Tribuna Arqueologia 1992-1993

Page 1

Direcci贸 General del Patrimoni Cultural Servei d'Arqueologia

TRIBUNA D 'ARQUEOLOGIA 1992-1993

GENERALITAT DE CATALUNYA DEPARTAMENT DE CULTUR A Barcelona, 1994


© Generalitat de Catalunya . Departament de Cultura, i autors Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Fotocomposició i gravats : VP Pre-impressió, S .L . Impressió : Gráficas Almogávares . Carrer dels Almogàvers, 106 . Barcelon a Dipòsit legal : B-20 .930-1994 ISSN : 1130-778 1 ISBN : 84-393-2935-0


SUMAR I

El jaciment del paleolític mitjà de la Roca deis Bous (Sant Llorenç de Montgai, Camarasa, Noguera) . Jorge Martínez, Xavier Terradas, Rafael Mora

7

Les darreres excavacions al Roc del Migdia (Vilanova de Sau, Osona) : estat de la qüestió i noves perspectives . Errikarta-Imanol Y11 , John Watson, Miguel Angel Paz

15

La intervenció arqueològica d'urgència en el jaciment a l'aire lliure de la Rodona (Olot, Garrotxa) . Gabriel Alcalde, Montserrat Buch, Joaquim Mateu, Antoni Palomo, Maria Sañ a

25

Excavacions arqueològiques 1991-1992 a la Bòbila Madurell-Mas Duran (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental) . Anna Bordas , Jaume Díaz, Roser Pou, Albert Parpal, Araceli Martí n

31

Tall Halula (Síria) . Un poblat dels primers agricultors i ramaders del VII mil . lenni ala vall de l'Eufrates . Miquel Molist, Josep Anfruns , Mercè Català, Daniel Helmer, J . Miquel Faura, Joaquim Mateu, Antoni Palomo, Maria Saña, Georges Willcox

49

L'assentament protohistòric del barranc de Gàfols (Ginestar, Riber a d'Ebre) . M . Carme Belarte, M .Teresa Mascort, Joan Sanmartí , Joan Santacan a

63

El poblat pre-romà del Molí d'Espígol (Tornabous, Urgell) . Nove s constatacions arqueològiques després de les actuacions del Serve i d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya (1987-1992) . Miquel Cura i Morera

73

Sant Miquel de Vinebre (Vinebre, Ribera d'Ebre) : els darrers vestigi s ibèrics ala part final de l'Ebre . Margarida Genera

85

Les excavacions al' antic convent de Sant Bartomeu (Peralada , Alt Empordà), 1989-1990 . Dels orígens del món ibèric a la revoluci ó feudal . Joan Llinars, Jordi Merino, Manel Miró, M . José Pedrón

95


Noves aportacions al coneixement de la Tàrraco tardo-republicana: el carrer de Lleida, 27 . Manel Güell, Jordi Diloli, Lluís Piñol

10 7

Darreres intervencions al municipi romà d ' Aeso (Isona, Pallars Jussà) . Xavier Payà, Ferran Puig, Teresa Reyes, Joan Agelet

11 5

La villa romana de la Llosa (Cambrils, Baix Camp) . Josep M . Macias, Ester Ramon

12 5

Excavacions espanyoles en el Mont Testaccio . José Remesal

13 5

Sant Pere de Rodes (el Port de la Selva, Alt Empordà) . Les excavacion s del 1990 al 1992 i les propostes del Pla director. Montserrat Mataró , Josep Burch, Carme Carrascal, Arma M . Puig, Gemma Vieyra

139


EI jaciment del paleolític mitjà de la Roca dels Bous (Sant Llorenç de Montgai, Camarasa , Noguera) . BATLLE

JORGE MARTÍNEZ 1 MORENO, XAVIER TERRADAS 1 1 RAFAEL MORA 1 TORCAL

El jaciment de la Roca dels Bous es troba al peu del cingle de la Cascalda , uns 30 metres per sobre del riu Segre, prop del poble de Sant Llorenç d e Montgai (Camarasa, Noguera), en la zona de contacte entre les Serralades Prepirinenques exteriors (les serres exteriors marginals) —formades per una sèrie d e calcàries cenozoiques i eocèniques— i el pla del Segrià, constituït per material s oligocens de la depressió de l'Ebre . Fou descobert i excavat per E . Sunyer i Coma als inicis dels anys setanta i publicà una síntesi dels resultats assolits en els seus treballs (Sunyer, 1973) . En aquest treball l'autor estableix, pel reompliment del' abric, una seqüència estratigràfica de més de vint metres de potència, i recull unes 2 .000 restes lítiques . Desconeixem els treballs fets per aquest autor com també la localització del s materials arqueològics que en va extreure . A partir del 1987, el Departament d'Història de les Societats F're-capitaliste s i d'Antropologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona hi duu a terme una excavació programada amb el suport econòmic del Servei d'Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya (Martínez, 1991 ; Terradas et al ., e .p .) .

* Departament d'Història de les Societats Pre-capitalistes i d'Antropologia Social . Universitat Autònoma de Barcelona . ** Institució Milà i Fontanals . CSIC, Barcelona .


8

JORGE MARTÍNEZ, XAVIER TERRADAS, RAFAEL MOR A

Fig. 1 . La Roca dels Bous és un abric molt obert i d 'àmplies dimensions. E l reompliment d'aquesta cavitat és fruit de la meteorització de les calcàries de la cornisa, que dóna lloc a la formació de paquets compostos per sorres i fragments de roca de mides molt diverses (Jordà et al., e.p .) .

UNITATS ARQUEOLÒGIQUE S

Malgrat l'escassa extensió excavada, és possible conèixer com s'estructur a el registre arqueològic, que fins al moment es caracteritza perquè present a diverses ocupacions humanes que es conformen com diferents sòls d'ocupació , que es varen produir a l'abric durant el pleistocè superior . Aquestes unitats e s caracteritzen perla presència d'una estructura de combustió a la qual s'associa la resta del registre arqueològic . Fins al moment, s'han documentat un mínim d'onze ocupacions diferents , algunes de les quals no han estat excavades . En aquest article només exposare m els resultats de les excavacions de les unitats de les quals disposem de més infor mació, concretament les anomenades R3, S1 i S2 . Disposem de dues datacions d'aquestes unitats fetes amb el mètode del carboni 14 AMS al Laboratori de Geociència de la Universitat de Tucson (Arizona , EUA) que han donat una datació de 38,8 ± 1,2 Kyrs . BP per a la unitat arqueològica R3 (ref. AA-6480) i una antiguitat superior als 46,9 Kyrs . BP pera la unita t arqueològica Si (ref. AA-6481) .

LES ESTRUCTURES DE

COMBUSTIÓ

Un tret comú a totes aquestes unitats arqueològiques és la presència d'estructures de combustió . Aquestes són fogars simples, planers, de morfologi a elipsoïdal, sense que s'hagi fet cap tipus d'arranjament especial per a la sev a construcció . Tampoc no s'hi han documentat aportacions de roques que servei , xin pera la seva delimitació . Aquestes estructures solen estar situades prop de la paret del' abric, i tant per les seves dimensions com per la microstratigrafia observada durant la sev a excavació considerem que, possiblement, es tracti de fogars de curta durada .


EL JACIMENT DEL PALEOLÍTIC MITJA DE LA ROCA DELS Bous

9

LES RESTES LÍTIQUES

Les indústries lítiques de les diferents ocupacions de la Roca dels Bous estan tallades en quarsita i sílex . Com es pot veure al gràfic adjunt (figura 2), a les uni tats més antigues hi ha un domini de les restes de quarsita sobre les de sílex . Aquesta situació canvia vers les unitats més recents, en què es produeix u n reemplaçament de les restes de quarsita per les de sílex . Aquesta situació indica una tendència vers una aportació, cada cop mé s gran, de roques silícies com a matèria primera per a la confecció dels instruments lítics . Aquest canvi en l'estratègia del subministrament de les matèries primeres lítiques no va acompanyat d'un canvi de les zones de forniment d'aquestes matèries primeres, que es localitzen en zones adjacents al jaciment : les quarsites a les terrasses del riu Segre i el sílex als conglomerats garumnians . Aquesta dada és de gran importància ja que normalment, a la zona nord oriental de la península, aquest canvi en l'aportació de matèries primeres er a interpretat com un element característic de l'aparició d'indústries atribuïdes a l paleolític superior (Soler et al ., 1990) . Malgrat la diferència existent entre el domini dels tipus de roques aportade s a l'assentament, no hi ha cap canvi en els seus processos de talla . Aquesta situa ció es palesa tant en la similitud de la proporció entre les diferents categorie s morfotècniques com en el tipus d'explotació de les bases naturals (BNa o bloc s de matèria primera sense explotar) . Les bases negatives de primera generació (BN 1 G o nuclis) han estat explota des fins al seu esgotament, i s'hi observa com el tipus d'explotació dominant é s el centrípet bifacial, que consisteix en el desbast radial del pla horitzontal a par tir d' una aresta referencia] (Mora, 1988) .

=SÍLEX

OUARBITA

Fig. 2 . Dinàmica dels percentatges de matèries primeres aportades a le s diferents unitats arqueològiques .


10

JORGE MARTÍNEZ, XAVIER TERRADAS, RAFAEL MORA

L'única diferència entre les BN1G de les diferents unitats arqueològiques é s la seva mida, ja que les de quarsita són més grans que les de sílex . L'explicaci ó rau en el fet que les bases naturals de quarsita són més grans que les de sílex a le s seves respectives àrees font . Encara que no hi siguin molt abundants, s'hi documenten alguns producte s de tipus levallois (puntes i esclats) . Malgrat l'existència d'aquestes morfologies, considerem que aquestes no han estat obtingudes mitjançant els sisteme s de producció tècnica de tipus levallois descrits per E . Boéda et al . (1990) . E n aquest sentit, coincidim amb aquests autors en el fet que sistemes d'explotaci ó diferents poden donar lloc a morfologies similars . Pel que fa a les bases negatives de segona generació (BN2G o restes retoca des) la seva presència hi és escassa (com a màxim arriben a representar un 3,5 % de les restes lítiques a la UA R3), i les rascadores denticulades en són els morfotipus més representats .

LES RESTES FAUNÍSTIQUE S

A l'igual que les restes lítiques, una de les característiques que observe m dins del registre faunístic de la Roca dels Bous és la similitud que hi ha entr e les diferents unitats arqueològiques excavades . Entre les espècies determinades es documenta la presència de cabra, cérvol i cavall o ase, segons les ocupacions . S'hi ha documentat l'aportació d'animals de talla petita com la tortug a de riu i el conill, dels quals desconeixem si han estat consumits pels grups humans . Aquests animals estan representats per escassos individus . El conjunt faunístic no ens proporciona cap element que indiqui l'existència d'unes condicions climàtiques excessivament rigoroses . El que sí sembl a representar és la localització de l'assentament en una zona on coexisteixe n diversos biòtops sobre els quals aquests grups humans podien intervenir . D'altra banda, l'anàlisi antracològica de les restes recuperades als fogar s ens indica l'existència d'unes condicions més fredes que les actuals amb e l desenvolupament d'un bosc obert amb pi roig i ginebró . Les restes faunístiques presenten un grau de conservació que no és excessivament bo, i s'ha pogut determinar l'acció de diferents processos d'alteraci ó post-mortem que han afectat el conjunt . Sembla que en alguns casos, les restes han estat exposades a l'acció dels agents atmosfèrics durant períodes de temp s relativament llargs . En altres casos, s'ha observat l'acció de processos de destrucció postdeposicional que es poden vincular a mecanismes relacionats am b la compactació i la pressió exercida pel sediment . Considerem que els agents aportadors d'aquests animals han estat bàsicamen t els grups humans, que han deixat diferents elements indicadors de la seva activita t entre els quals destaquem la presència d'estries relacionades amb l'extracció d e carn, punts d'impacte sobre les diàfisis dels ossos llargs, i traces de cremació sobr e un important nombre de restes . Interpretem tots aquests atributs com a indicador s d'una manipulació intensa de les restes dels animals per part dels grups humans .


EL JACIMENT DEL PALEOLÍTIC MITJÀ DE LA ROCA DELS BOUS

11

Malgrat l'extrem grau de fragmentació observat creiem que hi ha un a sobrerepresentació de les regions anatòmiques més riques en nutrients, co m poden ser les extremitats superiors dels membres apendiculars . Pel que fa a altres regions com el crani o l'esquelet axial, si bé és cert que en el cas del s animals de talla mitjana com la cabra hi són representades, en els animals d e talla gran (èquids i cérvol) gairebé no tenen representació .

DINÀMICA DE LES OCUPACION S

Els diversos elements que hem descrit anteriorment ens permeten avança r una sèrie d'hipòtesis sobre la dinàmica de funcionament de l'ocupació human a a l'abric de la Roca dels Bous . Malgrat l'escassa extensió que abraça la zon a excavada, creiem que hi ha un conjunt de variables que s'hi repeteixen . Aquestes són les següents : L'extensió del conjunt del material arqueològic propi de cada ocupació e s limita a àrees reduïdes, sense que aquestes sobrepassin els 25 m 2 . A totes les ocupacions hi ha una única estructura de combustió que actu a com a element jerarquitzador de l'espai, al voltant de la qual es distribueix e l gruix del material arqueològic . Les activitats documentades (sense que de moment se n'hagi fet l'anàlisi traceològica) estan vinculades a les tasques bàsiques de subsistència d'aqueste s comunitats, com poden ser el tractament dels animals aportats a l'assenta ment i la realització d'instrumental lític . Dins l'àrea ocupada no s'observa una repartició diferencial de les reste s arqueològiques que ens permeti parlar de la presència d'àrees on es faci n activitats específiques, i el conjunt del material arqueològic de manera dispersa, al voltant dels fogars . Malgrat això, és possible que a la UA S1 e s documenti la presència d'una zona vinculada amb l'explotació dels blocs de matèria primera aportats a l'abric . Entre els materials aportats, no s'hi observa la presència de materials al . lòctons, sinó que tots procedeixen de l'entorn immediat del jaciment . L'escassetat del nombre de bases naturals aportades i tallades al jaciment , com també la seva mida reduïda i el fet que possiblement aquestes hagi n estat aportades en un estat inicial de configuració (nuclis preparats o morfologies adaptables al mode d'explotació com per exemple grans ascles), en s indiquen que l'ocupació era preconcebuda com de curta durada . Coincidint amb el punt anterior, les restes faunístiques semblen indicar qu e el nombre de exemplars consumits a cada ocupació és molt baix, i que és possible que els animals també hagin estat introduïts de manera fragmentad a i selectiva. Les característiques descrites aquí per a les restes lítiques i òssies, juntamen t amb el gruix de les unitats arqueològiques (no superior als 3 centímetres) , semblen avalar la hipòtesi que aquestes unitats es puguin considerar com a sòls d'ocupació, tal com han estat descrits (Villa, 1976) .


12

JORGE MARTÍNEZ, XAVIER TERRADAS, RAFAEL MOR A

Aquests elements semblen indicar que les ocupacions humanes a la Roc a dels Bous eren puntuals o de curta durada, i demostren que aquests grups disposaven d'un ampli coneixement del medi físic i dels seus recursos, ja que n'adequaven l'explotació al caràcter de l'ocupació . Possiblement, la situaci ó estratègica de l'assentament (uns metres per sobre del riu Segre, en un pa s estret, amb un control visual d'una àmplia regió on s'instal . len diferents biòtops i amb un ampli espectre d'espècies animals i vegetals a l'abast) faria d'aquest lloc un punt referencial dins dels moviments dels grups humans del pleistocè superior en aquesta zona . A partir de les característiques del conjunt arqueològic d'aquest jacimen t creiem que aquest devia ser ocupat per grups reduïts, molt puntualment i reiteradament . La selecció de l'abric per als assentaments humans com també l a seva situació devia respondre a una estratègia de subsistència fonamentada en una àmplia mobilitat d'aquests grups humans, compostos per pocs individus , aprofitant el riu Segre com a via natural que permetia l'accés tant a la plana de l Segrià com a les valls pre-pirinenques . Com és habitual en els jaciments d'aquestes cronologies, no s'hi ha documentat cap mena d'evidència que permeti parlar d'una explotació econòmic a dels recursos fluvials, com ara la pesca. La Roca dels Bous demostra que l'ocupació humana de les valls pre-pirinenques durant el paleolític mitjà va ser, possiblement, força intensa . Corrobora aquest fet també la presència d'altres jaciments cronoculturalmen t similars, com són la cova de l'Estret de Tragó (Os de Balaguer, Noguera) (Mora et al ., 1992) la cova dels Muricecs (Llimiana, Pallars Jussà), la cova del s Moros (Gabasa) i la cova de la Fuente del Trucho (Colungo) (Utrilla, 1992) a la província d'Osca i, més allunyades, la Cova 120 (Agustí et al . 1991) i l a cova dels Ermitons (Sales de Llierca, Garrotxa) (Maroto, 1986) . Finalment, volem destacar que el marc radiomètric en el qual s'insereixen le s ocupacions amb datacions absolutes de la Roca dels Bous incideix sobre un del s problemes més interessants dins la recerca que es fa en l'àmbit de l'evolució biocultural de les comunitats humanes, com és la transició del paleolític mitjà a l superior. En aquest sentit, s'haurà de considerar la presència en aquest jacimen t d'ocupacions humanes amb indústries atribuibles al paleolític mitjà més modernes que la UA R3 (38,8 ± 1,2 Kyrs BP) a l'hora de valorar i discutir el tipus d e canvi que es va produir en aquest moment al nord-est de la península Ibèrica .


EL JACIMENT DEL PALEOLÍTIC MITJÀ DE LA ROCA DELS BOUS

13

BIBLIOGRAFI A

AGUSTÍ, B . [et al .] «La Cova 120, parada de caçadors-recol . lectors del paleolític mitjà» . Cypsela, IX [Girona] (1991), p . 7-20 . BOEDA, E . ; GENESTE, J .M . i MEINEN, L . «Identification de chaïnes opératoire s lithiques du Paléolithique ancien et moyen» . Paléo, 2 (1990), p . 43-80 . CANAL, J . [et al .] Catalunya Paleolítica . Girona : Patronat Eiximenis, 1989 . JORDÀ [et al .] «Dos modelos de formación de depósitos arqueológicos del prePirineo del Nordeste de la Península Ibérica : la Roca deis Bous y la Cova de l Estret de Tragó» . 2' Reunión Nacional de Geoarqueología . [Madrid] (Diciembre 1992) . [En premsa ] MAROTO, J . «Un jaciment prehistòric al - interior del massís de l'Alta Garrotxa : la cova dels Ermitons» . Vitrina [Olot] (1986), núm . 1, p . 37-48 . MARTÍNEZ, J . «El yacimiento de Paleolítico medio de la Roca deis Bous» . IV Curso de Geoarqueología : Pleistoceno y Paleolítico del Nordeste de l a Península Ibérica [Lleida] (1991) . MORA, R . «El Paleolítico Medio en Catalunya» . Universitat de Barcelona, 1988 . [Tesi doctoral inèdita] MORA, R . «Aproximación a los procesos de trabajo en el Paleolítico Medi o catalán» . A MOURE, A . [ed .] . Elefantes, ciervos y ovicaprinos. Economía y aprovechamiento del medio en la Prehistoria de España y Portugal. Santander : 1992 p . 97-116 . MORA, R . [et al .] «Primera aproximación al estudio de las ocupaciones humanas de la cova de l'Estret de Tragó (Ós de Balaguer, Lleida)» . En UTRILLA , P. [coord .] : Aragón/litoral Mediterráneo. Intercambios Culturales durant e la Prehistoria . Zaragoza . 1992 . p . 97-105 . SOLER, N . ; TERRADAS, X . ; MAROTO, J . i PLANA, C . «Le silex,et les autre s matières premières au Paléolithique Moyen et Supérieur au Nord-Est de l a Catalogne» . A SERONIE- VIVIEN, M .R . i LENOIR, M . [ed .] . Le silex . De sa genèse à l 'outil. 1990 . p . 453-460 . (Cahiers du Quaternaire ; 17) . SUNYER, E. «Un nuevo yacimiento musteriense en Cataluña» . Géologie de s Pays Catalans . 1973 . p .1-12 . TERRADAS, X . ; MORA, R . ; MARTÍNEZ, J . i CASELLAS, S . «La Roca deis Bou s en el contexto de la transición Paleolítico Medio-Superior en el Noreste de l a Península Ibérica» . El origen del hombre moderno en el suroeste de Europa . Madrid, octubre 1991 . [En premsa ] UTRILLA, P . «Aragón/Litoral Mediterráneo, relaciones durante el Paleolítico» . A UTRILLA, P. [coord .] Aragón/litoral Mediterráneo . Intercambios Culturales durante la Prehistoria . Zaragoza . 1992 . p . 9-35 . VILLA, P. «Sois et niveaux d'habitat du Paléolithique Inférieur en Europe et a u Proche-Orient » . A COMBIER, J . (dir.) L'évolution de 1'Acheuléen e n Europe . IX Congrés UISPP. 1976 . p. 139-155 .


Les darreres excavacion s al Roc del Migdia (Vilanova de Sau, Osona): estat de la qüestió i noves perspective s ERRIKARTA-IMANOL YLL 1 AGUIRRE, JOHN WATSON , MIGUEL ÁNGEL PAZ 1 MARTÍNEZ

INTRODUCCIÓ

El jaciment del Roc del Migdia, situat al terme de Vilanova de Sau (Osona) , és un jaciment important per conéixer la transició del paleolític superior a l neolític als Països Catalans . Si bé ja són prou conegudes algunes de les seve s característiques i troballes més singulars (M .A . Paz i A . Vila, 1988 ; M .A . Paz et al ., 1991 ; E .I . Yll et al., 1991 ; Watson et al ., 1992), es fa necessari un nou apro pament partint dels resultats de les darreres campanyes (de 1989 a 1991) i l a reinterpretació de la dinàmica estratigràfica i ocupacional de 1' abric . Es tracta d' un jaciment d' una gran extensió, de més de 200 metres quadrats , on l'àrea excavada, durant el total de vuit campanyes arqueològiques portades a terme, ocupa uns 70 metres quadrats .

METODOLOGIA DE L' EXCAVACIÓ

A l'hora d'excavar, les finalitats són dues : en primer lloc delimitar bé les capes, les estructures i les intrusions, i en segon lloc localitzar correctament les troballes dins l'estratigrafia delimitada . Durant les campanyes anteriors a la del 1989 al Roc del Migdia, excavant e n extensió, es varen localitzar bé les troballes dins l'espai, mitjançant el sistem a de coordenades cartesianes i registrant fins i tot els carbons més petits, però e n canvi no es va aconseguir, en general, fer-hi una bona delimitació estratigràfica . Les raons són diverses, però entre aquestes es pot esmentar la manca d' una tècni ca per superar la natura polsosa dels sediments i una consegüent manca d'apre-


16

ERRIKARTA-IMANOL YLL, JOHN WATSON, MIGUEL ÁNGEL PAZ

ciació de la complexitat, creixent a mesura que es baixava, de l' estratigrafia . Una de les principals dificultats consistia en la conservació del perfil estra tigràfic durant el procés d'excavació i especialment d'una campanya a l'altra . Ja des de les primeres campanyes es va intentar de consolidar-lo amb diverso s productes i finalment va ser el làtex el que ens va donar millors resultats . L'en sorrament durant el procés d'excavació s'ha pogut evitar finalment mitjançan t una tècnica d'humidificació constant que, a més, ens ha permès diferencia r molt els colors dels sediments . Això va permetre també aïllar pous i intrusion s que fins aleshores havien passat desapercebuts . Es va decidir, doncs, a partir del 1989, l'excavació de diverses cales estra tigràfiques (vegeu la figura 1) que poguessin aclarir la dinàmica sedimentàri a del jaciment, començant amb la neteja del sondeig ja fet al quadre I9 l'an y 1981 . Al mateix temps, es va començar a excavar per unitats en comptes de le s talles emprades fins l'any 1988, sobretot per tal de situar bé dins l'estratigrafia els objectes no coordenats . Quant a la recuperació dels materials, s'ha de dir que durant el procé s d'excavació s'han coordenat tots els objectes, inclosos els carbons . Després , el sediment de cada unitat es garbella al jaciment amb una malla de 5 mil•límetres . Quan la unitat es considera lliure de contaminació, el sediment fi que passa pel garbell és portat al laboratori on es fa una flotació amb una mall a de 0,2 mil•límetres i posteriorment es garbella amb aigua mitjançant un a malla d' 1 mil . límetre .

Fig. 1 . Planta del jaciment amb la quadrícula i les àrees d'excavació correspo nents a les campanyes de 1989 a 1991 . (El nord assenyalat és el nord relatiu utilitzat durant totes les campanyes i coincideix aproximadament amb l'oes t geogràfic .)


LES DARRERES EXCAVACIONS AL Roc DEL MIGDIA

17

ESTRATIGRAFI A

L'estratigrafia descoberta fins ara es pot dividir en tres blocs importants . El primer, l'estrat I, inclourà tots els nivells posteriors a 1' epipaleol ític . Els nivell s epipaleolítics es repartiran entre l'estrat Ii i l'estrat III segons la seva relació am b una ruptura sedimentològica visible al' àrea D .

ÀREES A

IB

En aquestes àrees disposem, de moment, d'un perfil estratigràfic pro u important (figura 2) que arriba, sumant les parts excavades durant les primere s campanyes (superiors i en blanc) i durant les campanyes de 1989 a 1991 (inferiors i detallades), fins una potència de 150 centímetres . Fins al 1988 es disposava només d'un esbós estratigràfic molt simplificat on es distingien sis nivell s fonamentals d'alternança entre grisos i vermells . A partir de l'any 1989 s'han pogut distingir unes altres capes entre els do s nivells inferiors : una capa argilosa fina a la base del darrer nivell vermell i una altr a dins l'últim nivell gris, el qual es veu format per un seguit de sediments grisos i negres amb fragments cremats, tot damunt una base formada per una terra cremad a molt compactada que forma una mena de planxa d'on es van agafar mostres per a datacions paleomagnètiques . A sota s'ha trobat un nou nivell vermell amb diverse s capes grises . S'ha d' assenyalar la forta baixada de nivells cap al fons del' abric . A la mateixa figura 2 podem veure la localització de les mostres preses pe r fer les datacions que han proporcionat els resultats següents : a l'estrat II 7280±370 BP (UBAR 197), 7950±370 BP (UBAR 198) i 8190±320 BP (UBA R 196) ; a l'estrat III 8800±240 BP (UBAR 272) . D'altra banda, sembla que s'ha de descartar la datació paleomagnètica de més de 10000 BP, que ja era dubtosa atès que unes altres cinc mostres preses van donar resultats diferents, ara qu e tenim la nova datació de 8800 BP. Mentre que els nivells posteriors a la terra cremada pertanyen a l'estrat II i els nivells bàsicament vermells del sud de l'àrea B són del' estrat III, la transici ó entre ambdós estrats no es veu bé en aquesta zona, sobretot com a conseqüènci a de les intrusions .

ÀREES

C, E I F

Sota un nivell gris (estrat I/II), el primer nivell de l'estrat III és un nivell vermell que es perd al' área F. A sota hi ha una capa grisa a l'est i una capa marronosa a l'oest, ambdues damunt una superfície vermella contínua, que abasta tote s tres cales . A 1' àrea F, la superfície vermella està tallada per dos pous que ocupe n gairebé tot el quadre L 15 i es podia veure que hi havia un gruix d'uns 30 centímetres de nivell vermell amb algunes taques grises a la part inferior, damunt un a escampada de blocs de conglomerat i una superfície vermella clara .


18

ERRIKARTA-IMANOL YLL, JOHN WATSON, MIGUEL ÁNGEL PA Z

Fig . 2 . Secció est de les àrees A i B amb la reconstrucció dels nivells excavats a l 1981 i al 1982 (les línies discontínues assenyalen una reconstrucció aproxima da) : a = situació aproximada de la superfície original; b = superfície després de treure la primera capa de terra ; c = superfície del primer sòl gris; d = superfície del sòl vermell ; e = superfície del segon sòl gris ; g = nivell amb data ció 7280 B P ; h = nivell amb datació 7950 B P; k = nivell amb datació 8190 B P ; m = nivell amb datació paleomagnètica > 10000 B P ; n = nivell amb datació 8800 B P 1 = vermell; 2 = gris ; 3 = taronja ; 4 = argilós ; 5 = blanc ; 6 = caus ; 7 = pedres. ÀREA D

Ala figura 3 podem veure el perfil oest de l' àrea D . Mentre als quadres K17 i L17 es troba una dinàmica semblant a la de l'àrea F, amb profusió de taques grises damunt uns blocs de conglomerat desfet i una superfície vermella clara am b pendent fort cap al sud, a partir del quadre J17, al centre de la cala, els nivell s comencen a baixar en un fort pendent cap al fons de 1' abric i es troben tot u n seguit de capes grises, amb zones blanques i taronges que semblaven cremades i que recordaven la planxa de l'àrea B . S ' hi observa com s'han perdut els nivell s del fons de l'abric i que aquest espai s'ha reomplert . En realitat, les capes d e damunt el vessant nord de la convexitat que formen els sediments pugen cap a l sud gairebé fins a la superfície actual, de manera que se sobreposen totes le s capes que es troben damunt el vessant sud. Això implica que algun esdeveniment, presumiblement una erosió per aigua, es va emportar tota la part nord d' a-


LES DARRERES EXCAVACIONS AL ROC DEL MIGDIA

19

questes últimes i que la depressió resultant es va omplir amb les capes amb pen dent cap al nord que ara observem i que anomenem estrat II . Les restes de les capes més antigues formen l'estrat III . Resta per veure si els nivells amb penden t fort cap al nord a les àrees A i B es corresponen amb els de 1' àrea D, encara que un avenç de les dades sedimentològiques (comunicació personal de M . Hoyos ) sembla confirmar-ho . A totes les cales s'ha pogut demostrar la presència de pous que retallen 1'es tratigrafia original . Aquests pous, que no es van detectar durant les primere s campanyes encara que la seva presència s'assenyala moltes vegades per la distribució dels fragments ceràmics, pertanyen a l'estrat 1 . Tenen un diàmetre que va des dels trenta centímetres fins als dos metres, i són especialment importants , perla seva potència, el que trobem als quadres J i K de l'àrea B i els de l'àrea D , especialment afectada per aquestes pertorbacions . Dins aquests pous va n aparèixer fragments de ceràmiques, nuclis i fragments de quars, carbons i osso s predominantment de Sus . La presència d'aquests fragments ceràmics, en uns nivells teòricament mé s antics, no es va poder explicar en un principi més que per la suposició d'intrusions puntuals o pel remenament del sediment per l'acció dels conills o d'altre s animals, però posteriorment s'ha constatat que alguns, si més no, d'aquest s fragments eren clarament ben estratificats . Fins al moment s'ha pogut analitzar (X . Clop, M . Molist i G . Ribé, 1992) un conjunt de vint-i-vuit fragments ceràmics corresponents al primer i segon gris (a l'estrat I) i recuperats durant le s campanyes de 1981 i 1982 . El conjunt ceràmic es pot considerar, globalment , relativament homogeni, dominat per peces fetes a mà, amb l'excepció de do s fragments fets amb torn . Dels fragments fets a mà, se n'individualitzen tre s vores, un fragment decorat que presenta tres acanalats i vint-i-dos fragment s informes . Pel que fa als acabats, hi predominen les superfícies allisades i, en u n percentatge més petit, les polides . Les dimensions dels fragments ens indique n que els vasos devien ser en general de reduïdes dimensions i es pot descartar l a presència de vasos d'emmagatzematge . Segons els autors de les anàlisis amb el s elements de què disposem és difícil fer-ne una atribució cronocultural precisa ; l'element decorat ens situa en un moment a l'entorn del bronze final 111, al qua l també es pot atribuir en termes generals una bona part de la resta dels material s estudiats . De tota manera, els acabats polits i allisats els trobem en una àmpli a cronologia durant la prehistòria recent . En tot cas, precisament aquest fragmen t decorat sembla pertànyer a un nivell no pertorbat dessota del primer nivell gris , cosa que significaria que la major part de l'estrat I és del bronze final III com a màxim .

ALTRES MATERIALS RECUPERATS

La faun a

Als estrats II i

III,

l ' espècie de macromamífer més freqüent al jaciment és el


20

ERRIKARTA-IMANOL YLL, JOHN WATSON, MIGUEL ÁNGEL PA Z

Fig. 3 . Secció oest de 1 'àrea D. 1 = vermell; 2 = gris ; 3 = blanc; 4 = conglomerat desfet; 5 = taronja; 6 = negre; 7 = caus; 8 = pedres .

conill (Oryctolagus cuniculus), acompanyat d'algunes restes de cérvol (Cervu s elaphus), súids (Sus) i caprins (Capra). En molts casos, les restes de conill esta n cremades . Als pous de l'estrat I destaquen restes de súids . Pel que fa als micromamífers, els tàxons predominants als estrats II i III só n Pitymys i Apodemus, encara que també es constata la presència de Crocidura i Arvicola, aquest darrer, al nivell més baix de la seqüència estratigràfica . Els peixos identificats fins ara (N . Juan-Muns) són de l'estrat II i van ser trobats a l'àrea A durant la campanya del 1989, en nivells subjacents al que va donar una datació de 7950 BP. Les espècies identificades han estat el bar b (Barbus sp .), l'anguila (Anguilla anguilla) i Rutilus rutilus, una espècie actualment no gaire freqüent als rius catalans, amb un total de tretze restes . Cal destacar la presència de quatre vèrtebres de R . rutilus en connexió anatòmica dins l a capa argilosa inferior. Pel que fa a la malacofauna, als estrats I i III hi ha només dos tàxons de cargols grans, representats per un sol exemplar d 'Arianta i una gran quantitat de restes de Cepaea nemoralis . S'hi han trobat també diverses espècies de cargol s petits : Xeroplexa monistrolensis, Granopupa granum, Jaminia quadridens i Vallonia costata, tots els quals són indicadors d'ambients oberts i secs, per ò s'ha de tenir en compte la possibilitat que haguessin caigut des de dalt . Hi ha també una closca del llimac Testacella haliotidea . Cepaea nemoralis és una espècie amb polimorfisme genètic pel que fa a le s cinc faixes marrons que pot arribar a tenir . Les formes sense faixes o amb faixe s a la part inferior dominen a les zones molt obertes o als boscos densos, mentr e que les formes amb cinc faixes dominen en espais amb herbes o en bosco s oberts . S'ha fet un estudi preliminar (S . Archila) de dos nivells del Roc i s'hi h a trobat una diferència estadísticament significativa : el nivell més antic, al' estra t III, té un lleuger predomini d'espècimens sense faixes a la part superior, mentre


LES DARRERES EXCAVACIONS AL

Roc

DEL MIGDIA

21

que el nivell més recent, a la part superior del' estrat II, té un predomini molt fort d'espècimens amb cinc faixes. Aquest canvi assenyalaria potser una transició d'un ambient més sec i obert a un altre de més humit i fresc .

Les restes vegetals Pel que fa als carbons, de moment només s'han pogut determinar els carbon s pertanyents a les datacions de radiocarboni . El resultat (M .T. Ros) és que tote s les restes de les datacions de 7280, 7950 i 8190 BP pertanyen a Quercus de tipu s caducifoli, mentre que els carbons de la datació de 8800 BP pertanyen a diferents tàxons, entre els quals podem citar : Acer opalus, Acer monspessulanum , Buxus sempervirens, Rhamnus cathartica/saxatilis, Prunus avium, Prunus sp i Sorbus sp . Tot això toma a incidir sobre el possible canvi ambiental detecta t entre els nivells de 8800 i els posteriors . La major part de les restes paleocarpològiques recuperades pertanyen a Corylus avellana . Les anàlisis preliminars fetes per T . Holden i J . Hather din s un projecte de recuperació de macrorestes vegetals fet a l'Institut d'Arqueologia de 1'University College London han proporcionat ja algunes dades . A banda d'una gran quantitat de restes de Corylus, que ja hem mencionat, s'ha n trobat també restes de Prunus spinosa, tant als nivells més antics com als mé s recents . Entre altres restes cal destacar la trobada al' estrat II del' àrea D de due s restes de parènquimes de plantes aquàtiques que recorden Butomus umbellatus (jonc florit), Alisma plantago-aquatica (plantatge d'aigua) o altres espècie s semblants, que poden indicar un recurs alimentari important fins ara no localitzat, i d' una espècie de Polygonum, encara no determinada.

Les restes lítiques Les matèries primeres que formen la indústria lítica del Roc del Migdi a s'han mantingut qualitativament, encara que no quantitativa, al llarg de les cam panyes fetes fins al moment . Mentre que als nivells superiors, corresponents a l'estrat I, la matèria primera dominant ha estat el quars (que arriba fins al 80 % del total), seguit del sílex, la calcària i les altres, aquests percentatges s'han ana t invertint, fins que als nivells més antics excavats fins al moment (a l'estrat III) la matèria primera dominant ha estat el sílex (també amb un 80%, aproximada ment), seguit del quars, la calcària i les altres . S'ha de dir que encara que la matèria primera dominant variï d'un nivell a l'altre, les peces retocades só n sempre majoritariàment de sílex . Pel que fa a la tipologia, a l'estrat més modern, on es troben 110 peces , dominen les simples, entre les quals són majoria les denticulades, i les escata des, encara que a causa de l'àmplia cronologia compresa per aquest estrat i le s diferents pertorbacions existents només poden servir per contrastar-les amb el s altres estrats . A l'estrat II sis peces són simples, seguides de les escatades i les


22

ERRIKARTA-IMANOL YLL, JOHN WATSON, MIGUEL ÁNGEL PA Z

abruptes ; estan representats en total per només deu peces . Finalment, a l'estrat III , on s'han trobat fins al moment nou peces, les escatades són quatre, seguide s per tres simples i dues abruptes ; s'ha d'assenyalar que en aquest darrer estra t només una peça retocada (un gratador) no és de sílex . Les anàlisis icniològiques (A . Rodríguez), encara que també provisionals , semblen aportar uns resultats més aclaridors de la dinàmica del jaciment . A l'estrat més modern s'han localitzat quinze peces amb traces d'utilització ; a l'estrat II, quatre ; i a l'estrat III, deu peces (2/3 de les retocades) . Més aclaridor és encara el fet que als nivells superiors quasi totes les peces retocades am b senyals d'utilització devien servir per treballar 1'os, fet que coincideix amb e l volum més gran d'ossos treballats trobats ; a l'estrat II les quatre peces trobade s han servit totes per a coses diferents ; i, finalment, a l'estrat III, cinc peces devien servir per treballar la pell, una per carnisseria i dues com a projectils, més une s altres dues no identificables .

L'enterramen t Un dels aspectes del jaciment del Roc del Migdia que sempre ha estat mé s controvertit ha estat el del' enterrament . A partir de les cales estratigràfiques de les darreres campanyes i de les quatr e datacions que s'han fet a les àrees AB, la datació 11520 ± 220 BP (UGRA 117 ) atribuïda al' enterrament es feia força improbable . A la figura 4 podem veure la secció nord de l'àrea A (quadre I9) amb la deli mitació dels nivells més antics (a l'esquerra) i una reconstrucció dels nivell s més moderns, tallats per la llosa de capçalera de l'enterrament, amb les reste s pertanyents al mateix enterrament (a la dreta) . Com podem veure és difícilment sostenible que els nivells de l'esquerra, amb les datacions que ja hem esmenta t (7280 i 7950 BP) puguin pujar per sobre o igualar el nivell dins el qual es trob a la sepultura . D' altra banda, podem veure com els nivells rics, pertanyents al primer i al segon sòl gris, no arriben a la sepultura i sembla realment que aquest a sigui una intrusió posterior. Atesa la presència del fragment ceràmic del bronz e final III en nivells anteriors al primer sòl gris, la sepultura hauria de ser, doncs , com a mínim posterior a aquella època . D'altra banda, cap dels materials que trobem dins l'espai limitat per les lloses de l'enterrament no és discordant amb els materials que trobem al primer i segon gris (anomenat i conegut en altres articles com a «sòl T») . Fins i tot dins l a mateixa sepultura podem trobar un fragment ceràmic a cinc centímetres de l a tíbia dreta i al mateix nivell . Cal assenyalar que van aparèixer dos petits còdol s plans amb restes d'ocre que serien els únics objectes diferenciats, encara que l a seva explicació i atribució cronològiques són molt ambigües, i més ara qu e s'han trobat altres còdols més grans i pedres amb ocre al primer sòl gris . A més, l'atribució de la datació coneguda fins ara (11520 BP) al nivell d e l'enterrament ha de ser qüestionada per dos motius : primer perquè les mostre s de carbó enviades al laboratori de la Universitat de Granada pera la seva datació


23

LES DARRERES EXCAVACIONS AL ROC DEL MIGDIA

a

200 -

b

400 -

_

c d f - -

o

Et•bó-~o_ _

• • ~ •~

_

ac~~~~,,~~,,~

coó~a-~ • • ` ~ i ` - -_ 0. . .r i¡ • • • • Á~el! . '

_

" •

~ p i 1

~

A

aao

+

Q hdí,e e

n

ee

9

Fig. 4 . Secció nord de 1 'àrea A (quadre 19) i reconstrucció dels nivells excavat s al1981 i el 1982 ala mateixa secció 1-11, amb projecció de les troballes coorde nades provinents de fins a deu centímetres de cada costat de la secció. Cercles buits = materials del nivell vermell ; cercles plens grans = materials del prime r nivell gris ; cercles plens petits = materials de la base del primer nivell gris ; triangles buits = materials corresponents a I 'enterrament; a = situació aproximada de la superficie original; b = superficie després de treure la primera capa de terra (20 centímetres cap al nord) ; c = superficie del gris; d = superficie de l sòl vermell; f = superficie del nivell vermell excavat al 1988 ; g, h = nivells datats a 7280 BP i 7950 BP ; p = posició aproximada de la llosa capçalera de la tomba; q = enterrament i restes associades .

van ser remeses l'any 1981, és a dir, un any abans que apareguessin les reste s humanes, i en segon lloc, perquè no varen ser agafades del mateix enterrament , sinó de nivells presumptament associats . A partir de totes aquestes contradiccions entre les noves dades i l'antig a datació, es va decidir datar un fragment de l'esquelet, concretament una falange, que es va enviar al Svedberg Laboratoriet d'Uppsala pera la seva datació pe r accelerador. El resultat va ser de 1560 ± 85 BP (Ua 2550) .

+


24

ERRIKARTA-IMANOL YLL, JOHN WATSON, MIGUEL ÁNGEL PA Z

BIBLIOGRAFI A CLOP, X. ; MOLIST, M . ; RIBÉ, G . Informe preliminar dels materials ceràmic s del Roc del Migdia . Osona . 1992 . [Inèdit] PAZ, M .A . i VILA, A . «El Roc del Migdia (Vilanova de Sau, Osona) : un jaciment mesolític atípic?» . Tribuna d 'Arqueologia, 1987-88. Barcelona : Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya . 1988 . p. 133-144 . PAZ, M .A . ; WATSON, J . ; RODRÍGUEZ, A ; YLL, E .I . «La dinàmica estratigráfica al Roc del Migdia : funcionament i cronologia» . IX Col . loqui Internaciona l d 'Arqueologia de Puigcerdà . Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya . Puigcerdà. 1991 . [En premsa ] PAZ, M .A . ; YLL, E .I ; WATSON, J . Roc del Migdia (Vilanova de Sau, Osona) : Memòria de les excavacions 1990-91 . 1991 . [Inèdita] WATSON, J . I PAZ . M .A . Roc del Migdia . Resum anual de la campanya d 'excavacions. 1991 . [Inèdita] YLL E .I . I PAZ, M.A. «Dades paleoambientals al jaciment epipaleolític del Roc del Migdia (Vilanova de Sau, Osona)» . IX Col. loqui Internaciona l d 'Arqueologia de Puigcerdà . Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya. Puigcerdà. 1991 . [En premsa]


La intervenció arqueològica d'urgènci a en el jaciment a I'aire lliure de la Rodona (Olot, Garrotxa) GABRIEL ALCALDE, MONTSERRAT BUCH , JOAQUIM MATEU, ANTONI PALOMO, MARIA SAÑA

El jaciment arqueològic de la Rodona és un assentament a l'aire lliure situa t al pla d'Olot (Garrotxa), en el marge esquerre del riu Fluvià i a una alçària d e 420 metres . Actualment es troba a l'interior del nucli urbà d'Olot, en una zon a urbanitzada des del 1984 i que està en procés d'edificació . Els treballs d'excavació s'hi han desenvolupat entre el 1990 i el 1992 , seguint l'evolució de la urbanització i l'edificació dels solars . D'aquesta manera el treball de camp s'ha concretat en cinc actuacions d'urgència : el juliol de 1990, l'octubre de 1990 i el desembre de 1990, durant les quals es va interveni r en el solar C, els mesos de juliol, agost i setembre de 1991 amb la intervenció e n els solars C i D i l'abril i maig de 1992 en els solars A i B . Aquestes campanye s d'urgència varen ser fetes per encàrrec del Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i varen rebre, a més, la col•laboració del Museu Comarcal d e la Garrotxa i de la Diputació de Girona . Aquestes cinc intervencions representa ren un total de setanta dies de treball de camp amb un equip de persones reduït . Després de les dues primeres intervencions, consistents la primera en un a prospecció inicial del terreny i la segona en la primera campanya d'excavaci ó d' urgència, es constatà que el jaciment de la Rodona ocupava una àrea molt considerable . Per raó de la seva gran extensió es feia molt difícil, si no impossible, plan tejar una excavació en tota la superfície de l'assentament . A més, el tipus i la dis tribució de les restes arqueològiques conservades no feia raonable una intervenci ó a gran escala . Per tot això, i per raó també de la limitació dels recursos econòmics , es va creure convenient desenvolupar l'excavació del jaciment seguint l'estratègi a següent, la qual permetia obtenir una bona relació entre inversió i resultats : a) Fer un mostreig sistemàtic en tots els solars que es trobaven afectats pe r construccions imminents, amb una doble finalitat : d'una banda, analitzar l a dinàmica estructural i funcional de l'assentament i, de l'altra, delimitar l a superfície del' ocupació o les ocupacions .


