Tribuna Arqueologia 1990-1991

Page 1

Direcci贸 General del Patrimoni Cultural Servei d'Arqueologia

TRIBUN A D'ARQUEOLOGI A 1990-199 1

GENERALITAT DE CATALUNYA DEPARTAMENT DE CULTUR A Barcelona, 1992


© Generalitat de Catalunya . Departament de Cultura, i autor s Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Cataluny a Impressió i Fotocomposició : Gràfiques 92 S .A . – Sant Adrià de Besò s Dipòsit legal : B . 32931-1992 ISSN : 1130-7781


Sumari

Incarcal (Crespià, Pla de l'Estany) : un jaciment representatiu de l a fauna de grans mamífers del plistocè inferior Julià Maroto, Àngel Galobart

7

La cova del Parco (Alòs de Balaguer . La Noguera . Lleida) : darreres campanyes d'excavacions (1988-1990) Josep M. Fullola i Pericot, M. Mercè Bergadà i Zapata, Raü l Bartolí i Isanta

17

Ca n'Isach (Palau-saverdera) : un assentament a l'aire lliure del neolític mitj à Josep Tarrús, Júlia Chinchilla, Sara Aliaga, Oriol Mercadal

27

Un nou assentament del bronze-ferro al Vallès : Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental ) Sílvia Boquer, Luis González, Oriol Mercadal, Teresa Rodón , Laura Sáez

41

La fortalesa ibèrica ausentana del Casol de Puigcastellet de Folgueroles (Osona ) Dolors Molas, Immaculada Mestres, Montserrat de Rocafiguera

53

Les excavacions arqueològiques a Santa Maria de Panissars, Portú s (Vallespir)/La Jonquera (Alt Empordà) . Estat de la qüestió Jordi Castellví, Josep M. Nolla, Isabel Rodà

63

Les primeres estratigrafies a la villa romana deis Ametllers, Tossa (Selva) Albert López i Mullor

73


Un projecte de recerca arqueològica al Castell de Mediona (Alt Penedès) : Assentaments àrabs i berbers al Penedès . Els Madyñn a Miquel Barcel ó El Castell de Mediona (Alt Penedès ) Helena Kirchne r Una xarxa de castells original a ponent del Llobregat Ramon Martí

97 10 1 10 4

El poblat ibèric de Montbarbat (Lloret de Mar, la Selva ) Maria del Vilar Vilà, M. Carme Barrachina, Sílvia Martín , M. Mercè Negre, Esther Ramó n

10 7

Les ocupacions d'època romana i medieval de l'Aiguacuit (Terrassa) . Excavacions 1989-1990 Eulàlia Barrasetas, Albert Martín, Josep M. Palet

11 5

L'església i la necròpoli de Santa Margarida (Martorell, Baix Llobregat) Rosario Navarro i Sáez, Alfred Mauri i Martí

123


Incarcal (Crespià, Pla de l'Estany) : un jaciment representatiu de la faun a de grans mamífers del plistocè inferio r JULIÀ MAROTO, ÀNGEL GALOBAR T

SITUACIÓ GEOGRÀFIC A

El jaciment se situa a la pedrera de carbonats d'Incarcal . Aquesta pedrera es troba dins del municipi de Crespià, al nord de la comarca del Pla de l'Estany . S'hi accedeix a partir de la carretera de Besalú a Figueres, la N-260 ; en el quilòmetre 57 trobem el camí que ens porta, en direcció cap al sud, a les explotacions de carbonats (fig . 1) .

1

i ,: , : : :: 2 :

3

lo -e el 4

5

---- 6 -7

Fig . 1 . Situació geològica i geogràfica : 1 . Quaternari indiferenciat. 2 . Glacis de Maià de Montcal. 3. Calcàries lacustres d'Incarcal. 4 . Pliocè detrític. 5. Eocè. 6. Contacte discordant. 7. Falla (adaptat de Julià Villalta, 1980).


8

TRIBUNA

D'ARQUEOLOGI A

ANTECEDENTS Aquest jaciment paleontològic va ser descobert cap a l'any 1965, resultat d e les accions fortuïtes de l'empresa Incarcal i de les prospeccions de J .F. Villalt a i R . Julià. L'empresa, quan explotava els carbonats a la pedrera de Cal Taco, hi troba va bosses d'argiles dins de les quals apareixien ossos de vertebrats . A J .F . Villalta i R . Julià es deu el descobriment científic del jaciment, i també els primers treballs i la seva divulgació . Aquests primers treballs, anteriors a la nostra intervenció, són els següents : Julià i Villalta (1974), Julià (1977, 1979, 1980), Deckker et al. (1979) i Julià i Villalta (1984) .

CONTEXT GEOLÒGIC

REGIONAL

El jaciment d'Incarcal es troba a la conca lacustre de Banyoles-Besalú . Aquesta conca ocupa una franja deprimida situada entre les comarques natural s de la Garrotxa, a l'oest, i l'Empordà, a l'est . Els materials de la Garrotxa só n d'edat eocènica i constitueixen el bloc aixecat, mentre que els de l'Empordà, de reompliment, són neògens i quaternaris . La conca lacustre ha evolucionat des del final del terciari, i es divideix e n tres unitats geomorfològiques que són, de nord a sud : el glacis de Maià de Montcal, el pla d'Usall i la cubeta lacustre de Banyoles (JULIÀ, 1980) . El jaciment de què parlem es troba a la primera d'aquestes tres unitats (fig . 1) . El substrat majoritari del glacis de Maià de Montcal és format per les calcàries lacustres d'Incarcal, que segons Roiron (1983) –a partir de l'estudi de le s macrorestes vegetals– tindrien una edat finipliocènica, la qual no és en contra dicció amb la geologia regional de la zona (fig . 1) .

CONTEXT GEOLÒGIC DEL JACIMENT Aquestes calcàries, d'una potència de 70 m (JULIÀ i VILLALTA, 1984), só n constituïdes per calcisiltites que inclouen capes d'acumulació de fragments d e carofícies . Són de color totalment blanc, molt pures en contingut de CaCO 3 , i contenen restes abundants de fulles vegetals, les quals han estat publicades detalladament (VILLALTA i VICENTE, 1972 ; ROIRON, 1983) . Les calcàries estan fracturades i basculades (s'hi veuen discordances angulars i slumps) . Posteriorment a l'activitat tectònica han sofert un procés de carstificació, que ha format embuts o dolines . Més tard, aquests han estat reomplerts essencialment d'argiles, i també de llims, sorres, còdols, blocs de calcària i restes de fauna (fig . 2) . Els embuts són força abundants a la zona de la pedrera . A la seva part abandonada n'hi havia un nombre indeterminat que han desaparegut ; en tenim


TRIBUNA

9

D'ARQUEOLOGIA

NIEW•111•=11111•11W'\

uwmz ~~~~~~~a .

\~

~

. ~

-aum•no

_

zi~~ ~~~

:i

e

o

m

8'

~

é/'/,

~r~ ~'

11EME111IIII•lMEI IENEIWiEMaisnisea IIII•111=1••■11 1 ElEIMIEI=11•1 .L

I

I

C-5-1;0 1

1 1

I

Í

1

1 IÍ I

I

7~~

1 Í"

11,

I

1 . 1

1 1

1

1

1

r 1 1 l I 1

. I , 1 ,1 I 1 1 1 ~ 1 1 1

1 1 _

i"-4

2

F-T'-1 9

I=-= 1 4

LY?

5

®

Fig . 2 . Secció esquematitzada del reompliment d'Incarcal 1(adaptat de Juli à Villalta, 1984) . 1 . Fragments de calcisiltites. 2 . Restes òssies. 3 . Sorres. 4. Argiles . 5. Travertí de caroficies. 6. Calcisiltites. constància gràcies a la comunicació verbal dels senyors Ventura i Quera, durant molt de temps gerent i encarregat, respectivament, d'aquesta pedrera . Avui dia tenim la presència de vuit embuts, un parell d'ells testimonials , que els hem numerat de 1'I al VIII . Les argiles de reompliment presenten una disposició laminar en forma còncava degut a processos de compactació (JULIA i VILLALTA, 1984), visible sobretot a Incarcal I (fig . 2) . Aquestes argiles tenen un color verdós, potser degu t a una sedimentació en un medi reductor, que en tot cas era subaquàtic, i hi trobem còdols que indiquen aportacions de diferent intensitat de flux . Els blocs de calcària procedeixen de les mateixes vores i parets dels embuts . Un element de datació relativa, recollit per Julià i Villalta (1984), és l a presència de fragments de roques volcàniques, de manera molt dispersa, din s del reompliment . La colada més antiga coneguda de la zona d'Olot és datad a en 0,9 milions d'anys . Així, segons aquest criteri, el reompliment no seria mé s antic de 0,9 milions d'anys .

LES CAMPANYES D'EXCAVACIÓ

L'agost de 1984 vàrem realitzar la primera excavació a un dels embut s d'Incarcal, que més tard batejàrem amb el nom d'Incarcal I (fins ara totes le s restes procedien de prospeccions o troballes fortuïtes) . Es tracta d'una excava ció d'urgència per aixecar les restes d'una pelvis d'elefant malmesa . També trèiem algunes vèrtebres i una mandíbula, totes d'elefant, presumiblement de l mateix individu . Els resultats d'aquesta excavació, els publiquem a Maroto i Soler (1985), en què situem el jaciment entre 1 i 1,5 milions d'anys i donem e l


10

TRIBUNA

D'ARQUEOLOGI A

llistat de fòssils següent : Hippopotamus major/incognitus, Pachycrocuta brevirostris, Mammuthus meridionalis i Homotherium crenatidens . Donem també una primera interpretació del jaciment. A partir d'aquesta campanya acordem una cooperació entre el Centr e d'Investigacions Arqueològiques de Girona, l'Institut de Paleontologia d e Sabadell i el Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles per tal d'excavar i estudiar el jaciment. Les campanyes d'excavació que hem fet comprenen des de l 1985 fins al 1990 . L'abril de 1985 vam iniciar la primera excavació programada, que va teni r lloc a Incarcal II . El 1986 vam treballar durant el mes d'octubre, principalment a Incarcal I i també a Incarcal III . Les campanyes del 1987, 1988 i 1989 van estar repartides en dos torns : abril i setembre . A la primera vam excavar a Incarcal I i Incarcal II . A la segona, només a Incarcal I, i a la tercera a Incarcal I, Incarcal II, Incarcal V i Incarcal VI . El 1990 vam excavar únicament a Incarcal V . Pel que fa a Incarcal IV, Incarcal VII i Incarcal VIII, només hem recolli t mostres de sediment per buscar microfauna . Les intervencions a Incarcal II i Incarcal III han estat molt puntuals . L'excavació d'Incarcal VI ha estat considerable, però aquest jaciment ha resulta t ser, almenys la part excavada, pràcticament estèril . Per tant, ens queden com a excavacions significatives les d'Incarcal I i Incarcal V (GALOBART et al ., 1990) .

L ' EXCAVACIÓ D'INCARCAL I Incarcal I és un embut gran amb un diàmetre que oscil . la entre 14 i 15 m . La seva profunditat encara és per determinar . L'estat de conservació dels fòssils és molt bo, bé que la seva recuperació é s delicada i dificultosa. Una bona part s'han trobat enters . L'excavació de l'embut s'ha fet horitzontalment, rebaixant-ne tota la superfície . Per això obríem fronts, d'aproximadament 0,5 m, a partir dels qual s avançàrem d'un extrem a un altre . La gran fragilitat dels ossos ens obligava a utilitzar un consolidant plàsti c —l'acetat de polivinil (PVA)— per tal de donar-los consistència i evitar que am b la seva exposició a l'aire lliure es degradessin . Si la peça o conjunt de peces, en cas de trobar-se en connexió o properes le s unes a les altres, són d'una certa grandària, per retirar-les cal la seva protecci ó amb poliuretà expandit. Per tal de poder tenir el major nombre de dades a l'hora de l'estudi del jaciment, coordenem totes les restes utilitzant el sistema de coordenades polars , que és el que ens sembla més pràctic per a les característiques del jaciment . S'afegeix la fondària calculada respecte a un pla zero general . A més es pren la


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

11

direcció del cabussament i la direcció de la peça . El conjunt d'aquestes dades, el projectem en plantes que permeten una visualització de la situació relativa d e les peces . L'acumulació d'ossos més gran es dóna a les zones adjacents a les parets de l'embut, on sovint presenten un fort cabussament . Les peces situades a les zones centrals de l'embut perden, en canvi, aquesta inclinació i solen trobar-s e horitzontals . Això es deu, tal com hem dit, al fet que les argiles mostren un a disposició laminar en forma còncava a causa de la seva compactació, i presenten, per tant, un pendent considerable en els extrems que es va perdent cap a l centre (fig . 2) . D'aquest embut s'han rebaixat entre la nostra excavació i les actuacions anteriors, aproximadament, uns 2,50 m, però no sabem quant queda encara pe r excavar . Nosaltres hem aturat l'excavació a la cota 2,50 m, que coincideix am b una disminució de la concentració d'ossos . No hem pogut quantificar am b exactitud les pèrdues provocades abans de les excavacions —per acció de le s màquines de la pedrera i dels excavadors furtius—, però tot fa pensar, per le s restes recuperades a particulars i per les nostres troballes, que la part superio r de l'embut, excavada només parcialment per nosaltres, correspondria a la zon a de major riquesa . En aquest sentit, pensem en la possibilitat que entre el mate rial no recuperat es trobés el crani de l'elefant que hi ha ben representat a l'excavació . L'estat de conservació dels ossos és molt bo, malgrat que alguns hagin que dat deteriorats per culpa de la humitat que han acumulat durant el procés d'extracció. La diagènesi del sediment ha afectat alguns fòssils . En uns casos, deformant-los a causa de la pressió de la compactació ; en altres, fracturant-los per acció de les petites diàclasis del reompliment . A l'embut podem distingir tres graus diferents de conservació dels fòssils : un grup d'ossos fragmentats, un d'ossos conservats en la seva totalitat o gaire bé i per últim un d'ossos enters en connexió anatòmica (extremitats, columne s vertebrals . . .) . Els ossos més grans i els trobats en connexió anatòmica, normalment se situen prop de les parets de l'embut ; els de menor grandària, distribuïts per tot a la superfície . Així, les zones més riques normalment estan en els límits propers a les parets . Les restes identificades corresponen majoritàriament a elefants, hipopòtam s i carnívors . El llistat de les espècies de vertebrats trobades a Incarcal I el relacionem a l quadre 1 i II de la pàgina següent, acompanyat d'un recompte provisional, per ò significatiu, del nombre mínim d'individus (NMI) i del nombre total de reste s (NR) . Hi ha diversos fragments de costella que encara no hem pogut identificar s i són d'elefant o d'hipopòtam, al costat d'altres que sí que hem pogut identificar . Per això, de moment hem de tenir en compte que hi ha més de 60 restes de costelles que s'han de repartir entre aquestes dues espècies .


12

TRIBUNA

D'ARQUEOLOGI A

Quadre I . INCARCAL I . ESPÈCIES DE VERTEBRAT S

Mammuthus (Archidiskodon) meridionalis Dicerorhinus etruscus Hippopotamus major Bison sp . Megaceros sp . Cervus sp . Homotherium crenatidens Pachycrocuta brevirostris Canis sp . Oryctolagus sp . Apodemus sp . Arvicolidae indet Soricidae Au indet . Amfibi indet. Osteicti indet.

N. M. I.

N . R.

2 2

104+costelle s

3 1

206+costelle s 6

1 1 1 1

3 ` 1 J 1 2 1

1

5

19 15 2 1 9 2

2

1

1

2

2

1

1

4

Pel que fa als invertebrats, tenim : Ostràcode s Gasteròpodes Quant als vegetals : Juglans sp . (2 exemplars) Carofícies Com es pot apreciar, almenys hi ha un elefant, un hipopòtam i un felí am b dents de sabre molt ben representats esquelèticament, al costat d'altres gran s mamífers representats molt pobrement . És de destacar, per 1'excepcionalitat de la seva conservació fòssil, la tro balla del fruit sense clova de la nou, Juglans sp . (dos exemplars molt sencers) . També s'han trobat alguns fragments de fusta en aquest i en algun altre embut .

L ' EXCAVACIÓ D'INCARCAL V La superfície original d'Incarcal V la desconeixem, perquè l'embut fou des cobert després que les màquines excavadores rebaixessin la pedrera. En tot cas , aquest fet no pot ser massa important i ha afectat molt poc els fòssils . El seu diàmetre és d'uns 5 metres i l'hem rebaixat 2 metres durant el 1989 i el 1990 . La metodologia d'excavació senceres a Incarcal V és molt semblant a l'esmen tada per Incarcal I, bé que en no sortir les peces tan senceres i ser les seves dimen sions més reduïdes, no és necessària la realització de tantes «mòmies» de poliuretà .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

13

Quadre II . INCARCAL I . ESPÈCIES DE VERTEBRATS

Mammuthus (Archidiskodon) meridionalis Equus stenonis Bison sp . Megaceros sp . Cervus sp . Homotherium crenatidens Pachycrocuta brevioristris Oryctolagus sp . Arvicolidae indet. Tortuga indet. Osteicti indet.

N. M. I.

N . R.

1 1 1 1 1 4 1 1

2 6 4 8 15 0 22 10

El sistema de coordenació, per qüestions pràctiques, no és el de les coordenades polars, sinó que mesurem la distància de cada peça a dos punts separats , alineats nord-sud, i indiquem el cantó d'intersecció dels dos radis (est o oest) . Aquestes dades després es projecten en planta . La concentració més gran d'ossos l'hem trobada a la part nord-central d e l'embut, i coincideix normalment amb la presència de nombrosos còdols ro dats . El seu estat de conservació —sense tenir en compte la fracturació original — és similar al d'Incarcal I, encara que també la humitat acumulada ha deteriora t algunes restes . La majoria dels ossos que han sortit en aquest embut estan fragmentats i e n alguns casos lleugerament rodats, mentre les restes trobades en connexió anatòmica són escasses . Degut al petit volum de l'embut, la seva diagènesi no és tan forta com a Incarcal 1 . La majoria de restes identificades pertanyen a carnívors . El llistat de les espècies de vertebrats trobats en aquest embut és el següent , expressat de la mateixa manera que ho hem fet per a l'embut anterior . Quant als invertebrats, hi trobem : Ostràcodes Gasteròpode s Aranèids indet . Quant als vegetals : Carofície s En aquest embut també hi ha una distribució molt desigual de la representa ció esquelètica dels grans mamífers i només el felí de dents de sabre està be n representat . Hem de remarcar la troballa d'una aranya fòssil a Incarcal V . D'una banda , el registre d'entomofauna fòssil de quaternari a la Península és bastant restringit, i de l'altra, en molt poques ocasions s'han trobat artròpodes fossilitzats e n argiles .


14

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

INTERPRETACION S

Cronologia Pel que fa a la cronologia, de moment no es disposa de cap datació absolut a per als jaciments d'Incarcal . Tenim, però, alguns elements de datació relativa . El principal, recollit per Julià & Villalta (1984), és la presència de fragments de roques volcàniques, de manera molt dispersa, dins del reompliment . La colada més antiga coneguda de la zona d'Olot està datada en 0,9 milion s d'anys . Però aquest criteri no és significatiu, ja que no sabem si el supòsit e n què es basa és del tot cert: les colades d'Olot no estan suficientment estudiade s i del tot datades, i avui dia es revisen les datacions existents . L'associació faunística que presentem és típica del plistocè i inferior, e n concret de la fauna quaternària arcaica europea (presència de Mammuthus meridionalis, Dicerorhinus etruscus, Equus stenonis, Homotherium creatidens, . . . ) i, per tant, podria anar entre 0,7 i 1,5 milions d'anys, i la veritat és que, de moment, només per la fauna, no podem precisar més amb garanties . Segons le s zonacions d'alguns autors es podria situar cap a 1,3 milions d'anys ; segons les d'altres se situaria cap a 0,8 milions d'anys . Els jaciments del plistocè i inferio r amb datacions absolutes són molt escassos i, per tant, les diferents biozonacions existents cal agafar-les amb molta precaució . Reconstrucció del jacimen t La zona actualment ocupada pels jaciments podria constituir un complex d e petits estanyols d'alimentació subterrània. Els embuts, que ara són jaciment s fossilífers, eren conductes que donarien lloc als estanyols esmentats . L'aigu a de procedència subterrània vindria de l'aqüífer confinat en profundidat, din s dels materials de 1'eocè . La circulació subterrània potenciaria la carstificació d e les calcàries del pliocè i la formació dels conductes que donarien lloc, en superfície, als estanyols . Aquesta interpretació és de R . Julià . Les aportacions superficials reompliren els embuts dels estanyols, segura ment en moments de nivell freàtic baix, primer taponant el conducte subterrani , i a partir d'aquí, reomplint-los amb materials argilosos i restes d'animals morts. Mentre un embut s'omplís, d'altres embuts podrien anar funcionant. Suposem que la majoria dels reompliments trindrien lloc amb poca columna d'aigua, segons 1'estratigrafia i la composició seva granulomètrica . La dessecació del complex tindria lloc amb un descens important del nivel l de base i amb això es produiria la culminació definitiva de tots els embuts . Consideracions tafonòmiques Pel que fa a les interpretacions tafonòmiques, el fet de trobar ossos fracturats i ossos enters, ja sigui en connexió o aïllats, ens indica diverses intensitat s de transport tractiu . Els ossos procedirien dels animals morts a la superfície ; l a diferència en l'estat de conservació de les peces que trobem a l'interior d e


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

15

l'embut vindria donada per la distància del lloc de la mort al lloc de la deposi ció, i per l'estat de descomposició de l'animal mort i les seves dimensions en e l moment d'iniciar el transport . La grandària dels fòssils als embuts també vindria condicionada per la intensitat del transport en cada cas . Així, les restes d'Incarcal V ens indiquen un tipus de transport diferent a l d'Incarcal I ; potser pertanyia a una zona més distal, cosa que implicaria u n transport més llarg i, per tant, una més gran fragmentació i una menor grandària de les peces . L'abundància relativa de carnívors encara no l'hem poguda interpretar . La presència d'una aranya planteja un problema de tafonomia i de fossilització particularment interessant, ja que, tal com hem apuntat, la fossilitzaci ó d'artròpodes en un sediment detrític és un fet excepcional . En tot cas, el seu excel . lent grau de conservació en un medi argilós ens indica que no tots els fòssils van ser transportats fins al jaciment .

BIBLIOGRAFIA DECKKER, P. de ; GEURTS, M .A . i JULIA, R . (1979) : «Seasonal rhythmites fro m a Lower Pleistocene lake in Northeastern Spain», Paleography, Paleoclimatology, Paleoecology, 26, p. 43-71 . GALOBART, A . ; MAROTO, J . ; MENÉNDEZ, E. ; Ros, X . ; GAETE, R . i COLOMER, F. (1990) : «El yacimiento del Pleistoceno Inferior de Incarcal (Crespià, Girona)», Com. Reunión de Tafonomía y Fosilización, Madrid, p . 161-167 . JULIA, R . (1977) : «Nuevos datos sobre la posición cronoestratigráfica de lo s materiales cuaternarios de la cuenca lacustre de B an yoles-Besalú (Girona)» , Acta Geológica Hispánica, XII, 1/3, Barcelona, p . 55-59 . JULIA, R . (1979) : «El cuaternario de la cuenca lacustre B anyoles- Besalú» Acta s de la IV Reunión del Grupo de Trabajo del Cuaternario, Excursión B1 , Banyoles, p . 279-287 . JULIÀ, R . (1980) : La conca lacustre de Banyoles-Besalú, Centre d'Estudi s Comarcals de Banyoles, 187 p . JULIA, R . i VILLALTA, J .F . de (1974) : «El Ampurdán», Coloquio internaciona l de bioestratigrafia continental de Neógeno superior y Cuaternario inferior , Guía 28 .9, Madrid, p . 3-9 . JULIÀ, R . i VILLALTA, J.F . de (1984) : «El yacimiento de vertebrados de l Pleistoceno inferior de Crespià (Girona, NE de la Península Ibérica)», Acta Geológica Hispánica, 19, 2, Barcelona, p . 129-138 . MAROTO, J . i SOLER, N . (1985) : «Un elefant d'un milió d'anys trobat a Crespià», Revista de Girona, 110, Girona, p . 52-54 . ROIRON, P . (1983) : «Nouvelle étude de la macroflore plio-pléistocène d e Crespià (Catalogne-Espagne)», Geobios, 16,6, Lió, p. 687-715 . VILLALTA, J .F . de i VICENTE, J . (1972) : «Una flora del Cuaternario antiguo e n las cercanías de Crespià», Acta Geológica Hispánica, VII, 4, Barcelona , p . 120-128 .


La cova del Parco (Alòs de Balaguer. La Noguera . Lleida) : darreres campanyes d'excavacion s (1988-1990 ) JOSEP M . FULLOLA 1 PERICOT , M . MERCÈ BERGADÀ 1 ZAPATA RAÜL BARTOLÍ 1 ISANTA" '

INTRODUCCIÓ Les tres darreres campanyes d'excavacions a la cova del Parco (anys 1988 , 1989 i 1990) han permès fer realitat els plantejaments previs formulats despré s de fer-nos càrrec dels treballs l'any 1987 . En efecte, l'estiu del 1989 vam pode r unir els dos àmbits del jaciment, la cova i l'abric, per tal de tenir oberta un a àmplia superfície que ens permet l'excavació en extensió . Aquesta acció h a vingut a afegir-se a les endegades a partir del 1987, com ara la revisió dels materials de l'excavació del Dr . Maluquer de Motes l'any 1984 (MALUQUER D E MOTES, 1988), l'estudi d'una estructura de combustió apareguda l'any 198 8 (FULLOLA i BERGADÀ e .p .) o l'estudi sedimentològic de la secció de la cal a Maluquer, excavació 1984 (BERGADÀ e .p .) . Amb aquest bagatge d'informació elaborada i publicada no ens sembla per tinent repetir dades ja conegudes, sinó fer-ne conèixer de noves producte sobretot de l'excavació dels dos darrers anys, el 1989 i el 1990 . En les línies qu e segueixen volem que es pugui trobar la síntesi de les últimes novetats a la cova del Parco, tant pel que fa referència a 1'estratigrafia com a les restes material s lítiques, òssies, antracològiques, etc . ; posarem especial èmfasi també en les estructures de combustió, molt abundants, variades i de gran interès, i en les datacions radiocarbòniques que ens van situant, ja en el seu moment precís, el ni vell II que excavem en una fase de transició entre paleolític superior i epipaleolític .

* Catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona i director del ** Becària de FPI, codirectora de l'excavació i membre del SERP . *** Codirector de l'excavació i membre del SERP.

SERP .


18

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

SITUACIÓ GEOGRÀFIC A La cova del Parco és situada en el terme municipal d'Alòs de Balaguer (l a Noguera) . Es localitza en el vessant meridional del Dom de Sant Mamet, a un s 420 m s .n .m . i a 120 m del riu Segre . La seva orientació és de NS . Les coordenades geogràfiques són les següents : Longitud est : 0 56' 31 " Latitud nord : 41 54' 48 "

CONTEXT GEOLÒGIC I GEOMORFOLÒGIC El jaciment pertany a un complex càrstic que es desenvolupa en els conglomerats oligocènics del sinclinal de La Massana . Aquest sinclinal (PoCOVI, 1978) s'estén en direcció EW, des del riu Noguera Ribagorçana, a les proximitats de La Massana, fins a l'aflorament triàsic d'Alòs de Balaguer . Des d'un punt de vista geomorfològic, la zona d'Alòs correspon a un congost, lligada la seva evolució a la del riu Segre . Les formes del relleu són les tí piques d'un paisatge calcari i de conglomerats amb relleus abruptes i escarpats .

DESCRIPCIÓ MORFOLÒGIC A El jaciment se situa tant a l'interior de la cova com a l'abric exterior, am b continuïtat estratigràfica en els nivells paleolítics . La cavitat constitueix una galeria única i adopta una planta allargada de 10,5 per 4,5 m amb un fort gra dient cap a l'interior . El recorregut és molt rectilini, però es pot dividir en do s trams : el primer, a l'exterior, més ample (4,5 m) és format per tot el reblimen t sedimenta ; el segon, a l'interior, més estret (2 m), és format per una gran acumulació de blocs . L'abric adopta una planta rectangular de 5,5 per 11 m i presenta un fort pendent cap a 1' interior . La gènesi de la cova es vincula a una sèrie de fractures i diàclasis del conglomerat . El dipòsit sedimentari té una homogeneïtat textural ; la geometria del qual és asimètrica i cònica, i els nivells presenten un cabussament en direcci ó nord . Hi ha abundants indicis i restes de l'activitat humana, que disminueixe n cap a l'interior de la cavitat .

ANTECEDENT S La cova del Parco fou descoberta l'any 1974 pel Dr . J . Maluquer de Mote s i pel Sr . Rafel Gomà, conegut amb el nom de Rafel del Parco ; d'aquí ve el nom del jaciment . Des de l'any del descobriment, la Universitat de Barcelona va fer excavacions arqueològiques sota la direcció del Dr . Maluquer . L'any 1987 el Dr . J .M .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

19

Fig . 1 . A la part superior, la planta . Al mig, agulla ; nivel 11. A la part infe rior, estructura de combusti贸; nivell II.


20

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

COVA DEL PARCO W

p .W

~ara

brW

{Loeaeotl0eeo

axoo ~210

PAeoeEAb

C. PeYaYodün

P1egia~Y

~0E1

~~ • i

.\

—.

Memookgie

1 -

~

-

r.Wrr . .rr

\

IV

xxae 1

:

1

hsu PI~pApey orx.e.r ro

101110

CiuA.deHelu

xrw oemx ~1%111

111

~

1

~VI

IV Y VI.

~ .' T

o

N.

e0 C~1~ p

:~

hsD Ae. 0

PIr .,A~Y ~ pyr

~urdo CT~PA. .I.. Cn■ .Ipe r

P1~. pAVY

11 1 P4~pA~rY

-.

Yx O X

~O ll

n

aR+r.a orla wr

!e n

Oi6sW

~A A

u xw XIV

p.

O,e /

xr

Fig . 2 . Síntesi paleoecològica de l'assentament.

Fullola i Pericot codirigí la campanya, i n'assumí la direcció l'any 1988 , juntament amb els altres dos signants d'aquest treball, fins a l'actualitat . L'interès arqueològic del jaciment rau, entre altres raons, en la seva llarg a seqüència cronocultural, que va des del paleolític superior (magdalenià) fins a l'edat del bronze . El Dr . Maluquer va distingir-hi 6 estrats ; aquesta divisió n o cor-responia a una distinció estratigràfica sinó cultural . L'estratigrafia és la següent (MALUQUER, 1983-1984) : Estrat VI . Paleolític superior . Estrat V. Ve representat per la caiguda de blocs . Estèril . Estrat IV . Epipaleolític (?) . Estrat III . Neolític cardial i epicardial . Estrat II . Neolític final-calcolític . Estrat 1 . Bronze mitjà i final . Superficial . Visigot i medieval .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

21

SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA I SEDIMENTOLÒGIC A

Des del punt de vista estratigràfic i sedimentològic s'han distingit 15 ni vells, que s'agrupen en 4 unitats clarament diferenciades : Unitat I . Formada pels nivells XV i XIV (sondeig . Secció W) . Els sediments que formen aquests nivells estan constituïts per blocs i graves, que denoten unes condicions fredes i rigoroses (les més acusades del dipòsit) . Obeeixen a freqüents cicles de gelldesgel i prou intensitat en la gelada com per desprendre estacionalment crioclastes . Unitat II . Formada pels nivells XIII fins al VII. La rigorositat climàtica disminueix respecte de la Unitat anterior, i presenta el percentatge més elevat d e fracció fina . Les condicions sedimentàries responen a la introducció d'element s fins, abundants, aportats per processos eventuals de circulació hídrica de baix a energia, que són indicadors d'una millora climàtica . Unitat III . Aquesta unitat comprèn els nivells VI fins al III . Una pulsació freda i probablement més seca es reflecteix en aquest unitat . També apareixen plaquetes de gelifracció, sobretot en els nivells III i IV . La intensitat de l a crioclàstia sembla menor que en la Unitat I . Unitat IV . Formada pels nivells II i I. Finalment, el canvi cap a condicions més humides i notòriament més benignes es manifesta en aquesta Unitat . Le s característiques del dipòsit apunten cap a un rebliment de materials fins, degu t a l'acció d'un flux hídric d'intensitat variable i estacional . Es manifesten caigudes de blocs .

