__MAIN_TEXT__

Page 1

Direcci贸 General del Patrimoni Art铆sti c Servei d'Arqueologi a

TRIBUN A D'ARQUEOLOGI A 1988-198 9

DEPARTAMENT DE CULTUR A DE LA GENERALITAT DE CATALUNY A Barcelona, 1989


© Departament de Cultura i autor s Edició del Departament de Cultura de la Generalitat de Cataluny a Imprès per Gràfiques 92 S.A . – Sant Adrià de Besò s ISBN : 84-393-1256- 3 Dipòsit legal : B .3761-1990


Índe x

El poblat ibèric de la Penya del Moro de Sant Just Desvern . Josep Barberà .

7

La cova sepulcral del neolític antic de l'Avellaner (Les Planes d'Hostoles, la Garrotxa) . Angel Bosch : Oriol Mercadal: Josep Tarrús .

15

La terrisseria alt-medieval de Cabrera d'Anoia . José 1. Padilla .

29

Culip VI : un vaixell medieval al Cap de Creus (Cadaqués, Alt Empordà) . Sergi Colomer : Hug Palou: Marcel Pujol.

41

El megalitisme al Solsonès : resultats de les darreres excavacions (19841988). Josep Castany: Fina Alsina,. Lluís Guerrero .

51

Les darreres excavacions a la villa romana de Vilauba : la part residencial . Pere Castanyer: Assumpta Roure: Joaquim Tremoleda .

63

Darreres investigacions sobre la ciutat romano-visigoda de Valentia (València) . . llhert Ribera.

71

Darreres excavacions a Empúries. El sector meridional de la neàpolis . Enric Sanmarti: Pere Castanyer: Joaquim Tremoleda .

79

L'illa d'en Reixac (Ullastret). Resultats provisionals de les campanye s d'excavació 1987-1988 . Joan B . López : Josep M. Llorens : M. Aurora Martín : Montse Mataró: Assumpció Toledo.

89

L'Institut de Manlleu (Osona). Un hàbitat d'inicis de l'edat del bronze . Silvia Boquer: Josep Bosch: 14 'a/ter Cruells: Josep ,firo : iliquel Mol/sí: Teresa Rodon .

99


romana de les ciutats de Tarraco, Llorda i 1esso. Lurdes Burés: Josep .11 . Gurt : .Anna .1larqués ; Francesc Tuse/ .

Cadastres d'època

Ciutat

i campen el

món romà :

11 3

les prospeccions a l'Ager Tarraconensis .

Srmon Keav; Josep .11 . Carrete ; .11 . .11r//c'l .

12 1

L ' experiment en arqueologia i l ' antiga granja Butser . Pcier .1. Rornolds .

131


EI poblat ibèri c de la Penya del Mor o de Sant Just Desver n JOSEP BARBERÀ 1 FARRÀ S

Aquesta és una excavació que s'ha mantingut ininterrompudament des de l mes d'abril de l'any 1972 fins ara i de la qual s'ha publicat regularment els resultats . Fins a l'any 1984 el lloc es coneixia com a Penya del Moro o Turó Alt d e Can Solanes, però gràcies a la recerca d'en David Guasch, s'ha sabut qu e aquella altura s'anomenava Puig de Castellar en el segle XIV . És un turó de 275 m d'altitud, situat en la divisòria dels termes municipal s de Sant Just Desvern i de Sant Feliu de Llobregat, a uns 2 km a l'oest del límit del terme municipal de Barcelona . Els seus vessants són d'accés còmode, per ò a la banda meridional el pendent és bastant acusat . És l'última estribació de la serra de Collserola, que s'aixeca com una talai a sobre el delta del Llobregat, que fou fins a temps plenament històrics un estuar i que evolucionà cap a un sistema lacunar, una mena de golf d'aigua dolça, a recer dels vents del nord i de l'est, com ho demostren l'existència del prime r port de Barcino al sud de Montjuïc i la troballa freqüent en les soreres de l'àre a deltaica de restes que es daten entre els segles IV a .C . i II d .C . Creiem que la proximitat a aquest estuari fou un dels motius que determin à l'assentament de la Penya del Moro sobre un lloc de pas que permetia accedi r fàcilment al corredor pre-litoral i a les planes de l'interior, fins i tot amb mé s comoditat que per la via de l'Ebre . Fins ara la Penya del Moro és el poblat ibèric amb un inici més anti c indubtable que es conegui en una àrea tan extensa com la composta per le s comarques del Vallès, el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Garraf . Ocupa una posició gairebé central entre els jaciments que s'inicien contemporàniament, com són el Puig Castell de Vallgorguina al nord, el Puig Cardener a ponent i Can Canyís al sud-oest . Dins d'aquest territori, no hi manque n testimonis del segle VI a .C ., però es tracta de troballes isolades que no supose n per ara un agrupament humà comparable al de la Penya del Moro .


8

JOSEP BARBER À

Abans del segle VI a .C ., el poblament era dispers, vivint en coves, com le s de Begues o les de Corbera de Llobregat, o en cabanes, com la de Can Cortès a Sant Just Desvern. Creiem que aquesta població es començà a agrupar com a resposta a un estímul econòmic excepcional, com pogueren ser les primere s transaccions amb els mercaders-peoners que exploraren aquestes riberes venint del Mediterrani oriental, i que aprofitaren l'estuari com a port de refugi i per a fer aiguada . Aquest estímul comercial en el seu origen potser podria explicar també e l seu final, a les acaballes del segle IV a .C ., quan flaquejava la influènci a meridional ibero-púnica i augmentava el comerç massaliota-emporità . L'àrea excavada durant aquests setze anys es reparteix en dues zones, un a principal al vessant llevantí, d'uns 1 .250 m 2 , i una altra meridional, d'uns 20 0 m 2 , que vénen a representar en conjunt una cinquena part de la superfíci e estimada del poblat . Les construccions exhumades corresponen cronològicament al períod e 425-300 a .C ., però en algunes bandes s'ha detectat l'existència d'un períod e anterior d'ocupació que, per les ceràmiques importades, datem cap a mitja n segle VI a .C ., malgrat que alguns fragments de ceràmica feta a mà i vestigis d e ritus propis del Bronze Final fan sospitar una freqüentació més antiga . Així dones, cal pensar que l'extensió del jaciment que s'ha excavat fins ara fou habitada en dos moments diferents, separats per un lapse de desocupació . La primera fase s'estendria des d'un moment indeterminat del segle VII a .C . fins als volts del 500 a .C ., mentre que la segona correspondria al períod e 425-300 a .C . Aquesta evolució es recolza en el testimoni de les ceràmique s importades i a més en les diferències en la composició del conjunt de materia l arqueològic que, a gran trets, són les següents : –La quantitat d'àmfores i grans vasos augmenta al doble en la segon a època . Cal tenir en compte que la quasi totalitat de les àmfores són de tipus ibe ro-púnic . – Els vasos àtics de figures negres i de figures roges només es troben en l a primera o en la segona fase, respectivament, però en nombre gairebé inapreciable . En canvi, la ceràmica àtica de vernís negre està ben representada e n l'època recent, tant en nombre de fragments com en varietat de formes de vasos . – Inversament al que s'observa per a la ceràmica àtica de vernís negre, el s vasos d'argila roja obrats a torn, amb decoració pintada de temes geomètrics , predominen poderosament en la primera etapa i només tenen una presènci a residual en la segona . – La ceràmica feta a mà, amb la decoració més barroca en el moment antic i amb més riquesa de perfils en el modern, domina clarament durant tota la vid a del poblat, cosa que ens fa pensar que el torn encara no era plenament introdu'it a la contrada, almenys a mitjan segle IV a .C . L'abandonament final de l'àrea que coneixem va ocórrer al final del segl e IV a .C . i es va produir pacíficament, tal com ho proven els estrats d'enrunament de les cases i l'escassetat, dispersió i fragmentació dels materials


EL POBLAT IBÈRIC DE LA PENYA DEL MORO DE SANT JUST DESVERN

9

P08LAT IOERIC PENYA DEI MORO barcelonés soni osl des•ern PLANTA SECTOR ORIENTA L 0

12

Fig . 1 .

arqueològics . Aquest fet i la forta degradació del pendent de la muntany a dificulta notablement l'estudi de la distribució, delimitació i identificaci ó funcional dels espais d'hàbitats i de circulació . Per ara ignorem els motius de l'abandonament d'aquest lloc en un momen t immediatament anterior a l'apogeu dels altres poblats ibèrics . L'estudi de la dispersió dels fragments ceràmics ens assenyala que le s construccions es concentraven en els vessants est i sud més assolellats, ocupan t les cotes més altes del turó . L'erosió del pendent fa difícil determinar el lími t inferior del poblat, del qual també desconeixem com acaba a la banda d e llevant . En canvi, gràcies a l'excavació de l'àrea secundària, s'ha pogut veure com cap a ponent només hi ha unes edificacions disperses sense delimitació n i disposició o obra defensiva . Les viandes formen illes allargassades que segueixen les corbes de nivell i es fa palesa una certa cura per a recollir i conduir les aigües pluvials . En tot a l'extensió excavada no s'ha trobat cap cisterna i solament una única sitja . La característica principal del mètode constructiu de les cases és el retalla t de la roca ; ben bé un terç dels murs i quasi tot el sòl són tallats a la roca viva . Aquest sistema proporcionava, a més d'altres avantatges, la matèria primera per a enlairar les parets . El tallat és matusser a causa de l'estructura de l a


10

JOSEP BARBER À

pissarra i per això la superfície de la roca resultant es folrava amb un mur o s'allisava amb un copiós arrebossat de fang . Les cambres són de planta rectangular (en alguns pocs casos, trapezoïdals) , amb una superfície que oscil•la entre els 15 i els 25 m '- . Els murs s'aixequen amb blocs sense cairejar que es lliguen amb terra, sens e entramats de fusta, i per a les llindes s'empren blocs allargassats . El gruix de le s parets varia entre 0,4 i 0,6 m, que suposa una coberta sòlida i fins i to t l'existència d'un pis superior . Tant la coberta com el trespol del pis degu é compondre's de troncs, fang i llosetes . El fang depurat juga un paper important en aquest tipus de construcció, j a que el sòl de roca, els murs, les escales, els pedrissos i els llindars, es folrave n amb una espessa capa de fang, el qual era sotmès a una cuita regular en totes le s superfícies per tal d'aconseguir una duresa i impermeabilitat remarcables . En dues de les construccions s'ha pogut demostrar que hi havia un pis al t gràcies a haver trobat les llars de foc esberlades sobre les restes de la planta bai xa . Pel que fa a les llars de foc, no hi ha una norma fixa per al seu emplaçament , tot i que predomina la situació central dins de la cambra . Vuit d'elles es componen d'un llit de fragments ceràmics recobert pel fang del paviment . E l mosaic de trossos de vas tenia la funció d'evitar l'esberlament del fang . La manca de restes in situ, conseqüència de l'abandonament pacífic de l poblat, impedeix interpretar la funció dels àmbits . A part d'un parell d e pedrissos que degueren sostenir els molins de frotació i d'una cambra amb e l sòl de roca sense paviment, que pogué ésser un estable o un magatzem, poc a cosa es pot dir de la funció dels àmbits, dels quals, a més, n'hi ha ben pocs qu e conservin completa la seva planta . L'anàlisi dels materials arqueològics ha de començar per la vaixella fin a d'importació que ha estat ben útil per datar l'evolució del jaciment . Es tract a de 193 trossos (només els que donen alguna informació), dels quals 15 pertanyen al període 575-500 a .C . i els 178 restants als anys 450-300 a .C . Hi ha u n hiatus clar vers el 500-450 a .C . i un acabament sobtat cap al 300 a .C . No s'h a trobat ni un sol fragment dels tallers de Roses o de Golf de Lleó, i la mostra mé s recent és la d'un únic bol del taller itàlic de les Petites Estampilles que pe r diversos motius creiem que és el testimoni d'una freqüentació extemporània . Cal remarcar que, per al segon moment d'ocupació, tota la vaixella fina é s àtica (32 trossos de figures roges i 146 de vernís negre) i, a més, que el catàle g de formes representat en una quantitat tan minsa de fragments és molt diversificat i contrasta amb els materials d'altres poblats contemporanis : hi trobem e l skyphos, la hydria, la kylix (amb moltes variants), el kantharos, la oinokhoe, e l lekythos, la pyxis, la lekane, la llàntia i 1'encenser . Aquesta diversitat supos a uns hàbits molt influïts pels costums forasters . Com ja hem dit abans, manquen totalment les àmfores hel•lèniques o etrusques . Del moment antic hi ha un tros d'àmfora fenícia occidental i u n altre d'àmfora massaliota . En la segona època abunden les àmfores de tipu s púnic PE-I l i, en menor quantitat, la forma PE-13 .


EL POBLAT IBÈRIC DE LA PENYA DEL MORO DE SANT JUST DESVERN 1 1

Una característica destacable d'aquest poblat és l'abundància, en la fas e antiga, de vasos a torn, cuits a foc oxidant i amb decoració pintada d'esti l geomètric . La forma predominant és la del vas de perfil lleugerament bicònic , nanses bífides, fons còncau i llavi de secció de coll de cigne, sense mancar-h i però les urnes d'orelletes perforades, les oinokhoes i la cassoleta de llavi corba t cap enfora, que és el darrer eco dels plats púnics de vernís roig . La ceràmica grisa a torn es troba en ambdós períodes en una proporci ó semblant i amb la característica comuna d'una gran diversitat de factura i forma, la qual cosa ens confirma la sospita que l'origen de tota la ceràmica a torn és foraster, tant en el primer com en el segon moment d'habitació, i això e s podria il•lustrar amb peces caliciformes amb paral•lels a Caudete de las Fuentes i a Empúries, o amb gobelets àmpliament representats als poblats contem poranis del Llenguadoc . Els vasos fets a mà, evidentment autòctons, cobreixen totes les possibilitat s d'ús : cuinar, menjar, beure i contenir . Com s'ha dit, dominen quantitativa ment qualsevol altre tipus ceràmic i durant tota la vida del poblat . Assenyale m com a testimonis del més remot passat del jaciment un tros de llavi de gobelet , decorat amb línies de puntets fent zig-zag, de tipus mailhacià i un fragment d e coll d'urna, amb decoració de cordons aplicats, mostrant una carena interio r ben acusada, que diferencia el llavi inclinat cap enfora . De metall ens ha arribat ben poques mostres a causa del seu reaprofitament . El treball del ferro es constata p - r alguns terrossos d'escòria i el del plom , per unes llàgrimes de fosa i la porció de làmina inscrita de què parlarem mé s endavant . El bronze és més abundant ; en el període antic s'ha trobat un penjol l en forma de petit esquellot allargat i una anelleta amb apèndix esferoïdal, qu e tenen llurs paral•lels en les necròpolis del Baix Ebre i del nord del Paí s Valencià . En el darrer període abunden les fíbules (meitat del tipus de Golf d e Lleó i meitat anulars ibèriques), a les quals es poden afegir altres objecte s diversos entre els quals destaca una punta de sageta de llarga tija . La pedra treballada és representada pels molins de fricció i, remarcable ment, pels de rotació, documentats en aquest poblat, ja en el segle V a .C . Ni les fusaioles ni els pondera són gaire abundants, però sí que són interes sants les figuretes de fang modelat i cuit : tres en l'etapa antiga, que represente n una figura humana, un possible bòvid i un cavallet, i unes altres tres de recents , que corresponen a dos cavallets i un bòvid . L'inventari s'hauria de tancar amb un apartat divers, amb peces d'enfilal l de pasta vítria, un tros d'ungüentari del mateix material, un disquet d'àmbar i una closca de cypraea perforada (possiblement també restes d'una ocupaci ó més antiga) i, finalment, el plom inscrit, única mostra epigràfica d'aquest tipu s de la Laietània . Com que ja ha estat acuradament publicat i comentat, nomé s hem de subratllar el fet que s'hi barregen signes dels alfabets ibèrics oriental i del sud-oest i que es pot datar en el tercer quart del segle IV a .C . La recollida i estudi de totes les restes òssies trobades des del començamen t de l'excavació dóna una visió bastant completa de la dieta càrnica i de l'activi tat ramadera de la gent del poblat, que possiblement fou la principal, ja que el


12

JOSEP BARBER À

gènere més important és 1'ovicàprid, seguit del porc que ve a representar l a meitat d'individus del gènere anterior . El bou també hi és present, per bé qu e en menor quantitat, mentre que la cacera no sembla haver tingut gaire pes e n l'alimentació, ja que el 90% dels ossos classificables pertanyen a animals domèstics . Crida l'atenció que, malgrat l'abundància de restes malacològiques d'origen marí, la majoria foren recollides ja mortes, amb una finalitat que se'ns es capa . Hem deixat per a la cloenda d'aquesta exposició abreujada dels resultats de l'excavació el tret més característic del poblat de la Penya del Moro, qu e consisteix en les troballes que donen testimoni d'uns ritus, dels quals destaquen les ofrenes d'ovicàprids, però als quals cal afegir : –l'ofrena d'un ou de gallinàcia . –la inclusió en la preparació del mosaic ceràmic d'algunes llars de foc d'un a petxina de pectunculus, –els enterraments infantils, i – la troballa d'un parietal esquerre humà, retallat intencionadament . De sacrificis d'ovicàprids se n'han trobat 21 a l'àrea principal i un altre a l a secundària . Els trets principals consisteixen en l'enterrament a l'interior d'un a construcció, en una fossa oberta en el sòl i segellada pel paviment de fang, d'u n ovicàprid o, més freqüentment, d'una part d'aquest animal . En principi sembla indiferent la subespècie de l'animal sacrificat, ja que e s troben en la mateixa proporció ovelles i cabres . La major part són joves adults . A grans trets, es diferencien tres tipus si atenem a les parts dipositades . a) esquelet sencer, 2) ossos llargs i 3) crani i potes . Aquest darrer és el cas mé s habitual . S'ha de remarcar el fet que alguns sacrificis presenten una ordenaci ó en capes horitzontals dels diferents ossos, cosa que pot respondre a un cerimonial : primer es diposita el crani, a sobre els metàpods i les falanges anteriors i , finalment, a la capa superior, els metàpods i les falanges posteriors . No s e segueix una norma fixa per a la situació del sacrifici dins de la cambra, si bé s e situen al peu d'algun dels murs . A l'abundància dels sacrificis d'ovicàprids es contraposa l'exigüitat de le s inhumacions infantils, de les quals només n'hem trobat quatre, dipositades a l'interior dels àmbits i també prop d'alguna de les parets . En tots els casos es tracta de fetus a terme . Tant els sacrificis com les inhumacions corresponen a la segona ocupaci ó de l'àrea, o sigui al període 425-300 a .C . Una altra manifestació cultural és la de les petxines que trobem al centr e d'algunes –no totes– de les preparacions de ceràmica que componen la base d e les llars de foc, cosa que també s'ha observat al poblat ibèric de Burriac . Finalment, hem de reportar la troballa d'un parietal humà en el secto r meridional de l'excavació, que formava part dels materials de reomplimen t d'un carreró, el qual complia la seva funció cap al 525-50 a .C . El fragmen t s'obtingué a cops intencionats i presenta solcs de descarnació i va correspondre a un individu jove, possiblement femení .


EL POBLAT IBÈRIC DE LA PENYA DEL MORO DE SANT JUST DESVERN 1 3

Els para l . lels els hem de cercar dins del món del Bronze Final, i en tenim u n exemple ben proper, al mateix Sant Just Desvern, a Can Cortès, jaciment qu e es podria datar cap al 875-800 a .C . Com s'ha dit al començament, s'ha anat publicant regularment el resulta t de les excavacions, tant des d'un punt de vista com sobre aspectes puntuals i ens remetem a la bibliografia que ja comença a tenir un cert volum . No seria just acabar sense deixar constància que l'excavació de la Penya de l Moro ha estat una obra col . lectiva en la qual han pres part un bon nombre d'arqueòlegs, molts dels quals –avui veterans– feren en aquest jaciment le s seves primeres experiències en arqueologia .


La cova sepulcral del neolític anti c de l'Avellane r (Les Planes d'Hostoles, la Garrotxa) ÀNGEL BOSCH, ORIOL MERCADAL, JOSEP TARRÚS

1

1 . INTRODUCCI Ó

La cova de l'Avellaner es troba situada en una cornisa travertínica a la vor a esquerra de la riera de Cogolls, uns 30 metres per damunt del seu llit actual i per sobre del camí carreter que duu a la serra de les Medes . Les seves coordenades geogràfiques, al full 295 —Banyoles— d'IGC són : Latitud nord : 42° 04' 30 " Longitud est : 2° 32' 30", segons el meridià de Greenwich . La contrada és propietat del proper mas La Pruenca del poble de Cogolls , municipi de les Planes d'Hostoles (comarca de la Garrotxa) . Dins la cornisa travertínica de què hem parlat abans, es varen forma r diferents abrics a causa del desplaçament d'un gran bloc, fracturat longitudinalment del seu suport base, en direcció NE-SW . L'escletxa deixada entre aquest bloc i el suport original, sumada a l a posterior acció dels corrents d'aigua, serien l'origen geològic de la cova de l'A vellaner .

1. Arqueòlegs viculats al Centre d ' Investigacions Arqueològiques de Girona i al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles . 2. L'estudi de la cova de l'Avellaner ha estat realitzat sota la direcció d'Àngel Bosch i Josep Tarrús , amb la col . laboració dels especialistes següents : Geologia : David Brusi i Josep Mas . Fauna : Gabriel Alcalde i Josep Anton Molina . Antropologia : Oriol Mercadal, Pere Joan Alacambra, Josep M . Defaus (estudi antropològic) . E. Chimenos (estudi estomatològic), D . Campillo (estudi patològic) i A . Pérez-Pérez (estudi de la dieta) . Pastes ceràmiques : Sara Aliaga i Aureli Álvarez . Palcoambient F . Burjachs i Teresa Ros .


16

ÀNGEL BOSCH, ORIOL MERCADAL, JOSEP TARRÚ S

La cova no oferia condicions per a ser utilitzada com a lloc d'habitació, tan t per les seves reduïdes dimensions com per l'orientació que presenta al NW , però sí que ho era per a un propòsit funerari . Per tal de fer-la servir com a sepultura, un grup humà del neolític antic hi v a realitzar petites acomodacions, convertint la cavitat en un mínim de 3 cè l . lules sepulcrals d'inhumació . II . LES SEPULTURES 1 EL SEU RITUA L

L' INDRET ESCOLLI T

No coneixem l'establiment exacte de la població que va utilitzar la cova d e l'Avellaner i, per tant, la distància a què es trobava de les sepultures . El que sí sabem és que la població neolítica que vivia o freqüentava la val l de Cogolls va cercar un indret separat del seu hàbitat normal per dona r sepultura als morts, a manera d'un cementiri . Aquesta idea no és cap novetat ja que es troba molt ben documentada de s del mesolític . Per altra part, la utilització d'una cova o cavitat natural és l a forma més antiga d'enterrament coneguda . L ' ADEQUACIÓ DE L'ESPAI EN CÈL. LULES INDIVIDUALS

En realitat la cova de l'Avellaner és un conjunt de quatre cèl . lules d'inhumació, una d'elles pràcticament desapareguda, que nosaltres hem anomena t cavitats sepulcrals . La seva disposició dins de la cova no sembla pas obeir a ca p simbolisme, sinó que aprofita i agença els espais naturals que queden entre l a paret de la cova i el bloc desplaçat . —La cavitat sepulcral 1 a aprofita dues esquerdes que s'uneixen perpendicu larment . La primera, que s'obre a l'est, amida 120 x 40 cm, amb un alçàri a màxima de 160 cm . Segons l'anàlisi antropològica, en aquesta cavitat s'hi varen efectuar u n mínim de 8 inhumacions . Si considerem les reduïdes dimensions del receptacle és obligat pensar que cada nova inhumació destruiria parcialment l'anterior . La darrera d'aquestes inhumacions segellaria la sepultura amb una paret d e pedra seca, obturant-ne l'entrada normal des de l'exterior i, alhora, totes le s restes es colgaren amb terres des de l'obertura superior i taparen finalmen t l'escletxa amb blocs de travertí i plaques de sorrenca . Sota aquest aspecte é s com nosaltres vàrem trobar la cavitat sepulcral la . —La cavitat sepulcral 2a aprofita una esquerda en direcció SW, que s'obre a l fons de la cova . Aquesta cavitat presentava un fort pendent cap a l'exterior , cosa que no hagués permès la conservació de cap resta . Es per això que el s homes del neolític antic construïren una paret de pedra seca, amb blocs d e travertí, que servia com a mur de contenció . La petita cavitat sepulcral amid a 50 x 80 cm .


LA COVA SEPULCRAL DEL NEOLÍTIC ANTIC DE L'AVELLANER

cova

de

1-avellane r

(cogo11c ) Planta general (calibrada )

1

MI

Cavitat 1 :z a 190 cm . Cavitat 2 :z a 80 cm. Cavitat 3 :z a 130 cm .

1 7

YCAVITAT

W 1NI

PULCRA L 2

=I/

CAVITA T SEPULCRAL 3

..■CEffi_ .

.-•11_III

'

a gr n

IEIV ■1

1

1

1

1

1

i

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1 1

%

1

/1

1

I1 1

1

1

1

1

1 1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

I 11 1 1

1

1

1

1

1 I 1

1 1

CAVITA T SEPULCRAL 1

1

11111111 1

n .


18

ÀNGEL BOSCH, ORIOL MERCADAL, JOSEP TARRÚ S

El nombre mínim d'individus inhumats seria de 6 persones, la qual cos a implica una remoció successiva de la cavitat sepulcral i, per tant de la disposi ció original dels esquelets cada vegada que s'efectués un nou enterrament . L a darrera inhumació és la més ben conservada, tot i haver estat sotmesa al s efectes de l'erosió . Cal destacar-ne la presència de dos pectuncles biperforats situats a cadascun dels costats del crani . –La cavitat sepulcral 3a aprofita una sinuositat de la paret rocosa basal qu e queda separada del bloc desplaçat per uns 80 cm . Les seves dimensions són d e 120 x 80 cm . Aquesta cèl . lula sepulcral queda completament separada de l a segona per un gran bloc travertínic alçat verticalment entre les dues . El corredor de comunicació entre les cavitats 3a i la estava convenientment obtura t per blocs travertínics de dimensions mitjanes . En aquesta cavitat s'hi efectuaren un mínim de 5 inhumacions, per la qua l cosa hem de suposar-hi un procés de remoció semblant al dels casos anteriors . Després de la darrera inhumació es degué cobrir tota la cavitat amb sediment s externs . Fou damunt d'aquests sediments i a 175 cm per sobre del nivell sepulcra l anterior on vam localitzar les restes de la cavitat sepulcral 4a, on almenys s'h i havia dipositat una inhumació que es trobava totalment erosionada . En resum doncs, s'observa que durant el neolític antic, uns grups human s que freqüentaven la vall de Cogolls varen utilitzar les mínimes disponibilitat s que oferia la cova per tal de formar-hi petits receptacles o cè l . lules individual s funeràries . L'acomodació d'aquestes esquerdes es féu mitjançant la construcció d e murs de pedra seca (local o aportada) que serviren per a individualitzar u n mínim de 4 cèl.lules sepulcrals en ús durant un període de temps no superio r als 200 anys . SUCCESSIVES REUTILITZACION S

La reutilització continuada del sepulcre per a dipositar-hi noves inhumacions condueix inevitablement a parlar de sepulcres col . lectius . Sobre aquesta mena de sepulcres, la literatura arqueológica ha bastit tota una mitologia en l a qual es parla generalment d'enterraments secundaris . Com ja s'ha constatat en recents excavacions (LECL.ERC . J .-MASSET . C . , 1982), creiem que els individus han estat dipositats successivament després d e la seva mort, sense que cap tractament brutal els hagi estat aplicat . Aleshore s s'ha de parlar d'inhumació primària, havent tingut aquests sepulcres un a funcionalitat molt semblant a la dels nínxols familiars actuals . Per tal de deslliurar-nos de les connotacions que inconscientment s'atribueixen al terme clàssic (referides a inhumacions secundàries), preferim ano menar la cova de l'Avellaner sepulcre d'inhumació successiva.


LA COVA SEPULCRAL DEL NEOLÍTIC ANTIC DE L'AVELLANER

19

««< ~1~11

UNA CREMACIÓ PARCIA L

Un dels problemes més difícils d'interpretar a l'Avellaner és la presènci a d'ossos cremats a les cavitats sepulcrals, en especial a la 1 a . No es tracta d'un a cremació entesa com a ritu funerari específic, tal com la documentada a l'eda t del bronze antiga-mitjana, sinó que es tracta d'una cremació parcial que sovin t afecta només una part del cos humà així com els aixovars dipositats . Pensem que la millor explicació seria la de considerar que la cremació es v a efectuar posteriorment al dipòsit del cos en el sepulcre, que en part el protegiria de les flames . Les causes poden ésser diverses, però en qualsevol cas n o disposem de cap prova que ens permeti suposar que es tracti d ' una cremaci ó ritual . El que sí ha demostrat l'excavació és que per sobre d'aquestes restes s'h i van dipositar noves inhumacions que no van ésser afectades per cap mena d e cremació .


20

ÀNGEL BOSCH, ORIOL MERCADAL, JOSEP TARRÚ S

ELS AIXOVAR S

Hem distingit dues classes d'objectes exhumats durant l'excavació : els qu e formaven part de la vestimenta o adornament del difunt i els que dipositave n com a acompanyament al costat del cadàver . Tot fa suposar que els cossos duien els seus vestits quan eren deixats a l a sepultura, cosa que explicaria la presència d'objectes d'abillament personal i útils quotidians sobre os, banya o sílex . No ens hem trobat, però, amb una gran riquesa ornamental, tal co m succeeix per exemple a les sepultures postcardials del Baix Ebre a Tortosa i Amposta (MALUQUER, J ., 1971-72 ; BALDELLOU . V ., 1971-72), de cronologi a semblant, sinó únicament amb objectes que podien formar part de la vestimenta o del pentinat (pectuncles biperforats) o bé escassos penjolls sobre roc a o matèria dura animal . La poca entitat global d'aquests elements fa pensar fins i tot que algun s individus varen ésser enterrats sense cap mena d'objecte decoratiu . En canvi, els objectes que varen ésser dipositats al costat dels difunt s resulten molt més remarcables . Caldria parlar sobretot de les restes ceràmiques, de les quals hem individualitzat 41 vasos diferents, cosa que suposaria una mitjana superior als 2 vasos per individu . No hem constatat una tria específica en la forma o decora ció dels vasos, sinó que hi estan representades gairebé totes les formes qu e coneixem durant el postcardial a Catalunya . Únicament el vas núm . 1, tant pe r la seva profusió ornamental com per les característiques antropomorfes d'aquesta decoració, sembla haver estat dissenyat expressament per a una finalitat mortuòria . Si per alguna cosa resulta peculiar la cova de l'Avellaner és per la presènci a d'una gran quantitat de restes de fauna, que arriben a superar en nombre fins i tot les restes antropològiques . Els animals representats són sobretot els ovicaprins (24 individus), el porc o senglar (5 individus) i el gos (5 individus) . També hi són presents algun s animals salvatges com el cérvol, el cabirol, el linx, la guineu i altres petit s mamífers, alguns dels quals poden haver accedit a les cavitats sepulcrals sens e intervenció humana . En les restes òssies de la fauna no hem trobat cap senyal de descarnament , ni tampoc de consumició per part de carnívors . Podem deduir, per tant, que le s restes de la cova de l'Avellaner no varen ésser consumides per l'home abans d e l'enterrament i que tampoc no són fruit d ' una aportació per part de ca p carnívor, cosa descartable del tot ateses les característiques de la fauna representada . Per tant va ésser el mateix grup humà que donava enterrament als seu s membres en aquesta cova de l'Avellaner qui va dipositar aquestes reste s faunístiques per causes rituals . Hem de parlar, doncs, d'una ofrena funerària . A causa de les constants reutilitzacions, ens és difícil de conèixer de quina


LA COVA SEPULCRAL DEL NEOLÍTIC ANTIC DE L'AVELLANER

21

forma es van dipositar aquestes ofrenes alimentàries, però hi hem pogu t advertir tres tipus de dipòsits : – El dipòsit de l'animal sencer, que seria la forma més emprada ja que a cada cavitat hi són representats la major part dels ossos de cada animal . Aques t seria el cas de l'exemplar de xai jove trobat en un racó de la cavitat la, o bé del garrí de pocs dies de la cavitat 3a . –El dipòsit de les extremitats, és a dir, les parts de l'animal que tenen més i millor carn, com pot deduir-se dels ossos recuperats d'un cérvol a la cavita t sepulcral l a . –El dipòsit d'una part simbòlica de [animal, corn sembla deduir-se de l crani de porc trobat al costat de la tassa amb carena baixa, tipus Montboló, d e la cavitat 2a, o bé de la mandíbula de linx de la mateixa cavitat . En aquest apartat hi podríem també incloure les restes de gos, representades gaireb é exclusivament per ossos de l'extremitat anterior . II)

ANÀLISI PALEOANTROPOLÒGIC A

OBJECTIU S Els objectius d'aquest estudi estaven en funció del tipus de jaciment i de l material de què es disposava . Això comportà que, des d'un inici, es cerqué s una estreta col . laboració d'especialistes de diverses branques del coneixemen t (Arqueologia, Antropologia, Medicina i Biologia) per tal d'assolir uns resultat s que, d'altra manera, eren inassequibles . D'una banda, interessava explicar els trets biològics del grup poblaciona l enterrat (sexe, edat, etc .) i, de l'altra, intentar esbrinar la seva relació amb e l medi que l'envoltà mitjançant proves directes (per exemple, la dieta) . En analitzar les restes i el seu estat de conservació s'observà que les estoma tològiques presentaven, en general, un índex de conservació alt, així com u n estat millor que les altres . Donada la seva importància, tant en l'estudi antropològic pròpiament dit com per les possibles relacions amb la dieta, vàre m decidir estudiar-les per separat . METODOLOGI A L'estudi es va centrar, fonamentalment, en tres tipus d'anàlisis : a) macroscòpica i descriptiva . b) mètrica . c) físico-química . Per complementar les dades s'empraren diverses tècniques fotogràfiques i radiogràfiques . Les anàlisis descriptiva i mètrica s'aplicaren tant a les restes denominade s osteològiques com a les estomatològiques, tot emprant alguns tipus d'escales de gradació existents (p . ex les de PERIZONIUS i les de BROTHWELL peral desgas t dentari, o les de BROCA pera la descripció de les regions frontal i occipital) o d e taules de mesures (MARTIN-SALLER o OLIVER, entre d ' altres) d ' entre les més uti litzades . L'anàlisi físico-química s'emprà per a l'estudi de la dieta i consistí en la


22

ÀNGEL BOSCH, ORIOL MERCADAL, JOSEP TARRÚ S

determinació de la quantitat de Sr (estronci = aportació vegetal) i Zn (zinc = aportació animal) que contenien les restes, mitjançant la tècnica d'Espectroscòpia d'Absorció Atòmica . Una vegada obtingudes aquestes dades, s'intentaren correlacionar entre si i amb la resta de les trobades per altres especialistes (espacials, faunístiques . . .) . RESULTATS

1 . En relació amb l'estat de conservació global de les restes, hem de di r que resulta impossible la seva individualització, donat el caràcter d'aquest s enterraments i, per tant, no es pogué calcular tampoc l'índex de conservació d e cadascun d'ells . Això no obstant, s'observa una gran mancança qualitativa –i quantitativa – ja que, fins i tot prenent la població en la seva globalitat, tenim ossos que no e s troben representats (alguns del carp, vèrtebres, etc .) i, d'altra banda, les connexions anatòmiques àmplies són poc freqüents . Pel que fa a la conservació pròpia de l'os –tafonòmica– s'ha de fer constar e l següent : –Un grau important de fragmentació, que redueix i complica la informaci ó a extreure'n . – Una fossilització gran, a causa d'un entorn litològic de tipus travertínic i calcari . –Algunes alteracions degudes, sobretot, a rosegadors i carnívors . 2. El NMI (nombre mínim d'individus), una vegada conjuntades le s dades osteològiques estomatològiques, seria de 19 individus, distribuïts de l a manera següent : 8 a la cavitat sepulcral 1, 6 a la cavitat sepulcral 2 i 5 a l a cavitat sepulcral 3 . Si comptem la resta humana recollida a la desapareguda cavitat sepulcral 4 , el mínim total d'individus seria llavors de 20 . 3. Els grups d'edats en relació amb els espais d'enterrament quedarie n així : -4 infantils (1 de menys d'un any, 1 de 2-5 anys, 1 de 4-5 anys i 1 de 8-1 1 anys), 1 juvenil (de 18-20 anys) i 3 adults d'edat indeterminada a la cavita t sepulcral 1 . -1 infant, 1 juvenil, 2 adults i 1 senil a la cavitat sepulcral 2 . 4. Del sexe només podem fer referència als adults i basant-nos fonamentalment en l'estudi descriptiu, donat que les mesures ofereixen individu s al•lofisos, és a dir, amb trets ambigus sexualment . Tindríem així, un masculí segur (adult), 4 probablement masculins (tres adults i un senil) i 2 femenins (un probable senil i un adult) . Per tant s'ha pogut determina r el sexe de 7 individus sobre un total d'11 adults o senils de la mostra . 5. Les dades relatives a l'estatura poblacional són minses i poc significatives, sobretot si tenim en compte els individus diagnosticats com al•lofisos . Suposant, però, que tots els ossos d'aquesta classe d'individus pertanyin a un


LA COVA SEPULCRAL DEL NEOLÍTIC ANTIC DE L'AVELLANER

23

mateix sexe (femení), la mitjana per al masculí seria de 167,5 cm i per a l femení de 163,3 cm . segons les taules de TROTTER-GLESER . 6. Pel que fa als caràcters discontinus, només s'ha observat la presènci a de «vastus nocht» al genoll ; l'índex ofert ha resultat alt (44%) cosa que podri a fer pensar en una possible relació de consanguinitat més o menys estreta entr e els individus enterrats . 7. Quant al tipus d'enterrament, sembla ser que es tractaria d'inhumacions primàries, probablement successives, la qual cosa ve apuntada tant pe l fet de trobar algunes connexions anatòmiques, malgrat el reduït espai sepulcral, com sobretot per la presència de la majoria dels ossos de l'esquelet, sens e que hi faltin alguns dels més petits o febles . Tampoc no s'observa durant el treball de camp una selecció o agrupamen t exprés de determinades restes . Les causes de la gran dispersió de les reste s poden ésser diverses : antròpica (reutilització de l'espai sepulcral), animal (caus i galeries) i naturals (moviment de la roca calcària, corrent d'aigua , etc .). 8. Les patologies trobades a l'esquelet postcranial resulten massa puntuals (una fractura, una exòstosi benigna, etc .) com per treure'n alguna conclusió . Només s'observa alguna reiteració en l'artrosi, sense que se'n pugui , malgrat tot, generalitzar l'etiologia . En general, doncs, l'estat de salut a aquest nivell seria satisfactori, tot i qu e cal remarcar el caràcter relativament jove de la població . No pot pas dir-se el mateix quant a les malalties odonto-estomatològiques , ja que, fonamentalment, dues de les estudiades afecten d'una forma importan t la població: d'una banda, la càries (13%) i, d'una altra, la periodontitis (50 % aproximadament), que no acostumen a presentar-se amb aquesta intensitat e n poblacions cronològicament properes .