26

G . ALCALDE, M . BUCH, J . MATEU, A . PALOMO, M . SAÑ A

Fig. 1 . Part de l'alta conca del Fluvià amb la localització del jacimen t de la Rodona . b) Fer una excavació en extensió a la zona on s'observin unes pautes signifi catives, tant a nivell de material arqueològic com de la presència de possible s estructures d'origen antròpic relacionables amb les restes arqueològiques . Amb aquest objectiu es quadriculà tota l'àrea en quadrats de deu metres d e costat i dins de cada un d'aquests grans quadres s'excavà un quadre d' 1 x 1 metres en l'angle SE . Es va fer, per tant, un mostreig sistemàtic de manera geomètrica, seguint una retícula regular. En la prospecció s'ha excavat, doncs , una superfície d' 1 metre quadrat per cada 100 metres quadrats, és a dir, l' 1% d e l'àrea analitzada . Això ens va permetre d'adonar-nos de la repartició, a nivel l general, de les restes arqueològiques i de concretar els límits del jaciment . A partir d'aquestes dades, es va seleccionar la zona on hi havia una major concen tració de restes arqueològiques (solar C) i en aquesta zona s'hi va excavar en extensió una àrea total de 170 metres quadrats . Segons les dades obtingudes en el mostreig sistemàtic, el jaciment de l a Rodona ocupa una àrea de com a mínim 300 metres de llargada i aproximadament uns 90 metres d'amplada, que limita pel costat est amb el curs del riu Fluvià . L'anàlisi del material arqueològic i la seva repartició espacial i estratigràfica, demostren que 1' assentament correspon a un únic moment cronocultu ral, amb diverses ocupacions breus i successives durant un curt espai de temps .


LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA D ' URGÈNCIA EN EL JACIMENT DE LA RODONA 2 7

Fig. 2 . La Rodona . Solar A, solar B, solar C i solar D .

Fig. 3 . Mètode de mostreig aplicat al solar A .


28

G . ALCALDE, M . BUCH, J . MATEU, A . PALOMO, M . SAÑ A

Les restes arqueològiques apareixen a la Rodona en un nivell de potènci a reduïda format per llims i argiles . Aquest nivell es troba sota un primer nivell d e potència variable i arqueològicament estèril que en la seva part superior consti tueix el nivell superficial del jaciment . Per sota el nivell arqueològic hi ha un nivell d'argiles, també de potència variable . Tota la seqüència estratigràfica es troba dipositada sobre una colada basàltica . El material arqueològic recuperat durant l'excavació està constituït única ment per indústria lítica, ja que no s'hi han conservat restes faunístiques . Pel que fa a la distribució espacial s'observen variacions en la densitat d e material arqueològic . Tot i que, en general, no hi ha un nombre excessivament elevat d'efectius per metre quadrat, en tota l'àrea del jaciment hi ha petites concentracions de material, que podrien indicar la localització d'àrees on s'hi h a viscut i zones perifèriques a aquestes concentracions que contenen poc mate rial . Un exemple d'aquesta dinàmica és el sector est del solar C on s'ha documentat una concentració, que en quatre metres quadrats passava de més de 20 0 coordenats a menys de deu . La poca densitat general d'efectius lítics podri a indicar que es tracta d' ocupacions de curta durada . Fins ara s'ha recuperat un total de 2 .884 restes lítiques, de les quals u n 75 % estan tallades en quars, un 19% en sílex i un 5% en altres roques . L'anàlisi de les matèries primeres ha permès localitzar les fonts d'aprovisionament del quars, que es devien trobar a la riera de Riudaura, a un quilòmetre i mig de la Rodona, o en els conglomerats de les Tries, a uns cinc-cents metres de l jaciment, zones on també hi ha lidita i quarsita . La indústria lítica que apareix en el jaciment està caracteritzada perl'explotació de quars d'origen local, la qualitat del qual determina directament les dife rents estratègies de talla que es poden desenvolupar. Aquest tipus de quars e s fractura seguint els plans interns de debilitat, i es produeixen productes sens e una morfologia clara, que tenen superfícies planes i rarament concoïdals . El mètode de gestió del quars consisteix en l'explotació de còdols de forme s esfèriques o subesfèriques, mitjançant una talla oportunista, aprofitant plan s naturals o bé creats per les extraccions anteriors . Pel que fa al sílex, aquest e s presenta en petits nòduls de gra fi, de formes irregulars, i en alguns casos en pla quetes de petit gruix . Sobre el sílex es desenvolupa una talla de laminetes unipo lar o bé d'esclats . Els nuclis hi són presents en una proporció molt reduïda, i representen menys de 1' u per cent del total de les restes lítiques. Pel que fa referència a les categories estructurals, hi ha un predomini del s fragments (vuitanta per cent) i una baixa proporció d'esclats, làmines o lamine tes (setze per cent), amb una reduïda presència de productes de talla retocat s (dos per cent) i de nuclis (u per cent) . Entre els productes de talla retocats hi ha una presència majoritària de l'ordre dels simples, seguida perla dels burins i la dels abruptes . El grup tipològic més representat és el de les rascadores, seguit pel dels denti culats, el dels burins, i després el dels raspadors i les làmines amb dors . Es remarcable el fet que el nombre de burins és superior al doble del nombre de raspadors . Els resultats de les datacions de carboni 14 fetes amb mostres reduïdes


LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA D ' URGÈNCIA EN EL JACIMENT DE

L

A RODONA 2 9

d' uns pocs carbons localitzats en el jaciment se situen entre el 2365 + 65 BP i e l 1070 + 80 BP, dates que ens indiquen que, amb tota seguretat, no corresponen a la cronologia del jaciment . L'atribució cronocultural del jaciment arqueològic de la Rodona present a dificultats . En la indústria lítica predomina la talla de quars i els productes de talla reto cats'són molt poc nombrosos . En el NE de Catalunya es produeix durant e l paleolític superior un canvi radical respecte a moments anteriors pel que f a referència a les matèries primeres tallades i el sílex s'hi troba present en proporcions elevades ; aquesta tradició es perd a 1'epipaleolític en què es retorna a l a talla de matèries primeres locals (Soler, Terradas, Maroto i Plana, 1990) . E n l'estat actual de coneixements, el 75 per cent de la indústria de la Rodona tallad a en quars semblava que feia difícil establir un paral . lel entre aquest jaciment i altres del paleolític superior del NE de Catalunya i l'acostava als jaciment s mesolítics d'aquesta àrea (Carbonell i altres, 1985 ; Paz i Vila, 1988 ; Terradas i altres, 1992) . Tecnològicament es fa difícil la comparació de la indústria lítica de l a Rodona ja que la talla es fa principalment sobre quars d'origen local . Tipològicament, el nombre d'efectius és molt reduït, però constitueix l'únic criteri que podem utilitzar per a la seva comparació, si bé no s'adiu amb unes primere s apreciacions que es podrien fer a partir de les característiques de les matèrie s primeres tallades . Entre els productes de talla retocats hi ha una presència relativament important de burins. Segons els treballs de Narcís Soler, que ha estudiat nombroso s jaciments del paleolític superior del NE de Catalunya, aquestes peces podrie n relacionar-se tipològicament amb els materials de Bruguera o Cal Coix qu e Soler situa cronològicament a 1'aurinyacià (Soler, 1983 i 1991) . El tipus d e nuclis i la composició de les classes tipològiques, com també les característiques de l'emplaçament de l'assentament, podrien no desdir d'aquesta atribuci ó cronocultural . La Rodona devia ser un assentament situat en un punt sense una especia l visibilitat, amb un camp de visió respecte a l'entorn circumdant limitat pel fet que es trobava al fons d'una vall, però que es beneficiava d'una àmplia insola ció, de la seva situació al costat d'un curs d'aigua i de la proximitat als estanys i els aiguamolls que existien en aquells moments a la regió, factors que devie n propiciar l'elecció d'aquesta zona per a l'assentament . Cronoculturalment, a partir de les dades que tenim en aquests moments, l'ocupació de la Rodona e s podria situar en el paleolític superior antic .


30

G . ALCALDE, M .

BUCH, J . MATEU, A . PALOMO, M . SAÑ A

BIBLIOGRAFI A CARBONELL, E . [et al .] Sota Palou . Un centre d ' intervenció prehistòrica post glaciar a l'aire lliure . Girona : Centre d'Investigacions Arqueològiques , 1985 . (Sèrie Monográfica ; 5 ) PAZ, M .A . ; VILA, A . «El Roc del Migdia (Vilanova de Sau, Osona) : un jaciment mesolític atípic?» . Tribuna d'Arqueologia 1987-1988 . Barcelona : Departament de Cultura. 1988 . p . 133-143 . SOLER, N . ; TERRADAS, X . ; MAROTO, J . I PLANA, C . «Le silex et les autre s matières premières au Paleolithique moyen et supérieur au Nord-Est de l a Catalogne» . Le silex, de sa genese à 1'outil . 1990 . p . 453-460 . (Cahiers d u Quaternarie ; 17 ) SOLER, N . «El jaciment paleolític de cal Coix (Maçanet de la Selva)» . Annals de l 'Institut d 'Estudis Gironins . [Girona] (1983) . XXVI, p . 23-44 . SOLER, N . «El jaciment del Paleolític superior de Bruguera (Llagostera, e l Gironès)» . Cypsela (1991), núm . 9, p . 23-44 . TERRADAS, X . ; MORA, R . ; PLANA, C . ; PARPAL, A . I MARTÍNEZ, J . «Estudi o preliminar de las ocupaciones del yacimiento al aire libre de la Font del Ro s (Berga, Barcelona)» . Aragón /Litoral mediterráneo . Intercambios cultura les durante la prehistoria. Zaragoza : Institución Fernando el Católico , 1992 . p. 285-296 .


Excavacions arqueològiques 1991-199 2 a la Bòbila Madurell-Mas Duran (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental ) ANNA BORDAS, JAUME DÍAZ, ROSER POU , ALBERT PARPAL, ARACELI MARTÍN

El jaciment de la Bòbila Madurell se situa al terme municipal de Sant Quirz e del Vallès (Vallès Occidental) en uns terrenys que formaven part del Ma s Duran, encara existent . Tota aquesta zona pertany a un gran paratge arqueològi c de més de trenta hectàrees que va començar a ésser excavat al 1921 i en el qua l s'han fet diferents intervencions arqueològiques durant aquest temps . Amb l a nostra campanya d'excavacions s'ha posat punt final als treballs que havien d e recuperar les restes arqueològiques afectades per un gran projecte urbanístic . La campanya 1991/1992 es va centrar sobre l'àrea arqueològica detectad a per l'equip de la intervenció urgent de 1987-1988 (Martín et al ., 1988), que queda limitada al nord i a l'oest pel torrent de la Taula Rodona o de les Morisques, al sud per l'actual camí d'accés a la Bòbila Madurell i al' est per l'autopista A-18 (sector B del paratge arqueològic) . Per a la planificació de les excavacions de les diferents estructures es va tenir en compte la divisió en carrers i illes del projecte urbanístic que es desenvolupa en aquesta zona . Així, els vestigis descoberts han estat anomenats pel número del carrer (7, 8, 9, 10, 11) i de le s illes (G, H, I, J, K, M), seguits pel número d'ordre de la troballa (figura 1) . Els rebaixos de la capa vegetal van ser controlats majoritàriament pe r Eulàlia Barrasetes des de 1'11 de març de 1991 i van ser finançats íntegramen t pels promotors . Un equip de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) , dirigit per Anna Bordas i Jaume Díaz, amb el suport a la direcció d'Alber t Parpal, de Montserrat Buch i de Roser Pou, i coordinat per Rafael Mora i Araceli Martín, portà a terme l'excavació de les estructures prehistòriques de s del 15 d'abril de 1991 al 31 de juliol de 1992 . Aquests treballs van ser finançats al cinquanta per cent pels promotors i la Generalitat, bé mitjançant el Serve i d'Arqueologia, bé amb un pla d'ocupació, derivat del conveni INEM-Generalitat (departaments de Treball i Cultura) de 1991, que es realitzà entre el 15


32

A. BORDAS, J . DÍAZ, R . Pou, A . PARPAL, A . MARTÍN

Fig . 1 . Plànol de l'àrea excavada amb les estructures prehistòriques de les campanyes 1991/1992 . de juliol de 1991 i el 15 de gener de 1992 . Posteriorment, se signà un conveni específic amb la UAB . Para l . lelament a les excavacions, Lluís Sant del Servei d'Arqueologia va fer un registre topogràfic i Albert Parpal, un tractament informàtic de la documentació gràfica . Així mateix, es va reproduir una llar neolítica sota la direcció de Ramo n López, del Centre de Restauració de Béns Mobles, institució que també va col . laborar en els treballs de consolidació i restauració dels materials arqueolò gics fets per la cooperativa ECRA . També s'han iniciat els estudis faunístics , fets per Maria Saña, els antropològics, per la doctora Elisenda Vives, els carpològics, per Vicente López, etc . Tots aquests estudis estan en curs i les dades de què disposem encara no só n definitives . El total d'estructures excavades a la campanya 1991/1992 ha estat de 103 :


EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA BÒBILA MADURELL-MAS DURAN

Estructures d'habitació Estructures indeterminades Fosses Sepultures Llars

33

2 1 67 32 1

Hem considerat més adient limitar-nos, en aquesta tribuna, a fer un avanç d e les dades procedents d'aquesta campanya . El discurs serà bàsicament descripti u i només avançarem algunes hipòtesis de treball, que haurem de contrastar am b l'estudi minuciós de tot el registre, punt de partida de futurs treballs de recerca .

ESTRUCTURES D ' HABITACIÓ

En el transcurs d'aquesta campanya es van descobrir dues estructures d ' habitació, anomenades C .11 i C .1, que es presentaven sota la forma de gran s depressions excavades al subsòl (argiles carbonatades) . Al seu interior es va n individualitzar diferents nivells d'ocupació amb una estructuració interna d e l'espai . Les formes i el tipus de prensió que presenten les restes ceràmiques d'ambdues estructures (vasos de dimensions grans o mitjanes amb aplicacions de cor dons i mugrons superposats) ens porta a situar-les cronològicament dins de l neolític final, concretament dins del grup Veraza . Aquesta atribució cronològica haurà de ser contrastada amb datacions absolutes . Estructura d 'habitació C.1 1 Se situava al carrer 11 i era de planta ovalada amb uns eixos de vuit metre s (N/S) per sis metres i mig (E/W) i una superfície aproximada de cinquanta metres quadrats . Presentava una secció de parets irregularment convexes, am b la base aplanada . La profunditat màxima és de 85 centímetres . S'hi van poder determinar dos nivells de reompliment diferenciats que s'associaven a dues unitats arqueològiques : H .2 i H .3 . (figura 2) . La unitat arqueològica H .2 ocupava una superfície aproximada de trenta metres quadrats, mentre que l'H .3 ocupava uns cinquanta metres quadrats . Aquesta última es trobava malmesa a la meita t sud per l'ocupació H .2 . A cadascun dels nivells es va evidenciar una estructuració interna de l'espai composta per llars, estructures de sosteniment, fosses i agrupacions de pedres . El total d'objectes coordenats a la unitat H .2 és de 3 .889, i a l'H .3 és de 2 .027 . A totes dues hi ha un predomini de les bases naturals (BNA), seguides per les restes líti ques que formen part de la cadena operativa lítica (figura 3), per úlltimt hi trobe m les restes ceràmiques . Pel que fa a les restes faunístiques, hi ha un predomini del s Bos taurus en els dos nivells . El major nombre de restes d'aquesta espècie a l'H . 3 no reflecteix un augment en el nombre d'individus representats (quatre a l'H .2 i tres a l'H .3) sinó que respon al' existència d' un bou en connexió anatòmica .


34

A . BORDAS, J . DÍAZ, R . POU, A . PARPAL, A . MARTÍ N

A 50 centímetres d'aquesta estructura, se'n va localitzar una altra que s'h a anomenat 11 .7, de dimensions reduïdes (sis metres quadrats) . Es de planta ovalada i té una fondària màxima de 35 centímetres . Cronològicament se situa en e l neolític final (grup Veraza) . Durant el procés d'excavació es van definir dos nivells arqueològics anomenats A i B , separats per un hiatus estèril que no era uniforme en tota l' estructura . El nivell B conserva una superfície de sis metres quadrats i una potència de vin t centímetres, mentre que 1'A, per sobre, només es localitza al sector nord i assoleix una àrea de quatre metres quadrats i un gruix de quinze centímetres . En e l nivell A s'han coordenat un total de 138 objectes i en el nivell B, 463 . Al nivell B es va excavar una gran concentració de carbons que s'estenia fin s al límit nord de l'estructura . A l'oest i a L'est estava delimitada per dues petite s agrupacions de pedres, la primera de les quals s'associava a una taca de carbon s i terra rubefactada . Les restes faunístiques recuperades es concentren en el nivell B i mostren u n predomini absolut de Bos taurus . Les parts del cos representades d'aquesta espècie corresponen majoritàriament a les extremitats, tant anteriors com posteriors . Destaca la presència de dos cranis sencers, un a cada nivell, i la manc a d'alteracions degudes al' acció del foc en la superfície dels ossos . La funció d'aquesta estructura és de difícil interpretació en el moment actua l dels estudis . Les restes materials hi són escasses i poc aclaridores en aquest sentit . Estructura d'habitació C.I . A l'angle NE de l'illa G es localitzà una estructura de forma ovalada mol t irregular, excavada al subsòl amb una secció de parets irregularment convexes i una base que presentava desnivells considerables . Ocupava una superfície aproximada de 40 metres quadrats amb uns eixos N/S i E/W de sis i set metres respectivament . La fondària màxima era de 90 centímetres a la meitat nord i 170 centímetres al sud . Al seu interior es van identificar diversos reompliments . Amb l'estudi del comportament del registre arqueològic hem pogut determina r 1' existència de dues unitats arqueològiques : C .1 .1 i C.1 .2 . La unitat arqueològica C .1 .1 . era la més moderna i tenia una superfície d e trenta-sis metres quadrats, aproximadament . Per sota d'aquesta es trobava l a unitat arqueològica C .1 .2, separada en alguns casos per una franja de sedimen t estèril d'uns deu centímetres, i en altres destruïda, en part, per algunes de le s estructures de la unitat superior, o pel pendent de la unitat C .1 .1 . La seva planta era molt irregular, amb una superfície aproximada de trenta metres quadrats . Les dues unitats presentaven també una estructuració interna amb llar, fos ses i cubetes . Les llars se situaven al perímetre de l'estructura, fet que n'accentuava la morfologia irregular . El total d'objectes coordenats a la C .1 .1 és de 3 .340 i a la C .1 .2, de 1 .495 . L a repartició general del material té les mateixes característiques que a l'estructura d'habitació C .11, domini de les restes lítiques (majoritàriament BNA) seguide s de les restes ceràmiques (fig . 3) . Les restes faunístiques de les dues unitats enca-


EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES

A LA BÒBILA MADURELL-MAS DURAN

,4\~~~~~~~~

n:.

Argllea

freno.

35

au

N1~1~lNà` ~ %'

=l Arpas» carbonatados

Arglba taronges

=3 ñ

rglles quatemAdes am b IveAS de corplomere t

Fig . 2 . Planta del nivell H.3 de l'estructura C .11 i estratigrafia d'aquesta estructura .

100 %

75%

50 %

25%

0%

-0

-Ríl~0

0 010

0 1 sr M., H .2

H .3

1

C .11

~ BN e BN1G

BP I

L

BN2G

® BP2G

I

BP

Ci . 1

2

® EP F

Fig. 3. Cadena operativa lítica de les estructures d'habitació C.11 i C.1 . BNE. Bases negatives ; BNIG : Bases negatives de primera generació ; BN2G : Base s negatives de segona generació ; BP : Bases positives ; BPF: Bases positives frag mentades ; BPI: Bases positives Informes ; BP2G : Bases positives de segona generació.

=


36

A . BORDAS, J . DÍAZ, R . POU, A . PARPAL, A . MARTÍN

ra estan en estudi . Per sota de la unitat arqueològica C .1 .2 es van localitzar dues concentracions de material separades d'aquella per una franja de sediment estèril de vint centímetres . Una ocupava una àrea de nou metres quadrats i s'associava a una possible estructura de combustió de planta circular d'uns 100 centímetres de diàmetre i 30 de fondària . L'altra, situada vint centímetres per sota d e l'anterior i a l'extrem sud de l'estructura, ocupava una zona de cinc metres quadrats amb una potència de trenta centímetres . DESCRIPCIÓ MORFOLÒGICA I FUNCIONAL DE LES FOSSE S

Si bé en treballs anteriors s'havien descrit les fosses i les cubetes dins de le s estructures d'habitació (Martín et al ., 1988), en aquesta campanya hem preferi t reservar el terme estructura d'habitació per a les grans depressions excavade s que hem descrita l'apartat anterior. Les fosses, les hem considerades a part, tot i que algunes tenen relació evident amb virtuals cabanes desaparegudes . El term e cubeta, més funcional, l'hem inclòs morfològicament dins el grup de les fosses , al' espera d' una futura precisió . Durant les intervencions de 1991/1992 s'han excavat un total de 67 fosse s que abasten una cronologia que va des del neolític mitjà recent fins al bronz e final /primera edat del ferro. Aquests grups cronològics presenten característiques morfològiques concretes que es passen a descriure a continuació (figura 4) . Grup neolític mitjà-recen t Les fosses d'aquest període presenten bàsicament unes formes més o meny s cilíndriques, de parets rectes o convergents amb bases planes o còncaves i un a fondària, en la gran majoria dels casos, inferior als cinquanta centímetres . El material ceràmic associat a aquestes estructures està representat per forme s típiques d'aquest període . Hi ha un predomini de vasos petits i mitjans de forme s carenades (carena baixa) i tulipiformes amb nanses de cinta i tuneliformes . També hi ha formes més grans, com olles ovoides i marmites cilindroides amb nanses de cinta i llengüetes, respectivament . Les decoracions incises, ben representades e n aquest jaciment, es dibuixen especialment sobre la part superior de la cara interna de formes obertes tipus copes, relacionades amb el grup Chassey (Llongueras et al . , 1981 i 1986 ; Martín i Tamís, 1991) . En la fossa M .3 s'ha trobat un fragment de ceràmica raspallada molt típica del grup Molinot del Penedès acompanyada de forme s ceràmiques del neolític mitjà-recent, que esperem poder datar per radiocarboni . La indústria lítica, sobre sílex, mostra un predomini de la talla laminar . Le s làmines amb retoc funcional són àmpliament majoritàries, seguides a distànci a pels geomètrics (trapezis), els gratadors, les sagetes i els burins . La indústria en os és representada per punxons, agulles, espàtules i plaquetes perforades . La presència d'abundants molins barquiformes i de restes carpològique s demostren l'existència de treballs agrícoles .


EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA BÒBILA MADURELL-MAS DURAN

CRONOLOGIA

Nre. DE FOSSE S

Neolític mitjà recent Neolític final Bronze Bronze final/p rimera edat del ferro No determinables TOTAL

NEOLÍTIC MITJA : J .13

37

30 9 4 7 7 67

NEOLITIC FINAL : 1 .8

DIAMETRE: de 100 a 190 cm FONDARIA: de 15 a 130 cm

~

DIAMETRE: de 100 a 240 cm FONDARIA: de 10 a 60 cm

BRONZE FINAL, E . FERRO: K .3

BRONZE MITJA / FINAL : J . 5 1 DIAMETRE : de 100 a 150 c m FONDARIA: de 100 a 125 cm

Fig. 4 . Plantes i seccions de lesfosses .

DIAMETRE : de 100 a 190 c m FONDARIA : de 40 a 140 cm


38

A . BORDAS, J . DÍAZ, R. POU, A . PARPAL, A . MARTÍN

Grup neolític fina l El grau d'arrasament en què s'han trobat aquestes fosses no permet identificar-ne sempre la morfologia . Les millors conservades, d'uns 60 centímetres d e fondària, presenten parets lleugerament divergents i asimètriques (perfil rectilini o curvilini segons els costats) i bases suaument còncaves . Les restes ceràmiques es componen de grans vasos amb aplicacions de llengüetes i mugrons, en alguns casos superposats . La indústria lítica hi és escass a i s'utilitza un sílex de menor qualitat i també altres materials (quarsita, quars) . L a talla laminar està menys representada i, en canvi, hi trobem un nombre més gra n d'eïnes sobre esclats, com poden ser els gratadors . També s'identificaren fragments de molins barquiformes que mostrarien 1' existència d' activitats agrícoles . Grup bronze A causa de la poca identitat del material es fa difícil concretar la fase dins l'edat del bronze . Esperem determinar-ho amb futures datacions . La morfologia d'aquestes fosses és molt homogènia i de tendència troncocònica amb parets convergents rectilínies o corbes, bases planes, i amb una fondària del voltant dels 100 centímetres . El registre arqueològic que contenen és molt escàs . Les restes ceràmique s ens informen de la presència de vasos grans amb base plana i d'altres vaso s petits i mitjans . La indústria lítica és quasi inexistent . S'hi pogueren recuperar alguns fragments de molins barquiformes .

Grup bronze final/Primera edat del ferro Totes aquestes estructures presenten un perfil similar al descrit anterior ment, si bé el material arqueològic correspon a aquest altre període . Les base s són irregularment planes i la fondària osci l . la entre els 50 i els 100 centímetre s en la majoria dels casos . Les restes ceràmiques presenten formes diverses de diferents mides amb vores diferenciades cap a l'exterior, amb bisell intern i decoracions de cordon s amb impressions situats a la inflexió entre el coll i la panxa . També es troben fragments de ceràmiques amb superfícies pentinades, acanalats verticals, algu nes nanses sobreelevades i peus anulars de diferents mides i alçàries . S'hi identificaren molins barquiformes, com també algunes restes carpològiques . DISTRIBUCIÓ ESPACIAL 1 INTERPRETACIÓ DE LES FOSSE S

El conjunt de les fosses presenta dos trets característics comuns als diferent s períodes :


EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA BÒBILA MADURELL-MAS DURAN

39

– Es troben sempre agrupades en conjunts de dues o tres unitats, a poc a distància entre si . Els remuntatges de fragments de ceràmica entre estructures , separades escassament per un metre (J .13, J .24) mostren que aquestes poden ser contemporànies . – La fondària és variable i pot respondre a causes diverses : – Un arrasament antròpic del terreny desigual . – Una topografia original amb forts desnivells en el moment de la seva construcció . Una funció diferent . Això explicaria per què en una distància molt reduïd a (d'un a tres metres) algunes fosses, amb un registre idèntic, presenten une s fondàries de quinze i cent centímetres . Els vestigis del període neolític mitjà-recent es troben per tota l'extensi ó excavada, si bé amb diferents graus de concentració . A les zones sud i centre (illes M, G i H ), s'hi localitza el nombre més gran d'estructures Fosses i enterraments segueixen la mateixa dinàmica espacial i ocupen un mateix espai, per ò dins d'aquest els trobem separats . Per tot això, considerem que aquestes zone s devien estar menys vinculades a zones de conreu i més a espais d'habitació . Cap al nord (illes I , J i carrer 7 ) les agrupacions de fosses són menys nombroses i e s troben més allunyades entre si, sense trobar l'alternança amb enterraments . Les més allunyades de la zona central i, en canvi, molt properes a l'antic curs de l torrent, es podrien relacionar amb zones de conreu . Les fosses del neolític final se situen majoritàriament a la zona centre (illa I , carrer 10) . En aquest període es constata la presència de grans estructures d'habitació i de fosses . Les primeres se situen molt a prop de la hipotética zona d'habitació del neolític mitjà recent, mentre que les fosses es troben, en general, mé s al nord, entre l'hàbitat i el curs del torrent, per la qual cosa considerem qu e devien estar possiblement relacionades amb àrees de conreu . Les fosses del bronze es concentren a l'extrem nord de la zona excavada, molt properes les unes de les altres (illa J) . En aquest període l'ocupació d'aquest sector és menor, només hi trobem fosses que no estan relacionades ni am b estructures d'habitació ni amb sepultures . Es fa difícil determinar si les seve s funció i situació estan en relació a l'hàbitat o a la zona de conreu, si bé no deixe n de ser molt properes al curs del torrent . Si bé les restes trobades del neolític mitjà-recent fins al bronze no ocupen a priori els mateixos espais, les estructures del bronze final/primera edat del ferr o es troben en zones ja ocupades en períodes anteriors (illa G) . Es possible que aquestes pertanyin a una àrea de conreu, tenint en compte que el poblat virtua l s'ha situat al sector de Can Feu, a uns 400 metres de distància (Martín et al . , 1988) . Volem remarcar el cas de la fossa K .3 , localitzada a l'extrem nord del' á rea excavada, la qual ens va permetre descobrir els esquelets en connexió d'u n èquid i un cànid . Troballes similars ja han estat detectades en jaciments d'aques t període (Maya, 1992) . Juntament amb la presència de molins i restes carpològiques, que documenten una activitat agrícola, trobem fauna domèstica que ens parla d'una economia ramadera . Aquesta activitat agropastoral s'evidencia en tots els períodes,


40

A . BORDAS, J . DÍAZ, R . POU, A . PARPAL, A . MARTÍ N

però, si bé encara no podem avaluar l'abast i les característiques de l'agricultura, de les restes de macromamífers podem avançar alguns resultats . Si comparem les tres espècies faunístiques principals (bòvids, ovicaprins, súids) al llarg de tots els períodes veiem com reflecteixen un seguit de trets característics : — Una estabilitat dels ovicaprins al llarg dels períodes . — Un descens dels bòvids després del neolític final, que arriba a una mínim a representació al bronze final/primera edat del ferro . — Un augment lent però progressiu dels súids des del neolític mitjà fins a l neolític final, amb una màxima representació a partir del bronze final/primer a edat del ferro (figura 5) . ENTERRAMENTS

Durant les campanyes 1991/1992 a la Bòbila Madurell s'han descobert i excavat un total de 32 enterraments situats cronològicament dins del neolíticmitjà-recent, tot i que no descartem que alguns puguin pertànyer al neolític final . L'estudi antropològic de les restes humanes ha permès identificar l a presència de 38 individus, alguns d'ells ínfimament representats (figura 6) . ESTUDI

TIPOLÒGIC DELS SEPULCRE S

Davant de l'ampli conjunt estudiat i la diversitat morfològica que presente n hem cregut oportú concretar-ne els diferents tipus morfològics . Per establir le s diferents tipologies dels sepulcres hem partit bàsicament de la tesi de la doctor a Ana M . Muñoz (1965) . Avançarem uns tipus que hauran de ser completats i con trastats amb l' estudi global de la necròpoli . Tipus 1 . Sepulcres rectangulars/ovalats simples Dins d'aquest tipus podem fer dos grups segons presentin cobertura amb lloses o no . El fet que en el moment de la trobada no s'hi localitzés cap llosa d e cobertura no exclou la possibilitat que originàriament n'hi hagués (figura 7) . 1. a. Sepulcres rectangulars/ovalats sense llosa de cobertur a Equival al tipus 1 del' Ana M . Muñoz, que el defineix com a «simplesfosas» . Els sepulcres estan orientats NE/SW i les seves dimensions varien entre el s 105 centímetres i els 190 centímetres d'eix màxim ; mentre que la fondària, més uniforme, oscil . la entre els 50 i els 70 centímetres . 1. b. Sepulcres rectangulars/ovalats amb llosa de cobertura Equival al tipus 2 de l'Ana M . Muñoz que defineix com «fosas cubiertas por una o más losas» .


EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA BÒBILA MADURELL-MAS DURAN

41

F .a. 14" 12 10 8 8 4 2 FEMENÍ

MASCULÍ

-

INFANTI L

SUBADULT

MADUR

INDETERMINA T

INDETERMINAT

I

1 ADULT

Fig. S. Representació de les restes faunístiques del conjunt de les fosses. BOTA : Bos taurus ; OCND : Ovicaprins ND; OVAR : Ovis aries ; CAHI:Capra hircus, SUDO : Sus domesticus ; CEEL : Cervus elaphus ; ORCU: Oryctolagu s cuniculus ; CAFA : Canis familiaris .

% 80 50 40

LL 1

30

I JL~_IL

20 10

-~I

-

~®_,, .. .

0

. MITJÀ

-

,NEOL

BF / PRIMERA EF

NEOL. FINAL

BOTA

OCND

CAHI

SUDO

CEEL

CAF A

- BOTA 111111111111 1

BOTA

Fig . 6. Distribució per edats i sexes dels individus enterrats.


42

A . BORDAS, J . DÍAZ, R . Pou, A . PARPAL, A . MARTÍN

Les seves dimensions oscil . len entre els 140 i els 180 centímetres d'ei x màxim, mentre que la fondària és molt més homogènia, al voltant dels 80 centí metres . Alguns sepulcres presenten un petit encaix a la seva part superior o n recolza la llosa, que de vegades apareix acompanyada de petites pedres d e reforçament . Els tipus 3 i 4 de Muñoz («fosa cubierta por un montón de piedras y fos a ovalada con banqueta», respectivament), els considerem com a variants o complements de qualsevol dels tipus anteriorment plantejats, atès que encaixos i pedres sobre les tombes s' associen a diferents morfologies i poden dependre de l grau d'arrasament de les sepultures .

Tipus 2 . Sepulcres circulars Les dimensions varien entre els 85 i els 170 centímetres de diàmetre . El s sepulcres d'aquest tipus, excavats en aquesta campanya, es trobaven molt arrasats i conservaven una fondària d'entre els 15 i els 30 centímetres, llevat d'u n cas que arriba als 90 centímetres (figura 7) . Tipus 3. Estructura circular amb sepulcre central S'identifiquen a partir d'una estructura circular amb un diàmetre superio r als dos metres que pot estar o no coberta amb pedres . Al centre d'aquesta estructura s'obre un sepulcre de planta circular, secció de parets lleugerament divergents i base plana, que assoleix una fondària aproximada d'un metre (figura 7) .

Tipus 4. Estructura quadrangular amb sepulcre latera l S'inclouen dins d'aquesta tipologia els enterraments amb una estructur a superior quadrangular, d' uns dos metres de costat, que presenta un sepulcre rectangular lateral (obert al costat N/NE en els casos estudiats) amb base plana i una fondària al voltant d'un metre . A partir de l'estructura interna del sepulcre podem diferenciar dos subtipus (figura 7) : 4.a. Sepulcre en forma de pou rectangular amb parets rectes vertical s 4.b. Sepulcre de parets divergents excavat lateralment (aquesta excavaci ó lateral equival al terme «en visera» utilitzat per altres arqueòlegs )

Tipus S. Sepulcre de tendència oval amb cambra inferior absida l L'únic exemple excavat per nosaltres presenta una estructura superior més o


EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA BÒBILA MADURELL-MAS DURA N

43

Fig . 7. Tipologia dels sepulcres . menys ovalada amb secció de parets molt irregulars d'1,30 metres d'eix màxim i uns 50 centímetres de profunditat . Desenvolupa lateralment una cambra inferior absidal de fins a 70 centímetres de profunditat, oberta cap al costat est un s 65 centímetres (figura 7) . Tipus 6. Sepulcre amb accés lateral, llosa vertical i cambra de tendència circula r Aquest grup correspon al tipus 8 de la doctora Muñoz, que ella defineix co m «fosa en forma de covacho con losa vertical» (figura 7) . Per últim, hi ha unes sepultures molt arrasades de difícil classificació per ò que podrien correspondre als tipus establerts . La majoria contenien un individ u inhumat infantil, per la qual cosa creiem possible deduir que, en aquests casos , es devia tractar de sepulcres petits, simples i de poca fondària .


44

A . BORDAS, J . DÍAZ, R. POU, A . PARPAL, A . MARTÍN

TRACTAMENT DEL COS La majoria dels enterraments presentaven el cos inhumat en connexió anatò mica, orientat NE/SW, amb el cap mirant a l'est, llevat d'un cas on el cos estav a orientat N/S amb el cap al nord . La posició més habitual és la de decúbit sup í amb les cames semiflexionades i els peus en fase plantar o lateral . Les cames devien bascular per raons postdeposicionals indistintament cap a la dreta o l'esquerra, mentre que la pelvis restà plana sobre la base de l'estructura . En alguns casos les cames devien quedar recolzades contra la paret del sepulcre . Generalment, els braços es troben flexionats amb les mans sobre el tronc . For a d'aquesta norma general se situen dos enterraments en els quals els inhumats es trobaven en posició lateral . Descansaven aleatòriament sobre el seu costat dret o esquerre, amb les cames replegades amb posició fetal . Estaven orientats est/oest . Cal destacar que tots dos corresponien al tipus 2 (sepulcres circulars) ; que els cossos es trobaven arraconats contra el lateral del sepulcre . En altres casos, els esquelets no apareixien en connexió anatòmica, i els ossos es trobaven dispersos a l'interior dels sepulcres i en diferents graus de conservació . En algunes sepultures, juntament amb l'inhumat en connexió s'ha pogu t determinar la presència d'algun fragment d'os que devia correspondre a un altr e individu, fet que fa pensar en la possibilitat d'una reutilització del sepulcre . Això també explicaria la trobada d'alguns ossos humans abocats a les fosses .

APUNTS GRUP

SOBRE LA

DIFERENCIACIÓ

SEXUAL I SÒCIO- ECONÒMICA DE L

En aquest apartat només assenyalem les primeres observacions, a partir d e les quals s'està desenvolupant l ' estudi de les diferenciacions dins del gru p humà . Som conscients que el nombre d'enterraments d'aquesta campany a representa només una part del total d'enterraments de la Bòbila Madurell . Els resultats que s'obtinguin d'aquest treball hauran de ser contrastats amb la rest a del conjunt . La composició del' aixovar evidencia un seguit de diferències : – Entre els individus masculins i els femenins. Certs elements mai no s'associen a dones, com ara els nuclis, les destrals i les sagetes . A les dones, se'ls asso cien els vasos petits, si bé aquests es troben també en alguns enterraments mas culins . Els vasos mitjans es troben en individus masculins i infantils . – Entre els individus masculins. Els nuclis, les sagetes i les destrals no es tro ben en tots els casos, existeixen també enterraments masculins molt pobres . Le s destrals també apareixen associades a enterraments infantils . – Entre els individus infantils destaquen els elements d'ornament, sobretot


EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA BÒBILA MADURELL-MAS DURAN

45

els collarets . Trobem infants amb un aixovar molt ric, fins i tot més ric que e l d'alguns adults i altres en què gairebé és inexistent . Amb aquestes dades podem observar que existeixen diferències dins de l grup, i que hi ha un aixovar determinat en funció del sexe i l'edat . Això ens fa pensar que segurament estem davant d'un grup humà amb una estructura socia l complexa que estableix la divisió sexual .

CONCLUSIONS

La major presència de vestigis correspon al neolític mitjà-recent amb un a coincidència espacial de sepultures i fosses en algunes zones ; la gran quantita t d'enterraments i de fosses –la majoria amb una possible funció de sitges–, l a dispersió/concentració d'aquestes, les diferències de l'aixovar funerari, la qua litat del seu mobiliari etc ., fan pensar en una població organitzada que devi a desenvolupar una jerarquització social . Evidentment, les restes estudiades formen part del poblat i la necròpoli més grans detectats a Catalunya, del grup d e sepulcres de fossa, «facies Madurell o Vallès», ja que s'estén sobre 28 hectàrees . El neolític final ens proporciona les primeres cabanes neolítiques enfonsa des descobertes a Catalunya, que pertanyen al grup Veraza . Aquesta documen tació ens informa d'un patró d'assentament diferenciat dels restants períodes i d'una prova més de l'ocupació reiterada d'un territori amb curts període s d'abandó, si considerem els diferents hiats entre els seus nivells . Les estructures de l'edat del bronze i de la del bronze final/primera edat de l ferro responen més aviat a assentaments secundaris relacionats possiblemen t amb els poblats detectats en altres zones d'aquest gran paratge arqueològic , concretament sobre el serrat de can Feu (sector A) . Els vestigis dels diferents períodes evidencien l'ocupació d'aquest territor i des del neolític mitjà fins ala primera edat del ferro amb períodes d'abandó . N o oblidarem que també s'hi han localitzat altres vestigis d'època clàssica, excavats i estudiats per Eulàlia Barrasetas, concretament restes de paviments i mur s de poca entitat del segle I dC, 28 fosses amortitzades, les unes amb material de l segle I dC i les altres amb restes atribuibles als segles vI i VIII dC, com també u n petit fossat d' aquesta mateixa cronologia )

1 . L'estudi d'aquest horitzó més recent serà publicat pròximament a la revista Arraona.


46

A . BORDAS, J . DÍAZ, R . Pou, A . PARPAL, A . MARTÍ N

BIBLIOGRAFI A ALAMINOS, A. ; BLANCH, R . M . i LÁZARO, P . «Bòbila Madurell . Su contribu ción al Neolítico Medio en Cataluña» . Revista de Arqueología [Madrid] , (desembre de 1991), núm . 128 . CANALS, A . ; MERCADAL, O . i RIBÉ, G . «El complex arqueològic, Bòbil a Madurell-Serrat de Can Feu : Història de la investigació (1921-1987)». Arraona [Sabadell] (1988), núm . 2, p . 9-26 . LLONGUERAS, M . ; PETIT, M . A . i MARCET, R. «Recientes excavaciones en l a Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Barcelona)» . XV C.N.A . Lugo , 1977 (Zaragoza, 1979), p . 253-264 . LLONGUERAS, M . ; PETIT, M . A . i MARCET, R. «Nouvelles fouilles sur le sit e de la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Valles, Barcelona)» Le groupe de Véraza et la fin des temps neolithiques dans le sud de la France et la Catalogne . Narbona, 1977 (Paris 1980), p . 151-153 . LLONGUERAS, M . ; MARCET, R . ; PETIT, M . A . ; GUILAINE, J . i THOMMERET, Y. «Noves dates de C14 a Catalunya . La Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Barcelona)» . Ampurias, (1979-80), núm . 41-42 . LLONGUERAS, M . ; MARCET, R. i PETIT, M . A . «Excavacions de jaciments neolítics a la Bóbila Madurell (Sant Quirze del Vallès, Barcelona)» . El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat. 1980 . Montserrat : 1981 , p . 188-190 . LLONGUERAS, M . ; MARCET, R . i PETIT, M . A . «Cerámica tipus "Chassey" a Catalunya» . El Neolític a Catalunya . Taula Rodona de Montserrat 1980 . Monserrat : 1981, p . 185-193 . LLONGUERAS, M . ; MARCET . ; R . i PETIT, M . A . «Bóbila Madurell, Sant Quirz e del Vallès» . Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Barcelona, 1982, p. 85-87 . LLONGUERAS, M . ; MARCET, R . i PETIT, M . A . «La cultura catalana de lo s Sepulcros de Fosa y su relación con el Chasseense» . Le Néolithique de la France . Hommenage à G . Bailloud. Paris, 1986, p . 251-258 . MARCET, R . i PETIT, M . A . «Assentaments d'habitació a l'aire lliure de l a comarca del Vallès . Del Neolític al Bronze Final» . Estudios de la Antigüedad. [Bellaterra] (1985), núm . 2, p . 93-133 . MALUQUER, J . «La cultura neolítica del Vallès en el marco de la Prehistoria de l Occidente Mediterráneo» . Arraona [Sabadell] (1950), núm . 1-2, p . 61-75 . MARTÍN, A . «De la cultura de los "Sepulcros de Fosa" al grupo de "Veraza" e n el Vallès» . Estudios de la Antigüedad [Bellaterra], (1985), núm . 2, p . 3-57 . MARTÍN, A . ; MIRET, J . ; BLANCH, R. M . ; ALIAGA, S . ; ENRICH, R . ; COLOMER, S . ; ALBIZURI, S . i BOSCH, J . «Campanya d'excavacions arqueològique s 1987-1988 al jaciment de la Bòbila Madurell-Can Feu (Sant Quirze de l Vallès, Vallès Occidental)» . Arraona [Sabadell] (1988), p . 9-23 . MARTÍN, A . «La economía de producción a lo largo del Neolítico en Cataluña» . Elefantes, Ciervos y Ovicaprinos . Universidad de Cantabria, 1992, p . 203 228 .


EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA BÒBILA MADURELL-MAS DURAN

47

MARTÍN, A . ; TARRÚS, J . «Les groupes de 1'horizon Néolithique Moyen catalan et ses rapports avec le Chasséen» . Identité du Chasséen, Actes du Colloque International de Nemours 1989. 1991 (Mémoires du Musée de Préhistoire d'Íle-de -Fance), núm 4, p . 81-90 . MAYA, J . L . «Silos de la Primera Edad del Hierro en la Universidad Autónom a de Barcelona». Estudios de la Antigüedad. [Bellaterra] (1985), núm . 2, p . 147-218 . MAYA, J . L . «Aprovechamiento del medio y paleoeconomía durante las etapas metalúrgicas del Nordeste Peninsular» . Elefantes, Ciervos y Ovicaprinos . Universidad de Cantabria, 1992, p . 275-314 . MUÑOZ, A. M . «La cultura neolítica catalana de los Sepulcros de Fosa» . Barcelona : Instituto de Arqueología y Prehistoria . Universidad de Barcelona. 1965 . (Publicaciones Eventuales ; 9 ) PONS, E . «Hàbitat i estructures domèstiques a Catalunya», IX Curset d'Arqueologia . Lleida, 1990 . RIPOLL, E . ; LLONGUERAS, M. «La cultura neolítica de los Sepulcros de Fosa e n Cataluña» ; Ampurias (1963), núm. XXV, p . 1-90 . SERRA-RÀFOLS, J . de C. «La explotación de la necrópolis neolítica de la Bòbil a Madurell en Sant Quirze de Galliners» . Museo de la Ciudad de Sabadell . (1947), núm . III, p . 57-75 .


Tall Halula (Síria) . Un poblat dels primers agricultors i ramaders del VII mil.lenn i a la vall de l'Eufrate s MIQUEL MOLIST' , JOSEP ANFRUNS- , MERCÈ CATALÀ , DANIEL HELMER**` , J . MIQUEL FAURA , JOAQUIM MATEU , ANTONI PALOMO* , MARIA SAÑA ' 1 GEORGES WILLCOX

El període de la prehistòria, durant el qual l'home adopta i desenvolupa u n tipus d'economia basat en l'agricultura i la ramaderia, interessa particularmen t als arqueòlegs, donat que marcà l'inici de les primeres societats sedentàries i l a base de les grans civilitzacions posteriors . L'elecció de les regions del Pròxim Orient per a l'estudi d'aquest fenome n no és casual donat que en aquestes regions es considera el resultat exclusiu d e l ' evolució interna de les pròpies poblacions caçadores-reco l . lectores, sense qu e influències externes hagin constituït un factor de transformació . No és estrany, doncs, que des dels anys trenta els arqueòlegs s'hagin preocupat per establir el s coneixements d'aquest fenomen en aquestes regions, especialment les del llevant mediterrani . L'evolució de l'arqueologia en els darrers decennis ha sofert un canvi en les seves orientacions en aquesta zona com també en altres indrets , si bé inicialment es donava prioritat gairebé exclusivament al fet cle saber quan i com es fa la transformació, actualment es focalitza l'establiment del procé s general i s'intenta acostar a les explicacions causals i a les implicacions sòcioeconòmiques . La regió de l'alta vall de l'Eufrates, a la zona del nord de Síria actual constitueix una de les poques regions (conjuntament amb la vall del Jordà i l'oasi d e Damasc) on el dinamisme de les transformacions sòcio-econòmiques i cultural s té un factor pioner respecte a les àrees pròximes . L'estudi durant el decenni del s setanta dels jaciments de Mureybet i Abu Hureyra van posar les bases d'u n procés de transformació de caçadors-recol . lectors versus agrícola-ramaders . * Àrea de Prehistòria . Universitat Autónoma de Barcelona . ** Laboratori d'Antropologia . Universitat de Barcelona. *** ERA 17 del CNRS . Institut de Préhistoire Orientale . Jales .


50 MOLIST, ANFRUNS, CATALÀ, HELMER, FAURA, MATEU, PALOMO, SAÑA, WILLCO X

Així sobre la base dels poblats natufians reconeguts en ambdós jaciments s'estableix a partir del 10300 BP (que correspon a la fase denominada tradicional ment PPNA) una transformació que afecta, a nivell econòmic, els primers assa jos de conreu de cereals i una explotació especialitzada en la caça dels gran s herbívors . Aquesta fase reconeguda essencialment a Mureybet (fases II i III ) comporta al mateix temps l'aparició d'estructures d'hàbitat més complexe s amb l'aparició de l'arquitectura (murs veritablement construïts) i el pas de le s unitats d' habitació de tipus circulars i semienterrades a les de planta rectangular i a l'aire lliure . En la fase següent, a partir del 9600 BP, en la fase denominad a tradicionalment PPNB, les transformacions guanyen en força, donat que el s poblats presenten progressivament una agricultura cerealística i de lleguminoses consolidada, les estructures urbanes es fan més complexes amb el desenvolupament arquitectònic de les unitats d'habitació (cases pluricel . lulars) i, a l final del període, apareixen els primers signes de domesticació animal, essencialment de cabres . Aquesta segona fase es documenta inicialment al jacimen t de Mureybet, però posteriorment és abandonada coincidint amb la repres a d'Abu Hureyra. A partir aproximadament dels 8000 BP es té un desconeixement del procés històric de la vall de l'Eufrates, i el coneixement de la formaci ó del substrat de les grans civilitzacions clàssiques (Halaf, Obeid . . .) s'ha de seguir per coneixements d'altres regions més o menys allunyades com el gol f d' Alexandreta o la seqüència de la vall del Balikh . Després d'haver treballat durant uns quants anys en l'estudi de l'establiment en les zones desèrtiques, el nostre equip va iniciar el projecte actual dins de l a campanya internacional de salvament del patrimoni arqueològic en la zona d e construcció d'un pantà a l'alta vall de l'Eufrates . L'objectiu escollit, Tall Halula , oferia, a partir de les observacions fetes en la prospecció superficial de l'an y 1989, la possibilitat de centrar les investigacions en els fenòmens següents : * Problemàtica de l'aparició de les tècniques de subsistència (agricultura i ramaderia) . * Problemàtica de les transformacions tecnològiques amb l'aparició de le s primeres produccions ceràmiques, les variacions en la tecnologia lítica i l'incre ment dels intercanvis . * Consolidació dels primers poblats i formació de les cultures prehistòrique s clàssiques (Halaf) . El jaciment de Tall Halula es troba situat en la ribera dreta del riu Eufrates , prop de la població actual de Djerablous, al nord de Síria . Es tracta d'un tall de grans dimensions (360 x 300 metres i una alçària de vuit metres), que va ésser prospectat per primera vegada el 1986 per la Missió Arqueològica Australian a de Tall El Qitar de la Universitat de Melbourne ' i el 1989, per M .C . Cauvi n 1 . Vegeu : SAGONA, A . ; SAGONA, C . «An Archaeological Survey of Jebe] Haloula , Northern Syria .» Mediterranean Archaeology 1 . (1988) . M . Mottran . «Intensive Surface survey of Tell Haloula» . Masters Thesis (in preparation) .


TALL HALULA (SÍRIA) . UN POBLAT DELS PRIMERS AGRICULTORS

51

(CNRS), Ahmet Taha (Museu de Palmira) i M . Molist (UAB) . 2 En aquestes prospeccions i a partir dels materials de superfície es va establir la hipòtes i d'una ocupació que cobriria els períodes : Pre-Pottery Neolithic .8 (PPNB), i les fases del neolític ceràmic denominades Pre-Halaf, Halaf i Obeid . Els objectius de les campanyes del 1991 i el 1992 3 eren la realització d'un a sèrie de sondeigs amb la finalitat de reconèixer la seqüència estratigràfica de l tall i l'inici de l'excavació en extensió dels nivells corresponents al' horitzó cronocultural PPNB (Pre-Pottery Neolithic B) .

LA SEQÜÈNCIA PPNB DE LA PART SUD I SUD-ES T

Els nivells corresponents a les ocupacions del neolític pre-ceràmic B es troben, en l'actualitat, documentats essencialment a la part sud del tall, directament sobre la seva base natural . L'excavació d'aquesta part (sectors I, II, IV) amb prop de 169 metres quadrats, ha permès observar la successió estratigràfic a caracteritzada per una ocupació continuada en l'assentament sense evidèncie s de ruptura estratigràfica, amb nivells d'ocupació formats per construccion s domèstiques, el seu abandonament i la seva destrucció o terraplenament, juntament amb ocupacions representades per àrees exteriors amb zones d'activitat , fogars amb zones de rebuigs (estrats carbonosos i cendrosos) . Els nivells més antics (localitzats als quadres IVA, IVB i IVC) mostren tre s nivells d'ocupació amb arquitectura domèstica (cases pluricel•lulars) alternat s amb una successió de sòls exteriors, bé amb fogars, bé sense, però amb forte s evidències d'activitats domèstiques (àrees de mòlta, àrees de talla . . .) . Destacaria el nivell de construcció del quadre IVC, on en una de les fases d e la construcció es va documentar una acumulació de quatre sepultures, amb u n ritual de deposició en fosses excavades en el subsòl de la construcció, dues d e les quals van ser construïdes quan l'hàbitat era encara en funcionament . Destac a també una inhumació parcial formada exclusivament per un crani, sense mandí 2. Vegeu : CAUVIN, M . C . ; MOLIST, M . «Prospection néolithique sur le Haut Euphrat e Syrien», AAS 37-38 (1987-1988), p . 78-90. 3. A més dels signants participaren en els treballs de camp : Gabriel ALCALDE, Carm e BARRACHINA, Walter CRUELLS, Mercè GANGANELLS, Tona MAJÓ, Cruz SÁNCHEZ i Margarita CASTELLS ; a tots ells el nostre agraïment perla tasca i els esforços realitzats . El projecte de la Missió Arqueològica de Tall Halula es troba inclòs en el programa d'actuacion s arqueològiques espanyoles a l'estranger del Ministeri de Cultura, mitjançant la Direcci ó General de Belles Arts i Arxius . Els treballs no s'hagueren pogut realitzar sense el suport de l doctor José M . Luzón Nogué, director general de Belles Arts i Arxius . El riostre agraïmen t també per l'ajuda facilitada per l'Ambaixada d'Espanya a Damasc i per la del Centre Cultura l Hispànic de Damasc . Els treballs d'excavació del 1991 i del 1992 s'han desenvolupat en les millors condicion s gràcies a les facilitats donades per la Direcció General d'Antiguitats i Museus de la Repúblic a Àrab de Síria . Voldríem agrair l'ajuda del doctor A . Abu Assaf, director general d'Antiguitats i Museus, del doctor A . Bounni, director del Servei d'Excavacions, del doctor W . Khayatta, director del Museu d'Alepo i del senyor Mohammed Ali, representant del Servei en la missió .


52 MOLIST, ANFRUNS, CATALÀ, HELMER, FAURA, MATEU, PALOMO, SAÑA, WILLCOX

.3 .

,

,1

~

1

`

`

.I

Ia{, \ \ \ ~

.

.

,

II ENE IS

,j ~#__``~_ `j__$ _ ~\___

\ \

0

II

~¡¡¡ /

n-

~

, lo

`\~

R\ 1

-ES

.l

U ' Y

ÍIDÉ ~

`i

.r

{S~ #.•

1

1 PUNTA QUADRES

~

431,

\~\ \ , 41 \-E

3

.o TALL HALULA

,•,'

DA-E2

•~

-4"

I

A

.]

BD- EI1

,.

...

.,,

•0

.I,

IIA

I WD,

IID

""

w V

~ .r~ 00

431

PARET DE TOVA

.1

TERRA

DE GUIX

I

IE

I TERRA

A~ BA

UREMADA

TU

Fig. 1 . Planta de les construccions localitzades al sector intermedi de la intervenció del Tall Halula i que corresponen a l'horitzó PPNB recent.

Fig . 2 . Visió general de la construcció domèstica excavada en el nivell mé s antic (quadre IVB) i que correspon a l'horitzó PPNB mitjà .


TALL HALULA (SÍRIA) . UN POBLAT DELS PRIMERS AGRICULTORS

53

bula, dipositat en una fossa funerària, que constitueix una mostra clara d'u n ritual ben conegut en aquestes èpoques i regions : la separació i el tractament diferenciat del crani respecte ala resta del cos . En el sector intermedi (quadres 2A i 2D) s'ha posat en evidència la quas i totalitat d'una construcció domèstica de planta rectangular on s'observa, a partir dels elements estructurals, la divisió funcional dels diferents espais . Així, en l'habitació de més grans dimensions i amb el sòl enlluït amb calç, s'hi troba e l forn ; en una de les habitacions de dimensions més reduïdes, s'hi troben tres sitges de planta oval o rectangular. Aquestes darreres presenten les parets construïdes amb tàpia . En els quadres corresponents als períodes més recents, s'hi troben de no u evidències de diversos nivells de construccions alternant amb espais domèstic s exteriors . En una d'aquestes construccions trobem una altra vegada l'evidènci a de quatre sepultures, totes de nadons o infantils, amb un ritual funerari uniform e amb connexió anatòmica dins de fosses excavades . Podem, doncs, definir a Tall Halula, i per la fase PPNB, l'existència d'un a arquitectura domèstica de planta rectangular i de tipus pluricel . lular, construïda principalment amb tovot sobre uns fonaments de pedres i amb els sòls reves tits d'un emblanquinat de calç . En el seu interior es localitzen instal . lacion s domèstiques, principalment forns sobreaixecats amb volta i accés central, algu n fogar en cubeta, ambdues estructures amb les parets revestides pel matei x emblanquinat de calç, i sitges construïdes . Entre el material arqueològic trobat en aquesta part del tall, el més abundant és el material lític . Aquest material representat per restes de talla en sílex (ascles i làmines), alguns nuclis, principalment en forma de nau i els útils . L'anàlisi de l a matèria primera permet parlar de dues varietats de sílex : l'un més fi i de més qualitat, procedent d'àrees més allunyades dels jaciments i que devia arribar probablement desbastat al jaciment, i l'altre de gra més gran i de menys qualitat, proce dent de les mateixes terrasses del riu Eufrates, del qual es constata que tot e l procés de talla es devia produir en el jaciment . Existeixen també restes de talla en obsidiana, provinent probablement de les regions d'Anatòlia, representade s sobretot per una forta proporció de laminetes d'obsidiana, juntament amb molte s restes de talla d'aquest material i un nucli també del mateix material . Els estris més representats són les puntes de fletxa, de les quals la categori a més nombrosa és la del tipus Biblos tot i que en els nivells més recents en trobem també del tipus Amuq . Els gratadors, la segona categoria més representada, es localitzen en els nivells superiors, seguits de les làmines o els fragment s de làmines, amb retocs o truncaments, que han estat utilitzades com a element s de falç, ja que, en la majoria, s'hi observen restes de lluentor i d'asfalt fruit de l a utilització i l'emmanegament. També estan representats burins transversals o d'angle, perforadores i alguna peça denticulada i ascles retocades . En els nivell s inferiors, si bé la tendència és molt similar, s'hi observen algunes variacion s significatives tant de tipus quantitatiu amb un nombre més petit de gratadors , com qualitatiu amb un nombre més gran de làmines retocades pel que fa als ele ments de falç .


54 MOLIST, ANFRUNS, CATALÀ, HELMER, FAURA, MATEU, PALOMO, SAÑA, WILLCOX

Entre els objectes diversos es troben els elements d'ornament, com les per les elaborades sobre roques verdes de tipus metamòrfic o sobre calcàries . E s significativa, també, la presència d'una d'aquestes perles de tipus «papallona» , en obsidiana, característica del PPNB de l'Eufrates mitjà . Destaquen tamb é diversos fragments de figuretes d'animals en argila sense coure i un ric mobiliari de pedra format per destrals polimentades, molins i fragments de vaixella e n alabastre . Un ganxo, punxons, agulles i allisadors constitueixen els principal s elements de la indústria òssia . Els conjunts de nivells constatats en aquesta part es vinculen amb l'horitz ó cronocultural del PPNB, i mostren la citada variació en l'utillatge que sembl a indicar una evolució entre la fase mitjana i recent de l'horitzó . Disposem de tre s datacions absolutes realitzades amb el sistema de carboni 14, els resultats de le s quals se situen entre el 8500 i el 7900 BP per als nivells de la part superior de l a seqüència . En l'angle sud-est del tall s'ha obert una nova àrea d'excavació (sector SS7) , amb una superfície de 108 m 2 , on es posa en evidència una ocupació caracteritza da per una arquitectura complexa, construïda amb pedra seca, els murs de la qual es troben conservats a alçàries variables que poden arribar als 1, 30 metres . La part excavada fins a l'actualitat permet observar part d'un gran mur, resseguit en mé s de sis metres, en el qual hi ha una porta, el conjunt del qual sembla limitar l'ocupa ció arqueològica del tall. En la seva cara interna es configura un conjunt d'habita cions de planta oval rectangular. L'anàlisi detallada permet observar-hi quatr e fases o reutilitzacions, la més antiga o original amb un nivell molt acurat de prepa ració dels sòls –que sempre són de terra batuda– i la més recent amb una foss a allargada amb coberta de lloses, que devia servir probablement de canalització . Les evidències posades de relleu fins a l'actualitat, si bé no són directamen t explícites sobre la funcionalitat del conjunt, ens proporcionen un seguit d'indicis com el fet de trobar-nos amb un conjunt d'espais de planta oval-rectangular , però construïts amb unes tècniques i unes dimensions dels elements constructius (utilització de pedra seca, amplada dels murs de 2,20 metres . . .) que difereixen clarament de les construccions domèstiques . La seva disposició planimètrica i les tècniques constructives semblen indicar la possibilitat d'un gran mur de tancament o d'aterrassament, l'espai interior del qual devia ser utilitzat com a espai d'ocupació sense excloure completament la possibilitat d'una construcci ó de tipus monumental . El material arqueològic d'aquest sector està format per un important registr e lític amb una molt abundant mostra dels productes de talla . Amb una certa continuïtat amb el registre del sector sud, sobretot pel que fa als elements retocats , presenta, al mateix temps, algunes variacions que semblen afectar el tipus d e matèria primera amb un predomini molt elevat del sílex de menys qualitat i le s tècniques de talla que s'hi apliquen . Algunes puntes de sageta de tipus Amuq , làmines lleugerament retocades que han estat utilitzades com a fulles de falç i alguns perforadors formen l'essencial del' utillatge . Entre l'altre material s'ha de destacar una rica indústria òssia formad a essencialment per mànecs i sobretot l'existència d'una trentena de fragments de


TALL HALULA (SÍRIA) . UN POBLAT DELS PRIMERS AGRICULTORS

55

ceràmica que corresponen a una sèrie grollera, moldejats a mà, amb un desgrei xant mineral, de color gris, amb acabats polits i sense decoració que són de gran interès ja que podrien pertànyer als moments inicials de la producció d'aquest element material . Aquest conjunt arquitectònic i els nivells d'ocupació corresponents semble n acordar-se amb els moments d'evolució del PPNB final, que alguns autors ha n batejat amb el nom de PPNC, i que es correspondrien amb el final del VII i l'ini ci del VI mil . lennis, època en què altres zones del nord de Síria i del Pròxi m Orient veuen aparèixer les primeres produccions ceràmiques . Dues anàlisis de carboni 14 han corroborat aquesta datació .

LA PART SUPERIOR DEL TALL : LES OCUPACIONS MÉS RECENTS

Les actuacions destinades a establir la seqüència general de l'estratigrafi a del tall, s'han fet d'una banda en la zona superior d'aquest, amb un sondeig d e 50 metres quadrats, i d'altra banda amb diferents sondeigs de petites dimensions (amb un total de 60 metres quadrats), en diferents sectors del tall (pendents nord, oest i est) . D'aquest programa destaca el sondeig de la part superior (sector I) que h a permès reconèixer una seqüència estratigràfica de més de quatre metres d e fondària . També destaquem els diferents estrats trobats en relació amb un gra n mur de pedra seca que devia ser utilitzat en tota la seqüència recent del tall . En efecte, aquest gran mur de pedra conservat en una alçària de 2,20 metres està e n la seva part superior relacionat amb tres nivells d'ocupació, de tipus arcaic, amb una forta presència de materials lítics i que amb la datació de carboni 14 perme t associar-los amb els del sector Oest (sector SS7) . Es indubtable que malgra t l'absència d'una relació topogràfica directa, la construcció d'aquest mur est à probablement relacionada amb el mur observat en 1' esmentat sector . Els estrats intermedis, caracteritzats per sòls d'ocupació que continue n estant en relació amb el mur i el seu traçat antic ens ofereixen un material arque ològic caracteritzat per la presència de produccions ceràmiques . Aquestes, poc abundants en termes generals, es poden dividir en tres sèries diferents seguint e l criteri bàsic de la classe de desgreixant i 1' acabat interior i exterior . La sèrie més abundant es caracteritza perquè té una factura grollera, am b poca varietat de formes, segurament pertanyents a vasos grans i rectilinis (mal grat la mida reduïda dels fragments i les poques formes de què disposem, le s mostres són en general molt gruixudes), amb desgreixant vegetal claramen t visible, de color predominantment clar a l'interior i marró fosc a l'exterior , encara que hi ha alguns fragments que són d'un color clar en la seva totalitat i algun fragment que presenta restes d'engalba vermella o d'un color interior de la pasta molt fosc o negre (hi ha un fragment que és completament negre, qu e més aviat sembla cremat, i en què es veu molt bé el desgreixant vegetal) . Acabats allisats o polits, sense decoració excepte en un cas que presenta impres sions (puntejat) i sense senyals de pintura o engalba .


56

MOLIST, ANFRUNS, CATALÀ, HELMER, FAURA, MATEU, PALOMO, SAÑA, WILLCOX

Una segona sèrie estaria caracteritzada pels fragments amb desgreixant mineral, de pasta grollera i de color globalment marró amb algunes gradacion s del clar al fosc . Convé destacar la presència d'un possible fragment de DFB W que inclou petits fragments de desgreixant mineral molt brillant (quars o mica) i la superfície exterior polida . En general, en aquesta sèrie, els acabats són allisats i en alguns casos, polits . Els gruixos varien però sempre són superiors a de u mil . límetres, la qual cosa sembla indicar que pertanyen a vasos de grans dimen sions . Pel que fa a la decoració, destaca un fragment que presenta per la sev a cara exterior una sèrie d'incisions paral . leles i profundes que formen un a superfície acanalada . Hi ha una tercera sèrie que l'única diferència que presenta respecte a le s altres consisteix en la barreja d' inclusions minerals i vegetals que incorpora a l a pasta . La resta de les característiques són similars a tota la mostra . Pel que fa al període cultural, aquesta ceràmica s'inscriu en un context pre Halaf, superposat als nivells pre-ceràmics del PPNB i cronològicament se situa ria en la primera meitat del VI mil . lenni (6000/5500 BC) . Finalment, i amb una reconstrucció parcial del mateix mur, s'hi han trobat estrats d'ocupació amb sòls de terra batuda, en els quals la ceràmica (ceràmiques pintades de tipus Halaf i Obeid) fa pensar que corresponen a un momen t final de la cultura Halaf i als moments de transició vers la cultura Obeid .

DADES SOBRE PALEOECONOMIA, MEDI AMBIENT

I

ANTROPOLOGI A

Ramaderia i cacera Les restes faunístiques recuperades destaquen, en conjunt, per la sev a abundància i pel bon estat de conservació, característiques que ens han permès , després d'una primera aproximació al seu estudi, presentar un conjunt de dade s a partir de les quals s'evidencia la importància d'aquest jaciment dins del con text general de l'aparició i la consolidació de les primeres societats ramadere s en el marc cronològic del PPNB del Pròxim Orient . La importància de les espè cies caçades en les fases més antigues i l'explotació i l'evolució gradual del s primers animals domèstics ens aporten, i al mateix temps ens permeten incidir hi, una valuosa informació respecte al desenvolupament del procés de domesticació animal . Els nivells inferiors del tall (IV A, B i C) presenten una alta freqüènci a d'espècies salvatges que ens evidencien que l'activitat cinegètica té encara u n paper molt important en l'aprovisionament de proteïnes . La gasela, l'ur i el porc senglar són, respectivament per ordre d' importància, les espècies salvatges mé s abundants . D'entre els ovicaprins la freqüència de la cabra (22,7% a IVA i 22,4% a IVB) és similar a la de la gasela, mentre que l'ovella presenta una dinà mica força particular, ja que passa d'un percentatge del 2,8% (IVA) a un 26,7 % (IVB) . La mateixa dinàmica, però a la inversa, s'observa en el cas de 1'ur : de l 37,1% (IVA) disminueix fins al 10,1% (IVB) . L'estatus dels ovicaprins és preci-


TALL HALULA (SERIA) . UN POBLAT DELS PRIMERS AGRICULTORS

57

sament una de les qüestions més interessants per a aquestes fases més antigue s del tall . A partir de criteris biomètrics la cabra representada correspon a un animal de talla considerable, però tot i així, les seves mesures indiquen més avia t que es tracta d'un animal domèstic i no un de salvatge, la qual cosa ens fa evident l'existència d'una ramaderia encara incipient per a aquesta espècie . Pe l que respecta al xai, cal dir que l' espècie salvatge (Ovis orientalis) hi és present . En els nivells intermedis d'Halula, amb cronologies que els situen en l'interval temporal 8600-7990 BP, cal destacar una dinàmica lleugerament diferen t respecte a la descrita anteriorment . La freqüència de 1'ur continua disminuint, i presenta el seu percentatge més baix en IID (2%) . Pel que fa a la gasela, se n'ob serva un petit augment en IIA (33,8%) que disminueix després considerable ment (7,5% en IID) . Els súids presenten una dinàmica variable, però relativa ment estable . S'evidencia, per tant, respecte de la fase més antiga, un a disminució considerable de les espècies salvatges . Contràriament, l'ovell a (Ovis aries) augmenta significativament (54,5% a IA), mentre que la cabra (Ca pra hircus) presenta una evolució estable . Tenint en compte aquestes dades, e s demostra, doncs, el paper cada vegada més important que juguen les espècie s domèstiques dins d'aquesta evolució faunística, fet que es pot interpretar co m un augment de la importància del rol de l'activitat ramadera enfront del de l a cacera en la gestió i l'explotació dels recursos animals . Les fases més recents del tall (7800-7900 BP) mostren, pel que fa a la repre sentació faunística, un altre fet significatiu . La gasela (Gazella subgutturosa ) adquireix en aquest nivell una representació gairebé testimonial (4,7%) respecte de les fases anteriors . L'ovella i la cabra es mantenen relativament estable s respecte de les fases intermèdies (tot i que l'ovella presenta una talla molt mé s reduïda que en les fases més antigues), mentre que el bou augmenta . Ara, però , la talla d'aquesta última espècie ha disminuït considerablement (amb una tall a de l'ordre dels bous domèstics del PPNB recent de jaciments com Bouqras, Ra s Shamra VC 2-3, Hayaz i Gritille), i s' inclou dins 1' interval de variació del' espè cie domèstica (Bos taurus) . Els súids continuen estant representats només pe r 1' espècie salvatge (Sus scrofa). Pel que respecta a les altres espècies —representades, però, arnb uns percen tatges ja molt més baixos— cal esmentar els èquids (Equus africanus i Equu s hemionus) en totes les fases . Tots són de talla petita i, per tant, podem exclour e la presència del cavall . L'únic cèrvid representat és Dama mesopotamic a (excepte en IA), espècie que, tenint-ne en compte els requeriments ecològics , seria el testimoni de la presència d'un bosc relativament dens ala vall . De carnívors, encara que poc abundants, en tenim representades tres espècies : go s (Canis familiaris), guilla (Vulpes vulpes) i felins (Felis sylvestris/catus). I finalment, hem d'esmentar la presència de lagomorfs (Lepus capensis europaeus/syriacus), però només a IIA . Els recursos del riu, els representen els peixos i els crancs, que es devien explotar també de manera accessòria a l'igual de le s aus, aquestes representades, però, per molt poques restes . Vista de manera general la dinàmica seguida per cada una de les espècie s representades en aquest jaciment, creiem que cal destacar, com a fets significa-


58 MOLIST, ANFRUNS, CATALÀ, HELMER, FAURA, MATEU, PALOMO, SAÑA, WILLCOX

tius d'aquesta evolució faunística, d'una banda, la forta pujada de l'ovella entr e IID i IV B-C i del bou en SS-7 (després d'una davallada progressiva a les fase s intermèdies) i, de l'altra, la disminució forta de la gasela, des dels nivells mé s antics als més moderns, mentre que la cabra, el porc senglar i els èquids es man tenen gairebé estables al llarg de tota la seqüència . A partir d'aquestes dades e s documenta doncs, en el jaciment de Tall Halula, l'aparició de les primeres ovelles domèstiques a la base i la dels primers bous domèstics en els nivells mé s recents . Una successió com aquesta és, de moment, única al Pròxim Orient .

Agricultura i coberta vegeta l S'ha fet una flotació intensiva dels sediments, amb un volum total de 1 .35 0 litres, per a la recuperació de les restes vegetals . Les primeres anàlisis que afecten especialment la seqüència PPNB (sector sud) indiquen que n'hi ha una gra n riquesa, que ha permès el reconeixement, entre altres, de quatre tàxons de cereals : tres de blat (Triticum aestivum /durum ; Triticum monococcum/boeticum i T. dicoccum) i un de civada (Hordeum spontaneum) . Les lleguminoses hi són també presents, i entre les espècies recollides destaquen les llenties, els pèsols i la veça, tot i la dificultat de saber si es tracta d'espècies pròpiament cultivades . Els primers indicis permeten doncs afirmar que, des de la fase més antiga de l jaciment, s'hi constata la presència de l'agricultura cerealística amb espècie s pròpiament domèstiques i la possibilitat que hi haguessin espècies salvatge s que fossin conreades en un estat de predomesticació, és a dir, l'existència d'un conreu de plantes morfològicament salvatges . En tot cas es pot afirmar que el s recursos vegetals mostren que hi havia una economia mixta de recol . lecció i agricultura . Les restes antracològiques que s'han identificat preliminarment, principal ment del tipus Quercus i Pistaccia, proporcionen els primers elements per proposar una coberta vegetal més important que en 1' actualitat, donat que el paisat ge estèpic actual és fruit d'una forta degradació del medi natural com a frui t d'una activitat agrícola i ramadera (de cabres i xais) molt important al llarg d e l'evolució històrica .

Antropologia Actualment en curs d'estudi, s'han localitzat restes humanes pertanyents a un total de tretze individus, tots ells localitzats en els sectors sud del tall (part PPNB), excepte un que prové del sector SS7 . La representació per grups d'edat s d'aquest conjunt seria la de sis nadons, tres infantils, dos juvenils i dos adults . Aquesta alta proporció de restes infantils en contra del que ofereix normalmen t el registre arqueològic, és lògic trobar-la en una població d' aquestes característiques . Pel que fa al sexe, de moment i provisionalment només han pogut ser diagnosticats els dos adults, un dels quals es considera de sexe masculí i l'altre,


TALL HALULA (SÍRIA) . UN POBLAT DELS PRIMERS AGRICULTOR S

Fig . 3. Estris de sílex provinents de les fases del PPNB recent.

59


60 MOLIST, ANFRUNS, CATALÀ, HELMER, FAURA, MATEU, PALOMO, SAÑA, WILLCOX

de femení. L'estudi tipològic actualment en curs només informa sobre l a presència d' un individu marcadament dolicocèfal . Sense haver pogut fer un estudi paleopatològic complet, fins al moment he m observat la presència d'hipoplàsies de l'esmalt en algunes restes . D'un total d e set individus analitzables, aquest defecte de l'esmalt és present, amb més o am b menys importància, en cinc d'ells . Pensem que es tracta d'un alt índex d'incidència d ' aquest marcador ambiental, sovint relacionat amb l'estrès o amb un a crisi nutricional .

DISCUSSIÓ Les excavacions a Tall Halula permeten confirmar la importància de la zon a del nord de Síria en l'estudi del procés de neolitització del Pròxim Orient . El jaciment presenta en l'estat actual de la investigació una successió estratigràfic a contínua que cobreix l'evolució des de l'horitzó cronocultural del PPNB mitj à fins als horitzons neolítics ceràmics, denominats globalment horitzons pre Halafs, és a dir, una evolució entre el 8900/8600BP fins al 7600/7500 BP, com pletats després d'un moment d'abandó per una ocupació més recent en la fas e Halaf final-Obeid recent.

Fig . 4 . Vista de l'arquitectura complexa en pedra, localitzada en el secto r sud-est del tall i que correspon als inicis del vi mil . lenni .


TALL HALULA (SÍRIA) . UN POBLAT DELS PRIMERS AGRICULTORS

61

Una seqüència d'aquestes característiques permet completar el tram fina l del procés de neolitització, i també, pera la zona del mitjà Eufrates, les dades de Tall Mureybet i d'Abu Hureyra . Com hem vist, l'estudi del jaciment està aportant dades molt significatives en aspectes importants com la caracterització d e la utilització de l'espai i les tècniques arquitectòniques . La hipòtesi final qu e intentem contrastar és la que ens indica que hi devia haver un poblat inicial d e dimensions mitjanes i amb unes construccions domèstiques poc diferenciades , que després donà pas, en un procés evolutiu continuat, a una estructura de tipu s complex, monumental, en què devia aparèixer una complexitat sòcio-econòmica més gran . Aquesta evolució relacionada amb l'estudi tecnològic, els intercanvis de materials poc o molt elaborats, l'aparició de les primeres ceràmique s juntament amb la caracterització dels rituals funeraris i l'estudi antropològic , permetran conèixer l'evolució de les primeres societats camperoles . Finalment , no cal dir que una part important de la comprensió d'aquesta evolució la marquen els estudis de l'economia de subsistència, és a dir, de les pràctiques agríco les i del procés de domesticació animal . En aquest darrer punt, la importànci a del tall es revesteix d'una dimensió més gran en observar que constitueix u n dels rars jaciments del Pròxim Orient on es demostra l'evolució del passat d'un a explotació animal basada en la cacera a una altra d'essencialment ramadera .


L' assentament protohistòric del barranc de Gàfols (Ginestar, Ribera d'Ebre) M . C . BELARTE , M . T. MASCORT~ , J . SANMARTr, J . SANTACANA-

1 . INTRODUCCI Ó El jaciment del barranc de Gàfols, també conegut amb el nom del Pomeralet , és situat en el terme municipal de Ginestar, a poc menys d'un quilòmetre al sud oest del poble, a la dreta del torrent del mateix nom, just en el punt en què aques t desemboca en la plana al . luvial de l'Ebre . Es tracta d'un extens peneplà neta ment delimitat al sud-oest pel barranc de Gàfols, al nord pel barranc de Ginesta r i al nord-oest per un penya-segat abrupte, al peu del qual hi ha la carretera d e Móra d'Ebre a Rasquera . El jaciment arqueològic ocupa únicament una petit a àrea de no més de 300 metres quadrats, situada a l'angle sud-occidental de l a plataforma descrita, al costat mateix del torrent . Les coordenades UTM són CF006455, segons el mapa a escala 1 :50 .000 de la Cartografía Militar de España, full 32-18 (426) . El jaciment fou descobertl'any 1988 durant una campanya de prospecció a les comarques de la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre, desenvolupada en el marc d'u n projecte més ampli sobre la protohistòria de la Catalunya meridional, dirigit pe r J . Padró i que era finançat per la CAICYT . t Els treballs d'excavació, iniciat s 1' any 1990 han continuat fins al 1992 .

* Becària de F I Generalitat de Catalunya . * * Servei d' Arqueologia . Generalitat de Catalunya . *** Universitat de Barcelona. 1 . MASCORT, M . ; SANMARTÍ, J . ; SANTACANA, J . «Noves aportacions sobre el poblamen t protohistòric a les comarques del curs inferior de l'Ebre . Els resultats de la campanya de prospecció desenvolupada l'any 1988» . La romanització del Pirineu, 8 z Col . loqui Internaciona l d 'Arqueologia de Puigcerdà . Puigcerdà : 1990, p . 165-174.


64

M. C.

BELARTE, M . T . MASCORT, J . SANMARTÍ, J . SANTACAN A

2 . ESTRUCTURA GENERAL

Els treballs desenvolupats fins al moment han permès descobrir un peti t poblat, format per un mínim de tretze recintes —deu d'aquests han estatja exca vats—, als quals cal afegir encara una estructura de forma trapezoïdal allargad a excavada a la roca de base (recinte XIV) . Aquests diferents recintes estan agru pats de la manera següent : una bateria en el costat oriental (sector A), orientad a en direcció nord-sud (recintes I-V i XVIII) ; una segona bateria al costat septentrional (sector B = recintes VI-VIII i XI-XII) ; un tercer grup és constituït pel recinte IX i l'estructura excavada XIV, als quals tal vegada calgui afegir altre s construccions situades més al sud, en una zona encara no explorada ; finalment , cal esmentar el recinte X, situat a la part nord-oest, immediatament al nord de l qual podria haver-hi existit encara alguna altra construcció . Aquestes agrupacions estan separades per almenys tres carrers de traçat rectilini, d'una amplad a lleugerament superior a un metre . En conjunt, és evident l'ús controlat que es f a de 1' espai, de manera que es pot parlar d' una estructura protourbanística . Aquesta estructura, amb diversos carrers (almenys tres) de traçat rectilini , contrasta notablement amb la dels pocs poblats més o menys contemporanis que es coneixen a la Catalunya meridional, com ara el Puig-roig, la Ferradura, el col l del Moro de la Serra d'Almos o el Calvari del Molar, tots els quals es caracterit zen per una organització urbanística de carrer central, únic o amb una segon a via para l . lela, sense carrers transversals, que és la que s ' adapta millor a les con dicions topogràfiques de les crestes allargades en què estan establerts . En canvi , la plataforma en què està situat el jaciment del barranc de Gàfols permet desen volupar un traçat d' aspecte ortogonal . Es evident, d'altra banda, que el jaciment ha sofert una acció erosiva considerable, tant natural com antròpica . En efecte, hi ha indicis positius de l'existèn cia d'almenys un altre recinte immediatament al nord de l'habitació x , destruït per una trinxera que ha arrasat també l'extrem septentrional dels recintes vI i VII . Es més, la mateixa existència del carrer C sembla implicar la presència d'a questa habitació i potser encara la d'altres més al nord . En aquest sentit, cal dir que, a part de l'acció antròpica per habilitar el camp per al conreu, sens dubt e s'han produït despreniments importants a les vores de la plataforma on es trob a el jaciment. És ben possible, per tant, que l'assentament fos considerablemen t més gran del que queda actualment, si més no en els costats septentrional i meridional . Vers l'est i vers l'oest, en canvi, el jaciment ha quedat ben delimitat, j a que les diferents trinxeres de prospecció que s'hi han fet han donat resultat s negatius . Quant al treball de desempedregament fet pels agricultors, ha provoca t també la destrucció parcial o total d'un bon nombre de parets, el traçat origina l de les quals, però, resulta recognoscible per les trinxeres d'espoliació, ja que , afortunadament, aquestes accions no han afectat les sedimentacions de l'interior de les construccions, que es conserven en general intactes .


L ' ASSENTAMENT PROTOHISTÒRIC DEL BARRANC DE GÀFOLS

65

3 . ELS HABITACLES . ESTRUCTURA I TÈCNIQUES CONSTRUCTIVE S Totes les construccions excavades fins al moment són de formes i de dimensions bastant uniformes . Es tracta, efectivament, de recintes allargats, de plant a rectangular o lleugerament trapezoïdal ; com a úniques excepcions, cal esmentar el recinte x , de planta quasi absidial, i els recintes VII i VIII, de planta aproxi madament quadrada, però que, de fet, són el resultat de la subdivisió en due s d' una construcció rectangular de més grans dimensions . D' aquests recintes, el s més ben conservats fan uns 2,5 metres d'amplada per quasi vuit metres de longitud, amb una superfície de prop de vint metres quadrats . Totes aquestes construccions estaven cobertes per un estrat de terra vegetal de no més de 35 o 40 centímetres de potència, el qual, un cop retirat, deixava a l descobert les crestes dels sòcols de pedra de les parets, alguns dels quals, en el s recintes I, II i III conservaven restes d'arrebossats d'argila que revestien els mur s llargs . L'estratificació documentada a l'interior dels diferents recintes és essencialment igual . Es tracta en primer lloc, i immediatament per sota de l'estra t superficial, d'una potent capa d'enderroc de les parets –fins a 40 centímetres d e gruix– formada per terra vermella i per tovots més o menys ben conservat s segons el grau de cocció assolit arran del violent incendi que posà fi a la vida d e 1' assentament . En aquest mateix estrat es documenta també la presència de dife rents elements d'argila crua –sovint d'interpretació difícil– i d'un bon nombr e de vasos ceràmics, alguns dels quals eren complets . Per sota d'aquestes capes d'enderroc de parets s'ha documentat generalment un nivell de cendres d'u n gruix considerable, d'entre cinc i vuit centímetres . Es evident que aquests estrats de cendres es van formar, abans de la caiguda dels murs, per l'incendi i l'esfondrament dels sostres i, possiblement, d'altres elements de fusta, constructius o de mobiliari . Per sota d' aquests estrats, finalment, apareixen els pavi ments, amb les seves corresponents llars de foc . En tots els casos –excepte el recinte IX–, la roca natural va ser retallada prè viament a la disposició de les parets, de tal manera que la part superior del s sòcols queda gairebé a l'altura del carrer o pocs centímetres més amunt . Així , des de l'exterior dels recintes només es devien veure les parets de toves . El s basaments consisteixen en dues o tres filades de pedra, disposades de maner a irregular i unides amb argamassa de terra . L'amplada d'aquests sòcols vari a entre 50 i 58 centímetres en els murs de delimitació del conjunt constructiu A i alguns del sector B, i es redueix a trenta o quaranta centímetres en el cas de les parets mitgeres . La disposició de les pedres en aquests basaments no es f a segons un procediment uniforme, sinó que s'hi constata la presència de diferents tècniques, amb un gran predomini de la maçoneria, o el paredat, consisten t en l'ús d'un aparell irregular fet amb pedres reunides sense un ordre determinat . També es documenta, però, una variació més regular d'aquesta tècnica, en què les pedres han estat disposades formant una doble filada, i també un tercer procediment que consisteix en la disposició d'una doble filada de lloses vertical s amb farciment intern a base de pedres petites i terra . Fins i tot, en alguns casos , el basament ha estat construït amb una tècnica intermèdia entre la tàpia i el pare-


66

M. C .

BELARTE,

M . T.

