Page 1

GNU/Linux Free Software knoppix 3.3

x-devian

INDIVIDUAL CITIZEN REPUBLIC PROJECT™: EL SISTEMA Technologies To The People Espai ZER01, Olot, 2003/2004 Daniel G. Andújar

The New Technologies To The People System

INDIVIDUAL CITIZEN REPUBLIC PROJECT™: EL SISTEMA Technologies To The People Espai ZER01, Olot, 2003/2004 Daniel G. Andújar

by knoppix

The evolution of the species

1

Cicle Dimensions variables (1)


Cicle Dimensions variables (1) Daniel G. Andújar Individual Citizen Republic Project™: El Sistema Exposició: Espai ZER01, del 13 de desembre de 2003 al 15 de febrer de 2004 Producció: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot Coordinació i comissariat: Valentín Roma i David Santaeulària Muntatge: Maria Domene, Anna Escarpanter, Jordi Nebot, Job Ramos i Xevi Roura Servei d’atenció al públic: Cristina López Catàleg: Coordinació i edició: Daniel G. Andújar, Valentín Roma i David Santaeulària Disseny: Nieves Berenguer Ros Textos: Àlvaro de los Àngeles, Domingo Mestre i Valentín Roma Traducció textos: Pere Ferrés i Kit Cree Impressió: Gráficas Vernetta Dipòsit legal: (...) ISBN: 84-931615-7-8 Espai ZER01, carrer de l’Hospici, 8. 17800 Olot Tel.: 972 279 130 Fax.: 972 273 070 e-mail: zerou@olot.org

Organitza:

Patrocina:

Col·labora:

Technologies To The People

Olot Wireless


INDIVIDUAL CITIZEN REPUBLIC PROJECT™: EL SISTEMA Technologies To The People Espai ZER01, Olot, 2003/2004 Daniel G. Andújar


(1) (1) (1) (1) (1) (1) (1)

Presentació. Valentín Roma / David Santaeulària Neofeudalisme i tornada de la Inquisició. Domingo Mestre Crítica de la simulació de les llibertats. Álvaro de los Ángeles x-evian by knoppix Instal·lació Manual gràfic de la instal·lació Llicència pública general de GNU

28 31 41 78 82 84 92

(1) (1) (1) (1) (1) (1) (1)

Presentación. Valentín Roma / David Santaeulària Neofeudalismo y retorno de la Inquisición. Domingo Mestre Crítica de la simulación de las libertades. Álvaro de los Ángeles x-devian by knoppix Instalación Manual gráfico de la instalación Licencia pública general de GNU

Castellano

52 55 65 79 83 84 94

(1) (1) (1) (1) (1) (1) (1)

Presentation. Valentín Roma / David Santaeulària Neofeudalism and Return of the Inquisition. Domingo Mestre Criticism on the Simulation of Freedom. Álvaro de los Ángeles x-evian by knoppix Installation Graphical installation manual GNU General Public License

English

Catalá

4 7 17 77 81 84 90


El cicle Dimensions Variables és un projecte que pretén explorar la paradoxal inclinació que afecta a certes pràctiques artístiques contemporànies, les quals semblen debatre's entre dos territoris d'interpel·lació en aparença antagònics: d'una banda, l'impuls d’acotar l'espai social per tal d’analitzar les seves estratègies, posicionar-se respecte de les seves dinàmiques i actuar de manera confrontada dins ell; per altra banda, la variabilitat inevitable a la qual queda exposat aquest mateix objectiu, el sentit, necessàriament restringit i parcial, implícit en qualsevol tipus d'acotament. En aquest context, les propostes Individual Citizen Republic Project™: El Sistema i Lo viejo y lo nuevo. ¿Qué hay de nuevo, viejo? concebudes per Daniel García Andújar i Pedro G. Romero, respectivament, constitueixen dues aproximacions independents i específiques a la paradoxa que subratlla el títol del cicle, dos plantejaments diferents però que, no obstant això, es caracteritzen per construir particulars espais de resistència crítica, zones difícilment domesticables, marcades per una orientació irònica i per la voluntat de restituir noves dimensions, dimensions variables, a la configuració de l'entorn social. Individual Citizen Republic Project™: El Sistema Després de la creació d'una sèrie de llocs web concebuts com a plataformes de debat ciutadà sobre polítiques culturals especifiques i esdeveniments artístics diversos –e-manifesta.org, e-toulouse.org, e-arc.org, e-valència.org i e-barcelona.org–, Daniel García Andújar reprèn amb el projecte plantejat per a la sala ZERO1 del Museu Comarcal de la Garrotxa l'ampliació del “catàleg de productes” de Technologies To The People’s, empresa dedicada al desenvolupament de propostes que facilitin l'accés a la tecnologia i que ha patrocinat diferents treballs de l'artista. Anteriorment, i també sota el patrocini d'aquesta mateixa corporació, s’havien creat The Body Research Machine (1997), una màquina que permetia escanejar les estructures genètiques del cos humà i processar-les en forma de bases de dades, i Street Access Machine (1999), artefacte utilitzable les 24 hores del dia que possibilitava la donació electrònica de diners a persones o grups amb dificultats econòmiques –captaires, alcohòlics, immigrants, etc. Individual Citizen Republic Project™: El Sistema es planteja novament com una reflexió crítica sobre la sobirania de les grans corporacions tecnològiques i els seus valors simbòlics de persuasió i representació. Per a això es relacionen metafòricament dos imaginaris antagònics: un d’arquetípic, estàtic i corporatiu, amb eslògans que fan publicitat de les bondats dels avenços de la tecnologia; un altre de descodificat, que constitueix el revers paròdic de la imatge anterior

4 (1)


i que és, així mateix, un lloc on s’hi comparteixen informacions i processos de treball. En la zona d'entrada a l'exposició, dins l'entorn corporatiu de Technologies To The People’s, es presenta el llançament del producte x-devian, un sistema operatiu fàcilment instal·lable en qualsevol ordinador, que no interfereix en el programari preexistent i que permet a l'usuari treballar amb el programa gratuït Linux, el qual està alliberat de tot tipus de protocol empresarial però que, no obstant això, ofereix idèntiques prestacions que altres programes de pagament existents en el mercat. Ocult darrere d'aquest primer àmbit mitjançant una barricada de mobiliari usat, nombrós material documental que informa sobre qüestions tècniques referents a l'ús alternatiu de la tecnologia, així com una xarxa d'ordinadors reciclats en els quals s’hi va tornar a instal·lar prèviament el programa Linux. En aquest espai hi tindran lloc tallers formatius d'aprenentatge informàtic no comercial, presentacions d'entitats i comunitats tecnològiques de la zona, com Olot Wireless, i conferències dedicades a la reflexió sobre la seguretat i la identitat a Internet. A part de totes aquestes activitats, aquest lloc funciona com un medialab o club obert a la participació dels que desitgin utilitzar-lo tant per a finalitats públiques –sessions de treball, reunions associatives, etc. –com per a un ús estrictament personal– navegació per Internet, enviaments de correus electrònics, etc. Finalment, a la sala dedicada a conferències, el visitant pot accedir a una antologia temàtica de presentacions privades realitzades en PowerPoint i rescatades de la xarxa i emetre-les mitjançant un vídeo-projector, com si fos un conferenciant genèric, davant una hipotètica audiència.

Valentín Roma David Santaeulària

5 (1)

Catalá

però en un lloc central de la instal·lació, apareix un espai-taller equipat amb


Neofeudalisme i tornada de la Inquisició Domingo Mestre

L'inconvenient de l'esquerra americana és que va trair per a salvar les seves piscines. I no hi va haver unes dretes americanes en la meva generació. No existien intel·lectualment. Només hi havia esquerres i aquestes es van trair. Perquè les esquerres no van ser destruïdes per Mac Carthy; van ser elles mateixes les que es van demolir donant pas a una nova generació de nihilistes. Orson Welles I La ‘noblesa’ empresarial Corren mals temps, però no només per a la lírica, com deia la vella cançó, sinó també per a la resta de la producció subjectiva i de les llibertats individuals. El desenvolupament de la societat de la informació està propiciant una profunda transformació social que afecta ja a la pràctica totalitat dels àmbits de les nostres vides. La nova societat global, coneguda també com “l’imperi del capital”1, està basada no tant en la producció de béns com en el consum, sobretot de la informació2, i en l'especulació. En aquest ‘nou món’, en permanent evolució, resulta fàcil detectar la tornada d'algunes característiques neofeudals3 que s'estan combinant, més o menys turbulentament, amb el no realitzat somni il·lustrat de l'emancipació social i amb el dogma neoliberal de la recerca del benefici per sobre de tot. Malgrat la pervivència dels vells Estats-Nació i del seu monopoli de la violència legal –que no del veritable poder d'exercir-la–, la veritat és que, per les seves peculiars característiques, aquesta reorganització imperial només pot ser administrada eficaçment comptant amb la col·laboració dels que Echeverría denomina els nous “Senyors de l'aire”4; un reduït grup d'empreses privades i corporacions semipúbliques que són les propietàries i administradores de l'espai virtual encarregat de canalitzar els fluxos d'informació. Al costat dels vells Senyors de la guerra (els fabricants d'armes) i els de l'especulació5 (els propietaris de bancs i financeres) conformen entre tots ells una nova aristocràcia del diners que és la que està tornant a dissenyar en la pràctica, sempre d'acord amb les seves necessitats estratègiques, l'univers que habitem. Naturalment, aquesta decisiva funció pre-legislativa –i fins i tot pre-executiva– que exerceixen els grans lobbyes econòmics s’ha de seguir mantenint en l'ombra, com sempre, ja que no seria del cas seguir parlant-li al poble de llibertat i de democràcia si se sabés que 7 (1)


Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

qui imposa les directrius bàsiques és aquest reduït grup de ‘cavallers’ del diners. Una dada important a tenir en compte és que, en el context actual, la resolució dels conflictes antagonistes es desenvolupa, principalment, en l'àmbit simbòlic de l'espai mediàtic. D'aquí prové la importància que ha adquirit el seu control, ja que d'ell dependrà, finalment, no només el resultat de les pròximes convocatòries electorals sinó també la cotització en borsa dels valors relatius de la nova noblesa. I d'aquí emana també el creixent interès de les empreses per maquillar la seva imatge pública mitjançant el mecenatge i el patrocini de tot tipus d'activitats filantròpiques i culturals. Referent a això, Rodríguez Casanueva, empresari i president de Philantropos, afirmava fa uns dies que L'any 2003 és el de la Responsabilitat Social de l'Empresa (RSE) en el nostre país (...) el mecenatge empresarial és en essència un joc en el qual totes les parts implicades poden i han d’obtenir beneficis nets6. Una desigual partida, clar, en la qual el suposat profit social dels necessitats no té perquè estar vinculat a les seves necessitats reals, però sí subordinat als interessos de qui els promouen. Les germanies de la precarització La lúcida intuïció per part dels diferents grups resistents que la situació construïda exigeix respostes locals per als problemes globals i que el punt feble del sistema es trobava, principalment, en el sabotatge simbòlic de les grans cerimònies sacres de la globalització del capital (reunions de l'OMC, FMI, BM, OCDE...) ha aconseguit inesperades victòries mediàtiques en la inacabable lluita entre els que manen i la multitud dels que obeeixen. Un èxit inqüestionable que ha omplert el món de noves esperances. No obstant això, també ha creat una forta dependència espacial i temporal respecte a aquests fastos, la qual està restant autonomia al moviment i facilitant la seva neutralització pel fet de fer dependre les seves accions de les convocatòries dels Senyors. Igualment exigeix una espectacularització de les formes que no sempre ha estat bé planificada o adequadament contrarestada amb l'aportació de continguts específics i de maneres diferents de fer les coses; una cosa que ha marcat, en cert sentit, les actuals limitacions de la fórmula. No obstant, la part positiva de tota aquesta aventura és la demostració pràctica que altres formes de heterorganització són veritablement possibles. De fet, ja no són els partits que es diuen d'esquerres o els sindicats els que marquen les directrius que s’han de seguir en els conflictes socials, sinó directament els diferents col·lectius agredits, els sense pa i els sense terra, els sense sostre i els sense treball, els sense papers i els sense cultura, és a dir els precaris en algun sentit els que prenen la iniciativa contínuament i gestionen les seves pròpies 8 (1)


Domingo Mestre

xarxes de suports i de defensa (des)organitzada, gràcies, en molts casos, a les capacitats que ara ofereixen algunes noves tecnologies. Sens dubte, en el futur pròxim serà el respecte de la pluralitat i de les diferències el que marcarà les línies directrius que vertebraran una veritable “societat civil de baix”7. L'única forma d'aconseguir frenar d'alguna manera les desbocades ambicions dels que sempre estan ‘a dalt’. Per això crec que el desafiament col·lectiu passaria per recuperar la iniciativa i alliberar-la de la servitud respecte als grans fastos globals per així ampliar el seu camp d'actuació fins als mitjans i fins i tot els petits esdeveniments (especialment els culturals), que són els que estan legitimant ara, com antany va fer el clero dispers amb les decisions feudals, les polítiques que més directament ens afecten. Igualment, sembla desitjable intentar construir, entre tots els grups socials damnificats per l'actual sistema, alguna espècie de macrofórmula de resistència antisistèmica. Una empresa col·lectiva a la qual tècnics i professionals de la comunicació (enginyers, informàtics, periodistes, teòrics, artistes, etc.) poden aportar-hi molt i de la qual només sabem amb seguretat que, necessàriament, haurà de sustentar-se sobre una estructura diferent a la de l'actual societat civil construïda per la burgesia; la qual, cal no oblidar-ho, és la que sosté l'actual senyoriu indiscutible del capital. El clero cultural En aquest nou ordre imperial, l'únic déu indiscutible és el Diner, tan respectat i adorat pels Senyors com pels seus serfs. La seva religió oficial ja no és l'economia, com es podria imaginar, sinó la cultura, que és la que atorga als dictats de la primera la categoria d'indiscutibles. Intel·lectuals i artistes formen part rellevant del nou clero evangelitzador –i en molts casos mendicant– amb la particularitat, a més, que l'heterodòxia, que als lliurepensadors els és consubstancial, forma ara part de l'ortodòxia eclesiàstica. Una cruel paradoxa que, amb freqüència, converteix el dissentiment artístic en submissió –i a la representació acrítica dels conflictes en veritable soma adormidor de la feligresia. Igual que a l'Edat mitjana, la connivència actual entre la ‘noblesa’ i el ‘clero’ és gairebé absoluta, i les divergències es limiten a qüestions de forma i, sobretot, de quantitats. En aquestes condicions no resulta estrany que l'art s'estigui morint d'èxit, atabalat per les necessitats del màrqueting cultural institucional i del mecenatge empresarial, i que la cultura sigui objecte de desig fins i tot per als més grossers i incults cavallers. Atès que aquesta utilització de l'art com a propaganda –o, en el millor dels casos, com a lenitiu– aporta ben poc a la causa comuna, la supervivència del vell esperit emancipador que acompanyava el projecte utòpic de l'art modern es mostra com una contradicció, absolutament 9 (1)


Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

necessària, que es refugia avui, amb prou feines, en comptades heterotopies en marxa, gairebé sempre virtuals, que encara mantenen certa autonomia de gestió. En qualsevol cas, resulta reconfortant saber de l'existència d'artístiques ficcions corporatives com Technologies To The People (TTTP), una firma8 capdavantera en el camp del mecenatge privat, que ha fet agnòstica professió de fe de la revelació de les contradiccions ocultes en el sistema. La seva original gamma de productes simbòlics, sempre irònicament destinats a l'ús del ‘poble’, i les seves campanyes d'alfabetització digital de les masses constitueixen petits contrapunts necessaris enfront de les múltiples mesures populistes que contínuament intenten sotmetre’l sota el jou de la promesa de la seva salvació. Al costat d'aquestes, el patrocini i el manteniment d'eines de participació informativa i comunicacional en xarxa, com el web e-valència.org, marquen la diferència qualitativa enfront d'altres empreses o projectes similars que, igualment des de l'àmbit artístic –però sense aconseguir escapar d'ell–, estan intentant llançar algun tipus de llum sobre les boires del nou sistema. Aquest últim projecte resulta especialment interessant per diversos motius. A l'origen, formava part de l'exposició The Power of Security9 i va néixer com un portal web allotjat en el servidor del Museu de la Universitat d'Alacant (MUA). La pàgina, desenvolupada com tots els projectes de TTTP a partir del programari lliure, conté una revista de premsa que s'actualitza diàriament i un arxiu de notícies culturals d'àmbit valencià. Tota la informació continguda és de lliure accés i es caracteritza per la facilitat que ofereix per a la participació dels usuaris. Alguna cosa que ha permès que els més de 2500 usuaris ‘sense nom’ que la visitaven diàriament expressar les seves argumentades opinions, públicament i sense mediacions, durant els dos últims anys10. La intel·ligent utilització de les possibilitats de l'anonimat ha permès, malgrat les polèmiques suscitades11, explorar àmbits de col·laboració desconeguts entre els que posseeixen la informació privilegiada i el desig de fer-la pública (però no poden identificar-se pel risc de perdre la seva ocupació), i els que posseeixen la intel·ligència per a interpretar-la adequadament, sense ostentar un nom públic que els obri les portes cap a la visibilitat mediàtica. El continu transvasament d'informació en ambdós sentits ha provocat un permanent feed back que s'ha traduït en un augment exponencial de la qualitat de la informació, fenomen que ha permès albirar l'enorme potencial ocult d’allò que alguns denominen, provocadorament, “intel·lectualitat de masses”12. El particular encís d'aquest projecte prové de l'excepcional recepció que va obtenir per part d'un ferment social extremadament necessitat d'aquest tipus 10 (1)


Domingo Mestre

d'eines i a qui li ha importat sempre molt poc el seu possible caràcter artístic. Les seves més de 750.000 visites, durant els dos últims anys, han generat veritable ‘art públic’ sense proposar-s’ho i, al mateix temps, han col·laborat activament per a desemmascarar els entramats ocults darrere les polítiques culturals de la Comunitat Valenciana. Utilitzant aquesta eina es va organitzar la resistència ciutadana contra el tancament del Centre del Carme de l’IVAM, contra la II Trobada Mundial de les Arts i contra la II Biennal de València. Des d'allà s'han denunciat contínuament tant les mancances de l'educació pública com la incoherència d'una política cultural bolcada en la creació d'infrastructures sense contingut, facilitant línies d'investigació que posteriorment han estat desenvolupades pels mitjans de comunicació tradicionals. De les sinergies suscitades en el fòrum en va sorgir el col·lectiu crític ex Amics de l’IVAM, que ha aconseguit reunir tot un calidoscopi de postures divergents enfront del fenomen artístic, el qual ha sabut convergir unitàriament, en moments puntuals, per a donar més força a les seves reivindicacions13. I d'aquest embrió de voluntats en va néixer l'associació Ciutadans per una Cultura Democràtica i Participativa14, la qual, al seu torn, es troba integrada en una plataforma d'associacions cíviques i ciutadanes (1+1+1) des de la qual s'estan explorant noves fórmules de participació ciutadana en els assumptes públics. Tot un rizoma de flexible teixit social que, amb una organització mínima i pel que sembla suportable, està modificant-se contínuament al ritme dels esdeveniments i dels fluxos del desig col·lectiu. II La croada contra la (in)seguretat La tràgica matança de l’11 de setembre, transformada en la més impressionant fita mediàtica de la història per la seva capacitat de commocionar simultàniament i en temps real a la pràctica totalitat del planeta, ha decantat la balança imperial, almenys de moment, cap al vessant més radicalment reaccionàri del teorema conservador. Des d'aleshores, una èpica de la seguretat s'ha ensenyorit dels discursos que emanen des del nucli dur de l'imperi i, a l'abric de la guerra preventiva i permanent contra el terrorisme, l'espionatge i la censura han deixat de practicar-se en la semifoscor per a convertir-se en ‘populars’ mesures d'higiene preventiva. Noves prohibicions i restriccions de drets adquirits que se'ns venen com a imprescindibles, però la utilitat real de les quals és més que qüestionable ja que la seva principal virtut radica molt més en la sensació d'inseguretat i manca de protecció que generen que en la seva veritable eficàcia. És amb aquestes mesures que s'està generant una paranoia repressiva que converteix tota 11 (1)


Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

dissidència en perillós antagonisme. Una deliberada tergiversació dels principis del diàleg social mitjançant la qual molts dels instruments que abans havien servit per a protegir les llibertats civils s'estan tornant, ara, en perilloses armes al servei dels que exerceixen el domini polític. I està succeint així, no només amb els fetitxes d'última generació com Internet, el mistificat potencial democratitzador del coneixement del qual està sent reconvertit precipitadament en eficaç eina d'espionatge (la vella xarxa Echelon i el nou programa Carnivore)15 i de control (la controvertida llei LSSICE)16, sinó també amb altres estaments clàssics com les biblioteques públiques nordamericanes, fins ahir exemplars focus de la lliure difusió de la cultura, els responsables de les quals han estat obligats avui, mitjançant la nova llei antiterrorista USA Patriot Act, a reconvertir-se en espies sense sou que han d’informar immediatament les autoritats sobre qui estan llegint el que es considera material potencialment perillós –i també sobre què és el que llegeixen els individus a priori considerats sospitosos–. La bogeria repressiva ha arribat fins a tal punt que, ara mateix, els bibliotecaris nord-americans17 poden arribar a ser processats només pel fet de posar-se en contacte amb un advocat per a informarse del veritable abast de les seves obligacions professionals. Alguna cosa similar ha ocorregut amb el dret a la lliure informació, el qual, al ser sotmès a l’autocensura prèvia en ocasió de la guerra de L'Iraq, s'ha transformat en una paròdia de la comunicació periodística el climax de la qual caldria situar en la recent prohibició del president Bush que es fotografiïn els taüts que retornen les víctimes nord-americanes de l'ocupació. Sagnant tragicomèdia interpretada magistralment no només per la premsa del seu país sinó també per la pràctica totalitat de les televisions del nostre entorn18. Un vergonyós esperpent que, malgrat no convèncer totalment gairebé ningú, sí que ha aconseguit, no obstant això, una veritable manipulació de la percepció global de la realitat col·lectiva si s'ha de jutjar pels últims resultats electorals. La tornada de la Inquisició Tant la propaganda com la censura són activitats que s’estan practicant des de molt antic. No obstant això, la llibertat d'expressió és una conquesta recent, paral·lela a les revolucions burgeses, que només comença a generalitzar-se, en els països ‘democràtics’, després de la II Guerra Mundial. Pel que sembla, aquesta expansió va ser impulsada per la coalició aliada com a antídot preventiu davant la perillosa eficàcia que havia demostrat la combinació de repressió i propaganda desenvolupada pel ministre Goebbels en l'Alemanya nazi –la famosa “Exposició d'Art Degenerat” va ser una arriscada aposta seva que va complir totes les 12 (1)


Domingo Mestre

expectatives i va obrir el pas a la posterior manipulació política de l'art antagonista–. En molt poc temps, la cada vegada més creixent llibertat de creació es va convertir, sobretot a través del Congrés per a la Llibertat Cultural de Berlín –patrocinat ocultament per la CIA19–, en la bandera del anomenat ‘món lliure’ i en el símbol de la fe democràtica que havia de marcar la diferència amb ‘les dictadures’ durant tot el desenvolupament de la guerra freda. Una diferència que va ser més simbòlica que real ja que, com a correctiu paral·lel a aquesta expansió de les llibertats, va aparèixer també la “caça de bruixes” del Comitè d'Activitats Antiamericanes, el llegat més destacat del qual va consistir en la profunda interiorització de l’autocensura en aquest país. En qualsevol cas, la funció de les arts ha estat sempre doble: d'una banda, han servit per a enaltir la grandesa dels que (les) manen; per l'altra, han actuat com a catalitzador dels somnis individuals i col·lectius per a qui les gaudeixen –o les sofreixen–. Al marge d'aquestes funcions específiques, el que més es pot destacar d'elles no és la seva suposada transcendència, una cosa en el que avui ja ningú no hi creu sincerament, sinó el fet que alberguen la potencial capacitat d'obrir esquerdes i fissures en els camps estancs d’allò que en cada moment es pot pensar. A través d’elles han brollat, històricament, fragments de coneixement inaccessibles per altres mitjans –a pesar de la seva tradicional utilització per a la submissió– i d'aquí ve que la seva especial necessitat de llibertat sigui un assumpte de veritable interès general. Si, com afirma Ramonet20, la postmoderna censura del segle XXI hauria d'estar basada més en la saturació informativa que en la supressió de la informació21 –encara que només fos per una mera qüestió de racionalització dels recursos–, la tornada al silenciament forçós de la dissidència és un anacronisme que recorda els mètodes descrits en el Manual del Inquisidor (segle XIII) on s'advertia als timorats: “Qualsevol poble, qualsevol nació que permeti en el seu si el brot de l’heretgia, la conreï i no l'extirpi a temps, es perverteix, s'aboca a la subversió i fins pot desaparèixer”22. Víctimes de l'actualització d'aquests rancis principis, les Dixie Chicks, un popular trio femení de country nord-americà que es va atrevir a criticar públicament l'ocupació de L'Iraq, han vist com la seva música passava, en uns dies, del nº 1 de les llistes d'èxits a desaparèixer de les emissores de ràdio, al mateix temps que els seus ranxos eren saquejats i eren amenaçades de mort: “S'ha demostrat que va ser una maniobra de la dreta republicana. El partit està molt bé organitzat. Van trucar per telèfon i van enviar correus electrònics a les emissores demanant que no punxessin les nostres cançons (...) Locutors honests van començar a investigar la procedència de la desena de milers de crides i correus. Van descobrir 13 (1)


Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

que la majoria de les protestes van partir de la seu central del Partit Republicà”23. A àmbit estatal la situació no és molt diferent, ja que després d'un curt parèntesi d'europeïtzada normalitat, en els últims mesos s'estan acumulant els casos d'abús de poder per part d'institucions culturals. A l'agost de l'any passat, en plena crisi hispano-marroquina pel domini de la Isla Perejil, la direcció de l'Obra Social Cajastur decidia anul·lar la mostra Fes, ciudad interior de Toni Serra al Palau de Revillagigedo de Gijón. Durant l'últim festival de cinema de Sant Sebastià, la Ministra de Cultura iniciava una furiosa campanya de desqualificacions contra la pel·lícula de Julio Médem “La pelota vasca” que cal qualificar, sense exageracions, de ‘contrareformista’. Fregant ja l'esperpent purità, l'associació integrista ecristians ha utilitzat l'enviament massiu de correus electrònics per a pressionar els responsables de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i aconseguir que es canviés el títol d'una mostra de l'artista Jaume Alcalde titulada Mecagum Déu. Vídeos familiars sobre el nacionalisme. Però la gota que fa vessar el got d'aquesta regressió (almenys de moment) és la impune desconnexió del servidor del Museu de la Universitat d'Alacant (MUA) de la web e-valència.org, una decisió, induïda per ocultes pressions d'altes instàncies de l'administració valenciana, que supera l'àmbit estricte de la censura: pel fet que e-valència es tracta d'un projecte d’art in progress, la seva interrupció equival a la deliberada destrucció d'una obra d'art. III Un raig de llum entre boires i tenebres Tal com afirma l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya (AAVC), en aquests moments: “Hi ha una evident reculada en el respecte a les llibertats d'expressió i creació a l'estat espanyol”24. Un fenomen el més preocupant del qual no és el fet en si de la censura concreta25 (encara que esment a part mereixi el rol de caçador de bruixes exercit per Cosme de Barañano, l'actual director de l’IVAM), sinó les previsibles autocensures futures que aquest fosc ambient repressiu pot arribar a induir. I, sobretot, el neguit que provoca saber que institucions amb autonomia de gestió com la Universitat d'Alacant s'estan plegant amb tanta facilitat a aquestes menyspreables maniobres. No són bons temps, ja ho he dit al principi, però els trobadors saben que després de la nit fosca sempre retorna l'alba. La part positiva de totes aquestes maniobres repressives podria extreure's de la clarificació que s'obté quan la pressió dels fets obliga a la gent de la cultura a posicionar-se públicament; més encara si intentem aprendre una mica de la història recent: “Els intel·lectuals, com a 14 (1)


Domingo Mestre

col·lectiu, no van estar a favor de la caça de bruixes, però tampoc van estar manifestament en contra, i es van limitar a assumir una dorada marginalitat enfront del conflicte. Era suficient: també durant dècades la cultura americana seria globalment dòcil”26. En aquest sentit, la recollida de signatures contra un flagrant abús de poder com és el tancament injustificat d'e-valència.org ha resultat d'allò més reveladora. I no només pels comentaris que acompanyaven les adhesions, alguns d'ells ben saborosos, sinó també pels estrafolaris arguments esgrimits per a no fer-ho per part dels que, tot i pertànyer al nou monacat cultural, bravegen del seu tarannà liberal i del seu compromís antagonista o amb la llibertat. Sense dogmatismes ni estridències, aquest text està dedicat a tots ells.

