Tribuna Arqueologia 1993-1994

Page 1

Direcci贸 General del Patrimoni Cultura l Servei d'Arqueologia

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A 1993-199 4

Generalitat de Cataluny a Departament de Cultur a Barcelona, 1995


O Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, i autors Preimpressió : Anglofort Impressió : Gráficas Almogávares . Carrer deis Almogàvers, 106 . Barcelona Dipòsit legal : B-40238/9 5 ISSN : 1130-778 1 ISBN : 84-393-3630-6


SUMAR I

Elaboració d'una cronostratigrafia per a la prehistòria del Penedès . Equip GUINEU

7

Pla de la Bruguera - Centre de Distribució SONY (Castellar de l Vallès, Vallès Occidental) . Una necròpolis de la primera edat de l ferro . Xavier Clop, Josep M . Faura, Mercè Gangonells, Caries Navarro , Araceli Martín . Miquel Molis t

25

El taller tèxtil del Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta) . Mònica Blasco, Núria Rafel

37

La reconstrucció del poblat ibèric d'Alorda Park o de les Toixonere s (Calafell, Baix Penedès) . Josep Pou, Joan Sanmartí, Joan Santacan a

51

L'establiment iberoromà del Camp de les Lloses (Tona, Osona) . Montserrat Duran, M . Dolors Molas, lmma Mestres, Josep Pujades

63

Excavacions al carrer de Pere Martell de Tarragona : 1000 anys d'evolució urbana (del segle v aC al v dC) . Maria Adserias, Lurdes Burés, Ester Ramo n

75

Intervenció al jaciment romà del Mas Manolo (Caldes de Montbui , Vallès Oriental)

87

Vilaclara de Castellfollit de Boix (Bages) . Un assentament rural d e l'antiguitat tardana . Joan Enrich, Jordi Enrich . Lluís Pedraz a

95

Intervencions arqueològiques al pla d'Almatà (Balaguer, Noguera) . Josep Giralt, Josep Benseny, Àlex Camí

107

El Castell de Farners (Santa Coloma de Farners, Selva) . Josep M . Llorens . Mireia Mitjavila

125


El call jueu i el convent de Sant Francesc de Puigcerdà (Cerdanya) : Recerca documental i arqueològica . Sebastià Bosom, Claude Denjean, Oriol Mercadal, Carm e Subirana s

13 5

El Projecte arqueològic Baixa Califòrnia : excavacions arqueològique s i estudi de pintures rupestres . M . Àngels Petit, Albert Rubio, Victòria del Castillo , Josep M. Fullola, M . Mercè Bergadà

153


Elaboració d'una cronostratigrafi a per a la prehistòria del Penedè s EQUIP GUINEU '

PRESENTACIÓ . EL PROGRAMA DEL SERP, EL PROJECTE GUINEU 1 EL PROGRAMA DE SONDEIGS DE LA SERRA DE FONT-RUB Í

El Projecte Guineu va néixer com a embrió, de forma conjuntural, com bon a part de tots els projectes científics de casa nostra . La consolidació, si és que e n podem parlar, no ha estat fruit, però, de les bones disposicions de les administracions . De totes maneres, i desprès de la intervenció del sondeig realitza t l'any 1983 per Josep Mestres, veritable «promotor» de la investigació actual a l jaciment, un grup d'arqueòlegs i d'estudiants vam reprendre, l'any 1988, el s treballs . Aleshores es va aprofitar el suport de la nova Càtedra de Prehistòri a de la Universitat de Barcelona, dins el marc programàtic del Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP) acabat de crear, suport que ha conti nuat al llarg de les seves programacions anuals, des del 1988 fins al 1991 i en l a trianual de 1992-1994 . La cova havia estat descoberta l'any 1961 per Pere Giró —el qual no h i efectuà cap intervenció—, i entre els anys 1979 i 1982 va ser relocalitzada i excavada clandestinament per un grup d'afeccionats de la població veïna d e Mediona . Aquest fet marcà problemes en la lectura de certes fases de la seqüència, difícilment resolubles d'entrada, tot i que vam poder accedir a l'estud i de la totalitat dels materials que s'hi van recollir . 2

1. L'equip Guineu està format per col•laboradors i llicenciats adscrits als Programes d e Recerques del SERP, del Departament de Prehistòria de la Facultat de Geografia i Històri a de la Universitat de Barcelona . L'elaboració i preparació de la conferència i d'aquest article resum s'han pogut fer gràcies a : Mercè Bergadà, Alícia Estrada, David Farell, Annabel Gamarra, Jordi Nadal i Joan Socias, a part de la direcció de l'excavació i dels components de l a beca de la Caixa sobre Patrimoni per al seu Estudi de la fauna i flora fòssils de la cova de la Guineu i el seu entorn (Barcelona, desembre de 1991). 2. Agraïm a l'Associació d'Estudis Científics i Culturals de Mediona la cessió d'aquest s materials per al seu estudi.


8

EQU[P GUiNI'. 0

L'emplaçament topogràfic de la Guineu en el bell mig de la serra de Font rubí segueix un patró d'ocupacions i usos prehistòrics de cavitats naturals qu e es repeteix al llarg de tota la serra, més concretament en el context de fondalades, congostos i valls transversals d'aquest eix orogràfic (amb alçades d'entr e 500 i 740 metres) . En l'actualitat un dels principals objectius de la nostra investigació és l a contrastació de les sincronies d'aquestes ocupacions, d'aquests usos, per dona r una dimensió històrica al territori analitzat en el marc del Projecte Guineu, e l qual, de bon principi, va plantejar un programa de recerca d'ampli abast en e l sentit de defugir la clàssica excavació d'un jaciment i a partir d'aquí extrapola r lectures . D'aquí la insistència en un Programa de sondeigs de la serra de Font rubí que ens plantejàrem en un calendari de 1992-1994, i que ja ha significat l a intervenció en els jaciments de les coves del Bolet i del Toixó (enguany est à programada la de la Plana Pineda), tots tres dins l'àrea de captació de 10 quilòmetres de la cova de la Guineu . També és significatiu el fet que coincideixi, espacialment, un tipus d'esquema d'ocupació territorial com el que aquí es dibuixa, i caldrà veure, en cad a moment cronològic, a quina estratègia econòmica obeeix, quin funcionamen t social pot generar aquest patró .

'

LA GUINEU 1 L ENTORN GEOGRÀFI C

La serra de Font-rubí s'aixeca al sud de Mediona (Alt Penedès) i forma part d e l'extrem oriental del bloc del Gaià i dels relleus del Montmell . Es tracta d'u n anticlinal que resta tallat per la falla paral . lela abans esmentada, en direcció a l seu eix i que deixa enfonsat el seu costat meridional . La part nord desenvolup a relleus en coster que, d'oest a est, es coneixen amb els noms de la muntanya d e Sant Joan, els plans de Font-rubí, la muntanya del Marquès, Civelleres i Roc a Corba . La xarxa de drenatge que modela aquesta zona està configurada per la con ca del Foix . El riu Foix neix als vessants meridionals de la serra d'Ancosa o d e la Llacuna (amb altituds d'entre 800 i 900 metres) i, com a eix hidrogràfic principal del sector sud-oest del Penedès, recull les aigües de les rieres del Marmellar i de Pontons (per la banda de ponent) i les de Llinars-Albereda i de Vilobí Pacs (per l'est) . El seu règim és el típic dels rius mediterranis, amb un clímax d e cabdal durant la tardor i la primavera i una forta sequera a l'estiu . La cobertura vegetal de l'àrea, en els punts més feréstecs (i avui dia cad a cop més marginals), és la típica d'alzinar amb marfull degradat (el pi blanc h i ha guanyat molt de terreny, és clar), però amb espècies importants d'ambient s medioeuropeus i atlàntics (grèvol, ginebre), indicadors d'un alt grau d'humita t i frescor. També destaca la presència de la bardissa amb boix i I'aranyoner . La cavitat s'obre dins de la serra de Font-rubí (Font-rubí, Alt Penedès), e n el puig de la plana de la Pineda (734 metres) i sobre la font de Llinars, a uns 3 0 quilòmetres de la línia actual de costa . Les seves coordenades geogràfiques


ELABORACIÓ D ' UNA

CRONOSTRATIGRAFIA PER A LA PREHISTORIA DEI .

PENEDÈS

9

referenciades a l'ortofotomapa número 419-4-3, el coll de la Barraca (escal a 1 :5 .000), de projecció UTM, segons el meridià de Greenwich, són : longitud 1 ° 34' 53" E i latitud 41° 26' 52" N . Del seu emplaçament és interessant destacar la proximitat al coll de la Bar raca (uns 1 .500 metres de distància, en línia recta), una cruïlla de camins i u n lloc de pas clau per a la carrerada ramadera de transhumància de la Cerdanya , que enllaçava el Penedès (i d'aquesta manera, el litoral) amb les comarques d e l'interior, a través de les Llambardes i de la Llacuna (Anoia) . El substrat geològic d'aquest sector configura el relleu característic del trià sic-juràssic : seqüència de gresos vermells (Keuper) a la base, calcàries del Mus chelkalk mitjà en l'estatge intermedi i dolomies de gra fi en la part superior . E n aquestes dolomies és on s'obre la boca actual de la cavitat, formada per l'acci ó de dissolució de les calcàries inferiors a través de les diàclasis i esquerdes dolomítiques. D'aquest sistema càrstic tenim l'aflorament de la font de Llinar s (gresos impermeables), abans esmentada .

GÈNESI

1

REBLIMENT SEDIMENTARI DE LA CAVITA T

Segons les anàlisis sedimentològiques i micromorfològiques preliminars d e Mercè Bergadà, podem destacar els següents aspectes . El rebliment de la cova-avenc de la Guineu procedeix d'una banda d'un a dinàmica càrstica amb argiles de dissolució i d'una altra d'aportacions exteriors, a part, és clar, de les intervencions antròpiques que al llarg del temps ha n condicionat i utilitzat l'espai amb diferents finalitats . Les aportacions sedimentàries característiques són la caiguda de blocs i el s col•luvions . Tot i que al llarg de tota la seqüència hem identificat una regular i constan t caiguda de blocs, aquesta té importants fluctuacions, amb moments de màxim a intensitat . Així, la primera caiguda important es detecta en el nivell IV, pe r sota els nivells d'ocupació epipaleolítica . La darrera caiguda important d e grans blocs del sostre es documenta per damunt del nivell Id (és a dir, despré s del neolític antic evolucionat i del nivell sepulcral) (fig . 1) . En els nivells superiors de la seqüència s'enregistren algunes caigudes, menys intenses . És justament aquesta dinàmica global de caigudes múltiples de blocs la que marca l a presència d'un caos de blocs no estabilitzats, sense matriu intersticial, que denominem «tal•lús» (quadres F6, E6, D6, C6, B6 —almenys, parcialment ) . Els dipòsits de col•luvions són bons indicadors per a la caracterització de l drenatge que han sofert les aportacions sedimentàries . Així, hem distingi t aquelles fases de la seqüència amb un bon drenatge de les que ens indique n circulacions d'aigua de caràcter més torrencial . En el primer dels casos, la circulació de l'aigua és constant, gradual, i ens proporciona prou elements pe r pensar que la cova devia ser difícilment habitable sobretot durant el períod e dels nivells VI-VIII . També s'identifica una circulació d'aigües important en el s nivells IX i XI (fig . 1) . La part superior de la sèrie, que coincideix amb les fases


lo

EQUIP GUINEU

Fig . 1 . Secci贸 nord-sud (tall W) de l'excavaci贸, on es veuen els dos trams sedimentaris: a l'esquerra el superior, el sector exterior (nivells superficial fins a l'Ie) i a la dreta l'inferior, el sector interior (nivells I al XII) .


ELABORACIÓ D ' UNA CRONOSTRATIGRAFIA PER A LA PREHISTÒRIA DEL PENEDÈS

11

habitades, devia tenir un predomini d'aportacions torrencials, amb alguns processos postdeposicionals . També s'ha documentat, en determinats sectors de la cavitat, sediment extremament concrecionat, probablement com a fruit d'una activitat càrstica relativament recent, per damunt del nivell la (degotalls . . .) . La sèrie de la cova de la Guineu, tal com avui l'hem retrobada, funcion a com un sòl edàfic, subjecte encara, avui en dia, a efectes postdeposicionals . El s factors claus d'aquesta edafització són l'estructura del sediment, observada e n les anàlisis micromorfològiques, i l'activitat biològica mateix (arrels, fauna. . .) . PLANTEJAMENT DE L ' EXCAVACI Ó

En la primera campanya de 1983, Josep Mestres recollí els escampalls més evi dents d'ossos humans i materials abocats a l'exterior, com a resultat de la intervenció de 1'AECC de Mediona, i acumulats a les vores del passadís que portav a a la boca de la cavitat d'aquells moments . A més, dins la cova buscà la zon a amb el nivell més intacte, i interpretà que el primer nivell era el ja menciona t «tal•lús» . Així practicà un sondeig de 4 metres quadrats a la zona occidental d e la cavitat (quadres E4-5 i D4-5) després de topografiar-la, amb el N al fons . No es reprengueren els treballs de camp fins que no es configurà l'equi p L'any 1986 i ens aprovaren, després de diverses peticions, el permís el 1988 . ' Partint dels quatre quadres oberts, estenguérem la quadrícula amb la idea qu e el substrat epipaleolític no estava gaire alterat, però a partir de la línia del s quadres 3-2 (E-W) i, després de comprovar les empremtes de les picades i d'observar les dificultats d'excavació, plantejàrem el 1989 una excavació e n extensió obrint 5 metres cap a la boca (direcció sud) ; així quedà obert un «sector exterior», almenys en el moment de començar, i un «sector interior» corres ponent a les campanyes de 1983 i 1989 . Es va haver d'ampliar la quadrícula plantejada a l'interior, obrint els quadres C-G 6 al 10, i d'adoptar un nou pun t zero en correlació exacta a l'anterior . Alhora profunditzàrem, durant els anys 1988 i 1989, els quadres D5 i E5, i a partir de 1990 només l'E5, i vam arribar fin s prop dels 8,5 metres a finals de la campanya de 1993 (tal] N-S, a l'oest de l'exca vació, a la fig . 1) . Des del 1989 fins a l'actualitat en els quadres «exteriors » (després obrirem també els quadres A i B) pràcticament hem arribat al nivel l inicial de 1983 (nivell 1), i hem observat alguns nivells més dels que es documentaren al principi : nivells la, Ib i Id, que possiblement són equivalents a 1'Ie i el II interior del 1983-1988, equivalència més segura en el cas de l'Ic i 1'1 interior. 3 . Els directors van ser : el 1988, Artur Cebrià i Ramiro Doce, dins la primera programa ció del SERP, en aquells moments dirigit pel Dr . J . M . Fullola i coordinat per la Dra. Pila r García-Argüelles . En les consecutives programacions, des del 1989, ho foren Artur Cebrià , Mercè Berguedà i Genís Ribé . A partir del 1991 i en el Primer Programa Trianual (1992 1994), amb la incorporació en la coordinació de la Dra . M . A . Petit, la direcció ha estat d'A . Cebrià, G . Ribé i Raül Bartrolí .


12

EQUIP GUINEU

OCUPACIONS 1 USOS ANTRÒPICS DE LA CAVITA T

Fins ara hem pogut constatar una seqüència discontínua amb uns nivells organitzats internament de manera diversa, espectres diferenciats de materials segons els diferents patrons d'ús de l'espai i les èpoques culturals .

Fase d'ocupació de grups de caçadors-recol . lectors . Estacionalitat . Epipaleolític microlaminar (nivell Illa interior) . Datació amb carboni 14. Estructures

Durant força mil . lennis la cova es va anar formant i després començà a reblirse, almenys des del tardiglaciar, amb fases d'inundació, més o menys torrencials, i material caigut i/o desfet de la volta . Aquest tram sedimentari (vegeu l a fig . 1), de baix a dalt, del nivell X11—base actual del sondeig E5— fins al I V (fondàries corresponents de 900 a 560 centímetres) presenta esporàdiques presències de material faunístic i proves indirectes i febles d'una possible presència humana (petits carbonats, fauna possiblement cremada i esquills de sílex) . Les primeres restes clares de presència humana es localitzen al nivell III, que t é unes cotes de 410 a 560 metres de fondària amb un doble pendent W-E i S-N . Alguns grans blocs caiguts al nivell IV, i que hi recolzen, afloren dins el 111, i el s més alts arriben fins al Illc . A uns 15 centímetres de la base del nivell 111 (el subnivell Ille és estèril) e n un moment lleugerament anterior al Xè mil . lenni ane, en referència a la datació de la llar-1, documentem alguns focs plans poc elaborats fets sobre u n terreny amb irregularitats (subnivells Illd i Illc), sense preparar. Són els focs IACE-4 (E5 ; z = 538-542) i IACE-3 (E5 ; z = 523-527), 4 respectivament, que te nen una associació de restes faunístiques i lítiques molt escadusseres i que fa n pensar en focs de bivac, que tenen una baixa energia, unes necessitats d'organització mínimes i una representació molt parcial de la cadena operativa del gru p (LAUT, 1992, p . 195-203 i 293-297) . També dins el nivell Illc vam trobar la IACE-5 (D5 ; z = 518-525), que aprofita com a un dels límits un gran bloc, a més del seu efecte reverberador . És , després de la llar-1, la combustió més preparada i amb un lot de materials mé s clarament distribuïts, amb transformació de biomassa i talla lítica al seu vol tant, suficient com per considerar-lo un autèntic sòl d'ocupació . Aquest fet e s reafirma perquè a partir d'ara els pendents es faran cada cop més petits, fin s arribar a ser pràcticament plans en el nivell Illa .

4 . Fem servir el terme «intrusió antròpica calòrica estructurada» (IACE), elaborat din s les propostes terminològiques processuals del LAUT (Universitat de Tarragona) . Aquest concepte s'empra àmpliament a la publicació coordinada per E . Carbonell : «Abric Romaní, Nivell H : un model d'estratègia ocupacional al plistocè superior mediterrani» . Estrat. Revista d'Arqueologia. Prehistòria i Història Antiga (octubre 1992), núm . 5, p . 157-308 .


ELABORACIÓ D ' UNA CRONOSTRATIGRAFIA PER A LA PREHISTORIA DEI . PENEDÈS

13

A la part superior del lllc en contacte amb el lilb (E5/D5 ; z = 498-505) e s localitzà una acció de combustió molt intensa, amb uns senyals clars de rubefacció a l'argila i les graves, en la IACE-2, autèntica llar, si bé era un foc pla . Fins aquí, i treballant sobre les projeccions, podem afirmar que cada IAC E correspon a una ocupació diferent, donades la diferència de cotes i les separacions de sediment estèrils arqueològicament . Per sobre del foc que buscava aprofitar el relleu, la llar IACE-5, i condicionat per la topografia i pel tiratge del fum, tenim una gran llar, la IACE-1 (D5 ; z = 460-485), ben delimitada per blocs petits i mitjans, i associada a un sòl d'o cupació clar, que correspon bàsicament a la meitat inferior del nivell lila. La seva gran potència fa segures diverses reutilitzacions . El seu contingut de car bons va ser utilitzat per a una datació de carboni 14 (GIF-8439 : 9 .850 ± 80 BP) i els dispersos en el sòl han estat analitzats amb vista a 1'antracologia per Mait e Ros . Aquesta anàlisi mostra que hi ha un canvi vegetacional important, que v a del tipus boreal a l'atlàntic, passant d'una fase bioclimàtica freda i seca am b clapes de bosc de pi roig i vegetació estèpica freda, a una de més temperada i plujosa, amb rouredes i el seu sotabosc corresponent . Hem pogut documentar encara dos sòls més, sobre el sòl associat a la llar-1 , en el tram superior del lila (z = 410-455) . Arribats a aquesta cota se'ns mostr a un contacte erosiu en pendent E-W i S-N, sobre el qual recolzen alguns gran s blocs d'una nova caiguda de sostre . L'anàlisi de la faunas ha mostrat un domini absolut de l'explotació del conil l (98 %), i la cacera rara i esporàdica d'algun cérvol, alguna cabra i algun cabirol . Així mateix són presents enmig dels sòls d'ocupació del Illa avifauna com l a perdiu, el colom i els ocells gal•liformes i passeriformes, a més de sis espècies d e cargols (hi abunden Cepaea nemoralis), junt amb microfauna com granotes , llangardaixos i petits rosegadors . Creiem que cal distingir diferents processo s tafonòmics : a) un antròpic, intens, clar en tota la macrofauna i en la majoria dels conills , perdius i Cepaea. b) un derivat de la intensitat de l'activitat antròpica, com és el cas d'algun s rosegadors, hostes mil•lenaris de l'home . c) un altre intercalat i derivat dels propis processos naturals de la cavitat, am b una alta probabilitat d'entrades d'egagròpiles de rapinyaires i d'altres petit s depredadors . També es documenta un ús antròpic de petxines marines : dos fragments de Pecten jacobeus i una valva de Glycimeris violascecens perforada antròpica ment al vèrtex . 5 . La macrofauna del jaciment de 1983 a 1990 ha estat analitzada en un primer moment, també dins la beca esmentada a la nota 1, per M . Millán . A partir de 1994 la macrofauna de l nivel] 111 s'incorporà a una tesi doctoral en curs dins del SERP, per part de Jordi Nadal . sobre el paleolític superior final i l'epipaleolític del NE de la península Ibèrica . Altres anàlisis fete s dins d'aquell estudi han estat : la microfauna del nivells II i 111(1983-1990), a càrrec d'Ànge l Galobart (Institut Paleontològic de Sabadell), l'anàlisi paleornitològica a càrrec de Lluís García i la malacologia a càrrec de Xon Güell i Gustau Serrano .


14

EQUIP GUINEU

En la indústria lítica domina el sílex (91 %), però també hi ha petites quantitats de jaspi, quars i quarsita . És una indústria que es pot adscriure claramen t al complex microlaminar de Fortea, feta bàsicament sobre sílex gris, sobre pe ces fragmentades, curtes i planes . Hem considerat, amb vista a disposar d e prou elements estadístics, l'agrupament dels elements lítics en dos conjunts : e l superior (que correspon al mínim de tres sòls de Illa) i l'inferior (que agrup a els efectius de HM - 11M g) . En el conjunt superior, d'un total de 729 efectius, h i hem detectat el 9 % de retocats corresponents a 64 monotips i 1 doble ;6 h i dominen els gratadors, els elements de dors, les rascadores i els denticulats , que s'adscriuen a una tendència azilianitzant .' En l'inferior, amb uns efectiu s de 307 elements, passen a dominar lleugerament els abruptes dels elements d e dors, que s'acosten més a la facies avançada magdalenitzant tipus Mallaetes de l complex microlaminar . És molt destacable el punxó d'os sobre metàpode de cabra dels sòls superiors de Illa, tipus de peça de la qual només hi ha altres exemplars a la Cueva de Nerja i les Mallaetes, en contextos cronoculturals similars .

Fase d'emmagatzematge de productes alimentaris i ocupacions diverses (?) . Neolític antic cardial i evolucionat (nivells Id-le, 11 interior) El sondeig de 1983 permeté d'identificar a l'interior un nivell neolític que encara no hem pogut correlacionar del tot amb els resultats de les nostres recerque s engegades el 1989 al sector exterior. Les característiques dels nivells Id i le (exterior), argilosos i vermells, contrasten enfront del nivell II (interior) de terr a grisa i fosca, amb dos subnivells segons la fracció grossa, poc important en l a part superior (graves) i alta en la part inferior (blocs) i freqüència de carbons i taques lenticulars de cendres blanquinoses, que podrien documentar un míni m de dues llars (quadres D4 i D5) . En els quadres D4 i E4 apareixen unes bossades que afecten l'estrat subjacent : contenen restes del neolític antic cardial i evolucionat . Aquest fenome n de les bossades només s'ha registrat, i parcialment, a la campanya de 1983, j a que les «bossades» del 1988 i 1989 eren diferents i causades per toixons i clan destins . Pel que fa a la seva funció, ens movem entre la hipòtesi que es tracti d e l'empremta de gerres clavades per a ús d'emmagatzematge, com a la cova 120 de Sadernes (pensem que els clandestins van extreure una gerra del neolíti c antic evolucionat —NAEv— amb «crestes de bigoti» i altres fragments d'un a 6. Considerem tipus primari la suma dels caràcters tècnics i morfològics, seguint el sistema lògico-analític de G . Laplace . En conseqüència, un monotip serà un element lític que e s pot adscriure a una sola d'aquestes categories, i doble a dos . 7. Després de les campanyes del SERP realitzades a Sant Gregori de Falset (Priorat) el s anys 1988 i 1989, sota la direcció de M . Adserias, T . Rodón i R . Viñas, no es pot manteni r aquest jaciment com a model i considerar-lo primari estratigràficament, perquè està remenat (García-Argüelles et al., 1990, p . 270-273) . Per això fem aquesta proposta a partir de les explicacions de Fortea (1973) .


ELABORACIÓ D ' UNA CRONOSTRATIGRAFIA PER A LA PREHISTÒRIA DEL PENEDÈS

15

gran tenalla) o bé la de l'extracció d'argiles, com s'ha pogut veure en algune s cavitats del Llenguadoc i la Provença . En el sector interior, en el nivell II, ha aparegut material ceràmic cardial, d e 3 a 4 vasos ceràmics, i força fragments de raspallades tipus Molinot (NAEv) . É s molt destacable la indústria òssia localitzada només a l'interior, i claramen t atribuïble al neolític antic ; sense més precisió, destaquen : Una paleta sobre costella de macrofauna . Lleugerament fragmentad a per l'extrem del mànec . Secció rectangular, més estreta cap a l'extre m proximal i més ampla a l'inici de la pala . La secció longitudinal mostra la corbatura de la peça (10 centímetres de llarg) . Un punxó polit sobre metatarsià de cèrvid . Extrem proximal amb do s intents de perforació, un d'ells amortitzat per un posterior polimen t (resta d'un denticulat com a traça) . Probables restes d'ocre (9 centímetres de llarg) . Un fragment d'anell de secció quadrangular, elaborat sobre cany a d'os, cremat (2 centímetres de diàmetre) . Una penjoll-adorn sobre ullal perforat de Felis sylvestris ; perforació a l'extrem de l'arrel (2,4 centímetres de llarg) . Un fragment de braçalet, elaborat sobre Glycemeris glycemeris, d e secció arrodonida (0,7 centímetres) . També un punxó molt mal conservat amb restes d'estries de polimen t (6,2 centímetres de llarg) . Com hem dit, aquesta problemàtica d'individualització dels dos moment s cronològics està pendent de resoldre's amb els treballs més recents, en què d e moment i des de la campanya de 1992, a partir d'una cota d'entre 290 i 300, e l nivell del neolític antic (Id) devia tenir una potència d'uns 30 o 40 centímetres i que ens ha proporcionat materials que es poden adscriure clarament al NAEv , amb una ceràmica que presenta una degradació intensa de les superfícies . Aquest nivell Id té una fracció molt argilosa amb coloració vermellosa, graves i blocs de morfologia subarrodonida . Sobre aquest nivell es produeix la darrera gran caiguda de blocs de la Guineu, fet que hem pogut identificar claramen t amb el gran bloc desprès del sostre entre aquesta fase i el nivell Ic, en un con tacte de superfície d'escorrentia parcialment erosionat . En la línia dels quadres F es va fer un sondeig que el travessà i s'hi va troba r ceràmica cardial (un fragment de vas globular amb coll i cordó llis) . De moment i amb aquests resultats parcials hem diferenciat dos nivells : 1'Id i I'le. D e tota manera, l'excavació en extensió del nivell superior (Ic), d'enterrament s col•lectius, no ens ha permès més que excavar molt lleugerament aquests nivells, deixats en reserva per a propers anys . La indústria lítica estudiada per ara és la del 1983, i es caracteritza pel predomini d'una matèria, el sílex (sobre el 60 %), tot i que també hi són present s el quars (12,4 %) i el jaspi (2 %) . Tenim uns efectius de 186 elements . Els productes de talla són : extraccions


16

EQU11' GUINE U

senceres (65, 34,95 %), fragments d'extraccions (99, 53,22 %), nuclis (6 , 3,23 %) i peces retocades (16, 8,6 %) . Seguint l'anàlisi tipològica de Joaqui m Joan Cabanilles tindríem : làmines retocades (4, 25 %), osques i denticulats (6, 37,5 %), ascles retocades (2, 12,5 %) i diversos (4, 25 %) . Podríem destacar pel que fa a la tècnica de talla que els nuclis són polièdrics, amb una forta presència de còrtex ; hi predominen les extraccions curtes i amples . Podem veure que l'estratègia va orientada a la producció d'ascles més que a la de làmines, malgrat la fragmentació diferencial . Els talons són llisos , amb pla de percussió evident i bulbs pronunciats . En general la tècnica de tall a és poc acurada i es caracteritza per l'aprofitament exhaustiu d'una primer a matèria de baixa rendibilitat i qualitat heterogènia . Al sector exterior del nivell ld cal destacar l'escadusser nombre d'efectiu s recuperats, entre els quals destaquem una làmina amb retoc denticulat i u n triangle . La indústria lítica neolítica és perfectament correlacionable amb l'únic poblat central localitzat fins ara al Penedès : Guixeres de Vilobí (que es caracteritza pel predomini de denticulats i làmines retocades, i morfologies similars) . La fauna recuperada d'aquestes fases encara és objecte d'estudi, i partim d'algunes dades preliminars tretes a partir d'una mostra molt parcial . En resum, la cova de la Guineu, pel que fa a la fase neolítica, presenta similituds clares amb altres jaciments coneguts en aquesta zona . Es tracta de cavitats on no s'identifica un ús habitacional en termes de llarga durada d'ocupació, ja que no es documenten estructuracions de l'espai, cadenes operative s àmplies de talla d'instrumental lític, etc . Pensem, per exemple, en els nivells de l neolític antic cardial i evolucionat apareguts en jaciments com l'Esquerda d e les Roques del Pany, les coves del Bolet i del Molinot, entre d'altres . Tot i qu e encara no som en condicions de contrastar certes informacions, a causa de le s mancances del registre apuntades anteriorment, podem avançar un possible ú s d'emmagatzematge de la cavitat si tenim en compte les dimensions dels vaso s recuperats (grans recipients ovoides de superfícies raspallades amb nanses d e cinta i decoracions amb crestes, per exemple) . Tampoc no podem descartar l a possibilitat que es tracti d'un punt de pas ramader, que no d'estabulació (podria tenir relació amb el pas natural del coll de la Barraca) .

Fase funerària, cambra sepulcral. Enterrament col•lectiu. Aixovar campaniforme (nivell lc) Com en el cas del nivell anterior, també són correlacionables els nivells de l sector interior i exterior; 1'k ho és amb els materials i les restes antropològique s enregistrades en el nivell I de la campanya de 1983 . Les característiques d'aquest nivell són : una potència de 35 a 40 centímetres, acumulació de blocs i graves de matriu argilosa molt orgànica, amb punt s de blocalla solta i d'altres més consolidats . A partir de la cota 250/260 . La principal característica d'aquest nivell és la diferència entre l'espai fune-


ELABORACIÓ D ' UNA CRONOSTRATIGRAFIA PER A LA PREHISTÒRIA DEI . PENEDÈS

17

Fig. 2 . Vista de la gran llosa vertical de la tanca sepulcral (nivell Ic) al final de la campan va de 1993 . El jaló horitzontal marca la banda de l'interior.

rari —la cambra sepulcral, buidada en gran part, per la intervenció clandestin a i l'espai exterior delimitat per una tanca sepulcral . Aquesta tanca devia consistir en una gran llosa vertical (fig . 2), posada a plom, de 2 x 2 metres, a l'est de l a qual hi devia haver una llosa mòbil que devia fer de porta, mentre que a l a banda oest trobaríem una línia de blocs que cobriren l'altra part de la boca , allargassada uns tres metres, però de poca altura : un metre . Aquesta tanc a devia ser el límit entre la zona d'enterraments, sempre a l'altre cantó de la línia , i possibles ofrenes, bàsicament alimentàries, de les quals tenim abundants indi cis (fauna cremada) . Fruit del condicionament sepulcral de la cavitat és també , probablement, el graó identificat en la secció 9-10, on aquest nivell talla l'Id d e forma molt sobtada, potser per habilitar un lloc, un passatge, d'accés a la cambra sepulcral . La ceràmica més significativa d'aquest nivell és la campaniforme . S'hi han documentat un vas i un bol en els treballs actuals i un altre vas entre els materials de Mediona . Són del tipus mixt incís-imprès . El primer presenta decora-


18

EQUIP GUINE U

tions en línies paral . leles i amb bandes intercalades que combinen impression s puntejades i, al final del motiu, triangles impresos amb pinta en la part interior . El segon té bandes reservades intercalades amb altres de decorades amb impressions puntejades alternants a dalt i a baix de la banda (delimitada per un a línia incisa) ; a la banda superior (a tocar amb la vora) i en la inferior (par t central del cos) s'hi associa una decoració de triangles reomplerts amb línie s incises . Aquests materials tenen paral . lels clars a l'Esquerda de les Roques de l Pany, a les coves de Cartanyà (Tarragona) i al castell de la Ventosa (Piera) . També s'associa a aquest conjunt ceràmic un petit vaset llis de base plana, a banda, és clar, d'un conjunt de formes simples, llises, encara en fase d'estudi . Les pastes són fines, ben depurades, amb desgreixants fins . La indústria òssia ens ha proporcionat un exemplar de punta de sageta am b aletes y peduncle en el nivell 1 interior, i altres elements possiblement relacionables amb aquest nivell sepulcral però sense context estratigràfic (remenat clandestí), com ara dues denes de collaret i un mànec . La indústria en sílex està formada, deixant de banda les restes recuperade s pel grup de Mediona (per exemple, un important lot de grans làmines), per un a punta foliàcia i per l'extrem distal d'una fulla amb retocs plans . Al conjunt d e Mediona hi ha una punta de sageta de sílex, amb aletes i peduncle i amb retoc pla invasor . També hi ha un ganivet amb retoc pla bifacial sobre sílex tabular . El conjunt és correlacionable amb els de la cova de la Font del Molinot i el d e l'Esquerda de les Roques del Pany . Apareixen restes faunístiques, en estudi, entre les quals s'han identificat les espècies d'ovins i caprins, bòvids, súids i també de conill ; la majoria de le s restes presenten traces de combustió . Els individus que foren inhumats (de la mostra analitzada hi ha un míni m de 30 individus, que podrien augmentar fins als 35-40 amb les restes extretes durant els últims quatre anys), entre els quals hi havia perinatals, infants i adults d'ambdós sexes, que presenten, en poques ocasions, cremació . H Creie m que s'observa una important reutilització de l'espai en forma d'enterramen t co l . lectiu successiu de tipus primari i/o secundari, encara difícilment documen table pel fet que la superfície trobada sense tocar pels clandestins és mínima . La patologia trobada hi és diversa . Algunes d'aquestes patologies, com l'artrosi, els traumatismes, etc ., han estat usuals a tots els grups al llarg del temps . D'altres, en canvi, foren menys comunes i presenten un interès addiciona l (Mercadal et al ., 1992) . Cal destacar-ne potser el cas més antic de la gota o artritis hiperuricèmica . La principal problemàtica del nivell està en l'acotament cronològic, atesa l a poca precisió i la caracterització de la gran part del material, datat bàsicamen t

8 . Les restes paleoantropològiques han estat estudiades per Oriol Mercadal, amb l'assessorament, per a les paleopatologies, de D . Campillo i amb anàlisis paleoestomatològique s fetes per Eduardo Chimenos, incloses dins la seva tesi . Chimenos (1989) .


'

ELABORACIÓ D UNA CRONOSTRATIGRAFIA PER A LA PREHISTORIA DEI . PENEDÈS

19

al començament del tercer mi l . lenni (bronze antic), però sense tenir clar el se u inici ni el seu final, si bé han de ser anteriors a la datació del nivell superior Ib .

Fase d'estades ocasionals o de caràcter ramader (hipòtesi de transhumància) . Bronze mitjà (nivell Ib ) El nivell Ib, només documentat a l'exterior, té una potència de 35 a 40 centíme tres . Té una fracció argilosa, amb graves i blocs, de morfologia subarrodonida . L'estrat té una gran quantitat de blocs mitjans i petits (a diferència del subjacent amb predomini de grans blocs) i està afectat per un fort pendent en con i algunes percolacions de materials del bronze final . Disposem d'una datació radiocarbònica : UBAR-3280 ± 70 BP (1528 cal B C Tucson) . Aquesta datació és força correlacionable amb la fase identificada a l a Roca del Frare, de la Llacuna (Anoia), amb peces d'ambre i pasta vítria . Podríem datar cronoculturalment el nivell en el bronze mitjà . Tot i que h i apareixen algunes formes més aviat atípiques de superfícies llises, tenim u n conjunt homogeni format per tasses de carena alta, vasets globulars, bols d e mida petita, recipients troncocònics de vora entrant impresa i amb base plana , de superfícies rugoses, entre d'altres . Aproximadament, s'hi han comptabilitzat una vintena de vasos . Possiblement, l'element més significatiu sigui un a nansa d'apèndix de botó, l'únic exemplar documentat al Penedès fins al moment. També hi ha recipients amb decoracions de cordons digitats i, una altr a vegada, un conjunt de formes llises, amb alguns vasos de mida gran, en fas e d'estudi . En la línia dels quadres D, aquest nivell sembla desdibuixar-se i pense m que ens trobem davant un talús natural, amb materials dels nivells la o de 1'Ic en contacte directe . Els estudis de les projeccions encara en curs ens ajudaran a discernir més objectivament aquesta problemàtica de la seva disposició particular . Pel que fa a la interpretació, hi ha diversos elements que es troben en fase de discussió : — No surten materials atribuïbles a aquest període en l'interior de la cavitat . Això demostraria el fet que la cova sepulcral encara devia estar segellad a (fase anterior del bronze antic campaniforme) . — El conjunt del material recuperat és bàsicament ceràmic, sense restes d e fauna ni indústria lítica (poquíssims efectius i restes) . Això apunta al fet qu e no es tracta d'un ús habitacional . Tampoc no podem pensar en un ús funerari perquè no en tenim traces en l'interior, ni ossos humans associats al nivell , en l'exterior . Aquesta fase, en la part superior del nivell i de manera dispersa, present a sectors amb materials del bronze final : vores bisellades, una urna bicònica , amb vora convexa exvasada, probablement carenada i de base plana, amb superfícies brunyides i decoracions amb acanalats de semicercles al coll i rombes


20

EQUIP GUINEU

a la carena (tipus can Missert 1 o forma 1 dels camps d'urnes antics segons Rui z Zapatero), altres decoracions acanalades, superfícies brunyides, cordons digitats i un anell de bronze de secció aplanada . Aquests materials del bronze fina l els correlacionem amb una part dels materials recuperats de l'estrat 1 (la) d e l'interior (campanya de 1983) .

Fase de cultes ctònics. Segle II ane-Ibèric tardà (nivell la) El nivell la té el seu inici a la cota -190/-200 i una potència sedimentària de 30 a 40 centímetres . Texturalment està format per lutites i per blocs de grans dimensions que provenen del sostre de la cavitat, així com de graves de morfolo gia subarrodonida, de textura homogènia i flonja .

Cal destacar la presència de dos elements arqueològics importants : 1. Un vas de vora exvasada i decorat amb un cordó imprès amb digitacion s en el contacte del coll i la panxa, de fons pla . Presenta un grau de fragmentaci ó molt elevat (més de 250 fragments), fet que ens fa pensar que fou aixafat in situ , probablement per la caiguda de blocs . A aquest vas-urna, s'hi associa un fragment distal d'una destral polida de doble bisell i cos puntejat . També hem documentat una fusaiola . 2. Un foc circular delimitat amb pedres (Estructura F7/F8-1), algunes d e les quals falquen clarament les altres . En l'interior han aparegut gran quanti tat de carbons i poques restes d'ovins o caprins, algunes amb indicis de combustió . La cronologia d'aquesta fase és relativament recent, de l'ibèric tardà (fina l del segle n-començament de 1'1 aC) . A la ceràmica anteriorment descrita s'associen també fragments d'un gran plat de campaniana tipus Beoide de 32 centí metres de diàmetre (alguns fragments recuperats en els nostres treballs enganxen amb els de Mediona), restes d'un plat també de campaniana A (més petit) , fragments d'altres dues peces campanianes tipus Beoide, fragments de ceràmica de cronologia romano-republicana de «parets fines» (imitació local) i fragments de grisa monocroma (peces de fireta) . > En conjunt, pensem que es podria tractar d'una ocupació molt puntual, lligada a una multitud de visites de caràcter cultual, ja que és força freqüent e l material dins la cavitat . Això es pot correlacionar amb altres registres de l a zona on apareixen materials de característiques similars . Aquests usos tamb é han estat documentats a la cova del Bolet, al fondal de Valldellòs, a les cove s de can Soler Secabecs, i perduren en el temps fins a les fases paleocristianes , amb dipòsits de materials ceràmics del tipus derivée sigillée paléochrétienn e (DSP), absents a la Guineu . 9 . Material estudiat per M . Rosa Senabre dins un estudi més ampli dels materials ibèric s en les cavitats de la serralada.


ELABORACIÓ D ' UNA CRONOSTRATIGRAFIA PER A LA PREHISTÒRIA DEL PENEDÈS

21

Ocupacions esporàdiques d'època medieval i modern a (superficial, nivell Ia ) Aquest material més recent és en la superfície d'la, mostra d'una fase d'estabilització sedimentària de la cavitat . El nivell superficial tindria la cota d'inic i a -100/-125 centímetres, amb una potència de 80 a 100 centímetres . Està format per lutites amb una gran concentració de matèria orgànica, juntament am b blocs . Podríem destacar la relació d'aquesta ocupació esporàdica amb el repobla ment alt-medieval de la zona, terme del castell de Font-rubí, una de les mé s velles referències de l'àrea penedesenca . En aquest sentit, destaca, entre quatre i cinc peces de gris medieval, una petita olla de base plana decorada am b digitacions al seu voltant amb vora exvasada i superfície externa espatulada . Creiem que es pot datar a l'entorn dels segles x a xti . Posteriorment, la cavitat devia quedar vinculada a usos lligats a la pagesia . El material típic és la terrissa vidrada comuna catalana . També s'hi aboque n animals morts i es fa servir com a aixopluc en ocasions puntuals, però sens e entrar a la cambra, totalment tancada de manera natural des del començamen t de la nostra era . L'aterrassament d'època més recent de l'entorn de la cova, per plantar-h i vinya, ens ve referenciat per la trobada, a les cotes més superiors del dipòsi t extern, de restes lítiques deshidratades, producte del desmantellament per erosió, d'un taller de sílex superficial localitzat a uns 50 metres de la cavitat . Finalment, caldria mencionar l'estrat creat a l'exterior amb els material s abocats per l'excavació clandestina del 1979 al 1982 .

CONCLUSION S

La cova-avenc de la Guineu, formada en temps plistocènics, ha sofert un procés de retrocés continu, amb caigudes de blocs i farciments que fan força irreconeixible el seu aspecte original, i a la vista dels resultats obtinguts, amb gran s possibilitats, encara difícils d'avaluar sense sondeigs o tècniques de prospecci ó més pertinents a aquesta complexa formació . Durant mil . lennis els factors naturals, sobretot la circulació de l'aigua, van fer inhabitable l'indret. Fins a l'arribada de les cultures dels caçadors reco l . lectors holocènics, sobre el 10 .000 BP, no comencem a trobar testimonis de visites esporàdiques en aquest lloc . Algunes generacions més tard, aprofitant probablement un període sec, s'hi esta bleixen campaments estacionals que impacten fortament en els boscos de l'en torn . Però els temps canvien i el temps atmosfèric també : es tornà a reactivar l a circulació hídrica i erosionà les últimes fases del període anterior . No en sabem res de nou, fins que observem les restes dels primers pagesos a la primeria del cinquè mil . lenni aC. Ara la cavitat, cada cop més fosca, ombrí vola i amb pendent cap a l'interior, té uns usos agrícoles secundaris com a magatzem, lloc d'abocament de runa o font de subministrament de fang .


22

EQUIP GUINE U

Aquest lloc seria part d'un territori estructurat i percebut de forma totalmen t diferent a la dels seus anteriors habitants . La cova de la Guineu seria un pun t més d'una trentena dels situats a les parts altes de la serra, mentre que el s nuclis d'hàbitat hauríem de buscar-los en els turons de contacte entre la plana i la Serralada Pre-litoral (Mestres i Ribé, 1991) . Un període d'intensa i de gran caiguda de blocs (sismicitat?) clou aquest a fase i deixa apilats, davant del que resta de la boca, munts informes de bloc s que s'aniran enrovinant, a banda de dividir, possiblement, una antiga sala . Unes reordenacions i remocions acaben d'adequar l'espai com a mausole u co l . lectiu d'un grup familiar de vincles més o menys extensos . Aquesta comuni tat posa una gran llosa vertical i un mur de pedra seca que aïlla el món dels viu s del dels morts, amb un sistema de porta de llosa mòbil . Els individus s'inhumaran successivament al llarg de força segles, i s'hi faran cada vegada uns ritu s específics (ofrenes, àpats funeraris . . .) en l'espai situat davant la tanca ; s'hi enterraran una quarantena d'individus, de totes les edats i els sexes . Les reste s reflecteixen la seva alimentació, el treball quotidià, les malaties i els accident s que van patir (Mercadal et al ., 1992) . Un dels tipus de ceràmica deixats com a aixovar, el vas campaniforme incís-imprès, ens dóna una data per als moment s avançats d'aquesta fase (2200-2000 aC) a cavall entre un moment del neolíti c final avançat, en el sentit que aquest terme pot substituir 1'eneolític i el bronz e antic . Es tornà a produir un moment de caiguda de blocalla i desfeta de la paret, i cap a la meitat del segon mil . lenni, tenim constància una altra vegada de nombrosa ceràmica, que es pot adscriure al bronze mitjà (si ens atenem a una termi nologia trifàsica clàssica), però escassíssimes restes d'altre tipus, enmig d'u n intens procés de canvi climàtic, i segurament d'un notable desboscament . Es f a encara de molt difícil interpretació a quin fenomen respon la deposició d'aquest material que sembla abocat des de dalt, però sense ser, com s'aprecia bé en la distribució microespacial dels materials, part d'un lloc d'abocament d e runa . Posteriorment, l'espai entre blocs es va anar reduint fins que quedà com u n petit clot dins la depressió que actualment forma la dolina . Aquest espai rebrà encara visites esporàdiques que el faran servir de refugi temporal durant e l bronze final (moment en què potser perdura d'alguna manera el caràcter sa grat del lloc) i l'ibèric del final del segle u aC . La cova s'enrovina pràcticament del tot, i en època alt-medieval i modern a servirà de lloc per mantenir frescos els aliments, ja que és ombrívola i recollida , i s'hi podien recollir degotalls . A més, també servirà per fer-hi tasques de su port al conreu de tota la zona del voltant de la depressió de la dolina . Aquesta àrea era plena de feixes, amb un castell proper del començament del segle x, i a uns centenars d'un nucli de masies modernes, que fins a la dècada del 195 0 tenien certa fama de tenir aigua abundant, i des d'on es controlava, a la collada , el pas d'una de les principals carrerades ramaderes, procedent de la Llacuna i en direcció al massís del Garraf . El registre de la cova de la Guinea abraça, així, un ample ventall d'èpoques


ELABORACIÓ D 'UNA CRONOSTRATIGRAFIA PER A LA PREHISTÒRIA DEL PENEDÈS

23

que, interrelacionat amb les dades d'altres punts, ens permetran assajar, d'un a manera més coherent i integrada, una arqueologia del territori . Des del principi, un dels objectius del Projecte Guineu ha estat la contrastació de la documentació que ens fornia aquest jaciment amb els registres d'altres jaciments de l'àrea, bàsicament cavitats, per tal de donar una visió històrica del territori , reconstruir-ne l'explotació econòmica i discernir els indicis del funcionamen t social que T'han configurat .