MASCORT, J . SANMARTÍ,1 . SANTACAN A

dat, i s'hi ha emprat una gran quantitat de terra, de manera que les pedres, mé s escasses, s'hi troben immerses . Els basaments de pedra es devien connectar amb els alçats de tova mitjançant una capa de fang . Aquestes toves són de dimensions molt variables, i s'hi poden distingir diferències segons l'habitació, de la mateixa manera qu e vèiem diferències en la tècnica constructiva dels basaments d'un recinte a un altre . Així, per exemple, a l'habitació I, hi ha peces amb una forma tendent a l quadrat (llargària : 50-60 centímetres ; amplària : 40 centímetres ; alçària : 10-1 4 centímetres), justament amb d'altres més petites i allargades (llargària : 22-3 0 centímetres ; amplària : 14-20 centímetres ; alçària : 12 centímetres) . A l'habitació II predominen les toves allargades i estretes (llargària : 20 i 40 centímetres ; amplària : 12-14 centímetres ; alçària : 12 centímetres) amb unes quantes de mé s quadrades (30 x 20 x 12) . Les de l'habitació III són també força regulars, però una mica més grans (llargària : 30-40 centímetres ; amplària : 20 centímetres ; alçària : 12-14 centímetres) . La mateixa diversitat s'aprecia en altres recintes . Aquesta diversitat de mòduls contrasta amb la uniformitat de les mides del s tovots de l'assentament del Puig-roig, l'únic jaciment proper on s'han pogut documentar toves ben conservades . En aquest cas, les unitats tenen unes dimen sions regulars que oscil . len entre 46 i 50 centímetres de llargària, entre 19 i 2 0 centímetres d'amplària i entre 15 i 16 centímetres d'alçària . Una explicaci ó possible de la diversitat de dimensions de les toves del barranc de Gàfols podri a estar en una posada en obra no uniforme de les toves, és a dir, alternant-ne e l llarg i el través, disposant a vegades una doble filada de toves i a vegades una d e sola per formar el gruix de les parets, etc . D'altra banda, cal considerar la possi bilitat que algunes de les toves no formessin part dels murs sinó que integressi n banquetes o altres estructures que requerissin peces de dimensions diverses . Aquestes toves anaven lligades entre si mitjançant un morter de fang, co m ens ho demostra el fet que en una de les cares de cada tova (presumiblement l a part inferior de la tova) hi ha solcs longitudinals profunds, fets segurament am b els dits, perquè hi penetrés l'argamassa. Aquestes empremtes fan quinz e mil . límetres de gruix per de tres a cinc mil . límetres de profunditat i estan separades entre si uns quinze mi l . límetres . D'altra banda, algunes unitats conserve n el morter adherit a la seva cara superior, i reprodueixen en positiu les empremte s digitals fetes a la cara inferior de la tova que hi estava en contacte, mentre que a la superfície oposada (a la seva cara inferior), hi tenen igualment les empremtes . Quant a la disposició de les toves sobre els sòcols, és difícil de deduir-la a partir de l'estudi de les peces caigudes quan s'enderrocaren les parets . En algunes habitacions, especialment a la II i a la III, trobem les toves tant paral . lele s com perpendiculars als sòcols, de manera que suggereixen una alternança de l llarg i el través . En canvi, a l'habitació I, les toves apareixien en posició obliqu a respecte al sòcol . Això fa pensar en la possibilitat que les toves, col . locades de llarg, en el moment d'enderrocar-se les parets topessin amb algun puntal que le s desviés de la seva orientació originària . Sovint, les parets eren revestides amb un arrebossat de fang, destinat a prote gir-les de la pluja i dels xocs, i a perfeccionar-ne l'aïllament tèrmic . Aquests


L ' ASSENTAMENT PROTOHISTÒRIC DEL BARRANC DE GÀFOLS

67

revestiments es conserven normalment a les superfícies laterals dels tovots i, e n el cas dels recintes I i III, també en els sòcols de pedra . La composició de l'arre bossat és similar a la de les toves, però s'hi barreja una quantitat més gran d'ai gua i s'aplica en forma de capes . Sobre el revestiment d'una de les cares lateral s d'algunes toves hem pogut documentar restes de decoració pintada de color ver mell formant motius aparentment geomètrics . La presència d'aquestes decoracions només s ' ha observat, de moment, als recintes I, II, III i IV, especialment en els dos primers . Pel que fa a les cobertes, les seves restes són constituïdes, a banda dels estrat s de cendres dipositats entre els paviments i els enderrocs de toves, per fragment s de terra crua barrejada amb palla, molt endurida com a conseqüència de l'incen di que causà la destrucció dels recintes . Aquests fragments tenen un gruix d'en tre tres i cinc centímetres, contenen empremtes d'elements vegetals diversos i e n ocasions adopten la forma de revoltons, amb el que semblen empremtes d e troncs de fusta . Aquests elements poden indicar que la coberta anava co l . locada sobre un embigat de fusta disposat horitzontalment i que recolzava sobre le s parets longitudinals de les habitacions . Per damunt d'aquest embigat, s'hi devia disposar una capa d'elements vegetals (canyes, branquetes), sobre la qual s e n'aplicava una altra d'espessa de fang o de terra barrejada amb palla . Els fragments que hem descrit devien formar part de la capa impermeabilitzadora que recobria els sostres, formats per elements vegetals disposats sobre un embigat , les empremtes del qual han quedat sobre la capa de terra . Els presumptes fragments de coberta no ens informen, però, de la forma d'aquesta, és a dir, de si era plana o inclinada, de si tenia un o dos vessants . Un factor a tenir en compte a l'hora d'elaborar hipòtesis sobre aquesta qüestió és el fet que, sovint, les pece s ceràmiques (sobretot les grans gerres) apareixen sobre l'enderroc de toves . 2 Això indica que aquests elements procedien d'un lloc alt, i és possible qu e haguessin estat disposats sobre un sostremort . Cal considerar també la possibili tat que fossin col . locades al damunt d'una coberta plana, la qual podria fer d e magatzem . La hipòtesi de la coberta plana-terrassa ha estat proposada per a assentaments protohistòrics de Catalunya 3 i del Llenguado c4 però cal dir que, a la zona, no hi ha paral . lels etnogràfics de cobertes planes ni de magatzems sobre cobertes dins l'arquitectura rural o tradicional . Considerem, doncs, més prudent la idea d'un sostremort sobre el qual es devien posar les gerres de magatzem , protegides perla coberta inclinada . 2. GENERA, M . «Els pobles dels camps d'urnes al sud de Catalunya : l'establiment del Pui g Roig (El Masroig, Priorat)» . Tribuna d'Arqueologia, 1985-1986 . Barcelona : 1986, p . 53-61 , espec . p . 57 . 3. BALLBÉ, X . ; BARBERÀ, J . ; BARRIAL, O . ; FOLCH, J . ; MENÉNDEZ, X . ; MIRÓ, C . ; MIRÓ, M .T. ; MIRÓ, N . ; MOLIST, N. ; SOLÍAS, J . M . «Distribución del espacio en el poblado ibérico de la Penya del Moro de Sant Just Desvern (Baix Llobregat)» . Arqueología Espacial (Coloquio sobre el microespacio) . Terol : 1986, p . 303-320. 4. CHAUSSERIE-LAPRÉE, J . ; NIN, N . «Le village protohistorique d'Íle à Martigue s (B .-du-Rh .) . Urbanisme et architecture de la phase primitive (début du Vème-début du 11 èm e s . av . J .-C .) . II . Donées nouvelles sur l'urbanisme et l'architecture domestique». Documents d'Archéologie Méridionale (1988), núm . 10, p . 31-89, espec. p . 78 .


68

M. C.

BELARTE, M . T . MASCORT, J . SANMARTÍ, J . SANTACANA

Quant a les pavimentacions, a les habitacions del sector A i també en e l recinte IX estan formades per capes de terra depurada, molt argilosa i compacta , de color groguenc o rosat, dipositada sobre la roca natural o sobre una prepara ció de graves destinada a anivellar les irregularitats de la roca . A la resta del jaci ment (sector B, recinte x), en canvi, el sòl de les habitacions hi era format perl a mateixa roca regularitzada . Fins al moment s'han documentat llars de foc en tots els recintes del sector A , en l'habitació viI del sector B i en l'habitació IX del sector C . Les llars dels sectors A i C tenen trets similars, mentre que la del sector B és una estructura, de característiques diferents . Les primeres tenen unes dimensions que osci l . len entre 120 i 140 centímetres de llarg, amb una amplària mitjana de 80 centímetres . Són d e forma subrectangular i estan situades aproximadament al centre de cada recinte . Tipològicament, les hem de separar en dos tipus . Les llars de les habitacions III i Iv són les menys elaborades ; estan retallades en els paviments, però no tenen ca p altra delimitació ni preparació prèvia a la solera ; es poden incloure dins el tipus d e llars construïdes semiexcavades no limitades de la classificació establerta per E . Pons i M . Molist . 5 D'altra banda, les llars de les habitacions I, II, v i IX, molt mé s elaborades, estan retallades en els paviments i, a més, tenen sengles vores d' argil a que delimiten la zona de combustió . En el cas de l'habitació I, la llar tenia sota l a solera una preparació a base de còdols i fragments de ceràmica ; a l'habitació v, l a preparació era només de còdols ; i la de l'habitació II no tenia cap preparació . Aquestes tres llars es poden incloure dins el grup de llars construïdes semiexcavades limitades de la tipologia establerta per E . Pons i M . Molist . La llar del recinte VII és formada per una capa d'argila de color marró vermellós, de perímetre subrectangular i límits imprecisos, amb unes dimensions de 100 per 120 centíme tres . Aquesta placa d'argila recremada cobria parcialment una preparació d e còdols . Es podria classificar dins el tipus de llars construïdes amb sola aixecada i no limitada, ja que té una preparació de còdols, però no uns límits definits . A més de les llars, també ha estat possible identificar un forn, situat a l'angle sud-oest del recinte I . Es una estructura de planta ovalada, feta bàsicament am b terra i conservada al nivell de la solera, que es troba a una alçària de 45-50 centí metres en relació al sòl de l'habitació . No ens han arribat restes de la volta, però s í de les parets que el delimitaven, fetes amb terra argilosa molt depurada, d'u n gruix de tres a sis centímetres, i que tanquen un espai de 110 per 95 centímetres . El forn havia estat construït damunt un basament de pedres de dimensions petite s i mitjanes, sobre el qual recolzaven les parets i tot el farciment de l'estructura . En primer lloc, i directament sobre el basament, una capa de terra molt argilosa n'anivellava la superfície . Per sobre, hom hi havia disposat una capa de preparaci ó refractària, feta amb petits còdols . Cobrint els còdols, hi havia una capa de terra molt fina, la superfície de la qual, molt endurida per l'acció del foc, devia fer l a funció de solera . 5 . PONS, E . ; MOLIsT, M . «Les structures domestiques de cuisson durant la Protohistoire en Catalogne» . Habitat et structures domestiques en Mediterranée occidentale durant la protohistoire . Colloque International (pré-actes) . Arles -sur-Rhóne : 1989, p . 137-142 .


L ' ASSENTAMENT PROTOHISTÒRIC DEL BARRANC DE GÀFOLS

69

En algunes habitacions del barranc de Gàfols s'ha documentat la presènci a de raconeres situades en un dels angles interns, elaborades amb terra crua o am b pedra. A l'habitació VIII s'ha documentat, al costat del mur occidental, un a estructura, constituïda per diverses pedres que formen una petita plataform a d'uns 62 centímetres de longitud per 30 centímetres d'amplària màxima . Donada la presència abundant de molins en aquest recinte, és possible pensa r que devia servir per recolzar-hi aquestes peces durant la mòlta . D'altra banda, s'ha pogut documentar, pròximes a l'angle nord-oriental d e l'habitació III, tres unitats paral•lelepipèdiques de fang (56 x 14 x 18 centímetres ; 40 x 20 x 18 centímetres ; 50 x 18-26 x 18 centímetres), co l . locades sobre e l paviment, paral . leles entre si i adossades per un dels costats curts al mur septentrional, deixant entre si uns espais de 70 i 50 centímetres . Es possible que a sobre hi hagués encara altres peces, i que formessin una mena de prestatge o d' armari, acabat amb elements de fusta disposats horitzontalment .

4. ELS MATERIALS MOBLES

4 .1 . La ceràmica a mà

Pel que fa a les ceràmiques a mà, una primera distinció, basada en les carac terístiques de la pasta, permet observar-ne l'existència de dos grans grups . D'una banda, les peces amb pastes que inclouen partícules de mica, sempre d e color daurat ; són clarament minoritàries (2,2 % dels fragments de la ceràmic a feta a mà) i, amb només alguna excepció, són sempre vasos de dimensions peti tes i mitjanes, amb la superfície externa brunyida . Es tracta, doncs, bàsicamen t d'elements de vaixella i vasos de cuina. El segon tipus, clarament majoritar i (88,4 % dels fragments de la ceràmica feta a mà), es caracteritza pel desgreixan t calcari, amb una total absència de mica . A aquest tipus de pasta corresponen sobretot vasos de grandària mitjana i grans tenalles d'emmagatzematge, sovint decorades amb cordons . Aquestes darreres són peces de perfil ovoide o piriforme, amb grans vores exvasades i de nanses que uneixen la vora amb la part superior del cos . La seva capacitat, en la mesura que resulta possible d'avaluar-la, é s considerable : entre 46 i 70 litres .

4 .2. La ceràmica feta amb torn La ceràmica feta amb torn s'inclou en dues grans categories . D'una banda , un grup, clarament minoritari, de ceràmiques fenícies arcaiques importades d e l'àrea de l'estret de Gibraltar, ben caracteritzades perla seva pasta i, a vegades , per la seva decoració pintada de dos colors (vermell i negre) ; es tracta sobretot d'àmfores del tipus Vuillemot R-1 . En segon lloc, hi ha una grup de vasos que clarament es diferencien d' aquesta producció per les característiques de la past a i de la decoració, per bé que les formes són sovint de clara inspiració fenícia .


70

M . C . BELARTE, M . T. MASCORT, J . SANMARTÍ, J . SANTACAN A

Entre aquestes formes cal esmentar un bon nombre d'àmfores amb la vora entrada, el llavi triangular l'espatlla carenada, que imiten de manera evident e l tipus R-1 . Així mateix, són relativament freqüents els pithoi amb vora girada i nanses de doble tendó, amb decoracions de diferents tipus, pintades de color vermell a la superfície externa . Entre les peces de dimensions més petites ca l destacar la trobada d'una oinochoe de cos bitroncocònic, amb boca trilobulada , nansa vertical de doble tendó i decoració de bandes horitzontals pintades, qu e correspon, evidentment al model fenici arcaic . També, cal fer esment d'un pe u troncocònic complet, amb restes de decoració pintada, que segurament corres pon a una pàtera o a una copa de peu alt . Aquesta peça s'ha de relacionar am b una altra base amb tija massissa dotada de profundes estries, també amb decora ció pintada . No es poden establir paral . lels precisos entre aquestes peces i le s ceràmiques de producció fenícia ; de fet, els elements més pròxims que coneixem són algunes peces trobades en necròpolis orientalitzants indígenes del su d de la península Ibèrica, concretament les de Medellí n 6 i Setefilla . 7 Cal fer notar, tanmateix, que fins i tot en aquests contextos, aquest tipus de peça constituei x una raresa . Finalment, s'ha de remarcar la trobada de diferents bols amb llav i girat i alguna altra peça de morfologia poc precisa . El lloc —o els llocs— de fabri cació d'aquest segon tipus de ceràmiques fetes amb torn no pot ser encara preci sat, però la possibilitat que fos una producció autòctona de les comarques de l curs inferior de 1' Ebre no pot ser menystinguda .

4.3 . Altres materials moble s La resta de materials mobles descoberts al jaciment correspon a cinc tipus : objectes metàl . lics, molins, esmoladors de pedra, pondera i un capfoguer . El s primers, sempre de bronze, són molt escadussers : es tracta de dos fragments de braçalet amb decoració gravada, alguns fragments d'agulla i restes d'una cadena, parcialment fosa a causa de 1' escalfor de 1' incendi . Quant als molins, són sempre en forma de barca i de pedra granítica de procedència encara no determinada, per bé que es pot suposar que procedeixen d e la zona de Falset . La seva presència és documentada en tots els recintes excavats, excepte el v i el VII, però cal destacar l'elevat nombre que n'ha estat troba t en els àmbits Iv i VIII, on també s'han descobert alguns exemplars especialment grans . Els pondera apareixen també en la major part de recintes ben conservats , excepte el VIII i el X . En general són dos o tres a cada habitació, excepte en e l recinte HI, on se n'ha trobat només un . Com a troballa excepcional, cal destaca r a l'habitació IV un capfoguer d'argila crua de forma prismàtica, massís, de sec 6. ALMAGRO GORBEA, M . El Bronce Final y el período orientalizante en Extremadura . Madrid : 1977, p . 334, fig . 130, 19-7 . (Biblioteca Praehistorica Hispana ; XIV) . 7.AUBET, M .E . La necrópolis ibérica de Setefilla en Lora del Río (Sevilla) (Túmulo A .) . Barcelona : 1975, p . 9, fig . 23, 2 ; AUBET, M .E . La necrópolis ibérica de Setefilla en Lora de l Río (Sevilla) (Túmulo B). Barcelona : 1981, p . 23, fig . 13, 2 .


L ' ASSENTAMENT PROTOHISTÒRIC DEL BARRANC DE GÀFOLS

71

ció triangular, de superfície ben allisada, dotat d'una cresteria ben marcad a —amb dos apèndixs més prominents als extrems— i quatre perforacions transver sals ; totes aquestes característiques permeten assimilar aquest exemplar al tipu s B de G . Ruiz Zapatero, forma característica de la primera edat del ferro a la val l de l'Ebre . $ Cal fer notar que aquesta és la primera peça d'aquest tipus que e s documenta a les comarques tarragonines i que la seva presència sembla assenyalar connexions clares amb el Baix Aragó . L'estudi dels materials faunístics i carpològics es troba actualment en cur s de realització, però ja és possible avançar la trobada d'un gran nombre de glan s carbonitzades als recintes I, III i VI, que demostren que la recol . lecció de fruit s secs constituïa una de les activitats de subsistència .

5. CRONOLOGI A

En relació a la cronologia de l'assentament, cal fer notar l'absència tota l d ' importacions gregues o d'altres materials susceptibles d'una datació precis a dins d'un arc cronològic breu . Sembla lògic suposar, de tota manera, que l'última fase de l'assentament és posterior o només parcialment contemporàni a d'Aldovesta, ja que en aquest últim jaciment predominen clarament les importacions de ceràmica feta amb torn específicament fenícia, mentre que hi só n rares les altres produccions ceràmiques fetes amb torn, tan ben representades a l barranc de Gàfols . Aquesta idea, d'altra banda, sembla coherent amb la tècnic a constructiva relativament evolucionada que es documenta al jaciment . Aix ò permet proposar pera aquesta darrera fase d'ocupació del barranc de Gàfols un a datació posterior a 590/580 aC . El terminus ante quem ve donat per l'absènci a de ceràmiques de tipus ibèric antic, l'aparició de les quals, si L'hem de jutjar per les necròpolis de les boques de l'Ebre, s'hauria de situar a partir del segon quar t del segle VI aC . 9

6. CONSIDERACIONS FINAL S

La documentació obtinguda fins al moment permet proposar algunes funcions precises per a alguns dels recintes excavats . Així, els àmbits IV i VII podrien haver estat destinats a la mòlta del gra, segons es dedueix de la presència de diferents molins, de la grandària inusual d'alguns d'aquests i de l'absència de glans . Els petits molins descoberts en altres habitacions haurien pogu t 8. RUIZ ZAPATERO, G . Los Campos de Urnas del N E . de la Península Ibérica . Madrid : 1983, p . 802-806 ; MALUQUER DE MOTES, J . «Sobre el uso de morillos durante la Edad de l

Hierro en la Cuenca del Ebro» . Príncipe de Viana (1983), núm. 90-91, p . 29-39, espec . p . 34 . 9. SANMARTI GRECO, E . «Materiales cerámicos griegos y etruscos de época arcaica en la s comarcas meridionales de Cataluña» . Ampurias (1973), núm. 35, p . 221-234, espec . p . 233 ; MALUQUER DE MOTES, J . La necrópolis paleoibérica de «Mas de Mussols», Tortosa (Tarragona), Barcelona : 1984 .


72

M. C.

BELARTE,

M . T.

MASCORT, J . SANMARTÍ,

J.

SANTACAN A

servir, en canvi, per moldre les glans . Així mateix, l'únic forn descobert fins al moment es troba a l' interior del recinte I, on també es concentrava una gran par t dels envasos de magatzem . Contràriament, dins del recinte II predominaven el s vasos de cuina i de vaixella, i probablement és significatiu el fet que sigui aques ta habitació la que ha proporcionat més restes de fauna . En relació a l'estructura social, es pot suposar que cadascun dels recintes , com a mínim dels que estaven dotats d'una llar, allotjava una família nuclear . Sembla lògic pensar, a més, que aquestes famílies estaven vinculades entre si, i que formaven el que els antropòlegs anomenen una «familia unida», és a dir, una agrupació de dues o més famílies primàries, enllaçades per un parentiu real o fictici (Beats i Hoijer, 1968, p . 476-477) . Es freqüent que en aquest tipus d'a grupacions les famílies primàries comparteixin la residència i que treballin e n comú, per bé que amb una certa especialització de funcions i d'obligacions . L'evidència arqueològica documentada al jaciment no desdiu d'aquesta interpretació, ja que hi ha elements que suggereixen un treball comunitari, com ara e l paller situat darrere les habitacions o els recintes dedicats a la mòlta . Aix í mateix, el fet que només s'hagi documentat l'existència d'un sol for n


EI poblat pre-romà del Molí d'Espígo l (Tornabous, Urgell) . Noves constatacions arqueològique s després de les actuacions del Serve i d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya (1987-1992) MIQUEL

CURA 1 MORERA

La primera menció de l'existència d'un jaciment pre-romà al terme d e Tornabous, a la comarca de l'Urgell, fou recollida com una referència en e l mapa publicat per J . de C . Serra Ràfols, l'any 1930, 1 i de nou l'any 1949 quan M . Gómez Moreno, en publicar el seu catàleg d'incripcions ibèriques, va parla r d'un grafit procedent de Tornabous . El jaciment fou reconegut, de fet, per mossèn J . Serra Vilaró, aleshores director de 1 Museu Diocesà de Solsona i la informació transmesa a mossèn A . Llorens , qui en la dècada dels anys cinquanta intentaria iniciar-ne unes primeres excavacions, intent que va fracassar pel desinterès dels organismes provincials del' época. Pocs anys més tard, el jaciment, sense protecció oficial, quedaria afectat pe r uns treballs d' anivellament de terres, que en destruïren el sector occidental . Cal esperar fins a l'any 1970, perquè finalment A . Llorens n'iniciï les excavacions arqueològiques, que a l'any següent van rebre la col . laboració de 1''Institut d'Arqueologia de la Universitat de Barcelona . La tasca feta per A . Llorens i el Museu Diocesà de Solsona finalitzaria, després de quatre campanyes d' excavacions, l' any 1972 . Des de l'any 1975, les excavacions arqueològiques foren reempreses pe l professor J . Maluquer de Motes, que les va continuar al llarg de deu campanye s fins al' any 1984, i va posar al descobert la major part de les estructures urbanís tiques avui visibles . Dissortadament, J . Maluquer de Motes no va poder deixar nos les referències bibliogràfiques completes dels seus treballs,2 fet que consti 1. SERRA RÀFOLS, J . de C . El poblament prehistòric a Catalunya . Barcelona : 1930 . 2. GóMEz MORENO, M . La escritura ibérica y su lenguaje . Suplemento de Epigrafi a Ibérica . [Madrid] (1969), núm . 19 .


74

MIQUEL CURA I MORER A

tueix una de les principals mancances que presenta el jaciment en l'actualitat . 3 A partir del 1987 i fins ara, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat d e Catalunya ha dut a terme un conjunt d'actuacions, destinades en primer lloc a les tasques de consolidació de les restes i, a la vegada, de condicionament general del jaciment . Treballs aquests, que ens han permès progressivament d'anar refent parcialment aquell buit d'informacions fins arribar a identificar algune s de les seves diverses fases constructives, que exposarem a continuació . En primer lloc, hem d'especificar que en el jaciment del Molí d'Espígol, h i trobem representats els tres períodes en què tradicionalment es defineix el mó n pre-romà, si bé les informacions recollides en cada un d'aquests períodes e s molt desigual en l'estat actual de les coneixences . Així, en primer lloc tindríem els febles testimonis referents al període ibèric-tardà representats perla fase estratigràfica que anomenem Tornabous I .

TORNABOUS

1

Aquesta fase només s'ha constatat en l'extrem nord-oest del jaciment, i inclou actualment les estances números 95 a 98, i l'enllosat superior del carre r número 5 en aquest sector, el qual per projecció integra la claveguera excavad a en aquest mateix carrer pel professor J . Maluquer. 4 Així doncs, hem de tenir e n compte que, d'una claveguera construïda en posició central, al bell mig d'u n carrer, és la coberta la que ens en determina el nivell d'ús, i mai la base de cons trucció d' una estructura d'aquest tipus . La cronologia d'aquesta fase ens queda determinada per les troballes d e l'estança número 96, 5 on s'ha localitzat una gerreta bicònica amb nanses, i pintada amb motius vegetals, associada a una forma 1 de Campaniana B, peça qu e ofereix paral . lels amb d'altres localitzades als voltants de Lleida, i que, a parti r de l' estratigrafia de la Paeria, es dataria prop dels anys -90 i -70 . Així pels indicis reconeguts, Tornabous I no es tracta d'un poblament resi dual com ho mostren altres poblats ibèrics, on algunes estances arriben a perviu re fins a moments tardans, sinó que en el nostre cas existeix com a mínim tot u n barri estructurat amb un urbanisme propi que inclou un sistema de desguàs . El problema resideix a poder avaluar la importància d'aquesta fase en el present , davant la circumstància de trobar-se els nivells superiors gairebé destruïts per les 3. MALUQUER, J . ; LLORENS, A . ; BALDELLOU, V . ; JUNYENT, E . ; CURA, M . «Colaboración de la Universidad de Barcelona en las excavaciones del poblado ibérico de l Molí d'Espígol» . Pyrenae [Barcelona] (1971), núm . 7, p . 19-46 . 4. MALUQUER DE MOTES, J . Molí d'Espígol, Tornabous . Guia del jaciment . Barcelona : 1986. 5. CURA-MORERA, M . i GARCÉS, I . «A propósito de la cronología final del poblado ibérico del Molí d'Espígol (Tornabous, Lleida)» . Espacio, Tiempo y Forma, serie I, 3 . Madrid : UNED, 1990, p . 299-304 . (En l'article hi ha un error d'impremta, respecte al núm . de l'estança, assenyalant 90 en comptes de 96 .)


EL POBLAT PRE-ROMÀ DEL MOLÍ D ' ESPÍGOL

75

Fig . 1 . Planta de les estructures pertanyents a Tornabous lla i Tornabous 1. actuacions modernes d'anivellaments, terraplenaments o reaprofitaments d e pedres pera la construcció de les cases de 1' actual poble de Tornabous . Quant a l'anomenat període «ibèric-antic», els seus indicis esdevenen feble s però a la vegada molt intéressants . Teòricament i com a hipòtesi de treball , podríem admetre 1' existència de dues fases pera aquest període :

TORNABOUS I V

Tornabous IV correspondria a un hàbitat completament enderrocat sota e l terraplenat que serveix de pla per construir el poblat de nova planta ; Tornabou s III, en el segle IV ane . Dataríem per tant aquesta fase al final del segle v ane, j a que per sota l'enllosat del carrer núm . 3, hi han aparegut alguns fragments de


76

MIQUEL CURA I MORER A

ceràmica del tipus Saint Valentin, 6 i d'altra banda, unes ceràmiques obrade s amb torn caracteritzades per les seves pastes oxidades de color beix-groguen c diferents a les que reconeixem com a típiques de la ceràmica ibèrica . Correspondria a aquesta fase el sòcol constituït per grans blocs de pedr a sorrenca de color gris, que, en sentit est-oest, separa les estances números 62 i 63 , de les números 64 i 65 al costat de 1' «edifici singular» ; i altres paraments irregu lars localitzats en nivells inferiors en aquest mateix sector . La qualitat d'aques t sòcol ens permet creure, en l' estat present de les excavacions, que correspon a u n gran edifici públic del qual també devien procedir originàriament les bases de le s columnes i els blocs de pedra sorrenca reaprofitats en la construcció de la façan a del' edifici singular sobre el carrer número 3, durant la fase de Tornabous III .

TORNABOUS V

Seria la fase més antiga reconeguda fins al present en el jaciment, detectada en tres indrets esporàdics d'aquest i relacionats en els nivells de construcció de l primer perímetre de muralla (muralla número 1) . Durant la campanya de 1988, vàrem efectuar un sondeig en l'estança número 82, a fi de reconèixer, perla cara interior de la muralla número 1, la seva alçària i vam constatar que aquesta disposava en aquest indret d'uns tres metres, o n s'havia acumulat tot un munt de pedres pel terraplenament, aportat en e l moment de construcció de Tornabous III . En aquest sondeig observàrem que en el nivell estratigràfic que hi havia a la base de la muralla apareixien alguns frag ments de ceràmiques fetes amb torn, si bé la poca representativitat dels fragments ens impedia de reconèixer-ne les formes, però totes podien inscriure' s dins el conjunt de ceràmiques oxidades de color beix-groguenc . La segona informació procedeix del sector nord del jaciment, quan de no u un nivell estratigràfic parcialment excavat es lliura per l'interior del jaciment a l tram de la muralla número 1, que es conserva en aquest indret . La majoria de l a ceràmica correspon a peces obrades a mà, una de les quals té acanalats però també amb alguns fragments fets amb torn, alguns de pasta grisa, altres de cerà miques beix-groguenques, i per primera vegada, la part superior d'una gerra d e perfil globular i vora triangular, pintada amb bandes fines i gruixudes de colo r vinós, la pasta de la qual és de textura tova i de color groc intens . Finalment, en la campanya del 1992, quan s'havia reconegut ja el muntan t sud de la porta oest, de la muralla número 1 i en cercàvem la fonamentació sot a una rampa d'accés construïda durant la fase de Tornabous 111, per guanyar el desnivell ocasionat pel terraplenament, ens trobàrem amb una gran claveguer a que, per aquest costat del muntant de la porta d'entrada, s'endinsava vers l'interior del poblat . Aquesta claveguera està construïda per un doble parament de grans blocs i 6 . MALUQUER, J . «La cerámica de Saint Valentin en Ullastret (Gerona)», Miscelania Arqueologica, vol . Barcelona : 1974, p . 411-437 .


EL POBLAT PRE-ROMÀ DEL MOLÍ D ' ESPÍGOL

77

NM

TOT

Tontea. »

Tontea. YM

TORNABOUS VIIV-I/Ib

Fig. 2 . Planta de les estructures pertanyents a Tornabous V/IV i Tornabous Illb.

recoberta d'altres disposats en vertical, amb una amplària de 60 centímetres i un a alçària d'uns 80 centímetres en les seves mides internes . Ens trobem de nou am b el problema d' interpretació d' una claveguera, on el nivell superior dels blocs ver ticals de la seva coberta equival gairebé al mateix nivell que la base del muntan t sud de la muralla número 1, i que a la vegada es correspon a la mateixa cota que l a base de la muralla localitzada en el sondeig de l'estança 82 . Ara bé, els escasso s materials trobats a 1' interior de la claveguera corresponen al moment d' amortitza ció d'aquesta, i semblen més relacionats amb la fase de Tornabous IV que am b Tornabous V, és a dir, que malgrat que estratigràficament aquesta estructura s' ha gi de relacionar amb la fase més antiga, també hi ha la possibilitat que fos un a construcció posteriori que, per tant, més que plantejar l'existència de dues fase s diferenciades, se n' hagi de plantejar una de sola amb diferents subfases . Quant a la cronologia d'aquests indicis més antics, que provisionalmen t anomenem Tornabous V, encara que mancats d'elements precisos de datació , ens inclinem per atorgar-li una cronologia del començament del segle v ane , malgrat que alguns col . legues que han vist els materials serien partidaris d'admetre' n ja la presència en el segle vi ane .


MIQUEL CURA I MORERA

78

Ens resta finalment referir-nos al període intermedi o de l'ibèric ple, el qua l constitueix gairebé la totalitat de les restes visibles del jaciment, on diferencie m dues fases, Tornabous II i Tornabous III, cada una de les quals es presenta dividida en dues subfases, a i b.

TORNABOUS

III B

Correspon a l'edificació en nova planta d'un urbanisme que gairebé configur à els paràmetres que es mantindran al llarg d'uns dos-cents anys . L'àmbit cronològic d'aquesta subfase s'inicià en el segle IV ane amb una aportació massiva d'importacions de ceràmiques d'estil àtic, dintre del seu segon quart, si acceptem l a datació d' aquestes ceràmiques a partir de les cronologies del' Agora d' Atenes . De Tornabous III b, en realitat en coneixem poc, si exceptuem el carrer número 3 que es presenta enllosat, les estances números 3, 6, 15 i 17 i l'anomenat «edifici singular», tot en el mateix sector. En construir Tornabous 111 b , es va fer u n important terraplenament a 1' interior del poblat, que amortitzà en bona part 1' alçària interna de la muralla número 1 . Per tant, en augmentar el nivell de l'hàbitat e s fa imprescindible la construcció d'una rampa d'accés a l'entrada de la porta oest , rampa que queda flanquejada perla construcció de dos grans paraments . Respecte al sector del carrer número 3 es constata que en aquest moment e s construeix l'edifici singular que disposa d'una façana de, com a mínim, tretz e metres (si bé, els tres metres restants de l'extrem occidental de la façana fore n refets en la fase de Tornabous II a), reaprofitant els blocs de pedra sorrenc a d'una gran construcció, de la qual ja hem fet referència en parlar de Tornabou s IV, i d' aquesta antiga construcció, també devien reaprofitar-ne els basaments de columnes que ara es col . loquen al' entrada del' edifici singular . A l'altra banda del carrer número 3 es constaten, així mateix, els primers indicis d'edificacions d'estances quadrangulars, que també constituïren un a construcció important, de la qual parlarem més endavant. Ens trobem, doncs , que a partir d'aquest moment, es reestructura un sistema complex que sobrepassa les característiques d'un simple poblat d'aquest període . També és en aquesta subfase que molt possiblement devia fer-se la primer a reestructuració de l'entrada nord del poblat, s' arrasà la primitiva muralla número 1 en aquest indret i s'aixecà una gran torre quadrangular. Aquesta torre té u n front de 6,5 metres i se'n conserva bàsicament el sòcol atalussat, massís, i construït amb pedra calcària i per l'exterior protegida per un talús d'argila groguenca aportada al jaciment . Es a dir, una construcció excessivament compacta, que no té una altra explicació que la del fet que devien aixecar una torre de gran alçà ria, la qual d'altra banda devia fer unes funcions d'atalaia, donades les condicions topogràfiques del jaciment . 8 7. SPARKES, B . ; TALLCOTT, L . The Athenian Agora XIII, Black and Plain Pottery of th e 6th, 5th and 4th Centuries . Princeton : 1970 .

8. Es manté viva la tradició a Tornabous que en aquest indret havia existit un poble vell, de l qual es conservava encara el campanar.


EL POBLAT PRE-ROMÀ DEL MOLÍ D ' ESPÍGOL

79

Malgrat que s'enderroqués la muralla número 1, a uns set metres a la perpendicular de 1' angle est de la torre, es manté al llarg d' uns altres set metres una por ció de la muralla primitiva retallada ; construcció que sens dubte hem de relacionar com un complement del mateix sistema defensiu d'aquest sector . En la cara interna d'aquest tram conservat de la muralla número 1, és on es constataren el s nivells ceràmics antics referits, en la fase de Tornabous V .

TORNABOUS III A Respon a una fase imprecisa en el seu àmbit cronològic, ja que, de fet, e s caracteritza per un moment mancat d ' importacions, en què les úniques i escasses ceràmiques importades responen a vasos àtics similars a aquells que aparei xen en la seva fase anterior. Tornabous 111 a es determina en observar-se certes reestructuracions parcials en els edificis de l'àrea central del poblat respecte de la subfase d e Tornabous 111 b . Així, respecte de l'edifici singular hem d'assenyalar que és e n aquesta fase quan es construeixen les dues cel les quadrangulars del costat oest , tot utilitzant encarar entrada porticada construïda en la fase anterior. Però d'altra banda podem concloure que devia ser en aquesta fase quan e s construeix l'anomenat «barri d'extramurs» en els sectors nord i nord-est de l jaciment . La construcció d'aquest barri nou, col . lapsa en certa mesura la circulació per l'entrada del costat nord, i deixa la gran torre quadrangular en un a posició interna respecte de l'exterior del poblat . Caldrà, doncs, esbrinar quine s podrien ésser les fortificacions que protegien aquest nou barri, i en primer lloc , hem de puntualitzar que hem fet tres cales de prospecció per davant d'aquest, e n direcció de l'edifici actual del futur magatzem museu, indicant-nos l'existènci a d'un fossat fins a 2,85 metres de profunditat respecte de la superfície actual de l terreny. La problemàtica que es planteja i que no podem resoldre ara és el fet d e saber si aquest fossat és una obra feta expressament i per tant artificial, o contràriament, ens marcaria el perfil del turó primitiu, abans de sofrir els terraplena ments pera les tasques agrícoles . A més hem d'assenyalar que en la capçalera de les estances números 153 i 152 apareixen els sòcols del que devia ser una torre que devia pertànyer a un a nova muralla (muralla número 2) . Aquest sòcol construït a base de pedres irregulars presenta un gruix considerable, de tres metres, a l'interior de qual s'apre cia l'existència d'una paret transversal, prolongació del mur que separava le s estances 152 i 153, a partir del qual, a la dreta del sòcol, augmenta encara u n metre més de gruix . En un principi, havíem cregut que la major part d'aquest a muralla podria haver estat destruïda precisament per al reaprofitament de le s pedres, fet que ens explicaria que no es trobessin les capçaleres de la majoria d e les estances d'aquest barri ; però avui, coneixent un xic més les tècniques constructives de les fases de Tornabous III i II, creiem que els murs laterals de le s estances devien anar a parar a una espècie de talús d'argila groga, resta d'algu n parament encofrat d' aquest material .


80

MIQUEL CURA I MORER A

Així doncs, interpreto que pel darrere del possible fossat, devia existir un a muralla de tàpia, l'anomenada muralla número 2, la qual en determinats indret s devia tenir torres amb sòcols de pedra que es devien prolongar amb tres metre s més per cada costat per donar més consistència a aquestes torres . També a la fase de Tornabous III a, li correspondrien les primeres construccions de les estances que pel costat oest delimiten, amb els murs de capçalera, e l recinte de la gran plaça .

TORNABOUS

II B

La destrucció d' aquesta fase es produeix, no tan sols per un incendi del qua l hi ha testimonis a la major part del jaciment, sinó també per una reedificaci ó generalitzada de les estances . En trobar-nos amb un nivell d'incendi, és eviden t que els materials recuperats responen al darrer moment i que, per tant, avu i podem precisar una data aproximada per a aquest estrat d'incendi . Així, tenim tot un conjunt de ceràmiques de vernís negre que tradicionalment s'ha considerat del tipus campanià A . Més tard, aquestes peces s'han considerat antigues o arcaiques, divisions que ens semblen excessivament arriscades, i que pode n comportar involuntàriament uns resultats erronis, ja que de fet aquestes ceràmiques apareixen en el mateix nivell d'ús que les produccions de Nikia, els estil s anomenats de Roses i les darreres produccions del taller de «les petites estampilles», fet que ens permet de datar la destrucció d'aquesta fase al voltant de l'an y -230 . Sobre aquesta problemàtica ens podem estendre en el curs del debat . Remarquem també que en aquest nivell apareixen els primers kalathos pintats amb motius geomètrics típics de 1' àrea occidental, 9 una relativa abundànci a d'àmfores de tipus ibèric, vasos amb broc, vasets-tulipa i aríbals en forma d e pera, bicònics petits amb nansa, la majoria grisos, fragments de ceràmiques grises estampillades, 10 i sobretot, s'observa una massiva presència d'àmfore s ebussitanes i púniques nord-africanes . " Quant al moment inicial de Tornabous II b, no es pot concretar ja que n o s'ha pogut datar amb precisió la fase de Tornabous 111 a, però ens inclinem teòricament a acceptar el començament del segle III ane . En alguns indrets, algunes edificacions responen a estructures de nova plan ta, com és el cas del barri adossat al parament intern de la muralla número 1, l a qual ja en aquest moment no compleix funcions de defensa . A simple vista, ja s'observava que hi havia una certa regularitat en la distribu ció de les estances d' aquest barri i, finalment, després d'un estudi acurat dels para ments, ens hem trobat amb la sorpresa de poder individualitzar-les per unitats . 9. CONDE, M . J . «Una producció ceràmica característica del món ibèric tardà : els kalatho s (barrets de copa)», Fonaments, [Barcelona] (1992), núm . 8, p . 117-169 . 10. CURA-MORERA, M . «Acerca de unas cerámicas grises estampilladas en la Cataluñ a prerromana», Pyrenae . [Barcelona] (1992), núm . 7, p. 56 i s . 11. CURA-MORERA, M . i SANMARTÍ, J. «Les importacions d'àmfores i ceràmiques comunes del poblat ibèric del Molí d'Espígol», Empúries [Barcelona] [En premsa] .


EL POBLAT PRE-ROMÀ DEL MOLÍ D ' ESPÍGOL

81

NM

Tornaba.

st eEn ú

ures

Illa antigue s

TORNABOUS lila

Fig. 3 . Planta de les estructures pertanyents a Tornabous Illa .

Les unitats d'habitació queden formades, així, per edificis de més de 60 metres quadrats, dotats de dues portes d'entrada, una que dóna a una gra n estança de tendència quadrangular, on es localitza la llar i que pot ser comparti mentada per una paret, que en la majoria dels casos esdevé un simple env à reforçat amb un sòcol quan arriba a les parets externes, i una segona porta qu e dóna entrada a l'estança rectangular i deixa al fons d'aquesta un pas de comuni cació amb la primera . El carrer número 3 no es presenta enllosat, segurament perquè el seu enllosa t devia ser reaprofitat posteriorment pel nivell de Tornabous II a . Ens trobem , doncs, que progressivament cada fase representa un augment de cota del nivel l d'ús respecte de les fases anteriors i aquest fet origina a la vegada que augment i el nivell de la rampa d'accés pel costat oest, amb l'agreujant que a partir d e Tornabous II b aquesta sobrepuja el nivell conservat de la muralla número 1 , confirmant-nos de nou que aquesta muralla ja no té funcions defensives . Un altre element important que s'ha de tenir en compte, és la gran construcció situada davant de l'edifici singular a l'altre costat del carrer 3, i caracteritzat


MIQUEL CURA 1 MORERA

82

per les estances de planta quadrangular d'uns setze metres quadrats que configuren un total d'uns 130 metres quadrats . Durant molt temps, no sabíem explicar-nos la presència d'aquestes estances que difereixen completament de les de la resta del jaciment, ja que creiem que cada una d'aquestes estances havia de ser considerada com una unitat . Ara bé, després de reconèixer les estances indi vidualitzades complexes del barri adossat a la muralla número 1, comencem a creure en la hipòtesi que totes les estances quadrangulars formen una sola gra n unitat, hipòtesi que ens quedaria confirmada pel gruix de les parets internes que han d'aguantar unes bigues transversals no per fer de suport de la teulada, sin ó per mantenir un pis elevat, conformant una estructura que possiblement era un a gran sala, és a dir un espai comunitari . Això, afegit al fet que es troba enfront d e l'edifici singular, al caràcter polivalent de cada una de les estances (unes amb llar, altres típicament magatzems i alguna en funcions de taller de ferrer), i a l'a parició d'un gran espai o plaça tancat per darrere d'aquest edifici, ens obliga a admetre la possibilitat que tot formi part d'un sol conjunt, ampli, que devi a incloure també la resta d'estances quadrangulars que apareixen en l'extre m oest, quedant així el petit carreró número 2 com un passatge intern . Quant al barri d ' extramurs, s'observa així mateix una reedificació de le s seves estances .

