Page 1

ESCOLA VEDRUNA EL CARME

SANT JORDI 2014


Aquest 2014, a l’escola hem celebrat la tradicional diada de Sant Jordi amb moltíssimes activitats pensades per tal que els nens i nenes de totes les etapes puguin viure la diada de la millor forma, tant pel que fa a l’aspecte festiu com a l’aspecte cultural d’aquesta data tan important per a nosaltres com a país. Els nens i nenes de P1 i P2 han anat a les paradetes del poble per veure les roses i els llibres, també han fet una rosa com a treball de manualitats per portar-la a casa de record i han pogut gaudir de la representació de la llegenda de Sant Jordi amb titelles a la classe. Per a ells ha estat un dia esplèndid que també han pogut gaudir perquè el temps els ha acompanyat. L’etapa d’Educació Infantil també ha gaudit de la visita a les paradetes, han realitzat un drac com a treball conjunt de totes les classes així com altres treballs manuals (roses, dracs i punts de llibres) per poder portar i regalar a casa. I a la tarda han pogut assistir a les actuacions dels alumnes de Primària. S’han divertit d’allò més. Els nens i nenes de Primària han pogut veure les paradetes del poble, han participat en el tradicional Certamen Literari i a la tarda han gaudit d’una bona estona fent actuacions de caire divers els uns per als altres. Han pogut gaudir d’una jornada molt bonica tot compartint cultura, diversió, música i amistat. Finalment, els nois i noies de Secundària han triat els guanyadors del Certamen Literari, han realitzat activitats plàstiques tot creant treballs de manualitats i Power Points amb les lletres com a tema general i han participat en el concurs gastronòmic presentant co ques i pastissos. A la tarda han realitzat un berenar conjunt i s’han donat els premis de tots els concursos, que aquest any tenien com a tema transversal el lema de l’any de l’escola “Relaciona’t i creix”. Ha estat un dia ple d’activitats lúdiques i culturals de què tots i totes hem pogut gaudir. A continuació us presentem un recull dels treballs que els vostres fills i filles han realitzat en els diferents Certàmens i activitats de totes les etapes del Col·legi.


Roses fetes a la llar d´infants:


Infantil.


Els nens i nenes d´infantil, han dibuixat dracs:


PRIMARIA 1r PrimĂ ria . Primer premi: Mariona Esteve.

Princeseta.


1r PrimĂ ria . Segon premi: Roger Mata.

Batman


2n Primària. 1r premi: Tània Pérez.

Ainat


2n PrimĂ ria.1r premi: Mireia Moris.

Nany


3r primària: 1r premi (Magda Caellas) Un Sant Jordi terrorífic Hi havia una vegada un regne que estava en perill d’un drac i la gent del poble li donaven animals. Un dia se’ls van acabar els animals i van decidir donar-li persones i al primer sorteig li va tocar al príncep i va dir: - Per què a mi, per què!!! Van anar cap a la cova i el príncep va fugir ràpidament i a l’horitzó es veia algú, era una cavallera que anava a salvar al príncep! Amb perill, la cavallera va entrar a la cova i va notar que l’observaven. Dos ulls grans es van obrir: era el drac mort de gana! La cavallera va treure l’espasa i va fregar el drac i aquest es va enfadar i va començar a perseguir-l a. El drac va treure foc pels queixals. El foc els va rodejar, va començar a lluitar i la cavallera, al cap d’uns minuts, va matar el drac i de la sang va sortir un llibre. La cavallera li va regalar al príncep i des d’aquell dia, com que va salvar el regne, la van anomenar Santa Jordina.

Vivaldi


3r primària: 2n premi (Júlia Raventós)

Un Sant Jordi terrorífic En un poble molt llunyà anomenat Vilafeliç, hi vivia una nena, però no una nena qualsevol, si no una especial. Aquesta nena inventava contes i contes, i aquest és un dels que va inventar: “Un Sant Jordi Terrorífic!” I començava així. Hi havia un drac que tenia una família terrorífica. La família del Drac Draguetes feia que els nens es tornessin dracs. Però els nens els espantaven i els dracs sortien corrents. El pare era alt i tenia ullals, la mare era d’un verd pistatxo i la cua plena de punxes vermelles i els tres germans eren verd fort i espines vermelles a l’esquena. Però tot i així, no feien por ni a l’ésser més petit de l’univers. Al final tot va acabar bé: els dracs van ser amics dels nens i els nens dels dracs. I així van viure tota la vida. Conte contat, conte acabat.

