treballadors i de les capes populars de la població perquè, tal com diem en el nostre manifest Treball i país (www.anctreballadors o www.assemblea.cat/?q=node/5310),

del PP i de l’esperpèntica monarquia borbònica espanyola; la política d’intensificació de l’espoli (robatori) fiscal i de l’ofec pressupostari, i també la continuada ofensiva contra

entenem que «Les treballadores i els treballadors catalans som objecte d’una de la més dures ofensives de les darreres dècades, contra tots els nostres drets polítics, econòmics, socials i nacionals». I això com a conseqüència de «les

la llengua i la cultura catalanes». Per això creiem que «davant d’aquesta conjuntura, i davant les ambigüitats i de la deriva de classe de l’actual govern de la Generalitat que, al redistribuir la despesa sols

imposicions antidemocràtiques i neoliberals, dictades pels mercats financers, pels especuladors, i orquestrades pels poders de la Unió Europea (UE), amb polítiques d’extrema

pensa en retallar als mes dèbils, mentre s’absté de incrementar l’esforç contributiu als mes rics… l’opció més raonable i més encertada per part de la classe treballadora

austeritat i duresa que miren de solucionar la crisi, que ells mateixos han creat, en el seu únic profit i a costa dels drets

catalana és la de plantar cara». I plantem cara promovent «un moviment d’intensa transformació democràtica de la


socials bàsics (treball, habitatge, seguretat social, salut, educació i cultura). Compromesa també amb l’economia productiva, social i cooperativa, el sector públic, la

d’acord amb les nostres necessitats socials i nacionals, com a estat català, de dret, republicà, democràtic i social, plenament sobirà, és a dir, lliure d’imposicions alienes per

sostenibilitat i el respecte al medi natural». La nostra sectorial no substitueix a ningú, està formada per treballadors i sindicalistes de diversa filiació política i

damunt de la voluntat del nostre poble». Quan parlem de democràcia entenem que aquesta s’ha de basar en els «valors republicans de les llibertats, la igualtat de drets, la laïcitat i la divisió de poders. Basada també en

sindical que lluitem perquè, en el procés que condueix a la sobirania nacional plena, els interessos dels treballadors hi estiguin presents, i hi siguin respectats i ampliats. Per això et cridem a posar-te en contacte amb nosaltres a través del

la supremacia del comú públic, emanat de la voluntat popular, exercida alhora directament (democràcia participativa) i amb la lliure elecció i la revocació de càrrecs i de representants

correu treballadors@assemblea.cat. La fi de cicle i les organitzacions sindicals

(democràcia representativa)». Democràcia de contingut social, és a dir, que «restarà compromesa amb els drets

Tots som conscients que ens trobem davant el final del cicle iniciat en l’anomenada «transició democràtica». La

Societat

societat, per les llibertats nacionals de Catalunya, per la constitució d’un estat social i de dret per a la nostra nació catalana» i, en aquest procés defensem «el ple autogovern,

L’ANC: unitària, popular, transversal i democràtica, amb assemblees territorials i sectorials. La participació és a títol personal

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 23


Societat

depredació neoliberal, la seva cobdícia i capacitat corruptora ha trencat el paradigma del repartiment social de la riquesa i ha posat en qüestió les institucions democràtiques. Les

seus respectius ciutadans amb l’exercici de la seva sobirania. Cal obrir processos constituents liderats pels ciutadans. Exigir responsabilitats civils i penals als corruptes. Recuperar la

febles institucions que es van posar en marxa estan esgotades: el sistema parlamentari, el sistema judicial, el tribunal constitucional, la monarquia, el sistema autonòmic,

sobirania enfront a organismes europeus que els pobles no han escollit i sols representen al capital financer. Regenerar les institucions, promoure una política econòmica que estimuli

la fiscalitat que només afavoreix els rics, la submissió a institucions europees no democràtiques, etc., i no compten amb el suport d’uns ciutadans cada dia més empobrits, amb serveis públics cada vegada més retallats, sense perspectives

la producció i la creació d’ocupació, revitalitzar la societat civil, ja que no podrem avançar sense l’esforç de tots i, per això, haurem d’assegurar-nos que els resultats reverteixen en benefici de tota la comunitat.

de futur per a ells i, menys encara, per als seus fills, quant el comú és la precarietat i els desnonaments, mentre la corrupció ens envaeix i es legisla contra els treballadors i les

A la vista del que s’ha dit, estem convençuts que com a sindicalistes no podem conformar-nos amb manifestar el nostre ple suport al dret a decidir. Els treballadors necessitem

classes populars, en favor dels bancs i les grans corporacions... Ni el problema és conjuntural ni es pot arreglar amb unes simples reformes. El problema és sistèmic i, conforme passa el temps, s’agreuja. Tant Catalunya com Espanya tenen reptes

que els sindicats obrin els debats necessaris i posin en marxa totes les seves capacitats perquè la Catalunya que sorgeixi després del referèndum faci seves les reivindicacions dels treballadors i de les classes populars. I és que, el futur, s’està

paral·lels que hauran d’ésser resolts democràticament pels

escrivint ara.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 24

El futur l’estem escrivint ara


Societat

Tot i que les CUP, les candidatures d’unitat popular, disposen d’una llarga trajectòria, ara el seu protagonisme públic ha augmentat, i per això ens ha semblat oportú oferir-ne una presentació

La trajectòria i el present de les CUP V. Ferrús El passat 25 de novembre, una força política, la CUP, entrava per primer cop al Parlament de la Catalunya estricta. No era pas una desconeguda ja que el seu nom ja havia començat a sonar amb certa força sobretot des de les municipals del 2011. Ara bé, entrar al Parlament de Catalunya era una fita que es veia força complicada quan un mes i mig abans la militància de l’organització havia decidit concórrer a unes eleccions supramunicipals.

La Unitat Popular Però la CUP no és simplement una candidatura, sinó que és actualment l’organització referencial no només de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans sinó del seu projecte tàctico-estratègic, la Unitat Popular. Les unitats populars són expressions polítiques de masses que van sempre més enllà de simples agrupacions electorals. De fet, són l’agrupació de totes les forces transformadores de la societat en una fase concreta de la seva confrontació

amb el poder de l’Estat (o dels estats). Per aquesta raó fonamenten la seva unitat sobretot en la pràctica de la lluita i recullen, per tant, un programa de reivindicacions concretes (de tipus tàctic). En resum, es pot dir que les unitats populars tenen les característiques següents: — Són agrupacions de forces populars per a l’acció — Es fonamenten en un programa clar de reivindicacions concretes — Tenen una expressió política de masses, amb projecció institucional Per tant, la CUP no pot ser reduïda al seu vessant institucional, sinó que és alhora el portaveu i l’agent dinamitzador de diferents lluites populars (socials, laborals, ecològiques, sobiranistes, culturals, lingüístiques). La clau del seu èxit cal veure-la sobretot en aquesta imbricació amb diferents lluites populars que li ha permès sumar moltes complicitats.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 25


Societat

Senyals d’identitat

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 26

Després del 2007 i sobretot el 2011, diversos politicòlegs i articulistes han intentat delimitar, sovint d’una manera

La clau de l’èxit és la imbricació amb diferents lluites populars

molt poc afortunada o superficial, quins són els senyals d’identitat d’aquesta organització. Així, l’acusació de populisme ha estat l’etiqueta fàcil amb què alguns d’aquests analistes han volgut classificar una realitat nova que, en el fons, els desagrada. Intentarem tot seguit esbossar-ne el trets més definitoris. Per començar, cal dir que, des d’un punt ideològic, la CUP és una organització d’esquerres en què conviuen diverses tradicions. Alguns analistes poc informats han insistit en la importància o la influència del component llibertari, però cal dir que aquesta tradició és minoritària dins la CUP. Òbviament, un altre senyal d’identitat d’aquesta organització és l’independentisme. Ara bé, la CUP no pretén assolir la independentista només de la Catalunya estricta sinó de tots

Així, a nivell municipal, mitjançant els anomenats Punts de Trobada, s’elabora el programa en contacte amb les persones, entitats i col·lectius que hi estiguin interessats. D’altra banda, després de la darrera assemblea nacional celebrada el passat mes de febrer, s’han institucionalitzat altres fórmules de participació per a les persones o col·lectius que no formen part de la CUP. En destaquen tres: les Assemblees Obertes, fórmula assajada durant la darrera campanya electoral; les Trobades de la Unitat Popular; i el Grups de Treball Nacional, que s’encarreguen d’elaborar el discurs de l’organització en l’àmbit sectorial. L’objectiu d’aquests mecanismes de participació és donar cabuda a les diferents expressions de la Unitat Popular

el Països Catalans; a més, lliga aquest objectiu a una transformació social. Hi ha altres característiques fonamentals

i no aïllar l’organització del seu medi. — El rebuig a la professionalització de la política. En contrast

que tenen a veure amb el funcionament, amb les formes organitzatives, com ara: — L’assemblearisme, entès no pas com un mecanisme formal que de vegades amaga un funcionament vertical sinó com un procés deliberatiu que garanteixi la

amb la resta de forces polítiques que s’autoproclamen d’esquerres, la CUP ha establert uns forts mecanismes (limitació de mandats i retribucions) per impedir la creació de polítics professionals que s’eternitzen en els càrrecs i

participació de la militància en la presa de decisions. — La imbricació amb els moviments populars i el teixit

esdevenen una casta allunyada de la realitat social.

Una mica d’història

associatiu, en un camí d’anada i tornada constant. Com hem assenyalat més amunt, aquesta imbricació queda garantida en primera instància per la presència de la militància de la CUP en les lluites populars.

La CUP no és un projecte nou, sinó que la seva història ve de lluny, en concret de la segona meitat dels vuitanta del segle XX, una etapa en què l’independentisme era minoritari, gairebé marginal.

— L’obertura en els canals de participació, ja que la CUP no és una organització tancada en si mateixa, sinó que es busca el contacte constant amb les classes populars.

El 14 de desembre de 1986 es va constituir l’AMEI (Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista), arran dels contactes que el Moviment de Defensa de la Terra (MDT)


cosa es va traduir sobretot en la desaparició d’algunes CUP creades abans del 1991. El desembre de 1998, un grup de

municipals de juny del 1987. Entre aquests col·lectius destacaven la UM-9 i la CUPA, que governaven als municipis de Sant Pere de Ribes i Arbúcies respectivament. Va ser l’AMEI qui, a més d’agrupacions d’electors amb diversos noms, va

persones vinculades a les CUP de Biosca, Manresa, Navarcles, Sabadell, Salt, Torà i Valls i a la UM9 de Sant Pere de Ribes van iniciar un procés de rellançament de l’AMEI. Aquest procés va tenir una primera concreció en l’elaboració d’una

impulsar la fórmula CUP (Candidatura d’Unitat Popular). Així, a les eleccions municipals de 2007 ja es van presentar Candidatures d’Unitat Popular a llocs com Salt, Premià de

definició política i en la presentació de candidatures a les eleccions municipals del 1999. El novembre del 2000 es va celebrar a Manresa una

La CUP ha tingut el que s’ha de tenir per dir-li lladre a algú que pensa que els lladres només ho són si també són pobres

Societat

va iniciar amb diversos col·lectius locals per mirar de bastir i coordinar candidatures que concorreguessin a les eleccions

trobada nacional de l’AMEI en què es va ratificar la definició política i es va traçar un pla de treball per als propers tres anys, els objectius principals del qual eren augmentar el nombre de CUP i elaborar un programa marc per a les

Mar o el Masnou, municipi on es va assolir el primer regidor

eleccions del 2003 a partir de debats temàtics que celebrarien a diferents poblacions. Aquest programa s’aprovaria en una nova trobada nacional celebrada el juny de 2002. En aquesta

amb la sigla CUP. Durant els quatre anys següents, malgrat els intents de l’Estat i de la direcció d’ERC de liquidar l’Esquerra Independentista en tots els fronts, el projecte de l’AMEI va experimentar un creixement. Aquest creixement es va manifestar en un augment tant dels nuclis CUP com del nombre de candidatures en què participaven persones o col·lectius que estaven vinculats a l’AMEI. Així, a les eleccions municipals de 1991, es van presentar noves Candidatures d’Unitat Popular a Alcanar, Argentona, Banyoles, Manresa, Valls, Vilafranca del Penedès o Vilassar de Dalt i a dues capitals de comarca, Banyoles i Valls, es va aconseguir entrar a l’Ajuntament. La crisi de l’Esquerra Independentista posterior als anys 1991-1992 va afectar la línia ascendent de l’AMEI, la qual

mateixa reunió es va explicitar el suport de totes les organitzacions de l’Esquerra Independentista (Endavant, Maulets, MDT i PSAN) al projecte de les CUP. Tot aquest treball intern i extern culminarà en la creació de noves CUP i en l’entrada el 2003 als consistoris de dues capitals de comarca, Valls i Vilafranca del Penedès. En els anys següents, la CUP va experimentar un creixement ininterromput sobretot al Principat. Aquest creixement va acabar substituint i ocupant l’espai polític de l’AMEI, que desapareixerà. Aquesta fet va obligar a una primera reestructuració organitzava de la Candidatura d’Unitat Popular que en aquesta fase encara funcionarà fonamentalment com una coordinadora de col·lectius locals. D’altra banda, s’aprofundirà en l’elaboració del programa marc augmentant el nombre de debats temàtics. Tots aquests

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 27


Societat

avenços fructificaran a les eleccions municipals del maig del 2007, en què la CUP va assolir els millors resultats electorals de la seva història i representació als ajuntaments de quatre noves capitals comarcals (Berga, Mataró, Vilanova i la Geltrú i Vic). Després de l’èxit electoral del maig de 2007, la CUP va continuar la seva expansió territorial. Paral·lelament, es va iniciar un procés assembleari per dotar-se d’uns estatuts i

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 28

d’una línia tàctico-estratègica, unes demandes que el creixement del projecte feien inajornables. Així, el juliol de 2008 s’aprovaran els nous estatuts, que reforcen el caràcter assembleari d’una organització que deixa de ser una coordinadora de nuclis locals. Finalment, les municipals del 2011 van ratificar definitivament la consolidació del projecte: la CUP, que només es presentava en una vuitantena de municipis, va obtenir més d’un centenar de regidors, cosa que la va convertir en la sisena força política a nivell municipal

Encarant el futur Tot i que ja sabem que el futur és incert, el projecte que encarna la CUP encara té molt de camp per córrer i créixer. En aquest llarg trajecte, però, haurà d’encarar principalment quatre reptes: — expandir-se arreu del país — continuar teixint complicitats amb els moviments populars i el teixit associatiu — clarificar la seva estratègia d’alliberament nacional i social, i

— definir millor el seu model de societat, és a dir, què s’entén per socialisme Mentrestant, en un context en què la gran burgesia està aprofitant l’enèsima crisi del capitalisme per acabar amb els minsos drets socials, la CUP és sobretot una esperança per a molts sectors populars castigats i humiliats per aquesta crisi que no pensen rendir-se ni callar ni abaixar el cap davant l’oligarquia que ens ha dut al desastre econòmico-social actual. Ho expressava d’una manera gràfica el periodista Salvador Cot l’endemà de la compareixença del totpoderós Narcís Serra davant la comissió que investiga la fallida de les caixes d’estalvi a Catalunya: Van ser només tres minuts curts. El temps que van ballar Uma Thurman i John Travolta a Pulp Fiction, el que tarda en sortir l’aigua calenta a l’hivern, quinze cèntims al parquímetre... Però també va ser la primera sanció que rebran Narcís Serra i, per extensió, tots els espavilats que es van omplir les butxaques convençuts d’una impunitat que hauria pogut ser total, si no fos perquè la CUP ha tingut el que s’ha de tenir per dir-li lladre a algú que pensa que els lladres només ho són si també són pobres. Aquesta societat vol ser millor i demostra que pot serho. I una de les condicions és, precisament, que desapareguin aquestes zones d’impunitat. Ahir David Fernández va aconseguir la primera condemna: Tres minuts. No és poc.


Societat

Alternatives per canviar el model de societat El Procés Constituent, el Parlament Ciutadà i la UPEC Quan l’any 1975 es va morir el general sediciós i feixista Francisco Franco, després de gairebé quaranta anys de dictadura espanyola, es va iniciar el procés cap a la recuperació democràtica. Entre les opcions de reforma o de ruptura es va imposar la primera, potser el que era possible en aquell moment. Ara han passat gairebé quatre dècades i hi ha una sensació molt clara de fi d’etapa, de fallida del sistema, de descrèdit del sistema institucional vigent. Catalunya va viure la Revolució Industrial, amb un nou poder per a la burgesia, una mentalitat productiva, l’entrada de les ideologies llibertària i marxista, la creació d’organitzacions sindicals com la UGT i la CNT, un renovat anhel europeu i la valoració pública de la cultura i la catalanitat a través de la Renaixença. Una Catalunya moderna i industrial que mirava nord enllà, que es retrobava amb ella mateixa i alhora volia fer de locomotora de la modernització espanyola. És per això que Catalunya sempre ha estat un termòmetre de la salut del sistema, i per això és ací on ara hi ha més consciència de la fallida del sistema social i institucional espanyol. Hi ha una convicció majoritària que l’objectiu històric del nacionalisme català o catalanisme de trobar un encaix amb Espanya ha fracassat i que el model de societat que tenim en el context de la globalització comporta una greu reculada de l’estat del benestar i un empobriment indigne de les classes populars. La crisi econòmica actual ha accentuat els efectes dels dèficits estructurals del nostre model de societat. Torna la política, l’interès dels ciutadans per la cosa

fem ressò de les reflexions d’intel·lectuals de referència, i d’algunes iniciatives i realitats, de l’Assemblea Nacional Catalana, de la Plataforma dels Afectats per les Hipoteques, de les CUP, de l’Assemblea de Docents de les Illes Balears i, ací, del Procés Constituent impulsat per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, del Parlament Ciutadà promogut per la Itziar González, i del fòrum UPEC (Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya). Foto: Clinton Cardozo, sxc.hu

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 29

pública, per la comunitat, perquè el present resulta insatisfactori, perquè les perspectives de futur si seguim així són dolentes col·lectivament i per a cada persona. Per tant, o resignació o esperança. Amb modèstia, ens hem fet i ens


Societat

El Procés Constituent Xavier Domènech Sampere www.procesconstituent.cat El 1789 es convocaven els Estats Generals a França. En principi s’hi anava a dirimir un problema d’hisenda; després de la declaració el 1787 de la bancarrota de l’Estat, la monarquia reclamava un augment dels tributs. Tanmateix aquest augment havia d’anar precedit d’un nou pacte entre els diversos estaments socials i l’Estat. Habitualment aquest pacte s’havia saldat amb majors prerrogatives per al Primer Estat, representat per l’Església, i el Segon Estat, format per la noblesa, tot quedant-ne algunes engrunes per al Tercer Estat, és a dir la resta del país. Però hi havia hagut massa transformacions econòmiques i socials, i la vida de les classes populars havia esdevingut prou precària per a què la situació es pogués solucionar com sempre. Durant tot el procés de convocatòria dels representants dels Estat Generals, gairebé un any, la gent es reuní en multitud de petits actes fins a omplir 60.000 quaderns de queixes on es lligaven les reivindicacions materials amb els drets no reconeguts. Quan aquest procés de reclamacions topà amb la negativa dels estaments privilegiats i del mateix rei, el que havia començat com un intent de nou pacte social prengué ràpidament una altra forma. El Tercer Estat declarà que ells ho eren tot, ho representaven tot, ja que eren l’àmplia majoria del poble, en un to que seria molt similar al que va proclamar el moviment recent d’Ocupem Wall Street: «Nosaltres, els que no tenim veu ni representació som el 99 %, vosaltres, els que preteneu dominar el món, tan sols sou l’1 %». En tot cas a França aquesta proclamació va significar passar de ser el Tercer Estat a ser l’Assemblea

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 30

Nacional i de l’Assemblea Nacional a l’Assemblea Constituent.

a la crisi, no han generat cap alternativa de país unitària, just en el moment en què el patrimoni de l’esquerra està més en perill. B) La resistència viscuda ha pres en els moments més fortament disruptius formes inesperades que impugnen gran part de les pràctiques polítiques seguides fins ara, com el moviment del 15M, però conviu alhora amb una situació cada cop més estesa i generalitzada a la nostra societat de reducció d’expectatives. La por respecte el propi present i el futur, la por a perdre la feina, a perdre la casa, a perdre encara més drets sinó es transacciona només pot ser superada amb amplis moviments polítics, i no només socials, que