ÀNGEL BOSCH, ORIOL MERCADAL, JOSEP TARRÚ S

24

9. L'anàlisi de la dieta ofereix una proporció alta d'aliments d'ordre vegetal, mentre que l'aportació cárnica o de derivats animals seria feble i , sobretot, inferior al que normalment posseeixen els grups ramaders actual s (consumidors de llet, formatge, etc .) . Això planteja la paradoxa de trobar-nos amb un jaciment sepulcral am b abundants ofrenes funeràries de fauna domèstica (ovella/cabra i porc/senglar ) i salvatge (cérvol/cabirol) amb nubla representació d'aliments carbonitzat s d'origen vegetal (malgrat haver garbellat amb aigua tots els sediments), mentr e que, contràriament, l'anàlisi de la dieta ens estaria indicant que la seva principal font d'aliment seria d'origen vegetal (aglans, avellanes, cereals) amb fort contingut de sucre . 10. Finalment, cal parlar de la cremació observada en alguns ossos del s individus de la cova de l'Avellaner . En total aquesta cremació afecta un 6,86% dels ossos, amb una majo r incidència a la cavitat sepulcral la (18,11%) enfront de les cavitats sepulcral s 2a (1,40%) i 3a (1,09%) . Només tenim constància que aquesta cremació va afectar 3 individus - 2 infants i 1 adult—, essent la majoria dels fragments cremats d'aquest darrer . Com a particularitat assenyalarem que un crani té senyals de cremació mé s intenses a l'interior que a l'exterior i sempre seguint la sutura sagital . Pel que fa a la coloració dels ossos, direm que domina el marró-negr e (72,25%), present sobretot a les diàfasis de les extremitats inferiors (100%) , mentre que el gris (18,34%) i el blanc (9,39%) serien minoritaris, predominan t al crani i a les dents (47,93%) . Això implica una baixa temperatura de cremació (300 0-350 ° o un temp s curt d'aquesta . 11. La tipologia racial del grup no ha pogut ser esbrinada, donada la mal a conservació general i, en particular, dels cranis . Només un individu mascul í adult ha pogut situar-se entre els mediterranis gràcils, amb un crani mesomorf. 111)

CRONOLOGIA RELATIVA 1 ABSOLUT A

CRONOLOGIA RELATIV A

Mitjançant els materials recuperats a les diferents cèl.lules sepulcrals de l a cova de l'Avellaner, es pot assignar una cronologia relativa a aquests enterra ments dins de la fase final del neolític antic, sense interferències de cap altr a època . Dels materials arqueològics, procedents dels aixovars, els més útils per a determinar una cronologia aproximada són sens dubte els vasos ceràmics, a continuació els objectes d'ornament personal, després les eines òssies i finalment els útils lítics .


LA COVA SEPULCRAL DEL NEOLÍTIC ANTIC DE L'AVELLANER

25

Entre els objectes d'ornament és interessant la presència d'un fragment d e braçalet articulat (cavitat la) i 3 discos biforats de Pectunculus (cavitats la y 2a), elements ben propis del final del neolític antic o l'inici del neolític mitjà , mentre que el penjoll sobre defensa de senglar (cavitat 3a) o les denes d e collaret de petxina i esteatita (cavitats 2a y 3a) tenen, com és sabut, una cronologia més àmplia . D'entre les eines òssies, el fragment de punxó sobre metàpod d'ovicàpri d (cavitat la) pot considerar-se característic del neolític antic-mitjà, però só n sens dubte més interessants els punxons sobre banya polida de cabirol (cavita t la), coneguts en altres jaciments del neolític antic (Cova Gran de Montserrat a Collbató) i sense perduracions conegudes en èpoques més recents . De la indústria lítica només cal remarcar el caràcter aracaïtzant que li dón a la presència d'algun burí, així com de raspadors i osques, mentre que hi só n absents els micròlits geomètrics i els perforadors ; a la vegada que l'alt percen tatge d'útils sobre làmina, amb o sense retocs, entra perfectament dintre del s paràmetres de les indústries lítiques neolítiques . En tot cas, l'aspecte araïzant de la indústria i la manca dels típics suport s sobre sílex melat del neolític mitjà ens assenyalen un complex lític proper al s coneguts durant el neolític antic a les comarques gironines . Seran, però, els vasos ceràmics els que ens ajudaran a afinar la cronologia . En primer lloc, cal destacar la pràctica inexistència de decoracions imprese s (només un fragment decorat amb pinta) o incises (alguns fragments decorat s amb solcs), que acostumen a estar presents en contextos epicardials (42003900 a . C .) . En canvi, són corrents les decoracions amb cordons llisos, apareixen el s «bigotis» sobre nanses de cinta i dominen absolutament les ceràmiques llises , entre les quals cal destacar la presència d'una tassa amb un llarg baquetó aplicat sobre la carena baixa, d'estil Montboló . Amb aquestes evidències podem proposar una cronologia dins del postcardial (3900-3600 a. C .) per als enterraments de la cova de l'Avellaner . A més a més, les escasses decoracions impreses-incises ens indiquen potse r un moment inicial d'aquest període postcardial, a prop encara dels complexo s epicardials anteriors . CRONOLOGIA ABSOLUT A

Es varen enviar a analitzar carbons procedents de la cavitat sepulcral la al s laboratoris de C-14 de la Universitat de Tòquio . El resultat fou el següent : GAK-12933 5920 ± 180 BP, és a dir, 3970 ± 180 a .C . Aquesta datació encaixa perfectament dins del marc cronològic relatiu qu e ens proporcionaven els materials arqueològics dels aixovars . Lliga també amb les altres datacions per C-14 conegudes a les comarque s gironines per a jaciments d'aquest període postcardial, com serien les següents :


26

ÀNGEL BOSCH, ORIOL MERCADAL, JOSEP TARRÚ S

–D'una mostra de carbons del nivell III, d'habitació, de la cova d'En Pau a Serinyà : Gak-12408 5620 ± 180 BP, és a dir, 3670 a . C . –D'una mostra d'ossos humans de la zona III de la cova sepulcral de l Pasteral a la Cellera de Ter : UBAR-101 5270 ± 70 BP, és a dir, 3320 a . C . Aquesta darrera s'ha de considerar de moment com una mica rejovenid a (entre 300-500 anys), però és indicativa de l'antiguitat d'aquest espai sepulcra l de la cova del Pasteral, també amb nombrosos individus sepultats (un míni m de 9 individus), cosa que assenyalaria un ritu d'inhumació primària successiv a semblant al de la cova de l'Avellaner . III)

CONSIDERACIONS FINAL S

La cova de l'Avellaner seria doncs, un sepulcre reutilitzable del neolíti c antic (postcardial), d'inicis del IV mil . lenni a .C ., segons les dades obtingudes dels objectes dels aixovars i per una datació radiocarbònica . El seu interior estava subdividit en 4 nínxols, dels quals només vàre m poder estudiar-ne 3 en el moment de l'excavació, a causa de la total erosió de l a cavitat sepulcral 4a . En total s'ha pogut determinar l'existència mínima de 19 individus en le s cavitats sepulcrals 1 a, 2a i 3a . La cavitat sepulcral 4a contenia com a mínim u n altre individu, per la qual cosa el nombre mínim total del conjunt seria de 2 0 cadàvers . Aquests enterraments durien un aixovar, no massa abundant, compost pe r uns quants objectes (vasos ceràmics, alguna eina d'os i de pedra tallada i algu n objecte d'abillament personal), així com per aliments (restes de fauna domèstica o salvatge) . Es pot deduir, a través de les restes conservades, que el ritu funerari segui t fou el de la inhumació primària, d'una manera successiva, la qual cosa, a caus a de les petites dimensions de cada cavitat sepulcral, va acabar per donar u n aspecte d'ossera als nínxols .


LA COVA SEPULCRAL DEL NEOLÍTIC ANTIC DE L'AVELLANER

27

BIBLIOGRAFI A

V . BALDELLOU . La necrópolis prehistórica del «Barranc d'En Fabra» (Amposta), dins Homenatge a Mn . Serra Vilaró, rev . Bol . Arq . de Tarragona, págs . 40-49 . Tarragona, 1971-72 . A . BoscH, La cova del Pasteral. Un jaciment neolític a la vall mitjana del Ter, dins Homenatge al Dr . Josep . M . Corominas, rev . Quaderns del CECB 1985, vol . II, pàgs . 29-56 . Banyoles, 1986 . D . CAMPILLO/E . VIVES, Estudi de les restes humanes de la cova del Pastera l (Girona), dins Homenatge al Dr. Josep M . Corominas, rev . Quaderns de l CECB 1985, vol . II, págs . 57-70 . Banyoles, 1986 . J . LECLERC-C . MASSET, Les tombes collectives, dins Dossier sobre La Mort dan s la Préhistoire, rev . Histoire et Archéologie, núm . 66, págs . 52-59 . París , 1982 . J . MALUQUER, Breus notes sobre els sepulcres neolítics del Baix Ebre, din s Homenatge a Mn . Serra Vilaró, rev . Bol . Arq . de Tarragona, págs . 31-39 . Tarragona, 1971-72 . J . TARRÚS . La cova de Mariver . Estudi tipològic dels seus materials: Epicardial, Montboló i Bronze, Monografies del CECB . Banyoles, 1979 . J . TARRÚS/J . MESTRES/R . TEN, Consideracions sobre el Neolític Antic i Mitjà a Catalunya, dins Homenatge al Dr . Joan Maluquer de Motes, rev. Pyrena e (1987, en premsa) .


La terrisseria alt-medieva l de Cabrera d'Anoi a JOSÉ I. PADILL A

El centre artesanal, que és objecte d'estudi en aquests últims anys, es trob a situat a uns dos-cents metres al nord-oest de les edificacions del castell d e Cabrera, sota la línia de cingles quasi verticals que formen els límits d'u n potent sediment de travertí . El terreny és abrupte amb pronunciat pendent a l vessant oriental, que descendeix ràpidament sobre el curs de l'Anoia . La disposició dels estrats geològics i les seves especials característique s afavoreixen la formació de nombrosos abrics naturals en tota ('àrea, que va n ser utilitzats per l'home en diverses ocasions des d'època prehistòrica, com e n el proper Abric Romaní (Capellades) . Aquestes formacions també haurie n estat àmpliament utilitzades, com veurem més endavant, en època altmedieval . Tot i que és probable que l ' ocupació de l ' àrea en temps històrics pugu i remuntar-se almenys a la segona meitat del segle x, és cert que la primer a notícia documental referida a aquest lloc no apareix registrada fins al 1055, e n una escriptura per la qual el bisbe de Barcelona ven el castell de Cabrera al se u nebot el bescomte Udalard II . Si aquesta notícia demostra l'existència, aleshores, del castell, altres immediatament posteriors permeten confirmar que, a mitjan segle xi . aquest sector de la conca del riu Anoia es troba perfectamen t articulat en demarcacions castrals . La compacta i coherent xarxa castrat d'aquest territori ens fa suposar qu e les línies generals de l'organització de l'hàbitat i la seva distribució han d'esta r suficientment consolidades per aquestes dates . La tendència a la concentraci ó del poblament i la seva agrupació a l'ombra d'una fortificació, que es manifesta en moltes altres àrees dels territoris comtals, sembla tenir també el seu refle x fidel en aquest territori i particularment en el cas que ens ocupa . En aques t sentit, hem pogut comprovar l'existència d'un assentament, les restes del qual , gairebé imperceptibles, s'adapten a la topografia del lloc i es distribueixen, e n un pla inferior, entorn a la plataforma sobre la qual s'erigeix la fortificació . Aquest hàbitat, probablement semirupestre, l'entitat global del qual de mo-


30

JOSÉ 1 . PADILLA

ment desconeixem, ha de ser associat a l'element castral que el presideix i, sen s dubte, a l'activitat artesanal que es desenvolupa en les seves proximitats . De moment, l'àrea d'estudi queda restringida a un sector molt delimitat de l conjunt, que sembla haver estat destinat quasi exclusivament a la instal . laci ó de les estructures i elements necessaris en la fabricació de la ceràmica . 1.

ELS ANTECEDENT S

Tot i que ja es tenia coneixement de l'aparició de ceràmiques grises medie vals en aquesta àrea des de principis de segle (Arxiu Romaní de Capellades) , no és fins el 1974, amb les obres de construcció d'una carretera de la urbanitza ció «Castell de Cabrera», que es posen al descobert les primeres restes d'aques t centre artesanal . No es pogué evitar que en els treballs d'obertura d'aquest a pista es destruïssin parcialment set forns, dels quals sols es conservà una par t de la seva estructura al talús deixat després del pas de la màquina excavado ra . Un cop es va tenir coneixement de la troballa i després d'una valoraci ó inicial, l'Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona v a organitzar una campanya d'urgència, sota la direcció d'A . López i F . J . Nieto , per recuperar tant el material com la informació proporcionada per les estructures que havien estat seccionades . Els resultats d'aquests treballs apareguere n publicats el 1979 i constitueixen una primera aproximació al jaciment i a l a producció d'aquesta terrisseria . A partir del 1986, es torna a suscitar l'interès per a procedir a un estudi mé s complet del jaciment, malgrat que es pressuposava que, almenys a l'àre a afectada per la pista, el grau de destrucció de les estructures i nivells arqueològics era gairebé total . En aquest context, es va plantejar, dins el marc d'un a àmplia col . laboració entre les universitats de Barcelona i Aix-en-Provence i PURA 6 del CNRS, la possibilitat d'establir un projecte d'estudi d'aquest jaciment en col . laboració amb el professor Jacques Thiriot, qui havia manifestat el seu interès per les característiques d'aquest centre productor . 2.

EL PROJECT E

A finals del 1986, es concreten les línies d'actuació sobre les quals es preté n dura terme l'estudi del jaciment . En aquest sentit i sobre la base de la intervenci ó arqueològica, es planteja la necessitat de constituir un equip pluridisciplinar d'ampli espectre que faci front des de diferents angles als problemes que present a l'estudi d'un jaciment d'aquestes característiques . D'aquesta manera, dirigit cap a la reconstrucció de l'entorn, es treballa en l'intent de simular gràficament e l conjunt d'abrics naturals sota els quals es degué ubicar el taller, a través de l recarregament de les gruixudes plaques de travertí, que conformen la cobertura dels diversos abrics . Un estudi geomorfològic i pedològic restituirà l'evolució del s sòls, mentre que la coberta vegetal pròxima al taller es reconstituirà a partir d e l'estudi antracològic, carpològic i palinològic .


LA TERRISSERIA ALT-MEDIEVAL DE CABRERA D'ANOIA

3l

Fig. I . — Vista del forn CDA-99-H, seccionat per la construcció de la pista, u n deis pocs que presenta la cambra de cocció gairebé del tot excavada en el gra nit.


32

JOSÉ 1 . PADILL A

D'altra banda, la definició minerològica dels materials ceràmics i les argiles utilitzades en la seva elaboració, així com la problemàtica que presenta l a cocció en ambient reductor és confiada a un equip de la Facultat de Geologi a de la Universitat de Barcelona . També es va aprofundint en l'àmbit de 1'etnoarqueologia, referida als mètodes de producció de ceràmiques grises, comptant amb la col . laboració de persones relacionades amb l'artesanat actual . 3.

DESENVOLUPAMENT DE L'EXCAVACIÓ

Cal advertir que un dels aspectes més significatius del desenvolupament d e la investigació ha estat la contínua revisió de les hipòtesis de treball d'acord amb l'aparició de nous elements que qüestionaven radicalment els planteja ments inicials . L'aspecte general del lloc al començament dels treballs no semblava oferi r grans expectatives quant a l'obtenció de resultats espectaculars, ja que e n certes àrees el jaciment semblava trobar-se arrasat per l'acció tant de la intens a erosió com per la construcció de diverses pistes . La primera campanya es va plantejar, doncs, com un intent d'obtenir, din s del que fos possible, una visió precisa del conjunt i definir les àrees d'actuació . Per això, es varen efectuar diversos sondeigs que tractaren de definir quin era el nivell d'arrasament a l'àrea afectada per la construcció de la pista, així co m per conèixer la disposició dels nivells arqueològics a les zones no afectades pe r ella i examinar l'evolució dels processos de transformació del relleu, que e n aquest jaciment són determinants . Els resultats obtinguts varen ser esperança dors perquè permeteren obtenir una panoràmica de la disposició general de l jaciment, al mateix temps que s'obrien expectatives animadores davant l'aparició de noves estructures . Després de la presa de contacte amb el terreny que va representar aquella campanya, els objectius fixats per la campanya de 1988 sols es varen pode r aconseguir parcialment, a causa de la presència entre altres dificultats d'u n potent estrat de terres d'erosió que es podia extreure abans d'arribar als nivell s arqueològics . Per això, la continuació dels treballs es va orientar, al llarg de l a campanya, vers l'estudi preferent de dos sectors ben delimitats, on s'havi a localitzat una complexa trama d'estructures semiexcavades . L'estudi realitza t en aquests sectors va permetre conèixer parcialment la disposició i les característiques de les estructures, i també delimitar l'extensió i les relacions estratigràfiques dels testers que hi apareixen associats . Els resultats obtinguts fins aquell moment donaven a entendre que el llo c oferia moltes més possibilitats de les que s'havien previst, i conformaven l a imatge d ' un jaciment certament excepcional . Aquestes expectatives s ' han vis t confirmades i ampliades al llarg de l'última campanya (1989), en la qual s'h a procedit a l'excavació en extensió del conjunt després de la realització d'importants moviments de terres . Aquests treballs han permès obtenir una visi ó molt més àmplia i completa del conjunt, especialment en allò referent a l'evolució de l'activitat artesanal en la fase final d'aquest taller .


LA TERRISSERIA ALT-MEDIEVAL DE CABRERA D'ANOIA 4.

33

BALANÇ CONCÍS DE LES TRES PRIMERES CAMPANYE S

En finalitzar els treballs d'aquestes campanyes d'excavació, les hipòtesis d e treball s'han modificat substancialment, tant pel que fa a la mateixa organitza ció del taller com al seu estat de conservació . Un dels elements bàsics per a la comprensió del conjunt, és, sens dubte, e l coneixement de l'entorn i la seva evolució, especialment en la fase d'utilitzaci ó del taller, ja que l'entorn s'ha vist tan intensament modificat després de se r abandonat que actualment és difícil de reconèixer el marc originari on es v a desenvolupar aquella activitat . La terrisseria està instal . lada sobre tres nivells successius a la part d'u n altiplà, que es perllonga en aquest lloc fins assolir la plataforma sobre la qua l s'assenta el castell de Cabrera . El relleu, que descendeix en aquesta àre a escalonadament en direcció SE, s'ha configurat sobre la base d'important s dipòsits de travertí que cobreixen una considerable extensió geogràfica . El s límits d'aquestes formacions presenten grans cingles, especialment al vessan t est, i deixen al descobert en algunes àrees els estrats geològics sobre els quals e s dipositaren . En el sector objecte d'estudi, els dipòsits de travertí s'assente n sobre una base de roca granítica, que en l'àrea de contacte amb el travert í apareix intensament degradada (granit meteoritzat) . Aquesta disposició i e l diferent grau de resistència d'aquests materials explica que l'erosió diferencia l hagi generat la formació de nombrosos abrics naturals . Aquestes balmes, així com també la presència de l'horitzó de granit meteo ritzat, semblen haver afavorit la insta l . lació en aquest lloc de la terrisseria, i es constata que aquestes formacions també degueren ser utilitzades com a llo c d'hàbitat a la zona pròxima al castell . No obstant això, la mateixa erosió produeix a la llarga la caiguda, en form a de plaques i blocs, del travertí que conforma la coberta dels abrics . Aquest a dinàmica, accelerada o retardada segons diverses condicions, produeix un a contínua transformació del paisatge . D'aquesta manera, la visió que avu i tenim del lloc difereix sensiblement de l'aspecte que presentava en època medieval . Aquests fenòmens han provocat, doncs, que determinades zones del jaciment es trobin cobertes per un estrat molt potent (3-4 m) de terres procedent s de l'erosió, així com també per grans blocs de travertí caiguts en enfonsar-se l a coberta dels abrics, cosa que ha dificultat considerablement l'accés fins al s nivells arqueològics . A causa de la forta transformació que ha sofert el paisatge, era indispensable tractar de precisar la seva configuració original . Per això s'han analitzat d e manera detallada tant la situació dels fons dels diversos abrics com les plaque s i blocs de travertí caiguts, per recuperar en la mesura que es pugui les dimen sions i l'abast de les seves cobertes . Tot i que l ' excavació permet suposar que la terrisseria ocupava una zon a més extensa que la que actualment coneixem, les informacions obtingudes en s defineixen, encara que per ara sols de manera general, l'organització del treball


34

JOSÉ 1 . PADILLA

i la gestió de l'espai en aquest lloc de producció . En aquest sentit, es pode n distingir dos àmbits (el taller i els forns), que es distribueixen en tres terrasse s successives amb les seves respectives balmes . EL TALLER

Les instal•lacions artesanals en l'última fase d'activitat de la terrisseri a semblen haver estat situades a la terrassa superior, aprofitant l'existència d e dos abrics consecutius, que degueren cobrir sols parcialment la zona de treball . S'observa una anivellació general de tota la terrassa en un intent d'aprofitar a l màxim l ' espai disponible en aquesta plataforma, per a la qual cosa s ' amortitzen un grup de forns amb les seves respectives fosses que es troben als límit s d'ella . Amb tot, els vestigis de l'edificació es troben a la part més pròxima al s dos abrics, i han estat localitzats en el granit del seu fons nombroses marque s d'instruments que indiquen una ampliació i condicionament artificial de l recinte . La presència d'una llar i d'un muret, ja documentats per mitjà de l sondeig VIII (1987), ampliat (1988), semblen confirmar, a falta de la imminent excavació de tota l'àrea, la presència d'una edificació semirupestre mol t rudimentària . Al llarg de l'última campanya (1989) es descarta la possibilitat que l'accés fins a aquesta plataforma es fes des de l'altiplà superior, considerant que e l camí d'accés prové de la plataforma intermèdia i puja vorejant un conjunt d e blocs de travertí caiguts ja en època medieval fins assolir el nivell superior .

No obstant això, tal volta l'aportació més significativa de l'última campanya en aquesta àrea ha estat la delimitació de la terrassa superior en un secto r del seu vessant meridional, documentant-se l'existència d'un graó vertical d'uns 4 m que ens situa a nivell de la terrassa intermèdia i que es troba cobert actualmen t pels blocs i terres que produí l'ensorrament, ja en època medieval, d'una part de l a balma . Per mitjà d'un petit sondeig obert entre els blocs, es va poder arribar a l fons del graó i es va comprovar l'existència d'empremtes d'instrumental al fons d e l'antiga balma i la presència d'un sòl arqueològic . Aquests indicis i altres elements comprovats en l'excavació ens duen a plantejar la hipòtesi que les restes aparegudes poden correspondre a una fas e antiga de les instal•lacions del taller, inutilitzades arran de la caiguda del sostr e de l'abric . Aquest fet hauria probablement ocasionat el desplaçament de l'àre a de treball vers la plataforma superior, i provocat la necessària reorganitzaci ó de tota la terrassa . La nova instal-lació hauria necessitat no sols el condiciona ment i l'anivellació del terreny, sinó també l'ampliació de l'espai útil a costa d e la inutilització i el definitiu abandó dels forns que anteriorment ocupaven el s límits de la terrassa . ELS FORN S El

conjunt de forns s'estén al llarg de les tres terrasses, encara que el major


LA TERRISSERIA ALT-MEDIEVAL DE CABRERA D'ANOIA

35

Fig. 2 . — Extracció de mostres per a la seva datació arqueomagrOica duran / l'excavació del forn CDA-99-II . S'ohserva . en primer terme, el murel on s'obri a !'entrada de la cambra de foc .


36

JOSÉ 1 . PADILL A

nombre d'estructures es concentra a la plataforma intermèdia . Al principi d e l'excavació sols es coneixia l'existència de sis forns (cinc a la plataform a intermèdia i un a la inferior), però posteriorment el desenvolupament d e l'excavació ha fet sortir a la llum noves estructures, fins a documentar-se'n u n mínim de vint-i-sis, almenys deu de les quals han estat localitzades en l'últim a campanya . No obstant això, una gran part d'aquestes estructures ha arriba t fins a nosaltres en forma de testimonis que proporcionen escassa informaci ó sobre la seva configuració i fase d'activitat . Si bé en un primer moment es va suposar, segons la disposició de le s primeres estructures conegudes, que en general els forns tendien a ser excavat s als límits dels abrics a fi d'aprofitar la seva coberta, l'excavació en extensi ó (1989) ha indicat que la majoria de les estructures es troben a l'exterio r d'aquells, de la qual cosa es dedueix que no hi ha relació directa entre el s abrics, que sens dubte tingueren funcions diverses, i la construcció del s forns . Els forns de Cabrera es corresponen a un tipus molt freqüent de forn alt-medieval . Es tracta d'una estructura que comprèn dos cossos o cambre s sobreposades i separades entre si per una graella travessada per un nombr e variable de xemeneies ; la ventilació, doncs, és ascendent o de tiratge vertical . El cos inferior o cambra de foc, així com la graella, es troben excavades en e l granit, en general aprofitant la presència d'un horitzó altament meteoritzat d'aquesta roca que facilita el treball de la seva pròpia excavació . Per la sev a banda, el cos superior o cambra de cocció sols en ocasions es troba parcialmen t excavat, i en la major part dels casos degué estar enterament construït tal volt a amb peces d'argila semicuita de forma paral•lelepipèdica . De totes maneres , sols disposem per ara de les parts excavades que es conserven, i encara parcial ment, en alguns dels forns ; en molt pocs casos i amb dubtosa exactitut po t determinar-se la seva alçària (CDA-99-H) . L'excavació d'aquests forns es va efectuar a nivells més o menys profunds a partir del pendent o talús que delimitaven les successives terrasses . Per això n o és estrany advertir que, en la major part de les estructures, l'accés fins a l a cambra de combustió es realitzi mitjançant una fossa de proporcions diverses , que generalment es disposa entorn de l'eix del pendent . Aquestes fosses tendei xen a descendir lleugerament vers l'obertura de la cambra de foc, i s'aprecia e n diversos casos la presència d'una petita cubeta a prop d'ella . La major part dels forns tenen planta de forma e l . líptica o circular i són d e petites dimensions, amb una cambra de foc que oscil . la entre els 60 i 100 c m d'alçària, un diàmetre aproximat de 150 cm, una graella molt gruixuda (55 100 cm) i una cambra de cocció les dimensions de la qual, difícils de precisa r en molts casos, podrien trobar-se entorn dels 130 cm d'alçària, essent general ment el diàmetre semblant al de la cambra inferior . Almenys en els tres caso s en què la graella dels forns ens ha estat conservada gairebé en la seva totalitat , aquesta presenta al nivell de la solera de la cambra de cocció vuit perforacions , una central, de forma circular, i set xemeneies, més petites, de secció triangula r o trapezoidal que es disposen radialment al voltant de l'orifici central .


LA TERRISSERIA ALT-MEDIEVAL DE CABRERA D'ANOIA

37

D'altra banda, es documenta la presència de dos forns (CDA-99-G i CDA 99-R), les dimensions dels quals són superiors a la mitjana, amb un diàmetr e proper als dos metres . A més, el que s'ha conservat millor presenta altre s elements diferenciadors, com són les restes d'una graella construïda a base d e peces semicuites unides amb argila, que formen una successió d'arcs mol t rebaixats, que s'encasten pels seus extrems en encaixos retallats a la roca i e s disposen transversalment respecte de l'eix de la porta de la cambra de cocció . De moment, poques precisions es poden afegir en relació amb aquest cas, j a que es troba en fase d'excavació . Tampoc podem afirmar o negar que existeix i algun altre forn, entre els de petites dimensions, que presenti una graell a construïda de la manera que acabem de citar . En qualsevol cas, la presènci a d ' aquestes estructures amb una major capacitat volumètrica, que semble n funcionar al costat de forns més reduïts, suggereix no poques hipòtesis qu e s'hauran de contrastar amb la informació que proporcioni l'estudi de le s produccions d'aquesta terrisseria . L'ampliació de l'àrea d'excavació realitzada al llarg de l'última campany a ha posat al descobert unes sèries de fosses i forns superposats que testimonie n una ocupació llarga i complexa del lloc . Per primera vegada es document a clarament una seqüència física indiscutible, que permet clarificar les relacion s estratigràfiques entre els successius testars, així com també fixar una cronologia relativa entre les diferents estructures d'una mateixa sèrie, i s'han arribat a determinar fins a tres alineacions . Aquesta disposició és deguda al fet que, després de la inutilització d'u n forn, la cavitat resultant es converteix en la fossa d'accés a una nova estructura , seguint la mateixa línia en l'eix del pendent . Aquesta operació, repetida successivament, genera l'alineació d'estructures, cada una de les quals és segellad a per un estrat generat en la construcció de la següent . Així, per exemple, el que coneixem com a fossa del forn CDA-99-F està constituïda per l'amortitzaci ó de, com a mínim, dues estructures successivament més antigues . Aquesta successió d ' estructures ens duu a plantejar el problema de la sev a degradació . El fet que els forns tinguin la graella excavada en el granit meteoritzat fa que aquesta tingui una consistència precària tot i que les succesive s coccions hagin endurit la seva superfície i en general de tota l'estructura . Observem, com, en algun cas, les parts altes de la cambra de foc i, en especial , la graella s'han vist seriosament afectades per l'acció directa de les flames, i s'ha produït la fractura i caiguda gradual de parts de l'estructura . Aques t fenomen s'amplia per efecte de les successives neteges que es realitzen a l a cambra per extreure'n les cendres i carbons abans d'una nova cocció, donat e l reduït espai de què es disposa . Per tot això no és estrany comprovar la presència de reiterades reparacions . El forn CDA-99-F és probablement el millor exemple d'aquesta pràctica, j a que s'hi observen nombroses formes de reparació en un intent de sostenir le s escasses restes de la graella i perllongar la vida de l'estructura . Les reparacion s documentades van des de la utilització de fragments de granit amb argila fins a l ' aplicació d ' emplastres i plaques d ' argila . És ben significativa la comprovació


38

JOSÉ 1 . PADILL A

que les últimes coccions d'aquest forn degueren realitzar-se amb una graell a composta per dos blocs rectagulars de granit que solucionaven l'absència de l a major part de la solera . La llarga vida de la terrisseria, tal i com ho testifiquen les nombrose s estructures localitzades fins avui, ha generat al llarg de la seva activitat gran s quantitats de ceràmica de deixalla, amb ingent quantitat de cendres i carbons , que formen grans testers que apareixen omplint algunes fosses i estructure s fora d'ús, i s'estenen fins als límits de les terrasses . Hem de suposar que, si bé e l volum de materials recuperats és enorme, la disposició dels testers a la vora de l vessant ha provocat que una part indeterminable hagi lliscat pel pendent i siguin actualment irrecuperables . La gran quantitat de materials recuperats (més de 400 caixes) ha represen tat no poques dificultats al moment de la seva extracció, transport i neteja . Amb tot i això, s'ha iniciat l'estudi dels materials procedents dels estrat s d'abandonament del forn C'DA-99-J (sector VI), així com del tester que se l i associa, que permeten una primera aproximació a la tipologia de producció e n aquesta àrea concreta . Els estrats d'abandonament d'alguns forns han propor cionat i permès la reconstrucció d'aproximadament una vintena de forme s completes . D'altra banda, s'està iniciant l'estudi de la major part del material , dipositat en l'actualitat al Museu d'igualada, i del qual s'espera obtenir importants resultats .

5.

EPÍLE G

El projecte d'investigació no té de moment la pretensió d'explorar tota l a riquesa d ' aquest jaciment, perquè aquesta tasca necessitaria certament molt s anys de treball al taller, al castell i al poblat . Els treballs realitzats fins ara han pres com a objectiu l'estudi d'una àre a artesanal ben precisa, amb la finalitat de conèixer la seva organització i característiques . Els resultats obtinguts en aquests treballs permeten assegura r que ens trobem davant un jaciment excepcional . tenint en compte que d e moment no s'han localitzat a Catalunya altres cen tr es artesanats que poguessi n tenir tanta importància, llevat del taller de Casampons (Berga), excavat pe r Alberto del Castillo i els seus col . laboradors, en el qual sols es poguere n estudiar cinc forns . El taller va ser completament destruït el 1971 . L'excavació de Cabrera d'Anoia està proporcionant dades molt significatives pel que fa a l'organització de la terrisseria en la fase final de la sev a activitat . Per primera vegada documentem en un centre productor català le s restes corresponents al taller o obrador . Aquesta terrisseria és un centre artesanal dedicat exclusivament a la producció de ceràmiques grises, en relació am b un petit assentament alt-medieval . La superposició d'estructures i la sev a densitat ens revela una llarga activitat, que s'ha de situar probablement entr e el final del segle XI i el començament del XIII .


LA TERRISSERIA ALT-MEDIEVAL DE CABRERA D'ANOIA

39

BIBLIOGRAFI A

Cerรกmica grisa i terrissa popular a la Catalunya medieval .- Annex 2 a .Meta / Alediaeralia . Barcelona . 1983-84 . 263 pp . LรณPEZ . A . ; NIETO . F .J . : Hornos de cerรกmica gris medieval en el Castell d e Cabrera d'Anoia . en Informad() Arqueolรณgica, 30 (1979), pp . 154-161 . Riu . M . : Algunas formas completas de la cerรกmica gris catalana (siglos Xll XIII), en I ('oll)quio Internazionale di Arclieologia Medierale (PalermoErice, 1974) . Palermo . 1976, vol . IL pp . 542-545 .


Culip VI : un vaixell medieval al Cap d e Creus (Cadaqués, Alt Empordà ) SERGI COLOMER, HUG PALOU, MARCEL PUJO L

LOCALITZACIÓ

DEL CULIP V I

Quan a la tardor del 1987 es va donar per acabada l'excavació del derelict e romà CULIP IV, en el Centre d'Investigacions Arqueològiques de Giron a disposàvem d'un nombre de dades suficient per a creure que prop d'aques t derelicte del temps de Vespasià podia haver-ne un altre, però d'època medieval . Les restes ceràmiques extretes entre les posidònies que cobrien el jacimen t arqueològic del segle I d . C . i la seva dispersió així ho indicaven . Partint d'aquesta informació, es va procedir a realitzar tres sondatge s arqueològics d'un metre quadrat, en dos dels quals es van localitzar les reste s d'un nou derelicte, sota d'una gruixuda capa de plantes posidònies de més d'u n metre de potència i d'una altra capa d'uns 20 cm . de sorra, que va rebre el no m de CULIP VI . Durant la primavera de 1988 el Centre d'Investigacions Arqueològiques d e Girona va portar a terme la primera campanya d'excavació, sota la direcció d e Javier Nieto, amb l'objectiu de valorar el jaciment . Les hipòtesis de trebal l resultants d ' aquesta primera campanya són les que oferim en aquesta Tribun a d'Arqueologia . L ' EXCAVACIÓ ARQUEOLÒGIC A L'experiència assolida durant l'excavació, del derelicte CULIP IV va fe r que moltes de les solucions que vàrem adoptar en la seva excavació servissi n també per al CULIP VI, ja que els problemes que podia plantejar l ' excavaci ó del nou jaciment eren molt semblants : situació, profunditat d'entre 5 i 6 metres, i una gruixuda capa de plantes posidònies segellant el jaciment . Una vegada marcada l'àrea d'excavació d'una superfície de 29 m', sobre l a capa de posidònies, va procedir-se a la seva extracció . La manca de materia l arqueològic entre aquestes plantes a la zona del CULIP VI va afavorir I'aplica-


42

SERGI COLOMER, HUG PALOU . MERCEL PUJO L

ció

d'un mètode ràpid, consistent a dividir en franges paral . leles d'un metre d'amplada l'àrea de posidònies i serrar alternativament aquestes franges fins a la fondària de la sorra que marcava la proximitat del jaciment . Una vegad a extrets els primers blocs de posidònies, també alternativament, la resta podie n extreure's serrant els extrems de cada franja que, amb l'ajut d'un globu s ascencional, eren transportats lluny del jaciment . Arribats a la capa de sorra que anunciava la part fèrtil del jaciment , l'excavador, mitjançant la mànega de succió, eliminava aquesta capa anant e n compte de deixar tot el material arqueològic que aparegués in situ . Aix ò permet tenir una visió exacta sobre la distribució espacial del material en e l fons . De cada una de les capes que anaven apareixent, se'n feia la cobertur a fotogràfica per deixar constància de la posició dels materials a fi de permetr e aixecar plantes suficientment precises gràcies a la seva restitució fotogramétri ca . Després d'haver determinat la seva situació en l'excavació, el materia l arqueològic era portat a la superfície on començava el seu tractament d e conservació, dessalatge sobretot, i estudi . EL MATERIAL TRANSPORTAT PEL VAIXELI .