Floreta


4rt primària: 1r premi (Joel Rafart)

L’escola del Carme atacada per Sant Jordi Com cada any tota la primària escriu una redacció per Sant Jordi. Però l’abril de 1.816 va ser diferent. Quan tots els nens i nenes sortien de la sala d’actes el conte del Joel, el que havia guanyat aquella any, es va convertir en un conte màgic i alhora terrorífic. De sobte, quan tots baixaven les escales, el conte es va fer realitat. Era un conte de zombies. Sant Jordi tenia la cara arrugada, un ull vermell i l’altre groc florescent. El peu li feia pudor a peix podrit, se li veien les costelles i li queia sang de les orelles. De camí cap a la classe tots els zombies s’intentaven menjar els nens i els professors, menys al Ramon, al Nico i a mi. Un cop a la classe el Ramon es va adonar que darrere la pissarra hi havia un portal. El Nico va preparar una trampa d’aquelles que sap fer ell, i jo vaig trobar al Sant Jordi terrorífic, l’amo i cavller de tots els zombies, i li vaig dir : -Sant Jordi terrorífic per què et portes tan malament? - Es que tots sou tan macos i jo tan lleig... Sóc envejós i estic rabiós!! - Aaaaa.... és això? Doncs jo tinc la solució. Anirem al saló de bellesa i t’arreglaran. Jo t’acompanyaré. Però amb una condició: mai més tornis a menjar a ningú, ni els teus zombies tampoc. S’hi van passar tres hores : una neteja d’ulls, un rentat a fons, una mica de maquillatge, un toc de perfum i .... llestos! Va quedar super guapo. Ja no li feien pudor els peus, ni tenia arrugues. L’ull vermell era blau i l’altre també. Li van cosir les costelles , i ja no li sortia sang de les orelles. Però el millor de tot va ser que no es va menjar a ningú més i es va fer amic de tothom.

COXERNA


4rt primària: 2n premi (Alexia Denisa Secrier)

Un Sant Jordi terrorífic En un país molt llunyà hi vivia una bruixa molt trempada i experimentada en fer pocions màgiques. El dia abans de Sant Jordi la bruixa va anar al bosc a recollir mores amb un cistell a la mà per fer una poció que hauria d’enverinar al drac. La bruixa sabia que el drac es voldria menjar a la princesa. Va collir un bon cistell de mores i se’n va tornar a casa. Va posar les mores a la cassola amb un quilo de sucre i un bon raig d’amoníac. Ho va remenar tot i un cop preparat la bruixa malèfica va apagar el foc. Ho va deixar reposar i se’n va anar a dormir. L’endemà al matí, al despuntar el sol, la bruixa es va despertar. Va agafar un bol i un cullerot, i va recollir una bona quantitat d’aquella poció verinosa. Se’n va anar cap al poble, però era desèrtic. No hi havia ningú. Com pot ser? -es va preguntar ella mateixa. Si és Sant Jordi! Tothom hauria d’estar al carrer passejant, com de costum. De cop i volta va sentir algú que cridava : ajuda, ajuda!! Era just al seu darrere. Es va girar i va mirar cap amunt. Va veure el drac amb la boca plena de sang dalt d’una teulada. De cop va deixar anar a la senyora i va agafar a la bruixa, que portava el verí amagat en un potet dins una butxaca de la seva jaqueta. El drac va obrir la boca amb la intenció de menjar-se a la bruixa, però ella li va llençar tot el verí dins la boca. El drac se’l va empassar d’un sol glop. I ves per on, enlloc de morir el drac es va posar més content que unes pasqües. Va deixar anar la bruixa i va arrencar a córrer ballant i saltant. I encara és hora que el tornin a veure. Però si això passés, la diada de Sant Jordi vindria carregada de pocions verinoses de mora, sucre, amoníac i alguna cosa més que ben bé la bruixa no recorda.

ELISABETH MUNTOLLA


5è Primària. Primer premi: (Ester Martínez).