BIBLIOGRAFI A

BARTROLÍ, R . ; BERGADÀ, M . ; CEBRIÀ, A . ; FONTUGNE, M . (1992) . «El mode l microlaminar a la Catalunya meridional : aportacions del projecte de la Serra de Font-rubí (Alt Penedès)» . IXè Col . loqui Internacional de Puigcerdà, (24 a126 d'abril de 1991) . Puigcerdà, Andorra : Institut d'Estudis Ceretans Servei d'Arqueologia d'Andorra, 1992, p . 34-37 . CHIMENOS, E . (1990) . Estudio paleoestomatológico de poblaciones prehistóricas de Catalunya. Saragossa : Libros Pórtico, 1990 . EQUIP GUINEU (1990) . «El procés d'un estudi recent sobre la prehistòria de la Serra de Font-rubí: Cova de la Guineu» . Gran Penedès. Butlletí de l'Institut d'Estudis Penedesencs, núm . 20, p . 22-26. EQUIP GUINEU (1993) . «Serres, turons i planes . Font-rubí i rodalia, temps enrere (I)» . Montònec [Font-rubí] (agost 1993), núm . 18, p . 26-30 . FONTBOTÉ, J .M . (1954) . «Sobre la evolución tectónica de la Depresión del Vallés-Penedés» . Arrahona [Sabadell] (1954), núm . 1-2 . FORTEA, J . (1973) . Los complejos microlaminares y geométricos del epipaleolíticomediterráneo español. Salamanca : Universitat de Salamanca, 1973 . (Memorias del Seminario de Prehistoria y Arqueología ; 4 . ) GALOBART, A . ; GARCÍA, L . ; GÜELL, A . ; MILLÁN, M . ; MORA, M .T. ; SERRANO , G . (1991) . Estudi de la fauna i flora fòssils de la cova de la Guineu i el se u entorn . Estudi fet amb motiu de la concessió d'una beca de Patrimoni i Arqueologia per part de la Caixa de Barcelona el 1989 (inèdit) . GALLART, F . (1980) . Estudi geomorfològic del Penedès. Barcelona : Universita t de Barcelona . Tesi doctoral inèdita . Resum parcial a : «Neógeno superior y Cuaternario del Penedès» . Acta Geológica Hispánica, núm . 16 (3), 1981 , p . 151-157 . GARCÍA-ARGÜELLES, P . ; ADSERIAS, M . ; BARTROLÍ, R . ; BERGADÀ, M . ; CEBRIÀ , A . ; DoCE, R. ; FULLOLA, J .M . ; NADAL, J . ; RIBÉ, G . ; RODÓN, T . ; VIÑAS, R . (1992) . «Síntesis de los primeros resultados del programa sobre Epipaleolítico en la Catalunya central y meridional» . Aragón / Litoral mediterráneo: intercambios culturales durante la Prehistoria (Zaragoza, 1990) . Saragossa : Institución Fernando el Católico, 1992, p . 269-284. MESTRES (1992) . «Neolitització i territori» . IXè Colloqui Internacional de


24

EQUIP GUINE U

Puigcerdà (24 al 26 d'abril 1991) . Puigcerdà, Andorra : Institut d'Estudi s Ceretans-Servei d'Arqueologia d'Andorra, p . 72-75 . MERCADAL, O . ; CAMPILLO, D . ; EQUIP GUINEU (en premsa) . «Patologia de l a població enterrada a la cova de la Guineu» . 1 . e Congreso Nacional de Paleopatologia. Pòster presentat al Museu Arqueològic de Barcelona (setembre de 1992) . MESTRES, J . (1991) . «Assentaments a l'aire lliure del neolític antic del Penedès» . IXè Col. loqui Internacional de Puigcerdà (24 al26 d'abril 1991) . Puigcerdà-Andorra : Institut d'Estudis Ceretans-Servei d'Arqueologia d'Andorra, 1992, p . 76-78 . MESTRES, J . ; RIBÉ, G . (1992) . «Aproximació a l'estudi d'estratègies d'ocupaci ó del territori de l'Alt Penedès durant el neolític» . IXè Col . loqui Internacional de Puigcerdà (24 al 26 d'abril 1991) . Puigcerdà, Andorra : Institut d'Estudis Ceretans-Servei d'Arqueologia d'Andorra, 1992, p . 85-88. RISÉ, G . (1993) . Espai i territori entre el neolític antic i el neolític mitjà. Aproximació a un estudi d'arqueologia espacial al Penedès . Bellaterra : Universita t Autònoma de Barcelona . Treball de recerca presentat al Departamen t d'Història de les Societats Precapitalistes i d'Antropologia Social (Àrea d e Prehistòria) (inèdit) . 1


Pla de la Bruguera-Centre de Distribució Sony (Castellar del Vallès, Vallès Occidental) , una necròpolis de la primera edat del ferro XAVIER CLOP* ; JOSEP MIQUEL FAURA* ; MERCÈ GANGONELLS* ; CARLES NAVARRO* ; ARACELI MARTÍN** ; MIQUEL MOLIST*

El pla de la Bruguera és una llarga esplanada interfluvial situada al Vallès Occidental entre les poblacions de Castellar del Vallès i Sabadell, que té 3 quilòmetres de llarg per 1 quilòmetre d'amplada . Aquesta esplanada s'estén en direcció nord-sud entre el torrent de Colubrers i el riu Ripoll . Geològicament, é s una zona amb sediments miocènics diversos, essencialment argiles i sorres, bar rejats amb conglomerats de matriu sorrenca sense consolidar . Aquests mate rials solen estar recoberts per gruixuts dipòsits al .luvials i col•luvials aportat s pels cursos fluviotorrencials durant el quaternari, formant uns terrenys de fàci l habitabilitat i que han permès tota mena d'activitat agrícola al llarg de la histò ria . En una parce l . la del Polígon Industrial del Pla de la Bruguera (Castellar de l Vallès), l'empresa Sony hi ha construït durant els anys 1992 i 1993 un centre d e distribució . El juny de l'any 1992, i com a conseqüència dels moviments d e terres ocasionats per aquestes feines de construcció, aparegueren diverses res tes ceràmiques que semblaven indicar la possibilitat que aquest indret hagués estat utilitzat amb finalitats funeràries durant la primera edat del ferro . Les coordenades geogràfiques del jaciment arqueològic del Pla de la Bruguera-Centre de Distribució Sony són 41° 31' 50" de latitud N, 2° 04' 0" d e longitud E i es troba a 260 metres sobre el nivell del mar . Els treballs de camp que, amb caràcter d'urgència,' s'han fet durant els anys 1992 i 1993 han fet possible l'acurada prospecció de 9 .000 metres quadrats i la * Laboratori de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona . ** Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya . 1 . La realització dels treballs de camp i de laboratori ha estat possible gràcies a un conven i de col . laboració entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Universitat Autònoma de Barcelona, Sony España SA, l'Ajuntament de Castellar del Vallès i el Museu de Sabadell, institucions públiques i privades a les quals voldríem agrair el seu suport . També volem agrair al personal especialitzat divers, als estudiants i als treballadors la sev a col . laboració. Finalment, a la doctora Enriqueta Pons Ii volem expressar el nostre reconeixement per la seva constant disposició per aclarir-nos tots els dubtes que l'excavació i l'estud i d'aquesta necròpoli ens han plantejat.


26

X . CLOP, J .M . FAURA, M . GANGONELLS, C. NAVARRO, A . MARTÍN, M . MOLIS T

Fig. 1 . Mapes amb la situació geogràfica del jacimen t

documentació sistemàtica de les restes arqueològiques localitzades . Tot s aquests treballs han permès posar de manifest la utilització d'aquesta zona e n diferents moments de la prehistòria recent de Catalunya, amb la localització i l'excavació de quaranta unitats arqueològiques, que han proporcionat vint-i quatre loculi i set acumulacions de material arqueològic en posició secundària, que corresponen a una necròpolis del tipus camp d'urnes de la primer a edat del ferro ; dues fosses i una inhumació infantil amb una adscripció cronocultural del bronze antic i mitjà ; cinc estructures de combustió sense una cronologia precisa de moment i una estructura composta per pedres sense materia l arqueològic que no descartem que puguin correspondre a una cronologi a recent .

BRONZE ANTIC 1 MITJ À

D'aquest període es localitzaren tres estructures: dues fosses situades a la mateixa zona del camp d'urnes i una inhumació infantil situada a l'extrem SO de l jaciment, a uns 35 metres de la zona de concentració dels enterraments de l a primera edat del ferro . Les fosses presenten una planta irregular, encara que amb tendència circu-


PLA DE LA BRUGUERA . CENTRE DE DISTRIBUCIÓ SGNY

27

lar, parets rectes lleugerament inclinades vers l'exterior i el fons còncau, am b un diàmetre màxim superior als dos metres i mig . La fondària màxima documentada és de 42 centímetres . Estan reomplertes amb materials arqueològic s diversos relacionats amb activitats d'ordre domèstic fetes, possiblement, e n una zona d'hàbitat propera, desconeguda pel moment . La inhumació infantil constitueix una estructura que presenta una cert a complexitat . És una fossa simple de planta circular, parets rectes i fons lleugerament còncau, amb una profunditat màxima conservada de 58 centímetres i uns diàmetres transversals de 85 x 90 centímetres . A la paret occidental d'aquesta inhumació hi ha un petit nínxol excavat, de petites dimensions, situat a 30 centímetres del fons de la fossa i que contenia l'esquelet d'un infant d'un s quatre anys en connexió . Cal destacar l'absència d'aixovar en el nínxol on estava dipositat el cos . L'enterrament estava segellat amb lloses calcàries plane s posades verticalment i suportades amb una acumulació de pedres de mida mitjana en forma de talús . Entre les pedres del talús i el sediment que omplia l a fossa s'han localitzat alguns fragments de ceràmica i algunes restes de faun a dels quals, en l'estat actual dels estudis, no es pot assegurar la possible vincula ció a pràctiques rituals relacionades amb l'enterrament . La ceràmica recuperada en aquestes tres estructures és molt homogènia . É s tota elaborada a mà, de bona manufactura i presenta un color que varia d'u n gris negrós al vermell . Els acabats, molt mal conservats, consisteixen en u n allisat a l'interior i/o a l'exterior, encara que també hi ha algun acabat exterio r groller i algun polit . Globalment, sembla que devien predominar els vasos d e mida mitjana, tot i que també hi ha algun vas gran . Tipològicament, predominen els vasos amb vora secant vertical de perfil rectilini i llavi amb aplanamen t horitzontal i fons pla no eixamplat de parets amb el perfil exterior rectilini . Poden presentar elements de prensió de tipus llengüeta o mugró, simples o dobles i poden estar decorats amb cordons aplicats amb impressions digitals . Abunden les vores decorades amb impressions dit/ungla o traços incisos . Aquest tipus de vasos s'inclouria en la forma U del bronze antic i en la forma 1 i 3 del bronze mitjà d'A . Toledo (1990) . Un conjunt ceràmic amb característiques similars el podem trobar, per exemple, en el proper jaciment de Can Boqueta (Sabadell) (Boquer et al ., 1990) . Globalment, la cronologia que es po t establir per a aquest conjunt ceràmic s'inscriu en un ample horitzó del bronz e antic-bronze mitjà . A part de la ceràmica, en aquestes estructures s'han localitzat una dena e n bronze, un fragment d'anell/anella en bronze, alguns percutors i ascles de sílex , quars o calcària així com alguns molins . En línies generals, les dues fosses encaixen, per les seves característiques , amb el conjunt d'evidències que s'han interpretat com a «possibles llocs d'hàbitat o d'activitat domèstica» al Vallès per al bronze antic i mitjà (Marcet, Petit , 1985) . En canvi, la inhumació infantil que, tant pel tipus de construcció co m pels materials que la reomplien, es correspondria amb algunes de les troballe s realitzades fins al moment al Vallès, presenta certes particularitats, com ara l a presència d'un nínxol amb enterrament individual o el sistema de tancament


28

X . CLOP, J .M . FAURA, M . GANGONELLS, C . NAVARRO, A . MARTÍN, M . MOLIS T

a :w

PLn DE Ln UNUUUEN n 1, LOE .. IT

Fig. 2 . Planta general de les campanyes 1992-1993 amb les estructures localitzades

amb lloses i talús de pedres, que en posen de manifest la novetat a la zona i qu e en fan imprescindible un futur estudi específic .

LA NECRÒPOLIS DE LA PRIMERA EDAT DEL FERRO

L'excavació de la necròpolis, formada per vint-i-quatre loculi i set acumulacion s de material arqueològic en posició secundària , 2 ha mostrat que les sepultures e s concentren principalment en una zona de 460 metres quadrats, en el sector mé s occidental de la parce l . la (fig . 2) . La disposició espacial dels loculi documentat s no sembla que respongui a cap pauta determinada, com una certa alineació , ordenació d'acord amb els punts cardinals ni que guardi una distància concret a entre elles . Tampoc no s'ha constatat cap superposició d'estructures d'enterrament, la qual cosa ens permet plantejar la hipòtesi de l'existència d'algun tipu s de delimitació o senyalització que, malauradament, s'hauria perdut en el de curs del temps . En vuit dels loculi s'ha pogut detectar la fossa que devia contenir els diferents elements relacionats amb el ritual funerari . Sempre es tracta d'una foss a

2 . Materials arrossegats a partir de la destrucció d'estructures funeràries no identificades .


PLA DE LA BRUGUERA . CENTRE DE DISTRIBUCIÓ SONY

29

simple, de planta circular o ovalada excavada en els nivells d'argiles quaternàries . Les parets poden ser rectes, inclinades a l'interior o a l'exterior . El fons pot se r pla o còncau . Els diàmetres màxims osci l . len entre els 52 i els 125 centímetres, i l a resta se situa irregularment entre aquests dos extrems . En la resta de loculi n o s'aprecià cap diferència en el sediment que permetés evidenciar la fossa . A les estructures d'enterrament hi trobem diferents elements relacionat s amb el ritual funerari, com pedres, vasos ceràmics, metall, ossos cremats i restes de fauna . Les pedres poden actuar com a sistema de protecció o suport-falca al vol tant dels vasos i en particular de l'urna cinerària, però també com a tapador a d'un vas cinerari, o fins i tot com a tapa/protecció de la mateixa estructura . Els vasos ceràmics són el material més abundant a l'interior de les tombes . Si bé el nombre n'és variable, hi ha un predomini clar de les estructures funerà ries que presenten un o quatre vasos . Pel que fa a la funció, són majoria le s urnes cineràries . Durant el procés de microexcavació de les urnes cineràries s'ha constata t que estaven plenes d'argiles en la seva part superior i que els ossos cremats , molt fragmentats i nets, estaven dipositats directament sobre el fons del vas . Quan hi ha objectes metàl . lics, estan sempre en el terç inferior de l'urna . Pel que fa a la presència d'aixovar metàl .lic en cada loculi, trobem estructures amb presència únicament de bronze, únicament de ferro i estructures am b ferro i bronze . Aquest aixovar pot estar dipositat : a) a l'interior del vas cinerari ; b) a l'exterior del vas cinerari, directament damunt del sòl de la fossa o formant part del sediment de reompliment ; c) en alguns casos, objectes metàl .lics dins del vas cinerari i d'altres a l'exterior . Els ossos cremats poden estar dipositats a l'interior d'un o més vasos cineraris o directament sobre la superfície de la fossa . Malauradament, en algun s dels loculi no es pot assegurar que la presència d'ossos fora dels vasos ceràmic s sigui intencionada, més aviat podria ser el resultat del trencament dels vasos i del posterior desplaçament de part del seu contingut. La presència de restes de fauna hi és excepcional, tot i així en dues de le s estructures d'enterrament s'han trobat restes d'extremitats anteriors i posteriors, cintura pelviana i restes dentàries aïllades de bou i ovins i caprins, situa des a l'exterior dels vasos . ' Atesa la varietat que presenta la composició de les estructures d'enterrament, hem elaborat una primera classificació tenint en compte la presència o absència i el nombre de vasos cineraris, així com dels diferents elements ceràmics, i la disposició de les restes òssies . Hem constituït els tipus següents : A: estructura d'enterrament sense vas cinerari, amb deposició directa del s ossos cremats i/o les cendres damunt del terra . B: estructura d'enterrament amb únicament un vas cinerari, a l'interior de l qual es dipositen els ossos cremats i/o les cendres . 3 . L'estudi de la fauna ha estat fet per Mabel Montero .


30

X . CLOP, J .M . FAURA, M . GANGONELLS, C . NAVARRO, A . MARTÍN, M . MOLIS T

C: estructura d'enterrament amb un vas cinerari amb presència d'un o mé s plats-tapadora i un o més vasets accessoris . D: estructura d'enterrament amb dos vasos cineraris acompanyats de va sets accessoris . E: estructura d'enterrament amb tres vasos cineraris . La ceràmica és tota elaborada a mà, de bona manufactura i presenta u n color que varia del groc-verd al marró fosc . Els acabats, que sovint ens han arribat molt alterats, són polits o allisats amb més o menys cura i afecten tant l a superfície interior com la superfície exterior de les peces . La pasta ceràmic a conté abundant desgreixant mineral heterogranulat . En total, hem determinat cinc formes bàsiques, amb algunes variants (fig . 3) : FORMA 1 : plat-tapadora troncocònic . Es tracta d'un vas obert de form a senzilla, amb un índex d'exvasament superior a 2 i en algun cas a 3 . La vora é s sempre secant, dirigida cap a l'exterior, de perfil rectilini i llavi arrodonit . E l fons és pla o lleugerament umbilicat . FORMA 2 : vas de perfil en «essa» i vora exvasada de boca ampla, col l exvasat i diferenciat del cos, vora secant dirigida a l'exterior de perfil rectilini i llavi arrodonit o aprimat. N'hi ha diverses variants : Variant 2a : vas obert de fons pla, sense decorar i que presenta un elemen t de prensió en forma de nansa de cinta situada entre el llavi i la part superior d e la inflexió coll-panxa . Variant 2b : vas tancat de fons pla, sense decorar . Pot portar un o dos element s de prensió . Variant 2c : vas tancat i fons pla amb decoració raspallada . Es tracta d'un raspa llat vertical a la zona del coll i horitzontal a la part superior de la panxa . Variant 2d : vas tancat i peu anular . Variant 2e : vas tancat i peu anular, decorat amb acanalats sota la inflexió coll panxa . Variant 2f : vas tancat de cos globular, coll curt exvasat i peu alt divergent, am b acanalats sota la inflexió coll-panxa . FORMA 3 : vas polípode de carena suau i panxa alta, decorat amb acanalat s i amb un element de prensió . FORMA 4: vas tancat de panxa alta, perfil arrodonit, coll estret i lleugera ment divergent i fons umbilicat . FORMA 5 : vas de mida petita i boca ampla, amb vora secant inclinada a l'exterior, perfil exterior arrodonit còncau i el llavi arrodonit . Els objectes metàl•lics recuperats en aquest jaciment formen un conjun t d'una gran varietat i riquesa tipològica, amb peces excepcionals per la sev a originalitat o quantitat en relació amb els materials coneguts fins ara a les necròpolis del tipus camp d'urnes de Catalunya (fig . 3) . Hi trobem objectes d'ornamentació o d'ús quotidià utilitaris (fíbules, agulles, sivelles, ganivets) i no utilitaris (anells/anelles, cadenes, braçalets) . Les dues sivelles de la necròpolis són molt diferents l'una de l'altra : una


31

PLA DE LA BRUGUERA . CENTRE DE DISTRIBUCIÓ SON Y

FORMA 1

FORMA 2

ros

s/I

Is•In .f

rss- v-u

PU-10•3

rlsJ. l ros-un.'

C

00 rls-In.~

rsFa-s rI6.7d

rw-34-U

rls•411-) ►RS .t-s

Fig. 3. Material arqueològic. Formes ceràmiques i objectes metàl•lics


32

X . CLOP, J.M . FAURA, M . GANGONELLS, C . NAVARRO, A. MARTÍN, M . MOLIS T

presenta taló rectangular diferenciat, placa romboïdal allargassada amb escotadures obertes i un sol garfi, amb el sistema de fixació d'aplicació, en la qua l s'ha utilitzat ferro per fer els passadors i una anella, elements que devien servi r per subjectar la peça de roba o pell a la sivella . L'altra és una sivella de cinturó de placa rectangular amb un sol garfi on no està diferenciat el taló . El sistema de fixació és de reblament . Els tretze ganivets localitzats a la necròpolis són de fulla rectilínia i de secci ó triangular, amb reblons a la zona del mànec, i el dors rebaixat i corbat a la punta . Els exemplars d'agulla documentats són de morfologia molt diferenciada , encara que força homogenis quant a cronologia . Pertanyen a aquesta categori a una rodeta circular simple amb quatre raigs al seu interior ; un cap d'agulla d e les anomenades de pes i una agulla de cap enrotllat formada a partir d'una tij a de ferro de secció arrodonida i martellejada en un extrem fins a aplanar-la pe r després enrotllar-la sobre ella mateixa . Entre les fíbules documentades al jaciment en distingim tres tipus ben diferenciats : Fíbules golf de Lleó: es tracta d'un conjunt de quatre fíbules, tres de bronze i una de ferro, de mida petita, menys de 10 centímetres, amb ressort bilateral, d e pont més o menys colzat i amb el peu aixecat rematat amb botó final . Fíbules d'arc serpentiformes senzilles : se n'han localitzat tres exemplars, fet s en ferro, dos dels quals presenten peu aixecat rematat per un botó o esfera , amb una llargada que osci l . la entre 6 i 10 centímetres . Totes estan fetes a parti r d'una tija de secció circular que forma una doble baga a la zona del ressort i una baga simple al peu . La presència d'aquest tipus de fíbula més enllà del se u àmbit geogràfic tradicional (el sud de França, entre el riu Garona i els Pirineus ) és excepcional . Fíbula anular de ferro: de tipus senzill amb pont de cinta estreta que probable ment havia tingut un ressort de molla . Els braçalets estan representats per quatre fragments de secció circular o ovalada que pertanyen a quatre braçalets diferents, de diàmetres variables (entre 2,3 i 5,2 centímetres), sense decoració i amb els extrems oberts . Completen el conjunt metàl . lic recuperat en aquest jaciment diversos ele ments en molt mal estat de conservació que devien formar part de cadenes d e ferro o de penjolls associats a la placa de cinturó rectangular així com diverse s anelles de bronze .

CONCLUSION S

La necròpolis de tipus camp d'urnes del pla de la Bruguera-Centre de Distribució Sony participa del ritual funerari emprat a l'inici de la primera edat del ferro a Catalunya i al Llenguadoc-Rosselló . Així, veiem que els enterraments del pla de la Bruguera són del tipus fossa simple (tipus 1 definit per E . Pons , 1984), que es pot considerar el més senzill de totes les variables possibles en u n camp d'urnes i que es troba en totes les necròpolis d'aquest moment a Ca-


PLA DE LA BRUGUERA . CENTRE DE DISTRIBUCIÓ SONY

33

talunya i al Llenguadoc-Rosselló . Mancats encara dels resultats dels diverso s estudis en curs o que afecten tant les estructures del bronze antic i mitjà com e l camp d'urnes, ens limitarem a avançar una descripció dels fets arqueològics i avaluar l'interès i la cronologia del jaciment. En algunes sepultures, acompanyant els ossos o l'urna, hem vist que s'h i troben vasets accessoris i elements metàl.lics de bronze o ferro, que solen se r objectes d'ornamentació o d'ús quotidià i en algun cas fragments de fauna . L a presència d'aixovar, ja sigui metàl.lic o ceràmic, així com la presència de pedres, està documentada tant en els enterraments més senzills com en els mé s complexos amb probables implicacions culturals i econòmiques que es podra n precisar en una fase més avançada de l'estudi de la necròpolis . Pel que fa a la ceràmica, podem observar un clar predomini de les urnes d e perfil en «essa» i de les urnes de coll estret para l . lel ben diferenciat i cos globular, amb alguns exemplars amb peu alt . La presència de peus aixecats es po t considerar típica de les formes ceràmiques de la primera edat del ferro i est à documentada al Vallès a partir del bronze final tub, en jaciments com les sitge s de la Universitat Autònoma de Barcelona (Cerdanyola, Vallès Occidental ) (Maya González, 1985), l'estructura 7 de Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental) (Boquer et al ., 1991) o la Tomba del Guerrer de Llinars del Vallè s (Sanmartí-Gregó, 1993) . Malgrat l'existència de vasos decorats amb acanalats en algunes estructures, la presència d'altres vasos sense cap tipus de decoraci ó en els mateixos loculi confirmaria la utilització d'aquest camp d'urnes en u n moment de transició del bronze final ►i► vers el ferro i, situant-nos dins de l a tercera etapa d'E . Pons (1984) o del període tu de Vilaseca (1963), amb un a cronologia aproximada del 650 al 575 aC, o dins de les característiques qu e presenten les necròpolis del sud de França de la fàcies Gran Bassin I, i mé s específicament dins del que A . Nickels (1989) defineix com la segona fase d'aquest període, que se situaria entre la segona meitat del segle vu i el prime r quart del segle vt aC . A les comarques costero-catalanes, aquesta fase és representada pels camps d'urnes Mola ti i la Tosseta u a la zona de Tarragona i pe r les necròpolis d'Agullana fase i►, can Bec de Baix, Anglès, els Vilars i Rocapla na a la zona de l'Empordà (Pons, 1984) . L'aixovar metàl . lic no es desdiu de la resta de materials i ens permet aportar algunes consideracions de tipus cronològic. Dos fets ens permeten considerar la possibilitat que aquest jaciment documenti les primeres fases de la utilització del ferro en aquesta zona : en primer lloc, les dues sivelles de cinturó, e n què trobem combinats bronze i ferro, i, en segon lloc, la manca absoluta d'armes, de manera que la representació d'aquest metall queda reduïda als objectes d'ornamentació o d'ús quotidià . A la part alta de la forquilla se situen objectes de forta tradició dins de l bronze final com el cap d'agulla de rodeta, que ja està documentada e n 4 . S'estan fent els estudis següents : paleoantropologia; carpologia ; anàlisis metal•logràfiques; anàlisi de composició de les primeres matèries ceràmiques ; anàlisi de la micromorfologia del sediment interior dels vasos i datacions de carboni 14 d'algunes estructures .


34

X . CLOP, J .M . FAURA, M . GANGONELLS, C . NAVARRO, A . MARTÍN, M. MOLIS T

contextos del bronze final un al sud de França, i dels quals, a Catalunya, s'ha n trobat motlles per fabricar-los a Genó (Aitona, Lleida) (Maya, 1990) i al Tossa l Fernando (Seròs, Lleida) (Rauret, 1976 ; Ruiz Zapatero, 1985) . Els ganivets , típics de les necròpolis de fàcies de Grand Bassin, són els primers elements de ferro en necròpolis empordaneses com Agullana, Anglès, Camallera, Empúries i Pla de la Gibrella, així com en necròpolis tarragonines com el Molà, l a Tosseta de Guiamets, el Coll del Moro de Gandesa i a Lleida a la necròpolis d e Serós (Pons, 1984) . Les fíbules serpentiformes, que per primer cop són presents en un jaciment de la península Ibèrica, són característiques de la segon a meitat del segle vn al sud de França . En canvi, per la part baixa s'inclouen le s fíbules tipus golf de Lleó, que es daten del començament del segle vi i que e n alguns jaciments perduren fins ben entrat el segle v . El jaciment es caracteritz a per un ús del ferro limitat a escassos objectes de tipus ornamental (fet característic de la utilització d'aquest metall en un primer moment) sense que es pugu i parlar d'un autèntic treball autòcton . Fins la troballa del jaciment del pla de la Bruguera-Centre de Distribuci ó Sony, no es coneixia cap conjunt d'enterraments representatius de la primer a edat del ferro al Vallès, tot i que la investigació dels darrers anys havia posat d e manifest, a partir de jaciments com la Bòvila Madurell-Can Feu (Sant Quirz e del Vallès), les sitges de la UAB (Cerdanyola) o Can Roqueta (Sabadell), un a autèntica eclosió demogràfica en aquesta zona que caldria situar al voltant de l 600 aC (Marcet, Petit, 1985 ; Maya, 1990) . L'únic punt de referència era la Tomba del Guerrer de Llinars del Vallès (Sanmartí, 1993) datada del primer quar t del segle vi aC i que pels seus materials seria coherent amb part dels material s trobats al pla de la Bruguera-Centre de Distribució Sony . Amb les dades aportades per la necròpolis del pla de la Bruguera, es podr à completar la visió de l'evolució dels rituals funeraris al Vallès des del bronz e final fins al món ibèric, tot seguint un fil conductor que s'inicia al bronze fina l amb les necròpolis de Can Missert (Terrassa) i Can Roqueta (Sabadell), segueix amb la necròpolis de la primera edat del ferro del pla de la BrugueraCentre de Distribució Sony i continua amb la granja Soley (Santa Perpètua d e la Mogoda) (Sanmartí et al ., 1982), que es data entre el 560-550 aC i on j a s'aprecia clarament l'alt grau d'aculturació que devia patir aquesta zona e n cinquanta anys i en uns moments de transició al món ibèric . En aquest procé s es constata el manteniment de les característiques bàsiques del ritual funerar i (cremació dels cossos, enterrament en fossa simple, aixovar d'acompanyamen t o ofrenes) si bé la variació en els elements de cultura material que hi trobe m associats ens permeten seguir els canvis tecnològics i socioeconòmics que e s van registrant, en particular la introducció del ferro (a través del registre pre n força la via pirinenca), la consolidació de l'ús del bronze i l'obertura a les influències mediterrànies, que es produeix al segle vi aC a Catalunya en general i al Vallès en particular .


PLA DE LA BRUGUERA . CENTRE DE DISTRIBUCIÓ SON Y

35

BIBLIOGRAFI A

BOQUER, S . ; GONZÁLEZ, L. ; MERCADAL, O . ; RODÓN, T . ; SÁENZ, L . (1990) . «Le s estructures del bronze antic-bronze mitjà al jaciment arqueològic de Ca n Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental)» . ARRA HONA Revista d'Història [Sabadell], núm . 7, p . 9-25 . BOQUER, S . ; GONZÁLEZ, L . ; MERCADAL, O . ; RODÓN, T . ; SÁENZ, L . (1991) . «E l jaciment arqueològic de Can Roqueta : dades sobre la transició del segle vi i aC al Vallès» . LIMES [Cerdanyola del Vallès], núm . 1, p . 6-18 . BOUSCARAS, A ; HUGUES, C . (1967) . «La cargaison des bronzes de Rochelongues (Agde, Hérault)» . Rivista di Studi Liguri, núm . XXXIII (Hommage à F . Benoit, vol . I), p . 173-184 . CLOP, X. ; FAURA, J.M . ; GANGONELLS, M . ; NAVARRO, C. (en premsa) . «La necròpoli del Pla de la Bruguera-Centre de Distribució Sony (Castellar de l Vallès, Vallès Occidental) : Primers resultats» . LIMES CRAC [Cerdanyol a del Vallès], núm . 3 . GALLART, J . (1988) . «Avenç de l'estudi de la necròpoli d'incineració de la Pen a (Torregrossa, el Pla d'Urgell)» . Quaderns d'Arqueologia del Grup de Recerques de «la Femosa» [Artesa de Lleida], núm . 3 . IZQUIERDO EGEA, P . (1991) . «Introducció a la geomorfologia estructural del terme municipal de Castellar del Vallès» . Plaça Vella (Arxiu d'Història de Castellar del Vallès), núm . 32, p . 5-15 . MARCET, R . ; PETIT, M .A . (1985) . «Assentament d'habitació a l'aire lliure de la comarca del Vallès . Del neolític al bronze final» . Estudios de la Antigüeda d (Universitat Autònoma de Barcelona), núm . 2, p . 93-133 . MAYA GONZÁLEZ, J .L. (1985) . «Silos de la primera edad del hierro en la Universidad Autónoma de Barcelona» . Estudios de la Antigüedad (Universita t Autònoma de Barcelona), núm . 2, p . 147-218 . MAYA GONZÁLEZ, J .L . (1990) . «La edad del bronce y la primera edad del hierro en Huesca» . Bolskan, núm . 7 . MoLIST, M . ; CRUELLS, W . ; Buxó, D . (1986) . «Coll s'Avenc : Aproximació a l'estudi del ritual d'una necròpoli d'incineració de la comarca d'Osona» . Cota Zero, núm . 2, p . 33-38 . MORAN MADRIGAL, M . ; VIDAL PALET, P . (inèdit) . Diagnosi urbanística del Pla de la Bruguera, a Castellar del Vallès. Gener 1985. Castellar del Vallès : Institut d'Arqueologia i Prehistòria; Universitat de Barcelona . NICKELS, A . (1989) . «Agde, la nécropole du premier age du fer» . Recherche Archéologique Narbonaise, suplement 19, CNRS . PALOL, P . (1935) . «La necrópolis hallstática de Agullana» . Ampurias, V . PALOL, P . (1958) . «La necrópolis hallstática de Agullana (Gerona)» . Biblioteca Prehistórica Hispana, vol . 1, Madrid . PETIT, M .A . (1986) (inèdit) . Contribución al estudio de la edad del bronce e n Cataluña : comarca del Moianès, Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme, Barcelonès y Baix Llobregat. Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona .


36

X. CLOP, J .M . FAURA, M . GANGONELLS, C. NAVARRO, A . MARTÍN, M . MOLIST

PONS i BRUN, E . (1984) . L'Empordà . De l'edat del bronze a la del ferro (1100 600 aC) . la ed . Girona : Centre d'Investigacions Arqueològiques de Giro na . (Sèrie Monogràfica ; 4 . ) PONS 1 BRUN, E . (1977) . «Sivelles de cinturó de taló rectangular i placa poligonal trobades al NE de Catalunya» . Cypsela, II, p . 91-120 . RAURET, A .M . (1976) . «La metalurgia del bronce durante la edad del hierro» . Publicaciones Eventuales, 25 . (Universitat de Barcelona . Institut d'Arqueologia i Prehistòria . ) Ruiz ZAPATERO, G . (1985) . Los campos de urnas del NE de la península Ibérica . Tesi doctoral, Universidad Complutense de Madrid . SANMARTÍ, E . ; BARBERÀ, J . ; COSTA, F . ; GARCÍA, P . (1982) . «Les troballes funeràries d'època ibèrica arcaica de la Granja Soley (Santa Perpètua de la Mogoda, Vallès Occidental, Barcelona)» . Empúries, núm . 44, p. 71-103 . SANMARTÍ-GREGÓ, E . (1993) . «Una tomba de guerrer de la primera edat de l ferro trobada a Llinars del Vallès (Vallès Oriental-Barcelona» . Treballs de l MDG [Granollers], núm . 1 . TOLEDO 1 MUR, A . (1990) . La utilització de les coves des del calcolític fins a l bronze final al NE de la península Ibèrica (2200-650 aC) . Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona .


EI taller tèxtil del Coll del Moro de Gandesa (Terra Alta) MÒNICA BLASCO 1 ARASANZ, NÚRIA RAFEL 1 FONTANAL S

PRESENTACI Ó

Les campanyes d'excavació de l'any 1992 al poblat ibèric del Coll del Moro d e Gandesa han posat al descobert, en l'extrem nordoccidental del seu recint e fortificat, un complex de tres àmbits interconnectats que corresponen a un taller destinat al tractament del lli i a la manufactura de teixits, trobat en un esta t de conservació excepcional . La peça principal i central de la insta l . lació (àmbi t 7) presenta dos dipòsits rectangulars i simètrics fets d'argila, adossats a un del s seus angles, dins dels quals es conservava encara un sediment orgànic product e de la maceració de lli, tal com han demostrat les anàlisis realitzades . La resta d e l'estança està lliure d'estructures a excepció d'un cos d'escala pel qual, i a través d'una porta, s'accedeix a la peça contigua per la banda est (àmbit 6), on h i ha una llar circular de dimensions considerables . També des de l'habitació del s dipòsits, però pel costat oest, s'accedeix a l'interior de la torre nordoccidenta l del recinte fortificat, sondejada l'any 1991, de manera que queda integrada e n la mateixa unitat estructural . Els treballs que fins ara s'han fet en l'assentament han centrat l'atenció e n el coneixement de les seves estructures defensives, primordialment de la zon a alta, on es troba una gran torre de planta el•lipsoïdal, exterior i avançada respecte al poblat, que es data provisionalment del principi del segle v aC . Est à associada a un conjunt d'estructures coetànies de força complexitat arquitectònica, d'entre les quals destaca un fossat excavat a la roca i folrat de murs d e pedra atalussats . Darrere la torre i el fossat s'estén el que és, pròpiament, e l poblat, establert en el pendent d'un turó i defensat al seu torn per una altr a línia murallada de la qual es coneixen el front nord, amb tres torres semicirculars, i el tancament oest . El taller en qüestió està adossat a l'angle format pe r aquests dos trams de muralla esmentats (Berges, Ferrer, 1976 ; Rafel, Puig, 1985 : Rafel, Blasco, 1991 ; Rafel, Blasco, 1994) . L'objectiu de l'article és la presentació d'aquest conjunt en el període e n què fou utilitzat com a taller tèxtil . Posteriorment, i després de la seva des


38

MÒNICA BLASCO 1 ARASANZ, NÚRIA RAFEL 1 FONTANAL S

trucció, algunes de les estructures del complex foren reutilitzades formant part de noves estances, sense que s'hagi detectat en el mateix indret cap indici d e continuïtat de l ' activitat tèxtil .

SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFIC A

Ni el sondeig de la torre semicircular ni l'excavació extensiva dels àmbits 6 i 7 no han proporcionat indicis d'estructures precedents . Com és usual en les edifi cacions d'aquest jaciment, els murs s'assenten directament sobre la roca sens e cap mena de fonamentació o rasa . L'edificació de l'àmbit 7, en una zona on e l vessant del turó inicia la seva davallada, va fer necessària l'anivellació del ter reny amb l'aportació de terres i 1'ajençament d'un enllosat a una cota similar a la que presenta la roca que constitueix el paviment de la resta de l'habitació , molt probablement retallada . Cal esmentar la troballa, entre aquestes terres d'anivellació i en un indre t on les peces de l'enllosat havien desaparegut, de tres enterraments infantil s corresponents a fetus o individus perinatals amb edats compreses entre el s quatre i els nou mesos de vida intrauterina, que varen ser dipositats un al da munt de l'altre (Agustí, 1993) en l'angle oest de l'habitació . En la meitat septentrional de l'àmbit 6 hi ha un altre estrat d'anivellament del pendent de l a roca, sobre el qual s'estén el paviment a una cota uniforme a tot l'espai . Al damunt dels diversos paviments han estat individualitzats els respectiu s nivells d'ús, tots d'escassa potència, i amb poc material arqueològic en el cas d e la torre que, a més, no és significatiu cronològicament . Dins dels dos dipòsit s de l'àmbit 7 s'han localitzat sengles sediments amb un alt contingut de matèri a orgànica descomposta, les anàlisis dels quals han identificat abundoses reste s de fibres, estructures multicel•lulars i fitòlits que es corresponen amb les característiques del lli (Alonso, Juan, en premsa) . En relació amb la resta d e l'àmbit 7, l'estrat d'ocupació està format per una capa homogènia que, a diferència dels pòsits vegetals de les dues basses, mostra signes evidents d'have r sofert un procés de combustió uniforme, encara que de poca entitat atès qu e els paraments interns dels murs no presenten cap traça dels efectes del foc . Entre els carbons i l'argila cremada que el componen han estat exhumade s algunes ceràmiques senceres (grans recipients i una tapadora) arrambades a le s parets, on varen quedar esclafades en enrunar-se l'edifici . A l'àmbit 6, a band a d'un estrat de cendra associat a la llar, també s'hi ha individualitzat una capa d e carbons i argila cremada i compacta, si bé pràcticament estèril . Finalment, un potent horitzó d'enderroc, que correspon a l'esfondramen t unitari i sobtat de les parets, de les cobertes i d'un possible pis superior, significa la inutilització definitiva de la instal . lació tèxtil . Malgrat que les unitats estratigràfiques que formaven aquest horitzó eren clarament diferenciables, e n particular a la torre i a l'àmbit dels dipòsits, no hi ha dubte que pertanyen a u n mateix moment cronològic, ja que la distinció entre les unes i les altres respon a un procés de deposició diferencial dels diversos materials constructius que for-


EL TALLER TÈXTIL DEL COLL DEL MORO DE GANDESA (TERRA ALTA)

39

Fig . 1 . Vista general del taller. A primer terme, l'àmbit 6 amb la llar, i al darrere, l'àmbit 7 amb els dipòsits per 1'enrivat de lli. maven part de la superestructura, fonamentalment argila, tovots, argamassa i , en menys quantitat, pedra . D'altra banda, els vasos ceràmics —molt sencers— apareixen disseminats en diverses unitats estratigràfiques de l'enderroc, fenomen especialment evident a l'interior de la torre per la considerable quantita t de recipients exhumats en aquestes condicions, fet que demostra que la torre e s va esfondrar juntament amb el seu contingut . Cal esmentar també que l'absència d'estrats intermedis d'aportació de terres o reompliments i, sobretot, la di recta deposició de l'enderroc sobre els mateixos nivells d'ús indica que no hi va haver un lapse de desocupació d'aquest complex abans de la seva ruïna, circumstància que es confirma pel fet que el mobiliari ceràmic es troba esclafat i n situ en un dels àmbits . LES ESTRUCTURES CONSTRUCTIVES . MORFOLOGIA I TÈCNIC A

La torre de què tractem és de planta aproximadament semicircular i mesur a externament 7,40 x 4,60 metres . Està definida per un mur curvilini que no és


40

MÒNICA BLASCO 1 ARASANZ, NÚRIA RAFEL 1 FONTANALS

més, de fet, que la prolongació de la franja de mur que discorre pel cantó sudoest de l'altiplà on se situa l'hàbitat del Coll del Moro, el qual canvia de direcció i descriu una corba en arribar a aquest punt, corba que constitueix e l front extern de la torre . Pel sud-est, l'estructura està limitada per un mur rectilini que actua de tancament de la torre per la part interna de la muralla . La part que es conserva en peu dels murs està feta amb pedra del lloc sense treballar o lleugerament desbastada formant blocs irregulars més o menys quadrangulars i lligats amb argila . El mur rectilini que tanca la torre té una alçària conservad a d'1,50 metres, mentre que el mur curvilini assoleix els 2,70 metres probable ment a causa, però, d'un recreixement posterior del parament . L'excavació del sondeig evidencia que en aquesta primera fase constructiv a els murs tenien una sobreelevació de tovots . Efectivament, el potent horitzó d'enderroc mostra una abundància extraordinària de materials constructiu s (fins al punt que pràcticament no hi ha terra en algunes de les unitats estratigràfiques que l'integren), entre els quals destaca una gran quantitat de peces d e tovot paral•lelepipèdiques (40 x 14 x 14 centímetres per terme mitjà) amb le s cares vistes revestides amb una varietat de lutita de la zona, seleccionada i d e tectura fina (Labèrnia, 1993), que en algun cas havia estat decorat amb pintur a de color vermell fosc . D'altra banda, la presència en aquest horitzó d'enderro c d'un nivell compost quasi exclusivament per argamassa feta amb argila de baixa puresa i conglomerat de calç (56,2 % de carbonat càlcic ; Labèrnia, 1993) , formant un potent nivell d'entre 0,96 i 1,20 metres de gruix, és prou significativa com per tractar de situar aquest material en el seu context original . Di verses evidències, com l'esmentada quantitat de vasos sencers recuperats especialment d'aquest estrat, suggereixen l'existència d'un pis superior amb u n trespol fet amb un embigat de fusta i argamassa, pis superior on hi devia have r la major part del material que hem exhumat . Creiem, doncs, que la torre teni a dues plantes, la de baix connectada per una porta amb l'àmbit 7, i el pis superior, al qual es devia accedir o bé amb una escala de mà des de l'inferior, o des d'una porta que devia donar directament a l'exterior, o bé de les dues maneres . En relació amb l'àmbit 6, que mesura 2,20/2,40 x 5,40/5,80 metres, les pa rets que el constitueixen s'assenten, a la meitat nord de l'estança, sobre un a banqueta correguda tallada a la roca calcària que s'eleva entre 13 i 40 centímetres per damunt del pis de l'habitació . Estan construïts amb aparell irregular de pedres de mides diferents sense treballar o lleugerament retocades lligade s amb fang o disposades en sec i es conserven en una alçada que oscil . la entre 0,70 i 0,90 metres . Atesa la gran quantitat de tovots exhumats en l'enderro c interior de l'àmbit, alguns amb el mateix revestiment d'argila que s'ha descri t en el cas de la torre, es dedueix que les parets devien tenir així mateix un a sobreelevació feta amb aquest material . Pel que fa al tancament d'aquest espai per la banda sud, l'existència d'un tall vertical a la roca d'almenys 40 centímetres d'alçària fa suposar que el límit de l'habitació es trobava en aquest punt , encara que també podria indicar un pronunciat canvi de cota dins de l'estanç a de manera que definiria un espai a dos nivells, segons una solució força habi-


EL TALLER TÈXTIL DEL COLL DEI . MORO DE GANDESA (TERRA ALTA)

41

Fig. 2. Detall dels dos dipòsits per l'enrivat de lli i de l ' escala que dóna accés a l'àmbit. tual en l'arquitectura dels poblats ibèrics assentats sobre relleus en pendent , entre els quals un dels millors exemples el constitueix el de Sant Antoni d e Calaceit, a uns 20 quilòmetres a l'oest del Coll del Moro (Pallarès, 1965) . En el terç nord d'aquest àmbit hi ha situada una llar circular d'una cert a entitat i dimensions que constitueix l'única estructura present al seu interior . Té un diàmetre exterior màxim d'1,60 metres i està configurada per un anell d e lloses planes i alguns rierencs . Poca informació es pot treure de l'escàs i gen s significatiu material trobat a les cendres de la llar, i la seva funció més aviat s'h a d'inferir de la relació de l'habitació on es troba respecte a la peça contigua, o n hi ha les basses per enrivar el lli . Des de l'estança descrita s'accedeix, per una porta que hi ha en el mu r occidental, a l'àmbit 7, el paviment del qual es troba a una cota més baixa i a l qual s'arriba per una escala de quatre graons . Aquesta peça de 6,50 x 4,50 me tres està definida, a més, per la muralla oest del recinte fortificat, pel mur recti lini que tanca la torre semicircular i per una paret de tovot i sòcol de pedra que , perpendicular a la muralla, constitueix el seu límit sud .


42

MÒNICA BLASCO

1

ARASANZ, NÚRIA RAFEL I FONTANALS

Els dos dipòsits rectangulars i simètrics (d'1,80 x 1,60 metres cada un, apro ximadament) que hi ha a l'interior estan tancats al nord i a l'est pels mateixo s murs de pedra que defineixen l'estança, mentre que per la banda oest i sud h o són per murets de tovot protegits per una fina estesa d'argila, igual que la divisòria entre ambdós . Pel fet que s'hi han localitzat dos trams dels murs de tovo t vençuts cap a l'exterior, però que conserven la connexió física dels seus compo nents, és possible restituir-ne l'alçària original, de manera que es devia tracta r d'envans a mitja altura que es devien aixecar al voltant d'1,10 metres en relaci ó amb la cota del paviment exterior . D'altra banda, la bassa situada més a l'es t presenta uns revestiments d'argila gruixuts que folren les parets de pedra d e l'habitació per tal d'impermeabilitzar-la, solució no emprada, però, en l'altr e dipòsit, on una fina capa d'argila depurada l'aïlla del parament de pedra . El sò l està fet de peces d'argila de forma paral•lelepipèdica (25 x 50 x 13/15 centíme tres) disposades regularment sense trencar junt . En el fons del dipòsit est l'encontre entre el sòl i les parets està reforçat amb guix, que alhora lliga una sèri e de llosetes planes amb les quals es va refermar el paviment . Es tracta, en definitiva, de dues piles impermeabilitzades amb materials argilosos i completamen t estanques destinades a la maceració del lli en aigua . Cal remarcar que no presenten cap dispositiu especial per a l'entrada ni per a la sortida de líquids, d e manera que s'ha de suposar que les operacions d'embassar i buidar s'efectua ven manualment . Respecte a la resta de l'àmbit, el paviment el constitueix la mateixa roca , possiblement retocada, o bé un enllosat de grans pedres irregulars, falcade s sovint per altres de més petites, que es localitza en la meitat occidental d e l'habitació, allà on el terreny natural inicia el pendent del turó . Tal com s'ha esmentat, damunt d'aquest paviment varen ser trobades diverses gerres i tenalles en el seu lloc originari, arrambades a les parets . Finalment, pel que fa al nivell d'enderroc de la superestructura de l'àmbit 7 , de les mateixes característiques que han estat referides per al cas de la torre i absolutament paral•lelitzables, creiem igualment vàlida la hipòtesi de l'existèn cia d'un segon pis, amb el qual es van desplomar vasos sencers i altres materials, d'entre els quals cal esmentar un important conjunt de 107 pondera, que s'han trobat dispersos, sense formar grups ni alineacions, especialment e n l'estrat d'argamassa que cobria tot l'àmbit en qüestió .