Hi ha una majoria social a Catalunya contraria al procés de reacció neoliberal

Un procés i una voluntat que ha pres diverses formes en el passat, però que emergeix quan són molts els que constaten que tot està fent fallida i que el debat ja no es mou només a l’entorn dels paràmetres de l’articulació d’una alternativa de govern, una alternativa dins del sistema, sinó

retornin la confiança C) La posició majoritària contrària a la situació que estem vivint no va acompanyada d’un procés ampli de conversió d’aquests valors, certeses i expectatives

d’una alternativa de sistema. I és des de la intuïció que estem en aquesta situació i que hi ha una majoria social a Catalunya contrària al procés de reacció neoliberal intensificat en aquests

en alternatives econòmiques, socials, culturals i polítiques difoses entre els teixits socials. No va acompanyada d’un procés d’articulació d’una nova hegemonia que reverteixi

últims anys que va sorgir l’abril passat la proposta del Procés Constituent. Aquesta proposta parteix de tres pressupòsits: A) El nivell de resistència ofert per sectors significatius de la societat a les retallades no ha anat acompanyat de la capacitat

la situació globalment, tot inaugurant un nou temps. No es tracta en aquest sentit que el carrer acompanyi a la política, o als subjectes polítics, es tracta que els subjectes polítics formin part i ajudin a un procés molt més ampli de

d’articulació política dels subjectes polítics tradicionals de la força que s’expressava al carrer. En la mitja dècada que portem ja de crisi, les forces tradicionals de l’esquerra política,

transformació. És en aquest camp on la proposta del Procés Constituent treballa a partir de dos eixos. El primer va emergir

que pogueren estar aliades al govern en el període anterior

immediatament en el debat públic, però és el darrer en


Foto: horrapics, Flickr

l’ordre de prioritats actuals, i es planteja el problema de l’articulació d’una alternativa de majories en termes electorals. Una alternativa que no pot partir dels debats estèrils sobre un tripartit, corresponents a una altra fase de la història, ni tampoc al debat sobre el Front d’Esquerres, o la Syriza catalana, entesa com un mer pacte electoral entre diverses forces polítiques, sinó que ha de tenir com a bases

fallida i una màxima obertura envers els subjectes polítics i socials que han emergit en aquests darrers anys. El segon eix és la pròpia proposta programàtica global. No es tracta

gran diversitat. Persones pertanyents a diverses organitzacions socials i polítiques, persones que han fet de la independència de Catalunya un dels seus principals objectius polítics

en aquest sentit de definir un programa de govern, encara que la proposta del procés parteix d’uns principis resumits en els seus deu punts, sinó que el procés és el programa. La necessitat d’obrir un veritable procés constituent des de baix,

conjuntament amb altres que no la tenen com a prioritat, i gent que no ve d’enlloc i que, per tant, és d’arreu, han trobat un espai comú on començar a treballar per transformar no tan sols el país, sinó el model de vida, no lluitar tan sols per

com un procés d’articulació d’alternatives socials, econòmiques, culturals i polítiques constituents d’una nova realitat, des de la certesa que ja no és possible un retorn al

articular una Assemblea Nacional, sinó lluitar sobretot per una Assemblea Constituent. Recentment Josep Piqué presentava, com a president del Cercle d’Economia, el document Fi de cicle. Nous temps on demanava una àmplia reforma constitucional davant la crisi de legitimitat de l’actual. Segons ell, si aquesta reforma no es feia des de d’alt hi hauria

Tenim deu principis, però el procés és el programa

passat, però que encara és possible construir un present i un futur al servei de les majories. No és tracta de constituir una alternativa de govern, una alternativa dins del sistema, sinó d’iniciar el camí cap una alternativa a un sistema que està en fallida. Tot plegat pot semblar irreal, però davant la proposta del Procés Constituent també és constatable que vivim un

una ruptura on serien «les noves formacions sorgides de la desafecció les que s’encarreguerien de fer-la». Talment el que pretén el Procés Constituent.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 31

una profunda generositat, una àmplia humilitat des del coneixement que tot una pràctica de les esquerres ha fet

període d’ofensiva dels grans interessos econòmics on la correlació de forces és clarament desfavorable a les classes populars. Però entre els factors que configuren la correlació de forces també hi ha la capacitat d’articulació d’àmplies majories a l’entorn d’una proposta que vulguin seva. I el cert és que el Procés Constituent en el seu curt recorregut temporal ha constat com a mínim de dues coses. En el més d’un centenar d’actes fets arreu del territori, alguns amb més d’un miler llarg d’assistents, i ja amb més de mig centenar d’assemblees locals i sectorials constituïdes, s’ha visualitzat clarament que hi ha un espai polític ampli i plural que en aquests moments no se sent representat. Alhora, en ben poc temps, el Procés ha estat capaç de aplegar sinèrgies d’una


Societat

El Parlament Ciutadà, un espai de confluència d’una ciutadania activa www.parlamentciutada.cat

On som? La banca, les grans corporacions multinacionals i les grans fortunes han vist clar que, per continuar sent competitius, necessiten eliminar l’Estat social del benestar i substituir-lo per un model de mercat global basat en l’acumulació patològica de capital. Després de dècades de mercantilitzar tots els aspectes possibles de la vida de les persones, imposa una veritable dictadura financera i col·lapsa l’economia productiva, tot provocant l’atur de milions de persones i l’empobriment generalitzat de la població, i la substitueix per una economia especulativa, mentre l’estat dedica els recursos públics actuals i els de les generacions futures a pagar el deute il·legítim de les entitats financeres. La resposta política evidencia que l’actual sistema d’organització i de representació polítiques no és eficaç ni té legitimitat, en el marc d una democràcia segrestada i una ciutadania despolititzada.

Una ciutadania poc interessada per la vida pública? La ciutadania s’ha empobrit intel·lectualment en una societat on preval l’individualisme i l’acumulació de riquesa. El pensament crític ha estat bandejat i s’imposa la convicció que no hi ha alternatives. Si volem sortir del pou i recuperar la convicció en la nostra capacitat d’intervenció en la vida pública, hem de prendre consciència que som els primers responsables del nostre destí col·lectiu. Cal dir prou! Això ha de canviar de soca-rel! Cal retornar a la ciutadania el poder

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 32

de participar i prendre les decisions col·lectives.

Què és el Parlament Ciutadà? Un subjecte polític on s’articula un sistema de democràcia participativa i directa que canvia les regles del joc de la

d e m o c r à c i a representativa. Volem recuperar la capacitat d’exercir el dret de la ciutadania a decidir sobre tot allò que a fe c t a q u a l s e v o l aspecte de la seva vida: econòmic, polític, social, cultural, educatiu o mediambiental. És una presa de consciència individual que porta cap a l’acció col·lectiva. — L’autoorganització de les persones en entitats o col·lectius d’afinitat temàtica, territorial, laboral, professional, cultural, econòmica, política, etc. — La mobilització ciutadana per la defensa dels drets individuals i col·lectius amb una voluntat constructiva. — La generalització dels debats públics sobre les problemàtiques de la realitat social, política i econòmica, socialitzant les idees i els projectes, i fent d’això un gaudi mutu. — Les experiències autogestionàries per resoldre de manera eficaç i eficient les necessitats de treball, alimentació, habitatge, educació, cultura, etc. — Les accions de desobediència civil que qüestionen les lleis, les normes i els costums injustes i il·legítimes. — Les polítiques i iniciatives legislatives elaborades des de les organitzacions ciutadanes mitjançant sistemes participatius. — La celebració de consultes ciutadanes per decidir les polítiques, els programes i les lleis.


Societat

Repensar-ho tot, actuar junts Jordi Serrano Blanquer, rector de la UPEC www.universitatprogressista.org/ca No patim una petita crisi cíclica, estem davant d’un canvi de paradigma. Està en perill tot el que hem construït els darrers 35 anys: l’educació, la Universitat i la sanitat públiques, a punt de ser liquidats els ajuts a la dependència, les pensions, la negociació col·lectiva i els drets laborals. I amb tot plegat la pròpia democràcia. Els programes electorals no és que no diguin res, és que es fa tot el contrari del que s’hi deia, i individus que ningú ha escollit dicten normes als governs democràtics. No tenen vergonya ni aturador. Les esquerres actuen amb la inèrcia del passat. No sabem quina és la

que ja no la necessiten per a res. Suposar que Carlos Solchaga, Pedro Solbes o David Taguas, tres socialistes no practicants, són d’esquerres és conceptualment insultant. Potser ells mateixos no ho saben però cada vegada esdevenen més

solució, però el primer és establir espais on aportar idees, discutir, editar i promoure pensament. Això no ho pot fer cada grup i la resposta ha de ser global. El lema d’enguany de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya ha aplegat dos conceptes. El primer «repensarho tot». Segurament mai com ara tanta gent havia estat d’acord en què el millor per construir la bona societat és que al voltant d’un 50 % del PIB sigui públic i faci possible un estat del benestar potent en educació, sanitat, pensions, dependència i universitat, que bona part de l’economia sigui cooperativa i autogestionària. El conjunt de l’esquerra política, sindical i associativa manté un gran consens envers un model que ha costat 35 anys construir. Per tant potser no cal pensar massa on volem arribar. Les fórmules polítiques que en feien bandera estan en crisi i cal repensar-les, perquè els poders fàctics econòmics

patètics. Més rics això sí.

i financers avui ja no tenen la por que tenien i encara que alguna part de l’esquerra vulgui mimetitzar-s’hi, el cert és

Lligar les ànsies de llibertat nacional amb la recuperació de l’estat del benestar Sabem perfectament què ha passat. L’historiador Josep Fontana ens ho explica als seus darrers dos llibres Por el bien del imperio i, el més recent, El futuro es un país estraño. Ara cap poderós vol asseure’s a negociar amb cap representant del poble. La tàctica a utilitzar lliga més amb la PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques) que no pas en crear una comissió parlamentària. Jo mateix fa uns anys hagués reclamat la segona opció, ara ja no. Ara la democràcia ha estat segrestada i calen altres mètodes per recuperar el vell somni del projecte europeu, i dedicar molts esforços en pensar com les majoritàries ànsies de més llibertat nacional se sumen als esforços perquè no ens liquidin mentrestant

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 33


Societat

’estat del benestar. Cal construir un sol calendari i una sola proposta. En el llibre No pensis en un elefant (Viena Edicions)

moviments socials es dotava de mitjans i períodes d’un o dos anys.

George Lakoff explica la quantitat de diners que la dreta més reaccionària ha dedicat als EUA a pensar, discutir, editar i propagar les seves idees en els darrers 40 anys. La fundació

També, com sortim del minifundisme crònic de l’esquerra catalana. Mentre les amenaces són tan bestials no pot ser que tothom estigui reclòs a casa seva mirant-se el melic. Cal

FAES (Falange Espanyola?) de José Maria Aznar té un pressupost de 6 milions d’euros, mentre la Fundació Ideas del PSOE el té de 600.000. Si tinguéssim dades del mateix tema de Catalunya en la seva pluralitat d’opcions el resultat seria igualment espectacular. En termes futbolístics 10 a 1. És la distància entre la importància que dóna la dreta a les idees i la que li dóna l’esquerra. Com encarar el perill que ens eliminin com a poble i tot el benestar aconseguit en les lluites de les classes populars els darrers 150 anys.

El segon concepte de la recent IX edició de la UPEC va ser «actuar junts». Els partits polítics són un dels instruments

fer una crida a la mobilització i al compromís organitzat. El cert però és que hi ha una dificultat per enrolar-se. Quan hi ha una finestra per fer-ho, l’èxit és notable. Per exemple, en la proposta de Procés Constituent s’hi han adherit unes 40.000 persones, molt més que tots els militants de les esquerres catalanes. Segurament el doble que totes elles. Ens manca una articulació política amb una proposta o projecte per al 80 %. dels catalans, com ha fet la PAH. El conjunt de partits, sindicats i organitzacions de tot tipus hi estan cridats. El poble els observa i els jutjarà, no pel nombre de diputats que aconsegueixin sinó per la seva actitud envers una iaios que estan a punt de perdre les seves pensions, per exemple. Hi ha una gran, enorme demanda popular, i ens falta és una gran oferta política capaç de defensar l’estat de benestar i d’articular una proposta de procés constituent per

més importants en una democràcia. Es pot entendre que es construís un model que els reforçava, perquè venien de la

Catalunya. En paraules de Narcís Roca Farreras, el primer independentista modern, de «Catalanisme progressiu» .

il·legalitat, però han passat molts anys i s’ha anunciat mil vegades la reforma de les lleis electorals; les resistències delaten que hi ha mals molt profunds. Quin tipus de partits necessitem per a un món amb xarxes socials o com fer compatible la militància amb el lliure

Actuant com sempre no anirem bé. Estem en perill com a poble i està en perill el nostre benestar.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 34

Les esquerres actuen amb la inèrcia del passat

La gent s’il·lusiona quan veu projectes

pensament i la dissidència. L’amic republicà socialista Romà Planas deia que un s’ha de poder apuntar a un partit si hi

Tenim sobretot incerteses però no podem deixar que la

està d’acord amb el 51 %, si hi està més d’acord és que no pensa. El problema és que els partits es fixen en el 49% de desacord. La ciutadania castiga els conflictes interns, però només quan es viuen com a conflictes pel poder. Si es

història la facin aquells que tenen només un únic valor en el seu pensament i en la seva actuació: el lucre. La UPEC és només un petit i simbòlic intent de contribuir a la trobada de les diferents sensibilitats de l’esquerra en un espai, potser

visualitza que hi ha projectes i propostes polítiques en debat, s’aconsegueix il·lusionar la gent. Cal recordar alguns processos de primàries, com ara alguna de les coses que feia bé el Partit Comunista d’Itàlia quan, per plantejar determinats

l’únic dissortadament, en què les diferències no són vistes com una dificultat a batre sinó com el resultat lògic de les mil flors del lliurepensament. Com diu el mestre Fontana, el futur és un país estrany, però l’esquerra n’ha de ser

debats amb la nova esquerra o sobre els anomenats nous

protagonista.


Societat

Imatges i reflexions sobre el procés cap a la independència de Catalunya Els principals mitjans de comunicació catalans han publicat reculls fotogràfics de la Diada d’enguany, la Via Catalana, i per això dediquem bona part del nostre al tram 722, El Pertús i Catalunya Nord endins, com a testimoniatge de la voluntat d’esborrar fronteres. Les fotografies són de diferents fotògrafs que les han cedit a la territorial de l’Assemblea Nacional Catalana de la Catalunya Nord. Alhora, presentem un breu recull de textos dels darrers mesos que ens poden ajudar a reflexionar sobre el procés que estem vivint.

El Concert per la Llibertat es va celebrar a Barcelona, al Camp Nou, el proppassat 29 de junt. Va comptar amb la participació d’uns quatre-cents artistes i va estar organitzat per Òmnium Cultural. Fotografia de Txema Gerardo.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 35


Societat

Declaració de sobirania i el dret de decidir del poble de Catalunya Palau del Parlament, 22 de gener de 2013 D’acord amb la voluntat majoritària expressada democràticament pel poble de Catalunya, el Parlament de

societat catalana de mantenir Catalunya com un sol poble.

Catalunya acorda iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret de decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col·lectiu, d’acord

— Europeisme. Es defensaran i promouran els principis fundacionals de la Unió Europea, particularment els drets fonamentals dels ciutadans, la democràcia, el compromís

amb els principis següents: — Sobirania. El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

amb l’estat del benestar, la solidaritat entre els pobles d’Europa i l’aposta pel progrés econòmic, social i cultural. — Legalitat. S’utilitzaran tots els marcs legals existents per fer efectiu l’enfortiment democràtic i l’exercici del dret

— Legitimitat democràtica. El procés de l’exercici del dret de decidir serà escrupolosament democràtic, garantint especialment la pluralitat d’opcions i el respecte per totes, a través de la deliberació i el diàleg en el si de la societat catalana, amb l’objectiu que el pronunciament que en resulti sigui l’expressió majoritària de la voluntat popular, que serà el garant fonamental del dret de decidir. — Transparència. Es facilitaran totes les eines necessàries perquè el conjunt de la població i la societat civil catalana tinguin tota la informació i el coneixement precís per a l’exercici del dret de decidir i se’n promogui la participació en el procés. — Diàleg. Es dialogarà i es negociarà amb l’estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional. — Cohesió social. Es garantirà la cohesió social i territorial

de decidir. — Paper principal del parlament. El parlament, com a institució que representa el poble de Catalunya, té un paper principal en aquest procés i, per tant, s’hauran d’acordar i concretar els mecanismes i les dinàmiques de treball que garanteixin aquest principi. — Participació. El Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat han de fer partícips actius en tot aquest procés el món local, i el màxim nombre de forces polítiques, agents econòmics i socials, i entitats culturals i cíviques del nostre país, i concretar els mecanismes que garanteixin aquest principi. El Parlament de Catalunya encoratja el conjunt de ciutadans i ciutadanes a ser actius i protagonistes d’aquest procés democràtic de l’exercici del dret de decidir del poble de Catalunya.

del país i la voluntat expressada moltes vegades per la

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 36

Fotos : ANC, Catalunya Nord.


Societat

A Referendum for Catalonia Artur Mas is president of Catalonia The New York Times, 10.09.2013 L’Onze de Setembre de 2012, la diada nacional de Catalunya, un milió i mig de persones es van manifestar a

transformació sorprenent a una democràcia multipartidista, i el 1978 una nova constitució espanyola va reconèixer

Barcelona amb pancartes que deien ‹Catalunya, nou estat d’Europa›. La marxa va ser una expressió pacífica d’esperança. Avui, amb el mateix objectiu, centenars de milers de ciutadans

l’autonomia i la llengua de Catalunya, un cop més. Les institucions de l’autonomia català va continuar desenvolupant amb la restitució de la presidència i el parlament català,

faran una cadena humana al llarg de Catalunya. La història de Catalunya es remunta segles enrere, quan les tribus ibèriques comerciaven amb grecs i cartaginesos a la costa mediterrània. Una cultura catalana identificable es va

juntament amb el retorn del català a les nostres escoles. Però els avenços no han satisfet les expectatives catalanes. Un sens fi de propostes de Catalunya a Madrid han estat rebutjades de cop o refusades per sentències judicials. Per

desenvolupar en l’Edat Mitjana i es va enfortir a través del temps, malgrat la pèrdua de la sobirania catalana al final de la Guerra de Successió espanyola el 1714, i la supressió repetida posterior del nostre govern, les escoles, la llengua i els valors. Catalunya va lluitar per defensar la Segona República a la guerra civil espanyola de 1936-1939. Però la democràcia i l’autonomia van ser aixafats i l’idioma català va ser declarat il·legal, Espanya va patir 40 anys de dictadura brutal amb Franco. Però a la seva mort el 1975, Espanya va fer una

exemple, el 2005 el parlament català va aprovar un nou estatut d’autonomia delimitant les competències que havien de ser transferides a la regió. El parlament espanyol el va aprovar el 2006 després de l’eliminació d’alguns elements clau. No obstant això, el poble català va aprovar la versió afeblida de la llei en un referèndum el juny de 2006, en veure que era millor això que no res. Després, el 2010, el Tribunal Constitucional espanyol va revocar i reescriure unilateralment algunes parts crucials de la llei en un procés que el govern català creu que va ser processalment dubtosa.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 37


Societat Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 38

Malgrat que es van fer concessions financeres a la regió basca, les nostres reiterades peticions d’un nou pacte fiscal amb Madrid per mitigar l’injust sistema actual han estat

del 2013 al suport del 80 per cent del parlament català a la convocatòria d’un referèndum. La sol·licitud va ser rebutjada. Al juliol , vaig fer una sol·licitud formal per escrit per a celebrar

denegades una i altra volta. Hem pagat més del que ens corresponia al govern central per donar suport a les regions més pobres d’Espanya, però s’ha anat massa lluny. Catalunya

un referèndum . Encara estem esperant-ne la resposta. No busquem aïllar-nos. Els catalans són profundament europeistes i no s’imaginen un futur fora de la Unió Europea.

rep ara menys despesa pública per càpita de més de la meitat de les altres regions d’Espanya tot i que contribueix en escreix. A més, el govern espanyol no compleix amb les seves obligacions d’inversió, fins i tot en el seu abast molt més

Una nova Catalunya tindria la vuitena economia més gran de la Unió i seria un contribuent net al pressupost de la UE. Volem ser un soci europeu sòlid per a enfortir la unitat política, la seguretat i el creixement econòmic. Tampoc no

limitat com ho exigeix l’estatut debilitat. Hi ha molts més exemples que han conduit els catalans a sentir-se que han esgotat tots els mitjans possibles per raonar i negociar amb

cerquem cap mal per Espanya. Estem units per la geografia, la història i la gent, perquè més del 40 per cent de la població de Catalunya va arribar d’altres parts d’Espanya o té llaços

Madrid i l’única opció que queda és cercar la sobirania. Les últimes eleccions parlamentàries a Catalunya ens van donar el mandat de convocar un referèndum sobre el futur de Catalunya, tal i com demana la majoria de la societat i dels

familiars estrets. Volem ser el germà d’Espanya, en condicions d’igualtat. Va més enllà dels diners o les diferències culturals. Volem el dret de tenir més control sobre la nostra economia, la nostra política, els nostres serveis socials.

partits polítics. Hi ha cinc formes jurídiques diferents dins de la legislació espanyola que un referèndum podria ser autoritzat . Canada va atorgar al Quebec el dret a fer dos referèndums separats. Més recentment, el Regne Unit va donar a Escòcia el dret a decidir el seu futur en un referèndum sobre la independència el pròxim any. Malgrat tots els nostres esforços per aconseguir aquest dret civil bàsic, Espanya ens el nega. Vaig recórrer al primer ministre Mariano Rajoy perquè respongués el març

La millor manera de solucionar qualsevol problema és eliminar la seva causa. Busquem la llibertat de votar. Tot individu té dret d’esperar això del seu govern, alhora que té dret de compartir amb igualtat els beneficis. A Europa, els conflictes es resolen democràticament, i això és tot el que demanem. Busquem la justícia i la igualtat per a la nostra societat diversa. Més del 17 per cent dels 7,5 milions de ciutadans provenen de l’estranger. Però estem units en la nostra crida perquè se’ns escolti a les urnes.