UN DIA TERRORIFIC DE SANT JORDI Hola em dic Núria i ara us explicaré la aventura que vaig passar quan anava a 5è de primària, ho voleu? Tot va començar així... Només faltaven cinc dies pel dia de Sant Jordi i la meva germana Sara, la meva mare i jo estàvem preparant el pastís del Sant del meu pare (perquè, és clar, el meu pare es diu Jordi i serà el seu sant). El meu pare arriba molt tard de treballar i sempre quan arriba jo ja estic dormint però no sé perquè aquell dia va arribar quan encara estàvem sopant. La mare ens va dir que va arribar tan d’hora perquè havia de fer un treball a casa. Quan va arribar jo i la Sara vam anar corrents a dir-li hola però ell ens va dir: -Deixeu-me tranquil!!! Tinc feina!!! La Sara i jo ens vam quedar de pedra. -Que li deu passar?- vam dir les dues alhora. Vam investigar i l’únic que vam saber és que sabia engreixa’t tres quilos, que compra la roba en una altra botiga i que té la pell molt rasposa; però la veritat, és que no ens va servir de molt. Ja havien passat tres dies, és a dir, que ja només faltaven dos dies pel seu sant però semblava que no estigués massa interessat amb què era el seu sant. També vam descobrir que se li havia cremat l’escriptori. -Mmmm...-va dir la Sara- Crec que ja sé que estar passant! EL PARE ÉS UN DRAC!!! -Que dius tu ara!- vaig dir pensant que estava boja- Com vols que el pare sigui un DRAC!!!- li vaig tornar a repetir- Això és impossible!!! A l’endemà la mare ja havia acabat el pastís i la Sara i jo encara estàvem buscant pistes; bé la veritat és que ja no li vam donar gaire importància, o almenys jo. Tot i així, la Sara volia descobrir-ho tan si com no, així que ens vam despertar a les 8:00 del matí per saber com reaccionava el pare al matí. Era dissabte i el pare estava a casa i quan es va despertar el primer que va fer va ser... rentar-se la cua!! Si, si, ho heu sentit bé, rentar-se la cua! Sonava una mica estrany però la veritat és que tenia cua. Era verda i bastant llarga. Li vam poder veure a través de la porta de vidre que hi havia al lavabo. -Sara has vist això? -li vaig preguntar molt sorpresa. -Que et vaig dir jo, eh? Que el pare era un drac! -em va dir molt satisfeta. -Sí, sí! Tenies raó però ara no és bon moment per discutir! Hem d’actuar com més aviat millor! –li vaig dir. I en sentir aquelles paraules, la Sara, va obrir la porta i va cridar: -Aja!!! Pare! Te’m enxampat, sabem el teu secret!! El pare es va quedar de pedra, i va dir: -Heu descobert el meu secret... ja sabeu que sóc, no? Jo vaig sortir i el vaig respondre: -Si pare sabem que ets un drac però... Quant de temps fa que ets un drac? -Doncs mira cada any, al dia de sant Jordi, em passa, em transformo en drac... però aquest any ha sigut diferent perquè m’heu descobert- va dir una mica trist-Heu de prometre una cosa a tots els Jordis que hi ha al món. -Quina, quina!- vam dir emocionades la Sara i jo. -Doncs que aquest secret no li direu a ningú ni tan sols a la mare, ho heu entès? -Si, si pare, ho hem entès- va dir la Sara. -Doncs així d’acord- va respondre el pare.-Anem a menjar pastís? -Siiiiiiiiiii.- vam cridar juntes la Sara i jo. I això és el que va passar aquell any al dia de sant Jordi.

Chivi 114


5è Primària. Segon premi: (Cèlia Guillem) UN SANT JORDI TERORÍFIC Hola nens i nenes, ara ens toca l’hora del conte. El títol del conte d’avui es titula UN SANT JORDI TERORÍFIC!!! I comença així…. Ja era el dia de Sant Jordi i tos els nenes i nens del col·legi El Carme esperaven molt entusiasmats l’obra de teatre que protagonitzaven els alumnes de 1r d’ESO. Eren les 10.45 i la Joana, la Maria i jo, la Mariona anàvem cap a la sala d’acte quan de cop i volta la Maria va veure una ombra molt estranya. La Maria ens ho va dir ràpidament i com que a la Joana li agrada molt investigar va decidir trobar coses o proves per saber què era aquesta ombra tan rara. La Joan va decidir anar primer a la classe de la seva germana petita, l’Helena, que era de 1r de Primària, per si aquella cosa estranya havia estat per allà, i a l’entrar...tot estava destrossat!!! Cadires per terra, taules trencades... i el pitjor era que a la pissarra algú havia escrit...UN SANT JORDI TERRORÍFIC!!! Les tres estàvem molt espantades perquè a part del que hi havia escrit a la pissarra, a la finestra hi havia una enorme petjada. De cop, vam escoltar un cap a 3r i ràpidament hi vam anar. Quan vam arribar ho vam veure tot tirat per terra i per la finestra sortia una gran cua verda amb petites rodonetes grogues i unes punxes vermelles!!!! Cap de les tres ens crèiem el què estàvem veient!!!! Vam intentar seguir-lo fins a la classe de 4t i al arribar vam veure una rosa vermella,i com no, la presumida de la Maria la va agafar. Vam anar cap a 5è...i totes les llums es van apagar. La Maria i jo teníem molta por, però la Joana ens va calmar i amb la seva llanterna vam veure unes enormes petjades que anaven cap a 6è. Les vam seguir fins arribar a 6è, allà hi havia un enorme drac que estava molt trist. Nosaltres li vam preguntar què li passava i ell ens va dir que només estava buscant la seva rosa que havia perdut per donar-li a la princesa-drac. La Maria li va preguntar si era aquella la rosa que ell havia perdut, la que ella havia trobat a 4t. I sí que ho era, així que li va donar per tal que el drac li pogués donar a la seva princesa. El drac es va quedar molt content i nosaltres també perquè no havíem pogut veure l’obra de teatre però havíem fet una nova a mitat. -Nens i nenes, us ha agradat aquest conte que us acabo d’explicar’ -Si!!!!Ha sigut un conte terrorífic a la vegada que fantàstic!!!! -Me n’alegro molt!!! El proper dia n’explicarem un altre!!