ANÀLISI DELS MATERIALS CERÀMIC S

En primer lloc cal destacar el significatiu predomini, especialment en els nivell s d'enderroc de l'interior de la torre i també sobre el paviment de l'àmbit 7, d e grans contenidors, tenalles del tipus que hom anomena Ilduratin, àmfores i grans gerres de vora de coll de cigne . Associats a aquests recipients cal mencionar l'aparició de peces de forma creixent i secció subtriangular plano-convex a fetes amb argila sense coure i peces circulars planes del mateix material, a vegades amb elements de prensió, que, tot i no haver-se trobat in situ en aquest


EL TALLER TÈXTIL DEL COLL DEL MORO DE GANDESA (TERRA ALTA)

43

cas, eren suports i tapadores, respectivament, dels vasos esmentats . Aquest ti pus de produccions són freqüents en els poblats de la zona, amb una àmpli a cronologia des del segle vi aC fins al segle r aC (Belarte et al ., 1991, 59 ; Beltrá n Lloris, 1976, 254 ; París, Bardaviu, 1926a, 27, fig . 10 ; CVH Liria, làm . XIV, 2, 4 , 6 i 8 ; De Sus, 1984, 272, fig. 4, entre d'altres) . Pel que fa a les ceràmiques fetes amb torn i cuita oxidant, a banda de le s esmentades, són presents també en els enderrocs dels tres espais del comple x els plats de vora entrant amb decoració pintada generalment a bandes, qu e imiten exemplars del repertori de vernís negre, les pàteres sense decorar a imitació també de les corresponents al vernís negre, les gerres amb coll, els vaset s skvphoides, amb decoració pintada o sense, un vas ornitomorf (askos?) en forma de colom sense decorar, un vas amb broc inferior i un kalathos pintat . Així mateix, hi ha diverses variants d'olles o urnes de perfils més o menys globulars , vora exvasada i factura grollera feta a mà o amb torn lent, que solen presentar en la inflexió del coll incisions o cordons decorats . D'altra banda, de l'interior de la torre prové un oenochoe de vernís roig ilerget, que correspon al tipus 1 . 1 de Junyent (1991, 10, 15), forma que apareix en contextos ben datats del terce r quart i del final del segle ►n aC. De l'enderroc de l'àmbit 7 mereix destacar-se l a troballa d'un bol de vernís negre del taller de les petites estampilles, form a Lam . 27, a mig camí entre les variants a i b definides per Morel (1969, 60-61) , així com el conjunt de 107 pondera, que serà comentat més endavant . Respecte al kalathos pintat, recuperat de l'enderroc interior de la torre, t é el llavi amb engruiximent vertical, cos cilíndric i nanses horitzontals, i corres pon als tipus B1-3 (Conde, 1992), datats del final del segle lli i la primera meita t del segle II aC .'La seva decoració pintada està organitzada en tres registre s horitzontals d'entre els quals el més complet és el superior, dividit al seu torn en quatre metopes . Tots els motius decoratius són geomètrics estereotipats, é s a dir, línies rectes i ondulades verticals, cercles concèntrics, segments de cercle s concèntrics, sèries d'ones verticals i dents de llop, a excepció de dos element s situats en el registre superior que podrien ser estilitzacions d'algun objecte, un dels quals podria interpretar-se com un teler vertical, certament molt esquemàtic, però el context on ha estat localitzada la peça ajuda a fer plausible aquest a suposició (Rafel, Blasco, Sales, en premsa) . Els motius decoratius que presenten els vasos fets amb torn i pintats són el s geomètrics propis del repertori de la ceràmica ibèrica . L'únic motiu vegeta l representat és la fulla d'heura amb caulicles filiformes serpentejants, tema qu e és característic de l'estil d'Elx-Archena, des d'on es difon a altres àrees com a la zona ilergeta i al Baix Aragó . El tema evoluciona des de les fulles amb fi laments prims i serpentejants, que apareixen a Llíria (CVH Liria, 106, motiu s 227, 231, 232, 237) i que a partir del segle m aC es documenten al País Valenci à (Mata, 1991) i en jaciments propers al Coll del Moro com Tivissa (Vilaseca e t al ., 1949), fins als filaments molt abarrocats que acaben transformant-se am b bràctees, que són pròpies i característiques de l'estil ornamental del Baix Ara 1 . Agraïm a la senyora M .J . Conde les seves interessants opinions sobre aquesta peça .


44

MÓNICA

BLASCO

1

ARASANZ,

NÚRIA RAFEL 1 FONTANALS

gó i tenen una magnífica representació a Azaila, amb cronologies del segle n i l'inici del segle I aC (Beltrán Lloris, 1976, 273, temes 83-91, fig . 72) . Finalment, pel que fa al conjunt de 107 pondera, la majoria són peces sence res i algunes presenten desgastos o petites fractures . Es tracta de peces ortoèdriques o troncopiramidals, majoritàriament amb una sola perforació, de pas tes depurades i compactes cuites al foc oxidant, que tot sovint estan decorade s amb incisions i/o impressions . El més destacat del conjunt és la caracteritzaci ó que s'ha pogut establir de dos grups de pondera a tenor de les variables de pes , volum i decoració . Efectivament, n'hi ha 31 que presenten decoració incisa que combina els motius «x» i «o» formant les sèries «oxo» i «xoox» . Els quatre exemplars de la primera sèrie pesen 300, 301, 311 i 324 grams i mesuren a l voltant de 8 x 6 x 4 centímetres, amb una variació màxima de tan sols 0,5 centí metres . Cal esmentar que cap dels 103 pondera restants no presenta ni un pe s ni unes mides semblants a les del grup «oxo», de manera que podem dir que ens trobem davant d'un cas clar d'interrelació entre els tres factors esmentats . D'altra banda hi ha 27 exemplars de la sèrie «xoox», amb unes mesures d e 12 x 10 x 4 centímetres, una variació màxima d'1 centímetre i un pes mitjà d e 761 grams, tot i que osci l . len entre els 605 i els 996 grams . Malgrat aquest ven tall relativament ampli, s'ha de dir que l'homogeneïtat de dimensions i motiu s decoratius o marques indica una indubtable intencionalitat de producció uniforme (Sales, 1994 ; Rafel, Blasco, Sales, en premsa) .

CONSIDERACIONS CRONOLÒGIQUE S

Els materials més significatius per a la datació del taller són el bol de petite s estampilles, forma Lam . 27, trobat en l'enderroc de la superestructura de l'àmbit dels dipòsits així com els motius decoratius de fulles d'heura de la ceràmic a ibèrica pintada, el kalathos atribuïble als grups B1-3 de la classificació de Conde i 1'oenochoe de vernís roig ilerget, recuperats de l'enderroc individualitzat a l'interior de la torre i parallelitzable al primer . Ja hem esmentat en el capíto l anterior que tant els motius decoratius de fulles d'heura com el kalathos pode n situar-se a partir de la segona meitat del segle ni aC i que 1'oenochoe està be n datat en altres contextos des del tercer quart del segle In aC . Quant a la producció i la difusió del taller de les petites estampilles, la cronologia inicial proposada per Morel (1969) de primera meitat del segle III aC , corroborada segons sembla per les troballes de la península Ibèrica (Sanmartí , 1973), ha estat posteriorment fixada en el 285 ± 20 aC (Morel, 1978, 1980) . Aquest autor admet la possibilitat de l'existència d'unes produccions tardane s de mitjan segle n► aC, o bé de la segona meitat d'aquest mateix segle, si bé am b reserves perquè considera difícil o molt tènue la penetració dels productes itàlics en el sur de la Gàl•lia i la costa d'lbèria durant aquest període marcat per l a primera i la segona guerres púniques (Morel, 1978, 156 i 164-65) . Sigui com sigui, la coexistència del bol de vernís negre esmentat i 1'oenochoe de vernís roig ilerget no comporta, segons el nostre parer, cap contradic-


EL TALLER TÈXTII. DEL COLL DEI . MORO DE GANDESA (TERRA ALTA)

45

Fig. 3. Planta general del taller . Estança amb la llar (àmbit 6) ; estança amb els dipòsits (àmbit 7) i torre semicircular.


46

MÒNICA BLASCO

1

ARASANZ, NÚRIA RAFEL 1 FONTANALS

ció en relació amb les respectives cronologies, ja que cal considerar la més qu e probable perduració i l'ús de determinades peces, especialment les de qualita t com el bol de petites estampilles de què tractem, més enllà del seu estrict e període de producció i comercialització directa . En ambdós casos es tracta d e recipients que van estar en ús fins a la destrucció del conjunt tèxtil, ja que ha n estat trobats pràcticament sencers, tot i que fragmentats a causa del matei x procés d'enderroc de les estructures . D'altra banda, la pràctica inexistència de campaniana A en els estrats d'ús i subsegüents enderrocs dels pisos superiors, que es redueix a un sol fragmen t d'un vaset, probablement una importació primerenca, és un argument de reforç que ens remet així mateix a un moment immediatament anterior a l'eclosió comercial de les ceràmiques campanianes del tipus A' . Per tot el que ha estat exposat fins ara i atesa l'homogeneïtat dels material s en el seu conjunt, proposem una datació per al moment final de funcionament i les consegüents destruccions del taller de lli i de la torre, ambdues simultànies , de la segona meitat del segle 111 aC . En relació amb la data precisa de la seva construcció, no podem dir res perquè el registre arqueològic no ho permet, e n tant que els murs fonamenten directament sobre la roca i els estrats de nivella ció són gairebé estèrils i sense elements datables . De tota manera, atesa l a situació de conflicte pre-bèl lic que va viure la zona de l'Ebre al llarg del segl e q ► aC, hem plantejat, amb caràcter d'hipòtesi, la datació del recinte fortificat , del qual la torre annexa al taller forma part, cap a mitjan d'aquest segle o bé j a durant la segona meitat d'aquest (Rafel, Blasco, Sales, 1994), és a dir, po c temps abans de la seva destrucció . D'altra banda, aquesta destrucció no va afectar només una única estructura constructiva sinó un conjunt d'elles (si l a magnitud del fet fou més gran només ho podran determinar futures campanye s d'excavació) i es va produir sobtadament, probablement per una causa excepcional . Si bé no és possible, en l'estat actual dels coneixements, establir una relació directa entre els esdeveniments bèl .lics de la Segona Guerra Púnica i les dades que ha proporcionat el registre arqueològic, és molt plausible que, segons la nostra opinió, aquesta relació existeixi i pròximes investigacions pugui n aclarir-la i matisar-la.

CONCLUSIONS GENERAL S

El resultat de les anàlisis que s'han fet dels sediments orgànics que contenie n els dipòsits (Alonso, Juan —annex a Rafel—, Blasco, Sales, en premsa) ha esta t determinant per a la interpretació global del conjunt, ja que ha permès fixar l a funcionalitat específica d'aquestes estructures en el moment de la seva destrucció . La individualització de gran quantitat de fitòlits de lli i, en molta meno r proporció, de cànem dins d'aquests recipients convenientment impermeabilit 2 . Igualment volem agrair al senyor Josep Barberà i al senyor Emili Junyent els seu s comentaris en relació amb la ceràmica de vernís negre del Coll del Moro .


EL TALLER TÈXTIL DEL COLL DEL MORO DE GANDESA (TERRA ALTA)

47

zats i preparats per contenir líquids permet inferir que van usar-se per a l'enrivat del lli, procés que consisteix en la maceració de la planta en aigua a fi d e poder separar i extreure les fibres apropiades per a la confecció de teixits . D'al tra banda, la concentració de pondera en el mateix àmbit, però versemblant ment caiguts del pis superior, ens remeten una altra vegada a l'activitat tèxtil , de manera que sembla evident que en el mateix recinte s'hi realitzaven també altres activitats relacionades amb aquesta, com la pròpia manufactura de teixits . Respecte a l'àmbit 6, encara que no és possible fixar-ne la funcionalita t precisa per l'absència d'elements mobles o estructurals suficientment indicatius, sembla lògic que de la seva connexió espacial amb l'estança dels dipòsit s es pugui inferir que es tractava d'una àrea de serveis auxiliars relacionada am b el mateix procés de tractament del lli . Hipotèticament, doncs, la llar que ocupa el terç nord de l'habitació podria haver servit, per exemple, per escalfa r l'aigua dels dipòsits a fi d'accelerar el procés de putrefacció de les tiges de lli o bé per al tenyit en calent de les fibres, encara que de tot això no n'hi ha trace s en el registre arqueològic . També com a àrea de serveis auxiliars hem de quali ficar de moment l'espai intern de la torre, a banda de la funció defensiva qu e devia exercir, perquè la comunicació física existent entre ella i l'àmbit dels di pòsits fa pensar que d'una manera o d'una altra devia estar vinculada al procé s tèxtil . En relació amb els grans recipients pràcticament sencers recuperats d e l'enderroc de la superestructura de la torre ens inclinem a pensar, com ja h a estat argumentat, que provenien d'un pis superior, en el qual devia haver-hi u n magatzem de líquids o àrids, si bé es fa difícil posar-ho en relació amb les necessitats del procés de transformació del lli . D'altra banda, el potent estra t d'enderroc dipositat sobre els nivells d'ús de la torre i de l'àmbit 7, compost quasi exclusivament per argamassa i vasos sencers i que al nostre entendre é s indicatiu del pis superior, no hi era contràriament en l'enderroc interior d e l'àmbit 6, on només s'han trobat nòduls dispersos d'aquest material sense constituir en absolut una capa similar a la individualitzada en els altres espais . Aquesta distribució diferencial podria suggerir que aquest darrer àmbit nomé s disposava de planta baixa, cosa que, d'altra banda, facilitaria la sortida del s fums produïts per la combustió de la llar . Evidentment, establir la morfologi a concreta d'aquest pis superior és una tasca complexa i per ara només pode m esbossar una aproximació a la qüestió a partir dels indicis que s'han presentat . Són prou conegudes les referències dels textos clàssics a la qualitat i la pro ducció de teixits de lli de la península Ibèrica, especialment de Saitabi, del s voltants d'Empúries i de Tarragona (Castro, 1983-84, 8-9 ; Domínguez, 1986) . Els testimonis arqueològics d'activitats tèxtils en general són força usuals en el s poblats ibèrics per la freqüent localització de peses de teler i fusaioles, encar a que pel que fa a la producció o la preparació del lli, els vestigis són força mé s escassos. En alguns jaciments s'han trobat restes de teles de lli o empremte s sobre recipients ceràmics o objectes metàl•lics (Castro, 1983-84), si bé no s'ha n identificat fins ara instruments o instal•lacions inequívocament destinades a l tractament d'aquesta fibra . L'excepcionalitat de les basses del Coll del Moro,


48

MÒNICA BLASCO 1 ARASANZ, NÚRIA RAFEL I FONTANAL S

sese paral . lels directes, davant l'evidència d'una notable producció de lli en l a societat ibèrica fa suposar que habitualment 1'enrivat es feia en altres llocs , com per exemple en corrents fluvials (Livi, xix, 2, 9 .10, per al cas dels voltant s de Tarragona), estanys o similars destinats a usos diversos, de manera que le s traces d'aquest procés són molt difícils d'identificar . D'altra banda, alguns dels dispòsits de certs jaciments ben segur que va n servir per a la mateixa finalitat, però la falta d'anàlisis específiques dels sediments no ha permès certificar-ho . Inversament, no hem de descartar que le s basses del Coll del Moro fossin utilitzades també per a altres processos, potser per a l'adob de pells, el tintat de teles o fibres o per enrivar el cànem (ca l recordar aquí que les anàlisis dels sediments orgànics n'han identificat algun s fitòlits), l'espart o altres plantes . Sigui com sigui, el fet que el tractament del ]l i i, potser, d'altres matèries fibroses generés en el poblat de què tractem un a estructura arquitectònica específica podria ser indicatiu d'una notable tecnificació i especialització d'aquella comunitat en aquestes manufactures . Això no obstant, i fins que noves investigacions no subministrin més dades pel que fa a això, no podem fixar les característiques i el volum de la producció a partir d e la morfologia dels dipòsits . Cal esmentar que si bé el lli ha estat fins fa poc un a planta que sols permet una collita anual, també és cert que pot ser emmagatzemada, amb la qual cosa les operacions d'enrivat podrien haver-se succeït durant tot l'any, així és que qualsevol estimació de volum de la producció est à subjecta a una variable de freqüència totalment desconeguda . En un altre aspecte, el fet que fins ara s'hagi excavat només una part petita del poblat, qu e correspon, a més, a les estructures del sistema defensiu de l'assentament, impe deix el coneixement general de la seva organització urbanística, cosa que pot ser podria subministrar informació sobre la magnitud de la producció o l'ú s social de les instal . lacions tèxtils . D'aquesta manera, potser la generalització d e tallers en altres unitats del poblat o la seva vinculació o autonomia respect e de les estructures domèstiques o d'altra índole serveixin per inferir, entre d'altres qüestions, la destinació de la producció, fos el comerç extern o 1'autoabas timent, o també per a una aproximació a la forma de control, comunitària o particular, que es podria haver exercit sobre aquestes instal . lacions .


El .

TALLER TÈXTII, DEI . COLL DEL MORO DE GANDESA (TERRA ALTA)

49

BIBLIOGRAFI A

AGUSTÍ, V . (1993) . Coll del Moro de Gandesa-poblat, 1992 : Estudi de les restes humanes infantils de la UE 375 . [Informe inèdit . ] ALONSO, N . ; JUAN, J . (en premsa) . «Fibras de lino en las piletas del poblad o ibérico del Coll del Moro (Gandesa, Terra Alta)» . A : RAFEL, N . ; BLASCO , M . ; SALES, J . (en premsa) . BELARTE . M .C . [et al.] (1991) . «El yacimiento del barranco de Gàfols (Ginestar, Ribera d'Ebre) : un modelo protohistórico de colonización agrícola» . Boletín de la Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, època V, 13, p . 55 67 . BELTRÁN LLORIS, M . (1976) . Arqueología e historia de las ciudades antiguas de l Cabezo de Alcalá de Azaila (T2ruel) . Saragossa . BFRGES, M . ; FERRER, M . (1976) . «La torre ibérica del Coll del Moro de Gandesa» . Noticiario Arqueológico Hispánico . Prehistoria . Madrid, 5, p . 393-398 . CASTRO . Z . (1983-84) . «Notas sobre la problemática del tejido en la penínsul a Ibérica» . Kalathos [Terol], núm . 3-4, p . 95-111 . CONDE, M .J . (1992) . «Una producció ceràmica característica del món ibèri c tardà : el kalathos "barret de copa"» . Fonaments [Barcelona], núm . 8, p . 117 169 . CVH . LÍBIA ; BALLESTER, 1 . [et al .] Cerámica del Cerro de San Miguel. Líria . Madrid : CSIC-SIP, 1954 . Du Sus, M .L . ; PI:REZ, J .A . (1984) . «Cabezo de la Bovina (Vinaceite, Teruel) . Elementos de cultura material y economía» . Kalathos [Terol], núm . 3-4 , p . 259-285 . DOMÍNGUEZ, A .J . (1986) . «La función económica de la ciudad griega de Emporion» . VI Col . loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà: Puigcerdà 1984. Puigcerdà : 1986, p . 193-202 . JUNVENT, E . ; ALASTUEY, A . (1991) . «La vaixella ilergeta de vernís roig» . Revista d'Arqueologia de Ponent [Lleida], núm . 1, p. 9-50 . LABFRNIA, C . (1993) . Informe analític de diverses mostres del Coll del Moro . Laboratori del Consorci Lleidatà de Control . Col . legi d'Aparelladors, Demarcació de Lleida . [Informe inèdit . ] MATA, C . (1991) . Los Villares, Trabajos Varios, S.LP., 88, València . MOREI ., J .P . (1969) . «L'atelier des petites estampilles» . Mélanges d'Archéologie et d'Histoire, vol . LXXXI . París : Ecole Française de Rome, 1969, p . 59117 . MOREL, J .P . (1978) . «A propos des céramiques campaniennes de France et d'Espagne» . Archéologie en Languedoc, 1, 149-178. MOREI ., J .P . (1980) . «La céramique campanienne : acquis et problèmes» . Céramiques hellénistiques et romaines . Besançon, 85-122 . PARIS, P. ; BARDAVIU, V . (1926) . «Fouilles dans la region d'Alcañiz» . Boletin d e la Bihliothèque de !'École des Hautes Études Hispaniques, vol. 9, 1 [París ] (1926) . RAFEL, N . ; BLASCO, M . (1991) . «El recinte fortificat ibèric del Coll del Moro de


50

MÒNICA BLASCO 1 ARASANZ, NÚRIA RAFEL I FONTANAL S

Gandesa» . Fortificacions. La problemàtica de l'ibèric ple (segles tv-ni aC) . Manresa, 1991, p . 293-301 . RAFEL, N . ; BLASCO, M . (1994) . El Coll del Moro, un recinte ibèric fortificat. Campanyes 1982-83 . Barcelona : Departament de Cultura, Generalitat d e Catalunya, 1994 . (Memòries d'Intervencions Arqueològiques a Catalunya ; 8.) RAFEL, N . ; BLASCO, M . ; SALES, J . «Un taller ibérico de tratamiento de lino e n el Coll del Moro de Gandesa (Tarragona)» . Trabajos de Prehistoria. Madrid . [En premsa . ] RAFEL, N . ; PUIG, F. (1983) . «Contribución al estudio de la arquitectura defensi va ibérica : El Coll del Moro de Gandesa» . Actas del XVII Congreso Nacional de Arqueología (Logroño, 1983) . Saragossa : 1983, p . 603-610 . SALES, J . Els pondera del poblat del Coll del Moro de Gandesa . [Estudi inèdit. ] SANMARTÍ, E . (1973) . «El taller de las pequeñas estampillas en la penínsul a Ibérica» . Ampurias [Barcelona] (1973), núm . 35, p . 135-173 . SANMARTÍ, E . (1981) . «Las cerámicas de barniz negro y su función delimitadora de los horizontes ibéricos tardíos (siglos n1-i aC)» . La baja época de la cultura ibérica (Madrid, 1979) . Madrid, 1981, p . 163-179 . VILASECA, S . [et al.] (1949) . Excavaciones del plan nacional en el Castellet de Bañolas de Tivisa (Tarragona) . (Informes y Memorias de la Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas ; 20.)


La reconstrucció del poblat ibèri c d'Alorda Park o de les Toixoneres (Calafell, Baix Penedès) JOSEP POU, JOAN SANMARTÍ, JOAN SANTACAN A

INTRODUCCI Ó

La bibliografia que en el nostre país ha generat la tasca de reconstrucció d e jaciments arqueològics és bastant escassa . En general, s'ha parlat més de restauració, entenent com a tal el procés o conjunt d'intervencions progressive s que, de manera simple o combinada, tenen per objectiu prolongar l'existènci a dels béns culturals, millorant-ne fins al màxim les condicions físiques .' Actual ment, aquestes intervencions es designen sovint amb el mot conservació, qu e inclou també la idea de l'acció preventiva . En contrast amb el concepte de restauració o de conservació, reconstrucció vol dir construir de nou . El terme es refereix, doncs, a l'acció de refer element s que han caigut i s'han malmès . Cal que ens adonem que reconstruir implica que coneixem com era originalment l'estructura objecte de la intervenció, i que tornem a co l . locar les parts o pedres que la componen en el seu lloc . Si n o tenim la certesa absoluta de «com era» no la podem reconstruir stricto sensu ; en aquest cas podem fer interpretacions, o sigui, plasmar en dibuix o en plante s les nostres hipòtesis constructives . Naturalment, també és possible materialitzar arquitectònicament les nostres hipòtesis interpretatives : en aquest cas fe m interpretacions arquitectòniques .

ELS ENEMICS DEL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC IMMOBLE

Quan, l'any 1992, es decidí dur a terme una intervenció en el poblat ibèric d e Calafell, és obvi que l'objectiu prioritari era la restauració en el sentit de conservar el poblat? Amb tot, la conservació de les restes físiques d'un jacimen t 1. Aquesta definició és la que en dóna la Gran Enciclopèdia Catalana, la edició . 1978 . 2. Les tasques de consolidació del poblat han estat dirigides per Pilar Carrasco .


52

JOSEP POIv, JOAN SANMARTÍ, JOAN SANTAC'AN A

arqueològic presenta molts més problemes que els que es deriven de la lluit a contra els agents erosius i degradants . El problema més important és el qu e provoca la manca d'ús del mateix jaciment . En efecte, quan s'acaben les tasques d'excavació, encara que es procedeixi a una consolidació de les restes, e l lloc sol romandre abandonat, perquè no té cap funció social . Incomprensibl e per a la majoria de persones, el jaciment només resulta entenedor per a u n reduït nombre de gent, que l'anirà a veure una vegada o dues en la seva vida . L'administració pública, per la seva part, veu amb pànic la proliferació de jaciments arqueològics, els quals, davant la manca de funcionalitat social, són finalment abandonats pels organismes que n'haurien de tenir cura . Són, doncs , la manca de funcionalitat i la pèrdua d'interès els enemics més grans que té e l patrimoni arqueològic . Cal notar, de pas, que això també succeeix amb el patri moni arquitectònic, encara que aquest se'n lliura més fàcilment perquè sovin t és també més espectacular, més emblemàtic o més funcional . No és casualita t que la majoria de normatives internacionals que hi ha en aquest terreny sigui n iniciatives d'arquitectes : aquest és el cas de la Carta d'Atenes, de 1931 ; la Carta de Venècia, de 1964 ; la Carta del Restauro de Roma, de 1972, i també la Car ta del Restauro, de 1987 . Es cert que els arqueòlegs s'han incorporat a aquest s documents, però molt sovint fan únicament la tasca de documentació prèvia , abans de sotmetre l'edifici a la intervenció arquitectònica .

EL CAS DEL POBLAT DE CALAFELL . EL MODEL D ' EKETOR P

El poblat ibèric de Calafell està situat en un petit turó de 15 metres d'altitud , anomenat les Toixoneres, prop del conjunt residencial Alorda Park . Es troba a uns 300 metres de la línia actual de costa, i al costat de l'embocadura del Torrent de la Cobertera . Aquesta situació, al vell mig d'una de les zones de mé s creixement urbanístic de la platja de Calafell, plantejava greus problemes per a la preservació del jaciment, especialment en el moment en què hom l'abandonés, un cop acabats els treballs d'excavació . La conservació de les restes arqueològiques exhumades hauria estat molt difícil a causa, en primer lloc, de l a manca de funció social del jaciment i, en segon, de les dificultats de protecci ó contra els incontrolats i la pressió urbanitzadora que s'exerceix damunt del s terrenys de la primera línia de costa . Per totes aquestes raons, després de deu anys d'excavació arqueològica de l jaciment` es va decidir emprendre una interpretació arquitectònica del conjun t descobert . La primera fase va consistir a fer treballs de conservació, consoli 3 . Atès que el propòsit d'aquest article no és fer conèixer els resultats de les excavacions , ens remetem a la bibliografia publicada i, especialment, a SANMARTÍ . J . : SANTACANA, J . «El poblat ibèric d'Alorda Park (Calafell, Baix Penedès)» . Excavacions arqueològiques, núm . 11 . Barcelona : Generalitat de Catalunya . 1992 Pou . J . : SANMARTÍ, J . ; i SANTACANA, J . «El pobla ment ibèric a la Cessetània« . Laietúnia, 8. Acres del seminari sobre el poblament ibèric a Catalun ya . Mataró : Museu Comarcal del Maresme . 1993 .


LA RECONSTRUCCIÓ DEL POBLAT IBÈRIC D ' ALORDA PARK O DE LES TOIXONERES . . .

53

Fig. 1 . Planta general del poblar .

dant els murs, de manteniment del conjunt, de desherbatge i tractaments puntuals de recobriments amb terra i graves d'aquells sediments arqueològics qu e encara no havien estat excavats . La segona fase consistí en l'elaboració d'un projecte d'intervenció que es v a inspirar en el jaciment d'Eketorp, a l'illa d'Oland, a Suècia .' Aquest establiment pertany a la segona edat del ferro escandinava i té una segona ocupaci ó durant el període medieval . De fet, és un dels nombrosos fortins d'aquest a època que hi ha a l'esmentada illa sueca . El jaciment d'Eketorp havia sofert u n procés d'excavació en extensió durant tota una dècada (1964-1974), i en el s 4 . El projecte inicial va ser encarregat a Pilar Carrasco i Josep Pou, que van vetllar pe r l'execució durant la campanya de 1993 . L'any 1994 la direcció de les tasques l'ha continua t Josep Pou .


54

JOSEP POU, JOAN SANMARTÍ, JOAN SANTACAN A

darrers anys es va plantejar el problema de la conservació i la possibilitat de l a seva reconstrucció . L'illa d'Oland és una de les més turístiques del Bàltic, i el fortí d'Eketorp e s trobava en unes condicions semblants a les de l'establiment ibèric de Calafell , encara que sense la pressió urbanística que tenen les nostres costes . Al final de l 1972, un equip de treball designat per Roland Palsson, aleshores conservado r en cap de les Antiguitats Nacionals, i que comptava amb la col . laboració d e Marten Stenberger, va elaborar un informe sobre les mesures que caldria prendre per a la seva conservació, i va proposar que el fortí fos reconstruït, re tornant-li l'aspecte original . Així, es va fer un pla de treball que preveia l a reconstrucció de la meitat del fortí de l'edat del ferro, mentre que l'altra meita t s'havia de refer segons el model que hi havia en l'època medieval . Des de l'an y 1977, l'Oficina Central de les Antiguitats de Suècia va dotar el conjunt de crèdits especials per començar les obres . El jaciment calafellenc té moltes semblances amb el d'Eketorp . En primer lloc, és també un autèntic fortí, dotat d'una potent fortificació que protegia u n petit conjunt de cases que es desenvolupà en tres fases constructives principal s des del segle vi fins al segle I aC : l'etapa fundacional (segles vi-v aC), de la qua l queden molt poques restes visibles ; l'etapa de ple desenvolupament del nucl i (segles Iv-IU aC) i una ocupació efímera durant l'època romana (segles u-I aC) . En segon lloc, una altra característica comuna amb Eketorp és que el jacimen t de Calafell és l'únic dels molts establiments ibèrics de la zona que està en gra n part excavat . Finalment, cal dir també que està situat en una àrea de característiques sòcio-ambientals molt semblants a les que tenia el fortí de Suècia .

EL PROJECTE DE RECONSTRUCCIÓ . LA FILOSOFIA D ' INTERVENCI Ó

Malgrat que aquest tipus d'intervencions són molt freqüents a l'Europa Occidental, on les reconstruccions i les interpretacions arquitectòniques dels jaciments tenen una llarga tradició,s a Catalunya i, en general, a la península Ibèrica no n'hi ha pràcticament cap experiència . Per aquesta raó, creiem que és necessari exposar breument els elements teòrics en què es pot fonamentar l a intervenció en el jaciment de Calafell, atès que hi ha moltes diferències entre 5 . El país europeu pioner en les reconstruccions i les interpretacions arquitectòniques d e conjunts del passat és Suècia, amb conjunts com l'Skansen d'Estocolm ; a Noruega, Holanda , Dinamarca i Finlàndia n'hi ha moltes. En tots aquests casos es tracta de grans conjunts originals, que han estat traslladats i agrupats en parcs . A Alemanya, Suïssa i França predomine n les reconstruccions fetes in situ . Finalment, hi ha interpretacions arquitectòniques que copie n models proposats pels arqueòlegs, però que es basteixen en indrets especialment idonis : és e l cas, per exemple, de l'Archéodrome, a la Borgonya, o el parc de Thot, en la mateixa regió. Vegeu SANTACANA, J . «Arqueología y escuela ¿una difícil convivencia?» . Iber. Didáctica de las Ciencias Sociales . El patrimonio historico-artístico, núm . 2 . Graó Educación . Barcelona, 1994 ; SANTACANA, J . «Reconstruccions del passat . Un recorregut per la història d'Europa i Amèrica» . L'Avenç (juny 1994) .


LA RECONSTRUCCIÓ DEL POBLAT IBÈRIC D . ALORDA PARK O DE LES TOIXONERES . . .

55

Fig. 2. Aspecte exterior de la reconstrucció . procedir a la reconstrucció de cases o cabanes fetes de fusta en medis atlàntics i la de les que són fetes amb pedra o tàpia a la Mediterrània . En efecte, en el ca s de les construccions de fusta hom n'admet i, fins i tot, n'aconsella el trasllat , sobretot si la zona és humida ; aquest, però, no és el cas pel que fa a les restes d e poblats ibèrics de Catalunya, on la fusta no s'ha conservat gairebé mai i el qu e en queda són les fonamentacions, fetes amb pedres i fang . En el projecte de Calafell es parteix dels principis següents : a) Tot procés de restauració requereix un estudi previ, tan exhaustiu co m sigui possible, de les causes i dels processos de la degradació dels materials . h) D'altra banda, cal partir de l'estudi arqueològic com a element imprescindible . L'arqueologia ha de subministrar les pautes de la intervenci ó arquitectònica.


JOSFP POU, JOAN SANMARTÍ, JOAN SANTACAN A

56

c) En tercer lloc, la salvaguarda de les restes arqueològiques ha de ser l'objectiu prioritari de tota intervenció sobre el jaciment . És per això que e n la restauració i en la conservació cal emprar materials menys durs o mé s solubles que els originals i, en tot cas, han de quedar clarament diferenciades les zones originals de les reconstruïdes . Això no cal interpretarho en el sentit literal, és a dir, que els materials siguin necessàriamen t diferents, però sí en el sentit que haurien de ser clarament diferenciables . En cap cas no és admissible la falsificació . d) També creiem que cal respectar totes les fases i els indicis de la cultura ; no hi ha èpoques brillants per ressaltar ni decadents per amagar . L a restauració no és un procés de selecció del que és vàlid i del que no h o és . e) Finalment, en tota intervenció la conservació ha de tenir prioritat sobr e la restauració i sobre la interpretació . Seguint aquestes pautes, la nostra intervenció està sempre precedida d e l'excavació arqueològica total o parcial dels sediments . Això vol dir que, en l a mesura que la tècnica arqueològica ho permet, la documentació és exhaustiva . D'altra banda, els materials emprats han de ser sempre els mateixos que e s fan servir en el període ibèric de referència, és a dir, la terra premsada, la pedr a amb fang o el morter de calç tou . Tot altre material en queda exclòs . La diferenciació entre les zones originals i les reconstruïdes o interpretade s queden clarament marcades no sols en els treballs i les publicacions científiques, sinó que es materialitzen mitjançant una cinta diferenciadora de colo r roig, visible i localitzable en tot moment i que permetria la reversibilitat de l procés, és a dir, desmuntar la reconstrucció i tornar a deixar les restes tal co m eren originalment . Pel que fa a la preservació de les restes arqueològiques, la millor conserva ció d'un fonament és que tingui paret al damunt ; la millor conservació d'un a casa és que tingui teulada ; el millor herbicida és deixar els espais sota cobert , en la penombra, sense que hi entri la llum del sol . Per això, els murs reconstruïts són sempre els que més es conserven . Finalment, en el procés de conversió en museu totes les fases del poblat ha n de ser visibles, sempre que se'n conservin restes . Per tant, la darrera fase, qu e és l'efímera ocupació romana, bastida damunt de les potents fases ibèriques, h a de ser preservada . En aquest cas, doncs, la reconstrucció del substrat ibèric n o és possible.

L ' OBJECTIU

DE LA INTERPRETACIÓ ARQUITE('TÒNICA DEI. JACIMEN T

Com ja hem fet notar, l'objectiu prioritari és la conservació de les restes . Am b tot, aquesta conservació únicament és possible si el jaciment adquireix funcionalitat. Es lògic pensar que la primera funcionalitat que té un jaciment que e s reconstrueix és comprovar experimentalment les mateixes hipòtesis intepreta-


LA RECONSTRUCCIÓ DEL POBLAT IBÈRIC D ' ALORDA PARK O DE LES TOIXONI RI .S . . .

57

Fig. 3 . Aspecte d'una cara/va després de la reconstrucció de 1994 . tives . En aquest sentit, la reconstrucció es mou en l'àmbit teòrico-pràctic d e l'arqueologia experimental . Així, el projecte inclou elements com els material s de les cobertes, la utilització de terra premsada amb masses a fi d'aixecar le s parets, la circulació i recollida de les aigües superficials, la sortida de fum i e l tiratge dels focs, etc . Per tant, la primera de les funcions és poder experimentar les hipòtesis arqueològiques . La segona funció és clarament didàctica, i emprem el mot en el sentit mé s ampli, o sigui, fer comprensible el conjunt de ruïnes . El poblat reconstruït per met conceptualitzar els espais d'una manera clara per a tothom ; el visitant, sigui adult o sigui infant, s'adona de com era un establiment protohistòric a Catalunya . Es ben clar que aquesta funció didàctica fa que la reconstrucci ó sigui extraordinàriament útil a les escoles . La tercera funció que adquireixen les restes és donar elements d'oci al tu-


58

JOSEP POU, JOAN SANMARTÍ, JOAN SANTACAN A

risme cultural, amb la qual cosa el jaciment recupera aquella funció social qu e els arqueòlegs mai no hauríem de perdre de vista : que els diners públics reverteixin en forma de benefici cultural a qui, en definitiva, els paga .

LES ACTUACIONS ARQUITECTÒNIQUES DAMUNT DEL JACIMEN T

Els sectors reconstruïts El projecte de reconstrucció preveu l'aixecament de cases de dos sectors de l poblat : el sector SW (recintes A . C, O, D . F, K, G . S, L i AZ) i el sector N . am b la muralla (recintes AF, Y, Z, AA, AC, AB, BO, BS, BR, Al, AH, BP, BO , AG, BM i BN) . Aquests dos sectors proporcionen suficient informació co m per fer hipòtesis raonables i sostenibles d'interpretació arquitectònica . Pel qu e fa al sector NW, en canvi, tot i que té una gran riquesa estratigràfica i arqueolò gica, encara no és possible fer-ne hipòtesis ben fonamentades, ja que no ha n finalitzat els treballs d'excavació . Per tant, la reconstrucció d'aquest secto r haurà d'esperar l'excavació total dels recintes corresponents (AN, AO . AQ . AR . AE, AR', AT, AS i AU) . El sector central del poblat ha estat trobat en un estat de destrucció tal qu e només podem saber l'aspecte dels espais viaris . Per tant, s'ha de mantenir am b uns murs consolidats i aixecats al nivell dels sòcols de pedra . En desconeixe m la resta (recintes AW, CD, H, CF, BJ, BI, V i AD) . Finalment, el sector SE és el que va sofrir una ocupació romana posterior a l'abandonament del poblat ibèric . Per això, cal mantenir el criteri d'evidencia r la naturalesa d'una excavació arqueològica i el mètode de treball utilitzat . Pe r tant, caldrà consolidar l'estratigrafia del sector, amb una visió clara de la superposició de murs . L'aixecament de la casa romana és tècnicament possible , però no s'ha plantejat en aquest projecte . Durant l'exercici de 1993 la reconstrucció s'ha desenvolupat en dos fronts : d'una banda, l'aixecament d'una illa de cases del sector sud-oest del poblat, i , de l'altra, la reconstrucció del sector nord de muralles i torres . En el primer dels sectors esmentats s'han pogut aixecar totalment els recintes C-D-O . que constitueixen una casa, els recintes F-G, que en formaven un a altra, juntament amb un pati al darrere (recinte J) i el petit recinte K, que er a un habitatge .

Els alçats del murs . Sòcols, tàpia i toves Pel que fa als alçats dels murs de les cases d'aquest sector, cal dir que els sòcol s s'han aixecat amb pedra, i la seva alçària oscil . la entre 50 i 150 centímetres . Aquests sòcols s'han bastit tenint present la màxima alçària conservada . Da munt aquests murs petris, lligats amb morter de fang i un petit component d e calç, s'aixecaren les parets amb el sistema de tapiades . Aquestes s'han fet mit-


LA RECONSTRUCCIÓ DEL POBLAT IBÈRIC D ' ALORDA PARK O DE LES TOIXONERES . . .

59

jançant un encofrat, les mides del qual són de 160 per 80 centímetres, equivalents dels quatre per dos colzes, o sigui, vuit per dos pams . L'amplada de l'encofrat ve donada, lògicament, per l'amplada del sòcol original . Els component s de la barreja amb què es construïa la tàpia eren terra i calç-pols, amb una petit a quantitat d'aigua; la proporció de calç és d'un 20 a un 25 per cent . Aquest a barreja era introduïda progressivament dins l'encofrat de fusta, i piconada am b masses també de fusta . El piconament s'ha de fer primerament als costats d e I'encofrat i després al mig . El temps necessari per omplir un caixó d'encofra t oscil . la entre tres i quatre hores . Aquest sistema dóna uns murs extraordinària ment resistents . D'aquesta manera de construir murs, se'n va fer ressò l'historiador llatí Plini (XXXIV, 48, 169) quan es preguntà si a la península Ibèrica n o ,[ . . .j es construeixen omplint un motlle fet amb dues fustes, una a cada costat ; aquestes parets duren segles sense que les afectin les pluges, els vents ni el foc, i arriben a ser més fortes que qualsevol classe de morter?» 6 Al poblat de Calafell s'ha experimentat un altre sistema de fer murs, qu e també havia estat documentat en el procés d'excavació : es tracta de les paret s de toves . Les mides d'aquestes ens vénen donades per la mateixa excavació , encara que no sembla que s'utilitzés un únic model, i, lògicament, eren fete s d'acord amb l'amplada del sòcol . Les mides emprades són 48 x 24 x 10 centímetres . Aquestes mides estan adaptades a parets d'un gruix de 48 a 50 centíme tres . Per fer toves s'emprava la mateixa terra que la de la tàpia, barrejada, e n aquest cas, amb palla i amb aigua . El resultat d'aquesta barreja s'ha d'introdui r dins de motlles de fusta, que donen la forma i les dimensions finals de cad a tova .

Els sostres i les cobertes

La situació de les cases en la xarxa viària va orientar els pendents dels teulats , que havien de lliurar les aigües vers els reguerots de desguàs dels carrers, docu mentats en l'excavació del sector . Hi havia dues possibilitats : fer la cobert a plana, seguint els models de l'arquitectura púnica i la popular nord-africana i eivissenca, o bé fer cobertes amb pendents, segons l'arquitectura popular i tradicional del Penedès . Les dues hipòtesis són igualment versemblants, però e n aquest sector ens vam decantar per la segona . Els motius de la decisió eren el s següents : en primer lloc, perquè semblava que els desguassos dels carrers havien pogut recollir el sobrant d'aigua dels teulats i, en segon lloc, el creixemen t orgànic de l'illa de cases es va fer seguint un procés que és el lògic de les case s amb cobertes inclinades . Les cobertes estan sostingudes per embigats fets amb troncs de pi, la llarga da màxima dels quals és de 4 a 4,5 metres . Entre biga i biga, i per tal de fixar-le s a les parets, s'utilitzaren pedres unides amb morter de calç . 6 . Vegeu aquest fragment a Fontes Hispaniae Antiquae, 7 . Barcelona, 1987, p . 175 . La traducció del llatí és de Virgilio Bejarano .


60

JOSA' POU, JOAN SANMARTÍ, JOAN SANTACAN A

Per decidir el pendent de les teulades es prengué com a model l'habitual d e l'arquitectura mediterrània, que és de 23 a 30 per cent, inclinació mínima pe r fer escórrer l'aigua de pluja en un sistema de cobertes que no emprava le s teules . No tenim informació segura respecte a com es feien els tramats del s entrebigats . Nosaltres hem emprat l'encanyissat, agafant la solució més normal, atesa l'abundància de canyes del torrent pròxim i de les àrees d'aigua molls . D'altra banda, l'arquitectura tradicional al Penedès ha emprat les canye s per fer les cobertes fins gairebé a mitjan aquest segle . Naturalment, no manquen informacions de tipus estrictament arqueològic que parlen de coberte s fetes amb encanyissats . Les canyes van lligades amb cordills, i al damunt del canyís s'ha de posa r una barreja de fang . En aquest cas, la informació que tenim és molt més escass a i, a més, en la nostra arquitectura tradicional no s'utilitzen cobertes sense teu les, a excepció de les «barraques de pagès», fetes amb falsa cúpula de pedre s seques . Les tradicions més pròximes són les d'Andalusia, el nord d'Àfrica i Eivissa . En els dos primers casos, s'utilitza el fang amb emblanquinat de calç ; en el tercer, es tracta d'argila i palla . Hem experimentat els dos tipus, i sembl a que el sistema eivissenc és el més adequat . Cal afegir que entre els elements de sosteniment de cobertes hi havia l a columna de fusta, amb base troncocònica de pedra . Ordinàriament requeriri a un capitell, que, en el nostre cas, tal vegada era de fusta, ja que no s'ha localitzat cap element esculpit o tallat de pedra .

Obertures, portes i finestres

Pel que fa a les obertures, o sigui, portes, finestres, desguassos d'aigües i xeme neies, només tenim indicis arqueològics clars en el cas de les portes . D'aquestes, en sabem les amplades i el llindar inferior . No en coneixem les alçàries . Hem aplicat aquí un criteri de mínims que és el d'1,60 metres d'alçària . E l dintell de les portes s'ha fet amb troncs d'alzina . Respecte a les finestres, no en sabem res, com tampoc no tenim informaci ó en relació amb obertures al teulat per a la sortida de fums . Hem deixat petits finestrons en alguns habitatges per tal de poder veure des del carrer l'interio r de les cases, amb la finalitat de facilitar la visita al jaciment en el cas d'estance s tancades . La sortida de fum presenta més problemes : és evident que, si hi havia llar s de foc amb flames, era necessari fer obertures a teulat, donat que, d'altra ban da, no hi havia cap dificultat per fer-ho . Amb tot, hi ha raons per creure qu e moltes de les llars de foc actuaven com a brasers, i no com a focs . En aquest cas , el foc es devia encendre a fora, i hom devia traslladar les brases roents a l'interior, tot mantenint el caliu amb carbonet vegetal . Aquest sistema no requerei x xemeneia, i té l'avantatge de fer fora els insectes, les mosques i els mosquits , tan abundants en les regions de pantans i aiguamolls . Nosaltres hem deixa t obertures en la majoria de les estances on hi havia llar de foc, però la compro-


LA RECONSTRUCCIÓ DEL POBLAT IBÈRIC D ' ALORDA PARK O DF LES TOIXONERES . . .

61

vació experimental no sembla que sigui del tot satisfactòria . Tot i amb això, ca l pensar que la vida domèstica amb fum era una situació ben habitual i que ta l vegada no en feien un problema .

Les muralles : alçat i ampi t

Les muralles s'han aixecat emprant un doble parament de pedra, d'uns 50 centímetres d'amplada cadascun, i amb farciment intern de rovina i terra . Le s construccions originals havien tingut morter de fang, encara que en molt poc a quantitat ; nosaltres hem introduït un baix percentatge de calç per tal de reforçar el lligam de les pedres . Com que el sistema defensiu té una evolució complexa . aquestes fases s'han respectat en la reconstrucció . Els murs s'han aixeca t fins a una alçària de quatre metres, tot salvant els desnivells amb un sistema d e murs de diferents alçàries coronats amb un pas de ronda esglaonat . Aques t sistema té en compte els diferents nivells dels sòls de la darrera ocupació del s recintes interiors . D'aquesta manera garantim que l'alçària reconstruïda cor respon a uns mínims demostrables . Cal creure, però, que aquests murs ere n més alts i, probablement, la part sobrealçada era feta amb el sistema de tàpia . Aquest extrem no és demostrable, però és molt versemblant almenys en el ca s de les torres, l'alçària de les quals podria haver doblat la que s'ha assolit en l a reconstrucció . Falta plantejar, finalment, l'existència de merlets o d'ampits . No n'hi h a evidències arqueològiques en cap sentit i, per bé que no és agosarat pensar e n merlets, nosaltres hi hem col•locat el que és més senzill : un ampit lleuger .

CONSIDERACIONS AL VOLTANT DE LES RECONSTRUC'C'IONS DEL SECTOR NOR D

Del sector nord s'han reconstruït els recintes AG-BM-BO, que constitueixe n una unitat habitacional ; el petit recinte annex BN i el pati de recollida d'aigüe s AW . Els recintes AI-AH-BQ-AC-AB formen una segona unitat, amb dos petits recintes annexos, BR i BS . En aquest sector hom no pretén fer una reconstrucció de caràcter experimental, sinó el que en podríem dir una restitució volumètrica a fi de pode r copsar l'espai edificat del poblat . És possible que aquests recintes tinguessi n més d'un pis, però això no ho podem saber amb certesa ; el que sí sabem és que la part baixa era feta amb murs de pedra sense tàpia . que en algun cas s'ha n conservat fins a una alçària d'1,80 metres . Donat que es podria tractar d'un barri amb cases de dos pisos adossades a la muralla, si els teulats haguessin estat inclinats amb pendents mínims de l 25 % . l'alçària de la muralla hauria estat molt més alta . Per aquest motiu , creiem que es devia tractar de terrats més o menys plans, la qual cosa devi a facilitar també el moviment dels homes damunt del pas de ronda .


62

JOSEP POU, JOAN SANMARTÍ, JOAN SANTACAN A

Les cases reconstruïdes són de grans dimensions, amb múltiples estances . En la primera de les cases esmentades la presència d'estructures més antigues , de la primera fase constructiva de l'assentament, obliga a modificar el criteri d e reconstrucció, i hom ha optat per deixar vistes les dues fases, tot i que això po t dificultar-ne la comprensió . Finalment, cal dir que, tenint en compte que en aquest sector no es fa un a reconstrucció experimental, els teulats s'impermeabilitzaran per tal d'evitar le s filtracions de les aigües de pluja .

CONSIDERACIONS FINAL S

Creiem oportú fer unes darreres consideracions . Cal dir primerament que, e n els sectors que no es poden reconstruir, el projecte preveu aixecar els murs qu e delimiten els carrers i les vies de pas fins a una alçària pròxima a la línia visua l dels visitants . El motiu és poder contribuir a donar una sensació més real d e carrerons encaixonats . Igualment, el projecte preveu fer rèpliques amb fibra d e poliester dels principals objectes i instruments descoberts en el decurs de l'excavació per col . locar-los in situ, amb la finalitat d'ambientar els elements mobles de la cultura ibèrica . Altres elements, com els paviments, les llars de foc , les portes i rèpliques dels molins de gra, seran col . locats també en l'emplaça ment original . D'aquesta manera, esperem que el conjunt ibèric de Calafel l adquirirà un aspecte que permetrà desenvolupar tothom actituds empàtique s envers el passat protohistòric de Catalunya .