Societat

Apostem per la cohesió L’independentisme sempre ha fet bandera, com el que més, de la convivència com a gran valor Ernest Benach, expresident del Parlament de Catalunya El Periódico de Catalunya, 19.09.2013 Quan un país viu immers en una greu crisi econòmica, l’adob pel conflicte està servit. Mantenir la convivència no és fàcil i perilla la cohesió. Quan un país pateix una crisi

generacional, territorial i de classe, per la solidaritat, el bon humor, la senzillesa malgrat la complexitat de l’organització... Si Catalunya no fos un país on s’han treballat molt a fons,

nacional important perquè busca definir el seu futur i pretén canviar la seva estructura institucional, l’adob per al conflicte també està servit. I, tanmateix, a Catalunya, el conflicte encara no ha pogut trencar la cohesió social. ¡Per sort!

i des de fa molt de temps, determinats valors, aquesta mobilització no hauria estat possible. Un poble que és capaç any rere any de donar sentit a una marató com la que fa TV3, o que abraça les causes més variades del món i s’hi

De motius n’hi ha uns quants, i de diferent ordre, la crisi econòmica, els nivell d’atur, la corrupció, la desafecció amb la política, les retallades, el risc de fallida de l’Estat del benestar... Però, malgrat tot, aquest país continua donant valor al que ens ha cohesionat les darreres dècades. Un bon símptoma de tot això ho vèiem aquest Onze de Setembre en una de les mobilitzacions més importants de l’Europa contemporània, caracteritzada per la transversalitat

compromet, és un poble solidari. I això té valor. Un poble que és capaç de fer sobreviure una llengua prohibida i maltractada és un poble valent. Un poble capaç d’enllaçar sense ni un incident el Pirineu amb l’Ebre, la Catalunya Nord amb el País Valencià, amb el simple gest de donar-se la ma és un poble que té clar on va. La capacitat de mobilització del país ha anat creixent amb el pas del temps i esdevé directament proporcional al

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 39


Societat Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 40

grau d’incomprensió exercit per l’Estat i les amenaces i els greuges que arriben de manera regular des de Madrid. I a força d’incomprensió, d’injustícies que clamen al cel, i de no

situen en pols oposats, els que estan en contra del procés independentista que viu el país s’aboquin a trobar arguments absurds i estèrils. Que si noves fronteres, que si ciutadans

donar respostes a les demandes sensates i pacífiques dels catalans, les majories polítiques i socials d’aquest país estan fent un canvi molt important. Encara que de vegades no ho

de primera i de segona, que si manca de llibertat, que si prohibicions de llengües, que si famílies dividides... ¡Quina colla de barbaritats! Precisament el procés que viu el país és

sembli, i fins i tot, que no se’n tingui la percepció. Però és així, i és inevitable. És per això que no s’hi val a fer lectures com si encara estiguéssim en altres èpoques. La societat d’avui reclama una altra capacitat de veure i analitzar les

cada cop més gran, més fort i més creïble perquè el discurs que fa és l’antítesi dels despropòsits que es pregonen des dels adversaris del procés. El valor que el catalanisme i l’independentisme han donat

coses, i sobretot de donar-hi solucions. La societat civil parla i ho fa amb contundència, i és l’hora de la política per marcar clarament el camí. Però la política ja no es pot expressar ni

històricament a la cohesió social, a fer un únic país, amb una comunitat cohesionada, parlis l’idioma que parlis, tinguis el color de pell que tinguis, creguis (o no) en el déu que creguis,

en el llenguatge, ni en les formes del passat. És per això que no m’explico com encara alguns tenen la barra de dir que aspirar a tenir un Estat propi és precisament un atemptat contra la convivència i la cohesió. A Catalunya,

és avui el gran argument que per una banda fa que la gent se senti còmoda i s’il·lusioni amb el futur d’un país independent, i que per l’altra actuï amb la màxima normalitat quan es manifesta. I que ho faci de manera festiva, sense

els independentistes durant molts anys hem sigut minoria, i no només això, sovint se’ns ha expulsat dels centres de decisió pel simple fet de ser-ho. No hem format part de l’establishment, ni hem estat ben vistos per aquest mateix motiu, fins i tot en el moment en què estàvem al Govern. I, malgrat tot, hem respectat les normes de funcionament de la societat i les institucions, i hem fet bandera com el qui més de la convivència i la cohesió. També ha sigut el nostre valor. Fa gràcia, doncs, que ara que les majories canvien i se

incidents, sense cap mena de complex. Aquí ningú divideix famílies, ningú vol que cap persona marxi cap a altres llocs, ningú vol prohibir cap llengua, ningú demana que cap persona renunciï als seus orígens, a la seva identitat... I el més important, aquí es vol que tothom tingui el dret a votar, el dret a expressar les seves il·lusions i anhels a través de les urnes. ¿Qui s’hi pot oposar, a això? ¿I amb quins arguments? Senzillament, no n’hi ha. Com deia aquell... ¡E la nave va!


Societat

Les NotĂ­cies de llengua i treball, nĂşm. 37, octubre 2013 | 41


Societat

Sobiranies El País, 18.09.2013

Aquesta manera d’acostar-nos al problema té dos avantatges. El primer és que per encarar un problema complex va molt bé dividir-lo en parts, i resoldre-les en

Tal com s’esperava, la Via catalana ha estat un èxit en tots els aspectes: organització, logística, participació, civisme i repercussió exterior. I ara què?, pensa molta gent. Ara és

paral·lel, o una rere l’altra. El segon és que el concepte de sobirania cada vegada va més lligat al de sobiranies compartides, sigui a través de fórmules federals o d’altres, i Europa n’és un gran exemple. El primer ajuda molt a fer

l’hora de la política, respon encertadament molta gent. La pilota ja està, espero que definitivament, en aquest camp i els equips són dos governs i dos parlaments. A ells és a quí

comprensibles els objectius concrets als ciutadans que han de donar-los suport, i a no recórrer a paraules èpiques (unitat, llibertat, dignitat…). El segon facilita molt la negociació ja

adreço aquestes reflexions que intenten afegir a l’empenta popular la representativitat democràtica, més diàleg i més rigor. Si els governs no són capaços de fer-ho, el xoc serà inevitable i les seves conseqüències imprevisibles.

que permet bandejar el blanc o negre o el tot o res que porten a l’enfrontament total i a lafractura, ja que hi ha moltes fórmules de compartir sobiranies. El Govern espanyol ha de sortir d’una vegada de

Hi ha un diagnòstic coincident: la Via ha estat un enorme clam per la independència. És encertat dir-ho així, perquè es va convocar «per a la independència». De tota manera penso que a vegades les paraules contundents desfiguren el que hi ha al darrere i s’ha de ser valent per analitzar a fons aquest rerefons. Sóc dels que creuen que una majoria de catalans ha dit «prou» i vol canviar la seva relació amb l’estat, i sóc del que dóna suport a aquest desig. Però segueixo pensant que el concepte «independentisme» pot arribar a ser un obstacle, intern i extern, al progres d’aquest procés. Sempre he estat reticent al mot «independentisme» perquè crec que és un concepte del segle passat, lligat a un tipus d’estat que a Europa ha desaparegut, i a una liquidació violenta de pobles colonitzats. Enfocar el procés com la creació d’un estat independent crec que no respon exactament al que es pretén. Els estats estats europeus són

l’enrocament actual i entendre que no resulta suficient obrir una petita porta per discutir «diners, però res més». Ha d’acceptar que després del que ha passat aquest any, perdut per culpa seva, s’han de discutir sobiranies. I el Govern català ha de deixar l’èpica que li encomanen els més entusiastes i plantejar problemes concrets de sobirania.Ha d’eliminar les grans paraules que generen reaccions èpiques i que possiblement intranquil·litzen aquells catalans que volen una nova situació però no desitgen enfrontaments sobtats amb persones i institucions que no deixen de sentir també com a seves.

Joan Majó, enginyer i exministre

cada vegada menys independents i deixen de ser-ho acceleradament. D’altra banda no partim d’una situació que es pugui descriure com a colonial, Per això penso que és molt més encertat enfocar els objectius i les negociacions com una negociació sobre repartiment de sobiranies, en el Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 42

sobre el nostre futur). La primera no és molt diferent al que s’ha anomenat «pacte fiscal/concert», i la tercera coincideix amb el que es coneix pel «dret a decidir».

benentès que la sobirania té múltiples facetes i graus. M’explico. Desitgem sobirania sobre el control de les nostres fronteres? Desitgem sobirania per emetre moneda i controlar-ne el valor? Desitgem sobirania per controlar el nostre sistema financer? Desitgem sobirania per tenir un exèrcit propi? Espanya ja no té les tres primeres, i no sé si serveix de gaire la quarta (de tota manera jo no vull un exèrcit català). Realment, no en necessito cap de les quatre. Em sembla que el que hem de pretendre aconseguir són tres dimensions de la sobirania: sobirania fiscal (capacitat de decidir els impostos, de recaptar-los i de fixar-ne l’utilització); sobirania lingüística i cultural (tenim una llengua i una cultura pròpies que hem d’enfortir i, si cal, defensar); i sobirania política (reconeixement com a nació per poder decidir nosaltres

Erosió de la legitimitat Javier Pérez Royo, El País, 21.IX.2013 A mesura que he anat seguint el procés que tendeix a aconseguir la independència de Catalunya, estic arribant a la conclusió que la independència no es produirà, però que, com a conseqüència de la mobilització de la societat catalana en aquest procés, sí que s’aconseguirà una extraordinària reducció de la presència de l’Estat a Catalunya. Extraordinària en comparació amb la que ha tingut durant gairebé tota la història d’Espanya en general i amb la que ha tingut des de la Transició en particular. La meva impressió és que la mobilització proindependentista no ha quallat en un bloc suficientment cohesionat i homogeni com per ser portador d’una voluntat independentista irresistible. No poso en dubte que els sondejos sobre la independència han estat fets de manera honesta i que la xifra superior al 50 %, 52 % en el de la Cadena SER del


aquesta erosió de la legitimitat de l’Estat com a conseqüència de la irrellevància dels partits de govern d’Espanya pugui tenir tan en la gestió del sistema polític espanyol com en la

mantenir aquesta opinió en un conflicte de duresa enorme políticament, jurídicament, econòmicament, socialment, familiarment i identitàriament, tal com seria ben segur un

del subsistema polític català. Però està clar que no contribuirà a enfortir-ne a cap dels dos. I menys en una conjuntura com en la que ens trobem, en què l’Estat construït a partir de la

procés de independència. Dels sondejos que he estudiat i dels discursos que he escoltat o dels articles que he llegit no en resulta una voluntat de independència per damunt de tot. En el cas que es vulgués forçar la màquina i imposar la

Transició està fent aigües per diverses vies i en què les seves principals institucions, Corona, Corts Generals, Tribunal Constitucional, Comunitats Autònomes, estan immerses en una imponent crisi de legitimitat.

Societat

dia 11, és la que ha resultat de les respostes dels ciutadans. Però una cosa és opinar en una situació de calma i tranquil·litat sense que hi hagi res en joc i una altra de molt diferent

independència, la majoria es fragmentaria i seria incapaç d’aconseguir-ho. Els dubtes que estan sorgint sobre la permanència o no a la Unió Europea d’una Catalunya independent, o sobre la necessitat que el referèndum sigui convocat de manera legal o sobre la substitució del referèndum per unes eleccions plebiscitàries, ja van anticipant el que passarà quan de les paraules es passi a l’acció. No sembla que existeixi una majoria disposada a pagar el cost de la independència. Existeix molt probablement una majoria a favor de la independència com quelcom festiu i lúdic, com han estat les celebracions de les últimes Diades. Però aquesta majoria es veuria notablement reduïda i internament fragmentada quan s’hagués de fer front a les resistències de l’Estat, de la Unió Europea, de poders econòmics, mediàtics, esportius, etcètera. La mobilització independentista encara està lluny d’assolir el seu objectiu. Però el que sí que ha aconseguit és reduir la presència política de l’Estat a Catalunya. Els partits de govern a Espanya, PP i PSOE, estan lliscant per un pendent que els condueix a la marginalitat o la quasi marginalitat. El 10,5 que atorga al PSC i el 7 al PP el sondeig de la SER suara esmentat crec que és suficientment expressiu. Mai abans a la història d’Espanya la presència política de l’Estat ha estat tan raquítica. En el pes de Catalunya en la direcció política d’Espanya ha comptat, i molt, que hi havia partits nacionalistes potents que competien en el sistema polític espanyol, però també que els partits de govern de l’Estat competien de manera determinant a Catalunya.

municipal, és el que sembla haver-se trencat. I els estudis d’opinió indiquen que el procés de ruptura no para d’avançar. Com que estem entrant en un cicle electoral, aviat ho podrem comprovar. La mobilització independentista no ha aconseguit l’objectiu que perseguia, però sí ha aconseguit erosionar la legitimitat de l’Estat a Catalunya, tot situant en una posició d’irrellevància dins de la comunitat autònoma els partits de govern d’Espanya. Això, tal com he indicat, no ha passat mai abans en la història d’Espanya. En conseqüència, ens manca l’evidència empírica que ens permeti anticipar els efectes que

Francesc Trillas

Els estats-nació es van consolidar com quasi el que són ara en el segle XIX, i van ser un element fonamental en el desenvolupament del capitalisme i la revolució industrial. Algunes nacions europees van aconseguir crear un estat i altres no, i algunes van consolidar estats millors que d’altres. La identitat nacional servia com a bé col·lectiu que facilitava l’intercanvi i la creació de mercats (de treball, capital i de mercaderies) d’un abast que anava molt més enllà del local, que era l’abast típic dels temps preindustrials. La rivalitat entre estats-nació (combinada amb crisis econòmiques) també va portar grans catàstrofes, com les dues guerres mundials, que van néixer a Europa i que Europa va patir com cap altra regió al món. L’opressió de minories nacionals que no esdevenien estats també fou una gran font d’indignitat, com ho ha estat l’exacerbació dels sentiments nacionals quan queien els paraigües federals, com vam veure en el cas de Iugoslàvia, meravellosament retratat per Clara Usón a La Hija del Este. La Unió Europea representa el principal intent de superar el poder dels estats-nació, amb la paradoxa que el seu funcionament es basa en el respecte a les decisions dels estats-nació i el seu poder de veto. La perspectiva d’una unió federal democràtica, sense fronteres legislatives i regulatòries, amb unió fiscal i bancària, suposa una gran esperança de pau i també de prosperitat compartida: Europa representa el 7 % de la població mundial, el 25 % de la riquesa mundial

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 43

Aquest equilibri entre els partits nacionalistes i els partits de govern de l’Estat, essencial per a ladirecció política de l’Estat, de la comunitat autònoma i per a l’exercici del poder

Economia i política del federalisme europeista


Societat

Foto: Beatriz Silva, Federalistes d’Esquerres

i el 50 % de la despesa social mundial. El full de serveis de la UE ja és brillant, unint en objectius comuns els vells enemics de sang, i per això la institució va rebre merescudament el Premi Nobel de la Pau. Però el potencial de futur és immens... si els ciutadans europeus volen, és clar. Però avui el somni es

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 44

veu enterbolit per l’amenaça triple de la crisi econòmica (financera, fiscal i de l’euro), els populismes i el nacionalisme. Cada diumenge el veterà periodista liberal-progressista Eugenio Scalfari ens recorda al diari italià La Repubblica que sense l’evolució d’Europa cap a un estat federal (amb aquestes paraules, llegides diumenge rere diumenge com un ritual laic

o crear nous estats-nació en un món de lliure comerç (amb poques restriccions al poder del capital, per exemple baixant impostos i estàndards regulatoris per atraure inversions), posant en seriós perill la democràcia (no la democràcia formal, però si una democràcia on es pugui decidir per exemple sobre si mantenir o no l’estat del benestar amb impostos elevats), com en l’època del patró or. Un tercera opció seria oblidarnos de la integració econòmica i consolidar l’estat nació en un marc d’aïllament, que és l’opció de certa esquerra rupturista (al meu entendre ja és massa tard per a això, i ens impediria crear una Europa democràtica, rellevant, en pau, amb els

que s’ha convertit en la meva missa dominical) serà difícil una política de creixement econòmic i de solidaritat social al continent. També ho recorden col·lectius com el grup Spinelli o eurodiputats com l’ecologista Daniel Cohn-Bendit. L’aliança entre sectors liberal-progressistes, socialdemòcrates, ecologistes i democratacristians hauria de fer possible avançar amb més rapidesa cap a una Europa més federal que intergovernamental. D’acord amb el Trilema de Rodrik, hi ha tres coses de les quals n’hem de triar dues, perquè les tres alhora són impossibles: l’estat-nació, la democràcia política i la integració econòmica supranacional. En les dècades posteriors a la segona guerra mundial, els estats nació i la democràcia política van coexistir en els països desenvolupats limitant als acords de Bretton-Woods la integració econòmica

seus fantasmes ben amagats). El debat sobre fronteres i sobiranies s’ha d’emmarcar en aquests grans processos. Si no ho fem així el convertim en un debat provincià totalment mancat d’interès. En l’horitzó d’una Europa integrada, els actual estatsnació, especialment aquells amb problemes greus de disputes sobre la sobirania d’algunes parts, faran bé a evolucionar en un sentit internament federal. La idea de jurisdiccions solapades de l’economista suís Bruno Frei cobra aquí certa rellevància: jurisdiccions de grandària i poder variable haurien de fer possibles l’autogovern, el principi de subsidiarietat, deixar experimentar, respectar les identitats i el multilingüisme. Però això s’ha de defensar sense perdre de perspectiva el gran objectiu (crear una Europa unida i democràtica). De fet, una cosa crec que no es podrà aconseguir

internacional. En els anys anteriors a la gran depressió dels anys trenta, el patró or va fer compatibles la integració

sense l’altra: una Europa federal en el sentit d’integrada no serà possible si els actuals estats-nació no solucionen els seus

econòmica internacional i els estats-nació, posant en seriós perill i al capdavall fent impossible, la democràcia política, perquè la camisa de força del patró or no podia donar resposta a les demandes creixents de la ciutadania. Un federalisme global faria compatibles la democràcia i la integració

problemes institucionals i identitaris interns, que impedeixen crear un consens per avançar cap a una Europa sense fronteres (perquè molts estan entretinguts sobre on han d’estar aquestes fronteres i enfonsen en aquesta qüestió tot el seu capital polític). Per avançar cal més coratge que el que estem veient,

econòmica internacional, però acabaria amb l’estat-nació, que ha estat l’escenari sobre el qual s’han construït els estats

cal en particular que tots els que hi creiem (els federalistes) fem sentir la nostra veu i deixem de tolerar que el debat

del benestar fins ara. El federalisme global el tenim lluny, tot i que ha de ser la gran utopia que no perdem de vista. Però a Europa, tenim en les nostres mans fer compatibles la democràcia política i

polític sigui una competició de nacionalismes en alguns llocs i de populismes en altres (o les dues coses). L’actitud de veure amb simpatia com els «nostres nacionalistes» contraresten els «altres nacionalistes» té el risc dels efectes no desitjats:

la integració econòmica (deixant enrere els estats-nació), creant un gran subjecte polític i econòmic, la Unió Europea, que sigui rellevant en un món que té plantejats enormes reptes globals (el canvi climàtic, l’estabilitat financera, la

polarització, divisió de l’esquerra, intolerància creixent, maniqueisme, xenofòbia, ocultació de la pobresa i la desigualtat creixents, ocultació de la corrupció. Millor que comencem a aixecar amb més força la nostra veu. Visca el

pobresa mundial). Alguns, en canvi, són partidaris de reforçar

federalisme!


