Page 1

1997 - 1998


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2


TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 1997-1998


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2


Direcció General del Patrimoni Cultural Servei d’Arqueologia

TRIBUNA D’ARQUEOLOGIA 1997-1998

GENERALITAT DE CATALUNYA DEPARTAMENT DE CULTURA Barcelona, 2000


漏 Generalitat de Catalunya i autors Edici贸 del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Impressi贸 Apipe. Dr. Balari, 142. Sabadell Dip貌sit legal B., 22.321, 2000 ISSN 1130-7781 ISBN 84-393-5118-6


Sumari

L’Era del Castell (El Catllar). Un assentament de la primera Edat del Ferro al Camp de Tarragona Santi Molera, Andreu Ollé; Pedro Otiña, Josep Maria Vergès, Josep Zaragoza Resultats de les campanyes de 1995 a 1997 al Parc Arqueològic d’Ullastret (Baix Empordà) Aurora Martin i Jordi Caravaca Intervenció arqueològica al pont del Diable (Martorell, Baix Llobregat; Castellbisbal, Vallès Occidental). Resultats de la primera fase Pere Izquierdo i Tugas Projecte arqueològic de Can Terrés. (La Garriga, Vallès Oriental) Sílvia Garriga i Casteblanque; Montse Tenas i Busquets; Lluís Vila i Bonamussa (Estrat, SCP)

Intervencions arqueològiques al PERI-2, sector Tabacalera, de Tarragona Josep-Anton Remolà i Albert Vilaseca

Iulia Lybica (Llívia, Cerdanya). Darreres intervencions i estat de la qüestió Jordi Guàrdia i Felip, Martí Grau i Segú, Jordi Campillo i Quintana El projecte de remodelació del subsòl del Museu d’Història de Barcelona. Resultats de les darreres intervencions arqueològiques: una església dels segles VI - VII al subsòl de la Plaça del Rei Júlia Beltrán de Heredia Bercero, Antoni Nicolau i Martí Primers resultats de l’excavació del monestir de Sant Quirze de Colera Dolors Codina i Reina, Bibiana Agustí i Farjas, Mireia Teixidor i Murlà El castell d’Ulldecona: tres mil anys d’història Margarida Genera i Monells, Joan Cabestany i Fort, M. Cinta Montañés i Príncep, Jordi Segura i Torres El Programa d’Arqueologia Urbana de Montblanc Maria Adserias Sans, Joan Menchon Bes, M. Dolors Mestres Solé

7 19 39 55 77 97

125 145 165 187


La datació per radiocarboni. Una visió actual Joan S. Mestres i Torres Els dinosaures dels Països Catalans Josep Vicenç Santafé Llopis El jaciment paleontològic de Cal Guardiola. Una finestra oberta al plistocè inferior de Catalunya. Contextualització geològica Xavier Berástegui, Jaume Casanovas i Salvador Moyà Minferri (Juneda, Garrigues): un nou tipus d’assentament a l’aire lliure a la plana occidental catalana, durant la primera meitat del segon mil·lenni cal. BC N. Alonso i J. B. López Andalucía: arte rupestre. Los conjuntos levantinos Julián Martínez García

195 241 255

279 307


L’Era del Castell (El Catllar). Un assentament de la primera Edat del Ferro al Camp de Tarragona SANTI MOLERA1, ANDREU OLLÉ2; PEDRO OTIÑA1, JOSEP MARIA VERGÈS2, JOSEP ZARAGOZA2

I. INTRODUCCIÓ

El jaciment de l’Era del Castell es troba al nucli urbà del Catllar, població de la comarca del Tarragonès situada a 10 km al nord-est de Tarragona. Les restes arqueològiques es localitzen sobre un turó de planta triangular, superfície plana i lleugerament inclinada en direcció nord-est (figura 1), a 74 metres sobre el nivell del mar. Tot el perímetre del turó és abrupte, llevat de l’extrem sud, que manté una certa continuïtat amb el relleu veí. L’emplaçament es troba situat a la riba dreta del riu Gaià, a 500 metres d’un meandre que està a aproximadament a 5 quilòmetres de la seva desembocadura. El substrat geològic és d’edat miocènica. Litològicament, es compon de sorrenques micàcies amb ciment carbonatat i calcirudites sorrenques. Sobre aquesta base es troba un petit nivell edàfic en el qual s’assentaren les primeres ocupacions. II. DESCOBERTA I METODOLOGIA

La descoberta del jaciment es va produir de forma totalment fortuïta, en el curs de les obres d’adequació de l’entorn del castell del Catllar, que portava a terme l’ajuntament d’aquest municipi. Durant les tasques per atalussar una de les seccions que van quedar al descobert com a conseqüència d’una excavació arqueològica realitzada a la vall del castell, s’observà un fogar seccionat d’antic, associat a mate1. Col·laboradors de l’Institut Universitari d’Arqueologia i Estudis del Món Antic. Universitat Rovira i Virgili. Comte de Rius, 2. E-43003. Tarragona. A/e: infourv@urv.es 2. Àrea de Prehistòria (Unitat d’Investigació associada al CSIC) . Universitat Rovira i Virgili. Pça. Imperial Tarraco, 1. E-43005. Tarragona. A/e: paleo@astor.urv.es


8

SANTI MOLERA, et al.

rials ceràmics de l’edat del ferro3. Els treballs, controlats per Josep Zaragoza, van ser aturats immediatament i es va procedir a informar-ne al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Seguidament, s’inicià la intervenció d’urgència, duta a terme entre els dies 17 d’abril i 15 de juny de 1997 per un equip d’arqueòlegs de la Universitat Rovira i Virgili,4 i finançada per l’Ajuntament del Catllar. Inicialment, es realitzaren unes rases per avaluar l’extensió de les estructures, les quals posaren de manifest que les restes arqueològiques s’estenien al llarg de tota la meitat nord del turó. Conegudes les dimensions aproximades de l’assentament, es decidí intervenir sobre la meitat oest, lloc on semblava que la seqüència arqueològica podia trobar-se més completa. Així, s’inicià l’excavació sistemàtica de les estructures, utilitzant el mètode Harris per tal de documentar els diferents elements. Durant l’excavació, es recolliren sistemàticament mostres per poder realitzar estudis pol·línics, antracològics, carpològics, microfaunístics, sedimentològics i micromorfològics. A banda del garbellat tradicional, s’utilitzà la màquina de flotació per processar la totalitat del sediment recuperat a l’interior de les sitges i bona part del que pertanyia a sòls d’ocupació i rebliments constructius. Així mateix, s’han recollit mostres de sediment en les àrees de circulació i en l’interior de les habitacions, tant a zones exposades a l’aire lliure com protegides (angles d’habitació, peus de paret, etc.). Els fogars han estat sistemàticament mostrejats, per l’obtenció de làmines fines de la seva secció i per la recollida de cendres per a l’estudi de les matèries orgàniques. Cap dels elements susceptibles de conservar residus derivats de l’ús en la seva superfície (molins, mans de molí, recipients sencers, bases, etc.) no han estat rentats a l’espera de fer-ne els estudis oportuns. La major part d’aquests estudis estan en procés d’elaboració i, per tant, en aquest treball no som en disposició d’oferir-ne els resultats, bàsics per a una millor interpretació dels factors de tipus econòmic i paleoambiental. III. SEQÜÈNCIA OCUPACIONAL

Durant les tasques d’excavació s’han documentat tres fases diferents d’ocupació de l’espai (figura 2). La primera (Era del Castell I) està representada per una sèrie de forats de pal, a la zona nord-est de l’àrea excavada, realitzats en el substrat geològic. Ha estat possible delimitar el perímetre de dos fons de cabanes, de planta oval, d’entre 4 i 5 metres de llarg per 3 d’amplada, que presenten un fogar en posició central. El material associat a aquesta fase consta de ceràmiques fetes a mà, amb decoracions de cordó digitat, mugrons i estries. Tot i que en l’estat actual de 3. La intervenció a què fem referència és la duta a terme per Josep Maria Vergès al fossar del castell a finals de 1996. 4. Volem agrair la col·laboració i les orientacions de tots els companys de l’Àrea de Prehistòria, de l’Institut Universitari d’Estudis del Món Antic, del Servei Arqueològic de la Universitat Rovira i Virgili i dels alumnes que van participar en l’excavació.


L’ERA DEL CASTELL. UN ASSENTAMENT DE LA PRIMERA EDAT DEL FERRO

9

Figura 1. Vista general del turó del Castell del Catllar (A. Rifà).

la investigació no podem concretar una datació acurada, podem avançar que ens trobem en un moment de l’edat del bronze final. La segona fase d’ocupació (Era del Castell II) és la millor documentada des d’un punt de vista arquitectònic, ceramològic i urbanístic. Per les dades de què disposem actualment, sembla correspondre al moment de màxima esplendor del poblat. Aquesta fase és la que constitueix el nucli central d’aquest treball. La darrera fase (Era del Castell III) correspon a l’ibèric antic. D’aquest moment tenim un baix grau de coneixement pel seu mal estat de conservació. Només s’ha localitzat una habitació i un mur que molt probablement tancava el poblat pel cantó nord. Els estrats han proporcionat material ceràmic indígena i importacions punicoebusitanes, a partir de les quals podem proposar una cronologia entre el segon quart del segle VI i mitjans del V abans de la nostra era. A l’hora de fer valoracions, cal tenir en compte que molt probablement no estem treballant amb la superfície total del poblat, ja que les estructures s’estenen cap a l’àrea ocupada pel castell medieval.


10

SANTI MOLERA, et al.

IV. LA PRIMERA EDAT DEL FERRO A L’ERA DEL CASTELL (ERA II)

Com ja hem esmentat, aquesta fase és la més extensa i la més ben conservada. En aquest sentit, l’Era del Castell omple un buit en el coneixement del poblament protohistòric i dels primers contactes amb els pobles colonials, en aquest cas els fenicis, del Camp de Tarragona, ja que és l’únic assentament d’aquesta cronologia documentat en l’esmentada àrea geogràfica. a. Urbanisme i construcció A l’àrea excavada s’han documentat habitacions disposades en tres fileres orientades nord-oest sud-est, articulades per dos carrers que oscil·len entre els 60 i els 100 cm d’amplada. Aquests carrers són perpendiculars a les corbes de nivell, disposició que facilita el seu funcionament com a desguàs de les aigües de pluja (figura 3). Les estances d’aquesta fase són de planta rectangular, amb una mitjana de 4 metres de llargada per 2,5 d’amplada. Els trams conservats dels murs estan majoritàriament construïts amb blocs tabulars d’una calcària procedent de les formacions de tapàs de la zona, que localment s’anomena pedra de fil, tot i que també hi trobem gresos, còdols de riu i molins de granit reaprofitats. En tots els casos, l’aparell es troba lligat amb fang. En cap cas s’han documentat trinxeres de fonamentació, ja que els murs se solen assentar directament sobre el substrat miocè o bé sobre la prima capa de terra vegetal que el cobreix en alguns casos. El gruix de les parets oscil·la entre els 35 i els 50 centímetres, i presenten un aparell regular, amb blocs lleugerament escairats i disposats en rengleres horitzontals. En tres de les estances s’han documentat enlluïts a les parets interiors, realitzats amb fines capes de fang de tonalitats marrons clares i verdoses, procedent de les formacions geològiques immediates al jaciment. Desconeixem fins a quina alçària arribava la construcció en pedra, ja que l’alçària màxima documentada és de 80 centímetres. La presència d’argila a l’interior de les habitacions permet plantejar que el tram superior estigués construït amb fang, o bé que la coberta, molt possiblement feta amb elements vegetals, portés un recobriment d’aquest material. S’han documentat forats de pal en forma de con invertit al centre de dues estances. Aquests elements indiquen l’existència d’un suport de la coberta o bé d’una estructura interna suspesa. Cal assenyalar que aquestes dues habitacions són les úniques que no tenen paviment i tampoc no presenten fogars. La primera distribució urbanística es modifica parcialment en un moment indeterminat d’aquest període. Aquesta remodelació es concentra al sector nord i comporta l’amortització del carrer est, la remodelació d’estructures i la construcció de nous habitatges. Es documenta una tendència a ampliar les dimensions de les habitacions. El cas més significatiu en aquest sentit és la fusió en una sola estança dels àmbits 29a i 29b. Des d’un punt de vista constructiu, no s’observen diferències amb l’esmentat anteriorment.


L’ERA DEL CASTELL. UN ASSENTAMENT DE LA PRIMERA EDAT DEL FERRO

N

11

0

5m

Figura 2. Planta de l’àrea excavada durant la campanya de 1997, amb la numeració dels àmbits (O. Curulla).

Paviments A l’interior de les habitacions es documenta un nivell de regularització del pendent natural del substrat. Per sobre d’aquesta regularització es disposen paviments de terra batuda, d’uns 5 centímetres de potència, construïts amb el sediment arenós de color groguenc procedent de la descomposició de la calcirudites sorrenques del substrat. Sovint, s’hi barreja tapàs esmicolat, la qual cosa dóna una coloració blanca amb aparença de calç. Llars de foc Els fogars documentats a les habitacions presenten una certa variabilitat. D’acord amb la tipologia proposada per Pons i Molist (1989, 137-142), es poden agrupar en tres grans tipus. Els més senzills són dos fogars sobreposats a l’àmbit A-23, en cubeta, perfectament rectangulars i amb una capa refractària de fang. En segon lloc, disposem d’un fogar amb sola sobreaixecada il·limitada, a l’àmbit A-14. Fi-


12

SANTI MOLERA, et al.

Figura 3. Vista dels àmbits separats pel carrer.

nalment, a l’àmbit A-27, ens trobem amb una llar de tipus semiexcavat no limitat, si bé aquesta definició no encaixa del tot amb la forma de la llar, ja que aquesta es troba del tot excavada i la seva superfície superior queda a la mateixa alçada del paviment. La seva planta és quadrada, amb unes dimensions de poc més d’un metre de costat, i presenta una capa refractària de codolets recoberta d’argila. Aquest darrer tipus es repetirà en la fase posterior, Era del Castell III, concretament en els àmbits A-29 i de nou en l’A-27. En tots els casos, els fogars ocupen una posició central en les habitacions, lleugerament desplaçats cap a la paret oposada a l’accés. Sitges Totes les sitges documentades a l’Era del Castell corresponen a la fase II, i es troben localitzades a l’interior de les habitacions. La seva forma és globular, amb boques de 60-80 centímetres de diàmetre, i amb una profunditat màxima de 130 centímetres. L’habitació més significativa en aquest sentit és l’A-15 (figura 4), on s’han localitzat quatre sitges, associades a un morter in situ i a una sèrie de molins que aparegueren en el seu interior. Aquests elements ens permeten plantejar el funcionament d’aquesta habitació com a àrea d’emmagatzematge. Tot i que hi ha altres habitacions que disposen de sitges (A-16, A-17b, A-18, A-19 i A-29b), en cap cas se n’ha localitzat més d’una. És significatiu el fet que en un mateix àmbit mai no es troben associats les sit-


L’ERA DEL CASTELL. UN ASSENTAMENT DE LA PRIMERA EDAT DEL FERRO

13

Figura 4. Vista de l’àmbit 15, amb quatre sitges.

ges amb els fogars. Aquesta dada indica una especialització funcional dels diferents àmbits, amb zones d’habitatge i zones d’emmagatzematge i processament de productes agrícoles ben diferenciades. b. Materials recuperats La ceràmica a mà Aquest tipus de ceràmica predomina clarament sobre les produccions a torn. Les pastes són majoritàriament de color gris fosc, tot i que també trobem tonalitats negres i diferents gammes de marrons, amb desengreixants bàsicament calcaris. Dins de les formes, predominen les de vora exvasada de perfil rectilini, amb bisell o sense. Les bases són majoritàriament planes, tot i que també són presents els peus anulars poc alts. Predominen els recipients de dimensions mitjanes o petites —especialment aquests últims— per sobre dels de grans dimensions, els quals hi són presents d’una manera testimonial. L’element de decoració més abundant és el cordó, decorat amb empremtes digitals en la majoria dels casos i incisions d’orientació obliqua en altres. Es tracta de cintes de fang adherides a la superfície del recipient que apareixen definint una línia horitzontal, gairebé sempre situada al coll del recipient, tot i que també són presents els cordons entrecreuats. També apareixen peces decorades amb acanalats i incisions i mugrons, aquests darrers generalment situats al diàmetre màxim de la peça.


14

SANTI MOLERA, et al.

Entre aquest conjunt de materials, cal destacar una imitació de pithoi amb quatre nanses bífides de pasta grisa fosca molt grollera, i un petit recipient en l’interior del qual hem recuperat restes d’ocre. Ceràmica a torn Els únics recipients ceràmics a torn documentats a l’Era del Castell dins de la fase de la primera edat del ferro corresponen a produccions fenícies. Totes les àmfores pertanyen a les factories del sud peninsular. Per a la classificació d’aquest tipus de material hem seguit el treball de Joan Ramón (1995).

Àmfora fenícia T-10.1.1.1 Representada per un únic fragment, procedent de l’estrat superficial. La pasta és de dos colors, gris clar i marró, amb el desengreixant amb partícules de color negre característic de les produccions de l’estret de Gibraltar. Es tracta d’una vora llarga de 10 centímetres de diàmetre, amb una petita inflexió en la part baixa. La part superior de la vora finalitza d’una manera fina i lleugerament arrodonida i lleugerament exvasada. Joan Ramón (1995) dóna a aquest tipus una cronologia que abasta des del segon quart del segle VIII abans de la nostra era fins la primera meitat del segle VII abans de la nostra era.

Àmfora fenícia T-10.1.2.1 Es tracta de l’àmfora fenícia occidental més documentada a Catalunya. A l’Era del Castell se n’han recuperat quatre vores, tres de les quals provenen de l’estrat superficial, mentre que la restant es localitzà a la unitat estratigràfica 2002, corresponent a l’amortització d’un dels carrers. Les pastes d’aquestes formes són majoritàriament de dos colors, combinant diferents tonalitats de marrons amb grisos. Presenten el mateix tipus de desengreixant que la forma anterior. Tot i que aquest tipus presenta diferents variants, tal i com ho demostren les vores de l’Era del Castell, formalment totes responen a un mateix esquema de producció. Aquest, consisteix en un llavi col·locat directament sobre l’esquena, amb una projecció vertical. La cara exterior pot ser rectilínia, còncava o concavoconvexa, i l’alçària pot variar entre les unes i les altres. Per a aquest model s’ha proposat una cronologia de 650-575 abans de la nostra era, una mica posterior a la forma anteriorment descrita. Al marge de les àmfores, es va recuperar a l’interior d’una sitja un fragment informe de ceràmica a torn decorat amb una banda d’engalba vermella. La pasta presenta un color vermellós intens, amb desengreixants de quars molt fi i punts blancs, segurament de calç. La peça ha estat identificada per Joan Ramón5 com un fragment d’una urna d’origen centromediterrani, possiblement de l’àrea de Cartago. El context en què 5. Agraïm a Joan Ramón el seu ajut en la identificació d’aquest fragment.


L’ERA DEL CASTELL. UN ASSENTAMENT DE LA PRIMERA EDAT DEL FERRO

15

va ser recuperada, associada amb material a mà de tradició Camps d’Urnes, ens permet datar aquesta peça entre la segona meitat del segle VII abans de la nostra era i el primer quart del VI abans de la nostra era Metalls Quant al metall, cal destacar la troballa d’una vintena d’objectes de bronze, entre els quals cal destacar una fíbula de doble ressort, dos botons, una anella, dues puntes de fletxa i un ham de pesca. També s’han trobat tres elements de ferro. Tots aquests materials es troben actualment en procés de restauració i estudi, i seran tractats en treballs posteriors. Indústria lítica El principal grup d’objectes lítics són els molins barquiformes de granit. En l’excavació se n’han recuperat gairebé una cinquantena, als quals cal sumar els localitzats en superfície a l’entorn del jaciment i els que es troben incorporats a les parets del castell. Aquest tipus de molí és el més antic conegut a la Mediterrània occidental, i perduren d’una manera estable fins a la meitat del primer mil·lenni abans de la nostra era (Alonso, 1996). En alguns casos, han aparegut també les mans de molí. Relacionats també amb el tractament dels productes agrícoles, han aparegut dos morters de calcària i diverses boles de sílex, possiblement utilitzades com a matxucadors. També s’ha d’assenyalar la presència d’ascles de sílex, palets de riu utilitzats com a allisadors i brunyidors i d’una destral de pedra polida. Fauna La fauna recuperada es troba actualment en procés d’estudi. Entre la fauna terrestre predominen els individus joves de Sus i ovicàprids, i entre la marina s’han pogut identificar la sèpia, l’escopinya, el barretet i el petxinot i una espina d’un peix indeterminat. Totes les petxines presenten una perforació, per la qual cosa fa pensar en la seva utilització com a objectes ornamentals. En aquest sentit, també cal destacar una làmina corbada d’os d’un gran mamífer que presenta uns petits forats, a l’interior dels quals encara es conserven restes de bronze. Com a úniques restes antropològiques, comptem amb dues dents, una de les quals és de llet. V. CONSIDERACIONS FINALS

L’Era del Castell és el primer jaciment localitzat al Camp de Tarragona que presenta una seqüència contínua des del bronze final fins a l’ibèric antic. És especialment interessant el fet que s’hagi documentat el pas de l’hàbitat en


16

SANTI MOLERA, et al.

cabanes a l’hàbitat en pedra, i el seu desenvolupament durant la primera edat del ferro i l’ibèric antic. Pel que respecta a la segona fase de l’Era del Castell, en la qual hem centrat aquest article, cal assenyalar que comparteix característiques tant amb assentaments del Penedès com de la zona de l’Ebre. Al Penedès durant els darrers anys s’han identificat una sèrie de jaciments de cronologia similar (MESTRES et al., 1994-1996). Entre aquests, cal destacar l’assentament de l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca), on es van documentar un fons de cabana i una sitja de la primera edat del ferro (MESTRES et al., 1990; 1994-1996); Pou Nou II (Olèrdola) on es documentaren quatre sitges i tres fosses de la mateixa cronologia (MESTRES et al., 1994-1996); i el Pujolet de Moja (Olèrdola), amb sis sitges, un fons de cabana i dues grans fosses (MESTRES et al., 1997). Tots aquests jaciments presenten fons de cabanes, sitges i fosses, però en cap cas no s’ha documentat cap estructura en pedra. Pel que fa a l’àrea de l‘Ebre, trobem jaciments amb construccions en pedra com la Ferradura (MALUQUER, 1983), Barranc de Gàfols (ASENSIO et al. 19941996; BELARTE et al., 1992; 1994) o el Coll del Moro de la Serra d’Almos (BELARTE, 1997). Pel que fa a les estructures en pedra i a l’urbanisme, s’observen certes similituds amb l’àrea de l’Ebre. Tot i que a l’Era del Castell les estances rectangulars presenten poques diferències mètriques entre el costat llarg i el curt, a la resta de jaciments la planta és més allargada (BELARTE, 1997). En aquest sentit, el paral·lel més proper el trobem al poblat de Coll del Moro de la Serra d’Almos, excavat als anys cinquanta pel doctor Salvador Vilaseca. D’altra banda, la presència de sitges i l’absència de grans contenidors ceràmics ens remet a les pràctiques d’emmagatzematge documentades a la zona del Penedès, mentre que ens distancia de les identificades a la zona de l’Ebre i a la zona de Lleida; la Ferradura (MALUQUER, 1983), Barranc de Gàfols (ASENSIO et al., 1994-96; BELARTE et al., 1992, 1994) i els Vilars (ALONSO et al., 1996). Per últim, cal destacar que la presència de materials procedents de les factories fenícies de la zona de l’estret de Gibraltar a l’Era del Castell confirma el contacte de les poblacions costaneres del nord de la província de Tarragona amb el món colonial fenici BIBLIOGRAFIA

ALONSO, N. (1996). Els molins rotatius: origen i expansió en la Mediterrània occidental, Revista d’Arqueologia de Ponent, 6: 183-188, Lleida. ALONSO, N.; GARCÉS, I.; JUNYENT, E.; LAFUENTE, A.; LOPEZ, J. B.; MIRÓ, J. M.; ROS, M. T. i ROVIRA, M. C. (1996). “L’assentament dels Vilars (Arbeca, les Garrigues): Territori, recursos i activitats”. Gala [Sant Feliu de Codines], 3-5: 319-339.


L’ERA DEL CASTELL. UN ASSENTAMENT DE LA PRIMERA EDAT DEL FERRO

17

A SENSIO , D.; B ELARTE , M.C.; F ERRER , C.; N OGUERA , J.; S ANMARTÍ , J. i SANTACANA, J. (1994-1996). “El poblament de les comarques del curs inferior de l’Ebre durant el Bronze Final i la primera edat del ferro”. Gala [Sant Feliu de Codines], 3-5: 301-317. BELARTE, M.C.; MASCORT, M.; SANMARTÍ, J. i SANTACANA, J. (1992). “El yacimiento del Barranc dels Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre): un modelo protohistórico de colonización agrícola”. Butlletí Arqueològic Reial Societat Arqueològica Tarraconense [Tarragona], èp.V, 13: 55-67. BELARTE, M.C.; SANMARTÍ, J. i SANTACANA, J. (1994). “El asentamiento protohistórico del Barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d’Ebre, Tarragona)”. Primer Congreso de Arqueologia Peninsular [Porto], p. 231-247. BELARTE, M.C. (1997). Arquitectura domèstica i estructura social a la Catalunya protohistòrica, Barcelona. MALUQUER DE MOTES, J. (1983). El poblado paleoibérico de La Ferradura, Ulldecona, Tarragona. P.I.P., VII, Universitat de Barcelona, Barcelona. MESTRES, J.; SANMARTÍ, J. i SANTACANA, J. (1990). “Estructures de la primera edat del ferro de l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca, Alt Penedès)”. Olerdulae [Vilafranca del Penedès], 1-4: 75-117,. MESTRES, J.; SENABRE, M.R. i SOCIAS, J. (1994-96). “L’Alt Penedès a la primera edat del ferro: consideracions a l’entorn d’un model d’ocupació de territori”, Gala [Sant Feliu de Codines], 3-5: 247-263,. MESTRES, J.; NADAL, J.; SENABRE, M.R.; SOCIAS, J. i MORADAS, N. (1997). “El Pujolet de Moja (Olèrdola, Alt Penedès), ocupació d’un territori durant el neolític i la primera edat del ferro”. Tribuna d’Arqueologia 1995-1996. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p.121148. MOLERA, S.; OLLÉ, A.; OTIÑA, P. i VERGÉS, J. M. (1997). “L’assentament protohistòric de l’Era del Castell”. Recull. La Revista del Catllar [El Catllar], 3: 17-22. MOLERA, S.; OLLÉ, A.; OTIÑA, P. i VERGÉS, J. M. [en premsa]. “Primeros resultados de la excavación del poblado protohistórico de l’Era del Castell (El Catllar, Tarragona)”. Actas del XXIV Congreso Nacional de Arqueologia [Cartagena]. PONS, E. i MOLIST, M. (1989). “Les structures domestiques de cuisson durant la Protohistorie en Catalogne”. Pré-actes du Colloque international. Habitats et structures domestiques, en Méditerranée occidentale durant la protohistorie [Arles-sur-Rhône]. RAMÓN, J. (1995). Las ánforas fenicio-púnicas del mediterraneo occidental. Barcelona.


Resultats de les campanyes de 1995 a 1997 al Parc Arqueològic d’Ullastret (Baix Empordà) AURORA MARTIN I JORDI CARAVACA

1. OBJECTIUS I DESENVOLUPAMENT DELS TREBALLS

L’any 1995 es va iniciar un projecte de transformació del conjunt de jaciments d’època ibèrica d’Ullastret (Baix Empordà) en Parc Arqueològic. Les excavacions en el Puig de Sant Andreu es varen iniciar l’any 1947 i s’hi van fer campanyes anuals fins al 1976. A partir d’aquest moment l’excavació es va centrar en el proper poblat de l’Illa d’en Reixac i també a la necròpolis del Puig de Serra (anys 1982 a 1986), mentre que en el Puig de Sant Andreu només es van fer treballs puntuals. El projecte de Parc Arqueològic d’Ullastret va ser impulsat per la Direcció General del Patrimoni Cultural, i el Servei d’Arqueologia va finançar la campanya de 1995, mentre que les campanyes dels anys 96 i 97 han estat assumides pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, al qual es troben adscrits els jaciments que formen el Parc Arqueològic, dintre la seu d’Ullastret del MAC. Aquests treballs han significat la represa de les excavacions a l’oppidum, després de més de deu anys sense excavar-hi (la darrera campanya feta havia estat la de 1984, al Tall Ll-1) (MARTIN, 1990). Els treballs s’han iniciat en una primera fase, amb l’excavació en extensió de l’espai delimitat per la porta 4 i la torre 2, amb diversos objectius, entre els quals es poden esmentar: l’estudi de la implantació del jaciment a la vessant oest del turó, el coneixement de l’urbanisme antic, la reinterpretació d’estructures ja excavades, i l’enllaç entre les zones visitables actualment i la porta 4 de la fortificació, oferint un itinerari més ampli i racional i preparant a mig termini la inclusió de la zona anomenada “Istme” per M. Oliva a la visita pública. Al començament dels treballs, es va desboscar i netejar una superfície de forma aproximadament triangular, de gairebé 8.000 m2, en la qual s’ha treballat durant els tres anys, i que se situa des de la porta 4 fins a la torre 3 de la muralla oest, que constitueix el límit de l’àrea excavada per aquest costat. Per l’est el límit


20

AURORA MARTIN I JORDI CARAVACA

es troba al final del primer replà del desnivell que apareix a la vessant de llevant del puig, en un tram que arrenca de la porta 4 en direcció sud (figura 1) El límit meridional es va establir de manera aleatòria al sud de la torre esmentada més amunt. Dintre d’aquesta gran àrea, que limita pel nord amb la zona de l’Istme, s’hi inclou el Camp Triangular, zona en la qual en els anys seixanta i inicis dels setanta es van fer diversos treballs d’excavació per part del doctor M. Oliva, el professor Maluquer de Motes, i també la Fundació Bryant. D’aquesta manera, aquestes zones han quedat integrades dintre el nou projecte, i seran susceptibles d’estudi i reinterpretació. Constituint part d’aquests treballs de reinterpretació, enguany, i conjuntament amb els doctors F. Gràcia i G. Munilla de la Universitat de Barcelona s’ha iniciat la neteja i reexcavació de les cases excavades pel professor Maluquer (Maluquer i Picazo, 1992) al Camp Triangular. En aquesta zona de moment es preveu arribar fins a la fase de segona meitat del segle v aC, en la qual es van aturar els treballs de Maluquer. Aquesta excavació, a més de recuperar la informació d’una zona excavada i publicada només de manera parcial, permetrà conèixer una seqüència estratigràfica de la zona intermèdia del poblat, pel període comprès entre la segona meitat del segle v aC i el seu moment d’abandonament. L’excavació d’aquests tres anys ha afectat bàsicament els nivells superficials fins arribar, als sòls de la darrera fase d’ocupació del poblat en alguns sectors, mentre que en bona part de l’espai excavat, només s’ha arribat als nivells de delimitació de les estructures més modernes, amb la qual cosa s’ha obtingut una primera aproximació a la reconstrucció de la trama urbana del període final de la vida del poblat. Un dels resultats més importants per al coneixement de l’estructura del poblat i de la seva evolució al llarg dels més de 400 anys de la seva existència ha estat la troballa d’un pany de muralla que arrencant del costat est de la porta 4, delimita un recinte que defensava un primer establiment que en un moment que provisionalment datem a finals del segle v aC, va experimentar una gran ampliació (figura 2). El rebaixament de terres superficials fet l’any 95, amb màquina i manualment, també ha estat important per al coneixement de l’estructura interna de l’espai urbà, ja que va posar de manifest que un desnivell d’uns 2 m que hi havia al sud de la torre 4, que delimitava pel costat meridional el Camp Triangular, era resultat d’una aportació moderna de terres feta amb la finalitat de crear una terrassa de conreu, mentre que al nord d’aquest mateix camp havien estat eliminats els nivells més recents de l’ocupació d’època ibèrica, amb l’arrasament de murs i de nivells d’ocupació. D’aquesta manera es pot afirmar que en el Puig de Sant Andreu es van fer treballs importants d’adaptació del sòl de la muntanya per a l’agricultura, com anteriorment havíem vist en el cas del jaciment de l’Illa d’en Reixac (Martin i altres, en premsa). L’espai excavat en aquestes tres campanyes, es troba separat pel nou pany de muralla descobert en dues parts: la compresa dintre del primer recinte de l’oppidum, i un altre espai que en les fases més velles quedava extramurs i que després


CAMPANYES DE 1995 A 1997 AL PARC ARQUEOLÒGIC D’ULLASTRET

Figura 1. Planta general de la zona excavada els anys 1995 a 1997.

21


22

AURORA MARTIN I JORDI CARAVACA

Figura 2. Vista general dels trams de fortificació descoberts. En primer terme el primer tram de l’ampliació de cap al 400 aC; després, l’escala que arrenca de la porta 5 i, al fons, el parament de la muralla vella.

de l’ampliació va ser integrat a l’interior del poblat, i en el qual es van construir noves edificacions, implantades en terrasses descendents en sentit oest est (figura 3). 2. RESULTATS DE LES CAMPANYES DE 1995 A 1997

Les campanyes de 1995 a 1997 han afectat, doncs, la zona a l’est i al sud de la porta 4, i com ja hem dit bona part dels treballs han consistit en el rebaixament de terres superficials, i per tant els resultats que presentem en aquesta Tribuna són preliminars. Les zones afectades han estat les següents: La muralla est del recinte més antic (zones 20, o escala, i 22) L’espai entre la muralla oest del Puig i la muralla est del primer recinte, en el qual s’ha actuat en els carrers 13, 15 i 22, i s’han delimitat les illes de cases corresponents a les zones 23, 24, 21, 9, 12, 16, 17 i 14 (enumerades de nord a sud, i d’oest a est) La primera terrassa del barri exterior a la muralla vella (vessant est del turó, zones 18 i 19). Les zones que descrivim més extensament en aquest treball són la muralla, la zona 13 i la zona 14.


CAMPANYES DE 1995 A 1997 AL PARC ARQUEOLÒGIC D’ULLASTRET

23

Figura 3. Detall del parament de la muralla vella

2.1. La muralla est del primer recinte fortificat La muralla del Puig de Sant Andreu és una de les més notables del món ibèric per la seva extensió i complexitat. Ja anteriorment a l’inici de les excavacions l’any 1947, es coneixia parcialment, i se n’havia dibuixat un croquis topogràfic (OLIVA, 1962). Els treballs fets per M. Oliva van permetre el descobriment de tot el traçat que envolta el jaciment pel seu costat oest, així com l’extrem nord i el tram nordest. També va descobrir el parament meridional des de l’angle SO fins a la torre 7, i una porta a la vessant meridional del turó, la número 6. Els anys 1975-76 A. Martin va descobrir el tram que enllaça la torre 7 amb la porta 6 i el que des d’aquesta, delimita pel sud l’oppidum, en direcció est (MARTIN, 1985). L’anàlisi d’aquests costats de la fortificació mostra que a l’oest, des de la porta 4 fins a l’angle SO, hi va haver almenys dos moments importants de construcció, el primer dels quals el datem a la segona meitat avançada del segle VI aC (MARTIN, 1990) i l’altre a finals del segle V aC. A més es poden observar diverses refeccions puntuals. Aquestes fases constructives, tot i que es demostren algunes modificacions puntuals en el traçat, especialment al nord de la porta 1, generalment se superposen. En canvi, tot el parament meridional sembla obra d’un sol moment constructiu, a l’igual que els


24

AURORA MARTIN I JORDI CARAVACA

trams al nord de la porta 5, tot i que la muralla d’aquesta part del poblat (Istme) resta pendent d’estudi. L’estiu del 1994, durant uns treballs de neteja del jaciment, es va descobrir un mur just sota la tanca del costat oest del terreny que constitueix la propietat pública, del qual es va delimitar el parament exterior en una longitud d’uns 100 metres (MARTIN, CARAVACA I MONTALBAN, 1996). La filada superior d’aquest mur apareix a una cota aproximadament igual a la de la muralla meridional de l’Illa d’en Reixac, que en el moment de la seva excavació vàrem datar de cap el 400 aC (Martin i altres, 1994). Les mides i la forma dels seus carreus la relacionen també amb la tècnica de construcció d’aquesta i amb el parament de bona part de la segona muralla del Puig. Aquestes consideracions i també l’enorme superfície, gairebé 11 ha, que delimitaven els trams coneguts de muralla fins aquest moment, permetien pensar en la possibilitat de l’existència d’un recinte antic de menors dimensions ja abans de la descoberta de l’any 1995. També donava suport a aquesta hipòtesi la cronologia dels materials ceràmics procedents de les excavacions de M. Oliva a la zona de l’Istme, els més antics dels quals no depassen el darrer quart del segle v aC, en la seva major part. Això permetia suposar que la zona septentrional del jaciment devia ser ocupada en aquesta època i que no havia format part del primer poblat emmurallat, i el mateix devia passar amb bona part del costat est del turó, que devia estar encerclat dintre la muralla de l’oppidum en la fase d’ampliació. Els indicis de què disposàvem permetien pensar que aquesta ampliació de l’oppidum s’havia produït precisament a l’entorn de la porta 4, que és una de les principals de l’oppidum. L’accés a l’interior del poblat per aquesta entrada es troba defensat per un passadís en forma d’embut, que s’estreny des de fora cap a l’interior, i per la torre número 5, que s’alça en el costat dret de la porta. Aquesta torre, tot i la seva forma circular, té el costat que limita amb el passadís en forma rectilínia. Pel costat est l’entrada es troba delimitada pel parament de la muralla de l’Istme i just a la sortida del passadís hi ha una porta secundària o poterna, la 2. Davant de la torre, i ja a l’interior del poblat, hi ha una altra obertura petita, la porta 5, que travessa la muralla i desemboca en una escala descendent cap a l’est que permet l’accés al barri implantat a les terrasses d’aquesta vessant del turó. El parament de la muralla al nord de la porta 5, i fins a la 2, és de carreus de forma rectangular, de mides generalment grans, que componen un mur d’aparença acurada, tot i les desiguals mesures dels blocs, que tenen mides que van dels 35 als 85 centímetres de longitud per 30 a 55 centímetres d’alt. Els carreus s’assenten amb petits rebles del mateix material, que serveixen per regularitzar les filades. La tècnica constructiva és semblant a la de la muralla meridional de l’Illa d’en Reixac i als paraments de diversos trams de la represa moderna de la mateixa muralla del puig entre la porta 4 i l’angle SO, especialment ben conservats i visibles des del costat interior del poblat, al nord de la porta 1. Al sud de la porta 5, el mur de la fortificació és construït amb blocs de formes i mides molt diversos, allargats, quadrats o poligonals, que li donen un aspecte


CAMPANYES DE 1995 A 1997 AL PARC ARQUEOLÒGIC D’ULLASTRET

25

molt més irregular que el del costat nord de la porta. Aquest mur constitueix la tramada septentrional del tancament est de la muralla vella, i és ben visible en una longitud d’uns 7 metres. Després queda amagat darrere un altre mur més modern, que el folra en gairebé tota la seva alçària, per bé que la seva part superior és visible encara en part per darrere d’aquest folre. Pel costat interior del recinte vell en l’estat actual dels treballs, el mur vell desapareix també, precisament en el sector en què pel costat exterior apareix el folre. Probablement va ser desmuntat després de l’ampliació del poblat, quan aquesta part de la fortificació va perdre el seu caràcter defensiu. El desnivell que hi ha entre les filades inferiors dels dos costats d’aquest mur més vell, construïdes sobre la roca mare, posa de manifest que es va bastir sobre una ruptura de pendent brusca del sòl del turó, que més al nord desapareix, i si bé es documenta en el costat sud del tram de muralla entre la porta 5 i la 2, en aquesta darrera porta es pot observar que les filades inferiors dels dos paraments del mur es troben gairebé a la mateixa fondària (figures 2 i 3). El mur de folre de la muralla vella té una longitud d’uns 6,5 m, i després gira en un angle de 90º i s’imbrica amb una estructura avançada de planta rectangular, de gairebé 6 m de longitud, que actualment es troba en procés d’excavació, i que sembla que pot haver estat una torre de la primera fortificació. Al sud d’aquesta estructura apareix una obertura corresponent al carrer zona 22, en la qual s’ha practicat un sondeig, que es troba igualment en fase d’excavació. Per la datació dels materials arqueològics més vells apareguts sobre els darrers nivells excavats en aquest sondeig, tot aquest conjunt d’estructures forma part d’una reforma de la muralla vella, que en l’estat actual dels treballs sembla que s’haurà de datar almenys dintre la primera meitat del segle V aC, datació que abona també la cronologia dintre la segona meitat del segle VI aC per a la construcció del primer recinte. Al sud de la porta apareix un altre mur que pot formar part de la refecció de la muralla vella, però de moment l’arrasament extrem de les construccions no permet seguirne el traçat. Les margues que constitueixen el sòl natural del jaciment en aquesta zona es troben molt alterades, i intercalades amb vetes d’argila, fet que dóna una gran inestabilitat al pendent del turó. Per aquest motiu caldrà esperar a continuar l’excavació de les construccions que apareixen paral·leles i perpendiculars a l’est de les descrites fins ara, per esbrinar si només constitueixen les restes d’una illa de cases formada a redós de la muralla vella després de l’ampliació del poblat, o algunes poden haver estat contraforts de la fortificació, bastits per donar-li una solidesa més gran i reaprofitats després per a la construcció de cases. La conservació de tot aquest conjunt constructiu a més es veu afectat per l’existència d’un camí fet en època moderna per donar accés als camps de conreu d’aquest sector de la muntanya. Els treballs d’excavació fets en aquesta part del jaciment posen de manifest tal com hem descrit, que el recinte antic havia tingut el seu vèrtex nord precisament a la porta 4. L’estat en què es va trobar aquesta, excavada en els anys cinquanta en uns treballs dels quals gairebé no ens n’ha arribat cap documentació, fa molt


26

AURORA MARTIN I JORDI CARAVACA

difícil assegurar si en el primer poblat aquí ja hi havia una porta o si la fortificació acabava en angle. L’aparició de dues filades de pedra irregular per sota dels murs de la muralla moderna a l’est de l’entrada, i del parament adjacent a la torre 5 a l’oest, no donen arguments en favor de l’una o l’altra de les dues possibilitats, ja que és tan possible que aquestes filades formin part d’un mur cec com d’una porta anterior més estreta que la conservada. 2.2. La zona 13 o carrer 2 La zona 13 correspon al carrer que arrenca de la porta 4 i travessa el poblat en direcció nord-est a sud-oest fins a un punt indeterminat encara, però que organitza tot l’espai excavat del jaciment durant aquestes tres campanyes a manera d’eix central. En el moment actual de l’excavació s’ha pogut seguir al llarg de gairebé 100 m, des de la porta fins a la zona 15, tot i que sembla que continua i delimita la zona 14 per l’est i almenys aparentment és el que posa en relació les portes 4 i 1. Dins d’aquesta zona, el sector contigu a la porta 4 havia estat excavat els anys 1956-57 per M. Oliva, a l’igual que l’adjacent espai d’accés a la torre 5. Tot i la manca d’informació sobre aquests treballs, la neteja i l’estudi de les estructures conservades i dels nivells sedimentològics que apareixen en els límits est i sud del sector excavat anteriorment a la nostra intervenció, han donat dades importants per al coneixement dels sistemes de pavimentació dels espais de circulació, i també sobre el condicionament del llindar i sistema d’evacuació de les aigües plujanes en el tancament de la porta. En referència al primer punt, el de la pavimentació del carrer, en els talls que delimiten l’excavació del 56 s’observa una successió de paviments fets de còdols bàsicament, i en menor mesura amb petites lloses (en els de cronologia més recent). D’aquests sols empedrats, se’n poden determinar fins a sis de manera clara i algunes possibles refeccions, corresponents a diferents fases de condicionament de l’espai de circulació, que el varen anar aixecant poc a poc. Del més antic —que es deu relacionar amb el moment de construcció de la porta, ja que es troba just per damunt la roca mare, en el sector excavat l’any 56—, es conserven encara algunes evidències de petits còdols assentats en depressions de la roca mare. Una altra de les pavimentacions de còdols (UE 13009) es trobava dintre el sector excavat el 1956, al NE d’aquest mateix sector. Aquests dos paviments han permès determinar l’existència de dues fases en la construcció del sistema de tancament d’aquesta entrada. A l’inici de la zona 13 es conserva una estructura formada per lloses de gran mida, transversal a l’entrada, que podria constituir el llindar, i que en el seu extrem est enllaça amb l’escala o zona 20 que dóna accés a la terrassa inferior exterior al recinte vell (figura 4). El llindar té una canalització en el seu centre que era el desguàs de l’aigua de pluja quan la porta era tancada, i que està orientada en sentit nord-sud aproximadament. Va ser feta amb blocs de mides i formes irregulars, i pedres, posats verti-


CAMPANYES DE 1995 A 1997 AL PARC ARQUEOLÒGIC D’ULLASTRET

27

Figura 4. Detall del desguàs que travessava la porta 4

cals en dues fileres paral·leles. Té una amplada d’entre 28 i 31 centímetres, i el fons està recobert amb pedres i còdols, amb una petita inclinació del sud cap al nord. Per l’interior del poblat, en el lloc en què la canal es perd, queda integrada al paviment més vell de petits còdols. Pel costat exterior del llindar l’excavació del 56 havia arribat al terreny natural. Pel costat interior també s’hi havia arribat, a bona part del sector excavat, exceptuant en els llocs especificats que conserven restes de pavimentació. El paviment UE 13009, tot i que es troba tallat abans d’arribar al llindar, té un pendent que acaba a la part superior de les lloses d’aquest, per la qual cosa es comprova que el condicionament de la porta tal com ens ha arribat va ser construït


28

AURORA MARTIN I JORDI CARAVACA

en dues fases. La més vella, de la qual es conserva almenys el fons de la canalització, amb un sòl de còdols que és prolongació del paviment més vell localitzat al sector, mentre que el sòl de la segona fase d’habilitació de l’entrada es devia entregar al llindar. Aquest fet assegura que almenys en la refecció de les estructures de la porta corresponent a aquesta segona pavimentació, es va construir de nou el llindar, o es va aixecar. Al sud del sector més proper a la porta, la zona 13 s’ha netejat i s’ha aixecat el nivell superficial, de manera que ha quedat al descobert un empedrat bastant ben conservat, corresponent a la darrera habilitació del carrer, contemporània a la fase final de la vida del poblat. Aquest sòl de petits còdols i pedres més o menys aplanades i de mides i formes irregulars, s’ha pogut resseguir des del límit de l’excavació del 1956 fins a les zones excavades en els anys seixanta-setanta del Camp Triangular. A les planimetries conservades dels treballs d’aquesta època ja es reflecteix que aquest carrer s’havia trobat condicionat amb un sòl empedrat. De la zona 13 arranquen altres espais de circulació, més o menys perpendiculars al seu traçat, que donen accés a la muralla. En el tram septentrional del carrer, a banda i banda, es troben diverses illes de cases, algunes de les quals només s’han delimitat de manera general, i altres en què s’ha fet alguna intervenció puntual. Al sud de la torre I, a banda i banda d’aquest carrer es troben zones ja excavades anteriorment, que hem denominat zona 9. En primer lloc, un llarg tall transversal al Camp Triangular, efectuat per M. Oliva els anys seixanta, travessat pel carrer 2 o zona 13. A continuació les excavacions del professor Maluquer, desenvolupades entre aquest carrer i la muralla oest, al sud de les quals es troben les zones 16, corresponent a una illa de cases, zona 15 o carrer i zona 14, que és una altra illa de cases. A l’est de la zona 13 es troben les restes d’algunes excavacions velles, i diverses illes de cases encara no totalment delimitades, englobades de manera provisional dintre la zona 12. Finalment, en l’extrem sud-est de l’àrea afectada per aquestes campanyes d’excavació, es troba la zona 17. 2.3. La zona 14 Correspon a una illa de cases que en el moment actual dels treballs presenta una forma rectangular. Per la banda de ponent el límit el marca la muralla oest del jaciment, i més concretament la cortina que es troba entre les torres 3 i 4. No obstant això, no es troba directament adossada al parament de la muralla, sinó que està separada per un petit passadís que s’estreny de nord a sud. Per l’est, aquesta zona es troba delimitada per la zona 13. Pel nord, el límit és una altra zona de circulació, la 15, carrer amb orientació est-oest que, partint del carrer 13, dóna accés a la torre 4. El límit sud està marcat pel talús que delimita l’excavació actual, fet que no permet saber exactament on acaba per aquesta banda l’illa de cases, ja que hi ha murs que passen per sota del talús. Cal remarcar la presència d’una petita


CAMPANYES DE 1995 A 1997 AL PARC ARQUEOLÒGIC D’ULLASTRET

29

Figura 5. La zona 14, amb els sectors excavats

porta oberta en el parament de la muralla, al sud del sector 11, que caldrà veure en campanyes posteriors si correspon a una entrada al poblat o bé si es tracta d’un accés només a la zona 14. El que es veu clarament és que la seva obertura no va tallar la muralla en tota la seva alçada, sinó que es devia obrir en un moment posterior a la construcció d’aquesta, quan probablement les filades inferiors no eren visibles. Interiorment, i en l’estat actual de l’excavació, la zona 14 es troba dividida en 14 sectors (figura 5). Començant per l’oest, trobem una habitació de grans dimensions, orientada en sentit nord-sud (sector 1), que té una avantsala (sector 2). Al davant d’aquesta hi ha un espai de forma trapezoïdal (sector 11), amb restes d’un


30

AURORA MARTIN I JORDI CARAVACA

sòl fet de lloses de pedra a la banda nord. Donat que aquests tres sectors es troben clarament en relació, els tractarem conjuntament. La seva excavació, a més ha permès determinar dues fases d’habilitació de l’edifici. El sector 1 és un espai de forma rectangular, orientat nord-sud. El seu eix major, el nord-sud, amida uns 11,20 m i l’est-oest 5,50 m. L’avantsala, també de forma rectangular, a la primera fase té unes mides en el seu eix nord-sud de 3 m i en l’est-oest de 5,5 m. Aquests dos sectors estan comunicats per una porta, que en el primer moment tenia 2,70 m d’amplada. El sector 2 , en el seu moment inicial era un espai porticat, el límit exterior del qual era un llindar, construït amb quatre grans lloses o blocs, amb la coberta aguantada probablement en la part central d’aquest costat per una columna situada sobre el llindar. En l’estat en què el coneixem està tancat per un mur de mala factura, construït amb pedres de formes i mides diverses, entre les quals es troben un basament de columna de pedra sorrenca, decorat amb diferents motllures de diàmetre decreixent de baix a dalt, i un element de forma cilíndrica, que hauria estat part d’un fust de columna, també de pedra sorrenca. Aquests dos elements segurament havien format part de la columna de sustentació del porticat de la primera fase. Un paral·lel d’aquest fet de tapiar parcialment una entrada porticada el trobem al sector 3 de la zona 15 de l’Illa d’en Reixac (MARTIN, MATARÓ I CARAVACA, 1997). La porta entre els sectors 1 i 2 de la zona 14, a la segona fase d’habilitació de l’edifici també es va tapiar parcialment, i va quedar una obertura de només 1 m d’amplada. Pel que fa al sector 1, per sota el nivell superficial s’ha detectat un sòl d’ocupació d’opus signinum. Aquest sòl no es conservava d’igual manera en la totalitat del sector, però es va poder seguir fàcilment. Per damunt d’aquest es van trobar diferents concentracions de ceràmica: dues a la part nord del sector i una al sud, prop de la porta que comunica aquest espai amb l’avantsala. Entre el material que forma aquestes concentracions cal remarcar la presència d’una gran gerra amb vessador inferior i un petit olpe de ceràmica comuna ibèrica amb engalba blanca, de forma semblant a la dels olpes púnics 521c (ADROHER,1993). Cal dir que aquest sòl seria molt probablement el de la primera fase de l’edifici, ja que el trobem al mateix nivell que el paviment d’aquesta fase a l’avantsala o sector 2, tal com veurem més endavant. A l’angle nord-oest, i al nivell del sòl s’hi va localitzar un conjunt de lloses de pedra que possiblement podria tractar-se d’una refecció puntual del sòl d’opus signinum. Al centre del sector s’ha detectat una estructura de terra cremada de forma quadrada d’1,10 per 1 metre amb restes de cendres i carbons al voltant. Correspon a una llar que segurament, atesa la seva superfície, la forma que presenta, i l’absència total de restes alimentàries que s’hi relacionin, podríem qualificar-la de caràcter ritual. La gran quantitat de restes de morter de calç que s’ha localitzat durant el curs de l’excavació disperses en tota la superfície del sector, i de vegades en plaques de grans dimensions, ens permeten afirmar que els murs perimetrals del sector


CAMPANYES DE 1995 A 1997 AL PARC ARQUEOLÒGIC D’ULLASTRET

31

anaven recoberts de morter, del qual encara queden restes in situ, sobretot en el mur oest. Es tracta d’un morter de recobriment format per dues capes. La interior, de color blanc, és un morter aeri de calç. En canvi, la superfície està formada per una capa fina (d’entre 0,3 i 0,7 mil·límetres) de color fosc, constituïda per morter de putzolana (morter hidràulic de calç) amb un àrid, que probablement seria basalt. En el sector 2 també s’ha trobat un nivell sedimentològic damunt de l’últim nivell de sòl conservat. Aquest és igualment de morter i s’ha conservat en part. Per damunt, s’hi ha trobat restes de morters caiguts, que segurament devien ser usats per recobrir els murs. Cal remarcar la troballa d’un fragment de calota humana. Per sota d’aquest sòl, i a la mateixa cota del que trobem en el sector 1, s’ha identificat un altre paviment que ha estat interpretat com el sòl de la primera fase d’ús de l’edifici. Com ja ha estat dit anteriorment, aquesta coincidència de cotes ens porta a pensar que el sòl corresponent a l’última fase no ha arribat fins a nosaltres pel que fa al sector 1. El sector 11 es troba situat al sud del conjunt format pels sectors 1 i 2. És un espai que tenia la funció d’accés a aquests des d’una zona de circulació. Per la banda oest és delimitat per un mur de gran aparell que podria correspondre al parament interior de la muralla oest del poblat, en el qual trobem una obertura que sembla formar part d’un sistema de desguàs i la porta oberta a la muralla de què hem parlat anteriorment. Per l’est, el límit el marca un mur que presenta una orientació nord-oest/sud-est, i no segueix, per tant, les orientacions de la resta de murs de la zona. Arrenca de la part exterior de la cantonada sud-est del sector 2. Aquest espai presenta una forma trapezoïdal, i la seva amplada màxima es troba a la part sud. L’eix nord-sud amida uns 6 metres. L’amplada mínima de l’eix est-oest és de 5 metres i la màxima, de 7. L’últim sòl d’ocupació d’aquest sector està format per un empedrat de lloses de pedra de mida mitjana grossa. Aquest paviment no es conservava en tota la superfície del sector. El trobem principalment en la part nord, a tocar el sector 2. Se’n conserva una superfície de 16,5 m2. Per sobre d’aquest es trobà gran quantitat de material arqueològic, compost per ceràmica, bàsicament àmfora púnica centremediterrània o cartaginesa T 5.2.3.1 i T 5.2.3.2. (RAMON, 1995), objectes de bronze i ferro i restes d’esquelet cranial humà, algunes associades a claus de ferro. Una mandíbula es trobava col·locada en l’espai que hi havia entre les lloses. Per damunt d’aquesta concentració de material hi havia un estrat de pedres de mida variable, amb un sediment gris, que ha estat interpretat com l’enderroc dels materials que constituïen el farcit de la muralla un cop els blocs que formaven els paraments exteriors havien estat espoliats. Adossats a llevant d’aquests tres sectors, i de sud a nord, trobem, en primer lloc, un altre gran espai (sector 12), el límit meridional del qual encara no està ben definit, a l’interior del qual hi ha una estructura de pedra de forma circular emmarcada entre quatre murs, a la qual s’han trobat associades restes d’activitat industrial (un forn metal·lúrgic i restes d’un altre). Al nord d’aquest darrer trobem


32

AURORA MARTIN I JORDI CARAVACA

un espai rectangular orientat d’est a oest dividit en 10 habitacions o sectors. Es troben distribuïts en tres fileres, adossades a llevant del mur est dels sectors 1 i 2. Una primera fila la constitueixen els sectors 3, 4 i 5. La segona fila és la composta pels sectors 6, 13 i 14. El sector 14 és un petit espai que es troba en l’angle nord-est del sector 6 i que devia tenir la funció de rebost. En el sector 13 cal remarcar l’aparició, en la banda septentrional, de dos forns dedicats a la cocció d’aliments. La darrera fila és la formada pels sectors 7, 8, 9 i 10. El poc material arqueològic recuperat en l’excavació d’aquests sectors, fa difícil d’establir-ne la funció, que només en pocs casos ha pogut ser definida de manera segura: una zona de producció artesanal (sector 12), una zona dedicada a la transformació dels aliments (sector 13) i un rebost (sector 14). El sector 12 es troba situat al sud dels sectors 3, 4 i 5, els quals s’obren al 12 per mitjà de portes. Per l’oest està limitat pel sector 11, i per l’est pel carrer 13. És un espai de grans dimensions, d’uns 16 metres en l’eix est-oest per 9 de nord a sud. Aquestes dimensions són relatives ja que tant per la seva banda sud com per la banda est encara no s’han definit clarament els límits. A part de la gran superfície que presenta, l’absència de restes d’estructures arquitectòniques que poguessin servir de suport a una teulada fa pensar que es tracta d’un espai a l’aire lliure. L’única estructura que s’hi troba està situada més o menys al centre de l’espai. És de planta circular de 2 metres de diàmetre, i està formada per una filada de pedres. El seu interior està reblert de terra i pedres de talla irregular i de mida petita i mitjana. Aquesta estructura està envoltada per quatre murs que formen una estructura quadrada. A tocar de l’angle nord-est del quadrat, es troba un forn metal·lúrgic circular de terra cuita d’entre 60 centímetres (est-oest) i 67 centímetres (nord-sud) de diàmetre. La paret es conserva en una alçària màxima de 17 centímetres (en la seva part nord-est) i té un gruix d’1 centímetre. En la seva part superior, aquesta paret presenta el començament de la inclinació de la volta del forn. Per la banda exterior, es troba recoberta per una altra capa de terra cuita compacta, no allisada, d’1 a 3 centímetres de gruix, que decreix cap a la part superior. Aquesta capa ha estat interpretada com una placa de protecció i al mateix temps d’aïllament. El forn es trobava assentat sobre un nivell de terra marró. La presència de nombroses restes d’escòries de metall en l’espai adjacent al forn i les seves mesures, ens porten a atribuir-li una funció metal·lúrgica. Quant al material arqueològic, cal remarcar la presència d’un nivell de ceràmica posada planera que ocupa una superfície important del sector. Entre el material no ceràmic s’ha d’esmentar la presència d’elements metàl·lics: una sivella de bronze i una escarpra de ferro. Així mateix, cal dir que també va aparèixer la part superior d’un crani humà en relació amb un fragment d’espasa de ferro del tipus de La Tène i amb una petxina. El sector 13 és un espai de forma allargada, que limita al nord amb els sectors 8, 9 i 10, a l’est probablement es trobarà la continuació del carrer o zona 13. Al sud hi ha els sectors 3, 4 i 5, i a l’oest limita amb el 6. En el seu angle nord-oest


CAMPANYES DE 1995 A 1997 AL PARC ARQUEOLÒGIC D’ULLASTRET

33

Figura 6. Distribució de les estructures de combustió, de les restes humanes i d’alguns elements mobles

es troba el sector 14. En l’estat actual de la intervenció es defineix com a eix vertebrador de bona part de l’edifici, amb estances a ambdós costats, de les quals les del costat septentrional tenien oberts els accessos. Per ara s’ha excavat en un tram d’uns 6 metres d’amplada, a l’interior del qual s’han trobat els basaments de dos forns, a més del possible rebost esmentat més amunt. Probablement era un espai a cel obert (figura 6). S’hi excavà un estrat amb abundants restes de ceràmica, que es concentraven al centre i a l’oest del sector. Aquest estrat cobria un paviment de terra trepitjada


34

AURORA MARTIN I JORDI CARAVACA

que contenia petits fragments de ceràmica apareguda plana, restes de carbonets i d’estuc. Tenia una petita inclinació vers l’oest, cap al sector 6, on sembla que podria continuar per sota del paviment d’aquesta estança. En relació amb aquest paviment de terra trepitjada apareixen, al nord-est del sector i a la seva part central, les restes d’un enllosat, format per lloses i pedres ben encaixades, que formen una superfície gairebé plana. L’enllosat tanca pel sud el possible rebost i queda emmarcat a nord i sud per les restes del paviment. Els dos forns es van localitzar a la banda nord-est del sector 13. El primer (FR144) és de dimensions considerables, de forma ovalada, amb el diàmetre màxim d’1,9 metres i el menor d’1,8 metres. El segon (FR-145), de dimensions més reduïdes, amida uns 65 centímetres de diàmetre i es va trobar en molt mal estat de conservació. L’estructura de l’FR-144 se sustenta en un doble mur de pedres, de forma ovalada també, que pel seu costat nord recolza en el mur meridional del sector 8. Cobrint les parets i l’interior del forn es trobà una capa de terra flonja i argilosa, de poca potència, amb abundant presència d’esquist i molt poca ceràmica. La coloració vermellosa d’aquesta terra indicava la proximitat de les parets caigudes de l’estructura de combustió. L’enderroc d’aquestes, que era d’un color vermell molt intens, es concentrava a partir del centre del forn, cap al sud i l’oest. Les restes conservades in situ de les parets del forn arriben a tenir uns 10 a 20 centímetres de gruix en els llocs en què estan més ben conservades, i assoleixen una alçada de 10-15 centímetres. Per sota l’enderroc de les parets, a l’interior del forn, hi havia una capa de terra de color marró vermellós que cobria una solera de ceràmica. Encara per sota aquest nivell de ceràmica s’ha observat una capa de terra vermellosa que ha quedat pendent d’excavació. El forn FR-145 és de dimensions molt més reduïdes, es presenta conservat en estat precari, i situat sobre el paviment de terra trepitjada. Es troba uns 30 centímetres a l’oest de l’altre. En el seu interior es poden veure restes de terra cremada d’un color vermell intens, que segurament devien formar part de les parets destruïdes de la volta d’aquesta estructura de combustió. Per sota aquestes es localitzà una capa de terra argilosa de color marró amb taques vermelles, inclusions de petites pedres, algun carbonet i restes de ceràmica, uns 5 centímetres per sota el nivell de l’enderroc de la paret. Aquests dos forns estan situats molt a prop. És possible que l’FR-145 sigui posterior a l’FR-144, però també podrien haver estat coetanis, i haver servit per a usos diferents. El de dimensions més grans fa pensar en cuites comunitàries, o tal vegada les seves dimensions es deuen al fet que podria correspondre a l’abastament d’una família aristocràtica en el sentit ampli, amb el que podia representar aquest tipus d’estructura gentilícia. El sector 14, espai que s’ha interpretat com un rebost, és de petites dimensions, 60 per 60 centímetres, i queda delimitat a l’est per una plataforma quadrada de pedres, al nord pel mur meridional del sector 8. A oest i sud obre vers els sectors 6 i 13, respectivament. En el seu interior es varen trobar restes de diverses àmfores,


CAMPANYES DE 1995 A 1997 AL PARC ARQUEOLÒGIC D’ULLASTRET

35

de tipus cartaginès de la segona meitat del segle III aC i ibèrica, i d’un morter de pedra sorrenca, de vora arrodonida, d’un tipus ben conegut en el jaciment i segurament de fabricació local. També es varen trobar restes de diverses peces de ceràmica de cuina a torn d’imitació de les ceràmiques gregues o cartagineses de cuina, producció que a Ullastret és molt abundant a tota la segona meitat del segle III aC. Tots aquests estris deuen haver estat utilitzats en relació amb les activitats de transformació d’aliments dels dos forns domèstics descrits més amunt. Cal dir també que a l’angle sud-oest del sector 6 es va trobar la meitat inferior d’una àmfora grecoitàlica recolzada verticalment en el mur, i en el centre del sector 7 n’hi havia una altra, cartaginesa, esclafada sobre el sòl. Ambdós espais obren cap al sector 13, el 6 directament, i el 7 a través del 6. Això fa pensar que poden haver tingut la funció de magatzems, relacionats amb les instal·lacions de transformació d’aliments. Arquitectònicament, la zona 14 presenta en general una tècnica constructiva bastant acurada. La majoria dels murs són de doble aparell fets amb blocs de pedra ben escairats i de dimensions grans, combinats amb pedres de mida més petita. En els trams nord i est del sector 1, i ocasionalment en altres parets de la zona 14, aquest aparell es combina amb grans blocs cúbics que ocupen tota l’amplada del mur. Només els murs perimetrals dels sectors 7 i 8 presenten una tècnica de construcció diferent. Tot i que també estan fets amb doble aparell, els blocs que els formen són de dimensions més reduïdes. Les característiques de l’edifici ens porten a considerar que la zona 14 és una casa d’una família de la classe aristocràtica del poblat. En el moment actual dels treballs, creiem que es poden atribuir usos concrets als diversos sectors, malgrat la manca d’informació en alguns d’ells. Els sectors 1, 2 i 11 corresponen molt probablement a una gran sala de reunions, amb una entrada de caràcter monumental. Al seu costat, a la part meridional de l’edifici, hi ha un espai d’utilització artesanal, el sector 12, dedicat a la metal·lúrgia. A l’altra banda, els sectors 6, 7, 8, 9, 13 i 14 que, a causa de la presència de diferents estructures de combustió dedicades a la transformació dels aliments i als indicis de l’ús d’algun d’aquests sectors com a magatzem i com a rebost (especialment el 14), devien tenir una funcionalitat més domèstica. La funció atribuïda a aquests sectors, a part de les troballes de materials arqueològics, ve recolzada pel sistema constructiu més senzill que presenten, amb murs construïts en doble aparell usant pedres de mida més petita. Els sectors 3, 4, 5 i 10 es troben en una fase de l’excavació en què és prematur atribuir-los alguna funció. Un fet generalitzat és que les portes de tots els sectors s’obren cap al sud. Aquesta és una característica que es repeteix amb molta freqüència en el Puig de Sant Andreu i en el proper poblat de l’Illa d’en Reixac, i que probablement es deu al factor climàtic, ja que a la zona empordanesa dominen els vents de nord. La gran quantitat de restes de morter de calç localitzades durant l’excavació a l’interior dels sectors, com poden ser les grans plaques caigudes amb la superfície exterior cap avall com en els sectors 1 i 2, un gran amuntegament en el sector 3, o


36

AURORA MARTIN I JORDI CARAVACA

fins i tot encara localitzat in situ en la part baixa dels murs del sector 1, demostren l’ús d’aquesta tècnica de recobriment dels murs en bona part dels sectors d’aquesta zona. Un altre fet que cal remarcar és la presència de les restes humanes, que es troben concentrades bàsicament en els sectors 11 i 12. L’aparició de fragments de mandíbules i de calotes humanes no és un fet excepcional en els poblats ibèrics d’aquesta zona. De fet, un dels paral·lels més propers el trobem en el jaciment veí de l’Illa d’en Reixac, en el qual es va excavar un gran edifici on aquest tipus de restes eren també presents. A més, aquestes troballes també es troben ben documentades en molts poblats d’aquesta mateixa època en el golf de Lleó (ARCELIN, DEDET i SCHWALLER, 1992), i sobretot en el d’Entremont (Ais de Provença), on a més han estat localitzats nombrosos fragments d’escultures que representen caps (COUTAGNE, 1993). Aquest ritual té un origen celta. L’associació de restes humanes amb espases de ferro també és un fet bastant freqüent en el món celta (BRUNEAUX, 1996; BRUNEAUX i MENIEL, 1997). No obstant això, i a causa de la insuficiència de textos, encara la seva significació no està ben establerta. Les diferents hipòtesis referents a aquest punt contrasten interpretacions que inclouen des d’una veneració dels avantpassats fins a donar-los un valor de trofeu de guerra. L’estudi de les restes humanes localitzades en el sector 11, ha permès identificar quatre mandíbules inferiors i tres fragments d’una mateixa calota, de manera que tenim, per tant, restes de quatre individus diferents, tots ells adults. L’estimació sexual indica certa masculinitat en totes aquestes mandíbules. Cal remarcar que una d’aquestes presentava un tall en el cos esquerre en direcció al mentó, cosa que podria ésser un símbol de violència. (AGUSTÍ, 1997) 3. ELS MATERIALS MOBLES. PROPOSTA DE CRONOLOGIA DE L’ABANDONAMENT DEL PUIG DE SANT ANDREU

Els materials arqueològics recuperats al llarg dels tres anys d’excavació permeten comprovar la importància dels nivells corresponents a finals del segle V aC i als segles IV i III aC en el poblat del Puig de Sant Andreu. Els dels segles V-IV aC s’han localitzat bàsicament en el sondeig en curs de realització actualment a la zona 22. Dintre d’aquests conjunts es fan evidents diferències quantitatives notables en els volums d’importacions. Així, si en les fases més velles, les àmfores predominants són les ibèriques de producció local, seguides per les púniques, en especial les ebusitanes, a les fases més recents la suma de totes les produccions d’àmfora púnica que arriben al poblat deixarà l’àmfora local en un segon pla. També l’origen de les produccions púniques variarà. En el segle IV aC predominen les de procedència punicoebusitana, mentre que en el III aC procedeixen de l’àrea centremediterrània. En els conjunts de vaixella fina, davant l’elevat nombre de ceràmica àtica que


CAMPANYES DE 1995 A 1997 AL PARC ARQUEOLÒGIC D’ULLASTRET

37

arriba durant els darrers anys del segle V aC i especialment a la primera meitat del segle IV aC, els productes característics del segle III aC seran menys abundants. Entre aquests es troben les produccions del taller de les Petites Estampilles, en poca quantitat, a la primera part del segle; les més abundants, però, al llarg de bona part d’aquest mateix segle són les produïdes en el Taller de Roses. En el darrer quart del segle apareix la campaniana A. Aquest panorama, en els poblats empordanesos que perduren després de la repressió catoniana, va canviar en el segle II aC, amb la desaparició de les produccions de Roses i la introducció a gran escala de la campaniana A. Per altra banda, en el segle III aC, la vaixella de taula de tipus costa catalana experimenta un gran desenvolupament. És interessant verificar la progressiva substitució de la ceràmica de cuina ibèrica clàssica, feta a mà, per les produccions de ceràmiques de cuina fetes amb torn que imiten models colonials, elements que permeten assegurar també un progressiu canvi en els sistemes de transformació dels aliments, i per tant en els mateixos hàbits alimentaris. A partir de tots els materials exhumats, i tot i l’estat inicial del projecte, creiem que tots els indicis apunten a un abandonament del poblat, d’igual manera que es pot afirmar per la veïna Illa d’en Reixac, a principis del segle II aC, arran dels esdeveniments de la revolta indígena contra els romans. De qualsevol manera, l’abandonament, tot i que sembla ràpid i sobtat, com podria indicar la troballa d’aixovars domèstics i altres restes, dipositats i esclafats sobre els sols, que es troben in situ, no s’associa a una destrucció generalitzada de l’oppidum, en el qual ara com ara no s’han trobat senyals d’incendis ni de destrucció intencional de les muralles. BIBLIOGRAFIA

Autors diversos (1993). Lattara, 6. Dictionnaire des Céramiques Antiques en Méditerrannée nord-occidentale. Lattes AGUSTÍ, Bibiana (1997). Lesiones rituales y signos de violencia en dos poblados ibéricos del nordeste peninsular Actas del IV Congreso Nacional de paleopatologia. La enfermedad en los restos humanos arqueológicos. Cádiz, p.273276 ARCELIN, Patrice; DEDET, Bernard; SCHWALLER, Martine (1992). “Espaces publics, espaces religieux protohistoriques en Gaule méridionale”. Documents d’Archéologie Méridionale (1992), 15, p. 181-242. BRUNAUX, J. L. (1996). Les réligions gauloises. Rituels celtiques de la Gaule independante. Paris: Errance. BRUNAUX, J. L.; MENIEL, P. (1997). La résidence aristocratique de Montmartin (Oise) du III au II a av.J.C. Paris. (DAF; 64) COUTAGNE, Denis (ed.) (1993). Archéologie d’Entremont au Museé Granet. Aixen-Provence.


38

AURORA MARTIN I JORDI CARAVACA

MALUQUER DE MOTES, J.; PICAZO, M. (1992). “Una casa de final del segle V aC a l’oppidum d’Ullastret”. Fonaments [Barcelona], 8, p. 25-51. MARTIN, A. (1990). “El segle III aC a Ullastret (Baix Empordà). Excavació del Tall Ll-1”. 8è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. La romanització del Pirineu. P. 35-41. MARTIN, A. (1985). Ullastret. Poblat ibèric. Barcelona. MARTIN; MATARÓ; LÓPEZ; LLORENS; CARAVACA (1994). “El jaciment de l’Illa d’en Reixac d’Ullastret. Campanyes de 1992 i 1993”. Segones Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Torroella de Montgrí, p. 38-45. MARTIN, A.; CARAVACA, J.; MONTALBAN, C. (1996). “Excavacions a l’oppidum del Puig de Sant Andreu, Ullastret, Baix Empordà”. III Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona. Santa Coloma de Farners, p. 76-86. MARTIN, A.; MATARÓ, M.; CARAVACA, J. (1997). “Un edifici cultual de la segona meitat del segle III aC a l’Illa d’en Reixac (Ullastret, Baix Empordà)”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueologia Castellonenses,18, p. 43-70. OLIVA, M. (1962). Ullastret. Guia de las excavaciones y su museo. Girona RAMON, J. (1995). Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo Central y Occidental. Barcelona: Universitat de Barcelona. (Instrumenta; 2) VILLARONGA, L. (1994). Corpus Nummum Hispaniae ante Augusti Aetatem. Madrid.


Intervenció arqueològica al pont del Diable (Martorell, Baix Llobregat; Castellbisbal, Vallès Occidental). Resultats de la primera fase PERE IZQUIERDO I TUGAS

Amb motiu de la construcció de l’autovia del Baix Llobregat, i per reduir els possibles efectes de les inundacions en les seves rodalies, s’executen obres d’arranjament del riu Llobregat per a un cabal de disseny de 4.000 m3/sg que inclouen la rectificació dels marges, la construcció d’esculleres, l’eliminació de preses i l’excavació d’un caixó de desguàs de 18 x 10 m de secció, destinat a desviar parcialment les riuades, que passarà a sols 14 m de l’arc romà. L’obra s’ha de desenvolupar en diverses fases, de les quals només s’ha fet la primera, que consisteix a rebaixar els talussos dels marges del riu fins a les estructures del pont del Diable, i arribar al nivell de l’aigua (45,9 metres sobre el nivell del mar). L’actuació arqueològica, feta als mesos d’abril i maig de 1997, ha estat iniciada pel Ministeri de Foment, a través de la UTE Baix Llobregat, en coordinació amb el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, amb l’objectiu bàsic de protegir les estructures del monument i de documentar les restes que hi apareguessin durant l’arranjament dels talussos. Aquest objectiu bàsic el vam desenvolupar en una sèrie d’objectius específics: Evitar qualsevol dany als paraments romans, medievals i moderns del pont. Localitzar i salvaguardar els elements arquitectònics dispersos que es poguessin trobar. Verificar l’existència d’estructures annexes i documentar-les. Documentar l’estratigrafia dels sediments contigus al pont. Documentar si es conservaven les filades inferiors del basament de l’arc de triomf al costat nord. Recollir tota la informació possible sobre la fonamentació i la construcció del pont. En el futur, estan previstes altres fases d’actuació arqueològica, que inclouen continuar els treballs quan es faci baixar el nivell de l’aigua, fer sondatges per localitzar un possible pilar desaparegut del pont romà, excavar l’estrep oriental al


40

PERE IZQUIERDO I TUGAS

voltant de l’arc de triomf i els trams de camí que siguin seccionats en construir el caixó. També s’ordenarà l’entorn del pont per adequar-lo a la visita, s’hi farà un nou accés i s’estudiarà l’impacte dels contaminants sobre la seva conservació. SITUACIÓ I ENTORN GEOGRÀFIC DEL MONUMENT

El pont del Diable, a cavall entre els municipis de Martorell (Baix Llobregat) i de Castellbisbal (Vallès Occidental), és un dels monuments romans i medievals més emblemàtics de Catalunya, tot i les diverses fases de destrucció i reconstrucció que ha patit al llarg del temps. El pont travessa el riu Llobregat just per damunt del congost de Martorell, a l’est del nucli antic d’aquesta població, i a uns cinc-cents metres aigües avall de la confluència del riu Anoia. Les seves coordenades geogràfiques són 1° 56’ 19” E 41º 28’ 34” N, segons el Mapa Comarcal del Baix Llobregat de l’Institut Cartogràfic de Catalunya escala 1: 50.000 (edició 1996), i UTM x=411.400 y=4.592.240 z=46, segons els plànols topogràfics del projecte d’obra que ha motivat la intervenció.1 El congost de Martorell és el punt de contacte entre la depressió Prelitoral i la serralada Litoral. Hi conflueixen els rius Anoia i Llobregat, que s’uneixen en una falla en direcció nord-sud, que separa la serra de l’Ataix, al massís del Garraf-Ordal, de la serra de les Forques, un contrafort de la serra de Collserola. Al congost hi ha afloraments de pissarres, filites i pelites paleozoiques, dels períodes Cambrià i Ordovicià, materials en els quals recolza el pont. Els gresos i conglomerats vermells del triàsic i del miocè, emprats per construir el pont, es localitzen a ambdós costats del riu Anoia, a una distància relativament petita. Aigües avall del congost de Martorell s’estén la plana al·luvial de graves, sorres i llims holocens sense solució de continuïtat amb el delta del Llobregat. Aquest riu té un cabal important, de 21,54 m3/sg el 1971-1972 als 6 m3/sg del 1985-1986). Segueix un règim pluvionival atenuat, amb màxim de 30 m3/sg al maig, i períodes d’aigua abundant de març a juny i de setembre a novembre. Presenta avingudes esporàdiques molt importants, amb un màxim de 3.080 m3/sg enregistrat al mateix pont del Diable el 20 de setembre de 1971. El pont del Diable es troba en un punt particularment estratègic de les comunicacions a Catalunya, cosa que queda palesa en la concentració d’infraestructures modernes. DESCRIPCIÓ DEL PONT

El pont del Diable és una estructura de més de 120 m de llarg i de 10 a 3,90 m d’amplada, amb un nucli de morter de calç revestit de gres vermell. 1. Les coordenades UTM segons l’esmentat Mapa Comarcal de l’ICC difereixen considerablement.


INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL PONT DEL DIABLE

41

Parts del pont del Diable a les quals fa referència el text (base: alçat fotogramètric de la UPC).

L’estrep oest té sis metres d’amplada i una longitud indeterminada. A la base, prop del riu, presenta marques de les legions IV Macedònica, VI Víctrix i X Gèmina. La part més propera al poble és revestida amb un parament d’imitació fet al 1965, quan va quedar a la vista el farciment de morter i el paviment original. L’arc menor, lleugerament apuntat, amb una llum de 16,4 m, inclou un arquet de descàrrega d’aigües de mig punt, d’1,2 m de llum. L’amplada del pont en aquest tram és de 4,7 m. Recolza en el pilar central, de 6 m de llarg, amb avantbec agut i rerebec obtús. La part inferior d’aquest pilar podria ser romana. L’arc central és l’arc gòtic amb més llum de Catalunya: 36,4 m. L’original tenia 21 m d’alçada. Va ser volat el 1939 i reconstruït el 1960-1961. Al centre hi té un templet destinat a donar pes a la clau, funció que originalment feien dos murs paral·lels senzills. El pilar est, de planta rectangular de 5 x 4 m, descansa directament sobre l’extrem de l’estrep romà. A la banda nord d’aquest estrep s’hi ha trobat un mur d’ala en grada. Entre aquest pilar i l’estrep est pròpiament dit hi ha un arc elevat, de mig punt, de 5,5 m de llum. Després d’aquesta obertura, l’estrep té una longitud de 10,7 m, i inclou un arc escarser tapiat al costat nord, mentre que a la cara sud és revestit per un parament de carreu petit que es data al segle XVIII. L’amplada d’aquest tram és de 5,6 m. Al final de l’estrep trobem l’arc de triomf sobre un basament de 9 m d’amplada i uns 10,6 metres de longitud, revestit en opus quadratum. Durant l’excavació s’hi han trobat cinc fileres de carreus d’aquest revestiment, que no eren visibles des de l’edat mitjana. El pont acaba en una plataforma d’accés que reposa sobre murs de contenció de diferents èpoques. Hi confluïen els dos traçats de la via Augusta, el del Vallès i la variant marítima que passava per Blanda, Iluro, Baetulo i Barcino. Bona part d’aquesta plataforma es troba sota una carretera moderna i per accedir-hi s’utilitza una escala construïda entre el 1932 i el 1933.


42

PERE IZQUIERDO I TUGAS

Croquis a escala de la planta de l’extrem de l’estrep est, amb el massacot d’opus caementicium, UE 3005.

ANTECEDENTS: LA RECERCA ARQUEOLÒGICA SOBRE EL PONT DEL DIABLE

Identificat des de sempre com a monument antic, el pont del Diable ha estat representat en gravats des del segle XVII. Tot i això, ha estat molt poc estudiat des del punt de vista arqueològic. En els dos darrers segles la majoria d’autors s’han limitat a repetir les interpretacions d’Alexandre de Laborde, i l’han considerat un paral·lel del pont amb dos arcs de triomf de Saint Chamas. El 1908, Josep Puig i Cadafalch recollí la idea del doble arc de triomf, i li atribuí un significat territorial. Suposà que el pont romà tenia dues arcades desiguals, de llum similar a la de les gòtiques. Vint anys després (1928), l’arc romà va ser consolidat per la Diputació de Barcelona. L’any següent Bonaventura Pedemonte va fer una recerca documental completa, i reuní referències d’època medieval. El 3 de juny de 1931 el pont era declarat monument nacional. El 1933 la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de l’arquitecte Jeroni Martorell, sufragà obres que consistiren a enretirar les baranes i el terraplè que ocultaven bona part de l’arc de triomf i sobrecarregaven el pont. Sota el terraplè va aparèixer l’enllosat original, que s’adossa a la base de l’arc de triomf. El 24 de gener de 1939 va ser volat l’arc central, en un intent inútil de dificultar l’avanç de les tropes franquistes. La restauració de l’arc, amb una alçada equi-


INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL PONT DEL DIABLE

43

Planta general del racó nord de l’estrep est.

vocada, la va fer la Diputació de Barcelona, sota la direcció de Camil Pallàs, entre el 20 d’abril i el 3 de juliol de 1962. L’any 1965 es van enderrocar les cases que s’adossaven a l’estrep oest, amb la intenció d’enjardinar el sector. Van quedar a la vista, en secció, el paviment i el farciment de morter de calç originals, tot i que després es van revestir amb una imitació d’opus quadratum. Fou llavors quan es van descobrir les marques de les legions. Aquestes actuacions arquitectòniques dels anys seixanta no van incloure cap mena de documentació arqueològica. Sortosament se’n conserven fotografies gràcies a l’acció voluntària de Jaume Amat, martorellenc que hi va treballar. El 1984 Mayer, Rodà i Fabre van datar l’obra romana entre el 16-13 i el 8 aC interpretant el sentit de les inscripcions. El 1992 Montserrat Pagès atribueix al romànic el carreuat de l’estrep oest i l’arquet de descàrrega. No és fins al 1994 que es planteja una visió arqueològica del pont, quan Montserrat Farreny, Alfred Mauri i Miquel Vives proposen una divisió estratigràfica dels paraments a partir d’un alçat elaborat pel Laboratori de Fotografia de la UAB. L’any 1995, Vittorio Galiazzo, en la seva extensa obra sobre els ponts del món romà, afirma que el pont del Diable devia tenir tres arcades iguals de 16 metres de llum, amb dos pilars de 5 metres amb finestres. Malauradament les mides de l’obra conservada que utilitza com a base són manifestament errònies.


44

PERE IZQUIERDO I TUGAS

Planta de la grada de l’estrep est.

DESENVOLUPAMENT DE LA INTERVENCIÓ

A l’estrep oest, després de desviar el curs del riu per allunyar-lo, es va preparar una esplanada al voltant de l’extrem i es féu una prospecció amb una màquina mixta. Al voltant de les estructures s’excavà manualment. Hi aparegueren sorres i llims al·luvials homogenis que contenien materials contemporanis i cobrien uns dos metres d’alçada de parament romà enterrat. A l’extrem de l’estrep hi havia un formigó de pedra i morter de calç, amb empremtes de carreus que impliquen que originalment avançava uns 370 centímetres respecte a l’estrep actual. A la cara nord es va poder observar la fonamentació del parament romà, directa sobre la roca, que va ser prèviament retallada i preparada. A la cara sud de l’estrep est es va procedir, emprant una màquina giratòria, a rebaixar i igualar el talús amb un pendent de 45º. Hi havia sediments molt inclinats compostos per llims al·luvials i enderrocs de llicorella alternats. S’hi van localitzar alguns blocs fragmentats procedents de la voladura del 1939 i un element arquitectònic de pedra artificial. En aquest costat el parament romà està ben conservat a la base, si bé a l’extrem més proper al riu va ser desmuntat abans de la construcció de l’arc gòtic. Davant la impossibilitat de treballar-hi amb una màquina petita, que no hi podia accedir, es va haver de deixar la finalització dels treballs per a una fase posterior. Com era previst, a la cara nord de l’estrep est és on es van produir els resultats més interessants de la intervenció, ja que s’hi va localitzar una plataforma d’època romana que recolza en un mur d’ala molt especial, amb un primer tram esglaonat fet amb carreus encoixinats i un segon tram en opus vitattum de 250 centímetres d’alçada. A més hi aparegueren cinc filades del parament original del basament de l’arc de triomf, amb les empremtes de l’espoliació del segle XIII, indicant els sediments que corresponen al nivell del sòl en aquell moment.


INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL PONT DEL DIABLE

45

Alçat de la part visible de la grada en acabar l’excavació.

L’estratigrafia comprenia diversos nivells: sota un estrat de llims i graves n’aparegué un altre d’enderrocs de llicorella. Per sota, llims i graves al·luvials cobrien una superfície d’erosió, resultat de l’acció de les crescudes del riu en la plataforma romana, formada per un farciment antròpic de blocs mitjans i grans de llicorella, lligats amb argila infiltrada o morter, amb alguns fragments d’àmfora Pascual 1. Això confirma la cronologia augusta de tot el conjunt, inclòs el basament de l’arc de triomf. Allunyant-nos del riu, per sota del farciment de la plataforma aparegué la roca natural, formant una clotada per la qual passava un camí en rampa amortitzat mentre es construïa el pont. Sota l’escala de 1933, a la roca s’aprecien les empremtes de la cintra que va servir llavors per construir l’arc que aguanta l’escala, arran del mur de contenció de la via Augusta, en opus quadratum. Sota l’arc elevat, un cop eliminats els sediments que s’hi acumulaven, aparegué el nucli del morter de l’estrep romà, rebaixat irregularment per acció clarament antròpica. LES ESTRUCTURES

La major part dels paraments romans localitzats a la intervenció estan fets en opus quadratum de molt bona factura. En època d’August es donen els millors exemples d’aquest tipus de parament, que els romans van heretar dels grecs i dels etruscos al segle VI aC. Contemporanis del pont del Diable són els paraments del temple de Mars Ultor a Roma, de la Maison Carrée, del Trofeu de la Tourbie, etc. Els blocs d’opus quadratum del pont del Diable estan encoixinats i emmarcats amb cisellat a 45°. La cara interior es va deixar sense treballar, ben irregular, per


46

PERE IZQUIERDO I TUGAS

reforçar la seva imbricació amb el farciment interior de morter de calç. En canvi, les cares superior i inferior dels blocs són perfectament llises, la qual cosa assegura un assentament perfecte de les fileres. Els blocs no presenten grapes i només dos tenen cavitats per a ferrei forfices. En canvi, sí que s’hi troben moltes incisions per ajustar els carreus a palanca. Gràcies a aquestes incisions podem conèixer les dimensions dels carreus espoliats i afirmar que les filades van ser construïdes començant per la banda de l’aigua i avançant cap als marges. Les capes d’opus caementicium del nucli del pont presenten un gruix similar al de les filades a les quals corresponen, de manera que podem deduir que el nucli del pont s’anava disposant cada cop que es completava una filada de carreus. La plataforma, la grada i els murs de la cara nord de l’estrep est presenten solucions gens alienes a les tècniques i els procediments romans, però molt singulars i diferents de cap altre pont conegut de la mateixa època. El mur d’ala té forma trencada amb un angle de 125°. El primer tram, proper a l’extrem de l’estrep, és construït en opus quadratum disposat en grada, mentre que el segon, destinat a contenir la plataforma, és d’opus vitattum, amb carreuons perfilats a punta de paletí. Tots dos paraments van ser aixecats simultàniament, reforçant-los interiorment amb opus caementicium. El tram superior de la grada era format per un mur vertical de dues o tres filades d’opus quadratum sense encoixinar, del qual només es conserven vuit blocs, amb 9,2 metres de llarg. Aquest mur formava un angle agut amb l’estrep pròpiament dit, ocupat per una plataforma triangular d’opus caementicium, actualment molt erosionada. Per sota, la grada presentava quatre graons fins al nivell de l’aigua que hi havia durant l’excavació, i, per sota d’aquest, com a mínim n’hi havia un més. El primer graó fa 14,75 metres i té disset blocs; el segon en fa 16 amb setze blocs i els de sota tenen catorze i tretze blocs, respectivament. El desnivell entre els graons és d’uns 50 centímetres i la seva amplada arriba a ser d’un metre. Els graons no són absolutament rectes, sinó que tenen una disposició lleugerament còncava, probablement destinada a distribuir l’empenta de les aigües. Trobem solucions esglaonades llunyanament similars a la illeta central del pont de Mèrida i al voltant dels pilars d’altres ponts, com el Ponte Emilio de Roma. Només al pont de Chesters (Northumberland) hi ha murs d’ala lleugerament esglaonats. La disposició d’un sol mur d’ala, en el costat que pot rebre més empenta de l’aigua, és normal en diversos ponts de les primeries de l’imperi. Al Ponte Lucano, el mur d’ala s’emprava com a embarcador, fet que també passava al pont del Diable. Al basament de l’arc de triomf hi hem pogut localitzar cinc filades d’opus quadratum que romanien enterrades des de l’edat mitjana. Aquesta part soterrada ens ha permès de conèixer el procés de construcció i les dimensions originals del basament. En total, s’han localitzat 49 blocs de gres encoixinats que no eren visibles abans de l’excavació. El revestiment de carreus reposa sobre una banqueta de fonamentació d’opus caementicium de 90 centímetres de volada i fins a 130 centímetres de potència, adaptada a la roca natural. A mesura que ens allunyem del riu apareixen trams de fonamentació directa damunt la roca retallada.


EINTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL PONT DEL DIABLE

47

Secció estratigràfica E-W de la plataforma del racó nord de l’estrep est.

A l’angle exterior del basament hi ha una pedra angular que sobresurt uns 18 centímetres per banda, probablement amb la intenció d’augmentar-ne l’estabilitat. Aquesta mateixa voluntat de travar bé el parament i fer-lo molt estable explica els encaixos fets amb dos blocs en forma de L, amb variacions del gruix de les filades. La seva funció no solament devia ser estètica, sinó que expressa la voluntat de fer una obra ben sòlida. La gran precisió dels encaixos en aquests blocs en L implica que els picapedrers treballaven a peu d’obra o fins i tot sobre blocs ja muntats. Per portar el gres des de l’altra banda del riu hi devia haver una barcassa o un pont de fusta capaços de suportar-ne el pes. Gràcies als resultats de la intervenció, estem en condicions d’afirmar que l’arc de triomf, des dels fonaments del basament fins al coronament, tenia trenta filades d’opus quadratum. A l’estrep est pròpiament dit, a la cara nord, el parament romà es conserva en una longitud de 10,67 metres. A la cantonada amb l’arc de triomf el podem veure intacte fins al nivell original del pont (tretze filades), i disminuir a dues filades a la banda de l’arc escarser tapiat. Al pilar, després de l’arc de descàrrega, es conserva una sola filera de blocs romans, possiblement recol·locats. A la cara sud es veuen cinc filades de parament romà des del nivell de l’aigua, que van ser desmuntades a l’extrem per fer una petita grada d’època gòtica, destinada a reduir l’amplada del cap de l’estrep. A la banda de Martorell, l’estrep oest presenta una filera en llistell corresponent a una cornisa, sobre la qual devien recolzar les cintres dels arcs del pont. A l’extrem despullat del revestiment de carreus, s’hi ha pogut veure el farciment, que


48

PERE IZQUIERDO I TUGAS

és de morter amb nòduls de quars, graves de riu i resquills de gres procedents del desbast dels blocs. Sabent que l’estrep romà penetrava dins el riu uns 370 centímetres més que l’actual, i acceptant que el pilar central té la mateixa situació que l’original romà, podem deduir que l’amplada original de l’arc proper a Martorell devia ser d’uns 12,7 metres. ELS MATERIALS

En el decurs de la intervenció arqueològica han estat molt escasses les troballes de ceràmica, a banda dels materials d’època moderna i contemporània. Per la seva significació, cal destacar la presència de quatre fragments d’àmfora local, tres dels quals corresponen amb tota seguretat a la forma Pascual 1, que confirmen la datació de la plataforma del racó nord-est en època d’August. Entre el farciment d’aquesta plataforma i la banqueta de fonamentació de l’arc de triomf es va trobar un únic fragment de base de ceràmica comuna romana. Pel que fa als carreus, han estat dibuixats i mesurats els 166 blocs apareguts in situ a la cara nord de l’estrep est. La resta de carreus hauran de ser estudiats en la segona fase d’actuació. La longitud mínima dels carreus és de 26 centímetres i la màxima de 180, amb una mitjana de 79 centímetres i una desviació tipus de 27,92. Pel que fa a l’alçada, la mínima és de 25 centímetres i la màxima de 90, amb una mitjana de 49 centímetres i una desviació tipus de 15,4. Les dimensions dels carreus corresponen a la metrologia romana i s’hi van utilitzar totes les mesures de l’època de forma indistinta. Amb menys d’una dècima d’error, hi trobem molts blocs corresponents a múltiples del pes (69 en amplada i 55 en alçada), seguits pels múltiples del palmipes (56/58), del cubitus (56/49) i, finalment, del gradus (41/0). L’amplada més comuna és d’un gradus, amb 24 carreus, seguida pels dos palmipedes i dels dos pedes i mig, amb 19 carreus cadascuna. Pel que fa a l’alçada, no hi ha diferències significatives entre els carreus que corresponen a un palmipes i mig (29), un cubitus (28), un palmipes (24) i un pes (24). La resta de múltiples de mesures és molt més minoritària. Es demostra que l’ús de les diferents unitats de mesura romanes és indistint en tots els paraments. La intervenció ha localitzat dos elements arquitectònics singulars. Es tracta d’una bola de base quadrada de pedra artificial feta amb morter de calç i sorra. Probablement es tracta d’un ornament barroc, que té paral·lels dels segles XVII i XVIII, i que potser correspondria a la restauració del pont de 1768. L’altre element singular és un fragment de motllura en forma de gola o cima recta, de 17 centímetres de gruix per 24 d’alçada, feta amb calcària grogosa, que ha de correspondre al coronament de l’arc de triomf. Es va trobar sobre l’interestrat d’erosió de la plataforma romana, cosa que implica que l’arc triomfal es va començar a degradar molt abans del segle XIII.


INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL PONT DEL DIABLE

49

Alçat del parament d’opus quadratum de la cara nord del basament de l’arc de triomf.

CONCLUSIONS

Considerant que el pont del Diable és el monument romà d’aquest tipus més ben conservat i més conegut de Catalunya, és un fet del tot anormal que mai no s’hi hagués fet cap intervenció arqueològica. Gràcies a aquest fet, però, han romàs intactes les estructures i els estrats del seu voltant, que ens han facilitat informació de primera mà sobre la construcció i l’evolució del pont. La conclusió més important d’aquesta primera fase d’intervenció és que les estructures romanes i medievals es conserven bastant millor del que semblava a primera vista. Els basaments romans es conserven íntegrament en la seva part inferior, pràcticament en tota la longitud dels dos estreps del pont. Pel que fa a les estructures medievals construïdes fins al segle XIII, es pot considerar que el seu estat de conservació és perfecte, llevat de l’arc central volat el 1939 i reconstruït amb formigó. Dels resultats de la intervenció cal destacar l’aparició d’estructures annexes a la cara nord de l’estrep est, així com d’afloraments de roca que estaven ocults pels sediments. Aquestes troballes han obligat a modificar el projecte d’obres dels talussos del riu, de manera que l’escullera no arribi fins a les estructures antigues. El farciment de morter de calç romà dels estreps sembla que es conserva quasi íntegrament. És molt dur i gruixut, de manera que el corrent de l’aigua no l’ha afectat en els llocs on hi ha quedat exposat.


50

PERE IZQUIERDO I TUGAS

L’arrasament i el desmuntatge del pont romà sembla que són antròpics i voluntaris; que no es deuen a cap crescuda del riu, sinó a una acció humana. Com a mínim una avinguda podria haver fet caure les arcades, però la solidesa de la part conservada de l’obra ens ho fa dubtar. Per quina raó algú es podia haver entestat a destruir un pont tan magnífic i sòlid en una tasca que hem de suposar dura i difícil? No en tenim cap certesa, però se’ns acudeixen tres hipòtesis. La primera seria la necessitat de reutilitzar els carreus en una altra obra encara desconeguda, potser de caràcter defensiu. Donaria suport a aquesta hipòtesi l’absència de dovelles reutilitzades a l’obra medieval, ja que els elements reutilitzats al pont gòtic sembla que procedeixen exclusivament de l’arc de triomf. La segona possibilitat seria una necessitat important de dificultar el pas del riu per raons defensives, com s’esdevingué el 1939, cosa que podia haver passat, per exemple, després de la conquesta franca de Barcelona l’any 801. Finalment, la tercera hipòtesi partiria de la necessitat de facilitar el pas d’un volum d’aigua molt superior al que havien previst els constructors romans. Aquesta necessitat és evident en l’obertura dels arcs de descàrrega que s’observen a l’estrep est i a l’extradós de l’arc menor, així com en la reculada de l’estrep oest. Els constructors del pont gòtic van considerar un cabal d’avinguda superior al que havien suposat els enginyers romans, però que es va demostrar que era insuficient el 1971. Quan es produeix aquest desmuntatge? S’hi superposen paraments considerats preromànics o romànics, segons els diferents autors, però no es pot descartar la possibilitat que s’hi construís un segon pont romà al qual es podrien atribuir al-


INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL PONT DEL DIABLE

51

Proposta de periodització dels paraments visibles a la cara sud del pont (base: alçat fotogramètric de la UPC).

guns dels paraments de carreu petit. En qualsevol cas, el desmuntatge és posterior al segle III o IV i anterior al segle XII. Serà difícil precisar millor aquesta cronologia, a menys que es pugui excavar el farciment de morter de l’interior dels estreps. A partir del resultat de la intervenció arqueològica, podem recapitular els nostres coneixements i hipòtesis sobre com podia haver estat el pont romà d’època d’August. Abans de la construcció del pont del Diable és lògic suposar que la via Augusta —i anteriorment la via Heraclea— havien de travessar el Llobregat amb una barcassa o bé per un pont de fusta o de barques. Per quina causa s’hi va fer un pont com aquest, just després de les guerres càntabres? Es podria suposar que hi va haver un increment de la intensitat de trànsit, però aquesta explicació és poc lògica, ja que l’exportació del vi es devia fer per via fluvial, en sentit transversal respecte a la circulació del pont. És més probable una intenció propagandística, que posava de manifest que les legions romanes no solament portaven a la península guerra i submissió, sinó també progrés i millora de les comunicacions. En aquest context, l’arc de triomf devia vincular el pont amb la victòria de l’emperador August sobre els càntabres. La gran similitud estructural i constructiva amb l’arc de Berà ens portaria a considerar una mateixa dedicació, a l’emperador en persona, que n’hauria ordenat la construcció. El pont del Diable original era una obra molt sòlida feta amb grans carreus que li donaven majestuositat i amb un farciment de morter gairebé indestructible. De punta a punta dels estreps feia més de 120 metres de llargària, i salvava amb arcades un espai de 55,1 metres.


52

PERE IZQUIERDO I TUGAS

L’estrep est estava protegit, en el punt més feble del pont i més exposat a les avingudes del riu, per una plataforma i un mur d’ala esglaonat que també podia servir com a embarcador fluvial adaptat als canvis de nivell de l’aigua. Els pilars i els estreps eren d’opus quadratum, però les arcades originals podrien haver estat de fusta, cosa que concordaria amb l’absència de troballes de dovelles clarament romanes. Recordem que en època romana es van construir d’aquesta manera alguns ponts importants, com ara el de Trajà sobre el Danubi, els arcs de fusta del qual arribaven a llums de 32,56 metres. Tant si eren de fusta com si eren de pedra, no sembla possible salvar l’espai de l’arc central actual amb una sola arcada. En aquest cas ens trobaríem davant l’arc romà més llarg de tot l’imperi. L’arcada occidental del pont feia uns 12,7 metres de llum i el pilar en fa uns sis. Per tant, fins arribar a l’extrem de l’altre estrep queden 36,4 metres, que haurien de ser salvats per dues arcades i un altre pilar similar. Si suposem que dins la tradició romana el pont era simètric, haurem de pensar que tenia tres arcades, dues de laterals de 12,7 metres, i una de central més gran, amb 17,7 metres de llum. Les fletxes d’aquests arcs de mig punt devien ser d’uns sis metres al lateral i d’uns nou metres al central, i es devien aixecar sobre murs verticals superposats a la cornisa d’imposta. La superfície del camí devia quedar en rampa, amb el punt més elevat al centre del pont, i no desplaçat cap a l’est com el pont gòtic. Amb una amplada de gairebé sis metres, el camí devia permetre el pas de carruatges en totes dues direccions simultàniament, cosa impossible en l’angost pont medieval. Pel que fa a l’arc de triomf, creiem que tan sols n’hi devia haver un, amb sentit honorífic i territorial al mateix temps, construït sobre l’únic basament observable, que és l’arc que encara es conserva, despullat en bona part del seu revestiment. De tota manera, ens sorprèn la seguretat amb què parlen d’un segon basament tant Laborde com Puig i Cadafalch. Potser caldria cercar l’extrem de l’estrep de Martorell sota l’asfalt del carrer, per poder demostrar que es van equivocar.


INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL PONT DEL DIABLE

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

53

CLOPAS, I. “El puente del Diablo de Martorell”. San Jorge [Barcelona] (1962), núm. 45, p. 34-39. CLOPAS, I. Historia y leyenda del Puente del Diablo de Martorell. Martorell, 1963. DUPRÉ, X. L’arc romà de Berà. Barcelona, 1994. FABRE, Georges; MAYER, Marc; RODÀ, Isabel. “À propos du pont de Martorell: la participation de l’armée à l’aménagement du réseau routier de la Tarraconaise orientale sous Auguste”. Épigraphie Hispanique [Paris] (1984), p. 282288. FABRE, Georges; MAYER, Marc; RODÀ, Isabel. Inscriptions romaines de Catalogne. Volum 1: Barcelona, sauf Barcino. Paris: 1984, p. 36-37, núm. 1 i pl. I. FARRENY, Montserrat; MAURI, Alfred; VIVES, Miquel. “La seqüència històrica del pont del Diable i el seu context territorial”. A: Miscel·lània d’homenatge a Jaume Codina. El Prat de Llobregat, 1994, p. 219-250. GALLIAZZO, Vittorio. I ponti romani. 2 vol. Treviso: Canova, 1995. GRAHIT, J. Memoria de la Comisión de Monumentos Históricos y artísticos de la Provincia de Barcelona (1844-1944). Barcelona, 1947. IZQUIERDO, Pere. “Liaisons entre navigation maritime et fluviale en Tarraconaise. Les exemples de Les Sorres et Dertosa”. A: Le commerce maritime romain en Méditérranée Occidentale (Barcelona, 1988) PACT, 27, Louvain-la-Neuve, 1990, p. 189-199. IZQUIERDO, Pere. “ Barcino i el seu litoral: una aproximació a les comunicacions marítimes d’època antiga a la Laietènia”. A: La formació del cinturó del cinturó industrial de Barcelona (IV Congrés d’Història de Barcelona: Barcelona i l’espai català. Ciutat i articulació del territori, 1995). Barcelona: 1997, p. 13-21. LABORDE, Alexandre de. Voyage pittoresque et historique en Espagne. Paris, 1806. NIERHAUS, R. “Baedro. Topographische Studien zum Teritorium des Conventus Cordubensis in der mittleren Sierra Morena”. Madrider Mitteilungen [Heidelberg] (1964), 5, p. 185-212. PALLÍ, Federico. La Via Augusta en Catalunya. Bellaterra, 1985. PEDEMONTE, Bonaventura. Notes per a la història de la baronia de Castellvell de Rosanes. Barcelona, 1929. PUIG I CADAFALCH, Josep. L’arquitectura romana a Catalunya. 2a edició. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1934. (1a edició: 1908) QUILICI, Lorenzo; QUILICI, Stefania (ed.). Strade romane. Ponti e viadotti. Roma: 1996 (Atlante tematico di topografia Antica; 5) VALENCIANO, Antonio. Nota sobre la dinàmica fluvial del río Llobregat en Martorell (Baix Llobregat), p. 42-50.


Projecte arqueològic de Can Terrés (La Garriga, Vallès Oriental) SÍLVIA GARRIGA I CASTEBLANQUE; MONTSE TENAS I BUSQUETS; LLUÍS VILA I BONAMUSSA ESTRAT, SCP.

INTRODUCCIÓ

La vil·la romana de Can Terrés està emplaçada al sud del nucli urbà de la Garriga, a la part més elevada d’una terrassa fluvial situada a la riba esquerra del riu Congost. Els terrenys que ocupa estan delimitats de forma natural per dues torrenteres: al nord, el Torrent de Malhivern i al sud el Torrent de can Grau. La localització en coordenades UTM, segons la Cartografía Militar de España (Mapa General, Serie L, La Garriga, 37-14/364, Escala 1:50.000) és de 31TDG408137 i l’altitud, segons l’Institut Cartogràfic de Catalunya (FMTN 364, Full 292XII2, Escala 1:5.000) és de 229,56 metres sobre el nivell del mar. La vil·la pren el nom de la masia de Can Terrés, situada a l’oest del jaciment. L’existència d’aquest mas i de la capella romànica de Santa Maria del Camí demostren la ubicació privilegiada de la vil·la, que es beneficiava de la proximitat d’un important pas de comunicació natural utilitzat des de la prehistòria per enllaçar les comarques d’Osona i del Vallès amb Barcelona (pas del Congost-Besòs). Al final del segle passat, la vil·la conservava nombroses estructures de caràcter monumental que es coneixen gràcies al testimoni de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i del Centre Excursionista de Catalunya (P. ALSIUS, 1877; R. ARABIA, 1877; E. CANIBELL, 1878). Malauradament, aquestes estructures van ser enderrocades vers els anys quaranta, quan es va talar el bosc d’alzines que cobria el jaciment per posar les terres en conreu. La vil·la gaudeix d’una llarga tradició d’investigació arqueològica que es remunta a la darreria del segle passat i que culmina durant els anys setanta, quan la Diputació de Barcelona va treure a la llum l’edifici dels banys (balneum). L’excavació d’aquest edifici, clar exponent de l’arquitectura termal itàlica, va posar en evidència el gran potencial arqueològic del jaciment, que únicament ha estat excavat en un 7%.


56

SÍLVIA GARRIGA et al.

L’any 1977, quan van finalitzar les campanyes de la Diputació de Barcelona, la vil·la va quedar abandonada i les estructures excavades van entrar en un alarmant procés de degradació. L’any 1983, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat i el Museu de Granollers van dur a terme una primera campanya de prospecció amb l’objectiu de delimitar l’extensió del jaciment i posar les bases per a l’elaboració d’un futur projecte de recerca que possibilités la continuació de les excavacions. Això no obstant, la iniciativa no va trobar continuïtat, i després d’aquesta intervenció, el jaciment va quedar novament abandonat sense que s’hagués pogut posar fre a la degradació, cada cop més palpable, de les estructures excavades. L’any 1989, l’Ajuntament de la Garriga va demanar la supervisió d’unes obres que afectaven la zona arqueològica de Can Terrés. Arran d’aquesta campanya, el consistori municipal va sol·licitar l’assessorament de l’equip sotasignat, que l’any 1990 va presentar un avantprojecte de protecció del patrimoni arqueològic municipal on es destacava l’alarmant situació de la vil·la. Posteriorment, es va redactar un projecte específic (Projecte Arqueològic de Can Terrés), l’aplicació del qual va iniciar-se l’any 1993 amb una primera campanya de restauració d’urgència. El Projecte Arqueològic de Can Terrés defineix les línies d’actuació prioritàries per a la recuperació del jaciment, les quals es poden resumir en els objectius següents: (1) l’aplicació immediata de mesures de protecció física i legal, (2) la dinamització cultural i (3) l’establiment d’un programa de recerca que permeti reemprendre’n les investigacions a curt termini. El projecte està patrocinat per l’Ajuntament de la Garriga i gaudeix del suport econòmic dels propietaris del terreny (família Camp), del Departament de Cultura de la Generalitat (conservació d’estructures), de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona (difusió cultural) i del Consell Comarcal del Vallès Oriental i l’Àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona (difusió escolar). Des del 1993 ençà, s’han dut a terme cinc campanyes de restauració (1993, 1995, 1996, 1997 i 1998) destinades a recuperar les estructures excavades del jaciment (edifici dels banys, edifici de contraforts i estructures annexes). Quant a la protecció legal, l’any 1995 es va efectuar una àmplia campanya de prospecció del jaciment que va permetre establir la zona que s’havia de protegir. Així mateix, es va procedir a recopilar les notícies, escrites i orals, que donaven testimoni del descobriment de la vil·la i de les diverses campanyes d’excavació que s’hi han dut a terme des de 1870 ençà i es va iniciar l’inventari de les col·leccions arqueològiques inèdites que, procedents d’aquestes campanyes, es conserven en diversos museus i col·leccions particulars. Aquestes tasques van possibilitar que l’any 1996 es presentés al Departament de Cultura de la Generalitat, l’expedient per la declaració de la vil·la com a bé cultural d’interès nacional (BCIN), declaració que atorgarà al jaciment el reconeixement oficial de màxima categoria i la protecció legal inherent que contempla la Llei de 30 de setembre del patrimoni cultural català.


PROJECTE ARQUEOLÒGIC DE CAN TERRÉS

57

LA PROTECCIÓ FÍSICA DEL JACIMENT

Entre els anys 1977 i 1993, les estructures excavades de la vil·la van romandre a l’aire lliure, sense cap mena de protecció, exposades als efectes negatius de la climatologia i de la vegetació. Per tal de valorar-ne l’estat de conservació, l’any 1993, es va fer una primera campanya de neteja exhaustiva destinada a eliminar les plantes i a retirar els materials constructius enderrocats que dificultaven l’observació de les estructures. Aquesta neteja va posar en evidència les diverses problemàtiques de conservació que afectaven el jaciment, les unes provocades per la proliferació de la vegetació i les altres per les reintegracions asistemàtiques fetes als anys setanta amb materials constructius moderns (Pòrtland). El grau de degradació es va fer encara més evident quan es va disposar de la documentació fotogràfica efectuada entre 1972 i 1977,1 la qual mostrava, en termes generals, un òptim estat de conservació de paviments i arrebossats. Causes de degradació Els principals factors de deteriorament de les estructures excavades de la vil·la són els ocasionats per les alteracions de les condicions climàtiques, la humitat, la llum, la fauna i la flora. L’aigua i la temperatura actuen com a desencadenants dels altres factors, com per exemple, la precipitació de sals. Les altes temperatures de l’estiu fan que l’aigua, per evaporació, transporti sals que provenen del subsòl i dels morters a la superfície dels materials, creant fissures i exfoliacions o bé recobrint-los d’eflorescències salines, com es pot observar a quasi tots els arrebossats de l’edifici dels banys. El transport de sals per l’aigua representa un excel·lent nutrient per les plantes i afavoreix la proliferació vegetal, que també té una acció destructiva sobre les restes. La pressió que exerceixen les arrels en créixer pot arribar a rebentar paviments i a enderrocar murs. Les plantes, com la molsa i els fongs, també desprenen gran quantitat d’àcids, de vegades molt forts (com l’àcid sulfúric) que alteren i dissolen sobretot els morters calcaris i els arrebossats. Aquest conjunt de factors de degradació fan que el principal problema de conservació de les diferents estructures arqueològiques de la vil·la (murs, paviments, arrebossats, etc.) sigui la dissolució dels morters calcaris. Criteris d’intervenció Els criteris d’intervenció que s’han adoptat en el Projecte Arqueològic de Can Te-

1. Agraïm a R. Pascual, director de les excavacions de l’edifici dels banys de Can Terrés durant els anys setanta, l’accés a la documentació fotogràfica i als diaris d’excavació del jaciment i, especialment, la bona predisposició per satisfer qualsevol consulta.


58

SÍLVIA GARRIGA et al.

rrés són els que marquen les normes vigents acceptades internacionalment en les cartes de restauració (Atenes 1931, Venècia 1964 i Del Restauro 1987), les més destacades de les quals són la llegibilitat de les intervencions realitzades i l’estabilitat i reversibilitat dels materials utilitzats. Cal respectar el pas del temps (envelliment natural, modificacions, etc.) i no pretendre retornar les restes al seu moment inicial de creació, intervenint al mínim i respectant al màxim, conservant més que restaurant i documentant cadascuna de les intervencions efectuades. Per consolidar les estructures es van desestimar els materials moderns com solucions i additius químics (silicats, reïnes de poliuretà, epòxids, ciment Pòrtland, etc.). Normalment, aquests materials no donen bons resultats perquè tenen graus de solidesa, coeficients de dilatació, porositat, etc., diferents dels materials antics. Per aquest motiu, sempre que ha estat possible, s’han eliminat les consolidacions dels anys setanta, que utilitzaven morter de ciment Pòrtland i sorra. Per poder emprar productes nous sense hipotecar el futur de les restes cal fer proves i esperar, com a mínim, un parell d’anys, per veure’n els resultats, ja que sovint provoquen danys irreversibles. Un material que ha provat la seva eficàcia al llarg dels segles és el morter tradicional, a base de calç i sorra de riu rentada. La calç és una substància blanca, lleugera, càustica, que en contacte amb l’aigua s’hidrata amb despreniment de calor. És un important material de construcció que procedeix de la calcinació de la pedra calcària (carbonat càlcic) sotmesa a una temperatura per damunt dels 1.000 als 1.200 °C. El morter que es va elaborar per la consolidació de les estructures dels banys estava fet a base de barrejar calç amarada amb sorra de riu i aigua. Els materials que es van fer servir per a les consolidacions (còdols, maons, etc.) procedien del mateix jaciment. El criteri adoptat (utilització de morter tradicional i materials procedents del mateix jaciment) planteja el problema de la llegibilitat de la intervenció. Per tal de diferenciar les parts afegides de les antigues es van fer unes cintes de morter tenyit d’una amplada d’uns 2 centímetres que remarcaven les parts noves. Durant la campanya de l’any 1995 es va veure la necessitat d’afegir a les cintes uns petits triangles per indicar les zones restaurades, ja que s’havia observat que el públic considerava noves totes les parts que estaven pel damunt de les cintes i no distingia les restauracions pel que fa a la fonamentació de les consolidacions realitzades a les parts superiors dels murs. Principals línies d’actuació Eliminació de la vegetació de l’entorn i de l’interior del jaciment Des de la primera campanya de restauració, es fa un manteniment periòdic del jaciment. Les plantes es tallen amb eines mecàniques com segadores, destrals, estisores de podar, etc. Sempre cal tenir present no arrencar mai d’arrel la vegetació de les estructures arqueològiques per tal de no malmetre-les.


PROJECTE ARQUEOLÒGIC DE CAN TERRÉS

59

Foto 1. Vil·la romana de Can Terrés. Edifici dels banys. Detall d’una cinta de morter tenyit amb un triangle que indica la zona reintegrada.

Aquesta neteja mecànica es combina amb una neteja de tipus químic aplicant un herbicida a base de glyphosate. Aquest herbicida és de tipus no selectiu i acaba pràcticament amb tot tipus de vegetació, tant amb plantes de fulla estreta com amb plantes de fulla ampla. El glyphosate és un herbicida d’absorció foliar que s’aplica amb una màquina d’aspersió manual. El procés d’absorció requereix entre sis i dotze hores per produir-se. Per aquest motiu, és desaconsellable aplicar el producte si es preveuen pluges en les hores següents. L’herbicida s’aplica dues vegades l’any: a la primavera, quan broten les plantes, i a la tardor. D’aquesta manera s’obté un bon manteniment del jaciment. Cal tenir present que és convenient tallar i arrencar l’arrel de la vegetació que no afecta directament les estructures i que té el sistema radicular molt desenvolupat (arbres i plantes de tipus arbustiu), ja que té moltes possibilitats de rebrot després de l’aplicació dels herbicides. Consolidació de les filades superiors dels murs La majoria de les filades superiors de tots els murs del jaciment presentaven un grau força elevat de descohesió provocat per la pèrdua i la dissolució dels morters calcaris. El criteri adoptat ha estat substituir el morter degradat i col·locar al damunt unes filades noves, sobreelevant uns 30 centímetres aproximadament el ni-


60

SÍLVIA GARRIGA et al.

vell original. Aquest parament nou ajuda a assentar les pedres i garanteix l’estabilitat del mur original. Refonamentació d´estructures Algunes estructures del jaciment presenten la base debilitada a causa de l’erosió natural i dels rebaixos efectuats durant les excavacions prèvies. Aquest és un fet molt comú en jaciments que han estat abandonats després de l’excavació i en què no s’ha tingut cura de recuperar els nivells de sedimentació originals. En aquests casos, cal refonamentar les estructures per evitar possibles enfonsaments. La refonamentació es fa amb un tipus de parament que imita l’original. Les zones reintegrades es delimiten amb cintes de morter tenyit. Les estructures que requereixen un reforç per sota dels nivells de fonamentació són restaurades amb els materials constructius més adients, sense desestimar la utilització de materials moderns. Aquests materials es recobreixen amb un arrebossat de morter de calç i sorra que, posteriorment, es tenyeix amb terra de l’entorn. Aquesta mesura facilita la llegibilitat del jaciment i serveix per evitar la possible confusió d’aquestes estructures de reforç amb les estructures originals. Conservació de paviments En les campanyes d’excavació dels anys setanta es van descobrir diversos paviments que presentaven un estat de conservació òptim, però que, en trobar-se exposats a la intempèrie durant quasi vint anys, van experimentar una degradació important. Es tracta, per exemple, del paviment d’opus signinum del vestidor dels banys, el qual, originalment, presentava un acabat brillant i gaudia de tessel·les negres disposades de forma irregular. Encara era més evident el cas del paviment inferior de la sala calenta, que, fet amb rajols de fang cuit, es trobava molt deteriorat. La mesura de protecció que s’ha adoptat per a la seva conservació és el cobriment amb geotèxtils i sorra de riu. En cap cas és recomanable el cobriment d’un jaciment amb plàstics. Aquest material és impermeable i, si bé evita l’arrelament de la vegetació sobre les restes, impedeix l’evaporació de la humitat que prové del subsòl, i fa que aquesta es condensi i s’acumuli sobre l’estructura que es pretén protegir. En canvi, els geotèxtils, en ser permeables, deixen passar la humitat i eviten que les arrels de les plantes es filtrin sobre les estructures. Consolidació dels arrebossats La documentació fotogràfica feta durant les excavacions dels anys setanta mostra la majoria d’arrebossats que cobreixen les piscines i dipòsits de l’edifici dels banys en un bon estat de conservació. En canvi, en la primera campanya de restauració, un cop eliminada la vegetació, es va poder observar que s’havien produït


PROJECTE ARQUEOLÒGIC DE CAN TERRÉS

61

Edifici dels banys. Caldarium. Detall del sistema de calefacció subterrània o hypocaustum. Observeu el mal estat de conservació del paviment inferior i de les pilae.

grans pèrdues. A més, els fragments que es conservaven estaven molt descohesionats del mur i presentaven taques de fongs, molsa i concrecions calcàries. Tal com hem esmentat anteriorment, aquesta problemàtica va ser provocada per les inclemències climàtiques i la vegetació. Però també hi van contribuir, en gran mesura, les reintegracions de vores i llacunes fetes amb Pòrtland en campanyes anteriors (anys setanta). La duresa d’aquest material respecte del morter original, molt més tou, va provocar la fragmentació i caiguda de molts arrebossats. Per tal d’aturar aquesta degradació, es va optar per extreure el Pòrtland i segellar de nou les vores i llacunes dels arrebossats que es conservaven in situ amb un morter de calç i sorra. Així mateix, també es van eliminar els atacs biològics amb una combinació de neteja mecànica (espàtules, raspalls de plàstic) i química (peròxid d’hidrogen neutralitzat amb aigua destil·lada). Consolidació de les restes de pintura mural Al vestidor de l’edifici dels banys es conserven, de forma puntual, restes de pintura mural que presentaven un estat de conservació molt deficitari. Es trobaven descohesionades del mur i cobertes de molsa, fongs i líquens. L’exposició a l’aire lliure durant tants anys ha contribuït a la pèrdua de la intensitat dels colors origi-


62

SÍLVIA GARRIGA et al.

nals. Les tasques de restauració van consistir en una neteja mecànica amb utillatge petit (bisturí, eines de dentista, etc.). La consolidació es va fer amb una emulsió acrílica (primal AC 33) diluïda en aigua al 50% després d’haver mullat les parets amb una barreja d’aigua-etanol al 50%, amb una xeringa. Adequació de l’entorn L’eliminació de la vegetació que cobria el jaciment va deixar novament al descobert les estructures excavades als anys setanta. El jaciment va esdevenir accessible al públic, però d’una manera incontrolada. En no existir un camí d’accés ni un recorregut de visita, les persones podien circular directament pel damunt de les estructures i agreujar-ne l’estat de conservació. Per aquest motiu, en la segona campanya de restauració (any 1994) es va habilitar un camí d’accés. També es van acordonar les estructures excavades amb la finalitat de limitar l’accés a l’interior i marcar un recorregut extern que facilités l’observació de les principals estances de l’edifici. Es tracta d’una mesura preventiva que ha disminuït considerablement el grau d’agressió antròpica i que es mantindrà fins que s’acabin les tasques de consolidació de les estructures i s’habiliti un recorregut intern. En aquesta mateixa línia, s’han col·locat baranes de contenció dels sediments arqueològics que presentaven risc d’esllavissament. Les baranes s’han construït amb troncs d’acàcia i s’eliminaran en el moment que es reemprenguin les tasques d’excavació. D’altra banda, també s’han reconduït les aigües pluvials. Les estructures excavades es troben distribuïdes en tres terrasses, fet que provocava l’acumulació de les aigües en les zones més baixes. La reconducció s’ha dut a terme a través de talussos de terra que impedeixen el pas de l’aigua i la desvien cap a zones del jaciment on no hi ha estructures arqueològiques al descobert. Recuperació de materials arqueològics Les campanyes de restauració i de prospecció arqueològica del jaciment han proporcionat diversos materials arqueològics que, en trobar-se en un estat de conservació molt deficitari, han requerit la presència d’un/a restaurador/a2 de camp. Aquest 2. Si bé no tots els objectes que provenen d’una excavació cal que siguin extrets per una persona especialitzada en restauració, només és aquest professional el que està capacitat per avaluar quin és el veritable estat de conservació en què apareixen les peces. La presència d’una persona especialitzada en restauració durant l’excavació garanteix l’extracció, l’embalatge i el trasllat correctes del material arqueològic, especialment d’aquell que no té una bona resistència mecànica. Moltes de les causes d’alteració que presenten les peces s’han originat en el temps que transcorre des que s’extreuen del jaciment fins que arriben al laboratori. Quan s’extreu un objecte, una de les principals causes de deteriorament és el canvi sobtat d’humitat relativa. Cal tenir en compte que l’adaptació al nou medi ha de ser gradual, per evitar l’aparició d’esquerdes i de nous trencaments al material arqueològic.


PROJECTE ARQUEOLÒGIC DE CAN TERRÉS

63

Aqüeducte de Malhivern. Detall d’una alzina que està destruïnt l’estructura de canalització de l’aigua

és el cas dels fragments de pintura mural que aparegueren en un abocament descobert en restaurar el paviment d’entrada a l’edifici dels banys. En tractar-se de material abocat, els fragments estaven amuntegats i molt trencats, fet que en va dificultar l’extracció. La intervenció va consistir, en primer lloc, en l’eliminació de la terra que cobria la pintura. Tot seguit, es va consolidar impregnant els fragments amb una emulsió acrílica (Primal AC 33) al 8% en aigua destil·lada. En alguns casos, va ser necessari protegir la capa pictòrica amb una gasa aplicada amb una solució acrílica (Paraloid B-72) al 5% en acetona. El trasllat dels fragments al laboratori es va efectuar en caixes amb l’interior revestit de plàstic de bombolles. Els fragments es van recobrir amb tela de cotó per evitar un assecament massa ràpid. La restauració va començar amb l’eliminació de la gasa de fragments amb acetona aplicada amb hisops de cotó. La neteja general de la pintura es va anar combinant amb la consolidació de la capa de preparació, que es trobava molt degradada. La consolidació es va fer amb una emulsió acrílica (Primal AC 33) del 10 al 30 % segons l’estat de conservació. Un cop assegurada la solidesa del suport pictòric, es va iniciar el procés d’enganxat dels fragments que remuntaven amb una emulsió acrílica (Primal AC 33) al 30 %. La reintegració de les llacunes es va


64

SÍLVIA GARRIGA et al.

realitzar amb morter de calç i sorra, sense arribar al nivell original de la pintura. En darrer lloc, es va procedir a fer la neteja puntual de la capa pictòrica. El producte més adequat, després d’haver efectuat diverses proves, va ser el carbonat d’amoni al 3% en aigua destil·lada. Aquesta neteja química es va combinar amb una neteja mecànica feta amb bisturí. La reintegració pictòrica de les llacunes es va efectuar amb aquarel·les, ja que, tal com recomanen les normes internacionals de restauració, es tracta d’un material fàcilment reversible. LA PROTECCIÓ LEGAL DEL JACIMENT

La sol·licitud d’incoació de l’expedient per la declaració de la zona arqueològica de Can Terrés com a bé cultural d’interès nacional, va ser acordada pel ple del consistori municipal de l’Ajuntament de la Garriga el dia 1 de març de 1994 i adreçada al Departament de Cultura de la Generalitat aquest mateix any. L’any 1995 es va dur a terme una campanya de prospecció exhaustiva per delimitar l’extensió global del jaciment, determinar la zona de protecció i facilitar els tràmits de la declaració. Per tal d’assolir una major eficàcia i precisió, es van combinar tres tipus de prospecció: geofísica, arqueològica (rases de prospecció mecànica) i superficial intensiva. La prospecció geofísica la va fer l’enginyer Josep Orbons, de la fundació holandesa RAAP (Regionaal Archeologisch Archiverings Project), en col·laboració amb ESTRAT, que també va assumir les altres dues prospeccions. El sistema de prospecció utilitzat va ser el de resistivitat. La superfície total prospectada fou d’1,79 hectàrees, repartides entre la terrassa superior (1,6 hectàrees) i la terrassa inferior (0,19 hectàrees). La principal agrupació d’estructures es va detectar a la part central i meridional de la terrassa superior, immediatament a l’est de l’edifici dels banys. En aquest sector, es va documentar la presència de diverses línies de resistivitat elevada que, probablement, corresponen a un conjunt d’estructures orientades en sentit nord-sud, ocupant una extensió aproximada de 1.400 m2. A l’extrem septentrional d’aquesta mateixa terrassa es van detectar algunes línies aïllades de resistivitat elevada que es relacionaren amb estructures arqueològiques conservades de forma més deficient com a conseqüència de les alteracions provocades per una roturació més intensa dels camps. De fet, segons la informació oral, en aquest mateix sector, hi havia algunes estructures que van ser destruïdes als anys quaranta, amb la tala del bosc i amb la posterior plantació d’avellaners. Al sector central de la terrassa, a la zona de connexió entre les estructures septentrionals i meridionals, es va documentar una gran banda de resistivitat elevada que discorria en sentit nord-est sud-oest i que no semblava d’origen antròpic. Aquesta banda, que es va identificar amb l’antic llit d’un torrent, amagava altres possibles valors de resistivitat més baixa i relacionables amb estructures arqueològi-


PROJECTE ARQUEOLÒGIC DE CAN TERRÉS

65

ques. Al costat meridional d’aquesta primera banda, se’n va detectar una altra, força més estreta, que discorria paral·lelament a la primera i que va ser relacionada amb un camí antic. A la terrassa inferior es van prospectar dues àrees diferenciades. La primera es va situar 10 metres al nord-oest de l’edifici dels banys, sobreposant-se, parcialment, a una rasa oberta l’any 1989 per la companyia telefònica. El seguiment arqueològic d’aquella rasa havia conduït al descobriment de l’angle sud-oriental d’una estructura indeterminada construïda amb un parament de còdols lligats amb abundant morter de calç i sorra. El mur que constituïa el límit oriental d’aquesta estructura tenia una longitud mínima de 4 metres i una alçària de 75 centímetres. Les limitades dimensions de la rasa impediren determinar-ne l’amplada i les dimensions màximes (J. ORRI i M. TENAS, 1990). A través de la resistivitat, es va poder comprovar la longitud total d’aquest mur, que era de vint-i-cinc metres, i l’existència de diverses zones aïllades de resistivitat elevada que es podien vincular amb estructures arqueològiques o amb abocaments de material constructiu. La segona àrea de prospecció de la terrassa inferior es va plantejar al sector sud-occidental dels banys, en un indret on la crescuda del cereal semblava indicar la presència d’estructures soterrades de planta regular. En aquesta ocasió, la mesura de la resistivitat no va oferir pautes significatives que permetessin corroborar el possible origen antròpic del creixement diferencial del blat. Les zones de prospecció arqueològica superficial i de prospecció mecànica afectaren, bàsicament, les àrees limítrofes del jaciment. No es va prospectar el sector central, perquè ja se’n tenien alguns resultats positius obtinguts en la campanya de 1983 i l’objectiu prioritari de la intervenció era l’establiment dels límits de la vil·la. La prospecció superficial intensiva es va concentrar al sector meridional de la terrassa superior, per tal d’analitzar el límit sud del jaciment. La prospecció geofísica indicava que el final de la zona construïda es trobava noranta metres al sud del punt zero. Més enllà d’aquest sector es detectaren dos punts aïllats de resistivitat elevada que calia contrastar. A més, la informació oral situava en aquesta mateixa àrea l’aparició d’una tomba d’inhumació de cronologia indeterminada que podia indicar l’existència d’una necròpolis. Per facilitar la recollida de material, es va dividir la terrassa superior del jaciment en quatre grans sectors (A, B, C i D) de 40 metres de longitud cadascun. Cada sector va ser dividit en eixos numerats de l’1 a l’infinit a partir del punt zero. Aquests eixos conformaven àrees de prospecció de 4 metres d’amplada en direcció nord-sud i 40 metres de longitud en direcció est-oest. La zona prospectada es va centrar en els eixos 25 a 34 dels sectors A i B. La superfície total prospectada va ser de 3.520 m2, és a dir, 1.600 m2 en el sector A i 1.920 m2 en el sector B. El material va ser enregistrat de forma exhaustiva. Cada fragment o grup de fragments situats en un radi no superior als 50 centímetres rebia un número de camp i era marcat en una planta a escala 1:100. Aquesta informació s’enregistrava en una fitxa de prospecció de camp en la qual es classificaven els materials segons els criteris de matèria, producció i tipus establerts per l’inventari.


66

SÍLVIA GARRIGA et al.

L’anàlisi de la dispersió espacial del material va palesar que les concentracions més importants es trobaven en aquelles àrees on es detectaren mesures de resistivitat elevada. Així mateix, es va observar que la quantitat absoluta de fragments disminuïa perceptiblement en direcció sud, coincidint pràcticament amb l’absència d’evidències geomagnètiques. Per exemple, al sector A, el 63,4% dels fragments es localitzà als eixos núm. 25, 26 i 27, al subsòl dels quals s’havien documentat possibles restes constructives de la vil·la. Les rases de prospecció mecànica també es concentraren a les àrees perifèriques del jaciment. Pel que fa al límit meridional, no va ser possible confirmar l’existència de restes funeràries. Això no obstant, es va comprovar que un dels dos punts aïllats de resistivitat elevada corresponia a un abocament dels segles II-III dC. En el límit oriental, els esforços se centraren en la documentació del possible camí detectat per la prospecció geofísica i en la recerca de restes estructurals que permetessin demostrar la continuació de l’aqüeducte de Malhivern. En el primer cas, es va documentar una superfície compactada d’entre 2,50 i 2,70 metres d’amplada que s’ajustava a les dimensions establertes per la resistivitat i que va ser datada als segles II-III dC. En el cas de l’aqüeducte, no se’n documentaren evidències prou conclusives. En ser una estructura aèria, és possible que la tala del bosc i la rompuda agrícola n’haguessin provocat la destrucció. En el límit occidental, es van obrir dues rases al sector sud de la terrassa inferior, que no proporcionaren resultats positius. El límit septentrional no va ser objecte de prospecció, ja que quedava definit, de forma natural, pel curs del torrent de Malhivern. La combinació d’aquests tres sistemes de prospecció va permetre ampliar, de forma considerable, la superfície de la vil·la, que l’any 1983 havia estat establerta en 3.500 m2 . Els resultats de la prospecció geofísica de 1995, contrastats amb la prospecció arqueològica, determinen una extensió de 5.600 m2 de superfície construïda. D’altra banda, també ha estat possible efectuar una aproximació a l’entorn immediat de la vil·la (possibles zones de conreu, camins, aqüeducte, etc.), de manera que la superfície total del jaciment ha quedat establerta en 13.300 m2. L’expedient per a la declaració de la vil·la com a bé cultural d’interès nacional (BCIN) es va presentar al Departament de Cultura de la Generalitat l’any 1996. La tramitació de l’expedient es troba actualment en curs. El dia 14 d’octubre de 1997 va aparèixer publicada en el DOGC/2495 la Resolució de 30 de setembre de 1997 per la qual s’incoava l’expedient per a la declaració com a bé cultural d’interès nacional, en la categoria de zona arqueològica. Cal destacar que la declaració també afectarà les restes arqueològiques procedents de la vil·la que es conserven en diversos museus i col·leccions privades (Museu Episcopal de Vic, Museu de Granollers, Fundació Maurí, etc.).


PROJECTE ARQUEOLÒGIC DE CAN TERRÉS

67

LA RECERCA

Les tasques de protecció legal i física del jaciment han aportat noves dades de gran interès per al coneixement de la dinàmica històrica de la vil·la, principalment pel que fa a la cronologia de l’edifici dels banys i de l’edifici de contraforts. Edifici dels banys L’edifici dels banys de Can Terrés va ser excavat durant les diverses campanyes de la Diputació Provincial de Barcelona. De planta rectangular i 200 m2 de superfície, aquest edifici constava, originàriament, de cinc sales: apodyterium-frigidarium, tepidarium, caldarium, sudatorium i fornax. L’accés s’efectuava des de la banda septentrional, a través d’unes escales de graons monolítics que conduïen directament al vestidor. Les diverses campanyes de restauració que s’hi han dut a terme des de 1993 ençà, han comportat la recuperació d’informacions estratigràfiques de gran interès per a la datació de l’edifici. L’any 1993, durant la primera campanya de restauració del jaciment, les tasques de neteja de l’estança que allotjava el forn van posar al descobert una seqüència estratigràfica que abraçava tot el lapsus de funcionament dels banys. A la part inferior de la seqüència, va aparèixer un canal de desguàs que, procedent del vestidor, travessava el forn en sentit est-oest. Encastat en l’obra del canal, es va documentar un bol de TS Gàl·lica, forma Dragendorf 27, que va permetre precisar la data de construcció de l’edifici, prèviament establerta per R. Pascual al segle I dC sobre la base de paral·lels de tipus constructiu (R. PASCUAL, 1977:209). Immediatament al damunt d’aquest canal, es va documentar un nivell de terres cremades i de clapes de cendra producte del funcionament de la calefacció subterrània que escalfava les sales calentes. Aquest nivell va ser datat en els segles IIIIV dC a través d’un fragment de TS Africana C. Al damunt de la capa de cendres, es va documentar un estrat de rebliment datat també als segles III-IV dC i efectuat amb l’objectiu d’anivellar el sòl per construir un mur de parament irregular. La construcció d’aquest mur és un exemple de les nombroses reformes que va experimentar l’edifici, bona part de les quals únicament són observables a través de l’anàlisi de les estructures arquitectòniques. Una nova evidència d’aquestes reformes són les restes de pintura mural que aparegueren en un abocament documentat l’any 1995, durant les tasques de consolidació del paviment d’entrada al vestidor. Les pintures imitaven diferents tipus de marbre, com el pòrfir o el Giallo Antico de Chemtou. Malauradament, aquest tema és propi de diversos estils pictòrics i presenta una gran diversitat cronològica, des del primer estil pompeià fins a l’època tardoromana i fins i tot medieval. En aquest cas, el material arqueològic associat tampoc no va resultar prou definidor. Juntament a les restes de pintura, es


68

SÍLVIA GARRIGA et al.

van documentar diversos fragments ceràmics i ossis. En total es van comptabilitzar 27 fragments de ceràmica grollera, 12 de ceràmica comuna, 6 d’àmfora i 2 fragments informes de terra sigil·lada. Un d’aquests fragments corresponia a la producció hispànica i estava decorat amb línies segmentades i un motiu espiraliforme que podria correspondre a la forma Dragendorf 29 o 29/37, amb una cronologia establerta entre els anys 50/60 - 70 dC. Edifici de contraforts L’edifici de contraforts es troba situat immediatament al nord de l’edifici termal. Excavat molt parcialment, actualment només se’n coneixen els murs occidental i meridional, els quals, amb 36,5 metres i 14,5 metres de longitud conservada, devien conformar una superfície mínima de 529 m2 . El mur occidental conserva una alçada considerable,3 de 3,35 metres. Tradicionalment, l’edifici ha estat associat amb una etapa d’ampliació de la vil·la, ja que presenta una orientació notablement diferent a l’edifici dels banys (A. PÀMIES; J. PARDO, 1987). Alguns autors el relacionaren amb la làpida sepulcral de l’abadessa Xixilona, apareguda a la veïna capella de Santa Maria del Camí, i apuntaren la possibilitat que l’edifici en qüestió datés de l’època altmedieval (J. MAURÍ, 1949). Als anys setanta, en el marc de les campanyes iniciades per l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona, es van obrir diversos punts de sondeig a la zona superior de l’edifici i una trinxera perpendicular al mur occidental. Els autors responsables d’aquesta actuació destacaren que, si bé la fàbrica del mur es podia atribuir a l’època medieval, l’excavació únicament havia proporcionat materials de cronologia romana (J. BARBERÀ; R. PASCUAL, 1973:152). Des del 1995 ençà, l’edifici ha estat objecte de tres campanyes de restauració destinades a reforçar-ne els fonaments i a coronar les estructures més descohesionades. Els treballs s’han centrat, quasi exclusivament, en el mur occidental i en les estructures annexes. El mur esmentat presentava un estat de conservació molt deficient en alguns trams. Si bé a l’extrem meridional encara manté tota l’estructura de reforç a base de banquetes i de contraforts intercalats, aquest no era el cas de l’extrem nord, que apareixia totalment alterat per les remocions modernes. Les estructures de reforç es conservaven de forma molt residual i la base del mur, formada per còdols de grans dimensions col·locats directament sobre l’argila natural del terreny, estava molt debilitada. Les tasques de neteja prèvies a la consolidació van permetre documentar el reompliment de la banqueta, i obtenir dades d’interès per a la datació d’aquesta es3. El mur es troba situat al marge que separa les dues terrasses de conreu i per aquest motiu no va quedar afectat per les tasques de roturació dels camps, responsables de l’enderrocament de bona part de les estructures que es conservaven als anys quaranta.


PROJECTE ARQUEOLÒGIC DE CAN TERRÉS

69

Edifici dels banys. Pintures murals recuperades l’any 1995 sota el paviment d’entrada.

tructura. El reompliment estava format per material constructiu (fragments de tegulae i sorra), àmfores i alguns fragments ceràmics. Les àmfores constituïen el 84% del material datable. Concretament, es van documentar àmfores itàliques d’Apúlia o de Brindisi (forma Ostia LXVI), àmfores bètiques (possible forma Dressel 25) i àmfores tarraconenses (forma Pascual 1). També es va documentar un fragment de terra sigil·lada gàl·lica, de forma indeterminable, dinou fragments de ceràmica comuna romana i un de ceràmica a mà. La cronologia avançada per a les àmfores s’estableix a l’entorn del darrer quart del segle I aC.4 La presència de la TS gàl·lica obliga, això no obstant, a retardar la cronologia fins al primer quart del segle I dC. Aquesta datació va quedar confirmada pels materials que es documentaren a la base de la banqueta. Es tracta, concretament, de dos fragments de terra sigil·lada gàl·lica: un bol forma Dragendorf 33 i una copeta forma Dragendorf 27a. Així mateix, es documentà la presència d’un bol de parets fines forma Mayet XXXVII. L’estudi d’aquests materials permet avançar, a tall d’hipòtesi, una cronologia de fundació de l’edifici de contraforts que es podria remuntar al primer quart del segle I dC, coincidint amb la construcció de l’edifici dels banys. Aquesta cronologia resulta força més antiga del que s’havia apuntat inicialment i caldrà confirmar-la amb futures excavacions al sector meridional de l’edifici, on les estructures es conserven força millor. 4. Agraïm a Pere Izquierdo la seva col·laboració desinteressada en l’estudi d’aquest lot d’àmfores de gran interès per a la datació de l’edifici de contraforts.


70

SÍLVIA GARRIGA et al.

Pel que fa a l’abandonament de l’edifici, cal destacar l’existència d’un possible dipòsit o canalització de 88 centímetres d’amplada i 1,53 metres de longitud màxima conservada que fou reblert al final del segle II dC. Aquesta estructura se situa a la base del mur occidental i devia recollir les aigües d’un desguàs obert al sector central del mateix mur. El material datable documentat en el nivell de rebliment correspon a un fragment de terra sigil·lada africana A (plat forma Hayes 6b) i un altre de ceràmica africana de cuina (cassola forma Hayes 197). Hom considera, no obstant això, que aquests materials daten la inutilització d’aquesta estructura i no l’abandonament de l’edifici, que, tal com apunten els resultats de la prospecció arqueològica efectuats a la terrassa superior, devia gaudir d’una pervivència força més perllongada. En la campanya de 1995, es va obrir un sondeig 20 metres a l’est del mur occidental i es va documentar una estructura de planta rectangular que fou abandonada a la primera meitat del segle V dC. Aquesta estructura presentava la mateixa orientació que l’edifici de contraforts. Mesurava 56,40 m2 de superfície i disposava d’una paret mitgera que la subdividia transversalment, definint dos àmbits clarament diferenciats (A i B) de 25,3 m2 i 16 m2 respectivament. L’àmbit A estava constituït per una única estança de planta rectangular que es trobava coberta per un nivell d’enderroc amb abundants cendres i restes de tegulae i imbrice. Aquest enderroc es concentrava majoritàriament a la part central i meridional, on assolia una potència màxima de 28 centímetres. L’àmbit B, també de planta rectangular, gaudia d’un petit compartiment de 3 m2 i conservava restes de fusta carbonitzada que podrien correspondre a l’embigat del sostre. Els murs septentrional i occidental conservaven, in situ, restes de pintura mural de color vermell i blau respectivament. La intervenció es va centrar en l’excavació de l’enderroc que cobria l’àmbit A. Es va posar al descobert una capa de cendres la densitat de la qual feia pensar en un incendi important que es devia registrar en aquest àmbit i que es devia estendre també a l’àmbit B, on aparegueren restes de cendres i carbons de forma no tan generalitzada. El conjunt ceràmic adscrit a aquest enderroc5 es va datar entre el final del segle IV i la primera meitat del segle V dC a partir, principalment, de les importacions africanes. Es documentaren diversos atuells de TS africana D, entre els quals destacaven els bols (Hayes 61A, 61B i 81), els morters (Hayes 91B) i els plats (Hayes 76), alguns decorats amb motius estampats (palmetes, reixes, cercles concèntrics, etc.). També es documentà ceràmica africana de cuina, concretament plats-tapadora (formes Hayes 182 i 196) i cassoles (formes Hayes 23B i 197), llànties de disc (Atlante VIII) i àmfores africanes d’engalba blanca i groguenca i de superfície negra. La ceràmica grollera, majoritàriament de cuita reductora, també hi era ben representada i mostrava una gran similitud amb la producció del taller del Poble Sec, 5. En la classificació del conjunt ceràmic, cal agrair la col·laboració dels arqueòlegs S. Pérez, M. Trias i M. Menesanch.


PROJECTE ARQUEOLÒGIC DE CAN TERRÉS

71

a Sant Quirze del Vallès (E. BARRASETAS; E. CARBONELL; J. MARTÍNEZ, 1993; J. M. COLL; J. ROIG, 1998) i amb l’abocador de Vila-roma (TED’A, 1989). S’identificaren cinc tipus de recipients: cassoles, olles de perfil en S, marmites, pots tupins i recipients de vora reentrant. La ceràmica comuna mostrava una gran diversitat de pastes i engalbes. Destacaven les pastes de cuita oxidant acabades amb engalba externa de color blanc, groc, ataronjat o gris i les pastes de color beix i gris. De forma més residual, es constatà la presència d’alguns atuells de TS gàl·lica tardana o paleocristiana. Aquest tipus de producció, ja documentat durant les campanyes de la Diputació Provincial de Barcelona (A. BACARIA, 1992; R. JÁRREGA, 1995), es trobava representat per alguns fragments informes amb decoració estampada de rosetes i rodes, un fragment de vora pertanyent a la forma 8 de Rigoir i dos fragments de peus anulars, un de secció vertical atribuïble a la forma 3 de Rigoir i un altre de secció triangular de forma indeterminable. Aquests resultats posen en evidència l’interès i el potencial d’aquest edifici, que constitueix una de les prioritats màximes en el projecte de recerca de Can Terrés. Així mateix, els resultats de les campanyes de prospecció de 1995, han ofert una informació bàsica sobre l’extensió i l’estat de conservació de les estructures conservades de la vil·la, informació que resultarà de gran utilitat per elaborar un programa d’excavacions a mig i llarg termini. LA DINAMITZACIÓ CULTURAL DEL JACIMENT

Les tasques de dinamització cultural del jaciment de Can Terrés es van iniciar l’any 1994, amb una primera campanya d’arranjament de l’entorn immediat, que va consistir en l’adequació d’un camí d’accés i en l’establiment d’un itinerari de visita externa a l’edifici dels banys. Així mateix, es va instal·lar una barana d’acordonament a l’entorn de l’esmentat edifici, per tal d’impedir l’accés a l’interior i garantir la seguretat del públic. Aquest mateix any, es va editar un fullet divulgatiu que posava a l’abast del públic interessat la informació necessària per entendre la importància del jaciment i de les estructures excavades fins aleshores. Posteriorment a aquesta primera campanya, l’any 1995, es va iniciar, sota el patrocini de l’Ajuntament de la Garriga, el programa de visites a la vil·la, dirigides, d’una banda, al públic en general, i de l’altra, a les escoles. El programa de visites escolars va estar destinat, en una primera fase, als alumnes de secundària del mateix municipi de la Garriga. L’any 1997, gràcies a la col·laboració del Consell Comarcal del Vallès Oriental, el programa es va fer extensiu a totes les escoles de secundària de la comarca. Enguany s’ha ampliat als alumnes que cursen crèdits variables de cultura clàssica i d’arqueologia i també de batxillerat. El programa de visites escolars pretén despertar als escolars la sensibilitat envers el patrimoni arqueològic més immediat. S’articula en tres activitats complementàries: un audiovisual introductori, una visita interactiva i un taller d’arqueo-


72

SÍLVIA GARRIGA et al.

logia. L’audiovisual, a més de presentar la història del jaciment, es fa ressò del descobriment de la vil·la i del projecte de futur (campanyes de restauració, prospecció arqueològica, declaració de BCIN), amb l’objectiu d’implicar l’alumnat en el projecte i d’educar-los en el coneixement i el respecte envers el patrimoni històric en general. La visita a la vil·la s’organitza a través d’un quadern d’exercicis pràctics especialment dissenyat per aconseguir la participació directa dels escolars. El quadern presenta un seguit de propostes destinades a motivar l’observació de l’entorn i de les estructures arqueològiques. Aquestes propostes es complementen amb explicacions detallades i amb il·lustracions que faciliten la comprensió del funcionament de la vil·la i, especialment, de l’única part excavada del jaciment: els banys. També incorpora exercicis de reflexió sobre la necessitat de protegir el patrimoni, tant des del punt de vista legal com físic. El taller d’arqueologia està destinat a consolidar els coneixements obtinguts a través de la participació en una excavació simulada que es pot fer a la mateixa aula escolar. L’excavació està centrada en les diverses dependències que formen una vil·la romana, les quals han de ser identificades per l’alumnat a través dels materials arqueològics prèviament seleccionats amb aquest objectiu. L’any 1997, els programes de visita es van complementar amb la presentació de l’exposició monogràfica Balneum. Els banys de la vil·la romana de Can Terrés, que va ser inaugurada el dia 31 de maig a l’Ajuntament de la Garriga. De caràcter itinerant, aquesta exposició es va poder contemplar al Museu de Granollers (11 d’octubre - 2 de novembre) i fins al proppassat mes de juny de 1998, a l’Institut d’Ensenyament Secundari Vil·la Romana de la Garriga. Actualment es troba en remodelació per tal de ser exposada, de forma permanent, a la Biblioteca Municipal de la Garriga. Una de les tasques prioritàries que es pretenen desenvolupar en un futur immediat, és l’establiment d’un itinerari de visita interna a l’edifici dels banys. Tal com hem esmentat anteriorment, l’itinerari actual permet dur a terme la visita des de l’exterior de l’edifici, fet que dificulta la contemplació i la comprensió de les diverses estances de bany. Per tal de pal·liar aquestes dificultats, s’ha editat un nou fullet en el qual es reprodueix la planta exacta de l’edifici i s’hi marca el recorregut termal. L’accés directe a l’interior dels banys permetrà als visitants de fer per ells mateixos aquest recorregut i de contemplar, sense dificultats afegides, les estructures arqueològiques. El projecte preveu la utilització de passarel·les de religa que, d’una banda, permetran recuperar el nivell d’ús de les sales tèbies i calentes i, de l’altra, facilitaran la comprensió del sistema de calefacció de què gaudien originàriament aquestes estances (hypocaustum). Així mateix, proposa la reproducció, in situ, d’alguns elements del sistema de calefacció (tegula mammata, tubuli) recuperats gràcies a les tasques d’inventari i catalogació dels materials arqueològics procedents de les excavacions dels anys seixanta i setanta. També es preveu la senyalització del jaciment i de l’edifici dels banys amb plafons que mostraran, en alçat, la restitució hi-


PROJECTE ARQUEOLÒGIC DE CAN TERRÉS

73

potètica de cadascuna de les sales visitables. A llarg termini, no es desestima la instal·lació d’un sostre permanent que amortiria l’acció directa de les inclemències meteorològiques i evitaria, amb una major efectivitat, les agressions antròpiques. BIBLIOGRAFIA

ALSIUS, P. (1877). “Restes romanes a la Garriga”. A: Memòries de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, I. ARABIA I SOLANES, R. (1877). «Excursió a la Garriga, Ripoll, Núria i Sant Joan de les Abadesses», Memòries de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, I. ARRIZABALAGA, A.; PARDO, J.; SADURNÍ, J. (1984). Els orígens de Granollers i del Vallès Oriental. Ajuntament de Granollers i Caixa de Catalunya. BACARIA, A. (1992). “Notes sobre les ceràmiques paleocristianes del Vallès”. Lauro, Revista del Museu de Granollers. núm.4: 12-14 BARBERÀ, J.; PASCUAL, R. (1973), “La villa romana de Can Terrés (la Garriga)”, Información Arqueológica , núm.12: 152-153. BARRAL I ALTET, X. (1978). Les mosaïques romaines et médievales de la Regio Laietana (Barcelone et ses environs). Barcelona: Universidad de Barcelona, Instituto de Arqueología y Prehistoria. (Publicaciones eventuales; 29). CANIBELL, E. (1878). «Excursió a la Garriga». Memòries de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, II. CARRERAS CANDI, F. (1980), Geografia comarcal de Catalunya. Volum 5: Barcelona III. (Reedició). Edicions Catalanes SA. COLL, J. M.; ROIG, J. (1998). “L’antiguitat tardana al Vallès Oriental: algunes consideracions”. Lauro, Revista del Museu de Granollers, núm.14. ESTRADA I GARRIGA, J. (1925). Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores. Museu de Granollers, Granollers. ESTRADA I GARRIGA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Quaderns d’Edició Limitada i per a ús intern de la Comissió d’Urbanisme de Barcelona, núm.B-65. ESTRADA I GARRIGA, J. (1990). Repertori de peces i jaciments arqueològics de la Garriga (Vallès Oriental) . (Mecanoscrit inèdit). ESTRADA I GARRIGA, J. (1993). Granollers a l’antiguitat. Revista del Vallès, Tarafa Editora de Publicaciones. ESTRADA J.; VILLARONGA, L. (1967). “La Lauro monetal y el hallazgo de Cànoves (Barcelona)”. Ampurias núm. XXIX: 135-193. GARRIGA, S.; TENAS, M.; SÀNCHEZ, E. (1993). Vil·la romana de Can Terrés. Memòria de la primera campanya de restauració (mecanoscrit inèdit). GORGES, J. G. (1979). Les villas hispano-romaines. Inventaire et Problématique Archéologiques. París: Publications du Centre Pierre Paris, núm.4. GUIRAL, C.; MOSTALAC, A. (1987). “Las pinturas romanas del Museo Episcopal de Vic”. A: Jornades Internacionals d’Arqueologia Romana. De les estructures indíge-


74

SÍLVIA GARRIGA et al.

nes a l’organització provincial romana de la Hispania Citerior. Volum 1: Documents de Treball, Museu de Granollers. JÁRREGA DOMÍNGUEZ, R. (1995). “Aproximació a l’estudi de l’antiguitat tardana al Vallès Oriental”. Limes, Revista d’Arqueologia, núm.4-5: 63-77. KEAY, S. J. (1988). Roman Spain. Londres: British Museum Publications. (Traducció al castellà d’Editorial Ausa, 1992.) KOPPEL, E. M.; RODÀ, I. (1996). “Escultura decorativa de la zona nororiental del Conventus Tarraconensis”. A: II Reunió sobre escultura romana a Hispània. LÓPEZ, J. (1993). “Termes de la vil·la romana de Can Terrés”. A: MAR, R.; LÓPEZ, J.; PIÑOL, L. Utilització de l’aigua a les ciutats romanes. Universitat Rovira i Virgili, 28-31. (Documents d’Arqueologia Clàssica; 0) MAURÍ I SERRA, J. (1949). Història de la Garriga. Volum I. L’Hospitalet de Llobregat: Romargraf. MAYER, M.; RODÀ, I. (1984). La romanització del Vallès segons l’epigrafia. Museu d’Història de Sabadell. MORA, G. (1981). “Las termas romanas en Hispania”. Archivo Español de Arqueología. Vol. 54, núm. 143-144: 37-86. ORBONS, P. J. (1995). Prospecció geofísica a la vil·la romana de Can Terrés. Amsterdam: RAAP-Rapport 125, Stichting Raap. ORRI, J.; TENAS, M. (1990). «Darreres intervencions a la vil·la romana de Can Terrés». Lauro, Revista del Museu de Granollers, 1. PÀMIES, A.; PARDO, J. (1987). «La vil·la romana de Can Terrés (la Garriga)». Jornades Internacionals d’Arqueologia Romana. Granollers. PARDO, J. (1984). Excavacions a la vil·la romana de Can Terrés (la Garriga). Campanya 1983. Museu de Granollers, Àrea d’Arqueologia. PARDO, J. (1986). “La romanització del Vallès”. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental. Aproximació al medi natural i a la història de Granollers. Servei Municipal de Cultura de l’Ajuntament de Granollers. PARDO, J. (1990). “Transformació del paisatge i organització del poblament en època romana al Vallès Oriental”. Limes. PARDO, J.; PÀMIES, A. (1986). “La romanització”. A: ESTRADA, J.; MUNTAL, J.; PARDO, J. (coord.). Els orígens del Vallès Oriental. Introducció a l’arqueologia de la comarca. Museu de Granollers, Àrea d’Arqueologia. PASCUAL GUASCH, R. (1976). «La Villa Romana de Can Terrés (la Garriga)”. Información Arqueológica, núm.20-21: 66-67. PASCUAL GUASCH, R. (1977). «Las termas de can Tarrés (la Garriga)». Informació Arqueològica, 25. RODÀ, I. (1989). Catàleg de l’epigrafia i de l’escultura clàssiques del Museu Episcopal de Vic. Publicacions del Patronat d’Estudis Ausonencs/Publicacions del Museu i Biblioteca Episcopal de Vic, Sèrie Catàlegs / 2. TENAS, M.; VILA, L. (1990). “L’arqueologia al Vallès Oriental. Perspectives de futur”, Lauro. Revista del Museu de Granollers, núm.1.