L'establiment iberoromà del Cam p de les Lloses (Tona, Osona ) MONTSERRAT DURAN 1 CAIXAL, M . DOLORS MOLES 1 FONT , IMMA MESTRES 1 SANTACREU, JOSEP PUJADES 1 CAVALLERI A

El 1991 es presentà, a l'Ajuntament de Tona, un projecte d'urbanització de l a zona coneguda com el Camp de les Lloses. El Servei d'Arqueologia ordenà l a prospecció arqueològica a Walter Cruells i Xavier Clop' : amb la finalitat d e valorar possibles nivells arqueològics i la seva naturalesa i avaluar l'extensió i la importància del jaciment . En aquesta intervenció es documentà una estratigrafia dels segles n-1 aC al bronze final . La Direcció General del Patrimoni Cultural va incoar, amb data de 8 d e juny de 1992, expedient de declaració de zona arqueològica a favor del Cam p de les Lloses (DOGC núm . 1620, 17 juliol 1992) . Arran d'aquesta incoació e s va fer una campanya d'excavació arqueològica entre el maig i el juliol de 1994 , en el marc d'un conveni de col . laboració entre el Departamet de Cultura, l'A juntament de Tona i la Universitat de Barcelona .

Notícies històriques

El 1915, prop del Camp de les Lloses, es localitzà una estela fragmentada , de pedra rosada del Montseny, datada en època ibèrica, sense precisió ; es con serva el Museu Episcopal de Vic . El 1944, un desplaçament de terres a caus a d'una tempesta posà al descobert unes restes arqueològiques . S'hi documenta ren dos nivells : a) nivell d'ocupació, amb estructures ibèriques ; b) restes d'inhumacions, amb coberta de lloses, datades als segles v1i-v1 aC . Els anys 1960 i 1972, l'erudit local, el senyor Felip Vall, confirmà aquesta estratigrafia en e l decurs d'unes intervencions . Tot aquest material fou revisat, posteriorment , pel doctor Maluquer . ' 1. Equip d'investigació: planimetria i estudi de ferros, Ramon Álvarez ; anàlisis carpològiques, Carme Cubero ; restauració, Carme Goula ; anàlisi de paleofauna, Jordi Martí ; informàtica, Montserrat Parera ; anàlisis antracològiques, Maite Ros . 2. CLQP, X . ; CRUELLS, W . (1992) . 3. MALUQUER, J . (1982) .


64

M.

DURAN

1 CAIXAL,

M. D.

MOLES 1

FONT,

1.

MESTRES

1 SANTACREU, J .

PUJADES

Metodologia

A partir de la prospecció de Cruells i Clop es delimitaren dos espais de 15 0 metres quadrats cadascun . Paral . lelament, es realitzaren set rases destinades a delimitar perimetralment el jaciment i, alhora, a revisar l'estratigrafia documentada anteriorment .

ESTRUCTURE S

Arquitectònicament, totes les estructures documentades presenten una tram a quadricular estructurada a partir de dos eixos, perpendiculars entre si i orientats de nord a sud i d'est a oest . El conjunt de les estructures edilícies presenta una uniformitat constructiva. La part inferior dels murs és feta de pedra irregular, en sec . A partir d e 120-130 centímetres d'alçària, la resta dels murs és de tovot, encofrats de fang , barrejat amb pedretes i fibres vegetals . La coberta devia ser de bigues de fusta i palla . En la campanya de 1993 s'ha excavat un d'aquests espais : es tracta d'un a zona d'uns 150 metres quadrats amb quatre divisions internes destinades a fun cions diverses (àmbits 1, 2, 3, 4) . A partir de la documentació arqueològica, cal pensar en una funcionalita t diferent d'aquests espais, per ara difícil de definir mentre no es pugui estudia r tota l'àrea circumdant a aquests àmbits excavats . Malgra tot, l'àmbit 3 present a uns trets prou específics tant pel que fa als elements arquitectònics com pel qu e fa als materials arqueològics, que ens han permès relacionar-lo amb un talle r artesanal destinat a la fosa de metalls .

MATERIAL CERÀMIC . PRODUCCIONS D ' IMPORTACI Ó

Campanianes Pel que fa a les importacions, destaquen les campanianes tant del tipus A com del B, dominant, però, la campaniana A sobre la B . Dins la campaniana A documentem les formes Lamb . 6, Lamb . 36 i Lamb . 25 . Del tipus B, les formes més freqüents són Lamb . 1, Lamb . 9, Lamb . 5 i Lamb . 10 . Parets fines

Un altre grup ceràmic d'importació àmpliament representat és la ceràmica d e parets fines . N'hem pogut distingir produccions itàliques i produccions procedents de tallers locals . Se n'ha diferenciat un possible centre de producció a Empúries, el mateix que fabrica ceràmica grisa de la costa i els kalathoi pintat s que es devien comercialitzar juntament amb aquestes de parets fines .


L ' ESTABLIMENT IBEROROMÀ DEL CAMP DE LES LLOSES TONA, OSON A

65

Fig . 1 . Planta dels àmbits excavats l'any 1993 (Camp B) .

Les formes documentades són la Mayet II i la variant Mayet IIA . Es tract a del tipus més representatiu de les produccions republicanes tardanes i constitueix el primer exponent d'aquesta classe de ceràmiques . Les produccions itàliques presenten una pasta d'escassa qualitat amb des greixant molt visible i una cuita tant oxidant com reductora . Les produccion s locals s'identifiquen per la bona factura que tenen, les pastes són depurades, e l desgreixant gairebé inexistent i les superfícies llises . Aquests grups ceràmics apareixen bàsicament representats en l'àmbit 1, i curiosament estan associats a la closca d'ou .


66

M . DURAN 1 CAIXAL, M . D . MOLES 1 FONT, I . MESTRES 1 SANTACREU, J . PUJADE S

Àmfore s Un altre grup ceràmic d'importació són les àmfores itàliques, de les quals s'h a documentat la forma Dressel 1, amb una cronologia aproximada del 180 al 10 0 aC. A partir dels materials d'importació hem establert una cronologia d'ocupació de les estructures excavades de la segona meitat del segle 11 aC .

PRODUCCIONS INDÍGENE S

Ceràmica grisa emporitana Dins de la producció de ceràmica grisa emporitana hem distingit tres grups : 1) Imitacions de formes de vernís negre . D'aquestes, la Lamb . 27 és la mé s reproduïda . Menys freqüents són les imitacions de bols i pàteres . Hi ha u n exemplar de guttus. 2) Imitacions de ceràmica de parets fines . Aquesta producció es detecta a partir del darrer quart del segle u aC, i es generalitza durant la primera meita t del segle 1 aC. Es reprodueixen sobretot les formes Mayet II i HA . 3) Produccions pròpies . La forma més característica és la gerreta bitroncocònica juntament amb la gerreta de cos globular, aquesta darrera menys representada . L'esplendor d'aquests tallers emporitans se situa en el segle 11 aC i els do s primers terços del segle 1 aC. Al Camp de les Lloses, la ceràmica grisa empori tana apareix associada tant a la ceràmica campaniana com a la de parets fines . Ceràmica grisa i oxidada ibèrica La ceràmica grisa i oxidada ibèrica, l'hem agrupada basant-nos en la seva possible funció, segons les pautes establertes per García i Rosselló .' 1) Vaixella de taula : és el grup ceràmic de tipologia més reduïda . Les formes més freqüents són les pàteres, les imitacions de les campanianes de la forma Lamb . 5/7, bols, imitació de la forma Lamb . 27, petits bols i gerres de vor a exvasada . 2) Peces de taula i transport : bàsicament representades per vasos i gerre s de mida mitjana . Dins les ceràmiques oxidades tenim els recipients anomenat s kalathoi, recipients de cos hemisfèric i boca de gran diàmetre, entre els quals e s diferencien clarament els de cos globular i llavi replegat . Un altre tipus són els grans recipients amb vora de secció de coll de cigne. Segons Sanmartí,s aquesta forma, que es compta entre les més antigues de l a ceràmica ibèrica, perdura en el Penedès fins al final del segle 11i aC i possible 4. GARCÍA ROSELLÓ, J . (1992) . 5. SANMARTÍ, J . (1992) .


L' ESTABLIMENT IBEROROMÀ DEL CAMP DE LES LLOSES (TONA, OSONA

67

ment part del n aC, però no se'n documenta cap exemplar en els nivells de l a segona meitat d'aquest segle . 3) Peces de cuina : cap a mitjan segle 11 aC es fabriquen recipients ceràmics destinats a anar directament sobre el foc, funció que fins aleshores havia es tat destinada a les ceràmiques fetes a mà . Una forma molt representativa é s l'olla de coll escanyat juntament amb olletes, tapadores i morters .

Cerámica ibèrica pintada

La quantitat de fragments conservats de ceràmica ibèrica pintada és molt baix a si la posem en relació amb els altres tipus ceràmics ibèrics . Aquest fet ha d e relacionar-se amb la no conservació de la pintura . Com a conseqüència, un a bona part d'aquest tipus ceràmic s'ha classificat simplement com a oxidada, o bé com a pasta de sandvitx ; aquesta observació queda ratificada per la presència de nombroses vores de kalathoi entre els tipus esmentats . En un marc ampli i amb la corresponent precaució atesa la reduïda dimensió de la majoria dels fragments, la ceràmica ibèrica pintada documentada s'inclou entre les produccions emporitanes . Cal assenyalar la presència de kalathoi decorats en la vora pel motiu de «dents de llop» i per nanses aplicades de dobl e bastonet i pintades, motiu i estructura que, segons Conde, 6són característics de la primera producció de kalathoi del nord-est, que se situa entre les primere s dècades del segle n aC i l'inici del darrer quart del mateix segle .

LA FOSA DE METALLS

En l'àmbit 3 s'ha documentat un taller artesanal de metalls . Dins les estructures localitzades d'aquest àmbit es va excavar un estrat molt potent de terr a cendrosa, amb la presència abundant de carbons i taques de terra endurida , cuita, envermellida, i d'un gran nombre de restes metàl .liques, principalmen t ferro i bronze i en menor quantitat plom . D'una manera indiscriminada es localitzaren objectes de ferro, restes d'escòria de ferro, objectes sencers de bronze, objectes fragmentats de bronze i restes de bronze fos ; tot això acompanyat de fragments de gresols . Es devia tractar probablement d'un centre de fabricació de petits objecte s de bronze i a la vegada devia fer les funcions de forja de la comunitat . El caràcter de les troballes i la localització d'una estructura de canalització d'aigua, qu e es relaciona amb el procés de transformació dels metalls, devia representar u n gran avenç en el coneixement de la metal . lúrgia en època ibèrica i dels canvi s que hi comportà la presència romana .

6 . CONDE, M .J . (1992) .


68

M . DURAN 1 CAIXAL, M . D . MOLES I FONT, 1 . MESTRES 1 SANTACREU, J . PUJADES

Objectes de bronz e

Les peces localitzades —un total de 399— es poden diferenciar en dos tipus : 1) peces fragmentades recollides arreu per ser refoses . 2) Peces fabricades a l taller, segurament amb bronze resultat del reciclatge de les peces velles . Aquest bloc és quantitativament inferior a l'anterior . 1) Són peces sense cap mena de relació entre si, fruit de la recollida arbitrària d'aquest material per fondre'l . Aquests objectes són de gran qualitat i pro cedeixen de la península itàlica . La via d'arribada foren probablement les tro pes romanes i els primers colons itàlics establerts en el país . Se'n diferencien el s grups següents : a) objectes per a l'ornamentació personal, com braçalets, fíbules, anells, denes de collaret, penjolls . . . ; b) complements de mobiliari, co m canelobres i lampadaris ; c) figuretes aplicades o bé exemptes ; d) bases o peanyes i plaques per folrar i decorar ; e) aplics diversos, i f) monedes fragmentades . 2) S'han trobat motlles i fragments de gresols destinats a la fabricació d e peces de bronze . S'han identificat accessoris decoratius, com claus petits i xinxetes, alguns dels quals han aparegut enganxats al motlle .

Objectes de ferro

A diferència dels objectes de bronze i plom, les peces de ferro presentaven u n procés d'oxidació avançat que sovint fan inidentificable l'objecte . S'han pogu t documentar morfològicament i tipològicament la majoria d'objectes . Més difícil és determinar-ne la funció, per la manca de para l . lels . Al Camp de les Llose s es fa evident l'ampliació de l'instrumental agrícola ibèric . Se n'ha establert una classificació a partir de la funcionalitat, seguint l'estu di fet per Sanahuja .' 1) Eines agrícoles : podalls, dalles, relles d'arada, rasclets, brunyidors, ganivetes de tall manual i ganivets de doble fil . 2) Objectes relacionats amb el mobiliari domèstic : claus, ganxos, escàrpies , tascons, volanderes, nanses de perol, frontisses, claus per obrir portes, ganivet s domèstics, etc. 3) Objectes d'ornament personal : sivelles . 4) Objectes relacionats amb el guarniment dels cavalls i dels carros . Aquest obrador de metalls devia funcionar com una mena de chatarrería, un centre en el qual es devien concentrar les deixalles metàl .liques d'altres assentaments, per reciclar-les, transformar-les o reparar-les, i un centre de fabricació de petits objectes de bronze .

7 . SANAHUJA, E . (1971) .


L ' ESTABLIMENT IBEROROMÀ DEL CAMP DE LES LLOSES (TONA, OSON A

69

Fig . 2. Objectes de bronze localitzats a l'àmbit 3 . 1) Motllura . Revestimen t d'una peanya. 2) Estirador. Cap de vedella a l'extrem . 3) Campaneta. 4) Pe u amb sandàlia. 5) Rostre de divinitat.


70

M . DURAN 1 CAIXAL, M . D . MOLES 1 PONT, I . MESTRES 1 SANTACREU, J . PUJADES

NUMISMÀTICA

Sorprèn la gran quantitat de monedes aparegudes, fet rar en els jaciments d'època ibèrica i iberoromana . Destaca el fet que, d'un total de trenta-dues monedes, trenta provenen d'una superfície excavada no superior als 150 metres quadrats . Les monedes identificades -23 sobre un total de 29 aparegudes e n context estratigràfic— es classifiquen, segons la seca, en quatre grups : a) ausetà (Ausesken, Eusti, Ore) ; b) centre-català (lltirkesken, Laiesken, Lauro) ; c) Kese ; d) pirenaico-suesetà (Bolskan, Sekia?) . Aquests quatre grups, juntament amb Iltirta i Untikesken, són les principals seques que s'encunyaren amb llegenda ibèrica a l'àrea del nord-est de la península. La seva presència al Camp de les Lloses testimonia la circulació i la utilit zació, conjunta i contemporània, dels numeraris d'aquests grups a l'àrea d e l'antiga Ausetania. Aquesta situació està il . lustrada de manera molt precisa per la troballa d'un conjunt de set asos, quatre pertanyents al grup ausetà i tre s al grup centre-català . Cal destacar la presència a l'assentament de monedes procedentes del su d peninsular, concretament d'una moneda de Malaka que posseeix un afecciona t local i d'un semis de Càstulo documentat a la campanya del 1993 . Aquest fet és excepcional al nord-est peninsular i planteja la possibilitat de la presència a l Camp de les Lloses d'especialistes en el treball dels metalls, procedents de l a zona minera de Sierra Morena . S'han documentat dos grans ploms en forma de moneda . Un dels ploms és sencer, mesura 31 mil . límetres de diàmetre i pesa 44 grams, mostra a l'anver s un cap viril cintat i a l'entorn l'antropònim en ibèric, transcrit com Berkalneti. . .n pel professor Javier de Hoz ; al revers del plom hi ha una petxina, moti u que el relaciona amb uns ploms coneguts que imiten les monedes d'Arse-Saguntum, però en el seu conjunt no hem trobat paral . lels ni a Catalunya ni a l a resta de la península . Els grans ploms d'aquests tipus es consideren encunyacions locals de le s autoritats com a símbol de la concessió d'un determinat permís o adjudicació . Aquests ploms es devien utilitzar en el mercat local i rarament en el merca t exterior . És en aquesta línia d'investigació que considerem que el nom Berkalneti . . .n podria ser el d'un magistrat indígena que, representant l'autorita t local, devia autoritzar la comunitat a l'hora de fer una determinada activitat o funció, o bé podria indicar senzillament el nom d'un magistrat indígena integrat en un sistema administratiu semblant al model romà . A l'àrea de Tona e s coneix un altre antropònim en ibèric, Lukius, escrit en una copa de campaniana B, clarament derivat del nom llatí Lucius . El segon plom està fragmentat per la meitat i a l'anvers presenta el mateix símbol de petxina.


L ' ESTABLIMENT IBEROROMÀ DEL CAMP DE LES LLOSES (TONA, OSONA)

71

CONCLUSION S

• Del conjunt de monedes documentades, n'hem identificat 23 que aporte n una cronologia centrada en la segona meitat del segle 11 aC . El denari d e Bolskan que pertany al tipus pre-Palenzuela, datat després de l'any 141 aC, dóna el terminus post-quem, cronologia ratificada per l'absència dels tipu s antics d'Eusti que, amb llegenda llarga Eustibaikula i el símbol del porc, pertanyen a la primera meitat del segle II aC, així mateix pels bronzes d'Iltirkesken que inicien la seva encunyació a mitjan del mateix segle . El terminus ante-quem l'aporta l'absència del tipus més tardà d'Eusti que, reprenent l a llegenda llarga i el símbol del porc, se situa a la darreria del segle II aC . • La datació aportada per la numismàtica concorda amb la pauta cronològic a proporcionada pels materials ceràmics d'importació i indígenes, que date n les estructures documentades al Camp A i al B dins la segona meitat de l segle II aC . • L'estudi de les restes documentades a les diferents rases ha permès ratifica r l'existència de nivells del bronze final i primer ferro, i s'han localitzat ceràmi ques fetes a mà de l'anomenat grup de Merlès, identificat a l'horitzó de l bronze final i primer ferro en el jaciment de Can Caseta (Manlleu) .' • La presència de ceràmiques sigil . lades i monedes romanes en el jacimen t obre la possibilitat que un sector de l'assentament perdurés fins a l'èpoc a alt-imperial . • La identificació d'estructures arquitectòniques medievals, molt ben conservades, en les rases 6 i 7 testimonien una reocupació d'una àrea concreta e n època medieval . UN ESTABLIMENT AUSETÀ D ' ÈPOCA IBEROROMAN A

El Camp de les Lloses pot considerar-se un establiment en el marc de la primera etapa del procés de romanització de les terres del nord-est peninsular . Amb anterioritat a la penetració militar romana, durant els segles Iv i lli aC, l'arqueologia ha posat de manifest l'existència en el territori de l'antiga Ausetània d'establiments emmurallats, situats a les àrees muntanyoses que envolte n la plana de Vic, orientats amb relació a les rutes que connecten amb la costa, e n especial el Ter i el Congost . Els assentaments més ben coneguts són el turó de l Montgròs (el Brull), el Caso] de Puigcastellet (Folgueroles) i l'Esquerda (Rod a de Ter) .9 Durant el període que les antigues unitats territorials indígenes han perdu t sentit davant la nova realitat político-administrativa sota l'ocupació romana , les fortaleses que, d'una manera primordial, havien exercit la funció de contro l del territori són abandonades entre la darreria del segle iii aC i l'inici del I1 aC , 8. HUNTINGEORD, E . ; MOLAS, M .D . (1979) . MOLAS, M .D . (1993) . 9. HUNTINGFORD, E . ; MOLAS, M .D . (1979) . MOLAS, M .D . (1993) .


72

M . DURAN 1 CAIXAL, M . D . MOLES 1 FONT, 1 . MESTRES 1 SANTACREU, J . PUJADE S

com el Casol de Puigcastellet i el turó del Montgròs. Els assentaments am b funcions més àmplies, com l'Esquerda, devien perdurar, perdent entitat, fins a l segle 1 aC."' En el decurs del segle u aC sorgeixen establiments de tipus rural en el pl a amb una certa predilecció pels turons al costat del riu o bé pels torrents i orientats a l'explotació agrícola : les Serrasses i el Puig Guardial (Torelló), el Cap de l Pont del Gurri (Vic) i Can Caseta (Manlleu) . " És en aquest marc de canvis que es funda l'establiment del Camp de le s Lloses . La continuïtat de la recerca ha de permetre conèixer si som davant d'un poblat o bé d'una gran hisenda agrària amb l'àrea de producció artesanal pròpia . L'extensió i la riquesa material assenyalen aquest jaciment com quelco m més que un simple nucli rural . Es devia tractar d'un centre en el qual es devie n portar a terme activitats primàries i producció metal . lúrgica i de mercat . L'abundància d'asos ibèrics així com de moneda fraccionària és l'evidènci a que al llarg de la segona meitat del segle segon es produí a I'Ausetània u n desenvolupament qualitatiu dels intercanvis que, per a la producció especialitzada, superava el sistema primitiu del troc . Aquest procés de transformació d e les estructures econòmiques indígenes cal relacionar-lo amb la importaci ó de productes itàlics, vaixelles de taula, oli i vi, productes ben representats en e l jaciment .''La situació d'aquest establiment il .lustra el canvi d'orientació dels camin s que travessaven l'antiga Ausetània, resultat de la nova situació político-administrativa, en primer lloc, el retrocés de l'ús dels camins que seguien la ruta de l Ter vers la costa nord-est, cap a Empòrion, a favor de la ruta del Congost, mé s directa per comunicar Tàrraco amb l'antiga Kese. Entre els anys 120-110 aC es construí a l'àrea que estudiem un tram d'un a de les vies romanes més antigues conegudes a la península Ibèrica ; la via d e penetració que comunicava la regió ultrapirinenca de la Gàl•lia amb les terre s de la depressió central catalana i d'aquí, després de travessar les terres ilergetes, possiblement devia continuar vers la Celtibèria . Prop del jaciment es documentà la presència d'un mil•liari amb la inscripció de Mani Sergi i restes d e calçada romana localitzades en un camí proper que s'enfila vers Collsuspina . Al segle 1, els assentaments en el pla es van fer més nombrosos i s'establire n en petites hisendes agràries . Aquest model d'assentament i d'explotació res pon a la introducció de les noves formes de propietat de la terra . Cal destacar que l'àrea de Tona presenta una densitat alta d'aquest tipus de poblament . La necessitat d'administrar els àmbits econòmic, judicial i religiós de to t aquest territori comportà que a l'inici del segle 1 dC es fundés Ausa, ciuta t fundada al bell mig de la plana, una plana progressivament explotada segons e l sistema romà . 10. MOLAS, M .D . (1993) . 11. HUNTINGFORD, E . ; MOLAS, C .D . (1979) . MOLAS, M .D . (1993) .

12. Les anàlisis carpològiques han excavada del jaciment .

permès documentar la presència d'oli

i de vi a la zon a


L ' ESTABLIMENT IBEROROMÀ DEL CAMP DE LES LLOSES (TONA, OSONA)

73

BIBLIOGRAFI A

CLOP . X . ; CRUELLS, W . (1992) . Memòria de la prospecció d'urgència realitzad a en el Camp de les Lloses (Tona) durant el mes de setembre de 1991 . Servei d'Arqueologia, Generalitat de Catalunya . [Inèdita . ] CONDE, M .J . (1992) . «Dades per a la sistematització de la ceràmica ibèrica pintada : el kálathos, un exemple tardà» . A : Les ceràmiques de técnica ibèrica a la Catalunya romana, p . 2-10 . AUTORS DIVERSOS (1990) . Los bronces romanos en España. Ministerio de Cultura . Dirección General de Belles Artes, Centro Nacional de Exposiciones . [Catàleg de l'exposició del mateix nom feta al Palacio de Velázquez, Par que del Retiro, Madrid, entre maig i juliol de 1990 . ] DURAN, M . : MESTRES, I . ; MOLAS . M .D . ; PUJADES, J . (1993) . «Excavacions arqueològiques al Camp de les Lloses (Tona)» . Butlletí de Tona. Informació Municipal, núm . 5, p . 32-36 . GARCÍA ROSELLÓ, J . (1992) . «La ceràmica ibèrica en els contextos republican s de la Laietània litoral» . A : Les ceràmiques de técnica ibérica a la Catalunya romana, p . 21-31 . HUNTINGFORD, E . ; MOLAS, M .D . (1979) . «El jaciment iberoromà de "La Case ta"» . A : Ausa, vol . VIII . Vic : Patronat d'Estudis Osonencs, p . 156 . LÓPEZ MULLOR, A . (1989) . Las cerámicas romanas de paredes finas en Ca taluña. Quaderns Científics i Tècnics, vol . 1 i 2 . MALUQUER DE MOTES, J . (1982) . Notes sobre la formació del protagonisme deis ausetans . A : Ausa, X/102-104 . Vic : Patronat d'Estudis Osonencs . p. 251 259 . MESTRES, I . ; MOLAS, M .D . ; ROCAFIGUERA, M . (1992) . El Casol de Puigcastelle t (Folgueroles, Osona) . Barcelona . MOLAS . M .D . (1993) . «Les recerques sobre les societats ausetana i lacetana . Estat de la qüestió» . Laietania [Mataró], núm . 8, p. 131-143 . MOLAS . M .D . ; MESTRES, I . ; DURAN, M . ; PUJADES, J . (1994) . «El Camp de le s Lloses, un establiment ausetà de la segona meitat del segle II aC» . A : Llibre de Tona - 1994. Tona : Ajuntament de Tona, p. 43-50 . SANAHUJA, E . (1971) . «Instrumental de hierro agrícola e industrial de la époc a ibero-romana en Cataluña» . Pyrenae [Barcelona], núm . 7, p . 61-110 . SANMARTÍ, J . (1992) . «Les ceràmiques del període ibèric tardà al Penedès» . A : Les ceràmiques de tècnica ibèrica a la Catalunya romana, p . 32-46 . SANMARTÍ, E . (1974) . «Cerámica de barniz negro de Tona . Barcelona» . Pyre nae, X, p . 130-150 . VILLARONGA, L . (1970) . Numismática hispana . Barcelona . VILLARONGA, L . (1982) Síntesi de la moneda ibèrica a Catalunya. Fonaments .


Excavacions al carrer de Pere Martel l de Tarragona : mil anys d'evoluci ó urbana (del segle v aC al v dC) MARIA ADSERIAS, LURDES BURÉS, ESTER RAMÓ N

La intervenció coneguda com a Pere Martell és un extens solar en forma d'U , d'uns 3 .200 metres quadrats aproximadament, en el qual actualment hi h a construïts cinc blocs d'habitatges . El solar està situat al sector sud-oest de l a ciutat de Tarragona, concretament entre els carrers de Pere Martell, Eivissa , Jaume I i Mallorca, en una elevació d'uns 300 metres sobre el nivell del mar , avui dia poc apreciable per les construccions modernes, molt pròxima a la des embocadura del riu Francolí i a la línia costera. L'existència de restes arqueològiques en aquest indret es coneix des de l 1979, com a conseqüència d'uns sondejos puntuals efectuats pels arqueòleg s F . Tarrats i E . Tarré, que van desestimar el projecte constructiu que es proposava en aquell moment . A partir d'aquí el solar va romandre desocupat, fin s que l'any 1989 es plantejà un nou projecte que va fer necessària una interven ció d'urgència per tal de determinar-ne la naturalesa de les restes i el gra u d'ocupació . Aquesta intervenció, com les sis restants, fou encarregada pel Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya . Les campanyes, sempr e amb caire d'urgència, seguiren el ritme de la construcció dels habitatges d e manera que, en alguns casos, una mateixa fase es va excavar en dues parts, l a primera abans de la construcció (fig . 1) i la segona quan l'estructura de l'edific i ja estava alçada amb la consegüent problemàtica que plantejava la presènci a de pilars i traves, tant per a la comprensió de les restes, com per a la correct a interrelació estratigràfica. Les tres primeres campanyes es van fer sota la direcció tècnica de M . Ad serias i E . Ramón, i les quatre restants, de L . Burés i E . Ramón, ja com a personal de l'empresa Codex SCCL . Com a resultat d'aquestes intervencion s es va poder establir una seqüència cronològica des de mitjan segle v aC fins a l'inici del v dC .

EL PERÍODE IBÈRI C

La situació geogràfica d'aquest indret, controlant la línia de la costa, la desembocadura del riu i, en definitiva, el territori circumdant, fou sens dubte un dels


76

MARIA ADSERIAS, LURDES BURÉS, ESTER RAMÓ N

Fig. 1 . Vista general de la segona fase de la primera part abans de la construcció de l'edifici. L'excavació es va finalitzar un cop construït.

aspectes decisius a l'hora d'establir un assentament al segle v aC . La seva exis tència havia estat suposada des d'antic, basant-se fonamentalment en les cite s d'autors clàsics,'així com en la relativa abundància de monedes amb la llegend a ibèrica KESE a la ciutat de Tarragona . Això no obstant, es considerava que es tractava d'un petit oppidum, emplaçat al turó més elevat, on posteriorment s e situarà el praesidium romà . Aquesta fou la tesi acceptada durant molt de temps, fins que als anys setanta, i arran d'una intervenció portada a terme pe r M . Berges al carrer dels Caputxins, es posà de manifest l'existència de l'assentament ibèric a la part baixa . Les dades d'aquesta intervenció foren confirma des per actuacions posteriors en la mateixa zona a càrrec de M .T . Miró (Miró , 1987 ; Miró, 1988) . Atès el traçat de la posterior línia defensiva republicana, e s considerà que es devia tractar d'un nucli de petites dimensions, que devia se r englobat dins del perímetre urbà de Tàrraco (Aquilué, Dupré, 1986 ; Miró , 1988) .

1 . Polibi (Hist., 3, 76, 3-5) i Titus Livi (Ab urbe condita, 21, 60) .


EXCAVACIONS AL CARRER DE PERE MARTELL DE TARRAGONA

77

Aquestes tesis s'han vist notablement modificades com a conseqüència d e la intervenció portada a terme a Pere Martell . La trobada de restes pre-romanes en aquest solar fa replantejar-ne les dimensions, ja que la distància entr e ambdós punts, uns 400 metres, és insuficient per considerar la possibilitat qu e es tracti de dos oppida diferents i, d'altra banda, les similituds de les seqüèncie s cronològiques, de la cultura material o de les tècniques constructives, ens indiquen que ens trobem davant d'un únic assentament (Adserias et al.) . Respecte a les restes del període ibèric documentades al jaciment del carre r de Pere Martell, l'estat de conservació en què es troben a causa de la intens a activitat constructiva posterior, no ens permet establir línies urbanístiques concretes . No obstant això, s'observen alguns aspectes que s'han de tenir en compte com, per exemple, una unitat quant a l'orientació de les estructures d'hàbita t —sempre est-oest . També s'ha pogut documentar l'existència d'habitacion s adossades, per la qual cosa podem suposar que l'assentament devia seguir el s plantejaments urbanístics característics d'aquest moment cultural, és a dir : habitacions adossades alineades entorn de carrers, dels quals únicament n'he m detectat un, orientat en direcció nord-sud . Quant a les tècniques constructives, es pot apreciar una adaptació constan t a la topografia del terreny, que presenta un desnivell nord-sud més o meny s acusat . Així, al sector sud del solar, on els nivells geològics són més profunds , les estructures —sempre de pedres en sec— s'assenten directament sobre l a terra : a la part central del solar, els murs es fonamenten damunt la roca, i a l a zona nord les estructures apareixen parcialment excavades en els nivells geològics . Com a resultat dels nostres treballs hem pogut identificar un total de se t habitacions, a més de diverses estructures inconnexes . Dues d'aquestes habitacions, no gaire ben conservades, se situen al sector central-est del solar ; en un a d'elles es documenta un paviment de terra compactada, i en l'altra, una llar d e foc feta a partir d'un llit de grava, una capa de fragments ceràmics i una capa d e fang emblanquinat a la superfície . Altres dues habitacions apareixen també adossades, però mentre que una d'aquestes està greument afectada per construccions posteriors, l'altra conserva tres dels murs que la devien delimitar . A l'interior d'aquesta habitació s'identificaren diversos paviments de terra com pactada i, associades a aquests paviments, dues llars de foc corresponents a dos moments d'ús diferents . Les altres tres habitacions, parcialment excavades a l a roca, es troben al sector nord, dues adossades, mentre que la tercera i més be n conservada se situa enfrontada a les primeres, amb una separació d'uns 3 me tres, que s'interpretà com un espai de circulació o carrer . Aquesta darrera presenta dos esgraons —també retallats a la roca— a l'angle nord-est, que devie n salvar el desnivell que hi ha entre l'interior de l'habitació i l'espai exterior . A l'habitació es van identificar diversos paviments de terra compactada i, associats a un d'aquests paviments, una llar de foc de factura idèntica que la de l a primera llar documentada i part d'un petit fornet metal . lúrgic . Respecte a les estructures aïllades, algunes corresponen a murs de pedra e n sec, mentre que d'altres són les fonamentacions retallades al subsòl . Aquestes


78

MARIA ADSERIAS, LURDES BURÉS, ESTER RAMÓ N

darreres se situen al sector nord-est del solar i en podem diferenciar tres tipus : en primer lloc, forats de pal distribuïts irregularment, de manera que no se' n pot determinar cap planta ; en segon lloc, quatre retalls de forma rectangular, a l'interior dels quals hi havia forats de pal disposats alternativament, que es va n interpretar com la fonamentació de murs de pals i tovot i, finalment, un retal l pseudo-circular, corresponent a la part inferior d'una cisterna . Pel que fa a les datacions, s'ha pogut datar l'inici a l'entorn de la segon a meitat del segle v aC, documentat a partir dels elements de cultura material , fonamentalment les importacions àtiques de vernís negre . No obstant això, l a presència de materials residuals més antics, la constatació de nivells cronològi cament anteriors trobats a les intervencions del carrer dels Caputxins (Ad serias et al.) i el fet que algunes estructures —com la cisterna— apareixen obli terades ja a la primera meitat del segle Iv aC, són dades que cal tenir en compt e a l'hora d'establir un moment inicial que, creiem, es podria remuntar com a mínim fins a l'inici del segle v aC . Durant el segle ]v, s'hi observa un aprofita ment de les estructures anteriors, i alhora noves construccions, que reflecteixe n un elevat grau d'activitat . El segle ni està poc documentat ja que els nivell s superiors són els més afectats per les construccions posteriors . No obstant això , se n'han documentat dues estructures, molt malmeses, amb alguns nivells asso ciats .

EL PERÍODE REPUBLICÀ

Si bé les restes corresponents a aquest període apareixen fortament arrasade s per les posteriors construccions, se n'han pogut identificar diferents estrat s que, en alguns casos, obliteren estructures ibèriques, i que es poden datar din s de la segona meitat del segle ►I aC. També corresponents a aquest períod e s'han localitzat algunes estructures, en general molt malmeses, que ens pode n documentar una dualitat de tècniques constructives, d'una banda murs de pedres en sec, i de l'altra, estructures de pedres lligades amb argamassa . La dada més interessant d'aquest moment és, sens dubte, la trobada de do s rituals de fundació, ambdós d'idèntica composició —un kalathos de ceràmic a comuna ibèrica i una pàtera de ceràmica campaniana A com a tapadora—, tot i que amb diferències dimensionals. El primer d'aquests rituals aparegué a l a trinxera constructiva d'un mur, i al seu interior es documentaren restes faunístiques calcinades, que un cop analitzade s2es van identificar com de Sus (porc) i una altra espècie indeterminada . El segon es va localitzar a l'interior d'un car reu expressament retallat per a aquesta finalitat, i no s'hi va detectar cap rest a òssia . Paral . lels d'aquests rituals els trobem, amb idèntica cronologia —segon a

2. L'anàlisi de les restes la va fer Jordi Nadal Lorenzo .


EXCAVACIONS AL CARRER DE PERE MARTELL DE TARRAGONA

79

meitat del segle II aC— a diverses ciutats del nord de la península italiana, entr e les quals podríem considerar les troballes que es van fer al fòrum de Luni . '

L' ALT IMPER I

L'alt Imperi representa un trencament respecte al moment anterior, tant des del punt de vista de la conservació de les estructures, que en alguns casos é s molt bona, com de la informació que s'ha pogut extreure d'aquest període . La primera meitat del segle í dC representa un autèntic boom constructiu : es terraplena, s'arrasen bona part de les estructures existents i es buiden diverse s zones per tal de construir-hi un edifici de grans dimensions . Hi ha, però, dos factors que dificulten la comprensió d'aquest edifici . E n primer lloc, el fet que l'orientació del solar actual no es correspon amb la de le s restes i, per tant, els àmbits que configuren aquest edifici, a causa de les seves grans dimensions, únicament es documenten de manera parcial . En segon lloc , s'ha de considerar que es tracta d'un edifici adaptat als desnivells del terreny , lleugerament ascendent vers el nord-est, construït a base de terrasses de le s quals no es conserven els nivells de circulació —a excepció d'un petit sector— , però que fa suposar que hi havia un canvi de la topografia de la zona . Aquests dos factors, sumats al fet que encara no ha finalitzat el procés d'estudi, dificulten que es pugui determinar d'una manera concreta la funcionalitat de l'edifici . No obstant això, tenint-ne en compte el caire monumental i la complexa disposició, sembla evident que es tracta d'un edifici d'ús públic i que la seva construcció respon a un projecte unitari . Si bé durant tot el segle I dC ja pateix diverses remodelacions —canvis en la xarxa de conduccions d'aigua, obertura i paredat d'accessos—, aquestes mantenen la mateixa funcionalitat inicial . Pe l que fa a la tècnica constructiva utilitzada, els paraments són d'opus vittatum , generalment de pedra calcària, i als llocs més febles constructivament —angles , portes, etc.— s'utilitzen grans blocs de pedra del tipus Mèdol com a reforç . Com a resultat dels nostres treballs es van poder diferenciar diverses àrees dins l'estructura de l'edifici . En primer lloc, un pati porticat, situat a l'extrem sud-oest del solar, única zona on es conserven els nivells de circulació , abandonament i destrucció . Aquest pati, de forma quadrangular, està enllosa t i, en un dels extrems, presenta un brocal de pou fet amb dos grans blocs d e pedra retallats, en els quals s'observen encara els encaixos de l'estructura que devia servir per extreure l'aigua . Pel que fa al pòrtic, s'han conservat els basaments de les columnes, construïts a partir de carreus de pedra del tipus Mèdol superposats (fig . 2) . Aquest pòrtic té com a límit, al costat nord, un mur del qual s'ha documentat una longitud d'uns 30 metres i una alçària d'entre 50 centímetres i 2 metres , 3 . En una de les tabernae del fòrum aparegué una cavitat votiva amb dos recipients de ceràmica sud-etrusca coberts amb tapadores, i a l'interior es detectaren restes òssies de porc i de gos .


80

MARIA ADSERIAS, LURDES BURÉS, ESTER RAMÓ N

0

Fig. 2. Alçats d'un dels basaments del pòrtic .

I


EXCAVACIONS AL CARRER DE PERE MARTELL DE TARRAGONA

81

que fa funcions de contenció, ja que la cota de circulació del pati és inferior a la de l'espai adjacent, situat a l'altre costat del mur . Aquest espai, seguramen t de forma rectangular, està definit per la presència d'un dipòsit de grans dimensions uns 32 metres de llarg i 1,5 d'ample, amb una capacitat conserva da d'uns 134.000 litres . A l'extrem nord-oest s'ha documentat l'empremta d'unes escales i un complicat sistema de registre, poc habitual, que permetia l'evacuació de l'aigua en dos sentits . En aquest mateix sector es localitzen un a sèrie de dependències de forma rectangular, adossades, que presenten al fina l dels murs uns basaments de grans carreus que permeten intuir l'existència d'arcades que s'obrien cap al dipòsit . Si bé les limitacions de l'excavació únicament han permès d'identificar dues d'aquestes estances, sembla possibl e pensar que es devien succeir fins assolir la mateixa llargada que la de l'esmentat dipòsit. La comunicació entre aquests dos sectors, el pati porticat i la zona del gra n dipòsit, es fa mitjançant un petit espai, que posteriorment es modificarà, per ò on encara es pot observar l'empremta de les escales que servien d'accés . Un a altra de les construccions que es fan en aquest moment és la canalització d'u n torrent que travessa el solar en direcció nord-est a sud-oest . Amb aquesta finalitat es construeix una conducció, de grans dimensions, que vertebra tota l a recollida d'aigües de la zona . Aprofitant l'espai que emmarca aquesta conducció es creà una àrea de circulació que devia comunicar els tres sectors anterior ment descrits, amb una zona situada més al nord, on es documenten diverse s dependències . En aquesta zona es documenten tres grans àmbits, de forma rectangular , que no han estat totalment definits . En la seva construcció destaca la utilitzaci ó de dues orientacions diferents —aspecte que es dóna en diverses estructures d e l'edifici—, que no respon a diferents fases constructives, sinó a una clara volun tat de mantenir aquesta dualitat d'orientacions . Més al nord trobem una àrea en la qual no apareixen restes d'estructures, a excepció de tota una xarxa de clavegueram i restes d'algunes construccion s cronològicament anteriors, dades que ens fan pensar que es devia tractar d'un a zona a l'aire lliure, possiblement enjardinada . Això ho corrobora el fet qu e posteriorment es construirà un petit estanyol de caire ornamental, que s'h a documentat parcialment i en el qual resten les empremtes de petites plaquetes , segurament de marbre . Aquest espai obert marca l'entrada a una altra zon a construïda, molt compartimentada, que es conserva en unes condicions mol t precàries, fet que impossibilita definir-ne la funcionalitat . Finalment, al nord del solar es van documentar una sèrie de paviment s successius des de la darreria del segle i aC fins al final del segle i dC, qu e s'interpretaren com una zona de circulació, segurament un carrer . El fet qu e al segle u dC aquest sector es monumentalitzi i s'hi construeixi un dobl e pòrtic, ha comportat la destrucció de la relació que hi havia entre els àmbit s anteriorment descrits i aquest espai de circulació . La construcció del mur d e tancament del pòrtic degué comportar la destrucció d'una altra estructur a que devia fer les mateixes funcions d'aterrassament, ja que la diferència de


82

MARIA ADSERIAS, LURDES BURÉS, ESTER RAMÓN

cotes entre ambdós costats del mur es manté tot i les similituds cronològiques (fig . 3) . Durant el segle u es documenta una continuïtat ocupacional de tot el recinte, amb tota una sèrie de reformes entre les quals destaca la compartimentaci ó del pòrtic sud i la realització d'una nova pavimentació en aquest mateix sector . La novetat urbanística més important, però, la constitueix la construcció d'u n monumental doble pòrtic —anteriorment esmentat— que es devia obrir a un a gran plaça o espai obert, situat a l'extrem nord del solar . Malauradament, i com ja és habitual, d'aquest sector de l'excavació només s'han conservat els nivell s constructius . Així, s'ha documentat la fonamentació del mur de tancament de l pòrtic, construït amb carreu o opus vittatum, que devia funcionar a la vegad a com a mur de contenció d'aquesta terrassa . De la columnata únicament es documenten els basaments fets amb carreus de pedra del tipus Mèdol superposats, dels quals, en la major part dels casos, només es conserva la part inferio r constituïda per un bloc quadrangular recolzat directament sobre la roca . Només en tres casos es conserva el segon carreu, de forma rectangular, disposa t verticalment sobre el primer, sobre el qual es devia situar directament la columna . En la filera més propera al mur de contenció, els carreus aprofiten l'existència d'un mur anterior com a reforç, mentre que a l'altra filada s'ha documentat una trinxera de fonamentació per a quatre carreus i una altra per al s dos restants, que s'endinsa en la part no excavada . La gran regularitat observada en aquesta construcció fa pensar que, probablement, aquesta trinxera devi a ser més llarga i hi devia haver, com a mínim, dues columnes més de les documentades amb una llargària de 24 metres . Al sector nord-est del solar es detectaren restes d'estructures de característiques constructives més febles, fet que sens dubte ens permet documentar successives reparacions, transformacions i compartimentacions . Els materials ceràmics relacionats amb el moment constructiu només ens permeten intuir un a cronologia de final del segle II dC, malgrat que és atractiu el fet de pensar qu e aquestes restes ceràmiques ocupen l'espai obert que conforma el doble pòrti c construït al començament de l'esmentat segle n dC .

EL BAIX IMPER I

Tot i que encara s'hi poden identificar algunes petites reformes, és a l'inici de l segle tu que es documenta l'abandó de la zona . Les dades de què dispose m d'aquest moment són força parcials, ja que l'estat de conservació de les reste s és molt desigual . La zona que ens proporciona més informació és el pati porticat, on damunt els paviments del segle II trobem un estrat d'abandó amb u n important conjunt de materials que ens situen en la primera meitat del segle In , idèntica datació que l'aportada per l'obliteració de la gran conducció, així co m la d'altres estructures de dimensions més reduïdes . En el moment que les estructures s'abandonen es documenta l'aprofita ment de la zona com a cementiri . La disposició dels enterraments ens indica


EXCAVACIONS AL CARRER DE PERE MARTELI, DE TARRAGON A

83

Fig. 3. La gran activitat constructiva de la primera meitat del segle i dC va acompanyada d'una gran riquesa pel que fa als conjunts ceràmics recuperats .

clarament que, tot i que les estructures ja havien estat abandonades, encara e s conservaven visibles els murs que determinen les orientacions dels sepulcres . S'han documentat un total de cinc enterraments in situ i un altre d'incomplet que, dipositat en una àmfora, formava part d'un rebliment modern . Pe l que fa als més ben conservats, un d'aquests, de tipus fossa, correspon a u n individu jove i presenta les restes molt deteriorades d'una coberta en tegula a doble vessant . El segon, d'un individu adult, també de fossa, segurament n o tenia coberta, ja que la profunditat conservada de la fossa és considerable i presentava un aixovar, consistent en un bol de terra sigi l . lada africana A2 i un a llàntia decorada amb motius vegetals . Un altre enterrament, també corresponent a un individu adult, aparegué cobert parcialment per una àmfora i, distribuïdes pel perímetre de la fossa, hi havia una sèrie de pedres ben disposades . Els altres dos enterraments apareixien molt afectats per les actuacions d'èpoc a moderna . Finalment, ja a l'inici del segle v es pot apreciar, al sector del pati porticat , un nivell d'incendi i destrucció d'aquesta zona, que facilità l'espoliació del s elements constructius, pràctica a la qual ja havia estat sotmès l'edifici .


84

MARIA ADSERIAS, LURDES BURÉS, ESTER RAMÓ N

CONCLUSION S

A partir dels resultats obtinguts en aquesta intervenció podem aportar nove s dades al coneixement d'aquest sector de la ciutat de Tàrraco . En primer lloc , un dels aspectes que s'han de tenir en compte és la constatació que hi havia un nucli ibèric de gran magnitud a la part baixa de la ciutat, en contraposició am b els petits assentaments documentats a les rodalies . Els elements de cultura material recuperats evidencien que devia tenir unes relacions comercials establertes des del segle v aC amb altres pobles de la Mediterrània : grecs, púnics i posteriorment itàlics. D'altra banda, la seva situació geogràfica demostra u n clar domini sobre la costa, sobre el territori circumdant i sobre la indubtabl e via de penetració vers l'interior que constitueix el riu Francolí . Això és el que troben els romans el 218 quan insta l . len el praesidium militar en un turó més elevat, que actualment coneixem com la part alta . Encara qu e les fonts escrites semblen parlar-nos de relacions violentes entre l'exèrcit rom à i una ciutat indígena, Kese o Kisa, tradicionalment relacionada amb Tàrraco , els resultats de les intervencions arqueològiques evidencien durant el segle I I aC una continuïtat d'hàbitat en l'assentament indígena, sense que s'hi documenti en cap moment una destrucció violenta . Sens dubte, el nucli indígen a rebrà l'impacte de l'arribada de l'exèrcit romà, però no serà un trencamen t brusc respecte al passat, sinó un desenvolupament traduït en una expansió territorial i en un creixement econòmic, una aculturació, com demostren les nombroses troballes d'aquest moment a la part baixa de la ciutat . Tenim, doncs, e n època republicana, el praesidium militar a la part alta i la «ciutat», entenen t com a tal el nucli comercial i d'hàbitat, que evoluciona a la part baixa a parti r del nucli ibèric . A partir d'aquí, sorgeixen nombroses qüestions sobre la topografia mateix a de la ciutat : les dades de què disposem se situen a banda i banda del perímetr e emmurallat de la segona meitat del segle II aC actualment acceptat (TED'A , 1990) . La teoria que aquest llenç es realitza per incloure el petit nucli ibèric j a no té sentit . Fins a quin punt pot considerar-se immutable el traçat acceptat? S i no, per què s'escull aquest recorregut que sembla dividir en dos una zona densament ocupada? Què succeeix amb la muralla ibèrica? Aquestes són algune s de les qüestions que ens plantegen les noves dades . En època alt-imperial continua essent diferent la dinàmica de les dues zones : mentre que la part baixa es monumentalitza ja a l'inici del segle 1 dC, amb l a construcció del teatre i del fòrum de la colònia, la part alta no ho farà fins a l'època Flàvia, quan es construirà el Fòrum Provincial i el Circ (TED'A, 1989) . Les dades que ens aporta l'excavació de Pere Martell confirmen aquesta evolu ció distinta, ja que és durant la primera meitat del segle I dC que es produeix el boom constructiu que arrasarà bona part de les estructures anteriors . Tot i que al principi del segle II documentem la construcció d'una estructura monumental com el doble pòrtic, les últimes estructures construïdes, segurament del final j a d'aquest segle, són de qualitat molt pobra i ens marquen l'inici de la davallad a d'aquesta part de la ciutat, que coincideix amb el moment d'abandó del teatre .