L'estudi del material que en el seu moment havia transportat el vaixell qu e avui anomenem derelicte CULIP VI topa amb alguna dificultat . Primer perquè es tracta d'un derelicte a mig excavar, amb la qual cosa no podem dona r conclusions de cap mena sinó només avançar els resultats que els estudis fet s fins ara ens permetin . Però també per la mateixa localització del jaciment, j a comentada, que fa que, per a aquells materials poc caracteritzables tipològica ment i/o tècnica, es faci difícil atribuir-los la pertinença al CULIP IV o a l CULIP VI, o a qualsevol altre vaixell que hagués pogut fer servir la Cala Culi p com a fondejador, a part dels efectes d'un possible espoli contemporani a l naufragi, si tenim en compte la poca profunditat a la qual es troba el derelicte i la visibilitat que podia oferir, possiblement amb part del pal major sortint a l a superfície . El material transportat pel vaixell recuperat fins ara, del qual en l'excavaci ó s'ha distingit una capa superficial amb materials molt malmesos barrejats am b clements del llast i una altra corresponent al material encaixat dins de les clare s del buc, és constituït per : fruits secs, representats per nous, ametlles i avellanes, que tant podrien formar part dels queviures de la tripulació com de l carregament comercial del vaixell ; una pinta de fusta de doble filada de pues , objecte d'ús personal possiblement pertanyent a algun membre de la marineria ; elements dels ormeigs del vaixell, com són fragments de caps ; llast i , sobretot, restes faunístiques i ceràmiques, materials majoritaris dels qual s parlarem particularment .


CULIP VI : UN VAIXELL MEDIEVAL AL CAP DE CREUS

Fig. I . — ('eràrnica

vidrada

en

43

verd i nrangan¿,s proceden/ del Llenguadoc (segle XIV)

LA CERÁMICA

Concretant-nos en la ceràmica recuperada, a les dificultats esmentade s caldrà afegir-hi algunes altres, ja que en el moment de l'enfonsament el vaixel l transportava una bona quantitat de llast compost per pedres i sorra, que, unit a la lentitud de creixement de les plantes posidònies i els corrents marins . fan


44

SERGI COLOMER, HUG PALOU, MERCEL PUJO L

que, afavorit per la disposició del vaixell en el fons marí, reposant sobre l a quilla, el material ceràmic recuperat aparegui molt trossejat i rodat . També l'acció química de l'aigua marina sobre els òxids del vidrat de le s ceràmiques, ennegrint-les, ha impedit en alguna ocasió veure la superfíci e vidrada inicial, ja que el simple rentat sovint no els ha retornat l'aspecte origi nal . El material ceràmic del CULIP VI és representat per dos conjunts fona mentals :

Ceràmiques musulmanes Formen el conjunt ceràmic majoritari, tècnicament homogeni, de paste s vermelles o vermelloses, compactes, amb desgreixant de mica i vidrats verd s monocroms, tot i que amb alguns melats . Els tipus representats, seguint l'esquema tipològico-funcional de Rosselló Bordoy són : bols, escudelles –tipus A – i platets fondos –tipus B i Ma . lb–, plats –tipus III c i Ma . 1–, plates, safates , gerres –tipus B–, gerretes, gerrets, ampolles –tipus I–, llànties de peu alt , tapadores –tipus A i C–, gribells –tipus A–, i tenalles granadines . Els tipus millor definits situen el marc cronològic del conjunt dins del segl e XIV i originaris dels tallers de Màlaga i de Granada, és a dir, en l'àmbit de l regne nassarita de Granada . Ceràmiques del Llenguado c Formen un petit conjunt representat només per dues peces : una copa troncocònica, gairebé sencera, pertanyent al superficial de posidònies de l CULIP IV, amb una decoració floral-geomètrica en verd i manganès (fig . 1), i la vora d'una copeta de llavi arrodonit i reentrant, amb la superfície interio r vidrada en verd ; totes dues amb pastes de color beix de tipus calcari, pròpies d e les produccions llenguadocianes de l'època, i desgreixant de mica . Cal recordar que les ceràmiques decorades amb òxid de coure i manganè s apareixen durant la segona meitat del segle XIII al Llenguadoc, així com a l a Provença i al Rosselló, imitant les produccions catalanes en verd i manganè s de les quals es poden diferenciar tant per les formes com per l'estil de le s decoracions, els tallers productors de les quals es desenvolupen, sobretot , durant la segona meitat del segle XIV i arribant fins als primers anys del segl e XV .

L'estudi de conjunt de les ceràmiques ens permet saber que ens movem e n el marc cronològic del segle XIV, tot i que tal vegada, pel moment de desenvo lupament dels tallers llenguadocians, puguem referir-nos a la segona meita t d'aquest segle com a hipòtesi de treball .


CULIP VI . UN VAIXELL MEDIEVAL AL CAP DE CREUS

Fig. 2 - lista de la planta del derelrcte Culip I'1, datat al segle A/I'

45


46

SERGI COLOMER, HUG PALOU, MERCEL PUJO L

Les restes faunístiques

La importància d'aquest tipus de restes en el derelicte CULIP VI rau en e l fet que constitueixen, quant a nombre, el segon grup de material arqueològi c recuperat fins ara . Quin paper varen tenir aquestes restes, en el seu moment, dins del vaixell ? Per poder oferir una resposta encertada, hauríem de poder analitzar el conjun t complet de restes faunístiques que pot donar-nos el jaciment . Qualsevol notícia, per tant, que puguem donar abans de l'excavació completa del derelicte h a de ser presa com a hipòtesi de treball, malgrat els avantatges que l'anàlisi d e materials en un jaciment d'aquest tipus ofereix a l'arqueòleg : un conjun t tancat en el temps i sense contaminació exterior . Les espècies aparegudes al CULIP VI són les habituals en jaciments d e cronologia semblant : bòvids, òvids, aus, principalment gallinàcies, un so l fragment de porc i un molar de cavall . D'entre totes elles observem un a majoria d'òvids, entre els quals podem identificar algunes restes d'Oi'is Aries L . femelles . Les edats determinades indiquen, en general, individus joves i joves adults . Pel que fa a les parts esquelètiques representades, no s 'observa cap men a d'especialització particular, és a dir, tenim fragments corresponents al cap .i a les extremitats, mentre que són minoritaris els del cos . Quant a la fracturació, aquesta afecta la gran majoria de les restes amb l a possibilitat que s'haguessin produït abans de l'embarcament, però també a causa del naufragi o durant la llarga estada en el fons marí . Aquesta fracturaci ó i les poques marques de descarnació que podem observar —recordem que le s restes òssies han estat sotmeses, com la ceràmica, a l'acció abrasiva de le s sorres del llast del vaixell i del fons marí, que han esborrat la majoria de marques exteriors que podien tenir— ens indiquen que les espècies d ' animal s varen ser embarcades mortes i trossejades, procedents, segurament, pel coneixement que demostra I'especejament, d'algun mercat . De les restes faunístiques a les quals hem fet referència, tal vegada n'hi hag i una que cridi especialment l'atenció i vulgui relacionar-se particularment am b el carregament ceràmic : l'únic fragment d'os de porc identificat fins ara . Ca l recordar sobre això que el consum d'aquesta espècie no era uniforme al llarg d e tot l'any, que no totes les carnisseries en venien, i que la forma més habitual d e consumir carn de porc era en embotit i en pernils . Precisament el fragment d e què disposem podria correspondre a l'os d'un pernil . D'aquesta breu exposició podem extreure la hipòtesi de treball que este m davant d'una part del que en el seu moment havia correspost al rebost de l vaixell, la de l'alimentació càrnica, que hauria d'haver rebut un tractament previ a l'embarcament per garantir la seva conservació : salat o fumat .


CULIP VI : UN VAIXELL MEDIEVAL AL CAP DE CREUS

47

ARQUITECTURA NAVA L

El vaixell Un cop retirat el material arqueològic i els elements del llast, descobríre m una part del buc del derelicte d'uns 18 m 2 , cobert per una gruixuda capa de brea en tota la superfície interna dels taulons del folre, de la quilla i de gra n part de les costelles . Després de treta la brea, amb l'ajut de raspalls i escarpell s a causa de la seva solidesa i adhesió a la fusta, vàrem procedir a fer l a planimetria i cobertura fotogràfica del buc, així com de tots els detalls que calia remarcar dels diferents elements que el constitueixen . Durant aquest procés va aparéixer de manera evident la causa última de l'enfonsament de l CULIP VI, una zona on els diferents elements del buc apareixen destruïts i desplaçats cap a l'interior a causa d'un cop rebut des de l'exterior . La part del vaixell que tenim conservada correspon al fons del buc, del qua l els elements longitudinals conservats són : la quilla, el paramitjal i els taulon s del folre en una amplada que va de la quilla fins al pantoc pels seus dos costats . Els elements transversals són representats per : les costelles, de les quals e s conserva la part central, el medís ; en canvi, de les estameneres, només se' n conserven alguns trossos en el punt on s'unien amb el medís, a cadascun dels costats dels medissos, lloc que coincideix amb l'inici del pantoc . Les característiques dels medissos, gairebé plans i molt amples de mànega, i l'aparició de l medís mestre, M 113, ens indica que estem sobre la part central del buc .

%lb

i~~

imimm: r---....

IIIIII

`

IIII II I ~I

ll

Iu~

r

oa

~~ IIIIIIIIIIIIIIIII-

I ,IIIIIIIIIIIII

,w

~ ~ — ■ .~

a>.

.

~:`11111111~1!IIIIIII~

IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII `

-

II

~

1111 .

IIIII ill ~l~~~~ ~ 1iI-I llll-l

~l~lllllllllllIIII

20cm

Fig. 3 — Vista en perspectiva del derelicte Culip VI, a partir del medís 103


48

SERGI COLOMER, HUG PALOU, MERCEL PUJO L

EL SISTEMA DE CONSTRUCCI Ó

El sistema amb què fou construït és l'anomenat d'esquelet, perfectamen t caracteritzat dins de la cronologia que li atribuïm, ja que és el principi d e construcció més usat al Mediterrani des del segle X d . C ., tot i que alguna característica precursora d'aquest sistema de construcció ja es pot observar a l derelicte «Saint Gervais 21» pertanyent al segle VII d . C . Aquest sistema es diferencia, bàsicament, de l'anterior sistema d'utilització generalitzada durant tota l'antiguitat i anomenat Shell frrst, pel paper acti u de les costelles mentre que el folre té un paper secundari, de simple revestiment, és a dir, a l'inrevés del Shell frrst on el paper actiu correspon al folre i le s costelles són un reforç d'aquest . En línies generals, les principals característiques d'aquest tipus de sistem a constructiu en el Mediterrani medieval, o sia entre els segles X i XV, tenin t com a exemples arqueològics els derelictes d'Agay, Bataiguier i Ile Plane , datats cap al final del segle IV o l'inici del segle X i localitzats a la Provença, e l de Serge Leiman del segle XI a Turquia, i el de Lazise del segle XV a Itàlia , detalls constructius que podem comparar amb els que exemplifica el buc de l CULIP VI, són : 1. Secció mestra en forma d'U, és a dir, que la forma que presenten el s medissos centrals es gairebé plana, i el pantoc donat als extrem s dels medissos i estameneres, en el seu punt de manegament, arrib a quasi als 90° 2. Quilla sense gresa o quasi inapreciable . 3. Taulons del folre juxtaposats i units a les costelles per una gra n quantitat de claus reblats, sense cap ordre . 4. Punt de feblesa en la unió de les costelles, pels seus medissos, a l a quilla mitjançant un sol clau . 5. La unió dels medissos amb les estameneres ve donat per un manegament lateral . Al CULIP VI, aquest manegament és d'encaix a dent, més propi d'elements longitudinals com el paramitjal o e l contoval . 6. Paramitjal de majors dimensions que la quilla, a l'inrevés del qu e passa en el sistema constructiu shellftrst usat durant l'antiguitat . Cal remarcar, entre les característiques constructives del CULIP VI, le s marques incises aparegudes als medissos, ja que demostren un treball d e mestre d'aixa pensat i ordenat dins del procés de construcció del buc . Tenim tres tipus de marques : 1. Marca vertical practicada en el mateix centre del medís, allà o n aquest s'assenta sobre la quilla . 2. Marca que es troba al costat dret dels medissos per la banda est d e cadascun . Aquesta marca és una enumeració ordenada de cad a medís feta en xifres romanes, començant pel medís mestre, M 113 , amb el número 1 i fins al medís M 103, el darrer conservat, amb e l número XI .


CULIP VI : UN VAIXELL MEDIEVAL AL CAP DE CREUS

49

Aquests dos tipus de marques foren fets pel mestre d'aixa amb l a intenció de facilitar la feina de co l . locació de cada medís en el se u lloc, ja fos centrant-lo sobre la quilla, o per fixar-ne l'ordre i empla çament concret en el conjunt del costellam . El tercer tipus són dues marques verticals a cada extrem dels medis sos, possiblement amb la funció d'indicar la línea de carena a l mestre d'aixa . De moment, però, no podem pas assegurar-ho a causa del fet de trobar-nos a la part central del vaixell ; si féssim due s linies imaginàries a partir d'aquestes marques a cada costat del s medissos, veuríem que són gairebé para) leles, amb la qual cosa fin s que no s'excavi un dels extrems del vaixell no podrem determina r l'exacta utilitat d'aquestes darreres marques, ja que aleshores veu rem si aquestes dues línies s'acosten fins a ajuntar-se o no . CIRCUMSTÀNCIES HISTÒRIQUES

De l'estudi del material ceràmic es poden desprendre qüestions sobre le s circumstàncies històriques que havien pogut envoltar l'existència d'aquest vaixell . El CULIP VI s'enfonsà a la zona del Cap de Creus . En aquell momen t transportava un important volum de ceràmiques musulmanes de taller s granadins i malaguenys, almenys, junt amb una minsa quantitat, jutjant pe r les proporcions que ara per ara podem fer, de ceràmiques d ' origen llenguadocià . D'aquí només podem concloure que el vaixell, possiblement, venia d e l'Estat musulmà peninsular amb un carregament comercial . part del qua l estava format per ceràmiques . D'altra banda, la presència de produccion s dels tallers de Màlaga assenyala la possibilitat que fos el port d'aquesta ciuta t el punt de sortida del vaixell en el seu últim trajecte, ja que Màlaga posseïa , junt amb Almeria, el principal port de tot l'Estat granadí, lloc d'arribada del s productes magribins, port redistribuïdor i escala obligada en la ruta vers Anglaterra . Pel que fa a la presència de ceràmiques llenguadocianes, poden haver-hi , almenys, dues explicacions . Una, que aquesta petita mostra ceràmica corres pongués a un mínim sobrant de mercaderia d'un trajecte anterior, tal vegad a de ('immediatament anterior, amb la qual cosa el CULIP VI podria estar e n viatge de tornada, possiblement cap a les regions d ' on aquestes ceràmique s eren originàries . La manca d'informació existent, però, sobre la presència d e ceràmiques llenguadocianes en territori musulmà peninsular en aquesta èpoc a ens fa dubtar d'aquesta possibilitat . L ' altra explicació, potser més probable, seria que aquestes ceràmique s formessin part dels estris de la marineria . En el cas que la marineria fos d'origen llenguadocià –pels tipus d'estris qu e faria servir–, si tenim en compte que la ceràmica que el vaixell transportav a com a carregament comercial és nassarita, i que aquest es troba enfonsat a l Cap de Creus, és versemblant tenir com a hipòtesi de treball que el CULIP VI


50

SERGI COLOMER . HUG PALOU . MERCEL PUJO L

era un vaixell dedicat al comerç entre cristians i musulmans en ple segle XIV , en viatge de tornada cap al Llenguadoc des del port de Màlaga . 1, malgrat qu e era un comerç prohibit entre els cristians, existia plenament organitzat mitjan çant llicències i guiatges, encara que l ' objecte de comerç fos una mercaderi a prohibida, ja que amb el pagament de la taxa corresponent, sempre que fos e n temps de pau, estava permesa la seva circulació . BIBLIOGRAFI A

JAVIER NIETO . ANNA JOVER, PERI IZQUIERDO . ANNA MARIA PUIG . ANTÒNIA ALAMINOS . ALBERT MARTÍN . HUG PAI .ou . SERGI COLOMER . MARCEL PUJOL ., Excava -

cions irqueológique .s Subaquàtiques a Cala Culip . 1 . Girona, 1989 .


EI megalitisme al Solsonès : resultats de les darreres excavacions (1984-1988) JOSEP CASTANY 1 LLUSSÀ, FINA ALSINA 1 PLA , LLUÍS GUERRERO 1 SAL A

Deixant de banda les definicions, les complexes tipologies i la diversifica ció espacial que en els darrers anys ha sofert arreu l'estudi de l'anomena t FENOMEN MEGALÍTIC, nosaltres partirem de la base establerta per Joan Serra i Vilaró cap a l ' any 1925, perquè la considerem encertada i simplificadora i perquè estem treballant en la zona on ell investigà . No fóra, doncs, coheren t apartar-se de la seva línia, ja que, al nostre entendre, és totalment vàlida avu i dia . Ell distingí en el Solsonès i comarques dels entorns, entre Mrc .À1ITS NEOLÍTICS i MECÀIITS DE I . EDAT DI I S MET\ILS . Hi arribà després d ' excavar gra n nombre de megàlits, d ' investigar sobre les tipologies arquitectòniques . despré s d'aprofundir sobre els rituals d'inhumació i analitzar la diversitat d'aixovar s funeraris . A.

MrcaJrs

NI 01 Í TIC S

Els identificà perquè eren niés ben conservats, no s'hi trobà ni mostra d e metalls i sí pedres i ossos polits ; el sílex tan sols tallat, ami-) predomini del s micròlits :la ceràmica escassa i de vasets de pasta grollera, sense la més petit a ornamentació . També perquè contenien una sola, o . màxim, dues inhumacions .

Idea con .trucriva : Caixa amb cinc lloses de pedra bruta, quatre de cantell i una per tapa . S'obri a una fossa, recobrien les parets amb lloses, tapaven i tornaven a colgar de terra . El clot era obert, de vegades en lloc de pla sòl, de vegades al marge d'un terre r horitzontal i sempre en llocs de bon tou de terra . '

1 . S rRR ~ VII . ARO .

ss . Solsona .

1927 .

Joan . La cmhl_uru mrgalil ay' a('undlmra 'on[rlhurlrl al ara r,ludl Pág . 17 1


JOSEP CASTANY, FINA ALSINA, LLUÍS GUERRER O

52

Pels volts del l'any 1965, Ripoll-Llongueras i Ana M . Muñoz van considerar aquests sepulcres com una variant morfològica, geogràfica o regional de l a

cultura dels Sepulcres de Fossa, ja que obeeixen a una mateixa idea religiosa a l'hora d'interpretar i realitzar els rituals de la mort . Tenen molt en compte el s trets uniformadors quan analitzen aquesta cultura . Li donen una cronologi a corresponent al neolític mitjà-recent . ' Serà, però, Miquel Cura' qui individualitzarà aquest grup de megàlit s neolítics amb el nom de SOLSONIA donant prioritat als trets diferenciador s respecte a la cultura dels Sepulcres de Fossa . Geogràficament ben delimitats , els considera autòctons i observa que evolucionen posteriorment en el temps i en l'espai i es «megalititzen» quan les formes nadiues, vertader mosaic d e cultures locals, reben estímuls foranis que modificaran tipologies, aixovars i ri tuals . EXCAVACIONS DE NOUS MEGALITS NEOLÍTICS Al_ SOI .SONÈ S

La 'Lamba del ,,lloro de Pea . Naves Es troba al costat de la font de Peà, nucli rural abandonat a les estribacion s del migdia de la serra de Busa . Totalment violat, ens ha proporcionat, només , la seva estructura arquitectònica . Consisteix en un megàlit neolític orientat de nord a sud, obert en un marg e de terres argiloses toves, sense túmul . El vas funerari, d'uns 0,85 m de profun ditat, és delimitat amb dues lloses laterals d' 1 .50 m de llarg i una de testera d e 0 .75 m . Conserva la major part de la coberta . El conjunt amb prou feines aflora del pla terra . L'accés està reventat i hi apareixen diverses lloses desplaçades . Entre elles la que devia fer de tanca . Ens ha proporcionat alguns fragments de ceràmica de dos vasos, un am b coll, localitzats fora de la cambra . Per la seva forma estructural podem dir qu e es tracta d'un megàlit amb inhumació doble, que fou segellat i cobert tot el l amb terres . Com que el lloc és una zona d'antigues feixes de conreu, no sabe m si tenia o no algun tipus de túmul . '

El

.sepulcre

de Cal Tururut . Naves

Es troba a uns 200 m al nord de la masia d'aquest mateix nom i a uns 10 m d'un torrentó . Conserva la cambra rectangular de 2 m de llargada per 1,20 m

2. RIPOI .I . 1 PERELLÓ . Eduard . 1 .1 .ONGUE.R ;'S 1 CAMPAÑA . Miquel . La cultura neolítica de lo s sepulcros de losa en Calalunra . Ampurias XXV, págs. 1-90 . Barcelona . 1963 . MUÑOZ AMII .IBIA . Ana M , La cultura Afeo/inca catalana de las .sepulcrc!s de losa Barcelona, 1965 . 3. C11RA MORERA . Miquel, VILARDELL PASCUAL . Roser, listado de la inrestigaeión en torno a l a transición entre el Neolítico Antiguo r Afedio en ('ataluda «Arqueologia» . Oporto (en premsa) . 4. Catil \NY 1 LLi SSs . Josep . GUERRERO 1 SALA, Lluís . lit me,;alitisrne al .Sofones : darrere s investigacions arqueológryues i antropolirgiques [LERDA XLVII, pàg . I I i ss . Lleida, 1986 .


EL MEGALITISME AL SOLSONÈS

53

d'amplària delimitada amb llosa de testera i dues de laterals, que a pene s afloren del pla terra i tres llosetes, una a la banda esquerra i dues a la dreta qu e o bé prolongaven el vas o bé tapaven les juntures d'entre lloses . La sev a orientació és nord-sud . No hi ha coberta . Fou obert a partir d'una trinxer a horitzontal entre les terres argiloses d'un petit puig . No té túmul o tarter . Entre els aixovars hi ha cinc petits fragments ceràmics informes i lliso s pertanyents a dos vasos diferents, una fulla de sílex i una bella punta de saget a amb peduncle i sense aletes, amb retoc abrupte a l'anvers i zona reservada . 5 La costa dels Garrics del Caballo/. Pinet! Aquesta estació arqueològica, l'excavació de la qual s'inicià l'any passat , ens ofereix tres megàlits neolítics i un de l'edat dels metalls, agrupats prop de l a riera de Massana i en la rasa de la Costa dels Garrics del Caballol de Pinell, a l Solsonès. Costa dels Garrics del Caballo! 1 Es tracta d'un vas funerari format per dues lloses laterals, una de testera a sol ixent i una de coberta, i tres lloses de tanca a sol ponent, que sobresurten pe r sobre de la de coberta . Fa 1 .70 m de llargada 1,10 m d'amplària i 1,10 m d e fondària . Fou elaborat a partir d'una trinxera a cel obert dintre d'argile s naturals . Les lloses verticals foren estampides amb llosetes-falca i les escletxe s dels angles d'entre lloses, protegides també amb llosetes . Es cobrí amb un a gran llosa i es féu la inhumació horitzontalment perla banda de sol ponent pe r on, amb les tres lloses i amb diverses llosetes-falca, es segellà el vas . Immediatament es cobrí amb argiles i sobre d'elles es col•locà una «cuirassa» de llosetes , que formava tot plegat un túmul d'uns 6 m de diàmetre, reforçat amb un anel l peristàlit de lloses més grans i ajagudes . Sortosament s'ha pogut excavar u n megàlit neolític estructuralment sencer ; tan sols hem de lamentar els senyal s d'una violació a la cambra i la mutilació del túmul amb els treballs forestals , restant intacta tan sols 1/3 part . Aixovars : - 4 geomètrics (triangles) de sílex fosc . -1 nucli de sílex beix amb senyals de múltiples extraccions . - 1 punxó d'os . -1 ganivet de sílex blanc, translúcid . - 4 fragmentets de ceràmica, informe i llisa, pertanyents a dos vasos diferents . 5 . Ibídem nota 4, pàg . 16 i ss . Si en aquest treball definíem cl sepulcre com a «cambra pirinenca» . avui, després d 'analitzar la seva arquitectura i, espcciali ent . la punta de sageta, la tipologia de la qual é s present en conjunts neolítics, pensem que es pot tractardun megàlit neolític . L'estat en que ens arribe n aquests sepulcres a l'hora d'una excavació ens pot induir al dubte .


54

JOSEP CASTANY . FINA ALSINA, LLUÍS GUERRER O

Aquest megàlit neolític contrasta amb el seu veí Costa dels Garrics de l Caballol II, en el qual no hi ha túmul, les lloses que delimiten la cambr a rectangular, d' 1,20 m per 0,80 m són de dimensions reduïdes i tan sols aflore n del pla terra . (No s'ha excavat encara . ) Després d'haver revisat els megàlits neolítics de Serra Vilaró i després d'u n primer cop d'ull sobre els resultats de les nostres excavacions, poc podem di r sobre el seu origen, malgrat que hom ha apuntat que sorgeixen de la bas e cultural del postcardial per un fenomen de disgregació regionalitzant qu e caracteritza el neolític mitjà a Catalunya . 6 Observem que els primers megàlits neolítics (Trinxera, Costa dels Garric s del Caballol II, Censades, Tomba del Moro de Sorba, etc .) presenten une s formes arquitectòniques simples i arcaïtzants . Configurats amb petites lloses , sense túmul i aflorant tot just del pla terra, com adaptades al terreny, es retire n molt a les cistes del complex de les necròpolis d'Amposta, a les Boques d e ('Ebre, amb ceràmiques i aixovars clarament epicardials . 1 més quan, en algun s sepulcres amb llosetes ;l'Estany de Lloberola, el Cerc d'Olius) o sense (Montjuïc d'Altés), han aparegut els braçalets de pectuncle (grlvcimerir), elemen t exòtic i forani que arriba al Solsonès a partir de les Boques de l'Ebre, Segr e amunt . Tenim, d'altra banda, els megàlits neolítics, que responen a una arquitectura més complexa i evolucionada, en els quals la presència de les perles d e variscita (Riner III i IV, Cementiri Arceda, etc .) és un altre element forani qu e ens mostra una relació amb els sepulcres de fossa de les planes del Bai x Llobregat . No és d'estranyar la presència d'ambdós elements (Montjuïc d'Altés), ja que és clara la perduració dels braçalets de glvcimeris fins al neolíti c final i àdhuc fins al calcolític, com ho demostren els trobats en el Collet d e Brics d'Ardèvol .

/Iniropologia La nostra aportació a l'antropologia del neolític del Solsonès és ben migra da si ens referim a la tipologia racial, car les restes trobades han estat fragmen tàries . Pel que fa a la paletnologia, tenim un enterratge individual a la Costa del s Garrics 1 corresponent a un home de 30 anys, robustesa mitjana i de 179 m m d'alçada . A la Tomba del Moro de Peà, un de doble : home d'uns 40 anys i u n subadult . Alguns ossos eren cremats . A Cal Tururut, també un enterratge doble : un de 30 a 40 anys i l'altre d'uns 20 . No es pot especificar sexe .

6. CURA 1 MORERA. Miquel . Consideraciones sobre los enterramientos en ciscas neolíticas r s u evolución posterior en Catalunya . XIII C .N .A ., pàg . 279 i ss . Madrid . 1975 .


EL MEGALITISME AL SOLSONÈ S

55

Fig . 1 . — Megàlit neolític de la Costa dels Garrics del Caballo/ 1

B . MEGALITS DE L.TDAT DELS METALLS LES FALSES GALERIES COBERTES O SEPULCRES DE CORREDOR AMPL E

Les falses galeries cobertes de Llanera i la Pera són dos exponents d'u n canvi o novetat en relació amb el megalitisme que hem tractat fins ara . E s tracta de dos sepulcres monumentals, formats per una cambra rectangular i u n corredor de la mateixa amplària, arranjats dintre d'un gran túmul elaborat . Aquests sepulcres, ben presents a l ' Occident europeu, són considerats posteriors als Sepulcres de corredor . Al Solsonès, són una excepció . Representen, e n les terres de l'interior de Catalunya, un dràstic canvi de ritual funerari, ja qu e són col . lectius, i reflecteixen una societat organitzada . D'origen o fundació d e finals del neolític, perduren fins més enllà de la plena edad del bronze . ' La falsa galeria coherta de La Pera .Ardèrol de Pinó s Es troba a uns 200 m al llevant del mas La Pera, sobre un pujol i fou 7.

Ihidcm nota 4 . pàg . 12 i ss .


56

JOSEP CASTANY, FINA ALSINA, LLUÍS GUERRER O

excavada el 1983-1984 . Es tracta d'una cambra amb corredor no diferenciat n i en amplària ni en profunditat . El conjunt, orientat d'est a oest, fa 4,80 m d e llargada per 1,80 d'amplària i 1,20 de fondària . Malauradament hi manque n diversos ortostats laterals, les lloses de coberta i les de tanca i accés que fore n llevades en època medieval per bastir uns 6 sepulcres individuals a pocs metre s del megàlit ien el mateix pujol . L'accés es trobava a la banda de ponent, ja que , on comença el corredor, també s'inicia el túmul . Aquest té uns 13 per 10 m . É s un tarter d'1,50 m d'alçada màxima . Sense descartar la possibilitat que es tractés d'una gran «cinta megalítica», com així ens ho han advertit amic s arqueòlegs, creiem que per la seva arquitectura i la seva distribució cambra túmul, respon a una falsa galeria coberta . Pel que fa als aixovars, disposem d'una mínima part d'ells, ja que fo u remogut d'antic i excavada la cambra pels voltants de 1970 . Tan sols e s recuperà material d'escampall entre el túmul i d'algunes raconades de l a cambra i corredor . —Ceràmiques : fragments de parets llises amb mugrons ; porcions de bols d e parets fines, alguns amb decoracions ungials ; fragments de vasos amb apèndi x de botó ; fragments de bols amb decoració incisa d'estil epicampaniforme ; fragments amb llavi decorat amb serrell de mugrons ; fons umbilicats i d'altre s convexos . —Sílex : un ganivet amb retocs bilaterals i una punta de fletxa amb peduncl e i aletes carrades (antiga excavació i avui desapareguts) ; un nucli amb senyal s de múltiples extraccions i fulles amb retoc o sense . —Ornament personal : dentàliums, una joia d'ambre, càrdiums perforats i un barrilet d'esteatita . —Metall : un anell obert de coure i fragment d'un altre de ferro . LES CAMBRES PIRINENQUE S

Voldríem incloure dintre d ' aquest concepte tots aquells sepulcres que, am b tipologies i formes arquitectòniques amb petites variants, succeeixen en e l temps i en l'espai els sepulcres suara relacionats . Hi veiem els hemidòlmens , les cistes megalítiques, les arques amb vestíbul-pou i les criptes paramegalítiques . Tan sols direm que es tracta de cistes col . lectives que es poden presenta r amb túmul o sense i de vegades sota balma, amb accés fàcil a través d'una llos a lateral rebaixada . La gran varietat d'aixovars que ofereixen ens permet d e veure que obeeixen a una evolució del megalitisme local i que estan fortamen t influenciades per aportacions culturals i antropològiques nord-pirinenques . No volem ni podem entrar en matisos . Aquest tema ja ha estat exposat am b detall per companys nostres i per nosaltres mateixos en publicacions ben re cents . ' 8 . CURA 1 MORERA, Miquel, Origen i evolució del megalitismea les comarquescentralc i occidentals de Catalun ta . Del neolític mitjà a l'edat de hron_e . Cota Zero, núm . 3, pàg . 76 i ss . Vic, 1987 . VILARDEL L 1 PASCUAL, Roscr, Origen i evolució del megalitisme a les comarques centrals i occidentals de


EL MEGALITISME AL SOLSONÈS

57

La Caixa del Moro de Castelló . Naves .

Aquest sepulcre es troba al nord de la casa i castell de Castelló, sobre l a carena d'un serrat a les estribacions del migdia de la serra de Busa . L'excavàrem el 1983 . Es tracta d'una cista trapezoïdal de 2,20 m de llargada per 1,20 m d'amplària màxima . Els ortostats són de lloses fines . menys el lateral esquerr e que és molt més gruixut . Aflora del pla terra 0,30 m i la seva profunditat é s d'1,30 m . Està orientat de nord-oest a sud-est . No té túmul . Tan sols une s llosetes escampades en superfície que devien configurar la coberta . L'excava ció ens permet de comprovar que havia sofert una desordenada violació, j a que els materials es trobaren en total desordre, llevat dels racons . La base de l sepulcre fou arranjada amb un enllosat . Ens ha proporcionat : —Tres dentàliums . —Cinc denes de collaret de càrdium . —Diversos fragments de ceràmica ben brunyida, de color negrós alguns i rogencs d'altres, pertanyents a cinc vasos diferents . Un dels fragments té un a feble línia horitzontal de puntets impresos . L'originalitat d'aquesta cista rau en el fet que, si per una banda la sev a estructura arquitectònica entra plenament dintre de la dels megàlits neolític s que suara hem exposat, d'altra banda el nombre de sebollits i els mateixos aixovars responen a les característiques de les cistes megalítiques col . lectives de l'edat dels metalls,`' Antropologia

En aquests jaciments els enterratges són col . lectius o múltiples, successius acumulatius, probablement secundaris i selectius . A La Pera les restes humanes corresponen a uns 14 adults i 3 infant s (mínim amb tota seguretat magnificable), amb característiques properes al s mediterranis gràcils, angles goníacs mandibulars poc oberts, aplanament s diafisials generalitzats i mortalitat màxima entre els 30 i els 40 anys . Les reste s antropològiques s'han localitzat en zones perifèriques dels sepulcres . A la Caixa del Moro de Castelló el nombre d'inhumats és de 13 entre el s quals assenyalem : dues dones (40 i 20 anys, respectivament) i tres home s (entre 40 i 50 anys) . Tots ells mediterranis gràcils, segons el tipus ja conegut pe r aquest lloc i època,'° amb aplanaments diafisaris arreu de l'esquelet, però am b tíbies amb major divergència tipològica, major robustesa a nivell de les extremitats interiors i certes patologies esqueletals, que no descriurem ací . A l a Catalunya . L'edat de bronze . Cota Zero. núm . 3, pàg . 3, 84 i ss . Vic, 1987 . CASTANY 1 LLUSSÀ . Josep, Els sepulcres de Garga/là (Montmajor, Berguedà) i el fenomen megalític de Peda! dels metalls a la conca de l riu Cardener. CARDENER, núm . 5, pàg . 61-105 . Cardona, 1988 . 9. Ibídem nota 4, pàg . 16 i ss. 10. GUERRERO 1 SALA, Lluís, Estudi Antropològic. Atemoria d'e.rcacacions de dolmens del So/soniès, 1983 .1985 . Inèdita .


58

JOSEP CASTANY . FINA ALSINA . LLUÍS GUERRER O

Caixa del Moro de Castelló s'ha comprovat que, almenys dos cranis fore n col . locats sobre les seves bases en posició anatòmica i molt junts . Cal pensar , dones, en un enterratge secundari i selectiu, previ haver arraconat les reste s anteriors ." No hem trobat braquicéfals en aquests sepulcres de l'edat del s metalls al Solsonès . C.