EL CASTELL DE MIRAVET: DARRERES ACTUACIONS

75

TENAS, M.; VILA, L. (1996). “Breu història de les intervencions arqueològiques a la vil·la romana de Can Terrés”. Analecta d’Història Garriguenca, núm.5. TENAS, M.; VILA, L. (1997). “Vil·la Romana de Can Terrés. Projecte Arqueològic”. Lauro. Revista del Museu de Granollers, núm.12. VILA, L.; TENAS, M.; OLIVERAS, I. (1993). El Patrimoni Arqueològic de la Garriga. Sant Cugat del Vallès: Editorial Rourich. (Contrapunt Monografies)


Trib.Arqueo00-01 Final01 27/1/04 14:53 Pรกgina 2


Intervencions arqueològiques al PERI-2, sector Tabacalera, de Tarragona JOSEP-ANTON REMOLÀ I ALBERT VILASECA

I. INTRODUCCIÓ

En aquesta breu contribució es presenten de manera sintètica els resultats preliminars d’algunes de les intervencions realitzades per Codex-Arqueologia i Patrimoni1 i Cota 642 en el sector de la ciutat de Tarragona afectat per l’execució del Pla especial de reforma interior 2 (Jaume I-Tabacalera). Intervencions que, en alguns casos, es troben en curs i, en d’altres, encara no han finalitzat el seu procés d’elaboració científica. Aquest sector de la ciutat queda delimitat, en sentit ampli, pel tram final del riu Francolí, el port i el traçat hipotètic de la muralla romana (entre els carrers Reial, Eivissa, Jaume I i la fàbrica de Tabacs) (figura 1a). Al peu de la carena on s’alçava aquest hipotètic tancament meridional de la muralla s’estenia una franja més planera, cenyida a l’est per una altra elevació més suau, flanquejada per una línia de costa moderadament abrupta. Aquesta franja s’eixamplava per obrir-se en la zona ocupada actualment pel port i pujava en sentit aproximadament nord, en direcció a l’extrem sud-oest de la part alta de la ciutat. Cal observar, també, que els terrenys s’assenten damunt un subsòl amb diversos corrents subterranis d’aigua dolça a molt poca fondària, fet que predisposa el sector a una àmplia utilització d’aquest recurs. Aquesta configuració física, la posició extra moenia i la proximitat del port són factors fonamentals per entendre el comportament historicoarqueològic d’aquest sector. 1. L’equip d’arqueòlegs que fins al moment han participat, per part de CODEX, en aquest seguit d’intervencions és format per Maria Adserias, Josep Maria Puche, Conxita Ferrer, Immaculada Teixell, César Augusto Pociña, Montserrat García i Josep Maria Macias. 2. Excavacions dirigides per A. Vilaseca, D. Bea i A. Carilla.


78

JOSEP-ANTON REMOLÀ I ALBERT VILASECA

El sistema de denominació de les distintes àrees d’excavació, iniciades en alguns casos abans de l’inici efectiu de l’aplicació del PERI-2, s’ha fonamentat en la divisió parcel·lària establerta en l’esmentat Pla especial (figura 1b). II. EXCAVACIONS FETES PER COTA 64 (PARCEL·LES 12, 13A I 18) II.1. Parcel·la 18 L’excavació d’aquesta parcel·la ha proporcionat testimonis que ens configuren un paisatge molt diferent en cadascuna de les èpoques documentades. La fase més antiga s’inicia en època tardorepublicana amb els treballs d’extracció de pedra a la banda septentrional del solar i amb una ocupació d’hàbitat al seu extrem sud-est. Seguidament, i segurament mantenint una continuïtat en l’extracció de pedra, trobem la construcció d’un gran edifici a la part central del solar. Una vegada s’ha abandonat el sector com a zona d’hàbitat a finals del segle III dC, trobem que part de l’àrea intervinguda passa a ser ocupada com a zona de necròpolis mentre que el sector d’hàbitat és espoliat totalment (figura 2). II.1.1. La pedrera Des de la seva amortització la pedrera va restar soterrada sense més explotacions o alteracions fins arribar al segle XIX. A partir d’aquest moment les intervencions que l’han transformat han estat diverses i en alguns casos molt destructives. En la part descoberta, l’àrea de treball presenta una superfície semicircular amb un diàmetre aproximat al voltant dels 12 metres, i que s’obre cap a l’oest, els desnivells de la qual es localitzen a diferents alçades, majoritàriament al voltant dels 40 centímetres. Hi distingim dues formes diferents de desbast: com a forma d’extracció majoritària trobem que pel costat nord i part del sud-est, els blocs extrets són en gran part de formes irregulars de mida mitjana, i no s’observa cap tipus de norma seguida en el procés. En aquests punts observem gran quantitat de marques i regates d’extracció. Trobem 8 superfícies planes indicatives d’una extracció de blocs de formes més o menys regulars. En alguns punts les empremtes deixades pels blocs formen els coneguts graons de les pedreres. Els costats de les superfícies oscil·len entre els 60-80 centímetres i sobrepassen el metre en un sol cas. Quant al gruix dels blocs es pot observar en alguns punts que devia estar al voltant dels 20-30 centímetres. Situat al costat sud de la pedrera observem un únic desnivell de poc més de dos metres produït pel desbast de la roca. El reompliment, amb molt pocs materials, contenia produccions ceràmiques datables entre l’acabament del segle II i l’inici del III dC. Els materials trobats dins les escletxes donen una data inicial del seu ús en època tardorepublicana o d’August. Ja per a un període posterior hem localitzat part d’una necròpolis baiximpe-


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PERI-2 DE TARRAGONA

79

Figura 1a. Planta de situació respecte a la trama urbana de la ciutat. Figura 1b. Planta de l’àrea afectada pel PERI-2 amb indicació de la numeració de les parcel·les.

rial. Podem apuntar, doncs, que el moment de màxima activitat de treball, al llarg del segle I dC, coincideix amb la intensa activitat edilícia que es dóna pels seus voltants. II.1.2. La necròpolis Dins l’àrea limitada exclusivament a la zona de la pedrera i estenent-se cap a la banda septentrional del sector, hem documentat un total de catorze enterraments amb la tipologia següent: 3 en àmfora, 2 en tegulae a doble vessant, 1 en fossa amb protecció lateral de teules, 1 en taüt de plom, 4 en fossa simple amb coberta plana de tegulae o fragments d’àmfora i dues del tipus cupae. Indiquem que la necròpolis té la seva continuïtat per la banda nord del solar (parcel·les 12 i 13b) i que lògicament, en un futur hauran de tractar-se de manera conjunta i de forma més aprofundida. Ressalta la disposició que presenten els enterraments, que no segueix cap norma establerta, de manera que no respecta cap tipus d’alineació en fileres com és característic en altres sectors de necròpolis. L’orientació predominant de les tombes tendeix a ser d’oest a est, amb petites variacions. És molt significativa, però, la presència de dipòsits funeraris relacionats amb


80

JOSEP-ANTON REMOLÀ I ALBERT VILASECA

algun tipus de ritual o creença: dins una tomba construïda en fossa simple voltada amb pedres i sense cap tipus de coberta, s’ha localitzat un ungüentari situat fora la tomba però per damunt els peus del difunt. Una altra tomba correspon a un adolescent d’entre 10-15 anys que portava el cap d’un petit cavall damunt el seu pit. La tomba corresponia a una fossa simple amb una coberta formada per fragments d’àmfora. Assenyalem que les dues tombes corresponen a la tipologia més senzilla o més pobra. Per últim, les cupes han presentat trets interessants: dins la tomba número 9 hem trobat diversos fragments corresponents a una llàntia i una àmfora amb les restes d’un nadó. Dins l’altra cupa (fora d’aquesta parcel·la), s’ha localitzat un petit fragment d’inscripció que parla d’un infant de 5 anys. A banda de les datacions aportades pels recipients amfòrics, per donar una datació per a l’inici del sector com a zona d’enterraments podem centrar-nos en diversos aspectes. Per un costat tenim que els nivells d’amortització de la pedrera són de finals del segle II dC o inicis del III. Per l’altre, pensem que és significativa la presència de dipòsits funeraris —ungüentari, cap de cavall—, trets característics dels enterraments altimperials, raó per la qual, i recordem que no tenim dades materials que ens ho demostrin, pensem que la necròpolis podria iniciar-se a partir del moment en què finalitza l’ús de la pedrera, a partir del segle II dC. Són, però, els recipients amfòrics dels enterraments els que ens permeten donar una cronologia concreta per a l’ús de la necròpolis: la tomba número 9, que correspon a una cupa, la datem per l’àmfora trobada al seu interior, Keay XXV-S, amb una cronologia compresa entre el segle IV i l’inici del V. La tomba número 1, amb una àmfora africana del tipus Keay VI, la datem en el segle IV, i la tomba número 14, amb una àmfora Keay III-B a partir del 225 fins tot el segle IV. Quant a la cronologia que pot donar-nos el taüt de plom hem d’assenyalar que aquesta és molt àmplia i que coincideix plenament amb l’ús d’aquesta àrea cementirial. La utilització dels taüts de plom, comença a donar-se a partir del segle II i preferentment a partir del segle III en època severiana. Amb totes aquestes dades podem observar un marc cronològic molt ampli en l’ús de la zona com a àrea d’enterraments, des de finals del II i l’inici del III fins a inicis del segle V dC. D’altra banda, i tal com també es dóna a d’altres parcel·les, la manca absoluta d’ordre en la disposició dels enterraments i l’ús d’una zona d’hàbitat abandonada (especialment a la parcel·la 12) poden ser indicatius del fet que ens trobem fora del que seria l’àrea establerta oficialment com a espai cementirial de la ciutat. II.1.3. Sector meridional: zona d’hàbitat Pel costat sud de la pedrera hem diferenciat aquest segon sector on apareixen estructures d’hàbitat corresponents a dos períodes d’època romana diferents. En iniciar l’excavació, però, hem trobat les restes de dos individus enterrats dins d’un gran forat que correspon al cràter d’un impacte de morter i que destruí diversos paraments d’època romana. Aquesta dada ens porta a recordar que aquest


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PERI-2 DE TARRAGONA

Figura 2. PERI-2, Parcel·la 18: Planta general.

81


82

JOSEP-ANTON REMOLÀ I ALBERT VILASECA

sector de la ciutat va ser, a inicis del segle XIX, escenari de grans enfrontaments bèl·lics de la Guerra del Francès, i la parcel·la en concret es devia trobar a unes poques desenes de metres del glacis de les fortificacions de la ciutat. Els esquelets dels dos individus presentaven nombrosos fragments de metralla incrustats. Ja dins l’època romana els testimonis més antics ens són donats per les restes de dos paraments situats a l’extrem sud-est del solar que carreguen l’un en l’altre formant una cantonada que correspon a algun tipus d’habitació. Els murs són construïts en pedra seca lligada amb fang de factura molt grollera. Els nivells de fonamentació ens aporten materials datables en època tardorepublicana. Les estructures queden amortitzades en una fase posterior que es pot datar a mitjan segle I dC. D’un moment constructiu posterior, localitzem a la part central del sector meridional una gran edificació que motivà regularitzacions importants del terreny. A grans trets, el que ens ha quedat d’aquesta construcció està format per tres habitacions disposades linealment i un llarg parament sensiblement separat d’aquestes. Tots els murs són construïts amb un encofrat d’opus caementicium. Atesos el tipus i la configuració dels paraments és evident que correspon a part d’alguna construcció de gran mida, però la manca de més restes arquitectòniques o d’altres elements constructius no ens permet definir el tipus de construcció amb exactitud. En aquest sentit, la situació on es trobava la construcció en època romana, prop la línia costanera i també en una zona on probablement hi devia haver una explotació agrícola, ens fa pensar que s’ocupava de qualsevol de les dues activitats. Les dades que ens donen una cronologia per a la seva construcció són ceramològiques i ens marquen una datació entre mitjan segle I dC i el tercer quart d’aquest segle. La fi de l’ocupació del sector com a zona d’hàbitat a finals del segle II o inicis del segle III dC i amb una reocupació o intervenció puntual de la construcció al baix imperi. II.2. Parcel·la 13a El comportament estratigràfic documentat en aquesta parcel·la ens ha proporcionat testimonis amb un ampli ventall cronològic des del segle I aC fins al segle VI dC. II.2.1. Fase I: Època tardorepublicana Les restes corresponen a la fonamentació de tres paraments d’una habitació situada per sota i enfront dels dos mausoleus quedant així també coberts per la via. L’habitació estava reomplerta per un nivell que hem datat en un moment tardorepublicà o canvi d’era, moment de la seva construcció. Aquest nivell el trobem també per la banda oest del solar, amb una superfície que presentava un fort cabussament en aquest sentit i cobert per dues capes estèrils compactades.


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PERI-2 DE TARRAGONA

83

Figura. 3. PERI-2, Parcel·la 22: Planta preliminar restituïda de les restes d’època altimperial.


84

JOSEP-ANTON REMOLÀ I ALBERT VILASECA

II.2.2. Fase II II.2.2.1. Mausoleu número 1 D’aquest edifici solament s’han conservat les dues primeres filades de la façana, formada per grans carreus disposats de forma que la primera filada, amb l’aresta arrodonida, sobresurt de la superior formant un banc. En la nostra parcel·la el parament té una llargada de 7,3 metres, una alçària d’1,2 metres i s’assenta damunt d’una banqueta de fonamentació formada per diverses filades de pedres aplanades. Cal puntualitzar que en aquesta parcel·la la façana delimita una part d’un sol edifici, però que el mur es perllonga cap a la parcel·la veïna pel costat est, on trobem el parament est del mausoleu i on s’aixeca un segon edifici funerari. Quant al revestiment de l’edifici tenim dos elements que ens permeten definir part de com seria l’aspecte original. Hem recuperat alguns objectes ceràmics de forma romboïdal per ser inserits a la paret, i que podrien conformar un revestiment format per opus reticulatum, tipus de decoració amb precedents a la península per a edificis funeraris. S’ha recuperat també part d’un fris fet amb pedra de Mèdol amb decoració de fulles entrelligades. II.2.2.2. Habitacions 2 i 3 Situades al costat oest del solar, aquestes dues habitacions es troben compartint un mateix mur que les separa. En ambdues, el mur de tancament oest ha quedat tallat per la construcció de l’edifici de la parcel·la 12a. Tots els murs són de pedra seca lligada amb fang, es fonamenten damunt mateix de la roca natural i es troben conservats en diferents alçàries, però de manera molt arrasada. El mur de tancament nord de l’habitació 2, forma cantonada amb el mur de tancament est de l’habitació, queda tallat i no arriba al mur mitger de les dues habitacions. Els paraments de l’habitació número 3 presenten un comportament idèntic que els de l’altra habitació: el seu mur de tancament sud forma cantonada i queda també tallat abans d’unir-se amb el mur mitger de les habitacions. Just a la cantonada se li adossa per la banda interior un gran conjunt de pedres que podrien formar part d’un empedrat. Les dades estratigràfiques aportades pels nivells que s’adossaven als murs d’ambdues habitacions, ens aporten una datació de segona meitat del segle IV i mostren abundants carbons i cendres signe d’un incendi. Hem de remarcar que l’adhesió d’aquestes habitacions a un tipus de construcció és difícil ja que no tenim elements suficients que ens permetin de fer-ho. En primer lloc assenyalem que la seva situació respecte al primer mausoleu delimita un espai que podem interpretar com un accés (via o camí) cap a la banda meridional (on trobaríem les construccions i edificacions de les parcel·les 13b, 18 i 19). La proximitat d’una vil·la a la parcel·la 12, malgrat que no tenim dades físiques que ens ho assegurin, ens porta a pensar que les habitacions corresponen a alguna de les seves dependències. En aquest sentit hem de recordar que en aquesta èpo-


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PERI-2 DE TARRAGONA

85

Figura 4. PERI-2, Parcel·la 22: Planta preliminar restituïda de les restes d’època baiximperial i tardoantiga.


86

JOSEP-ANTON REMOLÀ I ALBERT VILASECA

ca, segle I dC, els mausoleus i monuments funeraris, com a símbols d’ostentació de la posició social, sovint s’alternaven amb vil·les i santuaris de manera que quedaven integrats a la vida pública. II.2.3. Fase III En aquesta fase hi ha fets significatius quant a l’evolució de la zona de manera que comença a canviar-ne substancialment l’urbanisme. Per una banda tenim que el paviment original de la via ha estat reblert per diverses capes, fins a cobrir el banc de la façana del primer mausoleu. El segon fet és la construcció d’un segon mausoleu alineat i adossat amb el primer pel seu costat est. El tercer és la construcció d’una tercera habitació que s’adossa pel costat nord de la número 2 situada damunt mateix de la via romana. II.2.3.1. Rebliment de la via Per damunt del paviment original trobem diverses capes, que es poden datar entre finals del segle I i el segle II dC que reomplen el nivell de la via fins a cobrir el banc del mausoleu número 1, estenent-se al llarg de tot el tram de carrer documentat. Destaquem un enterrament dins d’aquest paviment amb una llàntia tipus Dressel 28 com a dipòsit funerari. Aquest tipus es produeix entre els segles II i III dC. II.2.3.2. Mausoleu número 2 La datació d’aquesta construcció l’hem establert a partir dels materials ceràmics de la seva construcció en el segle II dC. Les restes que ens han quedat estan formades per dos llargs paraments adossats i disposats linealment a tot el perímetre de la façana i pel costat oest de l’edifici. El sistema constructiu emprat és un encofrat reomplert de pedres lligades amb fang, que no presenta a l’exterior cap tipus d’enlluït. Els paraments recolzen damunt mateix la roca del terreny natural, i en segueixen el pendent nord-sud. La façana no queda perfectament alineada amb la façana del primer mausoleu sinó que la sobrepassa entre 15-20 centímetres. Per la banda est, l’edifici devia quedar delimitat pel parament oest del mausoleu número 1; el mur de tancament sud ha desaparegut totalment. No obstant això, tenim una part de parament, que no es relaciona físicament amb cap altre i que manté la mateixa alineació que el mur interior del mausoleu. Aquest fet apunta cap a una prolongació de l’edifici que, per tant, és més allargat que el número 1. A l’interior d’aquest mausoleu és on hem trobat quasi tots els enterraments, tots ells a la mateixa cota i presentant la tipologia següent: 3 en fossa simple, 2 en cista i 1 del tipus banyera. Tots han estat excavats en nivells que es poden datar en el segle II dC, porten dipòsits funeraris (monedes, llànties i una ampolla de vidre) i tots estan disposats en direcció nord sud.


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PERI-2 DE TARRAGONA

87

II.2.3.3. Habitació número 1 La seva estructura està formada per dos paraments principals que corresponen al mur de tancament nord de l’habitació número 2, que passa ara a fer de mitger entre aquesta habitació i la número 1. El mur de tancament de l’habitació 1, a diferència dels altres, es fonamenta damunt de nivells del segle I dC. Pel costat est l’habitació queda tancada per un mur que es troba cobert per transformacions posteriors; pel costat oest el mur de tancament queda tallat. Les tres habitacions tenen les mateixes dimensions. Ens trobem, doncs, davant un conjunt format per tres habitacions, les quals, han de formar part d’una construcció ja molt més gran. Dins el projecte constructiu d’aquest període trobem també que s’ha mantingut l’accés cap a la banda meridional del sector. II.2.4. Fase IV Aquesta darrera fase la datem entre els segles V i VI dC i apareix cobrint quasi tot el solar de manera que afecta també algunes estructures. Els testimonis que ens han quedat d’aquesta època són solament estratigràfics i són produïts per l’arrasament o el desmantellament dels paraments arquitectònics que hi havia. Trobem nivells d’aquesta època a l’interior del mausoleu número 1 que espolien totalment les estructures que hi havia al seu interior i els paraments exteriors, deixant solament les dues filades de carreus de la façana. D’aquesta manera, els reompliments baiximperials ocupen tota la potència estratigràfica fins al nivell de roca, però no afecten, en canvi, el subsòl del mausoleu número 2 el qual trobem gairebé intacte i solament alterat en el límit entre els dos edificis. Testimonis de l’ocupació d’aquesta època s’han documentat també en extensions variables a gairebé totes les parcel·les excavades. Destaquem finalment l’existència d’un nucli d’hàbitat, força allunyat de l’únic que fins ara teníem limitat a la part alta de la ciutat. II.3. Parcel·la 12 Excavada en tres fases, una per a cada edifici construït. A les dues primeres solament ha estat possible excavar els punts on la nova construcció afectava el subsòl (prospeccions i rases) amb les limitacions que això comporta. La tercera, de la mateixa manera que a la resta de parcel·les del PERI-2, s’excavà també en extensió. En aquesta parcel·la s’han documentat nivells i estructures altimperials que podem identificar, en part, com a corresponents a un conjunt termal d’una vila. S’han documentat també nivells baiximperials i, al solar de la tercera fase es documentaren també nombrosos enterraments d’aquesta època. Totes les restes arquitectòniques trobades es relacionen com a part d’una instal·lació termal. El conjunt en defineix diferents parts: dipòsits, piscines, latrina, canalitzacions, juntament amb un hipocaust. A la vegada, aquesta instal·lació ha de


88

JOSEP-ANTON REMOLÀ I ALBERT VILASECA

formar part d’una vila de més grans dimensions que devia tenir zona d’hàbitat i zones d’explotació econòmica. L’inici del funcionament del conjunt, que es pot datar a través dels materials de nivells fundacionals, cal situar-lo entorn a la primera meitat del segle I dC. L’amortització de les estructures planteja, però, més problemes. D’una banda, l’amortització de l’hipocaust és anterior a la de la resta d’estructures. Sembla ser que amb anterioritat a mitjan segle III dC el paviment superior de l’hipocaust s’enfonsa i l’estructura ja no és reparada. L’espai entre paviments és utilitzat llavors com a abocador i es troba gran quantitat de material ceràmic. Aquest fet és un indicatiu que el conjunt termal, usat com a tal, ha perdut ja la seva funcionalitat. Posteriorment, i en un moment que creiem que ha de correspondre al d’amortització de la resta d’estructures (a finals del segle III dC o inicis del IV dC), s’enfonsa la teulada de l’hipocaust, localitzada totalment plegada segellant l’hipocaust. Datable també en el baix imperi, trobem l’enterrament d’un infant o un nonat en àmfora per damunt la teulada plegada. Assenyalem que aquest és l’únic enterrament trobat dins l’espai construït. La resta d’estructures arquitectòniques, com ja s’ha assenyalat, són amortitzades a partir de finals d’aquest segle III dC. En aquest sentit volem remarcar la troballa de potents reompliments en la roca retallada i replanada, localitzats a la part central de la parcel·la, que es poden datar entre els segles IV-V dC. De la mateixa manera un cop s’han amortitzat les estructures s’efectuen un seguit de petites ocupacions que per les seves característiques creiem que hem d’identificar amb remocions i treballs de caire agrari. Aquestes petites ocupacions han estat també documentades en altres intervencions de la zona. Destaquem també que la construcció d’aquestes edificacions comportà unes importants obres d’anivellament del terreny. En aquest sentit podem observar a la tercera fase (costat meridional de la parcel·la), la construcció d’un potent mur d’aterrassament en sentit oblic al solar i que configura la zona en dos nivells amb una diferència de cota de fins a 3 metres. Una vegada definitivament amortitzades les estructures del conjunt termal i els seus usos posteriors, aquestes pateixen un procés de desmuntar els seus elements constructius, fet que hem pogut constatar clarament en els paraments de la latrina i els seus voltants. A partir d’aquest moment, i recordem que ja ens trobem en el baix imperi, el sector queda reconvertit en una àrea cementirial, els 23 enterraments documentats (exceptuant l’infant trobat damunt de l’hipocaust) no envaeixen la zona que es troba en ruïnes. Tant per situació com per cronologia els enterraments formen part de les necròpolis trobades a les parcel·les 13b i 18. La tipologia dels enterraments és la comuna a aquesta època: fossa simple, teules a doble vessant, en àmfora i una tomba en doble cambra.


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PERI-2 DE TARRAGONA

III. EXCAVACIONS FETES PER CODEX (PARCEL·LES 13B, 14, 15, 16, 19-20, 22, 29, 33 I 34)

89

La base fonamental del discurs diacrònic que proposem procedeix de les excavacions en extensió en una reduïda porció de la parcel·la 22 i de l’excavació dels pous de fonamentació de les parcel·les 19-20, en especial de la primera. Tot i que, evidentment, a aquesta base s’afegiran els resultats obtinguts en les parcel·les 13B, 14, 15, 16, 29, 33 i 34. De la parcel·la 22, inclosa en l’illa 7, només se n’ha excavat una petita part que està encara pendent de finalització. Aquesta illa limita amb la prolongació del carrer Smith, paral·lel al carrer Reial, principal eix vertebrador de l’actual barri marítim. Entre els carrers Smith i Reial es dibuixa l’illa 8 en la qual encara no s’ha fet cap intervenció arqueològica. El carrer Reial sorgeix a partir de la segona meitat del segle XIX com a conseqüència del desmantellament de la línia fortificada de la Marina, situada al peu de la línia de costa. En l’actualitat entre el carrer Reial i el port hi ha altres carrers sorgits part sobre l’antiga platja i part sobre espai guanyat al mar. En època antiga, però, la línia de costa penetrava més cap a l’interior (coincidint, grosso modo, amb el traçat del carrer Reial). De fet, en l’extrem meridional de la part excavada de la parcel·la 22, els darrers paquets estratigràfics que va ser possible excavar (el nivell freàtic impedí la continuïtat dels treballs) corresponien a sorres de deposició natural. Fent una abstracció genèrica de les dades preliminars obtingudes proposem les línies evolutives generals següents. En primer lloc, res no ens fa pensar en una ocupació associada al poblat ibèric documentat al nord-est d’aquest sector (ADSERIAS et alii, 1994). Únicament podem ressenyar la localització d’alguns fragments ceràmics anteriors al segle III aC que formen part de nivells de cronologia posterior. Les evidències que podem atribuir amb claredat a època tardorepublicana són excessivament escasses i puntuals per intentar definir-ne el significat. La intensitat dels processos d’urbanització posteriors, l’estratègia d’excavació i la presència del nivell freàtic han contribuït, en alguns casos, a accentuar aquesta imprecisa percepció. De tota manera, no es pot descartar el fet d’adscriure a aquesta fase tardorepublicana una primera sistematització de l’entramat viari que vertebrarà aquesta zona a partir d’època d’August. La mateixa dinàmica erosiva dels traçats viaris, els continuats recreixements de les línies de circulació i la fragmentació i la residualitat dels materials que permetrien una correcta datació ens obliguen a una certa cautela. Malgrat tot, podem afirmar que tant el vial de la necròpolis paleocristiana com el que segueix aproximadament el traçat del carrer Eivissa/camí de la Fonteta i, possiblement, el que hem documentat en la parcel·la 22, aproximadament paral·lel a l’anterior, estan plenament definits en època d’August. El que millor coneixem és el tram de vial que va localitzar mossèn Serra Vilaró en la necròpolis paleocristiana (SERRA VILARÓ, 1935), un nou tram del qual ha estat recentment posat


90

JOSEP-ANTON REMOLÀ I ALBERT VILASECA

al descobert en el solar on ara s’alça el centre comercial «Parc Central» (LÓPEZ, 1997). Té una amplada aproximada de quatre metres, està limitat a banda i banda per murs i construït amb una barreja compactada de morter, pedres i còdols. Les diferents capes que el formen indiquen successives reformes que mantenen la seva vigència fins, si més no, la primera meitat del segle V, condicionant l’orientació dels diversos edificis que es disposen a banda i banda. L’altre vial, el que seguia aproximadament el traçat del camí de la Fonteta, també ha estat documentat en les excavacions de les parcel·les afaçanades a aquest camí, transformat en carrer Eivissa. Tot i la dispersió de les dades existents, sembla perfilar-se una disposició viària radial, l’origen de la qual, si prolonguem teòricament els trams fins ara identificats, es devia de situar a l’entorn de l’actual plaça de Ponent,3 on fins a la creació d’aquesta plaça s’obria un portal proper al sector que en època romana ocupava el fòrum de la colònia. Trams perpendiculars, com el de la necròpolis paleocristiana, devien unir les distintes vies definint el sistema de parcel·lació d’aquesta zona. A aquest sistema viari s’associa una activitat bàsicament funerària datada, de forma imprecisa, entre època tardorepublicana i inicis del segle I dC. Correspondrien a aquest moment, per exemple, els togats funeraris recuperats fora de context durant les excavacions dels anys vint i trenta en el solar de la fàbrica de Tabacs. Algunes d’aquestes tombes tenien un coronament de caràcter monumental que únicament podem intuir a partir de les restes malmeses conservades. Es tracta, fonamentalment, de monuments turriformes, com el que actualment serveix de receptacle a les despulles mortals de Serra Vilaró o els documentats sota el carrer Eivissa, i de recintes funeraris alineats similars als de la necròpolis d’Aquileia (finals del segle I i segle II dC) o als d’Isola Sacra, al nord d’Òstia (segles II-III dC). Dins d’aquesta tipologia podríem incloure els monuments funeraris localitzats a les parcel·les 13A-14 i 19-20. Així doncs, entre època tardorepublicana i el període augustal/juliclaudi es configura un paisatge periurbà vertebrat per petits vials o camins, flanquejats per enterraments i recintes funeraris, delimitant parcel·les agrícoles parcialment urbanitzades. Un paisatge que es completa amb una gran diversitat estructural i funcional que coexisteix amb l’activitat funerària abans esmentada. Aquesta dinàmica es demostra clarament en les parcel·les 19-20 i 22 del PERI-2, tot i que la parcialitat de les estructures documentades impedeix precisions més grans. 3. L’any 1952, en obrir-se la fonamentació de la façana dels magatzems que ocupen els números 3-7 del carrer Mallorca, va aparèixer un petit segment d’una via enllosada de sis metres d’amplada. Tot i les dificultats de situar la troballa dins la trama urbana actual, J. Sánchez Real assenyala que es dirigia aproximadament vers la plaça de braus. Aquest comentari i el croquis que publica, on la via és obliqua a la façana de l’edifici en construcció, suggereixen que aquest vial també devia seguir una disposició radial (Sánchez Real 1973: 178-181). Aquesta dada es completaria amb el mil·liari que, segons B. Hernández Sanahuja (1892, Tom I, Part 2ona, p.120-121, nota 2), va aparèixer durant la construcció de la plaça de braus. Un altre petit tram viari es va documentar en les excavacions del sector d’enterraments localitzat en la cruïlla dels carrers Prat de la Riba i Ramón y Cajal (Foguet;Vilaseca 1995).


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PERI-2 DE TARRAGONA

91

En època juliclàudia avançada o flàvia inicial, en la parcel·la 22 es detecta una important transformació urbanística que comporta la supressió de les estructures precedents, la construcció de grans naus d’emmagatzematge i el recreixement del nivell de pavimentació del vial documentat en aquesta parcel·la (figura 3). Fins al moment s’han individualitzat dos edificis, limitats al sud pel vial, formats per grans naus amb coberta sustentada sobre un sistema regular de pilars inclosos en els murs de delimitació i pavimentades amb sòls de còdols. Cadascuna de les tres naus fins ara localitzades de l’edifici més occidental mesura 18,40 x 6 metres (aproximadament 110 m2). En un moment posterior, encara per determinar, es construeix un pòrtic fonamentat sobre grans blocs de pedra del Mèdol que afecta nivells de pavimentació associats al vial. El model tipològic i la situació apunten cap a una funcionalitat relacionada amb l’emmagatzematge de béns que no és possible determinar per la manca d’evidències corresponents al moment d’activitat.4 Aquest model5 és similar al conegut en àrees adjacents a complexos portuaris com Portus, Leptis Magna i la porticus Galbana i Aemiliana, aquestes dues darreres en el port fluvial de Roma (RICKMAN, 1971). En tots els casos, es documenten bateries de naus, d’entre quatre i sis metres d’amplada, paral·leles al front portuari i amb absència d’edificacions entre la façana dels magatzems i la línia de costa. Si això es compleix en el nostre cas, la línia de costa corresponent a aquest moment seria propera al vial que discorre per davant la façana d’aquests magatzems. A l’inici del segle II dC es produeix una important modificació que comporta un recreixement generalitzat del nivell de circulació amb un nivell de farciment que, en alguns punts, cobreix els murs que uneixen les bases dels pilars. Únicament en la nau més occidental es documenta un nou paviment, en aquest cas de tessel·les blanques de grans dimensions.6 A l’edifici situat a l’altre extrem de l’àrea excavada també es detecten successius recreixements de nivells de circulació i murs que, en l’estat actual dels treballs, no podem interpretar funcionalment ni cronològicament. Corresponents a un moment posterior es detecten quatre enterraments en fossa, dos d’ells en àmfora, que tallen el paviment de tessel·les. Quan es produeix aquesta activitat funerària (l’àmfora esmentada és especialment difosa en el segle III dC, tot i que la seva producció s’inicia en el segle precedent) poc devia restar dels edificis anteriors. L’ocupació del sòl amb finalitats funeràries es detecta amb més o menys intensitat en diversos punts de les parcel·les excavades des d’època d’August fins a època tardoantiga. A partir d’aquest moment el protagonisme constructiu se centra en l’espai que 4. Estructures de tipologia i cronologia similars han estat identificades en les parcel·les 19-20. 5. Aquestes naus s’articulaven a partir d’un «…schéma quadrangulaire, avec les salles de manutention et de dépôt réparties à la périphérie d’une aire centrale elle-même délimitée par les colonnes d’un quadriportique,…» (Gros, 1996: 470). 6. Molt similar al documentat en la basílica identificada per mossèn Serra Vilaró a la necròpolis paleocristiana.


92

JOSEP-ANTON REMOLÀ I ALBERT VILASECA

anteriorment havia ocupat la nau més occidental. En un moment encara per determinar, probablement ja dins el segle III dC, es construeix un petit conjunt termal que pateix diverses reformes identificades des del punt de vista constructiu però no situades encara cronològicament (figura 4). La primera evidència documentada d’aquest nou edifici és una habitació rectangular de 3,15 x 1,86 metres revestida interiorment amb una capa d’opus signinum. Posteriorment, aquest revestiment hidràulic és substituït per una placa de marbre. La densitat de les estructures posteriors no permet relacionar aquesta habitació amb altres àmbits i, per tant, la interpretació com a part d’uns banys és absolutament hipotètica. Durant la fase següent es defineix clarament una estructura termal. L’habitació anterior és farcida per una plataforma d’opus caementicium que serveix de base a les pilae d’un hipocaust associat a nous murs perimetrals que creen un àmbit de dimensions més grans. En el mur oriental s’obren dues boques corresponents a un forn situat on anteriorment es trobaven els dos enterraments esmentats anteriorment. A més d’aquest àmbit calent s’han documentat dues exedres i diversos àmbits pavimentats amb opus signinum. La interpretació final d’aquest edifici termal està supeditada a l’excavació de la resta del conjunt i a la classificació dels distints nivells estratigràfics identificats. Estructures calefactades similars en tipus i cronologia s’han localitzat en les parcel·les 19-20. No sabem, ara com ara, la cronologia precisa del moment final d’aquest edifici (segona meitat del segle VII?)7 que, en la seva darrera etapa, va ser utilitzat, almenys en part, per a activitats diferents a la termal ja que es detecten nous revestiments amb calç de les superfícies hidràuliques. El que si sembla clar, en aquest moment, és que almenys una sèrie d’àmbits annexos a l’edifici termal (habitacions quadrangulars fetes amb pedres irregulars lligades amb fang) han de portar-se a una cronològica tardana, probablement ja a partir del segle V dC. Per damunt d’aquesta fase només s’ha documentat un potent nivell de sedimentació lenta, l’inici del qual és, per relació física, posterior al segle VII, però no sabem quant de temps posterior. La base d’aquest nivell ja era plenament formada quan a inicis de l’any 1811, concretament entre el 4 i el 7 de juny, tropes franceses seguint la seva estratègia de setge de la part baixa de la ciutat excaven l’anomenada segona paral·lela. Una trinxera gairebé paral·lela a la línia de fortificació de Tarragona, coincidint aproximadament amb l’actual traçat del carrer Pere Martell, on es van muntar quatre bateries (números 16-19) artillades amb un total de 7. Dins del segle VII dC podem situar diversos nivells d’amortització que colguen aquestes estructures i un possible abocador situat a l’altre extrem del solar. Ara com ara, només és possible traçar unes línies molt generals de la composició ceràmica d’aquests dipòsits: absència de TS Africana, presència de les darreres produccions amfòriques de tradició tardoantiga (Peacock 58, Keay 61 i 8A, LRA 1, 2, 4 i 5,…) i atestació d’àmfores africanes de perfil globular. Tot això acompanyat per ceràmiques reduïdes procedents de Saraçhane i Cartago —i inspirades en models documentats d’aquests llocs— en contextos de mitjan segle VII dC i la segona meitat d’aquest mateix segle. Una part d’aquest material, actualment en estudi a càrrec de J. M. Macias i J. A. Remolà, va ser objecte d’una comunicació presentada a la V Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica (Cartagena, 16-19 d’abril de 1998).


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PERI-2 DE TARRAGONA

93

19 peces del 24, 6 del 16 i dos morters. En el farciment de la trinxera es van recuperar nombrosos pics i pales, bales de diversos calibres, botons, granades, fragments de metralla, etc. Una mostra física de la intensitat de la lluita que va enfrontar assetjats i assetjadors.8 El setge, l’assalt final i la política de l’exèrcit francès d’ocupació van acabar de desmantellar aquesta part del sistema defensiu existent des de mitjan segle XVII. Únicament romandrà el baluard d’Orleans, tot i que profundament modificat. La muralla de la Marina que fins l’any 1811 havia estat presidida pels baluards de Sant Carles i del Port, la lluneta del Príncep i la bateria de Sant Josep és substituïda, entre 1821 i 1823, per una nova línia fortificada formada pel baluard del Llatzeret, la porta del Francolí (extrem oriental del carrer Reial) i el baluard de la Reina Amàlia.9 No serà fins a la pèrdua de la categoria de plaça forta arran de la revolució de 1868 que les fortificacions van perdre de forma definitiva el seu sentit i s’inicia el procés que definirà el paisatge d’abans de l’execució del Pla especial: parcel·les agrícoles, magatzems i camins. IV. CONCLUSIONS PRELIMINARS

Les conclusions han de tenir, necessàriament, un caràcter preliminar i general ja que algunes de les intervencions s’estan encara executant i d’altres no han finalitzat la globalitat del procés. No es donen, per tant, les condicions idònies per poder precisar més enllà d’unes constatacions generals que hem ordenat diacrònicament. En primer lloc hem de destacar l’absència d’evidències relacionades amb el poblat ibèric situat sobre la carena que circumscriu les planes al·luvials del Francolí. Les evidències que, en aquest moment, podem atribuir a època tardorepublicana/augustal es presenten excessivament inconnexes. Algunes estructures corresponents a aquest període, per exemple, havien quedat amortitzades pel vial i mausoleu número 1 de la parcel·la 13A-14. Durant el segle I dC es produeix una intensificació del procés d’urbanització. Corresponen a aquest període els distints segments de l’entramat viari, els mausoleus de les parcel·les 13A-14, els conjunts termals de les parcel·les 12 i, possiblement, 19-20, un nivell de regularització del terreny sobre el qual s’alcen, entre d’altres, els magatzems de la parcel·la 22, l’edifici de la parcel·la 18 i una part encara no precisada de les edificacions identificades a les parcel·les 19 i 20. Aquesta activitat edilícia coexisteix amb l’inici de l’explotació d’una pedrera situada en la parcel·la 18 i amb un potent abocador que es forma aprofitant una forta depressió en el terreny localitzada en la parcel·la 13B. L’altre element present de forma 8. La cruesa del foc creuat entre defensors i assetjadors es fa palesa en les diverses descripcions del setge (Salas, 1911). 9. Un angle d’aquest darrer baluard va ser documentat en les excavacions de les parcel·les 33 i 34.


94

JOSEP-ANTON REMOLÀ I ALBERT VILASECA

notable en algunes de les parcel·les són les canalitzacions, algunes de les quals de dimensions considerables, que suggereixen una important aplicació de recursos hidràulics. Ens trobem, en definitiva, davant d’un paisatge plenament suburbà on coexisteixen i se succeeixen una desenvolupada xarxa viària, estructures residencials, activitats extractives (pedrera), magatzems portuaris, petites àrees funeràries i abocadors de deixalles. Fins a l’acabament del segle II i el III dC es detecta una aparent continuïtat només trencada per la lògica renovació de les estructures existents. És precisament en aquest moment, a l’acabament del segle II i el III, quan es detecten símptomes d’una notable transformació. Alguns trams viaris són parcialment ocupats per estructures de caràcter funerari, les termes de la parcel·la 12 deixen de funcionar i els magatzems de la parcel·la 22 són, almenys en part, desmuntats. Dins d’aquest mateix marc cronològic podem situar, provisionalment, la construcció d’un petit conjunt termal, construït sobre un dels nivells de colgament dels magatzems. Se situa també en aquest moment el moment final de la pedrera i l’aprofitament d’aquest espai com a àrea d’enterrament. Les evidències d’activitat ocupacional arriben, si més no, fins a la segona meitat del segle VII dC. El conjunt termal de la parcel·la 22 pateix contínues remodelacions fins a perdre, almenys parcialment, la seva funció original en l’etapa final. En el segle V es daten diverses estructures identificades a les parcel·les 19-20 i 3334 i una aparent continuïtat de l’activitat funerària. Aquesta fase es devia cloure amb els nivells que, de manera provisional, datem dins del segle VII. Cobrint totes les evidències de fases precedents es detecta la formació d’un potent estrat agrícola només interromput per evidències de caràcter bàsicament militar com és la segona paral·lela traçada durant el setge de la ciutat l’any 1811. Tot i la provisionalitat de les dades presentades, pensem que l’estudi definitiu de les diverses excavacions arqueològiques en el PERI-2 de Tarragona permetran completar la visió de la part baixa i portuària de la ciutat, una de les zones menys conegudes fins al moment.


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PERI-2 DE TARRAGONA

BIBLIOGRAFIA

95

ADSERIAS [et alii] (1994) ADSERIAS, M.; BURÉS, L.; MIRÓ, M.T.; RAMÓN, E. «L’assentament pre-romà de Tarragona». Revista d’Arqueologia de Ponent [Lleida], 3, 177-227. FOGUET; VILASECA (1995) FOGUET, G.; VILASECA, A. «Els enterraments del carrer Prat de la Riba/Ramón y Cajal: un nou sector excavat de la necròpolis del Francolí». Citerior [Tarragona], 1, 151-171. GROS (1996) GROS, P. L’architecture romaine. 1- Les monuments publics du début du III siècle av. J.-C. à la fin du Haut-Empire. Paris. MASSÓ; PUCHE (1998) MASSÓ, J.; PUCHE, J.M. «Dues inscripcions romanes de Tàrraco», a Butlletí Arqueològic, època V (1995), número 17, 55-63 RICKMAN (1971) RICKMAN, G. Roman Granaries and Store Buildings. Cambridge LÓPEZ (1997) LÓPEZ, J. «Un nuevo conjunto paleocristiano en las afueras de Tarraco». Revista de Arqueología. Año XVIII, número 197 (Septiembre 1997), 58-64. SÁNCHEZ REAL (1973) SÁNCHEZ REAL, J. «Los enterramientos romanos de la Via Augusta». Boletin Arqueológico, època IV, fasc. 113-120, anys 1971-1972, 173-208 + 20 làmines. SALAS (1911) SALAS, J. DE. El sitio de Tarragona por los franceses en 1811, Barcelona SERRA VILARÓ (1935) SERRA VILARÓ; J. Excavaciones en la necrópolis romano-cristiana de Tarragona. Madrid: 1935. Memorias de la Junta Superior del Tesoro Artístico; 133 [número 1 de 1934]


Iulia Lybica (Llívia, Cerdanya). Darreres intervencions i estat de la qüestió JORDI GUÀRDIA I FELIP, MARTÍ GRAU I SEGÚ, JORDI CAMPILLO I QUINTANA

A la part més elevada de la vila de Llívia, a l’inici de la falda del puig del Castell, hi ha una àmplia zona destinada a la construcció d’habitatges: el 1997, les prospeccions prèvies als treballs de remoció i edificació varen revelar que s’hi estenia un important sector de la ciutat romana de Iulia Lybica. Aquell mateix any, l’excavació en extensió dels sectors directament afectats per la urbanització permeté posar al descobert vestigis arqueològics sense precedents a l’indret, tant per la superfície que ocupaven com per la singularitat que tenien.1 La interpretació del conjunt, conegut amb el nom de les Colomines, autoritza a revisar i fer balanç de la recerca entorn a aquest important nucli, vertebrador dels Pirineus centrals i orientals en època romana. 1. PROBLEMES HISTÒRICS ENTORN A IULIA LYBICA 1.1 La nova ciutat i el món indígena L’origen i el paper de la ciutat de Iulia Lybica no es pot entendre si no fem esment dels seus antecedents i del marc històric i social que l’envoltà. L’especificitat de la protohistòria cerdana ha fet sempre sospitar una relació igualment peculiar entre les comunitats de romans nouvinguts i els indígenes, a partir de l’arribada dels primers. Però el sentit que se li ha volgut donar ha estat divers segons els autors. L’assentament cerdà de Sant Feliu de Llo durant força temps actuà com a model per explicar l’evolució de les formes socials i culturals de la Cerdanya antiga 1. L’actuació fou impulsada pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i confiada a l’empresa Arqueociència.


98

JORDI GUÀRDIA et al.

fins a la romanització: per a Padró (1976), l’absència de la fàcies ibèrica en el material arqueològic —tal com aquesta s’entén al Principat de Catalunya— fa pensar que el poblament cerdà romangué fidel a les tradicions del bronze final i dels inicis de l’edat del ferro fins ben iniciada la dominació romana: d’això se’n desprengué, des d’un punt de vista general (CAMPMAJÓ; PADRÓ, 1978), que el fenomen de la iberització no tingué lloc a la Cerdanya i que la romanització d’aquest territori solament s’inicià en data avançada. Tal com posen de relleu, però, Mercadal, Campillo, Aliaga, Valiente (1995, pàgina 713), en una reinterpretació de l’evolució del poblament a la Cerdanya, els punts d’assentament on s’ha detectat material ibèric han augmentat notablement en els darrers anys: els castells de Llívia, Roc d’Esperança (Alp), Pi del Castellar i la Coromina (Urtx, Fontanals de Cerdanya), vall de Pi (Pi, Bellver de Cerdanya), la Colomina, el Castellot de Bolvir… Els autors proposen, davant la tesi tradicional, una “coexistència de dues poblacions des de mitjan segle II aC i que es perllonga fins a la segona meitat del segle I aC”, un fenomen que podria desenvolupar-se de manera paral·lela i complementària a la conquesta romana. L’assentament del Castellot de Bolvir, sobretot, exemplifica aquesta realitat com a petit nucli de nova planta, sorgit al segle II aC amb totes les característiques dels hàbitats ibèrics i que perdurà probablement fins a la segona meitat del segle I aC (MERCADAL; OLESTI, 1992). L’element de contrast amb aquests dos horitzons culturals el proporciona justament la ciutat romana de Llívia: si bé la seva fundació sembla coincidir amb el final d’alguns d’aquests hàbitats de filiació “ibèrica” i d’instal·lació recent (el Castellot), quan intentem confrontar la fàcies material urbana del segle I dC amb la de punts que no han deixat d’estar habitats des d’abans de l’arribada dels romans, ens adonem que no hi ha cap mena de sintonia. Així ens ho mostren els materials de l’Hort de la Falona, a partir dels quals s’ha pogut caracteritzar la ciutat durant l’època altimperial (CAMPILLO, 1994). La cultura material detectada ens parla d’un poblament netament itàlic en l’etapa fundacional: això s’hauria traduït en un marcat esvoranc entre el món indígena, que manté intactes les seves formes socioeconòmiques a les darreries del segle I aC, i un nucli de població forana que Roma funda per al control de la zona pirinenca. Efectivament, no s’observa ni discontinuïtat ni ruptura en els diversos nuclis indígenes de la zona: el Roc d’Esperança d’Alp, la Coromina d’Urtx o la Colomina de Bolvir mostren com, a inicis de l’imperi, fou ben dèbil la cadena de transmissió d’influències de la nova ciutat vers el territori. 1.2 Roma i els Pirineus Jordi Pons (1994) analitzà detingudament les diferents fases de la presència romana als Pirineus catalans, i es concentrà especialment en aquelles informacions que les fonts escrites antigues donen per al territori dels ceretans: tant les campanyes


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

99

dels escipions com les campanyes de Cató no afectaren per a res aquesta àrea i es mantingué, en canvi, relativament al marge de la influència i el domini romà fins al segle I aC. Pons (1994, pàgina 81) situa entre la guerra de Sertori i el pas de Cèsar durant la guerra civil, un canvi crucial d’aquella conjuntura i una progressiva atracció dels ceretans vers l’òrbita romana. La revolta d’aquests reprimida per Domici Calví (39-36 aC) significaria el més important dels esclats indígenes davant d’aquest procés de deriva des del mer contacte cap a l’efectiu control romà. La recerca d’Oriol Olesti (1990) sobre la Cerdanya en època antiga tingué com a resultat la documentació d’un cadastre romà a la zona: segons aquest autor, durant el segle I dC la pressió romanitzadora devia fer-se especialment intensa i un dels seus resultats més visibles sobre el territori és la centuriació. Per Olesti (1993, 151) és plausible pensar que aquest tipus d’actuació es produís de manera paral·lela a la fundació de Iulia Lybica, durant la segona meitat del segle I aC: Un nucli d’aquesta entitat no tindria sentit si no se’l dota de mitjans per fer efectiva la seva funció principal, la de revertebrar el territori sobre noves bases polítiques socials i econòmiques. Que aquests mitjans acabaren essent efectius ho evidencien diversos punts habitats o freqüentats durant el segle I dC a la plana cerdana, com les necròpolis del Roc d’Esperança i del Pla de Prats, Santa Llocaia o el jaciment metal·lúrgic de Sant Feliu de Llo. Ara bé: convé valorar l’actuació romana i els seus resultats a partir dels propis objectius que perseguia, i és per això que creiem que cal no exagerar l’abast d’una primera romanització que devia centrar-se a la plana modesta, com a valuosa zona de trànsit i relativament apta per a una agricultura de muntanya. Com apunta Olesti (1993, pàgina 152), la societat indígena continuà explotant aquella part de les terres que havien estat relegades per Roma. 2. EL CONEIXEMENT DE IULIA LYBICA 2.1 Fonts literàries antigues Situació de la ciutat L’única referència directa antiga a la ciutat de Iulia Lybica és la que ens proporciona Ptolomeu (Geografia, II, 6, 68-69), que en fa la capital dels ceretans en situar també aquests darrers. Per la poca fiabilitat de les coordenades del geògraf, aquesta font no ens permetria per si sola identificar Iulia Lybica amb l’actual Llívia, si no fos perquè el fet que hagi perdurat el topònim està ben documentada a l’edat mitjana. Esteve de Bizanci (Etniké) ens parla d’una enigmàtica Braquile, que situa com a ciutat dels ceretans, un poble al qual fa referència diferenciant-lo dels ibers: el topònim, isolat i en una font tardana (segle IV dC) poc reputada, no resulta relacionable amb altres dades que el puguin fer intervenir en la interpretació històrica (OLESTI, 1993).


100

JORDI GUÀRDIA et al.

Els ceretans Precisament la filiació cultural dels ceretans ha estat una de les qüestions més debatudes en la recerca sobre l’època antiga a la zona. Si ens atenem a Estrabó (Geografia, III, 4, 11), els kerretanoí són un poble ibèric que ocupa bona part de les valls centrals dels Pirineus. Per Aviè, en canvi (Ora Maritima, 549-552), als Pirineus s’emplaçaven uns pobles, els ceretes i ausoceretes, que solament en una data avançada seran comptats entre els ibers. Plini el Vell, sense entrar en la vinculació o no dels ceretans al món iber, en la coneguda llista de les comunitats administrades per Tarraco, al llibre III de la Història Natural fa una distinció entre els Cerretani Iuliani i els Cerretani Augustani (Història Natural, III, 22-23). Per M. Delcor (1976, 145 i 147-148) les dues denominacions responen a una divisió dintre aquell poble de dret llatí: així, caldria veure en els iuliani aquells grups que primer reberen l’ius latii, presumiblement de mans de Juli Cèsar i que —sempre segons Delcor— des del mateix moment de la concessió jurídica ja devien estar aglutinats entorn d’una ciutat de nova fundació, Iulia Lybica. Contràriament, els Augustani s’identificarien amb altres parts del poble ceretà (arreu dels Pirineus centrals, però a l’exterior de la Cerdanya actual) reintegrades per August al territori “històric” dels cerretani. Tot i que Delcor no ho diu explícitament, en la seva interpretació sembla estar defensant l’existència de dues comunitats polítiques diferents un cop els ceretans es troben ja sota l’ègida de l’imperi, ja que fa gravitar els Augustani entorn d’un centre diferenciat d’Orgia o Orgellia (Castellciutat). La penetració de Roma a l’àrea ceretana Diversos autors (MAYER, 1982, pàgina 222; OLESTI, 1993, pàgina 134; PONS, 1994, pàgines 70-71) han respost a aquest plantejament considerant que “sembla molt més fonamentada la interpretació d’aquests termes com a dos títols honorífics, com a cognomina, dos epítets que lliguen clarament els ceretans amb el partit cesarià i d’August” (OLESTI, 1993, pàgina 134). Entre ambdós punts de vista sembla possible una solució intermèdia des de la versemblança històrica: efectivament, no sembla que haguem de parlar de dues comunitats ceretanes diferenciades dintre del sistema imperial, però el passatge de Plini, eminentment administratiu, podria reflectir un procés perllongat en l’adquisició de l’estatus jurídic reservat als ceretans, fonamentalment en dos temps. Sembla plausible que, en una situació conjuntural com la de la guerra civil entre cesarians i pompeians, Cèsar (De Bello Civile, I, 37, 4) concedís l’estatus jurídic de dret llatí únicament als ceretans que poblaven la zona dels passos pirinencs que utilitzà per anar des de Narbo a l’escenari de la batalla d’Ilerda, desplaçant-se per la ruta que s’acabaria consolidant com a strata ceretana (PADRÓ, 1976, pàgina 142). Ni la dubtosa cohesió dels ceretans com a comunitat política ni la llunyania dels ceretans limítrofs amb els vascons no fan imaginable una àmplia extensió, per valls ignotes, d’aquell règim jurídic que tenia


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

101

com a objectiu fonamental captar l’adhesió dels pobladors d’un punt estratègic per a les comunicacions revalorat —no ho oblidem— després de la recent conquesta de la Gàl·lia interior. Durant el segon triumvirat i a l’inici del principat d’August, entorn als Pirineus es desenvolupen diverses actuacions militars que evidencien que la improvisació ha quedat endarrere i que Roma s’esforça a donar cohesió al territori que controla “omplint buits” (PADRÓ, 1986): en les prioritats del domini romà, les consideracions estratègiques i les possibilitats d’àmplia explotació econòmica han donat pas a una cura especial per adquirir aquells territoris fins aleshores bandejats. Es tracta d’un element essencial per a la perfecció del projecte imperial que s’ha anat gestant des de Cèsar i per regularitzar el sistema provincial que es dibuixa ara a partir d’aquelles sòlides bases polítiques: les referències textuals al combat contra els vascons veïns i la repressió de la inestabilitat aquitana il·lustren el sentit d’aquest esforç i poden ser solament la cara visible d’una dinàmica molt més àmplia, acomplerta només a mitges a l’àrea ceretana. En aquesta línia, el 1987, Padró i Piedrafita posaren de relleu una referència històrica que havia estat força ignorada en l’anàlisi històrica de la Cerdanya: el 28 aC Messala Corvinus reprimeix encara l’aixecament de les gents de les fonts de l’Atax, que no eren altres que els ceretans del naixement de l’Aude (PADRÓ; PIEDRAFITA, 1987; CAMPILLO; MERCADAL, 1997, pàgina 881). 2.2 La historiografia sobre Iulia Lybica El 1971, Josep Padró, Anna Maria Ferran i Miquel Cura van fer dos sondeigs arqueològics, l’un al cim del castell i l’altre a les Feixes de la Colomina (PADRÓ; FERRAN; CURA, 1977): aquestes actuacions significaren el punt de partida d’un seguit d’excavacions científiques, que sobretot sota l’impuls de Padró, posaren les bases de l’arqueologia llivienca. El 1974, el 1975 i el 1979 s’excavà al Camí Ral, primer de la mà de M. Oliva (OLIVA, 1976) i, seguidament del mateix Padró. El 1978 s’excavà a Cal Meranges: el 1979 s’hi féu una neteja que permeté la identificació de diverses tombes i el 1980 els treballs arqueològics foren reiniciats per Aurora Martín (MARTÍN, 1981). El mateix 1980, Padró i alguns col·laboradors recuperen alguns materials en el moment de la destrucció de la necròpolis de Cal Doctor. Entre 1980 i 1983 tingueren lloc diverses actuacions i campanyes d’excavació al carrer dels Forns: s’hi obren sis sondeigs que proporcionen una important seqüència estratigràfica que consta de set fases d’ocupació (PADRÓ; CAMPILLO, en premsa): 1) camp de sitges arrasat anterior a l’establiment romà, amb ceràmica de decoració incisa de tipus ceretà; 2) primera fase romana, de la segona meitat del segle I aC; 3) segle I dC; 4) segle II i III dC; 5) necròpolis de datació imprecisa; 6) primera fase d’habitació medieval; 7) segona fase d’habitació medieval. El que resulta més significatiu ara per nosaltres és el fet que Padró, referint-se a la fase 2, parla “d’un establiment contemporani de la costa, sense cap presència d’ele-


102

JORDI GUÀRDIA et al.

Figura 1. Sondeig 1, amb l’elevació de l’estructura MR-1.

ments de la cultura material ceretana” i proposa una datació de finals de la República. El 1987, en edificar-se al solar de l’Hort de la Falona, s’hi destrueixen els vestigis i l’estratigrafia d’època romana: part de l’abundant material moble fou recollit i fou objecte d’un estudi de conjunt que contribuí a la caracterització de l’etapa de l’Alt Imperi a la ciutat, com avançàvem més amunt (CAMPILLO, 1994). 2.3 Vers la reconstitució de la topografia urbana i de l’ocupació de l’ager Arribats a aquest punt, la dimensió urbana de la civitas de Iulia Lybica ha quedat ben palesada a partir dels nous descobriments a l’àrea de les Colomines, que se sumen a la recerca continuada de J. Padró durant els anys setanta i vuitanta al subsòl de la població actual de Llívia. Si bé aquest autor, a partir de la discontinuïtat que semblava que tenien els vestigis, havia plantejat la possibilitat que en lloc d’un veritable nucli “urbà” ens trobéssim davant d’un conjunt de villae molt properes les unes de les altres (PADRÓ, 1988), les noves estructures aparegudes s’expliquen a partir d’un ús públic i d’una planificació articulada de l’espai. S’ha observat, al mateix temps, que els “buits” que sovintegen entre els vestigis tenen a veure amb les condicions de conservació: a les Colomines hi hagué en temps antics un intens arrasament d’aquells punts que el relleu natural deixava més enlairats. L’arqueologia de Iulia Lybica avança avui cap a la maduresa: així, properament hom disposarà de la publicació de les intervencions dels anys vuitanta (PA-


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

103

Figura 2. Planimetria 2 general de les actuacions arqueològiques de 1997 a les Colomines (Llívia).

DRÓ; CAMPILLO, en premsa) i s’estarà en condicions d’assajar una primera síntesi sobre la topografia de la ciutat i el seu territori més immediat (GRAU; CAMPILLO; GUÀRDIA, en premsa).

3. NOUS AVENÇOS: LES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LES COLOMINES2 3.1 Abril - maig i juny - juliol de 1997 El 1997 s’han fet a les Colomines tres campanyes de prospecció i excavació. La superfície total explorada a les Colomines abasta al voltant de 5.000 metres quadrats (figura 2), compresos entre la zona de protecció paisatgística del Puig del Castell al nord, l’església parroquial a l’est i els solars urbanitzats de la part alta de la població al sud. El lloc fou dedicat a treballs agrícoles fins a aquest segle: en tenim testimoni en els conductes de rec que creuen la zona B i que tallen en diversos punts estructures romanes (àmbit 12.5). Les diverses campanyes de prospecció i excavació en el que es coneix també com a Unitat d’Actuació 3, han estat motivades pel projecte de construcció de 14 habitatges i un vial de circulació en l’àrea descrita. 2. La planimetria de l’excavació és obra de David Olivares, a qui hem d’expressar el nostre agraïment.


104

JORDI GUÀRDIA et al.

Durant els mesos d’abril i maig, en una primera actuació, es practicaren 24 sondeigs de prospecció: els resultats positius que oferiren alguns d’ells palesaven l’existència d’ocupació romana a l’indret (CAMPILLO, 1997a). Per primera vegada, s’estava davant la possibilitat d’incidir sobre l’urbanisme i les fases d’ocupació d’una àmplia zona de la ciutat antiga. La documentació de les estructures que apareixen en alguns sectors de l’àrea poden fornir dades importants per conèixer la trama urbana i els eixos a partir dels quals s’orienta. En una segona campanya, feta durant els mesos de juny i juliol, ampliaren els sondeigs de prospecció en què s’havien documentat restes arqueològiques (núm. 11, 12, 14, 19, 21, 22) i se’n van fer cinc de nous, així com cinc rases en punts als quals calia estendre les indagacions (CAMPILLO, 1997b). El dia 8 de setembre de 1997 començà la tercera campanya arqueològica, a la qual ens referim sobretot en aquest text: si fins aleshores les tasques havien estat sobretot encaminades a establir els límits i la cronologia de les restes, la nova actuació podia ja incidir en la successió estratigràfica mitjançant sondeigs en profunditat i, simultàniament, iniciar l’excavació en extensió. 3.2 Setembre de 1997 En les dues campanyes precedents, la major part de les restes havien aparegut a la zona central de l’àrea prospectada: les estructures aparegudes en els sondeigs de prospecció 11, 12 i 21 formaven un conjunt que calia interpretar després d’una excavació en extensió. A banda d’això, aparegueren trams de murs isolats a l’est (sondeigs de prospecció 17 i 19) i a l’oest, i en la zona més propera a l’església (només separada d’aquesta per un carrer). Mentre que en el primer cas es tractava d’estructures deteriorades o d’atribució dubtosa a l’època romana, en el segon cas la potent capa de sediment que la cobria com també la bona conservació de la seva elevació aconsellaven ampliar la superfície excavada en aquell punt amb la finalitat de comprovar la seva extensió. Precisament aquesta darrera fita centrà l’inici dels treballs en aquesta tercera intervenció: es dóna el número d’Unitat d’Activitat MR-1 a aquell tram de mur inicial i es fa una rasa per tal de resseguir-lo en tota la seva longitud, en una disposició que va aproximadament de sud a nord: això porta a fer una rasa de 40 metres per tal d’englobar tota l’estructura, que acaba a nord formant un angle amb un segon mur molt més gruixut (MR-7) que pren la direcció oest (vegeu la figura 3). A l’indret es documentaven, doncs, vestigis de força entitat i bon estat de conservació. Convenia delimitar-ne amb precisió l’extensió i, per això es traçaren un seguit de rases perpendiculars a la primera, a tall de graella. L’indret es corresponia amb un sector que el projecte d’urbanització deixava lliure, destinat a zona verda: denominàrem el conjunt de sondeigs que s’hi practicaren com a zona A (figura 3). Amb el nom de zona B (figura 4), en canvi, donàrem unitat a aquells antics


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

Figura 3. Planimetria de la zona A, amb la situació dels sondeigs.

105


106

JORDI GUÀRDIA et al.

Figura 4. Planimetria de la zona B, amb la situació dels sondeigs.

sondeigs de prospecció centrals als quals fèiem referència (11, 12 i 21), unificantlos i assenyalant-nos com a objectiu de la nova campanya ampliar-los fins arribar als límits de totes les estructures que s’hi observaven. La zona A (zona verda) Un cop resseguits els límits dels vestigis a la zona A, aquests defineixen un recinte de grans dimensions i construcció especialment acurada en la primera de les dues fases constructives que s’hi observen. A la singularitat de l’edifici s’afegeixen altres elements: El material ceràmic resulta molt escàs En contrast, els fragments de marbre són relativament abundants. En la primera fase el morter de calç és utilitzat amb profusió. No es detecten paviments que no siguin de terra batuda, sense cap mena de complexitat constructiva. La gruixuda capa que cobria la zona, i que comprenia l’estrat d’amortització de les estructures i l’abundant sediment superficial proporcionà en general poc


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

107

material ceràmic recipient i encara aquest concentrat a la base del nivell, coincidint amb acumulacions puntuals de teules per sobre les estructures. A les rases 4 i 5 dóna respectivament: UE4 Àmfora3 Un fragment de vora de forma Pascual 1. Cronologia: 50 aC – 50 dC T. S. Sudgàl·lica4 Forma Drag. 15/17. Cronologia: 30-100 dC

UE5 Àmfora Fragment de vora d’àmfora itàlica, probablement una forma Dressel 1 Ceràmica sigil·lada Fragment de peu d’una possible forma Conspectus 22 (mitjan o acabament de l’època d’August)

Un cop fetes les rases i extret el nivell superficial d’amortització d’estructures, calia conèixer la successió estratigràfica d’una zona que, en no estar directament afectada per la construcció d’habitatges, no estava destinada a excavar-se en extensió en aquesta intervenció d’urgència. Arribats a aquest punt, es tractava sobretot d’obtenir dades essencials per a la documentació i la interpretació de l’estructura, posant les bases per a una futura intervenció.

Sondeig 1 (vg. figura 1, pàg. 102): Es practicà en l’angle que formen els murs MR-1 i MR-6 vers el sud i per tal de conèixer les relacions estratigràfiques entre els dos murs i la successió de nivells arqueològics en aquest punt. Les dimensions són d’1 x 1,20 metres i s’assoleix una fondària d’1,36 metres respecte a la cota superior de l’MR-6. Un cop extret un nivell de tegulae i terra (UE 1001) cobert per la base de l’MR-6 i el superficial, s’observa un reompliment estèril de gruix considerable (UE 1002) que separa les habilitacions de la primera fase constructiva de les de la segona. No es detecta, però, un nivell de circulació relacionable amb la primera fase: probablement la pobresa de la preparació i les reduïdes dimensions del sondeig fan que no ens haguem topat amb indicis. Segueix, en canvi, directament una àmplia rasa de fonamentació (UE1004) de l’MR-1 reomplerta amb la UE 1003 que dóna material escàs i que no es pot datar (l’únic element —gens definitiu— que permet “intuir” el moment constructiu és un fragment de ceràmica pintada). 3. La classificació i l’estudi preliminar del material amfòric ha estat fet pel doctor Cèsar Carreras: convé que subratllem aquí el nostre agraïment per la seva contribució, ben determinant en el conjunt d’aquest estudi. 4. La classificació de les formes de terra sigil·lada ha estat feta per Marisol Madrid: li agraïm la seva aportació, que ha estat decisiva per a la datació de les estratigrafies de l’excavació.


108

JORDI GUÀRDIA et al.

Figura 5 A. Estructura MR-1, a la zona A.

En contrast amb la factura tosca de l’MR-6, destaca la regularitat de l’MR-1 del qual s’observa un metre i mig d’elevació construïda amb blocs estrets i allargats, ben escairats. Podem dir, doncs, que es tracta del mur principal aparegut a la rasa 1-5-7, que vertebra la zona A. Presenta una construcció en dos temps: Un moment inicial de construcció regular, amb blocs plans (pissarres) Refecció, en un moment posterior no precisat, de construcció molt més tosca i puntualment desviada de l’eix traçat per l’elevació primitiva. Té una amplada regular de 65 centímetres en els trams lliures del recreixement del segon moment. És paral·lel a l’MR-8 i en les característiques tècniques és equiparable als murs MR-9 i MR-10.


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

109

Figura 5 B. Àmbit 12.5, a la zona B.

Sondeig 2. Per tal de confrontar la seqüència estratigràfica obtinguda, es decideix obrir un nou sondeig a l’altra banda de l’MR-1, vers l’oest, en la intersecció amb l’MR-2. Les dimensions són 1,5 x 2 metres. S’hi documenta en primer lloc un reompliment de pedres (UE 2001) —blocs mitjans molt atapeïts i abundants—, probablement per acréixer el terreny per a la conformació d’un nivell de circulació (UE 2002) consistent en una capa prima de terra cremada, carbons, restes d’argila cuita i de morter de calç. Aquest se sobreposa a un nivell marró clar (UE 2003) que al seu torn cobreix un segon nivell de circulació, en aquest cas un paviment de morter de calç (UE 2004). Es comprova que l’MR-2, de tècnica constructiva ben diferent —més irregular— de la de l’MR-1, fou construït en un moment posterior a la inutilització del paviment 2004 per part del nivell 2003. Fora del sondeig, l’aparició de l’MR-11 ajuda a interpretar les modificacions de la compartimentació entre la primera fase


110

JORDI GUÀRDIA et al.

Figura 5 C. Restes d’hipocaust (estructura II13), a la zona B.

i la segona: aquesta darrera estructura fou inutilitzada i substituïda amb una funció idèntica per part de l’MR-2. Tot i correspondre a la segona fase, la factura és molt més acurada que la dels murs MR-6 i MR-5, presumiblement del mateix moment. Probablement reprèn una compartimentació que en la primera fase exercia el mur MR-11, 70-80 centímetres més al sud. Es posa per sobre de l’MR-8. L’amplada és variable: entre 55 i 65 centímetres. A l’interior del sondeig 2 es conserva en una elevació de 65 centímetres. Presenta un trencament reomplert amb pedres a 110 centímetres de l’MR-1 i l’estat de conservació força precari més enllà de l’eix perpendicular del mur MR-8: la tècnica constructiva varia en aquest tram final vers l’oest, amb blocs plans de disposició obliqua. Presumiblement, acaba poc abans de l’extrem de la rasa 4, però no sabem si el mur s’allarga encara més en cotes més baixes. Sondeig 3. es fa arran de l’aparició d’un mur (MR-8) cobert d’una sòlida capa de morter de calç, es decideix obrir un sondeig per tal de determinar la relació d’aquesta estructura amb l’MR-2. Pel fet que aquella nova estructura, després de l’angle, s’endinsa de seguida en el tall de la rasa 4, és difícil excavar l’àrea adjacent.


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

111

En netejar just la línia de la rasa esmentada, apareix en el mateix sentit un nou mur, l’MR-11: l’espai encara resulta més estret i fa que de moment només puguem excavar l’estrat per sota de la capa superficial, un nivell de terra i pedres que recolza damunt MR-2 i que amortitza MR-8 i MR-11.

Sondeig 4. A la rasa 2 es documenta que s’arriba al substrat natural sense que es detectin vestigis arqueològics, un cop rebaixada la potent capa superficial. Tot i això, sota una part del que es considera el nivell geològic, apareix una filada de pedres, que insinua un mur. En conseqüència, amb el sondeig 4 es decideix rebaixar el que es revela com a argiles aportades cobrint l’estructura que un cop delimitada i excavada, presenta una amplada d’1,10 metres (MR-3; elevació=UE4002). Les argiles, de color gris blavós, molt compactes i homogènies, havien estat aportades per al recobriment del fonament del mur.

Sondeig 5. A l’extrem sud del mur MR-1 es localitza un nou mur que fa cantonada amb aquest i que pren direcció vers l’est (MR-9). En aparèixer aquesta darrera estructura, s’obre un interrogant: cal esbrinar si a l’est de l’MR-1 tenen continuïtat els vestigis arqueològics i si en aquesta àrea ens trobem dintre o fora del recinte documentat a l’interior del conjunt de rases fetes. Així doncs, convé obrir el sondeig 5 en l’angle dels murs esmentats per tal de valorar quina ocupació de l’espai presenta aquest punt i fer en certa manera extensibles els resultats al terreny situat més enllà de la línia on comença l’àrea que s’ha d’urbanitzar segons el projecte inicial de l’obra.

Sondeig 8. En intentar descobrir l’MR-1 (vegeu supra) en la seva longitud pel nord (ampliació de la rasa 7) s’observa que en el seu extrem aquest forma un angle amb MR-7. La cara externa d’aquest darrer no apareix prou ben definida, en contrast amb la tècnica constructiva acurada que presenta MR-1. En fer-s’hi el sondeig 8, es delimita amb precisió la cantonada i s’observa que l’MR-7 es troba probablement al nivell de la fonamentació: pel gruix (1,10 – 1,50 metres) i les característiques del seu aparell s’assembla a MR-3 i igual que aquest podria ser la base d’una sòlida paret exterior del recinte. Un únic nivell (UE 8001) s’interposa entre la capa superficial i el terreny natural. A la part superior de l’estrat apareix un enderroc potent de pedres i tegulae. Recolza en l’elevació dels murs MR-1 i MR-7. La zona B Un cop vam haver determinat l’extensió i les característiques de les restes arqueològiques de la zona A, vam concentrar plenament la nostra tasca a l’excavació integral de la zona B, aquella que com dèiem més amunt, resultava de la unió dels sondeigs de prospecció 11, 12 i 2. Tot i que l’objectiu era la documentació ex-


112

JORDI GUÀRDIA et al.

haustiva dels vestigis, ens plantejàrem dues fites prèvies: Veure en extensió l’àrea que conservava restes arqueològiques, tant a partir dels indicis de la dispersió de material moble com de la continuïtat de les estructures. Valorar la potència i la cronologia dels nivells arqueològics, com també conèixer les relacions estratigràfiques entre ells. Amb aquest objectiu es van fer un seguit de sondeigs puntuals, amb els mateixos criteris posats en pràctica a la zona A. La primera fita es concreta en les següents actuacions: A l’est es rebaixa el superficial de l’àmbit 12.7. Sota aquesta primera capa apareix material d’abocament, entre el qual hi ha tessel·les de mosaic. Es tracta de la continuació de la UE 12.201, corresponent a un enderroc, ric en fragments ceràmics i de mosaic, juntament amb material constructiu. Un dels fragments de mosaic recuperats requereix una actuació especial, que descrivim en la fitxa següent: FITXA TÈCNICA DE RESTAURACIÓ: FRAGMENT DE MOSAIC5 Procedència: LL-LC 97 (Llívia, les Colomines) Localització: UE 12201 Cronologia: amortització durant el segle I dC Matèria i tècnica: Opus tesselatum, format per petits cubs d’argila cuita (tessel·les) d’uns 2 cm de costat Dimensions: 42 x 16 cm aproximadament (l’extensió conservada és molt irregular) Data d’inici del procés: 25 de setembre de 1997

Estat de conservació Estat inicial: El fragment de mosaic aparegué en un nivell d’enderroc disposat verticalment i, per tant, en sentit perpendicular al de la seva col·locació originària. La base (rudus) tot i que subjectava bona part de les tessel·les del fragment, apareixia debilitat i hauria cedit si s’hagués procedit a excavar-lo sense un tractament previ. Extracció: La consolidació in situ es va fer amb Paraloid B-72 (5/20 %) dissolt en Xylamon col·locant gases superposades amb l’ajuda d’un pinzell. L’objectiu és reforçar el pla per aixecar-lo posteriorment. Una vegada feta l’extracció es procedí a la neteja. Estat d’intervenció Neteja del revers: es va fer mitjançant un procés mecànic amb l’ajut de bisturí 3 i 4 i escalpel. Consolidació del revers (suport): La matèria que havia desaparegut del rudus

5. La fitxa ha estat redactada per Isabel Adrover, que encapçalà l’equip responsable de l’extracció i la restauració de materials arqueològics a l’excavació. Agraïm a tot l’equip la tasca que desenvoluparen i els informes derivats que han resultat útils en aquesta publicació.


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

113

fou substituïda per una capa d’Hexaduro, aplicat en totes les concavitats (es tracta d’un guix constituït per hemihidrat alfa, homogeneïtzat per aconseguir consistència i duresa per a la base del fragment). Sobre aquesta primera capa se n’aplicà una segona d’Hevodur, hemihidrat de sulfat càlcic. Abans d’aplicar la darrera capa es col·locà una reixeta per facilitar la reversibilitat de la intervenció en cas que es fessin restauracions posteriors. Un cop seques les dues capes, es va donar la volta al suport per a l’extracció de les gases col·locades per a l’aixecament. Es va fer amb Xylamon. Neteja de l’anvers: Es va fer amb pinzell de cerres dures i bisturí del número 3 i 4. Conservació: Es diposità en una caixa de polièster expandit (material químicament inert). En un dels costats es deixà un testimoni on són visibles les diferents capes en què s’estructura el mosaic, així com la incidència de la restauració. A l’oest es reemprèn l’excavació del nivell superficial dels àmbits 12.3 i 12.6 i la perllongació que se’n fa. Aquest indret és important per copsar l’especial estat de conservació de la zona arqueològica: mentre que en alguns punts apareixia directament el terreny natural, immediatament al costat detectàvem concavitats del mateix relleu en les quals es conservaven estrats arqueològics —sobretot amb materials del segle I dC— que, per la seva situació no havien sofert l’arrasament que s’evidenciava a la zona. Entre aquests es troben els estrats més rics en material ceràmic de l’excavació: UE 12600 (superficial) Àmfores 1 fragment de nansa d’àmfora gauloise, producció tarraconesa 1 arrencament de nansa d’àmfora procedent de Campània, possiblement una Dressel 2/4 Nou fragments informes d’àmfora de salaons Ceràmiques sigil·lades Quatre fragments indeterminats informes

UE 12610 T. S. Itàlica Un fons de forma indeterminada Un fragment de vora de forma Conspectus 14.1. Cronologia: 15 aC – canvi d’era Un fragment de vora de copa decorada, una possible forma Conspectus R1 o R2. Cronologia: mitjan o final de l’època d’August T. S. Sudgàl·lica Vint-i-set fragments informes, forma indeterminable Un fragment informe, de forma Haltern 14. Cronologia: 15 – 40 dC Dos fragments informes, de forma 27


114

JORDI GUÀRDIA et al.