INTERPRETACIÓ PALEOECOLÒGIC A

En aquest apartat tractarem d'esbossar un esquema orientatiu que mostri l'evolució tant sedimentària i paleogeogràfica com paleoecològica de la cova del Parco durant les últimes etapes del tardiglaciar i del postglaciar . Originàriament, l'entrada al jaciment devia ser la mateixa que a l'actualitat i els dos sectors (cova i abric) devien estar connectats . Els primers dipòsits detectats a la cova corresponen a sediments general s per processos de gelifracció, en un clima de característiques fredes i seques, U I (N XV-XIV) . No es constata ocupació humana . Aquest primer dipòsit representa la primera pulsació paleoclimàtica regional, que anomenem PARCO A . La rigorositat climàtica cedeix a la unitat següent, UII (des del nivell XIII fins al VII), que correspon a la introducció de sediments per circulacions hídriques eventuals . Això ens fa pensar en una millora climàtica cap a condicions d e més humitat . Aquesta segona pulsació paleoclimàtica correspon a la fase regio nal PARCO B . Una pulsació més freda i probablement més seca es reflecteix en la Unita t següent, III (N VI fins al III), on apareixen de nou les plaquetes de gelifracció . Els estudis antracològics ens denoten la presència generalitzada de l'espèci e Pinus sylvestris . Correspon dins de l'escala regional a la fase PARCO C .


22

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

Després d'aquesta etapa freda se succeeix un moment d'humitat oscil .lan t amb dipòsits de circulació hídrica superficial (N II) . Aquest nivell és datat e n 10 .390 ± 300 BP . De l'estudi de les restes faunístiques que s'han documentat cal destacar la presència del conill (Oryctolagus cuniculus), la cabra salvatge (Capra pyrenaica) . . ., que ens evidenciaria una explotació especialitzada en un a àrea muntanyenca . Pel que fa a l'estudi antracològic, s'ha constatat la presènci a dels tàxons Pinys sylvestris i Quercus sp . La proximitat al postglaciar es mani festa en aquesta fase PARCO D . El començament del postglaciar ve marcat per una caiguda de blocs que , des del punt de vista de 1'habitabilitat de l'assentament, fa que els dos sector s anteriorment esmentats quedin separats definitivament . El canvi cap a unes condicions benignes es manifesta en el NI, on sedimentològicament s'observe n etapes de més alta energia que altemaven amb processos de més poca energia . Segons la nostra escala regional, aquestes pulsacions estarien incloses a les fa ses PARCO El i PARCO E2 .

INDÚSTRIA LÍTICA I ÒSSI A Quant a la indústria lítica dels nivells magdalenians de la cova del Parco , cal remarcar que l'estudi que presentem es basa, en bona part, en els material s procedents de les excavacions del Dr . Maluquer . Els treballs de recerca actuals només han iniciat l'excavació d'aquests nivells i no es posseeix encara un con junt de materials estadísticament representatiu per poder establir un seriós estudi tecnoindustrial . S'han estudiat 3 .349 peces lítiques (FULLOLA, G ' ARGÜELLES i MILLÁN , 1988 ; G. ARGÜELLES i FULLOLA, 1990), 188 de les quals han estat transforma des en útils retocats . Els suports d'aquests útils són les ascles i les làmines, am b uns percentatges del 64% i del 36% respectivament . L'anàlisi tipològica estableix 193 tipus primaris (183 monotipus i 5 peces dobles) i la distribució segons el mode de retoc és : S

A

B

SE

53 274

92 477

44 22 8

4 02 1

El retoc abrupte, dominant, representa el 47% i correspon fonamentalmen t a les laminetes i puntes de dors (80,4% del retoc) . Continuen en importància e l retoc simple (27,4%) amb un predomini dels gratadors (43,4% del retoc) i l a tècnica del burí (22%), amb un considerable domini dels burins sobre pla natural (72,8% del retoc) . Una primera aproximació tecnològica a aquest material lític permet observar uns sistemes de producció tècnica basats en una explotació laminar de l a matèria primera (sílex, preferentment) . El volum de tala és preparat acurada-


TRIBUNA

D'ARQUEOLOGIA

23

ment mitjançant la creació de làmines amb cresta (nombroses dins del conjun t industrial), i els nuclis, molt exhaurits, tenen les formes prismàtiques i piramidals típiques d'aquesta tècnica de talla . Una troballa recent important ha estat un nou element d'indústria òssia qu e s'afegeix al conjunt de peces, punxons i atzagaies, recuperades pel Dr . Maluquer durant els seus treballs del 1984 (FULLOLA, GARCÍA ARGÜELLES i MILLÁN, 1988) . Es tracta d'una agulla, l'única que es posseeix fins al momen t a Catalunya en posició estratigràfica, localitzada al Nivell II durant la campan ya d'excavació del 1990 . Aquesta presenta senyals de combustió i es va retro bar trencada d'antic en tres fragments . Les seves mides totals són de 51 mm d e llargada, 2 mm d'amplada màxima proximal i 1 mm d'ample distal . El forat d e l'agulla, la realització del qual es va fer mitjançant una perforació per rotació , és circular i el seu diàmetre oscil .la entre 1,5 mm i 1 mm .

ESTRUCTURES DE COMBUSTI Ó

Hem de destacar també un altre aspecte molt important del registre arqueològic : les estructures de combustió . Al llarg d'aquestes darreres campanyes han estat nombroses les estructures constatades dins el sòl d'ocupació del Nivell II . Aquestes estructures tenen una tipologia variada : llars planes (la majoria d'elle s de considerables dimensions i de forma irregular), llars de cubeta simples i llar s de cubeta amb preparació estructural . D'entre totes destaquen per la seva singularitat 1'EC1NII (Estructura de Combustió 1, Nivell II) i 1'EC4NII . La primera d'elles, l'ECINII, és una llar de cubeta amb delimitació i preparació estructural . La seva forma és circular i el seu diàmetre oscil .la entre 40 i 30 cm . Té una potència de 12 cm . L'anàlisi microestratiogràfica ha permès documentar l'existència de tres nivells estructurals diferenciats (FULLOLA i BER GADÀ, e .p .) . Nivell superior : 5 cm de potència . És format per cendres i set blocs, sis de calcària i un de granit, que constitueixen la delimitació de l'estructura . Nivell intermedi : 4 cm de potència . És format per dos blocs de cornubianita i taques de cendres menys concentrades . Nivell inferior : 3 cm de potència. Presenta una cinquantena de petits blocs . Amb l'estudi dels blocs que formen els diferents nivells d'aquesta llar s'h i ha constatat que la majoria han sofert alteracions físico-químiques de rubefacció i fragmentació degudes a l'acció tèrmica . Quant a la litologia dels blocs, ca l remarcar que la calcària i el conglomerat provenen del mateix substrat estruc tural de la cova; en canvi, el granit i la cornubianita provenen de la zona axia l pirinenca i arriben a aquesta àrea transportats pel riu Segre ; la seva aportació a l jaciment correspondria a l'acció antròpica . Cal fer també especial esment d'un a de les cornubianites mencionades, ja que en un dels seus costats s'ha documentat una sèrie de polits . Un estudi de reproducció experimental d'aquests darrer s ha constatat que aquesta cornubianita hauria desenvolupat funcions de polido r per a l'elaboració de peces d'os polides .


24

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

La funcionalitat d'aquesta estructura de combustió seria principalment calorífica i de punt de llum . Aquesta hipòtesi vindria avalada per la mateixa estructuració de la llar i per l'estudi traceològic del material lític associat, que h a identificat un treball sobre materials tous, concretament pell fresca . La segona estructura de combustió, EC4NII, és de forma circular (60 cm d e diàmetre mitjà aproximat) i és delimitada amb blocs . Ens trobem amb un cas poc usual, perquè en realitat es tracta d'una llar doble, és a dir, la segona lla r aprofita part de l'estructura d'un foc anterior. Una gran taca de cendres de coloració grisosa s'associa a aquesta llar, amb la qual estava en connexió directa . Aquestes cendres provenen de l'interior de l'estructura i haurien estat escampa des molt possiblement per algun agent natural . Aquesta abundància de llars en aquest Nivell II ens indica que ens trobem davant d'un moment amb una intensa i important ocupació antròpica .

DATACIONS ABSOLUTE S

La presència de carbons en els sòls d'ocupació ens ha permès obtenir, fin s al moment, les datacions radiocarbòniques següents : - UBAR - 193 = 10 .810 ± 160 B P - ICEN - 501 = 10.390 ± 300 B P La primera de les datacions correspon a la base del nivell de caiguda d e blocs del sector exterior del jaciment . La segona ha estat feta amb carbons procedents de la primera llar documentada al nivell II (EC1NII) l'any 1988 i j a descrita i esmentada a l'apartat d'estructures de combustió . Aquestes dates en s situen en moments que industrialment no són molt rics però que podríe m col .locar en el límit final del paleolític superior . Els carbons procedents de la campanya del 1990 es troben actualment e n tractament al laboratori de la Facultat de Química de la Universitat d e Barcelona i contribuiran a continuar obtenint una seqüència tan àmplia com pugui de dates per a aquest jaciment .

CONCLUSIONS I PERSPECTIVES DE FUTUR

Com a síntesi de tot el que hem exposat fins aquí hem de fer una valoraci ó positiva, no tan sols dels resultats obtinguts fins ara, sinó sobretot de jes perspectives de futur que obre el jaciment . Si haguéssim de donar un visió global i integral del paleolític a Catalunya , tan sols tres jaciments podrien aportar seqüències més o menys llargues o n s'interrelacionessin indústries, datacions i dades paleoecològiques, per ordr e cronològic caldria recórrer a l'abric Romaní (Capellades, Anoia), a l'Arbred a (Serinyà, Pla de l'Estany) i a la cova del Parco . Aquest jaciment cobreix, a més, el segment cronològic final del paleolític superior, del qual l'Arbred a n'està mancat, amb la qual cosa queda coberta de manera pràcticament contí-


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

25

nua la darrera glaciació . Aquesta és una de les principals aportacions de la cov a del Parco, i l'hem desenvolupada molt sintèticament en l'apartat d'estratigrafia , amb l'esment de les fases de A a E2, corresponents a les oscil .lacions del tardi glacial fins al període atlàntic . La possibilitat de lligar aquesta sèrie estratigràfica amb datacions li dóna una dimensió única, de moment, al país . Quant a la indústria, hem d'esperar que els futurs treballs ens permetra n constatar la gran riquesa d'instrumental lític i ossi que coneixem a partir del s treballs del Dr . Maluquer de Motes . L'excavació minuciosa ens permetrà diferenciar cronològicament els successius moments d'ocupació, no diferenciats a les velles excavacions ; al mateix temps ens plantegem una ampliació de l'àre a de treball que triplicarà la superfície de paleolític superior, prèvia excavaci ó dels 10 m 2 de potent estratigrafia neolítica encara existent a la cova . A la possibilitat de conèixer aquesta evolució en el material lític, s'hi afegeix la presència d'elements ossis per primera vegada a Catalunya fora de Serinyà . La troba lla de l'agulla ja esmentada en l'apartat corresponent ens situa amb claredat e n un magdalenià que esperem veure corroborat per les datacions radiocarbòniques de les estructures de combustió supra i subjacents . La profusió d'estructures de combustió és també una dada de gran interès , per la seva diversitat de formes i de disposicions . L'estudi acurat d'aquest con junt ens ha de proporcionar dades de gran interès de tipus cronològic, paleoecològic i social, sobretot si tenim en compte que la seva abundància serà mol t gran, si jutgem per la secció de la cala Maluquer 1984 . Però si dins de Catalunya la importància del Parco és gran, la seva inserci ó dins del panorama actual de la vall de l'Ebre i del vessant sud del Pirineu no fa disminuir aquesta consideració . Tot i que aquests darrers anys la conca d e l'Ebre, en el seu sentit més ampli (català, aragonès, etc .), ha anat proporcionant algunes troballes importants del paleolític superior com ara l'abric dels Colls o la cova del Boix, a la vall del Montsant, al Priorat ; la Bauma de la Peixera d'Alfés, al Segrià o l'encara inèdit jaciment de Les Forques, prop de Graus, a Osca (comunicació personal de J . M . Rodanés), el Parco té tan sols un paral .le l clar industrialment i cronològica, que és la cova de Chaves, a Osca . Un ampl i desenvolupament del magdalenià, per sota d'un ric neolític (tot i que per sota apareixen elements d'escotadura, absents al Parco) i una indústria òssia mol t semblant serveixen, entre altres dades, per formular aquest paral .lelisme, qu e queda palès a les publicacions contingudes a les actes de la reunió «Aragón-litoral mediterráneo ; intercambios culturales durante la Prehistoria», de maig de l 1990 a Saragossa . Aquesta i d'altres publicacions del nostre equip de trebal l del SERP de la Universitat de Barcelona han anat donant la justa mesura de l a importància del Parco en el context de la prehistòria catalana, situació que esperem que es mantingui i s'incrementi en un futur immediat .


26

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

BIBLIOGRAFIA BERGADÀ, M .M . (e .p .) : Aproximació a l'estudi sedimentològic-paleoclimàti c d'un assentament prehistòric : La cova del Parco (Alòs de Balaguer, La Noguera ; rev . Cypsela, Girona . FULLOLA, J .M . ; G .' ARGÜELLES, P. i MILLÀN, M . (1988) : «Noves aportacions al coneixement de la cova del Parco (Alòs de Balaguer, La Noguera , Lleida)», Actas del1 Congreso Internacional de Arqueología de Puigcerdá . Homenaje al Dr . J . Maluquer de Motes, juny del 1986, Puigcerdà, 3 fig . , p . 29-35 . FULLOLA, J .M . i BERGADÀ, M .M . (e .p.) : «Estudi d'una estructura de combusti ó i revisió dels nivells paleolítics de la cova del Parco (Alòs de Balaguer, La Noguera, Lleida)», vol. homenatge a Enrique Pla, València. G e ARGÜELLES, P. i FULLOLA, J .M . (1990) : «El Paleolítico Superior Final en las comarcas meridionales y occidentales de Cataluña», Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense, 13, Castelló de la Plana, 6 fig . , p . 17-38 . MALUQUER DE MOTES, J. (1983-1984) : «Un jaciment paleolític a la comarca d e La Noguera», Pyrenae, 19-20, Barcelona, 6 fig ., p . 215-233 . MALUQUER DE MOTES, J . (1988) : «Mig segle de recerques prehistòriques a le s valls del Noguera Pallaresa i del Segre a les vores del Montsec» , Comunicació al VIIè Col.loqui Internacional d'Arqueologia de Puigcerdà , 1986 . Puigcerdà, p . 17-24 . POCOVI, J . (1978) : «Estudios geológicos de las sierras marginales catalana s (Prepirineo de Lérida)», tesi doctoral, Fac . de Geologia, Univ . de Barcelona, Barcelona, 192 p .


Ca n'Isach (Palau-saverdera) : un assentament a I'aire lliure del neolític mitj à JOSEP TARRÚS, JÚLIA CHINCHILLA, SARA ALIAGA, ORIOL MERCADAL

HISTÒRIA I SITUACIÓ

El febrer de 1987, membres del GESEART' descobriren aquest importan t jaciment, a causa de l'obertura d'un carrer en la urbanització del mateix nom . Aquell mateix any es va fer una prospecció i des del 1988 s'hi excava sistemàticament . L'assentament es troba en un replà del vessant sud-occidental de la serra d e Rodes, sobre la cota 100 s .n .m ., en una zona de contacte entre roques de gnei s i d'esquist . És situat en un dels pocs punts que poden permetre un establimen t humà en aquesta regió, perquè a tocar la muntanya començaven els aiguamolls , que han obligat a bastir els pobles al peu de la serralada o en llocs poc elevats . Es delimitat al nord pel torrent del Riutort, a l'est per l'espadat de la serra d e Rodes, mentre que al sud i a l'oest hi ha una cinglera d'esquist, que protegei x en semicercle el jaciment.

EL MEDI NATURAL

Segons els resultats de les anàlisis palinològiques 2 i antracològiques, 3 e l paisatge que envoltava l'assentament al final del IV mil .lenni era molt més humit que l'actual . Es tractava d'un entorn obert, dominat per herbàcies i arbusto s (Cistus, Erica i Calluna-vulgaris), amb clapes de boscos mediterranis (Pinus, Quercus i Olea-Phillyrea), al costat d'arbres de ribera (Tamariz, Corylus ave llana, Juniperus, Alnus glutinosa i Ulmus minor) . Cal destacar la presència de l tàxon Cerealia, que ens assegura l'existència de camps de conreu al voltant d e l'hàbitat.

(1) E . Carreras i M .D. Piñero . (2) F. Burjachs . (3) M .T . Ros .


28

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

Fig. 1 . Situació de l'assentament del neolític mitjà de Ca n'Isach (Palau-sa verdera, Alt Empordà) .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

29

Fig. 2 . El nivell Ib de l'espai d'habitatge 1 (EH1) .

EL JACIMENT ARQUEOLÒGI C

L'assentamen t De l'assentament de Ca n'Isach només coneixem ara com ara l'espa i d'Habitatge 1r o Estructural 1, que engloba actualment 28 estructures diverse s en tres nivells o pisos d'ocupació . Sabem que hi ha altres possibles zones d'edificacions, com l'estructura 26 , desplaçada més al sud-oest de l'anterior, que pot ser un nou Espai d'Habitatge . Tot sembla indicar que en el replà de 800 m 2 que ocupa l'assentament h i havia més d'una gran estructura o espai d'habitatge . Cal comprovar també la presència de possibles restes d'un mur d'aspect e vell i de grans blocs a la part nord-oest . L'estratigrafia S'han pogut diferenciar tres estrats en el conjunt del jaciment, a part del suforça remenat per les màquines excavadores . —Estrat I, de sones marró clar, compactes, amb restes d'estructures i am b material arqueològic del neolític mitjà i una potència d'uns 50 cm . perficial,


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

30

Fig. 3.

Materials arqueològics.


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

31

–Estrat II, de sorres marró fosc compactes, amb només una estructura coneguda en aquests moments (no excavat) . El material arqueològic és del neolíti c mitjà, amb uns 20 cm de potència. –Estrat III, de sorres engrunades, groguenques, arqueològicament estèril .

L'Espai d'Habitatge 1 Aquest és limitat per un mur o sòcol gairebé semicircular, amb els dos ex trems engruixits i de forma quadrangular; que s'estén de nord-oest a sud-oest . D'ambdós, el millor conservat és el del sud-oest . El mur descansa sobre l'estrat I i al seu redós hi ha 3 nivells d'ocupació (Io , Ia, Ib) . Es tracta d'un parament fet amb grans lloses, d'esquist generalment, a les vores, a l'interior de les quals hi ha un reompliment de blocs de gneis, es quist, quars (roques locals) de mides mitjanes i petites . El seu gruix varia entre 50 i 60 cm de potència, excepte a la plataforma quadrangular de l'extrem sud , on només hi ha una filada de lloses-blocs d'escassa potència (entre 15 i 20 cm) . Es més probable que es tracti d'un sòcol que d'un mur, tal com s'entén e n moments posteriors . Aquest sòcol tindria clavats'pals de mides diverses, i correspondrien a aquesta funció els forats de pal localitzats a l'interior de l'estructura 1 (est . 1A a 1G) . La seva funció sembla relacionada amb el tancament o arrecerament de l'espai que hi ha al seu interior . Aquí es van localitzar tres ni vells, que corresponen a tres pisos d'ocupació d'una durada limitada, sempr e dins del neolític mitjà . Així, 1'estratigrafia coneguda en aquest Espa i d'Habitatge 1 és la següent : –Estrat I . –Nivell lo, entre les cotes de 50 i 60 cm . –Nivell la, entre les cotes de 60 i 80 cm . –Nivell Ib, entre les cotes de 80 i 100 cm . –Estrat II, entre les cotes de 100 i 120 cm, (sense excavar) . –Extrac III, roca local de gneis . Els nivells Io i la són presents en tota la superfície de l'habitatge, mentr e que el nivell Ib, només apareix dins de la zona protegida pel mur sòcol . Això és degut que aquest nivell lb es troba sedimentat dins de la suau depressió o con ca que hi ha dins d'aquest EH1 (natural o bé artificial) .

La distribució dels materials Mitjançant la projecció en dues seccions (nord-sud i est-oest) de tots el s materials arqueològics apareguts a 1'EH1, entre els nivells Io-Ib, es pot observar clarament la seva forta concentració en una franja que va des de la cot a 1000 . Dintre d'aquesta franja, la zona més densa correspon a la base del nivel l Ib, i ja més esclarits també marcats els pisos lo i Ia . Pel que fa al pendent, s'observa una més gran concentració en els quadres interiors de 1'EH1, tant de nor d a sud com d'est a oest .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

32

La projecció en planta d'aquests mateixos materials 4 , s'ha dividit en 6 categories diferents : ceràmica, indústria lítica tallada, elements de mòlta, indústri a de roca polida, discos i inscultures, i s'han considerat els materials pertanyent s a estructures . D'aquesta manera, en el nivell lb s'observa una clara concentra ció dels elements de mòlta i la indústria de roca polida a l'extrem nord-occidental de 1'EH1, mentre que les altres categories estan més repartides per tot a la seva extensió . Aquesta distribució ens indicaria l'especialització d'una zon a en la mòlta dels cereals . També es pot observar que els materials del nivell I b queden dins de l'àrea interna de 1'EHI .

Sòls d'habitació

i estructures

La mateixa distribució dels materials arqueològics, a les seccions, ens mar l'existència d'una franja molt clara d'ocupació neolítica de 1'EH1, separabl e en tres nivells distints . De fet, però, és l'existència d'estructures obertes o implantades a les cotes d'aquests pisos d'habitació el que ens defineix amb mé s seguretat aquestes diferents etapes d'ocupació de 1'EH1 . Aquestes estructures queden, a vegades, fins i tot sobreposades, amb la qual cosa la seva seriació en el temps queda assegurada . Pel que fa a la distribució concreta del tipus d'estructura dins de cada sò l arqueològic, podem observar el següent : –Al nivell Ib, de sud a nord, tenim un possible foc pla (est . 2A), a tocar e l mur, i 3 cubetes de combustió, una al costat de l'altra, a la part central i occidental de 1' EH 1 . Els forats de pal són abundants en aquesta fase, perquè sense comptar el s que existeixen al mur-sòcol, hem pogut localitzar-ne 7 . D'aquests, 2 són a l'exterior de l'estructura 1, un a l'extrem nord-est (est . 10) i l'altre al sud-oest (est . 5), mentre que els altres es disposen longitudinalment ; són les estructures 3, 30 , 24, 25 i 12 . També tenim dins d'aquest nivell l'estructura 23, que hem considerat din s de la categoria de «braser», i que se situa a la zona sud de 1'EHI . –Al nivell Ia, tindríem les 2 cubetes de combustió existents (est . 4 i 14), situades, la primera, damunt de l'estructura 20, en el centre de l'EHI, i la sego na, una mica més al nord-est . Els forats de pal d'aquest nivell, se'n troben dos a prop d'altres estructures ; així tenim l'estructura 28 a prop d'una estructura de combustió (est . 14), i l'estructura 9 al costat de l'estructura de conservació 8 ; d'aquest tipus també só n les estructures 6 i 15 . Dins d'aquest nivell, l'estructura 8 es considera una petita fossa de conservació, la qual es troba a la zona nord-est de 1'EH1, just al límit de la zona in ca

terna .

–Al nivell Io les estructures d'implantació (forats de pa]) són 2 (est . 11 i est . (4) M . Buch.


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

33

27) . En aquest nivell s'obren 4 noves cubetes de combustió, totes a la zona ex terna de 1'EHI . Una d'elles, l'est 13, posseeix 3 subestructures d'implantació a l seu voltant. Dins d'aquest nivell trobem l'estructura 29, la qual hem considerat que e s tracta d'un «braser» . Per acabar cal parlar de les estructures 7 i 17, les més internes d'aquest nivell, les quals han estat considerades com de conservació al hora que no sembla que es relacionin amb cap altra estructura d'aquest pis . De la distribució espacial d'aquestes diverses estructures, cadascuna al se u pis d'ocupació, sembla que se'n pot deduir la voluntat dels grups neolítics de Ca n'Isach de formar concentracions d'estructures de combustió i de «brasers» , amb forats de pal sovint relacionats amb aquestes, possiblement per a funcion s de trípode aeri . Els forats de pal concentrats a l'angle oest de 1'EH1, dins de l nivell Ib, poden tenir aquesta funció en relació a les properes estructures d e combustió (est . 20, 21 i 24) . Aquesta relació s'estableix en tots els nivell s d'ocupació . Altres forats de pal, d'altra banda, apareixen desconnectats d'estructures d'aquesta classe, i cal veure'ls relacionats amb l'estructura de tancament de 1'EH1 . Finalment, les estructures considerades d'emmagatzematge (est . 8 i 17) i en particular la 17, que potser contenia una reserva d'aigua, no més apareixen als nivells la i Io, i estan situades prop del límit extern de 1'EH1 .

Cabana o recinte d'ús social ?

Queda per resoldre el problema de la funció que tenia aquest Espa i d'Habitatge lr de Ca n'Isach . Si ens fixem en la possible existència de zone s de treball que semblen identificar-se a partir de la distribució dels materials (ni vell Ib), i en la varietat d'estructures de combustió o d'emmagatzematge (brasers, sitges), el model d'ocupació humana resultant sembla el d'un hàbitat permanent. També ens fa pensar això la superposició de pisos d'habitació, que de laten un marge de temps suficient perquè algunes estructures de combusti ó siguin substituïdes per altres que sovint s'hi sobreposen . No es pot descartar, é s clar, que es tracti d'estructures d'amortització ràpida, però això no varia substancialment el model d'ocupació que proposem, sinó només la seva durada . A hores d'ara, la hipòtesi que l'assentament de Can n'Isach sigui una cabana o aixopluc de caire permanent sembla, doncs, més probable que la que e s tracti d'un recinte d'ús purament cerimonial o una simple cleda per al ramat .

TIPUS D'ESTRUCTURES

A Ca n'Isach s'han localitzat i excavat multitud d'estructures (30 en aquest s moments) que corresponen a funcions diferenciades . Segons aquesta probable funció es pot fer una primera classificació en estructures de tancament, de sosteniment, de combustió i de conservació . Aquesta divisió s'ha realitzat tenint en compte tant la seva forma com el seu contingut (sediments, materials) .


34

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Aquest darrer ha estat sovint l'únic element fiable a l'hora de definir aquestes funcions .

Estructures de tancament En aquest grup englobem els murs o sòcols que delimiten els espais d'habitació de Ca n'Isach . Són les estructures 1 i 26 .

Estructures de sostenimen t –Tipus A : Es tracta de forats d'implantació per a estaques d'un diàmetre comprès entre 10 i 15 cm . Podem diferenciar-ne dos subtipus, a) simples forat s circulars, profunds (est . 5A-B) ; b) forats quadrangulars, profunds amb falque s (est . 6, 11, 30) . –Tipus B : Es tracta de forats d'implantació per a pals mitjans d'un diàmetre comprès entre 15 i 25 cm . En coneixem un únic tipus : forats ovalats amb falques, mitjanament profunds (estructures 3, 9, 10, 27 i 28) . –Tipus C : Es tracta de forats d'implantació per a grans pals d'un diàmetre comprès entre 40 i 50 cm . Podem diferenciar-ne dos subtipus : a) forats ovalat s amb falques, poc profunds, en cuberta (est . 12, 24 i 25) ; b) forats ovalats amb falques, poc profunds amb solera de lloses (est . 15) . A l'estructura 1, que encercla l'Espai d'Habitatge Ir, hi observem forat s d'implantació del tipus B (est. 1D, E, F, G) i C1 (est. 1A, B, C), mentre que a l'estructura 26 només hi coneixem, ara com ara, una subestructura (26A) del tipus Ab .

Estructures de combustió Les estructures de combustió són molt abundants a Ca n'Isach i també só n les més fàcilment identificables . Seguint el treball de Jean Gascó (1985) pode m fer dues grans divisions entre les estructures de combustió de Ca n'Isach ; el s focs plans i les cubetes de combustió .

Els focs plans Només tenim una estructura (est . 2A1), la qual consisteix en una acumulació circular de cendres i carbons d'uns 85 cm de diàmetre per uns 10 cm de potència . Estava delimitada per petites plaquetes d'esquist i al seu centre, e n superfície, hi havia una concentració de petits quarsos cremats .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA Les

cubetes

de

35

combustió

Tenim 10 exemples a Ca n'Isach, i n'hem diferenciat cinc tipus . Tipus A . Representat per l'estructura 20, es tracta d'una cubeta circula r molt poc profunda (16 cm de potència) i força gran (150 cm de diàmetre) . En superfície presenta una capa de terres marronoses clares, sense cendres ni quarsos cremats . Entre aquesta capa i la següent de terres marró fosc, hi ha algun s quarsos cremats i uns quants carbons . Tipus B . Representat per l'estructura 4, es tracta d'una cubeta circular forç a profunda (28 cm de potència) i de dimensions mitjanes (115 cm de diàmetre) . En superfície presenta una capa de terres marronoses clares, a sota hi ha un a capa de cendres i de carbons amb algun quars cremat . Tipus C . Representat per l'estructura 2A2 . Es tracta d'una cubeta circular força profunda (20 cm de potència) i de dimensions mitjanes (85 cm de diàmetre) . En superfície presentava una capa de cendres i de carbons, a l'interior d e la qual hi havia algun quars cremat . A sota hi ha una capa de terres marró fosc . Tipus D . Representat per les estructures 14, 16, 18, 19, 21 i 22 . Són cubetes circulars força profundes (entre 25 i 33 cm de potència), a excepció de l'estructura 21 que només té 16 cm de fondària, i les seves dimensions són gran s (entre 140 i 187 cm de diàmetre) . En superfície presenten una capa de terres marronoses clares, sense cendres ni quarsos cremats . A sota hi ha una capa d e cendres i de carbons amb algun quars cremat. Finalment, la darrera capa és d e terres marró fosc amb petits quarsos cremats molt triturats . Tipus E . Representat per l'estructura 13, que és una cubeta força profund a (25 cm de potència) i de dimensions grans (145 cm de diàmetre) . En superfíci e presenta una capa de terres marró fosc amb petits quarsos cremats . Estructures de

conservació

Aquest tipus d'estructures han estat les de més difícil interpretació de C a n'Isach ; de fet, els tipus següents que proposem els hem adscrit a una o altra categoria com a hipòtesi de treball i, per tant, no estem pas segurs que la funci ó que els assignem sigui realment la que tenien originalment . En total es tracta de 5 estructures .

Brasers Aquest tipus és representat per les estructures 23 i 29 . Es tracta d'una cubeta circular poc profunda (entre 14 i 15 cm) i de petites dimensions (entre 45 i 55 cm de diàmetre) . En superfície presenta una capa de terres marronoses clares, sense cendres ni carbons, però amb algun bloc de roca local . A sota hi ha una capa de cendres i algun carbó . Aquest tipus d'estructura, la considerem qu e es pot englobar en la categoria de «brasers» de Jean Gascó, és a dir, dipòsits de cendres .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

36

Sitge s

Són representades per les estructures 8 i 17, que representen dos subtipu s diferents . Tipus A . L'estructura 8 és una fossa circular força profunda (30 cm) i de dimensions mitjanes (105 cm de diàmetre), que des de la superfície té una cap a de terres marronoses clares, sense cendres, que n'és l'únic sediment . Estava reomplerta de blocs de gneis i esquist . L'existència d'un fragment d'os (no determinable) dins de l'esmentada estructura i davant les característiques d'acides a del sòl, que no permet la conservació d'aquest tipus de restes, en fa significativa la presència . Tipus B . L'estructura 17 és una fossa circular profunda (40 cm) i de dimensions grans (130 cm de diàmetre) . Des de la superfície presenta una capa de ter res marronoses clares, sense cendres i carbons, que n'és l'únic sediment . El se u interior estava «folrat» amb grans lloses d'esquist clavades i al seu fons, un a solera de blocs de gneis, estava reomplerta amb blocs . La presència d'un gran fragment de terra cuita podria indicar que estava parcialment revestida o tapad a amb aquest material .