EXCAVACIONS AL CARRER DE PERE MARTELL DE TARRAGON A

85

En època baix-imperial es produeix l'abandó definitiu de la zona i la posterior utilització com a lloc d'enterraments. Les inhumacions localitzades a la nostra excavació s'han de relacionar amb la gran àrea de cementiri sud-occidental o de ponent, de la qual també formen part la necròpoli de la fàbrica de tabacs, el s enterraments del Parc de la Ciutat (TED'A, 1987) i els dels carrers d'Alguer i Pere Martell, els de la casa del Mar i els, recentment excavats, de Prat de l a Riba, tots els quals són molt propers a la via de sortida de la ciutat . L'escasseta t d'enterraments en aquest solar pot ser deguda al grau d'afectació de la zona pe r estructures modernes, encara que sembla possible pensar que no devien se r massa abundants, ja que, en aquesta zona, exceptuant la trentena d'enterraments del carrer d'Alguer (Sánchez Real, 1973), cada vegada són més aïllats . Des del seu abandó es pot documentar a tota la zona la presència d'espoliadors de les poques restes de valor que queden entre les runes : carreus , tègules, etc . L'important incendi que al començament del segle v dC pateix e l pòrtic sud, que destrueix les restes conservades del seu cobriment, permet continuar documentant l'espoliació dels elements caiguts, amb posterioritat a aquest moment. Els resultats obtinguts en aquesta excavació creiem que han aportat nove s dades que ens permeten conèixer millor una zona de la ciutat poc estudiada , especialment en contraposició a la part alta, però que no és menys importan t per entendre el desenvolupament de la gran ciutat que fou Tàrraco . Per últim , repetirem que, atesa la magnitud de l'excavació . hi ha apartats encara en estud i que, una vegada enllestits, completaran l'esbós que presentem . BIBLIOGRAFI A

ADSERIAS, M . ; BURÉS, L. ; MIRÓ, M .T. ; RAMÓN, E . «L'assentament pre-rom à de Tarragona» . Revista d'Arqueologia de Ponent, núm . 3 . [En premsa . ] AQUILUÉ, X . : DUPRÉ, X . (1986) . Reflexions entorn de Tarraco en època tardo republicana. Tarragona : 1986 (Fòrum ; 1) . MIRÓ, M .T . (1988) . «Restes ibèriques al carrer Caputxins (Tarragona)» . Butlletí Arqueològic, núm . 6-7 (1984-85), p . 3-9 . MIRÓ, M .T . (1987) . «El nucli ibèric de Tarraco : deis seus inicis a la integració dins la ciutat romana» . Jornades Internacionals d'Arqueologia romana . Documents de treball. Granollers, 1987, p . 284-290 . SÁNCHEZ REAL, J . (1973) . Los enterramientos romanos de la Vía Augusta . Tarragona, 1973, p . 18 i 19, 36 i 39 . TALLER ESCOLA D' ARQUEOLOGIA URBANA . Els enterraments del Parc de la Ciutat i la problemàtica funerària de Tàrraco . Tarragona, 1987 . TALLER ESCOLA D ' ARQUEOLOGIA URBANA . «El Foro provincial de Tarraco , un complejo arquitectónico de época Havia» . Archivo Español de Arqueo logía, núm . 62, p . 141-191 . TALLER ESCOLA D ' ARQUEOLOGIA URBANA . «El pas de la Via Augusta per la Mansió de Tàrraco» . Butlletí Arqueològic (1990), núm . 10-11 (1988-1989) , p . 123-134 .


Intervenció al jaciment romà del Mas Manolo (Caldes de Montbui, Vallès Oriental) EULÀLIA BARRASETAS 1 ANNA MONLEÓN '

CONTEX T

Caldes de Montbui està situada al sector central del Vallès, a la vall de la rier a de Caldes, en contacte amb la plana del Vallès i la Serralada Pre-litoral . El municipi gaudeix d'una situació geogràfica privilegiada amb un clim a temperat, aigua i deus termals abundants . Un dels elements més característic s de la vila són les deus d'aigua clorurada sòdica, litínica i fluorada que aflora a uns 70 °C de temperatura . La seva situació geogràfica i les seves característiques orogràfiques i geològiques han fet que sigui un indret ocupat des de temps antics per l'home . Els primers vestigis documentats són les restes d'habitatges a l'aire lliure (e l Negrell) i els enterraments en sepultures de fossa (Can Catafau, Bòbila Negrell, Bòbila Bellsolà . . .), d'època neolítica . Són nombroses també les restes que coneixem d'època ibèrica, de les qual s destacaríem el poblat ibèric de la Torre Roja, amb una ocupació que va de l segle v al segle aC . És envers el canvi d'era quan constatem la presència del centre termal medicinal romà a l'actual plaça del Lleó . Fins a l'actualitat s'han pogut documentar onze piscines que devien conformar el conjunt . També són nombroses les restes de villae ja sigui al barri urbà (pati de l'anti c institut) o a les rodalies (Remei, Carerach, Sant Miquel dels Martres, la Vall . . .) . És al segle ► que documentem l'elaboració d'àmfores vinàries Pascual 1 i Dressel 2-4 amb estampilles identificades com a pròpies del municipi . L'epigrafia estudiada pels professors Mayer i Rodà ens parla de Calde s com d'un municipium al segle tt dC. És el moment en què es comptabilitza e l nombre més gran d'inscripcions epigràfiques, encara que anteriorment trobe m el miliari de Mani Sergi datat el 110 aC, que pot pertànyer a la via entre Calde s i Mataró .

1 . L'equip d'excavació, sota la direcció de les autores d'aquestes línies, va comptar am b l'ajut de Montserrat Inés i Neus Anglès per al dibuix de camp i la planimetria de gabinet .


88

EULÀLIA BARRASETAS 1 ANNA MONLEÓN

SITUACIÓ 1 INICI DELS TREBALLS

Als afores del municipi de Caldes de Montbui, a l'encreuament de la carreter a que va de Caldes a Granollers (C-1415) amb la que va de Palau de Plegamans a Sant Feliu de Codines (B-143) es coneixen des de temps antics restes arqueològiques atribuïbles a l'època romana . A l'inici dels anys setanta s'esdevingué l'obertura de la carretera, però ate ses les circumstàncies de l'època no s'efectuà cap mena de seguiment durant el s rebaixos de la variant ; no obstant això, foren documentats parcialment, pe r Llogari Sala i Joan García Nova, dos forns de dimensions reduïdes . En aquest encreuament, el Servei de Carreteres de la Direcció Genera l d'Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya projectà un pas a dos nivells . Al final d'octubre de 1992 se n'iniciaren les obres, que afectaven una àmpli a zona arqueològica . El Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Cataluny a rebé l'avís de l'Ajuntament de Caldes de Montbui de l'inici dels treballs . El solar del jaciment conegut com a Mas Manolo mostrava, a l'inici del s treballs, unes restes arrasades pel conreu i partides per la construcció de l a carretera, que, als anys setanta, va desconnectar de manera total i definitiv a diverses de les estructures del jaciment . Ens trobàrem així amb una extensi ó d'uns 4.000 metres quadrats amb estructures separades per vies de comunica ció o per grans espais sense resultat arqueològic positiu . Així definírem quatr e sectors : Sector 1 : És el sector central i engloba bona part de les troballes . És e n aquest sector on les ocupacions successives han deixat més clara la seva sobre posició . Sector 2 : Es troba separat del sector 1 per la carretera de Palau a Moià . Sector 3: Aquest sector, el trobem separat de la part central per un cam í antic . Sector 4: Respecte del sector 1, se'n troba separat per un espai de terren y sense estructures arqueològiques . Aquest sector fou afectat pels treballs d'obertura del carrer Montserrat, i diverses restes presenten un trencament paral . lel al traç del carrer.

DESENVOLUPAMENT DE LES TASQUES ARQUEOLÒGIQUE S

La potència de la capa superficial oscil . lava entre els 30 i els 70 centímetres, i calia retirar-la amb màquina per evitar endarreriments innecessaris, ja que , atesa l'extensió del terreny expropiat, esdevenia impracticable la retirada manual de l'esmentada capa . Cal assenyalar les sis fases sobreposades que trobàrem, fet que ens demostra una continuïtat d'ocupació ; els materials exhumats ens indiquen un períod e cronològic extens, que podem englobar entre el segle I i el segle vi . Una cons tant mantinguda al llarg de tot aquest espai de temps és el caràcter industrial


INTERVENCIÓ AL JACIMFNT ROMÀ DI I . MAS MANOL O

89

Fig. 1 . Planta del forn, amb la cambra anterior i un detall del mur constructiu .

del jaciment, amb indicis d'una forta explotació agrícola de l'entorn així co m d'una producció de ceràmica o terrissa destinada a l'emmagatzematge i possiblement al comerç dels productes d'aquesta explotació .

DESCRIPCIÓ DE LES RESTES TROBADE S

Les restes trobades corresponen a una explotació industrial . D'una banda, l a producció de terrissa, afavorida per la qualitat de les argiles de la zona . Aquesta producció té el testimoni de sis forns, dels quals, per les restes que ens han arribat, només un respon a una intensa activitat comercial . No podem descartar, però, l'existència de més forns dedicats a la producció per al comer ç fora dels límits ara excavats o destruïts per al traçat de la carretera . De l'altra, documentem també una forta activitat econòmica que es devi a centrar en la producció agrícola . N'és una mostra el magatzem de dolia destinat a contenir els excedents .


90

EULÀLIA BARRASETAS 1 ANNA MONLEÓ N

PRIMERA FASE

La conformen les restes de tres forns, excavats a les argiles naturals, trobats e n un estat de conservació diferent . D'un, només en conservem una petita part d e la solera, sense que en puguem definir ni el volum ni la forma . Els altres dos , més ben conservats, presenten la planta gairebé completa . L'un conserva la totalitat de la planta de factura rectangular sense diferenciar el praefurnium de la cambra de foc . L'assentament posterior d'un magatzem de dolia el malmeté fins a la base, i se'n conserva una alçària màxima de 20 centímetres . Proper a aquest forn, localitzàrem un forn de planta circular amb praefurnium diferenciat . La cambra de combustió, arrodonida, presenta unes pilatre s laterals per sustentar la graella, que ha desaparegut completament, així com l a part conformada per la volta de tancament . Es tracta d'un forn en un bon estat de conservació, de característiques po c habituals, però perfectament classificable dins la tipologia I/b de Ninina Cuomo di Carpio . Ateses les seves característiques, aquests forns devien ser utilitzats per a l a cocció de vaixella de taula i de cuina . El marc cronològic, no el podem apreciar amb exactitud, però els englobaríem dins el segle I dC . Malgrat que no ha estat localitzat, hem de fer esment de la possibilitat qu e hi hagi un forn destinat a la producció d'àmfores vinàries de tipologia Pascual 1 i Dressel 2-4, atesa la quantitat de fragments d'aquests tipus amfòrics que hi ha , alguns amb defectes de cocció . La localització d'aquest forn devia ser en un llo c proper però que no ha estat possible de determinar .

SEGONA FASE

Al final del segle í, hi va haver canvis en l'organització de l'espai i es va destina r bona part del que havia de ser el nucli central excavat a un extens magatzem d e dolia, dels quals ens resten només els forats de les tenalles ; només en dos caso s hem documentat restes in situ de les gerres . Tenim delimitat el magatzem per tres costats, però desconeixem totalmen t el límit oest, que es troba fora dels terrenys expropiats . Aquest magatzem, a l'igual del que trobàrem a la fase següent, demostr a que hi havia una producció agrària important, així com, d'una banda, que s'elaborava i comercialitzava aquest producte, i de l'altra, que tenia la capacitat d e produir els dolia necessaris per a l'emmagatzematge . El seu funcionament devia arribar fins ben entrat el segle II ; d'aquest moment constatem una remodelació total del sector amb un terraplenament i un a nova localització de les tenalles .


INTERVENCIÓ AL JACIMENT ROMÀ DEL MAS MANOLO

91

Fig. 2 . Ceràmica de producció local imitant produccions africanes. 1 . Imitació d'un plat tapadora. 2 . i 3 . Imitacions de cassoles.

TERCERA FASE

Dels anteriors límits del magatzem abans esmentats només se'n respecta un, l a paret de l'est . Els murs del nord i del sud queden obsolets ; per la part sud l a nova situació dels dolia el superarà i en alguns punts els forats per als nou s dolia el malmeten completament . No coneixem el nou límit pel sud, però en canvi constatem al nord la construcció d'un nou mur i de tres basaments de columna, de factura rudimentària i desigual, molt proper a aquest nou mur. Connectat amb aquest mur, en localitzàrem un altre que devia donar pas a un àmbit molt desdibuixat per l'erosió del terreny . Pel volum del magatzem, hem documentat unes vuitanta restes d'aqueste s grans gerres que, sumades a les de la fase anterior, superen els dos-cents dolia . No podem pensar en un emmagatzematge destinat al consum intern d'una vil la, per tant el comerç d'aquest excedent devia ser la destinació final del producte agrari que s'hi devia guardar . Quant al tipus de productes que contenien, e l vi, l'oli o els cereals són els més probables . En aquesta mateixa fase, a l'altre costat de la carretera actual, localitzàre m un forn de planta quadrada i doble nau, que conserva el praefurnium, la cam-


92

EULÀLIA BARRASETAS 1 ANNA MONLEÓ N

bra de foc, tres arcades i part de la graella, així com l'estança anterior qu e donava accés a l'entrada . Aquest forn, seguint la tipologia establerta per Ninina Cuomo, devia ser del tipus II/c . En aquest costat de la carretera, en trobar-nos en el límit dels rebaixos d e màquina, no obrírem la zona en la seva totalitat ; per tant, no pot quedar descartada l'aparició de més restes relacionades amb el forn o, fins i tot, la presèn cia d'altres forns . Per a la construcció del forn procediren a realitzar un gran retall on es construí un sòcol de pedres d'uns 80 centímetres d'alçària, a partir del qual es bast í una paret de tova . Posteriorment, foren construïts les pilastres i el mur divisor i que devien sustentar les arcades realitzades amb pans de tova, barrejats am b fragments de ceràmica que devien fer de cunya ; l'estructura devia quedar cuita amb la primera fornada . La graella devia estar confeccionada a base de capes d'argila, a les quals havien estat practicats petits forats per a la difusió de l'escalfor dins la cambr a de cocció . Les parets del praefurnium havien estat bastides amb lateres, que encara són visibles a la part baixa de l'entrada . Tant el sòl com les parets havien esta t recoberts per diferents capes d'argila refractària, que es devia coure a la primera fornada . Davant el forn es conserva un retall que devia fer les funcions de cambr a anterior. Les característiques d'aquest forn fan pensar en una producció de volu m considerable tant per les mesures com per la quantitat de les peces . Pensem en dos tipus de producció diferent ; d'una banda, material de construcció (tegulae, imbrices, lateres) i, de l'altra, vaixella de taula i de cuina ; destaquen les imitacions de produccions africanes . La pasta d'aquestes peces és molt similar a l a de les produccions locals, que podem definir com una ceràmica de pasta ver mella, poc depurada, amb vacúols i desgreixant visible . En alguns casos hi h a intents d'imitar la vora fumada i els fons estriats . Les formes imitades són bàsicament cassoles de vora ametllada, cassole s Lamboglia 10 A i plats tapadora . La cronologia inicial del forn, marcada pel material amortitzat en la sev a construcció, ens situa en ple segle n, i es descarta així la producció d'àmfores . El funcionament de la fase, pel que fa als dos conjunts de troballes, devia arri bar fins al segle ni .

QUARTA FAS E

Fase poc definida composta per diversos murs dispersos amb zones pavimenta des amb calç . No podem apuntar cap tipus d'àmbit o d'activitat concreta per a aquesta fase, malgrat que no sembla perdre el seu caràcter industrial . El material trobat entre la calç dels paviments ens emmarca la fase entre e l final del segle ni i el segle iv .


INTERVENCIÓ AL JACIMENT ROMÀ DEL MAS MANOLO

93

CINQUENA FAS E

L'element definitori d'aquesta fase és la troballa de tres dipòsits pavimentat s amb opus signinum. Malauradament, cap dels tres no ha pogut ésser excavat per complet . El dipòsit situat més al sud es troba doblement tallat . Des de temps antics , per un retall de la fase posterior i, recentment, per l'obertura del carrer Mont serrat . Conserva, de manera fragmentària, dues de les parets, i hi podem observar una bona factura de la mitja canya i de l'arrebossat . A la part central, en un punt on la sobreposició de les fases queda claramen t evidenciada, veiem les restes del paviment d'un dipòsit . Podem atribuir-li do s murs que el devien delimitar, però a l'igual de l'anterior, el trobem retallat pe r fases posteriors . El fet de no assentar-se a les argiles naturals, sobre un sòl compacte, devi a produir-hi filtracions, ja que trobem diversos paviments sobreposats sense qu e s'hi pugui documentar cap mena de hiat . El dipòsit més complet, amb parets conservades fins a una alçada superio r al metre, no ha pogut ésser excavat sencer perquè es troba al límit de l'expropiació . Conserva bona part de l'arrebossat del sòl i de les parets, tant a l'interior com a l'exterior del dipòsit. Proper al lloc, en la zona no expropiada, hi ha una canalització que hi podria tenir relació i que possiblement devia connectar amb les restes d'un cana l del mateix tipus localitzat prop del dipòsit sud . Aquesta fase devia funcionar dins el marc del segle Iv .

SISENA FAS E

És la darrera fase d'ocupació del jaciment com a tal, en un moment en què gra n part de les estructures ja són obsoletes . En el mateix punt on, en la fase anterior, s'assenta el dipòsit de la part central, en trobem ara un altre fet amb factura totalment diferent als altres . Està construït retallant les argiles naturals, té planta quadrada i una fondàri a de prop de 2 metres . Dos retalls de forma vagament arrodonida, situats al sud del sector, forme n part d'aquesta fase . D'un en conservem la planta sencera, però l'altre ha esta t afectat pels rebaixos moderns . No podem atribuir-los un ús concret i han esta t amortitzats farcint-los de deixalles . D'aquest moment constatem sis enterraments . Trobem quatre tombe s amb coberta de doble vessant, una de cista i una indeterminada . Les sepultures no presentaven ni aixovar ni material residual . Les restes òssies estave n força deteriorades, i en alguns casos detectàrem remocions d'enterrament s anteriors . CONSIDERACIONS FINALS


94

EULÀLIA BARRASETAS 1 ANNA MONLEÓ N

El jaciment de Mas Manolo ha mostrat una interessant visió de sis segles d'ocu pació ininterrompuda en una àrea, la zona del Vallès, especialment afavorid a per a l'ocupació humana . Cal destacar que no es tracta d'un jaciment complet . Tan sols una part h a estat posada al descobert, i queden encara restes per excavar als terrenys adjacents, l'estudi dels quals aprofundiria el coneixement que ara en tenim . Estem davant d'una explotació agrària molt forta destinada al comerç, sobretot durant els segles II i uI dC, moment en què documentem els magatzem s de dolia. La possible presència d'un forn d'àmfores vinàries ens presentaria j a una producció important al segle I dC . En fases posteriors no podem determinar amb certesa l'activitat, malgra t que no sembla perdre el caràcter industrial . La presència de dipòsits diversos pavimentats amb opus signinum ens fa pensar en una nova estructuració e n l'explotació de l'entorn . D'altra banda, s'aprofita la bona qualitat de l'argila per produir terrissa . Hem documentat clarament forns de ceràmica de cuina i de taula i també d'elements constructius . Però la gran quantitat de fragments d'àmfora, algun s amb defectes de cuita, fa pensar en l'existència d'un forn al segle I destinat a l a cocció d'aquest material . Un tant per cent molt elevat (més del 60 %) del material recuperat só n restes amfòriques . També hi ha un elevat nombre de fragments de parets d e dolia, de material constructiu, i, en nombre menys important, de ceràmica comuna i d'importació . Es per això que destaquem en el conjunt la presència d e les imitacions de ceràmica africana que podem documentar com a pròpies de l jaciment .

BIBLIOGRAFI A BALLAR", J . ; VILLANUEVA, J . (1984) .

Resum de la histeria de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui, 1984 . CUOMO DI CARPIO, N . (1971-1972) . Proposta di classificazione delle fornaci pe r ceramica e laterizi nell'area italiana. Dalla Preistoria a tutta /'epoca romana . Sibrium . 1971-1972 . MAYER, M . ; RODÀ, I . (1984) . La romanització del Vallès segons l'epigrafia. Sabadell . 1984 . SALA, L . (1972) . «Hallazgo arqueológico en la villa romana de Mas Manolo . Siglos 1-11 dC» . Setmanari Montbui 1396 [Caldes] (1972) .


Vilaclara de Castellfollit del Boix (Bages) Un assentament rural de l'antiguitat tardan a JOAN

ENRICH, JORDI ENRICH 1

LLUÍS

PEDRAZA

INTRODUCCI Ó

Vilaclara resta situada damunt d'un petit pujolet erm, prop de la masia de Ca n Prat, en el terme municipal de Castellfollit del Boix, a la comarca del Bages . L a seva altitud respecte al nivell del mar és de 681 metres . Les coordenades e n referència al mapa a escala 1/50 .000 de 1'Instituto Geográfico y Catastral són : longitud 5° 21' 20", latitud 41° 39' 20" ; i les coordenades UTM : 31 TC G 890126 . La zona on es localitza el jaciment està situada a frec de la conca d'Òden a (Anoia) i a peu d'un antic camí, espai caracteritzat per un tipus de poblamen t continu a partir del neolític mitjà (Enrich, Enrich, 1986) fins als nostres dies . El resultat és el producte de tres campanyes d'excavació realitzades en e l transcurs dels anys 1989, 1990 i 1991 . ' La finalitat de l'estudi d'aquest jaciment cal inserir-la en un programa d e recerca més ampli, iniciat fa uns anys i que té per objectiu analitzar l'evoluci ó de l'habitacle rural alt-medieval a la comarca d'Anoia i en el seu entorn mé s immediat, a partir del fet que la zona estudiada presenta una marcada densitat de jaciments corresponents a les etapes romana del final, alta i baixa edat mitjana .

PLANTA GENERAL DEL CONJUNT

Es tracta d'un conjunt que mostra una superfície edificada d'uns 560 metre s quadrats força ben conservat . Configura tres grans espais d'habitacle, cadascu n dels quals presenta a la part davantera un pati a cel obert i habitacions o dependències cobertes, algunes d'aquestes amb la llar de foc, a la part posterior d e l'esmentat pati . L'espai central devia estar format pels àmbits 4, 5 i 6 i fins i tot 1 . Volem agrair molt especialment totes les facilitats donades pel propietari del terreny , senyor Celestí Prat . El programa d'investigació fou avalat pel Museu Comarcal de l'Anoia i l'equip de camp el formaven membres de la Secció d'Arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'lgualada .


96

JOAN

ENRICH, JORDI ENRICH 1

LLUÍS

PEDRAZA .

Fig. 1 . Detall de la singular llar de foc de Vilaclara .

en un moment determinat, per l'àmbit 7 . A l'àmbit 4, va sortir una llar de fo c molt singular, un banc de pedra adossat al mur, dues sitges i una estructura rectangular de pedra ; l'altra habitació (àmbit 5) presenta una sitja . Aquestes dues habitacions restaven comunicades per una porta . En un moment determinat aquestes dues habitacions estaven comunicades fins i tot amb l'àmbit 7 . L'àrea de ponent presenta l'àmbit número 1, amb clars indicis d'haver-s'h i efectuat foc en el seu interior, i en els àmbits 2 i 3, al pati, va aparèixer un for n de coure pa de notables dimensions . A l'àrea de sol ixent tindríem també un a estança clarament d'habitació (àmbit 10) amb una llar de foc de les mateixe s característiques que l'apareguda en l'àmbit 4 ; una altra habitació (àmbit 11) , destruïda en bona part ; les dues habitacions devien comunicar amb l'àmbit 9 , on es van trobar diverses estructures com un dipòsit, perforacions circulars , una canalització, etc ., clarament destinades a la transformació dels producte s del camp . Caldria suposar la possibilitat que hi hagués una mena de porxo cober t situat davant les habitacions, entre aquestes i el pati a cel obert, ja que s'endevina una estructura semblant en cadascuna de les tres àrees . El porxo es pre-


VILACLARA DE CASTELLFOLLIT DEL BOIX (BAGES)

97

senta com una subdivisió del pati per mitjà d'uns murs amb una obertura qu e depassa l'amplada d'una porta . Les habitacions mostren una superfície mol t migrada i són de construcció molt simple . La majoria presenten una planta trapezoïdal, que no sabem si és volguda, condicionada pel terreny o com a conseqüència de la mala qualitat constructiva . Creiem que devien tenir un a sola planta i la majoria de les refeccions i afegits no semblen correspondre a una marcada diferència cronològica . Ens inclinem a pensar en una coberta formada per un embigat amb ramatges o branques i terra o argila, ja que en e l decurs de l'excavació no ha aparegut cap tipus de teula . El paviment de le s habitacions era la mateixa roca de base lleugerament aplanada ; en altres sec tors, la mateixa terra premsada . Els murs són de pedra seca, sense escairar i de procedència local, bastits a base de dues cares amb reblit interior . En general, podem indicar una extrem a pobresa del material constructiu, com també una edificació molt simple i rudimentària . Les filades no sempre tenen tendència a l'horitzontalitat i són d e dimensions desiguals . Cal indicar un tret constructiu, la presència en algun s murs d'unes pedres de mida més gran que abasten l'amplada de les dues cares i també alguna de col•locada en posició vertical . Podríem trobar algunes afinitats constructives a Vil . la Fortunatus (Fraga, Osca), Bovalar (Seròs, Lleida) o Fornells (Menorca) . L'amplada i la direcció dels murs és molt irregular i n o sempre segueixen un traçat en línia recta . No s'ha trobat cap tipus d'arrebossa t ni revestiment en els murs si exceptuem l'única construcció de morter en tot e l jaciment, la del dipòsit rectangular pertanyent a l'àmbit 9 .

CULTURA MATERIAL I ANÀLISI S

Pedra

S'han localitzat diversos elements de premsa, concretament quatre blocs d e pedra utilitzats probablement per subjectar-hi el torn . També dues base s de pedra per fixar-hi els dos peus drets de fusta del pont principal (stipites) o de l pont secundari (arbores) amb la finalitat d'evitar els moviments lateral s del prelum (Arnaud, 1990) . Tot plegat fa pensar que probablement es podri a tractar d'una premsa del tipus anomenat de palanca i torn (Arambarri, 1992) . Tots aquests elements foren localitzats fora del lloc original del torculum per ò hipotèticament podríem proposar l'extrem nord-est del conjunt estudiat . Pro posem una utilització comunal d'una o més premses en aquest jaciment . També fora del seu lloc originari, s'han identificat cinc pedres circulars pertanyent s a unes moles d'accionament manual per a la mòlta del gra dels cereals . Podríem intuir una activitat comunal del premsatge del raïm i/o de l'oliva, u n centre de premsatge, suposició reforçada per les mides del forn de coure pa i per la quantitat i la mida de les pedres de molins per a cereals .


98

JOAN ENRICH, JORDI ENRICH 1 LLUÍS PEDRAZA.

Ceràmica

La ceràmica presenta un repertori de formes marcadament limitat, amb funcions exclusivament domèstiques a base de ceràmiques comunes de producci ó local . Són formes senzilles, amb un 79,07 % que corresponen a olles i olletes d e forma globular ; els bols representen el 9,30 %, mentre que les gerres o gerrete s arriben a constituir el 6,98 % del percentatge total i les tapadores represente n el 4,65 % . És important comentar la varietat de coccions, fet que ens pot fe r pensar en una etapa de transició de les comunes oxidades a l'ús més freqüen t d'atmosferes reductores . Destaca en primer lloc el 58,68 % de cocció oxidant , seguida del 24,56 % de neutra o mixta i en què la reduïda constitueix e l 16,76 % del percentatge total . El modelatge de les peces ha estat efectuat pe r mitjà de la torneta o forn lent i l'acabat exterior mostra un allisat a mà . La decoració és del tipus incisa i molt senzilla i representa el 9,58 % sobre el tota l dels fragments estudiats . L'anàlisi petrogràfica 2 arriba a la conclusió que e s tracta d'una producció feta en tallers locals o no gaire allunyats del jaciment , fet que ens aproxima al context històric al qual pertany . L'anàlisi de termoluminiscència 3 dóna les primeres dates absolutes del jaciment, movent-nos entr e el final del segle vi dC i el segle ix, encara que les dates més versemblants, a partir del percentatge més gran de les mostres analitzades, serien els segles vu i vni dC . L'espai limitat d'aquest resum, entre altres coses, no ens permet un detal l més concret dels precedents i paral . lels tipològics per a les ceràmiques de Vilaclara . Només els indicarem a títol merament informatiu : importacions de l nord d'Àfrica (Raynaud, 1987) ; Vilauba (Roure, 1988) ; Mèze (Lugaud, Pellecuer, 1987) ; Volano (Cavada, 1992) ; Piégu (D'Archimbaud, 1980) ; Vila-rom a (Subias, Remolà, 1989) ; Tarragona (Fàbrega, 1989) ; Embonne a Agde (Pomaredes, 1992) ; Rougiers-Saint Jean (D'Archimbaud, 1980) ; Roses, Sant Mar tí d'Empúries, Barcelona, Tarragona, Lleida, València, Alacant i Castelló (Jàrrega, 1985) ; mausoleu de Las Vegas (Klappauf, 1978) ; San Miguel de l a Escalada (Larren, 1990) ; Cartagena (Laíz, Ruiz, 1988) ; El Castellar de Villajimena (Bohigas, Ruiz, 1989) ; Navasangil (Larrén, 1989) ; Cancho del Confesionario (Caballero, 1989) ; El Germo (Ulbert, 1968) ; Castelnau-de-Guers (Feugere, Houles, 1992) ; Fontcalent (Gutiérrez, 1988) ; Alcudia (Gutiérrez, 1988) i La Arnera (Gutiérrez, 1988) . La informació que tenim actualment de les produccions de les ceràmique s locals i de la seva distribució pertanyent al període comprès entre els segles vI i x és molt deficitària (Kirchner, 1988) . Així, hi ha temes poc estudiats, com l a finalització de les produccions romanes tardanes a partir del segle vil, les perduracions visigodes i la creació dels nous tipus ceràmics a partir dels segles Ix i 2. L'estudi petrogràfic el van fer el doctor Aureli Álvarez de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona i la senyora Montserrat Coberó . 3. La datació per termoluminiscència es va fer a la Facultat de Física de la Universitat de Milà, treballs realitzats pel doctor Giorgio Spinolo, Marco Martini i Laura Della Torre .


VILACLARA DE CASTELLFOLLIT DEL BOIX (BAGES)

99

x . Vilaclara la podríem situar en un període de temps immediatament posterior als segles v i vi, en una etapa en què ja no tenen lloc les importacions de le s ceràmiques sigil . lades clares africanes ni d'àmfores (Keay, 1984), en la qua l només resten les ceràmiques comunes de fabricació local mal conegudes . La reconquesta bizantina del nord d'Àfrica tindrà com a resultat l'estroncamen t del comerç amb les costes d'Hispània (Reynolds, 1986), fet que propiciarà u n increment del mercat domèstic i la producció local, tot en detriment d'un mercat dirigit a la classe mitjana urbana . En algunes formes de les vores del conjunt de terrisses locals de Vilaclar a apreciem una determinada continuïtat de la tradició romana del final . No hi h a ceràmiques fines romanes d'importació, però sí alguna peça de ceràmica comuna que pot pertànyer a l'esmentat grup de les d'importació africana . Tampo c no apareixen les ceràmiques grises alt-medievals típiques del període del repoblament dels segles Ix, x i posteriors. Cal indicar també l'absència de gran s recipients per al transport i de la terra cuita com a material constructiu . A partir del que hem comentat i de la relació de la ceràmica amb altres informacions facilitades pels resultats de l'excavació, ens inclinem a proposar una cronologia del segle vii dC per a la ceràmica de Vilaclara .

Vidre El conjunt de vidres de Vilaclara es caracteritza per la seva homogeneïtat, sense diferències tipològiques en una mateixa forma, tècnicament senzill, trets qu e ens fan pensar en un període relativament breu d'habitacle del lloc . La sev a troballa ha estat fonamental per apropar-nos i ajustar la cronologia del jaciment en el segle vu . Apareixen les copes amb tija, variant de la forma Isings 111 ; en molta menys quantitat el gerro de la forma Isings 120, el recipient Isings 106 c i el bol baix exvasat de la forma Isings 116 (Isings, 1957), formes per a le s quals s'accepta una cronologia tardana del segle vii . Aquesta datació es bas a en les troballes realitzades en altres jaciments, com ara la Bourse (Foy, Bonifay, 1984) ; Cartago (Tatton-Brown, 1984) ; Vicenne (Ceglia, Genito, 1991, p . 329-400) ; Castillo de los Garres, comparats amb els vidres de Begastri (Morales, 1984) ; Vilauba (Roure, 1988) i Conimbriga (Alarçáo, 1965) .

Ferro

Les excavacions han proporcionat cinc ganivets, una podadora i una esquella . La cronologia dels ganivets es podria situar en el segle vil a partir d'altres tro balles fetes en altres jaciments, com ara Campochiano (Ceglia, Genito, 1991, p. 351-352) ; Germo (Ulbert, 1968) i Vilauba (Roure, 1988, p . 75-91) . El tipus d e podadora amb destraleta ha aparegut a Puig Rom (Nolla, 1982) amb una cronologia del segle vii . Del mateix tipus d'esquella existeixen exemplars semblants en època visigòtica (García, González, Madariaga, s .d .) .


1(0

JOAN

ENRICH, JORDI ENRICH I

LLUÍS

PEDRAZA .

ESTUDI FAUNÍSTI C

Malauradament, l'estudi faunístic 4només ha estat possible sobre les restes corresponents a la primera campanya efectuada l'any 1989 . Corresponen fona mentalment a espècies domèstiques . Un 75 % pertany als ovins i caprins (Ovi s aries i Capra hircus) ; segueixen els bòvids (Bos taurus) amb un 20,9 % i e l conill (Oryctolagus cuniculus) amb un 4,1 % sense poder determinar si es trac ta de conill domèstic o salvatge . Varen sortir també diversos fragments de clos ca d'ou pertanyents a l'espècie avícola Gallus gallus. Finalment, dos exemplars de fauna malacològica corresponents a les espècies Helix aspersa i Ciclostom a elegans, ambdues de comportament terrestre . ANÀLISI DE LA RESIN A

En estrats d'ocupació antròpica del jaciment han aparegut diverses porcions d'una substància resinosa, el resultat de l'anàlisi de la qual` no descarta un a relació amb la resina del pi . A tall d'hipòtesi podríem indicar el probable aprofitament de la resina per obtenir-ne la pega, activitat documentada a l'èpoc a alt-medieval . Els bots de pell i també les bótes de fusta eren empegats amb l a finalitat de contenir vi . ESTUDI ANTRACOLÒGI C

Les anàlisis antracològiques° han demostrat que s'emprà la fusta d'almenys si s arbres o arbusts diferents per a les necessitats de combustible . Les mostre s foren recollides de les llars de foc i del forn de pa . L'estudi ha identificat si s tàxons vegetals amb les freqüències següents : alzina (Quercus ilex), 28,3 % ; roure de fulla petita (Quercus fagina ssp . valentina), 26,1 % ; bruc d'hivern (Erica multiflora), 26,1 % ; blada de fulla petita (Acer opalus ssp. granatense) , 6,5 % ; aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), 4,3 % ; boix (Buxus sempervirens), 2,2 %, i les indeterminades, 6,5 % . Tot plegat ens mostra l'existència de rouredes i alzinars en una zona de transició entre la vegetació mediterrània i la continental, amb comunitats de garriga i brolla amb bruc . CONSIDERACIONS FINAL S

El jaciment presenta un substrat característic d'una lleu ocupació romano-republicana, feble estació indígena que es devia abandonar en el decurs del canv i d'era . 4. L'estudi faunístic ha estat efectuat per Sílvia Albizuri i Jordi Nadal, tots dos del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona . 5. L'anàlisi ha estat feta per Joaquim Font, del laboratori de l'Escola Superior d'Adoberia d'Igualada . 6. Anàlisis antracològiques fetes per Teresa Ros i Mora .


VILACLARA DE CASTELLFOLLIT DEL BOIX (BAGES )

10 1

Fig. 2. Base de pedra per fixar-hi els dos peus de fusta del pont de la premsa.

Es devia tractar d'un tipus de població rural dispers del qual s'han conservat tres unitats d'habitacle . Era de tipus agrícola, i proposem la hipòtesi d'un a activitat de caràcter comunal basada en premses de palanca i torn, en un for n de coure pa i en una certa quantitat de moles circulars per a la mòlta de cereals , que, per les quantitats i mides, ens sembla desproporcionada per a les dimensions del jaciment . Tenia una necròpoli d'inhumació localitzada totalment destruïda a uns vint-i-cinc metres a ponent del jaciment . Farem un intent per estructurar una proposta, a tall d'hipòtesi, del contex t en què podríem situar el jaciment de Vilaclara . De l'anàlisi dels elements aportats per l'excavació podríem proposar una datació aproximada a l'entorn de l segle vu dC ; cronologia que correspondria a l'etapa de l'antiguitat tardana , etapa que té pendents d'interpretació molts aspectes obscurs i contradictoris , amb llacunes importants . Hi ha una opinió basada en el fet que després de la crisi del món romà, en e l decurs del segle vu i especialment en el segle vnl, devia tenir lloc el prime r augment de l'economia rural europea (Bonnassie, 1993) . Pel que sembla, es devia tractar de l'inici d'una clara i llarga recuperació agrícola que devia de-


JOAN

102

ENRICH, JORDI ENRICH 1

LLUÍS

PEORAZA .

o-o

o o

1

r-7.

,

YV Y Y

SSm

Scm

-'''' A A

..

)

RRQUEOANOIASJ.

n N7 Y 'i■.._

_

0

,rI.,

Fig. 4. Part deis materials arqueològics corresponents als àmbits 4, 5 i 10.

ARQUEORNOIAS .l .


VILACLARA DE CASTELLFOLLIT DEL BOIX (BAGES)

10 3

sembocar en el període àlgid dels grans conreus dels segles x-xiii dC, segon s que es tracti d'uns espais geogràfics o d'altres . A Anglaterra, en el segle vi l podem apreciar l'inici de l'ampliació de les zones conreables (Duby, 1973 ; Pos tan, Hill, 1973) . Noves terres es posen en cultiu al sud-oest de la Gàl•lia en el s segles vi-vüi (Rouche, 1979) . Al nord de França, a la Picardia, una intensa població del sòl rural té llo c amb anterioritat a l'etapa carolíngia (Fossier, 1970) . En el segle vici, a Itàlia , podem constatar experiències pioneres d'algunes curtes (Toubert, 1973) . També a Germània, els resultats de les anàlisis del pollen determinen entre els anys 550 i 750 un primer decreixement dels boscos en benefici del conreu dels ce reals (Delort, 1968 ; Noèl, 1972 ; Duby, 1973, p . 18) . A la península Ibèrica hi ha un buit en els estudis corresponents a aquestes etapes . A Catalunya (D'Abadal, 1958 ; i Bonnassie, 1979) i al nord-oest peninsular (Sánchez-Albornoz , 1966 ; Moxo, 1979) la colonització de noves terres arriba a un bon moment en e l transcurs dels segles ix i x . De tota manera, seria molt important intentar esbrinar si les primeres ocupacions de noves terres tenen el seu origen en els segles precedents, tal com passa en bona part de l'Occident europeu ; primeres ocupacions que momentàniament resultarien frenades o no, segons els indrets , com a conseqüència de la invasió dels àrabs . Coneixem molt poc tot el que fa referència a l'evolució de les estructures d e les villae en el decurs dels segles v al vil . La majoria d'aquestes finques agrícoles disperses s'havien subdividit en els mansi del segle ix (Riu, 1985) . S'ha parlat d'un primer creixement medieval entre els segles vici i 1x (Sa1rach, 1990), e n què devia canviar l'estructura patriarcal de les villae per un altre tipus de poblament a base de famílies nuclears que devia donar origen posteriorment a l a «vila-poble» com a resultat de l'emancipació dels vells dominis . En realitat aquest fenomen podria haver començat en un moment lleugerament anterior , segons els indrets, en el decurs del llarg procés d'afebliment de l'esclavitu d antiga . Les antigues vil-les romanes devien iniciar un procés d'alliberament d e força de treball, ja que havien perdut el seu sentit com a conseqüència de l declivi del comerç exterior, de les comunicacions i de les ciutats . Ja no era tan necessària una producció d'excedents per a un mercat en què els producte s manufacturats eren ja molt escassos (Dyer, 1990) . Aquest fenomen podria ha ver creat petits llogarrets, de tres o quatre famílies . En aquest pas intermed i proposem, a tall d'hipòtesi, situar el conjunt de Vilaclara, estructura agràri a que es devia crear com a resultat de la divisió o la desocupació de les velle s vil . les romanes de la conca d'Odena o d'altres d'aquestes contrades, fenomen que probablement devia resultar pertorbat en aquestes terres com a conseqüència de la invasió dels àrabs, però que amb algunes diferències devia conti nuar o es devia reprendre amb el repoblament dels segles ix i x .


104

JOAN

ENRICH . JORDI ENRICI1 1

LLUÍS

PI'.DRAZA .

BIBLIOGRAFI A ALARÇÁO, J . C A . (1965) . Vidrios romanos de Conimbriga, p . 134 . ARAMBARRI, A . (1992) . La oleicultura antigua. Madrid, 1992, p . 97-104 . ARNAUD, J .P .(1990) . «Note sur les origenes et du viu» . Caesarodunuan París] ,

p . 24 . BOHIGAS ROLDÁN, R . ; Ruiz GUTIÉRREZ, A . (1989) . «Las cerámicas visigoda s de poblado en Cantabria y Palencia» . Boletín de Arqueología Medieva l [Madrid], núm. 3, p . 31-51 . BONNASSIE, P . (1979) . Catalunya mil anys enrere. Barcelona . BONNASSIE, P . (1993) . Del esclavismo al feudalismo en Europa occidental. Bar celona . CABALLERO ZOREDA, L . (1989) . «Cerámicas de época visigoda y postvisigod a de las provincias de Cáceres, Madrid y Segovia» . Boletín de Arqueología Medieval [Madrid], núm . 3, p . 75-107 . CAVADA, E . (1992) . «Elementi romani e germani nel territorio alpino tra Adi ge e Sarca : aspetti e continuitá dell'insediamento» . A : II territorio tra tar -

doantico e altomedioevo . 3 .^ seminario sui tardoantico e 1'altomedioevo ne /Parea alpina e padana Monte Barro-Galbiate (Como) . Florència, p . 99-129 . CEGI .IA, V . : GENITO, B . (1991) . «La necropoli altomedievale di Vicenne a Campochiano» . Samnium archeologia del Molise . Roma, p . 329-400 . D'ABADAL, R . (1958) . Els primers comtes catalans. Barcelona, p . 73-114 . D'ARCHIMBAUD, D . (1980) . Les fouilles de Rougiers. Vallvonne, p . 278-280 . DELORT, R . (1968) . Introduction aux sciences auxiliaires de l'histoire . París ,

P• 157 . DuBY, G . DYER, C .

(1973) . Guerriers et paysans. París. (1990) . «Assentaments medievals abandonats a Anglaterra» . Cota Zero [Vic], núm . 6, p . 25-33 . ENRICII HOJA, J . ; ENRICH HOJA, J . (1986) . «La necròpoli neolítica de Cal Pes setero de Castellfollit del Boix» . Dovella [Manresa], núm . 18, p . 27-29 . FÁBREGA 1 MAESTRO, X . (1989) . «Les ceràmiques comunes de producció loca l o indeterminada» . Un abocador del segle v dC en el Fòrum Provincial d e Tárraco. Tarragona, p . 205-232 . FEUGERE, M . ; HOULES, N . (1992) . «Un four domestique de I'Antiquité Tardiv e a Castelnau-de-Guers (Hérault)» . Archéologie en Languedoc, núm . 16 ,

p . 149-152 . FossIER, R . (1970) . Histoire sociale de l'Occident médiéval. París . FoY, M . ; BONIFAY, M . (1984) . «Éléments d'évolution des verreries de l'antiqui té tardive à Marseille d'après les fouilles de la Bourse» . Revue Archeal.

Narhonaise . Vol . XVII, p . 289-308 . GARCÍA GUINEA, M .A . ; GONZÁLEZ ECHEGARAY, P .J . ; MADARIAGA DE LA CAMPA, B . (s .a .) . «El Castellar, Villajimena (Palencia)» . Excavaciones Arqueológicas en España [Palència], núm . 22, p . 29 . GUTIÉRREZ LLOBREGAT, S . (1988) . Cerámica común paleoandalusí del sur d e

Alacant (siglos vtt-x) .

Alacant,

p . 45-65 .


VILACLARA DE CASTELLFOLLIT DEI, BOIX (BAGES)

10 5

ISINGS, C . (1957) . «Roman glass from dated finds» . Archaelogica Traiectina, romingen- Djakarta . Vol . II, p . 140-157 . JÁRREGA DOMÍNGUEZ, R . (1985) . «Notas sobre una forma cerámica : aportación al estudio de la transición del mundo romano al medieval en el este d e Hispania» . Actas del 1 CA ME (Huesca 1985) . Saragossa, vol . II, p . 305-313 . KEAY, S .J . (1984) . «Decline or continuity? The coastal economy of the Conventus Tarraconensis from the fourth century until the late sixth century» . BAR International Series [Oxford], núm . 193, p . 552-577 . KIRCHNER, H . (1988) . «Las técnicas y los conjuntos documentales . La cerámica altomedieval cristiana» . Arqueología medieval. En las afueras del medievalistno . Barcelona, p . 113-121 . KI_APPAUF, L . (1978) . «Zur Keramik aus dem Mausoleum von Las Vegas d e Pueblanueva (Toledo)» . Madrider Mitteilungen, núm . 19, p . 356 . LÁIZ REVERTE, M .D . ; Ruíz VALDEVAS, E . (1988) . «Cerámicas de cocina de los siglos v-vu en Cartagena (C/ . Orcel-D . Gil)» . Antigüedad y Cristianismo . Monografías históricas sobre la Antigüedad Tardía . Múrcia, núm . V, p . 265-301 . LARRFN IZQUIERDO, H . (1989) . «Materiales cerámicos de La Cabeza : Navasan gil (Álava)» . Boletín de Arqueología Medieval [Madrid], núm . 3, p . 53-74 . LARRFN IZQUIERDO, H . (1990) . «San Miguel de Escalada : Trabajos arqueológicos 1984-1987» . Numantia [Valladolid], núm . 111, p . 217-238 . LUGAUD, M . ; PELLECUER, C. (1987) . «La villa des Près -Bas à Loupiant (Hérault)» . Actes des IXe . journées d'Archéologie Merovingienne: Gaule Merovingienne et monde méditerranéen . Latles, p . 131-141 . MORALES ILLÁN, M .L . (1984) . «Vidrios de Begastri» . Antigüedad y Cristianismo. Múrcia, vol . II, p . 119-127 . Moxó, S . de (1979) . Repoblación y sociedad en la España cristiana medieval . Madrid, p . 17-198 . NOEL, R . (1972) . Les depóts de pollens fossiles. Turnhout . NoLLA, J .M . (1982) . «Catalunya i Septimània enfront de Toledo . Puig Rom (Roses, Alt Empordà)» . L'Arqueologia a Catalunya, avui. Barcelona, p . 155 . POMAREDES, H . (1992) . «Recherches sur 1'Antiquité Tardive et le Haut Moyen Áge du Bassin de Thau : le site d'Embonne à Agde (Hérault)» . Archéologie en Languedoc, núm . 16, p . 51-62 . POSTAN, M . ; HILL, C . (1977) . Histoire économique et sociale de la Grande Bretagne . París, vol . I, p . 48 i seg. RAYNAUD, C . (1987) . «Les importations méditerranéennes dans le midi d e France de IVe . au VI le . s .» . Actes des IXe . journées d'Archéologie Mérovin gienne : Gaule Mérovingienne et monde méditerranéen . Lattes, p . 89-93 . REYNOI,DS, P . (1986) . «Cerámica tardorromana modelada a mano de carácte r local, regional y de importación de la provincia de Alicante» . Lucentum , núm . IV, p . 245-267 . Rlu, M . (1985) . La Alta Edad Media . Barcelona, p . 56-60 . ROUCHE, M . (1979) . L'Aquitaine des Wisigoths aux Arabes (418-719), naissance d'une région . París, p . 229-239 .


JOAN ENRICH, JORDI ENRICH I LLUÍS PEDRAZA .

106

ROURE 1 BONAVENTURA, A . (1988) . La villa romana de Vilauba (Camós) . Gi rona. SALRACH, J .M . (1990) . «Notes sobre la fase A del creixement medieval» . Cota

Zero [Vic],

núm .