EL MILLOR ESTAR PER COMENÇAR


6è Primària. Primer premi: (Ariadna Sivill)

Vet aquí una llegenda que no a tots agradarà. Si, una llegenda negra gens bé pot acabar. Era un gentil cavaller enamorat d’una bella dama que va mirar de matar un drac i es va ferir la cama. Va lluitar amb valentia encara que estava patint. Però estava escrit que Sant Jordi aquell dia havia de morir. El drac no s’ho va pensar i davant de la princesa el cap li va fer rodar. Encara hi ha qui explica, a la vora del foc, a la negra nit que la dolça enamorada el dolor la va fer embogir i els seus crits s’escolten encara amb el vent de mitjanit.

Iraila DIAMONDS


6è Primària. Segon premi: (Martina Moris)

Roses, llibres i parades invencibles, més de mil llibres que volen ser els protagonistes. Però on és St. Jordi el terrorífic? Capturat o enterrat? La gent s’aparta de les parades per deixar passar a les fades malvades. Sant Jordi va arribar i a la princesa va aterrar. La gent cridava i jo m’espantava. Sant Jordi cavalca com un cavaller amb la seva llança pel mig del carrer. Ja veu la princesa que el drac se la vol menjar, sinó es dóna pressa ella morirà. El cavaller mata el drac i amb la seva sang les quatre barres s’ha format. Una festa senyalada que neix d’una batalla guanyada. Sang freda, sang calenta una batalla valenta d’un drac ferit una rosa n’ha sortit.

MELODY


ESO 1r ESO 2n premi: “Just for smile “: Marta Llàcer JUST FOR SMILE Buff! Un altre cop a viatjar, pensava la Paula. Ella anava amb cadira de rodes només per uns anys. Intentava ser feliç, però sabia que a ala seva vida faltava alguna cosa que la omplís de felicitat. Els seus pares sempre estaven viatjant, i mai aconseguia fer amics de veritat. Ella intentava ser molt oberta, però com anava en cadira de rodes, ningú la estimava. Després de viure 1 any a Andorra, es van mudar a París. A París hi va estar vivint 2 anys, i allà...la Paula va sentir una cosa que no havia sentit mai, i va notar que aquell era el seu lloc. Va entrar a una escola molt petita, la seva classe, només era de 16 persones. El primer dia van venir dos nenes a saludar-la. Elles es deien Neus i Maria. Jugaven tots els dies juntes i van veure que no s’havia de jutjar a ningú. Quan ja havien passat 2 anys i la P aula ja tenia 15 anys, els seus pares li van donar una mala noticia...havien de marxar! Ella, per primera vegada, es va queixar, no volia marxar. Els seus pares, després de discutir-ho molt, van pensar que al estar allà i al tenir amics, feia que estigués més contenta i que creixés més en coneixements. Més tard van decidir fer un pacte; van decidir, que si en les notes de curs no baixava del notable es quedarien a París. I així va ser, la Paula, amb ajuda de les seves amigues va aconseguir quedar-se a París. El pare de la Paula va parlar amb el seu superior i va aconseguir un lloc de treball a París per a tota la vida. La Paula ho va dir a les seves amigues i es van posar molt contentes. Aquí va ser quan la Paula va sentir la verdadera amistat. Era un sentiment de felicitat i alegria. Quan ja havien passat 4 anys, la Paula ja no anava en cadira de rodes, i com eren majors d’edat, a vegades anaven a discoteques. Un dia la Paula va conèixer a un noi i... suposo que tothom sap que va passar...es van enamorar! La Paula mai havia pensat que sentiria amor per una altra persona i estimar-la tant. Segurament, no se sap, durant els anys van anar sortint i, això si que se sap, van acabar casant-se. Ara encara estan junts i encara tenen la flama de l’amor encesa. Tenen un fill i una filla. Ells saben que l’amor mai se sap quan vindrà. La Paula va seguir anant amb les seves amigues, però anava amb el seu marit, i les seves amigues amb les seves parelles. Aquí va quedar clar que L’AMOR ESTÀ A L’AIRE.