UN POBt .AT A t .~Anzr. LLIURII :i_

C O IIIr

DE Bizl<s .

il rck'ro/

l'rnd s

Aquest poblat s'excavà en quatre campanyes entre el 1985-1987 . Es troba en el terme municipal de Pinós de Solsonès, als límits meridional s de la comarca amb els de l'Anoia i la Segarra, a escassos centenars de metres d e la falsa galeria coberta de la Pera i la històrica casa fortificada del Tristany . E l lloc és un collet allargassat i planer, a uns 750 m s .n .m . i amb una gra n panoràmica vers ponent . Es troba sota d'un conreu guanyat al bosc de l'entorn . Fou descobert durant les tasques agrícoles . La seva originalitat i les important s restes trobades en un antic sondeig arqueològic ens feren plantejar una rigoro sa metodologia d'excavació : quadrícula, registre tridimensional de tots el s objectes, presa de mostres de carbons i terres per a anàlisis diverses i represen tació topogràfica de les estructures . Definici ó Es tracta d'un hàbitat a l'aire lliure amb un sol moment d'ocupació, am b una extensió de 120 m' . La potència del sediment arqueològic és de 25 cm i e s troba a uns 35 cm de fondària respecte al sòl actual del conreu . Estructure s Ha donat una renglera de pedres irregulars, disposades sobre el sòl d'argile s naturals, les quals delimiten l'hàbitat pel cantó de migdia . El sector d'hàbita t està format pel mateix sòl d'argiles sobre les quals s'hi repartiren unes 8 estructures-foc de forma circular, amb un diàmetre entre 1 i 1,30 ni, construï des amb petites pedres, i distribuïdes extensivament i sense ordre aparent , però deixant entre l'una i l'altra uns espais d'uns 1,50 a 2 ni . La seva forma é s aplanada i el seu gruix és d'uns 0,15-0,25 m . Els espais que resten entre le s estructures-foc formen un pis compacte i dur . No hi ha senyals d'enderrocs, n i forats del pal que puguin donar idea d'alguna construcció o cabana . És mol t general, en canvi, un escampall de materials ceràmics fragmentadíssims i restes de talla del sílex abundants, tant entre les pedres de les estructures-foc , corn en els espais d'entre elles . La cultura material D'uns 2 .500 fragments ceràmics que podem associar, com a minim, a un s 30 vasos diferents, sols n'hem pogut identificar 7 formes i encara amb reserves : vas troncocònic amb doble llengüeta o amb nanses, algun decorat am b incisions o amb cordons en relleu al coll decorats amb impressions digitals i

11 .

Ibídem nota 4 . pàg. 31 i


EL MEGALITISME AL SOLSONÈS

59

també diversos fragments amb decoració de garlandes horitzontals, formade s per mugronets o botons quadrangulars obtinguts a partir de successives incisions sobre un cordó ¡lis, cordonets horitzontals llisos, canalats amples i solc s fins i estrets, incisions ungials i ceràmiques amb decoració epicampaniform e amb impressions amb pinta, línies incises horitzontals i alguna cordeta entre aquestes últimes . Majoritàriament, però, abunden les ceràmiques llises am b secció fina i mitjana, les quals corresponen a petits i mitjans atuells . No hi h a vasos de gran capacitat per a emmagatzemament . El sòl àcid i la poca profunditat és molt feble i engrunadissa . Pel que fa al sílex, són elements majoritaris uns milers de restes de talla o ascles de rebuig . Les eines, en canvi, són excepcionals : hi tenim les microlami netes i les làmines de secció triangular o trapezoïdal, algunes al retoc i d'altre s amb el llustre del tall dels cereals . També els microperforadors amb aresta , aconseguida amb retocs abruptes, algun gratador i algun nucli de sílex fosc o negrós de tipus piramidal o en forma de rajoleta amb còrtex en totes le s superfícies menys en una de lateral . Citem, per últim, algunes laminetes am b dors (tipus LD 21 i LD 22 de Laplace) . Encara que hi domini el sílex gris clar , hi és força present el negre i algun de jaspiat . No s'ha trobat cap destral de pedra polida . Sí, en canvi, una pedra de mol í amb la mola manual al seu costat .

Fig . 2 . — Pista de l'excavació del poblat de Colles de Brics


60

JOSEP CASTANY, FINA ALSINA, LLUÍS GUERRER O

Diversos objectes definits com a joies d'ornament personal han estat tro bats o bé en procés de fabricació (penjolls de càrdium i denes de glvcimeris) o bé trencats (fragments de braçalet de glvcimeris, càrdiums perforats) . Tan sol s un càrdium amb nàtix perforat i 8 denes de collaret de pectuncle esdevene n peces senceres . La fauna malacològica consisteix en Cepaea nemoralis, Poma 'las elegans, Cárdium i Glvcimeris, aquests dos últims d'origen marí emprat s exclusivament com a objectes d'ornament personal . Anàlisi s S'han dut a terme les anàlisis de : fauna, realitzades per M . Pau Andreu i Rosa Altimiras (biòlogues), que han permès identificar majoritàriament ovicàprids, bos, i sus ; les d'antrocologia, realitzades per Maite Ros, de l'IPA, qu e han proporcionat una combustió majoritària de quercus i/ex i oinus nigra ; i le s de datació per radiocarboni, realitzades pel Laboratori de la Facultat d e Química de la Universitat de Barcelona, que sobre carbons ha dona t (CBA :I ++ UBAR-89) ± 60 BO ., que correspon a 1972 a .C . (datació sense calibrar) . Estan en curs les anàlisis de sedimentologia i geologia, que est à realitzant el Dr . Manuel Pascual (geòleg) . Reconstrucció etnogràfic a L'organització de l'hàbitat no és clara, ja que amb les dades que tenim no é s possible de determinar la seva distribució espacial . És força clara la seva unita t d'establiment, ja que hi trobem els tres elements necessaris d'una activita t doméstica : els focs, el taller i el molí . Tots tres interrelacionats en l'espai, per ò sense possibilitat d'associar-los a cap estructura o construcció . Per tant, o estaven a ple aire lliure, o bé dessota d'un feble aixopluc, tipus cabana, del qua l no s'ha observat cap indici . Fet que vindria a confirmar la temporalitat del jaciment . Les restes arqueològiques responen a un grup de 6 o 7 individus, tal vegad a a un grup familiar . Les prospeccions immediates a l'hàbitat han estat negatives . No es pot descartar l'existència de més grups humans als entorns, tant e n zones d'actuals conreus com en zones de bosc, especialment prop de les deu s d'aigua de les rases, ja que és freqüent la troballa dispersa d'indústries lítique s com destrals i sílex . La dinàmica de la comunitat és molt interessant . Per exemple, en l'aspecte geogràfic : el jaciment està integrat en el límit meridional de l'altiplà central de l Solsonès, on el domini dels boscos acaba dràsticament amb la serra de Pinó s per donar pas a les terres pelades, planes i seques de l'Alta Segarra i l'Anoia . E s molt important precisar que aquesta mateixa serra de Pinós marca el lími t geogràfic més meridional dels sepulcres megalítics de la Depressió Central catalana . D'altra banda, tenim els aspectes dels paral . lels culturals . Algunes ceràmiques del Collet de Brics d'Ardèvol tenen paral . lels amb le s de les balmes sepulcrals eneolítiques : les decoracions ungials i incisions horitzontals fondes es troben a Aigües Vives ; els cordonets formats per filades d e mugrons de base quadrangular, a la balma de Mirabella ; 12 les decorades a l'estil epicampaniforme, en els sepulcres megalítics veïns de la Pera i Collet de


EL MEGALITISME AL SOLSONÈS

61

Su-Casa Cremada ; ' J i alguna forma té semblança amb les de la mina o fundi ció d'aram de Riner, l4 Altres paral•lels ceràmics, si posem la mirada més enll à de la comarca, els trobem en el grup de Ferrieres, al Llenguadoc oriental," qu e culturalment està a cavall entre el neolític final del grup de Veraza i les fàcie s calcolítiques de Fontbouisse .'7 Les afinitats estan en les incisions profundes de línies horitzontals, els canalats i els cordonets llisos en relleu, bàsica ment . La indústria del sílex, en canvi, apareix com un element discordant i impropi del moment cultural, ja que més que associar-lo a un món calcolític , els seus paral . lels es troben en complexos neolítics epicardials (poblament a l'aire lliure de les Guixeres de Vilobí, al Penedès) ." L'elaboració de microlaminetes, microperforadors i les petites làmines amb dors, poden obeir, a l Collet de Brics d'Ardèvol, a factors diversos, com per exemple a la perduraci ó de les tècniques del neolític en grups aïllats geogràficament o bé a derivade s d'una cacera selectiva de petites espècies (aus, cargols, etc .) . No té cap altra explicació la presència d'elements de sílex, aparentment tan arcaïtzants . Resumint : 1. Es tracta d'una estació a l'aire lliure formada per una o dues famílie s transhumants . 2. Un sol moment d'ocupació temporal corresponent a època hivernal, e n la qual es dedicaven a la talla del sílex i objectes d'ornament personal qu e s'endurien en èpoques de migració, deixant el rebuig de talla i el rebuig d e fragments malacològics . 3. Els petits i mitjans vasos ceràmics majoritaris i l'absència dels gran s atuells d'emmagatzemament confirma la provisionalitat del jaciment . 4. Es tracta de la mateixa població que bastí o reutilitzà els sepulcre s megalítics veïns de la Pera, Collet de Su-Casa Cremada, Cal Cuca etc . La problemàtica de les formes de vida dinàmica social, cultural i econòmi -

12. SERRA 1 V I [ARÓ, Joan, El ra.s campan,/ (irme a ( 'cuc /tinya i les crn•s.s,sepulc rals enealitiques, pàg . 339 i ss . i pàg . 37 i ss . solsona, 1923 . 13. Ibídem nota 4, pàg. 19 i ss . 14. SFRRA 1 VILARÓ . Joan . De Metal ltírgiu Prehistòrica a Catalunya . Museum Archacologicu m Dioecesanum . Solsona . 1924 . 15. ARNAL Jean . Presentación de dólmenes y euacione .s del Departamento del /knut/t . Ampurias . . 1953 . 54 . MONIJARDIN . Ravmond, Ferrieres . Fondwuisse et Campaniforme. Bulletiu de la Sociét é Prélaistorique Française . 67 . París, 197(1 . 16. Gt 'ILAINE. Jean . Le Groupe de I era-a et la Fin des temps ndnithigues daos le Sud de la Franco et la Colalegne. Editions C .N .R .S . París . 1980 . 17. GÓTI!ERZ, Xavier . La Culture de honthnuisss'. recherche sur le chalenlstsquc en Languedo c oriental Association pour la Recherche Arehcologiquc en Languedoc oriental, cahier 2 . Caveirac , 1975 . 18. BALDLLL0ti . Vicenç, MFSTRFS, Josep. les Generes de l dnhi . ha/wat del 7,eulitic .Intica l 'aire lliure. El Neolític a Catalunya . Taula Rodona de Montserrat . pàg . 69 i ss . Montserrat . 1981 .


62

JOSEP CASTANY, FINA ALSINA, LLUÍS GUERRER O

ca d'aquestes poblacions prehistòriques del Solsonès tan sols es podrà determinar amb l'excavació puntual d'algun hàbitat amb una seqüència estratigràtíc a de clara lectura . Seria donar una nova perspectiva d'investigació sobre l'arqueologia prehistòrica d'una comarca en la qual els rics i pobres jaciment s sepulcrals assoleixen una aclaparadora majoria .


Les darreres excavacion s a la vil .la romana de Vilauba : la part residencial . PERE CASTANYER, ASSUMPTA ROURE, JOAQUIM TREMOLED A

La villa romana de Vilauba es troba a la comarca del Pla de l'Estany, en e l terme municipal de Camós . S'hi arriba per la carretera que va en direcció a Mieres . per agafar ràpidament la carretera local que condueix a Pujarnol i Rocacorba . El jaciment es troba a 1 .5 km . Les noticies de l'existència de restes antigues en aquest indret es remunte n al final del segle XIX, quan P . Alsius parlà de l'existència de restes de murs a l Camp Baix . Malgrat això, el coneixement recent de la villa es deu a l a construcció de la dita carretera I'anv 1932, que va travessar pel bell mig e l jaciment i va provocar la troballa de gran nombre d'estructures, així com d e material arqueològic . Algunes persones de Banyoles, interessades en l'arqueologia, es preocuparen de recuperar restes que foren dipositades i exposades a l a Pia Almoina, actualment reconvertida en el Museu Arqueològic Comarcal d e Banyoles . Els treballs sistemàtics no començaren, però, fins al 1978, moment en qu è el Museu inicià una campanya de prospecció perla zona i s ' investigà especial ment el Camp Baix, a causa de les antigues referències . Aquesta iniciativa v a crista l . litzar el mes d'agost del mateix an y_ en l'excavació d'un possible conjun t termal . En confirmar-se la importància del lloc, cl Centre d'Estudis Comarcals d e Banyoles inicià les gestions per a la compra dels terrenys ocupats per la villa . Aquest interès culminà amb l'adquisició de l'indret per part de la Mancomuni tat de l'Estany, concretament els ajuntaments de Banyoles, Porqueres, Camó s i el CEC . A partir d'aquest moment, la quasi totalitat dels treballs arqueológics s'ha n concentrat . fins avui, en la part coneguda com Camp Alt, a causa de la majo r potència de la sedimentació que oferia millors garanties per aconseguir un a estratigrafia completa . L'estiu de 1979 es realitzà la segona campanya d'excavacions, que marcà


64

PERE CASTANYER, ASSUMPTA ROURE, JOAQUIM TREMOLEDA

l'inici d'una col . laboració catalano-britànica per un període de cinc anys, fin s al 1983, fruit dels contactes mantinguts entre J .M . Nolla i S .J . Keay, en la qua l hi participaren les universitats britàniques de Londres, Bradford i Durham i una societat arqueològica britànica, per una banda, i el Co l . legi Universitari d e Girona i el CEC de Banyoles, per l'altra . En aquest període de temps, a part dels resultats puntuals que s'obtingueren a Vilauba, cal destacar la introducció de nous mètodes d'excavació i d e prospecció fins aleshores desconeguts a Catalunya . MARC GEOGRÀFIC-GEOLOGI C

L'estudi de l'entorn de Vilauba demostra que l'elecció de l'indret on est à ubicada fou condicionada per les característiques del marc físic que l'envoltava . D'una banda, les mateixes possibilitats intrínseques del terreny i, de l'altr a el fet de poder obtenir fàcilment una sèrie de recursos complementaris . La vil . la es troba a la banda oest de la petita vall de Pujarnol, en un llo c lleugerament elevat i al costat assolellat . Al seu cantó oest es troba la Serra d e Sant Patllari ; a l'est, el Puig de Miànigues, de poca altitud ; al sud, la Serra d e Rocacorba, d'una altitud de 985 m . És una zona relativament humida i ben regada per abundants rierols i fonts ; al sud hi transcorre la riera de Matamors . Aquestes elevacions presente n avui un paisatge vegetal completament diferent del d'època antiga, que degu é estar format bàsicament per roure, alzina i pi negre, amb un sotabosc d e marfull . Els camps situats a la part baixa de la vall serien aptes per a conreu , formats per sediments Ilimosos i argilosos de formació quaternària . La banda nord, en direcció a l'estany, és oberta i esdevé el lloc de pas i sortida natural . Els entorns d ' aquest estany antigament estaven ocupats pe r aiguamolls, com ho confirma la distribució d'assentaments i el traçat de le s vies de comunicació ; la principal d'aquestes era la Via Annia, que seguia e l curs del riu Fluvià cap a les terres de l'interior . D'aquesta en parteixen diferents ramals que voregen la zona de l'estany ; una d'aquestes passava ben a prop de Vilauba i, seguint el Terri, anava cap al sud en direcció a Gerunda . LES FASES ESTRUCTURALS DE VILAUBA

Durant els anys d'excavació s'han posat al descobert un important nombr e d'estructures que podem emmarcar des del segle 1 d .C. fins als segles V11-VII I d .C . En aquest complex estructural s'han de distingir diverses fases de construcció i remodelació, que sintèticament es poden resumir en dues gran s edificacions, si bé dins de cadascuna d'elles es poden observar canvis i refetes . Fase 1 . Correspon als primers treballs d'adequació del terreny per a l a posterior edificació de la vil . la . Són fossats i farciments que contenen mate-


LES DARRERES EXCAVACIONS A LA VILLA ROMA DE VILAUBA

65

rials d'època tardo-republicana i, tot i que fins al moment no s'han pogu t associar a cap estructura constructiva, podrien fer pensar en un origen situabl e en aquest moment . Fase 11-111. Aquestes fases són les que conformen la primera gran edifica ció que abasta una cronologia del segle 1 d .C . al segle III d .C . En aquestes darreres campanyes s'ha incidit especialment en la seva investigació ja qu e fins al moment només s'havia pogut detectar de manera puntual . Actualmen t coneixem bona part de la seva planta i per una sèrie de condicionaments s'h a convertit en la més espectacular i és el motiu d'aquesta comunicació . Fase 1V-V. Darreres fases de construcció a Vilauba, que suposen probablement una reedificació total . La totalitat de les estructures conegudes fins a l moment corresponen a la part rústica i estan destinades a la producció agrícola . Constructivament aquest moment es caracteritza per murs de rierencs unit s en sec i per la presència de paviments d'opus signinum . Les estructures mé s habituals són patis, locals de treball i emmagatzemament, especialment cisternes i dipòsits . L'orientació principal d'aquesta explotació sembla destinada a l'obtenció d'oli que s'elaborava en el torcularium . Aquest segon gran períod e tindria l'inici en el segle IV d .C . i el final, si bé es difícil de determinar per l a migradesa del material, s'ha de situar com a mínim en el segle VII o VIII d .C . LA PART RESIDENCIAL DE VILAUB A

L'única part de la residència que coneixem fins ara correspon a l'edifici qu e hem definit dins la fase II-11I . Per tant, totes les estructures que comentare m faran referència exclusivament a dependències que van ser fundades al fina l del segle I d .C . i que foren destruïdes, en la seva totalitat, al final del segle I I d .C . Aquest edifici fou bastit aprofitant en part el pendent de la muntanya e n direcció al centre de la vall, tot i que es féu necessari l'aportació d'argile s extretes del mateix lloc per tal de disposar d'una sèrie de terrasses artificials o n ubicar la villa . Els nivells de paviment de les diferents habitacions ens indiquen que aquest aterrassament és en direcció nord-sud i oest-est . L'excavació d'aquests nivells inferiors ens ha aportat el material necessar i per poder concretar la seva època de fundació . Dins aquest conjunt de mate rial, les importacions més modernes són sigil•lates sud-gàl .liques la cronologia de les quals s'ha de situar entorn el 70 d .C . Pel que fa a la seva planta, posada al descobert sobretot en les tres darreres campanyes d'excavació, ha donat a conèixer sobretot la part nord, de la qua l sabem que s'organitzava al voltant d'un corredor que comunicava a través d e diverses obertures amb les habitacions de la casa, la majoria de les quals són de mesures perfectament regulars. Aquest corredor envolta una possible àrea oberta o pati que estaria al centre i donaria llum a les habitacions disposades entorn seu . Per sort i gràcies al fet que aquesta fase tingué un final sobtat, hem pogu t recuperar molta informació respecte a la funcionalitat d'algunes parts de


66

PERE CASTANYER, ASSUMPTA ROURE, JOAQUIM TREMOLED A

la vil . la . Inicialment la seva planta era més regular, tot i que amb els anys v a rebre diverses modificacions i addicions, encara que respectant el traçat origi nal .

Constructivament presenta unes característiques homogènies com és l'ú s d'abundant argamassa per unir els sòcols dels murs, fets amb pedres treballa des i més o menys escairades, algunes de dimensió considerable i amb un alça t de tàpia . Aquesta construcció pobra s'embellia mitjançant revestiment de cal ç i, segons les habitacions, decorat amb pintura . Els nivells de freqüentació i el s paviments vénen marcats per la presència de calç o terra batuda, consistents i de baix cost . L'estudi de les restes antracològiques ens permet saber que le s cobertes de teula se sustentaven mitjançant bigues fetes amb fusta de rour e martinenc i, en menor quantitat, de pi negre . Algunes peces del mobiliari de le s habitacions conegudes eren fetes amb fustes menys comunes com el perer , mentre que les portes són igualment de roure . El primer àmbit a què ens referirem i que coneixem amb detall és l'habita ció IX, que correspon al passadís del qual hem parlat anteriorment . La sev a forma és allargada, ja que es comunica amb una filada de cinc habitacions co m a mínim i pel sud amb la part oberta, tot i que la seva amplada és equivalent a la de les habitacions, és a dir entre 3,50 i 4 metres, segurament per obtenir un a coberta regular a dos vessants . La seva excavació va aportar poques troballes, a causa de la seva pròpia funció . Només cal destacar que suposa un nivel l d'aterrassament lleugerament inferior al de les habitacions i que anava decora t amb pintura mural de fons blanc i faixes verticals de color vermell en el sòcol , mentre que la part superior era més complicada per l'ús de quadres i retícules i la presència del groc, el blau, el verd i el vermell . Dels primers anys d'excavació coneixem l'existència de tres habitacion s que en la fase IV foren profundament afectades, de les quals tan sols resten el s accessos i traces de la seva planta . L'únic que se'n pot dir amb seguretat és qu e donaven igualment al passadís i que formaven part d'aquesta filada nor d d'habitacions amb mesures regulars . En altres punts, es varen detectar nivell s corresponents a aquesta fase, però la gran complexitat estructural i el se u aïllament no fan possible associar-los amb claredat a l'estructura general . L'habitació XXXII, situada a l'ala nord, és de dimensions reduïdes, rectangular i fa 5 x 3,40 metres . Constructivament cal diferenciar el mur est de l a resta, que està fet amb grans blocs de pedra unides en sec. Al seu costat sud e s troba l'única obertura, centrada i delimitada per dos grans blocs, entre el s quals hi ha el llindar fet amb argamassa i pedres petites . Per salvar el desnivel l en relació amb el corredor, més baix, es construí un graó, regularitzat am b teules planes . El nivell de paviment estava format per un sòl de calç, mol t perdut, amb pendents cap al sud . Sota el nivell de destrucció, hi havia el nivell de funcionament, en el qual e s trobaren tots els objectes que hi havia al seu interior . Els més importants só n un conjunt de figuretes amb els seus corresponents pedestals, de bronze, qu e varen aparèixer concentrades a la part nord-oest de l'habitació, i que en s permet afirmar que la seva funcionalitat era la de larari . Es tracta d'una imatge


LES DARRERES EXCAVACIONS A LA VILLA ROMA DE VILAUBA

67

de la deessa Fortuna, una del déu Mercuri i un petit Lar . Totes aquestes estàtues s'han pogut associar al pedestal corresponent exceptuant-ne un, a l qual podrien pertànyer les restes d'una possible figura eqüestre i de la qual només resta una cua de cavall i una peülla . Com ja hem dit, el fet més significatiu és la seva concentració en una àre a molt petita conservant una disposició que demostrava la caiguda des d'un llo c immediat . La no conservació de cap tipus de resta d'algun element mobiliari


68

PERE CASTANYER . ASSUMPTA ROURE, JOAQUIM TREMOLED A

que fes pensar en l'existència d'una aedicula exempta, ja sigui de fusta, bronz e o de pedres i calç, ens fa inclinar perla hipòtesi que aquestes estatuetes estarie n situades originàriament en una fornícula practicada a la paret . No hem troba t tampoc cap element que permeti reconstruir l'aspecte real d'aquesta fornícula , però podria tractar-se d'un senzill forat quadrat o rectangular fet en el mur , que devia estar relacionat amb un moble de fusta de roure que podia have r realitzat la funció d'altar . Així mateix, les poques restes de pintura mura l recuperades no donen cap idea d'una decoració rica i complexa que es relacioni amb aquest culte, com és habitual en nombrosos paral . lels, sinó que més aviat caldria pensar en l'existència d'un fons llis amb alguna franja horitzonta l de color . És molt significatiu que en aquesta habitació hagin aparegut tan sols objec tes relacionats amb aspectes religiosos, la qual cosa referma, pensem, la inter pretació que hem donat anteriorment . Només cal destacar alguns objectes d e bronze, com una petita nansa que podria haver format part d'un moble prope r a les imatges, un pom per anar aplicat a la porta d'entrada, a més d'un petit lo t de monedes . Tradicionalment, aquests llocs de culte tenien una situació molt determinada dins l'esquema de la casa romana, sobretot a l'atri, però amb el temps l a seva ubicació anirà canviant, desplaçant-se progressivament cap al seu inte -

rior. L'habitació XXX, correlativa al larari, es troba al seu costat oest i esdevé e l límit de l'edifici per aquesta banda . Es tracta d'un àmbit diferent dels altres , tant perla seva estructura corn per les seves dimensions . Fa 3,50 x 7,70 metres i com a característica principal s'ha de destacar l'existència d'una banquet a adossada a les parets nord i est, feta igualment amb rierencs i argamassa, am b un revestiment de teules planes i opus sig>ninur que es conserva parcialment , que juntament amb els objectes apareguts en el seu nivell d'utilització en s orienten pel que fa a la seva possible funció de magatzem o rebost . Igualment aquesta habitació comunica amb el passadís mitjançant el se u únic accés, perfectament centrat i d'una amplada considerable, amb un gra ó per salvar el desnivell respecte al corredor . Les parets que delimitaven l'habitació tenien un revestiment de calç enllu'ida, que en algunes parts es trobava e n bon estat . L'aspecte més destacable de la seva excavació fou l'enorme quantitat d e material ceràmic i metàl.lic que contenia el nivell d'utilització, ja que l'enderroc de la teulada les esclafà sobre el nivell de paviment i les banquetes o n estaven dipositades . Això ens ha permès obtenir una informació molt valuosa , ja que podrem saber quins eren els estris que utilitzaven, què podien contenir , com estaven col . locats, d'on procedien, etc . En general, podem dir que el material d'importació era més aviat escàs , format per peces de la vaixella de taula, com plats de T .S . Africana Clara A , així com tapadores i cassoles de la mateixa procedència, llànties i altarets d e terrissa . La major part de la ceràmica és comuna, de producció local i est à formada per peces que completen tant la vaixella de taula com la de cuina, com


LES DARRERES EXCAVACIONS A LA VILLA ROMA DE VILAUBA

69

plats de menjar, copes, gerres, contenidors de grans dimensions . etc ., i tamb é una important quantitat d ' olles que estaven emmagatzemades esperant, possiblement, ésser utilitzades per conservar o contenir algun producte . També h i havia diverses àmfores de procedència estrangera, gàl .lica i africana . S'ha d e destacar per la seva raresa una peça d'El Aouja . Les peces metàl.liques formaven també un important conjunt, constituï t principalment per ganxos de ferro per penjar els utensilis a la paret, útils d e cuina, com un tallant, un atiador de foc i dos trípodes per cuinar, entre d'altre s objectes difícils de determinar per l'estat de conservació . D'entre les peces d e bronze destaquen una gerra, un portalàmpares i una perola . De gran interè s fou la troballa d'un important lot de monedes, la majoria sestercis de bronze , dins un vas de ceràmica, ja que proporciona un element cronològic de primer a magnitud quant al moment de destrucció . A l'interior d'algun d'aquests recipients, s'hi conservaven restes de productes agrícoles o de recol . lecció, com olives, raïm, avellanes i aglans . La darrera habitació ben coneguda és la XXXIII, que es troba al capdaval l del passadís, iniciant l'ala oest de l'edifici, en direcció al sud . És de petites proporcions, gairebé quadrada . Les particularitats més importants, pel que fa a la seva estructura, són una obertura que dóna al passadís i ocupa la totalita t de la seva amplada, marcant-se el seu límit tan sols a nivell de llindar, i une s parets decorades amb una rica i vistosa pintura mural, fins ara única a Vilaub a en les seves característiques . Al seu interior es trobaren pocs objectes, tan sols dues amforetes, u n fragment de molí de pedra i un gran nombre d'anelles de ferro, concentrade s en un costat de l'habitació i que degueren pertànyer a algun element mobilia ri . Pel que fa a la funcionalitat d'aquesta estança, a causa de la seva situació , dimensions i decoració, ens inclinem a pensar que es tracta d'un oecus qu e podia haver tingut la funció de rebedor . El seu aspecte va canviar repetide s vegades, sense variar . això no obstant, la seva estructura originària, am b diverses capes de pintura mural amb motius decoratius també diferents . L'única modificació s ' efectuà a l'angle sud-oest, on és tapiat un espai revestit pe r l'interior que entrava dins la paret tot fent-la més estreta . A tall d'hipòtesi, pensem que les estructures descobertes en l'excavació d e 1978, que varen ser interpretades com a part d'un possible complex termal . podrien formar part d'aquest edifici residencial . No coneixem gairebé res de la part rústica d'aquest primer edifici, ja que , com hem vist, la majoria d'estructures fan referència a la zona d'habitació o casa ; és molt probable, però . l'existència d'una àrea destinada a l'explotaci ó agrícola i ramadera des dels seus primers moments i que podria estar aïllad a d ' aquesta part . Malgrat tot, el període que anomenem fase 111 suposa unes petites reforme s sobre l'estructura original encaminades segurament a habilitar una part de l a villa per realitzar activitats productives . Així una de les velles habitacion s (hab . VIII), que era de dimensions regulars i perfectament alineada amb les de


70

PERE CASTANYER, ASSUMPTA ROURE, JOAQUIM TREMOLED A

l'ala nord, és ara eixamplada i pavimentada amb opus si~gninum . Aquest a modificació de l'habitació es pot posar en relació amb la construcció d'un forn , probablement ceràmic i un pou d'aigua, situats immediatament al nord . El coneixement de l'activitat econòmica d'aquest període a Vilauba ens v e de l'estudi de les restes faunístiques, antracològiques i paleocarpològique s recuperades . Pel que fa a la ramaderia, es constata la presència d'espècie s domèstiques, normalment estabulades, sobretot els ovicaprins, bovins i e l porc o senglar ; en menys nombre també es detecta la presència d'equins qu e defineixen una activitat ramadera normal i equilibrada . Les espècies mé s conreades són el blat i l'ordi, tot i que també es detecta la presència de la vinya i l'olivera, així com alguns arbres fruiters com la noguera . Com hem dit anteriorment, la villa o almenys la part que en coneixe m pateix una destrucció ràpida i sobtada, en la qual intervé de manera decisiva e l foc . Aquest fet ens ha permès trobar in situ tots els objectes que estaven en ú s en aquell moment . De fet, aquests nivells de destrucció s'havien detectat j a durant els primers anys d'excavació, però no fou fins al 1986 que, en amplia r ('àrea de treball cap al sud-oest, es pogué veure i excavar en extensió aquest s nivells més profunds, ja que al seu damunt no s'hi troba la complexita t estructural d'altres llocs . Un dels objectius principals de la recerca actual radica a esbrinar la possible causa d'aquesta destrucció, que cronològicament, amb les dades ceramològiques i numismàtiques de què disposem ara per ara, s ' ha de situar als darrers moments del segle III d .C . El que sí és evident és que, en la posterior reedifica ció de l'àrea fins ara excavada, hi ha un canvi tant pel que fa als aspecte s constructius com als del treball que s'hi realitza . En favor d'aquest canv i apuntem també els estudis de la fauna i restes vegetals, que demostren un a dedicació més gran a la cria d'animals com el cavall i a la producció de civada , relacionada amb aquesta criança . Manca també demostrar arqueològicament si existeix o no un lapse d e temps entre ambdós edificis, la qual cosa podria aportar dades important s entorn d ' aquesta problemàtica que tenim plantejada .


Darreres investigacions sobre la ciutat romano-visigoda de Valentia (València ) ALBERT

RIBERA 1 LACOMB A

València és una de les ciutats de l'Estat on l'arqueologia urbana té una mé s llarga tradició, car cal remuntar-se fins als anys quaranta d'aquest segle pe r trobar les primeres actuacions en aquest camp . Amb tot, no ha estat fins a l 1981 que es va engegar una tasca arqueològica veritablement sistemàtica i científica (RIBERA i LERMA, 1983) . Aquesta activitat augmentà a poc a poc fin s al 1985 i a partir d'aquest any, el seu ritme esdevingué frenètic . Fruit d e l'intens treball de tots aquests anys, ha estat l'obtenció d'un bon cúmul d e dades tocant a totes les èpoques de l'esdevenir històric de València . El període que ha estat més beneficiat és el que era més desconegut, e l pre-islàmic . Així, mitjançant les nombroses excavacions enllestides al centr e històric de València, s'ha fet ben palesa l'existència d'una ciutat roman a important i d'una extensió i categoria superior a la que sempre s'havia suposat . LA FUNDACIÓ DE

V-ILEVT/.a

1

EL PERÍODE REPUBLIC À

Des del segle XVI (PLA, 1962), les qüestions relacionades amb la fundaci ó de la ciutat han fet córrer veritables rius de tinta, atesa la parquedat del text o textos que a penes esmenten breument aquest fet . Amb tot, les dades arqueològiques han permès, per una part, rebutjar l ' antiga teoria partidària del fet qu e Valentia fou precedida per un assentament pre-romà, la Tvris d'Avié, i, pe r altra, corroborar la datació que apareix a T . Livi, el 138 a .C. Nogensmenys , una sèrie de recents troballes amfòriques arcaiques (segle V a .C .), esdevingudes a l'àrea costanera propera a la ciutat (el Cabanyal) i formades per pece s gregues, etrusques i púniques, permeten treure de nou, però amb altres plantejaments, el tema del jaciment indígena anterior a la instal . lació romana (FERNÁNDEZ I RIBERA, en premsa . FERNÁNDEZ, GOMEZ i RIBERA ., en premsa). El qu e és clar és que, d'existir, caldria cercar-ho fora del recinte romà .


72

ALBERT

RIBERA 1 LACOMB A

Sigui quina sigui la situació prèvia, el fet és que vers els inicis de la segon a meitat del segle II a .C . s'esdevingué la fundació d'un centre urbà de nov a planta a un menut turó que tal vegada estaria envoltat, totalment o parcial ment, pel Túria . La topografia original del lloc escollit, doncs, no estaria llun y de correspondre a una illa o península que sobresortiria de l'àrea envoltant . A més, no és gens menyspreable la possibilitat que per aquest indret creués el ri u la via Herculea, en la qual, segons Polibi, per eixes dates tingueren lloc importants reformes, que comencen a estar testimoniades per les troballes epigràfi ques (MAYER i RODÀ . 1986). Tot i que aquest no és lloc per a tractar problemes de tipus històric, ca l esmentar-los, encara que sigui de passada . Les fonts relacionen estretament e l fet fundacional amb el final de les guerres lusitanes, tot i que calen due s opcions ben contraposades, segons si se Ii dóna al sub Viriato de T . Livi un a interpretació temporal, és a dir, als temps de Viriat, o de subjecció, a les ordre s de Viriat . Si acceptem la primera possibilita[ els primers fundadors serie n romans o itàlics, mentre que si es prefereix la segona deurien ser lusitans . Les darreres troballes arqueològiques pertanyents al període inicial pràcticament es redueixen a les de l'Almoina i a les del Palau de les Corts Valencianes, on sembla que s'ha documentat una evolució estratigràfica semblant, tot i que el primer lloc pertany a l'àrea de construccions públiques i el segon a le s privades . Ambdues estan en excavació, però sembla que en tots dos llocs hi h a una fase inicial que pot datar-se cap al darrer quart del segle II a .C . A l'Almoina ha estat ben palesa la violenta conclusió d'aquest període, mitjançant u n incendi i, sobretot, per les nombroses restes humanes i d'armes que hi aparegueren barrejades . La datació d'aquest clar nivell de destrucció ha estat possible per l'aparició d'algunes peces de vernís negre beoide (formes Lamboglia 3 , 4 i 5) . Si tornem de nou a les fonts, trobarem que a l'any 75 a .C . Valenti a apareix com a destruïda per Pompeu, en un dels episodis de les guerre s sertorianes (RIBERA, 1989), que tingueren al País Valencià un dels seus princi pals escenaris, encara que també es veieren afectats altres indrets com Sagunt , Lauro i Sucro (ambdues de localització desconeguda) i Dianium . D ' aquesta primera ciutat encara desconeixem força coses, especialment e n el camp de l'arquitectura i l'urbanisme . Malgrat tot, amb les dades recentmen t recollides ja es pot engegar una visió general que, almenys, serveix per a rebutjar bona part de les hipòtesis que fins al moment s'havien llançat . La dada més rellevant és que aquest nucli urbà seria més gran del que s'havi a previst, com ho demostren les restes esmentades del Palau de Benicarló, qu e permeten fer arribar el límit nord fins a ben prop del riu . D'altra banda, le s nombroses excavacions de l'àrea meridional de la Seu (plaça de Saragossa , carrer Cabillers, carrer del Mar) i les seves rodalies (plaça de Nàpols i Sicília , Palau i Banys de l'Almirall), pròdigues en recialles del període imperial per ò gairebé totalment buides de senyals de construccions anteriors, delimiten pe l sud l'extensió del que seria la ciutat fins a les guerres sertorianes . Dintre d'aquesta nova urbs, ja comença a albirar-se el seu nucli monumental, mitjançant les darreres troballes de l'Almoina i per l'estudi de les excava-


DARRERES INVESTIGACIONS SOBRE LA CIUTAT DE VALENTI A

73

Fig. 1 . — Excavacions de 1 Almoina . Sector A-D. Període romano-imperial (s . 11-111 d. C. )

Fig. 2. — Excavacions de l'Almoina . Sector AM . Període visigòtic.


ALBERT

74

RIBERA 1 LACOMB A

cions que tingueren lloc els anys 1959 i 1960 a la plaça de la Mare de Déu . Am b les dades actuals sembla que el fòrum estaria centrat a l'esmentada plaça de l a Verge, mentre que l'Almoina podria estar a l'extrem oriental de ('àrea monu mental (EscRIvñ I RIBERA, en premsa) . La cultura material pertanyent a aquest període inicial és ben significativa , car predominen les peces de filiació itàlica, com les campanianes A, B i beoide , els gobelets de parets fines, les àmfores Dr . 1 i, fins i tot, la terrissa de cuina . L a resta del material moble recuperat és de diverses procedències : Eivissa, nord d'Àfrica, local . El panorama que es desprèn dels vestigis del període inicial és eminent ment romà o itàlic, tant a les construccions conservades, especialment les d e caire monumental, com a les restes de materials mobles . Si a això afegim le s característiques metrològiques i tipològiques de les seves emissions monetàries (R i p olTÉs . 1988) i l'origen dels seus monetals (PENA, 1986), cada volta v a fent-se més palès que els pobladors d'aquesta ciutat devien ésser itàlics llicenciats de les guerres lusitanes, cosa que va refermant la possibilitat que e s fundés com a colònia llatina . VdLEA7 M Al .