TORNABOUS

II A

Aquesta fase, la trobem gairebé a un nivell superficial des de la part alta de l jaciment on ja havíem constatat la presència de Tornabous 1, fins aproximadament la cota 95,5 —és a dir, aproximadament al sud del carrer número 3— i ens permet no obstant això entreveure alguns dels seus aspectes urbanístics . Hem d'advertir que la subfase Tornabous II a és mal coneguda, ja que gairebé tots el s seus nivells foren excavats per mossèn A . Llorens i pel professor Maluquer, i s e n'ha perdut molta informació, i a la vegada sabem que en molts indrets aquests nivells es van confondre amb els corresponents a Tornabous II b . Es tracta d'una fase que ens ofereix la presència dels grans kalathos amb un a decoració vegetal pintada, alguns dels quals relacionables amb l'anomena t taller de Fontscaldes, tot i que hi perduren encara com a majoritaris els que presenten una decoració geomètrica identificats com de l'àrea occidenta l catalana, 12 gran quantitat d'àmfores de tipus ibèric, alguns petits fragments d e ceràmica «roja ilergeta», 13 importacions de campanianes A autèntiques com també alguna àmfora i ceràmica comuna romana, 14 lot al qual pertanyen les olletes tipus Tornabous que en aquesta fase gairebé vénen a substituir les ceràmiques obrades a mà . Les dues monedes aparegudes i conservades pertanyen a 12. CONDE, M . J . op . cit. 13. JUNYENT, E ; ALASTUEY, A . «La vaixella ilergeta de vernís roig» . Revista d 'Arqueologia de Ponent [Lleida] (1991), núm . 1, p . 9-50 . 14. CURA-MORERA, M . ; SANMARTÍ, J. op. cit .


EL POBLAT PRE-ROMÀ DEL MOLÍ D ' ESPÍGOL

83

Fig. 4 . Planta de les estructures pertanyents a Tornabous IIb . aquesta fase, un victoriatus datat entre els anys -222 a -217 i un semis am b l'epígraf ROMA datable del final del segle III ane . Quant a l'urbanisme, podem assenyalar que es troba en vigència l'illa central anomenada de l'«edifici singular», i que aquest edifici ha perdut el se u caràcter excepcional, si bé en aquesta fase, dins aquesta mateixa illa, es constat a l'existència d'una construcció complexa que obre la seva porta al carrer númer o 4 i que mostra una distribució peculiar i simètrica precisament a partir de l'ei x de la seva entrada, estructura que recorda la dels habitatges identificats en l a fase de Tornabous II b. En el barri adossat al parament intern de la muralla número 1 s'observa un a compartimentació i una individualització de les estances, respecte de la fas e anterior. Quant a la gran illa d'estances quadrangulars al costat sud del carre r número 3, que aleshores es presentava enllosat, sabem que algunes d'aqueste s estances tenien indicis pertanyents a aquesta fase, però no podem afirmar-ne re s més, ja que és en aquest sector quan desapareixen els nivells estratrigràfics d e Tornabous II a . Es també en aquesta fase, quan datem la muralla número 3, muralla que dis-


84

MIQUEL CURA I MORER A

corre per sota els nivells de Tornabous 1 en les estances números 96 i 97 i qu e quedava arrasada al nivell de l'enllosat d'aquesta fase en el carrer número 5 . E s a dir, que ens trobaríem que, en aquest moment, el carrer número 5 desemboc a al carrer número 8 mitjancant una curvatura, i que la nova entrada es protegei x amb restes de la muralla número 1 . La muralla número 3 apareix de nou pe r sobre i tallant les estructures de la gran torre del costat nord, i fins i tot ací provisionalment creiem que es devia trobar una altra porta del poblat, en forma d'angle obtús, si vertaderament el petit tram descobert als límits de l'actual zon a d'excavació corresponen a un nou tram d'aquesta mateixa muralla, que ara s'assenta sobre una capa d'argiles groguenques que constituïen el talús de protecci ó de la torre quadrangular. Aquesta muralla presenta un gruix que oscil•la entorn d'1,5 metres i est à constituïda per un sòcol de pedra irregular. La possible porta del costat nord devia deixar un pas de 5,5 metres i a la vegada devia quedar protegit a l'esquerra per la vigència encara de la gran torre quadrangular, d'acord amb les norme s militars de l'època . Així, els límits reconeguts per les seves muralles ens indicarien una reducci ó de la superfície del poblat, fet que ens explicaria que, al seu interior, s'hagi produït una concentració i una reducció en el volum de les estances .


Sant Miquel de Vinebre (Vinebre, Ribera d'Ebre) : els darrers vestigis ibèrics a la part final de I'Ebr e MARGARIDA GENER A

ANTECEDENT S

Tot i que la descoberta d'aquest establiment, de la qual ja es va donar notíci a mitjançant la premsa, es va produir l'any 1973, és al final del 1975 que vam visitar per primera vegada el turó de Sant Miquel, durant les prospeccions a le s comarques de l'Ebre que aleshores estàvem fent . Un any més tard, un cop escollit com a tema d'investigació, el poblament prehistòric i protohistòric del riheral de l'Ebre, decidírem d'aprofundir les nostres recerques en dos jaciments : e l del Puig-roig del Roget, on trobem documentats els pobles dels camps d'urnes, i el de Sant Miquel de Vinebre, corresponent a les darreries de la cultura ibèrica i l'inici de la romanització .

EMPLAÇAMENT

El serral de Sant Miquel, sobre el pas de l'Ase, en el contrafort de la Serralad a Pre-litoral, s'alça a un quilòmetre i mig al sud-est del poble de Vinebre, a la rib a esquerra de l'Ebre, davant d'Ascó, a uns 80 quilòmetres de Tarragona . Es un turó de 100 metres d'altitud, constituït per conglomerats de plan a al . luvial, en disposició estructural de discordança progressiva a causa de l'encavalcament de la Serralada vers el nord-oest . Les restes arqueològiques s'estenen pel cim, que és un petit planell de form a escapular, de poc més de 130 metres de llarg per 60 metres d'amplada màxima . Es tracta d'un punt estratègic amb un gran domini panoràmic i de control d e la zona . Hi ha un gran nombre d'establiments ibèrics i d'època romana dins de l seu àmbit visual . Hi ha aigua abundant a l'abast, aportada pel mateix riu i per les fonts del s voltants .


MARGARIDA GENERA

86

Hi ha petits nòduls de sílex que es troben localment, clarament diferenciables dels gran nòduls que apareixen a les formacions evaporítiques continental s de 1'eocè de la zona del Montsant .

TREBALLS REALITZAT S

Després de les prospeccions fetes l'any 1976, entre el 1977 i el 1984 hi he m fet vuit campanyes d'excavació. Entre els anys 87 i 89 s'hi han fet tres intervencions de neteja i consolidació de les estructures més malmeses d'aquest establi ment, a més de l'estudi del jaciment localitzat al peu del turó, a la partida de l a Fontjoana . Durant el 1992 s'hi ha fet una darrera campanya d'excavacions qu e ha permès posar al descobert la planta gairebé completa del recinte que aparei x a la part més alta de l'establiment . Per tal de seguir les normes d'aquesta publicació pel que fa a l'extensió del s textos, aquí ens limitarem a presentar l'estudi de les principals construccion s fins avui excavades, mentre que tractarem els altres aspectes en una proper a ocasió.

DESCRIPCIÓ DE LA METODOLOGIA DE CAM P

Postulats fonamentals Partim del fet que el treball de camp, en arqueologia, té un fort componen t heurístic, atès que tota descoberta és fruit d'una estratègia no determinista e n què minimitzar l'efecte de l'atzar és el resultat d'un procés d'optimització . Els processos heurístics tenen una gran importància en diversos dominis , però especialment en el de la intel . ligència artificial . En aquest camp, els processos –on l'heurística juga un paper considerable– es poden dividir en : – actuacions en amplitu d – actuacions en profunditat Per aquest motiu, una acurada selecció d'una estratègia o de l'altra aplicade s convenientment, ens permetrà optimitzar-ne els resultats .

Sistemes de referència de coordenades i blocs de mostreig D'altra banda, tenint en compte la morfologia del terreny, durant els treball s de camp hem distingit cinc àrees : 1, 2, 3, 4 i 5 ; que en anteriors publicacion s hem denominat : A, B, C, D i E, respectivament . Dins l'àrea 1, que s'estén per la part més ampla del turó, hem establert u n sistema de coordenades en direcció nord-sud ; en canvi, a l'àrea denominada 3,


ELS DARRERS VESTIGIS IBÈRICS A LA PART FINAL DE L ' EBRE

87

corresponent a la part del turó que presenta una forma de llom allargassat i cad a vegada més estret, hem planejat els blocs de mostreig seguint l'eix longitudina l d'aquest sector, és a dir, una orientació de 45 2 vers el nord . El punt 0 de la coordenada z, que ens servirà per determinar les fondàries , s'ha pres sobre el punt més alt del turó, que és sobre la canonada del canal .

Indexació d' elements Per tal de poder determinar biunívocament cada element de l'excavació i a l a vegada facilitar que les dades siguin tractades informàticament, hem creat l a terminologia identificativa següent : En aquest cas, l'element unitari és el mur o una secció de mur. Cada mur o secció de mur pertany a una estructura que pot o no constituir un àmbit . Partim del supòsit que un àmbit és una estructura tancada . Aquests estructura/àmbits pertanyen a un sector . A la vegada, els sectors pertanyen a les àrees descrite s abans . Les zones corresponen a cada cala o bloc de mostreig . El nombre de dígits necessaris per identificar cadascuna d'aquestes unitat s són : Mur : Estructura/àmbit : Sector : Zona : Àrea :

dos dígits . dos dígits diferenciant 00-49, que identifiquen el s àmbits, i 50-99, que identifiquen les estructures . dos dígits un dígi t un dígi t

ESTUDI DE LES CONSTRUCCION S ÀREA 1 . – Com hem dit abans s'estén perla part més ampla del cim . Qued a delimitada, al costat nord, per un canal (Ebre-Garcia) que ressegueix aques t sector del jaciment i al sud perla visera que apareix a la denominada àrea 2 . Presenta una lleugera inclinació cap al costat nord ; això fa que sigui el secto r on trobem més potència de sediments . A grans trets, podem parlar de l'existència de tres murs para l . lels : 1, 2 i 3 ; e l central 1 gairebé equidistant de 2 i de 3 . Aquest mur central, molt més gruixut i construït amb una tècnica molt acurada que el fa més rellevant que els altres, divideix l'àrea 1 en dues zones : 1 (1 .1 ) i 2 (1 .2) . La zona 1 queda, al seu torn, dividida pel mur 3 que, conjuntament amb e l central 1, delimita una sèrie d'àmbits de planta quadrangular que descrivim mé s endavant . D'altra banda, hi ha dues arrencades de parets, 9 i 10, que podrie n unir-se a l'àrea 3 . A poca distància d'aquest mur 2, hi trobem les restes de dues altres parets.


88

MARGARIDA GENERA

L'11, situada sobre la visera rocosa que va aproximadament paral . lela al mur 3 esmentat, i la paret 12 que li és obliqua . Segons que sembla, aquesta paret 1 2 també està en connexió amb l'arrencada de mur que hem denominat 9 i dón a lloc a un possible nou àmbit . Àrea 1, zona 1 : descripció deis estructura/àmbit s En l'estat actual, apareixen cinc àmbits de planta quadrangular totalmen t excavats, que hem numerat, correlativament, de 1'1 al 5 . Àmbit 01 Si bé considerem que forma part d'aquesta mateixa unitat, es trob a en un pla inferior, i per tant, ja dintre l'àrea 2 . Aquest àmbit queda delimitat per tres murs, en els costats nord, oest i sud . El mur del costat nord és una prolongació del mur 1 ja descrit, però en aquest sector és menys ample (90 centímetres) i lleugerament entrant . Pel costat oest, aquest àmbit queda tancat pel mur 4, també d'un gruix considerable, que gira en un angle de gairebé 90° vers el costat sud, i es prolonga amb la visera rocosa, que en alguns punts està retallada per mantenir aquesta alinea ció . D'aquí surt, en un pla inferior, el tercer mur d'aquest àmbit 1 i el delimita , pel seu costat sud, el 3 . L'interior presenta un gran desnivell entre el costat nord-oest, situat sobre l a visera, i el sud-est, dessota aquesta, en un pla més baix . Ambit 02 De planta quadrangular, és delimitat als costats est i nord pel colz e que forma el mur 1 ; a l'oest, per un mur perpendicular a 1'1, anomenat 13 . Al sud, pel mur 3, i al costat est, també pe14 . Àmbit 03 De característiques semblants al número 2 . Com aquest, és delimitat al nord pel mur 1 . El límit est és constituït perla paret mitgera 13 amb l'àmbi t 02, i l'oest per un mur perpendicular a 1 denominat 14, que s'encreua amb e l mur 3 i que continua més enllà en un possible nou àmbit el qual per ara roma n sense excavar. Finalment, al sud trobem la prolongació del mur 3 que acaba de tancar la totalitat d'aquest àmbit . Àmbit 04 En general, podem dir que és similar als que hem descrit, bé qu e ens falta conèixer l'encreuament dels murs oest 15 i sud . D'aquest àmbit coneixem la paret que denominem 14, la més rellevant entre les localitzades en e l mateix àmbit . Fins i tot sembla com si passés per damunt les altres . Té un gruix de 50 a 5 5 centímetres i és adossada a la roca natural . Se'n conserven unes quantes filades i és construïda amb dues alineacions de petits blocs llevat dels angles on trobe m uns carreus molt més grans que solen ser de conglomerat . Àmbit 05 D'aquest àmbit coneixem el costat nord, format pel mur 1 i e l del costat est, és a dir, pel que hem denominat 15 . El costat sud està format pela , i l'oest, pel 19 .


ELS DARRERS VESTIGIS IBÈRICS A LA PART FINAL DE L ' EBRE

89


90

MARGARIDA GENERA

Àrea 1, zona 2 : descripció deis estructura/àmbit s El mur 1 que tancava el costat nord dels àmbits, s'assenta directament sobr e la roca viva i consta de dues filades de grans blocs de pedra (d'uns 45 x 25 x 20 centímetres) : els espais buits han estat emplenats amb pedres més petites . Aqu í s'han conservat fins a cinc filades . Segons que sembla, és l'alçària originàri a d'aquest basament, ja que la part superior és ben acabada i observem que el s carreus de l'última filada són seleccionats curosament . Cap a la meitat, aques t mur, per raó del desnivell de la roca, adquireix més alçària i forma com un graó alt d'uns 70 centímetres, integrat per carreus ben tallats . A l'extrem est forma un angle gairebé recte, del qual arrenca, en direcci ó sud, un altre mur, el 4, d'una amplada semblant, que enllaça amb la visera rocosa que voreja tot el costat sud-est del jaciment . A partir d'aquest angle i seguin t la direcció originària, trobem un altre tram de mur lleugerament entrant (uns 3 0 centímetres), construït amb dues alineacions de blocs de pedra d'una grandàri a considerable i mal escairats. A la prolongació del mur4, s'inicia un altre mur, més petit, i com en el cas d e la continuació del mur 1, entrant uns 30 centímetres cap al' oest . ÀREA 2 . – Aquesta àrea està compresa en el pla inferior situat sota la viser a rocosa que trobem a la cara del turó que mira a la població de Garcia . El terreny és també molt inclinat cáp a aquest costat. Durant la Guerra Civil hi fou construïda una trinxera i això significà la destrucció d'una part de les estructures qu e es conservaren adossades a la roca . Dintre aquesta àrea hi ha unes escales d e comunicació amb l'àrea 1 . ÀREA 3 . – És la més pròxima al riu . Comprèn la part del cim que forma u n llom allargassat que esdevé cada vegada més estret i acaba en un vessant mol t rost, la base del qual queda retallada perla carretera actual de Móra-Vinebre .

Àrea 3 : descripció de les estructura/àmbit s En aquesta àrea apareixen una sèrie de construccions adaptades a la configuració del terreny . En primer lloc, trobem un mur que passa aproximadament pe l centre –mur central 23– i que divideix la demarcació en dues zones ben definides : 1 i 2 . La zona 1, de cara a Garcia, que coincideix aproximadament amb e l costat sud, queda delimitada pel mur 22, i la zona 2, que mira a Vinebre i coincideix més o menys amb el costat nord, queda tancada pel mur 21 . A partir del mur central s'han localitzat una sèrie de murs que el tallen transversalment i formen un conjunt d'àmbits a banda i banda d'aquest eix principal . Zona 1 Simplificant, podem dir que en aquest indret hi ha un conjunt d e construccions que guarden una certa simetria a partir de 1' àmbit central 03 . Aquesta disposició, tanmateix, no es farà ben palesa fins que no hauran finalitzat les excavacions . A partir de l'àmbit 03, de planta gairebé rectangular i que s'estén per les


ELS DARRERS VESTIGIS IBÈRICS A LA PART FINAL DE L ' EBRE

91

dues zones, hi ha una sèrie d'àmbits tant al costat est com al costat oest . Aquests espais són de planta més o menys trapezoïdal i es van estrenyent a mesura qu e s'acosten als extrems . En el costat oest, hi ha l'extrem més a prop del riu, que en aquest tram est à format per tres alineacions de dues filades de pedres, d'on arrenquen dues possibles parets perpendiculars, molt arrasades . A partir de l'àmbit 02, el mur 24 es bifurca en el que continuem consideran t 21 i el que hem denominat 22 el qual es va obrint tot resseguint la visera rocosa. En alguns sectors on els murs han desaparegut, trobem la roca retallada qu e ressegueix, determinant-les, les diferents estructures . Ambit 01 Està ben delimitat però, de fet, en aquests moments només el trobem clos per tres costats . També és de planta trapezoïdal . Els murs s'assenten directament sobre la roca viva la qual, en determinats punts, és retallada i marca així els límits d'aquest àmbit. Aquí els murs són fabricats amb pedres bastant regulars i d'una grandàri a considerable . Se'n conserven una o dues filades . Ambit 02 Es de planta trapezoïdal ben delimitada, de dimensions molt reduïdes i estreta, sobretot el límit del costat oest, que és senyalat per un retall a l a roca de forma arrodonida . En canvi, constitueixen els altres tres costats els murs 22 i 24 al nord i al sud, respectivament, i un tercer de molt petit a l'est que e l separa de 1' àmbit 01 . Les parets estan fabricades per dues alineacions de pedres amb un farcimen t d'altres més petites . Ambit 03 o central Es una estança ampla, de planta quadrada lleugeramen t irregular, tancada pels quatre costats i adaptada a la morfologia del terreny . Les parets, construïdes sense lligament de cap mena, s'aixequen directa ment sobre la roca, que en determinats sectors, està retallada . Es conserven dues o tres filades de pedres ben escairades però desiguals de mides i de formes ; remarquem que en la construcció dels angles s'han utilitzat uns carreus mé s grossos . En alguns punts, els buits han estat emplenats amb codolets i no am b fragmènts de ceràmica com en altres llocs de la mateixa àrea . Es pot observa r que aquests murs són treballats per les dues cares . Pel que fa al sòl, no apareix cap resta de paviment ni cap intent de revestir l a roca. Una trinxera, oberta durant la Guerra Civil, travessa aquest àmbit i en destrueix una part dels murs . Ambit 04 De fet, es tracta d'una estructura de planta gairebé quadrada, oberta pel costat nord, on només apareixen les traces d'un mur en part excavat a l a roca . Ambit 05 És una construcció també de planta gairebé quadrada de més gran s dimensions que l'anterior . Si bé aquest àmbit queda ben delimitat per 3 costat s amb murs que presenten una bona conservació, pel que fa al costat sud només h i trobem algunes traces de paret parcialment excavada a la roca . Ambit 06 Es un recinte tancat de dimensions reduïdes, que per les seve s característiques creiem que es tracta d'un dipòsit .


92

MARGARIDA GENER A

ÀREA 4 . – S 'estén pel vessant de cara a Vinebre, el pendent del qual present a una forta inclinació cap al nord, a l'altra banda del canal . De moment, aquesta àrea no ha estat excavada . A la superfície, tot i el s amuntegaments de terra ocasionats per les obres del canal, no hi hem trobat ca p mena de restes, ni tan sols de terrisses . ÀREA 5 . – Forma com un petit collet i és l'accés actual a l'establiment . Aquesta àrea és més estreta i queda tancada pels mateixos estrats de conglome rat que formen com un corredor pel mig del qual passa el canal . Ens hem limitat a fer-hi algunes prospeccions .

CONSIDERACIONS FINALS En conjunt, el material recollit ha estat molt abundant, sobretot les peces d e ceràmica fetes a mà, de fabricació local, i d'altres fetes al torn . Hi destaquem l a trobada de diverses mostres de coroplàstia . D'altra banda, hi foren localitzat s els dos elements d'una premsa, probablement de vi, prop de l'àmbit que molt b é podria tractar-se del dipòsit del producte elaborat . Totes les dades que hem obtingut fins ara –tant per mitjà dels treballs d e camp com dels materials– indiquen que hi va haver un sol nivell d'ocupació qu e després fou abandonat, i ens permeten datar l'establiment entre 1' últim quart de l segle II i la segona meitat del segle I a C . Es a dir, en ple període de romanització . Per les seves característiques seria possible d'atribuir a aquest recinte une s funcions basades en el control de la zona .


ELS DARRERS VESTIGIS IBÈRICS A LA PART FINAL DE L ' EBRE

93

BIBLIOGRAFI A

BIARNES, C . «Nuevo poblado ibérico . Más descubrimientos arqueológicos» . E l Correo Catalán . [Barcelona] (13-6-73), i altres notes diverses en el matei x periòdic i al Diario Español . CAMPO, M . «Material numismático del poblado de Sant Miquel de Vinebre» . Butlletí de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (1978), Ep . IV , fasc . 141-144, p . 49-53 . GENERA, M . «El poblado Ibérico de Sant Miquel de Vinebre . Notas preliminares» . Butlletí de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (1978), Ep . Iv, fasc . 141-144, p . 17-4 2 GENERA, M . «Anotaciones sobre nuevos hallazgos de yacimientos ibéricos e n la comarca de la Ribera d'Ebre» . Actas de la mesa redonda sobre la Baj a Época de la Cultura Ibérica . Madrid . p . 297-303 . GENERA, M . Evolució del poblament prehistòric i protohistòric a les comarques de la Ribera d'Ebre i del Priorat . Universitat de Barcelona, 1980 . [Resum de la tesi doctoral ] GENERA, M . «Antiguo poblamiento del «Pas de l'Ase» (Ribera d'Ebre)» . XVI I CAN . Logroño . 1983 . Zaragoza, 1985 . p. 561-571 . GENERA, M . «Notícia preliminar sobre la troballa d'una premsa a Sant Mique l de Vinebre» . t Col . loqui d'Arqueologia Romana . El vi a l'antiguitat. Badalona, 1985 . Badalona, 1987 . p . 223-237 . GENERA, M . «Arts plàstiques d'època ibérica a Catalunya : Les terracottes» . 7è Col .loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà . 1986. Puigcerdà : Institut d'Estudis Ceretans, 1988 . p . 215-226 . GENERA, M . «Les últimes descobertes en el Pas de l'Ase» 8e' Col . loqui de Puigcerdà en Homenatge al Prof. M . Tarradell. (desembre 1988) . Puigcerdà, 1990 . p . 197-201 . GENERA, M . L' art funerari a la Tarraconense : l' estela de Vinebre . [Publicaci ó amb motiu de la mostra sobre aquesta estela] . Tarragona : juny-juliol 1990 . GENERA, M . Elements defensius a l'àrea ilercavona : un exemple . Simpos i sobre el món ibèric . Manresa : desembre de 1990 . p . 215-218 . GENERA, M . L'Ebre final : del paleolític al món romà . Tortosa : 1991 . GENERA, M . Vinebre : els primers establiments del riberal . Tarragona : Diputació de Tarragona. 1992 . (Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, núm . 186, secció d'Arqueologia i Història ; 87) . GENERA, M . Establiments ibèrics a la conca inferior de l'Ebre : Sant Miquel de Vinebre . 1976-1984 . [Volum homenatge al professor Maluquer de Motes ] [En premsa] GENERA, M . El curso inferior del Ebro : vía de difusión y contactos durante la romanización . XXI Congreso de CAN . Teruel . [En premsa ; publicat u n resum el setembre de 1991]


94

GENERA,

MARGARIDA GENERA

M ; PLANA, F . ; TRAVERIA, A . «Algunas consideraciones sobre cerámicas prehistóricas y protohistóricas del Priorato y la Ribera de Ebro» . Jornadas Científicas de la Cerámica y Vidrio . Barcelona : 1980 . p. 307-314 . GENERA, M . ; CAMPO, M . «Hallazgos monetarios en el yacimiento de la Font d e N'Horta, la Torre de l ' Espanyol» . II Symposium Numismàtic de Barcelona . p . 203-209 i làm . 28 . GENERA, M . ; MAYER, M . ; PONS, J. ; PREVOSTI, M . «Un vestigi del món romà a la Ribera : l'estela de Vinebre» . Tribuna d'Arqueologia 1989-90 . Barcelona : Departament de Cultura, 1991 . p . 135-145 . SANMARTÍ, E . «La cerámica de barniz negro del poblado de Sant Miquel de Vinebre» . Butlletí de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense . [Tarragona] (1978) . Ep . IV, fasc . 141-144 . p . 43-47 . SANZ, M . «Población ibérica del valle del Ebro (III ) . Aportación al estudio de l Oppidum ibérico de Sant Miquel de Vinebre» . Butlletí de la Reial Societa t Arqueològica Tarraconense . [Tarragona] (1982), p . 11-42 .


Les excavacions a l'antic convent d e Sant Bartomeu (Peralada, Alt Empordà ) 1989-1990. Dels orígens del món ibèri c a la revolució feuda l JOAN LLINARS, JORDI MERINO, MANEL MIRÓ, M . JOSÉ PEDRÓN

INTRODUCCI Ó Els anys 1989 i 1990, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Cataluny a va fer dues campanyes d'excavacions arqueològiques d'urgència a l'antic con vent de Sant Bartomeu de Peralada, gràcies al suport i la col . laboració d e l'Ajuntament de Peralada, de l'Associació Cultural del Castell de Peralada i dels actuals propietaris del convent, als quals volem agrair un cop més la sev a paciència, i molt especialment a la senyora Dolors Palau i a la seva família . Aquestes excavacions han fet possible que el coneixement sobre el passat antic i medieval de Peralada sortís del terreny especulatiu en el qual s'havi a mogut fins ara, i ens han permès, d'una banda, confirmar hipòtesis de treball , algunes ja antigues i d'altres més recents, i, d'altra banda, desmentir també vell s tòpics sobre la història d'aquesta vila .

ESTAT DELS CONEIXEMENTS SOBRE LA PERALADA ANTIGA I MEDIE VAL ABANS DE L ' INICI DE LES EXCAVACIONS I HIPÒTESIS DE TREBALL D'ençà que al final del segle passat es descobrissin les restes ceràmiques i metàl.liques d'una necròpoli d'incineració de la primera edat del ferro (segle s VI i V aC), es va parlar del nucli pre-romà de Peralada . Malgrat l'interès que v a despertar des d'un primer moment aquesta troballa, no va ser fins l'any 1989 , gairebé, doncs, cent anys després del seu descobriment, que s'hi van inicia r excavacions arqueològiques sistemàtiques per tal de resoldre els problemes qu e plantejaven les restes trobades al segle passat . Cal destacar dels diferents estudis realitzats sobre la necròpoli de Peralada , la tendència de la majoria d'investigadors a donar una cronologia curta d'utilit-


96

J . LLINARS, J . MERINO, M . MIRÓ, M . J . PEDRÓN

zació d'aquesta necròpoli . Les poques garanties de la procedència peraladenc a d'algunes peces emmagatzemades com pertanyents a la necròpoli de Peralada , havia plantejat dubtes raonables sobre la seva autèntica procedència . l D'altra banda, els estudiosos de la necròpoli mai no havien tingut en compt e un context arqueològic més ampli constituït pel jaciment ibero-romà de l a carretera de Peralada a Garriguella i per la contínua aparició d'abundant mate rial ceràmic d'època ibèrica al nucli urbà de Peralada . La consideració d'aquestes dues darreres dades ens va portar a plantejar-no s dues hipòtesis de treball : —Que el poblament antic de Peralada devia allargar la seva cronologia de s del final del segle VII aC fins, almenys, al segle II aC . —Que el poblat relacionat amb la necròpoli del palau devia estar situat al tur ó on s 'alça el centre històric . Les excavacions d'aquests darrers quatre anys ens han permès confirma r ambdues hipòtesis . Pel que fa als orígens medievals de Peralada, tradicionalment, s'havi a acceptat que el puig on és emplaçada la població fou fortificat després de le s famoses invasions dels francs-alamans del segle III dC, i que la ciutat esdevingué més tard la capital d'un dels pagus o comtats de l'època de la dominaci ó visigòtica . Les excavacions han desmentit aquest fet . Ja en el nostre primer treball en s sorpreníem de la manca quasi total a Peralada de troballes de materials arqueo lògics datables entre els segles I i VII dC, és a dir, de l'època romana imperial i de l'època visigoda . Les quatre campanyes d'excavació semblen confirmar definitivament la manca d'una ocupació humana estable al puig on és emplaça da la vila des del segle I aC fins al moment de l'ocupació carolíngia, això és, fin s al darrer quart del segle VIII . Així doncs, els orígens de la Peralada medieval no semblen trobar-se a la baixa romanitat, sinó que cal cercar-los en el moment de l'ocupació i domina ció carolíngia (segles Ix-x). A aquesta època correspon la necròpoli trobada a l convent de Sant Bartomeu . El comtat de Peralada apareix en la documentació medieval per primer cop en una acta d'un judici fet a Empúries l'any 843 . Durant els segles Ix i X el com tat s'anomena indistintament Petralatense i Tolonense. Aquest comtat constituïa una unitat administrativa de l'imperi carolingi, diferent i independent de l veí comtat d'Empúries, per bé que durant tota aquesta època un mateix comt e governés tots dos comtats, fet que era freqüent en les zones de marca de l'imper i carolingi . L'any 977 està documentat per primer cop el Castro Tolon, que tradicional ment s'ha identificat amb el primer nucli urbà de Peralada . Nosaltres creiem errònia aquesta identificació . Quan els documents parlen del Castro Tolon o de l suburbi del Castro Tolon, es refereixen, en sentit estricte, al Castell Toló i al se u 1 . PONS, E . i VILA, M . V . «Nuevos aportes al estudio de la necrópolis de Peralada», XI V

CNA . Zaragoza, 1977, p . 681-694 .


LES EXCAVACIONS A L ' ANTIC CONVENT DE SANT BARTOMEU

97

terme castral . La vila, des d'un primer moment, s'anomenarà villa Petralata . El primer esment que se'n fa el tenim documentat l'any 974 . Al nostre entendre , doncs, no hi ha, tal com havia cregut Joan Badia, «un transvasament onomàstic . Aquest probable ressorgir del nom indígena Tolon desplaçant el llatí Petralata cap a una significació territorial, perquè més tard, al segle XII, aquest darre r torni a servir per designar la població i aquell, Tolon, desaparegui totalment» . 2 De fet, el que hi ha són dues denominacions pera dues realitats diferents : el cas tell (Castro Tolon ) i la vila (villa Petralata ). Respecte a l'origen dels dos topònims, Tolon i Petralata, l'existència d'u n poblat ibèric a Peralada podria explicar el del primer (Tolon, d'arrel etimològic a pre-romana) . Pel que fa al topònim Peralada, no creiem com s'ha dit fins ara qu e tingui relació amb la forma del puig on és emplaçada la vila, ja que la forma de l puig no s'adapta bé a la descripció del concepte llatí petralata, que vol dir pedr a plana . D'altra banda, aquest topònim és freqüent als territoris que havien forma t part de l'antic Imperi Romà . Tanmateix, el concepte petralata era utilitzat pel s agrimensors romans per designar els límits del territori centuriat d'una ciutat . Aquesta dada l'han poguda comprovar per diferents indrets de la Gàl•lia roman a els arqueòlegs francesos George Chouquer i François Favory . 3 Possiblement , l'origen del topònim Peralada estigui relacionat amb l'organització administrativa de l'antiga ciutat d'Empúries .

L ' EXCAVACIÓ DEL CONVENT DE SANT BARTOME U

Situació del jacimen t La vila de Peralada s'assenta damunt un petit turó dels relleus pre-holocènics que emmarquen la plana deltaica de l'Alt Empordà, als peus del qual e s produeix la confluència dels rius Orlina i Llobregat . Malgrat la poca elevaci ó d'aquest turó (25 metres sobre el nivell del mar, en la cota més alta), des del se u cim es domina un vastíssim territori que coincideix, aproximadament, amb el s límits de la comarca . El paisatge actual del terme de Peralada és força diferent del que tenia e n època antiga a causa de contínues aportacions a l . luvials dels rius i a una premeditada acció antròpica destinada a drenar les zones inundades i a dirigir els cursos d'aigua . La situació central de Peralada respecte al territori que domina i les seve s característiques topogràfiques, han fet de la vila una important cruïlla de camins, catalitzadora de totes les comunicacions de la zona nord-est de l a comarca . En època medieval passava per Peralada un camí que travessava el s Pirineus pel coll de Banyuls, i que era el mateix camí que a l'antiguitat va rebr e el nom de Via Heràclea. 2. BADIA i HOMS, J . L'arquitectura medieval de l'Empordà . Vol II-A . Girona, 1985 . 3. CHOUQUER, G . i FAVORY, F . Contribution à la Recherche des cadastres antiques . A .L .U .B . Besançon, 1979 .


98

J . LLINARS, J . MERINO, M. MIRÓ, M . J . PEDRÓ N

L'antic convent de Sant Bartomeu de Bell-lloc es troba situat en la part alta de la vila, a tocar del costat nord de l'església parroquial de Sant Martí . L'orige n d'aquest convent es remunta a l'any 1390, moment en què l'aleshores vescomte de Peralada, Felip Dalmau de Rocabertí, va fer la cessió del solar on havia esta t l'antic castell vescomtal a la congregació de monges canongesses agustines d e Sant Bartomeu de Bell-lloc (convent situat a l'actual terme municipal de Cantallops) perquè hi construïssin un nou edifici conventual . De l'edifici gòtic , només se'n conserven alguns elements arquitectònics, ja que tot l'edifici v a patir una important destrucció durant la Guerra del Francès, període en què e l convent és utilitzat com a polvorí . L'any 1835, el convent és quasi totalment reformat i adquireix l'aspecte e n què arriba als nostres dies : un edifici de planta gairebé trapezoïdal adaptada a l a trama urbana existent, estructurat al voltant d'un claustre quadrat . La congregació de monges va abandonar el convent l'any 1975 . A partir d'a quest moment, el convent perd el seu caràcter d'edifici religiós per convertir-se , progressivament, en un edifici d'habitatges .

PRIMERA FASE : NECRÒPOLI DEL FERRO

Les troballes més antigues fetes a Peralada corresponen a una sèrie de mate rials corresponents a una necròpoli d'incineració i localitzats durant uns moviments de terra efectuats en terrenys del castell amb motiu d'una plantada d'arbres en el segle XIX . La primera notícia d'aquesta troballa és comunicada pe r Pella i Forgas . La majoria dels materials ceràmics fets a mà i alguns elements metàl . lic s procedeixen del nord dels Pirineus . A aquests elements cal afegir altres mate rials, tant ceràmics com metàl .lics, fets amb noves tècniques . Els metalls són molt abundants . Hi ha una col . lecció nombrosa d'armes d e ferro, que corresponen més a una producció artesanal que no pas a una producció en sèrie . Hi ha diverses puntes de llança i algun fragment d'espasa d'antenes . Hi ha també una interessant col . lecció de sivelles de bronze . Hi ha vuit exemplars gairebé sencers i fragments que corresponen a dos més . La tècnic a decorativa és variada, encara que solen repetir els mateixos temes geomètrics . El motiu pot ser incís o granulat . Per les seves característiques, semblen fete s totes en el mateix taller, amb una evolució tipològica dins la segona meitat de l segle vI aC . Els materials procedents d'aquesta necròpoli, actualment dipositats en e l Museu de Peralada i que han estat estudiats per la doctora Enriqueta Pons , demostren l'existència d'un àmbit diferenciat dins la cultura anomenada d e camps d'urnes, encara que hi són evidents les aportacions ètniques i econòmiques d'altres pobles . Hi arriben, al mateix temps, novetats culturals procedents del sud de la península Ibèrica i de la Mediterrània. La cronologia del jaciment se situa entre el final del segle VII i el comença ment del segle V aC .


LES EXCAVACIONS A L ' ANTIC CONVENT DE SANT BARTOMEU

99

SEGONA FASE : POBLAT IBÈRIC (FIG . 0/1 )

Situats ja en el jaciment de Sant Bartomeu, la primera ocupació que hi he m pogut documentar correspon a un assentament ibèric . Les estructures que corresponen a aquesta primera fase presenten una tipo logia molt diversa : en alguns casos els murs estan fets només amb lloses de gra nit i pissarra, amb la part vista repicada ; en altres, s'han utilitzat només rierenc s de dimensions petites i mitjanes sense treballar, i finalment, un tercer tipus és el mur fet amb pedres irregulars de grans dimensions amb d'altres més petites pe r acabar d'omplir, combinant la utilització de lloses i rierencs . En tots els tipus , les pedres estan unides amb fang . Les dimensions de les estructures també són diverses : l'amplària dels mur s varia entre els 50 i els 100 centímetres . Pel que fa a les alçàries, condicionade s per les construccions posteriors, varien des d'una sola filada de pedres fins a u n metre . Malauradament, totes les estructures pertanyents a aquesta fase, a l'igua l que els estrats que s'hi relacionen, s'han vist molt afectades per les construccions posteriors . Això fa que sigui totalment impossible de relacionar-les entr e si . Sembla confirmada l'existència d'un mínim pla urbanístic, ja que tots el s murs tenen orientacions nord-sud o est-oest, fet que sembla indicar una disposi ció en retícula . Les diferents tècniques constructives indiquen possiblemen t diferents remodelacions en el poblat, que han estat impossibles de documentar. Només en un sol cas, en la zona 3, hi ha dues estructures que foren amortitzade s perla construcció d'una tercera . Un altre aspecte que s'ha de destacar és la gran potència dels nivells ibèrics , que en alguns casos arriben fins als dos metres, mentre que en altres la potènci a és més petita a causa de les posteriors ocupacions . Aquest fet varia molt segon s la zona d'excavació . Així, a la zona 2, dins les habitacions del convent, sota e l paviment del segle XV, apareixen directament nivells d'ocupació del segle I V aC, tallats només per alguna sitja ; en canvi, a la zona 3, al costat de l'església , els nivells ibèrics es trobaven quatre metres per sota de la cota inicial de la intervenció . Una excavació efectuada l'estiu passat a la plaça de les Monges, just davant del convent, ha permès de veure que també en aquest lloc, els nivells ibèric s sobrepassen els dos metres de potència . Pel que fa a les dimensions totals del poblat, són molt difícils d'establir, donat que les dades que coneixem fins al moment són escasses . Al conjunt d'es tructures de Sant Bartomeu cal afegir altres dades : una petita intervenció al carrer Costa del Rector, també a la part alta del turó, i a uns 200 metres al sud de l convent es pogueren documentar estructures del mateix període . En canvi, en l'excavació de la plaça Gran, situada en una zona més baixa del turó, aparegueren diverses sitges, que no es podien relacionar, però, amb cap estructura ni amb cap nivell d'ocupació . Malgrat tot, les grans dimensions del poblat semblen confirmades per altres troballes puntuals fetes en diversos indrets del poble . Els materials arqueològics relacionats• amb el poblat són nombrosos .


100

J . LLINARS, J . MERINO, M . MIRÓ, M . J . PEDRÓ N

SANT BARTOMEU-1990

1 1 r-- -

¡ -

—~

-------- - . r

Planta 0/ 1 Les estructures

-Inq . tl,

0.

ibèrique s

,Un .l

o , L

1

Majoritàriament es tracta de materials de fabricació indígena : àmfores ibèriques i peces de ceràmica comunes i grolleres . Algunes d'aquestes peces presenten diversos tipus de decoració : amb cordons, incisions i pintades, tant amb pintura blanca com amb pintura de color vinós . Els materials d'importació són força escassos . S'han documentat àmfores massaliotes, púniques ebussitanes , cartagineses i gregues . Entre les ceràmiques fines, les més nombroses són le s àtiques, de les quals hi ha representats diversos estils, corresponents a període s cronològics concrets : figures negres, figures roges, Saint Valentin i vernís negr e amb decoració impresa : palmetes, estries i oves . Les importacions no procedents de l'Àtica hi són menys nombroses : cop a jònia, ceràmica pseudo-jònia i grega d'Occident . Els materials arqueològics permeten situar el moment inicial d'aquesta primera fase entre el final del segle vI i el començament del v aC, i el moment final , a l'inici del segle III .

TERCERA FASE : CAMP DE SITGES

La tercera fase del jaciment de Sant Bartomeu correspon a un camp de sitges .

I'


LES EXCAVACIONS A L ' ANTIC CONVENT DE SANT BARTOMEU

10 1

Durant un moment indeterminat del segle III aC les estructures d'hàbitat qu e pertanyien a la fase anterior són amortitzades i l'indret es converteix en un a zona de magatzem . S'han localitzat diverses sitges a gairebé totes les zone s d'excavació del jaciment fins a un total de 19, repartides de la manera següent : zona 1 :2 ; 2 :4; 3 :10 ; 4 :1 ; i 5 :2 . En algun cas, concretament en la zona 2, algun a de les sitges no s'ha pogut excavar totalment perquè estava coberta per estructures del convent . Tipològicament, es distingeixen dos tipus de sitja : unes més antigues, de petites dimensions, aproximadament d'un metre de fondària, forma troncocònica amb la base plana o còncava i unes de més modernes, que són també meny s nombroses, de forma ovoïdal, amb una fondària entre el metre i mig i els do s metres . L'amortització de les sitges, que no és coctània, es produeix,tanmateix , en un període de temps relativament breu, entre el darrer quart del segle III i l'inici del segle II aC . La manca d'estructures relacionades amb aquestes sitges fa suposar que l a zona d'hàbitat s'ha traslladat a un altre indret del turó, que fins al moment encara no hem pogut documentar. Tanmateix, la posterior excavació de la plaça Gran del mateix poble, una vegada acabada la campanya en el monestir, i que est à situada a uns 300 metres en direcció sud-est, només va permetre la documenta ció de diverses sitges, majoritàriament amortitzades en el segle 111 aC, encar a que n'hi ha alguna que es pot dataren el segle IV . Cal citar també la recent troballa en les obres de construcció del camp d e golf de Peralada, aproximadament a un quilòmetre al nord del nucli, d'un cam p de sitges, encara pendent d'excavació, però que pel material recollit en superfície té una cronologia semblant a la del convent . Aquestes troballes constaten la importància dels camps de sitges relacionat s amb els nuclis de poblament a l'època ibèrica . Malgrat el relatiu desconeixement del territori durant aquest període, se n'han documentat diversos : el Mas Castellar de Pontós, o bé el poblat de Sant Julià de Ramis, on recentment s'ha n excavat més de 120 sitges, datables entre mitjan segle Iv i mitjan segle II aC e n un indret situat a menys de mig quilòmetre del poblat . El material arqueològic procedent del farcit de les sitges és molt abundós : les importacions són minoritàries i procedeixen gairebé en la seva totalitat de la península Itàlica . Són les àmfores greco-itàliques, la ceràmica de vernís negr e del tipus campaniana A, de la qual s'han identificat quatre formes (Lambogli a 23, 27, 34 i 36), totes molt primerenques i la ceràmica comuna itàlica, bàsica ment cassoles i tapadores, així com un sol fragment de morter itàlic . Els mate rials d'importació que no són itàlics consisteixen bàsicament en algun fragmen t d'àmfora púnica, grega o massaliota . Els materials més nombrosos són de fabricació indígena, entre els quals des taca la ceràmica comuna i la grollera de cuina, fetes a mà com amb torn . Les formes identificades són les més corrents : gerres, bols i altres recipients utilitzat s com a contenidors dins la ceràmica comuna, encara que també hi ha alguna imi tació de ceràmiques d'importació, com és el cas de dues peces que reprodueixe n la forma Lamboglia 36 de la ceràmica de vernís negre, i, dins la ceràmica grolle-


102

J . LLINARS, J . MERINO, M . MIRÓ, M . J. PEDRÓN

ra, olles baixes de perfil en «S» i cassoles de base plana i parets rectes . Meny s nombroses que els dos grups anteriors, són les ceràmiques del tipus gris emporità o gris de la costa catalana . Tots els fragments pertanyen a formes primerenques, del segle III aC que en algun cas es perllonguen durant els inicis del segl e següent .

QUARTA FASE : CAMPAMENT ROMÀ (FIG .

0/2 )

Abans de comentar la quarta fase del jaciment, és interessant recordar, a grans trets, el fenomen de la romanització a les actuals comarques del nord-es t de Catalunya .