Societat

La Bretanya front al seu futur Gentil Puig Fotografia de linternaute.com

Introducció D’entrada, posar en relleu l’existència de certes semblances i, és clar, també, de notables diferències entre la Bretanya i Catalunya que poden ajudar a entendre millor aquest país cèltic. La història, la llengua, la cultura i la identitat bretones com les catalanes es troben confrontades entre un passat mític o mitificat i un futur a inventar per a uns i altres. Pel que fa a l’economia, no hi ha dubte que hi ha diferències de partida, però també similituds frapants perquè uns i altres fan front a la mundialització a partir d’un desenvolupament regional i identitari semblant. Catalans i bretons tenen una mateixa percepció i desig d’una Europa més federal, oposada a l’Europa dels estats-nació. Tenen de fa decennis una mateixa visió europea de les regions, que tampoc no té res a veure amb la concepció dels estats. La relació de col·laboració política actual de la Bretanya amb el govern central d’esquerres sembla positiva. No és així a Catalunya on els ponts amb el govern de l’estat de dretes no permet actualment cap col·laboració. Entre el seny i la rauxa, el catalans serien més a prop de l’exasperació. En canvi, els bretons semblen haver aconseguit una identitat relativament confiant en el seu avenir. Expliquem ara el perquè. En aquesta breu presentació de la Bretanya, no tractarem gaire de la història de la Bretanya o de la seva llengua, ho farem només de forma resumida, per centrarnos en la seva situació econòmica, social, política i cultural, i les perspectives de futur. Els lectors que vulguin saber-ne més sobre aquests aspectes: Història:

Resum de la llengua bretona Podem diferenciar tres períodes. El bretó antic, provinent del cèltic que s’estenia més enllà de Roazan (Rennes) i que es replegarà durant el segle XIII, bastant ençà de Roazan (sens dubte, a causa de moviments demogràfics) i donarà lloc a una romanització tardana, amb el dialecte gallo. Entre l’inici del segle XIII i el segle XVII hi haurà un bretó mitjà que, més endavant, conduirà al bretó modern. No es coneixen gaire textos escrits en bretó anteriors al segle XV. Durant el segle XIX neix la literatura bretona contemporània amb el Barzaz Breiz de 1839, una recopilació de contes populars. Al

Els primers canvis econòmics i socials a partir dels anys 50 i 60 Durant el segle XIX, i a diferència de Catalunya, la Bretanya no ha conegut cap revolució industrial, i al final dels anys 50 del segle XX la seva situació era bastant semblant a la de Galícia. Era un país rural amb minifundi, relativament endarrerit, conservador, dominat per la religió. Però, a l’inici dels anys 60, durant la presidència del general de Gaulle, tot anirà canviant. Tot, és a dir, la propietat de la terra, amb el remembrement (reagrupament de terres en grans extensions) que no es va fer sense drames ni malestar de la pagesia pobra que va pagar les injustícies del gran expoli rural. Era el trencament d’una tradició multisecular de la terra que corresponia al bocage, o boscatge, camps petits i tancats, envoltats d’arbres i arbusts. El Comité d'étude et de liaison des intérêts bretons (CELIB) fou creat el 1950 per un grup de personalitats polítiques entre les quals l’exprimer ministre, bretó, René Pléven. Es tractava de promoure el desenvolupament econòmic i la identitat dels cinc departaments bretons (Finistère, Côtes du Nord, Morbihan, Ille et Vilaine i Loire Atlantique). Durant els anys 60, el CELIB va aconseguir certs avantatges de l’Estat i va ser a l’origen del procés de regionalització de França el 1982 (Llei de

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 45

http://ca.wikipedia.org/wiki/Història_antiga_de_Bretanya Llengua: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bretó

llarg del segle xx, la llengua bretona patirà, com totes les altres llengües, les mesures de l’Estat francès, les quals han accelerat el procés de substitució lingüística. A la Baixa Bretanya, zona natural dels parlants, un 22 % de les persones, el 2013, comprenen el bretó. Però només un 13 % el parlen. Un 9 % dels que comprenen el bretó no el parlen.


Societat

La relació de la Bretanya amb l’Estat central

Promouen una economia moderna i una identitat serena de manera interclassista Regionalizació de Gaston Deferre, durant la presidència de Mittérand).

La Regió de Bretanya 40 o 50 anys després

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 46

A partir dels anys 70, i encara més els 80, la Bretanya sortirà del seu subdesenvolupament per a esdevenir una regió en progrés econòmic constant. Sobretot amb la nova xarxa d’autovies que s’aniran estenent fins a desenclavar totalment la Bretanya, accelerant així el transport de les mercaderies, primer cap a París, després molt més enllà. La producció, transformació i exportació va ser la clau d’un èxit econòmic i social. Es tractava no només dels productes de la terra, sinó també dels de la ramaderia i de la pesca, d’una manera cada vegada més industrial i intensiva. La transformació i la comercialització dels productes es va anar intensificant, fins l’últim estadi de l’accés als mercats mundials. Avui, els bretons són capaços de produir, transformar, vendre i, fins i tot, lliurar grans superficies, claus en mà, als països europeus, del Golf Pèrsic i emergents. La Bretanya ha accedit al mercat mundialitzat amb totes les conseqüències positives i negatives.

Entre les conseqüències positives constatem que els bretons es van desenvolupar, modernitzar i enriquir; com sempre, alguns més que d’altres. Les manifestacions pageses continuen sent radicals en funció del preu de la llet o de la carn. Mentrestant alguns pagesos rics es passegen per Las Vegas o Cancun. El mapa electoral també ha canviat de color d’ençà de l’elecció de François Mittérand l’any 1981. El 2005 els bretons van votar a favor de la Constitució Europea. El 2012 la tendència socialista continua majoritària amb François Hollande. Al govern actual d’esquerres, quatre ministres i nombrosos alts càrrecs de l’Estat són d’origen bretó. Un indici significatiu d’una estratègia que va donant resultats. Per experiència, nosaltres catalans, sabem que també hi ha certs límits en aquesta col·laboració amb l’Estat.

Conseqüències positives i negatives del desenvolupament Què va aconseguir Bretanya de l’Estat central? A part del seu desenvolupament econòmic i social, que correspon als bretons mateixos, el Consell Regional de Bretanya va signar el 2004 un conveni Regió-Estat per a la protecció i la promoció de la llengua, la cultura i la identitat. La retolació bilingüe va arribar a tots els pobles i ciutats de Bretanya. Actualment, la cultura més que no pas la llengua sembla ser per als


Societat

bretons el marcador central de la idenditat. És una diferència notable amb Catalunya que insisteix més en la llengua. Hi ha d’altres avantatges obtinguts pels polítics bretons d’un dels estats més centralista del món. En això, s’ha de reconèixer que els bretons han estat pacients i molt hàbils. Entre les conseqüències negatives hi ha en primer lloc l’expoliació dels pagesos pobres, els anys 60, però a continuació, durant els anys 80-90, la producció agrícola i sobretot ramadera intensiva ha provocat unes conseqüències molt negatives i nefastes per al medi natural; pocs turistes les descobreixen, però la capa freàtica i les algues verdes de la badia de Saint-

El futur de la Bretanya

etc. A la Regió Bretanya, l’atur és inferior al de la resta de l’estat). Els bretons posseeixen unes qualitats humanes evidents, de serenor, de respecte pel treball i de tenacitat que recorden bastant els nostres propis valors, i que en el nostre cas vénen de més lluny (menestrals dels segles XVI i XVII, manufacturers del segle XVIII, industrials dels segles XIX i XX, enginyers i tècnics superiors de les noves tecnologies d’avui). Els bretons creuen, després d’unes llargues etapes de pobresa, de retard i de menyspreu, en una identitat serena i segura d’ella mateixa, com ho assenyala l’estudi “Breizh

Pel que fa al futur del país bretó, del seu poble i de la seva identitat, tot depèn de cap a on aniran les tendències econòmiques, socials i polítiques a França, Europa i el món. Perquè, com tots els països, la Bretanya depèn d’una situació global problemàtica. Però, per sobre de tot, els bretons depenen d’ells mateixos. Si hi ha una cosa que els bretons

Power, à l’abordage” (Suplement del diari Le Monde, del 22 de juliol de 2013, pàgines 21-27) i que conclou amb l’evocació

tenen clara és la necessària unió entre economia i identitat. Existeix una marca Bretanya, i un orgull bretó que es manisfesta de maneres diverses, sovint a través de la cultura.

culturals, que militen per a una identitat clara i ferma, una identitat bretona reivindicada.

d’una “identité apaisé” (encalmada). El politòleg de la Universitat de Rennes II, Michel Nicolas resumeix en el subtítol del seu darrer llibre, Breizh. La Bretagne revendiquée, el que pensa tota una societat, partits, sindicats, associacions

Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013 | 47

Brieuc en són testimonis. El gran repte dels pagesos bretons, sovint en mans de grans empreses químiques, és la seva reconversió vers una producció realment sostenible.

És una economia moderna promoguda, defensada i realitzada d’una manera unitària, podríem dir interclassista, per tot un poble constituït d’homes polítics, de sindicalistes, d’empresaris, d’universitaris, d’investigadors, de tècnics superiors, d’empleats de serveis, de treballadors, de pagesos,


Memòria

Cent anys després. Projecció d’un futur La Mancomunitat de Catalunya celebra el centenari de la seva instauració Celebrem cent anys de l’inici de l’activitat de la

Cent anys després, la Mancomunitat encara segueix viva:

Mancomunitat. L’any 1914 neix una nova institució amb una idea clara de sumar capacitats i esforços. Un projecte de país capaç de fer front als entrebancs del poder central i possibilitar

n’hem recollit els fruits i la Catalunya actual és l’hereva de l’exercici democràtic i de bon govern impulsat per Prat de la Riba i Puig i Cadafalch. Una acció de govern clara i decidida,

el màxim desenvolupament dels pobles i ciutats de Catalunya.

encarat a fer possible un país més lliure. Cent anys de diferència però dos projectes de país paral·lels. El llavors

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 48

Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya

Acte de presentació del Centenari al Palau de la Generalitat, 29.V.2013. Fotografia de Joan Roca de Viñals / Diputació de Barcelona


d’Infermeria, el Servei Meteorològic de Catalunya, el Servei Cartogràfic o l’Escola del Treball, per posar-ne alguns exemples.

de les antigues Corts Catalanes. Amb Prat de la Riba primer i Puig i Cadafalch després s’idea un projecte comú que aglutini les quatre províncies

Context històric

catalanes i que optimitzi els recursos que les diputacions li van atorgant entre el 1914 i el 1925. Però aquest centenari no ha de destacar només per l’obra feta, que també, sinó que ho ha de fer pel seu simbolisme. És necessària una visió

crear les institucions necessàries per créixer com a país. Tot i les semblances que es puguin trobar amb el procés polític que actualment viu Catalunya, cal emmarcar el projecte iniciat ara farà cent anys amb una situació de creixement del

cap a la projecció de país que ja van tenir els homes de la Mancomunitat. Una visió a dia d’avui encara existent gràcies a l’herència d’aquesta obra feta. Mostra d’això són les

catalanisme. El fonament del principal projecte autonòmic data de l’any 1892 quan la Unió Catalanista aprova les Bases per a la Constitució Regional Catalana, durant la seva

importants institucions que encara ofereixen els seus serveis als catalans, com ara la Biblioteca de Catalunya, l’Escola

assemblea celebrada a Manresa. Set anys més tard, la Diputació de Barcelona es veu amb força de demanar la

Memòria

president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, impulsa el 1914 la Mancomunitat de Catalunya amb la voluntat de recuperar la capacitat de la gestió administrativa

La Mancomunitat de Catalunya neix amb la voluntat de

Conferència «Cap al centenari de la Mancomunitat de Catalunya» a la Universitat Catalana d’Estiu (Prada de Conflent, Catalunya Nord), 21.VIII.2013. Fotografia: Diputació de Barcelona

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 49

Conferència «Prat de la Riba i Mancomunitat: de l’home de partit a l’home d’estat», a càrrec de Joan B. Culla. A la Casa-Museu Prat de la Riba de Castellterçol, 1.VIII.2013.


Memòria

implantació d’un concert econòmic com el del País Basc i Navarra. Solidaritat Catalana guanya les eleccions generals de 1907 i, gràcies a això, el catalanisme polític es converteix

d’Europa i als Estats Units. És, alhora, una reacció contra el passat on artistes i intel·lectuals aposten per trencar amb les convencions en l’àmbit creatiu i moral. En el nostre cas, a

en un moviment de masses. Arran d’aquest fet, Enric Prat de la Riba acaba proclamant-se president de la Diputació de Barcelona. És en aquesta època quan a Espanya encara hi

més, va permetre al nostre país acostar-se a Europa.

regna el bipartidisme. No obstant, a partir del 1911 les Corts de Madrid comencen a treballar en l’elaboració de la llei de mancomunitats provincials. Cal situar-nos en el context del Noucentisme, entès com

La Mancomunitat de Catalunya duu a terme una acció important en aquest sector. El desembre de 1922 ja ha construït 65 vies (232 km); n’hi ha 28 més en construcció (136 km), 76 amb el projecte aprovat (308 km) i 26

a un moviment político-cultural que té els seus inicis al nostre país a partir del 1906 amb el naixement de Solidaritat i acaba el 1923 amb la dictadura de Primo de Rivera. En contrast,

d’estudiades (800 km). També impulsa la millora de diversos camins de ferradura i inicia la senyalització de camins de muntanya. L’any 1918 es crea la Secció de Ferrocarrils

cal destacar el paper del Modernisme. Aquest és un moviment que comença a sorgir a finals del segle XIX a diversos països

Secundaris de la Mancomunitat.

Obra pública

Les fotografies històriques provenen del llibre L’obra realitzada: anys 1914-1923 / Mancomunitat de Catalunya, editat per la Mancomunitat de Catalunya)

Ensenyament domèstic; lliçó pràctica de cuina a Canet de Mar

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 50

Escola Catalana d’Art Dramàtic. El malalt imaginari, de Molière al Palau de Belles Arts

Una aula de l’Escola d’Infermeres


la Riba, Josep Estadella és el responsable del canvi de la beneficència clàssica a una sanitat pública més moderna. També impulsa un nou sistema de regionalització sanitària

Telèfons i, en només cinc anys, es construeixen prop de 6.000 km de línies telefòniques amb 400 estacions i centrals. L’augment del nombre de poblacions que, al llarg dels anys,

i d’hospitalització comarcal. La Mancomunitat disposa de tres manicomis per atendre els dements. A això, cal afegir-hi les set cases de Maternitat,

reben la xarxa telefònica és exponencial. Aquest creixement és degut, en part, al preu econòmic de les tarifes i a l’excel·lència del servei prestat.

Misericòrdia i Beneficència; a banda de les subvencions que atorga a particulars. En l’àmbit de l’acció social, la Mancomunitat treballa en tres eixos bàsics: la concessió de pensions, els instituts de Política Social i els d’Orientació

Beneficència i sanitat

Professional.

Una de les primeres competències que rep la Mancomunitat de Catalunya, provinent de les diputacions,

Normativització

és el servei de dements pobres, l’any 1914. Sis anys més tard, el servei de beneficència. Durant el segon govern de Prat de

Unificació ortogràfica de la llengua catalana. Aquesta és una de les obres més importants que Pompeu Fabra realitza amb

Memòria

D’altra banda, un dels projectes cabdals planificats per la Mancomunitat és proveir tot Catalunya d’una xarxa telefònica. Per fer-ho realitat, l’any 1916 crea la Secció de

Escola del Treball. Pràctiques de laboratori dels operaris d’indústries químiques

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 51

Una classe de l’Escola Montessori


Memòria

la voluntat de normativitzar la llengua catalana. La feina d’aquest filòleg, considerat el pare de la llengua catalana moderna, no culmina fins al 1932, quan dóna a conèixer el

conselleries d’aquesta institució. El seu objectiu és intentar sortir de la crisi agrària i apostar pel cooperativisme. En general, però, l’obra feta per la Mancomunitat en aquesta

Diccionari general de la llengua catalana.

matèria es pot dividir segons la tipologia d’estudis, com poden ser l’ensenyament superior, normal, primari, tècnicindustrial, comercial, artístic i, també, els ensenyaments

Ensenyament La Mancomunitat de Catalunya aposta, de forma important, per la política educativa. Un dels pilars fonamentals és l’Escola Industrial, formada per un conjunt d’edificis modernistes que, en un inici, havien acollit la fàbrica

populars.

tèxtil de Can Batlló. Aquests són adquirits l’any 1908 per la Diputació de Barcelona i s’hi ubica l’Escola Industrial de Barcelona.

noucentisme, el qual defensa un ordre inspirat en una arrel mediterrània. Es projecta un país ordenat, amb una superioritat de l’urbanisme vers la vida rural. Aquest nou

Una altra de les apostes fermes de la Mancomunitat de Catalunya és en l’àmbit del camp, amb l’Escola Superior d’Agricultura. És un treball transversal que afecta diverses

corrent posa èmfasi en les arts plàstiques, l’arquitectura i l’escultura.

Patrimoni immaterial Com a contraposició del modernisme apareix el

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 52

Secció històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans

Institut d’Orientació Professional. Laboratori de Psicometria

Pont en construcció sobre el Llobregat a Sant Vicenç de Castellet


Memòria

En el marc dels actes de celebració de l’aniversari de la creació del sindicat, des de la inauguració de l’exposició commemorativa durant el XIV Congrés Nacional dela UGT de Catalunya, cal destacar l’acte que es va fer el proppassat 12 d’agost al Parc de la Ciutadella de Barcelona i durant el qual es va plantar una olivera, com a símbol d’arrelament, de projecció i de persistència. Alhora, acabem de fer la presentació pública d’un nou llibre sobre la nostra història, redactat per la periodista Montserrat Armengol, amb l’assessorament històric de José Luís Martín Ramos i Joan Antoni Pozo.

125 anys de la UGT de Catalunya Fidel al seu compromís de contribuir directament a la recuperació, la conservació i la difusió de la història del moviment obrer, la UGT de Catalunya publica de manera divulgativa, amena i rigorosa la seva pròpia història. L’edició del llibre «El fil roig. UGT de Catalunya, 125 anys lluitant», en el marc de la celebració del 125 aniversari de la creació del sindicat, omple un buit notable, ja que incorpora el relat de les últimes dècades. Anteriorment s’havien publicat tres volums de la història del sindicat fins l’any 1976, a càrrec de l’historiador David Ballester, i una història breu en forma de còmic a càrrec de l’historiador José Luís Martín Ramos i dibuixos de Pilarín Bayés. 125 anys després que el projecte de la Unió General de Treballadors (UGT) es posés en marxa, seguir el fil roig de la llibertat i el progrés és necessari. Per tal de convertir les millores socials i laborals en un present continu, és bàsic mirar enrere, saber què ha passat al llarg dels anys, de quina manera aquest sindicat ha esdevingut un actor indispensable

1888 fins ara. Dels orígens, amb la gestació del moviment obrer de què

Però, per damunt de tot, aquest és un testimoni

Catalunya va esdevenir pionera a l’Estat, a la primera expansió del sindicat, tot i les dificultats. De les esperances de l’obrerisme amb l’arribada de la Segona República als sindicats en lluita durant la guerra civil. De la repressió

d’actualitat. El primer en parlar de la UGT en el mateix moment en què s’escriu. Una història no només recent sinó també actual, que arriba fins al XIVè Congrés de la UGT de Catalunya l’abril

franquista, l’exili i la clandestinitat, als reptes de la democràcia.

del 2013. La història d’una lluita que continua.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 53

de la societat. Fruit d’un assessorament històric acurat i rigorós, aquesta obra repassa l’evolució de la UGT de Catalunya, fins a convertirse en un llibre indispensable per conèixer, de primera mà, com va néixer i com ha evolucionat la organització, des del


Memòria

Pròleg de Josep M. Àlvarez,

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 54

secretari general de la UGT de Catalunya L’any 1888 a les 10.30 hores del 12 d’agost, vint-i-sis homes s’asseien al saló del cercle socialista, al número 29 del carrer Tallers de Barcelona, per iniciar el que seria el primer

mitjançant beques; hem ajudat a l’emancipació personal amb la promoció d’habitatge social, hem fomentat la natalitat amb les millores de les condicions laborals de les dones així

congrés obrer. Tenien una missió clara, constituir la primera organització de societats obreres per defensar els assalariats davant de la patronal. I una obsessió, transformar la societat i fer-la més justa, amb igualtat d’oportunitats, amb drets

com els permisos de paternitat i maternitat, lluitem per la incorporació de les dones al món laboral amb els mateixos drets que els homes, intentem trencar el sostre de vidre i que no hi hagi discriminació per sexe a l’hora d’exercir una feina

socials i laborals, dotant-la de present i, sobretot, de futur. Aquell dia va començar a caminar el fil roig, el projecte de la Unió General de Treballadors.

o professió. Hem construït un estat del benestar on la sanitat i l’educació han estat el vaixell insígnia i el mirall d’altres països i d’altres societats. Hem fet de la negociació col·lectiva