PERÍODE

IMPERIAL

(segles I -Ill d .C . )

Un dels temes més desconeguts és el del pas del nucli fundacional a l a posterior ciutat imperial . Les dades fins ara conegudes parlen tant de l a continuïtat com de probables fenòmens d'aturada de l'evolució urbana . Així , les excavacions i el material arqueològic recollit, i també alguna font coetània , semblen afavorir la possibilitat que els efectes traumàtics de les guerres sertorianes haguessin perdurat al llarg d'alguns decennis . Així, els nivells qu e s'assenten per sobre l'estrat de destrucció ja corresponen a un moment avança t de l'època d'August, i no s'ha detectat fins ara cap fase constructiva databl e entre el segon i el tercer quart del segle I a .C . És tan sols a la darreria d'aques t segle quan tornem a trobar alguns indicis, però no gaires, de certa reactivaci ó de la vida urbana . Amb l'excepció d'un conjunt termal de l'època de Tiberi Claudi (DE PEDRO . DIES i PORGAR, en premsa), no és fins a la dinastia tlàvia qu e es fa palesa la forta reconstrucció i una considerable expansió de la ciutat , almenys cap al sud i el sud-est . Aquesta remodelació, però, utilizà com a eixo s urbanístics bàsics els mateixos que els del període anterior (DIEs, EscRivñ i RIBERA . 1987) . A més a més, algunes construccions republicanes serviren co m a fonaments dels edificis posteriors . Per la seva part, la mateixa epigrafia d e Valentia també replega aquesta situació peculiar de continuïtat, per una part, i trencament, per l'altra . El seu reflex més evident radica en la doble composici ó del Senat Municipal, els Valentini Veterani el Veieres . La interpretació es caient d'aquesta dualitat, però, encara no ha estat possible i, malauradament , les abundants troballes epigràfiques recents no han aportat res per aclari r aquesta incògnita . Com ja hom ha avançat, les restes d ' estructures constructives imperial s sobrepassen àmpliament l'extensió de la ciutat inicial i la majoria sembla


DARRERES INVESTIGACIONS SOBRE LA CIUTAT DE VALENTIA

75

correspondre a un mateix moment urbanístic . Fins i tot, les esmentades terme s de la primera meitat del segle I d .C . foren arrasades per construccions relacionades amb aquesta remodelació . A l'Almoina s'està treballant en l'excavació d'un edifici públic amb potent s fonaments i que sembla comunicar-se amb una àrea portificada per la qua l tindria el seu accés . Immediatament per darrere de l'edifici s'estén un altr e conjunt termal que reaprofita amb profusió els murs d'unes tabernae republicanes . A la Basílica dels Desemparats, adjacent per ('oest al solar de l'Almoina , al segle XVII, junt amb diverses inscripcions i una estàtua, aparegueren reste s d'un enllosat i una escalinata . Un altre enllosat es va documentar a les rodalie s del Museu Paleontològic, al nord de l'Almoina (RIBERA, 1987) . Totes aqueste s dades van ajudant a configurar el que seria el fòrum imperial, que tal vegada e s trobaria desplaçat un xic més cap a l'est que el republicà o, segurament , disposaria de major extensió i, aleshores, l'englobaria . En una àmplia àrea que, grosso modo, aniria des del riu al carrer de la Pau , s'han documentat tot un seguit de restes d'habitatges . Malauradament, donat s els inconvenients propis de l'arqueologia urbana, no ha estat possible excava r completament cap domus urbana . Amb tot, les dades recollides es refereixen a bona part dels trets essencials de l'arquitectura domèstica, com pot ésse r l'evolució cronològica, les tècniques constructives emprades, la decoració d e murs i paviments i, fins i tot, la funcionalitat d'algunes de les estances excava des (ALBIACH i SORIANO, en premsa) . Alguns dels materials mobles, com ara la terra sigillata (RIBERA . 1981) o les àmfores (FERNÁNDEZ . 1984) permeten també comprovar un cert paral . lelism e amb l'evolució general, car són especialment abundants els que tenen el se u principal moment d'expansió al darrer terç del segle 1 d .C ., com és el cas de l a sigil lata hispànica, que actualment està sent objecte d'un aprofundit estudi a càrrec de V . Escrivà . La dinàmica constructiva engegada al període flavi no s'aturà fins a l a segona meitat del segle III d .C . A la primera meitat d'aquest segle, tal vegada correspongui un moment especialment actiu, com es desprèn de les troballe s musivàries d'aquesta època, detectades als carrers del Rellotge Vell, Cabillers i a les Corts Valencianes . Les dedicacions honorífiques als emperadors i a l a família imperial pel doble Senat Municipal pràcticament sols es documente n entre els Severs i Aurelià, tot i que se'n coneixen diverses (PEREIRA, 1979) . Aquesta situació, però, canvià bruscament a la darreria del segle III d .C . , quan es produeix la desaparició de les construccions esmentades, que e n ocasions aparegueren cobertes per incendis o . més normalment, per una potent capa d'enderrocs . A més a més, també s'han trobat clavegueres reblide s per materials d'aquell moment . Ben poc és el que se sap de les àrees cementirials des de la fundació al segl e III d .C . A aquest segle, però, pertany la necròpolis de la Boatella, al sud-oest d e la ciutat . Tot i que fou excavada entre 1945 i 1963 i donà unes 250 tombes, n o ha estat objecte de cap investigació de conjunt . Amb tot, de l'estudi recent del s seus aixovars és possible esbrinar algunes coses interessants, com ara que


ALBERT

76

dataria de la darreria del segle d .C . (SORIANO . en premsa) . EI.

FINAL DE

L'ÈPOCA

II d .C .,

ROMANA 1 EL

RIBERA 1 LACOMB A

amb predomini de peces del segle Il l

PERÍODE VISIGÒTI C

Malgrat que la que podíem anomenar fase destructiva del final del segle II I d .C . sembla ser un fenomen general, ben aviat es documenten certs senyals de recuperació urbana a alguns indrets de la ciutat : Almoina, Banys de l'Almirall , carrers del Mar i Cabillers . Aquests indicis, però, no són gaire abundants i manquen especialment a la part nord . Aquestes poques restes es redueixen a alguns paviments de calç i murs de grollera factura amb abundant ús d e material reutilitzat, que, de tota manera, testimonien la perduració de l'hàbitat als segles IV i V d .C . Per aquestes dades, al temps que encara continua l a necròpolis de la Boatella, o tal vegada un poc més tard, cap al segle V, a l'Almoina trobem un altre cementiri, amb tombes d'adults en tegulae i inhumacions infantils en àmfora . El canvi respecte de l'etapa anterior resta ben palès . Es dóna la reducció de ('àrea urbana i una modificació en els costum s funeraris, car es passa als enterraments intramurs . Aquests, en bona part , estarien relacionats amb edificis del nou culte cristià, com esdevindria a l'Almoina . A extramurs, tant al nord com al sud, però sempre ben a prop de l a via Augusta, també s'han documentat altres cementiris, com el d'Orriols, am b un mausoleu del segle IV d .C . que contenia tres sarcòfags de plom, i el de l a Roqueta, molt probablement lligat al culte de Sant Vicent Màrtir, patró d e València, venerat pràcticament des del seu martiri (RIBERA i SORIANO , 1986) . De la continuació de la vida de la ciutat, també en són proves les nombro ses peces ceràmiques, en bona part d'origen africà, i les abundants troballe s monetàries . On es pot seguir una evolució gairebé completa d'aquest període és a l'Almoina, on es documenten dos moments estratigràfics i constructius clars . El primer, dels segles IV-V d .C ., correspondria a una reutilització i adaptaci ó d'alguns dels edificis imperials, que continuarien en ús al temps que el cementiri esmentat . Aquesta etapa sembla concloure al segle V d .C . Al segle VI, pe r sobre les restes anteriors, es produeix un alçament del terreny i es construei x un absis amb planta de ferradura, que seria la capçalera d'una construcció de l a qual a penes es conserven uns pocs elements de sustentació, que semble n delimitar una nau central . Al voltant d'aquest absis es va formant un cementir i en el qual predominen les grans tombes col . lectives fetes amb grans lloses provinents de l'àrea monumental romana (EscRivñ i SORIANO . en premsa) . A l a darrera campanya (1988) de l'Almoina i en la zona propera de l'absis s'ha n produït un seguit de troballes que a hores d'ara estan en curs d'estudi i qu e vénen a refermar l'interès excepcional d'aquest lloc : un bon grapat de nove s tombes, corresponents a les dues necròpolis, un altar gairebé sencer que e s recuperà reblint un pou islàmic, un fragment d'inscripció força similar a la que


DARRERES INVESTIGACIONS SOBRE LA CIUTAT DE VALENTIA

77

aparegué ben a prop d'ací a principis de segle (LLOBREGAT . 1977) i en la qual e s poden llegir paraules tan suggeridores com primati, aspargiter i dignat. . . E s completa el conjunt amb un calze de vidre tallat del segle IV, amb motiu s cristians . Davant d'aquest cúmul d'evidències materials, és clara l'adscripció d'aquesta zona a una finalitat religiosa, cosa que ve a significar que cal identificar la com a l'àrea episcopal valentina, registrada a les fonts des de la primera meita t del segle VI J .C . i que tal vegada se li hagi de donar una major antiguitat . La resta de les troballes coetànies no són tan aclaparadores ni gaire abundants . Les estructures més corrents del període visigòtic són les fosses, que e s distribueixen per tot arreu i amb unes característiques ben semblants : fon s recremat, planta i secció irregulars, potents rebliments de matèria orgànic a amb important presència de materials arqueològics i datació de la colmataci ó centrada vers la meitat del segle VI d .C . Paradoxalment, als segles VI i VIII els senyals d'activitat urbana més clar s han aparegut a una zona que abans mai no havia format part de l'àrea habita da, cosa que fa pensar en certes remodelacions que ja no seguirien el mode l romà . Amb tot, les nombroses i pregones construccions islàmiques sens dubt e hauran esborrat la major part dels edificis del període visigòtic . Així, l a conservació de l'absis de l'Almoina ha estat possible perquè la zona es convert í en jardí funerari i no estigué afectat per cap tipus de construcció (Bi .ASCO . EscRIvñ . RIBERA i SORIANO. en premsa) . La manca d'espai ens impedeix ampliar o explicar moltes de les afirmacions exposades, que, en últim terme, són fruit dels darrers avenços d'un a investigació arqueològica que no ha fet més que engegar-se . BIBLIOGRAFI A R . ALBIACH i R . SORIANO. En Premsa . «Actividades productivas y doméstica s en una casa de 1 àlentia» . Coloquio sobre la casa romana hispanorromana.

Saragossa . J . BASCO . V . EsCRivÀ . A . RIBERA i R . SORIANO . En premsa . «Estat actual de l a investigació arqueològica de l'antiguitat tardana a la ciutat de València» . III.

Reunió d' l rqueologia Cristiana Hispànica . Maó .

M .J . DE PEDRO, E . DIES I E . PORGAR . En premsa . «Hallazgo de unas terma s romanas en Valencia .» . XIX Congreso Nacional de Arqueología . Saragossa . E . DIES . V . EsCRIVk i A . RIBERA . «Ampliació urbana de l'alentia a partir d e l'època flavia» . Jornades Internacionals d'Arqueologia Romana, págs . 237 243 . Granollers, 1987 . V . ESCRIVÀ I R . SORIANO . En premsa . «Els primers vestigis monumentals de l període tardo-republicà a I 'alentia» . Homenatge a Miquel Tarradell . Barce lona . V . EscRiv .k I R . SORIANO . En premsa . «El área cementerial asociada a la basílic a de la Plaza de l'Almoina (Valencia)» . III Congreso de Arqueología Medieva l Española . Oviedo .


78

ALBERT

RIBERA 1 LACOMB A

A . FERNÁNDEZ . Las ánforas romanas de Valentia y de su entorno marítimo . Serie Arqueológica Municipal, 3 . València, 1984 . A . RIBERA 1 A . FERNÁNDEZ . En premsa . «Ánforas etruscas en el País Valencia no» . Secondo Congresso Internazionale Etrusco . Florència . A . FERNÁNDEZ, C . Gómez I A . RIBERA . En premsa . «Ánforas griegas, etruscas y fenicias del yacimiento submarino del Cabanyal-Malvarrosa (Valencia)» . XIX Congreso Nacional de Arqueología . Saragossa . E . LLOBREGAT . La primitiva cristiandat valenciana . Ed . L'estel . València, 1977 . M . MAYER 1 I . RODA . «La epigrafía republicana en Cataluña . Su reflejo en la re d viaria» . Epigrafía hispánica de época romano-republicana, págs . 157-70, Saragossa, 1986 . M .J . PENA . «Los magistrados monetales de Valentia» . Papeles del Laboratori o de Arqueología de Valencia, 20, págs. 151-164 . València, 1986 . G . PEREIRA . Inscripciones romanas de Valentia . Trabajos varios del SIP, 64. València, 1979 . E . PLA . «Los cronistas valencianos y la fundación de la ciudad» . Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 1 pàgs . 61-88 . València, 1962 . . RIBERA . «Las marcas de terra sigillata de Valentia» . Papeles del Laboratorio A de Arqueología de Valencia, 16, pàgs . 209-246 . València, 1981 . A . RIBERA . «Avance al estudio del Foro de Valentia» . Los foros romanos en la s provincias occidentales, pàgs . 113-120 . Madrid, 1987 . A . RIBERA . «Domingo Fletcher y la fundación de Valentia» . Archivo de Prehistoria Levantina, XIX . Valencia, 1989 . A . RIBERA 1 J .V . LERMA . «Génesis y problemática de la arqueología urbana e n la ciudad de Valencia» . Primeras Jornadas de Arqueología en las ciudade s actuales, págs . 39-46 . Ajuntament de Saragossa . Saragossa, 1983 . A . RIBERA I R . SORIANO . «Enterramientos de la antigüedad tardía en Valentia . » Lucentum, V . Alacant, 1986 . P .P . RIPOLLÈS . «La cerca de Valentia» . Estudis Numismàtics valencians, 2 . València, 1988 . R . SORIANO . En premsa . «La necrópolis de la Boatella : elementos para su cronología» . Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 22 . València .


Darreres excavacions

a Empúries . El sector meridional de la neàpoli s ENRIC SANMARTÍ-GREGO, PERE CASTANYER 1 MASOLIVER , JOAQUIM TREMOLEDA 1 TRILLA

Els treballs recents d'excavació en el sector meridional de la ciutat greg a s'iniciaren l'estiu de 1985 i, si bé actualment es troben en la seva fase final . resten encara alguns problemes puntuals que esperem que puguin ésser resolt s en la campanya de 1989 . Al llarg d'aquest període s'ha pogut definir la seqüència històrica de l'àre a esmentada, que abasta des del segle v a .C . fins al segle i d .C . Dins d'aques t ampli lapse de temps, el seu aspecte físic i la seva funcionalitat varen rebre constants reformes i remodelacions que . a grans trets, són reflex de l'evoluci ó de l'antiga Emporion grega fins al moment en què entrarà a formar part de l .%1unicipium Emporiae .

Aquest sector sud fou escavat ja, en la seva major part durant els primer s anys de treball sistemàtic a Empúries, per Emili Gandia i, malgrat que la majo r part dels monuments foren exhumats a principis de segle, mancava un trebal l seriós i de conjunt que en donés una visió sincrònica dins cadascuna de le s seves fases . Calia, per tant . una recerca exhaustiva de les notes dels vells diari s d'excavació amb la finalitat d'aconseguir dades que a la llum de les nove s excavacions poguessin ser interpretades . D'ençà del 1917 l'excavació d'aquesta àrea es va donar per acabada i n o s'hi tornaren a realitzar treballs fins a l'actualitat, a excepció d'alguns sondejo s puntuals per part de Martín Almagro . que afectaren la part exterior de l a muralla meridional de la ciutat . L'evolució històrica que presentem tot seguit no pot ser afirmada amb tot a rotunditat, ja que inclou encara hipòtesis de treball que no han estat suficient ment contrastades, tot i que estem en condicions d'oferir, per primera vegada i amb una base arqueològica sòlida, una explicació de conjunt .


80

ENRIC SANMARTÍ, PERE CASTANYER, JOAQUIM TREMOLED A

El segle V a.C. i l'època grega clàssic a

Les estructures i els nivells més antics que s'han documentat són datables a finals del segle V a .C . i corresponen a la primera ocupació de l'àrea, ja qu e s'assentaren directament sobre la roca de base . Aquests nivells només s'ha n pogut detectar de manera puntual, ja que les continuades reformes acumularen al seu damunt una sedimentació de gran potència, que en alguns casos era superior als quatre metres . Cal puntualitzar, però, que no es pot tractar d'estrats aïllats, sinó que respon a una freqüentació general, de caràcter habitacional, ja que han aparegut sempre que s'ha arribat a les cotes inferiors . La troballa de restes constructives, que es poden definir com habitacions , juntament amb elements que revelen alguna activitat domèstica, refermen l a hipòtesi que la primera fase d'ocupació de ('àrea correspon a un nucli d'hàbitat, les característiques generals del qual són difícils de precisar, ja que no h a estat possible veure'l en extensió per les raons exposades anteriorment . Les restes conservades eren únicament els sòcols de les parets que e s fonamentaven directament sobre la roca i tenien com a elements constructiu s pedres poc treballades, unides en sec o amb fang que formaven angle recte . L'alçat devia ser d'argila, però no es va conservar . El material que va permetre la seva datació formava part de l'anivellació prèvia a la construcció, que teni a com a finalitat aconseguir un nivell horitzontal . Cronològicament s'ha d e situar entre el 425 i el 400 a .C . L'existència d'aquest nucli habitacional planteja el problema de saber qui n era el límit defensiu de la ciutat grega en aquest moment, ja que la muralla de l segle iv a .C ., com veurem tot seguit, devia significar un engrandiment de l perímetre . És de suposar, per tant, que en el segle V a .C . les estructures aban s citades es trobarien extramurs de la ciutat, essent ara per ara difícil la sev a atribució a un contingent poblacional específic . La construcció d'una muralla, que hem datat cap a mitjan segle iv a .C . , comportà la destrucció i la inutilització del nucli precedent que, tot i l'avan ç que significa, una part del terreny que ocupava aquest nucli va quedar fora mu ralles . Aquest mur defensiu està orientat d'est a oest i se'n conserva una bona part , sobretot a la banda de mar, on té major alçària pel fet que el perfil de la roca d e base descendeix en aquesta direcció, mentre que a ponent només n'ha queda t una filada . Està bastit amb grans blocs de pedra calcària, formant dobl e parament farcit de reble en l'interior. La seva amplada mitjana és d'uns do s metres . Aquest tram de muralla estava reforçat per dues torres, una d'elles a la par t central del llenç i de la qual no han quedat restes materials i l'altra forman t angle a l'extrem oest amb dues filades conservades . Aquestes torres feien 5 metres de profunditat per 10 d'amplada . Davant seu hem pogut comprovar que la roca natural es trobava tallada d e manera artificial per aconseguir un fossat o va/han, amb una amplada d'entr e 20 i 25 metres i que duplicava el seu valor defensiu .


DARRERES EXCAVACIONS A EMPÚRIE S

Fig. 1 . –

I

81

isla arria obliqua des del sud-oest del sector meridional de la necrópo li s

Els treballs realitzats en la seva banda interior permeteren detectar i excavar les seves trinxeres de fundació, que desafectaven els antics nivells habitacionals i donaven dades per a la seva datació . Poc després de la construcció de les esmentades defenses trobem ja en e l seu interior les primeres construccions de caràcter cultural . Aquest conjun t d'edificis es troba en el sector oest de l'àrea d'excavació i serà el nucli originar i de la funció religiosa que tindrà aquest sector des d'ara fins a l'abandonamen t de la ciutat . El temple més important és el que tradicionalment s'ha assignat a Asklepi , que funcionava exempt i que està construït amb grans blocs calcaris perfecta ment escairats . Constava d'una cella de reduïdes dimensions i d'una pronaos . separades per un petit mur . L ' excavació del seu entorn immediat ha proporcionat una troballa de gran interès corn és un conjunt d'antefixes que formave n part de I'entaulament d'un temple, decorades amb motius florals com palme tes i flors de lotus . El fet d'haver-se trobat sota el nivell de fonamentació de l temple ens fa pensar que provenien d'un temple anterior, la situació i caracte rístiques del qual desconeixem, i són aquests elements decoratius, ara per ara , les úniques restes que ens parlen de la seva existència .


82

ENRIC SANMARTÍ, PERE CASTANYER, JOAQUIM TREMOLED A

Davant per davant del temple d'Asklepi i centrat en relació amb ell, s'h i troba un altar que probablement fou remodelat en èpoques posteriors, al qua l s'accedia mitjançant una escalinata situada en la part posterior, i donava a un a petita plaça que funcionava com a espai obert . L'últim edifici construït en el segle IV a .C . és el que delimita aquest espa i sagrat per la banda nord . A aquest extrem, més elevat que la pavimentació d e la plaça, s'hi accedia frontalment per unes escales fins arribar a un temple de l qual resta solament part de la seva fonamentació, que dibuixa una plant a típica d'una cella precedida per una pronaos. Adossat al seu costat oest es trob a un altre edifici, en forma d'U, molt malmès per les refaccions posteriors, qu e no permeten definir la seva funcionalitat . La majoria d'aquestes estructures i la seva disposició es manté sense altera cions importants al llarg dels segles IV i III a .C ., com així ho testimonia l a troballa d'un conjunt de vasos votius i ex-vots datats en aquest darrer segl e entorn el temple d'Asklepi . L'única obra important que afecta l'aspecte d'aquest sector meridional é s l ' aixecament d ' un parapet o proteichisma que complementa l ' aspecte defensi u de la vella muralla del segle IV a .C . Per a la construcció d'aquest mur fo u necessari tapar la part del vallum compresa entre les dues torres i impedir aix í l'accés directe de les màquines de guerra contra el recinte murat . Està fet am b doble parament de pedres de dimensió mitjana, poc treballades i amb rebl e farcint el seu interior ; fa uns 2 metres d'amplada i es posa en contacte amb l a muralla del segle IV a .C . per mitjà d'un paviment . Aquestes característiques , relativament senzilles i de ràpida construcció, així com la seva datació a final s del segle III a .C . ens fan pensar en la seva possible relació amb el peril l bàrquida que en aquests moments afectava la Península .

L'època republican a

1-La reforma del segle II a .C . L'arribada dels romans a finals del segle III i sobretot a inicis del segle I I a .C . comportarà un canvi important per a la fisonomia de la polis, que e s reflecteix en la construcció i remodelació dels seus edificis públics principals . En efecte, el sector meridional rebrà un nou impuls de cara a dotar la ciuta t d'un espai destinat al culte religiós, que se seguirà mantenint tot i la creació ex novo de la ciutat romana . Per aconseguir això serà necessari ampliar el se u perímetre murat, en base a la construcció d'unes noves muralles, situades un s 25 metres més al sud . Aquesta muralla, que és visible en l'actualitat, es caracteritza per teni r dues torres, gairebé quadrades, que flanquegen la porta d ' accés a la ciutat . Al seu extrem oest s'hi dibuixa una altra torre, cantonera, que aprofit a l'aflorament de la roca natural . A la banda oriental i partint de l'angl e sud-est de la torre, la muralla continua amb un tram llis en direcció al mar,


DARRERES EXCAVACIONS A EMPÚRIES

83

punt on fou tallada per a la construcció de la carretera de les dunes i no s'e n coneix la continuació . L'excavació de la seva part exterior, I'anv 1985, va permetre detectar e n alguns punts les seves trinxeres de fundació ; el material que van proporciona r aquests treballs, complementats pels obtinguts en les diverses excavacions a l'interior de la ciutat, ens permeten datar-les dins el tercer quart del segle I I a .C . Per a la seva edificació fou necessari desmantellar i adequar bona part d e les estructures defensives anteriors . Així, la muralla del segle IV a .C . serà ara arrasada fins als nous nivells de pavimentació i s'aprofitaran els blocs treballats per a la nova construcció . Igualment l'accés principal es modifica, fent-s e un corredor d'entrada frontal amb cos de guàrdia i una segona porta que dón a a una petita plaça prèvia a l'accés pròpiament dit a la ciutat . A partir d ' aquest moment, el nou espai de què es disposa serà distribuït e n tres grans terrasses, seguint l'ordinació següent en sentit descendent en direc ció al mar : – La terrassa alta, situada a ponent del recinte, pren com a límit el gran mu r contemporani a les muralles externes, que arrenca des de la porta d'accés i marca el sentit del carrer, mentre que els extrems sud i oest vénen definits pel s murs defensius de la ciutat . La modificació més important en aquesta part és la lleugera elevació de l seu nivell de paviment que fa necessària la construcció d'unes petites escale s que permeten pujar-hi des del nivell del carrer . Aquest aixecament del nivel l permet encara la reutilització de la totalitat dels edificis cultuals que hi havi a en el segle IV a .C ., és a dir, el temple d'Asklepi que continua funcionan t exempt . Faltar siutat al seu davant que possiblement rep algunes reformes i el s edificis de culte situats a la part nord, que continuen fent de límit d'aquest a plaça . L'engrandiment del perímetre de la ciutat per la banda sud permetr à disposar d'un nou espai que serà ocupat per una àrea de culte a l'aire lliure i que tindrà, en la construcció d'un altar de doble ara amb escalinates al costa t de ponent, el seu edifici més característic . El fet que l ' excavació es trobi just en aquest punt no permet entrar, d e moment, en gaires detalls, ja que amb tota probabilitat hauran de ser retocat s posteriorment . – La terrassa intermèdia és ocupada per tota l'àrea d'accés . amb el cos d e guàrdia a la banda dreta, distribuït en tres estances contigües : el carrer d'entra da que travessa les antigues defenses del segle IV a .C ., el nivell decirculació de l qual s ' aconsegueix farcint aquest espai fins a dos metres per sobre les cote s anteriors ; i, finalment, la placeta immediata que serveix de nexe entre l a terrassa alta i la baixa . – La terrassa baixa, situada a la part més oriental, està delimitada per le s restes de l'antiga muralla del segle IV a .C . al nord, que fou arrasada i serví d e fonamentació a un mur, d'amplada molt més reduïda, i per les noves defense s del segle II a .C . al sud . A la banda oest es va construir un mur, en sentit


84

ENRIC SANMARTÍ, PERE CASTANYER, JOAQUIM TREMOLED A

nord-sud, que començava a l'angle nord-est de la torre oriental i que anava a trobar les restes de la muralla del segle IV a .C ., on finalitzava ; aquest mur d e contenció no fou construït per ser vist, sinó que arriba només fins al nivell d e pavimentació i serveix de suport a una filada de columnes, ja que en la sev a superfície s'han trobat unes pedres planes que els feien de base . Això fa suposa r que el límit de la terrassa baixa es trobaria més cap a l'oest i deixaria espai a una sala axial, fins arribar a un altre mur que arrenca de l'angle nord-oest de l a mateixa torre i que serveix per aguantar les terres del farcit que forma el carre r d'entrada i el cos de guàrdia . Al nou espai creat, en forma de rectangle, s'hi realitza ràpidament una gra n aportació de terres per assolir un pla horitzontal que marqui el seu nivell d e freqüentació . En el moment de la seva formació aquesta terrassa va ser ocupa da per una plaça porticada de la qual s'han conservat alguns elements, l a majoria dels quals estaven fets amb pedra sorrenca, que ens han permè s restituir el seu aspecte . D'una banda tenim els fusts de les columnes . a l g uns in sil,,, d'uns 50 cm d e diàmetre, que s'assenten sobre unes bases de forma rectangular amb un a fonamentació de grans pedres unides en sec . La construcció d'aquests ele ments es fa contemporàniament a l'elevació de la plaça i funcionen amb un a canalització vista que marca la diferència entre la part portificada i ('àre a central oberta, que fa uns 15 metres d'amplada . Per saber l'amplada de les naus laterals del porticat, s'ha agafat com a referència el límit intern de la muralla meridional, que ens dóna 3,85 metres , essent aquestes cobertes a un sol vessant vers l'interior de la plaça . La distanci a entre els eixos de les columnes és de 2,75 metres, la qual cosa permet calcula r en set el nombre de columnes de les naus menors, mentre que en les lateral s seria de catorze . L'extrem oest de la plaça, per les seves característiques i mesures s'han d e tractar de manera diferent, ja que estaria ocupada per una nau amb vessant a dues aigües, sustentada per una columnata central i pels m ur s de tancament d e les naus laterals . La seva amplada total és de 10 metres, que es reparteixen e n dues parts iguals ; resulta així de major amplada que les laterals . A travé s d ' aquest porticat oest s 'accedia a un espai que estava centrat amb l ' eix longitudinal de la plaça i que funcionalment devia estar relacionat amb aquesta últi -

ma . Aquesta gran reforma de mitjan segle I[ a .C ., que afecta tota la zon a meridional de la ciutat, pensem que respon a un projecte de remodelaci ó unitari que pretenia habilitar tot l'espai a una funció religiosa que des de mol t temps abans s'hi venia realitzant i que ben segur que era un símbol de prestigi i motiu de visita a la ciutat . L'esmentada activitat cultural seguiria estan t centrada entorn al santuari d'Asklepi que, amb l'espai escenogràfic aconsegui t en base a tres terrasses successives, se situaria a la part alta ; d'aquesta manera , la part haixa, ocupada per la plaça portificada, no seria un element aïllat, sin ó que estaria integrada en el conjunt i realitzaria la funció d'allotjament per al s malalts que vinguessin a practicar les cures pròpies del santuari .


DARRERES EXCAVACIONS A EMPÚRIES

85

Vegem doncs, com Emporion adopta ràpidament els esquemes de distribució espacial he l . lenístics . hasats en la creació d'àrees aterrassades, per realçar i conduir cap a uns determinats edificis . L'esquema que presenta el secto r meridional de la Neápolis en aquest moment . malgrat la seva modèstia en le s proporcions, és molt semblant als que presenten I' . .lsklepieion de Cos i el d e Freguellae . 2-El segle 1 a .C . Una centúria més tard de les reformes explicades anteriorment i en u n moment difícil de precisar dins el segle 1 a .C . . s'experimenta un nou recondicionament que afecta de manera global tot aquest sector sud i es tradueix en l a supressió d'alguns edificis antics i en la creació ex novo d'altres . Un del s principals elements que aportarà dades amb valor cronològic serà el de le s característiques de les construccions, corn els tipus de parament, paviments , elements arquitectònics, etc . ja que, en tractar-se d'uns edificis que es trobe n en els nivells superiors de la ciutat, foren objecte d'intenses actuacions en el s primers anys de treballs sistemàtics a Empúries . No obstant això . han estat d e gran ajut les dades i anotacions recollides en aquestes primeres excavacions , sobretot en els diaris d'Emili Gandia . La distribució en tres terrasses es manté vigent . si bé la que rep un a transformació més profunda és la terrassa alta, ja que les altres dues mantene n els seus respectius nivells de circulació . La part alta, situada al costat oest del sector meridional de la ciutat grega , serà objecte d'una nova anivellació que regularitzarà la totalitat de la sev a superfície . Es tracta d'un canvi important, ja que en alguns punts el farcimen t suposarà un canvi de nivell superior als dos metres . Aquesta sobreelevaci ó comportarà la necessitat de construir un nou accés mitjançant una gran escalinata, situada al mateix lloc que l'anterior, és a dir, al final del carrer d'entrada a la ciutat . Aquest nou nivell vindrà marcat per un paviment fet en opus signinum, de l qual actualment no queda cap resta . que cobria l'altar situat davant per davan t del temple d'Asklepi, inutilitzant-lo, així com l'escala, el temple i l'edifici e n forma d'U, que feien de límit per la banda nord, i també l'altar de doble ar a amb les escales al sud . La majoria d'aquests edificis . excepció feta de la part nord . es troben en bon estat de conservació pel fet que no foren arrasats en l a realització d'aquestes obres, sinó simplement coberts de terra i runa . quedan t closos pel nou paviment . L'únic temple que continuarà en funcionament és el d'Asklepi, tot i que e l seu aspecte anterior rep una transformació substancial . En primer lloc deix a de ser exempt, ja que els blocs escairats de pedra calcària quedaran igualmen t coberts i, en segon lloc, es repavimenta la seva cella en base a un opu s tese/laturn blanc, voltat amb un signinum tessel•lat decorat amb una sanefa d e creus gammades i quadrats amb punt central, obra que suposa una lleuger a elevació respecte l'antic nivell . Finalment es construeix, al seu costat sud, u n nou temple de característiques semblants i separat de l ' anterior per un passa-


86

ENRIC SANMARTÍ, PERE CASTANYER, JOAQUIM TREMOLED A

dís estret . La seva cella està pavimentada amb un signinum tessel•lat decora t per una retícula romboidal i limitada per una sanefa de tres línies d e punts . Pel que fa a la part nord, una vegada desafectades les estructures qu e perduraven des del segle IV a .C ., es definirà un nou límit marcat per un gra n mur, que fa alhora de paret de tancament d'un porticat inclinat cap a l'interio r de la plaça, del qual es conserven solament tres bases que serveixen, però, pe r assenyalar el seu nivell de funcionament . El carrer d'entrada, situat com hem dit a la terrassa intermèdia, tingué de s de la seva formació poques modificacions, tan sols algunes reparacions de l a pavimentació del carrer per arranjar els desgast provocat per una intensa circulació . En aquest període, l'antiga plaça porticada serà remodelada i adequa l'espai a una nova funció relacionada amb la construcció d'un temple . Aquest a remodelació afecta bàsicament l'extrem oest de la plaça, on es tancarà l'accés a l ' espai annex mitjançant l ' aixecament d ' un mur d ' opus certum que marcarà e l tetnenos del Serapieion . D'aquesta manera, l'espai delimitat serà un rectangle perfecte de 50 per 2 5 metres de costat i que manté els límits nord i sud intactes, ja que les nau s laterals continuaran en ús . La banda oest del porticat, en canvi, serà desmunta nada i, es convertirà en una nau a un sol vessant inclinat a l'interior de la plaç a i regularitzarà així les seves dimensions en relació amb els braços majors . El fe t que el nou límit sigui l'esmentat mur d'opus certum farà que s'hagin d'afegi r dues noves columnes a les naus laterals i això comporti un allargament d e l'espai obert interior . Aquestes tranformacions vénen corroborades per la mateixa seqüènci a estratigráfica, que demostra que, per fonamentar els basaments de les nove s columnes, fou necessari tallar el farciment de la plaça . A més, constructivament hi ha diferències evidents, com és l'ús del morter de calç per a unir le s pedres o la reutilització de materials com fragments de paviment . L'element més important d'aquest moment, el constitueix l'edificació de l temple de Serapis, del qual s ' ha conservat una part important del podi i el s accessos laterals . Per a la seva construcció fou necessari desafectar l'ala oest del porticat i la inutilització parcial de la canalització que corria per la band a interior . Probablement es refereix a la construcció del temple i a la reforma de l porticat la làpida bilingüe dedicada a Serapis per l'alexandrí que tenia per nom Noumas, que fou trobada fragmentada en diversos indrets del sector sud qu e és objecte d'estudi . Les excavacions entorn el temple han permès veure com les seves fonamen tacions arriben fins a la roca natural, per la qual cosa fou necessari obrir une s grans trinxeres en el farcit, i que en omplir l'espai sobrant amb les mateixe s terres la seva excavació no va aportar dades cronològiques d l importància . U n tret característic és la utilització amb abundància de la calç . La seva divisió interna és fàcil d'observar donada la separació en due s parts : una anterior, que delimita l'espai reservat a la pronaos, i una altra


DARRERES EXCAVACIONS A EMPÚRIES

87

posterior, corresponent a la cella . La longitud total del temple és de 12, 5 metres i la seva amplada de 10 metres . Pel que fa ala pavimentació, no se n'h a conservat cap resta, però sabem, per una notícia donada per Puig i Cadafalch . que a la cella hi havia restes d'un paviment d'opus signinum . El paramen t conservat era fet d'opus certum cobert per una capa de revestiment pintat . Les restes vistes d ' aquest temple són prou importants com per permetre l a seva restitució ideal seguint les normes arquitectòniques dictades per Vitrubi : resulta un temple tetrástil i pròstil . La conservació d'alguns elements del podi , sobretot la motllura de base –krma reserva–, l'ús de la qual es comença a generalitzar a partir del segle II a .C . i els accessos amb escales laterals adossa des, ens permeten trobar nombrosos paral . lels arreu del Mediterrani . La reconstrucció hipotètica del Serapieion demostra que l'aprofitamen t d'un marc i d'unes estructures preexistents condicionà tant les dimension s com les característiques constructives del temple (ordre arquitectònic, mate rials, etc .), per aconseguir la seva integració dins un conjunt harmònic . Les modificacions que rep tot el sector sud de la Neàpolis no ens han de fe r perdre el sentit unitari del conjunt, ja que continua funcionant com una àrea cultural . No obstant això, s'ha de distinguir clarament la terrassa alta ocupad a per 1 ' Asklepieion i la part baixa que s ' individualitzarà com a Serapieion , dedicades a dues divinitats amb facultats curatives . L'advocació al déu alexandrí esdevé el resultat lògic d'un seguit d'influències orientals que condueixen a l sincretisme, religió que una ciutat coberta com Emporion no podia deixar d e rebre . Les darreres modificacion s Posterior a aquesta última gran reorganització i en un moment difícil d e precisar, però probablement lligat a la constitució del Municipium Emporiae i , per tant, lligat a la construcció de la muralla diagonal, que partint de l'angl e sud-oest del torreó més occidental va en direcció a la ciutat romana . Recolzant aquesta hipòtesi tenim la construcció d'un nou temple, de dimensions superiors al d'Asklepi, a un nivell més alt i del qual s'han conserva t restes de la fonamentació i del mur de separació entre la cella i la pronaos, aix í com dels murs que delimitaven l'accés frontal ; que no hauria estat possibl e edificar si la muralla oest no hagués estat desafectada, ja que la cella ultrapassa l'antic límit murat . Quant a la seva dedicació i característiques arquitectòniques, no en teni m cap referència, ja que pel fet de trobar-se a un nivell alt degué ésser sistemàtica ment saquejat . Tampoc les antigues excavacions no pogueren recuperar mass a dades referents a això . Finalment, la darrera modificació important serà la gran cisterna de quatre departaments, excavada davant mateix del temple d'Asklepi, que anava coberta amb una volta que devia assolir el nivell superior de paviment i degu é recollir tota l'aigua de la zona mitjançant clavegueres i conduccions que h i menaven . És clar però, que per a la seva construcció es va haver de perforar


88

ENRIC S .ANMARTÍ, PERE CASTANYER . JOAQUIM TREMOLEDA

l'esmentat nivell de paviment, com ha permès demostrar l'excavació i le s dades recollides als diaris . A partir d'aquest moment no coneixem cap nova edificació rellevant . Le s úniques dades de què disposem fan referència al moment d'abandó, que s'h a de situar ja en època imperial, en el marc de la crisi general que afect a Empúries i la Neàpolis en particular .