Dos fragments informes de forma Drag. 30 (possiblement b). Cronologia: 40 – 100 dC Un fragment informe, possible forma Drag. 37 Un fragment informe, forma Drag. 27d. Cronologia: 40 – 80 dC

Fragments de vora: Dos de forma Drag. 37. Cronologia: 60 – 100 dC Un de forma Drag. 27c. Cronologia: època flàvia Un de forma Drag. 29b. Cronologia: 40 – 90 dC Un de forma Drag. 18b Un de forma Drag. 15/17. Cronologia: 30 – 100 dC Un de forma Drag. 27b Un de forma Drag. 35. Cronologia: 60 – 160 dC Un de forma Drag. 27

Fragments de fons: Dos de forma Drag. 18ª. Cronologia: 15 – 60 dC Un de forma Drag. 27 Dos de forma Drag. 29 Un de forma Rit. 8b Un de forma Drag. 37 Un de forma Drag. 18b. Cronologia: 60 – 150 dC Un de forma Drag. 24/25b (possiblement). Cronologia: 40 – 70 dC

T. S. Hispànica Tres informes de forma indeterminada

UE 126 T. S. Itàlica Fragment de peu de mitjan o de final de l’època d’August

T. S. Sudgàl·lica Tres informes Un fragment de fons de forma Drag. 15/17 o 18 Un fragment de fons de forma Rit. 8b. Cronologia: 30 – 80 dC

S’extreu el superficial (UE 12.500) de l’àmbit 12.5. Com a material significatiu s’hi troba un fragment informe d’àmfora tarraconense i un arrencament d’àmfora itàlica. Ja que els objectius de la campanya no permeten de moment l’excavació total de l’àmbit, per conèixer-ne l’estratigrafia es va fer el sondeig 7 (vegeu infra). Es ressegueix el traçat de diversos murs que fins al moment s’endinsaven més enllà dels límits dels sondeigs, fins a trobar-ne el final. Així, vers l’oest es perllonga l’excavació del mur MR 12-2 mitjançant una rasa. Vers l’est es descobreix


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

115

en tota la llargària conservada el mur MR 12-1, també amb la realització d’una rasa. Seguint la mateixa orientació, el mur MR 12-7 resulta descobert fins a l’inici de la zona protegida. La segona fita s’acompleix amb la realització de dos sondeigs:

Sondeig 6. En les campanyes precedents s’havia determinat l’existència d’un espai de circulació (UE 12.300) que s’estenia per tot l’àmbit 12.3. Hi corre paral·lel al sud, l’MR 12-1. És amb l’interès d’observar la fonamentació d’aquest mur i alhora de documentar la successió estratigràfica per sota el nivell de circulació que s’obre el sondeig 6. Pel que fa al registre, es distingeix la part del nivell de circulació emmarcada dintre el sondeig amb el número d’UE 12.301. Presenta una certa abundància de material datable de manera genèrica a les darreries del segle i aC o en un moment lleugerament posterior. El material més significatiu de la UE 12.301 és:

Àmfores Un informe de forma indeterminada Un arrencament d’àmfora itàlica. Es tracta d’una forma Dressel 1, probablement en la variant B o C, tardana. Tres informes d’àmfora de salons Una vora de forma Dressel 7/11. Aquest tipus de recipient es documenta des de la fi del segle I aC i desapareix entorn a l’època de Trajà Un informe d’àmfora tarraconense T. S. Itàlica Un fragment de fons de forma indeterminada

Per sota apareix un nivell de color marró clar, la UE 12.302, en què el material és molt més escàs que en el nivell precedent: es tracta d’un gran reompliment per corregir l’acusat pendent natural i instal·lar el nivell de circulació en un pla horitzontal. Com a únic material significatiu s’hi documentà un arrencament de nansa d’àmfora tarraconense, probablement una Dressel 2/4. Cobria un segon nivell de reompliment (UE 12.303) d’un color marró fosc que el distingia clarament del terreny natural groguenc: el material arqueològic, però, hi era ja pràcticament inexistent.

Sondeig 7. L’àmbit 12.5 és l’únic de la zona B que presenta l’aspecte d’un recinte ben definit, de planta rectangular. Per conèixer-ne l’estratigrafia, com també la superposició del seu mur meridional (MR 12-2) a una estructura precedent (MR 12-6, potser un mur d’aterrassament del terreny natural i de contenció de terres), es practica el sondeig 7 en l’angle sud-oest de l’àmbit esmentat. 12.501 Nivell que s’identifica amb el 12.500 i denominat de manera diferent pel fet de trobar-se inscrit dintre el sondeig 7.


116

JORDI GUÀRDIA et al.

Material significatiu: Un arrencament de nansa d’àmfora indeterminada 12.502 Nivell sota el 12.501, probablement relacionable amb el condicionament d’un nivell de circulació que no ha estat detectat. Material significatiu: Un fragment informe determinat. Un fragment d’àmfora de la vall del Guadalquivir, probablement oleària. 12.503 Nivell sota 12.502, que cobreix el substrat natural. De color marró fosc, el material arqueològic hi és pràcticament inexistent. 3.3 Materials arqueològics més significatius Els fragments ceràmics obtinguts responen fonamentalment a ceràmica comuna, terra sigil·lada itàlica i sudgàl·lica i ocasionalment també apareixen fragments de terra sigil·lada africana, campanianes A, B i B-oides i material amfòric divers. Pel fet de tractar-se sobretot de material superficial es fa difícil precisar la datació de l’ocupació i les seves fases. En qualsevol cas, és evident una sòlida ocupació al llarg del segle I dC, al mateix temps que apareixen materials descontextualitzats de la segona meitat del segle I aC i del II dC. A banda dels conjunts ceràmics i els fragments de marbre a què fem referència a continuació, convé destacar altres troballes: fragments de mosaic abocats, ja sigui de tessel·les de marbre o de “daus” de ceràmica retallats una arracada i un penjoll de bronze una fulla d’un estri tallant de ferro (àmbit 12.5) una moneda de bronze de datació encara incerta. Les àmfores Tot i que s’ha pogut determinar l’origen geogràfic i la forma de diversos individus, el material amfòric apareix especialment rodat i fragmentat i les vores localitzades són molt escasses. Dintre d’aquesta migradesa, les formes més representades són la Dressel 1 i les indeterminades de salaons d’origen bètic (figura 8). L’estudi de les àrees de procedència (figura 9) mostra que els recipients provenen essencialment de la tarraconense i de la bètica. Les ceràmiques sigil·lades La vaixella fina d’època imperial se cenyeix sobretot al repertori de la terra sigil·lada sudgàl·lica, amb escassa representació de productes de terra sigil·lada itàlica (figura. 7.4). Entre els estrats destaca per la profusió de ceràmiques sigil·lades la UE 12.610, que es pot datar segurament al tercer quart del segle I dC. Hi trobem documentada la producció de La Graufesenque (figura 7.1). Els marbres La zona A proporciona pocs fragments ceràmics, però en canvi s’hi localitzen


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

117

Figura 6. Material ceràmic: 1. Fragment de vora de kalathos ibèric; 2. Fons de producció local?) que imita la ceràmica de vernís negre, una forma Lamboglia1/Morel 2300; 3. Perfil sencer d’una imitació d’una Lamboglia 8 del repertori del vernís negre; 4. Fragment de vora de sigil·lada africana A; 5. Fragment de vora de vernís negre de tipus B, una forma Lamboglia 5; 6. Fragment de vora de morter; 7. Fragment de vora d’àmfora Dressel 7/11.

un gran nombre de fragments de marbre, ja sigui en forma de plaques per al revestiment d’estructures constructives, ja sigui en elements escultòrics. Entre aquests darrers hi ha l’escultura d’un tors masculí d’una mida més gran que la natural, molt malmesa: tot i que és un fragment escapçat i rodat, s’aprecia encara l’acurat treball de les costelles en un costat (figura 10).


118

JORDI GUÀRDIA et al.

3

4

Figura 7. Material ceràmic de la UE 12.610: 1. Fragment de fons de terra sigil·lada sudgàl·lica, amb segell de Frontinus, de La Gaufresenque; 2. Fragment de vora de la forma Drag. 35 (terra sigil·lada sudgàl·lica); 3. Fragment de vora de forma Drag. 37 (terra sigil·lada sudgàl·lica); 4. Fragment de vora de forma Conspectus 14.1 (terra sigil·lada itàlica); 5. Fragment de vora de forma Drag. 37 (terra sigil·lada sudgàl·lica); 6. Fragment de vora de forma Drag. 29b (terra sigil·lada sudgàl·lica).


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

119

Figura 8. Les àmfores. Classificació tipològica.

4. CONCLUSIONS: LA CIUTAT ROMANA A LA LLUM DE LES DADES ARQUEOLÒGIQUES DE LES COLOMINES 4.1 Quin escenari per a la fundació? Diversos autors han proposat possibles dates per a la fundació de Iulia Lybica i normalment aquestes se situen dintre del tercer quart del segle I aC: el context podria ser el pas de Cèsar per la Cerdanya i la concessió del ius latii als ceretans el 49 aC, durant les campanyes de Domici Calví contra els ceretans el 39-36 aC o les accions militars de Messala Corvinus a la Conca de l’Aude (CAMPILLO; MERCADAL, 1996-1997, p. 882). Aquestes possibilitats, esgrimides en cada cas, segons la lectura de les fonts literàries antigues no es contradiuen pas amb el registre arqueològic de les Colomines. Cal tenir present que en pocs indrets s’ha arribat el 1997 a estrats “fundacionals” o ja ni tan sols augustinians. La major part dels fragments ceràmics que es poden datar a la segona meitat del segle I aC provenen de nivells de reompliment, sovint gruixuts i amb poc material, per a la instal·lació de la ciutat augustiniana. No s’han detectat encara nivells d’habilitació d’època tardorepublicana o protoimperial, però l’estat de conservació d’algunes peces de vernís negre i imitacions suggereixen que ja hi devia haver ocupació en aquell moment a l’indret. Ens inclinem a considerar que la fundació de la ciutat es devia produir a les portes de l’Imperi; en canvi, la documentació arqueològica ens allunya de l’època de Cèsar.


120

JORDI GUÀRDIA et al.

Figura 9. Les àmfores. Procedència geogràfica.

Ara bé, decantar-se per la data del 36 aC o la del 28 aC és prematur a la llum d’una informació ceramològica sobre això encara escassa. Confiem que la represa dels treballs d’excavació la primavera de 1998 aportin elements per a una precisió més gran. 4.2 El desenvolupament històric i urbanístic de la ciutat El gruix de l’estratigrafia de les Colomines remet al segle I dC. Tant la ceràmica de vernís negre com la terra sigil·lada itàlica apareixen en estrats datats per materials de cronologia posterior a la de la fabricació i l’ús immediat d’aquests productes o bé en grans reompliments per a l’habilitació d’espais urbans d’època augustiniana tardana o juliclàudia. A la zona B, la primera distribució visible dels àmbits sembla correspondre a aquest moment, amb una ràpida amortització d’alguns punts (abocador 12.201). A l’indret s’edificaren unes termes que han deixat els seus escassos vestigis en l’hipocaust arrasat (H 13) i s’hi habilità un espai de circulació contingut per murs d’aterrassament i amb un seguit d’habitacions que el voregen. Només en alguns indrets molt localitzats de la zona B s’han localitzat evidències d’una ocupació del segle II dC (vers al nord, en contacte amb el límit de protecció paisatgística). No tenim gairebé elements per datar la construcció de l’edifici de la zona A, però de manera provisional tendim a considerar, sobretot a partir de les informa-


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

121

Figura 10. Fragment d’escultura de marbre molt deteriorada, trobada a la zona A.

cions ex silentio del material de les rases de fonamentació, que és d’època augustiana. Sens dubte l’estudi de la tècnica constructiva de la primera fase —del revestiment de morter de calç, de marbre, dels accessos i de les bases dels pilars— ha de proporcionar-nos més dades en un futur. La segona fase de construcció i refecció, en canvi, apareix associada a alguns fragments ceràmics que poden actuar com a fòssils directors (sigil·lades africanes): la seva datació se situa a l’inici del segle II dC. És en aquest darrer indret, la zona A, on cal prosseguir la recerca arqueològica, tant per l’excepcionalitat de les troballes com pel fet que el projecte d’urbanització deixa lliure aquesta àrea. La planta complexa de l’edifici, el seu caràcter públic i les seves grans dimensions han de proporcionar, sense cap mena de dubte, dades cabdals per a la interpretació històrica global de la ciutat romana de Iulia Lybica.


122

BIBLIOGRAFIA

JORDI GUÀRDIA et al.

CAMPILLO, Jordi (1994). “El moment altimperial a Iulia Lybica. El jaciment de l’Hort de la Falona”. X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: 1994, p. 533-542. CAMPILLO, Jordi (1997a). Informe preliminar lliurat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat sobre les prospeccions realitzades a la UA 3 (Llívia) els mesos d’abril i maig de 1997. CAMPILLO, Jordi(1997b). Informe memòria lliurat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat sobre les prospeccions realitzades a la UA 3 (Llívia) els mesos de juny i juliol de 1997. CAMPILLO, Jordi; MERCADAL, O. (1997). “El paper de la Cerdanya en les relacions transpirinenques en l’època antiga”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. 37. Girona. CAMPILLO, J.; GRAU, M.; GUÀRDIA, J. [en premsa] XI Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, 31 d’octubre – 1 de novembre de 1997. Puigcerdà. CAMPMAJÓ, P.; PADRÓ, J. (1978). “Els ceretans”. Segon Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: IEC p. 189-210. CAMPMAJÓ, P. (1983). Le site protohistorique de Llo. Perpinyà: CEPC CAMPMAJÓ, P.; UNTERMANN (1990).”Nouvelles découvertes de graffiti ibériques en Cerdagne”. VIII CIAP. Puigcerdà. CAMPMAJÓ, P. (1993). “Temoignages écrits de la présence d’Ibères en Cerdagne. Contribution au problème ibérique dans l’Empordà et en Languedoc”. DAM, 16, p. 104 – 110. GRAU, Martí; GUÀRDIA, Jordi (1997) Informe preliminar sobre la intervenció arqueològica a Llívia, UA 3 (les Colomines), Cerdanya / 8 de setembre – 3 d’octubre de 1997, lliurat al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. GRAU, M.; CAMPILLO, J.; GUÀRDIA, J. [en premsa] “Topografia arqueològica de Iulia Lybica (Llívia, Cerdanya) i el seu territori”. Empúries. MARTÍN, A. (1981) “Treballs arqueològics realitzats a Llívia pel Servei d’Investigacions Arqueològiques de la Diputació de Girona”. Segon quadern d’informació municipal, p. 49-50. MAYER, M. (1982). “Algunes consideracions sobre les fonts clàssiques de la Cerdanya”. Quart Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (Homenatge al doctor Miquel Oliva). Puigcerdà: IEC. MAYER, M.; RODÀ, I. (1990). “El Pirineu català en època romana. Alguns problemes pendents”. Vuitè Col·loqui d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: IEC, p. 227-235. MERCADAL, O.; ALIAGA, S. (1991). “L’hàbitat i la necròpoli del Roc de l’Esperança (Alp, Cerdanya)”. Ceretania [Perpinyà],1, p. 61-83. MERCADAL, O.; ALIAGA, S. (1993). “El Roc de l’Esperança, Alp”. Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana. Antiguitat tardana.


IULIA LYBICA (LLÍVIA, CERDANYA). DARRERES INTERVENCIONS

123

Campanyes 1982 – 1989. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. MERCADAL, O.; ALIAGA, S.; CAMPILLO, J.; VALIENTE, P. (1995). “Noves interpretacions sobre el poblament humà a la Cerdanya (4.000 aC – segle IX dC)”. X Col·loqui d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: IEC. MERCADAL, O.; OLESTI, O. (1992). “Els Castellots (la Corona, Bolvir): un assentament ceretà a la plana cerdana”. IX Col·loqui d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: IEC, p.5-8. OLESTI, O. (1990). La Cerdanya en època antiga. Romanització i actualització cadastral. Tesi de llicenciatura. OLESTI, O. (1993). “La Cerdanya en època antiga: romanització i actuació cadastral”. Estudios de la Antigüedad, 6/7, p. 133-154. OLIVA, Miquel (1976). “Troballes romanes a Llívia”. I Col·loqui d’Arqueologia de Puigcerdà (CipselaI). Girona, 1976, p. 136-140. PADRÓ, J. (1976a). “L’edat del ferro i la romanització a les comarques septentrionals de l’Interior de Catalunya” I Col·loqui d’Arqueologia de Puigcerdà (CipselaI). Girona, 1976. PADRÓ, J. (1976b). “Aportacions al coneixement de la via romana de Iulia Livia a Ilerda”. I Col·loqui d’Arqueologia de Puigcerdà (CipselaI). Girona, 1976, p. 141-144. PADRÓ, J. (1982). “Llívia (Cerdanya)”. Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 355-357. (Excavacions Arqueològiques a Catalunya; 1). PADRÓ, J. (1982). “Recerques arqueològiques a Llívia (Cerdanya)”. Quart Col·loqui d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: IEC, p. 311. PADRÓ, J. (1984). “Memòria provisional dels treballs arqueològics realitzats a Llívia durant la campanya de 1983”. Cinquè quadern d’informació municipal, p. 53-59. PADRÓ, J. (1986). “Els pobles indígenes de l’interior de Catalunya durant la Protohistòria. Protohistòria catalana”. Sisè Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: IEC. PADRÓ, J. (1988). “El poblament d’època romana a les comarques pirinenques”. Setè Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: IEC. PADRÓ, J. (1993). “Pla de Prats, Prats i Sansor”. Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana. Antiguitat tardana. Campanyes 1982 – 1989. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 128. PADRÓ, J. (1993). “Llívia”. Anuari d’intervencions arqueològiques a Catalunya. Època romana. Antiguitat tardana. Campanyes 1982 – 1989. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, p. 127. PADRÓ, J. (1990). “La romanització de la Cerdanya”. Vuitè Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà. Puigcerdà: IEC, p. 53-61. PADRÓ, J.; CAMPILLO, J. [en premsa]. Memòria de les excavacions arqueològiques realitzades a Llívia durant els anys 1980 i 1983.


124

JORDI GUÀRDIA et al.

PADRÓ, J.; CURA, M.; FERRAN, A. M. (1977). “Treballs arqueològics a Llívia, Cypsela II, CIAP, p. 233-246. PADRÓ, J.; MONTERO, T.; PONS, E. “Excavacions al jaciment romà del Pla dels prats (Prats de Cerdanya)”. Excavacions arqueològiques d’urgència a les comarques de Lleida. Barcelona, p. 133-161. PADRÓ, J.; PIEDRAFITA, C. (1987). “Les étapes du controle des Pyrénées par Rome”. Latomus. Tome XLVI, F. 2, Brussel·les. PONS, J. (1994). Territori i societat romana a Catalunya. Dels inicis al Baix Imperi. Barcelona: Edicions 62.


El projecte de remodelació del subsòl del Museu d’Història de Barcelona. Resultats de les darreres intervencions arqueològiques: una església dels segles VI - VII al subsòl de la Plaça del Rei JULIA BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO1 ANTONI NICOLAU I MARTÍ2

El passat dia 30 de juny de 1998, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona va inaugurar la nova presentació de les restes arqueològiques del subsòl de la plaça del Rei, la Casa Padellàs i el Saló del Tinell. La recerca feta durant els treballs de remodelació ha permès actualitzar l’estat dels coneixements sobre la interpretació del jaciment; especialment rellevants són les noves propostes interpretatives sobre l’existència d’una factoria de vi datada entre la segona meitat del segle III i inicis del segle IV, així com la identificació d’una església cruciforme datada a finals del segle VI. En aquesta presentació es fa especialment referència a l’esmentada església, tot exposant la metodologia que ens ha permès proposarne la identificació. ANTECEDENTS DEL JACIMENT

En ocasió de les obres d’obertura de la Via Laietana, es veié afectada la casa Padellàs, palau civil d’origen gòtic que estava situat al carrer de Mercaders. L’edifici va poder ser recuperat i desmuntat pedra a pedra, i l’any 1931 es procedí al trasllat a la plaça del Rei. Les obres de fonamentació de l’edifici van permetre localitzar els primers vestigis de la ciutat romana. El solar afectat per la situació de la casa Padellàs es va excavar en la seva totalitat. Poc després, la necessitat de comprovar els fonaments de la capella de Santa Àgata va possibilitar l’extensió de la recerca arqueològica cap a la plaça del Rei, per la qual cosa va quedar al descobert una bona part de les estructures que es conservaven a sota. 1. Arqueòloga responsable del projecte de remodelació del subsòl arqueològic de l’MHCB 2. Director de l’MHCB


126

JULIA BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO I ANTONI NICOLAU I MARTÍ

Els resultats de l’excavació van ser tan prometedors com les primeres troballes sota la casa Padellàs. Els treballs arqueològics es van perllongar fins a l’any 1935, però els esdeveniments bèl·lics de 1936-1939 obligaren a suspendre la intervenció arqueològica. Per motius obvis de seguretat, es va tornar a reomplir la zona de la plaça del Rei que havia quedat al descobert. Desprès de la guerra, la importància de les restes arqueològiques i el seu interès històric van conduir a la presa de decisió de la seva conservació sota l’edifici que finalment es destinaria com a seu del Museu d’Història de la Ciutat. La nova institució assegurava d’aquesta manera una bona part de la seva àrea expositiva: les restes corresponents a l’etapa més antiga de la història de la ciutat. Així doncs, es va procedir a posar en marxa el primer projecte museogràfic per tal de possibilitar la visita del públic i fer entenedores les ruïnes. El nou museu es va inaugurar l’any 1943, i amb ell es va obrir per primera vegada el conjunt arqueològic de la casa Padellàs al públic. Van passar molts anys fins que no es van reprendre els treballs arqueològics a la plaça del Rei, encara que es continuaren fent intervencions arqueològiques a altres indrets de la ciutat. L’any 1954 es va excavar el subsòl del Tinell, per tal de verificar l’estat de la fonamentació d’aquest edifici. La intervenció va permetre conèixer un nou sector de la colònia romana, encara que únicament es va incorporar un sector del subsòl del Tinell com a espai arqueològic visitable. La resta va quedar novament soterrada sota d’uns nivells d’aportació de graves i sorres coberts per un paviment de lloses de pedra. Les seves sales van ser inaugurades l’any 1960. El mateix any es va excavar la resta de l’àrea de la plaça del Rei que encara quedava sense alliberar dels sediments arqueològics. Un any més tard, l’any 1961, es cobrí la plaça amb una gran llosa i un sistema de bigues soldades transversals. Per fer els fonaments dels pilars, on s’hauria de recolzar la llosa, s’havien d’obrir dotze pous, que van ser novament objecte d’excavació arqueològica. En aquesta ocasió, es va comptar amb la col·laboració del doctor Maluquer de Motes de l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona. El nou projecte incloïa la comunicació dels dos àmbits: plaça del Rei i casa Padellàs, així com l’adequació museogràfica del nou sector. L’any 1962 s’inauguraren les noves instal·lacions, tot ampliant considerablement l’àrea expositiva del museu. Diverses actuacions propiciades per la necessitat d’assegurar l’estructura de la capella de Santa Àgata, i les diferents campanyes arqueològiques promogudes pel Museu permeteren localitzar els primers graons de l’escala que pujava al pas de ronda, així com la visualització de nous panys del parament interior de la muralla augustina. Igualment, s’excavà la part de l’intervallum propera a la capella que queda afrontada amb el cardo minor. Entre els anys 1982-1983, i amb motiu de les obres de reforma de les instal·lacions del museu, es va fer una petita intervenció arqueològica que va afectar, principalment, l’espai de l’intervallum i l’angle est de les estructures que es conserven


MUSEU D’HISTÒRIA DE BARCELONA: PROJECTE DE REMODELACIÓ DEL SUBSÒL

127

sota la casa Padellàs. Uns anys més tard es va dur a terme una nova adequació de tot el conjunt. Amb motiu de les obres, es va recuperar un petit sector sota el Tinell com a espai arqueològic. A partir d’aquesta data, únicament s’havien fet algunes petites operacions puntuals de manteniment. EL NOU PROJECTE DE REMODELACIÓ

L’any 1994 el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona va iniciar els treballs encaminats a fer una remodelació de tota l’àrea arqueològica. En aquell moment s’elaborà el projecte per a la nova presentació del subsòl de la plaça de Sant Iu i carrer dels Comtes, que havia estat tancada al públic des d’inicis de la dècada de 1980. El febrer de 1995 es va inaugurar aquesta àrea arqueològica totalment renovada, amb una nova presentació que incloïa algunes propostes interpretatives innovadores respecte de la interpretació de les estructures del Conjunt Episcopal. La transformació del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, però, no feia més que començar, poc temps després es van iniciar les tasques prèvies orientades a la remodelació de la resta del subsòl arqueològic. OBJECTIUS DE LA INTERVENCIÓ

Un estudi fet dos anys abans per part de la restauradora del Museu, la senyora Lídia Font, va permetre detectar que el jaciment començava a trobar-se en un mal estat de conservació que es podria agreujar en poc temps, i es van detectar les problemàtiques més greus. L’experiència dels tècnics del Museu que s’encarregaven d’organitzar les visites comentades ens indicava que el nivell de comprensió de les restes era molt baix entre el públic habitual, tot i que la visita era molt valorada. A partir d’aquestes premisses i de l’experiència obtinguda amb la remodelació que s’havia fet del subsòl del carrer dels Comtes i de la plaça de Sant Iu, es varen establir els objectius del projecte: a) millorar l’estat de conservació del jaciment; b) contribuir a una millor intel·ligibilitat de totes les restes arqueològiques del Museu, i c) ampliar el ventall d’instruments informatius i didàctics que el Museu posava a l’abast del públic per tal de millorar la qualitat de la visita. Respecte als criteris de presentació, s’optà per continuar i millorar, en el que era possible, el model que havia estat aplicat a l’altra part del subsòl ja oberta al públic (NICOLAU, 1996). De manera molt sintètica, es tractava de mantenir les restes tal com havien estat deixades pels excavadors, i facilitar la seva comprensió a través d’una utilització discriminatòria de la llum, i de la instal·lació de plafons de senyalització amb dibuixos de restitució; un seguit d’exposicions permetrien de contextualitzar històricament les restes. Però, així com s’havia fet un estudi recent sobre l’estat de conservació, ens


128

JULIA BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO I ANTONI NICOLAU I MARTÍ

Figura 1. Planta de les estructures arqueològiques conservades a la plaça del Rei amb la situació de les tombes i la localització de les cales practicades.

trobàvem que l’estat del coneixement científic sobre les restes arqueològiques era força pobre i sovint contradictori. Calia, doncs, fer un projecte d’investigació que ens permetés avançar en la interpretació del jaciment per tal de poder-lo explicar amb més rigor.


MUSEU D’HISTÒRIA DE BARCELONA: PROJECTE DE REMODELACIÓ DEL SUBSÒL

EL PROJECTE D’INVESTIGACIÓ

129

Un equip tècnic del Museu es va posar a treballar per fixar els objectius i la metodologia que s’havia d’emprar en la recerca que calia fer. Les restes havien estat excavades feia anys i mancava la major part de la documentació, caldria fer un estudi sistemàtic del jaciment orientat a revisar les cronologies dels diferents elements,


130

JULIA BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO I ANTONI NICOLAU I MARTÍ

i sobretot a esbrinar les possibles funcions de cadascun dels edificis i conjunts presents. Durant els dos anys que han durat els treballs de recerca s’ha pogut comptar amb la col·laboració de diversos investigadors i col·legues que han contribuït amb la seva ajuda i els seus suggeriments. Especialment important ha estat la inestimable ajuda del doctor Charles Bonnet, l’experiència i els coneixements del qual han permès anar més lluny en la interpretació de les dades de camp, però el que és cert és que l’equip permanent s’ha vist assistit en moltes altres ocasions per altres professionals.3 Malgrat els resultats obtinguts, però, el projecte de recerca no ha finalitzat, resten encara moltes llacunes per omplir, hipòtesis per comprovar i nous camins per obrir, en els propers anys es continuarà amb els treballs. METODOLOGIA

L’estudi i la reinterpretació d’excavacions antigues planteja una problemàtica inexistent en altres tipus d’intervencions. Normalment, la seqüència estratigràfica del jaciment es troba reduïda a l’estratigrafia murària, la majoria de les vegades incompleta. La complexitat estructural és més gran quan es tracta d’arqueologia urbana, a causa de la superposició d’estructures de les diferents èpoques i de les contínues transformacions. Quan a més a més, es tracta de jaciments que han estat musealitzats les restes acostumen a patir modificacions afegides. Tots aquests condicionants es poden aplicar a les restes conservades al subsòl de la plaça del Rei i el Tinell. El jaciment es troba molt alterat, gran part de les estructures van ser aixecades durant les excavacions antigues, si bé en la documentació fotogràfica de l’època es poden veure en la seva totalitat. L’adequació del recinte al públic va provocar el desplaçament d’elements i la desaparició o l’alteració d’altres. La primera fase de la nostra actuació sobre el jaciment va consistir en l’eliminació d’una capa de primal que havia estat aplicada com a consolidant d’estructures i talls estratigràfics. Però, l’aplicació d’aquest producte havia facilitat, al mateix temps, l’absorció de la pols que impedia una lectura correcta de les restes. Igualment, es van enretirar alguns elements moderns procedents d’antics muntatges museogràfics, que sovint amagaven estructures o distorsionaven el seus límits. Aquesta primera fase va permetre posar de relleu la realitat estructural de nombroses estructures arqueològiques.

3. L’equip de recerca, dirigit per la que subscriu aquest text, estava format per Emili Revilla, Isabel Fernández, Esther Albiol, Montse Duran i Noelia Sanz. Des d’aquí volem agrair també les aportacions de tots els col·legues que ens han ajudat, sense que això vulgui dir fer-los responsables de les imprecisions que hi pugui haver. Amb la por d’oblidar-ne algun volem citar: els doctors Pere de Palol, Josep M. Gurt, Gisela Ripoll i Cristina Godoy, Teresa Marot i Jordi Juan de la Universitat de Barcelona, els doctors Ramón Jàrrega i Alexandra Uscatescu de la Universitat Autònoma de Barcelona i el senyor Albert Martín. Per a l’estudi del material hem rebut la col·laboració de Ramon Jàrrega.


MUSEU D’HISTÒRIA DE BARCELONA: PROJECTE DE REMODELACIÓ DEL SUBSÒL

131

Els treballs van continuar amb una neteja sistemàtica de totes les estructures per tal de procedir a un registre estratigràfic dels paraments conservats, analitzant els diferents tipus d’obra de fàbrica, les tècniques constructives emprades, la qualitat i composició dels morters, els acabats de superfície, com també el desplaçament dels nivells de circulació. El registre va tenir en compte tant les accions positives com les negatives. Paral·lelament, es van fer una documentació gràfica completa, fotografies i una nova planimetria, aquesta facilitada ara per una visualització correcta de les estructures. L’elaboració d’una seqüència estratigràfica murària, a partir de les dades obtingudes in situ, va permetre establir una cronologia relativa. Els primers indicis d’una cronologia absoluta van aparèixer amb la localització, a partir d’una mapificació, del material ceràmic integrat en les distintes estructures, referents ante quem i post quem de les construccions. El mateix procediment es va aplicar als materials integrats als talls estratigràfics; l’estudi topogràfic del jaciment ens va permetre incloure els fragments al context que pertanyien: rebliments de trinxeres, terres aportades per anivellar els nivells de circulació, estrats d’amortització, etc. Es va procedir també a la consulta de la documentació antiga, malauradament escassa, ja que no disposem de cap diari d’excavació, sols de les plantes, ja conegudes de les excavacions dels anys trenta, una secció estratigràfica i unes notes manuscrites de J. Serra Ràfols, com també de l’informe del doctor Maluquer de Motes, que afecten principalment la plaça del Rei. Per contra, la documentació fotogràfica conservada és molt rica, i ha estat de gran importància per entendre el funcionament de les diferents estructures i a l’hora de recuperar els testimonis dels murs que havien estat desmuntats. Murs seccionats i antigues alineacions es trobaven amagats darrere les parets d’obra nova que formen l’espai actual del Museu. Aquest treball ha permès restituir les plantes amb precisió. Finalment, es van contrastar les dades obtingudes de la nostra intervenció amb la revisió dels materials arqueològics procedents de les excavacions antigues que tenien una bona situació física dintre del jaciment. Igualment, es va procedir a la revisió del material amfòric de la necròpolis de la plaça del Rei. Realització de sondejos arqueològics L’estudi de l’estratigrafia vertical va tenir la seva correspondència en l’obertura de 4 cales. Els sondejos arqueològics tingueren com a objectiu obtenir una cronologia absoluta de les fases establertes i contrastar les dades cronològiques donades pels materials integrats en talls i estructures. La localització de les cales va restar condicionada per les característiques del jaciment, ja que aquestes s’havien de fer en indrets que no posessin en perill l’estabilitat de les estructures. A més a més, els testimonis conservats in situ que es troben relacionats amb les fases més tardanes del jaciment, són molt escassos.


132

JULIA BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO I ANTONI NICOLAU I MARTÍ

Aquests condicionants van obligar a planificar molt bé la situació de les cales, per tal d’extreure el màxim d’informació i incidir el mínim en el jaciment. De les quatre cales practicades, tres van donar resultats positius. La cala 1 es va obrir on es conservaven sediments relacionats amb la segona fase de l’església, concretament estrats de rebliment de les trinxeres de fonamentació. Les cales 2 i 3 tenien com a objectiu obtenir dades respecte de l’etapa final de la indústria de salaó, la cala 2 no va aportar cap referència cronològica, la presència de material era escassa i totalment irrellevant. Però la seqüència estratigràfica de la cala 3 ens va proporcionar les dates d’amortització de la factoria de garum, els nivells eren anteriors a la primera església i corresponien al moment d’abandonament de l’espai industrial. Finalment, la cala 4 es va obrir en les terres aportades amb les obres de la primera església. RESULTATS DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA

Els treballs fets van permetre posar de relleu l’existència d’estructures pertanyents a dos edificis successius de caire religiós que es poden datar cap a l’acabament del segle VI i l’inici del segle VII.4 Es tracta d’una església en planta de creu que va ser transformada pocs anys després de la seva construcció. El nou edifici de caire monumental manté la mateixa planta i la situació de l’únic altar conegut, com també l’organització bàsica de l’espai, tot i que es denota un important procés de monumentalització que va més enllà del mateix edifici i que afecta gran part dels edificis del conjunt episcopal. La troballa justifica i dóna sentit a la coneguda necròpolis de la plaça del Rei i ha posat de relleu les relacions que hi havia entre els diferents edificis que configuren el conjunt episcopal de Barcelona (BONNET, BELTRAN, en premsa). Primera fase: la primera església

La primera església i els seus annexos es van aixecar sobre una indústria cetaria, una factoria de salsamenta i garum que va estar en funcionament com a mínim fins a la segona meitat del segle V tot i que, com en el cas de la factoria de Roses (Alt Empordà), podria arribar perfectament al començament del segle VI. En els nivells d’amortització de la factoria es va localitzar la forma de TS Africana Hayes 73 A i Hayes 80 B que ens proporcionen la data apuntada5. La construcció es va fer a cel obert, sense obrir rases de fonamentació, ja que les estructures s’eleven a partir de la cota d’arrasament de la factoria. Els murs re4. Les primeres conclusions van ser exposades l’abril de 1997 en una taula rodona amb la participació de diversos especialistes. 5. Per l’estudi del material hem tingut la col·laboració de Ramon Jàrrega


MUSEU D’HISTÒRIA DE BARCELONA: PROJECTE DE REMODELACIÓ DEL SUBSÒL

Figura 2. Talls estratigràfics de les cales 1, 2 i 3.

133


134

JULIA BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO I ANTONI NICOLAU I MARTÍ

colzen directament damunt la terra o en un petit llit de pedres, la fonamentació es configura únicament per la part soterrada del mur. L’amplada de les estructures és d’uns 45 centímetres i encara que es troben fermes i en bon estat de conservació la fàbrica és senzilla: pedres de grandària mitjana i petita amb material ceràmic constructiu lligat amb un aglomerat terrós pobre en calç. L’obra va comportar l’elevació dels antics nivells de circulació en almenys 60 centímetres. En les terres aportades per tal de regularitzar els nivells en aquesta fase de les obres va aparèixer un fragment de TS Africana de la forma Hayes 91 D. La cronologia proposada per Hayes situa aquesta forma entre el 600 i el 650, tot i que segons altres autors l’inici de la seva producció començà abans del canvi de centúria, per la qual cosa sembla prudent deixar obert el marge cronològic. D’aquesta primera construcció només resta part de la capçalera rectangular i el braç nord, encara que el mur nord-est de la capçalera es conservava in situ en el moment de l’excavació, actualment se’n pot apreciar el negatiu. Al centre del creuer es localitzen les restes d’una base d’altar. Es tracta d’una estructura de pedra, de la qual es conserven tres filades, i part d’una caixa on devien anar dipositades unes relíquies. Al costat de la capçalera se situen dues sales rectangulars, comunicades entre si, amb una entrada exterior que dóna a l’antic cardo minor. La construcció d’aquestes dues estances va significar l’ocupació definitiva de l’espai porticat del cardo minor, els pilars queden integrats en la nova construcció. Tot i així, la circulació es va mantenir a través d’un carreró relativament estret que presenta un traçat oblic, en relació amb l’antiga trama urbana. A l’est, un espai obert —segurament utilitzat com a jardí— es troba delimitat per dos murs de tanca. Es tracta simplement d’una mena de tanca feta amb pedra de maçoneria travada amb terra. En la seva construcció es va reaprofitar una làpida epigràfica del segle II. Entre la muralla i el mur de tanca se situa un corredor de pas. Al nord-est, dues columnes indiquen l’existència d’un petit pòrtic que s’obre al jardí. Les columnes recolzen directament damunt les estructures arrasades de la factoria i es troben falcades amb fragments ceràmics. És important destacar que la paret de tanca s’adossa a l’angle del braç nord, més tard amb les obres de la segona fase conservarà aquesta particularitat. En aquest espai obert, es constituiria poc després una petita necròpolis. Segona fase: la segona església Pocs anys després de la construcció de la primera església es van començar les obres de la segona. El material6 localitzat en el rebliment de les trinxeres, com és la presència de TS Africana Hayes 105 (tipus Waage 1948) i un nummus, consi6. L’estudi del material numismàtic l’ha fet Teresa Marot.


MUSEU D’HISTÒRIA DE BARCELONA: PROJECTE DE REMODELACIÓ DEL SUBSÒL

135

derat com una emissió visigoda de la seca d’Emerita, encunyat a partir de Leovigild, ens proporciona una datació de l’acabament del segle VI i l’inici del segle VII. La disposició de la nova planta i la posició física d’algunes de les estructures ens indiquen clarament que aquest edifici va ser concebut com una reforma del primer. Una part es va construir per l’exterior mantenint la capçalera i el braç nord en peu. El mur sud-oest de la capçalera es va conservar com a límit de la nova construcció, segurament en funció de les dues sales rectangulars que estaven encara en ús. Això, podria explicar l’existència de dues grans sabates adossades al mur, una mena de reforç estructural per rebre el pes de l’elevació i de la coberta de la nova església. La part conservada permet comprendre com s’organitzava l’edifici a l’oest i comprovar com es manté la planta cruciforme. La tècnica constructiva emprada en aquest edifici presenta unes característiques molt diferents de les descrites per la primera fase. Presenta unes fonamentacions corregudes de gran fondària, més de 2 metres per sota el nivell de circulació, sovint amb banquetes escalonades que superen els 80 centímetres d’amplada. Per la seva construcció es van practicar rases prou amples per poder treballar, ja que els fonaments es van aixecar a base de filades regulars de pedra disposades a mà i lligades amb un morter de gran consistència amb presència ocasional de carbons. Els fonaments que defineixen la planta cruciforme presenten unes bases quadrangulars on recolzen pilars integrats en les parets, la tècnica recorda l’opus africanum. Es tracta de grans sabates construïdes per evitar problemes d’estabilitat, amb unes mides aproximades d’1,50 x 1,50, on recolzen elements verticals de secció rectangular o fusts de columnes que —com en la primera fase— es troben falcats amb fragments ceràmics, normalment àmfora africana i després segellats amb morter. La seva situació en planta a espais regulars i la seva construcció a priori de la resta de les fonamentacions indiquen l’existència d’un acurat pla d’obra. D’altra banda, les característiques físiques de les fonamentacions ens indiquen que l’edifici s’aixecava a gran alçària. Just al centre del creuer se situa un altar. Es tracta d’un fonament massís sobre el qual se situa un element rectangular, una mena de caixa feta de pedra amb l’interior estucat. Directament damunt la caixa es troba un fust de columna que s’aixeca uns 60 centímetres per damunt el nivell de circulació. L’estructura respon a la base d’un altar amb una caixa on devien anar dipositades unes relíquies. Aquesta mena d’altars amb reliquiari ha estat estudiat a Carinthia i al Tirol i es coneixen altres exemples al Mediterrani (GLASER, 1997). Com ja hem avançat, l’altar té el seu origen en la primera església. Tallat per la trinxera de fundació de la segona fase s’han conservat part de la base prismàtica d’obra de l’altar de la primera església i les restes de l’antiga caixa, que van ser integrades en el nou altar. Un lliscat interior va unificar les dues fases. Descartem totalment que aquesta estructura correspongui a part d’una claveguera com a vegades s’ha pensat. Les seves característiques constructives no són apropiades per a la circulació d’aigües constant, no hi ha estanquitat i l’interior es


136

JULIA BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO I ANTONI NICOLAU I MARTÍ

Figura 3. Restitució de la planta de la primera església.


MUSEU D’HISTÒRIA DE BARCELONA: PROJECTE DE REMODELACIÓ DEL SUBSÒL

137

(Hipòtesi segons J. BELTRÁN i CH. BONNET. Dibuix de M. BERTI i E. REVILLA)


138

JULIA BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO I ANTONI NICOLAU I MARTÍ

troba estucat, condicions impensables per a una claveguera. A més a més, no té cap sentit utilitzar el fust d’una columna disposada en vertical com a tapadora d’una conducció soterrada, és conegut que els registres tenen altres característiques físiques. La caixa i la fonamentació on recolza són totalment solidaris i presenten el tipus d’obra i morter de l’església de la segona fase. L’estudi de l’element ha permès demostrar que no es troba seccionat —presenta límits reals—, les obertures existents van ser practicades, de bon segur, per recuperar les relíquies, encara resta in situ part de la teula que va servir per tancar el registre de la caixa. El dipòsit de relíquies en les esglésies construïdes ex novo constitueix un fet conegut i ben documentat en nombrosos edificis religiosos. La construcció d’aquest edifici va significar un nou desplaçament del terra, una aportació de terres va situar els nivells de circulació almenys 50 centímetres per damunt del de la primera fase. En tota l’obra es denota la presència de material arquitectònic reaprofitat com a material constructiu, com ara fusts de columnes, capitells o pedres ben tallades de funcionalitats diverses. Als peus de l’església, se situaven un seguit d’estances lligades a l’edifici de culte. Malauradament, totes les estructures van ser desmuntades als anys cinquanta, la planta ha hagut de ser restituïda amb l’ajuda de les fotografies antigues i d’una maqueta de les restes que es conserva al Museu d’Història. Tot i les dificultats i els riscos que comporta una restitució d’aquesta mena, podem dir que la situació topogràfica de les alineacions és bastant fidel a la situació original de les restes. Els treballs ja esmentats han permès localitzar els testimonis de moltes de les estructures desaparegudes, murs seccionats a les parets, fonaments soterrats sota els paviments de circulació del Museu, paraments integrats en l’obra del Palau Comtal del segle XI o bé d’altres damunt dels quals es va fonamentar la sala de les voltes romàniques. La planta general és de grans dimensions, 35 metres de llargada, on destaca l’església cruciforme, probablement de més alçària que la resta d’edificacions, i un grup de dependències que definien un cos rectangular al nord i una petita estructura a l’est que presenta un interès particular. La seva planta és quadrada amb unes dimensions aproximades de 2,5 x 2,5 m i les parets exteriors estucades. L’estructura disposa de poca alçària i presenta a les quatre cantonades uns negatius, potser de columnes. A dues de les parets laterals es localitzen dues obertures oposades en forma d’arc, segurament relacionades amb l’aigua. Tot això ens fa pensar en la possibilitat que podria tractar-se d’un baptisteri amb baldaquí. Es coneixen altres exemples amb baptisteris situats als peus, com per exemple el del Bovalar de Seròs (Lleida). La necròpolis de la plaça del Rei Les obres de l’església de la segona fase van afectar també el jardí situat al costat de la capçalera. La tanca situada al nord-oest va ser substituïda per un pòrtic que


MUSEU D’HISTÒRIA DE BARCELONA: PROJECTE DE REMODELACIÓ DEL SUBSÒL

139

s’obria a l’antic jardí, ara convertit en necròpolis. La paret de tanca s’adossa, com en la primera fase, a l’angle del braç nord de l’edifici cruciforme. El mur va ser desmuntat durant les excavacions antigues, tot i que es pot apreciar el seu negatiu en la destrucció obliqua del mur de la instal·lació de garum. El passadís porticat va ser tancat a l’oest amb una porta que donava al carreró. Es defineix així una circulació interna que es dirigia cap a les dependències situades als peus de l’església, a través d’una altra porta situada al final del corredor. Resten els dos brancals, configurats amb grans blocs de pedra i integrats als fonaments de les voltes romàniques. Les dues sales situades a la capçalera es van mantenir en ús durant poc temps, dos inhumacions indiquen el final de la seva ocupació, que podria estar en relació amb l’inici de l’ocupació del jardí com a necròpolis. Potser l’abandó de les sales va coincidir amb la mort d’un eclesiàstic i una part dels fidels desitjaren ser enterrats al mateix sector. Són ben conegudes les setze tombes que configuren la necròpolis de la plaça del Rei, tot i que al setembre de 1936 se’n van localitzar cinc més que van restar inèdites als estudis posteriors, així com una altra trobada durant les excavacions dels anys seixanta que no es va donar a conèixer. Es tracta d’un enterrament infantil en àmfora. Tenim, doncs, 22 tombes ben documentades, tot i que podem pensar que el nombre d’enterraments podria ser una mica superior a causa de l’existència de nombroses sitges, obertes amb posterioritat, a tota la zona. Es denota la presència d’ossos i material dispers, fet que ja van posar de relleu els seus excavadors. D’aquests enterraments, set van ser practicats amb àmfores i quinze amb tegulae amb una major concentració de tombes a l’angle nord-est del recinte, mentre que al sud-oest —a l’espai ocupat per les antigues sales— únicament es localitzen dues tombes. Dos pilars suportaven una coberta quan les sales ja havien estat amortitzades, la qual cosa sembla indicar que es podria tractar d’un indret privilegiat dintre la necròpolis. La revisió i l’estudi del material amfòric utilitzat als enterraments —Keay LX, LXI, LXIII, LRA 4— situa la necròpolis entre l’acabament del segle VI i un moment poc avançat de la primera meitat del segle VII, cronologia que confirma les dades proposades per l’església amb la qual està relacionada.7 Desconeixem qui va ser enterrat en aquesta petita però privilegiada necròpolis, en un moment en què els cementiris s’estenien fora muralles. Un petit cementiri que disposava d’un gran pòrtic i que es localitzava a l’interior del Conjunt Episcopal de Barcelona. El material associat a les tombes és escàs, una fíbula femenina de llautó, una sivella de cinturó de ferro i unes arracades de plata, datades als segles VI-VII, ens permet, en principi, vincular-lo a una població visigoda. El final de la necròpolis podria estar relacionat amb un paviment d’opus sig7. L’estudi de les àmfores de la necròpolis el va fer Albert Martín.


140

JULIA BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO I ANTONI NICOLAU I MARTÍ

Figura 4. Restitució de la planta de la segona església.


MUSEU D’HISTÒRIA DE BARCELONA: PROJECTE DE REMODELACIÓ DEL SUBSÒL

141

(Hipòtesi segons J. BELTRÁN i CH. BONNET. Dibuix de M. BERTI i E. REVILLA)


142

JULIA BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO I ANTONI NICOLAU I MARTÍ

Figura 5. Terra sigil·lada trobada als sondejos. Fig. 1. Hayes 80 B; fig. 2. Hayes 73 A; fig. 3. Hayes 91 D; fig. 4. Hayes 105-tipus Waage 1948.

ninum que se situava damunt les tombes, tot i que també podria correspondre al paviment de circulació de la necròpolis, com en el cas de València, un altre conjunt episcopal urbà amb importants reformes a l’època visigoda i una zona d’enterraments a l’interior de la ciutat. EL MUSEU D’HISTÒRIA DE LA CIUTAT DE BARCELONA I LA INVESTIGACIÓ

Les diferents definicions sobre museus coincideixen que les funcions fonamentals d’aquestes institucions són: la conservació, l’ampliació de les col·leccions, la re-


MUSEU D’HISTÒRIA DE BARCELONA: PROJECTE DE REMODELACIÓ DEL SUBSÒL

143

cerca i la difusió. Amb el projecte de remodelació del subsòl arqueològic, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona ha acomplert amb les quatre funcions esmentades, i ha contribuït tant a una millor qualitat de la difusió realitzada, com a una aportació científica, la discussió de la qual pot permetre’ns avançar en els coneixements històrics de la topografia de les ciutats a l’antiguitat tardana. Massa sovint s’ha volgut identificar la tasca dels museus com exclusivament dedicada a la difusió, sense parar compte que quan aquesta es produeix sense la investigació necessària al darrere, pot caure en un conjunt d’accions més o menys divertides, ocurrents o imaginatives, però que en molts casos se situen al marge de l’encàrrec que la societat ens fa als museus. La recerca en els museus ha estat menyspreada en els darrers anys per alguns corrents del món de la museologia, tot criticant la manca d’iniciativa social que moltes d’aquestes institucions havien patit durant dècades. Al nostre parer tan estèril és que els tècnics dels museus es dediquin a fer els seus treballs particulars de recerca sense cap relació amb les altres funcions del museu, com que tots els museus ens aboquem a una frenètica activitat divulgadora més propera a altres equipaments de lleure que a institucions museístiques. Cal situar, doncs l’equilibri just de l’activitat d’investigació als museus, sense perdre de vista cap de les funcions que avui per avui defineixen aquestes institucions. Un dels elements que fa potser més gratificant la investigació en el marc d’un museu, és que aquesta ha d’estar orientada també a oferir una difusió cultural de qualitat, i que per tant ha d’estar emmarcada en un context general de la política museística de la institució, nodrint els altres departaments de noves informacions i noves hipòtesis que permetin fer avançar el museu. Però a més, el diàleg que es pot establir entre el museu i les altres institucions dedicades a la recerca, fonamentalment la universitat, pot enriquir les dues institucions en la mesura que poden treballar sobre els mateixos objectes, amb mètodes similars, plantejant els mateixos interrogants i amb funcions socials diferenciades. Amb aquesta reflexió voldríem aportar un gra de sorra a la clarificació necessària de la funció social dels museus des del punt de vista de la recerca, i contribuir a superar la vella dicotomia entre difondre i investigar. Davant d’això proposem investigar per conservar i difondre millor, i esperem que el treball desenvolupat al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona en aquests darrers dos anys hi hagi contribuït. BIBLIOGRAFIA

BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO, J. [en premsa]. « La elaboración del vino en el mundo romano: una instalación urbana de producción de vino en Barcino». El vi a l’antiguitat, economia, producció i comerç al mediterrani occidental. II Col·loqui Internacional d’Arqueologia Romana (Badalona 1998). BONNET, CH.; BELTRÁN DE HEREDIA, J. [en premsa]. «Nuevas intervenciones


144

JULIA BELTRÁN DE HEREDIA BERCERO I ANTONI NICOLAU I MARTÍ

arqueológicas en el Museo de Historia de la Ciudad: una iglesia de época visigótica en el grupo episcopal de Barcelona». V Reunión de Arqueología Cristiana Hispánica (Cartagena 1998). BONNET, CH.; BELTRÁN DE HEREDIA, J. [en premsa]. «El primer grupo episcopal de Barcelona». Sedes Regiae. Regna Barbarica. Ciudades entre la Antigüedad Tardía y la construcción europea. Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. BONNET, CH.; BELTRÁN DE HEREDIA, J. [en premsa].» El Conjunt Episcopal de Barcelona». Catalunya romànica. L’antiguitat tardana. GLASER, F. (1997). « Reliquiengräber-Sonderbestattungen der Spätantike». Arheoloski vestnik, 48, p. 231-246. NICOLAU, A. (1996). “Nova presentació del subsòl del carrer dels Comtes i de la plaça de sant Iu al Museu d’Història de la Ciutat”. Barcelona Quaderns d’Història, 2/3, p.177-184.


Primers resultats de l’excavació del monestir de Sant Quirze de Colera DOLORS CODINA I REINA, BIBIANA AGUSTÍ I FARJAS, MIREIA TEIXIDOR I MURLÀ

En aquest article es presenten els resultats obtinguts al llarg de la primera campanya arqueològica al monestir de Sant Quirze de Colera. Una part important del treball fou presentada ja al I Simpòsium d’Arqueologia Medieval fet a Berga el març de 1998. Volem expressar el nostre agraïment al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, a l’AjuntaFigura 1. Localització geogràfica de Sant ment de Rabós d’Empordà, a la senQuirze de Colera. yora M. Aurora Martín del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, al senyor Ramon Fina, al senyor Salvador Delclós, al senyor Eduard Riu, al senyor Salvador Famoso i a totes aquelles persones i institucions que han col·laborat en el nostre treball. LOCALITZACIÓ GEOGRÀFICA I TOPOGRÀFICA DEL JACIMENT

El monestir de Sant Quirze de Colera es troba situat en el terme municipal de Rabós d’Empordà a l’Alt Empordà. S’hi accedeix des del nord pel coll de Banyuls, des del sud-oest per la carretera que ve de Rabós i pel sud-est per la carretera que ve de Vilamaniscle. El monestir queda situat en una vall al bell mig del parc natural de les Alberes. La seva situació geogràfica, en una via d’accés fronterera (Rosselló-Alt Empordà), és la clau per comprendre la importància del monestir i la seva rellevància estratègica en certs moments de la seva història (figura 1).


146

DOLORS CODINA et al.

El cenobi fou construït al mig d’una vall, sobre un petit turó, delimitat per dues torrenteres, una que voreja el monestir en la seva part septentrional i una altra situada a migdia de la construcció monàstica. SANT QUIRZE DE COLERA EN ELS DARRERS ANYS

Les primeres notícies ens arriben des del diari Los Sitios (14-7-1943) a mitjan aquest segle, en què es denuncia el mal estat de conservació de les restes del monestir. L’any 1987 la Generalitat inicia negociacions per adquirir-lo. L’any 1993 la família Nouvilas, propietària fins aleshores del conjunt, comença a parlar de donació del monestir; i finalment el 28 de desembre de 1994 es produeix la cessió del cenobi al municipi de Rabós. En els anys 1973-1974 el doctor Miquel Oliva i Prat es fa càrrec de les primeres intervencions, de les quals tenim constància fotogràfica. Hi hagué una segona intervenció dirigida pel senyor Pere Freixes entre els anys 1975 i 1976. Finalment l’any 1984 es procedí a una primera consolidació dels murs de la fortificació del monument així com a un buidatge sistemàtic dels reompliments del claustre, de davant de casa l’abat i de la fortificació. El problema d’aquestes campanyes anteriors és que distorsionen totalment la informació arqueològica. Hem d’agrair al senyor Salvador Famoso, contractista de la campanya del 1984, la seva donació voluntària de part del material ceràmic d’aquesta intervenció al SAM, com també l’accés al seu material fotogràfic. És, doncs, l’any 1997, quan finalment es posa en marxa una intervenció arqueològica en el monestir, feta pel Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura. Aquesta actuació s’inclou en el projecte de recuperació i consolidació del monument, promogut per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. Aquesta primera campanya, que va començar l’1 d’agost i va durar fins al 23 d’octubre de 1997, tenia com a objectiu l’excavació del claustre i de l’exterior dels absis central i meridional (figura 2). Presentem aquí doncs, els primers resultats obtinguts en la campanya del 1997. Aquests resultats, a l’igual que les hipòtesis que plantegem, són preliminars i estan evidentment supeditats als resultats de campanyes posteriors. METODOLOGIA I SISTEMES DE REGISTRE

La metodologia emprada ha consistit a aplicar el sistema Harris d’excavació en extensió, considerant com a unitats aïllades les estructures funeràries. L’espai afectat ha estat dividit en 5 zones:


PRIMERS RESULTATS DE L’EXCAVACIÓ DEL MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA

147

2 20 21 1 9

8 7 6

18

3

17

19

10

3

11 14 13

13

5

Figura 2. Planta general de la zona d’intervenció arqueològica de l’any 1997. 1. Església dels segles IX-X. 2. Església dels segles XI-XII. 3. Cantonada de l’edifici de la primera fase. 4. Dependència monàstica de llevant. 5. Dependències monàstiques meridionals. 6. Refectori. 7. Edifici de planta rectangular anterior al refectori. 8. Podi de la galeria nord del claustre. 9. Mur intern de la galeria de llevant del claustre. 10. Mur extern de la galeria de llevant del claustre. 11. Galeria oest. 13. Mur meridional del claustre. 14. Primer accés al claustre. 17. Podi de la galeria oest del claustre. 18. Segon accés al claustre. 19. Estructura esglaonada. 20. Fossat. 21. Pou. Dibuix: Mireia Teixidor.


148

DOLORS CODINA et al.

Zona Zona Zona Zona Zona

1: Claustre. 2: Antic accés al claustre des de l’est. 3: Refectori. 4: Espai davant la casa de l’abat. 5: Exterior dels absis.

La zona 1 i la zona 5 han estat excavades en aquesta campanya. La resta, que ja havien estat buidades en les intervencions anteriors, només han estat objecte d’una neteja. Pel que fa a la planimetria, s’ha treballat amb un sistema de quadrícula a partir de la paret est del refectori per tal que, en possibles campanyes posteriors, pugui tenir continuïtat. Aquesta tasca l’han feta Lluís Sant i Pilar Camps, tècnics del Servei d’Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El sistema de registre es basa en: a) fitxa d’unitat estratigràfica b) inventari d’UE c) fitxa d’estructura funerària d) fitxa d’antropologia física e) fitxa de fotografia f) fitxes de material ceràmic, lític, metàl·lic, faunístic... g) fitxa de premsa

INTRODUCCIÓ HISTÒRICA I PRIMERS RESULTATS

Al segle X, el moviment reformador monàstic de l’església està estretament lligat amb el moviment de repoblació iniciat al Pirineu central. La fundació de monestirs per part de comunitats benedictines és un fenomen molt estès en aquest moment. En aquest context, el paper de l’església és fonamental, com a institució que actua alhora de cos diplomàtic i de generador ideològic. Deixant de banda els orígens llegendaris del monestir de Sant Quirze i dels seus fundadors Libunci i Assinari, el primer document en el qual hi ha constància escrita de Sant Quirze és un text datat de l’any 844 segons el qual Alaric, comte d’Empúries, té un conflicte d’interessos territorials amb Guiemon, abat de Sant Quirze. Aquest document presenta, però, una gran controvèrsia, ja que Monsalvatje al 1896 afirma que alguna de les parts hauria estat falsificada. Així, el primer text l’autenticitat del qual no sembla deixar dubtes és un document del 927 en el qual Sant Quirze ja és citat. Des del punt de vista arqueològic hem pogut observar l’existència de tres àmbits situats cronològicament entre els segles IX-X: una església primitiva, unes estructures relacionades amb ella i una necròpolis. 1) L’església primitiva: únicament en resta, segons es desprèn de la interven-


PRIMERS RESULTATS DE L’EXCAVACIÓ DEL MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA

149

Figura 3. Planta de l’església dels segles IX-X i la primera fase de la necròpolis. Dibuix: Mireia Teixidor.

ció arqueològica, un absis semicircular de grans dimensions i la part est del mur de migdia de la nau (figura 3) (foto 1). En l’estat actual de les excavacions podem pensar que aquest cenobi presentava una sola nau. Una intervenció arqueològica a l’interior de l’església podria solucionar aquest dubte. Aquesta primera construcció està edificada directament sobre el sòl natural i construïda amb esquistos i fíl·lites disposats en opus spicatum (VENDRELL,1997). La primera església hauria estat consagrada l’any 935 pel bisbe Guiu de Girona, i dedicada als sants Quirze, Benet i Andreu. Entre els paral·lels arquitectònics es troba Sant Pere de Rodes, amb un absis més petit que el de Sant Quirze, i la nau en negatiu a partir del posicionament de les tombes antropomorfes. L’equip de Sant Pere de Rodes (1995) data aquesta església de finals del IX. Una altra referència és la de Sant Andreu del Coll on hi ha també una església preromànica consagrada l’any 995 i una altra construïda a sobre, datada del segle XII. Ambdues devien ser com la de Sant Quirze, esglésies d’una sola nau amb un absis semicircular, orientades cap a l’est. 2) En relació al cenobi, s’ha localitzat part d’una construcció que s’imbrica amb l’extrem sud de l’absis en direcció a migdia. D’aquesta estructura només és


150

DOLORS CODINA et al.

Foto 1. Fonamentació de l’església dels segles IX-X per sota de l’absis de l’església abacial dels segles XI-XII. Clixé Pep Callís.

visible la cantonada. La funció d’aquest mur no ha pogut ser determinada ja que una edificació posterior hi ha estat construïda al damunt. 3) Lligada a la creació d’aquest monestir benedictí com a nucli de repoblament, s’ha pogut demostrar des del punt de vista arqueològic, l’existència d’una necròpolis que devia ocupar tota la vessant de migdia del turó (foto 2). Així, vers l’est s’estendria fins a l’exterior de l’absis, a ponent trobem estructures funeràries sota l’actual refectori i al sud n’observem fins a tocar la casa de l’abat. No s’exclou el fet que aquesta necròpolis pugui tenir una extensió més gran. Les tombes són antropomorfes, tallades a la roca, amb una diferenciació tipològica apreciable entre les que estan situades cap a migdia de la necròpolis i aquelles que estarien a tocar el mur meridional de l’església primitiva. Així, les del nord, són grans tombes tallades a la penya, molt profundes, i amb unes espatlles i


PRIMERS RESULTATS DE L’EXCAVACIÓ DEL MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA

151

Foto 2. Vista general de la necròpolis i restes dels podis del claustre. Clixé Pep Callís.

una capçalera molt marcades; en canvi, les que són a migdia són molt menys treballades, poc profundes i molt estretes. Totes les fosses es troben orientades d’est oest, amb el cap de l’individu a ponent. La gran extensió coneguda d’aquesta necròpolis, juntament amb el fet que hi ha una representativitat demogràfica real que inclou dones, homes i infants, ens fa pensar que probablement en aquest cementiri s’inhumava tota la població de la vall i no sols la comunitat monàstica. Els cossos s’inhumaven amortallats amb un sudari, sense agulles per fixar-lo, i deixant el mort molt comprimit, en decúbit dorsal i en cap cas trobem aixovar funerari. Del segle XI tenim documentats arqueològicament tres àmbits: l’església de nova planta, les construccions monàstiques i la necròpolis (figura 4). – L’església de nova planta respon a la transformació del cenobi primitiu dels segles IX-X en una església abacial de 3 naus (foto 3). La construcció d’aquesta església que és la que es coneix actualment es podria deure a un creixement econòmic —tal com descriuen els textos— que féu necessària una ampliació del monestir. Aquesta nova església fou consagrada l’any 1123 per Berenguer, bisbe de Girona. La nova església es construeix sobre l’anterior, sense seguir exactament el mateix eix. Per a la seva construcció s’utilitza majoritàriament pedra local, així com


152

DOLORS CODINA et al.

Figura 4. Planta del monestir al segle XI. Dibuix: Mireia Teixidor.

algunes peces d’aportació forana. Es reconeixen esquistos, fil·lita, marbre, quars, bretxa, calcàries nummulítiques i granit (VENDRELL, 1997). – Construccions monàstiques: En aquest període hi ha una important edificació al voltant del nucli de l’església. Es construeix el primer claustre, del qual actualment només queda dempeus el podi de la galeria nord i les seves arcades, així com la base dels murs interns i extern de la galeria de llevant (foto 4). El parament utilitzat és novament de fil·lites sense treballar, disposades en paret seca i combinades amb bretxa. Els capitells són tallats en bretxa, sense cap tipus de decoració i de forma piramidal inversa. Els fusos de les columnes són de marbre.


PRIMERS RESULTATS DE L’EXCAVACIÓ DEL MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA

Foto 3. Vista dels absis de l’església abacial dels segles XI-XII. Clixé Pep Callís.

Foto 4. Vista del podi de la galeria nord des de l’interior del claustre. Clixé Pep Callís.

153


154

DOLORS CODINA et al.

Figura 5. Alçat de l’extrem oest del podi nord on s’observen les arcades de les dues fases del claustre, vist des de l’interior de la galeria. 1. Arcades del claustre del segle XI. 2. Cantonada del mur del podi del claustre del segle XII. 3. Obertura de la galeria de ponent del claustre del segle XII. Dibuix: Mireia Teixidor.

Aquest claustre presenta, doncs, tres galeries: la del nord, la de l’est i la de l’oest. La galeria oest la retrobem a partir de l’alçat intern del costat oest de la galeria nord (figura 5). En aquest parament s’observa l’inici de la volta de la galeria, que actualment es troba tapiat. No hi ha evidència del seu mur extern. De la galeria del costat est s’ha localitzat la cantonada nord del mur del podi. Al sud hi ha un mur de tancament del claustre, el qual actua bé com a mur de contenció o de delimitació de la necròpolis, bé com a estructura d’aterrassament per salvar el pendent sobre el qual s’edifica el claustre. Correspon a aquest moment d’expansió un accés al claustre des de l’exterior (foto 5). L’entrada està situada al sud d’una edificació monàstica de petites dimensions, ja utilitzada en el segle XI i reutilitzada en època moderna com a estructura d’emmagatzematge. Molt probablement la seva funció devia ser la de la cel·la del porter, ocupada “per un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedict, i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat.” (Regla de Sant Benet: 139). Des d’aquí, l’accés es desvia cap al nord en direcció al transsepte i en-


PRIMERS RESULTATS DE L’EXCAVACIÓ DEL MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA

155

Foto 5. Estructura del primer accés al claustre. Clixé Pep Callís.

tra a l’angle nord-est del claustre mitjançant un llindar obert en el mur extern de la galeria est. El segle XII representa un moment clau per a l’expansió del monestir de Sant Quirze de Colera. Les fonts documentals parlen de nombroses adquisicions territorials que amplien de manera important les possessions monacals. A l’igual que en les dues fases anteriors tornem a tenir 3 àmbits molt diferenciats: l’àmbit de l’església amb les seves reformes, la construcció de noves dependències monàstiques i el quasi abandó de l’espai intern del claustre com a necròpolis (figura 6). – Reformes de l’església: Es produeix l’esfondrament i la posterior reconstrucció de l’angle nord-oest de l’abacial, així com part de la volta de coberta. Amb aquesta reconstrucció, però, es redueix la longitud de la nau fins als darrers pilars de sosteniment. Per a aquesta obra s’aprofiten nombrosos carreus caiguts, com es pot observar en la façana de ponent, però no es té cura a mantenir la disposició original, en la qual l’element de bretxa tenia un rol decoratiu. S’afegeixen alguns elements decoratius a les finestres de l’absis, revestint-les amb esquistos que contrasten amb la pedra vermellosa, i s’obre una finestra circular a la capçalera de la nau, per damunt la coberta de l’absis central. – Les noves dependències monàstiques: s’inicia la construcció de l’edifici rec-


156

DOLORS CODINA et al.

Figura 6. Planta del monestir al segle XII. Dibuix: Mireia Teixidor.


PRIMERS RESULTATS DE L’EXCAVACIÓ DEL MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA

Figura 7. Planta del monestir al segle XIII. Dibuix: Mireia Teixidor.

157


158

DOLORS CODINA et al.

tangular del refectori partint de l’angle sud-est de l’església i salvant un important desnivell del sòl natural. La renovació del claustre també té lloc en aquest moment. Es mantenen l’estructura i els elements decoratius de la galeria nord i es construeix una nova galeria a ponent, de la qual ha estat localitzada la fonamentació del podi. A aquesta galeria li correspon l’arcada que es conserva en el mur nord, les lloses de coberta visibles en el mur per damunt l’arcada, el mur extern que coincideix amb el mur est del refectori i els capitells calcaris que coneixem amb representacions zoomorfes, antropomorfes i vegetals. La galeria de llevant aprofita les mateixes estructures que en el període anterior, i conserva la fonamentació del mur intern i extern, així com alguna llosa de coberta, evident encara en el mur extern del transsepte meridional. Pel que fa a la galeria sud, l’únic indici de la seva existència es troba en el mur meridional que podria correspondre al podi intern, sense que s’hagi conservat una referència correcta per al mur extern. -La necròpolis: La segona i tercera fases arquitectòniques engloben una mateixa etapa funerària, dividida en dues subfases, una primera anterior als murs del claustre del segle XI i una segona anterior al segle XII-XIII. L’espai del cementiri es troba restringit a l’interior de les galeries i al pati central, i constitueix una de les últimes fases funeràries. En aquest moment, les tombes presenten cobertes i ortostats de lloses i molt sovint es produeixen reinhumacions en tombes de períodes anteriors (segles IX-XI). Els individus apareixen inhumats en decúbit dorsal, orientats est-oest i sense aixovar funerari. En cap moment no es reconeix cap espai de circulació ni cap senyalització de les sepultures. La reinhumació es presenta en forma de: – Dipòsits secundaris de petites dimensions al costat de la tomba reutilitzada, on apareixen els ossos agrupats, totalment inconnexos. – Reordenació del contingut de la tomba, on els ossos del primer individu inhumat s’arraconen als peus o a la capçalera per tal de deixar espai a una nova inhumació. – Nova utilització de la tomba. L’últim individu inhumat apareix cobert amb sediment i restes dels individus inhumats amb anterioritat. Per tant no hi ha ni reordenació ni selecció de les restes existents. Situem l’inici de la quarta fase (figura 7) a finals del segle XIII, moment en què té lloc la construcció de l’edifici que tanca el conjunt monàstic pel sud, destinat a dependències monacals, bé sigui amb la funció de sala capitular, bé com a habitatge de l’abat, o ambdues funcions al mateix temps. Aquesta edificació comporta la remodelació de l’espai meridional del claustre amb la construcció d’un accés que comunica el nou edifici amb l’església. És amb aquesta finalitat que s’obre un pas en el mur sud que delimita el claustre, adaptant una estructura esglaonada que salva el desnivell del sòl natural i condueix fins al mur de migdia de l’església. La funció sepulcral de la zona del claustre és ja només esporàdica, i es limita a dues estructures: fosses de planta rectangular, de grans dimensions i molt profundes tallades a la roca, que han estat localitzades en el sector est de la galeria


PRIMERS RESULTATS DE L’EXCAVACIÓ DEL MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA

159

nord. Aquestes fosses actuen com a ossaris i s’ha pogut observar la utilització de taüts de fusta, dels quals s’han conservat els claus de ferro. L’accés al claustre des de l’exterior el trobem desplaçat al nord, de manera que queda situat entre el mur sud del transsepte i l’antiga dependència monàstica del sector est, transformada en estructura d’emmagatzematge. El paviment d’aquest accés correspon al que resta de la fonamentació del mur de la nau de l’església dels segles IX-X. Aquest pas s’utilitza després de l’amortització de l’accés del segle XI. Aquesta fase s’emmarca dins el regnat de Jaume I, durant el qual la Corona catalanoaragonesa aconsegueix un poder notable de cara a l’exterior. D’una banda, les conquestes de Mallorca i València engrandeixen enormement el territori. De l’altra, però, el poder exterior queda limitat per salvaguardar la pau interna. Aquest és el resultat del tractat de doble renúncia de Corbeil (1258) que van signar Jaume I i Lluís IX de França, descendent de Carlemany, segons el qual el rei franc renunciava als seus drets sobre els comtats de Barcelona, Besalú, Rosselló, Conflent, Urgell, Empúries, Girona i Osona, i Jaume I renunciava als seus drets sobre Carcassona, Agde, Foix, Besiers, Nimes, Narbona i Tolosa. A la mort del rei En Jaume, el seu regnat es divideix entre els seus dos fills, de manera que Pere II el Gran queda com a rei de Catalunya, Aragó i València i Jaume II de Mallorca com a rei de Balears, Montpeller, Rosselló, Cerdanya i Conflent. El conflicte no tardà a arribar. Per bé que en un principi Pere II aconsegueix que el seu germà li juri vassallatge, tot seguit Jaume II hi renuncia i s’alia amb el rei franc, a qui ajuda a creuar el Rosselló en la croada proposada pel papa el 1285. En aquest moment l’església catalana està dividida: alguns clergues i frares reconeixen el nou rei imposat pel papa (Felip III l’Ardit) i ajuden les tropes en el seu pas per l’Albera. Molt probablement, els monjos de Sant Quirze fossin protagonistes en aquest fet d’armes,1 quan a principis de juny Felip el Bell (fill de Felip l’Ardit) passa pel Coll de la Maçana en lloc de passar pel de Panissars, per entrar a Figueres. Finalment l’exèrcit franc es retira, delmat per la pesta i assetjat pels exèrcits catalans, vençut, ara sí, en el coll de Panissars el 4 de setembre de 1285.2 A l’estiu de 1288 Jaume de Mallorca envaeix de nou l’Empordà amb el suport dels soldats del rei de França. Després de la presa dels castells de Rocabertí, Requesens, Cabrera i Quermansó, les tropes ocupen i saquegen el monestir.3 Les accions bèl·liques de finals del segle XIII inicien una època de conflictes continuats que provoquen la fortificació del monestir. Des del punt de vista arqueològic trobem la construcció d’un fossat a l’est dels absis de l’església, tallat a la roca mare que segueix, a ponent, la silueta dels absis del monestir i que a mig1. Les cròniques catalanes Gesta comitum Barcinonensium, (34, p. 79) parlen de les tropes que entren i profanen el monestir, les relíquies i destrueixen la documentació escrita. 2. MUNTANER, Ramon. Crònica, cap. CXXII-CXXII; i Gesta Comitum Barcinonensium, cap. 34. Barcelona: Barrau i Dihigo (L) & Massó i Torrents (J), 1925, pàg. 79. 3. Gesta Comitum Barcinonensium, cap. 7. Barcelona: Barrau i Dihigo (L) & Massó i Torrents (J), 1925, pàg. 98.


160

DOLORS CODINA et al.

Foto 6. Vista del fossat de la zona 5, amb el dipòsit de bales de catapulta. Clixé Pep Callís.

dia queda tancat per un mur de pedra seca. Des del punt de vista documental, el cronista de la Gesta Comitum Barcinonensium (cap. 8, pàg. 98-99), utilitza el terme tentoria —campament precari— per descriure l’estada de les tropes al monestir durant la incursió de l’any 1285; d’altra banda parla d’habitatio —campament estable—, quan ens descriu la instal·lació de les tropes en el cenobi l’any 1288. Hem de suposar, per tant, que fou en aquesta darrera campanya quan es dipositaren les bales de catapulta4 en el fossat (foto 6). L’existència de màquines de setge —fonèvols— la tenim documentada des de finals del segle IX a l’Europa occidental, en el marc de les invasions normandes.5 4. Projectils esfèrics tallats en pedra calcària i granítica. Les seves dimensions varien entre 40 i 60 cm de diàmetre i aparegueren apilades al fons del fossat.


PRIMERS RESULTATS DE L’EXCAVACIÓ DEL MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA

161

Figura 8. Il·lustració del còdex de l’Antic Testament, segle XIII, on veiem una màquina balística de contrapès i fona. Extret de L. Monreal y Tejada. 1971: Ingeniería militar en la crónicas catalanas.