No és cap casualitat que Pablo Iglesias, tipògraf de professió, en fos un dels membres fundadors. En aquella època hi havia alts índexs d’analfabetisme a la societat, saber llegir i escriure era tot un luxe i ell en sabia per la seva professió; tampoc és casualitat que la UGT nasqués a Catalunya, atès que era i és un referent industrial, obrer i econòmic de l’Estat. Des de 1888 ençà el món ha girat 45.625 vegades, s’ha globalitzat i hem evolucionat. En cada moment històric d’aquell estiu de 1888 sempre hi ha hagut un sindicalista de la UGT, en cada lluita, en cada derrota, en cada victòria. En cada conquesta, a la trinxera, a la fàbrica -el nostre hàbitat natural-, al carrer gastant sabates per parlar amb cadascun dels nostres companys i companyes, amics i amigues, familiars... Des d’aquell 1888 som protagonistes actius en la lluita de classes amb les nostres armes, les paraules i el nostre escut, el treball. Vam decidir ser actors i actrius en lloc de ser únicament espectadors. Si la realitat no ens agrada, hem d’actuar per canviar-la.

la nostra eina de feina per poder equilibrar les difícils correlacions de poder entre treballador i empresari. En definitiva, ens preocupem de fer una mica més fàcil aquest difícil però bonic art de viure. El temps ha passat, ha plogut molt al carrer Tallers des d’aleshores. Han passat molts esdeveniments per el parc de la Ciutadella, des d’aquella exposició universal de 1888 que va posar Barcelona al mapa del món. Un món que sent el mateix és diferent. Cent vint-i-cinc anys després, immersos en la pitjor crisi econòmica de la història contemporània, veiem com les lluites per unes condicions laborals dignes, per reduir les taxes d’atur, per millorar els salaris que reivindicàvem l’any 1888 són plenament vigents. Com la lluita de classes està més activa que mai. Veiem com el manteniment dels drets conquerits a còpia de molta lluita obrera, revoltes socials, moltes vides i compromís és cada cop més difícil, i com l’enemic, en el fons, no deixa de ser el mateix. Abans el capital, avui els mercats, i amb un mateix denominador comú: el neocapitalisme o

Hem viscut dues guerres mundials, la dictadura de Primo

capitalisme salvatge que posa les persones al servei del capital

de Rivera, la II República, la guerra civil i més de quaranta anys de dictadura franquista. Hem rigut i hem plorat, hem caigut i ens hem aixecat milers de vegades, ens hem exiliat a l’estranger perquè les nostres idees i principis de solidaritat i llibertat no eren acceptats pels diferents règims repressors.

i no el capital al servei de les persones. És la perversitat del sistema. Avui al sindicat ja gairebé hi ha paritat entre homes i dones, i aquest llibre que teniu entre les mans és una petita part de la història que ens ha portat a ser el que som avui i

Hem mantingut viu el sindicalisme, l’última trinxera de la classe treballadora. La passió i la nostra il·lusió de transformar una societat

a construir un futur millor. A la UGT hem estat partícips de l’evolució de la societat en aquests cent vint-i-cinc anys d’història. Amb els nostres encerts i els nostres errors. Però

amb valors sempre ha estat una de les nostres conviccions. Els sindicalistes som persones generoses que esmorzem cada dia amb els nostres companys a peu de màquina, hem ensenyat a llegir i escriure a generacions passades, ens hem

sempre amb vocació de millora. Som una organització flexible amb capacitat d’adaptació als difícils temps que ens esperen per viure, però sense cap mena de dubte, continuarem seguint el fil roig que és va iniciar aquell estiu de 1888, sent actors

cuidat dels nostres avis, hem conquerit el dret a vacances pagades i a poder conciliar la vida laboral i personal. Vam regular les jornades laborals, ampliar les ofertes formatives

principals dels canvis per les millores socials i laborals i, en definitiva, per contribuir a ser més feliços. Visca la classe treballadora.

i ajudar a facilitar l’accés universitari a les classes populars

Visca la Unió General de Treballadors.


Memòria

Testimonis El relat col·lectiu que representa el llibre aporta el reconeixement sempre insuficient dels milers de treballadors que han arriscat la seva vida i la seva llibertat per aconseguir tot un estol de drets democràtics que no es volen perdre. Ells són el cor del fil roig de l’organització. Volem recollir alguns paràgrafs de biografies del web http://historia.ugt.cat com a testimonis representatius de diferents èpoques de la nostra història i com a mostra de fidelitat a unes idees que mai deixaran de ser vigents Anys 30 i República El sindicalisme es necessita més que mai. És la primera presa de consciència d’un treballador, i alhora és una escola. Amb la situació actual, en el context de la crisi, calen sindicats forts que ens defensin. En cap circumstància hem d’abandonar l’esperit de combat. Jo mai vaig estar tant satisfeta com quan em vaig treure un carnet sindical, a la Federació de Treballadors de la Terra-UGT. Tenia 17 anys i vaig pensar que ja era una persona completa. Neus Català L’abril de 1931 no pot votar a les eleccions municipals perquè les dones no tenien encara el dret a vot. El dia 14, en proclamar-se la República, desfila entusiasmada pels carrers de Girona amb la bandera republicana fins que és hissada en el balcó de l’ajuntament. Antònia Adroher

El dia 11 d’agost del 1936, a les cinc de la tarda, un veí anomenat Manuel Moya, avisa el seu pare perquè vagi al quarter de la Guàrdia Civil «per emplenar uns documents relacionats amb el càrrec anterior». I, un cop allí, el retenen fins que a les dotze de la nit el pugen en un camió juntament amb dotze persones més, entre les quals una dona i un nen de

Traslladats al cementiri d’un poble proper, Gabia la Grande, sense cap mena de judici, són afusellats contra els murs i enterrats en una rasa comuna. La mare d’en Salvador va perdre la germana que duia al ventre com a conseqüència de les vexacions que va patir. Mai no va poder assumir les morts del seu marit i del seu cunyat, assassinat també. Va morir al cap d’uns mesos als 27 anys. Els capellans del poble li van negar l’extremunció «porque era la mujer de un rojo». Salvador Peinado Es va apuntar amb 15 anys com a voluntari per defensar la República a la Guerra d’Espanya. La instrucció feta als volts de Manlleu va ser tan precària que no els van ensenyar ni a carregar els fusells. Amb 16 complerts es vaig incorporar al front, al Cos de Carrabiners. «Possiblement he estat un dels combatents més joves de la Guerra. El tinent coronel Vega, dalt d’un cavall blanc em va dir «eres muy joven para estar ahí». Francesc Tristany

Primers anys de la Dictadura Acabada la Guerra la van detenir i va estar a la presó tres mesos, incomunicada. Després la van dur a un convent de monges de Barcelona que feia de presó. Allí en l’espai de tres rajoles havien de dormir tres dones i tot era ple de xinxes i polls. Quan plovia les feien sortir al pati a aguantar la pluja i de tant en tant se n’enduien algunes i eres afusellades; fins i tot una dona embarassada: van esperar que hagués parit. Leocàdia Bellavista

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 55

Guerra Civil

tretze anys, i els entreguen als falangistes del poble.


Memòria

En acabar la guerra civil els franquistes la detenen i l’empresonen en diversos centres penitenciaris: Lleida, Barbastre, Osca i el penal de dones de Saturragan, al País Basc, on va fundar una

ser una temporada estupenda perquè podia dir el que volia. No m’havia d’amagar. Discutia amb els funcionaris feixistes, -Usted es un imbécil-, em deien. -El socialisme es la aurora del mundo-, contestava jo, i així cada dia». Els llums fluorescents no s’apagaven mai i durant el temps que hi roman, maten tres presos al garrot vil. «Els venien a buscar i tots cridàvem: fills de puta! assassins!». Ramon Porqueras

escola amb altres presoneres. «Érem 22 o 23 mestres i vàrem organitzar classes de cultura general en el penal per a altres recluses». Condemnada a mort en consell de guerra, la pena

«Quan et demanaven ajuda per a algú i aconseguies

finalment es va reduir a 30 anys i un dia dels quals en va complir 6. Quan surt, continua la seva activitat política i sindical a la clandestinitat, colze a colze amb el seu marit,

treure’l de la presó, llavors en aquell últim tram de vorera per on

Miquel Tufet. Pepita Reimundi

caminaves cap a la presó amb el document a la ma, en uns segons, mentre acceleraves el pas, pensaves: porto a la ma la clau de la llibertat d’aquest home. Obriran les portes i els rastells. I l’abraçada que li feies a aquella persona a la sortida de la presó, això, li ho asseguro, això no es pot oblidar. Encara avui puc posar fàcilment rostre a alguns d’aquells casos». Francesc Casares, advocat laboralista

Lluita contra la Dictadura

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 56

a famílies més necessitades. Irònicament, explica que «va

El febrer de 1939 s’exilia a França, on està en diversos camps de concentració. De fet, els arriba a conèixer tots: Vernet d’Ariège, Mazères, Setfons, Bram, Argelers de la Marenda. Clop protesta per la rebuda que tenen a França. El govern francès rebia els refugiats amb malfiança i un tracte inhumà. Després de l’estada als camps de refugiats fuig a Tolosa de Llenguadoc,

El 1958, encara amb la memòria fresca de les 3.500 execucions que hi havien hagut entre el 39 i e l 4 3, s ó n detingudes 110 persones vinculades al

on s’està a casa d’uns companys del partit. Aquí, però, és detingut i portat novament a un camp de refugiats, d’on

socialisme català. A més hi havia les llistes negres en plena vigència, llistes de

torna a fugir i s’allista a una companyia de treballadors espanyols. Quan retorna a l’Estat espanyol és empresonat a la frontera d’Irun. Fa el servei militar durant tres anys i s’està a diverses presons: Pamplona, Saragossa, Lleida i

treballadors lligats a l’antifranquisme que els empresaris rebien per saber a qui no contractar. Lluny de debilitar-los, aquests fets els feien millorar. «Vam haver d’aprendre a moure’ns en una clandestinitat rigorosa i plena de dificultats». Paco Parras

Barcelona. Salvador Clop

«La vaga dura 14 dies. Durant aquest temps Passa vint-i-un mesos de presó preventiva a la 4a galeria . Allí, segons les

s’autoconvoquen assembles permanents, es fan manifestacions al carrer, tancaments a la seu del sindicat vertical, demanant la destitució del tot el jurat d’empresa i el reconeixement en el seu lloc d l’organisme nou, elegit per

memòries del seu amic i advocat, Joan Reventós, es nega a rebre l’ajuda

tots els treballadora i que es denomina comitè d’empresa». També es elegit un consell de fàbrica, un òrgan composat per 60 treballadors de diferents seccions. Luís Fuertes - Olivetti

econòmica que arriba solidàriament de l’exterior tot demanant que es doni prioritat


Memòria

El record del mestre Antoni Benaiges i Nogués http://desenterrant.blogspot.com.es A una escola rural republicana de principis dels anys 30, un mestre català innovador endega un experiment, inèdit en aquelles terres, de premsa escolar. Els quaderns publicats per aquella impremta pels alumnes d’aquell llogarret viatjaran fins a França, Mèxic, Argentina i Cuba. El mestre en canvi acabarà afusellat i enterrat en una fossa comuna en els primers dies de la guerra civil. Setanta-cinc anys després d’aquell assassinat, el relat d’una utopia truncada per la dictadura es recupera a peu de fossa, amb el fotògraf Sergi Bernal com a testimoni, i com a autor del projecte expositiu que ens permet descobrir tota una vida dedicada a l’escola i als nens, de la mà dels seus antics alumnes i familiars que encara el recorden. És una història tràgica però única, al límit de l’oblit, que parla d’un mestre assassinat i de la terrible repressió exercida contra el col·lectiu de mestres republicans, i de la vergonya de la fosses comunes que encara existeixen al Regne d’Espanya i que sembla que mai s’exhumaran. L’escola nacional mixta de Bañuelos de Bureba, el gener de 1936, va publicar el quadern El mar, visión de unos niños que no lo han visto nunca. Un nen d’aquest poblet de Burgos se l’imaginava així: «El mar serà força ample i llarg. Serà molt profund». Per a aquest quadern, l’Antoni, el mestre, va animar els seus alumnes a imaginar i descriure el mar, i els va prometre que ben aviat farien una excursió per poderlo veure. Però el somni va quedar truncat el 19 de juliol del 1936. L’endemà de l’alçament militar, un grup de falangistes van entrar a Bañuelos a la recerca de les coses del mestre Benaiges, rebentaren la porta de l’escola i cremaren tot el que els semblava subversiu: la impremta, els quadern escolars, els llibres de pedagogía... A ell el van enxampar el

Antoni Benaiges i Nogués (Mont-roig del Camp, 1903 – Villafranca Montes de Oca, 1936), compromès amb la pedagogía de Freinet, forma part de la comissió que, el darrer trimetre de 1933, s’encarrega d’estructurar el reglament de la futura Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyament (FCTE), antecedent de la FETE, la federació de treballadors d’ensenyament de la UGT de Catalunya.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 57

mateix 19 de juliol a la Casa del Poble de Briviesca i, uns dies després, el 25 de juliol, el van afusellar, després de ser salvatgement torturat i humiliat públicament.


Memòria Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 58

Autor del projecte: Sergi Bernal (Barcelona, 1973). sergi.bernal@gmail.com Fotògraf documental i de viatges. Llicenciat en Geografia i especialitzat al camp dels sistemes d’informació territorial. Guardonat amb el primer premi al Festival de Fotoreportatge Visa Off de Perpinyà en 2009, amb el projecte: «La geografia humana del Gran Drac», amb una sèrie de fotografies de la Xina més rural. Un altre projecte expositiu és «La llarga nit del poble Sahrauí», on mostra el drama dels exiliats sahrauís al desert algerià. El reportatge «Desenterrant el Silenci», projecte que dignifica aquelles persones desaparegudes i assassinades pel feixisme, va guanyar una important beca al Fórum Fotogràfic de Can Basté al 2010. Ara l’autor treballa amb els darrers milicians del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que queden en vida.


Llengua

LAPAO: Crònica de la misèria Hugo Sorolla, Lingüista

No hi ha cap mena de dubte: l’acrònim LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) ha fet fortuna. Si més no, d’ençà que va transcendir -a principis de maig- que el Govern d’Aragó tenia intenció d’incorporar aquesta denominació valleinclanesca per a referir-se al català i fins que es va acabar aprovant -a finals de juny-, l’acrònim ha sigut reproduït a bastament a les xarxes socials. De fet, hi ha hagut intervencions memorables, com ara la del ribagorçà Manel Riu i el seu cèlebre mapa. I molts mitjans de

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 60

comunicació, per la seua banda, han tractat aquest afer en portada. Amb el temps la polèmica ha minvat, però el ridícul continua perseguint el Govern d’Aragó. La nova denominació és un despropòsit, això no cal ni dir-ho. El problema és que la nova llei tampoc no canvia substancialment gaire res en el panorama general del català a la Franja. Tan sols és un punt i seguit en la trista situació de diglòssia profunda en la qual es troba el català a l’Aragó d’uns segles ençà. Amb aquest panorama, la dignificació de la llengua pròpia sempre ha sigut una reivindicació més aviat minoritària. I aquesta circumstància ha estat ben aprofitada pels diferents representants polítics, tant a nivell local o comarcal com a nivell autonòmic que, tret de digníssimes excepcions, mai han mogut un dit pel català. Una d’aquestes digníssimes excepcions és José Bada, conseller de cultura d’Aragó entre el 1983 i el 1987. Conscient que el català vivia una situació precària, el 1984 va impulsar la Declaració de Mequinensa, una cimera d’alcaldes franjolins en la qual es va acordar que el Govern d’Aragó sol·licitaria al Ministeri d’Educació que s’impartís una assignatura optativa de llengua catalana. Els alcaldes, per la seua banda, es van comprometre

català, no n’establia la cooficialitat i tampoc promovia l’ensenyament en aquesta llengua, i aquest últim punt és cabdal per a potenciar-la. I és que és un drama, però a les escoltes i instituts de la Franja encara ara s’ignora la llengua

a fomentar l’ús públic del català als seus pobles: retolació, edictes, mitjans de comunicació... Doncs bé, el Ministeri va instaurar de seguida les classes

i la cultura pròpies, una aculturació pròpia d’altres èpoques. Els equips dels centres educatius no són conscients que rebutjar la llengua de l’alumne és rebutjar l’alumne. Així,

optatives de català. I alguns ajuntaments -pocs- van fer gestos tímids perquè el català fos present en àmbits formals. En el cas de Fraga, per exemple, algun rètol escadusser i mitja hora diària a la ràdio municipal. I, a grans trets, aquí s’acaba

els col·legis i instituts franjolins haurien de refermar la identitat lingüística de l’alumnat. Hi ha moltes maneres de fer-ho: animar-los a llegir i escriure en la seua llengua, tenir cura de desenvolupar la consciència lingüística dels nens, destacar

la normalització lingüística duta a terme a l’Aragó. Vaja, que ni els ajuntaments ni el Govern d’Aragó han desenvolupat en aquestes dècades cap política lingüística amb cara i ulls

els avantatges del bilingüisme... La llengua i la cultura pròpies haurien de tenir un paper protagonista a l’escola, i d’aquesta manera l’escola rebutjaria les actituds negatives envers el

amb l’objectiu de protegir el català. L’executiu aragonès, a més, va prometre durant anys i panys una llei de llengües, que va acabar arribant l’any 2009 i que no oferia millores substancials: malgrat que reconeixia que la llengua era el

català i el promouria. Res d’això no es produeix: l’escenari plantejat més amunt no pot ser més allunyat de la realitat. Els alumnes han de continuar abandonant una part important d’allò que són a


Llengua

la porta de l’escola. Així, aquestes dècades d’ensenyament del català optatiu no han servit per tallar de soca-rel la diglòssia profunda de les comarques de la Franja, que les noves generacions han heretat i mantingut. Bona part dels parlants continuen convençuts que la seua llengua és inferior i que no cal fer-la servir en cap context formal. I això difícilment millorarà si el paper de l’escola envers la llengua pròpia no canvia. És una veritat incòmoda, no se sol dir, però amb una assignatura optativa -una, dues o tres hores setmanals-, no n’hi ha prou: no n’hi ha ni per començar. Els alumnes amb prou feines assoleixen una noció més aviat minsa de lectoescriptura en la seua llengua pròpia, uns resultats francament decebedors. És obvi: això d’ensenyar any rere any com accentuar o en quins casos cal posar dièresi és un fracàs. Vaja, que l’escriptura i la lectura només s’assoleixen practicant. Des de fa pocs cursos, alguns centres educatius franjolins sembla que en són conscients i han aconseguit oferir dues assignatures en català, però encara és una opció minoritària en el conjunt de l’alumnat franjolí.

Segueix pendent la dignificació pública del català a la Franja Que en aquest context d’erm absolut el català passe a dir-se LAPAO és indignant, sí, però no empitjora res. Els mitjans de comunicació han reduït la qüestió a l’anècdota de l’acrònim i no han anat més enllà, com si la situació del català quan es deia català fos idíl·lica: que la llengua es digués català mai no ha implicat res. Durant els anys que se li ha dit com se li ha de dir ha estat igual de desprotegit que sempre. Qui sap quina seria ara la situació del català a l’Aragó si en altres èpoques s’hagués blindat l’ensenyament en català o s’hagués impulsat la llengua en la vida pública dels pobles. A causa del rebombori del canvi de denominació, l’1 de juny es van reunir una colla d’alcaldes a Mequinensa, com trenta anys abans, i es va signar l’anomenada Nova Declaració de Mequinensa. Aquest cop els alcaldes no es van embolicar amb tot això de normalitzar el català als seus pobles, i tampoc

el canvi de denominació. Així, els partits de l’oposició a les Corts d’Aragó –PSOE, CHA i IU– van presentar aquest agost un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei de llengües de l’Aragó. El recurs compta amb el suport de 63 diputats del Congrés, entre els quals també hi ha representants d’ERC i CiU. Està previst que la seua resolució es produïsca com a mínim d’aquí 10 anys. Certament, el Tribunal Constitucional ha sabut mantenir el nivell de l’esperpèntic periple del català a la Franja.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 61

van fer cap autocrítica. Es van comprometre, això sí, a demanar que es mantingués l’ensenyament del català -i de moment sembla que es mantindrà- i a recórrer a la justícia


Llengua

Ofensiva del PP contra el català? Sembla que el català està en el punt de mira del PP: totes les garrotades li arriben des d’executius governats per aquest partit. Així, a banda de la modificació de la llei de llengües d’Aragó, el PP ha impulsat a les Illes Balears -en primer lloc- una nova llei de la funció pública que fulmina el català com a requisit per treballar a l’administració, i també –més recentment– el famós decret de trilingüisme a les escoles (un terç d’assignatures en català, un terç en castellà i un terç en anglès). Està previst que s’aplique aquest curs

El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans (Wert, ministre d’Educació i Cultura) 2013/2014, però els centres han trobat una escletxa: l’article 20 del decret contempla la possibilitat que el centre educatiu puga establir una alternativa al TIL. De moment, la majoria

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 62

dels centres educatius s’estan acollint a aquesta opció per a intentar blindar l’ensenyament en català. Per la seua banda, el PP valencià fa un parell de cursos que planeja un decret similar al balear. De moment, però, encara no l’ha establert. Amb tot, aquest curs 2013/2014, 14.000 alumnes valencians s’han quedat sense la possibilitat d’estudiar en valencià. I és que la conselleria d’educació valenciana no permet que els centres educatius puguen obrir noves línies en valencià, que absorbirien la demanda existent. I tot això sense oblidar el PP estatal que en aquesta legislatura ha obert la caixa dels trons amb la llei orgànica de millora de la qualitat de l’educació (LOQME), que a la pràctica comporta la supressió de la immersió lingüística a Catalunya. La targeta de presentació d’aquesta llei que va fer el seu promotor, el ministre d’Educació i Cultura José Ignacio Wert, ho diu tot: «El nostre interès és espanyolitzar els nens catalans» perquè «se sentin tan orgullosos de ser catalans com de ser espanyols».