L'illa d'en Reixac (Ullastret) . Resultats provisionals de les campanye s d'excavació 1987-198 8 JOAN B. LÓPEZ, JOSEP M. LLORENS, M . AURORA MARTÍN , MONTSE MATARÓ, ASSUMPCIÓ TOLEDO

L'Illa d'en Reixac (Ullastret, Baix Empordà) es localitza a 42° 00' 30" lat . nord i 3° 05' 01" long . est .' El jaciment s'ubica en un petit turó de penden t suau en tots els vessants excepte el costat oriental . La seva alçària màxima é s de 13 m s .n .m . El substrat geològic característic s'insereix en la problemàtica estructura l de tota la depressió litoral empordanesa, i està constituït en aquest indret pe r margues eocèniques del Terciari . La dinàmica geomorfològica quaternària , arran de la implantació de la xarxa hidrogràfica, origina l'al•luvionamen t progressiu de la planta i la formació esporàdica d'estanys i zones d'aiguamoll s en les fosses i cubetes existents . El paisatge actual, però, difereix d'aquesta imatge lacustre a causa de l a modificació del curs del riu Daró i de la dessecació de l'estany d'Ullastret . en e l marge occidental del qual s'ubicava l'Illa d'en Reixac . El jaciment, que fo u definitivament adquirit perla Diputació de Girona el 1977, es presenta envoltat per camps dedicats al conreu intensiu de cereals . 1 . CONTEXT ARQUEOLÒGI C

Conegut des de 1947 . la importància arqueològica del jaciment de l'Ill a d'en Reixac ha estat palesa arran dels treballs intermitents duts a terme pe r diferents equips del Centre d'Investigacions Arqueològiques de Girona des d e 1965 . 2 Aquestes recerques es materialitzen en els diferents sondeigs o cale s que afectaren : Vessant oriental : efectuat per M . Oliva en diverses campanyes a partir d e 1965 (OLIVA 1971, 1976) . Vessant meridional : 1974, campanya inèdita de M . Oliva, desaparegu t tràgicament en el decurs d ' aquest mateix any . 1. Mapa topogràfic d ' Espanva, full 296 (VERGES) . escala 1 :50 .000 . 2. Per a una síntesi sobre la història de les investigacions, veure ILLA 1989 h .


90

J .B . LÓPEZ, J .M . LLORENS, M .A . MARTÍN, M . MATARÓ, A . TOLED O

Els treballs són represos el 1976 per M .A . Martín, amb la co l . laboració d'E . Sanmartí durant les dues campanyes : excavació d'una nova cala just a ponen t de l'anteriorment citada . Zona central : els mateixos investigadors efectuen en idèntica data u n sondeig a la part més enlairada del jaciment (MARTÍN-SANMARTÍ 1976-78) . En síntesi, el conjunt d'aquests treballs permet la constatació d'un períod e d'ocupació continuada d'aquest assentament des del final del segle VII a .C . fins al segle IV a .C ., subdividit en tres fases a partir de les diferents remodela cions internes observades . En el context arqueològic immediat, la proximitat geogràfica amb 1'oppidom del Puig de Sant Andreu, d'Ullastret (a 900 m), i amb l'hàbitat i necròpolis del Puig de Serra, de Serra de Daró (a 400 m), que comparteixen un a mateixa àrea de captació, han engendrat diferents interpretacions global s basades en la caracterització funcional complementària dels tres assenta ments . Aquestes hipòtesis, poc contrastades, es presenten d'altra banda avala des perla sicronia parcial de llurs períodes ocupacionals : Puig de Sant Andreu , segles VI-II a .C . ; Puig de Serra, segles VI-IV a .C . En un marc més general, i pel que fa a les fases més antigues, l'Illa d'e n Reixac se situa en el context dels poblats de la «tercera etapa» dintre de l període transicional de l'edat del bronze a l'edat del ferro (PONS 1984), caracte ritzats per la continuïtat i diversificació de l'estratègia de poblament de le s etapes anteriors . El component indígena bàsic d'aquestes comunitats constituirà l'horitzó receptor dels primers estímuls comercials, que a ('Illa es manifesten amb l'esporàdica aparició de ceràmiques a torn fenícies des de l a primera fase d'ocupació (600-575 a .C .) . Aquesta prematura presència d'elements culturals foranis en el marc globa l del NE peninsular ha convertit aquest jaciment en peça clau per a l'estudi de l fenomen de la iberització a la zona, el qual, seguint la tònica científica general , s'efectua sota el model explicatiu de 1'aculturació . La proximitat geogràfica amb la colònia grega d'Empúries s'ha considera t igualment com un dels factors per a la comprensió d ' aquesta problemàtica . 2 . LES CAMPANYES ARQUEOLÒGIQUES 1987-1988 . METODOLOGI A El sistema d'excavació i registre arqueològic emprat a l'Illa intenta convertir-se en una eina metodològica vàlida per a qualsevol tipus d'hàbitat protohistòric .' Els criteris d'actuació es basen en tres principis generals : Excavació en extensió i recerca de l'estratigrafia horitzontal, que permeti la visió sincrònica del jaciment en la màxima àrea espacial possible . Informatització del registre arqueològic, basada en la racionalització de l sistema de recollida de dades sobre el terreny, tot constituint un suport operatiu per al procés global de recerca que : –faciliti la manipulació i interrelació del conjunt diversificat d'informa Pcr a una especificació general d 'aquesta metodologia, veure

ILLA 1989

a.


L'ILLA D'EN REIXAC (ULLASTRET)

91

cions provinents de l'excavació . –possibiliti l'estudi quantitatiu i el tractament gràfic dels diferents ele ments de cultura material apareguts, –acceleri el registre gràfic general a partir de la reproducció automàtica d e plànols i dels diferents dissenys ceramológics , –impliqui una ràpida difusió dels resulats mitjançant l'explotació de le s tècniques d'autoedició . Revalorització teòrica i empírica del treball interdisciplinari, que permet i l'adequació d'una estratègia conjunta d'intervenció a partir de les problemàtiques especifiques i del desenvolupament sincrònic de les tècniques d'experimentació pròpies de les disciplines implicades . En aquest context, la intervenció arqueològica desenvolupada per l'equip del C .I .A . de Girona . 4 sota la direcció de les investigadores M .A . Martín i E . Pons, ha comptat amb l'experiència prèvia, pel que fa als primers apartat s esmentats, dels treballs desenvolupats a Lattes (Hérault) per 1'UFRAL qu e coordina Michel Py, en el marc general del projecte de recerca Civilisations Protohistoriques de la Francs Meditérrancenne, del ER-290 del C .N .R .S . Aquest sistema d'excavació i registre, avalat des de 1983 per la pròpi a experiència de Lattes, ha experimentat una paulatina difusió en altres jaciments de la Mediterrània, com Òlbia, i s'ha aplicat finalment a casa nostr a parcialment o íntegra a diferents jaciments : Empúries, l'Illa d'en Reixac o El s Vilars (Arbeca, les Garrigues) ; que ratifiquen la seva operativitat en l'excava ció d'hàbitats a l'aire lliure i permeten imaginar, a termini mitjà, estratègie s d'explotació conjunta de les dades, fruit d'aquesta uniformatització metodològica . 3.

RESULTATS PROVISIONALS

Les dues campanyes efectuades s'integren dintre d'una primera fase d'intervenció prevista amb una durada de tres anys que, a manera d'estudis mé s aprofundits, permet una primera valoració dels resultats obtinguts . 3 .1 . Aproximació paleoambienta l Les diferents hipòtesis referides al funcionament dels jaciments ubicats a l a zona (Puig de Sant Andreu, Illa, Puig de Serra) han incidit especialment en e l condicionament geogràfic per explicar la dinàmica evolutiva d'aquests assenta ments . L'existència del llac d'Ullastret i la possibilitat de comunicació amb el ma r per via fluvial han estat considerats factors decisius per explicar llur emplaçamen t i llur eclosió, esperonada per l'estímul dels intercanvis comercials . Aquestes hipòtesis, que podrien minimitzar altres estratègies de subsistència, disposen només del suport empíric de la morfologia recent del paisat ge . 4 . L'equip està format per Joan B . López, Joscp M . Llorens, Montsc Mataró i Assumpció Tole►o .


92

J .B . LÓPEZ, J .M . LLORENS, M .A . MARTÍN, M . MATARÓ, A . TOLEDO

Durant 1987 i 1988 s'ha iniciat un procés sistemàtic de treball interdisciplinari,' del qual és prematur oferir resultats, que pretén ampliar-se durant l a campanya de 1989 i que s'orienta cap a la reconstrucció global del paleo entorn existent, ja sigui mitjançant l'estudi dels fenòmens d'evolució natura l com les tranformacions degudes a la manipulació antròpica en el contex t general d'explotació dels recursos de la zona . Les dades per ara disponibles afecten la geoarqueologia recent i es concreten en la dinàmica de degradació observada en el conjunt del jaciment a parti r del seu abandonament definitiu . Bàsicament, el conreu modern ha provoca t l'arrasament dels nivells arqueològics (principalment del segle IV a .C .) en les parts centrals del turó i els ha dipositat, segons una dinàmica d'anivellamen t gradual, en els vessants fet que ha distorsionat no només 1'estratigrafia, sin ó també la imatge real de l'assentament . Observant-se igualment un sol límit natural de ('Illa en el sector meridional, es preveu, durant 1989, delimitar la resta del jaciment en el context d e reconstrucció fidel de l'entorn ja explicitat . 3 .2 .

Dinàmica de funcionament espacial i tempora l

L'excavació efectuada ha afectat una àrea superior als 1 .400 m' i ha permè s enllaçar les cales existents en el vessant meridional i la zona central de l'Illa . Aquests treballs també han permès identificar l'existència d'una planificaci ó urbanística en la disposició de les diferents estructures construïdes . Aquests espais tancats s'alineen seguint un gran eix longitudinal (N-S ) observat en una llargada de 45 m i una amplada mitjana de 4 m . Aquest espa i de comunicació i circulació es complementa amb altres espais quasi perpendiculars, d'amplada sensiblement inferior, que discorren en sentit E-W, possiblement condicionats per la topografia del terreny . La implantació d'aquesta xarxa defineix diferents nuclis habitacionals o insulae formats per diversos àmbits que comparteixen parets mitgeres longitudinals . Aquests àmbits presenten mòduls de dimensions estrictament regular s que varien segons els sectors, però que osci l . len entre els 6 x 3 m i els 1 1 x 4 m , amb una tendència a la proporció 2-3/1 . Els murs que els delimiten palesen l a presència general de sòcols de pedra construïts amb la tècnica de «pare t enfangada» i elevacions de terra, principalment construïdes de toves . L a utilització de la terra és evident en altres estructures i tècniques : banquetes , arrebossats, lligada amb elements vegetals . A més d'aquests àmbits es presenta un altre seguit de construccions d e 5 . A més de l'estudi sistemàtic de les restes de macrofauna (Xon Colomer), carpologia (Ramó n Buxó), edafologia i fitòlits (J . Juan . C . Hoyas), s'ha disposat de la colilaboració puntual d'altre s investigadors, referits a l ' estudi antropològic de les restes humanes (B . Agustí), l ' arquitectura d e terra (C .A . de Chazelles) i l'anàlisi mineralògica dels metalls (M . Mcdarde) . Durant 1989 . aquest equip ampliarà el ventall d ' aproximacions interdisciplinàries amb la incorporació dels estudi s d'amfibis, rèptils i micromamífers (J . Fèlix), arqueometal'lúrgia (C . Rovira), antracologia (M . Ros) , ictiofauna (N . Juan-Muns), malacologia (A . Güell i J . 011er) i palinologia (F. Bwjachs) .


I - ' 1 LIA n'I \ Rr' \ \( -

- Manía

,,cncral : le\ _nnc°s de circulacia hi aparcixcn lranunlc¼


94

J .B . LÓPEZ, J .M . LLORENS, M .A . MARTÍN, M . MATARÓ, A . TOLED O

característiques formals (superfícies més reduïdes) i tècniques (murs d'amplad a superior: X80-I00 cm) sensiblement diferents, que podrien evidenciar una ex plotació diferenciada de l'espai, encara per contrastar definitivament . Les diferents remodelacions i els canvis observats en la composició dei s diversos elements de la cultura material han permès de precisar la seqüènci a cronològica de les darreres ocupacions del jaciment, i s'ha establert : – Fase 1 (300-250 a .C .) : És avui una novetat i la més mal documentada . Existeixen determinades evidències puntuals d'una certa activita t antròpica a l'Illa durant el segle III, malgrat no poder associa r clarament estrats i estructures en l'àrea actualment excavada . La seva comprensió haurà de postergar-se a l'excavació de nove s zones que permetin definir clarament les característiques estable s de l'ocupació o la utilització esporàdica del jaciment duran t aquesta fase . – Fase II a (380-325 a .C.) : Apareix documentada en el conjunt de l'excava ció, llevat de la part enlairada central, arran de la degradació j a comentada . L'estructura urbanística visible es correspon am b aquesta ocupació que, independentment del procés experimenta l durant el segle III a .C . . implica un abandonament parcial de l jaciment al final d'aquesta fase . – Fase II b (425-380 a .C .): Enllaça amb l'anterior sense solució de continuïtat i es fa palesa a partir de la remodelació urbanística observad a en diferents sectors i per la presència quantitativa i qualitativ a diferent deis materials ceràmics recuperats . Resta encara per excavar en la major part deis àmbits . – Fase 111 (525-475 a .C .) : S'ha detectat puntualment en la part central de l jaciment i en els àmbits en els quals s'han assolit cotes més baixe s durant l'excavació . Presenta, ara per ara . un problema de comprensió dintre de la seqüència estratigráfica, que no evidenci a aquest buit cronològic respecte de la fase anterior . Aquesta problemàtica constitueix un deis eixos centrals previstos per a l a intervenció durant la campanya de 1989 . 3 .3 .

Caracterització del jacimen t

La interpretació global d'aquest assentament i la seva integració en l a problemàtica arqueològica general de la zona encara resta pendent de conclusions definitives davant de l'estat embrionari de la investigació . Descartat el paper de «palaiàpolis» respecte del jaciment veí del Puig d e Sant Andreu, l'absència d'estructures relacionades amb activitats de cair e simbòlic o públic i la presència de determinats espais i elements destinats a activitats de tipus econòmic : magatzems, motlles de fundició, un for n domèstic, nombroses restes d'escòria . . . inviten a reflexionar sobre la possibilitat d ' un centre de producció especialitzat . Aquesta hipòtesi, condicionada principalment per la parcialitat de l'àrea excavada, no seria excloen t amb l'activitat domèstica habitual observada en altres àmbits, que


L'ILLA D'EN REIXAC (ULLASTRET )

95

Fig . 2 . — Lnler'ranienl perinalal delimita/ ami) /ra ;;nrenls Cerdntic s palesen, però, uns condicionaments més simples que els observats a 1 ' oppidum d'Ullastret . Cal destacar igualment l'observació de determinades pautes culturals comunes entre ambdós jaciments i en el conjunt del món ibèric, com és el cas del s enterraments infantils sota els paviments de les habitacions . t' S'han excavat u n total de 5 enterraments perinatals (4 simples i 1 doble) apareguts generalmen t a [interior de les habitacions, en un angle o en relació amb els murs que les delimiten . No presentaven cap tipus de preparació prèvia o aixovar, except e en un cas en què l'espai havia estat delimitat amb fragments ceràmics . La sev a cronologia se situa de forma global en el segle IV a .C . A diferència de I'oppidum d'Ullastret, aquests enterraments es relacionen amb espais domèstics , mentre que en el Puig de Sant Andreu han aparegut en espais de culte . Pel que fa al material ceràmic l'estudi quantitatiu s'ha efectuat sobre l a base de 32 .000 fragments ceràmics . pendents encara d'estudi definitiu . A grans t'ets, s'observa una disminució de la ceràmica a torn indígena durant l a fase 111, una disminució general de la ceràmica feta a mà durant la fase II a respecte de la fase [I b, en relació probable amb l'augment de les importacion s 6.

Vegeu I ' estudi antropològic 1B . Agustí) a ILLn 1989 e .


96

J .B . LÓPEZ. J .M . LLORENS . M .A . MARTÍN . M . MATARÓ . A . TOLED O

àtiques, i un domini absolut de l'àmfora ibèrica respecte de la resta d'àmfore s en el conjunt de les fases . ' Tipològicament, apareixen durant la fase 111 ceràmiques àtiques : kr/i.vd'ulls amb el fons blanc . copes planes amb palmetes i alguns fragments de krli. v de vernís negre . Les produccions colonials estan representades per les ceràmiques pseudo-jòniques i grises d ' Occident . Les àmfores són generalment ibero púniques i Peno-púniques amb algun exemplar de massaliota (formes 2 i 3) . Apareix igualment una producció característica de ceràmica a torn, grisa, d e pasta grollera, utilitzada probablement per a usos culinaris . Durant la fase II b apareix abundament la ceràmica àtica, de vernís negre i de figures roges : krlix de vernís negre amb llavi còncau i motllura interna , krli.v de peu baix de «classe delicada», krli.v-skrphoi . skrplioi . Són molt freqüents els .skrphoi i kantharoi-sessile de Saint-Valentin . Les produccions colo nials són en llur major part pseudo-jòniques, amb presència d'un taller local . Entre la ceràmica a torn de producció indígena es troba la decorada am b pintura blanca, sobre gerres de pasta de sandvitx, que també apareix sens e decorar, també les primeres produccions de ceràmica grisa de la costa catalan a o emporitana . Les àmfores són en llur major part del tipus ibero-púnic, am b alguna massaliota de les formes 5 i 6 de Pv . A la fase II es troba en abundància la ceràmica àtica, essent la més freqüen t els .rki•phoi de vernís negre i de figures roges . La ceràmica a torn de producci ó local experimenta uns canvis acusats . Les més usuals són les de sandvitx i le s comunes . oxidades o reduïdes, decorades a vegades amb pintura blanca . Augmenta la producció de ceràmica emporitana . amb diversificació de les formes , encara que al llarg de tota la producció les més habituals són sempre els vaset s bicònics i les páteres de vora reentrant . Entre les àmfores, les majoritàries só n les ibèriques de la costa catalana i les púniques . Es manté la presència d'àmfor a massaliota, formes 7 i 8 de Py . A la fase 1 les importacions àtiques són substituïdes per les produccion s proto-campanianes de vernís negre, petites estampilles i taller de Roses mol t especialment . La ceràmica a torn indígena és semblant a la de la fase II a, per ò amb augment de les comunes oxidades . Les àmfòres són ibèriques de la cost a catalana . púniques, PE 15 . Mañà D . greco-itáliques i massaliotes 7 i 8 .

7 . Vegeu els diferents percentatges a ILLA 1989 h .


L'ILLA D'EN REIXAC (ULLASTRET)

97

BIBLIOGRAFI A

ILLA (1989 a) . (R . Buxo .X . COLOMER . J .B . LÓPEZ . J .M . LLORENS, A . MARTÍN . M . MATARÓ . E . PONS, A . TOLEDO) : L'Illa d'en Reixac (Ullastret) : Mètode d'excavació i sistema informàtic de registre . Praxis 1 (en premsa) . 11LA (1989 b) . (J .B . LÓPEZ, J .M . LLORENS . A . MARTÍN . M . MATARÓ . E. PONS, A . TOLEDO) : Illa d'en Reixac-Ullastret : Campanyes d'excavació 1987 i 1988 . Empúries, 50 (en premsa) . 11 LA (1989 c) . (B . AGUSTÍ, J .M . LLORENS . J .B . LÓPEZ . A . MARTÍN . M . MATARÓ . A . TOLEDO) : Enterrements domestiques périnataux dans l'Illa d'en Reixac Ullastret (Gérone, Espagne) . Col . loqui Anthropologie prc"historique : résultats el tendances, Sarrians, setembre 1989 . MARTÍN . M .A . i SANMARTÍ . E . (1976-1978) . Aportación de las excavaciones d e la Illa d'en Reixac al conocimiento del fenómeno de iberización en el NE d e Catalunya, al Simposi Els orígens del Alón 1hi'ric. .1 mpurias, 38-40 . Barcelo na 1976-1978 . Ol .lvA . M . (1971) . XX Campañas de excavaciones en Ullastret (Gerona) . L a «Illa d'en Reixach» y las exploraciones a extramuros de la ciudad, a Revist a de Gerona núm . 54, Dip . Prov . de Gerona, pàg. 77 i ss . OLIVA . M . (1976) . Excavaciones arqueológicas en el yacimiento prerroman o de Ullastret, Bajo Ampurdán, Gerona, a Noticiario Arqueológico Hispánico, Arqueologia, IV, págs . 735-799 . PONS . E . (1984) . L'Empordà de l'Edat del 13ro_e a l'Edat del Ferro . Sèri e monográfica, 4, Centre d'Investigacions Arqueològiques, Girona, págs . 30 , 97-105 i ss .


L'Institut de Manlleu (Osona) . Un hàbitat d'inicis de I'edat del bronze . SÍLVIA BOQUER, JOSEP BOSCH, WALTER CRUELLS, JOSEP MIRE T MIGUEL MOLIST i TERESA RODON .

Introducci ó

EI jaciment de l'Institut de Manlleu pren el nom de l'Institut de Batxillera t de la població de Manlleu, on s'ubica, població industrial, prop de Vic, am b uns 16 .000 habitants i localitzada al bell mig de la plana de Vic . El jaciment es localitzà com a resultat de la urbanització l'any 1985 de l barri de Gràcia, a la part nord-occidental de la població, que comportà l a construcció de l'Institut de Batxillerat i l'obertura de diversos carrers nous . Durant aquests treballs es recolliren casualment ossos humans i fragments d e ceràmica . Aquestes restes materials i informacions es recuperaren i es realitz à un petit informe que fou entregat al Servei d'Arqueologia, tot indicant le s grans possibilitats d'eventuals destruccions futures . Malgrat aquestes precaucions, el jaciment fou excavat en totes les dues intervencions realitzades am b caràcter d'urgència, amb el que aquest terme suposa de possible destrucció pe r la maquinària pesant utilitzada . Dues foren les intervencions d'urgència realitzades a l'àrea, amb un tota l de 2 .400 m 2 . La primera el 1986 i la segona i més important durant tres meso s els anys 1987 i 1988, els resultats més significatius de les quals expose m aquí . El marc geogràfic

Recordem que la plana de Vic és constituïda per una conca d'uns 10 per 3 0 km que, pels efectes erosius, s'ha anat buidant de les margues eocèniques . Am b unes cotes de 450/600 m s .n .m ., és encerclada per dos sistemes de muntanyes : a llevant pels cingles de Sau, Tavertet i el Far, i a ponent pel Lluçanès i Collsuspina . El riu Ter representa la conca hidrogràfica més important i h i penetra seguint la direcció N-S, per fer un gir brusc a la localitat de Manlleu i prendre la direcció E-O ; ha estat, de sempre, una important via de comunica ció envers el nord, via Fresser, i al NO tot seguint el seu curs natural . És


10(1

S . BOQUER, J . BOSCH . W . CRUELLS, J . MIRET, M . MOLIST, T . RODO N

precisament a poca distància d'un d'aquests meandres que dibuixa el riu Te r que se situa el jaciment . Ocupa una lleugera elevació de les terrasses fluvials i , per tant, és enclavat en nivells de subsòl quaternaris aptes i rics per al con reu . El seu clima actual és típicament submediterrani, amb temperatures d e tipus continental a causa de la inversió tèrmica que provoca el difícil pas d e l'aire, fet que provoca unes temperatures més baixes a la plana que al se u entorn muntanyenc . La vegetació reflecteix aquesta característica i ha provocat un capgirament dels estatges vegetals ; a la plana, quasi dominada pel s conreus, existeix una vegetació de fulla caducifòlia pròpia de climes centre europeus, amb roure i pi roig, mentre que a les elevacions hi ha alzinars i a le s carenes no afectades per la inversió, pi pinyer . A les riberes dominen els salzes , els verns i els pollancres . Pel que fa a la reconstrucció paleoambiental de ('àrea a l'època d'utilitzaci ó del jaciment (calcolític/bronze final 2000-1800 a .C .), les diverses anàlisi s realitzades ens permeten fer-ne una aproximació . Realitzades per Ramo n Buxó (carpologia), Francesc Burjachs (palinologia) i Maite Ros (antracologia) , ens ofereixen un paisatge que, malgrat les diferències percentuals en relaci ó amb el sòl (alt percentatge en conreus i sòl industrial), seria molt semblant a l'actual . En aquest sentit, la comunitat vegetal de la plana de Vic, a ('àrea d e Manlleu i en aquesta època, seria la roureda submediterrània acompanyad a pel pi roig-pinassa, la blada de fulla gran i el sever, i pels estrats arbustius co m el boix, i'aranyoner, l'auró blanc, el ginebre, etc . En els llocs més obacs i am b més humitat, hi viurien espècies com el faig, el teix, l'avellaner, l'om, el salze , el pollancre i el freixe, els 5 darrers formant bàsicament vegetació de ribera , prop del curs del riu Ter . L'anàlisi del pollen confirma aquest fet amb l a presència d ' artimísies, amarantàcies, asteràcies i plantatges, que són sobreto t ruderals i poden indicar ambients humits, basses d'aigua, etc . A ►'entorn d'aquesta plana hi hauria la presència d'alzina i de I'alarder n fals, localitzats segurament en llocs més oberts i associats probablement a le s muntanyes que l ' envolten . Així doncs, el fenomen d ' inversió tèrmica qu e presenta la plana avui ja es donaria aleshores, tot fent que l'entorn muntanyenc gaudís d'unes condicions climàtiques de caire més mediterrani que l a plana . A la plana, tot i que la vegetació restaria molt intacta en diversos indrets , l'acció humana començaria a alterar-la . Així ho demostra el gran percentatg e de boix detectat al jaciment . El boix forma part, sovint, de l'estrat arbustiu d e les rouredes submediterrànies i té una gran facilitat per a estendre's quan e s degraden els boscos . Corbes ascendents del boix en els diagrames antrocològics al sud-est de França i Catalunya han servit per a detectar l'impacte hum à sobre els nivells de vegetació submediterrània, des del neolític . Les anàlisi s pollíniques han detectat també la presència de falgueres, que són típiques d e sotabosc en àrees degradades . Aquest paisatge es complementaria amb un s espais oberts que, gràcies a ser una zona ben drenada i a les condicions


L'INSTITUT DE MANLLEU (OSONA)

I0 1

agrícoles de les terrasses fluvials, els grups humans aprofitaren per a la pràctic a del conreu . L 'excavad() Les excavacions realitzades al jaciment de l'Institut de Manlleu s'han porta t sempre a terme amb caràcter d ' urgència . En aquest sentit, s ' aplicà una estratègi a que permetés garantir la màxima recuperació d'informació, delimitant l'àre a afectada amb grans franges de 2, 3-3 m d'amplada i alternant-se les rebaixade s amb les reservades . Aquest fet ens permetia, en cas de localitzar alguna resta, d e poder-la seguir, tant en la rasa efectuada com en l'espai reservat expressament . Aquest mètode fou seguit com a més òptim, tenint en compte que es treballav a amb maquinària pesant i que no es disposava d 'obrers . Així doncs, seguint aques t sistema es començaren a detectar unes taques en el sòl més fosques, amb tendén cia circular i contenint materials arqueològics, que foren senyalitzades, així co m algunes estructures amb pedres . Un cop determinada la forma de les estructure s amb el màxim de seguretat possible, es procedí a la seva excavació en secció, és a dir a partir-les en dues meitats circulars, tot utilitzant el sistema de coordenade s

Fig> . 1 . —

1'isla

general del jaciment . En primer terme tres estructures en procésd'excavació .


102

S . BOQUER, J . BOSCH, W . CRUELLS, J . MIRET, M . MOLIST, T . RODO N

cartesianes per poder registrar tridimensionalment tot el seu contingut arqueològic intern . Aquest mètode ens permetia, a més, realitzar seccions sagitals de les estructures per poder analitzar amb més precisió qualsevol detall/ observació en relació amb la seva funcionalitat/reompliment . Dos fets be n diferents motivaren, més endavant, un canvi en l'estratègia metodològica a utilitzar: per un costat, la manca de temps juntament amb la pressió del s constructors i la falta de personal, tant arqueòlegs com obrers, i, de l'altre, l a constatació que el sediment interior de totes les estructures corresponia a u n sol moment i a un sol tipus molt homogeni . Així doncs, es procedí a continua r excavant les estructures amb un registre menys estricte i anotar la situació d e les restes arqueològiques en planes i sense coordenació particular per a cad a artefacte. D'altra banda, durant tot el procés d'excavació, i en tots els tipu s d'estructures, es procedí a l'aixecament de seccions i a la recollida de diferent s tipus de mostres, principalment sedimentològiques i orgàniques (aprox . 1, 2 tones), per a la realització d'anàlisis carpològiques, pol•líniques, sedimentològiques, antracològiques i de radiocarboni . Com ja hem comentat, l'àrea que ocupava el jaciment era una zona dominant prop del riu Ter i, per tant, un punt estratègicament seleccionat pels seu s pobladors, i que més endavant ja comentarem de nou . Aquest fet també l'he m pogut contrastar per mitjà de la paleotopografia en registrar una inclinaci ó N–S en les cotes finals de totes les estructures . Aquesta inclinació del terren y juntament amb la cota dominant ha afavorit de sempre l'erosió natural d e l'indret . Hi afectà també el mateix procés de roturació agrícola practicat e n l'àrea des d'antic . Són, doncs, aquests dos fets importants, acció antròpica i erosió natural, els que han distorsionat d'una manera important els primer s estrats del jaciment . A nivell global, I'estratigrafia de la zona ha estat delimitada en tres cape s estratigràfiques, realitzades a l'àrea del jardí, que permeteren unes observacions més precises i detallades que les observades on s'actuà amb maquinàri a pesant . Així doncs, hem determinat dos estrats superficials : A i B, nivells correspo nents a l'estat actual d'abandó i de terres orgàniques color marró fosc e n relació amb els nivells de conreu i amb unes potències, depenent de l'indret, d e 0,26 a 0,45 m . Cal destacar que en aquest nivell apareixen ja restes arqueològi ques molt barrejades, des de ceràmiques a torn i vidriades fins a fragments a mà . El que anomenem estrat 1 o nivell de terres vermelloses, de diferent s intensitats i components orgànics, generalment molt escassos, connecta i f a d'unió entre els nivells superficials i l'estrat II . Té unes potències mitjanes d e 0,06 m a 0,18 m . Presenta poques restes materials, però les obtingudes són, e n tots els casos, corresponents a ceràmiques confeccionades a mà i de factura an tiga . L'estrat II correspon a un nivell groc/groc-verd, de terres inorgàniques i qu e configuren un nivell exclusivament de composició geològica (argiles arenoses , popularment conegudes com «cervell de gat») . És precisament en aquest nivell


L'INSTITUT DE MANLLEU (OSONA)

10 3

on totes les estructures hi són excavades . La seva potència varia segons l'indret, però es poden fixar unes mitjanes de 1,20 m a 1,45 m, per sota les qual s apareixen ja les graves quaternàries . Les estructures Al llarg de totes les campanyes d'excavacions al jaciment de Manlleu, e s pogueren determinar un total de 34 estructures . Aquestes han estat analitzade s seguint dos criteris : un morfològic i l'altre mètric . Pel que fa a l'anàlisi morfològica, ens proporcionà 3 grups diferenciats : el grup 1, de fosses circulars amb parets convergents (troncocòniques) amb 13 estructures ; el 2n, de fosse s circulars amb parets divergents, amb 13 estructures ; i el 3r, corresponent a rases de planta rectangular amb 3 estructures . Pel que fa a les estructure s circulars –grups 1 i 2–, han estat sotmeses a una classificació automàtica de le s variables diàmetre i profunditat conservades, fent servir com a criteri d'agregació la ultramètrica inferior maximal . En relació amb el grup 1, i utilitzan t com a variables el diàmetre del fons com a diàmetre màxim i la profundita t total, aquesta anàlisi ens proporciona una partició en quatre grups al nivel l 0,25 (vegeu dendograma) . Al nivell de 0,19 quatre subgrups més es pode n separar en el grup 2 gràcies a la classificació automàtica . Quant al reompliment d'aquestes estructures, l'anàlisi i la valoració quantitativa dels materials trobats al seu interior indica una presència majoritàri a de les restes ceràmiques (83%), seguides, en una proporció molt menor, de le s restes òssies animals (12%) i, finalment, amb poca representació, les reste s lítiques (3,9%) . La seva distribució, segons el tipus d'estructures, indica que l a pràctica globalitat es localitza en les estructures dels grups 1 i 2 . L'anàlisi de la distribució espacial dels elements localitzats a l'interior d e les estructures s ' ha realitzat mitjançant dues tècniques complementàries : projeccions de materials i el test del X2 . Aquestes anàlisis en curs mostren, d'un a part, l'existència de distribucions de materials molt disperses i, de ►'altra, un a diferenciació de dos tipus de distribucions, essent la primera aleatòria tant e n planta com en secció i l'altra aleatòria en planta i significativa en secció . Aquestes variacions no semblen tenir relació amb les variacions morfològiques de les mateixes estructures . L'enterrarrreu l

Aquest estava format per dos esquelets dipositats en el fons d'una fossa d e planta circular i parets convergents . amb una morfologia i reompliment po c diferenciable, tant a nivell qualitatiu com quantitatiu, de la resta d'estructures . Els dos esquelets es trobaren en posició anatòmica i en bon estat de conserva ció . Tenien una diposició N-S i eren dipositats d'esquena a terra . el cran i recolzat contra la paret de la fossa i les extremitats flexionades i posici ó entrecreuada . L'estudi antropològic en curs . realitzat per J . Anfruns . J . Oms i A . Roca, indica que es tracta d'un individu adult de sexe masculí . mesocéfal i


104

S . BOQUER, J . BOSCH, W . CRUELLS, J . MIRET, M . MOLIST, T . RODO N

amb el tret significatiu i diferenciador d'un alt índex de càries . El sego n esquelet correspon a un individu de més difícil determinació a nivell de sexe , probablement femení i jove (entre 16 i 22 anys) . El crani és de dimension s mitjanes i els seus paràmetres són atribuïbles a un braquicèfal . A nivell estructural remarquem la inexistència d'aixovar i de signes relacio nables amb l'enterrament pròpiament dit, amb l'excepció de la presència d'u n nombrós conjunt de molins dipositats al nivell superior al dels cadàvers . Aproximacions a la funcionalitat de les estructures Pel que fa a una aproximació d'interpretació en l'ús de les estructure s relacionades amb nivells d'habitació, en principi les separaríem en tres gran s blocs (grups 1, 2 i 1 B) . Pel que fa al primer, destacaria una probable estructura de combusti ó recuperada en la primera intervenció arqueològica al jaciment . Era formad a per un conjunt de pedres de riu mitjanes (20-40 cm) disposades planes to t formant un espai tendent a rectangular d'unes dimensions de 0,90 m d e llargària per 0,60 m d'amplada . Per damunt i entre les pedres, moltes d'elle s cremades per tal d'augmentar el seu poder calorífic, hi havia un nivell d e cendres i carbons força abundosos, pel que es podria interpretar com un foga r de tipus pla . El segon grup estaria format per 5 estructures i únicament una d'elle s presentava un conjunt de pedres disposades, formant cercle, que delimitave n un espai de 0,17 m de diàmetre per 0,22 m de fons, el qual era reomplert d'u n sediment altament diferenciable del suport on era excavat . Les altres estructures, de dimensions variables (diàmetres de 0,24 per fondàries fins a 0,23 m), n o presentaven pedres per delimitar-lo, però sí les mateixes característiques d e reompliment i una disposició en línia tres d'elles . Cal destacar que en cap ca s es recuperaren restes materials d'aquestes estructures . Per les seves característiques les hem associat a estructures possiblement relacionades amb sosteniments o forats de pal . Pel que fa a la resta d'estructures, i a partir de l'evidència arqueològic a registrada al llarg de tot el procés d'excavació, hem de considerar els aspecte s següents : a) en cap dels casos podem afirmar tenir-ne dades absolutes ; b) totes elles es troben excavades en el mateix tipus de suport (argiles geològiques naturals color groc-verd) ; c) totes elles presenten un reompliment sedimentari (textura, coloració, composició altament orgànica, etc .) molt similar , amb restes materials molt relacionables i homogènies pel que fa a tipologia ; d) la seva distribució espacial dins l'àrea no és, en cap cas, superior als 3-4 m i no presenta interferències entre elles ; e) gran aleatorietat de les dades quantitatives i qualitatives a la gran majoria d'estructures . A l'hora de fer una valoració de la finalitat d'ús d'aquestes estructures, en s trobem que no tenim cap element que ens defineixi d'una manera clara el se u propòsit inicial . L'únic element clar relacionable, pel que fa a l'ús, és e l contingut que omple les estructures, que per les seves característiques (car-