Cisterna

L'estructura 7 és la més complexa de totes les estructures excavades a C a n'Isach . Es tracta d'una cubeta circular molt profunda (75 cm) i de grans dimensions (130 cm), les parets de la qual eren revestides amb grans lloses d'esquist clavades verticalment reomplerta amb nombrosos blocs . Dintre seu es diferenciaren tres capes de sediments : la primera i la més potent era de terres marró clar, la segona amb terres marró fosc i la tercera, que cobria tot el seu fons , era formada per terres molt argiloses i humides . Aquesta singular de l'últim ni vell, a causa del fet que la resta de sediments són fets amb sones per descomposició de les roques locals, ens pot donar la clau de la funció original d'aquesta estructura ; aquesta capa sembla que només s'ha pogut formar per un llar g contacte amb aigua estancada . LA CULTURA MATERIAL Els

vasos

ceràmic s

Els fragments ceràmics de Ca n'Isach corresponen a vores exvasades o re entrants, amb llavis de tipus arrodonit, aprimat o engruixit ; sense que hi hag i una presència de llavis aplanats o bisellats . Les pensions són majoritàriamen t mugrons o mamellons, alguna vegada perforats, amb alguna nansa de cinta vertical i també alguna nansa tubular (vertical o horitzontal) . Les bases són gairebé sempre arrodonides amb presència, però, d'alguna base plana o aplanada , corresponents a vasos mitjans o petits . Els acabats de les superfícies són sem-


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

37

pre llisos (possiblement polits), malgrat la mala conservació dels fragments . Les úniques decoracions conegudes són algunes petites incisions i algun esgrafiat geomètric sobre vasos petits . D'entre els vasos de Ca n'Isach, en podem fer dues grans distincions : el s vasos d'emmagatzematge i els vasos domèstics . Els primers són sempre presents en els llocs d'hàbitat, on servien per emmagatzemar els aliments (líquid s o sòlids) o les manufactures sobrants . Les formes d'aquests vasos corresponen a grans gerres cilíndriques, sovint provistes de mamellons o grans nanses d e cinta a la part superior del recipient . Com a vasos domèstics entenem els vasos petits i mitjans que devien tenir una funció quotidiana o domèstica, és a dir, els bols, escudelles, tasses carenades i olles, emprats per cuinar o per alimentar-se . Els bols poden portar algu n mugró com a element de prensió o bé com a adornament, formant una coron a sota el llavi, mentre que les escudelles acostumen a no dur-ne cap . Les tasse s carenades poden dur nanses tubulars verticals o horitzontals i també nanses de cinta petites ; mentre que les olles duen mugrons o mamellons sota la vora o b é van provistes de nanses de cinta . La indústria lítica

La indústria lítica tallada és feta sobre diversos tipus de sílex (beix, marró , vermellós, negre), entre ells el melat, també sobre quars i cristall de roca . S'empraren nuclis polièdrics, de tortuga i sobretot prismàtics, que quan són d e sílex els trobem sempre en estat d'explotació final i, en canvi, quan són de quars, es recuperen a vegades quasi sencers . S'han trobat diversos rierencs de quars, amb senyals de percussió en un extrem, que poden haver estat els percussors emprats en aquesta indústria lítica. Del total de les extraccions, dominen les làmines sobre les ascles, amb valors mitjans compresos entre les ECA (Extraccions Curtes Amples) i les E L (Extraccions Llargues), encara que la majoria són ECE (Extraccions Curte s Estretes) . Aquestes làmines o ascles eren convertides amb retocs abruptes, sobreelevats, simples o plans, en geomètrics (triangles i trapezis), làmines amb dors , trepants, raspadors, osques, puntes foliàcies i sobretot en làmines amb retoc s marginals, com a peces de falç o com a ganivets .

La indústria sobre roca polida

Les eines sobre roca polida són fetes totes sobre corniana, menys una destral que és d'esquist verdós . Destaquem una massa amb ranura central de gneis , diversos polidors sobre quars i diverses destrals sobre corniana.


38

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

Els elements de mòlta

Gairebé totes les pedres de molí trobades són barquiformes, sobre gneis o esquist, encara que també n'hi ha alguna de rectangular. No falten tampoc le s mans de molí, troncocòniques o prismàtiques, fetes sobre les mateixes roque s locals .

Els discos

Un altre element comú de Ca n'Isach amb els dòlmens antics i les ciste s amb túmul de l'Alt Empordà són els «discos» . Es tracta d'objectes circulars d e mides variables (entre 70 i 190 mm), a vegades perforats, que han estat retallat s per retocs simples directes o bifacials, sobre esquistos i rarament en quars .

Les insculture s

La seva presència permet de relacionar el jaciment amb els sepulcres de corredor i cistes amb túmul de la mateixa zona . Les trobem localitzades en llose s que formen part de l'estructura 1 o 26 i també en pedres de reompliment a l'interior d'alguna estructura. Es tracten principalment de cassoletes amb reguerons . La cronologia de Ca n'Isach ha permès envellir l'aparició d'aquestes inscultures fins al final del IV mil .lenni aC, moment en què també apareixen el s primers sepulcres de corredor de I'Albera-serra de Rodes-cap de Creus, i qu e ens relaciona l'hàbitat a l'aire lliure de Ca n'Isach amb aquestes construccions sepulcrals .

Els recursos alimentari s

L'absència gairebé de restes òssies es deu a l'alt índex d'acidesa dels sediments geològics on es troba situat l'assentament . Això ens priva d'una important font de dades arqueològiques (paleoeconòmiques i ambientals), i també d e poder assegurar la funció original d'algunes estructures . Fins al moment tampoc no s'han recuperat restes carpològiques entre els carbons procedents de le s estructures de combustió .

LA CRONOLOGIA ABSOLUTA

Es van fer dues datacions de C14 a partir d'una mostra de carbons procedent de la mateixa estructura, la est . 2, la qual es tracta d'un foc pla del nivel l Ib a l'interior de l'Espai d'Habitatge 1 . Les datacions són les següents :


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

39

—UBAR-164 :5060 ± 100BP . . .= . . .3110 ± 100BC . . .= . . .4105-3655BC (calibrat) . —GAK-14234 :4660 ± 100BP .= . . .2710 ± 110BC . . .= . . .3760-3155B C També es va fer un mesurament per termoluminiscència 5 sobre un fragment ceràmic del nivell Io de 1'EH1, als laboratoris del Centre de Recherch e Nucleaire d'Estrasburg amb els resultats següents : TL(CNRS) :3250 ± 215aC, en anys reals . . .= . . .3465-3035B C Aquestes datacions ens situen Ca n'Isach al final del IV o inicis del II I mil .lenni, en cronologia C14 convencional, o bé a mitjan IV mil .lenni en cronologia real o calibrada .

CONSIDERACIONS FINALS Pel que ara sabem, Ca n'Isach devia ésser un assentament a l'aire lliure, fi x i d'una certa importància poblacional, si s'ha de jutjar per la multitud d'estructures d'habitació trobades en els tres sòls arqueològics estudiats a 1'EH1 . Aquests tres nivells de 1'EH1, i també l'estrat II subjacent del neolític mitjà , ens indiquen una certa durada de la vida d'aquest hàbitat . La seva situació, en un replà molt favorable per a un assentament fix, pro p d'un torrent i dominant la plana, són arguments a favor de considerar aquest ja ciment com un hàbitat important, un nucli central de població . L'existència de dos sepulcres de corredor amb cambra subcircular (Barrac a d'en Rabert i Mas Bofill) a 150 m al nord i al sud del jaciment, que poden ha ver estat bastits també al final del IV o al principi del III mil .lenni aC (no calibrat), poden ser interpretats com la necròpoli d'aquest poblat neolític . En tot cas, Ca n'Isach, és un assentament a l'aire lliure del neolític mitjà pl e de Catalunya dins d'un possible Grup Empordanès (amb ceràmiques d'estil Montboló en un context Chassey), que podria actuar espacialment com un gru p intermedi entre el Chassey i els sepulcres de fossa (Vallesà-Solsonià) .

BIBLIOGRAFI A BEECHING, ALAIN ; GASCÓ, JEAN (1989) : Les foyers de la Préhistoire récent e du Sud de la France . (Descriptions, analyses, et assais d'interpretation) . Actes du Colloque de Nemours 1987 . Memoires du Musée de Préhistoir e d'lle de France, 2, p . 275-292 . BEECHING, ALAIN ; MOULIN, BERNARD (1981) : Les structures de combustio n des niveaux supérieurs de la Baume de Ronze (Ardéche) . Première approche Bulletin de la Société Préhistorique Française . Tom 78 . GASCÓ, JEAN (1985) : Les installations du Quotidien, DAF, núm . 1, París, 140 p .

(5) C .

Navarro.


Un nou assentament del bronze-ferro al Vallès : Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental ) SÍLVIA BOQUER, LUIS GONZÁLEZ, ORIOL MERCADAL, TERESA RODÓN , LAURA SÁEN Z

El jaciment de Can Roqueta és un assentament a l'aire lliure amb una economia basada en activitats agrícoles, ramaderes i metal .lúrgiques . Cronològicament presenta dues fases d'ocupació . La més antiga, del bronze mitjà, amb una estructura d'emmagatzematge i una doble inhumació, que possiblemen t aprofitaria una estructura amb una altra funció primària . La segona, entre els segles VII i VI aC, documentada en 4 estructures, 3 d'emmagatzematge, una d e les quals conté les restes d'un ase en connexió anatòmica, i un fons de cabana , on es va documentar un fragment de ceràmica al torn fenícia . SITUACIÓ DEL JACIMENT (MARC GEOGRÀFIC I GEOLÒGIC )

El jaciment arqueològic de Can Roqueta és al municipi de Sabadell, Vallè s Occidental . Es troba situat a uns 700 m al sud de Torre Romeu, barri d e Sabadell sobre la ribera est del riu Ripoll . El seu nom deriva de la masia anomenada Can Roqueta, encara existent en aquest lloc . Les estructures arqueològiques varen ésser localitzades, aproximadament , entre la part posterior d'unes naus industrials de recent construcció i la líni a d'alta tensió que travessa la zona en direcció NW-SE . Geogràficament cal situar el jaciment en el centre del sector occidental de l a depressió del Vallès, fossa tectònica amb orientació SW-NE i altituds inferior s als 200 m s .n .m . El substrat geològic és constituït per dipòsits miocènics d'origen continental i de granulometries diverses, llims i argiles marró-vermelloses amb abundants nòduls calcaris, on es troben excavades les estructures arqueològiques .

ANTECEDENTS HISTÒRIC S

La serra de la Salut, elevació on se situa la masia de Can Roqueta, és una àrea coneguda arqueològicament des del començament d'aquest segle amb l a troballa de restes prehistòriques i romanes .


42

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

Fig. 1 . Plantes i seccions de les estructures.


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

43

El 1913, Joan Vila i Cinca, aleshores director del Museu de Sabadell, va localitzar restes d'una necròpoli d'incineració en un indret sense determinar pro per a la masia esmentada, materials que foren dipositats al Museu i posterior ment estudiats per Lluís Marià Vidal i Pere Bosch i Gimpera . Des d'aquest des cobriment, diversos investigadors han utilitzat aquests materials com a dade s per a la realització dels seus treballs, com és el cas de Vicenç Renom, Joa n Maluquer de Motes, Martín Almagro Gorbea, i més recentment, Gonzalo Rui z Zapatero i M . Àngels Petit . Com a conseqüència del coneixement de l'existència de restes arqueològiques a l'àrea de Can Roqueta, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya va contractar un arqueòleg per controlar els treballs de rebaix de le s obres d'infrastructura del polígon industrial . Aquest control, efectuat sobre un a superfície total de 46 .390 m2 , va donar com a resultat la localització de 7 estructures prehistòriques, a més d'una zona (Sector A) amb presència de ceràmica però sense cap estructura associable .

LES ESTRUCTURES ARQUEOLÒGIQUES

Del conjunt de les estructures, la número 1 se situa cronològicament en un context del bronze mitjà, les números 2 i 4 són de difícil caracterització cronocultural i les estructures 3, 5, 6 7 i el sector A poden ser datats en la transició entre els segles VII i VI aC . L'estructura del bronze mitj à La planta consisteix en dos cercles (la forma és aproximadament la d'un 8 ) d'un diàmetre d' l i 1,10 m . La profunditat màxima és d'1,88 m . En principi , semblava que es tractava d'una mateixa estructura, però l'existència d'un peti t testimoni documentat a partir dels darrers 15 cm fa pensar en la possibilita t d'una separació real entre ambdues . A partir d'aquestes dades podem formular diferents hipòtesis quant a l a dinàmica d'utilització de la fossa . En primer lloc, es pot tractar bé de dues estructures independents en les quals l'element separador es malmet o bé d'un a estructura més complexa consistent en dues fosses comunicades . Estructures de dificil atribució cronològica

Morfològicament les estructures 2 i 4 són assimilables, caracteritzades pe r la forma de les parets (indiferenciades) i pel fons (còncau) . Les podríem classificar com a cubetes o com a restes d'estructures de les quals només s'ha con servat el fons . En l'estructura 4 van ser documentades restes òssies de dos individus sens e cap connexió anatòmica, un d'ells adult i l'altre infantil . No es va trobar mate-


44

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

rial que es pogués considerar com a element d'aixovar funerari . Això ens fa pensar que no és una estructura concebuda amb finalitats funeràries, sinó qu e aquestes restes òssies van ser dipositades una vegada l'estructura ja era amortitzada . Es tracta clarament d'un enterrament secundari, en què s'observen tres de posicions ben diferenciades : 1. Un crani d'adult. 2. L'esquelet postcranial d'un adult (suposadament el mateix) . 3. Una mandíbula infantil . L'estudi de les restes òssies, efectuat per les antropòlogues C . Castellana , A . Malgosa, E . Subirà i T . Carrasco, les atribueix a un individu de sexe masculí, adult jove (25/35 anys) i de tipologia mediterrània gràcil . Presenta càries i carrall moderats, a més d'hipoplàsia en canines i incisives, que indica una deficiència alimentària als 4/6 anys . La troballa d'inhumats dins d'estructures en fossa de plata aproximadamen t circular i retallades al substrat geològic és cada cop més comú en jaciment s amb cronologies situades entre el final de 1'eneolític/calcolític i el bronz e mitjà ; la seva àrea de dispersió comprèn les comarques de l'Alt Penedès , Vallès Occidental i Osona, en medis geogràfics molt semblants . Com a paral .lel més proper cal esmentar les troballes de la Bòbila Madurell (Vallè s Occidental) on, a més d'un enterrament secundari, es constata la presènci a d'infants o de joves dins la mateixa estructura que els adults .

Les estructures de la transició entre els segles VII/VI a C Les estructures d'aquesta fase (3, 5, 6 i 7) tenen com a característica comula seva planta circular, però s'han pogut establir dues variants pel que fa referència a la forma de les parets i a la possible funcionalitat . Les estructures del primer grup (3, 5 i 6) tenen el diàmetre de boca comprè s entre 0,97 i 2 m, el diàmetre de fons entre 1,78 i 2,20 m i l'alçària màxima entre 0,64 i 2 m . En el segon grup només hi ha una estructura, la 7 . El seu diàmetre màxim és de 3,20 m i l'alçària, 0,70 m . No tenim testimonis clars de la funció primària per a la qual les fosses foren construïdes, però sí el d'un segon moment d'utilització com a fosses detrítiques, fet que queda justificat per les característiques del reble : —Aleatorietat de la dispersió del material arqueològic a l'interior de l'estructura (ceràmica, restes òssies de fauna, tovot, peces de molí . . .) . —Fragmentació predeposicional dels materials . —Presència d'un alt contingut orgànic en el sediment . Centrant-nos en la funció primària, ja hem esmentat la manca d'evidèncie s en el registre arqueològic, però a partir de les característiques morfològiques i de la interpretació sobre estructures similars a Catalunya (Bòbila Madurell, sitges de Bellaterra, Can Soldevila, Institut de Manlleu . . .), creiem que les podem na


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

45

interpretar com a sitges d'emmagatzematge . La presència de carbons i cendre s a l'interior podria ser deguda a l'abocament indiferenciat de sediment despré s de la inutilització de l'estructura . El segon grup és representat per l'estructura 7 . No s'ha conservat la planta completa, encara que la seva morfologia i l'extensió de la part excavada per meten deduir una forma arrodonida . La paret és irregular ; mentre que al nord (amb major potència de sediment) i a l'est és còncava, i al sud és obliqua . Per a la definició de l'estructura 8 s'ha utilitzat la tipologia establerta a partir de le s estructures del jaciment «Arenero del Soto» (Madrid), basada en l'estudi de le s seccions dels fons de cabana i el seu reble . A partir d'aquesta tipologia, considerem l'estructura 7 com un fons de cabana amb el fons aplanat, parets amb tendència corba, recta o oberta (Tipu s IV) . Quant al tipus de reble, el sediment és argilós i homogeni amb la presència d'una llar (Tipus VI) . La llar és de tipus pla, limitada . Es caracteritza per l a presència d'un límit parcial de la zona de combustió consistent en pedres i to vots que envolten una superfície argilosa amb cendres on no van aparèixer res tes òssies ni ceràmiques . El contingut arqueològic és baix en proporció amb les dimensions de l'estructura . La ceràmica, disposada arbitràriament, està molt fragmentada, i no més al fons, a prop de la llar, es va documentar una peça amb els fragments e n connexió . MATERIALS ARQUEOLÒGIC S

Restes ceràmiques A partir de l'estudi del conjunt del material ceràmic s'ha establert l'existència de dos moments cronològics en el jaciment . El primer, situat en el bronze mitjà (1500/1250), i el segon, en la fase de transició entre els segles VII i VI aC . Únicament pertany a aquesta fase l'estructura 1, en què es van recupera r 748 fragments . L'estudi dels trets morfològics ha permès diferenciar diverso s grups ceràmics : —Grup 1 . Grans contenidors, caracteritzats per la seva elevada capacitat, e n què es diferenciarien : —Vasos de perfil hemiesfèric amb el fons pla, vora dreta i llavi pla amb perforacions de secció circular i una llengüeta a prop de la vora . Superfície externa rugosa . —Vasos carenats amb la vora exvasada o recta, llavi arrodonit i fons convex , llengüetes sobre la carena. Decoració incisa/impresa en el llavi . —Grup 2 . Vasos de perfil en S, amb un mugró a la paret i la superfície ex terna pentinada . —Grup 3 . Vasos globulars, amb una perforació circular a la part superior de l cos que podria ser un forat de suspensió . —Grup 4 . Vasos subcilíndrics, i Grup 5, vasos de perfil trancocònic, ambdó s amb la superfície externa rugosa.


46

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

–Grup 6. Bols, amb mugró a la part mitjana del cos o llengüeta a prop de l a vora i la superfície externa rugosa o allisada. Pel que fa a les decoracions, podem diferenciar l'existència de decoracion s plàstiques, incises i impreses, amb un predomini de les plàstiques : –Decoracions plàstiques, inclouen els fragments amb la superfície extern a rugosa i amb cordons, els quals poden estar incisos o impresos i disposats d e manera paral .lela, formant un motiu en forma de V, disposant-se de manera radial entorn d'un arrencament de nansa, etc . – Decoracions incises, que se situen al llavi o al cos de la peça i desenvolupen, en aquest cas, el motiu «d'espina de peix», o bé pentinades . – Decoracions impreses d'unglades a la paret, però bàsicament situades e n el llavi, i que poden ser digitals, d'unglades o bé fetes amb un element de sec ció circular mitjançant el qual s'efectuarien impressions d'uns 5 mm de diàmetre i 2 de profunditat o de 4 cm de profunditat . En aquest cas, és possible qu e no es tracti únicament d'un motiu decoratiu sinó que podria servir com a ele ment de suport per a una cobertura que protegís el contingut del recipient, u n gran contenidor . FASE 2

Incloem en aquest segon moment les estructures 3, 5, 6, 7 i el sector A, qu e han donat un total de 969 fragments ceràmics, un 15,3 % dels quals tenen forma i un 19,9 %, decoració . A nivel morfològic, predominen les vores rectes o exvasades amb el llav i arrodonit o bisellat i es dóna la presència de vores corresponents a plats/tapadora . Els fons més abundants són els plans, si bé també trobem, en un cas, e l peu anular (fig . 2 .1) . Quant als elements de prensió, a més de les nanses de sec ció en cinta o arrodonida, hi ha una llengüeta . Dins de les decoracions, es diferencien la incisa, amb un clar predomini de les superfícies pentinades sobre les acanalades, aquestes últimes caracteritzade s per la disposició horitzontal dels canals ; la impresa, digital, en un cas situat en una zona molt propera al fons ; la plàstica, amb cordons principalment impresos o incisos i en menor nombre, llisos . Els cordons impresos/incisos se situen majoritàriament al coll de la peça, i constitueixen l'anomenat coll orlat (fig . 2 dalt), el qual freqüentment s'associa amb la superfície externa pentinada . A l'estructura 7 (fons de cabana) i al sector A es van recuperar tres fragments ceràmics remarcables, dos dels quals són fets al torn . El primer és un fragment informe, amb una decoració pintada de dues bandes horitzontals d e color negre sobre una engalba de color vermell, que s'assigna culturalment a l món fenici (fig . 2 .3) ; el segon no té ni forma ni decoració i el tercer, fet a mà i de pasta verdosa, presenta una nansa horitzontal de secció aplanada propera a la vora, que és entrant i, amb el llavi pla (fig . 2 .2) . Té paral . lels als jaciments del Coll Alt (Tivissa) i El Coll del Moro de la serra d'Almós (Ribera d'Ebre) , amb una cronologia situada en la fase de transició entre bronze final/edat de l ferro i, en el primer cas, associat a materials fenicis .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

47

Fig. 2 . Materials cerĂ mics provinents del fons de cabana dels segles VII-V I aC, a mĂ (a dalt, 1 i 2) i al torn pintat fenici (3) .


48

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Indústria lític a

El conjunt de la indústria lítica recuperat al jaciment (un total de 40 efectius) es caracteritza per un predomini dels suports de quars sobre els de sílex . Dins d'aquests són clarament preferents els fragments sobre les ascles i les pe ces retocades . Les segones presenten majoritàriament talons plans i puntiformes . La categoria de peces retocades és representada per dos únics efectius , una rascadora marginal laterotransversal i un gratador carenat . L'estat de conservació del material és deficient degut a diversos fenòmens naturals i antròpics, com ara la deshidratació, concrecions, rodaments i alteracions per foc .

Les peces de mol í

La constatació d'activitat agrícola en el jaciment queda ben reflectida per l a presència de 38 peces de molí. L'estudi realitzat sobre aquest material, tenin t en compte diverses variables com ara l'estat de conservació, la matèria primer a de fabricació, la morfometria i les superfícies laborals, ens permet constata r una sèrie de característiques principals que no difereixen significativament d e les conclusions a què han arribat altres estudis sobre conjunts similars, tant pe l que fa referència al context deposicional com al cronològic . Malgrat el deficient estat de conservació del material (amb una fragmentaci ó que supera en molts casos el 60 %), podem dir que la totalitat de les peces exhumades s'inclouen dins de la tipologia general de molins barquiformes o d e tradició neolítica, és a dir, formats per dues peces, una mòbil i una altra matriu . La matèria primera utilitzada és el granit, el qual es pot trobar formant part dels aportaments dels cursos hídrics propers al jaciment . En el cas del material de Can Roqueta, les dues peces matrius presenten la planta el•lipsoïdal, secci ó pseudorectangular i la superfície laboral lleugerament còncava com a resulta t del desgast continuat . Les peces mòbils, malgrat que hem observat algunes morfologies més irregulars, presenten majoritàriament la planta clarament el .lipsoïdal i secció semiel .lipsoïdal, amb la superfície laboral lleugerament convexa .

Els motlles

S'han documentat un motlle univalve i dues valves complementàries o superiors, els tres elaborats sobre pedra sorrenca i sense senyals de restes de me tall fos o vitrificació . El motlle univalve, peça matriu, presenta a la cara superior, allisada, una es tria longitudinal profunda de secció semicircular preparada per a l'elaboraci ó de varetes . Les dimensions del motlle són 15,5 x 8,9 x 4,5 cm, i l'amplada d e la vareta : 0,6 cm . D'aquest s'ha conservat també part de la seva possible valv a complementària, amb una cara allisada, i la part que resta de les mateixes mides que el motlle .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

49

De la segona valva complementària, també amb la superfície allisada, e n desconeixem el motlle a què estaria relacionada . CRONOLOGIA

Únicament disposem d'una datació efectuada al laboratori de C14 de l a Facultat de Química de la Universitat de Barcelona a partir d'una mostra d e carbons de l'estructura 1, amb un resultat de 3370 ± 80 BP, el qual confirm a les dades proporcionades pel material ceràmic . En aquest sentit, l'ocupació humana en el jaciment de Can Roqueta es pot situar en dos moments, un primer emmarcat dins un bronze mitjà i un segon, dins del període de transició entre els segles VII i VI aC. Són elements definitoris de la primera cronologia les formes carenades, e l predomini de mugrons i de llengüetes com a elements de prensió, els llavis decorats amb incisions, impressions digitals i perforacions profundes, les decoracions d'unglades i les incises «d'espina de peix», les superfícies rugoses . . . En el segon grup, les conclusions assolides a partir de l'estudi de les ceràmiques de tradició autòctona i les de caire fenici són coincidents . En el primer cas, destaca l'existència de ceràmiques pentinades amb el «coll orlat» ; en el segon, la ceràmica pintada a bandes, i la feta a mà ja comentada, les quals ens situen en un moment en què s'inicia la incidència fenícia a la zona catalana ca p a la segona meitat del segle VII aC/principis del segle VI aC . ESTUDIS PALEOAMBIENTAL S

A partir de les mostres de carbons i de sediment recollides durant el procé s d'excavació s'han realitzat dos tipus d'anàlisis per tal d'establir la configuraci ó paleoambiental del jaciment . L'antracològic, efectuat per R . Piqué, i el palinològic, per F . Burjachs . A grans trets, quant al període bronze mitjà, l'espècie arbòria dominant segons l'anàlisi antracològica és l'alzina i el garric (Quercus ilex), seguida del roure (Quercus caducifolis) . L'anàlisi palinològica indica un predomini del p i (Pinus), seguit del bedoll (Betula), l'alzina i el garric (Quercus perennifoli), i l'avellaner (Corylus) . Com a espècies arbustives, presència de bruc i bruguerola (Ericaceas), i quant a les herbàcies, gramínies silvestres (Poacies) i lli (Linum) . La presència de pol .lens de pi i de bedoll i no pas de carbons pot res pondre al fet que aquests pol .lens provinguin de les muntanyes properes . Quant al segon període, l'espècie arbòria dominant segons l'anàlisi antracològica és el roure, seguida de l'alzina i del garric . Les anàlisis palinològique s indiquen que L'arbre predominant és el pi, seguit del roure, l'avellaner i el ver n (Alnus glutinosa) . Cal destacar l'absència del bedoll, fet que pot indicar la incidència antròpica sobre la muntanya, concretament en l'obertura d'espais am b finalitats ramaderes .


50

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Així, doncs, l'evolució paleoambiental entre aquests dos períodes consisteix , bàsicament, en el descens de la cobertura arbòria i la desaparició de l'espectr e pol .línic del bedoll . La diferència principal entre les dues etapes és el domini d e l'alzina i del garric en la la fase (període climàtic subboreal), i del roure en la 2 a (període climàtic subatlàntic), canvi facilitat per la millora climàtica que representa aquest darrer període, amb un augment de la humitat i de la temperatura. El paisatge resultant es caracteritza per una vegetació força oberta al voltan t del jaciment, principalment a causa de l'abundància del pi (arbre colonitzado r d'espais desboscats) i el baix percentatge d'altres espècies arbòries . Tanmateix , constatem la presència d'espècies arbòries climàtiques, bàsicament 1'alzina/e l garric i el roure, i d'altres com ara el vern i l'avellaner, que ocuparien els lloc s més humits . La idea d'un espai obert està reforçada per la presència d'arbustos , com el bruc i la bruguerola, i l'abundància de plantes herbàcies, algunes d'elle s associades normalment als cultius . L'estudi arqueozoològic, efectuat per S . Casellas, ha identificat diverse s espècies animals en cada una de les fases cronològiques . En la primera fase, es constata la presència d'ovicàprids no determinats ( 2 adults), bòvids (Bos taurus) (1 de 18 mesos i 1 adult) i porc (Sus domesticus) ( 1 adult) . En el segon període, ovicàprids, ovella (Ovis aries) (de 18 mesos, 1 senil), bòvids adults, conill (Oryctolugus cuniculus), ase (Equus asinus) i reste s d'amfibis i microfauna . Les restes més significatives són les pertanyents a l'ase, recuperat pràcticament sencer i en connexió anatòmica a l'anterior de l'estructura 6 . Es tracta d'un individu mascle d'una edat compresa entre els 15 i els 19 anys . L'aparici ó de l'ase a la península Ibèrica s'explica mitjançant la incidència del comerç fenici . En el nostre cas és significativa la circumstància que l'estructura on v a aparèixer és propera al fons de cabana on es va recuperar un fragment de ceràmica fenícia. Aquesta associació ase/ceràmica fenícia no és un cas exclusiu d e Can Roqueta, ja que també es constata al jaciment penedesenc de L'Hort d'e n Grimau si bé en aquest cas l'animal es va trobar dins d'una estructura amb restes de cremació . A partir de totes les dades esmentades podem establir algunes hipòtesis re ferides a les activitats econòmiques desenvolupades pels pobladors prehistòric s de Can Roqueta. L'economia seria bàsicament de tipus mixta, és a dir, centrada en activitats agrícoles i ramaderes . Dades com ara l'abundant presència de molins i la funcionalitat primària de les estructures excavades, probablement sitges d'emmagatzematge, estarien en relació amb l'existència de conreus dels quals no podem precisar les espècies en no disposar de les anàlisis carpològiques . Quant a la ramaderia, l'explotació dels animals seria diversa : com a productes de caire alimenta, carn (ovella i bòvids joves, porc), llet i derivats (bòvids vells i ovella adulta) ; per a l'obtenció de llana (ovicàprid) i de pell, i per a la seva utilització com a força de tracció, el cas dels bous i dels ases . Altres possibles activitats econòmiques serien la recol .lecció de fruits silvestres, com ara les avellanes, i la cacera (conill) .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

51

BIBLIOGRAFI A BARBERÀ, J . i SANMARTÍ, E . (1976-1978) : «Notas sobre el poblado protohistórico del Coll Alt (Tivissa, Ribera de Ebre, Tarragona) .» Ampurias, 37-40 , 1976-1978, Barcelona, p . 289-294 . BOQUER, S . ; GONZÁLVEZ, L . ; MERCADAL, O . ; RODÓN, T . i SÁENZ, L . (1990) : «Les estructures del Bronze Antic-Bronze Mitjà al jaciment arqueològic de Can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental .» Arrahona, 7, 3a època, tardor del 1990, Sabadell, p . 9-25 . BOQUER, S . ; GONZÁLVEZ, L . ; MERCADAL, O . ; RODÓN, T . i SÁENZ, L . (1991) : «El jaciment arqueològic de Can Roqueta. Dades sobre la transició dels segles VII al VI aC al Vallès .» Limes, Cerdanyola del Vallès, p . 7-18 . COSTA, F. ; GARCÍA, P . ; MARCET, R . i MAS, J . (1982) : «El jaciment prehistòric de Can Soldevila (Santa Perpètua de Mogoda) .» Fulls d'Arqueologia i Prehistòria de Santa Perpètua de Mogoda, 1982, Santa Perpètua d e Mogoda, p . 9-48 . CRUELLS, W . ; MOLIST, M . ; RODÓN T . ; BOQUER, S . ; BOSCH, J . i MIRET, J . (1989) : «L'Institut de Manlleu (Osona) . Un nou jaciment del Bronze Antic . Nota preliminar.» Cypsela, 7, 1989, Girona, p . 21-34 . MARCET, R . i PETIT, M .A. (1985) ; «Assentaments d'habitació a l'aire lliure de la comarca del Vallès . Del Neolític al Bronze Final», Estudios de la Antigüedad, 2, 1985, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, p . 93-133 . MARTÍN, A . ; MIRET, J . ; BLANCH, R .M . ; ALIAGA, S . ; ENRICH, R . ; COLOMER, S . ; ALBIZURI, S . i BOSCH, J . (1989) : «Campanya d'excavacions arqueològiques 1987-1988 al jaciment de la Bòbila Madurell-Can Feu (Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental) .» Arrahona, 3, 3a època, tardor del 1988 , Sabadell, p . 9-23 . MARTÍNEZ, M .I . i MÉNDEZ, A . (1983) : «Arenero de Soto . Yacimientos de fon dos de cabaña del horizonte Cogotas I» . Estudios de Prehistoria y Arqueología Madrileña, 2, 1983, Madrid, p . 183-254 . MAYA, J .L . (1985) : «Los silos de la Edad de Hierro en la Universidad Autónoma de Bellaterra .» Estudios de la Antigüedad, 2, 1985, Universidad Autónoma de Barcelona, Bellaterra, p . 147-218 . MESTRES, J . ; SANMARTÍ, J . i SANTACANA, J . (1990) : «Estructures de la Primer a Edat del Ferro de l'Hort d'en Grimau (Castellví de la Marca, Alt Penedès) . » Olerdulae, any XV, gener-desembre del 1990, Vilafranca del Penedès , p. 75-117 . PETIT, M .A . (1985) : Contribució a l'estudi de l'Edat del Bronze a Catalunya (comarques del Moianès, Vallès Oriental, Vallès Occidental, Maresme , Barcelonès i Baix Llobregat) . Tesi Doctoral . Inèdita . Bellaterra . VILA, J . (1913) : Memoria de los trabajos realizados en las excavaciones de la s cercanías del Santuario de Nuestra Señora de la Salud de Sabadell . Tipografía Rivera . Sabadell .