Llengua

Amb la cohesió social i la igualtat d’oportunitats Francesc Marco Palau, màster en Història de Catalunya a la UAB i membre del Secretariat de la Plataforma per la Llengua Era a principis dels noranta quan un grup de joves inquiets, que formaven part del moviment associatiu de la Vila de Gràcia, decideixen que cal fer un pas endavant pel que fa a la presència de la llengua catalana a la societat. Lluny queda la transició i els quaranta anys de franquisme. Si durant la dictadura va ser necessari que les famílies ensenyessin la llengua als seus infants, com deia en Salvador Espriu enguany que se’n fa commemoració, per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa a partir dels vuitanta seria l’escola la que suplirà els esforços voluntariosos. Tanmateix, d’aquell tot està per fer i tot és possible que emfasitzava Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda de Ter, i que feia somniar durant els anys de la transició, als noranta la flama no era la mateixa. Sens dubte els avenços havien estat molts. El marc autonòmic introduïa la llengua catalana a l’escola i el sistema d’immersió lingüística, que tant bons fruits ha aportat a la societat catalana, permetia que els i les estudiants finalitzessin la seva etapa escolar amb un domini ple de la llengua. Paral·lelament, la creació d’un conjunt de mitjans de comunicació públics, la Corpo, amb TV3 i Catalunya Ràdio al capdavant, van permetre crear un espai català de comunicació, un marc de referència i una extensió social

L’entitat aposta per la cohesió social

Si us plau, parleu-nos en català (entitats de nous catalans) Primera acció de la Plataforma per la Llengua, desembre de 1993

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 63


Llengua

Amb la nova immigració, el català com a llengua comuna i d’acollida és la millor eina de cohesió social de la llengua. L’impuls del Rock Català, com abans la Nova Cançó, també va ser clau. Tot i així, aquests joves conscienciats, que se sentien atrets pel discurs reivindicatiu que es produiria aquell any olímpic de 1992, coincidint amb la projecció exterior de Barcelona, aposten per continuar les passes d’aquells activistes de la Crida a la Solidaritat, que el 1993 es dissolia. Veuen encara mancances en la normalització lingüística del país i consideren que seria òptim que des de les institucions s’avancés sense més dilacions. Creuen que la Llei de normalització lingüística de 1983 pot ser un bon punt de partida però que encara hi ha molts àmbits en els quals la modernització encara no s’ha endinsat i on pocs canvis hi ha hagut respecte la llarga i fosca nit anterior. D’aquí en sorgirà la Plataforma per la Llengua –l’embrió de la qual serà el Col·lectiu Esbarzer, els joves graciencs dels què parlàvem– encapçalada per Martí Gasull i Roig, amant de l’eficiència, fins al fatídic accident de muntanya, a l’Himàlaia, el mes de setembre del 2012. Enguany, doncs, justament es commemora el vintè aniversari de l’entitat (1993-2013). Als inicis, es fixen el cinema i les grans empreses com a punts d’atenció. Pel que fa a les sessions cinematogràfiques, constaten la poca presència que el català disposa en els doblatges. I aquest serà un tema recorrent al llarg d’aquestes dues dècades. Tot i els diversos intents per part del govern català de promoure un acord amb els agents del sector, els resultats han estat minsos, i és que actualment només el 3 % del cinema és en català. Amb el desplegament de l’actual

Llei de cinema s’espera, com a mínim, que el percentatge pugui anar millorant en els propers anys. Si els espectadors demostren setmana rere setmana que Televisió de Catalunya és el producte audiovisual amb més audiència, seria lògic que distribuïdors i exhibidors apostessin per adequar-se a la demanda dels seus consumidors. La preocupació de l’ONG per l’ús del català en el món socioeconòmic, com s’avançava, també ha estat un dels pilars fonamentals des de bon inici. No és estrany així que

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 64

Lipdub per la Llengua, 2011


Llengua

El món socioeconòmic incorpora progressivament el català com a valor afegit o de mobles, en telefonia mòbil, automoció així com en les pàgines web de nombroses multinacionals no ha estat fruit de l’atzar. D’uns quants anys ençà, el món econòmic està interioritzant que l’ús de la llengua catalana en els seus productes i serveis, no només és rendible, sinó que comporta un valor afegit per a la marca. La llengua s’associa a la modernitat, als temps actuals i a la responsabilitat social col·lectiva. Podem trobar-ne exemples clars en el 2.0, en la premsa escrita, en supermercats, en el sector lleter i darrerament, com a cas paradigmàtic, en les cerveseres. Des de la Plataforma per la Llengua, a més, s’han realitzat actuacions coincidint amb les campanyes nadalenques en l’àmbit del joc i el lleure, tot potenciant les joguines que

Actuació musical de les Macedònia

la primera acció multitudinària de la Plataforma fos, precisament, exigir l’etiquetatge en català de les llaunes de Coca-cola en un acte espectacular celebrat a la Plaça de Catalunya, que representaria un rècord Guiness. Malgrat que l’objectiu de normalitzar lingüísticament la presentació del refresc no ha estat encara possible, molts han estat els èxits de l’entitat en el món de l’empresa i el consum. La introducció del català en el món, entre d’altres, dels vins i caves, en el de les aigües, en la retolació de grans botigues esportives

permetin als més petits jugar en català. En l’àmbit universitari, va consensuar-se amb els principals referents estudiantils uns mínims exigible a les institucions universitàries per tal que els i les estudiants rebessin a les facultats les competències per poder desenvolupar-se en català en el món laboral. A més, en aquest àmbit, en la darrera etapa també s’ha anat realitzant una tasca constant de pedagogia als estudiants internacionals, majoritàriament erasmus, per tal que coneguin la realitat lingüística catalana. Els esforços de mobilització eren i continuen sent més necessaris que mai arreu de l’àmbit lingüístic. Al País Valencià, on milers i milers de famílies no poden escolaritzar els seus fills en català tot i demanar-ho expressament; a les Illes Muralmob per la Llengua, abril 2012

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 65


Llengua

L’ONG del català, a peu de carrer, 2011

Balears, on el coneixement del català deixa de ser un requisit per accedir a l’administració i des del govern es promou un

lingüística destinades a agents educatius i socials, o documents informatius dels avantatges que suposava el

decret per disminuir la presència de la llengua a les escoles; a la Franja de Ponent, on la societat i el món acadèmic ha quedat estupefacte al conèixer les intencions lingüístiques

de denominació per part del govern autonòmic; i també a la Catalunya Nord, on tot i els avenços fruit de la insistència, la normalització lingüística i sobretot l’ús social de la llengua encara és lluny d’allò que es desitjaria. A principis del segle XXI, un nou repte de país sorgia i des de la Plataforma per la Llengua s’intensificà la tasca per convertir el repte en oportunitat. L’arribada de la nova

català com a llengua comuna i de cohesió social. Ja el 2007, coincidint amb el dia de Sant Jordi, entitats que agrupen catalans d’origen argentí, senegalès, marroquí, pakistanès, equatorià, xinès i de més d’una trentena de cultures diferents manifestaven sense eufemismes el seu propòsit i demanaven complicitat a la societat per formarne part. «Ajudeu-nos a viure en català. Fem del català la llengua d’acollida. No ens discrimineu pel fet d’haver nascut en un altre lloc i permeteu-nos, parlant-nos en català, que participem en la construcció d’aquest país que entre tots i totes estem edificant». La petició era clara. «Si us plau, parla’m en català» deien els nouvinguts. Aquells d’arrel amaziga, palestina o boliviana, demanaven que se’ls adrecessin en català, que volien aprendre la llengua catalana per formar part, amb drets i deures, del nou país.

immigració feia necessari l’articulació d’espais que en permetessin l’acollida. Aquests nous catalans, provinents de

Aquest clam demana constància, proposa que cada un de nosaltres s’impliqui en els afers públics quan les

contextos molt diversos i distints també entre ells, s’incorporarien a la societat catalana tot aportant i rebent influències. El català és, en aquest context, la millor eina de cohesió social, l’instrument necessari, la llengua comuna. El polifacètic comunicador Justo Molinero, recordant la seva

circumstàncies així ho requereixen. En grups de conversa, en parelles lingüístiques, des del voluntariat. Que no deixem la qüestió només a la feina intensa que es realitza des de la societat civil, des de les entitats i les associacions, que l’acollida no sigui només quelcom que depengui de les

pròpia trajectòria, recordava que «el català s’ha d’aprendre parlant-lo (...) jo he fet el pas i vull que el facin tots. També

administracions, ja la Generalitat, ja els ajuntaments, ja els organismes supramunicipals. Aquesta no és, però, una tasca

els que no s’ho plantegen». Des de l’entitat, han estat nombroses les iniciatives que s’han realitzat en aquest sentit, tot constituint una xarxa amb entitats de nouvinguts, vinguts d’arreu, amb els quals

senzilla, una feina fàcil, i que es pugui fer només des de les institucions, amb les classes de català del Consorci, o amb les campanyes engegades des de la Plataforma per la Llengua, que continuaran fent-se i que s’espera que tinguin resultats.

s’ha treballat conjuntament, se’ls ha assessorat i se’ls han ofert consells quan ha calgut. També, amb el suport de la Fundació Lluís Carulla i els departaments corresponents de la Generalitat, creant materials que poguessin ser útils de

Aquest és un repte majúscul, un repte del conjunt de la societat, un repte de país, un repte de tots. I ara la responsabilitat també és nostra, acollim-los, parlem-los en català. Amb tu, serà possible.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 66

Al País Valencià, milers de famílies no poden escolaritzar els seus fills en català tot i demanar-ho expressament

cara a l’administració, com guies pràctiques d’acollida


Llengua

Com volem que sigui la República Catalana?

Debat sobre el futur règim lingüístic Magda Gascon, Servei Lingüístic UGT de Catalunya El procés social cap a la independència que vivim posa al damunt de la taula un munt de temes; un d’ells és el del règim lingüístic. Quina llengua o llengües oficials (o no) hauria de tenir Catalunya en el cas que assoleixi un estat propi? És un debat que podria quedar en una ficció, però que és molt viu als mitjans de comunicació: del tema ja s’han escrit gairebé dos-cents articles en els dos últims anys. Un dels primers a abordar-lo, «La tribu o l’estat», d’Eduard Voltas, el va publicar el diari Ara i va desencadenar rèpliques i posicionaments diversos –alguns ben encesos– de lingüistes, periodistes, polítics i escriptors en diferents mitjans de comunicació. La qüestió de les llengües en un hipotètic estat català és un tema complex, tant com ho és la composició social i la pluralitat identitària a Catalunya. La judicialització de la llengua catalana i la política lingüística dels governs del PP, a cops de decret (amb la interlocutòria contra la immersió a l’ensenyament, el Lapao a la Franja o el decret del trilingüisme a les Illes) fan difícil albirar quin és el futur lingüístic dels països catalans, amb estat propi o sense. Tanmateix, tard o d’hora serà un tema necessari d’abordar, per això hem volgut reproduir diferents punts de vista sobre aquesta qüestió i hem fet una tria exhaustiva dels arguments que es recullen en els articles, entrades de blogs, reportatges, entrevistes i notícies més destacats que l’han tractada des de principis de 2012i. Tantes reflexions publicades en tan poc temps ja indiquen la transcendència històrica que per als catalans té i sempre ha tingut la llengua. El català va començar a patir la repressió a partir de l’ensulsiada de l’11 de setembre de 1714 per part del govern borbònic espanyol i des d’aleshores ha estat per als

propi, d’independència que suma tots els camps. No obstant això, rere la batalla del present per aconseguir una àmplia majoria social, es treballa en paral·lel per dissenyar com volem la República Catalana en els diferents àmbits (models de societat, energètic, productiu, cultural...), i lògicament també en el de la llengua. Els fragments que els reproduïm en l’ordre en què s’han publicat als mitjans. Podeu llegir la totalitat dels articles i seguir el debat fil per randa en la web de la jove sociolingüista Montse Sendra http://diaridecampsl.wordpress.com.

«La creació de l’estat català no pot cavalcar sobre una escissió identitària interna perquè l’experiment estaria abocat al fracàs. [...]. És imperatiu formular un projecte d’estat que sigui també per a la tribu però no només per a la tribu. Un projecte d’estat en què es pugui sentir còmode el que s’alegra amb les victòries de la roja , el que té el castellà com a llengua de referència primera, el que veu TVE o Telecinco. ¿Estic proposant renunciar a allò que és essencial? No. Estic demanant un esforç real d’empatia.» («La tribu o l’estat». Ara. 22 gener 2012). «[...] proposo un altre exercici d’empatia, que és el següent: a banda de mirar-nos el castellà com la llengua de l’estat opressor (que ho és), a banda de mirar-nos-el com la llengua històricament imposada (que ho és), a banda de mirar-nosel com la llengua de les portades de l’Abc (que ho és), miremnos-el també com la llengua familiar i estimada d’almenys la meitat dels catalans. Fem aquest exercici i, a més, mirem de treure’n alguna conseqüència concreta de cara al nostre projecte d’estat.» («En castellà també, sisplau [i 2]». Ara. 25 març 2012).

Màrius Serra, escriptor «La independència no és la panacea ni la solució si parlem en termes lingüístics, tal com ho demostra el cas d’Irlanda, i de l’irlandès –gaèlic-, que és llengua oficial a la UE i en canvi no té una presència ni gran difusió en el propi país. Ara bé, per a mi és una condició sine qua non. [...] La independència política [...] és una condició imprescindible, un punt de partida clau per intentar que el marc legislatiu i el marc d’actuació des del qual es toqui la llengua no estigui interferit constantment per gent que en fa, de la llengua, i especialment de la confrontació lingüística un ús polític constant. [...] Crec que el castellà i l’anglès haurien de tenir un paper important en una Catalunya independent, haurien de ser tractats com a llengües d’ús general per a la població, i haurien de tenir presència en l’Administració, en l’ensenyament i en totes les instàncies de la societat.» (Entrevista a Ambindependencia.cat. 24 febrer 2012).

Sebastià Alzamora, escriptor «El somni d’una Catalunya monolingüe, a imatge i semblança de la França jacobina que coneixem i de l’Espanya igualment jacobina que encara s’entesta a seguir el model de

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 67

catalans un element bàsic de reivindicació i de la nostra identitat col·lectiva. En el procés actual, s’ha fet un salt endavant i s’ha forjat una reivindicació completa, un projecte col·lectiu d’estat

Eduard Voltas, periodista i editor


Llengua

l’estat veí, senzillament ja no és vàlid. La realitat és la que és, i el catalanisme que encara posa damunt la taula la carta jacobina que identifica una sola nació amb una sola llengua, senzillament està fora de joc. Catalunya pot esdevenir una sola nació amb un sol estat, però el que no podrà ser mai de cap de les maneres és una sola societat amb un sol idioma.» («En castellà també, per descomptat». Ara. 1 març 2012).

Salvador Cardús, sociòleg «La meva impressió és que en això de les llengües fem d’aprenents de bruixot i volem intervenir en un terreny que és de mal governar, amb estat propi o sense. Jo m’apunto a la idea de Gregorio Luri: el que cal exigir és que tinguem un coneixement de català i castellà –i anglès– propi d’un país amb futur. El dia que s’aconsegueixi, no tan sols s’haurà acabat la Transició, com diu el meu amic, sinó que llavors serem veritablement lliures de decidir quins atributs simbòlics donem a cada llengua. Per exemple, aquell dia, jo preferiria no tenirne cap d’oficial i només una com a pròpia del país. Entretant, tot és un parlar per parlar.» («Parlar per parlar». Ara. 12 març 2012).

Carles de Rosselló, sociolingüista «En aquest context de llengües sobrevingudes sobre la que és pròpia del territori, em fa l’efecte que els catalans ni volem ni podem prescindir del castellà. Uns perquè és la seva llengua inicial; d’altres perquè hi aboquen vincles afectius; d’altres perquè hi veuen una oportunitat de negoci amb un mercat enorme; i d’altres perquè valoren el capital que suposa parlar com més llengües millor. Per una o altra raó, el castellà en la Catalunya independent tindrà una presència molt destacada, i alhora continuarà sent un rival temible per al català en termes d’estricta supervivència.» (Blog BBC. 23 març 2012).

Lluís Jou, notari i exdirector general de Política Lingüística

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 68

de la Generalitat de Catalunya «Si la llengua pròpia de Catalunya és el català, és inqüestionable que ha de ser la llengua pròpia de l’estat propi. [...] Si la primera Constitució de l’estat propi de Catalunya es limita a transposar-hi el règim de doble oficialitat actual, el guany per al català serà poc significatiu. [...] Que el català sigui l’única llengua oficial de l’estat propi de Catalunya no exclou l’ensenyament del castellà, que es pot mantenir amb els mateixos paràmetres actuals per respecte als catalans que el parlen habitualment, per necessitat econòmica i per valor cultural. És obvi, d’altra banda, que l’oficialitat única no limita l’existència de mitjans de comunicació, la indústria editorial o la producció cultural en castellà ni l’ús públic o privat, personal o empresarial, d’aquesta llengua, més enllà de l’exclusivitat del català en les administracions i tribunals.» («No hi renunciem abans d’hora». Ara. 1 abril 2012).

Albert Branchadell, Professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB «[…] si Kosovo, amb una població sèrbia tan exigua, ha hagut de reconèixer l’oficialitat del serbi, què fa pensar que Catalunya, on la meitat de la població parla habitualment castellà, podrà passar per alt la pressió internacional i sobretot la de la resta d’Espanya (un membre de la Unió) perquè el castellà mantingui la seva oficialitat?». («Quan el monolingüisme no és possible». Ara. 14 maig 2012).

Albert Pla Nualart, filòleg i responsable lingüístic del diari Ara «El castellà serà sempre una llengua coneguda i valorada a Catalunya, que hi té uns lligams culturals i emocionals poderosíssims; i encara ho serà més quan ja no es vegi com la llengua d’imposició que és i ha sigut (digui el que digui el Borbó). [...] Ningú que parli només castellà ha de tenir mai cap problema per comunicar-se a Catalunya, però qui hi vulgui viure amb total plenitud, sent-ne un ciutadà més, s’hauria de sentir empès (sense que calguin coercions ni multes) a aprendre català per aconseguir-ho. I això no serà mai possible amb el bilingüisme.» («Contra el monolingüisme». Ara. 21 maig 2012). «Una cooficialitat plena castellà-català consolidaria un marc sociolingüístic gens simètric: el que fa que actualment la llengua comuna dels catalans, almenys a les zones més poblades, sigui el castellà. Consolidaria, doncs, l’actual terreny de joc comunicatiu, en què la llengua forta es va imposant per la seva pròpia inèrcia, sense forçar res. Aquesta inèrcia només es pot trencar amb una desinhibida discriminació positiva del català en tots els àmbits públics, i la fórmula legal menys eufemística i més efectiva per acollir-la és l’oficialitat única.» («Cooficialitat plena és lenta dissolució». Núvol. 25 setembre 2013.)

Xavier Vila, director de l’Observatori Centre Universitari de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona «El coneixement i l’ús públic del català creixerien ràpidament. [...] A l’administració i a l’educació seria qüestió


Llengua

per si algú en tenia cap dubte.» (Entrevista a El Periódico de Catalunya. 8 octubre 2012).