6, p . 86-91 . C . (1966) . Despoblación y repoblación del valle del Due-

SÁNCHEZ-ALBORNOZ,

ro.

Buenos Aires .

E . ; REMOLÀ I VALLVERDÚ, J .A . (1989) . «La ceràmica grolle Un abocador del segle v dC en el Fòrum Provincial de Tàrraco. Tarragona, p . 233-246 . TATTON-BROWN, V .A . (1984) . «The Glass» . Excavations at Carthage. The British Mission. Sheffield, vol . I, p . 206 . TOUBERT, P. (1973) . Les structures du Latium médiéval. Roma, vol . I, p . 461 i SUBÍAS PASCUAL,

ra» .

seg . ULBERT,

T . (1968) . «El Germo, Kirche und Profanbau aus dem Madrider Mitteilungen, núm . 9, p. 329-398 .

hundert» .

frühen

7 . Jahr -


Intervencions arqueològiques al pl a d'Almatà (Balaguer, Noguera) . 1983-1994 JOSEP GIRALT 1 BALAGUERO*, JOSEP BENSENY 1 GEA**, ÀLEX CAMÍ 1 BUIRA "

PRESENTACI Ó

Conegut popularment com a pla del Real, està situat al nord del barri antic d e la ciutat,' i ocupa l'extensa planura d'unes 27 hectàrees on s'alça el santuari de l Sant Crist . Els historiadors antics de la ciutat de Balaguer, els frares Josep M . Pou i Pere Sanahuja, recullen la descripció que el doctor Francesc Borràs fa en u n manuscrit del 1802 de les restes que es veien a la zona del pla d'Almatà i qu e segons ell es tractava d'estructures antigues que provaven la situació del primer nucli urbà . Com que el pare Pou dóna un origen romà a la ciutat de Balaguer, conclou que «amb molta probabilitat que antiguament la ciutat de Balaguer estava construida en el Pla d'Almatà i que durant la dominaci ó musulmana fou traslladada al costat del riu, mentre a dalt va continuar residin t la comunitat cristiana» (Pou, 1913, 20-23) . El pare Sanahuja també és de l'opinió que el pla d'Almatà era poblat, en major o menor escala, des de temp s antics (Sanahuja, 1965, 17) . El primer que es va plantejar una cronologia d'època islàmica per a le s restes de muralla que hi ha al pla d'Almatà fou Lluís Díez-Coronel, que defin í com a campament militar tota aquesta gran extensió plana (Díez-Coronel , 1969) . Nosaltres també vam seguir aquesta idea de campament estable sens e renunciar al concepte de nucli originari de la ciutat islàmica, factor que le s successives intervencions arqueològiques així com la documentació llatin a semblen confirmar (Giralt, 1994) . * Museu Comarcal de la Noguera . Balaguer. ** Pròleg . DPCSL. 1 . Agraïments : per a nosaltres és una obligació i alhora un plaer agrair el suport de l a doctora Assumpció Malgosa en la realització d'aquest estudi del qual ara presentem les primeres dades, agraïment que voldríem fer extensiu a tota la Unitat d'Antropologia del Departament de Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d'Ecologia de la Universitat Autònoma d e Barcelona .


108

JOSEP GIRALT 1 BALAGUIRÓ, JOSF P BENSFNY 1 GFA, ALEX CAMÍ 1 BOIRA .

Etimològicament, el topònim Almatà ja era considerat d'origen àrab per Coromines, però Balañà fou el primer a relacionar-lo amb un substantiu àrab determinat per l'article i derivat de l'arrel matana, «el lloc fort, protegit, reforçat» o «e l terraplè (promontori pla)» . Continuant amb la seva hipòtesi, i seguint el diccionari àrab-llatí i llatí-àrab Vocabulista in arábico, compilat en un àmbit de parl a catalana a mitjan o final del segle xni i atribuït a Raimon Martí (Corriente, 1989) , hi trobem l'arrel uata per traduir planicies : aleshores un derivat d'aquesta arre l en la forma fonètica, Almatà hauria significat «el pla», amb la qual cosa seríe m davant d'una tautologia produïda per la incomprensió del significat exacte dels noms de lloc àrabs per part dels replobladors cristians (Balañà, 1990, 96-97) . Partint del coneixement previ de les notícies que historiadors locals havie n publicat sobre troballes esporàdiques a la zona, i a partir de les restes de muralles, l'any 1982 s'iniciaren els treballs d'excavació de quatre sondeigs a la zon a nord-oest on s'havia de situar una piscina municipal . Aquesta intervenció de mostrà l'existència de nivells i restes estructurals d'època islàmica, i amb vista a la construcció definitiva de l'equipament municipal es programà l'any 1983 un a intervenció d'urgència de tota la zona afectada per la piscina . La zona excava da tenia una extensió aproximada de 600 metres quadrats, dels quals sols se' n van poder documentar uns 420, ja que la resta foren destruits per les màquines amb la qual cosa es va perdre una part que avui s'ha demostrat molt importan t perquè era la zona segurament ocupada per les dependències del taller de terrisser . Amb la paralització del projecte de zones esportives municipals, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat i el Museu Comarcal de la Noguera va n iniciar un programa de sondeigs i d'investigació que ha comportat tot un segui t d'intervencions arqueològiques programades o d'urgència des del 1984 fins a l 1993 i que han estat incloses dins el projecte «Balaguer i el món islàmic», que a tall de resum es poden concretar en : 1984 : campanya de lluita contra l'atur iniciada pel Departament de Cultura . Realització de catorze sondeigs per intentar delimitar el jaciment . L'an y anterior s'havien construït l'Institut de Formació Professional i l'Estació d e Bombers en el sector nord-oriental del pla amb la consegüent destrucció d'un a àrea important del jaciment . 1987-1991 : campanyes d'excavació en el sector nord-occidental del jacimen t com a treballs de recuperació de l'àrea al voltant de la zona de la piscina . Excavació del barri de terrissers amb la presència de tres forns de ceràmica i amplia ció de l'àrea urbana amb la documentació del carrer número 1 i l'excavaci ó parcial d'una nova illa de cases . 1992 : es fa una prospecció sobre una superfície de 3 hectàrees en què es va n obrir vint cales per tal d'avaluar la qualitat de les restes arqueològiques de l subsol i el seu estat de conservació . 1993 : es fa una segona prospecció sobre una superfície aproximada de 5 hectàrees en què es van obrir trenta-una cales amb la mateixa finalitat que l'anterior , i en la qual la descoberta excepcional fou la necròpoli islàmica (cales 18, 19 i 32), encara sense estar perfectament delimitada però amb indicis d'un aprofita ment dens del sòl .


INTI:RVEN('IONS ARQUEOLÒGIQUES AL PLA D ' AI .MATÀ (BALAGUER, NOGUERA)

109

Fig. 1 . Situació general del jaciment.

ESTRUCTURES DEFENSIVES : LA MURALL A

Un dels elements més importants del jaciment són les restes de la muralla qu e envolta tot el conjunt urbà i que fins avui està localitzada, sobretot en les care s nord i oest, i alguns trams visibles en la cara sud que dóna al harranc del Torrent . Queda sense localitzar encara la seva existència en la cara est . Les estructures castrats es concentren en un perímetre aproximat de 700 metres i configuren una muralla correguda que s'alterna amb torres de planta rectangular de les quals tenim perfectament documentades vint-i-quatre . A falta d'una intervenció general en tot el perímetre mural que confirmi la descripció i les hipòte-


110

JOSEP GIRALT 1 BALAGUERÓ, JOSEP BENSENY 1 GEA, ALEX CAMÍ 1 BUIRA .

sis que més avall fem de les restes avui visibles, sembla clar que almenys en l a muralla del pla d'Almatà hi ha quatre moments o tipus de construcció diferents : 1. Muralla amb carreus encoixinats de 37 x 39/42 centímetres disposats a través, combinada amb torres de planta rectangular d'uns 3,50 metres d'ampla da . Aquest tipus el trobem en l'extrem oriental de la cara nord . 2. Muralla amb carreus encoixinats de 50 x 60 centímetres, i 100/115 centímetres de llargada i torres de planta rectangular d'uns 4,80/5 metres d'amplad a per 2,50 metres. La tècnica constructiva és mixta perquè en la muralla els car reus fan la funció de fonament, suport i anivellació del terreny, mentre l'alça t es fa amb encofrats de tàpia, que configuren un gruix aproximat d'uns 170 o 180 centímetres . Les torres presenten dues parts diferenciades : la inferior a base de carreus exteriors disposats a través que conformen la part exterior de l rectangle i l'ànima massissa de tàpia; la superior tota ella massissa de tàpia . L'alçada de la part baixa de la torre varia segons la topografia del terreny, per ò en la torre número 18 es conserven fins a sis filades de carreus . Aquest tipus és el majoritari en la muralla del pla i el trobem des de l'extrem nord-occidental , seguint per tota la cara oest, fins a les restes de la cara sud sobre el barranc de l Torrent . Considerem que els tipus 1 i 2 són obra del primer moment d'ocupació de l pla, que nosaltres datem entre el final del segle vin i el final del segle Ix . 3. Muralla i torres a base de carreus disposats al llarg i al través, que són u n reforç de l'estructura defensiva antiga . Aquest tipus constructiu està concentrat des de la torre número 19 fins a la número 24, és a dir, l'extrem sud-occidental del perímetre murat . Les característiques formals d'aquestes refaccion s estan directament relacionades amb la tècnica constructiva desenvolupada a l castell Formós (construït el 897 per Lubb b . Muhammad) i per tant cal data r l'obra del segle x . 4. Refaccions de torres i muralla a base d'encofrat de maçoneria irregular o bé amb parament de carreus irregulars lligats amb morter de guix i calç . Aquesta refacció la trobem documentada a la torre i muralla número 1 i a l a número 23 . Tècnica de construcció idèntica a l'emprada en tot el perímetr e murat de la ciutat baixmedieval i amb una cronologia de segles xiv-xv .

ESTRUCTURES URBANE S

L'organització de l'espai interior la coneixem fonamentalment en el secto r nord-occidental, on des del 1983 s'han desenvolupat intervencions sempre a partir del nucli excavat com a urgència l'any 1983 ; i dels aproximadament 42 0 metres quadrats excavats, avui sols en conservem en no massa bon estat aproximadament la meitat . Les actuacions posteriors, entre el 1984 i el 1991, ha n posat al descobert un ampli sector a l'altra banda del carrer número 1, i el s forns de la terrisseria . Cal dir que tot aquest sector del pla presenta fortes alteracions provocades pel conreu de la vinya que han deixat la seva marca en el s solcs transversals que, en una direcció sud-oest i nord-est, tallen la majoria


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PLA D ' ALMATÀ (BALAGUER, NOGUERA )

111

Fig. 2 . Planta de les excavacions 1983-1991 .

d'estructures deixant un buit d'una amplada aproximada als 40 centímetres . E n algun indret no han deixat cap resta arqueològica, com per exemple en el s angles sud-oest i nord-est de la zona excavada, tot i que no es descarta, però , que es tracti d'espais exteriors públics . El carrer número 1, orientat est-oest, divideix l'àrea excavada en dues zones en les quals hi ha, almenys, restes de tres cases i l'àrea corresponent al talle r de terrisser . Amb una amplada força constant de 3,10 metres disposa d'un paviment de terra i graves que regularitza el terreny natural i que està en ús al menys fins a mitjan segle xI, moment en què el tester dels forns l'envaeix ; ca l pensar que és amortitzat i anul . lat, si més no en el sector dels forns . Sense qu e encara no s'hagi pogut datar ni relacionar amb altres estructures, sota el paviment del carrer, i excavat en la terrassa natural, hi ha un retall en forma d e piscina més o menys quadrada de la qual surt un canal transversal en direcci ó est i que podríem interpretar com una obra relacionada amb l'aprofitament i l a recollida de l'aigua de la pluja (cal no oblidar que el terreny natural és forç a impermeable) . Tant en un extrem del carrer com en l'altre, s'han excavat sitge s directament en la terrassa natural ; les tres conservades tenen una boca lleuge -


112

JOSEP GIRALT I BALA(iUERÓ, JOSEP BENSENY 1 GEA, ALIiX CAMÍ 1 BIIIRA .

rament ovalada i un cos més o menys cilíndric amb una fondària que oscil . l a entre 1 i 1,45 metres . Si inicialment foren excavades potser amb la finalita t de contenir i emmagatzemar productes, finalment foren amortitzades i convertides en abocadors (no es descarta la possibilitat que algunes fossin ex cavades amb aquesta funció específica, i més les que tenen formes força irregulars) . A banda i banda de carrer s'obren els conjunts de cases, de les quals le s construïdes al sud del carrer estan parcialment excavades a més de ser una d e les zones que, per la poca potència arqueològica del sector, han sofert destruccions modernes que han alterat la fisonomia del conjunt . Totes les case s presenten característiques constructives idèntiques a base de parets disposade s directament sobre el terreny natural amb rasa de fonamentació senzilla o sense, i amb dues parts ben diferenciades : — Una base o sòcol feta amb còdols de riu, fragments informes de la terrassa natural o carreus irregulars de terra sorrenca, que serveix tant com a fonamentació i anivellament del terreny, com per aïllar i protegir la resta del mur d e la humitat i de l'erosió . Generalment, als inicis del mur i a les cantonades , aquest sòcol disposa de carreus ben escairats de terra sorrenca . L'alçària de l sòcol oscil . la entre els 15 i els 40 centímetres . — La resta del mur a base d'encofrats de tàpia . Aquests encofrats estan be n documentats a les cases 2 i 3, i amb unes mesures de caixa de 40 a 42 centíme tres de gruix i 1,75 metres de llarg . No en coneixem l'alçària per la manca d e potència arqueològica . La casa número 1, el conjunt més complet que fins ara es conserva del pla , sembla disposar de dues façanes, una al sud-sud-oest oberta directament al carrer número 1 i l'altra al nord-nord-est, mirant a un gran espai, possiblement u n segon carrer o una àrea pública oberta . La façana oest limita amb l'àmbit de l taller de terrisser destruït per les màquines l'any 1983 . La façana est, no excavada, pot ser que estigui destruïda per un dels carrers moderns del pla . L'element central és un pati, lleugerament excavat, de planta rectangular amb u n element absidial semicircular a la cara sud ; disposa de pou o piscina rectangular en l'extrem nord-est, no gaire fons . Les tres habitacions conegudes es dispo sen en els costats oest i sud-oest del pati . Es tracta de dues habitacions rectangulars (6,80 i 7,50 per 2,10 metres) orientades de nord a sud, i una tercer a també rectangular més petita (2,10 x 4 metres) orientada d'est a oest . Except e aquesta que disposava de paviment amb morter de guix, les altres dues tenie n un paviment format per terra batuda i un component de graves fines . L'habita ció situada més al nord conserva, a la part central del mur est, la porta d'entrada, tota de morter de guix i còdols petits, i amb pollegueres laterals ; l'arrebossat exterior de guix a banda i banda de l'entrada potser cal interpretar-lo co m un brancal (amplada màxima de 50 centímetres) de tipus decoratiu . A l'interior, les parets sud i oest també conservaven restes d'un arrebossat de guix, qu e podríem interpretrar com un emblanquinat potser parcial del sòcol de pedra . En l'angle sud-est de la cambra hi havia una llar de foc sense cap tipus d e preparació o estructura marcada . En l'eix de la porta i situat en el centre de la


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PLA D 'ALMATÀ (BALAGUER, NOGUERA )

Fig . 3. Plantes i seccions dels forns de ceràmica .

113


114

JOSEP GIRALT 1 BALAGUERÓ, JOSEP BENSENY 1 GEA, ALEX CAMI I BUIRA .

cambra, una cubeta circular (30 centímetres de diàmetre), feta de guix, sembl a indicar l'existència d'un pal central que devia aguantar la coberta o un entresolat. A l'exterior i en l'angle format per la paret est de la cambra i el mur d e tancament nord de la casa, hi ha una segona llar de foc, també sense estructur a marcada . Dues cubetes més de guix a l'exterior de la paret est de l'habitació , una en el mateix eix que la de l'interior i l'altra en l'angle exterior nord-est , podrien marcar l'existència d'una porxada en aquest indret . Tres noves sitges, també amb la boca ovalada circular, i exteriors a la cas a número 1, marquen un espai «públic» molt arrasat i sense altres estructure s que defineixin aquesta zona . Tant la casa 2 com la 3, parcialment excavades, presenten refaccions clare s amb canvi d'orientació d'alguna estructura . Ambdues semblen disposar d'un espai tipus pati, obert al sud, i dos cossos o cambres que limiten la casa pel nor d amb el carrer número 1, mentre a la casa 2 són dos cossos quadrats (almenys u n totalment excavat de 2,20 x 2,20 metres i un de rectangular de com a míni m 2,20 metres d'ample per 3,50 metres de llarg orientat d'est a oest, amb l'extre m oest molt alterat) . Totes les cambres d'aquestes cases presenten paviments d e terra i graves ben compactades . L'excavació arqueològica apunta cap a una utilització de tècniques mixte s per resoldre les cobertes de les cases, segurament d'un sol vessant . La coberta amb teula sembla documentar-se en les dues cambres allargades de la cas a número 1 ; la recuperació de fragments de tàpia amb empremtes de canyís e n alguna habitació podria indicar una coberta amb canyís i material vegetal reco bert amb fang . ESTRUCTURES INDUSTRIALS : FORNS DE CERÀMIC A

Entre les campanyes arqueològiques dels anys 1989 i 1991, van aparèixer en e l sector nord-occidental del sector excavat tota una sèrie d'estructures i nivell s arqueològics vinculats amb un taller de terrisser, del qual sols s'ha pogut documentar el tester i tres forns ; la zona del taller dedicada al modelatge, magatze m i altres creiem que fou completament destruïda arran de les obres de construcció d'una piscina l'any 1983 . La cronologia d'aquestes estructures cal portar-l a cap a mitjan segle xi, i van ser amortitzades cap al final del mateix segle . E s interessant destacar la presència de dos tipus completament diferents de forn s de ceràmica oxidant: el forn de graella, continuador de la tradició clàssic a (forns I i III), i el forn de barres (forn II), estructura típicament islàmica . El s tres, però, presenten una planta circular, i representen dos moments cronològics de funcionament del taller . FORNS IIII I

Orientats de nord a sud, tenen tres parts clarament diferenciades : cambra d'alimentació o boca, cambra de foc i cambra de cocció . Es el forn 1 el que


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PLA D ' ALMATÀ BALAGUER, NOGUERA)

11 5

Fig. 4 . Planta de la necròpolis .

s'ha conservat millor i el que ens permet de descriure les característiques d'aquest tipus de forn . Tant la cambra d'alimentació com la cambra de foc só n excavades en el terreny natural ; la primera és de planta ovalada i la segon a circular, estan separades per un arc de descàrrega construït amb tovots, i tote s les parets arrebossades amb una capa d'argila . La cambra de foc, de plant a circular (aproximadament 1,38-1,40 metres de diàmetre) i amb una alcària qu e osci l . la entre els 80 i els 105 centímetres segons el gruix de la graella i la disposi ció del terreny natural, disposa d'un pilar central ovalat per aguantar la graell a que separa aquesta cambra de la de cocció . La graella, feta amb argila i amb un gruix variable entre els 12 centímetre s en la part central i els 32 centímetres en la part de carregament a les parets d e la cambra de foc, malgrat que està parcialment destruïda, ens permet apreciar


116

JOSEP GIRALT

1

BALAGUERÓ, JOSEP BENSENY

1

GEA, ÀLEX CAMÍ

1

BUIRA .

els tres perímetres de perforacions de què disposava, dos de circulars i el terce r adossat a les parets de la cambra, de forma ovalada . La cambra de cocció, d e planta circular (aproximadament d'1,60 metres de diàmetre) i amb una alçàri a conservada de les parets de 20 centímetres, està feta amb tovots rectangulars i estrets (20 x 40 x 10 centímetres) a tall d'aplacat, amb arrebossat interior i exterior d'argila, que converteixen el gruix de la paret de la cambra en un màxi m de 14 a 20 centímetres . El forn presenta reforç exterior a base de còdols i tàpia a la paret oest . Desconeixem si la cambra de cocció quedava coberta amb volta semicircular o bé si era oberta per carregar-la per la part superior. Val a dir que entre el s materials recuperats en el tester, hi ha peces troncocòniques que nosaltres he m relacionat amb els taps dels orificis d'oxigenació de la cambra de cocció i qu e per tant podrien indicar que el forn anava cobert, si no tot, sí parcialment, i pe r tant caldria pensar en una porta d'accés a la cambra de cocció per efectuar l a càrrega . Del forn III no hem conservat més que la cambra de foc, també de plant a circular (d'aproximadament 80 centímetres de diàmetre), i la cambra d'alimentació, ambdues excavades en el terreny natural . Hi ha restes del que devia se r la paret de la cambra de cocció, construïda amb tàpia i arrebossada amb argil a (20 centímetres de gruix) . Sembla que la graella no disposava de pilar, ja que e l forn és molt més petit que el forn I i no el necessitava . La boca de la cambra d'alimentació ha estat anul . lada i amortitzada per la construcció del forn II . Els paral . lels d'aquest tipus de forn els tenim a Dénia, però amb una cronologia més tardana que abraça des del segle xti fins als primers anys del segle xii ► (Gisbert, 1990) .

FORN

II

Tipològicament es tracta d'un forn de barres constituït per la cambra de foc i l a cambra de cocció, sense separació entre les dues, de planta circular i amb un a orientació nord-est a sud-oest . La cambra de foc, excavada en el terreny natural i de forma troncocònica invertida (amb una alçària de 54 centímetres), est à envoltada per una banqueta estreta (14 centímetres) que només s'interromp e n el lloc on s'obre la porta que devia servir tant de boca de càrrega com de boc a d'alimentació . De la cambra de cocció, també de planta circular (d'aproximadament 1,70 metres de diàmetre interior), sols es conserva un alçària màxim a de 20 centímetres, amb les parets construïdes a base de tovots arrebossats tan t a l'interior com a l'exterior per una capa d'argila que configuren un gruix tota l de 20 centímetres . En les parets interiors, immediatament sobre la banqueta, e s conserva la primera filada d'orificis que devien rebre les barres (de les qual s cinc, fracturades, es conserven in situ) amb la funció de crear una mena d e prestatgeria des d'on es devien suspendre o bé on devien recolzar les pece s ceràmiques (les barres presenten mesures diverses, des de 25 fins a 55 centíme tres de llarg, per 2,5 o 3 centímetres de diàmetre) .


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PLA D ' ALMATÀ (BALAGUER, NOGUERA)

11 7

El forn disposa d'un reforç exterior fet a base de tàpia i reble del qual sol s es conserven uns 50 centímetres d'alçària també de planta circular irregular. Oberta en la part nord-est s'ha conservat la part inferior de la porta de càrreg a de foc del forn . Els paral•lels d'aquest forn els trobem a Saragossa amb una cronologia molt similar al de Balaguer, és a dir, del segle xi i l'inici del segle x11 (anterior a 1118 , any de la conquesta cristiana de la ciutat) (Mostalac, 1990 ; Aguarod et al . , 1991) . També a Múrcia, l'any 1993 van aparèixer un grup de forns de barre s que J . Navarro els data del final del segle x i el segle x1 . Recentment a Marsell a ha aparegut un forn d'aquest estil amb cronologia del segle x111(Marchesi, Thi riot, Vallauri, 1993) .

PRIMERES DADES DE L ' ESTUDI DE LA NECRÒPOLIS 1 PERSPECTIVE S

Primeres dades

Durant l'estiu de 1993 es van excavar al pla d'Almatà 14 individus . Els 4 primers corresponen a la cala 19 i són els que permeteren localitzar la necròpolis ; el seu estat de conservació és força dolent . A continuació s'excavaren altre s dues cales, la 32 i la 18, amb 8 i 2 individus respectivament i en un estat d e conservació força millor . Tots els esquelets estan disposats sobre el seu costa t dret, amb les extremitats superiors normalment plegades sobre la pelvis i le s extremitats inferiors lleugerament doblegades ; aquesta deposició pot sofri r lleugeres variacions, com ara que el cos estigui una mica més recolzat sobr e l'esquena o bé que l'extremitat dreta estigui més o menys paralel•la al cos ; tote s aquestes variacions són degudes a lleugers desplaçaments post mortem ; en alguna de les fosses s'ha documentat la presència d'una pedra al cap per evita r precisament aquests moviments . Tots els enterraments segueixen la mateix a orientació de sud-oest (cap) a nord-est (peus) amb la cara orientada cap a l sud-est, ritus que ens assenyala clarament que és la necròpolis d'una poblaci ó islàmica . De les tres cales excavades només en la cala 18 s'han pogut detecta r estructures associades als enterraments . Del total d'individus excavats fins ara, 8 corresponen al sexe femení i 5 a l masculí. En queda un altre del qual, a causa del mal estat en què es troba, n o se'n pot determinar el sexe . Tots són adults, la majoria d'entre 25 i 35 anys . També cal deixar constància de la troballa, amb l'individu 32-6, de les restes d'un fetus de 24 setmanes . En dos dels individus s'ha pogut constatar una mort traumàtica ; en un cas es tracta, a l'espera de l'estudi de restauració, d'una punta de fletxa amb alete s que travessa una vèrtebra dorsal, i en l'altre d'una punta de llança disposad a dins la caixa toràcica de l'individu . També s'ha pogut constatar la presènci a d'una fractura de clavícula dreta amb posterior reabsorció òssia i la forma ció d'una durícia, lleugeres patologies infeccioses en una zona d'inserció del rad i dret d'un individu i en la tíbia i el peroné d'un altre, a més d'altres patologies


Il H

JOSEP GIRALT 1 BALAGUERÓ, JOSEP BENSENY 1 GEA, ALEX CAMÍ 1 BOIRA .

Taula 1 . Alçada Fórmula càlcul

Olivier-Tissier dones

PA

Pearso n

homes

dones

home s

166,3

141,3

163, 5

LT

154,3

167

150,6

164, 1

SS

155,6

167,5

154,3

167, 1

154

165,8

Medievals

que el corresponent estudi patològic posarà de relleu . La majoria dels individus presenten càries i diferents graus de carral] . A la vista de les primeres dade s extretes de la necròpolis s'ha fet un estudi comparatiu amb altres poblacions d e referència : la necròpolis de la població islàmica rural de la Torrecilla (Arena s del Rey, Granada), datada entre els segles ix al xiv amb un màxim d'utilitzaci ó entorn del segle xi (141 individus) (Dusouich, 1978) ; dades sobre la poblaci ó medieval catalana (Vives, 1987) ; primeres dades de l'estudi de la necròpoli s medieval de Sant Salvador (Balaguer, la Noguera) en procés d'excavació i estudi per part del mateix equip del pla d'Almatà . Malgrat les poques dades de què es disposa, s'aprecien certes tendèncie s que caldrà anar revisant a mesura que augmenti la població . Es pot observar , per exemple, que les dones del PA presenten en les extremitats superiors valors més elevats que les altres poblacions amb una gradació PA > SS-Medievals > LT ; en les extremitats inferiors això no passa i la gradació és SS > Medievals > PA > LT o bé SS > Medievals > LT > PA (vegeu les gràfiques 1 i 2) . Aquest fet no s'aprecia en els homes, que només presenten certa gradaci ó PA > SS-Medievals > LT en radi i fèmur . Pel que fa a alçada (l'estimació feta és d'1,41 metres per a les dones i d'1,64 per als homes), la gradació seria SS > Medievals > LT > PA tant per a les dones com per als homes, i mostra a més certa diferenciació entre els dos grups d e poblacions (medievals cristians d'una banda i islàmics de l'altra) (vegeu la tau la 1) . Aquesta diferenciació poblacional queda més palesa en fer la comparaci ó de les mesures dentals de les poblacions ; en tots els casos es diferencien els do s grups abans esmentats (vegeu les gràfiques 3 i 4) . Tornem a incidir, però, en e l fet que aquestes aproximacions no tenen en absolut un valor estadístic i qu e només el treball amb les dades globals, una vegada es disposi d'un ventall mé s ampli d'individus, ens permetran dur a terme un treball comparatiu acurat . E n aquest sentit, volem apuntar el fet que la distribució dels enterraments documentats fins al moment ens permet ser molt optimistes amb vista al nombr e d'individus final de la població .


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PLA D ' ALMATÀ (BALAGUER, NOGUERA)

tt

2

Diamatre meWO-aism

.

11 9

Clamelre buco-lengua]

13,0 12,0

to

11 .0 9 8

~. z

\

10.0 9,0

~

6

8,C 7 ,0

I

y 1

O

21

22

23

N

HP— PA

25

26

27 ll

55

~— LT

J

28

N` 21

~ 22

23

Ir

24 PA —~-~-- SS

25

26

27

—~— LT

-•

Gràfigues1,2,3i4 .

Perspectives

Aquestes primeres dades osteomètriques corresponen a l'estudi programat de la necròpolis del pla d'Almatà, el qual servirà de base per fer un estudi mé s global tant a nivell de poblacions sincròniques, procedents de diferents treballs, com de poblacions diacròniques, que ens portaran a una constatació força fiable de com les diferents poblacions s'adaptaren a un mateix àmbit e n diferents èpoques . A continuació exposarem breument els elements de qu è constarà el treball sobre la necròpolis del pla d'Almatà, adaptable a posterior s necròpolis que es vagin excavant, com seria el cas de Sant Salvador (aban s esmentat) . Obviarem l'apartat osteomètric que, creiem, queda prou reflectit e n l'apartat anterior . 1 . Estudi paleoecològic . Dins aquest apartat inclourem tots els paràmetre s que ens permetin entreveure la relació de la nostra població amb el seu entor n segons els senyals que aquesta relació ha deixat en les restes òssies . a) Estudi de la dieta : els dos paràmetres que estudiarem seran els element s traça i 1'estriació dentària .

28


120

JOSEP GIRALT 1 BALAGUERÓ, JOSEP BENSENY 1 GEA, ALEX CAMÍ 1 BUIRA .

I) Elements traça : per elements traça entenem una sèrie d'elements químics que intervenen en la nostra dieta, si bé en petita proporció . Tots aquests elements queden incorporats en el nostre organisme de manera que pode m veure quin ha estat el seu procés d'assimilació i estudiar-ne la concentració e n diferents parts del nostre cos . L'estudi d'aquests elements ens permet veure l a riquesa de la dieta dels individus segons l'aportació càrnica o vegetal . Aquesta riquesa de la dieta tindrà el seu reflex en l'estat de salut global de la població i la possible relació amb malalties que hagin deixat constància en el registr e ossi . A banda dels elements que caracteritzen una determinada dieta, en aquest s estudis solen aparèixer altres elements que es poden relacionar amb algun a aportació concreta de la població i que sovint té alguna relació amb el registr e arqueològic . II) Estriació dentària : també ens ajuda en l'estudi de la dieta, ja que s'h a comprovat la relació existent entre determinats patrons d'estriació dentàri a vestibular (longitud, direcció d'estries . . .) i determinats tipus de dieta . b) Marcadors d'estrès nutritiu : són aquells paràmetres, en alguns casos patologies, que ens permeten establir l'aparició de deficiències en la dieta de l a població ; molt sovint aquests marcadors també van associats a les condicion s de salubritat de la població. 1) Hipoplàsia dental : és una deficiència en l'esmalt dentari, que es reconei x per l'aparició d'una sèrie de bandes, deguda a la disrupció del procés normal d e formació de la dent ; es considera un indicador de períodes de disrupció metabòlica i de nutrició, de manera que ens informa de l'aparició d'alguna pressi ó ambiental que ha influït negativament en el desenvolupament normal de l'individu . Si tenim present que l'esmalt dentari es forma entre el naixement i el s tretze anys, l'aparició d'aquesta deficiència ens informa de la influència ambiental i de l'etapa concreta del desenvolupament en què es va donar . II) Osteoporosi hiperostòsica : és una afecció que se centra en els ossos d e la volta cranial i el sostre de la cavitat orbitària (en aquest cas es parla de cribrum orbital) . Es manifesta per la presència d'unes perforacions més o meny s grans segons el grau de desenvolupament de l'afecció . N'és la causa una hiperactivitat de la medul•la com a resposta a una anèmia . Si bé fins ara sempr e s'havia fet referència a aquesta anèmia com d'una anèmia de nutrició, és a dir, deguda a dietes pobres en aportació de ferro, darrerament es creu més probable que el seu origen sigui una resposta de l'organisme enfront una càrreg a patogènica elevada de l'entorn de 1'indiviu . Sigui quina sigui la causa, el fet és que els efectes d'aquesta anèmia es fara n més palesos en aquells individus que tinguin una necessitat més gran d'aportació nutrient (els infants i les dones, per la menstruació) . III) Patologia dentària i desgast : la principal d'aquestes patologies és la càries, relacionada amb una mala higiene bucal i amb una major ingesta de carbohidrats presents en una dieta rica en vegetals ; aquest estudi haurà de concordar amb l'estudi dels elements traça . Pel que fa al desgast, aquest pot estar produït per determinats hàbits cultu-


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PLA D ' ALMATÀ (BALAGUER, NOGUERA)

12 1

rals que poden incidir de manera diferent en els homes i en les dones . També e s pot establir una relació entre determinats patrons de desgast i la dieta . c) Altres marcadors, com per exemple els relleus d'inserció muscular, el s índexs de robustesa dels diferents membres del cos, les asimetries, etc ., ens ajuden a caracteritzar millor la població d'acord amb determinats hàbits ocupacionals . Altres paràmetres A més dels paràmetres assenyalats, l'estudi preveu l'ampliació a altres aspectes, com ara la datació dels enterraments per carboni 14, segons les possibilitat s de les tècniques i de les mostres . Un altre punt interessant seria l'aplicació del s recents estudis d'ADN sobre la nostra població, línia d'investigació que ja é s oberta a la Unitat d'Antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona . CONCLUSIONS

Sembla clar que el domini musulmà de primera època, des de la Septimàni a fins a la Catalunya vella, segurament basat en l'establiment de guarnicions e n les ciutats més importants i en les fortaleses construïdes en època visigòtic a (Manzano, 1991, p . 76-77), va tenir un caràcter marcadament militar a més d e ser limitat en el temps . En el jaciment del pla d'Almatà es pot trobar un del s millors exemples d'ocupació islàmica d'aquest període . Tant la documentaci ó escrita com les restes arqueològiques semblen avalar aquesta idea . La primera dada documental referida a Balaguer correspon a la segon a meitat del segle ix . Es tracta de la Història de la invenció i translació del cos d e sant Vicenç des d'Hispània al monestir de Castres escrita per Aimó, monjo de Saint-Germain-des-Prés a petició de l'abat Bernó i dels monjos del monestir d e Castres (Abadal, 1980, p . 32-34), on es relata el viatge que fan els monjos am b el cos del màrtir des de Saragossa fins al monestir esmentat, entre els any s 863-864, fent parada a Balaguer («Siquidem illis ad Balagivum oppidum, iuxt a fluvium Segarim, cursim pervenientibus, in quadam insula solo contigua resederunt [ . . .]» ), i continuant cap al castell de Berga, Alp, Llívia i Carcassona . Els paràgrafs referits a Balaguer també ens informen del fet que molta gent, e n saber la notícia de la presència del sant màrtir, els oferiren presents, i una don a recuperà la vista que feia poc havia perdut . Aquesta segona part és un del s arguments que Bonnassie va utilitzar per donar suport a la idea de l'existènci a de comunitats cristianes en la Marca extrema (Bonnassie, 1979, vol . I, p . 104 ) que convivien amb els musulmans . El que per a nosaltres és important de destacar del text és, en primer lloc, el tractament que rep Balaguer com a oppidum ja a mitjan segle Ix, i en segon lloc, que sigui punt de pas en la via de comunicació que uneix la Septimània amb la capital de la Marca superior, és a dir, Saragossa . Pensem que la cita fa referència al pla d'Almatà . La topografia del jaci-


122

JOSEP GIRALT 1 BALAGUERÓ, JOSEP BENSENY 1 GEA, ALEX CAMÍ 1 BOIRA .

ment, el tipus de tancament emmurallat i les restes arqueològiques que fins ar a s'han pogut documentar podrien respondre a un assentament de tipus milita r (oppidum) de primer moment . Dos són els elements en què ens fonamente m per donar aquestes altes cronologies a les primeres ocupacions : d'una banda, l a tècnica constructiva de la muralla que envolta el jaciment, i de l'altra, les ceràmiques trobades en nivells arqueològics coberts per remodelacions que pode m datar entre el segle x i x[, així com de nivells de farciment de sitges excavade s en la terrassa natural . Sovint hem manifestat el paper inicial de «campament militar» que podri a haver desenvolupat aquesta gran extensió de 27 hectàrees (Giralt, 1985 i 1986b ; Esco, Giralt, Senac, 1988, p . 22) . Potser s'hauria de vincular a la reacció , ja emiral, ja d'alguna de les nissagues locals de la Marca superior, de disposa r d'algun indret «militar» per encabir alguna guarnició important que pogué s afrontar campanyes franques com la del 778 de Carlemany quan atacà Saragos sa o bé la del 808-809, comandada per un general de Ludovic Pius que, des d e Tortosa, remuntà l'Ebre i arribà fins al Cinca, i va destruir la ciutat de Lleid a per complet, per després dirigir-se cap a Osca, incendiant i devastant tot el qu e va trobar al seu pas (Manzano, 1991, p . 92) . De tota manera, les fonts no ajude n gens a precisar aquesta afirmació ; esperem que l'arqueologia doni llum sobr e la primerenca funció de l'assentament islàmic del pla d'Almatà . Del que fin s ara no tenim cap constància arqueològica és de nivells que indiquin una presència de població hispanoromana o visigòtica que es pugui identificar amb l a comunitat cristiana que Bonnassie vol veure a partir del document . Actualment, i després de les intervencions arqueològiques efectuades entr e els anys 1982 i 1993 en aquest gran jaciment, podem afirmar que estem davan t del nucli inicial de la madina islàmica de Balaguer, possiblement conformada a partir de la segona meitat del segle x i que tindrà el seu màxim floriment duran t el segle xi . Les darreres prospeccions han posat de manifest que gran part d e l'urbanisme de la ciutat islàmica es conserva en bon estat, i s'intueix que hi h a diferents alineacions que es podrien relacionar amb el creixement dels barri s de la ciutat . Dels nivells d'ús, tant de les cases com dels carrers, deduïm un a cronologia que va des de la segona meitat del segle x fins al final del segle x► i l'inici del mi (1105, conquesta cristiana definitiva de Balaguer) . Almenys en e l segle x[ tot el pla d'Almatà està perfectament urbanitzat seguint un esquem a perfectament ortogonal, situant en un dels extrems (nord-oest) un dels barri s artesanals que mai no falta en cap ciutat islàmica: el terrisser. Després d'aquest moment sembla definitiu l'abandó del jaciment, que e s convertirà primer en campament militar de les tropes que acaben assetjant l a ciutat en tots els afers de disputa pel control del comtat d'Urgell i, finalment, a partir del segle xv, en camp de cultiu de vinyes, oliveres i cereals que afectara n repetidament els nivells arqueològics .


INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES AL PLA D 'ALMATÀ (BALAGUER, NOGUERA)

12 3

BIBLIOGRAFI A

D'ABADAL, R . (1980) . «Els primers comtes catalans» . Història de Catalunya . Barcelona : Vicens Vives, 1980 . (Biografies Catalanes ; 1) . AGUAROD, M .C . [et al.] (1991) . «Nuevas perspectivas de la arqueología urban a del periodo andalusí : la ciudad de Zaragoza (1984-1991)» . Aragón en la Edad Media . Vol . 9 . Saragossa : 1991, p . 445-491 . BALAÑÀ, P . (1990) . «Balaguer en temps deis musulmans (713-1106) . Note s breus» . ILERDA, XLVIII . Lleida, p . 91-106 . BoNNASSIE, P. (1979) . Catalunya mil anys enrere (segles x-x1) . Barcelona : Edicions 62, 1979, 2 vol . CORRIENTE, F . (1989) . El léxico árabe andalusí según el «Vocabulista in Arabico» . Madrid : Universidad Complutense de Madrid, 1989 . DÍEZ-CORONEL, L. (1968) . «La alcazaba de Balaguer y su palacio árabe de l siglo xl» . ILERDA, XXIX, p . 335-354 . DusoulcH, Ph . (1978) . Estudio antropológico de La necrópolis medieval de L a Torrecilla (Arenas del Rey, Granada) . Granada : Universitat de Granada . [Tesi doctoral . ] Esco, C . ; GIRALT, J . ; SENAC, Ph . (1988) . Arqueología islámica en la Marca Superior de al-Andalus. Diputació d'Osca . GIRALT, J . (1985) . «Arqueología andalusí en Balaguer (Lérida)» . Sharq al-Andalus, p . 151-159 . (Estudios Árabes ; 2 . ) GIRALT, J . (1986b) . «Fortificacions andalusines de la Marca Superior: el cas de Balaguer» . Setmana d'Arqueologia Medieval. Lleida : Institut d'Estudis Ilerdencs, 1986, p . 175-193 . GIRALT, J . (1994) . Catalunya Romànica . Vol . XVII . [Em premsa . ] GISBERT, J . (1990) . «Los hornos del alfar islámico de la avenida Montgó/calle Teulada . Casco urbano de Denia (Alicante)» . Fours de potiers et «testares » médiévaux en Méditerranée occidentale . Madrid : Publications de la Casa de Velázquez, 1990, p . 75-91 . (Série Archéologie ; XIII . ) MANZANO, E . (1991) . La frontera de al-Andalus en época de los Omeyas. Ma drid : CSIC, 1991 . MARCHESI, H . ; THIRIOT, J . ; VALLAURI, L . (1993) . «Le bourg des potiers a u XIIIe siècle : un atelier "importé"» . Les Temps des découvertes. Marseille , de Frotis à la reine Jeanne. Marsella : Musée d'Histoire de Marseille, 1993 , p . 36-50 . MOSTALAC, A . (1990) . «Los hornos islámicos de Zaragoza» . Fours de potiers e t "testares" médiévaux en Méditerranée occidentale. Madrid : Publications de la Casa de Velázquez, 1990, p . 63-74 . (Série Archéologique ; XIII . ) Pou, J .M . (1913) . Història de la ciutat de Balaguer. Manresa, 1913 . SANAHUJA, P . (1965, 2a ed ., 1984) . Història de la ciutat de Balaguer. 2a ed . Balaguer, 1984 . VIVES, E . (1987) . Contribució al coneixement dels enterraments medievals a Catalunya i regions limítrofes . Universitat de Barcelona . [Tesi doctoral .]


EI castell de Farners (Santa Coloma de Farners, Selva) JOSEP M . LLORENS 1 RAMS, MIREIA MITJAVILA 1 CANTALOZELL A

EL CASTELL DE FARNER S

El castell de Farners està situat a uns 5 quilòmetres a l'oest de Santa Coloma d e Farners (Selva) sobre un turó format per dos cims separats per una petita fondalada, tota la part superior del qual està coberta per les fortificacions . El nucl i principal del castell es troba a 436 metres sobre el nivell del mar i l'altre cim , conegut per turó del Vent, fa 442 metres d'altitud . El turó està envoltat per l a riera de Santa Coloma i el Sot de Penjacans (Vallors), que formen potent s penya-segats . En un petit replà, 50 metres per sota i a llevant del castell, e s troba l'ermita de la Mare de Déu de Farners . El castell pròpiament dit té una planta trapezial irregular d'un s 27 x 12 x 18,5 metres . El gruix de la meitat inferior dels murs, d'un bell aparel l regular, oscil . la entre 1,20 i 1,50 metres, mentre que la part alta, formada pe r afegits més moderns i d'aparell molt irregular, s'aprima fins a 0,60-0,65 metres . Els quatre murs i alguns dels merlets que encara es conserven estan perforat s per nombroses sageteres . Pràcticament adossada al mur de llevant hi ha la torre mestra, de 12 metres d'alçària, un diàmetre de 8,40 metres i un gruix de murs de 2,30 metres . Conserva gairebé intactes els merlets que la coronen . Present a una porta d'arc de mig punt elevada al nivell del pis . Una petita fortificació quadrangular unida al nucli del castell pel seu angle sud-oest domina la fonda lada de Vallors . Actualment el castell presenta dues portes : la principal —i única antiga— en el mur de ponent i una de més moderna en el del nord . L'interior està compartimentat, a nord i a sud, en diverses cambres, de les quals le s de la banda nord estan assentades sobre les restes d'estructures corresponent s al període de construcció del castell, que hom pot situar en el segle xii . Tots el s murs interiors que es conserven, però, corresponen a la reforma que sofrí a l començament del segle xviii . La major part de l'interior del castell està retallada i excavada en el subsò l granític de la muntanya, inclosa l'escala d'accés a l'adarb i la fonamentaci ó de la torre mestra, sobreelevada . Hom pot identificar, tanmateix, la presència d e diversos forats de pal a l'entorn del castell i especialment en el cim del turó de l Vent, barrejats amb les línies de murs que s'hi conserven . L'accés a la part alta


126

JOSEP M . LLORENS 1 RAMS, MIREIA MITJAVILA 1 CANTALOZELLA

del turó del Vent es fa a través d'escales excavades a la mateixa roca, prop d e les quals es poden veure indicis de canalitzacions, també excavades a la roca , dirigides cap a una cisterna, que recullen l'aigua del cim i dels vessants del turó . Tanmateix, l'accés al castell es fa per un espectacular camí retallat a la roca . La fondalada on es troba la cisterna està envoltada per línies de muralla que uneixen el castell pròpiament dit amb el reducte del turó del Vent (zona de defenses baixes) . La roca mare presenta dos tipus de substrat diferenciats i de característiques diverses . Els dos murs més llargs (est i oest) del recinte i la part de llevan t de la torre mestra s'assenten sobre dos dics de roca granítica molt dura que h a pogut ser retallada de manera que la base, bona part de l'elevació d'aquest s murs, part de la base de la torre i part del sòl de les habitacions estan formats perla mateixa roca retallada i polida . Entre aquests dos dics s'estén una veta e n què la roca granítica adquireix una qualitat saulonenca i està sotmesa a u n ràpid procés de descomposició en partícules sorrenques de gra gruixut . Bon a part dels murs transversals i la meitat de ponent de la torre estan fonamentat s sobre aquesta veta tova, que constitueix també el sòcol natural de la major par t del pati d'armes . La intervenció arqueològica (1991-1992, dirigida J .M . Llorens) se centrà e n el nucli principal del castell, i estigué motivada per un projecte de restauraci ó que a hores d'ara es troba en curs d'elaboració . S'excavaren totalment dues habitacions (sectors 2 i 6 a-b), situades respectivament en els angles sud-est i nord-oest del recinte, i es realitzaren dos sondeigs en el pati d'armes (sector 1) : un ran de la muralla oest, per tal de localitzar la rasa de fonamentació en l'úni c punt on podia haver-n'hi i un altre entre la torre mestra i el sector 2, per estudiar una estructura de desguàs que s'hi conservava . La campanya de 1991 fou finançada totalment per l'Ajuntament de Sant a Coloma de Farners i la de 1992 pel Departament de Cultura de la Generalita t de Catalunya . La Parròquia de Santa Coloma cedí l'ermita de Farners com a dipòsit d'eines i materials durant les dues campanyes. Cal remarcar que en e l lapse entre campanyes continuà l'acció dels-furtius, que anteriorment ja havie n malmès de manera considerable bona part de l'interior del recinte, circumstància que obligà a limitar l'excavació als sectors enumerats més amunt . '

LES PRIMERES REFERÈNCIES DOCUMENTAL S

Tot i que les estructures arquitectòniques més antigues del castell de Farners , tal i com les veiem actualment, semblen corre'spondre al segle xu, dispose m 1 . Com a antecedent d'aquestes campanyes hem d'esmentar una excavació d'urgència a l peu de l'ermita de la Mare de Déu de Farners que tingué lloc l'any 1985 (dirigida per l a doctora E . Pons) per documentar dues inhumacions d'època moderna que hi aparegueren . E n el transcurs d'aquesta petita intervenció de dos dies foren identificades les restes molt malmeses d'algunes sepultures antropomorfes a frec dels murs de l'ermita .


EL CASTELL DE FARNERS (SANTA COLOMA DE FARNERS, SELVA)

r

12 7

Tuno oc l VEN T

'--"---,..~

~ _--,j

P ((1300 . ~.,

), VESSn NI

OC

>CNJACPNS

Fig . 1 . Planta general del castell de Farners-Turó del Vent (segons Núria Caña s i Mercader, 1985) .

d'una referència documental anterior . Entre els anys 1053 i 1071 Ramon Folc I , vescomte de Cardona, prestà jurament de fidelitat a Ramon Berenguer I i pos à sota la seva potestat, entre d'altres, el seu castell de Farners : Et ego predictus Rahnundus non vetabo tibi, iam dicto Raimundo seniori meo, potestatem de ipsis castris ubi staticam habes, et ande potestatem habere debes per quantas vices eam mihi requisieris per te aut per tuos nuncios vel nuncium; et sunt ipsos chastros : Genmdella et Farners et Tagamanent el Castel Talat.