La fortalesa ibèrica ausetana de l Casol de Puigcastellet de Folgueroles (Osona) DOLORS MOLAS, IMMACULADA MESTRES , MONTSERRAT DE ROCAFIGUER A

INTRODUCCIÓ

La referència més antiga sobre el Casol de Puigcastellet es troba en un document de compra de la domus de Coll, en què s'esmenta el «castellet» . Ates a la doble denominació popular de mateixa significació, poblat dalt d'un turó , vàrem decidir unir els dos noms i designar-lo com el Casol de Puigcastellet, i evitar també la confusió amb tants d'altres jaciments arqueològics anomenat s Puigcastellet . La fortalesa es troba situada a dalt d'un turó de 715 m s .n .m . d'altitud a l a zona oriental de Vic, entre les actuals poblacions de Folgueroles i Sant Julià d e Vilatorta (Osona), i és un dels primers turons de la plana cap a les Guilleries . S'hi accedeix per un camí rural a què arribem des de la carretera comarcal d e Folgueroles a Vilanova de Sau ; el camí ens porta als masos de l'Arumí i e l Coll, situats al cantó de llevant del turó i que actualment n'exploten el bosc i e l camp . Des d'aquí es puja a peu seguint els corriols que ens menen al cim, on e n una petita esplanada es troba situada la fortalesa. La situació d'aïllament natural es veu reforçada per les estructures arquitectòniques que arribarien arran de cinglera . El turó és format a la base per margues eocèniques que configuren el sòco l de la plana de Vic i a les parts altes, per sorrenques glutonítiques de la forma ció de Folgueroles, roques àrides i responsables del mal estat de conservaci ó del material arqueològic . El procés d'erosió augmenta any rere any, i el turó tendeix a convertir-se en els típics turons-testimoni de la plana . El clima participa de les característiques de la Plana, però en tractar-s e d'una zona elevada, aquest és lleugerament menys extrem en les temperatures, i les boires hi són rares . La vegetació reflecteix aquest pas cap a la muntanya; juntament al bosc de roure martinenc trobem alzines pròpies de la mediterràni a més seca i pi roig d'aportació segurament antròpica . La fauna seria consumid a des d'antic pels habitants de l'assentament . La presència segura de cursos d'ai gua propers a l'assentament ens presenten una àrea habitable per l'home de l a protohistòria .


54

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Vers els anys 60 un grup de persones vinculades amb el Museu Episcopa l de Vic, dirigit aleshores pel Dr . Eduard Junyent, i encapçalat pel Sr . Martí Cassany, netejaren el pany de muralla extern i excavaren 4 de les 19 cambres que s'obren al seu redós . Des del 1982 s'hi fan campanyes sistemàtiques d'excavació, amb el suport del Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Cataluny a i l'Institut d'Arqueologia i Prehistòria de la Universitat de Barcelona . De s d'aleshores, i amb el mètode de les coordenades cartesianes, s'han excavat l a resta d'àmbits i la part davantera dels 1, 2 i 3, que anomenem 1' 2' i 3' . Atès el mal estat de conservació del material, ha estat necessària la consolidació in sit u de les restes a fi de recuperar-lo el millor possible . També s'han realitzat treballs de prospecció en el bosc, on documentàrem restes de fons de cabanes cronològicament contemporànies a la fortalesa, i treballs de neteja de vegetació a l recinte i entorn . FORTALESA

El conjunt arquitectònic està format per un gran pany de muralla de 64,9 m de llargada i 2,5 m d'amplada, situat entre els dos cingles, a banda i banda de l turó . A la cara sud-est presenta una torre o contrafort rectangular, atalussada per la part davantera, de 12,2 m de llargada i 6,3 m d'amplada, sense obertura lateral ; la seva superfície és coberta per l'enderroc de les mateixes parets, é s massissa i es construí adossada a la muralla. A la banda nord-est s'obren 1 0 àmbits construïts contemporàniament a la muralla, són rectangulars i les mide s oscil . len entre els 4,5 m i els 6 m d'amplada de 3 m i 4,5 m de llargada . Els darrers treballs arqueològics han posat al descobert noves estructures , tal com s'aprecia a la planta que presentem (fig . 1) . Apareixen adossats al llen ç de muralla dos braços exteriors contemporanis que arribarien arran de cingle, i que en reforçarien la funció de barrera. Suposem que l'entrada seria aquí, car no s'ha trobat en el cos principal de la muralla . Igualment s'ha documentat davant els àmbits 1, 2 i part del 3 un pati empedrat limitat, a l'extrem i als late rals, per tres murs irregulars de molt poca entitat ; és difícil saber on era l'ingrés, atès el mal estat de conservació de la paret nord . El paviment de base de l pati és format per pedres petites planes i irregulars, i terra premsada, que a l'altura de l'àmbit 3 desapareix ja que aflora la mateixa roca mare que serveix aqu í de paviment de base del pati . Tots els àmbits tenen una paret davantera de tancament, excepte l'àmbit 6 , en què està arrasada d'antic . Aquestes són d'amplada menor a les del cos principal, formades per pedres petites i de disposició poc acurada, no encaixen am b els murs laterals i, per tant, no formarien part de la unitat constructiva inicial . Algunes d'elles, com les dels àmbits 2, 5 i 9, i possiblement la 7 i la 8, s'assenten sobre l'estrat més antic d'ocupació o III ; per tant, la seva construcció és contemporània al primer moment de funcionament de la fortalesa . Altres, co m les dels àmbits 1, 3, 4 i 10 s'assenten sobre l'estrat primer i últim d'ocupació . L'ingrés dels àmbits, sempre que l'hem localitzat, és desplaçat a un cantó o bé a l'extrem . A l'àmbit 9, que es troba lleugerament desplaçat cap a l'est, s'ha


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

55

Fig. 1 . Planta de la fortalesa .

documentat la llinda d'entrada, i també una pedra d'encaix on giraria la barr a de la porta . No s'ha documentat cap tipus de resta que ens documenti la coberta . L'alçària dels arbres de la zona permet cobrir a un vessant la superfície de le s habitacions . El sostre recolzaria en els murs, atès que no s'ha trobat cap fora t de pal ni cap altra estructura de sosteniment . La naturalesa del material i l a manca d'estructures semblen indicar que el pati empedrat estaria al descobert . El conjunt arquitectònic està construït a base de grans lloses del país, planes, primes, força regulars, col . locades en sec i amb disposició horitzontal , mentre que alguns angles es reforcen amb lloses verticals . Els murs lateral s dels diferents àmbits es trenen amb el llenç principal de la muralla i formarien , per tant, part de la unitat constructiva inicial . Pel que fa a la fonamentació, les estructures s'assenten directament sobre e l sòl natural, malgrat que en uns certs punts es retalla la roca mare per tal d'encaixar-hi la filada de base .

EL FUNCIONAMENT DELS ÀMBIT S

Una particularitat general de l'assentament és la poca potència estratigràfica, amb un màxim de 50 cm, estretament relacionada amb la curta ocupació d e la fortalesa . Una altra particularitat és que si bé en els 10 àmbits predomine n activitats de caire domèstic, aquestes no foren ni les úniques ni contemporànie s i, dins d'un curt espai de temps, les funcions d'un àmbit podien variar.



TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

57

L'àmbit 1 fou utilitzat en el darrer moment de la seva ocupació (estrat II) com a habitatge, fet indicat per la presència de distintes llars associades a res tes de menjar i a atuells ceràmics de cuina i de taula. Durant l'etapa inicial d'ocupació, a l'àmbit 1 es desenvolupa una activitat artesanal relacionada amb el metall del ferro, d'abast encara no definit . Així ho documenten : 1) Les nombroses restes d'escòria i de nucli de ferro, 2) La reducció considerable d'elements de caire domèstic, amb un notable predomini de ceràmica a mà, i 3) La duresa i el fort acoloriment de la terra dins de la gamma dels vermells, resulta t d'haver experimentat una forta acció del foc . El fet que no es trobin estructures destacables no nega que es tracti d'un forn de transformació dels metalls, atès que els paral . lels arqueològics i els experiments realitzats mostren la feblesa i la peribilitat d'aquestes estructures . L'àmbit 2 s'utilitzà durant l'últim període com a habitatge, mentre que l'escassa presència de restes arqueològiques i l'absència de llars assenyalen per a l moment inicial una ocupació molt feble de difícil definició . Ara com ara, l'àmbit 3, en curs d'excavació, ofereix una dinàmica funciona l diferent a la dels àmbits comentats, amb un nivell antic molt ric de material arqueològic i fins i tot amb vasos complets fragmentats, tret inusual en el Casol . Els àmbits 1, 2 i 3 donen accés a un pati comunitari —àmbits 1', 2' i 3'— , zona oberta sense senyals d'haver-s'hi realitzat activitats domèstiques, i a on anaven a parar les deixalles dels àmbits . Els àmbits 9 i 10 presenten una dinàmica funcional semblant entre ells, am b un únic nivell d'ocupació que es correspon amb el moment més antic (estra t III) . L'estrat II és gairebé estèril i molt homogeni en color i textura, que evidencia una ocupació molt esporàdica, quasi de previ abandonament, tot i que e s correspon amb el moment de construcció de la paret davantera . En relació a les llars, s'han diferenciat diferents tipus i sempre hi són presents en nombre de dues o tres, amb una distribució aleatòria, i rarament s'h i han conservat les estructures associades, a excepció d'una estructura per aguantar el pal de clemàstecs .

Les activitats primàries

El grup humà del Casol es dedicà en primer lloc al conreu dels cereals, tal com ho testimonien, per exemple : 1) La troballa de triticum dicocum i indirectament la presència de rata negra, sempre lligada a les activitats agrícoles importants, 2) La presència d'un molí circular de pissarra bituminosa i 3) L'excavació d'una sitja a l'estrat II de l'àmbit 9 . Aquesta activitat es compaginà am b la cria d'animals de granja com ara gallines, galls i pollastres, mentre les reste s de guineus ratifiquen aquesta activitat. La ramaderia i la pastura, bàsicament d'ovicabrum i representada per pocs individus, era una activitat de suport orientada a l'autoconsum, mentre la cacera de cèrvids, de porcs senglars i d e conills fou una activitat complementària . Destaquem la importància dels animals de tir, de muntar i de transport com ara el bou, el cavall i l'ase i, a nivell


58

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

culinari, una preferència per la carn cuita en contacte amb el foc respecte a l a bullida, i la utilització de totes les espècies per a l'alimentació excepte l'ase, e l cavall i el gos, com també l'aprofitament dels ossos per a l'utillatge . El material arqueològic

És escàs i conservat en condicions deficients, però molt representatiu a ni vell cronològic i documental . Característiques dels vasos modelats a torn : 1) Predomini dels bols de per fil còncau, que tendeixen a imitar les formes del vernís negre, i de les gerres d e perfil troncocònic, 2) Absència de kalathos, 3) Absència de restes de decoraci ó pintada (creiem que pot haver estat motivat per l'acidesa de la terra que ha esborrat la pintura, o bé que aquesta no existís) . Dins de la reduïda tipologia de la ceràmica modelada a mà destaquen le s olles de perfil ovoide de mida mitjana o petita, amb decoració aplicada, aplica da impresa, impresa o pentinada, o bé llises, acompanyades de tapadora . El vernís negre : Forma un conjunt molt unitari, originan d'un únic centr e productor . Es tracta de vasos fabricats en els tallers occidentals i les peces identificades –formes Lamboglia 27 i Lamboglia 24/25B– pentanyen al taller de les palmetes radials que funcionà a Roses entre el final del segle IV aC inici de l segle III aC i el tercer quart d'aquest darrer segle . Les monedes : En els nivells fundacionals de la fortalesa han aparegut diferents exemplars de dracmes empuritanes, i també una imitació, del tipus am b cap d'Aretusa dins d'un cercle de punts i Pegàs en marxa a la dreta . Villarong a fixa l'inici d'aquestes encunyacions després del 241 aC i, segons el mateix autor, perduren fins a l'aparició de la moneda ibèrica a primers del segle II aC . L'ocupació i ['abandonament del Casol de Puigcastellet L'arribada al Casol de Puigcastellet de peces de vernís negre produïdes en els tallers de Roses, conjuntament amb dracmes de tipus empurità, testimonien relacions d'intercanvi amb la zona grega de la costa nord-est de Catalunya . La presència d'ambdós elements en els nivells más antics situen la construcció de la fortalesa en el tercer quart del segle III aC, mentre que l'absència de ceràmica tipus campaniana A i de moneda ibèrica que segueix el patró romà indique n que la vida a l'assentament no anà més enllà de l'inici del segle II aC . L'estudi de l'evolució estratigràfica i dels documents arqueològics procedents dels àmbits analitzats demostra que : 1) L'ocupació de l'establiment durà entre 40 i 60 anys, 2) En cada un dels àmbits es desenvoluparen funcions de caire diferent, 3) Aquestes funcions variaren durant el temps en què l'assenta ment fou ocupat, 4) L'ocupació es reduí de manera progressiva i en els darrers temps es va centrar a l'extrem sud-est de la fortalesa, període que es correspo n amb el moment que a l'àmbit 1 deixà de funcionar un taller artesanal relacionat amb el ferro i passà a utilitzar-se com a habitatge .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

59

PROPOSTA D'INTERPRETACIÓ: L'ASSENTAMENT I EL TERRITOR I

Les anàlisis estratigràfiques, arquitectòniques i de les restes materials realitzades fins ara al jaciment del Casol de Puigcastellet han proporcionat una sèri e de dades que, a priori, ens permeten afirmar que ens trobem davant d'un assentament molt particular pel que fa a l'ocupació ibèrica d'Osona, i amb poquíssims paral . lels a nivell global a la resta de Catalunya . Tota investigació arqueològica ha de tenir com a objectiu final un resulta t històric, i els gairebé deu anys d'estudi al Casol ens han permès plantejar —i validar— un seguit d'hipòtesis en aquest sentit . Partim de la base que els trets definitoris d'un jaciment arqueològic no són fruit de l'atzar, sinó que obeeixen a criteris econòmics o ideològics que, seguint un mètode hipotètico-deductiu, ca l plantejar-se a l'hora de formular una proposta d'interpretació . La nostra hipòtesi parteix com a premissa del valor de la relació assentament/territori, i és a partir d'aquesta que hem aconseguit una explicació plausible per al Casol de Puigcastellet que permet superar i explicar les aparents contradiccions que l'assentament mostra, si es tracta la seva interpretació des de l'interior i no de s d'un punt de vista més ampli . A nivell de microespai, el Casol de Puigcastellet presenta un seguit de tret s contradictoris, que li donen un caràcter, si més no, sorprenent : —Gran planificació de les seves estructures defensives / inexistència d'estructures urbanístiques relacionades amb aquesta . —Forta inversió de mà d'obra en la construcció de la fortalesa / poca densitat de població, si fem cas de la feblesa de les estructures domèstiques . —«Agressivitat» del concepte de la fortalesa / abandonament progressiu i pacífic . —Gran inversió de treball a l'aixecament de la muralla / amortització en poc més de mig segle . —Material qualitativament molt significatiu / pobre quantitativament . A un nivell d'anàlisi semimicro, és a dir, en analitzar l'assentament dins de l seu entorn immediat, podem obtenir un seguit de noves informacions : L'indret on s'implanta la muralla ha estat acuradament escollit dins del con junt del turó . Aquesta es troba uns metres desplaçada del seu cim, en favor de l punt més estret i de vessants més espadats . En aquest punt la muralla travessa el turó de banda a banda, i constitueix una veritable barrera entre espadats . Tot i que avui dia l'entorn del jaciment és molt emboscat, cosa que en dis torsiona la lectura, el jaciment presenta un clar domini físic i visual sobre el llevant de la plana de Vic i sobre els dos vessants . Cal esmentar que el turó del Casol s'insereix en la primera línia d'elevacions importants sortint de la Plan a cap a les Guilleries . Per tant, la seva implantació no només respon a un contro l físic sinó visual del territori, i sobretot a «ser vist» des del territori . La sev a funció de «marca de territori» sembla ser, doncs, indubtable . El tercer factor d'elecció per implantar-hi un assentament fortificat té relació amb un altre element clau en el territori : les vies de comunicació . Als peu s del jaciment circula un ramal meridional de la sèrie de camins que, seguint el


60

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

curs del Ter, comuniquen la zona de la comarca d'Osona amb la costa gironin a i empordanesa . Aquesta via de pas està documentada com a camí ral des d'època medieval, i possiblement la seva antiguitat sigui molt superior . En el punt on se sima el Casol, aquest camí passa encaixonat entre un doble aturonament, format pel propi turó del Casol i el Puig Estamper a la banda nord, que fan qu e sigui un punt —el darrer abans d'obrir-se a la Plana— de fàcil control . Seguint e l curs del camí, cap a les Guilleries, hi ha altres vestigis en superfície que segueixen la mateixa pauta de control, com és el Puig Castellar, uns dos quilòmetres en línia recta del jaciment, que també s'implanta en un doble aturonament i sobre aquesta via de pas . L'entom immediat del jaciment ens ha permès plantejar una sèrie de tret s territorials que semblen haver estat tinguts en compte a l'hora de construir l a fortalesa, però encara no ens n'expliquen el perquè . És a nivell macroespacial, és a dir, tenint en compte el conjunt de l'Oson a ibèrica, que hom pot trobar una explicació històrica coherent per al conjunt de l jaciment del Casol de Puigcastellet . Al final del període ibèric ple, segle IV, l'àrea d'Osona sembla que es trob a en una etapa de formació territorial prèvia a l'estructura plenament urbanística, que es concreta en la formació de veritables oppida, centres redistribuïdors i integradors d'un territori determinat, i l'encunyació de moneda i, que seguint le s fonts romanes posteriors, podem definir com a l'Ausetània . L'assentament del Casol de Puigcastellet, situat en un indret no autosuficient des del punt de vista agrícola, tal com ho demostra l'estudi de l'entorn, i amb una clara funció es tr atègico-defensiva, representaria una part d'un engranatge molt més complex que afectaria tota la comunitat ausetana . Així quedarien explicades les dues primeres contradiccions a què hem fet referènci a abans : les potents estructures defensives no tindrien un urbanisme ni una demografia important al seu darrere, perquè es tractaria d'un jaciment «especialitzat» en defensa del territori, un jaciment «frontera» als límits de 1'Ausetània . Hem de pensar que en la seva construcció no hi haurien intervingut només el s seus pobladors, sinó gent de tot el territori, ja que el control de les vies d'accé s a la plana de Vic és una problemàtica que afecta tot el territori, tant a nivell d e relacions comercials pacífiques -comerç—, com a nivell de conflictes . El perquè de la seva curta durada s'explica pel moment en què la fortales a fou construïda . És coneguda a mitjan segle III aC la situació d'inestabilitat política i econòmica que es viu a tot el Mediterrani occidental, i que a nivell loca l es concreta en conflictes entre les diferents comunitats indígenes en el marc previ a la Segona Guerra Púnica . Entenem que la construcció del Casol d e Puigcastellet podria obeir a una mesura de reforçament de la xarxa defensiv a ausetana, que sembla anar-se dibuixant en el conjunt de la franja del llevant d e la Plana . Amb l'arribada dels romans al final de segle, la nova reestructuraci ó de la xarxa viària, i la potenciació de l'explotació agrícola, jaciments puntuals com el Casol de Puigcastellet esdevenen totalment marginals i es van abandonant. En canvi, en aquest moment altres jaciments a la Plana, com ara Ca n Caseta a Manlleu, es comencen a fer grans .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

61

BIBLIOGRAFI A MOLAS,

M .D . (1976) : «Hallazgos en el Casol de Puig Castellet (Folgueroles , Osona)», a Pyrenae, 12, p . 177-178 . A .A .V .V . (1982) : El poblament antic a Osona . Catàleg de l'exposició organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Vic . MOLAS, M .D . et alií (1985) : El Casol de Puigcastellet (Folgueroles, Osona), 1982-1984. Memòria de les excavacions, (inèdita) . MOLAS, M .D . ; MESTRES, I . ; ROCAFIGUERA, M . (1988) : «La fortalesa ibèric a del Casol de Puigcastellet (I) . Una aproximació als límits del territori ausetà» a Ausa, XIII, Vic, p. 97-131 . MOLAS, M .D . ; MESTRES, I . ; ROCAFIGUERA, M . (1989) : La fortalesa ausetana del Casol de Puigcastellet (Folgueroles, Osona) 1985-1987 . Memòria d e les excavacions, (inèdita) . ROCAFIGUERA, M . (1989) : L'estructura del poblament ibèric a Osona: característiques i evolució a través de l'anàlisi del territori . Barcelona, tesi de llicenciatura, (inèdita) . MOLAS, M .D . ; MESTRES, I . ; ROCAFIGUERA, M . (1991) : «La fortalesa ausetan a del Casol de Puigcastellet (Folgueroles, Osona)» a Simposi Internacional d'Arqueologia Ibèrica, Manresa, 1990 . MOLAS, M .D . ; MESTRES, I . ; ROCAFIGUERA, M . : Catàleg de l ' Exposició sobre el Casol de Puigcastellet (Folgueroles, Osona) . Ateneu Popular, Folgueroles, (en preparació) .


Les excavacions arqueològiques a Santa Maria de Panissars, Portú s (Vallespir)/La Jonquera (Alt Empordà) . Estat de la qüesti ó JORDI CASTELLVÍ, JOSEP M . NOLLA , ISABEL ROD À

L'exploració sistemàtica de les restes medievals i romanes de Santa Maria de Panissars s'ha originat a la Catalunya Nord i s'ha de situar dins d'un pro grama de recerca que ha tingut com a objectiu principal l'estudi de la xarx a viària romana en el moment de travessar la serralada pirinenca, i que ha intentat establir les diferents possibilitats, la importància de cada un dels colls, l a cronologia i la identificació de les mansiones dels vells itineraria . Una tasca de gran complexitat, però que ha servit per identificar diversos trams de camí , moltes característiques de diferents tècniques constructives, maneres diverse s de resoldre problemes i fixar la importància decisiva, la preeminència, del pa s doble, Portús/Panissars, usats simultàniament durant un llarguíssim període d e temps però, sempre, un o altre més utilitzat, més emblemàtic, segons l'època i el moment fins a l'abandonament total de Panissars en època relativamen t avançada . Les fortaleses baix-imperials i tardo-antigues de les Clausurae (uns 4 km al nord de Panissars), l'estructura de porta, molt ben conservada, a la part baixa del Castell dels Moros (Clausura baixa), a tocar el riu Rom, i restes d'aterrassaments, retalls a la roca i senyals deixats pels vehicles, permeten resseguir amb precisió el camí immediatament al nord de Panissars . Una via alternativa s'identifica passant a redós de la Clausura alta (Les Cluses) . Dins d'aquests treballs, l'exploració arqueològica de Santa Maria d e Panissars, justament damunt la partió d'aigües i dividint el jaciment en dos per la frontera sorgida de la Pau dels Pirineus (1659), esdevenia una necessitat . A més, la descoberta d'un bloc monumental de pedra sorrenca que semblava in situ feia imprescindible el començament d'excavacions arqueològiques, que foren encarregades a Jordi Castellví i iniciades el 1984 . Entre aquest any i e l 1989, en què s'incorporà a les tasques d'excavació del monument un equip ca talà, els treballs s'efectuaren a la banda pertanyent a l'Estat francès de manera continuada i amb resultats excel . lents . El de Santa Maria és un més d'aquests jaciments arqueològics permanent-


Ei4

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

ment ocupats des de la Baixa República fins als temps moderns : la via romana (Augusta o Domícia, segons la terminologia francesa) i un gran monument , desmuntat sistemàticament des del segle IV, un nucli d'habitació altomedieval (sitges, enterraments), la construcció d'una església romànica consagrada mol t al principi del segle XI dependent de l'abadia d'Arles del Tec i consolidada e n un priorat, més endavant, quan haurà passat a formar part de les propietats d e l'abadia de Ripoll ; al costat de l'església i del lloc de pas natural que s'integr à en època medieval dins del camí de Santiago sorgí un petit poble, la vida de l qual s'allargà també fins al segle XVII . El 1659, el convent, damunt mateix d e la línia fronterera, serà abandonat, i esdevindrà pedrera per a la construcció de l castell de Bellaguàrdia . Les excavacions han fornit dades molt significatives per a l'estudi de la vi a romana, especialment un fragment de pedra mil•liar que podem atribuir a Constantí I . Sembla, a més, que la via és anterior al gran monument pel fet qu e la vora oriental fou modificada i malmesa en construir-se la gran estructur a que, d'altra banda, utilitza el camí com a eix de simetria i se situa al punt mé s alt del coll damunt mateix de la partió d'aigües . En aquest punt, la via roman a té una amplada de cinc metres i mostra senyals evidents del seu ús en les pro fundes roderes deixades per les rodes dels vehicles, accentuades per l'erosi ó després d'haver-se abandonat el seu manteniment . El moment romà explorat en aquests darrers anys ens és suficientment conegut per poder-ne fer, encara que sigui provisionalment, una descripció d e conjunt. Consta de dos grans basaments simètrics que es disposen a l'est i a l'oest de la via romana . El sector oriental es troba anivellat a 1,70 m sobre l a via i l'occidental, a 6,40 m, en aquest cas modificant un aflorament rocós natural . Amiden, cada un d'ells, de nord a sud, 29,50 per 15,90 m, i el conjunt, sumant-hi l'amplada del camí romà, configura una estructura de 29,50 m nord/sud per 35,40 m est/oest, és a dir, un rectangle de 120 per 100 peus romans . Cada un dels basaments té en el seu eix una trinxera de fonamentació interna, en forma d'U, de 18 m de llargària per uns 3 m d'amplada . La fonamentació de l'estructura retalla la roca natural, formant de tant e n tant graons d'alçària precisa (igual o múltiple de la mida d'un bloc de marès , groguenc, i a l'interior un farcit de carreus de marès, units en sec o de vegade s amb encaixos en forma de cua d'oreneta ; la procedència d'aquest marès és in certa, però cal buscar les pedreres no pas gaire lluny de Panissars, potser fins i tot en el terme del Boló . A l'angle nord-est del monument és l'únic lloc o n s'han conservat alguns blocs amb una alçària de tres filades . Al basament oriental, molt més baix, l'anivellació interna de l'estructura, més enllà de les rases farcides de blocs de marès, es féu amb opus caementicium, ben conservat i que serví de plataforma llisa i sòlida per construir-hi al damunt l'esglési a romànica. Malgrat l'espoliació continuada d'elements, les modificacions i les reformes, les restes conservades dibuixen una estructura imponent, gegantina, qu e cal datar i, posteriorment, interpretar . Els elements per a una datació són els següents : La tècnica feta servir és de tradició hel . lenística (fonamentació impor-


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

Fig. 1 . Planta general de les estructures.

65


66

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

tant, utilització de la roca natural com a estructura interna, tècnica d'aixecament i talla de la pedra, i a més cal notar que no hi ha evidències de l'ús d'eines de talla típicament augustals o posteriors . Hi ha també exemples baix-republicans de construccions amb l'ànima interior de formigó i gran paramen t d'opus quadratum a l'exterior. De quin monument es tracta? En efecte, una estructura tan monumental i situada en el punt més alt de la via que travessa els Pirineus, especialment visibl e des d'Hispània, hauria d'haver deixat una petja més o menys forta en les font s escrites . Segons Estrabó (IV, 1, 3), a mitjan segle I aC, dos monuments senyalitzaven la frontera entre la Gàl•lia i Hispània : el temple d'Afrodita, damunt de l mar, i els trofeus de Pompeu alçats pel general el 71 aC per commemorar la f i de la guerra sertoriana . Al costat mateix, segons recorda Dió Cassi, Juli Cèsa r hi consagrà un modest altar després de la victòria d'llerda el 49 aC sobre el s generals pompeians . I també, a partir de les notícies d'Estrabó, Sal•lusti, Plin i el Vell i Dió Cassi, podem situar aquest monument en el límit entre les due s províncies, en l'indret anomenat Summum Pyraneum en els vells itineraris . Aquestes evidències ens han portat a pensar com a hipòtesi fonamentad a que el gran monument, molt malmès i arrasat, podria ser identificat amb el s trofeus bastits per Gneu Pompeu . No hi ha proves directes (epigràfiques) qu e confirmin aquesta suposició i no és pas fàcil que les futures campanyes d'excavació resolguin aquest problema . Tanmateix, les restes, imponents, les mides , la tècnica constructiva i la situació, excepcional si l'estructura mira cap a Hispània, són dades circumstancials però prou sòlides per tenir-se en compte i per acceptar, amb totes les reserves que calgui, l'equació Panissars = trofeus d e Pompeu . Després d'una primera campanya de presa de contacte i de participació e n la problemàtica del jaciment (1989), el 1990 es va fer per primer cop una excavació conjunta dels equips de la Catalunya Nord i Sud, en què se sondejà e l sector de via romana justament en els punts d'unió amb els angles sud-occidental de la plataforma de llevant i sud-oriental de la de ponent, on per sot a d'interessants estructures del priorat, amb diverses fases de reconstrucció, i d'un interessant nivell de tombes amb caixa de lloses damunt mateix de la via i de les restes robades del monument romà, fou localitzat el camí que marca e n entrar a Hispània un revolt molt forçat en direcció a ponent, cap a unes reste s que caldrà explorar amb més cura i que podrien correspondre, per la situació , per la tècnica i per les dimensions, a la fonamentació de l'altar de Cèsar del 49 aC . A més, les plataformes oriental i occidental del monument mostraven dos gran s brancals a nivell de façana meridional que estrenyen notablement la via romana que, en aquell punt, no mostrava senyals d'utilització, la qual cosa nomé s s'explica si se suposa l'existència d'un enllosat desaparegut . Aquestes modestes troballes modifiquen, tanmateix, la idea del monument i valoren la car a principal, vers l'Alt Empordà . Amb les dades actuals s'ha de pensar amb el s trofeus i la gran inscripció que esmenta Plini, i amb l'accés ennoblit per u n arc/porta, simbòlic, del qual formarien part potser els basaments dels brancal s identificats en l'excavació .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

67

Fig. 2 . Planta del monument romà .

Fig . 3 . Vista del monument romà . A primer terme, carreus in situ de la plata forma E .