L'INSTITUT DE MANLLEU (OSONA )

105

Fig. 2 . — Diagrames de distribució de les alçades i diàmetres de les estructures circulars amb els corresponents agrupaments . fets a partir de la classificaci ó automàtica de les mides de cada estructura . El grup 1 correspon a les fosses de parers convergents (troncocòniques) i el grup 2 a les divergents Gosses ober tes) .

bons, cendres, restes ceràmiques molt diverses i incompletes, restes de fauna , elements industrials-molins trencats o en desús) ens fan pensar en un dipòsi t de deixalles comunitari . El terme «fossa detrítica», però, tal com han indica t altres autors, és una mica desafortunat, ja que els detritus produïts per un a societat com la que estudiem són altament autobiodegradables i orgànics i, pe r tant, rendibilitzables a nivell d'adobs . Som conscients que, a l'hora d'analitzar possibles funcionalitats primàrie s a les estructures, ens pesa i marca tota la bibliografia tradicional sobre això i l a mateixa etnografia comparada amb la interpretació de «sitges d'emmagatzemament» com a resposta més fàcil i àmpliament acceptada . Si ens atenim , però, a les possibles evidències que poden perviure a tals estructures i segons e l Dr. Peter J . Reynolds, que han experimentat durant més de 15 anys amb sitge s soterrades, algunes de les més significatives serien : a) restes de granes carbonitzades com a resultat del procés de desinfecció de la capa bacteriològica d e l'estructura i evidència de cocció del suport ; b) restes de les tapes/plaque s que cobririen l'estructura (normalment argila amb presència de palla (impromtes) ; i c) restes de forats de pal al voltant de l'estructura per a subjecta r una coberta aèria . Si analitzem les evidències recuperades en el reompliment de les estructures, tenim la presència de tres fragments de tovot/argila cuita, amb algune s empremtes de vegetals recuperades en dues estructures distintes, i restes carpològiques carbonitzades localitzades amb una distribució regular en la globalitat de les estructures . D'aquests dos elements positius que tenim, però, si els analitzem veure m


106

S . BOQUER, J . BOSCH, W . C'RUELLS, J . MIRET, M . MOLIST, T . RODO N

que : les granes carbonitzades localitzades a cada estructura, abandonant ja l a hipòtesi de la seva desinfecció per la manca de suport cremat, serien, segon s Ramon Buxó, producte de deixalles i residus que procedirien d'àrees on es po t produir la batuda (i/o possible torrefacció prèvies a la mòlta) o a la selecció del s productes procedents dels camps, seria propi dir, de la neteja de les eres ; i afirma també que les restes vegetals recuperades no serien materials qu e estarien destinats a ésser emmagatzemats . Així doncs, la seva carbonitzaci ó provindria del tractament culinari o d'operacions de batuda i neteja de l'era , més que d ' un accident, i aquesta possibilitat és encara més gran atesa l a variabilitat de plantes adventícies i ruderals de l'entorn i de la necessita t d'eliminar i reduir la presència d'aquestes impureses i plantes barrejades am b les conreades . D'altra banda, l'estat de conservació de les granes és molt dolen t en la majoria dels casos, fet que permet creure en un possible trasllat . To t resumint, doncs, sembla probable que les restes de granes carbonitzades recuperades de les estructures no són bones indicadores de la funcionalitat primària de les estructures . 1 pel que fa a les poques restes de tovot/plaques d'argil a recuperades, tant per la seva quantitat com distribució (únicament dues estructures en tenien), no són tampoc, un element clar de suport envers un a teoria de la «sitja» . Un altre element que dificulta també el procés d'interpretació, com també succeeix a d'altres jaciments, és la incompleta evidència de le s estructures . Els únics elements que podrien relacionar les estructures amb «sitges » serien més observacions econòmiques i deductivo-tipològiques que no pa s d'evidència arqueològica . Dins d'aquestes, una seria la seva pròpia morfologi a molt uniforme, de la qual es pot deduir una activitat molt similar per a tote s elles i que, donades les característiques del suport on són excavades les fosses , amb fàcil obertura i fràgil suport, aquestes possiblement permetessin única ment un nombre reduït d'ensitjaments, fet que explicaria la falta de cremaci ó de l'interior per desinfecció . En segon lloc, la important activitat agrícola, qu e ens ve determinada per l'alt nombre d'elements empírics relacionats amb un a pràctica fortament desenvolupada (molins, restes carpològiques, etc .), requeriria elements d'estucat a curt i a mitjà termini i que, un cop utilitzats , passessin a d'altres finalitats, com la «fossa detrítica» de la qual tenim evidència . En aquest sentit, les fosses estudiades al jaciment de l'Institut de Manlle u presenten una tipologia molt homogènia i paral . lela a estructures d'altre s jaciments del país en períodes cronològics molt extensos, en algunes de le s quals ha estat possible determinar-ne la funcionalitat de «sitja d'emmagatzematge» . Una problemàtica diferent l'aporta l'estructura que presenta un dobl e enterrament d'inhumació en el seu interior . En principi podríem aplicar aqu í la mateixa discussió anterior i, en aquest sentit, la problemàtica d'acceptar l a fossa d'enterrament com el seu objectiu funcional primari és tan poc convincent com la de creure, pel gran nombre d'aquests tipus d'enterraments e n cronologies paral . leles, en l'existència d'una tipologia específica per al ritus


L'INSTITUT DE MANLLEU (OSONA )

107

d'enterrament, en un moment en què l'enterrament es realitza en cova, e n fosses expresses o en cambres megalítiques . Un cop més, però, hem de creure , a partir de l'evidència arqueològica, que la fossa que contenia els dos inhumat s tingué una funció, en el seu origen, diferent a la final, ja que presentava une s característiques tipològiques i de reompliment molt pròximes a tot el conjunt i que el sediment que envoltava el cadàver contenia un alt grau de matèrie s orgàniques i possiblement «detrítiques» .

Fig. 3. — Detall de l'estruciura amb enterrament doble

MATERIALS ARQUEOLÒGIC S

Restes ceràmiques L'anàlisi del material ceràmic s'ha realitzat d'acord amb dues parts : un a primera, de tipus analític, que observa la constitució dels diferents elements ; l a segona part està formada per un intent de síntesi que permet individualitza r els principals grups morfològics d'una manera global . L'estudi exhaustiu de la globalitat de fragments de recipients ceràmic s permet observar a nivell global les característiques següents : Es tracta de vasos, exclusivament efectuats a mà, de factura cuidada i cocció regular amb una argila poc depurada . Notem la presència d'un desgreixant (principalment de quars i quarsites) abundant, essent el de dimensió gra n (més de 3 mm) el més nombrós . La coloració de les restes ceràmiques és d'u n


108

S . BOQUER, J . BOSCH, W . CRUELES, J . MIRET, M . MOLIST, T . RODO N

predomini de tonalitats fosques, essent les vermelloses i les clares les meny s representades . Els acabats són variables i s'associen a les diferents morfologies/categories distingides, tot i així hi ha un fort predomini d'acabats allisats . A nivell morfològic, les vores més representades són les que presenten u n perfil o exvasat, amb llavi pla i/o amb ribet extern per a les primeres i amb llav i arrodonit per a les segones . Les panxes hemisfèriques són les que es troben e n un major nombre, tot i que també apareixen les eixamplades, de carena viva i de carena suau . Els fons més abundants són els de formes senzilles, és a dir el s plans, i també se'n troben alguns de còncaus . Finalment, en els elements d e prensió predominen les llengüetes, amb un nombre important de nanses d e cinta i de mamellons . Pel que fa a les decoracions, destaca l'abundant grup de les decoracion s plàstiques amb les tres variants localitzades : rugosa (gràcies a l'aport de pasta) , de cordons o de relleu aïllat, essent les dues primeres les més abundants . L a decoració incisa o decoració impresa, també abundant, presenta els motius d e tret, guió, línia i ditada, que s ' aplica principalment a la part superior del s vasos, amb una repartició indiscriminada, o bé que desenvolupa ordenacion s lineals horitzontalment, verticalment i/o obliquament (motiu «d'espina d e peix», d'ous . . .) . Destaquem, també, els nombrosos casos de cordons incisos o impreso s (amb composició senzilla o múltiple, vertical o horitzontal) de llavis incisos . Finalment, cal assenyalar dues restes ceràmiques decorades amb línies incise s horitzontals paral . leles i petits trets verticals distribuïts regularment, que e s poden associar a parts de vasos campaniformes decorats amb l'estil incís o pirinenc . L'anàlisi dels diferents elements observats i l'estudi de la globalitat del s trets morfològics ens ha permès una primera síntesi que es pot resumir en l a taula de formes següent : VASOS TANCAT S

El grup 1 és format per vasos amb perfil hemisfèric, fons pla i vores dretes o lleugerament entrants . Es tracta de vasos mitjans o grans (de 2 a 48 litres) i poden tenir decoració plàstica . impresa al llavi i plàstica-impresa . Es la catego ria més nombrosa . El grup 2 és format per vasos amb la vora recta o lleugerament exvasada , panxa hemisfèrica i coll diferenciat . Les decoracions més abundants són incisions a base de petits trets amb desenvolupament lineal, horitzontal o vertical , i que formen sovint el motiu denominat «espina de peix» . Les dimensions só n mitjanes i el seu nombre és relativament elevat . El grup 3 és format per vasos de panxa amb carena viva, vora lleugeramen t exvasada i llavi arrodonit i el fons convex . No presenten decoració . De dimensions mitjanes i petites (capacitat mitjana 0,71), té una menor representació e n el jaciment .


L'INSTITUT DE MANLLEU (OSONA)

10 9

VASOS OBERT S

El grup 4 està format per vasos de parets obertes, fons pla, amb la vor a exvasada i el llavi pla . Presenten normalment nanses de llengüetes i une s decoracions impreses digitals, bé distribuïdes de manera indiscriminada pe r tota la superfície del vas, bé sobre el llavi . En aquesta part hi trobem tamb é petites incisions de petits trets . Té unes dimensions mitjanes (capacitats entr e 3,5 i 2,8 1) . El grup 5 el constitueix la forma de vas amb panxa hemisfèrica, fons conve x i vora dreta i llavi arrodonit . Un exemplarconservat gairebé complert d'aques t grup presenta una nansa en cinta i unes perforacions en el fons que l'associen a una funció de colador. La capacitat d'aquests recipients és petita i la sev a representació dins la globalitat de les restes ceràmiques és minsa . Restes

limpies

Són poc nombroses i estan formades principalment per les peces de molí i un petit nombre d'elements de sílex . Un polidor i diversos fragments d e destrals polides, així com un bon nombre d'ascles i fragments de quars, ca p d'ells retocat, completen la totalitat dels elements lítics . L'anàlisi morfomètrica de les peces de molí indica que la major part corresponen a molins de tipus barquiformes o de tradició neolítica, normal ment amb la cara superior còncava o còncava-rectilínia i la cara inferior con vexa .

La mateixa anàlisi ha permès la definició d'una tipologia bàsica am b quatre tipus : el primer, de planta elipsoidal i secció semi-elipsoidal, és el mé s nombrós pel que fa als molins ; el segon té la planta i la secció rectangular, a l qual corresponen la major part de les matrius ; el tercer i el quart tipus, am b planta oval i les seccions semi-oval i semi-elipsoidal respectivament . só n menys representats . El suport és principalment de granit, material absent a l'àrea i que el riu Ter podria haver portat des de les àrees més prepirinenques . Dels elements en sílex destaca un gratador frontal amb les marques d'utilització atribuïbles al treball de les pells . Lis ACTIVITATS ECONÒMIQUE S

L'assentament de l'Institut de Manlleu es caracteritza per una alta producció agrícola, principalment de tipus cerealístic, acompanyada per una ramaderia complementària i una probable explotació subsidiària dels recursos naturals més pròxims (recollecció i cacera) . L'activitat agrícola, segons es desprèn de les anàlisis carpològiques, é s caracteritzada per un fort cultiu de cereals . La representació d'espècies cultiva des, amb el blat comú (triticum aestirurn/durum) i l'ordi vestit (Hordeum Vulgare) com les més representatives i un nodrit grup d'espècies complemen-


1 10

S . BOQUER, J . BOSCH, W . CRUELLS, J . MIRET, M . MOLIST, T . RODO N

tàries (espelta petita, pisana i ordi nu), indiquen la recerca d'una major productivitat . Les lleguminoses sols són representades amb dues espècies (veça i erb), de poca representativitat, que s'ha interpretat més com el probabl e resultat de l'existència d'àrees i de temps de cultiu diferenciats dels cereals , que no pas per la inexistència del cultiu d ' aquestes espècies . La proposici ó podria suggerir un cicle alternatiu entre els dos grups de vegetals . La hipotès i precedent és també suggerida per l'existència d'una bona representació de le s plantes adventícies que acompanyen els cereals i l'absència de les que acompanyen les lleguminoses . L'autor de les anàlisis, donat el percentatge elevat d e les zitzànies (Lolium sp .), no descarta la possibilitat del seu cultiu, amb un a utilització com a farratge . La ubicació de l'àrea de cultiu en la zona propera al riu, tot i que contribueix a la riquesa de la terra, provoca un excés d'humitat a l'ambient, facto r que, conjuntament amb l'existència d'uns sóls excessivament nitrificats, fe t causat per la possible alternança en el cultiu cereals/lleguminoses, provocarie n la petita talla de les llavors de cereals comparades amb les d'altres àrees . La forta producció agrícola troba, també, confirmació en algunes de le s evidències arqueològiques esmentades anteriorment : molins, «sitges» i gran s tenalles, trobant, però, la millor confirmació en la ubicació geogràfica d e l'assentament, que és el fons d'una plana amb un bon rendiment en el cultiu d e secà . El coneixement de l'activitat ramadera ens arriba gràcies a l'estudi de le s restes òssies animals realitzat per D . Buxó i J . Martí . Destaca, en primer lloc, la importància de la fauna domèstica, ja que sol s amb ovicàprids i bous s'arriba ja al 65% del total, als quals caldria afegir le s probables aportacions del gènere Sus i de 1'avifauna, on no ha estat possibl e diferenciar les restes domèstiques de les salvatges . A nivell d'espècies, els ovicàprids són els més representats, seguits pel Sus i el Bos com a tercera espècie econòmicament significativa, de la qual convé valorar la seva doble aportació, com a animal de carn i com a font d'energia d e tracció . L'anàlisi dels índexs de l'edat d'abatatge de les parts esquelètique s consumides/conservades correspon a la normal d'una explotació ramadera . Finalment, i malgrat la manca d'evidències empíriques directes propose m un probable aprofitament dels recursos naturals entre els quals es destaca un a probable recol . lecció de fruits . La confirmació d'aquesta presumpció la trobem, d'una part, en els mateixos arbres fruiters que existeixen a la reconstrucció de la paleovegetació (l'avellaner, I'aranyoner . . .) i, per l'altra part, en el s resultats de les anàlisis a partir dels elements de traça de la paleodieta humana , efectuades pel Laboratori d'Antropologia de la UAB, que incideixen en el pe s de fruites i cereals dins la composició global de l'alimentació d'aquest gru p prehistòric .


L'INSTITUT DE MANLLEU (OSONA)

11 1

CRONOLOGI A

L'assentament prehistòric de Manlleu presenta unes característiques (categories de material homogeni, estructures amb una distribució espacial relativament ordenada . . .) que permeten emetre la hipòtesi que es tracta d'un a ocupació de curta durada . Les datacions efectuades recentment en el Laboratori de C14 de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona confirmen aquestes dades . En efecte, tres datacions recentment obtingudes se situe n cronològicament entre el 3800 i el 3700 B .P . Unes altres dues s'allunyen i s'emmarquen entre el 4500 i el 4000 B .P . Pel que fa a la cronologia relativa , observem que l'anàlisi del material, principalment ceràmic, amb la presènci a d'una sèrie d'elements com són els fragments de vas campaniforme de tipu s incís o pirinenc, el vas colador, la tècnica decorativa de les superfícies rugose s en grans recipients, i també la presència abundant de decoracions plàstiques , permeten situar l'ocupació de l'assentament entre el final del calcolític i l a primera edat del bronze . Es pot considerar, doncs, que cronologia relativa i absoluta concorden, en termes generals, a situar l'ocupació en un momen t cronològic proper a la transició del món calcolític a l'edat del bronze antic i l a primera part d'aquesta darrera (2000-1700 a .C . ) VALORACIONS FINAL S

L'institut de Manlleu es caracteritza, doncs, per constituir una instal . laci ó a l'aire lliure d'una remarcable extensió i del qual s'han conservat exclusiva ment i parcialment les estructures excavades (emmagatzematge, sosteniment . . .) . L'assentament presenta un caràcter econòmic marcadament agrícola , si bé ramaderia i explotació de recursos naturals devien fer una funció complementària . La seva insta l . lació al fons de la plana de Vic, terra d'ampli potencia l agrícola, en seria igualment un bon indicador . Aquest nou assentament contribueix en gran manera al coneixement de les poblacions que durant la prehistòria recent ocupaven les planes de la Catalunya central . Convé recordar que e l jaciment avui presentat s'adjunta, en la mateixa àrea, als del Pont del Gurr i (Vic), de Munter (Muntanyola) i al del Romeu (Gurb), tots ells situats al pla i a la proximitat de cursos d'aigua, i que, malgrat, les deficients informacions qu e han proporcionat, es tracta . probablement, d'hàbitats a l'aire lliure, amb une s característiques culturals i cronològiques globalment comparables . Aqueste s ocupacions serien també contemporànies d'altres instal . lacions, aquest cop , però, situades a les coves i abrics (les Griuteres, les Pixarelles, Font Guillera . . . ) que s'obren a les serralades i valls abruptes que envolten la plana, zona o n recordem que s'ubiquen també un bon nombre de sepulcres megalítics . El jaciment de Manlleu aporta noves dades per a l'estudi de la problemàtica de l a distribució del poblament al mon calcolític-bronze antic i la seva caracteritza ció sòcio-econòmica . Recordem que es fa difícil actualment d'acceptar el s esquemes massa senzills de la dualitat de poblacions, les agrícoles o la plan a enfront de les pastores a les serralades, associats a formes d'enterraments


112

S . BOQUER, J . BOSCH, W . CRUELLS, J . MIRET, M . MOLIST, T . RODON

individuals o col . lectius reutilitzant estructures diverses : sitges . . .) . Les dades i la problemàtica comentada per a la zona de la Catalunya central no es po t considerar que sigui pròpia i específica d'aquesta àrea . L'existència d'aquest s poblats agrícoles en d'altres planes interiors, o en la mateixa zona pre-litoral o el magnífic exemple del Vallès, permet ser optimista i creure que la continuïta t en la investigació i la creació d'amplis i correlacionats programes de recerc a contribuiran a formular noves hipòtesis i teories explicatives .


Cadastres d'època de les ciutats d e Tarraco, /lerda i lesso. LURDES BURÉS, JOSEP M . GURT, ANNA MARQUÉS , FRANCESC TUSE T

Introducció . ('om totes les ciències, l'arqueologia es troba en un procés constant d e renovació de metodologia i objectius . És en aquest procés on s'insereixen , d'una banda, la necessitat d'incorporar noves tecnologies que facin cada co p més precisa la interpretació arqueològica i, d'altra banda . la necessitat d'ultrapassar el marc estricte del jaciment com a àmbit únic de la investigació arqueológica . La interacció complexa entre una comunitat humana i el seu medi culmin a en la creació d'un paisatge entès com a entorn natural modificat per l'acció d e l'home . Des d'aquesta perspectiva, podem afirmar que un paisatge ha tingu t diversos estadis en funció del marc històric i cultural on s'inscriu l'activita t humana, i que sovint la seva ordenació és el resultat d'un projecte polític i administratiu . El cadastre, en la seva doble accepció de document fiscal i d e parcellari fixat sobre el terreny . és un element decisiu en aquesta ordenació . Parlar de cadastre implica parlar de model d'ocupació del sól, model d e propietat, densitat i tipus de poblament i relació amb les vies de comunicació . El cadastre condiciona la morfologia agrària i contribueix a la formació i desaparició de paisatges . En aquest treball volem estudiar el paper estructurador del territori qu e exerceixen les ciutats de larrcrco. /lerda i lesso, considerant, però, que aquestes ciutats no estan aïllades sinó que formen part d'un conjunt més general : Tarraco i Merda estan unides per l'anomenada «Via de Italia in Hispanias» ; lesso podem pensar que està fortament relacionada amb el territori d'Ilcr-

da . La multiplicitat de factors que inter venen en la creació i/o desaparició d e paisatges o en la seva alteració són complexos i múltiples i . per tant . el se u estudi admet diversos nivells d'apropament . Aquest fet condiciona alhora


114 LURDES BURÉS, JOSEP M . GURT, ANNA MARQUÉS, FRANCESC TUSET l'elecció d'una metodologia que permeti apropar-se amh cura a l'ambició s objectiu i que sigui suficientment moldejable per ser aplicada a territoris mol t diversos . Nosaltres hem partit de les hipòtesis següents : —Que el paisatge, estudiat sincrònicament, té una coherència que ve dona da perla funcionalitat dels elements que l'integren i que, per tant, tot el que n o és funcional és anacrònic . —Que els límits de les parce l . les i els camins són susceptibles de ser interpre tats d'aquesta manera per tal de cercar vestigis d'antics parcei laris . —Que els cadastres romans generen uns parcel•laris caracteritzats per l'orientació constant dels límits i una modulació de dimensions basada en 1'actu s romà . —Que els mapes, les fotografies aèries verticals i altres tipus de documenta ció cartogràfica són eines útils per a l'estudi dels paisatges desapareguts . Aquesta metodologia genera un conjunt de problemes tècnics que pode n ser resolts mitjançant el tractament cada cop més sofisticat de les imatge s aèries . No obstant això, pensem que aquestes tecnologies han d ' anar supedita des a l'objectiu final del treball, que és obtenir una lectura històrica del s diversos estadis d'un paisatge . EL

('As

DE

T1RK-W 0

Determinar l'existència i la hipotètica conservació en el paisatge actua l d'un cadastre generat per Tarraco i la seva relació amb les vies de comunicaci ó que la unirien amb altres ciutats ens obliga, en primer lloc, a justificar l'elecci ó de la zona estudiada . Identificar el Camp de Tarragona amb I' .-lgcr Tarracodicnsis és una hipòtesi atractiva, avalada per l'antiguitat del nom (documenta t al segle XIV), perla coherència paisatgística, econòmica i històrica del Camp i per l ' estreta relació que el nom transparenta entre una zona agrícola i un a ciutat-port que l'aglutina, relació que l'actual divisió comarcal i el paper d e Reus i Valls han afeblit considerablement . El Camp ha estat sempre un gra n espai agrícola, tot i que actualment la situació ha variat de manera considerable . No obstant això, no disposem de suficients elements que permetin establi r aquesta identificació i, d'altra banda, el Camp és massa extens per estudiar-l o globalment amb el mètode proposat . Per aquest motiu n'hem limitat un secto r i hem intentat que fos el màxim de coherent i còmode a l'hora de treballar am b el material cartogràfic disponible . La zona triada és la compresa als fulls 446- 1 (Valls), 446-111 (El Morell), 473-1 (Tarragona) i part dels 446-11 (Vila-rodona) i 472-11 (Reus) del mapa d'España 1/25 .000 de I'l.C .N . (1983) . Aquesta àre a correspon en línies generals a la conca del riu Francolí al seu pas pel Camp , amb lleugeres ampliacions cap al NO i el SE . D'aquesta manera s'inclo u Tarragona, sense la qual l'estudi no tindria sentit, i també Reus i Valls, ja qu e el triangle de comunicacions que s'estableix entre les tres ciutats és un impor tant element d'ordenació del paisatge . Ens proporciona també un límit natura l a l'oest amb les serres de Miramar . Prades i la Mussara, mentre que al SO la


CADASTRES D'ÈPOCA DE LES CIUTATS DE TARRACO . ILERDA 1 IESSO 11 5 ciutat de Reus marca el límit teòric on comença el Baix Camp, amb característiques morfològiques diferenciades respecte a la resta del Camp . Finalment, e s tracta d'una zona geològicament complexa on el llit del riu serveix de fronter a entre els sediments del miocè . que formen a ('oest petits relleus enlairats sobr e el nivell del riu, mentre que a l'est trobem la plana enfonsada i fossilitzada pel s materials del quaternari . Aquesta dada, com veurem, és important per a l nostre trehall .

Documentació utilizada Cartografia actua l Fotografia aèria vertical i ortofotomape s Cartografia antiga

de la cartogra/ia antiga La cartografia antiga presenta inconvenients i mancances que s'han d e tenir en compte en un treball com aquest : la manca d'una escala uniforme per a tot el mapa, la distorsió de les distàncies en funció del punt de vista de l cartògraf, la dificultat per localitzar molts dels topònims i . sobretot, el dibui x arbitrari del parcel•lari que es fa servir d'il•Iustració . .Aquestes característiques fan que la cartografia antiga sigui útil per fixar itineraris desapareguts . determinar la supervivència i/o desaparició de trams viaris i l'antiguitat o modernitat dels itineraris actuals, però no per estudiar orientacions ni dimensions . Seguint aquest criteri, hem analitzat els itineraris següents :

Tarragona-Lleida És coneguda l'existència de la via que remuntava el Francolí i unia Turrado amb Merda . Aquest important eix viari és anomenat per l ' itinerari d'Anton í «Via de Italia in Hispanias», i tamhé l'esmenten Cèsar, Marcial, Estrabó i Titus Livi . Tradicionalment s'admet el seu pas per la riba oest del Francolí i s'identifica, en línies generals, el seu traçat amb l'actual carretera T .722 0 (Tarragona-la Riba-Monthlanc), mentre que la carretera N-240 (Tarragona Valls-Lilla-Montblanc) construïda a començaments del segle XIX es considera un itinerari modern . Del pas d'aquesta via només tenim com a indici segur l a troballa d'un milliari al Morell . La cartografia antiga mostra una gran preferència pel pas de la Riba i l'itinerari del cantó oest, que presenta actualment l a particularitat de desdoblar-se a l'altura de la Masó en carretera i en «Camí Ra l de Tarragona a Montblanc» . Aquest camí . tallat ara per la petroquímica de l a Pobla de Mafumet, es troba al terme municipal de Constantí, on passa pe l cantó de la villa romana de Centcclles . Apareix documentat com a límit d e partida en un document del segle Xl I i, tot i estar molt a la vora del riu, no és a la zona directament inundable . A favor de l'itinerari pel cantó est i el pas d e Lilla esmentem el fet que aquest camí apareix a la cartografia anterior al segle


116 LURDES BURÉS, JOSEP M . GURT . ANNA MARQUÉS, FRANCESC TUSE T XIX, anterior a la construcció de la carretera i la confluència, en aquest matei x pas, d'un camí que tot seguit esmentem .

1 ïla/ranea del Pencd¿ >s- :1fonthlan c El topònim «Camí de Vilafranca a Montblanc» persisteix en un camí qu e travessa el Gaià per Vilardida, es perd en el mapa en nombrosos punts de ta l manera que només es pot resseguir a les fotografies aèries perpetuat com a límit de parcel•la i es retroba a Fontscaldes, on va a buscar el pas de Lill a passant pel cantó d'un forn ibèric i una villa romana . D'aquest camí, del qual destaquem el seu traçat rectilini i la seva perpetua ció toponímica, no hi ha indicis significatius a la cartografia antiga .

Reus-Valls Actualment no hi ha un camí que uneixi directament Reus amb Valls, tot i que el topònim es conserva a la cartografia actual . La cartografia antiga e l representa com un camí important que en alguns mapes estructura la xarx a viària . Actualment el podem resseguir com a límit de parcel•les i cal destaca r que al terme municipal de Vilallonga del Camp un seguit de camins paral•Iels , orientats en la mateixa direcció, porten aquest topònim . Destaquem que c l traçat d'aquest camí és perpendicular al de Vilafranca-Montblanc .

Reus-Alcover-la Rib a Anomenat per Morera i Llauradó «Camí de la Creu dels Morts», unia a partir del segle XV els pobles del Camp amb el port de Salou . El seu traça t coincideix amb l'actual carretera . Juntament amb el Camí Ral de Tarragona a Montblanc reforça l'itinerari pel pas de la Riba . En resum, la cartografia antiga mostra amb força l'existència d'un triangl e de comunicacions entre les tres ciutats del Camp, que avui ja no funciona, l a preeminència dels grans eixos de comunicació generats per Tarragona, Reus i Valls, la dcsestructuració del sector oriental de la comarca i la perpendicularitat dels grans eixos abans esmentats . 1 nàlisi

de les fotografies, ortnlòtomapc's i mapes 1/5 .00 0

L'objectiu d'aquesta anàlisi ha estat observar l'orientació i característique s del parcel•lari del Camp i la seva relació amb els camins . El parcel•lari del Camp presenta un gran predomini de parcel•les de petites dimensions . A simple vista es pot veure la incidència del relleu sobre e l parcel-lari . Les rieres, els rius i els petits relleus modelen la forma de les parc e l- les de tal manera que la diferència geològica entre les dues ribes del ri u es manifesta en la morfologia agrària . No obstant això, detectem a ►es zone s planes l'existència d'un parcel•lari més regular, amb una orientació privilegia-


CADASTRES D'ÈPOCA DE LES CIUTATS DE TARRACO . ILERDA 1 IESSO

11 7

Cadastres roman s

da que implica, en molts casos, coincidència de graus i que és idèntica a l a xarxa de camins perpendiculars que observàvem a la cartografia històrica . Per estudiar amb detall l'estructura d'aquest parcel•lari i la seva relaci ó amb els camins, vam triar dues zones : Zona 1 "alls-1'ila-rodon a

L'estudi de les fotografies mostra el paper estructurador del Camí de Montblanc a Vilafranca . Totes les parcel•les es distribueixen en relació amb e l camí indicant la seva anterioritat . També els camins radials generats per Ali ó semblen posteriors a aquest gran camí . El parcel•lari presenta una forta ortogo nalitat i en algunes parce l . les és possible obtenir mesures en actes, tot i que n o s'han trobat centúries clarament delimitades . Una prospecció a peu pel Camí


1 18

LURDES BURÉS . JOSEP M . GURT, ANNA MARQUÉS . FRANCESC TUSE T

de Montblanc a Vilafranca ens va permetre observar l'existència de pou s d'aigua que s'obren al camí i la fixació dels límits de les parcel . les mitjançan t grans marges de pedra seca .

Zona Alcover-el Mita-Vilallonga del Cam p S'observa un parcel•lari complex, derivat de la superposició de les parcelles modelades en base als camins radials generats per la Selva del Cam p (perfectament adaptats a les rieres), i un parcel•lari ortogonal, orientat exacta ment com el de la zona Valls—Vila-rodona, reforçat per una xarxa de camin s perpendiculars : Alcover-el Milà, Valls-Reus i, una mica més al nord, Valls Picamoixons . Es tracta d'una zona amb forta densitat de poblament romá . N o queda clar, en l'estudi de les fotografies, la relació cronològica que hi ha entre aquesta xarxa i el Camí Ral de Tarragona a Montblanc . La carretera T .7220 é s clarament posterior al parcel-lari que l'envolta .

Resultats del treball És important destacar que aquest treball encara està en curs i, per tant, el s seus resultats són susceptibles de ser ampliats . En l'estat actual dels nostre s coneixements, podem afirmar l'existència d'un parcel•lari ortogonal orientat a 26° (en relació amb el nord geogràfic) concentrat sobretot a les zones Valls — Vila-rodona i Alcover-el Milà-Vilallonga del Camp . Aquestes zones pertanye n geològicament al quaternari i tenen un relleu molt pla . Pel que fa a la modula ció d'aquest parcel•lari en base a 1'actus romà, la qual cosa permetria afirma r sens dubte el seu origen romá, els indicis són encara febles però significatius . Hem mesurat sempre sobre els mapes 1/5 .000 i hem extrapolat els resultats a l mapa 1/25 .000, per tal d'evitar al màxim els problemes que es deriven de l a utilització d'escales molt grans . EL CAS D'h .ER/)f

I

IFSS o

A l'hora de plantejar el cas d'llerda i lesso hem de considerar que l'estudi , inversament al cas de Tarraco, parteix de la selecció prèvia d'una àrea, la plan a d'Urgell, amb característiques que la fan especialment atraient . Aquesta àre a és una unitat perfectament limitable topogràficament per les serres d ' Almenara i la Serra Llarga al N i NO i pels relleus del sud de la Noguera, la Segarra i le s Garrigues ; probablement inclou part de I'ager- de dues ciutats : /lerda i /e.sso , que pertanyen a convenlus jurídics diferents . Geomorfològicament es tracta d'una conca erosiva amb abundants acumulacions quaternàries enfront de relleus residuals i estructurals . Climàticamen t és una àrea mediterrània de característiques continentals, separada de la zon a costera per la Segarra i les Garrigues .


CADASTRES D'ÈPOCA DE LES CIUTATS DE TARRACO . ILERDA 1 IESSO 11 9

nocurrterttarid

i

nnetodologi a

L'extensió de l'àrea d'estudi ens ha obligat, en aquesta primera fase d e treball, a una selecció del material cartogràfic en funció de la qual hem desenvolupat una metodologia a dos nivells . D'una banda, hem fet una anàlisi exhaustiva de la cartografia a escal a 1/25 .000 pel que fa a mòduls de mesura i orientació dels límits . En segon lloc , hem analitzat les fotografies aèries verticals i els mapes a escala 1/10 .000 d e zones concretes, per tal d'intentar una cronologia relativa dels elements de l paisatge actual . Cal tenir en compte que la zona presenta una sèrie de problemes específic s a l'hora de buscar vestigis del paisatge antic, com són les seves característique s geològiques : una conca d'erosió amb una sèrie de rius que, excepte el riu Corb , tenen un llit mòbil, amb un seguit de llacunes i una forta activitat antròpic a que es concreta en la construcció del canal d'Urgell, ►'anivellament de te r res i la implantació progressiva del regadiu .

Resultats El primer que s'observa és l'existència d'una xarxa radial a diferents ni vells : la que uneix les poblacions amb més entitat entre elles esquivant le s menys importants : la que uneix aquestes ; i, per últim, una xarxa radial qu e uneix cada poble amb el seu territori . Aquestes xarxes poden retrotreure's a l moment fundacional dels pobles que, en aquest cas, situaríem a la Reconquesta . En segon lloc, apareixen altres traces que, per la seva extensió. el seu traça t rectilini, la seva orientació constant i modulació basada en I'actus romà . en s permeten establir la hipòtesi de l'existència de tres cadastres d'orige n romà . El primer cadastre només es conserva en una franja al sud de les serre s d'Almenara i la Serra Llarga, des de Bellcaire fins a una mica més enllà d e Tornabous, per continuar en direcció sud fins a la zona de Golmés i Vilanov a de Bellpuig, i deixa un gran buit entorn de Linyola, Bellvís i el Palau d'Angleso la . La seva orientació és de 24° . Encara que l'espai que afecta és bastant redu'it . té unes zones especialment ben conservades, com les de la Ràpita i Bellcaire , on les parcel . les poden ser mesurades en actes . El segon cadastre té una orientació N-S . Aquesta orientació coincideix am b la de les restes descobertes a la plaça de la Magdalena de Lleida . El cadastre ocuparia una extensíssima àrea, que aniria des de la mateixa /lerda fins a Tàrrega pel que fa a l'extensió E-O . En direcció N-S trobem traces a la zona n o ocupada pel primer cadastre : de Linyola fins a Mollerussa . Bellpuig i el s voltants de Verdú . Especial atenció mereix un camí que s'inicia a l'entorn d e Vilagrassa, on només es conserva fossilitzat en límits de parce l . les per després , convertit ja en camí, arribar prop de Lleida . Desvinculat totalment dels nucli s urbans, pot tractar-se de la via que uniria .1d fines amb /lerda . El seu traçat


120 LURDES BURÉS, JOSEP M . CURT, ANNA MARQUÉS, FRANCESC TUSE T respecta l'orientació del cadastre per després desviar-se en direcció a Llei -

da . El tercer cadastre correspon a I'ager de la ciutat de Icsso, amb una orienta ció N-S, que és la mateixa que la de les restes conegudes de la ciutat romana . ' La prolongació del decumanus de la ciutat coincideix amb un dels eixo s d'aquest cadastre, que es pot resseguir fins a Bellveí . Un camí que travess a aquest poble en direcció E-O juntament amb un altre al voltant del qual crei x Torrefeta es troben a una distància de cinc centúries respecte a ►'encreuamen t que hi ha a [entrada de Icsso . Es poden resseguir unes quantes traces més a l sud, però no més enllà de Tarroja de Segarra . En direcció oest les traces no e s localitzen a partir dels pobles de Gra i Sedó, mentre que al nord, ja prop d e Guissona, cl relleu puja i desapareixen les traces . Cal dir que, com en el cas de Tarraco, aquest treball es troba solament en el s seus inicis i per tant només presentem allò que hem establert com a base d e futures línies de treball . CONCLUSION S

La identificació dels cadastres ens permet definir les característiques i acotacions del territori sobre el qual treballem i, per tant, planificar amb millo r coneixement de causa el que seria la segona fase de l'estudi del territori : les estructures d'hàhitat i el moviment de la població . D'altra banda, aquest estudi confirma la necessitat d'estudis diacrònics, j a que un paisatge evoluciona condicionat sempre per les estructures anteriors , que transforma, reaprofita, canvia o simplement oblitera . Per exemple, a l'estudi queda clar que el món medieval organitza els territoris reconquerits e n funció de les estructures d'època romana . –Aquest treball forma part d'un programa que un equip format per investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelon a porten a terme a Catalunya : «Morfologia històrica del territori a Catalunya» , programa finançat perla Comissió Interministerial de Ciència i Tecnologia . –Aquest text és la transcripció d ' una conferéncia i no pot anar acompanya t de la documentació gráfica sense la qual, en som plenament conscients, qued a incomplet . Per solucionar parcialment aquesta mancança ens remeten a l'article. GuRT . J .M . Í MARQUES . A .M . : «La conquesta cadastral de l'espai», Espars , Revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, núm . 12 , juliol-agost, 1988 . Barcelona, pp . 46-51 .