1 HARDT, M. i NEGRI, A.: Imperio. Piados. Barcelona 2002. 2 I els consumidors, des del naixement del “consum productiu”, som la mercaderia principal amb la qual, en aquests moments, s'està especulant. 3 ECO, O., COLOMBO, F., ALBERONI, F. i SACCO, G.: La nueva edad media. Alianza Editorial. Madrid 1990. En aquesta publicació s'aborden altres aspectes relacionats amb el tema que aquí ens resulta impossible tractar adequadament. 4 ECHEVERRÍA, J.: Los señores del 'aire: Telépolis y el tercer entorno. Destino. Barcelona 1999. 5 Cal anotar com a fet diferencial l'enorme poder en el nostre Estat dels Senyors de la rajola, amb capacitat per a sabotejar unes eleccions autonòmiques a la Comunitat de Madrid i col·locar com a presidenta a la candidata del partit que vetlla pels seus interessos. 6 RODRÍGUEZ CASANUEVA, F.: “Jugar a que todos ganen”, El País, 23-10-2003, p.69. 7 HOUTART, F.: “Sociedad Civil y espacios públicos”, en FORUM SOCIAL MUNDIAL (MONEREO, M. i RIERA, M., ed.), Porto Alegre, Otro mundo es posible. El Viejo Topo. Barcelona 2001. 8 Prengui's allò de la firma al peu de la lletra ja que tota la companyia es concentra en ella. Sorgida amb motiu del títol d'una exposició de Daniel García Andújar, des d'aleshores li ha servit de pantalla per a promoure diverses iniciatives, més o menys subversives, des del respectable respatller que li atorga la pertinença simulada a aquesta nova ‘cavalleria’ del diners que són les multinacionals. 9 Galeria Visor, València 2001. 10 La seva gran acceptació per part de la ciutadania va donar lloc al naixement de diferents variants locals del mateix principi bàsic com e-barcelona, e-arco o e-toulouse. 11 Entrevista a Daniel G. Andujar. “El projecte versa sobre els límits de les llibertats i de com pot afectar a la nostra societat l'ús de noves tecnologies, com pot la nostra societat autoregular-se formalment en un context tan específic com el creat per a e-valència”. http://somiatruites.blogalia.com/historias/12561 12 VIRNO, P.: Virtuosismo y Revolución. Traficantes de sueños. Madrid 2003. 13 L'eficàcia política de les quals s’ha de valorar d'acord amb les histèriques reaccions que ha suscitat: des del departament pedagògic de l’IVAM s'ha editat recentment un còmic en el qual el malvat Doctor Hipnos, un “antic amic de l’IVAM ofès”, intenta hipnotitzar el públic del Museu per a venjar la seva manca de reconeixement. Finalment, és derrotat per l'equip directiu a cops d'escultura ¡de Julio González! Una increïble estratègia de manipulació infantil que, no obstant això, recorda la vinculació ideològica del cinema Disney amb la “caça de bruixes” del senador McCarthy.

15 (1)


Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

14 En aquesta s’hi integren ciutadans i professionals de molt diversos camps de la cultura que van ser els organitzadors de les jornades “Realitats de la Ciutat” coincidint amb la celebració de la II Biennal de València. 15 GARCÍA ANDÚJAR, D.: “Libertad versus seguridad” en FONTCUBERTA, J.: Securitas. Gustavo Gili. Barcelona 2001. “Echelon és un sistema d'espionatge dissenyat per a operar sobre objectius civils que actua interceptant de forma indiscriminada i aleatòriament enormes quantitats de comunicacions i seleccionant posteriorment el que és de valor mitjançant l'ús d'ajudes d'intel·ligència artificial”. Carnivore, “Es tracta d'un sistema informàtic dissenyat per a permetre que l’FBI, en col·laboració amb un proveïdor d'Internet, faci valer una ordre judicial que exigeixi la recol·lecció de certa informació en relació al correu electrònic o altre tipus de comunicació electrònica d'un usuari específic que és objecte d'investigació”. 16 Llei espanyola que regula les comunicacions per Internet i la confusa redacció de la qual permet que sigui l'Administració, i no els Jutges, qui imposin restriccions a la lliure difusió de continguts per Internet, a més d'establir la possibilitat que els webmasters siguin considerats responsables pels hiperenllaços de les seves pàgines. La seva última modificació ha consistit en... ¡legalitzar l’spam! Una altra victòria dels Senyors de l'aire sobre els interessos més elementals de la resta de la comunitat. 17 A pesar d'això, han estat aquests mateixos professionals els que, amb les seves pressions, han aconseguit aixecar la censura que durant un any va mantenir a la impremta l'últim llibre de Michael Moore, Estúpidos hombres blancos (Edicions B. Barcelona 2003), en el qual s’hi relaten les maniobres i conspiracions que van permetre al president Bush fer-se amb el poder imperial. 18 Esment especial mereix el seguiment d'aquesta guerra realitzat per la cadena Tele 5 en l'àmbit del nostre Estat, atreviment que li va costar la vida a l'operador de càmera José Couso en un fosc incident que el nostre incompetent govern ha estat incapaç d'aclarir. 19 STONOR SAUNDERS, F.: La CIA y la Guerra fría cultural. Debate. Madrid 2001. 20 RAMONET, I.: La tirania de la comunicación. Debate. Madrid 1998. 21 La qual cosa no vol dir, ni de bon tros, que la censura clàssica hagi desaparegut totalment en algun moment, sinó més aviat que majoritàriament ha anat adoptat altres formes més sibil·lines i d’acord amb la situació. Referent a això, el projecte The File Room, iniciat per Muntadas, recull informació actualitzada de la major part dels casos que se segueixen produint en . 22 EIMERIC N. i PEÑA F.: El manual de los inquisidores. Muchnik. Barcelona 1983, citat per ALCARAZ RAMOS, M.: Op. cit. p. 37. 23 GÓMEZ L.: “El ‘country’ combativo” en El País [Setmanal], 26-10-2003, p. 25. 24 http://www.e-barcelona.org/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=2226 25 Quan es publiquin aquestes línies, probablement la pàgina e-valencia.org ja torni a estar activa, des del forçat exili, i esperem que no massa malmesa per les mutilacions de la inactivitat. 26 ALCARAZ RAMOS, M.: Op. cit. p. 228-229.

16 (1)


Crítica de la simulació de les llibertats Álvaro dels Ángeles

La cita que antecedeix els Comentarios sobre la Sociedad del Espectáculo, de Guy Debord, bé podria prendre's com una de les claus en l'estratègia de la resistència, fos aquesta del tipus que fos i s'activés enfront del sistema polític que esdevingués en un moment històric precís. Extreta de El arte de la guerra, de Sun Tse, el petit paràgraf comença: “Per molt crítiques que siguin la situació i les circumstàncies en què us trobeu, no desespereu.”, i conclou “quan s'està sense cap recurs, cal comptar amb tots els recursos; quan s'ha estat sorprès, cal sorprendre l'enemic”1. Amb freqüència apareix escrit o s'anuncia que “l'art de la guerra és l'art de la vida” i, en efecte, el llibre del general xinès Sun Tse, si bé adoctrina sobre les formes en què cal plantejar-se un atac, preparar una reraguarda, com analitzar els punts febles propis i aliens abans d'enfrontar-se a l'enemic o estudiar les característiques del terreny on tindrà lloc la batalla, entre altres moltes dades exposades com a consells, conforma així mateix una gran metàfora que pot ser entesa com una manera intel·ligent de sobreviure a (o afrontar) determinades circumstàncies de la vida, siguin aquestes personals, professionals, polítiques o ideològiques. Per descomptat, aquesta cita (i per extensió el text complet, que va arribar a Europa durant la Revolució Francesa) és fàcilment analitzable des d'una perspectiva molt concreta precisament perquè en aquest cas anticipa o introdueix una altra obra (la de Debord) que basa la seva filosofia a analitzar conscienciosament el contrincant per tal de jugar amb les seves mateixes armes o, almenys, per tractar de desarmar-lo amb els seus propis arguments. El contrincant de Debord i del situacionisme en ple va ser precisament l'ús espectacular de la cultura, la seva manipulació i instrumentalització política per part dels encarregats de gestionar-la, produirla o difondre-la, i la seva comesa principal fou la denúncia sense pal·liatius, clarament crítica, sempre protegida per la solidesa d'un discurs ric en matisos i detalladament elaborat. Aquest posicionament, ja convertit en un clàssic de la crítica raonada, tenint com té plena vigència, ha quedat reduït, no obstant això, a un frugal aperitiu d'unes menges que, ara per ara, ens han dut a una salvatge bulímia d’allò que és espectacular. Donat que la concepció d’allò espectacular no ha deixat d'agreujar-se en les polítiques culturals desembolicades o sorgides des d'aleshores, els textos situacionistes (si bé amb les limitacions temporals lògiques) adquireixen un poder gairebé profètic. 17 (1)


Crítica de la simulació de les llibertats

¿Queden encara plantejaments teòrics o accions pràctiques que puguin semblar possibles, que siguin capaços, d'intentar si no detenir almenys sí alertar sobre determinades conductes polítiques i culturalment absolutistes? ¿És possible separar o tractar d'independitzar la cultura de les decisions polítiques arbitràries que l'empren i deixen d’emprar-la sense previ avís? Davant la primera pregunta es poden donar moltes respostes, tantes com accions que puguin realitzar-se; petits gestos que, fins i tot des de la seva precarietat, aconsegueixin plantejar dubtes referents a allò general monopolitzat. Quant a la segona, cada vegada sembla que existeixen més recursos tècnics per desenvolupar espais (físics o virtuals) dedicats a la cultura o compromesos amb ella de manera independent, però també cada vegada més semblen reduïts a un major ostracisme i a una repercussió cada vegada més minoritària, quan no “obligats” a desaparèixer. Sun Tse ens aconsellava plantar cara al contrincant havent-lo estudiat prèviament amb deteniment, entendre el seu modus operandi, analitzar els seus punts febles i aquells per on no flaqueja, vigilar les seves accions i no deixar-se engalipar per les llums de neó de la seva propaganda, la qual actuaria com una versió corregida i augmentada d'un comportament ancestral de provocació i enfrontament. I, en certa manera, per tal de poder mantenir aquesta actitud vigilant, inquisitiva, és necessari actuar en determinats moments exactament igual que el o els contrincants, com una figura que es reflectís, al revés, en un mirall imaginari. Anàlisi a part mereixeria l'opció, amb els dubtes i contradiccions derivades del seu desenvolupament, de plantejar la confrontació des de dintre, adduint una possible independència de plantejaments en el propi intestí de la indústria cultural; casos d'estudi molt vigents no ens en faltarien. Així doncs, davant la limitació dels moviments podem plantejar-nos l’accionisme més actiu; enfront de la velocitat supersònica dels aparells de propaganda del poder que anul·len l'anterior immediatament després d'haver presentat allò nou (com una versió sense fi del “present perpetu”), es tractaria d'imposar un ritme tranquil i assossegat del que se sap també perseguidor i no només perseguit, vigilant a més de vigilat; davant el desvergonyiment d’allò públic de crear discursos poli-bifurcats, la sobrietat d'investigar en una mateixa direcció, sense rodeigs i sense concessions, en línia recta; contra la cara feliç dels protagonistes dels anuncis de la mentida, la recepció a cara de gos del que adverteix que gens és el que sembla, ni ha d’admetre que allò que es mostra com a real pugui arribar, ni tan sols, a semblar-ho. Aquestes actituds directes són obertament criticades per gran part de la societat,

18 (1)


Álvaro dels Ángeles

a més de per aquells que enarboren l'esperit reaccionari de les seves polítiques, evidentment. L'opinió externa generalitzada davant aquestes actuacions és que el tarannà emprat no “anima” els altres a sumar-se a elles, aferrissades diuen en una falta total de sentit de l'humor o, per a dir-ho d'una altra manera, sense agafadors frívols als quals agafar-se; el que en definitiva ve a dir que potser caldria emprar les mateixes armes esteticistes i amables, engalipadores, de la propaganda amb la finalitat d'aconseguir més adeptes. I aquí estem; encara que discutir sobre l'homologació o no de diferents sentits d'humor i posicionarse sobre si una actuació és o no divertida, sempre dependrà d'on i com quedin reflectits els involucrats. De fet, les mateixes crítiques que alerten sobre la sobrietat i l'avorriment, fins i tot l'empipament injustificat, en la forma de plantejar certes demandes o llançar certes crítiques, no dubten a titllar de frívols els petits actes o accions que es realitzen a manera de vàlvula d'escapament, les quals no impedeixen que se segueixi mantenint la coherència en el discurs. Així doncs, ¿què ocorre quan s'ha descartat l'amabilitat i la simpatia, fins i tot el respecte, en el discurs desenvolupat pel poder, per a acabar havent estat substituïdes aquestes per la imposició i la negació constant davant qualsevol intent d'acostament entre posicions enfrontades? ¿Es possible encara l'ús de mètodes amables amb l’objectiu de plantar cara als altres, que són llançats i, així doncs, imposats, com a veritats supremes i afirmacions indesviables? Habitem avui en dia entre els enderrocs d'una societat espectacular on no hi té cabuda la discrepància; on el debat es permet dins unes regles tan limitades i clarament favorables per al poder que resulten, d'entrada, inadmissibles; per aquesta raó, encara resulta més inaudita l'obstinació obsessiva, la psicosi, amb què els capitostos persegueixen qualsevol so àton que despunti entre els seus filharmònics treballs institucionalitzats, generalment mal resolts o mal enfocats i fàcilment bescanviables per uns altres igualment mediocres. Només cal ressenyar (molt breument, ja que el text de Domingo Mestre que apareix en aquesta mateixa publicació l'analitza en profunditat) el cas del projecte artístic de Daniel G. Andujar e-valencia.org, allotjat en el servidor del Museu de la Universitat d'Alacant-MUA i pel qual aquest organisme universitari va rebre pressions d'altes instàncies culturals de la Comunitat Valenciana fins al punt de consumar el seu tancament, per a cerciorar-nos sobre com el poder ataca les crítiques i refusa el debat. I no només el poder polític sinó també els seus tècnics culturals que, escudant-se en el seu paper d'experts, rebutgen igualment les crítiques o el debat amb les mateixes argúcies absolutistes, i consideren la discrepància dels discrepants com a simples cantarelles passades

19 (1)


Crítica de la simulació de les llibertats

de rosca o producte de divagacions competitives en l'àmbit professional o fins i tot en el personal. e-valència.org era un oasi que ha estat necessari dessecar, i els mètodes utilitzats (pressionant els uns; admetent les pressions i claudicant els altres) semblen indicar alguna cosa molt més greu del que crèiem que podia seguir ocorrent en l'actualitat, unes actituds que sens dubte han ressorgit de les seves cendres més fosques i arnades. I. El que sembla que és En qualsevol joc de màgia hi coexisteixen una part de debò i altra d'il·lusió. Una espasa travessa la caixa, però ¿què és veritat, la caixa ja foradada i l'espasa que s'ablaneix o es plega sobre si mateixa per tal de no ferir, o el fet que tot sembli real i que creguem que travessen el cos de l'encaixonat jacent?; l'acompanyant quieta suspesa en l'aire ocultant amb el seu vestit alguna cosa més que el seu cos, l’enginy que la manté en aquesta posició ingràvida; la carta en la qual centrem la nostra mirada sempre apareix al costat contrari d'on hauria d’estar o esperàvem que estigués, o millor, el mag ens fa mirar a l'altre costat, desvia la nostra mirada i la nostra atenció mentre opera el truc. Veiem el que certament ens indueixen a veure les seves mans expertes, àgils, més ràpides que la nostra capacitat d'assimilació del truc en si mateix. Volem trobar aquest petit detall que faci decantar la nostra consciència pragmàtica del costat de l'experiència coneguda, encara que perviuen les ganes de voler creure que la impossibilitat pot, aquesta vegada sí, convertir-se en possible, superar la seva aporia. La publicitat i la propaganda actuen de manera molt similar. Ens mostren una imatge perfectament realitzada, ja que la seva funció essencial és l’evocació, però sense mostrar-ho essencialment. Donen i amaguen a parts iguals, com un truc de màgia perfectament executat. Es mostra el que es desitja arribar a ser, no en realitat el que s'és, i els diferents nivells d'aquesta representació són els que finalment decanten la balança cap a l'emissió d'uns judicis o uns altres, atenent aquests a la fidelitat del missatge, a la possibilitat de complir allò anunciat, a la utilització precisa de la mentida o a la manipulació directa, contant d'entrada amb unes premisses difícilment comprovables. Walter Benjamin arribava a la conclusió, en l'Epíleg de La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica (1936), que “el feixisme tendeix, en conseqüència, a una estetització de la vida política” i concloïa la seva obra amb una precisa anàlisi del seu temps: “La humanitat, que fou en altres temps en Homer objecte de contemplació per part dels déus olímpics, ho és ara per a si

20 (1)


Álvaro dels Ángeles

mateixa. La seva autoalienació ha arribat a un grau que li permet experimentar la seva pròpia aniquilació com un gaudi estètic de primera magnitud. Aquesta és la classe de estetització de la política practicada pel feixisme. La resposta del comunisme és la politització de l'art”2. Seria una mica més senzill anomenar les coses pel seu nom, si encara aquests responguessin a les seves definicions. Però ni ja el feixisme apareix amb la seva cara i les seves maneres d'antany, ni el comunisme ara ja no pot ni tan sols intentar recuperar el que va perdre per mèrits propis. Si allò “espectacular concentrat” en relació amb allò “espectacular difús” va donar lloc a allò “espectacular integrat” (Debord) –per més que s'albirin de nou tendències d’allò concentrat en l'actual magma difús i integrat, especialment des dels successos de l’11S– la maquinària del poder resulta tan inabastable i indesxifrables algunes de les seves contrasenyes que només es pot morir després de l'enfrontament. Morir, o pretendre ser com ell, a manera d'aliança en l'enemistat. Ja que si és el poder el que ha apropat posicions cap a l'estètica, no amb l’objectiu de dignificar-la sinó per utilitzar-la en el seu benefici publicitari, allò estètic només pot defensar el seu minvat terreny intentant apropiar-se de part del que no és seu, sinó que pertany a la política. Atacar per un altre front atès que admet la impossibilitat de recuperar part d’allò que ha perdut. L'art polític (i/o el seu vessant social), així doncs, lluny de ser una mera etiqueta que sol escandalitzar a propis i estranys i que fa sortir corrent, espaordits, els mateixos artistes, hauria d’entendre's com l'única manera que aquest pogués presentar-se, adquirir un ple sentit. De manera que no tot l'art ha de ser art polític, sinó que allò que no sigui polític no pot ser art. Per polític, per descomptat, caldria entendre no necessàriament l'adscripció a una tendència política concreta, sinó el plantejament sincer i compromès amb el que es produeix, sobre com es difon i amb el nus argumental amb el qual es pretenguin aportar dades, renovar teories o desqualificar, sense més, la pròpia Història. Individual Citizen Republic Project: El Sistema, el projecte de Daniel G. Andújar realitzat per a la Sala ZERO1 del Museu Comarcal de la Garrotxa, pot ser interpretat des de diverses perspectives. En primer lloc, actua com un microcosmos del funcionament dels organismes del poder, o d'alguns d'ells, on la primera part coincidiria amb l'aparell utilitzat per a la seva propaganda, la seva cara exterior, allò visible. La segona i intermèdia correspondria al laboratori d'idees, generador d'aquestes mateixes i espai de plantejament, acció i manipulació que repercuteix així mateix en l'anterior, on el negre de les parets el relaciona, simbòlicament, amb allò fosc i l'ocult o allò que es manté en secret però que,

21 (1)


Crítica de la simulació de les llibertats

en el fons, és l'espai més participatiu, la qual cosa genera una interessant paradoxa. La tercera i última presenta el treball realitzat, sorgit d'aquest espai intermedi d'accés lliure que capta els usuaris, només que els que acaben formantse són els propis espectadors, el públic, que després del seu pas pels dos estadis primers es troba amatent tal vegada no per a opinar sobre el que ha vist (autorreflexió) en relació amb els mecanismes del Sistema vigent en l'exterior, però sí per a parlar, davant d'una audiència real o figurada, sobre els més variats temes: l'espectador com a expert com a espectador. Una altra interpretació és la que relaciona ràpidament dos móns irreconciliables, posats aquí obertament enfrontats: fora-dintre, públic-privat, blanc-negre, veritat-mentida o real-figurat, botiga-rebotiga o galeria-magatzem, aulalaboratori… La intenció és crear un conflicte entre els antagonismes, de manera que prendre partit per una fracció o una altra implica involucrar-se no només en les seves particularitats sinó també en el que de comú puguin tenir, en les seves friccions necessàries o en alguns dels seus marges difuminats. Una altra interpretació ve donada (sens dubte des d'una clau molt més subjectiva i personal) per les possibles semblances entre les tres parts diferenciades del projecte i els tres tipus de capitalisme que repassa Vicente Verdú en el seu pràctic assaig sociològic El estilo del mundo. Mentre que el “capitalisme de producció es va afermar en les armadures i els pesats objectes negres”, allò que equivaldria al segon espai, amb els objectes donant suport i subjectant el panell a manera de barricada, “el capitalisme de consum va escollir les superfícies brillants, l'alumini i l'acer inoxidable, les pintures metal·litzades”, és a dir, l'ús de la publicitat i el màrqueting per a vendre més, com en el primer espai on una tanca publicitària i el packaging ofereixen un nou sistema operatiu, un nou producte. “En la nostra època, finalment, amb el capitalisme de ficció, la visió al voltant es fa transparent en les carcasses dels ordinadors, en els edificis, en els rellotges… 3, o el que és el mateix, la virtualitat de les presentacions editades en Power Point o el producte informàtic o l'empresa –que no existeix físicament– vénen a igualar, en la tercera part, allò que no se sent però, incontestablement, es veu, compte i finalment existeix, encara que la seva aparença es trasllueixi gairebé fins la mimesis. II. Allò que tot indica que és Així doncs, la primera part de la nostra anàlisi se centrava en el que sembla que és, baula necessària i imprescindible per a desxifrar el que en realitat és, o fins i tot una mica menys, allò que tot indica que és, i que possiblement mai sapiguem

22 (1)


Álvaro dels Ángeles

com serà en realitat. Encara que la primera part pot sorgir al mateix temps que aquesta segona, o fins i tot idear-se anteriorment, és molt freqüent que es creï i es llanci amb posterioritat. La publicitat tant serveix per a anunciar alguna cosa que existeix i necessita ser promocionada, com s'empra per a inventar el que no està sent fet, així com és tremendament útil per a exagerar el que es fa (sempre en menor mesura del que es promociona) o per a desviar l'atenció sobre el que en veritat s'està fent. En qualsevol dels seus vessants, la propaganda és una arma carregada de passat, reaccionari i fosc passat, en un present al que només li interessa el futur vist des del seu costat tecnològic. El que es produeix en aquest segon espai de lliure accés es realitzarà amb el producte prèviament publicitat (el sistema x-devian, The New TTTP System by knoppix) i actuarà de nexe entre la publicitat del seu estadi previ i el màrqueting de la tercera i última baula. Mentre mirem cap a la superfície impecable de l'engranatge, una altra maquinària igualment resolutiva realitza la veritable tasca. En aquest vessant netament participatiu dintre de “El Sistema” es té la possibilitat de treballar per a i per la contra-informació, amb programari lliure específic i lluny de l'hegemonia informàtica, la qual cosa no evita que segueixi necessitant de la publicitat i la seva imatge per a vendre la seva virtualitat i accessibilitat. Al jugar amb idèntiques armes i emprar argúcies similars, l'engranatge del poder se sent no ja irrespectat (“Bite the hand that feeds you”) o vigilat (”Watch the Watcher”) sinó ridiculitzat en el seu reflex banal, en l'apropiació de les seves mentides, en la propaganda dels seus interessos propis. I ja que manca de sentit de l'humor, no pot admetre la crítica; com tampoc no pot enfrontar-se directament al debat, ja que llavors assumiria la seva falsedat. Adorn i Horkheimer aventuraven en la seva Dialéctica de la illustración que “tota cultura de masses sota el monopoli és idèntica, i el seu esquelet –l'armadura conceptual fabricat per aquell– comença a dibuixar-se. Els dirigents no estan ja en absolut interessats a amagar aquesta armadura; el seu poder es reforça com més brutalment es declara”4. Aquesta asseveració s'ha complert fins a les seves últimes conseqüències i, possiblement ja, o en breu, hagi arribat fins a l'últim racó del món. Malgrat tot això, no obstant se segueix utilitzant un segon o tercer nivell de lectura per a dirigir les mirades cap a on no es pugui descobrir el truc i així, alguns experts culturals i gurus mediàtics es dediquen a llançar bombes de fum sobre una audiència cada vegada més desconcertada, que ja no sap si el que llegeix i veu és una cosa o el seu contrari. En un article titulat “Por la inmensa minoría” publicat en EL PAÍS (11/10/2003), José Vidal-Beneyto feia un repàs de la trajectòria de les polítiques culturals des

23 (1)


Crítica de la simulació de les llibertats

dels anys 50 fins a l'actualitat i de la seva capacitat o incapacitat per a “democratitzar la cultura”, els seus encerts i els seus fracassos globals. De les tres columnes que conformaven l'article d'opinió, les dues primeres es dedicaven a aquesta funció didàctica, ben detallada i explicada per qui, sens dubte, ha format part d'algunes grans decisions político-culturals i l'opinió del qual caldria prendre en consideració. La tercera columna, no obstant això, que pretenia apuntar una possible solució davant els mals endèmics de la nostra cultura, a saber, on la fractura entre “una majoria captiva del televisor, ciutadanament anestesiada i culturalment envilida per la seva porqueria televisiva quotidiana la destinació de la qual semblava ser el consum al dictat” i una minoria “cada dia més amenaçada però també més convençuda que la cultura no es consumeix en massa, sinó que es viu com una experiència pròpia” es mostra insalvable, proposava i defensava l'existència del Consell Mundial de les Arts, del qual és President. Aquest organisme, format per 44 experts en sis disciplines distintes (Arts Plàstiques, Arquitectura i Disseny, Cinema, Teatre, Dansa i Música) planteja com a solució davant aquest gran problema global la celebració de la Trobada Mundial de les Arts, l'atorgament del Premi Mundial de les Arts i el suport a la Biennal de València. Tres vaixells almirall d'una política cultural basada justament en els aspectes que ell mateix critica en les dues primeres columnes5. El quid de la qüestió sembla que està, així doncs, en la utilització interessada de certs conceptes i ideologies que casen a la perfecció amb tendències progressistes i fins i tot netament d'esquerres i en la seva proclamació, per acabar consumant la seva contrària o una altra que, per descomptat, es desenganxa excessivament i sospitosa del seu discurs original. Perquè, si de debò pensa el Sr. Vidal-Beneyto solucionar el gran desafiament de la democratització de la cultura amb la celebració de tan innocus certàmens, desproporcionats en tot excepte en debat, discussió i recerca real de solucions concretes, és que certament la crisi intel·lectual és un gran forat negre que, involucrats com ell, es malden a engrandir. III. El que diem i el que ens deixen dir que som Immersos, així doncs, dintre d'un sistema que anuncia i ven el que es proposa, que evita més o menys dissimuladament les crítiques i el debat resultants del seu funcionament i que encastella o desautoritza uns o altres pel mer fet de la casualitat interessada i del moment històric concret, resulta apropiat recordar què som i on estem. O millor, què ens deixen dir que som o què podem dir nosaltres sobre on ens trobem.