Amb el domini dels castells de Farners i Tagamanent, Ramon Berenguer I s'assegurava el control de dues importants rutes d'accés a Osona : amb Farner s dominava el camí de Girona a Vic per l'interior de la Selva i amb Tagamanen t la ruta del Congost . En aquesta àrea de la comarca de la Selva, a cavall entr e les Guilleries i el Montseny, els termes castrals apareixen més d'un segle abans . Serveixi com a referència el cas d'Argimon (Riudarenes), terme veí del de Far ners, que apareix documentat el 18 de març de 925, en un document de venda


128

JOSEP M . LLORENS I RAMS, MIREIA MITJAVILA 1 CANTALOZELLA

de terres . Remarquem que tant hi és citat el terme del castell (castrum) co m l'edifici mateix del castell (castellum) : Et est ipsa terra in comitato lerundense in castro Argemundo. Et afrontat ips a terra et ipso casale [. . . ] ip ipso castello [ . .] . Per ara no podem saber si ja en aquestes dates hi hagué alguna fortificació a Farners . En qualsevol cas, resta pendent d'establir la naturalesa i la cronologia dels forats de pal i de part de les estructures excavades a la roca que, barrejade s amb restes de murs possiblement més tardans, es veuen en el cim del turó de l Vent, que esdevingué, temps endavant, un annex del castell i que, en no esta r inclòs en el projecte de restauració, no fou excavat. La primera referència estricta a l'edifici del castell la trobem força més en davant, el 23 d'abril de 1200, a l'acta de la nova consagració de l'ermita de l a Mare de Déu de Farners, on s'especifica que fou «de novo constructa ad pede m castri de Farnerio» . La situació de l'ermita és inconfusible : just al peu del castell . Per tant, aquí el mot castrum ha esdevingut sinònim de castellum i fa referència a l'edifici del castell .

EL REGISTRE ESTRATIGRÀFI C

Cal notar que, en estar el subsòl del castell retallat i buidat a la roca del turó, n o s'ha conservat gairebé seqüència estratigràfica, ja que resultava més pràcti c netejar i buidar que fer acumulació de sediment a l'interior cada cop que se' n modificava, puntualment o extensament, l'estructura o la distribució interna . Aquesta circumstància dificulta la datació de les sobreelevacions dels murs pe rimetrals, que s'han hagut d'aclarir a partir de fets documetals . Les habitacions (sectors 2 i 6 a-b) . Tot i estar situats en extrems oposats de l castell, la seqüència obtinguda en aquestes dues habitacions és molt semblant . La potència màxima conservada és d'1 metre, majoritàriament formada pel s blocs de pedra i el morter procedents dels enderrocaments dels murs interiors i de part d'algun dels panys de la muralla . En el sector 2, els estrats inferiors e s limitaven a cobrir els buits entre els blocs de l'enderrocament i la roca mar e (no més de 10 centímetres de potència) . En conjunt, la seqüència es presentav a molt alterada per la gran quantitat de soques i arrels d'alzina que hi havie n crescut . L'abandonament del sector 2 en el segle xviii venia marcat per un a capa molt fragmentària de sorra pràcticament estèril i per una altra de teule s provinents de l'enderrocament del sostre de la cambra, escampades per tota l a superfície . El nivell d'ocupació estava indicat per un finíssim estrat de textur a sorrenca, de color grisenc amb variacions notables i molt malmès per efecte d e les arrels . Contenia la major part dels materials recuperats, la cronologia del s quals cobria del segle xv al xviii . Els murs que formaven aquesta cambra i l a veïna, no excavada, foren construïts al començament del segle xvIII directament sobre la roca del subsòl . D'època medieval només es detectaven


EL CASTELL DE FARNERS (SANTA COLOMA DE FARNERS, SELVA )

Fig. 2. La torre mestra del castell .

12 9


130

JOSEP M . LLORENS 1 RAMS, MIREIA MITJAVILA 1 CANTALOZELL A

una minsa rasa de fonamentació del mur meridional del castell, un petit fora t de pal excavat a la roca i les restes molt malmeses d'un paviment de calç que cobria i anivellava les irregularitats del subsòl . En els sectors 6 a i 6 b, integrants d'un mateix àmbit a l'extrem nord de l castell, la seqüència era paral . lela a l'anterior, amb l'única diferència que, durant l'ocupació del segle xvi[i, els murs foren bastits aprofitant les fonamentacions d'habitacions alt-medievals excavades a la roca i sobreelevades i que pràcticament no hi havia teules . La coberta era formada segurament per u n empostissat recolzat en els murs perimetrals i estintolat en un pilar de pedr a construït al bell mig del sector . Pràcticament a la superfície, i en un racó menys alterat, es mantenien restes d'una ocupació puntual del segle xix . El pati d'armes (sector 1) . S'obrí un sondeig de 4 metres d'amplada des de l a base de la torre mestra fins al pany de muralla oest, on s'obre la porta principa l del castell (entre 4,90 i 6 metres de llargada) per tal de documentar les respecti ves fonamentacions. En resultà que tot el sòl del pati d'armes està retallat a l a roca de manera gairebé horitzontal, deixant sobreelevada la base de la torre . Aquest darrer fet es constatava visualment ja abans de l'inici de l'excavació . L a llargada del sondeig s'hagué de limitar aviat a 3 metres, perquè la sedimentaci ó conservada al peu de la torre es reduïa a una mitjana de 10 centímetres de terr a vegetal sobreposada . A partir d'aquesta distància de la torre, la roca retalla da davallava ràpidament, deixant visible una potent rasa de fonamentació de l pany de muralla oest, l'amplada de la qual oscil . la entre 1 i 2 metres, i la sev a potència, a comptar des de la superfície, entre 1 i 1,30 metres . Cal destacar e l fet que aquest és ('únic pany de mur on s'ha pogut detectar una rasa de fonamentació d'aquesta potència . En tots els altres, o no n'hi ha perquè la base est à sobreelevada o bé és d'una fondària només suficient per encaixar-hi la filad a més baixa de la fonamentació . En aquesta rasa s'ha documentat una seqüència que cobreix tot el vental l cronològic del castell . Corresponen a la fonamentació de la muralla uns 80 centímetres a comptar des de la base del mur, potència que quedava per sota d'u n forat de desguàs planificat en el moment inicial de la construcció, que marcava e l nivell d'utilització inicial del pati d'armes . Fins a la base del forat de desguàs e s detectaren quatre nivells sobreposats de reompliment de la rasa, sincrònics, qu e cobrien una petita banqueta de fonamentació, consistent en un bloc de morter i pedres que lliga les primeres filades al fons de la rasa . Mentre no es pugui afina r més el marge cronològic a través de l'estudi detallat dels materials, podem mantenir la cronologia dels reompliments i, en conseqüència, la de la construcció d e la part més antiga de l'estructura actual del castell cap al segle xu . Per damunt hi quedava un nivell que corresponia al segle xv —darrer moment de reforma arquitectònica anterior a la fase final del segle xvtit . A sobr e d'aquest apareixia una capa molt barrejada, ja del segle xvin, que conteni a també materials corresponents als segles xIII, xlv i xv . Aquesta barreja trob a explicació en el fet que els darrers ocupants de la fortalesa arribaren fins a l a roca per tal de fonamentar els murs de les habitacions que hi van construir , malmetent les estratigrafies conservades fins a aquell moment .


EL CASTELL DE FARNERS (SANTA COLOMA DE FARNERS, SELVA)

13 1

L'estructura de desguàs (sector 1) . Dels moments de la construcció del castell data una estructura de desguàs molt simple, que fou reaprofitada i refeta e n el segle xvt►i . L'estructura antiga estava formada per una gàrgola que recolli a l'aigua del terrat de la torre, l'abocava sobre una petita canal excavada a la roc a de la base i permetia evacuar-la a través de dues obertures, una situada a l a base de la muralla oest, davant per davant del punt de caiguda, i l'altra a la bas e de la muralla sud . Aquesta darrera, un cop desembossada, tornà a ser útil durant els dies de pluja que tingueren lloc durant la primera setmana de la campa nya de 1992 . Recordem que, en els moments inicials, no hi havia envans entr e el desguàs i la muralla . En el segle xvIII, en construir-se les habitacions de la banda sud, atès qu e l'estructura formada per la gàrgola i la canal encara podia funcionar, calgu é habilitar-la de manera que l'aigua no malmetés els murs frontals de les cambres que s'havien construït i s'orientés només cap al desguàs de la muralla oest . Amb aquesta finalitat es delimità un receptacle mitjançant un muret que lliga va la base de la torre i el mur frontal del sector 2 . A l'espai així delimitat entre la roca retallada, amb la canal i els murs (màxim, 1,80 metres) hi fou construï t un brocal format per rajols de forma trapezial molt allargassats, amb els costat s curts corbats, disposats de manera que formaven un cercle d'1,80 metres d e diàmetre amb un orifici central que recollia l'aigua que baixava de la gàrgola i la conduïa dins del receptacle . Aquest brocal tenia per damunt un cercle format per teules de cantell, que permetia encaixar-lo i lligar-lo bé amb les irregu laritats de la roca i els murs laterals . El muret frontal tenia a la base un forat de desguàs que conduïa l'aigua cap a l'obertura de la muralla oest . Si hom bloque ja el forat, es pot disposar, filtrant-la, d'una petita reserva interior d'aigua . L'interior d'aquesta estructura —o la part que se'n conservà, ja que fou mal mesa pels furtius— estava reblerta de sorra estèril, provinent en part de l'arrebossat que degué protegir tant el mur de la torre com el muret frontal i el del sector 2 . En el punt de més profunditat hi havia una petita capa de llim grisenc , fruit de la decantació de les aigües .

ELS MATERIAL S

El conjunt de materials recuperats al llarg de les dues campanyes fou mol t reduït . La major part d'aquests materials aparegueren barrejats entre le s escletxes del subsòl de les cambres excavades . Per tant, llevat dels de la rasa d e fonamentació, només alterada per les arrels, però sense barreges apreciables , no es conservaven in situ . L'acidesa del terreny granític no ha permès de con servar matèria orgànica, llevat d'ossos d'època molt recent . Actualment , aquests materials es troben en estudi . La rasa de fonamentació va lliurar ceràmica grisa majoritàriament de coc ció reductora pertanyent al moment de construcció de la fortalesa . La resta de ceràmiques, disperses i barrejades, cobreixen el lapse de temps entre els segle s xIV i xlx: ceràmica amb decoració de verd i manganès de producció catalana,


132

JOSEP M . LLORENS

1

RAMS, MIREIA MITIAVILA I CANTALOZELL A

blava valenciana, blava catalana i daurada valenciana, diversos fragments d e vidrades dels segles xviu i xlx i de ceràmiques comunes de difícil datació . Destaca un conjunt de metalls format per diversos fragments de plaques rectangulars de ferro amb decoració de botons de llautó que pertanyen al re vestiment d'una caixa o cofre, acompanyats per dos panys, claus i tanques, tam bé de ferro . Comparant-los amb para l . lels propers es poden datar dins del segl e xv . Cal afegir-hi cinc cairells de ferro de tipologia variada i dos didals d e bronze . El material numismàtic està representat per quatre monedes : una d'indeterminable, procedent del fons de la rasa de fonamentació, un diner de tern d e Jaume 1, un menut de Joan II (Perpinyà, 1473-1475) i un ral d'argent de Felip V (Madrid, 1726) . Altres materials són una pedra foguera exhaurida i un esclat de sílex, rest a de talla, i diversos fragments de vidre .

SEQÜÈNCIA HISTÒRICA 1 EVOLUCIÓ DE L ' ESTRUCTURA ARQUITECTÒNIC A

Visualment, es detecten almenys quatre moments diferenciats de construcci ó i/o reformes de l'edificació : la inicial (del segle xi►), dues elevacions de les mu ralles perimetrals (dels segles xfv i xv) i la reforma general del començamen t del segle xvnl . Pel que fa a les fases més antigues, de plena època medieval (c . segles xII a xv), no es poden associar al registre estratigràfic, llevat de la rasa d e fonamentació de la muralla oest . La combinació del registre arqueològic i d e diverses dades documentals permet traçar l'esbós cronològic següent : — La tipologia arquitectònica original del castell ens indica una fortales a edificada possiblement durant el segle xn (torre mestra cilíndrica amb port a sobreelevada envoltada per un petit recinte emmurallat de forma quadrangular amb un petit bastió annex) . La part dels murs perimetrals corresponent a aquest moment és la inferior i més gruixuda, fins al nivell de l'actual pas d e ronda . A causa de les successives reformes en desconeixem amb precisió e l coronament, possiblement emmerletat com la torre . Ignorem com era el castel l que apareix citat a mitjan segle xt . L'ermita de la Mare de Déu de Farners, l a capçalera de la qual considerem que pot datar-se dins de la segona meitat de l segle x o molt al començament del segle xI, tingué la funció de capella castral . La cronologia atribuïda a les seves parts més velles referma la presència d'u n castell anterior a ('actualment conservat . L'acta de consagració del 1200, ja ci -

2 . En un altre lloc (Llorens, Font, Pujadas, en premsa) hem detallat més extensamen t diversos aspectes relacionats amb els primers temps del castell i de l'ermita . Pel que fa referència a les dades històriques a partir del segle xiv, n'estem completant la recerca per pode r argumentar amb més detalls les cronologies que proposem, mancats com estem per ara d'elements arqueològics per datar amb més precisió algunes de les reformes arquitectòniques.


EI . CASTELL. DE FARNERS (SANTA COLOMA DE FARNERS, SELVA)

133

tada, confirma que es consagrava una ampliació d'aquella capella primitiva , «de novo constructa», una part substancial de la qual encara resta dempeus . - S'ha detectat activitat al llarg dels segles x►►► al xv, amb dues reforme s arquitectòniques consistents en dues elevacions successives dels murs perimetrals i del coronament d'aquests murs amb merlets en el x►v (c . 1364-]368 . e n relació amb la revolta del veí vescomtat de Cabrera contra Pere III) i en el xv , en relació amb les guerres remences de 1462-1472 i 1484-1486 . El segle xv és , del període medieval, el més ben atestat pel material recuperat . Els panys d e muralla que uneixen el castell i el turó del Vent, i també la porta nord, deue n correspondre a un moment indeterminat dins d'aquests segles . Per poder afinar aquests detalls caldria excavar la zona de defenses baixes, entre el castell i el turó del Vent . — No hi ha cap indici conservat, ni arqueològic ni documental, referit a l castell durant els segles xvi i xvn . Sabem que el 14 de maig de 1640 els terço s de l'exèrcit reial saquejaren l'ermita de la Mare de Déu de Farners, però n o consta que el castell fos afectat ni per aquesta acció de guerra ni per cap altra . De fet, els castells de tipus «medieval», que ja no eren aptes per a les nove s tècniques bèl . liques, foren modificats o substituïts per les noves fortificacion s amb baluards . — Al començament del segle xvu► el castell de Farners fou ocupat per un a guarnició borbònica que el reféu en part i que l'abandonà, ja acabada la guerr a de Successió i passat el període immediat de postguerra i repressió, cap al 1726 . Es referen o bastiren de bell nou les habitacions interiors, s'adaptà l'estructur a de desguàs i es protegí la porta principal amb un parapet amb troneres . Possiblement també es va refer la part alta del mur nord, que actualment és la qu e està més malmesa . Per identificar els nous ocupants del castell com a borbònic s ens basem en diversos factors : n) La trobada d'una moneda de Felip V que data el moment «abandona ment . No hi ha senyals del nombrós numerari emès per l'arxiduc Caries d'Austria (Carles III) durant la guerra . b) El senyor del castell era, per aquells anys, Francisco de Bournonville , Perapertusa, Vilademany i Cruïlles, marquès de Rupit, vescomte de Joch, senyor de la vila, terme i castell de Santa Coloma de Farners, que fou regido r degà de l'Ajuntament de Barcelona entre el 1718 i el 1726 . La família Bournonville havia arribat a posseir els honors dels Vilademany, senyors tradicionals del castell al llarg del període medieval, mitjançant vinculacions matrimo nials . a través de les nissagues de Cruïlles i Perapertusa . c) Els desperfectes que presenta el castell no palesen cap intent de destrucció o d'inutilització de les seves defenses després de la guerra, com fou ordenat i es dugué a terme en diverses fortaleses del Principat . Al contrari, le s defenses de la porta principal, datables en aquells anys, encara es conserven . Fóra il.lògic destruir un castell que era patrimoni d'un filipista destacat . Considerem que altrament s'hauria esdevingut si hagués estat ocupat pels austriacistes . — La documentació consultada fins ara palesa que durant la Guerra del


134

JOSEP M . LLORENS 1 RAMS, MIREIA MITJAVILA 1 CANTALOZELL A

Francès (1808-1814), per bé que Santa Coloma de Farners fou abandonada pe r la població almenys parcialment, en cap moment el castell no fou utilitzat co m a refugi . Les tropes napoleòniques destruïren l'oratori de Sant Pere Petit, en e l camí de pujada a Farners, però no tocaren el castell . L'escassa mostra de ceràmica del segle x►x que ha estat localitzada pot ser atribuïda, per paral•lels cone guts a Girona, a la primera meitat d'aquest segle . Després d'un període de més d'un segle d'abandonament, sembla que tornà a ser puntualment ocupat segurament durant la primera guerra carlina (1833-1840) o poc després . D'aquests anys o de dates properes daten les reutilitzacions de les velles fortaleses selvatanes o montsenyenques de Montsoriu (1836-1837), torre de Vilarmau (Viladrau, Osona) i Sant Joan de Blanes (1849-1859), almenys aquesta darrer a com a torre de telègraf.

BIBLIOGRAFI A

AUTORS DIVERSOS . (1991) . «Santa Coloma de Farners» . A : El Gironès . La Selva . El Pla de l'Estany . Vol . 5 : Catalunya romànica. Barcelona : Enciclopèdi a Catalana, 1991, p . 332-341 . CAÑAS, N . (1985) . Estat actual del castell de Farners [treball de fi de carrera , especialitat Arquitectura Tècnica] . Girona : Escola d'Enginyeria Tècnic a Industrial . [Treball inèdit. ] CATALÀ i ROCA P. (1971) . «Castell de Farners» . A : Els Castells Catalans . Vol . 3 . Barcelona : R . Dalmau Editor, 1971, p . 435-446 . LLORENS, J .M . ; FONT, G . ; PUJADAS, S . «Santa Coloma de Farners a l'alta eda t mitjana : la vila, l'ermita, el castell» . Anuari de l'Institut d'Estudis Gironins. [En premsa . ] LLORENS, J .M . ; MANZANO, S . «El castell de Sant Joan de Blanes» . Quaderns de la Selva. [En premsa . ] MILLAS VALLICROSA, J .M . (1957) . «El castillo de Farnés» . Revista de Gerona, 3 (1957), p . 29-35 . MILLÀS VALLICROSA, J . M . ; RABASSA ARIGÓS, F. (1951) . Historia de Sant a Coloma de Farnés y su comarca. Santa Coloma de Farners : Junta del Mile nario, 1951 . MIQUEL, F. (1945) . Liber Feudorum Maior . Cartulario real que se conserva en el Archivo de la Corona de Aragón . Vol. 1 . Barcelona : CSIC, 1945 . MONREAL, L . ; RIQUER, M . de (1955) . Els Castells Medievals de Catalunya. Vol . 1, p . 227-241 .


EI call jueu i el convent de San t Francesc de Puigcerdà (Cerdanya) : recerca documental i arqueològic a SEBASTIÀ BOSOM, CLAUDE DENJEAN, ORIOL MERCADA L 1 CARME SUBIRANAS

EL MARC HISTÒRI C

Amb la refundació de Puigcerdà o el suposat restabliment d'un nou assenta ment al «Montcerdà», portat a terme per Alfons 1, vers el 1170-1177, el monarca pretengué bastir una població lleial i forta que li permetés estabilitzar i governar la zona, així com poder controlar la frontera superior amb l'Arieja . Per tal d'aconseguir-ho, ell i els seus successors van haver de disposar dels mit jans que ho fessin possible a través de la concessió de franquícies o privilegis . Aquests, força nombrosos i de diversa índole, s'anaren complementant . Ho m pot trobar-ne d'eminentment socials, altres d'econòmics o bé de jurídics i d e caràcter administratiu o defensiu . ' Gràcies a aquesta actitud dels diferents monarques, la vila, a la qual se I i conferí la capitalitat territorial, ben aviat pogué esdevenir una de les principal s poblacions de Catalunya pel nombre d'habitants, i es va convertir en la cinquena a la primera meitat del segle xiv,2 fet que, tanmateix, demostra la importan t activitat comercial que tenia . Amb la capitalitat li foren adscrites, com és lògic, les seus administratives i judicials . Entre d'altres, cal esmentar les de la vegueria, la procuració reial i l a notarial . Alhora, la vila s'estructurà, progressivament, amb un govern prop i que, emparat en els privilegis, havia de ser respectat per les autoritats o el s oficials reials . 1. En aquest sentit, caldria veure el Llibre Verd, el Trasllat del Llibre Verd i el Llibre de Provisions Reials, a l'Arxiu Històric Comarcal (Puigcerdà), i el Llibre de Privilegis de Puigcerdà, a l'Institut d'Estudis Catalans ; GALCERAN, S . «Els privilegis de Puigcerdà» . I r Congrés Internacional d'Història de Puigcerdà . Puigcerdà : Institut d'Estudis Ceretans, 1983, p . 124133 . 2. BosoM, S . Homes i oficis a Puigcerdà al segle xtv. Puigcerdà : Institut d'Estudis Ceretans, 1982 ; BATLLE, C. «L'expansió baixmedieval . Segles xm-xv» . A : Història de Catalunya , vol . III . Barcelona : Edicions 62. 1988, p. 91-92.


136

SEBASTIÀ BOSOM, CLAUDE DE.NJEAN, ORIOL . MERCADAL 1 CARME SUBIRANA S

En aquest marc de protecció reial, en el qual a la nova població li va costa r poc anar gaudint d'un creixement demogràfic i comercial importants, Puigcerdà es va convertir en un nucli bàsic en la xarxa poblacional, comercial i defensiva de l'interior, equiparable al de la costa (Perpinyà) . Així, va anar assolint un important paper en la concentració de la producció i de la seva redistribució, i el conjunt de la societat s'estructurà ràpidament .' Pel que fa a l'àmbi t professional, tanmateix, s'organitzà en confraries . Tota aquesta dinàmica va trobar el suport de la gran empenta que tingué e l territori català al llarg dels segles xni i xiv, que s'erigí, amb notable diferènci a en relació amb els nuclis veïns i, fins i tot, amb poblacions actualment mé s grans, en un rellevant centre pirinenc que gaudia d'un ritme proporcional al d e les ciutats més grans d'aleshores . Es lògic, doncs, que aquest marc bullidor fos el més propici per a l'establiment de la comunitat jueva que, com se sap, es trobava essencialment vinculada al comerç i a les transaccions mercantils, principalment el préstec . Això en s dóna a entendre, alhora, que el seu assentament demostra l'activitat de la població puigcerdanesa . Semblant plantejament es dóna amb els ordes mendicants, els quals, si b é amb una finalitat distinta, també es fundaven en poblacions on asseguressin le s almoines i donacions que els permetien de viure ; és a dir, en nuclis que pogues sin assumir-los econòmicament . La fundació inicial de quatre d'aquests ordes a Puigcerdà, doncs, ens permet confirmar, també que l'activitat vilatana era engrescadora i important . El primer orde establert fou el dels Frares del Sac o de la Penitència d e Jesucrist, un dels ordes mendicants més desconegut i antic . Inspirat en els fran ciscans, inicià les primeres passes a partir de l'aprovació papal del 1251, i va se r suprimit oficialment el 1274, tot i que a Puigcerdà va perdurar força més temps , on va sobreviure, almenys, fins al 1328 . Aquí es va fundar, segurament, vers e l 1260, i se'n troba una primera notícia el 1270 . ' A aquest, li seguí l'orde dels dominics . Tot i certes referències anteriors, l a fundació tingué lloc vers el 1290 o el 1291 a mans de Bernat Guillem, el qua l apareix, el 1292, com a prior . La fundació tingué lloc sota la protecció de Jaum e I de Mallorca, que oferí un gran espai situat prop de les muralles . Aquest fou , sens dubte, l'orde més afavorit per Puigcerdà i per la Cerdanya en general i, e n conseqüència, el més important de la comarca . Tanmateix, és el que va perdurar més, ja que va desaparèixer el 1835 amb I'exclaustració derivada de la des amortització . '

3. RENDU, C . «Un aperçu de I'économie cerdane à la fin du xulème siècle . Draps, bétail et céréals sur le marché de Puigcerdà en 1280-1281» . A : Ceretania . Quaderns d'Estudis Cerdans . Vol . 1 . Perpinyà, 1991, p . 85-106 . 4. BORNS, R .I . «The friars of the Sack in Puigcerdà : a tost Chapter of 13th-century religious history» . A : Anuari d'Estudis Medievals. Vol . XVIII . Barcelona, 1988, p. 217-227 . 5. DELCOR . ; M . «Les ordres mendicants à Puigcerdà» . A : Aspects de la Cerdagne . Perpinyà : Société Agricole Scientifique et Litteraire . Vol . XCIV, 1986 .


EL CALL IUEU 1 EI. CONVENT DE SANT FRANCESC DE PUIGCERD À

137

Fig. 1 . Traçat de les diferents muralles, localització de la «vila nova», del secto r excavat i d'algunes estructures relacionades amb la població jueva .


138

SEBASTIÀ BosoM, CLAUDE DENJEAN, ORIOL MERCADAL 1 CARME SUBIRANA S

El tercer orde que es va insta l . lar a Puigcerdà va ser el dels franciscans, del s quals, pel fet que són un dels motius d'aquest treball, tractarem més endavant . Un darrer orde que s'instal.là a la vila fou el de les clarisses, congregaci ó germana o segona de la dels franciscans, els quals eren responsables directes d e la direcció espiritual de les germanes . El convent de Santa Clara va ser funda t vers el 1351 i se situà sota l'Ajuntament, d'ací els topònims de raval de le s Monges, font de les Monges o placeta de les Monges . El 1840 encara podi a veure's gran part de l'edifici desamortitzat el 1835 . 6 Fet aquest parèntesi monàstic i reprenent el fil, hom pot comprovar, doncs , que aquella dinàmica mercantil o comercial, social, etc ., del segle x111 i part de l segle xiv, permeté un desenvolupament generalitzat, el qual, a partir de la segona meitat d'aquest darrer segle, i de manera general al territori català i a l conjunt d'Occident, va anar, amb més o menys celeritat, a la baixa, de tal manera que al segle xv s'arribà a una important regressió en tots els nivells . Puigcerdà s'havia despoblat força a causa de la pesta negra o bubònica qu e féu grans estralls a la segona meitat del segle xiv i al llarg del xv i, igual que a l a resta de Catalunya, l'estructura social s'havia arruinat ; devia quedar molta terra sense conrear, i els camps es devien desvalorar per manca de mà d'obra . L a depressió econòmica era un fet conjuntural i hi intervingueren —o en foren l a causa— tot un conjunt de fets : la davallada demogràfica, el progressiu atonisme en els afers, l'estancament financer, la baixa en la producció agrícola, l a manca de mà d'obra, la immobilització de capitals, etc . Dins d'aquest context comencen a sovintejar les notícies de «bandositats» i de «mala gent» . Aquesta crisi es va anar accentuant i malmeté Catalunya tant econòmica ment com social i política, desembocant en la primera guerra civil del 1462 1472, que acabà per malmetre el que restava dempeus . Puigcerdà, plenamen t immersa en aquesta situació, es trobà doblement atemptada pel bandolerism e del segle xvi i els continuats enfrontaments amb el francès, que a partir d'ar a havien de sovintejar . Això no seria el millor abonament per sortir d'aquest a letàrgica crisi que havia de perdurar fins a l'ocupació napoleònica, tot i les peti tes revifalles temporals o la ja més important del segle xvin . La vila ha estat, probablement, una de les poblacions catalanes que ha sofert més fets bèl . lics .

EL CALL JUE U

La documentació . De la fi del segle xtrt a la meitat del segle xiv. Balanç provisional Indicis de la seva localització: els arxius notarials com a font per a la restituci ó de la topografia urbana de Puigcerdà . El barri de Sant Agustí, avui parcialment excavat, corresponia, aproxima 6 . DELCOR, M . Op. Cit. i WEBSTER, J . «El convento de Santa Clara, Puigcerdà, algune s consideracions preliminars» . A : Ceretania . Quaderns d'Estudis Cerdans, I . Perpinyà, 1991 , p . 107-116 .


EL CALL JUEU 1 EL CONVENT DE SANT FRANCESC DE PUIGCERD À

139

Fig. 2 . Planta de l'excavació on s'observa la part pertanyent al call i la que es refereix a la capçalera del convent franciscà .

dament, al call jueu medieval : en aquest sentit parla la tradició oral, que es bas a en fonts ja tardanes del segle xvt . 7 D'altra banda, hom sabia que el refetor de l convent franciscà fou construït sobre la sinagoga jueva . Aquesta localització s'hauria d'examinar amb més precisió . El nucli essencial d'aquest trencaclosques, reconstituït a partir de les dades dels fons arxivística, confirma aquesta informació tot matisant-la . Cal no oblidar, però, que e l 7 . DELCOR, M. Estudis històrics sobre la Cerdanya. Barcelona: Barcino 1977 . p . SO (Tramuntana) .


140

SEBASTIA BOSOM, CLAUDI{ DENJEAN, ORIOL MERCADAL 1 CARMI'. SUBIRANA S

caire eminentment comercial de les actes notarials confereixen un caràcte r puntual i provisional a les nostres conclusions . És ben evident que aquest tipu s de treball exigeix un buidatge exhaustiu de la documentació ." Quina fou la configuració topogràfica del barri en què s'integra el secto r excavat? Al cim del puig se situà l'església parroquial de Santa Maria amb e l seu cementiri, Ilindant amb l'hospital maior i l'hospital de Bernat d'Enveig ." E l mur de tancament de la «vila vella» s'estenia vers l'est per descendre cap al sud , tot seguint el carrer de la Lliça,' en què diverses cases serveixen de fiança e n relació amb els prestamistes jueus . La muralla dels segles xn i xn► tanca el vell Puigcerdà i limita, així, els nou s barris, els quals són testimoni de l'expansió d'aquest mercat pirinenc a la fi de l segle xut . Al nord, s'obren dues portes properes entre si : la de Querol," enfron t de l'església, a l'oest, i la del call, només mencionada el 1325, 12 a l'est . Fora dels murs s'estenien els nous barris, amb un urbanisme més obert i airejat : al llarg de la cornisa oriental subteus villanova, el valium, barri de fort a podiiceretanii, on membres de les diverses comunitats tenien parcel . les ."' Un cop passada la porta de Querol entrem a la vila nova," mentre que e l portal següent ja delimitava el barri jueu . La muralla continuava en direcció a l barri de l'Estany ; la primera referència feta al llac de què tenim constància dat a del 1260. Aquests voltants es van parcel . lar a la fi del segle xn►, tot i que va n subsistir algunes pastures i uns tenentia i aerea . "

L 'estructura de l'hàbita t

La planta del sector excavat s'ajusta bé a les successives descripcions fetes al s documents . L'expansió porta a la creació de nous barris, amb espais mé s oberts, a mesura que ens allunyem de la vila vella . Si ens atenim al nombre de confrontacions'"' —sovint, com a mínim, cinc, a més del carrer—, la primera zona conforma un espai tancat de cases adossade s a la muralla . "

8. BLASCO, A . «Los judíos de Zaragoza» . A : ROMANO, D . (editor) . Jornades d'Històri a deis jueus u Catahon va . Girona. 1987 . 9. Libri Testarnenurrum del segle xiv . 10. P . ex ., 1282 . Ramon de Coguls, fol . 25, núm . 4 . Deute de P . Fabre a Leoni Levi . 11. Libri Testarnentorum del segle xiv . 12. Liber Testamentonem . 1325 . Guillem Bernat de Sant Feliu, fol . 75 . Jacobus Arenach , testador . 13. Libri Testanteatorunt del segle xiv . 14. P . ex ., Liber Firmitatis . 1289-90 . Bernat Blanch, fol . 85v. núm . 11 . Venda feta pe r Leoni Levi . 15. P . ex ., Liber Firmitatis . 1296-97 . Mateu d'Oliana i Ramon de Coguls . Donació e n acapte a Bonmacip Levi per Arnau Florencia . 16. Libri Firmitatis del s . xul . 17. Libri Firmitatis del s . xul .


EL CALI . JUEU 1 EL CONVENT DE SANT FRANCESC DE. PUIGCERDÀ

14 1

Dins la segona zona, les cases solen envoltar-se de jardins, sobretot les que es troben prop del vallum o al barri de l'Estany . Per acabar, apareix un tercer tipus de construcció : els domi, que posseïe n terres, jardí, un colomer, etc ., i que eren uns habitatges més comfortables .' " No coneixem el nom dels principals eixos d'aquest nou urbanisme . Es trac ta sempre de la via publica situada a la vila nova o a l'estany,'" la qual estructur a uns barris al seu voltant . En aquest sentit, tenim l'exemple de la vila vella . o n alguns carrers donen nom als barris .' Aquesta disposició explica que el parce I•lari fos força complex, fet al qual s'afegí un creixement sobtat, motivat pe r una immigració de jueus vinguts de Perpinyà i de Vilafranca del Conflent, i d e pagesos cristians arribats de diverses poblacions cerdanes, a partir del 1290 . A més a més de les via pubiicae, forta i 1'stagnis, ja assenyalats, altre s infraestructures ens permeten conèixer més a fons els nous barris . Els notaris localitzen els immobles referint-se a una barbacana= ' o bé a una font" —qu e devia utilitzar el fil d'aigua concedida al call a partir del 1310—," particularment important per a les pràctiques jueves . Les construccions jueves no es diferencien de les cases cristianes, però això podria ser degut a l'atzar de la conservació dels documents, ja que la menci ó dels intercanvis d'immobles propers no ha arribat fins a nosaltres . Així, e n aquests llocs —on els habitatges són similars a qualssevol altres-24 existiren : La schola judorum o sinagoga, que fou l'objecte de llegats pietosos al llar g de tot el segle xiv . Es trobava sota el convent dels franciscans —refetor petit— , però fou traslladada de seguida . " El ntikwé o bany ritual es menciona, amb freqüència, a partir del 1359,' ^ sota la denominació de «banys dels jueus», en llatí o català . Probablement . fo u l'únic recinte que contrastava amb la resta de construccions i . pel seu caràcter , amb el de l'esperit cristià veí . La seva localització és incerta però, sens dubte , estava allunyat del nucli vell i vora dels prats circumdants (i, molt possible ment, a l'estany) . L'elemosina o pia almoina i l'hospital pauperum judorum són institucion s que reben, així mateix, llegats dels jueus . = '

P . ex ., Liber Firmitatis. 1296-97 . Mateu d'Oliana i Ramon de Coguts, fol . 975, núm . 5 . Libri Firmitatis del s . xut . Queroll, Forn, Lliczes —Lliça— . . . als Libri Firmitatis del segle xnl . Libri Testamentorum del segle xiv . Libri Testamentorum del segle xiv . Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals . Sèrie B : 94 i 330. 24. BLUMENKRANZ, B . Art et archeólogie des juifs en France meridional . Tolosa : Priva t Editeur, 1980 . 25. P . ex ., Liber Testamentorum . 1306-1307 . Bernat Mauri i Mateu d'Alp, fol . l lv . Regina uxor Bondio Comte . 26. El primer és el Liber Testamentorum de 1359-60-61 . Bernat Manresa i Guillem de Querio, fol . 39-41 . Bernat Blanch, testador . 27. Liber Testamentorum . 1306-1307 . Bernat Mauri i Mateu d'Alp, fol . l lv, i Liber Testamentorum . 1348-49. Muntaner, Manresa, Castells, fol . 119v . Deuslosall Boniach, testador . 18. 19. 20. 21. 22. 23.


142

SEBASTIÀ BOSOM, CLAUDE. DENJEAN, ORIOL MERCADAL 1 CARME SUBIRANA S

També trobem citada la carnisseria, en el Llibre de Provisions, on se'ns mostra que era veïna del mercat cristià, malgrat les prohibicions fetes per amb dues religions en aquest sentit . 2 " Finalment, els testaments parlen de la fossa judorum" de la gran pesta , sense situar-la amb exactitud, atès que els notaris parlen tautològicament de l loco deputando ad sepultiendum judorum . Una acta referida als cristians permet suposar que el cementiri es trobava prop de l'església d'Ix .) '

El poblament i la seva evolució Qui vivia en aquests barris? És impossible dir —a partir de les actes notarials— qui habità les cases . Això no obstant, podem conèixer els seus propie taris . Molts d'ells són nouvinguts, tant jueus com cristians . D'altres, les manlleven sense poder afrontar els venciments i abandonen els seus béns . Però , sobretot, trobem membres dels grups dirigents de la ciutat, atès que pel que f a als negocis, les religions es confonen ." Es planteja, llavors, el problema del call . En els documents —fins a la mei tat del segle xiv—, jueus i cristians són veïns, fet que no té res d'original ." E l nom del barri no apareix fins el primer quart del segle, en l'estat actual de l a recerca ." La segregació sembla que augmentà amb el temps ."La instal . laci ó dels franciscans a la vila no va provocar modificacions ostensibles de maner a immediata, si més no que hagin quedat reflectides a les actes analitzades . Els testaments citen una mitjana de quatre o cinc nens per família i sabe m que els avis resten a la ciutat d'origen, en el segle xu►, on no habiten de form a natural amb els fills ." En relació amb els descendents, val a dir que les noies e s casen i marxen de la llar familiar, a fora de la vila . Per tant, el nombre d e membres devia osci l . lar entre cinc i set persones. Ara bé, els jueus que estave n de pas —amb estades llargues i nombroses— s'estaven com a hostes de la famí lia a la qual pertanyen ? L'intercanvi de béns és important en aquest barri, si bé és impossible d e fer-ne un estudi estadístic a partir del baix nombre de referències . Els prestamistes venen el bé adquirit, al cap d'un any, sovint a un cristià més actiu qu e ells, ja que l'estabilitat financera els assegura la fortuna . Malgrat tot, aquests barris conserven una identitat familiar ferma, puix qu e les transmissions post-mortem es fan de pare a fill o d'oncle a nebot . 1, tot 28. Llibre de Provisions Reials . 29. P . ex ., Liber Testamentorum .

1348-49. Notaris Muntaner, Manresa, Castells, fol . 105 . Mosse Ali Bedocz, testador. 30. Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals . Sèrie B . 31. Libri Firmitatis del s . xIV . 32. Danièle IANCU . Tesi de Tercer Cicle . 1980. 33. Libri Testamentorum . 1325, i Libri Extraneorum del s. xiv . 34. Libri Extraneorum, a partir de 1316 . 35. Libri Testamentorum del segle xrv .


EL CALL JUEU 1 EL CONVENT DE SANT FRANCESC DE PUIGCERDÀ

143

sovint, la casa conserva el nom de 1'ancestre . L'estabilitat familiar assegura , d'aquesta manera, el seu reconeixement en el carrer, tot i la mobilitat d'un a part d'aquesta població, especialment la jueva . Per concloure, intentarem endinsar-nos en una d'aquestes llars . Els testadors citen, freqüentment, els vestits —«túnica», «supertúnica», «capa»— d e color blanc, marró, blau o vermell, guardats dins I'«arca», o les «joyas» restituïdes a les vídues . Igualment, es parla dels estris de cuina, de les reserves —rares— de blat, forment o sègol, i d'una mica de cansalada, en el cofre .

ARQUEOLOGIA DE LA «VILA NOVA» . EL CALL

L'urbanism e En què ens basem per associar aquest urbanisme al call jueu? Són diversos el s factors que porten a aquesta conclusió : d'un costat, l'aixecament d'una vila nova extramurs, annexa a la part de la muralla propera a Santa Maria i l'existència d'una porta del call en aquest sector ; l'aprofitament del terreny del cal l pels franciscans, fet que certifica l'arqueologia . Així mateix, el fet que la sinagoga devia ser molt propera als habitacles trobats i, finalment, alguna peç a vinculada directament amb la població jueva, com és la llàntia de Hannukah . Construccions i eixos foren aixecats, així doncs, a partir d'una planificació urbanística ; és a dir, a partir d'una «nova planta» . Els àmbits d'habitació (un mínim de setze) presenten una planta rectangular i una superfície que varia entre 34 i 17 metres quadrats . L'orientació és d e nord a sud . A l'interior d'una rasa de fonamentació poc fonda, s'aixecà u n sòcol de còdols lligats amb terra, d'alçària conservada entre 10 i 60 centímetres ; l'amplada és de 45 a 60 centímetres . Les restes de tàpia i fusta cremades apunten un aixecament de les parets amb aquests materials . La porta s'obria al sud, i la façana donava al carrer . El sostre dels pisos devia ser, probablement, u n embigat de fusta i el llosat, a doble vessant, de pissarra . Així, limiten amb do s carrers, alhora . Para l . lels de cases medievals apunten cap a cases de dos pisos . Al primer e s devia situar el foc principal, mentre que els dormitoris era usual establir-los e n un primer pis . 36 En el cadastre de 1716, malgrat que sigui tardà,' s'observa un a majoria de cases de dos pisos en els carrers menors de la part vella (font d'E n Llanes, carrer dels Forns . . .) . Els carrers tenen una orientació est a oest i foren empedrats amb un cer t ordre. L'amplada oscil . la entre 3,70 i 3,20 metres (núm . 3 i 2) per als dos mé s 36. ARIES, Pn . ; i DUBY . G . (dir.) . Histoire de la vie privée. De l'Europe féodale à la Renaissance. Vol . 2 . París : Seuil, 1985 . LE RoY LADURIE, E . Montaillou, village occitan, de 1294 à 1324. París : Gallimard, 1982, p. 70 i seg . 37. Bosotit, S . ; i SoLÉ, M . «Aspectes toponímics, urbanístics i ocupacionals de Puigcerd à basats en el cadastre de 1715» . A : Noms propis de la Cerdanya i del Pirineo . Puigcerdà, 1988 , p . 24-27 .


144

SEBASTIÀ BosoM, CLAUDE DENJEAN, ORIOL MERCADAL

1

CARME. SUBIRANA S

amples i 1,60 i 1,40 metres per al més petit (núm . 1), en el tram més ben conser vat . En l'àmbit 4 aparegué un dipòsit d'aigua, circular, amb el fons en cubeta . D'aquest dipòsit surt una canalització també retallada a la roca i delimitad a amb codolets, coberta per llosetes de pissarra, que va a trobar el carrer 2, i discorre immersa en aquest en direcció a la vila vella . El carrer 3 també integra un canaló cobert amb llosetes de pissarra . El carrer 1 presenta, així mateix, un a canalització d'aigua . El primer tram mostra un canaló central fet amb codolet s de forma i mida regulars, en secció de «V» ; el segon té el terra enllosat, i després de salvar un petit desnivell, passa per un retall a la roca que a la seva par t final està delimitat amb pedres. Una canonada de ceràmica passa per sota del carrer 2, tot seguint la mateixa direcció . El tub es trobava fixat entre còdols i cobert per un morter d e calç que lligava les pedres que el protegien . Es interessant remarcar la destrucció d'aquesta conducció —que es correspon, molt probablement, amb el fi l d'aigua potable citat en els documents des del 1310— per a la construcció de la capçalera del convent .

L'espai domèsti c

En els habitatges hom va trobar una peça de ceràmica grisa encaixada en u n retall de la roca emprada com a sòl . A l'interior hi havia carbons i terra rubefactada, amb signes d'una combustió intensa . La seva funció devia ser la de lla r o braser . Una altra estructura documentada en alguns àmbits és la sitja ; de planta circular i fons convex poc regular, apareixen escapçades . Al seu costat he m trobat sempre forats de pal, que podria interpretar-se que eren possibles pa Ilers3K i, en un cas, que es tractava d'un petit cobert adjunt a una paret .

L'aixova r

Destaca, per la seva abundància, la ceràmica grisa-negra medieval, qu e mostra una estructura i un acabat força heterogenis . Les formes són molt varia des (escudelles, plats, tapadores, tasses . . .) . En relació amb el seu origen local , cal remarcar l'existència d'un «carrer dels Forns» a la vila, així com a Llívia, o n les excavacions van localitzar restes de producció .'' Un element a recercar só n les marques de terrisser aparegudes .

38. REYNOLDS, P .J .

Arqueologia experimental. Una perspectiva de futur . Vic : Fumo, 1988 ,

p . 88-121 . 39. PADRÓ, J . «Memòria provisional dels treballs arqueològics realitzats a Llívia durant l a campanya de 1983». Cinquè Quadern conformació Municipal . Llívia, 1984, p . 58 .


EL CALL JUEU 1 EL CONVENT DE SANT FRANCESC DE PUIGCERDÀ

14 5

Durant la segona meitat del segle xiii i la primera del segle xiv apareix un a ceràmica decorada en verd i manganès o en manganès, deficientment conservada, amb motius geomètrics o florals . L'origen seria, probablement, manres à o, potser, local . Una altra producció mostra una millor qualitat, factura mé s homogènia i decoració basada en una temàtica més àmplia (figures humanes i animals, floral . . .), la procedència de la qual devia ser valenciana . De la ceràmica «en blau i daurat» en distingim els estils malagueny, de Pula i Manises, 40 mentre que els atuells decorats en blau repeteixen força els motius geomètric s o florals geometritzats (aspes i fulles plenes de línies, fulles de julivert, asteriscs) . És una producció que es generalitza entre la segona meitat del segle xiv i la primera del segle xv . Entre els objectes de ferro destaca un bon nombre de claus, una encluset a de serraller i dues frontisses . De bronze, tenim una placa de sivella de cintur ó ornada amb un lleó rampant i daurada . A més, un petit conjunt de monede s medievals de billó (comtat d'Urgell, regnats de Jaume I, Jaume II) i una d e coure del baix imperi romà . 41 Com a elements particulars tenim un penjoll qu e aprofita un ullal d'ós (Ursus arctos), i la talla de les banyes d'ovelles o cabres . J . Nadal4 'ho creu relacionat amb l'aprofitament de la part còrnia per fer objectes .

Alguns objectes d'especial rellevànci a La llàntia de Hannuka h Es tracta del fragment d'un objecte de marbre, el qual mostra una cassolet a que acaba en un canaló i part d'una altra igual, al seu costat ; a la part superio r s'observa un rebaix de forma i secció rectangular, i a la frontal, dues incision s paral leles que podrien emmarcar una llegenda . L'anàlisi petrogràfica, efectua da per A . Àlvarez, 43permet afirmar que es tracta d'un marbre pirinenc, de Sain t Beat —Alt Garona (França) . És una llàntia d'oli ; un objecte ritual de tipus domèstic que els jueus utilitzaren durant la Festa de les Llums o de Hannukah . Aquesta forma específica, de marbre, fou substituïda per les de bronze vers l a fi del segle xiii o l'inici del segle xiv . 44

40. LERMA, J .V . [et al.) La loza gótico-mudéjar en la ciudad de Valencia (1) . Monografía s del Museo Nacional de Cerámica de las Artes Suntuarias «González Martí» . València : Ministerio de Cultura . 1992 . 41. L'estudi numismàtic ha estat fet per Salvador Pons . 42. NADAL, Jordi . Arqueozoòleg . Col .laborador del SERP. Departament de Prehistòria de la Universitat de Barcelona . 43. ÁLVAREZ, A . Professor del Departament de Geologia. Universitat Autònoma de Barcelona . 44. NARKISS, B . «Un objet de culte : la lampe de Hanuka» . A : AUTORS DIVERSOS Art et Archéologie des juifs en France médiévale . Tolosa : Privat Editeur, 1980, p . 197 i 205 .


146

SEBASTIÀ BosoM, CLAUDE DENJEAN, ORIOL MERCADAL

1

CARME SUBIRANA S

El segell àrah

Es caracteritza per presentar un motiu «solar» de nou puntes, rodejat pe r una decoració geomètrica, que inclou una llegenda central . En opinió de l a doctora C . Barceló," és una estampilla per marcar el pa abans de coure'l . La llegenda està escrita en àrab, amb lletra cursiva i en un disseny gràfic anomena t «en espill», és a dir, que després de traçar un eix central, es va reproduir l a grafia en el sentit normal d'escriptura, a un costat, i invertida, a l'altre . El tex t podria correspondre a la paraula >'afiya<, la traducció de la qual és «salut» o «bon profit» . L'anàlisi anatòmica, efectuada per M . Ros,' mostra que la matèria primera és una fusta del gènere Diospyros, de la família de les ebenàcie s (Ebenaceae), sense poder-ne determinar l'espècie concreta, a causa de les difi cultats d'anàlisi que presenta . El fet que la peça porti inscrita una llegenda e n àrab i sigui de banús negre, apunta a un origen nord-africà d'aquesta .