Bernat Joan, escriptor i exsecretari general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya «La meva proposta és l’oficialitat asimètrica. És a dir, el que ha de quedar clar quan arribi la independència és que el català ha de ser la llengua nacional prioritària del nou estat i, per tant, oficial. Tampoc no podem oblidar l’occità, llengua de la nostra minoria nacional històrica, de la Val d’Aran. [...] el castellà i l’anglès podrien ser llengües cooficials de grau menor, sobretot per a les relacions internacionals. Oficialitat en ritmes diferents. De fet, l’estat espanyol fa exactament això

de mesos, el món privat és menys previsible, encara que en un país independent, amb el català com a llengua oficial i sense l’amenaça de l’estat espanyol, els vellvinguts i els nouvinguts tindrien més incentius per apuntar-se al català que no pas ara.» («Quin seria l’estatus del castellà? El català, la primera llengua de la població». Ara. 11 setembre 2012).

Joaquim Torres, president de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans «Si l’Estat adopta el català com a llengua principal, passa a ser la llengua d’un col·lectiu, per tant, automàticament és necessària independentment de les lleis. [...] No seria necessari canviar cap llei, perquè haurien desaparegut les 500 lleis espanyoles que combaten el català.» («Quin seria l’estatus del castellà? El català, la primera llengua de la població». Ara. 11 setembre 2012).

Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya «[...] El camí que Catalunya es disposa a seguir estarà ple d’entrebancs. Hi haurà difamacions, provocacions i amenaces de tot tipus. Es dirà que Catalunya va cap al precipici i s’intentarà utilitzar la llengua i l’origen geogràfic de les persones per

autèntica aberració, perquè l’ànima de Catalunya s’alimenta de la barreja de persones de procedències ben diverses. [...]» (Discurs d’Artur Mas al Ple del Parlament. Sessió núm. 39.1. Ple del Parlament, 25 setembre 2012).

Oriol Junqueras, historiador i president d’Esquerra Republicana de Catalunya «[…] a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment,

Carme Junyent, professora de Lingüística a la UB i presidenta del GELA – Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades «El primer que cal tenir clar és si optem per la diversitat lingüística, perquè, si no, no cal que ens hi posem. Al català li queden molt poques generacions. La mort de les llengües és un fenomen global i, per això, és inútil la planificació que afecta només llengües aïllades. O capgirem el procés conjuntament o no ens en sortirem. I la independència ens dóna també la possibilitat de desenvolupar estratègies alternatives. «[...] El compromís dels catalans que tenen el castellà com a primera llengua és imprescindible per a la supervivència del català i la restauració de l’equilibri ecolingüístic. […] Tenim l’oportunitat de promoure una convivència lingüística sense exclusions i amb un objectiu comú, com és revitalitzar la llengua del país. Aquesta empresa ens ofereix unes possibilitats de cohesió que la història segur que ens agrairia: en el moment que s’hi havia de ser, hi vam ser tots i vam recuperar la llengua.» («Les llengües en la Catalunya independent [2]». Somanoia.cat. 8 febrer 2013).

Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural «Dos idiomes oficials en un mateix país és una mica estrany. Jo no reclamaria la cooficialitat del castellà.» (Entrevista a Canal 3/24. 12 maig 2013).

Vicent Partal, periodista «La flexibilitat que ofereix el fet de no tenir llengua oficial permet de fer polítiques lingüístiques molt adaptades a la realitat social i a les demandes sociolingüístiques. Seguint el mateix exemple, en una ciutat l’espanyol i l’amazic podrien tenir una presència molt important als hospitals però menor a les escoles, tenint en compte que les escoles són fonamentals

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 69

enfrontar-les entre elles. Els que tinguin aquesta temptació farien bé de recordar que el castellà també és patrimoni de Catalunya, com el català ho hauria de ser d’Espanya, i, a més, un patrimoni estimat. I també haurien de recordar que dividir un poble com Catalunya per l’origen de les persones seria una

en detriment del català, però pretén que ens pensem que és una oficialitat a parts iguals. I sí, l’oficialitat del català i el castellà a parts iguals és un perill per al català.» («Oficialitat asimètrica». Vilaweb. 10 octubre 2012).


Llengua

per a mantenir el català com a llengua de cohesió i que han de reforçar el paper de la llengua nacional. Un reconeixement basat en les institucions concretes i no en el conjunt de l’estat permet aquesta gestió molt al detall de la realitat lingüística del país, molt més que no el model antic de reconeixement de més d’una llengua com a oficials.» («La meua proposta: cap llengua oficial». Vilaweb. 13 maig 2013).

Toni Soler, periodista i historiador «Els partidaris de l’oficialitat única del català solen utilitzar arguments que no tenen gaire a veure amb la realitat. El que passa al carrer ho sabem perfectament, però ens entestem a negar-ho. Preferim posar com a exemple els països nòrdics, on tothom sap anglès sense necessitat que aquest idioma sigui oficial. O remarquem que a Catalunya s’hi parlen 300 llengües, com si el pes específic del castellà fos igual que el del xinès, el romanès o l’italià. Però la realitat, tossuda, diu que som un país on el castellà és la llengua materna de la majoria dels ciutadans de Catalunya. I edificar un model lingüístic sense tenir en compte aquesta dada objectiva és una irresponsabilitat. No rebutjo cap opció, i per descomptat estic a favor de privilegiar la llengua pròpia, pel que té de pròpia i pel seu historial de persecució. Però si no som realistes en descriure el nostre paisatge humà, estem condemnats al fracàs.» («Què diu el teu DNI?». Ara. 26 maig 2013).

Carmen Pérez, sociòloga i coordinadora de la comissió de catalanoparlants d’adopció de Plataforma per la Llengua «[…] jo, Carmen Pérez, nascuda a Astúries, no penso permetre que uns quants catalanoparlants d’origen, amb una condescendència gairebé insultant i amb arguments carregats de prejudicis, diguin què volem els castellanoparlants sense ni tan sols haver-nos-ho preguntat. Ni tinc intenció, encara molt menys, de carregar les culpes de les conseqüències que es puguin derivar del model de la cooficialitat, quan els responsables d’haver-lo proposat s’escudin dient que ho van

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 70

fer per nosaltres, els castellanoparlants. La llengua castellana no hauria de ser mai l’enemic a qui endossem tots els mals que pateix la llengua catalana.» («No pas en nom meu». Vilaweb. 9 juny 2013).

reconeixement de les dues llengües. I més coses, evidentment. De caràcter social i econòmic.» («Uniti, ma divisi. Zusammen, aber getrennt». Editorial. Centre d’Estudis Jordi Pujol. 27 juny 2013).

Héctor López Bofill, jurista, escriptor i professor de dret de la Universitat Pompeu Fabra «Ni en l’únic estat del món en el qual el català gaudeix d’oficialitat única, la llengua se salva de la pressió que exerceixen el castellà i el francès (també el portuguès procedent d’un contingent important d’immigració) i que provoquen la reculada en l’ús social del català. Així doncs, fins i tot l’oficialitat única, no seria condició suficient per garantir la preservació de la llengua tot i que es podria considerar, contra el que postulen els ‹cooficialistes›, condició necessària. [...] si la intenció dels catalanoparlants que defensen la cooficialitat català castellà consisteix a fer servir la defensa d’aquest règim lingüístic per a la Catalunya sobirana com a esquer per atraure castellanoparlants no independentistes, l’estratègia es pot qualificar d’encara més perversa. Primer perquè, com hem vist, els ‹cooficialistes› catalans revelen, en les condicions sociolingüístiques que hem definit, que estan disposats a sacrificar la llengua per assolir la majoria independentista.» («La llengua oficial». El Punt Avui. 21 agost 2013).

«La tria d’aquest tema per a l’editorial d’avui és en part

Vicent Sanchis, periodista i vicepresident d’Òmnium Cultural «El castellà ha de ser una llengua oficial en la Catalunya

fruit d’una estada recent a Brixen (ST) i d’una conferència meva sobre aquest mateix tema. Però també de l’actual

independent?» és un dilema que ara com ara només pot portar la divisió i l’enfrontament. Després de cada procés de

discussió sobre el futur de Catalunya –del futur dintre o fora d’Espanya–, que en qualsevol cas incidirà, poc o molt, en l’estructura política i administrativa de l’Estat espanyol. Esperem que clarament sigui en més reconeixement de Catalunya. I,

secessió n’hi ha un de constituent, en què els ciutadans del nou estat defineixen el marc de convivència que compartiran. I ho fan democràticament. Si abans d’una secessió cal traçar millores que la facin atractiva, cal que siguin prou realistes i

no cal dir-ho, si s’arribés a la independència. Ni que fos com a possibilitat i, per tant, com a projecte, s’hauria de ser fidel a aquella idea que ‹Catalunya, un sol poble›. I el respecte i

intel·ligents per no restar ni dividir.» («Debats accelerats». Nació Digital. 23 setembre 2013).

Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya


No volem que ningú se senti discriminat per raó de llengua, i és evident que l’espanyol haurà de merèixer un estatus especial. I no sols això: hauríem d’aspirar que tothom sabés

Llengua

defensar fer als altres el que no ens ha agradat que ens fessin.

l’anglès, i potenciar l’aprenentatge de tantes altres llengües com sigui possible.» (Entrevista a El Punt Avui. 1 agost 2013).

Salvador Giner, sociòleg i expresident de l’Institut d’Estudis Catalans «La meva opinió personal és que el castellà ha de ser oficial però el català ha de ser hegemònic. I aprendre anglès i alemany. Des del 1714 que som a dins del Regne d’Espanya. Hi ha hagut una penetració del castellà, una immigració

Gabriel Bibiloni, lingüista i professor de la UIB «Per a mi la clau de la normalització del català és que l’espanyol cessi de ser la llengua sabuda per tothom i que el català agafi aquest rol. [...] La planificació s’ha de fer tenint en compte les necessitats dels actuals hispanoparlants adults i, sobretot, les noves generacions nascudes a la Catalunya independent. Per als primers es pot arbitrar un sistema temporal de protecció, garantint que puguin continuar els seus usos actuals. Les noves generacions aprendran el català per immersió i l’usaran com a llengua bàsica d’interacció social. I transmetran la llengua familiar fins que vulguin; com ho fan a qualsevol país que rep immigració. Sembla, però, que per a això el català ha de ser la llengua nacional i oficial de l’Estat.» («Un Estat per a normalitzar el català». Núvol. 25 setembre 2013).

Josep Gifreu, professor, comunicòleg, assagista i periodista «La paradoxa del catalanisme dirigent, en un moment històric de progressió cap a l’emancipació nacional, és la seva

a Europa, l’única fórmula coneguda i aplicada a tal fi , com a condició necessària bé que no suficient, és l’oficialitat única territorial de la llengua nacional.» («La llengua de l’Estat». Lletres. 25 setembre 2013).

Òscar Escuder, president de la Plataforma per la Llengua «[...] en un estat català seran els polítics sorgits de la voluntat democràtica els que legislaran el que els sembli adient. Serà el primer cop que podran fer-ho sense interferències externes, i això sol ja és un gran què. El que és clar és que el català ha de ser la llengua nacional, pròpia i oficial a tots els efectes, però també ens sembla evident que la història ha anat com ha anat, i en un estat nou no podem

el dos, és psicològic. S’ha de procurar que el català sigui l’u i el castellà el dos. Procurar que la primera tria sigui el català. I això sense conflicte. L’avantatge de la independència és que elimina l’ambigüitat, però cal ser un estat democràtic que garanteixi la llibertat de tothom, que hi hagin escoles en castellà... A Nova York hi han escoles en yiddish i polonès. Hem de ser molt curosos i procurar que ningú se senti marginat.» (Entrevista a Elsingulardigital.cat. 15 maig 2013).

Isidor Marí, president de la secció filològica de l’IEC «S’ha produït darrerament un debat intens –potser massa polaritzat– entorn de l’oficialitat de les llengües, centrat en la disjuntiva de si era necessària o no l’oficialitat o la cooficialitat del castellà. Sigui quina sigui la decisió que finalment s’adopti, cal tenir en compte les implicacions que comporta cadascuna de les opcions: si un reconeixement insatisfactori del castellà pot dificultar la identificació d’una part de la societat amb el procés sobiranista, l’absència de primacia i de suport suficient a les llengües nacionals pot consumar-ne el retrocés social. [...] hi ha precedents històrics de les conseqüències sociolingüístiques que ha tingut l’accés a la sobirania: en algunes ocasions, la consecució de la independència ha fet creure als dirigents de la societat que havien esdevingut innecessàries les mesures de suport i promoció de la llengua nacional enfront de les llengües prèviament dominants (com és el cas de la llengua de la metròpoli en els processos de descolonització). Això ha comportat paradoxalment un retrocés social de la llengua nacional del nou estat independent, precisament quan el seu estatus jurídic era aparentment més sòlid.» («El plurilingüisme equitatiu en una Catalunya sobirana». El Punt Avui. 6 octubre 2013).

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 71

incapacitat de definir un estatut de normalitat per al català en una Catalunya independent, similar als altres nous estats d’Europa. Com si la llengua no fos, des de sempre, el primer dels patrimonis nacionals per salvar per a les futures generacions. I, com ens demostra la història de les llengües

massiva, lleis, premsa [...] Hi ha d’haver cooficialitat amb l’hegemonia del català. Es poden fer una sèrie de mesures perquè el català, de les dues, sigui la primera. Per exemple, si tens un telèfon que et diu: pel castellà premi l’u i pel català


Llengua

Remor de fons a les Illes Balears: Ja n’hi ha prou Els pares i les mares han donat un suport extraordinari a les mobilitzacions Raül Garcia i Aranzueque, (El Punt Avui). Fotografia de Marcos Carrera (El Económico-Última Hora). Entrevista publicada al diari El Punt AVUI (9.X.2013)

http://assembleadocentsib.blogspot.com.es L’Obra Cultural Balear, presidida per Jaume Mateu, va cedir el seu número de compte per recollir fons per a la caixa de

Bauzà ha creat un gran laboratori per infectar el sistema educatiu

resitència de l’Assemblea de Docents de les Illes Balears.

La marea verda marca la pauta en la reacció de les Illes Balears com ho està fent la societat civil a Catalunya

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 72

Com s’ha viscut la decisió dels mestres de suspendre la vaga? Com un acte gran de responsabilitat perquè tenen al davant un govern que es nega a arribar a un acord i no volen perjudicar els alumnes, la qual cosa no vol dir que no es pugui tornar a la vaga en qualsevol moment. Ni fer aquest acte d’extrema responsabilitat ha servit perquè el govern rectifiqui. Els pares deuen respirar. Els pares i les mares han donat un suport extraordinari en aquesta mobilització, cosa que ha sorprès tothom, fins i tot els mateixos docents. La resposta ha estat exemplars. El govern Bauzà ha avisat que no permetrà la desobediència al TIL (el pla del trilingüisme) i els mestres

només al Principat. Tot ho fan per un odi visceral al català i als catalanoparlants i per un sentit espanyolista molt ranci. Malgrat tot, la vaga ha tingut la virtut de despertar la societat balear, tal com es va veure en les manifestacions del dia 29. Tindran conseqüències? Intueixo que tota aquesta marea verda anirà marcant la pauta de per on han d’anar les coses, com ho fa a Catalunya la societat civil. Veu similituds entre el que està passant a les Balears i a Catalunya? Sí. La força no és de cap partit polític ni de cap sindicat, fins i tot, sinó de l’Assemblea de Docents, un ens nou independent de qualsevol sindicat o partit que va marcant la pauta. En aquest cas el tema és l’educació, però es pot fer extensiu a moltes altres coses: hi ha una reacció a un govern que actua contra els interessos de les Illes Balears.

Catalunya, el País Valencià, tot l’àmbit català ha assumit la causa com a pròpia

diuen que no l’aplicaran. Què passarà? El TIL es va aprovar per decret llei quan el curs escolar havia començat i, per tant, preval

Tot plegat es traduirà en un càstig electoral al PP? Si tot

la LOE, que és la llei vigent actual i cada centre ha d’aprovar el seu projecte lingüístic. És a dir, que el TIL no s’aplicarà. I quina ha estat la resposta de Bauzà? Dir que expedientarà els qui no compleixin el TIL. El govern diu que el que fa és aplicar el programa electoral.

aquest moviment passa a ser un moviment actiu políticament, probablement. Ara hi ha una remor que diu “ja n’hi ha prou”, i els docents són els qui n’han sembrat la llavor. Què li sembla la solidaritat que s’ha desfermat? La reacció que hi ha hagut a Catalunya i al País Valencià és inaudita i vull

No és cert. El programa electoral del PP no parlava del trilingüisme. Sí que inclïa la lliure elecció de llengua, i resulta

agrair al vostre diari l’aportació important que ha fet i que hagi informat de primera mà del que passa a les Balears. Tot l’àmbit

que més del 80 % dels pares dels alumnes van escollir com a primera llengua la catalana. Com que això li va despertar totes les ires contra el català, va decretar el TIL sense haver-ne parlat amb els especialistes.

català ha assumit la causa com a pròpia perquè ha vist que Bauzà ha creat un gran laboratori per infectar el sistema educatiu a veure com reacciona. I la reacció no ha estat la que ell esperava.

A Catalunya també han posat en qüestió el model escolar. Hi ha una campanya orquestrada des de Madrid. A cada territori, al català se li canvia el nom: a la Franja és Lapao; al País Valencià, valencià; a les Balears, com que som quatre illes, en

Cal que ajudem els mestres de les Illes: caixa de resistència per la vaga indefinida de les Illes, gestionada pel Sindicat de Treballadors de les Illes - Intersindical, i Enllaçats per la Llengua:

diuen l’altra llengua cooficial. Eliminen el nom i deixen el català

compte num. 0081 0268 24 0001564159


Ressenyes Infocultura

Els records de la infantesa

Presentació de la col·lecció D’0n vinc, d’Ara Llibres El proppassat 19 de setembre es va fer la presentació pública d’aquesta nova col·lecció a l’Ateneu Barcelonès, al carrer Canuda de Barcelona. I amb tres llibres de cop al damunt de la taula, amb els seus respectius confegidors: — Sota els estels de ca l’herbolari d’Albert Manent — Fent tentines per la vida de Joaquim Nadal, i — Pantalons curts de Joaquim Carbó Col·loquialment es va parlar de la voluntat de difondre els records d’infantesa dels nostres personatges més entranyables. Hi ha una certa ambigüitat en l’ús del mot ‹entranyable›, però l’exposició d’Izaskun Arretxe la va despejar: «En aquest moment de gran intensitat i de molts canvis com a país, creiem que és necessari fixar més referents que conformin el nostre imaginari col·lectiu; d’on venim per saber cap a on volem anar. La col·lecció vol crear un imaginari de país amb les memòries sentimentals’ d’una sèrie de personatges. Volem contribuir a crear aquest imaginari a partir de persones rellevants que, com a únic filtre, han de ‹saber escriure› i explicar la seva infantesa.» Albert Manent va explicar com a recuperat un dietari del seu pare Marià Manent i unes notes sobre la Guerra Civil del seu avi per reconstruir els seus primers anys de vida. Joaquim Nadal va comentat que al seu llibre hi tenen un paper important elements com la casa familiar, l’escoltisme i les seves lectures. El dossier sobre la nova col·lecció ens resulta prou

radiografia del país a través de les infanteses d’algunes de les nostres personalitats més entranyables. Donem molta importància a l’ús del llenguatge, a la llengua com a vehiculadora d’una realitat que moltes vegades no existeix, està oblidada o s’està perdent. D’una banda, busquem la diversitat geogràfica que ens permeti fer un viatge per diversos punts dels Països Catalans, i d’altra banda es tracta d’una col·lecció de llibres breus, ben editats, d’alt valor testimonial, històric i cultural.

aclaridora sobre els objectius i els criteris: personalitats del país ens ofereixen una breu geografia sentimental de la seva infantesa i dels seus paisatges. Un viatge als orígens per descobrir-nos (i descobrir als lectors) els espais, els costums i les persones que han marcat els primers anys de la seva

que no podia deixar de fixar-se en tot el que l’envoltava. Avui, esdevingut un escriptor estimat i respectat, ens regala les seves memòries d’infància. Els amics, l’escola, els cinemes i les lectures; els carrers del barri de Gràcia, els

vida; tots els seus primers records. A través del paisatge i de les diverses infanteses arribem a un país, divers geogràficament i socialment, que en alguns casos ja ha

edificis que ja no hi són i els llocs de tota la vida, a Caldes. Pàgines que reviuen amb emoció i nostàlgia uns anys molt difícils de la nostra historia, els de la Guerra Civil i la

desaparegut, però que forma part del nostre bagatge, de la nostra història col·lectiva. La suma de les múltiples mirades que parteixen de la infantesa dels autors d’aquest primer capítol de les seves memòries, ens dibuixen una geografía

postguerra, però que, malgrat la miseria i la sordidesa imperants, trasllueixen alegría i goig.

sentimental del país, diversa geogràficament (Joaquim Nadal ens evoca Girona, La Fosca, el Mas Cantalosella d’Aiguaviva; Joaquim Carbó ho fa amb Gràcia i Caldes; i Albert Manent

aquella intensa vida familiar, tan senzilla i modesta com plena d’afecte i tendresa, que mai no ens haurien hagut

Un observador i un tafaner, així es descriu Joaquim Carbó quan era petit. Un nen curiós enmig d’unes circumstàncies estranyes i anòmales

Amb el pare altre cop a casa, vam tenir la sort de reprendre

d’alterar. Malgrat les circumstàncies, però, sóc ben conscient que vam tenir sort perquè vam sobreviure i ens vam recuperar.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 73

amb Viladrau i Barcelona), diversa socialment, diversa cronològicament (Nadal ens parla de la postguerra, de l’any 48 al 65, mentre que Joaquim Carbó i Albert Manent fan un retrat de les seves vivències durant la Guerra Civil). Una

Pantalons curts, de Joaquim Carbó


Infocultura

Ressenyes

Crims.cat: una col·lecció i una web de novel·la negra en català www.crims.cat A la pàgina web hi podreu trobar no només els títols i els autors que hi participaran sinó també un espai dedicat

Remor de serps, d’Agustí Vehí. Novel·la negra de crims.cat,

al món del gènere criminal en català: ressenyes, articles de reflexió, notícies del món negre, novetats editorials, opinions suscitades i tot tipus de notícies relacionades amb el món

de l’Editorial Alrevés

de la novel·la criminal a casa nostra. La direcció correspon a l’Àlex Martín Escribà.