Aquest tipus de màquines que s’anomenen de gronxador, eren lleugeres i d’un estil molt simple (VIOLLET-LE-DUC 1862, pàg. 220, FINÒ 1977, pàg. 97). Amb el començament de les operacions militars a Terra Santa es marca l’inici del renaixement de les tècniques de setge: és a partir de la segona croada (1147-1149) que la durada dels setges s’allarga i per tant les màquines de projectils esdevenen una veritable arma d’artilleria. A mitjan segle XIII el pes de les bales de pedra augmenta entre 40 i 100 quilos,6 com a conseqüència de la substitució de la tracció humana pels estris de contrapès (figura 8). Aquest pes era avaluat abans de cada llançament a fi de calcular la distància entre la catapulta i l’objectiu7. L’aparició del contrapès mòbil entre 1230 i 1260 n’augmenta el potencial destructiu, les quals ja poden enderrocar grans construccions, com ho mostra el setge del castell de Bellê5. ABBON. Le siège de Paris par les Normands, chant I, vers 363 a 366. H Waquet, p. 42-43. 6. Trobem paral·lels de l’arsenal de Sant Quirze al castell de Carcassonna, assetjat per les tropes del rei de França el 1240 i que es componia de bales de pedra, amb un pes que oscil·la entre 41 i 97 quilos (POUX 1922, pàg. 279). Un altre paral·lel el trobem al castell de Montségur, assetjat entre el 1241 i el 1244, en el qual les bales pesen entre 23 i 78 quilos (SARRET 1976, pàg. 124). 7. Aeginus Colonna, Traité d’aremement (1285)


162

DOLORS CODINA et al.

me (Orne, Anjou) per les tropes del rei de França l’any 1229, o el castell de Carcassona (Aude, Llenguadoc) pel vescomte Raymond Trencavel l’any 1240 (FINÒ 1977, pàg. 99, 149-158, 216-220). El canvi de segle ve marcat per les iniciatives abacials de Raimon de Bianya i de Berenguer de Vilatenim, que s’encarreguen de reparar el monestir i de dotar l’església “[...] gentem Francorum dirutum inveniens in parte reparavit ecclesiam luminibus libris et multis aliis perornavit [...].”8 L’arribada del segle XV inicia un període de decadència amb la marxa i la posterior instal·lació a Castelló d’Empúries de l’abat de Sant Quirze. En aquests moments en el monestir ja només hi viuen 3 monjos. És segurament durant aquest segle quan té lloc l’amortització del fossat i el seu reompliment. Amb el Decret de Felip II, l’any 1592, el conjunt monàstic de Sant Quirze de Colera passa a dependre de Sant Pere de Besalú. Ja en el segle XVII la casa de l’abat, a l’igual que totes les dependències adjacents, queden reconvertides en masia. És en aquest moment quan es construeix un pou amb mur de pedra seca al centre del fossat. Molt probablement aquest pou fornia d’aigua la masia. CONCLUSIONS

Les contínues transformacions del monestir estan directament relacionades amb les circumstàncies històriques per les quals travessa: des de l’establiment de la comunitat monàstica benedictina i la seva expansió en els segles IX-X, passant per un moment àlgid tant políticament com econòmicament en els segles XI-XII, fins que els fets bèl·lics li prenen el caràcter religiós per transformar-lo en un important enclavament militar a partir del segle XIII. Així veiem com la planta ideal de monestir que s’assoleix en el moment de plenitud del romànic, queda inoperant davant el nou caire defensiu que s’imposa des de les darreries del segle XIII en el conjunt de Sant Quirze. BIBLIOGRAFIA

AGUSTÍ, B.; CODINA, D.; DELHOUME, D.; LORÉS, I.; TEIXIDOR, M. Sant Quirze de Colera entre els segles XII i XIV. D’edifici religiós a fortificació militar. AIEE. [En premsa.] BAIG ALEU, M. (1987) “La fundació de la vila de Sant Miquel de Colera”. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, p. 231-273. 8. AGUSTÍ, B.; CODINA, D.; DELHOUME, D.; LORÉS, I; TEIXIDOR, M. Sant Quirze de Colera entre els segles XII i XIV. D’edifici religiós a fortificació militar. AIEE. [En premsa.]


PRIMERS RESULTATS DE L’EXCAVACIÓ DEL MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA

163

CARBONELL, E. [et al.] (1981) “Els grafits de Castellfollit de Riubregós. Primeres aportacions”. Quaderns d’Estudis Medievals [Barcelona], n. 5, p. 278 310. CODINA I REINA, D.; AGUSTÍ I FARJAS, B.; TEIXIDOR I MURLÀ, M. “Resultats de la primera intervenció arqueològica al monestir de Sant Quirze de Colera (Rabós, Alt Empordà), agost-octubre 1997”. Catalunya Romànica. [En premsa.] CODINA I REINA, D.; AGUSTÍ I FARJAS, B.; TEIXIDOR I MURLÀ, M. Sant Quirze de Colera, 1997. Primers resultats. I Simposyum d’Arqueologia Medieval. Congrés d’homenatge al Dr. Manel Riu. Berga 1998.[En premsa.] ESCHAPASSE, M. (1963) L’Architecture bénédictine en Europe. Paris: Editions des Deux-Mondes. FINÒ J. F. (1977) Forteresses de la France médiévale. Paris, 1977. GARDELLES, J. (1972) Les châteaux du Moyen-Age dans la France du Sud-Ouest. Paris, 1972. HEITZ, C. (1987) La France pré-romane. Archéologie et Architecture religieuse du Haut Moyen Age IV siècle-An Mile. Paris: Editions Errance. MESTRE I CAMPI, J. [et al.] (1995) Atles d’Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62. MESQUI, J. (1979) Provins-La fortification d’une ville au Moyen-Age. Paris: Droz, 1979. MONREAL Y TEJADA, L. (1971) Ingeniería militar en las crónicas catalanas. Barcelona: Real Academia de las Buenas Letras. MONTSALVATJE I FOSSAS, F. (1896) Monasterios del antiguo condado de Besalú. Tomo VIII. Olot. POUX, J. (1922) La Cité de Carcassonne. Volume 1. Paris, 1922. ROCOLLE, P. (1989) 2000 ans de fortification française. 2 volumes. Paris: Charles-Lavauzelle, 1989. SANT BENET. Regla de Sant Benet. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996. SARRET, J. P. (1976) L’armement in Montségur- 13 ans de recherche archéologique (1964-1976). Groupe de Recherches Archéologiques de Montségur et Environs. 1976. VENDRELL, M. (1997) Monestir de Sant Quirze de Colera. Materials de construcció. Patologies. Suggeriments de conservació. Universitat de Barcelona. Inèdit. VIOLLET-LE-DUC (1862) Dictionnaire de l’Architecture. Volume 5. Paris, 1862. AUTORS DIVERSOS (1990) “Sant Quirc (o Sant Quirze) de Colera”. A: VIGUÉ, J. (dir.) Catalunya Romànica Volum 9: Alt-Empordà. Barcelona: GEC, p. 753773. AUTORS DIVERSOS “Fundación de los lugares de San Quirico y San Miguel de Colera”. Revista de Gerona. Tomo XV. [Girona].


El castell d’Ulldecona: tres mil anys d’història MARGARIDA GENERA I MONELLS1 JOAN F. CABESTANY I FORT2 M. CINTA MONTAÑÉS I PRÍNCEP3 JORDI SEGURA I TORRES4

INTRODUCCIÓ

Per a molts de nosaltres el castell d’Ulldecona representa molt més que un conjunt monumental de caire arqueològic o arquitectònic. En aquests moments ha esdevingut tot un element singular amb el qual s’identifiquen molts vilatans d’aquesta població. Tot això ha estat en gran part possible gràcies a la tasca, feta de forma continuada, en el camp de la difusió comptant amb la participació d’alguns grups d’estudiosos d’aquesta mateixa localitat que han contribuït d’una manera important que en aquests moments puguem presentar els resultats de diverses actuacions portades a terme amb el suport de les institucions, a part del propi ajuntament d’Ulldecona, el Departament de Cultura de la Generalitat, la Diputació de Tarragona i, més tard, la Direcció General d’Actuacions Concertades, Arquitectura i Habitatge. SITUACIÓ

Es tracta d’un complex arquitectònic constituït per diverses construccions d’èpoques diferents que han sofert en el decurs del temps nombroses refeccions que han anat desfigurant el seu aspecte original.

1. Cap de la Secció d’Inspecció Tècnica i Programació. Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. Coordinadora de la primera fase d’investigacions científiques. 1985-1988. 2. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans 3. Arqueòloga 4. Arquitecte director de les obres de restauració. Direcció General d’Actuacions Concertades, Arquitectura i Habitatge


166

MARGARIDA GENERA et al.

Situació del castell d’Ulldecona

És situat dalt d’una petita elevació d’uns 260 metres sobre el nivell del mar, que constitueix la serra Grossa, al sud-oest de l’actual poble d’Ulldecona. La situació privilegiada d’aquest recinte, a l’extrem sud de la comarca del Montsià, a la riba esquerra del riu Sénia –límit amb el Baix Maestrat–, en l’antic camí de Barcelona a València, explica la seva llarga continuïtat com a nucli de poblament. Una ocupació iniciada, no a la part baixa o foia, sinó dalt del turó, centre d’un llarg procés de poblament des de l’època ibèrica, on es conserva una bona part del castell medieval. Té una visibilitat de 360º i constitueix una talaia sobre la planúria de la Galera, entre la serralada del Montsià i el Maestrat, en un moment en què els aiguamolls feien difícil el pas per les zones properes a la costa. Tot i la importància de les seves construccions, que s’han anat degradant al llarg del temps, fins l’any 1985 no s’havia fet cap intervenció i ha romàs durant molts anys gairebé inèdit. Només apareix esmentat en algunes publicacions i encara això s’ha fet en forma de citació bibliogràfica, o bé ha estat tractat en articles breus sobre estudis referents a aspectes concrets.


EL CASTELL D’ULLDECONA: TRES MIL ANYS D’HISTÒRIA

167

Planta general del castell realitzada per R. Tucho sota la direcció de M. Genera i J. F. Cabestany amb indicació de les diferents construccions i trams estudiats de la muralla

ACTUACIONS REALITZADES En conjunt, s’han portat a terme tres línies d’intervencions adreçades vers tres objectius fonamentals:

1. La recerca, considerada com a prioritària en l’etapa inicial de les actuacions. Els resultats obtinguts aleshores queden recollits en la primera part d’aquesta publicació. 2. La restauració i rehabilitació que s’ha portat a terme, bàsicament, al llarg dels anys noranta, a càrrec de la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge, ara Direcció General d’Actuacions Concertades, Arquitectura i Habitatge. 3. La difusió. Al llarg de tots aquests anys s’han organitzat diverses activitats en el camp de la divulgació dels valors intrínsecs d’aquest conjunt, mitjançant l’orga-


168

MARGARIDA GENERA et al.

nització de camps d’aprenentatge, jornades de portes obertes, diades del castell, incloses en els programes dels actes de la Festa Major, o festes medievals que han contribuït a la sensibilització col·lectiva de la importància del castell, a part de les nombroses conferències i taules rodones sobre els resultats de les investigacions realitzades. També, periòdicament, s’han portat a terme algunes actuacions de neteja i manteniment per tal de garantir, no solament el bon estat de conservació de les estructures excavades, sinó també de tot el recinte, cada vegada més freqüentat per visitants. Pel que fa a la protecció jurídica, gaudeix de la consideració de Bé Cultural d’Interès Nacional des de l’any 1949 (Decret de 22 d’abril de 1949, Ministerio de Educación Nacional, BOE 5-5-1949). A aquesta protecció s’ha afegit posteriorment la que li atorga la declaració com a paisatge pintoresc a favor del conjunt format per l’església, el castell i la torre del castell d’Ulldecona i els camps erms de l’entorn fins on comencen els conreus (Decret de 19-12-1969, BOE 20-1-1970). HISTÒRIA DE LA RECERCA

A part de les referències que han estat publicades en algunes obres d’història local i més recentment en altres treballs d’àmbit més general, el primer projecte d’actuació relacionat amb un programa de recerca s’inicia l’any 1985, en ocasió dels convenis entre la Generalitat i la Diputació de Tarragona en matèria de Cultura, moment en què es va elaborar un pla d’intervencions sota la direcció de M. Genera i J. F. Cabestany, i amb la col·laboració dels arquitectes Josep Bestratén i Carles Brull, com també del senyor Ramon Tucho com a topògraf. També hi van treballar els senyors Josep i Joaquim Romeu, Francesc Lavega, Josep Maria Guinovart i Maite Roig. Tal com hem esmentat anteriorment, l’objectiu d’aquestes primeres recerques va ser l’obtenció de les dades imprescindibles que permetessin la realització d’un projecte de consolidació i adequació d’aquest conjunt rigorosament ajustat a les seves característiques originals, fonamentant-lo en l’arqueologia i la història. ETAPA 1985-1988

Així doncs, a partir de l’any 1985, en ocasió dels convenis entre la Generalitat i la Diputació de Tarragona en matèria de cultura, inicia el pla d’intervencions que constitueix el primer programa científic i sistemàtic, elaborat per un equip multidisciplinari, que s’iniciava amb la finalitat d’investigar tot el conjunt. Arran d’aquestes primeres propostes es van intensificar les negociacions per a la seva compra per part de l’Ajuntament, tema que molt aviat es va poder tancar, en passar definitivament a ser propietat municipal el mateix any 1985. Les actuacions fetes a partir d’aquest moment es poden resumir de la manera següent:


EL CASTELL D’ULLDECONA: TRES MIL ANYS D’HISTÒRIA

169

Alçat dels diferents trams de la muralla.

Neteja del recinte per tal de poder delimitar totes les estructures. Aixecament topogràfic. La topografia obtinguda és la que ha servit de base de tots els treballs posteriors, àdhuc la restauració i rehabilitació del conjunt. Talls longitudinal i transversal del turó. Dibuix dels paraments de la muralla més ben conservats. Perfils de la muralla. Recuperació dels elements constructius que hi havia dispersos (mesa de l’altar i nombrosos carreus amb les marques del picapedrer). Neteja i primer estudi dels murs del recinte. Estudi comparatiu dels paraments de les diferents construccions. Sondeigs estratigràfics en diferents sectors. Recerca històrica, complementària a l’arqueològica, per tal d’obtenir-ne més informació. Paral·lelament a aquests treballs, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat i la Direcció General de Joventut durant els mesos de juliol de 1985, 1986 i 1987 van


170

MARGARIDA GENERA et al.

organitzar-hi diversos camps de treball, centrats principalment en l’estudi de l’establiment ibèric, datat entre el segle IV i II aC, del qual s’ha posat al descobert una part de les construccions, a les quals ens referim més endavant. D’acord amb el programa previst, les primeres tasques que es van portar a terme al castell van ser les de la neteja de la vegetació que cobria gran part de les construccions més importants i que no solament en dificultaven l’estudi, sinó que també posaven en greu perill la seva conservació. D’altra banda, es va procedir també a la neteja de la superfície del recinte per tal de practicar-hi una sèrie de sondeigs estratigràfics. Un cop seleccionat el punt amb més potència estratigràfica, que semblava coincidir amb el sector nord, hom va traçar-hi una quadrícula orientada en sentit nord sud entre la muralla i la torre quadrada. Al llarg dels 2 torns del camp de treball de 1985, dirigits per Ramon Álvarez sota la nostra coordinació, es van excavar 5 quadrícules de 3 x 3 metres. En aquesta àrea van aparèixer una sèrie de vestigis corresponents als sòcols d’habitacles relacionats amb les primeres fases d’ocupació humana, assentats directament sobre la roca viva. Les irregularitats del terreny apareixen anivellades. També s’han recuperat diverses restes de la cultura material, com són les ceràmiques, fusaioles, pesos de teler, així com objectes d’abillament. No obstant tot això, els vestigis d’aquest nucli de població inicial es troben molt degradats per les construccions d’època posterior, que en part han estat fetes aprofitant materials de la fase anterior. Les intervencions realitzades els anys següents codirigides per l’arqueòloga E. Fabra (1986-1987) van completar la investigació d’aquest mateix sector i es van obrir noves cales en altres punts al costat de la torre circular, la qual va permetre l’ampliació de l’estudi de les estructures annexes a una de les construccions medievals més antigues d’aquest conjunt. Finalment, el març de 1987 es va fer una nova prospecció sota la direcció de l’arqueòleg X. Solé, aquesta vegada a l’esplanada situada davant l’església. S’hi va obrir una cala de 3 x 3 metres, perpendicular a l’eix de la portalada. Hom hi va identificar 4 estrats. El quart corresponia a una mena de paviment fet de morter de calç. Hi vam recollir alguns materials, entre els quals es troben fragments de terrissa, materials de construcció i també restes de fauna. ESTUDI DE LES CONSTRUCCIONS

Aquest conjunt arquitectònic és format per diverses construccions d’èpoques diferents i que han sofert al llarg del temps diverses modificacions que emmascaren l’aspecte original de cadascuna. A grans trets podem parlar de l’albacar o muralla (d’uns 315 metres de llarg) que tanca una superfície on es troba:


EL CASTELL D’ULLDECONA: TRES MIL ANYS D’HISTÒRIA

Alçat interior de la zona de muralla M2.i alçat interior de la zona de muralla M3.

171


172

MARGARIDA GENERA et al.

Una Una Una Una

celòquia, que inclou dues torres, que denominem A i B. torre de planta circular, denominada C. torre de planta aproximadament quadrangular denominada D. església de tradició romànica.

L’ALBACAR

És la muralla exterior o de tanca que delimita la part més alta del turó. Se’n conserven gairebé les tres quartes parts. Hi manca només el sector sud. Es compon d’una sèrie de trams que segueixen aproximadament la mateixa corba de nivell. No presenta una línia recta i no hi ha cap torre exterior ni altre element de defensa militar en els angles morts. Tot sembla indicar que es tracta essencialment d’una muralla de closa.Aquesta murada es troba assentada directament a la roca viva i adossada al talús natural del turó. Té 1,35 metres de gruixària i és construïda amb pedra i formigó de calç. Presenta un doble full de 80 centímetres i 75 centímetres de gruix no lligats entre si. Això ha facilitat la caiguda d’alguns trams. Durant els treballs de camp hi hem distingit diferents sectors que hem denominat: M1, M2, M3, M4, M5 i M6. La cara interior: Sembla correspondre a una de les parts més antigues d’aquesta construcció, que en alguns trams apareix feta de tàpia i en altres d’obra. En canvi, observem que les refeccions posteriors fetes en els punts on va caure l’obra primitiva, la construcció és totalment feta de pedra i calç. La superfície és lliscada amb calç com a encofrat amb tirades d’1,40 metres. La cara externa és construïda tota de pedra. En alguns d’aquests trams observem certa uniformitat. TRAM M.1.

Aquest tram de la muralla es troba a uns 25 metres de la cara exterior de la torre D. En aquest sector de la muralla apareix bastant uniforme. S’alça sobre un sòcol o fonament tallat sobre la roca viva. Hi distingim les traces de dos encofrats de dos metres d’alçària. Les pedres utilitzades en la construcció d’aquest tram amiden 30 x 20 centímetres. TRAM M.2.

És visible a partir de l’angle situat abans de la caseta del repetidor de televisió. El sòcol de roca viva —vist per la cara exterior— aquí apareix més alt que l’anterior. Aquest sector de la muralla en conjunt es troba molt malmès.


EL CASTELL D’ULLDECONA: TRES MIL ANYS D’HISTÒRIA

173

Alçat interior de la zona de muralla M4

TRAM M.3. L’encofrat és molt ben conservat fins al nivell de coronament. TRAM M.4.

A partir d’aquest punt comença un tram molt malmès. La línia de l’encofrat fa dos metres.

TRAM M.5.

Aquest sector apareix en bon estat. Es conserven 3 metres d’alçària d’encofrat més un afegitó.


174

A.2.

MARGARIDA GENERA et al.

La celòquia, de la qual avui només es conserven dues torres, que hem denominat A i B, és la part que podem considerar més antiga del complex medieval. Apareix molt deformada per construccions més modernes, les quals podrien ocultar o haver destruït altres torres d’aquest primitiu recinte. Un tercer element molt important era l’aljub que, si bé no vàrem excavar durant aquesta primera etapa, posteriorment s’ha pogut documentar, en aparèixer en el mateix lloc on ja n’havíem documentat la seva possible existència, un cop fetes les comprovacions amb altres castells islàmics. TORRE A

Es troba en el costat nord-oest del recinte considerat primitiu. Fins avui s’ha conservat la part baixa i l’inici de la primera planta. La planta és rectangular i les parets són fetes de tàpia de 80 centímetres de gruix amb les cares protegides per una capa de morter de calç lliscat a l’interior de 15 centímetres i per un mur de pedra d’una gruixària de 40 centímetres a l’exterior. Es tracta d’una torre de defensa i a la vegada d’habitació. TORRE B

El costat est apareix integrat en la celòquia. En conjunt es troba en pitjor estat que l’anterior. Avui es conserva una part de la planta baixa, a la qual manca l’angle sudoest. La tècnica de construcció és la mateixa que la utilitzada en la torre A. La paret del costat nord consta d’una part feta de pedra amb una gruixària d’1,10 centímetres i de tàpia (80 centímetres). A l’interior conserva traces d’un revestiment fet de pedra (de 25 a 30 centímetres de gruix). Dimensions: és probable que originàriament tingués les mateixes que la A. TORRE C

S’aixeca en l’angle oest del recinte general de la celòquia. Presenta planta circular i es manté en molt bon estat de conservació. Dimensions: Diàmetre exterior: 5,25 metres Diàmetre interior: 2,75 metres Alçària total: 12 metres.


EL CASTELL D’ULLDECONA: TRES MIL ANYS D’HISTÒRIA

175

Castell d’Ulldecona abans de la seva restauració. Detall de la torre rodona (C).

Consta de tres plantes: Primera planta sense cap accés exterior. Planta noble amb una porta a la cara est. Pis superior sense obertures i descoberta, amb espitlleres i merlets. Presenta una tècnica de construcció ben diferent de la utilitzada a les torres A i B, amb carreus regulars units amb ciment de calç de bona qualitat característica del segle XII. Dimensions: 60 x 45 x 30 cm 55 x 40 x 30 cm


176

MARGARIDA GENERA et al.

50 x 30 x 30 cm En principi podem pensar que la data de construcció d’aquesta torre se situa als voltants del 1150 i 1176, en el moment de realitzar-se el repoblament cristià. La seva funció hauria estat de vigilància i de defensa. TORRE D

És situada a l’exterior del recinte primitiu, però adossada al mur d’aquesta construcció a la part nord. Presenta bon estat de conservació. És de planta aproximadament quadrada. Dimensions: Planta interior: 7,75 x 7,10 metres Planta exterior: 13 x 13,6 metres Alçària total: 16,5 metres

Consta de 4 plantes: Planta baixa, inicialment sense cap accés. Posteriorment, encara en època medieval, es va obrir una porta al costat sud. L’interior apareix dividit en 2 àmbits. Planta 2: té 4 finestres d’espitllera (dues a la cara nord, una a l’est i una a l’oest). L’interior és també dividit en dos àmbits que coincideixen amb els de baix. Planta noble. L’accés a l’exterior és a la cara sud i hi ha també 3 finestres. Una de geminada al costat est amb arcs trilobats amb una roseta entre arc i arc. Un capitell amb 4 elements esfèrics als seus angles. Una columna a la base. A l’interior hi ha un sol àmbit dividit per un arc diafragma que sosté la coberta. Un terrat. Aquesta construcció és de caire militar construïda amb carreus paral·lelepipèdics de grans dimensions. Sobretot els dels angles amiden: 60 x 30 x 35 centímetres. Aquests angles apareixen molt ben escairats. Presenten una talla típica de la darreria del segle XII, inicis del segle XIII. Moltes vegades conserven els senyals del picapedrer. Trobem alternança dels carreus en trencajunt de mitja peça. Aquesta torre en un moment determinat, probablement el segle XV es va reforçar amb la construcció d’una base atalussada d’uns 2,5 metres d’ample que volta la torre. La seva finalitat és també la defensa i habitació. El fet d’atribuir-li funcions militars es fonamenta principalment en el fet que la porta de l’entrada es troba en el segon pis, és a dir, a la tercera planta. Això pot ser també un indici que aquesta construcció remunta a un període anterior a la conquesta de València per Jaume el Conqueridor.


EL CASTELL D’ULLDECONA: TRES MIL ANYS D’HISTÒRIA

177

Detall de la torre quadrada (D).

L’ESGLÉSIA Es troba situada fora del recinte de la celòquia, però associada a la construcció del castell aprofitant la paret del mur nord que tanca el recinte. És una església de tradició romànica d’una sola nau amb coberta de canó apuntat. Els carreus utilitzats en la seva construcció presenten una bona talla, pròpia d’una edificació cistercenca del segle XII i inicis del XIII, gairebé contemporanis de la torre D, amb diverses restauracions posteriors. Davant l’església hi ha una gran plaça limitada per unes parets atalussades. No presenta les característiques de capella castellera, sinó que més aviat devia tenir finalitats d’església parroquial.


178

MARGARIDA GENERA et al.

Va ser construïda en una època posterior a la del recinte, segurament l’any 1200 com a conseqüència de l’acte de poblament. La inscripció dedicada a la Mare de Déu dels Àngels encastada en la façana d’aquesta església possiblement commemori la restauració feta a començaments del segle XVIII. Al costat hi ha dues habitacions, que devien ser l’habitatge de l’ermità fins fa pocs anys. Els darrers habitants de la casa devien ser els autors dels bassols que encara es conserven avui. CONSIDERACIONS HISTÒRIQUES

Abans de l’any 1000 no és versemblant la construcció del castell, hi ha raons històriques de pes que ho demostren. La conquesta islàmica de l’any 711 no va provocar, a les comarques del Llevant peninsular, cap mena de trasbals o desgavell de tipus militar. Des de Múrcia fins a Tortosa es va conquerir el territori sense lluita per mitjà d’acords, recordem el pacte i regne de Todmir. A més, aquestes comarques van continuar al marge dels interessos dels emirs de Còrdova. La frontera superior tenia una línia de comunicació molt concreta: Còrdova, Toledo i Saragossa; aquesta població era l’indret de pas per arribar al sud de les Gàl·lies, sigui pels passos del Pirineu occidental o oriental. Aquesta situació de Saragossa, dintre del concepte d’estratègia militar dels emirs omeies, ens pot justificar l’expedició de Carlemany per conquerir aquesta població, clau de les comunicacions de la vall del riu Ebre. Aquesta geopolítica va continuar, fins i tot, després de la conquesta de Barcelona pels francs (801) i el fracàs en conquerir el pas de l’Ebre per Tortosa (812). Els problemes fronterers de la Marca Hispànica queden lluny i fora del recorregut Tortosa, Ulldecona, Sagunt i València. Aquests territoris van viure anys de pau i tranquil·litat. Al-Mansur, en atacar Barcelona, va fer des de Còrdova aquest recorregut llevantí, que no era habitual a l’estratègia militar musulmana. Els cronistes descriuen la pau i la prosperitat d’aquestes comarques i que els seus caps polítics van rebre el cabdill musulmà amb una gran cordialitat. Hom no pot deixar de pensar amb una continuïtat de la capitulació de Todmir. Si a aquesta situació militar i política afegim els esquemes de poblament i organització territorial, tant cristià com musulmà, anteriors a la feudalització, hem de concloure que el castell d’Ulldecona no té raó d’existir abans de la crisi del segle XI, moment en què la conjuntura militar i política, a més de les estructures socials i econòmiques, han canviat, ha arribat un nou món i uns nous conceptes, els quals van transformar l’organització que hi havia arreu de la península Ibèrica i de l’Europa occidental. La mort d’Al-Mansur (1002) va accelerar el canvi iniciat uns anys abans, a la segona meitat del segle X. La unitat del califat de Còrdova es qüestiona. El llevant peninsular va trencar, políticament, amb Còrdova, un reialme taifa inicia la seva història (1017) i ocupa el territori que va des de la ciutat de València fins a Torto-


EL CASTELL D’ULLDECONA: TRES MIL ANYS D’HISTÒRIA

179

Detall de l’àrea excavada durant la primera etapa d’intervencions

sa, anteriorment a la fi del califat (1031). La unitat d’aquesta contrada va durar poc; l’any 1021 es va trencar i es van constituir dos regnes enemics: València i Tortosa. Serà en aquest moment quan s’originarà una frontera. Aquesta frontera és situada en el riu de la Sénia. Quin sistema de delimitació va establir-se? Ara com ara les preguntes no tenen una contestació. S’ha documentat que el veïnatge entre els reietons taifes no fou tranquil, la guerra fou quasi contínua, situació agreujada per l’augment del poder militar cristià i el creixement del nombre dels taifes, tota ciutat o territori amb prou


180

MARGARIDA GENERA et al.

personalitat i possibilitats estructurals va crear el seu reialme, i el seu reietó va maldar per imposar-se o conquerir territori veí i defensar-se de l’atac cristià. Ramon Berenguer el Vell (1035-1076) va fer realitat, als comtats catalans, el triomf de la feudalització i l’inici d’una gran ofensiva per conquerir les terres situades més enllà del Llobregat i ocupar la vall del riu Ebre. El primer atac que es va emprendre fou en direcció a Lleida. El rei taifa d’aquesta ciutat va comprar la pau (1046) mitjançant el pagament de les pàries. Aquest tractat aportava beneficis a totes dues parts. Els musulmans, de moment, paraven l’ofensiva i els cristians, amb l’ingrés dels diners de les pàries, finançaven un nou atac amb l’edificació de castells i el repoblament de les terres acabades de reconquerir. El pagament de les pàries va generar un empobriment dels reialmes taifes per culpa de l’augment de la pressió fiscal. Aquesta pau, a la llarga, afavoria els comtes de Barcelona. A mitjan segle XI la conquesta de la vall del riu Ebre semblava una realitat immediata. Tortosa va pagar pàries des de l’any 1052. Aquest regne taifa, defensat per la geografia d’un atac planer per part dels comtes de Barcelona, va dedicar els seus afanys a lluitar contra València, primer aliant-se i més tard unint-se amb el regne taifa de Dénia (1081-1090). La situació de l’Àndalus era crítica, es lluitava en dos fronts: l’interior i l’exterior. Els taifes, de dia en dia, eren més pobres i ensems finançaven els seus enemics. El període de crisi va finir amb l’arribada dels almoràvits. Aquests van aportar, no sols un exèrcit, sinó també un nou sistema de construccions militars per poder afrontar els castells cristians. Serà en aquest segle XI o a inicis del segle XII, en un moment per ara desconegut i no documentat, en què es va edificar el primer castell d’Ulldecona. D’aquest primer castell es conserva part d’un circuit de mur de tàpia, refet en èpoques posteriors, i un àmbit d’habitació del qual resten la part baixa de dues torres quadrades fetes també de tàpia. Aquesta construcció, el tipus segon de la classificació d’André Bazzanna, constava d’un albacar (murada i cisterna) i d’una celòquia (nucli superior d’habitació) de planta rectangular. Aquesta celòquia en el cas del castell d’Ulldecona ha d’acabar-se d’estudiar i definir, però ocupava l’espai comprès entre l’església i la gran torre quadrada. Aquest castell, igual que d’altres situats a les terres del llevant musulmà, existia quan Ramon Berenguer IV (1148) va conquerir el reialme de Tortosa. En aquest moment el riu de la Sénia es converteix, i ara no n’hi ha cap mena de dubte, en la frontera entre cristians i musulmans. El castell d’Ulldecona serà un punt fortificat més a la nova Marca. Aquest castell tenia una àmplia visió de guàrdia, no sols sobre el camí, antiga via romana, sinó també de flanqueig per a una operació d’atac contra Terol i Albarracín. Els cristians, una vegada conquerit el castell d’Ulldecona, el modifiquen segons el seu concepte de castell. Això els obligava a construir la torre rodona, de pedra i calç, que és una talaia més segura i a la vegada habitació d’un petit escamot de guerrers amb missió de vigilància de la frontera o marca. Així, a un extrem de la celòquia, deformant el seu primer perímetre, s’hi construeix una torre a l’estil del segon romànic, amb una porta, a la segona planta, situada a l’est, amagada de les guaites del possible enemic. La lluita de frontera fou continua, el repobla-


EL CASTELL D’ULLDECONA: TRES MIL ANYS D’HISTÒRIA

181

Cales excavades durant l’etapa 1985-1988

ment no va ser efectiu. Per això, l’any 1180, el comte rei Alfons el Cast fa donació del castell d’Ulldecona. Aquest document de donació especifica la seva existència en època islàmica i després en temps cristià, als cavallers hospitalers, els quals com a soldats professionals han de garantir la defensa de la frontera. Els hospitalers, una vegada senyors del castell, aporten a la construcció les noves tècniques de fer la guerra i els coneixements de tàctica i estratègia militars fruit de la seva llarga experiència a les creuades a Orient. Van augmentar la fortificació de l’antiga celòquia amb una nova torre, la gran torre quadrada, de grans proporcions, on es podia allotjar una guarnició, no sols de peons sinó també de cavallers. La nova construcció també té la porta a la segona planta. Hi ha guerra i falconades, les quals van perdurar fins l’any 1233, inici de la conquesta del regne de València pel comte rei Jaume el Conqueridor. La torre no és una construcció d’estructura arquitectònica tradicional sinó nova, paral·lela a la torre de la Carrova o a la torre de la Galera. El seu estil l’hem d’incloure en el cistercenc, tal com ho documenten els diferents elements constructius de la segona planta, de gust artístic propi de les darreries del segle XII o inicis del segle XIII, amb paral·lels a Poblet o Santes Creus per citar exemples propers. La realitat és que Ulldecona és un castell, no una vila. Els intents de repoblament no foren reeixits fins al seu establiment al pla l’any 1273, anys després que havia finit la seva missió fronterera, conquerida la ciutat i el regne de València pel rei Jaume el Conqueridor (1238). Fins i tot els comanadors es construeixen la seva


182

MARGARIDA GENERA et al.

Detall de les construccions relacionades amb materials d’època ibèrica

residència al nou Ulldecona. En els segles posteriors el castell torna a tenir actualitat en alguns episodis bèl·lics, emperò cada vegada menys. La construcció no va transformar-se de castell militar a castell senyorial o castell palau. El vell castell havia viscut dos segles a la frontera i finida la seva funció militar va quedar com un “record” o document històric. Això ens ha de permetre un estudi acurat i el fet de valorar-lo com un document, quasi únic, per la seva manca de transformacions i el seu bon estat de conservació. Així podrem establir una cronologia per a uns estudis molt mancats d’esquemes bàsics de recerca. ETAPA FINAL

Entre els anys 1994 i 1995 l’arqueòleg Antoni Forcadell va realitzar una excavació d’una part del recinte interior del castell motivada pels primers treballs de restauració a càrrec de la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge i es van començar a delimitar els espais interiors i l’accés. Posteriorment, durant el periode 1999-2000, es va continuar l’excavació del recinte interior a través d’un mòdul d’arqueologia de l’escola-taller «La Foia» de l’ajuntament d’Ulldecona, amb la qual es delimitaven altres àmbits amb diferents funcions, essent la més interessant la possible capella del castell en un pis elevat (sobre una antiga torre andalusina) i l’accés en forma de colze. Treballs de neteja i consolidació


EL CASTELL D’ULLDECONA: TRES MIL ANYS D’HISTÒRIA

183

Els treballs que s’han fet amb certa periodicitat han estat: la neteja de tot el recinte intern del castell i la consolidació de les estructures localitzades durant els camps de treball. Concretament, es tracta d’una sèrie de murs que se situen en la zona nord del recinte (vegeu la figura a la pàgina anterior) i que durant les excavacions es van datar com a ibèrics i d’altres, com a medievals, i en l’actualitat es trobaven força deteriorats, tant per agressions antròpiques com climàtiques. Per portar a terme la consolidació de les estructures es va buscar un material que s’adaptés a la condició de ser reversible; per això vam utilitzar morter mixt, el qual oferia les mateixes condicions de consolidació que el morter, però tenia una duresa menor. Acabada la consolidació, vam continuar els treballs amb la neteja del lloc, actuant sobre les estructures medievals andalusines i cristianes, les rodalies de l’església, la muralla interna i els bastions, les torres i les estances excavades per T. Forcadell. Durant el segon moment en què es va desenvolupar la campanya, l’objectiu principal va ser la neteja i el desbrossament del perímetre de la muralla exterior, ja que la vegetació n’impedia la visibilitat i l’afectava amb les arrels. Els treballs en aquest punt, van començar per l’actual porta d’accés i van continuar per tota la circumval·lació, fins deixar la muralla visible. Un cop neta, vam apreciar com la muralla conserva en alguns punts una alçària de fins a tres metres i que presenta diferents tipus de paraments (morter, tàpia i maçoneria) els quals corresponen a diferents fases constructives i arranjaments, la qual cosa ens confirma un ús continuat al llarg del temps. Treballs de restauració El castell d’Ulldecona pot definir-se com un conjunt format per dos recintes: el recinte exterior (muralla perimetral externa) de configuració bàsicament àrab, i el recinte interior (muralla més cenyida i circumscrita) com a reducte més reduït, també d’origen i concepció àrab, que constitueix el castell pròpiament dit, com a fortificació central que conté o lliga les edificacions principals. Aquesta organització bàsica es manté al llarg dels temps de manera que les edificacions posteriors —cristianes— es van construint lligades o dins d’aquest recinte interior. Les torres suposadament àrabs estan molt enderrocades, de manera que els tres edificis principals són cristians: la torre rodona (mitjan segle XII, com a lloc de vigilància quan el castell és conquerit als sarraïns), la torre quadrada (del començament del segle XIV quan el castell es consolida com una plaça militar important) i l’actual església (acabada al segle XVI, que reforça el protagonisme popular del conjunt). Les tres construccions es mantenen en peu i els segles ens les han lliurades en un estat de conservació prou favorable, però amb importants patologies estructurals i constructives. Aquest fet, juntament amb el gran interès historicoarquitectònic del conjunt, justifica plenament la intervenció. La restauració d’aquestes edificacions —que constitueixen el conjunt edificat


184

MARGARIDA GENERA et al.

del castell— ha estat el primer objectiu (Fase 1: torre quadrada. Fase 2: torre rodona i església) que s’ha d’entendre com un primer pas definitiu per a la recuperació i el tractament de l’espai exterior i de la resta del conjunt, on van apareixent restes arqueològiques que, cada vegada donen més llum sobre l’organització i l’estructuració general del castell. La intervenció a l’espai exterior està pendent de l’elaboració del projecte arqueològic corresponent. El fet que aquesta fase del treball arqueològic no estigui acabada i que no tinguem conclusions concretes, dificulta i gairebé impossibilita l’elaboració d’una proposta d’intervenció definitiva i completa sobre la rehabilitació del castell d’Ulldecona. Malgrat això, s’ha intentat i s’ha cregut possible d’elaborar uns criteris generals d’intervenció a partir de la lectura i la reflexió sobre els elements analitzats que tenim. El castell d’Ulldecona és, principalment, un “conjunt espacial”. La rehabilitació dels volums edificats ha d’ajudar i plantejar també l’establiment de criteris formals de connexió entre ells i amb les runes que hi ha, a fi d’anar aprofundint en aquesta concepció conjunta, tant sincrònicament com diacrònicament, del castell. Els plantejaments d’intervenció són els mateixos per als tres edificis: la consolidació i recuperació constructiva, a partir dels sistemes i tècniques d’execució originals, buscant aquesta imatge de claredat i austeritat constructiva pròpia que correspondria a unes edificacions bàsicament militars i defensives. Imatge que cal entendre tant des de la que el pas del temps, amb les seves pàtines, ens ha transmès, com des de l’esquematització i potenciació dels elements exclusivament originals i estructuralment essencials, prèvia fins i tot a les seves formes acabades inicials. S’ha establert un llenguatge comú que ens permeti resoldre els aspectes constructius, formals, conceptuals amb uns criteris unitaris i generals. L’experiència de l’obra de la torre quadrada (1a fase), s’ha intentat enfocar ja en aquest sentit i els criteris de rehabilitació arquitectònica que s’hi ha utilitzat s’apliquen també als altres dos edificis (2a fase), i indubtablement s’adapten a les peculiaritats de cadascun. L’interès que pot tenir com a procés de restauració rau en aquesta recerca d’una simplicitat i d’una elementalitat constructiva i conceptual i d’un llenguatge tan net com sigui possible, de manera que s’hi adapti, que s’expliqui i que sigui tan poc contaminant com es pugui amb els valors essencials, tant constructius com conceptuals, dels diferents elements, seguint i utilitzant sempre els processos i les tècniques tradicionals. Els principals tipus de treballs que, en aquesta direcció s’han executat, són els següents: Utilització de morter mixt amb terra del lloc per al rejuntat exterior i interior dels paraments verticals. Consolidació prèvia de murs molt malmesos amb morter mixt més enriquit i col·locació de connectors metàl·lics. Reforçament de sostres de voltes, mitjançant solera armada de formigó connectada als murs perimetrals, instal·lant connectors metàl·lics. Utilització de morter de ciment blanc, calç i sorra per a la consolidació i l’acabat de coronaments, ampits de finestra, consolidació superficial de voltes, etc., amb


EL CASTELL D’ULLDECONA: TRES MIL ANYS D’HISTÒRIA

185

acabat remolinat, raspallat o lliscat, segons els casos. Paviments interiors amb llosa de pedra d’Ulldecona per a espais específics i cobertes. Acabats de paviment amb formigó remolinat en les altres zones. Utilització del morter mixt de ciment blanc i calç per remarcar i definir zones de juxtaposició d’elements originals desapareguts amb les fàbriques existents, buscant sempre aquesta economia expressiva i aquesta puresa formal. Restauració de paraments originals (interiors i exteriors) tan fidel com sigui possible, amb morters de calç i terra del lloc, utilitzant la mateixa tècnica constructiva, però buscant amb l’acabat superficial la seva integració en el temps. Que els elements afegits siguin els mínims i imprescindibles, com les escales mecàniques interiors, o els tancaments de les finestres, de manera que estableixin un diàleg respectuós amb l’edifici existent que assumeix el seu paper d’organisme viu que evoluciona, que assimila nous usos i que defuig la confusa integració d’elements historicistes, fora del seu context històric. Volem potenciar la identitat del conjunt, amb l’essència dels seus valors i criteris de relació espacial entre els seus elements, tots dins d’una relació contextual amb el paisatge i la geografia del lloc, enclavat en una connexió visual amb el territori, el litoral, les vies d’accessibilitat a través de les muntanyes, entendre’l dins la història pròpia, així com d’aquella de la qual forma part. BIBLIOGRAFIA

ALMUNI, V.; BONET, M.; CURTO, A. De l’edat mitjana al Montsià. Els castells. Amposta, 1995. ÁLVAREZ, R.; LÓPEZ, A. “L’assentament ibèric i el poblat medieval del puig del Castell d’Ulldecona (Campanya de 1995)”. XXXVII Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos. 1991. [En premsa.] CABESTANY I FORT, Joan F. “El castell d’Ulldecona: una primera aproximació a la seva història”. Novembre-desembre, 1988, p. 41-47 amb il·lustracions. Ulldecona, 47 CALLARISA, M. P. El proceso histórico de la población primitiva en el Bajo Ebro. Inst. Arq. i Prehistòria. Universitat de Barcelona, 1965. [Tesi de llicenciatura inèdita.] CÁRCEL ORTÍ, Ma. Milagros. “La encomienda de Ulldecona de Sant Joan de l’Hospital: regesta documental (1907-1384)”. Actes de les primeres jornades sobre els ordes religiosos i militars als Països Catalans (Segles XII-XIX). Montblanc, 8-10 de novembre de 1985. Diputació de Tarragona. 1994, p. 252274. CÁRCEL ORTÍ, Ma. Milagros. “L’encomana d’Ulldecona de Sant Joan de l’Hospital. Regest documental (1907-1384)”. Raïls. Butlletí del Centre d’Estudis d’Ulldecona. Núm. 3, primavera de 1994, p. 6-27


186

PERE LLUÍS ARTIGUES

CATALÀ, Pere i BRASÓ, Miquel. “Castell d’Ulldecona”. Els castells catalans. Rafael Dalmau, editor. Barcelona 1973. P. 606-615 amb il·lustracions. FERRÉ, C. Historia de Ulldecona y su entorno geogràfico. Barcelona, 1983. FONT RIUS, José Ma. Cartas de población y franquicia de Cataluña. CSIC. Madrid-Barcelona, 1969. Vol. I, tomo 2, p. 788-790. FORCADELL, T. Memòria de la segona fase d’intervenció arqueològica. Maig, 1995. GENERA I MONELLS, M. “Prehistòria. Els ilercavons. El món romà. Ulldecona”. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Vol. 13: El Baix Ebre i el Montsià. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 149151. GENERA I MONELLS, M. L’Ebre Final: del Paleolític al món romà. Tortosa, 1991. GENERA I MONELLS, M. L’antiga església del Roser a Ulldecona: resultats d’una investigació arqueològica. QHTarrac., 12, 1993, p. 189207. GENERA I MONELLS, M. “Resultats de les intervencions arqueològiques a la comarca del Montsià: anys 19821987”. XXXVII Assemblea intercomarcal d’estudiosos. 1993. [Publicat el resum.] GENERA, M.; CABESTANY, J. El castell d’Ulldecona. BATarrac, núm. 12, 1990, p. 235236. GENERA, M.; CABESTANY, J. “El castell d’Ulldecona: resultats de les primeres recerques. El temps sota control”. Homenatge a F. Xavier Ricomà i Vendrell. Diputació de Tarragona. 1997, p. 309-320. GENERA, M.; CABESTANY, J. “L’empremta de les ordes del Temple i de l’Hospital a les boques de l’Ebre: bases arqueològiques”. Actes I Jornades d’estudi sobre els Ordes del Temple i de l’Hospital a l’Ebre. Ascó-Miravet, 1994. [En premsa]. LAVEGA I SERRA, Francesc A. “Parlant del castell”. Raïls. Butlletí del Centre d’Estudis d’Ulldecona. Núm. 3, primavera de 1994, p. 28-32, amb il·lustracions. “Ulldecona. Castell d’Ulldecona. Mare de Déu dels Àngels del Castell d’Ulldecona”. Catalunya Romànica. Vol. XVI. Barcelona, 1997, p. 176-181, amb il.lustracions.


El Programa d’Arqueologia Urbana de Montblanc MARIA ADSERIAS SANS, JOAN MENCHON BES, M. DOLORS MESTRES SOLÉ

El Programa d’Arqueologia Urbana de Catalunya (PAU), establert pel Departament de Cultura de la Generalitat per Ordre de 28 de novembre de 1989 (DOGC núm. 1230 de 13/12/1989), és una eina creada per documentar les restes arqueològiques que hi ha en els nuclis urbans per tal que les diferents administracions puguin adoptar mesures de cara a la seva protecció i conservació. Dins del PAU s’ha donat prioritat als municipis amb un patrimoni arqueològic important. Aquest és el cas de la vila de Montblanc, declarada Conjunt Monumental i Artístic pel Decret de 26 de desembre de 1947 (BOE núm. 11, 11/01/1948), i que té diversos monuments catalogats bé cultural d’interès nacional (BCIN). L’actual Montblanc es va fundar l’any 1163 per manament d’Alfons I el Cast, a redós del turó conegut actualment amb el nom de Pla de Santa Bàrbara, on hi ha vestigis d’un poblat ibèric. A l’època medieval arribà a ser la setena ciutat en importància de Catalunya. La muralla, construïda a l’acabament del segle XIV, ha marcat el creixement urbanístic de la vila, que no es va expandir fora del recinte fins a l’època moderna. Per fer el Programa d’Arqueologia Urbana de Montblanc, l’any 1995 es va signar un conveni entre el Departament de Cultura de la Generalitat i l’Ajuntament de Montblanc. Fins a l’actualitat, al centre històric de Montblanc hi ha catalogats com a BCIN el recinte emmurallat, el castell del Pla de Santa Bàrbara, el palau del Castlà, el casal dels Josa i l’església de Santa Maria. I com a béns culturals d’interès local (BCIL) hi ha una llista d’edificis i elements que no ha estat modificada des de la seva aprovació l’any 1981. A partir del PAUM es proposa, entre altres aspectes, una revisió d’aquestes catalogacions. En començar, el PAUM es va plantejar el treball a l’igual que s’havia fet en programes d’arqueologia urbana fets en altres ciutats, com una recopilació de tota la informació d’interès arqueològic existent (intervencions, bibliografia, notícies


188

MARIA ADSERIAS et al.

històriques, informació oral...), però de seguida es va veure que les intervencions arqueològiques fetes a Montblanc eren molt poques, i que hi havia molta informació sobre els monuments més emblemàtics i gairebé nul·la sobre l’existència d’altres restes patrimonials que anàvem documentant en el curs del treball. Moltes d’aquestes restes es troben a l’interior de cases, l’aspecte extern de les quals no feia sospitar que poguessin tenir restes antigues. Per altra banda, hi ha cases amb elements d’una certa importància a la façana que no conserven cap estructura d’interès al seu interior. Tot això ens va portar a replantejar-nos la metodologia de treball: es feia necessari accedir a totes i cada una de les cases del centre històric per tal de tenir la seguretat que es documentaven totes les restes arqueològiques visibles. Prèviament al treball de camp es va procedir a la recerca documental: es va fer un buidat bibliogràfic exhaustiu; es van consultar els informes de la Comissió Territorial del Patrimoni Cultural; les llicències d’obres a l’Arxiu Històric Comarcal de Montblanc; el cadastre de la propietat urbana a l’Ajuntament de Montblanc; diversos projectes de restauració i rehabilitació d’edificis tant públics com privats; diferents arxius fotogràfics; i es va accedir a planimetria diversa. També s’ha tingut en compte la informació facilitada per persones que, per la seva professió, tenen un bon coneixement del patrimoni de la vila. Durant el treball de camp es procedeix a la descripció de tots els elements d’interès de cadascun dels immobles, que són fotografiats i dels quals es fa un croquis. Amb la finalitat de plasmar tota aquesta informació obtinguda, s’ha elaborat una base de dades informatitzada, utilitzant programes comercials. La base de dades s’organitza en fitxes, numerades de l’1 a l’infinit, que s’estructuren en els apartats següents: Dades generals: dedicat a la identificació i la cronologia. Té els camps nom o renom de la casa, adreça, número d’unitat cadastral, propietari i cronologia. Actuacions fetes i proposta de protecció: amb la protecció existent; la proposta de protecció a partir de les catalogacions establertes en la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català (DOGC núm. 1807 de 11/10/1993): BCIN (amb totes les seves classificacions), BCIL i Espai de Protecció Arqueològica; i finalment la proposta d’actuació, on es contemplen les possibilitats següents: conservació de les estructures visibles, excavació en extensió, realització de sondeigs arqueològics, realització de seguiment arqueològic de les actuacions, deslliurament de la superfície de la finca i deslliurament del subsòl de la finca. Dades descriptives: amb els camps de descripció, bibliografia i observacions. Documentació annexa: amb els apartats de documentació gràfica, on es relaciona tota aquella documentació d’interès de la qual tenim coneixement; documentació gràfica adjunta; planta de situació de les restes, on s’introdueix un croquis a partir del plànol parcel·lari de l’Ajuntament de Montblanc a escala 1:250; documentació fotogràfica, on, a més de les fotos fetes per a aquest treball, es relacionen aquelles que es troben en diversos arxius fotogràfics, tant d’entitats com particulars, i finalment documentació fotogràfica adjunta (figures 1 a 4).


EL PROGRAMA D’ARQUEOLOGIA URBANA DE MONTBLANC

Figura 1

189


190

MARIA ADSERIAS et al.

Figura 2


EL PROGRAMA D’ARQUEOLOGIA URBANA DE MONTBLANC

Figura 3

191


192

MARIA ADSERIAS et al.

Figura 4


EL PROGRAMA D’ARQUEOLOGIA URBANA DE MONTBLANC

193

Figura 5. Detall d’un sector del centre històric amb les arcades localitzades, la protecció existent i les propostes de protecció i d’actuació

Les fitxes d’aquesta base de dades es poden cridar directament a partir dels camps: nom de la casa, adreça, número d’unitat cadastral i propietari; o bé, a partir d’una pantalla on hi ha el plànol general de Montblanc, en el qual es pot seleccionar una illa de cases concreta, que apareix ampliada a la següent pantalla, i a partir d’aquí es pot accedir a la fitxa de la casa desitjada. La informació obtinguda serveix per disposar d’una base de dades de la realitat del patrimoni i per fer una revisió de les proteccions o catalogacions que hi ha i una proposta d’actuacions:

BCIN: Tot i que hi ha alguns edificis amb entitat suficient per ser declarats BCIN, creiem que atesa la protecció de què ja disposa el centre històric de Montblanc no hi ha cap necessitat de declarar-ne cap més. Caldria revisar si la declaració del palau del Castlà és correcta, ja que pensem que la seva declaració com a fortificació, a partir de la Llei 16/85 del patrimoni històric espanyol, és deguda a una confusió causada pel nom, i en realitat no es tracta de cap castell ni fortificació, sinó d’un palau on tenia la seva residència el castlà.


194

MARIA ADSERIAS et al.

BCIL: La major part de declaracions de BCIL són coherents, encara que hi hagi declarats alguns elements de menor importància des del punt de vista artístic, però que tenen un cert valor tradicional (com és el cas de capelles i fonts). En tot cas caldria ampliar la llista actual amb edificis que, per la importància dels seus elements així ho requereixen, i amb altres que, junt amb cases que actualment ja estan declarades, havien format part d’un mateix edifici. També caldria eliminar de la llista de béns catalogats, edificis sense elements d’interès, que pensem que es van incloure a la llista per errors de numeració, nomenclatura... Propostes d’actuació: A la major part de les cases es proposa un seguiment arqueològic d’obres que puguin afectar tant el subsòl com estructures antigues, en funció del resultat del qual, la Comissió Territorial del Patrimoni Cultural decidirà les actuacions a realitzar. A més de les propostes concretes de cada finca, se’n fan algunes que poden afectar zones més àmplies. Aquest seria el cas de l’àrea on es trobava l’antic cementiri de Montblanc a redós de l’església de Sant Miquel, sector en el qual es proposa la realització de sondeigs arqueològics per tal de delimitar-lo en la totalitat de les finques possiblement afectades, i excavació en extensió en aquelles més properes a l’església. La informació obtinguda s’hauria de tenir en compte en la redacció de la normativa urbanística del centre històric, com pot ser, actualment, la realització del Pla especial de reforma i protecció interior del centre històric del municipi de Montblanc. Les proteccions, tant les que ja existeixen com les proposades, com també les actuacions que es proposen en cada cas, es resumiran per mitjà de símbols sobre la planimetria del centre històric de Montblanc (figura 5).


La datació per radiocarboni. Una visió actual JOAN S. MESTRES I TORRES

INTRODUCCIÓ

La datació per radiocarboni es va gestar durant la segona meitat de la dècada dels anys 40 i l’any 1949 el seu descobridor, el químic nord-americà Willard F. Libby, va publicar els resultats d’un treball experimental dissenyat per a la validació del mètode de datació que ell proposava (Arnold i Libby, 1949). Aquest experiment consistia en l’aplicació del mètode a un conjunt de materials l’edat dels quals es coneixia històricament. Els resultats, dins la incertesa de la mesura, van ser compatibles amb la hipòtesi bàsica en què basava el seu mètode de datació i aquest va ser aleshores àmpliament acceptat. Posteriorment, la millora de les tècniques de mesura i l’acumulació de dades van descobrir successivament petites desviacions atribuïbles a causes de naturalesa diversa. Per aquest motiu, la datació per radiocarboni se sol explicar d’una manera historicista com una successió de descobriments, cadascun dels quals afegeix una nova complicació al senzill esquema inicial que va imaginar Libby. En aquest article s’intenta mostrar que tots aquests coneixements es poden organitzar d’una manera coherent, la qual cosa atorga a la datació per radiocarboni el caràcter de disciplina. 1. ELS FONAMENTS DE LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI

La datació per radiocarboni és possible gràcies a les característiques químiques específiques de l’element carboni que li confereixen la condició d’element clau de la bioquímica i també la condició d’un element geoquímicament particular a causa de la seva ubiqüitat a l’escorça terrestre. El carboni a la Terra està constituït bàsicament per dos isòtops estables en les següents proporcions:


196

JOAN S. MESTRES I TORRES

Figura 1. Representació esquemàtica dels compartiments que integren el dipòsit de bescanvi del carboni i les vies de transferència del carboni entre els diversos compartiments: fs, fotosíntesi; r, respiració; dc, descomposició; ds, dissolució; v, volatilització. Sota el nom de cada compartiment s’indica, expressada percentualment, la fracció total del carboni del DBC continguda en cadascun d’ells i el període de residència, expressat en anys.

12

C

98,9%

6 13

C 6

1,1%

Aquest element a escala planetària es troba en dos possibles estats: en un estat d’equilibri estàtic i en un estat d’equilibri dinàmic. El carboni que es troba en equilibri estàtic està reclòs en compartiments aïllats com els dipòsits de petroli, de carbons minerals i de roques sedimentàries. El carboni que es troba en equilibri estàtic no està involucrat en la datació per radiocarboni, però hi té implicacions importants. El carboni que es troba en estat d’equilibri dinàmic constitueix el dipòsit de bescanvi del carboni (DBC) el qual està format per un conjunt de compartiments no aïllats sinó que es troben en equilibri dinàmic entre si pel que fa al bescanvi de carboni. Els compartiments que integren el DBC són els següents que es mostren a la figura 1 en forma de diagrama de blocs:


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

197

L’atmosfera, on el carboni es troba a l’estat químic de diòxid de carboni La biosfera, on el carboni adopta la forma de matèria orgànica vivent L’humus, on el carboni es troba en forma de matèria orgànica en descomposició La hidrosfera, on el carboni es troba com a diòxid de carboni i ió hidrogencarbonat dissolt a l’aigua. Que aquests compartiments estiguin en equilibri dinàmic entre si respecte al bescanvi de carboni significa que aquest element contínuament transita dels uns als altres i que la quantitat total de carboni continguda en cadascun es manté sensiblement constant en el transcurs del temps. El trànsit continu de carboni entre els distints compartiments que integren el DBC comporta l’existència d’unes vies de transferència que el fan possible. Així, el bescanvi de carboni entre l’atmosfera i la biosfera s’esdevé a través de la fotosíntesi i de la respiració: els vegetals —organismes autòtrofs— assimilen i incorporen el carboni atmosfèric als seus teixits a través de la fotosíntesi; dels vegetals, el carboni passa als animals —organismes heteròtrofs— per ingestió. Una part del carboni assimilat pels éssers vivents és restituïda a l’atmosfera com a diòxid de carboni per la respiració. Les excrecions dels organismes vivents i llur descomposició, un cop morts, porten el carboni a l’humus i d’aquest, a través d’una contínua degradació dels compostos que l’integren, torna a l’atmosfera com a diòxid de carboni. El bescanvi de carboni entre l’atmosfera i la biosfera s’esdevé per dissolució del diòxid de carboni atmosfèric a les aigües oceàniques, intercanvi de carboni entre aquest i l’ió hidrogencarbonat dissolt i retorn a l’atmosfera com a diòxid de carboni. Cadascun dels compartiments que integren el DBC està caracteritzat per un període de residència del carboni en el seu si; aquest paràmetre representa el temps necessari perquè en un compartiment entri o surti una quantitat de carboni igual a la que conté i pot interpretar-se com el temps que ha de transcórrer per a la renovació de tot el carboni contingut en el compartiment. La figura 1 mostra esquemàticament els distints compartiments que integren el DBC, les vies de transferència del carboni entre els distints compartiments, la fracció del carboni total continguda en cada compartiment i els respectius períodes de residència expressats en anys. Pot observar-se que la reserva de carboni més gran del DBC es troba a la hidrosfera i, consegüentment, el període de residència del carboni en aquest compartiment és el més gran de tots els compartiments. Això, com es veurà més endavant, té implicacions molt importants en la datació per radiocarboni. Fins al moment no s’ha parlat en absolut del radiocarboni sinó solament del carboni, però s’ha descrit el medi en què el radiocarboni es desenvolupa. El carboni que es troba al DBC conté, a més dels dos isòtops esmentats abans, tot i que en proporcions ínfimes, un altre isòtop, el 14C. L’origen d’aquest isòtop del carboni és el següent: la Terra es troba immersa en un camp de radiació còsmica i els protons d’alta energia que en formen part reaccionen amb els constituents de l’atmosfera per produir neutrons d’alta energia. Aquests neutrons dissipen la seva energia per successives col·lisions amb els elements de l’aire fins arribar a un ni-


198

JOAN S. MESTRES I TORRES

vell d’energia adequat i aleshores reaccionen amb el nitrogen atmosfèric per produir 14C segons la reacció nuclear següent: 14

N 7

1

+

14

n

C

0

6

1

+

H 1

La taxa de formació del 14C depèn de la intensitat de la radiació còsmica incident sobre la Terra la qual, al seu torn, depèn de la intensitat de la radiació còsmica incident sobre tot el sistema solar i de les alteracions locals produïdes per les variacions del camp magnètic solar i del camp geomagnètic. Com que el 14C es comporta químicament igual que els altres dos isòtops 12C i 13C, immediatament després de format s’oxida amb l’oxigen de l’aire a diòxid de carboni, com a tal es difon per l’atmosfera i des d’aquesta, participant de la mateixa manera que els seus isòtops en totes les vies de transferència del carboni, es dispersa homogèniament per tot el DBC. El 14C, a diferència dels altres seus dos isòtops, posseeix un nucli inestable que es transforma espontàniament en nitrogen per emissió d’una partícula ( (per aquest motiu s’anomena radiocarboni) d’acord amb la següent reacció nuclear: 14

14

C 6

N

+

7

β

-1

amb un període de semidesintegració1 de 5.730 anys. La desintegració del 14C segueix la llei del decaïment radioactiu. La llei del decaïment radioactiu és una llei general aplicable a tots els àtoms radioactius i té una expressió molt simple: la probabilitat de desintegració d’un nucli inestable només depèn de la seva pròpia naturalesa. L’expressió matemàtica de la llei de decaïment radioactiu també és molt senzilla; en efecte, si N representa el nombre de nuclis d’una població d’àtoms radioactius, la seva derivada dN/dt respecte del temps significa el nombre de nuclis desintegrats en la unitat de temps i el quocient entre aquesta magnitud i el nombre de nuclis que integren la població és la probabilitat de desintegració d’un nucli en la unitat de temps, que, segons la llei del decaïment radioactiu, és constant i depèn del nucli considerat: 1 dN – — . —— = λ N dt La probabilitat de desintegració λ rep el nom de constant de desintegració i per al radiocarboni, considerant l’any com a unitat de temps, val λ = 1,21 x 10-4 1. El període de semidesintegració T1/2 és una constant física i significa el temps que ha de transcórrer perquè una població d’àtoms radioactius redueixi el seu nombre a la meitat


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

199

L’equació que representa la llei del decaïment radioactiu pot adquirir una expressió més útil si s’integra entre dos moments concrets: un moment considerat inicial i un moment considerat final després d’haver transcorregut un temps t. L’expressió de l’equació integrada és la següent N = N0 e-λλt

(1)

on N0 representa el nombre d’àtoms radioactius que integraven la població en el moment inicial i N representa el nombre residual d’àtoms radioactius després d’haver transcorregut el temps t. Aquesta equació permet també establir la relació existent entre la constant de desintegració λ i el període de semidesintegració T1/2: λT1/2 = ln2

La inestabilitat del radiocarboni fa que la quantitat d’aquest isòtop continguda al DBC no augmenti indefinidament malgrat la seva contínua formació. La causa d’aquest comportament és que la taxa de descomposició del radiocarboni és directament proporcional al nombre d’àtoms, és a dir, que si N és el nombre d’àtoms de radiocarboni presents al DBC, per a la seva taxa de descomposició (nombre de nuclis desintegrats per unitat de temps) es compleix la relació següent2: Vd = λN

Per altra banda, si Vf representa la taxa de formació del radiocarboni (nombre de nuclis formats per unitat de tems) poden produir-se dues situacions:

Vf > Vd: aleshores com que es forma més radiocarboni que no pas en desapareix, augmenta N fins que es compleixi Vf = Vd Vf < Vd: aleshores com que desapareix més radiocarboni que no pas se’n forma, disminueix N fins que es compleixi Vf = Vd Sigui quina sigui la situació, la condició a la qual tendeix la naturalesa és que Vf = Vd és a dir, que la desintegració del radiocarboni tendeix a compensar exactament la seva formació. Tenint en compte la proporcionalitat entre la velocitat de formació i la quantitat de radiocarboni present al DBC pot escriure’s N = Vf / λ 2. Aquesta relació és una conseqüència immediata de la llei del decaïment radioactiuz


200

JOAN S. MESTRES I TORRES

En resum, es pot doncs afirmar que la quantitat de radiocarboni present en el DBC tendeix a seguir les variacions de la intensitat de la radiació còsmica incident sobre la Terra. Com a conseqüència de tot el que s’ha exposat fins ara poden enunciar-se els dos corol·laris següents: 1. Qualsevol material que hagi pertangut al DBC, és a dir, que hagi incorporat carboni procedent del medi circumdant (si es tractava d’un ésser inanimat) o que l’hagi assimilat i l’hagi bescanviat (si es tractava d’un ésser animat) contenia radiocarboni en la proporció pròpia del moment en què es va formar o del moment en què el bescanviava. 2. Si per qualsevol circumstància, per exemple, aïllament físic o químic d’un ésser inanimat o mort d’un organisme vivent, un material abandona el DBC, és a dir, deixa d’incorporar carboni procedent del seu medi exterior, aleshores també cessa l’aportació de radiocarboni procedent del medi exterior i en aquest moment s’inicia la disminució del seu contingut de radiocarboni d’acord amb la llei del decaïment radioactiu. L’aplicació de l’equació integrada de la llei del decaïment radioactiu al radiocarboni (1) mostra que si per a un material es coneix el nombre inicial d’àtoms de radiocarboni N0 que contenia quan formava part del DBC i el nombre residual d’àtoms de radiocarboni N que conté en l’actualitat, el càlcul del temps t transcorregut des que el material abandonà el DBC fins el present és immediat i respon a l’equació: T1/2 N0 t = —— · ln —— ln2 N

(2)

obtinguda en aïllar la variable t en l’equació integrada de la llei del decaïment radioactiu (1). Aquesta equació no permet el seu ús immediat perquè el nombre d’àtoms de radiocarboni presents en un material és una magnitud ambigua. Per liquidar l’ambigüitat, el nombre d’àtoms de radiocarboni s’expressa amb relació a un sistema de referència concret que normalment és 1 g de carboni; per aquest motiu, a partir d’aquest moment, el nombre d’àtoms de radiocarboni es referirà com a “contingut específic de radiocarboni” o més simplement com a “contingut de radiocarboni” i es representarà per D. Substituint en l’equació (2), que permet el càlcul del temps transcorregut, el nombre d’àtoms de radiocarboni pel seu contingut específic i representant per D0 el contingut específic inicial de radiocarboni del material quan formava part del DBC i per Dr el contingut específic residual de radiocarboni en l’actualitat, l’equació que permet el càlcul del temps transcorregut des que el material abandonà el DBC adopta l’expressió següent:


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

201

T1/2 D0 t = —— · ln —— ln2 Dr Aquesta equació i la determinació del valor de les seves variables constitueix la pedra angular de la datació per radiocarboni. 2. HIPÒTESIS FONAMENTALS

Tal com pot observar-se a l’equació que permet calcular el temps transcorregut entre el moment en què un material va abandonar el DBC i el present, l’aplicació de la datació per radiocarboni exigeix dos requisits experimentals: la mesura del contingut específic actual o residual del radiocarboni del material, Dr, i la mesura del contingut específic inicial de radiocarboni, D0, del material quan va abandonar el compartiment del DBC d’on procedeix. El primer dels requisits no suposa altra dificultat experimental que la purament analítica, és a dir, mesurar amb la màxima exactitud i precisió aquesta variable química; el segon requisit, tanmateix, comporta seriosos problemes teòrics, ja que, tal com s’acaba de veure, el contingut específic inicial de radiocarboni depèn de la intensitat de la radiació còsmica en el moment en què el material va abandonar el DBC i no hi ha cap raó a priori per pensar que aquesta s’ha mantingut rigorosament constant en el transcurs del temps. S’arriba, doncs, a una situació paradoxal en què per calcular el temps transcorregut des que un material abandonà el DBC cal conèixer prèviament el valor d’aquesta variable que és la incògnita que precisament es vol determinar:

però

D0 T1/2 t = —— · ln —— ln2 Dr

D0 = D0(t) Per tal d’obviar aquest problema i fer el mètode practicable, la datació per radiocarboni recorre a dues hipòtesis fonamentals: El contingut de radiocarboni és el mateix en tots els compartiments del DBC, és a dir, no depèn del compartiment ni del material El contingut específic de radiocarboni en cadascun dels compartiments del DBC s’ha mantingut constant en el transcurs del temps L’adopció d’aquestes hipòtesis fonamentals constitueix una simplificació notable perquè permet considerar un únic valor independent del compartiment i del temps com a contingut inicial de radiocarboni D0, és a dir,


202

JOAN S. MESTRES I TORRES

D0 = Constant Les hipòtesis fonamentals s’apliquen conscientment assumint el risc que no es compleixin exactament, ja que és l’única solució possible si es vol dur a la pràctica la datació per radiocarboni; el sistema de treball que s’adopta és estudiar el compliment d’aquestes hipòtesis fonamentals i corregir les eventuals desviacions d’aquestes hipòtesis en la mesura en què sigui possible. Plantejada d’aquesta manera, la datació per radiocarboni només proporcionarà resultats fidels en la mesura en què les hipòtesis fonamentals en què es basa la seva aplicació siguin exactes. Tanmateix, cap de les dues hipòtesis fonamentals és rigorosament exacta sinó que estan subjectes a desviacions que a continuació s’estudiaran per veure quines són corregibles i quines no. 2.1. Examen del compliment de les hipòtesis fonamentals Al compliment de la primera de les hipòtesis fonamentals s’oposen dos fets: un de naturalesa química, el fraccionament isotòpic, i un altre de naturalesa geoquímica, l’efecte compartiment. Experimentalment, també s’ha pogut demostrar que la segona hipòtesi tampoc no és exacta. 2.1.1. El fraccionament isotòpic El fraccionament isotòpic consisteix en el fet que en tot canvi químic o físic en què participin els distints isòtops d’un mateix element es produeix un enriquiment o un empobriment que depèn de la seva massa atòmica i del canvi químic o físic que experimenti l’element. En el cas del carboni, per exemple, la fotosíntesi es realitza preferentment sobre els isòtops més lleugers del carboni i per aquest motiu, el contingut de 13C i 14C dels vegetals és lleugerament més petit que el de l’atmosfera d’on procedeix el carboni; inversament, la dissolució del diòxid de carboni en aigua es realitza preferentment sobre els isòtops més pesants i per aquest motiu el contingut de 13C i 14C en la hidrosfera és lleugerament més gran que a l’atmosfera. Si aquest fenomen no es corregís, s’arribaria a la situació paradoxal que materials contemporanis originats a distints compartiments presentarien edats diferents. Així, en el cas dels dos exemples citats, materials contemporanis formats a la biosfera i als oceans serien, respectivament, més vells o més joves que la mateixa atmosfera. La magnitud del fraccionament isotòpic és proporcional a la diferència de massa dels isòtops que hi són implicats. Com que el 12C i el 13C són isòtops estables, la seva relació isotòpica és permanent. Si es mesura mitjançant espectrometria de masses l’abundància isòtopica del 13C amb relació al 12C, es pot calcular la magnitud del fraccionament isotòpic del 14C, que és el doble del corresponent al 13C, i corregir d’aquesta manera l’efecte que el fraccionament isotòpic causa sobre l’edat.


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

203

L’abundància isotòpica de 13C d’un material (δ13C) s’expressa com la desviació relativa del contingut de 13C d’aquest respecte a un patró, és a dir, (13C/12C)m – (13C/12C)p δ C = 1000 x ——————————— (13C/12C)p 13

on (13C/12C ) representen les respectives relacions atòmiques en el material (m) i en el patró (p). El contingut de 14C d’un material corregit per l’efecte del fraccionament isotòpic, Drc, es calcula aplicant la senzilla equació següent 1 – 2 (25 – δ13C) Drc = Dr x ———————— 1000

2.1.2. L’efecte compartiment Abans s’ha vist que el carboni contínuament es transfereix d’uns compartiments als altres i que cada compartiment està caracteritzat pel seu període de residència. Els diferents períodes de residència del carboni en els distints compartiments poden originar diferències en el contingut específic de 14C d’equilibri en cada compartiment. Plantejant balanços de carboni i radiocarboni per a cadascun dels compartiments que integren el DBC es dedueix una equació que expressa la relació del contingut específic de radiocarboni entre l’atmosfera i els altres compartiments en funció del període de residència: TB DA —— = 1 + —— ln2 DB T1/2 Aquesta equació mostra que com més petit sigui el període de residència del carboni en un compartiment en relació amb el període de semidesintegració del radiocarboni, més pròxim és el seu contingut específic de radiocarboni al de l’atmosfera. Els períodes de residència dels distints compartiments són els següents: Biosfera terrestre Humus Hidrosfera

20 anys 30 anys 1.570 anys

Aplicant aquests valors a l’equació deduïda anteriorment s’arriba als resultats següents:


204

JOAN S. MESTRES I TORRES

Figura 2. Variació del paràmetre ∆14C que demostra la variació del contingut inicial de radiocarboni en el transcurs del temps (Stuiver et al., 1986; p. 984). Sobre l’eix d’ordenades es representa el paràmetre ∆14C.

és a dir,

DA/DB DA/DH DA/DOc

= = =

1,002 1,004 1,190

DA ≈ DB ≈ DH > DOc

Aquesta conclusió pot interpretar-se de la manera següent: a causa dels curts períodes de residència del carboni a la biosfera i a l’humus, el contingut específic de radiocarboni en aquests medis és pràcticament idèntic al de l’atmosfera; tanmateix, el llarg període de residència del carboni en la massa oceànica origina un contingut específic de radiocarboni deficitari respecte als altres compartiments.


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

205

2.1.3. Contravencions a la segona hipòtesi Respecte de la segona hipòtesi que el contingut de radiocarboni a tot el DBC s’ha mantingut constant en el transcurs del temps, s’han trobat evidències experimentals que hi ha hagut fluctuacions del contingut de radiocarboni. Aquestes evidències les ha proporcionades la dendrocronologia: els arbres que viuen en regions temperades experimenten cada primavera un procés de creixement i produeixen una nova capa de cel·lulosa que es manifesta en forma d’un anell concèntric superposat als anells produïts els anys anteriors; per aquest motiu, el contingut de radiocarboni de cadascun d’aquests anells és un fidel reflex del contingut de radiocarboni atmosfèric en aquell any i en els nous materials formats a partir del radiocarboni atmosfèric. L’estudi minuciós de successions d’anells d’arbres vius i fòssils proporciona un llarg registre cronològic de fusta d’edat exactament coneguda i la mesura del contingut actual de radiocarboni d’aquests anells permet calcular el seu contingut inicial amb la qual cosa s’ha pogut comprovar que aquest no és constant en el temps. Per a la realització d’aquest tipus d’estudi s’utilitza el paràmetre ∆14C definit de la manera següent: Drc(x) – D0 ∆ C = 1000 x —————— D0 14

on Drc(x) representa el contingut de radiocarboni inicial corregit pel fraccionament isotòpic corresponent a una edat x (x, conegut per dendrocronologia) i calculat a partir del contingut actual Drc aplicant la llei del decaïment radioactiu: Drc(x) = Drc eλx

Si s’obeís la segona hipòtesi, es compliria la condició següent i aleshores també es compliria

Dmc(x) = D0 ∆14C = 0

independentment del temps. La figura 2 mostra el resultat de l’estudi (Stuiver et al., 1986) i revela clarament que el paràmetre ∆14C fluctua en el transcurs del temps la qual cosa demostra que el contingut inicial de radiocarboni al DBC no s’ha mantingut constant en el temps. Poden distingir-se dos tipus de fluctuacions: unes de període curt que es manifesten en forma de pics superposats a altres fluctuacions de període llarg que es manifesten com ondulacions suaus de la corba.


206

JOAN S. MESTRES I TORRES

2.2. L’escala cronològica radiocarbònica S’ha pogut veure que la pràctica de la datació per radiocarboni exigeix l’adopció d’unes hipòtesis fonamentals que estan afectades d’unes desviacions que no sempre són corregibles. Consegüentment, les edats calculades mitjançant aquest mètode també estan afectades de desviacions respecte de les edats reals expressades en l’escala cronològica solar. L’única d’aquestes desviacions que és corregible en tota la seva extensió mitjançant l’espectrometria de masses és el fraccionament isotòpic. En conseqüència, la utilització del mètode de datació per radiocarboni, aplicant la correcció per fraccionament isotòpic, origina una escala cronològica convencional anomenada escala cronològica radiocarbònica que discrepa de l’escala cronològica solar. La datació per radiocarboni origina, doncs, la seva pròpia escala cronològica absoluta fruit de les hipòtesis que cal adoptar per fer el mètode practicable. L’equació que defineix l’escala cronològica radiocarbònica, tenint en compte la correcció de l’efecte del fraccionament isotòpic és, doncs D0 T1/2 R = —— · ln —— ln2 Drc on per denotar el caràcter convencional de la data radiocarbònica s’utilitza el símbol R en lloc del símbol t emprat anteriorment.3 En resum, el resultat d’una datació per radiocarboni és una magnitud cronomètrica anomenada data o edat radiocarbònica, la unitat en què s’expressen les dates radiocarbòniques es denomina “any BP” i l’origen de l’escala cronològica radiocarbònica és, per definició, l’any 1950 dC.

2.3. Característiques de l’escala cronològica radiocarbònica Conseqüència immediata de la relació que hi ha entre els continguts específics de radiocarboni dels diversos compartiments que integren el DBC DA ≈ DB ≈ DH > Doc

i de la primera hipòtesi fonamental, que considera un mateix contingut inicial de radiocarboni per a tots els compartiments, és a dir, 3. El valor de T1/2 utilitzat per al càlcul de la data radiocarbònica no és el valor actualment admès de 5.730 anys sinó el valor de 5.568 anys adoptat durant els primers temps de la datació per radiocarboni. Per tal d’evitar d’alterar el valor de les dates radiocarbòniques antigues s’ha acordat de mantenir aquest valor malgrat la seva incorrecció; tanmateix l’error que afecta el període de semidesintegració no té cap importància perquè és una contribució més al caràcter convencional de les dates radiocarbòniques.


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

207

D0, independent del compartiment, és la discordança entre les dates radiocarbòniques de materials contemporanis formats a l’atmosfera, a la biosfera i a l’humus i els formats en medi marí. Així, per a un conjunt de materials contemporanis formats en aquests quatre medis, és a dir, amb la mateixa edat expressada en l’escala cronològica solar es compleix la relació següent: RA ≈ RB ≈ RH < ROc

és a dir, la datació per radiocarboni proporciona un sistema de dates dual dependent de l’origen del material datat. L’excés d’edat radiocarbònica d’un material originat en un compartiment deficitari en radiocarboni respecte d’un material originari d’un altre compartiment on aquest defecte no existeixi s’anomena edat aparent del compartiment. L’edat aparent de materials originats a la hidrosfera oceànica referida a una data solar x, C(x), es calcula de la manera següent: C(x) = RMx – RTx

on els subíndexs M i R representen els materials d’origen marí i terrestre, respectivament, tots dos amb una edat x. Si l’edat aparent d’un compartiment fos constant en el temps i en l’espai, fóra possible la comparació de les dates radiocarbòniques de materials d’origen marí amb les dates radiocarbòniques de materials d’origen terrestre perquè l’edat aparent permetria el càlcul de la data radiocarbònica equivalent d’un material contemporani d’origen terrestre: RTx = RMx – C(x)

Aleshores, la subtracció de l’edat aparent a les dates radiocarbòniques dels materials d’origen marí permetria reduir els dos sistemes de dates radiocarbòniques a un de sol. Perquè l’edat aparent del medi marí fos constant, caldria admetre una proporcionalitat directa entre el seu contingut de radiocarboni i el de l’atmosfera. És indubtable que el contingut específic de radiocarboni dels oceans depèn del de l’atmosfera, perquè és d’aquesta d’on procedeix el radiocarboni de la hidrosfera, però no hi ha cap raó a priori que indueixi a acceptar la proporcionalitat i tampoc que no depengui de la situació geogràfica, ja que la hidrosfera, a causa de la seva grandària, és un compartiment amb una dinàmica molt complexa. Per aquest motiu, la utilització de l’edat aparent per corregir la data radiocarbònica dels materials originats als oceans ha de prendre’s com una primera aproximació. La taula I constitueix una il·lustració de la dependència de l’edat aparent de l’origen geogràfic.