24 (1)


Álvaro dels Ángeles

L'ús d'Internet ha possibilitat reunions, unions, desenvolupaments conjunts sense la necessitat de la presència física en un temps i espai coincidents. Ha enarborat lluites, recollides de signatures, denúncies, debat i discussió mantenint a cadascú en el seu espai vital o professional, sense el menor desviament en les seves obligacions diàries com a peó perfectament integrat en el sistema. Ha apropat posicions, ha trencat la distància, ha fet desaparèixer determinades jerarquies, ha convertit la nostra societat en una sprawl city de proporcions desgavellades que recorda el perfecte mapa que evocava Borges i citava Baudrillard en Cultura y simulacro; el plànol a escala 1:1, el simulacre ideal. I, de nou, res és el que sembla o no és, almenys, el que ens diuen que és. Així doncs, mentre els partits polítics i els Governs anoten en els seus programes electorals, com una línia més dintre del seu hipotètic compliment global, la importància de la tecnologia en la nostra societat i les nostres vides, sorgeixen lleis que fiten la llibertat d'expressió i la confidencialitat, que rastregen entre els nostres arxius per a, eufemisme on n’hi hagi, assegurar la nostra seguretat. Tot en nom d'una pau mundial que només pot existir previ bombardeig, invasió territorial i íntima i abús de poder. Vicenç Navarro, en la seva esplèndida anàlisi Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país fa un repàs realment encertat referent a les polítiques dialèctiques i les polítiques pràctiques, sobre el que ens diuen i el que ens oculten, en relació a aspectes bàsics en la nostra societat que afecten a la llibertat, al benestar i a la nostra capacitat d'elecció dintre d'ella. Així mateix, resulta aclaridor a propòsit de la “repercussió” donada a determinats “temes constitucionals” que, no obstant això, no responen als de major inquietud de la ciutadania, que veuen més importants els més propers (ocupació, habitatge, sanitat, seguretat, pensions), “temes que no tenen la visibilitat que es mereixen”6. Tot el text és una plasmació argumentada d'aquest bifurcat costum del poder d'exposar una idea per a, o bé atorgar-li a aquesta una importància sobredimensionada, o bé atreure l'atenció sobre aspectes d'interès per al poder que enfosqueixen, per tant, els que solen tenir importància per a l'opinió pública. Tal com indica Navarro, s'imposa “la necessitat d'una radicalització democràtica que permeti que el ciutadà vegi l'Estat com el seu servidor i no viceversa”7. Aquesta actitud també es dóna plenament en l'àmbit de la cultura i es desenvolupa dintre de les seves polítiques culturals. Les reunions d'experts (sic) (Trobada Mundial de les Arts i altres) solen organitzar-se al voltant de temes d'importància teòrica inqüestionable que, curiosament, sempre voregen conceptes

25 (1)


Crítica de la simulació de les llibertats

relacionats amb assumptes sensibles amb allò social, com civisme, participació, ciutat i/o ciutadania, democràcia, transversalitat, interdisciplinarietat…, quan en realitat la participació queda gairebé sempre reduïda a la d'aquells pocs experts que hi assisteixen. ¿Quines conclusions s'extreuen i on o com es posen en pràctica? ¿Repercuteixen els grans esdeveniments culturals, de marcada empremta espectacular, en els ciutadans que habiten les ciutats que els allotgen només pel mer fet de celebrar-se? ¿O és el to que s'empri per a dur-los a la pràctica el que atorgarà o no sentit a la seva celebració? És difícil resistir-se a no citar la funció que, per a Debord, complia l'expert: “l'expert que millor serveix és, per descomptat, l'expert que menteix”8. Des d'aquesta perspectiva, la tercera part de “El Sistema” ens anima a convertirnos en experts d'una informació que desconeixem, en lliures conferenciants per a opinar, amb el micròfon de la sala obert, sobre el tema o temes que desitgem, sapiguem o no sobre ell, vulguem ésser o no escoltats, desitgem o no ser seguits en el nostre discurs o el nostre silenci. La fase final d'aquest projecte posa en solfa la funció de les rodes de premsa, de les presentacions formals, de les conferències destinades a un públic selecte. S'ofereix tot el necessari perquè cadascú sigui qui decideixi què fer, què explicar, com fer-ho…, la llibertat presentada com un catàleg sens fi d'eleccions, de decisions que és necessari prendre. Així doncs, el recorregut que realitzem va de l'expectació (publicitat d'un producte, d'una ideologia o d'un sistema) a l'experimentació individual de les seves propostes i d'aquí a la presentació pública d’allò assimilat, la seva defensa i de nou la seva publicitat. Síntesi perfecta de l'aprenentatge, on hi conflueixen tots els aspectes sociopolítics derivats del poder de la informació, la desinformació, allò donat i allò obtingut com a marges simètrics d'un mateix document oficial. És entre línies on hi habiten la sorpresa, els espais de llibertat, la il·lusió d’allò encara possible. Com el coneixement, com les idees i la seva posada en pràctica, igual que la contra-informació, la crítica raonada o el control als que ens controlen, com a ciutadans, finalment, estem en procés continu. I no lamentem les molèsties ocasionades.

26 (1)


Álvaro dels Ángeles

1 En DEBORD, G.: Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama, Col. Arguments. Barcelona 1990-1999. El contingut de El arte de la guerra de SUN TSE varia depenent de la traducció. Es pot trobar una versió íntegra en www.weblioteca.com.ar/oriental/artwar.htm. 2 BENJAMIN, W.: La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. D'aquesta versió, en Arxius de la Fotografia, Volum III, número 2, Tardor-Hivern 1997. Editat per Photomuseum Argazki Euskal Museoa, Zarautz. 3 VERDÚ, V.: El estilo del mundo. La vida en el capitalismo de ficción, cap. ”Transparencia y vigilancia”, pàg. 159 et seq., Anagrama, Col. Arguments. Barcelona 2003. 4 HORKHEIMER, M. i ADORN, T. W.: Dialéctica de la ilustración. Fragmentos filosóficos 1944, 1947, 1969. Edició en castellà: Trota, Col. Estructuras y procesos, Sèrie Filosofía. Introducció i traducció de Juan José Sánchez. Madrid 2003. 5 Una anàlisi més detallada d'aquest text pot trobar-se en l'article “Discurso final. Sobre lo que se dice que se hace y sobre lo que de verdad se hace en las actuales políticas culturales”. Álvaro dels Àngels. Revista Mico nº3, novembre 2003, València. 6 NAVARRO, V.: Benestar insuficient, democràcia incompleta. Sobre el que no es parla en el nostre país, pàg. 78-79. Anagrama, Col. Arguments. Barcelona 2002. 7 Ibidem. 8 DEBORD, G.: Comentaris sobre la societat de l'espectacle, p. 29. Anagrama, Col. Arguments. Barcelona 1990-1999.

27 (1)


El ciclo Dimensiones Variables es un proyecto que pretende explorar la paradójica inclinación que afecta a ciertas prácticas artísticas contemporáneas, las cuales parecen debatirse entre dos territorios de interpelación en apariencia antagónicos: por una parte, el impulso de acotar el espacio social para analizar sus estrategias, posicionarse respecto a sus dinámicas y actuar de manera enfrentada dentro de él; por otra parte, la variabilidad inevitable a la que queda expuesto este mismo objetivo, el sentido, necesariamente restringido y parcial, implícito en cualquier tipo de acotación. En este contexto, las propuestas Individual Citizen Republic Project™: El Sistema y Lo viejo y lo nuevo. ¿Qué hay de nuevo, viejo? concebidas por Daniel García Andújar y Pedro G. Romero, respectivamente, constituyen dos aproximaciones independientes y específicas a la paradoja que subraya el título del ciclo, dos planteamientos distintos pero que, sin embargo, se caracterizan por construir particulares espacios de resistencia crítica, zonas difícilmente domesticables, marcadas por una orientación irónica y por la voluntad de restituir nuevas dimensiones, dimensiones variables, a la configuración del entorno social. Individual Citizen Republic Project™: El Sistema Tras la creación de una serie de sitios web concebidos como plataformas de debate ciudadano sobre políticas culturales especificas y eventos artísticos diversos –e-manifesta.org, e-toulouse.org, e-arco.org, e-valencia.org y e-barcelona.org–, Daniel García Andújar retoma con el proyecto planteado para la sala ZERO1 del Museu Comarcal de la Garrotxa la ampliación del “catálogo de productos” de Technologies To The People’s, empresa dedicada al desarrollo de propuestas que faciliten el acceso a la tecnología y que ha patrocinado distintos trabajos del artista. Anteriormente, y también bajo el patrocinio de esta misma corporación, habían sido creados The Body Research Machine (1997), una máquina que permitía escanear las estructuras genéticas del cuerpo humano y procesarlas en forma de bases de datos, y Street Access Machine (1999), artefacto utilizable las 24 horas del día que posibilitaba la donación electrónica de dinero a personas o grupos con dificultades económicas –mendigos, alcohólicos, inmigrantes, etc. Individual Citizen Republic Project™: El Sistema se plantea nuevamente como una reflexión crítica sobre la soberanía de las grandes corporaciones tecnológicas y sus valores simbólicos de persuasión y representación. Para ello se relacionan metafóricamente dos imaginarios antagónicos: uno arquetípico, estático y corporativo, con eslóganes que publicitan las bondades de los avances de la

28 (1)


tecnología; otro descodificado, que constituye el reverso paródico de la anterior imagen y que es, asimismo, un lugar donde se comparten informaciones y procesos de trabajo. En la zona de entrada a la exposición, dentro del entorno corporativo de Technologies To The People’s, se presenta el lanzamiento del producto x-devian, un sistema operativo fácilmente instalable en cualquier ordenador, que no interfiere en el software preexistente y que permite al usuario trabajar con el programa gratuito Linux, el cual está liberado de todo tipo de protocolo empresarial pero que, sin embargo, ofrece idénticas prestaciones que otros programas de pago existentes en el mercado. Oculto tras este primer ámbito mediante una barricada de mobiliario usado, pero en un lugar central de la instalación, aparece un espacio-taller equipado con numeroso material documental que informa sobre cuestiones técnicas referentes al uso alternativo de la tecnología, así como una red de ordenadores reciclados a los cuales se les reinstaló previamente el programa Linux. En este espacio tendrán lugar talleres formativos de aprendizaje informático no comercial, Wireless, y conferencias dedicadas a la reflexión sobre la seguridad e identidad en Internet. Aparte de todas estas actividades, este lugar funciona como un medialab o club abierto a la participación de quienes deseen utilizarlo tanto para finalidades públicas –sesiones de trabajo, reuniones asociativas, etc.– como para un uso estrictamente personal –navegación en Internet, envíos de e-mail, etc. Por último, en la sala dedicada a conferencias, el visitante puede acceder a una antología temática de presentaciones privadas realizadas en PowerPoint y rescatadas de la red y emitirlas mediante un vídeo-proyector, como si fuese un conferenciante genérico, ante una hipotética audiencia.

Valentín Roma David Santaeulària

29 (1)

Castellano

presentaciones de entidades y comunidades tecnológicas de la zona, como Olot


Neofeudalismo y retorno de la Inquisición Domingo Mestre

Lo malo de la izquierda americana es que traicionó para salvar sus piscinas. Y no hubo unas derechas americanas en mi generación. No existían intelectualmente. Sólo había izquierdas y estas se traicionaron. Porque las izquierdas no fueron destruidas por Mac Carthy; fueron ellas mismas las que se demolieron dando paso a una nueva generación de nihilistas. Orson Welles I La ‘nobleza’ empresarial Corren malos tiempos, pero no sólo para la lírica, como decía la vieja canción, sino también para el resto de la producción subjetiva y de las libertades individuales. El desarrollo de la sociedad de la información está propiciando una profunda transformación social que afecta ya a la práctica totalidad de los ámbitos de nuestras vidas. La nueva sociedad global, conocida también como el “imperio del capital”1, está basada no tanto en la producción de bienes como en el consumo, sobre todo de la información2 y en la especulación. En este ‘nuevo mundo’, en permanente evolución, resulta fácil detectar el retorno de algunas características neofeudales 3 que se están combinando, más o menos turbulentamente, con el irrealizado sueño ilustrado de la emancipación social y con el dogma neoliberal de la búsqueda del beneficio a toda costa. Pese a la pervivencia de los viejos Estados-Nación y de su monopolio de la violencia legal –que no del verdadero poder de ejercerla–, lo cierto es que, por sus peculiares características, esta reorganización imperial sólo puede ser administrada eficazmente contando con la colaboración de los que Echeverría denomina los nuevos “Señores del aire” 4 ; un reducido grupo de empresas privadas y corporaciones semipúblicas que son las propietarias y administradoras del espacio virtual encargado de canalizar los flujos de información.5 (los propietarios de bancos y financieras) conforman entre todos ellos una nueva aristocracia del dinero que es la que está rediseñando en la práctica, siempre de acuerdo con sus necesidades estratégicas, el universo que habitamos. Naturalmente, esta decisiva función pre-legislativa –e incluso pre-ejecutiva– que ejercen los grandes lobbyes económicos debe seguir manteniéndose en la sombra, como siempre, puesto que no sería de recibo seguir hablándole al pueblo de libertad y de 31 (1)


Neofeudalismo y retorno de la Inquisición

democracia de saberse que quien impone las directrices básicas es este reducido grupo de ‘caballeros’ del dinero. Un dato importante a tener en cuenta es que, en el contexto actual, la resolución de los conflictos antagonistas se desarrolla, principalmente, en el ámbito simbólico del espacio mediático. De ahí proviene la importancia que ha adquirido su control, pues de él dependerá, finalmente, no sólo el resultado de las próximas convocatorias electorales sino también la cotización en bolsa de los valores relativos de la nueva nobleza. Y de aquí emana también el creciente interés de las empresas por maquillar su imagen pública mediante el mecenazgo y la esponsorización de todo tipo de actividades filantrópicas y culturales. Al respecto, Rodríguez Casanueva, empresario y presidente de Philantropos, afirmaba hace unos días que El año 2003 es el de la Responsabilidad Social de la Empresa (RSE) en nuestro país (...) el mecenazgo empresarial es en esencia un juego en el que todas las partes implicadas pueden y deben obtener beneficios netos6. Una desigual partida, claro, en la que el supuesto provecho social de los necesitados no tiene porqué estar vinculado a sus necesidades reales, pero sí subordinado a los intereses de quienes los promueven. Las germanías de la precarización La lúcida intuición por parte de los diferentes grupos resistentes de que la situación construida exige respuestas locales para los problemas globales y de que el punto débil del sistema se encontraba, principalmente, en el sabotaje simbólico de las grandes ceremonias sacras de la globalización del capital (reuniones de la OMC, FMI, BM, OCDE...) ha conseguido inesperadas victorias mediáticas en la inacabable lucha entre quienes mandan y la multitud de quienes obedecen. Un éxito incuestionable que ha llenado el orbe de nuevas esperanzas. Sin embargo, también ha creado una fuerte dependencia espacial y temporal respecto a estos fastos, la cual está restando autonomía al movimiento y facilitando su neutralización al hacer depender sus acciones de las convocatorias de los Señores. Igualmente exige una espectacularización de las formas que no siempre ha sido bien planificada o adecuadamente contrarrestada con la aportación de contenidos específicos y de modos diferentes de hacer las cosas; algo que ha marcado, en cierto sentido, las actuales limitaciones de la fórmula. No obstante, la parte positiva de toda esta aventura es la demostración práctica de que otras formas de heterorganización son verdaderamente posibles. De hecho, ya no son los partidos que se dicen de izquierdas o los sindicatos quienes marcan las directrices a seguir en los conflictos sociales sino directamente los diferentes colectivos agredidos, los sin pan y los sin tierra, los sin techo y los sin 32 (1)


Domingo Mestre

trabajo, los sin papeles y los sin cultura, es decir los precarios en algún sentido quienes toman la iniciativa continuamente y gestionan sus propias redes de apoyos y de defensa (des)organizada, gracias, en muchos casos, a las capacidades que ahora ofrecen algunas nuevas tecnologías. Sin ninguna duda, en el futuro próximo será el respeto de la pluralidad y de las diferencias el que va a marcar las líneas directrices para la vertebración de una verdadera “sociedad civil de abajo”7. La única forma de conseguir frenar de algún modo las desbocadas ambiciones de los que siempre están ‘arriba’. Por eso creo que el desafío colectivo pasaría por recuperar la iniciativa, liberándola de la servidumbre respecto de los grandes fastos globales para ampliar su campo de actuación hasta los medianos e incluso los pequeños eventos (especialmente los culturales), que son los que están legitimando ahora, como antaño hiciera el clero disperso con las decisiones feudales, las políticas que más directamente nos afectan. Igualmente, parece deseable intentar construir, entre todos los grupos sociales damnificados por el actual sistema, alguna especie de macro fórmula de resistencia antisistémica. Una empresa colectiva en la que técnicos y profesionales de la comunicación (ingenieros, informáticos, periodistas, teóricos, artistas, etc.) tienen mucho que aportar y de la que sólo sabemos con seguridad que, necesariamente, habrá de sustentarse en una estructura diferente a la de la actual sociedad civil construida por la burguesía; la cual, no hay que olvidarlo, es la que sostiene el actual señorío indiscutible del capital. El clero cultural En este nuevo orden imperial, el único dios indiscutible es el Dinero, tan respetado y adorado por los Señores como por sus siervos. Su religión oficial ya no es la economía, como cabría imaginar, sino la cultura, que es la que otorga a los dictados de la primera la categoría de indiscutibles. Intelectuales y artistas forman parte relevante del nuevo clero evangelizador –y en muchos casos mendicante– con la particularidad, además, de que la heterodoxia, que a los librepensadores les es consustancial, forma ahora parte de la ortodoxia eclesiástica. Una cruel paradoja que, con frecuencia, convierte el disentimiento artístico en sometimiento –y a la representación acrítica de los conflictos en verdadero soma adormecedor de la feligresía. Al igual que en la Edad Media, la connivencia actual entre la ‘nobleza’ y el ‘clero’ es casi absoluta, limitándose las divergencias a cuestiones de forma y, sobre todo, de cantidades. En estas condiciones no resulta extraño que el arte se esté muriendo de éxito, agobiado por las necesidades del marketing cultural institucional y del mecenazgo empresarial, y que la cultura sea objeto de deseo 33 (1)


Neofeudalismo y retorno de la Inquisición

incluso para los más zafios e incultos caballeros. Dado que esta utilización del arte como propaganda –o, en el mejor de los casos, como lenitivo– aporta bien poco a la causa común, la supervivencia del viejo espíritu emancipador que acompañaba al proyecto utópico del arte moderno se muestra como una contradicción, absolutamente necesaria, que se refugia hoy, a duras penas, en contadas heterotopías en marcha, casi siempre virtuales, que todavía mantienen cierta autonomía de gestión. En cualquier caso, resulta reconfortante saber de la existencia de artísticas ficciones corporativas como Technologies To The People (TTTP), una firma8 puntera en el campo del mecenazgo privado, que ha hecho agnóstica profesión de fe del desvelamiento de las contradicciones ocultas en el sistema. Su original gama de productos simbólicos, siempre irónicamente destinados al uso del ‘pueblo’, y sus campañas de alfabetización digital de las masas constituyen pequeños contrapuntos necesarios frente a las múltiples medidas populistas que continuamente intentan someterlo bajo el yugo de la promesa de su salvación. Junto a ellas, la esponsorización y el mantenimiento de herramientas de participación informativa y comunicacional en red, como la web e-valencia.org, marcan la diferencia cualitativa frente a otras empresas o proyectos similares que, igualmente desde el ámbito artístico –pero sin conseguir escapar de él–, están intentando arrojar algún tipo de luz sobre las brumas del nuevo sistema. Este último proyecto resulta especialmente interesante por diversos motivos. En su origen, formaba parte de la exposición The Power of Security9 y nació como un portal web alojado en el servidor del Museo de la Universidad de Alicante (MUA). La página, desarrollada como todos los proyectos de TTTP a partir del software libre, contiene una revista de prensa que se actualiza diariamente y un archivo de noticias culturales de ámbito valenciano. Toda la información contenida es de libre acceso y se caracteriza por la facilidad que ofrece para la participación de los usuarios. Algo que ha permitido a los más de 2500 usuarios ‘sin nombre’ que la visitaban diariamente expresar sus argumentadas opiniones, públicamente y sin mediaciones, durante los dos últimos años10. La inteligente utilización de las posibilidades del anonimato ha permitido, pese a las polémicas suscitadas11, explorar ámbitos de colaboración desconocidos entre quienes poseen la información privilegiada y el deseo de hacerla pública (pero no pueden identificarse por el riesgo de perder su empleo), y quienes poseen la inteligencia para interpretarla adecuadamente, sin ostentar un nombre público que les abra las puertas hacia la visibilidad mediática. El continuo trasvase de información en ambas direcciones ha provocado un permanente feed back 34 (1)


Domingo Mestre

que se ha traducido en un aumento exponencial de la calidad de la información, fenómeno que ha permitido vislumbrar el enorme potencial oculto de lo que algunos denominan, provocadoramente, “intelectualidad de masas”12. El particular hechizo de este proyecto proviene de la excepcional recepción que obtuvo por parte de un fermento social extremadamente necesitado de este tipo de herramientas y al que le ha importado siempre un bledo su posible carácter artístico. Sus más de 750.000 visitas, durante los dos últimos años, han generado verdadero ‘arte público’ sin proponérselo y, al tiempo, han colaborado activamente para desenmascarar los entramados ocultos tras las políticas culturales de la Comunidad Valenciana. Utilizando esta herramienta se organizó la resistencia ciudadana contra el cierre del Centro del Carmen del IVAM, contra el II Encuentro Mundial de las Artes y contra la II Bienal de Valencia. Desde allí se han denunciado continuamente tanto las carencias de la educación pública como la incoherencia de una política cultural volcada en la creación de infraestructuras sin contenido, facilitando líneas de investigación que posteriormente han sido desarrolladas por los media tradicionales. De las sinergias suscitadas en el foro surgió el colectivo crítico ex Amics de l’IVAM que ha conseguido reunir a todo un calidoscopio de posturas divergentes frente al fenómeno artístico, el cual ha sabido converger unitariamente, en momentos puntuales, para dar más fuerza a sus reivindicaciones13. Y de este embrión de voluntades nació la asociación Ciutadans per una Cultura Democrática i Participativa14, la cual, a su vez, se halla integrada en una plataforma de asociaciones cívicas y ciudadanas (1+1+1) desde la que se están explorando nuevas fórmulas de participación ciudadana en los asuntos públicos. Todo un rizoma de flexible tejido social que, con una organización mínima y al parecer soportable, está modificándose continuamente al ritmo de los acontecimientos y de los flujos del deseo colectivo. II La cruzada contra la (in)seguridad La trágica matanza del 11 de septiembre, transformada en el más impactante hito mediático de la historia por su capacidad de conmocionar simultáneamente y en tiempo real a la práctica totalidad del planeta, ha decantado la balanza imperial, al menos por el momento, hacia la vertiente más radicalmente reaccionaria del teorema conservador. Desde entonces, una épica de la seguridad se ha adueñado de los discursos que emanan desde el núcleo duro del imperio y, al abrigo de la guerra preventiva y permanente contra el terrorismo, el espionaje y la censura han dejado de practicarse en la semioscuridad para convertirse en 35 (1)


Neofeudalismo y retorno de la Inquisición

‘populares’ medidas de higiene preventiva. Nuevas prohibiciones y restricciones de derechos adquiridos que se nos venden como imprescindibles, pero cuya utilidad real es más que cuestionable puesto que su principal virtud radica mucho más en la sensación de inseguridad y desprotección que generan que en su verdadera eficacia. Es con estas medidas que se está generando una paranoia represiva que convierte toda disidencia en peligroso antagonismo. Una deliberada tergiversación de los principios del diálogo social mediante la cual muchos de los instrumentos que antes habían servido para proteger las libertades civiles se están tornando, ahora, en peligrosas armas al servicio de quienes ejercen el dominio político. Y está sucediendo así, no sólo con los fetiches de última generación como Internet, cuyo mistificado potencial democratizador del conocimiento está siendo reconvertido apresuradamente en eficaz herramienta de espionaje (la vieja red Echelon y el nuevo programa Carnivore)15 y de control (la controvertida ley LSSICE)16, sino también con otros estamentos clásicos como las bibliotecas públicas norteamericanas, hasta ayer ejemplares focos de la libre difusión de la cultura, cuyos responsables han sido obligados hoy, mediante la nueva ley antiterrorista USA Patriot Act, a reconvertirse en espías sin sueldo que deben informar inmediatamente a las autoridades sobre quiénes están leyendo lo que se considera material potencialmente peligroso –y también sobre qué es lo que leen los individuos a priori considerados sospechosos–. La locura represiva ha llegado hasta tal punto que, ahora mismo, los bibliotecarios norteamericanos17 pueden llegar a ser procesados tan sólo por contactar con un abogado para informarse del verdadero alcance de sus obligaciones profesionales. Algo similar ha ocurrido con el derecho a la libre información, el cual, al ser sometido a la autocensura previa con ocasión de la guerra de Irak, se ha transformado en un parodia de la comunicación periodística cuyo climax cabría situar en la reciente prohibición del presidente Bush de que se fotografíen los ataúdes en que retornan las víctimas norteamericanas de la ocupación. Sangrienta tragicomedia interpretada magistralmente no sólo por la prensa de su país sino también por la práctica totalidad de las televisiones de nuestro entorno18. Un bochornoso esperpento que, pese a no convencer totalmente a casi nadie, sí que ha conseguido, sin embargo, una verdadera manipulación de la percepción global de la realidad colectiva a juzgar por los últimos resultados electorales. El retorno de la Inquisición Tanto la propaganda como la censura son actividades que se vienen practicando desde muy antiguo. Sin embargo, la libertad de expresión es una conquista 36 (1)


Domingo Mestre

reciente, paralela a las revoluciones burguesas, que sólo empieza a generalizarse, en los países ‘democráticos’, tras la II Guerra Mundial. Al parecer, esta expansión fue impulsada por la coalición aliada como antídoto preventivo ante la peligrosa eficacia que había demostrado la combinación de represión y propaganda desarrollada por el ministro Goebbels en la Alemania nazi –la famosa “Exposición de Arte Degenerado” fue una arriesgada apuesta suya que cumplió todas las expectativas y abrió el paso a la posterior manipulación política del arte antagonista–. En muy poco tiempo, la cada vez más creciente libertad de creación se convirtió, sobre todo a través del Congreso para la Libertad Cultural de Berlín –patrocinado ocultamente por la CIA19–, en la bandera del llamado ‘mundo libre’ y en el símbolo de la fe democrática que debía marcar la diferencia con las ‘dictaduras’ durante todo el desarrollo de la guerra fría. Una diferencia que fue más simbólica que real puesto que, como correctivo paralelo a esta expansión de las libertades, apareció también la “caza de brujas” del Comité de Actividades Antiamericanas cuyo legado más destacable consistió en la profunda interiorización de la autocensura en este país. De cualquier forma, la función de las artes ha sido siempre doble: por una parte, han servido para enaltecer la grandeza de quienes (las) mandan; por la otra, han actuado como catalizador de los sueños individuales y colectivos para quienes las disfrutan –o quienes las sufren–. Al margen de estas funciones específicas, lo más destacable de ellas no es su supuesta trascendencia, algo en lo que hoy ya nadie cree sinceramente, sino el hecho de que albergan la potencial capacidad de abrir grietas y fisuras en los campos estancos de lo que en cada momento resulta pensable. Por ellas han brotado, históricamente, fragmentos de conocimiento inaccesibles por otros medios –a pesar de su tradicional utilización para el sometimiento– y de ahí proviene que su especial necesidad de libertad sea un asunto de verdadero interés general. Si, como afirma Ramonet20, la postmoderna censura del siglo XXI habría de estar basada más en la saturación informativa que en la supresión de la información21 –aunque sólo fuera por una mera cuestión de racionalización de los recursos–, el retorno al silenciamiento forzoso de la disidencia es un anacronismo que recuerda los métodos descritos en el Manual del Inquisidor (siglo XIII) donde se advertía a los timoratos: “Cualquier pueblo, cualquier nación que permita en su seno el brote de la herejía, la cultive y no la extirpe a tiempo, se pervierte, se aboca a la subversión y hasta puede desaparecer”22. Víctimas de la actualización de estos rancios principios, las Dixie Chicks, un popular trío femenino de country norteamericano que se atrevió a criticar públicamente la ocupación de Irak, han visto como su música pasaba, en unos 37 (1)