La romanitzaci ó L'arribada dels romans a Empúries es produeix l'any 218 aC, en el marc de la Segona Guerra Púnica . L'exèrcit és comandat per Gneu Corneli Escipió, e n un intent de controlar i reduir la rereguarda d'Anníbal . L'elecció d'Empúrie s respon a l'interès per aconseguir una base fidel que asseguri el bon resultat de l cop de mà i el control de les tribus indígenes . Empúries pot aportar exploradors , bones relacions amb els indígenes i un profund coneixement del territori . Una vegada acabada la guerra, els romans decideixen quedar-se i explotar l a rica zona ocupada . L'any 197 aC es produeix una gran revolta indígena, degud a sobretot a la pressió tributària i a les exigències dels governadors romans . E l Senat romà envia Marc Porci Cató a Empúries . Segons el relat de Titus Livi, primer ocupà Rhode, en mans dels revoltats, després estableix un campament a l costat de la ciutat grega d'Emporion i venç els revoltats en una batalla en un lloc indeterminat proper a Empúries i inicia una dura repressió . Durant molts anys, el fet de la repressió catoniana ha estat acceptat per l a majoria d'investigadors . Arqueològicament, però, aquest fet no s'ha pogut demostrar mai : molts del s poblats ibèrics tenen una continuïtat en l'ocupació i es van abandonant lenta ment durant el segle II : Sant Julià de Ramis, Sant Grau (a Sant Gregori) i el Pui g de Can Cendra (a Estanyol) . Hi ha poblats que fins i tot reben una nova empenta , s'amplien i es fan més grans : Castell de la Fosca (Palamós), el Fortim (San t Feliu de Guíxols), Castell Barri (Calonge) i Mas Castell (Porqueres) . Aquesta segona fase de la romanització es caracteritza per un seguit de con tactes i relacions més intensos en què hi ha, però, una escassa voluntat d'integració i de control del territori . La presència romana es manifesta per tropes d'ocupació situades en punts estratègics . Roma imposa la pau, manté l'ordre, cobr a impostos i converteix el país en una plataforma de penetració dels productes itàlics, sobretot el vi i l'oli . Per als indígenes comporta condicions molt dures, per ò a la llarga és un període de pau i creixement demogràfic, que condueix a l'aparició d'un nou poblament a la plana que substitueix els antics poblats .


LES EXCAVACIONS A L ' ANTIC CONVENT DE SANT BARTOMEU

10 3

Finalment, la darrera etapa de la romanització s'inicia al final del segle II aC , quan l'actitud de Roma deixa de ser distant i s'inicia l'ocupació seguint les premisses itàliques, amb la fundació de ciutats de nova planta i l'explotació de l territori a partir de parcel . les amb vil . les agrícoles . L'estructura documentada en el jaciment de Sant Bartomeu s'inclou en l a segona fase de la romanització . Es una estructura de planta quadrangular. S e n'ha conservat el mur perimetral de llevant, orientat de nord a sud, amb un a llargària de gairebé quinze metres, una amplària de dos metres i una alçària qu e varia entre els 120 i els 190 centímetres . A l'extrem sud gira cap a ponent am b un angle recte i continua gairebé tretze metres . Just en aquest angle sud-est hi h a certs elements que fan pensar en l'existència d'una torre, si bé les reformes fete s en època medieval i moderna han destruït aquest angle gairebé totalment . La tècnica constructiva d'aquest mur és una doble paret amb farciment intern, feta amb còdols de dimensions petites i mitjanes units amb fang. Consta d'una fonamentació amb una alçària mitjana de 125 centímetres, totalment irregular, i una part vista amb un parament extern fet amb còdols i lloses disposat s verticalment i mínimament repicats formant filades . La construcció d'aquesta muralla destrueix parcialment els murs corresponents al poblat del segle Iv i les sitges que havien estat farcides poc temps abans . S 'han pogut recollir diversos fragments de ceràmica en el farcit . Malauradament, la majoria d'aquests fragments corresponen a peces de ceràmica comuna i grolle ra de cuina, amb poca informació cronològica . Hi ha també, però, alguns petit s fragments d'àmfora itàlica, ibèrica i púnica, que permeten situar, a grans trets, l a construcció d'aquesta estructura dins el segon quart del segle II aC . L'excavació a Sant Bartomeu no ha permès documentar, en cap de les zones , algun nivell arqueològic que es pugui correspondre amb aquesta estructura . Tanmateix, un sondeig efectuat a la plaça de les Monges, davant el monestir, durant l'estiu passat ha permès documentar una petita forja de treball d e metalls, datable de mitjan segle II aC . Considerant tots aquests elements que hem comentat, identifiquem l'estructura com un petit campament romà que devia tenir com a finalitat un contro l directe del territori, molt difícil de fer només des d'Empúries . Està situat en u n dels punts clau del rerepaís emporità, ja que controla els passos naturals de l Pirineu, sobretot el coll de Banyuls, i té una visió directa de tota la zona nord de la plana empordanesa . La manca d'estructures interiors fa pensar que, en tractar-se d'una estructura totalment militar, l'única construcció en pedra devia ser la mateixa muralla, mentre que la guarnició devia estar insta l . lada a l'interior e n tendes de campanya. Aquest campament devia funcionar durant poc temps, fin s que el territori va estar totalment pacificat i va començar l'ocupació de la plana , corresponent al que anomenem tercera fase de la romanització . Una vegada abandonat el campament, no hi ha documentada cap més ocupació en el turó de Peralada fins a l'època alt-medieval . Malgrat tot, la trobada de diversos fragments de ceràmica corresponents als tipus roig intern pompeià (parets fines, terra sigil . lada sud-gàl . lica, africanes A i D, africana de cuina , terra sigil . lada Lucente i àmfores baix-imperials) indica una certa freqüentació


104

J . LLINARS, J . MERINO, M . MIRÓ, M . J . PEDRÓ N

durant tota l'època romana, des del segle I aC fins al segle V dC. Malgrat l'aban donament del turó, el poblament a la zona continua, ara traslladat a la plana , com ho indiquen la trobada d'un forn d'àmfores als voltants del poble, d'un a vi l . la a Vilanova de la Muga, a uns tres quilòmetres, i troballes diverses efectua des en el terme municipal de Peralada i els termes veïns .

CINQUENA FASE : LA NECRÒPOLI ALT-MEDIEVA L

El primer testimoni arqueològic de poblament en època medieval el constitueix la necròpoli localitzada al claustre i a la zona 3, que està situada estratigrà ficament entre el campament romà i les primeres restes del castell medieval . S'hi van localitzar 25 enterraments, tots ells d'inhumació . La necròpoli no ha proporcionat massa elements per poder establir uns límits cronològics d'un a manera ferma . De moment, l'únic que podem fer és situar-la, grosso modo , entre mitjan segle VII i el segle IX, abans de la construcció de la muralla del cas tell medieval .


LES EXCAVACIONS A L ' ANTIC CONVENT DE SANT BARTOMEU

105

SANT BARTOMEU-199 0

I I

~

r

--

1

Luiuli

Planta 0/2 La fortificació del

segle II a C

— tl.n —

u orni o 1(1

lamo

0

3

I. . .,

SISENA FASE : EL CASTRO TOLON I L' ANTIGA ESGLÉSIA DE SAN T MARTÍ (FIG . 0/3 )

Pertanyent a l'època medieval i anterior a la construcció del convent de San t Bartomeu, s'han localitzat les restes de dues estructures arquitectònique s corresponents les primeres a una fortificació identificada com el Castro Tolon, i les segones, a l'església parroquial de Sant Martí . Ambdós edificis apareixe n documentats ja a mitjan segle X . Malauradament, tant el castell com la primitiva església parroquial nomé s els coneixem parcialment . Els murs descoberts identificats com a pertanyents a l'antic castell dels vescomtes de Peralada corresponen al que devia ser la par t sud-est del castell . Per a la construcció del castell es reaprofitaren com a fona ment els murs de l'antiga fortalesa romana republicana . Segons mostren els ves tigis, conservats, el castell devia tenir una estructura poligonal i possiblemen t estigués defensat amb torres quadrades . Estava cobert amb bigues de fusta qu e sostenien la teulada . En el moment de la seva utilització, el castell gaudia d'un a magnífica panoràmica, ja que des del seu cim es podia abraçar quasi la totalitat del comtat de Peralada. Pel que fa a les raons de l'abandonament d'aquest castell, l'arqueologia ens

Sn


106

J . LLINARS, J . MERINO, M . MIRÓ, M . J . PEDRÓN

proporciona dades significatives que ens confirmen la tradició escrita . Segons Ramon Muntaner, al 1285 el castell dels vescomtes i amb aquest tot Peralad a fou incendiat pels almogàvers . En una de les zones excavades al convent de Sant Bartomeu vam poder localitzar les restes d' aquest incendi . Així doncs, ja per acabar, les quatre campanyes d'excavació al centre històric de Peralada ens permeten oferir una aproximació preliminar sobre els orí gens del poblament medieval de Peralada . Aquests no s'han de situar després d e les invasions dels francs del segle III, sinó a les darreries del segle VII, en un moment en què la crisi de l'estat visigòtic de Toledo i la posterior conquest a musulmana són el testimoni polític de profundes transformacions socials qu e queden representades, des del punt de vista arqueològic, pel canvi en els patron s d'assentament . Peralada, al segle VIII, és un lloc d'hàbitat antic reocupat . A l segle x, l'incipient nucli de poblament representat per les gents de la necròpol i està ja definitivament consolidat (tradicionalment, també s'ha situat en aques t moment la construcció del primer recinte emmurallat de la vila), un castell, e l Castro Tolon, i una església, la de Sant Martí, són el testimoni arqueològic de l a presència a Peralada de les institucions feudals .


Noves aportacions al coneixemen t de la Tàrraco tardo-republicana : el carrer de Lleida, 27 MANEL GÜELL, JORDI DILOLI, LLUÍS PIÑOL'

INTRODUCCI Ó Amb motiu de les obres de rehabilitació que s'havien de fer a l'edifici núme27 del carrer Lleida de Tarragona, el Servei d'Arqueologia de la Generalita t ro ens encomanà la prospecció del solar per tal de localitzar possibles reste s arqueològiques en el subsòl . Iniciada la intervenció i localitzades tot un seguit d'estructures de considerable importància, se'n va fer l'excavació per, posteriorment, procedir, en un a segona fase, a l'extracció i la consolidació d'unes restes pictòriques que s'h i trobaren . Aquesta tasca va ser feta pel Centre de Restauració de Sant Cugat de l a Generalitat de Catalunya .

SITUACI Ó El solar excavat es troba al capdamunt d' una suau elevació que, provinent de la Rambla Nova, assoleix la màxima cota entre els carrers Lleida i Cervantes , per descendir en un pronunciat desnivell cap als actuals carrers Gasòmetre i Mallorca . Aquesta zona, despoblada des d'època romana i dedicada al conre u d' horta des d' antic, va ser modificada urbanísticament durant els mesos d'abril i maig de 1887, amb motiu de l'eixamplament de la ciutat, i es va obrir l'actua l carrer Lleida . Posteriorment, als anys vint del nostre segle, es procedí a rebaixa r els terrenys circumdants i es van fer els carrers transversals a aquest, situaci ó que ha perdurat fins al' actualitat. Aquesta zona es troba immersa dins un dels grans complexos arqueològic s de l'antiga ciutat romana, concretament entre el que fou el fòrum de la colònia i la muralla que tancava la ciutat per 1' oest . * Membres del Laboratori d'Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili .


108 0

MANELGÜELL,JORDI DILOLI , LLUÍS PIÑOL 2

1

3

~ _i_

-y

)

oí!

~

;~►.

•'r 11

p +

1~~1

r~

~,

.

.o

~°~ o a0

~

n,

.ur

`

':~ . ~

.. .

I

1di,'~yy'~ ~ ~• + 1%~, ~ 40'0 1

~►

4!ui O

~r.1_

R

► t9

i,

)' ;~ t

9'

~

e

1

e

_

~ ./ ;

~• ,4«

5

_

I

e

10

_ _

e

~

1-e-. ~~ï~~

,,~ •~ 1~

_

~,

1':

1

,}A

•q

1j ®~

.w

®®,1 1a '.r Carre 27 PlP aGener no( rnaLl:1l eid aEscal Plantaa n1 201 TÁRRACO 2000

ESTAT DE LA QÜESTIÓ Amb moti u de le s obres que s'h i van fer en els anys vint, l'historiador i arqueòle g tarragoní mossèn Serra i Vilaró hi va fer un seguit d'excavacions, i va fer-ne conèixer els resultat s l'any 1932 (SERRA, 1932). En aquesta publicació es remet a le s observacions de B. Hernández Sanahuja en el moment de la urbanització de l'àrea, i a les informacions que aportà Ponç d'Icart sobre la murall a romana que passava perla zona . Aquest autor ens comenta que s'hi conservav a un mur de parament megalític equiparable al de la part alta de la ciutat (D'ICART, reed. 1984) . Per la seva part, Hernández Sanahuja (HERNÁNDEZ, 1884) diu que si bé en el segle XVI, època en què escriu Ponç d'Icart, la muralla estava relativament en bo n estat, a partir de la Guerra de Successió es va malmetre molt i s'hi van construir noves fortificacions fins que, l'última refecció feta en els anys 1821 i 1822, va acabar de destruir-la deltot, encara quepart de lafonamentació megalític a restà in situ . Serra i Vilaró en aquest assumpte fa referència a l a seva observació d'un bloc megalític (SERRA, 1932) que anava en sentit est-oest, entre el s carrer s de Lleida i Colom. Aquestes dades el porten a pensar que totes les estructures exhumades perell es devie n trobar din s de l recinte murat. Les construccions que troba en allò que el l anomena Manzana B –sector de l'actual carrer Lleida– sembla que responguin a tot un seguit d'habitatges amb


NOVES APORTACIONS AL CONEIXEMENT DE LA TÀRRACO TARDO-REPUBLICANA 10 9

successives etapes de construcció, que pels materials que presenten es podrie n datar a partir d'època tardo-republicana en la seva fase més antiga (segles III -I I aC) . Associades cronològicament a aquestes construccions també hi trobà to t un seguit de sitges disperses per 1' àrea . Ara bé, el resultat més espectacular dels treballs fou el descobriment de le s restes de la basílica del fòrum de la colònia i el conjunt de cases i carrers del se u voltant . Malauradament ens és bastant difícil datar-ne l'inici, les transformacions de l'àrea i les amortitzacions posteriors, ja que les antigues excavacion s no ens han deixat una seqüència cronològica fiable que ens permeti comprova r l'evolució de la zona . Malgrat tot, alguns autors a partir de l'estudi de les restes arquitectòniques (RECASENS, 1979) situen la construcció del fòrum local en època juli-clàudia , concretament a mitjan segle I dC, avançant, però, la hipòtesi que pugui ésser un a reforma d' un fòrum republicà anterior. Sena aportà una dada valuosa per tal de datar l'inici de la construcció de l fòrum local en descriure el material que es trobava dins d'una sitja afectada pe r l'edificació . Segons aquest mateix autor, la sitja contenia teva sigi l . lada aretina , la datació de la qual, juntament amb altres materials determinables, faria possi ble la datació post quem del mur que hi és associat . Per datar l'època d'amortització del fòrum, Sena i Vilaró es basa en un tresoret trobat in situ, que situa a mitjan segle IV dC . Sembla, però, que aquesta dada no sigui massa definitòria ja que no en sabem la situació estratigràfic a exacta . D'altra banda, les fonts històriques fan esment d'una destrucció de l a part baixa de Tàrraco cap al 260 o el 264 dC . Posteriorment, no es va fer cap altre treball a l'àrea fins aquest que ens fo u encomanat, els resultats del qual presentem en aquest article .

ESTUDI DEL JACIMENT

La intervenció arqueològica que vam fer es troba situada al costat mateix de l fòrum de la colònia, al que seria el sud-oest de la basílica . L' inici dels treballs arqueològics va consistir en la delimitació del perímetr e de l'àrea que s'havia d'excavar, i obrir en el solar una cata de 10,20 metres d e llarg per 3,80 d'ample . Un cop eliminat el nivell superficial (paviment del local), ens vam trobar amb un nivell de teva moderna que n'obliterava totes les estructures antigues . Aquestes responien a tot un seguit de fases constructives que documenten l'ú s d'aquest espai en un període cronològic que abraça des del començament de l segle II aC fins a mitjan segle III dC . Les fases d'ocupació són les següents : Primera fase . Correspon a un nivell no associat a cap estructura, que pode m datar a partir de l'aparició d'un conjunt de material ceràmic entre el qual es tro ben fragments d'àmfora greco-itàlica, de ceràmica comuna ibèrica, de grisa d e la costa i de ceràmica campaniana A, en què destaca la forma Morel 2154 bl


1 10

MANEL GÜELL, JORDI DILOLI, LLUÍS PIÑOL

(220-160 aC), en un moment indeterminat del final del segle III inici del segl e II aC . Segona fase . En aquesta fase apareixen estructures en forma d'un mur d e carreu de 50 centímetres d'amplària del qual només es conserva una filada . Associat a aquest mur tenim un paviment de terra piconada amb restes de cendres i carbons . També apareix una claveguera formada per pedres rectangulars . Dataríem tota aquesta fase, segons la seva situació estratigràfica, al comença ment del segle II aC . Tercera fase . Es creen unes noves estructures que amortitzen les anteriors . L'estrat associat a aquestes estructures i que data la seva construcció present a uns materials que vénen determinats per un conjunt de fragments de campaniana A que ofereixen una cronologia de la primera meitat del segle II aC . Juntament amb aquests fragments hi trobem una àmfora greco-itàlica, un a àmfora púnica, ceràmica ibèrica, ceràmica comuna romana i un fragment d e llàntia. Quarta fase . En aquest moment es documenta una gran reforma de l'àrea . E s constata la construcció d'una casa d'amples dimensions amb una habitació d e molta qualitat tant en el parament constructiu com en la seva decoració . Es trac ta d'una estança que utilitza en la seva fonamentació dues tècniques constructives diferents : d'una banda, hi apareixen grans carreus, ja sigui recolzats directa ment sobre la roca mare o amb una preparació prèvia d'argamassa ; de l'altra , s'utilitza una banqueta de pedra construïda amb la tècnica de llarg i través . Sobre aquestes fonamentacions s'aixeca un parament (on encara s'observen le s línies d'encofrat) d'argamassa de pedra, sorra i calç . L'accés a l'interior de l'habitacle presenta la particularitat de tenir un espa i vuit en el lloc on situaríem el llindar de la porta, on es van trobar un conjunt d e claus de ferro . L'interior de l'habitació té un paviment clarament diferenciat del que apareix a l'exterior. Mentre aquest últim es tracta d'un opus signinum de grossos caementa ceràmics, el de dins de la cambra és de molt millor gwalitat, polit i amb caementa ceràmics, petits fragments de pedra de diferents colors i petits fragments de marbre que li donen una qualitat de terratzo (opus signinum tesse l . lat sense dibuix) . A més a més, a les seves parets apareixen diferents pinture s decoratives, en alguns llocs només resta el sòcol format per una sanefa de colo r negre amb formes geomètriques triangulars ; en canvi, en el mur sud, que s'h a conservat, hi observem un altre tipus de decoració amb tres bandes de color s (vermella, blanca i negra) . Dins aquesta habitació, hi trobem una ara cineràri a per al culte dels déus lars . Es tracta d'un bloc de pedra sorrenca tallat en form a de cub en què s' han treballat dos llistells, un d' inferior que afecta la cara frontal , i un altre de superior que afecta la frontal i la lateral . La seva part posterior és llisa i la part superior té un pla còncau on es devia produir la combustió per a l ritual .

També en aquest moment i conjuntament amb la urbanització de l'àrea, s'hi construeix una claveguera lligada al desguàs del' habitatge . S'han documentat un seguit de reformes en la casa en època més tardana que


NOVES APORTACIONS AL CONEIXEMENT DE LA TÀRRACO TARDO-REPUBLICANA 11 1

es materialitzen en la creació d'una habitació adossada a la cambra amb pintures . La datació de l'hàbitat s'ha fet a partir dels materials dels estrats associats a les estructures (construcció —final del segle II aC—: trinxera de fonamentació amb campaniana A, forma identificada Morel 1315 el -180/120 aC—, campania na B, forma Morel 2244 bl -150/125 aC—, àmfora itàlica, comuna oxidada ibèrica i romana ; reforma —segle I aC—: campaniana A, amb set formes identifica des que arriben fins al final del segle II aC, campaniana B, forma Morel 2683 a l començament del segle I aC— ; parets fines —vora de Mayet 2, datada durant el s segles II —I aC—, parets fines —vora de Mayet 2, datada dels segles II-I aC, àmfora ibèrica, itàlica, púnico-ebussitana (en què destaca la Maña C2 del final del segl e III i el començament de I'I aC) i tarragonesa . Cinquena fase . Correspon a una gran amortització que trobem documentada en tota l'àrea . Aquest nivell oblitera totes les estructures anteriors . Els material s associats a aquest ens determinen un moment cronològic de la segona meitat d e segle 1 dC . Sisena fase . Es documenta la construcció d'un dipòsit d'opus signinum am b posterioritat a la fase anterior que serà amortitzat durant la primera meitat de l segle III dC .

DISCUSSI Ó L'actuació arqueològica efectuada al carrer Lleida ens permet avançar u n seguit de resultats que es concreten en primer lloc amb la constatació d' una imme diata ocupació de la zona a partir de l'arribada de l'element colonitzador romà a Tàrraco . Observem tot un conjunt d'estructures, l'evolució cronològica de le s quals s'inicia al final del segle III aC per arribar fins a la meitat del segle III dC . Aquestes troballes les podem relacionar amb les que va fer entre els anys 1925 1930 mossèn Sena i Vilaró al mateix indret, però ara tenim la possibilitat, a parti r dels nous coneixements sobre materials que s' han produït des d' aleshores, de rein terpretar la seqüència estratigràfica que ell presentava (SERRA, 1932) . Aquest fet ens permet començar a entendre el progressiu apropament entr e el poblament indígena i 1' assentament romà de Tàrraco . Les dades aportades pe r l'excavació ens deixen entreveure un acostament pacífic entre ambdues comunitats i també que l'ocupació romana es va estenent cap al poblat ibèric fin s absorbir-lo . Aquest fenomen comença a partir de la primera meitat del segle II aC quan en altres excavacions aquest fet es datava en un moment posterior, con cretament a partir de la segona meitat del segle II aC (Després de fer-ne un repà s creiem que algunes d'aquestes datacions havien de ser revisades a la llum d e nous coneixements i que molt possiblement remuntarien la cronologia cap a l a primera meitat de segle I1 aC) . En segon lloc, es demostra mitjançant aquesta prospecció arqueològica un a gran amortització produïda en aquest indret a l'inici de la segona meitat de l segle 1 dC, que també es troba documentada en excavacions efectuades a la


112

MANEL GÜELL, JORDI DILOLI, LLUÍS PIÑOL

mateixa zona (carrer Caputxins : MIRÓ, 1984-85 ; carrer Fortuny : GÜELL, 1990 ; DASCA, 1991) . Aquesta és una dada que ens podria ajudar a comprendre la rees tructuració que experimenta l'àrea i que cristal . litzaria amb la remodelació de l fòrum de la colònia (l'estat actual de la investigació sobre la data de construcci ó del fòrum es basa fonamentalment en dos elements : la identificació per part de Serra i Vilaró d'un fragment de TSI al rebliment d'un dels dipòsits tallats pe l mur exterior del fòrum, i l'estudi dels capitells del fòrum fet per M . Recasen s (RECASENS, 1979) . Sense fer un estudi més acurat dels materials exhumats per Serra i Vilaró el s anys vint, les dades en què basem la datació del que seria la construcció o l a remodelació del Fòrum Municipal en època imperial provenen de la interpreta ció que es fa de la cronologia dels capitells que hi han aparegut a partir de la sev a similitud amb els descoberts al temple de Mars Ultor al fòrum d'August a Roma, datats entorn al canvi d' era, perla qual cosa, probablement, la seva difusió per les províncies de l'Imperi es devia produir en un moment posterior . L'excavació del carrer Lleida contempla un estrat en el qual es concreta un a gran amortització al' inici de la segona meitat del segle I dC que podria corroborar, si més no, afinar la cronologia del fòrum aportada per altres autor s (HERNÁNDEZ SANAHUJA, 1867 ; SERRA VILARÓ, 1932 ; HAUSCHILD, 1976 ; RECASENS, 1979 ; KOPPEL, 1985 ; MAR I ARBULO, 1987 ; CORTÉS, 1987 ; ALFOLDY, 1991) . Per últim, s'ha de dir que posteriorment a la segona meitat del segle III dC , no s'hi observa una ocupació urbanística definida a la zona, fet que també é s documentat en altres actuacions arqueològiques i que podria estar relaciona t amb la crisi que pateix l'Imperi a partir del segle III i la invasió dels francs a Tàrraco (260 dC) . Malgrat la progressiva recuperació de la ciutat, sembla se r que la tendència d'ocupació es desviaria cap a l'acròpoli i les zones rurals . BIBLIOGRAFIA ALFOLDY, G . Tarraco . Forum 8 . [Tarragona], (1991) . CORTÉS, R . «Los Foros de Tarraco» . Los Foros Romanos de las Provincia s Occidentales, Actas del Simposium de Valencia . 1986 . DASCA, A . Memòria de l'excavació realitzada al carrer Fortuny, 17. Tarragona, 1991 . [Inèdit ] GÜELL, M . Memòria de l'excavació realitzada al carrer Unió, 43 . Tarragona, 1990 . [Inèdit] GÜELL, M . Memòria de l'excavació realitzada al carrer Lleida, 27. Tarragona, 1992 . [Inèdit] HAUSCHILD, T . «Tarraco en época augustea» . Simposium sobre Ciudades Augusteas . Zaragoza, 1976 . HERNÁNDEZ, B . El indicador arqueológico de Tarragona . Tarragona, 1867 . HERNÁNDEZ, B . Opúsculos Históricos, Arqueológicos y Monumentales . Tarragona, 1884 .


NOVES APORTACIONS AL CONEIXEMENT DE LA TÀRRACO TARDO-REPUBLICANA

11 3

KOPPEL, E . M . «El Foro Municipal de Tarraco y su decoración escultórica», XVII Congreso Internacional de Arqueología. 1985. MAR, R . i RUIZ DE ARBULO, J. «La basílica de la Colonia de Tarraco . Una nueva interpretación del llamado Foro Bajo de Tarragona» . Forum 3 . [Tarragona] . MIRÓ, M .T. «Restes ibèriques al carrer Caputxins» . Butlletí Arqueològic . (1984-1985), núm . 6-7 . PONS D'ICARD, L . Libro de las grandezas y cosas memoriales de la metropolitana, insigne y famosa ciudad de Tarragona . Lleida, 1572 . RECASENS, M . «Los capiteles romanos del Museo Nacional Arqueológico d e Tarragona», ButlletíArqueològic (1979), núm . 1 . SERRA VILARÓ, J . Excavaciones en Tarragona. Memoria de la Junta Superior de Excavaciones yAntigüedades . Madrid, 1932 . p. 116 .


Darreres intervencions al municipi rom à d'Aeso (Isona, Pallars Jussà ) XAVIER PAYÀ 1 MERCÈ ` , FERRAN PUIG 1 VERDAGUER' , TERES A REYES 1 BELLMUNT* 1 JOAN AGELET 1 GOMÀ"

La vila d'Isona, on es localitza l'antiga ciutat romana d'Aeso, és la poblaci ó principal del municipi d'Isona i Conca de Dellà . Es troba situada a la part central d'un sinclinal envoltat d'altes serres, situat a llevant de la conca de Tremp , de la qual forma part, però amb unes singularitats que li confereixen un caràcter propi . Isona constitueix el centre físic, econòmic i de comunicacions d'aques t territori planer, amb una mitjana de 500 metres sobre el nivell del mar i limita t per les serres de Sant Corneli, de Carreu, Boumort i Boixols al nord, la serra d e Comiols a l'est, al sud el massís del Montsec i per l'oest pel curs del riu Noguer a Pallaresa, muntanyes amb altituds de 1 .000 a 2 .000 metres . Aquests aspecte s orogràfics creen una situació climàtica particular, que juntament amb la fertili tat de les seves terres i la presència d'aigua abundant, permet el desenvolupa ment d'una vegetació i una agricultura més pròpies de terrenys mediterranis o meridionals que no pas d'una zona pirinenca . D'aquesta manera podem veur e com aquest territori es troba des de fa segles intensament conreuat amb planta cions de cereals, oliveres, ametllers i vinya, encara que aquest últim conreu est à en recessió des de la plaga de la fil . loxera . La conca ha estat des de l'antiguitat el pas obligat de les vies de comunicaci ó terrestres entre la Catalunya oriental i central i el territori més occidental de l país . La dificultat dels passos de la Noguera Pallaresa, sobretot el de Terradet s al Montsec, va fer més aconsellable el pas pel coll de Comiols i el de Vilanov a de Meià, per al trànsit humà i de mercaderies i bestiar, procedent de la vall de l Segre, o bé per als excedents de producció destinats als mercats de la resta d e Catalunya .

* Arqueòlegs del' Equip PRAMA . * * Arquitecte encarregat de la consolidació i la restauració de la muralla .


116

X . PAYÀ, F. PUIG, T . REYES, J . AGELE T

PRECEDENTS DE LA INVESTIGACI Ó El coneixement sobre l'antiga Isona i el seu territori és prou limitat, encar a que des de molt de temps enrere s'identifiqués clarament l'actual població am b 1Aeso romana . Si més no, no es poden oblidar els treballs d%js nostres predecessors entre els quals tenim d'una banda la positivista acumulació de dades qu e guià els magnífics reculls i compilacions fetes pels erudits tant locals co m forans : hi trobem tota mena de detalls pintorescos i d'avaluacions personals al costat d'elucubracions de sorprenent clarividència . De l'altra, no podem oblida r els diaris i apunts dels nombrosos viatgers que van recórrer la zona al llarg del s darrers segles amb un deteniment i una profunditat avui insòlits en els turiste s moderns . La vasta cultura general d'alguns d'ells, com també la seva sensibilitat, els portaren a ressenyar, i a llegar a l'esdevenidor, un corpus ingent d'informació que, originàriament concebuda com a guia per a futurs visitants, ha esdevingut amb els anys matèria primera per als investigadors . En darrera instància, caldrà procedir a contextualitzar la informació novament obtinguda amb tot allò que la moderna investigació ha tret a la llum al vol tant d'aquesta urbs, especialment en el riquíssim camp de l'anàlisi epigràfica . Aquesta disciplina ha constituït fins no fa gaire l'única base del coneixemen t sobre Aeso i el seu territori i, en conseqüència, sobre els aspectes socials, polítics i econòmics de la ciutat . El lot de quaranta làpides que s'hi ha trobat ha esta t determinant per tal de reeixir a un cert coneixement sobre la ciutat que, d'un a altra manera, el ritme de la investigació arqueològica no epigràfica hauria esta t molts anys a poder-nos oferir.

DESENVOLUPAMENT DELS DARRERS TREBALL S El jaciment romà es troba, encara que parcialment, sota el barri urbà de 1' actual vila d'Isona situat, aproximadament, entre el límit nord de la vila medieval i la zona d' horts, al sud del poble, en el seu eix més llarg, i entre el camí de Torret a i l'eix format perla plaça del Portal i el carrer de la Soledat, en el seu extrem mé s curt (vegeu làmina 1) . És, doncs, un cas típic de jaciment urbà, amb la problemàtica que això comporta, però atípic pel fet que es tracta d'un conjunt mix t amb bona part de la seva superfície no edificada . Els treballs arqueològics en aquest assentament els fa des de l'any 198 7 l'Equip PRAMA (Programa de Recerques al Municipi d'Aeso, actualment din s dels programes d'investigació de la Universitat de Lleida) . L'objectiu de l PRAMA és conèixer els aspectes de la romanització d' aquesta zona prepirinenca, en un sentit ampli, és a dir, tant l'evolució urbana d'aquesta vila com la d e tota la seva àrea d' influència, és el que anomenaríem ager aesonensis . En el vessant sud-oest de la població es localitza el camí de Torreta, j a esmentat, anomenat així perla presència d'una construcció defensiva, de plant a quadrangular i dimensions modestes . Al costat d'aquest element n'hi un altre , igualment de caire defensiu, que correspon a un fragment de muralla conservat


DARRERES INTERVENCIONS AL MUNICIPI ROMÀ D ' AESO

11 7

longitudinalment entre 50 i 60 metres i que segueix una orientació SW-NE . La secular degradació del parament d'aquesta darrera construcció, devia agreujar se, vers els anys seixanta, en produir-se l'obertura del nou camí de Torreta . Aquesta via, que enllaça la part alta de la vila amb les terres de conreu, va tallar parcialment el traçat d'aquesta fortificació alhora que afectava l'estabilitat del s conglomerats oligocènics sobre els quals s'assenta el llenç encara avui conservat . A la vegada també se li hauria d'afegir l'acció de les arrels d'alguns del s arbres que poblaven el talús on romanen aquestes restes . Tots aquests element s han fet que el parament de muralla conservat en aquesta zona es degradés fins a l punt de fer-ne perillar l'estabilitat, la qual cosa ha provocat una intervenci ó d'urgència que en un primer moment va consistir en un apuntalament previ al s treballs de consolidació els quals s' iniciaren 1' estiu del 1992 . Per a la realització prevista d'aquests treballs es va fer necessari un buidatge de les terres situade s en la part interna de la muralla, la qual cosa va provocar l'excavació d'aquest a zona . Així doncs, els treballs d 'excavació fets l'estiu del' any passat en la zona de l camí de Torreta, han permès documentar un seguit de fases de l'evolució de l a ciutat romana, almenys en aquesta zona, que devia abastar un ampli període cro nològic i que segurament devia ser el que va marcar la vida d'aquesta antig a urbs . L'extensió d'aquesta intervenció es va anar reduint a causa de la priorita t que requeria la consolidació dels paraments defensius situats en aquest indret i els quals eren el motiu principal dels treballs realitzats .

FASE I Caracteritzada perla preparació del sòl natural en la construcció de la muralla i els primers nivells de terraplenament de l'interior d'aquesta . Sobre el sòl natural compost d'un conglomerat de graves es fa un petit retall com una men a de graó, on s'ajusten els blocs de la muralla des de la part exterior aprofitant e l desnivell natural, que en aquesta part de la ciutat provoca el barranc de Solans i que hauria estat aprofitat per la mateixa utilització defensiva de l'estructura . E l fet de no haver excavat per la banda externa de la muralla no ens permet saber s i aquesta funcionava amb algun tipus de rasa constructiva . L'escassa distànci a que guarda la muralla envers la seva rasa podria fer-nos suposar que tan sols e s tractava d' un retall que va facilitar 1' encast dels blocs . La muralla, construïda amb grans blocs de pedra calcària i conglomerat s fòssils, de diverses mides i factura, no presenta cap tipus de lligam aparent, ta n sols de vegades s'hi pot fer algun anivellament, com a falca, amb petites pedres . L'amplada de l'estructura s'aconsegueix amb dues filades i si ho requereix u n farciment entre ambdues, de pedres petites i terra . Aquesta tècnica ja va se r documentada al camí de la Carrerada durant la campanya que es va fer en aquella zona l'any 1989 . El resultat final és una estructura d' 1,5 metres d'amplada , de la qual, a causa del seu estat de conservació, desconeixem 1' alçària original , encara que en 1' actualitat oscil . la entre un metre i tres metres .


118

X . PAYÀ, F . PUIG, T . REYES, J . ANGELET

Fig . 1 . Alçat interior de la muralla de la zona excavada en el sector de Torreta. Els resultats de l'estudi aprofundit d'aquesta fase són importants per establi r la fundació de la ciutat, però no podem oblidar que el procés d'excavació ta n sols va permetre fer un petit sondeig de sis metres quadrats, la qual cosa significa que les dades extretes per aquest moment hauran de ser comprovades e n intervencions posteriors . Així doncs, es documenta un farciment de la rasa i u n primer conjunt estratigràfic de regularització del terreny natural que, amb l a presència de materials de tradició ibèrica i l'exclusivitat de les importacions ità liques en ceràmiques de vernís negre del tipus campaniana A, ens permete n datar aquesta primera fase fundacional al final del segle II aC i el primer terç de l segle I aC . FASE I I

S'hi documenta una primera organització de l'espai immediat a la murall a amb l'aparició d'un mur que afecta els estrats de la primera fase i s'adossa perpendicularment a la muralla, i una rasa de fonamentació, que identifiquem co m el negatiu d'un mur que devia anar paral . lel amb el primer. Aquests dos mur s van associats a uns nivells estratigràfics força homogenis i importants per l a seva magnitud, els quals s'han considerat terraplenaments . Les característiques constructives d'aquests elements, la distribució i els dife rents nivells de cota documentats en estrats del mateix moment fan pensar que en s trobem davant d'estructures que s'utilitzen com a mur de terraplenament intern a la muralla, i que permeteren racionalitzar l'ús o el trànsit de la ciutat en una zon a amb un fort pendent, almenys mitjançant aquests dos nivells d' utilització . Els abocaments estan formats per una gran quantitat de graves i còdols, qu e en alguns casos, per la seva magnitud, van restar in situ durant els treballs d'ex cavació . Cal destacar l'últim estrat d'aquesta fase que estava format per un con junt de petites graves molt compactades i amb una cota molt uniforme que unifi cava gran part de la terrassa superior. En aquest moment apareixen important s quantitats de ceràmiques de vernís negre del tipus campaniana B amb igualtat a les del tipus A, juntament amb la ceràmica de tradició ibèrica rica en formes i motius decoratius, àmfores itàliques i parets fines que ens permeten donar un a datació per aquest període del segon terç del segle I aC .


DARRERES INTERVENCIONS AL MUNICIPI ROMÀ D ' AESO

11 9

FASE II I

S'assoleix un nou nivell a la terrassa superior mitjançant un paviment d e pedres unificat en tot l'àmbit, i documentat en un dels sondeigs fets l'any 1988 i interpretat en aquells moments com a vial de ronda paral . lela a la muralla , d'acord amb les dades obtingudes en l'excavació de la zona de Torreta qu e donaren un paviment de lloses semblant a aquests nivells . D'aquest moment no hi ha cap element murari, car ens trobem davant d'u n possible nivell d'ús consistent en la presència de restes d'una estructura de com bustió i l'amortització d'una sitja que afectaria el sòl de pedres esmentat . El farciment d'aquesta juntament amb els sediments corresponents a un moment d'utilització de l'espai permeten extraure les primeres importacions de terra sigil . lada itàlica, la qual cosa ens comporta la datació d'aquest esporàdi c moment d'ocupació durant l'últim terç del segle I aC al canvi d'era . En el sector sud de la cala es va documentar un altre paviment, en aquest ca s de lloses i pedres, delimitat pel costat oriental amb la rasa d'un dels murs d e terraplenament, i per l'occidental, per un nou mur . La seva funcionalitat, la dife rent morfologia respecte al primer paviment esmentat, com també 1' amplada e n què es documenta, ens fa pensar en la possibilitat d'estar davant d'un carrer perpendicular a la muralla . Ja que precisament l'ocupació de la zona més immedia ta d' aquest parament defensiu, almenys en aquest sector, no permet la presènci a d'un carrer de ronda es devia optar per la planificació de petits carrers que , venint de l'interior de la ciutat, devien permetre accedir fins al límit de la zon a emmurallada .

FASE I V

A la terrassa superior es construeixen dos murs de distància molt regula r entre ells i respecte als murs de terraplenament, els quals encara continuen funcionant en aquest moment . Així estem davant d'una superfície de vint metres de llargada compartimentada amb quatre àmbits de dimensions molt regulars el s quals s'adossen perpendicularment a la muralla i que, al mateix temps la utilitzen com a mur de tancament per la banda nord, a la vegada que pel costat su d eren delimitats per un mur en el cas de l'àmbit més occidental i per les rase s d'altres en la resta dels àmbits . Tots aquests murs estan fets amb pedra petita i mitjana sense treballar i lligats en sec . En el límit sud-est de la cala es va documentar la presència d'un mu r paral . lel als de tancament dels àmbits anteriorment esmentats, del qual no es v a poder apreciar la llargada per la presència d'una estructura corresponent a un a fase posterior que el cobria . Morfològicament parlant, és un mur de pedra peti ta, que encara que no treballada, està molt ben disposada, i a la seva base se l i adossen tres llocs de pedra quadrangular amb una distància regular entre ells , que hem interpretat que són les bases de columnes . L'existència entre aquest mur i ]'alineació dels primers àmbits descrits


120

X . PAYÀ, F. PUIG, T. REYES, J . AGELE T

d'uns nivells regulars i a la vegada compactats, ens fan pensar en la possibilita t d'un nexe d'unió entre les dues estructures, que s'identificaria amb un corredor . En aquesta fase s'inutilitzà el nivell d'ús de la terrassa inferior que queda integrada al nou conjunt de restes documentades . El carrer d'accés amb la fas e constructiva d'aquestes noves restes, proposem que es consideri com un no u nivell d'utilització d'aquest vial . La zona excavada en aquesta fase va ser tan sols la corresponent a part del s àmbits adossats a la muralla. El fort nivell d' arrasament dels estrats que es relacionen amb els murs que hi ha aquí amb la presència tan sols de petits fragment s de paviment de lloses en dues zones molt localitzades, ens fan parlar de nivells i estructures de fonamentació . La datació d'aquest complex, doncs, només é s possible pels estrats que rebleixen els fonaments dels murs . L' aparició d' importacions africanes del tipus terra sigil . lada clara A i hispàniques imperials, ens dóna una àmplia datació de segle II dC . La complexitat dels elements constructius corresponents a aquesta fase fa n necessària l'elaboració d'una hipòtesi que podrà ésser contrastada en e l moment de l'excavació més àmplia d'aquesta zona de la ciutat . Creiem que en s trobem davant de part d' una domus de grans dimensions amb un pati porticat, u n atri, o probablement un peristil, identificat a partir del mur descrit en el límit su d de la cala, amb un passadís perimetral a la columnata i la cubicula adossats a l a muralla.

FASE V

És el moment de saqueig de l'edifici de la fase anterior, en el qual desapareixen els murs anteriorment esmentats i sols en resten les rases, al mateix temp s que es produeix un nou abocament en la zona de corredor . Aquest cal datar-l o durant la primera meitat del segle III dC .

FASE VI

Es produeix una nova urbanització de l'espai immediat a la muralla amb l'aparició de tres murs, probablement fonamentacions, i que representen un canv i substancial de la zona . S'hi ha trobat un mur paral . lel a la muralla de com a mínim catorze metres de llargada sense cap obertura i que segueix la mateix a orientació que l'estructura amb bases de columnes de la IV Fase. Un segon mu r s' adossa ala muralla perpendicularment a com ho feien els murs de la fase anterior i que a la vegada cobreix un d'aquests encara que amb una altra orientació . I un tercer mur de dimensions reduïdes . En definitiva no presenten cap tipus de connexió entre ells i, a causa del seu grau d'arrasament, se'n fa difícil la interpretació morfològica . Estem en una fase constructiva de la segona meitat de l segle III dC i el segle IV dC .