L'alimentaci ó El paper de l'alimentació fou important en el món jueu i va ser font d e conflictes pel fet que era diferent de la dels cristians i també per la pròpi a exigència vers els preceptes de la seva religió . J . Ricraa 'creu que la carn fou l'aliment més problemàtic ; sobretot, la del bestiar que no es podia sacrificar n i esquarterar a casa . El més consumit fou l'oví, seguit del boví i del cabrum . A Puigcerdà, podem citar un petit aldarull entre cristians i jueus, el 1372, del qua l es deriva la prohibició als jueus «de fer carn» a la carnisseria dels cristians i qu e havia de desembocar en la concessió d'un local propi . L'estudi arqueozoològic ens aporta dades provisionals sobre el tema . Le s espècies més representades són l'ovella (Ovis aries) i la cabra (Capra hircos) domèstiques, amb gran predomini de les primeres . D'aquestes darreres sole n aprofitar-se les banyes i, per tant, la seva finalitat no devia ser bàsicament alimentària . En segon lloc, tenim escassament representat el bestiar boví (Bos tattrus) . Per contra, l'aviram (gallina, perdiu, colom)" registra una relativ a abundància . L'absència d'animals considerats impurs (gos, gat, conill . . .) é s quasi absoluta . tot i que hi ha una proporció molt baixa de porc (Sos doniesticus) . Els patrons de fracturació estan molt ben establerts i la representaci ó d'ossos de les extremitats anteriors és més alta que la de les posteriors ; això po t explicar-se per la dificultat que tenien a l'hora d'extreure el nervi ciàtic, per l a qual cosa acabaven venent aquestes parts als cristians, si existien carnisserie s 45. BARCELO, Carme . Catedràtica de Llengua Àrab . Departament de Filologia Catalana . Unitat Docent d'Estudis Àrabs i Islàmics . Universitat de València . 46. Ros, Maite . Antracòloga . Col . laboradora del Laboratori Físico-Químic del Muse u Arqueològic de Barcelona. 47. RIERA, J . «La conflictivitat de l'alimentació dels jueus medievals (segles xll-xv)» . A : Alimentació i societat a la Catalunya medieval . Barcelona : CSIC, Anuari d'Estudis Medievals , annex 20 . 48. L'estudi de l'avifauna ha estat realitzat per Lluís García .


EI . CALL JUEU 1 EL CONVENT DE SANT FRANCESC DE PUIGCERDÀ

A

14 7

A

Fig. 3. 1 . Fragment d'una llàntia de Hannukah . 2 . Segell àrab . 3 . Interpretació de la llegenda central.


148

SEBASTIÀ BOSOM, CLAUDE DENJEAN, ORIOL MERCADAL 1 CARME SUBIRANA S

compartides . Per tant, l'animal més explotat fou l'ovella per tal d'aprofitar-n e la llet i la llana, però també sacrificaven un cert nombre d'animals joves per a l a carn . En resum, totes les dades semblen correspondre's perfectament als costum s alimentaris de la població jueva : baix nombre d'espècies impures, escorxamen t ritualitzat, escassa mostra de parts no kosher i restes d'aviram —únic grup animal que podia matar-se dins del call .

Els incendis

L'àrea que ocupava el sector de call excavat va patir tres incendis importants —com a mínim— en un període d'uns cent anys, que han permès de verificar amb certa fiabilitat la cronologia de l'ocupació apuntada per la documentació (entre el 1280 i el 1493) . En principi, cal pensar que es tractà de fet s accidentals, ja que també es documenten en altres parts de la vila, si bé n o sabem si es tracta dels mateixos . D'altra banda, la convivència entre ambdue s comunitats —jueva i cristiana— fou prou pacífica, si ens atenim a les poque s referències a problemes enregistrades a la documentació del moment (fins a l a segona meitat del segle xiv) . Entre la fi del segle xltl i l'inici del segle xiv en constatem dos, que pode m datar a partir de material ceràmic i numismàtic (diners de Jaume I i òbol d e Jaume II), amb anterioritat a la fundació del convent dels franciscans (1333) . Les fonts escrites en documenten un gran incendi, a una part del nucli, el 1280 i un segon, el 1319 . L'observàrem a diversos habitatges i en dos carrers, i va se r la causa de les remodelacions patents i del fet que s'abandonés llavors part de l call . El segon es podria datar entre el tercer quart del segle xlv i l'inici del segle xv, d'acord amb els materials més moderns associats (ceràmica blava valenciana, en blau i daurat de Manises . . .) . Novament, els documents es refereixen a un remarcable incendi l'any 1379 i un altre, el 1389 ." La data de 1391 , tristament cèlebre a Catalunya, també quedà enregistrada a Puigcerdà qua n una part de la població perseguí els jueus, que hagueren de cercar refugi a l castell de Llívia , SO però no tenim cap referència a un incendi del call, com succe í en altres poblacions . Cal ressenyar una disposició del Consolat, del 1342, que preveia fer arriba r l'aigua de l'estany a través d'un rec o d'una sèquia al call, continuant cap a l carrer Querol i altres de principals .

49. GALCERAN, S . Historial del Cuerpo de Bomberos de Puigcerdà en el 117 aniversario de su fundación . Ripoll : Maideu, 1978, p . 51 . 50. ALBERCH, R . ; ARAGÓ, N . J . Els jueus a les terres gironines . Girona : Diputació de Girona, 1985, p . 59 . (Quaderns de la Revista de Girona . Sèrie Guies ; 1 .)


EL CALL JUEU 1 EL CONVENT DE SANT FRANCESC DE PUIGCERD À

149

Fig. 4. 1 . 011a de ceràmica grisa utilitzada com a braser . 2 . Salsera de ceràmic a verda i manganès . 3 . Placa de sivella de cinturó. 4 . Òbol de Jaume 11. 5 . Penjoll sobre ullal d'ós, ovins i caprins.


150 EL

SEBASTIÀ BosoM, CLAUDE DENIEAN, ORIOL MERCADAL I CARME SUBIRANAS

CONVENT DE SANT FRANCESC . DOCUMENTACI Ó

La primera descripció de què disposem data del 1603 i la devem a J . Trigall . Aquest convent constava d'església, claustre, capelles, horts i cementiri ; a més , en destaca les seves dimensions . Ell mateix ens informava de la situació, localitzant-lo «a no mucho trecho de la Parroquial —Santa Maria— ni del Castillo» ." L'acord del Consell puigcerdanès, del 3 d'octubre de 1733, descrivia precisament el recorregut de la processó de Dijous Sant, la qual passava pe l convent dels frasciscans ." Finalment, un plànol del segle xvii assenyala la situació dels tres convents d'ordes mendicants existents a la vila, així com del s diversos emmurallaments." La documentació més valuosa és un conjunt de plànols francesos dels any s 1708 i 1714, que permeten observar-ne l'estructura arquitectònica, en ser reutilitzat com a fortalesa militar ." Sabem, també, que es tractava d'un temple d e nau única coberta amb embigat de fusta i arc diafragma, amb capelles entre el s contraforts interiors, amb volta d'aresta de pedra` i de capçalera rectangular . Al començament del segle xIv la casa de Puigcerdà pertanyia a la custòdi a de Narbona, juntament amb els convents de Vilafranca del Conflent i Perpinyà, on les idees dels espirituals tenien un bon acolliment . Procedents de Vilafranca, els franciscans fundaren una casa l'agost del 1320, si bé és possibl e que ja estiguessin establerts en un hospici des d'alguns anys abans .`fi La voluntat d'enterrar-se al cementiri del convent queda reflectida, ja a partir del 1315 , en alguns testaments . El Dietari d'Ortodó (1582) data la fundació el 3 de mai g de 1333, i deixa ben clar que en la seva construcció van tenir un paper clau le s confraries (paraires, teixidors, pelleters . . .) i les famílies benestants a través d e les seves almoines i donacions . El 1344 el convent de Puigcerdà passà a la custòdia de Mallorca . La crisi iniciada el segle xv va anar afeblint l'orde, i el se u patrimoni i el nombre de frares es van anar reduint .

EL

FORT ADRI À

La construcció data del 1708 . Fins ara es tenia coneixement de l'existència d'un fort al nord de Puigcerdà, testimoniat pel topònim de Pla del Fort . Malgra t això, n'era desconeguda la situació exacta i ningú no en sospitava les dimen 51. TRIGALI ., J . Cerdaña y Puigcerdà . 1603 . Còpia manuscrita de J . Mitjavila de 1768, fol . 93 i 94 . AHCP. 52. AHCP-FMP. «Ayuntamientos» de 1731-36, fol . 91 a 94 . 53. Plànol «Villa Puigcerdan» . Archivo de Simancas, s .d . M .P . i D-V-108 . 54. P . ex., Ministère de la Défense . Bibliothèque du Génie . Pavillon du Roi, fol . 131e, ful l 113 . Cháteau de Vincennes . MASSE, C . ; MASSE, F . ; MASSE, C .F . Pla de Puigcerdà . 1710 . 55. CIRICI, A . ; GuMí, J . L'art gòtic català. Segles xnt-xiv. Barcelona : Edicions 62, 1979 , p. 87 . 56. WEBSTER, J . «El desconocido convento de Puigcerdà . Su fundación y desarrollo» . Archivo Ibero-Americano, t . XLIX, núm . 193-4, p . 169-170 i 177, respectivament .


EL CALI . JUEU 1 EL CONVENT DE SANT FRANCESC DL PUIGCERDÀ

15 1

PLA N

DV tr)RT AMEN Dt: PVY('ERDrI

Fig. S. 1 . Plànol del Fort Adrià (1712) . 2. Plànol del convent de Sant Agustí am b la distribució —segura o probable— de les dependències .


152

SEBASTIÀ

BosoM,

CLAUDE DENJEAN, ORIOL MERCADAL 1 CARME SIIBIRANA S

sions, confirmades pels diversos plànols del segle xvIII en què es pot compara r la seva mida amb la del nucli urbà del moment . La destrucció del fort es produ í el 1714 .

ARQUEOLOGIA

DEL CONVENT 1 DII .

FORT

Hom localitzà part de la capçalera de l'església i dues capelles laterals de l costat esquerre . El mur que conformava la primera mesurava entre 1,10 i 1,1 5 metres d'amplada, i era atalussat i fet de còdols de riu lligats amb calç . És l'úni c indici segur datable del moment fundacional del convent . El temple fou pavimentat amb calç i s'observen les diverses reparacions que s'hi van fer . Al costa t del panteó van trobar-se senyals de pilarets o pals disposats en cercle pertanyents, possiblement, a una estructura aèria a manera de dosser . A la zona que divideix el presbiteri de la nau, s'hi va trobar una petit a cambra subterrània de planta rectangular, coberta amb volta de mig punt . E l seu accés era superior i de forma quadrada . Van trobar-se restes òssies pertanyents a un mínim de trenta individus, la majoria dels quals havia perdut l a connexió anatòmica, tot i que algun era parcialment intacte, allotjat dins d'u n taüt de fusta . L'existència de nens i joves, així com d'homes i dones adults, fa pensar en la possibilitat que fos un panteó . Algunes lesions —bèl . liques?— fa n pensar en una reutilització durant l'ocupació francesa . Dels segles xvt al xvIII s'observaren algunes remodelacions, com l'espa i tripartit de la capçalera, tot i ser, generalment, poc importants . A més, en ocasions, no fou possible distingir entre les obres del convent i les del fort .


EI projecte arqueològic Baix a Califòrnia : excavacions arqueològique s i estudi de pintures rupestre s M . ÀNGELS PETIT, ALBERT RUBIO, VICTÒRIA DEL CASTILLO , JOSEP M . FULLOLA i M . MERCÈ BERGAD À

Al final dels anys vuitanta el SERP (Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòri ques) de la Universitat de Barcelona va decidir unir els esforços que fins llavor s havien realitzat a la península mexicana de Baixa Califòrnia Ramon Viñas , Elisa Sarrià, Victòria del Castillo i Albert Rubio, estudiants d'aquesta universi tat ; des del 1981 havien desenvolupat diverses campanyes de documentació i estudi de les pintures rupestres de les serres centrals de la península . L'an y 1989 ens va ser concedit un projecte trianual de la Dirección General de Investigación Científica y Técnica del Ministerio de Educación y Ciencia (PB 87 1050) centrat en l'estudi del poblament prehispànic de la Baixa Califòrnia . Aquest programa va rebre un ajut del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya . El projecte fou aprovat també pel Consejo Nacional de Arqueología de Mèxic, el qual atorgà els permisos de prospecció i excavació corresponents .

SITUACIÓ GEOGRÀFICA 1 ENTORN NATURA L

La península de Baixa Califòrnia està situada al nord-oest de Mèxic, concreta ment entre els para l . lels 22° 52' i 32° 30' N i els meridians 109 i 117 W (fig. 2) . Les seves costes estan banyades per l'oceà Pacífic i per les aigües del golf d e Califòrnia . La seva formació es deu al moviment tectònic de la falla de Sa n Andrés . La península està travessada de nord a sud per una serralada que li confereix unitat orogràfica, fragmentada en diferents serres d'origen volcànic i alguna de composició granítica . El clima comprèn tipus àrids, subàrids i desèrtics, amb temperatures màximes de 44 °C i mínimes de 0 °C . Durant la temporada de pluges es formen gran s tempestes i xàfecs que posen en funcionament les rieres que desemboquen a ambdues costes .


154

M . À . PETIT, A . RUBIO, V . DEL CASTILLO, J . M . FULLOLA I M . MERCf? BERGAD À

La vegetació està formada per una gran varietat de matolls de tija grassa i cactàcies com xolles, bisnagues, pitahaies i iuques . Abunden a la zona espècie s endèmiques com l'arbre denominat ciri (Idria columnaris) . D'entre els animals terrestres destacarem el cérvol (Odocideus hemionus) , el borrec (Ovis canadensis), el berrendo (Antilocapra americana), el pum a (Felis concolor), el gat mesquer (Felis rufus) i el coiot (Canis latrans) ; d'entr e les aus podem esmentar el voltor o zopilote (Cathartes aura) i el pelicà (Pelecanus occidentalis) . Tant el golf de Califòrnia com la costa peninsular de l Pacífic contenen una variada fauna marina, que inclou cetacis i pinnípedes . Totes aquestes espècies estan representades a les pintures rupestres de les serres de la Baixa Califòrnia .

HISTÒRIA DE LA RECERC A

La península de la Baixa Califòrnia no ha estat objecte d'interès primordial pe r part de la investigació arqueològica . La colonització europea fou tardana pe r les dificultats que comportava l'establiment d'assentaments en un medi hostil i mancat d'al . licients econòmics . Els primers intents d'ocupació daten del segl e xvi, però no fou fins al final del xvü que coincidiren els interessos comercial s de la Corona espanyola i els de la Compayia de Jesús ; el resultat fou l'establiment d'una xarxa de missions . Durant el període missional jesuïta (1697-1767 ) els membres de la Companyia redactaren informes, cartes i cròniques . D'aquests relats s'extreu la primera informació de caràcter etnogràfic i històri c sobre la població indígena que ells van conèixer . Distingiren tres grups lingüís tics anomenats, de nord a sud, cotximís, guaicures i pericús ; tots eren poblacions caçadores-recol . lectores nòmades. La primera notícia sobre les pintures rupestres es deu al pare Josep h Rothea, el qual ens afegeix que no existia cap filiació cultural entre els autor s d'aquelles pintures i els indígenes del segle xviii . Les primeres troballes arqueològiques es remunten al final del segle xtx , quan l'investigador holandès H .F . Ten Kate trobà restes humanes pintades d e vermell a la regió sud de la península . Aquestes dades foren represes pe r P . Rivet com a argument per explicar les migracions transpacífiques que pobla ren Amèrica . Simultàniament, l'investigador francès L . Diguet redescobrí le s pintures de les serres de Guadalupe i San Francisco, i les publicà . Els anys quaranta, W . Massey va dur a terme la primera excavació a le s serres centrals i definí genèricament la cultura comondú, que va situar entre e l 500 aC i el 1820 dC ; aquesta denominació englobava tant els cotximís històric s com els seus avantpassats . L'any 1951 1'INAH de Mèxic patrocinà els treballs de B . Dahlgren i J . Ro mero, centrats a la cova de San Borjitas (Sierra de Guadalupe), en l'estudi d e les seves pintures rupestres i excavació del sòl arqueològic .


El,

PROJECTE ARQUEOLÒGIC BAIXA CALIFÒRNIA : EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES . . .

15 5

Fig. 1 . Part central del fris pintat de la Cueva del Ratón ; s'indiquen els punts corresponents a les figures datades pel mètode del radiocarboni. 1 . 5 .290 ± 80 BP; 2 . 4 .845 ± 60 BP ; 3 . 295 ± 115 BP.

Durant els anys seixanta, C .W . Meighan va dur a terme una intervenció a Cueva Pintada (Sierra de San Francisco) i va obtenir una datació ràdio-carbònica de 530 ± 80 BP, provinent de matèria vegetal trobada en superfície . Aquest investigador atribuí la datació als autors de les pintures, i els assimilà a la cultura comondú . Des de llavors diversos investigadors nord-americans i mexicans han reco llit documentació sobre les pintures, sense que s'hagi fet un programa de recer ques continuat que hagi permès obtenir el marc cronocultural de l'evoluci ó prehistòrica de la zona .


156

M. A .

PETIT,

A . RUBIO, V . DEL CASTILLO, J . M .

FULLOLA

I M.

MERCÈ

BERGAD À

A causa de la grandària de la península els treballs d'excavació que s'hi ha n dut a terme han estat escassos i molt dispersos geogràficament ; això ha impedi t bastir aquest marc de referència que esmentàvem . A ('àrea nord tenim la datació més antiga de la península, 14 .610 ± 270 BP (Gak-4 .362), a la Lagun a Chapala, corresponent a la fase de pre-puntes de projectil . L'única seqüènci a que tenim fins ara procedeix de la Cueva Baldwin, el NE peninsular, amb un a sèrie cronològica que va des del novè mil . lenni BC fins a l'actualitat . A l'extrem sud tenim algunes evidències funeràries de cronologia imprecisa i situa des en conquillers . Finalment, a la regió de les serres centrals de la Baixa Califòrnia, on he m estat desenvolupant el nostre projecte de recerca, només hi havia els treballs d e W . Massey, en els quals definia l'anomenada cultura comondú. Aquest concep te ha estat utilitzat com un calaix de sastre, on han anat a parar totes les evidèn cies arqueològiques, àdhuc les pictòriques, anteriors al moment del contact e europeu . La manca de treballs sistemàtics en aquesta zona i el fet que totes le s evidències corresponguin a poblacions caçadores-recol . lectores han portat a aquesta indefinició històrica .

EL PROJECTE BAIXA CALIFÒRNI A

La nostra proposta de treball va ser cenyir-nos a una regió concreta, les serres centrals peninsulars, i incidir en la problemàtica arqueològica global de l'àrea . Les excavacions i l'estudi de les pintures rupestres havien de ser la base per esmenar el buit històric esmentat i arribar a construir el primer esquema cronocultural de la regió . Tot i això, cal reconèixer que un projecte de tres anys d e durada tan sols permet desenvolupar accions molt concretes en un territor i d'una gran riquesa arqueològica . Pel que fa a la documentació i l'estudi de les manifestacions rupestres, e l nostre treball s'ha centrat en les coves amb pintures de les serres de Guadalup e i de San Francisco, juntament amb la zona de blocs amb gravats i pintures de l a propera zona del volcà de las Tres Vírgenes . La tasca desenvolupada a cadascun dels seixanta abrics amb pintures h a consistit a fotografiar i dibuixar, en croquis, totes les representacions ; s'ha registrat I'estratigrafia cromàtica, les mides, l'estil, la tècnica i la composició d e les figures . S'hi aixecat la topografía de la cova i s'hi ha situat cadascun del s motius pictogràfics . Tot aquest llarg procés ens ha permès arribar a unes conclusions que exposarem a continuació . A la Sierra de Guadalupe la temàtica representada inclou figures humanes , animals i elements abstractes . Pel que fa a les primeres, observem diferent s tècniques i estils . Apareixen figures estàtiques, de mida gran, cap rodó —d e vegades guarnit amb una lligadura— i amb les cames i els braços totalmen t oberts ; en alguns casos apareix representat el sexe . També és freqüent que les figures humanes estiguin travessades per fletxes o llances, la qual cosa ens evo-


EL PROJECTE ARQUEOLÒGIC BAIXA CALIFORNIA : EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES . . .

15 7

O

Fig. 2 . Mapa de situació de la península de Baixa Califòrnia, amb indicació d e l'àrea d'estudi. Topografia parcial de la Cueva del Ratón amb la situació d e l'àrea excavada. ca els sacrificis humans . La tècnica emprada és tant el dibuix de la silueta i l a compartimentació interior del cos en quadres, com l'ús de la tinta plana en u n sol color o en dos, dividint la figura verticalment . Una altra característica temàtica de les manifestacions pictòriques d'aquesta serra és la presència de peus i mans, en grups o isolats ; les mans apareixen en positiu o en negatiu, i en algun s casos són infantils . Els animals representats són espècies terrestres i marines . Entre les prime res predominen els cèrvids . De les segones cal esmentar diferents tipus de peixos . tPel que fa a les aus, destaquen els voltors . De vegades, aquestes pinture s presenten projectils clavats . La tècnica és similar a la de les figures humanes . És molt freqüent l'aparició de barres, punts, cercles, i també d'estructure s quadrangulars, ramiformes i estel•liformes . A la zona nord de la Sierra de Guadalupe (com per exemple a la cova d e San Borjitas i a Los Monos de San Juan) aquestes característiques temàtiques i estilístiques són modificades amb la incorporació de trets propis dels estils d e la Sierra de San Francisco . Començarem l'anàlisi de les pintures de la Sierra de San Francisco per le s figures humanes ; aquestes apareixen frontalment, en actitud estàtica, amb els braços alçats i marcant l'angle dels colzes, tot i que s'ha de dir que de manera excepcional presenten posicions inclinades, invertides i horitzontals . El cap é s arrodonit, sense coll, recolzat en un cos compacte ; les mans, obertes, mostre n el palmell i els dits ; els peus, de perfil, també diferencien els dits i la planta . Les


158

M . À . PETIT, A . RUBIO, V . DEI. CASTILLO, J . M . FULI .oLA 1 M . MERCÉ BERGAD À

figures femenines mostren els pits sota les aixelles ; aquest element és el que le s diferencia del sexe masculí . Molt rarament els individus masculins es represen ten sexuats . Algunes figures, per la seva mida dins del context, han estat interpretades com d'infants. Les nostres observacions sobre la tècnica i l'estil de les representacions humanes ens han dut a diferenciar-ne cinc tipus bàsics : 1) grans figures de fins a dos metres d'alçada, de cos compacte, amb algun s trets naturalistes i pintades amb un color o dos , 2) figures bicolors, un xic més petites que les anteriors, dividides vertical ment o horitzontal , 3) figures petites de trets estilitzats i esquemàtics, generalment d'un so l color i perfilades de blanc , 4) figures proporcionades de mida mitjana dividides verticalment per do s colors —vermell i negre— i perfilades amb blanc , 5) figures de mida mitjana i petita, d'estil esquemàtic i monocromes . De la mateixa manera ens plantegem una hipòtesi segons la qual aquest s estils mostren una seqüència cronològica precisa . Així, les grans figures monocromes corresponen a la fase A, més antiga, seguides de les bicolors de mid a gran i mitjana, o fase B, posteriorment les figures monocromes de trets esquemàtics i mida mitjana o fase C i, finalment, les figures més petites i esquemàtiques són les més modernes i corresponen a la fase D . Aquesta seqüència, observada a partir de les superposicions cromàtiques i estilístiques, s'ha vis t corroborada per les datacions absolutes que comentarem posteriorment . Són freqüents els ornaments tant en figures masculines com femenines ; destaca especialment la gran varietat de lligadures . Un altre element que sovinteja són les sagetes o llances que travessen moltes representacions humanes ; e n algunes d'aquestes armes es distingeixen les puntes o el plomall, tot i que n o resulta possible fer-ne l'atribució cronocultural a partir d'aquests detalls . A gairebé totes les composicions conegudes hi ha presents les figures animals . Destaquen els herbívors : berrendos, borrecs i cèrvids ; segueixen en freqüència els pumes, els coiots, els voltors, les serps i diverses espècies marine s com les tortugues, les balenes i diferents tipus de peixos . S'aprofiten diferents perspectives per fer manifestes les principals característiques de cada espècie, com per exemple les banyes i els unglots . Els carnívors apareixen sempre en posició estàtica, mentre que els herbívors apareixe n en posicions dinàmiques . De vegades s'atribueix a la fauna marina un paper especial, ja que mol t sovint apareix metamorfosada amb trets d'altres animals i fins i tot humans . Els ofidis són rars ; destaca el de la Cueva de la Serpiente, on un gran anima l de 4 metres de llargada presenta un cos de serp, un cap de cérvol i una cua d e peix. Aquest animal fantàstic podria relacionar-se amb un mite de creació i renovació de la vida . Alguns animals es troben assagetats o allancejats, llevat dels carnívors qu e reben un tractament especial .


EL PROJECTE ARQUEOLÒGIC BAIXA CALIFORNIA : EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES . . .

15 9

Els cervatons moltes vegades apareixen verticalment i és freqüent la representació d'animals afrontats, en filera o entrecreuats . Les figures abstractes, menys abundants que a la Sierra de Guadalupe, presenten la mateixa tipologia . És freqüent l'associació de figures estel•liforme s amb les humanes i les d'animals, la qual cosa ens suggereix una temàtica astro nòmica . Dins de l'àrea de la Sierra de San Francisco els nostres treballs de registre i documentació pictòrica s'han complementat amb la tasca d'excavacions arqueològiques, les quals tenien per objectiu poder documentar els assentament s prehistòrics de la regió . En aquest sentit vàrem dur a terme dues campanyes a la cavitat de La Cueva (Arroyo de San Gregorio) . Aquest jaciment fou escolli t perquè es trobava en una àrea rica en balmes pintades, tot i que La Cueva n o contenia cap manifestació pictòrica . Proporcionà un nivell amb material arqueològic, tot i que no vam reconèixer cap estructura ni disposició específic a de les restes . La cultura material corresponia a una població de caçadors-recollectors . Destaca una nombrosa indústria lítica sobre obsidiana, sílex i basalt . L'obsidiana representa un 88 % de la totalitat de la indústria lítica, forma da per ascles, fragments i peces retocades de mida petita, com ara truncadures , làmines de dors (abruptes) i foliacis (retoc pla) ; les peces de basalt són ascle s grosses que conformen rascadores, puntes, denticulats i gratadors . També es v a documentar la presència d'indústria òssia : tres punxons i una espàtula . La fauna terrestre, molt escassa i esmicolada, resulta de difcil determinació ; destaca , però, la presència de fauna marina, petxines (Lyropecten subnudosus i Laevicardium elatum) i opercles . Finalment, destaquem restes de fibres vegetal s compactades (puntes de maguey, flors de bisnaga, restes de palma i petite s branques llenyoses) . Aquesta ocupació ha estat datada pel mètode del ràdiocarboni en 170 ± 50 anys BP (UBAR-229), la qual cosa ens la situa en el segle xvin de la nostra era , és a dir, en el moment de la colonització missional jesuïta . El procés de formació del sediment d'aquest jaciment arqueològic present a problemes d'interpretació que es troben en curs d'estudi . Esperem que els propers resultats ens permetran oferir una explicació sobre la naturalesa de l'ocupació, la qual, de moment, no està ben definida . El desenvolupament del nostre projecte també incloïa l'excavació d'un altre tipus de jaciment, com el d'una cavitat amb pintures rupestres . Per a aquesta finalitat es va escollir la Cueva del Ratón, coneguda des dels treballs de L . Diguet pel seu gran mural pintat . Els resultats obtinguts en aquest jaciment só n de gran vàlua científica, ja que permeten bastir un primer esquema de la seqüència del poblament de les serres centrals de la península en els darrers cin c mil anys . La Cueva del Ratón es troba situada a San Francisco de la Sierra, a un s 1 .120 metres sobre el nivell del mar, concretament a la Cañada del Cantil Blanco . Es tracta d'una cavitat rectangular de 16 metres de fons i 84 d'amplada , orientada al NE i que s'obre en unes bretxes volcàniques del terciari, les quals


160

M . A . PETIT, A . RUBIO, V. DEL CASTILLO, J . M . FULIOLA 1 M . MERCÈ BERGADÀ

presenten fenocristalls zonejats per plagioclasses i una matriu de vidre àcid . L a gènesi del rebliment està conformada per tres tipus d'aportacions : les caigudes de blocs de la paret de fons, les restes d'origen antròpic i el sediment product e de la disgregació de la roca. Les pintures rupestres de la Cueva del Ratón participen de les característiques tècniques, estilístiques i temàtiques generals que hem exposat anterior ment en referir-nos a l'art rupestre de la Sierra de San Francisco . Tot i aix ò presenten unes particularitats que singularitzen aquest conjunt mural . Un primer estudi ha donat com a resultat la identificació de gran nombre d e figures que se situen al llarg dels 84 metres de longitud que té la cavitat, i qu e trobem distribuïdes, en diferents grups o concentracions, des de la base de l'abric fins a 11 metres d'altura respecte del sòl . El mural conté exemples de totes les fases estilístiques identificades e n aquesta serra, és a dir, presenta un continuum pictogràfic que abasta des del s estils més antics fins a les pintures fetes pels darrers indis, i fins i tot algu n exemple de representacions pintades pels primers ranxers . Podem observar un clar predomini de representacions faunístiques . E s tracta quasi exclusivament d'herbívors —cèrvids i borrecs— tot i les notable s excepcions d'una tortuga i d'un gran puma de mes de dos metres . Aquest animal és la figura clau de la zona principal del fris i ha donat nom a la cavitat e n ser confós amb un rosegador (fig . 1) . S'ha de destacar l'absència d'ocells i animals marins, tan freqüents en altres cavitats . Segueixen, en quantitat, les figures humanes . Aquestes presenten tamb é diverses singularitats : totes les figures són masculines excepte un únic cas d e figura femenina ; el grup més destacat de figures humanes se situa al voltant de l gran puma esmentat abans, i mostren originals dissenys corporals no identificats fins ara en altres pintures similars de la Sierra de San Francisco . Destaquem la gran figura dividida verticalment en dos colors (negre i vermell) i am b la cara pintada de negre ; o un altre personatge que presenta l'interior del co s amb un disseny romboïdal . Aquesta darrera figura, juntament amb un altr e cas, són les úniques dues representacions humanes travessades per fletxes o llances . Finalment, volem fer esment d'un conjunt de quatre figures geomètrique s amb formes enreixades pintades amb diferents colors ; es concentren a la part inferior del grup principal de figures presidides pel gran puma . La resta de le s representacions observades són elements no identificats o el grup, ja esmentat , de petites figures fetes pels ranxers . En el curs del nostre treball vam tenir l'oportunitat de prendre mostres d e pigment per tal d'analitzar-les i datar-les . Els resultats obtinguts —dels qual s parlarem més endavant— són, en general, coherents amb les observacions derivades de l'estratigrafia cromàtica i estilística observada en el conjunt de l a Sierra de San Francisco . Pel que fa a l'excavació arqueològica, es desenvolupà en dues campanye s corresponents als anys 1991 i 1992 . Obrírem vint metres quadrats en un secto r prop de la paret de fons i sota una àrea amb pintures . Aquesta zona pot sem-


EL PROJECTE ARQUEOLÒGIC BAIXA

D

CALIFORNIA :

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES . . .

16 1

H

Fig. 3. Planta del nivell 2 de l'àrea excavada a la Cueva de Ratón (campan yes 91-92), amb indicació deis diferents tipus d'estructures ressenyades en el text.

blar poc extensa en relació amb la superfície total de l'abric, però era gaireb é l'única on s'observava la presència clara de sediment (fig . 2) . En la nostra intervenció hem distingit dos nivells a partir de les seves parti cularitats texturals : a) Nivell I, de 4 centímetres de potència, horitzontal i amb predomini de l a fracció arenosa ; els escassos còdols presenten morfologia angulosa ; color gri s (10YR 4/1, Munsell) . b) Nivell II, de 5 a 20 centímetres de potència i amb una matriu arenosa qu e inclou material orgànic d'origen antròpic, de fet diverses estructures de combustió . D'aquest nivell es va mostrejar el perfil SE (quadres 5D, 6D i 7D) per tal d e dur a terme una anàlisi micromorfològica . Es prengueren tres mostres, una d e l'estructura de combustió número 1 i les altres dues bàsicament orientades a l'estudi del rebliment, encara que influenciades per l'extensió d'aquesta estructura.

Les observacions micromorfològiques d'aquestes mostres confirmen le s nostres observacions estratigràfiques de camp . El rebliment està constituït bàsicament per la fracció de sorres grosses (d'un mil•límetre a 500 micròmetres) , classe que domina, i sorres mitjanes (200 micròmetres), resultat de la disgrega-


162

M . A . PETIT, A . RUBIO, V . DEL CASTILLO, J . M . FULLOLA 1 M . MERCè BERGADÀ

ció de la roca mare formada per bretxa volcànica . La morfologia és subangulosa i la majoria no presenten alteracions . Mineralògicament aquestes sorres estan formades per hornblendes, olivines hexagonals i fragments d'andesita porfírica . És interessant remarcar la presència d'una sèrie de revestiments d e matriu molt fina, constituïts per llims i argiles i al voltant d'alguns grans d e sorra, que suggereix l'existència durant la sedimentació d'una fracció fina mé s abundant . Pel que fa a la presència dels components antròpics, cal assenyalar la presència de fragments carbonosos (5 %) i de fragments ossis (0,5 %) . Respecte als processos postdeposicionals s'observa la presència moderad a d'activitat biològica —arrels i organismes— i puntualment s'ha documentat u n procés edàfic de neoformació d'argiles . El primer moment d'utilització de la cavitat documentat fins ara correspo n al de la realització d'un grup de figures grans les quals atribuïm a les primere s fases cronològiques relatives que hem descrit més amunt . La seva cronologi a ha estat establerta a partir de dues anàlisis amb radiocarboni fetes sobre pigment pel doctor D . Donahue al laboratori de radiocarboni de la Universita t d'Arizona a Tucson . La datació AA-8221 prové d'una figura humana de colo r vermell (Pantone 173-167) i ha donat un resultat de 5 .290 ± 80 BP ; la AA-822 0 correspon a la figura central del panell, un puma negre (Pantone 426) de mé s de dos metres de llargada, i és de 4 .845 ± 60 BP . El segon moment que tenim documentat correspon també a figures pinta des . El seu estil l'atribuïm a la fase C de la cronologia relativa que propose m (mides mitjanes, formes més rectes i esquemàtiques) . Es tracta d'una figura humana de 70 centímetres d'alçària, de color vermell (Pantone 173-180), datada pel doctor M .W . Rowe al Laboratori de Química Arqueològica d'A& M Texas University en 1 .325 + 435-360 BP . El tercer moment correspon a una ocupació de la cavitat, evidenciada per l a realització d'una sèrie d'estructures de combustió posades de manifest duran t les dues campanyes d'excavació . Hem pogut establir una tipologia d'aqueste s estructures a partir de la seva morfologia (fig . 3) : a) Tipus 1 : Clot natural, farcit de cendres, carbons i material arqueològi c (A, B, C, D, E, F, G, 1, J, K, L, N, Ñ, O, R, S i T) . b) Tipus 2 : Cubeta d'origen antròpic, farcida de cendres, carbons i materia l arqueològic (H, M, Q i U) . c) Tipus 3 : Estructura semicircular, formada per unes pedres disposade s damunt la roca de base, plena de cendres i carbons (II) . d) Tipus 4 : Estructura composta, formada per una gran cavitat d'orige n antròpic compartimentada i/o complementada per pedres amb cendres, car bons i material arqueològic en el seu interior (I, III i IV) . Totes aquestes estructures de combustió corresponen al nivell II . Tal co m hem comentat anteriorment, aquest nivell fou mostrejat per fer-ne unes anàlisis micromorfològiques, de les quals una pertany a l'estructura de combustió 1 . L'acumulació cendrosa d'aquesta estructura està formada per una sèrie de nòduls de carbonat càlcic (microesparita) amb partícules carbonoses de color ne-


EL PROJECTE ARQUEOLÒGIC BAIXA CALIFORNIA : EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES . . .

FASES DE POBLAMENT

CRONOLOGI A GENERAL

CRONOLOGI A ABSOLUTA

Pre-cobcim í «Grandes Murales

IV-11 1 mil-lenni aC

5 .290 ±80 B P 4.845 ±60 B P

GR

Pintures

Pre-cotxim í fase C de les pintures

S . VII dC

1325 +435 -360 B P

GR

Pintures

Cotximí

S . XIII-XVII I dC

700±130B P 450 ±60 B P 320± 120 B P 295 ±115 B P

Despoblament

S . XVIII dC

1728-1767 dC

-

1840 dC

pastors

Repoblament

ECONOMIA

16 3

REGISTRE ARQUEOLÒGI C

l3E r

)-fí\1r

S. XIX dC

C/R

Estructures de combustió Pinture s

-

" Corralito s Pintures

Fig. 4. Quadre de l'evolució cronocultural del poblament a la Sierra de San Francisco.

gre que mesuren entre 75 i 25 micròmetres (20 %), algun fragment cendrós i , en menys proporció (5 %), fragments carbonosos que mesuren entre 2 mil . límetres i 500 micròmetres . Aquests residus són fragments vegetals parcialmen t mineralitzats que testimonien una combustió de temperatura mitjana de 500 °C . També hi apareixen fragments ossis amb fractures pròpies de la combustió . Aquest tipus d'acumulació reflecteix una combustió que es va desenvolupar en dues etapes : 1. En un primer moment, una combustió moderadament intensa que devi a produir l'acumulació de cristalls de carbonat amb partícules carbonoses . 2. En un segon moment, una disminució de la intensitat de la combusti ó que devia donar lloc a la presència de fragments de carbons que mesuren entre 2 mil-límetres i 500 micròmetres, parcialment calcinats . També es documenta la presència de l'activitat biològica que ha modifica t l'estructura sedimentària original . Les datacions efectuades pel doctor J .S . Mestres del Laboratori de Dataci ó per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona, ens situen el conjunt de le s estructures entre els segles x►1[ i xv[i dC; la primera correspon a l'estructura I i donà la xifra de 450 ± 60 BP (UBAR-301) ; la segona fa referència a l'estructur a II, amb una data de 320 ± 120 BP (UBAR-302) i la tercera fa referència a l'estructura III amb una data de 700 ± 130 BP (UBAR-303) .


164

M. A.

PETIT,

A . RUBIO, V . DEL CASTILLO, J . M .

FULLOLA

1 M.

MERCÈ

BERGAD À

En aquest nivell hem pogut documentar 1 .190 evidències lítiques, de le s quals 92 retocades (un 7,73 %) . Dominen les peces amb retoc simple, sobreto t les rascadores ; els plans i els abruptes es presenten en quantitats molt similars i podem destacar-ne respectivament les làmines i puntes de dors i les punte s bifacials de base còncava . Hi han aparegut també tres burins díedres . La primera matèria dominant és l'obsidiana, amb 815 elements (68,48 %) , seguida del basalt, amb 219 elements (18,4 %), i el sílex, amb 121 element s (10,16 %) ; la resta es compon de jaspis, quarsos i òpals . Cal fer esment de l'al t percentatge d'elements lítics d'origen volcànic . Les anàlisis efectuades pel doctor S . Shackley de la Universitat de Califòrnia a Berkeley han pogut determinar amb exactitud l'àrea, font originària de les obsidianes trobades en els jaciments que hem excavat ; la zona en qüestió se situa a uns 50 quilòmetres de l a Sierra de San Francisco, en un indret anomenat Arroyo Portezuelo, al volcà d e Las Tres Vírgenes . La indústria òssia es compon de cinc fragments de punxó arrodonits, polimentats i cremats . La gran quantitat de restes de fauna trobada evidencia l'activitat habitacional del jaciment . Als ossos de macrofauna i de microfauna identificats cal afegir restes de petxines marines, la qual cosa ens dóna peu a parlar d'activitats d e desplaçament o intercanvi amb l'àrea costanera del golf, distant uns 60 quilòmetres de territori molt abrupte . A aquest mateix període cronològic recent podem atribuir la darrera de le s datacions de pintures, la corresponent a una cérvola de color negre (Panton e 426) de 186 centímetres, datada el 295 ± 115 BP al laboratori d'A&M Texas . Finalment, parlarem de la darrera ocupació de la cavitat . Ens referim a u n seguit de construccions anomenades popularment corralitos, formades pe r murs de considerable alçària, construïts amb grans blocs de pedra seca, entre els quals trobem alguns molins de mà reaprofitats . Segons la història oral de l a regió sabem que aquestes construccions foren bastides pels primers repoblado res de la sierra un cop aquesta es va veure despoblada dels indis . Això coincideix amb la concessió dels títols de propietat de les terres que inclouen la Cueva del Ratón al senyor Buenaventura Arce l'any 1840 . Actualment, al llogarre t de San Francisco de la Sierra (a un quilòmetre i mig de la cova) es conserva l a memòria d'aquest avantpassat com a primer habitant de la ranxeria .

CONCLUSION S

A partir de la nostra investigació hem pogut establir a la Cueva del Ratón un a sèrie de fases d'ocupació, que per extensió apliquem a la Sierra de San Francisco com a períodes individualitzats de poblament (fig . 4) . En primer lloc distingim una fase pre-cotximí que anomenem «Grande s Murales» i que correspondria a poblacions caçadores-reco l . lectores, autores d e les pintures de mida gran (fases A i B), datades al final del quart i inici de l tercer mil . lenni aC .


EL PROJECTE ARQUEOLÒGIC BAIXA CALIFORNIA : EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES . . .

165

També seria pre-cotximí la fase següent de poblament, que correspondria a una ocupació testimoniada per la realització de pintures, aquesta vegada mé s tosques, corresponents a la nostra fase C . Segons la datació absoluta obtinguda, situem aquest moment als voltants del segle vii de la nostra era . La tercera ocupació documentada correspondria a un període cotximí, s i acceptem les afirmacions de Reygadas i Velázquez sobre l'entrada de poblacions de parla yumana a partir del segle xlil dC dins la dinàmica de desplaça ments de pobles del sud-oest d'Amèrica del Nord . El poblament cotximí el tenim documentat a la Cueva del Ratón amb la presència d'una sèrie d'estructures de combustió . Aquest poblament regional de caçadors-recol . lectors se situa, per les datacions absolutes obtingudes a partir dels carbons de le s estructures esmentades abans, precisament entre el segle xür i el xvn de l a nostra era . Dins d'aquest període s'inclou la datació de C .W . Meighan en el sò l d'ocupació de la Cueva Pintada de la Sierra de San Francisco, i l'assentamen t documentat per nosaltres a la Cueva del Arroyo de San Gregorio . A les darreries d'aquest període se situa el moment de colonització europea . Corresponent també al segle xvn, comptem amb la datació absolut a d'una pintura que forçosament hem de considerar cotximí i que pel seu format i estil es desmarca de les nostres fases cronopictogràfiques . Totes le s datacions absolutes referides a pintures de El Ratón no es contradiuen amb les observacions fetes sobre les estratigrafies cromàtiques que fins ara he m fet . Ara bé, la datació d'aquesta darrera pintura, una cérvola de mida gran , no s'adiu amb el que considerem fases tardanes de les pintures de San Francisco (més petites i esquemàtiques) . Només podem explicar aquesta contra dicció com un acte de mimetisme per part dels cotximís, els quals les pinta ren imitant els estils dels «Grandes Murales», o hauríem de qüestionar l a validesa de la datació . Les cròniques dels missioners jesuïtes afirmen que els cotximís no pintaven , però feien servir les coves per transmetre coneixements i celebrar-hi els ritu s iniciàtics . Si aquesta darrera datació és correcta, ara sabem que sí que pintave n i que també freqüentaven les coves per dur-hi a terme altres activitats (estructures de combustió) vinculades a les pictòriques o no . L'any 1728 es funda San Ignacio Kadakaaman i s'inicia una fase de des poblament indígena de la serra amb l'aplegament de la població al peu d'aquesta i al voltant de l'oasi de la missió . Aquest període missional conclo u sobtadament, amb l'expulsió dels jesuïtes l'any 1767 . Malgrat que aquests só n substituïts per franciscans i dominics, es produeix una nova dispersió poblacional indígena . El resultat final és que acaba desapareixent la població cotximí , reduïda per malalties d'origen europeu, per problemes d'aculturació, i dissolt a dins d'un fons de poblacions índies i criolles vingudes de l'altra banda del gol f de Califòrnia . Finalment, hem de parlar de la repoblació sub-actual i actual de la sierra . Aquesta reocupació té el seu inici en la concessió de terres l'any 1840 als avant passats directes dels habitants actuals . Es tracta d'una ocupació ramadera qu e construeix corralitos i aprofita la cova per estabular el bestiar . La Cueva


166

M . À. PETIT, A.

RuBlo,

V.

DEI . CASTILLO, J . M . FULLOLA 1 M . MERCÈ BERGAD À

del Ratón també conté pintures d'aquest moment; són figures de mida petita , de color taronja i pespectiva torta que representen ranxers i bestiar . Aquest esquema cronocultural que acabem de plantejar és una primer a aproximació a partir dels nostres treballs . Som conscients de les mancances . Per exemple, la fase pre-cotximí és molt llarga en el temps, i caldrà troba r jaciments arqueològics corresponents als «Grandes Murales» per tal de configurar culturalment el període . Tampoc no s'ha localitzat cap enterrament qu e ens permeti conèixer el ritual funerari de les diferents fases arqueològiques . Malgrat una construcció encara feble en base a set datacions absolutes i algunes dates històriques esperem prosseguir els nostres treballs d'investigació, els quals aniran completant aquesta aproximació a l'estudi del poblamen t antic de les serres centrals de la península de Baixa Califòrnia .

BIBLIOGRAFI A BARCO, M . DEL (1988) . Historia Natural y Crónica de la Antigua Californi a (original 1773-1780?) . Edició a càrrec de Miguel León Portilla. Mèxic: UNAM, 482 p ., 8 làm . CASTILLO, V . DEL ; FULLOLA, J .M ; PETIT, M .A . ; RuBIo, A . ; BERGADÀ, M .M . (en premsa) . «Arte y arqueología prehistóricos de la península de Baja California» . Vol. Hom. J.G . Echegaray . Santander. CLAVIJERO, F .X . (1982) . Historia de la Antigua o Baja California (pròleg : Mi guel León Portilla) . Mèxic : Editorial Porrúa, 255 p ., 2 fig . COURTY, M .A . (1984) . «Formation et evolution des accumulations cendreuses . Approche micromorphologique .» Influences méridionales dans l'Est et l e centre-Est de la France au Néolithique : le role du Massif-Central . Actes du 8. Colloque Interrégional sur le Néolithique : Le Pu y, 1981 . Clermont-Ferrand : CREPA, p . 341-353 . DAHLGREN, B . ; ROMERO, J . (1951) . «La prehistoria bajacaliforniana ; redescubrimiento de pinturas rupestres» . A : Cuadernos Americanos . Vol . 4 . Mèxic , p . 153-178, 8 fig . DIGUET, L . (1899) . «Rapport sur une Mission Scientifique dans la Basse Californie» . A : Nouvelles Archives des Missions Scientifiques . Vol 9 . París, p . 1-53, 10 làm . HORCAN, J . (1992) . «Colonización de América : precolombinos» . Investigació n y Ciencia [Barcelona] (1992), núm . 186, p . 41-43 . MASSEY, W .C . (1947) . «Brief report on archaeological investigations in Baj a California» . Southwestern Journal of Anthropology. Vol . 3 [Alburquerque ] (1947), núm . 4, p . 444-459, 2 fig . MEIGHAN, C .W . (1966) . «Prehistoric Rock Paintings in Baja California» . American Antiquity [Los Angeles], núm . 31, p . 372-392, 27 fig .


EL PROJECTE ARQUEOLÒGIC BAIXA CALIFORNIA: EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES . . .

167

F . ; VELÁZQUEZ, G . (1985) . «Investigación arqueológica recient e en los municipios de La Paz y Los Cabos» . A : VIII Semana de Información Histórica de Baja California Sur . La Paz, 1985, p . 97-118, 36 fig. Tuo>-IY, D .R . (1978) . Culture History in the Comondu Region, Baja California , Mexico. Las Vegas : University of Nevada, 2 vol ., 406 p ., 58 làm . Tesi (inèdita) per a l'obtenció d'un Master of Arts in Anthropology . URBANO, U . (1988) . «Poblamiento y concesiones de terrenos» . A : MATHES . M . (ed .) . Baja California. Textos de su historia . Vol . 1 . Mèxic, 1988, p . 108-132 . VIÑAS, R . ; SARRIÀ, E . ; RUBIO, A . ; CASTILLO, V . DEL (1984-85) . «Repertori o temático de la pintura rupestre de la Sierra de San Francisco, Baja California (México)» . A : Ars Praehistorica . Vol . 3/4 . Sabadell : Editorial Ausa , 1984-85, p . 201-232, 25 fig . VIÑAS, R . ; SARRIÀ, E . ; RUBIO, A . : CASTILLO, V . DEL ; PEÑA, C . (1986-89) . «Pin turas de serpientes en el conjunto rupestre de la Sierra de San Francisco , Baja California Sur (México)» . Empúries. Vol . II [Barcelona], núm . 48-50 , p . 368-379, 10 fig. WATTEZ, J . (1988) . «Contribution à la connaissance des foyers préhistorique s par I'étude des cendres» . Bull . Société Préhistorique Française . Vol . 10-1 2 [París] (1988), núm . 85, p . 352-366 . REYGADAS,