Smile


1r ESO 1r premi: El destí ens fa grans : Martina Milà EL DESTÍ ENS FA GRANS... Pam! La porta de l’habitació de la Foix es va tancar de sobte amb un gran terrabastall. La Foix es va tirar al llit de qualsevol manera. Desesperada, farta de la seva vida, ja no podia més. Estava furiosa i se sentia impotent, incompresa... Problemes a la feina, amb la família... Últimament la Foix ja no era la mateixa...i a últimament em refereixo a des de fa 5 anys. Fa poc va estar a punt de caure en depressió... Deixada controlar per la ràbia i la desesperació obre d’un cop brusc l’armari on hi guardava tots els documents. El seu objectiu era agafar les factures que havia de pagar i fer-ne comptes. Però de sobte va entrar una gran ràfega d’aire per la finestra i en va tancar les portes de l’armari. De sobte la Foix es trobava tancada en un armari amb aquell munt de paperassa. La Foix es va posar histèrica al veure que no en podia sortir de cap de les maneres. Ara què? Ningú la podia ajudar, i la porta no s’obria. La Foix cansada d’intentar-ho es va deixar vèncer i es va deixar caure sobre la pila de factures de dins l’armari. Va tancar els ulls...i quan els va tornar a obrir, va veure un prestatge en el qual hi havia uns llibres molt antics. Entre ells hi havia una llibreta que especialment li va cridar la atenció a la Foix. Encuriosida la va obrir i la va començar a fullejar...Estava plena d’escrits preciosos i dibuixos. Al veure-ho li van venir a la ment vells records d’infància, quan tot era fàcil, simple i divertit. Tot el d’aquella llibreta estava fet realment amb amor, dedicació, esforç... Aquella llibreta li havia canviat la visió de la vida a la Foix, simplement una llibreta. Se la va estrènyer contra el pit i es va estar una bona estona així amb els ulls tancats i amb la llibreta entre mans. Va deixar la ment en blanc... però de seguida es va posar a reflexionar sobre la seva vida. Va veure que no podia continuar així. La Foix tenia ganes de menjar-se el món quan sortís de l’armari, sentia que podia amb tot, era invencible. Gràcies a una llibreta, simplement una llibreta la Foixva comprendre el sentit de la vida. Ser lliure per decidir qui vols ser, créixer com a persona dia a dia, relacionar-te...VIURE ! La flama de la vida se li va encendre i brillava com mai. Ara era hora d’omplir més pàgines de la llibreta que desprenguessin aquella essència de felicitat, com quan era petita. Doncs la Foix, gràcies a aquella ràfega de vent que va fer que es quedés tancada a dins l’armari era una persona nova, diferent. Potser tot això va ser obra del destí... qui sap?

krypton


2n ESO 2n premi: Fer que les cicatrius deixin de cremar :Sara Rebollo

É

É

Només érem dos nens compartint cicatrius, petons i un hivern, que així comença’n les millors històries (i per desgracia, els pitjors finals). Jo només vull dir-li que tenir por d’estimar i de ser estimat no és viure. Que rigui, que plori, que es relacioni, que creixi, que s’equivoqui, que rectifiqui, que se li vagin les ganes de tot, que aprengui a recuperar-les, que cridi, que escolti, que estimi (que s’estimi.) Que aprengui que quan t’acaricien les cicatrius però ja no cremen és perquè han tornat a casa. Viure d’il·lusions i deixar-nos els t’estimo a la punta de la llengua no és una opció. Que s’han de prendre decisions amb falta d’equilibri, fer dels malsons somnis i de la pitjor caiguda el millor vol. Créixer significa valorar més un “queda’t” que un “t’estimo” per rutina, i marxar-nos encara sabent que no vindran a buscar-nos. No perdre la bona costum de trobar a faltar, de que ens quedin ganes de començar de zero i de trobar en uns ulls un lloc on descansar. I que al final jo sóc de las que sempre parlen d’amor i autodestrucció, de café i de flors, de matar-nos per escoltar per últim cop el riure de la nostra raó de somriure. I el vaig conèixer a ell i ja només se parlar dels seus ulls grisos i del seu esperit fred. De tot el que érem, i de res del que ja no som.

