MATA'M PSICOSI, de Lola Miquel, amb dibuixos de Marcel·lí Antúnez Roca

Page 1


QUARTERES_11


MATA’M PSICOSI NOU EPISODIS O L’EXPLICACIÓ PSICÒTICA DESFERMADA EN EL CANVI DE DOLORS A LOLA

Lola Miquel

Dibuixos de Marcel·lí Antúnez Roca


Mata’m psicosi Lola Miquel

Primera edició: maig de 2022

© del text: Lola Miquel © dels dibuixos: Marcel·lí Antúnez Roca © de la fotografia de l’autora a la solapa: Fons Lola Miquel Revisió i correcció: Maria Arboç Terrades

© 2022 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com Disseny i maquetació: Sir Gawain & Co. Col·lecció dirigida per Pau Gener Galin i Enric Soler Raspall Tots els drets reservats. No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Imprès a: Romanyà Valls ISBN: 978-84-125129-3-9 Dipòsit legal: B 9025-2022 Thema: DCF, FBA, 1A, 2ADC IBIC: DCF, FA, 2ADC


TAULA METEMPSICOSI 7 HOTEL A SAO PAULO 13 ANIMAL 19 KANGAROO 25 AMOR 33 VIATGE A GHANA 39 VAGONETA LACANIANA 47 LA NAU MATRIU 55 BERENAR AMB PSIQUIATRES 63



METEMPSICOSI

7



Jo soc el tonto de Simone Weil, el qui estima real-

ment la veritat. EL QUI S’HA DESVESTIT DE POBRESA. El qui camina damunt la terra verge i a cops d’aixada destres i ràpids assenyala el camí a l’aigua, l’empeny a córrer per qui i per lla, l’atura quan cal. Abans mos humiliaven arreu, les persones. Ens miraven com si no tinguéssim dret a re. Per què mos fan aquest mal, mos preguntàvem jo i els fills i la dona. ¿Per què ens fan mal? ¿Per què ens fan mal? ¿Per què em fas mal? Mos deien amb la mirada que no teníem dret a re, mos deien que prou si ens deixaven respirar. No teníem cap dret. No érem ciutadans. Érem escòria. Com si fóssim immigrants sense papers. Els pobres són immigrants sense papers. MOS VAM DESVESTIR DE POBRESA I DE GANA. MENGEU FILLS. MENJA DONA! QUE CONTENTA ESTÀS, DONA, AMB TOT EL QUE TENIM! Ara la gent et diu senyora. Et diuen mil noms i tots bons.

9


I jo tan feliç amb la meua bicicleta, que em vaig comprar per pujar i baixar de la ciutat, tot pedalant, l’aire fregant-me les temples amb les seues precioses mans. I jo ben a la voreta de la vorera, o al voral si no n’hi ha. Fins que hi ha topat el pedal. Perquè si ARA algú pronunciés el meu nom, dispers i ja desunit, com quan el mall aixafa una roca. I la roca és un crani de carn pura, un cau on s’amaguen les veritats que salvarien els homes, un cau QUE S’HA DESVESTIT DE LLAVIS DE CARN. Perquè si algú pronunciés el meu nom, ara que el vent enfurit de gelosia s’eriça sobre la roca negra on fan nius els ocells marins i les cries veuen, traient el seu caparronet per aquells forats, per primera vegada el món, sense poder encara cantar el món però amb tot el món dins del seu petit bec. Si algú el digués mentre s’estimben onades de vuit metres contra els espadats de la gola, arrencant-ne una veu profètica i verda, una aurora boreal, i percudís les orelles de la humanitat amb els crits muts dels animals i la natura.

10


¿Per què els feu mal? ¿Per què els feu mal? ¿Per què els fas mal? NO ET DESVESTEIXIS DE NOM, NO ENCARA, ESTIMAT HOME MEU. Oh, com se t’enduen, rei entre els reis, en una llitera digna de Salomó! Tants valents vestits de blanc t’escorten per protegir-te de la nit, homes i dones se’t miren en passar talment mirarien un déu, amb la mirada baixa i el cor ple de fervor. Aquest, fills meus. Aquest home és el vostre pare! EL QUI ES VESTEIX DE VERITAT I NO LA TEM. SI POGUÉS, SI GOSÉS alçar la veu des dels hemisferis de l’est i de l’oest, des del meu bulb raquidi ferit, esparracat, subterràniament sabria dir-te, abans que la meva carn alletés les flors que colliràs, que ja m’he TRANSFORMAT en un pi negre, en una medusa, en un hotel de Sao Paulo, en un vestit de diumenge, en un diazepam, en un feix brut d’herba seca, en una ovella, en el Parc Nacional de Blue Mountains, en una selva, en un gos, en un mòbil usat, en una armilla salvavides, en un prat humit i ple de flors, en un cangur, en un pastís de nata, en una vagoneta,

11


en una nau espacial, en una alga blava, en tantes coses m’he dissolt i he renascut que només estimant el món podreu estimar-me a mi. Res em subjecta ja. Només podeu abraçar el canvi.

·

Mor un home en ser atropellat per un camió a la ciutat de Lleida L’home, de trenta-tres anys, que circulava en bicicleta, ha mort aquest matí quan el pedal li ha xocat amb la vorera del carrer Alcalde Porqueres, a l’alçada de la vella serradora, topada que ha llençat el ciclista sota les rodes d’un camió de gran tonatge que en aquell moment li circulava a la vora. El cap ha anat a parar sota la roda, i també part del cos, de manera que ha resultat mort a l’acte.