208

JOAN S. MESTRES I TORRES

Taula I. Edat aparent de closques marines segons el seu origen geogràfic

3. LA MESURA DEL CONTINGUT DE RADIOCARBONI

S’ha vist que la datació per radiocarboni es basa en la utilització de l’equació següent que permet calcular les dates radiocarbòniques: T1/2 D0 R = —— · ln —— ln2 Drc

on D0 representa el contingut específic inicial de radiocarboni i Drc el contingut específic residual corregit per l’efecte del fraccionament isotòpic del material objecte de datació. El tipus de dependència que estableix aquesta equació fa que l’obtenció d’una data radiocarbònica requereixi el coneixement de la relació d’aquestes dues magnituds. La primera és constant i coneguda per definició i, per tant, a primera vista, sembla que només fóra necessària la mesura de la segona. Tota mesura experimental pot ésser subjecte d’errors sistemàtics i per aquest motiu, un error sistemàtic que afectés la mesura de Drc representaria un error en la data radiocarbònica. Tanmateix, si cada laboratori determinés per ell mateix el contingut inicial de radiocarboni en les mateixes condicions experimentals en què es determina el contingut residual, l’error sistemàtic que afectaria aquesta mesura fóra el mateix que el que afectaria la mesura del contingut residual. Així, com que els possibles errors sistemàtics afecten de la mateixa manera els dos membres de la relació, la probabilitat d’error que afecta la relació es minimitza. Tota datació per radiocarboni requereix, doncs, la mesura d’aquestes magnituds que són extraordinàriament petites i exigeixen, en conseqüència, mètodes de mesura extremament sensibles i l’aplicació d’una cura exquisida. La mesura del contingut específic inicial de radiocarboni D0 es fa determinant el contingut específic de radiocarboni d’una substància patró (àcid oxàlic) subministrada pel National Institute


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

209

of Standards and Technology (USA) que el laboratori de datació tracta i mesura de la mateixa manera que els materials objecte de datació. El nombre d’àtoms de 14C, pel fet de tractar-se d’entitats estàtiques, és difícil de mesurar i fins recentment no s’ha disposat de la tecnologia adequada per dur a terme tal mesura. Tanmateix, com que les partícules β emeses en el procés de desintegració del 14C estan dotades d’elevada energia, són més fàcilment detectables i, per consegüent, més fàcils de comptar. El nombre de partícules β emeses per unitat de temps s’anomena activitat i com que cada partícula β procedeix de la desintegració d’un nucli, l’activitat (A) és igual a la velocitat de desintegració, és a dir, dN A = – —— dt

Tenint en compte aquesta equivalència i la llei del decaïment radioactiu,

es dedueix

1 dN – — · —— = λ N dt A = λN

és a dir, que l’activitat és proporcional al nombre d’àtoms de radiocarboni. Si com a població de referència s’utilitza 1 g de carboni, aleshores l’activitat s’anomena activitat específica i es compleix: A = λD

és a dir, l’activitat específica és proporcional al contingut específic de radiocarboni. En conseqüència, la mesura de l’activitat específica del radiocarboni constitueix una mesura indirecta del seu contingut específic. Aquestes consideracions permeten classificar les tècniques de mesura del contingut de radiocarboni en tècniques directes, basades en la mesura del nombre d’àtoms de 14C, i en tècniques indirectes o radiomètriques basades en la mesura de la radioactivitat. Sigui quin sigui el mètode utilitzat per a la mesura del contingut de radiocarboni, cal tenir sempre en compte la presència d’un factor pertorbador: el fons. Per fons s’entén el valor obtingut mitjançant l’instrument de mesura quan es mesura una mostra exempta de radiocarboni en idèntiques condicions que les utilitzades per a la mesura de la mostra objecte de la datació. L’origen del fons és doble: el mateix instrument i la radiació ambiental. Tota mesura de radiocarboni és, doncs, constituïda per dos components additius: el fons i el component degut a la presèn-


210

JOAN S. MESTRES I TORRES

cia de radiocarboni que és el que realment interessa conèixer per al càlcul del contingut específic de radiocarboni. En una mesura del contingut de radiocarboni amb finalitat de datació, la contribució del fons en la magnitud del senyal és important ja que el contingut de radiocarboni és molt petit; per aquest motiu, el disseny d’un mètode exacte per a la mesura del contingut de radiocarboni ha de tendir a minimitzar el valor del fons i a mesurar-lo amb la major exactitud i precisió possibles. 3.1. Tècniques radiomètriques Quan s’utilitzen tècniques radiomètriques per a la mesura del contingut de radiocarboni, tenint en compte la proporcionalitat entre l’activitat específica i el contingut específic de radiocarboni, l’equació que permet el càlcul de l’edat radiocarbònica s’expressa de la manera següent: T1/2 A0 R = —— · ln —— ln2 Arc

on A0 i Arc representen, respectivament, l’activitat específica inicial i l’activitat específica residual corregida pel fraccionament isotòpic. La datació per radiocarboni mitjançant mètodes radiomètrics comporta, doncs, la mesura de l’activitat específica del patró d’activitat inicial i l’activitat específica residual del material objecte de datació. La mesura de l’activitat específica del carboni present a qualsevol material requereix l’aïllament del carboni en forma d’un compost químic estequiomètricament definit i amb una puresa química i radioquímica tan elevada com sigui possible. La puresa química és necessària per dos motius: primer, per poder conèixer amb exactitud la quantitat de carboni implicada en la mesura radiomètrica i poder així calcular exactament l’activitat específica, i en segon lloc, perquè la presència de substàncies estranyes podria provocar errors en el procés de mesura. La puresa radioquímica és necessària per evitar la interferència de radionúclids concomitants que serien mesurats conjuntament amb el radiocarboni. Un aspecte que cal tenir en compte en la mesura radiomètrica del contingut de radiocarboni és que les partícules β que emet són poc energètiques i que, per tant, tenen poc poder de penetració. Això exigeix, si es vol una detecció eficient, que el material sotmès a mesura estigui inclòs dintre del mateix volum sensible del detector i no que n’estigui separat, com és habitual en la mesura d’altres tipus de radioactivitat, per una finestra. D’aquesta manera s’elimina l’absorció i l’autoabsorció i s’augmenta l’eficiència de la detecció. Els estats físics del material sotmès a mesura que millor compleixen aquests requisits són el gasós i el líquid perquè permeten la detecció en medi homogeni i s’evita l’autoabsorció. En resum, la datació per radiocarboni mitjançant un tècnica radiomètrica exigeix la transfor-


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

Figura 3. Comptador proporcional A. Representació esquemàtica del detector (Taylor, 1987; p. 74). B. Representació esquemàtica del sistema de reducció del fons (Ibídem, p. 81).

211


212

JOAN S. MESTRES I TORRES

mació del carboni present en el material objecte de datació en un compost químicament definit, químicament i radioquímicament pur i que en les condicions de mesura es trobi en estat gasós o líquid. En l’actualitat es disposa de dos mètodes radiomètrics eficaços que compleixen aquests requisits: els mètodes basats en l’ús de comptadors proporcionals i els basats en l’ús de l’escintil·lació líquida. Els primers treballen en fase gasosa i els segons, en fase líquida. 3.1.1. Comptadors proporcionals La mesura de l’activitat del 14C amb un comptador proporcional consisteix a transformar el carboni en un compost gasós, generalment diòxid de carboni. El gas s’introdueix en un cilindre metàl·lic travessat axialment per un elèctrode (figura 3A) i entre l’elèctrode (ànode) i les parets (càtode) del cilindre s’aplica una diferència de potencial elèctric elevada amb la qual cosa s’origina un camp elèctric intens a l’interior del cilindre. Quan en el si del gas s’emet una partícula β, aquesta col·lideix amb les molècules del gas i a causa de l’elevada energia cinètica de què està dotada provoca la seva ionització. Els electrons creats per la ionització són accelerats pel camp elèctric i quan han adquirit prou energia cinètica provoquen, al seu torn, altres ionitzacions, els electrons de les quals repeteixen el mateix procés. L’emissió d’una partícula β provoca, doncs, en definitiva, una allau d’electrons que es precipiten sobre l’ànode i originen un impuls elèctric. Els impulsos elèctrics així produïts per cada una de les partícules β són amplificats i posteriorment comptats electrònicament i a través d’aquesta magnitud pot calcular-se l’activitat. Per disminuir el fons del comptador proporcional, aquest s’envolta d’un anell de comptadors de Geiger-Müller que operen en anticoincidència amb ell (figura 3B). D’aquesta manera, qualsevol radiació còsmica incident sobre el comptador proporcional, travessarà els comptadors exteriors i aleshores el circuit d’anticoincidència bloqueja el pas de l’impuls procedent del comptador proporcional i aquest no és comptat com una partícula β. El conjunt constituït pel comptador proporcional i l’anell de comptadors Geiger s’introdueix en l’interior d’un blindatge de plom per disminuir encara més la incidència de la radiació exterior. 3.1.2. Comptadors d’escintil·lació líquida La mesura de l’activitat per escintil·lació líquida consisteix a dissoldre la mostra l’activitat de la qual es vol mesurar en un líquid d’escintil·lació que constitueix el volum sensible del detector. El líquid d’escintil·lació consta d’un dissolvent aromàtic i d’un solut fluorescent i el mecanisme de funcionament és el següent: les molècules del dissolvent aromàtic absorbeixen l’energia cinètica de què estan dotades les partícules β, la difonen en el si de la solució i la transfereixen a les molècules del solut fluorescent, el qual, finalment, la transforma en energia lluminosa segons el seu espectre de fluorescència característic. Designant per X la molècula


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

213

Figura 4. Comptador d’escintil·lació líquida. A. Representació esquemàtica del funcionament del fotomultiplicador (Taylor, 1987; p.87). Els electrons produïts en el fotocàtode pels fotons procedents del líquid d’escintil·lació són conduïts al primer dínode on comença el procés de multiplicació. B. Representació esquemàtica de la disposició dels elements bàsics (Ibídem, p. 88).

del dissolvent aromàtic i per S la molècula del solut fluorescent, les etapes que constitueixen l’escintil·lació líquida poden resumir-se en les equacions següents: Excitació: Difusió: Transferència: Fluorescència:

nX X1* nX* nS*

+ + +

energia(β) X2 nS

nX* X1 nX nS

+ + +

X2* nS* ν nhν

Cada emissió d’una partícula β en el si de la solució escintil·ladora provoca, doncs, una allau de fotons que són detectats per un parell de fotomultiplicadors oposats que operen en coincidència, són transformats en impulsos elèctrics, amplificats i posteriorment comptats electrònicament (figura 4). Que el parell de foto-


214

JOAN S. MESTRES I TORRES

multiplicadors operi en coincidència significa que només són considerats i comptats aquells impulsos procedents d’ambdós fotomultiplicadors a la vegada amb la qual cosa es redueix considerablement el fons d’origen electrònic. L’escintil·lació líquida aplicada a la mesura de l’activitat del radiocarboni requereix, doncs, la transformació del carboni contingut pel material objecte de datació en un compost pur soluble en el líquid d’escintil·lació, o bé, per a més simplicitat, es transforma el carboni en el mateix dissolvent aromàtic del líquid d’escintil·lació al qual s’afegeix posteriorment el solut fluorescent. Com que de tots els dissolvents aromàtics, el més fàcil de sintetitzar és el benzè, el carboni del material objecte de datació es transforma en aquest compost químic. La mesura de l’activitat per escintil·lació líquida presenta alguns avantatges respecte dels comptadors proporcionals. Una és que el volum sensible del comptador, pel fet que es tracta d’una fase condensada, és molt més petit i, per tant, la seva protecció contra la radiació còsmica per disminuir el valor del fons, és més fàcil. Un altre avantatge addicional és la facilitat amb què la mesura de la mostra, del patró d’activitat inicial i el fons poden alternar-se automàticament, i d’aquesta manera s’aconsegueixen unes condicions de mesura quasi simultànies que eliminen l’efecte perniciós de les derives en l’eficiència i en el fons. Com desavantatges de l’escintil·lació líquid cal citar l’eficiència més petita de detecció i la complexitat més gran del procés químic previ a la mesura radiomètrica. 3.2. Mètodes directes La mesura del contingut de radiocarboni per mètodes radiomètrics implica la mesura de l’activitat i la mesura d’una activitat amb precisió suficient suposa esperar el temps necessari perquè es produeixi un nombre de desintegracions suficients per assolir la precisió adequada. La probabilitat de desintegració d’un nucli de 14C és molt petita, 1,21(10(4 per any; això significa que per poder comptar un nombre de desintegracions prou gran cal esperar un temps llarg de mesura i una quantitat notable de material (equivalent a 0,5-6 g de C). Els mètodes radiomètrics són mètodes passius en què no es pot fer altra cosa que esperar pacientment que els nuclis de 14C es vagin desintegrant. Les circumstàncies desfavorables de la mesura radiomètrica millorarien ostensiblement si en lloc de comptar els àtoms de 14C que es desintegren, es poguessin comptar els àtoms de 14C presents en el material. Aquestes consideracions es fan evidents amb un càlcul senzill: Contingut específic de radiocarboni del carboni modern: D ≈ 5 x 1010 àtoms 14C/g C Mostra que conté 20 mg de C:

N = 1 x 109 àtoms 14C λ = 2,3 x 10–10 min–1


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

Activitat corresponent:

A = λN = 0,23 dpm

Temps de mesura necessari per acumular 10.000 desintegracions i assolir una precisió de l’1%:

t

215

= 10.000/0,23 = 43.478min = 30dies

Davant la perspectiva de la datació de mostres petites, la disjuntiva és clara: o bé s’espera un llarg temps fins arribar a comptar un nombre prou gran de desintegracions per aconseguir una bona precisió, o bé es procedeix a la separació física dels àtoms de 14C i després de separats es compten. Tenint en compte que, encara que la mostra sigui petita, el nombre absolut d’àtoms de 14C és elevat, el compte dels àtoms pot dur-se a terme amb una bona precisió. La separació física dels àtoms de 14C es fa mitjançant espectrometria de masses després d’accelerar els àtoms a elevades velocitats; per aquest motiu, aquesta modalitat de la datació per radiocarboni es designa amb les sigles AMS (Accelerator Mass Spectrometry). La mesura del contingut de radiocarboni mitjançant AMS comprèn les etapes següents: 1. Ionització del carboni present en el material objecte de datació, prèviament transformat en grafit o diòxid de carboni. 2. Acceleració dels àtoms ionitzats a alta velocitat mitjançant un accelerador de partícules 3. Separació dels àtoms de 14C de la resta dels isòtops de carboni mitjançant un camp magnètic perpendicular a la trajectòria que desvia els diferents isòtops en un grau més petit com més gran és la seva massa (etapa d’espectrometria de masses). 4. Compte dels àtoms de 14C dotats d’elevada energia cinètica.

Per a la mesura directa del contingut de radiocarboni s’han fet servir dos tipus d’instruments: els ciclotrons i els acceleradors electrostàtics, però en l’actualitat els primers ja no s’utilitzen. Les etapes de què consta la mesura del contingut de radiocarboni mitjançant un accelerador electrostàtic són les següents (figura 5): 1. Es fa incidir un feix de ions Cs+ a alta velocitat sobre el carboni en forma de grafit o diòxid de carboni, amb la qual cosa es produeixen ions C–, juntament amb petites quantitats de ions CH– i CH2–. Aquests ions se sotmeten a acceleració aplicant una diferència de potencial d’uns 20 KV. Aquesta ionització té l’avantatge que no es produeixen ions de 14N, isòbars als de 14C, ja que els ions N– no són estables. 2. El feix de ions negatius se sotmet a l’acció d’un camp magnètic perpendicular a la seva trajectòria i es produeix una primera separació de ions en funció de la seva massa. El resultat és la separació d’un feix iònic de massa 14 que conté els ions següents: 14C–, 13CH– i 12CH2–. 3. El feix iònic de massa 14 se sotmet a l’acció d’una elevada diferencia de potencial creixent, de l’ordre de 1 MV, amb la qual cosa els ions adquireixen una alta velocitat. Els ions així accelerats es troben amb un núvol d’argó amb els àtoms del qual col·lideixen. L’efecte de la col·lisió és el fet de trencar els radicals iònics en


216

JOAN S. MESTRES I TORRES

Figura 5. Representació esquemàtica (Duplessy, Arnold, 1985; p. 464) d’un sistema de mesura del contingut de radiocarboni per espectrometria de masses amb accelerador (AMS). Els números fan referència a les etapes del procés de mesura descrites en el text.

els seus constituents C i H i es produeixen els ions positius 14C3+, 13C3+ i 12C3+. Els ions positius així produïts sofreixen una nova etapa d’acceleració sotmetent-los ara a una diferència de potencial decreixent d’1 MV. 4. El feix de ions positius se sotmet a un altre camp magnètic perpendicular a la seva trajectòria que separa els ions de 14C dels ions dels seus isòtops. 5. Finalment, el feix de ions de 14C penetra en una cambra de ionització on són detectats i comptats. L’avantatge més notori de la datació per radiocarboni mitjançant AMS davant els mètodes radiomètrics clàssics és que el temps de mesura necessari és molt més curt —1-2 hores, davant 1-2 dies— i que la quantitat de mostra requerida és unes 1000 vegades més petita —alguns mil·ligrams, davant d’alguns grams. Tanmateix, cal ser assenyat davant aquesta qualitat tan engrescadora ja que pot ser il·lusòria. En efecte, l’ús dels mètodes directes de mesura fa de la datació per radiocarboni un mètode virtualment no destructiu que permet la datació directa (no per associació) d’artefactes i possibilita la datació de quantitats mínimes de material, com ara un únic fragment de carbó o una única llavor carbonitzada. En aquestes cir-


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

217

cumstàncies, però, cal qüestionar-se la representativitat (vegeu apartat 5.3) del material de l’esdeveniment arqueològic que interessa datar, ja que quantitats tan petites de material poden haver arribat accidentalment al nivell o context arqueològic objecte de datació, mentre que quan la quantitat de material és notable, la probabilitat d’associació entre el material i l’esdeveniment arqueològic que hom pretén datar és molt més gran. 4. EXPRESSIÓ DE LES DATES RADIOCARBÒNIQUES

El decaïment radioactiu és un fenomen aleatori i encara que la llei del decaïment radioactiu predigui valors exactes, aquests només s’obtindrien experimentalment després d’infinites mesures. Així, davant d’una població inicial de N0 àtoms radioactius, després d’haver transcorregut un temps t, el nombre teòric d’àtoms residuals predit per la llei del decaïment radioactiu es calcula amb l’equació següent Nteor = N0 e-λt

Tanmateix, si es mesurés experimentalment diverses vegades aquesta magnitud, es trobaria una sèrie de valors Ni lleugerament diferents entre si i fluctuants a l’entorn de Nteor. La mitjana dels valors mesurats n

N = Σ Ni i=1

fóra una estimació del valor teòric predit per l’equació del decaïment molt més fiable que no pas la mesura obtinguda en cadascuna de les observacions, però només hi hauria una certesa absoluta que el valor estimat o experimental coincidís amb el valor teòric o veritable si es duguessin a terme infinites mesures, és a dir N Nteor quan

n ∞

Com que a la pràctica, fer un nombre de mesures infinit és impossible, tota mesura de radioactivitat està afectada d’una incertesa que és més petita com més gran sigui el nombre de mesures realitzades o el temps esmerçat en la mesura. La figura 6 mostra una constatació experimental en una mostra real de la naturalesa aleatòria de la desintegració radioactiva i exhibeix la distribució del nombre de desintegracions detectades en una sèrie d’observacions. Tota datació per radiocarboni es basa en la mesura del contingut inicial i el contingut residual de radiocarboni en el material objecte de datació que al seu torn requereixen la mesura del fons. Com que totes aquestes mesures estan afectades d’una incertesa, aquesta es transmet i s’acumula en la data radiocarbònica calculada a partir dels resultats primaris. Per aquest motiu, una data radiocarbònica expe-


218

JOAN S. MESTRES I TORRES

Figura 6. Desintegracions detectades per escintil·lació líquida en una mostra real que conté 14C en una sèrie d’observacions.

rimental no és més que una aproximació al veritable valor de la data radiocarbònica. La relació existent entre data experimental i data veritable és una distribució de probabilitat de Gauss centrada en el valor experimental de la data radiocarbònica. L’equació que descriu la distribució de probabilitat de Gauss associada a una data radiocarbònica és la següent: ϕ(RV) = dP/dRV = [ 1/σ σ (R) (2π π)1/2] x exp [ – (1/2) {(RV – R)/σ σ}2 ]

on R (constant, a l’equació) representa la data radiocarbònica experimental i Rv (variable aleatòria) representa el valor veritable de la data radiocarbònica. Aquesta equació permet calcular la probabilitat que la veritable data radiocarbònica es trobi en un interval de temps determinat expressat en l’escala cronològica radiocarbònica. La figura 7 mostra una distribució de Gauss associada a una data radiocarbònica R i el càlcul que la veritable data Rv es trobi en el segment de temps indicat que correspon a l’àrea subtendida entre la corba i les abscisses de l’extrem del segment de temps. Per definir completament una data radiocarbònica és necessari, doncs, definir la seva distribució de probabilitat de Gauss associada, la qual es defineix completament per mitjà de dos paràmetres:


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

219

Figura 7. Distribució de Gauss associada a la data radiocarbònica experimental R ± σ(R). La probabilitat que la veritable data radiocarbònica Rv es trobi en el segment indicat és igual a l’àrea ombrejada.

El valor mitjà: data radiocarbònica experimental La desviació típica

R σ(R)

Per aquest motiu una data radiocarbònica es representa mitjançant el format σ(R) on s’expliciten el dos paràmetres que defineixen la distribució de probaR±σ bilitat de Gauss associada. Com a resum i conclusió de tot això, s’ha de destacar que cal veure una data radiocarbònica no com un valor puntual, sinó com un interval continu de valors associats a una distribució de probabilitat de Gauss. El sentit que té la distribució de probabilitat de Gauss associada a una data radiocarbònica és que delimita un espai de temps caracteritzat pel fet que en qualsevol segment de temps inclòs en el seu interior hi ha una probabilitat no nul·la i calculable que contingui el veritable valor de la data radiocarbònica (figura 7). El valor experimental corresponent a una veritable data radiocarbònica pot ser, amb una probabilitat més gran o més petita, qualsevol dintre de l’espai de temps que delimita la distribució de probabilitat i la seva desviació típica depèn de les condicions experimentals en què s’hagi dut a terme la mesura. Això significa que una mateixa veritable data radiocarbònica pot tenir expressions diverses. Així, la veritable data radiocarbònica RV pot representar-se: R1 ± σ(R1) R2 ± σ(R2)


220

JOAN S. MESTRES I TORRES

La possibilitat de la multiplicitat de representacions d’una mateixa data radiocarbònica veritable origina dues qüestions diferents que només es plantejaran sense resoldre-les (la seva resolució ocuparia massa espai( però que els usuaris de dates radiocarbòniques han de conèixer:

Primera qüestió: Si es té un conjunt de dues o més dates radiocarbòniques, com pot saber-se si aquest conjunt de dates correspon a una mateixa data radiocarbònica veritable; és a dir, si aquest conjunt de dates representa un mateix moment cronològic o no. Si la resposta és afirmativa i es compleixen determinats requisits arqueològics el conjunt de les dates es pot substituir per la mitjana ponderada amb el consegüent benefici en la precisió que això suposa.

Segona qüestió: Si es tenen dues dates radiocarbòniques experimentals, quins requisits s’han de complir, perquè aquestes dates representin dos moments distints, és a dir, quina és la mínima diferència de temps que la datació per radiocarboni pot distingir. Aquesta qüestió respon a la necessitat d’avaluar el poder de resolució de la datació per radiocarboni. 5. MATERIALS APTES PER A LA DATACIÓ I VALIDESA DE LES DATES RADIOCARBÒNIQUES Tota data radiocarbònica, com tota mesura analítica, ha de complir una condició ineludible que és la seva validesa. La data radiocarbònica transcendeix al mateix material datat ja que se n’extreuen conclusions cronològiques que s’extrapolen a àmbits molt més extensos i per aquest motiu s’han de complir un conjunt de requisits d’ordres diferents. Així, quan un arqueòleg proporciona al laboratori una mostra de material carbonós per datar, no li interessa la data radiocarbònica del material sinó que li interessa la data del context arqueològic d’on procedeix el material objecte de la datació. Per aquests motius, per fornir una data radiocarbònica vàlida, els materials han de complir tres ordres de requisits: requisits quimicofísics que fan referència al material objecte de datació, requisits tècnics, relatius a la mesura del contingut de radiocarboni i requisits arqueològics. 5.1. Requisits d’ordre quimicofísic Perquè una data radiocarbònica pugui ser vàlida primer que res cal qüestionar-se la capacitat del material datat per produir una data radiocarbònica vàlida. Perquè un material pugui proporcionar una data radiocarbònica vàlida s’han de respectar dues condicions necessàries:


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

221

1. Compliment de la primera hipòtesi fonamental en què es basa la datació per radiocarboni: el contingut específic de radiocarboni és el mateix en tot el DBC. 2. Possibilitat d’una eliminació eficaç de la contaminació. S’ha vist que la segona hipòtesi és complida per l’atmosfera, la biosfera i l’humus i per tant els materials procedents d’aquests compartiments són, almenys teòricament, excel·lents materials per a la datació per radiocarboni. La hidrosfera presenta un contingut de radiocarboni més baix que el dels altres compartiments i per aquest motiu els materials que en procedeixen proporcionen dates més altes que els materials contemporanis originats als altres compartiments. Que la hidrosfera no compleixi la segona hipòtesi no vol dir que els materials que en procedeixin no puguin ser objecte de datació ja que per algunes finalitats l’edat aparent és intranscendent o poden proporcionar seqüències cronològiques regionals. Per corregir l’excés d’edat radiocarbònica que afecta els materials d’origen marí es pot fer servir l’edat aparent, amb les limitacions que ja s’han vist abans (Ap. 2.3) o bé cal recórrer al calibratge de les dates radiocarbòniques, amb les dificultats que això comporta i que es veuran més endavant (Ap. 6.1). La taula II mostra una relació de materials que poden ser objecte de datació per radiocarboni.

Taula II: Materials aptes per a la datació classificats en funció del seu origen

El morter constitueix un exemple excel·lent per il·lustrar la importància dels requisits que ha de complir un material per proporcionar una data radiocarbònica vàlida. En efecte, el procés de preparació del morter i el seu enduriment és el següent:


222

JOAN S. MESTRES I TORRES

Cocció de la pedra calcària: Hidratació de la calç: Enduriment:

CaCO3 CaO + CO2 CaO + H2O Ca(OH)2 Ca(OH)2 + CO2(atmosfera) CaCO3

Consegüentment, el contingut inicial de radiocarboni en el morter hauria de ser el mateix que el de l’atmosfera, però hi ha dos factors que s’oposen a aquesta equivalència:

1. Cocció imperfecta de la pedra calcària que deixa restes de carbonat càlcic original al conglomerant 2. Addició d’àrids que continguin materials calcaris

Aquests dos factors, junts o cadascun per separat, provoquen una disminució del contingut inicial de radiocarboni, és a dir, falla la primera condició. A més, la contaminació causada pel carbonat antic d’origen geològic no es pot eliminar per mitjans químics perquè és de la mateixa naturalesa química que el que s’ha format en el procés de l’enduriment, és a dir, falla la segona condició. En qualsevol cas, la data radiocarbònica procedent d’un morter pot estar afectada d’un error per excés i s’ha de considerar com un terminus post quem. Els materials biogènics formats en aigües continentals de regions calcàries tenen un contingut específic de radiocarboni deficitari a causa de la dissolució de les roques calcàries. En efecte, les aigües de pluja contenen diòxid de carboni i per aquest motiu exerceixen una acció dissolvent sobre la roca calcària, exempta ja de radiocarboni per la seva antiguitat, segons la reacció química següent: Ca12CO3(roques) + 14CO2(atmosfera) + H2O

Ca2+ + H12CO3- + H14CO3-

Les aigües que contenen la roca calcària dissolta continuen bescanviant diòxid de carboni amb l’atmosfera, segons l’equilibri químic següent: H12CO3- + 14CO2(atmosfera)

H14CO3- + 12CO2(atmosfera)

La primera reacció produeix un efecte empobridor del contingut de radiocarboni al 50% mentre que la segona exerceix un efecte enriquidor del contingut de radiocarboni en una proporció que depèn de les circumstàncies hidrogeològiques particulars. En definitiva, les aigües continentals de les regions calcàries contenen carboni en forma de diòxid de carboni i de ió hidrogencarbonat empobrit en radiocarboni i en conseqüència també la matèria orgànica procedent dels éssers vivents formats en aquest medi tindrà un contingut de radiocarboni deficitari i proporcionarà edats radiocarbòniques més altes. Es coneixen també materials biogènics terrestres que contravenen la segona hipòtesi fonamental de la datació per radiocarboni. Aquest és el cas de les closques de gastròpodes terrestres en què el carboni assimilat per a la síntesi del car-


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

223

bonat càlcic procedeix en part del sòl; per aquest motiu, el contingut inicial de radiocarboni és més baix i proporcionen dates radiocarbòniques també altes. 5.2. Requisits d’ordre tècnic Els requisits d’ordre tècnic que ha de respectar una data radiocarbònica són que compleixi les condicions d’exactitud i de precisió. Per exactitud d’una data radiocarbònica s’entén la bona correspondència entre la veritable data radiocarbònica del material datat i la data radiocarbònica trobada experimentalment pel laboratori de datació. L’exactitud d’una data radiocarbònica és competència del laboratori i depèn de tres factors: de la idoneïtat i la qualitat del procediment aplicat per eliminar la contaminació —l’elecció encertada del qual depèn de la informació subministrada per l’arqueòleg al laboratori—, de la bondat del procediment químic tendint a la mesura del contingut de radiocarboni i de la qualitat de la mateixa mesura del contingut de radiocarboni. La precisió fa referència a l’amplitud de l’espai de temps en què es pot trobar la veritable data radiocarbònica. Com més petita és la desviació típica, més estreta és la distribució de Gauss associada a una data radiocarbònica i, per tant, més precisa és la data. La precisió d’una data depèn de la quantitat de material de què es disposa, de l’antiguitat del material i del temps invertit en la mesura de l’activitat del radiocarboni. El grau de validesa d’una data radiocarbònica respecte de la seva precisió no és absolut sinó que depèn de la disponibilitat i la precisió d’altres dates referides a la mateixa entitat arqueològica. Així, la primera data radiocarbònica referida a un determinat fenomen arqueològic és valida encara que no sigui gaire precisa; una data no gaire precisa també és vàlida si les dates anàlogues tampoc no ho són, però no té gens de validesa si les dates anàlogues són molt més precises que ella. Com més precisa és una data radiocarbònica més ben definida queda la seva exactitud. En termes senzills, però bastant aproximats, pot afirmar-se que una data és exacta quan el seu veritable valor es troba dins de l’interval limitat per la distribució de probabilitat de Gauss, i és inexacta quan cau fora d’aquest interval. 5.3. Requisits d’ordre arqueològic El compliment dels requisits quimicofísics i tècnics són una condició necessària però no suficient per a la validesa d’una data radiocarbònica; s’ha de complir una altra condició necessària i és que la data radiocarbònica sigui representativa de l’esdeveniment o context arqueològic que es pretén datar. Per representativitat d’una data radiocarbònica s’entén la bona correspondència entre la data radiocarbònica del material datat i la data radiocarbònica del context o esdeveniment arqueològic que es pretén datar. La causa d’aquest requisit és el fet que, per la seva


224

JOAN S. MESTRES I TORRES

pròpia naturalesa, la datació per radiocarboni data la formació dels materials i no els esdeveniments arqueològics en què participen o els contextos on es troben aquests materials. D’això es dedueix que perquè una data radiocarbònica sigui representativa de l’esdeveniment que es pretén datar, el material datat ha de complir dues condicions necessàries: en primer lloc, que el material mateix o la seva presència en el context arqueològic ha de ser producte de l’activitat del grup humà que creà el context i, en segon lloc, que la seva formació sigui contemporània al context arqueològic. Aquestes dues condicions del material datat s’anomenaran associació i sincronia, respectivament, i juntes conformen la representativitat de la data radiocarbònica. L’associació no comporta necessàriament la sincronia ja que hi pot haver associació sense sincronia. Així, els elements constructius de fusta d’un edifici estan, evidentment, associats a l’edifici, però si la fusta fos reutilitzada, procedent d’una construcció més antiga, mancaria el requisit de la sincronia i la fusta no representaria l’esdeveniment arqueològic que fóra la construcció de l’edifici. Un altre exemple de manca de sincronia el constitueix la datació d’un artefacte d’os perfectament associat al seu context arqueològic, però elaborat sobre una peça d’os ja antiga en el moment de la seva talla; la data trobada correspondria al moment de la formació de l’os i no al moment de l’elaboració de l’artefacte que és la representativa del context. En general, el material objecte de datació té una edat més antiga que el moment en què es va dipositar i va quedar associat al context arqueològic que es pretén datar, és a dir, que els defectes de sincronia produeixen dates radiocarbòniques més altes. 6. EL CALIBRATGE DE LES DATES RADIOCARBÒNIQUES

La forma més natural d’expressar quantitativament el transcurs del temps és el calendari solar en què la unitat cronomètrica és el període de rotació de la terra al voltant del sol, és a dir, l’any solar, constituït pel cicle de les estacions i que segons l’origen d’escala adoptat origina les distintes escales cronològiques solars: l’escala aC/dC i l’escala BP4. La datació per radiocarboni, a causa de les hipòtesis adoptades, origina la seva pròpia escala cronològica, l’escala cronològica radiocarbònica que discrepa de l’escala cronològica solar. Amb la finalitat de poder correlacionar la cronologia històrica, expressada en dates solars, amb la cronologia radiocarbònica, expressada en dates radiocarbòniques, és necessari poder transformar les dates radiocarbòniques en dates solars. La transformació de les dates radiocarbòniques en dates solars s’anomena calibratge de les dates radiocarbòniques. Per poder realitzar un calibratge cal disposar d’una correlació empírica entre les dates solars i les seves dates radiocarbòniques corresponents. La representació gràfica de la correlació entre les dates solars i les corresponents dates radiocarbò4. L’escala cronològica solar BP té el seu origen en l’any 1950 dC i compta els anys en sentit retrògrad


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

225

niques s’anomena corba de calibratge. Aquesta correlació pot obtenir-se a través de la datació per radiocarboni de materials d’edat solar exactament coneguda i obtinguda per mètodes independents. Com que la datació per radiocarboni origina un sistema dual de dates: les dates de materials d’origen terrestre i les dates de material d’origen marí, serà també necessari disposar d’una corba de calibratge per a cada tipus de materials. S’han fet servir dues classes de materials per establir les corbes de calibratge: Cel·lulosa: L’edat solar de la fusta d’on s’extreu pot determinar-se per dendrocronologia Coralls: L’edat solar pot determinar-se mitjançant datació per U/Th 6.1. Les corbes de calibratge La corba de calibratge per a materials d’origen terrestre consta de tres trams: Tram 1950 dC - 7890 aC Obtingut de la datació per radiocarboni de cel·lulosa procedent de fusta l’edat solar de la qual es coneix per dendrocronologia. Mesures contrastades en arbres europeus i americans. Tram d’alta precisió i d’alta exactitud que garanteix la seva aplicabilitat a tot l’hemisferi nord. Tram 7890 aC - 9400 aC Obtingut de la datació per radiocarboni de cel·lulosa procedent de fusta l’edat solar de la qual es coneix per dendrocronologia. Tram d’alta precisió. Tram 9450 aC - 20000 aC Obtinguda de la datació per radiocarboni de coralls l’edat solar dels quals es coneix mitjançant la datació per U/Th. S’aplica una correcció de 400 anys BP a les dates radiocarbòniques per corregir l’edat aparent de la hidrosfera.

La corba de calibratge per a materials d’origen marí consta de dos trams:

Tram 1950 dC - 9400 aC Obtingut per càlcul aplicant el model matemàtic de transferència de radiocarboni des de l’atmosfera als oceans a les dates obtingudes per dendrocronologia. Tram 9400 aC - 20000 aC Obtinguda de la datació per radiocarboni de coralls l’edat solar dels quals es coneix mitjançant la datació per U/Th.

La corba de calibratge per a materials d’origen terrestre és universal i es pot utilitzar directament però la corba de calibratge per a materials d’origen marí s’ha


226

JOAN S. MESTRES I TORRES

Figura 8. Forma general de la corba de calibratge per a materials d’origen terrestre per als darrers 10.000 anys. L’eix d’abscisses representa l’escala cronològica solar BP (nota al peu 3). Al costat de la corba s’indiquen el nombre d’anys solars corresponents a cadascun dels deu primers mil·lennis de l’escala cronològica radiocarbònica.

d’ajustar empíricament a les condicions locals corresponents a la regió geogràfica d’on procedeix el material datat. 6.2. Característiques de les corbes de calibratge Les corbes de calibratge poden observar-se des de dos punts de vista: des d’un punt de vista global, és a dir per a llargs períodes de temps, i des d’un punt de vista restringit, per a períodes de temps curts. L’observació global revela les tendències generals de la corba de calibratge i les relacions entre l’escala cronològica radiocarbònica i l’escala cronològica solar. La figura 8 mostra, des d’un punt de vista global, la corba de calibratge per a materials d’origen terrestre per als darrers 10.000 anys; en ordenades es representa l’escala radiocarbònica i en abscisses, l’escala cronològica solar BP. Com a tret més característic es confirma que ambdues escales cronològiques no són equivalents, ja que si ho fossin, la correlació entre elles seria representada per la línia recta. Es pot veure també el nombre d’anys radiocarbònics que corresponen als diferents mil·lennis de l’escala radiocarbònica solar va variant.


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

227

Figura 9. Tram de la corba de calibratge (Pearson, Stuiver, 1993; p. 16) amb indicació de les dates solars relatives a la data radiocarbònica 5300 BP. Les dates solars relatives a una data radiocarbònica corresponen a les interseccions de la data radiocarbònica amb la corba de calibratge.

L’observació des d’un punt de vista restringit (figura 9) de la corba de calibratge mostra que aquesta corba està fortament estructurada ja que presenta pics i valls la qual cosa estableix una relació no unívoca entre l’escala cronològica radiocarbònica i l’escala cronològica solar, en el sentit que a cada data solar correspon una i només una data radiocarbònica, però que a cada data solar pot correspondre més d’una data radiocarbònica. La figura 9 mostra, com a exemple que a la data radiocarbònica 5300 BP li corresponen cinc dates solars. De l’observació de les corbes de calibratge es poden extreure les conclusions següents:

– L’escala cronològica radiocarbònica no és equivalent a l’escala cronològica solar – La unitat cronomètrica de l’escala cronològica radiocarbònica, l’any BP, unitat cronomètrica de l’escala cronològica radiocarbònica, no és equivalent a l’any solar i, a més, l’any BP no es manté constant en el transcurs del temps


228

JOAN S. MESTRES I TORRES

– No hi ha una correspondència unívoca entre l’escala cronològica radiocarbònica i l’escala cronològica solar: a cada data radiocarbònica pot correspondre més d’una data solar – També, pel fet de ser ambdues escales cronològiques diferents, és vivament desaconsellable la pràctica habitual de sostreure 1.950 anys a les dates radiocarbòniques amb la finalitat d’expressar-les en cronologia solar aC o dC. L’únic recurs vàlid per transformar una data radiocarbònica en una data solar és el seu calibratge. Per indicar que una data expressada en cronologia solar procedeix del calibratge d’una data radiocarbònica s’utilitza la notació “cal BC” o “cal AD” per al període de temps anterior o posterior al naixement de Crist, respectivament.

6.3. La pràctica del calibratge de les dates radiocarbòniques El calibratge d’una data radiocarbònica és un procés complex per tres motius:

– Pel caràcter no puntual sinó probabilístic de la data radiocarbònica, la qual cosa implica que la data calibrada tampoc no sigui puntual, sinó que vagi associada una distribució de probabilitat – Per la incertesa que afecta la mateixa corba de calibratge, ja que els seus punts són dates radiocarbòniques – Per la forma complexa de la corba de calibratge.

La distribució de probabilitat de la veritable data calibrada T s’obté substituint en l’expressió de la distribució de probabilitat de la veritable data radiocarbònica Rv σ(2π π)1/2] x exp[ –(1/2) x {(Rv – R)/σ σ}2 ] dP/dRv = φ(Rv) = [1/σ

aquesta variable per la funció empírica que correlaciona les dates radiocarbòniques amb les dates solars: R = f<T> σT(2π π)1/2] x exp[–(1/2)x{(f<T> – R)/σ σT}2] dP/dT = ψ (T) = [k/σ

on k és una constant de normalització i σT representa la desviació típica total que inclou la de la pròpia corba de calibratge. La distribució de probabilitat de la data calibrada és complexa a causa de la complexitat de la corba de calibratge R = f<T> que es manifesta per la seva manca de linealitat i el seu caràcter no unívoc: és una distribució de probabilitat multimodal i presenta tantes modes màximes com vegades es compleixi la condició f<T> – R = 0, és a dir, com interseccions


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

229

Figura 10. Tram de la corba de calibratge amb indicació sobre l’eix d’ordenades de la distribució gaussiana de probabilitat associada a la data radiocarbònica experimental 5300 ± 50 BP i sobre l’eix d’abscisses la distribució de probabilitat de la veritable data calibrada (van der Plicht, 1993). L’àrea més fosca indica la probabilitat que la veritable data calibrada es trobi dins l’interval de temps marcat.

presenti la corba de calibratge amb la data radiocarbònica. Per aquests motius la distribució de probabilitat de la data calibrada és una distribució de probabilitat no simètrica, és diferent i particular per a cada data radiocarbònica i no està associada a cap expressió matemàtica coneguda. Com a exemple, la figura 10 mostra un tram de la corba de calibratge, en ordenades la distribució de probabilitat de la veritable data radiocarbònica corresponent a la data radiocarbònica experimental 5300 ± 50 BP i en abscisses la distribució de probabilitat corresponent a la veritable data calibrada. Pot observar-s’hi el caràcter complex de la distribució de probabilitat de la data calibrada, el caràcter multimodal i la seva absoluta falta de simetria. Anàlogament a la distribució de probabilitat de la data radiocarbònica, la distribució de probabilitat de la data calibrada delimita un interval de temps en què existeix una probabilitat no nul·la i calculable que la veritable data radiocarbònica es trobi en qualsevol segment de temps inclòs en el seu interior. La figura 10 mostra el càlcul que la veritable data calibrada es trobi en el segment assenyalat.


230

JOAN S. MESTRES I TORRES

Figura 11. Distribució de probabilitat de la data calibrada corresponent a la data radiocarbònica experimental 5300 ± 50 BP (Stuiver, Reimer, 1993). Pot observar-se el caràcter complex de la distribució de probabilitat, el seu caràcter multimodal i les modes màximes corresponents a la intersecció de la data radiocarbònica amb la corba de calibratge

6.4. L’expressió de les dates calibrades Com que la distribució de probabilitat de les dades calibrades no respon a cap distribució de probabilitat coneguda associada a una expressió matemàtica i és particular i diferent per a cada data radiocarbònica no és possible l’expressió paramètrica com és el cas de les dates radiocarbòniques que s’expressen amb dos paràmetres: R i σ(R). A causa de la complexitat de la distribució de probabilitat, l’expressió més completa i precisa d’una data calibrada és la seva distribució de probabilitat i la corba de probabilitat acumulada. La distribució de probabilitat (figura 11) permet apreciar les modes i les regions de probabilitat més alta; la corba de probabilitat integral (figura 12) permet calcular fàcilment la probabilitat que la veritable data calibrada sigui més petita que un valor determinat. Les corbes de probabilitat acumulada permeten calcular fàcilment la probabilitat que la veritable data calibrada es trobi en un interval de temps determinat com la diferència de les ordenades corresponents als extrems de l’interval. Per aquest motiu, aquestes corbes són molt útils per contrastar hipòtesis cronològiques basades exclusivament en l’evidència arqueològica. Com a exemple de la utilitat i apli-


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

231

Figura 12. Corba de probabilitat acumulada corresponent a la data radiocarbònica experimental 5300 ( 50 BP (Stuiver, Reimer, 1993). Com a exemple del seu significat, es mostra que la probabilitat que la veritable data calibrada sigui anterior a l’any 4100 aC és del 60%.

cació de les corbes de probabilitat acumulada, se cita la data radiocarbònica UBAR-480: 2355 ± 30 BP (Mestres, 1997) corresponent al segon nivell ibèric de L’Esquerda (Les Masies de Roda de Ter, Osona): l’evidència arqueològica atribueix a aquest nivell a l’Ibèric Ple i en particular al segle IV aC; la corba de probabilitat acumulada (figura 13) confirma amb un nivell de confiança apreciable la hipòtesi arqueològica, ja que la probabilitat que la veritable data calibrada es trobi en el segle IV aC és del 80%. De vegades, la necessitat de tabulació de conjunts de dates calibrades exigeix una expressió numèrica senzilla de les dates calibrades. Aleshores, fent un símil amb l’expressió numèrica de les dates radiocarbòniques, es recorre a l’expressió dels intervals de temps que centrats en les modes de la distribució de probabilitat de la data calibrada sumen una probabilitat del 68,3% o bé del 95,4%. L’elecció d’aquests valors de probabilitat és arbitrària però es justifica per analogia amb les dates radiocarbòniques i són els mateixos valors de la probabilitat que la veritable data radiocarbònica caigui en els intervals que centrats en el valor experimental tinguin una amplada de dues o quatre desviacions típiques, respectivament. La manera de calcular aquests intervals és anar abaixant una recta paral·lela a l’eix d’abscisses fins que l’àrea subtendida per la corba i les abscisses dels punts d’in-


232

JOAN S. MESTRES I TORRES

Figura 13. Il·lustració del càlcul de la probabilitat que la veritable data calibrada corresponent a la data radiocarbònica experimental UBAR-480: 2325 ± 30 BP es trobi en el segle IV aC: 0,90 - 0,10 = 0.80 (80%).

Figura 14. Il·lustració del càlcul dels intervals de probabilitat del 68,3% i del 95,4% de la data calibrada corresponent a la data radiocarbònica experimental 4750 ± 50 BP. Els intervals designats per A sumen una probabilitat del 68,3% que la veritable data calibrada es trobi en un qualsevol d’ells. Anàlogament, els intervals designats per B sumen una probabilitat del 95,4% que la veritable data calibrada es trobi al seu interior.


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

233

tersecció siguin els valors indicats. D’aquesta manera es genera un únic interval o un conjunt d’intervals de temps en què la probabilitat que les probabilitats que la veritable data calibrada es trobi a dins suma el valor indicat (figura 14). El quadre I mostra un exemple d’expressió numèrica de la mateixa data radiocarbònica calibrada utilitzada a l’exemple del càlcul de la figura 14 amb indicació de les interseccions corresponents a les modes màximes de la distribució de probabilitat i dels intervals corresponents a cadascuna d’aquelles probabilitats amb la seva probabilitat associada. Quadre I. Representació numèrica d’una data calibrada

7. APLICACIONS DE LES DATES RADIOCARBÒNIQUES

El resultat d’una datació per radiocarboni, és a dir, la data radiocarbònica o la data calibrada corresponent, és una font d’informació cronològica que pot utilitzar-se de maneres distintes segons el coneixement que es tingui de l’entitat o context arqueològic a què fa referència la data. Si l’entitat arqueològica és identificable, la data radiocarbònica s’integra en l’inventari constituït per les altres dates referides a la mateixa entitat arqueològica i, posteriorment, l’anàlisi d’aquest inventari permetrà estimar la duració de la vigència de l’entitat arqueològica en el passat prehistòric i la seva situació dins del marc cronològic, és a dir, permetrà estimar el seu període de vigència. En aquestes condicions les dates radiocarbòniques s’utilitzen amb una finalitat inductiva. Si pel contrari, l’entitat arqueològica és desconeguda o no se li pot atribuir una adscripció cronocultural per mitjans exclusivament arqueològics, la seva data radiocarbònica pot comparar-se amb les dates radiocarbòniques ja existents del re-


234

JOAN S. MESTRES I TORRES

gistre arqueològic o històric general i inferir així la seva atribució cronocultural o bé establir relacions de sincronia o diacronia amb altres entitats arqueològiques conegudes. En aquestes circumstàncies, la data radiocarbònica s’utilitza amb una finalitat deductiva. La forma més immediata d’utilitzar una data radiocarbònica és la deductiva, però convé observar que la utilització deductiva d’una data radiocarbònica exigeix una anàlisi inductiva prèvia, almenys implícita, dels inventaris de dates radiocarbòniques de què ja es disposa. 7.1. Períodes de vigència La inferència del període de vigència d’una entitat arqueològica, a través de l’inventari de les dates radiocarbòniques pot fer-se d’una manera estadísticament rigorosa mitjançant l’anàlisi probabilística del conjunt de les dates radiocarbòniques que integren l’inventari. Des del punt de vista arqueològic, s’entén per període de vigència d’una entitat arqueològica amb una duració intrínseca l’interval de temps associat al seu registre arqueològic. Si aquest és susceptible de datació per radiocarboni, pot obtenir-se un conjunt de dates radiocarbòniques relacionades entre si per la seva representativitat de l’entitat arqueològica. Des del punt de vista estadístic, s’entén per període de vigència d’una entitat arqueològica el període de temps caracteritzat pel fet que en qualsevol segment temporal inclòs al seu interior hi ha una probabilitat no nul·la i calculable que contingui almenys una de les veritables dates radiocarbòniques o solars. Per al càlcul del període de vigència, cal tenir en compte que un conjunt de n dates radiocarbòniques Ri ± σ(Ri) és en realitat un conjunt de distribucions de probabilitat φi(R) de les veritables dates radiocarbòniques al voltant dels respectius valors experimentals. Aleshores, la probabilitat dpi que la veritable data radiocarbònica i es trobi en segment de temps limitat per R i R+dR és dpi = φi(R)dR

i la probabilitat dP que una qualsevol del conjunt de les veritables dates es trobi en el mateix segment de temps és dP = Σpi = (1/n) Σφi(R)dR i

i

Anàlogament, la probabilitat dP que una qualsevol de les veritables dades calibrades es trobi en un segment de temps limitat per T i T+dT és dP = Σpi = (1/n) Σψi(T)dT i

i

Definit d’aquesta manera, el període de vigència equival a una distribució


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

235

de probabilitat expressada en l’escala cronològica radiocarbònica o bé en l’escala cronològica solar i la relació existent entre les dates que integren l’inventari i el període de vigència és la següent: Escala cronològica radiocarbònica: Escala cronològica solar:

dP/dR = φ(R) = (1/n) Σ φi(R) i

dP/dT = Ψ(T) = (1/n) Σ ψi(T) i

Per a l’establiment del període de vigència poden utilitzar-se tant les dates radiocarbòniques com les dates calibrades i cadascuna d’aquestes presenta avantatges i inconvenients. Així, utilitzant les dates radiocarbòniques s’obtenen els períodes de vigència expressats en l’escala cronològica radiocarbònica, però es té l’avantatge de la facilitat de l’anàlisi inductiva a causa de la relativa senzillesa de l’expressió de les dates radiocarbòniques en comparació amb les dates calibrades. La utilització de les dates calibrades presenta l’avantatge que s’obté el període de vigència expressat en l’escala cronològica solar, però té l’inconvenient que dificulta l’anàlisi inductiva a causa de la complexitat de l’expressió de les dates calibrades. Com a exemple d’una aplicació inductiva de les dates radiocarbòniques es mostra l’establiment de la vigència dels períodes cronoculturals Pretalaiòtic i Talaiòtic a l’illa de Menorca. L’inventari de dates radiocarbòniques referides a aquesta illa i inequívocament atribuïdes per mitjans exclusivament arqueològics al període pretalaiòtic i al període talaiòtic permeten calcular les distribucions de probabilitat associades a aquests períodes cronoculturals presentats a les figures 13 i 14. Tot i que el període de vigència així definit és un concepte precís, els límits del període de vigència no ho són tant perquè la seva distribució de probabilitat associada tendeix a 0 asimptòticament. Per tal de determinar els extrems es determina un interval de temps que, centrat en la mediana de la distribució, tingui una probabilitat determinada de contenir qualsevol de les dates (radiocarbòniques o calibrades) veritables. Les figures 15 i 16 mostren les corbes integrals de probabilitat que permeten calcular els límits dels períodes de vigència amb una probabilitat determinada i la taula IV indica les expressions numèriques d’aquests períodes de vigència.

Taula IV. Expressió numèrica de períodes de vigència: vigència del període pretalaiòtic i talaiòtic menorquí amb un nivell de confiança del 95%

Com a exemple d’aplicació deductiva de les dates radiocarbòniques es mostra l’a-


236

JOAN S. MESTRES I TORRES

Figura 15. Distribució de probabilitat, en l’escala cronològica radiocarbònica, associada a la vigència dels períodes cronoculturals pretalaiòtic i talaiòtic.

Figura 16. Probabilitat acumulada, en l’escala cronològica radiocarbònica, corresponent a la vigència dels períodes cronoculturals pretalaiòtic i talaiòtic i càlcul dels períodes de vigència amb un nivell de confiança del 95%.


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

237

Figura 17. Distribució de probabilitat, en l’escala cronològica solar, associada a la vigència dels períodes cronoculturals pretalaiòtic i talaiòtic.

Figura 18. Probabilitat acumulada, en l’escala cronològica solar, corresponent a la vigència dels períodes cronoculturals pretalaiòtic i talaiòtic i càlcul del període de vigència amb un nivell de confiança del 95%.


238

JOAN S. MESTRES I TORRES

tribució dels períodes cronoculturals abans establerts a moments de la utilització d’un conjunt de navetes menorquines, la qual no fóra possible per mitjans exclusivament arqueològics basats en la tipologia. La taula V indica la data radiocarbònica de moments de la utilització de navetes i l’atribució del període cronocultural corresponent.

Taula V. Exemple d’anàlisi inductiva. Els períodes de vigència establerts anteriorment permeten l’adscripció cronocultural de moments d’utilització de les navetes

7.2. Períodes d’ocupació D’una manera similar poden estudiar-se els períodes d’ocupació d’assentaments o altres entitats territorials i aleshores, si es disposa d’un nombre suficient de dates, de la forma particular de la distribució de probabilitat poden extreure’s conclusions sobre les característiques de l’ocupació.


LA DATACIÓ PER RADIOCARBONI. UNA VISIÓ ACTUAL

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

239

ARNOLD, J.R.; LIBBY, W.F. (1949). “Age Determinations by Radiocarbon Content: Checks with Samples of Known Age”, Science 110, p. 678-680. DUPLESSY, J.C.; ARNOLD, M. (1985). “La mesure du carbone 14 en spectrométrie de masse par accélérateur. Premières applications”. A: ROTH, E.; POTY, B. [ed.] Méthodes de datation par le phénomènes nucléaires naturels. Applications. Ed. Masson. MESTRES, J.S. (1997). Informe del Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona MESTRES, J.S.; NICOLÀS, J.C. DE (1997). “Contribución de la datación por radiocarbono al establecimiento de la cronología de la prehistoria menorquina”. A: Actas del II Congreso Nacional de Arqueometria. Saragossa, 16-19 de setembre de 1997. (En premsa.) PLICHT, J. VAN DER (1993). “The Groningen Radiocarbon Calibration Program”. Radiocarbon 35(1), p. 1-23 PEARSON, G.W.; STUIVER, M. (1993). “High-Precision Bidecadal Calibration of the Radiocarbon Time-Scale, AD 1950-6000 BC”. Radiocarbon 35(1), p. 231237. STUIVER, M.; PEARSON, G.W.; BRAZIUNAS, T. (1986). “Radiocarbon age calibration of marine samples back to 9000 cal yr BP”. Radiocarbon 28(2B), p. 980-1021. STUIVER, M.; REIMER, P. (1993). “Extended 14C Data Base and Revised CALIB 3.0 14C Age Calibration Program”. Radiocarbon 35(1), p. 215-230. TAYLOR, R.E. (1987). “Radiocarbon Dating. An Archaeological Perspective”. Academic Press Inc. (London).


Els dinosaures dels Països Catalans JOSEP VICENÇ SANTAFÉ LLOPIS 1

Fins fa pocs anys, els dinosaures, no solament a Catalunya, sinó a tot l’Estat espanyol, no havien estat estudiats des d’un aspecte sistemàtic, llevat d’incursions esporàdiques a l’herpetologia dels grans rèptils que investigadors espanyols i estrangers havien fet en aquest camp. En aquest treball es presenta un estudi de síntesi, tant de restes directes com indirectes, d’aquests rèptils trobats als jaciments dels voltants de Morella (Castelló, Cretaci Inferior), els Serrans (Alt Túria, València, Juràssic superior – Cretaci Inferior) i Conca de Tremp (Lleida, Cretaci final). MORELLA Breu història Les primeres restes que es van trobar a la zona de Morella són deguts a Vilanova i Piera (1873) que localitzà diverses restes òssies a Utrillas (Terol) i Morella (Castelló). Foren identificats com a pertanyents al gènere Iguanodon. Posteriorment (1926, 1929), Royo i Gómez considerà que aquesta atribució era incorrecta i defensa la seva afinitat amb Trachodon. El 1918, el professor Beltran va exposar la trobada de “molars en fragments de mides diferents d’Iguanodon”. El mateix any, Royo i Gómez, en la sessió que fa la Reial Societat Espanyola d’Història Natural a Madrid, confirma que els materials trobats per Beltran pertanyen a Iguanodon. El 1920, el doctor Beltran informa de les troballes fetes a les rodalies de Benaixeve (València): “una vèrtebra i un queixal d’Iguanodon”. 1. Institut de Paleontologia Dr. Miquel Crusafont


242

JOSEP VICENÇ SANTAFÉ LLOPIS

En el XIV Congrés Internacional de Geologia que es va fer a Madrid el 1929, Royo i Gómez fa una exposició dels rèptils de talla gran trobats fins aquells moments en el terme municipal de Morella, en el que Hahne (1930) va anomenar Capes Roges. La fauna llevantina de dinosaures descoberta en aquell temps es componia d’un sauròpode, un ornitòpode i un teròpode. El 1970 comença un segon període en la història de les troballes de Morella. Durant una de les visites que es van fer a les Capes Roges, Santafé i Casanovas van trobar, a la Tejería del Beltrán, un cos de vèrtebra possiblement d’Iguanodon. Però ja en aquesta època (a partir de 1970), un afeccionat, veí de Morella, Francisco Yeste, redescobrí a les capes esmentades una sèrie de localitats fossilíferes, que obligaren les autoritats del municipi a posar-se en contacte amb l’Institut de Paleontologia de Sabadell. Es van fer diverses campanyes i el resultat final va ser la primera monografia que es fa a Espanya sobre restes de dinosaures publicada conjuntament per les Diputacions de Castelló i Barcelona el 1982, titulada: Geología y Paleontología (Dinosaurios) de las Capas Rojas de Morella (SANTAFÉ et al., 1982). Paleontologia sistemàtica Els diversos jaciments de les Capes Roges de Morella (Bedulià inferior) han proporcionat fins ara les següents formes de dinosaures: dos teròpodes (Coeluridae indet. i Megalosauridae indet.), un sauròpode (Brachiosarinae indet.), un ankilosaure (Nodosauridae indet.?) i un ornitòpode (Iguanodon bernissartensis. Van Beneden, 1881). Les úniques peces trobades que pertanyen al petit teròpode són una dent i un fragment de centre vertebral. La primera es va trobar a Mas Romeu. Es tracta d’una corona completa a la qual manca la rel. La dent està comprimida lateralment i es troba crenulada en tota la seva longitud. La segona peça és un fragment de centre que deu representar potser menys de la quarta part de la totalitat de la peça. Aquesta presenta una cara articular fortament excavada i la morfologia del fragment fa suposar que es tracta d’una vèrtebra dorsal. Pel que fa a Megalosauridae indet. solament s’han trobat una peça dentària i una falange unguial, les dues al jaciment del Beltran. La primera d’aquestes probablement devia ser una dent premaxil·lar o maxil·lar anterior. Com és habitual a les dents dels teròpodes hi ha una curvatura que marca la regió mesial de la dent. Tant anteriorment com posteriorment apareixen dues crestes amb crenulacions molt fines que semblen no arribar a la base de la corona. Hi ha també crestes secundàries i la cavitat polposa és molt gran. A causa de la irrellevància provada de la morfologia dentària dels carnosaures com a caràcter diagnòstic és difícil precisar la determinació de la forma de Morella encara que possiblement pugui associar-se al gènere Megalosaurus. La falange unguial podria pertànyer a un autòpode posterior ja que les falan-


ELS DINOSAURES DELS PAÏSOS CATALANS

243

ges anteriors presenten una curvatura molt més acusada. A partir de les proporcions de la regió proximal, en relació amb la longitud total és possible que pertanyi al segon o tercer dit. Les restes de sauròpode de Morella foren trobades al jaciment del Canteret. Està representat actualment per diverses vèrtebres, una làmina esternal, fragment de les dues cintures i sobretot peces estilopodials i zeugopodials. L’atribució d’aquesta fórmula a la subfamília Brachiosaurinae és indubtable i es basa especialment en la relació de longituds húmer – fèmur i gracilitat humeral. Possiblement els sauròpodes siguin el grup de dinosaures més conflictius des del punt de vista sistemàtic. Un dels factors limitants ha de ser precisat en la importància diagnòstica dels caràcters cranials. Lamentablement, ateses les seves característiques especials, el crani es troba rares vegades. Consideracions anàlogues poden fer-se per a la sèrie de vèrtebres cervicals i primeres dorsals. El possible Nodosauridae es troba representat molt pobrament: solament una falange unguial i una placa dermatoesquelètica trobades en el jaciment de Mas Romeu. La primera es caracteritza per una gran robustesa. El seu contorn general és triangular i tota la seva superfície presenta un aspecte rugós, la qual cosa, sens dubte, es correspon amb l’existència en vida d’un estoig corni de revestiment. La manca de criteris adequats ens impedeix proposar la situació topogràfica de la peça de Morella. La placa exoesquelètica és de contorn oval. La seva regió d’inserció és convexa, rugosa i fortament alveolada. La regió dorsal presenta igualment una zona esculpida, la qual cosa com en el cas de la peça anterior, ha d’indicar la presència en vida d’un revestiment de composició còrnia. La forma que ha proporcionat un nombre més gran de restes és l’ornitòpode abans esmentat i que fou trobat en els jaciments de Mas Romeu, Tejería Azuvi, Mas Macià Querol, Masia Eroles i Mas Guimerà. Aquestes restes inclouen peces cranials (quadrat, jugal, maxil·lar, dentari i peces dentàries aïllades), de l’esquelet axial (vèrtebres i costelles de diverses regions) i apendicular (components de les dues cintures i un fèmur). La morfologia general de l’iguanodòntid de Morella és la característica d’Iguanodon bernissartensis encara que s’han trobat certes diferències que indicarien potser un estatus subespecífic. Consideracions tafonòmiques Tots els jaciments de Morella han proporcionat sempre ossos desarticulats. De vegades peces de posició topogràfica propera i fins i tot articulades en vida, apareixen associades a escassos metres quadrats (per exemple l’escàpula i el coracoide d’Iguanodon, o els ossos apendiculars del sauròpode). Aquesta fase de desarticulació generalitzada de les peces morellanes es va poder dur a terme predominantment en mitjans subaeris o sota l’aigua. Si els cadàvers de dinosaures de Morella s’haguessin desarticulat fora de l’aigua, hauria d’haver


244

JOSEP VICENÇ SANTAFÉ LLOPIS

aparegut algun tipus d’alteració òssia que no ha estat observada a cap de les peces (fenòmens de descamació i alteració òssia deguda a la dessecació del teixit). D’altra banda, s’exclouen també altres tipus de factors com l’actuació de depredadors o carronyaires que haurien desarticulat els cadàvers exposats fora de l’aigua abans que l’acció dels factors ambientals exercissin les alteracions òssies que hem esmentat. Les peces de Morella no presenten cap tipus de marques de depredadors o carronyaires que, sens dubte existien tant en ambients predominantment terrestres (carnosaures i coelurosaures), com aquàtics (cocodrils). ELS SERRANS (ALT TÚRIA, VALÈNCIA) Introducció Des del 1966 es coneixia la presència de dinosaures en aquesta comarca: concretament, en l’any esmentat, A. F. Lapparent assenyalà els punts d’Alpont i Titagües com els llocs en els quals s’havien trobat restes de dinosaures. El 1988, i en companyia del que aleshores era el mestre del poble, Francisco Moreno, van recórrer diversos llocs i, d’acord amb la litologia es va veure la possibilitat de fer un seguit d’excavacions sistemàtiques de les restes que a continuació esmentem. Paleontologia Les primeres restes d’aquesta regió que s’estudiaren foren tres peces dentàries trobades pel senyor Francisco Moreno que ens les va facilitar per fer-ne l’estudi esmentat. Les peces van ser trobades en el Cretaci inferior, per sota la formació anomenada Calcàries d’Ares d’Alpont, en una sèrie formada per un conjunt d’intercalacions d’argiles, sorrenques i conglomerats en forma seqüencial. Les restes trobades són dues peces assignables a un sauròpode i una a un teròpode carnosaure. Si tenim en compte que en els sauròpodes hi ha, fonamentalment, dos tipus de dents, les unes robustes, verticals i espatulades, pròpies de Camarasaurus i d’altres membres de la família Camarasauridae, però també de les famílies Cetiosauridae i Brachiosauridae; i dents primes, inclinades, en forma d’estaca, que estan confinades a la part frontal de la mandíbula, característiques de Diplodocus i altres membres de la família Diplodocidae i també de Titanosauridae, observem que les dues primeres peces esmentades (CASANOVAS et al., 1993) tenen una forma espatulada i es discuteix la seva pertinença a les famílies Camarasauridae o Brachiosauridae, en tant que dues dents mandibulars, una de la dreta i una altra de l’esquerra, assignables a aquestes regions a causa de la presència d’una petita zona de desgast a la cara externa de cada peça, observable amb binocular, ja que White, el 1958, ja va indicar que les peces superiors es desgasten a la zona interna i les inferiors a l’externa.


ELS DINOSAURES DELS PAÏSOS CATALANS

245

Tot l’estudi ve condicionat per l’escassetat de treballs detallats comparatius de les dents dels sauròpodes. Aquestes dents canvien de forma d’una banda a l’altra de la mandíbula i segons MacIntosh, en una comunicació epistolar, moltes vegades les diferències en les peces dentàries d’una mateixa mandíbula són fins i tot més grans que entre dos gèneres distints. La peça assignable a un teròpode carnosaure de talla gran presenta una forta compressió transversal i segurament devia ocupar una posició topogràfica posterior. Després de les exploracions posteriors i amb l’ajut de Pablo Albir del poble de La Almeza (al terme d’Alpont) es van trobar les primeres restes espanyoles atribuïbles a dinosaures estegosaures. Aquests dinosaures es compten entre els més espectaculars. Eren quadrúpedes i vegetarians i es caracteritzaven per la presència de plaques i espines òssies damunt del cos. El seu cap era baix, allargat i de petites proporcions. Amb un coll curt, el cos es troba sostingut per membres robustos, de manera que les extremitats anteriors són més curtes i massisses que les posteriors. La primera resta trobada fou una espina caudal (CASANOVAS et al., 1995 a) de relativa longitud, secció oval i superfície inferior plana amb petites rugositats per inserir-se en la pell de l’animal. La naturalesa de l’expansió terminal i les seves rugositats semblen indicar que es tracta d’una espina caudal dreta corresponent a un animal adult. Posteriorment la localitat de Cerrito del Olmo, situada prop del poble de La Almeza ja esmentat, va proporcionar diverses restes d’estegosaures (CASANOVAS et al., 1995 b): vèrtebres cervicals, dorsals i caudals, com també costelles i un fragment d’isqui. Més tard Pablo Albir va trobar un fèmur. Les característiques morfològiques de les vèrtebres cervicals amb les costelles cervicals fusionades i la morfologia de la cara anterior (arrodonida) de les vèrtebres dorsals, el seu aspecte massís, amb centres més amples que llargs i pedicel·les de l’arc neural relativament curts ens han permès assignar aquestes restes a Dracenturus armatus. A aquests trets podem afegir la feble curvatura de la barra de l’isqui pròpia del gènere esmentat. Al mateix tàxon s’assignà el fèmur, que pertanyia clarament a un dinosaure estegosaure, com ho demostra la forma columnar de la seva diàfisi, l’escàs desenvolupament del seu quart trocànter, la seva cavitat medul·lar ben definida i la forma de la regió distal amb canal intercondili poc profund posteriorment i encara menys profund anteriorment (CASANOVAS et al., 1999). A la localitat de Losilla 1 (Ares d’Alpont) es van trobar altres restes d’estegosaures: vuit vèrtebres fragmentades que provenen de les regions cervical, dorsal i caudal d’un estegosaure de talla mitjana (CASANOVAS et al., 1995 c). A partir de la morfologia ja esmentada de les vèrtebres dorsals s’assignà també a Dracenturus. Després de 10 anys d’excavacions avui podem citar la presència a la localitat de Losilla d’un gran sauròpode encara en estudi que presenta característiques singulars. Està representat per 26 peces (cranials, axials i apendiculars), entre les quals cal destacar l’húmer, les dues plaques estenals i un conjunt de vèrtebres que pertanyen a totes les regions.


246

JOSEP VICENÇ SANTAFÉ LLOPIS

Làmina 1. Jaciment dels Nerets (Tremp, Lleida). Orthomerus sp. Figura 1. Fèmur dret. Norma posterior. Figura 2. Fragment distal de fèmur dret: Norma inferior. Norma anterior


ELS DINOSAURES DELS PAÏSOS CATALANS

Làmina 2. Jaciment dels Nerets (Tremp, Lleida). Orthomerus sp. 1 Vèrtebra caudal anterior: a) Norma anterior. b) Norma lateral esquerra. c) Norma posterior

247


248

JOSEP VICENÇ SANTAFÉ LLOPIS

CONCA DE TREMP (LLEIDA) Breu història L’existència de restes de dinosaures a la Conca de Tremp va ser notificada per primera vegada per Bartomeu Castell, veí de Tremp, qui el 1927 parla de la presència de grans ossos fòssils prop de la presa Tremp Talarn o presa de Sant Antoni. Possiblement es referia a les restes que encara es conserven a uns cent metres del mur de contenció de la presa, al marge esquerre, l’extracció de les quals és molt difícil ja que se sedimentaren juntament amb el material que les embolcalla. No solament fou Bartomeu Castell qui va notificar la presència de dinosaures a la Conca. El comte de Peñaflorida, que era el responsable dels sondejos per a la localització de jaciments de petroli, l’any 1940 denuncià també l’existència d’aquests rèptils concretament al terme de Suterranya. El 1953, el doctor W. Kühne de la Universitat de Berlín es va desplaçar a la Conca de Tremp per intentar de localitzar en els estrats secundaris de la zona, jaciments amb possibilitats de contenir micromamífers. Durant aquestes exploracions va trobar en el barranc d’Orcau, sota el castell del mateix nom, un grup de fragments ossis, més o menys rodats que el dugueren a descobrir el jaciment més conegut de la Conca: el del Barranc d’Orcau. Així van començar les excavacions a les quals, el 1956, es va unir el doctor E. Aguirre, en representació de l’Institut Lucas Mallada del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Madrid que participava també econòmicament en la prospecció de la Conca. En aquestes mateixes dates i juntament amb el doctor Aguirre va començar a treballar a la zona el desaparegut herpetòleg francès A. F. De Lapparent, que el 1956 va donar a conèixer algunes de les localitats que podrien contenir restes de dinosaures.. El 1958, el mateix autor francès va publicar una segona nota explicant la trobada d’ous de dinosaures en una nova localitat, prop de Basturs. Segons Lapparent aquest jaciment fou el desè descobert al món i, fins aquell moment, el tercer en importància. Des d’aleshores fins al 1984 la prospecció i l’excavació dels jaciments de la Conca de Tremp quedaren interrompudes. D’aquelles dates trobem solament una obra del professor Bataller qui el 1960 parla de les troballes anteriors i indica la presència, entre les restes, de dos sauròpodes (Titanosaurus i Hypselosaurus) i un ornitòpode (Rhabdodon). A partir de l’esmentat any de 1984, un equip de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell, juntament amb representants de les universitats autònomes de Bellaterra i Madrid, reemprengueren les excavacions que van durar fins al 1997 amb el descobriment d’ous de dinosaures al barranc de Faidella.


ELS DINOSAURES DELS PAÏSOS CATALANS

249

Paleontologia Restes directes En l’esmentada segona fase d’exploració i extracció de restes de dinosaures a la Conca de Tremp es treballà en primer lloc al jaciment dels Nerets situat en el terme de Vilamitjana, el qual proporcionà restes (un fèmur dret complet, un fragment distal de fèmur dret, tres vèrtebres caudals anteriors i tres centres de vèrtebres caudals força posteriors) d’hadrosaure. Els caràcters d’aquestes peces ens portaren a considerar-los de l’hadrosaure Orthomerus sp (CASANOVAS et al., 1985). (Làmines 1 i 2.) Altres restes trobades en aquest jaciment són: un cos de vèrtebra caudal anterior amb una petita resta de pedicel·le neural, i un cos de vèrtebra caudal de posició mitjana a posterior. Els dos exemplars foren assignats a Hypselosaurus sp. La primera resta esmentada és un cos de gran volum. És característica la seva forma procèlica amb un còndil molt desenvolupat i una enorme concavitat a la seva cara anterior. Crida l’atenció la forma aplatada del seu cos vertebral de secció el·líptica amb un diàmetre transvers equivalent a dues vegades la seva altura. A la seva part inferior és completament pla, però no pot apreciar-se si presentava o no superfícies articulars per a l’hemapófisi . No té costoides, però lateralment s’observen unes fractures que en semblen indicar la seva inserció. L’arc neural és baix i els pedicel·les neurals són molt amples, tant transversalment com longitudinalment (CASANOVAS et al., 1987). En excavacions posteriors es trobaren restes la fragmentació dels quals va impedir-ne l’assignació genèrica, de manera que s’ha d’atribuir a Titanosauridae indet. Els elements trobats són: fragment de cos vertebral dorsal, fragment d’húmer dret, fragment de fèmur dret i fragment diafisial atribuïble a una tíbia que potser podria ser del mateix individu. Entre les característiques més importants destaquen: el contorn posterior acuminat de la depressió pleurocèlica en el fragment de centre vertebral dorsal; l’estructura del cos vertebral en grans casetes, caràcter que es considera com sinapomorfia dels titanosaures; presència de crestes supracondilars posteriors en l’húmer i presència d’un quart trocànter d’escàs desenvolupament. Altres materials trobats en el jaciment dels Nerets són tres cossos vertebrals caudals de posició anterior atribuïbles a un Ornitòpode iguanodòntide de talla mitjana (CASANOVAS et al., 1995). En un dels primers treballs sobre la Conca de Tremp (CASANOVAS et al., 1987), exposàvem el fet que, després d’haver fet dues campanyes completes a l’esmentada Conca, les troballes no eren representatives d’un biòtop ecològicament estable: al costat de tres dinosaures herbívors no havíem trobat restes de cap depredador, solament un cocodril de gran talla. Poc temps després (CASANOVAS et al., 1988), en una nova exploració, aparegué la primera mostra de la presència de teròpodes a la Conca. Es tractava d’un radi esquerre de dimensions mitjanes. Aquesta troballa és molt interessant si tenim en compte l’escassetat de restes d’aquest


250

JOSEP VICENÇ SANTAFÉ LLOPIS

element fet que es posa de manifest en la literatura sobre dinosaures del Cretaci superior, en especial pel que fa referència a Europa. El radi dels Nerets devia formar part d’un animal bípede de talla mitjana a gran i d’extremitats anteriors curtes i esveltes. Solament es pot arribar a identificar-lo pel que fa a la família (Megalosauridae indet.). Devia ser una mica més petit que el carnívor americà Allosaurus fragilis, la longitud del qual era d’uns 12 metres i l’alçària de 4,5, segons els càlculs de Madsen. Del jaciment d’Orcau (terme d’Isona) s’obtingué un fragment proximal d’húmer esquerre atribuïble a Hypselosaurus sp. Aquesta localitat fou excavada per primera vegada pel paleontòleg alemany Kühne ajudat per alguns veïns de Suterranya. El 1985, l’equip de l’Institut de Paleontologia M. Crusafont de Sabadell descobrí el jaciment de Sant Romà d’Abella, prop del poble del mateix nom (municipi d’Isona). Els materials que englobaven les restes fòssils són sorres grises blavoses que formen el sostre de les sorrenques que, passant pel flanc esquerre del barranc de la Posa continuen cap al coll de Faidella i són tallades diverses vegades per la carretera d’Isona a Bóixols. En una primera excavació s’obtingué una vèrtebra cervical anterior quasi completa, un cos de vèrtebra dorsal, dos fragments de cos vertebral, un húmer quasi complet i un fragment proximal d’ulna esquerra. Les peces més característiques són la vèrtebra cervical anterior i l’húmer. La primera té el centre deformat i aixafat. Malgrat el desplaçament ventral del còndil es posa de manifest la seva forta epistocèlia. Nogensmenys, la part més sorprenent d’aquesta peça la constitueix l’arc neural que presenta un aspecte alar a causa de la forma i la posició de les postzigapòfisis. Quant a l’húmer, és una peça curta i robusta que presenta la corba sigmoïdal característica dels ornitòpodes. En una primera fase d’estudi, a causa de les característiques generals de les peces trobades i les diferències que aquestes presentaven respecte de l’iguanodòntid Rhabdodon, les vam assignar a aff. Rhabdodon sp, mentre esperàvem el fruit de properes excavacions (CASANOVAS et al., 1987). Una segona excavació, amb la trobada de noves restes ens va induir a crear el nou tàxon Pararhabdodon isonense (CASANOVAS et al., 1993). Posteriorment foren trobats fragments de dos maxil·lars, tres vèrtebres dorsals, un sacre, una vèrtebra caudal anterior, un fragment de costella i un fragment d’isqui, l’estudi dels caràcters dels quals va mostrar la inequívoca afinitat amb els hadrosaures. El conjunt de vèrtebres cervicals trobades (quatre) pertanyen a la zona anterior mitjana del coll. Els seus centres són fortament opistocèlics i no hi ha evidència d’espina neural com correspon a les vèrtebres cervicals dels hadrosaures, i també tenen processos postzigapofisials divergents, projectats fortament vers la zona caudal. El nou tàxon Pararhabdodon isonensis sembla diferenciar-se dels altres hadrosaures pel fet de tenir els processos postzigapofisials més allargats. De les tres vèrtebres dorsals conegudes, dues pertanyen a la zona anterior (el


ELS DINOSAURES DELS PAÏSOS CATALANS

251

seu centre és lleugerament epistocèlic) i la tercera estaria situada posteriorment (el seu centre és anfiplaticèlic). El sacre està format per vuit vèrtebres coossificades inclosa una darrera dorsal i una primera caudal. La singularitat de les restes trobades fa que considerem Pararhabdodon isonensis com el primer tàxon d’hadrosaure lambeosaure d’Europa. Aquest fet és particularment interessant ja que els lambeosaurins fins ara solament eren coneguts de l’oest de l’Amèrica del Nord i de l’est i el centre d’Àsia. Originalment, Pararhabdodon isonensis fou considerat com un iguanodòntid basal però aquest nou material ens indica que es tracta d’un membre primitiu del clades lambeosaurí. En una localitat pròxima a Sant Romà d’Abella es trobaren cossos de vèrtebres caudals, de posició anterior algunes i posterior d’altres, assignables a Hadrosauridae indet. Llindant amb la Conca de Tremp es troba la d’Àger, també del Cretaci superior. D’aquesta Conca destaca el jaciment de Fontllonga I que es troba a la carretera de Doll (Lleida) entre els pobles de Camarassa i la baronia de Sant Oïsme, a l’oest del poble de Fontllonga. En aquest jaciment es van descobrir tres vèrtebres caudals de dinosaure, de posició anterior, situades possiblement entre la cinquena i la desena vèrtebres caudals d’una cua de prop de quaranta vèrtebres, i un arc neural d’una vèrtebra caudal de posició posterior. Les característiques d’aquestes vèrtebres, clarament procèliques, les fan assignables a titanosaures, però a causa de la poca utilitat sistemàtica de les vèrtebres caudals i a la revisió necessària dels titanosaures europeus no podem assignar aquestes vèrtebres a cap gènere determinat (CASANOVAS et al., 1993). Restes indirectes El 1979, Carmen Llompart va donar a conèixer un jaciment de petjades de dinosaure en el Cretaci superior de la Conca d’Àger, i el 1984 LLOMPART et al. publiquen l’existència d’un nou jaciment d’icnites de dinosaure en el Cretaci superior de la Conca de Tremp, al costat del poble d’Orcau. El seu estudi va portar a considerar tres formes, les dues primeres de les quals s’anomenaren com Ornithopodeichnites magna, nou gen. nova sp., i Orcauichnites garumnienses nou gen. nova sp., i es va deixar la tercera forma sense atribució específica a causa del seu mal estat de conservació. Posteriorment es va descobrir un jaciment de gran extensió situat prop l’ermita de la Posa (municipi d’Isona), encara que el seu mal estat de conservació no n’ha permès un estudi detallat ni una classificació correcta. La trobada de noves restes indirectes (ous) ha posat de relleu la gran riquesa fossilífera de la Conca de Tremp. Són jaciments importants els del castell de Llordà que subministrà una niuada que es troba exposada al Museu d’Isona i, sobretot, els del jaciment recentment descobert (1997) en el barranc de Faidella, al terme d’Abella de la Conca, l’estudi del qual és en curs de publicació.