Nenúfar


2n ESO 1r premi: Relaciona’t i creix: Esther Llàcer. RELACIONA’T I CREIX Ja fa uns anys que la Júlia està tancada a casa i només surt al carrer per anar a l’escola i fer encàrrecs pels seus pares. La Júlia acaba de fer els 14 anys, que es l’edat en que es comença a sortir amb els amics, però ella és molt molt tímida i no li va el rotllo de sortir amb amics. De fet gairebé no parla, amb prou feines contesta a la professora, perquè en la seva ment sempre s’imaginava el pitjor; com que els seus companys riuran d’ella perquè ho ha fet malament o mil coses més, però la veritat es què és una estudiant excel·lent. I així en tots els aspectes, com saludar a un company o preguntar el preu d’un objecte, en fi totes les accions quotidianes. La seva mare en canvi, sempre ha tingut molts amics i no calla ni sota l’aigua. Tota la vida ha intentat que la seva filla parlés com a mínim amb els seus companys de classe. Convidant-los al seu aniversari, convidant-los a jugar a casa... Però res, la Júlia ni els mira, i no es perquè els hi caiguin malament. Un dia tot va canviar, s’havia enamorat i encara tenia més vergonya que mai però la Júlia tenia una cosa i era que sempre lluitava pel que volia i ara volia aconseguir parlar amb el Jan. La Júlia s’havia promès a si mateixa que aquell mateix dia saludaria al Jan. Les hores anaven passant i s’estava acabant el dia. Finalment va acabar el dia després d’escoltar el timbre final. No hi havia aconseguit. Estava molt decebuda amb ella mateixa. Se mare ho va notar, per tant no va tenir altre remei que explicar-li. La seva mare en part estava contenta perquè sabia que si ara s’havia proposat això, ho aconseguiria, però per altra banda la veia malament i això la posava trista. La Júlia va estar tant de temps pensant-hi que al dia següent el primer que va fer quan va arribar a l’escola va ser saludar al Jan. A partir d’aquest dia la Júlia va créixer i tot va anar canviant poc a poc, es va adonar de que les coses no eren tan dolentes com ella pensava i cada cop va fer més amics, fins arribar a ser una persona molt oberta i feliç.

SN.


3r ESO Accèsit: De negre a blanc: Cèlia Estruch

DE NEGRE A BLANC 8 d’abril del 2014 La música sona. Sento, de cop, la bateria tocant; la cançó comença amb força. Començo a saltar i imito la veu estrident del cantant. Em poso sobre el llit i dono voltes, moc el cap, xisclo a més no poder. Però, de sobte, els ploms salten i els “baffles” deixen de sonar. M’estranya, però em fa mandra anar a veure què ha passat i m’estiro al llit. Començo a plorar, a plorar molt. Em dic Elna i tinc 16 anys. M’acabo de treure el graduat d’ESO pels pèls i ara no sé què fer. Els companys segueixen tots a l’ institut; diuen que volen estudiar i ser metges, bombers, enginyers o no sé quines tonteries més. Però jo vull viure la vida, m’és igual no tenir una mansió o un marit ros i multimilionari. Així doncs, m’he rapat el cap i m’he tancat a l’habitació per xisclar amb la meva música dels setanta. Aquí dins, però, em poso a plorar. Estic sola. No tinc cap amic; només la companyia del meu gat. Penso en que sóc una desgraciada, que les decisions importants les he pres amb el peu. Així que truco als meus antics amics, però tots m’ignoren i em diuen que els sono però que no saben qui son. I segueixo plorant... 24 de novembre del 2014 Escric des d’un poblet al nord de Indonèsia, a l’altre punta del món. Fa uns mesos, vaig parlar amb un psicòleg, que em va fer recapacitar i em va ajudar a trobar un objectiu pel que lluitar. Ara treballo en un equip de nois d’Europa, fent-me càrrec d’uns nens orfes en el centre on aquests viuen. Em sento realitzada i la melena m’està començant a créixer. Però el que realment em fa feliç són els somriures dels petits, que vénen i em diuen: -

Elna, el metge m’ha dit que he crescut 2 centímetres!

I jo els hi dic: -

Hauríeu de veure com he crescut jo des de que estic aquí, des de que em relaciono amb vosaltres.

White.


3r ESO 2n premi: Relaciona’t i creix: Sonia Armando

Relaciona't i creix Tanca els ulls, descansa per un moment del món i escolta'm. Se com et sents de vegades , que hi ha moments en què sembla res té sentit , que ho llençaries tot per la borda i canviaries la teva vida de cop sense importar res ni ningú . Però avui et vull a ajudar, et vull a explicar perquè no t'has de posar així . Perquè sempre val la pena seguir endavant , perquè un somriure val més que mil llàgrimes . Anem enrere a quan érem petits , a quan res no ens preocupava digues, que veus ? Tot era més fàcil oi ? El món si es torçava es podia modelar al nostre gust , ja que teníem a qui ens cuidés o es preocupés per nosaltres , però la realitat era diferent , si havien problemes , però teníem a qui tenia els seus dies durs per la nostra felicitat . Avancem de nou a l'actualitat , aquells dies que no et deixen pensar amb claredat , a aquelles nits sense llum que tant ens espanten , a aquells moments en què et mires al mirall i no hi ha res que t'agradi de tu , imagina't un mirall , imagina't tot el que canviaries de tu per sentir-te millor amb els teus complexos , et dono uns segons. Fes-ho amb calma. Que veus , et sents millor ? Et diré una cosa ; no crec que puguis deixar de veure't tal com ets , i saps perquè ? Perquè no hi ha una manera més perfecta que ser un mateix , admetent els teus errors i valorant els teus encerts , sabent que per a algú tu i només tu ets el més important . Perquè si tractes de canviar deixessis de ser tu mateix i si deixes de ser tu mateix t'hauràs perdut . Tots tenim dies dolents però , això és perquè valorem els dies bons i els trobem a faltar . Tots volem somriure però plorar ens fa humans , i demostra que dins nostre hi ha sentiments que mourien un planeta . Et deixo que ploris si vols , et deixo que t'enfadis si vols , pots passar-te el dia lamentanta però l'únic que hauràs aconseguit és perdre un dia meravellós de la teva vida , només hauràs aconseguit fer-te mal a tu mateixa i als que t'estimen . Doncs el món segueix el seu curs, i tu, encara que de vegades et sents fora tens la sort de poder veureho i canviar-lo, així que aprofita cada segon i aprèn de tot això .