Neofeudalismo y retorno de la Inquisición

días, del nº 1 en las listas de éxitos a desaparecer de las emisoras de radio, al tiempo que sus ranchos eran saqueados y se las amenazaba de muerte: “Se ha demostrado que fue una maniobra de la derecha republicana. El partido está muy bien organizado. Llamaron por teléfono y enviaron correos electrónicos a las emisoras pidiendo que no pincharan nuestras canciones (...) Locutores honestos empezaron a investigar la procedencia de la decena de miles de llamadas y correos. Descubrieron que la mayoría de las protestas partieron de la sede central del Partido Republicano”23. En el ámbito estatal, la situación no es muy diferente pues, tras un corto paréntesis de europeizada normalidad, en los últimos meses se están acumulando los casos de abuso de poder por parte de instituciones culturales. En agosto del año pasado, en plena crisis hispano-marroquí por el dominio de la Isla Perejil, la dirección de la Obra Social Cajastur decidía anular la muestra Fez, ciudad interior de Toni Serra en el Palacio de Revillagigedo de Gijón. Durante el último festival de cine de San Sebastián, la Ministra de Cultura desataba una furiosa campaña de descalificaciones contra la película de Julio Médem, “La pelota vasca” que cabe calificar, sin exageraciones, de ‘contrarreformista’. Rozando ya el esperpento puritano, la asociación integrista e-cristians ha utilizado el envío masivo de e-mails para presionar a los responsables del Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) y conseguir que se cambiara el título de una muestra del artista Jaume Alcalde titulada Mecagum Déu. Vídeos familiars sobre el nacionalisme. Pero la gota que colma el vaso de esta regresión (al menos por el momento) es la impune desconexión del servidor del Museo de la Universidad de Alicante (MUA) de la web e-valencia.org, una decisión, inducida por ocultas presiones de altas instancias de la administración valenciana, que supera el ámbito estricto de la censura: por tratarse e-valencia de un proyecto de art in progress, su interrupción equivale a la deliberada destrucción de una obra de arte. III Un rayo de luz entre brumas y tinieblas Como afirma la Asociación de Artistas Visuales de Cataluña (AAVC), en estos momentos: “Hay un evidente retroceso en el respeto a las libertades de expresión y creación en el estado español”24. Un fenómeno del que lo más preocupante no es el hecho en sí de la censura concreta25 (aunque mención aparte merezca el rol de cazador de brujas ejercido por Cosme de Barañano, el actual director del IVAM), sino las previsibles autocensuras futuras que este oscuro ambiente represivo puede llegar a inducir. Y, sobre todo, la desazón que provoca saber 38 (1)


Domingo Mestre

que instituciones con autonomía de gestión como la Universidad de Alicante se están plegando con tanta facilidad a estas deleznables maniobras. No son buenos tiempos, ya lo dije al principio, pero los trovadores saben que tras la noche oscura siempre retorna el alba. La parte positiva de todas estas maniobras represivas podría extraerse de la clarificación que se obtiene cuando la presión de los hechos obliga a la gente de la cultura a posicionarse públicamente; más aún si intentamos aprender un poco de la historia reciente: “Los intelectuales, como colectivo, no estuvieron a favor de la caza de brujas, pero tampoco estuvieron manifiestamente en contra, limitándose a asumir una dorada marginalidad frente al conflicto. Era suficiente: también para décadas, la cultura americana sería globalmente dócil”26. En este sentido, la recogida de firmas contra un flagrante abuso de poder como es el cierre injustificado de e-valencia.org ha resultado de lo más reveladora. Y no sólo por los comentarios que acompañaban a las adhesiones, algunos de ellos bien sabrosos, sino también por los estrafalarios argumentos esgrimidos para no hacerlo por quienes perteneciendo al nuevo monacato cultural alardean de su talante liberal y de su compromiso antagonista o con la libertad. Sin dogmatismos ni estridencias, este texto está dedicado a todos ellos.

1 HARDT, M. y NEGRI, A.: Imperio. Piados. Barcelona 2002. 2 Y los consumidores, desde el nacimiento del “consumo productivo”, somos la mercancía principal con la que, en estos momentos, se está especulando. 3 ECO, U., COLOMBO, F., ALBERONI, F. y SACCO, G.: La nueva edad media. Alianza Editorial. Madrid 1990. En esta publicación se abordan otros aspectos relacionados con el tema que aquí nos resulta imposible tratar adecuadamente. 4 ECHEVERRÍA, J.: Los señores del aire: Telépolis y el tercer entorno. Destino. Barcelona 1999. 5 Cabe anotar como hecho diferencial el enorme poder en nuestro Estado de los Señores del ladrillo, con capacidad para sabotear unas elecciones autonómicas en la Comunidad de Madrid y colocar como presidenta a la candidata del partido que vela por sus intereses. 6 RODRÍGUEZ CASANUEVA, F.: “Jugar a que todos ganen”, El País, 23-10-2003, p. 69. 7 HOUTART, F.: “Sociedad Civil y espacios públicos”, en FORO SOCIAL MUNDIAL (MONEREO, M. y RIERA, M., ed.), Porto Alegre, Otro mundo es posible. El Viejo Topo. Barcelona 2001. 8 Tómese lo de la firma al pie de la letra puesto que toda la compañía se concentra en ella. Surgida a raíz del título de una exposición de Daniel García Andújar, desde entonces le ha servido de pantalla para promover diversas iniciativas, más o menos subversivas, desde el respetable respaldo que le otorga la pertenencia simulada a esa nueva ‘caballería’ del dinero que son las multinacionales. 9 Galería Visor, Valencia 2001. 10 Su gran aceptación por parte de la ciudadanía dio lugar al nacimiento de diferentes variantes locales del mismo principio básico como e-barcelona, e-arco o e-toulouse.

39 (1)


Neofeudalisme i tornada de la Inquisició

11 Entrevista a Daniel G. Andujar. “El proyecto versa sobre los límites de las libertades y de cómo puede afectar a nuestra sociedad el uso de nuevas tecnologías, cómo puede nuestra sociedad autorregularse formalmente en un contexto tan específico como el creado para e-valencia”. http://somiatruites.blogalia.com/historias/12561 12 VIRNO, P.: Virtuosismo y Revolución. Traficantes de sueños. Madrid 2003. 13 Cuya eficacia política cabe valorar en función de las histéricas reacciones que ha suscitado: desde el departamento pedagógico del IVAM se ha editado recientemente un cómic en el que el malvado Doctor Hipnos, un “antiguo amigo del IVAM ofendido”, intenta hipnotizar al público del Museo para vengar su falta de reconocimiento. Finalmente, es derrotado por el personal de dirección a golpes de escultura ¡de Julio González! Una increíble estrategia de manipulación infantil que, sin embargo, recuerda la vinculación ideológica del cine Disney con la “caza de brujas” del senador McCarthy. 14 En ella se integran ciudadanos y profesionales de muy diversos campos de la cultura que fueron los organizadores de las jornadas “Realitats de la Ciutat” coincidiendo con la celebración de la II Bienal de Valencia. 15 GARCÍA ANDÚJAR, D.: “Libertad versus seguridad” en FONTCUBERTA, J.: Securitas. Gustavo Gili. Barcelona 2001. “Echelon es un sistema de espionaje diseñado para operar sobre objetivos civiles que actúa interceptando de forma indiscriminada y aleatoriamente enormes cantidades de comunicaciones y seleccionando posteriormente lo que es de valor mediante el uso de ayudas de inteligencia artificial”. Carnivore, “Se trata de un sistema informático diseñado para permitir que el FBI, en colaboración con un proveedor de Internet, haga valer una orden judicial que exija la recolección de cierta información en relación al correo electrónico u otro tipo de comunicación electrónica de un usuario específico que es objeto de investigación”. 16 Ley española que regula las comunicaciones en Internet y cuya confusa redacción permite que sea la Administración, y no los Jueces, quienes impongan restricciones a la libre difusión de contenidos por Internet, además de establecer la posibilidad de que los webmasters sean considerados responsables por los hiperenlaces de sus páginas. Su última modificación ha consistido en... ¡legalizar el spam! Otra victoria de los Señores del aire sobre los intereses más elementales del resto de la comunidad. 17 A pesar de ello, han sido estos mismos profesionales quienes, con sus presiones, han conseguido levantar la censura que durante un año mantuvo en la imprenta el último libro de Michael Moore, Estúpidos hombres blancos (Ediciones B. Barcelona 2003), en el que se relatan las maniobras y conspiraciones que permitieron al presidente Bush hacerse con el poder imperial. 18 Mención especial merece el seguimiento de esta guerra realizado por la cadena Tele 5 en el ámbito de nuestro Estado, atrevimiento que le costó la vida al operador de cámara José Couso en un oscuro incidente que nuestro incompetente gobierno ha sido incapaz de aclarar. 19 STONOR SAUNDERS, F.: La CIA y la Guerra fría cultural. Debate. Madrid 2001. 20 RAMONET, I.: La tiranía de la comunicación. Debate. Madrid 1998. 21 Lo cual no quiere decir, ni mucho menos, que la censura clásica haya desaparecido totalmente en algún momento, sino más bien que mayoritariamente ha ido adoptado otras formas más sibilinas y acordes con la situación. Al respecto, el proyecto The File Room, iniciado por Muntadas, recoge información actualizada de la mayor parte de los casos que se siguen produciendo en http://www.thefileroom.org. 22 EIMERIC N. y PEÑA F.: El manual de los inquisidores. Muchnik. Barcelona 1983, citado por ALCARAZ RAMOS, M.: Op. cit. p. 37. 23 GÓMEZ L.: “El ‘country’ combativo” en El País [Semanal], 26-10-2003, p. 25. 24 http://www.e-barcelona.org/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=2226. 25 Cuando estas líneas vean la luz, probablemente la página e-valencia.org ya vuelva a estar activa, desde el forzado exilio, y esperamos que no demasiado maltrecha por las mutilaciones de la inactividad. 26 ALCARAZ RAMOS, M.: Op. cit. p. 228-229.

40 (1)


Crítica de la simulación de las libertades Álvaro dels Ángeles

La cita que antecede a los Comentarios sobre la Sociedad del Espectáculo, de Guy Debord, bien podría tomarse como una de las claves en la estrategia de la resistencia, fuera ésta del tipo que fuere y se activara frente al sistema político que aconteciera en un momento histórico preciso. Extraída de El arte de la guerra, de Sun Tse, el pequeño párrafo comienza: “Por muy críticas que sean la situación y las circunstancias en que os encontréis, no desesperéis.”, y concluye “cuando se está sin ningún recurso, hay que contar con todos los recursos; cuando se ha sido sorprendido, hay que sorprender al enemigo”1. Con frecuencia aparece escrito o se anuncia que “el arte de la guerra es el arte de la vida” y, en efecto, el libro del general chino Sun Tse, si bien adoctrina sobre las formas en que debe plantearse un ataque, preparar una retaguardia, cómo analizar los puntos débiles propios y ajenos antes de enfrentarse al enemigo o estudiar las características del terreno adonde tendrá lugar la batalla, entre otros muchos datos expuestos como consejos, conforma asimismo una gran metáfora que puede ser entendida como una manera inteligente de sobrevivir a (o afrontar) determinadas circunstancias de la vida, sean éstas personales, profesionales, políticas o ideológicas. Por descontado, esta cita (y por extensión el texto completo, que llegó a Europa durante la Revolución Francesa) es fácilmente analizable desde una perspectiva muy concreta precisamente porque en este caso anticipa o introduce otra obra (la de Debord) que basa su filosofía en analizar concienzudamente al contrincante para jugarle con sus mismas armas o, al menos, para tratar de desarmarle con sus propios argumentos. El contrincante de Debord y del situacionismo en pleno fue precisamente el uso espectacular de la cultura, su manipulación e instrumentalización política por parte de los encargados de gestionarla, producirla o difundirla, siendo su cometido principal la denuncia sin paliativos, abiertamente crítica, siempre respaldada por la solidez de un discurso rico en matices y pormenorizadamente elaborado. Este posicionamiento, ya convertido en un clásico de la crítica razonada, teniendo como tiene plena vigencia se ha quedado reducido, sin embargo, a frugal aperitivo de unos manjares que, hoy por hoy, nos han llevado a una salvaje bulimia de lo espectacular. Puesto que la concepción de lo espectacular no ha dejado de agravarse dentro de las políticas culturales desenvueltas o surgidas desde entonces, los textos

41 (1)


Crítica de la simulación de las libertades

situacionistas (si bien con las limitaciones temporales lógicas) adquieren un poder casi profético. ¿Quedan todavía planteamientos teóricos o acciones prácticas que se antojen posibles, que se vean capaces, de intentar si no detener al menos sí alertar sobre determinadas conductas políticas y culturalmente absolutistas? ¿Es posible separar o tratar de independizar a la cultura de las decisiones políticas arbitrarias que la emplean y desemplean sin previo aviso? Ante la primera pregunta caben muchas respuestas, tantas como acciones que puedan realizarse; pequeños gestos que, incluso desde su precariedad, consigan plantear dudas al respecto de lo general monopolizado. En cuanto a la segunda, cada vez parece que existen más recursos técnicos para desarrollar espacios (físicos o virtuales) dedicados a la cultura o comprometidos con ella de manera independiente, pero también cada vez más parecen reducidos a un mayor ostracismo y a una repercusión cada vez más minoritaria, cuando no “obligados” a desaparecer. Sun Tse nos aconsejaba hacer frente al contrincante habiéndolo estudiado previamente con detenimiento, entender su modus operandi, analizar sus puntos débiles y aquellos por donde no flaquea, vigilar sus acciones y no dejarse embaucar por las luces de neón de su propaganda, la cual actuaría como una versión corregida y aumentada de un comportamiento ancestral de provocación y enfrentamiento. Y, en cierto modo, para poder mantener esta actitud vigilante, inquisitiva, es necesario actuar en determinados momentos exactamente igual que el o los contrincantes, como una figura que se reflejara, a la inversa, en un espejo imaginario. Análisis aparte merecería la opción, con las dudas y contradicciones derivadas de su desarrollo, de plantear la confrontación desde dentro, aduciendo una posible independencia de planteamientos en el propio intestino de la industria cultural; casos de estudio muy vigentes no nos faltarían. Así pues, ante la limitación de los movimientos cabe el accionismo más activo; frente a la velocidad supersónica de los aparatos de propaganda del poder que anulan lo anterior inmediatamente después de haber presentado lo nuevo (como una versión sin fin del “presente perpetuo”), se trataría de imponer un ritmo tranquilo y sosegado del que se sabe también perseguidor y no sólo perseguido, vigilante además de vigilado; ante la desfachatez de lo público de crear discursos poli-bifurcados, la sobriedad de investigar en una misma dirección, sin rodeos y sin concesiones, en línea recta; contra la cara feliz de los protagonistas de los anuncios de la mentira, la recepción a cara de perro del que advierte que nada es lo que parece, ni debe admitir que lo que se muestra como real pueda llegar, siquiera, a parecerlo. 42 (1)


Álvaro dels Ángeles

Estas actitudes directas son abiertamente criticadas por gran parte de la sociedad, además de por aquellos que enarbolan el espíritu reaccionario de sus políticas, evidentemente. La opinión externa generalizada ante estas actuaciones es que el talante empleado no “anima” a los demás a sumarse a ellas, enconadas dicen en una falta total de sentido del humor o, para decirlo de otro modo, sin asideros frívolos de los que agarrarse; lo que en definitiva viene a decir que cabría emplear las mismas armas esteticistas y amables, embaucadoras, de la propaganda con el fin de conseguir más adeptos. Y en ello se está; aunque discutir sobre la homologación o no de diferentes sentidos de humor y posicionarse sobre si una actuación es o no divertida, siempre dependerá de dónde y cómo queden reflejados los involucrados. De hecho, las mismas críticas que alertan sobre la sobriedad y el aburrimiento, incluso el enfado injustificado, en la forma de plantear ciertas demandas o arrojar ciertas críticas, no dudan en tachar de frívolos los pequeños actos o acciones que se realizan a modo de válvula de escape, las cuales no impiden que se siga manteniendo la coherencia en el discurso. Así pues, ¿qué ocurre cuando se ha descartado la amabilidad y la simpatía, incluso el respeto, en el discurso desarrollado por el poder, para acabar siendo sido sustituidas éstas por la imposición y la negación constante ante cualquier intento de acercamiento entre posiciones enfrentadas? ¿Cabe aún el empleo de métodos amables para hacer frente a los otros, que son lanzados y, así pues, impuestos, como verdades supremas y afirmaciones indesviables? Habitamos hoy en día entre los escombros de una sociedad espectacular donde no tiene cabida la discrepancia; donde el debate se permite dentro de unas reglas tan limitadas y claramente favorables para el poder que resultan, de entrada, inadmisibles; por esta razón, todavía resulta más inaudito el empeño obsesivo, la psicosis, con que los mandamases persiguen cualquier sonido átono que despunte entre sus filarmónicos trabajos institucionalizados, generalmente mal resueltos o mal enfocados y fácilmente intercambiables por otros igualmente mediocres. Sólo cabe reseñar (muy brevemente, pues el texto de Domingo Mestre que aparece en esta misma publicación lo analiza en profundidad) el caso del proyecto artístico de Daniel G. Andujar e-valencia.org, hospedado en el servidor del Museo de la Universidad de Alicante-MUA y por el cual este organismo universitario recibió presiones de altas instancias culturales de la Comunitat Valenciana hasta el punto de consumar su cierre, para cerciorarnos sobre cómo el poder ataca las críticas y rehúsa el debate. Y no sólo el poder político sino también sus técnicos culturales que, escudándose en su papel de expertos, rechazan igualmente

43 (1)


Crítica de la simulación de las libertades

las críticas o el debate con las mismas argucias absolutistas, considerando la discrepancia de los discrepantes como simples cantinelas pasadas de rosca o producto de escarceos competitivos en el ámbito de lo profesional o incluso en lo personal. e-valencia.org era un oasis que ha sido necesario desecar y los métodos utilizados (presionando unos; admitiendo las presiones y claudicando otros) parecen indicar algo mucho más grave de lo que creíamos que podía seguir ocurriendo en la actualidad, unas actitudes que sin duda han resurgido de sus cenizas más oscuras y apolilladas. I. Lo que parece que es En cualquier juego de magia coexisten una parte de verdad y otra de ilusión. Una espada atraviesa la caja, pero ¿qué es verdad, la caja ya agujereada y la espada que se ablanda o se pliega sobre sí misma para no herir, o el hecho de que todo parezca real y creamos que atraviesan el cuerpo del encajonado yacente?; la acompañante queda suspendida en el aire ocultando con su vestido algo más que su cuerpo, el artilugio que la mantiene en esa posición ingrávida; la carta en la cual centramos nuestra mirada siempre aparece al lado contrario de donde debería estar o esperábamos que estuviera, o mejor, el mago nos hace mirar al otro lado, desvía nuestra mirada y nuestra atención mientras opera el truco. Vemos lo que ciertamente nos inducen a ver sus manos expertas, ágiles, más rápidas que nuestra capacidad de asimilación del truco en sí mismo. Queremos encontrar ese pequeño detalle que haga decantar nuestra conciencia pragmática del lado de la experiencia conocida, aunque perviven las ganas de querer creer que la imposibilidad puede, esta vez sí, convertirse en posible, superar su aporía. La publicidad y la propaganda actúan de manera muy similar. Nos muestran una imagen perfectamente realizada, pues evocar es lo esencial de su función, pero sin mostrarlo esencialmente. Dan y esconden a partes iguales, como un truco de magia perfectamente ejecutado. Se muestra lo que se desea llegar a ser, no en realidad lo que se es, y los diferentes niveles de esta representación son los que finalmente decantan la balanza hacia la emisión de unos juicios u otros, atendiendo éstos a la fidelidad del mensaje, a la posibilidad de cumplir lo anunciado, a la utilización precisa de la mentira o a la manipulación directa, contando de entrada con unas premisas difícilmente comprobables. Walter Benjamin llegaba a la conclusión, en el Epílogo de La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica (1936), de que “el fascismo tiende, en consecuencia, a una estetización de la vida política” y concluía su obra con un

44 (1)


Álvaro dels Ángeles

preciso análisis de su tiempo: “La humanidad, que fue en otros tiempos en Homero objeto de contemplación para los dioses olímpicos, lo es ahora para sí misma. Su autoalienación ha alcanzado un grado que le permite experimentar su propia aniquilación como un goce estético de primera magnitud. Esa es la clase de estetización de la política practicada por el fascismo. La respuesta del comunismo es la politización del arte”2. Sería un poco más sencillo llamar a las cosas por su nombre, si todavía éstos respondieran a sus definiciones. Pero ni ya el fascismo aparece con su cara y sus modales de antaño, ni el comunismo ahora ya puede siquiera intentar recuperar lo que perdió por méritos propios. Si lo “espectacular concentrado” en relación con lo “espectacular difuso” dio lugar a lo “espectacular integrado” (Debord) -por más que se vislumbren de nuevo tendencias de lo concentrado en el actual magma difuso e integrado, especialmente desde los sucesos del 11S- la maquinaria del poder resulta tan inabarcable e indescifrables algunas de sus contraseñas que sólo se puede perecer tras el enfrentamiento. Perecer, o pretender ser como él, a modo de alianza en la enemistad. Pues si es el poder el que ha acercado posiciones hacia la estética, no para dignificar a ésta sino para utilizarla en su beneficio publicitario, lo estético sólo puede defender su mermado terreno intentando apropiarse de parte del que no es suyo, sino perteneciente a la política. Atacar por otro frente toda vez que admite la irrecuperabilidad de parte de lo perdido. El arte político (y/o su vertiente social), así pues, lejos de ser una mera etiqueta que suele escandalizar a propios y extraños y que hace salir corriendo, despavoridos, a los mismísimos artistas, debería entenderse como el único modo en que éste pudiera presentarse, adquirir un pleno sentido. Del modo en que no todo el arte debe ser arte político, sino que aquello que no sea político no puede ser arte. Por político, por supuesto, cabría entender no necesariamente la adscripción a una tendencia política concreta, sino el planteamiento sincero y comprometido con lo que se produce, sobre cómo se difunde y con el nudo argumental con el que se pretendan aportar datos, renovar teorías o descalificar, sin más, a la propia Historia. Individual Citizen Republic Project: El Sistema, el proyecto de Daniel G. Andújar realizado para la Sala ZERO1 del Museu Comarcal de la Garrotxa, puede ser interpretado desde varias perspectivas. En primer lugar, actúa como un microcosmos del funcionamiento de los organismos del poder, o de algunos de ellos, donde la primera parte coincidiría con el aparato utilizado para su propaganda, su cara exterior, lo visible. La segunda e intermedia correspondería al laboratorio de ideas, generador de estas mismas y espacio de planteamiento,

45 (1)


Crítica de la simulación de las libertades

acción y manipulación que repercute asimismo en la anterior, donde el negro de las paredes lo relaciona, simbólicamente, con lo oscuro y lo oculto o aquello que se mantiene en secreto pero que, en el fondo, es el espacio más participativo, lo cual genera una interesante paradoja. La tercera y última presenta el trabajo realizado, surgido de este espacio intermedio de acceso libre que capta a los usuarios, sólo que los que acaban formándose son los propios espectadores, el público, que tras su paso por los dos estadios primeros se encuentra dispuesto tal vez no para opinar sobre lo que ha visto (autorreflexión) en relación con los mecanismos del Sistema vigente en el exterior, pero sí para platicar, delante de una audiencia real o figurada, sobre los más variados temas: el espectador como experto como espectador. Otra interpretación es la que relaciona rápidamente dos mundos irreconciliables, puestos aquí abiertamente enfrentados: fuera-dentro, público-privado, blanconegro, verdad-mentira o real-figurado, tienda-trastienda o galería-almacén, aula-laboratorio… La intención es crear un conflicto entre los antagonismos, de modo que tomar partido por una fracción u otra implica involucrarse no sólo en sus particularidades sino también en lo que de común puedan tener, en sus fricciones necesarias o en algunos de sus márgenes difuminados. Otra interpretación viene dada (sin duda desde una clave mucho más subjetiva y personal) por las posibles semejanzas entre las tres partes diferenciadas del proyecto y los tres tipos de capitalismo que repasa Vicente Verdú en su práctico ensayo sociológico El estilo del mundo. Mientras el “capitalismo de producción se afianzó en los armazones y los pesados objetos negros”, lo que equivaldría al segundo espacio, con los objetos apoyando y sujetando el panel a modo de barricada, “el capitalismo de consumo escogió las superficies brillantes, el aluminio y el acero inoxidable, las pinturas metalizadas”, es decir, el empleo de la publicidad y el marketing para vender más, como en el primer espacio donde una valla publicitaria y el packaging ofertan un nuevo sistema operativo, un nuevo producto. “En nuestra época, finalmente, con el capitalismo de ficción, la visión alrededor se hace transparente en las carcasas de los ordenadores, en los edificios, en los relojes…3, o lo que es lo mismo, la virtualidad de las presentaciones editadas en Power Point o el producto informático o la empresa -que no existe físicamente- vienen a igualar, en la tercera parte, aquello que no se siente pero, incontestablemente, se ve, cuenta y finalmente existe, aunque su apariencia se trasluzca casi hasta la mimesis.