252

BIBLIOGRAFIA

JOSEP VICENÇ SANTAFÉ LLOPIS

BATALLER, J. R. (1960). “Los vertebrados del Cretácico español”. Not. y Com. Inst. Geol. y Min. de España. 60, p. 141-164. BELTRÁN, F. (1918). “Notas sobre una excursión a Morella con objeto de ver las pinturas rupestres y estudiar la geología de la comarca (formación Wealdense)”. Bol. R. Soc. Hist. Nat. 134. BELTRÁN, F. (1920). “Wealdiense de Morella y Benageber”. Bol. R. Soc. Hist. Nat. XX, p. 74. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V. (1993). Presencia de titanosáuridos (Dinosauria) en el Cretácico Superior de Fontllonga (Lleida, España). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 3, p. 67-80. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; ISIDRO, A. (1993). “Pararhabdodon isonense nvo. gen. nva. sp. (dinosauria). Estudio morfológico, radio-tomográfico y consideraciones biomecánicas”. Paleontologia i Evolució. 26-27, p. 121-131. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; PEREDA, X. (1995). “Nuevo material de estegosaurios en el Cretácico Inferior de Valencia (Aras de Alpuente, localidad de Losilla I)”. Paleontologia i Evolució. 28-29, p. 269-274. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; SANTISTEBAN, C. (1993). “First Dinosaur teeth from the Lower Cretaceous of Benicatazara (Aras de Alpuente, Valencia)”. Revue de Paleobiologie. Volum especial 7, p. 37-44. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; SANTISTEBAN, C. (1995). Dacentrurus armatus (Stegosauria, Dinosauria), en el Cretácico Inferior de la comarca de los Serranos (Valencia, España)”. Revista Española de Paleontología, 10 (2), 273283. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; SANZ, J. L. (1988). “La primera resta fòssil d’un teropode (Saurischia, Dinosauria) en el Cretaci Superior de la Conca de Tremp (Lleida, Espanya)”. Paleontologia i Evolució. 22, p. 77-81. CASANOVAS, M. L.; PEREDA, X.; SANTAFÉ, J. V.; WEISHAMPEL, D. B. (1999). “First Lambeosaurine Hadrosaurid from Europe: palaeogeographical implications”. Geological Magazine. 136: 205-211. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; PEREDA, X.; SANTISTEBAN, C. (1995). “Presencia, por primera vez en España, de Dinosaurios estegosaurios (Cretácico inferior de Aldea de Losilla, Valencia)”. Revista Española de Paleontología. 10 (1), 83-89. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; SANTISTEBAN, C.; PEREDA, X. (1999). “Estegosaurios (Dinosauria), del Jurásico superior – Cretácico inferior de los Serranos (Valencia, España). Revista Española de Paleontología (Homenaje al profesor J. Truyols). P. 57-63. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; SANZ, J. L..; BUSCALIONI, A. (1985). Orthomerus (Hadrosaurinae, Ornithopoda) del Cretácico superior de Els Nerets (Tremp, España). Paleontologia i Evolució. 19, p. 155-162. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; SANZ, J. L..; BUSCALIONI, A. (1987). “Ar-


ELS DINOSAURES DELS PAÏSOS CATALANS

253

cosaurios (Crocodilia, Dinosauria) del Cretácico superior de la Conca de Tremp (Lleida, España)”. A: SANZ, J. L. [ed.] Geología y paleontología (Arcosauria) de los yacimientos de Galve (Teruel, Cretácico inferior) y Tremp (Lérida, Cretácico superior). Estudios geológicos. Vol. Extr. Galve, Tremp, p. 95-110. CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.; SANZ, J. L.; POWELL, J. E. (1995)”Nuevos restos de dinosaurios (Titanosauria y Ornithopoda) en el Cretácico Superior de las Cuencas de Tremp y Dellà (Lleida, España). Estudios Geológicos. 51 (5-6), p. 277-283. HAHNE, C. (1930). “Investigación estratigráfica i tectónica en la provincia de Teruel, Castellón y Tarragona (Trad. Sanmiguel de la Cámara)”. Public. Alemanas sobre Geología Española. VII, p. 51-97. LAPPARENT, A. F. DE (1958). “Découverte d’un gisement d’oeufs de Dinosauriens dans le Crétace Superieur du bassin de Tremp(Province de Lérida, Espagne). C. R. Des Séances de l’Académie de Sciences. 247, p. 1879-1880. LAPPARENT, A. F. DE (1966). “Nouveaux gisements de Reptiles mesozoïques en Espagne”. Not. y Com. Inst. Geol. y Min. de España. 84, p. 103-110. LAPPARENT, A. F. DE; AGUIRRE, E. (1956). “Algunos yacimientos de Dinosaurios en el Cretácico superior de la Cuenca de Tremp”. Estudios Geológicos. XII, p. 377-382. LLOMPART, C.; CASANOVAS, M. L.; SANTAFÉ, J. V.(1984). “Un nuevo yacimiento de icnitas de dinosaurios en las facies garumienses de la Conca de Tremp (Lleida, España)”. Acta Geológica Hispánica. 19 (2), p. 143-147. ROYO Y GÓMEZ, J. (1918). Actas del Bol. R. Soc. Esp. Hist. Nat. XVIII, p. 133. ROYO Y GÓMEZ, J. (1926). “Los vertebrados del Cretácico español de facies Weáldica”. Bol. Soc. Inst. Geol. y Min. de España. XLVII, p. 171-176. SANTAFÉ, J. V.; CASANOVAS, M. L.; SANZ, J. L.; CALZADA, S. (1982). Geología y Paleontología (Dinosaurios de las Capas Rojas de Morella (Castellón, España). Publicaciones de la Diputación de Castellón; Barcelona, p. 1-169. VILANOVA Y PIERA, J. (1873). Restos de Iguanodon de Utrillas y Morella”. Act. R. Soc. Esp. Hist. Nat. II, p. 8. WHITE, T. E. (1958). “The braincase of Camarasaurus lentus (Marsh)”. Journal of Paleontology, 32 (3), p. 477-494.


El jaciment paleontològic de Cal Guardiola. Una finestra oberta al plistocè inferior de Catalunya. Contextualització geològica XAVIER BERÁSTEGUI1, JAUME CASANOVAS1 i SALVADOR MOYÀ2

INTRODUCCIÓ

Durant les obres d’excavació per a la fonamentació d’un edifici sociosanitari de la Mútua de Terrassa, es van posar al descobert nombroses restes paleontològiques, les més espectaculars de les quals consistien bàsicament en grans fragments vegetals i en ossos de grans mamífers, totes en un estat de conservació excepcional. Les primeres anàlisis ja van establir que l’edat d’aquells materials es trobava entre 1,2 i 0,8 milions d’anys (Plistocè inferior). L’extensió i la complexitat de la intervenció va fer necessària la col·laboració de diverses institucions i entitats. Per aquest motiu es va signar un conveni entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Terrassa, la Diputació de Barcelona, la Mútua de Terrassa i l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Atesa l’expectativa que el jaciment oferís informació sobre la presència més antiga de l’home a Catalunya, el conveni va preveure la participació d’un equip arqueològic de la Universitat Autònoma de Barcelona, mentre que els treballs paleontològics van ser coordinats per l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, de la Diputació de Barcelona. D’acord amb els pactes del conveni, l’Institut Cartogràfic de Catalunya es va fer càrrec dels treballs geològics necessaris per a la contextualització dels materials paleontològics descoberts. La Unitat de Geologia de l’Institut Cartogràfic de Catalunya du a terme els treballs geològics per a la realització del Mapa Geològic de Catalunya a escala 1:25.000. Aquest projecte inclou els estudis i la cartografia geològica a escala 1:10.000 de les zones amb més activitat humana del cinturó de Barcelona. 1. Institut Cartogràfic de Catalunya. Unitat de Geologia. 2. Institut de Paleontologia Dr. Miquel Crusafont.


256

XAVIER BERÁSTEGUI et al.

Des del punt de vista metodològic, al jaciment es van utilitzar les tècniques habituals en estudis estratigràfics i sedimentològics, i es van caracteritzar i topografiar totes les superfícies que limitaven els cossos sedimentaris i la posició de les restes fòssils dintre d’aquells. A una escala més petita, la cartografia geològica de detall (1:10.000 i 1:25.000; ICC, 1994-96; 1997; 1998) i diversos processaments de models digitals del terreny (DEM) de 15 metres de resolució elaborats a l’Institut Cartogràfic de Catalunya, van resultar d’una gran utilitat per determinar els trets morfològics del ventall al·luvial quaternari de Terrassa (CIRÉS et al., 1997; BERÁSTEGUI et al., 1997) i deduir-ne la funcionalitat en temps pretèrits. Els estudis geològics es van completar amb els resultats de les anàlisis multidisciplinàries paral·leles (palinològiques, F. Burjachs; de fitòlits, J. Juan, i paleoxil·lològiques, J.M. Postigo, C. Morla i F. G. Manzaneque). Actualment s’estan elaborant estudis de magnetoestratigrafia que poden acabar de donar una datació absoluta al conjunt sedimentari de Cal Guardiola. El resultat que es presenta és un model geològic dinàmic del jaciment, el qual s’integra en el context paleogeogràfic evolutiu a l’escala del ventall al·luvial de Terrassa, des de la configuració que tenia a l’inici del Plistocè fins a l’actual. SITUACIÓ DEPOSICIONAL

El jaciment de Cal Guardiola està situat geològicament a la depressió del Vallès (figura 1). En aquesta depressió, els dipòsits quaternaris més importants es localitzen al peu de la serralada Prelitoral, on formen ventalls al·luvials de dimensions quilomètriques, i associats a les lleres dels cursos fluvials, on constitueixen planes al·luvials i sistemes de terrasses esglaonades. Els sediments quaternaris estan encaixats en al·luvions d’edat miocena, els quals també s’organitzaven en sistemes de ventalls coalescents i planes al·luvials, en una disposició geomètrica força similar a la del Quaternari, encara que de dimensions molt més grans. Sediments pliocènics, consistents en successions terrígenes dipositades en ambients de tipus estuari, es troben limitats a afloraments puntuals localitzats a la vall del Llobregat i al pla de Barcelona (ALMERA, 1880, 1894 i 1900; CIVÍS, 1970; MAGNÉ, 1978; MARTINELL, 1985 i 1987). La cadena Prelitoral, que és l’àrea font dels al·luvions miocens i quaternaris, és el bloc septentrional d’una falla (falla del Vallès-Penedès) de direcció nord-est sud-oest i cabussament cap al sud-est, la qual separa geològicament la depressió del Vallès del marge meridional de la part catalana de la Conca de l’Ebre. La falla del Vallès ha actuat al llarg de la seva història geològica primer com una falla de salt en direcció durant el Paleogen i posteriorment, durant el Neogen, com una falla normal (SOLÉ SUGRANYES, 1979; JULIÀ I SANTANACH, 1980; GUIMERÀ, 1984; ANADÓN et al., 1985; BERÁSTEGUI et al., 1996). Aquests darrers moviments van produir l’aixecament relatiu del bloc inferior (la cadena Prelitoral) i l’enfonsament relatiu del bloc superior (la depressió del Vallès) de manera que la


EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAL GUARDIOLA

257

Figura 1. Situació del jaciment de Cal Guardiola en el context geològic de Catalunya.

xarxa de drenatge superficial va passar de ser cap a la Conca de l’Ebre a dirigirse cap a la nova fossa. Durant el Quaternari la falla del Vallès ha experimentat moviments quantitativament limitats (DE MAS, 1984) i la polaritat de la xarxa de drenatge superficial no ha sofert canvis radicals. Cartogràficament, la geometria de la falla del Vallès-Penedès dibuixa una sèrie de segments esglaonats que es van rellevant mitjançant rampes que es cabussen cap al sud-oest i transfereixen la deformació d’un segment a l’altre de la falla. Aquesta disposició cartogràfica, juntament amb l’estructura interna del bloc inferior, han estat interpretats com un tret


258

XAVIER BERÁSTEGUI et al.

Figura 2. El ventall al·luvial de Terrassa. Visualització en 3D a partir d’un model digital d’elevacions del terreny (DEM).

heretat de la geometria original de la falla paleògena de salt en direcció (BERÁSTEGUI et al., 1996). Internament, el bloc inferior de la falla del Vallès o cadena Prelitoral té una estructura tectònica consistent en una pila de làmines encavalcants que tenen vergència cap al nord-oest (part catalana de la depressió de l’Ebre), formades per materials paleozoics i granitoides. Aquestes làmines encavalcants es disposen al damunt de sediments triàsics i paleocens (FONTBOTÉ, 1954) els quals es troben involucrats en un altre sistema d’encavalcaments més antic (BERÁSTEGUI et al., 1996). Els dipòsits sedimentaris paleocens i eocens es disposen en discordança al damunt dels materials anteriors i arriben a fossilitzar les estructures (ANADÓN I COLOMBO, 1979; ANADÓN et al.,1979). Litològicament el Paleozoic consisteix en pissarres, fil·lites i esquists amb intercalacions de quarsites, amb diversos graus de metamorfisme, travessades per filons de quars, pegmatites i aplites; el Triàsic té la fàcies germànica típica del Sistema Mediterrani Català, el Paleocè és de fàcies garumniana i l’Eocè es troba representat bàsicament per bretxes carbonàtiques, conglomerats poligènics, gresos i lutites. Els sediments miocens de la depressió del Vallès són terrígens derivats de la meteorització dels materials que formen la cadena Prelitoral. Des del punt de


EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAL GUARDIOLA

259

vista litològic, són graves polimíctiques, sorres lítiques, arkoses i argiles, amb un grau relativament alt de compactació si se’ls compara amb els sediments quaternaris. Dibuixen un paleorelleu heretat de la seva geometria deposicional en ventalls al·luvials, el qual es troba actualment accentuat per la compactació diferencial dels sediments i per l’encaixament de la xarxa fluvial plioquaternària. Pel que fa a la composició litològica, els terrígens quaternaris no són gaire diferents dels miocens, atès que provenen de la mateixa àrea font i els processos de transport i deposició han estat molt semblants. Els dipòsits quaternaris de més extensió i potència són els ventalls al·luvials. Els més importants, com el ventall de Terrassa, estan associats a valls intramuntanyenques excavades a la cadena Prelitoral, les quals han actuat com a magatzems de sediment durant determinats períodes del Quaternari. L’estudi regional dels sediments quaternaris ha permès identificar sis episodis o estadis deposicionals d’ordre major, dels quals els quatre primers s’han atribuït al Plistocè i els dos darrers, a l’Holocè. Aquesta datació relativa s’ha fet a partir dels treballs clàssics (ALMERA, 1900; LLOPIS LLADÓ, 1942; SOLÉ SABARÍS, 1963 i 1968) per correlació amb les terrasses del Llobregat i del Besòs. Per aquesta raó, els conjunts de sediments que formen els ventalls i les planes al·luvials associades s’han ordenat cronològicament numerant-los del zero (els actuals) fins al cinc (els més antics) (ICC, 1994-96, 1997 i 1998). És interessant verificar que en altres zones de la Mediterrània els sediments al·luvials quaternaris també s’organitzen en sis estadis deposicionals d’ordre major (per exemple AMOROSI et al., 1995; NEMEC, POSTMA, 1993). En el context exposat fins ara, el jaciment de Cal Guardiola es localitza geològicament a la vertical de les zones intermèdies del ventall al·luvial quaternari de Terrassa, al voltant de 20 metres sota la superfície topogràfica actual. EL VENTALL AL·LUVIAL QUATERNARI DE TERRASSA

L’anomenat ventall quaternari de Terrassa consisteix de fet en una pila de ventalls al·luvials dipositats durant diverses èpoques del Quaternari per la riera de les Arenes i cursos menors procedents de la cadena Prelitoral. Cada ventall és format per diversos lòbuls. Les dimensions del ventall de Terrassa (figura 2) són 7,5 quilòmetres en sentit longitudinal, des de la zona apical localitzada a la sortida de l’estret de Matadepera fins a les zones més distals i 8 quilòmetres a la zona més ampla en sentit transversal. La cartografia geològica (ICC, 1997; figura 3) demostra que, en superfície, està format per un ventall d’edat equivalent a la de la terrassa QT-4 del Llobregat, en el qual es va encaixar posteriorment un altre ventall equivalent en edat a la de la terrassa QT-3 del mateix riu. A les seves parts més distals es va encaixar la terrassa QT-2 i, dintre seu i a les parts més proximals del ventall, les terrasses QT-1 i QT-0 o sediments de la llera actual. Els sediments de la vall intramuntanyosa del nord de Matadepera són majoritàriament de la terrassa QT-3


260

XAVIER BERÁSTEGUI et al.

Figura 3. Cartografia geològica del ventall de Terrassa (reproducció parcial del Mapa Geològic de Catalunya 1:25.000, full 392-2-2).

i col·luvions relacionats, en els quals es troben fortament encaixats els de les terrasses QT-1 i QT-0. Els sediments volumètricament més importants són els de QT-3, mentre que QT-2 es caracteritza per presentar una erosió molt profunda a la base i en canvi un desenvolupament areal més petit. Com a tret general, tots aquests sediments exhibeixen estructures internes que denoten majoritàriament un transport per tracció en un medi aquós més o menys diluït. Al sostre de cada cicle o terrassa solen desenvolupar-se sòls i/o crostes carbonàtiques, indicatives de l’abandonament de l’activitat de l’aparell sedimentari. El desenvolupament més important de sòls carbonàtics, conegut col·loquialment com “tricicle del pla de Barcelona”, és molt característic i es localitza al damunt dels sediments d’edat equivalent a QT-3, la qual cosa permet la correlació entre diferents dipòsits d’aquesta edat. Materials equivalents als del “tricicle” han estat reconeguts en una posició estratigràfica similar a les conques del Besòs i de la Tordera (per exemple, SOLÉ SABARÍS, 1963 i 1968) i de l’Anoia (ICC, 1997). Així mateix, desenvolupaments de sòls del mateix tipus, en una posició estratigràfica similar, han estat descrits en ventalls al·luvials de l’illa de Creta (NEMEC, POSTMA, 1993) i als ventalls al·luvials dels rius Idice, Reno i Savena de l’Emília-Romanya, Itàlia (AMOROSI et al. 1995).


EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAL GUARDIOLA

261

Figura 4. a) Secció geològica N-S, paral·lela al pendent deposicional i columnes estratigràfiques de l’excavació. En ratllat inclinat es representa el sòcol miocè (M). La resta de les lletres corresponen als cossos sedimentaris quaternaris individualitzats (vegeu text). S’observa la geometria lenticular dels cossos i les relacions verticals i laterals entre ells. b) Secció geològica E-W, perpendicular al pendent deposicional i columnes estratigràfiques de l’excavació. Els símbols tenen el mateix significat que a 4-a.

Estadi QT-5 Les excavacions del jaciment de Cal Guardiola, situat uns sis quilòmetres al sud de la zona apical del ventall més recent, van posar al descobert, per sota els al·luvions d’edat QT-4, uns sediments discordants per damunt dels miocens i encaixats en ells, que fossilitzen un paleorelleu molt vigorós, amb talussos naturals mesurats de fins a 70º. Aquests sediments, descrits en aflorament per Palet i Barba el 1895-96, consisteixen bàsicament (figura 4) en paquets o cossos sedimentaris de gruix proper a un metre, de geometria irregular més o menys lenticular en secció E-W (transversal a l’eix longitudinal del ventall) i més contínua en direc-


262

XAVIER BERÁSTEGUI et al.

ció N-S (longitudinal), amb les bases i els sostres ondulats, però sense grans scours o soscavaments (es troben “valls” molt laxes, de més d’un metre de fondària respecte de la cresta adjacent) sense estructura interna definida o clarament massius. Estan constituïts per graves majoritàriament anguloses, suportades per una matriu predominantment argilosa molt abundant, de tonalitats grisenques o marró clar. La mida dels clasts varia entre còdol (6-8 centímetres) i bloc (més de 60 centímetres) i es disposen aïllats o surant en la matriu. Aquests elements, quan són de materials paleozoics, són fragments angulosos i la resta, de materials mesozoics o paleogens, són ben arrodonits, fet que indica en aquest cas un reciclatge de còdols dels conglomerats de Sant Llorenç del Munt. Atesa la geometria de les superfícies que els limiten, el cabussament general dels cossos sedimentaris al sector excavat presenta variacions locals, tant en el valor com en la direcció (figura 4). Aquests cabussaments, atenent al context geològic regional, es considera que corresponen (o són molt pròxims) al pendent deposicional original. Els sediments descrits es caracteritzen pel fet que inclouen una gran quantitat de restes animals i vegetals, especialment concentrats en un cos (anomenat D2 o també M) de coloracions negroses, intercalat entre els anteriors, el qual, pel que fa a la composició litològica dels clasts, l’estructura interna, la geometria de les superfícies que el limiten i la potència no es diferencia dels altres que l’envolten. Al sostre del cos sedimentari D3 es troba un dipòsit de geometria lenticular i una potència màxima de 60 centímetres, anomenat “cos K”. Aquest cos de sediments, de tonalitats vermelloses, mostra una evolució vertical que comença amb argiles massives a la base i passa cap al sostre a llims i sorres de gra molt fi amb estructures de tracció de petita escala (ripple marks) i d’acreció lateral. La geometria en planta del cos K és meandriforme. Al sostre dels materials descrits es disposen dos cossos més de sediments anomenats respectivament, de baix a dalt, “cos vermell” i “cos gris”, de geometria tabular a l’escala de l’excavació. Al damunt del “cos gris” es van dipositar els sediments del ventall d’edat QT4. És important de remarcar que moltes d’aquestes observacions són coincidents amb les realitzades als talussos de les rieres de Sant Pere i Vallparadís per Domingo Palet i Barba durant els anys 1891 a 1894 (PALET I BARBA, 1893 i 1895/96; ALMERA, 1899). Ciclicitat A l’escala de l’excavació semblen poder-se establir tres cicles, cada un dels quals estaria format per una agrupació de cossos sedimentaris. El cicle inferior (I) està constituït pels cossos D1, D2, D3, a i b i cossos de tipus K, recolza directament damunt el Miocè; el cicle mitjà (II), constituït pels cossos D4, D5 i D6 es disposa per damunt el cicle anterior mitjançant una superfície erosiva i solapa el paleorelleu miocè cap a l’est. Finalment, el cicle superior (III), format pels cossos “vermell” i “gris”, presenta una disposició més extensa a l’escala de l’excavació i els cossos que el formen presenten una continuïtat molt més gran que els anteriors.


EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAL GUARDIOLA

263

El cos D2 Tal com s’ha dit, el cos D2 només es diferencia dels altres en què presenta unes coloracions entre el gris fosc o negre i en què inclou una quantitat de restes animals i vegetals en un estat de conservació excel·lent, molt superior als altres cossos. Les restes vegetals consisteixen en grans troncs d’arbres, llavors i pol·len. Encara que de moment no s’ha fet cap anàlisi estadística de la disposició dels troncs, l’orientació dels més llargs presenta una certa dispersió propera a N-S, similar a la d’alguns ossos llargs que es troben dispersos dins la matriu. La disposició d’algunes restes animals, en concret un esquelet d’un hipopòtam (prospecció número 55) gairebé sencer, amb els elements en connexió anatòmica i una part del cos dintre els materials de D2 i part del cap per damunt la superfície d’aquest cos sedimentari (figura 5); les estries que s’han observat en alguns ossos només a la part que sobresurt del nivell en el qual són inclosos, però no a la que es troba inclosa en aquell, i la gran quantitat de copròlits de carnívors carronyaires a la superfície superior del cos D2, són elements molt importants que cal tenir en consideració a l’hora d’interpretar l’ambient deposicional d’aquests materials. PALEONTOLOGIA

Com ja s’ha dit repetidament, el contingut paleontològic d’aquests sediments, tant en flora com en elements faunístics i el seu grau de conservació excepcional, especialment els inclosos en el cos D2, fan que el jaciment de Cal Guardiola sigui segurament el més complet de —si més no— l’occident europeu. La microfauna De cada un dels cossos sedimentaris que formen el jaciment de Cal Guardiola, durant la primera fase es van recollir mostres preliminars en una vintena de punts. Aquests punts es van centrar a les zones d’excavació conegudes com P.51, P.52, P.54, P.55, P.70, Rampa i Nucli II. Metodològicament, una mostra preliminar consisteix en cinc sacs amb vint quilos de mostra de sediment cada un. Aquestes mostres es renten amb garbells de malles de diferent llum, s’assequen dins de forns especials i posteriorment es trien amb lupa binocular. A partir d’aquestes mostres s’estableix quines són les unitats fèrtils quant a restes de micromamífers. Posteriorment es recullen grans quantitats de sediments dels nivells fossilífers i se sotmeten al mateix procés de rentatge i tria que les mostres preliminars (per exemple la unitat G de la rampa és especialment rica en restes de micromamífers i es va creure convenient recol·lectar un centenar de sacs de vint quilos de sediment). Durant la primera fase de les excavacions es va poder comprovar que a la sèrie sedimentària de Cal Guardiola existeixen tres cossos sedimentaris que conser-


264

XAVIER BERÁSTEGUI et al.

ven restes de micromamífers. Són les anomenades D2 o nivell negre, D3 i nivell gris (G) de la rampa. Durant l’execució de la segona fase, el mostreig havia de ser més selectiu i calia centrar-se en aquells punts on les característiques litològiques i paleontològiques fossin similars a les de les zones fèrtils detectades durant la primera fase. A l’inici de les tasques d’excavació de la segona fase, però, atesa la geometria lenticular dels cossos sedimentaris, no es tenia clara la correlació dels nivells excavats amb els identificats a la primera fase. Aquesta correlació ha estat definitiva una vegada obertes totes les zones d’excavació i els pous fets amb màquina excavadora. La fauna de micromamífers que ha aparegut fins ara inclou quatre gèneres de rosegadors, un insectívor i un lagomorf. Els rosegadors estan representats per múrids, arvicòlids i histrícids. Els múrids, grup que inclou rates i ratolins, presenta dues espècies d’Apodemus, una de mida gran que hem anomenat Apodemus sp A, i una de mida menor que de moment classifiquem com Apodemus sp B. Pel que fa als arvicòlids, el gènere Mimomys presenta dues espècies; una que encara no ha estat identificada (Mimomys sp) i Mimomys savini. Aquest darrer és l’antecessor directe de les actuals rates d’aigua (Arvicola sapidus) i probablement també tenia hàbits aquàtics. Mimomys savini és un indicador bioestratigràfic de la part superior del Plistocè inferior (Biharià superior) i a la península Ibèrica es troba també a la Gran Dolina d’Atapuerca i en diverses localitats de la conca de Guadix-Baza (Granada). El gènere Allophaiomys presenta tres espècies diferents; una d’elles no s’ha identificat encara (Allophaiomys sp); la segona és una forma molt pròxima a A. burgondiae i la tercera és l’espècie A. chalinei. El gènere Allophaiomys agrupa una sèrie de formes que són avantpassats de diverses espècies de talpons del gènere Microtus i, com ells, eren probablement formes excavadores. A. burgondiae és l’avantpassat immediat d’espècies de Microtus que es troben, per exemple, en els nivells baixos de la Gran Dolina d’Atapuerca. Un altre grup de rosegadors representat a Cal Guardiola és el dels glírids, amb una sola espècie: la rata cellarda (Eliomys quercinus). E. quercinus, que apareix a diversos jaciments del Plistocè inferior i mitjà de l’Europa central, és una espècie actualment estesa per tot Europa, Àsia occidental i el nord d’Àfrica i és representada per set subespècies. Finalment, pel que fa als rosegadors, s’han trobat també algunes restes durant les tasques d’excavació que pertanyen a un histrícid del gènere Hystrix però d’espècie encara no determinada. Els histrícids comprenen els porcs espins i actualment habiten el nord d’Àfrica. Les restes de lagomorfs (conills i llebres), són relativament abundats i pertanyen, com a mínim, a una espècie del gènere Oryctolagus. Les restes d’insectívors són, de moment, molt escasses. Únicament s’ha identificat una resta que pertany a un gènere no determinat de la família Soricidae. Els sorícids és el grup format per les musaranyes. La majoria de les mostres recollides durant la segona fase es troben actualment en procés de rentatge i tria.


EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAL GUARDIOLA

265

Figura 5. Detall de les restes d’un hipopòtam en connexió anatòmica. La graduació de la barra de l’escala és en centímetres.

Els grans vertebrats El jaciment de Cal Guardiola, ha donat fins ara quinze espècies de macromamífers, concretament sis artiodàctils, dos perissodàctils, un proboscidi, cinc carnívors i un primat. D’aquestes espècies, onze ja estaven identificades durant la primera fase. Les restes d’una espècie (Sus scrofa), recuperades durant la primera fase, no van ser, però, reconegudes correctament fins que van ser definitivament restaurades. Les restes de tres espècies més, que no havien aparegut durant la primera fase, van ser reconegudes i recuperades durant la segona fase de les excavacions. L’hipopòtam és l’element faunístic millor representat, amb restes d’adults i juvenils, alguns en connexió anatòmica parcial o en desconnexió, però en associació. Considerem que l’espècie que es troba a Cal Guardiola és la mateixa que actualment habita a Àfrica (Hippopotamus amphibius. Figura 5). Tot i continuar sent l’element numèricament més abundant, durant la segona fase d’excavació, proporcionalment ha estat menys abundant, de manera que les restes dels altres grans mamífers es troben més diversificades. La presència d’un nombre tan elevat de restes d’hipopòtam és indicatiu d’un règim climàtic temperat i zones amb una làmina important d’aigua.


266

XAVIER BERÁSTEGUI et al.

Els cèrvids són un grup d’artiodàctils que a Cal Guardiola presenten almenys dues espècies. D’una banda, apareix un cérvol gegant del grup dels megacerins, del gènere Megaceros. El segon cèrvid és una daina de gran mida, de l’espècie Dama clactoniana. Aquest animal representa el segon en abundància a l’associació faunística de Cal Guardiola. L’abundància de cèrvids implica necessàriament un paisatge boscós a les proximitats de Cal Guardiola fa un milió d’anys. Les restes de bòvids són molt poc abundants en el jaciment. El grup està representat per restes postcranials que de moment s’assignen a Bison sp i per una peça dentària, trobada durant la segona fase de les excavacions, que pertany al gènere Soergelia. L’espècie de Soergelia de Cal Guardiola és més moderna que la que s’ha trobat a Venta Micena (Granda) i seria més pròxima a la que es presenta al jaciment kàrstic de Cueva Victoria (Múrcia). Finalment, pel que fa als artiodàctils, s’ha trobat una peça que pertany a un suid, concretament a un porc (Sus scrofa). Aquesta resta representa la presència més antiga d’Europa pel que fa als porcs moderns. El grup dels proboscidis (els elefants) es troba representat pel gènere Archidiskodon (=Mammuthus), probablement de l’espècie meridionalis. Els perissodàctils estan representats per una espècie de cavall i una de rinoceront. El cavall és un Equus possiblement de l’espècie stenonis, mentre que el rinoceront s’ha assignat a Stephanorhinus sp Restes trobades durant la segona fase i altres que han estat restaurades en els darrers mesos, indiquen que a Cal Guardiola hi podria haver una segona espècie de cavall. Els carnívors millor representats són les hienes. Tot i que durant les tasques d’excavació de la primera fase les restes van ser escasses, durant la segona fase han aparegut en un nombre bastant més elevat, confirmant aquest tàxon com el carnívor més abundant. La hiena present al jaciment és la hiena gegant (Pachycrocuta brevirostris). A part dels ossos s’han conservat abundants copròlits que s’estan tractant per a anàlisis pol·líniques. Algunes restes recuperades durant la primera fase feien sospitar de la presència d’un úrsid, però no és fins la trobada de dues mandíbules senceres d’Ursus durant la segona fase, que no es confirma aquest tàxon. Els altres carnívors trobats al jaciment, són un gos salvatge (Canis etruscus), una guineu (Vulpes) i un linx (Lynx). Finalment, s’han trobat restes d’un primat cercopitècid de l’espècie Macaca silvana, forma de macaco que existeix actualment però que té un registre fòssil molt escàs al Plistocè inferior europeu. A part de la fauna de mamífers, tant durant els treballs d’excavació com durant els de rentatge i tria de sediments, s’han recuperat restes d’altres grups d’animals com aus, tortugues del gènere Testudo, petits rèptils encara no identificats i peixos osteïctis indeterminats. El futur estudi i la identificació taxonòmica d’aquests grups, pot aportar importants dades sobre l’ecosistema de Cal Guardiola durant el Plistocè inferior.


EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAL GUARDIOLA

267

Figura 6. Detall d’un tronc d’arbre. La fletxa assenyala el Nord (provinença de les aportacions). Es pot observar la textura del sediment, amb grans blocs surant dins d’una matriu lutítica molt abundant.

La flora Segons els informes palinològics preliminars (F. Burjacs, IJA-CSIC) només han donat resultats les mostres corresponents al “nivell M” (cos D2). Conclouen que:

a) les associacions que s’han determinat són pròpies d’un “paisatge vegetal molt obert, de tipus “sabana” però de caràcter mediterrani, amb domini de prats on es troben disseminats arbustos i pocs arbres”; b) que “el medi palustre (en el qual es van sedimentar originàriament els materials que formen el cos D2, on vivien plantes com la boga, el canyís i plantes aquàtiques) tendeix a madurar (reblir-se) i/o el clima presenta una tendència cap a un règim pluviomètric més accentuat (augment de l’estacionalitat, és a dir, una menor repartició de les pluges al llarg de l’any)”, i c) “el clima era temperat de tipus mediterrani.” Els estudis sobre la macroflora (C. MORLA i F. GÓMEZ, ETSI UPM) (figura 6) s’han centrat en l’anàlisi de 47 mostres de fustes trobades en els diferents pilotatges que posen al descobert el cos D2. Els informes conclouen que:

a) “El conjunt es troba format per espècies pròpies de comunitats riberenques,


268

XAVIER BERÁSTEGUI et al.

com pollancres, oms i freixes i d’arbres i arbustos propis de boscos mixtos de frondoses, com arços, castanyers, roures o corneres.” b) “El petit nombre de mostres analitzades respecte al nombre de mostres totals extretes i l’elevat nombre de tàxons identificats són reveladors d’una diversitat florística elevada.” c) “El conjunt florístic presenta notables similituds amb certs boscos presents actualment al nord-est peninsular.” d) “Les mostres analitzades procedents del pilotatge 70 (totes del cos D2) no denoten una diferenciació taxonòmica que pugui posar de manifest en principi etapes de sedimentació diferents o flores particulars per a cada un d’aquests nivells.” e) “[...] La presència de microorganismes a l’interior d’algunes d’aquestes fustes indica una clara exposició a processos aeròbics i agents microbians […].” CRONOLOGIA

Les dades cronològiques del jaciment de Cal Guardiola de què disposem actualment, es basen en les associacions faunístiques tant de macro com de micromamífers. Les primeres estimacions de les espècies de macromamífers presents al jaciment van indicar una edat d’entre -0,8 i -1,2 milions d’anys. A mesura que s’ha anat avançant en els estudis de l’associació de micromamífers, s’ha pogut delimitar cada vegada més l’edat del jaciment. Actualment es considera una edat molt pròxima al milió d’anys d’antiguitat, és a dir, ens situem a la part alta del Plistocè inferior. L’associació de micromamífers indica que el jaciment de Cal Guardiola és quelcom més antic que la Gran Dolina d’Atapuerca (Burgos) i que altres localitats com el Vallonet, a França. INTERPRETACIÓ SEDIMENTOLÒGICA

La geometria dels cossos sedimentaris i les seves dimensions, les relacions laterals i verticals entre ells mateixos i amb els sediments miocens; l’estructura interna (o més precisament, la seva absència); la composició litològica dels clasts i la seva disposició dintre la matriu; l’orientació preferent dels troncs i ossos llargs, pròxima o paral·lela a la direcció de màxima pendent; l’absència de capes amb estructura de turbidita o gradades; l’absència de sediments clarament laminats intercalats entre els cossos sedimentaris o en relació lateral amb ells; l’absència de bioturbació, així com el context sedimentari regional en el qual s’inclouen aquests materials, determinen que s’interpretin com sediments dipositats per fluxos d’alta densitat de tipus catastròfic (colades de fang o debris flow) en un ambient subaeri de ventall al·luvial. El nivell meandriforme de tonalitats vermelloses amb estructures tractives de petita escala (cos “K”) s’interpreta com el dipòsit d’un corrent subaeri que progressivament es dilueix i guanya capacitat tractiva, la qual decreix cap al sos-


EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAL GUARDIOLA

269

tre del cos (vegeu per exemple NEMEC I STEEL, 1984). El que ha quedat al descobert del cos N s’interpreta que correspon a una secció distal d’un cos sedimentari de dimensions més grans, la major part del qual se situaria més al nord. En aquest ambient deposicional, cada un dels cossos identificats, excepte l’N, hauria estat dipositat durant un únic esdeveniment hidrològic de caràcter catastròfic. La ciclicitat observada es pot atribuir a la pròpia evolució del sistema sedimentari en el temps. Cada cicle correspondria a un lòbul. D’aquesta manera, el límit entre els cicles I i II seria indicatiu de l’abandonament d’un lòbul causat per la pròpia geometria deposicional (cicles de compensació), o podria assenyalar un període de calma a l’aparell sedimentari; mentre que el cicle III podria ser indicatiu, a més a més, d’un canvi en els paràmetres hidràulics cap a fluxos quelcom més diluïts. Els ventalls al·luvials dominats per processos de debris flow són propis de zones àrides, semiàrides i temperades humides (vegeu per exemple, el recull de KOCHEL I JOHNSON, 1984). Discussió Si bé els processos deposicionals que es dedueixen de l’estudi sedimentològic són habituals en el tipus de clima que es dedueix dels estudis palinològic i de la macroflora, la part taxonòmica d’aquests estudis, juntament amb els resultats dels estudis paleontològics, indiquen clarament que els sediments que formen molts d’aquests cossos sedimentaris, i més especialment el cos D2, es van dipositar en un ambient d’aiguamolls que incloïa llacs d’una fondària i una superfície suficients per permetre el desenvolupament de formes de vida d’hàbits aquàtics i generar un ambient reductor al fons. Malgrat aquestes evidències, no s’ha trobat, però, cap indici en cap dels cossos sedimentaris estudiats, de cap estructura sedimentària que sigui indicativa d’una sedimentació en medis lacustres o d’aiguamolls, i sí, en canvi, d’una sedimentació en un ambient subaeri, mitjançant sistemes de transport i deposició propis d’esdeveniments hidrològics de tipus catastròfic. La sedimentació en un ambient de “fan delta” lacustre queda descartada per l’absència de capes amb estructures tractives i de geometries de progradació que poguessin ser indicatives d’un aparell de tipus “Gilbert”. La sedimentació en un ambient de ventall lacustre profund també ha de descartar-se, perquè no es troben indicis de sedimentació autòctona (si bé aquest fet es podria atribuir a l’escala de l’observació) i sobretot, perquè només un dels cossos (el D2) seria pròpiament lacustre, però aquest es troba intercalat entre altres cossos que, des del punt de vista sedimentològic, no presenten cap diferència amb ell. Per aquestes raons, s’interpreta que els sediments que formen el jaciment de Cal Guardiola es van dipositar inicialment en un lloc diferent d’aquell en què es troben a l’actualitat, al qual van ser transportats en forma de fluxos massius hiperconcentrats de comportament viscós generats durant esdeveniments hidrològics successius de tipus catastròfic.


270

XAVIER BERÁSTEGUI et al.

Característiques físiques dels llocs de sedimentació inicial i final El lloc de sedimentació inicial hauria de ser una zona morfològicament deprimida respecte dels seus voltants, a la qual arribessin cursos d’aigua petits però amb capacitat de transportar còdols i blocs arrodonits des dels conglomerats de Sant Llorenç del Munt i còdols de materials paleozoics de la cadena Prelitoral. Periòdicament, sediments dipositats prèviament en aquesta zona, devien ser transportats juntament amb la fauna i la flora autòctones vivents (recordem per exemple l’hipopòtam complet amb connexió anatòmica i els grans troncs del cos D2) i/o les seves restes (ossos dispersos) fins al lloc on s’han descobert. La zona d’arribada s’hauria de trobar a una cota topogràfica més baixa que la zona d’aiguamolls, amb un pendent entre ambdues zones d’entre 10º i 30º i a una distància que, per comparació amb altres ventalls al·luvials de dimensions similars dominats per aquest tipus de processos, no hauria de ser superior a tres quilòmetres o tres quilòmetres i mig. La durada del transport, si s’estima una velocitat de cinc o sis quilòmetres per hora (estimació força modesta en ventalls al·luvials d’aquest tipus, segons comunicacions personals de M.T. de Nardo i F. Colombo), no devia ser superior a trenta minuts. Un cop dipositats els materials definitivament, les restes d’animals morts com a conseqüència de l’esdeveniment catastròfic que es trobessin parcialment enterrades al fang, devien ser aprofitades pels grans mamífers carronyaires, l’acció dels quals va quedar enregistrada pel gran nombre de deposicions que van realitzar a la superfície superior del cos sedimentari D2. La conservació de l’ambient reductor originari del cos D2, un cop dipositats aquests materials en el lloc on es troben actualment, s’explica per la quantitat de matriu lutítica que conté, la qual és capaç de conservar l’aigua suficient —i per tant, les propietats microambientals reductores— fins que els dipòsits del següent esdeveniment el cobrissin definitivament sota una capa de fang de prop d’un metre de gruix. Arribat aquest punt cal, doncs, intentar localitzar en un context més extens la zona on podrien situar-se els aiguamolls i la zona lacustre original. En aquest sentit és interessant esmentar un cop més el treball de Nemec i Postma (1993) sobre els ventalls al·luvials quaternaris de la plana costanera del sud de Creta, ateses algunes coincidències rellevants amb la zona de Terrassa. EVOLUCIÓ PALEOGEOGRÀFICA

La cartografia geològica a escala 1:10.000 del Vallès Occidental (ICC, 199496) sintetitzada posteriorment a 1:25.000 (ICC, 1997 i 1998; figura 4) ha permès individualitzar una sèrie de ventalls al·luvials coalescents d’edat miocena que es van desenvolupar al bloc superior de la falla del Vallès. A la zona de Terrassa s’identifiquen, d’oest a est, els ventalls anomenats d’Olesa-Les Fonts, amb la zona apical prop d’Olesa de Montserrat i de grans dimensions; el ventall de TerrassaViladecavalls, de petites dimensions, però amb un relleu molt acusat; el ventall de


EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAL GUARDIOLA

271

Figura 7. Evolució paleogeogràfica del ventall de Terrassa. a) Paleogeografia probable al final del Miocè. b) Paleogeografia probable a l’inici del Plistocè. c) Paleogeografia probable cap al Plistocè mitjà. d) Paleogeografia probable cap al Plistocè mitjà-superior.


272

XAVIER BERÁSTEGUI et al.

Matadepera, amb l’àpex prop d’aquesta localitat, una mica més gran que l’anterior, i el ventall de Castellar, de dimensions similars al d’Olesa-Les Fonts. També es diferencien uns col·luvions que formen ventalls molt petits, adossats a la falla. Aquests materials estan parcialment recoberts pels d’edat quaternària i erosionats en part pels cursos d’aigua recents. La figura 7-a representa una reconstrucció de la paleogeografia de la zona al final del Miocè. S’observa que el ventall miocè de Terrassa i el ventall miocè de Matadepera són coalescents a les zones distals, però les zones apicals queden separades, de manera que entre ambdues queda una àrea plana i topogràficament deprimida respecte als dos ventalls adjacents (el que en la literatura geològica anglosaxona es coneix com flat grassland area). La superfície d’aquesta “àrea d’ombra”, de planta triangular, és d’uns dos quilòmetres quadrats. Cap al final del Miocè, una baixada important del nivell del mar (“crisi messiniana”) va provocar l’excavació, des de la plataforma marina cap a l’interior del continent, de paleovalls a les zones properes a la desembocadura dels rius més importants, entre ells el Llobregat i el Besòs. Posteriorment, la subsegüent pujada del nivell marí durant el Pliocè, va dipositar sediments litorals fins a cotes topogràfiques que actualment es troben al voltant de cent metres (ALMERA, 1894; CIVÍS, 1970; MAGNÉ, 1978; MARTINELL, 1987). A la zona que estudiem, la incisió de la xarxa fluvial relacionada amb la crisi messiniana probablement va assolir el paral·lel de Terrassa. Les restes de dipòsits d’edat pliocena sedimentats en ambients continentals no són gaire abundants en aquesta àrea del Vallès, el qual podria tenir alguna relació amb el període de nivell del mar alt durant aquesta edat. A l’inici del Quaternari, o potser abans, cap a finals del Pliocè, es devien desenvolupar zones lacustres i d’aiguamolls en les àrees situades entre els ventalls al·luvials miocens (“zones d’ombra”). El quadre paleogeogràfic a l’inici del Plistocè (figura 7-b) podria concretar-se amb una zona humida localitzada uns dos quilòmetres al nord de la ciutat actual de Terrassa, de la qual, però, no queda actualment registre sedimentari, i una vall de direcció nord-sud, la capçalera de la qual es devia de trobar relativament propera als aiguamolls. La progressió natural de la capçalera de la vall en direcció nord devia anar capturant la zona humida de manera espasmòdica, tal vegada estacional. Cada un dels esdeveniments queda reflectit per la deposició d’un lòbul a l’interior de la vall preexistent. El lòbul format pel cos D2 indicaria la captura de la zona lacustre pròpiament dita, mentre que els altres podrien correspondre a captures de zones marginals. Cap al Plistocè mitjà (figura 7-c), la dinàmica al·luvial hauria canviat. La zona d’aiguamolls devia estar totalment incorporada al ventall al·luvial i l’aparell sedimentari devia evolucionar de ser dominat per processos de fluxos massius a estar dominat per processos generadors d’estructures sedimentàries de tipus tractiu. Aquest canvi de règim queda reflectit també en la superfície que ocupen els dipòsits d’edat Qt4 i la seva geometria cartogràfica. Els sediments dipositats amb anterioritat van quedar completament recoberts i es va excavar la vall intramuntanyosa de Matadepera. A l’inici de l’estadi Qt3 (Plistocè mitjà-superior?; figura 7-d), la xarxa de


EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAL GUARDIOLA

273

drenatge es va encaixar en els sediments anteriors. Progressivament es va desenvolupar un nou ventall al·luvial amb una dinàmica similar a la de l’anterior. Les dimensions del nou ventall, sensiblement més grans que les del precedent, i l’evolució de les zones distals a una plana al·luvial amb cursos d’aigua trenats, són indicatives de la maduresa que ja havia assolit llavors el sistema. En els estadis posteriors (Qt2, encara al Plistocè, i Qt1-Qt0 ja a l’Holocè) el sistema de ventalls al·luvials va seguir la seva progressió amb incisions i les subsegüents expansions fins arribar a la configuració cartogràfica actual, severament modificada durant els darrers cent anys per l’activitat antròpica. IMPORTÀNCIA DEL JACIMENT DE CAL GUARDIOLA. CONCLUSIONS.

Els primers resultats de l’excavació d’urgència del jaciment de Cal Guardiola, d’una durada total de 6 mesos, indiquen que ens trobem davant d’un jaciment datat en un milió d’anys aproximadament, és a dir de la part alta del Plistocè inferior (Biharià superior). Les abundantíssimes restes de fauna del jaciment (amb un mínim de trenta-una espècies de macromamífers, micromamífers i altres grups animals), una gran quantitat de les quals han estat recuperades en un estat extraordinari de conservació i que, de manera inesperada i única, ha conservat gairebé intactes les restes vegetals del bosc mediterrani que hi havia als voltants, fan d’aquest jaciment un dels més importants del Quaternari europeu i oferirà informació detalladíssima de la composició dels ecosistemes del Plistocè inferior, no solament del Vallès, sinó de tota la conca mediterrània. Aquesta associació de restes faunístiques i florístiques és única a Europa, i de fet a la conca mediterrània. I tindríem problemes per trobar algun jaciment semblant a la resta del món d’aquesta edat i característiques. Pel que fa a l’entorn físic i la seva dinàmica, el jaciment de Cal Guardiola conserva el registre d’un seguit d’esdeveniments hidrològics catastròfics que esdevingueren ara fa prop d’un milió d’anys. Aquests esdeveniments van provocar la destrucció d’una zona humida de gran diversitat faunística i florística, les restes de la qual van ser transportades en massa i incorporades al llavors jove ventall al·luvial quaternari de Terrassa. El comportament hidrodinàmic particular de la massa transportada, la velocitat del transport i el ràpid enterrament dels sediments dipositats per esdeveniments immediatament posteriors són el que caracteritza aquests fenòmens. Per aquests mecanismes, la flora i la fauna van ser transportades prop de tres quilòmetres sense destruir-se pel camí, i van quedar preservades de la meteorització i, parcialment, de l’acció dels grans mamífers carronyaires, durant gairebé un milió d’anys fins que es van descobrir a principis del segle XX per Palet i Barba i tornats a redescobrir el 1998 més o menys casualment. Avui en dia sabem que l’home va arribar a Europa des d’Àfrica poc temps abans de fa un milió d’anys. L’evidència directa més antiga de la seva existència la trobem en el nivell TD-6 del jaciment avui en dia famós d’Atapuerca a Burgos,


274

XAVIER BERÁSTEGUI et al.

datat en prop de 800.000 anys. Evidentment a Cal Guardiola som molt a prop del moment de colonització pels primers homínids d’Europa. Així doncs, les possibilitats potencials de trobar restes humanes —que serien les més antigues d’Europa— o evidències de la seva cultura, fan d’aquest jaciment un enclavament d’excepcional interès que hauria de ser excavat en la màxima extensió possible. No podem deixar passar per davant la possibilitat que a casa nostra es puguin trobar les restes humanes més antigues d’Europa. Científicament no seria admissible. D’altra banda, aquest jaciment, amb o sense presència humana, és únic per un altre motiu. A diferència d’altres jaciments, com és el cas d’Atapuerca, les condicions de fossilització han permès la conservació de manera extraordinària de les restes de l’ecosistema vegetal de l’entorn. A partir d’aquestes restes es podran conèixer, per primera vegada de manera directa i precisa, l’ecosistema i els paràmetres climàtics bàsics de l’època dels primers pobladors europeus. Aquest fet fa de Cal Guardiola un jaciment que complementa, de manera perfecta el d’Atapuerca, on s’ha trobat restes humanes però no restes vegetals tan extraordinàriament ben conservades. En conclusió, és un jaciment excepcional, tant per la seva edat com per l’excel·lent conservació de les restes animals i vegetals. Això el converteix, pel seu interès científic, en un bé cultural de primer ordre. Per altra banda les possibilitats de trobar-hi les restes humanes més antigues d’Europa no queden descartades, i això ens obliga a tenir una especial cura amb aquest jaciment. AGRAÏMENTS

Volem agrair a Ramon Julià, a Cai Puigdefàbregas, a Mariona Losantos, a Carme Puig i a Eulàlia Pi les seves visites a les excavacions. Les seves observacions i comentaris sobre el terreny van contribuir a precisar les interpretacions sedimentològiques. A Carme Puig, a més, agraïm la dedicació en la selecció i en la realització de les figures. A Jordi Galindo, la seva col·laboració en els treballs de camp. A Ferran Colombo i Maria Teresa de Nardo, els seus comentaris i les aportacions en l’acotació dels paràmetres hidrodinàmics del transport dels sediments. No hi cap dubte que sense la sensibilitat del senyor Suana i en general de la Mútua de Terrassa, aquest excepcional jaciment no hauria estat excavat en les condicions en què ho ha estat. No podem oblidar la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, pel seu esforç pressupostari, ni tota la gent que hi ha treballat i sense l’ajuda de la qual no hauria estat possible. Finalment agraïm a Araceli Martín el seu entusiasme i l’enorme eficàcia. Sense ella tampoc no hauria estat possible. Els resultats d’aquest treball es van presentar a la Tribuna d’Arqueologia del dia 4 de febrer de 1998 presidida pel doctor David Serrat, director general de Recerca de la Generalitat i especialista en geologia del Quaternari.


EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAL GUARDIOLA

BIBLIOGRAFIA

275

ALMERA, J. (1880). “De Montjuich al Papiol a través de las épocas geológicas”. Mem. Acad. Cienc. Art. Barcelona. ALMERA, J. (1894). “Descripción de los terrenos pliocénicos de la Cuenca del Bajo Llobregat y Llano de Barcelona”. Mem. R. Acad. Cienc. Art. Barcelona. 3ª ep. III (2), p. 1-355. ALMERA, J. (1899). “Sobre el Mapa Geológico de Tarrasa, por Domingo Palet y Barba y la Memoria que lo acompaña”. Bol. Real Acad. Cien. Art. Barcelona. T I, p. 530-532. ALMERA, J. (1900). Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona. Región Primera o de Contornos de la Capital Detallada. Escala 1:40.000. 2ª Edición Corregida y Ampliada. Diputació de Barcelona. AMOROSI, A.; FARINA, M.; SEVERI, P.; PRETI, D.; CAPORALE, L.; DI DIO, G. (1995). “Genetically related alluvial deposits across active fault zones: an example of alluvial fan-terrace correlation from the upper Quaternary of the southern Po Basin, Italy”. Sedimentary Geology, 101. p. 1-21. ANADÓN, P.; COLOMBO, F. (1979). “El Paleógeno del borde de la Cuenca del Ebro”. A: ANADÓN [et al.] Evolución tectonoestratigráfica de los Catalánides. Acta Geol. Hisp. Homenatge a Lluís Solé i Sabarís. T. 14, p. 242-270. ANADÓN, P.; COLOMBO, F.; ROBLES, S.; SANTANACH, P. (1979). “La estructura de compresión”. A: ANADÓN [et al.] Evolución tectonoestratigráfica de los Catalánides. Acta Geol. Hisp. Homenatge a Lluís Solé i Sabarís. T. 14. p. 242270. ANADÓN, P.; CABRERA, L.; GUIMERÀ, J.; SANTANACH, P. (1985). “Palaeogene strike-slip deformation and sedimentation along the southeastern margin of the Ebro Basin”. Spec. Publ. Econ. Paleont. Mineral, 37, p. 303-318. BERÁSTEGUI, X.; LOSANTOS, M.; PUIG, C.; CASANOVAS, J. (1996). “Estructura de la Cadena Prelitoral Catalana entre el Llobregat i el Montseny”. Geogaceta 20 (4), p. 796-799. BERÁSTEGUI, X.; CASANOVAS, J.; CIRÉS, J.; GALINDO, J.; LOSANTOS, M.; CABRERA, L.; GARCÉS, M.; AGUSTÍ, J.; LLENAS, M. (1997). Geological mapping in densely anthropised zones. Methodological approach. Proc. Proc. Second Congress on Regional Geological Cartography and Information Systems. Barcelona, 1997, p. 113-124. CIRÉS, J.; MARTURIÀ, J.; DE PAZ, A.; CASANOVAS, J.; LLEOPART, A. (1997). “Digital elevation models, a useful tool for geological mapping. Some examples from Catalonia.” Proc. Second Congress on Regional Geological Cartography and Information Systems. Barcelona, 1997.p. 297-304. CIVÍS, J. (1970). Estudio de los foraminíferos y su variabilidad en sentido vertical en el Pliocénico de Molins de Rei. U. Barcelona. [Tesi inèdita.] DE MAS, D. (1984). L’evolució geomorfològica quaternària del Vallès Occidental. Resum de la tesi presentada per aspirar al grau de Doctor en Ciències Ge-


276

XAVIER BERÁSTEGUI et al.

ològiques. Centre de Publicacions. Intercanvi Científic i Extensió Universitària. Universitat de Barcelona, p. 1-35. FONTBOTÉ, J.M. (1954). “Las relaciones tectónicas de la Depresión del Vallés-Panadés con la Cordillera Prelitoral Catalana y con la Depresión del Ebro”. R. Soc. Esp. Hist. Nat. tomo-homenaje al prof. E. Hernández-Pacheco, p. 281310. GUIMERÀ, J. (1984). “Palaeogene evolution of deformation in the northeastern Iberian Penninsula”. Geol. Mag. 121 (5), p. 413-420. ICC. (1994-96). Mapa Geològic a Escala 1:10.000 dels voltants de Barcelona. Fulls núm. 392-1-3; 392-1-4; 392-2-3; 392-2-4; 392-3-2; 392-3-3; 392-3-4; 392-4-2; 392-4-3 i 392-4-4 (Inèdits). ICC. (1997). Mapa Geològic de Catalunya a Escala 1:25.000. Full 392-2-2 (Sabadell). Barcelona. (En edició). ICC. (1998). Mapa Geològic de Catalunya a Escala 1:25.000. Full 392-1-2. (Olesa de Montserrat). Barcelona. (En realització.) JULIÀ, R.; SANTANACH, P. (1980). Evolución tectónica de las fosas neógenas del litoral catalán. 26 Congr. Geol. Int., excursión 209-A, “Neotectónica de las regiones mediterráneas de España (Cataluña y Cordilleras Béticas)”. Bol. Inst. Geol. y Min. España, XCI-II, p. 169-177. KOCHEL, R.C.; JOHNSON, R.A. (1984). Geomorphology and sedimentology of humid-temperate alluvial fans, Central Virginia. A: KOSTER, E.H.; STEEL, R.J. [ed.] Sedimentology of gravels and conglomerates. Canadian Soc. Petrol. Geologists. Memoir 10, p. 109-122. LLOPIS LLADÓ, N. (1942). “Los terrenos cuaternarios del llano de Barcelona”. Publ. Inst. Geol. Topog. Diputació de Barcelona. VI. 52 p. MAGNÉ (1978). Etudes microstratigraphiques sur le Néogène de la Mediterranée Nord-Occidentale. Les bassins néogènes catalans. Paris: CNRS, 259 p. MARTINELL, J. (1985). “El Pliocè marí català. Breu síntesi paleontològica”. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat. 50, p. 213-223. MARTINELL, J. (1987). Síntesi del Pliocè marí català. Informe intern Servei Geològic de Catalunya. (Inèdit.) NEMEC, W.; STEEL, R. (1984). “Alluvial and coastal conglomerates: their significant features and some comments on gravelly mass-flow deposits”. A: KOSTER, E.H.; STEEL, R.J. [ed.] Sedimentology of gravels and conglomerates. Can. Soc. Petrol. Geol. Calgary, Memoir. 10, p. 1-31. NEMEC, W.; POSTMA, G. (1993). “Quaternary alluvial fans in southwestern Crete: Sedimentation processes and geomorphic evolution”. Spec. Publs. Int. Ass. Sediment. 17, p. 235-276. PALET I BARBA, D. (1895/1896). Estudio del Terreno Pliocénico de Tarrasa y de sus relaciones con las formaciones contiguas. Barcelona: Henrich, 88 p. PALET I BARBA, D. (1893). “Nota sobre la presencia de Hyppopotamus major y de otros mamíferos fósiles en Tarrasa”. Bol. Real Acad. Cien. Art. Barcelona. T.I, p. 105-109.


EL JACIMENT PALEONTOLÒGIC DE CAL GUARDIOLA

277

SOLÉ SABARÍS, L. (1963). “Ensayo de interpretación del Cuaternario Barcelonés”. Miscelánea Barcinonensis.2, p. 8-54. SOLÉ SABARÍS, L. (1968). Geografia de Catalunya. Vol. 1. Barcelona: Aedos, 665 p. SOLÉ SUGRAÑES, L. (1979). “Período distensivo: Tectónica y sedimentación neógenas”. A: ANADÓN [et al.] Evolución tectonoestratigráfica de los Catalánides. Acta Geol. Hisp. Homenatge a Lluís Solé i Sabarís. T. 14. p. 242-270.

ANNEX Llista de restes faunístiques La llista preliminar de restes faunístiques de Cal Guardiola queda de la manera següent:

Primats Macaca silvana Rodentia Apodemus sp A Apodemus sp B Mimomys savini Mimomys sp Allophaiomys cf. burgondiae Allophaiomys chalinei Allophaiomys sp Eliomys quercinus Hystrix sp Insectivora Soricidae indet. Lagomorpha Oryctolagus sp Carnivora Pachycrocuta brevirostris Ursus sp Vulpes sp Lynx sp Canis etruscus

Artiodactyla Hippopotamus amphibius Dama clactoniana Cervus elaphus acoronatus Praemegaceros savini Premegaceros verticornis Cervidae indet. Soergelia sp Bison sp Sus scrofa. Perissodactyla Stephanorhinus sp Equus cf. stenonis Proboscidea Archidiskodon (=Mammuthus) sp Amphibia Rana sp Au indet. Reptilia Testudo sp Rèptil indet. Peix indet.


Minferri (Juneda, Garrigues): un nou tipus d’assentament a l’aire lliure a la plana occidental catalana, durant la primera meitat del segon mil·lenni cal. BC N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

1. INTRODUCCIÓ

Durant els darrers anys la recerca arqueològica catalana ha permès documentar cada cop amb més freqüència un tipus d’assentaments a l’aire lliure de característiques similars i amb una dilatada cronologia que abraça des del Neolític final o Calcolític fins a la primera edat del ferro, amb una especial incidència durant l’edat del bronze. El seu tret comú més característic és la concentració en àrees d’extensió considerable d’un seguit de fosses excavades a terra de tipologia variable i interpretació funcional sovint controvertida, les quals no apareixen en la major part dels casos associades a cap estructura d’habitació. La reutilització d’algunes d’aquestes fosses com a llocs d’enterrament amb rituals molt similars, la clara vocació agrícola i ramadera d’aquestes comunitats i el domini de la metal·lúrgia del bronze constitueixen altres factors compartits i documentats amb major o menor intensitat, segons l’època i els indrets. L’assentament de Minferri (Juneda, Garrigues) confirma la proliferació d’aquest tipus d’hàbitat i serveix paral·lelament com a baula intermèdia per analitzar jaciments d’idèntiques característiques coneguts en el prelitoral i l’interior de Catalunya, i més a l’oest, tant en la zona d’Osca, com en la vall mitjana de l’Ebre, àdhuc fins als peus del Prepirineu navarrès. Durant els anys 1993-1995 es van dur a terme en aquest jaciment tres1 inter1 La primera (1993) va ser dirigida per O. Saula; la segona (1994) per M. Gomis i la darrera (1995) per C. Ferrer, M. Gomis i C. Rovira. Totes s’han fet amb el suport i la coordinació científica del Grup d’Investigació Prehistòrica de la Unitat d’Arqueologia, Prehistòria i Història Antiga de la Universitat de Lleida (N. Alonso, E. Junyent, A. Lafuente i J. B. López). Han intervingut també en els diferents estudis i treballs: B. Agustí, H. Borràs, R. Bruguera, C. Gonzalo, J. Noguera, A. Llussà, C. Mazo, J. Mirada, J. M. Miró, M. Morán, J. Rey, N. Rovira i E. Tartera. Les tres campanyes han rebut el finançament del Servei d’Arqueologia de la Generalitat.


280

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

vencions d’urgència, amb una durada mitjana d’1 mes per any, amb el patrocini del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració ocasional de l’Ajuntament de Juneda. L’excavació roman, però, inacabada per manca de recursos, per la qual cosa aquestes pàgines mostren els resultats preliminars d’uns estudis encara en curs. D’altra banda, el conjunt de la investigació s’inscriu dins del projecte subvencionat pel “Ministeri d’Educació i Cultura” (DGES PB96-0419): Un modelo singular de la transformación de las sociedades segmentarias en sociedades complejas: el valle del Segre (II-I milenio a.n.e.). 2. SITUACIÓ I HISTÒRIA DE LA RECERCA

Minferri es troba en l’extrem nord-oest de la comarca de les Garrigues, just en el límit d’aquesta amb el Segrià (figura 1). Les seves coordenades són 314.300, 4.601.600, 240 metres sobre el nivell del mar, segons el Mapa comarcal de les Garrigues: “Garrigues - 18”, escala 1:50.000 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (1994). Se situa en el marge esquerre del riu de la Femosa, a uns 400 metres del seu curs actual, concretament en la part summital i en el vessant nord d’una de les amples plataformes que limiten la vall, i destaca tot just uns 25 metres respecte del curs del riu. Tanmateix aquest desnivell s’organitza en forma de pendent molt suau, de manera que l’ampla franja que hi ha entre el curs de l’aigua i la petita elevació es presenta potencialment apta per a l’ocupació i l’explotació antròpica. Les remocions de terres en el marc de diversos treballs d’adequació dels camps de secà al regadiu a finals dels anys setanta, possibilitaren la descoberta del jaciment per part del Grup de Recerques Arqueològiques de La Femosa, els quals l’integraren posteriorment dins l’inventari de jaciments del conjunt de la vall homònima (GRALF, 1980, 21-22). Poc després, noves descobertes en un camp veí permeteren la realització, l’any 1981, d’una petita intervenció d’urgència a càrrec del professor Joan Maluquer de Motes, la qual no arribà mai a ésser publicada. Altres troballes casuals es produïren encara durant els anys posteriors en camps propers, de tal manera que una primera estimació de l’àrea de dispersió de les restes arqueològiques es calcula actualment al voltant de les 10 hectàrees. La valoració i la difusió del conjunt d’aquests elements es féu conèixer finalment pels seus mateixos descobridors (LLUSSÀ et al., 1990). Una nova extracció de terres efectuada l’any 1992 va provocar l’aparició de noves taques cendroses i, en conseqüència, l’inici d’una sèrie d’intervencions d’urgència entre els anys 1993 i 1995, els resultats de les quals han estat avançats fa molt poc (EQUIP MINFERRI, 1997) i es presenten ara sintetitzats en aquest article. La primera campanya va ser orientada, doncs, vers una valoració de l’estat de conservació de la zona afectada i, durant les actuacions posteriors, aquesta estratègia


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

Lleida*

Minferri * Tarragona

281

* Girona * Barcelona

CBN-3

CFI-2

CFI-4

CBN-1

CBN-5

Figura 1

es va compaginar amb l’ampliació vers el nord de la zona d’excavació per tal de poder comprovar la intensitat de l’arrasament sofert pel jaciment. Es féu palesa, d’aquesta manera, la desaparició dels nivells de funcionament de les estructures existents però, tot i així, val la pena assenyalar que l’estat de conservació general és excepcional —si el comparem amb altres jaciments similars excavats darrerament— i que la destrucció provocada pels diferents treballs agrícoles no sobrepassa en alguns indrets els 10 cm de potència estratigràfica. En conjunt l’àrea inicialment reservada per a la intervenció ocupa una superfície total de 3.700 m2, dels quals solament 1.600 han estat totalment o parcialment excavats.


282

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

3. METODOLOGIA

La intervenció s’ha fet delimitant progressivament en planta les diferents estructures i procedint posteriorment a la seva excavació estratigràfica. Des del punt de vista espacial, l’àrea excavada s’ha dividit en zones i sectors en funció d’una quadrícula general implantada prèviament. El mètode de registre emprat es basa en el sistema Harris, amb fitxes individuals per a les unitats estratigràfiques (UE) que conformen les diferents estructures. S’ha utilitzat també el concepte de “fet arqueològic” per registrar el global de UE que defineixen la pròpia estructura. Aquest concepte, adaptat des del sistema de registre de Lattes (Hérault), és actualment àmpliament utilitzat dins l’arqueologia lleidatana (JUNYENT-LÓPEZ-OLIVER, 1992, 184-269). La identificació d’aquests “fets” es fa amb dues lletres per diferenciar el tipus, més el nombre correlatiu corresponent. S’ha intentat en tot moment adoptar una nomenclatura per als diferents fets arqueològics, concorde amb la seva funcionalitat primària, encara que en alguns casos ha calgut mantenir denominacions genèriques. La llista general, sempre oberta, és la següent: ES- Estructures no excavades o en curs d’excavació, de les quals es desconeix, lògicament, la funcionalitat ER- Estructures recents de caire modern o d’origen no antròpic FC- Fosses de planta circular CR- Cubetes rectangulars FI- Fosses de planta irregular CM- Cubeta metal·lúrgica LL- Llars FO- Forats de pal SC- Suports de contenidor SJ- Sitges SL- Paviments o sòls construïts

Al mateix temps, la presència d’estructures més complexes que agrupen en alguns casos diversos fets arqueològics, ens ha dut a utilitzar el concepte de “conjunt funcional”, alguns dels quals són també impossibles d’interpretar de moment:

CFI- Conjunt funcional indeterminat BN- Cabana de funcionalitat diversa amb la característica comuna de disposar d’elements de sosteniment verticals Paral·lelament a l’excavació s’ha iniciat un procés sistemàtic de recollida de mostres orientat a la recuperació de les macrorestes vegetals i d’altre tipus contingudes en el sediment de les diferents UE.


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

283

4. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ASSENTAMENT

En l’estat actual s’han registrat un total de 106 estructures, de les quals 87 han estat completament excavades, 12 romanen en curs d’excavació i 7 només han estat numerades. Un conjunt d’altres 30 estructures solament han estat dibuixades en planta (figura 1). En tots els casos es tracta d’estructures excavades en el subsòl, excepte pel que fa als sòls construïts conservats de la cabana CBN-1 i la llar LL-49. El conjunt d’aquestes fosses de funcionalitat diversa apareixen amortitzades i reblertes amb sediments d’origen antròpic de textura i característiques diferents. Cal destacar la presència de tres enterraments en sengles sitges (SJ-70, SJ-86 i SJ-88) com a testimoni més destacat d’utilització secundària d’algunes estructures. Solament tres dels casos (ER-30, ER-35 i ER-47) corresponen a fosses medievals o modernes, relacionades amb el conreu i l’activitat antròpica posterior desenvolupada en el jaciment. El substrat natural sobre el qual s’ha desenvolupat l’assentament i on s’han excavat les diferents fosses presenta la superposició de quatre estrats, que apareixen en planta com a quatre franges paral·leles d’amplada diversa. En la part summital hi ha margues oligocèniques roges i verdes de consistència variable, a les quals se superposa per la banda nord un estrat de graves de mida petita i mitjana amb una forta bossa vers la Femosa, el qual s’identifica com una terrassa quaternària; finalment, un estrat de llims i argiles, també d’origen fluvial i en pendent vers el riu, cobreix les graves esmentades. Per la banda sud, només un estrat de llims ha estat identificat cobrint directament les margues terciàries. L’anivellament del terreny ha fet aparèixer aquests estrats en un mateix pla horitzontal. No creiem, però, que això fos així en l’antiguitat, quan possiblement els llims cobrien quasi la totalitat de l’àrea excavada. No s’ha apreciat cap estratificació general dins del jaciment relacionada amb diferents períodes d’utilització de les estructures, la qual cosa no exclou una diacronia relativa en el seu funcionament, tot i que aquesta esdevé difícil de precisar tenint en compte el període tractat i l’absència de fòssils directors discriminatoris durant les primeres etapes de l’edat del bronze. En dos casos, però, s’observen clares superposicions de dues estructures diferents: la sitja SJ-33 construïda sobre la fossa FC-58, i les sitges SJ-53 i SJ-54, que es tallen en la part més profunda. 5. ESTRUCTURES APAREGUDES: TIPOLOGIA I INTERPRETACIÓ FUNCIONAL

Una de les característiques més destacades de Minferri és la diversitat de les estructures aparegudes pròpia d’un tipus característic d’assentament a l’aire lliure, en el qual l’hàbitat, les zones de producció, les zones d’emmagatzematge i fins i tot els llocs d’enterrament comparteixen un mateix espai físic. En síntesi, distingim tres grans blocs: cabanes (CBN), estructures de funcio-


284

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

nalitat interpretable (CM, SJ, SC i LL) i estructures de funcionalitat desconeguda o dubtosa (FI, FC i CR). Les cabanes integren també els forats de pal (FO) i els sòls construïts (SL). 5.1 Cabanes (CBN) Són, sense dubte, un dels elements més singulars que, a diferència d’altres jaciments, permeten caracteritzar l’assentament com un hàbitat constituït, aparentment, per la concentració més o menys laxa de diferents llocs d’habitació, al voltant dels quals apareixen les diferents estructures relacionades amb les tasques de producció, la vida quotidiana i les pràctiques funeràries. No obstant això, les tres estructures complexes identificades com a “cabanes” no semblen correspondre a sengles habitatges i, almenys dues (CBN-1 i CBN-5), poden haver tingut altres funcionalitats. La presència d’elements de sosteniment vertical o forats de pal esdevé en tots els casos el factor que delata l’existència d’una coberta i, per tant, el seu caràcter de cabana.

CBN-3: Es tracta d’una agrupació de 10 forats de pal, apareguda al nord de la zona excavada, sense conservar-se el nivell des del qual foren plantats i, en conseqüència, els sòls d’ocupació corresponents. Constitueix, però, l’evidència més clara d’un dels primers habitatges de planta rectangular conegut a la vall del Segre (figura 2). Dos són els arguments bàsics per sostenir el seu caràcter de lloc d’habitació: la demostració de l’existència d’una organització regular en la disposició dels forats de pal i la relació de la pròpia cabana amb les estructures que l’envolten. Pel que respecta al primer argument, si prenem com a referència per orientar l’estructura, l’alineació del lateral est i establim un mòdul regular entre la distancia de forat a forat (0,88 metres) i la distància perpendicular als del lateral oposat, repetint-lo successivament, obtenim una estructura de planta rectangular (3,80 x 5,32 m) que aglutina tots els forats, excepte un, i que permet a la vegada definir un tercer eix central equidistant dels anteriors. És cert que en aquest dispositiu manquen un total de 7 forats per poder defensar-lo categòricament, però no és menys real que les alineacions existeixen i que les traces d’aquests forats de pal que manquen, tant poden haver desaparegut (de fet les fondàries conservades del lateral est són molt minses), com poden no haver existit mai pel fet que funcionessin sense estar clavats al terra. La presència d’un forat de pal de dimensions més grans en la part central evita, d’altra banda, qualsevol especulació sobre la possibilitat que es tracti d’una estructura descoberta. Les característiques d’aquest sostre són, però, més difícils de precisar, i és possible imaginar-lo tant a doble vessant, com piramidal o troncopiramidal. Aquesta darrera hipòtesi permet suposar a més a més l’existència d’un petit vestíbul o porxo en la façana sud, lloc més lògic per situar-hi la porta. El forat que resta fora d’aquest dispositiu (FO-97) és també l’únic que presen-


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

Figura 2

285


286

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

ta un fons inclinat amb orientació vers la cabana, amb la qual cosa és possible atribuir-li una funció d’element de reforç de la façana posterior. La interpretació en tant que estructura d’habitació, davant l’absència de qualsevol traça o sòl d’ocupació a l’interior, pot deduir-se indirectament per la mateixa organització interna del jaciment. Curiosament, en un assentament on la concentració i la densitat d’estructures és notable, l’únic espai sense cap tipus de resta construïda és la zona situada davant la hipotètica porta d’accés a la cabana. La funció d’aquest espai buit d’una superfície al voltant dels 100 m2 se’ns escapa i qualsevol activitat domèstica o productiva és imaginable. A molt poca distància, però, apareix per la banda est la més gran de les sitges excavades (SJ-86) i dos dels tres enterraments detectats (un en la mateixa sitja SJ-86 i l’altre a la sitja SJ70). Igualment, la més gran concentració de sitges i restes d’activitat metal·lúrgica es produeix a l’oest de la casa. No sembla plantejar dubtes, tot i ignorar l’existència d’altres cabanes en la zona nord-oest, el fet que CBN-3 actua com a nucli vertebrador d’aquest seguit d’estructures.