Somriu.


3r ESO 1r premi: L’última carta :Helena Mateu L’ÚLTIMA CARTA Hola avi, Feia dies que et volia escriure, però amb tot l’embolic de la mudança no havia trobat el moment. Et va bé que t’expliqui una mica com m’ha anat tot? Sí? Doncs mira, el més fàcil va ser marxar, tot i que acostuma a ser el més difícil, per mi va ser ben senzill. És clar, no tenia ningú de qui acomiadar-me... Fer les maletes sí que va ser un avorriment, tot l’armari dins una bossa, ja t’ho pots imaginar, una feinada! Tot i que saps què va ser divertit? Quan ja anàvem cap a Badalona amb el cotxe, ens van seguir els dos camions de l’agència de mudances i em vaig sentir important. Com a les pel·lícules quan un president ha d’anar a algun lloc i el porten amb el cotxe, va seguit per una unitat de policies. Sé que la meva situació és ben diferent, però és igual, el cas és que em va agradar aquella sensació. Avui ja fa una setmana que estem instal·lats a la masia de l’àvia, que per cert, et troba molt a faltar... Tinc casi totes les caixes desembalades i les maletes arreglades des del primer dia. Ahir els pares ja van marxar al matí, ben d’hora, per ocupar el seu lloc de treball. Sort que amb un cop de cotxe, en deu minuts ets al centre de Badalona. Jo demà començo escola, seguir la rutina de sempre, que pesat! Nova gent, nous professors, deures altre cop, noves... bé, espero que noves amigues. Aquest cop vull canviar avi, estic farta de ser “la nena rareta”. Vull aplicar-me el que em vas dir, perquè ben mirat, és veritat, tenies raó. Si ens ajudem i ens relacionem podrem créixer. Espero que al cremar aquesta carta, el fum porti les meves paraules a tu. A partir d’ara creixeré, em faré gran. Et juro que no m’oblidaré mai de tu, però aquesta serà l’última carta, l’últim cop que t’escriuré. Potser ara, avui, s’acabarà una relació que va durar uns anys, però segurament veuràs com en faré de noves. I et prometo una cosa avi, seré feliç.

Ningú


4t ESO Accèsit: Nou : Teresa Roig

Nou Sóc l’alumne nou. He deixat tota la meva vida al poble, els meus amics, casa meva,... I he anat a viure a la ciutat. De fet, no ha estat per gust sinó per necessitat, ja que els meus pares han trobat feina allà i no hi havia opció a debatre-ho. Al principi em va fer il·lusió, la idea de marxar. M’agradava pensar en viure en un lloc ple de gent, colors, olors, cultures,... Sempre havia pensat que a la ciutat no importava qui eres, sinó el que eres capaç d’oferir. Però de seguida vaig començar a dubtar: “I si no valc prou?”, “I si no sóc capaç de fer amistats?”. Aquestes preguntes van començar a crear-me por, una por que va amagar tot l’optimisme que hi havia. Així van anar passant els dies previs a la mudança, fins avui. Avui començo l’escola, i tinc més por que mai. Aquesta nit no he dormit, i a les sis del matí ja estava preparat per marxar. No vull que el fet de ser “el nou” m’aïlli de la resta, em faci diferent. Estic molt nerviós. Arribo a la meva nova classe i m’assec al primer lloc que trobo. Tinc un nus a l’estómac. Sembla que tots es coneixen i jo, jo estic sol. Trec una llibreta i un llapis de la motxilla i començo a dibuixar. No tinc res al cap en un principi, però sembla que pren forma. A la fi, em tranquil·litzo. I acabo el dibuix. S’acosten tres nois que es trobaven a prop meu i, en silenci, admiren la meva petita obra d’art: una còpia gairebé exacta de l’aula on ens trobem. La veritat és que té molts detalls, tenint en compte que tot just fa cinc minuts que sóc aquí. Els tres companys l’elogien i, tot parlant, sento com tots els dubtes que tant m’amoïnaven s’esvaeixen. “Al final, tampoc era tan difícil fer amics”, penso. I és que només és qüestió de ser un mateix i, per sobre de tot, no tenir mai por de ser únic. Si confies en tu, mai estaràs sol.