46 (1)


Álvaro dels Ángeles

II. Lo que todo indica que es Así pues, la primera parte de nuestro análisis se centraba en lo que parece que es, eslabón necesario e imprescindible para descifrar lo que en realidad es, o incluso un poco menos, aquello que todo indica que es, y que posiblemente nunca sepamos cómo será en realidad. Aunque la primera parte puede surgir al mismo tiempo que esta segunda, o incluso idearse anteriormente, es muy frecuente que se cree y se lance con posterioridad. La publicidad tanto sirve para anunciar algo que existe y necesita ser promocionado, como se emplea para inventar lo que no está siendo hecho, así como es tremendamente útil para exagerar lo que se hace (siempre en menor medida de lo que se promociona) o para desviar la atención sobre lo que en verdad se está haciendo. En cualquiera de sus vertientes, la propaganda es un arma cargada de pasado, reaccionario y oscuro pasado, en un presente al que sólo le interesa el futuro visto desde su lado tecnológico. Lo que se produce en este segundo espacio de libre acceso se realizará con el producto previamente publicitado (el sistema x-devian, The New TTTP System by knoppix) y actuará de nexo entre la publicidad de su estadio previo y el marketing del tercer y último eslabón. Mientras miramos hacia la superficie impecable del engranaje, otra maquinaria igualmente resolutiva realiza la verdadera labor. En esta vertiente netamente participativa dentro de “El Sistema” se tiene la posibilidad de trabajar para y por la contra-información, con free software específico y lejos de la hegemonía informática, lo que no evita que siga necesitando de la publicidad y su imagen para vender su virtualidad y accesibilidad. Al jugar con idénticas armas y emplear argucias similares, el engranaje del poder se siente no ya irrespetado (“Bite the hand that feeds you”) o vigilado (”Watch the Watcher”) sino ridiculizado en su reflejo banal, en la apropiación de sus mentiras, en la propaganda de sus intereses propios. Y puesto que carece de sentido del humor, no puede admitir la crítica; como tampoco puede enfrentarse directamente al debate, pues asumiría su falsedad. Adorno y Horkheimer aventuraban en su Dialéctica de la ilustración que “toda cultura de masas bajo el monopolio es idéntica, y su esqueleto –el armazón conceptual fabricado por aquél- comienza a dibujarse. Los dirigentes no están ya en absoluto interesados en esconder dicho armazón; su poder se refuerza cuanto más brutalmente se declara”4. Esta aseveración se ha cumplido hasta sus últimas consecuencias y, posiblemente ya, o en breve, haya arribado hasta el último confín del mundo. Pese a todo esto, sin embargo se sigue utilizando un segundo o tercer nivel de lectura para dirigir las miradas hacia donde no se

47 (1)


Crítica de la simulación de las libertades

pueda descubrir el truco y así, algunos expertos culturales y gurús mediáticos se dedican a lanzar bombas de humo sobre una audiencia cada vez más desconcertada, que ya no sabe si lo que lee y ve es una cosa o su contraria. En un artículo titulado “Por la inmensa minoría” publicado en EL PAÍS (11/10/2003), José Vidal-Beneyto hacía un repaso de la trayectoria de las políticas culturales desde los años 50 hasta la actualidad y de su capacidad o incapacidad para “democratizar la cultura”, sus aciertos y sus fracasos globales. De las tres columnas que conformaban el artículo de opinión, las dos primeras se dedicaban a esta función didáctica, bien detallada y explicada por quien, sin duda, ha formado parte de algunas grandes decisiones político-culturales y cuya opinión debiera ser tomada en consideración. La tercera columna, sin embargo, que pretendía apuntar una posible solución ante los males endémicos de nuestra cultura, a saber, donde la fractura entre “una mayoría cautiva del televisor, ciudadanamente anestesiada y culturalmente envilecida por su bazofia televisiva cotidiana cuyo destino parecía ser el consumo al dictado” y una minoría “cada día más amenazada pero también más convencida de que la cultura no se consume en masa, sino que se vive como una experiencia propia” se muestra insalvable, proponía y defendía la existencia del Consejo Mundial de las Artes, del cual es Presidente. Este organismo, formado por 44 expertos en seis disciplinas distintas (Artes Plásticas, Arquitectura y Diseño, Cine, Teatro, Danza y Música) plantea como solución ante este gran problema global la celebración del Encuentro Mundial de las Artes, el otorgamiento del Premio Mundial de las Artes y el apoyo a la Bienal de Valencia. Tres buques insignia de una política cultural basada justamente en los aspectos que él mismo critica en las dos primeras columnas5. El quid de la cuestión parece que está, así pues, en la utilización interesada de ciertos conceptos e ideologías que casan a la perfección con tendencias progresistas e incluso netamente de izquierdas y en su proclamación, para acabar consumando su contraria u otra que, desde luego, se despega excesiva y sospechosamente de su discurso original. Porque, si de verdad piensa el Sr. Vidal-Beneyto solventar el gran desafío de la democratización de la cultura con la celebración de tan inocuos certámenes, desproporcionados en todo excepto en debate, discusión y búsqueda real de soluciones concretas, es que ciertamente la crisis intelectual es un gran agujero negro que, involucrados como él, se afanan en agrandar. III. Lo que decimos y lo que nos dejan decir que somos Inmersos, así pues, dentro de un sistema que anuncia y vende lo que se propone, que evita más o menos solapadamente las críticas y el debate resultantes de su

48 (1)


Álvaro dels Ángeles

funcionamiento y que encumbra o desautoriza a unos u otros por el mero hecho de la casualidad interesada y del momento histórico concreto, resulta apropiado recordar qué somos y dónde estamos. O mejor, qué nos dejan decir que somos o qué podemos decir nosotros sobre dónde nos encontramos. El uso de Internet ha posibilitado reuniones, uniones, desarrollos conjuntos sin la necesidad de la presencia física en un tiempo y espacio coincidentes. Ha enarbolado luchas, recogidas de firmas, denuncias, debate y discusión manteniendo a cada cual en su espacio vital o profesional, sin el menor desvío en sus obligaciones diarias como peón perfectamente integrado en el sistema. Ha acercado posiciones, ha roto la distancia, ha hecho desaparecer determinadas jerarquías, ha convertido nuestra sociedad en una sprawl city de proporciones descabelladas que recuerda al perfecto mapa que evocaba Borges y citaba Baudrillard en Cultura y simulacro; el plano a escala 1:1, el simulacro ideal. Y, de nuevo, nada es lo que parece o no es, al menos, lo que nos dicen que es. Pues, mientras los partidos políticos y los Gobiernos anotan en sus programas electorales, como una línea más dentro de su hipotético cumplimiento global, la importancia de la tecnología en nuestra sociedad y nuestras vidas, surgen leyes que acotan la libertad de expresión y la confidencialidad, que rastrean entre nuestros archivos para, eufemismo donde los haya, asegurar nuestra seguridad. Todo en nombre de una paz mundial que sólo puede existir previo bombardeo, invasión territorial e íntima y abuso de poder. Vicenç Navarro, en su espléndido análisis Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país hace un repaso realmente acertado al respecto de las políticas dialécticas y las políticas prácticas, sobre lo que nos dicen y lo que nos ocultan, en relación a aspectos básicos en nuestra sociedad que afectan a la libertad, el bienestar y a nuestra capacidad de elección dentro de ella. Asimismo, resulta esclarecedor a propósito de la “repercusión” dada a determinados “temas constitucionales” que, sin embargo, no responden a los de mayor inquietud de la ciudadanía, que ven más importantes los más cercanos (empleo, vivienda, sanidad, seguridad, pensiones), “temas que no tienen la visibilidad que se merecen”6. Todo el texto es una plasmación argumentada de esta bifurcada costumbre del poder de exponer una idea para, o bien otorgarle a ésta una importancia sobredimensionada, o bien atraer la atención sobre aspectos de interés para el poder que oscurizan, por lo tanto, los que suelen importar a la opinión pública. Como indica Navarro, se impone “la necesidad de una radicalización democrática que permita que el ciudadano vea al Estado como su servidor y no viceversa”7.

49 (1)


Crítica de la simulación de las libertades

Esta actitud también se da plenamente en el ámbito de la cultura y se desarrolla dentro de sus políticas culturales. Las reuniones de expertos (sic) (Encuentro Mundial de las Artes y otros) suelen organizarse alrededor de temas de importancia teórica incuestionable que, curiosamente, siempre bordean conceptos relacionados con asuntos sensibles con lo social, como civismo, participación, ciudad y/o ciudadanía, democracia, transversalidad, interdisciplinaridad…, cuando en realidad la participación queda casi siempre reducida a la de aquellos pocos expertos que asisten. ¿Qué conclusiones se extraen y dónde o cómo se ponen en práctica? ¿Repercuten los grandes eventos culturales, de marcada impronta espectacular, en los ciudadanos que habitan las ciudades que los hospedan sólo por el mero hecho de celebrarse? ¿O es el tono que se emplee para llevarlos a la práctica lo que otorgará o no sentido a su celebración? Es difícil resistirse a no citar la función que, para Debord, cumplía el experto: “el experto que mejor sirve es, desde luego, el experto que miente”8. Desde esta perspectiva, la tercera parte de “El Sistema” nos anima a convertirnos en expertos de una información que desconocemos, en libres conferenciantes para opinar, con el micrófono de la sala abierto, sobre el tema o temas que deseemos, sepamos o no sobre él, queramos ser o no escuchados, deseemos o no ser seguidos en nuestro discurso o nuestro silencio. La fase final de este proyecto pone en solfa la función de las ruedas de prensa, de las presentaciones formales, de las conferencias destinadas a un público selecto. Se ofrece todo lo necesario para que cada uno sea quien decida qué hacer, qué contar, cómo hacerlo…, la libertad presentada como un catálogo sinfín de elecciones, de decisiones que es necesario tomar. Así pues, el recorrido que realizamos va de la expectación (publicidad de un producto, de una ideología o de un sistema) a la experimentación individual de sus propuestas y de aquí a la presentación pública de lo asimilado, su defensa y de nuevo su publicidad. Síntesis perfecta del aprendizaje, donde confluyen todos los aspectos sociopolíticos derivados del poder de la información, la desinformación, lo dado y lo obtenido como márgenes simétricos de un mismo documento oficial. Es entrelíneas donde habitan la sorpresa, los espacios de libertad, la ilusión de lo todavía posible. Como el conocimiento, como las ideas y su puesta en práctica, igual que la contrainformación, la crítica razonada o el control a los que nos controlan, como ciudadanos, finalmente, estamos en proceso continuo. Y no lamentamos las molestias ocasionadas.

50 (1)


Álvaro dels Ángeles

1 En DEBORD, G.: Comentarios sobre la sociedad del espectáculo. Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 1990-1999. El contenido de El arte de la guerra de SUN TSE varía dependiendo de la traducción. Una versión íntegra puede encontrarse en www.weblioteca.com.ar/oriental/artwar.htm. 2 BENJAMIN, W.: La obra de arte en la época de su reproductibilidad técnica. De esta versión, en Archivos de la Fotografía, Volumen III, número 2, Otoño-Invierno 1997. Editado por Photomuseum Argazki Euskal Museoa, Zarautz. 3 VERDÚ, V.: El estilo del mundo. La vida en el capitalismo de ficción, cap. ”Transparencia y vigilancia”, pp. 159 y ss., Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 2003. 4 HORKHEIMER, M. y ADORNO, T. W.: Dialéctica de la ilustración. Fragmentos filosóficos 1944, 1947, 1969. Edición en castellano: Trota, Col. Estructuras y procesos, Serie Filosofía. Introducción y traducción de Juan José Sánchez. Madrid 2003. 5 Un análisis más pormenorizado de este texto puede encontrarse en el artículo “Discurso final. Sobre lo que se dice que se hace y sobre lo que de verdad se hace en las actuales políticas culturales”. Álvaro de los Ángeles. Revista Mono nº3, noviembre 2003, Valencia. 6 NAVARRO, V.: Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país, pp.78-79. Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 2002. 7 Ibidem. 8 DEBORD, G.: Comentarios sobre la sociedad del espectáculo, p. 29. Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 1990-1999.

51 (1)


The Dimensiones Variables cycle is a project that seeks to explore the paradoxical inclination that affects certain contemporary artistic practices, which seem to struggle between two apparently antagonistic interpellation territories: on the one hand, the impulse to set bounds to the social space to analyze its strategies, the impulse to adopt an attitude with regard to its dynamics and to act confrontly in it; on the other hand, the unavoidable variability to which this very aim itself remains exposed, the meaning, necessarily restricted and partial, implicit in any kind of boundary mark. In this context, the proposals Individual Citizen Republic Project™: El Sistema and Lo viejo y lo nuevo. ¿Qué hay de nuevo, viejo? Conceived by Daniel García Andújar and Pedro G. Romero, respectively, are two independent and specific approximations to the paradox underlined by the title of the cycle, two different approaches but that, however, are characterized by the fact of building particular spaces of critical resistance, areas that can hardly be tamed, marked by an ironical positioning and by the will to restore new dimensions, variable dimensions, to the shape of the social environment. Individual Citizen Republic Project™: El Sistema After the creation of several web sites conceived as platforms of citizen debate about specific cultural policies and several art events – e-manifesta.org, e-toulouse.org, e-arco.org, e-valencia.org and e-barcelona.org -, Daniel García Andújar takes up again, with the project proposed for the art room ZERO1 of the Museu Comarcal de la Garrotxa, the expansion of the “product catalogue” of Technologies To The People’s, a firm devoted to the development of proposals to facilitate the access to technologies and that has sponsored several works of the artist. Before, and also under the sponsorship of this same corporation, he had already created The Body Research Machine (1997), a machine that made it possible to scan the genetic structures of the human body and process them as a database, and Street Access Machine (1999), a device that could be used 24 hours a day for the electronic donation of money to people or groups with economic difficulties – beggars, alcoholics, immigrants, etc. Individual Citizen Republic Project™: El Sistema is again created as a critical reflection on the sovereignty of the great technology corporations and their symbolic values of persuasion and representation. With this aim in view, two antagonistic imaginaries are metaphorically related: an archetypical one, static and corporative, with slogans that publicize the positive aspects of the

52 (1)


technological advances; and a decoded one, which is the parodic reverse of the previous image and that is, in the same way, a place where information and work processes are shared. At the entrance area of the exhibition, within the corporative environment of Technologies To The People’s, the launching of the x-devian product is presented, an operating system that can be very easily installed in any computer, that does not interfere with the pre-existing software and that allows the user to work with the freeware Linux, which is free from any kind of business protocol but which, however, offers identical performance qualities as other paying software existing in the market. Hidden behind this first ambit by means of a barricade made of used furniture, but in a central place of the installation, there is a workshop-space equipped with abundant documentary material that informs about technical questions related to the alternative use of technology, as well as a network of recycled computers where the Linux software was previously installed. In this space there are going to take place formative workshops on non-commercial computerrelated training, presentations of organizations and communities of the area, such as Olot Wireless, and conferences devoted to reflect on safety and identity on the Internet. Apart from all these activities, this place acts as a medialab or club open to the participation of those who want to use it both for a public purpose – work sessions, associative meetings, etc. – and for a strictly personal use – navigating the Internet, sending e-mails, etc. anthology of private presentations made using PowerPoint and rescued from the net and broadcast them using a video-projector, as if he were a generic lecturer, before a hypothetic audience.

Valentín Roma David Santaeulària

53 (1)

English

Finally, in the room devoted to conferences, the visitor can access a thematic


Neofeudalism and return of the Inquisition Domingo Mestre

The worst thing about the American left-wing is that it betrayed to save its swimming pools. And there was no American right-wing in my generation. It did not intellectually exist. There were only left-wingers who betrayed each other. Because the left-wings were not destroyed by Mac Carthy; they destroyed themselves making way for a new generation of nihilists. Orson Welles I Business ‘nobility’ The bad times are a coming, but not only for poetry, as the old song says, but also for the rest of the subjective production and individual freedom. The development of the information technology society is contributing to a deep social transformation which already affects practically all areas of our lives. The new global society, also known as the “capital empire”1, is not so much based on the production of goods as on their consumption, especially of information2, and on speculation. In this ‘new world’, which is permanently evolving, it is easy to detect the return of certain neofeudal3 features which are being combined, more or less turbulently, with the unrealised enlightened dream of social emancipation and with the neo-liberal dogma to search for profit at all costs. Despite the survival of the old Nation-States and their monopoly on legal violence – although not the real power to exercise it –, it is true that, because of its peculiar features, this imperial reorganisation can only be administrated efficiently with the collaboration of those who Echeverría named the new “Air Lords”4; a small group of private companies and semi-public corporations who are the owners and administrators of the virtual space whose job is to channel the information flows. Along with the old War Lords (arms manufacturers) and the Speculation Lords5 (the owners of banks and financiers) they make up a new money-based aristocracy which has been redesigned in practice, always according to its strategic needs, by the universe in which we live. Naturally, this decisive pre-legislative – and even pre-executive – function which is carried out by the big economic lobbies must remain in the shadows, as always, given that it would not be the done thing to continue talking to the people about freedom and democracy if they knew that the basic guidelines are imposed by a small group of moneyed ‘gentlemen’. 55 (1)


Neofeudalism and Return of the Inquisition

It is important bear in mind that, in its current context, the resolution of antagonist conflicts is developed, mainly, in the symbolic environment of media space. This explains the importance which its control has acquired, because not only do the results of the next elections depend on it but also the prices on the world markets of the new nobility’s relative values. And this also leads to a company’s interest to make over their public image using patronage and sponsoring of all types of philanthropic and cultural activities. In this respect, Rodríguez Casanueva, businessman and president of Philantropos, affirmed a few days ago that 2003 is the year of Company Social Responsibility (CSR) in our country (...) company patronage is essentially a game in which all the parties involved can and must obtain clear profits6. An unfair game, of course, in which the supposed social benefit for the needy does not have to be linked to their real needs, but it does have to be subordinated to the interests of those who promote it. The slang of the instabilisation The lucid intuition from the different resistance groups who believe that the constructed situation demands local responses for global problems and that the system’s weak point can be found, mainly, in the symbolic sabotage in the great sacred ceremonies of capital globalisation (WTO, IMF, WB meetings) has achieved unexpected media victories in the unstoppable fight between those that rule and the multitude of those that obey. It has been an unquestionable success which has filled the cup with new hope. However, it has also created a strong spatial and temporary dependency regarding this pageantry, which is remains independent of movement and makes neutralisation easier by allowing their actions to depend on the meetings of the ‘Lords’. It also demands making a spectacle of the forms which have not always been well planned or adequately counteracted by the provision of specific contents and different ways of doing things; something which has had an effect, to a certain respect, on the current limitations of the formula. However, the positive side of all this adventure is the practical demonstration that other forms of heterorganisation really are possible. In fact, it is no longer the parties who call themselves left-wing or trade unions who call the shots in social conflicts but the different approved collectives, those of no bread and no land, no home and no job, no work papers and no culture, meaning the unstable in one sense who continually take the initiative and manage their own support networks and (dis)organised defence, thanks, in many cases, to the capacities which are now offered by new technologies.

56 (1)


Domingo Mestre

Without a doubt, in the near future it will be respecting plurality and differences which will mark the guidelines to making up the backbone of a true “civil society from below”7. The only way to mange to slow down the runaway ambitions of those who are always ‘above’ in some way. For this reason, I believe that the collective challenge would pass by recovering initiative, freeing it from servitude regarding the great global lords to expand its field of action down to mediumsized and even small events (especially cultural events), which are those which are now legalising the policies which affect us most directly as the far-reaching clergy of yesteryear did with feudal decisions. Equally, it seems desirable to try and construct some type of macro-formula of anti-system resistance between all the social groups which are victims of the current system. A collective company in which communication technicians and professionals (engineers, computer experts, journalists, theorists, artists, etc.) have much to contribute and of which we only really know that, out of necessity, will have to sustain itself in a structure which is different from that of current society built for the bourgeoisie, which, let us not forget, is that which sustains the current unquestionable capital class. The cultural clergy In this new imperial order, the only unquestionable god is Money, as respected and adored by the Lords as by its slaves. Its official religion is no longer economics, as might be imagined, but culture, which awards the first order dictates with the category of unquestionable. Intellectuals and artists make up a relevant part of the new evangelising clergy – and mendicant in many cases – with the particularity, moreover, that heterodoxy, which is consubstantial for free-thinkers, now forms part of ecclesiastical orthodoxy. A cruel paradox which, frequently, converts artistic dissent into submission – and the uncritical representation of the conflicts into the true sleepy stupor of the parishioner. Just as in the Middle Ages, the current co-habitation between the ‘nobility’ and the ‘clergy’ is almost total, limiting itself to divergences in questions regarding quantities mainly. In these conditions we should not be surprised that art is successfully dying, exhausted by the needs of institutional cultural marketing and company patronage, and that culture should be the object of desire even for the most coarse and uncultured gentlemen. Given that this use of art as propaganda – or, in the best cases, as lenitive – contributes little to the common cause, the survival of the old emancipatory spirit which used to accompany the Utopian project of modern art is shown to be an absolutely necessary contradiction which takes refuge nowadays, with difficulty, in very few heterotopias in progress, almost always virtual, which still maintain certain independent management. 57 (1)


Neofeudalism and Return of the Inquisition

In any case, it is comforting to know of the existence of corporate artistic fictions such as Technologies To The People (TTTP), a leading company8 in the field of private patronage, which has made an agnostic declaration of faith revealing occult contradictions in the system. Its original range of symbolic products, always ironically intended for ‘public’ use, and its campaigns of mass digital literacy make up small necessary counter-points compared with the multiple populist measures which continually try to put it under the yoke of the promise of salvation. Along with them, the sponsoring and maintenance of informative and communicational participation tools on the web, such as the site e-valencia.org, mark a qualitative difference compared with other similar companies or projects which, also from the artistic environment – but without managing to escape from it –, are trying to shed some kind of light on the fog of the new system. This latter project is especially interesting for different reasons. Originally, it made up part of The Power of Security9 exhibition and was devised as a website housed in the server of the Museum of the University of Alicante (MUA). The site, developed in the same way as all the TTTP projects using free software, contains a press magazine which is updated daily and a news archive relating to cultural events in Valencia. All its contents can be freely accessed and it is characterised by ease of user participation. This is something which has permitted the more than 2500 ‘anonymous’ users who visit it everyday to expressed the well-argued opinions, publicly and without going through any other system, over the past two years10. The intelligent use of the possibilities of anonymity has allowed us, despite the polemics which have arisen11, to explore unknown fields of collaboration including those who possess privileged information and the desire to make it public (but they cannot identify themselves for risk of losing their jobs), and those who possess the intelligence to interpret it appropriately, without holding a public name which opens doors for them into media visibility. The continuous transfer of information in both directions has caused a permanent feed back which translates into an exponential increase in the quality of the information, a phenomenon which has allowed us to discern an enormous hidden potential of those provocatively labelled “mass intellectuality”12. The particular spell of this project comes from the exceptional reception which it obtained from an extremely necessary social ferment of this type of tools and who has never cared a jot about their possible artist character. Its more than 750 000 visits, over the last few years, have generated a real ‘public art’ without meaning to and, in time, they have collaborated actively in order to unmask the networks which are hidden behind the cultural policies of the Community of 58 (1)


Domingo Mestre

Valencia. Using this tool, citizens’ resistance was organised against the closing of the IVAM Carmen Centre, against the II World Arts Meeting and against the II Valencia Biennial Exhibition. From there, there have been continual complaints lodged against the shortfalls of public education such as incoherence of a cultural policy involved in the creation infrastructures without content, making easier lines of investigation which later have been developed for the traditional media. From the synergies brought up on the forum emerged the critical collective ex Amics de l’IVAM (ex-friends of IVAM) which has managed to bring together a whole kaleidoscope of different artistic stances, which have been able to come together, at specific moments, to give their demands more weight13. And from this embryo of wills the Ciutadans per una Cultura Democrática i Participativa (Citizens for a Democratic and participatory Culture)14 association was born, which, at the same time, was integrated in a platform of civic associations and citizens (1+1+1) which is exploring new formula for citizen participation in public matters. It is all a rhizome of flexible social fabric which, with minimal and seemingly bearable organisation, is continually changing itself following the rhythm of event and the flow of collective wishes. II The crusade against (in) security The tragic slaughter of 11th September, transformed into the most impacting media event in history for its capacity to deeply affect practically the whole planet simultaneously and in real time, has tipped the imperial balance, at least for the moment, towards the most radically reactionary aspect of the conservative theorem. From then on, an epic of security has taken over the discourse which emanates from the hard centre of the empire and, under the cover of the preventative and permanent war against terrorism, espionage and censorship have stopping being practised in the semi-darkness in order to turn itself into ‘popular’ measures of preventative hygiene. New prohibitions and restrictions of acquired rights which are sold to us as essential, but whose real use is more than questionable given that its main virtue lies far more in the sensation of insecurity and lack of protection which they generate than in their true efficiency. These measures are generating repressive paranoia which converts all dissidence in dangerous antagonism. A deliberate distortion of the principles of social dialogue using many of the instruments which before had served to protect civil liberties are now turning into dangerous weapons at the hands of those who want to exercise political domination. 59 (1)


Neofeudalism and Return of the Inquisition

And it is happening like this, not only with the fetishes of the latest generation such as Internet, whose mystified democratising power of knowledge is being reconverted under pressure into an efficient tool for espionage (the former Echelon network and the new Carnivore programme)15 and for control (the controversial LSSICE law)16, if not also with other classic stratum such as North American public libraries, which were, until recently, exemplary focuses of free circulation of culture, whose workers have been obliged today, following the new anti-terrorist law USA Patriot Act, to turn themselves into unpaid spies who must inform the authorities immediately about people who are reading what is considered potentially dangerous material – and also about what individuals who are considered a priori to be suspicious are reading –. Repressive madness has reached such a point that, right now, North American librarians17 can be taken to court for merely contacting a lawyer for information about the real reach of their professional obligations. Something similar has occurred with the right to free information, which, having been submitted to previous self-censuring during the war with Iraq, has been transformed into a parody of journalistic communication whose climax could be situated in the recent prohibition from president Bush to photograph the coffins which return North American victims of the occupation. Bloody tragic-comedy interpreted masterfully not only by his country’s press but also by practically all televisions in our environment18. It is a shameful sight which, despite not totally convincing anybody, has however achieved a real manipulation of the global perception of the collective reality judging by the latest election results. The return of the Inquisition Propaganda and censorship are both activities which have been going on for many years. However, freedom of expression is a recent conquest, parallel to the bourgeois revolutions, which only began to be generalised, in the ‘democratic’ countries, after World War II. It seems that, this expansion was speeded up by the allied coalition as a preventative antidote to the dangerous efficiency of the combination of repression and propaganda developed by Minister Goebbels in Nazi Germany – the famous “Exhibition of Degenerate Art” was a risky bet of his which fulfilled all its expectations and opened the door to later political manipulation of the antagonist art –. In a very short time, the ever-growing freedom of creation became, especially through the Berlin Cultural Freedom Congress – patronised in secret by the CIA19 –, under the flag of the so-called ‘free world’ and the symbol of democratic faith which should have marked its difference from the ‘dictatorships’ during the whole development of the cold 60 (1)


Domingo Mestre

war. A difference which was more symbolic than real given that, as a parallel corrective to this expansion of freedom, this time also saw the appearance of the “witch hunt” by the Anti-American Activities Committee whose most outstanding legacy consisted of the profound interiorisation of the self-censoring in this country. In any case, the arts have always had a double function: on the one hand, they have served to promote the greatness of those who control them; on the other hand, they have behaved as a catalyst for the individual and collective dreams of those who enjoy them – or those who suffer them –. On the margin of these specific functions, the most outstanding is not its supposed importance, something which nobody really believes in these days, but the fact that they house the potential capacity to open cracks and fissures in the watertight fields of what in every moment seemed thinkable. Because of these functions, fragments of knowledge which were inaccessible by other means have sprung up, historically – despite its traditional use for subjugation – and from there comes the idea that its special need for freedom is a subject of real general interest. If, as Ramonet affirms20, the post-modern censor of the 21st century should be based more in the informative saturation than in the suppression of information21 – even though it might only be for the mere question of rationalising resources –, the return to the compulsory silencing of the dissidence is an anachronism which recalls the methods described in the Inquisitor’s Manual (13th Century) where the God-fearing are averted to: “Any people, any nation which allows the bud of heresy into its heart, cultivates it and does not remove it in time, is perverted, falls into subversion and could even disappear”22. Victims of the current practices of these antiquated principles, the Dixie Chicks, a popular feminine North American country trio who dared to publicly criticise the occupation of Iraq, have seen how their music went, in the space of a few days, from nº 1 in the hit parade to disappearing completely from the radio stations, whilst their ranches were looted and they received death threats: “It has been shown that it was a manoeuvre orchestrated by the republican rightwing. The party is very well organised. They called and sent emails to the radio stations requesting that they should not play our songs (...) Honest radio workers began to investigate the origin of the tens of thousands of calls and mails. They discovered that the majority of the protests came from the central headquarters of the Republican Party”23. State-wide, the situation is not particularly different as, after a short parenthesis of pro-European normality, in the past few months we are seeing more and more cases of abuses of power from the cultural institutions. In August of last 61 (1)


Neofeudalism and Return of the Inquisition

year, at the peak of the Spanish-Moroccan crisis over ‘Isla Perejil’, the management of Cajastur Social Events decided to cancel the Fez, inner city exhibition by Toni Serra in the Revillagigedo Palace in Gijón. During the latest San Sebastian film festival, the Culture Minister triggered a furious discrediting campaign against the film by Julio Médem, “La pelota vasca” which was qualified, with no exaggerations, as ‘counter-reformist. Already bordering on the puritan, the fundamentalist association e-cristians have used the mass e-mailing to put pressure on those in charge of the Culture Institute of Barcelona (ICUB) and managed to change the title of an exhibition by the artist Jaume Alcalde entitled Mecagum Déu. Home videos about nationalism. But the straw that broke the camel’s back for this regression (at least for the moment) is the unpunished disconnection of the webpage e-valencia.org from the server of the Museum of the University of Alicante (MUA), a decision, induced by hidden pressure from high authorities of the administration in Valencia, which is above the strict scope of censorship: by treating e-valencia as a project of art in progress, its interruption is equivalent to the deliberate destruction of a work of art. III A ray of light in the fog and the dark As the Catalonia Association of Visual Artists (AAVC) affirms, at this moment: “There is a clear retreat in the freedom of expression and creation in the Spanish State”24. A phenomenon which is worrying not for the fact of the specific censoring in itself25 (although the current IVAM director, Cosme de Barañano, deserves a special mention for his witch hunter role), but for the foreseeable future self-censorship which this dark repressive environment could manage to induce. And, above all, the uneasiness caused when we find out that institutions with independent management such as the University of Alicante are being submitted so easily to these atrocious manoeuvres. These are not good times, like the prince said, but the troubadours know that the dark night is always followed by the dawn. The positive side to all these repressive manoeuvres could be extracted from the clarification which is obtained when the pressure of the facts obliges people in culture to position themselves publicly; but even if we try to learn a little from recent history: “Intellectuals, as a collective, were not in favour of the witch hunts, but nor were they prepared to stand up against them, limiting themselves to assuming a golden marginalisation from the conflict. It was enough: for decades, the American culture would also be globally docile”26. 62 (1)


Domingo Mestre

In this sense, collecting signatures against a flagrant abuse of power as is the unjustified closing of e-valencia.org has turned out to be the most revealing. And not only because of the comments which accompany the support, some of them very tasty, but also for the outlandish arguments used in order to not do it by those belonging to the new cultural monasticism boasting about their liberal mood and their antagonist commitment to freedom. No dogmatisms no raucousness, this text is dedicated to all of them.