68

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

Podem establir, bé que sigui esquemàticament, la seqüència històrica de le s restes monumentals identificades a Panissars de la manera següent: 1- Via romano-republicana, de considerable amplada, que August integrar à en el recorregut de la Via Augusta . 2- Dues plataformes immenses que no semblen correspondre a altra cosa que als trofeus pirinencs de Pompeu el Gran . 3- Trinxera de fonamentació del probable altar de Cèsar al vessant hispàni c del Coll . 4- Assentament altomedieval del qual són testimoni unes sitges excavades a la plataforma oriental i uns enterraments en lloses damunt la via romana . 5- Consagració al principi del segle XI de l'església priora] de Santa Mari a (construïda directament sobre la plataforma oriental del trofeu romà), al voltant de la qual es desenvoluparia un petit nucli habitat i on el 1285 Pere el Gran vencé el rei francès Felip l'Ardit ; les estructures medievals continuarien la sev a vida sota la dependència de Ripoll, flanquejant el pas natural convertit e n aquesta època en camí de Santiago, fins que el 1659 el Tractat dels Pirineus posà fi a l'ocupació del lloc i començà el llarg oblit que ha durat fins als nos tres dies . Un cop, com dèiem, determinada aquesta seriació, cal que ens deturem e n una primera proposta de restitució del monument romà que considerem el d e Pompeu . És cert que les restes són malmeses –d'altra manera no se n'hagué s perdut el rastre al llarg dels segles, però tot i amb això el que ens queda és pro u significatiu com per poder avançar alguna hipòtesi, si tenim en compte qu e l'excavació no és encara acabada, car falten com a mínim dues campanye s més . Tenim un monument que s'assenta sobre el massís rocós natural i l'aprofit a com a nucli de les seves bases, retallant-lo convenientment i afegint opus caementicium per tal d'igualar les irregularitats . Amb aquesta tècnica s'aconsegueix disposar de dues plataformes que se'ns presenten avui d'alçària desigual , puix que s'adapten al que la roca mare proporciona, i és més alta l'occidental i més baixa l'oriental . No vol dir això, com en un primer moment es pensà, que l'aspecte definiti u del monument fos dissimètric sinó que la diferència d'alçària imposada per le s condicions del terreny es compensaria amb el parament de carreus que folrav a exteriorment les dues plataformes, parament que a la plataforma est formari a com una mena de pantalla per tal d'assolir les cotes de nivell de la plataforma oest . Tenim, doncs, dues plataformes rectangulars flanquejant a banda i banda l a via romana, revestides originàriament de grans carreus de marès assentants e n unes rases tallades directament a la roca, tal com ja hem dit . Les façanes nord (gàl.lica) i sud (hispànica) sembla que presentaven un a certa diferenciació, car per la banda que donava a Hispània la via no era pas tallada a la roca sinó enllosada, i les excavacions del 1990 semblen haver posat al descobert potser els indicis de la fonamentació d'una porta o arc, potser no més una cimentació que travava les dues plataformes per sota del nivell de la


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

69

via; caldrà, però, comprovar en el futur la realitat d'aquests elements perquè l a seva restitució presenta greus problemes . Què hi hauria damunt d'aquestes dues plataformes que són només la bas e del monument? Unes rases absolutament idèntiques excavades a la roca mar e en forma d'U semblen ser indici segur que damunt de les plataformes hi hauri a un cos o cossos que, per la gran amplada de les rases, es podrien enlairar a considerable altura, materialitzant una estructura turriforme damunt el pas de l a via. Ara bé, és estrany que no hagi quedat la més minsa resta d'aquesta superestructura, la realitat de la qual hem d'acceptar davant les dimensions de les rases de fonamentació . Hem de buscar-hi alguna interpretació en aquest fet . Creiem que la millor, ara com ara, pot ser pensar que el monument tingué una vida molt curta : e s tracta d'un monument fet per bons enginyers però que treballaven de pressa , segurament amb estructures de fusta i amb un material corn el marès, susceptible de degradació, donant forma a un cos vertical encavalcat en difícil equilibr i damunt d'una via amb una posició que la convertí en víctima de tempestes , vents i llamps . Amb aquestes condicions pensem que el monument no es mantindria en peu més que uns cent cinquanta anys ; cap al 70-80 dC s'esfondraria , i inutilitzaria amb la seva runa el pas viari . En efecte, el poc material arqueològic recuperat ens dóna una concentraci ó certa entre els anys 70-120 amb força sigil-lata sudgàl•lica i monedes dels flavis i primers antonins sobretot . Aquesta constatació en duu a proposar que e n aquests anys s'haguessin dut a terme treballs per reobrir el pas de la via i torna r a utilitzar-la, treballs durant els quals s'haurien fet desaparèixer les runes que avui ens manquen pertanyents a la superestructura . A partir d'època flàvia, data de l'enderroc, quedarien així en peus i visible s només les dues plataformes que encara avui veiem, si bé no tan degradades , perquè conservaven encara en aquell temps el seu parament de carreus que seria sistemàticament desmuntat a mitjan segle IV per construir les fortalese s baix-imperials de les Clausurae . Mala sort, i també mala acollida segons que ens diu Dió Cassi, varen teni r en l'antiguitat els trofeus grandiosos que Pompeu féu bastir per commemorar el seu triomf sobre Sertori . L'estat de les restes ens parla en els nostres dies d e com s'han combinat la natura i l'home contra aquesta obra arquitectònica, le s engrunes de la qual acabaren encara als forns de calç per bastir el monestir d e Santa Maria . A manera de recapitulació, volem sintetitzar les fases dels trofeus d e Panissars de la manera següent : 1. Construcció l'any 71 aC a banda i banda de la via principal per commemorar la victòria sobre Sertori a Hispània ; el temps que durà l'edificació sembla que fou força breu . 2. Esfondrament en època flàvia . 3. Reobertura de la via, enretirant les runes, entre l'època flàvia i l'antonina . 4. Desmuntatge sistemàtic dels carreus a mitjan segle IV per construir le s fortaleses de les Clausurae, avui Les Cluses a territori francès .


70

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

5. Ocupació medieval, amb la construcció damunt la plataforma oriental de l'església i el monestir de Santa Maria ; la plataforma occidental serví de pedrera indiscriminada i també per a l'assentament d'un poblat . 6. Després de la Pau dels Pirineus, els blocs que encara quedaven a lloc d e la rasa est de la plataforma oriental serviren per a la construcció del castell d e Bellaguàrdia, on encara poden veure's, sobretot, a la porta d'entrada, conegud a com a Porta de França . Hem presentat fins aquí la realitat de les restes materials . No volem cloure aquestes planes sense donar, si més no, unes línies cap a on enfocar el problema de la seva restitució . Es tracta, sens dubte, d'un monument que s'ha d'incloure dintre del mar c de l'arquitectura hel . lenística amb paral . lels que cal cercar en la Mediterràni a Oriental . El mateix Silla, la felicitas del qual volgué heretar Pompeu el Gran , féu bastir un trofeu doble per commemorar la batalla de Queronea a Grèci a l'any 86 aC —només a 15 anys dels trofeus de Pompeu—, tot seguint la tradici ó hel . lenística de marcar amb despulles de l'enemic el lloc d'una victòria militar ; d'altra banda, es prou conegut que a Silla mateix es deu la introducció de ti pus arquitectònics hel . lenístics a la Itàlia central sobretot . Hem de tenir en compte que és dintre d'aquest context que Pompeu projecta la realització del seu propi trofeu amb una variant molt significativa : no el fa construir a l'escenari mateix de la batalla, sinó que el situa en una zona fronterera (la separació entre Hispània i la Gàl•lia), tenint ben present, segurament , que el mateix havia fet el primer Gran de la història en els confins de la terra conquerida, aquell Alexandre que Pompeu desitjava imitar amb tant d'afany , prenent-ne fins i tot el mateix sobrenom . Tècnicament i formal els trofeus presentaren sempre una gran similitu d amb els mausoleus : tant és així, que els antics mateix els confongueren . En e l nostre cas no ens podem estar d'aproximar els trofeus de Pompeu al gran mausoleu hel . lenístic de Belevi, a prop d'Efes, que utilitza com a nucli intern també el massís rocós retallat, que és folrat així mateix de grans carreus . Trofeus posteriors al pompeià el tingueren si no com a model exacte, s í com a punt de referència . Estem al . ludint en concret al trofeu d'August a l a Turbie per al qual, sens dubte, es comptà amb el coneixement dels trofeus pirinencs : es tracta també d'un trofeu turriforme ; però sobretot la gran inscripció , parcialment conservada, és molt il . lustrativa puix que commemora la victòri a d'August sobre més de 800 pobles, de la mateixa manera que sabem per le s fonts literàries (Plini el Vell) que Pompeu la va fer gravar en el seu propi tro feu, si bé d'aquesta inscripció no ens ha quedat res . Models hel . lenístics de mausoleus i monuments tumformes són els que ca l cercar per trobar la clau interpretativa dels trofeus de Pompeu al Coll d e Panissars . Hem de tenir en compte que, si bé de manera no provada i molt discutida, s'ha considerat com a tomba de Pompeu un sepulcre turriforme qu e s'aixeca prop de la villa que sabem que posseí a la localitat itàlica d'Albanum , al costat de la Via Àpia . I dintre d'aquests models hel . lenístics gosaríem encara triar-ne uns, si bé


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

71

som conscients que en un futur cal elaborar i afinar molt la proposta ; no resistim, però, llançar-la a tall d'hipòtesi, tot simplificant-la conscientment . Pompeu, afí als cercles sil•lans, no es va treure mai del cap ésser un no u Alexandre : la mateixa ubicació fronterera dels seus trofeus pirinencs sembla reflectir-ho una vegada més . I pensant en això i en el ventall de models d'arquitectura hel . lenística que s'oferirien a Pompeu, per què no pensar que en va voler uns de molt concrets, símbol de la ciutat d'Alexandre : ens referim, bé sigu i al far d'Alexandria, bé sigui al mausoleu d'Alexandre mateix . Quines evidències en podem adduir? Deixant de banda el fet que el raonament té la seva coherència, hem de pensar que es tracta de restituir a Panissar s un monument turriforme pels indicis arqueològics que avui tenim, i que a mé s de les dimensions de les dues plataformes, sense sumar l'amplada de la via, dibuixen un quadrat de 30 metres de costat, les mateixes dimensions precisamen t que tenia el far d'Alexandria, convertit avui en reducte militar al voltant de l fort del segle XIV que substituí respectant-ne, però, l'estructura, el primitiu far, meravella del món, enfonsat per un terratrèmol . L'altra possibilitat que hem insinuat aproparia encara més la figura d e Pompeu a la d'Alexandre . Tipològicament ja hem assenyalat les analogies entre mausoleus i trofeus ; d'altra banda, però, no sabem pràcticament res de l'aparença de la tomba d'Alexandre, però no és impossible pensar que el prop i far d'Alexandria pogué inspirar-se en la seva planta, no evidentment en el se u alçat . No volem, ara com ara, avançar més en el terreny de les hipòtesis, i meny s encara encavalcar-les, però creiem que pot ser suggestiu fer conèixer aqueste s propostes de restitució i d'estudi, encara que sigui en un estadi incipient, qu e anem elaborant paral . lelament a l'excavació del jaciment per tal de compli r amb la missió inherent a l'arqueòleg : mirar d'entendre allò que té entre mans a partir del mateix moment en què ho desenterra, no renunciant a l'aproximaci ó històrica, conscient, això sí, que és una aproximació preliminar i com a tal preguem al lector, pacient, que interpreti les planes que acaba de llegir .


Les primeres estratigrafies a la villa romana deis Ametllers, Toss a (Selva) * ALBERT

LÓPEZ 1 MULLOR

INTRODUCCI Ó

El jaciment es troba en el nucli urbà de Tossa, al vessant oriental del turó d e Sant Magí ; la pars urbana (pu) n'ocupa una terrassa gairebé artificial situada a mitja muntanya, i la pars rustica (pr) és al peu, limitada a llevant per l'avinguda del Pelegrí. En aquest mateix carrer, al davant de les ruïnes de la vil . la, e s troba la casa municipal de cultura, antic hospital de pobres . Abans del traçat urbanístic actual, un bon tros del terreny on són les restes era plantat d'ametllers ; d'aquí procedeix el nom popular del paratge . Pella i Forgas (1889 : 213) ja va parlar de les «monedes, fragments de ceràmica i parets de l'època grega i romana trobades en els fonaments de la vil . l a més antiga de Tossa» . També Girbal (1884 : 10) va suposar-hi l'existència d'una població romana, tenint en compte «les restes de ceràmica d'aquells temps i anteriors trobats en ella i les seves rodalies» . No sabem del cert s i aquestes referències al . ludien a la vil . la dels Ametllers (de la qual hi havia murs al descobert), o es feien ressò del descobriment d'un establiment ibèric quan es va construir el far (Pella i Forgas 1889 ; Castillo 1939 : 204), del qual encara resten algunes sitges . Tampoc no podem comprovar si descrivien d'altres troballes esporàdiques, realitzades al nucli urbà del poble o diverses vil . les dels voltants (Mas Font, malauradament desapareguda fa poc ; Mas Carbotí ; Xalet Vermell, etc .) . Sigui com sigui, el mèrit del descobriment de la vil . la cal atribuir-lo al Dr. Ignasi Melé i Farré, metge i erudit, el qual va començar les excavacions a l paratge dels Ametllers el febrer de 1914 «per un mur que estava al descobert» * Aquesta excavació és el fruit de l'esforç desinteressat dels membres del Centre d'Estudi s Tossencs, entre els quals es troba el sotasignat, els seus col. legues en la direcció de la recerca : senyors Ricard Batista Noguera i Mario Zucchitello Gilioli, i un grup de joves arqueòlegs format per les senyores Montserrat Baldomà, Maria Clua, Montserrat Gumà, Joana Viñas i els senyors Valent í Niño i Xavier Solé . Els treballs, però, no s'haurien pogut dur a terme sense la col . laboració entusiasta del senyor Francesc Pérez, cap dels Serveis Territorials de Joventut de la Generalitat d e Catalunya a Girona, i sense l'ajut de l'Ajuntament de Tossa.


74

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

Fig . 1 . Secció nord-sud del sondeig PU 1 (A : final s . 1 aC; B: 60-70 dC; C: començament s . III; D: ?; E-F: final de l'antiguitat ; G-H: c .s. XVI; 1 : ex cavacions prof. Castillo ; J.• època actual) .

.

o< a D

I

0

0

u ~ 0

~ •

eN o„r,,.L

ó8

O ~• o

o

o iooz

m0

e,

A

Q

Fig . 2 . Planta de les estructures aparegudes en el sondeig PU 1 (A : final s . 1 aC; B : mur perimètric est de la pars urbana reutilitzat com a paviment al final de l'antiguitat ; F: envans de la mateixa època) .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

75

(Melé, 1922 : 11) . Aquells treballs posaren en evidència una sèrie de dipòsit s de la pr, i també la base d'un torcus, una premsa d'oli segons aquest autor . El valor de les troballes fou palesat pel professor Bosch-Gimpera en un dictamen tramès a l'alcalde de Tossa el 7 de juliol de 1916 (Ibid. : 19), i en u n altre signat per Schulten el 4 d'abril de 1920, que reconeixia la importànci a del descobriment, elogiava Melé i estimulava la continuació de les excavacions, alhora que formulava hipòtesis sobre la cronologia del jaciment i l a funció de les estructures exhumades (Castillo, 1939 : 244-245) . Així les coses, Melé va deixar d'excavar al peu del turó de Sant Magó i va parar aten ció uns metres més amunt, on va descobrir les restes de la pu el desembre d e 1921 (Melé, 1922 : 20-21) . D'aquesta manera van aparèixer les cambres de l nucli central de la residència antiga, algunes de les quals estaven pavimenta des amb mosaic ; en un dels paviments es podia llegir el topònim antic de l lloc : Turissa, i el nom de Vitalis, possessor de la vil . la cap a la segona meitat del segle IV . Atesa la seva importància, el 1933, després que l'Institut d'Estudis Catalan s hagués comprat alguns terrenys de la pu, es va emprendre la consolidació del s mosaics sota la direcció del professors Alberto del Castillo, qui, a la vegada, va dur a terme noves excavacions que prosseguiren durant el 1934 i el 1935 . Aquests treballs van ocasionar la delimitació del perímetre bàsic de la pu i comportaren descobriments interessants, com ara el de la instal . lació termal . L'investigador esmentat va publicar els resultats dels treballs en dos article s (Castillo, 1934 ; Id. 1939) . El segon conté la síntesi més completa, on es fa un a descripció de les troballes i una aproximació cronològica . L'any 1957, l'Ajuntament de Tossa adquirí el solar on havien començat le s excavacions del Dr . Melé . Era l'única parcela de la pr que restava lliure i salvable, perquè la resta del pla havia estat venut i urbanitzat . El terreny en qüestió va ser dedicat després a parc infantil del col .legi religiós instal . lat a l'anti c hospital de pobres, i posteriorment fou utilitzat com a estacionament públic d e vehicles . Aquest ús va continuar fins al març de 1976 . Aleshores va començar una sèrie de treballs de prospecció i de neteja del jaciment, dirigits pe r R . Batista i M . Zucchitello, els quals van allunyar definitivament la possibilitat d'una utilització no arqueològica de l'indret i van preparar la futura investiga ció sistemàtica (Batista, López, Zucchitello, 1980) . La darrera fase de la recer ca es va encetar el 1985 i continua fins ara.

OBJECTIUS I METODOLOGI A

Entre les nombroses troballes realitzades durant les excavacions anteriors a les nostres, destaquen les de l'àrea residencial, sobretot els paviments d'opus tesselatum, però també cal tenir en compte el bon nombre de parets que roma nen al descobert . La presència de totes aquestes ruïnes, si bé n'ha tingut u n efecte beneficiós per a la conservació del conjunt i constitueix una de les principals atraccions per als visitants, suposava, en començar els nostres treballs,


76

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Fig. 3. Secció est-oest del sodeig PU 3 (A : estructures ibèriques del s . II-1 aC, com a mínim ; B: final s. 1 aC; C.• primera meitat s . II dC ; D : segle IV; E: excavacions prof. Castillo; F: època actual) .

Fig . 4. Secció est-oest del sondeig PR 1 (A : final s . 1 aC; B : començament s. II dC; C : final s . III; D: s. IV; E: c .s . XVI; F: època actual).


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

77

un inconvenient força seriós : a penes sabíem res de la cronologia i n'ignoràvem completament l'evolució . A més, no estàvem en condicions de poder esbrinar directament aquests aspectes, ja que l'excavació de les restes havia es tat total . La tasca dels nostres antecessors en la recerca, sobretot la del professor Alberto del Castillo, va constituir una fita important en el seu moment , però a causa de l'avenç lògic dels mètodes d'excavació, resultava incompleta. Es per això que el primer objectiu de la nostra intervenció va ser de completar, per procediments indirectes, els coneixements que es tenien sobre e l jaciment. Com que no tenim mitjans materials importants, vàrem creure convenien t de realitzar una anàlisi minuciosa en el gabinet, complementada amb els treballs de camp imprescindibles . En conseqüència, es va procedir al fitxatg e sistemàtic de totes les estructures que romanien al descobert, cosa que va per metre d'esbrinar-hi de visu la posició estratigràfica i tenir-ne uns primers indicis de la cronologia relativa. Tot seguit, es va encetar l'estudi formal i tipològic dels elements descoberts, que enllestirem aviat ; això no obstant, j a estem en condicions de formular hipòtesis sobre els paviments de mosaic o sobre la funcionalitat de les diverses cambres . Finalment, es va planificar e l treball de camp . De moment, hem realitzat tres sondeigs a la pu i quatre a la pr, tots ells en indrets que, a més de ser presumptament intactes, es trobave n en punts idonis per estudiar les estructures ja descobertes i, alhora, localitzar ne de noves . Atesa la brevetat d'aquestes línies, i per fer més entenedora la descripció de les troballes, hem renunciat a utilitzar la nomenclatura real de les diverses unitats estratigràfiques, tot unificant-les dins els horitzons cronològics descoberts en cada lloc . Així, les u .e . contemporànies d'una determinada etapa es desig nen amb una mateixa lletra majúscula, que es reflecteix en les figures i en e l text . Al final, hi ha un quadre sinòptic amb les equivalències de tots aquests horitzons en els diferents estats evolutius del jaciment .

LA PARS URBAN A

Sondeig PU 1 (fig . 1, 2, 7)

Fins ara, s'han enllestit dos sondeigs i el tercer roman inacabat . Els resultats han permès de conèixer amb força aproximació la data de fundació de la vil . l a i definir alguns moments clau de l'evolució . Manquen, però, els estrats d'abandó, encara que, com es veurà, és possible que no siguin enlloc . Concretament e l tempteig anomenat PU 1 es va realitzar els anys 1985 i 1987, al sud-oest de l a residència, a tocar del tancament de migdia del cos principal, dins l'àmbit teòric AC, on la densitat de ruïnes descobertes d'antuvi és més gran . Afectava una àrea intacta, limitada a tramuntana pel mur A, del qual es veia la cara nord . Aquesta situació facilitava l'estudi de les estructures ja exhumades, ja que l a paret esmentada, de llargària considerable, es relacionava físicament amb mol-


78

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

tes d'elles ; d'una banda, tancava el recinte septentrional de la pu, el qual considerem residència dels propietaris, i d'altra banda constituïa el límit de tramuntana d'una de les cambres secundàries (àmbit AC) del cos meridional, destina t potser a l'allotjament dels treballadors (hipòtesi ja proposada a Castillo 1939 : 246) . Enteníem que el tempteig podia donar llum sobre l'evolució del cos annex de migdia, molt poc conegut, i alhora solucionar el problema plantejat pe r la cronologia absoluta dels vestigis descoberts en les excavacions antigues . Aquest sondeig es va completar amb un altre de més petit dins els àmbits AH i Al, obert a tramuntana de la paret A, en un indret ja excavat els anys trenta , però on crèiem que podríem trobar intacta la capa més baixa, com efectivament va ocórrer . Els resultats d'aquest segon tempteig els hem unificat amb els de l primer . L'estratigrafia palesa que precisament la paret A, i unes altres de contemporànies situades perpendicularment (fig . 2), van ser les primeres estructure s que es van bastir en aquesta zona . La trinxera de fundació de la cara de tramuntana del mur principal —a migdia no n'hi havia— va donar poc material , però suficient per fixar-ne una data de cap al final del segle I aC o comença ment del segle 1 de la nostra era. El terra d'aleshores (A, fig . 1) era el matei x terreny verge aplanat . Suposem que en aquella data es van bastir, corn a mínim , els murs perimètrics dels dos cossos que comprenia la pu . El segon momen t s'ha de situar gairebé cent anys més tard ; aleshores es va col . locar un pavimen t nou de terra piconada (B), dotat de diverses preparacions per enlairar-ne el ni vell al sud del mur que ens serveix de referència (A) . Per ara, és difícil relacionar l'aixecament de la cota amb canvis constructius, ja que l'excavació nomé s ha afectat una paret de la compartimentació interna del cos meridional de la residència. Això no obstant, fóra probable que llavors s'hagués dut a terme una remodelació d'aquest darrer conjunt . La tercera etapa és del començament del segle III ; hi correspon un altre estrat de rebliment coronat per un sòl de terra batuda (C), i també el paredamen t d'una porta que hi havia a l'angle nord-est de la paret A i la reconstrucci ó d'aquest mateix mur . Sembla que es tracta d'una època de gran activitat en tot a la pu tal corn veurem a les conclusions . Pel que fa a aquest sector, és eviden t una remodelació interna del cos de migdia, on es va enlairar el terra una altra vegada i s'hi va amortitzar el mur més petit de la fase A aparegut en el sondeig ; també es va tancar la comunicació entre les dues grans àrees de la residència. No sabem del cert quant temps va passar fins a la propera fase perquè l'estrat D no ha donat cap material datable, però el cas és que a sobre hi va caur e un bon tros de la paret perimètrica que tancava la residència a ponent (pels sec tors AC i Al, fig . 7) . Aquest fet ben eloqüent bastaria per suposar l'abandó destrucció dels sectors AC, AH, Al i la rodalia, de la qual cosa estem segurs . No obstant això, les restes del mur desplomat (B), dipositades horitzontalment , es van reaprofitar corn a paviment d'una nova estança que tenia poc a veur e amb el traçat anterior de la vil . la ; fins i tot hi van recolzar uns petits envans d e maçoneria (F) . Aquest sòl tan ferm no va requerir gaire cura fins a l'abandó definitiu, ja que no presenta reparacions ni d'altres capes al damunt . Tot això fa


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

79

que, una altra vegada, no podem datar la cronologia d'aquesta fase . L'estrat d'amortització, molt potent (G-H), té ceràmiques de l'època moderna, la qua l cosa indica que les darreres estructures eren vistes fins al segle XVI, aproximadament . Sens dubte, unes evidències com les proporcionades pels horitzon s més enlairats indiquen un abandonament molt lent de les estructures antigues , que presenten els paviments ben nets, i un ús secunda dilatat d'estances mal meses però habitables, encara que fos en condicions precàries . La capa I és més anecdòtica que no pas altra cosa ; correspon al rebliment col .locat pel professo r Castillo després d'haver resseguit el mur més important de l'etapa A . L'estratigrafia, però, no es va veure gens afectada perquè, en trobar la paret caiguda i reaprofitada (E), va aturar els treballs sense passar als nivells següents .

Sondeig PU 2 (fig . 7)

L'any 1988, es va obrir un tall nou per tal de completar els resultats obtinguts a PU 1 . La cala es va plantejar al sud-oest del cos meridional de la residència, a l'àmbit AM . Un dels motius de l'elecció del lloc era poder data r l'estrat d'abandó, atès el mutisme d'aquest horitzó en el sondeig precedent . D'altra banda, es pretenia comprovar la cronologia del tancament perimètri c del recinte originari, aquesta vegada a ponent, on el mur que hi feia la funci ó conservava una alçària considerable i el traçat complet . A més, aquesta zona tornava a ser envoltada d'estructures importants no excavades per nosaltres, i podíem trobar una successió que s'hi relacionés . L'excavació, però, encara no ha pogut proporcionar gaires resultats aclaridors, degut a l'enorme acumulació de terres modernes (C) que es van have r d'extreure abans d'arribar als nivells romans, la qual cosa va fer que encara n o s'hagin assolit les capes més profundes . De totes maneres, posseïm algunes da des que poden ajudar-nos : la cronologia de la segona meitat del segle III proporcionada per l'únic horitzó antic localitzat fins ara (A), i també el descobriment d'un terra associat amb un mur i un foc (B) utilitzats quan la vil . la ja no devia funcionar com a tal . Pel que fa a l'estrat baix-imperial, sabem del cer t que es va dipositar en una etapa en què la pu encara s'usava amb normalitat, j a que el mur occidental de tancament romania dempeus . Després, com és norma als altres sondeigs, hi manca un hipotètic estrat d'abandó en l'època antiga ; en aquest cas la mancança també sembla indicar una disminució paulatina de l'activitat amb les estructures a la vista . La confirmació d'aquesta sospita rau en e l fet de la reutilització assenyalada pels elements de la fase B ; aquí tampoc no podem aplicar-hi una datació precisa, encara que se n'ha localitzat material : algunes ceràmiques grises fetes al torn lent, similars a unes altres, trobades for a de context, que vam publicar fa uns quants anys (Batista, López Mullor, Zucchitello, 1980) . Aquestes peces, per ara, no es poden datar perquè en desconeixem paral . lels propers, però s'assemblen força a unes aparegudes a Darr ó (Vilanova i la Geltrú) en nivells posteriors al segle VI, cosa que proporciona u n indici per suposar una ocupació baix-medieval, de la qual anirem veient proves


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

80

Fig . 5. Secció est-oest del sondeig PR 2 (A : final s . 1 aC. ; B : començamen t s. II dC; C: s. IV; D: remogut, amb materials moderns; E: època actual) . en els altres sondeigs . Finalment, pel que fa a l'abandó definitiu, entès com a desaparició de les ruïnes, tornem a tenir materials molt tardans, de cap al segl e XVII, com a mínim.

Sondeig

PU 3 (fig .

3 i 7)

L'anàlisi sistemàtica de les ruïnes descobertes fa anys indicava que hi havia un indret al nord-est on es donaven les condicions per fer-hi una excavació ràpida i profitosa . Es tractava dels sectors AP i AR, on s'entreveien diverses taques d'opus signinum per sota de l'estrat superficial, i també hi havia restes de basaments de pilars . A més, connectava estratigràficament amb la més septentrional de les cambres pavimentades amb mosaic (J) . Aquest lloc ja havia esta t objecte de treballs anteriors (per part del Dr . Castillo i algunes cales el 1976) , durant els quals s'havien tret els nivells superiors, però l'existència del terra d e signinum garantia que la resta dels estrats encara hi eren . L'excavació es va dur a terme L'any 1989 mitjançant una trinxera en direcció est-oest de 10 m x 2,20 m , la qual després es va eixamplar amb un altre sondeig perpendicular d' 1 m d'amplària, obert en direcció nord-sud fins a arribar a la paret septentrional d e la cambra J .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

81

~ —eo~°~3q _- ~p~'Qdp~-' ~~ • O O +a

a5¢~,p

)

a

^~J--C9P~~$Lbmo ~ p~~ ~

,D_

D

~

E

.T `

OMS . ..coicv .i

c~

i

vR

PR1 SONDEIGS PR1 PR4

FIG

6

Fig . 6 . Planta parcial de les estructures trobades en els sondeigs PR 1 - PR 4 (A : final del s . 1 aC; B : començament del s . II dC) .

Les dades més reculades que s'han aplegat en aquest sondeig proporcione n la primera prova estratigràfica de la presència d'un poblat ibèric anterior a l a vil la . Ja teníem l'esperança de trobar-lo perquè, durant l'actuació del 1976, v a aparèixer una sitja sota d'una de les estances de la pr, i les restes d'altres dipòsits molt a prop de l'indret on és el sondeig PU 3 . Com se sap, l'emmagatzematge en sitges no era gens habitual entre els romans, però era molt normal entre els ibers, els establiments dels quals es caracteritzen sovint per L'aparició de «camps de sitges» . Així, la troballa de dos elements d'aquesta mena (A ; per ar a només se n'ha excavat un) dins una seqüència fiable ja podria ser un argument suficient per plantejar una ocupació indiketa del lloc dels Ametllers . Això n o obstant, la presència del sòcol d'una paret (A) retallat en el terreny verge i associat amb un sòl (A ; la mateixa roca natural, també retallada) ens semblen evidències clares per definir la presència d'un nucli autòcton . Pel que fa a l a cronologia, només estem segurs de l'abandó o, com es diu ara, de la «reconversió», proporcionada per l'estrat de rebliment de la sitja buidada, el qual er a la mateixa capa (B) que es va utilitzar per enlairar considerablement aques t sector en fundar-ne la villa . Les ceràmiques trobades situen tots dos fets, la fi del poblat ibèric i el començament de la instal•lació romana, cap al darrer decenni del segle I aC . Quant al funcionament anterior de l'establiment ibèric, la pròpia mena d e les estructures descobertes, tallades al sauló i amb el paviment net, impedeix d e tenir més informació . De totes maneres, s'hi poden associar molt bé les nombroses peces dels segles II-1 aC que hem anat recollint, fora de context, en le s excavacions de la villa, o bé les que van aparèixer fa poc durant unes obres e n el carrer de la Guàrdia (aquest material, la cronologia del qual va fins a l'èpoc a imperial, es podria relacionar amb el port o lloc d'arribada d'embarcacions) . D'altra banda, podem connectar aquest nucli dels Ametllers amb el que devi a haver al promontori de Tossa, o bé amb altres localitzats en diversos llocs de l terme municipal .


82

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Fig . 7. Planta general esquemàtica del sector excavat de la vil.la dels Ametllers ; s 'hi veuen els diversos sondeigs dels darrers anys .