1 . Agraïm a l 'equip d ' inestigació que està trehallant en l ' estudi de la ciutat romana de possihilitat de consultar la planimetria del jaciment .

Iesio

la


Ciutat i camp en el món romà : les prospeccions a I'Ager Tarraconensis S .J . KEAY, J .M. CARRETÉ, M . MILLET T

Aquest treball és possible gràcies als ajuts econòmics rebuts de la Generali tat de Catalunya, la British Academy, la Society of Antiquaries, les universitat s de Southampton i de Durham, i al suport del TED'A, el qual de form a desinteresada cada any posa a la nostra disposició les seves instal . lacions . En els darrers anys . la prospecció arqueològica ha revolucionat la nostr a concepció de l'economia agrocultural del món antic . Tenim, ara ja, llocs o n s'han dut a terme prospeccions sistemàtiques . Són ben conegudes les del su d d'Etrúria a I ' ..lger C'osanux, a la vall del Baix Guadalquivir, i les de 1'_lger Lurrensi a lol Cesarea . que, per a nosaltres . tenen un especial interès perqu è aporten una informació valuosa pel que fa a les relacions entre camp i ciutat . Resultat d'aquestes prospeccions, s'ha pogut veure que les informacion s que ens aportaven les fonts literàries –pel que fa a la densitat de poblament– n o s'ajusten totalment a la realitat, com s'havia comprovat en els treballs esmentats amb anterioritat . S'ha vist com al camp moltes vegades es conserva e l paisatge antic, tot i que enfrontat als canvis actuals . Es troben jaciments rurals , vil les, petits jaciments i altres activitats agroculturals . (Vegeu les discussion s metodològiques a HASFI .GROVF et a/ii, 1985 . ) Tenint en compte les anteriors experiències, vam plantejar l ' estudi d ' u n territori amb una llarga ocupació romana (218 a .C .-476 d .C .). dominat per l a ciutat de Tàrraco . primer com a important centre estratègic i després com a centre político-administratiu que actua des d'un principi com a element catalitzador de l'esmentada zona . Referent al Camp de Tarragona i fins fa poc, no comptàvem amb gaire s treballs que . de forma global, parlessin de la ciutat o del camp . Actualment le s publicacions del TED'A sobre la ciutat de Tarragona ens ajuden a fer comparacions amb els resultats extrets de la seva rodalia . Del hinterlancl de Tàrrac o disposem de diversos treballs enfocats a zones molt concretes : la zona de Reus


122

S .J . KEAY . J .M . CARRETE, M . MILLET T

i Constantí, les excavacions de diverses villes i, d'altra banda, tota la informa ció provinent de les Cartes Arqueològiques elaborades per la Generalitat d e Catalunya . Tots aquests darrers estudis, tot i que molt vàlids, en ser de zone s tan concretes no són representatius del patró d'assentament antic de l a zona . Els objectius del nostre treball són : —Valorar l'impacte de la fundació de Tàrraco sobre el patró d'assentamen t cessetà . —Estudiar el desenvolupament del patró d'assentament com a resposta a le s necessitats creixents de la ciutat de Tàrraco durant l'època republicana i alt imperial . —Estudiar la transformació posterior de la relació entre ciutat i camp en e l Baix Imperi . L'objectiu final és obtenir una mostra de l'assentament del poblament i d e la seva evolució que sigui vàlida per extreure'n un model d'assentament de l a zona que pugui ser contrastat amb altres dades i ser també comparat am b informacions provinents de prospeccions al hinterland d'altres ciutats antigues . Per dur a terme aquests objectius, vam articular el nostre projecte en tre s fases : 1 .-Prospecció intensiva de la zona oriental de I' .-Iger Tarracoi ensi.s (1985 1990) . 2 .-Comprovació amb prospeccions geofísiques i sondeigs estratigràfic s dels llocs més interessants per a l'obtenció de dades (anys següents) . 3 .-Prospecció intensiva de la zona occidental del Camp de Tarragona .

M F.rODOrOGL ~ El tipus d'intervenció per la qual vam optar per afrontar aquest estudi fo u la realització d'una prospecció intensiva del territori, que té una extensió d e 893 .15 km' . Com a conseqüència de la magnitud de I'àrea seleccionada i seguint el model implantat per Shennan i altres, l'any 1985, a l'obra intitulad a E.vperincents in thc' collection and interpretation ol archeoloJ,ical .rnrrel' data : 7hcEast Hanipsire Sorrut' (Sheffield University Press), vam decidir traça r unes faixes imaginàries d' l km d'amplada que travessen cl ter r itori a estudiar . Per acceptar la validesa d'aquest sistema . hem de partir de dues premisses bàsiques : —Acceptar que una mostra del paisatge que talli diverses zones ecològica ment diferents ens ha de proporcionar una série de dades suficients que pugui n ser extrapolades a la resta de la regió . —Creure que la ceràmica en superfície ens permet parlar tant de qüestion s comercials com cronològiques . Per tant, un examen detallat de la ceràmica en s ajuda a parlar de la seva procedència i dels diversos processos econòmics i socials que es produeixen al llarg del temps .


CIUTAT 1 CAMP EN EL MÓN ROMÀ

Fig . 1 . — D1.sposicib deis transects en

12 3

estudi

a I'Ager Tarraconensis


124

S .J . KEAY, J .M . CARRETÉ, M . MILLETT

Partint d'aquestes bases es van traçar quatre «transects» (faixes) . Aquest s «transects» tenen un quilòmetre d'amplada i entre ells guarden una distànci a de cinc quilòmetres . Aquestes línies imaginàries van paral . leles a la costa ; aquesta disposició ens ajuda a avaluar la influència de la ciutat sobre e l territori, a mesura que ens allunyen d'ella (figura 1) . Pel que fa als treballs de camp, planifiquem la intervenció sobre plànols a escala 1 :25 .000 i la portem a la pràctica sobre plànols d'escala 1 :5 .000 . E n aquests darrers hom recull de forma molt detallada les divisions del parcel•lar i actual que –ja que la nostra unitat bàsica de treball són els camps amb les seve s limitacions actuals– constitueixen una peça insubstituible dins del nostre treball diari . Cada camp és identificat amb un número : aquest serà el mateix númer o amb el qual seran siglades totes les ceràmiques que hi siguin recollides . Aban s de començar la prospecció s'omplen dues fitxes . Aquestes fitxes recullen le s dades suficients per a després poder identificar la parce l . la amb facilitat sobre el plànol i les condicions físiques en qué es trobava el camp en el moment d e realitzar les tasques de recollida de cerámica . De cada camp es pretén recollir el màxim de material possible sens e seleccionar-lo, tal com era tradicional en altres sistemes de prospecció qu e s'utilitzen a la Mediterrània . Amb aquesta finalitat se situa una persona cad a cinc metres (aquesta distància pot variar), en un dels extrems de la finca . Aquestes persones han de caminar paral . lelament mentre recullen tot el material arqueològic que trobin al seu pas i estigui a la seva vista sense en vair le s línies dels costats (Fvsli .vM et alií, 1980) . Cada una de les línies caminades t é un número que queda reflectit en el croquis del camp que hi ha a la fitx a corresponent i a la bossa de plàstic on el prospector hagi guardat tot el materia l recollit a l'esmentada línia . L'assignació d'aquest número ens ajudarà a veure en quins llocs del camp es troba la major concentració de material i la situaci ó dels diferents tipus ceràmics sobre el sòl de la finca . La cerámica recollida re p el mateix tractament que en qualsevol excavació arqueològica . Un cop efectuat el rentat es procedeix a siglar-la . Totes les peces procedents d'una parce l . l a van siglades amb el mateix número que, a la vegada, coincideix amb el que se l i assigna al camp sobre el plànol . Un cop classificades i siglades les ceràmiques , es compten i es pesen els fragments de cada tipus ceràmic per tal de calcular l a densitat mitjana de ceràmica per hectàrea . Un cop fet això, el material ceràmi c és agrupat en quatre períodes culturals i cronològics : –Ibèric (segles IV-111 a .C .) . – Republicà romà (segles 11-1 a .C .) . – Alt-imperial (segles 1-11 d .C .) . – Tardo-romá (segles 111 a V I d .C) . Tota aquesta informació és utilitzada per calcular la intensitat general i –mitjançant un càlcul estadístic– s'identifiquen densitats anormals de cerámica . Aquestes irregularitats ens defineixen normalment el que s'entén generalmen t com a jaciment . Amb aquest sistema tenim identificats provisionalment uns 5 0 jaciments . Les dades anteriors són també utilitzades per realitzar escales compa-


CIUTAT 1 CAMP EN EL MÓN ROMÀ

12 5

ratives, que ens permeten analitzar l'evolució dels jaciments i de l'àrea estudiad a al llarg del temps (figura 2) . Per a la confecció d'aquestes escales disposem d'un programa informàti c desenvolupat a la Universitat de Durham, que ens permet introduir les diferents variables que s'han de tenir en compte a l'hora de confeccionar les escale s per poder comparar un període cronològic amb un altre, ja que no he m d'oblidar que no són d'igual longitud i, d'altra banda, tampoc no es pode n valorar d'igual forma les quantitats de materials que es recuperen d'un períod e que d'un altre . INTERPRETACIÓ DELS RESULTAT S

Per/ocie ihCric En aquest moment trobem un sistema d'assentament molt jerarquitzat . Tenim . per una banda, el poblat ibèric de Cesse que ha d'actuar de «port o f trade» i on han d'arribar totes les importacions procedents d'altres punts de l a Mediterrània . Juntament amb aquest punt tenim altres poblats grans, com e l Vilar de Valls o Santa Anna de Castellvell, que actuarien com a centres d e redistribució dels materials d'importació arribats a Cesse . D'altra banda, tenim una gran quantitat de jaciments satè l . lits, corn el del s Garràfols de Vallmoll, en els quals els materials d'importació són molt escassos . Són petits assentaments rurals d'una superfície inferior a 2 ha . Corresponent a aquest mateix moment trobem molt de material proceden t d'altres activitats i que no podem identificar com a hàbitats estables . Supose m que han de correspondre a rutes de transhumància, assentaments estacionals , adobs, etc . Tenim, en resum, un sistema d'assentament basat en una relació de dependèn cia dels petits jaciments respecte dels grans, que hem d'entendre que són els qu e controlen les relacions d'intercanvi i redistribució dels productes de prestigi . Aquesta relació creiem que es pot fer extensiva a tot el conjunt de lligams sócio econòmics existents entre els diferents tipus de poblats descrits fins ara .

Epoca rcpuhliran a És aquest moment un episodi de canvi cultural determinat perla fundaci ó de Tàrraco com a centre estratègic (final del s . III o meitat del s . II a .C .). A aquest fet hi hem d'afegir la circumstància de la conversió de Tàrraco en un a ciutat ibero-romana en el moment en què es fa l'ampliació de les muralle s -150/125 a .C .— (AQunuf-DuiRF . 1986) . Aquests fets, al camp, provoquen immediatament una desestabilització de l patró d'assentament ibèric, que físicament es fa palès en l'abandonament del s poblats grans com a consegiiència del creixement de Tárraco com a nucl i principal d ' organització del territori . Trobem, també, uns canvis més gra duals, com a part d ' un procés més llarg, i alguns jaciments del tipus satèl .lit


126

S .J . KEAY, J .M . CARRETÉ, M . MILLET T

comencen a desaparèixer ; en canvi, la gran majoria de jaciments continue n essent ocupats . A nivell comercial, el pes de Tàrraco es deixa sentir en tot el territori . L'arribada massiva d'importacions itàliques a la ciutat —ceràmiques i vi— , resultat de ser el principal objectiu dels comerciants itàlics, fa que aquest s productes entrin al camp amb gran facilitat . A tots els petits assentaments trobem restes d'aquestes importacions . Aquests productes, que en època ibèrica sols arribaven com a comerç de luxe, ja s'han convertit en productes d e mercat quotidià . Enfront d ' aquest comerç, es produeix una resposta —que podem anomena r ibero-romana— que consisteix en una intensificació i, a poc a poc, una comercialització de l'excedent agrícola, que serà envasat en perfectes imitacion s d'àmfores Dressel la i Ib, una d'aquestes produccions amb segell ibèric . É s també en aquest moment quan constatem l'aparició de les primeres vil . les ro manes . Epoca alt-imperia l

És un moment de grans canvis polítics a la ciutat . Tàrraco es constitueix e n un centre administratiu molt important . Des de la segona meitat del segle I a .C ., Tàrraco esdevé successivament colònia, capital i centre principal de l culte imperial de la Hispània Citerior . Serà també en aquest període quan e l nucli urbà patirà una gran transformació topogràfica dirigida a acollir i a emmarcar les noves demandes de la ciutat . La capital es converteix en un centre administratiu i comercial : com a conseqüència d'això, és l'objectiu d'un moviment demogràfic d'immigraci ó d'altres províncies d'Hispània i de l'Imperi en general . Pel que fa al camp, encara que hi ha grans canvis a la ciutat, no podem di r que hi hagi una remodelació del patró d'assentament, almenys a la zona qu e fins ara hem estudiat . No obstant això, hi ha l'abandonament d'alguns jaciments i la fundació d'altres de nous, però sense trencar els esquemes tardorepublicans . Hi ha un desenvolupament important d'alguns jaciments i sembla que h i ha uns nuclis focals que creixen i que adopten una arquitectura monumental . Es poden identificar amb jaciments excavats en època contemporània, co m són les fases més antigues de Centcelles i els Munts . Hem de pensar qu e l'època, la segona meitat del s . 1, és la del lapsus cronològic en què epigràfica ment trobem la consolidació de les grans famílies de terratinents de la ciutat . Quant al desenvolupament comercial, hi ha una continuació i una amplia ció en la producció de productes locals (Tarraconense I, Pascual I Dressel 2/4 , ceràmiques comunes, etc .) . Al mateix temps hi ha una gran varietat d'importacions des de Tàrraco cap als jaciments, encara que el volum total d'importacions és inferior al que es detectava a l'època anterior . Resumint, podem dir que a l'Alt Imperi hi ha un patró d 'assentament


CIUTAT 1 CAMP EN EL MÓN ROM À

127

l-ïg. 2. — Densitats ceràmiques per hectàrea d .¿,poca iberica . romano-republicana ,

imperial i baix imperial en un dels

transects

estudiats .


128

S .J . KEAY, J .M . CARRETÉ . M . MILLETT

essencialment estable, amb la qual cosa sembla que la transformació de Tàrra co corn a ciutat no té cap efecte directe o immediat dins del camp, encara qu e s'han de ressaltar dues coses importants : la concentració lenta de jaciment s (igual a propietats?) en mans d'una élite de grans propietaris residents a Tàrraco o a altres ciutats, i el fet que hi ha més jaciments participant en el s sistemes d'intercanvi enfocats a Tárraco i a l'exterior de l'àmbit comarca l mitjançant una comercialització d'excedents .

Període baix-imperial i 1'isigòti c Pel que fa a la ciutat, continua com a important centre administratiu , encara que els esdeveniments històrics, corn l'arribada deis pobles del nord i els moviments bagàudics, han d'influir necessàriament sobre la vida quotidiana de l'urbs. La desaparició de la competició social com a motor del desenvolupamen t topogràfic de la ciutat provoca una sèrie d'importants canvis topogràfics . E s produeix un progressiu abandonament deis monuments públics, que són des muntats o reutilitzats per construir-ne d'altres amb finalitats diferents, sovin t relacionades amb la cristianització de la ciutat . A nivell comercial, la ciutat cada cop mira més cap a l'exterior per tal d e cobrir les seves necessitats alimentàries . Estudis de les àmfores, de les ceràmi ques fines i del numerari indiquen que hi ha un increment molt fort d'importa cions procedents del nord d'Àfrica i de l'Orient Pròxim (TED'A, 1989 ; KEAY . 1987) . En aquest moment històric, al camp no podem parlar que hi hagi un gra n canvi del patró d'assentament . La majoria de jaciments fundats durant l'Al t Imperi continuen existint, encara que hi ha també algunes fundacions nove s que mantenen el mateix patró preestablert . El que cal destacar és que continua , ja de forma més acusada, la centralització d'assentaments que es venia observant al període anterior . Trobem grans assentaments amb gran quantitat de ceràmiques d'importació . Aquests materials, lògicament, procedeixen de Tàrraco, que continu a actuant com a centre de redistribució, però en aquest cas únicament lligat am b aquests grans jaciments . Seran aquestes gran vil . les les que redistribuiran le s importacions als jaciments més petits . D'aquests grans nuclis, n'hem localitza t pocs en les nostres prospeccions, però en coneixem l ' existència per la documentació bibliogràfica existent i per les excavacions arqueològiques en jaciments com Paret-Delgada, Centcelles, els Munts, etc . A part d ' aquests jaciments, que quasi podríem qualificar d ' autosuficients , en tenim altres molt més petits, d'una extensió sempre inferior a dues ha . Aquests petits establiments tenen poc accés a les importacions de ceràmica . Totes les seves relacions vénen tamisades per la relació de dependència qu e mantenen amb els jaciments principals . Aquest patró d'assentament recorda el de l'època ibèrica . Podem troba r una equivalència entre els jaciments més grans baix-imperials i els centres de


CIUTAT 1 CAMP EN EL MÓN ROMÀ

12 9

redistribució ibèrics, tenint aleshores els petits assentaments ibèrics el matei x paper que els petits jaciments tardo-romans . És doncs, una relació molt simila r a la que vèiem en els moments justament anteriors a [arribada dels romans a aquestes contrades .

Conclusion s Sembla, dones, que l'impacte de la fundació de Tàrraco no va comporta r uns canvis massa profunds en la distribució i patró d'assentament del Camp d e Tarragona . Encara que caldria remarcar el fet que el desenvolupament d e Tàrraco en el Baix Imperi coincideix amb una tornada al patró descentralitza t de relació entre assentaments que ja havíem documentat en època ibèrica . A més a més . l'impacte de Tàrraco sobre I' .1ger sembla tan dèbil a la zona qu e hem estudiat que ens fa pensar que, donada la gran extensió i varietat dintr e del territori de la ciutat, pugui ser diferent a zones més fèrtils o més allunyade s de la ciutat .

BIBLIOGRAFI A

AQuILUé . X ; Du p RÉ . X . : Reflexions entorn de Tàrraco en època tardorepublicana, Fòrum 1 . Tarragona, 1986 . FASHAM . P . ; SCHADLA-HALL . R . ; SHENNAN . S . ; BATES . P . : Fieldwalking . lar archaeolog>ists. Winchester, 1980 . HASELGROVE . C . : MILLET . M . ; SMITH . 1 . : : l rchaeologv lrom the Ploughsoil: slu dics in the colleetion and interpreta/ion of the ,Jield survet' data . Sheffield , 1985 . KEAY . S . : «La importación de vino y aceite en la Tarraconense Oriental en l a antigüedad» a El vi a l'antiguitat . Economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental. (Actes i col . loqui d ' arqueologia romana .) Monografies badalonines, núm . 9, pp . 383-395 . Badalona, 1987 . SHENNAN . S .1 . Experiments in the collection and interpretation oJ archaeo/ogical sur ei' data : The East Hampsire Survev. Sheffield . 1985 . TALLER ESCOLA D'ARQUEOLOGIA : ahocador del segle i' d.C. en el Fòru m Provincial de Tàrraco, Memòries d'Excavació, núm . 2 . Tarragona, 1989 .

(o


L'experiment en arqueologi a i l'antiga granja Butser . PETER J . REYNOLDS .

L'experimentació ha estat un element fonamental i crític de l'estudi d e l'arqueologia pràcticament des de l'inici de la investigació del passat remot . E n termes simples, és un instrument mitjançant el qual tractem de buscar preguntes referents a les restes de cultures passades : què és? com funciona?, quina e n fou la causa? La resposta evident a aquestes i a d'altres preguntes és estimula r novament el procés que es considera com a causa, estructurar una hipòtesi . Tallar un arbre amb una destral de pedra és un experiment realitzat inicial ment en resposta a la simple investigació, des de tallar un arbre fins al procé s elaborat i sofisticat de registrar amb detall la naturalesa del tall, la forma i dimensió de les estelles i la comparació del resultat amb l'evidència arqueològica que va inspirar la investigació . Intentar fer música amb un instrument d e l'edat del bronze d'Irlanda és un experiment per datar, del qual només se sa p que va costar la vida de l'experimentador . El marge de la investigació és ta n gran com les restes materials de l'arqueologia ; la necessitat d'investigació és d e capital importància per a tota la disciplina de l'arqueologia . Durant els últims vint anys, l'experiment en arqueologia ha resultat gaireb é com una subdisciplina pròpiament dita . L'expressió «arqueologia experimental» ara té implicacions particulars que semblen deixar de banda l'experimen t com si fos una cosa separada, una cosa potser de valor secundari i pensada co m un entreteniment més que no pas com un aclariment de problemes específic s que hom troba en la comprensió de l'evidència arqueològica . Bona part d'aquesta actitud neix d'un peculiar fenomen modern que es descriu millor co m una enyorança del passat . Donada la naturalesa de la societat moderna, en l a qual l'oci s'ha convertit en una àrea crítica per a explotació i profit comercial , s'ha desenvolupat una indústria de l'herència . La història i la prehistòria s'ha n convertit en vehicles de desenvolupament profitós . Llocs i fets històrics esta n subjectes als requisits de l'entreteniment . El «Castell de qualsevol Lloc» és u n lloc per a visitar . Societats de reconstrucció històrica organitzen batalles, sense


132

PETER J . REYNOLDS

vessament de sang, naturalment, davant enormes multituds . Es construeixe n parcs segons un argument, on es pot experimentar el passat . El passat, natural ment, ha estat desinfectat i es troba d'acord amb les darreres normes d'higiene i seguretat . Es possible passar un cap de setmana de l'edat de la pedra, une s vacances familiars d'edat del ferro, una setmana de treball de plantació colonia l americana, fins i tot és possible allistar-se a un exèrcit romà . D'alguna manera , moltes d'aquestes activitats, promocions d'experiències, han estat identificade s amb experiments en arqueologia, encara que res no podria allunyar se més de la realitat . La paradoxa absura de ('home modern, reculant en el temp s però conservant totes les comoditats actuals i tots els recursos actuals, no té res a veure amb una investigació seriosa i tampoc no té res a veure amb el redescobri ment del que no sigui més que 1'autoconoixement individual . Totes aqueste s empreses no han estat pensades amb cap altre objectiu que no sigui el de descobri r un mercat i allò que pugui ser convenient per a tal mercat . El detall històric e s manipula per treure'n el millor profit i, si cal, ignorar-lo o negar-lo categòrica ment . L'experiment és un mètode molt senzill de determinar si una interpretaci ó té un fonament real en el fet concret . Necessàriament el procés experimental t é una metodologia estricta . La interpretació o hipòtesi basada en les dade s arqueològiques està subjecta a prova empírica, destinada específicament a desaprovar la hipòtesi i que utilitza les normes estrictes de la ciència implica da, tant en la construcció de la prova com en l'anàlisi dels resultats . Per exemple, si la prova es relaciona amb una estructura, el producte ha de satisfe r els requisits arquitectònics i tècnics, i a més a més ha d'estar subjecte a la prov a del temps . De manera semblant, si la prova és agricultural ; el detall ha de se r acceptable per a l'agrònom i l'agriculturalista . Una vegada que s'ha completa t la prova, es fa una comparació dels resultats de la prova i de les dade s arqueològiques . Si hi ha una correlació entre aquestes, la hipòtesi o interpreta ció sols pot acceptar-se com a vàlida . Si no hi ha correlació, la hipòtesi ha d e rebutjar-se, no sols com a invàlida, sinó també com a positivament errònia . En el cas que es demostri que una hipòtesi és errònia, resulta profitós el fet qu e puguin sortir hipòtesis alternatives simplement de la concentració detallad a en les dades . Quan una hipòtesi ha estat validada per l'experiment, això no é s cap conclusió exclusiva . És perfectament possible de validar diverses hipòtesi s sorgides al mateix conjunt de dades . En termes pràctics, el mètode empíric es limita a l'examen de l'estructura , la funció i el procés . Pel fet d'haver de demostrar un cas, és específic en la sev a aplicació . A més a més, per tal que pugui donar-se el cas d 'una repetició de l a prova, en la mesura del que sigui possible es nega l'element humà . Va més enll à del domini de les possibilitats suposar la motivació i la destresa humana i, pe r tant, tenir alguna apreciació pel que fa al temps necessari per a realitzar u n producte acabat . Per exemple, és possible recrear un utensili i estudiar e l procés de fabricació i, a més, estudiar-ne l'efecte sobre un material i l'efecte de l material sobre un utensili, però és impossible determinar quant de temps e s trigaria a emprar aquest utensili a fi i efecte de crear un objecte. La motivació i


L'EXPERIMENT EN ARQUEOLOGI A

13 3

Fig. 1 . — Vista general de !'antiga granja Butser.

la destresa de l'operari és inquantificable . L'experiment en el sentit estricte pot dividir-se, àmpliament, en quatr e categories principals. Aquestes comprenen procés i producte, simulació, cons trucció i probabilitat . Inevitablement, qualsevol experiment particular pot entrar en més d'una d'aquestes categories, per no dir totes . La categoria d e procés i producte comprèn experiments destinats a crear novament objectes , com els de ceràmica, a fi d'examinar els processos de fabricació, especialmen t en termes de comprensió de requisits bàsics perquè tingui lloc el procés, co m en aquest cas la quantitat de combustible necessària . Al mateix temps, observar tots els rastres de funció i procés, ja que podrien afectar el reconeixemen t millorat i l'adquisició de dades del registre arqueològic . Entenent tals proves , sovint és possible isolar l'evidència, ja present però mal interpretada o n o completament entesa . Els experiments de simulació són completament diferents, en el sentit qu e pretenen crear un nou model particular que pot estar sotmès a un estudi de la


134

METER J . REYNOLD S

seva degradació a través del temps . Ja que les dades arqueològiques són quas i exclusivament les de la fase final o d'un estat completament degradat, hi ha u n valor considerable a estudiar com es va produir la fase final . El millor exempl e d'aquesta prova és el terraplè experimental . Actualment s'estan realitzant a Anglaterra dos importants programes de terraplens de llarg terme . Són el s programes de terraplens «Overton and Wareham Down» i «Experimenta l Octagonal» de l'antiga granja Butser . Encara que diferents en els detalls, el disseny i la direcció, la premissa és la mateixa . L'objectiu és crear una nov a rasa i un marge que simulin el que es creu que va ser l'estat original i després controlar exactament el que succeeix al terraplè a través del temps amb especial atenció sobre els percentatges i agents causants d'erosió i la velocitat i naturalesa de la revegetació . Els terraplens Overton and Wareham Dow n tenen projectada una escala de temps d'uns 512 anys amb investigacion s planejades sobre una escala binària (2, 4, 8, 16, 64, etc .) . En canvi, els terra plens Butser tenen una vida planejada d'una dècada amb investigació destructiva en conclusió . L'objectiu final en ambdós casos és comparar seccion s excavades deis terraplens experimentals amb exemples arqueològics i, donat e l coneixement detallat de les primeres, poder comprendre millor els segons . La construcció experimental, més que no pas qualsevol altre aspecte de l treball experimental, ha conduït a la separació d'aquest tipus d'investigaci ó científica del corrent principal de l ' arqueologia . Aquesta categoria de prova e s concentra particularment en edificis . Les estructures prehistòriques, amb l'excepció d'excavacions inundades, deixen solament rastres negatius de forat s d'estaca, reguerons i sots . Un medi principal d'entendre aquests rastres é s construir una estructura que requereixi l'evidència bàsica com recobrada . Pe r tot Europa, des del començament d'aquest segle, els arqueòlegs han construï t estructures per explicar i interpretar l ' evidència que han excavat . Recentmen t hi ha hagut una acceleració en la creació de cases prehistòriques, però n o necessàriament motivada pels ideals de descobrir i d'explicar . El boom dei s edificis, perquè ho és, és degut més aviat a la síndrome de nostàlgia i de la sev a explotació . Viure en el passat es converteix en una proposta molt més atractiv a quan es procura una residència física, no importa la seva autenticitat . N o obstant això, no invalida la categoria constructiva de l'experiment . La finalita t és senzillament explorar l'evidència arqueològica realitzant una construcció a escala natural . Obeint els preceptes d'arquitectura i enginyeria, és possibl e explorar de manera totalment acurada la naturalesa d'aquestes estructures i arribar a una apreciació deis seus requisits materials . La validesa d'aquestes construccions s'obté per la seva subjecció al temps . Necessàriament són u n avantatge sobre un dibuix interpretatiu que no es pot comprovar físicament , però sense un examen adequat a través del temps, fins i tot un edifici po t semblar adequat quan en realitat va ser construït amb errors bàsics de construcció . Donat l'examen del temps, poden fer-se avaluacions deis processos d e degradació, però sols en la mesura que ets processos són inanimats . La proporció de descomposició d'una estaca exposada a l'aire lliure entre la superfíci e del sòl i l'aire pot conduir a explicacions de per què uns particulars forats


L'EXPERIMENT EN ARQUEOLOGI A

135

,««- w!'.~:i*fià

Fig. 2 . – El recinte de l'àrea d'experimentació de l'antiga granja . La casa Pimperne és una ampla fabrica d'uns 14 metres de diàmetre . A la dreta, en primer terme, un magat zem de gra experimentalment cavat en ,fossa .

d'estaca estan més malmesos que d'altres . El que no pot ser simulat és co m aquesta estructura va operar com a vivenda funcional . Qualsevol intent d e fer-ho és tan subjectiu que és com si no tingués cap significat . Aquesta men a d'experiment està limitat a l'estudi de l'estructura mateixa i, amb el temps, a l seu efecte sobre l'entorn immediat i a l'efecte sobre l'ambient . Aquesta quarta categoria d'experiment està dedicada a estudis de probabilitat . En aquesta categoria s'exploren les implicacions de l'evidència física . Per exemple, el nostre coneixement d'utensilis agrícoles prehistòrics, ramaderia , cereals i camps és extens . Els experiments en totes les categories anterior s permetrien la construcció de rèpliques d'arades i el seu ús per crear i cultiva r camps que, al seu torn, conduiran a observacions de moviment de sòl i límits de camp . Els cereals cultivats a la prehistòria són ben coneguts de l'evidènci a paleobotànica i també es poden obtenir avui . Amb aquests recursos arriba a ser possible examinar l'eficiència potencial i els nivells de producció de l sistema agrari . Dintre d'aquest experiment cal fer cert nombre de suposicion s referents al clima, el sòl, el percentatge de sembra i organització de les collites , que aleshores esdevenen constants experimentals . Després, les qüestions de factors de rendiment, infestació de mala herba i producció, poden controlar-s e


136

PETER J . REYNOLD S

com a variables sobre les constants seleccionades . A causa que hi ha suposicions dintre del pla de l'experiment que no es poden sostenir o verificar, el s resultats són simplement afirmacions de probabilitat més que no pas le s hipòtesis validades de les tres categories anteriors . No obstant això, aques t experiment pot procurar límits de probabilitat estadísticament acceptables , sobre els quals es poden muntar hipòtesis generals d'economia . L'experiment per definició s'estén clarament més enllà de les quatre categories bàsiques . Ja que l'arqueologia, per la seva naturalesa, és una disciplin a en via de desenvolupament que atreu envers si noves tècniques i pràctiques , qualsevol nova adopció és un experiment en si mateix . La prova d'aparells d e raigs X per a fins de prospecció és un experiment . L ' aplicació de tècnique s d'anàlisi del sòl és un experiment . L'experiment és, en realitat, de gran importància per al desenvolupament i el futur de l'arqueologia, per petit que pugu i ser l'experiment . No obstant això, qualsevol experiment ha de reunir tots el s elements requerits de la investigació científica . Davant d'aquest fons, el Projecte Trust de l'antiga granja Butser és únic e n l'arqueologia britànica i mundial en el sentit que es decideix a construir i organitzar una granja de l'edat del ferro datada aproximadament a l'any 30 0 a .C . Utilitzant l'evidència d'excavacions arqueològiques, el treball del camp , les fonts documentals, els escrits d'autors grecs i romans sobre Britània i el s celtes, l'objectiu és construir a escala natural una unitat de treball en què h i siguin integrats tots els elements . És, naturalment, impossible construir simplement una granja . En realitat, el Projecte és un enorme laboratori científic a l'aire lliure per investigar l'arqueologia i l'agricultura prehistòriques . Cad a element integrant és un experiment individual en si mateix . De manera semblant, la combinació dels resultats de tots aquests experiments representa un a estructura de probabilitats que tindrà una gran base validada de dades i permetrà anàlisis no sols específiques sinó també projectades i muntades sobr e una base de dades manipulada . El Projecte s'inicià el 1972 en un esperó anomenat Little Butser qu e sobresurt vers el nord des de Butser Hill, prop de Petersfield a Hampshire . L'àrea de terra va ser feta disponible pel Consell del comtat de Hampshire, qu e va contribuir al Projecte des del seu començament fins al dia d'avui . Geològicament, l'estació arqueològica es troba sobre una capa de guix coberta per un a fina capa de sòl negre bufat i friable . Hi ha evidència d'una ocupació de final s de l'edat del bronze i de ('edat del ferro de l'esperó, que comprèn una curt a longitud de rasa i marge i una depressió que era probablement una plataform a de casa . Sense cap evidència de material romà en absolut, es creu que el lloc d e l'excavació va ser abandonat abans de la conquesta romana . Encara qu e l'esperó és relativament hostil per la seva orientació vers el nord i, com a conseqüència, el seu microclima i el seu sòl són pobres, és una bona situaci ó perquè procura les condicions extremes que es requereixen en la investigació . S'aprèn molt més quan les coses surten malament . El desenvolupament de la granja des de 1972 ha vist una expansió constan t de l'empresa . El 1976, novament en associació amb el Consell del comtat de


L'EXPERIMENT EN ARQUEOLOGIA

13 7

Fig . 3 . — Detall de la réplica d'una arada primitiva de ,¡lista a partir d'u n descobriment a Donneruplund (Dinamarca) . Hampshire o el nou Queen Elisabeth Country Park, es va establir una àrea d e demostració en un lloc diferent també en terra de guix però al fons d'una vall . L'objectiu d'aquest desenvolupament era el d'explicar el treball de l'antig a granja de l'estil d'un museu a [aire lliure per guanyar, al mateix temps, un s ingressos del públic visitant per sostenir el trust, que al seu torn és una societa t benéfica independent . Complint això es va complir el segon objectiu del trust , el de l'educació . Aquesta àrea de demostració és . com el Projecte, única en l a seva aspiració d'explicar la investigació . Els mètodes d'ensenyar les estacions i els pals del temps, el control i registre dels resultats són encara problemàtics . No és en absolut com un museu ordinari o fins i tot un parc que represent i moments congelats del temps . En contrast directe amb l'àrea de demostració , com qualsevol empresa agrícola, té un ser propi, una naixença, una vida i un a mort . Totes aquestes fases són fascinants tant en termes d'investigacions co m d'educació . però la comunicació necessària és un repte i es desenvolupa contínuament . L'objectiu confessat de l'arqueologia és el de comprendre l'home e n el seu paisatge, urbà o rural, en el temps . En efecte, l'arqueòleg sols té l'evidèn cia supervivent de l'activitat humana . Per tal d'aconseguir aquesta aspiració , s'utilitza qualsevol invent modern aplicable . Les cines són computadores , aparells de prospecció . anàlisis microscòpiques, anàlisis químiques i experiment científic . El que mai comprendrem són els motius i sentiments de l'hom e prehistòric . En termes simples som gent moderna que utilitza la tecnologi a moderna per explorar el passat remot i així comprendre millor la nostr a herència . L ' antiga granja representa el paper d ' un examen científic on teories i idees són posades a prova empíricament .


PETER J . REYNOLD S

138 BIBLIOGRAFI A

PETER J . REYNOLDS, IrOII . .l ,ge Farin : The Butser Experiment .

British Museu m

Publications . Londres, 1979 . PETER J . REYNOLDS, «Empirisme en Arqueologia» . Cota Zero, Revista d'Arqueologia i Ciència, núm . 2, 79-89 . Vic, 1986 . PETER J . REYNOLDS, Anclen/ Farming. Shire Publications, 1987 . PETER J . REYNOLDS . Arqueologia experimental . L'tia perspectiva de Mur . Eum o Editorial . Vic, 1988 .

Profile for Direcció General del Patrimoni Cultural

Tribuna Arqueologia 1988-1989  

Aricles Tribuna d'Arqueologia 1988-1989

Tribuna Arqueologia 1988-1989  

Aricles Tribuna d'Arqueologia 1988-1989

Advertisement