DARRERES INTERVENCIONS AL MUNICIPI ROMÀ D ' AESO

12 1

FASE VI I

Nivell d'abandó i rebliment general de totes les estructures fins a l'èpoc a moderna, la qual cosa ens indica que la ciutat es mantingué, com a mínim, fins a la primera meitat del segle v dC . La datació d'aquesta fase està relacionada am b l'aparició de terra sigil . lada africana D i alguns fragments de paleocristiane s grises . D'aleshores fins a l'actualitat aquesta zona ha estat un lloc de petit a explotació agrícola . Propera a la zona de muralla d'aquesta darrera intervenció es troba un del s elements arquitectònics més coneguts de l'antiga Aeso . Es tracta de la torre , coneguda popularment com Torreta, que va ser excavada 1' any 1987 i es va com provar que la seva construcció afectava la muralla, fet que va demostrar la no contemporaneïtat d'ambdues estructures . La datació de la construcció d'aquest element defensiu es pot situar dins el segle v, corresponent al darrer momen t d'ocupació de la zona excavada durant la campanya del 1992 . També aquest any, al començament de la tardor, i com a conseqüència de l projecte iniciat pel Servei d'Arqueologia de la Generalitat amb vista a la declaració com a bé d'interès cultural de l'àrea ocupada per l'antiga ciutat roman a d' Aeso, es procedí a efectuar una sèrie de sondeigs que permetessin la correct a delimitació de la zona que s'ha de protegir . La intervenció fou dissenyada en funció de les dades que, sobre la topografi a antiga del jaciment, s'havien anat acumulant al llarg dels darrers anys d'investigació i afectà una zona sobre la qual no s'havia intervingut fins al moment. Concretament, aquesta campanya va afectar cinc horts de propietat privad a situats al sud-oest de la població, en cadascun dels quals es van fer un o dos son deigs dels quals es van exhaurir la potència estratigràfica fins a esgotar el sediment de gènesi agrícola i arribar als primers estrats relacionables amb forme s d' hàbitat pretèrites . Sis de les set cales practicades oferiren vestigis constructius o mostrare n enderrocs que permeten deduir que hi havia edificacions i que totes contenie n estrats amb material exclusivament romà . Així doncs, a efectes de delimitació , els resultats foren positius aneu del' àrea estudiada. Des del punt de vista edilici, i sense oblidar les limitacions imposades per le s reduïdes dimensions dels sondeigs, es pot parlar de vestigis de construccions de caire públic i d'altres possiblement domèstiques . Pel que fa a les primeres, el fe t d'haver treballat sobre la línia que hipotèticament hauria d'haver seguit la muralla fundacional de la ciutat, erigida en època republicana, ha permès verificar bona part de les nostres presumpcions i contribuir a una millor delimitaci ó de la forma urbis primigènia . Les estructures documentades mostren una cert a continuïtat respecte dels trams de muralla prèviament coneguts i existents en l a zona del camí de la Carrerada i els horts adjacents, els quals segueixen un a orientació SE-NW i es lliuren formant un angle obert a l'altre parament, d e característiques idèntiques i que segueix aproximadament una orientació N-S . Aquest punt d'inflexió de la muralla aparegué reforçat amb una torre de plant a rectangular i front possiblement arrodonit, fet que ens indueix, juntament amb


122

X . PAYÀ, F . PUIG, T . REYES, J . AGELET

altres suposicions prèvies, a situar un dels accessos a la ciutat en el darrer del s paraments descrits, entre sengles torres de flanqueig . De les estructures de caire versemblantment domèstic hom pot dir que , constructivament, coincidien amb la mena d'edificacions documentades a l'excavació de la muralla del camí de Torreta ; alhora, la presència d'aquests elements sobre el que devia ser, sempre hipotèticament, el traçat de la murall a republicana, o el que hi havia més enllà d'aquesta, ens fa pensar com ja ho fere n les restes estudiades durant l'excavació del 1989, en eixamplaments de l'àre a edificada més enllà de les muralles fundacionals o, fins i tot, en la sev a anul . lació per tal de bastir-hi noves construccions .

CONCLUSIONS GENERAL S

L'excavació del 1992 en la zona de la muralla propera a Torreta ha estat vàli da sobretot per comprovar l'ampli espectre cronològic en el qual es mou l'antiga ciutat romana d'Aeso, la fundació de la qual sembla que, gairebé sense ca p mena de dubte, cal situar-la al final del segle II aC i el primer terç del segle 1 aC . La vida d' aquesta petita urbs transcorre fins al segle V com a mínim, ja que rest a

Fig . 2 . Restes immobles aparegudes en el sector de Torreta en aquest a

intervenció .


DARRERES INTERVENCIONS AL MUNICIPI ROMÀ D ' AESO

12 3

el dubte de la funcionalitat de la torre, construïda sembla ésser durant aquest segle . Cal creure, si més no, que el moment àlgid de la ciutat devia ser al voltant del segle II dC . Això ho corrobora la documentació de l'edifici construït en aquest a zona tocant a la muralla que pot comportar la inutilització de la seva funci ó defensiva i, a la vegada, ens pot fer creure en un possible creixement de la ciutat . La necessitat d'espai edificable provoca la construcció d'estructures adossade s al parament murari . El segle II dC és un moment important per a aquest municipium, com ho testimonia l'important conjunt epigràfic que li ha estat adscri t majoritàriament en aquest període cronològic . Aquest registre arqueològic en s parla d'importants personatges de l'aristocràcia «aesonenca» que devie n impulsar una forta embranzida econòmica i social a la ciutat amb tot el que aix ò representa pera l'activitat constructiva . Cal fer esment que, en la zona sud de la ciutat i durant la campanya d'excavació feta l'any 1989, es va documentar l'enderroc de la muralla i la construcció al seu damunt d'un important edifici, possiblement relacionat amb usos termals , que presenta una obertura escalonada oberta a un carrer que traspassa i cobrei x l'alineació de l'antiga muralla . La cronologia de la fase de construcció d'aquesta estructura no va poder ser possible documentar-la, a causa del mateix procé s d'excavació, però la seva datació post quem ens porta a situar-la en el momen t mateix de la construcció documentada en la zona del camí de Torreta .

INTERVENCIÓ ARQUITECTÒNICA A LA MURALL A

A partir d' una primera intervenció amb caràcter d' urgència feta al desembre de 1987, i com a conseqüència de la caiguda de diversos carreus del pany de mu r exterior de la muralla, en la tramada dita del camí de Torreta, l'obra es fa a parti r d'una estesa de taulons de fusta per estrebar la resta de mur aparent, i s' inicia e l procés d' estudi per a una intervenció per a la consolidació de la muralla. L'obra es planteja amb la intervenció conjunta de consolidació de la Torreta , i de la mateixa muralla . En una hipòtesi inicial, es considera la consolidació de l'esmentada Torreta a partir de l'estintolament interior i exterior previ a la neteja de juntes, el farciment posterior d'aquestes juntes amb morters, i un treball de consolidació íntima dels mateixos carreus, molts dels quals estan afectats am b esquarteraments interns en punts de cristal . lització, amb resines de tipus epòxid . En la muralla es considera la possibilitat de procedir al buidatge progressi u dels murs, tots amb majoria de carreus de considerables dimensions, perquè, u n cop consolidades les bases, es pugui procedir a l'escalonada i progressiva re construcció del parament exterior del mur, ja que l'interior, independent, es preveu deixar-lo sense altra base de lligada que el cos intermedi de nova execució . En la Torreta l'obra s'executà sense altres problemes que el control dels acabats, ja que les hipòtesis de treball es van poder seguir sense problemes . No fo u així en la muralla, perquè un cop nets els paraments de murs i les juntes de fila des, tant exteriors com interiors al suposat intervallum, es comprova que l'estat


124

X . PAYÀ, F . PUIG, T . REYES, J . AGELET

constitutiu dels carreus era tan fràgil com la mateixa Torreta, fet que en desaconsellà el buidatge . Es treballà doncs seguint el mateix procediment emprat a la Torreta, en el buidatge amb aigua a pressió de juntes de carreus, en el farciment de morters superfluids pera un correcte farciment de buits i per tal d' acon seguir una base de suport correcta, en el farciment de juntes de carreus am b morter epòxid . Punts que cal controlar no sols en la mateixa execució, sinó en la posterio r evolució per envelliment . 1. Refosa de les juntes de carreus per tal de no emmascarar la fàbrica inicia l amb tècnica de pedra seca . 2. Control de qualitat i composició de morters de farciment, per al posterio r comportament físic com a aglomerant, amb una possible reacció química al s mateixos carreus i l'aparició d'eflorescències, i control cromàtic per corregir e l gris inicial . Els morters emprats han estat modificats en la seva base de morter mixt de ciment pòrtland i calç, amb fluïdificants i terres, per tal de millorar-ne e l comportament inicial . Caldrà comprovar-ne l'evolució . 3. El farciment de les juntes d'esquarterament amb resines amb el grup epòxid en no tallar l'evaporació superficial de les humitats constituents interiors i de capil•laritat, pot ésser efectiu per millorar la mateixa consolidació del s carreus ; caldrà, però, comprovar-ne l'evolució del conjunt, per si es produeixe n noves juntes internes, i diagnosticar la nova tipologia de consolidació . 4. A causa de la forta intervenció d'excavació, prèvia a la mateixa obra d e consolidació, que va tenir un cost econòmic més elevat que el de la consolidaci ó mateixa, s'haurà de considerar, en qualsevol intervenció de consolidació nova, l'excavació prèvia de l'àrea d ' influència, ja que amb el coneixement de le s noves dades i sense la inevitable interferència de ritmes de treball, es fan mé s rendibles 1' un i l'altre cost d' intervenció i se' n milloren els resultats .


La vil . la romana de la Llosa (Cambrils, Baix Camp) JOSEP M . MACIAS SOLÉ 1 ESTER RAMON SARIÑENA

INTRODUCCI Ó

La villa romana de la Llosa constitueix el jaciment arqueològic mé s emblemàtic del terme municipal de Cambrils . La trobada, el febrer de 1992, del conjunt de bronzes més importants efectuada al nostre país, ha incrementa t substancialment l'interès arqueològic i social per aquest jaciment, el qual encara es troba en una fase inicial de coneixement. Aquest article pretén exposar breument les dades generals d'aquesta vil . la i, principalment, fer conèixer el s elements integrants del conjunt de bronzes els quals, un cop finalitzin els treballs de restauració, esperem que siguin objecte d' una publicació més extensa . El jaciment en qüestió, es troba en la partida homònima que li dóna nom i a l costat occidental del barranc de la Verge del Camí, molt pròxim a l'actual líni a costera . S'hi accedeix a partir de l'entramat urbà i es troba fortuïtament l'an y 1980 arran del desenvolupament del Pla d'urbanització en aquest sector de l a ciutat, identificat com a polígon 30. Després d'uns anys d'incertesa, l'Ajuntament de Cambrils considerà oportú paralitzar les obres del polígon fins que le s prospeccions arqueològiques determinessin la magnitud de les restes . Així, el s anys 1983 i 1984 es desenvoluparen les tres primeres excavacions arqueològiques (MASSÓ/RAMON/MAGRINYÀ,1990) . Després d'aquests primers treballs, el jaciment restà abandonat durant u n llarg període de temps, en el transcurs del qual continuà l'activitat constructiv a en l'entorn seu . Aquest fet afectà notablement el jaciment, tant perla destrucci ó d'una part de la villa, com per l'abocament de terres i formigó en l'àrea qu e anteriorment havia estat objecte d'estudi . No seria fins l'any 1990, quan despré s d'una breu campanya de delimitació, se'n continuaren els treballs d'excavació . Aquesta vegada hi va participar per primer cop un camp de treball organitzat per 1' Institut Català de Serveis a la Joventut . * CÒDEX SCCL-ARQUEOLOGIA 1 PATRIMONI


126

J . M . MACIAS SOLÉ, ESTER RAMON SARIÑENA

Des de l'any 1991, aquest jaciment ha estat excavat per l'empresa CÒDEX SCCL-Arqueologia i Patrimoni . En aquest període de temps s'hi han fet tre s campanyes d'intervencions, dues de les quals conjuntament amb treballs d e camp . Es preveu que en el futur s'hi faran més intervencions arqueològiques , dintre de la concepció manifestada en el projecte elaborat per CÒDEX i E . Ramon : Projecte integral d'intervenció arqueològica i condicionament museogràfic de la vil . la romana de la Llosa (Cambrils, Baix Camp) ; lliurat al Serve i d'Arqueologia i al' Ajuntament de Cambrils .

EL JACIMENT El solar de propietat municipal en el qual s'estén la part coneguda de l a ocupa un rectangle aproximat de 70 metres d'amplada per 250 de llargà ria . Els diferents treballs fets en aquesta àrea —excavació en extensió, delimita ció amb sondeigs i rases—, no han permès identificar la part residencial de l a vil . la . El sector més conegut es localitza a uns 110 metres de l'actual línia de costa , i s'hi han desenvolupat totes les excavacions en extensió realitzades . Així, e s coneix una àrea aproximada de 500 metres quadrats, en la qual s'ha identifica t la zona industrial de la villa . En aquesta zona, s'hi ha documentat un conjunt de sis presumptes dipòsits adossats i alineats en dues filades, alguns dels qual s s'han excavat totalment o parcialment . A més, s'han descobert quatre estances , dues de les quals amb paviments d'opus signinum, diverses conduccions d'ai gua, i les restes molt malmeses d'un hipocaustum . Des dels inicis, aquest sector s'interpretà com la part industrial, dedicad a possiblement a la fabricació de salaons, salses i, en extensió, a l'explotació del s recursos pesquers . ' Els treballs posteriors han pogut determinar que aquest a funcionalitat no devia existir en els primers moments de vida de l'assentament , sinó que sembla tractar-se d'una transformació posterior. No obstant això , aquesta hipòtesi s'haurà d'aclarir quan es completi l'estudi en extensió del sector . En sectors més allunyats de la costa s'han fet els treballs de delimitació . Fruit d'aquests treballs ha estat la documentació d'un petit dipòsit d'opus signinum i de diferents murs associats a nivells arqueològics rics en materials ceràmics . A l'extrem nord de la parcel . la, s'han pogut igualment identificar i localit zar algunes estructures molt malmeses, que han estat considerades magatzems o estances, que semblaven integrar-se en una àrea de tipus agrari . La cronologia inicial d'aquesta vil . la se situa al començament de l'alt imperi, mentre que encara no se n'ha pogut determinar el moment d'abandó ; si més no, hi ha evidències de presència humana fins al segle v dC . Aquesta situació a l vil-la,

1 . Les indústries de salaons de peix són freqüents en el litoral sud del Mediterrani, i, tot i que poc abundants, també es localitzen en punts de la costa catalana, com la factoria de salaon s de Roses (NOLLA/NIETO, 1981) .


LA VI L•LA ROMANA DE LA LLOSA

127

costat del mar devia ser un aspecte força valorat en època romana, ja que d'un a banda devia facilitar l'aprofitament dels recursos marins, i al mateix temps , devia permetre la utilització d'una navegació de cabotatge, a petita o mitjan a escala, que de ben segur s'utilitzava freqüentment . Al llarg de la costa tarragonina podem localitzar abundants vil . les que reu neixen aquestes condicions estratègiques . Així en el tram que hi ha entr e Cambrils i Tarragona, per exemple, s'han localitzat un total de cinc assenta ments propers a la costa i a la Via Augusta : la Llosa (Cambrils), l'Esquiro l (Cambrils), el cap de Sant Pere (Salou), la Punta de Salou, i Cal•lípolis (l a Pineda, Vila-seca) .

EL CONJUNT DE BRONZE S

El conjunt de bronzes que hem mencionat anteriorment, va ser descobert e n el transcurs d'una campanya d'excavació feta al començament del 1992 ; en

Fig. 1 . Planta de les restes documentades del sector industrial de la villa .


128

J.

M . MACIAS SOLÉ, ESTER RAMON SARIÑEN A

l'actualitat es troba en curs de restauració . Va aparèixer a l'interior d'un àmbi t que havia sofert diverses fases constructives de funcionalitat diversa . En e l darrer moment d'ús, en aquest àmbit es va fer un retall de forma rectangular en el nivell geològic i es va resseguir el perímetre de les parets, que posteriormen t fou farcit amb material rebutjat procedent de la part residencial de la vi l . la . Així, aquest farciment estava format per material de construcció, restes de pinture s murals de diferents estils, les peces d'un opus sectile i, finalment, el conjunt d e bronzes que descriurem tot seguit . En primer lloc cal destacar la presència d'un lampadari que representa u n jove adolescent, nu, calçat amb sandàlies i amb una de les cames lleugeramen t avançada i flectida . El braç dret forma angle recte amb el cos a partir del colze , té la mà en actitud de sostenir algun element, segurament un dels suports cilíndrics recuperats en l'abocador i que devia servir per posar-hi una llàntia . El pal mell d'aquesta mà conserva restes d'una aplicació de plom, un possible reforç de la soldadura . El braç esquerre apareix estirat al llarg del cos i adossat a la cama, amb u n element vegetal enrotllat . Aquest element consisteix en una branca que pass a per l'esquena de la figura, s'enlaira per damunt del cap i es ramifica en quatr e branques més . Cadascuna devia sostenir una llàntia de terrissa i és acabada amb un botó i lligada amb una aplicació que les devia fixar al tronc . El cap està fet d'una sola peça, diferenciat de la resta del cos, amb el qual encaixa perfecta ment . Presenta els cabells llargs i pentinats de manera que li cauen formant rín xols per l'esquena i la part anterior de les espatlles . Els ulls devien portar algu n tipus d'aplicació (pasta de vidre o pedra) que els devia donar un aspecte mé s realista. L'escultura recolza sobre una peanya quadrangular, sostinguda per quatr e potes en forma d' urpes de felí abundantment decorades amb motius geomètrics , i de les quals únicament se'n conserven tres . La part superior d'aquesta plata forma apareix també ornamentada i amb un orifici circular, d'on surt una peç a cilíndrica motllurada, sobre la qual se situa l'estàtua . L'escultura fa 64 centímetres d'alçària i la peanya, 17 centímetres . Es freqüent l'ús d'estàtues lampadaris de bronze als triclinia, amb una dobl e funció : il . luminació i decoració de les estances . Així, a Pompeia, per exemple , s'hi han documentat diverses estàtues amb aquestes característiques, de vega des als triclinia dels jardins, representant figures molt diverses : sàtirs, silens , efebus, etc . (BIROLI, 1990) . D'aquests últims, podríem citar com a exemples, el de la «Casa de 1'Efebus», còpia d'un original grec (JASHEMSKI, 1979 : núm . 148) o un altre, exemplar de Pompeia (Museu de Nàpols), que presenta un a posició dels braços molt similar a la de la Llosa (JASHEMSKI, 1979 : núm . 184) . 2 Quant a la cronologia, aquestes peces són freqüents a les darreries del segle l i durant tot el II dC . El paral . lel més pròxim es troba a la mateixa ciutat d e 2 . La composició d'aquestes dues estàtues de Pompeia és similar a la de l'exemplar de la Llosa . Aquest fet fa pensar en l'existència de prototips preestablerts . D'altra banda, el sistem a de lampadaris ramificats portallànties també el tenim documentat a altres jaciments d'èpoc a romana.


LA VI LLA ROMANA DE LA LLOSA

12 9

Tàrraco, recuperat a les darreries del segle passat a la Pedrera del Port d e Tarragona . Aquest representa un jove de raça negra que sosté amb les mans un a pàtera destinada a suportar elements de naturalesa incerta (llànties, utensili s auxiliars, etc .) . Una altra peça destinada a la i l . luminació i recuperada en aquest jaciment, é s un canelobre format per un fust d' 1,57 metres coronat amb una plataforma qu e devia suportar una llàntia de bronze . El fust és una barra de secció cilíndric a estriada, formada per una ànima de ferro recoberta de bronze . A la part inferior, té un apèndix cilíndric de ferro que fa d'encaix amb un suport en forma de tres peus, que consisteix en una peça cilíndrica central amb tres potes estriades acabades amb urpes de felí, d' idèntica factura que les de la peanya del lampadari . El canelobre fa 1,57 metres i els tres peus de suport, 15 centímetres . La part superior del fust presenta un acabament amb forma de calze, decora t amb un extens repertori de motius geomètrics i vegetals estilitzats . Aquesta part superior està culminada per una peça plana que devia servir de base d'una llàntia de bronze . Aquesta també recuperada . Es piriforme, d'un sol broc i el disc presenta una petita perforació circular . Té una nansa replegada sobre el disc i acabada amb una màscara teatral de molt bona factura . Aquest tipus de llàntie s piriformes amb representacions de rostres humans a l'extrem de la nansa só n relativament abundants . A la península Ibèrica coneixem dos exemplars de característiques molt semblants, tot i que de dimensions més reduïdes ; l'un al Museu Arqueològic Provincial de Lleó (BLÁZQUEZ, 1959 : 159-170 i VVAA , 1990 : 272, núm . 206), i l'altre al Museu de Cadis (ROMERO, 1934 : 179, làm . LXXV i VVAA, 1990 : 273, núm . 207) . Tots dos amb una datació compresa entre el final del segle I i l'inici del segle II dC . També es troben exemplars iguals fora de la península, concretament coneixem l'existència de peces a l Museu Arqueològic d'Aquileia, del Louvre (BLÁZQUEZ, 1959), al Museu de Milà (PANAllA, 1984 : 112, núm . 69, Tav. XXXVI) , 3 i a Mainz (MENZEL, 1969 , núm . 103) . Els elements per a la il . luminació de la casa permeten nombrosos recurso s ornamentals, per la qual cosa sempre han constituït una part de la decoració d e les diferents habitacions . Per aquest motiu, ja en els segles Iv i III trobem a Etrúria una gran diversitat de canelobres i thymiateria (BURANELLI, 1989) . De vegades, també es poden apreciar com alguns porten llànties (BURANELLI , 1989 : 29, núm . 65), element que s' introduirà a Etrúria per influència he l . lenísti ca i que, més tard, cap als segles I i II dC serà una peça relativament freqüent . Dintre del conjunt també van aparèixer dos suports per anar sobre la taula , idèntics quant a la forma i l'estil, tot i que de dimensions diferents . Cada un d'a quests suports consta de tres peces : un plat, una tija i una base sobre quatr e potes . Les bases estan formades per una plataforma quadrangular, amb una per foració circular central, en la qual devien encaixar les tiges, i presenten quatr e potes en forma d'urpes de felí d'idèntica factura que les de la plataforma de l lampadari i els tres peus del cánelobre . Les tiges són una peça cilíndrica, motllu 3 . En aquesta publicació se citen paral . lels de la llàntia per tot Itàlia i Bèlgica .


130

J . M . MACIAS SOLÉ, ESTER RAMON SARIÑEN A

Fig. 2. Detall de la llàntia recuperada a l'abocador.


LA VI L•LA ROMANA DE LA LLOSA

13 1

rada,

amb els extrems oberts, més ample a la part inferior que a la superior . Finalment, a sobre del peu hi devia anar un plat, una peça que presenta nou motllures circulars concèntriques, al damunt de la qual es devia dipositar algun recipient, segurament la pàtera i el cassó que es van trobar amb el conjunt . Coneixem un suport molt semblant a aquests, trobat fora de context al Cerr o de los Castillones (Campillos, Màlaga) (SERRANO/ATENCIA/DE LUQUE , 1985 : fig . 4, núm . 324 i VVAA, 1990 : 283, núm . 226) . La seva utilitat devia ser semblant a la dels actuals estalvis, és a dir, per posar a taula recipients escalfats , aïllant-los de la superfície d ' aquesta . D'altra banda, es van localitzar dos recipients : una pàtera i un cassó, tots dos de bronze . La pàtera és de perfil exterior convex amb el llavi inclinat cap a l' interior, l a part superior del qual presenta una decoració d'òvuls, i amb el fons extern còncau . Té un mànec de secció circular amb la representació d'una figura, segura ment femenina, estesa amb els braços oberts abraçant una part del llavi del recipient . A l'extrem dista] del mànec respecte al recipient hi apareix, com a coronament, un altre cap femení . També apareix decorada amb filigranes tota l a part superior d'aquest mànec, que un cop restaurat es va observar que presenta va un bany de plata i que encara tenia un cap humà més, a la part central de l mànec . A la superfície externa, en el lloc on s'uneix la paret amb la base, i a l'alçada de l'arrencament del mànec presenta una altra representació en relle u d'un rostre humà de perfil . L'abundant decoració d'aquesta peça fa pensar qu e es tracta d'un objecte més de caire ornamental que no per ser utilitzat com a vaixella . Pel que respecta al cassó, es tracta d'un recipient de forma ovalada, amb u n mànec de secció rectangular, molt ornamentat, amb l'extrem acabat en un disc, i amb una perforació circular al centre . La part superior del mànec presenta u n oval diferenciat, que segurament correspon a la marca de l'oficina que el v a fabricar. 5 És freqüent l'existència d'aquest tipus de peces en el conjunt de la vaixell a de bronze de les domus. A la Itàlia septentrional s'ha estudiat un taller, l'oficin a dels CIPII, que fabricava entre altres peces, cassons molt semblants a l'aparegut a la Llosa (MASSARI/CASTOLDI, 1985 : 53-65, Tav . V i VII) . Aquestes peces solen portar la marca de l'obrador impresa a la part superior del mànec . Sembl a que les peces d'aquesta oficina van tenir una àmplia difusió ; així, s'han localitzat peces a diversos jaciments de les illes Britàniques (Leicester, Hod Hill , Circenter. . .) amb cronologies de mitjan segle I dC ; a l'Europa Septentrional, i naturalment a Itàlia, amb datacions semblants . Segons aquest estudi es devi a tractar de produccions del segle I dC, que arriben fins a la centúria següent . 4. En aquesta publicació s'indica l'existència d'una peça gairebé idèntica, localitzada a l Museu del Louvre, a la qual no hem tingut accés . 5. La peça trobada a la Llosa es localitzà en un pèssim estat de conservació, perla qual cosa fou necessari extreure-la mitjançant el sistema de I'engassat . Això impedeix observar clara ment si presenta o no la marca de l'Oficina, com també les característiques ornamentals, fin s que nos' acabi la restauració de la peça, actualment en curs .


132

J . M . MACIAS.SOLÉ, ESTER RAMON SARIÑEN A

Finalment, completaven el conjunt metà l . lic dues monedes de bronze i l . legi bles, i dos objectes de ferro, l'estat dels quals impedia veure de què es tracta . Juntament amb els de bronze van aparèixer nombroses peces de marbre, corres ponents a un opus sectile que fou desmuntat i llençat . Aquest, combinava pece s triangulars i quadrades de dues mides (14 x 7 centímetres i 20 x 10,5 en el ca s dels triangles, i 14,5 x 14,5 i 21 x 21 centímetres en el dels quadrats), i al matei x temps tres tonalitats de marbres diferents . 6 Tot anava coronat per una orla formada per peces rectangulars i petits triangles . Si observem tot el lot de bronzes, de seguida es constata que formen par t d'un mateix conjunt, fets per un mateix taller i pensats per a la decoració d'un a sala concreta de la domus . Així, amb una ràpida mirada podem advertir que el s dos conjunts dels suports són gairebé idèntics, amb algunes variacions dimensionals, que les urpes de felí que suporten les dues bases amb quatre peus só n iguals que les del trespeus del canelobre i la peanya de l'estàtua lampadari . Donades les característiques de les peces trobades a la Llosa, sembla eviden t que devien formar part d'un triclinium, si considerem la similitud d'algunes de les peces amb altres peces trobades a diversos peristils de Pompei a (JASHEMSKI, 1979) . Tenim, doncs, d'una banda uns elements d'il . luminació de la sala, el lampadari i el canelobre, que al mateix temps devien servir de decora ció . I d' una altra, elements per situar damunt de la taula : els suports, la pàtera i e l cassó . En general, els elements d'il . luminació són components importants dintre la decoració de la domus, ja que permeten exterioritzar-ne el luxe, i constitueixen de fet un símbol del' status social . A tot això, hem de sumar el conjunt de peces de marbre que devien formar u n paviment d' opus sectile, com també el gran nombre de fragments de pintures murals amb decoracions geomètriques i vegetals . La situació en què es trobare n tant les restes de pintures murals, com els fragments de sectile i les peces d e bronze, fan pensar en una reforma total del triclinium per causes desconegudes per nosaltres, en la qual es devia desmuntar la totalitat de l'estança, seguramen t per fer-hi una nova decoració que devia incloure el terra, les parets i els element s de decoració mobles . Pel que respecta a la cronologia, en aquest rebliment manquen element s suficients per establir-ne una datació precisa . No obstant això, en funció de l marc estratigràfic general, podem situar-lo entre les darreries del segle II i 1' inic i del segle III dC . Si tenim en compte que els paral . lels d'algunes de les peces de bronze es daten entre les darreries del segle I i els inicis del segle II dC, sembla raonable pensar que les peces foren utilitzades en el transcurs del segle II, am b la consegüent degradació de què és objecte el bronze, per la qual cosa fo u necessària una substitució de les peces, que en comptes de ser aprofitades, va n ser llençades .

6 . L'anàlisi d'aquests marbres es troba actualment en curs, a càrrec del Servei de Material s Arqueològics de la Universitat Autònoma de Barcelona .


LA VI LLA ROMANA DE LA LLOSA

13 3

BIBLIOGRAFI A

BIROLI . Il bronzo dei romani . Roma : 1990 . BLÁZQUEZ . «Veintinueve lámparas romanas de bronce del Museo Arqueológico Nacional de Madrid» . Zephyrus . [Salamanca], (1959) . núm . 10, p . 159-170 . BURANELLI . Candelabri e Thymiateria . Monumenti Musei e Galleri e Pontificie . Museo Gregoriano Etrusco, Cataloghi 2 . 1989 . CONTICOLLO DE SPAGNOLIS DE CAROLIS . Le lucerne di bronzo di Ercolano e Pompei . Roma : 1988 . JASHEMSKI . The gardens of Pompei, Herculaneum and the villas destroyed b y Vesuvi . New York : 1979 . MASSARI/CASTOLDI . Vasellame in bronzo romano . L 'oficina dei CIPII. Archeologia dell 'Italia . Como : 1985 . MARTÍN, G . «Las pesquerías romanas de la costa de Alicante», Papeles del Laboratorio de Arqueología de la Universidad de Valencia . [Valencia ] (1970) . MASSÓ ; RAMON ; MAGRIÑÀ . Memòria de les campanyes d 'excavació portades a terme en la vil . la romana de la Llosa, terme municipal de Cambrils, Baix Camp . 1990 . MENZEL . Antike lampen im rómisch - Germanischen zentralmuseum zu Mainz . Mainz : 1969 . NOLLA, J . M . ; NIETO, J . «Una factoria de salaó de peix a Roses» . Fonamen t [Barcelona] (1981), núm . 3, p . 187-200 . PANAllA. Le lucerne romane della Valcaconica . 1984 . ROMERO . Catálogo Monumental de España : Provincia de Cádiz . Madrid : 1934 . ROULAND . Bronzes antiques de Haute Provence . Paris : 1965 . SERRANO ; ATENCIA ; DE LUQUE «Excavaciones arqueológicas en el «Cerro de los Castillones» (Campillos, Málaga) . (Campañas 1977-1981)» . Noticiario Arqueológico Hispánico. [Madrid] (1985), núm . 25 . VVAA . Los bronces romanos en España . Madrid : 1990 .


Excavacions espanyoles en el mont Testacci o JOSÉ REMESAL

A les acaballes del segle passat, H . Dressel, continuant els treballs del pare Bruzza, va aconseguir posar de relleu la importància del mont Testaccio . El mont Testaccio és un turó artificial d'un quilòmetre de perímetre i un a altitud pròxima als 45 metres, situat al sud-oest de Roma, prop del mur Aurelià i de la piràmide de Caio Cestio . Aquest turó està format per milions de fragment s d'àmfores, amb la peculiaritat que gairebé el 90% pertanyen a un sol tipu s d' àmfores : les àmfores anomenades Dressel 20. Dressel va poder determinar l'origen d'aquestes àmfores gràcies al fet que s'h i havien conservat les notes escrites sobre les mateixes àmfores : els anomenats tituli picti. Dressel va ser capaç de desxifrar els elements més importants d'aquests Tituli, que ell va subdividir segons les lletres gregues a 13 i S. En primer lloc, va observa r dues quantitats que ell va interpretar, i ho comprovà experimentalment, com la tara a, i el pes del contingut y del' àmfora . Coneixent aquesta relació de pesos, va arribar ala conclusió que l' únic element el pes específic del qual feia correspondre el volu m contingut amb el pes indicat era l'oli . A més d'aquestes inscripcions, va trobar-n e una altra, R, que ell va interpretar com el nom del propietari ; actualment sabem qu e correspon al nom del mercatoro navicularius que va transportar l'àmfora. Un quart element, el control S, indicava el lloc de producció de l'oli, els noms dels individu s que van intervenir en el control de la mercaderia i, el que és més interessant i sorprenent, la datació consular, fet que permet datar amb una cronologia absoluta una multitud d'altres elements . Entre aquests elements, a part dels continguts en el mateix titulus, hi ha els segells . Les àmfores d'oli bètiques van ser freqüentment segellade s abans de ser cuites, de manera que s'han conservat multitud de segells, no solamen t en el mont Testaccio, sinó també a tot Europa . Així doncs, el Testaccio és un arxiu econòmic les dades del qual fan referència a un únic producte, l' oli, i, gairebé en la seva totalitat, a una regió, la Bètica . Al mateix temps que Dressel cridava l'atenció sobre el Testaccio, G . Bonsor, recorrent les ribes del Guadalquivir demostrava la certesa de les afirmacions d e Dressel, ja que hi va trobar una gran quantitat de terrisseries productores d'àmfores del tipus Dressel 20 .


136

JOSÉ REMESA L

Tanmateix, malgrat les bones condicions per fer-ho, aquestes recerques n o es van continuar, tal vegada per les dificultats que implicaven, tal vegada perqu è els que les van començar, Bonsor i Dressel, no eren professors universitaris i , per tant, no tenien alumnes que en continuessin els treballs ; tal vegada perqu è tant l'un com l'altre s'havien avançat al seu temps, una època en què l'arqueologia clàssica i la història antiga eren incapaces de plantejar un estudi econòmic de l'antiguitat a partir de dades arqueològiques . Els estudis sobre àmfores romanes s'intensificaren a partir dels anys seixan ta, i l'estudi de les àmfores Dressel 20 va assolir un gran desenvolupament a causa de les peculiaritats epigràfiques que comporten : —Són les àmfores més freqüentment segellades en tot 1' Imperi Romà . —Coneixem gairebé un centenar de centres productors d' aquestes àmfores . —Els segells estan àmpliament difosos per tot l'Imperi Romà, sobretot en l a part occidental . —Disposem de la informació del Testaccio . Si bé Dressel havia fet un treball importantíssim sobre aquestes àmfores i l a seva epigrafia, avui necessitem fer un seguit d'excavacions en el Testaccio qu e ens permetin tornar a controlar la veracitat de les dades de Dressel i que resolguin una gran quantitat de preguntes que Dressel no s'havia plantejat . Des del 1989, un equip de les universitats de Madrid i Barcelona, dirigit pe l professor Blázquez Martínez, fa excavacions en el Testaccio . El primer objectiu de l'excavació era intentar conèixer l'estructura i l'organització del mateix mont . Atès que el Testaccio és un «arxiu», el primer qu e s'havia de fer era conèixer com s'organitzava . Dressel havia recollit una gran quantitat de materials en la superfície del mont i havia tingut la sagacitat d'indi car el punt exacte d'on els extreia . Els sondeigs que hi va fer, li van permetr e relacionar tot aquest material de superfície i proposar fases cronològiques pe r als diferents sectors del mont ; d'altra banda, va interpretar que el mont s'havi a format a partir de descàrregues produïdes desorganitzadament . E . Rodríguez Almeida, que havia dedicat una gran part de la seva recerca al Testaccio, havia comprovat que els sectors cronològics proposats per Dressel eren conectes i va aconseguir fer-hi algunes apreciacions interessants ; també v a arribar a proposar —en contraposició a Dressel— que el mont s'havia forma t d' una manera organitzada . La forma actual del mont és, segons aquest autor, e l resultat de l'acoblament de dues plataformes : la primera, orientada en direcci ó nord-sud, formada amb materials datables des del' época d'August fins a mitjan segle II dC ; la segona, situada al costat occidental de la primera plataforma, formada a partir de mitjan segle II dC fins a 1' època severiana . L'excavació pretenia confirmar, en principi, aquesta hipòtesi, d'aquí que e s plantegés d'excavar en el lloc que es creia que era el punt de contacte entre le s dues plataformes . Els resultats de l'excavació no solament confirmaren aquest a hipòtesi, sinó que van aportar noves dades sobre el que se sabia de l'estructura del mont : certament es compon de les dues plataformes l'existència de les qual s se suposava . Aquestes plataformes s'organitzen a base de graons formant un a piràmide escalonada . Els graons es van fer formant murs a base d'àmfores, de


EXCAVACIONS ESPANYOLES EN EL MONT TESTACCI O

13 7

Fig. 1 . El mur d'àmfores que es va trobar el 1991 separa clarament les dues plataformes del Testaccio .

manera que les descàrregues eren limitades per una filera d'aquestes . Quan s'omplia un nivell, es tornava a limitar l'àrea de descàrrega amb una altra filer a d'àmfores, aquesta vegada, una mica reculada en relació amb la filera de base . D'aquesta manera, es formava un talús que n'assegurava l'estabilitat ; a més, les àmfores amb les quals es formaven les fileres estaven trencades per la seva bas e i farcides amb fragments d'altres àmfores per fer-les més pesants . Després d e cada dues o tres fileres d'àmfores s'anivellava la base de la nova filera mitjançant fragments d'àmfores . L'excavació va demostrar també que, efectivament, la deposició del materia l amfòric en el mont es feia amb una tècnica molt definida : a mitjan segle II dC , les àmfores eren trencades en grans fragments i, per tant, hi quedaven molts espais buits la qual cosa feia créixer el turó a un ritme accelerat . En època seve riana, les àmfores eren fracturades en trossos més petits, de manera que hi h a gairebé el doble de material en un metre cúbic als dipòsits del segle II1 dC qu e als dipòsits datables a mitjan segle II dC .


138

JOSÉ REMESA L

Això ens va fer plantejar la pregunta sobre les tècniques de transport de l material al mont . Segons la nostra opinió, les àmfores d'oli bètiques, que buide s pesen uns trenta quilos, van ser pujades senceres al mont, al llom de cavalleries i trencades en el lloc en què eren dipositades, és a dir, que un lot d'àmfores produïdes a la Bètica viatjava tot junt, s'emmagatzemava junt, es consumia a l mateix temps i se'n llençaven els envasos també al mateix temps . Aquesta con clusió es dedueix del fet que en un mateix estrat solen aparèixer els mateixo s segells . D'altra banda, la dispersió d'un segell en diversos estrats ens ajuda a comprendre la direcció de la descàrrega, en definitiva, la manera en què es v a anar completant el nostre arxiu .


Sant Pere de Rodes (el Port de la Selva, Alt Empordà) . Les excavacions del 1990 al 1992 i les propostes del Pla directo r M . MATARÓ ' , J . BURCH * , C . CARRASCAL, A . M . PUIG* , G . VIEYRA* 1 E . RIU 1 BARRERA**

PRESENTACIÓ

L'antic monestir de Sant Pere de Rodes es troba situat a mig vessant septentrional de la muntanya de Verdera, a 1' ala nord-occidental del massís del cap d e Creus, dins el terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà) . Al seu entorn hi ha les ruïnes del poble i l'església de Santa Helena o de Santa Creu de Rodes , com també les del castell de Sant Salvador que s'aixeca al cim de Verdera . Aquests tres establiments configuren un complex de gran importància històrica , dintre del qual destaca el conjunt monàstic de Sant Pere amb les edificacions dels segles x-Xi, que són una mostra excepcional de l' arquitectura monumenta l a les àrees perifèriques del desmembrat Imperi Carolingi durant la transició d e les formes artístiques del pre-romànic al romànic . D'aquesta etapa i del romàni c ple és també molt remarcable tant la decoració escultòrica com la pictòrica , d'un notable interès dins el context català i de 1' Europa sud-occidental . Per tots aquests motius, des del 1989 la Direcció General del Patrimon i Cultural de la Generalitat de Catalunya ha fet del complex de Rodes l'object e d'una intervenció integral a partir d'un programa d'estudi pluridisciplinari qu e comprèn 1' encadenament operatiu entre els processos d' investigació històrica i restauració arquitectònica . D'aquest programa formen part, d'una banda, l'excavació que porta a terme l'equip d'arqueòlegs dirigit per M . Mataró i forma t per J . Burch (1991-92), C . Carrascal (1991-92), J . Llopart (1990), A . M . Pui g * Equip d'excavació . ** Coordinador de la Intervenció Pluridiscipliniria . Direcció General del Patrimoni Cultural . Generalitat de Catalunya .


140

M . MATARÓ, J . BURCH, C . CARRASCAL, A . M . PUIG, G . VIEYRA, E . RI U

(1990-92), F. Tió (1990) i G . Vieyra (1990-92) i, d'una altra banda, el reconeixement de l'arquitectura del monestir a partir de l'aixecament planimètric íntegre i analític fet pels arquitectes J . A . Adell i F. Albin . En aquest sentit, i a mesura que el procés d'excavació avança, Sant Pere de Rodes esdevé l'úni c establiment monàstic català documentat arqueològicament d'una maner a àmplia, la qual cosa aporta una informació històrica molt significativa sobre l a implantació i l'evolució d'un cenobi dins el procés de feudalització .