No és gaire senzill d'associar alguna de les estructures aparegudes amb e l primer moment de la vil . la romana . Les nostres esperances de trobar intacte l'indret de l'excavació es van confirmar en el costat de ponent, segellat pel signinum . En la meitat de llevant, en canvi, ja havia treballat el professor Castill o mitjançant una rasa que es tornà a tapar (E) . Això ens priva de conèixer-hi 1'estratigrafia . Malgrat tot, en el tall de la fig . 3, es pot apreciar que el mur que hem anomenat B amb interrogant té la base molt més profunda que no pas l'estructura C (de la qual tractarem tot seguit), i recolza directament sobre el ter reny natural, aplanat pels ibers . Aquesta circumstància fa que, sense una segu-


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

83

retat absoluta, pensem que el mur i una canonada coberta de tegulae, trobada al fons de la trinxera de Castillo, corresponguin a l'etapa del final del segle I aC . El traçat de la cambra J, que no apareix en aquest tall, també pot ser d'aleshores , ja que igualment recolza al terreny verge i el paviment de la fase posterior (C ) s'hi adossa . La següent construcció apareguda, l'hem poguda situar molt bé en la suc cessió, però no té una cronologia absoluta gaire precisa, encara que, com e s veurà, hem tractat d'esbrinar-la indirectament . Es tracta d'un basament (C) qu e havia format part d'un pòrtic annex a la filera de cambres situades a llevant de les termes . L'erecció d'aquesta base de pilar és assenyalada per una estreta trinxera de fundació en la capa anterior. Aquesta petita fossa, però, no va donar cap material, com tampoc no ho va fer un paviment i la preparació (C), adossats a l'estructura que ens preocupa i contemporanis de la fundació (també adossats al mur septentrional de la cambra J, que ja hi era) . A continuació v a aparèixer el sòl d'opus signinum esmentat abans, també dotat d'una preparaci ó prèvia (E) . Aquesta capa d'anivellament va donar materials del segle IV . Aquestes dades i l'anàlisi de la posició física de totes les unitats presents en el sector excavat i en la rodalia ens han permès de reconstruir l'evolució del jaciment en aquest indret, encara que sigui a tall d'hipòtesi . De la primera etap a no hi ha dubte, com s'ha vist : un establiment ibèric abandonat al final del segl e I aC, i que va funcionar els segles II-I aC, com a mínim . L'estrat romà inicia l (B) toma a estar clar, i és precisament en aquesta unitat que recolza el mur perimètric nord de la cambra J . Si tenim en compte que la filera de cambres de l davant de les termes és solidària amb el mur A del sondeig PU 1 (que tanca per migdia aquest cos de la pu ; concretament s'hi relaciona l'habitació F), podre m intuir que totes aquestes construccions podrien ser del moment fundacional de la residència ; com també el mur B de l'extrem de llevant de la fig . 3, segon s que hem explicat abans . El basament C creiem que es va bastir quan tot això j a funcionava, atesa la trinxera de fundació i la cota enlairada del paviment, però no sabem la data. De totes maneres, si prenem en consideració la cronologi a del mosaic del recinte J, primera meitat del segle II, i la del tesselatum del pòrtic S, una mica avançada, podríem aventurar que el basament C i el porxo d e què formava part poden ser del mateix segle : la cota dels mosaics dels àmbits J , S i la del nostre paviment C és la mateixa ; aquest terra s'adossa a la cambra J , que funcionava d'antuvi, i sembla que el van posar en un moment d'important s modificacions edilícies (fig . 9), en el qual es van bastir les termes, es van col . locar els paviments musius al . ludits i es van comunicar mitjançant una galeria els sectors S i AP . El nostre basament formava part d'aquesta galeria . La cronologia de la fase E no ens ha fet patir tant ; es pot situar en el segl e IV (això sí, sense poder establir-hi el decenni) gràcies als bocins de ceràmica africana trobats en la preparació de 1 opus signinum, i correspon al darrer canvi arquitectònic esdevingut a la zona. Pel que fa a l'abandó, no tenim cap dada a causa de les excavacions anteriors a les nostres, les quals eliminaren la resta de 1'estratigrafia ; la nostra capa superficial és molt més minsa i tardana, segurament dipositada a causa de les petjades dels turistes .


84

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Fig . 8. Croquis de les estructures atribuides provisionalment al s. I.

LA PARS RUSTIC A

En aquest sector es podien combinar tots els objectius de la recerca, ja qu e n'hi havia algunes restes exhumades d'antuvi, a penes conegudes arqueològicament ; unes altres només insinuades durant les actuacions dels anys setanta i, finalment, una zona intacta . Davant d'aquestes possibilitats, els treballs van començar en un indret amb totes tres característiques, a llevant del solar municipal que dóna a l'avinguda del Pelegrí . En aquest lloc, limitat a l'est pel carrer es-


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

85

mentat, a l'oest per un mur romà de doble parament i llargària considerable, i a l nord i al sud per les finques veïnes, vam realitzar tres sondeigs . Els núm . 1 i 2 afectaren sectors no excavats i el 3 va servir per completar una cala començad a el 1976 ; en el 4 només es van extreure dues tombes medievals, deixades com a testimoni feia deu anys . A més, en l'extrem occidental del predi, al costat de le s primeres estructures trobades pel Dr . Melé l'any 1914, vàrem obrir una rasa perpendicular a la pu (PR 5), per tal de trobar els murs de contenció de la terrass a artificial on es va bastir la residència .

Sondeig PR 1 (fig . 4, 6-7) Es va dur a terme el 1985 mitjançant un tempteig de 4 x 5 m, i va proporcionar una sèrie de troballes força interessant . Cal destacar-ne el mur dobl e al . ludit abans (A), el qual havia estat localitzat superficialment els anys setanta , i que, per les dimensions i la presència de contraforts, semblava el tancamen t oriental del recinte primitiu de la pr . També es van descobrir, aquesta vegada estrictament, les parets d'una cambra (B), solidàries entre si i adossades al mu r esmentat, i també unes escales (B) amb graons de tegulae recolzats en una bas e d'opus signinum i uns rebliments . Segons que es desprèn de 1'estratigrafia i l'anàlisi dels materials, considerem que l'estructura més antiga és el mur A . Per ara no coneixem la data exacta, ja que recolzava en el terreny verge i la resta dels estrats i estructures s'h i adossaven o el cobrien . Això no obstant, el parament doble indica que va evolucionar abans de formar-se les altres unitats descobertes . A més, la fase següent (B), caracteritzada per la presència de les escales i la cambra que s'hi relaciona, dóna ceràmica abundant datable de cap al començament del segle II, l a qual cosa indica el terminus ante quem . Tot això i la seguretat de saber que e s tractava del parament que delimitava a llevant el recinte original de les dependències productives, ens fa sospitar que la fundació caldria portar-la als darrers anys del segle 1 aC, en què van començar a funcionar els elements més antics de la pu . L'etapa B indica la construcció de noves dependències fora del cos origina l de la pr (un bon nombre de les quals vam descobrir en els altres tempteigs), fe t que va implicar la col . locació de les escales, ja que l'àrea de llevant era en un a cota més baixa . La data d'aquest eixample, els primers anys del segle II, és significativa perquè sembla propera a la d'un canvi important localitzat en els sondeigs PU 1 i 3 de l'àrea residencial . Aquestes cambres es van abandonar duran t el segle III avançat i van ser colgades amb rebliments (C) . Malgrat tot, el recinte primitiu de la pr va continuar en ús fins a un moment mal conegut, sen s dubte posterior a mitjan segle IV, cronologia dels materials més tardans trobat s en el nostre estrat romà més tardà (D), el qual no degué ser el d'abandó, ja qu e no cobria el cim del mur A . Els horitzons E i F són molt més moderns . L'F d e fa deu anys i 1'E de l'època moderna, encara que els materials segurament van ser barrejats pels conreus .


86

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

AC

PANS

URBANA

AB

AO

HG . 9 ESTAT 2 SEGLE II MOSAIC S

Fig . 9. Croquis de les estructures atribuïdes provisionalment al s . II.

Sondeig PR 2 (fig . 5-7)

Es va dur a terme els anys 1985 i 1986 . Era immediatament al nord de PR 1 , i mesurava 9 x 5 m . La meitat meridional es va excavar de bell nou, i en la septentrional es va completar un tempteig obert el 1976 . Els treballs van palesar u n altre recinte rectangular (B), immediatament a tramuntana del descobert en l a cala anterior, 1'estratigrafia del qual era força intacta . De totes maneres, gaire bé al mig del sondeig, en un lloc on ja s'havia fet una rasa el 1976 i no posseí em els nivells més enlairats, va aparèixer una tomba d'inhumació (B), orienta da d'est a oest, amb el cap de l'individu a ponent, i coberta amb pedres (fig . 6) .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

87

Les troballes confirmen les dades obtingudes a PR 1 . El mur A és el mé s antic, potser del final del segle I aC . Les parets B formaven una de les dependències bastides al començament del segle II, el paviment de la qual, e n aquest cas, era el mateix terreny verge (B) . Aquesta estança segurament va se r abandonada cap a l'època de Dioclecià, encara que es confirma un altre co p que la zona originària de la pr va continuar funcionant . Pel que fa a la tomba , hem d'afegir que a l'àmbit PR 4, gairebé buidat abans de la nostra intervenció , menys un petit testimoni, es van descobrir dues sepultures més . Pràcticament afloraven a 1'estratigrafia perquè ja s'havien tret els estrats superiors i, a la part de sota, estaven mig tallades en el terreny verge . La primera contenia les restes d'un adult i un infant i la segona l'esquelet d'un nen ; també estaven orientades d'est a oest i adoptaven la tipologia de cistes molt rudimentàries (fig . 6) . Uns altres enterraments semblants, ja exhumats els anys setanta, s'han relacionat d e vegades amb 1' antic hospital de pobres, situat al davant . Això no obstant , l'orientació i el ritu fan pensar en una cronologia més antiga. Al nostre parer , podria tractar-se de sepultures medievals ; potser anteriors a la carta de poblaci ó de Tossa atorgada el segle XII (tal com vam avançar a : Batista, López Mullor , Zucchitello, 1980) ; fins i tot es podrien arribar a relacionar amb les reutilitzacions del jaciment que hem vist en els sondeigs de la pu, però no podrem assegurar-ho fins que no es localitzin enterraments dins un context segur .

Sondeig PR 3 (fig. 6-7)

Es va realitzar l'any 1986, al nord de PR 2 . En aquest cas només es tracta va de concloure un tempteig dut a terme el 1976 . Quan vàrem començar, j a s'havia extret tot el nivell D i una bona part del C . Sembla que aquesta àrea v a evolucionar idènticament a la dels indrets descrits en els paràgrafs anteriors . El mur A ja hi era, probablement des de l'època del Principat . Després, cap al començament del segle II, es va bastir la dependència limitada per aquesta part i els paraments B, la qual utilitzava com a sòl el terreny verge aplanat . Aques t conjunt va ser colgat cap al final del segle III o començament del segle IV (C) . Suposem que el mur A va continuar en ús força temps, ja que la ceràmica mé s tardana trobada a l'horitzó D data d'un moment avançat de la mateixa centúria , i aquesta capa no va arribar a cobrir l'estructura esmentada .

Sondeig PR 5 (fig. 7)

S'hi van fer treballs els anys 1988 i 1989 . Es tracta d'una trinxera oberta e n el talús que separa les dues partes de la vil . la . L'objectiu primordial era localitzar els elements que tancaven l'extrem de llevant de la terrassa on és la pu . Aquesta fita ja s'ha aconseguit en descobrir-se, molt arrasades, les restes d'u n mur de contenció dotat de contraforts on recolzaven les terres que formaven


88

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

l'esplanada artificial . També s'ha exhumat un altre llenç paral . lel però mé s baix, a l'extrem de ponent de la pr, que limitava un segon graó per contenir el s rebliments . La cronologia d'aquestes estructures encara no s'ha pogut esbrinar , perquè, de moment, ens hem limitat a extreure els estrats que les cobrien : aquest sector es va utilitzar d'abocador durant les excavacions antigues, i aban s ja s'hi havia dipositat una capa molt potent deguda als esllavissaments del ter reny d'ençà l'abandó definitiu del jaciment .

CONCLUSIONS

Un dels objectius principals de la nostra actuació al jaciment era poder esbrinar la cronologia i l'evolució de les estructures descobertes d'antuvi, de les quals a penes hi havia dades . Malgrat tot, posseíem una síntesi molt interessant , deguda al professor Castillo (1939), on es descriuen les troballes, s'exposen els resultats dels treballs i es formula una hipòtesi sobre la datació de les ruïnes , que pot resumir-se de la manera següent : la villa es va construir el segle I, o potser una mica abans, a l'època d'August, i va funcionar sense canvis duran t el segle II . A mitjan segle III va patir la invasió franca, i es va remodelar el segle IV (el mosaic de Vitalis fóra del segle IV avançat) . Els paviments de morter —opus signinum— que hi havia sobre les cambres de les termes (van ser tret s durant les seves excavacions) poden ser de l'època visigòtica i datar-se del segle VI (Ibid. : 240, 245, 252, 256) . L'abandó del jaciment hauria estat a caus a de la invasió musulmana (Ibid. : 262) . Tenint en compte que aquestes hipòtesis es van proposar sense l'ajut de 1'estratigrafia i amb un coneixement molt parcial dels materials, poden considerar-se força encertades en diversos aspectes . Això no obstant, ja podem matisar-les amb algunes dades segures .

Els precedents Creiem que, en descriure el sondeig PU 3, ha quedat clara la presència d'u n nucli ibèric anterior a la vil . la, del qual coneixem, fins ara, un mur i diverse s sitges, tant a la pu com a la pr, per bé que només n'haguem excavat una . Estem segurs que, poc a poc, s'anirà fixant el perímetre d'aquest establiment i potse r es podria relacionar amb un altre situat al promontori de Tossa . Castillo va donar notícia de l'existència d'un camp de sitges (Ibid . : 204), que ell identificav a com a necròpoli, segurament influït per publicacions contemporànies (v . gr. ex cavacions de Colominas a Can Fatjó, a 1'AIEC 1915-1920, amb comentaris sobre Sant Feliu de Guíxols) . Aquestes sitges són visibles avui dia al costat d e l'església gòtica i en el camí que mena al far . Això no obstant, s'hauria de comprovar si totes elles són antigues, ja que fa uns quants anys vam poder re visar material del rebliment de certs dipòsits, i en general datava del segl e XVII, la qual cosa indica, com a mínim, un reaprofitament, potser medieval .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

89

Sens dubte, els ibers utilitzaven un port situat a la rodalia de l'actual carrer de La Guàrdia, ja que s'hi van trobar moltes ceràmiques dels segles II- I aC, semblants a les que apareixen, fora de context, arreu de la vil . la . En aquest punt, però, també s'han localitzat materials de l'època romana, datables almenys fins al segle IV . Encara que serà molt difícil confirmar la localització d'aquest lloc d'arribada de vaixells, perquè s'hi va edificar a sobr e sense miraments, cal retenir que el Dr . Castillo situava la rada antiga a la petita badia des Codolar . Tanmateix, sense descartar la utilització d'aquest in dret, hem de pensar que el litoral tossenc deu haver canviat molt els darrers segles i, en el supòsit força probable que la platja actual fos moderna en bon a part, podríem considerar que la desembocadura de la riera, ben protegida pe r tots dos costats, podria haver estat el lloc ideal per situar el port o, si més no , un dels ports .

La fundació de la villa i la primera etapa d'ús (fig. 8)

Les dades dels dos sondeigs de la pu que hem pogut acabar coincideixen : les estructures més antigues són dels darrers anys del segle I aC . A la pr el mu r doble afectat per l'excavació també sembla del primer moment i, malgrat no haver-lo datat, és segur que va funcionar al segle I i hom va tenir temps de folrar-lo . La nostra hipòtesi és, doncs, que es podria haver bastit a les acaballe s del segle anterior . La t .s . aretina trobada fora de context, tant en les nostres excavacions co m en les anteriors, s'avé força amb la poca que ha aparegut ben estratificada durant els darrers treballs . No hi ha cap fragment precoç i, en general, es tracta de productes ben corrents del final del segle I aC o començament de la nostra era . Les parets fines presenten un panorama semblant, i també les àmfores ; la llàntia més antiga és de l'època de Claudi, i la primera moneda, de Tiberi . Però, a més de perfilar la data, convé saber com era la villa primitiva. Ara per ara, estem lluny de poder traçar un panorama evolutiu de totes les estructures del jaciment amb dades abundants i contrastades . Això no obstant, aqueste s primeres estratigrafies permeten de proposar hipòtesis amb una certa base . E n conseqüència, pensem que la pu ja era a la terrassa mig artificial on avui e s conserven les ruïnes més vistoses, i que segurament aquest indret havia esta t ocupat en l'època ibèrica, atès l'aplanament del terreny natural que hem palesat . A més d'això, es pot deduir que els murs perimètrics dels dos cossos essencials també són de cap als darrers anys del segle I aC . Pel que fa als ambients concrets, els F, G, H, I, J, potser amb un traçat no exactament com l'actual, també funcionaven . El mateix es pot dir dels espais AI, AH i AG . També resulta assenyat suposar que el probable porxo de la part davantera ja s'havi a bastit . Tot plegat, no són gaires dades, però insinuen un corredor (S) i un a mena d'atri (AJ, AM) envoltat d'estances almenys a migdia i a llevant . A la pr , la situació és més precària, tot i que podríem pensar amb raó que els dos mur s que la limiten a llevant i ponent també són d'aquella època .


90

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

,{}_) p FIG 1 0 ESTAT 3 PRIMERA ME ITAT SEGLE II I MOSAICS

Fig. 10. Croquis de les estructures atribuïdes provisionalment a la primera meitat del s . II.

El segle II (fig . 9) Els canvis esdevinguts a l'interior del cos de tramuntana de la pu, comprovats al sondeig PU 1, l'edificació del pòrtic (AR) de transició entre S i AP, palesa a PU 3, la col . locació dels mosaics del mateix passadís/porxo S i de l a cambra J, la construcció de les termes, i l'eixamplament cap a llevant de le s dependències de la pr són tots ells fets esdevinguts al segle II . Alguns al començament o la primera meitat, d'altres en un moment més imprecís . Nosaltres considerem que el tret més significatiu és l'augment de les ins-


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

91

tal•lacions dedicades a la transformació de les matèries agrícoles, la qual cos a implica que la nostra vil . la va superar perfectament l'anomenada crisi de l'època de Domicià i el reajustament anterior, i que, tot plegat, en va sortir enfortida. Aquesta conjuntura favorable podria interpretar-se mitjançant una hipòtes i que hem formulat en altres llocs, segons la qual, després d'una primera reordenació de la producció agrícola cap a l'any 70 (que a Tossa va fer desaparèixe r la vil . la del Mas Carbotí), al final del segle 1 es va produir el segon i definiti u abandó dels establiments poc competitius en benefici de nuclis més grans, be n organitzats i amb predis extensos (potser producte de la fagocitació dels altres) . Al nostre parer, aquesta renovació dels mitjans productius va coincidir amb un a ampliació del fundus de la vil . la dels Ametllers, i lògicament amb una multiplicació de beneficis que va propiciar les obres sumptuàries . Fóra arriscat d'apuntar la possibilitat que en aquell moment els propietari s de la vil . la ja hi residissin (com segur que van fer anys després) . De totes maneres, la construcció dels banys i la col . locació dels mosaics –segurament a to tes les cambres a llevant de les termes– són una bona mostra de la confortabilitat que s'hi volia donar. De totes maneres, a més d'haver comprovat una redistribució en algunes cambres pròpiament residencials (AI-AM), degud a precisament a la col . locació dels edificis termals, hi manca informació sobre el sector a ponent d'AP, segurament destinat al mateix ús .

El segle III, la crisi i les conseqüències (fig . 10) Sembla que durant la primera meitat no van canviar gaire els trets essencials del jaciment, però a la zona de les termes es detecten modificacions interessants : es va col . locar el mosaic G i altres paviments de la mateixa mena e n les habitacions M, N i P dels banys ; la piscina R es va anul . lar amb un tesselatum i s'hi va fer la banyera Q . Aquestes obres semblen palesar una bona marx a de l'explotació, ja que la pr continua igual i es fan millores a la pu . Les coses degueren canviar cap al final del segle, perquè no es detecta ca p activitat edilícia, però desapareixen una colla d'instal . lacions productives . D e ben segur, són les conseqüències de la crisi de l'època de l'anarquia milita r que, si bé no van ocasionar cap destrucció, contràriament a allò que s'havi a pensat molt temps, van tenir una influència econòmica indubtable . Segon s Castillo, la villa dels Ametllers va ser modificada profundament degut a les invasions dels franco-alemanys . Aquesta afirmació s'ha pres al peu de la lletra, i el jaciment ha estat un dels exemples clàssics de la historiografia per palesar l a destrucció sistemàtica dels jaciments . Les nostres investigacions també han detectat les conseqüències d'aquest procés . De moment, però, no hem trobat el s nivells típics de destrucció ; potser perquè no n'hi ha . Per ara, hem documentat l'abandó de les cambres de la pr adossades al mu r perimètric de llevant, on no hi ha cap prova d'una destrucció violenta . A la p u passa el mateix, ja que en tots tres sondeigs tenim estrats del segle IV dipositat s normalment a sobre d'altres capes anteriors . Castillo creia, per exemple, que


92

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Fig. 11 . Croquis de les estructures atribuïdes provisionalment al s . IV.

les termes van patir durant aquest període d'inestabilitat, però ja hem vist qu e les modificacions més evidents cal situar-les abans de la crisi . Tot això ens fa sospitar, encara que sense haver-ho comprovat pregonament fins al moment , que la vi l . la no va experimentar una destrucció general, però que va reflectir el s canvis socials esdevinguts arreu des de l'imperi de Dioclecià. La informació més evident és la reducció de l'espai destinat a la producció, ocasionada pe r l'abandó d'algunes dependències que van eixamplar la pr cap a l'època d e Trajà . Això pot significar una disminució de l'activitat productiva, però atesa l a perduració del cos principal d'aquest sector, hem de pensar que s'hi va mantenir l'ús .


TRIBUNA D ' ARQUEOLOGIA

93

En síntesi, amb les dades actuals, sembla que les seqüeles de la crisi del segle III no van ser tan terribles com s'havia pensat, encara que van ocasiona r una disminució de l'activitat de l'explotació i, tal vegada, canvis a l'àrea nord oest de l'habitatge dels propietaris.

De mitjan segle IV a l'abandó del jaciment (fig . 11 ) Cap a la segona meitat del segle IV, algunes estances de la residència van patir una sèrie de modificacions ben eloqüents . En primer lloc, cal esmenta r l'aparició dels mosaics nous a H i I, la temàtica dels quals fa pensar que l a vil la ja no és la segona residència del propietari (potser ja no ho era des d e mitjan segle II) i refermen la hipòtesi d'un règim econòmic autàrquic, fàcil ment deduible d'ençà el final del segle III . Això no obstant, certes dades contradiuen l'esplendor escenogràfica de le s representacions musives . La primera és justament la manca de més mosaic s nous, ja que els de les habitacions G, J i el pòrtic S es van arranjar diverso s cops, cada vegada amb tècniques més barroeres . La segona, l'abandó de les ter mes i la pavimentació amb signinum de les estances M, N, P i R (segon s Castillo, amb forats per posar-hi àmfores, encara que això no es podrà confirmar mai) i de la galeria AR . D'altra banda, en cap recinte dels que hem excavat fins ara hi ha transformacions estructurals datables de l'època, la qual cosa fa imaginar un estancament de les possibilitats inversores . Pel que fa a l'abandó, no tenim gaire dades per ara . L'evidència més clara és que va ser molt lent, degut a la manca d'estrats de destrucció en els llocs ex cavats i l'absència de materials d'ús quotidià conservats in situ . Castillo es menta la troballa de les proves d'un incendi —suposem que a les cambres principals de la pu que ell va excavar, ja que s'hi localitzaren cendres, juntamen t amb restes de les parets i la teulada . Això li va donar peu per pensar en la invasió sarraïna (Id . : 262) . Sense descartar aquesta evidència, es podria pensar que qualsevol enderrocament presenta el mateix panorama : restes de tàpia i es tucs de les parets, tegulae i imbrices de la coberta i cendres de les bigues carbonitzades (pel foc o pel pas del temps) . A més, l'autor esmentat no descriu en lloc utensilis domèstics conservats raonablement, i es lamenta contínuamen t d'haver trobat un material pobre : només fragments de ceràmiques i alguns metalls i cap estàtua o element decoratiu de certa importància . Potser aquesta queixa reiterada ens pot posar a la pista de les causes de l'abandó, i en compte s de pensar que tal mena d'objectes no es va trobar per culpa del saqueig del s moros, creure que hi manquen perquè van ser arrabassats durant els diverso s segles que les ruïnes van romandre al descobert . Un cop exposada la nostra hipòtesi sobre les causes de l'abandó de la vill a (veritablement molt menys espectacular que no pas la del nostre il . lustre predecessor), intentarem situar-lo en el temps . En la pr la mancança d'estrats contemporanis ho fa difícil, però sabem del cert que les capes del segle IV mai n o van cobrir un dels murs perimètrics ; en la pu hem palesat la caiguda de la paret


94

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

que tancava el recinte a ponent, però no sabem la data . Finalment, ]'anàlisi del s materials, tant els trobats ara com els d'abans, indica una data màxima del segle V . Això, però, tampoc no és una dada definitiva perquè, com se sap, le s ceràmiques fines deixen d'importar-se aleshores i la circulació monetària també es paralitza . Finalment, coneixem proves del reaprofitament de les ruïnes, mitjançant una necròpoli altomedieval, potser dels segles X-XI o anteriors (tombes de P R 2-PR 4), i l'aparició de diverses construccions a l'àrea residencial (sondeigs P U 1-2) que no es van colgar fins a l'edat moderna . Tot això no ajuda gaire, però com a mínim, indica que les ruïnes van ser visibles durant molts segles i l'ús v a continuar . L'única dada una mica segura prové de les ceràmiques grises al tor n lent trobades a PU 2, en un estrat associat amb una construcció d'aquest període incert. Per ara, és difícil de datar aquest material, però ja s'ha indicat aban s que s'assembla a les peces que hem descobert a Darró en un horitzó semblant . És per això que podem intuir que, des del segle V, la vida del jaciment va llanguir a poc a poc, fins i tot sectors extensos poden haver restat fora d'ús en le s dues centúries següents, però sempre hi visqué algú . La invasió sarraïna, com vol Castillo, potser va ser el cop de gràcia per a l a vil-la, extensa com a explotació agrícola a la manera romana . Això no obstant, dubtem de la destrucció i del saqueig sistemàtic, com també dubtem de la des població radical del terme de Tossa . És raonable suposar que, molt abans de l a carta de població, la qual podria haver significat l'ocupació sistemàtica de l a Vila Vella, al paratge dels Ametllers hi havia una ocupació, potser precària , però que es podria haver mantingut fins i tot més enllà de l'edat mitjana. SONDEIGS I HORITZONS ESTRATIGRÀFICS TROBATS EVOLUCIÓ

PU 1 fig . 1

PU 2

PU 3 PR 1 fig . 3 fig . 4

PR2

PR3

PR5

fig. 5

A

A

B

A

A

A

B

C

B

B

B

C

A D?

E-F?

D

B

CRONOLOGIA

A

Estat 0

Establiment ibèric S . H-I aC, com a míni m

Estat 1 fig . 8

Fundació de la vill a Final s . t a C

Estat 2 fig . 9

Final s . i o començamen t s. H dC

Estat 3 fig . 10

Primera meitat s . In

C

C

C

Estat 4

C . final s . I n

D

D

D

Estat 5 fig . 11

S.

Estat 6

Edat mitjana

E

IN(


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

95

BIBLIOGRAFIA BATISTA, R . ; LÓPEZ MULLOR, A . ; ZUCCHITELLO, M . (1980) : Noves aportacions al coneixement de la villa romana deis Ametllers, Tossa, Quaderns d'Estudis Tossencs, 1 . Tossa de Mar . CASTILLO, A . del (1934) : «El poblament de la zona de la Costa Brava entr e Blanes i Sant Feliu de Guíxols», a Revista de Catalunya, 78, maig 1934 , p . 138-159 . CASTILLO, A . del (1939) : «La Costa Brava en la Antigüedad, en particular l a zona entre Blanes y S . Feliu de Guíxols . La villa romana de Tossa», a Ampurias, I, p . 186-267 . GIRBAL, E .C . (1883) : Tossa . Noticias sobre su historia, tradiciones y costumbres de esta villa v su término . Girona . LÓPEZ MULLOR, A . (1989) : Las cerámicas romanas de paredes finas en Cataluña, Diputació de Barcelona . Barcelona (2a ed ., Libros Pórtico . Saragossa, 1990) . LÓPEZ MULLOR, A . ; BATISTA, R . ; ZUCCHITELLO, M . (1987) : «La producción vitivinícola de la Tarraconense, algunos ejemplos sintomáticos» a El vi a l'Antiguitat. Economia, comerç i producció al Mediterrani Occidental. Actes . Badalona, p . 319-326 . LÓPEZ MULLOR, A . ; ZUCCHITELLO, M . ; FIERRO, J . (1985) : «Resultats de la pri mera campanya d'excavacions a la villa romana del Mas Carbotí (Tossa , La Selva)», a Informació Arqueològica, 44, p . 38-43 . MELÉ I FARRÉ, I . (1922) : «Converses sobre les excavacions de la vil . la roman a de Tossa», a Butlletí del Grup Excursionista Gironí. PELLA I FORGAS, J . (1883) : Historia del Ampurdán . Barcelona .


Un projecte de recerca arqueològica a l Castell de Mediona (Alt Penedès )

1

ASSENTAMENTS ÀRABS 1 BERBERS AL PENEDÈS . ELS MADYUN A MIQUEL BARCEL Ó

Per ara, l'única evidència dels assentaments àrabs i berbers de l'Al t Penedès és un cert registre toponímic fragmentari i, sobretot, mal entès . Però e s tracta, penso, d'una evidència inequívoca . I també es tracta d'un dels registre s toponímics més antics fins ara conegut, atès que la seva aparició en document s feudals s'ha de situar, en general, a partir de la segona meitat del segle X . D'altra banda, la comprensió adequada d'aquests topònims s'ha d'inscriure, forçosament en la qüestió més complexa dels assentaments andalusins més septentrionals com ara els de la zona de l'actual Aragó i que, en l'actual Catalunya , tindria a Àger, a la Noguera (berber Ajer, Azger, Azger, Adjer) el seu punt més extrem (X . PUIGVERT, en premsa) . Hi ha, doncs, una, diguem-ne, «qüestió septentrional» (M . BARCELÓ, en premsa) que lentament es va formulant . Aquest a «qüestió septentrional», tant en el seu vessant aragonès com català, sembla, pe r ara, caracteritzar-se sobretot per la gran dificultat de datar els assentaments inicials que apareixeran més tard, però esmentats tant en els textos cronístic s àrabs com ara al-Razi i al-`Udhri, i que permeten datacions de la seva existència entre els segles IIUIX i V/XI, com a la documentació feudal de, per exemple, el monestir de Sant Cugat del Vallès, que fa conèixer la major part de la toponímia penedesenca des de la meitat del segle X . Tampoc, per ara, no s'ha aconseguit establir enlloc un registre arqueològic tradicional d'estructures arquitectòniques i de ceràmica, dels segles VIII i IX . Al col .loqui sobre la Marca Superior (PH . SÉNAC, Coord . 1991) ja hi ha alguna referència a aquesta invisibilitat arqueològica dels estrats més antics dels assentaments : C . Esco i Ph . Sénac (1991) remarquen que malgrat 1' antiguitat, textualment comprovada, de l poblament andalusí del districte d'Osca, tant les prospeccions com les excavacions proporcionen un material ceràmic tardà molt sovint datable del segle V/VI . Aquest problema té un envers quasi simètric en els assentaments clara ment berbers que no apareixen mai als textos àrabs i que, tant pel sentit del se u emplaçament com de la seva capacitat, durant un temps concret que desconeixem de segmentació -és a dir, de produir nous assentaments tot conservant e l nom d'identitat tribal o clànica-, devien ser relativament nombrosos i tampo c no hi sol haver cap registre arqueològic .