Agustí Vehí (Figueres, 19582013), doctor en història, va compaginar la seva tasca professional com a sotsdirector

Manifest Se’n diu crims.cat i és una nova col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma... L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància com per prendre’ns seriosament la iniciativa: de moment, sis títols l’any, on es combinaran autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat. Així doncs, volem omplir un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, calia unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, hem cregut que era el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 74

de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla. Per la nostra banda ens proposem –i esperem que no només es quedi en un propòsit– fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respondrà –això sí– a tots els criteris indispensables que caldria sempre tenir presents: un disseny identificatiu, unes cobertes suggerents, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols. Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua. A partir d’ara, ja ho sabeu: si voleu llegir novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

El recentment desaparegut

de la Guàrdia Urbana amb la recerca, la docència universitària i els estudis d’especialització. Autor de nombrosos llibres d’història, és un dels referents més notables de la novel·la negra actual. Amb 4 novel·les publicades, em semblaria un punt pedant parlar de la meva obra, ho dic amb tota sinceritat. Potser si hi ha alguns trets comuns en totes (Abans del silenci, Ginesta pels morts, Quan la nit mata al dia i Torn de nit), aquests serien el parlar sempre de la policia pública i, sobretot, dels policies en tant que persones, dels seus problemes i la seva vida, de la seva evolució. En aquest sentit, no és tan important el crim i la manera de solucionar-lo, com explicar qui són les persones que han de resoldre el cas. Una segona cosa a dir, suposo que per deformació professional, és el paper de la història; en el fons, a totes les novel·les s’explica història: totes les oportunitats són bones per a fer-ho! Finalment, suposo que el sentit de l’humor i l’Empordà són les altres dues coses comunes. Ara mateix he acabat l’esborrany d’una altra novel·la que porta per títol Remor de serps. L’any 1940, amb mitja Europa amb flames i la guerra començada, París no és un lloc segur per refugiar-se. Sota l’arribada dels alemanys i amb l’angoixa d’una ciutat espantada per la imminent guerra, s’hi troben exiliats dos agents catalans que van prometre defensar la República. Els assassins d’un oficial i un secretari fidels a la causa fan trontollar la seva seguretat a la capital francesa. Plegats hauran de fugir de policies, gendarmes, soldats i, sobretot, dels feixistes de l’ambaixada espanyola que, sota la seva immunitat diplomàtica, es dediquen a perseguir tot allò que soni a republicà. Caure en les seves mans podria representar la repatriació amb unes conseqüències fatídiques i fatalistes. Un cop més l’autor ans captiva amb una història sobre fets i miratges massa humans i reals perquè ens siguin aliens.


Ressenyes

retrats literaris

L’home que plantava arbres Jean Giono

La Memòria de l’Esteve Albert Edició a cura de Josep

Il·lustracions de Francesc Viladot Epíleg, Martí Boada El cercle de Viena

Puig i Pla Pròleg d’Hilari Ragué Voliana Edicions

«Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli

Esteve Albert i Corps va néixer a Dosrius el 1914 i va

qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix

morir a Les Escaldes (Andorra) el 1995. Fou creador de pessebres vivents (Andorra, Mataró, Sant Vicenç de Montalt...), impulsor del teatre històric (la Seu d'Urgell, Bellcaire d'Empordà, Catalunya Nord...),

és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable». En una comarca erma, deshabitada i inhòspita de la Provença, un pastor solitari planta milers d’arbres. Aquesta és la història d’Elzéard Bouffier, un home silenciós de muntanya que, sense que ningú en sàpiga res i sense esperar cap reconeixement a canvi, transforma el paisatge que l’envolta fins a cobrir tota la muntanya de verdor i canviar per sempre la vida del tots els habitants de la regió. L’obra plena de lirisme, està escrita amb un llenguatge planer d’una extraordinària simplicitat, apte per a totes les edats. El text és brevíssim; no supera les 4.000 paraules que aconsegueixen, acompanyades d’unes magnífiques il·lustracions, traspuar bellesa i emoció. El personatge és un

poeta, historiador i assagista. Per sobre de tot activista cultural i polític. Conspirador constant, radical i conseqüent. Compromès amb Catalunya, les seves llibertats i el seu reconeixement, la cultura catalana, el salvament de persones en perill a les guerres que li va tocar viure, defensor de múltiples causes. Aquest volum, a cura de l’historiador Josep Puig i Pla, és un conjunt dels seus escrits inèdits sobre destacats personatges de la història de Catalunya: el polític Manuel Serra i Moret, el poeta Josep Carner, el canonge Carles Cardó, el mecenes Fèlix Millet i Maristany, el sindicalista Joan Peiró, el músic universal Pau Casals i el catedràtic de Llengua i Literatura Catalanes Antoni Comas. El pròleg correspon a l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer.

Infocultura

narrativa, llibre il·lustrat

testimoni excepcional, una metàfora, de l’enorme valor del gest individual sobre l’esdevenidor col·lectiu. Però l’autor (Manòsca, França, 1895-1970) va voler també fer una crida en favor de la lluita per a la protecció dels boscos. En aquest sentit, és molt recomanable l’epíleg del geògraf Martí Boada

Llibreria Catalana 7, plaça Joan Payrà 66000 Perpinyà tel. (0) 468 34 33 74 a/e: llibcatalana@free.fr web: www.llibreriacatalana.com Una llibreria per a un país normal. Tots els autors de la Catalunya Nord al nostre abast. Llibres en català sobre tots els temes i de tot el territori. Llibres en francès sobre la Catalunya Nord. També llibre infantil, CD i DVD. Novetats i ressenyes a la pàgina web.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 75

sobre la relació del arbres i els homes al llarg de la història.


Infocultura

Ressenyes

revista d’art Bonart Director: Ricard Planas Camp www.bonart.cat Re v i s t a d ’ a r t , cultura visual i patrimoni escrita per especialistes del sector. Conté ar ticles de reflexió, crítiques, reportatges, entrevistes, notícies i una completa agenda actualitzada. L’any 2002 va ser elegida la millor publicació catalana de l’any per l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català). L’any 2012 va rebre el premi APPEC, a la millor editorial, i el premi ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art), a la millor revista. Edita alhora el primer diari en línia d’art en català on s’ofereixen les notícies que es produeixen en el món de les arts. Inclou seccions com crítica d’exposicions, informació sobre fires d’art, llibres, subhastes… També difon reportatges i entrevistes, així com una agenda de serveis relacionats amb l’art. Inclou un apartat dedicat al vídeo amb reportatges d’actualitat. També disposa d’una secció de blocs que compta amb la presència de l’equip de direcció i dels col·laboradors de la revista (bonart actualitat). Està escrit en català i incorpora el traductor de Google que permet la traducció automàtica a tots els idiomes. Des del 2001 ofereix un departament, bonart gestora, on es desenvolupen tasques per a entitats públiques i privades. S’organitzen exposicions individuals i col·lectives, certàmens d’art i, alhora, s’assessora sobre temes relacionats amb la gestió i el mercat de l’art biografia

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 76

Largo Caballero. El tesón y la quimera Julio Aróstegui Debate «Antiguo obrero estuquista, el señor Largo Caballero ha debido de hacer un gran esfuerzo de vo l u nta d y d e inteligencia para aprender también a gobernar. Ha llegado a ello a través de un trabajo obstinado y una moralidad intransigente», Jean Herbette, ambaixador de la República Francesa, setembre del 1931.

Francisco Largo Caballero va ser el dirigent obrer més rellevant i influent en l’Espanya del segle passat. Prototip de dirigent de masses, sindicalista, polític, ministre i president del Govern, promotor i mantenidor de projectes societaris durant cinquanta anys de militància, va arribar al moment culminant de la seva trajectòria, ja gran, als anys trenta, La seva personalitat i la seva actuació varen ser complexes, polièdriques, fins i tot contradictòries: el seu lideratge ha estat criticat i la seva figura tergiversada. No en va, va viure uns temps convulsos en primera línia política. El llibre no és una hagiografia ni una reivindicació del seu paper històric. L’autor ha volgut aclarir els mites i els prejudicis i buscar la veritat històrica. La recerca ha estat exhaustiva i el resultat ens ofereix la figura d’un «altre» Largo Caballero, distint al que se’ns ha presentat en múltiples ocasions. Un dels retrats més fidels i rigorosos d’una figura fonamental per a la història espanyola del segle XX. policíaca La muerte del espia con bragas José Fernando Mota – Javier Tébar Flor del Viento Prop d’Argentona apareix un home agonitzant. Sota la roba porta calces i va depilat. Aviat se sabrà que era un espia. Reconstrucció novel·lada d’uns fets criminals que es varen produir l’octubre de 1943, a partir de rigoroses fonts històriques. Al llarg de llibre desfilen passeurs, agents nazis, espies del serveis secrets aliats, militars i policies espanyols dedicats a la informació i a la contrainformació, autoritats polítiques, i civils, estraperlistes, confidents i arribistes. La Barcelona de la postguerra, la dels vencedors malgrat alguns no se’n sentin, en plena Segona Guerra Mundial, quan s’està arrasant Europa. En definitiva, un món fosc sobre el què els autors –ambdós historiadors– han volgut posar una mica de llum. «No estem segurs, per altra banda, que el «fet real» proporcioni un valor afegit a la «ficció», malgrat que actualment alguns fenòmens editorials semblen apuntar el contrari.»


Ressenyes

No us rendiu! Stéphane Hessel Destino «El món està en perill de mort per la injustícia social i econòmica, o per la injustícia ecològica. O per totes dues. No ho podem permetre» (...) «Vosaltres, poble profundament europeu i mediterrani, teniu un formidable patrimoni. Estigueu-ne orgullosos. Manteniu-vos fidels a Europa i defenseu els seus valors, per evitar que el món s’estavelli. Sigueu ambiciosos! No us rendiu». D’aquesta manera s’acaba el testament polític d’Stépnane Hessel, la veu que va donar nom als indignats, dirigit als lectors espanyols. Amb la lucidesa i la saviesa que li atorgava haver estat testimoni i actor de primera línia en el convuls segle XX, l’autor llança una crida encesa a no cedir davant la fatalitat, a comprometre’s i a actuar, convençut que «la via de la revolució, de les ideologies totalitàries, no condueix enlloc», i que «cal recuperar el gust per la política, perquè sense política no hi pot haver progrés». novel·la Carrer Robadors Mathias Enard Ed. Columna «La propaganda ultraliberal ens fa

vells, els estrangers». Un jove marroquí, expulsat de casa seva, inicia una road movie que el porta a Barcelona –amb una plaça Catalunya plena de tendes de campanya i persones indignades– des de la seva Tànger natal, tot passant per Algesires. Novel·la de ficció on es poden reconèixer nítidament molts esdeveniments del moment actual: temps difícils per als joves, convulsos i plens d’incertesa. Hi ha un cert i buscat paral·lelisme entre el moviment del 15-M i la primavera àrab: les dues ribes de la Mediterrània cara a cara deixen en evidència que no hi ha

2012. Mathias Énard, escriptor francès resident a Barcelona des de l’any 2000, és l’autor de títols tan celebrats i diferents com Remuntar l’Orinoco, Zona o Parla’ls de Batalles, de Reis i d’Elefants. Carrer Robadors és un conte que explica el món d’avui amb un pessimisme negre de tinta, però també amb l’entusiasme d’una nova generació que vol lluitar. Una novel·la escrita en calent que gela la sang. Les Echos. novel·la Brúixoles que busquen somriures perduts Albert Espinosa Rosa del Vents «De vegades a la vida les peces es col·loquen quan estem preparats per entendreles». L’últim llibre de l’actor, guionista, director i escriptor reflexiona sobre la capacitat d'entendre l’existència i com, a vegades, cal sortir de la vida per tornar a entrar-hi, donant-se una segona oportunitat, tot reivindicant les emocions. L’autor, el qual va patir una llarga malaltia, ha assegurat que són moltes les persones que deceben però que, per sobre d'això, és important ser comprensiu, sempre pensant que si un no s'entén ni a si mateix tampoc pot jutjar els altres. Aquestes reflexions giren alhora a l’entorn de la maduresa, les decepcions, la família, la venjança, però també sobre la veritat i la sinceritat. La història transcorre durant quatre dies. La mort de la dona del protagonista, Ekaitz, activa una recerca de segones oportunitats per «retrobar somnis, somriures i amors perduts», així com tornar al món i perdonar els altres. Aquesta novel·la ha nascut arran de l'anterior de l’autor, l’exitosa Si tu em dius vine ho deixo tot però digue'm vine, amb una gira que el va conduir per 21 països permetent-li escriure en sengles hotels les línies bàsiques d'aquest llibre que, alhora, neix d'un quadre pintat per un amic menorquí i que n’ il·lustra la portada.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 77

creure que és impossible resistir-se al dictat dels mercats. Aquí aviat ningú no cuidarà els pobres, els

gaire diferències entre un jove marroquí sense papers i un jove barceloní. El llibre va ser finalista del Premi Goncourt

Infocultura

assaig


Infocultura

Ressenyes

narrativa El crim del soldat Erri de Luca Bromera

morts sense aclarir, i no és prou lluny perquè la Cosa Nostra s’oblidi d’ell.

Un relat que entrecreua diferents fils que es mouen entre el

novel·la negra

passat i el present amb la destresa d’un mestre de les lletres

Joël Dicker La Campana

contemporànies. Un vell criminal de guerra viu amb la seva filla, que es debat entre la repulsió i el deure d’atendre’l. L’home està convençut que l’únic crim del soldat

Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, Premi Goncourt dels Instituts,

és la derrota i que la victòria ho justifica tot. Ella no li ha preguntat mai res, no en vol saber res. Creu que els actes del seu pare no poden ser exculpats ni per cap circumstància ni pel moment històric. Una nit del final de l’estiu, en una fonda es troben, casualment, amb un escriptor expert en literatura jiddisch. Tots tres comparteixen una mateixa soledat, i també temors i obsessions semblants que es palesen sense que calgui parlar. Per a cadascú, els altres representen la manifestació d’un anhel, la certesa d’una sospita o un record d’infantesa. Però un fet inesperat fa que el cercle es tanqui, almenys en part. Perquè per a la Càbala, l’última paraula és «venjança».

i Premi de la revista Lire. El suís Joël Dicker ha creat als 27 anys un món literari que recorda un clàssic americà, ric i tan potent que ha deixat sorpresos lectors i crítics. Fins avui ja ha aconseguit 750.000 lectors en francès, i s’està traduint a 33 idiomes Som al 2008. En Marcus Goldman, l’estrella més jove de les lletres americanes, no aconsegueix escriure la seva segona novel·la. Però en plena crisi d’inspiració li arriba la notícia: el seu amic i antic professor a la universitat, l’escriptor de culte Harry Quebert, és acusat d’haver assassinat, fa molt de temps, una noia de 15 anys amb qui va mantenir en secret una relació amorosa quan ell en tenia 34. Malgrat els anònims amenaçadors que rep, en Marcus decideix investigar el cas fins al final. Què va passar aquell estiu del 1975 a Nou

novel·la Wild Thing (Bèstia) Josh Bazell Bromera

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 78

tranquil: malgrat la bellesa del paisatge, és un lloc empobrit i devastat per la droga, que arrossega l’ombra d’unes quantes

Acció, violència i humor. La primera novel·la de Josh Bazell va ser considerada per The Times una de les millors del 2009 per s e u e s t i l sorprenentment trencador. La segona obra de l’autor, Bèstia, ha venut drets de traducció en catorze llengües abans de publicar-se. Peter Brown, un metge de passat fosc i perseguit per la màfia, que ara es fa dir Lionel Azimut, se submergeix en una expedició com a acompanyant a la recerca d’una suposada bèstia aquàtica després d’uns fets semblants als del llac Ness. Viatja amb una paleontòloga exuberant i destructiva a un poble perdut de Minnesota, una opció perfecta per continuar amagat dels seus perseguidors. El poblet no resulta tan

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Hampshire? Qui va matar la Nola Kellergan? Descobrir-ho pot salvar la vida al seu amic Harry Quebert, i per a ell pot representar l’oportunitat d’escriure el llibre d’èxit que li reclamen.


era un factor de retrobament entre dos pobles que lluitaven alhora contra l’aixecament feixista.»-

Josep Rodríguez Tortajada, regidor i president del València

Sigueleyendo Editorial digital www.sigueleyendo.es

FC Vicent Sampedro i Ricard Camil Torres. La Campana

Una proposta molt interessant i a tenir en compte. Es tracta

Ha estat presentat en el marc de la 31a

d’una editorial digital independent i alhora una revista digital de

edició de La Setmana del Llibre en Català i narra els contactes entre València i Catalunya al llarg de 1936, els quals van tenir com a principal artífex a Josep Rodríguez Tortajada, regidor de l'Ajuntament

crítica, opinió i debat. Publica llibres digitals que faciliten la difusió i l’accés a la creació. Lloc d’encontre de llibres, lectors i autors, participa en el debat cultural,

de València pel Partit Valencianista d'Esquerra i president del València FC. En una entrevista a la revista El Temps, els autors explicaven què els va portar a investigar sobre la biografia de Josep Rodríguez Tortajada, tot demanant la restitució de la seva figura: «Ens resultava un personatge del tot desconegut, un regidor de l’Ajuntament de València durant la República, dels més de quaranta que va haver-hi. Però un dia, parlant amb Eliseu Climent, ens va dir que havia aconseguit el seu consell de guerra i que pagava la pena llegir-lo. Ell coneixia Francesc Cueva, el seu fillastre, però mai no havien conversat sobre la figura del pare. A partir d’aquell moment vam començar a investigar: vam parlar amb Cueva, vam fer moltes hores d’hemeroteca... Vam trobar-nos un personatge interessantíssim, valencianista de cor a nivell polític i futbolístic. Era soci del club des del 1926 i el 1931 va

polític i econòmic des dels llibres i els seus autors. Existeix gràcies a la col·laboració desinteressada d’un grup de professionals decidits a intervenir en l’espai cultural. Com a responsable última, Cristina Fallaràs, i també Raúl Argemí, Aizea Arce de Muguerza, Soledad Arismendi, Alejandro Crimi, Silvia Cruz, Alina Cvetkova, Santiago García Tirado, Lucía Lijtmaer, Txiqui Navarro, Ana Portnoy, Mireya de Sagarra, Óscar Sáenz, Susana Sánchez, Raúl Sánchez-Serrano, Jaume Teixi, Carolina Trigo, Willy Uribe, Verónica Vacas y Carlos Zanón. La pàgina és fàcil d’utilitzar i ens presenten col·leccions de tots tipus, des de relats a 1€ fins a col·leccions completes amb un preu més barat per unitat. Les obres que interessen es poden comprar a través del sistema paypal. Cal destacar que el 50 % dels beneficis de la venda van a mans dels autors. Paga la pena entrar en el seu web i comprovar la qualitat

participar activament en l’organització del partit contra el Betis que va permetre l’ascens del club a la primera divisió. I com a regidor va establir unes relacions fraternals amb Catalunya. El futbol, que les últimes dècades ha estat un factor de divisió i d’enfrontament entre territoris, aleshores

de l’obra publicada. Podem destacar per la seva qualitat la col·lecció Bichos: mig centenar d’autors del gènere negre, invitats per Cristina Fallaràs, versionen clàssics infantils, com la Caputxeta Vermella, Blancaneus o la Ventafocs.

Infocultura

història 1936. València – Barcelona. PVE – ERC.

Les Notícies de llengua i treball, núm. 36, abril 2013 | 79


Les Notícies de llengua i treball, núm. 37, octubre 2013  

Revista de la Unió General de Treballadors de Catalunya

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you