12


HOTEL A SAO PAULO

13



Veig el món des de gairebé cinquanta metres d’al-

çada. I penso obsessivament. Rodo sobre l’eix central de l’indissoluble tabú. Penso a desflorar la seva virginitat mortuòria. La de la meua filla. Sacrificar a l’ara del no-res el meu semen fet carn. Fet Ella. Oferir-la a l’oblit, empènyer-la des dels pensaments més remots dels confins de la humanitat a un banc de meduses de l’espècie Rizhostoma pulmo, també anomenades BORM BLAU, les algues més grans de la Mediterrània. Llefiscoses com un sexe ardent penetrat per un penis de lava i d’innocència. Penso a envair-li la recambra pelàgica dels seus ulls de somni blau. Idèntics als meus. Ser en els ulls de la meua filla, jo. SER JO PELS ULLS DE LA MEUA FILLA. I QUE ELLA SIGUI EN ELS MEUS, pel blau. Només pel blau. Destruir l’alteritat. Des del catorzè pis d’un vell hotel de Sao Paulo. ¿Què hi faig en un hotel de Sao Paulo? Pare, ¿què hi fas en un hotel de Sao Paulo? He travessat la fossa atlàntica dels somnis amb la meva filla abraçada contra el pit, com si entre un pit i

15


l’altre enfonséssim la tendresa en la tendresa de l’altre. Silenciosament. En una mort de la paraula sorollosa que puja i s’atura dins les cordes vocals de llavis cartilaginosos, i en la sang que ens irriga la tràquea, aspra, rugosa terra dels nostres avantpassats, sílex i metàfores de cel. Cavo en els seus records que encara no han aflorat sense deixar de mirar de reüll el mòbil, que és sobre la tauleta. L’he vestida de diumenge. Com si l’hagués de dur a passejar de la meua mà pel carrer Major. I després a casa de la família. Vestida tan bonica em somriu coqueta abans d’hora (ho haurà tret de la seva mare, que n’era molt), i després se n’oblida i juga. Jo miro per la finestra el gran buit, espero el senyal d’un ocell, com un miracle elevant-se per sobre de la contaminació d’aquesta desbordada ciutat estrangera. Totes les ciutats són absurdes. Però la seva mare encara no és morta. Falten trenta-sis anys perquè agonitzi, amb aquella cara blava de quadre del Goya de l’època negra. Amb els ull girats cap endins, com si ja no volgués veure més el món. ¿Per què hauria de voler veure tanta maldat i tanta crueltat? No en tenia prou de tancar els ulls per morir, calia que els girés cap endins, on mai li cauteritzarien les seves ferides d’eternitat.

16


MARE, FAS TARD. I jo soc massa petita. I tu, pare, mires un mòbil, que encara no existeix. Falten uns trenta anys perquè arribin aquestes maquinetes com una lacra a les mans de la massa social. No pot fer soroll cap cosa si no ha estat creada. ¿Em sents? Ara soc en aquella plana abissal del llibre de la metamorfosi, quan K. es pregunta si desitja realment que transformin la seva vida en una cova on podrà passejar en totes direccions però a costa d’oblidar veloçment el seu passat humà. ¿De veritat m’oferiràs a la mort? ¿A la cova? ¿De veritat oblidaré un passat que encara m’ha de néixer? Violent i obscur el neguit que m’habita i m’empeny, filla meua, incontrolable sortida del sol, inexorable arribada de la nit. Persecució de l’irracional violent que estripa la meva civilització i la teua, petita, petita meua estimada. ¿Com vols, com puc deixar-te vestida de diumenge, amb només sis anyets acabats de fer, enmig d’aquesta indignitat en què s’ha convertit la raça humana? Mira’m. Soc el teu pare. He de protegir-te. No puc pas abandonar-te al circ de la crueltat i de la misèria amb el teu cor petit brillant i bategant tot sol, el teu coret de vidre transparent i musical. No puc partir sense tu. I saber que seràs devorada. Esclafada abans que devora-

17


da. Violada abans de ser esclafada. Violentada abans que violada. T’estimo massa. Quan les algues blaves ja hagin envaït completament la recambra pelàgica. Abraça’t fort a mi. Pare, tot això ho estàs somiant. En realitat no hem mort. Només hem canviat de forma lleugerament de manera imperceptible mentre m’abraçaves. Ni l’amor pot aturar el canvi.

·

Un home de quaranta anys s’ha precipitat al buit amb la seva filla de sis anys i han mort tots dos a l’acte. Feia dies que l’home esperava una trucada de treball que no va arribar mai, i per la qual havia abandonat el seu país i s’havia traslladat a Sao Paulo, on vivia, de manera il·legal, a la catorzena planta d’un hotel. Per ara se’n desconeix el nom. L’home ha deixat una carta demanant perdó pels perjudicis que pugui haver generat la seva acció. Ha escrit que no volia veure’s amb la seua filla, tan petita, dormint pels carrers perquè ja sabia que ni aquí ni allà ningú aixecava la veu ni feia justícia per defensar els pobres i els necessitats. I el qui tenia dos camises no les repartia amb qui en necessitava sinó que en robava unes altres dos i se les quedava i així cada vegada en tots els llocs del món. 18