98

TRIBUNA

D'ARQUEOLOGIA

tes de fortaleses (husün, sing . hism) escampades arreu de la frontera superior han produït entre els historiadors i els arqueòlegs la discussió sobre el caràcte r estatal o simplement pagès d'aquestes construccions (Ph . Sénac, Cood . 1991) . Tota la qüestió es fa girar sobre si coincideixen cronològicament l'assentamen t amb la fortificació. Suposadament, la fortificació es pot datar, arqueològicament, a si mateixa, però l'assentament inicial no . C . Esco i Ph . Sénac (1991, p . 57) ho han formulat molt clarament per tota la zona d'Osca : «Saber si aqueste s fortaleses foren la base del poblament agrícola o si, al contrari, no feren altr a cosa que enquadrar un poblament ja existent és una qüestió oberta . . . » Tanmateix, l'assentament dels Banu `Abdildar, clan àrab qaysite instal . lat a Corbalán (Terol), cap a la meitat del segle IUVIII (M . BARCELÓ, 1990), i e l context de les expedicions andalusines —amb un fort component berber— cap a les Gàl•lies des del 721 fins al 734 i promogudes pels amir(s) de Còrdova (P . CHALMETA, 1990, p . 99), no permeten situar en aquesta època una ordre emiral de construcció de la frontera . Seria el reflux d'aquestes expedicions que produiria assentaments autònoms dels grups berbers que, com els Banu `Arus i el s Gelida, desapareixen dels textos tot i que continuen ben vius . Aquests assentaments no poden ser de la segona meitat del segle IIUIX . No hi ha context històric conegut que els faci possibles . D'altra banda, l'absència d'aquesta mena de fortaleses (basun) al Penedès , conquerit pels feudals des del principi del segle X, indicaria potser que els assentaments andalusins inicials (II/VIII-IIUIX) no són, en efecte, resultat d'un a iniciativa d'organització i fortificació d'una frontera . O sigui que el desplaçament o liquidació d'aquests grups andalusins del Penedès, o bé ha d'ocórre r abans de la necessitat emiral d'organitzar una frontera, o bé sigui que, e n aquest moment, aquests grups eren marginals respecte al progressivament mé s consolidat estat Omèia de Còrdova . En qualsevol cas, els assentaments de l'Al t Penedès són una part ineludible de l'estudi de la «qüestió septentrional» i, a l a vegada, no poden ser entesos fora d'aquesta qüestió . Hi ha encara un altre aspecte important . Aquests assentaments andalusins no signifiquen l'exclusi ó d'una població indígena anterior sinó una juxtaposició . Naturalment, les relacions polítiques entre ambdues poblacions són desconegudes . 1 és curiós, tan desconeguts són els assentaments indígenes com els andalusins . El que sí és cert és que la documentació feudal mostra des del principi de la conquesta qu e aquesta població indígena, desallotjats els andalusins, tenia una vida agrícol a tan organitzada com mal coneguda (R . MARTÍ, en premsa) . Els topònims conservats són de dos tipus : els tribals i els descriptius . Cal , però, fer dues observacions . En primer lloc, es tracta d'un registre toponímic incomplet, fragmentari . R . Martí (en premsa) ha revelat una microtoponími a àrab, escassa i intermitent, en la documentació feudal, fins ara ni pròpiamen t advertida ni estudiada . I en segon lloc, es desconeixen les causes i les condicions socials precises de la seva conservació . La conservació dels topònim s com a denominació dels districtes dels nous castells termenats i no de lloc s concrets pot ser a causa, o bé d'un reconeixement d'un territori previ d'aques t nom —imprecís de termes com a assentament andalusí— o bé, el més probable,


99

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

~r-

£J

1 . Medina, alt Penedès 2. B . FURAHIK 3. Benicarló (CS) 4 . Castelló 4 . Vall d'Uixó (CS)

6. València 7. Oliva (V) 8. Xàtiva (V) 9. Santaver i Salda 10. Terol

11 . Albarrasí 12 . Còrdova 13. Takurunna 14. Oriola (B . Amira) 15. B . Amira

Fig. 1 . Els Madyúna en Al-Andalus.

atesos els actuals coneixements, una extensió feudal, regida per una lògica encara poc coneguda, d'una identitat onomàstica concentrada en espais inicial s andalusins dels quals, avui, hom ignora el seu emplaçament concret . L'absència, almenys per ara, de restes arqueològiques -estructures arquitectòniques i ceràmiques— obliga a postular l'absència de fortaleses de relleu i a considera r un tipus d'assentament pagès prim de població, amb poc embalum arquitectònic i d'artefactes i de poca durada, com també serien així les 29 alqueries sense restes arqueològiques de Sant Carles de la Ràpita (M . Barceló i H . Kirchner , 1988) . La conservació del topònim, doncs, no es deu a la importància del gru p àrab o berber sinó a altres factors que se'ns escapen, i que, sens dubte, són resultat de la conquesta feudal . Els Madyñna, com es pot veure en la fig . 1, produïren abundants assenta ments bé amb el nom tribal, com a l'Alt Penedès, València i Mallorca, bé am b els noms dels seus nombrosos clans . És clar que el mapa no és exhaustiu, però


100

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

sí assenyala perfectament el sentit espacial d'aquesta segmentació . El s Madyúna foren, des del principi, un dels grups berbers més actius i més nombrosos durant l'ocupació d'Hispània. Una prova de la seva importància és el fe t que `Abd al-Rahman al-Dakhil («el primer») confirmà el 155 AH a Hilal b . al Madyiinï com a shaykh (cap) de la seva tribu i la possessió dels seus territori s (P . CHALMETA, 1990, p . 104) . Penso que totes les altres propostes etimològiques –filològicament sense sentit– han de ser rebutjades . Gelida també faria referència a un grup berber, els Banu Gellidassen, i Lavit, als Banu Labid, àrab s hilaliens (M . BARCELÓ, en premsa) .

REFERÈNCIES M . BARCELÓ (en premsa) : «La cuestión septentrional . La arqueología de los asentamientos andalusíes más antiguos» a Avances recientes en la historia de al-Andalus : Arqueología y sociedad, Saragossa, 1991 (en premsa) . M . BARCELÓ i H . KIRCHNER (1988) : «Husun et établissements arabo-berbère s de la Frontière Supérieure d'al-Andalus (zone de 1'actuelle Catalogne)» a Castrum 4 . Frontière et peuplement dans le monde méditerranéen au Moyen Age, Erice (Sicília), (en premsa) . P . CHALMETA (1990) : «El nacimiento del estado neo-Omeya andalusí» a Homenaje a Manuel Ocaña Jiménez, Còrdova, p . 95-106 . C . Esco i PH . SÉNAC (1991) : «Le peuplement musulman dans le district d e Huesca (VIIIe-XIIe siècles)» a La Marche Sepérieure d'al-Andalus e t l'Occident chrétien, Madrid, p . 51-66. R . MARTÍ (en premsa) : «La primera expansió comtal a Ponent del Llobregat» a Catalunya Romànica . Pénedès/Anoia, Barcelona . C . PUIGVERT (en premsa) : «Àger, un topònim berber a la Marca Superior d'Al Andalus» a Faventia . PH . SÉNAC Coord . (1991) : La Marche Supérieure d'al-Andalus et l'Occiden t chrétien, Madrid, 1991 .


10 1

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA II

EL CASTELL DE

MEDIONA

(ALT

PENEDÈ S

HELENA KIRCHNE R

Les mencions documentals de Mediona més antigues localitzades fins ar a són de l'any 954, en què Mediona apareix esmentat com a terme (J . M . FONT , 1969, doc . 5), de l'any 977, igualment com a terme (J . RIUS, 1945, I, doc . 122) , i com a castell, del 1011 (J . RIUS, 1946, II, doc . 435) . Les excavacions fetes entre els anys 1988 i 1990 han permès establir a grans trets les fases constructive s més importants de la fortificació, en l'esperó rocallós damunt del riu Mediona . La localització del castell té a veure amb el control d'una via de comunicaci ó important que segueix el mateix curs del riu en aquest punt . Les fases constructives més importants són tres . La primera -datable per ara només a partir d e la documentació ja que 1'estratigrafia és, fonamentalment, d'abandó o de destrucció, excepte algun nivell que data reformes posteriors al final del segl e XIII— correspon al castell fundacional de mitjan segle X . Es tracta d'un recinte emmurallat que fortifica el turó més prominent de l'esperó rocallós on es situ a tot el conjunt castral . Els murs, amb factures constructives diferents, segueixe n el perímetre del turó, i s'hi adapten mitjançant panys rectilinis que formen angles més o menys oberts entre si . Les diferències constructives constatades són , probablement, indicatives de reconstruccions del recinte, les cronologies de le s quals són poc segures encara i que cal situar bàsicament entre els segles XI-XI I i el final del XIII i inici del XIV . El perímetre fortificat conservat fins avui degué ser, però, sense gaire diferències, l'original, cosa que tan sols una excava ció global permetrà comprovar . L'extrem sud-oest és el més fortificat, amb un a mitja torre, o bestorre (fig . 2, A) destruïda a nivell del que fou el primer pis, pe r la qual cosa l'alçària conservada de construcció correspon al seu basament , d'alçat lleugerament cònic en les primeres filades . En el costat sud-est, trobem el que haurien pogut ser també, per la seva planta semicircular, les restes d'un a petita bestorre (B) . Tanmateix, la seva funció és dubtosa atesa la seva associació amb altres construccions interiors al recinte, parcialment excavades, un a d'elles amb planta circular o semicircular . L'interior del recinte ha estat parcialment excavat i s'han posat al descobert restes d'habitacions, els murs de le s quals mostren, a més d'algunes reformes, un important arrasament que probablement es produeix cap al final del segle XIII, alhora que es fa un anivellament del pendent de la roca amb una pavimentació feta a base de pedres, algunes procedents dels murs destruïts, trabades amb fang i morter de calç .


102

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

Fig . 2. Croquis de la planta del conjunt castral de Mediona. .

Alguns d'aquests murs interiors, juntament amb les dues bestorres i par t dels murs del recinte, presenten característiques constructives comunes, especialment pel que fa a la composició del morter de calç utilitzat, molt abundant , blanc i dur, i la mida petita dels carreus, lleugerament desbastats i disposats e n filades regulars en les cares exteriors dels murs, i serien les estructures corres ponents a la primera construcció del castell . La primera menció documental de l'església de Santa Maria de Mediona é s del 1130 (A . BACH, 1987, doc . 43) . S . Llorach (1983, p . 83) la data al final de l segle XII, però hom pensa que podria ser obra dels templers, ja al segle XIII , els quals tenen el castell des del 1226 (S . LLORACH, 1983, p . 222), atès que la seva planta originària –una sola nau rectangular, volta de canó amb dos arcs to rals, campanar d'espadanya al mur de ponent i entrada pel mur de migdia– é s característica de les construccions del Temple (R . MARTÍ, 1989) . És difícil di r si el castrum fundacional del segle X tenia ja una església que hauria estat des truïda per la construcció de l'actual conservada . Aquesta ha sofert reforme s parcials posteriors, com ara la construcció d'un absis poligonal amb volta nervada al segle XIV, i l'afegit d'una capella neoclàssica (S . LLORACH, 1983, p . 83) .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

103

La segona gran fase constructiva, al final del segle XIII, inici del XIV, correspon a una sèrie d'edificis de tàpia fonamentalment, que fortifiquen l'extre m sud-oest, amb murs (C) que enllacen el basament de la bestorre del segle X amb una mena de baluard de tàpia (D), construït amb tongades d'1,20 m d'amplada, 2,40 m de llarg i 1,20 d'alçària, sobre un sòcol de carreus, i amb espai s buits entre elles que conformen troneres i preveuen un forat per permetre l'accés d'una canalització d'aigua (E) procedent de la Font de Can Verdaguer . Aquest baluard enllaça directament amb els murs de tàpia d'una sala gòtica (F) , de planta rectangular, amb 5 basaments d'arcs apuntats i un mur intern de compartimentació amb dues portes d'accés a les dues habitacions resultants, en e l mur del sud-est . El mur oposat, adossat a la paret de roca del turó fortificat a l segle X, és fet amb carreus tallats grossos i per darrere seu es troba la canalització d'aigua, picada a la roca, que condueix a un aljub (G), probablement contemporani dels edificis de tàpia . La trinxera de cimentació picada a la roca del mur de tapial d'aquesta sala fou parcialment excavada i aportà materials ceràmics que cal datar al final del segle XIII, inici del XIV . La tercera fase constructiva suposà la destrucció parcial de la sala gòtica i del baluard de tàpia : la construcció d'una gran torre quadrada, al segle XV , amb almenys dos pisos superiors, ocupà l'espai comprès entre el baluard i l a sala gòtica . L'estratigrafia de reompliment de les restes de la sala gòtica, excavada parcialment, dóna materials ceràmics que indiquen aquesta cronologia . Una altra torre quadrada i la porta d'accés al conjunt castral, en el seu extre m nord-est, en el camí que segueix el curs del riu Mediona, són probablemen t contemporànies d'aquesta torre del segle XV .

REFERÈNCIES A . BACH (1987) : Col . lecció diplomàtica del monestir de Santa Maria d e Solsona : el Penedès i altres llocs del comtat de Barcelona (segles X-XV) , Barcelona . J . M . FONT (1969) : Cartas de población y franquicia de Cataluña, vol . I , Madrid-Barcelona. R. MARTÍ (1989) : Memòria de l'excavació d'urgència practicada a l'esglési a de Santa Maria de Lavit (Torrelavit, Alt Penedès) . Servei d'Arqueologia d e la Generalitat de Catalunya (inèdita) . S. LLORACH (1983) : El Penedès durant el període romànic . Sant Sadurní d'Anoia. J . RIUS (1945-1946) : Cartulario de Sant Cugat del Vallès . Vols . I i II , Barcelona .


104

TRIBUNA

D'ARQUEOLOGI A

III

UNA XARXA DE CASTELLS ORIGINAL A PONENT DEL LLOBREGAT RAMON MART Í

Les tres campanyes d'excavació practicades fins ara al Castell de Medion a (1988-1990) han permès conèixer les diverses fases evolutives de la fortificaci ó medieval i han ofert datacions de les nombroses ruïnes aparents, encara que siguin aproximades . El projecte d'estudi que ha generat l'excavació va mé s enllà, però, dels murs de la mateixa fortificació i abasta tant la xarxa castral on s'inscriu com l'evolució del poblament al territori durant l'alta edat mitjana . El primer d'aquests objectius és el que ací tractarem en unes quantes línies, en abreujar el que hem desenvolupat a un altre lloc (R . MARTÍ, en premsa), mentre l'estudi del poblament medieval a la vall del riu de Bitlles és incipient en cara . En aquest sentit podem avançar, però, que s'observa nítidament l'evolució dels assentaments a la vall des de l'antiguitat i les transformacions més re llevants de l'espai agrari . Tothom sembla d'acord a remarcar que la conquesta comtal de les comarque s de l'Anoia i del Penedès es caracteritzà per un fenomen generalitzat de construc ció de castells : J . Iglésies ho definia com un «rosari de fortificacions» (1963 . p . 13 ; P . Bonnassie s'adonà que els castells a Catalunya «atenyen aquí la seva densitat més elevada» (1979-1980 : vol . I, p . 107) ; J . Bolòs, en una sèrie de treballs recents (1986, 1987 i amb M . PAGÈS : 1986), ha estudiat alguns casos concrets del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat i ha mostrat clarament com s'integren din s una xarxa complexa . En aquest sentit, només la conquesta del comtat d'Osona i , probablement, la de Berga, sembla haver anticipat la iniciativa, ja que va com portar la immediata construcció de nombrosos castells esmentats als primers do cuments de la seu vigatana (DCV) . Es tracta d'un procés original de creació d e castells i d'adjudicació de termes jurisdiccionals, la primera fragmentació de tot un territori en castells termenats que assoleixen funcions militars, sens dubte, i que també són els marcs d'enquadrament de la població pagesa i de fortificacion s subsidiàries . El mot castrum que utilitzen els escrivans té, de fet, el doble signifi cat d'emplaçament de la fortificació i de terme assignat al castell titular. La primerenca documentació local contrasta amb la de la resta de l a Catalunya Vella, on les valls i les villas han estat les unitats administratives d e què donen notícia els escrivans eclesiàstics durant els segles IX-X i que nomé s seran substituïdes per les parròquies a partir del segle XI, quan es generalitza l a construcció de castells al rerepaís . De la mateixa documentació escrita pode m deduir que l'ocupació comtal del Penedès i de l'Anoia degué produir-se progressivament entre els anys 910-940 i, especialment, entre el 920-930 . D'ençà


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

10 5

dels acords de pau amb Còrdova del 940 comencen a aparèixer documents con servats relatius a les comarques que estudiem, suficients per poder afirmar qu e la majoria dels castells d'aquestes comarques han estat construïts abans de l 960 . Encara que només es faci referència als seus termes, no hem de dubtar qu e hi hagi la fortificació, ja que aquells coincideixen amb els que la documentaci ó posterior atribueix a cada castell termenat . No es pot precisar, però, la data d e construcció exacta de les diverses fortificacions . Hem de considerar, tot i així, que hi deu haver castells del moment de la conquesta (910-930) i que la pau de l 940 va permetre la definitiva multiplicació i consolidació de les fortificacions . Els primers castra s'instal . len en llocs prominents, preferentment a les penyes amb espadats que proporcionen defenses naturals . Tal com remarca P . Bonnassie, un castell d'aleshores és, bàsicament, una muntanya o una roca amb murs de defensa per tapar els esvorancs i els diversos tipus de construccions (t . I, p . 101) ; l'arqueologia ha de precisar encara, però, quins models concrets reprodueixen o desenvolupen les fortificacions de l'inici del segle X . U n d'aquests models ha estat descrit per F . Galtier, segurament el més difós ja ca p al 940 : «La torre de planta oblonga, de dimensions relativament importants, no molt alta i concebuda com a habitatge», amb angles exteriors arrodonits i mur s dobles fets amb encofrat i revestits amb pedra desbastada i argamassa (1987 , p . 188) . L'aparició de les torres cilíndriques durant la segona meitat del segle X és una de les poques pautes evolutives fixades fins ara . L'establiment dels castells pot ser a dalt d'un cim, a mitja pendent o en u n turó afillat, cercat i triat per a un millor control de l'àrea que li ha estat assigna da a cadascun . Aquí també, la disposició de les fortificacions és en funció de l control dels accessos a les diverses valls, com observava J . Bolòs en estudiar els castells del Bages (1986) . El curs de l'Anoia és assignat des de la capçaler a a un llarg seguit de castells situats a la vora, la jurisdicció dels quals s'estén sobre els dos marges del riu (en aquest sentit només hem registrat les excepcion s d'Òdena i de Cabrera, tot i que no són segures) . El mateix passa a les valls de l Foix i del Riudebitlles, on s'enquadren pocs castells . Finalment, a algunes fortificacions s'atribueix el control exclusiu d'una petita vall i, de vegades, la conjunció de diverses rieres (Claramunt, Lavit) . En els casos de Cabrera d'Anoia i de Mediona, situats sobre congosts, l'emplaçament ha cercat clarament una es treta vigilància dels accessos fluvials respectius . Els termes d'un mateix castell inclouen jurisdiccions senyorials diverses i això fa del castrum una unitat administrativa força complexa . Els drets senyorials apareixen molt fragmentats i els seus titulars formen part de la nova estructura militar . De fet, J . M . Font ha remarcat, des d'una perspectiva estricta ment institucionalista, com en aquests castells es desenvolupen les primere s «tinences feudals» i «castlanies» (1968) . Amb la possessió de diferents castell s simultàniament s'estableixen relacions de dependència complexes entre els mateixos membres de la milícia comtal, basades tothora en la fidelitat envers e l senyor i en la concessió al fidel de rendes o de beneficis de diversa considera ció jurídica . El desenvolupament de les institucions feudals a Catalunya té mol t a veure amb l'organització senyorial ,de les comarques estudiades, on els fets


106

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

s'anticipen als termes jurídics i s'accelerà així el procés de feudalització . Malauradament reconquesta i repoblació són encara avui els termes a l'ús emprats generalment per descriure la conquesta dels nous territoris, dos concep tes que es justifiquen recíprocament i que exigeixen una baixa densitat demogràfica a les terres de frontera . A hores d'ara considerem que aquesta premisa és in demostrable malgrat la migradesa de la informació que proporciona la documentació escrita dels primers temps i l'absència de referents arqueològics precisos . En el millor dels casos, la frontera dels comtats catalans amb Al-Andalus é s concebuda com «terres de ningú», on hi hauria un incert «poblament residual» , «malfactors» si seguim les indicacions d'alguns documents del monestir d e Sant Cugat de l'inici del segle XI . Així, J . Iglésies pot contraposar a la «mal a gent» de la frontera la «gent treballadora honrada establerta pels senyors feudals», pioners en un país gairebé despoblat (p . 11) . D'altra banda, ha estat comunament acceptada la imatge del «castell repoblador» o «castell refugi» que a l'últim va convertir-se en la principal i benèfica finalitat de les fortificacions . No deixa de ser estrany, però, que ningú no hagi pogut precisar els fluxos d e «gent honrada» que hi acudeixen ni la seva procedència, i qui ho ha intentat pensem que no ha reeixit a fer-ho .

SIGLES I REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUE S BOLÒs, J . (1986) : «Algunes torres de planta circular de les valls de l Llobregat i del Cardener», Setmana d'arqueologia medieval . Institut d'Estudi s llerdencs, Lleida, p . 157-172 . BoLÒs, J . (1987) : «Fortificacions frontereres situades entre els rius Anoia i el Gaià . L'estructuració d'un territori al segle X», Arqueología Medieva l Española . II Congreso, II, Madrid, p . 113-122 . BoLÒS, J . i PAGÈS M . (1986) : «El castell i la Baronia de Castellví d e Rosanes (Baix Llobregat)», Acta/Mediaevalia . Annex 3, Universitat de Barcelona, p . 113-151 . BONNASSIE, P . (1979-1980) : Catalunya mil anys enrere, 2 vol ., Edicion s 62, Barcelona. FONT, J.M . (1968) : «Les modes de détention de chateaux dans la «Vieille Catalogne» et ses marches extérieures du début du IXè au début du XIè siècle» , Annales du Midi, t . 80, n . 89, p . 405-419 . GALTIER, F . (1987) : «Les chateaux lombards de l'Aragon, a 1'aube de la castellologie romane occidentale . La tour ronde», Les Cahiers de Saint-Michelde-Cuixà, 18, p . 173-206 . IGLÉSIES, J . (1963) : La reconquesta a les valls de l'Anoia i el Gaià , «Episodis de la Història», n . 40, Rafael Dalmau Ed ., Barcelona . JUNYENT, E. (1980-1987) : DCV : Diplomatari de la Catedral de Vic . Segles IX-X, Publicacions del Patronat d'Estudis Ausonencs, Vic . MARTÍ, R. (en premsa) : «La primera expansió comtal a ponent de l Llobregat», Catalunya Romànica, vol . XIX (Penedès-Anoia-Garraf) .


EI poblat ibèric de Montbarbat (Lloret de Mar, la Selva ) MARIA DEL VILAR VILÀ, M . CARME BARRACHINA , SÍLVIA MARTÍN, M . MERCÈ NEGRE, ESTHER RAMÓ N

SITUACI Ó

El poblat ibèric de Montbarbat és situat al cim de la muntanya del matei x nom, de 311 m d'altitud, que pertany a la Serralada Litoral Catalana, entre l a depressió de la Selva i la mar Mediterrània, i separat de la costa uns 6,8 k m (fig . 1) . Administrativament correspon als termes municipals de Lloret de Mar i Maçanet de la Selva, ambdós de la comarca gironina de la Selva . El jaciment es troba actualment cobert per un bosc d'alzines sureres, d e pins i de diversos arbustos . La zona excavada durant catorze campanyes cor respon bàsicament a l'àrea sud-oest del recinte, de la qual s'ha descobert aproximadament 36 m de muralla que formen un angle de 90°, i una torre de defensa de planta rectangular adossada a la fortificació .

Fig . 1 . Planta general del poblat .


108

TRIBUNA

D'ARQUEOLOGI A

Fig. 2 . Planta de les estructures excavades a l'àrea sud-occidental .

Aquesta muralla delimita una zona dins de la qual es troben diverses esconstructives que, seguint l'esquema típic del món ibèric, recolzen a la fortificació, una al costat de l'altra, i amb parets mitgeres entre elles . També es poden identificar dos carrers, espais comuns que serveixen per relacionar le s construccions internes (fig . 2) . tructures

ARQUITECTURA

Sistema defensi u El sistema defensiu de Montbarbat és format per una muralla que descriu un a forma geomètrica irregular que tanca totes les construccions, i una torre adossad a a ella situada reaprofitant una antiga poterna . Encara que és l'única torre excavada, hi ha indicis almenys d'una altra, la qual cosa indica un tipus de fortificaci ó molt freqüent al món ibèric, que combina muralles i torres, les quals o bé es repeteixen a uns certs intervals o bé es disposen dispersament en llocs estratègics . No es coneixen altres elements defensius fora del poblat, ja que l'àrea é s coberta per una abundant vegetació .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

109

Malgrat que no s'ha identificat la pedrera de la qual procedirien els carreus , tots els elements del poblat són construïts amb pedra local, combinada am b d'altres elements peribles com ara són el fang, en forma de tàpia o de rajol s crus, i la fusta . La muralla, de la qual s'han descobert uns 40 m, és construïda directament sobre la roca o la terra, sense cap rasa de fonamentació a la major par t del seu perímetre ; però en els trams on hi ha més pendent, com és precisament a l'angle de muralla, hi ha una banqueta que sobresurt 0,20 m del co s principal . És formada per un mur simple que consta d'un parament extern més acurat, amb carreus més ben escairats, un parament intern i un reompliment d e pedres petites i de terra . És una construcció en sec, amb pedres més petites pe r encaixar els carreus . La seva amplada oscil .la entre 1,20 m i 1,50 m i la distància entre els paraments és d'entre 0,55 m i 0,85 m . L'alçària conservada és d' 1,50 m . La torre va ser incorporada a la muralla posteriorment en un lloc on s'obri a una poterna d'1,10 m d'amplada que, amb la construcció de la torre, va quedar amortitzada . Aquesta torre, de planta rectangular, sobresurt 3,80 m de la muralla i té una amplada de 2,70 m i una llargada de 5,30 a 5,60 m, amb una superfície interna de 14,85 m2 . És construïda directament sobre la roca, sense cap tipus de fonamentaci ó també amb un sistema de mur simple ; la seva amplada és uniforme (1,20 m) i la seva alçària és equiparable a la de la muralla . Ni a la muralla ni a la torre es conserven restes de la part superior, que seria o bé de tàpia o bé de rajols crus . Tampoc no es coneix cap sistema de drenatge de les aigües de pluja .

Estructures privades

Un cop construïda la muralla es planifiquen els hàbitats en funció de la defensa, en què les cases adossades al parament intern de la muralla és la tècnic a característica . En el sector excavat s'han identificat dos tipus d'habitatges : aquells que no més tenen un àmbit, i uns altres compartimentats, amb diferents habitacions . Totes estan edificades seguint el mateix sistema constructiu : un sòcol de pedra, aixecat sobre la roca, la terra o amb rasa o banqueta de fonamentació, i un a paret de rajols crus o tàpia . Els sòcols són formats per dos paraments de pedr a de maçoneria i un reompliment de terra i de pedres . Normalment, es tracta d e pedres de dimensions diverses i no gaire ben escairades, però especialment al s angles i als llindars es veu un tractament més acurat . La presència de forats de pal indica l'ús de la fusta com a element estructural, emprat especialment per a les cobertes que, a causa de la seva composició i situació, són de fàcil i ràpida descomposició . És molt possible que alguna d'aquestes cases tingués un segon pis, que co-


110

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

briria si no tota la superfície de la casa sí almenys una part, tal com evidenci a la presència de gruixudes capes d'argila amb empremtes d'encanyissats caigudes al centre de l'habitació principal de la Casa V, per exemple . Totes les estructures identificades com a habitatges tenen una llar, algune s fins i tot tres, que funcionarien successivament . Les llars poden ser exemptes , situades, més o menys, centralment, adossades a una paret, de forma circular o rectangular amb els angles arrodonits ; la seva composició també pot variar, h i ha llars senzilles formades per capes d'argila endurides pel foc sense cap preparació prèvia, i d'altres que alternen capes amb trossos de ceràmica . Algune s presenten elements rituals com ara la disposició acurada dels fragments ceràmics d'un o diversos vasos, que no tenen sistemàticament el fons, o la presència d'un capfoguer zoomorf. Els carrers que comunicarien les estructures privades són encara força des coneguts, tan sols s'han localitzat dues zones que es podrien identificar com a tals ; aquestes no presenten cap tipus de pavimentació, només terra trepitjada e n què hi ha forats de pal que podrien sostenir algun tipus de tarima o porxo . Sistema d'aigu a

En un recinte de característiques constructives diferents, delimitat per un mur d'una única filada de grans carreus de fins a 1,80 m x 1,40 m, hi ha un a cisterna . Es tracta d'un dipòsit de petites dimensions, aproximadament d'1 m de diàmetre i 1 m de profunditat, amb un sistema de petites rases i regueron s excavats a la roca, i que a la vegada connecta amb una cubeta que es troba e n una altra habitació situada en un nivell inferior . També hi ha una bassa amortitzada amb la construcció de la Casa I, les pa rets de la qual recolzen en una gran pedra que l'omple . Sitja

A la zona mitjana del poblat hi ha una sitja d' 1,50 m de diàmetre i 1,46 m de profunditat ; és integrada al poblat dins d'una habitació . Forn

A la Casa IV hi ha un forn de petites dimensions que podria ésser d'ú s domèstic . No s'ha conservat la volta ; l'element més destacable és la presènci a d'un forat de ventilació fet en una paret que el delimita ; és una obertura feta en construir la paret i està molt ben resolta. ECONOMI A

La vida econòmica del poblat es basa principalment en una economia mixagrícola-ramadera, al costat d'una activitat secundària formada per la caça, l a pesca, la recol .lecció i una indústria complementària força rudimentària . ta


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

11 1

Si bé cal pensar en un tipus d'economia autosuficient més aviat pobre, j a que li manquen objectes de luxe (tant ceràmics com metàl.lics), hi hauria d'haver un excedent per poder intercanviar amb venedors ambulants de poblats pro pers a la zona o amb aquells que procedien de les colònies . Els conreus més usuals serien els dels cereals (blat i ordi principalment), l a vinya i l'olivera, els llegums i diverses espècies d'hortalisses . La ramaderi a més representada, constatada per restes òssies trobades al poblat, és formada e n primer lloc per ovicaprins (xai i cabra), seguida per bòvids i èquids en meno r percentatge . La caça, com a ocupació complementària, es manifesta en la troballa d'os sos d'algunes espècies de carnívors : llop, guineu, gat salvatge, senglar, etc . La pesca no està documentada fins ara, encara que creiem que era practicada a causa de la proximitat de la costa . Recol .lecció de cargols i de fruits estacionals (espàrrecs, bolets, pinyons , etc.) . Més que d'una indústria cal parlar d'una activitat artesanal, en primer lloc dels productes derivats de l'economia primària : pa, begudes fermentades, oli , conserves alimentàries, formatges, pernils, etc . Aquesta activitat no tan sols era de tipus alimentari sinó també cobria necessitats bàsiques com ara la tèxtil : treball de la llana (filat i teixit documentats a partir de les troballes de fusaioles), i possible tenyida posterior de les teles ; pells adobades per elaborar calçat, peces d'abric, corretges, etc . La fusta servia per a les construccions (bigues, portes, suports, etc .), el mobiliari, els carros i diversos útils domèstics (fusos, culleres, vasos, mànecs , etc .) . La indústria lítica és ben representada a Montbarbat, sobretot pel que fa a l treball d'útils grans (mans de morter, destrals, polidors-allisadors), i en meno r proporció pel que fa a les peces microlítiques de sílex i de quars . S'han trobat també trossos de molí de tipus barquiforme . Altres materials utilitzats, dels quals, però, no en queden restes, són el vímet, el jonc i l'espart, per confeccionar cistells, cordes, calçats, etc . El treball de l'os és poc representat ; bàsicament servia per elaborar agulle s i punxons . Quant al metall, abunden les escòries de ferro, la qual cosa implica un treball de reparació d'eines i d'armament més que una tasca de preparació de peces . L'ús del ferro va lligat amb útils relacionats amb tasques agrícoles i domèstiques, aplicacions en objectes de fusta, etc ., mentre que l'ús del bronze és més selectiu i tan sols el trobem en petits objectes d'ornament personal .

La ceràmica

La ceràmica és el fòssil director . La feta a mà, més abundant, era manufacturada pels propis habitants del poblat, mentre que l'elaborada al torn procedi a de tallers especialitzats foranis .


112

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Els vasos a mà es caracteritzen per la seva funcionalitat, per la poca varietat en les formes i per la reiteració en les decoracions ; s'utilitzen com a atuells de cuina i de magatzem . Les pastes i els acabats també perden qualitat respecte dels vasos elaborats durant la primera edat del ferro . Solen ésser mal fets, de parets gruixudes i de pastes grolleres, amb desgreixant gros de quars, calç , feldspat, mica i matèria vegetal . Els defectes de cocció s'aprecien en les diverses tonalitats que presenta la pasta d'una mateixa peça . Dins de la ceràmica al torn, que constitueix els vasos de taula, els de luxe i els de magatzem, cal distingir entre la d'importació i la manufacturada en tallers indígenes de la regió . La ceràmica importada és eminentment grega ; la més antiga correspon a la ceràmica de figures roges, després arriba l'àtica de vernís negre, a la qual pertanyen un major nombre d'exemplars, si bé molts fragmentats . Aquests tipu s van lligats amb el consum del vi : krateres, skyphoi, kylikes . Més tard, a les darreries del segle IV aC comencem a trobar vasos procedents de tallers d'Itàlia (Taller de les Petites Estampetes) i, a la vegada, apareixen vasos de vernís negre elaborats en terrisseries del sud de la Gàl .lia, o properes als Pirineus (Taller de les Pàteres de les Tres Palmetes Radials, Petite s Estampetes, etc .), la majoria de les formes segueixen la tradició de vasos pe r veure vi . Trobem també imitacions locals d'aquests vasos importats, tant en les formes com en les textures (ceràmica negra mat) . D'altra banda, arriben a la regió vasos procedents del sud de França (ceràmica grisa monocroma) . La ceràmica indígena al torn trobada a Montbarbat, tant pel que fa a les pas tes com a les textures, els acabats i les formes, presenta les característiques del s prototipus de l'Empordà . Pot tenir decoració pintada geomètrica, que és en aquest cas de tonalitat vermella o blanca (aquesta darrera, típica dels Indiketes) . En àmfores apareixen els dos grups més representatius, les de boca plana d e tipus ibèric i les anomenades de tipus púnic i, a més, algun bocí de producci ó massaliota. En tots els àmbits i els estrats del jaciment hi ha peces discoïdals (fitxes) d e dimensions petites i retallades en tot tipus de ceràmica .