CBN-1: Se situa en la part sud de la zona excavada (zona 6). La seva planta, en forma de casquet esfèric proper al semicercle (4,5 x 2,6 metres), es defineix a partir d’un sòl construït, conservat íntegrament en el terç est de la cabana i puntualment en la part oposada. Tres estructures diferents apareixen perforant aquest espai. En la part central, un suport de contenidor; en la banda est, un forat de pal de secció cònica i en l’extrem nord-est una cubeta amb planta de tendència rectangular. Completa aquest dispositiu un forat de pal en el vèrtex nord-oest i una llosa clavada perpendicularment a la base del casquet, limitant a la vegada la cubeta rectangular. Just en aquest indret el sòl dibuixa una reculada en angle recte que podria correspondre a l’emplaçament de l’obertura d’accés (50 cm de llarg), amb la qual cosa la llosa clavada podria complir la funció de “peu dret”. Es tracta, sense dubte, d’un conjunt d’estructures singular de difícil interpretació arquitectònica i funcional, en l’estat de conservació que ha pogut ser excavada. Els forats de pal, la possible obertura i el mateix paviment semblen evidenciar la presència d’una cabana, la qual devia tenir encara, quasi tangents al seu perímetre, dues estructures annexes: una llar i una sitja, encara en curs d’excavació. Esdevé impossible, però, assegurar el seu caràcter de lloc d’habitació.

CBN-5: Es presenta com una fossa de planta irregular en forma de “mongeta” (3,10 x 1,30 com a mesures màximes), amb parets de perfils desiguals, quasi rectes en la banda oest i suaument inclinades en la part contrària, i una fondària màxima de 30 cm. Un conjunt de 14 petits forats de pal apareixen distribuïts, sense cap alineació regular, a l’interior i seguint les parets sud i est de la fossa; un darrer se situa a l’exterior. És interessant destacar també la presència d’abundant material de construcció. Es tracta de gruixuts fragments (fins a 15 cm d’ample) de terra assecada al sol que acostumen a presentar una cara allisada i l’altra amb empremtes vegetals que s’entrelliguen perpendicular o obliquament. Aquestes restes consti-


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

287

tueixen una de les poques mostres d’arquitectura en terra que permeten definir una tècnica concreta en aquesta zona. En aquest cas, correspondria a l’encanyissat o revestiment amb terra d’una armadura vegetal, tècnica sovint confosa amb la tàpia, que en la vall de l’Ebre s’interpreta amb el nom de manteados de barro. Els forats de pal, atès el fet que tenen una mida petita, podrien haver servit per sostenir alguna mena de plataforma horitzontal a tall d’aïllament del sòl. Aquesta tècnica ha estat identificada en altres jaciments de cronologia lleugerament més tardana com la Balsa de Tamariz (Tauste, Saragossa) (REY-ROYO 1994, 26-27; ROYO-REY 1993 18-27) o del bronze final com el Alto de la Cruz (Cortes de Navarra, Navarra) (MUNILLA - GRACIA - GARCÍA 1996, 156); no obstant això, les estructures associades són sempre de mida més gran i la densitat dels petits forats és molt superior: 60-70 casos en cada jaciment. La funcionalitat d’aquesta cabana dins l’assentament és, doncs, imprecisa i, en aquest cas (figura 1), el fet de restar isolada dins el conjunt de la zona excavada no en facilita la interpretació. 5.2 Estructures de funcionalitat interpretable Cubeta metal·lúrgica (CM) Fossa de planta ovalada (81 x 52 cm) i 15 cm de fondària (figura 3). Presenta les parets lleugerament divergents i el fons pla amb una petita depressió. Apareixia reblerta amb una capa d’argila cremada amb traces més fosques de rubefacció en la part central. Molt proper a la superfície, l’estrat contenia un motlle de foneria de pedra sorrenca amb la matriu d’una destral plana i un cisell, així com la seva tapadora de superfície llisa. Ambdues peces estaven senceres, tot i que el motlle es trobava fracturat en dos. Constitueix l’única fossa d’aquesta morfologia apareguda en el jaciment. Aquesta excepcionalitat, els abundants testimonis d’activitat metal·lúrgica apareguts en l’assentament i la presència d’un motlle sencer al seu interior, ens porten a considerar-la com una cubeta destinada a la refosa de bronze. Llars (LL) S’han documentat un conjunt de tres llars amb la característica comuna de trobar-se totes a l’aire lliure. Pertanyen, però, a tres tipus diferents: llar en cubeta (LL-2) amb una capa de pedres de textura diversa a l’interior a tall d’element refractari (figura 3); llar en cubeta sense cap preparació a l’interior (LL-36); llar sobrealçada de planta rectangular (LL-49). Les primeres llars construïdes en cubeta a la plana occidental catalana es documenten des del Calcolític en el jaciment de Roques del Sarró (Lleida, Segrià). Es tracta de cinc exemplars que en alguns casos apareixen fins i tot delimitats per un cercle de pedres i que estan datats vers 3950±90 BP, és a dir 2854 (2461) 2145 cal. BC (LAFUENTE, MORAN, FERRER, 1997). Les primeres preparacions de pe-


288

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

Figura 3


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

289

dres com a material refractari a l’interior de la cubeta, no es documenten, però, fins a una època posterior, possiblement contemporània de Minferri, en el jaciment del Tapió (Alpicat, Segrià) (GONZÁLEZ, 1985; GONZÁLEZ, RODRÍGUEZ, 1989, 74). En altres jaciments similars a Minferri apareixen també esporàdicament i sempre a l’aire lliure. Així, una llar amb planta de tendència rectangular (0,95 x 0,65 metres) i amb una solera construïda amb pedres de riu s’ha documentat a l’Institut de Batxillerat A. Pous (Manlleu, Osona) (BOQUER et al., 1995, 24 i s.); també tres llars de tendència circular amb solera de pedres i altres cinc de lenticulars, sense delimitació, han aparegut a Sant Pau del Camp (Barcelona) (GRANADOS, PUIG, FARRÉ, 1993, 28-29; GRANADOS, 1993, 12); finalment, una llar singular (E-29), constituïda per una cubeta circular (ø 0,90 metres) i un petit corredor a tall de tirador del foc apareix també al Poliesportiu de la UAB (FRANCES, 1993, 8 i s.). En aquest mateix jaciment, una fossa circular i fons còncau (E-46: ø 1 metre x 19 centímetres de fondària), recorda tant en les mesures, com en la morfologia la llar en cubeta (LL-36) de Minferri. Suports de contenidor (SC) Constitueixen el grup més homogeni de les fosses aparegudes. Es tracta de petites fosses de fons generalment pla, diàmetres al voltant dels 50 cm i fondàries entre 10 i 14 cm. La seva interpretació funcional no planteja dubtes, en tant que en dos casos la tenalla o contenidor es conservava parcialment in situ (figura 3). Tot i que algunes seccions de les fosses publicades ho suggereixen, s’han identificat en molts pocs jaciments de l’època. En tenim mostres, però, a l’Institut de Batxillerat Antoni Pous (Manlleu, Osona) en un nombre de 7 exemplars (BOQUER et al., 1995, 24 i s.), encara que no s’ha observat cap contenidor in situ i que les mides generals dels seus diàmetres (0,70 -1,10 metres) són superiors a les observades a Minferri. Sitges (SJ) Les sitges esdevenen una altra de les novetats espectaculars que el jaciment aporta al coneixement de les activitats relacionades amb l’agricultura durant el bronze inicial i el primer testimoni clar de la utilització d’aquest sistema d’emmagatzematge a la plana occidental catalana al llarg d’aquest període. Per diferenciar entre les sitges i les altres fosses de funcionalitat indeterminada, s’ha adoptat el criteri de la relació entre el diàmetre de la boca i la fondària de l’estructura, i s’ha establert com a principi que les sitges són sempre més profundes que amples. Cap d’aquestes estructures no ha aparegut en el seu estat de funcionament primari, i s’han presentat sempre amortitzades i reblertes amb sediments i materials de textura diversa. La prova més palpable del seu funcionament primari és la presència d’una llosa plana a l’interior. Normalment apareixen en el fons o en el seu primer estrat de rebliment, abocades com un element més per curullar la sitja, tot i que en dos casos s’han trobat en els estrats superiors. S’han interpretat generalment en la bi-


290

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

bliografia especialitzada com a tapadores, però cal destacar que apareixen també associades a sitges de perfil obert, amb diàmetres de la boca molt superiors als de la suposada tapadora, amb la qual cosa és possible imaginar altres hipotètiques funcions com la d’elements de senyalització o elements complementaris dins d’un sistema de cobriment de la sitja més complex. La dinàmica de la seva amortització presenta també algunes variants. En la major part dels casos sembla efectuar-se d’una manera ràpida i apareixen un màxim de dos o tres abocaments segellant l’estructura. Es tracta, per norma general, d’estrats potents més o menys rics en material arqueològic (ceràmica, fauna), entre els quals puntualment hi pot haver intercalades capes fines de cendres i detritus domèstics, però que en qualsevol cas reflecteixen una voluntat inequívoca de voler inutilitzar ràpidament la sitja. En alguna ocasió s’observen materials ceràmics que encaixen provinents dels estrats inferiors i superiors que segellen la mateixa sitja i, fins i tot, que provenen de sitges veïnes, fet que en palesa clarament l’amortització contemporània i potser simultània. En un cas, l’estructura se segella amb una potent capa de margues, completament estèril, que podria provenir del mateix procés de construcció d’una altra estructura propera. No obstant això, apareixen altres sitges que semblen haver continuat en activitat amb un funcionament secundari. L’exemple més clar és el cas dels tres enterraments apareguts i també el d’algunes altres (SJ-69, per exemple) que presenten un rebliment format quasi exclusivament per una successió de capes de poc volum amb abundant matèria orgànica incorporada, la qual cosa deixa entreveure la possibilitat que hagin funcionat sistemàticament com a abocadors relacionats amb l’activitat domèstica d’alguna cabana veïna (en aquest cas CBN-3) que s’haurien reomplert gradualment. S’ha identificat un total de 29 sitges, de les quals 23 han estat excavades en la seva totalitat. Hi ha una forta diversitat de formes, per la qual cosa s’ha dut a terme una classificació (figura 3) basada en dos paràmetres bàsics: el perfil de la secció i la capacitat de l’estructura (ALONSO, 1997, 361-375). Pel que fa al primer criteri, s’ha partit del principi acceptat comunament (REYNOLDS, 1988, 85) de l’existència de dos tipus bàsics: les sitges de parets convergents des del fons vers la boca (tancades) i les de parets paral·leles o secció cilíndrica (obertes). La diferenciació entre ambdues, de vegades problemàtica, s’ha expressat matemàticament a partir d’un índex (ø inferior / ø superior *100) en el qual s’ha establert el valor 120, com a límit entre ambdós tipus. Aquesta solució permet un cert marge de tolerància per aquelles sitges que presenten parets molt lleugerament inclinades i, en conseqüència, alguns dubtes per fer-ne la classificació. Tenint en compte que els fons són gairebé sempre plans (solament 4 casos presenten un suau perfil inclinat i 3 lleugerament còncau, sense associar-se preferencialment amb cap d’aquests dos grups), s’han establert diferents subtipus basats exclusivament en el perfil de les parets. Així, dins el grup 1 (sitges tancades), hom distingeix:


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

1.1: 1.2: 1.3: 1.4:

sitges sitges sitges sitges

291

troncòniques de parets rectes (5 casos) troncocòniques de parets còncaves (7 casos) de secció en forma d’embut (1 cas) globulars (1 cas)

Les sitges cilíndriques, per la seva part, són les més nombroses i presenten una sola forma (2.1) que s’ha documentat en 9 ocasions. La capacitat, d’altra banda, no constitueix necessàriament una variable discriminatòria dins la classificació, ja que els diferents tipus poden presentar volums similars. Es pot observar, però, una certa relació entre tipus i volum, la qual cosa valida la pròpia classificació i obre l’interrogant sobre la funcionalitat específica de cada tipus. S’han establert quatre variables en funció dels volums: 1 2 3 4

-

petites: de menys de 500 litres (4 casos) mitjanes: entre 500 i 1.500 litres (13 casos) grans: entre 1.500 i 2.500 litres (4 casos) excepcionals: de més de 2.500 litres (2 casos)

Amb les dades actuals sembla haver-hi una concentració de sitges cilíndriques al nord-oest de la zona excavada. Tot i així, l’estat dels treballs no permet explicar aquest fenomen i la impressió global, considerant el conjunt de la superfície coneguda, és que no es produeixen associacions significatives entre els diferents tipus de sitges. Des del Calcolític fins al bronze recent, les úniques fosses conegudes fins ara en les conques del Segre i del Cinca i no interpretades com a fons de cabana eren les dues “llars en cubeta” de Ciquilines IV (Monflorite, Osca), ja a la vall del Flumen (REY, 1991, 131-133), i les dues “estructures d’origen antròpic” de cronologia incerta (Neolític - bronze) de Puiggròs (Garrigues) (GABARRÓ, VAQUERO, 1992, 17-35). Les descobertes posteriors (Balsa de Tamariz, Aparrea, Minferri...) permeten avui reinterpretar moltes d’aquestes i altres troballes, conegudes sovint només a través de la prospecció, i situar-les correctament com a fosses d’emmagatzematge o sitges, de manera que s’ha verificat que la seva presència és molt més abundant, tant a Catalunya com a la vall de l’Ebre, del que hom suposava. Dins els jaciments excavats i en l’ampli marc cronològic considerat, val la pena destacar també que el conjunt de sitges de Minferri és un dels més importants conegut, superat en nombre solament per les 33 sitges d’Aparrea (Biurrun, Navarra) (CASTIELLA, 1997, 41-80), les 56 de Moncin (Borja, Saragossa) (HARRISON, MORENO, LEGGE, 1994), repartides en aquest cas al llarg de diferents fases, i potser pel conjunt de la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental) (MARTÍN et al., 1988a, 9-23; 1988b, 77-92). La convivència de diversos tipus morfològics de sitges en un mateix jaciment està perfectament documentada tant des del punt de vista arqueològic com etnogràfic. Sitges de perfil troncocònic i cilíndric apareixen associades en diversos jaciments:


292

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

Aparrea, Institut de Manlleu, Bòbila Madurell, Moncín..., encara que les sitges cilíndriques soles es troben també a Can Roqueta, Balsa de Tamariz o al Poliesportiu de la UAB i les troncocòniques soles a Sant Pau del Camp (Barcelona) (GRANADOS, PUIG, FARRÉ, 1993, 28). Manquen a Minferri alguns dels perfils de con invertit, presents per exemple a la Balsa de Tamariz, o les sitges de secció ovoide de la Bòbila Madurell. Les sitges amb secció d’embut són les més rares dins del conjunt de jaciments coneguts; en trobem, però, alguns exemplars a Aparrea i a Moncín, en contextos lleugerament posteriors a Minferri. Les petites sitges globulars, segurament més nombroses del que el registre recull actualment, apareixen també al Poliesportiu de la UAB. 5.3 Estructures de funcionalitat desconeguda o dubtosa Fosses irregulars (FI) Se n’han documentat 10 casos, tres dels quals pertanyen a estructures que havien estat espoliades abans de l’inici de l’excavació, i és impossible recuperar-ne el perfil i la forma originals o determinar-ne la funció. El tret comú més característic és la presència de fosses de mida diversa sobreexcavades dins d’altres de dimensions més grans, i que generen plantes de forma irregular (figura 3). Totes, però, es presenten reblertes simultàniament amb sediments molt rics en matèria orgànica, detritus domèstics i materials ceràmics i lítics molt fragmentats. La seva utilització secundària com a abocadors sembla incontestable, però més difícil resulta interpretar-ne la funcionalitat primària. No coneixem paral·lels per a aquest tipus d’estructures en els jaciments catalans, excepte el cas d’una “depressió irregular” de dimensions més grans que les de Minferri (6 per més de 10 metres) apareguda a la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental), dins del bronze antic, la qual s’interpreta a partir de la similitud amb les estructures d’hàbitat verazianes excavades en el mateix jaciment (BORDAS et al., 1994, 31-47) com un possible fons de cabana. No obstant això, en altres zones i corresponent a períodes posteriors (Hallstatt mitjà) s’ha assenyalat la presència d’una estructura molt similar al nostre CFI-2 en el jaciment de Le Haut des Terres Grasses (Ecury-le Repos, Marne) (VILLES, 1982, 48 i s., figura 22). En el mateix jaciment, en el de Les Pointes Roger (Euvy, Marne) (VILLES, 1982, 56 i s., figura 29) i en el de Carsac (Carcassona, Aude) (GUILAINE et al., 1986, 33 i s.), apareixen igualment durant el bronze final estructures de gran mida amb múltiples cubetes de diferents mides en el seu fons. En el conjunt de la bibliografia es plantegen, per norma general, tres possibles explicacions per a aquest tipus de fosses complexes: la superposició diacrònica de diferents estructures, fosses d’extracció de sediment per a la construcció en terra i fons de cabana parcialment arrasats. Res de nou no es pot aportar des de Minferri. La primera hipòtesi planteja el problema del seu rebliment sincrònic; la segona hauria de contrastar-se amb anàlisis sedimentològiques del material de cons-


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

293

trucció aparegut, però en principi les fosses de Minferri apareixen excavades a les margues, sediment a priori poc escaient per a aquesta funció; finalment la interpretació com a fons de cabana és difícil de considerar donada l’absència d’elements de sosteniment vertical, d’altra banda ben documentats en altres estructures del jaciment. Fosses circulars (FC) Agrupem amb aquest nom genèric un conjunt de sis fosses que presenten com a característica comuna les seves plantes regulars amb diàmetres superiors a 1,10 metres. Dins d’aquest grup se n’han distingit provisionalment dos tipus, a partir de la seva diferència de fondària (figura 3). El primer (FC.I) comprèn tres d’aquestes fosses i presenta profunditats que oscil·len entre 30 i 60 cm. Hem rebutjat considerar-les com a sitges donada la seva major amplada que fondària; aquest fet no exclou, però, que hagin pogut funcionar com a fosses d’emmagatzematge. En qualsevol cas, és evident que la seva morfologia original no diferia gaire de l’estat en què s’han conservat i que la interpretació com a possibles sitges escapçades, donada en alguns jaciments més malmesos, no s’escau en els exemples que estem tractant. Dues fosses del grup 2 del Poliesportiu de la UAB (E-26 i E-27) interpretades com possibles fosses de provisions o reserves de caire familiar (FRANCES, 1993, 7 i s.), semblen correspondre’s amb les FC.I de Minferri. Igualment, algunes fosses classificades com a “cubetes” de la Bòbila Madurell (MARTÍN et al., 1988a, 17) podrien encabir-se dins d’aquest grup. El segon tipus (FC.II) es diferencia de l’anterior per la seva tendència a una major amplada i especialment per la seva minsa fondària (10-14 cm). Comprèn també tres fosses. Es tracta d’una variant bastant repetida en altres jaciments. Es correspondria amb algunes de les estructures del Grup 1 (tipus 1C i 1D) de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous (Manlleu, Osona) (BOQUER et al., 1995, 22 i s.); amb les fosses del grup 3 del Poliesportiu de la UAB (Cerdanyola, Vallès Occidental) (FRANCES, 1993, 7 i s.; 1995, 147-178) i amb les fosses del tipus 2 d’Aparrea (Biurrun, Navarra) (CASTIELLA, 1997, 50 i s.). La seva funcionalitat no sembla clara en cap dels jaciments, tot i que s’ha especulat sobre la possibilitat que es tracti, seguint alguns autors (REYNOLDS, 1987, 36), de possibles pallers. Cubetes rectangulars (CR) Es coneixen només dues estructures d’aquest tipus. La primera correspon a una fossa d’escassa fondària (8 centímetres) i dimensions considerables 1,02 x 0,8 metres, que es presentava reblerta per una capa de llims foscos, rica en matèria orgànica i sense material. La segona se situava a l’interior de la cabana CBN-1 i s’interpreta com una fossa d’emmagatzematge. Pel que fa a la primera, es tracta d’un tipus d’estructura molt rar i escàs en el conjunt de jaciments coneguts, on sovint es discuteix el seu caràcter arqueològic. Un conjunt de 28 estructures de planta rectangular amb unes mesures mitjanes al


294

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

voltant de 90 x 40 x 15 centímetres i disposades en agrupacions de manera paral·lela han estat excavades a Can Soldevila (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental); l’absència quasi absoluta de material, solament 2 fragments de ceràmica a mà, impedeix precisar-ne la cronologia (BOQUER, MIRET, 1996, 69-80). Igualment, una estructura (E-47) de 2 x 1 metres al Poliesportiu de la UAB (FRANCES, 1995, 172), sembla relacionada amb el conreu modern. La segona constitueix un cas sense paral·lels concrets entre els jaciments excavats al nord-est de la península. 6. ELS ELEMENTS DE CULTURA MATERIAL 6.1 El material ceràmic Les restes ceràmiques constitueixen el material més abundant aparegut en l’excavació i, malgrat els quasi tres milers de fragments recuperats, val la pena de destacar que el ventall de formes existent és bastant reduït, i que molt sovint es repeteixen els mateixos tipus amb mides diferents (figura 4). D’aquesta manera pot distingir-se la presència de: Tenalles d’emmagatzematge o de provisions de grans proporcions, caracteritzades pel seu perfil globular o ovoide, sense coll diferenciat o estrangulat molt lleugerament i bases planes quan s’han pogut diferenciar. El tipus més freqüent presenta el llavi engruixit, acompanyat sovint de petites llengüetes horitzontals en tant que elements de prensió o suspensió i decorat amb impressions o incisions. El cos del recipient s’adorna amb aplicacions de cordons amb impressions digitals o més ocasionalment incisions, disposats paral·lelament al llavi o dibuixant serrells irregulars. Ocasionalment apareixen altres formes sense decoració, sovint acompanyades de dues nanses en la part superior de la peça o properes al llavi i molt puntualment alguns exemplars amb cordons llisos de secció triangular. Recipients mitjans o petits de perfil globular o troncocònic amb suau tendència a la concavitat, bases planes i llavis amb llengüetes. Estan decorats, de vegades profusament, amb encastaments irregulars de fang o sèries simètriques de mugrons i botons per tota la seva superfície. Vasos petits o mitjans i tasses carenades de perfil concavoconvex i fons, quan s’ha pogut observar, convex o lleugerament umbilicat. La carena és molt marcada i se situa generalment en el terç superior de la peça; els llavis poden ser aprimats o engruixits i l’acabat polit sense decoracions. Un sol exemplar apareix decorat en tota la superfície amb tres franges paral·leles de triangles incisos reomplerts amb decoració puntejada. Acompanyen aquestes formes altres plats i safates molt més amples i planes, en les quals la dimensió de la boca és aproximadament un 50% superior a l’alçada de la peça. Totes presenten acabats polits, sense decoracions addicionals. Bols i vasos de perfil hemisfèric, troncocònic o amb carena incipient que en


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

Figura 4

295


296

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

alguns casos presenten el llavi lleugerament engruixit. L’acabat és polit i sense decoració. Un exemplar sencer de perfil gairebé cilíndric presenta dues nanses de secció circular i decoracions d’unglades en el conjunt de la seva superfície. Vasos geminats. S’han recuperat únicament dos exemplars, dels quals es conserva solament la zona d’unió entre els dos recipients, per la qual cosa és impossible definir les seves característiques generals. Formatgeres. Han aparegut dos recipients troncocònics o de lleugera tendència globular, oberts en ambdós extrems, amb la totalitat de la seva superfície perforada per facilitar l’elaboració de productes derivats de la llet: formatge o mató. Exceptuant alguns casos concrets com ara els vasos geminats, la resta de formes i motius decoratius és força freqüent en un ampli ventall de jaciments de la plana occidental catalana coneguts a través de prospeccions (EQUIP MINFERRI, 1997, 178, per un recull de la bibliografia), que normalment s’atribueixen al bronze inicial de la regió, considerant aquesta etapa com l’ampli període cronològic que comprèn el bronze antic, el mitjà i el recent (1800-1100 aC). Es considera, d’altra banda, que moltes d’aquestes formes i motius són hereves de tradicions del Neolític final i Calcolític com ara les llengüetes superposades, els cordons de secció triangular, les tasses carenades o els bols hemisfèrics; les aplicacions de cordons amb impressions o incisions i la profusió de bases planes constituirien, en canvi, una novetat d’aquest moment (MAYA 1992, 537). El problema en aquesta zona no és altre que la manca de jaciments amb estratigrafies fiables per poder valorar la filiació cultural dels elements apareguts i precisar-ne la cronologia. En aquest sentit, Minferri constitueix a partir d’ara un punt de referència de valor extraordinari per poder caracteritzar la cultura material de les comunitats de la plana durant la primera meitat del II mil·lenni cal. BC, estudi que es troba ja en curs d’elaboració. Cal destacar, finalment, l’absència en el jaciment de les ceràmiques amb apèndix de botó, fet que situaria la seva cronologia —seguint els criteris actualment acceptats— en una fase anterior al bronze mitjà. Aquesta interpretació, però, pot ser qüestionada si, com es plantejarà més endavant, es considera el grau tecnològic assolit per la comunitat de Minferri pel que respecta a la producció metal·lúrgica i es reivindica una periodització pròpia de l’edat del bronze a la plana occidental catalana. Indústria lítica Les categories més característiques de la indústria lítica registrada fins ara al jaciment de Minferri són peces retocades, ascles, microascles i làmines, encara que també se n’han recuperat altres, com nuclis, restes de talla o percussors. El sílex es presenta com la primera matèria majorment utilitzada, encara que també s’observen algunes restes en quarsita o un percussor de granit. Quant al procés d’extracció, els suports són quasi exclusivament ascles i làmines, cap resulta ser de primer ordre, una petita part són de segon ordre, amb restes mínimes de còrtex, i la gran majoria són de tercer ordre. Així doncs, no sem-


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

297

bla que el tractament inicial del nòdul fos realitzat en l’assentament, sinó que s’aportaven els suports, un cop trossejats, des del lloc d’abastiment. Entre les peces retocades el tipus més freqüent són les dents de falç, la funció de les quals ha estat corroborada per l’estudi funcional, però també hi són presents altres, com perforadors, ascles amb vora abatuda, ascles denticulades, làmines o laminetes denticulades, peces amb fractures retocades i gratadors. L’anàlisi traceològica d’aquests darrers ha permès detectar en alguns gratadors el treball de matèries toves com la pell o sobretot el cuir, mentre que en altres la cinemàtica és ben diferent i correspondria a una tasca similar al raspallat d’una matèria dura o mitjanament dura. També hi són presents altres eines, com destrals o martells, parcialment polides o puntejades, principalment d’esquist. Finalment, cal destacar la presència esporàdica d’alguns molins de vaivé fragmentats i d’una mola excepcional per les seves mesures, apareguda a l’interior de la sitja SJ-44. Objectes diversos Els objectes de guarniment i la indústria sobre os són molt escassos. Es pot destacar, però, la presència de tres petites denes fetes sobre petxina així com un penjoll del mateix material i un altre en curs de fabricació. S’han recuperat també diversos fragments d’agulles d’os. Finalment, han aparegut també en una mateixa sitja dues possibles eines treballades sobre banyes de cérvol, que podrien correspondre als coneguts pals cavadors relacionats amb el treball agrícola. 7. ESTRATÈGIES DE SUBSISTÈNCIA I ACTIVITATS DE PRODUCCIÓ 7.1 L’agricultura Tot i que algunes activitats de recol·lecció són presents en el jaciment l’agricultura constitueix, per al moment, l’activitat més ben coneguda i la que sense dubte devia tenir un pes específic més gran dins l’estratègia econòmica general de l’assentament. S’han recuperat més de 5.100 restes de llavors i fruits i s’han identificat 49 tàxons diferents de plantes conreades i silvestres, dins dels quals la major part es relacionen amb el cultiu cerealístic. El seu estudi permet definir un sistema agrícola on el conreu principal es troba caracteritzat pels cereals d’hivern, principalment el blat nu (Triticum aestivum/durum) i l’ordi vestit (Hordeum vulgare), encara que també de manera secundària es troba blat vestit com la pisana (Triticum dicoccum) o blat nu de tipus compacte (Triticum aestivum/durum tipus compactum). El nombre de males herbes i diverses plantes silvestres és molt important, i la més freqüent i nombrosa és el raigràs (Lolium rigidum/perenne), difícil de separar de la collita de cereal. L’estudi funcional de la indústria lítica informa, d’altra banda, d’algunes de les


298

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

característiques de la sega dels cereals, ja que la major part de les peces estudiades havien estat utilitzades en el processat de vegetals no llenyosos, i que podrien pertànyer a estris de sega compostos. L’element més espectacular, però, respecte a les activitats relacionades amb l’agricultura és l’important nombre de sitges aparegudes. La seva quantitat i diversitat tipològica obren una via d’interpretació etnogràfica i econòmica sobre les implicacions d’aquesta pràctica d’emmagatzematge, fins ara impossible d’efectuar en la regió, la qual no està, però, exempta de problemes. Les qüestions essencials es poden resumir en dos punts: la interpretació dels diferents tipus de sitja en tant que estructures destinades a contenir productes diferents i la justificació de la seva proliferació com a resultat d’una pràctica d’emmagatzematge basada en utilitzacions puntuals de cada estructura o bé com a element definidor d’una comunitat excedentària. Pel que respecta al primer criteri, els estudis etnogràfics que hi ha proven que la morfologia de les sitges (obertes o tancades) no és obligatòriament discriminatòria pel que fa a la seva funcionalitat, de manera que és possible l’emmagatzematge de cereals en ambdós tipus (ALONSO, 1997). En relació amb el segon, el problema principal és el càlcul del nombre de sitges que van funcionar al mateix temps en l’assentament, estudi que a manca d’una estratigrafia vertical exigiria poder aplicar tècniques de datació absoluta a cada estructura. No obstant això, s’ha d’assenyalar, que la gran quantitat d’aquestes estructures excavades a Minferri respon a una necessitat important d’emmagatzematge. Per altra banda la capacitat d’aquestes sitges és bastant elevada si es compara amb altres calculades al nord-est peninsular (EQUIP MINFERRI, 1997, 173). J. Vaquer (1989, 83) considera les reserves de menys de 3.000 litres com a familiars i les més grans d’aquest volum com a reserves de caràcter col·lectiu o comercial, la majoria de les estructures excavades a Minferri podrien ser interpretades com a reserves familiars, i només dues sitges excepcionals podrien tenir una altra funció. Es tracta d’un emmagatzematge per al propi consum i per a finalitats agrícoles, és a dir per a la reserva de gra per a llavor o en prevenció de males collites. 7.2 La ramaderia Les restes de fauna recuperades són relativament escadusseres si considerem la magnitud de l’espai excavat i el fet que es tracta d’una zona d’hàbitat on tot tipus de deixalles domèstiques apareixen representades i on cal suposar una incidència notable de la ramaderia com a font de subsistència. Les característiques del sediment, relativament abrasiu, no semblen ser tampoc la causa d’aquesta minsa presència, tal com es confirma, d’altra banda, amb l’aparició esporàdica d’animals sencers a l’interior d’algunes sitges, que s’han conservat perfectament. L’estudi arqueofaunístic es troba a més a més en curs de realització i els resultats que avui es poden oferir responen solament a les primeres observacions efec-


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

299

tuades durant l’excavació. Val a dir, però, que en principi tot l’espectre de mamífers domèstics tradicionals apareix representat: bòvids, ovicàprids, suids i cànids. Cal destacar, tal com indicàvem, la presència de restes parcials o completes d’animals en connexió anatòmica, dins les quals destaca el tòrax sencer d’un bou i diverses extremitats d’ovicàprids acompanyant un enterrament (SJ-88), així com un porc i un altre bòvid també completament sencers apareguts dins d’una sitja propera (SJ-89). 7.3 La metal·lúrgia Les abundants troballes relacionades amb la metal·lúrgia del bronze permeten documentar per primera vegada en una excavació de la plana occidental catalana la totalitat del procés metal·lúrgic, excepte la reducció dels minerals bruts i el seu aliatge. Es tracta, doncs, d’un seguit de testimonis arqueològics que evidencien la fabricació en el propi jaciment d’objectes de bronze a partir de la refosa de metall, ja elaborat (figura 4): La refosa del metall: ja s’ha comentat la interpretació donada a la cubeta metal·lúrgica (CM-1). Altres evidències serien l’utillatge (gresols i motlles) i els propis residus de fosa de bronze, que apareixen tant en forma de masses metàl·liques amorfes, escòria o gotes adherides als gresols. Motlles de foneria: s’ha recuperat un conjunt de 4 motlles, un d’ells amb tapadora plana. Dos corresponen a motlles amb doble matriu per a la fabricació de destrals planes i cisells o escarpres; un és exclusiu per a destrals planes de mida considerable i un darrer és un motlle de barnilles, aparegut en superfície (figura 4). Objectes metàl·lics: les restes en aquest sentit són més escadusseres, tot i així s’han conservat parcialment un punxó, una punta de sageta i un fragment de tija. S’han fet, per altra part diverses anàlisis espectrogràfiques sobre la composició tant de les restes de fosa adherides als gresols o soltes, com dels objectes ja elaborats (punta de sageta) (ROVIRA, 1996, e. p.). Els resultats coincideixen a assenyalar la presència de bronze binari, amb una proporció d’estany considerable. Els motlles de pedra sorrenca apareguts semblen palesar, d’altra banda, un estadi tecnològic relativament desenvolupat, caracteritzat per la utilització de “falsos” motlles bivalves, compostos d’una valva amb la matriu de l’objecte i d’una tapadora de superfície plana. Tot plegat evidencia un estadi que pot considerar-se com a característic d’un bronze ple local, a la vegada que situa Minferri com un dels conjunts més variat i significatiu de Catalunya amb evidències de producció metal·lúrgica durant la primera meitat del segon mil·lenni cal. BC, que esdevé un punt de referència obligat per a la caracterització i la interpretació de l’evolució d’aquest tipus d’activitat productiva en el conjunt del nord-est peninsular.


300

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

8. LES PRÀCTIQUES FUNERÀRIES

S’han documentat tres enterraments d’inhumació en sengles fosses, la morfologia de les quals indica clarament que es tracta de sitges reaprofitades amb aquesta finalitat. Exceptuant la troballa casual d’un enterrament similar en el propi jaciment de Minferri (LLUSSÀ et al., 1990), constitueixen els primers i únics testimonis d’aquest tipus de pràctica funerària a la plana occidental catalana durant l’edat del bronze. Tots quatre enterraments presenten, però, característiques diferents. De l’enterrament aparegut abans de les intervencions 1993-95, s’ha pogut interpretar que es tractava d’una fossa amb un mínim de cinc inhumacions corresponents a infants, dos dels quals podrien ser de sexe masculí. Pel que fa als tres de les campanyes actuals, es tracta també d’inhumacions, una d’individual, una altra doble i una darrera múltiple amb un mínim de tres individus; aquesta fossa roman encara en curs d’excavació. Una primera anàlisi antropològica ha estat duta a terme per B. Agustí, però el conjunt resta encara en curs d’estudi definitiu, per la qual cosa cal considerar aquests resultats com una aproximació provisional. SJ-70: Correspon a un individu enterrat assegut amb l’esquena recolzada contra la paret de la sitja i les cames flexionades, possiblement obertes. La disposició general del conjunt de l’esquelet indica que es tracta d’un enterrament primari. L’edat aproximada de la mort se situa entre 16 i 18 anys i la gracilitat de tots els elements condueix a un diagnòstic prevalent de feminitat.

SJ-86: Contenia les restes superposades de dos individus. Al dessota, un primer cadàver apareixia en posició de decúbit dorsal, les cames flexionades de forma irregular i el braç esquerre estirat i creuat per sobre del tòrax fins superposar-se al braç contrari. Es conservava la pràctica totalitat de l’esquelet en perfecta connexió anatòmica, excepte la part superior del crani. Correspon a un infant de sexe indeterminat amb una edat entre 10 i 12 anys. El segon individu apareixia per damunt de l’anterior i en contacte físic amb ell. Es presentava també en posició de decúbit dorsal amb els braços oberts i les cames molt lleugerament flexionades. Es tracta d’un individu madur, possiblement de sexe masculí i amb una edat estimada al voltant dels 50-60 anys. Els cossos havien estat enterrats al fons de la sitja de majors dimensions del poblat i apareixien quasi en la vertical de la boca, lleugerament desplaçats cap al sud-oest.

SJ-88: Restant encara en curs d’excavació, es pot assegurar la presència d’almenys tres inhumacions, sense haver assolit encara el fons de la sitja. L’individu més antic ha estat molt parcialment excavat i no permet massa observacions. Per damunt del coll, a l’alçada de la mandíbula i separats per una minsa capa de sediment, apareixia al cantó de la paret sud de la sitja l’esquelet d’un perinatal o fetus a terme d’entre 9 i 9,5 mesos de vida intrauterina. Finalment en una cota superior, cobert


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

301

pel mateix estrat, es trobava un tercer individu orientat nord/sud (el cap al nord), amb el tòrax en posició de decúbit dorsal i la pelvis i les cames, fortament flexionades en torsió cap al costat dret. El braç dret, amb l’húmer estirat al costat del cos, apareix doblegat enlaire amb la mà sota la cara o al costat. Correspon a un individu masculí en edat senil, mort entre els 60 i els 70 anys. Cobrint la part superior del cos i en contacte físic amb aquest, apareixen les nombroses restes de fauna ja comentades, entre les quals destaca el tòrax d’un bòvid, així com les extremitats de diversos càprids, totes en curs d’estudi actualment. Un fragment d’urna ceràmica se situava davant del ventre, potser també formant part d’aquest aixovar funerari. Enterraments primaris, inhumacions individuals, dobles o múltiples, però simultànies; absència d’espai funerari determinat i manca d’estructures específiques destinades a l’enterrament són, en definitiva, els trets definidors principals d’aquest ritual. És difícil d’explicar el significat social de les diferències en els aixovars i ofrenes aparegudes en els diferents enterraments. La seva major presència en la tomba de l’individu senil suggereix una possible relació entre edat i prestigi o reconeixement social, però aquesta hipòtesi necessitaria ser contrastada amb altres exemples per afirmar-la categòricament. 9. CRONOLOGIA DE L’ASSENTAMENT

Es disposa actualment de dues datacions radiocarbòniques obtingudes en el laboratori Beta Analytic Inc. de Miami en el marc del projecte de recerca DGICYT PS92-0148 que llavors desenvolupava l’equip de la Universitat de Lleida, coordinador de la intervenció. Aquestes dades constitueixen la sola referència de cronologia absoluta avui disponible i provenen de dues sitges diferents excavades durant la campanya de 1995: Beta-92279: 3380 ± 70 BP, calibrada a 2 sigmes: 1876 (1677) 1513 cal. BC. Correspon a una mostra sobre carbons de fusta apareguts en un dels reompliments (UE 2075) de la sitja SJ-69. Beta-92280: 3410 ± 90 BP, calibrada a 2 sigmes: 1928 (1731, 1728, 1686) 1510 cal. BC. Mostra sobre fauna (costelles d’un bòvid), que forma part del reompliment (UE 2121) de la sitja SJ-88. Els valors centrals del calibratge obtinguts a partir de la mediana dels intervals de màxima probabilitat a 2 sigmes, situen la datació de l’amortització d’aquestes estructures vers el 1641 cal. BC (ALONSO et al., 1998, e. p.). Aquesta data seria indicativa d’un moment en el qual el jaciment es troba encara en funcionament, amb la qual cosa cal suposar que el seu període d’ocupació podria abastar alguns decennis abans i després, durant la primera meitat del segle XVII cal. BC.


302

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

10. CONTEXTUALITZACIÓ DE MINFERRI EN EL PANORAMA ARQUEOLÒGIC DE LA PLANA OCCIDENTAL CATALANA DURANT EL II MIL·LENNI CAL BC

Diversos articles recents (MAYA, 1992; GONZÁLEZ, RODRÍGUEZ, PEÑA, 1996; VÁZQUEZ, 1996; PUCHE, 1996) han tractat de forma monogràfica o en el marc d’articles més amplis la problemàtica del bronze inicial a la plana occidental catalana. La dificultat principal per caracteritzar aquest període és la fragilitat de la informació disponible, la qual prové en el 95% dels casos de recollides de materials superficials (a part de Minferri, solament s’ha excavat, amb cronologia del bronze antic i mitjà, el Tapió (Alpicat, Segrià) (GONZÁLEZ, RODRÍGUEZ 1989, 71-83), la cova de Punta Farisa a Fraga (MAYA, FRANCÈS, PRADA, 1993) i l’encara inèdit jaciment de Roques del Sarró (Lleida). En aquest context, Minferri permet documentar primer que res un tipus d’estructures fins ara desconegudes a la plana i reinterpretar moltes troballes puntuals similars (taques circulars cendroses de diàmetres entre 1 i 2 metres) abusivament considerades com a “fons de cabanes”. Paral·lelament l’excavació aporta el coneixement d’un tipus d’hàbitat fins ara desconegut a la regió durant aquesta època, el patró d’assentament de la qual es definia com a petits assentaments rurals a l’aire lliure de caire estacional. Aquest problema no és exclusiu de la plana, i hi ha dins del conjunt de la península una indefinició general pel que respecta a aquest tipus d’assentaments, la qual es materialitza en l’ancestral i genèric concepte de campos de hoyos. Per la nostra part, creiem poder definir un tipus d’hàbitat vinculat a unes formes determinades d’ocupació de territori que pot resumir-se en els següents trets principals: 1. El seu caràcter sedentari. L’anàlisi de les activitats econòmiques desenvolupades, especialment la caracterització del sistema agrícola a partir de l’estudi de les espècies conreades i dels sistemes d’emmagatzematge en sitges, permet definir un tipus d’ocupació que requereix la presència constant d’un important contingent de la població en l’assentament. L’estudi acurat d’altres indicadors econòmics com la presència de bous vells en principi no explotats per al consum càrnic, l’aparent importància dels suids que tampoc és habitual dins de comunitats nòmades o seminòmades, la constatació de l’explotació de productes secundaris com la llet o el mató i la presència de moles fixes permetrà precisar millor aquestes bases econòmiques, i definir fins i tot un tipus d’agricultura intensiva, que en qualsevol cas reafirmarà l’arrelament d’aquestes comunitats en el seu territori. 2. L’evidència d’un procés de concentració de la població que genera un tipus d’hàbitat definit com “agrupacions de granges semidependents”. Es tracta d’un model habitual dins moltes comunitats d’Europa i de la península d’èpoques diferents que es vincula a la colonització agrícola de nous territoris i es caracteritza per l’aparició de concentracions laxes d’unitats o cèl·lules econòmiques autònomes (normalment famílies més o menys àmplies), les quals per imperatius diversos (parentiu, necessitat de col·laboració econòmica...) tendeixen a agrupar-se conservant parcialment la seva autonomia, però aportant una part dels recursos obtinguts


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

303

a les necessitats globals de la comunitat. L’assentament resultant es materialitza en l’espai per la presència d’un nombre indeterminat de cabanes o llocs d’habitació, en ocasions distants quasi a 100 metres, però destinant la superfície que les separa a activitats de producció particulars o comunals (principalment l’emmagatzematge) que no inclouen el conreu directe dels camps, els quals se situen fora d’aquesta àrea. Això genera extenses àrees d’hàbitat que en el cas de Minferri assoleixen les 10 hectàrees, sense que això impliqui una concentració demogràfica d’ampli abast. 3. El desenvolupament de la metal·lúrgia del bronze, en un context on manquen les primeres matèries, pot haver afavorit aquesta necessitat de col·laboració i l’aparició de mecanismes o elements redistribuïdors, l’indicador més clar dels quals podria ser el personatge d’edat avançada enterrat amb certs protocols singulars respecte de la resta d’individus fins ara documentats. Es devia tractar, no obstant això, d’un model de societat encara segmentària on la presència d’aquests “grans homes” no devia implicar l’existència d’un sector de la població desvinculat del treball directe de la terra, font bàsica de l’economia. Resumint, s’obren ara a partir de Minferri un seguit d’interrogants i hipòtesis que caldrà confirmar en futures recerques, però que en qualsevol cas transformen radicalment la imatge existent de l’edat del bronze en la regió. En aquest sentit, la mateixa periodització d’aquesta època, basada en l’esquema general adoptat pel conjunt de Catalunya, pot igualment qüestionar-se (ALONSO et al., 1998, e. p.) i Minferri esdevé la baula intermèdia que explica l’aparició posterior d’un grup cultural específic (Grup del Segre-Cinca), que sobre la base d’un estadi econòmic i tecnològic amb un important grau de desenvolupament, generarà durant la segona meitat del II mil·lenni cal. BC els primers assentaments protourbans coneguts en el conjunt de Catalunya. En definitiva, som davant d’un jaciment clau que encara ha d’aportar moltes novetats dins de la protohistòria catalana i vers el qual totes les institucions s’haurien d’abocar. El Grup d’Investigació Prehistòrica de la UdL, avui representat pels signants d’aquest article, així ho està fent. BIBLIOGRAFIA

ALONSO, N. (1997) Agricultura a la plana occidental catalana durant la protohistòria, Tesi Doctoral, Universitat de Lleida, 1997, inèdita. ALONSO, N.; JUNYENT, E.; LAFUENTE, A.; LÓPEZ, J.B.; ALONSO, N. (1998) «Chronométrie de l’Âge des Métaux dans la basse vallée du Segre (Catalogne, Espagne) à partir des datations C14», Actes du 3ème Congrès International «14C et Archéologie», Lyon – 1998. [En premsa.] BOQUER, S.; BOSCH, J.; CRUELLS, W.; MIRET, J.; MOLIST M.; RODÓN, T. (1995) El jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. Un assentament a l’aire


304

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

lliure de finals del calcolític (Manlleu, Osona), Barcelona, 1995. (Memòries d’Intervencions Arqueològiques a Catalunya; 15) BORDAS, A.; DÍEZ, J.; POU, R.; PARPAL A.; MARTÍN, A. (1994) «Excavacions arqueològiques 1991-1992 a la Bòbila Madurell-Mas Duran (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)». Tribuna d’Arqueologia1992-1993, 1994, p. 31-47. CASTIELLA, A. (1997) “A propósito de un campo de hoyos en la Cuenca de Pamplona”, Cuadernos de Arqueología de la Universidad de Navarra, 5, 1997, p. 41-80. EQUIP MINFERRI (1997) “Noves dades per a la caracterització dels assentaments a l’aire lliure durant la Iª meitat del II mil·lenni cal. BC: primers resultats de les excavacions en el jaciment de Minferrri (Juneda, les Garrigues)”, RAP 7, p.161-211. FRANCÈS, J. (1993) «Les estructures del bronze antic del poliesportiu de la UAB: primers resultats». Limes, 3, 1993, p. 5-24. FRANCÈS, J. (1995) «Noves excavacions al sector est del jaciment del poliesportiu de la UAB (Cerdanyola, Vallès Occidental)». Revista d’Arqueologia de Ponent, 5, 1995, p. 147-178. GABARRÓ J.M.; VAQUERO, M. (1992) «Estructures d’origen antròpic al Puiggròs (les Garrigues)», Butlletí Arqueològic R.S.A.T., 14, 1992, p. 17-35. GONZÁLEZ, J.R. (1985) L’Arqueologia i la nostra història, Catàleg Exp. Sala Gótica I.E.I., Lleida, 1985. GONZÁLEZ J.R.; RODRÍGUEZ, J.I. (1989) «Avanç dels resultats de l’excavació del fons de cabana de l’Edat del Bronze del Tapió a Gimenells (Alpicat, Segrià)». Excavacions arqueològiques d’urgència a les comarques de Lleida. Barcelona, 1990, p. 71-83. (Excavacions Arqueològiques a Catalunya; 9) GONZÁLEZ, J. R.; RODRÍGUEZ J. I.; PEÑA, J.L. (1996) «Aportació de la Geoarqueologia al coneixement del poblament durant el bronze inicial a les valls inferiors dels rius Segre i Cinca», Gala, 3-5, 1994-1996, p. 137-152. GRUP DE RECERQUES ARQUEOLÒGIQUES LA FEMOSA (GRALF) (1980). «Mapa arqueològic de la Vall de La Femosa». Recerques Lleidatanes, II. Tàrrega: Publ. Grup d’Intercanvis de Recerques de les Terres LLeidatanes, p. 7-34. GRANADOS, O. (dir.) (1993) El jaciment prehistòric de Sant Pau del Camp, Servei d’Arqueologia de la Ciutat, Barcelona, 1993. GRANADOS, O.; PUIG, F.; FARRÉ, R. (1993) «La intervenció arqueològica a Sant Pau del Camp: un nou jaciment prehistòric al Pla de Barcelona». A: DEPARTAMENT DE CULTURA. Tribuna d’Arqueologia 1991-1992. Barcelona: 1993, p. 27-38. GUILAINE, J. [et al.] (1986) Carsac. Une agglomération protohistorique en Languedoc. Toulouse: Centre d’Anthropologie des Sociétés Rurales, 1986. HARRISON, R. J.; MORENO, G. C.; LEGGE, A. J. (1994) Moncín: un poblado del Bronce (Borja, Zaragoza). Saragossa: Dip. General de Aragón, 1994. (Arqueología;16) JUNYENT, E.; LÓPEZ, J. B.; OLIVER, A. (1992) «Estratègia, anàlisi estratigràfica i


MINFERRI: UN NOU TIPUS D’ASSENTAMENT A L’AIRE LLIURE

305

registre en l’arqueologia lleidatana dels 80. La Harris Matrix». Harris Matrix. Sistemes de registre en arqueologia, vol. II, Lleida, 1992, p. 184-269. LAFUENTE, A.; MORÁN, M.; FERRER, C. (1997) Les Roques del Sarró 1994. Memòria campanya d’excavacions. Servei d’Arqueologia Generalitat de Catalunya, 1997. (Inèdita.) LLUSSÀ, A.; GALLART, J.; RIBES, J.; COSTAFREDA, A. (1990) El jaciment del Bronze de Minferri (Juneda, les Garrigues). Artesa de Lleida, 1990. (Quaderns d’Arqueologia del Grup de Recerques Arqueològiques de La Femosa; 5) MARTÍN, A.; MIRET, J.; BLANCH, R. M.; ALIAGA, S.; ENRICH, R.; COLOMER, S.; ALBIZURI, S.; BOSCH, J. (1988a) «Campanya d’excavacions arqueològiques 1987-88 al jaciment de la Bòbila Madurell - Can Feu (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)». Arrahona, 3, 1988, p. 9-23. MARTÍN, A.; MIRET, J.; BOSCH, J.; BLANCH, R.M.; ALIAGA, S.; ENRICH, R.; COLOMER, S.; ALBIZURI, S.; FOLCH, J.; MARTÍNEZ, J.; CASAS, T. (1988b) «Les excavacions al paratge de la Bòbila Madurell i de Can Feu (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental)». A: DEPARTAMENT DE CULTURA. Tribuna d’Arqueologia 1987-1988. Barcelona, 1988, p. 77-92. MAYA, J. L. (1992) «Calcolítico y Edad del Bronce en Cataluña». Aragón/Litoral Mediterráneo: Intercambios culturales durante la Prehistoria. Zaragoza, 1992, p. 515-554. MAYA, J. L.; FRANCÈS, J.; PRADA, A. (1993) “Los yacimientos arqueológicos”. Estudios de la Antigüedad [Bellaterra] (1993), núm. 6/7, p. 7-30. MAYA, J. L.; PETIT, M. A. (1986) «El Grupo del Nordeste. Un nuevo conjunto de cerámicas con boquique en la península ibérica». Anales de Prehistoria y Arqueología (1986), núm. 2, p. 49-71. MESTRES, J.; SOCIAS, J. (1993) «Pou Nou: un assentament de l’edat del bronze a la plana penedesenca (Olèrdola, Alt Penedès)». Olerdulae, any XVII, (generdesembre 1993), p. 45-120. MUNILLA, G.; GRACIA, F.; GARCÍA, E. (1996) “La secuencia cronoestratigráfica del Alto de la Cruz (Cortes de Navarra) como base para el estudio de la transición Bronce Final-Hierro en el valle medio del Ebro”. Gala. 3-5 (1994-96), p. 153-170. PUCHE, J. M. (1996) «L’edat del bronze a l’Urgell: seriació cronològica i estudi dels jaciments». Fonaments. 9 (1996), p. 11-76. REY, J. (1991) «Informe de las excavaciones realizadas en Ciquilines IV (Monflorite, Huesca)», Arqueología Aragonesa 1986-1987, Saragossa, 1991, pp. 131133. REY, J.; ROYO, J. I. (1994) «El yacimiento de hoyos de la Edad del Bronce de la «Balsa de Tamariz» (Tauste, Zaragoza)». Museo de Zaragoza Boletín. [Saragossa] (1994), núm. 11, p. 13-38. REYNOLDS, P. J. (1987) Ancient Farming. Shire Archaeology, 50, 1987. REYNOLDS, P. J. (1988) Arqueologia experimental. Una perspectiva de futur. Eumo Editorial, 1988.


306

N. ALONSO i J. B. LÓPEZ

RODANÉS, J. M. (1991) «Investigaciones arqueológicas en el Bajo Cinca: campañas de excavación de 1989/1990 en el poblado de la Edad del Bronce de Masada de Ratón (Fraga, Huesca)». Bolskan (1991), núm. 8, p. 165-197. RODANÉS, J.M. (1992) «Datación absoluta de los niveles inferiores del yacimiento de Masada de Ratón (Fraga, Huesca)», Museo de Zaragoza Boletín, 11, 1992, p.5-12. RODANÉS, J.; REY, J. (1991) «Excavaciones arqueológicas en Masada de Ratón (Fraga, Huesca). Campaña 1989». Arqueologia Aragonesa 1988-89, 1991, p.9194. ROVIRA I HORTALÀ, C. (1996) Activités métallurgiques à l’extrème nord-est de la péninsule ibérique pendant l’Âge du Bronze Ancien - Moyen. Le site de Minferri (Lleida). Pòster del Colloque International: Bronze’96, Dijon 1996. [En premsa.] ROYO, J.I.; REY, J. (1993) «Balsa de Tamariz: una aportación al estudio del poblamiento estable de la Edad del Bronce en las Cinco Villas». Suessetania (1993), núm. 13, p. 47-59. VAQUER, J. (1989) «Silos et stockage du grain à Carsac». A: Carsac et les origines de Carcassone. Carcassone, 1989. VÀZQUEZ, M. P. (1996) «Morfologia dels llocs habitacionals: Patrons d’assentament en el Segrià Pre-Camps d’Urnes», Gala (1994-1996), núm. 3-5, p. 77-92. VILLES, A. (1982) “Le mythe des fonds de cabanes en Champagne”. Bulletin de la Société Archéologique Champenoise (1982), núm. 2.


Andalucía: arte rupestre. Los conjuntos levantinos1 JULIÁN MARTÍNEZ GARCÍA

Segunda década de siglo. Viaje al sur de Breuil, Cabré y Obermaier, acompañados por L. Siret y F. de Motos. Encuentro con la Cueva de los Letreros y con los abrigos de los Molinos y el Gabar (Vélez-Blanco), primavera de 1911. Este fue el inicio de una cadena de hallazgos, relativos al arte rupestre en las tierras andaluzas, que aún hoy continua. Recordemos que la Cueva de Los Letreros fue uno de los primeros documentos de pinturas rupestres publicadas en nuestro país, de hecho fueron recogidas en 1868 por Góngora Martínez en su obra “Antigüedades Prehistóricas de Andalucía”. En Andalucía existen también, además de los conjuntos con arte levantino de los que haremos una breve presentación, numerosas muestras de arte rupestre tanto paleolítico como esquemático de una enorme transcendencia. La presencia de conjuntos paleolíticos ya está documentada en seis de las provincias andaluzas, no conociéndose, por ahora, ninguna estación en las provincias de Sevilla ni de Huelva. Entre los conjuntos más importantes habría que destacar varios de los “santuarios” malagueños (La Pileta –Benaojan–, Doña Trinidad, –Ardales–, Nerja –Nerja–, Navarro –Málaga–) así como los localizados en Cádiz (La Motilla –Ubrique/Cortes de la Frontera– y Moro –Tarifa–), en Córdoba (El Pirulejo –Priego– y Ermita del Calvario –Cabra–), en Granada (Malalmuerzo –Moclín-), Jaén (Morrón –Torres–) y Almería (Ambrosio –Vélez-Blanco– y Piedras Blancas –Escúllar–), con cronologías relativas que podríamos situar alrededor de los 16.000 años a.n.e. Este conjunto de estaciones con pintura, grabados o materiales muebles decorados constituyen un patrimonio excepcional, cuyas particularidades están modificando, desde una perspectiva actual, los planteamientos clásicamente admitidos en cuanto a su 1. Los conjuntos con Arte Rupestre del Arco Mediterráneo de la Península Ibérica fueron incluídos en la lista del patrimonio Mundial en la sesión de diciembre de 1998 del Comité del Patrimonio Mundial, Cultural y Natural de la UNESCO, celebrada en Kioto (Japón).


308

JULIÁN MARTÍNEZ GARCÍA


ANDALUCÍA: ARTE RUPESTRE. LOS CONJUNTOS LEVANTINOS

309

Figura 1. Calco de Cañada de la Cruz (Pontones, Jaén) según Soria y Lopez (1993).


310

JULIÁN MARTÍNEZ GARCÍA

distribución geográfica, a su cronología y a sus lugares de localización, no en vano varios de los yacimientos andaluces están a plena luz del día. Por su parte el fenómeno de la pintura rupestre esquemática, cronológicamente más cercano (VI al III milenio a.n.e.) abarca prácticamente toda nuestra geografía, existiendo importantes núcleos en las Sierras de Gibraltar-Laguna de la Janda (Cádiz), en el Subbético cordobés, granadino y jiennese, así como en todo el eje de Sierra Morena. Entre todas las estaciones se superan las 400 localizaciones con manifestaciones rupestres, un patrimonio espectacular que sitúa a Andalucía entre las comunidades autónomas con más estaciones de pintura rupestre conocidas. En esta ocasión se me ha pedido que presente una visión general de los conjuntos que han sido incluidos en el expediente para la declaración del arte rupestre del arco mediterráneo de la Península Ibérica por parte de la UNESCO, propuesta que afecta a 757 conjuntos repartidos en seis comunidades autónomas: Aragón, Catalunya, Valencia, Murcia, Andalucía y Castilla–La Mancha. En cuanto a Andalucía dicho expediente contempla tan sólo los conjuntos situados en la parte más oriental, concretamente el norte de las provincias de Almería y Granada y al oeste de la provincia de Jaén pues, hoy por hoy, sólo en esta zona andaluza se ha documentado la presencia de “arte levantino”. En total se han incluido 69 conjuntos pintados que se distribuyen de la siguiente manera: Almería, con un total de 25 abrigos repartidos por los términos de Vélez-Blanco y María. Granada: con sólo dos estaciones en el término municipal de Huescar. Por último, Jaén, donde aparecen 42 abrigos pintados que se reparten por los términos municipales de Aldeaquemada, Santisteban del Puerto, Sierra del Segura, Santiago de la Espada y Quesada. PINTURA RUPESTRE “LEVANTINA” EN ANDALUCÍA

El arte levantino ha sido el soporte argumental que ha articulado la estructura territorial del documento presentado a la UNESCO, como acabamos de señalar, fenómeno que en Andalucía sólo se distribuye por las tres provincias más orientales: Jaén, Granada y Almería. Precisamente, esta zona geográfica se convierte en el extremo sur de la distribución del Arte Levantino. En los últimos años se han seguido descubriendo conjuntos levantinos en toda península, pero significativamente, en todos los casos, se localizan en la misma zona geográfica ocupada por este tipo de manifestación pintada, el área que va desde el Río Vero (Huesca) en la cuenca del Ebro, hasta la Comarca de los Vélez (Almería) en la cuenca del Segura. En medio, varias comunidades como Cataluña (Lérida, Barcelona y Tarragona), Aragón, Valencia y parte de Castilla La Mancha (Cuenca y Albacete) completan hasta hoy la zona de dispersión del Arte Levantino. Los nuevos descubrimientos se acumulan tanto en el área norte como en la central, habiéndose localizado importantes conjuntos también en el sur, zona oriental de Jaén (Quesada y Santiago de la Espada) y área murciana (Lorca).


ANDALUCÍA: ARTE RUPESTRE. LOS CONJUNTOS LEVANTINOS

311

Figura 2. Calco del conjunto Lavadero de Tello I. Cama del Pastor (Vélez-Blanco, Almería) según Breuil y Motos (1915) En el estado actual de conocimiento, el arte levantino en Andalucía se puede agrupar en cuatro núcleos bien definidos, el más meridional se corresponde con la Comarca de Los Vélez (Almería) y aparece claramente conectado a la cuenca del Guadalentín, afluente del Segura. También en el contexto de esta cuenca fluvial aparece el grupo de Santiago de la Espada-Pontones (Jaén) localizado en la propia Sierra del Segura. Los otros dos grupos se articulan en una geografía que vierte sus aguas al Guadalquivir, nos referimos al grupo de Quesada-Tiscar y al núcleo de Aldeaquemada, éste último en la parte más oriental de Sierra Morena. Núcleo de la Comarca de Los Vélez Los descubrimientos e investigaciones en la Comarca de Los Vélez han sido importantes en estas últimas décadas, localizándose nuevos abrigos con pintura esquemática y descubriéndose manifestaciones paleolíticas pintadas y grabadas en la Cueva de Ambrosio de enorme interés (Ripoll López, 1994). Sin embargo, no se han localizado más abrigos con Arte Levantino que aumenten la distribución conocida en la comarca del norte almeriense. Al contrario, algunas de las manifestaciones que tradicionalmente se incluían en este fenómeno, como algunas figuras de la Cueva de Los Letreros habría que excluirlas definitivamente del mismo (Martínez García, 1988/89). Por consiguiente, el inventario de abrigos con arte levantino en la Comarca de los Vélez no se ha incrementado desde la publicación realizada por Breuil y Motos en 1915, artículo que ya recogía los conjuntos de la Cueva Chiquita de Los


312

JULIÁN MARTÍNEZ GARCÍA


ANDALUCÍA: ARTE RUPESTRE. LOS CONJUNTOS LEVANTINOS

313

Figura 3. Calco del abrigo de Manolo Vallejo (Quesada, Jaén) según López y Soria (1992)


314

JULIÁN MARTÍNEZ GARCÍA

Treintas, del Estrecho de Santonge y de los Lavaderos de Tello. A ellos se añadía una cabeza de cabra localizada en la Cueva de las Grajas, en el Collado de la Zarza (Granada), calificada como extraña por los propios Breuil y Motos (1915) y que dadas sus características y localización habría que poner en cuarentena. En los tres abrigos de los Vélez, aparecen representados ciervos, en dos casos enfrentados (abrigo derecho de Santonge y Cama del Pastor en los Lavaderos de Tello), en el otro caso alineados (Chiquita Treintas), con la presencia excepcional de tres pequeñas figuras antropomorfas, similares a las que aparecen en el núcleo de Nérpio, en las Bojadillas. Por tanto, la presencia de Arte Levantino en los Vélez es escasa, apenas una docena de figuras que aparecen minimizadas ante la importante presencia de pintura esquemática, más del 95% de las manifestaciones pertenecen a este último fenómeno. Por tanto, Los Vélez aparecen como un área periférica en la distribución del Arte Levantino, convirtiéndose en parte de su frontera sur. Núcleo de Santiago de la Espada - Pontones Aunque ya se conocían pinturas rupestres esquemáticas en la Sierra del Segura, como es el caso del Collado del Guijarral (Sánchez Jiménez, 1953-54) y del abrigo de la Diosa Madre (González Navarrete, 1971. Soria y López, 1986-87), no ha sido hasta fechas recientes cuando se han descubierto los primeros conjuntos levantinos. El primer caso corresponde al abrigos de la Cañada de la Cruz, en Pontones (López y Soria, 1993), inmediato al nacimiento del Río Segura, en las proximidades de la Cueva de Nacimiento (Asquerino y López, 1981). El resto se debe a descubrimientos muy recientes, en el término municipal de Santiago de la Espada, y aún permanecen inéditos (Soria y Lopez, e.p.). Las pinturas de estos abrigos, localizados en esta zona alta de la cuenca del Segura, con presencia de ciervos y figuras humanas femeninas tan características como la del abrigo de la Cañada de la Cruz, así como las que aparecen en los abrigos recientemente descubiertos en el paraje de El Engarbo (Santiago de la Espada), se articulan con los cercanos conjuntos de Nérpio (Albacete), una relación que se hace evidente tanto en el tratamiento de las figuras, como en la temática y composición, a la manera del repertorio más clásico del fenómeno levantino. Sin duda, este núcleo se presenta como el enclave andaluz con mayor potencialidad para el estudio del arte levantino. Núcleo de Quesada-Tiscar Aparece compuesto por un grupo de abrigos que se localizan en la Sierra de Quesada, formación que aparece separada de la Sierra de Cazorla por una falla que recorre el río de la Vega. Los primeros hallazgos y su correspondiente publicación se realizó en los años 80 (Soria Lerma et alii, 1987), apareciendo en este trabajo la Cueva del Encajero, con una figura interpretada como un ciervo en posición descendente con ausencia de la cabeza. En una campaña posterior se descubrieron los abrigos de Manolo Vallejo, con una agrupación de cabras hispánicas y el abri-


ANDALUCÍA: ARTE RUPESTRE. LOS CONJUNTOS LEVANTINOS

315

go del Arroyo de Tiscar, con cérvidos (Soria y López, 1992. López y Soria, 1992). En definitiva, nos encontramos frente a un núcleo con escasas representaciones levantinas que aparecen muy alejadas de las áreas nucleares, conformando la periferia de la geografía del arte levantino. Núcleo de Aldeaquemada En el extremo oriental de Sierra Morena, se encuentra un conjunto numeroso de abrigos pintados distribuidos entre el Río Guarrizas y dos de sus afluentes, en el término municipal de Aldeaquemada. Aunque en 1915, Cabré hace referencia al descubrimiento de pinturas rupestres, no será hasta dos años después, en el trabajo sobre “Las pinturas rupestres de Aldeaquemada” (1917) cuando se ocupe de la Tabla de Pochico y del Prado del Azogue, dos conjuntos pintados que ofrecen una problemática particular dentro de éste núcleo, debido a la presencia en sus paneles de cabras y ciervos figurativos, que han sido considerados como pertenecientes al ciclo levantino desde la publicación de Beltrán de 1968. Con anterioridad, Cabré señaló, con respecto a la Tabla de Pochico, que “casi todas las figuras realistas tienen carácter magdaleniense y representan ciervos y cabras. Algo similar apuntó para las cabras del Padro del Azogue, en las que el tamaño excedía a cuantas conocía en el Sudeste, atribuyéndole carácter paleolítico (Cabré,1917, p. 29-30). Actualmente, se consideran como la expresión más occidental del fenómeno levantino, que alcanza Sierra Morena en su expansión más interior, aunque no dejan de ser representaciones figurativas que, a pesar de su carácter naturalista, se alejan de las clásicas levantinas. No cabe duda, que nuestras tierras fueron la geografía montañosa más meridional ocupada por las últimas sociedades de fuerte componente cazador y recolector, cuya fecha incierta habría que situar entre el Epipaleolítico y el Neolítico Antiguo (7000/4500 a.n.e). Su producción pintada se distribuye por un territorio que además, como se ha señalado, contiene otro tipo de manifestaciones tanto paleolíticas como esquemáticas que seguidamente resumimos. OTRAS MANIFESTACIONES RUPESTRES: PALEOLÍTICAS Y ESQUEMÁTICAS

En el territorio andaluz definido por la distribución del arte levantino, se conocen manifestaciones paleolíticas como las de Cueva Ambrosio así como un conjunto numeroso de abrigos con pintura esquemática. Respecto a Cueva Ambrosio, habría que señalar que se trata de un excepcional yacimiento en el que quedan asociados las manifestaciones rupestres (pintura y grabados) a su contexto arqueológico, convirtiéndose en uno de los escasos ejemplos peninsulares en el que se agrupan ambas variables. Gracias a ello se ha establecido una cronología relativa situada alrededor del 16500 a.n.e. (Solutrense Superior) para sus manifestaciones rupestres (Ripoll, 1994). Por otra parte, la pintura esquemática aparece representada en numerosos abri-


316

JULIÁN MARTÍNEZ GARCÍA


ANDALUCÍA: ARTE RUPESTRE. LOS CONJUNTOS LEVANTINOS

317

Figura 4. Calco del conjunto Tabla de Pochico (Aldeaquemada, Jaén)


318

JULIÁN MARTÍNEZ GARCÍA

gos, que se distribuyen de manera desigual por el área oriental de Andalucía. Su investigación se desarrolla desde la publicación del corpus de Breuil (1993-35) y el posterior impulso de P. Acosta (1968). El marco temporal se corresponde con el Neolítico y con la Edad del Cobre (5000/2000 a.n.e). Sus representaciones son más esquemáticas, geométricas y simbólicas. En el norte de Almería, habría que destacar los enclaves de Los Letreros, Los Molinos o el Gabar en el término de Vélez-Blanco, así como las estaciones del Haza o del Queso en María. Por su parte, en la provincia de Granada nos encontramos con el abrigo del Letrero de los Mártires (Huescar). Por último, en el área oriental de Jaén, se localizan numerosos conjuntos distribuidos por varios términos municipales, entre los que destacaríamos las estaciones del Clarillo y Melgar en Quesada, la Diosa Madre y el Guijarral en Segura de la Sierra, Morceguilla de la Cepera en Santisteban del Puerto y los conjuntos de la Cimbarra, Mosquitos, Arcos y Garganta de la Hoz en Aldeaquemada. Sin duda, el conjunto de todas las manifestaciones pintadas es capaz de acercarnos a nuestra historia más remota y permite comprender algunos de los mecanismos que las sociedades prehistóricas utilizaron en su relación con la naturaleza y con los recursos que explotaban, acercándonos a su propia organización social y territorial. PRESERVACIÓN Y CONSERVACIÓN

El conjunto de abrigos pintados presenta un estado de preservación y conservación diverso motivado por varios factores. El primero tiene que ver con el tipo de soporte físico, cuyas dos variables se establecen en función de las áreas geográficas que ocupan. El segundo viene determinado por el grado de accesibilidad de los conjuntos y por la existencia o no de protección. La Zona meridional, comprendida por el Sur de Jaén, Norte de Granada y Norte de Almería presenta abrigos abiertos en grandes moles calizas pertenecientes al Subbético, mientras que la Zona Septentrional, localizada en el Norte de Jaén, se corresponde con Sierra Morena, en la que los lugares pintados se sitúan sobre cuarcitas. En el Subbético, por regla general las pinturas están bien conservadas, viéndose afectadas en algunos casos por las escamaciones de las calizas, fundamentalmente por fenómenos de gelifracción. Por su parte, en Sierra Morena, las cuarcitas han absorbido en mayor grado los pigmentos y presentan una visibilidad más tenue. La humedad de sus entornos ha generado colonias de líquenes y hongos que en ocasiones se superponen a las figuras. Respecto a la accesibilidad y la protección física, nos encontramos con una situación diversa. En los casos en los que el acceso es fácil y la ubicación de los abrigos conocida, el impacto negativo de la acción antrópica es evidente, por ejemplo en la Cueva de los Letreros antes de estar protegida, o en el Letrero de los Mártires. De hecho la dificultad en los accesos se ha mostrado como uno de los mecanismos de protección más eficaz. Afortunadamente, cada día se va asu-


ANDALUCÍA: ARTE RUPESTRE. LOS CONJUNTOS LEVANTINOS

319

miendo con mayor conciencia el valor patrimonial e histórico del Arte Rupestre y ésta es, sin duda, la mejor baza para su conservación. Mientras que la presencia de abrigos en el marco geográfico es un fenómeno natural, la elección de los mismos como soporte simbólico de una sociedad, se convierte en un hecho cultural. Por tanto, desde una perspectiva general relacionada con el paisaje, podríamos señalar que las ubicaciones de los abrigos pintados son dependientes de la complejidad de los procesos culturales, e implican elementos de orden social y simbólico (m. G 1997). Tradicionalmente, el espacio apenas si se ha valorado en la investigación del arte rupestre, tendiendo siempre a sobrevalorar el factor tiempo. Sin embargo, el nuevo marco conceptual, sustentado en una visión más amplia y relacional con los contextos arqueológicos y espaciales, libera al arte rupestre, alejándolo de las exclusivas consideraciones estéticas, estilísticas o cronológicas y lo articula en una red mucho más compleja, cuya explicación y compresión requiere una escala territorial distinta a la que actualmente manejamos desde la perspectiva de la protección legal y física de los conjuntos pintados. Esta mirada, dota a los entornos de un mayor protagonismo, convirtiéndolos en parte integrante de las propias estaciones pintadas. Precisamente, los entornos, son los que permiten comprender ciertas variables de su localización y distribución. Es evidente, los conjuntos pintados son inseparables de sus entornos. Por ello, es necesario superar la actual escala, tanto en las protecciones legales como en la ejecución física de los cerramientos. Hay que generar espacios amplios de protección desde la base de estudios detallados del entorno. En el primer caso, nos permitirá garantizar la percepción de la unidad existente entre la naturaleza y la cultura. En el segundo, la superación del modelo verja=jaula que aniquila la percepción de los abrigos, permitirá mitigar el impacto visual y mantener la relación del abrigo con su entorno. No podemos olvidar que en los lugares pintados nos enfrentamos a un concepto monumental arcaico, quizás el más primitivo al que se enfrentó la humanidad: el monumento salvaje. BIBLIOGRAFIA

ACOSTA MARTÍNEZ, P. (1968): La pintura rupestre esquemática en España. Memoria núm, 1. Seminario de Prehistoria y Arqueología. Salamanca. 247 p. BREUIL, H. (1933-35): Les peintures rupestres schematiques de la peninsule ibérique. 4 tomos. Lagny. BREUIL, H. y MOTOS, F. de (1915): “Les roches a figures naturalistes de la region de Vélez-Blanco”. L’Antropologie XXXIV. BELTRÁN, a. (1968): Arte Rupestre Levantino. Zaragoza. CABRÉ, J. (1915): El arte rupestre en España, Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, Memoria núm. 1, Madrid.


320

JULIÁN MARTÍNEZ GARCÍA

CABRÉ, J. (1917): Las pinturas rupestres de Aldeaquemada. Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, Memoria núm. 14, Madrid. GÓNGORA Y MARTÍNEZ, M. (1868): Antiguedades prehistóricas de Andalucía. Madrid. GONZÁLEZ NAVARRETE, J. (1971). “La Cueva de la Diosa Madre”. Publicaciones del Museo de Jaén, 2. Jaén. LÓPEZ PAYER, M.G. y SORIA LERMA, M. (1993): “Reproducción y estudio directo del arte rupestre: El Abrigo de la Cañada de la Cruz (Pontones, Jaén)” Anuario Arqueológico de Andalucía, 1991, vol. II. Actividades Sistemáticas, Dirección General de Bienes Culturales, Sevilla, pp 283-288. MARTÍNEZ GARCÍA, J. (1983): “Arte Rupestre Levantino en la Comarca de Los Vélez (Almaría). Revista Velezana, núm. 2. Vélez-Rubio, Almería. MARTÍNEZ GARCÍA, J. (1988-89): “Análisis de un sistema de parentesco en las pinturas rupestres de la Cueva de Los Letreros (Vélez-Blanco, Almería)”. Ars Praehistorica, VII-VIII. Hom. A E, Ripoll. Sabadell, pp. 183-193. MARTÍNEZ GARCÍA, J. (1997): La pintura rupestre esquemática de las primeras sociedades agropecuarias. Un modelo de organización en la península Ibérica”. Tesi Doctoral, Universidad de Granada (Inédita). RIPOLL LÓPEZ, S. (et alii) “Arte rupestre paleolítico en el yacimiento Solutrense de la Cueva de Ambrosio (Vélez-Blanco, Almeria)”. Trabajos de Prehistoria [Madrid] 51 (1994), núm. 2, pág. 21-39. SÁNCHEZ JIMÉNEZ, J. (1954-55) : “Pinturas rupestres del Collado del Guijarral, Segura de la Sierra (Jaén)”. Notic. Arq. Hisp. III-IV, 1-3. Madrid 19541955. Madrid, pp 5-8. SORIA LERMA, M. et alii (1987): Arte rupestre y hallazgos arqueológicos en Quesada (Jaén). Grupo de Estudios Prehistóricos. Serie monogràfica, núm. 5. La Carolina (Jaén). SORIA LERMA, M.; LÓPEZ PAYER, MG. El arte rupestre en el Sureste de la Península Ibérica. La Carolina, 1989. SORIA LERMA, M.; LÓPEZ PAYER, M. G. “El núcleo de Quesada. Sus aportaciones al conocimiento del Arte Rupestre Pospaleolítico”. A: I Jornadas de Hist. Alto Guadalquivir. La Prehistoria (53-86). Quesada-Jaén, 1992. SORIA LERMA, M.; LÓPEZ PAYER, M. G (prensa): Los abrigos con arte rupestre levantino de la Sierra de Segura. Dirección General de Bienes Culturales. Consejería de Cultura de la Junta de Andalucía. Sevilla.

Tribuna Arqueologia 1997-1998  

Articles Tribuna d'Arqueologia 1997-1998

Tribuna Arqueologia 1997-1998  

Articles Tribuna d'Arqueologia 1997-1998

Advertisement