1 HARDT, M. and NEGRI, A.: Empire (Imperio). Piados. Barcelona 2002. 2 And as consumers, from the birth of “productive consumption”, we are the main merchandise which, at the moment, is being speculated with. 3 ECO, U., COLOMBO, F., ALBERONI, F. y SACCO, G.: The new middle ages(La nueva edad media). Alianza Editorial. Madrid 1990. This publication covers other aspects related to the issue which it is impossible for us to deal with adequately here. 4 ECHEVERRÍA, J.: Los señores del aire: Telépolis y el tercer entorno. Destino. Barcelona 1999. 5 It should be noted as a differential fact the enormous power in our State of the Brick Lords, with the capacity to sabotage local elections in the Community of Madrid and instate the candidate who looks after their interests as president. 6 RODRÍGUEZ CASANUEVA, F.: “Playing for eveyone to win” “Jugar a que todos ganen”, El País, 23-10-2003, p. 69. 7 HOUTART, F.: “Civil Society and public spaces”, in FORO SOCIAL MUNDIAL (MONEREO, M. and RIERA, M., ed.), Porto Alegre, Another world is possible (Otro mundo es posible). El Viejo Topo. Barcelona 2001. 8 Take the title quite literally given that the whole company concentrates on that. It emerged from the title of an exhibition by Daniel García Andújar, and since then has served to promote different initiatives, more or less subversive, from the respectable backing which it is awarded from its simulated belonging to these new ‘gentlemen’ of money making up the multinationals. 9 Galería Visor, Valencia 2001. 10 The public’s great acceptance brought about the setting up of other sites with the same basic principle such as e-barcelona, e-arco or e-toulouse. 11 Interview with Daniel G. Andujar. “The project deals with the limits of freedom and how the use of new technologies can affect our society, how our society can self-regulate formally in as specific a context as that created for e-valencia”. http://somiatruites.blogalia.com/historias/12561. 12 VIRNO, P.: Virtuosism and Revolution. (Virtuosismo y Revolución). Dealers in dreams. Madrid 2003. 13 Whose political efficiency can be valued according to the hysterical reactions which it provoked: the IVAM pedagogic department recently edited a comic in which the evil Doctor Hipnos, a “former friend of the offended IVAM”, tried to hypnotise the public in the Museum avenge his lack of recognition. Finally, he is beaten by the management personnel knocked down by a sculpture by Julio González! An incredible strategy in child manipulation which, however, recalls the ideological links of Disney films with senator McCarthy’s “witch hunt”. 14 In which citizens and professionals are integrated coming from very different culture fields who were the organisers of the “Realitats de la Ciutat” days coinciding with the celebration of the II Valencia Biennial Exhibition. 15 GARCÍA ANDÚJAR, D.: “Freedom versus security” (Libertad versus seguridad) in FONTCUBERTA, J.: Securitas. Gustavo Gili. Barcelona 2001. “Echelon is a spying system designed to operate on civil objectives which acts by

63 (1)


Neofeudalism and Return of the Inquisition

intercepting enormous quantities of communications indiscriminately and randomly and then selecting what is of vallue using artifical intelligence”. Carnivore, “This is a computer system designed to allow the FBI, in collaboration with an Internet provider, to pass the judicial order which demands the collection of certain information relating to e-mail or other types of electronic communication from a specific user who is being investigated”. 16 Spanish law which regulates communications in Internet and whose confused wording allows it to be the Administration, and not the Law Courts, who impose restrictions on the free circulation of Internet contents, as well as establishing the possibility that the webmasters are considered responsible for their pages’ hyperlinks. Its latest modification has consisted of... legalising spam! Another victory for the Air Lords over the most basic interests of the rest of the community. 17 In spite of this, it was these very professionals whose pressure has managed to raise the censorship maintained in the press for a year on Michael Moore’s latest book, Stupid White Men (Ediciones B. Barcelona 2003), which related the manoeuvres and conspiracies which allowed President Bush to take imperial power. 18 A special mention must be given to the coverage of this war carried out by the channel Tele 5 in the atmosphere of our State, nerve which cost the life of the cameraman José Couso in an unclear incident which our incompetant government has been incapable of clearing up. 19 STONOR SAUNDERS, F.: The CIA and the Cultural Cold War (La CIA y la Guerra fría cultural). Debate. Madrid 2001. 20 RAMONET, I.: The tyrany of communication (La tiranía de la comunicación). Debate. Madrid 1998. 21 Which does not mean, in the least, that clasic censoring has ever totally disappeared, but on the whole it has adopted other forms which are more sibylline and appropriate to the situation. In this respect, The File Room project which was started by Muntadas, collected updated information from most of the cases which still happen http://www.thefileroom.org. 22 EIMERIC N. y PEÑA F.: The inquisitor’s manual (El manual de los inquisidores) . Muchnik. Barcelona 1983, quoted by ALCARAZ RAMOS, M.: Op. cit. p. 37. 23 GÓMEZ L.: “Combative ‘country’” in El País [Semanal], 26-10-2003, p. 25 24 http://www.e-barcelona.org/modules.php?op=modload&name=News&file=article&sid=2226. 25 By the time these lines are printed, the page e-valencia.org is probably active again, returning from forced exile, and we hope that it is not too battered by the multilations of inactivity. 26 ALCARAZ RAMOS, M.: Op. cit. p. 228-229.

64 (1)


Criticism on the simulation of freedom Álvaro dels Ángeles

The quotation at the beginning of Comments on Entertainment Society (Comentarios sobre la Sociedad del Espectáculo), by Guy Debord, could well be taken as key in the resistance strategy, whatever type it might have been and it would be activated against the political system occurring at a precise historical moment. Taken from The Art of War, by Sun Tse, the short paragraph begins: “Even though the situation and the circumstances you find yourself in may be critical, do not despair.”, and concludes “when you are without resources, you must count on all resources; when you have been surprised, you must surprise the enemy”1. It is often written or decreed that “the art of war is the art of living” and, actually, the book by the Chinese general Sun Tse, indoctrinates so well on the ways in which an attack should be planned, a rearguard prepared, on how to analyse one’s own weak points and those of others before facing the enemy or on studying the features of the terrain where the battle will take place, among a lot of other data given as advice, that it also provides a great metaphor for an intelligent way of surviving (or affronting) certain circumstances in life, be they personal, professional, political or ideological. Of course, this quotation (and by extension the complete text, which arrived in Europe during the French revolution) is easy to analyse from a very specific perspective, precisely because in this case it anticipates or introduces another work (that of Debord) which bases its philosophy in painstakingly analysing the opponent in order to attack him with his own weapons or, at least, in order to try and disarm him with his own arguments. The opponent of Debord and of the whole situationism was precisely the spectacular use of culture, its political manipulation and instrumentation by those in charge of managing it, producing it or broadcasting it, its main task being an unreserved, openly critical, condemnation which was always backed up by the solidity of a discourse which is rich in nuances and elaborated in detail. This stance, which has already become a classic of wellreasoned criticism, being as it is, fully valid, has now been reduced, however, to a frugal aperitif of delicacies which, nowadays, have driven us to savage entertainment bulimia. Given as the conception of entertainment has continually worsened within the cultural policies which have been developed or have

65 (1)


Criticism on the simulation of freedom

emerged since then, the situationalist texts (albeit with logical temporary limitations) acquire a power which is almost prophetic. Are there still theoretic approaches or practical actions which could be viable? Are we capable of trying, if not to stop then, to raise the alarm about certain culturally absolutist politic behaviours? Is it possible to separate culture, or try to make it independent from, arbitrary political decisions which are picked up and put down without prior warning? There are as many replies to the first question as there are actions which could be taken; small gestures which, though scarce, manage to stir up doubts regarding the general monopoly. As far as the second question is concerned, it seems that there are more and more technical resources to develop spaces (physical or virtual) which are dedicated to culture or independently committed to culture, but at the same time they seem evermore reduced to a greater ostracism and increasingly minority impact, when they are not “obliged” to disappear altogether. Sun Tse advised us to face the opponent having already studied him closely, understand his modus operandi, analyse his weak points and those where he will not lose, survey his actions and do not be taken in by his propaganda, acting like a corrected and amplified version of the ancestral behaviour of provocation and confrontation. And, in a certain way, in order to be able to maintain this vigilant and inquisitive attitude, it is necessary to act, at specific moments, in exactly the same way as your opponent(s), like a figure reflected, inversely, in an imaginary mirror. Analysis apart, it is worthwhile to consider the option, along with the doubts and contradictions its development provokes, of confrontation from within, proposing a possible independence of approaches in the very intestine of the cultural industry; valid study cases would not be hard to find. So in this way, faced with limitation of movements, there is room for more dynamic activism; compared with the supersonic speed of the power propaganda machines which cancel out the previous missive immediately after having presented the new one (like an endless version of the “perpetual present”), it would be advisable to impose a calm and peaceful rhythm which evokes the pursuer as well as the pursued, the watcher as well as the watched; in response to the cheek of the public to create many-forked discourse, the sobriety to investigate in one single direction, no detours and no concessions, just in a straight line; against the happy faces of the protagonists of the deceiving adverts, the poker-faced reception which shows that nothing is what it seems, nor must it admit that what it shows as real could even manage to be so.

66 (1)


Álvaro dels Ángeles

These direct attitudes are openly criticised by a large part of society, as well as by those who, obviously, raise the reactionary spirit of their policies. The generalised external opinion of these event is that the mood used does not “encourage” others to join them, inflamed, they say, by a total sense of humour failure or, to use other words, without any frivolous holds to hang on to; which definitively clarifies that it would be necessary to employ the same aesthetic and friendly, yet deceitful, weapons of propaganda with the aim of gaining more followers. And that is what is going on; although arguing over the homologation or not of different senses of humour and taking sides on whether a performance is entertaining or not, will always depend on from where and how those involved are reflected. In fact, the same criticisms which sound the alarm on sobriety and boredom, even unjustified anger, in the form of making formal complaints or throwing certain criticisms, do not hesitate to dismiss the small acts or events which are carried out as an escape valve as frivolous, although they do not necessarily compromise coherence in their discourse. In this way then, what happens when kindness and friendliness, or even respect, are put aside in the discourse developed by power in order for these things to be substituted by constant imposition and negation when faced with any attempt to bring the two opposing positions closer together? Is there still room for the use of friendly methods to confront others, which are launched and, therefore, imposed, as supreme and unchangeable truths and affirmations? Nowadays we live in the ruins of a spectacular society where there is no room for discrepancy; where debate is allowed abiding by rules which are so limited and which so clearly favour those in power that they turn out to be, from the beginning, inadmissible for this reason. It is more outrageous to consider the obsessive determination, or psychosis, with which the bigwigs laud any old bum note which breaks forth from their institutionalised philharmonic works, which are generally badly put together or poorly focussed and easily interchangeable for other equally mediocre efforts. All that is left us to report on (very briefly, as Domingo Mestre’s text which appears in this same publication analyses in greater depth) is the case of Daniel G. Andujar’s artistic project ‘e-valencia.org’, housed in the server of the Museum of the University of Alicante-MUA and provoking serious cultural pressure from the Comunitat Valenciana until this university organisation was forced to close, convincing us that power attacks its critics and refuses to debate. And not only political power, but also its cultural technicians who, listening to themselves in their role as expert, also reject criticism or debate with the same absolutist

67 (1)


Criticism on the simulation of freedom

arguments, considering the discrepancy of the dissent as a familiar old tale or as a product of competitive pursuits in the professional or even personal environment. e-valencia.org was an oasis which it was necessary to reject and the methods used (putting pressure on some; admitting the pressure and giving in to others) seem to indicate something much more serious than we first believed which continues to happen today, attitudes which, without a doubt, have risen from the darkest and most moth eaten ashes. I. What it seems to be Any magic trick is part-truth and part-illusion. A sword goes through a box, but what is true? The box which already has holes in it and the sword which softened or bends back on itself in order not to hurt anyone, or the fact that everything seems real and we believe that it is going through the body of the person lying in the box?; the assistant is suspended in the air, her dress hiding something more than just her body: the contraption which keeps her in this gravity defying position; the card in which we concentrate always appears on the opposite side from where it should be or where we expected it to be, or better still, the magician makes us look the other way, diverts our glances and other attention whilst he performs the trick. We see what we are induced to see by his expert, agile hands which are faster that our capacity to assimilate the trick itself. We want to find this small detail which makes our pragmatic conscience swing to the side of the pervious experience, although we still experience the wish to believe that the impossible can this time really become possible. Advertising and propaganda work in a very similar way. They show us a perfectly produced image, and then evoke the main part of its function, but without essentially showing it. They display and hide in equal measure, like a perfectly performed magic trick. You are shown what you want to become, not what you really are, and the different levels of this representation are those which finally swing the balance to the broadcasts of some opinions or others, paying attention to the loyalty of the message, to the possibility of fulfilling what has been shown, to the exact use of the lie or to direct manipulation, starting off with premises which are hard to check up on. Walter Benjamin came to the conclusion, in the Epilogue of Works of art in the time of their technical reproducibility (1936), that “fascism tends, in consequence, towards an aesthetisation of political life� and he concluded his work with a precise analysis of his time: “Humanity, which in the times of Homer was an

68 (1)


Álvaro dels Ángeles

object of contemplation for the Olympian gods, now fulfils the same role for itself. Its self-alienation has reached such a level that it can experiment with its own annihilation as a top class aesthetic pleasure. This is the type of aesthetisation of politics which fascism follows. The response of communism is to politicize art”2. It would be simpler to call things by their names, if they still respond to their definitions. But not even fascism appears with its former appearance and behaviour, nor does communism now that it can hardly try to recover what it lost for itself. If the “concentrated spectacular” in relation with the “vague spectacular” gave way to the “integrated spectacular” (Debord) – as much as we can glimpse at new trends in what is concentrated in the current vague and integrated magma, especially since 9-11 – the power machine seems so vast and some of its passwords so indecipherable that we can only perish after confrontation. Perish, or claim to be like it, in a form of alliance between enemies. So it is power which has approached the aesthetic, not in order to dignify it but to use it for its advertising benefit, the aesthetic can only defend its depleted territory by trying to appropriate the part which is not theirs, or belonging to politics. Attacking from a different side whenever it is admitted of part of what is lost cannot be recovered. Politic art (and/or its social aspect), therefore, far from being a mere label which usually scandalises its own and others and which makes the very artists themselves run terrified for the door, should be understood as the only way in which it can present itself and acquire a full sense. In this way not all art must be political art, nor it is to say that that which is not political is not art. By political, of course, we do not necessarily mean the assignation of a politically correct trend, but the sincere and committed approach with which is produced, on how it is broadcast and with the heart of the argument into which we try to bring data, renew theories and, quite simply, disqualify History itself. Individual Citizen Republic Project: The System, the project by Daniel G. Andújar carried out for Sala ZERO1 of the ‘Museu Comarcal de la Garrotxa’, can be interpreted from several perspectives. Firstly, it acts as a micro cosmos of power organism functioning, or that of some of them, where the first part would coincide with the device used for its propaganda, its external side, what is visible. The second and intermediate perspective would correspond to the idea laboratory which generates ideas and room for approach, action and manipulation which also has internal repercussions, where the black walls relate it, symbolically, with the dark side and the occult or that which is kept secret but, deep down, is the most enthusiastically participated space, which generates an interesting paradox. The third and final perspective presents the work carried out, emerging from this

69 (1)


Criticism on the simulation of freedom

intermediary free access space which captures the users, only that those who end up learning are the spectators themselves, the public, who after visiting the first two stages find themselves available, maybe not to give an opinion on what they have seen (self-reflection) in relation with the mechanisms of the System in force outside, but they can talk, in front of a real or figurative audience, about widely varying topics: the spectator as an expert spectator. Another interpretation is that which quickly relates two irreconcilable, openly opposed, worlds: outside-inside, public-private, white-black, true-lies or realfigurative, shop-stock-room or gallery-storeroom, classroom-laboratory… The intention is to create a conflict between the antagonisms, so that taking one side or the other implies getting involved not only in its particularities but also in what they might have in common, in their necessary frictions or in some of its blurred margins. Another interpretation can be seen (without a doubt from a more subjective and personal key) as the possible similarities between the three differentiated parts of the project and the three types of capitalism which Vicente Verdú reviews in his practical sociological essay The style of the world (El estilo del mundo). Whilst “production capitalism became established in the frames and the heavy black objects”, which would make it equivalent to the second space, with the objects resting on and supporting the panel like a barricade, “consumer capitalism chose shiny surfaces, aluminium and stainless steel and metallic paint”, which means, the use of advertising and marketing in order to sell more, as in the first space where an advertising billboard and packaging offer a new operating system or a new product. “In our era, finally, with fiction capitalism, the surrounding vision is made transparent in computer frames, in buildings, in watches…3”, or equally, the virtual-qualities of the presentations edited in Power Point or the computer product or the company -which does not exist fiscally – come to equal, in the third part, that which is not felt but which, undeniably, can be seen, counts and finally exists, although its appearance reveals itself almost until the mimesis. II. What everything shows it to be So, the first part of our analysis was centred in what it seems to be, which is a necessary and essential link in order to decipher what it really is, or to a lesser extent, that which everything shows it to be, although possibly we will never know what it is really like. Even though the first part can emerge at the same time as the second or even be thought of previously, it is very frequent that it

70 (1)


Álvaro dels Ángeles

is created and launched afterwards. Advertising is as much used to announce something which exists and needs to be promoted, as it is used to invent what is not being made, as well as being extremely useful to exaggerate what has been made (always in the least measure of what is promoted) or to divert our attention from what they are really making. In any of these aspects, propaganda is a loaded weapon from the dark, reactionary past in a present where we are only interested in the future seen from its technological side. What is produced in this second free access space will be carried out with the previously advertised product (the x-devian system, The New TTTP System by knoppix) and will act as a link between the advertising of its previous state and the marketing of the third and last link. Whilst we are watching the impeccable surface of the mechanism, other machinery, which is equally resolute, is carrying out the real work. In this clearly participatory aspect within “The System” there is the possibility of working for and by counter-information, with specific free software and far from computer dominance, which avoids the continuing need for advertising and its image to sell its virtual-qualities and accessibility. By playing with identical weapons and employing similar cunning, the mechanism of power does not now feel so disrespected (“Bite the hand that feeds you”) or watched (”Watch the Watcher”) if not ridiculed in its banal reflection, in the misappropriation of its lies, in the propaganda of its own interests. And given that it has no sense of humour, it cannot admire the criticism, just as it cannot make direct confrontations in debate as it would show up its falsity. Adorno and Horkheimer ventured in their Dialectic of illustration that “all mass culture under a monopoly is identical, and its framework–the conceptual body manufactured for that – starts to be drawn. The leaders are no longer at all interested in hiding this framework; their power is reinforced when it is declared more brutally”4. This assertion has been fulfilled down to its last consequences and, possibly now or very soon, will reach every corner of the world. In spite of all this however, a second or third level of reading is still used to divert our eyes to where we cannot see the trick and so some cultural experts and media gurus are dedicated to throwing smoke bombs at an increasingly confused audience, making it is difficult to tell whether what we read and see is one thing or its opposite. In an article entitled “For the immense minority” published in EL PAÍS (11/10/2003), José Vidal-Beneyto reviews the development of cultural policies from the 1950s up to the present day and its capacity or incapacity to “democratise culture”, its worldwide successes and its failures. Of the three columns which make up

71 (1)


Criticism on the simulation of freedom

the editorial, the first two are dedicated to this didactic function and are well detailed and explained for those, no doubt, who have made up part of some great political-cultural decisions and whose opinion should be taken into account. The third column however, which claims to aim at a possible solution for the endemic wrongs of our culture, namely, where the fracture between “a majority held captive by the television, carefully anaesthetised and culturally degraded by its daily televised muck whose destiny seems to be dictated consumption” and a minority who are “threatened everyday but also more convinced that culture is not meant to be consumed en masse, but it should be lived as one’s own experience” is shown to be insurmountable, proposed and defended the existence of the World Arts Council, of which he is President. This organism, made up of 44 experts in six different disciplines (Plastic Arts, Architecture and Design, Cinema, Theatre, Dance and Music) sets out the solution to this worldwide problem as the celebration of the Worldwide Arts Meeting, the awarding of the World Arts Prize and the support for the ‘Bienal’ in Valencia. Three flagships of a cultural policy based precisely on the aspects which he himself criticised in the first two columns5. The crux of the question seems to be, therefore, in the interested use of certain concepts and ideologies which marry perfectly with progressive trends and even clearly left wing trends and its proclamation, in order to end up consuming the contrary or other which, of course, comes excessively and suspiciously unstuck from his original discourse. Because, if Sr. Vidal-Beneyto really thinks the great challenge of democratisation can be solved with the celebration of such innocuous competitions, which are disproportionate in every aspect except debate, discussion and searching for real specific solutions, it is certain that the intellectual crisis is a vast black hole which, those involved such as him, strive to enlarge. III. What we say and what they let us say we are Immersed, then, within a system which heralds and sells what is proposed, which more or less surreptitiously avoids the criticisms and resulting debate of its functioning and which distinguishes or undermines the authority of one or another according to chance and the specific historical moment, it is appropriate to remember who we are and where we are. Better said, we should be allowed to say what we are or what we can say ourselves about where we find ourselves. The use of Internet has made meetings, mergers and joint developments possible without the need for physical presence in coinciding time and space. It has

72 (1)


Álvaro dels Ángeles

brought about struggles, signature collections, denouncements, debate and discussion whilst each person keeps their own living and working space, without the slightest deviation from their daily tasks like a pawn which is perfectly integrated in the system. It has brought positions closer together, has made distances immaterial, it has made certain hierarchies disappear, and has converted our society into a sprawl city of ridiculous proportions which is reminiscent of the perfect map evoked by Borges and quoted by Baudrillard in Culture and pretence; the plan on a scale of 1:1, the ideal sham. And, once again, nothing is appears, or not, to be at least what we are told is. So, whilst the political parties and Governments add the importance of technology in our society and our lives to their electoral programmes, as more one line within their hypothetical global fulfilment, laws are emerging which limit freedom of expression and confidentiality, which rake through our archives to, for the sake of euphemism, ensure our security. This is all in the name of a world peace which can only exist prior to bombing, territorial and intimate invasion and abuse of power. Vicenç Navarro, in his splendid analysis Insufficient welfare, incomplete democracy. All about what we don’t talk about in this country makes a particularly accurate review of dialectic policies and practical policies, on what we are told and what is hidden from us, regarding basic aspects of our society which affect freedom, welfare and our capacity to choose within it. Also, light seems to be shed on the “repercussion” given to certain “constitutional issues” which, however, do not respond to those which most worry the citizens, who are most concerned about issues that affect the directly (employment, housing, health, safety, pensions), “issues which do not have the visibility which they deserve”6. The whole text is an argument of this forked custom of power in order to display an idea which, either awards it with over-exaggerated importance, or attracts attention to aspects which interest power which therefore overshadow those which are usually important to public opinion. As Navarro shows, “the need for a democratic radicalisation which allows the citizen to see the State as his servant and not vice versa”7 is imposed. This attitude also occurs in the cultural environment and is developed within its cultural policies. Meetings of experts (sic) (World Arts Meeting and others) are used organised around unquestionably important theoretical issues which, curiously, always skirt around concepts related to sensitive social matters such as public-spiritedness, participation, city and/or citizenship, democracy, transversality, interdisciplinarism…, when in reality participation is nearly always reduced to those few experts who attend. What conclusions can be drawn and

73 (1)


Criticism on the simulation of freedom

where or how can they be put into practice? Will the great cultural events, stamped a spectacular, affect the citizens who live in the cities which host them for the mere fact that they were held? Or is it the tone which is used to make them happen which will give their celebration sense, or not? It is difficult to resist quoting the function that the expert fulfils for Debord: “the most useful expert is, of course, the expert who lies”8. From this perspective, the third part of “The System” encourages us to become experts in information of which we have no knowledge, free lecturers to give our opinion, with a ready audience, on the issue or issues of our choice, whether we know anything about it or not, whether or not we want to be listened to, whether we wish to be followed or not in our discourse or our silence. The final phase of this project ridicules the function of press conferences, formal presentations and conferences destined for a select public. Everything which is necessary is offered for everyone to decide what to do, what to say, how to do it …, freedom presented like an endless catalogue of choices and decisions which need to be taken. Therefore, the route that we take goes from expectation (advertising of a product, ideology or system) to individual experimentation of its proposals and from here to the public presentation of what has been assimilated, its defence and once again its advertising. Perfect learning synthesis, where all the sociopolitical aspects gather coming from the power of information, disinformation, the given and the obtained as symmetrical margins of the same official document. It is only between the lines that we find the surprise, the spaces of freedom and the illusion of what might still be possible. Just like knowledge, like ideas and putting into them practice, the same as counter-information, well-reasoned criticism or the control of those who control us, as citizens, finally, we are part of a continuous process. And we won’t regret the trouble which it causes.

1 In DEBORD, G.: Comments on the entertainment society (Comentarios sobre la sociedad del espectáculo). Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 1990-1999. The content of The Art of War by SUN TSE varies depending on the translation. An integral version can be found on www.weblioteca.com.ar/oriental/artwar.htm. 2 BENJAMIN, W.: Works of art in the time of their technical reproducibility. From this version, on Photography Archives, Volume III, number 2, Autumn-Winter 1997. Edited by Argazki Euskal Museoa Photomuseum, Zarautz. 3 VERDÚ, V.: The style of the world. Life in fiction capitalism, ch ”Transparency and vigilance”, pp. 159 and ss., Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 2003.

74 (1)


Álvaro dels Ángeles

4 HORKHEIMER, M. and ADORNO, T. W.: Dialect of illustration (Dialéctica de la ilustración). Philosophical fragments1944, 1947, 1969. Spanish edition: Trota, Col. Structures and processes, Philosophy series. Introduction and translation by Juan José Sánchez. Madrid 2003. 5 A more detailed analysis of this text can be found in the article “Final discourse. On what is said that is done and on what is really done in current cultural policies”. Álvaro de los Ángeles. Mono Magazine nº3, November 2003, Valencia. 6 NAVARRO, V.: Insufficient welfare, incomplete democracy. All about what we don’t talk about in our country, (Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país) pp. 78-79. Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 2002. 7 Ibidem. 8 DEBORD, G.: Comments on the entertainment society (Comentarios sobre la sociedad del espectácul), p. 29. Anagrama, Col. Argumentos. Barcelona 1990-1999.