CRONOLOGI A

Quant a la cronologia, es constata un període d'ocupació ben datat pe r l'existència de ceràmiques d'importació entre el segon quart del segle IV i l'inici del segle III aC, moment en què s'abandona el poblat . L'inici del recinte queda clar, encara que als nivells inferiors apareixe n ceràmiques fetes a mà de la primera edat del ferro, i fragments d'àmfora fenícia que, si bé no endarreririen la construcció de les defenses, sí la de la presència de pobladors en aquesta zona a un moment anterior (segles VII-VI aC) . Les primeres importacions de ceràmiques gregues a l'àrea excavada (figu-


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

11 3

res roges) daten del segle IV aC quan es generalitzen aquestes importacion s amb les ceràmiques àtiques de vernís negre . A mitjan segle IV aC es redueixe n en nombre i en el darrer quart de segle comencen a arribar les produccions occidentals (itàliques, Taller de Rhode) . Per tant, hi ha un espai de temps d'un s quaranta anys en què s'amortitzen les peces àtiques adquirides a la primera meitat del segle . L'abandonament del poblat es produeix a poc a poc, sense cap indici d e violència ni de destrucció . És possible que aquestes dades es refereixin només a la zona excavada, qu e és una part encara petita de la superfície total del jaciment, dins del qual podri a continuar habitada alguna altra àrea quan aquesta zona sud-oest fos abandonada, ja que en els estrats superficials s'han trobat restes d'àmfora romana, de sigil .lata i de materials medievals .

BIBLIOGRAFIA VILÀ, M. del V . (1981) : El poblat ibèric de Montbarbat. Publ . del Muse u Municipal de Lloret de Mar 1, Lloret de Mar . VILÀ, M . del V . (1981) : «Els jaciments ibèrics i romans en el terme municipal de Lloret de Mar», Lloret Gaceta, 257 . VILÀ, M . del V . (1982) : «El poblament de la comarca de la Selva en èpoc a ibèrica : Sistemes defensius», XI Simposi de Prehistòria i Arqueologi a Peninsular . Vic, Ausa X/102-104, p . 231-238 . VILÀ, M . del V . et alií (1984) : Poblat ibèric de Montbarbat . Memòria d e les campanyes d'excavació realitzades els anys 1981 i 1982 : Habitació II . Generalitat de Catalunya, Barcelona (inèdit) . VILÀ, M . del V . i RAMON, E . (1985) : Memòria del poblat ibèric d e Montbarbat (Lloret de Mar-Maçanet de la Selva) corresponent a l'any 1983 : Passadís I i Habitació III . Generalitat de Catalunya . Barcelona (inèdit) . VILÀ, M . del V . i RAMON, E . (1985-1986) : «La ceràmica a mà del pobla t ibèric de Montbarbat», Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol . XXVIII , p . 45-71 . VILÀ, M . del V . ; RAMON, E. ; MARTÍN, S . ; NEGRE, M . (1986) : Memòria de l poblat ibèric de Montbarbat (Lloret de Mar-Maçanet de la Selva, la Selva) corresponent a l'any 1984 : Habitació IV . Generalitat de Catalunya, Barcelon a (inèdit) . VILÀ, M . del V . (1986) : «Dues gerres decorades amb pintura blanca d e Montbarbat», homenatge al Dr . J . Maluquer de Motes . Institut d'Arqueologia i Prehistòria . Universitat de Barcelona (en premsa) .


114

TRIBUNA

D'ARQUEOLOGI A

VILÀ, M . del V . ; BARRACHINA, C . ; MARTÍN, S . ; NEGRE, M . ; RAMON, E . (1988) : Poblat ibèric de Montbarbat. Memòria de les campanyes d'excavaci ó realitzades els anys 1984, 1985 i 1986 : Casa V . Generalitat de Catalunya, Barcelona (inèdit) . VILÀ, M . del V . ; BARRACHINA, C . ; MARTÍN, S . ; NEGRE, M . ; RAMON, E . (1989) : Memòria del poblat ibèric de Montbarbat (Lloret de Mar-Maçanet de l a Selva, la Selva) corresponent a l'any 1987 : Àmbit R2, Casa VI . Generalitat de Catalunya, Barcelona (inèdit) . VILÀ, M . del V . i RAMON, E . (1990) : «Imitacions indígenes de les ceràmiques de vernís negre del poblat ibèric de Montbarbat (la Selva)», XXXII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, Rubí, 1986 . NEGRE, M . M . ; VILÀ, i M . del V . (1990) : «El sistema defensiu de Montbarbat», Simposi Internacional d'Arqueologia Ibèrica, Manresa (en prem sa) . VILÀ, M . del V . et alii (1991) : Montbarbat (1978-1986), Lloret de Mar (e n premsa) .


Les ocupacions d'època roman a i medieval de I'Aiguacuit (Terrassa) . Excavacions 1989-1990 EULALIA BARRASETAS, ALBERT MARTÍN , JOSEP M . PALET

Prop de la masia de l'Aiguacuit es trobaren els anys 50-60 diverses reste s arqueològiques barrejades amb les terres de conreu . Per aquest motiu, quan l a moderna urbanització del polígon «Segle XX» afectà el solar, que qued a comprès entre els carrers de Valls, Santa Eulàlia, Galícia i Montanyans, Anton i Moro notificà al Servei d'Arqueologia l'inici de les obres . Aquest fet motivà que des del 1987 s'hi fessin diverses intervencions arqueològiques, dividint el solar en sectors, que responen a les fases de construcció de les naus . La darrera d'aquestes intervencions, la que tractem en aquest article, s'inicià el 16 d'octubre de 1989 i s'allargà sense interrupció fins al final de març d e 1990 . El jaciment de l'Aiguacuit, enclavat en el corredor del Vallès-Penedès, queda situat en un lloc de pas i en unes terres fèrtils, prop del nucli romà d'Egara , i proper també a altres nuclis rurals (Can Jofresa, Can Bosch de Basea . . .) . E s troba en una petita terrassa lleugerament inclinada vers la riera de Vallparadís , en una elevació que permet dominar la plana més baixa . La intervenció afectà els últims 1 .800 m2 que restaven per construir . A tota la zona havia estat retirada la terra de conreu en una intervenció dirigida per E . Sánchez i J .M . Defaus . Bona part de les estructures de la darrera fase romana ja estaven a la vista . En aquest mateix sector, i abans de la intervenció suara esmentada, es fé u una primera excavació que afectà el sector nord-oest . Cal remarcar-ne la troballa d'unes sitges del període calcolític, cosa que permet parlar d'una ocupaci ó anterior amb un llarg hiatus entre aquest període prehistòric i el moment de fundació de la vil .la cap al canvi d'era . L'excavació ens dóna quatre fases d'ocupació romana i una de medieval . Al final de cada fase romana, hi podem veure una forta remodelació de les estructures i l'amortització o la reutilització dels diferents àmbits .


116

TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

PRIMERA FAS E

Trobem les restes d'una edificació de tipus rural, que s'estén cap al nor d (sota les naus ja construïdes) en la zona excavada en campanyes anteriors . La data inicial d'aquest complex se situaria en època d'August, i el moment fina l d'aquesta fase cap als anys 80-90 dC . Es compon d'una desena d'àmbits agrupats en dos sectors . Aquests dos sec tors estan separats per un arrasament antic que ens impedeix de veure la connexió estructural . De tota manera, per l'orientació dels murs, s'evidencia un diferent bloc d'edificacions, segurament separades constructivament . Així doncs , trobem un nucli constructiu a l'oest, clarament marcat per un ample passadí s (àmbit 102), que dóna accés a quatre habitacions (àmbits 103, 104, i 105 i u n altre, fora de la zona d'aquesta intervenció i excavat amb anterioritat) . Al cos tat d'aquest grup d'habitacions trobem l'àmbit 106, dividit internament per un a paret; aquest àmbit tindria, al contrari que la resta de l'edifici, un accés des de l sud . A l'oest del nucli constructiu, possiblement ja en un espai exterior, hi havia la claveguera 101 que desguassava per una obertura feta a través del mu r que limita aquesta fase pel sud . L'altre nucli constructiu, el trobem a l'est de l'arrasament, el qual ha deixa t sense límit la banda oest dels àmbits . Només en resta, d'aquest límit, un mur que ens donaria una aproximació de les dimensions de les habitacions d'aques t sector. Una altra canalització, feta d'imbrex, la trobem al sud d'aquesta part, però sense cap relació estructural amb les construccions properes . L'esta t d'arrasament, però, no permet de dir gaire cosa més . Tots els murs d'aquesta fase són fets de pedra seca, i es conserven, majoritàriament, només a nivell de fonaments . No s'ha trobat a l'interior de les habitacions cap resta de paviment, però sí que s'ha detectat, a l'exterior de le s construccions, restes diverses de paviments que podrien conformar una pavimentació general al voltant dels edificis . A l'espai exterior hem trobat un total de tres sitges d'aquest moment i u n rebaix ovalat de 7 metres i poca profunditat . La forma completa d'aquest re baix no ha pogut ser excavada pel fet de trobar-se, en part, afectat per construccions de la tercera i quarta fase . SEGONA FASE

Representa l'expansió del jaciment cap al sud, i l'aparició de l'element ter mal . L'inici de la fase se situa en els anys 80-90 i l'ús s'allargaria fins a la primera meitat del segle III . En aquesta fase s'aprofiten gran part de les habitacions del moment anterior (àmbits 103, 104, 106, 108, 109 i 110), i d'altres só n remodelades . L'arrasament i el consegüent aïllament de les construccions d e cada banda afecta també aquesta fase, de manera que continuem tenint dos nuclis constructius separats, i al sud, restes de noves construccions . El nucli constructiu de l'oest ha remodelat part dels seus àmbits en funci ó de dos elements molt importants : 1'hipocaust 215 i la piscina 213 .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

11 7

Per construir 1'hipocaust 215 calgué primer rebaixar el terreny situat al su d de l'àmbit 106 . Aprofitaren per bastir-lo dues parets, la nord i l'oest, i feren le s altres de bell nou . A la paret oest, hi practicaren un forat per adossar-hi la xemeneia, que la trobem dins de l'àmbit 205 . Té l'entrada a l'est, amb un praefurnium estret ; possiblement l'entrada a la cambra escalfada es faria per l'obertura del nord, mentre que el pas d'aquesta cambra calenta al Tepydaria 214 es faria pel mur al sud, en un pas obert que hi donaria . El Tepydaria 214 és una habitació de forma irregular, pavimentada am b opus incertum, amb una canalització que desguassaria a la claveguera 219 . A l costat del Tepydaria la piscina 213 està també ensorrada respecte a la cota natural del sòl . Aquesta piscina era revestida d'un opus signinum finíssim, i havi a tingut un esglaó lateral que recolzava en el mur est . Desguassava també a la claveguera 219 per un forat de petit diàmetre, realitzat en el mur sud . Relaciona t també amb la piscina hi ha l'àmbit 212, del qual es conserven només els murs i la meitat de la pavimentació amb opus incertum i també un desguàs fet de tegulae connectat a la claveguera 219 . L'estructura de la resta d'àmbits del sector é s molt similar a la de la fase anterior ; la remodelació més remarcable és la de l'ha bitació 205 que queda tancada a l'oest, i la del corredor 102 que ha estat reformat, de manera que hi queda un passadís estret i curt (202) . La claveguera 219 volteja bona part del jaciment i desguassava els àmbit s 212, 213 i 214 . El seu traçat té tot un seguit de giragonces per adaptar-se a l contorn de les edificacions . Cal remarcar que en el tram corresponent als àmbits 213 i 214, la paret de la claveguera i el mur formen un sol cos constructiu . Aquest fet evidencia una acurada planificació de tota l'edificació del conjun t termal . En el nucli est trobem la remodelació del sector nord, en què es fan de bel l nou els àmbits 217 i 218, mentre que l'àmbit 108 continua com a la fase anterior . També cal destacar la construcció d'una nova habitació a la part baixa , que se sobreposa a la canalització d'imbrex de la fase anterior. De les edificacions situades al sud de la claveguera poca cosa es pot dir, ca r han estat notablement afectades per les construccions de la tercera i quarta fase . Cal destacar en aquesta fase l'ús del morter, no tan sols en els paviment s d'opus signinum i incertum, sinó també en diversos murs i en el traçat de l a claveguera 219 . Aquesta és la fase en què trobem l'element termal més complet i en mé s bones condicions : la piscina, 1'hipocaust, les canalitzacions i la claveguera formen una unitat constructiva ideada per a l'ús dels banys .

TERCERA FAS E

La tercera fase no presenta el nucli constructiu de l'est . Aquest sector que da abandonat i al llarg d'aquesta fase es va cobrint de terra i de runa ; en canvi , es potencia la construcció cap al sud . La datació queda compresa entre la primera meitat del segle III i mitjan segle IV .


118

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Fig. 1 . Fase segona : vista del sector nord amb els dos nuclis constructius .

En aquesta fase continuen amb la mateixa estructura les habitacions 103 , 104, 202 i 212 . L'habitació 205 ha estat modificada en el seu angle sud-est pe r fer-hi un accés a la piscina 315 . L'element termal continua en aquesta fase , però s'ha remodelat completament fins a l'extrem de canviar-li l'orientació . L'antiga piscina 213 ha estat adaptada per servir d'hipocaust (313) . Per a aquesta fi s'esbotzà l'esglaó lateral, es feren uns retalls en el paviment per encabir-hi els tubs d'extracció de fums, i es col .laboren 32 pilastres fetes de rajol s per sustentar el sòl de la cambra escalfada, a la qual s'entrava des de l'oest . L'accés a 1'hipocaust es feia a través de l'àmbit 314, convertit ara en praefurnium . Per a tal fi reventaren el doble mur, i es construí una volta feta de ma ons per consolidar l'entrada . Per fer aquest accés, i atès que entre el sòl d e l'àmbit 313 i 314 hi ha un fort desnivell, calgué retallar part del paviment d e l'antic tepydaria 214, amb la qual cosa quedà inutilitzat per a usos amb aigua . La piscina d'aquesta fase (315), la trobem en l'espai remodelat de 1'hipocaust 215 . Per fer-la calgué amortitzar tant 1'hipocaust com el passadís de connexió amb l'àmbit 214 . Ho cobriren amb terra i molta runa (cal destacar-ne l a gran quantitat d'estucs trobats), i tapiaren la porta d'entrada al tepidarium .


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

11 9

Fig. 2 . Fase tercera : Vista del sector nord.

Seguidament es varen construir els nous murs de delimitació de la piscina . El sistema de desguàs no ha estat trobat . De fet, qualsevol sistema de desguàs s'hauria d'haver trobat, atesa la inclinació natural, en el cantó sud, sudest, cantó que fou arrasat per la remodelació de la quarta fase . La construcció d'aquesta piscina fa variar ostensiblement les dimensions d e l'habitació 306 respecte a la 106 . A la part de ponent, dos murs allarguen le s habitacions termals en direcció oest, i emmarquen un nou àmbit, el 322, que t é l'esglaó per accedir al caldarium de 1'hipocaust 313 . Totes les remodelacions efectuades en aquest edifici segurament provoca ren una modificació dels alçats i, per tant, de les teulades, fins al punt d'ésse r necessari col .locar un mínim de tres columnes sobre la claveguera, ara desafectada, al llarg del mur meridional . Per davant d'aquestes columnes hi ha una gran extensió (324) pavimentad a amb còdols i grava . Les construccions al sud d'aquesta extensió es troben arrasades per les estructures de la quarta fase, que, o bé aprofiten els murs ja existents per a fonaments de nous murs, o bé els amortitzen totalment (àmbits 326 , 325, 344) .



TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

12 1

QUARTA FAS E

És la fase amb major quantitat de superfície construïda, en què l'espai central és totalment ocupat per edificacions, des d'arran de naus fins a la linia d e l'erosió, prop de la carretera . Abarca el període entre mitjan segle IV i el segl e VI . En aquesta fase no hem trobat hipocaust que ens indiqui una zona termal , però per la piscina 447 podem pensar que encara hi ha una zona dedicada a banys . A la part més al nord, prop de les naus industrials ja construïdes, hi trobe m tota una sèrie d'àmbits estrets (428, 429, 430) i d'altres de dimensions més regulars (431, 432, 433), la destinació dels quals no ens és possible de determinar . L'àmbit 434 estava molt malmès, i fins i tot perdut pel seu cantó occidental . Se situa just al damunt d'on hi havia l'hipocaust 314 . Per fer-lo calgué reomplir de terra aquesta estructura i desmuntar els murs que la limitaven . El nou mur del sud fou encofrat directament sobre el terra, aprofitant una de les columne s com a farciment. La separació entre l'àmbit 434 i el 435 és una linia de bipedais col .locats horitzontalment sobre el cantó més prim . Aquesta lidia havia d'estar soterrada . El sòl de l'habitació 435 seria de terra compactada, mentr e que el de l'habitació 434 seria d'opus signinum. De la piscina 315 de la fase tercera, en resta bona part del paviment i el s seus límits nord, est i oest . Però la part sud ha estat arrasada per ampliar l'àmbit cap al sud . Així, l'habitació estava pavimentada amb dos sistemes diferents ; el paviment inicial de la piscina 315 era d'opus incertum, i les reparacions i l'ampliació de l'àmbit estan realitzades en opus signinum . L'accés a aquest àmbit possiblement es faria per l'àmbit 439 . El corredor 438 sembla que s'adapta al traçat dels edificis ; de fet, encara que englobat dins la quarta fase, la seva construcció és un xic posterior . Aques t corredor enllaça les construccions de la part nord amb les de la part sud, i s'estén possiblement en l'àmbit 443 . A la part sud, un conjunt d'habitacions (440 , 441 i 442) aprofiten i amortitzen els diversos murs de les habitacions de la fas e anterior. Hi ha també dues habitacions (445 i 446) molt erosionades perquè es tan prop del tall de la carretera. Finalment cal esmentar a la part est una piscina quadrada (447), amb traces d'haver tingut un esglaó lateral . Aquesta piscina havia estat molt malmesa pe r l'arrasament modern, l'efecte del qual s'observa a diversos indrets de l'excava ció, com ara al sud del corredor 438 o en el paviment de l'àmbit 434 . Hi ha restes de dos àmbits molt malmesos . El 448, per la seva situació, podria estar relacionat amb la piscina, i el 449 sense connexió amb cap estructur a coneguda . En finalitzar aquesta fase es constata un abandó de les estructures . Malgrat aquest abandó, la campanya anterior va documentar l'existència d'enterrament s tardo-romans que ens indiquen una freqüència del lloc .


122

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

EPOCA MEDIEVAL

D'aquesta fase podem identificar restes de dos moments d'ocupació . Encara que la diferència cronològica possiblement és mínima, no la podem determinar amb precisió . En tot cas estan situades cap al segle XI . La primera ocupació medieval la documentem en dues llars, situades a l'extrem sud-est del jaciment . Són situades al fons d'un retall de grans dimension s que esbotzà els estrats romans . La majoria de les estructures del segon momen t medieval són 42 sitges agrupades bàsicament en dos sectors, l'un al nord-oest i l'altre al sud-est, fora de l'àrea que ocupava la zona central del jaciment romà . Els únics murs atribuibles a aquest moment els trobàrem per sobre de les llars , i formaven dos àmbits d'ús indeterminat . La majoria de les sitges estaven amortitzades amb runa i material provinen t d'un desmuntatge intencionat de les estructures romanes, segurament efectua t amb la finalitat de preparar el terreny per al conreu .


L'església i la necròpoli de Santa Margarida (Martorell, Baix Llobregat ) ROSARIO NAVARRO 1 SÁEZ ,

ALFRED MAURI

1 MARTÍ

SITUACI Ó El jaciment arqueològic de Santa Margarida és situat al municipi de Martorell, a molt poca distància del nucli urbà antic, en una zona de terren y amb suau pendent al marge dret del riu Anoia . L'església de Santa Margarida del Priorat de Sant Genís de Rocafort i un a senzilla masia del segle XVII, constitueixen les construccions visibles . El territori de la parròquia de Santa Margarida, antigament independent de la d e Martorell, es corresponia amb el del monestir de Sant Genís, situat dalt de l a muntanya, a molt poca distància. La unitat d'aquest territori s'ha vist tallada per la construcció de l'autopista A-7, obra que ha contribuït també a una alteració profunda de la topografia original del lloc i ha esborrat les traces dels camins antics .

ANTECEDENT S

L'església de Santa Margarida va ser punt d'atracció per als excursionistes del segle passat i per als primers arqueòlegs del moment . En diverses actes d e visites de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques i de l'Associaci ó d'Excursions Catalana es fa esment de la realització d'excavacions i de troballes en el lloc .' Les excavacions actuals han permès constatar la magnitu d d'aquests treballs que, per les seves característiques i pel fet de conservar materials a la seva Casa-Museu, es poden atribuir a Francesc Santacana i Campmany, el qual les devia dur a terme vers el 1870 . 2 El 1972, un grup de martorellencs va iniciar treballs de recuperació del lloc , aleshores totalment abandonat, i excavacions en alguns punts de l'interior i l'exterior de l'església, les quals van permetre constatar la importància del llo c i les possibilitats que oferia per a una investigació arqueològica programada . Des del 1981 es desenvolupen anualment campanyes d'excavació dins del s programes de l'Institut d'Arqueologia i Prehistòria de la UB, primerament, i de Museus de Martorell actualment, amb el suport de l'Ajuntament de Martorell , de la Generalitat de Catalunya i del Centre d'Estudis Martorellencs .


124

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Fig. 1 . Plànol general de l'església de Santa Margarida, amb la superposició de la planta de la primera església i l'obra romànica i la zona de necrdpoli excavada al costat sud.

LA METODOLOGIA DE TREBALL

La metodologia d'excavació emprada ha seguit, des dels seus inicis, el s principis de l'excavació per extensió, amb documentació de cada unitat estratigràfica mitjançant fitxes, fotografies i plantes degudament acotades . L'anàlisi de la documentació gràfica de l'excavació permet seguir detalladament la seqüència estudiada.

LA PRIMERA ESGLÉSIA

L'església més antiga de Santa Margarida data de l'època de l'antiguita t tardana, si bé la seqüència estratigràfica, especialment la superposició de dos


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

125

paviments i alguna ampliació constructiva, obliga a diferenciar fases diverses , que seran precisables en datació quan l'excavació hagi culminat el seu procé s extensiu i estratigràfic .

L'edifici L'església, orientada lleugerament vers el NE, és formada per una nau rectangular, amb entrada pel costat sud, i capçalera tripartida composta per un ab sis central, amb planta de ferradura, i dues cambres rectangulars que sobresurten de les parets laterals de l'edifici . Les mesures totals són : 15,25 m de longitud, per 9 m d'amplada de la nau . L'edifici és construït amb murs de pedres irregulars, un opus incerium que en alguns punts combina amb dopus spicatum, tot rejuntat amb morte r de calç i cobert per enlluït blanc . Les cantonades i els brancals de la port a sud són reforçats per grans carreus possiblement reaprofitats de l'època ro mana . La capçalera era delimitada exteriorment per un mur continu en el qual des taquen dos forats separats, de forma triangular i de semicreu, que es poden de finir com a loculi o relicaris . A l'interior de la capçalera, l'absis (3,1 m de diàmetre per 3,8 m de diàmetre màxim) és enquadrat per parets obliqües que con formen un volum trapezoïdal, sense comunicació amb les cambres laterals qu e s'obrien, en canvi, cap a la nau . És en aquestes parets exteriors nord i sud de l presbiteri que s'han conservat dues concavitats cúbiques o armariets de possible ús litúrgic . A la cambra nord, a part, es trobaren les restes d'una tomba d e caixa de teula plana . Les campanyes del 1989 i del 1990 han deixat constància, a partir de tot u n seguit de fosses, de la continuïtat d'un primer paviment de morter que s'esteni a des de l'absis fins als peus de l'església. Al davant de l'absis, hi figurava l'altar, tan sols deduïble per les bases fragmentades de dues stipites de marbre blanc . La superposició d'un segon paviment, a uns 30 cm respecte de l'anterior , anul•la, per ara, tot intent d'estudiar les possibles estructures i espais litúrgic s de la primera església . Aquest nou paviment, d'opus signinum, va lligat a una nova reorganització de l'església i del seu entorn més immediat . Per col•locar el nou altar es basteix un basament quadrangular de pedres situat aproximadament al damunt de l'anterior . De totes maneres, cal observar a l'extrem contrari del santuari, el més proper a la nau, un altre espai quadrangular definible per la superfície molt grollera del paviment, més aviat pròpia d'u n rudus, que contrasta amb la resta del paviment, que conserva la capa superio r polida i anivellada . Aquesta superfície irregular indica, potser, la manca d'u n nivell més elevat i, en conseqüència, va bé per especular sobre un possible desplaçament de l'altar en aquest espai . El santuari es projecta més enllà de la bas e de l'arc de ferradura, i constitueix un espai quadrat que restaria protegit pel s cancells o murets laterals amb petita obertura al costat nord .


126

TRIBUNA D'ARQUEOLOGI A

Les construccions annexes

A l'angle SW dels peus de l'església hi ha un portal, amb el corresponen t marge-peu (1,20 m per 0,52 m), que probablement comuniqui amb un àmbi t per l'oest . Malauradament la comunicació més immediata amb aquest possible àmbit queda en part destruïda per la implantació de la façana romànica, però esperem que l'excavació ens ajudi a definir la seva funció litúrgica (baptismal?) . Si aquest àmbit existia ja a la primera fase, això podria explicar el fenomen que la porta principal de l'edifici s'obrís al costat llarg (sud) i no a l'oest . Adossada a la paret meridional de l'església es construeix a la segona fase, en correspondència de cotes amb la pavimentació del signinum, un recinte rectangular a manera de vestíbul, que s'estén des del mur oriental de la capçaler a fins al SW de l'església (15,25 m de longitud per 3,75 m d'amplada) . L'accé s es verifica a través d'un portal situat davant la porta sud de l'església .

La necròpol i

Dins del vestíbul i adossades a la seva paret sud i a la capçalera de l'església, se situen tot un seguit de tombes de teules a doble vessant que determinen la funció funerària del recinte . L'existència d'algunes tombes per sota del ni vell del signinum fa sospitar en un ús funerari d'aquest espai, anterior a l a construcció del vestíbul . Aquest sentit funerari apunta igualment a l'origen de l'església de Sant a Margarida . La troballa, si bé molt malmesa, d'un crani infantil a sobre d'un a teula plana, a una profunditat superior al primer paviment de l'església, deix a per ara oberta la pregunta entorn d'aquest possible origen .

L ' ASSENTAMENT ALTOMEDIEVA L La reutilització de la primera església

Una segona reutilització de l'església primitiva s'ha constatat tant estratigràficament en l'existència de paviments que reestructuren l'espai interior , com en la utilització de les estructures de tancament laterals en el moment d e bastir l'església romànica al final del segle xii . L'edifici primitiu, amb reformes, es continua utilitzant en època altomedieval .

La necròpoli altomedieva l

Al voltant de l'església, coincidint cronològicament amb la utilització pre romànica de l'església primitiva, es forma una densa necròpoli en la qual s'han


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

127

pogut estudiar diverses tipologies de tomba (antropomorfes excavades a l'argila o construïdes, ovalades, etc .), tombes infantils, agrupacions possiblement de tipus familiar, indicis de sistemes de senyalització, reutilitzacions, etc . Ara per ara no es coneixen els assentaments humans en correspondència amb aquest a necròpoli . 3 L'assentament altomedieval Possiblement dins del segle xi es forma, al voltant de l'església, un nucl i d'hàbitat del qual es coneixen algunes estructures, molt malmeses, i un important conjunt de sitges a què ens referirem amb detall a l'apartat següent . Les estructures fins ara estudiades no permeten fer-se una idea de la distribució gene ral de l'espai, però sí que permeten constatar l'interès per apropar-se a l'edific i de l'església, fins i tot ocupant l'espai que fins aleshores era ocupat per l a necròpoli . D'aquestes construccions s'ha detectat el fonament de pedra sobre el qual , molt possiblement, s'aixecava una construcció de tàpia . La dispersió de ceràmica i les característiques dels sòls no permeten una identificació de la funcionalitat dels àmbits . Les sitges i els forn s Ja el 1984 es va estudiar una sitja de considerables dimensions en un espa i immediat a l'església, alhora que se'n coneixia una altra al seu interior. 4 Le s darreres campanyes han permès constatar la presència de sitges que ocupen to t l'interior de l'església, des dels paviments corresponents fins a la utilitzaci ó d'època pre-romànica, amb perforació dels paviments primitius . Molte s d'aquestes sitges semblen haver estat en funcionament simultàniament . El fe nomen de les sitges als interiors de l'església es constata cada vegada com mé s habitual per aquestes èpoques . La mida de les sitges és considerable, i s'avalu a la capacitat de la més gran en uns cinc metres cúbics . Són sempre excavades a l'argila, en alguns casos tallant paviments i estrats d'utilitzacions anteriors de l'edifici . La sitja excavada a l'exterior de l'església presentava restes d'un re cobriment de les parets amb morter de calç i sorra . Han estat les sitges, encara no totalment estudiades, les que han proporcionat un material ceràmic més abundant i de millor estat de conservació . Les olles globulars i els gibrells de dimensions considerables, produïts amb pastes normalment grolleres i de cocció reductora, constitueixen les formes més habituals . L' EVOLUCIÓ

POSTERIOR

Des del segle XI, l'església de Santa Margarida forma part del territori de l monestir de Sant Genís de Rocafort . Al segle XII es farà una profunda reforma


TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA

128

dels edificis de Sant Genís i de Santa Margarida . En aquest darrer'cas tot e l voltant de l'església experimenta una intensa transformació, amb l'arrasament i el cobriment de les restes d'edificacions existents al voltant, especialment a l costat de migdia . Al segle XV, l'església romànica bastida al final del segle XII ha perdut l a coberta. Poc després serà reconstruïda, i s'ocuparà solament la meitat posterio r de l'edifici, a més es convertirà la part anterior en pati i cementiri, en el qua l abunden els enterraments dels segles XVII i XVIII . Progressivament, Santa Margarida perd població fins a limitar-se a unes poques cases de camp disperses . El segle XIX ja només serà una ermita de Martorell, destruïda definitivament el 1936 .

ACTUACIONS AMB VISTA AL FUTU R

Els treballs realitzats fins ara ens permeten constatar l'existència d'una llarga i continuada tradició d'assentament en el lloc, a la vegada que ens perme t l'estudi de diversos aspectes : - Construcció i transformació de l'església de tradició paleocristiana . - Reutilització de l'església en època pre-romànica i continuïtat d'assentament . - Estudi de la població present a la necròpoli, amb una llarga seqüència de s d'almenys el segle VI fins al XVIII. - Estudi de la transformació de l'assentament en època altomedieval . Aquests aspectes no s'avaluen aïlladament, sinó en el marc d'un program a ampli d'investigació de la morfologia històrica del territori que es desenvolup a a la zona .

NOTES 1. Excursió a Martorell y sos encontorns. 23 de novembre 1884 a Memorias de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques . Vol . VIII , Barcelona, p . 545-550 . MASPONS, FRANCISCO DE S . (1886) : Excursió col.lectiva a la Conca Baixa del Nova. Acta a Butlletí de l'Associació d'Excursions Catalana, núm . 91 a 96 . Vol . VII, Barcelona, p . 130 i 131 . 2. SANTACANA, FRANCESC (1909) : Catàleg il.lustrat del Museu Santacana de Martorell. Barcelona . 3. Una primera aproximació a l'estudi de la necròpoli es pot seguir a : NAVARRO, ROSARIO 1 MAURI, ALFRED : «La secuencia estratigráfica de la necrópolis de Santa Margarita (Martorell, Barcelona)», II Congreso de Arqueología Medieval Española, Madrid, 1987, p . 570-580 . 4. NAVARRO, ROSARIO I MAURI, ALFRED : La excavación de un silo medie val en Santa Margarida . (Martorell. Barcelona). Osca, 1985 .


Millions discover their favorite reads on issuu every month.

Give your content the digital home it deserves. Get it to any device in seconds.