Coballa 1


4t ESO 2n premi: Remember: Alba Uberni Remember I un lleu record d’aquelles nits de joventut absorbeixen els meus pensaments per un instant. Rialles, festes, diversió i alegria omplen la meva ment. Podria dir que van ser un dels millors anys de la meva vida. I és que un pis petit i tal i com i diríem en llenguatge col·loquial “de mala mort” localitzat a un dels barris no gaire luxosos de Barcelona, donava per molt. Ens trobàvem cinc estudiants de farmàcia en una mateixa aventura. Érem dos noies i tres nois, diferents entre ells, orgullosos, alegres, una mica bojos, però sobretot, únics. Molts de nosaltres encara no teníem clar qui érem, i molt menys, qui volíem ser. Cada nit donava pas a una nova aventura, a una nova història. Cada nou dia estàvem més units que l’anterior. Vivíem en el present i no pensàvem en el futur. Poques vegades havíem posat peu a les classes més matineres de la universitat. Apurant molt, arribàvem a la tercera del matí. Els llibres restaven tancats fins a la setmana abans de l’examen i els exercicis en blanc fins el dia abans de l’entrega. Sabíem que el que fèiem no era correcte, però en aquell moment, la nostra prioritat no eren els estudis, sinó la diversió. Molts de vosaltres podríeu pensar que no fèiem el bé, però fins i tot els més savis creuen que al llarg de la vida hi ha d’haver un moment per desconnectar, per créixer com a persona. I aquell era el nostre. Junts vam viure les millors aventures de la nostra vida. El món avançava sota el nostres peus, i nosaltres, senzillament, ens deixàvem portar sobre ell. I al final de la història vam descobrir que tots érem un i un érem tots

La petita ferruda de les 3 ferrudes


4t ESO 1r premi: Silenci intern :Mar Carda SILENCI INTERN Pujo les escales ràpidament. Trepitjo fort, fent soroll. Quan arribo a dalt, entro a la meva habitació i d'un portasso em quedo tancat allà dins. Sol. Atrapat en el silenci. De nou arriba el moment en que el meu món es gira volta aball.no ho soporto. No puc evitar odiar aquesta situació. I és que a sobre m'ho repeteixen un cop rere l'altre. “Que sí...que ja ho sé...”, “Prometo que canviaré”, “Notaràs un canvi”...sempre igual. Intentant-me excusar. Què per què? Doncs és ben fàcil. Perquè no trobo la manera de començar això que anomeno “canvi”. No la sé. I sabeu què volen els meus pares? Doncs també és molt senzill. Volen que els escolti. Volen sentir que formen part del que sóc jo. I tot això, jo, ja ho sé. Sé que són importants per a mí. I no només això, sinó també que me'ls estimo com a ningú altre. Però no els hi demostro. A ulls dels meus pares sóc aquell adolescent que està mig atontat. Aquell passota que només està pels videojocs, la música, les noies i els seus amics. Aquell que es preocupa més per quan li surt un granet que no pas per atendre a qui realment s'estima i el necessita. Poseu-me el nom que vulgueu: egoïsta, insensible, ingenu... Sé el problema. Sé la solució. Però no sé per on começar. Tant simple com relacionarme amb ells. Fer-los saber que m'els estimo. Estic estirat al meu llit. Obro els ulls i agafo el reproductor de música que tinc a la meva dreta. Sento odi. Però ara ho comprenc. No és per la situació, sinó per mí. Per no saber com ni per on començar. Em poso els casc de música i premo el PLAY. Ja no hi ha silenci.

Vilafranca del Riu


1r ESO Premi Concurs Pàstica: Gràcia Mas.


1r ESO Premi Concurs PlĂ stica: Marta Guerrero


2n ESO Premi Concurs PlĂ stica: Eduard Vives.


2n ESO Premi Concurs PlĂ stica: Pau Batlle.


2n ESO Accèssit Concurs Plàstica: Marta Rosines.


3r ESO Premi Concurs Plàstica: Cèlia Estruch.


4t ESO Premi Concurs PlĂ stica: Mar Carda


Premi Concurs reposteria: “ Al més bonic”: Judith Piquer.


Premi Concurs reposteria: “ Al més bonic”: Marina Gumà


Premi Concurs reposteria: “Al més bo”: Esther Llatzer i Gal.la Gómez.


Premi Concurs reposteria: “Al més bo”: Cèlia Estruch, Helena Mateu, Mar Garcia.


Moltes gràcies a tots per la vostra participació i moltes felicitats a tots els guanyadors!

Revista Sant Jordi 2014  

Recull de treballs realitzats per Sant Jordi. Escola Vedruna el Carme, 2014

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you