75 (1)


76 (1)

The New Technologies To The People System

by knoppix

x-devian


77 (1)

Intel-compatible CPU (i486 o superior), 16 MB de RAM per a mode text, i 96 MB per a mode gràfic amb KDE (mínim de 128 MB de RAM està recomanat per a

Quins són els requisits mínims del sistema?

x-devian és un CD arrencable amb una col·lecció de programes GNU/Linux software, detecció automàtica de hardware, i suport de moltes targetes gràfiques, targetes de so, dispositius SCSI i USB i altres perifèrics. x-devian pot ésser utilitzat com una demo de Linux, CD educacional, sistema de rescat o adaptat i utilitzat com a plataforma comercial de demostració de productes. No és necessari instal·lar res al disc dur. Degut a la descompresió en demanda, el CD té quasi 2 GB de programes executables instal·lats en ell. Basat en Knoppix®.

Què és x-devian?

paquet.

database (dpkg-p package-name) de cada

trobades a la secció d‚ajuda de DEB-

En cas de dubte, les llicències poden ésser

altres llicències (per exemple Netscape).

especificats sota GPL, poden fallar davant

RedHat, Mandrake). Paquets individuals,

(per exemple als servidors FTP de Debian,

disponibles des dels proveïdors originals

dels paquets estàndar del CD hi són

rebi la mateixa llicència. El codi original

sense restriccions, sempre que el receptor

redistribuir i inclús tornar a vendre el CD

significa que pots copiar, modificar,

a altres llicències de Open Source, això

GNU GENERAL PUBLIC LICENSE. Semblant

específica, els programes en CD estàn sota

Si no hi ha cap indicació contrària

Quina llicència utilitza x-devian?

ru, sk, tr, tw, us]

[Altres idiomes: cn, de, da, es,fr, it, nl, pl,

Catalá

Si volem especificar idioma Quan apareixi el promt de càrrega, seleccioneu l‚idioma. Al nostre cas seria castellà, per tant escriurem: boot: knoppix lang=es presioneu ENTER (no escriguis aquest troç 'boot:', per suposat!).

Per a arrencar el CD, indiqueu a la BIOS que arrenqui de CD, possi el CD a la unitat, i engegueu-lo. Si el teu equip no permeteix aquesta opció, hauràs d‚utilitzar un disc d‚arranc. Pots crear el disc de la imatge del CD a META/boot.img o demanar-lo per web.

Com arrencar x-devian?

utilitzar productes d‚oficina), unitat de CD-ROM , o una unitat de disc i un CD-ROM (IDE/ATAPI o SCSI) normal, targeta SVGA-compatible, ratons Serie o PS/2 o IMPS/2-compatible o USB.


78 (1)

Intel-compatible CPU (i486 o superior), 16 MB de RAM para modo texto, y 96 MB para modo gráfico con KDE (mínimo de 128 MB

¿Cuáles son los requerimientos mínimos del sistema?

x-devian es un CD arrancable con una colección de programas GNU/Linux, detección automática de hardware, y soporte de muchas tarjetas gráficas, tarjetas de sonido, dispositivos SCSI y USB y otros periféricos. x-devian puede ser usuado como una demo de Linux, un CD educacional, sistema de rescate, o adaptado y usado como plataforma comercial de demostración de productos. No es necesario instalar nada en el disco duro. Debido a la descrompresion bajo demanda. El CD tiene casi 2 GB de programas ejecutables instalados en él. Basado en knoppix®.

¿Qué es x-devian?

Si queremos especificar idioma Cuando aparezca el promt de carga, selecciona el idioma. En nuestro caso sería castellano, por lo tanto escribiremos: boot: knoppix lang=es pulsa ENTER (no escribas este trozo 'boot:', por supuesto!).

Para arrancar el CD, indique en la BIOS que arranque de CD, ponga el CD en la unidad, y enciéndalo. Si su equipo no soporta esta opción, deberá usar un disco de arranque. Puede crear el disco de la imagen del CD en META/boot.img o pedirlo por web.

¿Cómo arrancar x-devian?

de RAM está recomendado para usar productos de oficina), unidad de CD-ROM, o una unidad de disco y un CD-ROM (IDE/ATAPI o SCSI) normal, tarjeta SVGAcompatible, ratones Serie o PS/2 o IMPS/2compatible o USB.

Castellano

de cada paquete.

Si no hay indicación contraria específica, los programas en CD están bajo GNU GENERAL PUBLIC LICENSE. Similar a otras licencias de Open Source, esto significa que puedes copiar, modificar, redistribuir e incluso revender el CD sin restricciones, siempre que el receptor reciba la misma licencia. El código original de los paquetes estandar del CD están disponibles desde los proveedores originales (por ejemplo en los servidores FTP de Debian, RedHat, Mandrake). Paquetes individuales, especificados bajo GPL, pueden fallar ante otras licencias (por ejemplo Netscape). En caso de duda, las licencias pueden ser encontradas en la sección de ayuda de DEB-database ( dpkg-p package-name )

¿Qué Licencia usa x-devian?

[Otros idiomas: cn, de, da, es,fr, it, nl, pl, ru, sk, tr, tw, us]


79 (1)

When the boot prompt comes up, choose your language. Most of us speak English, so we'll type: boot: knoppix lang=en then press ENTER (you don't type the 'boot:' part, of course)

To start the CD, set up the BIOS of your computer to boot off the CD, put the CD in the drive, and power up the computer. If your computer doesn't support this option, you have to use a boot disk. You can create this disk from the image in META/boot.img on the CD.

How is X-devian started?

office products), bootable CD-ROM drive, or a boot floppy and standard CD-ROM (IDE/ATAPI or SCSI), standard SVGAcompatible graphics card, serial or PS/2 standard mouse or IMPS/2-compatible USB-mouse.

English

Intel-compatible CPU (i486 or later), 20 MB of RAM for text mode, at least 96 MB for graphics mode with KDE (at least 128 MB of RAM is recommended to use the various

What are the minimum system requirements?

x-devian is a bootable CD with a collection of GNU/Linux software, automatic hardware detection, and support for many graphics cards, sound cards, SCSI and USB devices and other peripherals. x-devian can be used as a Linux demo, educational CD, rescue system, or adapted and used as a platform for commercial software product demos. It is not necessary to install anything on a hard disk. Due to on-the-fly decompression, the CD can have up to 2 GB of executable software installed on it. Based on KNOPPIX速.

What is x-devian?

each software package.

database ( dpkg -p package-name ) of

found in the help sections or the DEB-

Netscape). If in doubt, the licenses can be

under another license (for example

packages, as specified by the GPL, may fall

at Debian, RedHat, Mandrake). Individual

providers (for example on the FTP servers

available from their respective original

of the standard packages on the CD are

receives the same license. The source code

without restrictions, as long as the recipient

modify, redistribute and even resell the CD

licenses, this means that you can copy,

LICENSE . Similar to other Open Source

the CD falls under the GNU GENERAL PUBLIC

If not otherwise specified, the software on

What license does the x-devian use?

ru, sk, tr, tw, us]

[other languages: cn, de, da, es,fr, it, nl, pl,


Instal·lació Un sistema operatiu GNU/Linux complert instal·lat en només 20 minuts: Ara arriba allò millor. Alguns usuaris, després de provar x-devian, decideixen instal·lar-ho permanentment al seu sistema. Aquest HOWTO dóna un exemple senzill de com portar a terme aquest procés d‚instal·lació pas a pas, amb la gràcia afegida de que anirà més ràpid que des del CD. Com instalar x-devian al teu ordinador: Carregueu el CD de x-devian.

2

Quan apareixi el promt de càrrega, seleccioneu l‚idioma. Al nostre cas seria castellà, per tant escriurem: boot: knoppix lang=es presioneu ENTER (no escriguis aquest troç 'boot:', per suposat!).

3

Espereu fins que el sistema hagi estat carregat totalment, inclós l‚escriptori Gnome.

4

Teclejeu CTRL-ALT-F1, per a obtenir una consola de root (a X-devian no hi ha contrasenyes) s‚hauria de veure a la pantalla una shell.

5

Escriviu: knx-hdinstall

6

Ara no hi ha res més a fer que seguir la instal·lació guiada d‚un menú. Això inclou: Crear una partició de Linux (com a poc 2.5 GB). Crear una partició swap (com a poc 256 MB). Muntar la partició de Linux com a root. Inicialitzar la partició swap. Copiar tots els arxius demanats (es fa automàticament). Configurar els paràmetres de la xarxa. Fixar els passwords. Configurar el bootloader (LILO o Grub) (Avís: teniu cura amb això. El teu sistema no hi serà capaç de carregar Linux si no es configurat adequadament. Pots utilitzar LILO (LInux LOader) o GRUB Bootloader). Reinicieu sense el CD.

Catalá

1

Llest, ja tens instal·lat Linux!. Ara potser vulguis personalitzar una mica el teu sistema, posar fons de pantalla, temes d‚escriptori, etc... . Però el treball dur ja està fet.

81 (1)


Instalación Un sistema operativo GNU/Linux completo instalado en tan solo 20 minutos: Pero ahora viene lo mejor. Algunos usuarios, tras probar x-devian, deciden instalarlo permanentemente en su sistema. Este HOWTO da un ejemplo sencillo de como llevar a cabo este proceso de instalación paso a paso, con la gracia añadida de que correrá más rápido que desde el CD.

Castellano

Cómo instalar x-devian en tu ordenador: 1

Carga el CD de x-devian.

2

Cuando aparezca el promt de carga, selecciona el idioma. En nuestro caso sería castellano, por lo tanto escribiremos: boot: knoppix lang=es pulsa ENTER (no escribas este trozo 'boot:', por supuesto!).

3

Espera hasta que el sistema haya sido cargado totalmente, incluido el escritorio KDE.

4

Teclea CTRL-ALT-F1, para obtener una consola de root (en X-devian no hay contraseñas) deberías ver en pantalla una shell.

5

Escribe: knx-hdinstall.

6

Ahora no hay más que seguir la instalación guiada en un menú. Esto incluye: Crear una partición de Linux (al menos 2.5 GB). Crear una partición swap (al menos 256 MB). Montar la partición de Linux como root. Inicializar la partición swap. Copiar todos los archivos requeridos (se hace automáticamente). Configurar los parámetros de red. Fijar los passwords. Configurar el bootloader (LILO o Grub) ( Aviso: ten cuidado con esto, tu sistema será incapaz de cargar Linux si no lo configuras adecuadamente. Puedes usar LILO (LInux LOader) o GRUB Bootloader). Reinicia sin el CD.

Listo, ¡ya tienes instalado Linux!. Ahora puede que quieras personalizar un poco tu sistema, poner fondos de pantalla, temas de escritorio, etc... . Pero el trabajo duro ya está hecho.

82 (1)


Installation Procedure Full GNU/Linux Desktop installed in 20 minutes flat! After seeing a x-devian, many users decide that they'd like to have x-devian permanently installed on their system. This HOWTO gives a simple step-by-step guide to putting x-devian on the hard disk, with the added bonus that it will run faster from then on.

1

Boot the X-devian CD.

2

When the boot prompt comes up, choose your language. Most of us speak English, so we'll type: boot: knoppix lang=en then press ENTER (you don't type the 'boot:' part, of course)

3

Wait till the system is fully launched, including the KDE desktop

4

Press CTRL-ALT-F1, to get a root console. You should see a shell prompt

5

Type: knx-hdinstall

6

Follow the guided installation menus. This will include: Creating a Linux partition (at least 2.5GB Creating a Linux Swap partition (at least 256MB) 'Mounting' the Linux partition as root Initialising the swap partition Copying all the required files (automatically) Setting up networking Setting passwords Setting up the bootloader ( Note: take care with this stage - it could render your system incapable of booting into Windows. If you really need Windows, then it might be a good idea to set up GRUB Bootloader with a 'chainloader' entry, so that you can dual boot. Working this out is an exercise left to the reader - there are too many possible scenarios for me to cover in this short guide. Also see man grub and the files in /usr/share/doc/grub ) Rebooting (without the CD)

Hey, presto, you've got a fully installed GNU/Linux desktop From here on in, you'll probably want to fine-tune a few things, set up themes, backgrounds etc. But most of the hard work is already done for you!

83 (1)

English

To get X-devian installed onto your hard drive:


84 (1)


85 (1)


86 (1)


87 (1)


88 (1)


89 (1)


Llicència pública general de GNU Versió 2, Juny de 1991 Copyright (C) 1989, 1991 Free Software Foundation, Inc. 59 Temple Place - Suite 330, Boston, MA 02111-1307, USA Es permet que tothom faci còpies literals d'aquest document de llicència i les distribueixi, però no és permès modificar-lo.

PREÀMBUL Les llicències de la major part de programari estan pensades per prendre-us la llibertat de compartir-lo i modificar-lo. Contràriament, la Llicència pública general de GNU pretén garantir-vos la llibertat de compartir i modificar el programari lliure -- assegurar-se que el programari sigui lliure per a tots els seus usuaris i usuàries. Aquesta Llicència pública general de GNU afecta la majoria del programari de la Free Software Foundation (fundació pel programari lliure) i a qualsevol altre programa els autors o autores del qual decideixin usarla (algun altre programari de la Free Software Foundation, en canvi, està protegit per la Llicència pública general per a biblioteques de GNU [NdeT: aquesta llicència, la LGPL, és la que actualment la FSF anomena Llicència pública menys general]). També podeu aplicar-la als vostres programes. Quan parlem de programari lliure (free software) ens referim a la llibertat, no al preu [NdeT: en català no hi ha l'ambigüitat que hi ha en anglès]. Les nostres llicències públiques generals estan pensades per assegurar que tingueu la llibertat de distribuir còpies del programari lliure (i cobrar per aquest servei si així ho voleu), que rebeu el codi font o que el pugueu rebre si el voleu, que pugueu modificar el programari o fer-ne servir parts en programes lliures nous; i que sapigueu que podeu fer aquestes coses. Per protegir els vostres drets, hem d'imposar restriccions que prohibeixin a tothom denegar-vos aquests drets o demanar-vos que hi renuncieu. Aquestes restriccions suposen algunes responsabilitats per a vós si distribuïu còpies del programari o si el modifiqueu. Per exemple, si distribuïu còpies d'un aquests programes, tant si és de franc com per un preu, heu de donar als destinataris els mateixos drets que teniu vós. Us heu d'assegurar que també ells rebin o puguin obtenir el codi font. I els heu de fer saber aquests termes per tal que coneguin els seus drets. Protegim els vostres drets en dos passos: (1) Ens reservem el copyright del programari, i (2) us oferim aquesta llicència que us dóna permís legal per copiar, distribuir i/o modificar el programari. A més a més, per protegir-nos i protegir l'autor o autora, volem estar segurs que tothom entén que no hi ha cap garantia per a aquest programari lliure. Si algú modifica el programari i el passa, volem que els destinataris sàpiguen que el que tenen no és l'original, per tal que qualsevol problema que haguessin pogut introduir terceres persones no repercuteixi en la reputació de l'autor o autora original. Finalment, qualsevol programa lliure està constantment amenaçat per les patents de programari. Volem evitar el perill de que els redistribuïdors d'un programa lliure acabin obtenint llicències de patents, i de resultes el programa esdevingui propietat exclusiva d'algú. Per evitar-ho, he deixat clar que de qualsevol patent se n'han d'emetre llicències per a tothom o no emetre'n cap. Les condicions exactes per a la còpia, distribució i modificació són les següents. TERMES I CONDICIONS PER A LA CÒPIA, DISTRIBUCIÓ I MODIFICACIÓ 0. Aquesta llicència afecta a qualsevol programa o altra obra que contingui un avís del posseïdor del copyright que digui que es pot distribuir sota els termes d'aquesta llicència pública general. D'ara endavant, el "programa" es refereix a aquest programa o obra, i una "obra basada en el programa" voldrà dir el programa o qualsevol obra derivada segons la llei de copyright: és a dir una obra que contingui

el programa o alguna part d'ell, ja sigui literalment o amb modificacions o bé traduït a altres llengües. (Per això mateix, les traduccions s'inclouen sense cap limitació en el terme "modificació"). Ens referim a Cada beneficiari de la llicència com a "vós". Les activitats que no siguin còpia, distribució o modificació no estan contemplades en aquesta llicència, queden fora del seu àmbit. No es restringeix l'acte d'executar el programa, i la sortida del programa queda contemplada només si el seu contingut constitueix una obra basada en el programa (independentment de que s'hagi creat executant el programa). Que aquest sigui el cas o no depèn de què faci el programa. 1. Podeu copiar i distribuir còpies literals del codi font del programa tal i com el rebeu, en qualsevol mitjà, sempre i quan publiqueu en cada còpia, de manera adient i ben visible, una nota de copyright i una renúncia de garantia; manteniu intactes tots els avisos que fan referència a aquesta llicència i a l'absència de garanties de cap mena; i lliureu a qualsevol altre destinatari del programa una còpia d'aquesta llicència juntament amb el programa. Podeu cobrar un preu per l'acte físic de trametre una còpia i podeu, si així ho voleu, oferir alguna garantia a canvi d'un preu. 2. Podeu modificar la còpia o còpies del programa o qualsevol tros, tot fornint una obra basada en el programa, i podeu copiar i distribuir aquestes modificacions o obres sota els termes de la Secció 1 anterior, sempre i quan també compliu les següents condicions: a) Heu de fer que els fitxers modificats portin indicacions ben visibles que diguin que heu modificat els fitxers i la data de la modificació. b) Heu d'atorgar gratuïtament a totes les terceres parts els termes d'aquesta mateixa llicència sobre la totalitat de qualsevol obra que distribuïu o publiqueu, que completament o en part contingui o sigui un derivat del programa o qualsevol part d'aquest. c) Si el programa modificat normalment llegeix instruccions interactivament quan s'executa, heu de fer que quan s'arrenqui per a aquest ús interactiu de la manera més habitual, imprimeixi o mostri un missatge que inclogui una nota de copyright adient i un avís de que no hi ha garantia (o, si de cas, que digui que la garantia l'oferiu vós mateix) i que els usuaris poden redistribuir el programa sota aquestes condicions, i que indiqui a l'usuari o usuària com veure una còpia d'aquesta llicència. (Excepció: si el mateix programa és interactiu però normalment no escriu un missatge d'aquesta mena, la vostra obra basada en el programa tampoc cal que l'escrigui). Aquests requeriments afecten a l'obra modificada com un tot. Si hi ha parts identificables que no estan derivades del programa, i es poden considerar raonablement com a obres independents i separades en si mateixes, aleshores aquesta llicència i els seus termes no s'apliquen a aquelles parts quan les distribuïu com a obres separades. Però quan distribuïu aquestes mateixes parts integrades en un tot que sigui una obra basada en el programa, la distribució del tot s'ha de fer d'acord amb els termes d'aquesta llicència, i els permisos atorgats a altres beneficiaris abasten el tot sencer i, per tant, totes i cadascuna de les parts, independentment de qui les hagi escrites.. Així doncs, la intenció d'aquesta secció no és reclamar o disputar-vos cap dret a codi que hagueu escrit del tot vós mateix. La intenció és més aviat exercir el dret a controlar la distribució d'obres derivades o col·lectives basades en el programa. A més a més, la simple agregació amb el programa (o amb una obra basada en el programa) d'altres obres no basades en el programa en un volum d'un mitjà d'emmagatzemament o de distribució no posa aquestes altres obres sota l'àmbit de la llicència. 3. Podeu copiar i distribuir el programa (o una obra basada en el programa, segons la secció 2) en forma executable o de codi objecte d'acord amb els termes de les Seccions 1 i 2 anteriors, sempre i quan també feu una de les coses següents: a) L'acompanyeu amb el codi font complet corresponent, capaç de ser llegit per un ordinador i en un mitjà utilitzat habitualment per a l'intercanvi de programari; o


b) L'acompanyeu amb un oferiment per escrit, amb validesa com a mínim fins al cap de tres anys, de subministrar a tota tercera part, i per un preu no superior al que us costi físicament realitzar la distribució, el codi font complet corresponent, que es distribuirà d'acord amb els termes de les seccions 1 i 2 anteriors en un mitjà utilitzat habitualment per a l'intercanvi de programari; o,

distribució de programari lliure, que s'implementa amb pràctiques de llicència pública. Molta gent ha fet generoses contribucions a l'ampli ventall de programari distribuït per aquest sistema refiant-se de l'aplicació consistent del sistema; li pertoca a l'autor, autora o donant decidir si vol distribuir programari per algun altre sistema, i un beneficiari de la llicència no pot imposar aquesta opció.

c) L'acompanyeu amb la informació que hagueu rebut de l'oferiment de distribuir el codi font corresponent (Aquesta alternativa només és permesa per a la distribució no comercial i només si heu rebut el programa en forma executable o de codi objecte amb aquest oferiment, d'acord amb la subsecció b anterior).

Aquesta secció pretén deixar del tot clar el que es considera una conseqüència de la resta de la llicència.

El codi font per a una obra vol dir la forma preferida de l'obra per tal de fer-hi modificacions. Per una obra executable, el codi font complet vol dir tot el codi font per tots els mòduls que conté, més tots els fitxers de definició d'interfícies associats si s'escau, més els scripts que es facin servir per controlar la compilació i la instal·lació de l'executable si s'escau. Tanmateix, fent una excepció especial, el codi font que es distribueixi no cal que inclogui res del que normalment es distribueixi (sia en forma binària o de codi font) amb els components principals (compilador, nucli o similars) del sistema operatiu en què s'executa el programa, tret que el component en qüestió acompanyi l'executable. Si la distribució de l'executable consisteix en donar accés per copiarlo d'un lloc determinat, aleshores serveix com a distribució del codi font el fet de donar un accés equivalent per copiar el codi font, encara que les terceres parts no estiguin obligades a copiar el codi font en copiar el codi objecte. 4. No podeu copiar, modificar, reemetre llicències, o distribuir el programa si no és de la forma expressa que atorga aquesta Llicència. Qualsevol altre intent de copiar, modificar, reemetre llicències, o distribuir el programa és il·lícit i finalitzarà automàticament els drets que hagueu obtingut d'aquesta llicència. Tanmateix, les parts que hagin rebut de vós còpies o drets d'acord amb aquesta llicència no veuran les seves llicències finalitzades mentre segueixin observant-les estrictament. 5. No esteu obligat a acceptar aquesta llicència, donat que no l'heu signada. Tanmateix, no hi ha cap altra opció que us doni permís per modificar o distribuir el programa o les seves obres derivades. Aquestes accions queden prohibides per la llei si no accepteu aquesta llicència. Així doncs, en modificar o distribuir el programa o les seves obres derivades, esteu indicant que accepteu aquesta llicència per fer-ho, i tots els seus termes i condicions per copiar, distribuir o modificar el programa o obres basades en ell. 6. Cada cop que distribuïu el programa (o qualsevol obra basada en el programa), el destinatari rep automàticament, de qui va emetre la llicència originàriament, una llicència per copiar, distribuir o modificar el programa sotmesa a aquests termes i condicions. No podeu imposar cap més restricció a l'exercici dels drets que aquí es confereixen. No sou responsable de fer complir aquesta llicència a terceres parts. 7. Si, a conseqüència d'una decisió judicial, una demanda per infracció d'una patent o per qualsevol altra raó (no exclusivament relacionada amb patents), se us imposen condicions (tant si és per ordre judicial, acord, o el que sigui) que contradiuen les condicions d'aquesta llicència, no quedeu excusat de les condicions d'aquesta llicència. Si no us és possible distribuir de manera que satisfeu alhora les obligacions que us imposa aquesta llicència i qualsevol altra obligació pertinent, aleshores resulta que no podeu distribuir el programa en absolut. Per exemple, si una llicència de patent no permetés redistribuir gratuïtament el programa a aquells que hagin rebut còpies de vós directament o indirecta, aleshores la única manera en què podríeu satisfer tant això com aquesta llicència seria abstenir-vos completament de distribuir el programa. Si qualsevol fragment d'aquesta secció quedés invalidat o no es pogués fer complir en qualsevol circumstància particular, la intenció és que s'apliqui el balanç de la secció, i que s'apliqui la secció en la seva totalitat en altres circumstàncies. El propòsit d'aquesta secció no és induir-vos a infringir cap patent ni cap altre requeriment del dret a la propietat, o a discutir-ne la validesa; l'únic propòsit d'aquesta secció és protegir la integritat del sistema de

8. Si hi ha països que restringeixen la distribució o l'ús del programari, ja sigui per patents o per interfícies sota copyright, el posseïdor del copyright original que posi el programa sota aquesta llicència pot afegir limitacions geogràfiques explícites que excloguin aquests països, de manera que la distribució només quedi permesa dintre dels països no exclosos, o entre ells. En tal cas, aquesta llicència incorpora la limitació com si estigués escrita en el text de la llicència. 9. La Free Software Foundation (Fundació per al programari lliure) pot publicar versions revisades o noves de la llicència pública general de tant en tant. Aquestes versions noves seran semblants en esperit a la versió present, però poden diferir en detalls per tractar nous neguits o problemes. Cada versió rep un número de versió distintiu. Si el programa especifica un número de versió d'aquesta llicència que li és aplicable i "qualsevol versió posterior", teniu l'opció de seguir els termes i condicions de la versió especificada o de qualsevol versió publicada posteriorment per la Free Software Foundation. Si el programa no especifica un número de versió d'aquesta llicència, podeu triar qualsevol versió que hagi publicat la Free Software Foundation en qualsevol data. 10. Si voleu incorporar parts del programa en altres programes lliures les condicions de distribució dels quals són diferents, escriviu a l'autor per demanar-li permís. Per al programari que està sota copyright de la Free Software Foundation, escriviu a la Free Software Foundation; de vegades fem excepcions per permetre-ho. Prendrem la nostra decisió guiats pels dos objectius de mantenir la condició de lliure de tots els derivats del nostre programari lliure i de promoure la compartició i la reutilització del programari en general. ABSÈNCIA DE GARANTIES 11. COM QUE LA LLICÈNCIA DEL PROGRAMA ÉS GRATUÏTA, NO HI HA GARANTIA PER AL PROGRAMA, EN LA MESURA QUE HO PERMETI LA LLEI APLICABLE. EXCEPTE EL QUE ALTRAMENT ES DIGUI PER ESCRIT, ELS POSSEÏDORS DEL COPYRIGHT I/O ALTRES PARTS SUBMINISTREN EL PROGRAMA "TAL QUAL" SENSE CAP MENA DE GARANTIA, NI EXPLÍCITA NI IMPLÍCITA, INCLOSES, ENTRE ALTRES, LES GARANTIES IMPLÍCITES DE COMERCIALITZABILITAT I APTITUD PER A PROPÒSITS DETERMINATS. TOT EL RISC PEL QUE FA A LA QUALITAT I RENDIMENT DEL PROGRAMA ÉS VOSTRE. EN CAS QUE EL PROGRAMA RESULTÉS DEFECTUÓS, VÓS ASSUMIU TOT EL COST D'ASSISTÈNCIA, REPARACIÓ O CORRECCIÓ. 12. EL POSSEÏDOR DEL COPYRIGHT, O QUALSEVOL ALTRA PART QUE PUGUI MODIFICAR O REDISTRIBUIR EL PROGRAMA TAL I COM ES PERMET MÉS AMUNT NO US HAURÀ DE RESPONDRE EN CAP CAS, TRET DEL QUE REQUEREIXI LA LLEI APLICABLE O ELS ACORDS PER ESCRIT, PER PERJUDICIS, INCLOSOS ELS INCIDENTALS, DERIVATS, ESPECIALS O GENERALS QUE ES DERIVIN DE L'ÚS O DE LA IMPOSSIBILITAT D'ÚS DEL PROGRAMA (INCLOSES ENTRE D'ALTRES LES PÈRDUES DE DADES, LES DADES QUE EL PROGRAMA HAGI MALMÈS, LES PÈRDUES QUE US HAGI PROVOCAT A VÓS O A TERCERS O LA IMPOSSIBILITAT DE QUE EL PROGRAMA FUNCIONI AMB QUALSEVOL ALTRE PROGRAMA), FINS I TOT SI AQUEST POSSEÏDOR O ALTRA PART HA ESTAT ADVERTIDA DE LA POSSIBILITAT D'AQUESTS PERJUDICIS. FINAL DELS TERMES I CONDICIONS


Licencia pública general de GNU Versión 2, Junio de 1991 Copyright (C) 1989, 1991 Free Software Foundation, Inc. 59 Temple Place - Suite 330, Boston, MA 02111-1307, USA

del mismo bajo la ley de derechos de autor: es decir, un trabajo que contenga el Programa o alguna porción de el, ya sea íntegra o con modificaciones y/o traducciones a otros idiomas. De aquí en adelante "traducción" estará incluida (pero no limitada a) en el término "modificación", y la persona a la que se aplique esta licencia será llamado "usted".