L ' ARQUEOLOGIA I LA HISTÒRIA DEL MONESTI R Les excavacions arqueològiques a Sant Pere de Rodes combinen objectiu s múltiples però no pas divergents . D'una manera immediata constitueixen un a part del procés d'exploració arquitectònica destinada a fonamentar la restaura ció i l'adequació del conjunt . Tanmateix, aquesta funció estrictament operativ a s'entrellaça amb l'anàlisi genèrica de l'establiment entès com a producte històric i per això, tant l'excavació com les altres recerques que s'estan fent obeeixe n a un programa d'estudi sobre l'evolució del monestir i el seu context històric , sense el qual tota la resta de l'actuació esdevindria un simple artifici preciosista i vacu . La producció historiogràfica referent a Sant Pere de Rodes, encara qu e majoritàriament recent, té precedents en el segle XvI o poc abans, quan es v a confegir un cos llegendari fundacional, transmès o reelaborat per J . Pujades, qu i el va fer conèixer juntament amb la ressenya d'algunes escriptures originals . També P. de Marca i altres erudits posteriors publicaren part de la documentaci ó més antiga de l'arxiu monàstic, però la destrucció o dispersió de bona part del s seus fons, arran de les guerres dels segles XVII i XVIII i les successives exclaus tracions i desamortitzacions dictades fins al 1835, ha dificultat la realització d e noves compilacions documentals, i fins ara tan sols se'n tenen algunes aportacions parcials o indirectes . D'altra banda, factors com ]'accelerada ruïna, precipitada per una espoliació sistemàtica, el difícil accés o la possessió per particulars després de la desamortització, van fer de Sant Pere de Rodes un monumen t gairebé desconegut al llarg del segle XIX, quan només va ser objecte d'algun a ressenya descriptiva, amb l'atenció sempre centrada en el temple . La reducci ó del conjunt monàstic a la seva peça més singular i ben conservada s'ha accentua t més tard i ha estat totalment hegemònica fins fa pocs anys . D'altra banda, e l procés de restauració iniciat per la Generalitat republicana i continuat des de l a dècada del 1960 d'una manera irregular i heterogènia, no ha tingut fins ara ca p repercussió en l'anàlisi històrica i arquitectònica del conjunt monàstic . El primer estudi monogràfic de 1' arquitectura del temple fou publicat per A . de Falguera el 1906 i s'hi datava l'edifici segons la consagració celebrada ver s ]'any 1022 . Poc després, en l'obra redactada conjuntament amb J . Puig i Cadafalch i J . Goday, la construcció es va atribuir al segle XII per raó de la sev a adscripció tipològica al segon romànic . Aquesta opinió, seguida després pe r altres estudiosos, però no pas pels seus autors, està avui dia totalment descarta-


SANT PERE DE RODES . LES EXCAVACIONS DEL 1990 AL 1992

14 1

da . La coincidència de nombrosos estudiosos, a partir del decenni de 1930, a considerar el temple una obra unitària del primer quart del segle XI, va fer qu e aquest monument adoptés un paper important en el debat sobre els orígens d e l'art romànic i els seus precedents, primer en la historiografia catalana i espanyola i més recentment en la d'altres països . Aquest debat s'ha produït duran t molt de temps basant-se en un coneixement molt precari de la fàbrica, fonamen tat en planimetries insuficients i a partir d'assimilar la consagració amb e l procés d'obra i considerar-la, per tant, indicativa tant de la cronologia de l a construcció, com de la decoració escultòrica . Aquesta última, també ha esta t objecte d' una discussió notable, i si primer va ser atribuïda a influències mossà rabs, actualment es relaciona amb el conjunt de produccions escultòriques catalanes i de la Gàl•lia meridional fetes cap a l'any mil . La consideració del temple com una obra iniciada en el segle X i gairebé o totalment enllestida el 1022, ha estat en bona part paral . lela al reconeixemen t més precís de la fàbrica i a la discriminació de diverses fases constructives, qu e han estat interpretades com a modificacions del projecte arquitectònic originari . Tot i que algunes d'aquestes qüestions havien estat insinuades per diferent s estudiosos força abans, foren sintetitzades per primer cop en la tesi de L . Zahn , publicada el 1976, i desenvolupades després per l'estudi de J . Badia del 1981 , estès, per primer cop, sistemàticament al conjunt de l'arquitectura del monestir. Aquests autors han fonamentat la cronologia proposada en els paral . lelisme s que el temple presenta amb l'arquitectura carolíngia tardana i amb certes esglé sies pre-romàniques de l'Empordà i el Rosselló, a més de desestimar, d'acord amb l'evolució històrica del cenobi, la relació entre la consagració del 1022 i e l procés d'edificació . L'estudi més recent i exhaustiu aparegut fins ara data de l 1991 i analitza tot el procés constructiu del conjunt monàstic, a més d'aporta r una nova planimetria . Els seus autors, J . Badia i J . A . Adell, han proposat fixar e l projecte i l'inici de la construcció del temple a mitjan segle x, mentre que assenyalen un canvi en la seva execució al darrer quart del mateix segle, al qua l corresponen els pilars de les naus i la seva decoració escultòrica, si bé consideren que la coberta de voltes estava implícita en el projecte original . No obstan t això, atesa la singularitat de la construcció i els diversos corrents que hi con viuen, el debat sobre la seva filiació i cronologia no està pas clos i la seva resolu ció es troba, en part, pendent del' excavació arqueològica de l'edifici . Com s'ha assenyalat, ha estat molt recentment que s'ha superat l'exclusiv a atenció pel temple en favor de la seva vinculació amb l'evolució global del con junt monàstic . Precisament, l'estudi arqueològic sorgeix d'aquest línia de recer ca, a la vegada que formula una proposta d' investigació històrica sobre les pree xistències a la implantació monàstica, les característiques d'aquesta i la relaci ó de les transformacions arquitectòniques amb l'evolució de l'abadia . Tot i l'aten ció a la llarga evolució del monestir i en particular, també, a la molt mal conegud a fase final, resta fora de dubte, l'interès històric prioritari de les seves etapes mé s arcaiques, aquelles que poden fornir una informació molt significativa en 1' anàli si de l'estructuració del' espai feudal i dels seus precedents, com també del paper exercit per un tipus d'establiment de nova implantació, com foren els monestirs,


142

M . MATARÓ, J . BURCH, C . CARRASCAL, A . M . PUIG, G . VIEYRA, E . RI U

dintre del procés de fixació, territorial i arquitectònica, dels enclaus senyorials . Els estudis monàstics a Catalunya han estat fins fa poc de simple caràcte r noticiós o bé d'un to internalista propi de la historiografia eclesiàstica, i fora d e les aportacions iniciades per R . d'Abadal sobre l'evolució patrimonial d'algu n d'aquests, seguides després per altres historiadors com J . Bolós o I . Puig, la sev a contribució a la investigació del feudalisme català ha estat més aviat minsa , igual com la recerca arqueològica (Sant Llorenç prop de Bagà, Sant Llorenç d e Sous, Sant Pere de Grau d'Escales i Sant Sebastià del Sull), o a rt ístico-monumental, que s'ha centrat en aspectes descriptius de caire molt particularitzat . El marc interpretatiu convencional considera els monestirs com un element clau e n els processos imbricats de repoblació i estructuració del poblament en èpoc a comtal . No obstant això, cada cop més aquest esquema es modifica en posar-se en qüestió el suposat despoblament d'àmplies zones del país i entendre la feuda lització com una profunda transformació de l'ordre antic, alterat notablemen t per la invasió àrabo-musulmana i parcialment recompost amb la conquest a carolíngia. Dintre d'aquest nou context explicatiu, la implantació de castells , monestirs i parròquies no es consideren els elements de fixació de la nova socie tat resultat de la repoblació, sinó les formes d'enquadrament de la poblaci ó pagesa als mecanismes de dominació senyorial . El buit historiogràfic i arqueològic que a Catalunya hi ha entre la desarticulació del regne visigòtic i la conso lidació dels comtats carolingis, dificulta enormement l'anàlisi dels processo s associats a la feudalització, especialment els de transformació del' espai i d'implantació de noves xarxes d'assentaments . Cal remarcar, en aquest sentit, el des coneixement absolut que hi ha tant sobre centres monacals d'època visigòtica , fora d'excepcionals i suposades continuïtats pirinenques o d'altres indrets, co m també respecte a les formes més primitives d'establiment monàstic en el període carolingi . En relació a això, Sant Pere de Rodes presenta un interès excepcional perqu è l'excavació extensiva del conjunt fa possible, per primer cop, resseguir l'evolució global d'un monestir d'origen força remot i de gran importància en el període comtal, com ho mostra la seva majestuosa arquitectura . El cenobi, en un repl à del vessant nord-occidental de la muntanya de Verdera al cap de Creus, antiga ment denominada serra de Rodes, segurament a causa de la seva vinculació a l terme del desaparegut nucli de Rodes, 1' actual Roses, ha de deure en bona part l a seva implantació a les preexistències romanes que s'han localitzat al costat d e les ruïnes monàstiques i que resten encara pendents d'excavació . Tanmateix, le s restes arqueològiques més antigues que s'associen directament a l'establimen t monàstic deuen correspondre a la cella de Sant Pere, testimoniada documental ment al darrer quart del segle IX . Aquest nucli primitiu, més que explicar-lo a partir d'una suposada fundació cenobítica protagonitzada per l'hispà Atala e n el segle VIII i de component fortament llegendari o plenament fals, s'ha de relacionar amb els diversos assentaments, mal coneguts i sense cronologia be n determinada, que com el puig Alt o el recinte fortificat del puig Rom s'instal laren pel cap de Creus des del final del regne visigòtic fins a l'època comtal . Situats tots en un territori sense ocupació estable d'època romana imperial i


SANT PERE DE RODES . LES EXCAVACIONS DEL 1990 AL 1992

14 3

postimperial, la majoria no tingueren continuïtat en plena etapa feudal i semblen respondre a iniciatives de colonització d'un espai fins aleshores marginal . Sant Pere formava part d'un conjunt de celles monàstiques del comtat d e Perelada la possessió de les quals va ser disputada durament entre els monestir s de Sant Policarp de Rasés i Sant Esteve de Banyoles, fins que fou segregada ple nament d'aquest últim cenobi i va esdevenir una abadia autònoma com a resultat d'una operació protagonitzada pel magnat Tassi i el seu fill Hildesind, prime r abat de la casa, establerta sota el patrocini dels comtes de la casa d'Empúries Perelada-Rosselló . El gruix del patrimoni del cenobi es va aglutinar durant l a segona meitat del segle X amb les graduals donacions comtals que arribaren a incloure quasi tot el territori del cap de Creus i la zona lacustre de Castelló, am b una bona part de les seves rendes . El model d' implantació i creixement patrimonial sobre àrees sense ocupació antiga i estable, a diferència de la que s'esteni a per les planes empordaneses i gironines, es va repetir en la major part de funda cions monàstiques dels segles IX i x de la zona nord-oriental de la Cataluny a sudpirinenca . Aquestes, semblen respondre, en bona part, a iniciatives destinades a ocupar i explotar territoris fins aleshores marginals o fora del control senyorial, just en el període inicial del creixement feudal . La instauració del cenobi de Rodes al segon quart del segle X va ser seguida del desenvolupament d'u n programa de construccions monumentals, dins del qual s'inclouen l'església i e l recinte del claustre primitiu . Cal remarcar que en l'edificació va ser adoptada l a tipologia claustral, importada de la zona central de l'imperi carolingi i que va substituir anteriors models d'establiment monàstic, constituïts per aglutinaci ó de peces diverses i sense gairebé articulació, com ha estat assenyalat en la tes i doctoral de l'arquitecte J . A . Adell . En el pas del segle X i XI la forma claustra l es va imposar per donar lloc a un tipus únic i poc variable d'edificació monàstica, que es va generalitzar en un procés estretament vinculat al de feudalització . Sant Pere de Rodes constitueix, des del seu inici, un clar exponent d'aques t model de monestir compacte, similar als de Sant Martí del Canigó o Sant Per e de Casserres, i, malgrat les moltes reformes posteriors, va mantenir sempr e aquest caràcter fortament encastellat . Un fort conflicte feudal va desencadenar-se a l'inici del segle XI entre e l cenobi i la casa comtal emporitana, sota el patrocini de la qual es trobava San t Pere . Dintre d' aquest context cal entendre la consagració del 1022, promoguda , segurament, per l'abadia i la jerarquia eclesiàstica per reforçar les seves posicions enfront el poder comtal . Sembla que la solució a la crisi fou la participaci ó directa del comte en les rendes monàstiques . Al segle següent la casa va entra r en una nova fase expansiva que arquitectònicament es va plasmar en la redecoració del temple amb la portalada obra del Mestre de Cabestany i la construcci ó del campanar, com també del nou claustre bastit damunt del primitiu, i d'altre s dependències incorporades al seu entorn . La crisi feudal dels segles XIV i X V devia implicar la progressiva excentricitat del monestir per la regressió de le s zones més marginals, com ara la del cap de Creus, al mateix temps que va coincidir amb la desaparició del seu principal protector en integrar-se el comta t emporità als dominis reials . A partir d'aquest període i fins a l'abandó del vell


144

M . MATARÓ, J . BURCH, C . CARRASCAL, A . M .

PUIG,

G . VIEYRA, E . Ri u

monestir, hi ha una llarga etapa, encara molt mal coneguda, en la qual l'arquitectura mostra importants operacions de renovació, escalonades entre els segle s XVI i XVIII, però immerses en un context general de profundes dificultats, qu e va culminar amb el trasllat de la casa a un emplaçament més favorable de l a plana empordanesa el 1798, on es va establir primer a Vilasacra i després a Figueres, fins que la caiguda de l'antic règim va arrossegar definitivament l a desaparició del monestir.

LES EXCAVACIONS DEL 1990 AL 199 2

En l'actualitat, els treballs arqueològics han explorat cinc àrees diferents de l conjunt monàstic, a més de l'església de Santa Helena del poble abandonat d e Rodes . El 1989 es va actuar a la casa de l'abat, a les sagristies i a l'antic refetor. Aquest mateix any s'inicià la intervenció al pati alt d'entrada, on els treball s continuaren fins al 1991 atesa l'entitat i la complexitat de l'àrea . Entre els any s 1989 i 1991 es va excavar l'església de Santa Helena de Rodes, i es va fer con juntament amb l'examen històrico-constructiu de la fàbrica i l'obra de restaura ció, executada segons un projecte dels arquitectes J . A . Adell i F. Albín . Mentre que els resultats d'aquests treballs han estat objecte de diverses presentacion s (J . LLOPART et ali, 1989 ; M . MATARÓ et ali, 1991, A . NAVARRO, E . RIU, 1992) , ara s'exposen les excavacions del pati d'entrada i del primitiu recinte claustra l concloses respectivament els anys 1991 i 1992 (AUTORS DIVERSOS, 1993) .

PATI D ' ENTRADA

El principal objecte de l'excavació al pati era el de determinar l'evoluci ó d'aquesta zona d'accés al recinte monàstic, que en una primera fase s'hi comunicava per un passadís cobert amb volta de canó situat a la planta soterrània de l campanar i que fou aparedat per la banqueta de fonamentació d'aquesta torre , obra del segle XII . Els resultats obtinguts han posat de manifest la complex a transformació de l'àrea i permeten diferenciar tres grans fases en l'ordenació d e l'espai . La primera fase se situa cronològicament entre els segles x i XII quan aques ta zona era ocupada per una necròpoli, només parcialment coneguda i de la qua l es distingeixen quatre etapes d'ús . Els límits de l'àrea excavada són : al sud, l'aflorament de la penya ; al nord, el mur de contenció entre el pati d'entrada i l a terrassa de davant de l'església ; per la banda est, llinda amb l'ala de ponent d e les dependències claustrals, i a l'oest, amb les construccions del bloc d'entrada . La primera etapa del cementiri està representada per quinze tombes situades a l nivell del pla inclinat de la roca, totes orientades E-W i entre les quals es diferencien dos tipus . Un tipus són les sepultures a la roca que aprofiten esquerdes o diàclasis, i les adapten per encabir-hi els cossos inhumats . En alguns casos, el s laterals estan constituïts per lloses adossades verticalment a la penya i destina-


SANT PERE DE RODES . LES EXCAVACIONS DEL 1990 AL 1992

145

Fig . 1 . Pati d'entrada. A l'esquerra arcosoli funerari, al centre mur de conten ció del cementiri (s . XII-xíI) i a la dreta mur de terraplenatge del pati pos terior (Foto J. Sánchez, 1991) .

Fig. 2 . Claustre del s. X-x1. Porxos de les galeries est a l'esquerra i sud al fons, amb restes de les estructures preexistents al subsòl (Foto J. Sánchez, 1992).


146

M . MATARÓ, J . BURCH, C . CARRASCAL, A . M . PUIG, G . VIEYRA, E . RIU

des a sostenir la coberta de grans plaques de pissarra . En altres tombes, la cobertura descansa directament a la roca amb un encaix . El capçal i el peu els forma la mateixa penya, però quan la cavitat natural sobrepassa les mesures de 1' individ u inhumat, aquests costats no són protegits sinó que resten oberts . L'altre tipu s correspon als enterraments excavats a l'argila que cobreix el substrat rocós . El s laterals no són arranjats, de manera que la coberta de lloses de pissarra repos a directament sobre els límits de la fossa i només hi ha un cas amb capçalera diferenciada . A la segona etapa de necròpoli pertanyen dos arcosolis o monuments funera ris destinats possiblement a acollir sengles sepultures, la construcció dels qual s amortitza el primer nivell d ' enterraments . El més septentrional d'aquests monuments està associat a un mur que en angle s'adossava al costat est de l a galilea i separava clarament l'esplanada d'enfront del temple de l'àrea meridional del cementiri . Al sud del mur es va disposar un nou nivell de tombes, que e n nombre de vint-i-una es localitzen sobre la roca o l'estrat de sediment aportat i presenten la mateixa tipologia que les de l'etapa anterior . En aquest cas, la plan ta de les fosses és aproximadament rectangular, sense capçalera diferenciada , amb els laterals formats per quatre o cinc lloses de mides diverses, mentre qu e tant el capçal com els peus resten oberts a manca de protecció pètria, i la cobert a és de grans lloses de pissarra . S'observa en aquest segon nivell una densita t important d'enterraments resultat de l'aprofitament màxim de l'espai . La sev a construcció sembla feta a partir de llargues fileres de lloses que conformen el s laterals de diverses tombes, sense interposar límits ni al cap ni als peus de cad a una . El tercer moment d'utilització del cementiri comprèn un séguit de reformes i afegits al mur abans esmentat . L'aprofitament d'estructures preexistents i l a incorporació de nous elements arquitectònics combinen el caràcter funerari de l mur amb la funció de contenció del terraplè situat a migdia . Les tombes incorporades en aquesta etapa són un seguit de sarcòfags que juntament amb l'arcosoli formen una mena de via funerària pel cantó del pati de davant del temple , mentre perla banda sud el mur s'eleva per retenir el nivell creixent de les terres on es va continuar inhumant . Constitueixen la darrera etapa de la zona cementi rial diverses estructures que en reforçar i aixecar el mur de contenció obliterare n tant els sarcòfags com els arcosolis, a més dels enterraments disposats sobre u n nou nivell de terres que ocupava el terraplè, des del mur sud fins a l'afloramen t de la penya . L'àrea excavada d'aquest cementiri, sense límit conegut pel costa t oest, comprèn 49 inhumacions que no presenten associació a cap altra estructura . El tipus d'enterrament generalitzat és de fossa simple i només onze d'aquests presenten certes diferències . Cinc sepultures tenen una protecció del crani formada per una caixa de petites lloses i en d'altres sis, la protecció afect a la part inferior o superior del cos . Aquestes últimes semblen correspondre a tombes parcialment destruïdes per construccions posteriors . També en aquest nivell destaca la gran densitat d' inhumacions i que malgrat la poca diferència d e profunditat que hi ha entre elles, els cadàvers es trobaren sempre en perfect a connexió anatòmica .


SANT PERE DE RODES . LES EXCAVACIONS DEL 1990 AL 1992

14 7

L'estudi antropològic, actualment en curs, mostra que les restes humane s pertanyen a una població de característiques anòmales, a causa, sobretot, de la manca d'infants i joves . D'entre els 107 individus recuperats hi ha 67 adults, 44 masculins i 23 femenins, a més de 5 infants, i la resta són de sexe indeterminat, 8 a causa del crani alosifo i els altres 27 per la mala conservació dels ossos . El s trets patològics comuns a la majoria d'aquests individus són l'artrosi i 1'osteopatosi, ambdós símptomes de vellesa i d'haver viscut en condicions climàtique s dures . Al llarg de la fase en què l'espai fou utilitzat de necròpoli, l'entrada al recin te monàstic es feia a través de la galilea del temple . De dins d'aquesta s'accedi a a una porta oberta a mitja alçària del mur meridional, la diferència de nivell de l a qual devia resoldre's amb una escala d' un material perible, i que donava pas a u n espai exterior emmarcat pel pendent de la roca, la base de 1' actual campanar i l a façana sud de la galilea, arrebossada en tota la seva alçària . Sembla que aquest espai exterior estava protegit per un porxo o teulat, com indica la filada de cap s de biga situada damunt de la porta . Des d' aquí i per un passadís cobert amb volt a de canó i obert sota de l'actual campanar s'accedia al recinte primitiu de l monestir que s'articulava a l'entorn del claustre inferior . Durant el segle XII es va desenvolupar un ampli programa constructiu que va modificar substancial ment l'ordenació del cenobi amb l'edificació del nou claustre, el campanar i le s dependències del seu entorn, a més de la reordenació dels accessos en la zona del pati . A partir d'aleshores aquesta última zona va perdre el caràcter funerari i va esdevenir pas de comunicació al recinte monàstic de manera que l'antig a esplanada del cementiri, d'uns 40 metres quadrats, fou ampliada fins a 20 0 metres quadrats en esdevenir àrea de circulació . En la darrera etapa constructiva el pati d'entrada al recinte va ser modificat per l'edificació de l'avantgalilea i e l mur de contenció contigu (segles XIV-XVI) . Aquesta obra va comportar un canv i substancial en l'estructura de l'espai, en tant que configurava definitivamen t dos espais independents : un, la terrassa superior, i l'altre, el pati inferior situa t davant del temple .

ELS

CLAUSTRE S

Els treballs d'excavació han afectat tota l'àrea claustral i la zona soterràni a situada al costat est, que fins ara havia estat identificada com a celler . La intervenció en aquest indret ha estat molt important per al coneixement, tant de le s reformes dels segles xvi-xvl i com de les fases més primitives del monestir i le s seves preexistències, també documentades per l'excavació d'altres àrees com l a casa de l'abat . La intervenció als claustres ha posat al descobert un seguit d'estructures que abarquen cronològicament un període molt ampli, que s'allarg a des d'abans de la implantació monàstica fins als darrers temps d'ocupació, din s el qual es diferencien cinc grans etapes . La primera d'aquestes etapes est à representada per un seguit d'estructures anteriors a les edificacions de la primera gran fase constructiva del monestir —església, claustre inferior i refetor o sala


148

M . MATARÓ, J . BURCH, C . CARRASCAL, A . M . PUIG, G . VIEYRA, E . RIU

de monjos (segles x i xI)—, entre les quals destaquen les restes d'un edifici situa t a l'extrem sud de la galeria de llevant del claustre inferior . La seva planta és rectangular, orientada est-oest i presenta restes d' una porta oberta a tramuntana . L'aparell dels murs, fonamentats a la roca, és de lloses de pissarra lligades am b morter que alterna filades d'opus spicatum amb altres d'horitzontals . L'edific i fou obliterat per la construcció del claustre primitiu, al qual va servir, en part, d e fonamentació . La cronologia de l'edificació, tant pel que fa a la seva utilitzaci ó com al moment en què entra en desús, es fixa a partir de consideracions externe s a la seva pròpia fàbrica . El moment inicial se situa, possiblement, a partir de l segle vit, a causa de 1' absència de ceràmica africana D en els estrats de fundaci ó i abans dels segles VIII i IX també per la manca de ceràmica espatulada i l a presència de terrissa grollera reduïda i comuna oxidada . L'arrasament de l a construcció va produir-se arran de l'edificació del primer claustre, a cavall del s segles x i xI . També a aquesta fase corresponen dos murs para l . lels de pedra seca que presenten un parament combinat d'opus spicatum i filades horitzontals . Un d'aquests murs, adossat en part a 1' edifici descrit abans, es conserva en una llargad a de 13,90 metres i es troba tallat pel contrafort meridional de la capçalera d e l'església . Ambdós murs foren colgats pels reompliments destinats a aixecar i anivellar el terreny a fi de pavimentar l'ala de llevant del primer claustre . L a seva datació està en funció de la relació que presenta amb l'edifici rectangular a l qual recolzen i de l'associació dels seus estrats fundacionals amb la ceràmic a espatulada, d'una cronologia inicial entorn els segles VIII i IX . La cronologi a final es fixa en relació a la construcció del temple, començada vers la segon a meitat del segle x . Per últim, cal incloure en aquesta fase dues tombes antropo morfes tallades a la roca, cobertes amb lloses i orientades est-oest . Una d' aques tes tombes va tallar el mur de pedra seca al qual s'ha fet referència i l'altra fo u parcialment obliterada pel fonament de 1'absidiola meridional del temple . Aquesta relació amb altres estructures permet situar aquesta àrea de cementiri entre els segles VIII i IX i mitjan segle X . Des del darrer quart del segle IX està documentada per diverses escriptures la presència a l'indret d'una cella denominada de Sant Pere, la possessió de la qual fou disputada entre els monestirs d e Sant Esteve de Banyoles i Sant Policarp de Rasés . Per la cronologia de le s estructures descrites cal considerar la possibilitat que formessin part d'aquest a ocupació primitiva . A la segona fase de construccions corresponen 1' església i el refetor o sala d e monjos, de la qual l'excavació ha posat al descobert, en la fonamentació de 1' ab sis de l'església, una tomba associada al seu contrafort meridional . Es tract a d' una estructura de planta rectangular que integra una caixa de lloses de pissarr a revestida de pedres lligades amb morter. La seva coberta és del mateix material i de forma semicilíndrica, de manera que la sepultura restava hermèticament tan cada al seu interior, on s'han trobat les restes d' un individu masculí, d'edat com presa entre quaranta i cinquanta anys, que hi foren dipositades en un estat avançat però no complet de descomposició, segons n'informa l'estudi . Per l a seva morfologia presenta una similitud notable amb els enterraments d'època


SANT PERE DE RODES . LES EXCAVACIONS DEL 1990 AL 1992

14 9

romana del tipus cupa . En relació, també, amb la implantació del temple, hi h a una àrea d'enterraments localitzada al sud de la capçalera i de la qual forme n part dues tombes de lloses amb restes d'individus d'edat adulta . Una d'aqueste s tombes es troba orientada est-oest i l'altre, nord-sud . Cronològicament ca l situar-les entre l'obra del temple i la del claustre primitiu, és a dir, des de mitja n segle X fins al final del segle o l' inici del següent . El primer claustre pertany a la tercera fase, durant la qual aquesta peça va se r bastida entremig de l'església i el refetor . Malgrat les diferències constructive s del claustre amb les dues edificacions preexistents sembla que forma part de l mateix programa d'obres desenvolupat des de mitjan segle X fins a l'inici de l segle XI, és a dir, des de la constitució de la cella en l'abadia i durant la seva primera etapa d'expansió fins al desencadenament dels conflictes feudals amb e l comtat d'Empúries-Peralada . El claustre, construït amb relativa posterioritat a l temple i refetor, s'ajusta a l'espai que, cal suposar, planificadament es va deixa r entre ambdós cossos, alhora que s'adossa al parament occidental d'un gran edifici rectangular de 25 x 7 metres situat a llevant i d'època anterior a les construc cions monàstiques . Aquest edifici resta actualment pendent d'excavació, però l'aparell de grans carreus de granit dels seus murs permet, a priori, atribuir-lo a època romana, i datar-lo, potser, entorn del canvi d'era . La seva situació en un emplaçament extraordinàriament idoni per al control de les rutes comercials de l golf de Lleó fa molt versemblant la presència d' un enclau romà en aquest indret . L'edificació del claustre, d'una superfície d'uns 390 metres quadrats, v a comportar l'enderroc de part de les estructures preexistents i l'anivellamen t general de la zona amb el consegüent rebaix de la roca en alguns punts . La sev a planta, condicionada en gran mesura per la situació concreta entre tres edificis , és aproximadament quadrada, amb un pati trapezial al voltant del qual es disposaren quatre galeries porxades amb arcs de mig punt construïts amb encofrat i cobertes amb volta de canó . Destaca la irregularitat de dimensions dels arcs qu e presenten una progressiva gradació de volum de sud a nord i d'oest a est, e n seguir l'acusat pendent del sòl del claustre . El nivell de circulació estava consti tuït per un paviment de morter de calç que presenta un notable desnivell vers e l nord i l'est. La comunicació des de les diferents galeries amb el pati central, u n xic més elevat, sembla que només es feia des de l'ala de llevant, la qual es diferencia de les restants perla seva llargària, atès que abraça l'espai comprès entr e el refetor i la capçalera del temple . La comunicació amb els edificis adjacents e s feia a través de la porta oberta al frontis sud del braç meridional del creuer, qu e donava accés directe a les galeries nord i oest. Respecte al refetor o sala de mon jos, la comunicació es produïa per la porta principal situada a la seva façan a nord . L'ala de ponent jugava un paper important en els circuits de relació entr e l'església i el refetor, de manera que era l'eix principal de circulació, alhora qu e també donava accés a un espai, possiblement lliure d'edificacions, situat entre el límit oest del claustre inferior i les primitives construccions situades a l'al a occidental del claustre superior. Els accessos des d'altres punts del claustre sembla que eren secundaris i unidireccionals (galeries sud-refetor, nord-església, est-exterior) .


150

M . MATARÓ, J . BURCH, C . CARRASCAL, A . M . PUIG, G . VIEYRA, E . RI U

La decoració mural és un element important del primer claustre, on dos con junts pictòrics han estat localitzats en les galeries nord i sud, a més d'altres petites restes situades a 1'intradós de les arcades . El de la galeria sud representa u n lleó i el seu traç lineal combina els colors negre, vermell i ocre . Destaca el traç continu de la pintura que deixa d'observar-se només en la part del llom de l'animal, on les represes són evidents . La zona menys conservada és la del cap qu e queda ben diferenciat del coll i de la resta del cos per un seguit de semicircumferències a partir de les quals es perfila una erina feta de ziga-zagues . Les extremitats anteriors determinen la posició pseudo-rampant de la fera i la pota es quena es troba doblegada mentre la dreta, igual que les extremitats posteriors , reposa a terra . Les grapes destaquen per l'exagerada representació de les urpes . La figura, l'envolta un marc simple fet amb un sol traç de pintura vermella, llevat del costat dret on hi ha una sanefa vegetal amb una sèrie de brots amb fulle s que s'inverteixen a cada semionda . El conjunt pictòric de la galeria nord representa la Crucifixió i s'hi observe n dues fases de pintura sobreposades . La més antiga és monocroma, de color vermell i representa el Crist al centre de la composició . A dreta i esquena hi ha e l sol esplèndid i la lluna en quart minvant, ambdós astres estan personificats i dirigeixen la mirada vers la creu . En un nivell inferior hi ha representat el bo n lladre, sant Dimes, a la dreta de Crist i a l'extrem esquerre es distingeixen do s soldats amb llances i altres figures de difícil identificació . La representació d'aquests personatges sembla repetir-se a l'extrem dret . Tota la composició queda emmarcada per una sanefa de punt delimitada per dues línies paral•leles de tra ç continu . En un segon moment la figura central fou retocada amb la incorporaci ó al capdamunt de la creu de la frase evangèlica lesus Nazarenus Rex ludaeorum de la qual només resta un petit fragment, a més d'altres figures superposades a les anteriors . La refeta de la pintura va incorporar colors nous, concretament e l blau i l'ocre . El material arqueològic exhumat al primer claustre és bàsicament ceràmic . Dins d'aquest conjunt es distingeix la ceràmica espatulada, clarament diferenciada de la resta de la terrissa que és del tipus groller reduït i comuna oxidada . El repertori de la ceràmica espatulada localitzada aquí presenta formes predominantment globulars amb vores exvasades, vessadors i nanses primes i amples , de secció ovalada i vores planes amb parets verticals . L'associació d'aques t tipus amb altres materials de cronologia imprecisa en fa molt difícil la dataci ó concreta, que cal fixar abans de les estructures del segon claustre, bastit a la segona meitat del segle XII, i després de la segona etapa de construccions preexistents al temple localitzades sota del primer claustre, que se situen cronològicament abans de mitjan segle x . A banda de la ceràmica, els estrats d'anivellament del primer claustre han proporcionat un fragment de marbre itàlic esculpi t per una cara, que destaca perla qualitat de la seva factura, feta amb la tècnica de l trepant, fet que li confereix una notable sensació de volum per l'efecte del clar obscur. Es tracta d'un fris de volutes compost a partir d'un eix o brot que possiblement devia anar coronat per una poncella i a cada banda del qual es trobe n sengles fulles d' acant. La composició queda tancada per dues flors de set pètals .


SANT PERE DE RODES . LES EXCAVACIONS DEL 1990 AL 1992

15 1

Estilísticament aquesta peça se situa en el segle I d C I i cal tenir present que es v a trobar totalment descontextualitzada, en nivells de reompliment precedents al primer claustre . La quarta fase en l'evolució d'aquest sector s'inclou dins de la gran reform a constructiva que va afectar diverses parts del monestir durant el segle xII . L a construcció d'un segon claustre, uns tres metres per damunt del nivell de l'anterior i desplaçat cap a ponent, va comportar que bona part del primer fos colgat , excepte les galeries nord i est que varen ser remodelades i tapiats els seus respectius porxos . L' ala de tramuntana va quedar reduïda a un simple passadís qu e des de la porta del transsepte conduïa a la galeria de llevant, transformada en u n soterani aïllat de la resta del complex . Amb posterioritat, a l'extrem sud d'aquest àmbit es va instal . lar una caixa d'escala que comunicava amb l'ala de llevant del claustre superior. Aquest últim, d'una superfície d'uns 400 metres quadrats presenta una planta trapezial amb un pati central i quatre galeries am b porxo de doble columnata bastit damunt d'un podi, amb pilastres massisses i coberta de volta de quart de cercle . El sòl, originari de les galeries, era de morte r de calç, i presentava nombroses interrupcions a causa de reformes posteriors . E l nou claustre va esdevenir el nucli articulador i de comunicació de les edificacions bastides al seu entorn . El seu accés exterior es va establir a la nova ala d e dependències de ponent, a través d'un portal que va substituir l'antic passadí s situat sota l'indret on es va aixecar el campanar . En connexió amb l'església es va instal . lar una gran escala, paral . lela a la galeria nord, que pujava des de l a porta oberta a l'oest del transsepte sud . Del refetor, en fou remodelada la port a principal que es va aixecar de nivell . La darrera transformació del sector documentada arqueològicament corres pon als segles XVII i XVIII quan s'aixecaren diversos pisos de celles damunt d e la coberta primitiva de les quatre galeries del claustre i es van fer un seguit d'obres d'infrastructura al pati, que comportaren tant la construcció d'una cisterna , coberta amb volta de canó de mig punt, com la remodelació de la xarxa de cana litzacions que recullen l'aigua dels teulats . Aquesta darrera intervenció va destruir quasi totalment el paviment del pati del claustre primitiu, com també le s canalitzacions anteriors que tal volta corresponien a una primitiva cisterna, de l a qual no s'ha localitzat cap resta. Així mateix, l'àmbit de la galeria es va fer servir temporalment per fondre una campana, per a la qual es va excavar un gra n forat on fou aixecat un forn amb rajols units amb argila . Paral . lelament es v a obrir una gran fossa destinada a albergar el motlle de la campana, del qual h a estat localitzat el mascle o motlle intern i la capa o motlle extern . Finalitzada l a fosa de la campana, la galeria fou repavimentada amb rajoles a l'igual que e l pati i les altres ales . A l'extrem nord-est de la galeria de tramuntana es va construir una escala d'accés als espais soterranis del primer claustre, dels quals l a galeria de llevant va ser dividida en estances i repavimentada durant aques t període . Les dues arcades del sector septentrional foren substituïdes per altre s 1 . Agraïm a I . Rodà la datació i la filiació estilística que provisionalment ha fet de la peça, sobre la qual prepara un estudi monogràfic .


152

M . MATARÓ, J . BURCH, C . CARRASCAL, A . M . PUIG, G . VIEYRA, E . RI U

de noves, al mateix temps que es va insta l . lar l'escala d'accés a la casa de l'abat per darrere de l'absis major. La importància de les reformes i les noves construccions d'aquesta etapa contrasten amb l'accelerat procés de decaïment qu e va experimentar l'abadia fins a l'abandó de la casa el 1798 i el trasllat de l a comunitat a Vila-sacra.

L ' ARQUEOLOGIA I LA PROPOSTA DEL PLA DIRECTO R

A partir del' experiéncia i els coneixements aportats perla intervenció pluri disciplinària iniciada el 1989, la Direcció General del Patrimoni Cultural de l a Generalitat de Catalunya ha elaborat l'any 1992 el Pla director de Sant Pere d e Rodes, redactat pels arquitectes A . Navarro, A . Pastor, J . A . Adell i l'arqueòle g coordinador E . Riu . El document, aprovat per la Comissió Territorial de Giron a del Consell del Patrimoni Cultural el novembre del mateix any, regula l'encadenament entre els diferents nivells d'actuació que s'hi desenvolupen, al matei x temps que estableix els principis generals d'intervenció i el programa d'uso s que s'ha d'aplicar a l'antic monestir. Atesa la gran envergadura del complex d e Rodes i un cop enllestides, entre el 1989 i el 1991, l'excavació i la restauració de l'església de Santa Helena, les actuacions proposades en el Pla director se cenyeixen estrictament a l'àmbit monàstic, mentre que les ruïnes del poble de Rodes, situades a l'entorn del temple de Santa Helena, i les del castell de San t Salvador, al cim de la muntanya de Verdera, seran objecte més endavant de pla nejament i intervenció, amb un tractament específic d'acord amb les característiques pròpies de cada un d'aquests establiments . El monestir de Rodes es troba en 1' actualitat parcialment excavat i restaurat , sense que els sectors on s'ha actuat hagin coincidit sempre . Al llarg del temps , les formes de restauració han estat molt variables i, per això, les relacions que s'estableixen dintre del conjunt presenten notables tensions i conflictes . D'una banda, hi ha les restauracions de caire historicista destinades a reconstruir le s edificacions pre-romàniques o romàniques del primer recinte, que des d'u n rigor inicial evolucionaren cap a la mistificació en la darrera etapa del 197 0 quan quedaren interrompudes . Per contra, les actuacions fetes del 1980 ençà , s'han destinat fonamentalment a consolidar les edificacions del segon recinte , on s'han instal . lat alguns equipaments bàsics per al manteniment i la visita de l monument, aspectes molt desatesos a l'etapa anterior. No obstant això, malgrat les noves instal . lacions existents, aquestes encara no són suficients per cobri r les necessitats d'acolliment i d'informació del públic molt nombrós i diversificat que visita el monument . A més, a partir de l'aplicació del programa d'estud i pluridisciplinari en els vessants d'anàlisi arquitectònica i exploració arqueològica, el coneixement assolit en aquests darrers anys sobre la història constructiva del monestir així com les restes posades al descobert per les excavacions , configuren, d'una banda, un cos d'informació molt notable, alhora que afegeixen nous sectors al conjunt fins ara totalment ocults (claustre inferior, preexistències de llevant i necròpoli del pati d'entrada) . Actualment, el primer


SANT PERE DE RODES . LES EXCAVACIONS DEL 1990 AL 1992

15 3

recinte no presenta adequació definitiva ni n'és possible la visita completa, i s'hi juxtaposen diverses obres de restauració inconcluses mentre que les reste s localitzades per les recents excavacions arqueològiques resten pendents d'agençament . D'altra banda, el segon recinte, on s'han instal . lat alguns equipa ments de servei, tampoc no ofereix un tractament global ni un aprofitament complet dels seus recursos . En aquest sentit, la visita al monument es desenvolupa d'una manera insuficient, perquè si bé inclou algunes de les peces més significatives, n'ignora d'altres d'interès similar pendents d'intervenció arqui tectònica, excavades recentment o simplement sense explorar, cosa qu e dificulta de forma notable la comprensió del conjunt monàstic . A fi i efecte de superar la situació descrita, el Pla director fixa uns principi s generals a partir dels quals es dota de la màxima coherència i rigor l'actuació e n curs, al mateix temps que s'estableix un estricte encadenament operatiu entr e els diferents nivells d'intervenció . Els objectius fonamentals establerts són l a consecució del ple ús social, mitjançant la seva conservació, el coneixement i l'adequació com a monument visitable i alhora centre d'investigació i difusi ó del seu propi patrimoni cultural . L'estudi integral del monestir, a partir de l'excavació arqueològica, la recerca documental i l'exploració arquitectònica, s'estableix com a base pera la restauració i, alhora, com a contribució al saber histò ric . L'obra de restauració que és destinada a permetre la conservació i l a comprensió de l'evolució del conjunt monàstic, intenta recuperar la saviesa d e la restauració històrica, exempta de mistificació i enriquida amb la pràctic a arquitectònica contemporània com una experiència de coneixement i respect e envers les produccions antigues . Per últim, la seva adequació amb equipament s d'acollida, explicació i recorreguts de visita s'encamina a facilitar-ne la valora ció i la comprensió com a producte històric, tant des de la perspectiva del públi c en general com dels més especialistes . Per tant, no es contemplen altres usos n i instal . lacions al monument que les estrictament necessàries per complir el s objectius fixats . L'estudi històric i la restauració s'ha de fonamentar en l'estreta articulaci ó entre l'excavació arqueològica i l'exploració arquitectònica, en la mateixa línia en què fins ara s'ha fet i amb la qual s'han obtingut uns resultats molt remarcables . Al mateix temps, es preveu tant la compilació i l'anàlisi de les escripture s de la desapareguda abadia com l'examen de la documentació gràfica, antiga o moderna, de les edificacions, tasques ara tot just encetades i que resten pendent s d'un ple desenvolupament . A partir de l'examen de la diversitat d'experièncie s presents i de la informació arqueològica recopilada fins a I' actualitat, es plante ja una intervenció arquitectònica que reconeix el conjunt monàstic e n, la totalitat d'aportacions històriques que el configuren, però al mateix temp s'emfatitza l a recuperació de les edificacions de les etapes pre-romànica i romànica, és a dir , les que definiren el monestir entre els segles x i XIII i les seves preexistències . En el primer recinte, aquestes construccions, certament transformades pe r reformes posteriors, són aquelles que presenten uns valors més excepcionals i un millor estat de conservació, de manera que permeten la plena comprensió de l'origen del complex monàstic . Per contra, a causa de la seva degradació, les


154

M . MATARÓ, J . BURCH, C . CARRASCAL, A . M . PUIG, G . VIEYRA, E . RIU

obres d'èpoques posteriors no arriben, en la majoria dels casos, a definir el s espais que varen conformar i per tant la seva conservació esdevé selectiva . A l segon recinte, en canvi, construït bàsicament entre els segles XVI-XVIII, les edificacions presenten molt pocs casos de superposició de programes constructiu s i, per tant, l'actuació no hi planteja una valoració diferent de les construccion s segons les èpoques . El Pla director s'explica a partir de la reordenació general dels usos i les circulacions a l'antic monestir, com també de la valoració històrica de la seva arquitectura . En aquest sentit, i pel seu interès històric, es reserva estrictamen t el primer recinte a la visita, de manera que en els seus àmbits tan sols s'hi disposen instal•lacions explicatives de l'arquitectura o expositives de peces que h i pertanyen . Per això, s'evita sempre la introducció d'usos que forcin solucion s traumàtiques pera la integritat arquitectònica dels seus àmbits més significatiu s i s'empren els recursos necessaris per potenciar la recuperació de totes les part s que els componen . En contraposició, les dependències del segon recinte es destinen a equipaments complementaris, com ara les instal•lacions d'acollida, le s sales d'exposició explicativa de la història i l'arquitectura del conjunt monàstic , com també el Centre d'Estudis i altres serveis de manteniment i custòdia de l complex . El recorregut pel conjunt monàstic s'ordena segons un itinerari tron cal que comporta un nivell general de visita, a partir del qual es deriven un segui t de recorreguts complementaris i optatius, alguns d' accés restringit, en funció d e la diversitat d'interessos del públic visitant . D'altra banda, i fins on ho permete n les característiques pròpies de les edificacions, l'itinerari segueix cronològica ment la seva evolució constructiva, des de les parts més antigues fins a les mé s tardanes . La proposta del Pla director preveu 1' arribada al monestir pel mateix camí d e vianants que ara existeix des de l'aparcament situat sota l'antic poble i l'església de Santa Helena de Rodes . A l'esplanada situada enfront del recinte monàstic es reconstrueix l'edifici pre-romànic de l'Hospital que es destina a acollida i venda d'entrades . L'accés al segon recinte del clos monàstic es fa pel bloc d'entrada, ocupat pels equipaments d'explicació del conjunt i des del qual, per l'escalinata del pati del temple, el recorregut s'introdueix al primer nivell del recinte principal, format pels edificis de la primera fase monàstica (segles x i XI) qu e corresponen a l'església, el claustre inferior i el refetor, a més de les estructure s preexistents del sector de llevant . El segon nivell, al qual s'arriba des de l'escal a interior del refetor el constitueixen les construccions del segle XII, de les qual s es recupera el claustre superior amb les seves dependències, on es reconstrueixen diversos àmbits i a la vegada es fa practicable la torre del campanar en tota l a seva alçària . Per últim, el tercer nivell el formen els pisos alts del claustre qu e foren bastits entre els segles xvl-XVIII i que actualment constitueixen un segui t de terrasses . Al cos annex de migdia, obra del mateix període constructiu, e s disposa un bar i l'antiga zona del horts es transforma en un mirador on acaba e l recorregut de la visita . A banda, hi ha les edificacions de la casa de l'abat i le s sagristies que són destinades a centre d'estudis, amb accessos i serveis independents a la part visitable del monestir. Per a la realització de les actuacions propo-


SANT PERE DE RODES . LES EXCAVACIONS DEL 1990 AL 1992

155

-4 %

SECTORS EXCAVATS 1989-1992 CASA DE L'ABA T

2 3 L 5

SAGRISTIES NOVE S PATI D'ENTRADA CLAUSTRES 1 ALA ES T REFETOR 0 SALA DE MONJO S


M . MATARÓ, J . BURCH, C . CARRASCAL, A . M . PUIG, G . VIEYRA, E. RIU

156

sades al Pla director, aquest es divideix en diverses fases executives que preveuen una durada mínima de set anys per als treballs d'excavació, restauració i adequació de tot el conjunt .

BIBLIOGRAFIA ADELL, J . A . Arquitectura alt-medieval a Catalunya . Una definició del tipu s monàstic i canonical dels segles IX al XII, U . P. C - E . T. S . A . B . Barcelona , 1990 . [Tesi doctoral inèdita ] AUTORS DIVERSOS . «L'Empordà II» Catalunya Romànica . Vol . IX . Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1990 . p . 657-738 . AUTORS DIVERSOS . «Co l . loqui sobre la problemàtica de Sant Pere de Rodes» . Lambard [Barcelona] (1981-1983), núm . II, p . 9-121 . AUTORS DIVERSOS . «El Pla Director de Sant Pere de Rodes . Estudi, excavació i restauració de l'antic monestir» . La Punxa [Girona] (1993), núm . 17, p . 2 17 .

BADIA i HOMS, J . L 'arquitectura medieval de 1 'Empordà . Vol. II B . Segona edi ció . Girona : Diputació Provincial de Girona, 1985 . p . 582-594 i 596-598 . [En la primera edició : p . 35-144 ] LLOPART, J . ; MATARÓ, M . ; PUIG, A . M . ; VIEYRA, G . «Darreres excavacions a Sant Pere de Rodes . Aproximació a un important conjunt numismàtic del s segles XV-XVI» . Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos [Figueres ] (1989), núm . 22, p . 33 5-345 . MATARÓ, M . ; BURCH, J . ; LLOPART, J . ; PUIG, A . M . ; TIÓ, F. ; VIEYRA, G . «Excavacions arqueològiques al monestir de Sant Pere de Rodes . Primers resultats» . Tribuna d'Arqueologia 1989-1990 . Barcelona : Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1991 . p . 159-169 . NAVARRO, A . ; RIU, E . «Sant Pere de Rodes . Estudi i restauració del monestir i de l ' església de Santa Helena (1989-1991)» . II Simposi Actuacions en el Patrimoni Edificat : la Restauració de l'Arquitectura dels segles IX i X. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1992 (Quaderns Científics i Tècnics ; 4),p. 147-156 .


Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.