Otras actividades que no sean copia, distribución o modificación no están Toda persona tiene permiso de copiar y distribuir copias fieles de este cubiertas en esta licencia y están fuera de su alcance. El acto de ejecutar documento de licencia, pero no se permite hacer modificaciones. el programa no está restringido, y la salida de información del programa está cubierta sólo si su contenido constituye un trabajo basado en el Programa (es independiente de si fue resultado de ejecutar el programa). PREAMBULO Si esto es cierto o no depende de la función del programa. Los contratos de licencia de la mayor parte del software están diseñados para quitarle su libertad de compartir y modificar dicho software. En 1. Usted puede copiar y distribuir copias fieles del código fuente del contraste, la "GNU General Public License" pretende garantizar su libertad programa tal como lo recibió, en cualquier medio, siempre que proporcione de compartir y modificar el software "libre", esto es para asegurar que el de manera conciente y apropiada una nota de derechos de autor y una software es libre para todos sus usuarios. Esta licencia pública general se declaración de no garantía, además de mantener intactas todas las notas aplica a la mayoría del software de la "FSF Free Software Foundation" que se refieran a esta licencia y a la ausencia de garantía, y que le (Fundación para el Software Libre) y a cualquier otro programa de software proporcione a las demás personas que reciban el programa una copia de cuyos autores así lo establecen. Algunos otros programas de software de esta licencia junto con el Programa. la Free Software Foundation están cubiertos por la "LGPL Library General Public License" (Licencia Pública General para Librerías), la cual puede Usted puede aplicar un cargo por el acto físico de transferir una copia, y aplicar a sus programas también. ofrecer protección de garantía por una cuota, lo cual no compromete a que el autor original del Programa responda por tal efecto. Cuando hablamos de software libre, nos referimos a libertad, no precio. Nuestras licencias "General Public Licenses" están diseñadas para asegurar 2. Usted puede modificar su copia del Programa o de cualquier parte de que: el, formando así un trabajo basado en el Programa, y copiar y distribuir tales modificaciones o bién trabajar bajo los términos de la sección 1 usted tiene la libertad de distribuir copias del software libre (y cobrar por arriba descrita, siempre que cumpla con las siguientes condiciones: ese sencillo servicio si así lo desea) recibir el código fuente (o tener la posibilidad de obtenerlo si así lo desea) que usted puede modificar el Usted debe incluir en los archivos modificados notas declarando que software o utilizar partes de el en nuevos programas de software libre que modificó dichos archivos y la fecha de los cambios. usted esté enterado de que tiene la posibilidad de hacer todas estas cosas. Usted debe notificar que ese trabajo que distribuye contiene totalmente o en partes al Programa, y que debe ser licenciado como un conjunto sin Para proteger sus derechos, necesitamos hacer restricciones que prohiban cargo alguno a cualquier otra persona que reciba sus modificaciones bajo a cualquiera denegarle estos derechos o a pedirle que renuncie a ellos. los términos de esta Licencia. Estas restricciones se traducen en algunas responsabilidades para usted Si el programa modificado lee normalmente comandos interactivamente si distribuye copias del software, o si lo modifica. cuando es ejecutado, usted debe presentar un aviso, cuando el programa inicie su ejecución en ese modo interactivo de la forma más ordinaria, Por ejemplo, si usted distribuye copias de un programa, ya sea gratuitamente que contenga una noticia de derechos de autor y un aviso de que no existe o por algun importe, usted debe dar al que recibe el software todos los garantía alguna (o que sí existe si es que usted la proporciona) y que los derechos que usted tiene sobre el mismo. Debe asegurarse también que usuarios pueden redistribuir el programa bajo esas condiciones, e reciban el código fuente o bién que puedan obtenerlo si lo desean. Y por informando al usuario como puede ver una copia de esta Licencia. último debe mostrarle a esa persona estos términos para que conozca los (Excepción: si el programa en sí es interactivo pero normalmente no derechos de que goza. muestra notas, su trabajo basado en el Programa no tiene la obligación de mostrar tales notas) Nosotros protegemos sus derechos en 2 pasos: (1) protegiendo los derechos de autor del software y (2) ofreciendole este contrato de licencia que le Estos requerimientos aplican al trabajo modificado como un todo. Si otorga permiso legal para copiar, distribuir y modificar el software. existen secciones identificables de tal trabajo que no son derivadas del Programa original, y pueden ser razonablemente consideradas trabajos Además, para la protección de los autores de software y la nuestra, separados e independientes como tal, entonces esta Licencia y sus términos queremos asegurarnos de que toda persona entienda que no existe ninguna no aplican a dichas secciones cuando usted las distribuye como trabajos garantía del software libre. Si el software es modificado por alguien y lo separados. Pero cuando usted distribuye las mismas secciones como parte distribuye, queremos que quienes lo reciban sepan que la copia que de un todo que es un trabajo basado en el Programa, la distribución del obtuvieron no es la original, por lo que cualquier problema provocado conjunto debe ser bajo los términos de esta Licencia, cuyos permisos para por quien realizó la modificación no afectará la reputación del autor otras personas que obtengan el software se extienden para todo el software, original. así como para cada parte de el, independientemente de quién lo escribió. Finalmente, cualquier programa de software libre es constantemente amenazado por las patentes de software. Deseamos evadir el peligro de que los re-distribuidores de un programa de software libre obtenga individualmente los derechos de patente con el fin de volver dicho programa propietario. Para prevenir esto, hemos dejado en claro que cualquier patente deberá ser licenciada para el uso libre de toda persona o que no esté licenciada del todo.

No es la intención de esta sección de reclamar derechos o pelear sus derechos sobre trabajos hechos enteramente por usted, en lugar de eso, la intención es ejercer el derecho de controlar la distribución de los trabajos derivados o colectivos basados en el Programa.

Adicionalmente, el simple agregado de otro trabajo NO basado en el Programa al Programa en cuestión (o a un trabajo basado en el Programa) en algún medio de almacenamiento no pone el otro trabajo bajo el alcance A continuación se describen con precisión los términos y condiciones de esta Licencia. para copiar, distribuir y modificar el software. 3. Usted puede copiar y distribuir el Programa (o un trabajo basado en él, bajo la Sección 2) en código objeto o en forma de ejecutable najo los TERMINOS Y CONDICIONES PARA COPIA, MODIFICACION términos de las secciones 1 y 2 arriba descritas siempre que cumpla los Y DISTRIBUCION siguientes requisitos: 0. Esta licencia aplica a cualquier programa o trabajo que contenga una nota puesta por el propietario de los derechos del trabajo estableciendo a) Acompañarlo con el correspondiente código fuente legible por la que su trabajo puede ser distribuido bajo los términos de esta "GPL máquina, que debe ser distribuído bajo los términos de las secciones 1 y General Public License". El "Programa", utilizado en lo subsecuente, se 2 y en un medio comunmente utilizado para el intercambio de software, refiere a cualquier programa o trabajo original, y el "trabajo basado en o el Programa" significa ya sea el Programa o cualquier trabajo derivado


b) Acompañarlo con una oferta escrita, válida por al menos 3 años y para cualquier persona, por un cargo no mayor al costo que conlleve la distribución física del código fuente correspondiente en un medio comunmente utilizado para el intercambio de software, o

este sistema favoreciendo así la constante aplicación de este sistema de distribución; es decisión del autor/donador si su Programa será distribuído utilizando este u otro sistema de distribución, y la persona que recibe el software no puede obligarlo a hacer ninguna elección en particular.

c) Acompañarlo con la información que usted recibió sobre la oferta de distribución del código fuente correspondiente. (Esta alternativa está permitida sólo para distribución no-comercial y sólo si usted recibió el Programa en código objeto o en forma de ejecutable con tal oferta de acuerdo a la subsección b anterior)

Esta sección pretende dejar muy en claro lo que se cree que será una consecuencia del resto de esta Licencia.

El código fuente de un trabajo significa la forma preferida de hacer modificaciones al mismo. Para un trabajo ejecutable, un código fuente completo significa todo el código fuente de todos los módulos que contiene, mas cualquier archivo de definición de interfases, mas los programas utilizados para controlas la compilación y la instalación del ejecutable.

8. Si la distribución y/o el uso del Programa se restringe a algunos países ya sea por patentes, interfases protegidas por derechos de autor, el propietario original de los derechos de autor que ubica su Programa bajo esta Licencia puede agregar una restricción geográfica de distribución explícita excluyendo los países que aplique, dando como resultado que su distribución sólo se permita en los países no excluídos. En tal caso, esta Licencia incorpora la limitación como si hubiera sido escrita en el cuerpo de esta misma Licencia.

Sinembargo, como excepción especial, no se requiere que el código fuente distribuído incluya cualquier cosa que no sea normalmente distribuída con las componentes mayores (compilador, kernel, etc.) del sistema operativo en el cual el ejecutable corre, a menos de que una componente en particular acompañe al ejecutable.

9. La "FSF Free Software Foundation" puede publicar versiones nuevas o revisadas de la "GPL General Public License" de uno a otro momento. Estas nuevas versiones mantendrán el espíritu de la presente versión, pero pueden diferir en la inclusión de nuevos problemas o en la manera de tocar los problemas o aspectos ya presentes.

Cada versión tendrá un número de versión que la distinga. Si el Programa especifica un número de versión para esta Licencia que aplique a él y "cualquier versión subsecuente", usted tiene la opción de seguir los términos y condiciones de dicha versión o de cualquiera de las posteriores versiones publicadas por la "FSF". Si el programa no especifica una versión en especial de esta Licencia, usted puede elegir entre cualquiera de las 4. Usted no puede copiar, modificar, sub-licenciar ni distribuir el Programa versiones que han sido publicadas por la "FSF". a menos que sea expresamente bajo esta Licencia, de otra forma cualquier intento de copiar, modificar, sub-licenciar o distribuir el programa es nulo, 10. Si usted desea incorporar partes del Programa en otros Programas de y automáticamente causará la pérdida de sus derechos bajo esta Licencia. software libre cuyas condiciones de distribución sean distintas, deberá Sin embargo, cualquier persona que haya recibido copias o derechos de escribir al autor solicitando su autorización. Para programas de software usted bajo esta Licencia no verán terminadas sus Licencias ni sus derechos protegidas por la "FSF Free Software Foundation", deberá escribir a la perdidos mientras ellas continúen cumpliendo los términos de esta Licencia. "FSF" solicitando autorización, en ocasiones hacemos excepciones. Nuestra decisión será guiada por dos metas principales: mantener el estado de 5. Usted no está obligado a aceptar esta Licencia, dado que no la ha libertad de todos los derivados de nuestro software libre promover el uso firmado. Sin embargo, nada le otorga el permiso de modificar o distribuir comunitario y compartido del software en general. el Programa ni sus trabajos derivados. Estas acciones están prohibidas por la ley si usted no acepta esta Licencia. Sin embargo, modificando o distribuyendo el Programa (o cualquier trabajo basado en el Programa) NO EXISTE GARANTIA ALGUNA indica su aceptación de esta Licencia y de todos sus términos y condiciones 11. DEBIDO A QUE EL PROGRAMA SE OTORGA LIBRE DE CARGOS para copiar, distribuir o modificar el Programa y/o trabajos basados en el. Y REGALIAS, NO EXISTE NINGUNA GARANTIA PARA EL MISMO HASTA DONDE LO PERMITA LA LEY APLICABLE. A EXCEPCION 6. Cada vez que usted redistribuye el Programa (o cualquier trabajo basado DE QUE SE INDIQUE OTRA COSA, LOS PROPIETARIOS DE LOS en el Programa), la persona que lo recibe automáticamente recibe una DERECHOS DE AUTOR PROPORCIONAN EL PROGRAMA "COMO licencia del autor original para copiar, distribuir o modificar el Programa ES" SIN NINGUNA GARANTIA DE NINGUN TIPO, YA SEA sujeto a estos términos y condiciones. Usted no puede imponer ninguna EXPLICITA O IMPLICITA, INCLUYENDO, PERO NO LIMITADA A, restricción adicional a las personas que reciban el Programa sobre los LAS GARANTIAS QUE IMPLICA EL MERCADEO Y EJERCICIO DE derechos que en esta Licencia se les otorga. Usted no es responsable de UN PROPOSITO EN PARTICULAR. CUALQUIER RIESGO DEBIDO A LA CALIDAD Y DESEMPEÑO DEL PROGRAMA ES TOMADO forzar a terceras personas en el cumplimiento de esta Licencia. COMPLETAMENTE POR USTED. SI EL SOFTWARE MUESTRA 7. Si como consecuencia de un veredicto de un juzgado o por el alegato ALGUN DEFECTO, USTED CUBRIRA LOS COSTOS DE CUALQUIER de infringir una patente o por cualquier otra razón (no limitado solo a SERVICIO, REPARACION O CORRECCION DE SUS EQUIPOS Y/O cuestiones de patentes) se imponen condiciones sobre usted que contradigan SOFTWARE QUE REQUIERA. Si la distribución del ejecutable o del código objeto se hace ofreciendo acceso a copiar desde un lugar designado, entonces el ofrecer acceso equivalente para copiar el código fuente desde el mismo lugar se considera distribución del código fuente, aunque las demás personas no copien el código fuente junto con el código objeto.

los términos y condiciones de esta Licencia, éstas no le excusan de los términos y condiciones aquí descritos. Si usted no puede distribuir el producto cumpliendo totalmente con las obligaciones concernientes a la resolución oficial y al mismo tiempo con las obligaciones que se describen en este contrato de Licencia, entonces no podrá distribuir más este producto. Por ejemplo, si una licencia de patente no permitirá la distribución del Programa de forma libre de regalías (sin pago de regalías) por parte de quienes lo reciban directa o indirectamente, entonces la única forma de cumplir con ambas obligaciones es renunciar a la distribución del mismo. Si cualquier parte de esta sección resulta inválida, inaplicable o no obligatoria bajo cualquier circunstancia en particular, la tendencia de esta es a aplicarse, y la sección completa se aplicará bajo otras circunstancias.

12. EN NINGUN CASO NI BAJO NINGUNA CIRCUNSTANCIA EXCEPTO BAJO SOLICITUD DE LA LEY O DE COMUN ACUERDO POR ESCRITO, NINGUN PROPIETARIO DE LOS DERECHOS DE AUTOR NI TERCERAS PERSONAS QUE PUDIERAN MODIFICAR Y/O REDISTRIBUIR EL PROGRAMA COMO SE PERMITE ARRIBA, SERAN RESPONSABLES DE LOS DAÑOS CORRESPONDIENTES AL USO O IMPOSIBILIDAD DE USAR EL PROGRAMA, SIN IMPORTAR SI SON DAÑOS GENERALES, ESPECIALES, INCIDENTALES O CONSEQUENTES CORRESPONDIENTES AL USO O IMPOSIBILIDAD DE USAR EL PROGRAMA (INCLUYENDO PERO NO LIMITADO A LA PERDIDA DE INFORMACION O DETERIORO DE LA MISMA AFECTANDOLO A USTED, A TERCERAS PERSONAS QUE SEA POR FALLAS EN LA OPERACION DEL PROGRAMA O SU INTERACCION CON OTROS PROGRAMAS) INCLUSIVE SI TAL PROPIETARIO U OTRAS PERSONAS HAYAN SIDO NOTIFICADAS DE TALES FALLAS Y DE LA POSIBILIDAD DE TALES DAÑOS.

La intención de esta sección no es la de inducirlo a infringir ninguna ley de patentes, ni tampoco infringir algún reclamo de derechos, ni discutir la validez de tales reclamos; esta sección tiene el único propósito de proteger la integridad del sistema de distribución del software libre, que está implementado por prácticas de licencia pública. Mucha gente ha hecho generosas contribuciones a la amplia gama de software distribuido bajo FIN DE TERMINOS Y CONDICIONES


GNU General Public License Version 2, June 1991 Copyright (C) 1989, 1991 Free Software Foundation, Inc. 59 Temple Place - Suite 330, Boston, MA 02111-1307, USA Everyone is permitted to copy and distribute verbatim copies of this license document, but changing it is not allowed. PREAMBLE The licenses for most software are designed to take away your freedom to share and change it. By contrast, the GNU General Public License is intended to guarantee your freedom to share and change free software-to make sure the software is free for all its users. This General Public License applies to most of the Free Software Foundation's software and to any other program whose authors commit to using it. (Some other Free Software Foundation software is covered by the GNU Library General Public License instead.) You can apply it to your programs, too. When we speak of free software, we are referring to freedom, not price. Our General Public Licenses are designed to make sure that you have the freedom to distribute copies of free software (and charge for this service if you wish), that you receive source code or can get it if you want it, that you can change the software or use pieces of it in new free programs; and that you know you can do these things. To protect your rights, we need to make restrictions that forbid anyone to deny you these rights or to ask you to surrender the rights. These restrictions translate to certain responsibilities for you if you distribute copies of the software, or if you modify it. For example, if you distribute copies of such a program, whether gratis or for a fee, you must give the recipients all the rights that you have. You must make sure that they, too, receive or can get the source code. And you must show them these terms so they know their rights. We protect your rights with two steps: (1) copyright the software, and (2) offer you this license which gives you legal permission to copy, distribute and/or modify the software. Also, for each author's protection and ours, we want to make certain that everyone understands that there is no warranty for this free software. If the software is modified by someone else and passed on, we want its recipients to know that what they have is not the original, so that any problems introduced by others will not reflect on the original authors' reputations. Finally, any free program is threatened constantly by software patents. We wish to avoid the danger that redistributors of a free program will individually obtain patent licenses, in effect making the program proprietary. To prevent this, we have made it clear that any patent must be licensed for everyone's free use or not licensed at all. The precise terms and conditions for copying, distribution and modification follow. TERMS AND CONDITIONS FOR COPYING, DISTRIBUTION AND MODIFICATION 0. This License applies to any program or other work which contains a notice placed by the copyright holder saying it may be distributed under the terms of this General Public License. The "Program", below, refers to any such program or work, and a "work based on the Program" means either the Program or any derivative work under copyright law: that is to say, a work containing the Program or a portion of it, either verbatim or with modifications and/or translated into another language. (Hereinafter, translation is included without limitation in the term "modification".) Each licensee is addressed as "you".

Activities other than copying, distribution and modification are not covered by this License; they are outside its scope. The act of running the Program is not restricted, and the output from the Program is covered only if its contents constitute a work based on the Program (independent of having been made by running the Program). Whether that is true depends on what the Program does. 1. You may copy and distribute verbatim copies of the Program's source code as you receive it, in any medium, provided that you conspicuously and appropriately publish on each copy an appropriate copyright notice and disclaimer of warranty; keep intact all the notices that refer to this License and to the absence of any warranty; and give any other recipients of the Program a copy of this License along with the Program. You may charge a fee for the physical act of transferring a copy, and you may at your option offer warranty protection in exchange for a fee. 2. You may modify your copy or copies of the Program or any portion of it, thus forming a work based on the Program, and copy and distribute such modifications or work under the terms of Section 1 above, provided that you also meet all of these conditions: a) You must cause the modified files to carry prominent notices stating that you changed the files and the date of any change. b) You must cause any work that you distribute or publish, that in whole or in part contains or is derived from the Program or any part thereof, to be licensed as a whole at no charge to all third parties under the terms of this License. c) If the modified program normally reads commands interactively when run, you must cause it, when started running for such interactive use in the most ordinary way, to print or display an announcement including an appropriate copyright notice and a notice that there is no warranty (or else, saying that you provide a warranty) and that users may redistribute the program under these conditions, and telling the user how to view a copy of this License. (Exception: if the Program itself is interactive but does not normally print such an announcement, your work based on the Program is not required to print an announcement.) These requirements apply to the modified work as a whole. If identifiable sections of that work are not derived from the Program, and can be reasonably considered independent and separate works in themselves, then this License, and its terms, do not apply to those sections when you distribute them as separate works. But when you distribute the same sections as part of a whole which is a work based on the Program, the distribution of the whole must be on the terms of this License, whose permissions for other licensees extend to the entire whole, and thus to each and every part regardless of who wrote it. Thus, it is not the intent of this section to claim rights or contest your rights to work written entirely by you; rather, the intent is to exercise the right to control the distribution of derivative or collective works based on the Program. In addition, mere aggregation of another work not based on the Program with the Program (or with a work based on the Program) on a volume of a storage or distribution medium does not bring the other work under the scope of this License. 3. You may copy and distribute the Program (or a work based on it, under Section 2) in object code or executable form under the terms of Sections 1 and 2 above provided that you also do one of the following: a) Accompany it with the complete corresponding machine-readable source code, which must be distributed under the terms of Sections 1 and 2 above on a medium customarily used for software interchange; or, b) Accompany it with a written offer, valid for at least three years, to give any third party, for a charge no more than your cost of physically


performing source distribution, a complete machine-readable copy of the corresponding source code, to be distributed under the terms of Sections 1 and 2 above on a medium customarily used for software interchange; or, c) Accompany it with the information you received as to the offer to distribute corresponding source code. (This alternative is allowed only for noncommercial distribution and only if you received the program in object code or executable form with such an offer, in accord with Subsection b above.) The source code for a work means the preferred form of the work for making modifications to it. For an executable work, complete source code means all the source code for all modules it contains, plus any associated interface definition files, plus the scripts used to control compilation and installation of the executable. However, as a special exception, the source code distributed need not include anything that is normally distributed (in either source or binary form) with the major components (compiler, kernel, and so on) of the operating system on which the executable runs, unless that component itself accompanies the executable. If distribution of executable or object code is made by offering access to copy from a designated place, then offering equivalent access to copy the source code from the same place counts as distribution of the source code, even though third parties are not compelled to copy the source along with the object code. 4. You may not copy, modify, sublicense, or distribute the Program except as expressly provided under this License. Any attempt otherwise to copy, modify, sublicense or distribute the Program is void, and will automatically terminate your rights under this License. However, parties who have received copies, or rights, from you under this License will not have their licenses terminated so long as such parties remain in full compliance. 5. You are not required to accept this License, since you have not signed it. However, nothing else grants you permission to modify or distribute the Program or its derivative works. These actions are prohibited by law if you do not accept this License. Therefore, by modifying or distributing the Program (or any work based on the Program), you indicate your acceptance of this License to do so, and all its terms and conditions for copying, distributing or modifying the Program or works based on it. 6. Each time you redistribute the Program (or any work based on the Program), the recipient automatically receives a license from the original licensor to copy, distribute or modify the Program subject to these terms and conditions. You may not impose any further restrictions on the recipients' exercise of the rights granted herein. You are not responsible for enforcing compliance by third parties to this License. 7. If, as a consequence of a court judgment or allegation of patent infringement or for any other reason (not limited to patent issues), conditions are imposed on you (whether by court order, agreement or otherwise) that contradict the conditions of this License, they do not excuse you from the conditions of this License. If you cannot distribute so as to satisfy simultaneously your obligations under this License and any other pertinent obligations, then as a consequence you may not distribute the Program at all. For example, if a patent license would not permit royalty-free redistribution of the Program by all those who receive copies directly or indirectly through you, then the only way you could satisfy both it and this License would be to refrain entirely from distribution of the Program. If any portion of this section is held invalid or unenforceable under any particular circumstance, the balance of the section is intended to apply and the section as a whole is intended to apply in other circumstances. It is not the purpose of this section to induce you to infringe any patents or other property right claims or to contest validity of any

such claims; this section has the sole purpose of protecting the integrity of the free software distribution system, which is implemented by public license practices. Many people have made generous contributions to the wide range of software distributed through that system in reliance on consistent application of that system; it is up to the author/donor to decide if he or she is willing to distribute software through any other system and a licensee cannot impose that choice. This section is intended to make thoroughly clear what is believed to be a consequence of the rest of this License. 8. If the distribution and/or use of the Program is restricted in certain countries either by patents or by copyrighted interfaces, the original copyright holder who places the Program under this License may add an explicit geographical distribution limitation excluding those countries, so that distribution is permitted only in or among countries not thus excluded. In such case, this License incorporates the limitation as if written in the body of this License. 9. The Free Software Foundation may publish revised and/or new versions of the General Public License from time to time. Such new versions will be similar in spirit to the present version, but may differ in detail to address new problems or concerns. Each version is given a distinguishing version number. If the Program specifies a version number of this License which applies to it and "any later version", you have the option of following the terms and conditions either of that version or of any later version published by the Free Software Foundation. If the Program does not specify a version number of this License, you may choose any version ever published by the Free Software Foundation. 10. If you wish to incorporate parts of the Program into other free programs whose distribution conditions are different, write to the author to ask for permission. For software which is copyrighted by the Free Software Foundation, write to the Free Software Foundation; we sometimes make exceptions for this. Our decision will be guided by the two goals of preserving the free status of all derivatives of our free software and of promoting the sharing and reuse of software generally. NO WARRANTY 11. BECAUSE THE PROGRAM IS LICENSED FREE OF CHARGE, THERE IS NO WARRANTY FOR THE PROGRAM, TO THE EXTENT PERMITTED BY APPLICABLE LAW. EXCEPT WHEN OTHERWISE STATED IN WRITING THE COPYRIGHT HOLDERS AND/OR OTHER PARTIES PROVIDE THE PROGRAM "AS IS" WITHOUT WARRANTY OF ANY KIND, EITHER EXPRESSED OR IMPLIED, INCLUDING, BUT NOT LIMITED TO, THE IMPLIED WARRANTIES OF MERCHANTABILITY AND FITNESS FOR A PARTICULAR PURPOSE. THE ENTIRE RISK AS TO THE QUALITY AND PERFORMANCE OF THE PROGRAM IS WITH YOU. SHOULD THE PROGRAM PROVE DEFECTIVE, YOU ASSUME THE COST OF ALL NECESSARY SERVICING, REPAIR OR CORRECTION. 12. IN NO EVENT UNLESS REQUIRED BY APPLICABLE LAW OR AGREED TO IN WRITING WILL ANY COPYRIGHT HOLDER, OR ANY OTHER PARTY WHO MAY MODIFY AND/OR REDISTRIBUTE THE PROGRAM AS PERMITTED ABOVE, BE LIABLE TO YOU FOR DAMAGES, INCLUDING ANY GENERAL, SPECIAL, INCIDENTAL OR CONSEQUENTIAL DAMAGES ARISING OUT OF THE USE OR INABILITY TO USE THE PROGRAM (INCLUDING BUT NOT LIMITED TO LOSS OF DATA OR DATA BEING RENDERED INACCURATE OR LOSSES SUSTAINED BY YOU OR THIRD PARTIES OR A FAILURE OF THE PROGRAM TO OPERATE WITH ANY OTHER PROGRAMS), EVEN IF SUCH HOLDER OR OTHER PARTY HAS BEEN ADVISED OF THE POSSIBILITY OF SUCH DAMAGES. END OF TERMS AND CONDITIONS


CC Attribution-ShareAlike 1.0 You are free: to copy, distribute, display, and perform the work to make derivative works to make commercial use of the work Under the following conditions: -Attribution. You must give the original author credit. -Share Alike. If you alter, transform, or build upon this work, you may distribute the resulting work only under a license identical to this one. For any reuse or distribution, you must make clear to others the license terms of this work. Any of these conditions can be waived if you get permission from the author. http://creativecommons.org/licenses/by-sa/1.0/legalcode


Individual Citizen Republic ProjectTM: El Sistema  

INDIVIDUAL CITIZEN REPUBLIC PROJECTTM: EL SISTEMA Technologies To The People Espai ZER01, Olot, 2003/2004 Daniel G. Andújar

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you